id
stringlengths
1
6
title
stringlengths
1
134
text
stringlengths
0
140k
1
Àbac
Un àbac (del llatí ab cus, i grec - , que significa taula) és una eina per al càlcul manual d'operacions aritmètiques, que consisteix en un marc amb filferros paral·lels per on es fan córrer boles. S'hi poden representar nombres enters o decimals. Per a representar un nombre es fa servir la base decimal a on cada fil de boles representa les unitats, desenes, centenes, etcètera. L'àbac es pot utilitzar per a fer qualsevol tipus d'operació aritmètica. Però la seva utilitat més gran es troba en les operacions bàsiques: suma, resta, multiplicació i divisió. Història . L'àbac és considerat com l'instrument de càlcul més antic, i s'ha adaptat i incorporat a diverses cultures. L'origen de l'àbac està literalment perdut en el temps. En èpoques molt primerenques l'home primitiu va trobar materials per a idear instruments per comptar. És probable que el seu inici fora una superfície plana i pedres que es movien sobre línies dibuixades amb pols. Avui dia es tendeix a pensar que l'origen de l'àbac es troba a la Xina, on l'ús d'aquest instrument encara és notable, igual que al Japó. Àbac romà . A finals de l'Imperi Romà va aparèixer aquesta eina de càlcul. Consisteix en una tauleta amb sòcols, a on cada sòcol té un determinat valor, segons la numeració romana (I, V, X, ...). Per a representar el nombres es posa a cada sòcol corresponent una pedreta o calculus. No és pròpiament un àbac perquè no fa anar el sistema de posicions per a representar els números, i per tant la seva utilitat és molt limitada. Àbac modern . L'origen de l'àbac modern és desconegut, no se sap del cert ni el lloc ni el moment del seu descobriment. S'ha de relacionar però amb la invenció de la notació de posicions a l'Índia durant els segles V i VI. La primera prova escrita que se'n té és a la Xina en una il·lustració d'una obra del segle XII. Degut als seus avantatges l'àbac es va estendre ràpidament per tota l'Àsia i a través de Turquia i Rússia va arribar a Europa. A les escoles franceses es va utilitzar fins al segle XVIII. Avui en dia, els comerciants de l'Extrem Orient encara l'usen de manera corrent. Enllaços externs . Com usar l'àbac xinès;
2
Abadia
Una abadia (del llatí abbatia, que deriva del sirià abba, que vol dir "pare") és un convent o monestir cristià governat per un abat o abadessa, que és el pare espiritual de la comunitat, i que s'elegeix per un determinat nombre d'anys o per tota la vida. Originalment, es distingia entre abadies (governades per abats) i priorats (governats per priors). Habitualment, un priorat estava subordinat a una abadia. Actualment, aquesta distinció és irrellevant.
8
Adagi
Un adagi (del llatí adagium) és una sentència moral, un refrany o sentència antiga. Alguns exemples d'adagis llatins, amb les corresponents traduccions catalanes: Si vis pacem, para bellum: "Si vols la pau, prepara la guerra". Nemo de neminis creare posse: "Ningú pot crear res del no-res". Enllaços externs. Dites populars catalanes;
9
Adam
Adam (en hebreu: Adam, i en àrab: Àdam) fou el primer home, segons el Gènesi, i com a tal el veneren el judaisme, el cristianisme, l'islam i altres religions menors. D'acord amb la narració bíblica, fou creat per Déu a la seva imatge i semblança, de la pols de la terra i de l'alè de Déu, i ficat al jardí de l'Edèn com a amo absolut, amb l'única condició de no menjar el fruit de l'arbre del bé. Adam vivia feliç al paradís, on era dominador de tots els animals (als qui posà un nom) i no li faltava el menjar. Però aviat es va adonar que tots els animals tenien parella i se sentí sol. Déu va adormir-lo, li va treure una costella i en féu una femella, qui Adam batejà amb el nom d'Eva. Satanàs, un àngel expulsat del cel per Déu, va enganyar Eva qui va convèncer Adam per menjar de l'arbre prohibit. Aleshores van ser expulsats del jardí de l'Edèn i condemnats a sofrir malalties, dolors, patiments per guanyar-se l'aliment i a envellir i morir. Segons el Gènesi, amb Eva van ser pares de: Caïm; Abel; Set, fet a la seva imatge, de qui provindria tota la humanitat ja que és l'avantpassat de Noè. ; El Llibre dels Jubileus (segle II aC) anomena els noms de dues filles d'Adam i Eva: Azura, qui seria esposa de Set; Avan, qui acompanyaria a Caïm i li donaria fills; Adam va tenir el seu fill Set a l'edat de 130 anys i després encara va viure vuit-cents anys més en què va engendrar fills i filles. Adam al judaisme. Segons la tradició jueva, la primera esposa d'Adam s'anomenava Lilit i Eva fou en realitat la segona dona. En tota la Bíblia només és citada en un passatge: Els animals feréstecs es trobaran amb les hienes, i el sàtir cridarà el seu company. També hi descansarà el dimoni Lilit, serà el seu lloc de repòs. (Isaïes, 34:14) Aquesta creença jueva tan antigua es deu al fet que el Gènesi explica dues vegades la creació de l'home i la dona: La primera: I Déu va crear l home a la seva imat­ge, a la semblança de Déu el va crear; creà l home i la dona. (Gen, 1:27) La segona: I de la costella que havia tret de l home, el Déu Etern en va fer una dona i la dugué a l home. (Gen, 2:22) Segons el Gènesi Rabba, midràs del segle V sobre el llibre del Gènesi, Adam tenia vint anys i Eva encara no havia estat creada, quan Jahvè va demanar a l'home que posés nom a totes les bèsties, aus i altres éssers vivents. Quan desfilaren davant d'ell en parelles, mascle i femella, Adam sentí gelosia del seu amor, i encara que va copular amb cada femella animal per torn, no trobà satisfacció en l'acte. Per això va exclamar: Totes les criatures tenen la parella apropiada, menys jo!, i pregà a Jahvè que remeiés aquesta injustícia. Així, Déu va crear-li una femella amb qui poder estar junts. Aleshores van viure feliços i abonats al plaer que es donaven mútuament. Al cap d'un temps però, Jahvè va adormir Adam i de la seva costella en va crear una altra dona, Eva, que era molt més assenyada i menys luxuriosa. Aleshores Lilit fou repudiada i segons algunes versions jueves abandonà l'Edèn. Amb tot, però, una serp (representació del dimoni) va aparèixe's a Eva i la va convèncer per menjar de l'arbre prohibit. Així fou com els primers homes es veieren obligats a abandonar l'Edèn. Després d'instal·lar-se a la Terra, Adam repudià Eva pel pecat comès i durant 130 anys va dormir a les nits tot sol. Durant aquest període de temps, Lilit s'apropava periòdicament a Adam qui, cautivat per la seva bellesa, acabava mantenint relacions amb ella de les quals en van néixer els dimonis i esperits coneguts com plagues de la humanitat o lilim. Finalment, Adam s'apropà a Eva, es perdonaren i construiren una família molt nombrosa. Al cap de molts anys, una jove descendent de Caín, primogènit d'Adam, anomenada Naamà va tornar a la casa d'Adam i va mantenir relacions luxurioses amb ell. De resultes en va néixer Asmodeu i altres dimonis. Segons l'historiador jueu del segle I Flavi Josep, quan ja era molt vell, Adam va predir uns cataclismes mundials a base de foc i aigua. Aleshores, uns descendents seus va començar la construcció de dues columnes gegants -una de maó i una de pedra- amb l'objectiu d'anotar-hi tota la sabiesa (ciència i invents) adquirida per tal que, després dels cataclismes, les futures generacions poguessin aprendre ràpidament els coneixements ja adquirits. Aquestes columnes eren anomenades Pilars dels fills de Set. Adam a l'islam. Segons l'islam, Adam va construir el primer altar a Déu. Uns dos mil anys després, els seu descendent Abraham, ajudat pel seu fill Ismael, van reconstruir aquest temple, que avui dia es coneix com la Kaaba (situada a la Meca), la mesquita més important de l'islamisme. Les escriptures islàmiques no detallen el paper d'Eva com a temptadora, sinó que el diable apareix com a instigador de la parella per desobeir Déu. Etimologia. El mot Adam prové de l'hebreu adamah, que significa "terra", "sòl". El derivat Adam, però, va agafar el significat d'"humanitat".
10
Addicció
Una addicció és una inclinació molt forta cap alguna cosa, probablement per dependència psicològica i fisiològica. Exemples són l'addició a les drogues (drogoaddicció), al joc (ludopatia), al tabac, etc.
13
Andorra
Andorra, oficialment el Principat d'Andorra, és un petit Estat independent de l'Europa sud-occidental, situat als Pirineus entre Espanya i França, limitant amb la comunitat autònoma de Catalunya al sud, i amb els departaments dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord) i de l'Arieja (Occitània) al nord. Andorra és un dels Estats més petits del món, amb només 468 km2 i una població estimada de 80 mil persones. Amb 81.222 habitants, representa un 0'59% de la població total dels Països Catalans. Durant 715 anys, des de 1278 fins a 1993, el govern andorrà va ser encapçalat per un coprincipat, governat per un cap d'Estat català, el Bisbe d'Urgell i un d'occità, el comte de Foix que, després de la revolució francesa fou heretat pel President de la República. Tot i que la constitució andorrana ha conservat aquest sistema, el govern s'ha transformat en una democràcia parlamentària i un coprincipat constitucional. És l'únic coprincipat parlamentari del món. Durant molt de temps pobra i aïllada, la muntanyosa Andorra, va començar a prosperar des de la Segona Guerra Mundial, mitjançant la indústria del turisme. La puixant economia ha atret molts immigrants procedents tant d'Espanya (sobre tot catalans i gallecs) com de Portugal i de França. Un dels factors que més atreu el comerç i els clients és el fet la inexistència de l'impost sobre la renda. El Principat d'Andorra té una afinitat molt forta amb Catalunya: la llengua oficial és el català, les seves institucions es basen en el dret català, un gran nombre dels habitants són catalans, i el principat sencer forma part de la diòcesi d'Urgell, divisió eclesiàstica catalana. Toponímia. L'origen del mot d'Andorra és desconegut, tot i que se n'han formulat diverses teories. Una teoria suggereix que Andorra es podria derivar de l'àrab al-Darra, "bosc". Quan els àrabs envaïren la península ibèrica, les valls dels Pirineus eren molt boscoses, i altres pobles de regions també dominades per àrabs van rebre aquesta denominació. D'altres suggereixen que prové del navarrès andurrial, que es tradueix com a "terra coberta d'arbusts". Per altra banda l'etimologia popular afirmava que Carlemany havia anomenat la regió com a Andorra en referència a la vall bíblica canaanita d'Endor, o Andor on els madianites havien estat derrotats. Geografia física . Andorra és situada a l'Europa sud-occidental, a la península Ibèrica. Es troba a la serralada dels Pirineus, en una regió muntanyosa formada per l'alta conca del Valira. Hi ha 65 pics amb més de 2.500 m d'altitud, dels quals el Comapedrosa n'és el més alt amb 2.942 m. És una regió d'escarpats muntanyencs i de valls estretes per on flueixen nombrosos cursos d'aigua que s'uneixen per a formar els diferents rius principals.Hi ha dues valls principals situades al Pirineu axial, afluents de la Valira: la ribera d'Ordino i la Valira d'Encamp, que es reuneixen a les Escaldes. Hi ha grans extensions boscoses de pis i bedoll a causa del clima mediterrani d'alta muntanya que en gaudeix el país. Tot i que Andorra és situada en una sola conca, el riu principal, la Valira, té dues branques i sis conques obertes, raó per la qual el Principat ha estat conegut tradicionalment com les Valls. Les dues branques principals són el Valira del Nord, que neix als Llacs de Tristiana, i amb un recorregut de 14 km, drena les parròquies d'Ordino i La Massana; i; el Valira d'Orient, que neix a la regió més oriental del país, i amb un recorregut de 23 km drena les parròquies de Canillo, Encamp i Escaldes-Engordany. Ambdós conflueixen a Escaldes-Engordany i formen el Gran Valira, que té un recorregut total de 11,6 km i un cabdal anual mitjà de 13 m3 per segon. El Gran Valira, descendeix cap al sud, i desemboca, a la Seu d'Urgell, ja al Principat de Catalunya al riu Segre, que al seu torn, desemboca a l'Ebre. El relleu andorrà és molt accidentat, caracteritzat per l'aflorament de materials paleozoics, amb altituds superiors als 2.600 m, que culminen a 2.942 m a prop del Pla de l'Estany a la frontera francesa. Tot i ser un país molt petit, l'altitud és molt variada: a partir del port d'Envalira descendeix als 840 m, a la regió on el Valira entra a Catalunya. La vegetació és muntanyenca continental, típica del vessant meridional dels Pirineus, amb estatges montà, subalpí i alpí. El clima d'Andorra és pirinenc: suau i fresc a la nit durant els estius i fred amb precipitacions en forma de neu a l'hivern. Les diferències en altitud també mostren diferències en les temperatures; a Ransol, les temperatures mitjanes són sempre sota zero durant l'hivern, amb mínimes de -16° i -17°C,mentre que a Sant Julià de Lòria el poble amb menor altitud la temperatura mitjana de gener és de 10°C. L'escalfament durant els dies d'estiu és considerable; però, com és comú als llocs de gran altitud, les nits estivals són fredes, i en alguns casos ha arribat a glaçar en ple estiu. Política i govern. Estructura constitucional. Durant 715 anys, des del 1278 (data de la signatura del Primer Pareatge) fins al 1993, Andorra tenia un sistema de govern semifeudal en què els coprínceps, el cap d'Estat de França el rei o els seus antecessors, durant la monarquia, i el president, durant els períodes republicans i el bisbe d'Urgell representaven Andorra internacionalment i governaven de manera conjunta o representaven el país internacionalment, mentre que els afers interns eren responsabilitat del Consell General de les Valls, un cos de representants electes democràticament i que ostentaven tant el poder legislatiu com el poder executiu. El 1993, el poble andorrà va aprovar per referèndum, la seva primera constitució que va transformar el país en un coprincipat constitucional i una democràcia parlamentària. La defensa d'Andorra, tanmateix, és responsabilitat d'Espanya i França. La constitució d'Andorra estableix que la sobirania resideix en el poble andorrà, que l'exerceix per mitjà de les diverses classes de participació i de les institucions de govern. Els poders de govern són ostentats per: Els coprínceps d'Andorra, que de manera conjunta i indivisa són el cap d'Estat, i assumeixen la representació més alta d'Andorra. Els coprínceps són el Bisbe d'Urgell i el president de la República Francesa; El Consell General, parlament unicameral que ostenta la potestat legislativa de l'Estat andorrà. Està integrat per un mínim de vint-i-vuit i un màxim de quaranta-dos consellers en l'actualitat en són 28 elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, per un termini de quatre anys. La meitat del Consell s'elegeix segons el mètode de representació proporcional en què el país sencer forma una sola circumscripció electoral; l'altra meitat s'elegeixen a raó d'un nombre igual per cadascuna de les set parròquies en què esta dividit el país. ; El Govern, encapçalat pel cap de govern, electe pel Consell General per majoria absoluta en una primera volta de més de dos candidats, o en una de segona en què només participen els dos candidats que hagin obtingut els millors resultats en la primera votació, i es posteriorment nomenat pels coprínceps. El cap de govern elegeix els ministres en nombre no superior a deu els quals, sota l'autoritat del cap, dirigeixen la política nacional i internacional d'Andorra, i la potestat executiva o reglamentària. El cap de govern no pot exercir el seu càrrec més de dos mandats consecutius. ; La judicatura d'Andorra és independent i està integrada pel Tribunal de Batlles, el Tribunal de Corts i el Tribunal Superior de Justícia d'Andorra. ; Amb l'aprovació de la constitució, el govern d'Andorra ara és responsable de les relacions internacionals. El 1993, Andorra va ser admesa a l'Organització de les Nacions Unides, i el 1994 es va unir al Consell d'Europa. Els coprínceps, tot i ser el cap d'Estat, tenen autoritat limitada: només poden vetar aquelles lleis que afectin la seguretat o les fronteres territorials d'Andorra. Tanmateix la defensa de l'Estat és responsabilitat de França i Espanya. La constitució també ha atorgat al govern la facultat de recaptar impostos i als ciutadans el dret de formar partits polítics i sindicats. Composició actual de les institucions de govern. Els caps d'Estats actuals són Nicolas Sarkozy, president de la República Francesa, representat a Andorra per Philippe Massoni, i el bisbe d'Urgell Joan Enric Vives i Sicília, representat a Andorra per Nemesi Marques i Oste. El cap de govern actual és Albert Pintat Santolària. Els partits representants al Consell General de les Valls, segons els resultats de les eleccions del 24 d'abril, 2005 són: el Partit Liberal d'Andorra, amb 14 escons; el Partit Socialdemòcrata d'Andorra, amb 11 escons; el Centre Demòcrata Andorrà, en coalició amb el Partit Segle XXI, amb 2 escons; la Renovació Democràtica, amb 1 escó; El partit d'Els Verds d'Andorra, van rebre el 3,5% dels vots, i no li ha estat assignat cap escó. Subdivisió administrativa . Andorra es divideix territorialment en set parròquies, primer i únic nivell políticoadministratiu del país. Tot i així, hi ha subdivisions territorials: les parròquies d'Ordino, La Massana i Sant Julià de Lòria se subdivideixen en quatre quarts, i la parròquia de Canillo en veïnats. Les parròquies porten el nom de llur capital. Les parròquies tenen una funció civil i alhora eclesiàstica. Com a jurisdicció civil, són governdes pels comuns, òrgans de representació i administració de les parròquies. Són corporacions públiques amb personalitat jurídica i potestat normativa local.Els comuns estan encarregats d'aprovar i executar el pressupost comunal, i gestionen els béns de propietat comunal. Els seus membres s'elegeix cada quatre anys per sufragi universal i inclouen un cònsol major, un cònsol menor i entre 8 i 14 consellers comunals. El sistema administratiu d'Andorra permet que els comuns puguin presentar projectes de llei al Consell General d'Andorra. La següent llista, de les set parròquies andorranes, està per ordre protocol·lari, amb els codis postals introduïts l'any 2004: Escaldes-Engordany va ser creada l'any 1978 de la divisió de la Parròquia d'Andorra La Vella. Símbols . L'escut del Principat d'Andorra, el lema del qual és "Virtus Unita Fortior" (La unió fa la força), està format per quatre cases (2 per cada Copríncep). Caserna superior esquerre: Mitra daurada i un bàcul d'or en direcció d'una barra en la seva part posterior sobre un camp de gules. ; Caserna inferior esquerre: Quatre barres de gules del Principat de Catalunya sobre camp d'or. ; Caserna superior dreta: Tres barres de gules del comtat de Foix sobre camp d'or. Caserna inferior dreta: Vaques del vescomtat de Bearn. La bandera d'Andorra es va adoptar oficialment en 1866 i està formada per tres franges verticals en blau, groc i vermell. Al centre es mostra l'escut d'Andorra, per diferenciar-la de les banderes de Moldàvia, Txad i Romania. La lletra de l'himne, titulat El gran Carlemany, la va escriure Joan Bell-lloc i Viu i la música va ser composta per Enric Marfany Bons. L'himne es va adoptar oficialment el 1914 i es va interpretar per primera vegada el 8 de setembre de 1921. Economia . Dades generals. El turisme és el principal recurs de la petita, però pròspera, economia andorrana, i aporta més del 80% del Producte interior brut nacional. S'estima que al voltant d'11,6 milions de turistes visiten Andorra cada any, nombre molt superior al nombre de turistes que visiten el Brasil, l'Argentina o Egipte. Els turistes són atrets pels baixos impostos i els centres de vacances d'estiu i d'hivern. El sector bancari, en un país considerat com un paradís fiscal, també contribueix substancialment a l'economia. De fet, el seu estatus com a paradís fiscal ha tingut un efecte significatiu en les seves relacions amb la Unió Europea, amb la qual va començar a negociar des de 1987. El 1991 va entrar en vigor un acord signat entre la Unió i Andorra que estableix les quotes per als productes lliures d'impostos i posa límits a alguns productes, en especial els lactis, el tabac i les begudes alcohòliques. El 2004 va signar tractats addicionals amb la Unió sobre la cooperació cultural, econòmica i social. La producció agrícola és limitada només el 2% de la terra és cultivable i la majoria dels productes alimentaris s'han d'importar. La principal activitat ramadera és la cria de bestiar oví. Els principals productes manufacturats són el tabac (cigars, cigarrets) i els mobles. El Producte interior brut (PIB) andorrà del 2005 va arribar als US$2.770 milions en paritat de poder adquisitiu, la qual cosa es va traduir en una renda per càpita de $38,800, una de les més elevades d'Europa. Andorra no és membre de la Unió Europea, però gaudeix d'una relació especial dins de la Unió; per exemple, és tractada com un membre més de la UE pel que fa als productes manufacturats (no s'hi apliquen tarifes) i, alhora, és tractada com un país no-membre pel que fa als productes agraris. Andorra no té moneda pròpia i usa la dels estats veïns. Abans de 1999 utilitzava el franc francès i la pesseta espanyola, que foren substituïdes per la moneda única, l'euro. A diferència dels altres petits estats europeus que usen l'euro (com Mònaco, San Marino o el Vaticà), Andorra no encunya les seves pròpies monedes d'euro, en no haver tingut cap acord monetari amb Espanya o França abans que es posés en circulació la moneda única. De tota manera, l'octubre del 2004, es van encetar les negociacions entre Andorra i la Unió Europea per arribar a un acord que permetria als andorrans encunyar la seva pròpia moneda. Andorra es comunica amb l'exterior a través de les vies terrestres. No disposa de tren, metro o aeroports (en discussió des de fa diversos anys amb el govern espanyol i català per a la reobertura de l'aeroport de la Seu d'Urgell), però té una infraestructura de carreteres prou ampla per poder cobrir la major part del país (cal tenir en compte que el fet de ser un país muntanyós en dificulta i n'encareix la construcció). També es possible accedir al Principat amb les línies regulars d'autobús, que connecten Andorra amb pràcticament qualsevol punt d'Europa. Cal fer notar que diverses noves realitzacions són en curs: ampliació dels últims trams difícils sobre les carreteres principals i túnels, entre els quals un que permetrà anar d'Encamp a La Massana i viceversa sense passar per Escaldes-Engordany (que toca Andorra La Vella), punt de trobada de les 3 valls que formen una Y). També hi ha un projecte de línia Barcelona-Andorra. Una altra manera d'arribar-hi és a través dels heliports que hi ha a Andorra La Vella (la capital) i a La Massana. El país no és obert al mar. Tampoc no té cap riu navegable, com acostuma a passar en els països d'alta muntanya. Esquí. L'esquí atrau a molts turistes i és un sector econòmic important per al Principat. Hi ha hagut varies estacions d'esquí que actualment estan aglutinades en tres estacions o dominis, dues de les quals amb dimensions considerables: Grandvalira: estació d'esquí alpí formada per les antigues estacions de Pas de la Casa - Grau Roig i Soldeu El Tarter.; Naturlandia: estació d'esquí de fons formada per l'antic Camp de neu de la Rabassa i que actualment és un centre de lleure i multiactivitats per diversificar l'oferta turística, iniciativa del comú de Sant Julià de Lòria. Vallnord: estació d'esquí alpí formada per les antigues estacions de Pal-Arinsal i Ordino-Arcalís.; Les dues últimes són propietat de tres comuns andorrans: Naturlandia del comú de Sant Julià de Lòria i Vallnord dels comuns de la Massana i Ordino. Geografia humana i societat. Demografia. La població estimada d'Andorra el 2007 era de 83.137 habitants, dels quals 30.441, és a dir el 36,6%, tenien la nacionalitat andorrana; 27.476 la nacionalitat espanyola, 5.200 la nacionalitat francesa, 13.519 la portuguesa i 6.501 una d'altra. El 1998, última data de la que és té informació, de tots els habitants amb nacionalitat andorrana, només el 53,1% eren nats a Andorra. El nombre total de ciutadans andorrans ha crescut significativament els últims deu anys: el 1998, només representaven el 24,5% de la població total. En l'actualitat, ja són majoria relativa. Per contra, el nombre absolut de ciutadans espanyols el 2007 era lleugerament menor que no pas el nombre de 1998, però el seu percentatge amb respecte de la població total s'ha disminuït significativament del 48,4% al 32,8%, i avui constitueixen la primera minoria del país. Quant a les parròquies, la més poblada és Andorra la Vella, amb una població estimada de 24.574 habitants el 2007. La parròquia menys poblada era Ordino, amb només 3.685 habitants. La població de Canillo era de 5.422, la d'Encamp 14.029, la de La Massana 9.357, la de Sant Julià de Lòria 9.595, i la d'Escaldes-Engordany 16.475, la segona parròquia més poblada del país. Canillo és la parròquia de creixement poblacional més ràpid. La taxa de creixement andorrana és més alta que no pas les taxes de la majoria dels Estats europeus; el 2008 s'estimava en un 1,9% anual. Aquesta taxa de creixement poblacional és deguda a una taxa de natalitat estimada el 2008 de 10,59 per cada 1.000 habitants, una taxa de mortalitat de 5,59 per cada 1.000 habitants, i una altíssima taxa neta de migració de 14 migrants per cada 1.000 habitants. La taxa de creixement anual havia arribat a un màxim històric de 7,7% anual el 2003, seguida del 6,3% el 2004. L'esperança de vida dels andorrans és la segona més alta del món, estimada en 82,7 anys (80,4 per als homes i 85,1 per a les dones). La taxa de fecunditat és d'1,32 fills per dona. Quant a la piràmide d'edats, el 15,5% dels andorrans el 2008 tenien menys de 14 anys, el 72,5% entre 15 i 64 anys, i el 12% tenien 65 o més anys. L'edat mitjana dels residents andorrans és de 38,9 anys. Llengua. La llengua pròpia, nacional i oficial d'Andorra és el català. La realitat lingüística d'Andorra és el resultat de la gran transformació demogràfica que ha viscut el país des de la segona meitat del segle XX: el 1940 les persones estrangeres residents al país representaven només el 17%; el 1989 representaven el 75,7% màxima història i el 2007 són al voltant del 65%. A causa d'aquest fenomen, tot i que el català és la llengua oficial, el castellà i el francès són llengües d'ús habitual en les interaccions comercials, i més recentment, la població de parla portuguesa s'ha incrementat significativament. Segons l'Estudi sociolingüístic del 2004, del Servei de Política Lingüística d'Andorra, el català és la llengua materna d'un 49,4% de la població de nacionalitat andorrana, però només d'un 29,9% de la població total. Per contra, el castellà és la llengua materna més estesa entre la població del Principat. Malgrat el creixement de la població de nacionalitats andorrana i portuguesa, un 43,4% dels enquestats va declarar que el castellà és la seva llengua materna. L'estudi mostra que en els últims anys s'ha produït un deteriorament de la posició de la llengua catalana envers la resta de les llengües que s'hi parlen, la qual ha anat a favor del castellà. Quant a l'alfabetització, el 100% dels andorrans saben llegir i escriure. El castellà és la llengua que ocupa el primer en lloc pel que fa a la proporció de la població que hi va aprendre a llegir i escriure, seguida del francès, i en tercer lloc el català. Segons l'Observatori del Centre de Recerca Sociològica de l'Institut d'Estudis Andorrans, els usos lingüístics a Andorra són els següents: L'oficialitat del català en un estat independent li permet una certa presència en l'àmbit internacional. L'ingrés d'Andorra a l'ONU el 28 de juliol de 1993 va permetre per primera vegada a la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització. També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al Concurs de la Cançó d'Eurovisió l'any 2004 amb Marta Roure i la cançó Jugarem a estimar-nos. Religió. La constitució d'Andorra estableix la llibertat religiosa. Tot i que no hi ha cap religió oficial de l'Estat, la constitució fa una menció explícita de l'Església Catòlica Romana a la qual garanteix "l'exercici lliure i públic de les seves activitats i el manteniment de les relacions de col·laboració especial amb l'Estat, d'acord amb la tradició andorrana". Cal fer notar també que un dels coprínceps andorrans és un bisbe catòlic, el de la Seu d'Urgell, i que la celebració religiosa del 8 de setembre, de la Verge de Meritxell és festa nacional. S'estima que el 90% de la població andorrana professa el catolicisme. Altres religions que es practiquen són l'islam pels 2.000 immigrants nord-africans que s'hi han establert , l'hinduisme, el protestantisme, el mormonisme i d'altres. Educació. El sistema educatiu d'instrucció primària i secundària és plural i està integrat per un sistema andorrà, públic i gratuït; un sistema espanyol, públic i gratuït; un sistema francès, públic i gratuït; un sistema privat, basat en el sistema educatiu espanyol, de pagament; i; un sistema congregacional, públic finançat per l'Estat andorrà, tot i que segueix el mateix programa que el sistema privat espanyol.; Al curs 2008/2009 es van matricular 11.197 alumnes. El sistema andorrà és el que més alumnat va rebre, amb 4.065 estudiants, seguit del francès, amb 3.680 i l espanyol amb 3.452. Quant a l'ensenyament tècnic superior, hi ha una escola d'infermeria, una escola d'informàtica, el Liceu Francès, la Universitat Virtual d'Andorra i la Universitat d'Andorra, fundada el 1997. La Biblioteca Nacional d'Andorra i els Arxius Nacionals d'Andorra foren creats el 1974 i el 1975 respectivament, localitzat a la capital, Andorra la Vella. Hi ha, a més, cinc museus: un de regional a Sispony, un d'interès local a Escaldes-Engordany, un d'arts decoratives a Ordino, un de ciències i tecnologia a Encamp i un d'històric a Andorra la Vella. Cultura i oci. Cultura popular i les belles arts. Vegeu també: Art romànic andorrà; El Principat ha tingut, al llarg de la història, una afinitat molt forta amb Catalunya, la qual cosa s'ha vist reflectida en el desenvolupament cultural del país. No només és el català la llengua pròpia i oficial d'Andorra, ans les institucions de govern estan basades en el dret català, i un gran percentatge dels immigrants espanyols o llurs descendents són catalans. Andorra va participar en la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007, que homenatjava la cultura i llengua catalanes. La gastronomia andorrana és principalment catalana, tot i que ha adoptat també altres elements de les cuines francesa i italiana. Per exemple, entre els menjars típics andorrans hi destaquen el conill amb tomàquet, el xai, el trinxat i l'escudella. El país també és la llar de les danses folklòriques del contrapàs i la marratxa, que sobreviuen a Sant Julià de Lòria. La música folklòrica andorrana mostra similituds amb la dels seus veïns, en especial Catalunya, i en les danses com la sardana. En la literatura destaquen Albert Salvadó, Antoni Morell, Joan Peruga i Josep Enric Dallerès, tots quatre escriptors en llengua catalana. En l'àmbit de les arts plàstiques destaquen Àngel Calvente, Judith Gaset, Carme Mas, Sergi Mas, Carme Massana, Francisco Sánchez i Alfons Valdés. El patrimoni arquitectònic d'Andorra té més de 1.000 anys d'antiguitat. De fet, s'ha suggerit que Andorra és sinònim d'art romànic.A les seves valls hi ha 40 esglésies, com ara l'Església de Santa Maria Coloma, una de les més antigues (data dels segles IX i X), i l'Església de Sant Miguel d'Engolasters (data del segle XII). Hi ha pintures murals a l'Església de Sant Climent de Pal i a l'Església de Sant Martí de la Cortinada. La Casa de la Vall, seu del parlament andorrà, el Consell General de les Valls, era una casa senyorial i tradicional, exemple de l'art romànic d'Andorra amb frescos gòtics que mostren escenes de la passió de Crist. Va ser construïda a finals del segle XVI. Telecomunicacions . La primera emissora de ràdio comercial que va emetre des d'Andorra va ser Ràdio Andorra (activa des del 1939 fins al 1981). El 12 d'octubre de 1989, el Consell General va establir la ràdio i la televisió com serveis públics essencials en crear l'entitat gestora ORTA convertint-se, el 13 d'abril de 2000, en la societat pública Ràdio i Televisió d'Andorra. El 1990 es va fundar la ràdio pública Ràdio Nacional d'Andorra. El 1998, operaven 15 emissores i hi havia 16.000 aparells de ràdio. Com a canal de televisió autòcton únicament existeix el canal públic Andorra Televisió, creat el 1995, tot i que també s'emeten els canals en català TV3, K3/300, 33 i 3/24. El Govern també promou l'emissió de canals internacionals dins d'Andorra. Les primeres emissions analògiques de televisió es van realitzar amb els canals espanyols TVE-1, TVE-2 i els francesos TF1, France 2 i France 3 encara que en anys posteriors, i àdhuc emetent en analògic, van anar introduint se el canal espanyol Antena 3 i el francès M6. Amb l'arribada de la TDT, el 25 de setembre del 2007, l'oferta televisiva es va ampliar amb els canals espanyols com Cuatro, Telecinco, La Sexta, el canal francès NRJ12, el portuguès RTP, el nord-americà CNN International, el britànic BBC World i el franco-alemany ARTE. Història. Article principal: Història d'Andorra; Antiguitat. L'actual Andorra fou poblada a partir del neolític per diverses tribus que s'assentaren a les coves, a prop del riu de la Valira i als llocs de gran altitud. Tots els primers habitants de les valls d'Andorra deixaren nombrosos vestigis de llur presència: dólmens a Encamp, pintures rupestres a algunes coves, la Roca de les Bruixes i d'altres. Les restes prehistòriques també testimonien l'existència d'una civilització prellatina, de parla bascoide, la qual deixà traces evidents en la toponímia andorrana. Els andorrans foren un poble hispànic que, amb els berguedans i els aranesos, hostilitzaren l'exèrcit d'Anníbal al seu pas pels Pirineus, el 218 aC, segons el manuscrit de Polibi, escrit al volant del 120 aC, el qual és la primera i única al·lusió història d'Andorra i els seus primers habitants. El territori andorrà, com la resta de la península Ibèrica, fou incorporat a l'Imperi Romà, i després de la seva caiguda, a la monarquia visigoda que s'establí a la península. En aquesta època, les valls d'Andorra foren evangelitzades des de la veïna i propera seu episcopal d'Urgell per a la primera meitat del segle XVI. Tot i que els seus habitants foren sotmesos als sarraïns, durant la conquesta musulmana, els territoris no foren ocupats directament pals invasors, per la qual conservaren quasi intactes les estructures civils i religioses anteriors. La formació d'Andorra. Segons la llegenda andorrana, el combat ordenat per Carlemany contra els àrabs que dominaven els Pirineus el 788, marcà la creació d'Andorra. Segons la tradició, un andorrà, Marc Almugàver, conduí 5.000 dels seus compatriotes a lliurar el combat contra els sarraïns. Tot i que no s'ha pogut demostrar la participació de Carlemany en l'alliberació d'Andorra, el seu nom ha quedat immortalitzat en l'himne d'Andorra. Tot i que la llegenda es mescla amb la història i no se sap amb precisió com és que Andorra obtingué la seva independència, és un fet que el país passà a formar part de la Marca Hispànica, un conglomerat de comtats que protegien la França al sud dels Pirineus de les invasions àrabs. Un precepte carolingi de l'any 843 i signat pel rei Carles el Calb atorgà les valls d'Andorra i d'altres territoris, a Seniofred comte d'Urgell i Cerdenya, i és per part d'aquest comtat que Andorra passà, més tard, a la sobirania dels reis francs. Deslliurats del domini àrab, es construí la catedral de la seu d'Urgell i el dia de la seva consagració, el 839, els andorrans donaren al bisbe la supervisió de llurs sis parròquies addicionals: Andorra i Lòria, Canillo, Encamp, La Massana, Ordino i Santa Coloma. El 988, Borell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedí totes les seves propietats i alous a l'Església d'Urgell, a canvi d'altres possessions que l'Església tenia al territori de Belga i al comtat de Cerdanya, per la qual cosa, el bisbe d'Urgell esdevingué el sobirà de les valls. La parròquia de La Massana (aleshores La Maçana) fou lliurada a Ermengol II el 1040; Ermengol VI donà, el 1133 tots els béns que tenia a la vall d'Andorra a l'Església. Aquest procés de lliurament de terres a l'Església fou afavorit per l'avanç de la Reconquesta de les comarques meridionals, ja que s'abandonaven aquestes terres muntanyoses i menys productives per les terres del sud. En no tenir cap força armada, llevat d'aquella que provenia dels pobladors andorrans, els bisbes d'Urgell demanaren ajuda i protecció a altres senyorius veïns dels constants atacs dels comtes d'Urgell que volien recuperar de l'Església els territoris que llurs antecessors els havien cedit. Així doncs, se signà el primer jurament, el 1095, entre la casa de Caboet i l'Església d'Urgell confirmat el 1159 que reconeixia la sobirania de l'Església sobre Andorra i els drets de feudatari de la Casa de Caboet sobre el territori. Arnalda, filla d'Arnau de Caboet, es casà amb Arnau de Castellbò, comte català. El 1208, la filla d'Arnau de Castellbò i Arnalda de Caboet, Ernmessenda, es casà amb Roger Bernat II de Foix. El seu net, Roger Bernat III de Foix, es casà amb Margarida de Bearn, per la qual cosa quedaren unides les cases de Bearn, Foix, Caboet i Castellbò. Els comtes de Foix emprengueren una lluita aferrissada contra l'Església pel control dels bisbes sobre Andorra, accions que no agradaren gens als comtes catalans i als reis d'Aragó. Amb la mediació d'Aragó, se signà, el 8 de setembre de 1278 el Primer Pareatge, un tractat entre Pere d'Urg, bisbe d'Urgell i Roger Bernat III. Aquests pareatge fou una transacció, comuna durant l'Edat mitjana, que determinava els drets dels dos possessors del territori en comú. Poc anys després de la signatura del Primer Pareatge, el comte Roger Bernat III s'aprofità d'algunes llacunes del tractat per construir un castell al puig de Sant Vicenç per tal de controlar el bisbe, per la qual cosa, el 1288 se signà un Segon Pareatge. Els andorrans continuaren prestant homenatge i pagant els tributs de vassallatge als successors dels comtes de Foix, els prínceps de Borbó, titulars de Navarra, els quals mai no deixaren d'incloure Andorra entre els països sotmesos a llur sobirania. Després, els drets de la casa de Foix passaren a la corona francesa, i per tant el rei de França esdevingué el copríncep d'Andorra. El 1793, després de la Revolució Francesa, i a causa de l'origen feudal dels lligams que unien Andorra amb França, els republicans es negaren a mantenir les relacions i a rebre llurs tributs, i renunciaren a tots els drets senyorials que França pogués tenir sobre Andorra, lligams que foren restablerts per Napoleó el 1806. Durant la subsegüent ocupació francesa i la incorporació de Catalunya a França, Andorra fou inclosa en el departament de Segre, un dels departaments en què es dividí Catalunya, la prefectura del qual era Puigcerdà. Aquesta entitat desaparegué amb la sortida de les tropes franceses del territori espanyol, el 1814, i Andorra recuperà la seva independència, confirmada en el Tractat de París. Història contemporània. Durant el segle XIX, les revolucions i les guerres civils a Espanya repercutiren a Andorra, que es dividí entre conservadors i liberals. Els conservadors, en general, eren episcopalistes, mentre que els liberals eren francòfils. Simó de Guardiola, bisbe d'Urgell i copríncep andorrà fou acusat de carlí pel govern de Madrid el 1836 i fou exiliat, per la qual cosa, el bisbe d'Albí prengué el control dels afers andorrans. El partit reformista suprimí el delme eclesiàstic el 1842, i definí Andorra com a república independent sota la protecció dels Estats francès i espanyol, llei promulgada pel bisbe Josep Caixal el 1866, i ratificada pel ministre francès d'afers estrangers el 1868. Aquesta llei, coneguda com la "Nova Reforma" comportaren canvis polítics i administratius, com ara la concessió del dret de vot als caps de casa i l'augment del poder del Consell General de les Valls en detriment de les parròquies. El Consell General hauria de ser conformat per 24 consellers, escollits d'entre els síndics. Tot i ser un pas cap a la democratització del país, el país no assolí unificar-se ateses les rivalitats internes, les divergències entre els coprínceps, i l'interès de les entitats financeres a convertir Andorra en un altre Mònaco, amb l'establiment de cases de joc. El 1933 s'aprovà el sufragi universal. A partir d'una sentència del Tribunal de Corts andorrà, els veguers episcopal i francès dissolgueren el Consell General, però a causa de la resistència del Consell mateix, els coprínceps feren entrar a Andorra cinquanta gendarmes francesos que forçaren les eleccions per a renovar el Consell. Amb les reformes del 17 de juliol, podia ser electe com a conseller qualsevol home de més de 30 anys d'edat, i podia votar qualsevol home de més de 25 anys. Tan bon punt es realitzaren les eleccions i es renovà el Consell, Andorra protestà a la Societat de Nacions l'ocupació del seu territori; la gendarmeria abandonà el país. El 6 de juliol, 1934, Borís Skossyreff, aventurer rus, prometé al president del Consell General, Pere Torres Riba, diners i una millora econòmica a condició de proclamar-lo "Rei d'Andorra". El Consell es reuní i tots, llevat d'un conseller, votaren a favor de Boris. Aquest conseller que votà en contra, informà ràpidament el bisbe d'Urgell de la situació, tot i que el copríncep francès considerà vàlida la decisió del parlament andorrà i no hi ordenà cap intervenció. Borís Skossyreff, convertit així en Borís I d'Andorra, fou considerat com el sobirà veritable i benefactor del poble capaç de modernitzar el país. El 9 de juliol, 1934, s'hi constitueix con govern provisional amb l'encàrrec de redactar una constitució i de proclamar la llibertat política, religiosa, d'opinió i de premsa. El regne de Boris, tanmateix, fou trencat per la Guàrdia Civil espanyola, que prengué partit amb el copríncep episcopal. El 14 de juliol, la Guàrdia Civil entrà a Andorra, arrestaren el rei i l'exiliaren, mentre que els veguers, els delegats del coprínceps foren arrestats i el president del parlament fou destituït. Andorra romangué neutral en la Primera i Segona guerres mundials, així com en la Guerra Civil Espanyola, tot i que rebé refugiats i immigrants d'aquest últim conflicte bèl·lic. D'igual manera, el veguer francès es declarà lleial a la França de Vichy durant la Segona Guerra Mundial. A partir de la segona meitat del segle XX, Andorra sortí del seu aïllament i començà a modernitzar-se i desenvolupar-se. La població es duplicà entre 1950 i 1964, de 6.000 a 12.000 habitants. Andorra començà a desenvolupar la seva indústria turística i s'hi construïren les primeres instal·lacions per a la pràctica dels esports d'hivern; l'esquí és declarat com l'esport nacional. El retorn dels joves andorrans que sortien a estudiar a l'estranger permeté l'aparició d'una elit empresarial que participà en el creixement econòmic i en el progrés del país. El 1968, s'obrí la Caixa Andorrana de Seguretat, i s'hi inauguren els serveis de tèlex i de telèfon. Com a senyal del reconeixement d'Andorra com a Estat, el president francès Charles de Gaulle la visità el 1967; la primera vegada que un copríncep francès viatjava al principat des de l'Edat mitjana. El 1970, les dones reberen el dret al vot, i tres anys més tard, es realitzà la primera trobada dels coprínceps andorrans, Joan Martí i Alanis i Georges Pompidou, esdeveniment que no es realitzava des del segle XIII. Aleshores, la població ja era de 19.000 habitants. Andorra constitucional. Des de la dècada de 1980, es féu palesa la necessitat de reformar les institucions andorranes, atesos els anacronismes en matèria de sobirania, de drets humans i d'equilibri de poders aleshores el poder executiu i el poder legislatiu no es distingien així com la necessitat d'adequar la legislació a les exigències modernes. El 1981 es produí una primera separació de poders, en instituir-se el Govern d'Andorra, amb la denominació de "Consell Executiu", i amb l'aprovació dels coprínceps. El procés de reforma reprengué forces durant la primavera de 1991 amb el començament de les negociacions entre els consellers i una delegació dels coprínceps, per a elaborar la primera constitució d'Andorra, procés difícil marcat per una crisi interna, que trigà dos anys a completar-se. Finalment, al constitució fou aprovada per referèndum el 14 de març, 1993, amb el 74,2% dels vots afirmatius. Des de llavors, amb la facultat del govern andorrà de representar-se a l'exterior, i el reconeixement que rebé, Andorra ha ingressat a diferents organismes internacionals, entre ells l'Organització de les Nacions Unides, el Consell d'Europa i la UNESCO. El 28 de juliol, 1993, el cap de govern andorrà pronuncià el primer discurs en català a l'ONU, esdeveniment de gran importància per a la llengua i cultura catalanes. El govern andorrà també s'ha acostat al a Unió Europea, amb la qual ha signat diversos tractats de matèria econòmica, i a la Comissió Europea, amb la qual s'establí la cooperació entre el país i les institucions europees amb una referència explícita a la difusió de la llengua catalana. Notes i referències. Vegeu també. Llista de coprínceps d'Andorra; Refugis d'Andorra; Llista d'ocells d'Andorra; Le Val d'Andorre, Opéra comique de Fromental Halévy; Enllaços externs . Govern d'Andorra ; Turisme > Web oficial de turisme realitzada pel Ministeri de Turisme i Medi Ambient-> altra adreça; RTVASA > organisme públic que gestiona Ràdio Nacional d'Andorra (RNA) i Andorra Televisió (ATV); S.T.A. : Servei de Telecomunicacions d'Andorra ; Euro Andorra - Andorra a l'Eurovisió; Dret processal penal d'Andorra; Llei sobre nacionalització de població estrangera a Andorra (2004); Elements de la Història del Principat d'Andorra; Servei de Política Lingüística d'Andorra ;
14
Astronomia
L'astronomia és la ciència que estudia l'univers i els cossos celestes o astres, a partir de la informació que ens arriba d'ells a través de la radiació electromagnètica, tant pel que fa a la posició i moviment en l'esfera celeste com pel que fa a la seva natura, estructura i evolució (Astrofísica). Etimologia: la paraula astronomia prové del mot grec (astronomia), combinació dels mots (astron), que significa estrella, i (nomos), llei. L'astronomia és una de les poques ciències en què els aficionats encara poden jugar un paper actiu, especialment en el descobriment i seguiment de fenòmens com les corbes de llum d'estreles variables, el descobriment d'asteroides i cometes, etc. No ha de confondre's l'astronomia amb l'astrologia, pseudo-ciència que afirma que el destí de les persones, i dels assumptes humans en general, es troben relacionats amb les posicions aparents dels cossos astronòmics en el cel. Encara que ambdós camps comparteixen un origen comú, són molt diferents; els astrònoms segueixen el mètode científic, mentres que els astròlegs no. A més els astròlegs no han assumit encara la precessió dels equinoccis, un descobriment que es remunta a Hiparc de Nicea. Història. Al 1608, quan va aber-hi la invenció del telescopi (només comprenia l'observació i predicció del moviment dels objectes que podien ser observats a simple vista. En alguns llocs, com a Stonehenge, les primeres cultures crearen objectes molt grans que semblen tenir un propòsit astronòmic. Apart del seu ús cerimonial, aquests observatoris podrien haver estar utilitzats per determinar les estacions, un factor important quan s'havien de sembrar les plantes, així com la llargària de l'any. Allà on es van desenvolupar les civilitzacions, de les que es poden destacar els caldeus, egipcis, l'antiga Grècia, Índia, i Xina, es van construir observatoris astronòmics i les idees sobre la natura de l'univers es comencen a investigar. Es desenvolupen les primeres idees sobre el moviment dels planetes i sobre la natura del Sol, la Lluna i la Terra en un univers explorat filosòficament. Això inclou especulacions sobre la natura esfèrica de la Terra i la Lluna, i la rotació i el moviment de la Terra en els cels. Alguns descobriments astronòmics notables es varen fer abans de l'aplicació del telescopi. Per exemple, la obliqüitat de l' eclíptica fou estimat en el 1000 aC pels xinesos. Els caldeus descobriren que els eclipses lunars seguien un cicle recurrent anomenat saros. En el segle II aC, Hiparc estimà la mida i la distància de la Lluna. La revolució científica. Durant el Renaixement, Copèrnic proposà un model heliocèntric del sistema Solar. El seu treball fou defensat, augmentat, i corregit per Galileu i Kepler: El primer començà usant els telescopis que construïa per augmentar les seves observacions, el darrer fou el primer que descrigué correctament el moviment dels planetes en un sistema amb el Sol en el centre. Branques de l'astronomia. L'Astronomia es pot dividir en quatre grans branques: Astronomia de posició: Té com a objecte situar en l'esfera celeste la posició dels astres mesurant determinats angles respecte a uns plans fonamentals. És la branca més antiga d'esta ciència. Descriu el moviment dels astres, planetes, satèl·lits i fenomens com els eclipsis, els trànsits dels planetes per davant del disc del Sol. També estudia el moviment diürn i el anual del Sol i les estreles. Inclou la descripció de cada un dels planetes, asteroides i satèl·lits del sistema solar. Són tasques fonamentals de la mateixa la determinació de la hora i la determinació per a la navegació de les coordenades geogràfiques. Mecànica celeste: Té com a objecte interpretar els moviments de l'astronomia de posició en l'àmbit de la mecànica newtoniana (Llei de la gravitació universal de Newton). Estudia el moviment dels planetes al voltant del Sol, dels seus satèl·lits, el càlcul de les òrbites de cometes i asteroides. L'estudi del moviment de la Lluna al voltant de la Terra fou, per la seva complexitat, molt important per al desenvolupament de la ciència. El moviment estrany d'Urà causat per les pertorbacions d'un planeta fins llavors desconegut va permetre a Urbain Le Verrier i a John Couch Adams descobrir, a partir de càlculs de mecànica celeste, el planeta Neptú. El descobriment d'una mínima desviació en l'avanç del periheli de Mercuri es va atribuir inicialment a un planeta pròxim al Sol fins que Einstein amb la seua teoria de la relativitat general la va aconseguir explicar. Astrofísica: És una part moderna de l'Astronomia, que considera els astres com a cossos de la física estudiant la seva composició, estructura i evolució. Només va ser possible el seu inici en el segle XIX quan, gràcies al desenvolupament de l'espectrometria es va poder esbrinar la composició física de les estreles. Les branques de la física implicades en l'estudi són la física nuclear, la teoria de la relativitat, la termodinàmica i l'electromagnetisme, entre altres. ; Cosmologia: És la branca de l'Astrofísica que estudia els orígens, estructura, evolució i naixement de l'Univers en el seu conjunt. En els darrers anys s'ha fet evident la relació entre la cosmologia i la física de partícules elementals. Branques de l'astronomia segons la banda de l'espectre utilitzada . Atenent a la longitud d'ona de la radiació electromagnètica amb què s'observa el cos celeste l'astronomia es divideix en: Astronomia òptica quan l'observació utilitza exclusivament la llum en les longituds d'ona que poden ser detectades per l'ull, o molt prop d'elles (al voltant de 400 - 800 nm). És la branca més antiga. La radioastronomia usa per a l'observació radiació amb longituds d'ona de mm a cm, semblant a la usada en radiodifusió. L'astronomia òptica i de ràdio pot realitzar-se usant observatoris terrestres, perquè l'atmosfera és transparent en eixes longituds d'ona. Astronomia infraroja que utilitza detectors de llum infraroja. La llum infraroja és fàcilment absorbida pel vapor d'aigua, així que els observatoris d'infrarojos han d'establir-se en llocs alts i secs o bé en òrbita, fora de l'atmosfera terrestre. Astronomia d'Alta Energia: Inclou l'astronomia de raigs X, astronomia de raigs gamma i astronomia ultraviolada, així com l'estudi dels neutrins i els raigs còsmics. Les observacions es poden fer únicament des de globus aerostàtics o observatoris orbitals. Branques de l'astronomia en funció del problema adreçat. Astrometria: l'estudi de la posició dels objectes a l'espai i els canvis de posició. Defineix el sistema de coordenades usat i la cinemàtica dels objectes de la nostra galàxia. Astrofísica: l'estudi de la física de l'univers, incloent les propietats físiques (lluminositat, densitat, temperatura, composició química) dels objectes astronòmics. Cosmologia: l'estudi de l'origen de l'univers i la seua evolució. L'estudi de la cosmologia és astrofísica teòrica a una escala més gran. Formació i evolució galàctica: l'estudi de la formació de les gàlaxies i llurs evolucions. Astronomia galàctica: l'estudi de l'estructura i components de la nostra galàxia i altres galàxies. Astronomia extragalàctica: l'estudi dels objectes (principalment galàxies) de fora de la nostra galàxia. Astronomia estel·lar: l'estudi dels estels. Evolució estel·lar: l'estudi de l'evolució de les estreles, des de la seua formació fins el seu final. Formació estel·lar: l'estudi de les condicions i processos que han conduït a la formació d'estreles en l'interior de núvols de gas, i el procés de formació en sí mateix. Ciències planetàries: l'estudi dels planetes del sistema solar i dels planetes extrasolars. Astrobiologia (o exobiologia): l'estudi de l'adveniment i evolució de sistemes biològics a l'univers. Arqueoastronomia; Astroquímica; Vegeu també . Llista d'astrònoms; Història de l'astronomia. Astronomia afeccionada; Referències. Enllaços externs. Plana sobre Astronomia; Agrupació d'Astronomia d'Alella; Revista Nostra Nau Única publicació periòdica d'astronomia íntegrament en català; Vocabulari d'astrofísica i astronomia; PalmCAT - AI (Astro Info) Aplicació en català per a ordinadors de butxaca que proporciona dades molt completes dels objectes del nostre sistema solar així com catàlegs de tots els tipus d'objectes interestelars. Astropedia, Wikia;
15
AIX
AIX és una versió del sistema operatiu Unix desenvolupada per IBM. És l'acrònim d'Advanced Interactive eXecutive. Originàriament significava "Advanced IBM Unix" però probablement el nombre no va ser aprovat pel departament legal i va ser canviada a "Advanced Interactive eXecutive" AIX corre en els servidors IBM eServers pSeries, utilitzant processadors de la família IBM POWER de 32 i 64bits. Algunes de les característiques úniques de AIX inclouen el Object Data Manager (ODM, una base de dades de informació del sistema). La integració del "Logical Volume Management" (administrador de volum lògic) dins del nucli està sent incorporada gradualment a diversos sistemes operatius lliures similars a UNIX. Interfícies . Gràfica . El Common Desktop Environment (CDE) és l'entorn gràfic per defecte del sistema AIX. Com part de la seva afinitat amb GNU/Linux i del "AIX Toolbox for Linux Applications (ATLA)" també estan disponibles els entorns lliures KDE i GNOME. Basada en Text . SMIT, també conegut com smitty, és una eina d'administració d'interfície de AIX. Permet al usuari navegar mitjançant un menú jeràrquic en lloc d'utilitzar la línia de comandes. Administradors del sistema experimentats solen fer us de la comanda F6 la qual mostra la línia de comandes per a realitzar tasques complexes. SMIT i smitty són el mateix programa, però smitty és la versió basada en text, i SMIT és la versió gràfica que corre sota X Window. Si estas en una terminal basada en text, executant el programa SMIT cridarà a la versió de text. Enllaços externs. Pàgina oficial ;
16
Acampada
L' acampada (en anglès camping), és una activitat comunament a l'aire lliure que implica passar una o més nits en una tenda, carpa o caravana, generalment amb la finalitat d'allunyar-se de la civilització" i gaudir de la naturalesa. No obstant això existeixen acampades amb altres fins, enmig de la civilització o fins i tot sota sostre com és el cas dels refugiats per catàstrofes naturals o fins i tot el de manifestants. Acampar és una activitat que va esdevenir popular a principis del segle vint. Els aficionats a l'acampada freqüenten paratges nacionals o altres llocs d'interés natural. L'acampada també es fa servir com alternativa barata d'allotjament per als assistents a esdeveniments que duren alguns dies, com festivals de música o trobades esportives. En aquestos casos, els organitzadors ofereixen un terreny d'acampada i alguns serveis bàsics. Definició. El terme "acampar" inclou tota una gama de maneres de passar la nit fora de casa. Des de campistes que van equipats gairebé només amb les seues botes fins a famílies que disposen d'una caravana amb electricitat pròpia, calefacció i mobles. Acampar va sovint acompanyat d'altres activitats com senderisme, escalada, canoa, bicicleta, pesca o turisme alternatiu en general. Existeix la possibilitat de dormir en campaments permanents disposats de cafeteria, banys, dutxes i altres serveis. En aquestos llocs es pot llogar sovint una petita casa de fusta però això no es considera "acampar".
17
Alpinisme
L'alpinisme és un esport que consisteix a fer ascensions a muntanyes elevades, generalment d'un cert grau de dificultat. És considerat habitualment una de les modalitats del muntanyisme. Apunts d'història del Alpinisme. La primera muntanya que es va pujar per motius purament esportius, sembla que va ser el Mont Aiguille, al sud de França. Antoine de Ville, per ordre del rei Carles VIII, el va pujar, ajudat de cordes i escales de fusta, a l'any 1492. Abans d'això ja s havien pujat muntanyes, sempre amb una o un altra finalitat i és probable que amb el pas dels anys i dels segles, altres muntanyes fossin pujades, per pastors, caçadors o aventurers. Res se'n sap d'aquestos. Així el següent pas reconegut i documentat de la història de l'alpinisme es presenta tres segles més tard. Al 1760 un ric ginebrí, dit Horace-Benedict de Sausure, marxa al país del Mont Blanc. La seva voluntat queda sotmesa al desig de pujar-hi. Sabent-se incapaç d'ésser el primer en pujar, ofereix força diners al que trobi un camí practicable fins al cim del Mont Blanc. Això trigaria 26 anys. Al 1786, el dia vuit d'agost, dos aficionats ben entrenats, Jacques Balmat i el doctor Paccard pugen fins al cim i baixen sans i estalvis. Un any després, el promotor d'aquesta aventura, Horace-Benedict de Sausure, trepitja també el cim, acompanyat de un grup de guies de Chamonix. A partir d'aquell moment, de manera accelerada a la segona meitat del segle XX, una a una van essent vençudes totes les muntanyes del món. Des de les mes altes fins les mes difícils. Malgrat això, dia a dia també van sorgint nous reptes i es fan paleses dificultats i possibilitats que abans no havien estat tingudes en compte. Fins i tot pics que ja formaven part de « la història » revifen l'interès dels alpinistes, amb vies noves i itineraris espectaculars. Actualment l'entrenament i la tècnica de muntanya, el perfeccionament dels materials i la relativa seguretat que proporcionen els sistemes de comunicació i rescat han popularitzat considerablement la pràctica d'aquest esport. Així mateix l'especialització de professionals de la muntanya guies, portadors o acompanyants- fa possible que persones limitades per l'edat o la manca de capacitat, o que simplement no vulguin pujar per si mateixes, tinguin al seu abast un ventall ample i atractiu d'itineraris. Alguns perills objectius en la practica de l'Alpinisme. És un esport de risc, això comporta l'existència de factors aliens al practicant, intrínsecs al medi en què es desenvolupa, els principals a tenir en compte son: La meteorologia amb ràpids i freqüents canvis: el fred, la tempesta de neu, pluja, vent i la boira. Les allaus de neu, el despreniment de cornises, la caiguda de masses de gel (seracs). Tots tres esdeveniments poden ser espontanis o provocats pel mateix alpinista. El despreniment de roques i les esllavissades de pedres, també espontanis o provocats. Les escletxes a les superfícies glacials, ja siguin evidents o siguin cobertes per neu recent o en forma de ponts. Materials bàsics per la pràctica de l'alpinisme. Es tracta d'una sèrie d'elements específics, producte d'una tècnica esmerada i en contínua evolució i perfeccionament. Un material adequat pot proporcionar grans avantatges i millorar molt el rendiment. És de preu elevat. Calçat adequat: botes rígides o semirigides. ; Grampons d'acer i dotze puntes, encara que en la pràctica de l'esquí de muntanya (esquí alpinisme) és freqüent utilitzarlos d'alumini i de només deu puntes. Roba d'intempèrie, a base de teixits paravent transpirables. Gorro i guants adequats al clima esperat o possible. Talabard (també conegut com baudrier) adequat a l'activitat prevista. Casc protector si és prevista o possible la seva utilitat. Corda dinàmica, de gruix i llargada adequades (la clàssica es 8/10mm i 40 metres). Bagues de diverses mides. Piolet curt o llarg, tècnicament adaptat a cada activitat. Mosquetons, vuit per descens en doble corda (ràpel), claus de gel, pitons, friends... I el material comú a totes les activitats de muntanya: motxilla, llum frontal, aigua i queviures, instruments d'orientació, ressenyes i mapes, manta tèrmica. Actituds de l'Alpinista. Un cèlebre guia alpí i escriptor, Lionel Terray, va donar als alpinistes el títol de conqueridors de l'inútil . És una pràctica materialment improductiva, excepte naturalment per a les persones que fan de la muntanya una professió remunerada. Aquest no-res que s espera permet a l'alpinista adoptar i transmetre actituds enriquidores: amb el seu esforç no superarà sinó a si mateix. Èxits i fracassos, com els freds i la calor, la por i la joia, pertanyen a la intimitat de cadascun. Les fotos al cim i els reconeixements públics de què són objecte els millors alpinistes són no-res i res poden afegir a aquells que són posseïts per la passió de la muntanya. L alpinista és també aquell que va i torna i als dos viatges fica la mateixa empenta. Mentre és a la plana estudia els itineraris, comprova i repassa el material i calcula un a un els passos que farà. Quant és ja a muntanya avalua i torna a avaluar allò que té enfront, el pendent, tan segur a les hores fosques de la nit però que serà un corredor de blocs de gel o de pedres soltes després del primer raig de sol. No es distreu ni dedica la seva energia a res diferent del que desitjava a la plana. I quan ja és de tornada només pensa en la propera... i tornar a començar. La muntanya és perillosa. Ningú com l'alpinista sap de la fragilitat de la seva existència i ningú sap millor que conservarla és la millor forma de progressar. Alpinistes. George Mallory; Alpinistes catalans. Jordi Pons Sanginés; Araceli Segarra; Òscar Cadiach; Joan Quintana; Lluís Estasen i Pla; Relacionats. escalada; Enllaços externs. Alta muntanya; Portal alpinistic. Diferents idiomes. Associacio de Guies del Valais. Diferents idiomes.
18
Aeròbic
L'aeròbic és una modalitat de gimnàstica sueca amb acompanyament musical que consisteix en una sèrie d'exercicis que faciliten l'oxigenació dels pulmons i el bon funcionament del sistema cardiovascular. Vegeu també. Fartlek;
19
Aeròbic karate
L' aeròbic karate és una modalitat d'aeròbic en què es combinen els passos d'aeròbic i les kates del karate.
20
Aikido
L'aikido és una art marcial japonesa pertanyent a la classificació de gendai budo, nom que reben les arts marcials modernes. Va ser fundat a principis del segle XX pel mestre japonès Morihei Ueshiba, conegut pels aikidoka com a sensei ("Gran Mestre"). La paraula aikido (Kanji) està formada per tres vocables japonesos, que signifiquen aproximadament: Ai = unió, fusió, coordinació, harmonia; Ki = energia, esperit, alè vital; Do = via ,camí, manera de viure; En conseqüència es diu que l'aikido és la via que ensenya a establir l'harmonia amb un mateix, amb els altres i amb l'univers sencer. També es defineix com la via de coordinació de l'energia del cos i la ment: "Unifica't per a que puguis establir l'harmonia interna que et permetrà actuar en harmonia amb l'oponent". Introducció . Tècnicament hom considera amb un cert consens que l'aikido és fill de la Daito Ryu Aikijutsu (escola de jujutsu el representant més conegut de la qual -a banda de ser professor de Morihei Ueshiba- va ser Sokaku Takeda). A més, sensei va estudiar altres arts marcials, algunes tècniques o estratègies de les quals també van ser incorporades a l'aikido tot fent-lo evolucionar. Encara que n'existeixen estils molt diferents amb molt diferents aproximacions a la pràctica, aquesta se sol caracteritzar pels següents trets: No hi ha kata ni pràctica en solitari. Una persona (anomenada tori, nage o shite) repeteix les tècniques demostrades per l'instructor ajudada per una o més persones (anomenades uke o aite) que li llencen els atacs "idealitzats" necessaris per a practicar dita tècnica. Al cap d'unes quantes repeticions hi ha una inversió (o rotació en el cas de més d'un "atacant" de papers). Les tècniques de "mà buida" se solen complementar o reforçar amb l'aprenentatge de tècniques amb (o contra) armes. Per no prendre mal se n'utilitzen unes d'especials anomenades; Tanto ("sabre petit"), amb la mida i la forma d'un ganivet. Bokken ("sabre de fusta"). Jo ("bastó"), d'uns 128 cm de llargada. Bo ("bastó llarg") amb una llargària equivalent a l'alçada del que la utilitza des del terra fins al nas. Es troba més a prop de les arts marcials de lluita (per constar "grosso modo" de projeccions i luxacions) que de les de percussió (boxa i/o cops de peu). Hom insisteix molt en la continuïtat i la fluïdesa dels moviments, a la respiració i a estar atent a l'"adversari" (tant per percebre el seu atac com per tenir-ne cura). No existeix la competició (excepte en l'estil tomiki i els que se'n deriven). Història . El nom daikido va aparèixer per primera vegada el 1942. Després de la Segona Guerra Mundial, va ser introduit a Europa per en Minoru Mochizuki, ajudat a partir de 1952 per en Tadashi Abe. Estils . Hi ha un gran nombre d'interpretacions de què va ensenyar Morihei Ueshiba, la qual cosa ha donat lloc a escissions i diferents estils d'aikido, que es poden classificar en tres grans grups: estils a dins l'aikikai, escoles fora de l'aikikai (creades per alumnes d'O sensei) i noves escoles. Estils a dins l'aikikai. Hikitsuchi Michio, que te una visió molt personal de l'ensenyament de l'aikido i va ser l'únic que rebé la transmissió del Masakatsu Bo Jutsu. ; Iwama Ryu, creat per Morihiro Saito, que posa un èmfasi especial en l'ensenyament de les bases i en l'ús del bokken i el jo. Escoles fora de l'Aikikai (creades per alumnes d'O Sensei). Yoshinkan, (Gozo Shioda); Yoseikan, (Minoru Mochizuki); Shodokan, anomenat també tomiki; Ki Aikido (Koichi Tohei), anomenat també shin shin toitsu aikido; Manseikan, creat per Kanshu Sunadomari; Shin'ei taido (Noriaki Inoue); Nippon Kan; Tendo Ryu; Shin Budo Kai; Kokikai; Seidokan; Noves Escoles fora de l'aikikai. Aikibudo, creat per Alain Floquet; Tenshin; Graus i titulacions . Com la majoria d'arts marcials modernes, va adoptar el sistema kiu/dan comú a moltes arts japoneses. Kiu . Es comença la practica com a mukiu (sense grau) i successivament es poden assolir els graus de gokiu (5è), ionkiu (4rt), sankiu (3r), nikiu(2n),i ikkiu (1r). Aquests graus, despres d'un temps de pràctica i d'un examen o avaluació els sol atribuir el propi professor a dins el dojo. Normalment no es duu un registre oficial extern al propi dojo, i en alguns casos/dojos, es passen diversos graus alhora. També hi ha alguns dojos en què per els nins hi ha més graus, començant al 9è, 10è o 12è, segons els casos. A la majoria de dojos el practicants amb grau kiu fan servir el cinturó blanc, però en alguns casos, i sempre segons la decisió de cada professor es fan servir els mateixos colors que en judo o karate. Els practicants amb grau kiu reben genèricament el nom de mudansha (els que no tenen dan). Dan . A partir d'aquí es comença amb els graus dan, que modernament van del 1r al 8è (shodan, nidan, sandan, iondan, godan, rokudan, sichidan, hachidan), malgrat actualment hi ha encara alguns antics alumnes d'O Sensei que tenen el kudan (9è) o el judan (10è), que actualment no són atorgats. Per obtenir el shodan es requereix un cert temps de pràctica, haver complert els 16 anys i ser presentat per un professor reconegut. Dins aquest sistema l'aikido té la peculiaritat que tots els kiu solen fer servir el cinturó blanc, i tots els dan el negre. Titulacions . Japoneses . El sistema de titulacions japonès està format per tres nivells: Fukushidoin (assistent). Per accedir a aquest nivell s'ha de tenir com a mínim el 2n Dan. Autoritza a donar classes i en alguns casos a fer exàmens de kiu. ; Shidoin (professor). Com a mínim s'ha de tenir el 4rt dan. Faculta per realitzar exàmens fins a 3r dan. Shihan (mestre). Com a mínim s'ha de tenir el 6è dan. Faculta per realitzar exàmens fins a 4rt dan i recomanacions fins a 5è dan. En cas de ser 7è dan, es poden fer recomanacions fins a 6è dan. L'obtenció del grau no implica que automàticament es tengui la titulació, ja que aquesta és atorgada de forma separada al grau per les entitats reconegudes per l'aikikai, excepte en el cas dels shihan, que únicament poden ser nomenats pel mateix aikikai. Altres països . En alguns casos, al no haver-hi una normativa pròpia de cada país, es fan servir les titulacions japoneses, com és el cas dels Estats Units. En altres casos les autoritats esportives de cada país regulen un sistema nacional de titulacions. Estat espanyol . Segons la vigent llei de l'esport i la normativa que la desenvolupa, les titulacions d'ensenyament/entrenament esportiu a Espanya estan organitzades en 3 nivells. Per obtenir-les es necessita una certa titulació dins l'ensenyament reglat, un grau en aikido, i fer el corresponent curs, que consta d'una part comuna amb tots els esports i una altra específica d'Aikido. Actualment les competències estan transferides a les comunitats autònomes. 1r nivell: Antigament anomenats Monitor-Instructor, actualment s'anomenen Tècnics Esportius de 1r nivell o Tècnic Esportiu Elemental. Son requisits necessaris tenir el 1r dan atorgat per la RFEDJYDA/CSD (Consejo Superior de Deportes) i la titulació de Graduat en ESO. Aquesta titulació faculta per donar classe a principiants i fer exàmens fins a 3r kiu. 2n nivell: Antigament anomenats Professor - Entrenador Nacional, actualment s'anomenen Tècnics Esportius de 2n nivell o Tècnic Esportiu de Base. Son requisits necessaris tenir el 2n dan atorgat per la RFEDJYDA/CSD (Consejo Superior de Deportes) i la titulació de 1r nivell de la mateixa especialitat. Aquesta titulació faculta per donar classe a alumnes comfirmats i fer exàmens fins a 2n kiu. 3r nivell: Antigament anomenat Mestre - Entrenador Nacional; França . Les competències en titulacions esportives les té Jeunesse et sports, consten d'una part comuna i d'una específica de cada activitat, i estan estructurats en 3 nivells: BEES 1: Es requereix el 2n dan, i és equivalent al batxiller en l'ensenyament reglat. BEES 2: Es requereix el 4rt dan, i és equivalent a un títol de Tècnic superior (BAC + 2, segons la denominació francesa); BEES 3: Es requereix el 6è dan. Actualment no hi ha cap titulat de 3r nivell en aikido; Federacions i associacions . Degut al caràcter no competitiu de l'aikido molts consideren que no és necessària una unitat organitzativa, de manera que això ha donat lloc a la creació de moltes organitzacions sense cap lligam entre elles. Podem considerar que la principal organització a nivell mundial és l'aikikai Foundation, fundada pel 2n Doshu Kishomaru Ueshiba. L'aikikai dona el seu reconeixement a les organitzacions que compleixen una certa normativa, i aquest reconeixement és una condició imprescindible per formar part de la Federació Internacional d'Aikido, entitat aquesta que únicament reconeix a una sola federació per un determinat territori, no coincident necessàriament amb un estat. Balears . La principal organització és la Federación Balear de Judo y DA que pertany a la Real Federación Española de Judo y DA i agrupa la majoria de dojos. Principalment segueix dues línies tècniques, la de Yoshimitsu Yamada, 8è dan i la de Gerard Blaize, 7è dan. A més hi ha altres tres organitzacions: ASAI (Asociación Aikido Ibiza), que segueix l'ensenyament de Yasunari Kitaura, 7è Dan, i és membre de l'ACAE (Asociación Cultural Aikikai de España). La MA-AI (Asociación Cultural Mallorca Aikikai) i l'ASMENAI (Associació Menorquina d'Aikido ) son organitzacions independents. També hi ha altres dojos que no formen part de cap d'aquestes organitzacions. Catalunya . Hi ha diverses organitzacions, principalment la FCJIDA Federació Catalana de Judo i Disciplines Associades, afliada a la RFEDJYDA, i que no segueix cap línia tècnica en concret. La ACAC (Associació Cultural Aikikai Catalunya), membre de l'ACAE i que segueix l'ensenyament d'en Yasunari Kitaura. L'ACFA Asociación Cultural Feilen Aikido, segueix l'ensenyament den Yoshimitsu Yamada. El Mutokukai Barcelona, segueix l'ensenyament de n'Stephane Benedetti, 6è dan, però no implica cap organització o associació jurídica, ja que els seus membres en alguns casos formen part de la FCJYDA i en altres casos són independents. El KOBUKAI, sota la direcció de Salvador Chaves Miranda, 5è Dan d'Aikido i 5è Dan de Kenjutsu. L'Associació Catalana d'Aikido Yoshinkan, dirigida per Jacques Muguruza, 7è Dan del Hombu Dojo d'Aikido Yoshinkan del Japó. Bibliografia . AIKIDO O la armonía de la naturaleza (en espanyol). Mitsugi Saotome. Editorial Kairós. ISBN 84-7245-306-5; Aikido. La práctica (en espanyol). Kishomaru Ueshiba. Editorial Eyras. ISBN 84-85269-68-3; Budo.Las enseñanzas del fundador del Aikido (en espanyol). Morihei Ueshiba. Editorial Eyras. ISBN 84-85269-73-X; El espíritu del Aikido (en espanyol). Kishomaru Ueshiba. Editorial Eyras. ISBN 84-85269-61-6; Aikido. Le livre du debutant (en francès). Stephane Benedetti. Editorial du Soleil Levant. ; Aikido. Etiquette et transmission (en francès).Nobuyoshi Tamura. Editorial du Soleil Levant. ; Aikido. Recherche du geste vrai (en francès). Gérard Blaize. Editorial Sedirep. ; Aikido. Des paroles et des écrits du foundateur a la pratique (en francès). Gérard Blaize. Editorial Gérard Blaize. Articles relacionats . Federacions i associacions d'Aikido; Tècniques d'Aikido; Enllaços externs . En català . Secció "Aikido" a lOpen Directory Project; Federació Catalana de Judo i Disciplines Asociades; Aikido als Països Catalans; En altres llengües . Informació general . The Aikido FAQ; AikiWEB; Comunitats . Foro en català; Fòrum d'Aikido i Budo dels Dojos Kobukai; Kobukai Google Grup; Federacions . Aikikai Honbu Dojo; International Aikido Federation; Federació Catalana de Judo i Disciplines Associades; Real Federación Española de Judo y Deportes Asociados; Introduction of Aikido Japanese Aikido master Ichiro Shishiya teaches us a lot of techniques of Aikido. Notes .
22
Atletisme
L'atletisme és un esport que consisteix en la realització de diferents proves d'objectius i activitats diferents. Es poden classificar en 3 apartats: curses, concursos (salts i llançaments) i proves combinades (heptatló i decatló) reglamentats per l'Associació Internacional de Federacions d'Atletisme. El mot atletisme prové de la paraula grega "athlon" que significa lluita, competència, combat o similars. Història. L'atletisme data de milers d'anys enrere, tant que és considera l'esport més antic del planeta. Deixant de banda esports prehistòrics sense regles ni normativa es troben, com a referència més antiga, els Jocs Olímpics que van iniciar els grecs el 776 aC. Hi ha diverses teories que apunten a l'any 880 aC com a data d'inici de l'esport (per obra del reu de l'Elida, Ifitos, i en honor al déu Zeus), però la teoria més acceptada és la del 776 aC perquè són els primers jocs dels quals s'han trobat escriptures que ho demostren: Kerobos va ser el guanyador d'una cursa de 197,27 metres. El 468 aC els jocs olímpics van deixar de durar un dia per durar-ne 5, temps durant el qual es feien varies proves com el pugilat, el pentatló, cursa o javelina. Durant els 5 dies que durava s'aturaven totes les guerres (entre estats o ciutats gregues), d'això s'anomenava treva olímpica. Entre el 472 aC, i el 350 aC es van anar modificant alguns conceptes per acabar amb uns jocs olímpics semblants als actuals: el primer dia es dedicava a la celebració del culte de Zeus, el segon dia es duien a terme les carreres individuals i durant la resta de dies la resta de proves. Els estadis d'aquella època, només feien uns 333 metres (unes 300 vares d'aquella època). Els trofeus que aconseguien els atletes eren oferts als seus déus: els atletes no rebien cap premi valuós, com podrien ser joies, or... sinó que només rebien una corona feta amb una branca d'oliva anomenada Kotinos i el reconeixement de ser els més ràpids, els que saltaven més... Els atletes anaven nuus durant tot el període, ja que allò era una representació de la bellesa masculina i intentaven imitar als déus, les dones tenien l'accés prohibit. Els atletes començaven als 12 anys l'entrament i la preparació física a la pista. A més hi havia proves diferents a les actuals, per exemple s'hi contemplava la lluita, boxa, pancraci (una combinació de les dues anteriors), carreres de quàdrigues... d'altra banda ja es disputaven moltes altres proves com els llançaments de disc i javelina (en aquestes dues i havia una modalitat de llançament vertical i una altra d'horitzontal), curses de velocitat, salt de llargada... Al 394 aC ja s'havien disputat 293 Jocs Olímpics, tots ells a la Vall Olimpia. Després de conquistar Grècia al 146 aC, els romans els van continuar. Amb l'arribada del cristianisme els Jocs van anar perdent interès. L'any 394 dC l'emperador romà Teodosi I el Gran els va abolir perquè eren considerats pagans. Fins a mitjans del segle XIX no es van reprendre a Anglaterra, on havia crescut l'interès pels esdeveniments esportius, i per tant, també per l'atletisme. El 1834 un grup d'anglesos van decidir els mínims exigibles per participar en determinades proves. Les primeres reunions atlètiques van ser de la mà de les universitats d'Oxford i Cambridge (1864). El primer míting nacional a Londres va tenir lloc el 1866 i el primer míting amateur a pista coberta, celebrat als Estats Units al 1868, l'any en el que es va fundar el primer club d'atletisme. Això va desfermar l'interès per aquest esport tant a Europa com a Amèrica. Poc a poc l'atletisme va anar agafant protagonisme, al 1896 es van celebrar els Jocs Olímpics a Grècia impulsats per Baró Pierre de Coubertin i a partir d'aquí cada 4 anys un país era l'amfitrió dels Jocs, excepte en temps de guerra. Tot i això no va ser fins els jocs d'Estocolm, al 1912 que no es van començar a cronometrar les carreres; va ser, per tant, el primer cop que es van comptar les marques, va ser en aquells jocs quan Jim Thorpe va guanyar dues medalles d'or a pentatló i decatló, aconseguint el rècord del món, sis mesos després se li van retirar les medalles i els rècords perquè cobrava 25 dòlars setmanals jugant a beisbol, el 1982, un cop ja mort, el Comitè Olímpic Internacional va entregar les medalles als seus fills i el van tornar a inscriure al llibre dels Rècords. El 20 d'agost del 1913 es va fundar la Federació Internacional d'Atletisme Amateur (IAAF) amb seu a Londres. Els fundadors van ser 16 països, però actualment ja l'integren 137. Al 1976 es va acordar que tots els rècords i proves s'expressin de forma mètrica i evitar emprar el mot milla. Actualment això s'aplica a totes les proves excepte la de milla. Proves. Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: curses (velocitat, tanques, resistència, marxa, relleus...), concursos (salts i llançaments) i combinades (decatló i heptatló). Curses . Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen en córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible. Hi ha algunes curses on en comptes de recorre una distància determinada el més important és el temps. Les més importants són: 100 m, 400 m, 1500 m, 10000 m, mitja marató i la marató. Tanques i obstacles: 110 mt, 400 mt i 3000 obstacles. Marxa. Relleus: 4x100 m i 4x400 m.; Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que els 50 metres llisos, els 60, els 100, els 200 i els 400 són categoritzades en aquest grup. Afinant més hi es podrien distingir les carreres dsprin (inferior als 100 metres), però no és necessari. Aquestes carreres es caracteritzen perquè l'atleta comença la carrera ajupit als estrebs (més coneguts com a starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera. La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim; potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones. Un cop es dóna el tret de sortida l'atleta s'impulsa amb lstarting i fa els 10 ò 20 primers metres lleugerament ajupit, per finalment posa l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames. L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de "recolzar-s'hi" com potser faria en una cursa de fons o mig fons. Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on si que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tant important com a les proves de velocitat. Les carreres de fons són totes les curses d'una distància superior als 3.000 metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres fora de pista), crossos (fora de la pista)... Els atletes d'aquestes proves intenten evitar tots els moviments innecessaris, els genolls no es belluguen gaire i l'obertura de cames i la força són menors que a les carreres de mig-fons i de velocitat. Les carreres de tanques són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tanques és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama, passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament al terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela al terra): la flexibilitat és un element clau en aquestes proves. Les carreres d'obstacles són semblants, la distància més comuna són els 3.000 metres, l'atleta ha de superar obstacles que no poden caure i cada volta han de superar una riera. Les carreres de relleus hi participen 3 o més habitualment 4 atletes del mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada i passant un tub rígid anomenat testimoni al següent del seu equip. El canvi s'ha de produir en una zona de 18 metres. Si durant la carrera a un atleta li cau el testimoni, aquest l'haurà de recollir i no un altre del seu equip. A més, a l'hora de recollir-lo no es pot entrar a un altre carril si això pot interferir en un atleta contrari. En la marxa els atletes han de tenir sempre un peu en contacte amb el terra, o aparentar-ho a simple vista, tot i que sovint no es compleixi completament aquesta norma, serveix per a evitar que els atletes corrin. Només es sancionarà si s'incompleix clarament, l'atleta que ho faci rebrà les targetes dels jutges. Les distàncies comprenen des dels 1.500 metres fins als 50km. Concursos . Els concursos són aquelles proves de l'atletisme que no són ni curses ni combinades: els salts i els llançaments. Les proves que conformen aquest gran grup són molt variades i diverses. Els salts son: salt d'alçada, salt amb perxa, salt de llargada i triple salt, i els llançaments: el pes, disc, martell i javelina. En el salt d'alçada l'atleta ha de superar un llistó saltant-hi per sobre. La tècnica emprada actualment és la de fosbury. ; El salt amb perxa té aspectes comuns amb el salt d'alçada: l'objectiu es passar un llistó per sobre, en aquest cas, però, els atletes s'ajuden d'una barra flexible anomenada perxa. El salt de llargada consisteix en fer el salt a major distància horitzontal del punt de batuda. ; El triple salt és igual excepte que des del punt de batuda fins la fossa es poden fer 2 passes per acabar amb un salt (que seria com la tercera passa). El llançament de pes consisteix en llançar un pes de 7,26kg el homes i 4kg les dones el més lluny possible sense sortir d'un cercle de llançament. El llançament de disc i el llançament de martell consisteixen, també, en llançar el més lluny possible un disc o un martell respectivament donant unes voltes prèvies per agafar impuls, sense sortir del cercle de llançament. El llançament de javelina en comptes de desenvolupar-se en el cercle de llançament es fa en un passadís, també s'ha d'intentar llançar el més lluny possible la javelina. Combinades . Es tracten de "conjunts" d'algunes de les proves esmentades anteriorment. Són el decatló i heptatló. En aquestes competicions es compten els punts guanyats a cada prova, que varien segons la marca aconseguida, comptant com a 10.000 la marca ideal, en el cas del decatló. Al decatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d'alçada, 400m llisos; (segon dia) 110m tanques, llançament de disc, salt amb perxa, llançament de javelina i 1500m. Aquesta prova només és masculina. A l'heptatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m tanques, salt d'alçada, llançament de pes, 200m llisos; (segon dia) salt de llargada, llançament de javelina i 800 metres llisos. Aquesta prova només és femenina. Pista. L'atletisme, normalment es duu a terme a una pista ovalada descoberta formada per un mínim de 4 carrils (acostumen a ser 8, la recta d'arribada ha de tenir un mínim de 6 carrils) on es realitzen les curses i, unes zones on s'hi fan els salts i els llançaments,pero a vegades es fan a unes zones properes. Tanmateix, també es pot disputar a pistes cobertes, que són més petites i es caracteritzen per no ser a l'aire lliure. Totes les pistes han de passar un control de la IAAF per controlar-ne la qualitat. Per últim, algunes proves es desenvolupen a espais exteriors com camins o carreteres. La superfície les pistes s'anomena tartán i és un material sintètic. S'acostuma a pintar de color vermell o en alguns casos blau. Algunes pistes no oficials o actualment en desús poden tenir el terra mineral, d'argila, de cendra o fins i tot d'herba. Les pistes, al llarg de la història han variat molt. Al principi eren de sorra per dificultar la velocitat dels atletes, actualment això és diferent i estan dissenyades per a facilitar-la. Els materials han canviat, cada cop les infraestructures són més resistents. La distància d'una volta, a més, ha anat variant contínuament: 1896 (Atenes) - 333,33m; 1900 (París) - 500m; 1904 (St. Louis) - 536,45m (un terç de milla); 1908 (Londres) - 536,45m; 1912 (Estocolm) - 383m; 1924 (París) - 500m; actualment són de 400 metres. Pista descoberta . Els estadis importants tenen accessos a l'estadi a les quatre cantonades i estan envoltades per grades, on s'hi situa el públic. La construcció d'aquestes pistes és molt costosa i difícil degut a l'elevat preu de construcció, la gran superfície que ocupen, juntament amb tot el material necessari. Fet que provoca que s'acabin aprofitant els espais lliures per a desenvolupar-hi altres esports. Curses. Una pista oficial, el carrer 1 (l'interior) fa 400 metres cada volta. Hi ha dues rectes paral·leles (d'uns 84 metres) i dues corbes amb el mateix radi cada una (d'uns 36,5m), aquestes mides a vegades poden variar, mantenint la pista simètrica per 2 eixos. Les voltes que fan els corredors són en el sentit contrari de les agulles del rellotge, és a dir, de les dues parts aniran sempre per la de la dreta. A l'inici de la recta hi ha d'haver un espai amb tartan d'uns 3 metres i al final d'uns 17 perquè els atletes no tinguin problemes a l'hora de frenar. A l'interior del carrer 1, per separar la zona de carreres i la d'altres proves, hi ha una vorada d'uns 5 centímetres d'alçada i 5 d'amplada que acostuma a ser metàl·lica. Tot i això també hi ha d'haver una línia blanca que delimiti la zona, i en cas d'haver-se de moure la vorada per la realització de concursos o determinades curses s'haurà de marcar amb cons o banderes (de 20 centímetres d'alçada, com a mínim) el recorregut original de la pista, tanmateix no podran estar a més de 4 metres entre un i l'altre. Fórmula matemàtica de la pista: 84,39m (cada recta) x 2 = 168,78m; 36,80 (radi de les corbes) x 3,1416 (nombre pi, aprox.) = 115,61m; 115,61 (cada corba) x 2 = 231,22m; 168,78 (les dues rectes) + 231,22 (les dues corbes) = 400m; La distància dels carrers es compta a la línia externa. Cada carrer fa 1,22 metres d'amplada (amb una variació possible d'1 centímetre), senyalat per ambdues bandes per línies blanques de 5 centímetres d'amplada. La inclinació de la pista no pot superar 1:100 (normalment cap a l'interior) i el desnivell l'1:1.000 cap a la direcció de la carrera. Les zones de seguretat són de més d'un metre a l'interior i d'aproximadament un metre a l'exterior, on no hi pot haver material, obstacles, etc. a més, tots els sistemes de drenatge que hi hagi en aquesta zona hauran d'estar al mateix nivell que la pista. La "ria" emprada a proves d'obstacles ha d'estar a l'interior o exterior de la segona curva i ha de tenir unes dimensions de 3,66m x 3,66m x 0,70m. Just abans de la sortida de la recta hi ha d'haver el número de cada carrer pintat de color blanc, de més de mig metre d'alçada i llegibles en la direcció de la carrera. A l'arribada es poden posar dos pals blancs rígids, a més de 0,30 metres de distància de la pista sempre i quan no dificultin la feina de la foto-finish, les seves mides hauran de ser d'uns 1,40 x 0,08 x 0,02 metres. En les carreres on es comença amb carril propi, però acaben amb carrer lliure (com els 800 metres llisos) es deixaran un prismes o cons just a la zona on es produeixi el canvi. També hi ha d'haver un passadís especial per enllaçar les proves que es fan fora la pista (marató, mitja marató, marxa atlètica) i que acaben a dins. Salts. El salt de llargada es desenvolupa en un carrer d'uns 40 metres de llargada de la mateixa amplada que els carrers de les curses (1,22m). La taula de batuda fa 0,20m ± 0,02 x 0,10m ± 0,01. La fossa de caiguda haurà d'estar plena de sorra i no podrà fer menys de 2,75 metres d'amplada i no podrà estar més aprop de 10 metres de la taula de batuda. ; El triple salt es realitza en les mateixes instal·lacions que el salt de llargada, amb un únic canvi: en competicions internacionals la batuda es sitúa a 13 metres de la fossa en els cas dels homes i a 11 en el de les dones. El salt d'alçada es fa en un passadís semicircular amb un mínim de 20 metres de radi i un matalàs d'un mínim de 3 x 5 metres. El llistó és una barra feta de metall, fusta o fibra de vidre amb els extrems plans per obtenir una major estabilitat als suports. L'objectiu del saltador és saltar per sobre el llistó sense fer-lo caure. Pot pesar, com a màxim 2 kg i fa 4 metres de llargària. El salt amb perxa compta amb un carrer d'uns 40 metres x 1,22, un caixetí on posar la perxa i un matalàs de caiguda de 6,50m x 5m. Llançaments. El llançament de pes es desenvolupa en un cercle de llançament de 2,135 metres, un contenidor d'1,22 m. ± 0,01 x 0,112 x 0,10 m. ± 0,02 i el sector de caiguda de 25 metres de radi i 17,10 de corda. El llançament de disc compta amb un cercle de llançament de 2,50m, una gàbia protectora i un sector de caiguda de 80 metres de radi i 54,72 de corda. La instal·lació del llançament de javelina consisteix en un passadís de 30 a 36,50 metres amb una amplada de 4, un arc amb un radi de 8m i un sector de caiguda de 100 metres de radi i 50 de corda. La instal·lació del llançament de martell és un cercle de llançament de 2,135 de diàmetre, gàbia protectora i un sector de caiguda de 90 metres de radi i 61,56 de corda. Estranya vegada alguns d'aquests llançaments poden desenvolupar-se a descampats adjacents a la pista, normalment per no fer malbé la gespa de l'interior, que molts cops s'utilitza com a camp de futbol, rugbi o hoquei sobre herba. Pista coberta . També pot ser que es desenvolupi a pistes cobertes, on la recta fa només 50 metres, la meitat d'una pista normal, no s'hi poden fer proves com el llançament de disc o javelina per l'escàs espai del qual es disposa. Una característica d'aquestes pistes és que a l'interior no hi ha gespa i que just a la meitat hi ha una recta per desenvolupar-hi els 60 metres llisos. Exteriors . Tot i això hi ha proves com els crossos, algunes curses de marxa i les maratons que es desenvolupen a camins o carreteres. Les maratons molts cops acaben fent una volta a la pista. Equipament i material . El material necessari és molt variat segons la prova que es vulgui fer. En les curses és imprescindible disposar dels tacs de sortida (també anomenats estrebs o starting). En el salt amb perxa i el d'alçada es necessita un matalàs per aturar les caigudes. En els llançaments, lògicament es necessiten els instruments que es llançaran. Totes les pistes, a més han de comptar amb valles i obstacles per poder desenvolupar les proves. El material que han de portar els jutges també varia segons la prova i segons el paper que tenen. Per exemple en un salt de llargada, uns s'encarregaran d'allisar la sorra, uns altres de mesurar, i uns altres de verificar que el salt és vàlid. Per tant és molt difícil fer una llista de tot el material que es pot necessitar a l'hora de fer de jutge. L'equipament de roba consisteix en un conjunt format per una samarreta i uns pantalons (molt curts) o unes malles i el calçat corresponent que la majoria de cops consisteix en unes botes de claus, aquestes poden tenir claus només a la part davantera (per a curses) o a tota la planta (per a alguns salts), si es fan llençaments les botes no tenen claus sinó que tenen una sola llisa per poder lliscar pel cercle de llançament. Entrenament . Al principi de l'entrenament d'un atleta, aquest comença practicant moltes proves i molt diverses. Amb el temps, l'esportista s'anirà especialitzant, d'acord amb les seves habilitats i preferències. Si l'atleta no té cap prova "especial" pot dedicar-se a fer proves combinades. Com pràcticament tot el relacionat amb l'atletisme, l'entrenament també és molt variat segons les proves que es disputin. Tot i així es pot apreciar que els sprints, la flexibilitat i la força tant de cames com de braços són molt importants en la majoria de disciplines. L'entrenament depèn de la proximitat de competicions, de l'estat de l'atleta, de les condicions meteorològiques, etc. però normalment acostuma a seguir un patró: primer uns exercicis d'escalfament (fer footing, estiraments...), després unes proves generals (exercicis de multi-salts, abdominals i flexions...), posteriorment exercicis especialitzats per la prova que es vol treballar i finalment exercicis per "deixar-se anar" com són el footing i els estiraments. Categories . Com en tots els esports a l'atletisme hi ha diferents categories segons l'edat. Promoció (regides per la Federació Catalana d'Atletisme a Catalunya); Aleví (10-11 anys); Infantil (12); Cadet (13-14); Regides per la IAAF; Juvenil (15-16); Júnior (17-18); Sènior; Veterans (normalment a partir del 35); Proves més importants. El Campionat del Món l'organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. En un principi es disputava cada quatre anys, però degut al gran ressò mediàtic i econòmic que tingué la competició, a partir de la seva tercera edició, el 1991, es passà a disputar cada dos anys. Els Jocs Olímpics d'estiu són un competició internacional multiesportiva disputada cada quatre anys i organitzada pel Comitè Olímpic Internacional. Es tracta d'una de les competicions més prestigioses i amb més audiència arreu del món. Els competidors hi participen representant el seu Comitè Olímpic Nacional respectiu, que solen representar estats independents, tot i que també hi prenen part diverses nacions sense estat. La Golden League és una sèrie de competicions anuals que organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. Aquesta competició es va formar per millorar l'eficiència de les millors competicions atlètiques. Els atletes que guanyen en les sis competicions comparteixen un premi d'un milió de dòlars. ; La Copa del Món d'Atletisme, que és una competició internacional de seleccions continentals de proves en pista. El Campionat d'Europa d'Atletisme és un esdeveniment atlètic organitzat per l'Associació Europea d'Atletisme (EAA), i que se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, prèviament designada. La primera edició es va celebrar el 1934 a la ciutat de Torí, Itàlia, i fins el 2006 s'han disputat en 19 edicions. Únicament es va deixar de disputar l'edició del 1942 a causa de la Segona Guerra Mundial. Els millors medallistes de la història. Clubs dels Països Catalans . Catalunya. Regits per la Federació Catalana d'Atletisme: Agrupació Atlètica Catalunya (UBAE); Agrupació Esportiva Santa Eulàlia; Associació Atlètica Palamós; Associació Catalana d'Atletes Veterans; Associació Esportiva Blanc i Blau Pro-Seccions; Associació Esportiva Martorell; Associació Esportiva Sant Andreu de la Barca; Centre Atlètic Laietània; Centre Gimnàstic Barcelonès; Club Atlètic Berga; Club Atlètic Castellar; Club Atlètic Espluguí; Club Atlètic Granollers; Club Atlètic Igualada; Club Atlètic Manresa; Club Atlètic Mollet; Girona Costa Brava-Club Atlètic Palafrugell; Club Atlètic Running; Afisa - Club Athlètic Silenc; Club Atlètic Vic; Club Atletisme 100x100 Fondistes Tàrrega; Club Atletisme Bikila Bacelona; Club d'Atletisme Calella; Club d'Atletisme Canaletes; Club Atletisme Figueres; Club Atletisme Gavà; Club Atletisme Girona; Club d'Atletisme J'arribu Saucony; Club Medilast Sport Lleida Unió Atlètica; Club d'Atletisme Nou Barris; Club Atletisme Olesa; Club d'Atletisme Parets; Club Atletisme Sant Boi; Club d'Atletisme Sant Celoni; Club Atletisme Tarragona; Club Atletisme Terres de l'Ebre; Club Atletisme Valls d'Andorra; Club Atletisme Viladecans; Club Atletisme Victor Go!; Club Atletisme Vilafranca; Club Atletisme Vila-seca; Club Esportiu California Sports; Club Esportiu Fons Vilanova; Club Esportiu La Seu Vella; Club Esportiu Mediterrani; Club Esportiu Universitari; Club Esportiu Vilanova i la Geltrú; Club Gimnàstic de Tarragona - FAAC; Club Muntanyenc Sant Cugat; Club Natació Banyoles; Club Natació Catalunya; Club Natació Olot; Club Natació Reus Ploms; Club Natació Sabadell; Club Natació Terrassa; Club Olímpic Manlleu; Col·lectiu Atletes de Cardedeu; Cornellà Atlètic; Escola Esportiva Brafa; FILA - Domingo Catalán Fondistes Club; Fornàs Atlètic Club de Valls i l'Alt Camp; Futbol Club Barcelona; Grup Atletisme Lluïsos-Mataró; Aquadiver - GEiE Gironí; Grup Fondistes Blanes; Joventut Atlètica Montcada; Joventut Atlètica Sabadell; ISS-L'Hospitalet Atletisme; Pratenc AA; Reus Deportiu; Ripollet Unió Atlètica; Runnersworld; Societat Atlètica Corberà; Unió Atlètica Barberà; Unió Atlètica Montsià; Unió Atlètica Rubí; Unió Atlètica Terrassa; Unió Deportiva Torredembarra; Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona; País Valencià. Regits per la Federació d'Atletisme de la Comunitat Valenciana: C.A.A Les Nou; C.A.Ajos-Xativa; C.A.Albal; C.A.Alberic; C.A.Algemesi; C.A.Alzira; C.A.Amateurs Sports; C.A.Barri de la Vila Ontinyent; C.A.Bikila Valencia; C.A.C.Vasal 2002; C.A.Cafeterias William S.L.; C.A.Cames Llargues; C.A.Campanar; C.A.Canals; C.A.Carnicas Serrano; C.A.Carreras Populars L Eliana; C.A.Catarroja U.E.; C.A.E.Morvedre; C.A.Els Coixos; C.A.Els Sitges; C.A.Fent Cami; C.A.Font la Figuera; C.A.Galapagos; C.A.Godayla; C.A.Guadassuar; C.A.L Espenta; C.A.La Ribera; C.A.La Valldigna; C.A.L'Alcudia; C.A.L'Eliana Llanera; C.A.L'Olleria; C.A.Malamarxa; C.A.Ontinyent Interxaloc; C.A.Passeta a Passet; C.A.Peus Lleugers; C.A.Puzol; C.A.Quart de Poblet; C.A.Riba-Roja; C.A.Safor; C.A.Samaruc; C.A.Sedavi; C.A.Silla - E.M.E. ; C.A.Sollana; C.A.Sueca; C.A.Torrent; C.A.Tortuga; C.A.Universidad Politecnica; C.A.Utiel; C.A.Vall D Albaida; C.A.Vila de Alaquas; C.A.Xativa; C.A.Xeresa; C.C.La Rabosa; C.C.Peus Quets; C.Correr El Garbi; C.D.Es Posible; C.E.Anem Trotant Benimamet Federic; C.E.Universitat de Valencia; S.D.Correcaminos; S.D.Poblats Maritims; Valencia C.A.-Terra i Mar; C.A.Baix Maestrat; C.A.Castello; C.A.La Panderola; C.A.La Vall D Uixo; C.A.Navajas; C.A.Onda; C.A.Running Castellon; C.A.Vila Real; C.E.Vinaros; Uni.Atle.Castellonense; C.A.Alcoy; C.A.Apol-Ana; C.A.Aspis; C.A.Benacantil-Puerto de Alicante; C.A.Benidorm; C.A.Cametes; C.A.Castalla; C.A.Crevillente; C.A.Dianium; C.A.Dolores; C.A.Elche Decathlon Kondy; C.A.Gata; C.A.Grumocs; C.A.Horadada; C.A.J.A.Elche; C.A.L Espardenya; C.A.Llebeig de Xabia; C.A.Marathon Crevillente H.B.; C.A.Millennium de Torrevieja; C.A.Mutxamiel; C.A.Orihuela; C.A.Petrer; C.A.Piero Magli Record Sport; C.A.Reebok; C.A.Runnersworld Valencia F.B.R.; C.A.San Vicente; C.A.Sant Joan; C.A.Santa Pola; C.A.Torrevieja; C.A.Tossal-Silla Alacant; C.Atletico Novelda; C.D.Unniv.Alicante; C.E.Colivenc; C.Natacion de Petre; Illes Balears. Regits per la Federació d'Atletisme de les Illes Balears: Escola d'atletisme Ajuntament de Capdepera; Escola Club Atetisme S'Arenal-Llucmajor; Escuela de Atletismo "Corre, Salta y Lanza"; E.M.A. (Escola Municipal d'Atletisme) de Palma; Escola d'Atletisme Taosport Club; Escola Esportiva Municipal (Atletisme Muro); Escola d'Atletisme Club Joan Capó Felanitx; Escola d'Atletisme Sant Josep Obrer; Escuelas de Atletismo Metalnox-ADA Calvia; Multideporte La Milagrosa; Escola Municipal d'Atletisme de Sant Antoni; Escola Municipal d'atletisme de Santa Eulària des Riu; Atletes dels Països Catalans . Catalunya. Les proves en les que han destacat històricament els atletes catalans han estat les de marxa atlètica amb Josep Marín, Jordi Llopart, Valentí Massana, Maria Vasco, Mari Cruz Díaz, María Reyes Sobrino o Daniel Plaza i en les proves de mig fons amb atletes com Tomàs Barris, Reyes Estévez, Monserrat Pujol al Cross Carles Castillejo, als 3000 m obstacles Juan Carlos Blanco, Marco Antonio Cepeda i Rosa María Morató i als 10000 m Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Antoni Amoros i marató José Rios. En proves de velocitat sobresurten David Canal, Gaietà Cornet, Jordi Mayoral i Teresa Rioné Altres atletes destacats són l'heptaatleta Imma Clopés, amb salt de llargada Antonio Corgos, amb salt amb perxa Javier García Chico la llançadora de pes Berta Castells i Carles Sala. País Valencià. Illes Balears. Fonts . Portal de Atletismo ; Atletismo ; Atletismo de l'Encarta ; Historia del Atletismo ; La historia del atletismo ; HISTORIA DEL ATLETISMO ; La pista de atletismo ; Athletics News and Video ; Llista de clubs de Catalunya; Llista de clubs del País Valencià ; Llista d'escoles de les Illes Balears; Enllaços externs . Federació Catalana d'Atletisme; Federació d'Atletisme de les Illes Balears; Calendari de curses populars de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Andorra; Ránkings del Mundo (Veteranos) (inglés); Llista de totes les pistes de Catalunya ; Millors marques actuals - Web del diari Marca ; Esquema d'una pista d'atletisme amb totes les mides ;
23
Arquitectura
L'arquitectura és l'art de projectar o construir edificis i d'altres estructures físiques. Una definició més ampla també inclouria el disseny de tot l'ambient o entorn construït: des de l'urbanisme, passant pel disseny urbà, fins el disseny de mobles. És una de les sis belles arts. Determinats edificis o altres construccions són percebuts com a símbols culturals i polítics i en algunes ocasions com a obres d'art, ja que poden ser considerats primàriament en funció de la seva forma o estructura sensible o de la seva estètica. El disseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulació creativa de la massa, l'espai, el volum, la textura, la llum, els materials, els plànols, i els elements pragmàtics, com ara els costos, la construcció i la tecnologia, per tal d'assolir un fi que és estètic, funcional i, sovint, artístic. Això distingeix l'arquitectura de l'enginyeria, la qual s'impulsa principalment per la manipulació creativa dels materials i les formes, en recórrer als principis científics i matemàtics. Diverses civilitzacions històriques sovint són conegudes principalment a través dels seus assoliments arquitectònics, així com és el cas de diverses ciutats, regions i cultures. Alguns edificis, com ara les piràmides d'Egipte i el Colosseu romà són símbols culturals, i constitueixen una important baula de la consciència pública. Etimologia. El mot arquitectura ve del grec: ' » que vol dir: «cap, xef, qui té el comandament» i « », és a dir: «constructor o fuster». Així tenim que pels antics grecs larquitecte era el cap de la construcció i l'arquitectura era la tècnica o l'art de qui projecta i construeix els edificis i les estructures; pels antics grecs, el mot « (techne)» significa art o capacitat de fer alguna cosa. Definicions. "L'arquitectura és una ciència adornada de moltes altres disciplines i coneixements, pel judici de la qual passen les obres de les altres arts." Marc Vitruvi, Segle I aC. "L'arquitecte serà aquell que amb un mètode i un procediment determinats i dignes d'admiració hagi estudiat el mode de projectar en teoria i també de dur a la pràctica qualsevol obra que, a partir del desplaçament dels pesos i la unió dels cossos, s'adeqüi, d'una forma molt bella, a les necessitats més pròpies dels éssers humans."Leon Battista Alberti, 1452. "L'arquitectura és una ciència intel·lectual i pràctica dirigida a establir racionalment el bon ús i les proporcions dels artefactes i a conèixer amb l'experiència la natura dels materials que els componen." Carlo Lodoli, 1786. ; "Conveniència i economia són els medis que ha d'emprar l'arquitectura i les fonts de les que ha d'extreure els seus principis.(...) Per tal que un edifici sigui convenient és precís que sigui sòlid, salubre i còmode (...) Un edifici serà, per tant, menys costós quan més simètric, més regular i més simple sigui." Louis Durand, 1801. "L'arquitectura és l'art d'aixecar i de decorar els edificis construïts per l'home, sigui quin sigui el seu destí, per tal que el seu aspecte contribueixi a la salut, a la força i al plaer de l'esperit." John Ruskin, 1849. "La casa ha d'agradar a tots, a diferència de l'obra d'art que no ha d'agradar a ningú. La obra d'art és un assumpte privat de l'artista. La casa no ho és. L'obra d'art se situa al món sense que existeixi cap exigència que l'obligui a néixer. La casa cobreix una exigència." Adolf Loos, 1910. "L'arquitectura està més enllà dels fets utilitaris. L'arquitectura és el joc savi, correcte, magnífic dels volums sota la llum." Le Corbusier, 1923. "Un rafal per bicicletes és un edifici; la catedral de Lincoln, una obra d'arquitectura. El terme arquitectura s'aplica exclusivament als edificis projectats en funció d'una aparença estètica." Nikolaus Pevsner, 1945. "Primer de tot he de dir que l'arquitectura no existeix. Existeix una obra d'arquitectura. I una obra d'arquitectura és una oferta a l'arquitectura amb l'esperança que aquesta obra pugui convertir-se en part del tresor de l'arquitectura. No tots els edificis són arquitectura." Louis Kahn, 1967. En el sentit més ampli William Morris va donar la següent definició : "L arquitectura abasta la consideració de tot l ambient físic que rodeja la vida humana : en tant que formem part de la civilització no podem sostraure ns a ella, ja que l arquitectura és el conjunt de modificacions i alteracions introduïdes en la superfície de la Terra a fi i efecte de satisfer les necessitats humanes..." Cita de la conferència pronunciada a la «London Institution» el 10 de març, 1881 sota el títol : "The Prospects of architecture in Civilization". Recopilada en el llibre "On Art and Socialism", Londres 1947. Teoria de l'arquitectura. L'interès i el sentit de la disciplina arquitectònica han evolucionat al llarg dels temps. El primer treball escrit sobre el tema de l'arquitectura (De architectura) va ser escrit per l'arquitecte romà Vitruvi a principis de segle I aC. Segons Vitruvi un bon edifici hauria de satisfer els tres principis de firmitatis, utilitatis, venustatis, el que es tradueixen aproximadament com a: Durabilitat - ha d'aguantar el pas del temps i romandre en bones condicions. ; Utilitat - ha de ser útil i funcional per a la gent. ; Bellesa - ha d'alegrar a la gent i elevar el seu esperit. ; Aquesta trinitat s'ha mantingut immutable com a fil conductor al llarg de la història de l'arquitectura, tot i que cada etapa ha posat els accents sobre un o altre dels tres principis. Segons Vitruvi, l'arquitecte ha de tractar de complir cadascun d'aquests tres atributs tant bé com sigui possible. Leon Battista Alberti, que explica en detall les idees de Vitruvi en el seu tractat, De Re Aedificatoria; va veure la bellesa primordialment com una qüestió de proporció, encara que els ornaments també van ocupar-hi un paper important. Per a Alberti, la proporció de les normes són les que regeixen la figura humana idealitzada, la secció àuria. L'aspecte més important de la bellesa és la part inherent d'un objecte, no pas la part superficial, i es basa en veritats i fets universals. La noció d'estil en les arts no es va desenvolupar fins al segle XVI, amb l'escrit de Vasari. A principis del segle XIX, Augustus Welby Northmore Pugin va escriure Contrastos (1836) que, com suggereix el títol, contrasta el món modern i industrial que ell detestava, amb una imatge idealitzada del món medieval. Per a ell, l'arquitectura gòtica va ser l'única "veritable forma cristiana de l'arquitectura." El segle XIX, John Ruskin, crític d'art anglès, va publicar Set Llums de l'Arquitectura (1849), limitant, en la seva opinió, el que constitueix l'arquitectura. Per a ell l'estètica és de summa importància i l'arquitectura és l' "art en què es disposen i adornen els edificis plantejats per l'home i la seva visió contribueix a la salut mental, el poder, i el plaer dels mateixos". Sobre la diferència entre els ideals de larquitectura i la mera construcció, el gran arquitecte del segle XX Le Corbusier va escriure: "Vostè empra la pedra, la fusta i el formigó, i amb aquests materials construeix cases i palaus: això és construcció. L'enginy és en el treball. Però, de cop i volta toca el meu cor, m'assec feliç i dic: Això és bell. Això és arquitectura". L'arquitectura com una de les Belles arts. Les peculiaritats de l'arquitectura respecte de la resta d'arts són: La primacia dels aspectes materials i tècnics. L'aspecte funcional: ha de servir per a allò pel que ha estat creada. L'espai interior que, definit per uns límits físics -murs- determina un volum i possibilita un recorregut interior. L'extrema localització, atès que no és fàcilment traslladable d'un lloc a un altre. Classificació. No totes les obres d'arquitectura són iguals, atès que no totes persegueixen els mateixos objectius: L'arquitectura popular cerca la solució òptima de la funció amb els materials i les tècniques constructives pròpies de la zona geogràfica, amb una participació directa de l'usuari en la construcció, i amb un repertori formal senzill. L'arquitectura funcional cerca només la utilitat sense cap pretensió artística. Segons els funcionalistes, si la funció està ben resolta, és estètica. L'arquitectura orgànica; La ciència de construir. La construcció d'edificis, conseqüentment l'arquitectura, s'inicia amb el projecte arquitectònic que és el document tècnic que, mitjançant plànols, memòries, amidaments, càlculs, detalls, etc., descriu i justifica l'edifici, la seva concepció, així com els diferents elements que mitjançant l'ús de les tècniques adients, donaran forma als espais o volums on l'home desenvoluparà la seva vida i activitats. Es poden resumir els principals sistemes constructius en funció dels cinc descobriments estructurals bàsics: L'arquitrau, on dos elements verticals poden suportar un element horitzontal, conegut com arquitectura allindada o construcció arquitravada. L'arc', que permet construir grans espais interns sense obstacles, ja que transmet el pes i les forces a les parets (arquitecturavoltada), però amb murs exteriors de contenció de les forces laterals. L'arc parabòlic, que permet construir gran espais interns sense forces laterals i transmet el pes únicament als fonaments. L'encadirat i els entramats de fusta i metalls (especialment ferro i alumini) que permeten grans amplades de llum i estalvien pes i material. ; La fusta, el ferro i el formigó, que possibiliten la construcció de grans amplades de llum i d'un esquelet intern a l'edifici amb els quals els murs perden la funció de suport i es poden elaborar solucions agosarades. L'arquitectura i altres professions actuals. Actualment la construcció d'edificis constitueix un sector econòmic fonamental a les societats avançades. És un procés complex on conflueixen diversos camps d'activitat econòmica, des del sector públic que estableix les normatives i gestiona les llicències, passant per la pròpia indústria de la construcció i les seves indústries auxiliars, fins les empreses de serveis. L'evolució cap a l'especialització i la separació d'àmbits laborals és similar a la d'altres professions. En els segles passats els arquitectes no s'ocupaven només de dissenyar els edificis sinó que també dissenyaven places, mobles, parcs, etc. Aquest procés d'especialització ha donat lloc a noves professions: Exteriorisme: També conegut com paisatgisme, és l'especialització en el disseny de parcs, jardins, places... Interiorisme: Especialització en el disseny interior d'edificis, tant per ús públic com privat. Disseny industrial: Especialització en la creació d'objectes d'us quotidià; Urbanisme: Especialització en la planificació del sistema urbà; Història de l'arquitectura. L'arquitectura va evolucionar primerament fora de la dinàmica entre les necessitats (habitatge, seguretat, culte, etc.) i de mitjans (materials de construcció disponibles i d'atenció a les qualificacions). Com les cultures humanes i els coneixements desenvolupats van començar a ser formalitzats a través de les tradicions orals i pràctiques, l'arquitectura es va convertir en un ofici. Aquí hi ha primer un procés d'assaig i error, i més tard la improvisació o la repetició d'un judici amb èxit. El que es denomina l'arquitectura vernacular encara es produeix en moltes parts del món. De fet, els edificis vernaculars formen la majoria dels construïts al món ja que la gent experimenta cada dia. L'arquitectura a l'antiguitat. Al principi, els assentaments humans eren en la seva majoria rurals. A causa d'un excedent en la producció de l'economia començava a expandir-se com resultat de la urbanització d'aquesta manera la creació de les zones urbanes que va créixer i va evolucionar molt ràpidament, en alguns casos, com el de Çatal Huyuk, a Anatòlia i Mohenjo Daro a l'Índia. En moltes civilitzacions antigues, com els egipcis i mesopotamis, l'arquitectura i l'urbanisme reflecteixen el constant compromís amb el diví i el sobrenatural, mentre que en altres cultures antigues com Pèrsia l'arquitectura i la planificació urbana es van utilitzar per a exemplificar el poder de l'estat. El període clàssic. L'arquitectura i l'urbanisme de les civilitzacions clàssiques, com la grega i la romana van evolucionar d'ideals cívics en lloc dels religiosos o empírics i la creació de nous estils arquitectònics desenvolupats. Textos sobre arquitectura van començar a ser escrits al període Clàssic. Aquests cànons es van començar a seguir en les obres importants, especialment l'arquitectura religiosa. Alguns exemples de cànons es troben als escrits de Vitruvi, la KaoGongJi de l'antiga Xina i a Vaastu Shastra a l'antiga Índia. L'arquitectura de diferents parts d'Àsia es desenvolupa al llarg de línies diferents a la d'Europa, creant arquitectura budista, hindú i sij, cadascuna d'elles amb diferents característiques. L'arquitectura budista, en particular, va mostrar una gran diversitat regional. El període medieval. L'arquitectura islàmica va començar el segle VII, desenvolupant les formes arquitectòniques de l'antic Pròxim Orient per a adaptar-se a les necessitats socials i religioses de la societat. Alguns exemples es poden trobar per tot el Pròxim Orient, Nord d'Àfrica i Espanya, i es convertirien en una important influència en l'estil d'arquitectura europea durant el període medieval. A Europa, tant en els períodes clàssic i medieval, els edificis no són atribuïts a individus específics i els noms dels arquitectes sovint són desconeguts, tot i la gran escala de molts edificis religiosos existents d'aquest període. Durant el període medieval gremis d'artesans es van formar per a organitzar el seu comerç i han sobreviscut els contractes escrits, en particular en relació amb els edificis eclesiàstics. En aquesta època el paper de l'arquitecte és en general el d'un mestre constructor, excepte en alguns casos com el d'un eclesiàstic, l'abat Suger a Saint-Denis (París). Durant aquesta època es generen edificis d'estil romànic i més endavant, gòtic. Amb el temps, augmenta la complexitat dels edificis i la diversitat dels mateixos. Comencen a realitzar-se obres de construcció civil, com carreteres i ponts, i altres nous tipus d'edifici, tals com escoles i hospitals. L'edat moderna. Amb el Renaixement i la seva èmfasi en l'individu i la humanitat en lloc de la religió, i amb tots els seus avanços i assoliments, es va iniciar un nou capítol. Els edificis es comencen ser assignats a determinats arquitectes - Brunelleschi, Alberti, Michelangelo, Palladio, i el culte de la persona ha començat. En aquesta època encara no existia línia divisòria entre l'artista, l'arquitecte i l'enginyer, o qualsevol altre dels aspectes relacionats. Surgeixen estils com el Manierisme, el Quattrocento o el Cinquecento, fins arribar a l'arquitectura Barroca. La Revolució Industrial. Amb els nous coneixements en els àmbits científics i el sorgiment de nous materials i la tecnologia, l'arquitectura i l'enginyeria es van començar a separar, i l'arquitecte va començar a perdre terreny en alguns aspectes tècnics dels projectes d'edificis. Per tant, es va concentrar en l'estètica i en aspectes humanistes. Alguns arquitectes van començar a treballar per les noves classes socials més adinerades, concentrant-se principalment en les qualitats visuals derivades en general dels prototips històrics, donant lloc, per exemple, a moltes cases de camp de Gran Bretanya que es van crear durant el Neogòtic. Els estudis formals d'arquitectura van començar a existir durant el segle XIX, com per exemple a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts, a París, que van donar molta èmfasi a la producció de bells dibuixos i poc al context i a la viabilitat. El gruix d'arquitectes en general va rebre la seva formació a les oficines d'altres arquitectes, iniciant les seves carreres com a delineants, per exemple. Mentrestant, la Revolució Industrial va obrir les portes a la producció en massa i al consum. L'estètica es va convertir en un criteri de la classe mitja i l'ornamentació de productes, abans basada en costoses tècniques d'artesania, va decaure en virtut de la producció i l'abaratiment de costos. L'arquitectura vernacular es va fer cada vegada més ornamental. El modernisme i la reacció de l'arquitectura. La insatisfacció amb aquesta situació general a principis del segle XX va donar lloc a moltes noves línies de pensament que serveix com precursors de l'arquitectura moderna. Arran d'aquests fets, l'escola Bauhaus, fundada a Alemanya el 1919, rebutja conscientment la història i defineix l'arquitectura com una síntesi de l'art, l'artesania i la tecnologia. Immediatament després de la Primera Guerra Mundial, els arquitectes d'avantguarda modernista van tractar de desenvolupar un nou estil apropiat per a un nou ordre social i econòmic, centrat en la satisfacció de les necessitats de les classes mitges i treballadores. Van rebutjar la pràctica de l'arquitectura acadèmica i el perfeccionament dels estils històrics. L'enfocament modernista dels arquitectes era reduir els edificis de formes pures, la suprimir les referències històriques i ornamentar en favor de detalls funcionalistes. Va aparèixer la tendència a mostra els detalls de la construcció i l'estructura dels edificis, com l'exposició de les bigues d'acer i les superfícies de formigó, en lloc d'amagar-se darrere de les formes tradicionals. Arquitectes com Mies van der Rohe van treballar en l'elaboració de bellesa basada en les qualitats inherents dels materials de construcció i en modernes tècniques de construcció, basant-se en simplificades formes geomètriques, celebrant els nous mitjans tècnics i mètodes possibles gràcies a la Revolució Industrial. Arquitectura d'avui. Un grup important d'arquitectes, va respondre als problemes del modernisme i postmodernisme anant al que consideraven l'arrel del problema. Al seu judici, l'arquitectura no era una filosofia personal o estètica realitzada per individualistes, sinó que més aviat havia de considerar les necessitats quotidianes de la gent i utilitzar la tecnologia per a donar un entorn habitable. Van començar a realitzar-se estudis sobre comportament, viabilitat mediambiental i social i tota aquesta informació va començar a format part del procés de disseny d'edificis. La complexitat de les construccions van començar a augmentar (en termes d'aspectes estructurals, com els sistemes, serveis i tecnologies) i l'arquitectura va començar a ser més multidisciplinar que mai. L'arquitectura d'avui en general, requereix d'un equip de professionals especialitzats, amb l'arquitecte que és un dels molts, encara que en general el líder de l'equip. Durant els dos últims decennis del segle XX i en el nou mil·lenni, el sector de l'arquitectura ha vist l'ascens d'especialitzacions dintre de la pròpia professió pel tipus de projecte, els coneixements tecnològics o dels mètodes d'execució de projectes. A més, s'ha produït un augment de la separació entre l'arquitecte de disseny i l'arquitecte de projecte. Un dels esdeveniments recents més significatius en la professió és la incorporació de la sostenibilitat. La sostenibilitat en l'arquitectura es va utilitzar per primera vegada en els anys 70 per arquitectes com Ian McHarg als Estats Units i Brenda i Robert Val al Regne Unit i Nova Zelanda. L'acceleració en el nombre d'edificis que tenen per objecte satisfer principis de disseny sostenible està en línia amb la cada vegada major consciència dels riscos del canvi climàtic. Premis d'arquitectura. Premi Pritzker; Prix de l'Équerre d'Argent; Premi d'Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe; Premi Stirling; Praemium Imperiale; Premi Alvar Aalto; Premi Nacional d'Arquitectura d'Espanya; Vegeu també. Arquitectura popular; Domòtica; Arquitectura bioclimàtica; Acústica arquitectònica; Arquitectura d'Espanya; Arquitectura de la Marina; Enllaços externs . Arquitectura Barcelona - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània. WikiArquitectura.com - Estudis sobre cases i edificis del mon de la mà dels estudiants d'arquitectura de Barcelona. Teoria de l'arquitectura, l'ordre i l'ornament. Pere Hereu Payet ; Arquitectura, economía y ecologia;
24
Sometent
El sometent, actualment dissolt des de 1978 pel Senat espanyol, fou en els seus inicis una organització paramilitar d'autoprotecció civil típicament catalana, separada de l'exèrcit, per a la pròpia defensa i la defensa de la terra en temps de conflicte bèl·lic. Orígens medievals . Els seus orígens provenen del sagramental, els orígens dels quals es troben en les recopilacions efectuades per les Corts de Catalunya en 1068 i d'un usatge denominat Princeps namque. Ambdós textos legals configuren el caràcter alhora policial (en l'àmbit local) i militar (en el general) conferit al sometent. Fou institucionalitzat definitivament durant el regnat de Jaume I, al segle XIII. Els compromesos en el sagramental, doncs, eren cridats mitjançant com tot dret feudal fogueres enceses de cim a cim, en forma d'host, a so de corn, toc de trompeta o repic de campanes, o sigui metent so . D'aquesta última manera, del repic de campanes (o bé so metent), en sorgeix el nom posterior, que preval al de sagramental a partir sobretot del segle XVI, quan el mot sometent substitueix el mot host. De la frase metre so, doncs, se n deriva el mot sometent. Quan el so era via fora, s anava a guerrejar fora de la terra. En els segles XVI i XVII adquirí un paper fonamentalment policial contra bandolers, hugonots i pirates definit per la Constitució de 1561, vigent fins a mitjans del segle XVII. Funcionament . Tenien l'obligació d'acudir al toc de sometent tots els homes menors de 60 anys i majors de 16. Les despeses anaven a raó de meitat i meitat, l'una pel Senyor feudal i l'altra pel Comú. Posteriorment el sou els fou garantit pel govern mitjançant els impostos municipals i cada membre s ocupava de mantenir en bon estat la seva arma (normalment un trabuc) a casa. El toc de campana en situacions d'emergència els convocava a la plaça major del poble o davant l'església, i d'allí es repartien seguint les instruccions del seu cap, ja fos formant patrulles ja fos anant a encalçar els atacants en grup. La defensa de nuclis rurals, majoritàriament contra bandolers i malfactors, es veié també exercida amb efectivitat pel sometent. Quan els pobles s agrupaven per a garantir la seva pròpia seguretat, ho feien per mitjà del jurament sacramentat, que formà un romanço (al segle XIX) que diu així: Via fora i vagin fora, causadors d'infinit mal! Via fos sagramental! Nova gent ara ens ha eixida que, amb l'excusa de carlins els diners o bé la vida ens demanen pels camins. Escombrem-los de seguida, sinó, ens posen el dogal. Via fos sagramental! Com si no fos prou la guerra, ara ens porten nous perills aquests lladres de la terra i del pa dels nostres fills. En són plens el pla i la serra, els barrancs i el camí ral. Via fos sagramental! Vagin fora i sens ajuda tant de lladre i mala gent, que emprendràn la correguda en sentir el Sometent. Correm tots a la batuda, amb garrot, forca o destral! Via fora i vagin fora, causadors d'infinit mal! Via fos sagramental! Guerra de Successió . El Sometent es decantà del bàndol austriacista durant la Guerra de Successió al tron espanyol, però la derrota de l'arxiduc Carles sentencià el seu futur més proper. Prohibició de la finisecular Institució militar catalana. Arran de la desfeta de 1714 a la Guerra de Successió, Felip V decidí el desarmament total dels catalans. A tal fi, i dins d'aquesta estratègia el sometent fou prohibit per l'article 39 del Decret de Nova Planta de la Reial Audiència de Catalunya. Poc abans, el cap d'aquest cos havia estat el dissortat general Moragues, que fou executat per decapitació en acabar la contesa. 39- Por los inconvenientes que se han experimentado en los sometens, y juntas de gente armada, mando que no haya tales sometens, ni otras juntas de gente armada, so pena de ser tratados como sediciosos los que concurriesen o interviniesen. Guerra Gran . El sometent fou restablert, malgrat la supressió que establia el decret de Nova Planta, el 1794 per Luis Firmin de Carvajal, el comte de la Unión durant la Guerra Gran, i que a la seva mort van estar al càrrec de José de Urrutia. Es van restablir a causa de la mala situació de l'exèrcit regular, i la seva participació al final de la guerra va contenir el front, que es va estabilitzar a l'Empordà. Semblantment ocorregué amb el cos dels miquelets. Guerra del Francès . Fou novament usat durant la Guerra del Francès (1808-1814), en contra dels francesos a Roses, Barcelona i Tarragona. Guerra dels Set Anys o Primera Guerra Carlina . La Primera Guerra Carlina, la revolta dels carlins l'any 1833 i la seva derivació en un creixent bandolerisme a la ruralia catalana motivà, novament, que el sometent actués al servei del govern en les tasques de seguretat i manteniment de l'ordre públic compartint esforços amb els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil. El 1855 fou refet pels grans propietaris rurals, amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya i adoptà el lema de Pau, pau i sempre pau. D'aleshores ençà, el sometent adquirí un caràcter de cos auxiliar de l'ordre públic en l'àmbit rural, destinat a protegir els dominis dels grans propietaris dels assalts dels trabucaires. Segona extinció (1873) . La I República Espanyola, veient en el sometent un cos marcadament conservador i aliè als aires revolucionaris que es volien imposar al país, en decretà altra vegada la supressió, però la Restauració borbònica d'Alfons XII el reorganitzà sobretot amb vistes a reprimir l'aixecament carlí a la Tercera Guerra Carlina. Les Bases de Manresa reservaven al sometent una important tasca, que no es va arribar a dur a terme per no ser aplicades. El Sometent al segle XX . El sometent actuà al costat de les autoritats en diverses ocasions. Així, per exemple, col·laboraren en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) i en contra dels vaguistes a Alella, en els anys precursors de la dictadura de Primo de Rivera. Durant aquesta dictadura, a més, Primo de Rivera intentà, fracassadament, d'estendre la figura del sometent a la resta de l'Estat. L'any 1923, es produí a Terrassa, l'assalt a la caixa d'estalvis de Terrassa, per part d'uns anarquistes, en aquest assalt va resultar mort el sometent terrasenc Joan Castella i Españó, en el seu intent d'impedir l'atracament. El 1931 és dissolt de nou per la Segona República Espanyola, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra. Acabada la guerra, es dissol novament el sometent La dissolució del sometent no fou per gaire temps, car l'any 1945 el general Franco el reorganitza, sota el nom de Somatén Armado amb la principal finalitat de combatre els Maquis. Així, el sometent franquista Abel Rocha acabà amb la vida, a trets, de l'anarquista Quico Sabaté a Sant Celoni, el 1960. El seu caràcter conservador, tot i així, no féu que el dictador el reimplantés del tot: bàsicament es repartí per 297 pobles de menys de 10,000 habitants, aplegant un total de 4.344 individus que, l'any 1978, van ser acomiadats. Finalment, és dissolt definitivament pel Senat espanyol el 1978.
28
Arqueologia
La paraula arqueologia procedeix del grec archaios, (vell o antic), i de logos, (ciència). És una disciplina que es dedica a l'estudi de velles o antigues cultures humanes. La majoria dels arqueòlegs del passat van definir l'arqueologia com l'estudi sistemàtic de les restes materials de la vida humana ja desapareguda. Altres arqueòlegs van emfatitzar els aspectes conductistes i van definir l'arqueologia com la reconstrucció de la vida dels pobles antics. En alguns països, especialment als Estats Units, l'arqueologia ha estat considerada sempre com una subdisciplina de l'antropologia. Mentre aquesta se centrava en l'estudi de les cultures humanes, l'arqueologia es dedicava a l'estudi de les manifestacions materials de les esmentades cultures. D'aquesta manera, mentre les antigues generacions d'arqueòlegs estudiaven una antiga eina de ceràmica com un element cronològic que ajudaria a datar la cultura que era objecte d'estudi, o simplement com un objecte amb un cert valor estètic, els antropòlegs veien el mateix objecte com un instrument que els serviria per comprendre el pensament, els valors i la cultura de qui ho va fabricar. La investigació arqueològica ha estat vinculada fonamentalment a l'edat de pedra i a l'antiguitat. No obstant això, durant les últimes dècades la metodologia arqueològica s'ha aplicat a etapes més recents, com l'edat mitjana o el període industrial iniciat a finals del segle XVIII i principis del XIX. En l'actualitat, els arqueòlegs dediquen ocasionalment la seva atenció a materials actuals, investiguen residus i abocadors urbans, amb la qual cosa està naixent la denominada arqueologia industrial. La moderna arqueologia entra en relació amb altres disciplines científiques. Així, els arqueòlegs, per establir la cronologia, acostumen a utilitzar mètodes de datació desenvolupats per altres ciències: el sistema del carboni 14 (radiocarboni) va ser desenvolupat pels físics nuclears, les tècniques de datació geològica es deuen als geòlegs i les tècniques d'estudi de les restes de fauna són obra dels paleontòlegs. A més a més, per reconstruir antigues formes de vida, els arqueòlegs se serveixen de procediments utilitzats per la sociologia, la demografia, la geografia, l'economia o les ciències polítiques. Arqueòlegs. David Leonard Clarke; John Frere; Eudald Carbonell; Jens Jacob Asmussen Worsaae; Michele Mercati; John Grahame Douglas Clark; Leo Frobenius; Lewis Roberts Binford; Oscar Montelius; Sir Daniel Wilson; Sven Nilsson Svenson; Vedel Simonsen; Ian Hodder; Pàgines que s'hi relacionen. Arqueologia Submarina; Recemització dels aminoàcids; Fitòlit; Carpologia; Arqueozoologia; Arqueologia per a tothom - http://www.guizeb.com/arqueologia
29
Arqueologia submarina
L'Arqueologia Submarina és la branca de l'arqueologia que estudia el passat a partir de les restes materials d'origen humà trobades en mars o llacs, principalment restes de naufragis, però també ports o poblacions que han quedat submergides per causes diverses. Enllaços Externs. Arqueologia Submarina Nòrdica;
30
Art
L'Art és l'aplicació de l'habilitat i del gust a la producció d'una obra segons principis estètics. El concepte d'Art va associat al concepte d'obra d'art. L'Art és l'acte o la facultat mitjançant la qual l'home imita o expressa i crea copiant o fantasiejant, allò que és material o immaterial, fent servir la matèria, la imatge, el so, l'expressió corporal, o, simplement, incitant l'imaginació d'altri. L'Art és també el conjunt de les Belles Arts o cadascuna d'elles. Les sis Belles Arts són : la poesia, l'arquitectura, l'escultura, la pintura, la música i la dansa. L'arquitectura, l'escultura i la pintura constitueixen el grup de les arts plàstiques. Són generalment acceptades també les següents arts: 7è art el cinema, 8è art la fotografia, 9è art el còmic. Origen i categorització temporal . La paraula art ve del llatí ars que significava ofici, coneixement tècnic o habilitat en la realització d'una tasca tant manual com intel·lectual. Ars era la traducció llatina del terme grec, tecné, que ha evolucionat restringint el seu significat en el sentit de tècnica. El concepte art és occidental i ha evolucionat adoptant diferents significats segons l'època i la concepció filosòfica. A occident s ha dictaminat que era i que no era susceptible de ser anomenat art. Allò que en un moment ha estat considerat com bàrbar en el sentit d'aliè i no civilitzat després ha entrat a les vitrines dels museus, sobretot a partir del segle XIX. Amb freqüència occident ha variat la utilitat dels productes que ha considerat artístics. Els museus descontextualitzen aquestes "obres d'art", no només a les obres que s'havien considerat foranies com una màscara de l'Àfrica subsahariana sinó a les obres pròpies com els murals d'esglésies romàniques en museus moderns. Objectes que anteriorment tenien una funció ritual, mística o religiosa passen a ser objectes analitzats, estudiats o admirats. Sovint, és la pròpia descontextualització la que permet veure l'objecte com a artístic. A la França del segle XVIII, el Saló comporta un fenomen que esdevindrà imparable: l'obra d'art queda desvinculada dels mecenes tradicionals, l'aristocràcia i l'església; cada cop més, serà l'artista qui decideixi el contingut i la forma de les seves creacions. En aquella època es van escriure tres llibres que es consideren els fundacionals de les tres disciplines que disposen per objecte d'estudi l'art: Johann Joachim Winckelmann, Història de l'art a l'antiguitat, 1764; pel que fa la història de l'art; Denis Diderot, Salons, 1759 - 1781; pel que fa la crítica de l'art; Alexander Baumgarten, Estètica, 1750 -1758; pel que fa l'estètica; Prenent com a motiu d'estudi els objectes dels artistes occidentals, Tatarkiewicz sustenta que l'art experimenta una transfiguració radical que s'inicia al segle XIX i ens porta a l'estat actual. En primera instància hi havia un art conformista que pretenia elaborar objectes bells més que innovadors i aquests no pretenien molestar a l'espectador sinó obtenir la seva aprovació. Després d'aquest procés es buscarà la innovació i la provocació davant la bellesa o el consens. Continuant la tesi de Tatarkiewicz, fins a arribar a l"art actual" s'han passat diferents etapes: el moment de l'artista rebel Poe i Van Gogh són artistes que actuen contra el gust establert i de manera individual; en el moment de l'artista militant, els artistes s organitzen en grups com els simbolistes o els impressionistes però tampoc assoleixen una acceptació pública; al segle XX s assoleix la victòria de les avantguardes, l'artista és aquell que va més enllà del gust establert, perquè albira el que ha de venir. El surrealisme i el futurisme assoleixen el clímax d'aquesta situació. Ja fora de la tesi de Tatarkiewicz i desprès de la Segona Guerra Mundial, el pes artístic de l'art occidental es desplaça als Estats Units. Les avantguardes es multipliquen i l'artista assoleix un alt grau de llibertat. La crítica és un factor essencial per la valoració d'una obra d'art, però impera el domini dels mitjans de comunicació. L'art més que mai és un objecte mercantil. Art i estètica . Segons Arnold Hauser, les «obres d'art són provocacions amb les quals polemitzem més que no ens les expliquem. Les interpretem d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals. Nosaltres, de tot art amb el qual tenim una relació autèntica en fem un art modern». Avui dia, l'art ha establert un conjunt de relacions que permeten englobar dins una sola interacció l'obra d'art, l'artista o creador i el públic receptor o destinatari. Hegel, en la seva Estètica, intentà definir la transcendència d'aquesta relació tot dient que : «la bellesa artística és més elevada que la bellesa de la natura, ja que canvia les formes il·lusòries d'aquest món imperfet, on la veritat s'amaga darrera les falses aparences per assolir una veritat més elevada creada per l'esperit». Cercar la veritat darrera les aparences !, pot haver-hi una finalitat més elevada i encisadora ?. L'art esdevé així el perllongament de l'acció, ja que no tracta d'imitar o de reproduir, sinó que tradueix una realitat metasensible tot posant l'espiritual dins l'experiència quotidiana. L'art és també un joc amb les aparences sensibles, els colors, les formes, els volums, els sons, etc. És un joc gratuït on es crea del no res, o de poc més que el no res. Una aparença que no pretén altra cosa que enganyar-nos. És un joc plaent que satisfà les nostres necessitats eternes de simetria, de ritme o de sorpresa. La sorpresa que Charles Baudelaire considerava com l'origen de la poesia. Així, segons Kant, el plaer estètic deriva menys de la intensitat i la diversitat de sensacions que de la manera, en aparença espontània, per la qual elles manifesten una profunda unitat, sensible en el seu reflex, però no conceptualizable. Pel professor Sir Ernst Gombrich, «L'art, en realitat no existeix. Tan sols hi ha artistes.». Més endavant, en l'Introducció de la seva obra The Story of Art ens diu que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos». Seguint el mateix Gombrich, veurem com als artistes també els succeeix una cosa semblant : en el retrat del seu fill Nicolau, el pintor flamenc Rubens el representà bell ja que segurament se sentia orgullós de l'aspecte del nen i volia transmetre la seva passió de pare ensems que d'artista; en el retrat de la seva mare, Albrecht Dürer la dibuixà amb la mateixa devoció i amor que Rubens sentia pel seu fill, però aquí es pot veure un estudi fidel de la cara plena d'inquietuds d'una dona vella, no hi ha bellesa natural però Dürer, amb la seva enorme sinceritat, va crear una gran obra d'art. Historiografia de l'art . Edat Antiga. Antiga Grècia. A l'antiga Grècia: el mot (techne) significa saber fer alguna cosa. El terme fa referència a la capacitat humana per fer qualsevol objecte. La capacitat és la consciència de les habilitats i de regles o tècniques a emprar. Inicialment el terme techne s'aplicà a les habilitats manuals i a les arts industrials. Segons Plató el terme és aplicable a la pintura, el brodat, la construcció de vaixells, etc. Aristòtil parla ja de tècniques intel·lectuals com l'oratòria. L'ambigüitat del terme grec és tal que quan Plató volia referir-se al gran art insistia en què aquest no és producte d'una tècnica apresa (techne) sinó de la inspiració. Per Plató, l'origen de l'art està en el mite, el culte i les cerimònies rituals. Els primers escrits amb especulacions filosòfiques sobre l'art i la seva essència procedeixen dels antics grecs, als quals també es deuen els primers tractats de tècnica i de perceptiva com el Cànon de Policlet i altres obres. En el segle IV aC Duris de Samos va iniciar el gènere de les biografies d'artistes. En el segle III aC, Jenòcrates de Sicione i Antígon de Caristos van exposar un esquema històric i crític de la pintura i l'escultura en base als criteris de la mimesi aristotèlica, per la qual cosa presentaven l'evolució de les arts com un avanç vers la perfecció que tingué el seu punt culminant amb l'escultor Lisip i el pintor Apel·les. Les guies artístiques com la d'Eliodor d'Atenes i la Periegesis de Pausanias, ambdues del segle II aC, constitueixen una de les fonts principals de coneixement de l'art en el món grec. Durant el període hel·lenístic s'inicià la primera classificació de les arts en : arts comunes i arts liberals, segons requerissin d'unes habilitats associades amb l'esforç físic o a un esforç intel·lectual. Segons la tradició, abans de Plató, el matemàtic i filòsof grec Pitàgores en fer vibrar una corda en tensió o monocord va observar com es produïen diferents sons segons la longitud d'aquesta. En descobrir que entre els sons i les longituds de la corda hi ha una relació, els pitagòrics van construir la primera teoria musical. Les fraccions de la longitud d'una determinada corda es denominaven consonàncies: la vuitena, la quarta, la cinquena, etc, i les seves addicions o multiplicacions. En el sistema de consonàncies es basa de tot el sistema musical de la cultura occidental. El concepte grec dharmonia, segons el qual el Cel, la Terra, i l'ésser humà estan sotmesos a una mateixa Llei, la del nombre, donà lloc a tot una filosofia basada en el simbolisme i el misticisme dels nombres. Aquesta concepció cosmològica que estava en relació amb la música i la matemàtica, fou una referència fonamental de la cultura a l'antiga Grècia, així tenim que : Orfeu encantava a les feres amb la seva música, Anfiò bastia la muralla de Tebes al só de la lira i Pitàgores impartia la ètica escollint els modes musicals apropiats per portar a l'esperit vers la catarsi, es a dir, la purificació del cos amb la medicina i de l'ànima amb la música. El món Llatí. En el món Llatí: el mot Ars, vol dir : habilitat, ofici, coneixement de la tècnica; com veiem, és un concepte pràcticament calcat del grec tecne. En el món llatí perdurà el concepte d'Aristòtil i amb el terme ars hom designava les arts liberals. D' igual forma els romans consideren ars : la gramàtica, la lògica, la màgia, l'astrologia, i altres. Amb el temps, l'evolució de l'arrel grega (techne) ha anat associada al coneixement científic mentre que l'arrel llatina (Ars) s'ha associat a les humanitats. A lantiga Roma, la Història Natural de Plini el vell, els Mirabila de Pasiteles en el segle I aC així com altres obres, van contribuir a difondre les teories històrico-crítiques dels filòsofs grecs que en el període hel·lenístic establien que Fídies representà el cim del seu passat artístic. Pensadors romans com Ciceró, Quintilià i altres, formularen observacions crítiques d'interès sobre l'escultura i la pintura però, en conjunt, l'aportació de l'antiga Roma a la historiografia de l'art rau en la descripció de les obres i la transmissió de les notícies i els coneixements segons els precedents grecs perduts. En l'arquitectura, els romans desenvoluparen la seva pròpia tècnica així com una estètica basada en els ordres clàssics inspirada, en part, en l'arquitectura grega clàssica. El famós tractat Els Deu Llibres d'Arquitectura de Vitruvi fou el primer resum de teoria i pràctica de l'arquitectura grecoromana. La importància del tractat de Vitruvi rau en el fet de ser l'únic d'arquitectura antiga que ens ha arribat de forma íntegra. Vitruvi fou un arquitecte de segon nivell que exercí en l'època de la República Romana, la seva teoria és força conservadora i no té en compte les innovacions de l'època imperial. La paradoxa és que aquest tractat mediocre fou clau en la renovació arquitectònica del Renaixement. Edat mitjana. A l'edat mitjana les «arts comunes» comencen a revaloritzar-se, se les anomena com «arts mecàniques», però continuaran tenint un paper subaltern respecte de les «arts liberals». La poesia no era inclosa en l'àmbit conceptual de lart, ja que un poeta era considerat un bard que composava els versos inspirat per Déu. Durant la baixa edat mitjana l'artista individual comença a tenir consideració social, els artistes comencen a signar les obres i alguns d'ells es fan autoretrats en les seves obres com l'escultor Peter Parler que va fer un bust d'ell mateix en una de les portes de la Catedral de Praga. Durant l'edat mitjana, malgrat es van escriure algunes guies per a pelegrins amb descripcions sobre els tresors de les esglésies i dades sobre monuments i objectes artístics, la tradició historiogràfica de l'antiguitat clàssica es va interrompre. En forma aïllada i marginal, el pensament medieval sobre les arts i la seva naturalesa apareix en obres que polemitzen contra els corrents imperants, el més destacat dels quals fou la crítica de l'art Romànic per Sant Bernat, que arribà a influir en l'evolució de l'arquitectura gòtica amb l'anomenat estil del Císter, una arquitectura sense ornamentació, on l'amplada guanya en detriment l'alçada de de les naus de les esglésies. La música té la seva pròpia història : L'obra de Boeci (480 - 525), «De institutione música», va estendre la seva influència en els segles de l'alta edat mitjana. En aquest compendi de tots els coneixements musicals de l'antiguitat, des d'un punt de vista matemàtic especulatiu es definia la música com una ciència, no com un art. La classificació segons els models pitagòrica en : música mundana, música humana i música instrumental fou un lloc comú durant aquest període. El Papa Gregori I (540 - 604), juntament amb altres papes anteriors o posteriors (malgrat la tradició només el senyala a ell), renovà el cant litúrgic. El document «Ordini romani» trobat al Monestir de Saint Gail en un manuscrit del segle IX, descriu el ceremonial romà des del segle VI al IX, i en ell s'atribueix al conjunt de papes, encapçalats pel citat Gregori I, haver organitzat el cicle de cants per tot l'any. L'anomenat Cant gregorià, fou així, el primer conjunt sistemàtic de música i el preludi de la notació musical actual. Balbulus Notker (830 - 912) i Hucbald de Saint Amand (840 - 931) van fer servir les set primeres lletres de l'alfabet llatí per distingir els sons fonamentals. Uns anys més tard, el monjo benedictí Guido d'Arezzo (995 - 1050), va resumir totes les aportacions i experiències anteriors i va resoldre el problema que suposava la denominació dels sons i la fixació de la seva alçada. El nom de les set notes musicals, en els països llatins, deriva de la famosa carta al monjo Miquel que citem : Si vols imprimir a la memòria un só o un grup de sons que pots trobar en un cant qualsevol - que et sigui o no conegut -, és necessari que notis i recordis bé el to inicial de cada só que vols aprendre de memòria; per exemple, aquest cant del qual jo m'en serveixo per ensenyar als nois: «Ut queant laxis»; «Resonare fibris»; «Mira gestorum»; «Famuli tuorum»; «Solve polluti»; «Labii reatum»; «Sancte Ioanes»; Excepte a França, Ut es transformà en Do als països llatins, mentre que a l'Europa Central s'ha mantingut, amb alguns canvis, la notació alfabètica. Edat Moderna . Durant el Trecento a Itàlia, les al·lusions de Dant a Cimabue i a Giotto, o les de Petrarca a Simone Martini constitueixen el preludi del Renaixement. Durant el Quattrocento florentí es formulà una teoria i una historiografia d'acord amb la nova pràctica i mentalitat artística. El genere de les «biografies d'artistes», oblidat des de l'antiguitat clàssica es torna a cultivar : Cenino Cennini amb el seu Libro dell Arte, els Comentari de L. Ghiberti i, sobretot, els tractats De la Pintura i De la Arquitectura de L. B. Alberti, són el testimoni més eloqüent de la profunda renovació que el Renaixement va portar en el pla de la literatura artística. Leonardo da Vinci en el Cinquecento va continuar aquesta tradició teòrica amb els seus escrits i tractats. Les Vides (1550) de Giorgio Vasari constitueixen una obra fonamental que exercí una enorme influència en tota la historiografia de l'art que es desenvolupa posteriorment. Les Vidas aporten una visió de conjunt sobre el Renaixement amb matisacions i precisions crítiques que defineixen els artistes i les seves obres. En el Renaixement és generalitzà el reconeixement públic dels artistes. Lart se separà de la ciència i de l'artesania mentre la posició social dels millors artistes va millorar notablement. Al segle XVIII la filosofia comença a parlar de l'art en el sentit en què avui és entès amb noves elaboracions teòriques que consagren la diferència entre art i tècnica. Si fins ben entrada l'Edat Moderna no es consolida un terme com Belles Arts, ni existeixen institucions específiques, com l'Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France és perquè fins llavors no s'apreciaven les activitats artístiques com una cosa independent. A partir dels romàntics es considera que hi ha una arrel comuna a totes les activitats artístiques. Aquest punt de vista, que és el dominant en l'actualitat, no exclou, sinó que accentua l'ambigüitat pròpia del terme Art, ja que aquest designa objectes i activitats tan diversos com : una tomba etrusca, una església romànica, una pintura rupestre, un duet musical, un poema d'amor, una dansa popular, un gerro, una pel·lícula dels germans Marx etc. Edat Contemporània. Vegeu també. Estètica; Belles Arts; Història de l'art; Història de l'arquitectura; Història de la pintura; Història de l'escultura; Història de la literatura; Història de la música; Història del còmic; Història de la fotografia; Història del cinema; Bibliografia. Wladyslaw Tatarkiewicz. Historia de seis ideas, Tecnos, Colección Metropolis, 1997, ISBN 84-309-1518-4; Enllaços externs. Arquitectura Barcelona - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània;
31
Arts plàstiques
Les arts plàstiques són les que es plasmen en objectes físics: els edificis (arquitectura), els volums materials (escultura), els colorants sobre una superfíce (pintura i altres Belles Arts). Des del punt de vista dels elements compositius, en l'arquitectura són els espais, en l'escultura són els volums, en la pintura són els colors i en el dibuix és la línia o el clarobscur. L'arquitectura i l'escultura necessiten les tres dimensions. La pintura i el dibuix necessiten una superfície, plana o no. Cal tenir present que les arts dinàmiques també es poden representar en objectes físics, però que no són l'objecte artístic en ell mateix: per exemple, la música és un art dinàmica (i no pas plàstica) per molt que es pugui representar en una partitura o en un disc, ja que aquests objectes no són la música en ella mateixa, la qual només és tal en forma sonora.
32
Alfabet àrab
L'alfabet àrab, altrament dit alifat, té característiques similars a l'alfabet hebreu, en aquest sentit és un abjad. Això fa referència al fet que les vocals curtes no es transcriuen en la majoria de llibres i publicacions, les vocals s'han de deduir del context. Aquesta situació es veu alleujada amb el fet que les llengües semítiques posen la major part del seu significat en consonants i vocals llargues, que sí són transcrites. L'escriptura àrab és una escriptura lligada i cursiva, més que una successió de caràcters individuals. A més d'altres conseqüències, això implica que la forma de la lletra està influida pel seu context. Les consonants dobles s'indiquen amb un taxdiid o xadda, (un símbol semblant a la 'w') sobre la lletra en qüestió. L'Alcorà està escrit utilitzant l'alfabet àrab. Hi ha diverses llengües que utilitzen aquest alfabet, entre les quals s'hi inclou l'urdú, el persa i el turc fins la reforma de Kemal Atatürk. Els mossàrabs que parlaven romanç també escriviren les seves obres, principalment religioses en caràcters àrabs; d'aquests texts se'n diu aljamiats. La cal·ligrafia àrab es considera un art per dret propi. Donat que l'islam sunnita prohibeix la representació de figures animades, les mesquites solen estar decorades amb versets de l'Alcorà delicadament escrits. Un exemple és el palau de l'Alhambra de Granada. El SATTS (Standard Arabic Technical Transliteration System - Sistema de transliteració tècnica de l'àrab estàndar) és un estàndard que utilitza l'exèrcit dels EUA per transcriure l'alfabet àrab amb lletres de l'alfabet llatí. Alfabet àrab . L'alfabet bàsic . 1: Les lletres àrabs canvien de forma en contacte amb altres lletres. En les columnes "Inicial", "Medial" i "Final" es mostren aquests canvis depenent si la lletra va precedida i/o seguida d'una altra lletra (en la mateixa paraula). També s'hi mostren els traços ascendents i descendents respecte a la línia base d'escriptura. 2: Les lletres mostrades en vermell a les formes inicial i medial no s'uneixen a la lletra següent, per tant la lletra següent anirà en la seva forma inicial, encara que sigui enmig de la paraula. 3: Vegeu "Lletres especials". 4: Vegeu "Lletres solars i lunars". Lletres especials . Les següents són lletres que no solen ser incloses en l'alfabet bàsic, o que tenen funcions addicionals, a part del seu valor consonàntic: Làlif. Per si mateixa no té valor fonètic. Té altres funcions, com ara: Fer de suport al diacrític que indica vocalització en paraules que comencin per "vocal". Fer de suport al símbol wasla ( ), que indica una sinalefa amb la paraula anterior. Fer de suport a la hamza. Indicar un allargament del diacrític fatha. La hamza (). Representa una parada glotal . Originalment aquesta funció l'acomplia làlif. No s'uneix a les lletres anteriors ni posteriors (és a dir, sempre la trobem en la seva forma "aïllada"). Pot escriure's sobre la línia base d'escriptura, o sobre una lletra que li faci de suport (àlif , waaw o iaa ). En el cas de la iaa aquesta perd els dos punts però cal no confondre-la amb àlif maqsuura. En el cas de làlif també pot anar a sota: . Làlif maqsuura o àlif leina (). Té la forma d'una iaa sense els dos punts, però realment és un àlif. Només va al final de la paraula. La taa' marbuuta (). Va sempre (unida o aïllada) a final de paraula. S'escriu com una haa amb dos punts a sobre (els de la taa). Normalment s'usa per a indicar la terminació del femení. Quan es vocalitza es pronuncia com la taa i quan no es vocalitza (cosa que sol passar amb les consonants que tanquen una frase) es pronuncia com la haa. La laam'àlif (). No és una lletra, és la forma que adopten la laam i làlif quan van unides en aquest ordre. Hi ha altres parelles de lletres que formen "dígrafs" en ajuntar-se, però és l'únic obligatori. Vocalització de les lletres . Per a indicar l'"obertura" de les lletres en ser pronunciades, hom usa una sèrie de signes diacrítics: La fatha (, a l'exemple es mostra sobre la baa) indica una vocalització oberta . La kasra () és l'única que va sota la lletra en qüestió, i indica una vocalització més aviat tancada i frontal . La damma () indica una vocalització més aviat tancada i posterior . El sukun () indica que la consonant s'emet sense cap so vocàlic. La xadda () indica geminació. És a dir, que la lletra en qüestió s'ha de pronunciar com si fossin dues, la primera d'elles amb sukun i la segona amb la vocalització que li pertoqui. ; Els tanwiin de fatha (), kasra () o damma (). Són els mateixos diacrítics reduplicats. Indiquen indeterminació en un substantiu i només van a final de paraula. En ser pronunciats, a la vocalització corresponent se l'hi afegeix el so . Els diacrítics no se solen escriure normalment i només se solen trobar en l'alcorà i en textos per a nens i persones que estan aprenent a llegir. Quan es vol indicar una vocalització llarga, hom usa les següents consonants (en aquest cas que deixen de ser emprades com a tals): Per a allargar la fatha s'hi afegeix un àlif: () . Per a allargar la kasra, una iaa: () . Per a allargar la damma, una waaw: () . Lletres solars i lunars . A la meitat de les 28 lletres de l'alfabet bàsic (marcades amb groc en la taula superior), hom les ha baptejat com a "solars" i a l'altra meitat com a "lunars". Aquesta distinció no respon a cap raó astronòmica o astrològica, sinó a les paraules que es fan servir com a model de comportament. Les lletres solars, reben el seu nom perquè la paraula-exemple d'aquest grup és (sol). Quan es determina amb l'article (), la primera consonant de la paraula, , en entrar en contacte amb la de , l'assimila. Llavors, en comptes d' hom pronuncia . Per marcar aquesta geminació de la , aquesta agafa (vegeu més amunt, a "Vocalització", apartat de la xadda). Així, . Les lletres lunars són les que no tenen aquest comportament: no hi ha assimilació de la (es pronuncia) i per tant tampoc no hi ha geminació. En aquest cas la paraula-exemple és (lluna). Així, Numerals àrabs . Hi ha dos tipus de numerals a l'escriptura àrab; numerals àrabs estàndard i numerals orientals àrabs utilitzats a l'escriptura àrab de l'Iran, el Paquistan i la Índia. Els numerals, al contrari que les lletres, s'escriuen i llegeixen d'esquerra a dreta. Vegeu també . Alfabet de xat àrab; Enllaços externs . Pàgina al lloc web de la Promotora Española de Lingüística amb la història i genealogia de l'alfabet àrab. Molta informació (en castellà). Teclat virtual àrab en línia, ideal per a texts curts. Tutorial d'escriptura i caligrafia àrab bàsica (en castellà). Apartat sobre la llengua àrab del portal Arabismo.com amb moltes referencies a material d'accés públic útils per a l'aprenentatge de la llengua àrab.
33
Antropologia
L'antropologia (del grec grec , anthropos, "ser humà", i logos, "coneixement"), és la ciència que estudia l'ésser humà de forma holística. Combinant en una sola disciplina els enfocaments de les ciències naturals, socials i humanes, l'antropologia és, sobretot, una ciència integradora. Se la pot definir com la ciència que s'ocupa d'estudiar l'origen i desenvolupament de tota la gamma de la variabilitat humana i les maneres de comportament socials a través del temps i l'espai, és a dir, del procés biosocial de l'existència de la raça humana. L'antropologia té com a objecte d estudi a tots els humans i totes les dimensions de la Humanitat. Altres disciplines associades a l'antropologia són la lingüística i l'arqueologia. Es distingeix d'altres disciplines per la seva èmfasi en la relativitat cultural, la examinació a profunditat del context i les comparacions transculturals. Analitza l'home en el marc de la societat a què pertany, com a executor de cultura i, alhora, com a producte de la mateixa; el concepte de cultura és bàsic en antropologia. Es considera que la cultura és un tret bàsic de la natura humana, i que l'home té la capacitat de concebre el món de manera simbòlica, d'aprendre i de transmetre símbols, i de transformar el món, i ell mateix, utilitzant aquests símbols. Perspectiva històrica . L'antropologia com a disciplina va aparèixer per primera vegada a la Histoire Naturelle de Buffon (1749) i va combinar molt aviat dues genealogies diferents: Una primerenca, de base naturalista, relacionada amb el problema de la diversitat física de l'espècie humana (anatomia comparada), i com a fruit d'un projecte comparatiu de descripció de la diversitat dels pobles. Aquest últim havia estat abordat des de la baixa edat mitjana, en relació amb els problemes, que plantejaven el treball dels missioners, les necessitats de descriure pobles situats en els marges de l'Europa de l'alta edat mitjana, i més tard el projecte colonial. Posteriorment, se li afegiria la història comparada de la cultura dels pobles que donaria lloc, a Europa, al folklore. Durant el segle XIX, l'anomenada llavors Antropologia general incloïa un espectre d'interessos molt ample, que abastava des de la paleontologia del quaternari al folklore europeu passant per l'estudi comparat dels pobles aborígens. Va ser per això una branca de la història natural i de l'historicisme cultural alemany que es va proposar l'estudi científic de la història de la diversitat humana. Després de l'aparició dels models evolucionistes i el desenvolupament del mètode científic en les ciències naturals, molts autors van pensar que els fenòmens històrics també seguirien pautes deduïbles per observació. El desenvolupament inicial de l'antropologia com a disciplina més o menys autònoma del conjunt de les Ciències Naturals, coincideix amb l'apogeu del pensament il·lustrat i posteriorment del positivista que elevava la raó com una capacitat distintiva dels éssers humans. El seu desenvolupament es va poder vincular molt aviat als interessos del colonialisme europeu derivat de la Revolució industrial. Per raons que han de veure amb el projecte de la Nova República nord-americana, i sobre tot el problema d ela gestió dels assumptes indis, va permetre que l'antropologia de camp comencés a tenir bases professionals als Estats Units en l'últim terç del segle XIX a partir de les activitats del Bureau of American Ethnology i de la Smithsonian Institution. L'antropòleg alemany Franz Boas, vinculat a aquest tipus de tasca, va institucionalitzar acadèmica i professionalment l'antropologia als Estats Units. A la Gran Bretanya victoriana, Tylor i posteriorment autors com Rivers i més tard Malinowski i Radcliffe-Brown van desenvolupar un model professionalitzat d'antropologia acadèmica. El mateix va succeir a Alemanya abans de 1918. En la majoria de les potències colonials de principis de segle hi ha esbossos de professionalització de l'antropologia que, no acabaren de quallar fins passada la Segona Guerra Mundial. En tots els països occidentals es va incorporar el model professional de l'antropologia anglosaxona. Per aquest motiu, la major part de la producció de l'antropologia social o cultural abans de 1960 - la qual cosa es coneix com a model antropològic clàssic - es basa en etnografies produïdes a Amèrica, Àsia, Oceania i l'Àfrica, però amb un pes molt inferior d'Europa. La raó és que al continent europeu va prevaler una etnografia positivista, destinada a apuntalar un discurs sobre la identitat nacional, tant als països germànics, com en els escandinaus i els eslaus. Històricament parlant, el projecte d'antropologia general es componia de quatre branques: la lingüística, l'arqueologia, l'antropologia biològica i l'antropologia social, antropologia cultural o etnologia en alguns països. Aquestes última posen especial èmfasi en l'anàlisi comparada de la cultura -terme sobre el qual no existeix consens entre els corrents antropològics-, que es realitza bàsicament per un procés trifàsic que comprèn, en primera instància, una investigació de gabinet; en segon lloc, una immersió cultural que es coneix com a etnografia o treball de camp i, finalment, l'anàlisi de les dades obtingudes mitjançant el treball de camp. El model antropològic clàssic de l'antropologia social va ser abandonat durant la segona meitat del segle XX. Actualment els antropòlegs treballen pràcticament tots els àmbits de la cultura i la societat. L'objecte d'estudi . Aquesta ciència postula que res de l'ésser humà, llevat de la biologia, no és inherent a la seva natura. Per això, l'objecte de l'anàlisi antropològica no pot ser entès com una cosa donada. La definició del problema a investigar passa per la reflexió teòrica i empírica del fenomen. Després del desenvolupament de diferents tradicions teòriques, i a diversos països, es va produir un debat sobre quin era l'aspecte de la vida humana que l'antropologia havia d'estudiar. En aquella època, els lingüistes i arqueòlegs ja havien definit els seus propis camps d'acció. James George Frazer havia proposat que aquest objecte era la cultura, entesa com un "tot complex" que inclou creences, costums, tecnologia i tot el que produeixen les societats humanes. Aquesta proposta és present en tots els corrents de l'antropologia, ja sigui que es declarin a favor o en contra de la mateixa. Tanmateix, a partir d'aquesta confrontació, existeix un fenomen d'una constant atomització dins la disciplina que, per citar l'exemple més conegut, comporta que molts autors considerin que l'estudi de la cultura seria el camp de l'antropologia cultural i el de les estructures socials el de l'antropologia social pròpiament dita. Radcliffe-Brown, antropòleg social, considerava com una disciplina diferent la que realitzaven Franz Boas i els seus alumnes, antropòlegs culturals. Segons Clifford Geertz, l'objecte de l'antropologia és l'estudi de la diversitat cultural. Branques de l'antropologia . L'antropologia es divideix en 3 subdisciplines principals: Antropologia biològica o antropologia física. Aquesta branca analitza la diversitat del cos humà en el passat i el present. Inclou, per tant, l'evolució de l'anatomia humana, així com les diferències i relacions entre els pobles actuals i les seves adaptacions a l'ambient. En ocasions, inclou l'evolució dels primats. En el passat era cridada antropologia física, encara que amb una lleugera disparitat de conceptes. Antropologia social, antropologia cultural o etnologia; també coneguda com a antropologia sociocultural. Estudia el comportament humà, la cultura, les estructures de relacions socials. En l'actualitat l'antropologia social s'ha bolcat a l'estudi d'Occident i la seva cultura. Encara que per als antropòlegs dels estats centrals (EUA, Regne Unit, França, etc.) aquest és un enfocament nou, cal assenyalar que aquesta pràctica és comuna en l'antropologia de molts països llatinoamericans (com a exemple, l'obra de Darcy Ribeiro sobre el Brasil, o la de Bonfil i Gonzalo Aguirre Beltrán sobre Mèxic). Depenent si sorgeix de la tradició anglosaxona es coneix com a antropologia cultural i, si parteix de l'escola francesa, llavors se li denomina etnologia. Potser s'hagi distingit de l'antropologia social en tant que el seu estudi és essencialment dirigit a l'anàlisi de la condició de ser altri en tant que el treball de l'antropologia social resulta generalment més immediat. Un dels seus principals exponents és Claude Lévi-Strauss qui proposa una anàlisi del comportament de l'home basat en un enfocament estructural en el qual les regles de comportament de tots els subjectes d'una determinada cultura, són existents en tots els subjectes a partir d'una estructura invisible que ordena a la societat. Arqueologia. Estudia la humanitat pretèrita. Permet conèixer la vida en el passat de pobles extints. Els arqueòlegs depenen de les restes materials de pobles antics per inferir els seus estils de vida. Això es realitza mitjançant l'anàlisi estratigràfica dels objectes obtinguts en les excavacions. Llista de les branques: Antropologia aplicada. Antropologia cultural. Antropologia del parentiu. Antropologia dialecticocrítica. Antropologia econòmica. Antropologia fecal. ; Antropologia filosòfica. Antropologia física. Antropologia lingüística. Antropologia mèdica. Antropologia política. Antropologia prehistòrica. Antropologia psicològica. ; Antropologia simbòlica. Antropologia social. Antropologia social i cultura. Antropologia urbana. Pàgines que s'hi relacionen. Antropologia física; Antropologia mèdica. Arqueologia; Creences; Cultura popular; Etnologia; Sexologia; Enllaços Externs. Mapping Transdisciplinarity in Human Sciences pdf; Fundamental Theory of Anthropology ppt;
35
Accident geogràfic
Un accident geogràfic és una unitat geomorfològica. En general, els accidents geogràfics es defineixen per la seva forma, superfície, i ubicació en el paisatge. Com a part del terreny, són també elements topogràfics. llista dels principals accidents geogràfic. Accidents orogràfics; muntanya; serra; serralada; Accidents hidrogràfics; Els accidents geogràfics marítims; mar; oceà; Fossa marina; Els accidents geogràfics marítimo-terrestres; costa; golf; badia; cap; illa; arxipèlag; Els accidents geogràfics fluvials; riu; afluent; torrent; embassament; estuari; delta; illa fluvial; illa marítimo-fluvial; Els accidents geogràfics lacustres; mar interior; llac; illa lacustre; Els accidents geogràfics planetaris; Flexus; Vastitas; Tholus; Astrum; Farrum; Vallis; Facula; Fluctus; Labyrinthus;
36
Arcturus
Arcturus, l'alfa de la constel·lació Bootes, és la quarta estrella més brillant del cel amb magnitud -0.05. La seva classe espectral és K1.5 IIIpe gegant vermella; les lletres "p" i "e" volen dir "peculiar" i "emissió", que indica que l'espectre de la radiació emesa és inusual i ple de línies d'emissió. Això no és tan inusual en el cas de gegants vermelles, però Arcturus és un cas particularment acusat d'aquest fenomen. És 110 cops més lluminosa que el Sol, però això és subestimar la seva potència ja que la majoria de la "llum" emesa està a l'infrarroig; la potència total emesa és aproximadament 180 vegades la del Sol. Segons el satèl·lit Hipparcos, Arcturus està a 36,7 anys llum (11.3 pàrsecs) de la Terra, relativament a prop. Les observacions precises fetes per aquest observatori orbitant han afegit dues dades al nostre coneixement. En primer lloc, és lleugerament variable, aproximadament 0,04 magnituds cada 8,3 dies. Es creu que la superfície oscil·la lleugerament, una característica comuna d'estels gegants vermells. En el cas d'Arcturus, això va ser un descobriment interessant ja que és sabut que quant més vermell (més a prop de la classe espectral M o fins i tot a dins) és un gegant, més variable serà. Casos extrems com Mira pateixen oscil·lacions de centenarss de dies; Arcturus no és molt vermella i és un cas límit entre variabilitat i estabilitat amb el seu període curt i rang petit. LHipparcos també va indicar que Arcturus podria ser un estel binari, amb una companya vint vegades més feble que la primària i orbitant molt a prop. Nogensmenys, els estudis més recents semblen indicar que és un sol estel. El nom de l'estel deriva del Grec Antic Arktouros que vol dir "Guardià de l'Ós". És una referència al fet que és l'estel més brillant de la constel·lació de Bootes, el Bover, que està a prop de les Osses Major i Menor, Ursa Major i Ursa Minor. Una manera senzilla de trobar Arcturus és seguir l'arc del mànec de l'Ossa Major. Prolongant la línia, també es pot trobar Spica ( Virginis).
40
Atomium
L'Atomium és un monument construït amb motiu de la Fira Mundial de l'any 1958, celebrada a Brussel·les, que s ha convertit en un autèntic símbol de la capital de Bèlgica. Realitzat en acer i alumini, el conjunt representa un cristall de ferro de 102 m d'altura, 30 m de longitud i 18 m de diàmetre, amb 9 esferes representant els àtoms de ferro.
42
Acústica
La acústica és la branca de la física que estudia el so, que és una ona mecànica que es propaga a través de la matèria, bé sigui en estat gasós, líquid o sòlid, perquè el so no es propaga en el buit. A efectes pràctics l'acústica estudia la producció, transmissió, emmagatzematge, percepció o reproducció del so. Així són branques de l'acústica: Aeroacústica: generació de so a causa del moviment de l'aire. ; Acústica Física: anàlisi dels fenòmens sonors mitjançant models físics i matemàtics. ; Acústica arquitectònica o Arquitectura acústica: té a veure tant amb disseny de les propietats acústiques d'un local a l'efecte de fidelitat de l'escolta (sales de concerts, teatres, etc.) com de les formes efectives d'aïllar del soroll els locals habitats. ; Psicoacústica: estudia la percepció del so en humans, la capacitat per a localitzar espacialment la font, la qualitat observada dels mètodes de compressió d'àudio, etcètera. ; Bioacústica: estudi de l'audició animal (ratapinyades, gossos, dofins, etc.) ; Acústica subaquàtica: relacionada sobretot amb la detecció d'objectes mitjançant el so; sonar. ; Acústica musical: estudi de la producció de so en els instruments musicals, i dels sistemes de afinació de l'escala. ; Electroacústica: estudia el tractament electrònic del so, incloent la captació (micròfons i estudis d'enregistrament), processament (efectes, filtrat comprensió, etc.) amplificació, enregistrament, producció (altaveus) etc. ; Acústica fisiològica: estudi del funcionament de l'aparell auditiu, des de l'orella a l'escorça cerebral. ; Acústica fonètica: anàlisi de les característiques acústiques de la parla i les seves aplicacions. ; Macroacústica: estudi dels sons extremadament intensos, com el de les explosions, turboreactors, entre altres. ; Enllaços externs. Fonaments de la música: una introducció amena a l'acústica musical;
43
Agnosticisme
L'agnosticisme és un posicionament religiós segons el qual l'existència o no d'un déu o una mitologia de deïtats és desconeguda i, per tant, irrellevant. A vegades aquesta falta de certesa o coneixements és un posicionament personal, relacionat amb l'escepticisme, en altres casos s'afirma que el coneixement sobre l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que tampoc es pot conèixer. En el primer cas parlem d'agnosticisme dèbil, mentre que en el segon d'agnosticisme fort. Finalment hi ha versions en les quals s'afirma que l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que també és irrellevant o supèrflua. En general els agnòstics consideren que les religions si bé no són una part essencial de la condició humana, sí que ho són de la cultura i la història de la humanitat. Els agnòstics no són necessàriament antireligiosos, sinó que són respectuosos amb totes les creences que provenen d'una reflexió individual i honesta, i no d'un interès egoista, de la desesperació o de la pressió de l'entorn. L'agnòstic entén la fe només com una opció personal de cada individu que ell no comparteix. La paraula agnosticisme prové del grec agnostos ("desconegut, que no es pot conèixer"). Els termes agnosticisme i agnòstics foren utilitzats per primera vegada per Thomas Henry Huxley el 1869, tot i que el concepte d'agnosticisme és molt més antic. Variacions i tipus d'agnosticisme . L'agnòstic sol separar les posicions religioses entre saber i creure. D'aquesta manera una persona religiosa es distingeix d'un ateu pel fet que el religiós creu i l'ateu no creu. L'agnòstic s'allunya d'aquestes posicions indicant que uns i altres (religiosos i ateus) afirmen un nivell de coneixement sobre la realitat superior que l'agnòstic no comparteix. Moltes persones afirmen que no es pot fer aquesta divisió: que l'afirmació crec en Déu implica sé que Déu existeix . Algunes variants de l'agnosticisme inclouen: Agnosticisme dèbil: es considera una opció personal. És la persona que afirma que no té coneixement o certesa sobre la realitat superior. Agnosticisme fort: és una afirmació categòrica sobre el coneixement de realitats superiors indicant que aquestes no són cognoscibles i que els éssers humans no estan preparats per descobrir l'existència d'aquestes realitats o de provar-ne la seva existència. Agnosticisme apàtic: conegut també com ignosticisme o apateisme, és aquella creença que diu que la visió que les realitats superiors, tot i existir, no canvien en res la condició humana i, per tant, les religions són irrellevants. Algunes opinions filosòfiques . Entre els més famosos agnòstics hi ha Thomas Henry Huxley, Charles Darwin i Bertrand Russell. A partir dels treballs de David Hume, especialment Dialogues Concerning Natural Religion es pensa que ell era agnòstic, tot i que és un tema que continua en debat. Vegeu també . Antiteisme; Ateisme; Deisme; Teisme;
48
Animal
Els animals (Animalia o Metazoa) són un grup d'organismes eucariotes gairebé sempre multicel·lulars. En un registre més científics, també se'ls pot denominar metazous. Es tracta d'organismes heteròtrofs que generalment digereixen l'aliment dins una cambra interna, cosa que els diferencia de les plantes i les algues. També es diferencien d'altres grups eucariotes com les plantes, les algues i els fongs perquè manquen de paret cel·lular. Tots els animals són mòtils, tot i que només en determinats moments de la vida. En la majoria d'animals, els embrions passen per una fase de blàstula, una característica única dels metazous. Encara que no és en absolut una característica que agrupe tots els animals crida l'atenció el fet que siga el tipus de ser viu que ha desenvolupat millor el moviment i desplaçament corporal. En el llenguatge col·loquial, se sol utilitzar animal per a referir-se a tots els animals excepte els humans però s'ha de tenir en compte que des d'un punt de vista científic l'ésser humà és una espècie més del regne Animalia. La causa és que s'assumeix que l'home és l'únic animal racional, o dotat de raó. Amb poques excepcions, més notables en les esponges (fílum Porifera), els animals tenen cossos diferenciats en teixits separats. Aquests inclouen músculs, que poden contreure's per controlar el moviment, i un sistema nerviós, que envia i processa senyals. Hi sol haver també una cambra digestiva interna, amb una o dues obertures. Els animals amb aquest tipus d'organització són coneguts com a metazous o eumetazous quan el primer terme s'empra per denominar els animals en general. Tots els animals tenen cèl·lules eucariotes, envoltades d'una matriu extracel·lular característica composta de col·lagen i glicoproteïnes elàstiques. Aquesta s'ha de calcificar per formar estructures com a petxines, ossos i espícules. Durant el desenvolupament forma una carcassa relativament flexible per la qual les cèl·lules es poden moure i reorganitzar-se, fent possibles estructures més complexes. Això contrasta amb altres organismes multicel·lulars com les plantes i els fongs, les cèl·lules del qual romanen el lloc mitjançant parets cel·lulars, que desenvolupen un creixement progressiu. Caràcters diferencials . Nivell cel·lular: eucariotes; Nutrició: Ingestió; Metabolisme de l'oxigen: Necessari; Reproducció i desenvolupament: Sexual, amb gàmetes i zigots (haplo-diploide); Tipus de vida: Pluricel·lulars, amb teixits i normalment mòbils; Estructura i funcions: Teixits cel·lulars molt diferenciats. Sense paret cel·lular. Alguns, amb quitina. Fagocitosi, en inferiors. Ingestió amb fagocitosi ulterior, en superiors. Fílums. El regne animal se subdivideix en una sèrie de grans grups denominats fílums (l'equivalent de les divisions del regne vegetal); cadascun correspon a un tipus d'organització ben definit, tot i que n'hi ha alguns amb filiació controvertida. En el següent quadre es llisten els fílums animals i les seves característiques principals: Filogènia . El sigüent cladograma representa les relacions filogenètiques entre els diversos fílums animals. Està basada en Brusca & Brusca (2005); se tracta d'una hipòtesi filogenètica "clàssica" en la què es reconeixen els grans clades admesos tradicionalment (pseudocelomats, articulats, etc.) i assumeix la teoria colonial com l'explicació sobre l'origen dels metazous. Segons el punt de vista que s'acaba d'exposar, els bilateris se subdivideixen en quatre grans llinatges: Protòstoms acelomats; Protòstoms esquizocelomats; Protòstoms pseudocelomats; Deuteròstoms; Les modernes tècniques de suqüenciació de bases de l'ADN junt amb la metodologia de la cladística han permès reinterpretar les relacions filogenètiques de los diferents fílums animals, el que ha produït una revolució en la seva classificació; encara no hi ha un acord unànime sobre el tema, però són cada vegada més els zoòlegs que admeten la nova classificació, que és la representada el taxobox d'aquest article; així, la majoria de bilateris sembla que pertanyen a un d'aquests quatre llinatges: Deuteròstoms; Ecdisozous; Platizous; Lofotrocozous; Referències. Vegeu també . Zoologia; Etologia;
51
Aigua
! colspan="2" align="center" bgcolor="#FFDEAD" | Termoquímica |- | fH0gas | -241,83 kJ/mol |- | fH0líquid | -285,83 kJ/mol |- | fH0sòlid | -291,83 kJ/mol |- | S0gas, 1 bar | 188,84 J/mol K |- | S0líquid, 1 bar | 69,95 J/mol K |- | S0sòlid | 41 J/mol K |- | Ingestió |Necessària per a la vida; el seu consum excessiu pot produir dolors de cap, confusió i rampes. Pot ser fatal en quantitats excessives |- | Inhalació | No és tòxica. Pot dissoldre el surfactant dels pulmons. La sufocació en l'aigua es denomina ofec |- | Pell | La immersió prolongada pot causar descamació |- | Ulls | No és perillosa per als ulls |- L'aigua és un compost químic transparent, inodor, insípid, quimicament format per hidrogen i oxigen, de fórmula empírica H2O, que fon a 0 °C i bull a 100 °C, el qual, en un estat més o menys impur, constitueix la pluja, els mars, els llacs, els rius, etc. A la natura tota l'aigua es troba barrejada amb altres substàncies (sals minerals, gasos, partícules en suspensió,...). Mai no hi podrem trobar aigua pura. L'aigua pura només es pot obtenir en el laboratori mitjançant processos de purificació, com ara la destil·lació. L'aigua és una substància amb una estructura química peculiar. La disposició a l'espai dels dos àtoms d'hidrogen respecte l'àtom central d'oxigen permet la formació d'enllaços febles entre àtoms d'O i d'H de molècules diferents (ponts d'hidrogen). Això afecta a les propietats físiques de l'aigua, sobretot les temperatures de fusió i ebullició, que són relativament altes comparades amb substàncies químiques de pes molecular similar com per exemple el metà, l'amoníac, l'età, la seva capacitat de dissoldre substàncies polars, i la corba densitat temperatura alterada (per això el gel flota sobre l'aigua líquida). Com totes les substancies, l'aigua pot canviar d'estat. Hom es refereix a laigua es refereix a l'estat líquid, gel a l'aigua en estat sòlid, i a vapor a l'aigua en estat gasós. La temperatura de fusió de l'aigua, a una pressió de 1013 HPa, és de 0 ºC, i la d'ebullició de 100 ºC (a la mateixa pressió). Recursos hídrics. L'aigua potable és insuficient per garantir l'abastiment de tota la població, sobretot per una mala gestió d'aquest recurs anomenat "l'or blau". La contaminació i la pressió demogràfica són els factors que fan disminuir l'aigua disponible. Les solucions passen per un millor aprofitament, estalviant aigua en l'ús domèstic i els conreus, planejant millor al hidrografia del territori i arribant a acords per eliminar els conflictes per l'accés a rius i pous. La dessalinització de l'aigua de mar sorgeix com a alternativa a mig termini. Simbolisme de l'aigua. L'aigua presenta un simbolisme molt complex a les diferents cultures, sovint lligat a la idea de neteja. Al cristianisme, per exemple, s'usa durant el baptisme per netejar el pecat original amb l'aigua beneïda. A l'Islam les ablucions són necessàries abans de començar a pregar i es renta el cos dels morts. Molts rius són reverenciats, com per exemple el Nil a Egipte o el Ganges a l'Índia. És un dels quatre elements clàssics juntament amb el foc, l'aire i la terra. En molts mites, l'aigua estava a l'origen de la vida (Ex.: al Gènesi, quan Déu separa les aigües del cel i de la Terra, en un ressò dels mites de l'antiga Mesopotàmia, per exemple). Vegeu també: aigua (element); Pàgines relacionades . Aigua dolça; Aigua salada; Aigua oxigenada; Depuradora; Aigua pesant; Aigua dura; Aigua tèrbola; Enllaços externs . L'aigua és H2O?; l'aigua es converteix sòlida a partir dels 0 graus centígrads. on trobam aquestes acumalacions de aigua sòlida , es, el pol nort, a l'antartida ,a les glaçeres dels glaciars...etc.
52
Aleta (anatomia animal)
Una aleta és qualsevol dels apèndixs membranosos mitjançant els quals es mouen dins l'aigua els peixos i altres animals aquàtics. N'hi ha de diferents tipus, i varien en morfologia segons l'animal o la zona d'aquest en què es trobin. Tot i això, són estructures anàlogues en els animals aquàtics (tenen la mateixa funció), i la majoria homòlogues (tenen el mateix origen embrionari), tot i que aquesta afirmació necessitaria un aprofundiment, perquè cada espècie té les seves característiques particulars, que poden ser excepcions dins la regla general. Diferents exemples d'aletes: Aleta dorsal: Se situa sobre l'esquena de l'animal. ; Aleta caudal: Es situa a l'extrem més caudal de l'animal, i pot tenir disposició longitudinal o transversal. En qualsevol dels casos, té funció de timó, així com per donar impuls.

Dataset Card for Wikicorpus

Dataset Summary

The Wikicorpus is a trilingual corpus (Catalan, Spanish, English) that contains large portions of the Wikipedia (based on a 2006 dump) and has been automatically enriched with linguistic information. In its present version, it contains over 750 million words.

The corpora have been annotated with lemma and part of speech information using the open source library FreeLing. Also, they have been sense annotated with the state of the art Word Sense Disambiguation algorithm UKB. As UKB assigns WordNet senses, and WordNet has been aligned across languages via the InterLingual Index, this sort of annotation opens the way to massive explorations in lexical semantics that were not possible before.

Supported Tasks and Leaderboards

[More Information Needed]

Languages

Each sub-dataset is monolingual in the languages:

  • ca: Catalan
  • en: English
  • es: Spanish

Dataset Structure

Data Instances

[More Information Needed]

Data Fields

[More Information Needed]

Data Splits

[More Information Needed]

Dataset Creation

Curation Rationale

[More Information Needed]

Source Data

Initial Data Collection and Normalization

[More Information Needed]

Who are the source language producers?

[More Information Needed]

Annotations

Annotation process

[More Information Needed]

Who are the annotators?

[More Information Needed]

Personal and Sensitive Information

[More Information Needed]

Considerations for Using the Data

Social Impact of Dataset

[More Information Needed]

Discussion of Biases

[More Information Needed]

Other Known Limitations

[More Information Needed]

Additional Information

Dataset Curators

[More Information Needed]

Licensing Information

The WikiCorpus is licensed under the same license as Wikipedia, that is, the GNU Free Documentation License

Citation Information

@inproceedings{reese-etal-2010-wikicorpus,
    title = "{W}ikicorpus: A Word-Sense Disambiguated Multilingual {W}ikipedia Corpus",
    author = "Reese, Samuel  and
      Boleda, Gemma  and
      Cuadros, Montse  and
      Padr{\'o}, Llu{\'i}s  and
      Rigau, German",
    booktitle = "Proceedings of the Seventh International Conference on Language Resources and Evaluation ({LREC}'10)",
    month = may,
    year = "2010",
    address = "Valletta, Malta",
    publisher = "European Language Resources Association (ELRA)",
    url = "http://www.lrec-conf.org/proceedings/lrec2010/pdf/222_Paper.pdf",
    abstract = "This article presents a new freely available trilingual corpus (Catalan, Spanish, English) that contains large portions of the Wikipedia and has been automatically enriched with linguistic information. To our knowledge, this is the largest such corpus that is freely available to the community: In its present version, it contains over 750 million words. The corpora have been annotated with lemma and part of speech information using the open source library FreeLing. Also, they have been sense annotated with the state of the art Word Sense Disambiguation algorithm UKB. As UKB assigns WordNet senses, and WordNet has been aligned across languages via the InterLingual Index, this sort of annotation opens the way to massive explorations in lexical semantics that were not possible before. We present a first attempt at creating a trilingual lexical resource from the sense-tagged Wikipedia corpora, namely, WikiNet. Moreover, we present two by-products of the project that are of use for the NLP community: An open source Java-based parser for Wikipedia pages developed for the construction of the corpus, and the integration of the WSD algorithm UKB in FreeLing.",
}

Contributions

Thanks to @albertvillanova for adding this dataset.

Downloads last month
3,597
Edit dataset card