Dataset Preview Go to dataset viewer
id (string)title (string)text (string)
1
Àbac
Un àbac (del llatí ab cus, i grec - , que significa taula) és una eina per al càlcul manual d'operacions aritmètiques, que consisteix en un marc amb filferros paral·lels per on es fan córrer boles. S'hi poden representar nombres enters o decimals. Per a representar un nombre es fa servir la base decimal a on cada fil de boles representa les unitats, desenes, centenes, etcètera. L'àbac es pot utilitzar per a fer qualsevol tipus d'operació aritmètica. Però la seva utilitat més gran es troba en les operacions bàsiques: suma, resta, multiplicació i divisió. Història . L'àbac és considerat com l'instrument de càlcul més antic, i s'ha adaptat i incorporat a diverses cultures. L'origen de l'àbac està literalment perdut en el temps. En èpoques molt primerenques l'home primitiu va trobar materials per a idear instruments per comptar. És probable que el seu inici fora una superfície plana i pedres que es movien sobre línies dibuixades amb pols. Avui dia es tendeix a pensar que l'origen de l'àbac es troba a la Xina, on l'ús d'aquest instrument encara és notable, igual que al Japó. Àbac romà . A finals de l'Imperi Romà va aparèixer aquesta eina de càlcul. Consisteix en una tauleta amb sòcols, a on cada sòcol té un determinat valor, segons la numeració romana (I, V, X, ...). Per a representar el nombres es posa a cada sòcol corresponent una pedreta o calculus. No és pròpiament un àbac perquè no fa anar el sistema de posicions per a representar els números, i per tant la seva utilitat és molt limitada. Àbac modern . L'origen de l'àbac modern és desconegut, no se sap del cert ni el lloc ni el moment del seu descobriment. S'ha de relacionar però amb la invenció de la notació de posicions a l'Índia durant els segles V i VI. La primera prova escrita que se'n té és a la Xina en una il·lustració d'una obra del segle XII. Degut als seus avantatges l'àbac es va estendre ràpidament per tota l'Àsia i a través de Turquia i Rússia va arribar a Europa. A les escoles franceses es va utilitzar fins al segle XVIII. Avui en dia, els comerciants de l'Extrem Orient encara l'usen de manera corrent. Enllaços externs . Com usar l'àbac xinès;
2
Abadia
Una abadia (del llatí abbatia, que deriva del sirià abba, que vol dir "pare") és un convent o monestir cristià governat per un abat o abadessa, que és el pare espiritual de la comunitat, i que s'elegeix per un determinat nombre d'anys o per tota la vida. Originalment, es distingia entre abadies (governades per abats) i priorats (governats per priors). Habitualment, un priorat estava subordinat a una abadia. Actualment, aquesta distinció és irrellevant.
8
Adagi
Un adagi (del llatí adagium) és una sentència moral, un refrany o sentència antiga. Alguns exemples d'adagis llatins, amb les corresponents traduccions catalanes: Si vis pacem, para bellum: "Si vols la pau, prepara la guerra". Nemo de neminis creare posse: "Ningú pot crear res del no-res". Enllaços externs. Dites populars catalanes;
9
Adam
Adam (en hebreu: Adam, i en àrab: Àdam) fou el primer home, segons el Gènesi, i com a tal el veneren el judaisme, el cristianisme, l'islam i altres religions menors. D'acord amb la narració bíblica, fou creat per Déu a la seva imatge i semblança, de la pols de la terra i de l'alè de Déu, i ficat al jardí de l'Edèn com a amo absolut, amb l'única condició de no menjar el fruit de l'arbre del bé. Adam vivia feliç al paradís, on era dominador de tots els animals (als qui posà un nom) i no li faltava el menjar. Però aviat es va adonar que tots els animals tenien parella i se sentí sol. Déu va adormir-lo, li va treure una costella i en féu una femella, qui Adam batejà amb el nom d'Eva. Satanàs, un àngel expulsat del cel per Déu, va enganyar Eva qui va convèncer Adam per menjar de l'arbre prohibit. Aleshores van ser expulsats del jardí de l'Edèn i condemnats a sofrir malalties, dolors, patiments per guanyar-se l'aliment i a envellir i morir. Segons el Gènesi, amb Eva van ser pares de: Caïm; Abel; Set, fet a la seva imatge, de qui provindria tota la humanitat ja que és l'avantpassat de Noè. ; El Llibre dels Jubileus (segle II aC) anomena els noms de dues filles d'Adam i Eva: Azura, qui seria esposa de Set; Avan, qui acompanyaria a Caïm i li donaria fills; Adam va tenir el seu fill Set a l'edat de 130 anys i després encara va viure vuit-cents anys més en què va engendrar fills i filles. Adam al judaisme. Segons la tradició jueva, la primera esposa d'Adam s'anomenava Lilit i Eva fou en realitat la segona dona. En tota la Bíblia només és citada en un passatge: Els animals feréstecs es trobaran amb les hienes, i el sàtir cridarà el seu company. També hi descansarà el dimoni Lilit, serà el seu lloc de repòs. (Isaïes, 34:14) Aquesta creença jueva tan antigua es deu al fet que el Gènesi explica dues vegades la creació de l'home i la dona: La primera: I Déu va crear l home a la seva imat­ge, a la semblança de Déu el va crear; creà l home i la dona. (Gen, 1:27) La segona: I de la costella que havia tret de l home, el Déu Etern en va fer una dona i la dugué a l home. (Gen, 2:22) Segons el Gènesi Rabba, midràs del segle V sobre el llibre del Gènesi, Adam tenia vint anys i Eva encara no havia estat creada, quan Jahvè va demanar a l'home que posés nom a totes les bèsties, aus i altres éssers vivents. Quan desfilaren davant d'ell en parelles, mascle i femella, Adam sentí gelosia del seu amor, i encara que va copular amb cada femella animal per torn, no trobà satisfacció en l'acte. Per això va exclamar: Totes les criatures tenen la parella apropiada, menys jo!, i pregà a Jahvè que remeiés aquesta injustícia. Així, Déu va crear-li una femella amb qui poder estar junts. Aleshores van viure feliços i abonats al plaer que es donaven mútuament. Al cap d'un temps però, Jahvè va adormir Adam i de la seva costella en va crear una altra dona, Eva, que era molt més assenyada i menys luxuriosa. Aleshores Lilit fou repudiada i segons algunes versions jueves abandonà l'Edèn. Amb tot, però, una serp (representació del dimoni) va aparèixe's a Eva i la va convèncer per menjar de l'arbre prohibit. Així fou com els primers homes es veieren obligats a abandonar l'Edèn. Després d'instal·lar-se a la Terra, Adam repudià Eva pel pecat comès i durant 130 anys va dormir a les nits tot sol. Durant aquest període de temps, Lilit s'apropava periòdicament a Adam qui, cautivat per la seva bellesa, acabava mantenint relacions amb ella de les quals en van néixer els dimonis i esperits coneguts com plagues de la humanitat o lilim. Finalment, Adam s'apropà a Eva, es perdonaren i construiren una família molt nombrosa. Al cap de molts anys, una jove descendent de Caín, primogènit d'Adam, anomenada Naamà va tornar a la casa d'Adam i va mantenir relacions luxurioses amb ell. De resultes en va néixer Asmodeu i altres dimonis. Segons l'historiador jueu del segle I Flavi Josep, quan ja era molt vell, Adam va predir uns cataclismes mundials a base de foc i aigua. Aleshores, uns descendents seus va començar la construcció de dues columnes gegants -una de maó i una de pedra- amb l'objectiu d'anotar-hi tota la sabiesa (ciència i invents) adquirida per tal que, després dels cataclismes, les futures generacions poguessin aprendre ràpidament els coneixements ja adquirits. Aquestes columnes eren anomenades Pilars dels fills de Set. Adam a l'islam. Segons l'islam, Adam va construir el primer altar a Déu. Uns dos mil anys després, els seu descendent Abraham, ajudat pel seu fill Ismael, van reconstruir aquest temple, que avui dia es coneix com la Kaaba (situada a la Meca), la mesquita més important de l'islamisme. Les escriptures islàmiques no detallen el paper d'Eva com a temptadora, sinó que el diable apareix com a instigador de la parella per desobeir Déu. Etimologia. El mot Adam prové de l'hebreu adamah, que significa "terra", "sòl". El derivat Adam, però, va agafar el significat d'"humanitat".
10
Addicció
Una addicció és una inclinació molt forta cap alguna cosa, probablement per dependència psicològica i fisiològica. Exemples són l'addició a les drogues (drogoaddicció), al joc (ludopatia), al tabac, etc.
13
Andorra
Andorra, oficialment el Principat d'Andorra, és un petit Estat independent de l'Europa sud-occidental, situat als Pirineus entre Espanya i França, limitant amb la comunitat autònoma de Catalunya al sud, i amb els departaments dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord) i de l'Arieja (Occitània) al nord. Andorra és un dels Estats més petits del món, amb només 468 km2 i una població estimada de 80 mil persones. Amb 81.222 habitants, representa un 0'59% de la població total dels Països Catalans. Durant 715 anys, des de 1278 fins a 1993, el govern andorrà va ser encapçalat per un coprincipat, governat per un cap d'Estat català, el Bisbe d'Urgell i un d'occità, el comte de Foix que, després de la revolució francesa fou heretat pel President de la República. Tot i que la constitució andorrana ha conservat aquest sistema, el govern s'ha transformat en una democràcia parlamentària i un coprincipat constitucional. És l'únic coprincipat parlamentari del món. Durant molt de temps pobra i aïllada, la muntanyosa Andorra, va començar a prosperar des de la Segona Guerra Mundial, mitjançant la indústria del turisme. La puixant economia ha atret molts immigrants procedents tant d'Espanya (sobre tot catalans i gallecs) com de Portugal i de França. Un dels factors que més atreu el comerç i els clients és el fet la inexistència de l'impost sobre la renda. El Principat d'Andorra té una afinitat molt forta amb Catalunya: la llengua oficial és el català, les seves institucions es basen en el dret català, un gran nombre dels habitants són catalans, i el principat sencer forma part de la diòcesi d'Urgell, divisió eclesiàstica catalana. Toponímia. L'origen del mot d'Andorra és desconegut, tot i que se n'han formulat diverses teories. Una teoria suggereix que Andorra es podria derivar de l'àrab al-Darra, "bosc". Quan els àrabs envaïren la península ibèrica, les valls dels Pirineus eren molt boscoses, i altres pobles de regions també dominades per àrabs van rebre aquesta denominació. D'altres suggereixen que prové del navarrès andurrial, que es tradueix com a "terra coberta d'arbusts". Per altra banda l'etimologia popular afirmava que Carlemany havia anomenat la regió com a Andorra en referència a la vall bíblica canaanita d'Endor, o Andor on els madianites havien estat derrotats. Geografia física . Andorra és situada a l'Europa sud-occidental, a la península Ibèrica. Es troba a la serralada dels Pirineus, en una regió muntanyosa formada per l'alta conca del Valira. Hi ha 65 pics amb més de 2.500 m d'altitud, dels quals el Comapedrosa n'és el més alt amb 2.942 m. És una regió d'escarpats muntanyencs i de valls estretes per on flueixen nombrosos cursos d'aigua que s'uneixen per a formar els diferents rius principals.Hi ha dues valls principals situades al Pirineu axial, afluents de la Valira: la ribera d'Ordino i la Valira d'Encamp, que es reuneixen a les Escaldes. Hi ha grans extensions boscoses de pis i bedoll a causa del clima mediterrani d'alta muntanya que en gaudeix el país. Tot i que Andorra és situada en una sola conca, el riu principal, la Valira, té dues branques i sis conques obertes, raó per la qual el Principat ha estat conegut tradicionalment com les Valls. Les dues branques principals són el Valira del Nord, que neix als Llacs de Tristiana, i amb un recorregut de 14 km, drena les parròquies d'Ordino i La Massana; i; el Valira d'Orient, que neix a la regió més oriental del país, i amb un recorregut de 23 km drena les parròquies de Canillo, Encamp i Escaldes-Engordany. Ambdós conflueixen a Escaldes-Engordany i formen el Gran Valira, que té un recorregut total de 11,6 km i un cabdal anual mitjà de 13 m3 per segon. El Gran Valira, descendeix cap al sud, i desemboca, a la Seu d'Urgell, ja al Principat de Catalunya al riu Segre, que al seu torn, desemboca a l'Ebre. El relleu andorrà és molt accidentat, caracteritzat per l'aflorament de materials paleozoics, amb altituds superiors als 2.600 m, que culminen a 2.942 m a prop del Pla de l'Estany a la frontera francesa. Tot i ser un país molt petit, l'altitud és molt variada: a partir del port d'Envalira descendeix als 840 m, a la regió on el Valira entra a Catalunya. La vegetació és muntanyenca continental, típica del vessant meridional dels Pirineus, amb estatges montà, subalpí i alpí. El clima d'Andorra és pirinenc: suau i fresc a la nit durant els estius i fred amb precipitacions en forma de neu a l'hivern. Les diferències en altitud també mostren diferències en les temperatures; a Ransol, les temperatures mitjanes són sempre sota zero durant l'hivern, amb mínimes de -16° i -17°C,mentre que a Sant Julià de Lòria el poble amb menor altitud la temperatura mitjana de gener és de 10°C. L'escalfament durant els dies d'estiu és considerable; però, com és comú als llocs de gran altitud, les nits estivals són fredes, i en alguns casos ha arribat a glaçar en ple estiu. Política i govern. Estructura constitucional. Durant 715 anys, des del 1278 (data de la signatura del Primer Pareatge) fins al 1993, Andorra tenia un sistema de govern semifeudal en què els coprínceps, el cap d'Estat de França el rei o els seus antecessors, durant la monarquia, i el president, durant els períodes republicans i el bisbe d'Urgell representaven Andorra internacionalment i governaven de manera conjunta o representaven el país internacionalment, mentre que els afers interns eren responsabilitat del Consell General de les Valls, un cos de representants electes democràticament i que ostentaven tant el poder legislatiu com el poder executiu. El 1993, el poble andorrà va aprovar per referèndum, la seva primera constitució que va transformar el país en un coprincipat constitucional i una democràcia parlamentària. La defensa d'Andorra, tanmateix, és responsabilitat d'Espanya i França. La constitució d'Andorra estableix que la sobirania resideix en el poble andorrà, que l'exerceix per mitjà de les diverses classes de participació i de les institucions de govern. Els poders de govern són ostentats per: Els coprínceps d'Andorra, que de manera conjunta i indivisa són el cap d'Estat, i assumeixen la representació més alta d'Andorra. Els coprínceps són el Bisbe d'Urgell i el president de la República Francesa; El Consell General, parlament unicameral que ostenta la potestat legislativa de l'Estat andorrà. Està integrat per un mínim de vint-i-vuit i un màxim de quaranta-dos consellers en l'actualitat en són 28 elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, per un termini de quatre anys. La meitat del Consell s'elegeix segons el mètode de representació proporcional en què el país sencer forma una sola circumscripció electoral; l'altra meitat s'elegeixen a raó d'un nombre igual per cadascuna de les set parròquies en què esta dividit el país. ; El Govern, encapçalat pel cap de govern, electe pel Consell General per majoria absoluta en una primera volta de més de dos candidats, o en una de segona en què només participen els dos candidats que hagin obtingut els millors resultats en la primera votació, i es posteriorment nomenat pels coprínceps. El cap de govern elegeix els ministres en nombre no superior a deu els quals, sota l'autoritat del cap, dirigeixen la política nacional i internacional d'Andorra, i la potestat executiva o reglamentària. El cap de govern no pot exercir el seu càrrec més de dos mandats consecutius. ; La judicatura d'Andorra és independent i està integrada pel Tribunal de Batlles, el Tribunal de Corts i el Tribunal Superior de Justícia d'Andorra. ; Amb l'aprovació de la constitució, el govern d'Andorra ara és responsable de les relacions internacionals. El 1993, Andorra va ser admesa a l'Organització de les Nacions Unides, i el 1994 es va unir al Consell d'Europa. Els coprínceps, tot i ser el cap d'Estat, tenen autoritat limitada: només poden vetar aquelles lleis que afectin la seguretat o les fronteres territorials d'Andorra. Tanmateix la defensa de l'Estat és responsabilitat de França i Espanya. La constitució també ha atorgat al govern la facultat de recaptar impostos i als ciutadans el dret de formar partits polítics i sindicats. Composició actual de les institucions de govern. Els caps d'Estats actuals són Nicolas Sarkozy, president de la República Francesa, representat a Andorra per Philippe Massoni, i el bisbe d'Urgell Joan Enric Vives i Sicília, representat a Andorra per Nemesi Marques i Oste. El cap de govern actual és Albert Pintat Santolària. Els partits representants al Consell General de les Valls, segons els resultats de les eleccions del 24 d'abril, 2005 són: el Partit Liberal d'Andorra, amb 14 escons; el Partit Socialdemòcrata d'Andorra, amb 11 escons; el Centre Demòcrata Andorrà, en coalició amb el Partit Segle XXI, amb 2 escons; la Renovació Democràtica, amb 1 escó; El partit d'Els Verds d'Andorra, van rebre el 3,5% dels vots, i no li ha estat assignat cap escó. Subdivisió administrativa . Andorra es divideix territorialment en set parròquies, primer i únic nivell políticoadministratiu del país. Tot i així, hi ha subdivisions territorials: les parròquies d'Ordino, La Massana i Sant Julià de Lòria se subdivideixen en quatre quarts, i la parròquia de Canillo en veïnats. Les parròquies porten el nom de llur capital. Les parròquies tenen una funció civil i alhora eclesiàstica. Com a jurisdicció civil, són governdes pels comuns, òrgans de representació i administració de les parròquies. Són corporacions públiques amb personalitat jurídica i potestat normativa local.Els comuns estan encarregats d'aprovar i executar el pressupost comunal, i gestionen els béns de propietat comunal. Els seus membres s'elegeix cada quatre anys per sufragi universal i inclouen un cònsol major, un cònsol menor i entre 8 i 14 consellers comunals. El sistema administratiu d'Andorra permet que els comuns puguin presentar projectes de llei al Consell General d'Andorra. La següent llista, de les set parròquies andorranes, està per ordre protocol·lari, amb els codis postals introduïts l'any 2004: Escaldes-Engordany va ser creada l'any 1978 de la divisió de la Parròquia d'Andorra La Vella. Símbols . L'escut del Principat d'Andorra, el lema del qual és "Virtus Unita Fortior" (La unió fa la força), està format per quatre cases (2 per cada Copríncep). Caserna superior esquerre: Mitra daurada i un bàcul d'or en direcció d'una barra en la seva part posterior sobre un camp de gules. ; Caserna inferior esquerre: Quatre barres de gules del Principat de Catalunya sobre camp d'or. ; Caserna superior dreta: Tres barres de gules del comtat de Foix sobre camp d'or. Caserna inferior dreta: Vaques del vescomtat de Bearn. La bandera d'Andorra es va adoptar oficialment en 1866 i està formada per tres franges verticals en blau, groc i vermell. Al centre es mostra l'escut d'Andorra, per diferenciar-la de les banderes de Moldàvia, Txad i Romania. La lletra de l'himne, titulat El gran Carlemany, la va escriure Joan Bell-lloc i Viu i la música va ser composta per Enric Marfany Bons. L'himne es va adoptar oficialment el 1914 i es va interpretar per primera vegada el 8 de setembre de 1921. Economia . Dades generals. El turisme és el principal recurs de la petita, però pròspera, economia andorrana, i aporta més del 80% del Producte interior brut nacional. S'estima que al voltant d'11,6 milions de turistes visiten Andorra cada any, nombre molt superior al nombre de turistes que visiten el Brasil, l'Argentina o Egipte. Els turistes són atrets pels baixos impostos i els centres de vacances d'estiu i d'hivern. El sector bancari, en un país considerat com un paradís fiscal, també contribueix substancialment a l'economia. De fet, el seu estatus com a paradís fiscal ha tingut un efecte significatiu en les seves relacions amb la Unió Europea, amb la qual va començar a negociar des de 1987. El 1991 va entrar en vigor un acord signat entre la Unió i Andorra que estableix les quotes per als productes lliures d'impostos i posa límits a alguns productes, en especial els lactis, el tabac i les begudes alcohòliques. El 2004 va signar tractats addicionals amb la Unió sobre la cooperació cultural, econòmica i social. La producció agrícola és limitada només el 2% de la terra és cultivable i la majoria dels productes alimentaris s'han d'importar. La principal activitat ramadera és la cria de bestiar oví. Els principals productes manufacturats són el tabac (cigars, cigarrets) i els mobles. El Producte interior brut (PIB) andorrà del 2005 va arribar als US$2.770 milions en paritat de poder adquisitiu, la qual cosa es va traduir en una renda per càpita de $38,800, una de les més elevades d'Europa. Andorra no és membre de la Unió Europea, però gaudeix d'una relació especial dins de la Unió; per exemple, és tractada com un membre més de la UE pel que fa als productes manufacturats (no s'hi apliquen tarifes) i, alhora, és tractada com un país no-membre pel que fa als productes agraris. Andorra no té moneda pròpia i usa la dels estats veïns. Abans de 1999 utilitzava el franc francès i la pesseta espanyola, que foren substituïdes per la moneda única, l'euro. A diferència dels altres petits estats europeus que usen l'euro (com Mònaco, San Marino o el Vaticà), Andorra no encunya les seves pròpies monedes d'euro, en no haver tingut cap acord monetari amb Espanya o França abans que es posés en circulació la moneda única. De tota manera, l'octubre del 2004, es van encetar les negociacions entre Andorra i la Unió Europea per arribar a un acord que permetria als andorrans encunyar la seva pròpia moneda. Andorra es comunica amb l'exterior a través de les vies terrestres. No disposa de tren, metro o aeroports (en discussió des de fa diversos anys amb el govern espanyol i català per a la reobertura de l'aeroport de la Seu d'Urgell), però té una infraestructura de carreteres prou ampla per poder cobrir la major part del país (cal tenir en compte que el fet de ser un país muntanyós en dificulta i n'encareix la construcció). També es possible accedir al Principat amb les línies regulars d'autobús, que connecten Andorra amb pràcticament qualsevol punt d'Europa. Cal fer notar que diverses noves realitzacions són en curs: ampliació dels últims trams difícils sobre les carreteres principals i túnels, entre els quals un que permetrà anar d'Encamp a La Massana i viceversa sense passar per Escaldes-Engordany (que toca Andorra La Vella), punt de trobada de les 3 valls que formen una Y). També hi ha un projecte de línia Barcelona-Andorra. Una altra manera d'arribar-hi és a través dels heliports que hi ha a Andorra La Vella (la capital) i a La Massana. El país no és obert al mar. Tampoc no té cap riu navegable, com acostuma a passar en els països d'alta muntanya. Esquí. L'esquí atrau a molts turistes i és un sector econòmic important per al Principat. Hi ha hagut varies estacions d'esquí que actualment estan aglutinades en tres estacions o dominis, dues de les quals amb dimensions considerables: Grandvalira: estació d'esquí alpí formada per les antigues estacions de Pas de la Casa - Grau Roig i Soldeu El Tarter.; Naturlandia: estació d'esquí de fons formada per l'antic Camp de neu de la Rabassa i que actualment és un centre de lleure i multiactivitats per diversificar l'oferta turística, iniciativa del comú de Sant Julià de Lòria. Vallnord: estació d'esquí alpí formada per les antigues estacions de Pal-Arinsal i Ordino-Arcalís.; Les dues últimes són propietat de tres comuns andorrans: Naturlandia del comú de Sant Julià de Lòria i Vallnord dels comuns de la Massana i Ordino. Geografia humana i societat. Demografia. La població estimada d'Andorra el 2007 era de 83.137 habitants, dels quals 30.441, és a dir el 36,6%, tenien la nacionalitat andorrana; 27.476 la nacionalitat espanyola, 5.200 la nacionalitat francesa, 13.519 la portuguesa i 6.501 una d'altra. El 1998, última data de la que és té informació, de tots els habitants amb nacionalitat andorrana, només el 53,1% eren nats a Andorra. El nombre total de ciutadans andorrans ha crescut significativament els últims deu anys: el 1998, només representaven el 24,5% de la població total. En l'actualitat, ja són majoria relativa. Per contra, el nombre absolut de ciutadans espanyols el 2007 era lleugerament menor que no pas el nombre de 1998, però el seu percentatge amb respecte de la població total s'ha disminuït significativament del 48,4% al 32,8%, i avui constitueixen la primera minoria del país. Quant a les parròquies, la més poblada és Andorra la Vella, amb una població estimada de 24.574 habitants el 2007. La parròquia menys poblada era Ordino, amb només 3.685 habitants. La població de Canillo era de 5.422, la d'Encamp 14.029, la de La Massana 9.357, la de Sant Julià de Lòria 9.595, i la d'Escaldes-Engordany 16.475, la segona parròquia més poblada del país. Canillo és la parròquia de creixement poblacional més ràpid. La taxa de creixement andorrana és més alta que no pas les taxes de la majoria dels Estats europeus; el 2008 s'estimava en un 1,9% anual. Aquesta taxa de creixement poblacional és deguda a una taxa de natalitat estimada el 2008 de 10,59 per cada 1.000 habitants, una taxa de mortalitat de 5,59 per cada 1.000 habitants, i una altíssima taxa neta de migració de 14 migrants per cada 1.000 habitants. La taxa de creixement anual havia arribat a un màxim històric de 7,7% anual el 2003, seguida del 6,3% el 2004. L'esperança de vida dels andorrans és la segona més alta del món, estimada en 82,7 anys (80,4 per als homes i 85,1 per a les dones). La taxa de fecunditat és d'1,32 fills per dona. Quant a la piràmide d'edats, el 15,5% dels andorrans el 2008 tenien menys de 14 anys, el 72,5% entre 15 i 64 anys, i el 12% tenien 65 o més anys. L'edat mitjana dels residents andorrans és de 38,9 anys. Llengua. La llengua pròpia, nacional i oficial d'Andorra és el català. La realitat lingüística d'Andorra és el resultat de la gran transformació demogràfica que ha viscut el país des de la segona meitat del segle XX: el 1940 les persones estrangeres residents al país representaven només el 17%; el 1989 representaven el 75,7% màxima història i el 2007 són al voltant del 65%. A causa d'aquest fenomen, tot i que el català és la llengua oficial, el castellà i el francès són llengües d'ús habitual en les interaccions comercials, i més recentment, la població de parla portuguesa s'ha incrementat significativament. Segons l'Estudi sociolingüístic del 2004, del Servei de Política Lingüística d'Andorra, el català és la llengua materna d'un 49,4% de la població de nacionalitat andorrana, però només d'un 29,9% de la població total. Per contra, el castellà és la llengua materna més estesa entre la població del Principat. Malgrat el creixement de la població de nacionalitats andorrana i portuguesa, un 43,4% dels enquestats va declarar que el castellà és la seva llengua materna. L'estudi mostra que en els últims anys s'ha produït un deteriorament de la posició de la llengua catalana envers la resta de les llengües que s'hi parlen, la qual ha anat a favor del castellà. Quant a l'alfabetització, el 100% dels andorrans saben llegir i escriure. El castellà és la llengua que ocupa el primer en lloc pel que fa a la proporció de la població que hi va aprendre a llegir i escriure, seguida del francès, i en tercer lloc el català. Segons l'Observatori del Centre de Recerca Sociològica de l'Institut d'Estudis Andorrans, els usos lingüístics a Andorra són els següents: L'oficialitat del català en un estat independent li permet una certa presència en l'àmbit internacional. L'ingrés d'Andorra a l'ONU el 28 de juliol de 1993 va permetre per primera vegada a la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització. També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al Concurs de la Cançó d'Eurovisió l'any 2004 amb Marta Roure i la cançó Jugarem a estimar-nos. Religió. La constitució d'Andorra estableix la llibertat religiosa. Tot i que no hi ha cap religió oficial de l'Estat, la constitució fa una menció explícita de l'Església Catòlica Romana a la qual garanteix "l'exercici lliure i públic de les seves activitats i el manteniment de les relacions de col·laboració especial amb l'Estat, d'acord amb la tradició andorrana". Cal fer notar també que un dels coprínceps andorrans és un bisbe catòlic, el de la Seu d'Urgell, i que la celebració religiosa del 8 de setembre, de la Verge de Meritxell és festa nacional. S'estima que el 90% de la població andorrana professa el catolicisme. Altres religions que es practiquen són l'islam pels 2.000 immigrants nord-africans que s'hi han establert , l'hinduisme, el protestantisme, el mormonisme i d'altres. Educació. El sistema educatiu d'instrucció primària i secundària és plural i està integrat per un sistema andorrà, públic i gratuït; un sistema espanyol, públic i gratuït; un sistema francès, públic i gratuït; un sistema privat, basat en el sistema educatiu espanyol, de pagament; i; un sistema congregacional, públic finançat per l'Estat andorrà, tot i que segueix el mateix programa que el sistema privat espanyol.; Al curs 2008/2009 es van matricular 11.197 alumnes. El sistema andorrà és el que més alumnat va rebre, amb 4.065 estudiants, seguit del francès, amb 3.680 i l espanyol amb 3.452. Quant a l'ensenyament tècnic superior, hi ha una escola d'infermeria, una escola d'informàtica, el Liceu Francès, la Universitat Virtual d'Andorra i la Universitat d'Andorra, fundada el 1997. La Biblioteca Nacional d'Andorra i els Arxius Nacionals d'Andorra foren creats el 1974 i el 1975 respectivament, localitzat a la capital, Andorra la Vella. Hi ha, a més, cinc museus: un de regional a Sispony, un d'interès local a Escaldes-Engordany, un d'arts decoratives a Ordino, un de ciències i tecnologia a Encamp i un d'històric a Andorra la Vella. Cultura i oci. Cultura popular i les belles arts. Vegeu també: Art romànic andorrà; El Principat ha tingut, al llarg de la història, una afinitat molt forta amb Catalunya, la qual cosa s'ha vist reflectida en el desenvolupament cultural del país. No només és el català la llengua pròpia i oficial d'Andorra, ans les institucions de govern estan basades en el dret català, i un gran percentatge dels immigrants espanyols o llurs descendents són catalans. Andorra va participar en la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007, que homenatjava la cultura i llengua catalanes. La gastronomia andorrana és principalment catalana, tot i que ha adoptat també altres elements de les cuines francesa i italiana. Per exemple, entre els menjars típics andorrans hi destaquen el conill amb tomàquet, el xai, el trinxat i l'escudella. El país també és la llar de les danses folklòriques del contrapàs i la marratxa, que sobreviuen a Sant Julià de Lòria. La música folklòrica andorrana mostra similituds amb la dels seus veïns, en especial Catalunya, i en les danses com la sardana. En la literatura destaquen Albert Salvadó, Antoni Morell, Joan Peruga i Josep Enric Dallerès, tots quatre escriptors en llengua catalana. En l'àmbit de les arts plàstiques destaquen Àngel Calvente, Judith Gaset, Carme Mas, Sergi Mas, Carme Massana, Francisco Sánchez i Alfons Valdés. El patrimoni arquitectònic d'Andorra té més de 1.000 anys d'antiguitat. De fet, s'ha suggerit que Andorra és sinònim d'art romànic.A les seves valls hi ha 40 esglésies, com ara l'Església de Santa Maria Coloma, una de les més antigues (data dels segles IX i X), i l'Església de Sant Miguel d'Engolasters (data del segle XII). Hi ha pintures murals a l'Església de Sant Climent de Pal i a l'Església de Sant Martí de la Cortinada. La Casa de la Vall, seu del parlament andorrà, el Consell General de les Valls, era una casa senyorial i tradicional, exemple de l'art romànic d'Andorra amb frescos gòtics que mostren escenes de la passió de Crist. Va ser construïda a finals del segle XVI. Telecomunicacions . La primera emissora de ràdio comercial que va emetre des d'Andorra va ser Ràdio Andorra (activa des del 1939 fins al 1981). El 12 d'octubre de 1989, el Consell General va establir la ràdio i la televisió com serveis públics essencials en crear l'entitat gestora ORTA convertint-se, el 13 d'abril de 2000, en la societat pública Ràdio i Televisió d'Andorra. El 1990 es va fundar la ràdio pública Ràdio Nacional d'Andorra. El 1998, operaven 15 emissores i hi havia 16.000 aparells de ràdio. Com a canal de televisió autòcton únicament existeix el canal públic Andorra Televisió, creat el 1995, tot i que també s'emeten els canals en català TV3, K3/300, 33 i 3/24. El Govern també promou l'emissió de canals internacionals dins d'Andorra. Les primeres emissions analògiques de televisió es van realitzar amb els canals espanyols TVE-1, TVE-2 i els francesos TF1, France 2 i France 3 encara que en anys posteriors, i àdhuc emetent en analògic, van anar introduint se el canal espanyol Antena 3 i el francès M6. Amb l'arribada de la TDT, el 25 de setembre del 2007, l'oferta televisiva es va ampliar amb els canals espanyols com Cuatro, Telecinco, La Sexta, el canal francès NRJ12, el portuguès RTP, el nord-americà CNN International, el britànic BBC World i el franco-alemany ARTE. Història. Article principal: Història d'Andorra; Antiguitat. L'actual Andorra fou poblada a partir del neolític per diverses tribus que s'assentaren a les coves, a prop del riu de la Valira i als llocs de gran altitud. Tots els primers habitants de les valls d'Andorra deixaren nombrosos vestigis de llur presència: dólmens a Encamp, pintures rupestres a algunes coves, la Roca de les Bruixes i d'altres. Les restes prehistòriques també testimonien l'existència d'una civilització prellatina, de parla bascoide, la qual deixà traces evidents en la toponímia andorrana. Els andorrans foren un poble hispànic que, amb els berguedans i els aranesos, hostilitzaren l'exèrcit d'Anníbal al seu pas pels Pirineus, el 218 aC, segons el manuscrit de Polibi, escrit al volant del 120 aC, el qual és la primera i única al·lusió història d'Andorra i els seus primers habitants. El territori andorrà, com la resta de la península Ibèrica, fou incorporat a l'Imperi Romà, i després de la seva caiguda, a la monarquia visigoda que s'establí a la península. En aquesta època, les valls d'Andorra foren evangelitzades des de la veïna i propera seu episcopal d'Urgell per a la primera meitat del segle XVI. Tot i que els seus habitants foren sotmesos als sarraïns, durant la conquesta musulmana, els territoris no foren ocupats directament pals invasors, per la qual conservaren quasi intactes les estructures civils i religioses anteriors. La formació d'Andorra. Segons la llegenda andorrana, el combat ordenat per Carlemany contra els àrabs que dominaven els Pirineus el 788, marcà la creació d'Andorra. Segons la tradició, un andorrà, Marc Almugàver, conduí 5.000 dels seus compatriotes a lliurar el combat contra els sarraïns. Tot i que no s'ha pogut demostrar la participació de Carlemany en l'alliberació d'Andorra, el seu nom ha quedat immortalitzat en l'himne d'Andorra. Tot i que la llegenda es mescla amb la història i no se sap amb precisió com és que Andorra obtingué la seva independència, és un fet que el país passà a formar part de la Marca Hispànica, un conglomerat de comtats que protegien la França al sud dels Pirineus de les invasions àrabs. Un precepte carolingi de l'any 843 i signat pel rei Carles el Calb atorgà les valls d'Andorra i d'altres territoris, a Seniofred comte d'Urgell i Cerdenya, i és per part d'aquest comtat que Andorra passà, més tard, a la sobirania dels reis francs. Deslliurats del domini àrab, es construí la catedral de la seu d'Urgell i el dia de la seva consagració, el 839, els andorrans donaren al bisbe la supervisió de llurs sis parròquies addicionals: Andorra i Lòria, Canillo, Encamp, La Massana, Ordino i Santa Coloma. El 988, Borell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedí totes les seves propietats i alous a l'Església d'Urgell, a canvi d'altres possessions que l'Església tenia al territori de Belga i al comtat de Cerdanya, per la qual cosa, el bisbe d'Urgell esdevingué el sobirà de les valls. La parròquia de La Massana (aleshores La Maçana) fou lliurada a Ermengol II el 1040; Ermengol VI donà, el 1133 tots els béns que tenia a la vall d'Andorra a l'Església. Aquest procés de lliurament de terres a l'Església fou afavorit per l'avanç de la Reconquesta de les comarques meridionals, ja que s'abandonaven aquestes terres muntanyoses i menys productives per les terres del sud. En no tenir cap força armada, llevat d'aquella que provenia dels pobladors andorrans, els bisbes d'Urgell demanaren ajuda i protecció a altres senyorius veïns dels constants atacs dels comtes d'Urgell que volien recuperar de l'Església els territoris que llurs antecessors els havien cedit. Així doncs, se signà el primer jurament, el 1095, entre la casa de Caboet i l'Església d'Urgell confirmat el 1159 que reconeixia la sobirania de l'Església sobre Andorra i els drets de feudatari de la Casa de Caboet sobre el territori. Arnalda, filla d'Arnau de Caboet, es casà amb Arnau de Castellbò, comte català. El 1208, la filla d'Arnau de Castellbò i Arnalda de Caboet, Ernmessenda, es casà amb Roger Bernat II de Foix. El seu net, Roger Bernat III de Foix, es casà amb Margarida de Bearn, per la qual cosa quedaren unides les cases de Bearn, Foix, Caboet i Castellbò. Els comtes de Foix emprengueren una lluita aferrissada contra l'Església pel control dels bisbes sobre Andorra, accions que no agradaren gens als comtes catalans i als reis d'Aragó. Amb la mediació d'Aragó, se signà, el 8 de setembre de 1278 el Primer Pareatge, un tractat entre Pere d'Urg, bisbe d'Urgell i Roger Bernat III. Aquests pareatge fou una transacció, comuna durant l'Edat mitjana, que determinava els drets dels dos possessors del territori en comú. Poc anys després de la signatura del Primer Pareatge, el comte Roger Bernat III s'aprofità d'algunes llacunes del tractat per construir un castell al puig de Sant Vicenç per tal de controlar el bisbe, per la qual cosa, el 1288 se signà un Segon Pareatge. Els andorrans continuaren prestant homenatge i pagant els tributs de vassallatge als successors dels comtes de Foix, els prínceps de Borbó, titulars de Navarra, els quals mai no deixaren d'incloure Andorra entre els països sotmesos a llur sobirania. Després, els drets de la casa de Foix passaren a la corona francesa, i per tant el rei de França esdevingué el copríncep d'Andorra. El 1793, després de la Revolució Francesa, i a causa de l'origen feudal dels lligams que unien Andorra amb França, els republicans es negaren a mantenir les relacions i a rebre llurs tributs, i renunciaren a tots els drets senyorials que França pogués tenir sobre Andorra, lligams que foren restablerts per Napoleó el 1806. Durant la subsegüent ocupació francesa i la incorporació de Catalunya a França, Andorra fou inclosa en el departament de Segre, un dels departaments en què es dividí Catalunya, la prefectura del qual era Puigcerdà. Aquesta entitat desaparegué amb la sortida de les tropes franceses del territori espanyol, el 1814, i Andorra recuperà la seva independència, confirmada en el Tractat de París. Història contemporània. Durant el segle XIX, les revolucions i les guerres civils a Espanya repercutiren a Andorra, que es dividí entre conservadors i liberals. Els conservadors, en general, eren episcopalistes, mentre que els liberals eren francòfils. Simó de Guardiola, bisbe d'Urgell i copríncep andorrà fou acusat de carlí pel govern de Madrid el 1836 i fou exiliat, per la qual cosa, el bisbe d'Albí prengué el control dels afers andorrans. El partit reformista suprimí el delme eclesiàstic el 1842, i definí Andorra com a república independent sota la protecció dels Estats francès i espanyol, llei promulgada pel bisbe Josep Caixal el 1866, i ratificada pel ministre francès d'afers estrangers el 1868. Aquesta llei, coneguda com la "Nova Reforma" comportaren canvis polítics i administratius, com ara la concessió del dret de vot als caps de casa i l'augment del poder del Consell General de les Valls en detriment de les parròquies. El Consell General hauria de ser conformat per 24 consellers, escollits d'entre els síndics. Tot i ser un pas cap a la democratització del país, el país no assolí unificar-se ateses les rivalitats internes, les divergències entre els coprínceps, i l'interès de les entitats financeres a convertir Andorra en un altre Mònaco, amb l'establiment de cases de joc. El 1933 s'aprovà el sufragi universal. A partir d'una sentència del Tribunal de Corts andorrà, els veguers episcopal i francès dissolgueren el Consell General, però a causa de la resistència del Consell mateix, els coprínceps feren entrar a Andorra cinquanta gendarmes francesos que forçaren les eleccions per a renovar el Consell. Amb les reformes del 17 de juliol, podia ser electe com a conseller qualsevol home de més de 30 anys d'edat, i podia votar qualsevol home de més de 25 anys. Tan bon punt es realitzaren les eleccions i es renovà el Consell, Andorra protestà a la Societat de Nacions l'ocupació del seu territori; la gendarmeria abandonà el país. El 6 de juliol, 1934, Borís Skossyreff, aventurer rus, prometé al president del Consell General, Pere Torres Riba, diners i una millora econòmica a condició de proclamar-lo "Rei d'Andorra". El Consell es reuní i tots, llevat d'un conseller, votaren a favor de Boris. Aquest conseller que votà en contra, informà ràpidament el bisbe d'Urgell de la situació, tot i que el copríncep francès considerà vàlida la decisió del parlament andorrà i no hi ordenà cap intervenció. Borís Skossyreff, convertit així en Borís I d'Andorra, fou considerat com el sobirà veritable i benefactor del poble capaç de modernitzar el país. El 9 de juliol, 1934, s'hi constitueix con govern provisional amb l'encàrrec de redactar una constitució i de proclamar la llibertat política, religiosa, d'opinió i de premsa. El regne de Boris, tanmateix, fou trencat per la Guàrdia Civil espanyola, que prengué partit amb el copríncep episcopal. El 14 de juliol, la Guàrdia Civil entrà a Andorra, arrestaren el rei i l'exiliaren, mentre que els veguers, els delegats del coprínceps foren arrestats i el president del parlament fou destituït. Andorra romangué neutral en la Primera i Segona guerres mundials, així com en la Guerra Civil Espanyola, tot i que rebé refugiats i immigrants d'aquest últim conflicte bèl·lic. D'igual manera, el veguer francès es declarà lleial a la França de Vichy durant la Segona Guerra Mundial. A partir de la segona meitat del segle XX, Andorra sortí del seu aïllament i començà a modernitzar-se i desenvolupar-se. La població es duplicà entre 1950 i 1964, de 6.000 a 12.000 habitants. Andorra començà a desenvolupar la seva indústria turística i s'hi construïren les primeres instal·lacions per a la pràctica dels esports d'hivern; l'esquí és declarat com l'esport nacional. El retorn dels joves andorrans que sortien a estudiar a l'estranger permeté l'aparició d'una elit empresarial que participà en el creixement econòmic i en el progrés del país. El 1968, s'obrí la Caixa Andorrana de Seguretat, i s'hi inauguren els serveis de tèlex i de telèfon. Com a senyal del reconeixement d'Andorra com a Estat, el president francès Charles de Gaulle la visità el 1967; la primera vegada que un copríncep francès viatjava al principat des de l'Edat mitjana. El 1970, les dones reberen el dret al vot, i tres anys més tard, es realitzà la primera trobada dels coprínceps andorrans, Joan Martí i Alanis i Georges Pompidou, esdeveniment que no es realitzava des del segle XIII. Aleshores, la població ja era de 19.000 habitants. Andorra constitucional. Des de la dècada de 1980, es féu palesa la necessitat de reformar les institucions andorranes, atesos els anacronismes en matèria de sobirania, de drets humans i d'equilibri de poders aleshores el poder executiu i el poder legislatiu no es distingien així com la necessitat d'adequar la legislació a les exigències modernes. El 1981 es produí una primera separació de poders, en instituir-se el Govern d'Andorra, amb la denominació de "Consell Executiu", i amb l'aprovació dels coprínceps. El procés de reforma reprengué forces durant la primavera de 1991 amb el començament de les negociacions entre els consellers i una delegació dels coprínceps, per a elaborar la primera constitució d'Andorra, procés difícil marcat per una crisi interna, que trigà dos anys a completar-se. Finalment, al constitució fou aprovada per referèndum el 14 de març, 1993, amb el 74,2% dels vots afirmatius. Des de llavors, amb la facultat del govern andorrà de representar-se a l'exterior, i el reconeixement que rebé, Andorra ha ingressat a diferents organismes internacionals, entre ells l'Organització de les Nacions Unides, el Consell d'Europa i la UNESCO. El 28 de juliol, 1993, el cap de govern andorrà pronuncià el primer discurs en català a l'ONU, esdeveniment de gran importància per a la llengua i cultura catalanes. El govern andorrà també s'ha acostat al a Unió Europea, amb la qual ha signat diversos tractats de matèria econòmica, i a la Comissió Europea, amb la qual s'establí la cooperació entre el país i les institucions europees amb una referència explícita a la difusió de la llengua catalana. Notes i referències. Vegeu també. Llista de coprínceps d'Andorra; Refugis d'Andorra; Llista d'ocells d'Andorra; Le Val d'Andorre, Opéra comique de Fromental Halévy; Enllaços externs . Govern d'Andorra ; Turisme > Web oficial de turisme realitzada pel Ministeri de Turisme i Medi Ambient-> altra adreça; RTVASA > organisme públic que gestiona Ràdio Nacional d'Andorra (RNA) i Andorra Televisió (ATV); S.T.A. : Servei de Telecomunicacions d'Andorra ; Euro Andorra - Andorra a l'Eurovisió; Dret processal penal d'Andorra; Llei sobre nacionalització de població estrangera a Andorra (2004); Elements de la Història del Principat d'Andorra; Servei de Política Lingüística d'Andorra ;
14
Astronomia
L'astronomia és la ciència que estudia l'univers i els cossos celestes o astres, a partir de la informació que ens arriba d'ells a través de la radiació electromagnètica, tant pel que fa a la posició i moviment en l'esfera celeste com pel que fa a la seva natura, estructura i evolució (Astrofísica). Etimologia: la paraula astronomia prové del mot grec (astronomia), combinació dels mots (astron), que significa estrella, i (nomos), llei. L'astronomia és una de les poques ciències en què els aficionats encara poden jugar un paper actiu, especialment en el descobriment i seguiment de fenòmens com les corbes de llum d'estreles variables, el descobriment d'asteroides i cometes, etc. No ha de confondre's l'astronomia amb l'astrologia, pseudo-ciència que afirma que el destí de les persones, i dels assumptes humans en general, es troben relacionats amb les posicions aparents dels cossos astronòmics en el cel. Encara que ambdós camps comparteixen un origen comú, són molt diferents; els astrònoms segueixen el mètode científic, mentres que els astròlegs no. A més els astròlegs no han assumit encara la precessió dels equinoccis, un descobriment que es remunta a Hiparc de Nicea. Història. Al 1608, quan va aber-hi la invenció del telescopi (només comprenia l'observació i predicció del moviment dels objectes que podien ser observats a simple vista. En alguns llocs, com a Stonehenge, les primeres cultures crearen objectes molt grans que semblen tenir un propòsit astronòmic. Apart del seu ús cerimonial, aquests observatoris podrien haver estar utilitzats per determinar les estacions, un factor important quan s'havien de sembrar les plantes, així com la llargària de l'any. Allà on es van desenvolupar les civilitzacions, de les que es poden destacar els caldeus, egipcis, l'antiga Grècia, Índia, i Xina, es van construir observatoris astronòmics i les idees sobre la natura de l'univers es comencen a investigar. Es desenvolupen les primeres idees sobre el moviment dels planetes i sobre la natura del Sol, la Lluna i la Terra en un univers explorat filosòficament. Això inclou especulacions sobre la natura esfèrica de la Terra i la Lluna, i la rotació i el moviment de la Terra en els cels. Alguns descobriments astronòmics notables es varen fer abans de l'aplicació del telescopi. Per exemple, la obliqüitat de l' eclíptica fou estimat en el 1000 aC pels xinesos. Els caldeus descobriren que els eclipses lunars seguien un cicle recurrent anomenat saros. En el segle II aC, Hiparc estimà la mida i la distància de la Lluna. La revolució científica. Durant el Renaixement, Copèrnic proposà un model heliocèntric del sistema Solar. El seu treball fou defensat, augmentat, i corregit per Galileu i Kepler: El primer començà usant els telescopis que construïa per augmentar les seves observacions, el darrer fou el primer que descrigué correctament el moviment dels planetes en un sistema amb el Sol en el centre. Branques de l'astronomia. L'Astronomia es pot dividir en quatre grans branques: Astronomia de posició: Té com a objecte situar en l'esfera celeste la posició dels astres mesurant determinats angles respecte a uns plans fonamentals. És la branca més antiga d'esta ciència. Descriu el moviment dels astres, planetes, satèl·lits i fenomens com els eclipsis, els trànsits dels planetes per davant del disc del Sol. També estudia el moviment diürn i el anual del Sol i les estreles. Inclou la descripció de cada un dels planetes, asteroides i satèl·lits del sistema solar. Són tasques fonamentals de la mateixa la determinació de la hora i la determinació per a la navegació de les coordenades geogràfiques. Mecànica celeste: Té com a objecte interpretar els moviments de l'astronomia de posició en l'àmbit de la mecànica newtoniana (Llei de la gravitació universal de Newton). Estudia el moviment dels planetes al voltant del Sol, dels seus satèl·lits, el càlcul de les òrbites de cometes i asteroides. L'estudi del moviment de la Lluna al voltant de la Terra fou, per la seva complexitat, molt important per al desenvolupament de la ciència. El moviment estrany d'Urà causat per les pertorbacions d'un planeta fins llavors desconegut va permetre a Urbain Le Verrier i a John Couch Adams descobrir, a partir de càlculs de mecànica celeste, el planeta Neptú. El descobriment d'una mínima desviació en l'avanç del periheli de Mercuri es va atribuir inicialment a un planeta pròxim al Sol fins que Einstein amb la seua teoria de la relativitat general la va aconseguir explicar. Astrofísica: És una part moderna de l'Astronomia, que considera els astres com a cossos de la física estudiant la seva composició, estructura i evolució. Només va ser possible el seu inici en el segle XIX quan, gràcies al desenvolupament de l'espectrometria es va poder esbrinar la composició física de les estreles. Les branques de la física implicades en l'estudi són la física nuclear, la teoria de la relativitat, la termodinàmica i l'electromagnetisme, entre altres. ; Cosmologia: És la branca de l'Astrofísica que estudia els orígens, estructura, evolució i naixement de l'Univers en el seu conjunt. En els darrers anys s'ha fet evident la relació entre la cosmologia i la física de partícules elementals. Branques de l'astronomia segons la banda de l'espectre utilitzada . Atenent a la longitud d'ona de la radiació electromagnètica amb què s'observa el cos celeste l'astronomia es divideix en: Astronomia òptica quan l'observació utilitza exclusivament la llum en les longituds d'ona que poden ser detectades per l'ull, o molt prop d'elles (al voltant de 400 - 800 nm). És la branca més antiga. La radioastronomia usa per a l'observació radiació amb longituds d'ona de mm a cm, semblant a la usada en radiodifusió. L'astronomia òptica i de ràdio pot realitzar-se usant observatoris terrestres, perquè l'atmosfera és transparent en eixes longituds d'ona. Astronomia infraroja que utilitza detectors de llum infraroja. La llum infraroja és fàcilment absorbida pel vapor d'aigua, així que els observatoris d'infrarojos han d'establir-se en llocs alts i secs o bé en òrbita, fora de l'atmosfera terrestre. Astronomia d'Alta Energia: Inclou l'astronomia de raigs X, astronomia de raigs gamma i astronomia ultraviolada, així com l'estudi dels neutrins i els raigs còsmics. Les observacions es poden fer únicament des de globus aerostàtics o observatoris orbitals. Branques de l'astronomia en funció del problema adreçat. Astrometria: l'estudi de la posició dels objectes a l'espai i els canvis de posició. Defineix el sistema de coordenades usat i la cinemàtica dels objectes de la nostra galàxia. Astrofísica: l'estudi de la física de l'univers, incloent les propietats físiques (lluminositat, densitat, temperatura, composició química) dels objectes astronòmics. Cosmologia: l'estudi de l'origen de l'univers i la seua evolució. L'estudi de la cosmologia és astrofísica teòrica a una escala més gran. Formació i evolució galàctica: l'estudi de la formació de les gàlaxies i llurs evolucions. Astronomia galàctica: l'estudi de l'estructura i components de la nostra galàxia i altres galàxies. Astronomia extragalàctica: l'estudi dels objectes (principalment galàxies) de fora de la nostra galàxia. Astronomia estel·lar: l'estudi dels estels. Evolució estel·lar: l'estudi de l'evolució de les estreles, des de la seua formació fins el seu final. Formació estel·lar: l'estudi de les condicions i processos que han conduït a la formació d'estreles en l'interior de núvols de gas, i el procés de formació en sí mateix. Ciències planetàries: l'estudi dels planetes del sistema solar i dels planetes extrasolars. Astrobiologia (o exobiologia): l'estudi de l'adveniment i evolució de sistemes biològics a l'univers. Arqueoastronomia; Astroquímica; Vegeu també . Llista d'astrònoms; Història de l'astronomia. Astronomia afeccionada; Referències. Enllaços externs. Plana sobre Astronomia; Agrupació d'Astronomia d'Alella; Revista Nostra Nau Única publicació periòdica d'astronomia íntegrament en català; Vocabulari d'astrofísica i astronomia; PalmCAT - AI (Astro Info) Aplicació en català per a ordinadors de butxaca que proporciona dades molt completes dels objectes del nostre sistema solar així com catàlegs de tots els tipus d'objectes interestelars. Astropedia, Wikia;
15
AIX
AIX és una versió del sistema operatiu Unix desenvolupada per IBM. És l'acrònim d'Advanced Interactive eXecutive. Originàriament significava "Advanced IBM Unix" però probablement el nombre no va ser aprovat pel departament legal i va ser canviada a "Advanced Interactive eXecutive" AIX corre en els servidors IBM eServers pSeries, utilitzant processadors de la família IBM POWER de 32 i 64bits. Algunes de les característiques úniques de AIX inclouen el Object Data Manager (ODM, una base de dades de informació del sistema). La integració del "Logical Volume Management" (administrador de volum lògic) dins del nucli està sent incorporada gradualment a diversos sistemes operatius lliures similars a UNIX. Interfícies . Gràfica . El Common Desktop Environment (CDE) és l'entorn gràfic per defecte del sistema AIX. Com part de la seva afinitat amb GNU/Linux i del "AIX Toolbox for Linux Applications (ATLA)" també estan disponibles els entorns lliures KDE i GNOME. Basada en Text . SMIT, també conegut com smitty, és una eina d'administració d'interfície de AIX. Permet al usuari navegar mitjançant un menú jeràrquic en lloc d'utilitzar la línia de comandes. Administradors del sistema experimentats solen fer us de la comanda F6 la qual mostra la línia de comandes per a realitzar tasques complexes. SMIT i smitty són el mateix programa, però smitty és la versió basada en text, i SMIT és la versió gràfica que corre sota X Window. Si estas en una terminal basada en text, executant el programa SMIT cridarà a la versió de text. Enllaços externs. Pàgina oficial ;
16
Acampada
L' acampada (en anglès camping), és una activitat comunament a l'aire lliure que implica passar una o més nits en una tenda, carpa o caravana, generalment amb la finalitat d'allunyar-se de la civilització" i gaudir de la naturalesa. No obstant això existeixen acampades amb altres fins, enmig de la civilització o fins i tot sota sostre com és el cas dels refugiats per catàstrofes naturals o fins i tot el de manifestants. Acampar és una activitat que va esdevenir popular a principis del segle vint. Els aficionats a l'acampada freqüenten paratges nacionals o altres llocs d'interés natural. L'acampada també es fa servir com alternativa barata d'allotjament per als assistents a esdeveniments que duren alguns dies, com festivals de música o trobades esportives. En aquestos casos, els organitzadors ofereixen un terreny d'acampada i alguns serveis bàsics. Definició. El terme "acampar" inclou tota una gama de maneres de passar la nit fora de casa. Des de campistes que van equipats gairebé només amb les seues botes fins a famílies que disposen d'una caravana amb electricitat pròpia, calefacció i mobles. Acampar va sovint acompanyat d'altres activitats com senderisme, escalada, canoa, bicicleta, pesca o turisme alternatiu en general. Existeix la possibilitat de dormir en campaments permanents disposats de cafeteria, banys, dutxes i altres serveis. En aquestos llocs es pot llogar sovint una petita casa de fusta però això no es considera "acampar".
17
Alpinisme
L'alpinisme és un esport que consisteix a fer ascensions a muntanyes elevades, generalment d'un cert grau de dificultat. És considerat habitualment una de les modalitats del muntanyisme. Apunts d'història del Alpinisme. La primera muntanya que es va pujar per motius purament esportius, sembla que va ser el Mont Aiguille, al sud de França. Antoine de Ville, per ordre del rei Carles VIII, el va pujar, ajudat de cordes i escales de fusta, a l'any 1492. Abans d'això ja s havien pujat muntanyes, sempre amb una o un altra finalitat i és probable que amb el pas dels anys i dels segles, altres muntanyes fossin pujades, per pastors, caçadors o aventurers. Res se'n sap d'aquestos. Així el següent pas reconegut i documentat de la història de l'alpinisme es presenta tres segles més tard. Al 1760 un ric ginebrí, dit Horace-Benedict de Sausure, marxa al país del Mont Blanc. La seva voluntat queda sotmesa al desig de pujar-hi. Sabent-se incapaç d'ésser el primer en pujar, ofereix força diners al que trobi un camí practicable fins al cim del Mont Blanc. Això trigaria 26 anys. Al 1786, el dia vuit d'agost, dos aficionats ben entrenats, Jacques Balmat i el doctor Paccard pugen fins al cim i baixen sans i estalvis. Un any després, el promotor d'aquesta aventura, Horace-Benedict de Sausure, trepitja també el cim, acompanyat de un grup de guies de Chamonix. A partir d'aquell moment, de manera accelerada a la segona meitat del segle XX, una a una van essent vençudes totes les muntanyes del món. Des de les mes altes fins les mes difícils. Malgrat això, dia a dia també van sorgint nous reptes i es fan paleses dificultats i possibilitats que abans no havien estat tingudes en compte. Fins i tot pics que ja formaven part de « la història » revifen l'interès dels alpinistes, amb vies noves i itineraris espectaculars. Actualment l'entrenament i la tècnica de muntanya, el perfeccionament dels materials i la relativa seguretat que proporcionen els sistemes de comunicació i rescat han popularitzat considerablement la pràctica d'aquest esport. Així mateix l'especialització de professionals de la muntanya guies, portadors o acompanyants- fa possible que persones limitades per l'edat o la manca de capacitat, o que simplement no vulguin pujar per si mateixes, tinguin al seu abast un ventall ample i atractiu d'itineraris. Alguns perills objectius en la practica de l'Alpinisme. És un esport de risc, això comporta l'existència de factors aliens al practicant, intrínsecs al medi en què es desenvolupa, els principals a tenir en compte son: La meteorologia amb ràpids i freqüents canvis: el fred, la tempesta de neu, pluja, vent i la boira. Les allaus de neu, el despreniment de cornises, la caiguda de masses de gel (seracs). Tots tres esdeveniments poden ser espontanis o provocats pel mateix alpinista. El despreniment de roques i les esllavissades de pedres, també espontanis o provocats. Les escletxes a les superfícies glacials, ja siguin evidents o siguin cobertes per neu recent o en forma de ponts. Materials bàsics per la pràctica de l'alpinisme. Es tracta d'una sèrie d'elements específics, producte d'una tècnica esmerada i en contínua evolució i perfeccionament. Un material adequat pot proporcionar grans avantatges i millorar molt el rendiment. És de preu elevat. Calçat adequat: botes rígides o semirigides. ; Grampons d'acer i dotze puntes, encara que en la pràctica de l'esquí de muntanya (esquí alpinisme) és freqüent utilitzarlos d'alumini i de només deu puntes. Roba d'intempèrie, a base de teixits paravent transpirables. Gorro i guants adequats al clima esperat o possible. Talabard (també conegut com baudrier) adequat a l'activitat prevista. Casc protector si és prevista o possible la seva utilitat. Corda dinàmica, de gruix i llargada adequades (la clàssica es 8/10mm i 40 metres). Bagues de diverses mides. Piolet curt o llarg, tècnicament adaptat a cada activitat. Mosquetons, vuit per descens en doble corda (ràpel), claus de gel, pitons, friends... I el material comú a totes les activitats de muntanya: motxilla, llum frontal, aigua i queviures, instruments d'orientació, ressenyes i mapes, manta tèrmica. Actituds de l'Alpinista. Un cèlebre guia alpí i escriptor, Lionel Terray, va donar als alpinistes el títol de conqueridors de l'inútil . És una pràctica materialment improductiva, excepte naturalment per a les persones que fan de la muntanya una professió remunerada. Aquest no-res que s espera permet a l'alpinista adoptar i transmetre actituds enriquidores: amb el seu esforç no superarà sinó a si mateix. Èxits i fracassos, com els freds i la calor, la por i la joia, pertanyen a la intimitat de cadascun. Les fotos al cim i els reconeixements públics de què són objecte els millors alpinistes són no-res i res poden afegir a aquells que són posseïts per la passió de la muntanya. L alpinista és també aquell que va i torna i als dos viatges fica la mateixa empenta. Mentre és a la plana estudia els itineraris, comprova i repassa el material i calcula un a un els passos que farà. Quant és ja a muntanya avalua i torna a avaluar allò que té enfront, el pendent, tan segur a les hores fosques de la nit però que serà un corredor de blocs de gel o de pedres soltes després del primer raig de sol. No es distreu ni dedica la seva energia a res diferent del que desitjava a la plana. I quan ja és de tornada només pensa en la propera... i tornar a començar. La muntanya és perillosa. Ningú com l'alpinista sap de la fragilitat de la seva existència i ningú sap millor que conservarla és la millor forma de progressar. Alpinistes. George Mallory; Alpinistes catalans. Jordi Pons Sanginés; Araceli Segarra; Òscar Cadiach; Joan Quintana; Lluís Estasen i Pla; Relacionats. escalada; Enllaços externs. Alta muntanya; Portal alpinistic. Diferents idiomes. Associacio de Guies del Valais. Diferents idiomes.
18
Aeròbic
L'aeròbic és una modalitat de gimnàstica sueca amb acompanyament musical que consisteix en una sèrie d'exercicis que faciliten l'oxigenació dels pulmons i el bon funcionament del sistema cardiovascular. Vegeu també. Fartlek;
19
Aeròbic karate
L' aeròbic karate és una modalitat d'aeròbic en què es combinen els passos d'aeròbic i les kates del karate.
20
Aikido
L'aikido és una art marcial japonesa pertanyent a la classificació de gendai budo, nom que reben les arts marcials modernes. Va ser fundat a principis del segle XX pel mestre japonès Morihei Ueshiba, conegut pels aikidoka com a sensei ("Gran Mestre"). La paraula aikido (Kanji) està formada per tres vocables japonesos, que signifiquen aproximadament: Ai = unió, fusió, coordinació, harmonia; Ki = energia, esperit, alè vital; Do = via ,camí, manera de viure; En conseqüència es diu que l'aikido és la via que ensenya a establir l'harmonia amb un mateix, amb els altres i amb l'univers sencer. També es defineix com la via de coordinació de l'energia del cos i la ment: "Unifica't per a que puguis establir l'harmonia interna que et permetrà actuar en harmonia amb l'oponent". Introducció . Tècnicament hom considera amb un cert consens que l'aikido és fill de la Daito Ryu Aikijutsu (escola de jujutsu el representant més conegut de la qual -a banda de ser professor de Morihei Ueshiba- va ser Sokaku Takeda). A més, sensei va estudiar altres arts marcials, algunes tècniques o estratègies de les quals també van ser incorporades a l'aikido tot fent-lo evolucionar. Encara que n'existeixen estils molt diferents amb molt diferents aproximacions a la pràctica, aquesta se sol caracteritzar pels següents trets: No hi ha kata ni pràctica en solitari. Una persona (anomenada tori, nage o shite) repeteix les tècniques demostrades per l'instructor ajudada per una o més persones (anomenades uke o aite) que li llencen els atacs "idealitzats" necessaris per a practicar dita tècnica. Al cap d'unes quantes repeticions hi ha una inversió (o rotació en el cas de més d'un "atacant" de papers). Les tècniques de "mà buida" se solen complementar o reforçar amb l'aprenentatge de tècniques amb (o contra) armes. Per no prendre mal se n'utilitzen unes d'especials anomenades; Tanto ("sabre petit"), amb la mida i la forma d'un ganivet. Bokken ("sabre de fusta"). Jo ("bastó"), d'uns 128 cm de llargada. Bo ("bastó llarg") amb una llargària equivalent a l'alçada del que la utilitza des del terra fins al nas. Es troba més a prop de les arts marcials de lluita (per constar "grosso modo" de projeccions i luxacions) que de les de percussió (boxa i/o cops de peu). Hom insisteix molt en la continuïtat i la fluïdesa dels moviments, a la respiració i a estar atent a l'"adversari" (tant per percebre el seu atac com per tenir-ne cura). No existeix la competició (excepte en l'estil tomiki i els que se'n deriven). Història . El nom daikido va aparèixer per primera vegada el 1942. Després de la Segona Guerra Mundial, va ser introduit a Europa per en Minoru Mochizuki, ajudat a partir de 1952 per en Tadashi Abe. Estils . Hi ha un gran nombre d'interpretacions de què va ensenyar Morihei Ueshiba, la qual cosa ha donat lloc a escissions i diferents estils d'aikido, que es poden classificar en tres grans grups: estils a dins l'aikikai, escoles fora de l'aikikai (creades per alumnes d'O sensei) i noves escoles. Estils a dins l'aikikai. Hikitsuchi Michio, que te una visió molt personal de l'ensenyament de l'aikido i va ser l'únic que rebé la transmissió del Masakatsu Bo Jutsu. ; Iwama Ryu, creat per Morihiro Saito, que posa un èmfasi especial en l'ensenyament de les bases i en l'ús del bokken i el jo. Escoles fora de l'Aikikai (creades per alumnes d'O Sensei). Yoshinkan, (Gozo Shioda); Yoseikan, (Minoru Mochizuki); Shodokan, anomenat també tomiki; Ki Aikido (Koichi Tohei), anomenat també shin shin toitsu aikido; Manseikan, creat per Kanshu Sunadomari; Shin'ei taido (Noriaki Inoue); Nippon Kan; Tendo Ryu; Shin Budo Kai; Kokikai; Seidokan; Noves Escoles fora de l'aikikai. Aikibudo, creat per Alain Floquet; Tenshin; Graus i titulacions . Com la majoria d'arts marcials modernes, va adoptar el sistema kiu/dan comú a moltes arts japoneses. Kiu . Es comença la practica com a mukiu (sense grau) i successivament es poden assolir els graus de gokiu (5è), ionkiu (4rt), sankiu (3r), nikiu(2n),i ikkiu (1r). Aquests graus, despres d'un temps de pràctica i d'un examen o avaluació els sol atribuir el propi professor a dins el dojo. Normalment no es duu un registre oficial extern al propi dojo, i en alguns casos/dojos, es passen diversos graus alhora. També hi ha alguns dojos en què per els nins hi ha més graus, començant al 9è, 10è o 12è, segons els casos. A la majoria de dojos el practicants amb grau kiu fan servir el cinturó blanc, però en alguns casos, i sempre segons la decisió de cada professor es fan servir els mateixos colors que en judo o karate. Els practicants amb grau kiu reben genèricament el nom de mudansha (els que no tenen dan). Dan . A partir d'aquí es comença amb els graus dan, que modernament van del 1r al 8è (shodan, nidan, sandan, iondan, godan, rokudan, sichidan, hachidan), malgrat actualment hi ha encara alguns antics alumnes d'O Sensei que tenen el kudan (9è) o el judan (10è), que actualment no són atorgats. Per obtenir el shodan es requereix un cert temps de pràctica, haver complert els 16 anys i ser presentat per un professor reconegut. Dins aquest sistema l'aikido té la peculiaritat que tots els kiu solen fer servir el cinturó blanc, i tots els dan el negre. Titulacions . Japoneses . El sistema de titulacions japonès està format per tres nivells: Fukushidoin (assistent). Per accedir a aquest nivell s'ha de tenir com a mínim el 2n Dan. Autoritza a donar classes i en alguns casos a fer exàmens de kiu. ; Shidoin (professor). Com a mínim s'ha de tenir el 4rt dan. Faculta per realitzar exàmens fins a 3r dan. Shihan (mestre). Com a mínim s'ha de tenir el 6è dan. Faculta per realitzar exàmens fins a 4rt dan i recomanacions fins a 5è dan. En cas de ser 7è dan, es poden fer recomanacions fins a 6è dan. L'obtenció del grau no implica que automàticament es tengui la titulació, ja que aquesta és atorgada de forma separada al grau per les entitats reconegudes per l'aikikai, excepte en el cas dels shihan, que únicament poden ser nomenats pel mateix aikikai. Altres països . En alguns casos, al no haver-hi una normativa pròpia de cada país, es fan servir les titulacions japoneses, com és el cas dels Estats Units. En altres casos les autoritats esportives de cada país regulen un sistema nacional de titulacions. Estat espanyol . Segons la vigent llei de l'esport i la normativa que la desenvolupa, les titulacions d'ensenyament/entrenament esportiu a Espanya estan organitzades en 3 nivells. Per obtenir-les es necessita una certa titulació dins l'ensenyament reglat, un grau en aikido, i fer el corresponent curs, que consta d'una part comuna amb tots els esports i una altra específica d'Aikido. Actualment les competències estan transferides a les comunitats autònomes. 1r nivell: Antigament anomenats Monitor-Instructor, actualment s'anomenen Tècnics Esportius de 1r nivell o Tècnic Esportiu Elemental. Son requisits necessaris tenir el 1r dan atorgat per la RFEDJYDA/CSD (Consejo Superior de Deportes) i la titulació de Graduat en ESO. Aquesta titulació faculta per donar classe a principiants i fer exàmens fins a 3r kiu. 2n nivell: Antigament anomenats Professor - Entrenador Nacional, actualment s'anomenen Tècnics Esportius de 2n nivell o Tècnic Esportiu de Base. Son requisits necessaris tenir el 2n dan atorgat per la RFEDJYDA/CSD (Consejo Superior de Deportes) i la titulació de 1r nivell de la mateixa especialitat. Aquesta titulació faculta per donar classe a alumnes comfirmats i fer exàmens fins a 2n kiu. 3r nivell: Antigament anomenat Mestre - Entrenador Nacional; França . Les competències en titulacions esportives les té Jeunesse et sports, consten d'una part comuna i d'una específica de cada activitat, i estan estructurats en 3 nivells: BEES 1: Es requereix el 2n dan, i és equivalent al batxiller en l'ensenyament reglat. BEES 2: Es requereix el 4rt dan, i és equivalent a un títol de Tècnic superior (BAC + 2, segons la denominació francesa); BEES 3: Es requereix el 6è dan. Actualment no hi ha cap titulat de 3r nivell en aikido; Federacions i associacions . Degut al caràcter no competitiu de l'aikido molts consideren que no és necessària una unitat organitzativa, de manera que això ha donat lloc a la creació de moltes organitzacions sense cap lligam entre elles. Podem considerar que la principal organització a nivell mundial és l'aikikai Foundation, fundada pel 2n Doshu Kishomaru Ueshiba. L'aikikai dona el seu reconeixement a les organitzacions que compleixen una certa normativa, i aquest reconeixement és una condició imprescindible per formar part de la Federació Internacional d'Aikido, entitat aquesta que únicament reconeix a una sola federació per un determinat territori, no coincident necessàriament amb un estat. Balears . La principal organització és la Federación Balear de Judo y DA que pertany a la Real Federación Española de Judo y DA i agrupa la majoria de dojos. Principalment segueix dues línies tècniques, la de Yoshimitsu Yamada, 8è dan i la de Gerard Blaize, 7è dan. A més hi ha altres tres organitzacions: ASAI (Asociación Aikido Ibiza), que segueix l'ensenyament de Yasunari Kitaura, 7è Dan, i és membre de l'ACAE (Asociación Cultural Aikikai de España). La MA-AI (Asociación Cultural Mallorca Aikikai) i l'ASMENAI (Associació Menorquina d'Aikido ) son organitzacions independents. També hi ha altres dojos que no formen part de cap d'aquestes organitzacions. Catalunya . Hi ha diverses organitzacions, principalment la FCJIDA Federació Catalana de Judo i Disciplines Associades, afliada a la RFEDJYDA, i que no segueix cap línia tècnica en concret. La ACAC (Associació Cultural Aikikai Catalunya), membre de l'ACAE i que segueix l'ensenyament d'en Yasunari Kitaura. L'ACFA Asociación Cultural Feilen Aikido, segueix l'ensenyament den Yoshimitsu Yamada. El Mutokukai Barcelona, segueix l'ensenyament de n'Stephane Benedetti, 6è dan, però no implica cap organització o associació jurídica, ja que els seus membres en alguns casos formen part de la FCJYDA i en altres casos són independents. El KOBUKAI, sota la direcció de Salvador Chaves Miranda, 5è Dan d'Aikido i 5è Dan de Kenjutsu. L'Associació Catalana d'Aikido Yoshinkan, dirigida per Jacques Muguruza, 7è Dan del Hombu Dojo d'Aikido Yoshinkan del Japó. Bibliografia . AIKIDO O la armonía de la naturaleza (en espanyol). Mitsugi Saotome. Editorial Kairós. ISBN 84-7245-306-5; Aikido. La práctica (en espanyol). Kishomaru Ueshiba. Editorial Eyras. ISBN 84-85269-68-3; Budo.Las enseñanzas del fundador del Aikido (en espanyol). Morihei Ueshiba. Editorial Eyras. ISBN 84-85269-73-X; El espíritu del Aikido (en espanyol). Kishomaru Ueshiba. Editorial Eyras. ISBN 84-85269-61-6; Aikido. Le livre du debutant (en francès). Stephane Benedetti. Editorial du Soleil Levant. ; Aikido. Etiquette et transmission (en francès).Nobuyoshi Tamura. Editorial du Soleil Levant. ; Aikido. Recherche du geste vrai (en francès). Gérard Blaize. Editorial Sedirep. ; Aikido. Des paroles et des écrits du foundateur a la pratique (en francès). Gérard Blaize. Editorial Gérard Blaize. Articles relacionats . Federacions i associacions d'Aikido; Tècniques d'Aikido; Enllaços externs . En català . Secció "Aikido" a lOpen Directory Project; Federació Catalana de Judo i Disciplines Asociades; Aikido als Països Catalans; En altres llengües . Informació general . The Aikido FAQ; AikiWEB; Comunitats . Foro en català; Fòrum d'Aikido i Budo dels Dojos Kobukai; Kobukai Google Grup; Federacions . Aikikai Honbu Dojo; International Aikido Federation; Federació Catalana de Judo i Disciplines Associades; Real Federación Española de Judo y Deportes Asociados; Introduction of Aikido Japanese Aikido master Ichiro Shishiya teaches us a lot of techniques of Aikido. Notes .
22
Atletisme
L'atletisme és un esport que consisteix en la realització de diferents proves d'objectius i activitats diferents. Es poden classificar en 3 apartats: curses, concursos (salts i llançaments) i proves combinades (heptatló i decatló) reglamentats per l'Associació Internacional de Federacions d'Atletisme. El mot atletisme prové de la paraula grega "athlon" que significa lluita, competència, combat o similars. Història. L'atletisme data de milers d'anys enrere, tant que és considera l'esport més antic del planeta. Deixant de banda esports prehistòrics sense regles ni normativa es troben, com a referència més antiga, els Jocs Olímpics que van iniciar els grecs el 776 aC. Hi ha diverses teories que apunten a l'any 880 aC com a data d'inici de l'esport (per obra del reu de l'Elida, Ifitos, i en honor al déu Zeus), però la teoria més acceptada és la del 776 aC perquè són els primers jocs dels quals s'han trobat escriptures que ho demostren: Kerobos va ser el guanyador d'una cursa de 197,27 metres. El 468 aC els jocs olímpics van deixar de durar un dia per durar-ne 5, temps durant el qual es feien varies proves com el pugilat, el pentatló, cursa o javelina. Durant els 5 dies que durava s'aturaven totes les guerres (entre estats o ciutats gregues), d'això s'anomenava treva olímpica. Entre el 472 aC, i el 350 aC es van anar modificant alguns conceptes per acabar amb uns jocs olímpics semblants als actuals: el primer dia es dedicava a la celebració del culte de Zeus, el segon dia es duien a terme les carreres individuals i durant la resta de dies la resta de proves. Els estadis d'aquella època, només feien uns 333 metres (unes 300 vares d'aquella època). Els trofeus que aconseguien els atletes eren oferts als seus déus: els atletes no rebien cap premi valuós, com podrien ser joies, or... sinó que només rebien una corona feta amb una branca d'oliva anomenada Kotinos i el reconeixement de ser els més ràpids, els que saltaven més... Els atletes anaven nuus durant tot el període, ja que allò era una representació de la bellesa masculina i intentaven imitar als déus, les dones tenien l'accés prohibit. Els atletes començaven als 12 anys l'entrament i la preparació física a la pista. A més hi havia proves diferents a les actuals, per exemple s'hi contemplava la lluita, boxa, pancraci (una combinació de les dues anteriors), carreres de quàdrigues... d'altra banda ja es disputaven moltes altres proves com els llançaments de disc i javelina (en aquestes dues i havia una modalitat de llançament vertical i una altra d'horitzontal), curses de velocitat, salt de llargada... Al 394 aC ja s'havien disputat 293 Jocs Olímpics, tots ells a la Vall Olimpia. Després de conquistar Grècia al 146 aC, els romans els van continuar. Amb l'arribada del cristianisme els Jocs van anar perdent interès. L'any 394 dC l'emperador romà Teodosi I el Gran els va abolir perquè eren considerats pagans. Fins a mitjans del segle XIX no es van reprendre a Anglaterra, on havia crescut l'interès pels esdeveniments esportius, i per tant, també per l'atletisme. El 1834 un grup d'anglesos van decidir els mínims exigibles per participar en determinades proves. Les primeres reunions atlètiques van ser de la mà de les universitats d'Oxford i Cambridge (1864). El primer míting nacional a Londres va tenir lloc el 1866 i el primer míting amateur a pista coberta, celebrat als Estats Units al 1868, l'any en el que es va fundar el primer club d'atletisme. Això va desfermar l'interès per aquest esport tant a Europa com a Amèrica. Poc a poc l'atletisme va anar agafant protagonisme, al 1896 es van celebrar els Jocs Olímpics a Grècia impulsats per Baró Pierre de Coubertin i a partir d'aquí cada 4 anys un país era l'amfitrió dels Jocs, excepte en temps de guerra. Tot i això no va ser fins els jocs d'Estocolm, al 1912 que no es van començar a cronometrar les carreres; va ser, per tant, el primer cop que es van comptar les marques, va ser en aquells jocs quan Jim Thorpe va guanyar dues medalles d'or a pentatló i decatló, aconseguint el rècord del món, sis mesos després se li van retirar les medalles i els rècords perquè cobrava 25 dòlars setmanals jugant a beisbol, el 1982, un cop ja mort, el Comitè Olímpic Internacional va entregar les medalles als seus fills i el van tornar a inscriure al llibre dels Rècords. El 20 d'agost del 1913 es va fundar la Federació Internacional d'Atletisme Amateur (IAAF) amb seu a Londres. Els fundadors van ser 16 països, però actualment ja l'integren 137. Al 1976 es va acordar que tots els rècords i proves s'expressin de forma mètrica i evitar emprar el mot milla. Actualment això s'aplica a totes les proves excepte la de milla. Proves. Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: curses (velocitat, tanques, resistència, marxa, relleus...), concursos (salts i llançaments) i combinades (decatló i heptatló). Curses . Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen en córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible. Hi ha algunes curses on en comptes de recorre una distància determinada el més important és el temps. Les més importants són: 100 m, 400 m, 1500 m, 10000 m, mitja marató i la marató. Tanques i obstacles: 110 mt, 400 mt i 3000 obstacles. Marxa. Relleus: 4x100 m i 4x400 m.; Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que els 50 metres llisos, els 60, els 100, els 200 i els 400 són categoritzades en aquest grup. Afinant més hi es podrien distingir les carreres dsprin (inferior als 100 metres), però no és necessari. Aquestes carreres es caracteritzen perquè l'atleta comença la carrera ajupit als estrebs (més coneguts com a starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera. La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim; potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones. Un cop es dóna el tret de sortida l'atleta s'impulsa amb lstarting i fa els 10 ò 20 primers metres lleugerament ajupit, per finalment posa l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames. L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de "recolzar-s'hi" com potser faria en una cursa de fons o mig fons. Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on si que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tant important com a les proves de velocitat. Les carreres de fons són totes les curses d'una distància superior als 3.000 metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres fora de pista), crossos (fora de la pista)... Els atletes d'aquestes proves intenten evitar tots els moviments innecessaris, els genolls no es belluguen gaire i l'obertura de cames i la força són menors que a les carreres de mig-fons i de velocitat. Les carreres de tanques són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tanques és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama, passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament al terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela al terra): la flexibilitat és un element clau en aquestes proves. Les carreres d'obstacles són semblants, la distància més comuna són els 3.000 metres, l'atleta ha de superar obstacles que no poden caure i cada volta han de superar una riera. Les carreres de relleus hi participen 3 o més habitualment 4 atletes del mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada i passant un tub rígid anomenat testimoni al següent del seu equip. El canvi s'ha de produir en una zona de 18 metres. Si durant la carrera a un atleta li cau el testimoni, aquest l'haurà de recollir i no un altre del seu equip. A més, a l'hora de recollir-lo no es pot entrar a un altre carril si això pot interferir en un atleta contrari. En la marxa els atletes han de tenir sempre un peu en contacte amb el terra, o aparentar-ho a simple vista, tot i que sovint no es compleixi completament aquesta norma, serveix per a evitar que els atletes corrin. Només es sancionarà si s'incompleix clarament, l'atleta que ho faci rebrà les targetes dels jutges. Les distàncies comprenen des dels 1.500 metres fins als 50km. Concursos . Els concursos són aquelles proves de l'atletisme que no són ni curses ni combinades: els salts i els llançaments. Les proves que conformen aquest gran grup són molt variades i diverses. Els salts son: salt d'alçada, salt amb perxa, salt de llargada i triple salt, i els llançaments: el pes, disc, martell i javelina. En el salt d'alçada l'atleta ha de superar un llistó saltant-hi per sobre. La tècnica emprada actualment és la de fosbury. ; El salt amb perxa té aspectes comuns amb el salt d'alçada: l'objectiu es passar un llistó per sobre, en aquest cas, però, els atletes s'ajuden d'una barra flexible anomenada perxa. El salt de llargada consisteix en fer el salt a major distància horitzontal del punt de batuda. ; El triple salt és igual excepte que des del punt de batuda fins la fossa es poden fer 2 passes per acabar amb un salt (que seria com la tercera passa). El llançament de pes consisteix en llançar un pes de 7,26kg el homes i 4kg les dones el més lluny possible sense sortir d'un cercle de llançament. El llançament de disc i el llançament de martell consisteixen, també, en llançar el més lluny possible un disc o un martell respectivament donant unes voltes prèvies per agafar impuls, sense sortir del cercle de llançament. El llançament de javelina en comptes de desenvolupar-se en el cercle de llançament es fa en un passadís, també s'ha d'intentar llançar el més lluny possible la javelina. Combinades . Es tracten de "conjunts" d'algunes de les proves esmentades anteriorment. Són el decatló i heptatló. En aquestes competicions es compten els punts guanyats a cada prova, que varien segons la marca aconseguida, comptant com a 10.000 la marca ideal, en el cas del decatló. Al decatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d'alçada, 400m llisos; (segon dia) 110m tanques, llançament de disc, salt amb perxa, llançament de javelina i 1500m. Aquesta prova només és masculina. A l'heptatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m tanques, salt d'alçada, llançament de pes, 200m llisos; (segon dia) salt de llargada, llançament de javelina i 800 metres llisos. Aquesta prova només és femenina. Pista. L'atletisme, normalment es duu a terme a una pista ovalada descoberta formada per un mínim de 4 carrils (acostumen a ser 8, la recta d'arribada ha de tenir un mínim de 6 carrils) on es realitzen les curses i, unes zones on s'hi fan els salts i els llançaments,pero a vegades es fan a unes zones properes. Tanmateix, també es pot disputar a pistes cobertes, que són més petites i es caracteritzen per no ser a l'aire lliure. Totes les pistes han de passar un control de la IAAF per controlar-ne la qualitat. Per últim, algunes proves es desenvolupen a espais exteriors com camins o carreteres. La superfície les pistes s'anomena tartán i és un material sintètic. S'acostuma a pintar de color vermell o en alguns casos blau. Algunes pistes no oficials o actualment en desús poden tenir el terra mineral, d'argila, de cendra o fins i tot d'herba. Les pistes, al llarg de la història han variat molt. Al principi eren de sorra per dificultar la velocitat dels atletes, actualment això és diferent i estan dissenyades per a facilitar-la. Els materials han canviat, cada cop les infraestructures són més resistents. La distància d'una volta, a més, ha anat variant contínuament: 1896 (Atenes) - 333,33m; 1900 (París) - 500m; 1904 (St. Louis) - 536,45m (un terç de milla); 1908 (Londres) - 536,45m; 1912 (Estocolm) - 383m; 1924 (París) - 500m; actualment són de 400 metres. Pista descoberta . Els estadis importants tenen accessos a l'estadi a les quatre cantonades i estan envoltades per grades, on s'hi situa el públic. La construcció d'aquestes pistes és molt costosa i difícil degut a l'elevat preu de construcció, la gran superfície que ocupen, juntament amb tot el material necessari. Fet que provoca que s'acabin aprofitant els espais lliures per a desenvolupar-hi altres esports. Curses. Una pista oficial, el carrer 1 (l'interior) fa 400 metres cada volta. Hi ha dues rectes paral·leles (d'uns 84 metres) i dues corbes amb el mateix radi cada una (d'uns 36,5m), aquestes mides a vegades poden variar, mantenint la pista simètrica per 2 eixos. Les voltes que fan els corredors són en el sentit contrari de les agulles del rellotge, és a dir, de les dues parts aniran sempre per la de la dreta. A l'inici de la recta hi ha d'haver un espai amb tartan d'uns 3 metres i al final d'uns 17 perquè els atletes no tinguin problemes a l'hora de frenar. A l'interior del carrer 1, per separar la zona de carreres i la d'altres proves, hi ha una vorada d'uns 5 centímetres d'alçada i 5 d'amplada que acostuma a ser metàl·lica. Tot i això també hi ha d'haver una línia blanca que delimiti la zona, i en cas d'haver-se de moure la vorada per la realització de concursos o determinades curses s'haurà de marcar amb cons o banderes (de 20 centímetres d'alçada, com a mínim) el recorregut original de la pista, tanmateix no podran estar a més de 4 metres entre un i l'altre. Fórmula matemàtica de la pista: 84,39m (cada recta) x 2 = 168,78m; 36,80 (radi de les corbes) x 3,1416 (nombre pi, aprox.) = 115,61m; 115,61 (cada corba) x 2 = 231,22m; 168,78 (les dues rectes) + 231,22 (les dues corbes) = 400m; La distància dels carrers es compta a la línia externa. Cada carrer fa 1,22 metres d'amplada (amb una variació possible d'1 centímetre), senyalat per ambdues bandes per línies blanques de 5 centímetres d'amplada. La inclinació de la pista no pot superar 1:100 (normalment cap a l'interior) i el desnivell l'1:1.000 cap a la direcció de la carrera. Les zones de seguretat són de més d'un metre a l'interior i d'aproximadament un metre a l'exterior, on no hi pot haver material, obstacles, etc. a més, tots els sistemes de drenatge que hi hagi en aquesta zona hauran d'estar al mateix nivell que la pista. La "ria" emprada a proves d'obstacles ha d'estar a l'interior o exterior de la segona curva i ha de tenir unes dimensions de 3,66m x 3,66m x 0,70m. Just abans de la sortida de la recta hi ha d'haver el número de cada carrer pintat de color blanc, de més de mig metre d'alçada i llegibles en la direcció de la carrera. A l'arribada es poden posar dos pals blancs rígids, a més de 0,30 metres de distància de la pista sempre i quan no dificultin la feina de la foto-finish, les seves mides hauran de ser d'uns 1,40 x 0,08 x 0,02 metres. En les carreres on es comença amb carril propi, però acaben amb carrer lliure (com els 800 metres llisos) es deixaran un prismes o cons just a la zona on es produeixi el canvi. També hi ha d'haver un passadís especial per enllaçar les proves que es fan fora la pista (marató, mitja marató, marxa atlètica) i que acaben a dins. Salts. El salt de llargada es desenvolupa en un carrer d'uns 40 metres de llargada de la mateixa amplada que els carrers de les curses (1,22m). La taula de batuda fa 0,20m ± 0,02 x 0,10m ± 0,01. La fossa de caiguda haurà d'estar plena de sorra i no podrà fer menys de 2,75 metres d'amplada i no podrà estar més aprop de 10 metres de la taula de batuda. ; El triple salt es realitza en les mateixes instal·lacions que el salt de llargada, amb un únic canvi: en competicions internacionals la batuda es sitúa a 13 metres de la fossa en els cas dels homes i a 11 en el de les dones. El salt d'alçada es fa en un passadís semicircular amb un mínim de 20 metres de radi i un matalàs d'un mínim de 3 x 5 metres. El llistó és una barra feta de metall, fusta o fibra de vidre amb els extrems plans per obtenir una major estabilitat als suports. L'objectiu del saltador és saltar per sobre el llistó sense fer-lo caure. Pot pesar, com a màxim 2 kg i fa 4 metres de llargària. El salt amb perxa compta amb un carrer d'uns 40 metres x 1,22, un caixetí on posar la perxa i un matalàs de caiguda de 6,50m x 5m. Llançaments. El llançament de pes es desenvolupa en un cercle de llançament de 2,135 metres, un contenidor d'1,22 m. ± 0,01 x 0,112 x 0,10 m. ± 0,02 i el sector de caiguda de 25 metres de radi i 17,10 de corda. El llançament de disc compta amb un cercle de llançament de 2,50m, una gàbia protectora i un sector de caiguda de 80 metres de radi i 54,72 de corda. La instal·lació del llançament de javelina consisteix en un passadís de 30 a 36,50 metres amb una amplada de 4, un arc amb un radi de 8m i un sector de caiguda de 100 metres de radi i 50 de corda. La instal·lació del llançament de martell és un cercle de llançament de 2,135 de diàmetre, gàbia protectora i un sector de caiguda de 90 metres de radi i 61,56 de corda. Estranya vegada alguns d'aquests llançaments poden desenvolupar-se a descampats adjacents a la pista, normalment per no fer malbé la gespa de l'interior, que molts cops s'utilitza com a camp de futbol, rugbi o hoquei sobre herba. Pista coberta . També pot ser que es desenvolupi a pistes cobertes, on la recta fa només 50 metres, la meitat d'una pista normal, no s'hi poden fer proves com el llançament de disc o javelina per l'escàs espai del qual es disposa. Una característica d'aquestes pistes és que a l'interior no hi ha gespa i que just a la meitat hi ha una recta per desenvolupar-hi els 60 metres llisos. Exteriors . Tot i això hi ha proves com els crossos, algunes curses de marxa i les maratons que es desenvolupen a camins o carreteres. Les maratons molts cops acaben fent una volta a la pista. Equipament i material . El material necessari és molt variat segons la prova que es vulgui fer. En les curses és imprescindible disposar dels tacs de sortida (també anomenats estrebs o starting). En el salt amb perxa i el d'alçada es necessita un matalàs per aturar les caigudes. En els llançaments, lògicament es necessiten els instruments que es llançaran. Totes les pistes, a més han de comptar amb valles i obstacles per poder desenvolupar les proves. El material que han de portar els jutges també varia segons la prova i segons el paper que tenen. Per exemple en un salt de llargada, uns s'encarregaran d'allisar la sorra, uns altres de mesurar, i uns altres de verificar que el salt és vàlid. Per tant és molt difícil fer una llista de tot el material que es pot necessitar a l'hora de fer de jutge. L'equipament de roba consisteix en un conjunt format per una samarreta i uns pantalons (molt curts) o unes malles i el calçat corresponent que la majoria de cops consisteix en unes botes de claus, aquestes poden tenir claus només a la part davantera (per a curses) o a tota la planta (per a alguns salts), si es fan llençaments les botes no tenen claus sinó que tenen una sola llisa per poder lliscar pel cercle de llançament. Entrenament . Al principi de l'entrenament d'un atleta, aquest comença practicant moltes proves i molt diverses. Amb el temps, l'esportista s'anirà especialitzant, d'acord amb les seves habilitats i preferències. Si l'atleta no té cap prova "especial" pot dedicar-se a fer proves combinades. Com pràcticament tot el relacionat amb l'atletisme, l'entrenament també és molt variat segons les proves que es disputin. Tot i així es pot apreciar que els sprints, la flexibilitat i la força tant de cames com de braços són molt importants en la majoria de disciplines. L'entrenament depèn de la proximitat de competicions, de l'estat de l'atleta, de les condicions meteorològiques, etc. però normalment acostuma a seguir un patró: primer uns exercicis d'escalfament (fer footing, estiraments...), després unes proves generals (exercicis de multi-salts, abdominals i flexions...), posteriorment exercicis especialitzats per la prova que es vol treballar i finalment exercicis per "deixar-se anar" com són el footing i els estiraments. Categories . Com en tots els esports a l'atletisme hi ha diferents categories segons l'edat. Promoció (regides per la Federació Catalana d'Atletisme a Catalunya); Aleví (10-11 anys); Infantil (12); Cadet (13-14); Regides per la IAAF; Juvenil (15-16); Júnior (17-18); Sènior; Veterans (normalment a partir del 35); Proves més importants. El Campionat del Món l'organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. En un principi es disputava cada quatre anys, però degut al gran ressò mediàtic i econòmic que tingué la competició, a partir de la seva tercera edició, el 1991, es passà a disputar cada dos anys. Els Jocs Olímpics d'estiu són un competició internacional multiesportiva disputada cada quatre anys i organitzada pel Comitè Olímpic Internacional. Es tracta d'una de les competicions més prestigioses i amb més audiència arreu del món. Els competidors hi participen representant el seu Comitè Olímpic Nacional respectiu, que solen representar estats independents, tot i que també hi prenen part diverses nacions sense estat. La Golden League és una sèrie de competicions anuals que organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. Aquesta competició es va formar per millorar l'eficiència de les millors competicions atlètiques. Els atletes que guanyen en les sis competicions comparteixen un premi d'un milió de dòlars. ; La Copa del Món d'Atletisme, que és una competició internacional de seleccions continentals de proves en pista. El Campionat d'Europa d'Atletisme és un esdeveniment atlètic organitzat per l'Associació Europea d'Atletisme (EAA), i que se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, prèviament designada. La primera edició es va celebrar el 1934 a la ciutat de Torí, Itàlia, i fins el 2006 s'han disputat en 19 edicions. Únicament es va deixar de disputar l'edició del 1942 a causa de la Segona Guerra Mundial. Els millors medallistes de la història. Clubs dels Països Catalans . Catalunya. Regits per la Federació Catalana d'Atletisme: Agrupació Atlètica Catalunya (UBAE); Agrupació Esportiva Santa Eulàlia; Associació Atlètica Palamós; Associació Catalana d'Atletes Veterans; Associació Esportiva Blanc i Blau Pro-Seccions; Associació Esportiva Martorell; Associació Esportiva Sant Andreu de la Barca; Centre Atlètic Laietània; Centre Gimnàstic Barcelonès; Club Atlètic Berga; Club Atlètic Castellar; Club Atlètic Espluguí; Club Atlètic Granollers; Club Atlètic Igualada; Club Atlètic Manresa; Club Atlètic Mollet; Girona Costa Brava-Club Atlètic Palafrugell; Club Atlètic Running; Afisa - Club Athlètic Silenc; Club Atlètic Vic; Club Atletisme 100x100 Fondistes Tàrrega; Club Atletisme Bikila Bacelona; Club d'Atletisme Calella; Club d'Atletisme Canaletes; Club Atletisme Figueres; Club Atletisme Gavà; Club Atletisme Girona; Club d'Atletisme J'arribu Saucony; Club Medilast Sport Lleida Unió Atlètica; Club d'Atletisme Nou Barris; Club Atletisme Olesa; Club d'Atletisme Parets; Club Atletisme Sant Boi; Club d'Atletisme Sant Celoni; Club Atletisme Tarragona; Club Atletisme Terres de l'Ebre; Club Atletisme Valls d'Andorra; Club Atletisme Viladecans; Club Atletisme Victor Go!; Club Atletisme Vilafranca; Club Atletisme Vila-seca; Club Esportiu California Sports; Club Esportiu Fons Vilanova; Club Esportiu La Seu Vella; Club Esportiu Mediterrani; Club Esportiu Universitari; Club Esportiu Vilanova i la Geltrú; Club Gimnàstic de Tarragona - FAAC; Club Muntanyenc Sant Cugat; Club Natació Banyoles; Club Natació Catalunya; Club Natació Olot; Club Natació Reus Ploms; Club Natació Sabadell; Club Natació Terrassa; Club Olímpic Manlleu; Col·lectiu Atletes de Cardedeu; Cornellà Atlètic; Escola Esportiva Brafa; FILA - Domingo Catalán Fondistes Club; Fornàs Atlètic Club de Valls i l'Alt Camp; Futbol Club Barcelona; Grup Atletisme Lluïsos-Mataró; Aquadiver - GEiE Gironí; Grup Fondistes Blanes; Joventut Atlètica Montcada; Joventut Atlètica Sabadell; ISS-L'Hospitalet Atletisme; Pratenc AA; Reus Deportiu; Ripollet Unió Atlètica; Runnersworld; Societat Atlètica Corberà; Unió Atlètica Barberà; Unió Atlètica Montsià; Unió Atlètica Rubí; Unió Atlètica Terrassa; Unió Deportiva Torredembarra; Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona; País Valencià. Regits per la Federació d'Atletisme de la Comunitat Valenciana: C.A.A Les Nou; C.A.Ajos-Xativa; C.A.Albal; C.A.Alberic; C.A.Algemesi; C.A.Alzira; C.A.Amateurs Sports; C.A.Barri de la Vila Ontinyent; C.A.Bikila Valencia; C.A.C.Vasal 2002; C.A.Cafeterias William S.L.; C.A.Cames Llargues; C.A.Campanar; C.A.Canals; C.A.Carnicas Serrano; C.A.Carreras Populars L Eliana; C.A.Catarroja U.E.; C.A.E.Morvedre; C.A.Els Coixos; C.A.Els Sitges; C.A.Fent Cami; C.A.Font la Figuera; C.A.Galapagos; C.A.Godayla; C.A.Guadassuar; C.A.L Espenta; C.A.La Ribera; C.A.La Valldigna; C.A.L'Alcudia; C.A.L'Eliana Llanera; C.A.L'Olleria; C.A.Malamarxa; C.A.Ontinyent Interxaloc; C.A.Passeta a Passet; C.A.Peus Lleugers; C.A.Puzol; C.A.Quart de Poblet; C.A.Riba-Roja; C.A.Safor; C.A.Samaruc; C.A.Sedavi; C.A.Silla - E.M.E. ; C.A.Sollana; C.A.Sueca; C.A.Torrent; C.A.Tortuga; C.A.Universidad Politecnica; C.A.Utiel; C.A.Vall D Albaida; C.A.Vila de Alaquas; C.A.Xativa; C.A.Xeresa; C.C.La Rabosa; C.C.Peus Quets; C.Correr El Garbi; C.D.Es Posible; C.E.Anem Trotant Benimamet Federic; C.E.Universitat de Valencia; S.D.Correcaminos; S.D.Poblats Maritims; Valencia C.A.-Terra i Mar; C.A.Baix Maestrat; C.A.Castello; C.A.La Panderola; C.A.La Vall D Uixo; C.A.Navajas; C.A.Onda; C.A.Running Castellon; C.A.Vila Real; C.E.Vinaros; Uni.Atle.Castellonense; C.A.Alcoy; C.A.Apol-Ana; C.A.Aspis; C.A.Benacantil-Puerto de Alicante; C.A.Benidorm; C.A.Cametes; C.A.Castalla; C.A.Crevillente; C.A.Dianium; C.A.Dolores; C.A.Elche Decathlon Kondy; C.A.Gata; C.A.Grumocs; C.A.Horadada; C.A.J.A.Elche; C.A.L Espardenya; C.A.Llebeig de Xabia; C.A.Marathon Crevillente H.B.; C.A.Millennium de Torrevieja; C.A.Mutxamiel; C.A.Orihuela; C.A.Petrer; C.A.Piero Magli Record Sport; C.A.Reebok; C.A.Runnersworld Valencia F.B.R.; C.A.San Vicente; C.A.Sant Joan; C.A.Santa Pola; C.A.Torrevieja; C.A.Tossal-Silla Alacant; C.Atletico Novelda; C.D.Unniv.Alicante; C.E.Colivenc; C.Natacion de Petre; Illes Balears. Regits per la Federació d'Atletisme de les Illes Balears: Escola d'atletisme Ajuntament de Capdepera; Escola Club Atetisme S'Arenal-Llucmajor; Escuela de Atletismo "Corre, Salta y Lanza"; E.M.A. (Escola Municipal d'Atletisme) de Palma; Escola d'Atletisme Taosport Club; Escola Esportiva Municipal (Atletisme Muro); Escola d'Atletisme Club Joan Capó Felanitx; Escola d'Atletisme Sant Josep Obrer; Escuelas de Atletismo Metalnox-ADA Calvia; Multideporte La Milagrosa; Escola Municipal d'Atletisme de Sant Antoni; Escola Municipal d'atletisme de Santa Eulària des Riu; Atletes dels Països Catalans . Catalunya. Les proves en les que han destacat històricament els atletes catalans han estat les de marxa atlètica amb Josep Marín, Jordi Llopart, Valentí Massana, Maria Vasco, Mari Cruz Díaz, María Reyes Sobrino o Daniel Plaza i en les proves de mig fons amb atletes com Tomàs Barris, Reyes Estévez, Monserrat Pujol al Cross Carles Castillejo, als 3000 m obstacles Juan Carlos Blanco, Marco Antonio Cepeda i Rosa María Morató i als 10000 m Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Antoni Amoros i marató José Rios. En proves de velocitat sobresurten David Canal, Gaietà Cornet, Jordi Mayoral i Teresa Rioné Altres atletes destacats són l'heptaatleta Imma Clopés, amb salt de llargada Antonio Corgos, amb salt amb perxa Javier García Chico la llançadora de pes Berta Castells i Carles Sala. País Valencià. Illes Balears. Fonts . Portal de Atletismo ; Atletismo ; Atletismo de l'Encarta ; Historia del Atletismo ; La historia del atletismo ; HISTORIA DEL ATLETISMO ; La pista de atletismo ; Athletics News and Video ; Llista de clubs de Catalunya; Llista de clubs del País Valencià ; Llista d'escoles de les Illes Balears; Enllaços externs . Federació Catalana d'Atletisme; Federació d'Atletisme de les Illes Balears; Calendari de curses populars de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Andorra; Ránkings del Mundo (Veteranos) (inglés); Llista de totes les pistes de Catalunya ; Millors marques actuals - Web del diari Marca ; Esquema d'una pista d'atletisme amb totes les mides ;
23
Arquitectura
L'arquitectura és l'art de projectar o construir edificis i d'altres estructures físiques. Una definició més ampla també inclouria el disseny de tot l'ambient o entorn construït: des de l'urbanisme, passant pel disseny urbà, fins el disseny de mobles. És una de les sis belles arts. Determinats edificis o altres construccions són percebuts com a símbols culturals i polítics i en algunes ocasions com a obres d'art, ja que poden ser considerats primàriament en funció de la seva forma o estructura sensible o de la seva estètica. El disseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulació creativa de la massa, l'espai, el volum, la textura, la llum, els materials, els plànols, i els elements pragmàtics, com ara els costos, la construcció i la tecnologia, per tal d'assolir un fi que és estètic, funcional i, sovint, artístic. Això distingeix l'arquitectura de l'enginyeria, la qual s'impulsa principalment per la manipulació creativa dels materials i les formes, en recórrer als principis científics i matemàtics. Diverses civilitzacions històriques sovint són conegudes principalment a través dels seus assoliments arquitectònics, així com és el cas de diverses ciutats, regions i cultures. Alguns edificis, com ara les piràmides d'Egipte i el Colosseu romà són símbols culturals, i constitueixen una important baula de la consciència pública. Etimologia. El mot arquitectura ve del grec: ' » que vol dir: «cap, xef, qui té el comandament» i « », és a dir: «constructor o fuster». Així tenim que pels antics grecs larquitecte era el cap de la construcció i l'arquitectura era la tècnica o l'art de qui projecta i construeix els edificis i les estructures; pels antics grecs, el mot « (techne)» significa art o capacitat de fer alguna cosa. Definicions. "L'arquitectura és una ciència adornada de moltes altres disciplines i coneixements, pel judici de la qual passen les obres de les altres arts." Marc Vitruvi, Segle I aC. "L'arquitecte serà aquell que amb un mètode i un procediment determinats i dignes d'admiració hagi estudiat el mode de projectar en teoria i també de dur a la pràctica qualsevol obra que, a partir del desplaçament dels pesos i la unió dels cossos, s'adeqüi, d'una forma molt bella, a les necessitats més pròpies dels éssers humans."Leon Battista Alberti, 1452. "L'arquitectura és una ciència intel·lectual i pràctica dirigida a establir racionalment el bon ús i les proporcions dels artefactes i a conèixer amb l'experiència la natura dels materials que els componen." Carlo Lodoli, 1786. ; "Conveniència i economia són els medis que ha d'emprar l'arquitectura i les fonts de les que ha d'extreure els seus principis.(...) Per tal que un edifici sigui convenient és precís que sigui sòlid, salubre i còmode (...) Un edifici serà, per tant, menys costós quan més simètric, més regular i més simple sigui." Louis Durand, 1801. "L'arquitectura és l'art d'aixecar i de decorar els edificis construïts per l'home, sigui quin sigui el seu destí, per tal que el seu aspecte contribueixi a la salut, a la força i al plaer de l'esperit." John Ruskin, 1849. "La casa ha d'agradar a tots, a diferència de l'obra d'art que no ha d'agradar a ningú. La obra d'art és un assumpte privat de l'artista. La casa no ho és. L'obra d'art se situa al món sense que existeixi cap exigència que l'obligui a néixer. La casa cobreix una exigència." Adolf Loos, 1910. "L'arquitectura està més enllà dels fets utilitaris. L'arquitectura és el joc savi, correcte, magnífic dels volums sota la llum." Le Corbusier, 1923. "Un rafal per bicicletes és un edifici; la catedral de Lincoln, una obra d'arquitectura. El terme arquitectura s'aplica exclusivament als edificis projectats en funció d'una aparença estètica." Nikolaus Pevsner, 1945. "Primer de tot he de dir que l'arquitectura no existeix. Existeix una obra d'arquitectura. I una obra d'arquitectura és una oferta a l'arquitectura amb l'esperança que aquesta obra pugui convertir-se en part del tresor de l'arquitectura. No tots els edificis són arquitectura." Louis Kahn, 1967. En el sentit més ampli William Morris va donar la següent definició : "L arquitectura abasta la consideració de tot l ambient físic que rodeja la vida humana : en tant que formem part de la civilització no podem sostraure ns a ella, ja que l arquitectura és el conjunt de modificacions i alteracions introduïdes en la superfície de la Terra a fi i efecte de satisfer les necessitats humanes..." Cita de la conferència pronunciada a la «London Institution» el 10 de març, 1881 sota el títol : "The Prospects of architecture in Civilization". Recopilada en el llibre "On Art and Socialism", Londres 1947. Teoria de l'arquitectura. L'interès i el sentit de la disciplina arquitectònica han evolucionat al llarg dels temps. El primer treball escrit sobre el tema de l'arquitectura (De architectura) va ser escrit per l'arquitecte romà Vitruvi a principis de segle I aC. Segons Vitruvi un bon edifici hauria de satisfer els tres principis de firmitatis, utilitatis, venustatis, el que es tradueixen aproximadament com a: Durabilitat - ha d'aguantar el pas del temps i romandre en bones condicions. ; Utilitat - ha de ser útil i funcional per a la gent. ; Bellesa - ha d'alegrar a la gent i elevar el seu esperit. ; Aquesta trinitat s'ha mantingut immutable com a fil conductor al llarg de la història de l'arquitectura, tot i que cada etapa ha posat els accents sobre un o altre dels tres principis. Segons Vitruvi, l'arquitecte ha de tractar de complir cadascun d'aquests tres atributs tant bé com sigui possible. Leon Battista Alberti, que explica en detall les idees de Vitruvi en el seu tractat, De Re Aedificatoria; va veure la bellesa primordialment com una qüestió de proporció, encara que els ornaments també van ocupar-hi un paper important. Per a Alberti, la proporció de les normes són les que regeixen la figura humana idealitzada, la secció àuria. L'aspecte més important de la bellesa és la part inherent d'un objecte, no pas la part superficial, i es basa en veritats i fets universals. La noció d'estil en les arts no es va desenvolupar fins al segle XVI, amb l'escrit de Vasari. A principis del segle XIX, Augustus Welby Northmore Pugin va escriure Contrastos (1836) que, com suggereix el títol, contrasta el món modern i industrial que ell detestava, amb una imatge idealitzada del món medieval. Per a ell, l'arquitectura gòtica va ser l'única "veritable forma cristiana de l'arquitectura." El segle XIX, John Ruskin, crític d'art anglès, va publicar Set Llums de l'Arquitectura (1849), limitant, en la seva opinió, el que constitueix l'arquitectura. Per a ell l'estètica és de summa importància i l'arquitectura és l' "art en què es disposen i adornen els edificis plantejats per l'home i la seva visió contribueix a la salut mental, el poder, i el plaer dels mateixos". Sobre la diferència entre els ideals de larquitectura i la mera construcció, el gran arquitecte del segle XX Le Corbusier va escriure: "Vostè empra la pedra, la fusta i el formigó, i amb aquests materials construeix cases i palaus: això és construcció. L'enginy és en el treball. Però, de cop i volta toca el meu cor, m'assec feliç i dic: Això és bell. Això és arquitectura". L'arquitectura com una de les Belles arts. Les peculiaritats de l'arquitectura respecte de la resta d'arts són: La primacia dels aspectes materials i tècnics. L'aspecte funcional: ha de servir per a allò pel que ha estat creada. L'espai interior que, definit per uns límits físics -murs- determina un volum i possibilita un recorregut interior. L'extrema localització, atès que no és fàcilment traslladable d'un lloc a un altre. Classificació. No totes les obres d'arquitectura són iguals, atès que no totes persegueixen els mateixos objectius: L'arquitectura popular cerca la solució òptima de la funció amb els materials i les tècniques constructives pròpies de la zona geogràfica, amb una participació directa de l'usuari en la construcció, i amb un repertori formal senzill. L'arquitectura funcional cerca només la utilitat sense cap pretensió artística. Segons els funcionalistes, si la funció està ben resolta, és estètica. L'arquitectura orgànica; La ciència de construir. La construcció d'edificis, conseqüentment l'arquitectura, s'inicia amb el projecte arquitectònic que és el document tècnic que, mitjançant plànols, memòries, amidaments, càlculs, detalls, etc., descriu i justifica l'edifici, la seva concepció, així com els diferents elements que mitjançant l'ús de les tècniques adients, donaran forma als espais o volums on l'home desenvoluparà la seva vida i activitats. Es poden resumir els principals sistemes constructius en funció dels cinc descobriments estructurals bàsics: L'arquitrau, on dos elements verticals poden suportar un element horitzontal, conegut com arquitectura allindada o construcció arquitravada. L'arc', que permet construir grans espais interns sense obstacles, ja que transmet el pes i les forces a les parets (arquitecturavoltada), però amb murs exteriors de contenció de les forces laterals. L'arc parabòlic, que permet construir gran espais interns sense forces laterals i transmet el pes únicament als fonaments. L'encadirat i els entramats de fusta i metalls (especialment ferro i alumini) que permeten grans amplades de llum i estalvien pes i material. ; La fusta, el ferro i el formigó, que possibiliten la construcció de grans amplades de llum i d'un esquelet intern a l'edifici amb els quals els murs perden la funció de suport i es poden elaborar solucions agosarades. L'arquitectura i altres professions actuals. Actualment la construcció d'edificis constitueix un sector econòmic fonamental a les societats avançades. És un procés complex on conflueixen diversos camps d'activitat econòmica, des del sector públic que estableix les normatives i gestiona les llicències, passant per la pròpia indústria de la construcció i les seves indústries auxiliars, fins les empreses de serveis. L'evolució cap a l'especialització i la separació d'àmbits laborals és similar a la d'altres professions. En els segles passats els arquitectes no s'ocupaven només de dissenyar els edificis sinó que també dissenyaven places, mobles, parcs, etc. Aquest procés d'especialització ha donat lloc a noves professions: Exteriorisme: També conegut com paisatgisme, és l'especialització en el disseny de parcs, jardins, places... Interiorisme: Especialització en el disseny interior d'edificis, tant per ús públic com privat. Disseny industrial: Especialització en la creació d'objectes d'us quotidià; Urbanisme: Especialització en la planificació del sistema urbà; Història de l'arquitectura. L'arquitectura va evolucionar primerament fora de la dinàmica entre les necessitats (habitatge, seguretat, culte, etc.) i de mitjans (materials de construcció disponibles i d'atenció a les qualificacions). Com les cultures humanes i els coneixements desenvolupats van començar a ser formalitzats a través de les tradicions orals i pràctiques, l'arquitectura es va convertir en un ofici. Aquí hi ha primer un procés d'assaig i error, i més tard la improvisació o la repetició d'un judici amb èxit. El que es denomina l'arquitectura vernacular encara es produeix en moltes parts del món. De fet, els edificis vernaculars formen la majoria dels construïts al món ja que la gent experimenta cada dia. L'arquitectura a l'antiguitat. Al principi, els assentaments humans eren en la seva majoria rurals. A causa d'un excedent en la producció de l'economia començava a expandir-se com resultat de la urbanització d'aquesta manera la creació de les zones urbanes que va créixer i va evolucionar molt ràpidament, en alguns casos, com el de Çatal Huyuk, a Anatòlia i Mohenjo Daro a l'Índia. En moltes civilitzacions antigues, com els egipcis i mesopotamis, l'arquitectura i l'urbanisme reflecteixen el constant compromís amb el diví i el sobrenatural, mentre que en altres cultures antigues com Pèrsia l'arquitectura i la planificació urbana es van utilitzar per a exemplificar el poder de l'estat. El període clàssic. L'arquitectura i l'urbanisme de les civilitzacions clàssiques, com la grega i la romana van evolucionar d'ideals cívics en lloc dels religiosos o empírics i la creació de nous estils arquitectònics desenvolupats. Textos sobre arquitectura van començar a ser escrits al període Clàssic. Aquests cànons es van començar a seguir en les obres importants, especialment l'arquitectura religiosa. Alguns exemples de cànons es troben als escrits de Vitruvi, la KaoGongJi de l'antiga Xina i a Vaastu Shastra a l'antiga Índia. L'arquitectura de diferents parts d'Àsia es desenvolupa al llarg de línies diferents a la d'Europa, creant arquitectura budista, hindú i sij, cadascuna d'elles amb diferents característiques. L'arquitectura budista, en particular, va mostrar una gran diversitat regional. El període medieval. L'arquitectura islàmica va començar el segle VII, desenvolupant les formes arquitectòniques de l'antic Pròxim Orient per a adaptar-se a les necessitats socials i religioses de la societat. Alguns exemples es poden trobar per tot el Pròxim Orient, Nord d'Àfrica i Espanya, i es convertirien en una important influència en l'estil d'arquitectura europea durant el període medieval. A Europa, tant en els períodes clàssic i medieval, els edificis no són atribuïts a individus específics i els noms dels arquitectes sovint són desconeguts, tot i la gran escala de molts edificis religiosos existents d'aquest període. Durant el període medieval gremis d'artesans es van formar per a organitzar el seu comerç i han sobreviscut els contractes escrits, en particular en relació amb els edificis eclesiàstics. En aquesta època el paper de l'arquitecte és en general el d'un mestre constructor, excepte en alguns casos com el d'un eclesiàstic, l'abat Suger a Saint-Denis (París). Durant aquesta època es generen edificis d'estil romànic i més endavant, gòtic. Amb el temps, augmenta la complexitat dels edificis i la diversitat dels mateixos. Comencen a realitzar-se obres de construcció civil, com carreteres i ponts, i altres nous tipus d'edifici, tals com escoles i hospitals. L'edat moderna. Amb el Renaixement i la seva èmfasi en l'individu i la humanitat en lloc de la religió, i amb tots els seus avanços i assoliments, es va iniciar un nou capítol. Els edificis es comencen ser assignats a determinats arquitectes - Brunelleschi, Alberti, Michelangelo, Palladio, i el culte de la persona ha començat. En aquesta època encara no existia línia divisòria entre l'artista, l'arquitecte i l'enginyer, o qualsevol altre dels aspectes relacionats. Surgeixen estils com el Manierisme, el Quattrocento o el Cinquecento, fins arribar a l'arquitectura Barroca. La Revolució Industrial. Amb els nous coneixements en els àmbits científics i el sorgiment de nous materials i la tecnologia, l'arquitectura i l'enginyeria es van començar a separar, i l'arquitecte va començar a perdre terreny en alguns aspectes tècnics dels projectes d'edificis. Per tant, es va concentrar en l'estètica i en aspectes humanistes. Alguns arquitectes van començar a treballar per les noves classes socials més adinerades, concentrant-se principalment en les qualitats visuals derivades en general dels prototips històrics, donant lloc, per exemple, a moltes cases de camp de Gran Bretanya que es van crear durant el Neogòtic. Els estudis formals d'arquitectura van començar a existir durant el segle XIX, com per exemple a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts, a París, que van donar molta èmfasi a la producció de bells dibuixos i poc al context i a la viabilitat. El gruix d'arquitectes en general va rebre la seva formació a les oficines d'altres arquitectes, iniciant les seves carreres com a delineants, per exemple. Mentrestant, la Revolució Industrial va obrir les portes a la producció en massa i al consum. L'estètica es va convertir en un criteri de la classe mitja i l'ornamentació de productes, abans basada en costoses tècniques d'artesania, va decaure en virtut de la producció i l'abaratiment de costos. L'arquitectura vernacular es va fer cada vegada més ornamental. El modernisme i la reacció de l'arquitectura. La insatisfacció amb aquesta situació general a principis del segle XX va donar lloc a moltes noves línies de pensament que serveix com precursors de l'arquitectura moderna. Arran d'aquests fets, l'escola Bauhaus, fundada a Alemanya el 1919, rebutja conscientment la història i defineix l'arquitectura com una síntesi de l'art, l'artesania i la tecnologia. Immediatament després de la Primera Guerra Mundial, els arquitectes d'avantguarda modernista van tractar de desenvolupar un nou estil apropiat per a un nou ordre social i econòmic, centrat en la satisfacció de les necessitats de les classes mitges i treballadores. Van rebutjar la pràctica de l'arquitectura acadèmica i el perfeccionament dels estils històrics. L'enfocament modernista dels arquitectes era reduir els edificis de formes pures, la suprimir les referències històriques i ornamentar en favor de detalls funcionalistes. Va aparèixer la tendència a mostra els detalls de la construcció i l'estructura dels edificis, com l'exposició de les bigues d'acer i les superfícies de formigó, en lloc d'amagar-se darrere de les formes tradicionals. Arquitectes com Mies van der Rohe van treballar en l'elaboració de bellesa basada en les qualitats inherents dels materials de construcció i en modernes tècniques de construcció, basant-se en simplificades formes geomètriques, celebrant els nous mitjans tècnics i mètodes possibles gràcies a la Revolució Industrial. Arquitectura d'avui. Un grup important d'arquitectes, va respondre als problemes del modernisme i postmodernisme anant al que consideraven l'arrel del problema. Al seu judici, l'arquitectura no era una filosofia personal o estètica realitzada per individualistes, sinó que més aviat havia de considerar les necessitats quotidianes de la gent i utilitzar la tecnologia per a donar un entorn habitable. Van començar a realitzar-se estudis sobre comportament, viabilitat mediambiental i social i tota aquesta informació va començar a format part del procés de disseny d'edificis. La complexitat de les construccions van començar a augmentar (en termes d'aspectes estructurals, com els sistemes, serveis i tecnologies) i l'arquitectura va començar a ser més multidisciplinar que mai. L'arquitectura d'avui en general, requereix d'un equip de professionals especialitzats, amb l'arquitecte que és un dels molts, encara que en general el líder de l'equip. Durant els dos últims decennis del segle XX i en el nou mil·lenni, el sector de l'arquitectura ha vist l'ascens d'especialitzacions dintre de la pròpia professió pel tipus de projecte, els coneixements tecnològics o dels mètodes d'execució de projectes. A més, s'ha produït un augment de la separació entre l'arquitecte de disseny i l'arquitecte de projecte. Un dels esdeveniments recents més significatius en la professió és la incorporació de la sostenibilitat. La sostenibilitat en l'arquitectura es va utilitzar per primera vegada en els anys 70 per arquitectes com Ian McHarg als Estats Units i Brenda i Robert Val al Regne Unit i Nova Zelanda. L'acceleració en el nombre d'edificis que tenen per objecte satisfer principis de disseny sostenible està en línia amb la cada vegada major consciència dels riscos del canvi climàtic. Premis d'arquitectura. Premi Pritzker; Prix de l'Équerre d'Argent; Premi d'Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe; Premi Stirling; Praemium Imperiale; Premi Alvar Aalto; Premi Nacional d'Arquitectura d'Espanya; Vegeu també. Arquitectura popular; Domòtica; Arquitectura bioclimàtica; Acústica arquitectònica; Arquitectura d'Espanya; Arquitectura de la Marina; Enllaços externs . Arquitectura Barcelona - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània. WikiArquitectura.com - Estudis sobre cases i edificis del mon de la mà dels estudiants d'arquitectura de Barcelona. Teoria de l'arquitectura, l'ordre i l'ornament. Pere Hereu Payet ; Arquitectura, economía y ecologia;
24
Sometent
El sometent, actualment dissolt des de 1978 pel Senat espanyol, fou en els seus inicis una organització paramilitar d'autoprotecció civil típicament catalana, separada de l'exèrcit, per a la pròpia defensa i la defensa de la terra en temps de conflicte bèl·lic. Orígens medievals . Els seus orígens provenen del sagramental, els orígens dels quals es troben en les recopilacions efectuades per les Corts de Catalunya en 1068 i d'un usatge denominat Princeps namque. Ambdós textos legals configuren el caràcter alhora policial (en l'àmbit local) i militar (en el general) conferit al sometent. Fou institucionalitzat definitivament durant el regnat de Jaume I, al segle XIII. Els compromesos en el sagramental, doncs, eren cridats mitjançant com tot dret feudal fogueres enceses de cim a cim, en forma d'host, a so de corn, toc de trompeta o repic de campanes, o sigui metent so . D'aquesta última manera, del repic de campanes (o bé so metent), en sorgeix el nom posterior, que preval al de sagramental a partir sobretot del segle XVI, quan el mot sometent substitueix el mot host. De la frase metre so, doncs, se n deriva el mot sometent. Quan el so era via fora, s anava a guerrejar fora de la terra. En els segles XVI i XVII adquirí un paper fonamentalment policial contra bandolers, hugonots i pirates definit per la Constitució de 1561, vigent fins a mitjans del segle XVII. Funcionament . Tenien l'obligació d'acudir al toc de sometent tots els homes menors de 60 anys i majors de 16. Les despeses anaven a raó de meitat i meitat, l'una pel Senyor feudal i l'altra pel Comú. Posteriorment el sou els fou garantit pel govern mitjançant els impostos municipals i cada membre s ocupava de mantenir en bon estat la seva arma (normalment un trabuc) a casa. El toc de campana en situacions d'emergència els convocava a la plaça major del poble o davant l'església, i d'allí es repartien seguint les instruccions del seu cap, ja fos formant patrulles ja fos anant a encalçar els atacants en grup. La defensa de nuclis rurals, majoritàriament contra bandolers i malfactors, es veié també exercida amb efectivitat pel sometent. Quan els pobles s agrupaven per a garantir la seva pròpia seguretat, ho feien per mitjà del jurament sacramentat, que formà un romanço (al segle XIX) que diu així: Via fora i vagin fora, causadors d'infinit mal! Via fos sagramental! Nova gent ara ens ha eixida que, amb l'excusa de carlins els diners o bé la vida ens demanen pels camins. Escombrem-los de seguida, sinó, ens posen el dogal. Via fos sagramental! Com si no fos prou la guerra, ara ens porten nous perills aquests lladres de la terra i del pa dels nostres fills. En són plens el pla i la serra, els barrancs i el camí ral. Via fos sagramental! Vagin fora i sens ajuda tant de lladre i mala gent, que emprendràn la correguda en sentir el Sometent. Correm tots a la batuda, amb garrot, forca o destral! Via fora i vagin fora, causadors d'infinit mal! Via fos sagramental! Guerra de Successió . El Sometent es decantà del bàndol austriacista durant la Guerra de Successió al tron espanyol, però la derrota de l'arxiduc Carles sentencià el seu futur més proper. Prohibició de la finisecular Institució militar catalana. Arran de la desfeta de 1714 a la Guerra de Successió, Felip V decidí el desarmament total dels catalans. A tal fi, i dins d'aquesta estratègia el sometent fou prohibit per l'article 39 del Decret de Nova Planta de la Reial Audiència de Catalunya. Poc abans, el cap d'aquest cos havia estat el dissortat general Moragues, que fou executat per decapitació en acabar la contesa. 39- Por los inconvenientes que se han experimentado en los sometens, y juntas de gente armada, mando que no haya tales sometens, ni otras juntas de gente armada, so pena de ser tratados como sediciosos los que concurriesen o interviniesen. Guerra Gran . El sometent fou restablert, malgrat la supressió que establia el decret de Nova Planta, el 1794 per Luis Firmin de Carvajal, el comte de la Unión durant la Guerra Gran, i que a la seva mort van estar al càrrec de José de Urrutia. Es van restablir a causa de la mala situació de l'exèrcit regular, i la seva participació al final de la guerra va contenir el front, que es va estabilitzar a l'Empordà. Semblantment ocorregué amb el cos dels miquelets. Guerra del Francès . Fou novament usat durant la Guerra del Francès (1808-1814), en contra dels francesos a Roses, Barcelona i Tarragona. Guerra dels Set Anys o Primera Guerra Carlina . La Primera Guerra Carlina, la revolta dels carlins l'any 1833 i la seva derivació en un creixent bandolerisme a la ruralia catalana motivà, novament, que el sometent actués al servei del govern en les tasques de seguretat i manteniment de l'ordre públic compartint esforços amb els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil. El 1855 fou refet pels grans propietaris rurals, amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya i adoptà el lema de Pau, pau i sempre pau. D'aleshores ençà, el sometent adquirí un caràcter de cos auxiliar de l'ordre públic en l'àmbit rural, destinat a protegir els dominis dels grans propietaris dels assalts dels trabucaires. Segona extinció (1873) . La I República Espanyola, veient en el sometent un cos marcadament conservador i aliè als aires revolucionaris que es volien imposar al país, en decretà altra vegada la supressió, però la Restauració borbònica d'Alfons XII el reorganitzà sobretot amb vistes a reprimir l'aixecament carlí a la Tercera Guerra Carlina. Les Bases de Manresa reservaven al sometent una important tasca, que no es va arribar a dur a terme per no ser aplicades. El Sometent al segle XX . El sometent actuà al costat de les autoritats en diverses ocasions. Així, per exemple, col·laboraren en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) i en contra dels vaguistes a Alella, en els anys precursors de la dictadura de Primo de Rivera. Durant aquesta dictadura, a més, Primo de Rivera intentà, fracassadament, d'estendre la figura del sometent a la resta de l'Estat. L'any 1923, es produí a Terrassa, l'assalt a la caixa d'estalvis de Terrassa, per part d'uns anarquistes, en aquest assalt va resultar mort el sometent terrasenc Joan Castella i Españó, en el seu intent d'impedir l'atracament. El 1931 és dissolt de nou per la Segona República Espanyola, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra. Acabada la guerra, es dissol novament el sometent La dissolució del sometent no fou per gaire temps, car l'any 1945 el general Franco el reorganitza, sota el nom de Somatén Armado amb la principal finalitat de combatre els Maquis. Així, el sometent franquista Abel Rocha acabà amb la vida, a trets, de l'anarquista Quico Sabaté a Sant Celoni, el 1960. El seu caràcter conservador, tot i així, no féu que el dictador el reimplantés del tot: bàsicament es repartí per 297 pobles de menys de 10,000 habitants, aplegant un total de 4.344 individus que, l'any 1978, van ser acomiadats. Finalment, és dissolt definitivament pel Senat espanyol el 1978.
28
Arqueologia
La paraula arqueologia procedeix del grec archaios, (vell o antic), i de logos, (ciència). És una disciplina que es dedica a l'estudi de velles o antigues cultures humanes. La majoria dels arqueòlegs del passat van definir l'arqueologia com l'estudi sistemàtic de les restes materials de la vida humana ja desapareguda. Altres arqueòlegs van emfatitzar els aspectes conductistes i van definir l'arqueologia com la reconstrucció de la vida dels pobles antics. En alguns països, especialment als Estats Units, l'arqueologia ha estat considerada sempre com una subdisciplina de l'antropologia. Mentre aquesta se centrava en l'estudi de les cultures humanes, l'arqueologia es dedicava a l'estudi de les manifestacions materials de les esmentades cultures. D'aquesta manera, mentre les antigues generacions d'arqueòlegs estudiaven una antiga eina de ceràmica com un element cronològic que ajudaria a datar la cultura que era objecte d'estudi, o simplement com un objecte amb un cert valor estètic, els antropòlegs veien el mateix objecte com un instrument que els serviria per comprendre el pensament, els valors i la cultura de qui ho va fabricar. La investigació arqueològica ha estat vinculada fonamentalment a l'edat de pedra i a l'antiguitat. No obstant això, durant les últimes dècades la metodologia arqueològica s'ha aplicat a etapes més recents, com l'edat mitjana o el període industrial iniciat a finals del segle XVIII i principis del XIX. En l'actualitat, els arqueòlegs dediquen ocasionalment la seva atenció a materials actuals, investiguen residus i abocadors urbans, amb la qual cosa està naixent la denominada arqueologia industrial. La moderna arqueologia entra en relació amb altres disciplines científiques. Així, els arqueòlegs, per establir la cronologia, acostumen a utilitzar mètodes de datació desenvolupats per altres ciències: el sistema del carboni 14 (radiocarboni) va ser desenvolupat pels físics nuclears, les tècniques de datació geològica es deuen als geòlegs i les tècniques d'estudi de les restes de fauna són obra dels paleontòlegs. A més a més, per reconstruir antigues formes de vida, els arqueòlegs se serveixen de procediments utilitzats per la sociologia, la demografia, la geografia, l'economia o les ciències polítiques. Arqueòlegs. David Leonard Clarke; John Frere; Eudald Carbonell; Jens Jacob Asmussen Worsaae; Michele Mercati; John Grahame Douglas Clark; Leo Frobenius; Lewis Roberts Binford; Oscar Montelius; Sir Daniel Wilson; Sven Nilsson Svenson; Vedel Simonsen; Ian Hodder; Pàgines que s'hi relacionen. Arqueologia Submarina; Recemització dels aminoàcids; Fitòlit; Carpologia; Arqueozoologia; Arqueologia per a tothom - http://www.guizeb.com/arqueologia
29
Arqueologia submarina
L'Arqueologia Submarina és la branca de l'arqueologia que estudia el passat a partir de les restes materials d'origen humà trobades en mars o llacs, principalment restes de naufragis, però també ports o poblacions que han quedat submergides per causes diverses. Enllaços Externs. Arqueologia Submarina Nòrdica;
30
Art
L'Art és l'aplicació de l'habilitat i del gust a la producció d'una obra segons principis estètics. El concepte d'Art va associat al concepte d'obra d'art. L'Art és l'acte o la facultat mitjançant la qual l'home imita o expressa i crea copiant o fantasiejant, allò que és material o immaterial, fent servir la matèria, la imatge, el so, l'expressió corporal, o, simplement, incitant l'imaginació d'altri. L'Art és també el conjunt de les Belles Arts o cadascuna d'elles. Les sis Belles Arts són : la poesia, l'arquitectura, l'escultura, la pintura, la música i la dansa. L'arquitectura, l'escultura i la pintura constitueixen el grup de les arts plàstiques. Són generalment acceptades també les següents arts: 7è art el cinema, 8è art la fotografia, 9è art el còmic. Origen i categorització temporal . La paraula art ve del llatí ars que significava ofici, coneixement tècnic o habilitat en la realització d'una tasca tant manual com intel·lectual. Ars era la traducció llatina del terme grec, tecné, que ha evolucionat restringint el seu significat en el sentit de tècnica. El concepte art és occidental i ha evolucionat adoptant diferents significats segons l'època i la concepció filosòfica. A occident s ha dictaminat que era i que no era susceptible de ser anomenat art. Allò que en un moment ha estat considerat com bàrbar en el sentit d'aliè i no civilitzat després ha entrat a les vitrines dels museus, sobretot a partir del segle XIX. Amb freqüència occident ha variat la utilitat dels productes que ha considerat artístics. Els museus descontextualitzen aquestes "obres d'art", no només a les obres que s'havien considerat foranies com una màscara de l'Àfrica subsahariana sinó a les obres pròpies com els murals d'esglésies romàniques en museus moderns. Objectes que anteriorment tenien una funció ritual, mística o religiosa passen a ser objectes analitzats, estudiats o admirats. Sovint, és la pròpia descontextualització la que permet veure l'objecte com a artístic. A la França del segle XVIII, el Saló comporta un fenomen que esdevindrà imparable: l'obra d'art queda desvinculada dels mecenes tradicionals, l'aristocràcia i l'església; cada cop més, serà l'artista qui decideixi el contingut i la forma de les seves creacions. En aquella època es van escriure tres llibres que es consideren els fundacionals de les tres disciplines que disposen per objecte d'estudi l'art: Johann Joachim Winckelmann, Història de l'art a l'antiguitat, 1764; pel que fa la història de l'art; Denis Diderot, Salons, 1759 - 1781; pel que fa la crítica de l'art; Alexander Baumgarten, Estètica, 1750 -1758; pel que fa l'estètica; Prenent com a motiu d'estudi els objectes dels artistes occidentals, Tatarkiewicz sustenta que l'art experimenta una transfiguració radical que s'inicia al segle XIX i ens porta a l'estat actual. En primera instància hi havia un art conformista que pretenia elaborar objectes bells més que innovadors i aquests no pretenien molestar a l'espectador sinó obtenir la seva aprovació. Després d'aquest procés es buscarà la innovació i la provocació davant la bellesa o el consens. Continuant la tesi de Tatarkiewicz, fins a arribar a l"art actual" s'han passat diferents etapes: el moment de l'artista rebel Poe i Van Gogh són artistes que actuen contra el gust establert i de manera individual; en el moment de l'artista militant, els artistes s organitzen en grups com els simbolistes o els impressionistes però tampoc assoleixen una acceptació pública; al segle XX s assoleix la victòria de les avantguardes, l'artista és aquell que va més enllà del gust establert, perquè albira el que ha de venir. El surrealisme i el futurisme assoleixen el clímax d'aquesta situació. Ja fora de la tesi de Tatarkiewicz i desprès de la Segona Guerra Mundial, el pes artístic de l'art occidental es desplaça als Estats Units. Les avantguardes es multipliquen i l'artista assoleix un alt grau de llibertat. La crítica és un factor essencial per la valoració d'una obra d'art, però impera el domini dels mitjans de comunicació. L'art més que mai és un objecte mercantil. Art i estètica . Segons Arnold Hauser, les «obres d'art són provocacions amb les quals polemitzem més que no ens les expliquem. Les interpretem d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals. Nosaltres, de tot art amb el qual tenim una relació autèntica en fem un art modern». Avui dia, l'art ha establert un conjunt de relacions que permeten englobar dins una sola interacció l'obra d'art, l'artista o creador i el públic receptor o destinatari. Hegel, en la seva Estètica, intentà definir la transcendència d'aquesta relació tot dient que : «la bellesa artística és més elevada que la bellesa de la natura, ja que canvia les formes il·lusòries d'aquest món imperfet, on la veritat s'amaga darrera les falses aparences per assolir una veritat més elevada creada per l'esperit». Cercar la veritat darrera les aparences !, pot haver-hi una finalitat més elevada i encisadora ?. L'art esdevé així el perllongament de l'acció, ja que no tracta d'imitar o de reproduir, sinó que tradueix una realitat metasensible tot posant l'espiritual dins l'experiència quotidiana. L'art és també un joc amb les aparences sensibles, els colors, les formes, els volums, els sons, etc. És un joc gratuït on es crea del no res, o de poc més que el no res. Una aparença que no pretén altra cosa que enganyar-nos. És un joc plaent que satisfà les nostres necessitats eternes de simetria, de ritme o de sorpresa. La sorpresa que Charles Baudelaire considerava com l'origen de la poesia. Així, segons Kant, el plaer estètic deriva menys de la intensitat i la diversitat de sensacions que de la manera, en aparença espontània, per la qual elles manifesten una profunda unitat, sensible en el seu reflex, però no conceptualizable. Pel professor Sir Ernst Gombrich, «L'art, en realitat no existeix. Tan sols hi ha artistes.». Més endavant, en l'Introducció de la seva obra The Story of Art ens diu que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos». Seguint el mateix Gombrich, veurem com als artistes també els succeeix una cosa semblant : en el retrat del seu fill Nicolau, el pintor flamenc Rubens el representà bell ja que segurament se sentia orgullós de l'aspecte del nen i volia transmetre la seva passió de pare ensems que d'artista; en el retrat de la seva mare, Albrecht Dürer la dibuixà amb la mateixa devoció i amor que Rubens sentia pel seu fill, però aquí es pot veure un estudi fidel de la cara plena d'inquietuds d'una dona vella, no hi ha bellesa natural però Dürer, amb la seva enorme sinceritat, va crear una gran obra d'art. Historiografia de l'art . Edat Antiga. Antiga Grècia. A l'antiga Grècia: el mot (techne) significa saber fer alguna cosa. El terme fa referència a la capacitat humana per fer qualsevol objecte. La capacitat és la consciència de les habilitats i de regles o tècniques a emprar. Inicialment el terme techne s'aplicà a les habilitats manuals i a les arts industrials. Segons Plató el terme és aplicable a la pintura, el brodat, la construcció de vaixells, etc. Aristòtil parla ja de tècniques intel·lectuals com l'oratòria. L'ambigüitat del terme grec és tal que quan Plató volia referir-se al gran art insistia en què aquest no és producte d'una tècnica apresa (techne) sinó de la inspiració. Per Plató, l'origen de l'art està en el mite, el culte i les cerimònies rituals. Els primers escrits amb especulacions filosòfiques sobre l'art i la seva essència procedeixen dels antics grecs, als quals també es deuen els primers tractats de tècnica i de perceptiva com el Cànon de Policlet i altres obres. En el segle IV aC Duris de Samos va iniciar el gènere de les biografies d'artistes. En el segle III aC, Jenòcrates de Sicione i Antígon de Caristos van exposar un esquema històric i crític de la pintura i l'escultura en base als criteris de la mimesi aristotèlica, per la qual cosa presentaven l'evolució de les arts com un avanç vers la perfecció que tingué el seu punt culminant amb l'escultor Lisip i el pintor Apel·les. Les guies artístiques com la d'Eliodor d'Atenes i la Periegesis de Pausanias, ambdues del segle II aC, constitueixen una de les fonts principals de coneixement de l'art en el món grec. Durant el període hel·lenístic s'inicià la primera classificació de les arts en : arts comunes i arts liberals, segons requerissin d'unes habilitats associades amb l'esforç físic o a un esforç intel·lectual. Segons la tradició, abans de Plató, el matemàtic i filòsof grec Pitàgores en fer vibrar una corda en tensió o monocord va observar com es produïen diferents sons segons la longitud d'aquesta. En descobrir que entre els sons i les longituds de la corda hi ha una relació, els pitagòrics van construir la primera teoria musical. Les fraccions de la longitud d'una determinada corda es denominaven consonàncies: la vuitena, la quarta, la cinquena, etc, i les seves addicions o multiplicacions. En el sistema de consonàncies es basa de tot el sistema musical de la cultura occidental. El concepte grec dharmonia, segons el qual el Cel, la Terra, i l'ésser humà estan sotmesos a una mateixa Llei, la del nombre, donà lloc a tot una filosofia basada en el simbolisme i el misticisme dels nombres. Aquesta concepció cosmològica que estava en relació amb la música i la matemàtica, fou una referència fonamental de la cultura a l'antiga Grècia, així tenim que : Orfeu encantava a les feres amb la seva música, Anfiò bastia la muralla de Tebes al só de la lira i Pitàgores impartia la ètica escollint els modes musicals apropiats per portar a l'esperit vers la catarsi, es a dir, la purificació del cos amb la medicina i de l'ànima amb la música. El món Llatí. En el món Llatí: el mot Ars, vol dir : habilitat, ofici, coneixement de la tècnica; com veiem, és un concepte pràcticament calcat del grec tecne. En el món llatí perdurà el concepte d'Aristòtil i amb el terme ars hom designava les arts liberals. D' igual forma els romans consideren ars : la gramàtica, la lògica, la màgia, l'astrologia, i altres. Amb el temps, l'evolució de l'arrel grega (techne) ha anat associada al coneixement científic mentre que l'arrel llatina (Ars) s'ha associat a les humanitats. A lantiga Roma, la Història Natural de Plini el vell, els Mirabila de Pasiteles en el segle I aC així com altres obres, van contribuir a difondre les teories històrico-crítiques dels filòsofs grecs que en el període hel·lenístic establien que Fídies representà el cim del seu passat artístic. Pensadors romans com Ciceró, Quintilià i altres, formularen observacions crítiques d'interès sobre l'escultura i la pintura però, en conjunt, l'aportació de l'antiga Roma a la historiografia de l'art rau en la descripció de les obres i la transmissió de les notícies i els coneixements segons els precedents grecs perduts. En l'arquitectura, els romans desenvoluparen la seva pròpia tècnica així com una estètica basada en els ordres clàssics inspirada, en part, en l'arquitectura grega clàssica. El famós tractat Els Deu Llibres d'Arquitectura de Vitruvi fou el primer resum de teoria i pràctica de l'arquitectura grecoromana. La importància del tractat de Vitruvi rau en el fet de ser l'únic d'arquitectura antiga que ens ha arribat de forma íntegra. Vitruvi fou un arquitecte de segon nivell que exercí en l'època de la República Romana, la seva teoria és força conservadora i no té en compte les innovacions de l'època imperial. La paradoxa és que aquest tractat mediocre fou clau en la renovació arquitectònica del Renaixement. Edat mitjana. A l'edat mitjana les «arts comunes» comencen a revaloritzar-se, se les anomena com «arts mecàniques», però continuaran tenint un paper subaltern respecte de les «arts liberals». La poesia no era inclosa en l'àmbit conceptual de lart, ja que un poeta era considerat un bard que composava els versos inspirat per Déu. Durant la baixa edat mitjana l'artista individual comença a tenir consideració social, els artistes comencen a signar les obres i alguns d'ells es fan autoretrats en les seves obres com l'escultor Peter Parler que va fer un bust d'ell mateix en una de les portes de la Catedral de Praga. Durant l'edat mitjana, malgrat es van escriure algunes guies per a pelegrins amb descripcions sobre els tresors de les esglésies i dades sobre monuments i objectes artístics, la tradició historiogràfica de l'antiguitat clàssica es va interrompre. En forma aïllada i marginal, el pensament medieval sobre les arts i la seva naturalesa apareix en obres que polemitzen contra els corrents imperants, el més destacat dels quals fou la crítica de l'art Romànic per Sant Bernat, que arribà a influir en l'evolució de l'arquitectura gòtica amb l'anomenat estil del Císter, una arquitectura sense ornamentació, on l'amplada guanya en detriment l'alçada de de les naus de les esglésies. La música té la seva pròpia història : L'obra de Boeci (480 - 525), «De institutione música», va estendre la seva influència en els segles de l'alta edat mitjana. En aquest compendi de tots els coneixements musicals de l'antiguitat, des d'un punt de vista matemàtic especulatiu es definia la música com una ciència, no com un art. La classificació segons els models pitagòrica en : música mundana, música humana i música instrumental fou un lloc comú durant aquest període. El Papa Gregori I (540 - 604), juntament amb altres papes anteriors o posteriors (malgrat la tradició només el senyala a ell), renovà el cant litúrgic. El document «Ordini romani» trobat al Monestir de Saint Gail en un manuscrit del segle IX, descriu el ceremonial romà des del segle VI al IX, i en ell s'atribueix al conjunt de papes, encapçalats pel citat Gregori I, haver organitzat el cicle de cants per tot l'any. L'anomenat Cant gregorià, fou així, el primer conjunt sistemàtic de música i el preludi de la notació musical actual. Balbulus Notker (830 - 912) i Hucbald de Saint Amand (840 - 931) van fer servir les set primeres lletres de l'alfabet llatí per distingir els sons fonamentals. Uns anys més tard, el monjo benedictí Guido d'Arezzo (995 - 1050), va resumir totes les aportacions i experiències anteriors i va resoldre el problema que suposava la denominació dels sons i la fixació de la seva alçada. El nom de les set notes musicals, en els països llatins, deriva de la famosa carta al monjo Miquel que citem : Si vols imprimir a la memòria un só o un grup de sons que pots trobar en un cant qualsevol - que et sigui o no conegut -, és necessari que notis i recordis bé el to inicial de cada só que vols aprendre de memòria; per exemple, aquest cant del qual jo m'en serveixo per ensenyar als nois: «Ut queant laxis»; «Resonare fibris»; «Mira gestorum»; «Famuli tuorum»; «Solve polluti»; «Labii reatum»; «Sancte Ioanes»; Excepte a França, Ut es transformà en Do als països llatins, mentre que a l'Europa Central s'ha mantingut, amb alguns canvis, la notació alfabètica. Edat Moderna . Durant el Trecento a Itàlia, les al·lusions de Dant a Cimabue i a Giotto, o les de Petrarca a Simone Martini constitueixen el preludi del Renaixement. Durant el Quattrocento florentí es formulà una teoria i una historiografia d'acord amb la nova pràctica i mentalitat artística. El genere de les «biografies d'artistes», oblidat des de l'antiguitat clàssica es torna a cultivar : Cenino Cennini amb el seu Libro dell Arte, els Comentari de L. Ghiberti i, sobretot, els tractats De la Pintura i De la Arquitectura de L. B. Alberti, són el testimoni més eloqüent de la profunda renovació que el Renaixement va portar en el pla de la literatura artística. Leonardo da Vinci en el Cinquecento va continuar aquesta tradició teòrica amb els seus escrits i tractats. Les Vides (1550) de Giorgio Vasari constitueixen una obra fonamental que exercí una enorme influència en tota la historiografia de l'art que es desenvolupa posteriorment. Les Vidas aporten una visió de conjunt sobre el Renaixement amb matisacions i precisions crítiques que defineixen els artistes i les seves obres. En el Renaixement és generalitzà el reconeixement públic dels artistes. Lart se separà de la ciència i de l'artesania mentre la posició social dels millors artistes va millorar notablement. Al segle XVIII la filosofia comença a parlar de l'art en el sentit en què avui és entès amb noves elaboracions teòriques que consagren la diferència entre art i tècnica. Si fins ben entrada l'Edat Moderna no es consolida un terme com Belles Arts, ni existeixen institucions específiques, com l'Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France és perquè fins llavors no s'apreciaven les activitats artístiques com una cosa independent. A partir dels romàntics es considera que hi ha una arrel comuna a totes les activitats artístiques. Aquest punt de vista, que és el dominant en l'actualitat, no exclou, sinó que accentua l'ambigüitat pròpia del terme Art, ja que aquest designa objectes i activitats tan diversos com : una tomba etrusca, una església romànica, una pintura rupestre, un duet musical, un poema d'amor, una dansa popular, un gerro, una pel·lícula dels germans Marx etc. Edat Contemporània. Vegeu també. Estètica; Belles Arts; Història de l'art; Història de l'arquitectura; Història de la pintura; Història de l'escultura; Història de la literatura; Història de la música; Història del còmic; Història de la fotografia; Història del cinema; Bibliografia. Wladyslaw Tatarkiewicz. Historia de seis ideas, Tecnos, Colección Metropolis, 1997, ISBN 84-309-1518-4; Enllaços externs. Arquitectura Barcelona - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània;
31
Arts plàstiques
Les arts plàstiques són les que es plasmen en objectes físics: els edificis (arquitectura), els volums materials (escultura), els colorants sobre una superfíce (pintura i altres Belles Arts). Des del punt de vista dels elements compositius, en l'arquitectura són els espais, en l'escultura són els volums, en la pintura són els colors i en el dibuix és la línia o el clarobscur. L'arquitectura i l'escultura necessiten les tres dimensions. La pintura i el dibuix necessiten una superfície, plana o no. Cal tenir present que les arts dinàmiques també es poden representar en objectes físics, però que no són l'objecte artístic en ell mateix: per exemple, la música és un art dinàmica (i no pas plàstica) per molt que es pugui representar en una partitura o en un disc, ja que aquests objectes no són la música en ella mateixa, la qual només és tal en forma sonora.
32
Alfabet àrab
L'alfabet àrab, altrament dit alifat, té característiques similars a l'alfabet hebreu, en aquest sentit és un abjad. Això fa referència al fet que les vocals curtes no es transcriuen en la majoria de llibres i publicacions, les vocals s'han de deduir del context. Aquesta situació es veu alleujada amb el fet que les llengües semítiques posen la major part del seu significat en consonants i vocals llargues, que sí són transcrites. L'escriptura àrab és una escriptura lligada i cursiva, més que una successió de caràcters individuals. A més d'altres conseqüències, això implica que la forma de la lletra està influida pel seu context. Les consonants dobles s'indiquen amb un taxdiid o xadda, (un símbol semblant a la 'w') sobre la lletra en qüestió. L'Alcorà està escrit utilitzant l'alfabet àrab. Hi ha diverses llengües que utilitzen aquest alfabet, entre les quals s'hi inclou l'urdú, el persa i el turc fins la reforma de Kemal Atatürk. Els mossàrabs que parlaven romanç també escriviren les seves obres, principalment religioses en caràcters àrabs; d'aquests texts se'n diu aljamiats. La cal·ligrafia àrab es considera un art per dret propi. Donat que l'islam sunnita prohibeix la representació de figures animades, les mesquites solen estar decorades amb versets de l'Alcorà delicadament escrits. Un exemple és el palau de l'Alhambra de Granada. El SATTS (Standard Arabic Technical Transliteration System - Sistema de transliteració tècnica de l'àrab estàndar) és un estàndard que utilitza l'exèrcit dels EUA per transcriure l'alfabet àrab amb lletres de l'alfabet llatí. Alfabet àrab . L'alfabet bàsic . 1: Les lletres àrabs canvien de forma en contacte amb altres lletres. En les columnes "Inicial", "Medial" i "Final" es mostren aquests canvis depenent si la lletra va precedida i/o seguida d'una altra lletra (en la mateixa paraula). També s'hi mostren els traços ascendents i descendents respecte a la línia base d'escriptura. 2: Les lletres mostrades en vermell a les formes inicial i medial no s'uneixen a la lletra següent, per tant la lletra següent anirà en la seva forma inicial, encara que sigui enmig de la paraula. 3: Vegeu "Lletres especials". 4: Vegeu "Lletres solars i lunars". Lletres especials . Les següents són lletres que no solen ser incloses en l'alfabet bàsic, o que tenen funcions addicionals, a part del seu valor consonàntic: Làlif. Per si mateixa no té valor fonètic. Té altres funcions, com ara: Fer de suport al diacrític que indica vocalització en paraules que comencin per "vocal". Fer de suport al símbol wasla ( ), que indica una sinalefa amb la paraula anterior. Fer de suport a la hamza. Indicar un allargament del diacrític fatha. La hamza (). Representa una parada glotal . Originalment aquesta funció l'acomplia làlif. No s'uneix a les lletres anteriors ni posteriors (és a dir, sempre la trobem en la seva forma "aïllada"). Pot escriure's sobre la línia base d'escriptura, o sobre una lletra que li faci de suport (àlif , waaw o iaa ). En el cas de la iaa aquesta perd els dos punts però cal no confondre-la amb àlif maqsuura. En el cas de làlif també pot anar a sota: . Làlif maqsuura o àlif leina (). Té la forma d'una iaa sense els dos punts, però realment és un àlif. Només va al final de la paraula. La taa' marbuuta (). Va sempre (unida o aïllada) a final de paraula. S'escriu com una haa amb dos punts a sobre (els de la taa). Normalment s'usa per a indicar la terminació del femení. Quan es vocalitza es pronuncia com la taa i quan no es vocalitza (cosa que sol passar amb les consonants que tanquen una frase) es pronuncia com la haa. La laam'àlif (). No és una lletra, és la forma que adopten la laam i làlif quan van unides en aquest ordre. Hi ha altres parelles de lletres que formen "dígrafs" en ajuntar-se, però és l'únic obligatori. Vocalització de les lletres . Per a indicar l'"obertura" de les lletres en ser pronunciades, hom usa una sèrie de signes diacrítics: La fatha (, a l'exemple es mostra sobre la baa) indica una vocalització oberta . La kasra () és l'única que va sota la lletra en qüestió, i indica una vocalització més aviat tancada i frontal . La damma () indica una vocalització més aviat tancada i posterior . El sukun () indica que la consonant s'emet sense cap so vocàlic. La xadda () indica geminació. És a dir, que la lletra en qüestió s'ha de pronunciar com si fossin dues, la primera d'elles amb sukun i la segona amb la vocalització que li pertoqui. ; Els tanwiin de fatha (), kasra () o damma (). Són els mateixos diacrítics reduplicats. Indiquen indeterminació en un substantiu i només van a final de paraula. En ser pronunciats, a la vocalització corresponent se l'hi afegeix el so . Els diacrítics no se solen escriure normalment i només se solen trobar en l'alcorà i en textos per a nens i persones que estan aprenent a llegir. Quan es vol indicar una vocalització llarga, hom usa les següents consonants (en aquest cas que deixen de ser emprades com a tals): Per a allargar la fatha s'hi afegeix un àlif: () . Per a allargar la kasra, una iaa: () . Per a allargar la damma, una waaw: () . Lletres solars i lunars . A la meitat de les 28 lletres de l'alfabet bàsic (marcades amb groc en la taula superior), hom les ha baptejat com a "solars" i a l'altra meitat com a "lunars". Aquesta distinció no respon a cap raó astronòmica o astrològica, sinó a les paraules que es fan servir com a model de comportament. Les lletres solars, reben el seu nom perquè la paraula-exemple d'aquest grup és (sol). Quan es determina amb l'article (), la primera consonant de la paraula, , en entrar en contacte amb la de , l'assimila. Llavors, en comptes d' hom pronuncia . Per marcar aquesta geminació de la , aquesta agafa (vegeu més amunt, a "Vocalització", apartat de la xadda). Així, . Les lletres lunars són les que no tenen aquest comportament: no hi ha assimilació de la (es pronuncia) i per tant tampoc no hi ha geminació. En aquest cas la paraula-exemple és (lluna). Així, Numerals àrabs . Hi ha dos tipus de numerals a l'escriptura àrab; numerals àrabs estàndard i numerals orientals àrabs utilitzats a l'escriptura àrab de l'Iran, el Paquistan i la Índia. Els numerals, al contrari que les lletres, s'escriuen i llegeixen d'esquerra a dreta. Vegeu també . Alfabet de xat àrab; Enllaços externs . Pàgina al lloc web de la Promotora Española de Lingüística amb la història i genealogia de l'alfabet àrab. Molta informació (en castellà). Teclat virtual àrab en línia, ideal per a texts curts. Tutorial d'escriptura i caligrafia àrab bàsica (en castellà). Apartat sobre la llengua àrab del portal Arabismo.com amb moltes referencies a material d'accés públic útils per a l'aprenentatge de la llengua àrab.
33
Antropologia
L'antropologia (del grec grec , anthropos, "ser humà", i logos, "coneixement"), és la ciència que estudia l'ésser humà de forma holística. Combinant en una sola disciplina els enfocaments de les ciències naturals, socials i humanes, l'antropologia és, sobretot, una ciència integradora. Se la pot definir com la ciència que s'ocupa d'estudiar l'origen i desenvolupament de tota la gamma de la variabilitat humana i les maneres de comportament socials a través del temps i l'espai, és a dir, del procés biosocial de l'existència de la raça humana. L'antropologia té com a objecte d estudi a tots els humans i totes les dimensions de la Humanitat. Altres disciplines associades a l'antropologia són la lingüística i l'arqueologia. Es distingeix d'altres disciplines per la seva èmfasi en la relativitat cultural, la examinació a profunditat del context i les comparacions transculturals. Analitza l'home en el marc de la societat a què pertany, com a executor de cultura i, alhora, com a producte de la mateixa; el concepte de cultura és bàsic en antropologia. Es considera que la cultura és un tret bàsic de la natura humana, i que l'home té la capacitat de concebre el món de manera simbòlica, d'aprendre i de transmetre símbols, i de transformar el món, i ell mateix, utilitzant aquests símbols. Perspectiva històrica . L'antropologia com a disciplina va aparèixer per primera vegada a la Histoire Naturelle de Buffon (1749) i va combinar molt aviat dues genealogies diferents: Una primerenca, de base naturalista, relacionada amb el problema de la diversitat física de l'espècie humana (anatomia comparada), i com a fruit d'un projecte comparatiu de descripció de la diversitat dels pobles. Aquest últim havia estat abordat des de la baixa edat mitjana, en relació amb els problemes, que plantejaven el treball dels missioners, les necessitats de descriure pobles situats en els marges de l'Europa de l'alta edat mitjana, i més tard el projecte colonial. Posteriorment, se li afegiria la història comparada de la cultura dels pobles que donaria lloc, a Europa, al folklore. Durant el segle XIX, l'anomenada llavors Antropologia general incloïa un espectre d'interessos molt ample, que abastava des de la paleontologia del quaternari al folklore europeu passant per l'estudi comparat dels pobles aborígens. Va ser per això una branca de la història natural i de l'historicisme cultural alemany que es va proposar l'estudi científic de la història de la diversitat humana. Després de l'aparició dels models evolucionistes i el desenvolupament del mètode científic en les ciències naturals, molts autors van pensar que els fenòmens històrics també seguirien pautes deduïbles per observació. El desenvolupament inicial de l'antropologia com a disciplina més o menys autònoma del conjunt de les Ciències Naturals, coincideix amb l'apogeu del pensament il·lustrat i posteriorment del positivista que elevava la raó com una capacitat distintiva dels éssers humans. El seu desenvolupament es va poder vincular molt aviat als interessos del colonialisme europeu derivat de la Revolució industrial. Per raons que han de veure amb el projecte de la Nova República nord-americana, i sobre tot el problema d ela gestió dels assumptes indis, va permetre que l'antropologia de camp comencés a tenir bases professionals als Estats Units en l'últim terç del segle XIX a partir de les activitats del Bureau of American Ethnology i de la Smithsonian Institution. L'antropòleg alemany Franz Boas, vinculat a aquest tipus de tasca, va institucionalitzar acadèmica i professionalment l'antropologia als Estats Units. A la Gran Bretanya victoriana, Tylor i posteriorment autors com Rivers i més tard Malinowski i Radcliffe-Brown van desenvolupar un model professionalitzat d'antropologia acadèmica. El mateix va succeir a Alemanya abans de 1918. En la majoria de les potències colonials de principis de segle hi ha esbossos de professionalització de l'antropologia que, no acabaren de quallar fins passada la Segona Guerra Mundial. En tots els països occidentals es va incorporar el model professional de l'antropologia anglosaxona. Per aquest motiu, la major part de la producció de l'antropologia social o cultural abans de 1960 - la qual cosa es coneix com a model antropològic clàssic - es basa en etnografies produïdes a Amèrica, Àsia, Oceania i l'Àfrica, però amb un pes molt inferior d'Europa. La raó és que al continent europeu va prevaler una etnografia positivista, destinada a apuntalar un discurs sobre la identitat nacional, tant als països germànics, com en els escandinaus i els eslaus. Històricament parlant, el projecte d'antropologia general es componia de quatre branques: la lingüística, l'arqueologia, l'antropologia biològica i l'antropologia social, antropologia cultural o etnologia en alguns països. Aquestes última posen especial èmfasi en l'anàlisi comparada de la cultura -terme sobre el qual no existeix consens entre els corrents antropològics-, que es realitza bàsicament per un procés trifàsic que comprèn, en primera instància, una investigació de gabinet; en segon lloc, una immersió cultural que es coneix com a etnografia o treball de camp i, finalment, l'anàlisi de les dades obtingudes mitjançant el treball de camp. El model antropològic clàssic de l'antropologia social va ser abandonat durant la segona meitat del segle XX. Actualment els antropòlegs treballen pràcticament tots els àmbits de la cultura i la societat. L'objecte d'estudi . Aquesta ciència postula que res de l'ésser humà, llevat de la biologia, no és inherent a la seva natura. Per això, l'objecte de l'anàlisi antropològica no pot ser entès com una cosa donada. La definició del problema a investigar passa per la reflexió teòrica i empírica del fenomen. Després del desenvolupament de diferents tradicions teòriques, i a diversos països, es va produir un debat sobre quin era l'aspecte de la vida humana que l'antropologia havia d'estudiar. En aquella època, els lingüistes i arqueòlegs ja havien definit els seus propis camps d'acció. James George Frazer havia proposat que aquest objecte era la cultura, entesa com un "tot complex" que inclou creences, costums, tecnologia i tot el que produeixen les societats humanes. Aquesta proposta és present en tots els corrents de l'antropologia, ja sigui que es declarin a favor o en contra de la mateixa. Tanmateix, a partir d'aquesta confrontació, existeix un fenomen d'una constant atomització dins la disciplina que, per citar l'exemple més conegut, comporta que molts autors considerin que l'estudi de la cultura seria el camp de l'antropologia cultural i el de les estructures socials el de l'antropologia social pròpiament dita. Radcliffe-Brown, antropòleg social, considerava com una disciplina diferent la que realitzaven Franz Boas i els seus alumnes, antropòlegs culturals. Segons Clifford Geertz, l'objecte de l'antropologia és l'estudi de la diversitat cultural. Branques de l'antropologia . L'antropologia es divideix en 3 subdisciplines principals: Antropologia biològica o antropologia física. Aquesta branca analitza la diversitat del cos humà en el passat i el present. Inclou, per tant, l'evolució de l'anatomia humana, així com les diferències i relacions entre els pobles actuals i les seves adaptacions a l'ambient. En ocasions, inclou l'evolució dels primats. En el passat era cridada antropologia física, encara que amb una lleugera disparitat de conceptes. Antropologia social, antropologia cultural o etnologia; també coneguda com a antropologia sociocultural. Estudia el comportament humà, la cultura, les estructures de relacions socials. En l'actualitat l'antropologia social s'ha bolcat a l'estudi d'Occident i la seva cultura. Encara que per als antropòlegs dels estats centrals (EUA, Regne Unit, França, etc.) aquest és un enfocament nou, cal assenyalar que aquesta pràctica és comuna en l'antropologia de molts països llatinoamericans (com a exemple, l'obra de Darcy Ribeiro sobre el Brasil, o la de Bonfil i Gonzalo Aguirre Beltrán sobre Mèxic). Depenent si sorgeix de la tradició anglosaxona es coneix com a antropologia cultural i, si parteix de l'escola francesa, llavors se li denomina etnologia. Potser s'hagi distingit de l'antropologia social en tant que el seu estudi és essencialment dirigit a l'anàlisi de la condició de ser altri en tant que el treball de l'antropologia social resulta generalment més immediat. Un dels seus principals exponents és Claude Lévi-Strauss qui proposa una anàlisi del comportament de l'home basat en un enfocament estructural en el qual les regles de comportament de tots els subjectes d'una determinada cultura, són existents en tots els subjectes a partir d'una estructura invisible que ordena a la societat. Arqueologia. Estudia la humanitat pretèrita. Permet conèixer la vida en el passat de pobles extints. Els arqueòlegs depenen de les restes materials de pobles antics per inferir els seus estils de vida. Això es realitza mitjançant l'anàlisi estratigràfica dels objectes obtinguts en les excavacions. Llista de les branques: Antropologia aplicada. Antropologia cultural. Antropologia del parentiu. Antropologia dialecticocrítica. Antropologia econòmica. Antropologia fecal. ; Antropologia filosòfica. Antropologia física. Antropologia lingüística. Antropologia mèdica. Antropologia política. Antropologia prehistòrica. Antropologia psicològica. ; Antropologia simbòlica. Antropologia social. Antropologia social i cultura. Antropologia urbana. Pàgines que s'hi relacionen. Antropologia física; Antropologia mèdica. Arqueologia; Creences; Cultura popular; Etnologia; Sexologia; Enllaços Externs. Mapping Transdisciplinarity in Human Sciences pdf; Fundamental Theory of Anthropology ppt;
35
Accident geogràfic
Un accident geogràfic és una unitat geomorfològica. En general, els accidents geogràfics es defineixen per la seva forma, superfície, i ubicació en el paisatge. Com a part del terreny, són també elements topogràfics. llista dels principals accidents geogràfic. Accidents orogràfics; muntanya; serra; serralada; Accidents hidrogràfics; Els accidents geogràfics marítims; mar; oceà; Fossa marina; Els accidents geogràfics marítimo-terrestres; costa; golf; badia; cap; illa; arxipèlag; Els accidents geogràfics fluvials; riu; afluent; torrent; embassament; estuari; delta; illa fluvial; illa marítimo-fluvial; Els accidents geogràfics lacustres; mar interior; llac; illa lacustre; Els accidents geogràfics planetaris; Flexus; Vastitas; Tholus; Astrum; Farrum; Vallis; Facula; Fluctus; Labyrinthus;
36
Arcturus
Arcturus, l'alfa de la constel·lació Bootes, és la quarta estrella més brillant del cel amb magnitud -0.05. La seva classe espectral és K1.5 IIIpe gegant vermella; les lletres "p" i "e" volen dir "peculiar" i "emissió", que indica que l'espectre de la radiació emesa és inusual i ple de línies d'emissió. Això no és tan inusual en el cas de gegants vermelles, però Arcturus és un cas particularment acusat d'aquest fenomen. És 110 cops més lluminosa que el Sol, però això és subestimar la seva potència ja que la majoria de la "llum" emesa està a l'infrarroig; la potència total emesa és aproximadament 180 vegades la del Sol. Segons el satèl·lit Hipparcos, Arcturus està a 36,7 anys llum (11.3 pàrsecs) de la Terra, relativament a prop. Les observacions precises fetes per aquest observatori orbitant han afegit dues dades al nostre coneixement. En primer lloc, és lleugerament variable, aproximadament 0,04 magnituds cada 8,3 dies. Es creu que la superfície oscil·la lleugerament, una característica comuna d'estels gegants vermells. En el cas d'Arcturus, això va ser un descobriment interessant ja que és sabut que quant més vermell (més a prop de la classe espectral M o fins i tot a dins) és un gegant, més variable serà. Casos extrems com Mira pateixen oscil·lacions de centenarss de dies; Arcturus no és molt vermella i és un cas límit entre variabilitat i estabilitat amb el seu període curt i rang petit. LHipparcos també va indicar que Arcturus podria ser un estel binari, amb una companya vint vegades més feble que la primària i orbitant molt a prop. Nogensmenys, els estudis més recents semblen indicar que és un sol estel. El nom de l'estel deriva del Grec Antic Arktouros que vol dir "Guardià de l'Ós". És una referència al fet que és l'estel més brillant de la constel·lació de Bootes, el Bover, que està a prop de les Osses Major i Menor, Ursa Major i Ursa Minor. Una manera senzilla de trobar Arcturus és seguir l'arc del mànec de l'Ossa Major. Prolongant la línia, també es pot trobar Spica ( Virginis).
40
Atomium
L'Atomium és un monument construït amb motiu de la Fira Mundial de l'any 1958, celebrada a Brussel·les, que s ha convertit en un autèntic símbol de la capital de Bèlgica. Realitzat en acer i alumini, el conjunt representa un cristall de ferro de 102 m d'altura, 30 m de longitud i 18 m de diàmetre, amb 9 esferes representant els àtoms de ferro.
42
Acústica
La acústica és la branca de la física que estudia el so, que és una ona mecànica que es propaga a través de la matèria, bé sigui en estat gasós, líquid o sòlid, perquè el so no es propaga en el buit. A efectes pràctics l'acústica estudia la producció, transmissió, emmagatzematge, percepció o reproducció del so. Així són branques de l'acústica: Aeroacústica: generació de so a causa del moviment de l'aire. ; Acústica Física: anàlisi dels fenòmens sonors mitjançant models físics i matemàtics. ; Acústica arquitectònica o Arquitectura acústica: té a veure tant amb disseny de les propietats acústiques d'un local a l'efecte de fidelitat de l'escolta (sales de concerts, teatres, etc.) com de les formes efectives d'aïllar del soroll els locals habitats. ; Psicoacústica: estudia la percepció del so en humans, la capacitat per a localitzar espacialment la font, la qualitat observada dels mètodes de compressió d'àudio, etcètera. ; Bioacústica: estudi de l'audició animal (ratapinyades, gossos, dofins, etc.) ; Acústica subaquàtica: relacionada sobretot amb la detecció d'objectes mitjançant el so; sonar. ; Acústica musical: estudi de la producció de so en els instruments musicals, i dels sistemes de afinació de l'escala. ; Electroacústica: estudia el tractament electrònic del so, incloent la captació (micròfons i estudis d'enregistrament), processament (efectes, filtrat comprensió, etc.) amplificació, enregistrament, producció (altaveus) etc. ; Acústica fisiològica: estudi del funcionament de l'aparell auditiu, des de l'orella a l'escorça cerebral. ; Acústica fonètica: anàlisi de les característiques acústiques de la parla i les seves aplicacions. ; Macroacústica: estudi dels sons extremadament intensos, com el de les explosions, turboreactors, entre altres. ; Enllaços externs. Fonaments de la música: una introducció amena a l'acústica musical;
43
Agnosticisme
L'agnosticisme és un posicionament religiós segons el qual l'existència o no d'un déu o una mitologia de deïtats és desconeguda i, per tant, irrellevant. A vegades aquesta falta de certesa o coneixements és un posicionament personal, relacionat amb l'escepticisme, en altres casos s'afirma que el coneixement sobre l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que tampoc es pot conèixer. En el primer cas parlem d'agnosticisme dèbil, mentre que en el segon d'agnosticisme fort. Finalment hi ha versions en les quals s'afirma que l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que també és irrellevant o supèrflua. En general els agnòstics consideren que les religions si bé no són una part essencial de la condició humana, sí que ho són de la cultura i la història de la humanitat. Els agnòstics no són necessàriament antireligiosos, sinó que són respectuosos amb totes les creences que provenen d'una reflexió individual i honesta, i no d'un interès egoista, de la desesperació o de la pressió de l'entorn. L'agnòstic entén la fe només com una opció personal de cada individu que ell no comparteix. La paraula agnosticisme prové del grec agnostos ("desconegut, que no es pot conèixer"). Els termes agnosticisme i agnòstics foren utilitzats per primera vegada per Thomas Henry Huxley el 1869, tot i que el concepte d'agnosticisme és molt més antic. Variacions i tipus d'agnosticisme . L'agnòstic sol separar les posicions religioses entre saber i creure. D'aquesta manera una persona religiosa es distingeix d'un ateu pel fet que el religiós creu i l'ateu no creu. L'agnòstic s'allunya d'aquestes posicions indicant que uns i altres (religiosos i ateus) afirmen un nivell de coneixement sobre la realitat superior que l'agnòstic no comparteix. Moltes persones afirmen que no es pot fer aquesta divisió: que l'afirmació crec en Déu implica sé que Déu existeix . Algunes variants de l'agnosticisme inclouen: Agnosticisme dèbil: es considera una opció personal. És la persona que afirma que no té coneixement o certesa sobre la realitat superior. Agnosticisme fort: és una afirmació categòrica sobre el coneixement de realitats superiors indicant que aquestes no són cognoscibles i que els éssers humans no estan preparats per descobrir l'existència d'aquestes realitats o de provar-ne la seva existència. Agnosticisme apàtic: conegut també com ignosticisme o apateisme, és aquella creença que diu que la visió que les realitats superiors, tot i existir, no canvien en res la condició humana i, per tant, les religions són irrellevants. Algunes opinions filosòfiques . Entre els més famosos agnòstics hi ha Thomas Henry Huxley, Charles Darwin i Bertrand Russell. A partir dels treballs de David Hume, especialment Dialogues Concerning Natural Religion es pensa que ell era agnòstic, tot i que és un tema que continua en debat. Vegeu també . Antiteisme; Ateisme; Deisme; Teisme;
48
Animal
Els animals (Animalia o Metazoa) són un grup d'organismes eucariotes gairebé sempre multicel·lulars. En un registre més científics, també se'ls pot denominar metazous. Es tracta d'organismes heteròtrofs que generalment digereixen l'aliment dins una cambra interna, cosa que els diferencia de les plantes i les algues. També es diferencien d'altres grups eucariotes com les plantes, les algues i els fongs perquè manquen de paret cel·lular. Tots els animals són mòtils, tot i que només en determinats moments de la vida. En la majoria d'animals, els embrions passen per una fase de blàstula, una característica única dels metazous. Encara que no és en absolut una característica que agrupe tots els animals crida l'atenció el fet que siga el tipus de ser viu que ha desenvolupat millor el moviment i desplaçament corporal. En el llenguatge col·loquial, se sol utilitzar animal per a referir-se a tots els animals excepte els humans però s'ha de tenir en compte que des d'un punt de vista científic l'ésser humà és una espècie més del regne Animalia. La causa és que s'assumeix que l'home és l'únic animal racional, o dotat de raó. Amb poques excepcions, més notables en les esponges (fílum Porifera), els animals tenen cossos diferenciats en teixits separats. Aquests inclouen músculs, que poden contreure's per controlar el moviment, i un sistema nerviós, que envia i processa senyals. Hi sol haver també una cambra digestiva interna, amb una o dues obertures. Els animals amb aquest tipus d'organització són coneguts com a metazous o eumetazous quan el primer terme s'empra per denominar els animals en general. Tots els animals tenen cèl·lules eucariotes, envoltades d'una matriu extracel·lular característica composta de col·lagen i glicoproteïnes elàstiques. Aquesta s'ha de calcificar per formar estructures com a petxines, ossos i espícules. Durant el desenvolupament forma una carcassa relativament flexible per la qual les cèl·lules es poden moure i reorganitzar-se, fent possibles estructures més complexes. Això contrasta amb altres organismes multicel·lulars com les plantes i els fongs, les cèl·lules del qual romanen el lloc mitjançant parets cel·lulars, que desenvolupen un creixement progressiu. Caràcters diferencials . Nivell cel·lular: eucariotes; Nutrició: Ingestió; Metabolisme de l'oxigen: Necessari; Reproducció i desenvolupament: Sexual, amb gàmetes i zigots (haplo-diploide); Tipus de vida: Pluricel·lulars, amb teixits i normalment mòbils; Estructura i funcions: Teixits cel·lulars molt diferenciats. Sense paret cel·lular. Alguns, amb quitina. Fagocitosi, en inferiors. Ingestió amb fagocitosi ulterior, en superiors. Fílums. El regne animal se subdivideix en una sèrie de grans grups denominats fílums (l'equivalent de les divisions del regne vegetal); cadascun correspon a un tipus d'organització ben definit, tot i que n'hi ha alguns amb filiació controvertida. En el següent quadre es llisten els fílums animals i les seves característiques principals: Filogènia . El sigüent cladograma representa les relacions filogenètiques entre els diversos fílums animals. Està basada en Brusca & Brusca (2005); se tracta d'una hipòtesi filogenètica "clàssica" en la què es reconeixen els grans clades admesos tradicionalment (pseudocelomats, articulats, etc.) i assumeix la teoria colonial com l'explicació sobre l'origen dels metazous. Segons el punt de vista que s'acaba d'exposar, els bilateris se subdivideixen en quatre grans llinatges: Protòstoms acelomats; Protòstoms esquizocelomats; Protòstoms pseudocelomats; Deuteròstoms; Les modernes tècniques de suqüenciació de bases de l'ADN junt amb la metodologia de la cladística han permès reinterpretar les relacions filogenètiques de los diferents fílums animals, el que ha produït una revolució en la seva classificació; encara no hi ha un acord unànime sobre el tema, però són cada vegada més els zoòlegs que admeten la nova classificació, que és la representada el taxobox d'aquest article; així, la majoria de bilateris sembla que pertanyen a un d'aquests quatre llinatges: Deuteròstoms; Ecdisozous; Platizous; Lofotrocozous; Referències. Vegeu també . Zoologia; Etologia;
51
Aigua
! colspan="2" align="center" bgcolor="#FFDEAD" | Termoquímica |- | fH0gas | -241,83 kJ/mol |- | fH0líquid | -285,83 kJ/mol |- | fH0sòlid | -291,83 kJ/mol |- | S0gas, 1 bar | 188,84 J/mol K |- | S0líquid, 1 bar | 69,95 J/mol K |- | S0sòlid | 41 J/mol K |- | Ingestió |Necessària per a la vida; el seu consum excessiu pot produir dolors de cap, confusió i rampes. Pot ser fatal en quantitats excessives |- | Inhalació | No és tòxica. Pot dissoldre el surfactant dels pulmons. La sufocació en l'aigua es denomina ofec |- | Pell | La immersió prolongada pot causar descamació |- | Ulls | No és perillosa per als ulls |- L'aigua és un compost químic transparent, inodor, insípid, quimicament format per hidrogen i oxigen, de fórmula empírica H2O, que fon a 0 °C i bull a 100 °C, el qual, en un estat més o menys impur, constitueix la pluja, els mars, els llacs, els rius, etc. A la natura tota l'aigua es troba barrejada amb altres substàncies (sals minerals, gasos, partícules en suspensió,...). Mai no hi podrem trobar aigua pura. L'aigua pura només es pot obtenir en el laboratori mitjançant processos de purificació, com ara la destil·lació. L'aigua és una substància amb una estructura química peculiar. La disposició a l'espai dels dos àtoms d'hidrogen respecte l'àtom central d'oxigen permet la formació d'enllaços febles entre àtoms d'O i d'H de molècules diferents (ponts d'hidrogen). Això afecta a les propietats físiques de l'aigua, sobretot les temperatures de fusió i ebullició, que són relativament altes comparades amb substàncies químiques de pes molecular similar com per exemple el metà, l'amoníac, l'età, la seva capacitat de dissoldre substàncies polars, i la corba densitat temperatura alterada (per això el gel flota sobre l'aigua líquida). Com totes les substancies, l'aigua pot canviar d'estat. Hom es refereix a laigua es refereix a l'estat líquid, gel a l'aigua en estat sòlid, i a vapor a l'aigua en estat gasós. La temperatura de fusió de l'aigua, a una pressió de 1013 HPa, és de 0 ºC, i la d'ebullició de 100 ºC (a la mateixa pressió). Recursos hídrics. L'aigua potable és insuficient per garantir l'abastiment de tota la població, sobretot per una mala gestió d'aquest recurs anomenat "l'or blau". La contaminació i la pressió demogràfica són els factors que fan disminuir l'aigua disponible. Les solucions passen per un millor aprofitament, estalviant aigua en l'ús domèstic i els conreus, planejant millor al hidrografia del territori i arribant a acords per eliminar els conflictes per l'accés a rius i pous. La dessalinització de l'aigua de mar sorgeix com a alternativa a mig termini. Simbolisme de l'aigua. L'aigua presenta un simbolisme molt complex a les diferents cultures, sovint lligat a la idea de neteja. Al cristianisme, per exemple, s'usa durant el baptisme per netejar el pecat original amb l'aigua beneïda. A l'Islam les ablucions són necessàries abans de començar a pregar i es renta el cos dels morts. Molts rius són reverenciats, com per exemple el Nil a Egipte o el Ganges a l'Índia. És un dels quatre elements clàssics juntament amb el foc, l'aire i la terra. En molts mites, l'aigua estava a l'origen de la vida (Ex.: al Gènesi, quan Déu separa les aigües del cel i de la Terra, en un ressò dels mites de l'antiga Mesopotàmia, per exemple). Vegeu també: aigua (element); Pàgines relacionades . Aigua dolça; Aigua salada; Aigua oxigenada; Depuradora; Aigua pesant; Aigua dura; Aigua tèrbola; Enllaços externs . L'aigua és H2O?; l'aigua es converteix sòlida a partir dels 0 graus centígrads. on trobam aquestes acumalacions de aigua sòlida , es, el pol nort, a l'antartida ,a les glaçeres dels glaciars...etc.
52
Aleta (anatomia animal)
Una aleta és qualsevol dels apèndixs membranosos mitjançant els quals es mouen dins l'aigua els peixos i altres animals aquàtics. N'hi ha de diferents tipus, i varien en morfologia segons l'animal o la zona d'aquest en què es trobin. Tot i això, són estructures anàlogues en els animals aquàtics (tenen la mateixa funció), i la majoria homòlogues (tenen el mateix origen embrionari), tot i que aquesta afirmació necessitaria un aprofundiment, perquè cada espècie té les seves característiques particulars, que poden ser excepcions dins la regla general. Diferents exemples d'aletes: Aleta dorsal: Se situa sobre l'esquena de l'animal. ; Aleta caudal: Es situa a l'extrem més caudal de l'animal, i pot tenir disposició longitudinal o transversal. En qualsevol dels casos, té funció de timó, així com per donar impuls.
53
A
A és la primera lletra de l'alfabet català i de la majoria dels llatins. Té el seu origen en l'alfabet llatí el qual la pren de l'alfa de l'alfabet grec que la pren de l'alef de l'alfabet fenici, símbol que derivava del jerogrífic egipci d'un cap de bou. Significats de la A. Bioquímica: Abreviatura de l'adenina, l'alanina i la vitamina A; Educació: En els països anglosaxons representa la màxima qualificació, equivalent a l'excel·lent ; Electrònica: Abreviatura de l'amper. Entreteniment: Representa l'as en la baralla de cartes francesa; Física: Abreviatura habitual de l'àrea i del nombre màssic; Lingüística: S'utilitza com a prefix de privació o negació en la majoria de llengües amb influències grecollatines (com ara a anormal); Introduint un complement de lloc, expressa relacions que denoten la direcció del moviment. També indica lloc puntual en repòs: M'he fet mal a la mà. M'he trobat un gos al carrer. S'usa davant de topònims quan no van precedits per l'article determinat: Xavier viu a Alacant. Tanmateix es prefereix en davant de locatius precedits per un indeterminat o indefinit: He sentit això en una conferència. Podeu seure en aquella cadira; Matemàtiques i lògica: La A invertida ( ) és el quantificador universal; Medicina: Designa un grup sanguini; Música: Per als anglesos i els alemanys, simbolitza la nota musical la. En aquest sentit és molt poc utilitzat pels catalanoparlants. La cara A és la cara més important d'una cassette o un vinil, que conté usualment els temes més populars del disc; Política: Envoltada d'un cercle, és el símbol de l'anarquisme; Química: Abreviatura habitual del nombre màssic, el total de neutrons i protons que conté un nucli atòmic ; SI: En minúscula, indica el prefix atto; Unitat de longitud: En majúscula i amb un cercle al damunt (Å), és el símbol de l'àngstrom. Seguida d'un nombre, indica una mida estàndard d'un full de paper (A4, A5); Vehicles: Identifica els vehicles d'Àustria. A França es col·loca als cotxes dels conductors novells (conducteur apprenti), com un equivalent de la L internacional; Fonètica. En català es pronuncia com a /a/ (la vocal oberta anterior no arrodonida de l'AFI) menys en els dialectes orientals on en posició àtona es pronuncia com a vocal neutra o schwa / / (excepte a l'Alguer). Quan es troba en posició tònica i compleix les regles d'accentuació s'escriu de les formes À, à. Grafisme. Símbols derivats. ª; À; Á; Â; Ã; Ä; Å; Æ; [[ ]]; [[ ]]; [[ ]]; @;
54
Aigua dolça
L'aigua dolça, o continental, és l'aigua que té concentracions mínimes de sals en dissolució, especialment clorur de sodi. L'aigua dolça es troba a rius, llacs i déus subterrànies, i també en forma de neu o gel. En contrast, l'aigua salada es troba sobretot en els mars i oceans. En darrer terme, tota l'aigua dolça prové de l'atmosfera, en forma de precipitació o condensació. L'aigua dolça, que la majoria d'éssers vius terrestres necessita per créixer i desenvolupar-se, representa només el 3% de tota l'aigua del nostre planeta, i a més està desigualment distribuïda. D'aquest 3% d'aigua dolça o continental (ja que n'hi ha que tenen més concentració de sal que l'aigua marina), el 68'7% es troba en forma de gel, el 30'1% són subterrànies i només el 0'3% són superficials, de les quals el 87% són llacs i estanys, l'11% són aiguamolls i només el 2% són rius. L'accés a l'aigua dolça és determinant en l'expansió de les especies. També és determinant per la població humana. De fet, es preveu que l'accés a aigua dolça en condicions sanitàries adequades pot provocar molts conflictes en aquest segle.
62
Acelomat
Els acelomats (Acoelomata) són un grup d'animals bilateris triblàstics en els quals el mesoderma no s'organitza mai en partícules tancades o sigui que no té celoma. Per tant, no tenen de cavitat general; tenen un cos massís ja que entre la paret del cos i l'intestí existeix una massa de cèl·lules (mesénquima) i fibres musculars. El terme acelomat no té cap significat taxonòmic. Els filums típicament acelomatzs són els Platihelmints i els Nemertins; els Mesozous solen també considerar-se acelomats, però les seves relacions filogenètiques són força fosques. La resta de bilaterals posseïxen un cavitat corporal plena de líquid entre la paret del cos i l'intestí, ja sigui un autèntic celoma (celomats) o un pseudoceloma (pseudocelomats), almenys en estat embrionari. Els acelomats són els bilaterals més simples, amb cossos vermiformes i epitelis ciliats, i la majoria dels zoòlegs estan d'acord que l'origen dels bilaterals passa per un ancestre acelomat del qual sorgirien els turbelaris i els primers celomats (veure Bilateria per a altres teories). Per tant, serien el grup del qual deriva la radiació de tots els animals triblàstics . Es divideixen en: Platyhelminthes; Cestoda; Monogenea; Trematoda; Turbellaria; Nemertea;
63
Advent
En la religió cristiana, s'anomena advent el període de desembre previ a Nadal. Dura quatre setmanes que es poden marcar amb espelmes. És la preparació espiritual per a una de les festes més importants del calendari cristià. Durant aquest període és quan es dóna menjar al tió de Nadal. En la tradició anglosaxona que s'està imposant, hi ha calendaris infantils amb xocolates que es mengen cada dia. Calendari d Advent . La paraula advent prové del llatí i vol dir adventus , així que la frase adventus Redemptoris , vol dir arribada del Redemptor . I que, en aquest cas, advent s associa amb l arribada del Nadal, o sigui, el naixement de Jesucrist. Dura de 21 a 28 dies, atès que se celebren els quatre diumenges més pròxims a Nadal. És el primer període de l any litúrgic cristià. Marca l inici de l any litúrgic a gairebé totes les confessions cristianes. Va ser iniciada per Abraham. Durant aquest període, els feligresos, terme que es refereix a persones que pertanyen a una parròquia i hi són fidels, es comencen a preparar per celebrar la commemoració del naixement de Jesucrist i per renovar l'esperança en la segona Vinguda de Crist Jesús, al final dels temps (Parusia). Durant l advent es prepara a cada llar (no solament a l església) una corona de flors, anomenada corona d advent, amb 4 espelmes, una per a cada diumenge d advent. Hi ha una petita tradició d advent: a cada una d aquestes 4 espelmes s'assigna una virtut que s'ha que millorar en aquesta setmana, per exemple: la primera, l amor; la segona, la pau; la tercera, la tolerància; i, la quarta, la fe. En el segle XIX, a Baviera (Alemanya), durant els dies d advent, dia a dia, es recordava l arribada del Nadal amb espelmes, traços de guix o decorant els dies del calendari amb guarnicions nadalenques. El primer calendari d advent que es coneix era del 1851 i es va pintar a mà. El 1908, Gerhard Lang edità el primer calendari d advent imprès, que va tenir molt d èxit. Contenia 24 estampes com petites postaletes, on normalment hi havia un personatge religiós dibuixat: sants, la Mare de Déu, etc., que cada dia s anaven enganxant al calendari. Més tard, per allà els anys 20, s incorporaran en els calendaris d advent 24 finestretes, una per a cada dia, a darrere de les quals s amagaria una xocolatina. Temps d Advent . Començament: L'Advent és el començament de l any litúrgic, i comença el diumenge següent de la festa de Jesucrist. ; Fi: Advent ve d' adventus , o sigui, vinguda, arribada, proper al 30 de novembre i acaba el 24 de desembre. Forma una unitat amb Nadal i l'Epifania. ; Color: La litúrgia en aquest temps és morada. ; Sentit: El sentit de l advent és avivar en els creients l espera del Senyor. ; Duració: Dura 4 setmanes. Parts: Es pot parlar de 2 parts en l'advent: des del primer diumenge el 16 de desembre, amb marcat caràcter escatològic, mirant la vinguda del Senyor al final dels temps; des del 17 de desembre al 24 de desembre, és l anomenada Setmana Santa del Nadal, i s orienta a preparar més explícitament la vinguda de Jesucrist, en la història del Nadal. ; Personatges: Les lectures bíbliques d aquest temps d advent estan tretes sobretot del profeta Isaïes (primera lectura), també es recullen els passatges més profètics de l Antic Testament assenyalant l arribada del Messies. Isaïes, Joan Baptista, i Maria de Natzaret són els models de creients que l'Església ofereix als fidels per preparar la vinguda de Jesús. La corona d Advent . Origen: La corona d advent té el seu origen en una tradició pagana europea que consistia a encendre espelmes a l hivern amb el foc del déu Sol, perquè tornés amb la seva llum i la seva calor durant l hivern. Els primers missioners van aprofitar aquesta tradició per evangelitzar les persones. Partien dels seus costums per ensenyar-los la fe catòlica. La corona està formada per una gran varietat de símbols: ; La forma circular: El cercle no té ni principi ni final. És el senyal d amor de Déu que és etern, sense principi ni final, i també, del nostre amor a Déu i el proïsme perquè no s'acabi mai. ; Les branques verdes: Verd és el color d esperança i de vida i Déu vol que esperem el seu benefici, el perdó dels pecats, i la glòria eterna del final de les nostres vides. L anhel més important a les nostres vides, ha d'arribar a una unió més estreta amb Déu, Pare nostre. Les quatre espelmes: Són quatre espelmes que es posen en la corona i se s'encenen d una en una, durant els quatre diumenges de advent en fer l oració en família. Les pomes vermelles que adornen la corona representen els fruits del jardí del Edèn amb Adam i Eva que van portar el pecat al món però van rebre també la promesa del Salvador Universal. Ens fan pensar en la foscor provocada pel pecat que cega l'home i l allunya de Déu. Després de la primera caiguda de l home, Déu va anar donant a poc a poc una esperança de salvació que va il·luminar tot l univers com les espelmes, la corona. Així com les tenebres es dissipen amb cada espelma que encenem, els segles es van anar il·luminant amb la cada vegada més propera arribada de Crist al nostre món. El llistó vermell: Representa el nostre amor a Déu i l amor de Déu que ens embolcalla. Els diumenges d'advent la família o la comunitat es reuneix entorn de la corona de advent. Després, es llegeix la Bíblia i alguna meditació. La corona es pot dur al temple a beneir pel sacerdot. Enllaços externs . Calendaris de l'Advent Online;
64
Aragó
Aragó, o l'Aragó (en castellà i en aragonès Aragón), és un país del estat espanyol , descendent de l'antic Regne d'Aragó, i actualment regida per un Estatut d'Autonomia. Aragó, com a descendent del Regne d'Aragó, es reconegut com a nacionalitat històrica en el seu Estatut d'Autonomia. El Regne d'Aragó, amb el Comtat de Barcelona, el Regne de Valencia i el Regne de Mallorca van formar la històrica Corona d'Aragó. És situada al nord de la peninsula. Limita amb les comunitats autònomes de Castella - la Manxa, Castella i Lleó, Catalunya, La Rioja, Navarra i el País Valencià, i amb França. Està formada per les províncies de Osca, Terol i Saragossa. La capital n'és Saragossa. A la zona nord, a la província d'Osca (en castellà Huesca, en aragonès Uesca) i nord de la província de Saragossa (en castellà i aragonès Zaragoza), s'hi parla l'aragonès. A la zona est, la Franja de Ponent per als catalans (i de Llevant per als aragonesos), s'hi parla el català. Història. El nom d'Aragó està documentat per primer cop durant l'Alta Edat Mitjana a l'any 828, quan un petit comtat d'origen franc sorgia entre els rius que porten el seu nom, l'Aragó, i el seu germà l'Aragó Subordán. Aquell Comtat d'Aragó es veuria unit al Regne de Pamplona fins el segle XI, i baix la seva ala creixeria fins formar part de Garcia Sanxes III a la mort del rei Sanç III de Navarra, en un període caracteritzat per la hegemonia musulmana en quasi tota la Península Ibèrica. Més tard, baix el regnat de Ramir I s'ampliarien fronteres amb l'annexió del Regne de Sobrabe i Ribagorça (any 1044), havent afegit anteriorment poblats de lo que avui coneixem per les Cinco Villas. A través de diferents regnats, ens plantem fins la mort d'Alfons I (que conqueriria per a Aragó: Ejea, Valtierra, Saragossa, Calataiud i Tudela) on els nobles elegirien al seu germà Ramir II (que sol·licitaria una bula papal per a assegurar la descendència) encara que aquest fet no siga el més destacable. La monarquia aragonesa era elegible i per tant la frase de coronació del rei es perpetuaria durant segles: "Nos, que valemos tanto como vos os hazemos nuestro Rey y Señor, con tal que nos guardéis nuestros fueros y libertades, y si no, no". -- Justícia d'Aragó Aquest situació es repetiria en el Compromís de Casp (1412), on s'evita una guerra que hagués desmembrat la Corona d'Aragó al sorgir un bon grapat d'aspirants al tron després de la mort de Martí I d'Aragó un any després de la mort del seu cosí, Martí El Jove. Ferran d'Antequera es l'elegit, de la branca castellana dels Trastàmara, però també directament entroncat amb el Rei aragonès Pere IV El Cerimoniós, a través de la seva mare Leonor d'Aragó. Aragó es ja un ente polític de gran escala: la Corona, les Corts, la Diputació del Regne i el Dret Foral] constitueixen la seva naturalesa i el seu caràcter. De la seva unió amb Catalunya sorgiria la Corona d'Aragó, que al mateix cop faria de les seves conquistes el Regne de València i el Regne de Mallorca. La Corona d'Aragó arribaria a ser la potencia hegemònica del Mediterràni, amb territoris tant importants com Nàpols o Sicília. El matrimoni de Ferran II d'Aragó amb Isabel I de Castella, celebrant en 1469 en Valladolid, derivà posteriorment en la unió d'ambdues corones. Durant la Guerra de Successió, Aragó (al igual que la resta de territoris de la Corona: Catalunya, València i Mallorca) recolzà al arxiduc Carles (de la casa d'Austria) front a Felip V (dels Borbons). Després de la batalla d'Almansa (1707), Felip V abolí els furs aragonesos, adoptà diferents mesures centralistes i foren anulades totes les antigues disposicions polítiques del regne (Decrets de Nova Planta). Aragó es convertí en la pràctica en una província i el seu Consell fou absorvit pel Consell de Castella. La Guerra de la Independència, després de l'intensa destrucció de la ciutat de Saragossa, parà el progrés econòmic i retrasà de mode important la incorporació de la capital al ritme de la modernitat. Amb la primera organització provincial (1822) d'Espanya, Aragó comptaria amb cuatre províncies, sent Calataiud la quarta fins la nova abolició de la Constitució per Ferran VII. Amb la segona i actual reforma territorial quedarien sols Osca, Terol i Saragossa. Al llarg del segle XIX els carlistes que buscaren adeptes per a la seva causa en aquesta terra, oferiren la restauració de passades llibertats forals. El segle XIX fou el pas d'una societat rural a un funcionament industrial i urbà, portant un èxode massiu del camp a les poques ciutats d'importància de la regió, Osca, Saragossa, Terol i Calataiud. I una vertadera emigració a altres regions properes, com Catalunya i a la capital de l'estat, Madrid. Durant el segle XX, la història d'Aragó ha sigut parella a de la resta del territori espanyol, a destacar l'impuls econòmic coyuntural en la dictadura militar Miguel Primo de Rivera Orbaneja (1923-1931) i del progres en les llibertats civils i individuals, durant la Segona República Espanyola (1931-1936). Aragó quedà dividida per les dues bandes enfrentades en la Guerra Civil (1936-1939). Per un costat la zona oriental, la més pròxima a Catalunya, lleial a la República i per altre la zona occidental, on s'ubicaven les tres capitals provincials, per la banda sublevada la lluita nacional-fascista, havent-hi una dura, cruenta i salvage represió en les mateixes i durant la lluita, una forta disputa per la ciutat de Terol. Durant quasi 40 anys, Aragó i Espanya viví baix la dictadura militar del General Francisco Franco. L'única dictadura fascista en la història de la Europa Occidental després la segona guerra munidal. En els anys 70 es va viure en la resta dels Estats un període de transició, després de la extinció de l'anterior règim, amb la recuperació de la normalitat democràtica i la creació d'un nou marc constitucional (1978). Al mateix cop, es començaren a reclamar una autonomia política pròpia, de caràcter federalista per al territori històric aragonès. La manifestació del 23 d'abril de 1978 fou històrica amb la resposta de 100 mil aragonesos pels carrers de la capital. La demora del estableïment de l'Estat de les Comunitat Autònomes i les nefastes decisions de certs polítics, perteneixents a partits d'àmbit nacional, relevàren un accés al autogovern per la via lenta, menor sostre competencial i menor autogestió de recursos, durant més de 20 anys, El 10 d'agost de 1982, Sa Majestat el Rei i el president del seu Govern firmaren la Llei Orgància que les Corts espanyoles havien aprobat contenint l'Estatut d'Autonomia. Aragó ha recuperat les Corts, la Diputació General, etc. On els discursos i plantejaments polítics han desvariat i cambiat al llarg d'aquestes dues dècades, sent flagrant els casos particulars del partit aragonès i del partit socialista, sent aquests acèrrims contrincants polítics de la dècada dels 80, sent ara fins la data i durant 8 anys, socis de conveniència és una coalició guvernativa. El 7 de maig de 1992 una Comissió Especial de les Corts d'Aragó, elaborava un text reformat que fou aprovat per les Corts d'Aragó i per les Corts Espanyoles. De nou, petita reforma estatutaria de l'any 1996 amplià el marc competencial, obligant així a una definitiva revisió integral durant molts anys, sent aprovat un nou text estatutari en el 2007, per una ampla majoria però no en la seva total unanimitat. En els anys 90 la societat aragonesa incrementa un significatiu pas cualitaitu en la calitat de vide degut al progrés econòmic de l'Estat en tots els nivells. A principis del segle XXI, s'establix un significatiu increment d'infraestructures com l'arribada de l'Alta Velocitat Espanyola (AVE), la construcció de la nova Autovia Somport-Sagunt i l'impuls dels dos aeroports de la Comunitat, Garrapinillos-Saragossa i Osca-Pirineus (Monflorite9. Al mateix cop es cometen grans projectes tecnològics, com el Parc Tecnològic Walqa i la implantació d'una xarxa telemàtica per tota la regió. Però lo que va revolucionar més a la capital i a la Comunitat fou la designació de Saragossa com a seu per a la Expo 2008, ha suposat una sèrie de cambis i creixement accelerat per a la comunitat autònoma. Geografia . La superfície d'Aragó és de 47.719,2 km² dels quals 15.636,2 km² perteneixen a la província d'Osca, 17.274,3 km² a la província de Saragossa i 14.808,7 km² a la província de Terol. En total representa un 9,43% de la superfície d'Espanya, i és així la quarta comunitat autònoma en mida per darrere de Castella i Lleó , Andalusia i Castella la Manxa. L'orografia de la comunitat té com a eix central la vall de l'Ebre, d'unes altituds entre 150 i 300 metres, del qual transista entre dues somontans, el pirenaic i l'ibèric, preàmbuls de dues grans formacions muntanyoses, el Pirineu al nord i el Sistema Ibèric al sud. Podem distingir-hi tres unitats fisiogràfiques: els Pirineus, la Depressió Ibèrica i el Sistema Ibèric. Els Pirineus aragonesos corresponen als Pirineus centrals; llur característica és la importància del sector axial i, per tant, aquest és representat per una estreta franja de materials paleozoics de formes abruptes i roques metamòrfiques. Aquí es troben les màximes altures: el Balaitús o Pico del Moro (3 151 m), Vinhamala (3 303 m), mont Perdut (3 355 m) i Aneto (3404 m). Una depressió longitudinal, en la qual es forma la cubeta de Jaca i continua per la canal de Berdún, separa aquest sector axial del Prepirineu. Els Prepirineus, molt desenvolupat, és constituït per materials terciaris, especialment calcàries amb intercalacions margoses. Sobresurten algunes elevacions com la Peña, Loarre, Caballera, Gabardiella, Guara, etc. ; La Depressió Ibèrica, entre els Pirineus, i el Sistema Ibèric, de disposició simètrica a banda i banda d'un eix central, l'Ebre. A cada cantó s'escalona el sistema de terrasses quaternàries de llims i còdols que enllacen amb els peus de muntanya constituïts per materials detrítics dipositats pels rius de la conca de l'Ebre. Aquest conjunt de materials quaternaris, que recobreixen, en part, els terciaris posteocènics (conglomerats a les vores i margues, guixos i sals a l'interior) són, tant els uns com els altres, postorogènics. ; El Sistema Ibèric, a la part més meridional de l'Aragó. Alguns pics superen els 2 000 m, com el Moncayo (2 313 m) i el Peñarroya (2 019 m). En aquests punts, s'hi troben, en les formes donades pels plecs i les falles sobre les quarsites, els granits, els esquists i les calcàries dures, petits retocs originats per antigues geleres quaternàries. Els rius pirinencs, els més cabalosos i amb crescudes a l'època de fusió de les neus, contrasten amb els menys importants i de règim torrencial de les muntanyes prepirinenques i de la Serralada Ibèrica. L'Ebre és el gran col·lector de tot aquest sistema. El seu cabal mitjà a Saragossa és de 243,9 m3/s, però presenta acusats estiatges i fortes crescudes d'octubre a març. Clima i vegetació . Encara que el clima d'Aragó pot considerar-se, en general, com continental moderat, la seva irregularitat orografia fa que existeixin diferents climes o microclimes en tot el territori. Des de l'alta muntanya, amb neus perpetues (glaceres), fins zones desèrtiques com els Monegros passant pel clima continental intens de la zona de Terol a Daroca. Les temperatures mitjanes depenen molt de l'altitud. En la vall de l'Ebre els hiverns són poc rigorosos (encara que la sensació tèrmica disminuïsca molt amb el fort vent) i les temperatures a l'estiu poden arribar als 40ºC. En les zones de muntanya els hiverns són més llargs i les temperatures mitjanes poden ser fins a 10ºC menors que a la vall. Dos són els vents més importants d'Aragó: el cerç (cierzo) o nord i el de llevant o xafogor. El primer és un vent que recorre la vall de l'Ebre de nord-oest a sud-est i que pot presentar gran força i velocitat. El segon és un vent càlid, més irregular i suau procedent del sud-est. La vegetació segueix les oscil·lacions del relleu i del clima. Hi ha una gran varietat, ja siga vegetació silvestre o cultius humans. A les zones altes es poden trobar boscos, matoll i prats mentre que a les zones de la vall de l'Ebre segueixen sent explotades per a ús agrícola. Política i govern . Institucions de govern. Segons l'Estatut d'Autonomia d'Aragó, les quatre institucions del poder polític d'Aragó són: Les Corts d'Aragó; El President de Govern: és el cap de l'executiu. L'actual President del Govern és Marcelino Iglesias Ricou, del PSOE i que ocupa aquest càrrec des del 2 d'agost, 1999. El vicepresident n'és Ángel Biel, del Partit Aragonès amb qui comparteix l'aliança del govern d'Aragó, després de les eleccions del 2003. ; La Diputació General o Govern d'Aragó: és l'òrgan de govern conformat pel president i els ministres. Exerceix el poder executiu de la comunitat. ; El Justícia d'Aragó: és el Defensor dels drets i llibertats del poble. ; A més, existeixen dos òrgans consultius del govern: el Consell Econòmic i Social d'Aragó, i la Comissió Jurídica Assessora. Divisió administrativa. Província d'Osca; Província de Terol; Província de Saragossa; Comarques de l'Aragó; Població . La densitat és molt inferior a la mitjana espanyola, ja que, al seu ja escàs potencial humà, cal afegir-hi un tradicional èxode rural, a l'exterior de la regió (el qual, però, s'aturà vers la fi de la dècada dels setanta). El seu extens territori és ocupat per nuclis humans no gaire grans, particularment a les àrees muntanyoses. Saragossa, a la vora de l'Ebre, és gran nucli urbà, que agrupa el 70,5% dels habitants de la regió. Fora de les capitals provincials (Saragossa, Osca i Terol), cap municipi no assoleix els 20 000 habitants; altres municipis importants són Calataiud, Eixea, Montsó, Barbastre, Tarassona, Jaca, Fraga, Alcanyís, Casp, Sabiñánigo, Andorra i Binèfar. Únicament la província de Saragossa mostra un creixement demogràfic notable; la de Terol té un creixement vegetatiu negatiu, i Osca, amb un dèbil creixement vegetatiu, no ha pogut deturar la davallada de població produïda per l'emigració, dirigida principalment a Saragossa, a Barcelona i a la mateixa capital provincial. De fet, les províncies de Terol i Osca tenien més població l'any 1900 que ara, i la disminució continua, cosa que les ha situat entre les províncies més despoblades d'Espanya. El dinamisme de Saragossa ha fet que la població absoluta de l'Aragó hagi augmentat al llarg del segle passat i l'actual, bé que no ha pogut evitar, sobretot en les dècades del darrer terç del s XX, una clara tendència a l'estancament demogràfic (en 1981-91 l'increment de la població fou del 0,7%). Tanmateix, la participació de l'Aragó en la població total espanyola durant aquests mateixos anys ha disminuït: 5,70% el 1860, 4,90% el 1900, 4,38% el 1930, 3,89% el 1950, 3,22% el 1981 i 3,08% el 1991. Economia . A la vall de l'Ebre es conreen farratge, bleda-rave sucrera, cereals, hortalisses i fruiters, amb rendiments elevats. Les zones més humides dels Pirineus comprenen àmplies extensions de pastures i superfície forestal, com també n'hi ha, en mesura inferior, al Sistema Ibèric. Al secà (somontanos pirinenc i del Sistema Ibèric) predominen els conreus de vinya, blat i olivera. La vinya domina al Campo de Cariñena i l'olivera al Baix Aragó, mentre que el blat té una distribució més homogènia. Dintre els sistemes de regadiu, destaquen el Canal Imperial d'Aragó (90 km de longitud), que rega 30 000 ha a la vora dreta de l'Ebre, el de Tauste (44 km), a la vora esquerra, i el d'Aragó i Catalunya, que rega 40 000 ha a la comarca de la Llitera. Nous canals són el de las Bárdenas (150 km i 80 000 ha), el dels Monegres (100 000 ha) i el del Cinca, que després de regar 50 000 ha aboca les aigües sobrants al canal dels Monegres. Quant a la ramaderia, el bestiar oví, fins fa poc el més important, és format per ramats que en règim de transhumància van de les zones muntanyenques (Pirineus i Sistema Ibèric) a les planúries. Amb els nous regadius i el consegüent increment de la producció farratgera ha augmentat el ramat estabulat en granges industrials. La mineria és basada en les explotacions de lignit (Aliaga, Andorra, Montalbán i Utrillas) i ferro (Ojos Negros). Les reserves de gas natural de El Serrablo (Osca) es compten entre les més rellevants d'Europa. La indústria es polaritza bàsicament a la ciutat de Saragossa i el seu entorn (80% del valor de la producció de la comunitat autònoma), on se situen instal·lacions per a la producció metal·lúrgica, de transformats metàl·lics, indústria alimentària, química, muntatge d'automòbils (planta de la General Motors a Figueruelas) i, en grau inferior, tèxtil, del calçat, de la confecció i del cuir. De fet, la industrialització aragonesa s'inicià aprofitant l'energia hidroelèctrica, com a Sabiñánigo i a Montsó (Osca), amb indústries electroquímiques i de l'alumini. El gran centre de l'activitat terciària aragonesa és Saragossa, que centralitza i articula des dels serveis bancaris, comercials i financers fins als culturals i universitaris. El turisme ha experimentat un fort increment des del final dels anys setanta a les valls pirinenques. També les vies de comunicació més importants convergeixen a Saragossa, ciutat que, a més d'aprofitar la confluència de tres rius (Ebre, Huerva i Gállego), ocupa una posició estratègica en les comunicacions entre el País Basc i Catalunya, i entre aquesta i Madrid, i que té, a més, aeroport internacional (Valenzuela). Gastronomia. La cuina d Aragó és una cuina d interior. Com Aragó mateixa, es troba a la cruïlla entre les cuines de la mediterrània catalana, l atlàntic basca i l altiplà castellana. En sí l Aragó comprèn una gran varietat de paisatges, del fred i plujós Pirineu, al l horta de la ribera de l Ebre, del secà de les terres centrals fins a les serres de bosc mediterrani de Terol. Cada comarca es destaca per una alimentació arrelada en el tipus de terreny que posseeix. Així doncs la serra d Albarrasí i el Maestrat aragonès són grans productors d embotits, pernil i cecina. A les terres a l oest de Saragossa hi ha una tradició vinícola d alta qualitat, amb denominacions d origen a Calataiud, Campo de Borja i Cariñena; al nord-est hi ha la denominació Somontano. A la Foia d Osca i més enllà hi ha un impressionant indústria pastissera. A Graus, casa de la llonganissa i la gironella, el mercat de trumfes és un dels més importants de l Estat. A tot el Pirineu abunden els bolets i la caça. Al Baix Aragó el producte estrella és l oli d oliva. A la ribera de l Ebre i a les riberes dels rius Jiloca i Jalón, la fruita i l hortalissa són el producte estrella. A Saragossa, els bars ofereixen una àmplia oferta de tapes creatives que per l ús ocasional d hortalissa i peix s assemblen també als pintxos bascs. Referències. Vegeu també . Comarques de l'Aragó; Famílies amb el cognom Aragó. Es tracta de famílies que s han originat de branques de la casa reial, que porten el cognom Aragó donat per convencionalisme, ja que els reis de l'Aragó mai portaren cap cognom. Franja de Ponent; Història . Llista de comtes d'Aragó; Llista de reis d'Aragó; Llista de Cancellers i presidents del Consell d'Aragó; Llista de Lloctinents del Regne d'Aragó; Enllaços externs . Govern de l'Aragó ; Les Corts d'Aragó ; Portal turístic d'Aragó ; Informació general turística d'Aragó ; Senderos d'Aragó ; Portal sobre l'Aragó ; Aragó a la Classic Encyclopedia, basada a l'edició de 1911 de la ; Mitjans de comunicació: El Periodico de Aragón ; Heraldo de Aragón ;
65
Amèrica
Amèrica, també anomenat el Nou Món, és un dels continents de la Terra. Limita al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, a l'est amb l'Atlàntic i a l'oest amb el Pacífic. A l'extrem nord-oest, l'estret de Bering la separa d'Àsia. L'Amèrica del Nord i Central està separada de l'Amèrica del Sud per l'istme de Panamà. Origen del nom. El document més antic que utilitza el nom d'Amèrica per referir-se al continent és del 1507. Apareix en un globus i un mapa creat pel cartògraf Martin Waldseemüller a Saint-Dié-des-Vosges. En un llibre que els acompanyava, anomenat Cosmographie Introductio, explica que el nom és un derivat de la versió llatinitzada de l'explorador Amerigo Vespucci, Americus Vespucius, en la seva forma femenina, atès que tots els altres continents coneguts tenien noms llatins femenins. El paper de Vespucci en aquest afer, així com la seva activitat com a exploradors, són imprecisos i probablement siguin llegendes. Algunes fonts indiquen que no tenia coneixement de l'ús estès del seu nom per referir-se al continent. D'altres diuen que ell mateix va promulgar una història sobre un viatge secret cap a l'oest i que va albirar terra el 1491, un any abans que Cristòfor Colom. Si realment va fer aquestes declaracions, podrien haver tingut un efecte contrari, i només haurien perllongat el debat de si les "Índies" eren un nou continent o només una extensió de l'Àsia. Tanmateix, com assenyala el Dr. Basil Cottle (1967), els nous països i per extensió continents mai eren anomenats amb el nom d'una persona, sinó amb el cognom (amb l'excepció d'algunes regions que van rebre el nom d'un monarca o d'un príncep o princesa, com les colònies americanes de Carolina i Virgínia). Per tant, Amèrica hauria d'haver-se anomenat Vespuccia realment es volia batejar el continent en honor a l'explorador italià. Cristòfor Colom, l'explorador renaixentista que hauria "descobert" les terres, havia mort el 1506 (amb la creença que havia descobert i colonitzat una regió de l'Àsia) no podia protestar en contra de la decisió de Waldseemüller. Altres teories alternatives sobre l'origen del nom han estat proposades, però cap ha estat acceptada universalment. Una d'aquestes alternatives, proposada per Jules Marcou el 1875 i utilitzada pel novel·lista Jan Carew, suggereix que el nom d'Amèrica es deriva del districte d'Amerrique de Nicaragua. Aquest districte, ric en or, va ser, suposadament, visitat per Vespucci i Colom per a qui el nom es convertiria en sinònim d'or. D'acord a Marcou, Vespucci va seleccionar aquest nom per referir-se al Nou Món i fins i tot canviaria el seu propi nom d'Alberigo a Amerigo per reflectir la importància del seu descobriment. Una altra teoria, proposada per un antiquari i naturalista de Bristol, Alfred Hudd el 1908 suggereix que el nom es deriva del gal·lès Richard Amerike (Ameryk o ap Meryk, literalment "fill de Meryk" o "Maurici") un mercader de Bristol que es creu va finançar el viatge de John Cabot que descobriria Terranova el 1497, nom que s'ha trobat en alguns documents de l'Abadia de Westminster fa poques dècades. Suposadament, els pescadors de Bristol havien visitat, en diverses ocasions, les costes de Nord-Amèrica almenys un segle abans que Cristòfor Colom hi arribés i els mapes de Waldseemüller incorporarien aquesta informació. La teoria manté que una variant del nom d'Amerike va aparèixer en un mapa anglès antic (del qual no ha sobreviscut cap còpia) i que seria la veritable inspiració de Waldseemüller. Ús del nom i del gentilici. En moltes llengües i en diverses regions del món, Amèrica (substantiu singular) és el nom més utilitzat per referir-se als Estats Units d'Amèrica, i alhora el continent, la qual cosa genera confusió. Tanmateix, les Amèriques (en plural) només es refereix al continent, encara que el seu ús no s'ha estès. De la mateixa manera, els ciutadans dels Estats Units d'Amèrica es refereixen a la seva nació com a "Amèrica" i a ells mateixos com a "americans", encara que a altres països del continent aquest usatge es veu amb ressentiment, i prefereixen que s'utilitzi el gentilici "estatunidenc", atès que es consideren "americans" també, així com els residents d'Europa són "europeus". A la majoria dels països sud-americans, i en menor grau a Centreamèrica i Mèxic, s'utilitza el gentilici "nord-americà" per referir-se als estatunidencs, encara que els mexicans i els canadencs prefereixen no utilitzar-lo atès que ambdós països formen part del subcontinent de Nord-Amèrica i es consideren, per tant, nord-americans. Geografia. El continent americà té un litoral molt accidentat al nord, amb multitud d'illes de gran extensió, com Grenlàndia (la més gran del món si descomptem l'illa continent d'Austràlia), Baffin, Victòria, Ellesmere, Terranova. A l'Amèrica del Nord i el començament de l'Amèrica Central s'obre el golf de Mèxic, on hi trobem l'arxipèlag de les Antilles, on destaquen Cuba, la Hispaniola, les Bahames, Jamaica i Puerto Rico. A l'Amèrica del Sud només són destacables la Terra del Foc, les illes Malvines i les Galápagos. Orogràficament, el més rellevant és la serralada dels Andes, que corre paral·lela a la costa sud-americana del Pacífic, amb cims com l'Aconcagua, amb vora 7.000 metres d'altitud, i l'Ojos del Salado, les màximes altures del continent. La serralada del Pacífic s'estén per l'Amèrica de Nord, a Mèxic amb la Sierra Madre i als Estats Units i el Canadà amb les Muntanyes Rocalloses; a la façana atlàntica de Nord-Amèrica s'alcen els Apalatxes. L'Amazones, el riu més llarg d'Amèrica, és també el més cabalós del món; altres rius d'importància són el Paranà i el seu afluent Paraguai, també a Sud-amèrica, i el Mississipí-Missouri, a l'Amèrica del Nord. També a la part nord trobem els cinc grans llacs del continent: Superior, Michigan, Huron, Erie i Ontario, a part d'altres grans llacs com el Winnipeg, el Gran Llac dels Óssos i el Gran Llac dels Esclaus. A l'Amèrica Central i del Sud són remarcables el llac Nicaragua, el Maracaibo i el Titicaca. Història. Article principal: Història d'Amèrica; Els descobriments arqueològics han establert la presència de la cultura Clovis a Amèrica al voltant del 10.000 aC,, encara que algunes teories suggereixen que els primers humans van arribar al continent des del 40.000 aC. A la regió de Mesoamèrica i a Sud-Amèrica es van desenvolupar avançades civilitzacions precolombines com els olmeques, maies, asteques i els inques. Els inuit van immigrar a l'Àrtic al voltant del 1000 dC. Possiblement durant la mateixa època hi van arribar els víkings, a Grenlàndia (el 982), i a Vinland poc després. Els víkings es van retirar ràpidament de Vinland i van abandonar fins i tot Grenlàndia el 1500. La immigració europea a gran escala va començar poc després dels viatges de Cristòfor Colom el 1492. Les noves malalties portades pels europeus i africans van matar la majoria dels habitants d'Amèrica. Els primers immigrants hi van arribar com a part d'un procés de colonització promoguda per les potències europees. Altres onades d'immigració incloïen persones que fugien de la persecució religiosa o a la recerca de millors oportunitats econòmiques. Els africans hi van arribar com a esclaus o servents. El 1776, tretze colònies britàniques van declarar la independència, convertint-se en la primera república democràtica moderna del món. Durant les primeres dues dècades del segle XIX, la majoria de les colònies portugueses i espanyoles també van declarar la independència. La immigració europea va continuar a gran escala, principalment als Estats Units, el Brasil, l'Uruguai i l'Argentina. Divisió geogràfica i política. Amèrica està dividida tradicionalment en tres subcontinents: Amèrica del Nord, Amèrica Central (inclou les illes del Carib), i Amèrica del Sud. Altres consideren que en realitat són dos continents, Amèrica del Nord (amb Centreamèrica i el Carib) i Amèrica del Sud. Els següents països són els estats independents del continent americà: Divisió política subcontinental. Amèrica del Nord. el Canadà; els Estats Units; Mèxic; Amèrica Central i el Carib. Antigua i Barbuda; les Bahames; Barbados; Belize; Costa Rica; Cuba; Dominica; El Salvador; Grenada; Guatemala; Haití; Hondures; Jamaica; Nicaragua; Panamà; Puerto Rico; la República Dominicana; Saint Kitts i Nevis; Saint Lucia; Saint Vincent i les Grenadines; Trinitat i Tobago; Amèrica del Sud. l'Argentina; Bolívia; el Brasil; Colòmbia; l'Equador; Guyana; el Paraguai; el Perú; Surinam; l'Uruguai; Veneçuela; Xile; Regions geogràfiques. Geogràficament, el subcontinent nord-americà queda limitat per la placa tectònica de Nord-Amèrica, encara que aquesta exclou l'alta i la baixa Califòrnia i algunes regions de l'oest de Mèxic. Geofísicament, el subcontinent de Centreamèrica comença a partir de l'istme de Tehuantepec, la qual cosa posa el 12% del territori mexicà en aquest subcontinent, incloent-hi la península de Yucatán. Fisiogràficament (o topològicament) el Eix Volcànic Transversal sovint es considera la frontera entre Nord-Amèrica i Sud-Amèrica. Tanmateix, geopolíticament, Mèxic es considera un país de l'Amèrica del Nord, i les fronteres amb Belize i Guatemala marquen la frontera de la regió. Geofísicament, Centreamèrica s'estén des de l'istme de Tehuantepec fins a l'istme de Panamà. Considerant les plaques tectòniques, tant l'Amèrica Central com el Carib es troben sobre la mateixa placa. La frontera entre el Panamà i Colòmbia marca el límit geopolític entre aquesta regió i Sud-Amèrica, que s'estén fins a la Patagònia argentina i xilena. Regions culturals. Culturalment, Amèrica sovint es divideix en tres regions: l'Angloamèrica, que agrupa els Estats Units i el Canadà; Llatinoamèrica, que agrupa tots els països al sud dels Estats Units de parla castellana o portuguesa segons algunes versions, i inclou els països de parla francesa segons altres versions; el Carib, que agrupa totes les illes de la mar Carib i Belize. ; Altres regions són: Hispanoamèrica, que agrupa tots els països de parla castellana d'Amèrica (encara que sovint la definició inclou Espanya); Iberoamèrica, que agrupa tots els països que abans eren colònies d'Espanya o Portugal, (encara que sovint la definició els inclou també). Llengües. A Amèrica es parlen moltes llengües, algunes d'origen europeu i asiàtic i d'altres autòctones, així com barreges de diversos idiomes i llengües criolles. Les llengües dominants, però, són l'anglès, el francès, el castellà i el portuguès, totes aquestes oficials en alguns dels estats independents del continent. El neerlandès és oficial al Surinam, i el danès i el kalaallisut a Grenlàndia. A més, són cooficials el quítxua al Perú i Bolívia, l'aimara a Bolívia, i el guaraní al Paraguai i a la província argentina de Corrientes. Gaudeixen de reconeixement, encara que no pas d'oficialitat, diverses llengües ameríndies a Mèxic, Colòmbia, l'Equador i Veneçuela. Atès el fenomen migratori mundial cap als Estats Units, en aquest país s'hi parlen més de 300 llengües. Això no obstant, només hi gaudeixen de cooficialitat el francès (a Louisiana) i el castellà (a Nou Mèxic). A Haití el crioll haitià és oficial, i el papiamento ho és a les Antilles Neerlandeses. Economia. El continent està dividit en tres blocs comercials principals: NAFTA, bloc comercial de Nord-Amèrica; Comunitat Andina de Nacions, bloc comercial sud-americà; Mercosur, bloc comercial sud-americà; Alguns polítics i economistes han proposat la creació d'un sol bloc comercial a Amèrica entre tots els països, excepte Cuba, anomenat Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), mentre que d'altres han proposat l'Alternativa Bolivariana de les Amèriques. Vegeu també. Abya Yala; Referències.
66
Agricultura
L'agricultura, en un sentit ampli, és el conjunt de coneixements i d'activitats que tenen per objecte l'explotació del medi natural, per mitjà del conreu de certes plantes i la domesticació d'alguns animals útils per a la producció d'aliments i altres productes d'interès econòmic. Però en un sentit estricte, el terme agricultura només es refereix al cultiu dels vegetals i exclou la ramaderia, tot i que sovint hi ha una explotació mixta d'animals i plantes. A partir del segle XIX, els coneixement científic interdisciplinari que comporta l'agricultura s'agrupen en l'agronomia. A nivell mundial, la majoria de la població activa es dedica a l'agricultura, en sentit ampli, però aquesta activitat només representa un 4% del Producte Interior Brut del món. Història de l'agricultura. Es creu que l'agricultura va néixer fa uns 10.000 anys a l'anomenat creixent fèrtil de l'Orient Pròxim quan l'home va començar a sembrar algunes plantes. També apareixeria de manera independent a altres zones: Nova Guinea, Xina, Sahel africà, Amèrica Central i Amèrica del Sud. A partir de les zones originàries es va expandir arreu, al llarg de la seva expansió es van anar desenvolupant diferents tècniques i adoptant nous conreus. Pràctiques com la irrigació, la rotació de conreus, o la utilització de fertilitzants i plaguicides es van desenvolupar fa molt temps però van avançar molt durant el segle XX. La domesticació d'animals i de plantes com el blat i les lleguminoses va portar a la introducció de les pràctiques agrícoles i a que els nòmades fundessin les primeres aglomeracions urbanes. L'economia de antic Egipte es fonamentava en el pasturatge i l'agricultura, va ser un dels primers pobles a utilitzar l'arada i l'aixada. A Pròxim Orient i a la Mediterrània l'home va començar a abandonar la vida nòmada, la ramaderia estabulada garantia millor la disponibilitat de carn i de llet però també d'altres matèries com la llana o les pells al mateix temps que els animals eren una peça important per a l'agricultura, essent la força motriu de a l'arada i una font d'adob per a fertilitzar la terra. L'agricultura basada en la rotació bianual i la pràctica del guaret va predominar fins el segle XVII, el progressiu desenvolupament del comerç va ser un estímul per a l'adopció de noves tècniques de producció. Es va adoptar una rotació de conreus plurianual i es va abandonar el guaret introduint la pastura dels ramats als camp com a mètode de fertilització natural. La història de l'agricultura ha donat un tomb en els anys més recents amb la introducció de la tecnologia a gran escala i a nivell mundial: en el segle XIX va iniciar-se la mecanització de les feines del camp, en el segle XX l'ús generalitzat i massiu dels agroquímics i en els darrers anys la controvertida utilització d'enginyeria genètica. En els països desenvolupats, el resultat d'aquesta evolució tecnològica ha estat una multiplicació dels rendiments i una reducció de la població ocupada en l'agricultura, que actualment és menor del 5% del total dels treballadors. A més d'una sèrie de problemes medioambientals per contaminació de terres i aigües. El països subdesenvolupats continuen amb una majoria dedicada a l'agricultura de subsistència o a una agricultura de plantació molt problemàtica econòmicament. Les respostes a la nova situació han estat tot un seguit d'estratègies (agricultura ecològica, producció integrada etc., que tenen com a finalitat la sostenibilitat Conreus. A més dels aliments, i cada vegada en major proporció, els agricultors produeixen altres productes no alimentaris com flor tallada, plantes ornamentals vives, fertilitzants orgànics (com a subproducte o expressament) fibra vegetal, matèries primeres per a la indústria com etanol per a fer combustible (biodièsel) o substàncies per a fer alguna droga legal o il·legal. Llista de plantes cultivades als Països Catalans. Cereals Arròs (Oryza sativa); Blat (Gènere: Triticum); Blat de Moro (Zea mais); Civada (Avena sativa); Ordi (Hordeum vulgare); Sègol (Secale cereale); Lleguminoses Cigró o ciuró (Cicer arietinum); Fava (Vicia faba); Mongeta (Phaseolus vulgaris); Pèsol (Pisum sativum); Tubercles i Bulbs Ceba (Allium cepa); Patata (Solanum tuberosum); Remolatxa (Beta vulgaris); Estupefaents Tabac (Nicotiana tabacum); Cascall (Papaver somniferum); Fruiters Albercoquer (Prunus armeniaca); Ametller (Prunus amigdalus); Avellaner (Corylus avellana); Castanyer (Castanea sativa) ; Servera (Sorbus domestica); Cirerer (Prunus avium); Codonyer (Cydonia vulgaris); Figuera (Ficus carica); Garrofer (Ceratonia siliqua); Llambrusca (Vitis vinifera); Llimoner (Citrus limon); Magraner (Punica granatum); Mandariner (Citrus nobilis); Nespler (Mespilus germanica); Noguera o Noguer (Juglans regia); Olivera (Olea europaea); Palmera datilera (Phoenix dactylifera); Perera (Pyrus communis); Pomera (Malus domestica); Presseguer (Prunus persica); Prunera (Prunus domestica); Taronger agre (Citrus aurantium); Fibres vegetals Jute (Carchorus sp); Lli (Linum utitatissimum); Rami (Boehmeria nivea); canya (Arundo donax); Cànem (Cannabis sativa); Kenaf (Hibiscus cannabinus); Abacà (Musa textilis); Ortiga (Urtica dioica); Cotó (Gossypium sp); Bambú (Tribu Bambusae); Espart (Stipa tenacissima); Fibra de coco (Cocos nucifera); Sisal (Agave sisalana); Cucurbitàcies Carbassera o Carabassera (Cucurbita sp); Melonera (Cucumis melo); Sindriera (Cucumis citrullus); Altres hortícoles Safanòria (Daucus carota); Tomaquera (Solanum lycopersicum); L'agricultura als països pobres. La majoria d aquests països van ser colonitzats pels europeus, però no tenen els mateixos recursos ni material de cultiu que els països desenvolupats. Aquesta agricultura es caracteritza per: Té una població activa però poc especialitzada. Es dediquen a l agricultura de l autoconsum, és a dir, un recurs cultivat pertany només a la persona que l ha cultivat. Utilitzen tècniques i materials de cultiu bastant primitius i poc desenvolupats, ja que no tenen molts recursos per aconseguir-ne de millors. Vegeu també. Agricultura ecològica; Sembra directa; Llista de plantes cultivades ;
67
Astre
Un astre és un cos celeste, que es pot trobar en l'espai. Cos que pot individualitzar-se dels altres en l'Univers. Tot i així els planetes i el sol ameten llum propia, gràcies aixó es poden veure. La lluna es un astre, a més d'aixó també un satèl·lit. Un " astre " es cualesvol cos de l'univers. Principals tipus d'astres: Satèl·lit; Planeta; Asteroide o planetoide; Estel o estrella; Estel o estrella de neutrons; Forat negre; Pàgines que s'hi relacionen: El sistema solar; Les galàxies; Astronomia;
68
Asclepi
En la mitologia grega, Asclepi (en grec = Asklepios, els romans l'anomenaven Esculapi, en llatí Aesculapius) era el déu de la medicina. Fill d'Apol·lo i de Coronis (filla de Flègies, rei dels làpites) i pare d'Higia i de Podaliri. Representat plàsticament com un home madur o més aviat vell, amb barba i un mantell que deixa nus una part del pit i un dels braços, porta a la mà el bastó dels caminants al qual s'enrosca una serp (vegeu vara d'Esculapi). El centre originari del culte sembla que va ser Tricca, a la muntanya de Tessàlia, i després es va estendre per tot el territori hel·lènic, però els santuaris més importants es trobaven sobretot al Peloponès: Sició, Argos i, sobretot, Epidaure. Les festes celebrades als santuaris d'Asclepi eren les Asclepíees. Amb el nom dAsclepi d'Empúries (o també Esculapi d'Empúries) és coneguda una estàtua trobada a Empúries l'any 1909 durant les excavacions, feta en dues parts, que durant 98 anys fou exposada a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya i va ser portada a la seu d'Empúries Empúries el març de 2008. És de marbre blanc, del Pentèlic la part inferior i de Paros en el bust i els braços. La majoria d'experts consideren actualment que correspon a una representació de Serapis, encara que se'l conegui amb el nom popular d'Esculapi d'Empúries. No es conserva cap part del ceptre que sens dubte sostenia amb la mà esquerra i que només podia ser portat per un déu major (Serapis=Hades). La serp que es va trobar al mateix temple era una peça exempta que en cap cas no es podia enroscar a un bastó, per la qual cosa es considera una representació de l'Agatodaimon. Fa 2,15 m d'alçada. Se l'ha datada del darrer quart del segle II aC. És l'obra d'art grega més important trobada fins ara als Països Catalans. Referències. Dictionary of Greek and Roman biography and mythology, (William Smith, 1849); Dictionary of Greek and Roman Geography (William Smith, 1854);
75
Abril
L'abril és el quart mes de l'any en el calendari gregorià i té 30 dies. En el calendari romà primitiu (s. VIII) era el segon mes de l'any, que començava al març. El seu nom en llatí era aprilis, format a partir d'Apru, nom etrusc de la deessa grega Afrodita. També es creu que evoca la paraula "obrir" en llatí, ja que s'obren més els dies, duren més. Abril tenia 30 dies en el primitiu calendari romà, però va passar a tenir-ne 29 en el calendari lunar de Numa Pompili. El calendari julià li va restituir el trentè dia. Els seus símbols són el diamant i la margarida. Altres noms. Per als anglosaxons era el Oster-monath, en honor d'una deessa que va originar la Pasqua. Esdeveniments de l'abril. El 7 d'abril se celebra el dia mundial de la Salut; El 23 d'abril se celebra el dia de sant Jordi, patró de Catalunya.
76
Agost
L'agost és el vuitè mes de l'any en el calendari gregorià i té 31 dies. En l'antic calendari romà es deia sextilis perquè ocupava la sisena posició, però se li va canviar el nom a augustus en honor a Cèsar August (Caesar Augustus, en llatí), el primer emperador romà. El mes de sextilis tenia 30 dies al primitiu calendari romà, però va passar a tenir-ne 29 amb el calendari lunar de Numa Pompili. El calendari julià li va restituir el nombre de 30, però August li'n va afegir un més (que va treure a febrer) perquè no en tingués menys que juliol, mes dedicat al seu pare adoptiu Juli Cèsar. Els seus símbols són el zefir i el gladiol i el sagrat cor per als catòlics.
79
Africà (desambiguació)
Gentilici: Natural de l'Àfrica o relatiu a l'Àfrica; Biografies: Juli Africà (Julius Africanus), orador romà; T. Sextius Africanus, cònsol romà; Sext Juli Africà (Sextus Julius Africanus), escriptor i veterinari romà; Publi Corneli Escipió Africà Major (Publius Cornelius Escipio Africanus), general romà; Sext Cecili Africà (Sextus Caecilus Africanus), jurista romà;
80
Asiàtic
Asiàtic: natural, relatiu o pertanyent al continent d'Àsia; Asiàtic fou un sobrenom adoptat pels Escipions i els Valeris.
81
Acceleració
En física, l'acceleració és una magnitud física que indica com canvia la velocitat d'un cos en relació amb el temps. És a dir ens indica la magnitud de l'augment o la disminució de la velocitat del moviment. En cinemàtica l'acceleració es defineix con la primera derivada de la velocitat respecte del temps (la ràtio del canvi de velocitat]]) o de manera equivalent com la segona derivada de la posició. Es tracta d'una magnitud vectorial i es mesura en unitats de longitud · temps-2 (L·T-2 o L/T2). En unitats del SI, s'expressa en metre/segon2. Al llenguatge comú es parla d' acceleració per referir-se a un increment de la la velocitat i de desacceleració per indicar-ne un decrement. Però en física qualsevol increment o decrement de la velocitat és anomenat acceleració; i també rep el nom d'acceleració els canvis en la direcció de la velocitat (velocitat centrípeta). A la mecànica clàssica, l'acceleració d'un cos és proporcional a la resultant de la força que actua sobre ell. Segons la segona llei de Newton: ; on F és la resultat o força total que actua sobre el cos; m és la massa del cos i a és la seva acceleració. L'acceleració mitjana es defineix com el quocient entre la diferència del vector velocitat i el període de temps transcorregut. Per a calcular l'acceleració mitjana d'un cos s'utilitza la següent formula: ; L'acceleració instantània es calcula emprant períodes de temps molt petits, o sigui, es calcula com la derivada del vector velocitat respecte del temps: ; Com que la velocitat és la derivada de la posició respecte del temps, l'acceleració també es pot expressar com la segona derivada de la posició respecte del temps ambdues vegades. ; Components de l'acceleració. En els moviments no rectilinis l'acceleració es pot descompondre en dues components perpendiculars: una de perpendicular a la direcció del moviment, l'acceleració normal, i l'altra tangent al moviment, l'acceleració tangencial. L'acceleració tangencial () mesura el canvi de la velocitat del mòbil en el temps. La seva direcció es tangencial a la trajectoria i, per tant, paral·lela a la velocitat. El seu valor pot ser zero, cas en què el mòdul de la velocitat es manté constant. Matemàticament s'obté com la derivada del mòdul de la velocitat respecte del temps, multiplicada pel vector unitari () tangent a la trajectoria i, per tant, paral·lel a la velocitat. L'acceleració normal () és present en qualsevol moviment no rectilini. És la causa de la variació de la direcció del vector velocitat, és a dir, és la causant que la trajectoria no sigui rectilínia. Matemàticament s'obté el seu mòdul amb la següent expressió, que depèn del mòdul de la velocitat i del radi de curvatura de la trajectoria, ies multiplica pel vector unitari normal a la trajectòria (). ; L'acceleració total que soporta la partícula en moviment serà, per tant: ; I com que : ; Vegeu també . Acceleració de la gravetat; Sobreacceleració; Referències. La Baldufa. Lloc web educatiu de física de la UPC.;
82
Astronauta
Un astronauta (també cosmonauta o taikonauta) és una persona que viatja en l'espai exterior a la Terra. El criteri per considerar a una persona astronauta és que hagi viatjat a una alçada superior a 80 o 100 km (segons els països). A principis de 2004, mes de 430 persones de 32 països diferents havien exercit d'astronautes. Terminologia. En català, el terme astronauta és el mes usat, i deriva de les paraules gregues ástron ( ), que significa "estrella", i nautes ( ), que significa "navegant". La primera utilització coneguda del terme "astronauta", en el sentit modern, és al relat breu de Neil R. Jones The Death's Head Meteor, del 1930. Cosmonauta s'utilitza habitualment per referir-se a astronautes russos o de l'antiga Unió Soviètica i països de l'antic Bloc de l'Est. Aquest terme prové del rus kosmonavt ( ) que deriva de les paraules gregues kosmos ( , univers) i nautes ( , navegant). Taikonauta s'utilitza per als astronautes xinesos. És un neologisme format a partir del terme xinès (tàik ng, espai) i de l'grec (nautes, navegant). La paraula oficial xinesa que designa a un astronauta és (y hángyuán) però el terme taikonauta fue proposat per Chiew Lee Yih el maig de 1998 a Internet i es va acceptar ràpidament al món anglosaxó. Astronautes famosos. Yuri Alekseyevich Gagarin (9 de març de 1934 27 de març de 1968), cosmonauta soviètic. El 12 d'abril de 1961 esdevingué el primer ésser humà que viatjà a l'espai, amb el Vostok 1. Alan Shepard (18 de novembre de 1923 - 21 de juliol de 1998) esdevingué, el 5 de maig de 1961 el primer americà (i el segon humà) en viatjar a l'espai. Ho feu a bord del Freedom 7. Valentina Vladimirovna Tereshkova (URSS, 6 de març de 1937), va ser la primera dona cosmonauta. Va fer 48 òrbites voltant la terra a bord del Vostok 6 en 70 hores, i 50 minuts, des del 16 de juny, al 19 de juny de 1963. Neil Armstrong (5 d'agost de 1930) astronauta americà, primer home que caminà sobre la Lluna. Quan posà el peu sobre la Lluna el 21 de juliol de 1969 va dir: Aquest es un petit pas per un home, mes un gran pas per la humanitat . Eileen Collins va ser la primera dona pilot i la primera dona comandant d'un transbordador espacial, en la missió STS-93, del 23 al 27 de juliol del 1999. Yang Liwei primer taikonauta xinès, a bord de la nau Shenzhou 5, el 15 d'octubre de 2003. Referències.
85
Any
Un any és el període de temps que triga la Terra en fer una revolució al voltant del Sol. El terme any també es fà servir per a referir-se al període orbital de qualsevol planeta, i per extensió s'aplica a altres cicles orbitals. Tipus d'anys. Definicions. Any sideri o any sideral: període de temps que transcorre entre dos passos consecutius de la terra per un mateix punt de la seva òrbita. Generalment emprat pels astrònoms, és la mesura més exacta d'un any. Referència: els estels. Duració: 365'256436918716 dies siderals o 365,256363 dies solars (365 dies, 6 hores, 9 minuts i 9,7 segons). Any tròpic o any solar: període de temps que transcorre entre dos passos successius del Sol per l'equinocci mig. En altres paraules, el temps que transcorre, per exemple, de primavera a primavera. Referència: el sol. Duració: 365,242189 dies (365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,16 segons). Les civilitzacions Mesopotàmica i Egípcia van aconseguir uns valors molt aproximats per aquest any, sobretot considerant l'escassetat de mitjans de l'època. ; Any anomalístic: període de temps que transcorre entre dos passos successius de la terra pel periheli de la seva òrbita. Duració: 365,2596 dies. En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que té un nombre enter de dies. Al calendari gregorià (el més extés a Occident) hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys. En Astronomia i/o Astrofísica, a més, tenen el seu interès: Any draconític o any d'eclipsi: període de temps que transcorre entre dos passos consecutius del Sol per un node de la Lluna, moment en què pot succeir un eclipse. Duració: 346,62 dies. Any còsmic o any galàctic: període de temps que transcorre en una òrbita del sol al voltant del centre de la nostra galàxia. Duració: uns 220 milions d'anys. Any platònic: període de temps en el que l'eix de la terra descriu un cercle complert degut a la precessió. Duració: uns 25.800 anys. Evolució històrica de l'any solar. Any solar egipci: estimava que un any durava 365 dies. El calendari egipci va patir desfasaments de temps molt notables i es va intentar de reformar-lo durant el congrés de Cànope, on es va concloure que l'any durava 365,25 dies. Any solar julià: basat en el congrés de Cànope, estimava que l'any durava 365,25 dies solars, és a dir, 365 dies i 6 hores. Per a corregir aquestes 6 hores de més, cada quatre anys s'introduïa un any de 366 dies solars. A aquest any se'l va anomenar any de traspàs. Any solar gregorià: és l'any civil actual. És una correcció del comput de l'any solar julià, perquè el 1582 uns astrònoms varen descobrir un desfasament gradual de temps en el calendari julià. Després d'una llarga investigació, es va concloure que un any durava aproximadament 365,2425 dies solars, és a dir, 365 dies, 5 hores, 49 minuts i 12 segons. Per esmenar aquesta diferencia amb l'any julià, es va determinar que els anys seculars (aquells que les dues últimes xifres són 00, per exemple: 1700, 1800, 1900...) no serien anys de traspàs, a excepció d'aquells que fossin divisibles entre 400 (per exemple: 1600, 2000, 2400... etc) que si ho serien. Pàgines que s'hi relacionen. Any embolismal; Any llum; Any lunar; Any zero; Temps astronòmic;
86
Any civil
Un any civil és el que té un nombre enter de dies civils. Per aquest motiu, l'any civil és el que s'utilitza en la vida quotidiana, ja que l'any tròpic no té un nombre enter de dies civils. Segons això, els anys civils són cadascun dels períodes de 365 o 366 dies que van de l'1 de gener al 31 de desembre i que es numeren a partir de l'any 1, any en què hom suposa que es produí el natalici de Jesucrist. Els anys civils que tenen 365 dies s'anomenen anys comuns i els que en tenen 366, anys de traspàs. Al llarg del temps es van alternant, de tal manera que equivalen a la successió d'anys tròpics o solars, d'acord amb el calendari gregorià. Pàgines que s'hi relacionen. Any; Any de traspàs; Temps astronòmic; Calendari d'esdeveniments;
89
Alt Empordà
L' Alt Empordà és una de les dues comarques en què va quedar dividit l'Empordà en la divisió comarcal de 1936. Medi físic. Limita amb el Vallespir i el Rosselló pel nord; amb la Mediterrània per l'est; amb el Baix Empordà, el Gironès i el Pla de l'Estany pel sud, i amb la Garrotxa per l'oest. L Empordà és una de les comarques amb més antiguitat històrica i d'importància de Catalunya. La seva història més rellevant començà quan els romans entraren per les costes d'aquest territori i establiren la colònia grega d'Emporion, actualment coneguda com a Empúries, que fou la porta d'entrada a les civilitzacions hel·lèniques i llatines. La comarca va mantenir la seva essència en una dinastia pròpia i una gran vitalitat fins el segle XIV. Geogràficament l'Alt Empordà està situat al sector nord-oriental de Catalunya. La comarca fa frontera amb França, amb els Pirineus axials; que en ells comencen els rius que desemboquen al mar del Cap de Creus al nord , pel costat de llevant ressegueixen l'accidentada costa Mediterrània i per Ponent fa frontera amb la comarca del Gironès, la Selva i la comarca dels volcans, la Garrotxa. L Alt Empordà té la forma d'un triangle invertit amb corbes que situa la seva base en direcció als Pirineus. El 1936, any de la primera comarcalització oficial de Catalunya, s'aprovà, basant-se més en criteris econòmics i de mercat que no pas històrics, geogràfics o culturals, la divisió de l'Empordà en dues comarques administratives, el límit de les quals es va fixar aprofitant la línia imaginària que recórrer el Massís del Montgrí i segueix entre la divisòria d'aigües de les conques del Ter i el Fluvià. L Alt Empordà geogràficament, està format per una plana al·luvial replanada pels rius Muga i Fluvià, que desemboquen a la mar del Golf de Roses; també té una obertura a la serra de l'Albera i una franja de terraprims al nord, i la petita serra de Valldavià i el massís de Montgrí al sud. El clima és mediterrani subsumits de matís marítim i la temperatura mitjana és de 15º a Figueres, la capital de comarca. El més característic i més conegut de la comarca és el vent de Tramuntana, fred i violent, procedent del nord, que bufa a uns 70 dies a l'any sobretot a l'Hivern. La Tramuntana obliga a resguardar els camps amb fileres de Xiprers, i el vent de garbí és el vent propi de l'estiu. L economia de la comarca ha estat durant tota la seva història de caràcter rural-tradicional amb conreus d'Olivera i Vinya, i als fondals conreus de blat, blat de moro i alfals, amb zones d'horticultura i arbres fruiters. La part més humida de la plana, prop dels aiguamolls hi ha una extensa zona de prats naturals o closes utilitzats per la ramaderia. Pel que fa a la pesca no té un paper tant important com l'agricultura i la ramaderia, tot i que hi ha ports de gran importància com el de Roses, el Port de la Selva, Llança i l'Escala. Però avui dia l'Alt Empordà és una comarca molt turística, sobretot per la Costa Brava, amb els seus racons de bellesa a les costes que fa que el turisme vingui a masses. La bellesa del paisatge, tot i que durant els últims anys ha estat demacrat per alguns incendis durant l'estiu, els seus nuclis arqueològics com el de d'Empúries o Roses, els antics monestirs Romànics com el conegut Monestir de St. Pere de Rodes , i també les poblacions de caire medieval com Peralada o Castelló d'Empúries. Cal nombrar el turisme artístic de Salvador Dalí, que ha aportat molt turisme a l'Alt Empordà fent esment de Figueres i a Cadaqués Port Lligat. L'Empordà ha estat font d'inspiració per a nombrosos artistes i escriptors, entre els quals, destaquen noms com els de Josep Pla, Salvador Dalí o Carles Fages de Climent, que des d'un localisme extrem han cercat projectar-se cap a la universalitat. Llocs d'interès. Costa Brava nord; Monuments megalítics de l'Alt Empordà; Empúries; Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà; Parc Natural del Cap de Creus; Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera; Monestir de Sant Pere de Rodes; Santa Maria de Vilabertran; Teatre-Museu Dalí; Santa Maria de Castelló d'Empúries; Sant Tomàs de Fluvià; Castell de Sant Ferran; Museu Nacional del Joguet de Catalunya; Alt-empordanesos coneguts . Ermenguer d'Empúries (812-813); Gausfred I d'Empúries (931-999); Hug III d'Empúries (1153-1173); Joan II d'Empúries (1396-1401); Pere II d'Empúries (1401); Sibil·la de Fortià (Fortià?, c. 1350 - Barcelona, 1406); Bernat Hug de Rocabertí (Maçanet de Cabrenys, c.1415 - Montsó, 1485); Salvador de Prats i Mates (Figueres, 1673 - Barcelona?, 1747); Abdó Terradas i Paulí (Figueres, 1812 - Medina Sidonia, Andalusia, 1856); Narcís Fages i de Romà (Figueres, 1813 - Figueres, 1884); Narcís Monturiol (Figueres, 1819 - Sant Martí de Provençals, 1885); Josep Rubau Donadeu i Corcellés (Figueres, 1841 - Madrid, 1916); Martí Vilanova i Purcallas (Figueres, 1896 - Aulnay-sous-Bois, França, 1930); Jaume Compte i Canelles (Castelló d'Empuries, 1897 - Barcelona, 1934); Salvador Dalí i Domènech (Figueres, 1904 Figueres, 1989); Carles Fages de Climent (Figueres, 1902- Figueres, 1968) ; Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906 - Barcelona, 1988); Joan Reglà i Campistol (Bàscara, 1917 - Sant Cugat del Vallès, 1973); Josep Pallach i Carolà (Figueres, 1920 - L'Hospitalet de Llobregat, 1977); Demografia . Política . Vegeu també. Llista de banderes municipals de l'Alt Empordà; Llista de monuments megalítics de l'Alt Empordà; Enllaços externs . Lloc web del Consell Comarcal de l'Alt Empordà; Bibliografia interdisciplinària de l'Alt Empordà; Lloc web de Joventut del Consell Comarcal de l'Alt Empordà; Web de Turisme del Consell Comarcal de l'Alt Empordà; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; Emporda.info, edició digital del Setmanari de l'Alt Empordà; Informació de CapCreus online;
90
Alt Camp
L'Alt Camp és una comarca de Catalunya. Se situa a la província de Tarragona, i limita al nord amb la comarca de la Conca de Barberà, al nord-est amb l'Anoia, a l'est i sud-est amb l'Alt Penedès i el Baix Penedès, al sud amb el Tarragonès i a l'oest i sud-oest amb el Baix Camp. És una de les tres comarques en què va quedar divit el Camp de Tarragona en la divisió comarcal de 1936. Demografia . Política . Vegeu també. Llista de banderes municipals de l'Alt Camp; Enllaços externs. Pàgina web oficial del Consell Comarcal de l'Alt Camp; Tota la informació i tots els serveis de la comarca de l'Alt Camp; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; Portal comercial de l'Alt Camp Vallsanuncis; VallsDigital.com El diari digital de Valls (Alt Camp);
93
Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques
L'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood (Academy of Motion Picture Arts and Sciences) és una organització nord-americana inicialment creada per promoure la indústria cinematogràfica dels EUA. Va ser fundada l'11 de maig de 1927 a Los Angeles, Califòrnia. Aquesta organització és coneguda a nivell internacional pels seus premis anuals dedicats al cinema fet a Hollywood, popularment coneguts com els Oscars. Membres Fundadors. Actors Richard Barthelmess; Jack Holt; Conrad Nagel; Milton Sills; Douglas Fairbanks; Harold Lloyd; Mary Pickford; Directors Cecil B. DeMille; Frank Lloyd; Henry King; Fred Niblo; John M. Stahl; Raoul Walsh; Guionistes Joseph Farnham; Benjamin F. Glazer; Jeanie MacPherson; Bess Meredyth; Carey Wilson; Frank Woods; Tècnics J, Arthur Ball; Cedric Gibbons; Roy J. Pomeroy; Productors Fred Beetson; Charles Christie; Sid Grauman; Milton E. Hoffman; Jesse L. Lasky; M. C. Levee; Louis B. Mayer; Joseph Schenck; Irving Thalberg; Harry Warner; Jack Warner; Harry Rapf; Advocats Edwin Loeb; George W. Cohen; Enllaços externs. Academy of Motion Pictures Arts and Sciences ;
94
Aragonès
L'aragonès o aragonés és una llengua romànica parlada en diverses valls del Pirineu aragonès, principalment a les comarques del Somontano, el Sobrarb i a l'oest de la Baixa Ribagorça. Els principals municipis on encara hi ha parlants patrimonials de l'aragonès són: Osca, Graus, Montsó, Barbastre, Fonz, Echo, Estadilla, Samianigo, Chaca, Plan, Ansó, Ayerbe, Broto, Lo Grau. El benasquès (parlat a l'entorn de la vall de Benasc) és una llengua de transició entre l'aragonès, el català de la Ribagorça i el gascó. Història de la llengua . Té com a origen el dialecte llatí que es va formar a les valls pirinenques aragoneses durant els segles VII i VIII sobre un substrat acusadament vascó. Aquesta també rep, en el seu període medieval, la denominació entre els lingüistes de navarroaragonés per la inicial dependència aragonesa del Regne de Navarra. L'expansió del Regne d'Aragó cap al sud sobre terres musulmanes, portaria amb ella la llengua per tot el territori conquerit, sent els segles XIII i XIV els que la llengua hi va tenir la seua màxima extensió. La unió dinàstica del Regne d'Aragó amb el Comtat de Barcelona en el que seria la Corona d'Aragó va suposar una important influència de la llengua catalana sobre l'aragonesa. La Cancelleria Real tindria el llatí, el català i l'aragonès com a llengües d'ús habitual, i ocasionalment l'occità, si bé s'utitlitzarà un aragonès que també anirà adquirint ja molts trets castellans. Amb la instauració, el 1412, de la Dinastia Trastàmara, el castellà es va convertint progressivament a la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els nuclis urbans seran els primers focus de castellanització, quedant l'aragonès cada vegada més relegat a llengua d'àmbit rural o domèstic, i a sofrir un desprestigi social progressiu.Això mateix va passar-li també al català. Els segles posteriors al Decret de Nova Planta de Felip V, mitjançant el qual se suprimia la independència política d'Aragó, i la repressió lingüística de la dictadura franquista del segle XX, suposarien la implantació gairebé total de la llengua castellana a Aragó,i també a Catalunya (sortosament però, actualment no és l'única llengua oficial) on actualment és l'únic idioma oficial i la llengua familiar del 95% dels aragonesos. A partir de la transició democràtica van començar a sorgir diferents associacions defensores i promotores de l'idioma, com també molts intents d'estandardització a partir dels diferents dialectes. Alguns aragonesos van començar també a aprendre l'aragonès com a segona llengua. Segons l'enquesta feta pel Govern d'Aragó (2000), el nombre de parlants adults a l'Alt Aragó no és superior als 25.000 . L''aragonès és una de les llengües europees amb un major perill d'extinció actualment. Continua comptant amb molt poca ajuda per part de les institucions, i el seu estat de conservació és cada vegada més precari entre els seus parlants natius, d'una banda per la baixa transmissió de la llengua als fills, i de l'altra de la progressiva castellanització de la llengua. L any 1999 s aprovà la Llei de Patrimoni Cultural Aragonès, que en el seu article 4at afirma que «l aragonès i el català, llengües minoritàries d Aragó, en l àmbit de les quals està compreses les diverses modalitats lingüístiques, són una riquesa cultural pròpia». Des de 1996 l'Estatut d'Autonomia d'Aragó requereix l'aprovació d'una llei de llengües a les Corts d'Aragó, mandat que fins ara ha estat incomplit pels governs populars, socialistes i regionalistes. L ensenyament és íntegrament en castellà, amb l assignatura opcional en aragonès en algun nucli. Al mes de juliol de 2006, dins del II Congreso de l'Aragonés, es va constituir lAcademia de l'Aragonés, entitat que té com a objectiu la salvaguarda i promoció de la llengua aragonesa en totes les seues modalitats locals. Característiques de l'Aragonès . Alguns dels trets característics de l'aragonès són: Les i ("e" i "o" breus) tòniques del llatí vulgar, pronunciades [ ] i [ ], s'han convertit en els diftongs i com en castellà, per exemple VET'LA > biella (es: vieja, cat: vella). Sovint la diftongació de pot ser en parlars centrals i la de pot ser (luogo). Pèrdua de la -E final no accentuada, exemple GRANDE > gran (es grande, cat: gran); A diferència del castellà, es conserva la F- al començament, exemple FILIU > fillo (es hijo, cat fill); La iod romanç (GE-,GI-,I-) es converteix en africada palatal sorda ch , exemple IUVEN > choben (es joven, cat jove), GELARE > chelá(r) (es helar, cat gelar); Igual que en portuguès i gallec, els grups cultes romanços /-ult-/ i /-ct-/ passen a , exemple FACTU > feito (es hecho, cat fet); Com al català, els grups /-x-/, /-ps-/ i /scj-/ són una fricativa palatal sorda ix , exemplo COXU > coixo (esp cojo, cat coix); Com al català, els grups -Lj-, -C'L-, -T'L- es converteixen en lateral palatal 'll' , exemplo MULIERE > mullé(r) (es mujer, cat muller), ACUT'LA > agulla (es aguja, cat agulla); A diferencia del castellà i català estàndard, la -B- llatina es conserva a les terminacions de l'imperfet d'indicatiu en la segona i tercera conjugació: teniba (es tenía, cat tenia); En escriptura, la "b" i la "v" convergeixen en "b". Existeixen pronoms adverbials com al català evolucionats a partir de ENDE -> en/ne i IBI-> bi/i/ie. Codificació. Ortografia. L'aragonès coneix dues ortografies concurrents: La grafia d'Osca (grafía de Uesca). És majoritària en l'ús, però no completament generalitzada. Es fixà el 1987 amb una convenció que es tingué a Osca. És sostinguda pel Consello d'a Fabla Aragonesa (CFA, Consell de la Llengua Aragonesa). El seu principi és notar els fonemes de manera quasi uniforme, sense tenir en compte l'etimologia. Per exemple, v i b són uniformitzats en b; també ch, j, g(+e), g(+i) són uniformitzats en ch... Certes solucions calquen l'espanyol (ñ, accents gràfics). La grafia SLA ha aparegut el 2004 amb la fundació de la Sociedat de Lingüistica Aragonesa (SLA, Societat de Lingüística Aragonesa). És minoritària en l'ús. La seva ambició és reemplaçar la grafia d'Osca, que l'estimen massa espanyolitzada, a fi de tornar a l'aragonès les seves tradicions gràfiques medievals i per a aproximar-lo al català i l'occità. Per exemple, com en aragonès medieval, v i b són distintes; també ch, j, g(+e), g(+i) són distintes; s'escriu ny en lloc de ñ. Els accents gràfics funcionen una mica com en català i en occità. La manca de generalització completa de la grafia d'Osca i la seva contestació per l'SLA han engendrat la creació de lAcademia de l'Aragonés (Acadèmia de l'Aragonès) el 2005. Aquest organisme nou ha rebut el suport d'institucions nombroses per a trobar una ortografia més consensual i també per a elaborar una varietat estàndard d'aragonès: el seu treball s'està fent i encara no ha publicat els seus resultats. Estandardització. Una varietat estàndard de l'aragonès s'està elaborant però topa amb dues concepcions divergents. Els partidaris de la grafia d'Osca (en particular el Consello d'a Fabla Aragonesa) elaboren xic a xic una varietat estàndard dita aragonès comú o aragonès estàndard, que selecciona més els trets occidentals que orientals. Però certs punts encara no s'han completament fixat. S'ha de preferir els participis passats en -ato -ata o be en -au -ada? S'ha d'admetre la forma ro/ra per l'article definit, al costat de les formes més extenses o/a i lo/la? Els partidaris de la grafia SLA (en particular la Sociedat de Lingüistica Aragonesa) opinen que el model precedent de laragonès comú, que l'anomenen pejorativament "neoaragonès", s'ha fixat amb molta imprudència, amb un desconeixement dels dialectes reals i amb tries molt artificials. Segons l'SLA, això provocaria una desconnexió greu entre els parlants naturals i un estàndard ineficaç. L'SLA preconitza de fer un estudi més aprofundit dels dialectes i de crear estàndards dialectals, que servirien de base, eventualment, a una varietat estàndard més general i ulterior, però connectada amb el coneixement real dels dialectes. També l'SLA insisteix en el fet que el benasquès és intermediari entre l'aragonès i el català i per tant ha de rebre un estàndard adaptat. Veure també . Literatura aragonesa; Rock en aragonès; Nogará; Enllaços externs . Charrando - Portal de difusió i aprenentatge de la llengua aragonesa; Asoziazion cultural Finestra Batalera; Consello d'a fabla arognesa dins del Consell de la llengua aragonesa; Sociedat de Lingüistica Aragonesa; Chuntos por l'aragonés - Manifest per la unitat de la llengua; Fablans - Cercle de parlants de l'aragonès; Curs d'Aragonés; Ethnologue ed. XIV; Ethnologue ed. XV; Academia de l'Aragonés - Academia de la llengua aragonesa; Notes.
98
Astronàutica
L'astronàutica és la branca de l'enginyeria que s'ocupa del disseny i construcció d'aparells pensats per treballar i funcionar fora de l'atmosfera terrestre, siguin tripulats o no tripulats. D'acord amb les definicions de la Fédération Aéronautique Internationale (FAI), l'astronàutica es dedica a totes aquelles activitats aeronàutiques situades per sobre de l'anomenada Línia de Karman ubicada a uns 100 quilómetres sobre la superfície de la terra. Les lleis fonamentals de l'astronàutica. Les lleis fonamentals de l'astronàutica són la llei de Newton de la gravitació universal i les lleis del moviment de Newton mentre que l'eina matemàtica fonamental es el càlcul diferencial. Les lleis del moviment dels planetes de Kepler en poden deduir d'aquelles, i s'han d'aplicar quan un cos en òrbita està subjecte només a la força de la gravetat d'un estel. Quan s'aplica una força propulsiva a un vehicle espacial els seus moviments són el resultat de les lleis de la gravitació modulades pels principis del moviment (Newton), tots ells ja esmentats. La velocitat d'escapament. La fórmula de la Velocitat d'escapament es dedueix fàcilment com segueix. L'energia específica (energia per unitat de massa) de qualsevol vehicle espacial esta composada per dos components, l'energia potencial específica i l'energia cinètica. L'energia potencial específica associada a un planeta de massa M ve donada per mentre que l'energia cinètica específica d'un objecte ve donada per Degut a la conservació de l'energia, l'energia orbital específica total és que no depèn de la distància, , des del centre del cos central al vehicle espacial en qüestió. Per tant, l'objecte pot abastar un infinit si aquesta quantitat es no negativa, la qual cosa suposa La velocitat d'escapament de la superfície de la Terra és de un 11 km/s, però aquesta velocitat es massa baixa per enviar un cos a una distància infinita degut a la gravetat del Sol. La velocitat d'escapament del sistema solar en la proximitat de la Terra és de uns 42 km/s. Pàgines que s'hi relacionen: Astronauta; Satèl·lit geostacionari; Estació espacial; Aeronàutica; Cosmòdrom de Baikonur; Alguns científics relacionats amb l'astronàutica: Valentin Glouchko; Robert Goddard; Sergei Korolev (1907-1966); Alexei Leonov; Hermann Oberth; Eugen Sänger; Wernher von Braun (1912-1977);
100
Afluent
Un afluent és un riu o torrent que desemboca en un altre de més important. Els afluents d'un riu es classifiquen en afluents per la dreta i afluents per l'esquerra, segons el costat del riu principal al qual arriben vist en el sentit del corrent, o sigui, mirant riu avall. Vegeu també . Accidents geogràfics; Geografia física;
102
Alfons el Franc
Alfons el Franc o el Liberal, I de València, II a Catalunya i III d'Aragó (València 1265 - Barcelona 1291), comte de Barcelona, Rei d'Aragó i de València (1285-1291) i Rei de Mallorca (1286-1291). Antecedents familiars. Fou el primer fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília. A la mort del seu pare, el novembre de 1285, el succeí al tron de la Corona d'Aragó així com en el dels comtats catalans. Alhora el seu germà segon, Jaume el Just va heretar el regne de Sicília. Conquesta de les Illes Balears. Per encàrrec del seu pare Confiscà el regne de Mallorca a Jaume II de Mallorca, el seu oncle, perquè havia col·laborat amb la Croada contra la Corona d'Aragó, la invasió francesa de juny-octubre de 1285, atacant entre 1285 i 1286 les illes d'Eivissa i de Mallorca Entre 1286 i 1287 conquerí a més l'illa de Menorca al ra'îs Abû'Umar. Els reietons de Menorca eren vassalls del casal català des de temps de Jaume I el Conqueridor però aquest fou acusat d'aliar-se amb Tunis, i de retruc amb els angevins i francesos. L'illa de Menorca quedà despoblada, i segons conta Ramon Muntaner en la seva crònica, fou repoblada "de bona gent de catalans". Política castellana. Alfons el Franc menà una política anticastellana, derivada del progressiu decantament de Sanç IV de Castella vers a possicions profranceses en la qüestió siciliana. Així doncs, Alfons es negà a cedir els infants de la Cerda al rei castellà, infants que s'havien refugiat en la cort catalana. Va participar a Jaca en la proclamació d'Alfons de la Cerda com a rei de Castella el setembre de 1288, fet que desencadenà una guerra fronterera entre els dos regnes a l'abril-juliol de 1289 i setembre de 1290 i febrer de 1291. Política africana. Va continuar la mateixa política que el seu pare en les qüestions nord-africanes, establint punts d'enllaç entre el continent africà i la península. El 1286 va sotmetre a vassallatge el sultà Tlemcen i intentà, el mateix amb el de Tunis, del qual rebé poques concessions. Per acabar de sotmetre aquest soldans del Magrib central va amenaçar-los amb una aliança amb el soldà del Marroc, que ambicionava aquestes terres. Política externa. Va menar realitzar les expedicions navals de Roger de Llúria, Bernat de Sarrià i Berenguer de Vilaregut. Va rebre a Barcelona l'ambaixador del Papa, i dels reis de França, i d'Anglaterra, per intercedir a l'alliberarció de Carles II d'Anjou, Rei de Nàpols, que el seu pare havia pres . El febrer de 1291 signà la pau amb França i la Santa Seu, amb el tractat de Tarascó, entre Valois i França d'un costat i Catalunya-Aragó de l'altra, per la qual el casal de Valois renunciava als regnes catalans que li havia cedit el Papa i el rei Alfons es reconeixia feudatari del Papa i prometia anar a la Croada. Així mateix Alfons havia de retirar l'ajuda al seu germà Jaume I de Sicília, anomenat El Just, amb la condició testamentària de què el regne de Sicília havia de passar al seu altre germà Frederic d'Aragó. Política interna. La seva ambició mediterrània comportà un desànim de l'aristocràcia aragonesa, que se sentí deixada de banda, i que arribà a veure qüestionar els seus privilegis davant una monarquia triomfant. Així hi hagué diverses topades entre el rei i els aristòcrates en diferents períodes. Les Corts de 1286, el juny a Saragossa i l'octubre a Osca van acabar en accions militars i represàlies. Així en les Corts de Montsó de 1289 Alfons, amb el suport dels estaments catalans i valencians, va sortir amb una estructura de poder de la Corona d'Aragó que permetia una monarquia enfortida, alhora que afeblia els poders nobiliaris. Núpcies. Es casà el 15 d'agost de 1282 a Barcelona amb Elionor d'Anglaterra, filla del rei d'Anglaterra Eduard I i Elionor de Castella, a les pregàries de la qual accedí finalment, alliberant en Carles II d'Anjou. Morí sense descendència legítima el 18 de juny de 1291, i fou succeït el mateix any pel seu germà Jaume II. Pàgines que s'hi relacionen. Història de Catalunya; Monarques catalans; Referències.
103
Art escènica
Les arts escèniques són aquelles arts plàstiques o de representació que es realitzen en un escenari, com ara el d'un teatre o un circ. Les arts escèniques són un tipus d'espectacle. Exemples darts escèniques són: Dansa; Teatre; Cinema; Circ; Òpera; Prestidigitació; Transformisme; Varietats; Vegeu també . Espectacle;
105
Artista
L'Artista és la persona que realitza obres d'art. Concernint a diferents activitats i diferents èpoques: escultors i arquitectes grecs, artesans medievals, gravadors del Renaixement, pintors del barroc, poetes romàntics, avantguardistes del segle XX o programadors de net.art són considerats artistes. Sovint, es pressuposa que l'artista disposa d'una especial sensibilitat davant la realitat que l'envolta i està dotat de la capacitat de comunicar-ne el seu sentit mitjançant l'ús adequat de la tècnica (la paraula art deriva del grec (téchne)). Avui dia, es podria considerar com artístic el treball que fou màgic i religiós dels homes que van pintar les coves d'Altamira i d'altra banda posar en crisi algunes obres de l'art clàssic. Conceptes que tradicionalment definien a la figura de l'artista, com el geni, o a la seva producció, com la bellesa, no resulten ja determinants. Considerant la manca d'autonomia de l'obra d'art: el seu inevitable canvi de significat si s'observa allunyada del seu moment i lloc de creació (el que Malraux anomenava la seva metamorfosi), la figura de l'artista només pot definir-se o estudiar-se des d'un punt de vista historicista i depenent de les idees estètiques de la seva època. Alguns conceptes tradicionals sobre l'artista . Talent i genialitat . S'acostumava a distingir entre l'aptitud artística, el talent i la genialitat: L'aptitud artística era una disposició o capacitat, natural o adquirida, per a produir un tipus especial d'objectes considerats artístics. Com totes les aptituds, l'aptitud artística s'educava i desenvolupava a través d'una aplicació constant. El talent fa referència a una aptitud poc freqüent, que distingia i singularitzava a qui la tenia. Normalment el talent s'atribuïa als artistes amb cert reconeixement social que havien aconseguit un estil o manera pròpia de fer les coses. La genialitat es refereix a una aptitud de caràcter superior: aquella de la qual estava dotada una persona amb una gran capacitat d'invenció, d'organització, de creació. L'artista genial no només creava molt i el que creava era singular i duia el seu segell personal, sinó que, a més, influïa sobre la societat i la cultura a la qual pertanyia.
106
Alfons el Benigne
Alfons el Benigne, IV d'Aragó, II de València i III de Barcelona ( Nàpols 1299 - Barcelona 1336). Rei d'Aragó, de València, de Sardenya i Rei titular de Còrsega (1327-1336); Comte de Barcelona. Antecedents familiars. Fou el segon fill de Jaume el Just i la seva segona muller Blanca de Nàpols, i successor al tron de la corona d'Aragó. Durant el regnat del seu pare, i com a procurador general de la Corona, estigué al capdavant de l'expedició catalana que es feu amb la conquesta de Sardenya, el 1323 i 1324. Entre 1329 i 1336 es va mantenir una guerra contra la República de Gènova que va permetre guanyar la ciutat de Sàsser, clau pel domini de Sardenya. Durant el seu regnat es van incorporar a la Corona el ducat d'Atenes i el Ducat de Neopàtria. Comtat d'Urgell. Es casà el 1314 amb Teresa d'Entença, hereva del comtat d'Urgell, d'aquesta manera aquest comtat -el darrer que encara era formalment independent- s'incorporà definitivament a Catalunya. De fet, durant els segles XI i XII, els comtats de Barcelona i d'Urgell sempre van ser aliats contra els moros i enfront d'Aragó; i des del conveni de Tàrrega signat per Jaume el Conqueridor i Ponç I d'Urgell el 1236, aquest havia esdevingut vassall del primer a canvi que el reconegués com a hereu de la comtessa Aurembiaix, que havia mort sense descendència (1231). Política amb Castella. El 1329 es casà amb Elionor de Castella, filla de Ferran IV de Castella. Amb aquesta unió s'arreglà el desaire sofert per Elionor el 1319 al prometre's en matrimoni amb el príncep Jaume d'Aragó, fill primogènit del rei Jaume II el Just de Aragó, i que aquest trencà en fugí el mateix dia de la boda per recloure's en un monestir i iniciar així una vida monàstica. Descendents. Del seu matrimoni amb Teresa d'Entença, celebrat a la catedral de Lleida el 10 de setembre de 1314, en nasqueren: l'infant Alfons d'Aragó (1315-1317); la infanta Constança d'Aragó (1318-1346), casada el 1325 amb Jaume III de Mallorca; l'infant Pere el Cerimoniós (1319-1387), Rei d'Aragó i Comte de Barcelona; l'infant Jaume I d'Urgell (1320-1347), Comte d'Urgell ; l'infant Frederic d'Aragó (1325-?), mort molt jove. ; la infanta Elisabet d'Aragó (1323-1327) ; l'infant Sanç d'Aragó (1326-1327); Del seu matrimoni amb Elionor de Castella, realitzat a la catedral de Tarragona el 5 de febrer de 1329, en nasqueren: l'infant Ferran d'Aragó (1329-1363), casat el 1354 amb Maria de Portugal, filla de Pere I de Portugal; l'infant Joan d'Aragó (v1330-1358), casat amb Isabel Núñez de Lara i assassinat per ordre del seu cosí Pere I de Castella; Successió. El 1336 el succeí Pere el Cerimoniós, el segon fill amb la seva primera muller Teresa d'Entença, perquè el primogènit Alfons havia mort quan tenia un any. Bibliografia. Les despulles reials d'Alfons el Benigne, Elionor i l'infant Ferran retornen a la Seu Vella de Lleida: dia de la Seu Vella 1986, commemoració del 650 aniversari de la mort d'Alfons el Benigne, Lleida, Publicacions dels Amics de la Seu Vella de Lleida, 1989. J.-E. Martínez Ferrando, Jaume II o el seny català - Alfons el Benigne, Barcelona, Aedos (Biblioteca biogràfica catalana, Sèrie dels reis catalans, 11), 1963. J.-E. Martínez Ferrando, S. Sobrequés i E. Bagué, Els descendents de Pere el Gran: Alfons el Franc, Jaume II, Alfons el Benigne, Barcelona, Teide (Biografies catalanes, Sèrie històrica, 6), 1954. J. Mutgé i Vives, La ciudad de Barcelona durante el reinado de Alfonso el Benigno (1327-1336), Madrid-Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Anejos del Anuario de estudios medievales, 17), 1987.
108
Any de traspàs
Un any de traspàs és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer en el calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies. El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'ordinal que correspon a l'any formen un múltiple de 4, excepte si aquestes xifres són 00. Aleshores cal tenir en compte, amb el mateix criteri, les dues primeres xifres de l'any. Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; en el 2000, com que les dues darreres xifres eren 00, calia tenir en compte el 20, que és múltiple de 4: per tant, també va ser de traspàs; però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, perquè 17, 18 i 19 no són múltiples de 4. L'any de traspàs també s'anomena bixest o bissextil, mots que fan referència al dia bis-sextus pridie Martias Kalendas, és al dia que s'intercalava entre el "sextus" i el "quintus" de les calendes de març, finals de febrer, en la proposta juliana inicial. També existeix una etimologia popular que fa derivar el nom de "bixest" del fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos. Vegeu també. any; calendari gregorià; any tròpic; any sideri; any civil; temps astronòmic; Enllaços externs. Per saber si un any és o no és de traspàs ;
109
Any sideri
Un any sideri és el temps que la Terra triga a fer un gir exacte, és a dir, 360º: un any sideri comença en el moment en què el Sol, la Terra i un estel llunyà estan en línia recta, i acaba quan -després de fer una volta al Sol- els mateixos tres astres tornen a estar alineats. Dura 365'256 dies civils. Vegeu també. Any; Any draconític; Any anomalístic; Any tròpic; Any civil; Temps astronòmic;
110
Any tròpic
Un any tròpic és el temps que s'esdevé entre dos passos successius de la Terra pel primer punt d'Àries. Aquest punt de l'òrbita de la Terra marca el començament de la primavera perquè l'eix de la Terra coincideix amb l'eix de l'esfera celest, després que durant l'hivern aquest eix hagi estat inclinat, amb el pol nord de la Terra cap al costat oposat al Sol. El primer punt d'Àries sofreix un lent moviment de rotació retrògrad al voltant de Sol, anomenat precessió dels equinoccis, que fa que la Terra el retrobi abans d'arribar a fer un gir complet de 360º: exactament l'any tròpic és un gir de 359º 59' 09,8. L'any civil es fixa a partir d'aquest any, ja que és el que marca el pas de les estacions: precisament per això se l'anomena tròpic o solar. Dura 365'2422 dies civils. També se l'anomena any solar. Vegeu també. Any; Any draconític; Any anomalístic; Any sideri; Any civil; Temps astronòmic;
111
Any anomalístic
L'any anomalístic és el temps que transcorre entre dos passos successius de la Terra pel periheli. És un gir de 360º 00' 11,6". Dura 365,259 dies civils. No té cap aplicació pràctica en la vida quotidiana. Vegeu també. Any; Any draconític; Any sideri; Any tròpic; Any civil; Temps astronòmic;
112
Any comú
L' any comú és l'any civil de 365 dies, un menys que els anys de traspàs. El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. Vegeu "Any de traspàs", per veure com s'alternen. Pàgines que s'hi relacionen: Temps astronòmic; Any; Any civil; Any de traspàs;
114
Afrodita
En la mitologia grega, Afrodita ( ) era la deessa de l'amor, la bellesa i el matrimoni. En la mitologia romana l'anomenaren Venus. És probable que el seu origen no sigui grec sinó oriental, de Xipre o de les costes fenícies. Ericina fou un sobrenom d'Afrodita, venerada en un santuari del mont Èrix, a Sicília.. Urània ("la celestial") fou el sobrenom d'Afrodita com a representant de l'amor pur. Quan Cronos va tallar els genitals a Urà, gotes de sang caigueren al mar i de les ones fecundades en nasqué la deessa. El vent Cèfir la va portar fins a Xipre, on les Hores la van cuidar. Això la converteix en una divinitat molt antiga, però com que sempre apareix jove, versions posteriors la van fer filla de Zeus i de Dione. Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants. Zeus la va humiliar fent-la enamorar d'un simple mortal, Anquises, de qui va tenir a Enees. Per ordre de Zeus, va ser l'esposa d'Hefest, un déu lleig i coix, però li va ser infidel i tingué amors amb Hermes i Ares. Del darrer nasqué Eros. Va ser la guanyadora de l'anomenat Judici de Paris, l'origen mitològic de la famosa Guerra de Troia. Les deesses Atena, Hera i Afrodita van demanar a Paris, fill del rei de Troia, que elegís a la més bella de les tres. Afrodita va seduir a Paris prometent-li l'amor de la dona més bella i Paris es va deixar convèncer i la va elegir a ella. La dona més bella era Helena, esposa de Menelau. Afrodita va ajudar a Paris a raptar-la i endur-se-la a Troia. Això va motivar als grecs a unir-se per atacar la ciutat i recuperar a Helena. Naturalment, durant el transcurs de la guerra Afrodita va ajudar sempre als troians mentre que Atena i Hera ajudaven als grecs. Enllaços externs . Imatges d'Afrodita; Referències.
115
Apol·lo
Text en :----torna fe caketa pero ara desfetaFitxerpng Apol·lo (grec: , Apóll n) és el déu del Sol, de la bellesa, de la música i de la poesia en la mitologia grega i posteriorment en la mitologia romana. És fill de Zeus i Leto, i el germà bessó d'Àrtemis (la deessa de la cacera). Altres noms d'Apol·lo. Acesios a la regió grega de l'Èlide. Acestor; Apol·lo Alexícacos; Abel·lio; Atributs. Apol·lo anava usualment armat amb arc i fletxes i el penis empinat (com la seva germana Àrtemis) o amb una cítara, ja que era el déu de la música. Diversos animals es relacionaven amb aquest déu. En primer lloc els habitants del bosc, com el llop o el cérvol. D'altre banda, els considerats bonics, com el cigne o el dofí. I per últim aquells relacionat amb la profecia, com la serp o el corb, ja que aquest déu tenia diversos oracles en el seu nom, entre els quals destaca el de Delfos. Representa el penis empinat de 12 km de llarg. Relacions amoroses. Apol·lo és famós per les seves aventures amoroses, es destaquen la d'eva fernandez, la de patricia cardenas i la d'anna solà. Dafne, qui fugint d'ell va demanar ajuda als déus i va ser convertida en un llorer; Marpesa, una mortal que el va acabar abandonant per un home, ja que tenia por d'envellir i que ell la rebutgés; Leucotoe, una altra mortal que va acabar convertida en un gira-sol per poder mirar sempre el seu estimat; Cirene, amb qui va tenir Aristeu, patró del ramat; Hècuba, amb qui va tenir a Troilus, que jugà un paper rellevant en la Guerra de Troia; Casandra, a qui va regalar el do de la profecia; Coronis, amb qui va tenir a Asclepi; Creüsa, amb qui va tenir a Ió; Acanta; Jacint; Ciparís; Cal·líope; Cirene; Manto; Urània; Mèlia; em va acosar sexualment llepant-me el penis. Descendència d'Apol·lo. Ismeni: fill d'Apol·lo i de Mèlia. ; Planes relacionades. Carmànor; Metagítnia;
116
Ares
En la mitologia grega, Ares ( ) és el déu de la guerra. Fill de Zeus i de Hera. Els romans el van identificar amb Mart. El seu origen no és hel·lè sinó que prové de la salvatge regió de Tràcia. Els grecs ja tenien altres déus guerrers, com Atena, però Ares és diferent. Ares és temperamental, brutal i sanguinari. Per això els grecs, que veneraven l'equilibri i la intel·ligència, mai no li van donar massa importància. En tots els combats que lliura amb Atena, o fins i tot amb mortals com Heracles o Diomedes, sempre en surt derrotat. Això mostra com els grecs preferien una combinació de força i intel·ligència a la força bruta d'Ares. En els assumptes amorosos, en canvi, va tenir un enorme èxit. Es va aparellar amb deesses (p.ex. Afrodita), nimfes (Harmonia) i mortals (p.ex. Aglauros) i va tenir nombrosos fills. Els més famosos són Eros, Dimos, Ànteros i les Amazones. Sol ser representat dalt d'un carro de guerra. Té l'elm d'or, porta escut, està cobert d'una armadura de bronze i el seu braç és poderós e incansable. Sol anar acompanyat de Dimos (el terror), Fobos (el pànic) i Èride (la discòrdia).
118
Atena
En la mitologia grega, Atena (en grec antic , o ) és la deessa de la saviesa i de l'artesania, com ara el teixit i la ceràmica. També és deessa de la guerra, però de la seva vessant estratègica, ja que el déu de la lluita i la sang és Ares. Era també deessa protectora de la ciutat d'Atenes i de moltes altres. És una de les sis deesses principals del Panteó grec i era anomenada Minerva pels romans. Atena és una deessa guerrera, mai va ser nena, mai va tenir parella ni amant i sempre va mantenir-se verge (parthenos). El Partenó d'Atenes, a Grècia és el seu homenatge més resplandent. Se la representa com una dona vestida amb roba militar. També se l'anomena Atenea o Pal·les Atenea. L'animal que la simbolitza és l'òliba i la seva planta, l'olivera. Atena és la divinitat tutelar d'Atenes; l'acròpolis d'aquesta ciutat era el principal centre de culte de la deessa a l'antiguitat. De fet, la semblança entre els dos noms ha fet pensar a molts que un d'ells, possiblement el de la dea, derivi de l'altre. Els antics explicaven l'origen del nom d'Atena a través dels mots grecs athánatos "immortal" i atithéne "sense nodrissa", teories avui descartades, i Plató el considerava una traducció del nom de la deessa egípcia Neith. El naixement d'Atena . Filla de Zeus i de Metis. La història del seu naixement és curiosa. Urà i Gea van advertir a Zeus que si Metis tenia una filla, després tindria un fill que el destronaria. Quan Zeus es va adonar que la seva dona estava embarassada se la va empassar sencera. Llavors, arribat el moment del part, Zeus va patir un terrible maldecap, tan fort que va ordenar a Hefest que li obrís el cap d'una destralada i així va néixer Atena ja adulta i armada. Altres versions sostenen el mateix final (que la deessa verge neix del cap de Zeus) però no parlen sobre Metis ni cap precedent o causa que pogués ocasionar el mal de cap al pare dels déus. La disputa amb Posidó . Posidó, déu del mar, i Atena es disputaren la protecció de la ciutat d'Atenes. Per decidir quin dels dos s imposaria, tots dos feren un regal i deixaren que els atenencs decidissin quin els complaïa més. Atena regalà a la ciutat una olivera, mentre que Posidó hi féu brollar una font d'aigua salada. Els atenencs van preferir el regal de la deessa, ja que era molt més útil. Atena i Aracne . Un altre mite relacionat amb Atena té a veure amb la gelosia. El déus eren molt gelosos de la seva superioritat envers els mortals i s ofenien molt fàcilment quan aquests pretenien superar-los. Això és el que va fer una teixidora anomenada Aracne. El seu art era exquisit. Un dia va exhibir un tapís tan ben elaborat que tant ella com tothom que el veia opinava que la seva destresa superava fins i tot la de la deessa Atena. Aquesta, incrèdula, baixà a la terra a veure el tapís en persona i el que va veure la va meravellar i horroritzar a la vegada. Efectivament, aquell tapís superava qualsevol de les seves obres. Furiosa per la gelosia, el destruí. Quan Aracne veié la seva obra mestra perduda, se suïcidà penjant-se d'un arbre. Atena tenia prou sentit comú per adonar-se de la injustícia de la seva mort, de manera que la perdonà parcialment. Li retornà la vida però convertint-la en aranya, de manera que tant ella com els seus descendents podrien teixir i teixir per sempre, però una obra que ningú mai no admiraria. La poma de la discòrdia . Un altre mite molt relacionat amb la deessa és el que marca l'origen de la guerra de Troia. A les bodes de Peleu i Tetis, a les quals assistien molts dels déus, Eris, deessa de la discòrdia, llençà un poma d'or amb aquestes paraules gravades: Per a la més bella . De seguida tres deesses reclamaren la poma com a seva: Hera, Atena i Afrodita. Per tal de decidir a qui pertanyia la poma de la discòrdia i per tant qui era la més bella, s escollí Paris, el jove fill del rei Príam de Troia. Les tres deesses intentaren sobornar-lo. Hera oferí a Paris poder, Atena saviesa i gloria militar i Afrodita el temptà amb la dona més bella de la terra, Helena. Paris es decidí per Afrodita. Aquest incident fou l'inici de la guerra de Troia, ja que Afrodita ajudà Paris a enamorar i raptar Helena. Atena i Hera, en canvi, donarien suport als grecs en la futura guerra i Afrodita seria la protectora de Paris i els troians. Altres mites . Atena no té gaires mites propis, sinó que sovint apareix en la mitologia grega ajudant altres herois en les seves aventures. Va ajudar Heracles a realitzar els seus dotze treballs, Perseu contra Medusa, Aquil·les a guanyar a Hèctor i Odisseu en el seu llarg viatge de tornada a casa. També va ajudar molts herois grecs a la Guerra de Troia, i va intervenir en la guerra contra els Gegants lluitant al costat de Zeus i la resta de Déus Olímpics. Referències . Bibliografia . Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 166.
121
Art endevinatòria
Les arts endevinatòries són els procediments al marge de tota racionalitat científica per mitjà del qual es pretén endevinar l'esdevenidor (d'una persona o de qualsevol altra cosa) o bé obtenir el coneixement d'altres coses desconegudes per les persones que les practiquen. Es classifiquen en funció del mètode emprat per tal d'aconseguir aquests coneixements: Astrologia; Cartomància; Fractomància; Frenologia; Grafologia; Morfopsicologia; Numerologia; Quiromància; Màntica;
123
Guillem Agulló i Salvador
Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 -Montanejos a l'Alt Millars, 1993) era un jove valencià, militant en moviments nacionalistes d'esquerres, que va morir assassinat l'11 d'abril de 1993. Concretament en Guillem militava a la seva mort al grup de l'esquerra independentista, Maulets de Burjassot (Horta). La matinada de l'11 d'abril de 1993, Guillem Agulló va morir a Montanejos, a l'Alt Millars, assassinat d'una ganivetada, a mans d'un grup de joves. Nombroses organitzacions d'esquerres i independentistes van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, ja que els joves que van intervenir en l'assassinat eren coneguts per la seva ideologia nacionalista espanyola. Tots els partits polítics van condemnar els actes menys el PP i Unió Valenciana. En el judici del cas, fet a Castelló de la Plana l'any 1995, el jutge condemnà un dels acusats, el confés i autor de les ganivetades Pedro Cuevas, a 14 anys de presó per homicidi i va absoldre la resta del grup. Pocs dies després, un dels acusats, Juan Manuel Sánchez, participà en una agressió amb navalla al barri del Carme de València. Dels 14 anys de condemna, Pedro Cuevas en complí 4 a presó, i, per a les eleccions municipals del 27 de maig de 2007 es presentà a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional en el número 4 per Xiva de Bunyol . El judici fou controvertit, i originà força polèmica entre els mitjans de comunicació valencians. El jutge acceptà un estrany testimoni X , presentat per la defensa, que declarà sota secret. Maulets (organització on militava Guillem Agulló), que exercia l'acusació popular, es retirà del judici. Anys després es continuà homenatjant-lo i quan es compliren deu i quinze anys de la seua mort hi hagueren diverses manifestacions. D'altra banda, diversos grups de música han anat fent cançons per a homenatjar-lo, com ara: "No tingues por" (Obrint Pas), "Company Guillem" (Opció k-95), "11 d'abril" (Greska), "11 d'abril del 93" (ODI) o "Soldats catalans" (Orgull Roig). Referències . Enllaços externs . Pàgina de Maulets; Pàgina d'homenatge; Arxiu de notícies aparegudes als mitjans de comunicació sobre el cas Agulló; Contra els nazis, amb Guillem per Vicent Partal;
125
Anime
El terme anime en català es refereix a l'animació japonesa, que sovint es caracteritza per tenir un dibuix estilitzat i amb molt de color, juntament amb uns personatges i entorns ben definits. Terminologia . La paraula anime s'escriu amb tres caràcters katakana a, ni, me ( ). La pronunciació japonesa és / nim /, tot i que en català s'acostuma a pronunciar /aníme/ o /ánime/. La paraula en català és una transliteració del terme japonès. L'etimologia d'aquest terme s'acostuma a atribuir a l'abreviatura japonesa de la paraula anglesa "animation". Tanmateix, alguns aficionats a l'anime asseguren que prové de la paraula francesa animé (animat). Internacionalment, se'l va anomenar "Japanimation", però aquest terme va caure en desús a principis de la dècada del 1990. En l'anime, els actors de doblatge acostumen a rebre la denominació japonesa per a aquest terme, seiyû. Característiques . En l'anime hi ha una gran varietat de gèneres. De la mateixa manera que el cinema tradicional, s'hi engloben aventura, ciència-ficció, contes per a nens, romanços, fantasia medieval, erotisme (hentai) i molts més. L'anime s'ha convertit en una forma d'art molt comercial; els productors es dirigeixen a públics molt específics, amb categories molt ben definides com el sh nen (nois) i el sh jo (noies), així com gèneres per a adolescents i adults. Tot i que hi ha molts tipus d'anime i en molts (si no la majoria) és fàcil distingir-ne el gènere, la majoria tendeixen a incloure una certa varietat d'elements. Així, no és estrany que en un anime amb molta acció hi apareguin tocs d'humor, romanticisme, i fins i tot comentaris sobre la societat. D'altra banda, un anime romàntic pot també incloure força elements d'acció. Osamu Tezuka va adaptar i simplificar molts conceptes de l'animació de Disney per reduir-ne el cost i el nombre de marcs. Això ho va prendre com una mesura temporal per poder produir un episodi cada setmana amb un equip d'animació sense experiència. Els estudis d'anime han perfeccionat tècniques per dibuixar el mínim de nova animació possible, utilitzant fons amb desplaçament o repetitius, imatges fixes de personatges que van d'un costat a l'altre de la pantalla i diàlegs que fan que només s'hagin d'animar les boques i que la resta de la pantalla es mantingui quieta, unes tècniques no del tot estranyes en l'animació occidental. Alguns aficionats afirmen que el millor anime fa més èmfasi en la direcció que en l'animació (els moviments dels personatges), produint una il·lusió de moviment on no n'hi ha. L'efecte general d'aquestes tècniques poc "frame rate", moltes escenes fixes, fons amb desplaçament ha fet que alguns crítics acusin l'anime de pobresa o de poca qualitat en general. Tanmateix, hi ha escenes on el "frame rate" de l'animació és més alt que en la resta del treball. Aquestes escenes s'anomenen popularment "escenes cares", on es posa més esforç en l'animació per fer-hi èmfasi per sobre de la resta del treball. L'animador Yasou Otsuka va ser el pioner d'aquesta tècnica. Hi ha excepcions a aquestes regles: les pel·lícules amb un alt pressupost (generalment de l'Studio Ghibli). Aquestes pel·lícules tenen un cost de producció molt més elevat, sobretot pel seu èxit en taquilla. Altres animadors japonesos també eliminen despeses de producció utilitzant tècniques diferents de les de Disney o les normes de Tezuka/Otsuka. Directors com Hiroyuki Imaishi (RE: Cutey Honey, Dead Leaves) simplifiquen els fons de manera que es pari més atenció a l'animació dels personatges. Altres animadors com Tatsuyuki Tanaka (a Eternal Family de Koji Morimoto, en particular) utilitzen l'atapeïment i estirament, una tècnica d'animació no gaire utilitzada pels animadors japonesos per estalviar diners. Tanaka elimina altres parts innecessàries per compensar-ho. Algunes sèries de TV cares o OVAs com ara Cowboy Bebop o Ghost in the Shell: Stand Alone Complex també eliminen despeses de maneres similars a altres animes. La versió de l'any 2003 d'Astro Boy, tot i ser una creació de Tezuka, també estava molt ben animada, ja que Sony assegura haver dedicat-hi el triple de temps per episodi en relació a altres sèries. En general, l'anime tendeix a utilitzar un tipus d'animació que fa èmfasi en l'animació dels personatges, de manera que permeti estalviar diners. Existeixen altres tipus d'animació al Japó, però no són gaire freqüents. Fora del Japó . Tradicionalment, els nois i homes joves han estat el públic principal de l'anime fora del Japó, de manera que la majoria d'anime traduït pertany a l'estil sh nen, com és el cas de Bubblegum Crisis, Tenchi Muyo o Gundam. Tanmateix, el sh jo ha experimentat un recent auge a occident amb sèries com Sailor Moon, Sakura, la caçadora de cartes o Utena. El recent èxit de l'anime en premis internacionals, com ara El viatge de Chihiro de Hayao Miyazaki, que va guanyar el 2002 l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació, i l'estrena de Ghost in the Shell: Innocence al Festival de Cinema de Cannes 2004, han ajudat que l'anime sigui conegut i tingui una certa acceptació. A Europa, el públic interessat en l'anime creix ràpidament. Les televisions de tot Europa emeten força anime, bàsicament sèries antigues. Bola de Drac, Neon Genesis Evangelion, Ranma i Sailor Moon són algunes de les sèries més populars. Per tot Europa se celebren convencions d'anime i manga, amb un increment de públic a cada edició. A Catalunya, Televisió de Catalunya s'ha mostrat sempre partidària de l'anime, i ha estat una de les televisions que més ha promocionat l'anime. Va començar el 1986 amb "Dr. Slump" i el 1990 amb "Bola de Drac", i ha emès, entre moltes altres, "Capità Harlock", "Fushigi Y gi", "Y Y Hakusho", "Inuyasha", "Slam Dunk", "Saint Seiya", "Musculman", "El Detectiu Conan" , "Shin-chan", i "One Piece". Tipus de produccions . A part dels diferents gèneres, l'anime es pot classificar en tres subapartats: Les pel·lícules, que generalment es llancen als cinemes, representen la part més cara i sovint la millor qualitat de vídeo del gènere. Algunes de les pel·lícules més famoses són "Akira", "El viatge de Chihiro", etc. ; Els OVAs (Original Video Animation en anglès) acostumen a ser minisèries. Tenen com a mínim dos episodis, però en poden arribar a tenir molts més. Alguns OVAs s'emeten per televisió, però normalment apareixen directament al mercat en vídeo. En general, els OVAs acostumen a tenir més qualitat que les sèries de televisió, apropant-se a la de les pel·lícules. Les sèries de televisió són les que s'emeten de forma regular, en general al ritme d'un capítol per setmana. En la majoria de casos, les sèries d'anime tenen menys qualitat que els OVAs o les pel·lícules, bàsicament pel pressupost de què es disposa, ja que en una sèrie hi pot haver molts capítols. La gran majoria d'episodis duren uns 23 minuts, que en fan 30 si s'hi afegeix la publicitat. Tanmateix, alguns episodis són més curts, d'uns 12 minuts, de manera que se'n pugui encabir dos de diferents en el mateix temps. Les sèries acostumen a basar-se en temporades. Una temporada sencera són 26 episodis, tot i que alguns títols empren "mitges temporades", de 13 episodis. Per tant, la majoria de sèries d'anime tenen un nombre d'episodis múltiple de 13. En general, l'estructura de les sèries permet que es pugui seguir la història saltant-se algun capítol. Totes les sèries d'anime consten d'un "opening" (una cançó i crèdits a l'inici), un "ending" (una cançó i crèdits al final) i sovint un "eyecatch". Un "eyecatch" és una escena molt curta, d'uns 2 o 3 segons, que s'empra per senyalar el començament o final de la pausa per a publicitat. La gran majoria de sèries d'anime són d'aquesta forma: Opening; "Part A" de l'episodi; Eyecatch; --Publicitat--; Eyecatch; "Part B" de l'episodi; Ending; Avanç del següent capítol; Els "eyecatch" només apareixen en les sèries per a televisió. En els OVAs, hi pot haver o no "opening", i en general les pel·lícules no empren aquesta estructura. És bastant freqüent que un mateix títol aparegui en diferents formats. Per exemple, una sèrie de televisió pot convertir-se en una pel·lícula més endavant. Un bon exemple d'això és Tenchi Muyo: va aparèixer com un OVA, i posteriorment se'n van fer tres pel·lícules i dues sèries de televisió, a part d'altres especials. Estudis d'animació coneguts. AIC; Bandai Visual (Emotion); Bee Train; Broccoli; CLAMP; Cloverleaf; GAINAX; GONZO Digimation; J.C.STAFF; Madhouse Production; Nippon Animation; OLM / Oriental Light and Magic; Pioneer LDC; Production I.G; Studio 4 C; Studio BONES; Studio Ghibli; Studio Pierrot; Sunrise; Tatsunoko Productions; Toei Animation; Vegeu també . Llista d'animes; Llista d'artistes d'anime; Llista de gèneres d'anime i manga; Llista de pel·lícules d'anime; Llista d'anime hentai; Llista de d jinshis hentai (anime); Llista de d jinshis (anime); Llista de videojocs basats en manganime; Història de l'animació: Japó; Anime a Espanya; Animelliure; Bish nen i Bish jo; Cosplay; Fansub; J-Pop; Llista de convencions d'anime; Manga; Otaku; AMV; Enllaços externs . Anime News Network: Bade de dades d'informació de sèries anime, mangues, productores, etc. ; AniDB: Base de dades d'anime. ; MisionTokyo: Noticies i informació sobre anime. ; AniMangaWeb: Resenyes i noticies sobre anime. ; AnimeLliure: Comunitat d'anime i manga. ;
126
Alexandre el Gran
Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne ( , en grec), nascut el 20 de juliol del 356 aC i mort el 10 de juny del 323 aC, va ser rei de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic. És potser una de les figures més atractives de la Història. Alexandre el Gran. Infantesa . Fill del rei Filip II de Macedònia i d'Olímpia d'Epir, Alexandre va ser educat com un príncep hereu i des dels primers anys va rebre una sòlida formació atlètica i militar. Als 14 anys va ser posat sota la tutela del filòsof Aristòtil, que va continuar amb l'educació grega que estava rebent i va incentivar el seu interès per àmplies branques del coneixement com la geografia, la medicina, la poesia, la zoologia i la botànica. Ben aviat (340 aC) el seu pare el va associar a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 va comandar la cavalleria macedònica a la batalla de Queronea. Ascens al poder . Després de l'assassinat del seu pare l'any 336 aC a les mans de Pausànias, un capità de la seva guàrdia, Alexandre va heretar el regne quan només tenia vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip es va alçar, però Alexandre va donar proves de la seva força militar: va prendre i destruir Tebes, i es va fer nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare. Consolidada així l'hegemonia macedònia a Grècia, havia de complir-se la premonició que, segons refereix Plutarc, Filip li va dir certa vegada al seu fill: "Macedònia és massa petita per a tu". En efecte, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia. Conquesta de Pèrsia . El 334 aC passà a l'Hel·lespont, venerà a les ruïnes de Troia les despulles del seu avantpassat mític Aquil·les, i inicià una conquesta sistemàtica de la costa d'Àsia Menor. La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà el mont Taure per les portes de Cilícia. L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí; el rei Darios III va escapar fugint i foren preses la seva mare i la seva muller. Aquesta victòria obrí per a Alexandre les portes de l'orient mitjà: dedicà els anys següents a la conquesta de Fenícia, on assetjà Tir, d'Israel, on prengué Jerusalem, i d'Egipte, on fundà una nova ciutat, Alexandria, la primera d'una llarga sèrie d'aquest nom, i visità l'oracle de Zeus Ammó, el qual ha estat dit que li profetitzà grans victòries. Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs. Darios fugí cap a la Mèdia, mentre Alexandre s'emparava a Babilònia, Susa, Pasargadas i Persèpolis, progressivament. Finalment Darios va ser traït pels seus nobles i assassinat. Alexandre va honorar el seu rival i enemic, i va perseguir els seus assassins. Quan tot l'imperi persa va caure en les seves mans, Alexandre va adoptar el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, factor que va provocar una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedònics, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució de Parmeni, un dels seus generals més antics que datava des del regnat del seu pare. També aquesta conjura va ser la raó de la mort de Filotas, fill de Parmenió, i Amintas, cosí d'Alexandre considerat pels insurgents com el legítim rei (Filip va arribar al tron perquè el seu germà, el regent de Macedònia, havia mort i el seu fill, Amintas, era encara molt jove per a governar). Temps després hi va haver una nova conjura contra Alexandre, ideada pels seus patges, la qual tampoc va assolir el seu objectiu. Calístenes (qui fins a aquest moment havia estat l'encarregat de redactar la història de les travessies d'Alexandre) va ser considerat impulsor d'aquesta conspiració, de manera que va ser condemnat a mort; abans de l'execució, pèro, es va llevar la vida. El canvi de voluntat d'Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el va portar a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l'enemic ancestral, ell es va decantar per la conquesta de territoris més a l'orient. Un dels seus generals més benvolguts, i l'últim de l'exèrcit llegat pel seu pare, va ser Clito "El Negre", qui va morir en mans del mateix Alexandre una nit de tabola, després de sentir-se ofès per ell. Va envair la Bactriana després de l'assassinat de Darios pel sàtrapa d'aquella zona, es va casar amb la princesa Roxana, i va portar el seu exèrcit a travessar l'Hindukush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros de l'Hidaspes. La seva marxa només fou detinguda per la resistència passiva de l'exèrcit, que no volgué anar més enllà de l'Hífasi. Tornà enrere i dividí les tropes en dos grups, un que tornà per mar al golf Pèrsic, comandat per Nearc, i un altre que tornà per terra amb ell. Als sis anys de la seva absència, tornà a Susa i recomençà la feina d'organitzar l'immens imperi, i de sotmetre les constants revoltes i divisions tant per part grega com persa. Alexandre esdevingué més i més un dèspota oriental amb poders divins, elevà els seus súbdits perses nobles a la mateixa categoria que el grup dels grecs dits "companys" i el 324 aC reuní a Babilònia representants de tots els seus estats i regnes. Poc després Alexandre va morir a l'edat de 32 anys. Existeixen teories actuals que assenyalen com a causa de la seva mort la malaltia vírica anomenada febre del Nil. Conquesta de l'Índia . Després de la mort de Spitamenes i el seu matrimoni amb Roxana (Roshanak a Bactriana) per consolidar les seves relacions amb les seves noves satrapies d'Àsia Central, en 326 a. C. Alexandre finalment estava alliberat per girar la seva atenció al subcontinent indi. Alexandre convidava tots els caps de l'anterior satrapia de Gandhara, al nord del que és ara el Pakistan, a sotmetre's a la seva autoritat. Ambhi (Grec: Omphis), de Taxila, el regne que s estenia de l'Indus al Jhelum (Greek:Hydaspes), va obeïr. Però els caps d'alguns clans muntanyosos incloent-hi el, d'Aspasios i Assakenois seccions dels Kambojas (noms clàssics), sabut en texts indis com l'Ashvayanas i Ashvakayanas (noms referint-se a la natura eqüestre de la seva societat, que prové del sanscrit on la paraula Ashva significa cavall), es negaven a sotmetre's. Alexandre personalment juntament amb la seva guarda personal, companys de peu, arquers, Agrianians i homes a cavall amb javelines i va dirigir-los contra els clans Kamboja (els Aspasios de Kunar/les valls de Alishang, els Guraeans de la vall de Guraeus (Panjkora), i els Assakenois de les valls de Buner i Swat. Escriu un historiador modern: "Eren gent valenta i van treballar durament per Alexandre perquè prengués els seus baluards, dels quals els Massaga i Aornus necessiten una menció especial." Va ser una lluita feroç junt amb els Aspasios en la qual Alexandre mateix va ser ferit en l'espatlla per una llança però finalment els Aspasios van perdre la lluita; 40,000 d'ells van ser esclavitzats. Els Assakenois van enfrontar-se a Alexandre amb un exèrcit de 30,000 homes de cavalleria, 38,000 d'infanteria i 30 elefants. Havien lluitat valentament i van oferir una resistència tossuda a l'invasor a molts dels seus baluards com les ciutats d'Ora, Bazira i Massaga. El fort de Massaga només es va poder reduir després d'uns quants dies de lluita sagnant en la qual el mateix Alexandre va ser ferit seriosament en el turmell. Quan el cap de Massaga va caure en la batalla, l'ordre de l'exèrcit es va acabar i la seva mare vella Cleophis (q.v.) qui també estava viva va decidir defensar la seva pàtria fins al final. Cleophis va passar a ser la cap suprema dels militars on també portava les dones sanes de la localitat a la lluita. Alexandre només podria reduir Massaga recorrent a una estrategema política i a accions de traïció. Segons Curtius: "Alexandre no solament va matar tota la població de Massaga, sinó que també va fer reduïr els seus edificis a còdols." Un destí similar van seguir Ora, un altre baluard dels Assakenois. Les conseqüències de la massacre general i incendis provocats comesos per Alexandre a Massaga i Ora, la nombrosa gent Assakenian de què van fugir a una elevada fortalesa anomenada Aornos. Alexandre els va seguir trepitjant-lis els talons i va capturar la fortalesa estratègica però només després del quart dia de lluita sagnant. La història de Massaga es repetia a Aornos i una massacre similar en la gent de la tribu també. Escrivint sobre la campanya d'Alexandre contra els Assakenois, Victor Hanson comenta: "Després de prometre als Assacenis envoltats les seves vides per la capitulació, executava tots els seus soldats que s'havien rendit. Els seus baluards a Ora i Aornus eren també similarment assaltats. Les guarnicions van ser probablement totalment destruides." Sisikottos, que havia ajudat Alexandre en aquesta campanya, va ser el governador d'Aornos. Després de reduir Aornos, Alexandre va creuar l'Indus i va lluitar i es considera que va guanyar una batalla èpica contra un cap local, Porus (nom indi original Raja Puru), que governava una regió al Punjab, en la Batalla de Hydaspes el 326 a. C. Després de la batalla, Alexandre va quedar en gran manera impressionat per Porus per a la seva bravesa en la batalla, i per això es va fer una aliança amb ell i va ser nomenat com a sàtrapa del seu propi regne, fins i tot donant-li noves terres. Llavors Alexandre va anomenar una de les dues noves ciutats que va fundar, Bucephala, en honor al cavall que l'havia portat a l Índia, que havia mort durant la Batalla de Hydaspes. Alexandre va continuar cap a amunt per conquerir tots els territoris del riu Indus. A l est del regne de Porus, prop del riu Ganges (nom indi original Ganga), hi havia el potent imperi de Magadha dominat per la dinastia Nanda. Tenint por de les perspectives d'encarar-se amb un altre exèrcit indi fort i esgotat per anys de fer campanya, el seu exèrcit es va amotinar al riu Hyphasis (el Riu Beas modern) que es va negar a marxar més cap a l est. Aquest riu així marca l'extensió més oriental de les conquestes d'Alexandre. Pel que fa als macedonis, tanmateix, la seva lluita amb Porus esmussava el seu valor i es quedava el seu avenç més llunyà a l'Índia. Es van oposar violentament a lluitar contra un enemic de només 20000 homes d'infanteria i 2000 a cavall a Alexandre quan ell insistia que creuéssin el riu Ganges. Tot això ho van fer perquè se'ls hi va dir que els reis dels Ganderites i els Praesii els estaven esperant amb vuitanta mil homes a cavall, dos-cents mil d'infanteria, vuit mil carros, i sis mil elefants de batalla. -Plutarch, Vita Alexandri, 62 Alexandre, després de la reunió amb el seu oficial Coenus, va pensar que el millor era que retornés. Alexandre va forçar a anar cap al sud. Al llarg del camí el seu exèrcit corria dins el territori dels clans Malli (en dia modern Multan). Els Malli eren els clans més bel·licosos del sud d'Àsia durant aquell període. L'exèrcit d'Alexandre va desafiar els Malli, i la subsegüent batalla els va portar a la ciutadella Malli. Durant l'atac, Alexandre va ser ferit seriosament per una fletxa Malli. Les seves forces, creient el seu rei mort, van prendre la ciutadella i van desencadenar la seva fúria en els Malli que s havien refugiat dins. Després d'això, el Malli supervivents van cedir a les forces d'Alexandre, i el seu exèrcit va moure s enviant bona part del seu exèrcit a Carmania (modern Iran del sud) amb el seu general Craterus, i nomenant una flota per explorar la costa del Golf Pèrsic sota el seu almirall Nearchus, mentre anava al davant la resta de les seves forces van retrocedir a Pèrsia al costat de la ruta del sud a través del Desert de Gedròsia (ara part d'Iran del sud i Makran ara part del Pakistan). Alexandre va deixar forces a l'Índia tanmateix. Al territori de l'Indus, va nomenar el seu oficial Peithon com a sàtrapa, una posició que ocuparia durant els deu propers anys fins al 316 a. C., i al Punjab deixava Eudemus al càrrec de l'exèrcit, en el costat de la sàtrapia de Porus i Taxiles. Eudemus es va convertir en part del Punjab després de la seva mort. Els dos reis retornaven a l'oest al 316 a. C. amb els seus exèrcits. Al 321 BCE, Chandragupta Maurya va fundar l'Imperi Maurya a l'Índia i va enderrocar les sàtrapies gregues. Alexandre en la Història . Als seus trenta-tres anys, l'Imperi d'Alexandre arribava fins a la vall de l'Indus per l'Est i fins a Egipte per l'Oest, on va fundar la famosa ciutat d'Alexandria. Fundador prolífic de ciutats, aquesta ciutat egípcia hauria de ser de bon tros la més famosa de totes les Alexandria fundades pel també faraó Alexandre. Va ser valent i generós però també cruel i despietat quan la situació política, segons la seva opinió, ho requeria. Les seves gestes el van convertir en un mite i, en alguns moments, en gairebé una figura divina. De fet, en les monedes encunyades a la seva època i en la dels seus successors, la figura d'Alexandre el Gran es fusiona i s'arriba a confondre amb la del déu Apol·lo. Així mateix, en l'oracle de l'oasi de Siwah se'l va proclamar fill de Zeus, i encara que mai va repudiar públicament el seu pare el rei Filip, tampoc va desmentir la seva presumpta ascendència divina. Com a polític i dirigent va tenir el gran projecte d'unificar Orient i Occident en un imperi mundial. Va fer que uns 30 000 joves perses fossin educats en la llengua grega i en les tècniques militars macedòniques. Va fundar unes 70 ciutats per tot l'imperi, destinades no només a l'exèrcit, sinó a ser centres de difusió de la cultura grega. El grec es va convertir, aleshores, en llengua universal. Amb les seves accions va estendre àmpliament la influència de la civilització grega i va preparar el camí pels regnes del període hel·lenístic i la posterior expansió de Roma. Va ser a més gran amant de les arts. Alexandre era conscient del poder de propaganda que pot tenir l'art i va saber molt bé controlar la reproducció de la seva imatge la realització de la qual només va autoritzar a tres artistes: un escultor (Lisip), un orfebre i un pintor (Apel·les). Els biògrafs d'Alexandre relaten que aquest tenia en gran estima al pintor i que visitava amb freqüència el seu taller i que fins i tot se sotmetia a les seves exigències. El pas d'Alexandre per l'orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió de l'hel·lenisme, barreja i descomposició del món clàssic grec amb una amplíssima influència oriental, que perdurà fins i tot sota l'imperi romà i a les fronteres extremes encara fins més tard, com ho demostra l'art del Gandara. La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut, concepció que més tard influí en homes com Anníbal o com Juli Cèsar. La seva mort representà la desmembració d'aquell gran imperi en diversos regnes locals, governats pels sàtrapes o els seus generals, que hom coneix amb el nom comú de diàdocs. Els més importants foren els selèucides a Síria i a l'orient, i els làgides a Egipte. Alexandre a Egipte. La cultura de l'antic Egipte va impressionar Alexandre des dels primers dies de la seva estada en aquest país. Les relíquies gegants que veia per tot arreu el van captivar fins al punt que va voler faraonitzar-se com aquells reis gairebé mítics. La Història de l'Art ens ha deixat testimoni d'aquests fets: a Karnak hi ha un relleu que representa Alexandre fent les ofrenes al déu Amón, com ho fa un convers, vestint la indumentària faraònica: Klaft faraònic (el mantell que cobreix el cap i va per darrere de les orelles, clàssic de l'antic Egipte), amb les corones vermella i blanca que se sostenen en equilibri inestable. ; Cua litúrgica de xacal, que amb el temps es va transformar en "cua de vaca". ; Ofrena en quatre gots com a símbol per a indicar "quantitat", "repetició", "abundància" i "multiplicació". ; En els jeroglífics de la paret es distingeixen a més els dos noms d'Alexandre-faraó i ambdós es presenten dintre de l'anell el·líptic: Alexandre com a Horus ; Alexandre com a Alexandre; Després d'Alexandre. Extinció de la família. A la mort d'Alexandre van quedar com a familiars i hereus uns personatges que a poc a poc van ser víctimes de l'ambició pel poder i de les intrigues de l'època, assumpte aquest que, segons els historiadors, no es pot jutjar amb l'òptica actual sinó amb la d'aquells temps. Aquests personatges eren: Filip Arrideu (fill de Filip II i germanastre d'Alexandre). Va arribar a ser per poc temps Filip III de Macedònia. Eurídice (jove macedònia, esposa de Filip Arrideu). Va ser manada assassinar per Olímpia d'Epir després de la mort de Filip Arrideu. Roxana (princesa persa, última esposa d'Alexandre). Mentre estava embarassada, va ser manada assassinar per Cassandre. El seu fill anomenat també Alexandre. Va arribar a ser Alexandre IV per poc temps, ja que als 13 anys va ser també assassinat per ordre de Cassandre. Dues vídues més d'Alexandre, filles del rei Darios, Estatira (la seva primera esposa, amb qui va concebir un fill, l'embaràs del qual no va arribar a terme) i la seva germana Barsine. Paradoxalment, el primer gran amor d'Alexandre s'havia dit Barsine, i era l'esposa de Memnó (mercenari grec que lluitava al servei de Darios) i va ser morta, lamentablement, per membres de la seva guàrdia intentant defensar-la. Tessalònica (germanastra d'Alexandre). Així que en el transcurs d'uns pocs anys no va quedar cap membre de la família d'Alexandre el Gran. Divisió de l'Imperi. El regne també va sofrir grans divisions a causa de disputes entre els generals més propers a Alexandre. Va ser Seleuc qui va tractar de mantenir l'imperi el més semblant al que havia llegat Alexandre. El vast imperi d'Alexandre el Gran va quedar dividit a la seva mort de la següent manera: Àsia per Antígon Monoftalmos, que va ser qui va tenir més poder i més extensió de terres. ; Egipte per a Ptolemeu, que va fundar la dinastia més estable de totes (dinastia Làgida o Ptolemaica). ; Tràcia i l'Àsia Menor per a Lisímac de Tràcia. Babilònia i Síria per a Seleuc (dinastia Selèucida). Es donava el nom de Síria a una enorme superfície que arribava fins a les fronteres amb l'Índia. ; Grècia i Macedònia per a Cassandre (dinastia Antigònida). Notes. Articles relacionats. Filip II de Macedònia ; Nus gordià ; Olímpia d'Epir ; Període hel·lenístic ; Macedònia ; Antídames, escrigué una història d'Alexandre el Gran. Enllaços externs. Origins of Alexander the Great;
127
Aiguamolls de l'Empordà
Els aiguamolls de l'Empordà constitueixen el conjunt marjalenc més important de Catalunya, després del delta de l'Ebre. L'actual zona protegida és la resta d'una extensa àrea que antigament ocupava gran part del litoral de l'Empordà, i constitueix el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Aquest conjunt de maresmes han estat generades pel curs final de la Muga i el Fluvià, a l'Alt Empordà, i del Ter i el Daró, al Baix Empordà. Els aiguamolls ocupaven antigament tot el pla del litoral del golf de Roses i del baix Ter, però van anar desapareixent per l'expansió de l'agricultura i la ramaderia amb canals de dessecació, la canalització de la Muga i la construcció dels embassaments de Boadella, Sau, Susqueda i el Pasteral. Sis llacunes petites i la gran llacuna o estany de Castelló van desaparèixer. En èpoques antigues, s'hi havia conreat arròs, pràctica que s'ha tornat a introduir. Actualment, comprèn 4.824 ha formades per dunes, llacunes salabroses i dolces, prats inundables i zones de conreu. A la segona meitat del segle XX, la urbanització de la zona, especialment amb projectes com el d'Empuriabrava, va posar en perill l'àrea. El 1976 la campanya Els últims aiguamolls empordanesos en perill, promoguda pel Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, va alertar l'opinió publica. El 13 d'octubre de 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de declaració de paratges naturals d'interès nacional i reserves integrals, i els aiguamolls de l'Alt Empordà hi quedaren emparats. Posteriorment han estat reclassificats com a Parc Natural. Els aiguamolls del Baix Empordà, exclosos de la llei de 1983, estan protegits pel Pla d'espais d'interès natural (PEIN). Fins ara, s'ha arribat a observar 327 espècies d'aus, entre les que cal esmentar cigonyes (o gantes, com es coneixen a l'Empordà), l'ànec collverd, el bernat pescaire i la fotja. Actualment, també s'hi pot observar un grup de llúdrigues en captivitat. Bibliografia. Toni Llobet i cols., Terra de gantes: història dels aiguamolls de l'Empordà segons la cigonya Guita, Barcelona, Lynx Editions, 1996 . Francesc Romagosa Casals, Els aiguamolls de l'Empordà: un paisatge en transformació, tesi doctoral de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2007.; Francesc Romagosa Casals, "Els aiguamolls: un paisatge genuïnament empordanès", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 39 (2007), 63-71. Joan Vallès i Xirau, "Contribució a l'estudi de l'ambient dels aiguamolls de l'Empordà", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 16 (1983), 51-90. Vegeu també. Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos; Institució Alt Empordanesa per a l'Estudi i Defensa de la Natura; Enllaços externs . Espais naturals: Aiguamolls de l'Empordà (web de la Diputació de Girona); Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà (web de la Generalitat de Catalunya); Parc Aiguamolls de l'Empordà (web de l'Ajuntament de Castelló d'Empúries); Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya (web de la Generalitat de Catalunya); Els Aiguamolls de l'Empordà (Cap Creus OnLine); Ruta pels aiguamolls de l'Empordà;
128
Aristòtil
Aristòtil (grec i llati Aristoteles, àrab Aristutalis) (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava Plató (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels àrabs en la seva reintroducció a Europa. Va néixer a Estagira (Grècia, avui dia Stavros) l'any 384 aC. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a Atenes a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. L'any 342 aC acceptà la invitació de Filip II de Macedònia per ocupar-se de l'educació del seu fill Alexandre el Gran. L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el 323 aC, fou acusat d'impietat pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'Eubea, on va morir l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Cosmologia aristotèlica . El cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment: Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular. Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé. El coneixement . Considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual. Ètica . El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la felicitat (eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: Ètica a Nicòmac (anomenada així també Ètica Nicomaquea), Ètica a Eudemi (o bé Eudèmia) i la Magna Moralia o Gran Ètica. Física aristotèlica . És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són: Tot mòbil requereix d'un motor. Si cessa la causa, cessa l'efecte. La naturalesa és principi de moviment. A la natura no hi ha el buit. A la regió supralunar el moviment és circular. A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent. Lògica . És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la lògica és la deducció sil·logística, que permet deduir conclusions vertaderes de premisses vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són: Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessiten demostració perquè són evidents; Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre. La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en definicions i les exposa per les seves causes. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments. Concepte: Element més simple de l'enteniment, intuïció immediata de les coses, que sempre és veritable. Judici: Atribució d'un concepte que fa de predicat a un altre que fa de subjecte. Atribució que pot ser vertadera o falsa. Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un judici nou o conclusió. El raonament deductiu vàlid és el sil·logisme; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió. Metafísica . És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir. Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància: el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents. Les 10 categories Substància; Quantitat; Qualitat; Relació; Lloc; Temps; Posició; Possessió; Acció; Passió; Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és. Teoria de la causalitat. Res esdevé per atzar. Tot té una causa que pot ser: Material: la matèria de què està feta; formal: la forma que té; eficient: qui l'ha feta; final: per a què l'ha feta; Dinamisme de l'ésser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps. Política . L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans. Considera l'home un ésser cívic, mentre que animals i déus resulten incívics. Segons Aristòtil hi ha 3 tipus de govern positiu: la monarquia (el poder està en mans d'algú que té el vistiplau del poble), l'aristocràcia (el poder el té gent de qualitat) i la democràcia moderada (segons Aristòtl aquesta és la millor forma de govern, sempre que es busqui el bé comú). També hi ha formes de govern negatives: la tirania, l'oligarquia i la democràcria radical o demagògia (en tots aquests casos hi ha un abús de poder i en cap moment es busca afavorir a la comunitat). Psicologia aristotèlica . En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i ànima (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions: vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes; sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals; intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones; Economia . Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre: Economia: Producció de béns per satisfer necessitats. Crematística: El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes. Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el cristianisme durant molts segles. Poètica . Dins la Poètica va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els gèneres, aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al Romanticisme. Destaca el concepte de catarsi, segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les passions no desitjades en sentir alhora que els personatges. Enllaços externs . Dossier Aristòtil, a cura de Ramon Alcoberro; inclou especialment textos sobre ètica i política.;
129
Asteroide
Un asteroide és un objecte sòlid, compost majoritàriament per roca i metalls, més petit que un planeta i que orbita al voltant del Sol. Un asteroide és un tipus de planeta menor, encara que sovint ambdós termes s'utilitzen com a sinònims. L'1 de gener del 1801, l'astrònom sicilià Giuseppe Piazzi descobrí per casualitat el primer asteroide (Ceres), mentre elaborava un catàleg d'estels. Al descobriment de Piazzi en seguiren d'altres, però cap de tan gran com Ceres. L'any 1807 ja se'n coneixien quatre. Actualment hi ha més de 100.000 asteroides catalogats. El terme "asteroide", que significa "semblant a una estrella", va ser creat per l'astrònom William Herschel el 1802, poc després del descobriment del segon asteroide (Pallas). La major part dels asteroides coneguts giren, en òrbites el·líptiques, en una regió del sistema solar coneguda amb el nom de cinturó d'asteroides o cinturó principal. Aquesta regió està situada entre les òrbites de Mart i Júpiter, a entre 2,06 i 3,27 unitats astronòmiques del Sol. Els asteroides del cinturó principal tenen períodes orbitals d'entre 3 i 6 anys. Molts asteroides tenen òrbites molt excèntriques i alguns passen prop de la Terra de tant en tant. Alguns asteroides tenen satèl·lits. Es creu que la majoria d'asteroides són les restes del disc protoplanetari que no es van incorporar a cap planeta durant la formació del sistema solar. Definició . La definició exacta d'asteroide no està determinada. Això crea certa confusió a l'hora de saber si cert objecte ha de ser denominat com a asteroide, planeta menor o qualsevol altre nom. Actualment la Unió Astronòmica Internacional a través del Minor Planet Center utilitza el terme "planeta menor" (i no asteroide) per referir-se als objectes més petits que un planeta, més grans que un meteoroide i que no són ni satèl·lits ni cometes. Tot i això, el terme "asteroide" continua sent molt utilitzat per la comunitat mundial d'astrònoms. El terme "planeta menor" no porta cap indicació sobre la composició de l'objecte o la seva localització general en el sistema solar. Per raons històriques, el terme "asteroide" porta implícita una composició rocosa de l'objecte i una òrbita interior a la de Júpiter. És per això que, a partir del 1992, amb el descobriment del primer objecte transneptunià (1992 QB1), i tenint en compte que a partir de llavors s'han descobert centenars d'aquests objectes, la validesa dels termes "asteroide" i "planeta menor" com a sinònims ha estat posada en dubte. Normalment, se sol utilitzar, el terme "asteroide" per referir-se a un tipus de planeta menor compost majoritàriament per roca (i no gel) amb òrbites que no van més enllà de la de Júpiter. El terme "objecte transeptunià" designa un altre tipus de planeta menor compost per gel i amb òrbites més enllà de la de Neptú. A més, també hi ha el grup dels centaures que són un entremig de planeta menor i cometa i que orbiten entre Júpiter i Neptú i el dels damocloides que són objectes amb òrbites cometàries però sense cua. Asteroides propers a la Terra . Existeix un especial interès per identificar aquests asteroides degut al perill que representen per a la Terra. Els tres grups més importants d'asteroides pròxims a la Terra són els asteroides Amor, els asteroides Apol·lo i els asteroides Aton. Asteroides troians . Es denomina asteroides troians a un grup d'asteroides que es mouen al llarg de l'òrbita de Júpiter. Estan situats en els dos punts de Lagrange del planeta, a 60 graus per davant (L4) i per darrere (L5) de Júpiter. El mateix nom s'aplica als asteroides, descoberts posteriorment, que ocupen la mateixa posició respecte a d'altres planetes. Així, Mart té almenys un asteroide troià, (5261) Eureka, que ocupa el punt L5 del sistema Sol - Mart, i planeta Neptú té dos asteroides troians coneguts. Un d'ells és 2001 QR322, descobert el 2001, i l'altre és 2004 UP10 que orbita per davant de Neptú en el seu punt de Lagrange L4. Mètode de denominació dels asteroides . L'organisme internacional que responsable de batejar i catalogar els asteroides és el Minor Planet Center (MPC) que forma part de la Unió Astronòmica Internacional. Quan un asteroide és descobert, rep un nom provisional format per l'any del descobriment i una sèrie de dues lletres (i si cal també una o més xifres). Concretament, després de l'any s'afegeixen dues lletres que indiquen: la primera, la quinzena del descobriment i la segona, la seqüència dins de la quinzena. Es comença per AA, es continua fins a AZ i després es passa a AA1, AB1, AC1 i es continua fins a on calgui. D'aquesta manera, 1989 AC, (Tutatis), indica que va ser el tercer (C) asteroide descobert durant la primera quinzena de gener (A) de 1989. Una vegada que l'òrbita s'ha establert amb la suficient precisió com per a poder predir la seua futura trajectòria, se'ls assigna un número (no necessàriament per l'ordre en què van ser descoberts) i, més tard i de forma opcional, un nom permanent triat pel descobridor i aprovat per un comitè de la Unió Astronòmica Internacional. Anteriorment, tots els noms amb els quals es batejaven als asteroides eren de personatges femenins de la mitologia grega i romana però prompte es va acabar optant per formes més modernes. El primer asteroide que va rebre un nom no mitològic va ser el número 125 de la sèrie, Liberatrix (alliberadora en llatí) en honor de Joana d'Arc, encara que també s'especula que tal nom és un homenatge al primer president de la República Francesa, Adolph Thiers. Per la seua banda, el primer nom masculí, el va rebre el número 433, Eros. Avui en dia, les denominacions són molt menys restringides i van des de noms de ciutats i països com (945) Barcelona, (2247) Hiroshima, (136) Austria, (1215) Xina i (1279) Uganda fins a noms de persones famoses: (2399) Terradas batejat en memòria d'Esteve Terradas i Illa, (1462) Zamenhof per Ludwik Lejzer Zamenhof o (1000) Piazzia en honor a Giuseppe Piazzi, personatges de ficció: (2309) Mr. Spock (però, curiosament, no pel personatge Mr. Spock de Star Trek, sinó pel gat del descobridor!), i altres conceptes com raça, gènere, d'animal i planta, etc. Les efemèrides dels mateixos estan arreplegades anualment en un volum titulat "Ephemerides of Minor Planets", que publica l'Institut d'Astronomia Teòrica de l'Acadèmia Russa de Ciències de Sant Petersburg. Classificació per grup espectral . Els asteroides poden ser classificats segons el seu espectre òptic, que correspon a la composició de la seva superfície, i tenint en compte també el seu albedo. Amb aquest mètode s'obtenen els tipus següents: Tipus C: el 75% dels asteroides coneguts. Tenen albedos menors de 0,04, són extremadament foscos, semblants a meteorits. Sembla que continguen un elevat percentatge de carboni. Tipus D: Aquest tipus d'asteroides tenen un albedo molt baix (0,02-0,05). Són molt rojos en longituds d'ona llargues, potser a causa de la presència de materials amb gran quantitat de carboni. Són molt rars de trobar al cinturó principal i se'n troben amb major freqüència a distàncies superiors a 3,3 unitat astronòmiques del Sol. El seu període orbital és la meitat del de Júpiter, és a dir estan en ressonància 2:1 amb aquest planeta. ; Tipus S: Aquest tipus representa al voltant del 17% dels asteroides coneguts. Tenen un albedo de 0,14 de mitjana. La seua composició metàl·lica està formada fonamentalment per silici. Tipus M: Inclou la majoria de la resta d'asteroides. Són asteroides brillants (albedo 0,10-0,18), quasi exclusivament formats per níquel i ferro. Hi ha altres grups d'asteroides rars. El nombre de tipus continua creixent i estan sent estudiats: Tipus T: Es caracteritzen per un baix albedo (0,04-0,11). ; Tipus E; Tipus G; Tipus R; Tipus V: Per Vesta. Satèl·lits asteroidals . Alguns asteroides tenen satèl·lits, com per exemple l'asteroide (243) Ida i el seu satèl·lit asteroidal Dactyl. El 10 d'agost de 2005 es va anunciar el descobriment del primer asteroide amb més d'un satèl·lit. Es tracta de l'asteroide (87) Sílvia i els seus dos satèl·lits Ròmul i Rem. Ròmul es va descobrir el 18 de febrer de 2001 amb el Telescopi Keck II de 10 metres de Mauna Kea (Hawaii). Té 18 km de diàmetre i orbita a una distància de 1.370 km de Sílvia en un temps de 87,6 hores. Rem té 7 km de diàmetre i gira a una distància de 710 km, tardant 33 hores en completar una òrbita al voltant de Sílvia. Asteroides importants i interessants . Vegeu també. Llista d'asteroides; Cinturó d'asteroides; Planeta menor;
130
Astúries
El Principat d'Astúries (en castellà i oficialment: Principado de Asturias, en asturlleonès: Principáu d'Asturies) és un país, que té la forma d'un Principat on el Príncep d'Astúries és l'hereu a Cap d'Estat del Regne d'Espanya. El seu territori és d'uns deu mil quilòmetres quadrats, i compta amb una població, en retrocés, que supera lleugerament el milió d'habitants, que parlen castellà i també, encara, la seva llengua autòctona l'asturià. La seva capital és la ciutat d'Oviedo i Gijón és la població més poblada i, a més, situada a la costa amb grans platges. Toponímia. El terme Astúries prové del nom dels antics pobladors, els àsturs, els primers habitants de les vores del riu Astura (Esla) fins l'arribada dels romans. Astura, que abans es deia Estura o Estula, prové de l'arrel celta -stour que significa "riu". Aquest topònim apareix també a Bretanya. A la Gran Bretanya encara hi ha tres rius amb el nom de Stour, a Kent, Stuffolk i Dorset. A la desembocadura del Riu Elba hi ha un altre riu Stör, que abans es deia "Sturia". També, al Piemont hi vivia la tribu celta dels esturi, prop d'unriu que es deia Stura. La mateixa arrel s'ha conservat fins l'actualitat en el gaèlic ster i el bretó stour que signifiquen "riu". Història. Ocupada per grups humans des del Paleolític Inferior, durant el superior la regió es va caracteritzar per les pintures rupestres de l'est de la Comunitat. En el mesolític es va desenvolupar una cultura original, l'Asturià, introduient-se a continuació l'Edat de Bronze, caracteritzada pels megalits i túmuls. A l'Edat de Ferro, el territori va estar sotmès a la influència cultural celta. Després de més d'un segle sense presència estrangera, els visigots van ocupar el territori en el segle VI, que acabaria a principis del segle VIII amb la invasió musulmana. El territori, com havia succeït amb Roma i Toledo, no va ser fàcil de sotmetre, establint-se el 722 una independència de facto com a Regne d'Astúries. La monarquia asturiana donaria pas en el segle X al Regne de Lleó. Durant els segles medievals, l'aïllament propiciat per la serralada cantàbrica i la poca vocació marinera dels naturals fa que les referències històriques siguin escasses. Desprès de las rebel·lió del fill d'Enric II de Trastàmara, s'estableix el Principat d'Astúries. En el segle XVI el territori va arribar per primera vegada als 100.000 habitants, provocant la seva duplicació l'arribada del blat de moro americà en el segle següent. El 8 de maig de 1808, la Junta General del Principat d'Astúries declara la guerra a França, essent el primer organisme oficial d'Espanya en fer aquesta passa. L'1 de gener de 1820, l'oficial Rafael del Riego se subleva a Cadis proclamant la Constitució Espanyola de 1812. A partir de 1830 comença l'explotació del carbó, iniciant la revolució industrial a la Comunitat. Més tard s'establiria la indústria siderúrgica i naval. El 5 d'octubre de 1934 es va produir una rebel·lió, principalment de miners, contra l'entrada de la CEDA en el govern. La guerra civil va produir la divisió de la regió en dos bàndols des del 19 de juliol, acabant el conflicte el 20 d'octubre de 1937. Després de 20 anys d'estancament econòmic, els seixanta, es va produir la definitiva industrialització de la regió. L'Antiga ENSIDESA, avui Arcelor, amb dues grans factories a Gijón i Avilés va ser el principal impuls de l'important creixement econòmic fins als 80. Amb la incorporació a la Unió Europea de l'Estat, l'altra font tradicional de riquesa, el carbó, va patir de la "reconversión minera". El carbó ja no es considerava essencial com a recurs energètic i el seu alt cost d'extracció va provocar un canvi total de l'economia asturiana. Avui el creixement econòmic està condicionat per l'envelliment de la població i la manca d'infraestructures. L'últim intent de revitalització, es bassa en la creació d'un model metropolità nou, "Ciudad Astur". Degut a que el 80% de la població es concentra a la zona central, (Oviedo, Gijón i Avilés), se suposa que la creació d'aquesta nova entitat amb una població de 800.000 persones, es pot convertir en un pols de serveis i indústria capaç de competir amb altres ciutats en l'àmbit del Arc Atlàntic Europeu. Geografia. Astúries es troba a la costa septentrional d'Espanya, entre Galícia a l'oest, Cantàbria a l'est, Castella i Lleó al sud i la mar Cantàbrica al nord. La serralada Cantàbrica constitueix la frontera natural d'Astúries amb la província de Lleó al sud. La serralada de l'est, el Parc Nacional dels Pics d'Europa contenen els pics més alts i espectaculars d'Astúries, amb una altitud màxima al pic de Torrecerrado amb 2648 m. També s'hi troben el Parc Natural de Redes, de pedra calcària al centre-est, les Ubiñas al sud d'Oviedo, i el Parc Natural de Somiedo a l'est. Les muntanyes Catnàbriques ofereixen nombroses oportunitats per escalar, esquiar i explorar, i s'estenen des de Galícia a l'est cap a Cantàbria a l'est. A la costa asturiana s'hi troben les platges del Silencio, el poble de Cudillero i les platges al voltant de Llanes, com ara Barro i Torimbia. El cima d'Astúries, és molt més variats que no pas el clima de les regions al sud del país. Els estius són, generalment, humits i calorosos acompanyats d'algunes precipitacions. Els hiverns són lleugerament freds, sobretot a les muntanyes, cobertes de neu des de novembre fins al maig. Tant la pluja com el sol són característiques regulars dels hiverns asturians. La precipitacions anuals són de 900 mm, i s'incrementa en allunyar-se de la costa, amb un màxim de 1800 mm als Pics d'Europa. Atesa la humitat i la vegetació d'Astúries, el principat és conegut com l'Espanya verda. Entorn natural. Es tracta d'una comunitat montanyosa i costera que compta amb nombrosos i coneguts enclavaments naturals (alguns d'ells protegits com a Parcs Nacionals, Naturals o com a Reserves de la Biosfera); cal destacar: Cima de L'Angliru; Naranjo de Bulnes (Picu Urriellu); Picos de Europa; Reservas de la Biosfera; Parque Natural de Redes; Parque Natural de Somiedo; Reserva Natural Integral del Bosque de Muniellos; Vegetació d'Astúries . La vegetació és variable a les muntanyes d'Asturies varia segons l'altitud. A les parts mes baixes hi ha alzines i pins en les sones seques, roures i faigs en les humides. A la muntanya hi ha boscos frondosos de fulla caduca i, mes amunt, boscos de coníferes. Per damunt dels 2.000 metres, només hi ha prats. A la part on toca al mar Cantàbric la vegetació és molt abundant i variada gràcies a les pluges. Consta d'arbres de fulla caduca, com roures castanyers i faigs, i de prats naturals. Organització política . Institucions de govern. L'organització i l'estructura política del Principat d'Astúries és regit per l'Estatut d'Autonomia aprovat el 1981. Segons l'Estatut, el govern asturià es divideix en tres òrgans constitucionals: la Junta General, el Consell de Govern i la Presidència de Govern. La forma de govern del Principat es basa en el parlamentarisme: la Junta General és el cos legislatiu que elegeix, en nom del poble, el President del Consell de Govern. El President de Govern és el cap de la branca executiva i és responsable davant la Junta General, la qual, amb una moció de censura o qüestió de confiança pot cessar les seves funcions. El poder legislatiu recau sobre la Junta General, integrada pels representants del poble asturià. Entre les seves funcions estan l'aprovació dels pressupostos, i l'orientació i control de l'acció del Consell de Govern. La Junta està integrada per 45 diputats, electes per un període de quatre anys per mitjà del sufragi universal dins un sistema de representació proporcional en què l'assignació de diputats es basa en el mètode D'Hondt. Divisió administrativa. Vegeu també: Comarques d'Astúries; El Principat està dividit en 78 consells, equivalents, legalment, al concepte de municipi. Els consells, al seu torn, estan dividits en parròquies, que no coincideixen necessàriament amb les parròquies eclesiàstiques. Cada parròquia està formada per barris. Encara que l'Estatut parla de la possibilitat de l'ordenació en base a comarques, encara no s'han conformat. En termes electorals, Astúries està dividida en tres circumscripcions. En termes judicials, Astúries es divideix en 18 partits judicials. Economia. El sector primari de l'economia del Principat està en retrocés i ocupa aleshores el 6% de la població activa, dedicada a la ramaderia vacuna, l'agricultura (blat de moro, patata, poma) i la pesca. La mineria de carbó encara és molt important, encara que no ocupa el paper predominant de fa un segle. El sector secundari ocupa al 30% de la població activa en indústries com ara la siderúrgia, la indústria dels aliments, d'armament, química, i de fabricació d'equip de transportació. El sector terciari ocupa el 65% de la població activa, sobretot als centres urbans, i impulsat pel creixent turisme. Demografia. Dinàmica de població. La població actual es caracteritza per posseir la més alta taxa de mortalitat d'Espanya (12 per mil) i la més baixa taxa de natalitat (6 per mil), de manera que des de 1987 la població ha estat decreixent, encara que les ciutats grans mantenen la seva població. La taxa de migració neta és negativa; el flux d'emigrants es dirigeix principalment a la Comunitat de Madrid i a Castella i Lleó. La capital del Principat és Oviedo. Les ciutats més importants són situades a la zona central del Principat i la població va descendent des de la mar cap a les muntanyes de l'interior. La ciutat més poblada és Gijón amb 273.932 habitants, seguida d'Oviedo, la capital, amb 212.174 i Avilés amb 84.171, encara que aquesta té un àrea metropolitana de 130.000 habitants. La població total d'Astúries és d'1.076.635 habitants. Llengües. L'idioma originari de la major part d'Astúries és l'asturlleonès; encara que està protegit, no hi està oficialitzat. Deriva directament del llatí. El primer text que es coneix en lleonès és la Nodicia de Kesos que data de l'any 959; sent el primer document normatiu escrit en asturià el Fur d'Avilés, que data de l'any 1085. L'asturlleonès té algunes variants dintre del Principat. Així mateix, existeixen dialectes de la mateixa arrel asturlleonesa a les zones d'antic domini del Regne de Lleó, com a Lleó, Zamora o la província del Tras-os-Montes a Portugal. A la zona d'Eo-Navia hi ha una parla que és amplament reconeguda com a una variant del gallec però no pel govern asturià o l'Academia de la Llingua Asturiana que la consideren dialecte asturlleonès. El castellà, és l'únic idioma que gaudeix de l'estatus d'oficialitat al Principat. Cultura. Art. Astúries posseeix un ric llegat artístic del que destaca una arquitectura autòctona preromànica (Art asturà) amb monuments com Santa María del Naranco i San Miguel de Lillo (Oviedo), Tots dos i juntament amb la Fuente de Foncalada formen part del patrimoni universal segons la UNESCO. L'art romànic està molt present ja que tota la regió estava creuada per una de les rutes jacobees, destacant el monestir de San Pedro de Villanueva (prop de Cangas de Onís) i Santa María del Junco (Ribadesella). El gòtic no és abundant, encara que existeixen bones mostres d'aquest estil com la Catedral de San Salvador a Oviedo. Entre els pintors del segle XX destaquen Darío de Regoyos (1857-1913) i Evaristo Valle (1878-1951). Gastronomia. Té elements que l'emparenten amb la cuina gallega, normanda i bretona. El plat més conegut és la fabada, potent apat fet amb faves, acompanyades per xoriço, botifarró, cansalada, i pernil. Això se serveix a part i es coneix amb el nom de compango. A més destaca la varietat de peixos frescos del cantàbric i la qualitat de la seva carn de vedella i de bou. Existeixen més de cent varietats diferents de formatges artesans, dels que el de cabrales és el més popular. Si es prefereix un postre dolç, el més tradicional és l'arròs amb llet. La beguda asturiana per excel·lència és la sidra. Literatura. Entre les seves personalitats cal destacar: Alejandro Casona; Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811); Leopoldo Alas Clarín (1851-1901); Ramón Pérez de Ayala (1880-1962); Mariano Antolín Rato (Gijón, 1943); Música. La música i la dansa són variades i pròpies. L'instrument més característic és la gaita de tres tubs, que es fa sevir en nombroses dances populars. Vegeu també. Bable; Art d'Astúries; Gastronomia asturiana; Llista de municipis d'Astúries; Andecha Astur; Conceyu Nacionalista Astur; Eleccions autonòmiques d'Astúries; President d'Astúries; Bandera d'Astúries;
131
Art d'Astúries
Astúries posseeix un ric llegat artístic del que destaca una arquitectura autòctona pre-romànica (art asturià) amb monuments com Santa María del Naranco i San Miguel de Lillo (Oviedo). L'art romànic està molt present ja que tota la regió estava creuada per una de les rutas jacobeas, destacant el monestir de San Pedro de Villanueva (prop de Cangas de Onís) i Santa María del Junco (Ribadesella). El gòtic no és abundant, encara que existeixen bones mostres d'aquest estil com la catedral de San Salvador a Oviedo. Entre els pintors del segle XX destaquen Darío de Regoyos (1857-1913) i Evaristo Valle (1878-1951).
132
Asturlleonès
L'asturlleonès, bable o asturlleonés, és un grup lingüístic llatí format per l'asturià (asturianu), el lleonès (llingua llïonesa) i el mirandès (lhengua mirandesa). L'antic lleonès, conegut com "lleonès medieval", fou la llengua oficial del Regne de Lleó en els segles XIII i XIV. Fou parlada en tota la part que ocupà aquest regne des de l'Atlàntic fins a Extremadura. Avui en dia s'utilitza molt poc. L'únic lloc on disposa d'oficialitat és a Miranda do Douro a Portugal on sovint es anomenat mirandès. No en té ni a Castella i Lleó, ni a Extremadura, ni a Astúries on l'estatut només fa una tímida referència a la protecció de les variants locals. Hi ha tres zones diferenciades d'asturlleonès: l'occidental, la central i l'oriental, amb formes dialectals diferenciades. Origen . El domini té el seu origen en el llatí vulgar, és a dir del parlar comú de les gents que l'Imperi Romà dugué, principalment les legions de procedència nord-africana situades a Asturica Augusta i a Legió VI, a les terres habitades pels àsturs. La suplantació d'aquesta llengua per la indígena fou lenta però imparable, car la llengua imperial era la porta per a molts drets i llibertats, entre ells el més important: la ciutadania romana. La peculiar evolució del llatí a través de l'asturlleonés en l'actual grup lingüístic no fou pas espontània a cap indret geogràfic; ans paulatinament el parlar itàlic fou transformant-se tal que en el segle X ja n'hi ha un abandonament extrem com per ésser considerat una modalitat romanç pròpia. Aquesta evolució amb els segles donà com a resultat que, a mitjans del segle X, apareixen les primeres línies d'aquest romanç, el Document de Kesos; en un monestir de Lleó. A més aniran sorgint un munt de documents legals en aquest romanç per tots els monestirs d'Astúries i del Lleó, els quals indiquen la importància en la societat de la llengua, lògic essent la llengua comuna a la corona de Lleó; però apareixen documents romanços a Palència i vestigis lingüístics de la parla en els dialectes de transició com l'extremeny, dut allà pels repobladors, i no s'ha d'oblidar que l'Extremadura actual correspon quasi tot a la Extremadura lleonesa, reparant així en la importància de la llengua natural del regne més important de la Corona. Divisió dialectològica . La divisió del domini lingüístic es molt gran, té principalment tres branques; oriental, central i occidental .Però a això s'hi ha d'afegir una divisió que trenca aquestes tres i que passa pel Cordal, i es la que divideix el domini lingüístic en asturià i lleonès. A més que dins de cada grup n'existeixen algunes diferències i tenen subdialectes amb extremes peculiaritats. Asturlleonès Oriental:A la província de Lleó estaria pràcticament extint però es conserva amb vitalitat a Astúries. Asturlleonès Central: Aquest es el subgrup on més es noten les diferències entre la part nord i la sud. Asturlleonès central septentrional: Majoritari per població i per vitalitat, es la base normativa de la modalitat asturiana. Astur central meridional: En vies d'extinció, seria la modalitat més gran geogràficament car ocuparia quasi la meitat de la província de Lleó i part de l'orient de Zamora. ; Asturlleonès Occidental: ; Asturlleonès occidental septentrional: Present com segona modalitat per parlants i vitalitat al Principat d'Astúries. Asturlleonès occidental meridional: És la modalitat més forta en nombre de parlants a la regió de Lleó; està considerat la base d'una futura normativització del lleonès. A aquest grup hi pertany la tercera llengua del grup, el mirandès. A més d'aquests tres llengües s'hi han d'afegir altres varietats més que en serien els dialectes de transició: Muntanyès: parlat a Cantàbria. Parla Eo-Naviegues: Parlat als concells més occidentals d'Astúries. Extremeny: Parlat a la comunitat autònoma d'Extremadura i a alguns municipis de Salamanca. Entre les varietats regionals del lleonès s'hi poden assenyalar quatre grans dialectes: bercianu-cabreirés, maragatu, ribereñu i legionense. Aquest últim és el més divulgat a la regió. Fonologia. La transcripció es fa d'acord amb les normes de l'alfabet fonètic internacional. Vocals. El sistema vocàlic de l'astur diferencia cinc fonemes en tres graus d'obertura (mínima, mitjana, màxima) i tres situacions (central, anterior i posterior). Consonants . Nombre de parlants . No existeix un estudi en conjunt de les tres regions del grup, ja que al Lleó no s'han fet les investigacions estadístiques necessàries. Si bé si que hi ha una aproximació que dóna la xifra de 620.000 parlants. La realitat lingüística de Lleó és de desconeixement absolut tant a fora com entre els propis lleonesos. El fet que el lleonès no estigui reconegut per cap legislació en limita el coneixement. També s'hi uneix el fet que les administracions competents a l'ensenyament no estan sensibilitzades amb el greu perill que té la llengua de desaparèixer. Per més que la llengua és la històrica del territori, actualment viu una situació diglòssica, amb un nombre de parlants en la xifra més optimista de 55.000 i molt dividits geogràficament. A l'ensenyament no existeix obligatorietat ni optativitat al règim públic o privat, ni tan sols hi té cap presència com a assignatura de lliure elecció o com a matèria extraescolar als col·legis, instituts i universitats de la regió. Vegeu també . Literatura asturiana; Remarques.
133
Acròstic
Un acròstic és una composició poètica en què les lletres que ocupen determinats llocs (per exemple: les lletres inicials de cada vers) formen una paraula o frase. Pot haver-hi dues intencions darrere d'un acròstic: lúdica (fer un joc de paraules) o amagar un missatge secret dins el poema. En aquest sentit trobem acròstics a la poesia amorosa i a la Bíblia.
134
Andalusia
Andalusia (en castellà Andalucía) és una comunitat autònoma d'Espanya. Limita al nord amb Extremadura, Castella-La Manxa i la regió de Múrcia, a l'est amb la mar Mediterrània, a l'oest amb Portugal. Andalusia té 87.268 km² de superfície total. Tenia 7.478.432 habitants l'any 2003. Està formada per les províncies d'Almeria, Cadis, Còrdova, Jaén, Granada, Huelva, Màlaga i Sevilla. Andalusia és la comunitat autònoma més poblada d'Espanya i la segona més extensa. Andalusia es troba a l'extrem sud-occidental d'Europa, limitant al sud amb l'estret de Gibraltar. Andalusia és reconeguda en el Preàmbul de l'Estatut d'Autonomia del 2007 com a realitat nacional, que la constitució espanyola reconeix com a nacionalitat històrica, a l'empara del disposat a l'article segon de la Constitució espanyola, que reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les mateixes. A Andalusia, hi ha grups polítics i socials que propugnen pel reconeixement d'Andalusia com a nació. Toponímia. L'origen del mot Andalusia encara és controvertit. Prové, indubtablement, del terme Al-Àndalus, que es referia a la península Ibèrica musulmana -al començament, tota la península llevat dels petits enclaus cristians independents del nord) des del 711 al 1492. Durant la Reconquesta cristiana, aquest nom va designar exclusivament el sud peninsular, i es va convertir, com a denominació castellanitzada, el terme per referir-se a l'últim territori a ser reconquerit. La primera hipòtesi sobre l'origen del mot suggereix que Al-Àndalus es fruit de l'evolució d'"Atlas" cap a "Antalas" - "Andalas" - "Ándalus", així suggerint que prové del terme mític de l'"Atlàntida" atès el desenvolupament de la civilització de Tartessos. Una altra hipòtesi suggereix que Al-Àndalus prové de la degeneració lingüística de Landahlauts, nom germànic del sud d'Hispània durant el temps dels visigots, la pronunciació de la qual era lándalos. Aquest terme provendria de landa, "terra" i hlauts, "sorteig". Segons aquesta hipòtesi els àrabs van afegir-hi l'article àrab al-. Geografia. Vegeu també: Rius d'Andalusia; El relleu d'Andalusia és format per tres unitats fonamentals: Sierra Morena el límit natural entre la plana castellana i Andalusia, amb una altitud màxima de poc més de 1.300 msnm. ; Les serralades Bètiques (Penibètica i Subbètica) paral·leles a la mar Mediterrània. Comprèn entre d'altres a la Sierra Nevada, on est troba la cota més alta de la península Ibèrica: el pic Mulhacén (3.478 m). La vall de Guadalquivir: un territori gairebé pla que s'obre al Golf de Cadis al sud-oest. ; Andalusia és situada dins del domini climàtic mediterrani, amb hiverns plujosos i estius secs i càlids. El relleu accidentat hi produeix fortes variacions, amb illes de clima de muntanya a les serres més elevades (Nevada, Gádor) i zones de tendència més continental (vega de Granada). Les precipitacions disminueixen d'oest cap a l'est; el punt que rep més precipitacions és la Serralada de Grazalema (2.218 mm anuals) i els menys plujós és al Cap de Gata, que alhora és el punt més sec d'Europa (amb 117 mm anuals). La temperatura mitjana anual d'Andalusia és superior als 16°C, encara que amb variacions geogràfiques, oscil·lant entre els 18,5°C a Màlaga fins als 15,1°C a Baeza. El mes més fred és el gener (6,4°C de temperatura mitjana a Granada) i el més calorós és agost (28,5°C de temperatura mitjana a Écija). Andalusia té una gran diversitat hidrològica ja que els seus rius drenen tant cap a l'Atlàntic com al Mediterrani. De la vessant atlàntica són les conques de Guadiana, Odiel-Tinto, Guadalquivir, Guadalete-Barbate, i de la vessant mediterrània les del Guadiaro, Guadalhorce, Guadalmedina, Guadalfeo, Andarax i Almanzora. Política i govern. La Junta d'Andalusia. L'organització institucional d'Andalusia es denomina Junta d'Andalusia. Està integrada pel Parlament d'Andalusia, el President de la Junta d'Andalusia i el Consell de Govern. El Parlament d'Andalusia és l'assemblea legislativa de la comunitat, les funcions principals de la qual són la proposició, elaboració i aprovació de les lleis, així com l'elecció del President de la Junta. ; El President de la Junta d'Andalusia, al seu torn, és el representant suprem de la comunitat autònoma i el cap de govern així com el representant ordinari de l'Estat espanyol. S'elegeix per majoria absoluta amb el ple del Parlament i és anomenat posteriorment pel rei d'Espanya. ; El Consell de Govern d'Andalusia és l'òrgan polític i administratiu superior de la comunitat presidit pel President de la Junta; és a dir, és la branca executiva del govern andalús. Està constituït per consellers nomenats pel President de la Junta que s'encarreguen dels diversos ministeris o conselleries. ; El poder judicial recau sobre el Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia; tanmateix, el tribunal no és un òrgan propi de la comunitat ans forma part del Poder Judicial de l'Estat espanyol, únic per a tot el regne i que no pot ser transferit a les comunitats autònomes. Els partits polítics amb representació al Parlament d'Andalusia són: El Partit Socialista Obrer Espanyol d'Andalusia; El Partit Popular d'Andalusia; L'Esquerra Unida LV CA; El Partit Andalusista. Estatut d'autonomia. Andalusia va accedir a l'autonomia per mitjà de l'article 151 de la constitució espanyola de 1978. Andalusia es va constituir com a comunitat autònoma de l'Estat espanyol el 28 de febrer, 1980; el seu dret autonomia es basa, segons l'Estatut d'Autonomia de 1980, en la "identitat històrica, i l'autogovern que la constitució permet a tota nacionalitat, en plena igualtat amb la resta de les nacionalitats i regions que composin Espanya, i amb el poder que emana de la constitució i el poble andalús". L'octubre del 2006, la Comissió Constitucional de les Corts Generals d'Espanya aprovà amb els vots favorables dels PSOE, IU i PP, un nou estatut d'autonomia que reconeix, al Preàmbul, la realitat nacional d'Andalusia. El 2 de novembre, 2006, el Congrés dels Diputats va ratificar el text amb cap vot en contra; és, de fet, el primer estatut d'autonomia que s'aprova sense cap vot en contra. Va ser aprovat pel Senat espanyol el 20 de desembre, 2006 i ratificat per referèndum pel poble andalús el 18 de febrer, 2007. Divisions administratives. Andalusia es divideix en vuit províncies que, alhora, es divideixen en 770 municipis. Les vuit províncies d'Andalusia són: Almeria, que es divideix en 102 municipis. Cadis, que es divideix en 44 municipis. Còrdova, que es divideix en 75 municipis. Granada, que es divideix en 168 municipis. Huelva, que es divideix en 79 municipis. Jaén, que es divideix en 97 municipis. Màlaga, que es divideix en 100 municipis. Sevilla, que es divideix en 105 municipis. ; A més, Andalusia es divideix en 62 comarques. Tanmateix, aquesta subdivisió territorial no té cap autonomia ni són regulades oficialment, com és el cas de les comarques de Catalunya, ans són reconegudes pel seu àmbit cultural. Demografia. Andalusia és la comunitat més poblada d'Espanya, que el 2006, era superior als 7,9 milions d'habitants. Aquesta població es concentra, sobretot, a les capitals provincials i a les àrees constaneres. La meitat de la població andalusa es concentra en les 28 ciutats amb més de 50.000 habitants. Les àrees metropolitanes més grans d'Andalusia, el 2005 eren: Àrea de Sevilla (1.427.060 habitants); Àrea de Màlaga (1.074.074 habitants); Badia de Cádis (620.000 habitants); Àrea de Granada (473.714 habitants); Àrea d'Almeria (369.998 habitants); Àrea de Còrdova (321.164 habitants); Àrea de Jaén (233.561 habitants); La capital i ciutat més gran és Sevilla que amb 709.975 habitants el 2003 és la quarta ciutat d'Espanya i la tercera àrea metropolitana d'Espanya. Sevilla es troba a l'oest de la comunitat, a la vora del curs baix del Guadalquivir. Economia. Segons dades del 2005, el Producte interior brut andalús, a preus del mercat, er ade 127.682 millons d'euros, amb un creixment mitjà del 3,65% entre el 2000 i el 2005, superior a la taxa de creixement de l'Estat espanyol i de l'Eurozona. Aquest creixement ha permès que Andalusia incrementés la seva participació del PIB des del 2000 en cinc dècimes, al 13,8% de l'Estat. Tanmateix, durant el mateix període, la població andalusa ha experimentat un creixement substancial, de 459.000 persones, sobre tot degut a la immigració, la qual cosa no ha elevat de manera important el PIB per càpita andalús en relació amb les comunitats del nord. El 2005, el PIB per càpita era poc superior als 16.200 ¤ per persona, al 75,5% de la mitjana de la Unió Europea, l'objectiu de convergència. Referències. FiestasdeAndalucia.com Portal de fires i festes tradicionals d' Andalusia.
136
Antiga Grècia
L'Antiga Grècia, la Grècia Clàssica o la Civilització Hel·lènica són els noms amb què es coneix el període de la història grega, que abastaria gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexandre Magne, esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una poderosa influència en l'Imperi Romà, el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles XVIII i XIX a Europa i a Amèrica. L'Antiga Grècia és un terme utilitzat per referir-se al món de parla grega de l'antiguitat. Es refereix no només a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonitzades pels grecs: Xipre i les illes de la mar Egea, la costa d'Anatòlia, Sicília i el sud d'Itàlia (regió coneguda com la Magna Grècia), a més de diversos assentaments i colònies dels actuals estats d'Albània, Bulgària, Egipte, el sud de França, Líbia, la costa mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna (la península de Crimea). També s'hi inclou l'Imperi Persa d'aleshores, després de les conquestes d'Alexandre el Gran. Orígens i cronologia. Es creu que el poble grec va immigrar al sud cap a la península balcànica en diverses onades a finals del tercer mil·lenni aC, la última de les quals seria la invasió dòrica. El període de 1600 al 1100 aC és el període de la civilització micènica, coneguda per la guerres de Troia encapçalades pel rei Agamèmnon, segons els relats èpics d'Homer. El període de 1100 aC al 700 aC. és conegut com l'edat fosca atès que no n'ha sobreviscut cap text primari i molt poques restes arqueològiques. Els texts secundaris i terciaris, com ara les histories d'Herodot, la descripció de Grècia de Pausanies, la biblioteca de Diodor de Sicília i les cròniques de Jerònim, contenen breus cronologies i llistes de reis que governarien durant aquest període. La història de la Grècia Antiga acaba amb la fi del regnat d'Alexandre Magne que moriria el 323 aC. Els esdeveniments subsegüents es descriuen com la Grècia Hel·lenística que terminaria amb la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que per altres historiadors, per la seva influència en l'Imperi Romà, acabaria amb l'acceptació del cristianisme com a religió oficial de l'imperi. Així doncs la historiografia divideix la Història de l'Antiga Grècia en els següents períodes: Període arcaic: des de la fundació dels primers estats grecs. Al principi hi ha l'edat heroica que coneixem per la mitologia grega, després un període del qual en sabem molt poc i finalment l'època pròpiament històrica. Període clàssic: des de les Guerres Mèdiques. Hi destaquen les Guerres Mèdiques, la Guerra del Peloponès i les Guerres Macedòniques (dirigides primer per Filip II de Macedònia i després pel seu fill Alexandre el Gran). Període hel·lenístic: des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la conquesta de Grècia per part de Roma. La majoria dels historiadors i polítics grecs les obres dels quals han sobreviscut, principalment Herodot, Tucídides, Xenofont, Demòstenes, Plató i Aristòtil, eren atenesos o proatenesos. Per això, sabem molt més de la història i política d'Atenes que no pas de cap altra ciutat grega. Les obres d'aquests escriptors, a més, es concentren sobretot en la història política, militar i diplomàtica, i sovint ignoren la història social i econòmica. Les històries de l'Antiga Grècia han de superar aquestes restriccions amb l'arqueologia i altres eines de la historiografia. Èpoques . La primera època de totes es l'arcaica. Època arcaica: L'època arcaica va començar el segle VII a.C. al segle VI a.C. L'època arcaica es caracteritza per l'aparició de ciutats-estats o polis. El sorgiment de Grècia. Durant el segle VIII aC, Grècia va començar a emergir de l'edat fosca que havia succeït la civilització micènica. L'alfabetisme s'havia perdut i l'escriptura micènica havia estat oblidada. Els grecs, però, van adaptar l'alfabet fenici al grec i van començar a realitzar escrits des del 800 aC. Grècia va ser dividida en petites comunitats autònomes, un patró imposat per la geografia de la península on cada illa, vall i plana és separada dels seus veïns per aigua o muntanyes. En progressar econòmicament Grècia, la seva població va començar a créixer més enllà de la seva capacitat agrícola en base a les terres de conreu disponibles. D'acord a l'historiador Mogens Herman Hansen la població grega es va incrementar de 700.000 a gairebé 10 milions del 800 al 250 aC. Des del 750 aC, va començar un període de 250 anys d'expansió, en què els grecs van establir colònies en totes direccions. A l'est, la costa egea d'Àsia Menor va ser la primera a ser colonitzada; després seria Xipre i les costes de Tràcia, el mar de Màrmara i la costa sud del mar Negre. Gradualment, la colonització grega a l'est va arribar al territori de la Ucraïna actual. A l'oest les costes d'Albània, Sicília i el sud de la península itàlica van ser colonitzades, així com les costes de França, Còrsega, i el nord-est de la península ibèrica. Al sud es van fundar colònies a Egipte i Líbia. Les ciutats actuals de Siracussa, Nàpols, Marsella i Istambul van tenir llurs orígens com a ciutats gregues de Siracusa, Neapolis, Massilia i Bizantium. Al segle VI aC el món grec s'havia convertit en una àrea cultural i lingüística molt més gran que no pas l'àrea geogràfica de la Grècia actual. Les colònies gregues, encara que no eren unides políticament, mantenien enllaços culturals, religiosos i comercials entre elles. Els grecs, a casa seva i a les colònies s'organitzaven com a comunitats independents i les ciutats, les polis, es van convertir en la unitat bàsica de govern grec. Durant aquest període es va produir un desenvolupament important a tot el món grec, acompanyat del creixement del comerç i la manufactura. També es va produir un millorament important dels estàndards de vida de la població general. Alguns estudis estimen que la grandària mitjana de les cases gregues va ser cinc vegades més gran el 300 aC que el 800 aC, la qual cosa suggereix un creixement en la renda mitjana de la població. Al segle IV aC., el món grec era el territori més desenvolupat i avançat del món. D'acord als historiadors econòmics, era una de les economies preindustrials més avançades. El salari diari d'un treballador grec era, en termes de grans (13 kg), més de quatre vegades més gran que no pas el salari d'un egipci (3 kg). Conflictes socials i polítics. Les ciutats gregues eren, originalment, monarquies, encara que molts d'elles eren massa petites i el terme rei (basileus) dels seus governants pot ser confús. Essent una regió amb escassesa de terra per a llaurar, eren els terratinents els que tenien el poder i els que formaven una aristocràcia guerrera involucrant-se en petites guerres internes i així, van eliminar ràpidament la monarquia. Al mateix temps el naixement d'una classe comerciant o mercantil (fita representada per la introducció de l'ús de la moneda, el 680 aC) va produir un conflicte de classes a les grans ciutats. Des del 650 aC les aristocràcies tenien que lluitar per no ser enderrocades i reemplaçades per líders populars aleshores anomenats tirans (tyranoi), una paraula sense el significat actual d'opressió dictatorial. Per al segle VI aC diverses ciutats ja havien emergint com a centres dominants dels afers grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna d'aquestes havia controlat les àrees rurals que les envoltaven; Atenes i Corint esdevendrien potències marítimes i comercials. Atenes i Esparta van tenir una rivalitat tal que dominaria la política grega per generacions. A Esparta, l'aristocràcia terratinent encara conservava el poder, i la constitució de Licurg, al voltant del 650 aC, va afermar el seu poder i va donar a Esparta un règim militarista sota una monarquia dual. Esparta va dominar les altres ciutats del Peloponès, llevat d'Argos i Acaia. A Atenes, per contra, la monarquia havia estat abolida el 685 aC i les reformes de Soló van establir un sistema moderat de govern aristòcrata. Els aristòcrates van ser succeïts per la tirania de Pisístrat i els seus fills, que farien de la ciutat una potència naval i comercial. Quan els pisiatrides van ser enderrocats, Clístenes va establir la primera democràcia del món (500 aC) amb el poder compartit per una assemblea formada per tots els ciutadans varons. Però, cal esmentar que només una minoria dels habitants eren ciutadans de ple dret, s'excloïen els esclaus, els homes lliures i els no atenesos. Les guerres perses. A Jònia, sobre la costa egea, les ciutats gregues, que incloïen els grans centres de Milet i Halicarnàs, no van poder mantenir llur independència i van ser conquerides per l'Imperi Persa el segle VI aC El 499 aC els grecs es van aixecar en la revolta jònica, i Atenes i altres ciutats gregues van donar-los suport. El 490 aC el rei persa Darios I, després de suprimir la revolta de les ciutats jòniques, va enviar una flota per castigar els grecs. Els perses van arribar a Àtica, però, van ser derrotats en la batalla de Marató per l'exèrcit grec encapçalat pel general Milcíades. El monticle de l'enterrament dels atenesos encara es pot veure a Marató. Deu anys després, el successor de Darios I, Xerxes I de Pèrsia va enviar-hi una força molt més poderosa per terra. Després de ser detinguts pel rei d'Esparta Leònides I a les Termòpiles, Xerxes va avançar cap a Àtica, capturant i cremant Atenes. Però, els atenesos havien evacuat la ciutat per mar, i sota Temístocles, van derrotar a la flota persa a la batalla de Salamina. Un any després, els grecs, sota Pausanies l'espartac, van derrotar l'exèrcit persa a Platea. La flota atenesa va perseguir els perses que fugien del mar Egeu i el 478 aC van capturar Bizanci. En fer això, els atenesos van incorporar les forces de totes les illes-estat i altres ciutats-estats en una aliança, anomenada la Lliga de Delos atès que la tresoreria es trobava a la ciutat sagrada de Delos. Els espartans, encara que havien participat en la guerra, van aïllar-se, permetent que Atenes s'establís com a potència naval i comercial única. El domini d'Atenes. Les guerres perses van produir un segle de domini atenès sobre tots els afers grecs. Atenes era l'únic senyor de la mar, i també la potència comercial, encara que Corint era el seu rival més seriós. L'estadista més important d'aleshores era Pèricles, que utilitzaria el tribut dels membres de la Lliga de Delos per construir el Partenó i altres monuments de la Grècia clàssica. A mitjans segle V aC la Lliga s'havia convertit en l'Imperi d'Atenes, un canvi simbolitzat per la transferència de la tresoreria de Delos al Partenó el 454 aC. La riquesa d'Atenes va atreure a intel·lectuals i artistes de tot Grècia. L'estat atenès també va patrocinar l'educació i les arts, especialment l'arquitectura. Atenes es va convertir en el centre de la literatura, la filosofia i les arts. Alguns dels grans homes de la cultura occidental i de la història intel·lectual van viure a Atenes durant aquest període: els dramaturgs Esquil, Aristòfanes, Eurípides i Sòfocles; els filòsofs Aristòtil, Plató i Sòcrates; els historiadors Herodot, Tucídides i Xenofont; el poeta Simònides, i l'escultor Fídies. La ciutat es va convertir, en paraules de Pericles, "l'escola de Grècia". Els altres estats grecs van acceptar, al començament, el lideratge grec en la guerra contínua contra els perses, però, després de la caiguda del polític conservador Cimó d'Atenes el 461 aC, Atenes es va convertir en una potència imperialista. Després de la victòria grega en la batalla d'Eurimedont el 466 aC, els perses ja no eren més una amenaça, i alguns estats, com ara Naxos, van intentar separar-se de la Lliga, però, van ser forçats a sotmetre's. Els nous líders atenesos, Pèricles i Efialtes van permetre que les relacions entre Atenes i Esparta es deterioressin, i el 458 aC es va iniciar una guerra. Després d'alguns anys de guerra inconclusa, es va signar un tractat de pau de 30 anys entre la Lliga de Delos i la Lliga del Peloponès (Esparta i els seus aliats). Aquest tractat va coincidir amb l'última batalla entre els grecs i els perses, una batalla marítima prop de Salami i Xipre, seguida de la Pau de Càlies (450 aC) entre els grecs i els perses. Guerra peloponesa. El 432 aC tornà a esclatar la guerra entre Atenes i Esparta i els seus aliats. Les causes immediates de la guerra peloponèsia varien segons el relat. No obstant això, tres són les causes consistents entre els historiadors antics, principalment Tucídides i Plutarc. Abans de la guerra, Corint i una de les seves colònies, Corcira (avui dia Corfú) van començar una disputa en la que Atenes va intervenir. Ràpidament, Corint i Atenes van disputar el control de Potidea (prop de l'actual Nea Potidaia), i finalment Atenes va assetjar la ciutat. Atenes va fer públic una sèrie de decrets econòmics anomenats "Els Decrets Megaris", que imposaven sancions econòmiques sobre el poble megari. Atenes va ser acusada pels aliats peloponesis de violar el Tractat de Trenta Anys de Pau, i Esparta va declarar formalment la guerra contra Atenes. Cal esmentar que molts historiadors consideren que aquestes són les raons immediates de la guerra. Argumenten, però, que la causa fonamental va ser el ressentiment creixent d'Esparta i els seus aliats contra la dominació d'Atenes de tots els afers dels grecs. La guerra va durar 27 anys, en part perquè Atenes era una potència naval i Esparta una potència militar terrestre. L'estratègia inicial d'Esparta era envair l'Àtica, però, els atenesos van suportar el setge darrera dels seus murs. Una malaltia, però, va causar severes baixes, incloent-hi Pericles. Al mateix temps, una flota atenesa va portar tropes al Peleponès, que guanyarien les batalles de Naupacte (429 aC) i Pilos (425 aC). Desprès de molts anys, el líder moderat atenès va signar la Pau de Nícies (421 aC). El 418 aC, però, la hostilitat entre Esparta i l'aliat atenès Argos els va dur a la guerra una vegada més, la qual cosa portaria al partit guerrer al poder en Atenes. El 415 aC Alcibíades va persuadir l'Assemblea atenesa per a iniciar una expedició contra Siracusa, un aliat peleponès a Sicília. Encara que Nícies no estava segur de l'èxit d'aquesta expedició, va ser designat, amb Alcibíades, caps de l'expedició. Després, però, de ser acusat pels seus companys, va fugir a Esparta persuadint al poble de donar suport a Siracusa. Com a resultat d'això l'expedició va ser un desastre. Esparta va construir una flota amb el suport dels perses i va trobar un excepcional líder militar, Lisandre, que va ocupar l'Hel·lespont, la font atenesa d'importacions de gra. Amenaçats, doncs, amb fam, els atenesos van enviar llur última flota per enfrontar-se a Lisandre, el qual els derrotaria a Egospòtam (405 aC) La derrota de llur flota significaria la fallida d'Atenes. El 404 aC. Atenes va demanar la pau, i Esparta va establir les condicions: Atenes no només perdria els murs que l'envoltaven i la seva flota, sinó a més, totes les seves possessions a l'exterior. Un partit anti-democràtic va prendre el poder a Atenes amb el suport espartà. Dominació d'Esparta i Tebes. Amb la fi de la guerra peleponesa, Esparta seria l'amo de l'Antiga Grècia, però l'elit guerrera espartana no va poder prendre el seu lloc. En pocs anys el partit democràtic va prendre el poder a Atenes i a altres ciutats. El 395 aC, els governadors espartans van remoure Lisandre del poder, i Esparta va perdre la seva supremacia naval temporal. Atenes, Argos, Tebes i Corint van amenaçar el domini espartà en la guerra coríntia, la qual terminaria de manera inconclusa el 387 aC. El mateix any Esparta va sorprendre l'opinió grega en concloure el Tractat d'Antàlcides amb Pèrsia per mitjà del qual rendien les ciutats de Jònia i Xipre, la qual cosa va revertir els cent anys de victòries gregues sobre Pèrsia. Esparta va intentar debilitar encara més el poder de Tebes, la qual cosa els va dur a una guerra en què Tebes formaria una aliança amb el seu antic enemic, Atenes. Els generals de Tebes, Epaminondes i Pelòpides van guanyar en una victòria decisiva a Leuctres (371 aC). Com a resultat d'aquesta batalla es va acabar la supremacia espartana i es va establir el domini de Tebes, però, Atenes va recuperar el seu antic poder, atès que el poder de Tebes seria molt curt. Amb la mort d'Epaminondes a Mantinea (362 aC) la ciutat va perdre el seu més gran líder, i els seus successors van iniciar una guerra ineficaç de 10 anys amb Fòcida. El 346 aC el poble de Tebes va sol·licitar el suport de Felip II de Macedònia, per lluitar contra Fòcida, la qual cosa portaria als macedonis a l'escenari grec per primera vegada. El sorgiment de Macedònia. El regne de Macedònia s'havia format al segle VII aC. Van jugar un paper molt petit en la política grega abans del segle V aC. A principis del segle IV aC el rei Felip de Macedònia, un home ambiciós educat a Tebes, volia tenir un paper molt més important. Principalment volia ser acceptat com al nou líder de Grècia, recuperant la llibertat de les ciutats gregues d'Àsia del domini persa. En prendre les ciutats gregues d'Amfípolis, Metona i Potídea, va guanyar el control de les mines d'or i plata de Macedònia. Això el va donar els recursos per assolir les seves ambiciones. Felip va establir el domini macedoni sobre Tessàlia (352 aC) i Tràcia, i el 348 aC va controlar tota la regió al nord de Termòpiles. Va usar la seva riquesa per subornar els polítics grecs, i creant així un "partit macedoni" en cada ciutat de Grècia. La seva intervenció en la guerra entre Tebes i Fòcida el va donar el reconeixement i l'oportunitat perquè Macedònia fos una potència en els afers grecs. Demòstenes, en una sèrie de discursos (filípiques), va aixecar una resistència contra l'avançament de Felip. El 339 aC Tebes i Atenes van formar una aliança per a resistir la creixent influència de Felip. Felip va ser el primer a atacar, avançant cap a Grècia i derrotant els aliats a Queronea el 338 aC. Aquesta victòria marca l'inici del declive de les ciutats-estat, encara que van sobreviure amb certa autonomia fins als temps romans. Felip va intentar guanyar els atenesos amb presents i afalacs, però, amb poc èxit. Va organitzar les ciutats en la Lliga de Corint, i va anunciar que encapçalaria la invasió de Pèrsia per alliberar les ciutats gregues i venjar les invasions perses del segle anterior. Però, no ho va realitzar: va ser assassinat el 336 aC. Les conquestes d'Alexandre. Felip va ser succeït pel seu fill de 20 anys d'edat, Alexandre, qui es proposaria posar a terme el plans del seu pare. Quan va veure que Atenes havia caigut, va cridar al poble atenès i a llurs tradicions per a destruir al rei persa. Va viatjar a Corint, on les ciutats gregues el van reconèixer com a líder dels grecs. Després viatjaria al nord per a reunir les seves forces. L'exèrcit amb el qual va envair l'Imperi Persa era fonamentalment macedoni, encara que molts idealistes de les ciutats gregues havien participat. Mentre Alexandre era a Tràcia, va escoltar que les ciutats gregues s'havien rebel·lat. Es va dirigir al sud, va capturar i destruir Tebes, com a advertència a la resta de les ciutats gregues que el seu poder no hauria de ser oposat. El 334 aC Alexandre va avançar cap a Àsia Menor derrotant els perses en el riu Grànic. Així va guanyar el control de la costa jònica, i va fer una entrada triomfal per totes les ciutats gregues alliberades. Després va avançar de Cilícia cap a Síria on va derrotar Darios III a Issos (333aC). Després va avançar de Fenícia cap a Egipte on va tenir molt poca resistència; els egipcis el rebien com alliberador de l'opressió persa. Darios volia fer les paus amb Alexandre i retornar a casa seva triumfalment, però, Alexandre estava determinat a conquerir Pèrsia i més enllà. Va avançar de Síria cap a Mesopotàmia, i va derotar Dario a Gaugamela (331 aC) Darios va fugir i va ser mort per un dels seus seguidors, i Alexandre es va convertir en l'amo de l'Imperi Persa, ocupant Susa i Persèpolis sense cap resistència. Mentrestant, les ciutats gregues volien fugir del control macedoni. A Megalòpolis el 331 aC, el regent d'Alexandre, Antípater va derrotar els espartans, els quals s'havien refusat a unir-se a la Lliga de Corint i a reconèixer la supremacia macedònia. Alexandre continuava avançant sobre les àrees dels estats actuals d'Afganistan i Pakistan cap a la vall del riu Indus. El 326 aC va arribar a Punjab. Hauria avançat cap al Ganges i a Bengal, però, el seu exèrcit el va convèncer que ja es trobaven a la fi del món i es refusaven a anar més enllà. Alexandre va retornar, i va morir de febre a Babilònia el 323 aC. L'imperi d'Alexandre es va dividir després de la seva mort, però, les seves conquistes van canviar per sempre el món grec. Milers de grecs van viatjar amb ell o després de la seva mort per establir-se a les noves ciutats que fundava, la més important, Alexandria a Egipte. Els regnes de parla grega a Egipte, Síria, Iran i Bàctria van ser establerts. El període hel·lenístic havia començat. Societat. Les característiques úniques de la divisió social de l'Antiga Grècia eren la divisió entre l'home lliure i l'esclau, els papers diferenciats de l'home i la dona, la importància de la religió, i la poca importància del naixement per a basar l'estatus social. La forma de vida dels atensos era comuna a tot el món grec, a diferència del sistema espartà. Estructura social. Només els homes lliures podien ser ciutadans i rebre la protecció completa de la llei a qualsevol ciutat-estat. A la majoria de les ciutats estats, a diferència de Roma, la prominència social no conferia cap dret especial. Per exemple, néixer en una família en particular no portava cap privilegi especial. De vegades, eren les unitats familiars les que controlaven les funcions religioses públiques, però, això no els donava poder de govern. A Atenes la població es dividia en quatre classes socials basades en llur riquesa; les persones podien canviar de classe social si tenien més diners. A Esparta, tots els ciutadans rebien el títol d'"igual" si acabaven llur educació. No obstant això, els reis espartans, caps militars i religiosos, provenien només de dues famílies. Els esclaus no tenien cap poder ni estatus social. Tenien el dret de tenir una família i comprar propietats, però, no tenien cap dret polític. El 600 aC el concepte d'esclavatge va incloure el concepte de propietat; és a dir, els esclaus podien ser venuts i comprats. Al segle V aC, un terç de la població d'algunes ciutats-estat eren esclaus. La majoria de les famílies tenien esclaus com a servents o agricultors, fins i tot les famílies pobres en tenien un o dos. Els amos no podien copejar ni matar els seus esclaus. Els amos sovint els prometien la llibertat per fer que treballessin més. A diferència de Roma, els esclaus que eren alliberats no podien ser ciutadans sinó que es mesclaven amb la població d'estrangers. Les ciutats-estats podien tenir esclaus públics, amb més independència que no pas els esclaus particulars. A Atenes, els esclaus públics s'encarregaven de buscar monedes falses, i els esclaus dels temples eren els servent de les deïtats. Educació. Per a estar preparats pel servei militar, els homes practicaven l'exercici físic tots els dies. Totes les ciutats-estats tenien, almenys, un gimnàs, un edifici per a practicar l'exercici físic, una pista per córrer, banys públics, una sala de lectura i un parc. A la majoria de les ciutats (llevat d'Esparta) els gimnasos eren exclusius pels homes, i els exercicis, els practicaven sense roba. Els festivals eren un esdeveniment d'entreteniment i cultura. Els déus eren honrats amb música, teatre i poesia. Els atenesos deien tenir una festivitat cada dos dies. Els esdeveniments panhel·lenics es realitzaven a Olímpia, Delfi, Nema i Ístmia. Per a la majoria dels grecs d'aleshores, l'educació era privada, llevat d'Esparta. (No obstant durant el període hel·lenístic algunes ciutats-estat van establir escoles públiques). Només les famílies riques podien pagar un mestre. Els nens aprenien a llegir, escriure i a memoritzar les obres literàries. També aprenien a cantar i a tocar un instrument musical; també eren entrenats com a atletes i soldats. No estudiaven per a aconseguir una feina, sinó per a ser ciutadans eficaços. Les nenes també aprenien a llegir, escriure i a realitzar operacions aritmètiques simples, per a administrar llurs llars. Després de la infantesa, però, ja no rebien educació. Un petit nombre de nens continuaven amb llur educació després de la infantesa. En l'adolescència estudiaven filosofia com a guia moral i la retòrica per a fer discursos persuasius en les corts de l'assemblea pública. Durant el període clàssic, aquest tipus d'entrenament era indispensable per a tots els joves. Un element important de l'educació dels adolescents era la relació amorosa que mantenien amb un home major, llur mentor. L'adolescent aprenia del mentor, observant les seves activitats polítiques a l'àgora, el donava suport en la realització de les seves tasques públiques, s'exercitaven físicament en el gimnàs i assistien als simposis. Els estudiants més rics continuaven llur educació en una universitat a les ciutats més grans. Aquestes universitats eren organitzades pels famosos professors de l'antiguitat. Algunes de les universitats més importants d'Atenes eren el Liceu i l'Acadèmia. Geografia de l'Antiga Grècia . Nom . El nom Hellas (del que deriva Hel·lens) corresponia al començament a un petit districte de Phthiotis a Tessàlia, des del que es va estendre com a denominació a tota Grècia. No obstant durant el temps d'Homer no era comú de la nació grega. Homer anomena als grecs com a danes, aqueus o argius; però al començament del període històric el nom ja s'havia estès a tota la nació que es considerava descendent d'un ancestre comú de nom Hel·len. Qualsevol lloc poblat per grecs era part del mon hel·lènic. Hellas s'utilitzava també per designar les terres entre el golf d'Ambràcia i l'istme de Corint: Dicaercos i Scylax l'anomenaven Hellas Continua i els historiadors moderns Hellas pròpia. El romans van anomenar al país Grècia (Graecia) i als hel·lens els hi van dir grecs (graeci). El primer autor que es troba utilitzant aquesta denominació és Aristòtil que diu que antigament el poble es deia grecs i més tard els van dir hel·lens. Es creu que el gentilici grecs fou usat pels habitants de l'oest de Grècia (la Magna Grècia) i fou el primer conegut pels romans, però no es va estendre a tot el poble, sinó que el nom usat a l'est, hel·lens, fou el que va predominar. Quan Grècia fou dominada pels romans la província central es va dir Acaia (Achaia) i no pas Grècia. Muntanyes . El Mont Pindos forma la frontera entre Tessàlia i Epir. Diverses branques surten de les muntanyes Pindos a la zona de mont Tymphrestos (avui Velukhi); al est les dos cadenes de Othrys i Oeta cap al mar; al oest del Tymphrestos continuen les muntanyes epirotes cap al sud. Al sud del Tymphrestos la cadena del Pindos es divideix en dues branques una cap al sud-oest que passa per Etòlia, amb els noms de Corax i Taphiassos, fins al cap Antirrhion a l'entrada del golf de Corint, al altre costat del cap Rhion al Peloponès; l'altra branca, cap al sud-est, passa per Fòcida, Beòcia i Àtica, sota els noms de Parnassos, Helicó, Cithaeron, i Hymettus, fins a Sunion, la punta sud de l'Àtica, i fins i tot les illes Ceos, Citnos, Serifos i Sifnos son continuació de la cadena. Un altra cadena que surt de l'extrem est de lOeta, s'estén per la costa de la mar d'Eubea, creua Lòcrida i Beòcia (sota els noms de Cnemis, Ptoon, i Teumessos, fins que s'uneix a la cadena Parnes, branca lateral dels monts Cithaeron. Al sud del Parnes la cadena de Pentèlicos, on es produeix el cèlebre marbre pentèlic. Des el mont Pindos cap el est es troba la plana de Tessàlia flanquejada per dues cadenes: les muntanyes Cambunies i el Mont Othrys. Les primeres tenen final a la costa prop del mont Olimp, la muntanya mes alta de Grècia amb uns 2956 metres, casi sempre coberta de neu a la part alta. Mont Othrys arriba a la mar entre els golfs Pagàsic i Màlic. Al sud de l'Olimp una cadena de muntanyes primer anomenat Ossa i després Pelion, corre per la zona costera paral·lela al Pindos. Tessàlia tancada per aquestes muntanes, només es accessible al nord per la vall de Tempe, entre l'Olimp i Ossa, per la que el riu Peneios corre cap a la mar; però al sud Tessàlia es oberta al mar formant els dos golfs ja esmentats; Epir al oest de Tessàlia es completament muntanyós amb muntanyes que van de nord a sud. A l'illa d'Eubea les muntanyes son continuació de les cadenes Ossa i Pelion i es perllonga cap a Andros, Tenos, Mikonos, i Naxos. Al peu del mont Lacmon (avui Zygo), el punt on les muntanyes Pindos es divideixen, neixen quatre rius importants: el Aous i el Haliacmon, que reguen Il·líria i Macedònia; i el Peneios i Aquelos, que reguen Tessàlia i Epir. El riu Aquelos forma la frontera entre Acarnània i Etòlia fins a desembocar a la mar Jònica a l'entrada del Golf de Corint. Al sud del mont Tymphrestos, Grècia s'arronsa per una espècie d'istme o dos golfs un a cada costat: el golf d'Ambràcia i el golf Màlic. Aquest istme separa la península de Grècia central de Tessàlia i Epir. La península de Grècia central es divideix en dos parts: al oest Etòlia i Acarnània, muntanyoses com l'Epir; al est, les muntanyes formen un pas conegut per les Termòpiles. Entre el Parnassos i el Oeta hi ha la plana de Dòrida corre el riu Cefís (Beòcia) que desaigua al llac Copais. També rega Beòcia . Àtica té forma triangular amb la base unida a la terra. La serralada del Cithaeron es perllonga al est sota el nom de Parnes i arriba al golf de Corint i continua formant el país muntanyós de la Megàrida on sorgeixen les muntanyes Geraneies que creuen Megàrida per l'oest fins al golf Sarònic, essent l'illa Salamina continuació de la cadena. Les muntanyes Oneies, paral·leles a les Geraneies, arriben a Corint amb la fortalesa d'Acrocorint i l'istme de Corint. Les muntanyes del Peloponès estan desconnectades de les altres muntanyes de Grècia. Sorgeixen a l'Arcàdia, al centre. Al nord una cadena va cap al oest i cap al est i acaba en el mont Cyllene (Zýria), de 2.373 metres; la punta occidental es l' Erymanthos (Olonos), de 2224 metres i entre aquest i el Cyllene es troben les muntanyes Aroanies (Khelmós), de 2354 metres; la part oriental es perllonga cap al sud on formen la serralada del Artemision (Turníki), de 1772 metres, i Parthenion (Róino), de 1217 metres. La cadena acaba al Parnon. Al sud d'Arcàdia hi ha una sèrie de muntanyes on neixen els tributaris de l'Alfeios i l'Eurotes; cap el sud-oest la serralada de Lycaeos (Dhiofórti), de 1420 metres. Des les muntanyes Lycaeos una cadena corre al sud i es troba amb l' Erymanthos, fent el límit occidental d'Arcàdia, sense tenir cap nom especial excepte al nord on es anomenada Pholoë; la part occidental es trencada per l'Alfeios que corre cap a la mar. Les altres muntanyes del Peloponès son a Lacònia i Messènia i al sud d'Argòlida, al est, a l'Èlide, al oest; i a Acaia, al nord. Al sud d'Arcàdia les muntanyes Taygetos de nord a sud formen el límit entre Messènia i Lacònia, i acaben al cap de Taenarion, l'extrem sud de Grècia i d'Europa. La cadena del Taygetos es la mes llarga i alta de la regió i arriba als 2408 metres. Des el mont Parnon, cap al sud-est d'Arcàdia una cadena corre de nord a sud paral·lela a la costa i a la cadena del Taenaros i acaba al cap de Malea. Entre aquesta cadena del Parnon i la del Taygetos hi ha la vall de l'Eurotes, on es troba Esparta. Messènia es regada pel Pamisos, amb una plana extensa. El riu Neda separa Messènia de l'Èlide on es troben muntanyes derivades de les d'Arcàdia però amb força planes, la principal la de Pisa, a la regió del riu Alfeios, i una mes al nord al riu Peneios. Acaia té també una cadena muntanyosa amb planes a la zona costera i algunes valls. Argòlida en el seu mes ample sentit (entre el golf Sarònic i el golf Argòlic) te una cadena muntanyosa amb abundància de planes. Rius . Al nord de Grècia el Peneios, el Aquelos, el Evenos (a Etòlia paral·lel al Aquelos), el Esperqueios, el Cefís, el Asopos, el Ilissos (a Àtica), el Alfeios, el Eurotes (a Lacònia), el Pamisos (a Messènia) i el Peneios del Peloponès. Llacs . Els llacs son a Tessàlia (Nessonis i Boebeis), a Etòlia (Triconis), a Beòcia (Copais) i a Arcàdia (l'Estimpalis i altres menors). Volcans i terratrèmols . Algunes zones presenten rastres d'activitat volcànica: aigües calentes a les Termòpiles, a Aedepsos (Eubea) i a la península de Methana, entre d'altres llocs. A l'illa de Tera es troba el volcà mes important on es va produir una gran erupció el 1650. Els terratrèmols son freqüents especialment al Peloponès. Un terratrèmol especialment greu es va produir el 464 aC amb milers de morts. Algunes ciutats han estat destruides per terratremols com Hèlice i Bura a Acaia. El 1817 la ciutat de Vostitza (antiga Aegion) fou casi destruïda. Vegeu també . Art grec: Arquitectura grega clàssica; Escultura grega; Ceràmica grega; Poesia grega: Homer, Píndar, Sòfocles, Aristòfanes; Llistes de personatges clàssics; Mitologia grega; Filosofia grega: Sòcrates, Plató, Aristòtil; Grècia moderna;
137
Arquitectura romana
L'arquitectura romana és probablement el testimoni més significatiu de la civilització romana. Es caracteritza per la diversificació de les seves construccions i la grandiositat dels espais interiors. La seva solidesa ha permès que moltes d'elles perdurin fins als nostres dies. L'organització de l'imperi romà va normalitzar les tècniques constructives de manera que es poden veure construccions molt semblants a milers de quilòmetres enllaçades, sovint, per les vies romanes. Construccions romanes. Els diferents tipus de construccions es poden classificar en: Arquitectura civil pública: basíliques, fòrums, urbanisme, edificis comercials; Arquitectura religiosa:temples; Construccions funeràries: ediculs i cipos, túmuls i mausoleus; Monuments commemoratius: arc de triomf, columnes commemoratives, columnes rostrals, trofeus; Edificis per a espectacles: amfiteatres, circs, teatres i termes; Arquitectura civil privada: domus insula; Obres d'enginyeria: ponts; Obres hidràuliques: termes, aqüeductes, fonts públiques; Obres militars: campament (castrum), fossat, muralla, pretori; Vies públiques o calçades. ; Al llarg de la història de l'imperi van desenvolupar els tres tipus principals d'ordres arquitectònics: Dòric; Jònic; Corinti; Bibliografia en català. R. Cornadó (i cols.). Les muralles de Tarragona, Tarragona, Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, 1998. X. Dupré. L'Arc romà de Berà : Hispania Citerior, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1994. ; R. Mar Medina. El Palatí : la formació dels palaus imperials a Roma, Tarragona, Universitat Rovira i Virgili/Institut Català d'Arqueologia Clàssica, 2005. J. Oliver-Bonjoch. Arquitectura i societat a la Roma Imperial, Barcelona, Edicions UPC, 2004. Vegeu també. Antefixa;
138
Neil Alden Armstrong
Neil Alden Armstrong (nascut el 5 d'agost de 1930) va ser pilot de proves, astronauta i el primer ésser humà en caminar sobre la Lluna. Armstrong va néixer prop de Wapakoneta, Ohio, i va servir a la Guerra de Corea. Al 1950, va ser enviat a Corea on va volar en 78 missions de combat des del portaavions USS Essex en un Grumman F9F Panther. Va rebre la Medalla de l'Aire i dues Estrelles Daurades. Va assistir a la universitat de Purdue, on fou membre de les fraternitats Phi Delta Theta i Kappa Kappa Psi, on es va llicenciar en enginyeria aeronàutica al 1955. Més tard, va cursar el màster d'enginyeria aeroespacial a la universitat de Southern Califòrnia. Armstrong va esdevenir llavors pilot de proves de la NACA (National Advisory Committee for Aeronautics), predecessora de la NASA a l'estació de vol d'alta velocitat del Centre de Recerca de Vol Dryden, ubicat a la base de les forces aèries d'Edwards a Califòrnia. Armstrong va realitzar un total de set vols en prototip North American X-15, assolint una alçada de 207.500 peus (més de 63 quilòmetres) i velocitats Mach 5,74 (més de 7.000 km/h.) en el X-15-1. Va deixar el Centre de Recerca de Vol amb un total de 2.450 hores de vol en més de 50 tipus d'aeronaus. Del 1960 al 1962 va estar involucrat com a pilot en el programa de planejador orbital X-20 Dyna-Soar. Carrera com a astronauta. Armstrong va ser seleccionat per la NASA com a astronauta al 1962. Va servir de pilot comandant de reemplaçament per a la missió Gemini 5 al 1965. Va comandar la càpsula Gemini 8, missió en la qual es va aconseguir el primer acoblament de dues naus en òrbita, al 1966, però la missió es va avortar poc despres de l'acoblament per un mal funcionament dels impulsors de maniobra. Va ser el pilot comandant de reserva per a la missió Gemini 11 al 1966. També va servir com a comandant de la tripulació de reserva de la missió orbital Apollo 8 al 1968. Armstrong va estar apunt de morir durant un entrenament en un vehicle de recerca lunar (LLRV) el 6 de maig de 1969. El juliol de 1969, Neil Armstrong va comandar la missió d'allunatge Apollo 11, junt amb Edwin Buzz Aldrin, pilot del mòdul lunar i Michael Collins, pilot del mòdul principal. La missió Apollo 11 va ser llançada des de Cap Kennedy, Florida el 16 de juliol del 1969. L'allunatge, la mes impressionant fita tecnològica de la història, va tenir lloc el 20 de juliol del 1969. Durant l'allunatge, Armstrong va prendre el control manual del mòdul lunar LM Eagle i va evadir una àrea rocosa per realitzar un allunatge més segur. Les seves primeres paraules a la Lluna van ser: Houston, aquí base de la tranquil·litat. L'àguila ha aterrat. . Les primeres paraules que es van rebre de la Lluna, però, van ser de Buzz Aldrin: Llum de contacte . Hores després, Armstrong va sortir del LM, convertint-se així en la primera persona en trepitjar el terra de la Lluna, i va dir la frase que passaria per sempre a la història: És un petit pas per l'home, però un pas gegant per a la humanitat. La tripulació de l'Apollo 11 va retornar sana i estalvia a la Terra el 24 de juliol del 1969 amb la ovació del món sencer. Trivialitats . Al passeig de la Fama de Hollywood, Armstrong i els seus companys de tripulació van rebre una estrella rodona especial. Al maig del 2005, Neil Armstrong es va veure involucrat en una inusual batalla legal amb el barber Marx Sizemore. Despres de tallar-li els cabells, Sizemor va vendre'n una part a un col·leccionista per la suma de 3.000 dòlars americans, sense el consentiment del propi Armstrong. Armstrong va denunciar al barber i el va instar a retornar els cabells o entregar els beneficis a una obra de caritat. Hi ha un petit cràter a la lluna que porta el nom d'Armstrong, en honor seu, prop del lloc d'allunatge de l'Apollo 11. Hi ha la falsa creença en alguns països àrabs que Neil Armstrong es va convertir a l'Islam després de caminar damunt la Lluna. Enllaços externs . Biografia oficial de Neil Armstrong;
139
Apollo 11
La missió lunar Apollo 11 va ser la primera en posar un home a la lluna. Era la cinquena missió tripulada del programa Apollo. La nau Apollo 11 va ser enviada a l'espai pel coet Saturn V des de Cap Canaveral (Florida, EUA). Es va enlairar el 16 de juliol de 1969, va arribar a la Lluna el 20 de juliol (hora EUA) i va tornar a la Terra el 24 de juliol. Quan l'Apollo 11 es va situar a l'òrbita lunar, l'Edwin E. "Buzz" Aldrin i el Neil A. Armstrong es varen traslladar al mòdul lunar Eagle. El Michael Collins es va quedar a la nau recolzant les maniobres del mòdul lunar. Quan l'Armstrong i l'Aldrin van acabar la seva feina a la superfície de la Lluna, van tornar a lEagle i van abandonar la Lluna en vol vertical, fins a acoblar-se a la nau on els estava esperant el Collins. Aleshores van emprendre rumb a la Terra. La nau Apollo 11 va caure a les aigües de l'oceà Pacífic on va ser recuperada, prop de les illes Hawaii. Arxius de so relacionats. - (0:11min). ; ; ;
141
Amfibi
Els amfibis (Amphibia) són vertebrats anamniotes, tetràpodes, amb respiració branquial durant la fase larvària i pulmonar en l'estat adult. A diferència de la resta dels vertebrats, es distingeixen per patir una transformació total (metamorfosi) durant el seu desenvolupament. Foren els primers vertebrats en adaptar-se a una vida semiterrestre, i tot i que la majoria d'espècies poden viure fora de l'aigua, necessiten tornar-hi per la fertilització i la posta dels ous. A més, la primera etapa de la seva vida lliure sol ser totalment aquàtica. Els amfibis són espècies altament sensibles als canvis ambientals i es troben en un "declivi global". De les aproximadament 6.000 espècies conegudes, 3.000 estan perdent poblacions, 2.000 estan amenaçades d'extinció i 300 ja estan extingides. El comerç internacional d'amfibis ha afavorit la dispersió de la quitridiomicosi, una malaltia causada per un fong, que extermina les poblacions d'amfibis en qüestió de mesos. Aquesta ha estat la causa de mortandats massives al Parc de Peñalara (Madrid des del 1997), Alt de la Cobertoria; a Picos de Europa, el Circo del Nevero durant el 2004, Rascafría (Madrid) el 2005); i a Ibón de Acherito i Ibón de Piedrahita a l'Aragó el 2004 i 2005 respectivament. Classificació . Els lissamfibis inclouen els amfibis i es classifiquen en: Amphibia; Anura (granotes i gripaus); Archeobatrachia; Mesobatrachia; Neobatrachia; Urodela; Cryptobranchoidea; Salamandroidea; Sirenoidea; Gymnophiona; Caeciliidae; Caeciliinae; Typhlonectinae; Ichthyophiidae; Ichthyophis; Rhinatrematidae; Epicrionops; Rhinatrema; Uraeotyphlidae; Uraeotyphlus; Referències . Vegeu també . Declivi en les poblacions d'amfibis; Amfibi prehistòric; Tetràpode;
143
Anorèxia
L'anorèxia (del grec - negatiu i "apetit, desig") és la falta d'apetit a causa d'un trastorn nerviós o psicològic L'anorèxia nerviosa és un trastorn de l'alimentació. L'anorèxia, a més és un símptoma, d'un cert nombre de malalties, incloent la pneumònia atípica, la sífilis, l'apendicitis i els estats finals de la malaltia d'Alzheimer. A més l'anorèxia és un símptoma de l'addicció a algunes drogues, com la metamfetamina, i un efecte secundari d'alguns medicaments. L'Anorèxia és també un indicador d'una sobreexposició a la radiació. Descripció: Negativa a mantenir el pes corporal per sobre d'un pes normal mínim segons l'edat i l'altura, per exemple una pèrdua de pes que dugui a pesar un 15% per sota de l'esperat; o incompliment de l'augment de pes esperat durant el període de creixement, que dugui a un pes corporal un 15% per sota de l'esperat.
145
Atzeneta
Geografia:; Atzeneta d'Albaida és un municipi de la Vall d'Albaida. Atzeneta del Maestrat és un municipi de l'Alcalatén. Folclore: En una muixeranga, l'atzeneta o atzaneta és la figura que corona l'estructura.
146
L'Alcalatén
L'Alcalatén és una comarca del nord del País Valencià, amb capital a l'Alcora. Limita al nord amb l'Alt Maestrat i l'Aragó, a l'est amb la Plana Alta, al sud amb la Plana Baixa i a l'oest amb l'Alt Millars. Geografia . Geogràficament el territori de l'Alcalatén correspon a una porció de la façana oriental de les serres ibèriques que, des del Penyagolosa, van descendint escalonadament fins la mar. Per això, en sentit invers -de la mar cap a l'interior-, ben bé podem dir d'aquest territori que és una costera. Una constant pujada que va des de la seua menor cota -els 135 metres sobre el nivell del mar a l'embassament de Maria Cristina a l'Alcora-, fins els 1.814 metres del Penyagolosa, l'emblemàtica muntanya, situada a l'extrem NO de la comarca, on conflueixen els termes de Xodos, Vistabella del Maestrat i Vilafermosa. Són 1.679 m de diferència, en apenes 27 km de distància en línia recta. Una espectacular ascensió per un territori cada vegada més trencat que ja va descriure el primer dels seus visitants il·lustres, el botànic Cavanilles quan, en creuar la comarca, el 1793, va anotar al seu diari de viatge: Desde Villafamés se puede decir que siempre se sube, pero, especialmente, desde Figueroles, quando se llega a Lucena casi quiere uno persuadirse que llegó a la cumbre, pero pasando acia el Castillo se desengaña, elevándose siempre y trepando por la serie de montes que se enlazan y continúan con los de Reyno de Aragón . Orografia . La comarca s'estructura al voltant del Penyagolosa, cim culminant del territori de parla valenciana, amb un alt contingut simbòlic per als habitants d'aquestes terres, però també per a la resta del poble valencià. És una zona esquerpa, amb forts desnivells i cims que s'enlairen per damunt dels 1.500 m, l'Absevar (1.645 m); la Lloma Velada (1.550 m); el Tossal de Fraga (1.553 m); el Batalla (1.507 m) o el Tossal de Marinet (1.467 m) en són bona mostra. En aquest abrupte espai, els rius i els barrancs han excavat, en els materials secundaris -cretàcics i juràssics principalment-, valls estretes i profundes, per on baixen, entre aspres muntanyes i rocallosos tossals, cap a l'ampla vall recorreguda per la rambla de la Viuda, afluent del Millars, situada a l'orient comarcal. A Xodos naix el riu Llucena, que és el més important de la comarca, també hi ha el Montlleó. Tots dos vessen les seues aigües a la rambla de la Vídua. Vegetació i clima . A les serres abunda el pi i la savina. Hi ha nombroses espècies d'aus rapinyaires i es pot veure alguna cabra salvatge. Pel que respecta al clima de l'Alcalatén, dins del genèric mediterrani, presenta una pluviositat mitjana que oscil·la, segons l'altitud, entre els 400 i els 600 mm, encara que, a les zones més elevades del territori, a les rodalies del Penyagolosa, pot sobrepassar els 700. La temperatura, que va disminuint en altura, presenta unes mitjanes entre els 8 i els 15 graus, mentre que la vegetació, de tipus mediterrani, amb predomini del pi i de la carrasca, està patint molt a conseqüència dels incendis forestals, subproductes del massiu abandonament de les activitats agràries en les darreres dècades. La comarca històrica . Hi hagué una antiga delimitació comarcal de l'Alcalatén, la Tinença d'Alcalatén, en què no formaven part els municipis de Atzeneta del Maestrat, Benafigos, i Vistabella del Maestrat, que ençà formaven part d'una anterior i històrica comarca de l'Alt Maestrat. Aquesta antiga delimitació apareix al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934. Comarca de l'Alcalatén o antiga tinença de l'Alcalatén? . Actualment hi ha una comarcalització que, sense ser oficial, està plenament vigent en molts àmbits de la vida del nostre país ja que s ensenya a les escoles, s escriuen llibres, i es planifiquen actuacions públiques basant-se en ella. És la comarcalització que un grup de geògrafs, historiadors, sociòlegs i economistes realitzaren en la dècada dels seixantes i que va veure la llum en 1970 amb la publicació del Nomenclàtor geogràfic del País Valencià . En aquesta comarcalització, a fi d'evitar les excessives diferències d'extensió entre comarques i aconseguir una relativa homogeneïtat espacial entre elles, es descartaren com a unitats comarcals les unitats històriques més petites i es desdoblaren en dos aquelles més grans. Per això és molt freqüent, atenent al darrer cas, la divisió d'una única comarca històrica en dos, adjectivant una part com a Alta-Alt i l'altra com a Baixa-Baix . (Alt Maestrat-Baix Maestrat, Plana Alta-Plana Baixa; etc.). En el nostre cas ens trobem que la comarca de l'Alcalatén, que rep el nom del de l'antiga tinença de l'Alcalatén -un senyoriu concedit per Jaume I als Urrea-, engloba també, segons aquella comarcalització, tres localitats -Vistabella, Atzeneta i Benafigos- esqueixades de l'històric Maestrat de Montesa, del qual sempre han format part. De fet -sobre tot a Atzeneta, el poble més gran i dinàmic d'aquests tres-, hi ha un refús ben comprensible a integrar-se en una comarca constituïda, en gran part, per poblacions amb les quals, malgrat tindre unes constants relacions històriques, no han constituït mai una entitat en el passat. Una comarca batejada a més, amb un nom aliè a la seua tradició. Aquest problema serà un més del nombrosos que eixiran el dia en què la Generalitat intente seriosament realitzar una comarcalització del País Valencià (Pot ser per això aquesta s ajorna Ad calendas grecas ), Història . Poc poblat històricament, l'Alcalatén conté jaciments de l'edat del Bronze i ibèrics -alguns tan importants com el de la Torre de Foios a Llucena-. A l'època romana, per les troballes efectuades -a l'Alcora i Costur bàsicament- sembla que els assentaments es limitaven pràcticament a la zona oriental més baixa. I no seria fins època musulmana quan la població començaria a colonitzar definitivament els indrets més favorables de l'accidentat interior. A aquesta època correspondria, per exemple, la fundació d'Atzeneta i diferents alqueries i castells més elevats de l'oest del territori. El nom de la comarca prové de l'àrab i significa "els dos castells". Un d'aquests, és, sense dubte, el castell d'Alcalatén, uns quants quilòmetres amunt de l'Alcora per la carretera de Terol. L altre no se sap amb seguretat, però, molt probablement fora el de Llucena. De la conquesta catalano-aragonesa fins el segle XVIII . La conquesta i posterior repoblació catalano-aragonesa del segle XIII constitueixen l'inici de l'Alcalatén actual. En aquells repobladors vinguts del nord es troba l'origen de la població i de la cultura actual de la comarca -una comarca que encara hui manté uns elevats índexs de fidelitat lingüística amb un 86,4 % dels seus habitants que parlen el valencià, i un 97,8 % que l'entenen. Poc després d'aquella conquesta, efectuada el 1233, la primitiva població musulmana, com a atres llocs del nord valencià, seria expulsada del nou territori cristià que esdevindria així, homogeni culturalment i religiosa. La tinença de l'Alcalatén, en quant senyoriu feudal, naix immediatament després de la conquesa cristiana arran de la donació efectuada, el 24 de juliol de 1233, per Jaume I a Eixmèn d'Urrea, noble aragonès company del rei en la conquesta del territori valencià. En aquesta donació estava comprés tant el castell d'Alcalatén, com tots els territoris i poblacions que composaven la seua demarcació en època musulmana. Així, els Urrea es convertirien en propietaris d'un dels més extensos senyorius valencians. Un senyoriu que posseirien fins la mort sense descendència de l'últim d'ells: en Pedro Pablo Abarca de Bolea Ximénez de Urrea, desè comte d'Aranda -el famós ministre il·lustrat de Carles III i Carles IV- en 1798. En aquest any, i, fins l'abolició definitiva del feudalisme en 1833, l'Alcalatén passaria a ser propietat dels ducs d'Híjar. Finalment, en l'actualitat, el senyoriu de l'Alcalatén encara que a títol simplement honorífic, és un més dels molts títols pertanyents a la casa d'Alba. Vistabella, Atzeneta i Benafigos, per la seua banda, van ser, des de 1235 i segons la concòrdia de Montalban entre Jaume I i Blasc d'Alagó, propietat d'aquest altre noble aragonès, junt amb la resta de les altres localitats pertanyents al castell de Culla (Culla, Molinell, Torre en Besora i Vilar de Canes). En 1303, el seu nét -Guillem d'Anglesola- vendrà aquest senyoriu a l'orde militar dels Templers fins que, dissolta aquesta al 1312, passarà a propietat de la nova orde militar de Santa Maria de Montesa, on constituirà la bailia o setena de Culla fins l'abolició del règim feudal. Guerres i guerrilles als segles XIX i XX . El segle XIX, començat bèl·licament amb una guerra contra l'invasor francès, és també el segle de la revolució liberal espanyola i les guerres civils entre carlistes i liberals. Uns fets que van afectar plenament l'Alcalatén. Aquesta comarca, donada la seua situació de pas entre l'Aragó i la costa, i el seu accidentat relleu, propici a l'emboscada i l'amagatall guerriller, va ser escenari de tots i cadascun dels episodis bèl·lics del huit-cents. Una cosa que ja havia vist la centúria anterior quan, durant la Guerra de Successió de principis del XVIII, les seues muntanyes van ser refugi dels guerrillers maulets -els Miquelets- partidaris del derrotat Arxiduc Carles d'Àustria. Així, l'Alcalatén va conèixer, el 1811, el pas, pels camins que provenien de l'Aragó, de les tropes franceses que, amb 10.000 homes van baixar des de les terres de Terol cap a la Plana i cap a València. Al seu pas van deixar un amarg rastre de pillatge i saqueig recordat en la memòria popular i en la documentació de l'època. Durant aquella mateixa Guerra de la Independència o del Francès, l'Alcalatén va ser també l'escenari dels fets dels guerrillers liberals d'Ascensi Nebot el Frare que, des del seu quarter general de Vistabella, interceptava les comunicacions del mariscal Suchet amb França, fustigant contínuament l'invasor fins arribar, en 1813, a alliberar, sense cap altre ajut que el de les seues forces, tota la seua zona d'influència -incloent hi també la Plana-, de tropes franceses. Posteriorment, durant el Trienni Liberal, en 1822, l'Alcalatén serà l'escenari de les correries dels guerrillers absolutistes del general Rafael Sempere que emplaçarà el seu lloc de comandament a Llucena. Uns anys després, al 1833, quan esclatarà la primera Guerra Carlina, la comarca tornarà, al llarg de sis anys, a veure les seues terres convertides en camps de batalla, cremats els seus masos i les seues collites, i delmats els seus ramats. En el seu transcurs destacaria la resistència liberal de Llucena, atacada sense èxit repetidament pels carlins. Un poble on començà la seua carrera política, després de les seues gestes militars, el jove Victorino Fabra, fundador de la saga política castellonenca dels Fabra. Fou en el transcurs d'aquesta guerra, al tossal de Goçalbo, entre les Useres i Llucena, on consolidaria la seua fama militar el general O Donnell en derrotar, en 1838, al carlí Cabrera en una batalla decisiva per a aquesta guerra. Però, desgraciadament, no seria l'última. Després d'alguns nous i, afortunadament, poc importants episodis guerrillers entre 1846 i 1849, el 1872 va esclatar l'última Guerra Carlista. Així, fins el 1876, altra vegada carlistes i liberals van tornar a matar-se pels seus camps patint els pobles les conseqüències d'un conflicte que semblava eternitzar-se. Posteriorment, al segle XX, esdevindria la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939 i la seua dura postguerra, en la qual altra volta tornaran les partides guerrilleres: els maquis , a les terres de l'Alcalatén. Economia . Als plans que hi ha entre les serres que condueixen al gegant de pedra es conrea una agricultura de secà: cereals, garrofes, olives i algunes fruiteres. La ramaderia ateny certa importància. La vall del riu de Llucena, situada aproximadament al centre de l'Alcalatén, constitueix l'eix geogràfic de la comarca i el seu centre econòmic i demogràfic en tant que la major part de la població comarcal viu en ella, a les localitats de l'Alcora, Figueroles i Llucena, on es desenvolupa la indústria de la ceràmica. En l'actualitat, el turisme rural s'ha desenvolupat encara de manera incipient diversificant una economia comarcal molt monòtona i monotematitzada per pel taulell. Administració . La comarca pertany a la província de Castelló, i pertanyen tots els municipis al Partit judicial de Castelló de la Plana. Municipis . Els municipis d'aquesta comarca són: Mancomunitats . Mancomunitat Turística del Maestrat. L'únic municipi de la comarca que pertany a aquesta Mancomunitat és Vistabella del Maestrat. Vies de comunicació . La principal carretera que dona accés a la comarca és la CV-190 que enllaça des de la CV-16 (que acaba a l'Alcora) passant pels municipis de Figueroles i Llucena. Després de pujar el Port del Revolcador (986 m) s'endinsa a la comarca veïna de l'Alt Millars. Una carretera comarcal, la CV-165, que es desvia de l'anterior a l'altura de la pedania alcorina de La Foia, comunica els municipis de Costur, Les Useres i Atzeneta del Maestrat amb la capital comarcal. A Atzeneta també s'arriba per la CV-170, després de sortir de la CV-15 o carretera de Vilafamés-Vall d'Alba-Albocàsser. A partir d'aquest municipis, per la mateixa via s'arriba als municipis més a l'interior: Xodos, Benafigos i Vistabella del Maestrat. Llocs d'interés turístic . Castell de l'Alcalatén. Fortalesa medieval, segles X - XIII, planta triangular dispersa, recinte principal i envoltat per un camí de ronda, amb aljub i despoblat. Entrada per migdia, amb dues torres circulars i galledes i muralla almenada tipus "barbacana". Es troba al municipi de l'Alcora. Santuari de la Mare de Déu de l'Ortisella. Construïda el 1566 i dedicada a la Patrona de Benafigos situada a 1,3 Km. del poble. Al voltants del Santuari es pot gaudir de magnifics espais per a l'esbarjo. Castell-palau dels Ximénez d'Urrea. D'origen àrab però modificat per a destinar-lo a casa-palau dels Urrea primer i dels Híjar després. Va ser parcialment destruït pels atacs carlins i reformat en 1876 per a fer-lo servir de presó. Actualment alberga el Museu Etnològic de Llucena. La Torre de Foios. Monument Nacional des de 1931. Es tracta d'una torre ibera, dels segles VII a III a.C. que constitueix un dels elements d'arquitectura militar ibera que han arribat als nostres dies. Es troba en bon estat de conservació al municipi de Llucena. Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Monument histórico-artístic dels segles del XIV al XV. Situat a 9 Km de Vistabella del Maestrat, es configura com l'element arquitectònic emblemàtic de la zona. Església de l'Assumpció de Vistabella. Dels segles XVII i XVIII. Espais Naturals . Parc Natural del Penyagolosa. Parc Natural. Salt del Cavall a Llucena. Microrreserva de flora. Barranc de la Pegunta a Vistabella del Maestrat. Microrreserva de flora. La Picossa a Vistabella del Maestrat. Microrreserva de flora. Festes, fires i celebracions populars . Els Pelegrins de les Useres. L'últim divendres d'abril de cada any el poble de les Useres rememora una antiga tradició que ens trasllada de ple a l'edat mitjana. Fira Tradicional d'arts i oficis antics d'Atzeneta del Maestrat. Fira del Rotllo de Llucena. Coincidint amb la celebració de la Santíssima Trinitat (30 de maig). Fira de maquinària agrícola i una altra de dolços i jogueteria; competicions esportives; balls típics i balls moderns. Però el típic és el repartiment del rotllo, prèviament beneït pel rector. Enllaços externs . País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
147
Aiguamúrcia
Aiguamúrcia és un municipi de la comarca de l'Alt Camp. És el municipi més extens de la comarca, situat a la zona muntanyosa que separa el Penedès del Camp de Tarragona. Limita al nord amb Querol i Pontons, a l'est amb el Montmell, al sud amb Vila-rodona i a l'oest amb el Pont d'Armentera i el Pla de Santa Maria. Pel terme municipal hi passa el riu Gaià i la riera de Marmellar, afluent del riu de Foix. S'hi pot accedir per les carreteres C-51 i C-37 i per l'autopista AP-2. Geografia. Conté diversos nuclis de població, alguns dels quals superen en nombre d'habitants el tradicional cap del municipi, el poble d'Aiguamúrcia. Són més habitats, doncs, les Pobles (el nucli més poblat), Santes Creus (al voltant del famós monestir cistercenc i actual cap del municipi) i el Pla de Manlleu. El poble d'Aiguamúrcia, que ha donat nom al municipi i que n'ha estat el cap tradicional fins que la capitalitat ha passat a Santes Creus, és una petita localitat situada al marge esquerre del riu Gaià, al sud-oest del terme, molt a prop del límit municipal de Vila-rodona. El 2005 tenia 65 habitants, i 63 l'any següent. Està comunicat per carreteres locals amb l'Albà, Santes Creus i la carretera comarcal que porta a Vila-rodona i a la nacional C-51. D'origen romà, el nucli actual es va formar al voltant d'uns edificis medievals propers al riu. Hi destaca el celler cooperatiu modernista. Demografia . Història . Es diu que el nom d'Aiguamúrcia prové del llatí aqua murcida ("aigua marcida, morta"), que ens indicaria que les aigües del riu Gaià, en arribar al poble, quedaven estancades i perdien la verdor del fons, com si es marcissin. També es dóna com a probable origen la forma Aquae Murtra, que faria referència al fet que el riu estava consagrat a la deessa Murtra (un altre dels noms de Venus). L'origen del municipi es troba en els castells de l'Albà i de Selma, cap al segle X. A mitjan segle XII s'hi establí la comunitat monàstica de Santes Creus. Economia . Principalment basada en l'agricultura de secà (vinyes) i el turisme derivat de la situació al municipi del monestir de Santes Creus. Govern i administració . Resultat de les darreres eleccions municipals (2007): CiU: 3 regidors (197 vots - 35,95%); Independents pel Municipi d'Aiguamúrcia (IMA-EPM): 2 regidors (163 vots - 29,74%); PSC: 2 regidors (135 vots - 24,64%); L'alcalde del municipi és Josep Jesús Escoda i Anguera, de CiU. Enllaços externs . Pàgina web de l'Ajuntament; Tota la informació sobre Aiguamúrcia i Santes Creus; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
148
Alcover
Alcover és una vila i municipi de la comarca de l'Alt Camp. Se situa a la banda occidental de la comarca, als peus de la serra de la Mussara. El riu Francolí travessa part del terme. Es troba a 243 metres sobre el nivell del mar. Govern i administració . Després de les eleccions del 2007, la corporació municipal ha quedat de la manera següent: Anton Ferré Fons (ApCANVI), alcalde, amb l'àrea d'Hisenda i Urbanisme i President Comissió Especial de Comptes. Bonaventura Figueras Busquets (ApCANVI), 1r tinent d'alcalde, amb les àrees d'Obres, Serveis i camins, Tresorer i membre de la Comissió Especial de Comptes. Julián Sánchez Araque (ApCANVI), 2n tinent d'alcalde, amb l'àrea de Governació i Via Pública. Maria Rosa Ballesté Pujol (ApCANVI), 3r tinent d'alcalde, amb l'àrea de Salut i Serveis Socials. Àngel Mora Clares (ApCANVI), regidor d'Educació i Cultura. Francesc Xavier Torrell Camps (ApCANVI), regidor de Medi Ambient, Comerç i Turisme. Joan Dolcet Vallverdú (ApCANVI), regidor d'Esports i Joventut. Joan Francesc Puig Torbellino (ApCANVI), regidor de Comunicació i Atenció Ciutadana. Josep Mª Maideu Torres (CiU); Àngel Clares Gallego (CIU), regidor de la Comissió Especial de Comptes. Maria Isabel Torres i Carnicé (Esquerra-AM), regidora de la Comissió Especial de Comptes. Història . El 1127 Ramon Berenguer IV en féu donació a l'arquebisbe de Tarragona. Alcover va prendre partit pel príncep de Viana durant la Guerra civil catalana del segle XV. Sobre l'origen del nom hi ha tres teories: 1. Prové del mot àrab al-kouar, que significa cap de tribu. 2. Prové del mot àrab al-kubeier, que significa el grandet. 3. Prové d'una veu preromana amb l'arrel erri, que significa lloc. Llocs d'interès. Muralles i vila medievals. Es conserva part de les muralles (fragments i portals) medievals així com carrers, torres i cases d'aquesta època. ; Pont medieval sobre el Riu de Glorieta. ; Església Vella o de la Puríssima Sang, romànica, del segle XII. ; Casa de la Vila, amb façana renaixentista ; Diverses cases renaixentistes. ; Plaça porticada. Museu municipal. ; Ermita del Remei, barroca. Ermita de les Virtuts, barroca. ; Mas Mont-Ravà, fortificat amb torres de defensa. Casa Domingo, edifici modernista (1919) obra de Cèsar Martinell. Turisme. Hotel Bar Nou, Pg. Alcover. Restaurant Mas Bueria, ctra. de Montblanc, km 11. Restaurant Ca l'Ermita, Urb. Residencial Remei, s/n. Demografia . Enllaços externs . Pàgina web oficial de l'Ajuntament d'Alcover; Tota la informació sobre aquest municipi; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; Monestirs de Catalunya. Convent de Santa Anna;
149
Alió
Alió és un municipi de la comarca de l'Alt Camp. Se situa entre Valls i Vila-Rodona, a 263 metres sobre el nivell del mar Demografia . Llocs d'interès . Nucli urbà medieval, amb restes de murs de l'antiga vila d'Alió. ; Església de Sant Bartomeu, barroca i neoclàssica. Govern i administració . Enllaços externs . Pàgina web de l'Ajuntament; Tota la informació sobre aquest municipi; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
150
Abat Oliba
L'abat Oliba ( Besalú, 971 - Sant Miquel de Cuixà, el Conflent, 30 d'octubre del 1046), abat, bisbe i comte de Berga i Ripoll (998-1003). Oliba va ser una de les figures amb més influència i rellevància del seu temps, en la gestació de la cultura catalana i un gran impulsor de l'Art romànic. Orígens familiars. Tercer fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú i de la seva muller Ermengarda i per tant besnét del comte de Barcelona Guifré el Pelós. Tingué tres germans grans, Bernat Tallaferro de Besalú, Guifré II de Cerdanya i Adelaida, així com un germà petit, Berenguer (posteriorment bisbe d'Elna). Tingué també una germanastra, de nom Ingilberga. A la mort del seu pare, el 988, Oliba passà a exercir, juntament amb els seus germans i la seva mare, les funcions comtals sobre la totalitat del patrimoni familiar. Així mentre el seu germà Bernat heretava Besalú i Guifré el de Cerdanya, Oliba va rebre els de Berga i Ripoll. Entre els anys 988 i 1002, Oliba va ser comte de Berga, si bé estigué associat al seu germà Guifré els anys 993-994 sobre els dominis de la Cerdanya, el Conflent i el Capcir. Renúncia al comtat. El 1002 renuncià als comtats i ingressà a l'orde benedictina al monestir de Ripoll, on fou escollit abat l'any 1008. Aquell mateix any fou escollit abat del Monestir de Sant Miquel de Cuixà, una abadia de patrocini familiar com la de Ripoll. Possiblement a instàncies de la comtessa Ermessenda de Carcassona l'any 1018 fou nomenat bisbe de Vic. Activitat religiosa. Gràcies a la seva dualitat d'abat i de bisbe va desplegar una gran activitat judicial i conciliar en defensa dels béns i drets de les esglésies al seu càrrec. Així, també va impulsar la fortificació de la marca de la Segarra. Va impulsar el moviment de La pau i treva de Déu, vers el 1022 i el 1027. L'acord d'aquest Tractat amb altres bisbes i nobles va tenir lloc a Toluges (Rosselló) i es deia que tots, nobles, cavallers, pagesos i monjos, estaven d'acord a fer que alguns dies cada any fossin dies de Pau, dies en què ningú no es podia barallar amb ningú i en què els fugitius podien refugiar-se a les esglésies i llocs sagrats, segurs de ser protegits i respectats. Va viatjar diverses vegades fins a Roma per parlar amb els Papes Sergi IV i Benet VIII. També va relacionar-se estretament amb altres jerarques eclesiàstics com els arquebisbes Guifré de Narbona i Riambau d'Arles, així com amb els bisbes Pere Roger de Girona i Berenguer d'Elna. Va donar suport al seu germà Bernat I de Besalú en la creació d'un nou bisbat a Besalú, un bisbat que va durar tant sols dos anys (1017-1020). Activitat cultural. Va ser un excel·lent llatinista i va deixar escrita una Memòria als seus successors en la qual els donava consells per al govern dels Monestirs. En el decenni 1025-1035, l'Abat Oliba fundà el monestir de Montserrat. El va annexionar a Ripoll i va enviar a Montserrat monjos de Ripoll. Va dirigir les obres de la basílica de Santa Maria de Ripoll, considerada com una de les joies del romànic i consagrada l'any 1032. Va morir al monestir de Sant Miquel de Cuixà, l'any 1046. Enllaços externs. Fundació Abat Oliba; Universitat Abat Oliba;
152
Avió
Un avió (provinent del francès avion, i aquest alhora del llatí avis, au), és una aeronau més pesada que l'aire capaç de volar per l'atmosfera. Conté un cos, en la part frontal del qual s'ubica la cabina de comandament i a la part restant del cos hi viatgen passatgers o càrrega, unes ales que sustenten l'avió a l'aire, i una cua que en permet una millor maniobrabilitat i estabilitat. Per l'ús a que es destinen es poden classificar en avions de passatgers, de càrrega, militars (caces, bombarders, espia...), d'acrobàcia, apagafocs, etc.. Pot estar propulsat per un o més motors, situats al cos o a les ales de l'avió segons el model, o bé no tenir motor (en aquest cas l'avió és un planador). Història . El somni de poder volar comença a la prehistòria, on els primers homes ja es preguntaven com volar. Moltes llegendes i mites de l'antiguitat espliquen histories de vols, com és el cas del vol grec d'Ícar. Leonardo da Vinci, entre d'altres inventors visionaris, va disenyar un avió en el segle XV. Amb el primer vol realitzat pel ser humà (Jean-François Pilâtre de Rozier i François d'Arlandes) en un aparell més lleuger que l'aire, un globus. Llavors, el desafiament més gran va pasar a ser la contrucció d'una màquina més pesada que l'aire però que pogués volar pels seus propis medis. Anys d'investigació per part de moltes persones que volien aconseguir aquell repte, van ser molt pobres i lents, però continuats. El 28 d'agost de 1883, John J. Montgomery va ser la primera persona en fer un vol controlat amb una màquina més pesada que l'aire, un planador. Altres aviadors que van fer vols semblants en aquella època van ser Otto Lilienthal, Percy Pilcher i Octave Chanute. Després, el francès Clément Ader (1841 1925), va ser el primer que va fer volar un aparell, l'Èol (Eole), amb un motor de vapor. Aquest enginy ostenta el molt discutit títol de primer aparell més pesat que l'aire capaç d'enlairar-se del terra pels seus propis mitjans (sembla que va recórrer uns 50 m a una altura de 20 cm, el 9 d'octubre de 1890), i el de ser la primera màquina denominada avió, ja que així va ser inscrit pel seu constructor en la patent. De totes maneres és difícil qualificar-lo com a tal, ja que aquest aparell no té gairebé controls amb els quals governar les seves evolucions, a més de comptar amb un disseny de les ales molt semblant a les d'un rat-penat, que com es demostraria més tard, no era el més eficaç. De manera que, generalment, es considera com el primer avió de la història, el Flyer, dissenyat, construït i pilotat pels germans nord-americans Wright. Wilbur Wright (1867-1912) i Orville Wright (1871-1948) van treballar junts en el desenvolupament de l'Aeronàutica. L'any 1903 van construir la seva primera hèlix segons càlculs originals. Era un 35% més efectiva que altres hèlix que funcionaven en aquella època.Seguidament van construir un avió de 337 kg amb un motor de 12 CV. El 17 de desembre de 1903 a Kill Devil Hills, prop de Kitty Hawk a l'estat de Carolina del Nord (EUA), van efectuar el primer vol que va durar uns 12 segons.El Flyer va recórrer uns 35 m a una alçada d'uns 3 m i una velocitat de 48 km/h. Aquell mateix dia, Wilbur Wright va realitzar un vol més llarg que va durar uns 59 segons. Crítics dels germans Wright afirmen que aquest vol no va tenir testimonis considerables (4 salvavides i un noi), donat l'aïllament en el qual van ser realitzades les proves. Un altre factor que desmereix tal proesa va ser l'ús d'una catapulta, per a l'enlairament de la nau creada pels germans, el Flyer. El 1905, els Wright van recórrer 25 milles, volant durant 30 minuts sense tocar terra. Altres inventors com Henri Farman, van millorar l'invent dels germans Wright. De fet, Santos-Dumont va ser realment la primera persona en realitzar un vol en una aeronau més pesada que l'aire per mitjans propis, ja que el Flyer dels germans Wright sol va deixar la necessitat de la catapulta el 1908. Realitzat a París, França el 12 de novembre de 1906, no només va ser ben testimoniat per locals i per la premsa, també per diversos aviadors, autoritats i amb la supervisió del Aeroclub de França. Malgrat aquestes evidències documentades en la premsa de l'època, Santos Dumont és considerat com el creador de l'aviació moderna només al Brasil, i, en menor escala, a França, Portugal i Catalunya, sent un assumpte molt controvertit fins avui. Després de la primera guerra mundial els enginyers van entendre que el desenvolupament de l'hèlix havia arribat al seu límit i van començar a investigar en el mètode de propulsió. El 1930 es patenten les primeres turbines i en 1939 Heinkel realitza el primer vol a reacció de la història. Avui en dia, els avions més reconeguts en l'aviació comercial són els Boeing . Encara que a mitjan l'any 2007 entrarà en funcionament el nou Airbus A380 que amb una capacitat per a 800 persones superarà les 500 que pot transportar el Boeing de major capacitat. Estructura. L'ala L'ala és una superfície que sustenta l'avió en l'aire a causa de l'efecte aerodinàmic i contraresta l'acció de la gravetat. Són informes mòbils que provoquen diferents efectes en el curs del vol: els dispositius hipersustentadors, els alerons, els spoilers i els slats. Els dispositius hipersustentadors permeten en moure's, augmentar la sustentació. Els alerons permeten en moure's, fer girar l'avion. A les ales també es troben els compartiments de combustible (Turbosina) hi ha diversos tipus d'ales per als avions: Simitarra, delta, doble delta, canard, fletxa, fletxa invertida, gavina. Buc El buc és el cos de l'avió en el qual es troben la cabina de passatgers i la de comandaments i els compartiments de càrrega. El seu principi de funcionament es basa en la força aerodinàmica que actua sobre les ales. Sistemes de control Els sistemes de control són totes les parts mòbils de l'avió que en ser utilitzades canviant-les de posició, provocaran un efecte aerodinàmic. Grup motopropulsor Són els motors que té l'avió per obtenir la propulsió que requereix per seguir un curs frontal, contrarestant l'efecte del vent. Tren d'aterratge Els trens d'aterratge són uns dispositius mòbils i almacenables de l'aeronau útils per evitar que la part inferior tingui contacte amb la superfície terrestre. Tipus d'avions. Avió militar de combat: Avió d'alta performance amb un pilot per defensar els cels atacant a avions adversaris Avió militar d'entrenament: Avió per a dos pilots (alumne i instructor) on se'ls ensenya el bàsic als futurs pilots de combat Avions comercials: Avions que permeten portar més de 100 passatgers o carrega entre països i continents Avió de transport militar: Aquest tipus d'avió pot portar tropes i equips a pistes no preparades Avió d'Aviació General: Avió per a dos o quatre passatgers ideal per a ús particular o de Clubs Aeris Avió de passatgers supersònic: Avió que vola a 2 vegades la velocitat del so. Veure també. Aeròstat; Avió invisible; Transport supersònic; Bombarder; Dirigible; Hidroavió; Skycar; Enllaços externs . Informació global dels avions ; Perquè vola un avió? ; Avions de combat militar ; Videos, so, imatges i manuals dels avions militars ; Fototgrafies d'avions ; Fotografies de Jets ;
153
Aiguaviva
Aiguaviva és un municipi català de la comarca del Gironès que forma part de l'àrea urbana de la ciutat de Girona. Demografia . Enllaços externs . Pàgina web de l'Ajuntament; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; Associació de Municipis M.A.T. (AMMAT); Referències .
154
Arbúcies
Arbúcies és una vila i municipi de la comarca de la Selva. Forma part de la subcomarca del Baix Montseny. Llegendari . La tradició explica que totes les arbucienques són bruixes pel sol fet d'haver-hi nascut i que per tant es tracta d'una vila maleïda. Hi ha una dita popular que diu De Sant Hilari a Arbúcies, dotze dones, tretze bruixes. Fills i filles il·lustres . Miquel Pons i Riera (1843-1898): metge i delegat a l'Assemblea de Manresa (1892). Demografia . Política . Enllaços externs . Pàgina web de l'Ajuntament; Pàgina web del nou Portal d'Arbúcies; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
155
Amer
Amer és una vila i municipi de la comarca de la Selva. Geografia . El terme municipal d'Amer, de 38,85 km2 i 2205 habitants l'any 2000, es troba a l'extrem nord-oriental de la Selva, fronterer amb la Garrotxa al nord i el Gironès a l'est. La major part del terme està molt ben definida orogràficament, ja que s estén per la totalitat de la vall baixa del Brugent. El riu travessa el terme de nord a sud fins a El Pasteral, on s ajunta amb el Ter, del qual n és afluent. A ponent, la vall queda delimitada per les Guilleries: els vessants orientals del Pla de Sant Martí Sacalm al nord (800 m), i els serrats de les Sorres i de les Saleres Velles al sud, amb els punts culminants del Puig Bernat (767 m) i del Puig d'Estela. A llevant s alça l'espadat de Santa Brígida, que s allargassa cap a migdia fins als Tres Rocs i el Puig d'Alia (496 i 469 m, respectivament), des d'on gira cap a l'est seguint la línia dels cingles de la Barroca. És en aquest punt on la vall s obre i deixa pas a la plana ondulada de Sant Climent, que ocupa el quadrant sud-oriental del municipi. Des del Pasteral, al final de la vall, cap a ponent, el curs encaixat del Ter marca el límit sud del terme, englobant-hi el petit poble de Lloret Salvatge o de la Muntanya. La vila d'Amer (186 m) es troba en el punt on la vall, cap al nord, es comença a estrènyer, al bell mig del terme, i s estén per un ample espai planer deixat per un meandre a la dreta i a tocar del Brugent. Pertanyent al bisbat de Girona, està a 25 km d'aquesta ciutat, a 20 km de Santa Coloma de Farners i a 28 km d'Olot. El terme comprèn també les velles parròquies de Sant Genís Sacosta al nord-oest, Sant Climent d'Amer al sud-est i Lloret Salvatge al sud-oest, a més dels veïnats de la Costa de Santa Brígida, als peus de l'espadat; la Jonquera, aigües amunt en direcció a la vall d'Hostoles; el Colomer, a la dreta de la vall més amunt del poble; el Mont, pujant a ponent en direcció a Sant Martí Sacalm, i Palou, al sud. Història . Les traces més antigues de poblament humà a Amer les trobem als cingles de Sant Roc, a l'extrem nord-est del terme. En una cavitat coneguda amb el nom de la Bauma de la Xemeneia ha estat localitzat un jaciment del paleolític superior on s hi han exhumat restes d'indústria lítica i de fauna. Molt a prop, al Cau Negre de Sant Roc, l'any 1981 hom hi excavà el que semblaven les restes d'una incineració del Bronze Final (1200-650 aC). D època ibèrica es troben importants vestigis al cim del Puig d'Alia o Puig Galí, a llevant del terme, una elevació estratègicament situada entre les valls del Ter, del Llémena i del Brugent, amb un ample domini visual. Diverses recollides de material i alguna estructura encara visible permeten avançar l'existència a l'indret d'un poblat ibèric, però el més interessant és l'existència d'una torre rectangular de 9 70 per 7 75 metres que, a manca d'excavacions arqueològiques, es pot interpretar com una torre romana de vigilància dels segles II-I aC. En època romana, el poblament degué ser intens al fons de la vall, seguint el curs del Brugent. Si bé manquen encara troballes concretes i específiques, topònims com els dels importants masos de Gallissà i Palou, documentats ja els anys 949 i 860, respectivament, fan pensar-hi amb certesa, així com la troballa d'enterraments en tegula en el subsòl de l'església de Santa Maria. Aquestes tombes són anteriors a la fundació del monestir, l'any 949, i possiblement també a la de la cel·la de Santa Maria vora el riu Amera , dependent del monestir de Sant Medir (Sant Gregori, Gironès) i coneguda des de l'any 840. Va ser precisament la consagració del monestir de Santa Maria d'Amer, promogut per la mateixa comunitat de Sant Medir, el 9 de novembre de 949, el que va marcar l'evolució històrica de la població durant molts segles. Els dominis del monestir s estengueren al llarg de l'edat mitjana per tota la vall i més enllà, i l'abat exercí la jurisdicció civil del poble durant tota l'època feudal, essent-ne, per tant, el senyor jurisdiccional. L evolució medieval d'Amer és coneguda per diversos fets ben significatius, i els segles XII a XIV se ns presenten com una etapa de gran activitat. En primer lloc, ja es té notícia de l'existència d'un mercat des del segle XII, el mateix moment en què es reformà i s amplià el mateix conjunt monàstic. Es consagrà, també, l'església parroquial de Sant Miquel, avui desapareguda. Fora del nucli, prengueren forma les parròquies de Sant Agustí de Lloret Salvatge i Sant Genís Sacosta, i també es té notícia de la capella de Sant Marçal. El castell d'Estela vigilava el terme des del cim de la carena que, al sud-oest de la vila, separa les valls del Ter i del Brugent, i a Sant Climent, la família Roca-salva, pertanyent a la petita noblesa, hi bastí la seva casa forta. Al segle XIII l'abat d'Amer obtingué privilegi de notaria (1228) i de justícia (1237), però les càrregues feudals que suportava la població motivaren un cert despoblament, que no cessà fins que, l'any 1335, l'abat renuncià als mals usos sobre la població remença del terme. La recuperació que seguí a aquesta mesura, tanmateix, s acabà sobtadament, colpejada primer pels fortíssims terratrèmols de 1427 i després pels greus conflictes remences, dels quals Amer en fou escenari privilegiat. El 15 de març de 1427, un terratrèmol va destruir bona part del complex monàstic (el claustre, per exemple, desapareixeria per sempre), l'església de Sant Miquel i una vuitantena de cases del poble, sense comptar els estralls esparsos arreu del terme. La recuperació va ser lenta, i més tenint en compte el context de crisi general que afectà tot el país en aquells moments finals de l'edat mitjana i les diverses pestes que se succeïren, entre les quals en destaca una d'esdevinguda l'any 1483. Les guerres remences, que afectaren amb força aquests encontorns, afegiren un nou factor de crisi. Amer, tanmateix, jugà un paper important en la resolució del conflicte, ja que primer fou escenari de diverses reunions dels pagesos revoltats, i després a dues bandes amb els representants del rei Ferran el Catòlic. El procés culminà amb el compromís d'arbitratge del monarca en el conflicte en una reunió mantinguda a la vila el 8 de novembre de 1485, que obrí la porta a la resolució definitiva de la revolta l'any següent. Aquests anys també foren importants de cares a la reestructuració de l'administració local d'Amer. L'any 1461 el príncep Carles de Viana atorgà a la vila el privilegi de nomenar dos cònsols i sis consellers, i altres tants per a la vall i el terme. El 1481 el rei Joan II hi afegí els drets de taverna, fleca, tall de carns, pa, pastat, peix, cansalada i civada. Finalment, el 1493, el rei Ferran II concedí a Amer el privilegi de nomenar batlle amb bastó reial, assistit per un jutge, un escrivà i un agutzil. El primer batlle fou Antoni Concs, però això encetà un conflicte amb la ciutat de Girona (que pretenia conservar la jurisdicció sobre Amer obtinguda unes dècades abans, en plena crisi), que no es va resoldre fins al 1512. El segle XVI va veure com el procés de recuperació i reconstrucció es consolidava, i tornà una normalitat que no fou estroncada fins a la Guerra dels Segadors. L any 1640, Amer ja fou l'escenari d'una de les primeres batalles de la contesa entre els revoltats i els tercios , als quals es negà, amb èxit, l'entrada i allotjament al poble pocs dies després d'esclatar la revolta a Santa Coloma i Riudarenes. Una de les principals conseqüències d'aquest conflicte, que s allargà fins al 1659 i en el qual Amer oferí una important resistència a les tropes castellanes, fou la destrucció de l'església parroquial de Sant Miquel, que ja no fou reconstruïda. Les funcions parroquials passaren llavors a l'església del monestir i el solar de l'antic temple es va convertir, fins avui, en una plaça. La guerra contra França de 1690-1697 també afectà molt seriosament la vila, que fou saquejada i incendiada, de tal manera que va caldre un nou procés de reconstrucció en els anys immediatament posteriors. El segle XVIII, en canvi, fou tranquil i els grans conflictes sembla que van afectar el poble de manera molt lleu. Aquest segle, de fet, és conegut a Amer per diverses obres de relleu. Fou ara quan la Plaça de la Vila adquirí la seva fesomia definitiva i quan s ampliaren les estances del monestir i es reformà l'església, que s enriquí La costa de Santa Brígida, amb l'ermita al cim Cingles de la Barroca amb diversos altars i retaules d'estil barroc, rococó i neoclàssic. Però on la prosperitat del segle XVIII queda més clarament reflectida és en el nombre d'habitants del terme, que passà de 515 l'any 1718 a 1498 l'any 1787. Aquesta població, a grans trets, es va mantenir durant les dècades subsegüents, donat que la Guerra del Francès (1808-1814) tampoc va afectar especialment la vila. L'any 1835 es produí l'exclaustració del monestir i l'abolició definitiva dels poder feudals que mantenia sobre el terme, un fet que va canviar radicalment la vida d'Amer, que es va haver d'adaptar als nous temps. La momentània recessió que es produí a les dècades centrals del segle XIX, a més, vingué acompanyada de l'ocupació carlina de la població durant la Guerra dels Matiners (1848-1849), en què Amer fou durant un temps centre d'operacions de les tropes carlines, comandades pel general Cabrera, fins que foren derrotades a la batalla del Pasteral, esdevinguda el 26 de gener de 1849. Malgrat tot, l'empenta econòmica i demogràfica que havia començat al segle XVIII va permetre contrarestar perfectament aquests successos a Amer, que (amb Sant Julià del Llor inclòs) l'any 1860 ja comptava amb 3005 habitants. La prosperitat de l'agricultura va convertir el mercat d'Amer en un dels més importants de les rodalies i va anar acompanyada ben aviat per una incipient industrialització. El procés es va accelerar a partir de 1894 amb l'arribada de la línia de ferrocarril Girona-Olot, de la qual l'estació d'Amer en fou una de les més actives i importants, ja que comptava també amb un taller de reparació de vagons i màquines. Del passat al present . Una de les activitats afavorides per l'arribada del tren va ser la creació d'un balneari a la Font Picant, la qual va ser declarada d'utilitat pública l'any 1903, gràcies a les propietats de la seva aigua carbònica. L hotel Amer Palatín , bastit l'any 1930, en fou l'edifici més notable, però tot el conjunt va desaparèixer després de la Guerra Civil, amb la decadència generalitzada de l'ús dels balnearis. Es va mantenir i potenciar, tanmateix, la planta embotelladora d'aigua, que va canviar el nom pel de Fonter , i que encara avui és ben activa. Amer també participà dels importants canvis polítics esdevinguts als anys 30: les eleccions de 1931, que comportaren la proclamació de la Segona República, foren guanyades a Amer per Esquerra Republicana de Catalunya per ampla majoria (80 5%), i la mateixa força política, tot i que de manera més mitigada, fou predominant al llarg dels anys successius. L esclat de la Guerra Civil comportà la destrucció de bona part del mobiliari litúrgic i de l'arxiu de l'església, i la mort d'alguns amerencs al front, encara que la població es deslliurà de ser bombardejada. La postguerra i la repressió, com a tot arreu, també s hi feren sentir: l'any 1940 31 persones (el 9 % de la població) foren empresonades per motius polítics. Sota la llarga alcaldia de Narcís Junquera i Rigau (1939-1973) començaren a produir- se les transformacions de la segona meitat del segle XX que, com a tot arreu, canviaren definitivament la fesomia del terme, la població del qual anà augmentant, encara que d'una manera moderada. La industrialització, si bé no excessiva, provocà l'arribada de fàbriques i empreses a la zona baixa de la vall, a banda i banda de la carretera, en un procés que, sobretot, s accelerà a partir dels anys Entre les indústries sorgides a Amer en aquests moments destaquen les tèxtils i les de productes farmacèutics. La consolidació de l'eix Girona-Olot per carretera i l'auge del transport privat van comportar, a més, la crisi i el tancament, l'any 1969, de la línia del ferrocarril que feia més de setanta anys que funcionava i que tant havia influït en l'Amer de les primeres dècades del segle. Paral·lelament, les grans transformacions al món agrari comportaren l'abandó de les petites explotacions rurals tradicionals tant del pla com, sobretot, de la muntanya, i els amerencs passaren a treballar en massa al sector industrial o de serveis. Així, el poblament del terme s anà concentrant al nucli urbà, i els diversos veïnats i agregats, llevat dels més propers a la carretera, van iniciar un acusadíssim procés de despoblament, culminat els darrers vint anys. L excepció fou la construcció de la Colònia de la Hidroelèctrica als anys 60, una urbanització ubicada al sud del terme, ben planificada, creada per allotjar personal que treballava a la presa de Susqueda. L expansió del nucli urbà que han comportat tots aquests canvis s ha concentrat, sobretot, a banda i banda de la carretera i també cap a l'altra riba del Brugent, a la zona coneguda com Solivent, en una urbanització endegada l'any 1979 i avui en ple funcionament. Aquesta darrera etapa històrica ha vist també l'aparició a Amer de diversos serveis i equipaments, dels quals l'Institut d'Ensenyament Secundari en fou dels pioners. Inaugurat l'any 1966 com a CLA (col·legi lliure adoptat) dependent de l'Institut Montsacopa d'Olot, esdevingué definitivament institut l'any 1980. Els anys 80 veieren també la regularització del polígon industrial i l'inici d'arranjament del nucli urbà, especialment els entorns del monestir, treballs que foren enllestits al llarg de la dècada següent. Des de les primeres eleccions democràtiques, l'any 1979, el govern municipal d'Amer anà a càrrec de la llista local de la coalició Convergència i Unió. Sota el govern de Josep Puigdemont, Sant Julià del Llor i Bonmatí, que fins aleshores havien format part d'Amer, es constituïren en municipi independent. L any 1999, les urnes donaren per primer cop la victòria a una llista independent, encapçalada per Joan Güell i Panosa. Actualment el càrrec d'Alcalde l'ocupa en Xavier Targa (ERC). El nou pavelló poliesportiu Absis romànics i campanar de l'església del monestir. Demografia . El 1553 incorpora Lloret de la Muntanya i Sant Genís Sacosta; el 1857, la Jonquera, Sant Climent d'Amer i Sant Julià del Llor i Bonmatí que es desagrega el 1983. Amerencs. Pere Fontàs i Puig (1932-2002) Compositor de sardanes; Josep Maria de Porcioles i Colomer (1904-1993) Alcalde de Barcelona; Referències . Enllaços externs . Pàgina web de l'Ajuntament; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; www.vila-amer.net;
156
Afinació
L' afinació és el procés mitjançant el qual s'afina un instrument musical, fent concordar els sons que produeix amb una freqüència sonora prèviament establerta. En el cas d'instruments musicals clàssics (com és el cas d'un violí o un clarinet), s'acostuma a afinar utilitzant la nota la, donada per un altre instrument, per un diapasó, o revisada amb un afinador. (temperatura) Hi ha instruments d'afinació fixa, els instruments de vent d'una sola peça, dels quals no es pot variar l'alçada del so. El piano, per la seva banda, necessita afinació periòdica, uns dos cops l'any.Té un claviller en el que es distribueixen les clavilles d'afinació. La tensió de les cordes es regula girant cada clavilla (semblant a com s'afina una guitarra).
158
Ocell
Els ocells o aus (Aves) són una classe d'animals vertebrats bípedes, endoterms (de sang calenta) que ponen ous. N'existeixen unes 10.000 espècies vivents, cosa que els converteix en els vertebrats tetràpodes més diversos. Viuen en ecosistemes d'arreu del món de l'Àrtic a l'Antàrtic. La mida dels ocells varia des dels 5 cm del colibrí de Helen fins als 2,7 metres de l'estruç. El registre fòssil indica que els ocells evolucionaren a partir de dinosaures teròpodes durant el període Juràssic, entre fa 150 i 200 milions d'anys, i l'ocell més antic conegut és l'arqueòpterix, del Juràssic superior (155-100 Ma). La majoria de paleontòlegs consideren els ocells com a l'únic clade de dinosaures que sobrevisqué l'extinció del Cretaci-Terciari fa aproximadament 65,5 milions d'anys. Els ocells moderns es caracteritzen per pondre ous i per tenir plomes, un bec mancat de dents, un ritme metabòlic elevat, un cor amb quatre cambres, i un esquelet. Tots els ocells tenen potes anteriors modificades en forma d'ales i la majoria poden volar, amb algunes excepcions que inclouen els estrutioniformes, els pingüins i algunes espècies endèmiques d'illes. Els ocells també tenen aparells digestiu i respiratori únics que estan altament adaptats pel vol. Alguns ocells, especialment els còrvids i els lloros, es troben entre les espècies animals més intel·ligents; algunes espècies aviàries han estat observades fabricant i utilitzant eines, i moltes espècies presenten una transmissió cultural del coneixement a través de les generacions. Moltes espècies emprenen llargues migracions anuals, i moltes fan moviments irregulars més curts. Els ocells són socials; es comuniquen utilitzant senyals visuals i a través de crides i cants, i participen en comportaments socials com ara cria i caça corporatives, gregarisme i assetjament dels predadors. La immensa majoria d'espècies d'ocells són monògames, normalment per una temporada d'aparellament, a vegades durant anys, però rarament per tota la vida. Altres espècies tenen sistemes de cria poliginis ("moltes femelles") o, rarament, poliandris ("molts mascles"). Els ous solen ser postos en un niu i incubats pels pares. La majoria d'ocells tenen un llarg període de cura per part dels pares després de l'eclosió dels pollets. Moltes espècies tenen una importància econòmica, principalment com a fonts d'aliment adquirides per caça o cria. Algunes espècies, particularment els ocells cantors i els lloros, són populars com a animals de companyia. Altres usos inclouen la recol·lecció de guano (fems) per a utilitzar-lo com a fertilitzant. Els ocells apareixen en molts aspectes de la cultura humana, des de la religió fins a la música popular. Unes 120-130 espècies s'han extingit com a resultat de les activitats humanes des del segle XVII, i molts centenars abans d'això. Actualment, unes 1.200 espècies d'ocells estan amenaçades d'extinció per les activitats humanes, tot i que s'estan fent esforços per a protegir-les. Evolució i taxonomia. La primera classificació biològica dels ocells fou desenvolupada per Francis Willughbyi John Ray a la seva obra del 1676 Ornithologiae. Carl von Linné modificà aquesta obra el 1758 per a dissenyar la classificació utilitzada actualment. Els ocells són classificats com a la classe biològica Aves en la taxonomia linneana. La taxonomia filogenètica situa Aves dins el clade de dinosaures Theropoda. Aves i un grup germà, el clade dels crocodilis, són els únics membres vivents del clade reptilià dels arcosaures. Filogenèticament, Aves és definit habitualment com a tots els descendents de l'avantpassat comú més recent dels ocells moderns i Archaeopteryx lithographica. L'arqueòpterix, de l'estatge Titonià del Juràssic superior (fa uns 150-145 milions d'anys), és l'ocell més antic conegut, segons aquesta definició. Altres, incloent-hi Jacques Gauthier i defensors del sistema de Phylocode han definit Aves de manera que només inclogui els grups moderns d'ocells, excloent-ne la majoria de grups coneguts únicament a partir de fòssils, i assignant-los, en canvi, al clade Avialae, en part per a evitar la incertesa sobre la classificació de l'arqueòpterix en relació amb animals tradicionalment considerats dinosaures teròpodes. Tots els ocells moderns es troben dins la subclasse Neornithes, que té dues subdivisions: els paleògnats, que inclouen principalment ocells no voladors com els estruços, i els molt diversos neògnats, que inclouen la resta d'ocells. Sovint s'assigna a aquestes dues subdivisions el rang de superordre, tot i que Livezey i Zusi els assignen el rang de cohort. Segons el punt de vista taxonòmic, el nombre d'espècies vivents d'ocells varia entre 9.800 i 10.050. Els dinosaures i l'origen dels ocells. Les proves fòssils i intenses anàlisis biològiques han demostrat més enllà de qualsevol dubte raonable que els ocells són dinosaures teròpodes. Més específicament, són membres dels maniraptors, un grup de teròpodes que també inclou els dromeosàurids i els oviraptòrids, entre altres. A mesura que els científics descobreixen més teròpodes no aviaris estretament relacionats amb els ocells, la distinció prèviament clara entre ocells i no-ocells ha esdevingut borrosa. Descobriments recents a la província de Liaoning del nord-est de la Xina, que demostren que molts dinosaures teròpodes petits tenien plomes, contribueixen a aquesta ambigüitat. El consens en la paleontologia contemporània és que els ocells, Aves, són els parents més propers dels dinonicosaures, que inclouen els dromeosàurids i els troodòntids. En conjunt, formen un grup anomenat Paraves. El dromeosàurid basal Microraptor té característiques que li podrien haver permès planar o volar. Els dinonicosaures més basals són molt petits. Aquestes proves suggereix la possibilitat que l'avantpassat de tots els paraves podria haver estat arborícola, i/o podria haver estat capaç de planar. L'arqueòpterix, del Juràssic superior, és cèlebre com a un dels primers fòssils de transició en ser descoberts, i donà força a la teoria de l'evolució a finals del segle XIX. L'arqueòpterix té trets clarament reptilians: dents, dits amb urpes, i una llarga cua semblant a la de les sargantanes, però té unes ales ben conservades amb plomes de vol idèntiques a les dels ocells moderns. No se'l considera un avantpassat directe dels ocells moderns, però és el membre més antic i primitiu dAves o Avialae, i probablement està estretament relacionat amb l'avantpassat autèntic. Fins i tot s'ha suggerit que l'arqueòpterix era un dinosaure que no estava pas més emparentat amb els ocells que amb la resta de dinosaures, i que Avimimus és un avantpassat més versemblant de tots els ocells que l'arqueòpterix. Teories alternatives i controvèrsies. Hi ha hagut moltes controvèrsies en l'estudi de l'origen dels ocells. Els primers desacords incloïen si els ocells havien evolucionat dels dinosaures o d'arcosaures més primitius. Dins del bàndol pro-dinosaures, hi havia desacords sobre si els avantpassats més probables eren els ornitisquis o els teròpodes. Tot i que els dinosaures ornitisquis (amb malucs d'ocell) comparteixen l'estructura pèlvica dels ocells moderns, es creu que els ocells s'originaren a partir dels dinosaures saurisquis (amb malucs de llangardaix), i per tant desenvoluparen la seva estructura pèlvica independentment. En realitat, una estructura pèlvica avimorfa evolucionà una tercera vegada en el si d'un peculiar grup de teròpodes coneguts com a terizinosàurids. Alguns científics suggereixen que els ocells no són dinosaures, sinó que evolucionaren d'arcosaures primerencs com ara Longisquama. Evolució primerenca dels ocells. Filogènia dels ocells basals, simplificada a partir de Chiappe, 2007 Els ocells es diversificaren en una gran varietat de formes durant el període Cretaci. Molts grups conservaren característiques primitives, com ara ales amb urpes i dents, tot i que aquestes últimes desaparegueren de manera independent en diversos grups d'ocells, incloent-hi els ocells moderns. Mentre que les primeres formes, com ara l'arqueòpterix o Jeholornis, conservaren la llarga cua òssia dels seus avantpassats, la cua dels ocells més avançats s'escurçà amb l'aparició de l'os pigostil dins del clade Pygostilia. El primer llinatge gran i divers d'ocells de cua curta en evolucionar foren els enantiornites, o "ocells inversos", anomenats així perquè la configuració dels seus ossos de l'espatlla era la inversa de la dels ocells actuals. Els enantiornites ocupaven una gran varietat de nínxols ecològics, des de limícoles que vivien a la sorra i ocells piscívors fins a formes arborícoles o granívores. Alguns llinatges més avançats també s'especialitzaren en menjar peixos, com ara la subclasse físicament semblant a les gavines dels ictiornites ("ocells del peix"). Un ordre d'ocells marins del Mesozoic, els hesperornitiformes, s'adaptaren tant a caçar peixos en ambients marins que perderen la capacitat de volar i esdevingueren principalment aquàtics. Malgrat les seves extremes especialitzacions, els hesperornithormes representen alguns dels parents més propers dels ocells moderns. Morfologia . Els ocells són animals que tenen: un bec sense dents; tot el cos recobert de plomes; quatre extremitats (tetràpodes), les dues anteriors transformades en ales; un esquelet lleuger, però resistent (els ossos són buits per tal de reduir-ne el pes); la sang calenta i a una temperatura constant; ; reproducció sexual i ponen ous (ovípar) amb una closca dura. La talla també és molt variada i va des d'un parell de grams en alguns colibrís als més de 100 kg que poden arribar a pesar els estruços. En general, la majoria d'ocells pesen força menys que els animals no voladors de mida semblant. Les espècies d'ocells se solen distingir segons diversos trets característics: la silueta de les seves ales, la forma de les seves empremtes de potes, la forma del bec, els cants que emeten, el seu plomatge, etc. Els sentits . L'oïda . Els ocells poden sentir sons a partir d'un petit orifici situat darrera de cada un dels ulls, recobert amb un pegat de plomes, que sovint, són de diferent color que les de la resta del cos. Totes les aus es comuniquen entre sí de diferents maneres a través de veus diverses, i acostumen a reconèixer a la seva parella (molts ocells, com ara el corb, fan una parella per tota la vida i si un dels dos membres mor, l'altre difícilment tornarà a trobar una altra parella) i a les seves cries més pel so que per la vista. És per això que tenen el sentit de l'oïda molt desenvolupat. La majoria dels ocells tenen un rang de freqüència semblant a la que percep l'oïda humana. Cada espècie té el seu cant, reclam o crit particular que utilitza per comunicar-se en situacions diverses. La vista . És, juntament amb l'oïda, un dels sentits més desenvolupats dels ocells. Un ocell petit té una vista comparable amb la d'un humà, mentre que un de gran té una vista molt més aguda. Les aus nocturnes, a més, tenen uns ulls extraordinàriament sensibles als canvis de llum. L'olfacte . Els ocells tenen un olfacte molt reduït, principalment perquè la majoria de vegades no el necessiten, tot i que algunes espècies de voltors troben la carronya gràcies a aquest sentit. El gust . Sobretot en les aus granívores, el sentit del gust està poc desenvolupat. Així doncs, un ocell no l'utilitza per identificar l'aliment, sinó que ho fa amb els altres sentits. La capacitat de vol . La presència d'ales permet que molts dels ocells puguin volar amb una gran diversitat de prestacions i aquesta capacitat és la conseqüència d'una gran especialització evolutiva. Les principals adaptacions que permeten a les aus volar són: Les extremitats anteriors estan transformades en ales. ; Presenten tres dits, un de reduït que forma el álula i els altres dos fusionats en l'extrem. ; El cos es troba recobert de plomes que mantenen la calor i intervenen en el vol. ; Els músculs pectorals estan molt desenvolupats i permeten el potent moviment de les ales. La pell és prima i flexible, de manera que els músculs es puguin moure amb gran facilitat durant el vol. Posseeixen ossos buits però resistents i sacs aeris que fan el cos més lleuger i adequat per al vol. Tenen un estèrnum molt desenvolupat, anomenat quilla, que suporta els potents músculs que mouen les ales. També tenen una bona adaptació dels sistemes interns per suportar l'esforç del vol. L'aparell circulatori està també molt desenvolupat i el cor és molt gran. D'altra banda, l'estructura de l'aparell respiratori és molt diferent del de la resta de vertebrats, amb bronquis, bronquíols i sacs aeris que recorren moltes parts del cos, fins i tot l'interior d'alguns ossos. Tot i que la majoria poden volar, hi ha diverses espècies que han perdut aquesta capacitat, com per exemple els pingüins, l'estruç, el kiwi i el dodo, aquest darrer ja extingit. Les plomes. Article principal: Ploma; Les plomes són modificacions de les escates dels rèptils, igual que ho són les ungles i els pèls dels mamífers, i per això tenen una composició semblant, formada per proteïnes. En relació a les plomes, n'hi ha de tres tipus, adaptades a diverses funcions: Les rèmiges són les responsables directes del vol, atrapant els corrents d'aire. ; Les plomes de cobertura recobreixen el cos, mantenint la calor i proporcionant aerodinamisme. ; Les timoneres mantenen l'equilibri i són presents a les ales i a la cua. Per tant, la seva funció és cobrir el cos per aïllar-lo de l'exterior, dirigir-lo durant el vol, i, sobretot, augmentar la superfície de les ales i la cua fins a aconseguir la condició indispensable per poder volar sense esforç: igual que els estels, els ocells necessiten tenir una gran superfície i pesar molt poc. Metabolisme . Tenen un ritme metabòlic molt més alt que el dels mamífers, per poder proporcionar al seu organisme l'energia que necessiten; tot i que això ho paguen amb una curta duració de vida. La seva temperatura corporal arriba a 44 graus i només poden mantenir aquesta elevada temperatura gràcies al revestiment de plomes. Alimentació i hàbitat . Els seus hàbits alimentaris són molt diversos: n'hi ha molts que s'alimenten d'insectes (insectívors), de llavors (granívors), de fruits, de petits rosegadors i d'altres mamífers no gaire grans, d'altres ocells (carnívors), peix i nèctar (nectarívors), etc. La majoria són d'hàbits diürns, però n'hi ha molts de nocturns, com els mussols, les òlibes, l'enganyapastors o el siboc. Alguns passen la major part de la seva vida en el mateix indret; d'altres viatgen distàncies extremadament llargues cada any com les orenetes. Taxonomia del grup. A continuació es presenta la classificació tradicional de la classe Aves (anomenada de Clements). Actualment hi ha certa controvèrsia en la taxonomia del grup, ja que la recent ordenació de Sibley-Monroe o taxonomia de Sibley-Ahlquist, ha agrupat els diferents ordres d'ocells en grups considerablement diferents. Superordre Paleognathae: Ordre Struthioniformes, estruços i kiwis. Ordre Tinamiformes, tinamús. Superordre Neognathae: Ordre Apodiformes, falciots; Ordre Anseriformes, ànecs, oques i cignes; Ordre Caprimulgiformes, enganyapastors; Ordre Charadriiformes, corriols; Ordre Ciconiiformes, cigonyes; Ordre Coliiformes, colis; Ordre Columbiformes, coloms; Ordre Coraciiformes, alcions; Ordre Cuculiformes, cucuts; Ordre Galliformes, galls, faisans, galls dindi. ; Ordre Falconiformes, falcons, àligues i voltors. ; Ordre Gaviiformes, calàbries; Ordre Gruiformes, grues; Ordre Passeriformes, passerells, pardals, orenetes... Ordre Pelecaniformes, pelicans i mascarells; Ordre Phoenicopteriformes, flamencs; Ordre Piciformes, picots; Ordre Podicipediformes, somorgollaires; Ordre Procellariiformes, petrells i albatros; Ordre Psittaciformes, lloros; Ordre Pteroclidiformes, gangues; Ordre Sphenisciformes, pingüins; Ordre Strigiformes, mussols; Ordre Trochiliformes, colibrís; Ordre Trogoniformes, trogons; Ordre Turniciformes, guatlles; Cladograma. Ocells cèlebres. El colom que va anunciar la terra i el final del diluvi universal a Noè portant una branca d'olivera al bec; Fènix, criatura mitològica; Joan Salvador Gavina, protagonista del llibre homònim de Richard Bach; Woody, el picot boig dels Looney Tunes; Vegeu també. Morfologia dels ocells; Llista d'ocells; Referències. Enllaços externs. Vídeos d'ocells a Internet Bird Collection; Fotos d'aus i els seus cants; Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002;
159
Almoster
Almoster és un municipi de la comarca del Baix Camp. Geografia. Se situa al peu del Puig d'en Cama de 714 metres. Està enllaçat amb Castellvell del Camp per una carretera que continua cap a Reus, i amb La Selva del Camp per una carretera de segon ordre. La vegetació es principalment de pins i alzines, es cultiva principalment l'avellana i també l'oliva. Compta amb 1.140 habitants (2005). El poble, situat al peu de muntanya, a 290 metres sobre el nivell del mar, té a l'est la riera d'Almoster. Les cases principals son Cal Víctor i Cal Llombart. L església està dedicada a Sant Miquel i és del 1704. Els masos principals del terme son Mas de Carreres, Mas de Picarany i Mas del Víctor, que fou propietat de Josep Rosselló Martí, alcalde de Reus fins al 1868. Hidrografia. Es poden esmentar els barrancs següents; Barranc de la Llenguadera; Generalment és sec. A la vora hi creixen pins i alzines. Barranc de Picarany; Barranc de l'Abeurada; Amb les pluges el barranc baixa amb força però se sec la resta del temps i en part es fa servir com a camí rural. Riera de la Quadra o d'Almoster. Economia. Fora de l'agricultura, Almoster és una població on resideixen gent sobretot de Reus que treballen fora del poble. Urbanitzacions. Hi ha quatre urbanitzacions principals: al nord-oest del poble la Urbanització Picarany, i al sud el conjunt anomenat l'Aubareda. Aquesta darrera va tenir com a promotor al Sr. Joan Maria Roig. La urbanització Pontarrons es a la partida d'aquest nom. I la Urbanització Castellmoster, continuació de la del Picarany, està en bona part dins de terme de Castellvell del Camp. Demografia . La població va disminuir el segle XX i va passar de 455 habitants a començaments de segle, a 291 el 1950. Després la caiguda demogràfica es va aturar i va anar remuntant lentament fins els poc mes de mil habitants actuals. Història. S'han trobat algunes restes neolítiques al lloc anomenat Les Masies i també restes romanes a la partida anomenada Pontarró. L'origen de l'actual vila se suposa que fou una masia àrab (Al-Munastir, traduït com a "convent de frontera"). A la carta de poblament de la Selva de 1184 s esmenta un lloc anomenat torrent de Mosterio i el 1204 el lloc de Mosterium pertanyia a Reus i el castlà de la ciutat Bernat de Bell-lloc en va cedir 2/3 a un tal Bartomeu. Disputes entre ambdós senyors van fer intervenir el cambrer de Reus que va reconèixer el dret d'Almoster a un batlle propi però com a part del terme de Reus a la que havia de pagar tribut; finalment el cambrer va comprar el lloc el 1206. Pactes amb La Selva per les pastures d'Almoster es van signar el 1428 i 1480. En extingir-se la cambreria el 1545 va passar a l'Arquebisbat de Tarragona i va formar part de la Comuna del Camp. Amb la grafia Moster apareix el 1564 i com Almoster el 1582. El 1573 l'església va obtenir pila baptismal. Un tractat de 20 de maig de 1599 va reconèixer el poble com part del terme de Reus a la que havia de pagar 12 lliures l'any, però podria nomenar jurats, fer ordinacions i posar talls i estaria exempta de contribuir a les despeses de Reus. L arquebisbe Joan de Montcada va reconèixer el 1641 la pertinença d'Almoster al terme de Reus, el batlle de la qual podia exercir-hi la jurisdicció civil i criminal. El 1710 es va declarar per l'arxiduc. El 1714 el guerriller catalanista Carrasclet va fer gran mortaldat d'invasors castellans a un lloc anomenat Torrent de Na Castella. El 1717 va quedar cancel·lat el pacte amb Reus del 1599 i dos anys desprès consta una població de 286 persones que pugen a 524 el 1787 quant ja te la categoria de parròquia sempre sota jurisdicció del Arquebisbat. A començaments segle XVIII va augmentar la població però va començar a baixar el 1844 (passa de 621 a 493) i amb lleus oscil·lacions arriba als 412 habitants el 1897. El 1850 va obrir l'ajuntament del poble. El 1868, amb la revolució de Joan Prim, aprova unir-se a Reus però no es va consumar. El 1854 va incorporar algunes partides que abans pertanyien a l'Albiol. Federalista el 1871 i 1872. El 1873 els carlins foren desfets i perseguits fins La Selva pels liberals de Reus i l'exèrcit. Fills Il·lustres . Els germans missioners Antoni, Manel i Josep Aymemí Ferrer. Festes locals . El 30 de juliol és la Festa Major dedicada als Sants Abdon i Senén; el 29 de setembre es l'altra Festa Major, dedicada a Sant Miquel. Cada primer diumenge de desembre es fa la Festa de l'Oli, que abans es feia a on avui està la Urbanització Aubareda i ara a canviat a un altre lloc. El 15 de maig se celebra la festa de Sant Isidre. Enllaços externs . Pàgina web de l'Ajuntament; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
160
Arbolí
Arbolí és un municipi de la comarca del Baix Camp. Dintre del terme municipal es troba el llogaret de Gallicant. Història. Es creu que el seu origen es troba en un antic assentament Sarraí. No és fins el 1600 que apareix en documents la forma Arbolí. Va pertànyer a la Baronia d'Entença i més tard al comptat de Prades. Després les terres van passar als ducs de Cardona i més endavant als de Medinaceli. El poble va participar de forma activa en la sublevació carlista de 1827 Cultura. L església parroquial està dedicada a Sant Andreu. Es tracta d'un edifici de tres naus amb cor, d'estil neoclàssic que té adossat el campanar. El temple va ser destruït el 1936 i va acabar fent les funcions de quadra. En la zona del Colls es troba una ermita dedicada a Sant Salvador. Construïda en el segle XVII, té una capella d'una nau. Los Castillejos va ser un campament militar destinat a albergar als que realitzaven milícies universitàries. Aquest campament va estar actiu des de 1950 fins a l'any 2001. Arbolí celebra la seva festa major el primer cap de setmana del mes d'octubre. El gener se celebra la festa major d'hivern, coincidint amb la festivitat de San Pau. Economia. La principal activitat econòmica és l'agricultura de secà, destacant el cultiu d'avellaners. Tot i que en la zona hi han dos mines de coure, aquestes estan sense explotar. També han desaparegut els antics molins de paper i de farina. Demografia . Enllaços externs . Pàgina web de l'Ajuntament; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; Referencies. Tomàs Bonell, Jordi; Descobrir Catalunya, poble a poble, Prensa Catalana, Barcelona, 1994; Article en la Gran Enciclopèdia Catalana;
161
L'Albiol
L'Albiol (del llatí alveolus, diminutiu dalveus, "conca") és un municipi de la comarca del Baix Camp. Limita al nord-est amb Alcover, als nord amb Mont-ral, al sud-oest amb l'Aleixar, al sud amb la Selva del Camp i a l'oest amb Vilaplana. Orografia . El terme es divideix en tres parts: La Vall de Rascaç o Vall de Samuntà, amb el Barranc de l'Albiol afluent dretà del riu de la Glorieta; La Vall de Bonretorn, amb el Barranc o Torrent de les Voltes; La Vall de la Selva, amb la Riera de la Selva; L'altitud del terme oscil·la entre 230 i 985 metres. El terme té unes 800 hectàrees de bosc, sobretot pins, i 400 de garriga i erm. Agricultura . El principal cultiu es l'avellana (460 hectàrees), i després l'olivera, la vinya i els cereals. L'agricultura es concentra a la Vall de Bonretorn, a la part baixa de la Vall de la Selva, i alguns planells aïllats. Església i ermita . L'església parroquial de Sant Miquel està datada a la seva portalada el 1791 tot i que té una sepultura de 1766. És d'una nau única amb capelles obertes entre els contraforts. El seu altar major, procedent segons la tradició del convent de Sant Francesc de Reus, va desaparèixer i té ara una talla de Sant Miquel policromada del segle XVIII L'ermita de la Mare de Déu de les Virtuts, que feia de lloc de reunió de la batllia de Samuntà, es troba en terme de l'Alcover, pertany a la parròquia de l'Albiol, però està enrunada. Història . És possible que una fortificació sarraïna en aquest lloc fos conquerida, després de la batalla del coll ara conegut com a Coll de la Batalla, per Guillem de Claramunt, al començament del segle XII, i arrasada. El 1128 apareix un Guerau de l'Albiol company de Robert d'Aguiló. El 25 de juny de 1158 el comte Ramon Berenguer IV va cedir el lloc, part de la batllia de |Siurana, a Joan de Martorell, en franc alou, per repoblar-lo i fortificar-lo. Martorell va entrar a la canònica de Tarragona i va cedir els seus drets al bisbe de Tarragona Hug de Cervelló el 1164 que la va cedir a Guerau d'Avinyó, que es creu que llavors es va dir Guerau de l'Albiol; el 1167 n'era senyor Guerau Dalmau, potser el mateix Guerau d'Avinyó, i el castell ja estava bastit. L'arquebisbe va comprar els drets reials el 1187. El 1194 la senyoria era dels canonges i el 1198 la reina vídua na Sança en va reconèixer la possessió plena a l'església, passant definitivament al Camp. Entre el 1195 i el 1209 Dalmau de l'Albiol, hereu de Dalmau d'Avinyó, i la seva muller Berenguera, van vendre els drets al paborde de Tarragona, Ramon de Sant Llorenç, amb diners deixats pel comú de la Selva; el següent paborde Ferrer Pallarès, va cedir els empriu, llenyes, aigües, menes i pedres del terme als selvatans (1248). El 1223 es va establir una devesa a Bonretorn (els pobladors de l'Albiol ja en tenien una per carta del 1167). El poble es va començar a configurar al segle XV aglutinant població esparsa de masos o cases, però el 1584 encara és descrit pel rector com un gran terme ple de masies escampades. L'explotació d'unes mines d'argent a Bonretorn està documentada fins a 1396; el 1495 s'esmenta un Mas de la Fusina, lligat a una indústria d'aiguardent. El 1410 al extingir-se la pabordia, el terme fou cedit al canonge cambrer. Apareixen jurats documentats des el 1494 i un batlle des el 1584. En aquestos anys l'activitat principal era la ramaderia, però al segle XV es va introduir l'avellaner. El 1646, a la Guerra dels Segadors, les autoritats castellanes van obligar a desmantellar el castell, feina que van fer els selvatans el 1654. Extingida la cambreria la senyoria va passar a l'arquebisbe. El nucli modern es va bastir després de l'enderrocament del castell. La rectoria fou construïda el segle XVIII. El 1830 tenia 264 habitants i va pujar a 386 el 1842, després va caure (287 el 1857 després de perdre part del terme) i va tornar a pujar (319 el 1897). El 1837 es va incorporar al terme el de Samuntà, a la vall de Rascaç, que pertanyia al comtat de Prades; el 1854 una part del terme, justament les terres mes planes i riques, van ser incorporades a La Selva del Camp, Alcover, L'Aleixar, Almoster i Castellvell del Camp. El 3 de setembre de 1873 els liberals de Reus van intentar atrapar al cap carlí Cercós, però aquest els va derrotar. Vegeu: Combat de l'Albiol Demografia . La població era de 277 habitants el 1900 i 318 el 1910, però al començament de la guerra civil era només de 208. El 1975 va arribar al mínim de 74 habitants (76 el 1981) per anar pujant fins als vora 350 habitants actuals. Vegeu també. Els Masos de l'Albiol; Cogoll Roig; Enllaços externs . Pàgina web de l'Ajuntament; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
163
Alforja
Alforja és una vila i municipi de la comarca del Baix Camp. Geografia . El terme té 38,32 km2 i és situat a una vall emmarcada pels cingles d'Arbolí, la Mussara i les muntanyes del Mirador o Molló (922 metres) i Puigcerver (835 metres); entre les dues muntanyes i pel coll de Cortiella el terme s'endinsa cap al Priorat i arriba fins el límit del terme de Porrera. Els corrents d'aigua més importants són: el riu Cortiella (afluent del riu Siurana), la riera de la Vila, que també rep el nom de riu d'Alforja (que va cap a Vilaplana) i la riera d'Alforja, nodrida per barrancs i rieres més petites: el barranc de Canaleta, barranc de Llobregat, barranc de les Comes, barranc del Roure i barranc de les Creus. La riera parteix el terme en dues parts, de nord a sud. El terme, limita amb els termes d' Arbolí (nord), Vilaplana & la Mussara (nord-est), Duesaigües i també Riudecols (sud), les Borges del Camp (sud-est), Maspujols (sud-est), l'Aleixar (est), Porrera (oest) i Pradell de la Teixeta (oest). En parts molt reduïdes afronta també amb els termes de Botarell (sud-est) i Cornudella de Montsant (nord). El terreny principalment està format per bosc i botjar La propietat rural està molt repartida predominant el cultiu de l'avellaner, i també vinya, olivera, ametllers, i fruiters. A les zones de regadiu també es produeix horta. Al terme hi ha unes pedreres de granit. I de roca calcària, en direcció a l'Arbolí. Mines de plom i de barita van tancar ja fa prop de 50 anys. La indústria és molt reduïda, formada per algunes empreses familiars. La vila . Alforja es troba a un turó a uns 347 metres d'altura, a l'esquerra de la riera d'Alforja. L'església principal es la Sant Miquel amb la data 1637, i té un campanar. La taula de Sant Miquel de l'anomenat Mestre d'Alforja, del segle XVI, es troba al Museu de Reus. Les muralles que encara subsistien el 1931, van desapareixer totalment als anys seixanta, excepte unas porta i alguns restes del castell. El 1979 i durant un temps es va publicar a la vila la revista Mirador. Associacions . Defensa Agrícola, creada el 1916; Amic d'Alforja, creada el 1956; Nuclis del terme, esglésies i santuaris . Despoblat de Cortiella; Despoblat dels Domenys; Urbanització Portugal; Urbanització les Barqueres; Urbanització Garrigots; A part l'església de Sant Miquel, al poble, cal esmentar el santuari de Sant Antoni de Pàdua, i el de la Mare de Deu de Puigcerver Fills Il·lustres . Josep Rosés, abat de Poblet al segle XVII; Josep Criviller, enginyer militar; Josep Salvado i Jassans, escultor; Miquel Salvado i Jassans, pintor; Joaquim Balcells i Pinto, llatinista nascut a La Laguna (Tenerife) però de família originaria d'Alforja. Història . Al terme s'han trobat fletxes de coure i sepulcres neolítics, al cami de les Hortes, i restes d'un antic poblat roma a les Barqueres. Una fortificació romana fou probablement l'origen del futur castell. Hom suposa que l'origen del poble fou una antiga alqueria sarraïna, que explotava mines d'argent. El topònim és esmentat en un pergamí de Ramon Berenguer IV, datat al segle XII (1152). L'any 1154, la vila i l'església d'Alforja surten esmentades en la butlla que el papa Anastasi IV dirigeix a l'arquebisbe tarragoní Bernat de Tort. Segons referències, ja que no es conserva el document original, Ramon Berenguer IV donà el lloc a Ramon de Ganagot, exceptuant el delme i la primícia de la vila, que es repartien entre la casa comtal i l'arquebisbe tarragoní. La carta poblacional és del 27 de juny de 1158 i l'atorgaren el comte i el bisbe bernat Tort. Ramon de Ganagot (o Gavagou o Gavalgald) fou un company de primera hora de Robert d'Aguiló. La vila havia d'assegurar el domini de les serres de Prades i Siurana, tot just recuperades als sarraïns. Formaria part del terme de Prades pero amb reserve pel bisbe dels delmes i primícies descomptada la part reial. La vila es deia Santa Maria de la Vall d'Alforja (però abans ja existia l'església i algun assentament) i la tindrien Ramon i els seus hereus en alou perpetu. El 1170 Ramon va atorgar una carta als habitants confirmatòria de les seves possessions i donant-los els usos i costums de Siurana establerts el 1153. El 1173 l'arquebisbe Guillem de Torroja, per refermar els drets eclesiàstics, atorgà una nova carta als Ganagot, però es reservà els drets eclesiàstics, el castell d'Alforja i una propietat dominical. El 1194 Ramon va cedir a la seva filla Romeva la meitat del terme, amb motiu del seu enllaç amb Bertran de Castellet; viuda aviat, Romeva es casà el 1200 amb Bernat dels Arcs, unint-se les dues senyories (Alforja i els Arcs), que van passar al fill comú Pere dels Arcs; aquest no va reconèixer la fidelitat deguda a l'arquebisbe, va fer diverses actes de guerra a la regió i dilapidà el seu patrimoni. Va morir el 1243. El govern senyorial s'extingí a la mort de Pere dels Arcs, que deixà els seus senyorius a l'abadessa i monestir de Bonrepòs, el qual un any després, el 1244, decideix vendre tota la deixa a l'arquebisbe Pere d'Albalat, que des de llavors es converteix en senyor de l'anomenada baronia d'Alforja, i el castell es convertí sovint en residència dels arquebisbes. En els seus origens el terme d'Alforja arribava fins a Cambrils, i l'integraven Alforja, les Borges, Riudecols, les Irles, els Banys, els Diumenges o Domenys, Cortiella, els Arcs, les Benes, les Voltes i Tascals). Pere d'Albalat també va adquirir els drets reials al terme a canvi de la condonnació d'una deuta. En els s. XIII i XIV, hi hagué a Alforja una activa comunitat jueva (documentada entre 1283 i 1393) i l'any 1393, el poble hagué de comprar el perdó reial a Joan I pels excessos contra els jueus, que es produïren dos anys abans. Al llarg dels s. XIII i XIV, sembla ser que conegué força prosperitat econòmica. El 1314 Alforja fou assaltada per homes de la baronia d'Entença que pensaven que hi havia empresonat un home de Samuntà, i els assaltants, rebutjats, es van dedicar a assolar el terme, i foren excomunicats per l'arquebisbe Guillem de Rocabertí. Alforja fou membre de la Comuna del Camp, almenys des de 1322. L'any 1464, a les ordes de Pere Conangles, es pronuncià contra Joan II, motiu pel qual fou assetjada per la gent de la baronia d'Escornalbou i s'hagué de retre per manca de provisions. Durant la guerra dels Segadors, participa d'una manera molt activa en la lluita, juntament amb tots els pobles de la Comuna. També durant la guerra contra Felip V, com a la resta de llocs del camp, es posà al costat de l'arxiduc Carles i aportà soldats a la lluita. La guerra del Francès provocà una forta crisi econòmica, i el poble fou obligat diverses vegades a subministrar aliments a les tropes. L'any 1810, gent del poble atacaren els francesos a les Borges, però caigueren en un parany i es produïren diverses morts. El 1842 va arribar a la seva màxima població amb 2.231 habitants. A finals del segle ja només eren 956. Durant les lluites del s. XIX, entre lliberals i absolutistes, Alforja es declarà a favor dels absolutistes i es produïren sovint enfrontaments entre un i altre bàndol. Tres mil carlins es van reunir al poble pero només 18 soldats i 25 milicians reusencs els van derrotar al agafar-los per sorpresa el setembre del 1822. Fou també durant la Revolta dels Malcontents la capital dels insurgents del Camp, sota el comandament de Joan Rafí i Vidal, que hi va instal·lar la seva junta corregimental fins poder entrar a Reus. El 1834 fou executat a Alforja el cap carlí conegut com el Vicari d'Alforja. El 1840 grups carlins van matar a 29 voluntaris isabelins del poble. A les eleccions del 1869 van guanyar els monàrquics i el 1872 Josep Antoni Mestre fou un dels primers a aixecar-se pels carlins al sud de Catalunya. El 1874 el capella de Flix, amb 150 carlins, va assetjar a les forces lliberals al poble; els assetjats van resistir a l'església fins l'arribada del cap cristí Moore, amb 1000 homes, i llavors es van haver de rendir; van rebre paraula de salvar la vida, però quan van sortir foren afusellats. Entre 1836 i 1851 hi va florir una secta d'il·luminats dirigida pel pagès Miquel Ribas. Festes. Festa de l'oli nou; A finals de novembre. La Festa de l'Oli d'Alforja, organitzada per la Cooperativa Agrícola d'aquest municipi celebra l'arribada de l'oli sorgit de la primera premsada i al mateix temps pretén donar a conèixer les virtuts d'aquest aliment amb denominació d'origen Protegida Siurana. ; La festa major es fa el dia 29 de setembre, diada de Sant Miquel, patrò de la parròquia. En el marc de la festa Major se celebra anualment el Correfoc que organitzen el Ball de Diables d'Alforja i al que hi acudeixen diferents colles del país. La festa major d'hivern és Sant Sabastià 20 de gener, que es recupera a partir del 2008; Demografia . 2008=1823 Enllaços externs . Pàgina web de l'Ajuntament; Informació de la Generalitat de Catalunya; Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;

Dataset Card for Wikicorpus

Dataset Summary

The Wikicorpus is a trilingual corpus (Catalan, Spanish, English) that contains large portions of the Wikipedia (based on a 2006 dump) and has been automatically enriched with linguistic information. In its present version, it contains over 750 million words.

The corpora have been annotated with lemma and part of speech information using the open source library FreeLing. Also, they have been sense annotated with the state of the art Word Sense Disambiguation algorithm UKB. As UKB assigns WordNet senses, and WordNet has been aligned across languages via the InterLingual Index, this sort of annotation opens the way to massive explorations in lexical semantics that were not possible before.

Supported Tasks and Leaderboards

[More Information Needed]

Languages

Each sub-dataset is monolingual in the languages:

  • ca: Catalan
  • en: English
  • es: Spanish

Dataset Structure

Data Instances

[More Information Needed]

Data Fields

[More Information Needed]

Data Splits

[More Information Needed]

Dataset Creation

Curation Rationale

[More Information Needed]

Source Data

Initial Data Collection and Normalization

[More Information Needed]

Who are the source language producers?

[More Information Needed]

Annotations

Annotation process

[More Information Needed]

Who are the annotators?

[More Information Needed]

Personal and Sensitive Information

[More Information Needed]

Considerations for Using the Data

Social Impact of Dataset

[More Information Needed]

Discussion of Biases

[More Information Needed]

Other Known Limitations

[More Information Needed]

Additional Information

Dataset Curators

[More Information Needed]

Licensing Information

The WikiCorpus is licensed under the same license as Wikipedia, that is, the GNU Free Documentation License

Citation Information

@inproceedings{reese-etal-2010-wikicorpus,
    title = "{W}ikicorpus: A Word-Sense Disambiguated Multilingual {W}ikipedia Corpus",
    author = "Reese, Samuel  and
      Boleda, Gemma  and
      Cuadros, Montse  and
      Padr{\'o}, Llu{\'i}s  and
      Rigau, German",
    booktitle = "Proceedings of the Seventh International Conference on Language Resources and Evaluation ({LREC}'10)",
    month = may,
    year = "2010",
    address = "Valletta, Malta",
    publisher = "European Language Resources Association (ELRA)",
    url = "http://www.lrec-conf.org/proceedings/lrec2010/pdf/222_Paper.pdf",
    abstract = "This article presents a new freely available trilingual corpus (Catalan, Spanish, English) that contains large portions of the Wikipedia and has been automatically enriched with linguistic information. To our knowledge, this is the largest such corpus that is freely available to the community: In its present version, it contains over 750 million words. The corpora have been annotated with lemma and part of speech information using the open source library FreeLing. Also, they have been sense annotated with the state of the art Word Sense Disambiguation algorithm UKB. As UKB assigns WordNet senses, and WordNet has been aligned across languages via the InterLingual Index, this sort of annotation opens the way to massive explorations in lexical semantics that were not possible before. We present a first attempt at creating a trilingual lexical resource from the sense-tagged Wikipedia corpora, namely, WikiNet. Moreover, we present two by-products of the project that are of use for the NLP community: An open source Java-based parser for Wikipedia pages developed for the construction of the corpus, and the integration of the WSD algorithm UKB in FreeLing.",
}

Contributions

Thanks to @albertvillanova for adding this dataset.

Models trained or fine-tuned on wikicorpus

None yet