Dataset Preview
Go to dataset viewer
id (string)text (string)title (string)url (string)
"1265458"
"Ròmul Silvi (en llatí: Romulus Silvius) fou un dels reis d'Alba Longa, descendent del mític Enees i avantpassat d'August. En algunes versions el seu nom vertader era Al·ladi (en llatí: Alladios). Parentiu El seu predecessor va ser Agripa, potser el seu pare. Va governar durant 19 anys, que segons la cronologia aportada per Dionís d'Halicarnàs, correspon als anys 875-856 aC. L'historiador Conrad Trieber ha especulat que tant el seu nom com el del seu pare es van inserir, en les còpies de les antigues llistes dels reis d'Alba, durant l'època de l'emperador August per afalagar-los a ell i al seu amic el general Marc Vipsani Agripa enllaçant a tots dos amb la monarquia. Suetoni informa que, acabades les guerres, el senat romà volia atorgar a Octavi un nom honorífic i una de les opcions va ser dir-li Octavi Ròmul, basant-se en aquest avantpassat seu i, a més, per ser un segon fundador de Roma (el primer seria Ròmul, el germà bessó de Rem), ja que amb ell es va acabar l'època republicana i es va iniciar l'època imperial; finalment el senat va optar pel sobrenom August. Regnat Segons informa Dionís d'Halicarnàs aquest rei es deia en realitat Alladius i es va destacar per ser un mal governant. Era un odiat tirà, que desafiava als déus. Intentava construir un aparell que imités el tro i el llampec. Però els déus no van permetre la seva insolència i van fer caure un llamp sobre casa seva, després una pluja intensa va desbordar el llac Albà fins que les aigües es van endur el que quedava de la casa d'Al·ladi amb tots els residents. Els desbordament de rius o llacs a causa de la pluja és un fet que apareix en altres històries de l'antiguitat, alguns exemples rellevants són les ciutats perdudes de Sipilos, Hèlice i Bura. Històries similars També Titus Livi i Ovidi informen, sense més explicacions, que Ròmul Silvi va morir a causa d'un llampec. A més, hi ha una evident similitud amb el mite de Salmoneu, que, per imitar els trons i llamps, va instal·lar bronze al darrere del seu carro i anava llançant torxes en l'aire, per aquest motiu Zeus el va matar amb el seu veritable llamp. També Diodor de Sicília narra una història semblant sobre un rei sacríleg, però que es deia Aramuli. Era primavera i Aramuli havia ordenat als seus soldats que entrenessin amb les espases i els escuts, a continuació, va presumir que el so de les armes era més fort i més impressionant que el tro de Júpiter, el qual tot seguit el va matar amb un dels seus llamps. Referències Bibliografia Reis d'Alba Longa"
"Ròmul Silvi"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/R%C3%B2mul%20Silvi"
"890544"
"Ramazanzade Mehmed Çelebi Paşa Yeşilce (? - setembre/octubre de 1571) fou un historiador otomà nadiu de Merzifon. Fou secretari del diwan, defterdar (1553) i secretari d'estat (reis-ul kuttab, 1554) i secretari de la tughra (1558). Després fou dfeterdar a Alep, governador d'Egipte i enviat a Morea per fer el cadastre. Va morir el setembre de 1571. Per orde del sultà Solimà I va compondre la Tarikh-i Ramadan-zade, una història principal dels otomans (fins al 1561) i font de referència fins al final de l'imperi. Referències Historiadors otomans"
"Ramazanzade Mehmed Çelebi"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Ramazanzade%20Mehmed%20%C3%87elebi"
"1395639"
"Horatio Alger, Jr. ( Chelsea, Massachusetts, 13 de gener de 1832, - Natick, Massachusetts, 18 de juliol de 1899) va ser un escriptor estatunidenc. Era fill d'un pastor protestant unitari, es va graduar a la Universitat Harvard amb honors i després va obtenir un títol en Teologia. Va ser obligat a deixar el seu púlpit després d'ocupar-lo durant dos anys, això a causa d'unes acusacions que se li van fer sobre activitats inadequades amb els adolescents, fet que va plasmar en els seus escrits. El 1971 es van descobrir documents que demostraven les seves tendències homosexuals i pederastes. Va començar la seva carrera amb l'obra Ragged Dick de 1868, va escriure més de cent llibres que van ser gairebé similars en la prèdica que mitjançant l'honestedat, la perseverança i l'ardu treball, un noi pobre però virtuós tindria el seu recompensa justa. Les seves obres van vendre més de vint milions de còpies, malgrat els frèvols diàlegs i trames, sent Alger un dels més populars i influents escriptors (en l'aspecte social) de finals del segle XIX. Obres en línia Helping Himself; or, Grant Thornton's Ambition (1886) Slow and Sure; The Story of Paul Hoffman the Young Street-Merchant (1872) The Store Boy; or, The Fortunes of Ben Barclay (1887) Strive and Succeed; or, The Progress of Walter Conrad (1872) The Telegraph Boy (1879) The Young Bank Messenger (1898) Escriptors estatunidencs del segle XIX Alumnes de la Universitat Harvard Alumnes del Harvard College Morts a Massachusetts Escriptors de Massachusetts"
"Horatio Alger"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Horatio%20Alger"
"506383"
"El cantó de Fougères-Sud (bretó Kanton Felger-Su) és una divisió administrativa francesa situat al departament d'Ille i Vilaine a la regió de Bretanya. Composició El cantó aplega 9 comunes : Evolució demogràfica Història Enllaços externs Resultats de les eleccions cantonals de 2007 Fougeres-Sud"
"Cantó de Fougères-Sud"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Cant%C3%B3%20de%20Foug%C3%A8res-Sud"
"1008944"
"La bandera de Tennessee es compon d'un emblema en un camp de color vermell, amb una franja de color blau cap a l'exterior. L'emblema del mig es compon de tres estrelles blanques en un cercle blau. La bandera va ser dissenyada pel coronel LeRoy Reeves, de la Guàrdia Nacional de Tennessee. La Legislatura de l'Estat de Tennessee va adoptar-la oficialment el 17 d'abril de 1905. La bandera es va hissar per primera vegada el 10 d'octubre de 1911 durant la cerimònia d'inauguració de la East Tennessee State Normal School a Johnson City. El 2001, la NAVA va realitzar una enquesta entre els seus membres on es triaven els millors dissenys de 72 banderes dels EUA i Canadà, en finalitzar-la la bandera de Tennesee va quedar en la posició 14 d'entre les altres 72 participants. Descripció Les tres estrelles representen les tres principals divisions geogràfiques de l'estat, Tennessee Oriental, Tennessee Central i Tennessee Occidental. El cercle blau al voltant de les estrelles representa la unitat de les "grans divisions" de l'estat. La barra blava, situada en la vora de la bandera, va ser una mera consideració de disseny. Quan se li va preguntar per la barra blava, Reeves va dir que "La barra blava final alleuja la monotonia del camp de color carmesí i evita que la bandera es mostri massa monòtona quan està onejant". La revista National Geographic va informar erròniament l'octubre de 1917 que els estels representen l'estat de Tennessee com el tercer estat a entrar als Estats Units després de les tretze originals. Acord sobre les estrelles Tennessee va dictar la llei estatal sobre la manera com s'ha de dibuixar al centre l'emblema en la bandera: Antigues banderes estatals Abans de l'adopció de la bandera actual, l'estat de Tennessee va utilitzar una bandera tricolor en vermell, blau i blanc. Les tres bandes s'inclinaven per representar geogràficament les tres regions de Tennessee. S'incloïa el nombre 16 i les paraules "l'Estat dels Voluntaris", el que representa Tennessee com el 16è estat de la Unió, i el sobrenom de l'estat. Bandera durant la Guerra Civil A mesura que la guerra civil s'acostava el 1861, la bandera va ser proposada per primera vegada per l'estat. Va ser modelat després de la primera bandera nacional de la CSA, però amb el segell de l'Estat, al cantó, en lloc de set estrelles. Altres banderes oficials Juntament amb la bandera de l'estat, hi ha altres variants utilitzades pel govern de Tennessee. La bandera del governador de Tennessee, ha estat en ús des de 1939. És una bandera vermella, amb quatre estrelles, un a cada cantonada, i la cresta Militar de l'Estat i un arbre amb tres estrelles blanques, al centre. L'Assemblea General de Tennessee té la seva pròpia bandera també. Referències Tennessee Cultura de Tennessee"
"Bandera de Tennessee"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera%20de%20Tennessee"
"1612766"
"Les relacions entre Ruanda i Kenya es refereix a les relacions bilaterals històriques i actuals entre Kenya i Ruanda. Kenya és un soci estratègic de Ruanda en moltes àrees, en particular el comerç, la seguretat (militar), l'educació, l'agricultura i l'energia. Kenya manté una alta comissió a Kigali, mentre que Ruanda manté una a Nairobi. Postconflicte S'estima que hi ha uns 100.000 immigrants ruandesos a Kenya i altres països de la regió dels Grans Llacs d'Àfrica. Tots dos països han recopilat memoràndums d'entesa en diverses ocasions. assistència tècnica Aquests memoràndu,s involucren cooperatives i el desenvolupament entre els dos països. La comunitat d'expatriats de Kenya a Ruanda és la més gran entre totes les altres comunitats d'expatriats, en termes de nombres absoluts. Visites d'alt nivell El President Kagame de Ruanda ha fet nombroses visites d'estat a Kenya. El President Uhuru Kenyatta va visitar Kigali en 2014 i es van signar alguns acords de cooperació. Comerç En 2009, Kenya va ser el principal exportador a Ruanda. En 2013, Kenya era el major soci comerciar de Ruanda. Entre els dos anys, (2009 i 2013), l'Autoritat Portuària de Kenya va manejar prop de 3,5 milions de tonatge de pes mort (DWT) de importacions i exportacions de Ruanda, Burundi i la República Democràtica del Congo. Tres quartes parts d'aquesta mercaderia van passar per Ruanda. Inversions La Rwanda Development Board (RDB) indica que Kenya és el principal inversor i soci comercial de Ruanda. El 8 de setembre de 2014 un total de 1.302 empreses de Kenya s'havia registrat a Ruanda, amb ocupació directa d'aquestes empreses del voltant d'un quart de milió de ruandesos. Des de 2000 els registres de la RDB afirmen que 55 inversors kenyans van invertir aproximadament 400 milions $ a Ruanda. Altres inversors de Kenya tenien en diversos punts ajudats pel govern de Ruanda prop de 1.000 milions $ de fonts externes en els últims 15 anys. Les companyies kenyanes més grans de Ruanda solen participar en finances i minoristes. Algunes d'aquestes empreses són el KCB Group, the Equity Bank Group, I&M Holdings Limited i Nakumatt. Infraestructures Els dos països, juntament amb Uganda, estan treballant en la construcció d'un enllaç estàndard de ferrocarril de via que aniria a través de Mombasa-Nairobi-Kampala-Kigali. Van començar les obres a la secció kenyana de la línia de ferrocarril al desembre de 2014. Hi ha hagut propostes perquè el Mombasa-Nairobi-Kampala-Kigali s'expandeixi a una autopista tot el camí. Kenya també ha estat involucrada en ajudar a Ruanda a explorar el seu potencial d'energia geotèrmica. Membre de la Comunitat de l'Àfrica Oriental (EAC) L'1 de juliol de 2007, Rwanda va esdevenir membre de l'EAC. Rwanda es va unir a la Unió Duanera de l'EAC el 6 de juliol de 2009 i des de llavors ha estat un soci important pel que fa a duanes i la integració comercial. Coalició de Voluntat La COW, que també inclou Sudan del Sud i Uganda, va ser descrit com una entitat amb múltiples pactes comercials, d'immigració i de defensa. Tot i que no és una entitat oficial aquests estats són descrits com els estats que fan progressos més ràpids cap a la integració. El 2014, Kenya, Uganda i Ruanda van presentar un visat de turista únic. El 2015, els tres països també han abolit els permisos de treball per als ciutadans dels tres països. Vegeu també Zona de Lliure Comerç Africana Comunitat de l'Àfrica Oriental Referències Kenya Kenya"
"Relacions entre Ruanda i Kenya"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Relacions%20entre%20Ruanda%20i%20Kenya"
"1096742"
"El drongo crestat (Dicrurus forficatus) és una espècie d'ocell de la família dels dicrúrids (Dicruridae) que habita zones boscoses i arbustives de Madagascar i Anjouan, a les Comores. Referències Dicrúrids"
"Drongo de Madagascar"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Drongo%20de%20Madagascar"
"536117"
"Gentil Puig i Moreno (El Pont de Vilomara i Rocafort, Bages, 1 de juny del 1934) és un sociolingüista i investigador català, autor de diverses obres pedagògiques i articles sobre la situació de la llengua catalana en general i l'ús del català a la Catalunya del Nord en particular. A partir del 1971 Gentil Puig va participar en el grup inicial de l'Escola de mestres per Catalunya sota l'aixopluc institucional de l'Escola de Magisteri de Girona, una iniciativa de Josep Pallach que comptava amb la col·laboració d'Octavi Fullat, Marta Mata, Maria Rúbies, Maria Pla, Lluís López del Castillo i Rosa Gratacós. Pocs anys més tard, amb l'equip de mestres Rosa Sensat es va crear el 1973 creà l'Escola de mestres de Sant Cugat adscrita a la UAB, que el 1992 va transformar-se en l'actual Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. És cosí de l'esperantista sabadellenc Llibert Puig i Gandia. El 1980 doctorar en filologia romànica a Montpeller sota la direcció conjunta del lingüista Antoni Badia i Margarit i de l'escriptor, lingüista i dirigent del moviment occità Robèrt Lafont. Va ensenyar a la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) de 1971 a 1999 abans de ser catedràtic invitat del Departament d'Estudis Catalans a la Universitat de Perpinyà. Des del 2000 és professor honorari de les Universitats de Perpinyà i Autònoma de Barcelona. D'ençà el 1979 va participar activament al Grup de Sociolingüística Catalana (GCS), societat filial de l'IEC. Amb Domènec Bernardó va ser un dels codirectors de la revista universitària Aïnes Noves publicada de 2007 a 2011 a les Premses Universitàries de Perpinyà. Els seus àmbits de predilecció són la didàctica de les llengües, la sociolingüística catalana, i l'antropologia lingüística i cultural. Ha publicat molts articles en el marc europeu sobre temes diversos com l'aprenentatge de les llengües segones i estrangeres, les representacions sobre Europa, les actituds «prexenòfobes» dels adolescents i l'anàlisi de les estadístiques sociolingüístiques a la Catalunya del Nord. Gentil Puig és l'autor de diversos manuals per a l'aprenentatge del català com Encara i Sempre dirigit als adults i la sèrie Benvinguts per a l'alumnat de les escoles primàries de la Catalunya del Nord. El seu activisme és més important encara al Vallespir, ja que és membre fundador (el 2004), president del Centre Cultural Català del Vallespir i director de la revista Vallespir. Participà activament a la coordinació de festivals transfronterers de teatre i música entre el Vallespir i l'Alt Empordà i al projecte Parelles Lingüístiques Transfrontereres amb el Consorci de Normalització Lingüística de l'Alt Empordà. Publicacions La seva obra, molt diversa, inclou més de cent articles científics, i uns trenta llibres, entre els quals: Llibres de divulgació Figurines i franelˑlògraf, 1975 Les Jeunes Aujourd'hui, 1978 Recerca i Educació Interculturals, 1992 Actituds Prexenòfobes dels Adolescents, 2001 Entre la France et l'Espagne: la Catalogne, 2012 Enquestes sociolingüístiques a la Catalunya del Nord, 2007 La Farga Catalana al Vallespir, 2011 El passat ens empaita, 2012 Llibres d'aprenentatge J'écoute, puis je parle, 1971 Sonimage 1, Méthode audiovisuelle de français, 1972 Actuel (FLE 1), 1974 Demain (FLE 2), 1976 La nostra llengua, Ara 1, 2, 3, 4 i 5 1979 a 1981 Sempre Endavant, 1982 Horizon 1, 2, 3, 1983 a 1985 Benvinguts, Nivells 1, 2 i 3, 2002 a 2004 Encara i Sempre, 2005 Poesia Paraules viscudes. Recull de poemes, 2014 Referències Enllaços externs Web del Centre Cultural Català del Vallespir Lingüistes nord-catalans Professors de la Universitat de Perpinyà Vilomarencs Sociolingüistes catalans Escriptors bagencs contemporanis en català Assagistes bagencs Professors de la Universitat Autònoma de Barcelona Escriptors nord-catalans en francès Poetes nord-catalans en català Assagistes catalans del sud contemporanis Poetes catalans del sud contemporanis en català Assagistes nord-catalans Lingüistes catalans del sud contemporanis"
"Gentil Puig i Moreno"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Gentil%20Puig%20i%20Moreno"
"1184399"
"Josep Caritg i Arnó (Badalona, 1841—Premià de Mar, 1897) va ser un terratinent i polític català. Militant del Partit Conservador, va ser alcalde de Badalona dues vegades (1879-1881 i 1884-1886) durant la Restauració borbònica. Biografia Nascut a Badalona el 12 de maig de 1841 al si d'una família benestant. Activitats econòmiques Inicialment succeí al seu pare a l'adrogueria de la família, si bé a final de la dècada dels 1860 se'n va desprendre i inicià la compra d'un seguit de terres, de les quals les més importants les adquirí del marquès de Rubí, com és el turó d'en Claris, que va passar a rebre el nom de Caritg. Les terres les dedicà a conreu, especialment de vinya, i començà a produir els seus propis vins. També exercí com a procurador, és a dir, d'administrador de finques rústiques i urbanes, així com a la construcció d'habitatges en terrenys de la seva propietat a Badalona i Llinars del Vallès. Activitat política En l'àmbit polític fou militant del Partit Liberal Conservador, va tenir especial importància a nivell local. Considerat pels seus adversaris polítics com una persona autoritària, se l'ha de considerar un polític caciquista dintre de la tònica de la Restauració. Amb tot, va iniciar-se en la política probablement amb la revolució de 1868, si bé entrà com a regidor a l'Ajuntament de Badalona el 1876, passant a ser alcalde el 1879 i cessant del càrrec el 1881. Esdevingué regidor de nou el 1883 i no ho deixaria de ser fins a 1891. Entre 1884 i 1886 va ser de nou alcalde, en tots dos casos va succeir el liberal Francesc d'A. Guixeras i Viñas. Entre les seves actuacions com a alcalde destaca la creació d'una casa de beneficència (1881), tot i que en el segon mandat fou important la seva lluita contra l'epidèmia de còlera. Família En l'àmbit familiar, es casà amb Josepa Argemí i Vidal, amb qui va tenir cinc filles, de les quals van arribar quatre a l'edat adulta. Dues d'elles, Carme i Concepció, es van casar, respectivament, amb el farmacèutic Joan Surroca i el terratinent i futur alcalde de Badalona Martí Pujol. Mort El final de la seva vida va ser tràgic, es va suïcidar el 6 de febrer de 1897 a Premià de Mar. Les raons que es van barallar en aquell moment va ser una suposada fallida econòmica per una baixada de valors de la borsa en què havia invertit, amb la consegüent impossibilitat de tornar els diners que tenia en préstec dels seus clients. La família acceptà l'herència i organitzà una subhasta amb els béns del difunt per tal de cobrir els deutes pendents. Referències Bibliografia Alcaldes de Badalona Morts a Premià de Mar"
"Josep Caritg i Arnó"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep%20Caritg%20i%20Arn%C3%B3"
"856437"
"Grospierres és un municipi francès situat al departament de l'Ardecha i a la regió d'Alvèrnia-Roine-Alps. L'any 2007 tenia 816 habitants. Demografia Població El 2007 la població de fet de Grospierres era de 816 persones. Hi havia 348 famílies de les quals 112 eren unipersonals (56 homes vivint sols i 56 dones vivint soles), 124 parelles sense fills, 76 parelles amb fills i 36 famílies monoparentals amb fills. La població ha evolucionat segons el següent gràfic: Habitants censats Habitatges El 2007 hi havia 1.165 habitatges, 367 eren l'habitatge principal de la família, 764 eren segones residències i 34 estaven desocupats. 848 eren cases i 316 eren apartaments. Dels 367 habitatges principals, 288 estaven ocupats pels seus propietaris, 66 estaven llogats i ocupats pels llogaters i 13 estaven cedits a títol gratuït; 3 tenien una cambra, 28 en tenien dues, 94 en tenien tres, 119 en tenien quatre i 123 en tenien cinc o més. 350 habitatges disposaven pel capbaix d'una plaça de pàrquing. A 210 habitatges hi havia un automòbil i a 135 n'hi havia dos o més. Piràmide de població La piràmide de població per edats i sexe el 2009 era: Economia El 2007 la població en edat de treballar era de 487 persones, 326 eren actives i 161 eren inactives. De les 326 persones actives 272 estaven ocupades (158 homes i 114 dones) i 54 estaven aturades (21 homes i 33 dones). De les 161 persones inactives 68 estaven jubilades, 41 estaven estudiant i 52 estaven classificades com a «altres inactius». Ingressos El 2009 a Grospierres hi havia 349 unitats fiscals que integraven 771 persones, la mediana anual d'ingressos fiscals per persona era de 15.693 €. Activitats econòmiques Dels 66 establiments que hi havia el 2007, 2 eren d'empreses de fabricació d'altres productes industrials, 17 d'empreses de construcció, 11 d'empreses de comerç i reparació d'automòbils, 1 d'una empresa de transport, 16 d'empreses d'hostatgeria i restauració, 1 d'una empresa d'informació i comunicació, 2 d'empreses financeres, 6 d'empreses immobiliàries, 4 d'empreses de serveis, 3 d'entitats de l'administració pública i 3 d'empreses classificades com a «altres activitats de serveis». Dels 28 establiments de servei als particulars que hi havia el 2009, 1 era una oficina de correu, 1 taller de reparació d'automòbils i de material agrícola, 9 paletes, 4 guixaires pintors, 1 fusteria, 2 lampisteries, 1 electricista, 1 empresa de construcció, 7 restaurants i 1 agència immobiliària. Dels 3 establiments comercials que hi havia el 2009, 1 era una botiga de més de 120 m², 1 una fleca i 1 una botiga de mobles. L'any 2000 a Grospierres hi havia 23 explotacions agrícoles que ocupaven un total de 602 hectàrees. Equipaments sanitaris i escolars El 2009 hi havia 1 escola maternal i 1 escola elemental. Poblacions més properes El següent diagrama mostra les poblacions més properes. Referències Résumé statistique Fitxa resum de dades estadístiques de Grospierres a l'INSEE. Évolution et structure de la population Fitxa amb el detall de dades de Grospierres a l'INSEE France par commune Dades detallades de tots els municipis de França accessibles a partir del mapa. Municipis de l'Ardecha"
"Granspèiras"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Gransp%C3%A8iras"
"37965"
"Enric II de Navarra (Sangüesa, Navarra, 1503 - Pau, 1555 ) fou rei de Navarra, copríncep d'Andorra, comte de Foix i Bigorra i vescomte de Bearn i Marsan (1517-1555). Orígens familiars Fill dels reis de Navarra Joan III Albret i Caterina I de Navarra, nasqué el 24 d'abril de 1503. Ascens al tron navarrès El 1517, a la mort de la seva mare, va recollir la seva herència i no va tardar a iniciar negociacions amb Carles I per la restitució completa del Regne de Navarra, a Noyon el 1516, i a Montpeller el 1518, sense èxit, fins que el 1521 va decidir anar a la guerra i va obtenir el suport del rei de França. Tropes franceses enviades pel rei Francesc I de França, on destacaven les comandades per Andreu de Lesparre, van entrar a Navarra i van ocupar Pamplona però els ocupants, en lloc de fer-ho en nom d'Enric II, ho feren pel rei de França. Els navarresos es van oposar als francesos. Les tropes franceses van ser derrotades a Logronyo i Noain al juny del 1521 i els castellans van vèncer a Esquirós i van entrar a Pamplona, conquerint altre cop l'Alta Navarra, si bé la Baixa Navarra (la part més enllà dels Pirineus, i situada avui en dia en territori fracès) fou evacuada per motius de seguretat i en aquesta part és on va conservar el títol Enric II. Es va construir a la Baixa Navarra la fortalesa de Navarrenx, per fer front a un eventual atac castellà i es van plantejar opcions diplomàtiques, com el casament de la filla i hereva d'Enric, Joana, amb Felip, fill i hereu de Carles I, opció que va fracassar per l'oposició del rei de França. El 1525, combatent per França, fou fet presoner a Pavia, però es va poder escapar. Núpcies i descendents El 24 de gener de 1527 es va casar a Saint-Germain-en-Laye, prop de París, amb Margarida d'Angulema, filla de Carles IV d'Angulema i Lluïsa de Savoia, i germana de Francesc I de França. D'aquesta unió nasqueren: la infanta Joana III de Navarra (1528-1572), reina de Navarra l'infant Joan de Navarra (v 1530-?), mort jove Va morir a Pau el 29 de maig de 1555 i el va succeir la seva filla Joana III de Navarra, coneguda per Joana d'Albret. Comtes de Bigorra Comtes de Foix Comtes de Rodés Coprínceps laics d'Andorra Reis de Navarra Senyors d'Albret Vescomtes de Bearn Vescomtes de Gabardà Vescomtes de Fesenzaguet Vescomtes de Marçan Persones de Sangüesa Morts a França"
"Enric II de Navarra"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric%20II%20de%20Navarra"
"505"
"Una cullera és un estri que s'empra en cuinar, servir o menjar aliments que no poden ser agafats fàcilment amb forquilla (líquids, semi-líquids o alguns sòlids de petites dimensions com ara arròs o cereals). També s'utilitza per agitar i fins i tot tallar determinats aliments i begudes com postres, còctels i cafès. La cavitat que sosté el menjar té forma còncava i va unida al mànec per on s'agafa. Història En l'antiga Roma hi va haver dos tipus de cullera, la major o lígula i la menor anomenada cochlea. Aquesta darrera tenia un mànec en forma d'agulla que servia també per a punxar trossos de menjar o obrir musclos. Per tant complia algunes funcions de l'actual forquilla. Fins al la cullera sovint era -a part del ganivet o navalla- el sol estri utilitzat en els àpats. El principal material utilitzat en la seva fabricació era la fusta. Després es va començar la fabricació industrial de culleres de ferro o acer recobert d'estany i, per a la gent més adinerada, de plata. Per als aliments rics en sofre com els ous o el peix se solen emprar culleres daurades, de banya o altres materials que no reaccionen amb aquest ingredient alterant el seu sabor. A partir de la seva forma primitiva s'han desenvolupat diverses formes especialitzades per a sopes, amanides, postres, cafè amb llet o sense, etc. Referències Coberts"
"Cullera"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Cullera"
"1899612"
"Una aeronau militar és qualsevol aerodina d'ala fixa o d'ala rotatòria operat per un servei armat legal o insurreccional de qualsevol tipus. Els avions militars poden ser de combat o no: Les aeronaus de combat estan dissenyades per destruir el material enemic utilitzant les seves pròpies armes. Solen ser desenvolupades i adquirides únicament per forces militars. Les aeronaus que no són de combat no estan dissenyades per combatre com la seva funció principal, però poden portar armes per a la seva autodefensa. Operen principalment en funcions de suport, i poden ser desenvolupades per forces militars o organitzacions civils. Història Aparells més lleugers que l'aire En 1783, quan es van establir les primeres aeronaus pràctiques (globus d'aire calent i d'hidrogen), es van adoptar ràpidament per a tasques militars. La primera unitat de globus militars va ser el Cos Aerostàtic Francès, que en 1794 va volar un globus d'observació durant la Batalla de Fleurus, la primera gran batalla a comptar amb observació aèria. Els globus es van seguir utilitzant durant tot el segle XIX, fins i tot en les guerres napoleòniques i la guerra francoprussiana, per a l'observació i la distribució de propaganda. Durant la Primera Guerra Mundial, els dirigibles alemanys zepelí van dur a terme múltiples atacs aeris en ciutats britàniques, a més de ser utilitzats per a l'observació. En la dècada de 1920, la Marina dels Estats Units va adquirir diverses aeronaus no rígides, la primera a veure servei va ser el K-1 en 1931. El seu ús per part dels Estats Units i altres països va continuar en la Segona Guerra Mundial i l'Armada dels Estats Units finalment va retirar els seu últims globus en 1962. Aparells més pesats que l'aire Poc després del primer vol del Wright Flyer, diversos militars es van interessar en els avions propulsats. En 1909, l'Exèrcit dels Estats Units va comprar el Wright Military Flyer, un avió d'observació de dos seients, per a la Divisió Aeronàutica del Cos de Senyals dels Estats Units que va servir fins al 1911, quan els avions propulsats es van convertir en un important element en diversos exèrcits de tot el món. Van realitzar les primeres missions de reconeixement i bombardeig tàctic el 23 d'octubre de 1911 en la Guerra italo-turca i la Primera Guerra dels Balcans va veure les primeres operacions aeronavals. Van llançar fullets de foto-reconeixement i propaganda en la Segona Guerra dels Balcans. El combat aeri va ser un fet notable en la Primera Guerra Mundial, ja que els avions de combat es van desenvolupar durant aquesta guerra, el bombardeig estratègic de llarg abast es va convertir en una possibilitat i els avions es van desplegar des de portaavions. Els avions també van assumir una major varietat de funcions de suport, en particular l'evacuació mèdica i van desplegar noves armes com coets aire-aire per al seu ús contra globus de reconeixement. La tecnologia de l'aviació va avançar ràpidament en el període d'entreguerres i els avions militars es van tornar cada vegada més capaços. En aquesta època també es van desenvolupar autogirs i helicòpters. Durant la Segona Guerra Mundial, l'aviació militar va aconseguir noves altures. Les batalles aèries decisives van influir en el resultat de la guerra, els primers avions de reacció van volar en missions de combat, es van desplegar míssils de creuer i míssils balístics per primera vegada, les tropes aerotransportades i la càrrega es van llançar en paracaigudes a la batalla i les armes nuclears que van posar fi a la guerra van ser lliurades des de l'aire. En l'era de la Guerra Freda, la tecnologia de l'aviació va continuar avançant a un ritme extremadament ràpid. Els avions de reacció van excedir Mach 1 i Mach 2, l'enfocament de l'armament aeronàutic es va canviar principalment als míssils, els avions van començar a portar aviònica més sofisticada, el abastament de combustible aire-aire va madurar fins a convertir-se en un fet pràctic i els avions de transport van créixer en grandària i autonomia. Els avions furtius van entrar en desenvolupament durant la dècada de 1970 i van veure acció en la dècada de 1980. Combat Les aeronaus de combat o avions de guerra es divideixen àmpliament en polivalents (multi-rol), caces, bombarders, atacants i de suport per la guerra electrònica. Existeixen variacions entre ells, inclosos els caça bombarders, com l'avió d'atac terrestre MiG-23 i el Ilyushin Il-2 Shturmovik soviètics. També s'inclouen entre les aeronaus de combat els avions de patrulla marítim de llarg abast, com el Hawker Siddeley Nimrod i el S-3 Viking, que sovint estan equipats per atacar amb míssils antivaixell i armes antisubmarines. Caces El paper principal dels caces és destruir als avions enemics en el combat aire-aire com a part de les operacions d'atac i contraatac ofensives i defensives (contra força aèria). Molts caces també posseeixen cert grau de capacitat d'atac terrestre, la qual cosa els permet realitzar atacs d'aire-superfície i missions de suport aeri proper. A més dels seus deures aeris de contra força aèria, tenen la tasca de realitzar missions d'escorta per a bombarders o altres avions. Els caces són capaços de portar una varietat d'armes com: metralladores, canons, coets, míssils guiats i bombes. Molts caces moderns poden atacar als caces enemics des d'una gran distància, abans que l'enemic els vegi o detecti. Exemples d'aquests caces són el F-35 Lightning II, F-22 Raptor, F-15 Eagle i el Su-27. Bombarders Els bombarders són normalment més grans, més pesats i menys maniobrables que els avions de caça. Són capaços de transportar grans càrregues útils de bombes, torpedes o míssils de creuer. S'utilitzen gairebé exclusivament per a atacs a la superfície i no són prou ràpids o àgils com per enfrontar-se als caces enemics cara a cara. Alguns tenen un sol motor i requereixen un pilot per operar-lo, mentre que d'altres tenen dos o més motors i requereixen tripulacions de dues o més persones. Un nombre limitat de bombarders, com el B-2A Spirit, tenen capacitats de sigil que eviten que siguin detectats pel radar enemic. Un exemple d'un bombarder estratègic seria el B-52 Stratofortress amb capacitat de llançar armes nuclears. Un exemple d'un bombarder de la Segona Guerra Mundial seria un B-17 Flying Fortress. Els bombarders inclouen bombarders lleugers, bombarders mitjans, bombarders pesats, bombarders en picat i bombarders torpeders. Atac Les aeronaus d'atac també anomenades canoneres o d'atac a terra, es poden utilitzar per brindar suport a les tropes terrestres o navals amigues. Alguns models poden portar armes convencionals o nuclears molt per darrere de les línies enemigues per atacar objectius terrestres o navals prioritaris. Els helicòpters d'atac neutralitzen o destrueixen carros blindats, bucs o submarins enemics i brinden suport aeri proper a les tropes terrestres. Un exemple d'aeronau d'atac a terra històric és el Ilyushin Il-2 Shturmovik soviètic. Diversos tipus d'avions de transport s'han equipat com a canoners, amb armes de tret lateral per a atacs terrestres, aquests inclouen els avions AC-47 i AC-130. Guerra electrònica Una aeronau de guerra electrònica és un avió, helicòpter o dron militar equipat per a la guerra electrònica (EW en anglès), és a dir, que degrada l'eficàcia dels sistemes de ràdio i radars enemics amb la finalitat de determinar, explotar, reduir o impedir l'ús hostil de tots els espectres d'energia per part de l'adversari i alhora conservar la utilització d'aquest espectre en benefici propi. Generalment són versions modificades d'altres avions preexistents. Un exemple recent seria el Boeing EA-18G Growler, que és una versió modificada del Boeing F/A-18F Super Hornet. Sovint aquestes aeronaus efectuen les seves tasques com a part d'un paquet d'atac al costat d'altres aeronaus de combat: caces, bombarders o atacants; com recolzo en les operacions de contra força aèria, terrestres o navals. Avió de patrulla marítima Un avió de patrulla marítima és una aeronau militar d'ala fixa dissenyada per operar durant llargs períodes sobre l'aigua en funcions de patrulla marítima, en particular complint tasques antisubmarines, antibuc i de recerca i salvament (SAR per les seves sigles en anglès). Alguns avions de patrulla marítima van ser dissenyats per a aquest propòsit, com el Kawasaki P-1 del Japó. Molts altres són dissenys modificats d'avions preexistents, com el Boeing P-8 Poseidon, que es basa en l'avió Boeing 737-800. Caça polivalent Moltes aeronaus de combat d'avui dia, tenen capacitat polivalent. Generalment solament s'aplica a avions d'ala fixa, aquest terme significa que l'avió en qüestió pot ser un caça o un bombarder, depenent del que requereixi la missió. Un exemple d'un disseny de caça polivalent és el F-15E Strike Eagle, el F/A-18 Hornet i el F-35 Lightning II. Un exemple de la Segona Guerra Mundial podria ser el P-38 Lightning. Aeronau no combatent Les funcions no relacionades amb el combat de les aeronaus militars inclouen recerca i rescat, reconeixement, observació / vigilància, alerta primerenca i control aerotransportat, transport, entrenament i abastament aeri. Molts avions civils, tant d'ala fixa com d'ala giratòria, es van fabricar com a models separats per a ús militar, com l'avió civil Douglas DC-3, que es va convertir en el C-47 Skytrain militar i els avions de transport britànics «Dakota», i dècades més tard, els canoners aeris AC-47 de la USAF. Fins i tot el Piper J3 Cub de dos seients tapitzat en tela, tenia una versió militar. Els planadors i globus també s'han utilitzat com a aeronaus militars; per exemple, els globus es van usar per a l'observació durant la Guerra Civil estatunidenca i durant la Primera Guerra Mundial, i els planadors militars es van usar durant la Segona Guerra Mundial per enviar tropes terrestres en assalts aeris. Transport militar Els avions de transport militar (logístics) s'utilitzen principalment per transportar tropes i subministraments de guerra. La càrrega es pot unir a palets, que es carreguen fàcilment, s'asseguren per al vol i es descarreguen ràpidament per al lliurament. La càrrega també es pot llançar des d'avions en vol per paracaigudes, eliminant la necessitat d'aterrar. També s'inclouen en aquesta categoria les cisternes; aquests avions poden repostar altres avions mentre estan volant. Un exemple d'avió de transport és el C-17 Globemaster III. Un exemple de la Segona Guerra Mundial seria el C-47. Un exemple d'avió cisterna seria el KC-135 Stratotanker. Els helicòpters i planadors poden transportar tropes i subministraments a àrees on altres avions no podrien aterrar, així com també, hi ha helicòpters que compleixen funcions com a cisternes per a aeronaus de baixa velocitat o altres helicòpters. Anomenar a un avió militar un «avió de càrrega» és incorrecte, perquè els avions de transport militar també porten paracaigudistes i altres soldats. Alerta primerenca i control aerotransportat Un sistema de control i alerta primerenca aerotransportada (AEW&C, per les seves sigles en anglès) és un sistema de radar aerotransportat dissenyat per detectar avions, vaixells i vehicles terrestres enemics a grans distàncies, alhora que controla i comanda l'espai de batalla propi en un enfrontament aeri, dirigint les operacions d'avions de combat i d'atac. Les unitats AEW&C també s'utilitzen per dur a terme vigilància, inclosos objectius terrestres i navals, i amb freqüència realitzen funcions de Gestió de Batalla/Comandament i Control (C²BM, per les seves sigles en anglès) similars a un controlador de tràfic aeroportuari al que se li dóna el comandament militar sobre altres forces. Utilitzats a gran altitud, els radars de l'aeronau permeten als operadors distingir entre aeronaus amigues i hostils a centenars de milles de distància. Els avions AEW&C s'utilitzen tant per a operacions aèries defensives com a ofensives i són per a les forces aèries entrenades o integrades de l'OTAN i dels Estats Units, la qual cosa el Centre d'Informació de Combat (CIC, per les seves sigles en anglès) és per a un vaixell de guerra de l'Armada, a més són plataformes de radar potents i de gran mobilitat. El sistema s'usa ofensivament per dirigir als caces als seus objectius i defensivament per contraatacar les forces enemigues, tant aèries com de superfície. Tan útil és l'avantatge del comandament i control des d'una gran altitud, que la Armada dels Estats Units opera avions AEW&C des dels seus portaavions per expandir i protegir els seus CICs. El terme AEW&C també és conegut pels antics termes de «Alerta Primerenca Aerotransportada» (AEW) i «Sistema de Control i Alerta Aerotransportada» (AWACS, pronunciat /ˈeɪwæks/ en anglès), encara que AWACS és el nom d'un sistema específic utilitzat actualment per l'OTAN i la USAF, és sovint utilitzat per error, per descriure sistemes similars. Reconeixement i vigilància Els avions de reconeixement s'utilitzen principalment per recopilar dades i intel·ligència. Estan equipats amb càmeres i altres sensors. Aquests avions poden estar especialment dissenyats o poden ser modificats a partir d'un tipus bàsic de caça, bombarder o transport. Aquest paper ho exerceixen cada vegada més els satèl·lits i els vehicles aeris no tripulats (en anglès: UAV). Els avions de vigilància i observació utilitzen radars i altres sensors per a la vigilància del camp de batalla, la vigilància de l'espai aeri, la patrulla marítima i la detecció d'artilleria. Tots ells inclouen dissenys d'avions civils modificats, globus amarrats i vehicles aeris no tripulats (UAV´s). Aeronaus experimentals Les aeronaus experimentals estan dissenyades per provar conceptes aerodinàmics, estructurals, d'aviónica o de propulsió avançats. Aquestes solen estar ben instrumentades, amb dades de rendiment telemétricos en enllaços de dades de radiofreqüència a estacions terrestres situades en els rangs de prova on es volen. Un exemple d'aeronau experimental és el Bristol 188. Aeronaus de recerca i rescat Les aeronaus de Recerca i Rescat de Combat o també Recerca i Salvament de Combat (CSAR, per les seves sigles en anglès) són aeronaus militars d'ala fixa i ala rotatòria que estan equipades amb personal, armament, instruments, sensors i dispositius especials per salvar la vida de tripulants derrocats o combatents aïllats en el camp de batalla darrere de les línies enemigues. Aquestes operacions sorgeixen de manera accidental, encara que a la planificació general de les operacions militars està previst la seva ocupació de ser necessari i tenen un alt grau de perill i dificultat per l'ambient bèl·lic en el qual es desenvolupen. Encara que en una operació de CSAR s'empren avions de combat (caces i d'atac) i observació com a suport armat a aquestes operacions, l'aeronau SAR per excel·lència és l’helicòpter, que per la seva capacitat de maniobra en àrees confinades i VTOL (aterratge i enlairament vertical, en anglès) realitzen el treball de rescat o salvament sobre la superfície terrestre o aquàtica on es trobi l'objectiu de la recerca. Com un exemple d'aeronau de CSAR de la Segona Guerra Mundial està l'helicòpter Sikorsky R-4 usat el 22 d'abril de 1944 per primera vegada en el Teatre Xina-Birmània-Índia. Com a exemple d'un helicòpter usat actualment en operacions CSAR està el Eurocopter EC725 Super Cougar. Aeronaus d'entrenament Són aeronaus biplaza de doble comando dissenyades i usades per donar la instrucció en l'aire als alumnes pilots militars. D'acord al disseny del programa d'instrucció de cada força militar, generalment consten de tres nivells d'instrucció en l'aire per a aeronaus d'ala fixa, designades com a fase primària o elemental, fase bàsica o intermèdia i fase avançada; igualment els avions d'instrucció varien entre entrenadors primaris, bàsics i avançats. Les Forces Aèries més petites i amb menys pressupost imparteixen la instrucció de vol dels seus alumnes únicament en les dues primeres fases i les més poderoses exigeixen els tres nivells, a causa que els seus pilots compliran les seves funcions en avions d'alt performance com a caces, bombarders i avions d'atac amb tecnologia avançada de quarta o cinquena generació, tals com: els caces de superioritat aèria Eurofighter Typhoon T3, el Sukhoi Su-35BM o el Lockheed Martin F-35 Lightning II. Els avions d'instrucció primària són aeronaus de baixa velocitat de pèrdua, creuer i aterratge, alta maniobrabilitat i capaces de sortir d'una barrina induïda o accidental amb solament deixar anar els controls de vol; aquestes característiques són compartides tant per a la instrucció de vol civil com a militar. Per tant, en aquest nivell podem trobar aeronaus civils modificades per a la instrucció militar tals com el Diamond DA40 Star, o el llegendari Beechcraft T-34 Mentor, les aeronaus ENAER T-35 Pillán de la Força Aèria de Xile i CIAC-Lancair T-90 Calima de la Força Aèria Colombiana. Els avions d'instrucció bàsica o intermèdia són aeronaus capaces d'efectuar maniobres més properes al que seria un combat aeri tals com el Loop (Bucle), tonel, reverseman, immelman, vol invertit, caiguda d'ala i una infinitat de maniobres i acrobàcies que proven a l'alumne pilot sota condicions de tensió operacional incloses les gravetats negatives i positives que s'experimenten en el vol militar amb avions més avançats. Aquests avions solen ser més maniobrables i potents, impulsats amb motors turbohèlix o d'una/dues turbines i requereixen entrenament per recuperar-los de posicions inadequades i perilloses com les barrines, així com la capacitat addicional d'efectuar missions d'atac lleuger i suport aeri proper amb armament convencional (canons, coets i bombes). Tant en la primera com en la segona fases d'instrucció es poden incloure vols en formació, instruments bàsics i avançats, nocturn, navegació a estima, radionavegación i tir. Per a la instrucció bàsica militar es fabriquen aeronaus per a ús exclusivament militar tals com: Beechcraft T-6 Texan II, Aero L-159 ALCA, Hongdu JL-8 Karakorum i el reeixit Embraer EMB-312 Tucano. Els avions d'entrenament avançat equipats amb motors molt més potents que els de el segment anterior, preparen a l'alumne pilot per a l'operació d'avions caces polivalents d'alt performance. Estan basats en el sistema d'entrenament per a líders caçadors Lead-in fighter training (LIFT) que utilitzen aviónica avançada i capacitat de gestió d'emmagatzematge que emulen als caces de superioritat aèria, proporcionant un entrenament eficient en escenaris de combat amb costos d'entrenament reduïts en comparació als de la versió operativa. Aquests sistemes també poden recrear situacions de combat reals i efectuar missions d'atac lleuger. Exemples d'aquestes aeronaus són: Yakolev Yak-130, BAE Hawk, Dassault/Dornier Alpha Jet o el Boeing/Saab T-7 Red Hawk. Existeixen programes equivalents de vol per a alumnes pilots militars d'helicòpters i transport, que van elevant el seu nivell de pro eficiència des del més elemental fins a la fase avançada; en aquest sentit per a la fase d'instrucció primària o elemental, s'empra l'helicòpter Aérospatiale Alouette III i per a les fases bàsica i avançada està l'helicòpter d'atac lleuger McDonnell Douglas MD 500 Defensar. Com a entrenador primari per a pilots i navegants de transport està l'avió Grob G 120TP, per a la fase intermèdia s'usa el Beechcraft C-12 Huron i finalment, l'avió biturbina Raytheon T-1 Jayhawk s'usa com a entrenador avançat. Referències Aeronaus militars"
"Aeronau militar"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Aeronau%20militar"
"71324"
"El bisbat de Tortosa és un bisbat, a cavall entre el sud de Catalunya i el nord del País Valencià, amb seu a la ciutat de Tortosa. Pertany a la província eclesiàstica de Tarragona, sota el patronatge de l'arquebisbat de Tarragona. Extensió actual Actualment hi pertanyen de forma total les comarques del Baix Ebre, el Baix Maestrat, el Montsià, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, els Ports i parts de les comarques de l'Alt Maestrat (Catí i Tírig), del Baix Camp (Colldejou, Pratdip i Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant) i del Priorat (la Bisbal de Falset, Cabassers, Capçanes, la Figuera, els Guiamets, el Lloar, Marçà, Margalef, el Masroig, el Molar i la Vilella Baixa). Segregacions del bisbat de Tortosa El territori de la diòcesi històrica de Tortosa va ser objecte de retallades territorials importants durant la dictadura Franquista. Amb l'excusa d'intentar adaptar les diòcesis als límits provincials civils es varen provocar importants modificacions de la Diòcesi: El 2 de setembre de 1955, es va publicar el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial Cesaraugustanae et aliarum -Saragossa i altres-. Així l'any 1956, amb la pèrdua d'Arenys de Lledó, Calaceit, Cretes i Lledó d'Algars al Matarranya, la diòcesi de Tortosa va deixar de ser present a l'Aragó. Betxí, un enclavament del bisbat de Terol, s'agregava breument (1956-1960) a la diòcesi de Tortosa. Per l'altra banda Saragossa perdia l'emplaçament castellanoparlant d'Olocau del Rei, a la província de Castelló, i Tortosa cedia Maials al bisbat de Lleida. Posteriorment el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial De mutatione finium Dioecesium Valentinae-Segorbicensis-Dertotensis, de 31 de maig de 1960, desmembrava del territori de la Diòcesi de Tortosa les parròquies dels Arxiprestats de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser (s'exceptuaren Catí i Tírig) i les agregava el bisbat de Sogorb-Castelló juntament amb Betxí. Història La diòcesi de Tortosa s'erigí al . Entre els segles i mitjans del la seu no va tenir bisbes, a causa de la invasió àrab. L'any 1148 l'arquebisbe de Tarragona Bernat Tort acompanyà el comte Ramon Berenguer IV a l'expedició per conquerir Tortosa i, en reconeixement a la seva lleialtat, se li donà la mesquita de la ciutat i totes les seves possessions, convertint-la en la catedral i la resta d'edificacions en estances per a un monestir, nomenant com a primer bisbe a Jofre d'Avinyó l'any 1151. El 1158 s'inicià la construcció d'una catedral romànica, que s'acaba en 20 anys. El palau episcopal va ser construït entre els segles  i XIV, sent el seu principal promotor el bisbe Berenguer Prats, sent remodelat al , quan se li afegí un nou edifici, i de nou al . Els treballs de construcció d'una nova catedral gòtica, la catedral de Santa Maria, van començar amb la col·locació de la primera pedra el maig de 1347 durant l'episcopat de Bernat Oliver (1346-1348) però no va ser consagrada fins al 1597. Adrià d'Utrech, elegit Papa sota el nom d'Adrià VI, era bisbe de Tortosa en el moment del seu nomenament, i concedí als seus successors a la seu tortosina el privilegi de portar el solideu vermell dels cardenals. Divisió territorial de la diòcesi Estadístiques Alguns edificis d'interès Vegeu també Llista de bisbes de Tortosa Sant Crist de la Puríssima de Tortosa Diòcesis dels Països Catalans Enllaços externs Web oficial Aportacions a l'estudi de les relacions entre l'església de Calaceit i el Bisbat de Tortosa Identificación de algunos topónimos de la Diócesis de Tortosa citados por Al-Idrísi Tortosa"
"Bisbat de Tortosa"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Bisbat%20de%20Tortosa"
"95211"
"Amenemhet III fou el sisè faraó de la dinastia XII d'Egipte. Va succeir al seu pare Senusret III. El seu nom Sa Ra fou Amenemhet; el seu nom d'Horus Aabau; el seu nom de Nebty fou Itiwatawy i Itiwahor; el seu nom d'Horus d'or fou Biknebuankh; i el seu nom de regnat o Nesut Bity fou Nymaatre ('Sotmès a la justícia de Ra'). Els grecs l'esmenten com a Ameres o Amenemes. El seu nom apareix sota diferents formes, entre aquestes: Amenemes, Amenemhait, Amenemhet, Amenemmes, Ameniemhet, Ammenemhet, Amonemhat, Amunemhet, Emmaatra, Ithetiueue, Ithetiuetoui, Lachares, Lamares, Nemaaitre, Nemaaitreamenemhait, Nemare, Nimaatra, Nimaetra, Nimaetre, Oebeu, i Xachares. Va governar des d'aproximadament el 1840 aC, però segurament ja abans havia estat associat pel seu pare com a corregent, si bé no se sap quant de temps. El seu regnat va durar més de quaranta anys, potser 45, de manera que va durar fins després del 1800 aC (potser vers 1797 o 1795 aC). La seva dona principal fou Aat, que fou enterrada al seu complex funerari de Dashur. La segona dona, no se sap segur, però podria ser Hetepti; encara s'esmenta almenys una tercera dona, però no se'n sap el nom. Va tenir diversos fills, entre els quals el seu successor Amenemhet IV. Altres possibles fills apareixen sota els noms de Sobekhotpe, Hathorhetepet, Merestekhi, Neferuptah, Nubhetepet i potser Sit-hathor. Alguns fan també filla seva Sobekkara-Neferusobek (o Sobekneferu), però és més probable que fos la seva germana i esposa. La piràmide de Dashur es va ensorrar parcialment poc després d'acabada (uns quinze anys de treball) i, llavors, va començar un nou complex a Hawara, prop d'el Faium. L'esplendor d'aquest complex, amb el temple mortuori al costat, del qual era part el famós laberint al qual es refereixen Heròdot, Diodor de Sicília, Estrabó i Plini el Vell. El rei va deixar nombroses estàtues fetes durant el seu regnat i el del seu pare; una estàtua els mostra ambdós amb vestimenta de sacerdot oferint als déus peix, flors de lotus i animals. Una altra estàtua el presenta vestit d'un déu; d'altres són esfinxs. Aquestes estàtues es van reutilitzar en el tercer període intermedi i foren trobades en un temple a Tanis. També hi ha una inscripció del rei a Coptos. Va dedicar la seva activitat constructora a la regió de Faium. Hi va construir no solament la seva segona piràmide, sinó també el temple de Sobek (la principal deïtat local que, en la zona, estava relacionada amb el déu falcó Horus) a la ciutat de Cocodrilòpolis; una capella dedicada a Renenutet a Medinet Madi, i a més diversos projectes agrícoles com la construcció d'una presa per a regular les pujades de l'aigua del Bahr Yusef i enviar la sobrant al llac de Birket Qarun, cosa que va augmentar les terres de cultiu. També va erigir dues estàtues colossals d'ell mateix a Biahmu (més tard, en el període grecoromà, el faraó fou adorat sota el nom de Lamares). Fora de Faium, va construir un temple a Kubban (Núbia) i va ampliar el temple de Ptah a Memfis. Amb tots aquests edificis, el rei necessitava pedra i la va treure de diverses pedreres. Va explotar també les mines que tenia a l'abast, com les mines de turqueses de Serabit al-Khadem al Sinaí, on va reconstruir i ampliar un temple dedicat a Hathor i a altres déus. A la regió, s'han trobat 49 inscripcions en pedra i deu més a Wadi Maghara i Wadi Nasb, que fan referència a les explotacions mineres d'Amenemhet III durant els anys dos i quanta-cinc del seu regnat. També fou actiu en les mines del Wadi Hammamat (d'alabastre) i de Núbia ( mines de diorita) i a Tura (pedra fina), entre d'altres. No va fer expedicions militars. Va reforçar la guarnició de Semna com a fet més destacat de la presència egípcia a Núbia. Va continuar amb el sistema establert pel seu pare de tres grans regions per governar el país. Durant el seu regnat, treballadors asiàtics, pagesos, soldats i artesans van venir a treballar a Egipte. Les construccions fetes i una sèrie d'inundacions del Nil van exhaurir l'economia vers la fi del seu regnat. Foren els emigrants asiàtics els que van encoratjar els hikses per establir-se al delta del Nil que, finalment, va posar fi a la dinastia. A la seva mort, fou enterrat a la seva piràmide d'Hawara. El va succeir el seu fill Amenemhet IV. Referències Faraons de la dinastia XII"
"Amenemhet III"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Amenemhet%20III"
"1754011"
"En matemàtiques, la pentació és la hiperoperació que li segueix a la tetració i és anterior a la hexació. Es defineix com la iteració (repetició) de tetracions, tal com la tetració és la iteració de la potenciació. És una operació binària definida amb dos nombres a i b, on a és «tetrada» a si mateix b vegades. Per exemple, usant la notació d'hiperoperació per a la pentació i tetració, vol dir «tetrar» 2 a si mateix 3 vegades, o . Això es pot després reduir a Etimologia La paraula pentació (en anglès, «pentation») va ser encunyada per Reuben Goodstein en 1947 de les arrels penta- (cinc) i iteració. És part del seu esquema general per a nomenar les hiperoperacions. Notació No existeix un consens general per a la notació de la pentació; per tant hi ha diverses maneres d'escriure l'operació. No obstant això, unes s'usen més que altres i hi ha diferents avantatges entre una i altra forma d'ús. La pentació es pot escriure com una hiperoperació com . En aquest format, pot ser interpretat com el resultat d'aplicar repetidament la funció , per repeticions, començant amb el número 1. De forma anàloga, , la tetració, representa el valor obtingut a l'aplicar repetidament la funció , per repeticions, començant amb el número 1, i la pentació representa el valor obtingut a l'aplicar repetidament la funció , per repeticions, començant amb el número 1. Aquesta serà la notació usada en la resta de l'article. En la notació de fletxa de Knuth, es representa com o . En aquesta notació, representa la funció de potenciació i representa la tetració. L'operació pot adaptar fàcilment la hexació afegint una altra fletxa. En la notació de fletxes encadenades de Conway, Una altra notació proposta és , encara que aquesta no és extensible a hiperoperacions de major ordre. Exemples Els valors de la funció de pentació també poden ser obtinguts dels valors en la quarta filera de valors en una variant de la funció d'Ackermann: si es defineix com la recurrència d'Ackermann  amb les condicions inicials  i , llavors . Com la tetració, la seva operació base, no ha estat estesa a exponents no-enters, la pentació  actualment només està definida per a valors enters de a i b on i , i uns pocs valors enters addicionals que podrien estar únicament definits. Com totes les hiperoperacions d'ordre 3 i més grans, la pentació té els següents casos trivials (identitats) que són veritables per a tots els valors d' a i b en el seu domini: Addicionalment, es pot definir: A més dels casos trivials a dalt exposats, la pentació genera nombres extremadament grans molt ràpidament tal que només hi ha uns pocs casos no-trivials que produeixen nombres que poden ser escrits en notació convencional, com es mostra a continuació: (es mostra aquí en notació d'exponents iterats, ja que és massa gran per ser escrit en notació convencional. Cal notar que ) (un nombre amb més de dígits) (un nombre amb més de dígits) Extensió a números negatius o zero Mitjançant l'ús del superlogaritme, es pot definir quan b és negatiu o zero per a un nombre limitat de valors de b. Per tant, per a tots els valors enters estrictament positius de a, la pentació negativa es defineix de la manera següent: si a > 1. si a > 1. si a > 1. Pel que fa als valors negatius de a, només pot donar lloc a una extensió. En aquest cas, segons els valors de l'enter positiu b, els tres valors possibles que obtenim són indicats de la següent manera: si b és congruent amb 1 mod 3. si b és congruent amb 2 mod 3. si b és congruent amb 0 mod 3. Referències Vegeu també Nombres grans Aritmètica"
"Pentació"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Pentaci%C3%B3"
"1357497"
"Josefina Grau, muller de l'artista és una pintura a l'oli sobre tela de 61 × 50 cm d'Antoni Vila i Arrufat i dipositada al Museu d'Art de Sabadell, la qual fou pintada l'any 1931. Context històric i artístic Vila i Arrufat pertany a una nissaga de pintors sabadellencs iniciada pel seu pare, Joan Vila i Cinca, acadèmic format entre Sabadell i Madrid, i continuada en l'actualitat pel seu fill Joan Vila i Grau, pintor i autor de vitralls. Vila i Arrufat, que ha estat anomenat sovint "el darrer dels noucentistes" a causa de la seua mort el 1989 a l'avançada edat de 95 anys, va néixer el 1894 i estudià a l'Escola de la Llotja i a l'Academia de San Fernando (Madrid). Aconsellat pel seu pare, que s'ocupava de la seua formació, viatjà a París i a Itàlia, on va viure l'any 1923. És molt conegut com a autor de pintures murals de tema religiós (la Catedral de Terrassa, l'Església de la Trinitat de Vilafranca del Penedès i el Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell) i, també, de tema profà, totes elles caracteritzades per un gran sentit decoratiu i de la composició. Conreà així mateix la pintura a l'oli en retrats, figures i natures mortes. Descripció El retrat de la seua muller, Josefina Grau, obra d'una delicadesa i serenitat ben noucentistes, crida l'atenció per la precisió del dibuix, tan emfàticament perfilat, i recorda les etapes del realisme màgic de Miró i de Togores vers l'any 1920. Aquest dibuix tan precís contrasta amb l'esbós del vestit, només insinuat amb llapis sobre la tela nua. Referències Enllaços externs Museu d'Història de Sabadell Evocació d'Antoni Vila i Arrufat Cultura de Sabadell Obres pictòriques noucentistes"
"Josefina Grau, muller de l'artista"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Josefina%20Grau%2C%20muller%20de%20l%27artista"
"1446542"
"LEsglésia del Salvador (xinès simplificat: 救世主堂), coneguda col·loquialment com a Església Xishiku (xinès simplificat: 西什库天主堂) o Beitang (xinès simplificat: 北堂, literalment «església del nord») és una església catòlica situada en el Districte de Xicheng, Pequín, República Popular de la Xina. És una de les esglésies més decorades de totes les catedrals i esglésies de Pequín. L'església va ser establerta originàriament pels jesuïtes el 1703 prop de Zhongnanhai (enfront de l'antiga Biblioteca de Pequín), en terrenys atorgats per l'emperador Kangxi de la Dinastia Qing a la Companyia de Jesús el 1694, després de la seva recuperació d'una malaltia gràcies als coneixements mèdics dels pares jesuïtes Jean-François Gerbillon i Joachim Bouvet. L'emperador també va escriure a mà la placa cal·ligràfica i poemes per a l'edifici. Es va denominar «Església del Salvador» i va obrir oficialment el 9 de febrer de 1703. El 1887 es va traslladar l'església i es va reconstruir en el seu emplaçament actual, a petició de l'Emperador Guangxu, que necessitava els terrenys originals, prop de la Ciutat Prohibida, per crear el Parc de Zhongnanhai. L'actual catedral gòtica i la treballada façana de marbre gris es va construir el 1890, sota la direcció del missioner lazarista Bisbe Pierre-Marie-Alphonse Favier (1837-1905), qui la va dissenyar. Es troba en un terreny espaiós, envoltat per pins i roures i dos pavellons xinesos. Al costat de l'església hi ha l'oficina del bisbe de Pequín i està afiliada amb l'Associació Patriòtica Catòlica Xina. El setge de Beitang (14 de juny al 16 d'agost de 1900) Durant la rebel·lió dels bòxers, l'església va ser assetjada per uns deu mil boxers des del 14 de juny fins al 16 d'agost de 1900. La seva defensa va ser liderada per Pierre-Marie-Alphonse Favier (1837-1905), el vicari apostòlic de l'Arxidiòcesi de Pequín, i arquitecte de la catedral. Segons W.A.P. Martin: «la defensa de la catedral constitueix la pàgina més brillant de la història del setge». «La defensa reeixida de Favier de la Catedral Peitang de Pequín era poc menys que un miracle cristià.» Segons Martin, «La catedral nova, o del nord, situada en un terreny descobert, es considerava incapaç de la defensa. Monsenyor Favier va decidir valentament defensar-la, i per tant preservar les vides de tres mil conversos que s'havien refugiat en ella.» Atès que la catedral se situava prop de la Ciutat Imperial, prop de la Porta de l'Oest, a uns tres quilòmetres del barri de les delegacions, estava aïllada de les delegacions estrangeres. Martin explica: Les esglésies de l'Est i del Sud van resultar greument malmeses, i també altres edificis de l'Església Catòlica a Pequín. Favier va estimar que durant la rebel·lió dels bòxers entre 15.000 i 20.000 membres del seu grup van ser assassinats i tres cambres de les capelles van ser destruïdes. Durant el setge, més de 3.900 persones (inclosos uns cent europeus, principalment dones i nens, i 850 orfes) van cercar refugi en els murs de l'església, que va ser defensada per solament quaranta-un marines francesos i italians, dirigits per dos oficials francesos. Creient que l'església seria atacada pels bóxers, des de mitjan maig Favier va ser capaç de reunir grans quantitats de menjar, armes i municions, però el gran nombre de refugiats va fer necessari un racionament sever fins que els japonesos van aixecar el setge el 16 d'agost de 1900. Durant el seu viatge a la Xina l'estiu de 1901, el missioner i estadista Arthur Judson Brown (1856-1963) va entrevistar a Favier, qui va donar una descripció detallada del dany infligit durant el setge: Vegeu també Església de Sant Josep (Pequín) Referències Bibliografia Enllaços externs Catedral de XiShiKu: Introducció Edificis de Pequín Edificis de la República Popular de la Xina Catedrals"
"Església del Salvador (Pequín)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia%20del%20Salvador%20%28Pequ%C3%ADn%29"
"1263774"
"Larquebisbat de Camerino-San Severino Marche (italià: arcidiocesi di Camerino-San Severino Marche; llatí: Archidioecesis Camerinensis-Sancti Severini in Piceno) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Fermo, que pertany a la regió eclesiàstica Marques. El 2013 tenia 56.000 batejats d'un total de 59.000 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe Francesco Giovanni Brugnaro. Els patrons són sant Venanci (per Camerino) i sant Severí (per San Severino Marche). Territori L'arxidiòcesi comprèn el territori de 34 municipis de les Marques, tres a la província d'Ancona (Avacelli di Arcevia, Mergo i Serra San Quirico), i la resta a la província de Macerata (Acquacanina, Apiro, Belforte del Chienti, Bolognola, Caldarola, Camerino, Camporotondo di Fiastrone, Castelraimondo, Castelsantangelo sul Nera, Cessapalombo, Esanatoglia, Fiastra, Fiordimonte, Fiuminata, Gagliole, Santa Maria Maddalena di Gualdo, Monte Cavallo, Muccia, Pievebovigliana, Pieve Torina, Pioraco, Poggio San Vicino, Ripe San Ginesio, San Ginesio, San Severino Marche, Sarnano, Sefro, Serrapetrona, Serravalle di Chienti, Ussita, i Visso). La seu arxiepiscopal és la ciutat de Camerino, on es troba la basílica de catedral de la Santissima Annunziata; a San Severino Marche hi ha la catedral de Sant'Agostino. El territori està dividit en 95 parròquies, organitzades en 6 vicariats: de Camerino, de Castelraimondo, de Pieve Torina, de San Ginesio, de San Severino Marche i de Serra San Quirico. Història Camerino Tradicionalment s'atribueix la fundació de la diòcesi de Camerino al , vinculat a la memòria del sant màrtir, i després patró, Venanci, la passió del quan apareix el nom d'un bisbe de Camerino, Leonzio (vers el 250), de dubtosa existència. La diòcesi està documentada històricament només amb el bisbe Geronzio, que va assistir al sínode de Roma del Papa Hilari al 465. Per tancar l'escletxa entre el suposat Leonzio i el certa Geronzio, la tradició local ha inserit una sèrie de quinze noms a la cronologia episcopal (d'Euprepio a Metrope), que Ughelli i Gams han exclòs dels seus estudis i Cappelletti creu que no tenen cap fonament de veritat. Després de la destrucció feta pels gots i els longobards al , els bisbes de Camerino van ser ajudats pels Papes per confiar les comunitats cristianes demacrades que quedaven dels antics ajuntaments romans i seus episcopals extints, incloent Septempeda, Tolentino, Urbs Salvia, Pollentia, Trea, Plestia i Cingoli. En 1320 Camerino va cedir una part del seu territori per a la creació de la diòcesi de Macerata. El 10 de desembre de 1586 va cedir una altra porció de territori per a la creació de la diòcesi de Tolentino. En 1597 el bisbe Gentile Dolfino establí el seminari diocesà. El 15 de novembre de 1728 la diòcesi va ser unida aeque principaliter a la recentment erigida diòcesi de Fabriano. La unió va acabar el 8 de juliol de 1785 quan es va separar de Fabriano i Camerino va ser unida aeque principaliter a la restaurada diòcesi de Matelica, també resultat d'un desmembrament territorial de Camerino. La seu de Camerino va ser elevada al rang d'arxidiòcesi el 17 de desembre de 1787 amb la butlla Quemadmodum apostolica del Papa Pius VI, quedant immediatament subjecta a la Santa Seu. El 8 de febrer de 1817 Camerino encara va lliurar una porció de territori per a la creació de la diòcesi de Treia, de la qual l'arquebisbe de Camerino va tenir l'administració perpètua fins al 1913. San Severino Septempeda, l'antiga San Severino Marche, és testificat com diòcesi entre els segles IV i VI només per la Vita sanctorum Severini et Victorini i composta entre els segles  i ; en aquesta biografia es parla del bisbe Severino, que després va donar el nom a la ciutat actual. Segons Ughelli Severino va viure vers el 540 i hauria estat testimoni de la destrucció de Septempeda per part dels gots o dels longobards. Lanzoni suggereix que Severí de Septempeda podria identificar-se amb el bisbe Sever, present al Concili de Sardica, al voltant de 342-344. La diòcesi de Sant Severino Marche va ser novament erigida el 26 de novembre de 1586 amb la butlla Superna dispositione del Papa Sixt V, amb territori desmembrat de la diòcesi de Camerino. Originalment estava immediatament subjecta a la Santa Seu, i tenia com a catedral l'església de Sant Severino. Un seminari a San Severino ja s'havia establert el 1566 pel bisbe Berardo Bongiovanni, fins i tot abans de la restauració de la seu episcopal. En 1827 la catedral diocesana va ser traslladat a l'església de Sant Agustí, que va ser solemnement consagrada pel bisbe Giacomo Rangiaschi el 29 de juny. El 4 de novembre de 1913 els bisbes de Sant Severino van obtenir l'administració ad nutum Sanctae Sedis de la diòcesi de Treia; el 20 de febrer de 1920, amb la butlla Boni Pastoris del Papa Benet XV, el govern va esdevenir perpetu i va durar fins a 1966. Camerino-San Severino Marche El 1966, després de la renúncia de Fernando Longinotti, la diòcesi de Sant Severino Marche va quedar vacant i es va confiar a l'administració dels arquebisbes de Camerino, fins al 21 de juny de 1979, quan Bruno Frattegiani, arquebisbe de Camerino, també va ser nomenat bisbe de Sant Severino Marche unir-se així in persona episcopi les dues seus. Després de la reorganització territorial de les diòcesis de la Marche es completà el 19 de març de 1984: Camerino va cedir algunes parròquies a la diòcesi de Cingoli i a la diòcesi de Fabriano, mentre que adquiria territoris de Les Marques que pertanyien a la diòcesi umbra (Sefro, Serravalle di Chienti i Fiuminata de la diòcesi de Nocera Umbra-Gualdo Tadino; Visso, Castelsantangelo sul Nera i Ussita de la diòcesi de Norcia). El 30 de setembre de 1986, amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, s'ha establert la plena unione de les dues diòcesis i la nova circumscripció eclesiàstica, feta simultàniament sufragània de l'arxidiòcesi de Fermo, va prendre el seu nom actual. Cronologia episcopal Seu de Camerino San Leonzio † (vers 250) Euprepio † Antimo † Sisto † Paterniano † Pastore † Gerolamo † Evestro † Elearano † Leone † Costantino † Miniato † Eleario † Donatello † Agario † Metrope † Geronzio † (citat el 465) Costanzo ? † (citat el 496) Bonifacio † (citat el 501) Severo † (citat el 555/560) Glorioso † (citat el 649) Felice † (citat el 680) Solone † (citat el 754) Fratello † (citat el 844) Sant'''Ansovino † (845 ? - 13 de març de 861 mort) Anselmo † (citat el 861) Celso † (citat el 887) Eudone † (citat el 944) Pietro † (963 - 968) Romualdo † (993 - vers 1027) Attone † (11 desembre de 1029 - finals de 1050) Ugo I † (1059 - finals de 1094) Lorenzo † (inicis de 1103 - finals de 1119) Terramondo † (citat el 1122) Ugo II † (citat el 1135) Teodino † (inicis de 1146 - finals de 1166) Accettabile † (inicis de 1171 - finals de 1186) Attone † (1192 - 1223) Rainaldo † (vers 1223 - vers 1227) Filippo † (10 desembre de 1230 - 1246 mort) Giovanni de Crudeto † (1246 - ?) Guglielmo † (1250 - 1259 nomenat bisbe de Nepi) Guido † (1259 - vers 1273) Ramboto Vicomanni † (25 de maig de 1285 - finals de 1307) Andrea † (13 de juny de 1309 - 1310 ?) Bernardo Varano † (22 de maig de 1310 - 1327 mort) Folco de Popia † (20 de febrer de 1328 - 1328 renuncià) (administrador apostòlic) Francesco Monaldo † (20 de juny de 1328 - ? mort) Gioioso Clavelli † (10 de febrer de 1356 - 31 de gener de 1360 nomenat bisbe de Penne) Marco Andrighelli, O.F.M. † (31 de gener de 1360 - 1374 mort) Gioioso Clavelli † (9 de gener de 1374 - ?) (per segon cop) Benedetto di Fabriano † (maig de 1378 - finals de 1389) Nuccio Salimbeni † (29 d'octubre de 1390 - finals de 1406) Giovanni † (1407 - 1431 ? mort) Pandolfo Almiano † (30 de maig de 1431 - 1437 mort) Alberto Alberti † (4 de març de 1437 - 11 d'agost de 1445 mort) (administrador apostòlic) Battista Enrici † (27 d'agost de 1445 - 1448 o 1449 mort) Battista Malatesta † (26 de març de 1449 - finals de 13 desembre de 1460 mort) Alessandro Oliva, O.E.S.A. † (16 de novembre de 1461 - 20 d'agost de 1463 mort) (administrador apostòlic) Agapito Rustici-Cenci † (22 d'agost de 1463 - 8 d'octubre de 1464 renuncià) Andrea Veroli † (8 d'octubre de 1464 - 1478 mort) Raffaele Riario † (27 de juliol de 1478 - 17 de setembre de 1479 renuncià) (administrador apostòlic) Silvestro del Lavro † (17 de setembre de 1479 - 1482 mort) Fabrizio Varano † (13 de juny de 1482 - 7 de març de 1508 mort) Sisto Franciotti della Rovere † (1508 - 11 de juny de 1509 nomenat bisbe de Pàdua) Anton Giacomo Bongiovanni † (27 de juny de 1509 - 1535 renuncià) Giovanni Domenico de Cupis † (5 de juliol de 1535 - 5 de març de 1537 renuncià) (administrador apostòlic) Berardo Bongiovanni † (5 de març de 1537 - 12 de setembre de 1574 mort) Alfonso Binarini † (17 de setembre de 1574 - 26 d'abril de 1580 mort) Gerolamo Vitale de Buoi † (4 de maig de 1580 - 26 de gener de 1596 mort) Gentile Dolfino † (18 desembre de 1596 - 4 de març de 1601 mort) Innocenzo Del Bufalo-Cancellieri † (14 de maig de 1601 - 27 de març de 1610 mort) Giovanni Severini † (20 de febrer de 1606 - 14 de març de 1622 nomenat arquebisbe de Manfredonia) Cesare Gherardi † (2 de maig de 1622 - 30 de setembre de 1623 mort) Giovanni Battista Altieri † (26 de febrer de 1624 - 1627 renuncià) Emilio Bonaventura Altieri † (29 de novembre de 1627 - 7 de juny de 1666 renuncià, després elegit Papa amb el nom de Climent X) Giacomo Franzoni † (7 de juny de 1666 - 28 de setembre de 1693 renuncià) Francesco Giusti † (23 de novembre de 1693 - 6 d'abril de 1702 mort) Bernardino Belluzzi † (25 de setembre de 1702 - 15 de febrer de 1719 mort) Cosimo Torelli † (15 de maig de 1719 - 15 de novembre de 1728 nomenat bisbe de Camerino e Matelica) Seu de Camerino i Fabriano Cosimo Torelli † (15 de novembre de 1728 - 27 d'agost de 1736 mort) Ippolito Rossi † (27 de setembre de 1736 - 17 de gener de 1746 nomenat bisbe de Senigallia) Francesco Viviani † (17 d'abril de 1746 - 30 desembre de 1767 mort) Luigi Amici † (20 de juny de 1768 - 8 de juliol de 1785 nomenat bisbe de Camerino) Seu de Camerino Luigi Amici † (8 de juliol de 1785 - 5 de juliol de 1795 mort) Angelico Benincasa, O.F.M.Cap. † (27 de juny de 1796 - 17 de maig de 1815 mort) Nicola Mattei Baldini † (14 d'abril de 1817 - 27 de gener de 1842 nomenat arquebisbe, a títol personal, de Montefiascone e Corneto) Gaetano Baluffi † (27 de gener de 1842 - 21 d'abril de 1845 renuncià) Stanislao Vincenzo Tomba, B. † (21 d'abril de 1845 - 5 de febrer de 1847 mort) Felicissimo Salvini † (12 d'abril de 1847 - 23 de gener de 1893 mort) Celestino del Frate † (21 de maig de 1894 - 26 d'abril de 1908 mort) Pietro Paolo Camillo Moreschini, C.P. † (29 d'abril de 1909 - 25 d'octubre de 1918 mort) Ettore Fronzi † (14 desembre de 1918 - 1 d'octubre de 1938 renuncià) Umberto Malchiodi † (14 de novembre de 1938 - 18 de febrer de 1946 nomenat bisbe coadjutor de Piacenza) Giuseppe D'Avack † (18 de febrer de 1946 - 13 de febrer de 1964 renuncià) Bruno Frattegiani † (14 de febrer de 1964 - 30 de setembre de 1986 nomenat arquebisbe de Camerino-San Severino Marche) Seu de San Severino Marche San Severino † (vers 540) ... Orazio Marzani † (13 de gener de 1587 - 3 de juny de 1607 mort) Ascanio Sperelli † (5 de juliol de 1607 - 22 de juliol de 1631 mort) Francesco Sperelli † (22 de juliol de 1621 succeduto - de febrer de 1646 mort) Angelo Maldachini, O.P. † (19 de novembre de 1646 - 22 de juny de 1677 mort) Scipione Negrelli † (13 de setembre de 1677 - 11 de maig de 1702 mort) Alessandro Avio † (2 d'octubre de 1702 - 15 de setembre de 1703 mort) Alessandro Calvi-Organi † (2 de març de 1705 - 25 de juliol de 1721 mort) Giovan Francesco Leoni † (24 de setembre de 1721 - 16 de gener de 1725 mort) Giulio Cesare Compagnoni † (21 de febrer de 1725 - 12 d'abril de 1732 mort) Dionigi Pieragostini † (7 de maig de 1732 - 8 desembre de 1745 mort) Giuseppe Vignoli † (14 de juny de 1746 - 19 desembre de 1757 nomenat bisbe de Carpentras) Francesco Maria Forlani † (19 desembre de 1757 - 5 de juny de 1765 nomenat bisbe de Civita Castellana e Orte) Domenico Giovanni Prosperi † (27 de gener de 1766 - 1 desembre de 1791 mort) Angelo Antonio Anselmi † (26 de març de 1792 - de gener de 1816 mort) Giacomo Rangiaschi † (22 de juliol de 1816 - 13 de maig de 1838 mort) Filippo Saverio Grimaldi † (13 de setembre de 1838 - 1 desembre de 1846 renuncià) Francesco Mazzuoli † (4 d'octubre de 1847 - 11 de febrer de 1889 renuncià) Aurelio Zonghi † (11 de febrer de 1889 - 12 de juny de 1893 nomenat bisbe de Jesi) Giosuè Bicchi † (12 de juny de 1893 - 18 de gener de 1913 mort) Adamo Borghini † (4 de juny de 1913 - 27 desembre de 1926 mort) Vincenzo Migliorelli † (10 d'agost de 1927 - 27 de febrer de 1930 renuncià) Sede vacante (1930-1932) Pietro Tagliapietra † (22 de febrer de 1932 - 12 de setembre de 1934 nomenat arquebisbe de Spoleto) Ferdinando Longinotti † (22 d'octubre de 1934 - 5 d'octubre de 1966 renuncià) Sede vacante (1966-1979) Bruno Frattegiani † (21 de juny de 1979 - 30 de setembre de 1986 nomenat arquebisbe de Camerino-San Severino Marche) Seu de Camerino-San Severino Marche Bruno Frattegiani † (30 de setembre de 1986 - 20 d'abril de 1989 jubilat) Francesco Gioia, O.F.M.Cap. (2 de febrer de 1990 - 9 de gener de 1993 renuncià) Piergiorgio Silvano Nesti, C.P. † (23 de juliol de 1993 - 27 de novembre de 1996 nomenat secretari de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica) Angelo Fagiani (14 d'abril de 1997 - 3 de setembre de 2007 renuncià) Francesco Giovanni Brugnaro, des del 3 de setembre de 2007 Estadístiques A finals del 2013, la diòcesi tenia 56.000 batejats sobre una població de 59.000 persones, equivalent al 94,9% del total. Notes Bibliografia Anuari pontifici del 2013 i anteriors, publicat a www.catholic-hierarchy.org a la pàgina Archdiocese of Camerino-San Severino Pàgina oficial de l'arquebisbat Esquema de l'arxidiòcesi a www.gcatholic.org Decret Instantibus votis, AAS 79 (1987), pp. 676–679 Per Camerino Francesco Lanzoni, Le diocesi d'Italia dalle origini al principio del secolo VII (an. 604), vol. I, Faenza 1927, pp. 487–489 Giuseppe Cappelletti, Le chiese d'Italia della loro origine sino ai nostri giorni, vol. IV, Venècia 1846, pp. 231–315 Pius Bonifacius Gams, Series episcoporum Ecclesiae Catholicae, Leipzig 1931, pp. 679–680 Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, vol. 1 , p. 161; vol. 2 , pp. XVIII, 116; vol. 3 , p. 149; vol. 4 , p. 131; vol. 5, p. 139; vol. 6, p. 143 Butlla Quemadmodum apostolica, a Bullarii romani continuatio, Tomo VI, Parte 2, Prato 1852, pp. 1876–1878 Per San Severino Marche Esquema de la diòcesi a Catholic Hierarchy Francesco Lanzoni, Le diocesi d'Italia dalle origini al principio del secolo VII (an. 604), vol. I, Faenza 1927, pp. 392–393 Giuseppe Cappelletti, Le Chiese d'Italia dalla loro origine sino ai nostri giorni, Venècia 1845, vol. III, pp. 729–750 Pius Bonifacius Gams, Series episcoporum Ecclesiae Catholicae, Leipzig 1931, pp. 723–724 Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, vol. 3 , p. 298; vol. 4 , p. 314; vol. 5, pp. 355–356; vol. 6, p. 378 Butlla Superna dispositione, a Bullarum diplomatum et privilegiorum sanctorum Romanorum pontificum Taurinensis editio'', Vol. VIII, pp. 805–807 Vegeu també Catedral de Camerino Catedral de Sant'Agostino Arquebisbats d'Itàlia Bisbats erigits abans del segle IV Bisbats erigits al segle XVI"
"Arquebisbat de Camerino-San Severino Marche"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Arquebisbat%20de%20Camerino-San%20Severino%20Marche"
"51871"
"El concepte de simetria (del grec συμμετρεῖν, mesurar conjuntament) és un terme molt usat en les diferents branques de les ciències. En general, es denomina simetria al fet que certs objectes no canvien quan s'aplica una determinada operació. Aquesta definició tan àmplia es pot visualitzar amb el següent exemple: suposem que ens col·loquem davant d'un mirall amb els peus i els braços estesos. Aviat comprovarem que la part esquerra i dreta del nostre cos són (com a mínim a primer cop d'ull) iguals. Aquest exemple és el que s'anomena simetria bilateral. En aquest cas l'objecte seria el nostre cos i l'operació és la comparació entre els dos costats. És un concepte que en general comporta dos significats principals. El primer comporta una sensació imprecisa d'harmonia o des d'un punt de vista estètic, d'agradable proporcionalitat i equilibri, que reflecteix la bellesa o la perfecció. Per aquest motiu la simetria apareix a nombrosos símbols i artefactes culturals, ja que alguns psicòlegs defensen que l'home busca l'harmonia simètrica de manera instintiva, fins i tot es podria relacionar amb l'atracció sexual, essent els rostres més simètrics els que es qualifiquen amb més freqüència com a atractius. El segon significat és un concepte precís i ben definit d'equilibri o "patró d'auto-similitud" que pot ser demostrat o provat d'acord amb les regles d'un sistema formal: mitjançant la geometria, a través de la física o des d'altres disciplines. Encara que, en alguns contextos, els significats es distingeixen, els dos significats de "simetria" estan relacionats i s'estudien de manera paral·lela. La simetria és un tret característic de formes geomètriques, sistemes, equacions, i altres objectes materials o entitats abstractes, relacionada amb la seva invariància sota certes transformacions, moviments o intercanvis. En condicions formals, diem que un objecte és simètric pel que fa a una operació matemàtica donada si, quan aplicat a l'objecte, aquesta operació no canvia l'objecte o el seu aspecte. Pel que fa a un grup donat d'operacions, dos objectes són simètrics un a l'altre si un és obtingut d'un altre per algunes operacions (i viceversa). En la geometria 2D les principals classes de simetria d'interès són les que concerneixen a les isometries d'un espai euclidià: translacions, rotacions, reflexions i reflexions que llisquen. La simetria també es troba en organismes vius. En geometria El tipus més comú de simetria per a la majora de persones és la simetria geomètrica. Un objecte geomètric es diu que és simètrica si, després que ha estat transformat geomètricament, conserva alguna propietat de l'objecte original (és a dir, l'objecte té una invariància sota la transformada). Per exemple, un cercle girar al voltant del seu centre tindran la mateixa forma i grandària que el cercle original. Un cercle llavors es diu que és simètric en rotació o que té simetria rotacional. Els tipus de simetries que són possibles per a un objecte geomètric depèn del conjunt de transformacions geomètriques disponibles i quines propietats dels objectes han de romandre sense canvis després d'una transformació. A causa del fet que la composició de dues transformades és també una transformació i cada transformada té una transformada inversa que desfà, el conjunt de transformades en què un objecte és una forma simètrica matemàtica grup. El grup més comú de transformacions a tenir en compte és el grup euclidià d'isometries, o les transformacions que preserven les distància, en dues dimensions (geometria plana) o tridimensional (geometria sòlida) espai euclidià. Aquestes isometries consisteixen en les reflexions, rotacions, traduccions i combinacions d'aquestes operacions bàsiques. Sota una transformació isomètrica, un objecte geomètric és simètrica si l'objecte transformat és congruent a l'original. Un objecte geomètric és típicament simètric només sota un subgrup d'isometries. Es descriuen els tipus de subgrups isometria a continuació, seguides d'altres tipus de transformar els grups i tipus d'invariància d'objectes utilitzats en la geometria. Simetria reflectiva Simetria de reflexió, simetria de mirall, la simetria d'imatge especular, o simetria bilateral és simetria respecte a la reflexió. En una dimensió, hi ha un punt de simetria sobre el qual la reflexió es porta a terme, en dues dimensions és un eix de simetria, i en tres dimensions hi ha un pla de simetria. Un objecte o una figura que és indistingible de la seva imatge transformada es diu mirall simètric (vegeu imatge especular). L'eix de simetria d'una figura de dues dimensions és una línia de tal manera que, si una perpendicular es construeix, qualsevol dels dos punts que es troben a la perpendicular a la mateixa distància de l'eix de simetria són idèntics. Una altra forma de veure-ho és pensar que si la forma anaven a ser doblegada per la meitat sobre l'eix, les dues meitats serien idèntiques: les dues meitats són imatge de l'altre mirall. Així, una quadrada té quatre eixos de simetria, perquè hi ha quatre maneres de doblegar i tenir les vores tot el partit. Un cercle té un nombre infinit d'eixos de simetria que passa pel seu centre, per la mateixa raó. Si la lletra T es reflecteix al llarg d'un eix vertical, que apareix la mateixa. Això de vegades es diu simetria vertical. Un pot utilitzar millor una formulació inequívoca, per exemple, "T té un eix de simetria vertical" o "T té simetria esquerra-dreta". Els triangles amb simetria de reflexió són isòsceles, el quadrilàters amb aquesta simetria és un cometa i l'isòsceles un trapezis. Per a cada línia o pla de la reflexió, els grups de simetria són isomòrfics amb Cs (veure grup punt en tres dimensions), un dels tres tipus d'ordre dos (involució s), d'aquí algebraicament isomorf a C2. El domini fonamental és un semiplà o semiespai. Simetria central, reflecció de punt o altres isometries involutives [[Fitxer:Simetria central triangulo.png|miniatura|Dos triangles mostrant una simetria central al pla. El triangle A'B'C també es pot generar a partir del triangle ABC mitjançant una rotació de 180° al voltant del punt O.]] La simetria de reflexió pot ser generalitzada a altres isometries d'espai m-dimensional que són involucions, com ara en un cert sistema de coordenades cartesianes. Això reflecteix l'espai al llarg d'un -dimensional subespai afí. Si k = m, llavors potser la transformació és coneguda com un punt de reflexió o una inversió a través d'un punt. Al pla (m = 2) un punt de la reflexió és el mateix que un gir de torn-mitjà (180°), vegeu més endavant. Tal "reflexió" conserva orientació si i només si k és un nombre nombre parell parell. Això implica que per m = 3 (així com per a altres imparell m) un punt de reflexió canvia l'orientació dels espai, com una simetria d'imatge especular. És per això que en la física el terme P-simetria s'utilitza tant per a la reflexió i el punt de simetria de mirall (P significa paritat). Com a reflex punt en tres dimensions dels canvis a sistema de coordenades esquerres en un sistema de coordenades de mà dreta, la simetria sota un punt de reflexió també es coneix com a simetria esquerra-dreta. Simetria rotacional La simetria rotacional és la simetria respecte a algunes o totes les rotacions en l'espai euclidià m-dimensional. Les rotacions són isometries directes, és a dir, isometries preservant l'orientació. Per tant, un grup de simetria de simetria rotacional és un subgrup del grup euclidià especial E+(m). Simetria respecte a totes les rotacions al voltant de tots els punts implica simetria de translació respecte a totes les translacions, i el grup de simetria és el conjunt E+(m). Això no s'aplica per als objectes, ja que fa homogèni l'espai, però es pot aplicar a les lleis físiques. Per simetria respecte a les rotacions al voltant d'un punt que podem prendre aquest punt com a origen. Aquestes rotacions formen el grup especial ortogonal SO(m), que pot ser representat pel grup de matrius ortogonals amb determinant 1. Per m = 3 aquesta és la grup de rotació SO(3). En un altre sentit de la paraula, el grup de la rotació d'un objecte és el grup de simetria en E+(m), el grup d'isometries directes, és a dir, la intersecció del grup de simetria completa i el grup d'isometries directes. Per als objectes quirals és el mateix que el grup de simetria completa. Les lleis de la física són SO(3)-invariant si no es distingeixen diferents direccions en l'espai. A causa del teorema de Noether, la simetria de rotació d'un sistema físic és equivalent a la moment angular llei de conservació. Vegeu també invariància rotacional. Simetria translacional La simetria translacional deixa un objecte invariant sota un grup discret o continu de translacions . La il·lustració de la dreta mostra quatre triangles congruents generats per les translacions al llarg de la fletxa. Si la línia de triangles s'estén fins a l'infinit en ambdues direccions, tindrien una simetria traslacional discreta, qualsevol traducció que assignés un triangle a un altre deixaria tota la línia sense canvis. Simetria reflectiva glide En el pla, una simetria de reflexió de desplaçament (en 3D que es diu una simetria de pla de lliscament) vol dir que un reflex en una línia o un pla juntament amb una translació al llarg de la línia/en el pla, es tradueix en el mateix objecte. La composició de dues reflexions resultats del lliscament en una simetria de translació amb dues vegades el vector de translació. El grup de simetria que comprèn aquestes reflexions i translacions corresponents és la grup fris P11G i és isomorf al grup cíclic infinit Z'''. Simetria rotoreflectiva En 3D, una roto-reflexió o rotació inadequada és una rotació al voltant d'un eix combinat amb la reflexió en un pla perpendicular a aquest eix. Els grups de simetria associats amb roto-reflexions inclouen: Si l'angle de rotació no té un comú divisor de 360°, el grup de simetria no és discreta Si la roto-reflexió té un angle de rotació 2-n vegades (angle de 180°/n), el grup de simetria és S2n d'ordre 2n N (no confondre amb els grups simètrics, per al qual es fa servir la mateixa notació, el grup abstracte és C2n). Un cas especial és n = 1, una inversió, ja que no depèn en l'eix i el pla, que es caracteritza per només pel punt d'inversió. El grup Cnh (angle de 360°/n), per n imparell aquest és generat per una sola simetria, i el grup abstracte és C2n, fins i tot per n parelles això no és una simetria bàsica, sinó una combinació. Vegeu també grups de punts en tres dimensions. Simetria helicoïdal La simetria helicoïdal és el tipus de simetria vist en aquests objectes d'ús quotidià com molles, joguines, broques, i trepants. Pot ser vist com a simetria rotacional juntament amb translació al llarg de l'eix de rotació, l'eix de cargol. El concepte de simetria helicoïdal pot ser visualitzada com la localització en l'espai tridimensional que resulta de la rotació d'un objecte en una constant de velocitat angular, mentre que al mateix temps traduir a una velocitat lineal constant al llarg del seu eix de rotació. En qualsevol punt en el temps, aquests dos moviments es combinen per donar un angle de bobinat que ajuda a definir les propietats de l'hèlix traçada. Quan l'objecte de calc gira ràpidament i té una translació lenta, l'angle de bobinatge serà proper a 0°. Al revés, si la rotació és lenta i la translació és ràpida, l'angle de bobinatge s'aproximarà a 90 °. Hi ha tres classes principals de simetria helicoïdal, que es poden distingir en base de la interacció de l'angle d'enrotllament i simetries de translació al llarg de l'eix: Simetria helicoïdal infinita: Si no hi ha característiques distintives al llarg de la longitud d'una hèlix o un objecte com una hèlix, l'objecte té simetria infinita semblant a la d'un cercle, però amb el requisit addicional de translació al llarg de l'eix llarg de l'objecte a tornar el seu aspecte original. Un objecte com una hèlix és un que té en cada punt l'angle regular de bobinatge d'una hèlix, però que també pot tenir un secció transversal d'indefinidament alta complexitat, l'única condició que precisament la mateixa secció existeix (en general després d'una rotació) creuar en cada punt al llarg de la longitud de l'objecte. Exemples senzills són uniformement molls en espiral, slinkies, broques i barrines. Dit amb més precisió, un objecte té simetria helicoïdal infinites si per alguna petita rotació de l'objecte al voltant del seu eix central hi ha un punt proper (la distància de translació) en aquest eix en el qual apareixerà l'objecte tal com ho feia abans. És aquesta simetria helicoïdal infinit que dona lloc a la curiosa il·lusió de moviment al llarg de la longitud d'un cargol sense fi o cargol de bit que està sent girat. També proporciona la capacitat mecànicament útil d'aquests dispositius per moure els materials al llarg de la seva longitud, sempre que es combinen amb una força tal com la gravetat o la fricció que permet als materials per resistir una simple rotació juntament amb el trepant o cargol sens fi. Simetria helicoïdal n-vegades: Si el requisit que cada secció transversal de l'objecte helicoïdal ha de ser idèntic és relaxat, simetries helicoïdals addicionals menors arriben a ser possibles. Per exemple, la secció transversal de l'objecte helicoïdal pot canviar, però encara es repeteix d'una manera regular al llarg de l'eix de l'objecte helicoïdal. Per tant, els objectes d'aquest tipus exhibiran una simetria després d'una rotació per algun angle theta fix i una translació per una certa distància fixa, sinó que en general no serà invariant per a qualsevol angle de rotació. Si l'angle (rotació) en el qual es produeix la simetria divideix uniformement en un cercle complet (360 °), el resultat és l'equivalent helicoïdal d'un polígon regular. Aquest cas es diu n-vegades simetria helicoïdal, on n = 360 °, per exemple, un doble hèlix. Aquest concepte es pot generalitzar per incloure els casos en què el és un múltiple de 360° - és a dir, el cicle es repeteix amb el temps, però només després de més d'una rotació completa de l'objecte helicoïdal. Simetria helicoïdal no repetitiva: Aquest és el cas en què l'angle de rotació necessari per a observar la simetria és irracional. L'angle de gir mai es repeteix exactament, no importa quantes vegades es fa girar l'hèlix. Aquestes simetries es creen mitjançant l'ús d'una no-repetició del punt grup en dues dimensions. L'ADN, amb aproximadament 10,5 parells de bases per la seva banda, és un exemple d'aquest tipus de simetria helicoïdal que no es repeteix. Simetries no-isomètriques Una définicio més àmplia de simetria geomètrica permet operacions d'un grup més gran que el grup d'isometries euclidiana. Exemples de grups de simetria geomètriques més grans són: El grup de transformació de semblança, és a dir, transformació afí representades per una matriu A que és un escalar vegades una matriu ortogonal. Així, com que l'homotècia s'afegeix, autosimilaritat es considera una simetria. El grup de transformacions afins representat per una matriu A amb determinant 1 o -1, és a dir, les transformacions que preserven àrea. Permet afegir, per exemple, obliqua simetria de reflexió. El grup de tots bijectiva Transformacions afins. El grup de transformacions de Möbius que preserven la relació creuada. Permet afegir, per exemple, inversions reflectives com un cercle a la reflexió a l'avió. En el programa d'Erlangen de Felix Klein, cada grup possible de simetries defineix una geometria en la qual els objectes que estan relacionats per un membre del grup de simetria es consideren equivalents. Per exemple, el grup euclidiana defineix geometria euclidiana, mentre que el grup de transformacions de Möbius defineix geometria projectiva. Simetries d'escala i fractals La simetria d'escala es refereix a la idea que si un objecte s'amplia o redueix de mida, el nou objecte té les mateixes propietats que l'original. La simetria d'escala és notable pel fet que no existeix per a la majoria dels sistemes físics, un punt que es va descobrir per primera vegada per part del científic italià Galileu. Els exemples simples de la manca de simetria a escala en el món físic inclouen la diferència en la força i la mida de les cames d'un elefant davant ratolins (l'anomenat escala lomètrica), i l'observació que si una espelma feta de cera tova s'amplia fins a la grandària d'un arbre alt, s'enfonsaria immediatament sota el seu propi pes. Una forma més subtil de simetria d'escala es va demostrar gràcies als fractals. Tal com va ser concebut per Benoît Mandelbrot, els fractals són un concepte matemàtic en el qual l'estructura d'una forma complexa és similar o fins i tot exactament el mateix sense importar el grau d'ampliació s'utilitza per examinar-lo. Una costa és un exemple d'un fractal que passa naturalment, ja que manté més o menys comparable i d'aparença similar complexitat en cada nivell de la vista d'un satèl·lit a un examen microscòpic de com les voltes d'aigua fins contra els grans individuals de sorra. La ramificació dels arbres, que permet als nens a utilitzar petites branquetes com a substituts dels arbres plens de diorames, és un altre exemple. Aquesta similitud als fenòmens que ocorren naturalment proporciona fractals amb una familiaritat diaria que no es veu típicament amb funcions generades matemàticament. Per tant, poden produir resultats sorprenentment bells tals com el conjunt de Mandelbrot. Curiosament, els fractals també han trobat un lloc com a (CGI de l'anglès Computer-generated imagery), o imatges generades per ordinador, on la seva capacitat per crear corbes molt complexes amb simetries fractals resulta en uns mons virtuals més realistes. Simetria en matemàtiques Generalitzant a partir del concepte de simetria geomètrica vist en la secció anterior, diem que un objecte matemàtic és simètric respecte una operació matemàtica donada si, quan apliquem aquesta operació a l'objecte, l'operació preserva algun tipus de simetria de l'objecte. El conjunt d'operacions que preserven una propietat donada formen un grup. Dos objectes són simètrics l'un a l'altre respecte a un grup d'operacions donat si un s'obté de l'altre mitjançant algunes de les operacions (i viceversa). Model matemàtic per la simetria El conjunt de totes les operacions de simetries, sobre tots els objectes d'un conjunt X, es pot modelar com una acció g : G × X → X, on la imatge de g en G i x en X s'escriu g·x. Si, per algun g, g·x = y llavors hom diu que x i y són simètrics l'un a l'altre. Per cada objecte x, les operacions g tals que g·x = x formen un grup, l'anomenat grup de simetria de l'objecte, un subgrup de G. Si el grup de simetria de x és el grup trivial, llavors x s'anomena asimètric, altrament simètric. Un exemple general és G un grup de bijeccions g: V → V actuant sobre el conjunt de funcions x: V → W per (gx)(v) = x[g−1(v)] (o un conjunt restringit de tals funcions que sigui tancat sobre l'acció del grup). Així, un grup de bijeccions de l'espai indueix una acció de grup sobre els seus "objectes". El grup de simetria de x consisteix en tots els g pels quals x(v) = x[g(v)] per qualsevol v. G és el grup de simetria de l'espai mateix, i de qualsevol objecte que sigui uniforme en aquest espai. Alguns subgrups de G poden no ser el grup de simetria de cap objecte. Per exemple, si el grup conté, per qualssevol v i w de V, un element g tal que g(v) = w, aleshores només els grups de simetria de les funcions constants x contenen aquest grup. Tot i això, el grup de simetria de les funcions constants és el mateix G. En una versió particular per espais vectorials, tenim (gx)(v) = h(g, x[g−1(v)]) on h rota tots els vectors i pseudovectors de x, i inverteix tots els vectors (però no pseudovectors) d'acord amb la rotació i inversió de g, vegeu la secció Simetria en física. El grup de simetria de x consisteix en tots els elements g pels quals x(v) = h(g, x[g(v)]) per qualsevol v. En aquest cas, el grup de simetria d'una funció constant pot ser un subgrup propi de G: un vector constant només té simetria rotacional respecte a la rotació al voltant d'un eix si aquest eix està en la direcció del vector, i només té simetria d'inversió si és el vector nul. Per a una noció habitual de simetria en l'espai euclidià, G és el grup euclidià E(n), el grup d'isometries, i V és l'espai euclidià. El grup de rotació d'un objecte és el grup de simetria si G es restringeix a E+(n), el grup de les isometries directes. (Per generalitzacions, vegeu la següent subsecció.) Els objectes poden ser modelats com funcions x, els valors de les quals poden representar un conjunt de propietats com ara el color, la densitat, la composició química, etc. Depenent de la selecció podem considerar només simetries de conjunts de punts (x és simplement una funció booleana de la posició v), o també podem anar a l'altre extrem; p. ex. la simetria d'esquerra i dreta amb tota la seva estructura. Donat un grup de simetria, les propietats de part de l'objecte el defineixen completament. Si considerem punts equivalents que, degut a la simetria, tenen les mateixes propietats, les classes d'equivalència són les òrbites de l'acció de grup sobre l'espai mateix. Necessitem el valor de x en un punt de cada òrbita per definir l'objecte complet. Un conjunt de tals representants forma un domini fonamental. El domini fonamental més petit no té simetria; en aquest sentit, hom pot dir que la simetria es basa sobre l'asimetria. Hom pot construir un objecte amb una simetria desitjada tot escollint un valor de la funció per a cada òrbita. Si comencem a partir d'un objecte x donat, podem, per exemple: Prendre els valors en un domini fonamental (és a dir, afegir còpies de l'objecte). Prendre, per cada òrbita, algun tipus de valor mitjà o suma dels valors de x als punts de l'òrbita (ídem, allà on les còpies es puguin superposar-se). Si volem que no hi hagi més simetries que les del grup de simetria, l'objecte que hem de copiar ha de ser asimètric. Com hem indicat més amunt, alguns grups d'isometries no són el grup de simetria de cap objecte, excepte en el model modificat per espais vectorials. Per exemple, això és cert en una dimensió pel grup de totes les translacions. El domini fonamental és només un punt, i per tant no podem fer-lo asimètric, perquè qualsevol "patró" invariant per translacions també és invariant per reflexions (aquests són els patrons "uniformes"). En la versió d'espais vectorials, la simetria contínua per translacions no implica la simetria per reflexions: el valor de la funció és constant, però si conté vectors no-nuls, no hi ha simetria per reflexions. Si també existeix simetria per reflexions, llavors la funció constant no conté vectors no-nuls, però pot contenir pseudovectors no-nuls. Un exemple en tres dimensions és un cilindre infinit amb un corrent perpendicular a l'eix; el camp magnètic (un pseudovector) és, en la direcció del cilindre, constant, però no-nul. Per vectors (en particular la densitat de corrent) tenim simetria en qualsevol pla perpendicular al cilindre, a més de simetria cilíndrica. Aquesta simetria cilíndrica sense plans de reflexió al llarg de l'eix només és possible en la versió per espais vectorials del concepte de simetria. Un exemple similar és un cilindre girant al voltant del seu eix, on el camp magnètic i la densitat de corrent se substitueixen pel moment angular i la velocitat, respectivament. Hom diu que un grup de simetria actua transitivament sobre una mateixa aparició d'un objecte si, per cada parell d'aparicions hi ha una operació de simetria que porta la primera sobre la segona. Per exemple, en una dimensió, el grup de simetria de {…, 1, 2, 5, 6, 9, 10, 13, 14, …} actua transitivament sobre tots aquests punts, mentre que {…, 1, 2, 3, 5, 6, 7, 9, 10, 11, 13, 14, 15, …} no actua transitivament en tots els punts. Equivalentment, el primer conjunt és només una classe de conjugació respecte a les isometries, mentre que el segon conjunt conté dues classes. Funcions simètriques Una funció simètrica és una funció que roman sense canvis per qualsevol permutació de les seves variables. Per exemple, x + y + z i xy + yz + xz són funcions simètriques, mentre que x² – yz no ho és. Una funció pot romandre sense canvis per un subgrup de totes les permutacions de les seves variables. Per exemple, ac + 3ab + bc no canvia si intercanviem a i b; el seu grup de simetria és isomorf a C2. En lògica Una relació binària R és simètrica si i només si, sempre que Rab sigui cert, llavors també és cert Rba. Per exemple, "ser de la mateixa edat que" és simètrica, perquè si en Pau té la mateixa edat que la Maria, llavors la Maria té la mateixa edat que en Pau. Algunes connectives lògiques binàries simètriques són la i (∧, o &), la o (∨, o |), el bicondicional (si i només si) (↔), la nand (not-and, o ⊼), la xor (no-bicondicional, o ⊻), i la nor (not-or, o ⊽). Simetria en física En física el concepte de simetria està molt estretament lligat a la invariància del Hamiltonià o del Lagrangià. Bàsicament es tracta d'un conjunt d'operacions (com per exemple la translació o la rotació) que no produeixen cap canvi en el sistema, això és, el deixen invariant. Per veure-ho es pot fer servir el següent exemple il·lustratiu. Suposant que existeix un sistema que està descrit per un Lagrangià L i que aquest és invariant sota la translació: on denota la posició de la partícula. El fet que L "és invariant" sota la translació s'expressa matemàticament com: És a dir: el sistema no depèn d'aquesta. Si s'aplica això a les equacions de Lagrange: aleshores s'obté que: on s'ha fet servir la definició de moment canònic: Per tant: si L és invariant respecte la translació a , llavors el moment canònic conjugat (el corresponent a ) és constant (diem que es conserva, que no canvia en el temps). El teorema central que tracta les simetries és el teorema de Noether. Grosso modo, ve a dir que per cada simetria existeix una quantitat conservada. En l'exemple que s'ha citat més amunt: a la simetria de translació li correspon la conservació del moment. Simetria en química En química la simetria geomètrica de les molècules és important, particularment en química orgànica. A més propietats com el seu moment dipolar i les transicions espectroscòpiques permeses (basades en regles de selecció com la regla de Laporte) poden predir o ser explicades a partir de la simetria de la molècula. Les simetries que apareixen en química estan associades a grups finits d'isometries, en concret són grups puntuals de transformacions d'isometria. Simetria en biologia Simetria en biologia és l'equilibrada distribució en el cos dels organismes d'aquelles parts que apareixen duplicades. Els plans corporals de la majoria d'organismes pluricelulares exhibeixen alguna forma de simetria, bé sigui simetria radial o simetria bilateral. Una petita minoria no presenta cap mena de simetria (són asimètrics). En biologia hom troba els següents tipus de simetria: simetria esfèrica: simetria de rotacions en l'espai tridimensional amb angles arbitraris simetria axial (simetria radial, simetria de rotació d'ordre variable): simetria amb respecte a la rotació de qualsevol angle al voltant d'un eix simetria rotacional d'ordre n: la que té un angle de gir simètric de 360° / n al voltant d'un eix simetria bilateral: simetria respecte a un pla (simetria especular o reflexió) simetria translacional: simetria respecte als desplaçaments en qualsevol direcció de l'espai (animals metàmers) asimetria triaxial: falta de simetria en tots tres eixos de l'espai Simetria radial La simetria radial és la simetria definida per un eix heteropolar (diferent en els seus dos extrems). L'extrem que conté la boca es diu costat oral, i el seu oposat costat aboral o abactinal. Sobre aquest eix, s'estableixen plans principals de simetria, dues perpendiculars que defineixen les posicions per-radials. Les estructures en altres plans (bisectrius dels per-radials) queden en posicions inter-radials. La zona entre els per-radials i els inter-radials és la zona ad-radial. En el passat, els animals amb simetria radial han estat classificats com a clade propi diverses vegades amb el nom de Radiata. Aquest terme ha estat aplicat als equinoderms, tot i que en realitat pertanyen al clade Bilateria, car presenten simetria bilateral al principi del seu desenvolupament. L'any 1983, Thomas Cavalier-Smith definí un subregne anomenat Radiata, compost pels fílums Porifera, Myxozoa, Placozoa, Cnidaria i Ctenophora (és a dir, tots els animals que no són bilateris). La classificació de cinc regnes de Lynn Margulis i K. V. Schwartz només classifica els cnidaris i els ctenòfors dins del clade Radiata. Les classificacions cladístiques actuals no reconeixen Radiata com a clade vertader. Simetria bilateral La majoria d'espècies animals té simetria bilateral i pertany per tant al grup Bilateria, encara que hi ha espècies com els eriçons i les estrelles de mar que presenten simetria radial secundària (les fases de desenvolupament primerenques i les larves tenen simetria bilateral que posteriorment es perd en l'adult). La simetria bilateral permet la definició d'un eix corporal en la direcció del moviment, la qual cosa afavoreix la formació d'un sistema nerviós centralitzat i la cefalització. La simetria aporta evidències de salut i alguns estudiosos busquen la relació entre aquesta i l'atractiu físic, ja que s'ha postulat que els éssers vius, especialment els humans, cerquen de manera instintiva la simetria com a garantia d'una reproducció sense problemes i per tant es considerarien més atractives les persones amb una cara ben simètrica. Les conclusions, però, no són definitives Simetria en música En música clàssica, hi ha composicions en les quals podem trobar distribucions de les notes generades mitjançant simetria bilateral, translació o girs de mitja volta. Alguns exemples de composicions, són: el Preludi de Johann Sebastian Bach, la Sonata en G major de Domenico Scarlatti, Lotosblume de Robert Schumann, o Die Meiestersinger de Richard Wagner. Simetria en moral En la moral es pot donar simetria en dos sentits, en la reciprocitat i en l'empatia. En el primer, una persona rep o espera rebre un tracte igual al que ha donat, per tant és una simetria de la conducta, que obliga a un comportament anàleg en l'altre i que es troba formulada en l'anomenada Regla d'Or de l'ètica, base de molts manaments en diferents cultures. L'empatia, en canvi, igual que la simpatia i altres sentiments similars, es refereix a una simetria emocional, on hom és capaç de reproduir o apropar-se a la situació del proïsme i entendre'l millor. Simetria en alimentació d'AC En el context de l'electrònica de radiofreqüència, es parla d'una alimentació simètrica d'AC quan cap dels conductors està a la massa. Quan un dels conductors està a la massa i l'altre experimenta les variacions de tensió, es diu que l'alimentació és asimètrica. Existeixen importants aplicacions tecnològiques basades en l'alimentació simètrica, ja que l'alimentació simètrica té el gran avantatge que la pèrdua de potència en la línia de transmissió és un ordre de magnitud menor que l'alimentació asimètrica per cable coaxial. En efecte, el camp altern generat pel conductor ascendent és cancel·lat pel camp generat pel seu homòleg descendent. A més, l'alimentació simètrica en delta permet la simplificació de la construcció. L'alimentació simètrica és per tant l'alimentació preferida en l'operació QRP i en la manera EME, maneres on cada dB de guany compte. Simetria en la història, la religió i la cultura Simetria en els símbols religiosos Hom suposa que una de les raons per les quals la simetria és sovint una part integral dels símbols de les religions del món rau en la tendència de les persones a veure el propòsit de la simetria. A la figura de la dreta se'n mostren alguns exemples. Simetria en les relacions socials Hom considera la natura simètrica (incloent també l'equilibri asimètric) de la interacció social en múltiples contextos. Aquí s'inclou l'avaluació de la reciprocitat, l'empatia, la disculpa, el diàleg, el respecte, la justícia i la venjança. Les interaccions simètriques envien el missatge "Som iguals", i les interaccions asimètriques expressen el pensament "Jo sóc especial, millor que tu." Les relacions entre companys es basen en la simetria, i les relacions de poder en l'asimetria. Referències Bibliografia Enllaços externs Calotta: A World of Symmetry Dutch: Symmetry Around a Point in the Plane Chapman: Aesthetics of Symmetry ISIS Symmetry International Symmetry Association – ISA Institute Symmetrion"
"Simetria"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Simetria"
"1703329"
"Antonella Salvietti (L'Alguer, 27 d'octubre de 1924 — 6 de juny de 2006) va ser una escriptora algueresa en llengua catalana. Va ser secretària del Centre d'Estudis Algueresos (1960) i després presidenta (1974). El 1969 organitzà el Cor del Centre d'Estudis Algueresos. Com a escriptora fou guanyadora de diversos premis de poesia algueresa: als jocs florals de l'Alguer del 1961 i del 1962, als jocs florals de París del 1965, i del Premio Ozieri di Letteratura Sarda dels anys 1962, 1963, 1967 i 1969. El 21 de març de 2019, Alguer Cultura i Obra Cultural, recollint la proposta de la UNESCO, van celebrar el Dia Mundial de la Poesia amb un recital dedicat als més grans poetes algueresos del Nou-cents, entre els quals Antonella Salvietti. L'any 2013 es va editar l'antologia La Tercera Illa. Poesia Catalana de l'Alguer (1945-2013), un recull de poetes algueresos a cura del poeta valencià Joan-Elies Adell, entre els quals s'hi compta Salvietti. Referències Escriptors algueresos en català Poetes algueresos en català Morts a l'Alguer"
"Antonella Salvietti"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Antonella%20Salvietti"
"296678"
"John Giner Muñoz (Belleville, Nova Jersey, Estats Units d'Amèrica - 24 d'abril de 1967), més conegut com a Jan, és un jugador de pilota valenciana. Començà restant, però s'ha consagrat com a banca de Llargues, aconseguint ser membre de la Selecció Valenciana de Pilota per als Campionats Internacionals de Pilota des del 1999. Ha jugat sempre per a l'equip del seu poble, Murla, excepte l'any 2004, que ho feu per a Altea, i des del 2008, per a Sella. A més, ha sigut l'únic jugador de Llargues en guanyar la Lliga tant en la posició de "rest" com "traent" (vegeu-ne l'article Colps de la pilota valenciana). L'any 2000 Jan, i els altres 4 membres de la Selecció (David, Màlia, Martines i Mengual), foren guardonats amb el premi al Millor Esportista masculí de la Província d'Alacant. Palmarés Galotxa: Subcampió del Campionat de Galotxa de 3a categoria: 1992 Subcampió del Campionat de Galotxa de 2a categoria: 1993 Llargues: Campió de la LLiga de Llargues de 2a categoria: 1984 (restant), 1985 i 1993 (traent) Campió de la Lliga de Llargues de 1a categoria: 1989, 1991 (restant), 1996, 1997, 1998, 1999 i 2001 (traent) Subcampió de la Lliga de Llargues de 1a categoria: 1995, 2000, 2003, 2007 i 2008 (traent) Campió del Trofeu de Llargues amb pilota de vaqueta: 2003 Campió del Trofeu d'Alfara del Patriarca: 1989, 1999 Campió del Trofeu de Benidorm: 2007 (amb l'equip de Sella) Campió del Torneig de Callosa d'en Sarrià: 2005 Campió del Trofeu Santa Catalina de Teulada: 1998 Campió del Trofeu Santa Teresa del Campello: 1989 i 1990 (restant) Campió del Trofeu Dia de la Pilota: 1991, 1997, 1999, 2000 i 2006 Campionats Internacionals de Pilota Campió d'Europa de Llargues: Imperia (Itàlia), 1999 Campió del Món de Llargues: València, 2000 Campió d'Europa de Joc internacional: Països Baixos, 2001 Subcampió d'Europa de Llargues: Països Baixos, 2001 Campió d'Europa de Joc internacional: França, 2003 Subcampió d'Europa de Llargues: França, 2003 Campió del Món de Llargues: Imperia (Italia), 2004 Campió d'Europa de Joc internacional: Nivelles (Bèlgica), 2007 Subcampió d'Europa de Llargues: Nivelles (Bèlgica) 2007 Campió absolut d'Europa, 2007 Subcampió del Món de Llargues: Equador, 2008 Campió del Món de Pilota: País Valencià, 2010 Enllaços externs Youtube: Entrevista GIF de Jan traent Jan Giner Muñoz, John Esportistes de Nova Jersey"
"John Giner Muñoz"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/John%20Giner%20Mu%C3%B1oz"
"849329"
"Braux-Saint-Remy és un municipi francès, situat al departament del Marne i a la regió del Gran Est. L'any 2007 tenia 77 habitants. Demografia Població El 2007 la població de fet de Braux-Saint-Remy era de 77 persones. Hi havia 34 famílies, de les quals 13 eren unipersonals (13 homes vivint sols), 13 parelles sense fills, 4 parelles amb fills i 4 famílies monoparentals amb fills. La població ha evolucionat segons el següent gràfic: Habitants censats Habitatges El 2007 hi havia 39 habitatges, 36 eren l'habitatge principal de la família i 3 estaven desocupats. 38 eren cases i 1 era un apartament. Dels 36 habitatges principals, 30 estaven ocupats pels seus propietaris, 5 estaven llogats i ocupats pels llogaters i 1 estava cedit a títol gratuït; 3 tenien tres cambres, 10 en tenien quatre i 23 en tenien cinc o més. 32 habitatges disposaven pel capbaix d'una plaça de pàrquing. A 21 habitatges hi havia un automòbil i a 14 n'hi havia dos o més. Piràmide de població La piràmide de població per edats i sexe el 2009 era: Economia El 2007 la població en edat de treballar era de 50 persones, 39 eren actives i 11 eren inactives. De les 39 persones actives 36 estaven ocupades (24 homes i 12 dones) i 3 estaven aturades (1 home i 2 dones). De les 11 persones inactives 4 estaven jubilades, 3 estaven estudiant i 4 estaven classificades com a «altres inactius». Activitats econòmiques Dels 3 establiments que hi havia el 2007, 2 eren d'empreses de construcció i 1 d'una entitat de l'administració pública. Els 2 serveis als particulars que hi havia el 2009 eren paletes. L'any 2000 a Braux-Saint-Remy hi havia 7 explotacions agrícoles. Poblacions més properes El següent diagrama mostra les poblacions més properes. Referències Résumé statistique Fitxa resum de dades estadístiques de Braux-Saint-Remy a l'INSEE. Évolution et structure de la population Fitxa amb el detall de dades de Braux-Saint-Remy a l'INSEE France par commune Dades detallades de tots els municipis de França accessibles a partir del mapa. Municipis del Marne"
"Braux-Saint-Remy"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Braux-Saint-Remy"
"63858"
"El Consell d'Europa és una organització internacional creada a Estrasburg pel Tractat de Londres, de 5 de maig de 1949. El Consell d'Europa promou la democràcia, l'estat de dret i els drets humans, així com treballa per potenciar la identitat europea entre tots els ciutadans d'Europa. Cal no confondre'l amb el Consell Europeu (format pels caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea, més el president de la Comissió Europea) ni amb el Consell de la Unió Europea (institució que pertany a la Unió Europea) El Consell d'Europa fou fundat per representants de deu estats (Bèlgica, Dinamarca, França, Regne Unit, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Noruega i Suècia), actualment engloba 46 països (27 dels quals són membres de la Unió Europea), i té 6 estats com a observadors (el Vaticà, Estats Units, Canadà, Japó, Mèxic i Israel). La seva seu és a Estrasburg, a la frontera entre França i Alemanya i la seva bandera és la mateixa que la de la Unió Europea. Pot ser-ne membre qualsevol estat europeu que accepti els principis de la llei i que garanteixi els drets humans fonamentals i la llibertat dels ciutadans. El Consell d'Europa va ser la primera organització d'integració europea, creada molt abans de la Unió Europea i anterior també a les velles Comunitats Europees (CECA, CEE i CEEA), amb la intenció d'afavorir les relacions pacífiques i d'amistat entre els diferents Estats europeus, després que quasi tota Europa es trobés en ruïnes en acabar la Segona Guerra Mundial. La Farmacopea Europea i l'estandardització de les normes per als medicaments, des del 1996 coordenades per la Direcció Europea per a la Qualitat dels Medicaments i dels Serveis Sanitaris, n'és una missió important. Països membres Albània Alemanya Andorra Armènia Àustria Azerbaidjan Bèlgica Bòsnia i Hercegovina Bulgària Croàcia Dinamarca Eslovàquia Eslovènia Espanya Estònia Finlàndia França Geòrgia Grècia Hongria Irlanda Islàndia Itàlia Letònia Liechtenstein Lituània Luxemburg Macedònia del Nord Malta Moldàvia Mònaco Montenegro Noruega Països Baixos Polònia Portugal Regne Unit Romania San Marino Sèrbia Suècia Suïssa Turquia Txèquia Ucraïna Xipre Antics membres Rússia Referències Vegeu també Llista dels tractats del Consell d'Europa Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa Enllaços externs Lloc web oficial del Consell d'Europa Consell d'Europa: guia de recursos Consell d'Europa"
"Consell d'Europa"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Consell%20d%27Europa"
"718983"
"Les monges de l'Orde de Sant Jeroni formen un orde monàstic de vida contemplativa, branca femenina de l'Orde de Sant Jeroni. Les seves membres, anomenades jerònimes, posposen al seu nom les sigles O.S.H. Història Els monestirs de jerònimes neixen alhora que els masculins, en comunitats de beates o dones laiques que es reuneixen per viure en comunitat una vida evangèlica. En 1374, Pedro Fernández Pecha que acabava d'obtenir l'aprovació de l'Orde de Sant Jeroni i n'havia renunciat a la direcció, va fundar una comunitat femenina a Santa María de La Sisla (Toledo). En formaven part María García de Toledo i Mayor Gómez; a partir de la comunitat s'instaurà el monestir de San Pablo a Toledo, de Beates de Sant Jeroni. L'orde femení segueix la mateixa regla que els homes, prenent com a models les santes Paula de Roma i Eustòquia, deixebles de Sant Jeroni. En 1410 se'ls permeté d'integrar-se a l'Orde de Sant Jeroni com a branca femenina. Aviat els monestirs femenins es multiplicaren: San Pablo (Toledo, 1464), Santa Marta (Còrdova, 1464), Santa Paula (Sevilla, 1475), Monestir de Sant Maties (Barcelona), 1475, fundat a partir d'una comunitat de beates que vivien en comunitat des del 1426), Santa Elisabet (Palma, 1485), Concepción Jerónima (Madrid, 1509), San Onofre (Badajoz), Sant Bartomeu (Inca, 1530), Santa Paula (Granada, 1553, avui San Jerónimo), Santa María (Morón de la Frontera, 1568), Nuestra Señora de la Salud (Garrovillas, 1572), San Ildefonso (Brihuega, 1596), Corpus Christi (Madrid, 1605). A Amèrica es fundaren monestirs com els de San Jerónimo (Mèxic i Puebla) o San Lorenzo (Mèxic). Mentre l'orde masculí es va extingir en 1835, la branca femenina va continuar existint i alguns monestirs han mantingut sense interrupcions la vida conventual. Les monges van treballar per la restauració de l'orde masculí, aconseguint-ho en 1925. Al , van continuar fundant-se cases: Nuestra Señora de los Ángeles (Constantina, 1951), Nuestra Señora de las Mercedes (Almodóvar del Campo, 1964), Santa María de Jesús (Càceres, 1975) i Nuestra Señora de Belén (Toral de los Guzmanes, 1990). Avui hi ha 17 monestirs de monges jerònimes, tots ells a Espanya. Branques de l'orde Les monges de San Lorenzo de Mèxic van marxar-ne durant la persecució de Calles de 1926 i es van refugiar a Espanya, on van fundar l'Institut de Jerònimes de l'Adoració, que forma part de la família jerònima, i amb tres cases a Espanya i una a Mèxic, dedicades a l'educació. La majoria de monestirs de jerònimes s'agrupen en la Federació Jerònima de Santa Paula. Enllaços externs Lloc web del monestir de Santa María del Parral (Segovia). Família jerònima Orde de Sant Jeroni Ordes monàstics femenins"
"Monges de l'Orde de Sant Jeroni"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Monges%20de%20l%27Orde%20de%20Sant%20Jeroni"
"1282791"
"Scolopendra cingulata és una espècie de miriàpode de la classe dels quilòpodes, i l'espècie d'escolopendromorf més comuna a l'àrea mediterrània. Descripció Presenta bandes de color negre i groc-daurat alternades. Arriba a mesurar entre 10 i 15 cm i és el miriàpode més gros de la nostra fauna. El seu verí no és tan tòxic com el d'altres escolopèndrids. Distribució Presenta una distribució àmplia, es troba al llarg de tot el sud d'Europa i al voltant de la mar Mediterrània, en països com Portugal, Espanya, França, Itàlia i Grècia, així com en parts d'Àfrica del Nord. També es troba a l'Índia. Hàbitat Scolopendra cingulata és un animal excavador, que prefereix la foscor i llocs humits com la part inferior de troncs caiguts i del llit de fulles. Dieta Scolopendra cingulata és un carnívor oportunista. Ataca qualsevol animal que no sigui més gros que ell mateix. Això inclou insectes i petits llangardaixos. Verí Algunes versions populars atribueixen a aquesta espècie la mort d’una persona o d’algun animal domèstic. Ara bé, la realitat és que la picada de Scolopendra cingulata a un adult sa produeix un dolor intens, seguit d’una inflamació de la zona on s’ha produït la picada (si l'escolopendra ha picat en un dit es pot arribar a inflamar tota la mà) i un augment de la temperatura d’aquesta regió, que acaba produint un edema i una necrosi superficial al punt de la picada; tots aquests efectes desapareixen al cap de pocs dies. Referències Escolopendromorfs"
"Scolopendra cingulata"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Scolopendra%20cingulata"
"630589"
"El rellotge de sol d'August o Horologium Augusti fou el primer rellotge de sol construït a Roma, construït al Camp de Mart a pocs metres de l'Ara Pacis per ordre d'August l'any 10 aC. El rellotge de sol d'August ocupava una gran àrea que abastava des de l'actual plaça de San Lorenzo in Lucina fins a la piazza del Parlamento. El rellotge de sol era una gran plaça i consistia d'un quadrant amb incrustacions de bronze situat a la meitat superior de la plaça i un obelisc amb un globus de bronze a la punta situat al centre, de tal manera que, segons la posició del sol, l'ombra de l'obelisc es projectava en una banda o altra del quadrant, tot mostrant el dia i el mes mitjançant la longitud exacta de l'ombra projectada el migdia. Actualment es pot observar ben poc d'aquest monument. L'obelisc fou dut per August des d'Heliòpolis després d'incorporar Egipte a l'Imperi Romà. L'obelisc es va mantenir dempeus fins que es trencà en algun moment entre els segles VIII i XII i va quedar colgat. No va ser fins al 1748 que es van recuperar les restes de l'obelisc i va ser restaurat i reconstruït a les acaballes del a la Piazza di Montecitorio. De la gran plaça circular amb inscripcions de bronze només en queda la línia del meridià, la qual fou descoberta per un equip d'arqueòlegs alemany dirigits per l'investigador Edmund Buchner. Aquesta secció encara és visible (vegeu la fotografia). Referències Vegeu també Mausoleu d'August Edificis de Roma Gnomònica Rellotges de sol Projectes urbanístics d'August"
"Rellotge de sol d'August"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Rellotge%20de%20sol%20d%27August"
"284764"
"El Cabildo de Gran Canària és l'òrgan de govern d'aquesta illa espanyola. Com tots els cabildos, es va crear conforme a la Llei de Cabildos de 1912. És una forma governativa i administrativa pròpia de les Illes Canàries, que a més de les funcions de govern insular presta serveis i exerceix competències pròpies de la Comunitat Autònoma canària. Des de juliol de 2007, el Cabildo de Gran Canària està presidit per José Miguel Pérez García, del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Orígens El Cabildo Insular es crea amb la Llei de Cabildos de 1912. Seus Casa Palacio L'edifici que actualment alberga la seu del Cabildo Insular de Gran Canària està situat en el carrer Bravo Murillo de la ciutat de Las Palmas de Gran Canària. La Casa Palacio és una edificació d'estil racionalista projectada per Miguel Martín Fernández de la Torre. Es tracta de l'immoble més representatiu de Miguel Martín en les illes, de cort arquitectònic centreeuropeu amb una clara influència del suís Le Corbusier. En l'actualitat es troba en procés d'ampliació. Les primeres dependències del Cabildo de Gran Canària van estar situades en una oficina prestada per l'Ajuntament de Las Palmas de Gran Canària fins que, en 1918, la Corporació insular va llogar, per 300 pessetes al mes -una mica menys de dos euros-, un local situat en el carrer Esperit Sant. Després d'ocupar l'excol·legi de La Solitud, al Carrer Canalejas, i altres instal·lacions en Luis Millars -en l'any 1934-, el Cabildo grancanario va instal·lar les seves oficines en el carrer Juan de Quesada, en l'edifici que es va construir per albergar l'Institut de Segon Ensenyament i que posteriorment va cedir a l'Exèrcit per a l'Hospital Militar i avui acull el Rectorat de la Universitat de Las Palmas de Gran Canària. A partir d'aquest moment, el Cabildo va arrendar l'immoble de Triana 46, on va romandre fins a la instal·lació definitiva en el carrer Bravo Murillo, en 1941. El solar va costar 188.744 pessetes -uns 1.100 euros- i el projecte va ser elaborat per Miguel Martín Fernández de la Torre en 1932, encara que van deure passar cinc anys fins que es va col·locar la primera pedra. Reforma i ampliació En l'any 2005 es van iniciar els treballs de restauració i ampliació de la Casa Palacio Insular, segons un projecte redactat el 1994 per l'arquitecte espanyol Alejandro de la Sota Martínez. Per a això va caldre desallotjar l'edifici i altres dependències situades en altres immobles de la mateixa poma afectada per les obres d'ampliació, que van ser traslladats a altres immobles pròxims propietat de la Corporació, especialment a l'edifici de serveis múltiples "Insular I" adquirit uns anys abans. El projecte d'Alejandro de la Sota segueix l'estil racionalista que va imprimir Férnandez de la Torre a l'actual Casa Palacio. Es contempla l'ampliació de l'immoble actual cap al sud, ocupant la meitat superior de la poma amb la construcció de dos nous edificis de set plantes que s'aixecaran sobre un aparcament subterrani de tres plantes amb capacitat per a 300 places. Dels dos nous edificis, que s'adossaran a la Casa Palacio, el primer, que tindrà façana al carrer Bravo Murillo, serà destinat a acollir esdeveniments culturals i protocol·laris. AL segon, per la seva banda, amb façanes als carrers Pérez Galdós i Buenos Aires, se li donarà ús administratiu. Una actualització posterior del projecte original, va disposar la construcció de tres plantes, en lloc de les dues previstes inicialment, sota la plaça central que es preveu construir amb sortida cap al carrer Buenos Aires. Edifici Cristal . Situat en el nombre 3 del Passeig de Tomás Morales. Acull els serveis d'Obres Públiques i Informàtica. Edifici Insular I Immoble d'oficines que la corporació va adquirir poc després d'acabar de construir-se, sota el mandat de María Eugenia Márquez Rodríguez, com a alternativa al projecte d'ampliació i reforma de la Casa Palacio que en aquell moment s'havia optat per no escometre, i que havia de servir per a allotjar els diferents serveis administratius que estaven dispersos per diferents punts de la ciutat i per als quals no tenien acomodament en el recinte de la Casa Palacio. Amb el canvi de corporació ocorregut l'any 2003, es va tornar a reprendre el projecte de De la Sota i finalment es va decidir el trasllat dels serveis de la Casa Palacio a aquest nou edifici i la creació d'una oficina central d'Atenció i Informació al Ciutadà, situada en la seva planta baixa. Edicifi de Triana 93 Es tracta d'una edificació històrica i característica del viari de la ciutat que fins fa alguns anys era la seu principal del desaparegut Banc Central. S'està culminant un procés de reforma i restauració per a destinar-lo a oficines de la Presidència. Altres instal·lacions A més de l'anteriors el Cabildo disposa d'altres seus que acullen a diferents serveis: Edificis de Bravo Murillo 25 i Bravo Murillo 29-31 Edifici de Patrimoni Històric (Bravo Murillo 33) Edifici de Cano 24 (Llibreria del Cabildo i Servei de Cultura) Edifici Humiaga (Avda Primer de Maig 39) Espai Jove 24<30 (en les antigues dependències de la Biblioteca Pública de l'Estat) Granja Agrícola Experimental (a Cardones, Arucas) Bandera i escut Lescut del Cabildo de Gran Canària mig partit i tallat. En la caserna superior esquerre, segons es veu l'escut, sobre camp de gules, un castell en color or, merletat i donjonato de tres torres, maçonat de sabre i aclarit de azur. En la caserna superior dret de l'escut, en camp de plata, un lleó rampant de gules, coronat, lampasat i armat d'or. En la meitat inferior, en la tercera caserna d'escut, un palmell del seu color, acamada en una roca movent del cap, del seu color, i ficada al llit de dos lebreles rampants, afrontats i movents, del seu color. Bordura de gules, amb deu espases de plata, posades de dues en dues, a manera d'aspes. AL timbre, corona real tancada. La bandera que utilitza el Cabildo és la pròpia de l'illa i que representen els colors groc i blau sobre dos triangles rectangles amatents en diagonal, quedant el de color groc cap a l'asta i el blau cap a batent. Té una proporció de 2 x 3, és a dir, una vegada i mitja més llarga que ampla, i en el seu centre duu l'escut d'armes. Presidents del Cabildo Insular de Gran Canària Franquisme Transició Etapa democràtica Les Conselleries Cultura i Patrimoni Històric Desenvolupament Econòmic, Obres Públiques i Infraestructures i Transports Esportis Economia, Indústria, Comerç i Artesania Educació i Joventut Ocupació i Desenvolupament Local Hisenda Medi ambient Obres Públiques,Infraestructures i Recursos Humans Patrimoni Política Social i Sociosanitària Política Territorial Presidència Recursos Humans i Organització Turisme, Innovació Tecnològica i Comerç Exterior Habitatge,Arquitectura, Agricultura, Ramaderia i Pesca Organització interna El Cabildo es compon dels següents òrgans: Presidència Ple Consell de Govern Comissions Informatives Junta de Portaveus Les competències del Cabildo de Gran Canària estan regulades per La Llei 14/1990, de 26 de juliol, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques de Canàries. Organismes Autònoms Consejo Insular de Aguas Fundación para la Etnografía y Desarrollo de Artesanía Canaria (FEDAC) Instituto de Atención Social y Sociosanitaria Instituto Insular de Deportes Orquesta Filarmónica de Gran Canaria Patronato de Turismo de Gran Canaria VALORA Gestión Tributaria i la Institución Ferial de Canarias (INFECAR) También como Sociedades Anónimas el Centro Atlántico de Arte Moderno (CAAM) i la Sociedad de Promoción Económica de Gran Canaria (SPEGC) Referències Enllaços externs Cabildo de Gran Canària Gran Canaria Gran Canària"
"Cabildo de Gran Canària"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Cabildo%20de%20Gran%20Can%C3%A0ria"
"1348532"
"The Intern és una pel·lícula de comèdia del 2015 nord-americana dirigida per Nancy Meyers. La pel·lícula està protagonitzada per Robert De Niro i Anne Hathaway en els dos papers principals, amb el suport a actuacions de Rene Russo, Anders Holm, Andrew Rannells, Adam DeVine, Christina Scherer, i Zack Pearlman. La pel·lícula va ser estrenada el 25 setembre 2015 per Warner Bros. La pel·lícula va ser un èxit de taquilla. Argument Ben Whitaker un vidu de 70-anys (Robert De Niro), un executiu jubilat d'una empresa d'una guia telefònica, s'aplica a un programa de persones de tercera edat després que la seva jubilació s'hagi tornat massa avorrida per ell. L'empresa per a la qual s'aplica és About The Fit, una creixent empresa de moda el comerç electrònic, de la qual la fundadora i CEO Jules Ostin (Anne Hathaway) havien acordat prèviament portar a terme un programa d'extensió a la comunitat, on les persones grans formen part de la firma. Ben impressiona a tothom i és un dels quatre contractats. Ben és assignat a treballar amb Jules, que és una mica escèptica amb ell al principi. Inicialment congelat per Jules, Ben es guanya lentament l'oficina amb la seva simpatia i un dia, després de netejar la taula d'escombraries de l'oficina, comença a caure bé a Jules. Un dia, Ben veu el xofer de la Jules bevent fora del seu vehicle estacionat. Ell convenç al conductor per anar a casa d'hora, i s'ofereix a portar a Jules a casa ell mateix, una feina que conserva quan el xofer no és trobat enlloc l'endemà. Ben revela a Jules que una vegada va treballar en el mateix edifici on About The Fit té la seu. També desenvolupa una relació romàntica amb la terapeuta de massatge de l'empresa, Fiona (Rene Russo) i es converteix en una mena de figura paterna per als treballadors més joves. Està molt compromès en la seva feina amb Jules, i fins i tot entra d'amagat a la casa de la mare de Jules amb els seus companys de feina per eliminar un correu electrònic vergonyosament insultant que Jules envia sense voler a la seva mare. Ben també arriba a conèixer a la família de Jules. El seu marit, Matt (Anders Holm), va renunciar a la seva pròpia carrera de primer nivell per ser un quedar-se a casa i cuidar la seva filla, Paige (JoJo Kushner) quan About The Fit va començar a tenir èxit. No obstant això, el seu matrimoni es va trencant lentament, en part per culpa de les jornades inacabables de Jules a la seva feina, principalment a causa de la seva poca experiència en la administració i direcció d'empreses. Repartiment Robert De Niro com Ben Whittaker Anne Hathaway com Jules Ostin Rene Russo com Fiona Anders Holm com Matt Andrew Rannells com Cameron Adam DeVine com Jason Zack Pearlman com Davis Jason Orley com Lewis Christina Scherer com Becky JoJo Kushner com Paige Nat Wolff com Justin Linda Lavin com Patty Celia Weston com Doris Steve Vinovich com Miles Molly Bernard com Samantha C.J. Wilson com Mike Referències Pel·lícules dels Estats Units del 2015 Pel·lícules de comèdia dels Estats Units Pel·lícules del 2015 doblades al català"
"The Intern"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/The%20Intern"
"1492346"
"Hugh Porter, MBE (Wolverhampton, West Midlands, 24 de gener de 1940) va ser un ciclista anglès que combinà tant el ciclisme en pista com la ruta. Fou professional des del 1966 fins al 1979. Els majors èxits els aconseguí a la pista, concretament en la modalitat de persecució, de la qual es proclamà campió de món quatre cops. Palmarès en pista 1963 Campió del Regne Unit amateur en Persecució 1964 Campió del Regne Unit amateur en Persecució 1965 Campió del Regne Unit amateur en Persecució 1966 Medalla d'or als Jocs de la Commonwealth en Persecució 1968 Campió del Món en Persecució Campió del Regne Unit amateur en Persecució 1969 Campió del Regne Unit amateur en Persecució 1970 Campió del Món en Persecució 1972 Campió del Món en Persecució 1973 Campió del Món en Persecució Palmarès en ruta 1966 1r l'Archer International Grand Prix Vencedor d'una etapa a la Milk Race 1969 1r al Tom Simpson Memorial 1976 1r al Tom Simpson Memorial Enllaços externs Fitxa a sitiodeciclismo.net Fitxa a cyclebase.nl Fitxa a museociclismo.it Fitxa a procyclingstats.com Fitxa als Jocs Olímpics Ciclistes anglesos Esportistes de Wolverhampton Esportistes britànics als Jocs Olímpics d'estiu de 1964 Membres de l'Orde de l'Imperi Britànic"
"Hugh Porter"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Hugh%20Porter"
"1704582"
"Marta Roqueta Fernández (Barcelona, 1988) és una periodista catalana experta en perspectiva de gènere. Va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i un màster de Periodisme Avançat i Reporterisme a la Universitat Ramon Llull. Té un màster d'estudis de gènere per la School of Oriental and African Studies de Londres. És fundadora i editora de la revista cultural feminista Zena, guanyadora de la Menció d'Honor en els Premis de Periodisme Jove sobre Violència de Gènere 2015 atorgats per l'Institut de la Joventut (Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social). És columnista al diari El Nacional i a la revista ONGC, a més d'opinar a El Periódico i La República, i és col·laboradora de RAC1 i TV3. També ha escrit a Nació Digital, VICE i Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Roqueta ha investigat en l'àmbit de la dona, religió i comunicació per l'Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, i també en l'àmbit d'atenció a les dones migrades i racialitzades per la Fundació Josep Irla. És autora de De la poma a la pantalla. Amor, sexe i desig a l'època digital (2019), un assaig sobre l'amor i el desig en el món digitalitzat. Referències Periodistes barcelonins Feministes barcelonins Alumnes barcelonins de la URL Alumnes de l'Escola d'Estudis Orientals i Africans Alumnes barcelonins de la UAB Feministes catalans del sud contemporanis"
"Marta Roqueta"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Marta%20Roqueta"
"1188647"
"Divock Okoth Origi (Oostende, Bèlgica, 18 d'abril de 1995) és un futbolista belga. Ha estat jugador de Liverpool FC, Lille OSC i VfL Wolfsburg i de la selecció belga. Origi va néixer a Ostende i va créixer a Houthalen-Oost. Va néixer dins d'una família de futbolistes kenyans. Els seu pare, Mike Origi, va ser jugador de KV Oostende i de la selecció nacional. El seu oncle, Austin Oduor, jugà a Gor Mahia i altres oncles seus, Gerald i Anthony, van jugar a Tusker. El seu cosí, Arnold Origi, també ha estat porter de la selecció nacional. La seva família és de la ètnia Luo. Palmarès Liverpool FC 1 Campionat del Món de Clubs: 2019 1 Lliga de Campions de la UEFA: 2018-19 1 Supercopa d'Europa: 2019 1 Premier League: 2019-20 1 Copa anglesa: 2021-22 1 Copa de la Lliga anglesa: 2021-22 Referències Futbolistes internacionals amb Bèlgica de la dècada de 2010 Futbolistes del Liverpool FC Esportistes d'Oostende Futbolistes al Campionat d'Europa de futbol 2016 Futbolistes de Bèlgica en la Copa del Món de Futbol de 2014 Futbolistes kenyans"
"Divock Origi"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Divock%20Origi"
"151329"
"L'Enfant et les Sortilèges: Fantaisie lyrique en deux parties (L'infant i els sortilegis: Fantasia lírica en dues parts) és una òpera de Maurice Ravel sobre un llibret de Colette. Va ser la segona i última òpera de Ravel, després de L'Heure espagnole. Composta entre 1917 i 1925, va ser estrenada a l'Òpera de Montecarlo l'any 1925 sota la batuta de Victor de Sabata. Després d'haver-li ofert l'oportunitat d'escriure una obra musical, Colette va concloure el llibret en vuit dies. Diversos compositors s'hi van interessar a compondre la música, però Colette només va sentir-se atreta per la proposta de Ravel. Gènesi Durant la Primera Guerra Mundial, el director de l'Òpera de París, Jacques Rouché va demanar a Colette un text per a un ballet fantàstic. Llavors, Colette va escriure un text amb el títol Divertissements pour ma fille. Després, Colette va triar Ravel per posar música al text, enviant-li una còpia mentre aquell estava servint a la guerra, l'any 1916; això no obstant, el correu es va perdre. L'any 1917, Ravel en va rebre finalment una còpia i va acceptar compondre la partitura, responent amb humor a Colette, «M'agradaria compondre açò, però no tinc cap filla.» A causa d'obligacions contractuals, finalment Ravel es va veure forçat a concloure la partitura per a l'any 1924. Colette, que creia que la música ja no seria composta, va expressar el seu gran plaer per la conclusió de l'obra, convençuda que el seu modest treball havia donat més de si que el que hom esperava en un principi. Amb el nou títol de L'Enfant et les Sortilèges, va ser estrenada el 21 de març de 1925 a Montecarlo, dirigida per Victor de Sabata amb les seqüències de ballet coreografiades per George Balanchine. Ravel va dir de l'estrena: «La nostra obra requereix una producció extraordinària: hi ha nombrosos personatges, i els efectes especials són constants. Seguint els principis de l'opereta americana, la dansa es contínua i està imbricada amb l'acció [...i] l'Òpera de Montecarlo gaudeix d'una meravellosa companyia de ballarins russos, excepcionalment dirigits per un prodigiós mestre de ballet, el Sr. Balanchine. I cal no oblidar un element essencial, l'orquestra.» Música Cal una gran orquestra, un cor d'adults, un cor infantil i vuit solistes, la major part dels quals canten diversos papers. La mida del repartiment i la posada en escena d'una història fantàstica sovint dificulta la programació, i això explica que no es representi massa sovint o es faci en versió de concert. Ravel utilitza alguns subtils leitmotiv al llarg de l'obra. Les melodies són emfatitzades per una orquestra que el mateix Ravel va manifestar que havia modelat com la de George Gershwin o les de les operetes americanes de l'època. Tot i això, l'obra no evita el virtuosisme de l'escriptura orquestral. Ravel va comparar el seu treball amb el de la seva primera òpera, L'Heure espagnole: «Més que mai, estic a favor de la melodia. Sí, melodia, bel canto, vocalises, virtuosisme vocal – aquest és per a mi el punt de partida. Si, a L'Heure espagnole la mateixa acció teatral demanava que la música fóra només un comentari a cada paraula o gest, ací, al contrari, aquesta fantasia lírica demana melodia, no res més que melodia... La partitura de L'Enfant et les Sortilèges és una combinació senzillíssima de tots els estils de totes les èpoques, des de Bach fins a ... Ravel» L'òpera va rebre inicialment una càlida acollida a Montecarlo, però a les representacions a París uns anys després l'èxit va ser menor. André Messager va criticar la declarada naturalesa imitativa de la música, però Francis Poulenc i Les Six s'hi van mostrar impressionats. El duo de gats miolant ("Duo miaulé") s'ha considerat sovint una paròdia d'un duo d'amor de Wagner, no obstant Arthur Honegger va destacar aquest fragment en particular. Argument Ambientada en una antiga casa de camp normanda, L'enfant narra la història d'un infant malcriat que és renyat pels objectes de la seva habitació que poc abans, en un atac d'ira, ha trencat. Després de ser renyat per sa mare, al principi de l'òpera, l'infant s'enrabia i trenca tot el que l'envolta. Poc després se sorprèn en veure que els dissortats objectes comencen a cobrar vida. Els mobles, els objectes, el paper pintat dels barandats i el foc de la llar comencen a parlar; fins i tot del seu quadern esdevé un ancià i un cor de xifres. En la segona part, el llit es converteix en un jardí ple dels cants dels animals i les plantes que abans l'infant havia caçat i torturat. Finalment l'infant aprèn la lliçó. Fragments "J'ai pas envie de faire ma page" (no tinc gana de fer els deures) "Bébé a été sage?" (L'infant ha estat aplicat?) "Ça m'est égal!" (Em té igual!) "Votre serviteur humble, Bergère" (Vostre humil servidor, butaca) "Ding, ding, ding, ding" "How's your mug?" "Keng-ça-fou, mah-jong" "Oh! Ma belle tasse chinoise!" (Oh! la meva bella tassa xinesa) "Arrière ! Je réchauffe les bons" (Enrere! Jo escalfoe els bons) "Adieu, Pastourelles!" (Adéu, pastoretes) "Ah! C'est elle! C'est elle!" (Ah! És ella, és ella!) "Toi, le coeur de la rose" (Tu, del color de la rosa) "Deux robinets coulent dans un réservoir!" (Dues aixetes vessen en un dipòsit) "Oh! Ma tête!" (Oh! El meu cap!) "Duo miaulé" (Duo de gats maulant) "Musique d'insectes, de rainettes, etc." (Música d'insectes, de granotes, etc.) "Ah! Quelle joie de te retrouver, Jardin!" (Oh! Quina alegria de retrobar-te, Jardí!) "Où es-tu, je te cherche...' - Ronde des chauves-souris" (On estàs, et busco...' - Ronda dels rats-penats) "Ronde des chauves-souris": 'Rends-la moi... Tsk, Tsk..." (Ronda dels rats-penats: torna-me-la ... Txec, txec..) "Danse des rainettes" (dansa de les granotes) "Sauve-toi, sotte! Et la cage? La cage?" (Salvat totxa, I la gàbia? La gàbia?) "La cage, c'était pour mieux voir ta prestesse" (La gàbia, era per veure millor la teva elegància) "Ah ! C'est l'enfant au couteau!" (Ah! És l'infant del ganivet!) "Il a pansé la plaie..." (Ha curat la ferida…) "Il est bon, l'enfant, il est sage" (És bo, l'infant, és aplicat) Referències Bibliografia Enllaços externs L'Enfant et les Sortilèges a Classic Cat , Baixades gratuïtes de fragments de l'òpera Maurice-ravel.net Més informació Obres de Maurice Ravel Òperes ambientades a França Òperes estrenades a l'Òpera de Montecarlo Òperes del 1925 Òperes en francès"
"L'Enfant et les Sortilèges"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27Enfant%20et%20les%20Sortil%C3%A8ges"
"846390"
"Montmartin és un municipi francès, situat al departament de l'Oise i a la regió dels Alts de França. L'any 2007 tenia 211 habitants. Demografia Població El 2007 la població de fet de Montmartin era de 211 persones. Hi havia 72 famílies de les quals 8 eren unipersonals (4 homes vivint sols i 4 dones vivint soles), 28 parelles sense fills i 36 parelles amb fills. La població ha evolucionat segons el següent gràfic: Habitants censats Habitatges El 2007 hi havia 75 habitatges, 73 eren l'habitatge principal de la família i 2 estaven desocupats. Tots els 75 habitatges eren cases. Dels 73 habitatges principals, 64 estaven ocupats pels seus propietaris i 9 estaven llogats i ocupats pels llogaters; 12 tenien tres cambres, 14 en tenien quatre i 47 en tenien cinc o més. 62 habitatges disposaven pel capbaix d'una plaça de pàrquing. A 23 habitatges hi havia un automòbil i a 45 n'hi havia dos o més. Piràmide de població La piràmide de població per edats i sexe el 2009 era: Economia El 2007 la població en edat de treballar era de 144 persones, 111 eren actives i 33 eren inactives. De les 111 persones actives 104 estaven ocupades (56 homes i 48 dones) i 7 estaven aturades (2 homes i 5 dones). De les 33 persones inactives 7 estaven jubilades, 13 estaven estudiant i 13 estaven classificades com a «altres inactius». Ingressos El 2009 a Montmartin hi havia 69 unitats fiscals que integraven 204 persones, la mediana anual d'ingressos fiscals per persona era de 22.368,5 €. Activitats econòmiques Dels 7 establiments que hi havia el 2007, 6 eren d'empreses de construcció i 1 d'una empresa de comerç i reparació d'automòbils. Dels 6 establiments de servei als particulars que hi havia el 2009, 1 era una fusteria, 2 lampisteries i 3 electricistes. Equipaments sanitaris i escolars El 2009 hi havia una escola elemental integrada dins d'un grup escolar amb les comunes properes formant una escola dispersa. Poblacions més properes El següent diagrama mostra les poblacions més properes. Referències Résumé statistique Fitxa resum de dades estadístiques de Montmartin a l'INSEE. Évolution et structure de la population Fitxa amb el detall de dades de Montmartin a l'INSEE France par commune Dades detallades de tots els municipis de França accessibles a partir del mapa. Municipis de l'Oise"
"Montmartin"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Montmartin"
"883853"
"El hare paenga era l'habitatge tradicional de l'Illa de Pasqua, abans de la invasió per les missions catòliques. Tenia forma de barca invertida i estava realitzada amb material vegetal que servia per a protegir l'habitatge dels fenòmens atmosfèrics. El sostre estava format per una triple capa: primer es lligava el hatunga, una gruixuda capa de totora (Scirpus californicus), després una capa de fulles de canya de sucre i sobre aquesta una capa de pastura. Hi ha un únic accés que té una alçada d'un metre i l'ample suficient per deixar passar a una persona. L'entrada es tanca amb una cortina confeccionada amb totora trenada. No hi ha finestres, de manera que en el seu interior regna la foscor. La situació de la porta determina un eix que divideix la cabanya en dues parts iguals. A la nit, per dormir, els caps se situen capiculats a cada costat d'aquest eix, deixant entre ells l'espai suficient per donar pas als que entren i surten. A l'interior de les barraques es troben algunes estàtues d'uns trenta centímetres d'alçada i que representen figures d'homes, peixos, aus, així com tauletes de fusta o bastons coberts de jeroglífics. Enllaços externs Museo Antropológico Padre Sebastián Englert Illa de Pasqua Habitatges"
"Hare paenga"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Hare%20paenga"
"1680614"
"Joaquim Capdevila i Capdevila (Maldà, 1967 - Lleida, 8 de setembre de 2017) va ser un filòleg especialitzat en sociologia històrica i semiòtica i membre de la junta de l'Associació Alba des de l'any 2012. Biografia Llicenciat en filologia catalana i en psicologia i doctor en lingüística. Va col·laborar en diverses revistes: Els Marges, Història Social, Estudis d'Història Agrària, Revista d'Etnologia de Catalunya, Cercles, Quaderns del CAC, Revista de Catalunya, Revue de Philolgie, Urtx: Revista cultural de l'Urgell, etc. També va ser autor i editor dels llibres Maldà, història gràfica i del segle XX (1999), Tàrrega (1898-1923): economia, política i imaginari (Biblioteca Abat Oliba 284, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008), Art i catalanisme: entre la inquietud regeneradora i la voluntat institucionalitzadora. Josep Güell ( 1899-1930 ): escrits (Col. Natan Estudis, Ajuntament de Tàrrega 2008). Construcció de les identitats (g)locals i noves tecnologies de la informació i la comunicació (2010), El Foment. 100 anys fent història (2011) amb Judit Balcells, i Modernització i crisi comunitària. Estudis d'etnohistòria rural: la Catalunya occidental en el canvi de segles XIX i XX (2012). Ha editat el llibre Escrits (1899-1930) de Josep Güell Guillaumet, i ha coeditat les obres La festa a Catalunya (1997). La festa com a vehicle de sociabilitat i d'expressió política (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997), de diversos autors, i L'home i el paisatge de la Segarra històrica (2011) de Josep M. Miró i Rosinach. Va participar així mateix en les obres col·lectives Societat catalana, societat limitada (El Cep i la Nansa, 2007), i Estudios de arte y comunicación social (2012). Va obtenir la Borsa d'Estudis Eusko-Ikaskuntza - Institut d'Estudis Catalans pel treball Les lluites pel ben parlar i contra la blasfèmia a Catalunya i al País Basc en el marc del seu despertament nacional (2004). En el camp de l'ensenyament, va exercir com a professor de Lingüística i de Semiòtica i de Teoria de la Comunicació a la Universitat de Barcelona. Finalment, fou professor de Semiòtica i de Psicologia de la Comunicació a la Universitat de Lleida. Casat amb la Sònia Rubió, i una filla dita Laia, la seva prematura mort als 50 anys el dia 9 de setembre de 2017 commocionà els cercles universitaris i culturals del territori. Va ser guardonat a títol pòstum en la 20a edició dels Premis Culturàlia. Referències Enllaços externs Docity: Joaquim Capdevila i Capdevila Professors de la Universitat de Barcelona Professors de la Universitat de Lleida Historiadors lleidatans Maldanencs Alumnes de la Universitat de Barcelona Morts a Lleida Filòlegs catalans del sud contemporanis Historiadors catalans del sud contemporanis"
"Joaquim Capdevila i Capdevila"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim%20Capdevila%20i%20Capdevila"
"96966"
"|- | 92401 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92402 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92403 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92404 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92405 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92406 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92407 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92408 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92409 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92410 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92411 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92412 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92413 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92414 - || || 6 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92415 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92416 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92417 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92418 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92419 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92420 - || || 9 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92421 - || || 9 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92422 - || || 9 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92423 - || || 9 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92424 - || || 9 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92425 - || || 6 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92426 - || || 6 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92427 - || || 6 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92428 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92429 - || || 9 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92430 - || || 10 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92431 - || || 6 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92432 - || || 6 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92433 - || || 6 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92434 - || || 1 de maig, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92435 - || || 2 de maig, 2000 || Kitt Peak || Spacewatch |- | 92436 - || || 7 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92437 - || || 1 de maig, 2000 || Haleakala || NEAT |- | 92438 - || || 2 de maig, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92439 - || 2000 KD || 24 de maig, 2000 || Kitt Peak || Spacewatch |- | 92440 - || || 24 de maig, 2000 || Ondřejov || L. Šarounová |- | 92441 - || || 26 de maig, 2000 || Črni Vrh || Črni Vrh |- | 92442 - || || 27 de maig, 2000 || Reedy Creek || J. Broughton |- | 92443 - || || 27 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92444 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92445 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92446 - || || 27 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92447 - || || 27 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92448 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92449 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92450 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92451 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92452 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92453 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92454 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92455 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92456 - || || 29 de maig, 2000 || Reedy Creek || J. Broughton |- | 92457 - || || 27 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92458 - || || 27 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92459 - || || 24 de maig, 2000 || Kitt Peak || Spacewatch |- | 92460 - || || 24 de maig, 2000 || Kitt Peak || Spacewatch |- | 92461 - || || 26 de maig, 2000 || Kitt Peak || Spacewatch |- | 92462 - || || 27 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92463 - || || 27 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92464 - || || 27 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92465 - || || 28 de maig, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92466 - || || 24 de maig, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92467 - || || 24 de maig, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92468 - || || 25 de maig, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92469 - || || 26 de maig, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92470 - || || 26 de maig, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92471 - || || 29 de maig, 2000 || Kitt Peak || Spacewatch |- | 92472 - || || 28 de maig, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92473 - || 2000 LP || 2 de juny, 2000 || Reedy Creek || J. Broughton |- | 92474 - || || 4 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92475 - || || 5 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92476 - || || 5 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92477 - || || 5 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92478 - || || 6 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92479 - || || 5 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92480 - || || 5 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92481 - || || 4 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92482 - || || 6 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92483 - || || 8 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92484 - || || 8 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92485 - || || 10 de juny, 2000 || Kitt Peak || Spacewatch |- | 92486 - || || 9 de juny, 2000 || Haleakala || NEAT |- | 92487 - || || 5 de juny, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92488 - || || 1 de juny, 2000 || Haleakala || NEAT |- | 92489 - || 2000 MK || 24 de juny, 2000 || Tebbutt || F. B. Zoltowski |- | 92490 - || || 29 de juny, 2000 || Reedy Creek || J. Broughton |- | 92491 - || || 29 de juny, 2000 || Reedy Creek || J. Broughton |- | 92492 - || || 24 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92493 - || || 25 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92494 - || || 24 de juny, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92495 - || 2000 NY || 4 de juliol, 2000 || Prescott || P. G. Comba |- | 92496 - || || 5 de juliol, 2000 || Reedy Creek || J. Broughton |- | 92497 - || || 3 de juliol, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92498 - || || 7 de juliol, 2000 || Socorro || LINEAR |- | 92499 - || || 5 de juliol, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- | 92500 - || || 5 de juliol, 2000 || Anderson Mesa || LONEOS |- 2"
"Llista d'asteroides/92401–92500"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista%20d%27asteroides/92401%E2%80%9392500"
"48665"
"Cozumel és una illa de Mèxic situada a 45 minuts de distància de Playa del Carmen i és un municipi de l'estat de Quintana Roo. Amb unes dimensions de 14,5 km d'amplària i 58 km de llargària, Cozumel és l'illa més gran del Carib mexicà. Illa sagrada i lloc de peregrinació maia, Cozumel era coneguda en època prehispànica com a Cuzmil ("terra d'orenetes") i s'hi trobava l'oracle d'Ixchel, la deessa de la Lluna i de la fecunditat. El port de San Miguel de Cozumel està situat a la costa occidental de l'illa, davant de terra ferma, i és la porta d'entrada a l'illa des del continent. A pocs quilòmetres al sud del port, hi ha el parc Nacional de Chankanaab. Es tracta d'un paratge natural d'una bellesa paisatgística insondable. Els amants del capbussament de superfície poden fruir dels fons coral·lins que hi ha als esculls de Palancar, de San Francisco i de santa Rosa. Història La zona arqueològica de Tulum es troba a 130 km al sud de Cancun, si fa no fa a unes 2 hores de camí, tot seguint la carretera 307. Es tracta de l'últim baluard del poble maia a la costa yucateca. El recinte, en forma de quadrilàter, s'ubica sobre un penya-segat espectacular de 30 m d'altura que limita amb les aigües lluminoses del Carib, i és l'assentament maia més costaner que s'hi conserva. Al recinte hi ha més de 70 construccions diferents: temples, habitacles, fortificacions, llocs de sacrificis, etc., i està tancat per tres muralles gegantines -Tulum en llengua maia significa "mur, lloc tancat"- amb cinc portes d'entrada. A la zona s'hi arriba després de fer un curta caminada, a través d'un sender vorejat de selva, entre palmes exuberants i arbres del xiclet. Abans d'arribar a la zona de ruïnes, en una plaça descoberta, un grup de quatre voladors de Papantla, realitzen la cerimònia de les 13 voltes, fins que arriben a terra, com a pregària de fertilitat davant Xipetopec, el déu del Sol. Municipis de Quintana Roo Geografia de Mèxic Illes del Carib"
"Cozumel"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Cozumel"
"990199"
"Scanlation és una tècnica utilitzada per a difondre còmics, generalment per Internet. Es produeix mitjançant un procés combinat consistent en primer escanejar (scan en anglès) un còmic publicat en l'idioma original i digitalizar-lo per, seguidament, traduir (translate en anglès) els textos a un altre idioma, i finalment subsistuir els originals digitalment. D'aquesta manera s'obté una còpia traduïda del còmic, per a ser consultat a través a Internet. El terme scanlation, que no és un terme reconegut com a tal en anglès, és una combinació dels dos processos (scan i translation) que componen aquesta tècnica. És una tècnica molt habitual i estesa sobretot en gènere manga. Referències Enllaços externs The Spectrum: Mangajin (revistes online en anglès) Inside Scanlation Manga Traducció"
"Scanlation"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Scanlation"
"1283626"
"Carlos Flores López (Ocaña (Província de Toledo) 14 de juny de 1928 ) és un arquitecte i historiador espanyol. Ha fet recerca sobre la història contemporània de l'arquitectura occidental. Va ser el primer a donar la definició de Generació del 25 a un conjunt d'arquitectes espanyols d'inicis del . Biografia Va estudiar arquitectura a Madrid i es doctorà l'any 1958. Aviat es va dedicar a l'estudi de la teoria de l'arquitectura´L'any 1961 publicà: Arquitectura española contemporánea essent un dels primers a tractar sobre l'arquitectura popular a Espanya. El 1973 publicà un extens catàleg en cinc volums titulat Arquitectura popular española. Altres obres seves són: La España popular: raíces de una arquitectura vernácula (1979), Gaudí, Jujol y el modernismo catalán (1982), Introducción a Gaudí (1983), Pueblos y lugares de España (1991), La Pedrera: Arquitectura i història (1999). Referències Arquitectes castellanomanxecs Persones d'Ocaña Persones de Conca Artistes de la província de Conca Artistes de la província de Toledo"
"Carlos Flores López"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Carlos%20Flores%20L%C3%B3pez"
"1239346"
"El districte de Michalovce - Okres Michalovce - és un dels 79 districtes d'Eslovàquia. Es troba a la regió de Košice, a l'est del país. Té una superfície de 1.019,26 km², i el 2013 tenia 110.768 habitants. La capital és Michalovce. Llista de municipis Ciutats Michalovce Strážske Veľké Kapušany Pobles Bajany | Bánovce nad Ondavou | Beša | Bracovce | Budince | Budkovce | Čečehov | Čičarovce | Čierne Pole | Drahňov | Dúbravka | Falkušovce | Hatalov | Hažín | Hnojné | Horovce | Iňačovce | Ižkovce | Jastrabie pri Michalovciach | Jovsa | Kačanov | Kaluža | Kapušianske Kľačany | Klokočov | Krásnovce | Krišovská Liesková | Kusín | Lastomír | Laškovce | Lesné | Ložín | Lúčky | Malčice | Malé Raškovce | Markovce | Maťovské Vojkovce | Moravany | Nacina Ves | Oborín | Oreské | Palín | Pavlovce nad Uhom | Petrikovce | Petrovce nad Laborcom | Poruba pod Vihorlatom | Pozdišovce | Ptrukša | Pusté Čemerné | Rakovec nad Ondavou | Ruská | Senné | Slavkovce | Sliepkovce | Staré | Stretava | Stretavka | Suché | Šamudovce | Trhovište | Trnava pri Laborci | Tušice | Tušická Nová Ves | Veľké Raškovce | Veľké Slemence | Vinné | Vojany | Voľa | Vrbnica | Vysoká nad Uhom | Zalužice | Závadka | Zbudza | Zemplínska Široká | Zemplínske Kopčany | Žbince Michalovce"
"Districte de Michalovce"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Districte%20de%20Michalovce"
"1317828"
"La Casa Pastors és un casal obra al carrer Major de Torroella de Montgrí (Baix Empordà). L'antiga casa Pastors va ser bastida durant els segles XV-XVI. Posteriorment ha experimentat diverses reformes. En l'actualitat es troba restaurada i adaptada per a la funció de museu municipal, des del 1980. L'edifici és un desenvolupat a partir d'un pati central amb pou, on una escala de pedra accedeix al primer pis. Aquesta planta principal té una sala-distribuïdor. El segon pis, actualment molt modificat, era ocupat per les golfes. La façana, de carreus regulars, apareix dividida en dos cossos de planta baixa i dos pisos: el de la dreta presenta una porta d'accés d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra i una cornisa de separació de la planta i el pis, on hi ha centrada una finestra germinada d'arc trevolat; a la part superior hi ha una finestra allindanada i un ràfec de coronament. Al cos de l'esquerra són remarcables dues petites finestres situades una damunt l'altra, amb emmarcament conopial i decoració lobulada. La Casa Pastors fou el casal de la família dels Alió, prominent família torroellenca entre els quals destaquen Genís Alió i Martí que rebé el 1675 el títol de ciutadà honrat de Barcelona del rei Carles II, la filla del qual Caterina Alió, es casà amb Josep Pastors i Carles de Sant Joan de les Abadesses. Entroncats els Pastors amb els Alió s'instal·laren a Torroella i més a tard a Girona adquirint-hi la casa homònima prop de la Catedral en algun moment imprecís del . Referències Edificis de Torroella de Montgrí Edificis gòtics del Baix Empordà Habitatges del Baix Empordà Patrimoni monumental de Torroella de Montgrí"
"Casa Pastors (Torroella de Montgrí)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa%20Pastors%20%28Torroella%20de%20Montgr%C3%AD%29"
"447290"
"Pseudobagrus kyphus és una espècie de peix de la família dels bàgrids i de l'ordre dels siluriformes. Morfologia Els mascles poden assolir els 7,3 cm de longitud total. Distribució geogràfica Es troba a la Xina i al Vietnam. Referències Bibliografia Burgess, W.E. 1989. An atlas of freshwater and marine catfishes. A preliminary survey of the Siluriformes. T.F.H. Publications, Inc., Neptune City (Nova Jersey, Estats Units). 784 p. Mai, D. Y. 1978. Identification of the fresh-water fishes of North Viet Nam. Hanoi, Scientific & Technology, Publisher. Identification of the fresh-water fishes of North Vietnam. v. 1: 1-340, Pls. 1-48. kyphus"
"Pseudobagrus kyphus"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Pseudobagrus%20kyphus"
"472147"
"Uliànovsk (en rus Ульяновск), antigament Simbirsk (en rus Симбирск), és una ciutat russa, prop del riu Volga, i a 893 km a l'est de Moscou. És el centre administratiu de la província d'Uliànovsk, i el lloc de naixement de Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin, i en honor seu va ser canviat el nom de la ciutat. El 2009 tenia 603.782 habitants. Enllaços externs Pàgina web d'Uliànovsk"
"Uliànovsk"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Uli%C3%A0novsk"
"786132"
"Enric Juliana i Ricart (Badalona, Barcelonès, 1957) és un periodista català. Va començar la seva trajectòria professional l'any 1975, en el rotatiu de Barcelona Tele/eXpres. Posteriorment va treballar en el setmanari El Món, pioner de la premsa en llengua catalana de la transició, en els serveis informatius de TVE i en el diari El País. Des de 1991 pertany a la redacció de La Vanguardia, havent estat redactor en cap d'informació local durant els Jocs Olímpics de 1992 i, més tard, corresponsal a Itàlia. Actualment és director adjunt de La Vanguardia, al capdavant de la delegació del diari a Madrid. Premi Ciutat de Barcelona (Mitjans de comunicació) en 2005 i "Premio Ciudad de Badajoz" (Periodisme) en 2008. Juliana va encunyar el terme català emprenyat, per referir-se a un cert sentiment d'enuig que ha emergit entre una part de la societat catalana que se sent objecte d'un tracte discriminatori per part de les institucions espanyoles. Conjuntament amb el jurista Juan José López Burniol, Enric Juliana va redactar l'editorial conjunt de la premsa catalana anomenat La dignitat de Catalunya publicat el 26 de novembre de 2009 abans de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut de Catalunya. És autor d'una trilogia sobre l'evolució política d'Espanya al llarg de la primera dècada del , formada per: "La España de los pingüinos" (2006), "La deriva de España" (2009) i "Modesta España" (2012); la trilogia íntegra fou publicada sota el títol "España en el diván" (2014). Juntament amb l'escriptor Julià de Jòdar, el març de 2011, va publicar "Radiacions", una obra teatral que explica, en clau crítica, la possible construcció d'una central nuclear a les portes de Barcelona. L'obra s'inspira, en part, en un fet real: el suport que Josep Pla va donar l'any 1965 a la idea de construir una central atòmica hispanofrancesa a la platja de Pals (Girona, Costa Brava); projecte que finalment es dugué a terme a Vandellós. D'aquesta obra teatral n'existeix una versió televisiva realitzada per la directora Judith Colell i que fou estrenada a TV3 el 14 de maig de 2013. Obres La España de los pingüinos (Destino, 2006). Crònica de la crispació política a Espanya durant la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero. La Rectificació (Destino, 2006, amb altres autors). Assaig sobre la situació política a Catalunya després de l'experiència del primer govern tripartit. La Deriva de España. Geografía d'un país vigoroso y desorientado (RBA, 2009). Crònica política d'Espanya davant dels primers indicadors de la greu crisi econòmica. Radiacions (Proa, 2011, en col·laboració amb Julià de Jòdar). Obra teatral sobre la construcció ficcionada d'una Central Nuclear a les portes de Barcelona. Modesta España. Paisaje después de la austeridad (RBA, 2012). Assaig sobre els efectes de la crisi dins de la societat espanyola. España en el diván: de la euforia a la desorientación, retrato de una década decisiva (2004-2014) (RBA, 2014). Volum on es recopilen les seves obres principals: La España de los pingüinos (2006), La Deriva de España (2009) i Modesta España (2012). Tarjeta Negra: 80 días que convulsionaron la política española (RBA, 2015). Recopilatori de les cròniques publicades al diari La Vanguardia entre setembre i novembre de 2014 sota el títol Código 11-9-11 que tracten sobre l'impacte de la corrupció a la política espanyola. Esperant els robots (Icaria, 2017). Conversa amb Roger Palà, periodista fundador de Crític, on s'aborden temes de debat actuals: des de la victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes fins a la robotització i automatització del mercat laboral. Nudo España (Arpa, 2018, en col·laboració amb Pablo Iglesias Turrión). Extens diàleg entre el periodista i el polític que conforma una panoràmica àmplia del passat, el present i el futur d'Espanya. Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa, 2020). Referències Periodistes badalonins Escriptors badalonins Assagistes catalans del sud contemporanis"
"Enric Juliana i Ricart"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric%20Juliana%20i%20Ricart"
"695191"
"Concord és una població dels Estats Units a l'estat de Nebraska. Segons el cens del 2000 tenia una població de 160 habitants. Demografia Segons el cens del 2000, Concord tenia 160 habitants, 65 habitatges, i 43 famílies. La densitat de població era de 475,2 habitants per km². Dels 65 habitatges en un 36,9% hi vivien nens de menys de 18 anys, en un 58,5% hi vivien parelles casades, en un 7,7% dones solteres, i en un 33,8% no eren unitats familiars. En el 32,3% dels habitatges hi vivien persones soles el 13,8% de les quals corresponia a persones de 65 anys o més que vivien soles. El nombre mitjà de persones vivint en cada habitatge era de 2,46 i el nombre mitjà de persones que vivien en cada família era de 3,16. Per edats la població es repartia de la següent manera: un 29,4% tenia menys de 18 anys, un 8,8% entre 18 i 24, un 26,9% entre 25 i 44, un 18,8% de 45 a 60 i un 16,3% 65 anys o més. L'edat mediana era de 34 anys. Per cada 100 dones de 18 o més anys hi havia 79,4 homes. La renda mediana per habitatge era de 36.875 $ i la renda mediana per família de 39.286 $. Els homes tenien una renda mediana de 26.250 $ mentre que les dones 15.893 $. La renda per capita de la població era de 13.783 $. Aproximadament el 4,5% de les famílies i el 10,8% de la població estaven per davall del llindar de pobresa. Poblacions més properes El següent diagrama mostra les poblacions més properes. Referències Entitats de població de Nebraska"
"Concord (Nebraska)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Concord%20%28Nebraska%29"
"599915"
"Bustantigo, o Bustantigu en asturià, és una parròquia del conceyu asturià d'Allande. Té una població de 19 habitants (INE, 2011) per una superfície de 15,14 km², repartit en 3 nuclis. Al nucli de Bustantigo habiten 13 persones. Està situat a 720 msnm, en el vessant esquerre de la vall que forma el riu Ouro. La seua església parroquial, d'una sola nau, posseeix una imatge de San Josep. Com és habitual en moltes de les esglésies de la zona, al seu voltant s'hi pot trobar un teix, arbre sagrat pels àsturs, segons expliquen autors llatins com Estrabó. Limita al nord amb el conceyo de Villayón, a l'est amb el de Tinéu i al sud amb la parròquia de Santa Coloma. El codi postal és 33888. Entitats de població La Folgueriza (La Folgueiriza) (poble) El Plantao (El Plantáu) (poble) Bustantigo (Bustantigu) (llogaret) Referències Parròquies d'Allande"
"Bustantigo"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Bustantigo"
"504438"
"La Recopa d'Europa de futbol 1991-92 fou la trenta-dosena edició de la Recopa d'Europa de futbol. La final fou guanyada pel Werder Bremen davant del AS Monaco. Ronda preliminar |} Primera ronda |} Segona ronda |} Quarts de final |} Semifinals |} Final Enllaços externs Detalls a la web de la UEFA RSSSF Recopa d'Europa de futbol Competicions futbolístiques del 1991 Competicions futbolístiques del 1992"
"Recopa d'Europa de futbol 1991-92"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Recopa%20d%27Europa%20de%20futbol%201991-92"
"1544413"
"Pedro Soto Moreno (22 d'octubre de 1952) és un exfutbolista mexicà. Selecció de Mèxic Va formar part de l'equip mexicà a la Copa del Món de 1978. Referències Futbolistes internacionals amb Mèxic de la dècada de 1970 Porters de futbol mexicans Persones de Jalisco"
"Pedro Soto"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Pedro%20Soto"
"941047"
"Badi al-Zaman Mirza (? - 25 de març de 1603) fou un príncep timúrida de Badakhxan, dels anomenats mirzes del Badakhxan. Els timúrides van perdre Badakhxan el 1499 quan va passar a mans de Khusraw Shah i dels uzbeks shibànides el 1503. Llavors es va produir l'aixecament nacional dirigit per Mubarak Shah i Zubayr Raghi, que van tenir com a quarter general la fortalesa que van anomenar Kala-i Zafar (Fortí de la Victòria); els uzbeks foren rebutjats i el príncep timúrida Nasir Mirza (Nasir Mirza Mihran Shah), germà de Bàber, cridat per combatre contra els uzbeks, fou proclamat rei el febrer del 1505. Al cap de dos anys, però, a causa de divergències amb els caps rebels, fou expulsat del tron i els dos caps rebels van conservar el control. El 1508, Sultan Ways Mirza (conegut com a Mirza Khan), fill de Sultan Mahmud Mirza, es va presentar al país (amb consentiment de Bàber) i fou rebut a Kala-i Zafar on Mubarak Khan havia mort feia poc a mans de Zubayr Raghi. Aquest s'oposava a reconèixer a Ways Mirza com a sobirà, i fou assassinat; llavors van entrar al país els ismaïlites de Kuhistan, dirigits per Radi al-Din, i es van apoderar de la major part del país. Però la primavera del 1509, Radi al-Din va morir en una batalla i el seu cap portat a Ways Mirza, que era a Kala-i Zafar, que va poder governar fins a la seva mort el 1520. Llavors el va succeir el seu fill infant Sulayman Mirza però Baber el va deposar i va nomenar governador al seu propi fill Humayun (després emperador), que va restar-hi fins al 1529, quan fou cridat pel seu pare a l'Índia i el va substituir el seu germà Mirza Hindal (Abu Nasr Muhammad Hindal). Al marxar Humayun, Said Khan de Kaixgar va intentar apoderar-se del Badakhxan però fou rebutjat i Bàber va cedir el principat a Sulayman al que Said Khan també va finalment reconèixer (1530). Sulayman (+ 1589) va governar uns quants anys i el 1575 va renunciar a favor del seu net Shah Rukh Mirza ibn Ibrahim; encara que el shibànida Abd Allah ibn Iskandar va ocupar Kunduz el 1584, pocs anys després el Badakhxan tornava a estar en mans dels timúrides. Les fonts no coincideixen en els relats; el Tarikh-i Irakimi diu que Badi al-Zaman Mirza va matar a Shah Rukh Mirza i el va substituir (data no assenyalada), però l'Akbar-nama d'Abu l-Fadl Allami diu que va morir al llit el 1607. Vers 1599/1601 es va acabar la dinastia shibànida i Badakhxan on ja regnava Badi al-Zaman va reconèixer a la nova dinastia, però el 1603 quan els safàvides van envair el territori de Balkh, va obrir negociacions amb l'emperador Jahangir; els safàvides foren rebutjats i les negociacions amb Jahangir no van fructificar, i els jànides van envair el país; van conquerir Kunduz i Badi al-Zaman va morir tot seguit en la lluita. Els jànides haurien nomenat llavors a Mirza Muhammad Khan, fill de Shah Rukh, per governar, però al cap d'un any fou assassinat per un pretendent shibànida que s'havia refugiat al país. Llavors formà part directement del kanat de Bukharà. Referències Enciclopèdia de l'Islam, s.v. "Badakhshan" Article "Badi al-Zaman Mirza" a Encyclopaedia Iranica Prínceps timúrides"
"Badi al-Zaman Mirza"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Badi%20al-Zaman%20Mirza"
"737817"
"El Camí de Sant Miquel del Fai és un camí rural en el primer tram i de muntanya en la meitat superior que uneix el poble de Riells del Fai amb l'antic monestir de Sant Miquel del Fai, en el terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental. Arrenca de l'extrem nord-oest de Riells del Fai, a ponent de la Violeta, des d'on s'adreça cap a l'oest. Travessa el torrent de Llòbrega, poc després el Pla de la Vinya, i deixa la masia de Can Jaume a la dreta. Just al sud-oest de la masia el camí, que ve de llevant, emprèn cap al nord-nord-oest. Al cap de poc passa a l'est de la Pineda, que queda a sota del camí, després també a llevant de la Font de la Pineda, que és més lluny i també per dessota del camí. Poc després arriba al costat de llevant de la Madella, on hi ha l'entrada de la petita urbanització de les Torres de la Madella, que és el lloc on s'acaba el recorregut que es pot fer en vehicle, just en el lloc on travessa el torrent del Gat. Des de les Torres de la Madella, el camí, en forma de corriol, s'adreça cap a les Costes de Sant Miquel, per on puja al capdamunt de la cinglera seguint la direcció nord-nord-est, fins que arriba a Sant Miquel del Fai en 2 quilòmetres i mig. Un bon tram d'aquest camí discorre per un antic camí romà, l'empedrat del qual, reconstruït i consolidat, és visible en un tros força llarg. Etimologia Es tracta d'un topònim romànic modern, de caràcter descriptiu: és el camí que mena a Sant Miquel del Fai des de Riells del Fai. Enllaços externs Institut Cartogràfic de Catalunya Sant Miquel del Fai"
"Camí de Sant Miquel del Fai (Riells del Fai)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Cam%C3%AD%20de%20Sant%20Miquel%20del%20Fai%20%28Riells%20del%20Fai%29"
"999900"
"Josep Lloveras i Feliu (Cassà de la Selva, 26 de març de 1922 - Barcelona, 3 de setembre de 2014) fou un pintor i escultor català. La seva obra està formada bàsicament per peces d'art sacre, nus femenins a l'oli i aquarel·les. Al llarg de la seva vida va signar amb diferents noms: Lloveras, Lloveras de Reina, Sarevoll (per firmar els treballs eròtics) i Lloveras R. Fou un dels artistes catalans més actius de la generació de Dau al Set i els Betepocs, agrupació de la qual va ser cofundador. Biografia Els seus pares feien de pastors al massís de les Gavarres i Lloveras no començà l'aprenentatge artístic fins als 14 anys. El 1939 es traslladà a Barcelona, on començà a treballar de pintor de parets, estudià a l'Acadèmia Tàrrega i després a l'Escola Superior de Belles Arts, on començà a pintar peces de temàtica religiosa. El 1945 va exposar en solitari per primer cop a la galeria Argos del Palau de la Virreina. Després viatjà al Marroc i a Trípoli, d'on tornarà malalt de tuberculosi. Entre 1948 i 1952 va viure a París i el 1953 marxà a Mèxic, però finalment es quedà a l'Havana, on assolí la maduresa creativa i, gràcies a l'amistat amb Rafael Marquina i Angulo, feu nombroses exposicions. El 1967 deixà Cuba i s'establí a Miami i a Puerto Rico fins a 1969. El 1970 tornà a Barcelona amb la seva esposa i fills, i obrí un estudi a Barcelona i un altre a Cassà. El 1980 fundà l'Estudi d'Art Lloveras i esdevingué un important dinamitzador i referent cultural a Cassà de la Selva, on organitzà des del 1983 el Concurs de Pintura Ràpida i Concurs de Colors sobre l'Asfalt. El 2012 va rebre la Creu de Sant Jordi. La seva obra pictòrica, que es troba en col·leccions privades arreu del món i de manera especial a Cuba i Catalunya, es compon bàsicament d'art sacre, nus femenins a l'oli, aquarel·les i llapis de colors. També ha cultivat l'escultura –destaca el mausoleu a Maria Gay i Tibau, fundadora de la congregació de les Germanes de Sant Josep de Girona– i la ceràmica. Referències Enllaços externs Biografia al web de Josep Lloveras Josep Lloveras. Tota una vida al davant. Vídeo biogràfic a Youtube. Part 1 Josep Lloveras. Tota una vida al davant. Vídeo biogràfic a Youtube. Part 2 Pintors catalans del sud contemporanis Escultors catalans del sud contemporanis Cassanencs Creus de Sant Jordi 2012 Artistes del Gironès"
"Josep Lloveras i Feliu"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep%20Lloveras%20i%20Feliu"
"452878"
"Trichomycterus bogotense és una espècie de peix de la família dels tricomictèrids i de l'ordre dels siluriformes. Morfologia Els mascles poden assolir els 9,4 cm de llargària total. Distribució geogràfica Es troba a Colòmbia i Veneçuela. Referències Bibliografia Eigenmann, C. H. 1912. Some results from an ichthyological reconnaissance of Colombia, South America. Part I. (Contrib. Zool. Lab. Ind. Univ. Núm. 127.). Ind. Univ. Studies Núm. 16 (sic Núm. 8): 1-27. bogotense"
"Trichomycterus bogotense"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Trichomycterus%20bogotense"
"329887"
"Bouillancourt-en-Séry és un municipi francès, situat al departament del Somme i a la regió dels Alts de França. L'any 1999 tenia 486 habitants. Situació Bouillancourt-en-Séry es troba a l'oest del Somme, a pocs quilòmetres del Sena Marítim. Administració Bouillancourt-en-Séry forma part del cantó de Gamaches, que al seu torn forma part del districte d'Abbeville. L'alcalde de la ciutat és Thierry Vanpeperstrate (2008-2014). Vegeu també Llistat de municipis del Somme Enllaços externs Bouillancourt-en-Séry al lloc web de l'INSEE Poblacions més properes a Bouillancourt-en-Séry Municipis del cantó de Gamaches"
"Bouillancourt-en-Séry"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Bouillancourt-en-S%C3%A9ry"
"1890852"
"Agrupació Independent de Benidorm, agrupació d'electors d'àmbit municipalista de Benidorm, a la Marina Baixa Agrupación Independiente de Beniatjar, agrupació d'electors d'àmbit municipalista de Beniatjar, a la Vall d'Albaida Agrupación Independiente de Beniflà, agrupació d'electors d'àmbit municipalista de Beniflà, a la Safor Agrupación Independiente de Bicorp, agrupació d'electors d'àmbit municipalista de Bicorb, a la Canal de Navarrés Agrupación Independiente de Bufali, agrupació d'electors d'àmbit municipalista de Bufali, a la Vall d'Albaida Agrupación Independiente de Bugarra, agrupació d'electors d'àmbit municipalista de Bugarra, als Serrans Acció Integralista Brasilera, partit polític històric del Brasil Associació Internacional de Boxa, federació internacional organitzadora de torneigs de boxa Associació Italiana de Biblioteques, associació professional de bibliotecaris d'Itàlia Association for International Broadcasting, associació comercial internacional de diversos mitjans de radiodifusió Agència d'Informació de Burkina, agència de notícies oficial de Burkina Faso Associació d'Internautes Bodyboard, associació cultural de la localitat de Sopela, al País Basc Art Institute of Boston, universitat privada amb seu a Cambridge (Massachusetts), als Estats Units Arts Institute at Bournemouth, universitat especialitzada en arts amb seu a Bournemouth, al Regne Unit AIB College of Business (de l'acrònim en anglès American Institute of Business), universitat privada amb seu a Des Moines, als Estats Units AIB International (de l'acrònim en anglès American Institute of Baking), centre de recerca en l'elaboració de pa i nutrició amb seu a Manhattan (Kansas), als Estats Units Allied Irish Banks, banc comercial d'Irlanda Anglo Irish Bank, banc històric d'Irlanda Allied Intelligence Bureau, unió dels serveis d'intel·ligència dels aliats durant la Segona Guerra Mundial Archives Italiennes de Biologie, revista científica especialitzada en biologia general i neurociència All India Bakchod, grup creador de podcàsting i canal de YouTube d'humor de l'Índia Authenticated Identity Body, mètode per a compartir una identitat digital entre els membres d'una xarxa Àcid indol-3- butíric, àcid carboxílic utilitzat en la producció d'hormones vegetals Àcid 2-aminoisobutíric, aminoàcid no proteic molt rar a la natura"
"AIB"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/AIB"
"727487"
"El Serrat de Pineda és una serra situada al municipi de Montagut i Oix a la comarca de la Garrotxa, amb una elevació màxima de 767 metres. Referències Serres de la Garrotxa Geografia de Montagut i Oix"
"Serrat de Pineda"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Serrat%20de%20Pineda"
"1687361"
"Fèlix de Azúa i de Pastors (Barcelona, 1874 - ibídem, 1939) va ser un arquitecte català. Biografia Va ser fill del també arquitecte Fèlix de Azúa i Gasque (1844-1873) i pare de Fèlix de Azúa Gruart (1916-1985) que va seguir igualment la professió. Entre 1902 i 1906 va ser professor de l'Escola d'Arts i Indústria de Sant Feliu de Guíxols, localitat en la qual també va realitzar diversos projectes, com el Cafè Mercuri, actualment seu de la biblioteca i arxiu municipal, o la Casa Sala -avui coneguda com a Casa Ruscalleda, tots dos de 1904. El 1906 va guanyar per oposició una plaça de professor a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, de manera que es va instal·lar a la ciutat comtal. Va ser arquitecte municipal de Barcelona, càrrec per al qual va intervenir en la urbanització de la plaça de Catalunya entre 1925 i 1929, al costat de Francesc de Francesc Nebot, Antoni Darder, Pere Domènech i Roura, Enric Catà i Eugeni Cendoya. El 1928 va dissenyar el fanal de Canaletes, situat a l'inici de la Rambla tocant amb la plaça de Catalunya, prop de la font homònima. Dels vuit que estaven previstos per a la plaça només es va realitzar aquest. Està formada per una columna de granit amb un cos central de bronze amb quatre fanals sobre cossos en forma de proa de vaixell i quatre estatuetes de victòries alades, i coronat per una llanterna en forma d'esfera, en un estil proper a l'art déco. Per l'Exposició Internacional de 1929 va projectar al costat de Adolf Florensa el Palau de Comunicacions i Transports, situat a Montjuïc. Presenta una línia d'estil neoclàssic inspirat en l'arquitectura acadèmica francesa. Era dels edificis més grans de l'Exposició, amb una superfície de 16 000 m². Amb façana a la plaça d'Espanya i a l'avinguda de la Reina Maria Cristina, la seva estructura està articulada al voltant de l'hemicicle amb columnata projectat per la plaça per Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. A la part de l'avinguda de la Reina Maria Cristina presenta una altra façana en forma d'arc de triomf rematada amb un grup escultòric on destaca la figura d'una Victòria. En l'actualitat forma part de la Fira de Barcelona. Referències Bibliografia Arquitectes barcelonins contemporanis Morts a Barcelona Artistes visuals catalans"
"Fèlix de Azúa i de Pastors"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%A8lix%20de%20Az%C3%BAa%20i%20de%20Pastors"
"1836695"
"Silla és una estació ferroviària situada en el municipi de Silla (Horta Sud). Forma part de les línies C-1 i C-2 dels rodalies de València operades per Renfe. Disposa també de serveis de Mitjana Distància. Les instal·lacions ferroviàries es completen amb una estació de classificació anomenada Silla-Mercaderies. Situació ferroviària És una estació de bifurcació que es troba en els traçats de les següents línies fèrries: Línia fèrria d'ample ibèric Madrid-València, punt quilomètric 100,6. Línia fèrria d'ample ibèric Silla-Gandia, punt quilomètric zero. Història L'estació va ser inaugurada el 24 d'octubre de 1852 amb l'obertura del tram Silla-València de la línia que pretenia unir València amb Xàtiva. Les obres van ser a càrrec de la Companyia del Ferrocarril de Xàtiva al Grau de València. Posteriorment aquesta companyia va passar a anomenar-se primer «Companyia del Ferrocarril del Grau de València a Almansa» i després «Societat dels Ferrocarrils d'Almansa a Xàtiva i al Grau de València», fins que, finalment, en 1862 va adoptar el que ja seria el seu nom definitiu i per tant el més conegut: el de la Societat dels Ferrocarrils d'Almansa a València i Tarragona o AVT després d'aconseguir la concessió de la línia que anava de València a Tarragona. En 1889, la mort de José Camp Pérez, principal impulsor de la companyia, va abocar a una fusió d'aquesta empresa amb la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya. A més d'aquest traçat Silla també va disposar d'una línia d'ample mètric que la unia amb Cullera i que va ser inaugurada en 1878. Aquesta línia va ser adquirida per Nord i reconstruïda en ample ibèric en 1935. En 1941, després de la nacionalització del ferrocarril a Espanya l'estació va passar a ser gestionada per la només creada RENFE. Des del 31 de desembre de 2004 Renfe Operadora explota la línia mentre que Adif és la titular de les instal·lacions ferroviàries. L'estació Està situada en el passeig de l'Albereda, al costat de la plaça del Mercat Nou. L'edifici per a viatgers és una estructura de base rectangular i dues altures construïda amb rajola. Compta amb cinc obertures en cadascuna de les seves plantes. Disposa de tres andanes cobertes, una de lateral i dues centrals les quals accedeixen les vies 1,2,3,4 i 5. Els canvis entre andanes es realitzen gràcies a un pas subterrani. A l'exterior existeix un aparcament habilitat. Per la seua banda, l'estació de classificació de Silla-Mercaderies té dènou vies numerades de la 5 a la 23 i una via apartada, usada per apartar màquines o vagons durant les maniobres. Tenen una longitud que va des dels 140 metres (via 14) fins als 705 metres (via 5, l'ús de la qual és compartit amb l'estació de viatgers). L'estructura compta amb molls, naus, bàscules, magatzems, oficines i zones de càrrega i descàrrega. Serveis ferroviaris Rodalies El gruix del tràfic ferroviari de l'estació procedeix dels trens de rodalies de les línies C-1 i C-2. Mitjana Distància Algunes de les relacions que uneixen València amb Alcoi es detenen a Silla. Referències Enllaços externs Cercanías Valencia en la web de Renfe Media Distancia Valencia en la web de Renfe. Silla Estacions de Rodalies València"
"Estació de Silla"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Estaci%C3%B3%20de%20Silla"
"89180"
"Nintendo 64DD o 64DD, és un maquinari d'ampliació per a la Nintendo 64, que mitjançant la unió física per una ranura que la N64 té a la part posterior (anomenada "EXTension Port") permetia a l'usuari de la videoconsola, entre altres coses, connectar-se a internet, jugar en línia amb altres usuaris d'una Nintendo 64 a distància, o ampliar el contingut d'alguns jocs apareguts a Nintendo 64. Utilitzava com a format uns discs magnètics especials d'alta capacitat, que podien contenir nous videojocs, ampliacions per jocs ja publicats per la N64 o bé aplicacions de software per a retocar imatges i vídeos, crear models 3D, animacions, etc. Previst per ser llançat poc després de la Nintendo 64 mateixa, els retards van provocar que aparegués a la fi del 1999 només al Japó, amb poc èxit de vendes, múltiples cancel·lacions de jocs, i poca vida comercial (que afectà decisivament el servei online de la màquina, que no arribà a l'any de funcionament). Com a curiositat, fou la primera màquina de Nintendo a tenir un sistema operatiu (al contrari que la N64), cosa que permetia posar en funcionament la màquina, encara que no tingués cap disquet inserit. Posteriorment, la GameCube o la Nintendo DS també han incorporat Sistemes Operatius. Jocs Mario Artist: Communication Kit Mario Artist: Paint Studio Mario Artist: Polygon Studio Mario Artist: Talent Studio F-Zero X Expansion Kit Kyojin no Doshin 1 (Doshin the Giant) SimCity 64 Japan Pro Golf Tour 64 Kyojin no Doshin: Kaihou Sensen Chibikko Chikko Daishuugou Jocs proposats La Nintendo 64DD va tenir una extensa llista de jocs que després, o foren cancel·lats o foren llançats més tard per a la Nintendo 64. Vegeu també Nintendo 64 Nintendo 64"
"Nintendo 64DD"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Nintendo%2064DD"
"71206"
"Mikael an Nobletz (Plouguerneau, Bretanya, 29 de setembre de 1577- Konk Leon, 5 de maig de 1652) fou un capellà, escriptor i gramàtic bretó, predicador i evangelitzador a la Bretanya occidental. Ha estat proclamat venerable per l'Església Catòlica Romana. Biografia Mikael an Nobletz, en francès Michel Le Nobletz, va néixer en 1577 a la casa pairal de Kerodern, al país de Bro Leon, fill de petits nobles bretons que van tenir deu fills més; el seu pare era notari reial. Va estudiar a la universitat de Bordeus en 1596, i continuà estudiant teologia, llengües clàssiques i matemàtiques al col·legi dels jesuites d'Agen. Arran d'un pelegrinatge a Tolosa, va decidir fer vida religiosa, per la qual cosa aprofundí en la teologia al col·legi jesuïta de la Madelaine de Bordeus. Continuà estudiant a la Sorbona (París) i hi rebé l'ordre sacerdotal, tenint com a director espiritual el pare Coton, confessor d'Enric IV de França. Tornà al seu poble en 1606; volia viure l'evangeli que predicava i va optar per renunciar a la vida còmoda dels preveres del moment, que vivien de les rendes eclesiàstiques sense gaire esforç, i visqué en austeritat i pobresa, vivint en una ermita retirada a la platja de Tremenac'h, a Plougerne, i treballant activament en l'evangelització popular. Actiu a l'oest de la Bretanya, començà a predicar a la regió en 1608 a l'illa d'Ouessant. Amb el dominic pare Quintin, de Morlaix, va recórrer el Bro Dreger i el Bro Leon entre 1608 i 1611. En tornar a Konk Leon, la seva germana Marguerite comença a col·laborar amb ell. Marguerite havia estudiat a l'escola de cartografia de Conquet, i posà els seus coneixements al servei de la predicació de Miquel. Aquest va crear nous mètodes pedagògics per a la predicació, destacant, a partir de 1614, l'ús de quadres i fulls (habitualment de pergamí) pintats amb al·legories, anomenats taolennoù o quadres de missió, que feia servir per il·lustrar els conceptes que explicava, i Margarida els dibuixava, com també ho feia Alain Lestobec, registrador al poble. També va fer servir cançons populars que, amb una nova lletra basada en els ensenyaments de catequesi, feien més fàcil la memorització dels coneixements. Nobletz rebé l'ajut de la seva germana i d'altres dones pietoses, la qual cosa va ésser molt criticada. Igualment, va tenir la col·laboració d'homes laics de totes les classes socials. Tot i que al començament l'havia qüestionat pels seus mètodes, el bisbe de Kemper l'autoritzà a continuar la predicació a Cornualla (Bretanya), Quimper, Le Faou, Concarneau i les contrades de pagès, on encara eren habituals pràctiques supersticioses d'arrel pagana, i on va tenir prou èxit. Entre 1617 a 1639 va ésser a Douarnenez, predicant i perfeccionant les seves innovacions pedagògiques. Va atacar els vicis dels falsos devots i els preveres de vida poc exemplar, que el denunciaren acusant-lo de fanàtic i exaltat, i era conegut com a "ar beleg foll" ("el prevere boig"). Les acusacions van tenir èxit i els fidels van deixar d'anar a l'església quan ell hi predicava, ja que el seu excés de rigor el feia enutjós. Va ésser expulsat de Douarnenez i tornà a Konk Leon en 1639, on morirà a causa de la malaltia de Parkinson, que l'afectà la capacitat de parlar. A Konk Leon, va trobar Juluan Maner, a qui havia conegut deu anys abans, i que serà el seu successor com a predicador a la Bretanya. Va morir el 5 de maig de 1652 al seu poble natal i fou sebollit a l'església de Lochrist; en 1856, les seves restes van traslladar-se a la parròquia de Konk Leon. Contribució a la lingüística bretona Com a ajut per a la seva predicació, va intentar crear una grafia per a la llengua bretona basada en el dialecte de Leon, i fa algunes mutacions inusuals en la llengua: tok "barret" i kiger "carnisser", esdevenen tok ar c'higer "el barret del carnisser" o tokoù ar gigerien "els barrets dels carnissers", també ma zog "el meu barret" i e dok "el seu barret". La seva obra influí en Julien Maunoir. Veneració L'Església Catòlica Romana el declarà venerable el 1897. El bisbe de Leon va obrir-ne el procés de beatificació en 1701, però no ha seguit endavant. Fons personal El fons personal de Mikael an Nobletz es conserva majoritàriament a l'arxiu diocesà de Quimper; s'hi troben, entre d'altres, un gran nombre de "tableaux de mission" (esquemes dibuixats i acolorits elaborats per explicar diferents conceptes religiosos), utilitzats per a la predicació. Altra documentació es troba a l'Arxiu departamental del Finistère (100J1613, archives Du Chatellier). Bibliografia Michel le Nobletz/Mikêl an Nobletz. Fañch Morvannou& Yves-Pascal Castel, ed. Minihi-Levenez 2002. An Taolennoù. Le ciel et l'enfer. Des tableaux de mission à la bande dessinée 1630-1950. catalogue d'exposition du château de Kerjean (1990) Les chemins du paradis/Taolennoù ar baradoz. Fañch Roudaut, Alain Croix et Fañch Broudic. Le Chasse-Marée éd. de l'Estran 1988. Le miroir du coeur. Anne Sauvy. Ed. du Cerf 1989 Enllaços externs Michel le Nobletz, Declarations manuscrites Arxiu diocesà de Quimper Vegeu també Literatura bretona Venerables francesos Gramàtics Religiosos bretons Lingüistes bretons Persones de Finisterre Escriptors francesos del segle XVII Morts a França Escriptors bretons en bretó"
"Mikael an Nobletz"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Mikael%20an%20Nobletz"
"1776730"
"La carretera prefectural de Hokkaidō 4 (北海道道4号旭川芦別線, Hokkaidô dô 4 gô Asahikawa-Ashibetsu sen) o línia Asahikawa-Ashibetsu és una carretera prefectural de Hokkaido que connecta la ciutat d'Asahikawa, la segona més populosa de la regió, a la subprefectura de Kamikawa amb la ciutat d'Ashibetsu, a la subprefectura de Sorachi. Com a carretera de nivell prefectural, la titularitat i gestió d'aquesta correspon al govern de Hokkaidō. Història 30 de març de 1954: S'inaugura la via amb el nom de "carretera prefectural número 7". 11 de maig de 1993: El ministeri de construcció del govern japonés designa la via com a carretera principal i l'anomena "línia Asahikawa-Ashibetsu". 1 d'octubre de 1994: Amb la reforma de la numeració per part del govern de Hokkaidô, la carretera passa a ser la número 4 de la xarxa viària prefectural. Recorregut El recorregut de la carretera comença al centre d'Asahikawa, segona ciutat amb més població de Hokkaido i capital de la subprefectura de Kamikawa i es dirigeix cap al sud per a finalitzar a la ciutat de Ashibetsu, a la subprefectura de Sorachi després de 23,9 quilòmetres. La carretera prefectural 4 travessa els següents municipis: Asahikawa, subprefectura de Kamikawa Ashibetsu, subprefectura de Sorachi Referències Vegeu també Llista de carreteres prefecturals de Hokkaidō 4 Subprefectura de Kamikawa Subprefectura de Sorachi"
"Carretera prefectural de Hokkaidō 4"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Carretera%20prefectural%20de%20Hokkaid%C5%8D%204"
"1924336"
"va ser una escriptora, periodista i hispanista francesa. Biografia Nascuda a la localitat francesa de Montluçon, es traslladaria a Xile de petita, on va residir fins al 1923, moment en el qual retornaria a França. Cap al 1923 va publicar La novela del amor doliente. Va estudiar tant la vida de Santa Teresa de Jesús, amb la seva biografia novel·lada La vie de Sainte Thérése d'Avila. La dame errante de Dieu (1950), com de Federico García Lorca, amb el seu Enfances et mort de García Lorca, de 1968. Se l'ha arribat a descriure a més com a «confident molt privilegiada d'Alexis Leger». Va participar en la fundació de la revista Marie Claire, del grup Jean Prouvost, de la qual va ser directora al costat de Pierre Brost, i va estar casada amb Jean Prévost . Va morir el 1983. Referències Bibliografia Enllaços externs Univers Lorca | Marcelle Auclair i Lorca. Web dedicada a la vida i l'obra de Federico García Lorca i la seva vinculació amb Granada. (Diputació de Granada) Escriptors d'Alvèrnia Roine-Alps Persones de l'Alier Morts a París"
"Marcelle Auclair"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Marcelle%20Auclair"
"1300688"
"Julien Levy (Nova York, 22 de gener de 1906 – New Haven, Connecticut, 10 de febrer de 1981) va ser un marxant d'art i el propietari de la seva pròpia Julien Levy Gallery a la Ciutat de Nova York, que va ser important per als artistes surrealistes, d'avantgarda i fotògrafs estatunidencs a les dècades de 1930 i 1940. Levy nasqué a Nova York. Després d'estudiar administració de museus a Harvard sota Paul J. Sachs, Levy ho va deixar, viatjà a París i es va fer amic de Man Ray, Marcel Duchamp, i Berenice Abbott, a través de la qual va entrar en possessió d'una part de l'arxiu d'Eugène Atget. A París també va trobar la seva futura esposa, Joella Haweis, filla de l'artista Mina Loy. Havent tornat a Nova York, Levy treballà un temps a la Weyhe Gallery abans de fundar la seva pròpia galeria al 602 Madison Avenue de Nova York el 1931. Primer es va focalitzar en la fotografia amb Man Ray i presentant als Estats Units a Henri Cartier-Bresson. El 29 de gener de 1932 va exposar obres de Pablo Picasso, Max Ernst, Joseph Cornell, Marcel Duchamp, i presentà La persistència de la memòria de Salvador Dalí. La sva exposició va ser la primera a Nova York del grup oficialment surrealista. L'any 1937 aquesta galeria es traslladà a 15 East 57th Street, on Levy muntà l'exposició en solitari de l'obra de Frida Kahlo,l'1 de novembre de 1938. Des de 1943 a 1949 aquesta galeria va estar situada a 42 East 57th Street. Després de tancar la seva galeria, Levy donà classes al Sarah Lawrence College i a State University of New York at Purchase. Entre els llibres de Levy s'inclou Memoir of an Art Gallery i Surrealism. Referències Enllaços externs finding aid for Levy's papers at the Philadelphia Museum of Art Marxants d'art Novaiorquesos Galeries d'art Morts a New Haven Professors del Sarah Lawrence College Empresaris de l'estat de Nova York"
"Julien Levy"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Julien%20Levy"
"1137486"
"Callistemon citrinus (citrinus per la seva aroma de llimona), també conegut pel nom comú de cal·listèmon, és un arbust de la família Myrtaceae, originari dels estats de Queensland, Nova Gal·les del Sud i Victòria a Austràlia, on es troba a la rodalia de quebrades rocoses i als pantans pròxims a la costa. A Victòria podem trobar aquesta espècie a l'est de l'Estat, associada a tres espècies, incloent-hi Eucalyptus globoidea i E. consideniana. Es fa servir en jardineria per les seves vistoses inflorescències. Descripció És una espècie perenne que arriba a mesurar entre 1 i 3 m d'alçada, amb fulles de 3 a 7 cm de llarg i de 5 a 8 d'ample. Les espigues de flors arriben fins als 6-10 cm de longitud per 4-7 cm de diàmetre. La nervació de les fulles és clarament visible a ambdues cares. Els estams són de color vermell, vermell porpra o lila amb les anteres de color fosc. Ecologia S'ha observat que els ocells utilitzen aquesta espècie com una font d'aliment. Entre els que busquen el nèctar de les flors s'inclouen el Bec d'espina oriental, el Menjamel de Nova Holanda, el Menjamel capnegre, Anthochaera carunculata i Zosterops lateralis, mentre que la Cotorra de Pennant s'alimenta de les flors. Taxonomia Callistemon citrinus va ser descrita per (Curtis) Skeels i publicat a U.S. Department of Agriculture Bureau of Plant Industry Bulletin 282: 49. 1913. Etimologia Callistemon: nom genèric que prové del grec, i significa d'"estams bells", fent al·lusió a l'espectacularitat de les seves inflorescències. citrinus: epítet llatí que significa "cítric". Sinonímia Callistemon citrinus var. splendens Callistemon laevis Stapf Melaleuca citrina (Curtis) Dum.Cours. Metrosideros citrina Curtis Callistemon lanceolatus (Sw.) DC. Galeria Referències Bibliografia Berendsohn, W.G., A. K. Gruber & J. A. Monterrosa Salomón. 2012. Nova Silva Cuscatlanica. Árboles nativos e introducidos de El Salvador. Parte 2: Angiospermae – Familias M a P y Pteridophyta. Englera 29(2): 1–300. Liogier, H. & L. Martorell. 1982. Fl. Puerto Rico Adj. Islands 1–342. Editorial de la Universidad de Puerto Rico, Río Piedras. Liogier, H. A. 1994. Spermatophyta: Cyrillaceae to Myrtaceae. Descr. Fl. Puerto Rico & Adj. Isl. 3: 1–461. Enllaços externs «Callistemon citrinus» a Australian Plant Name Index (APNI), IBIS database. Centre for Plant Biodiversity Research, Australian Government. «Callistemon citrinus» a New South Wales Flora Online. Royal Botanic Gardens & Domain Trust, Sydney, Australia. Fotos de Callistemon citrinus Arbusts Mirtàcies Callistemon"
"Callistemon citrinus"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Callistemon%20citrinus"
"1554021"
"Un Plattenbau (en plural Plattenbauten) és un edifici construït amb una estructura amb grans forjats prefabricats. És una paraula composta de l'alemany Platte (panell) i Bau (edifici). Encara que els Plattenbauten es consideren sovint típics de Alemanya de l'Est, el mètode de construcció prefabricat fou utilitzat àmpliament a Alemanya Occidental i altres llocs, especialment en edificis d'habitatges públics. Aquest mètode de construcció també és conegut per la seua denominació en anglés, large-panell system building (sistema de construcció amb grans panells) o LPS. Historia Els Països Baixos van ser pioners en la construcció d'edificis prefabricats després de la Segona Guerra Mundial, basant-se en sistemes de construcció desenvolupats als Estats Units. El primer Plattenbau d'Alemanya és el conegut com Splanemann-Siedlung, fou emplaçat al districte de Lichtenberg de Berlín, construït entre 1926 i 1930. Aquests edificis d'apartaments de dues i tres plantes es van construir amb forjats fabricats localment, inspirats en el Betondorp holandés, situat en Watergraafsmeer, un suburbi d'Amsterdam. A l'Alemanya Oriental, les zones de Plattenbau es denominaren Neubaugebiet (“nova zona de desenvolupament”). Pràcticament tots els nous edificis residencials des dels anys seixanta es van construir en aquest estil, perquè era una manera ràpida i relativament barata de solucionar la severa escassetat d'habitatges del país, que va ser causada pels bombardejos de la guerra i la gran arribada de refugiats alemanys dels antics territoris de l'est. Hi havia diversos dissenys comuns de Plattenbau. El més comú va ser el P2, seguit pel WBS 70, el WHH GT 18 i el Q3A. Els dissenys eren flexibles i es podien construir amb torres de diferents altures. Hi ha hagut projectes de Plattenbauten de poques plantes, com la ciutat de Bernau, just al nord de Berlín. Aquesta ciutat tenia un centre històric amb molts edificis de fusta dins de les seues muralles. Molts d'aquests edificis van ser enderrocats als anys setanta i durant els vuitanta, i foren substituïts amb edificis de 2-4 plantes construïts amb panells de formigó prefabricats. Perquè encaixara amb l'església medieval i la muralla quasi completa, els edificis tenien unitats xicotetes i eren més baixos com més lluny estaven de l'església i més prop de la muralla. Un projecte similar va ser el barri de Nikolaiviertel, al voltant de la històrica església de Sant Nicolau, al nucli antic de Berlín. En aquest cas, els edificis tenien un disseny més històric. Els apartaments Plattenbau eren considerats molt desitjables a l'Alemanya Oriental. La principal alternativa eren habitatges abarrotats i deteriorats d'abans de la guerra, sovint amb danys encara visibles. Des de la reunificació el descens de la població, la renovació d'edificis antics i la construcció d'habitatges moderns ha provocat una alta desocupació en aquests edificis. Algunes estimacions situen el nombre d'unitats buides entorn del milió. Molts Plattenbauten es van construir en grans barris, sobretot als suburbis de ciutats (com Marzahn i Hellersdorf a Berlín i Trobe-Neustadt, respectivament). Mentre molts apartaments Plattenbau s'han renovat a un alt nivell, alguns s'estan enderrocant, encara que la falta de fons ha fet que molts d'ells s'hagen deixat abandonats. A causa de la construcció modular, alguns són desmantellats i traslladats a una nova ubicació. Referències Enllaços externs FIB bulletin 43 Structural connections for precast concrete buildings Arquitectura d'Alemanya Habitatge Edificis"
"Plattenbau"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Plattenbau"
"1648445"
"La Barraca del Mas Romeu és una obra de Calafell (Baix Penedès) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Descripció Es tracta d'un edificació d'ús agrícola de planta circular, amb un sol espai interior. El costat nord-est de la barraca és excavat a la roca i aprofita el desnivell del terreny. La porta, ubicada al costat sud, és d'arc de mig punt, i és realitzat amb lloses de cantell. . La coberta és una volta cònica -o falsa cúpula- feta amb la superposició de filades de lloses planes, formant anells, el radi dels quals va decreixent progressivament. Actualment no té lliris. A l'interior, al mur oest, hi ha una fornícula amb arc i una llar de foc. Hi ha despreniments puntuals a la part superior del mur sud. Els murs i la volta són fets amb peces irregulars de pedra unides en sec amb l'ajut de falques, també de pedra, de dimensions més petites. Els murs tenen un rebliment de pedruscall. Referències Patrimoni monumental de Calafell Barraques de pedra seca de Calafell"
"Barraca del Mas Romeu"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Barraca%20del%20Mas%20Romeu"
"537808"
"Los pubis és una part anterior de l'os coxal, situat a la part frontal de la pelvis. Està format per: un cos anterior que s'uneix amb el cos de l'os pubis de l'altre costat, mitjançant la símfisi púbica; una branca superior que es continua amb l'os ili; una branca inferior que es continua amb l'os isqui. Les dues branques del pubis delineen un triangle central, anomenat forat obturador. Les branques inferiors convergeixen en el cos del pubis formant un angle agut, que s'obre inferiorment (des de dins) amb vèrtex en la línia mitjana, quedant les tuberositats isquiàtiques a banda i banda. Referències Ossos de la pelvis Pelvis"
"Os pubis"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Os%20pubis"
"1548590"
"Coll del Forn (Arboçols), collada entre els termes comunals d'Arboçols i de Tarerac, tots dos de la comarca del Conflent Coll del Forn (Estoer), collada entre els termes comunals d'Estoer i de Clarà i Villerac, tots dos de la comarca del Conflent"
"Coll del Forn"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Coll%20del%20Forn"
"139082"
"El circ de La Safor (o de l'Asafor) és una muntanya valenciana que es troba a 1.013 msnm, entre les poblacions de l'Orxa i Vilallonga, a cavall entre les comarques de la Vall d'Albaida i la Safor, de la qual pren el nom. Es troba emmarcada a la serra d'Ador i als peus del circ corre el riu d'Alcoi o Serpis. L'espectacular forma de graderia amb imponents crestes recorda els circs glacials del Pirineu. Singularitats geològiques El circ de la Safor, tant pel tipus i edats de les roques, per les seues estructures i per les edats dels principals esdeveniments geològics, pertany a les serralades Bètiques i dintre d'elles a l'anomenat Prebètic nord-oriental o Extern, que s'estén des de la costa meridional de la Safor fins a les proximitats de Villena, i passa pel Benicadell, serra d'Agullent, etc. Aproximadament, té una forma de ferradura oberta cap al nord, amb una longitud màxima d'uns 2,4 km (de sud a nord, fins al riu) i una amplària màxima d'uns 2 km (d'oest a est). Des del cim (1.013 msnm) fins a la base de la Pedrera Gran (200 m) hi ha un desnivell superior als 800 m, amb un fort pendent amb un valor mitjà d'un 44%, valor que, en la part més alta, especialment entre els 750 m i el cim, augmenta de forma espectacular, acostant-se a la vertical, fet que contribuïx a donar espectacularitat al paratge. L'estructura de la Safor és una falla inversa per la qual les dolomies de l'interior del circ i les dolomies i calcàries de les crestes de la part més alta, que són molt rígides, plenes d'esquerdes i molt permeables, han corregut cap al nord sobre margues grogues, que són roques molt plàstiques (molt deformables) i impermeables. Les peculiars propietats mecàniques d'ambdós paquets de roca proporcionen l'explicació de com es va poder formar el circ: no és un cràter, ni una caldera, ni té res a veure amb fenòmens volcànics. Tampoc és d'origen glacial (encara que la seua forma recordi vagament la dels circs glacials). Fauna La riquesa faunística del lloc és molt alta a causa de la confluència en un espai no massa gran de diferents ecosistemes (parets rocoses, secans, cultius de cítrics, riu, etc.) i a la seua moderada pressió antròpica. Vegetació Es tracta de la típica vegetació de muntanya mediterrània: arbres i arbusts en general perennifolis i escleròfils, és a dir, de fulles petites, dures i sovint espinoses, per a estalviar aigua al llarg del període estival. L'estructura de la vegetació varia segons la localització, podent distingir diversos estadis de degradació, depenent de l'acció dels incendis els darrers anys, així com de la situació en solana o bé en ombria. Així, a causa de l'acció dels repetitius incendis forestals ocorreguts en la zona, és escassa la vegetació arbòria. Únicament algunes pinedes de pi blanc o carrasc (Pinus halepensis) de poca extensió, juntament amb algunes agrupacions d'exemplars joves de carrasca (Quercus rotundifolia) que, de forma dispersa apareixen pel paratge, ens recorden el que en altres temps serien extenses formacions boscoses. Menys abundant és el freixe de flor (Fraxinus ornus), arbre caducifoli de fulles compostes, que preferix els ambients humits i ombrosos i es fa notori en primavera pel verd viu de les seues fulles noves i pel maig per la seua floració blanca. Entre els arbusts abunda el llentiscle (Pistacia lentiscus) i la noguerola (Pistacia terebinthus), un arbust pròxim al llentiscle però caducifoli, amb fulles que recorden un nouer. Altres arbusts també abundants són el càdec (Juniperus oxycedrus), el coscoll (Quercus coccifera), l'argelaga (Ulex parviflorus), arbust fortament espinós i amb flors d'un color groc intens que donen color al paisatge hivernal; el bruc (Erica multiflora), de fulles reduïdes i flors de color rogenc també de floració hivernal i el margalló (Chamaerops humilis), única palmera autòctona de la península Ibèrica. A la primavera destaquen en el paisatge les grans flors blanques o roses de les estepes (C. albidus, C. salviifolius, C. monspeliensis). Entre les plantes aromàtiques, majoritàriament de la família de les labiades, són abundants el romaní (Rosmarinus officinalis) o la farigola (Thymus vulgaris). Altra espècie interessant n'és la savina negra (Juniperus phoenicea) un arbust modest de color verd fosc que viu a les escletxes del llocs rostos i rocallosos. Vegeu també Serra d'Ador. Llista de muntanyes del País Valencià. Enllaços externs La Safor pel circ i pel camí de l'Orxa. Les fonts de la Safor. Geografia de la Safor Muntanyes del País Valencià"
"Circ de la Safor"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Circ%20de%20la%20Safor"
"664302"
"David Copperfield (també coneguda com The Personal History, Adventures, Experience, & Observation of David Copperfield the Younger) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per George Cukor i estrenada el 1935, adaptació de la novel·la homònima de Charles Dickens. Argument Començaments del a Anglaterra. David Copperfield acaba de perdre la seva mare. M. Murdstone, el seu sogre, l'envia a casa dels Micawber, a Londres. Després va a casa de la tia Betsey, una senyora una mica guillada. El jove David es fa escriptor i es casa. Repartiment Lionel Barrymore: Dan Peggotty W.C. Fields: M. Micawber Freddie Bartholomew: David Copperfield nen Frank Lawton: David Copperfield adult Maureen O'Sullivan: Dora Madge Evans: Agnès Edna May Oliver: Tia Betsey Lewis Stone: M. Wickfield Elizabeth Allan: Sra. Copperfield Basil Rathbone: M. Murdstone Violet Kemble Cooper: Jane Murdstone Elsa Lanchester: Clickett Jessie Ralph: La infermera Peggotty Harry Beresford: Dr. Chillip Hugh Walpole: El vicari Herbert Mundin: Barkis John Buckler: Ham Una O'Connor: Sra. Gummidge Jean Cadell: Sra. Micawber Roland Young: Uriah Heep Ivan Simpson: Littimer Al voltant de la pel·lícula Charles Laughton havia d'interpretar el paper finalment atribuït a W.C. Fields. Segons MGM records, la pel·lícula va obtenir 2.969.000 dòlars a taquilla a tot el món i va obtenir un benefici de 686.000 dòlars. Va guanyar 95.000 dòlars addicionals amb una reedició el 1937-1938. Referències Pel·lícules dels Estats Units del 1935 Pel·lícules dramàtiques dels Estats Units Pel·lícules dirigides per George Cukor Pel·lícules basades en novel·les de Charles Dickens"
"David Copperfield (pel·lícula de 1935)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/David%20Copperfield%20%28pel%C2%B7l%C3%ADcula%20de%201935%29"
"1456479"
"El patrocini esportiu és una estratègia de comunicació integrada al màrqueting. Té la finalitat de buscar un benefici mutu entre patrocinador i patrocinat, és una acció win-win. Aquest benefici sol ser econòmic, però també pot ser de imatge de marca, tot i que els dos factors van estretament lligats en els plans i accions de patrocini. Aquests beneficis poden ser directes o indirectes, a curt o a llarg termini; depenent del model de patrocini. Cal distingir-ho del mecenatge, ja que el mecenatge no té ànim de lucre i el patrocini sí. Models de patrocini Podem distingir quatre tipologies de patrocini: Activació de marca: son accions de patrocini estretament lligades a la comunicació tradicional, ja que s'ajuda d'estratègies de publicitat com: anuncis de TV, falques de ràdio, estands en punts de venda, gràfiques en premsa (online i offline), etc. Té la finalitat principal de millorar la imatge i percepció de la marca patrocinadora. Activació de negoci: busca un benefici de negoci directe. Serveix per donar a conèixer un nou producte, donar suport a la campanya de llançament d'un nou producte, donar a conèixer una nova línia de negoci o reposicionar un producte existent. Aquest model de patrocini s'ajuda principalment de tècniques del màrqueting promocional (product placement, descomptes, mostres gratuïtes, merchandising, venda creuada, cuponing, etc.) Implicació interna: és un model de patrocini que va destinat a l'organització interna de una empresa. Té la finalitat de millorar la imatge de la marca a través d'implicar els treballadors en el propi patrocini, ja sigui que formin part activa de les accions del patrocini, com que siguin els beneficiaris de les accions com a incentiu part part de la empresa per millorar l'ambient i qualitat del lloc de treball i la motivació dels treballadors. Implicació externa: són accions de patrocini enfocades principalment a la responsabilitat social corporativa. Busquen que el patrocini causi un efecte positiu en l'entorn (millora d'un espai, ajudes en llocs desfavorits, implicació en grups de risc de marginalitat, etc.). Com que aquestes accions no són un acord entre dues empreses, per donar-ho a conèixer i poder treure'n un benefici de imatge de marca, el patrocinador es pot ajudar d'accions com publicity (aconseguir espai en les notícies dels mitjans de comunicació) o fent-ne difusió a través de les xarxes socials de la pròpia empresa. Per escollir quin model és el més adequat, cal tenir molt clar quin és l'objectiu i el benefici final que en vol extreure la empresa patrocinadora (i també cal tenir en compte les exigències i objectius del patrocinat). En cada model és important que s'hi incorporin accions el més creatives possibles per donar notorietat a les accions i diferenciar al màxim el patrocini respecte d'altres. Actors que intervenen en el patrocini (stakeholders) Les parts que intervenen en un patrocini són: Patrocinador: és el que busca tot el retorn possible en forma de benefici: econòmic, imatge de marca, presència en els mitjans de comunicació, augment de la base de dades de potencials clients, etc. per tal de rendibilitzar la inversió prèvia que ha fet. Patrocinat: aquest s'ha d'encarregar de complir amb tot el que s'ha compromès amb el seu patrocinador i cal que posi totes les facilitats possible per obtenir un benefici mutu. Públic general: són totes aquelles persones que acabaran rebent l'impacte del patrocini. Pla de patrocini Per tal d'activar el patrocini cal que es formalitzi un document on es plasmin tots els factors que envoltaran el patrocini. Aquest document ha de detallar com es vinculen el patrocinador i el patrocinat (ja que com més afinitat tinguin les dues institucions més possibilitats hi haurà d'extreure'n un benefici), s'han d'apreciar de forma clara els beneficis que n'obtindrà cada part, cal deixar molt clars els objectius generals i els objectius específics; el document també ha de detallar quin model de patrocini es durà a terme, quins stakeholders hi intervindran, la idea creativa que marcarà el patrocini i un pressupost orientatiu*. *El patrocinador ha de tenir en compte que la inversió que haurà de fer no és només el què inverteix en el seu patrocinat, sinó que haurà d'invertir un mínim del 50% del que ha donat al patrocinat per dur a terme accions d'activació (publicitat i màrqueting) per aconseguir complir amb els seus objectius. Màrqueting"
"Patrocini esportiu"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Patrocini%20esportiu"
"674960"
"Alexander és una població dels Estats Units a l'estat d'Arkansas. Segons el cens del 2000 tenia una població de 614 habitants. Demografia Segons el cens del 2000, Alexander tenia 614 habitants, 276 habitatges, i 171 famílies. La densitat de població era de 526,8 habitants/km². Dels 276 habitatges en un 29,3% hi vivien nens de menys de 18 anys, en un 39,1% hi vivien parelles casades, en un 17,4% dones solteres, i en un 38% no eren unitats familiars. En el 32,6% dels habitatges hi vivien persones soles el 6,5% de les quals corresponia a persones de 65 anys o més que vivien soles. El nombre mitjà de persones vivint en cada habitatge era de 2,22 i el nombre mitjà de persones que vivien en cada família era de 2,79. Per edats la població es repartia de la següent manera: un 24,8% tenia menys de 18 anys, un 8,6% entre 18 i 24, un 33,1% entre 25 i 44, un 22,6% de 45 a 60 i un 10,9% 65 anys o més. L'edat mediana era de 33 anys. Per cada 100 dones de 18 o més anys hi havia 75,7 homes. La renda mediana per habitatge era de 30.050 $ i la renda mediana per família de 35.341 $. Els homes tenien una renda mediana de 28.571 $ mentre que les dones 21.958 $. La renda per capita de la població era de 15.157 $. Entorn del 9,5% de les famílies i el 12,8% de la població estaven per davall del llindar de pobresa. Poblacions més properes El següent diagrama mostra les poblacions més properes. Referències Entitats de població d'Arkansas"
"Alexander (Arkansas)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Alexander%20%28Arkansas%29"
"1028237"
"Micropterix erctella és una espècie d'arna de la família Micropterigidae. Va ser descrita per Thomas de Grey l'any 1919. És una espècie endèmica de Sicília. L'envergadura és d'uns 7mm en mascles i de 6mm en femelles. Referències erctella"
"Micropterix erctella"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Micropterix%20erctella"
"24940"
"Basar era un regne semita de l'alt Eufrates, que probablement es pot identificar amb la regió de Djebel Bishri. Es creu que Sargon d'Accad va ser originari d'aquesta zona i el seu besnet Xar-Kali-Xarri hi va combatre els amorreus, que el van envair cap al 2200 aC. Els textos conservats diuen que «els amorreus van ser vençuts a la muntanya de Basar». Les muntanyes de Basar es podrien estendre entre l'Eufrates i Palmira. Bibliografia Accad Mesopotàmia"
"Basar (Accad)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Basar%20%28Accad%29"
"1148292"
"High Hopes és el 18è àlbum d'estudi de l'artista estatunidenc Bruce Springsteen, que va sortir al mercat el 14 de gener de 2014. L'àlbum compta amb la E Street Band juntament amb el guitarrista Tom Morello i els ex-membres de l'E Street Band Clarence Clemons i Danny Federici, que han mort. L'anunci de l'àlbum es va fer al compte oficial de Springsteen Facebook el 24 de novembre de 2013. El primer senzill i video musical de l'àlbum, "High Hopes", va ser llançada el 25 de novembre de 2013. Springsteen va dir que la nova música era "una mica del nostre millor material inèdit de l'última dècada", i entre el millor de la seva composició i que es mereixia un estudi de gravació apropiat. Referències Discs de Bruce Springsteen"
"High Hopes (àlbum de Bruce Springsteen)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/High%20Hopes%20%28%C3%A0lbum%20de%20Bruce%20Springsteen%29"
"1032795"
"Dalí Paris, anteriorment anomenat Espace Dalí, és un museu situat a París, França, a prop de la famosa Place du Tertre, a Montmartre, dedicat al cèlebre artista Salvador Dalí. És l'única exposició permanent d'obres del geni surrealista de tot l'estat francès. El Museu El museu es va estrenar al públic el 13 de juny de 1991, amb el nom de Espace Montmartre, com a col·lecció particular i privada del galerista italià Beniamino Levi. El 2018, com a celebració del seu vint aniversari, es va realitzar una petita intervenció que va obligar a tancar l'espai durant quatre mesos, i es va tornar a obrir al públic l'abril del mateix any, amb l'organització interna totalment renovada. El Dalí París compta amb més de 300 obres originals de Dalí, sobretot gravats i escultures, entre les quals destaquen L'elefant espacial i Alícia al País de les meravelles. També són importants les obres en paper Moisès i el Monoteisme, Memòria del Surrealisme o Don Quijote. Com a anècdota, la mateixa veu gravada de Dalí amb música fantasmagòrica de fons guia els visitants d'una obra a una altra, en un espai que intenta recrear l'esperit dalinià: teatral, colorista, fantasmagòric, surrealista. A més, uns tallers creatius per a nens permeten als més joves familiaritzar-se amb l'obra de Dalí. Contigua al museu, hi ha situada la Galerie Montmartre, on es poden veure un gran conjunt d'obres d'altres artistes contemporanis, amb vistes espectaculars dels teulats parisencs. Exposicions temporals El museu programa, regularment, exposicions particulars dedicades a diferents temes entorn l'artista. Per exemple: 2006: Dalí et la Mode. 2008-2009: Dalí, Hologrammes et jeux d'optique. 2009: Dali à l'Œuvre. 2009-2010 : Dali d'Or et Bijoux de Gala. 2012: Signé Dalí, La collection Sabater 2014-2015: Dalí fait le mur 2015 : Daum Variations d'artistes 2016 : Joann Sfar, Salvador Dali - une seconde avant l'éveil 2020: Dali prend vie grâce à la réalité virtuelle Referències Vegeu també Teatre-Museu Dalí Salvador Dalí Museum Enllaços externs Web oficial del Dalí Paris Museus de París Salvador Dalí"
"Dalí Paris"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Dal%C3%AD%20Paris"
"888910"
"El Gibson EB-3 és un baix elèctric produït per Gibson Guitar Corporation. El model va ser introduït en 1961 i és la "versió baix" de la popular guitarra Gibson SG. Té un cos prim, a l'estil de la SG a escala 30.5" i 2 pastilles (un humbucker gran situat en la posició del màstil i un mini-humbucker en la posició del pont). L'electrònica consisteix en 4 interruptors (2 per volum i 2 per a to) en el qual cadascun va associat a una pastilla. El color estàndard de l'EB-3 és el cherry red, però també s'han produït en colors com Polaris White, Pelham Blue, i ebony. El disseny d'aquest baix no va ser modificat durant els anys 60. En els 70, la ubicació de les pastilles en el cos va ser modificada i es va moure més a prop cap al pont, també es van usar materials diferents durant aquests anys. A més es va llançar un EB-3 de major escala (34"), model anomenat EB-3L (com els baixos produïts per Fender). L'EB-3 va ser retirat del mercat a la fi de la dècada del 70. Actualment la Gibson produeix un baix anomenat "Gibson SG Bass" similar al disseny dels anys 60 però sense l'interruptor baríton i amb 3 controladors en comptes de 4. Epiphone compta amb versions de l'EB-3 de llarga i curta escala, molt similars a la versió dels 60. Durant molts anys, l'EB-3 va ser usat per diversos baixistes. Jack Bruce ho va usar a la fi dels 60 i principis dels 70 gravant diverses de les clàssiques cançons de Cream. Bill Wyman de The Rolling Stones ho va utilitzar a principis dels 70. Altres usuaris són: Jim Lea (Slade), Ian Wagstaff (The Dirty Backbeats), Trevor Bolder (David Bowie), Mike Watt (Minutemen), Glenn Cornick (Jethro Tull), Chris White (The Zombies), Kim Gordon (Sonic Youth). Vegeu també Gibson SG Baixos elèctrics EB 3"
"Gibson EB-3"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Gibson%20EB-3"
"152571"
"Ariarates V Filopàtor () va ser rei de Capadòcia, fill d'Ariarates III al que va succeir cap a l'any . El seu nom de naixement era Mitridates, que va canviar en arribar al tron. Es va distingir per l'excel·lència del seu caràcter i perquè era molt culte, tant en filosofia com en les arts. Es va educar a Roma segons Titus Livi però això podria ser un error amb son suposat germà de nom Ariarates o Artiarates. Els romans li van desaconsellar l'enllaç amb la germana de Demetri I Soter (161 aC-150 aC) i el rei els va fer casar, de manera que el Selèucida, que rumiava l'expansió cap a Capadòcia, li va declarar la guerra, li va prendre el tron i va posar al seu lloc a Orofernes (Holofernes o Orofernes), un altre suposat germà del rei, l'any . Ariarates va fugir a Roma però l'any següent, , els romans el van restaurar. Es creu que van permetre a Orofernes seguir al govern associat al tron, segons diu Apià. En tot cas l'associació va ser breu, ja que aviat Ariarates era rei únic. Després el rei de Capadòcia va col·laborar amb els romans per trobar un rival a Demetri, i va trobar Alexandre I Balas, que deia ser fill d'Antíoc IV, el qual, amb el suport del rei de Capadòcia, de Ptolemeu VI d'Egipte, i d'Àtal II de Pèrgam va desfermar la guerra civil a l'Imperi Selèucida. L'any va ajudar a Àtal II de Pèrgam (159 aC-139 aC) en la seva guerra contra Prúsies rei de Bitínia, i va enviar a la zona un exèrcit sota comandament del seu fill Demetri. L'any Ariarates V va marxar junt amb el procònsol Cras contra el rebel Aristònic, fill natural del rei de Pèrgam i germà d'Àtal III, que reclamava el regne del seu pare, administrat temporalment pel Senat de Roma a l'espera de nomenar successor. Aristònic va ser derrotat i capturat pel cònsol Perpenna i enviat a Roma (on es va suïcidar) però Ariarates V va morir el mateix any en campanya. A canvi d'aquest ajut els romans van cedir a Capadòcia la Licaònia i Cilícia. Estava casat amb Laodicea Nisa de la que va tenir sis fills però la mare va matar els cinc grans per obtenir el poder en nom del fill més jove, menor d'edat que finalment va ser proclamat amb el nom d'Ariarates VI. Referències Reis de Capadòcia Morts a Turquia"
"Ariarates V"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Ariarates%20V"
"737224"
"La Cogòta Cadol (en francès Lacougotte-Cadoul) és un municipi francès, situat al departament del Tarn i a la regió d'Occitània. Demografia Administració Referències Municipis del districte de Castres"
"La Cogòta e Cadol"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/La%20Cog%C3%B2ta%20e%20Cadol"
"1860334"
"va ser infermera i inventora. El 1966 va inventar un sistema de seguretat domèstica que es va patentar l'any 1969 i va esdevenir la base dels sistemes de seguretat domèstics actuals. També es considera la inventora del primer circuit tancat de televisió. Biografia Brown va néixer a Jamaica, Queens, Nova York. El seu pare era de Massachusetts i la seva mare de Pennsilvània i no va tenir cap germà. Infermera de professió, es va casar amb Albert Brown, tècnic en electrònica i es van instal·lar a l’avinguda 151-158 amb 135th de Jamaica. Les seves professions tenien horaris complicats i no sempre treballaven simultàniament, fet que els feia patir per la seguretat, ja que arribaven a casa de matinada. Preocupada pels alts índexs de criminalitat del seu veïnat i pel temps que trigaria la policia a arribar al seu barri, en cas d'una emergència, va creure en la necessitat de crear un sistema que li permetés saber qui hi havia a casa seva i contactar amb les autoritats competents al més ràpidament possible. Va començar el seu invent amb tres espiells a la porta per proporcionar accés a persones de diferents alçades, des d'adults fins a nens. El següent pas va ser configurar una càmera que es pogués ajustar d'espiell a espiell per permetre als habitants de la casa mirar fora per veure qui hi havia. Marie Brown volia trobar una manera de veure qui hi havia fora de casa des de qualsevol habitació i va decidir que un sistema de televisió sense fils seria una bona opció. Per fer-ho, va utilitzar un sistema sense fils controlat per ràdio que podia transmetre el vídeo a qualsevol televisor de la casa. El circuit tancat de televisió s'havia inventat durant la Segona Guerra Mundial per a ús militar però als anys seixanta el seu ús encara no estava estès. Els Brown van proposar utilitzar la tecnologia per crear el primer sistema modern de seguretat domèstica. Juntament amb el sistema de vídeo, ella i el seu marit van crear un sistema de micròfon bidireccional que permetia la comunicació entre la família i la persona de la porta. Inicialment l’invent era difícil de vendre als constructors d’habitatges, ja que el cost de la implementació era molt alt, de manera que els Brown van decidir instal·lar-lo primer a casa seva amb l'esperança que despertés l’interès dels constructors d’habitatges. Igualment, Brown va crear un sistema per obrir la porta remotament. Sabia que això només els ajudaria a saber qui hi havia a la porta o qui intentava entrar a casa però no milloraria el temps de resposta d'emergència. Sabent que la resposta policial o de seguretat era lenta, va decidir que hi havia d'haver una manera més ràpida d'alertar les autoritats. Per fer-ho, va inventar un sistema que es posava en contacte amb la policia i els agents d’emergència només prement un botó. D'aquesta manera, l'1 d'agost de 1966 Marie i Albert Brown van presentar una sol·licitud de patent per a un sistema de seguretat anomenat "Home Security System Utilizing Television Surveillance" (Sistema de seguretat domèstica que utilitza la vigilància televisiva), que incloïa una càmera a la porta principal, un micròfon de dues vies i un altaveu que permetia al propietari veure i comunicar-se amb els visitants, així com també un pany controlat per ràdio i una alarma per alertar un vigilant de seguretat. El govern va concedir-los la patent el 2 de desembre de 1969. En la sol·licitud citaven altres inventors com Edward D. Phiney o Thomas J. Reardon. Tot i que originalment el sistema estava destinat a usos domèstics, moltes empreses van començar a adoptar el sistema de Brown donada la seva eficàcia. Com a resultat de la innovació d'un sistema de seguretat, Brown va rebre un premi del National Science Committee que la va convertir oficialment en "una part d'un grup d'elit d'inventors i científics afroamericans". Malgrat això, no va obtenir benefici de la seva invenció; en tant que dona negra, hauria estat molt difícil vendre una idea al món empresarial masculí de finals dels anys seixanta. Després de la seva sol·licitud de patent reeixida el 1969, la cobertura mediàtica del seu producte va cessar. Va morir a Nova York el 1999, amb 76 anys. La seva filla, Norma Brown, també va ser infermera i inventora. Premis i reconeixements La invenció de Brown va obtenir de seguida reconeixements diversos, inclòs el premi del National Scientists Committee. El 6 de desembre de 1969, en l'entrevista que li va fer The New York Times , va declarar que "una dona sola podria activar una alarma immediatament prement un botó o, si el sistema s’instal·lés en un consultori mèdic, podria evitar que hi accedissin els drogodependents." L’invent va ser essencialment el primer sistema de seguretat de televisió de circuit tancat i es considera el predecessor de la majoria de sistemes domèstics actuals. Va ser la base de la videovigilància, dels panys de porta controlats a distància, dels disparadors d'alarma amb botó i de la missatgeria instantània per a proveïdors de seguretat i policia, així com per a comunicacions de veu bidireccionals. Aquests sistemes s’han convertit en el principal sistema de seguretat per a llars i petites empreses de tot el món. La fama del dispositiu de Brown també va conduir a la vigilància CCTV més freqüent a les zones públiques. A mesura que van sortir al mercat més sistemes de seguretat domèstica, la invenció de Brown va esdevenir encara més influent i, al llarg dels anys, es va citar en altres 32 sol·licituds de patent. Referències Bibliografia Enllaços externs Patent del sistema de seguretat dels Brown a la base de dades USPTO. Inventors novaiorquesos Infermers estatunidencs Morts a Nova York Persones de Queens"
"Marie Van Brittan Brown"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Marie%20Van%20Brittan%20Brown"
"186916"
"Eufranor de Selèucia, filòsof escèptic grec Eufranor, filòsof pitagòric grec Eufranor, escriptor grec Eufranor d'Atenes, escultor i pintor grec"
"Eufranor"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Eufranor"
"684220"
"Rochester és una població dels Estats Units a l'estat de Massachusetts. Segons el cens del 2000 tenia una població de 4.581 habitants. Demografia Segons el cens del 2000, Rochester tenia 4.581 habitants, 1.575 habitatges, i 1.294 famílies. La densitat de població era de 52,1 habitants/km². Dels 1.575 habitatges en un 38,9% hi vivien nens de menys de 18 anys, en un 72,6% hi vivien parelles casades, en un 6,5% dones solteres, i en un 17,8% no eren unitats familiars. En el 13,7% dels habitatges hi vivien persones soles el 5,7% de les quals corresponia a persones de 65 anys o més que vivien soles. El nombre mitjà de persones vivint en cada habitatge era de 2,91 i el nombre mitjà de persones que vivien en cada família era de 3,2. Per edats la població es repartia de la següent manera: un 26,8% tenia menys de 18 anys, un 6,5% entre 18 i 24, un 29,6% entre 25 i 44, un 28,8% de 45 a 60 i un 8,3% 65 anys o més. L'edat mediana era de 38 anys. Per cada 100 dones de 18 o més anys hi havia 96,7 homes. La renda mediana per habitatge era de 63.289 $ i la renda mediana per família de 67.031$. Els homes tenien una renda mediana de 47.989 $ mentre que les dones 31.196$. La renda per capita de la població era de 24.630$. Entorn del 2,4% de les famílies i el 3,1% de la població estaven per davall del llindar de pobresa. Referències Comtat de Plymouth (Massachusetts) Entitats de població de Massachusetts"
"Rochester (Massachusetts)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Rochester%20%28Massachusetts%29"
"831760"
"LEsglésia Baptista de Westboro (en anglès i originalment: Westboro Baptist Church) és una organització religiosa menor liderada per Fred Phelps coneguda pel seu extrem odi contra el col·lectiu homosexual i les seves peculiars participacions fent piquets en funerals i en altres llocs. Entitats dels Estats Units Esglésies baptistes"
"Església Baptista de Westboro"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia%20Baptista%20de%20Westboro"
"337829"
"Gleipnir és el nus màgic amb què els nans lliguen el llop Fenrir perquè no pugui escapar i ferir els déus de la mitologia germànica. Abans s'havia intentat lligar el monstre amb nusos ben forts, però ell els havia pogut desfer. Gleipnir, però, es basava a unir els elements més diferents en una cinta fina amb un nus simple. Aquesta cinta estava formada pel miol d'un gat, pèl de dona, arrels d'una muntanya sagrada, tendons d'os, l'aire d'un peix quan bufa i la saliva d'un ocell. Referències Mitologia germànica"
"Gleipnir"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Gleipnir"
"1449762"
"El crani de Teshik-Tash, amb nom de catàleg Teshik Tash 1, és un crani, inclosa la mandíbula inferior, fòssil d'una nena de Home de Neandertal. Va ser trobat el 1938 per Alexey P. Okladnikov a la cova del mateix nom, a la serralada Bajsuntau (Uzbekistan) a l'Àsia Central, i l'antiguitat del qual se situa entorn als 70 000 anys. Descripció El fòssil va ser trobat durant les excavacions de la cova dels anys 1938 i 1939 dirigides per Okladnikoff. Al costat del crani, fracturat en 150 trossos, hi havia restes de banyes de cabra siberiana, que per la seva disposició podrien apuntar al fet que fos un enterrament. El crani de Teshik-Tash està confirmat de neandertal per anàlisi de ADNmt, si bé presenta alguns trets de sapiens, com el front alt, encara que podrien ser deguts a la reconstrucció o part del desenvolupament habitual de la morfologia neandertal en la infantesa. El crani conserva tota la dentadura. Amb base a ella es va estimar que l'individu era un nen d'entre 8 i 9 anys, encara que treballs posteriors l'han recalculat a 7,5 anys. Datació Aquest fòssil segueix oferint dificultats per a la seva datació, per diferents mitjans s'ha arribat a un rang ampli de 130-45 ka, amb una edat estimada de 70 ka. Altres autors amplian l'antiguitat a 150 000 anys, amb un marge inferior de 100 000 anys. Reconstrucció Abans de la descoberta del crani Teshik-Tash el 1938, es pensava que els neanderthals no s'havien estès a l'est el suficient per arribar fins a l'Àsia. La població neandertal era coneguda per ésser densa a Europa al llarg del Mediterrani. La descoberta del crani Teshik-Tash va ampliar la gamma de Neandertal a l'Àsia Central. Va ser el primer espècimen de neanderthal descobert fora del rang de neandertal anterior. El crani de Teshik-Tash va ser reconstruït a partir de 150 fragments d'os, havia estat esclafat a causa de les diverses capes de sediments que Es trobaven sobre la seva part superior. Vegeu també Evolució humana Llista de fòssils humans Referències Bibliografia La versió en línia ofereix una vista parcial del llibre. La versió en línia ofereix una vista parcial del llibre. La versió en línia ofereix una vista parcial del llibre. Accés a les referències de la enciclopèdia. Enllaços externs Jaciments arqueològics d'Àsia Uzbekistan Evolució humana Homo"
"Crani de Teshik-Tash"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Crani%20de%20Teshik-Tash"
"465931"
"Osidda (en sard, Osidde) és un municipi italià, dins de la província de Nuoro. L'any 2007 tenia 266 habitants. Es troba a la regió de Barbagia di Nuoro Limita amb els municipis de Bitti, Buddusò (OT), Nule (SS) i Pattada (SS). Administració Municipis de Nuoro"
"Osidda"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Osidda"
"1119403"
"Borghetto di Borbera és un municipi situat al territori de la província d'Alessandria, a la regió del Piemont, (Itàlia). Limita amb els municipis de Cantalupo Ligure, Dernice, Garbagna, Grondona, Roccaforte Ligure, Sardigliano, Stazzano i Vignole Borbera. Pertanyen al municipi les frazioni de Castel Ratti, Cerreto, Cerreto di Molo, Cerreto Ratti, Liveto, Molo Borbera, Monteggio, Persi, Rivarossa, San Martino, Sorli i Torre Ratti. Galeria Referències Municipis d'Alessandria"
"Borghetto di Borbera"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Borghetto%20di%20Borbera"
"793952"
"Néac és un municipi francès, situat al departament de la Gironda i a la regió de la Nova Aquitània. És un dels municipis situats al País Gavai o Gavacheria, que tot i trobar-se geogràficament a Occitània és de parla oïl (saintongesa) Demografia Administració Referències Municipis de la Gironda"
"Néac"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/N%C3%A9ac"
"1698476"
"Jean Baptiste Clément (Boulogne-Billancourt, 30 de maig de 1836 - 23 de febrer de 1903) va ser un músic francès i cantant de Montmartre, compositor i defensor de la Comuna de París. Jean Baptiste Clément va participar en la creació del Partit Obrer Socialista Revolucionari. La major part del seu repertori està perdut, a excepció d'algunes cançons, en particular les cèlebres «Le Temps des cerises» i «La semaine sanglante». En un registre diferent també s'ha conservat la cançó infantil «Dansons la capucine». Col·laborà amb diversos periòdics opositors al Segon Imperi, com ara La Réforme de Charles Delescluze i Auguste-Jean-Marie Vermorel. Per aquest motiu, va ser empresonat a la presó Sainte-Pelagie fins a l'aixecament republicà del 4 de setembre de 1870. Membre de la Garde nationale, va participar en els diversos dies de desafiament del Govern de Defensa Nacional el 31 d'octubre de 1870 i el 22 de gener de 1871. El 26 Al març del 1871, va ser elegit al Consell de la Comuna pel XVIII districte com a membre de la Comissió de serveis públics i subsistències. El 16 d'abril va ser designat al Departament de fabricació de municions i després, el 21, al Comitè d'Educació. Al diari socialista Le Cri du peuple de Jules Vallès, protestà contra el tancament d'alguns diaris opositors a la Comuna. Lluitador de les barricades durant la Setmana Sagnant, va escriure poc després la cançó «La semaine sanglante», on denuncià la violenta repressió contra els comunards. Persones de Boulogne-Billancourt Morts a París Compositors de l'Illa de França"
"Jean Baptiste Clément"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Jean%20Baptiste%20Cl%C3%A9ment"
"45081"
"Jalal-ud-Din Muhammad Akbar, també conegut com a rei dels reis Akbar-e-Azam o Akbar el Gran (14 d'octubre del 1542 – 27 d'octubre del 1605), fou el tercer emperador mogol. Era descendent de Tamerlà; fill de l'emperador Humayun, i net de l'emperador mogol Zahiruddin Muhammad Babur, governant que va fundar la dinastia mogol a l'Índia. Al final del seu regnat, el 1605, l'Imperi mogol cobria la major part de l'Índia septentrional i central. És apreciat per tenir un punt de vista liberal en totes les seves creences i fe i, durant la seva època, la cultura i l'art van arribar al zenit quan es compara amb els seus predecessors, tot i que ell era analfabet. Akbar tenia 13 anys quan va ascendir al tron mogol a Delhi (febrer del 1556), després de la mort en accident del seu pare Humayun. Durant el seu regnat, va eliminar les amenaces militars dels poderosos descendents paixtuns de Xer-Xah Suri, i en la Segona Batalla de Panipat va guanyar clarament l'autodeclarat nou rei indi Hemu. Va trigar prop de dues dècades més a consolidar el seu poder i posar sota el seu reialme totes les parts septentrionals i centrals de l'Índia. Akbar va influir tot el subcontinent indi, la major part del qual formava part del seu regne. Com a emperador, va consolidar el seu poder amb una intensa activitat diplomàtica amb la poderosa casta hindú rajput i casant-se amb princeses rajputs, a més de musulmanes i cristianes. El Regne d'Akbar va influenciar molt l'art i la cultura al país. Era un gran mecenes de l'art i l'arquitectura. Va tenir un gran interès en la pintura, i tenia les parets dels seus palaus adornades amb murals. A banda de fomentar el desenvolupament de l'escola mogol, també va patrocinar l'estil de pintar europeu. Era afeccionat a la literatura oral -no sabia llegir- i tenia obres en sànscrit traduïdes al persa i escriptures perses traduïdes al sànscrit, a part de tenir força obres perses il·lustrades per pintors de la seva cort. Durant els primers anys del seu regnat, es mostrava intolerant cap als hindús i altres religions; però, més tard, va exercir tolerància cap a fes no islàmiques i revertí algunes de les estrictes lleis de la xara. En realitat, era un musulmà força heterodox que barrinava crear la seva pròpia religió eclèctica, cosa que va esperonar la revolta del seu germà, rei de Kabul, que l'acusava d'heretge i d'afavorir els cristians i altres fes. La seva administració incloïa nombrosos brahmans, a més de mogols. Akbar va començar una sèrie de discussions en què els erudits musulmans debatien qüestions religioses amb hindis, jainistes, budistes tantrics, sufís, zoroastrians i jesuïtes catòlics que havia fet venir des de Goa, singularment el català Antoni de Montserrat i l'italià Rodolfo Acquaviva. Va tractar aquests sacerdots amb gran consideració sense distinció de fe. Biografia Akbar va néixer el 14 d'octubre del 1542 (el quart dia del Rajab, 949 AH), a la fortalesa rajput d'Umerkot a Sind (actualment al Pakistan), on l'emperador Humayun i la seva nova esposa, Hamida Banu Begum, filla de Shaikh Ali Akbar Jami, un persa xiïta, estaven refugiats. Després de la captura de Kabul per Humayun, va tenir lloc la cerimònia de circumcisió de Badruddin i es va canviar la seva data de naixement i el seu nom per confondre els bruixots malignes i Humayun el va canviar de nom a Jalal-ud-din Muhammad, un nom que havia sentit en el seu somni a Lahore. Humayun fou portat a l'exili a Pèrsia pel líder pashtun Sher Shah Suri. Akbar no va anar a Pèrsia amb els seus pares, però va créixer al poble de Mukundpur a Rewa (actualment Madhya Pradesh). Akbar i el príncep Ram Singh I, qui més tard va esdevenir el maharajah de Rewa, van créixer junts i sempre van ser amics íntims. Més tard, Akbar es va moure a l'est de l'Imperi safàvida (avui en dia part de l'Afganistan), on va créixer amb el seu oncle Mirza Askari. Va passar la seva joventut aprenent a caçar, córrer i lluitar, i l'oncle el va fer un guerrer fort i valent, però mai va aprendre a llegir o a escriure. Això, tanmateix, no li va impedir la seva recerca del coneixement, com es deia quan es retirava als vespres i li llegien. El novembre del 1551, Akbar es va casar amb la seva cosina primera, Ruqaiya Sultan Begum, a Jalandhar. La princesa Ruqaiya fou l'única filla del seu oncle patern, Hindal Mirza, i fou la seva primera dona i consort principal. Seguint el caos sobre la successió del fill de Sher Shah Suri Islam Shah, Humayun va reconquerir Delhi el 1555, liderant un exèrcit parcialment proveït pel seu aliat persa Tahmasp I. Uns mesos més tard, Humayun va morir. El guàrdia d'Akbar, Bairam Khan, va ocultar la mort per preparar la successió d'Akbar. Akbar va succeir a Humayun el 14 de febrer del 1556, mentre estaven enmig de la guerra contra Sikandar Shah per reclamar el tron mogol. A Kalanaur (Panjab), Akbar, amb 13 anys, fou entronitzat per Bairam Khan en una nova plataforma construïda, la qual encara es manté. Fou proclamat Shahanshah (paraula persa que significa 'rei dels reis'). Bairam Khan va regnar en comptes d'Akbar fins que ell va ser gran. A la mort de Xer Xa (24 de gener del 1556), amb només 14 anys, va decidir recuperar l'Índia. Amb l'ajut del seu tutor Bairam Khan, es va enfrontar als sur i a un hindú de nom Hemu que s'havia proclamat raja Vikramaditya. Hemu fou derrotat en la Batalla de Panipat el 5 de novembre del 1556 i el 1557 es va sotmetre Sikandar Shah Sur. El 1560, Bayram Khan fou apartat del poder i durant quatre anys va quedar sota influència de les dones de l'harem i parents materns. El 1561, dominava el Panjab i Multan, la conca del Ganges i el Jumna entre Panipat i Allahabad, la regió fins al peu de l'Himàlaia, Gwalior i Ajmer. El seu germanastre Muhammad Halim dominava Kabul. Kandahar era persa. Els seus rivals eren els soldanats de Gujarat i Khandesh, els cinc soldanats del Dècan (Berar, Bidar, Ahmadnagar, Bijapur i Golconda) i el Regne hindú de Vijayanagar. Caixmir, Rajputana i Gondwana estaven en mans de caps independents i Bihar i Bengala pertanyien a l'afganès Sulayman Kararani. A més, els portuguesos tenien possessions a la costa. El 1562, va conquerir Malwa; el 1564, el Regne gond d'Harha-Katanga a Gondwana; el 1568, Čitor (Chitor); el 1569, Ranthambor i Kalandjar (al Bundelkhand); el 1573, Gujarat, i el 1576 Bengala. Això el va fer sobirà de tota l'Índia del Nord excepte el Sind inferior. El 1586, va conquerir el Caixmir; el 1591 Sind, el 1592 Orissa, el 1594 Balutxistan i Makran, i el 1595 Kandahar. Entre aquest any i el 1601, va fer una sèrie de campanyes al Dècan en les quals va annexionar Berar, Khandesh i part d'Ahmadnagar. Va morir el 1605 i el seu imperi comprenia 15 subes o províncies: Kabul i Caixmir, Lahore, Multan i Sind, Delhi, Oudh, Agra, Ajmer, Ahmadabad, Malwa, Allahabad, Bihar, Bengala, Khandesh, Berar, i Ahmadnagar (la part conquerida). Personalitat Es diu que Akbar va ser un savi i just governant. El seu fill i hereu, Jahangir, en les seves memòries, va escriure efusius elogis del caràcter d'Akbar, i desenes d'anècdotes per il·lustrar les seves virtuts. D'acord amb Jahangir, la cara d'Akbar era com el groc del blat. Antoni de Montserrat, el jesuïta català que va visitar la seva cort, el va descriure clarament com un blanc. Akbar no era alt, però sí que tenia una constitució corpulenta i era molt àgil. Fou també conegut per diversos actes de valentia. Un d'aquests incidents es van produir en el seu camí de retorn a Agra des de Malwa, quan Akbar tenia 19 anys. Akbar cavalcava sol, avançant-se a la seva escorta, i s'hagué d'enfrontar a una tigressa que, juntament amb les seves cries, van sortir d'entre els arbustos. Quan la tigressa va atacar l'emperador, aquest aconseguí matar l'animal amb un únic cop d'espasa. Quan arribà l'escorta, van trobar Akbar dret i en silenci al costat de l'animal mort. Abul Fazal, i fins i tot el crític Badayuni, el van descriure com una persona amb capacitat de lideratge. Va ser notable pel seu comandament de l'exèrcit durant les batalles i, com Alexandre el Gran, sempre estava disposat a arriscar la vida, independentment de les conseqüències polítiques. Sovint, entrava amb el seu cavall al riu crescut durant l'estació plujosa i el creuava amb seguretat. Rarament permetia la crueltat i es diu que havia estat afectuós amb els seus familiars. Va perdonar el seu germà Hakim, que era un rebel penedit. Tanmateix, en rares ocasions, tractà amb crueltat els delinqüents, com el seu oncle matern Muazzam i Adham Khan. Es diu que era molt moderat en la dieta. En lAin-e-Akbari, s'esmenta que durant els seus viatges, i també a la llar, Akbar bevia aigua del riu Ganges, a la qual anomenava l'aigua de la immortalitat. Deixava servidors estacionats a Sorun, i després a Haridwar, per recollir i enviar l'aigua en flascons tancats, a onsevulla que ell s'instal·lava. Segons les memòries de Jahangir, va ser amant de les fruites, però no de la carn, que va deixar de menjar en els darrers anys de la seva vida. Des del punt de vista religiós, va ser més tolerant que molts dels governants musulmans anteriors i posteriors a ell. Jahangir en va escriure: Per defensar la seva observació que la parla segueix a l'audició, va portar a terme un experiment de privació de sentir parlar una llengua, criant infants en aïllament, que tampoc no se'ls permetia parlar, i va assenyalar que a mesura que es desenvolupaven, seguien sent muts. Administració Va suprimir les funcions d'encarregat de finances (wakil-i mutlak), que van passar al diwan o al wazir (1564). Així el diwan va esdevenir el principal càrrec. Altres càrrec importants eren: Mir bakshi, tresorer, cap d'administració militar i cap d'estat major. Mir Saman, manufactures i productes imperials. Sadr al-Sudur, cadi principal i cap de justícia (el 1581, es van crear 6 sadr al-sudur provincials i se'n van rebaixar les competències del principal). Les províncies (subas) estaven dividides en districtes (sarkars) i aquests dividits en parganes (pargana) o mahalls. Els governadors provincials eren nomenats per temps breu i estaven rodejats de tot un cos de funcionaris nomenats pel govern central. El 1579 o 1580, es va inaugurar un nou sistema fiscal anomenat dah sala, basat en la producció dels deu anys anteriors. En religió va tenir una política de tolerància universal (sulh-i kull). Suprimí l'impost anomenat jizya, que gravava únicament els no musulmans, en general hindús, que eren la població majoritària del seu imperi. El 1579, el poder dels ulemes fou restringit i Akbar va assolir la decisió sobre totes les controvèrsies (decret de la infal·libilitat). Convençut que totes les religions tenien un costat bo, el 1580 fundà un moviment religiós sincrètic entre l'islam i l'hinduisme anomenat Din-i ilahi ('religió divina'), amb l'objectiu que aquesta mesura unís el regne, però no va tenir èxit. Als diàlegs i debats religiosos organitzats per Akbar, hi prengué part, entre d'altres, el jesuïta català de Vic Antoni de Montserrat, que l'acompanyà durant els seus viatges i n'escrigué una crònica en llatí, Mongolicae legationis commentarius. Organització militar Akbar va organitzar el seu exèrcit així com la noblesa pels significats d'un sistema anomenat mansabdari. Sota aquest sistema, cada oficial de l'exèrcit tenia assignat un rang (un mansab), i un nombre de cavalleria que havia de subministrar a l'exèrcit imperial. Els mansabdars estaven dividits en 33 classes. Els tres rangs que comandaven, que tenien entre 7.000 i 10.000 tropes, normalment estaven reservats per als prínceps. Altres rangs entre 10 i 5.000 estaven assignats a altres membres de la noblesa. L'exèrcit permanent era força petit i les forces imperials consistien majoritàriament en contingents mantinguts pels mansabdars. Les persones, normalment, es designaven per a un baix mansab i després eren ascendides, basant-se en el seu mèrit com també en el favor a l'emperador. Cada mansabdar es necessitava per mantenir un nombre concret de soldats de cavalleria i dues vegades aquest nombre de cavalls. El nombre de cavalls era més gran perquè necessitaven descansar i ser ràpidament reemplaçats en temps de guerra. Akbar va utilitzar mesures estrictes per a assegurar-se un alt nivell de qualitat de les forces armades; els cavalls s'inspeccionaven regularment i normalment només s'utilitzaven cavalls àrabs. Els mansabdars eren ben remunerats pels seus serveis i constituïen el servei del món més ben pagat en el seu moment. Mort i llegat El 3 d'octubre del 1605, Akbar es va posar malalt amb un atac de disenteria, del qual mai es va recuperar. Es creu que va morir cap al 27 d'octubre del 1605, i el seu cos es va enterrar en un mausoleu a Sikandra, Agra. Akbar va deixar un llegat ric tant per a l'Imperi mogol com per al subcontinent indi en general. Fermament arrelava l'autoritat de l'Imperi mogol a Índia i més enllà, després que havia estat amenaçat pels afganesos durant el regnat del seu pare, i establí la seva superioritat militar i diplomàtica. Durant el seu regnat, la naturalesa de l'estat va canviar a una de secular i liberal, amb èmfasi en la integració cultural. També va introduir algunes reformes socials per al futur, incloent-hi la prohibició sati, legalitzant casaments de vídues i apujant l'edat de casament. Els descendents mogols inclouen Imran Mogol Imgran (1986-present) que resideix a Antiga Lahore, Pakistan. Citant la fusió d'Akbar dels separats 'feus' d'Índia en l'Imperi mogol així com el llegat de pluralisme i tolerància que subratlla els valors de la república d'Índia moderna, el magazín Time va incloure el seu nom a la llista des 25 millors líders del món. Referències Vegeu també Jodhaa Akbar, pel·lícula índia. Yusuf Khan Ridwi. Itibar Khan. Ghiyath Beg Itimad al-Dawla. Dal. Shah Mansur Shirazi. Mirzà. Bibliografia Abu'l-Fazl ibn Mubarak, Akbar-namah Editat amb comentari per Muhammad Sadiq Ali (Kanpur-Lucknow: Nawal Kishore) 1881–3 Tres Vols. (persa) Abu al-Fazl ibn Mubarak Akbarnamah Editat per Maulavi Abd al-Rahim. Bibliotheca Indica Series (Calcutta: Asiatic Society of Bengal) 1877–1887 Tres Vols. (persa) Henry Beveridge (Trans.) The Akbarnama of Ab-ul-Fazl Bibliotheca Indica Series (Calcutta: Asiatic Society of Bengal) 1897 Three Vols. Haji Muhammad 'Arif Qandahari Tarikh-i-Akbari (Better known as Tarikh-i-Qandahari) edited & Annotated by Haji Mu'in'd-Din Nadwi, Dr. Azhar 'Ali Dihlawi & Imtiyaz 'Ali 'Arshi (Rampur Raza Library) 1962 Martí Escayol, Maria Antònia. “Antoni de Montserrat in the Mughal Garden of good government European construction of Indian nature”, Word, Image, Text; Studies in Literary and Visual Culture, ed. Shormistha Panja et al., Orient Blacksw an, New Delhi, 2009. Satyananda Giri,AKBAR,Trafford Publishing, 2009, Richard von Garbe, Akbar, Emperor of India 1857-1927 - (ebook) Flora Annie Steel, The Adventures of Akbar by 1847-1929 -(ebook) Altres lectures Abu'l-Fazl ibn Mubarak Akbar-namah Edited with commentary by Muhammad Sadiq Ali (Kanpur-Lucknow: Nawal Kishore) 1881–3 Three Vols. (Persa) Abu al-Fazl ibn Mubarak Akbarnamah Edited by Maulavi Abd al-Rahim. Bibliotheca Indica Series (Calcutta: Asiatic Society of Bengal) 1877–1887 Three Vols. (persa) Henry Beveridge (Trans.) The Akbarnama of Ab-ul-Fazl Bibliotheca Indica Series (Calcutta: Asiatic Society of Bengal) 1897 Three Vols. Haji Muhammad 'Arif Qandahari Tarikh-i-Akbari (Better known as Tarikh-i-Qandahari) edited & Annotated by Haji Mu'in'd-Din Nadwi, Dr. Azhar 'Ali Dihlawi & Imtiyaz 'Ali 'Arshi (Rampur Raza Library) 1962 (persa) Martí Escayol, Maria Antònia. “Antoni de Montserrat in the Mughal Garden of good government European construction of Indian nature”, Word, Image, Text: Studies in Literary and Visual Culture, ed. Shormistha Panja et al., Orient Blackswan, New Delhi, 2009. Satyananda Giri, Akbar, Trafford Publishing, 2009, Akbar, Emperor of India by Richard von Garbe 1857-1927 - (ebook) The Adventures of Akbar by Flora Annie Steel, 1847-1929 -(ebook) Enllaços externs Gauvin Alexander Bailey: Unto the Indies , (en anglès). Article Akbar, en l'Encyclopaedia Iranica . Article Akbar, en l'edició de 1911 de l'Encyclopaedia Britannica] (en anglès). Sind Emperadors mogols Fundadors de comunitats o associacions religioses Morts a l'Índia Polítics asiàtics"
"Akbar"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Akbar"
"516339"
"Stomias nebulosus és una espècie de peix de la família dels estòmids i de l'ordre dels estomiformes. Morfologia Els mascles poden assolir 18 cm de longitud total. Hàbitat És un peix marí i d'aigües profundes que viu entre 640-730 m de fondària. Distribució geogràfica Es troba al Mar de la Xina Meridional. Referències Bibliografia Ege, V., 1918: Stomiatidae (Stomias). Report on the Danish oceanographical expeditions 1908-1910 to the Mediterranean and adjacent seas. Vol II. Biology. Rep. Danish Oceanogr. Exped. 1908-1910 v. A 4: 1-28. Fink, W. L. i S. V. Fink, 1986: A phylogenetic analysis of the genus Stomias, including the synonymization of Macrostomias. Copeia 1986 (núm. 2): 494-503. Gibbs, R. H., Jr., 1969: Taxonomy, sexual dimorphism, vertical distribution, and evolutionary zoogeography of the bathypelagic fish genus Stomias (family Stomiatidae). Smithsonian Contributions to Zoology v. 31: 1-25. Parr, A. E., 1931: Deepsea fishes from off the western coast of North and Central America. With keys to the genera Stomias, Diplophos, Melamphaes and Bregmaceros, and a revision of the Macropterus group of the genus Lampanyctus. Bulletin of the Bingham Oceanographic Collection Yale University v. 2 (art. 4): 1-53. Enllaços externs nebulosus"
"Stomias nebulosus"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Stomias%20nebulosus"
"485420"
"Hyphessobrycon tuyensis és una espècie de peix de la família dels caràcids i de l'ordre dels caraciformes. Morfologia Els mascles poden assolir 3,1 cm de llargària total. Nombre de vèrtebres: 32. Hàbitat Viu a àrees de clima tropical. Distribució geogràfica Es troba a Sud-amèrica: riu Tuy (nord de Veneçuela). Referències Bibliografia Géry, J. 1977. Characoids of the world. T.F.H. Publications, Inc., Nova Jersey. 672 p. Helfman, G., B. Collette i D. Facey: The Diversity of Fishes. Blackwell Science, Malden, Massachusetts (Estats Units), 1997. . Mills, D. i G. Vevers 1989. The Tetra encyclopedia of freshwater tropical aquarium fishes. Tetra Press, Nova Jersey. 208 p. . . tuyensis"
"Hyphessobrycon tuyensis"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Hyphessobrycon%20tuyensis"
"546424"
"Les muntanyes Erramala (referides en plural com Erramales) són una serralada muntanyosa al districte de Kurnool a Andhra Pradesh, Índia, a l'altiplà del Dècan, corrent d'est a oest, dividint la conca del riu Penner al sud de la conca del riu Kistna al nord. A l'est d'aquestes muntanyes es troben les muntanyes Nallamalai, que són de major altura. Referències "Districte de Kurnool" a la Gaseta Imperial de l'Índia Muntanyes d'Andhra Pradesh"
"Erramala"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Erramala"
"175558"
"Critó d'Atenes en grec antic Κρίτων, fou un filòsof grec amic de Sòcrates en vida d'aquest, i se'l pot considerar un "oient" socràtic d'algun renom. Home de bona posició econòmica, senzill de caràcter, de no gaire volada intel·lectual, però sens dubte molt fidel als seus amics. Pare de família i escriptor de diàlegs. L'existència de Critó, actualment, és coneguda sobretot pels diàlegs platònics (si bé hom podria suposar que també tingué alguna aparició en la literatura socràtica d'aquells temps, avui perduda). En els diàlegs platònics: en Critó (diàleg homònim), ell mateix és l'interlocutor principal de Sòcrates, i en Fedó també apareix com un dels personatges principals. En el diàleg Critó, el bon home, sempre fidel a Sòcrates, intenta convèncer-lo, pocs dies abans de la seva condemna a mort, que fugi d'Atenes i es faci una altra vida a Tessàlia, on Sòcrates seria ben acollit pels amics estrangers de Critó, i on podria seguir cuidant els seus fills i "no trair-te a tu mateix, ja que et pots salvar". Però Sòcrates, insistint en el deure a les lleis per sobre de tot ("¿no són les lleis les que t'han cuidat i mantingut, a tu i a tos pares que et donaren vida?"), es nega a fugir d'Atenes i insisteix a complir íntegrament el càstig "perquè, sigui just o no, el càstig és legal". En el diàleg Fedó, el pobre Critó veu, desanimat, com Sòcrates renuncia voluntàriament, per imperatiu legal, a la seva pròpia vida, enverinant-se amb la cicuta. En el seu darrer dia, Sòcrates fa, davant els seus tristos amics, un discurs sobre el destí de l'ànima després de la mort; i, ja sota els darrers efectes del verí, les seves últimes paraules que diu, a Critó mateix, són misterioses: "Doneu-li a Asclepi un gall de part meva". En general, els escriptors posteriors han interpretat que es referia al déu de la medicina, Asclepi; i que el tàvec d'Atenes volia agrair al déu de la medicina que "li hagués tret de sobre el mal de la vida" i que "li hagués fet entrar a la vida veritable (la d'ultratomba)". Critó tingué diversos fills (quatre segons Diògenes Laerci i dos segons Plató), si bé només consta el nom del gran: Critòbul; se sap que tots els fills de Critó foren també deixebles de Sòcrates. Aquest filòsof va escriure 17 diàlegs sobre temes filosòfics, dels quals Diògenes Laerci ens dona els títols: el principal n'és Sobre els poemes (Περὶ Ποιητικῆς). No se sap gaire bé què va ser de Critó després de la mort de Sòcrates. Se suposa que, ofegant el dolor, va seguir endavant amb la seva vida i els seus assumptes, mentre que Plató, Xenofont, Aristip de Cirene, Antístenes i d'altres es preparaven, cadascú a la seva manera, per intentar impedir que el record i els coneixements de Sòcrates caiguessin en oblit. Referències Filòsofs socràtics Filòsofs atenencs de l'antiguitat Morts a Atenes Escriptors atenencs de l'antiguitat"
"Critó d'Atenes (filòsof)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Crit%C3%B3%20d%27Atenes%20%28fil%C3%B2sof%29"
"344107"
"Solduga és un antic poble del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Baén. L'església parroquial està dedicada a Sant Martí de Tours i va substituir al segle XIX l'antiga església romànica, actualment en ruïnes, com gairebé tot el poble. Actualment (2013) tan sols hi queda una casa habitada (1 hab.). Està situat al peu d'una cinglera, uns 400 m per sobre del barranc de l'Infern, en el vessant de migdia de la serra de Cuberes. Les ruïnes de l'església romànica estan en un replà, uns sis metres per sobre del peu de la cinglera. Molt a prop d'aquí, al nord-oest, hi ha el despoblat troglodític de l'Espluga de Cuberes. Tot això està situat al sud-oest de Baén, l'antic cap de municipi, en el sector més meridional del terme municipal, just al límit amb la comarca del Pallars Jussà. Etimologia Segons Joan Coromines, Solduga prové de l'ibèric Salduba, emparentat amb els ètims bascos çaldu (cavall) i bide (camí). Seguint les explicacions de Coromines, Solduga vindria d'un antiquíssim camí de cavalls. Les cases del poble Es conserva memòria de les seves cases: Casa Besó Casa Cisco Espluga de Solduga Casa Cisco de Batllan Casa Narcís La Rectoria Casa Batllan La Torre Casa Parrot Història Edat contemporània Amb la promulgació de la constitució espanyola del 1812, l'anomenada Constitució de Cadis, Solduga organitzà el seu propi ajuntament, amb Espluga de Solduga, amb el nom de Solduga i Espluga. En no assolir un mínim de 30 veïns (caps de família), el febrer del 1847 fou unit al de Baén. Pertanyia, com els altres pobles veïns, a l'abadia de Gerri. Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Solduga. S'hi pot llegir que és un mas dins de la jurisdicció del lloc anomenat Espluga. Tenia en aquell moment una única casa i una ermita dedicada a Sant Martí, sufragània de la de la mateixa Espluga i per a més informació remet a l'article d'aquesta població. Comunicacions Mena a Solduga la pista de Baén, que arrenca del punt quilomètric 295,2 de la carretera N-260, des d'on travessa la Noguera Pallaresa pel pont de Baén. De seguida que es travessa el riu, la pista de Baén troba l'arrencada cap a migdia de la pista de Pentina, que cal seguir molt de tros, travessant el Riu Major i enfilant-se cap als vessants septentrionals de la carena que domina la vall del Riu Major pel costat sud de la vall, fins a trobar la Creu de Dalt, on es troba l'arrencada, cap a llevant, de la pista de Cuberes. Cal seguir aquesta pista, fins que es troba la pista de Solduga, a la Serra de Cuberes, a través de la qual s'acaba d'arribar a Solduga. Referències Bibliografia MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, vol. XIV, pàg. 485. Madrid: Imprenta del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de D. Pascual Madoz, 1849. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar» de Pascual Madoz. Vol. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. . Enllaços externs Solduga en el seu entorn, a l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Web de l'Ajuntament de Baix Pallars . Entitats de població de l'antic municipi de Baén"
"Solduga"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Solduga"
"1836084"
"La crossa de l'aorta o arc de l'aorta és la part de l'aorta entre l'ascendent i aorta descendent. La crossa viatja cap enrere, de manera que finalment corre cap a l'esquerra de la tràquea. Estructura A nivell cel·lular, l'aorta i la crossa es componen de tres capes: la túnica íntima, que envolta el llum i que es compon de cèl·lules epitelials escamals simples; el túnica mitja, compost per músculs cel·lulars suaus i fibres elàstiques; i, la túnica adventícia o túnica externa, composta de fibres de col·lagen . Inervat per terminals nerviosos baromètrics, l'arc aorta és responsable de detectar canvis en la dilatació de les parets vasculars, induint canvis en la freqüència cardíaca per compensar els canvis en la pressió arterial. L'aorta comença al nivell de la vora superior de la segona articulació esternocostal del costat dret i corre al principi cap amunt, cap enrere i cap a l'esquerra davant de la tràquea ; després viatja cap enrere pel costat esquerre de la tràquea i finalment passa cap avall pel costat esquerre del cos de la quarta vèrtebra toràcica. En aquest punt, l'arc aorta continua sent l' aorta descendent. L'arc aorta té tres branques. La primera i més gran branca de l'arc de l'aorta és l'tronc braquiocefàlic, que es troba a la dreta i lleugerament anterior a les altres dues branques i s'origina darrere del manubri de l'estern. A continuació, l' artèria caròtida comuna esquerra s'origina des de l'arc aòrtic a l'esquerra del tronc braquiocefàlic, i després ascendeix pel costat esquerre de la tràquea i pel mediastí superior. Finalment, l' artèria subclàvia esquerra surt de l'arc aòrtic a l'esquerra de l'artèria caròtida comuna esquerra i ascendeix, amb la caròtida comuna esquerra, pel mediastí superior i pel costat esquerre de la tràquea. Una variació anatòmica és que l' artèria vertebral esquerra pot sorgir de l'arc aorta en lloc de l'artèria subclàvia esquerra. L'arc de l'aorta forma dues curvatures: una amb la convexitat cap amunt, l'altra amb la convexitat cap endavant i cap a l'esquerra. La seva vora superior sol ser d'uns 2,5 cm. per sota del límit superior fins al manubrium sterni. La sang flueix des de la curvatura superior cap a les regions superiors del cos, situades sobre el cor, és a dir, els braços, el coll i el cap. En sortir del cor, l'aorta toràcica té un diàmetre màxim de 40 mm a l'arrel. Quan es converteixi en aorta ascendent, el diàmetre hauria de ser <35–38 mm i 30 mm a l'arc. El diàmetre de l'aorta descendent no ha de superar els 25 mm L'arc de l'Aorta es troba dins del mediastí. Desenvolupament L'arc aorta és la connexió entre l'aorta ascendent i descendent, i la seva part central està formada pel quart arc aorta esquerre durant el desenvolupament inicial. El ductus arteriós es connecta a la part inferior de l'arc en la vida fetal. Això permet que la sang del ventricle dret passi la majoria dels vasos pulmonars a mesura que es desenvolupen. La secció final de l'arc aòrtic es coneix com l' istme de l'aorta . Es diu així perquè es tracta d'un estrenyiment ( istme ) de l'aorta com a conseqüència de la disminució del flux sanguini durant la vida fetal. A mesura que el ventricle esquerre del cor augmenta de mida al llarg de la vida, l'estrenyiment es dilata fins a convertir-se en una mida normal. Si això no es produeix, això pot provocar la coartació de l'aorta. El ductus arteriós es connecta amb la secció final de l'arc en la vida fetal i el lligament arteriós quan el conducte arteriós retrocedeix. Variació Hi ha tres variacions habituals en la forma en què les artèries es ramifiquen des de l'arc aorta. En aproximadament el 75% dels individus, la ramificació és "normal", tal com s'ha descrit anteriorment. En alguns individus, l'artèria caròtida comuna esquerra s'origina a partir de l'artèria braquiocefàlica en lloc de l'arc aorta. En d'altres, l'artèria braquiocefàlica i l'artèria caròtida comuna esquerra comparteixen un origen. Aquesta variant es troba aproximadament en un 20% de la població. En una tercera variant, l'artèria braquiocefàlica es divideix en tres artèries: l'artèria caròtida comuna esquerra, l'artèria caròtida comuna dreta i l'artèria subclàvia dreta; aquesta variant es troba en un 7% estimat dels individus. Importància clínica El pom aòrtic és l'ombra destacada de l'arc aòrtic en una radiografia de tòrax frontal. L'aortopexia és un procediment quirúrgic en què l'arc aorta es fixa a l' estèrnum per tal de mantenir oberta la tràquea. Imatges addicionals Referències Enllaços externs Arc aòrtic dret Cas didàctic d'anatomia de MedPix Pàgines amb traduccions sense revisar Artèries"
"Crossa de l'aorta"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Crossa%20de%20l%27aorta"
"176368"
"Manuel Hedilla Larrey (Ambrosero, avui Bárcena de Cicero, Cantàbria, 1902 - Madrid, 4 de febrer de 1970) va ser un polític falangista espanyol. Obrer maquinista, va ingressar el 1934 a Falange Española, i fou designat cap local de Renedo de Piélagos, càrrec en el qual va desenvolupar gran activitat de proselitisme. El març de 1935,durant una visita de José Antonio a Santander va ser nomenat cap provincial de Falange. El novembre de 1935 va ser nomenat Conseller Nacional de FE. El maig de 1936 es va entrevistar amb el general Mola i posteriorment va participar en els preparatius de la revolta del 18 de juliol de 1936 a Galícia. L'agost de 1936, ja a Burgos i davant l'estada a la presó, a la zona republicana, de José Antonio, es converteix de facto en el cap nacional de Falange. Després d'una reunió a Valladolid en la qual es crea la Junta de Comandaments Provisionals, el 2 de setembre de 1936, Hedilla n'és confirmat com a cap. Pel que sembla per encàrrec de José Antonio, es prepara per reorganitzar els quadres falangistes per a la seva integració en la revolta militar. Actuava amb el pseudònim de Pasavan. No obstant això, les seves activitats aixecaren recels que ni ell mateix sospitava. Després d'un incident protagonitzat a Salamanca la nit del 16 d'abril de 1937 per membres de diferents corrents existents dins de Falange, de resultes dels quals va haver-hi dues morts, la Caserna General de Franco es va alarmar i va decidir dur endavant un pla que ja venia preparant-se sota la inspiració d'alts comandaments militars i del cunyat de Franco, Ramón Serrano Súñer: la creació d'un gran partit únic. Així el 19 d'abril de 1937 Hedilla és sorprès pel Decret d'Unificació amb els tradicionalistes i sota la prefectura de Franco. Aquesta fusió, encara que va assolir la tranquil·litat política en la zona nacionalista, va suposar, de fet, la desaparició de la Falange Española tal com la concebia José Antonio. Hedilla no va admetre la prefectura de la Junta Política de FET y de las JONS que per decret de 22 d'abril li va atorgar Franco. L'ala d'Hedilla, segons l'historiador Francisco Blanco, era la més pròxima al nacionalsocialisme alemany. Detingut el 25 d'abril de 1937, sota l'acusació, mai provada, d'haver conspirat contra el Caudillo, va ser condemnat a mort. Per intercessió de Ramón Serrano Súñer en persona i de l'ambaixador d'Alemanya se li va commutar la pena, i fou bandejat a Canàries. Després d'haver perdut la seva esposa, que va sofrir un trastorn mental provocat per la injustícia de la condemna, recobra la llibertat el 1941 i es trasllada a Mallorca. Hedilla, d'acord amb Narciso Perales, fundarà el Frente Nacional de Alianza Libre. A la fi dels seixanta va ser l'eix d'un corrent polític que, després de la seva mort el 1970, s'organitzaria el 1977 com Falange Española de les JONS (auténtica). Després de la desaparició d'aquest partit, el 2002 sorgí Falange Auténtica, actuals seguidors del corrent hedillista. Falangistes Morts a Madrid Polítics càntabres"
"Manuel Hedilla"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel%20Hedilla"
"1559372"
"Macaranga és un gran gènere d'arbres tropicals del Vell Món dins la família Euphorbiaceae i l'unic gènere dins la subtribu Macaranginae. Són plantes natives d'Àfrica, Australàsia, Àsia i diverses illes de l'Oceà Índic i Pacífic. Conté unes 300 espècies. Va ser descrit el 1806 d'espècimens recollits a l'Illa Maurici. Macaranga sovint formen simbiosi amb formigues (particularment Crematogaster). Algunes espècies Referències Euforbiàcies"
"Macaranga"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Macaranga"
"848786"
"Auxon és un municipi francès situat al departament de l'Aube i a la regió del Gran Est. L'any 2007 tenia 971 habitants. Demografia Població El 2007 la població de fet d'Auxon era de 971 persones. Hi havia 368 famílies de les quals 96 eren unipersonals (36 homes vivint sols i 60 dones vivint soles), 116 parelles sense fills, 132 parelles amb fills i 24 famílies monoparentals amb fills. La població ha evolucionat segons el següent gràfic: Habitants censats Habitatges El 2007 hi havia 437 habitatges, 373 eren l'habitatge principal de la família, 42 eren segones residències i 22 estaven desocupats. 415 eren cases i 20 eren apartaments. Dels 373 habitatges principals, 307 estaven ocupats pels seus propietaris, 61 estaven llogats i ocupats pels llogaters i 5 estaven cedits a títol gratuït; 3 tenien una cambra, 11 en tenien dues, 67 en tenien tres, 94 en tenien quatre i 198 en tenien cinc o més. 264 habitatges disposaven pel capbaix d'una plaça de pàrquing. A 170 habitatges hi havia un automòbil i a 163 n'hi havia dos o més. Piràmide de població La piràmide de població per edats i sexe el 2009 era: Economia El 2007 la població en edat de treballar era de 573 persones, 429 eren actives i 144 eren inactives. De les 429 persones actives 391 estaven ocupades (221 homes i 170 dones) i 38 estaven aturades (16 homes i 22 dones). De les 144 persones inactives 45 estaven jubilades, 40 estaven estudiant i 59 estaven classificades com a «altres inactius». Ingressos El 2009 a Auxon hi havia 372 unitats fiscals que integraven 919,5 persones, la mediana anual d'ingressos fiscals per persona era de 15.894 €. Activitats econòmiques Dels 48 establiments que hi havia el 2007, 2 eren d'empreses alimentàries, 12 d'empreses de construcció, 16 d'empreses de comerç i reparació d'automòbils, 2 d'empreses de transport, 1 d'una empresa d'hostatgeria i restauració, 1 d'una empresa d'informació i comunicació, 5 d'empreses immobiliàries, 1 d'una empresa de serveis, 4 d'entitats de l'administració pública i 4 d'empreses classificades com a «altres activitats de serveis». Dels 14 establiments de servei als particulars que hi havia el 2009, 3 eren tallers de reparació d'automòbils i de material agrícola, 3 paletes, 2 guixaires pintors, 1 fusteria, 2 lampisteries, 1 electricista, 1 perruqueria i 1 restaurant. Dels 4 establiments comercials que hi havia el 2009, 1 era un hipermercat, 1 una botiga de menys de 120 m², 1 una botiga d'electrodomèstics i 1 una joieria. L'any 2000 a Auxon hi havia 17 explotacions agrícoles que ocupaven un total de 1.220 hectàrees. Equipaments sanitaris i escolars L'únic equipament sanitari que hi havia el 2009 era una farmàcia. El 2009 hi havia 1 escola maternal i 1 escola elemental. Poblacions més properes El següent diagrama mostra les poblacions més properes. Referències Résumé statistique Fitxa resum de dades estadístiques d'Auxon a l'INSEE. Évolution et structure de la population Fitxa amb el detall de dades d'Auxon a l'INSEE France par commune Dades detallades de tots els municipis de França accessibles a partir del mapa. Municipis de l'Aube"
"Auxon (Aube)"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/Auxon%20%28Aube%29"
"1518327"
"Désiré Bastin (Anvers, 4 de març de 1900 - 18 d'abril de 1971) fou un futbolista belga de la dècades de 1910, 1920 i 1930. El 1920 va prendre part als Jocs Olímpics d'Anvers, on guanyà la medalla d'or en la competició de futbol. El 1924, als Jocs de París, finalitzà en novena posició. Pel que fa a clubs, defensà els colors del Royal Antwerp FC i el KFC Temsica. Amb la selecció nacional jugà 35 partits, en els quals marcà 7 gols. Referències Futbolistes internacionals amb Bèlgica de la dècada de 1910 Futbolistes internacionals amb Bèlgica de la dècada de 1920 Futbolistes internacionals amb Bèlgica de la dècada de 1930 Medallistes belgues als Jocs Olímpics d'estiu de 1920 Esportistes belgues als Jocs Olímpics d'estiu de 1924 Esportistes d'Anvers"
"Désiré Bastin"
"https://ca.wikipedia.org/wiki/D%C3%A9sir%C3%A9%20Bastin"
End of preview (truncated to 100 rows)

No dataset card yet

New: Create and edit this dataset card directly on the website!

Contribute a Dataset Card
Add dataset card
Evaluate models HF Leaderboard