id
stringlengths 1
6
| title
stringlengths 1
134
| text
stringlengths 0
140k
|
|---|---|---|
315 | Bit | Un bit (de símbol més habitual b), (de l'anglès, binary digit, "digit binari"), és la unitat d'informació mínima utilitzada en Informàtica i en Teoria de la Informació. Un bit pot tenir només dos estats mutuament exclusius, habitualment representats amb 0 i 1, o vertader o fals.
Un byte és una col·lecció de bits (generalment vuit). |
316 | Miquel Batllori i Munné | Miquel Batllori i Munné (Barcelona 1909 - Sant Cugat del Vallès 2003) fou un historiador i jesuïta català.
Biografia.
Batllori nasqué l'1 d'octubre de 1909 fill d'un català i d'una cubana. Els seus pares havien fet fortuna a la Cuba colonial i a casa seva sempre tingué l'estímul ver les lletres i les arts. Afectat d'osteomielitis, va estudiar primària i batxillerat a l'Escola Jesuïta del carrer Casp de Barcelona, posteriorment es va graduar en Filosofia i Lletres i Dret a la Universitat de Barcelona el 1928.
Aquell mateix ingressà a la Companyia de Jesús per iniciar el seu noviciat, estudiant humanitats al Monestir de Veruela, a la província de Saragossa. Finalment llicenciat en teologia va publicar innombrables treballs, que han estat reunits en la seva Obra Completa en dinou volums. En la seva llarga trajectòria, va ser director de l'Institut Històric de la Companyia de Jesús i catedràtic d'Història Moderna a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Estudiós de vocació universal, es va interessar de forma especial per les figures de Ramon Llull, Ramon de Penyafort i Arnau de Vilanova. La seva monumental obra sobre el llinatge dels Borja va marcar una fita en el camp de la historiografia sobre l'època del Renaixement.
Mereixedor l'any 1982 de la Premi Creu de Sant Jordi; el 1985 de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya; el 1990 rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; el 1995 el Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials, juntament amb l'historiador portuguès Joaquim Veríssimo Serrão; el 1998 la Medalla d'Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i el 2001 el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles i la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya.
El 1989 i amb motiu del seu vuitantè aniversari, les tretze universitats dels Països Catalans l'investiren conjuntament doctor honoris causa.
Publicacions.
Recuerdos de casi un siglo (2003, amb Cristina Gatell);
Lingüística i etnologia al segle XVIII: Lorenzo Hervás (1999);
Estètica i musicologia neoclàssiques: Esteban de Arteaga (1999);
Iberoamèrica: Del descobriment a la independèndencia (1999);
Els catalans en la cultura hispanoitaliana (1998);
Cultura i finances a l'edat moderna (1997);
La Il·lustració (1997);
Les reformes religioses al segle XVI (1996);
De l'humanisme i del Renaixement (1995);
Baltasar Gracián i el Barroc (1996);
De l'Edat Mitjana als temps moderns i contemporanis: Cinc converses sobre els meus escrits (1994);
La família Borja (1994);
Arnau de Vilanova i l'arnaldisme (1994);
Església i societat a la Catalunya del s.XVIII (1990);
Humanismo y Renacimiento: estudios hispano-europeos (1987);
Llull (1987);
Ramón Llull: antología filosòfica (1984);
Orientacions i recerques: Segles XII-XX (1983);
Baltasar Gracián (1983);
Cultura e finanze, Studi della storia dei gesuiti da S. Ignazio al Vaticano II (1983);
Vida de Ramón Llull: la vida escrita i la iconografía coetànies (1982);
Llengua, història i societat a Mallorca i Menorca (1979);
A través de la ciència i la cultura (1979);
Der katalanisch-aragonische Humanismus: Vom 14. bis 16. Jahrhundert: 12. Vorlesung der Aeneas-Silvius-Stiftung (1977).
Galeria de personatges: De Benedetto Croce a Jaume Vicens Vives (1975);
Algunos momentos de expansión de la historia y cultura valencianas: Discurso leído en el acto de investidura como Doctor Honoris Causa (1975) Facultad de Filosofía y Letras. Universidad de Valencia.
Arxiu Vidal i Barraquer: Església i Estat durant la Segona República Espanyola (1931-1936) (1971);
Catalunya a l epoca moderna: recerques d'història cultural i religiosa (1971);
Baltasar Gracián en su vida y en sus obras (1969);
Josep Finestres: epistolari (1969);
La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos (1966);
Il pensiero de la Rinascenza in Spagna e Portogallo (1964);
La primera misión pontificada a Hispanoamérica 1823-1825 (1963);
Ignasi Casanoves: reliquies literàries (1960);
Introducción a Ramón Llull (1960);
Ramón Llull en el món del seu temps (1960);
Balmes i Casanoves, estudis biogràfics i doctrinals (1959);
Vuit segles de cultura catalana a Europa (1958);
Gracián y el barroco (1958);
El abate Viscardo: Historia y mito de la intervención de los jesuitas en la independencia de Hispanoamérica (1953);
Cartas del padre Bartolomé Pou al Cardenal Despuig (1946);
Jerónimo Nadal y el Concilio de Trento (1946);
Esteban de Arteaga (1943);
Francisco Gustá, apologista y crítico (1941. Tesi doctoral. Universidad de Madrid);
Enllaços externs.
Fundació Príncep d'Astúries, Príncep d'Astúries de Ciències Socials 1995; |
317 | Baix Camp | El Baix Camp és una de les tres comarques en què va quedar dividit el Camp de Tarragona en la divisió comarcal de 1936. És arran de costa, a la zona meridional, entre el Tarragonès, al nord-est, i el Baix Ebre al sud. Limita a l'oest amb el Priorat -més al nord- i la Ribera d'Ebre -més al sud-, al nord amb la Conca de Barberà i al nord-est amb l'Alt Camp -a l'interior- i el Tarragonès -arran de la Mediterrània.
Demografia .
Vegeu també.
Llista de banderes municipals del Baix Camp;
Enllaços externs .
Lloc web oficial del Consell Comarcal del Baix Camp;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Mapa Comarcal; |
318 | Baix Empordà | El Baix Empordà és una de les dues comarques en què va quedar dividit l'Empordà en la divisió comarcal de 1936. La capital de comarca i cap de partit judicial és La Bisbal d'Empordà des del segle XIX. Modernament, i més a nivell literari que no pas popular, és freqüent referir-se a aquestes terres empordaneses amb el sobrenom de l'Empordanet.
Geografia .
El Baix Empordà és el sector meridional en què hom divideix tradicionalment la gran comarca natural de l'Empordà. El 1936, any de la primera comarcalització oficial de Catalunya, s'aprovà, basant-se més en criteris econòmics i de mercat que no pas històrics, geogràfics o culturals, la divisió de l'Empordà en dues comarques administratives, el límit de les quals es va fixar aprofitant la línia imaginària que recórrer el Massís del Montgrí i segueix entre la divisòria d'aigües de les conques del Ter i el Fluvià.
Inclou doncs, els municipis compresos entre el Montgrí, just al nord per on passen les aigües del Ter, i el sector de les Gavarres i la vall d'Aro, al sud. Totalitza 37 municipis, amb una extensió total de 700,17 km2. És comarca veïna a tramuntana amb l'Alt Empordà, a ponent amb el Gironès i la Selva i a llevant amb la mar.
Llevat dels sectors de les Gavarres, del Montgrí, i de Begur, el paisatge és planer i homogeni amb petits turonets que acullen petits pobles al voltant de l'església o el castell. Un alt nombre de viles formen petits centres d'atracció de mercat i altres serveis.
Dins la muntanya cal distingir el massís del Montgrí, isolat, coronat per un castell medieval, format per calcàries mesozoiques de tons clars i amb 308 m d'altitud. El massís de Begur, a llevant del corredor de Palafrugell, amb 320 m, i també amb les restes d'un castell. El punt culminant del Baix Empordà el trobem a les Gavarres amb el puig d'Arques que assoleix 531 m.
El litoral, la part central de la Costa Brava, el trobem ple de contrastos: penya-segats vertiginosos als extrems nord i sud de la comarca amb cales arrecerades envoltades de pins, illes i aiguamolls que donen refugi a peixos i ocells, i també llargues platges de sorra fina.
En general, la tardor és l'estació més plujosa i l'estiu és arreu l'estació més seca. Les precipitacions totals no solen baixar dels 500 mm. Las mitjana de temperatures és temperada per la seva situació davant la mar, tenint els mesos de gener més càlids de Catalunya (11°C de mitjana) i un mes d'agost relativament fresc (24ºC de mitjana).
Bàsicament està regada pels rius Ter, Daró (afluent de l'anterior), Rissec (a la vegada afluent de l'anterior) i Ridaura.
Al Baix Empordà cal destacar tres vents: la tramuntana, un vent del nord amb una força molt notable, generalment d'hivern, que domina tota la plana de l'Empordà i n'és el més característic; el garbí, del sud-oest, que sol bufar a la muntanya i a la costa, sobretot als estius, amb intensitat i direccions variables, i el llevant, de l'est, que predomina a la costa a la primavera i a la tardor.
La vegetació es divideix, fonamentalment, en una part calcària on hi domina l'alzina, i en una part silícia amb domini de l'alzina surera. Actualment els alzinars han estat substituïts en gran part per pinedes de pi blanc i al sotabosc hi predomina el romaní, el bruc d'hivern i les garrigues. Les suredes solen cobrir-se amb brolla d'estepes i brucs. Els rius i rieres estan acompanyats de verns, pollancres, àlbers, oms, sobretot a la zona de la gola del Ter.
Tot i no ser una comarca clarament boletaire, pel tipus de bosc que hi predomina hi podem trobar sobretot rovellons, pinetells, rossinyols, carlets, ous de reig, siurenys, trompetes de la mort, camagrocs i algun fredolic.
Espais naturals protegits .
La seva situació i constitució fan de la comarca una gran riquesa natural amb espais característics de les zones mediterrànies amb tendència a desaparèixer. Les zones més fràgils han passat a formar part de la categoria de protecció PEIN. La superfície total protegida suma 23.478 ha, enfront de les 70.169 ha totals de la comarca.
S'hi inclouen:
El Massís del Montgrí;
Les Illes Medes;
Els aiguamolls del Baix Empordà;
Les Gavarres;
El Massís de Cadiretes - L'Ardenya;
Les Muntanyes de Begur;
Demografia .
Durant els segles XIV-XVII la població es mantingué estable (uns 17.000 habitants) però disseminada, amb una agricultura prestigiosa a la línia aproximada Albons-Verges-Pals.
La colonització agrícola dels aiguamolls comportà un gran increment de la població al segle XVIII, duplicant-se la població fins a uns 34.000 h. A mitjans del segle XIX, hi torna a haver un creixement important (uns 50.000 h) amb la primera industrialització del suro. Les crisis industrials i financeres i la invasió de la fil·loxera a finals de segle expliquen la lentitud de la creixença: 53.300 h el 1897.
Durant els dos primers decennis del segle XX comença a apuntar el turisme i el litoral adopta el nom de Costa Brava. Per exemple Palamós s'apropà als 8.000 h, Palafrugell superà els 9.000, i Sant Feliu de Guíxols els 11.300. Però una altra vegada una crisi de la indústria tapera i la Guerra Civil Espanyola féu baixar la població d'uns 61.700 h el 1910 a 51.700 el 1940.
Però a partir del 1950 amb l'impuls de tots els sectors que comportà el turisme, es capgirà la tendència amb l'atracció d'immigració, passant a duplicar-se la població en 25 anys: d'uns 59.000 el 1960 a 120.299 el 2005.
Economia .
Cal destacar que la comarca és un dels destins principals de segona residència, que junt amb el turisme provoca que als períodes estivals es dupliqui i tripliqui en certes viles la població resident.
Aquest fet també explica que gairebé el 72 % de la població activa estigui repartida entre la construcció i els serveis. El 6,2% treballa en el sector primari, percentatge que, si bé confirma la tendència a la baixa (9,1% el 1986), duplica encara la mitjana catalana (3,2%).
Pel que fa al sector primari, la superfície agrícola utilitzada representava el 30% (un 98 % conreus i la resta pastures), de les quals predomina el secà (73%). Hi ha un predomini clar del farratge i els cereals, que ocupen, respectivament, el 21% i el 57% de la terra conreada. Al regadiu, fins al 1950, l'arròs era conreat al llarg de tot el Ter i del Daró; avui només té importància a Pals. En el sector del Ter també hi trobem productes d'horta, pereres i pomeres.
El bestiar oví ha anat desapareixent, el boví i porcí estan estancats després d'un creixement dels anys 90.
El bosc ocupa el 20% de la comarca. Els pins predominen al massís de Begur i als vessants de les Gavarres encarats a mar. A les parts més elevades continuen les suredes que proporcionen la matèria prima per a la indústria de taps.
Bàsicament hi han dos ports pesquers: Palamós i Sant Feliu de Guíxols, però la tendència és negativa.
Encara que concentrat a La Bisbal, Palamós i Torroella, el sector industrial està molt diversificat i és poc important. Destacaríem el material de construcció a La Bisbal i Palafrugell, la maquinària agrícola a Torroella, i la surera al llevant de les Gavarres.
La xarxa de transport públic en les seves principals artèries és gairebé inexistent. Tant el ferrocarril (exceptuant un petit tram de 2 quilòmetres a la zona de Gaüses) com l'autopista eludeixen la comarca.
Història .
La comarca ja estava habitada des de la prehistòria. Hi ha nombroses coves que van servir de refugi per a l'home paleolític inferior i mitjà al massís del Montgrí, les més famoses porten el mateix nom: Cau del Duc, a Torroella i a Ullà (amenaçat per una pedrera). D'altra banda trobem importants conjunts megalítics a les Gavarres o al massís de Cadiretes, destaquen els dolmens de Fitor.
Els grecs es van establir molt a prop de l'actual comarca, a Rhode al segle VIII aC i a Empúries a principis del segle VI aC.
Mentre, els ibers van construir una de les seves principals ciutats a Ullastret al segle VI aC, eren la tribu dels indigets. Però amb l'arribada dels romans s'inicia un procés de transformacions en el sistema d'ocupació i explotació econòmica del territori, que va portar a l'abandonament d'Ullastret durant el segle II aC.
El Baix Empordà fou romanitzat com tots els territoris de l'Imperi però fou seguit per les invasions bàrbares dels segles III i V que empobriren notablement la comarca i reduïren els seus nuclis urbans a la mínima expressió.
Mentre que resten molts vestigis de la romanització, és difícil de copsar el pas dels visigots i els àrabs, ja que la proximitat amb el Regne Franc va fer que ràpidament es creessin uns comtats independents comandats per senyors feudals. De fet la invasió musulmana no va durar més de seixanta anys (714-785)i l'antiga població hispanogòtica tornà a instal·lar-s'hi.
La divisió administrativa de l'imperi Carolingi repartí el territori català conquerit en comtats. Mentre el nord de la comarca i l'actual Alt Empordà estava organitzat a l'entorn del comtat d'Empúries, la resta eren feus o subfeus del Bisbe de Girona, posseïdor d'extenses terres especialment al Baix Empordà , o bé baronies de branques dels Cardona vinculades al comtat, per passar a ser més tard la façana marítima del comtat de Girona, de Begur a Sant Feliu de Guíxols.
L'època medieval és la que ha deixat una petjada més notable i visible en la nostra arquitectura i urbanisme, com ho palesen els nombrosos pobles que conserven fortaleses i vestigis d'aquest període. L'economia del país era principalment agrícola però la pirateria, bàsicament musulmana, dificultà l'activitat comercial i obligà els habitants del litoral a bastir torres de vigilància.
D'altra banda, la seva situació de pas en féu sovint l'escenari de lluites i d'invasions, com les de la croada contra Catalunya del 1285 i la guerra contra Joan II, al segle XV, que s'iniciaren i adquiriren una virulència especial a l'Empordà.
Durant els segles XIV i XVIII formà part de la vegueria de Girona mantenint els mateixos límits actuals amb l'Alt Empordà que pertanyia a la vegueria de Besalú. És en aquesta època que pateix les crisis comuns a les comarques veïnes amb bandolers, pirates, desastres atmosfèrics, guerres, i el Decret de Nova Planta.
Amb la guerra dels Segadors i la pèrdua subsegüent del Rosselló (1659), hagué de patir les reiterades penetracions franceses de les guerres contra Lluís XIV.
Els segles XVI a XVIII es caracteritzen una altra vegada per la presència de pirates turcs a la Mediterrània cosa que va asfixiar el comerç marítim i va provocar l'emigració a l'interior d'una gran part de la població. Per exemple, una incursió turca del 1543 saquejà i destruí en bona part Palamós.
A principis del segle XIX tingué lloc la sagnant Guerra del Francès amb l'ocupació napoleònica de 1804 fins al 1814, terriblement devastadora deixant una empremta molt forta a la comarca. Després d'un cert redreçament econòmic arribà la fil·loxera a les vinyes que pràcticament van desaparèixer. El daltabaix econòmic i social provocat per aquesta plaga va tenir com a conseqüència l'emigració de molts empordanesos a les colònies espanyoles d'Amèrica, eren coneguts com els americanos. Fou l'origen de les populars havaneres que encara avui es canten a totes les festes majors.
La Bisbal d'Empordà, esdevingué el 1835 cap d'un partit judicial de la nova província de Girona, el qual comprèn la totalitat dels municipis del Baix Empordà, excepte els més septentrionals, al nord del Ter, que formen part del partit de Girona. La divisió de Catalunya decretada per la Generalitat el 1936 inclogué dins el Baix Empordà Sant Feliu de Guíxols i la vall d'Aro, tradicionalment lligats a la Selva.
A final del segle XIX, la Renaixença catalana va fer sorgir un esperit associatiu amb la creació d'ateneus i partits polítics que van donar una forta embranzida cultural a la comarca. La pèrdua de la darrera colònia (Cuba) al final del segle XIX, inicià un període de permanent inestabilitat política amb cops d'estat i dictadures que desembocà en l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, que provocà moltes morts o exilis a la veïna França.
Però la història recent vé encapçalada per l'estabilitat democràtica i sobretot el turisme que tant a enriquit la comarca com l'ha malmès.
Vegeu també .
Llista de baix-empordanesos il·lustres.
Llista de banderes municipals del Baix Empordà;
Enllaços externs .
Lloc web oficial del Consell Comarcal del Baix Empordà;
Lloc web oficial del comissió turística del Consell Comarcal Baix Empordà;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Senderisme/Excursions pel Baix Empordà/Costa Brava; |
319 | Bernardo Bertolucci | Bernardo Bertolucci va néixer a Parma (Itàlia) el 16 de març de 1941. El seu pare, Attilio, era poeta.
Va estudiar a la Universitat de Roma, on va guanyar-se una certa fama com a poeta. Va iniciar-se en el món del cinema realitzant curtmetratges en 16 mm amb el seu germà. El 1961 va fer d'ajudant de direcció a Accattone, primer llargmetratge de Pier Paolo Passolini. Un any després s'estrenava com a director amb La commare seca.
El 1972 la seva pel·lícula Il conformista va ser candidata a l'Oscar per al millor guió adaptat. Dos anys després ell mateix era nominat per a l'Oscar a la millor direcció, en aquesta ocasió per a Ultimo tango a Parigi. La seva obra més premiada als Estats Units va ser The Last Emperor, que va guanyar 9 estatuetes el 1988, a més d'altres premis internacionals.
El treball amb Passolini és una influència que ha marcat tota la seva obra posterior, juntament amb l'obra d'altres directors com Godard, Kurosawa o els neorealistes.
El seu és un cinema d'autor compromés políticament amb idees d'esquerres. Els seus trets més característics són un acurat ús de la càmera i del muntatge, i el treball de la fotografia amb finalitats simbòliques.
Estil .
La majoria dels seus films transcorren en escenaris aparentment intrascendents -grisos, si es vol- per a l'espectador occidental estàndard, amb la important excepció d'un grup de pel·lícules ambientades en llocs més exòtics (The Last Emperor, The Sheltering Sky i Little Buddha).
Però és destacable el fet que la contextualització de l'acció en escenaris europeus defuig el recurs als tòpics (ni a Ultimo Tango a Parigi hi veiem la Torre Eiffel ni a Besieged el Coliseu, para que ens entenguem). El lloc de l'acció sembla, doncs, un tant accessori al seu devenir, insistint en les importants excepcions abans esmentades.
Podríem dir que les narracions de Bertolucci parteixen de la quotidianitat per a descobrir-hi el sorgimient de la història.
Caldria remarcar també el contrast entre espais oberts i tancats: a Ultimo Tango... aquesta contraposició resulta especialment clara (la vida dels dos protagonistes és totalment diferent dins de l'apartament de com ho és a l'exterior). També a The Sheltering Sky la protagonista es reclosa pel seu amant beduí a una minúscula estança, que contrasta amb la immensitat del desert circumdant. A Besieged la vida de Shandurai, la joven hoste del senyor Kinsky, a casa d'aquest s'allunya de la seva vida exterior com a estudiant de medicina.
Els elements que apareixen a escena poden tenir una funcionalitat simbòlica, en el que seria una clara mostra de la influència de Passolini. Per exemple, a Ultimo Tango..., en el moment en què Jeanne i Paul es troben a l'apartament per primer cop, hi ha un mirall partit que divideix a Jeanne en dos, metàfora clara de la dualitat del personatge (l'amant de Paul a l'apartament, una noia desconeguda a l'exterior).
A Besieged hi trobem també una bella manera d'explicar les coses visualment: el piano baixant per la façana de casa de Kinsky fins al camió significa l'acte d'infinit amor envers Shandurai, renunciant fins i tot a allò que donava sentit a la seva vida (Kinsky és músic). Un darrer exemple, en aquest cas d'ús simbòlic de l'espai, és l'escena de Luna en què Joe demana al seu fals pare que es quedi i que no acompanyi a la seva mare, al balcó de casa seva. Entre ambdós personatges una columna ens parla, visualment, de distància i ruptura.
Un dels aspectes que reflecteix les influències de Bertolucci, esmentades abans, és la sinceritat respecte als decorats: els plans ens mostren obertament que l'acció s'ha rodat sense recórrer a la "mentida" d'un plató: les finestres, sobretot, ens mostren en tot moment que l'acció transcorre en el lloc on se'ns ha ubicat mitjançant els exteriors (la ciutat a Ultimo Tango..., el camp a Novecento, etc.
D'aquesta manera Bertolucci cerca la poesia en la quotidianitat, fent una lectura artística de la realitat i acostant-se, així, als postulats estètics de moviments com el surrealisme o el neorealisme italià.
El que acabem de dir de les localitzacions ocorre d'igual manera amb els personatges: són éssers "normals", inscrits en aquesta quotidianitat que sembla que ens vulgui mostrar. Novament topem amb les excepcions de Little Buddah i The Last Emperor, en què els protagonistes gaudeixen d'una posició social excepcional per a l'"espectador estàndard".
La no-ocultació d'elements polèmics com el sexe, la droga o la violència (recordeu les crítiques que va generar l'estrena dUltimo Tango a Parigi) tindria, doncs, una primera explicació en la idea que són esdeveniments naturals, quotidians, captats per la càmera de manera, doncs, casual, ja que se'ns estava mostrant la realitat del que succeïa en aquell moment. Podria entendre's com una integració del documental i la ficció. Evidentment, això seria un primer nivell de lectura, però Bertolucci també es preocupa per fer veure a l'espectador que el que es mostra a la pantalla és un constructe, com veurem més endavant.
Gran part de l'estil visual de Bertolucci és obra del seu habitual director de fotografia, Vitorio Storaro, que té una teoria pròpia sobre l'ús de la llum i el color. En les pel·lícules en què no hi treballa Storaro s'hi manté una atmosfera similar a les creades per ell.
Aquest treball sobre els aspectes lumínics genera la sensació que existeix un discurs subterrani sota la trama de la pel·lícula, i facilita a l'espectador una sensació de poesia visual, amplificada per un discurs simbòlic paral·lel, aquest sí sota la responsabilitat total del director. El film més representatiu en aquest darrer aspecte seria Luna, en què molts dels elements presentats permeten una lectura psicoanalítica (ganivets, vidres i miralls, el tren, la mateixa lluna...). Però -retornant a la fotografia- en aquesta pel·lícula se'ns fa veure que existeix una oposició mare/fill a través del color (càlid/fred, blanc/negre). Aquestes oposicions són el més evident del treball de Storaro. També són fàcilment observables a Ultimo Tango... (llum/ombra, verd/ocre) o The Sheltering Sky (càlid/fred), per exemple.
Continuant amb el discurs simbòlic de Luna, hi trobem una altra constant de Bertolucci: una funció simbòlica del muntatge. Un procediment habitual de treball de Bertolucci és l'ús del pla-seqüència (la primera part de Novecento és exemplar en aquest sentit): una única presa per a presentar-nos accions contigües, de manera que la càmera passa d'una estança a una altra sense cap tall. En canvi, a Luna el muntatge per tall es presenta claríssimament durant la confrontació mare-fill, de forma que ambdós personatges no coincideixen mai en un únic pla: se'ns reforça la idea de ruptura d'una manera visual. En els moments de major proximitat afectiva sí que s'empren plans que engloben als dos personatges, i fins i tot el pla-seqüència.
La freqüència amb què apareixen moviments de càmera és altíssima: l'espai s'explora a través del moviment de la càmera més que mitjançant la seva fragmentació en múltiples plans. Una altra característica del pla-seqüència en Bertolucci és la seva integració en l'espai: solen presentar-se elements arquitectònics en un primer pla (columnes, finestres, portes), entre els que veiem, en un segon pla visual, l'acció dels actors. Per tot això podríem parlar d'una qualitat tàctil del cinema de Bertolucci: la càmera es desplaça, integrada, entre l'arquitectura, mentre visualment ens va descobrint l'acció.
En darrer lloc és ineludible esmentar el treball amb el so d'aquest director, car freqüentment -sobretot en els pròlegs de les seves pel·lícules- no hi ha diàlegs, sinó que el so ambient domina la narració. Bertolucci també juga molt amb les músiques i els sorolls, mostrant un clar interès pel missatge auditiu que no tots els directors de cinema tenen present quan fan el seu treball.
Filmografia (com a director) .
1956. Il Teleferico (curtmetratge en 16 mm);
1956. Morte di un maiale (curtmetratge en 16 mm);
1962. La commare seca;
1964. Prima della rivoluzione;
1966. La via del petrolio (documental per a TV);
1966. Il canale (curtmetratge documental);
1968. Amore e Rabbia (episodi "Agonia");
1968. Partner;
1970. La strategia del ragno;
1970. Il conformista;
1971. La salute e'malata o i poveri mudino prima (documental);
1972. Ultimo tango a Parigi/ Last tango in Paris;
1976. Novecento;
1977. Silenzio e complicita;
1979. Luna ;
1981. La tragedia di un uomo ridicolo;
1987. L'últim emperador (The Last Emperor);
1990. The Sheltering Sky;
1993. Little Buddha;
1995. Stealing Beauty;
1998. Besieged;
1998. 12 registi per 12 città (fragment "Bologna");
2002. Ten Minutes Older: The Cello (episodi "Histoire d'eaux");
2003. Els somiadors; |
320 | Bateria (instrument musical) | Una bateria és un conjunt d'instruments de percussió que, tot i tenint diferents característiques, són tocats per un sol intèrpret. Es pot classificar com una multi-percussió. Tanmateix, a diferència de tota multi-percussió, on els instruments que es poden trobar són triats per un compositor/a, la bateria té una estructura més o menys normalitzada. És a dir, que en la majoria de casos ja se sap quins són els instruments disponibles.
Tot i aquesta normalització, el conjunt d'instruments emprat varia sovint, ja que depèn del gust personal de l'intèrpret, del compositor, del director, de les normes de l'estil musical, etc. Com a conseqüència d'aquesta diferència tant gran amb la resta d'instruments de percussió, l'estudi de la bateria necessita d'una especialització fora dels estudis de percussió. Per això, hi ha percussionistes que no tenen noció de bateria i especialistes en bateria que no dominen altres instruments de percussió.
Tot i que la bateria és un conjunt d'instruments, és freqüent parlar d'ella com a un únic instrument. Aquesta concepció és errònia però molt arrelada a la societat, degut a diversos motius: el primer és la popularitat que està obtenint la bateria, ja que amb el jazz i la música moderna pren molta importància i el públic es fixa en ella, veient-la com a un únic instrument. El segon motiu és conseqüència de la mateixa paraula que s utilitza, ja que bateria , és un substantiu singular i no plural.
Actualment existeixen tres tipus de bateries musicals diferents, i una altra mixta: bateria acústica, bateria electrònica, bateria híbrida i bateria sorda. Tanmateix, el percussor més emprat en una bateria són les baquetes de fusta normalitzades. Per això, es pot dir que el percussor serà el mateix en tots els tipus de bateria, encara que no ho sigui el tipus de superfície percudida.
Bateries acústiques.
La bateria acústica és el tipus de bateria més representatiu a més de ser la més utilitzada en la música contemporània, gràcies a la qual ha obtingut una gran popularitat. Per altra banda, la bateria acústica és anterior a les altres dues: la sorda i la electrònica, que de fet han agafat les característiques bàsiques de l'acústica, al mateix temps que han aportat millores i facilitats.
Primerament s explicaran els elements que forma aquesta bateria i les seves característiques:
Els instruments que formen la bateria es divideixen en dos grups: idiòfons i membranòfons.
Membranòfons.
Tot i que hi ha molts tipus de membranòfons, els que constitueixen la bateria acústica tenen dues membranes: una que es troba en la part superior i una altra en la part inferior de l'instrument, les quals estan unides mitjançant una estructura o carcassa i fixades amb uns tensors. D aquesta manera, s obté un cos completament tancat, amb l'excepció d'uns forats que es poden trobar a la carcassa, que permeten el moviment de l'aire entre l'interior i l'exterior del membranòfon.
Producció del so: Per començar, hi ha varies maneres de produir un so mitjançant una membrana: fregant (simbomba), bufant (mirlitó), o com en els membranòfons d'una bateria acústica, donant un cop a la membrana per fer-la vibrar.
Per produir el so d'aquests membranòfons, primer percudim la membrana superior de l'instrument amb una baqueta. D aquesta manera, la superfície, al rebre el cop, transmet les vibracions a l'aire que es troba a la part superior de dins de l'instrument, fet que farà que aquest aire baixi amb una força deguda a la pressió, cap a la membrana inferior i, en conseqüència, la faci vibrar. Així doncs, el so que s obtindrà serà doble però sona únic gràcies a la rapidesa de transmissió de l'aire. A més, un dels membranòfons de la bateria, la caixa, inclou a la membrana inferior uns bordons, els quals xoquen amb la membrana quan aquesta vibra.
Membranes: Actualment hi ha un gran ventall de membranes amb trets completament diferents. No obstant això, les característiques principals són les següents:
Les membranes han de ser molt fines, aproximadament d'uns 2 mm de gruix, depenent del tipus de membrana.
Han de tenir la superfície llisa.
Qualsevol membrana ha de permetre el rebot de les baquetes al ser percudida.
Antigament les membranes eren fetes de pell d'animal curtida, però amb l'arribada dels polímers, s han anat fabricat amb materials sintètics i malles de teixit artificial.
Per acabar, és important explicar que per aconseguir el màxim rendiment sonor d'un membranòfon, les seves membranes han de vibrar lliurement, ja que si una d'aquestes estès en contacte amb una altra superfície, el seu moviment seria irregular i projectaria un so de baixa qualitat. La major part de membranòfons tenen les membranes en posició paral·lela al terra, fet que crea la necessitat de mantenir els membranòfons elevats, ja que si aquest toqués al terra, s aturaria la vibració de la membrana inferior i, en conseqüència, sonaria malament. Per aquest motiu, els membranòfons d'una bateria han de tenir la membrana inferior mantinguda a l'aire amb uns suports.
Instruments: Els membranòfons que hi ha en una bateria són: el bombo, la caixa, els tom-toms i el tom base o Floor tom, anomenat sovint goliat degut a les seves dimensions.
Idiòfons.
Per un costat, actualment hi ha un munt d'idiòfons, sobretot en instruments de percussió (campanes, castanyoles, gong, xilòfon, etc.). No obstant això, els que s utilitzen en les bateries acústiques sempre són uns instruments anomenats plats, els quals, originàriament eren fets de bronze. Els plats són rígids, de forma circular i amb una ondulació en el seu centre anomenada campana.
Igual que les membranes, per tal que un idiòfon tingui el màxim rendiment, aquest no ha d'estar en contacte amb cap superfície exterior, ja que els idiòfons necessiten que tot el seu cos estigui vibrant per produir el seu so, de manera que si aquest toca amb algun altre cos, la seva vibració serà irregular. Per tal de què això no succeeixi, els plats d'una bateria es mantenen sospeses a l'aire mitjançant un peu, el qual acaba en forma d'eix prim i llarg on el plat s hi ha d'aferrar. Per això, els plats tenen un forat en el centre, a través del qual aquest s introdueix a l'eix i, posteriorment es fixa mitjançant una rosca de papallona.
Producció del so: Hi ha diverses maneres de produir un so amb idiòfons: puntejats (arpa jueva), fregats (violí clavecí), bufats (clavecí aeri).
No obstant això, tots els idiòfons utilitzats en una bateria són percudits, és a dir, s ha de donar un cop al plat perquè aquest produeixi el seu so.
Instruments: Tal i com s ha dit anteriorment, tots els idiòfons que hi ha en una bateria són plats, tanmateix, son de característiques molt diferents. Les principals diferències són les polzades de diàmetre que tenen. Els plats que podem trobar en una bateria acústica normalitzada són el hi-hat, el crash i el ride.
Història.
La bateria acústica, tal i com es coneix, va ser creada als EUA. Tot i això, els instruments que la formen no procedeixen pas d'aquesta regió concreta, sinó que els seus orígens es troben situats en llocs ben dispersos del món. Així doncs, el bombo i els plats provenen de l'antic Imperi Otomà (Orient Mitjà), els tom-toms de la Xina i la caixa d'Europa.
Les primeres formacions en les que s utilitzaven aquests instruments eren les orquestres clàssiques i les bandes, en les quals, cada instrument era tocat per un sol intèrpret, és a dir, hi havia una persona dedicada a la caixa, una altra als plats de xoc i un altre al bombo.
Tanmateix, a mesura que els instruments s anaven endinsant en altres estils musicals, aquests van anar adquirint noves propietats i característiques, fets que van generar una major comoditat i facilitat per a ser tocats (pe: invent del pedal). Així doncs, gràcies a aquestes aportacions, en el 1930, ja es va aconseguir que aquests instruments fossin tocats junts per a un sol intèrpret, donant a llum a la bateria.
Per acabar, amb el sorgiment de la vessant Rock dels anys 1980, la bateria ha anat incloent altres instruments i mecanismes, fet que ha provocat que cada vegada sigui més inusual veure una bateria acústica normalitzada.
Bateries electròniques.
La bateria electrònica és un conjunt d'instruments electròfons de percussió. Així doncs, aquesta se separa de la bateria acústica, la qual està formada per membranòfons i idiòfons. Tot i això, la bateria electrònica manté la mateixa distribució dels instruments, encara que el seu aspecte físic és completament diferent. (pe: l'instrument electrònic que substitueix la caixa continua situant-se en el lloc on se situa en la bateria acústica).
D altra banda, el principal objectiu de les bateries electròniques és el fet d'oferir als intèrprets un ventall de noves possibilitats musicals i sonores. Així doncs, aquests instruments, gràcies a la utilització de l'electrònica i la informàtica, proporcionen unes expectatives que no es podrien obtenir amb una bateria acústica tradicional (pe: reproduir el so d'una ona de mar al percudir un pad electrònic).
Història.
La primera bateria electrònica que es va crear va ser la Simmons SDS5, la qual va ser inventada a principis dels anys setanta per Dave Simmons.
Per una banda, les bateries Simmons utilitzaven uns pads electrònics en forma hexagonal fets de policarbonat. Aquests es van fer d'aquesta forma per donar la sensació futurista que agradava a la gent d'aquella època.
No obstant això, la bateria Simmons tenia una fidelitat molt pobre en quan el nombre de sons produïts i a més, els seus pads tenien poca sensibilitat. Tot i que les bateries Simmons van mantenir durant molt de temps el monopoli de les bateries electròniques, cap a principis dels anys vuitanta aquestes van ser substituïdes per les Yamaha i Roland, les quals utilitzaven una tecnologia més avançada, a més de ser les pioneres en implementar l'interfície MIDI.
Pads electrònics.
Els pads són tots els instruments de percussió que posseeixen les bateries sordes i les electròniques, els quals, es denominen d'aquesta manera a causa de la sensació de flonjor que aquests transmeten en les seves superfícies (pad és anglès per 'coixinet'). Per aquest motiu i degut al sistema de l'instrument, els pads d'una bateria electrònica inclouen l'adjectiu electrònic en el seu nom.
D altra banda, un pad electrònic, més que la funció d'instrument, fa la feina de controlador electrònic. Això vol dir que aquest pad, imitarà la forma física dels instruments tradicionals i s utilitzarà per a convertir la interpretació musical en un seguit de senyals elèctrics que s enviaran, posteriorment, a un mòdul (o sintetitzador) per tal que generi els sons.
Tots i cada un dels instruments de la bateria electrònica, és a dir: la caixa, els toms, el bombo, etc. (idiòfons i membranòfons) són substituïts per pads electrònics (electròfons). Així doncs, la identificació d'un pad segons el seu instrument acústic només es veurà reflectit en la seva col·locació, de manera que al pad que se situí en el lloc físic de la caixa, se l'anomenarà caixa electrònica. Tot i aquest nomenament idèntic als instruments, cal citar la excepció del bombo acústic, ja que electrònicament a aquest se l'anomena kick (copejador).
Tanmateix, en una bateria electrònica és necessària la contribució d'uns altres controladors per tal d'imitar el millor possible la feina d'una bateria acústica (pe: peu de hi-hat).
En resum, els pads electrònics són els components que inicien tot el procés de funcionament de la bateria electrònica i, són els elements on l'intèrpret evoca la seva expressió musical.
Mòdul.
El segon element important de tota bateria electrònica és el mòdul de sons de percussió o rack, el qual, és un aparell que té com a objectiu principal produir uns determinats sons quan li arriba un senyal exterior produït per un pad o per un controlador. Tanmateix, els sons que aquest pot generar poden ser de dos tipus: sons emmagatzemats ( sons samplejats ) o sons que es produeixen en el propi aparell ( sons sintetitzats ).
Per un altre costat, cada mòdul té un nombre determinat de sons, dels quals, l'usuari n ha d'escollir un mitjançant la seva identificació amb nombres de sèries (lletres i nombres). Per exemple: el TD-5 de Roland en té 210 instruments diferents.
Per l'altre costat, en un mòdul, tots els sons s organitzen i s agrupen en patch, els quals, assignen a cada senyal rebut per cada pad un so característic. És a dir, en els mòduls de sons de percussió cada vegada que canviem de patch, se ns canviaran els sons de tots els pads i, així, la totalitat de la bateria canviarà completament el seu so i el seu estil. Per exemple: podem trobar una patch de bateria Jazz (la caixa, el bombo, etc.; tindran el so més característic d'aquest estil), un altre patch de Rock, un altre de Reggae, etc. Tanmateix, el nombre de patch que posseeixi un mòdul dependrà de la capacitat que aquest tingui, per exemple: en el TD-5 de Roland s inclouen 32 patch diferents.
Per un altre costat, l'existència de patch proporciona molts beneficis als músics. Per exemple: si un bateria té tres grups musicals d'estils diferents, aquest necessitarà comprar-se una bateria acústica per a cada estil. En canvi, si aquest bateria posseeix un mòdul de sons de percussió, només necessitarà comprar-se una única bateria electrònica i fer canvis amb els seus patch.
Per continuar, de la mateixa manera que els patch en un mòdul de sons de percussió s identifiquen amb diversos estils de bateries, aquests, en un mòdul de sons definits estaran representats amb diversos timbres d'instruments musicals, de manera que es trobarà un patch de violí, un altre de piano, un altre de vibràfon, etc. Aquest fet proporciona moltes facilitats i, sobretot, beneficis econòmics. A més, depenent del tipus d'aparell que s utilitzi, podem trobar aparells monofònics, multitímbrics o polifònics.
Per una altra banda, per tal que un mòdul de sons activi un so samplejat o creí un so sintetitzat, aquest ha de rebre un senyal des d'algun controlador exterior que, en el cas d'una bateria electrònica, aquests són els pads i els pedals de hi-hat.
Així doncs, després de generar-se un determinat senyal en el pad electrònic (percudint-lo), aquest s enviarà cap al mòdul de sons de percussió, el qual, depenent de la sèrie de nombres que s hagi introduït en el seu taulell, aquest mòdul o bé activarà un so samplejat, o bé en crearà un de sintetitzat.
D altra banda, la tria entre una operació o l'altre per generar el so, la realitza el programa que el mòdul duu integrat dins seu, el qual, dóna instruccions a un microprocessador (CPU) que realitza les operacions.
A més d'aquestes característiques, el mòdul de sons de percussió, també es pot connectar amb altres aparells electrònics musicals mitjançant el protocol MIDI, de manera que les seves possibilitats creatives i funcionals augmentaran considerablement.
Per acabar, una darrera característica dels mòduls de sons és que aquests, tot i formar part d'un sistema, es poden extreure i es poden substituir per un altre mòdul, de manera que la resta de l'equip no es malmeti. Així doncs, en una bateria electrònica es poden anar millorant els seus elements per separat, sense tenir necessitat de comprar-se una bateria electrònica sencera cada cop que un element quedi obsolet.
Estructura de suport.
Per tal de què un intèrpret pugui tocar els pads electrònics d'una manera còmode i organitzada, tots els pads s aferren a una estructura de suport, gràcies a la qual, aquests queden distribuïts en la seva disposició adequada (disposició d'una bateria acústica).
L estructura de suport consisteix en uns ferros cilíndrics, organitzats de manera que aquesta es mantingui dreta. A més, de cada un d'aquests ferros cilíndrics, sorgeixen uns petits braços acabats en forma d'eix, en els quals es fixen els pads electrònics mitjançant una rosca de papallona. A més, també s han ideat uns fixadors que tenen la mateixa aparença física que els peus de girafa dels crash acústics.
Bateries híbrides.
Són combinacions d'instruments acústics amb pads electrònics, que permeten obtenir els avantatges dels dos tipus de bateries. És un recurs cada cop més utilitzat; Neil Pert, utilitza aquest sistema.
Bateries sordes.
Una bateria sorda és un conjunt d'instruments de percussió formats per: uns pads d'escuma, uns plats ensordits i una estructura.
Per un costat, val a dir que l'objectiu principal d'una bateria sorda no és el de produir sons per interpretar peces musicals, sinó aportar les comoditats necessàries als intèrprets per tal que aquests realitzin les seves pràctiques tècniques diàries a casa. Això és així perquè les bateries acústiques generen una gran intensitat sonora, les quals molesten el veïnat i interrompen la calma ciutadana.
Pads d'escuma.
Els pads d'escuma són els instruments de percussió d'una bateria sorda, els quals, tenen els següents elements: una base de plàstic dur, un tros d'escuma circular (dura per permetre rebots de baquetes), una membrana de polímer i un arc per fixar, mitjançant claus, tots els elements constituents.
Per començar, els pads d'escuma o tambors sords, com que intenten ser una alternativa a la pràctica de la bateria, han de tenir una aparença física semblant a la dels instruments acústics. Per aquest motiu es manté la seva forma circular amb un cert relleu en la vora de l'arc, etc.
Així doncs, gràcies a aquests components, en un pad d'escuma es poden realitzar els mateixos exercicis tècnics que en un instrument acústic i, a més, es redueix notablement la seva intensitat sonora.
Plats ensordits.
D entrada, les bateries sordes comercials no incorporen en la seva venda a cap instrument idiòfon. Això és així perquè aquesta bateria només té l'objectiu de donar facilitats pràctiques per tal que l'intèrpret pugui exercitar els moviments característics que es realitzen en una bateria, però, aquestes activitats es realitzen més amb els membranòfons que amb els idiòfons.
Tanmateix, si es desitja, també es pot incorporar uns plats de plàstic en la bateria sorda o realitzar alguns procediments enginyosos per tal d'ensordir uns plats acústics.
Estructura.
Tot els instruments de la bateria sorda es col·loquen junts en una estructura de suport, la qual, manté els instruments de la bateria sorda col·locats amb la mateixa distribució que tenen els instruments d'una bateria acústica normalitzada (mateixa característica que l'estructura d'una bateria electrònica).
Forma d'ús.
Tot i descriure l'ús per a dretans, cal mencionar que és exactament al revés per a bateries esquerrans.
El bateria s'asseu sobre un seient de manera que quedi darrere del l'instrument, amb el peu esquerre en el pedal del xarleston i el dret en el pedal del bombo. A cada mà sosté baquetes o escombretes, amb les que colpeja de manera ordenada tots els instruments a excepció del bombo. El baterista acostuma a creuar els braços, de manera que la seva mà dreta porta la pulsació tocant el hi-hat i la mà esquerra toca la caixa accentuant certs temps del compàs. Tot i que les combinacions rítmiques amb aquests tres elements són gairebé infinites, es pot donar molta més riquesa amb la resta d'elements. Normalment el ride s'utilitza en substitució del hi-hat, tot i que es poden tocar simultàniament gràcies a que aquest segon pot produïr so mitjançant el pedal. Els plats crash s'acostumen a utilitzar per marcar l'inici o el final de frases musicals. Els tom-toms s'acostumen a utilitzar conjuntament amb redobles de caixa per adornar els finals de frase musical. |
321 | Bombó | Un bombó és una peça menuda (apropiada per a ser ingerida en un sol mos) de xocolata negra, blanca o amb llet, que pot estar farcida de licors, caramel o praliné per donar-li un gust en concret. També pot estar recobert de fruits secs o de fruites confitades.
El terme bombó prové del francès bonbon, literalment "bo bo" (doblement bo). Tant en francès com en la majoria d'idiomes que l'utilitzen, designa genèricament una llaminadura.
Conjuntament amb les rajoles de xocolata i la xocolata en pols, són la forma més important i estesa de presentar comercialment la xocolata. Els bombons però, representen la forma més exquisida i solen anar associats a comportaments de gratitud, regal o reconeixement en les relacions socials. Per això la seva producció és especialment acurada en la pràctica totalitat d'empreses xocolateres.
Depenent de la forma i els ingredients, reben noms diferents. A Catalunya son famoses les anomenades catànies, xocolata farcida amb una ametlla caramel·litzada i recobertes amb cacau en pols.
També s'anomena popularment bombó al cafè tallat amb llet condensada.
Requisits per als bombons de qualitat de la Generalitat de Catalunya; |
322 | Barcelonès | El Barcelonès és una comarca de Catalunya, la capital de la qual és Barcelona. Es tracta de la comarca més poblada i industrialitzada del principat. Limita al nord amb el Vallès Occidental i Oriental; a l'est amb el Maresme i la Mediterrània, i per l'oest i el sud amb el Baix Llobregat.
En la divisió comarcal de 1936 i de 1987, incloïa els municipis d'Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern agregats al Baix Llobregat en la modificació del 1990.
La seva geografia està marcada per la plana de l'àrea metropolitana, la serralada de Collserola i els rius Llobregat i Besòs.
Història.
La comarca està habitada des dels temps dels ibers i va ser ocupada pels cartaginesos a l'Edat Antiga. Posteriorment va formar part del procés de romanització de Catalunya (amb les aleshores Barcino). A L'Edat Mitjana va augmentar sensiblement la població i el comtat de Barcelona va adquirir progressivament més pes al país, fins que Barcelona va esdevenir-ne la capital. El seu auge ha continuat fins al segle XXI, amb una concentració progressiva de serveis i població.
Demografia .
Enllaços externs .
Lloc web del Consell Comarcal;
El Barcelonès a l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Dades de la Generalitat de Catalunya; |
323 | Barri de la Ribera | El barri de la Ribera és un dels barris de què es compon el districte barceloní de Ciutat Vella, ara inclòs administrativament al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera.
El barri de la Ribera va ser el centre econòmic de la ciutat entre els segles XIII i XV, quan la riba del mar arribava realment a tocar el barri, quan el que avui coneixem com la Barceloneta encara era una illa (l'illa de Maians). Els grans mercaders hi van fer els seus palaus, com els que encara es conserven al carrer de Montcada.
Alguns llocs notables:
La Llotja gòtica de la qual es conserven el Saló de Contractacions i la Sala dels Cònsols sota la façana neoclàssica del segle XVIII. Està situada entre les places d'Antonio López i el pla de Palau però en els seus millors temps era situada arran de mar. ;
La basílica gòtica de Santa Maria del Mar es va construir com a mostra del poder econòmic dels habitants del nou barri.
L'antic Mercat del Born;
El Fossar de les Moreres;
El Museu Picasso;
El barri va perdre importància quan el centre econòmic es va desplaçar cap al barri de la Mercè i el nou port el segle XVI.
La meitat del barri de la Ribera va ser enderrocat després de la derrota de 1714, per fer la fortalesa de la Ciutadella i la gran esplanada defensiva al seu voltant.
La Ciutadella va ser enderrocada al segle XIX i les esplanades van tornar a ser urbanitzades. S'hi van fer l'actual parc de la Ciutadella i l'antic mercat del Born, on s'han trobat i excavat restes de les cases enderrocades després del 1714.
Vegeu també.
Francesc Rius i Taulet;
Parc de la Ciutadella; |
326 | Batalla naval de les Formigues | La Batalla naval de les Formigues tingué lloc els dies 28 d'agost i el 3 i 4 de setembre de 1285, durant el regnat de Pere II el Gran, prop de les illes Formigues. L' català, comandat per l'almirall Roger de Llúria, vencé el francès de Felip III l'Ardit.
Antecedents.
El 1285, el rei de França Felip III l'Ardit decidí envair Catalunya amb un gran exèrcit, al que el PapaMartí IV donà la consideració de croats, per a recolzar al seu cosí Carles I d'Anjou en conflicte amb la Corona d'Aragó pel tron de Sicília. El Rei de Mallorca, Jaume II, també el recolzava. A Catalunya, el rei Pere el Gran havia ofès als nobles degut al vigorós exercici de l'autoritat reial, rebent escàs suport per la seva part. Tanmateix, les atrocitats comeses pels invasors aixecaren a les ciutats i al camp en contra d'ells.
L'exèrcit invasor avançava lentament, rendint les obstinadament defensades ciutats una per una, comptant amb la cooperació d'una flota, estacionada en esquadrons al llarg de la costa, els quals portaven subministres des de Narbona i Aigües Mortes. De fet, les línies de subministrament depenien totalment de la flota francesa.
El rei Pere es va adonar que la interrupció de les línies de subministres franceses els forçaria amb tota seguretat a retirar-se. Per això, estava disposat a arriscar Sicília durant un temps, i cridà a la flota catalana, sota el comandament de Roger de Llúria, de Palerm a la costa catalana. L' almirall arribà a Barcelona el 24 d' agost, éssent informat de la disposició de la flota francesa.
La Batalla.
Roger de Llúria es va adonar que si podia trencar el centre de la línia dels esquadrons, de tant estirada com estava podria posteriorment desfer-se dels extrems. En la nit del 28 d'agost, va caure sobre l'esquadró central de la flota francesa prop de les Illes Formigues. La flota catalana va encerclar les línies enemigues i, amb un ús enèrgic dels esperons, així com una destructiva pluja de virots llançats amb ballestes, que arrasà les cobertes franceses, la victòria fou completa. La derrota francesa va ser seguida, com era habitual en las guerres navals de l'època, per una matança massiva.
A continuació, Roger es va aproximar a Roses, i la nit del 3 al 4 de setembre enganyà l'esquadra francesa estacionada allí disfressant-se amb els colors francesos. En mar obert, els francesos van ser derrotats. Roses va ser recapturada i els subministraments enmagatzemats allí capturats.
A partir d ara no hi haurà peix que s atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d Aragó
Conseqüències.
Aquesta derrota naval junt amb la que es va produir a terra en el coll de Panissars, va forçar a Felip III a retirar-se. Felip, greuement malalt, moriria a Perpinyà. Tanmateix, els francesos mantingueren l'ocupació de la Vall d'Aran fins el 1313, en què va ser recuperada per Jaume II, el qual va restituir els "usos y constitucions" dels seus habitants, suprimits pels francesos.
La derrota francesa va suposar també la confiscació del regne de Mallorca per part del rei Pere. Jaume II de Mallorca no recuperaria el seu regne fins al 1295.
Referències. |
328 | Giordano Bruno | Giordano Bruno (Nola, Campània 1548 - Roma 17 de febrer de 1600) fou un filòsof italià executat per heretge.
Biografia.
El seu nom de naixement era Filippo, nat a a Nola, prop de Nàpols, fill del soldat Giovanni Bruno. Prengué el nom de Giordano quan es féu frare dominic al monestir de Sant Domenico aprop de Nàpols. El 1572 fou ordenat sacerdot.
Estava interessat per la filosofia, amb una memòria excepcional, serà atret per les idees redescobertes en aquell temps d'Hermes Trismegistus, i Plató.
El 1576 haurà de partir de Nàpols per tal d'evitar la Inquisició. Surt de Roma per igual motiu, al temps que deixa l'ordre dels dominics. Viatja a Gènova, es fa calvinista, abans de ser excomunicat, i forçat a anar a França, on hi estarà durant molts d'anys, sota la protecció de poderosos mecenes. En aquesta època publica vint llibres, com Cena de le Ceneri (1584), i De l'Infinito, Universo e Mondi (1584). En aquesta segona obra defensa les teories de Copèrnic.
El 1586, després d'una violenta disputa sobre "un instrument científic", abandona França per anar a Alemanya, i a Helmstadt és excomunicat pels Luterans. El 1591 accepta una convidada a Venècia, on serà arrestat per la Inquisició, jutjat, i extradit per un judici a Roma, el 1593, on restà empresonat sis anys abans de ser jutjat. El seu judici fou supervisat pel Cardenal Bellarmine. Rebutjà retractar-se, i va ser declarat heretge, i lliurat a les autoritats seculars el 8 de gener de 1600. Morí cremat el 17 de febrer de 1600, al Campo dei Fiori, una popular plaça de Roma, on una estàtua recorda aquest fet.
La cosmologia de la meitat del segle XVI.
A la meitat del segle XVI, las teories de Copèrnic, estaven lluny de tenir una ràpida difusió. El primer filòsof que s'hi adherí fou Giordano Bruno, el qual va obtenir d'aquestes teories un conjunt de conseqüències que, des del punt de vista de la cosmologia del segle XX, són extremadament clarividentes. Aquestes novetats es podien interpretar com una contradicció de les idees tradicionals que consideraven el cel com immutable, incorruptible, i superior a la regió terrestre. Tanmateix, l'astronomia de Copèrnic només fou admesa per molt pocs astrònoms, entre els quals, amb prudència, els alemanys Michael Maestlin (1550-1631), i Cristoph Rothmann. L'anglès Thomas Digges, és autor d'A Perfit Description of the Caelestial Orbes, en què s'hi adheria amb entusiasme. S'han d'excloure Galileu (1564-1642) i Kepler (1571-1630), que eren molt més jóvens, i tampoc no s'ha d'afegir en aquesta llista Giordano Bruno, que no era estrictament un astrònom, sinó un filòsof, l'únic que acceptà les tesis copernicanes a la segona meitat del segle XVI. En les seves obres, publicades entre els anys 1584 i 1591, s'hi mostrava entusiasmat. Segons Aristòtil i Plató l'Univers era finit i esfèric. Tenia com a últim limit l'esfera del primum mobile, subjecte del motor diürn que es transmetia a l'interior de l'Univers, i que li havia estat conferit per una intel·ligència transcendent i aliena (Déu o el primer motor immòbil. Tots els estels fixos eren en una esfera, i tots a la mateixa distància de la Terra, immòbil, i central; Ptolemeu els catalogà, fins a un nombre de 1.022, i els agrupà en 48 constel·lacions. Els planetes estaven dins esferes (o orbes) sòlides, i es movien estant-hi fixats. Copèrnic conservava la idea de les esferes sòlides dels planetes, però atribuïa a la Terra tots els moviments estel·lars, immobilitzant els estels fixos, i el Sol es convertia en el nou centre immòbil. Deixava als filòsofs el problema de si la part superior de l'esfera estel·lars era finita o infinita.
Les idees de Giordano Bruno.
Bruno mantenia la idea que si es restituïa a la Terra el moviment de rotació, el moviment diürn estel·lar esdevenia una il·lusió, i ja no hi havia cap motiu per pensar que els estels equidistaven del centre, ni que la regió estel·lar fos finita. Thomas Digges ja havia arribat a aquesta conclusió el 1576. Però segons ell, la regió estel·lar infinita era la llar de Déu, els àngels, i els benaventurats. Digges conservava la idea de les esferes dels planetes, i mostrava la Terra com l'únic lloc on es produïa el naixement i la mort; i, per tant, com un lloc imperfecte respecte a la immutabilitat dels cels, i a la beatitud estel·lars. El 1584 Bruno publicà dos importants diàlegs filosòfics en els quals elimina les esferes planetàries abans que ho fessin Cristoph Rothmann, el 1586, i després Tycho Brahe, el 1587. Concep la idea d'un cel fluid, ple d'una substància (aire pur, èter, o spiritus) que no oposa resistència al moviment dels astres, que es mouen per propi impuls. Abandona la idea de jerarquia dins l'Univers. La Terra és un astre més. Déu deixa de tenir una relació especial amb aquesta regió, per tenir la mateixa en totes les regions, i considera infinit l'Univers, per qualitat pròpia. Bruno afirma també que l'Univers és homogeni, ple dels quatre elements (aigua, terra, foc, i aire), que componen també els astres, i sotmesa la matèria a una única llei universal i necessària. Però si no hi ha diferències entre els astres, i entre la Terra i el cel, entre el Sol i els estels, això implica que el Sol és un estel més, i els estels són sols. Si l'Univers és homogeni, com diu Bruno, els altres estels també tenen planetes. Així l'Univers esdevé homogeni, i infinit, tant en l'espai com en el temps. Així doncs, aquesta concepció és aliena a la concepció cristiana. Contradiu la idea d'un judici final, perquè l'Univers és estable i permanent. La idea de Déu és immanent a un Univers infinit.
El conjunt format pel Sol i els planetes és la unitat fonamental de l'Univers infinit. Segons Bruno, la potència infinita d'un Déu infinit crea necessàriament un Univers infinit, format per un nombre infinit de sistemes solars, separats per vastes regions plenes d'èter, perquè l'espai buit no existeix. Bruno no arriba al concepte de galàxia. Els cometes són part del synodus ex mundis, astres, i no -com sostenien altres autors- criatures efímeres, instruments divins, nuncis de la providència. El cometa és un món, és a dir, un astre permanent, format pels quatre elements. La seva concepció cosmològica està marcada per la infinitud, l'homogeneïtat, i la isotropia. La unitat és el sistema planetari. La matèria està unida a un principi actiu animista, i intel·ligent, d'estructura discontínua, feta d'àtoms. Amb aquesta perspectiva materialista i animista, infinitista i atomista, Giordano Bruno anticipa les notes essencials de la cosmologia del segle XX.
Les idees de Giordano Bruno, i l'Església catòlica.
Es diu que fou cremat pel seu Copernicanisme, però això és incert, perquè el seu pensament teològic estava suficientment apartat de la teologia de l'Església catòlica, que demanà que fos, realment, jutjat per docetisme. Totes les seves obres foren incloses a lIndex Librorum Prohibitorum, el 1603.
Quatre cents anys després, durant el papat de Joan Pau II, s'expressà el reconeixement d'un error a la condemna de Bruno.
L'any 1600, quan mor cremat per la Inquisició, per un enfrontament entre qüestions teològiques i científiques, les idees medievals estan ferides de mort. Al ser anunciada la sentència, de què seria executat "piament, sense profusió de sang" (que en veritat significava la mort a la foguera) diu: "Temeu més vosaltres en pronunciar la sentència que jo en escoltar-la", significant que l'Església Catòlica sabria del crim contra la humanitat que estaria cometent creant un màrtir del pensament.
Pàgines que s'hi relacionen.
Ciència;
Cosmologia;
Filòsof;
Enllaços externs.
Algunes notes sobre els autors que defensaren les idees copernicanes; |
329 | Brigades Roges | Les Brigades Roges (en italià Brigate Rosse), foren una organització armada marxista-leninista italiana fundada l'any 1969. Un dels seus objectius fundacionals era retirar Itàlia de la OTAN, la qual influïa la política italiana a través de la denominada Operació Gladuio. El seu símbol és una estrella asimètrica de cinc puntes.
Història.
Naixement.
El pare de les Brigades Roges va ser Renato Curcio, estudiant de la Universitat de Trento. Aquest grup armat tenia durant els seus inicis el seu nucli d'activitat a Milà i Torí (les zones més industrialitzades d'Itàlia), llocs en els quals es proposaven recaptar suports sindicals contra l'extrema dreta.
Expansió.
A partir de 1974, l'organització es va estendre per altres zones d'Itàlia com Roma, Gènova i Venècia. Va ser l'època dels segrestos d'importants personalitats polítiques i econòmiques del règim italià.
El seu manifest de 1975 cridava a realitzar una "vaga general contra el cor de l'Estat", que entenien com una simple col·lecció d'empreses multinacionals. Les Brigades Roges combinaven els seus atacs contra les forces de seguretat amb uns altres contra la classe política italiana, especialment contra dirigents de la governamental Democràcia Cristiana. El juny de 1974 les Brigades Roges van cometre el seu primer atemptat mortal, assassinant a dos membres del neofeixista Moviment Social Italià.
Això els va fer passar totalment a la clandestinitat, abandonant-se qualsevol acció política encaminada cap als treballadors.
L'any 1976, els Carabinieri van arrestar a un gran nombre de militants, assassinant a un dels membres.
L'abril de l'any següent les Brigades van anunciar la fundació del Partit Comunista del Combattimento, com a "guia de la classe treballadora". Les accions armades, especialment contra la policia i els jutges, es van incrementar espectacularment.
La majoria de la militància d'aquesta etapa estava composta per estudiants, enfront del nucli obrer de l'organització inicial. El 1978 les Brigades van segrestar i assassinar a l'ex-primer ministre Aldo Moro, a causa del pacte arribat entre el Partit Comunista Italià i la Democràcia Cristiana.
Ocàs.
La mort d'Aldo Moro va ser el principi de la fi de les Brigades Roges, car va fer que la classe política italiana prengués consciència de la força del grup. La popularitat d'Aldo Moro va fer que l'assassinat fóra criticat no només per algunes de les personalitats de l'esquerra italiana, sinó fins i tot pels presos de l'organització. La policia italiana faria finalment detencions massives el 7 d'abril de 1979, entre les quals cobraria fama la d'un grup d'intel·lectuals, del cercle de la revista Metròpoli, entre els quals es contava Paolo Virno, a més de Toni Negri, Oreste Scalzone, Luciano Ferrari Bravo i altres. Després d'anys de presó, finalment es va reconèixer que no estaven vinculats a l'organització.
Alguns anys més tard s'especularia sobre la veritable autoria de l'assassinat d'Aldo Moro. No són pocs els que insinuen que darrere d'aquella acció podria haver-hi l'organització paramilitar conservadora Operació Gladio, fundada els anys 50, amb objectiu d'impedir l'accés al govern italià de l'esquerra radical.
L'any 1981 l'organització va segrestar el general de brigada de l'exèrcit nord-americà James Dozier, el qual seria rescatat posteriorment en una operació policial. La policia italiana va arrestar a diversos membres que proporcionarien valuosa informació sobre altres activistes, conduint a noves detencions.
Durant el 1984, les Brigades Roges es van escindir en dues faccions: la majoritària del Partit Comunista Combatent, coneguda també sota les sigles BR-PCC, i la minoritària de la Unió de Combatents Comunistes, també coneguda com a BR-UCC. A Sardenya hi actuà un grup semblant, Barbagia Rossa.
El mateix any, quatre dels seus líders a la presó, Curcio, Moretti, Ianelli i Bertolucci, rebutjaven públicament la lluita armada.
El mateix any, el grup armat va reivindicar la mort de Leamon Hunt, responsable nord-americà del Grup d'Observadors Internacionals per a la Península del Sinaí.
Un any més tard, durant el 1985 alguns membres del grup aïllats a França van retornar a Itàlia. Al mateix temps es van incrementar les detencions. El febrer de 1986 la facció BR-PCC va assassinar l'ex-alcalde de Florència, i va intentar matar un conseller del primer ministre Bettino Craxi.
El març de 1987 l'altra facció (BR-UCC) va assassinar el general Lici Giorgieri a Roma. El 16 d'abril de 1988 el BR-PCC va assassinar el senador Roberto Ruffilli. Després d'això, les activitats d'aquests grups van cessar a causa de l'arrest dels seus dirigents.
Les Brigades Roges avui.
Les últimes accions conegudes de les Brigades Roges van tenir lloc:
Maig de 1999: assassinat de Massimo D'Antona, conseller del gabinet de centre-esquerra de Massimo D'Alema. ;
20 de març de 2002: la mateixa pistola usada per a aquest assassinat va ser usada també a Bolonya per a la mort de Marco Biagi, un altre conseller econòmic, en aquest cas del govern dretà de Silvio Berlusconi, i figura clau en les actuals polítiques de mercat de treball italianes. Les Brigades van assumir la responsabilitat. ;
3 de març de 2003: dos activistes, Mario Galesi i Nadia Desdemona Lioce, inicien un tiroteig amb la policia a un tren estacionat a l'estació de Terontola. Galesi i Emanuele Petri (un dels policies) van morir. Lioce va ser detinguda. ;
23 d'octubre de 2003: els Carabinieri arresten a sis membres de les Brigades durant unes redades simultànies a Florència, Sardenya, Roma i Trepitja, estant aquesta operació relacionada amb l'assassinat de Massimo D'Antona.
Activitats.
El nucli original de les Brigades Roges es va especialitzar en assassinats i segrests de membres del govern i empresaris italians. El seu modus operandi era disparar a les víctimes quan abandonaven el seu domicili o el seu lloc de treball. El grup havia estat llargament inactiu des que les autoritats italianes i franceses van arrestar la majoria dels seus membres el 1989. En l'actualitat compta amb recursos i militància limitats.
Efectius.
Probablement en l'actualitat compta amb menys de 50 militants, a més d'un nombre desconegut de simpatitzants. A més, es poden distingir dues faccions: NAP ("Nuclei Armati Proletari", Nuclis Armats Proletaris) i "Primera Linea", Primera Línia.
Zona d'operacions .
Tant les seves bases com els seus objectius estan a Itàlia. Alguns membres viuen refugiats a altres països europeus, especialment a França.
Suports internacionals.
En l'actualitat es desconeixen. Les Brigades Roges de la primera etapa s'autofinançaven, encara que probablement van rebre suports de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina i altres grups armats d'Europa Occidental.
Altres teories més políticament incorrectes insinuen que darrere de les Brigades Roges podrien haver estat durant anys els omnipresents fils de l'Operació Gladio i la lògia filofeixista Propaganda Due.
El segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro després de la seva aliança de govern amb socialistes i comunistes és una de les bases fortes d'aquesta teoria, que té els seus paral·lelismes amb altres grups d'esquerra europeus com el GRAPO a Espanya o la RAF a Alemanya, sempre sota sospita de ser un formiguer d'infiltrats d'ultradreta o directament tapadores.
Enllaços externs.
Plana sobre les Brigades Roges;
El text complet de la resolució estratègica del febrer del 1978 (Italià);
Tots els texts complets de tots els comunicats de les Brigades Roges.; |
330 | Biblioteconomia | La biblioteconomia es la disciplina que tracta de la conservació, organització i administració de les biblioteques i altres centres d'informació i organització de la informació.
Vegeu també .
Biblioteca;
Bibliotecari; |
331 | Bruixa (desambiguació) | Biologia: tipus de peix, vegeu peix bruixa.
Folklore: en les rondalles, una bruixa és algú que practica a la màgia negra. |
333 | Botànica pura | La botànica pura estudia les plantes des d'un punt de vista purament teòric.
Té dues branques:
Botànica general;
Botànica especial; |
335 | Botànica especial | La botànica especial, és una branca de la botànica, referida als individus en particular i a les entitats que componen com a tals.
La botànica especial se subdivideix en Botànica sistemàtica, que estudia les relacions filogenètiques que existeixen entre les diferents entitats botàniques, Geobotànica, que estudia la distribució dels vegetals en el món i les relacions entre les plantes i l'entorn geològic, l'Ecologia vegetal, que estudia el medi ambient de les plantes, i la Teratologia vegetal, que estudia les malformacions que poden patir les plantes. |
336 | Botànica aplicada | La botánica aplicada estudia la utilitat o aplicació dels vegetals.
Es subdivideix de diverses formes, segons la finalitat que persegueix:
Botànica agrícola;
Botànica forestal;
Botànica farmacèutica;
Botànica fitopatològica, etc. |
337 | Botànica agrícola | La botànica agrícola és l'aplicació de la botànica a les plantes utilitzades en l'agricultura.
Es tracta molt sovint de la descripció botànica amb finalitats pràctiques de les diverses especies varietats o races amb l'objectiu, entre altres, de la identificació de la varietat a la qual pertanyen per exemple ampelografia. |
339 | Botànica farmacèutica | La botànica farmacèutica és la part de la botànica que estudia les plantes per les seves propietats medicinals.
Una branca de la botànica farmacèutica és l'etnobotànica farmacèutica. Aquesta s'ocupa de l'estudi de les plantes medicinals relacionades amb les civilitzacions i totes les cultures del món.
Vegeu també: Farmacognòsia |
343 | Bandera | El Big Bang ("Gran Explosió") és el model cosmològic de l'Univers que considera que aquest s'ha expandit fins al seu estat actual a partir d'una condició primigènia en la que existien unes condicions d'una infinita densitat i temperatura.
Aquesta paraula que designa el principi de la dilatació i l'expansió de l'univers, comparada abusivament amb una explosió, fou proposada per primera vegada, de forma bastant desdenyosa, pel físic anglès Fred Hoyle en un programa de ràdio de la BBC, The Nature of Things («La natura de les coses»), el text del qual fou publicat en el 1950. Hoyle no explicava la teoria, sinó que se'n reia del concepte, car ell en proposava un altre, avui abandonat, la teoria de l'estat estacionari, segons el qual l'univers no hauria conegut una etapa densa i calenta. Malgrat el menyspreu original, aquesta expressió ha perdut la seva connotació pejorativa i irònica i ha esdevingut un nom científic i vulgaritzat de l'època en què va aparèixer l'univers que coneixem. És un model dins de la teoria de la relativitat general que descriu el desenvolupament de l'Univers primerenc. També es parla de Big Bang en un sentit més concret, per descriure la bola de foc gegant que va esclatar, en una explosió gegantina, a l'inici de la història del nostre espai-temps. Per tant, el terme "Big Bang" s'utilitza tant per referir-se específicament al moment en què es va iniciar l'expansió observable de l'Univers, quantificada en la llei de Hubble, com en un sentit més general per a referir-se al paradigma cosmològic que explica l'origen i l'evolució del mateix Univers.
El suport teòric per al Big Bang prové d'uns models matemàtics, l'anomenada mètrica FLRW o models de Friedmann, que mostren que un fenomen com el Big Bang és coherent amb la teoria general de la relativitat i amb el principi cosmològic, que manifesta que les propietats de l'univers haurien de ser independents de la posició o de l'orientació.
Les proves observades que confirmen la teoria inclouen l'anàlisi de l'espectre de llum de les galàxies, que mostren un desplaçament cap a longituds d'ona més llargues en proporció a la distància de cada galàxia i en una relació descrita per la llei de Hubble.
Si aquestes proves s'afegeixen a la que es desprèn del principi de Copèrnic, que considera que observadors situats a qualsevol lloc de l'univers poden fer observacions similars, permet afirmar que l'espai s'està expandint. Una altra prova encara més important prové del descobriment, l'any 1964, de la radiació còsmica de fons o fons còsmic de microones.
Aquest fenomen s'havia pronosticat com una relíquia del procés en el que el plasma ionitzat calent de l'univers primigeni es refredava de manera suficient com per formar hidrogen neutre i fer possible que l'espai fos transparent a la llum, i aquesta descoberta ha afavorit que entre els físics s'accepti de manera general que el Big Bang és el millor model per a explicar l'origen i l'evolució de l'univers. Altres dades que també en donen suport provenen de la proporció relativa d'elements químics lleugers existents a l'univers; la sorprenent coincidència entre els valors predits i les abundàncies de aquests elements inferides a partir de les observacions es pot considerar un complert èxit de la teoria de la nucleosíntesi del Big Bang.
Big Bang o estat estacionari.
El descobriment de l'expansió de l'univers prova que no és estàtic, però obre el camí a moltes interpretacions possibles:
Conservació de la matèria (la hipòtesi a priori més realista), i per tant dilució d'aquesta pel moviment d'expansió, en aquest cas l'univers era més dens en el passat: això és el Big Bang;
Es pot imaginar que l'expansió va acompanyada de la creació de matèria. Dins aquest marc la hipòtesi més estètica és imaginar un fenomen de creació contínua de matèria contrabalançant exactament la seva dilució per l'expansió. Un univers com aquest seria per tant estacionari.
En els primers temps la segona hipòtesi fou la més popular, si bé el fenomen de la creació de matèria no estava justificada per consideracions físiques. Un dels motius d'aquest èxit d'aquest model, anomenat teoria de l'estat estacionari, és la consideració de què l'univers és etern. No hi pot haver, per tant, conflicte entre l'edat de l'univers i l'edat d'un objecte celeste qualsevol.
A la inversa, dins la hipòtesi del Big Bang, l'univers té una edat finita, que es pot deduir directament de la seva taxa d'expansió (vegeu: equacions de Friedmann). En els anys de la dècada de 1940, la taxa d'expansió de l'univers se subestimava en un grau molt alt, la qual cosa esdevenia en una estimació molt baixa de l'edat de l'univers. Alguns mètodes de datació de la Terra indicaven que era més vella que l'edat de l'univers estimat a partir de la seva taxa d'expansió. Els models del tipus Big Bang tenien dificultats degut per causa d'aquestes observacions. Aquestes dificultats desaparegueren amb una nova avaluació més precisa de la taxa d'expansió de l'univers.
Història .
Vegeu també: Cronologia de la cosmologia i Història de l'astronomia;
La teoria del Big Bang es desenvolupa a partir de les observacions en l'estructura de l'univers i a partir dels avenços teòrics. El 1912 el nord-americà Vesto Slipher va mesurar el primer efecte Doppler d'una "nebulosa espiral", i aviat van descobrir que gairebé totes les nebuloses espirals s'allunyaven de la terra. No s'adonaren que aquestes suposades nebuloses eren en realitat galàxies espirals més allunyades de la Via Làctia. Ni tampoc entenien les implicacions cosmològiques d'aquella observació, ja que en aquella època existia una controvèrsia important sobre si aquelles nebuloses eren "universos illa" més llunyans que la Via Làctia.
A la primera meitat del segle XX, la teoria de la relativitat d'Albert Einstein no admetia solucions estàtiques que era un resultat que el propi Einstein va considerar erroni, corregint-lo amb l'addició de la constant cosmològica. Va ser el 1922 quan el cosmòleg i matemàtic rus Alexander Friedmann va obtenir les equacions de Friedmann aplicant formalment la relativitat a la cosmologia sense utilitzar la constant cosmològica. Les seves equacions descriuen l'univers Friedman-Lemaître-Robertson-Walker que pot expandir-se i contraure's.
El 1924, Edwin Hubble calcula la gran distància que hi havia entre la nebulosa espiral més propera que mostrava que aquests sistemes eren en efecte galàxies. Independentment de l'obtenció de les equacions de Friedman, el 1927, el sacerdot belga catòlic romà Georges Lemaître va proposar que la recessió de les nebuloses era a causa de l'expansió de l'univers. El mateix Lemaître l'any 1931 va anar més enllà afegint que l'univers havia estat originat a causa d'un "àtom primigeni" simple, possiblement repetint les especulacions prèvies que proposaven l'existència d'un ou còsmic com a origen de l'univers. Aquest àtom primigeni va ser posteriorment anomenat Big Bang.
Hubble va començar el 1924 a desenvolupar de forma molt laboriosa una sèrie d'indicadors de distància, sent el precursor de l'escala de distàncies còsmiques, utilitzant el telescopi de 100 polzades (2.500 mm) de Hooker de l'observatori de Mount Wilson. Així va poder estimar la distància que hi havia entre les diferents galàxies encara que ja havien estat mesurades a través del desplaçament cap al roig, principalment per Slipher. L'any 1929 Hubble va descobrir la correlació entre la distància i la velocitat de recessió, actualment coneguda com la llei de Hubble.Lemaître proposà el principi cosmològic.
Durant els anys 1930 es van proposar altres idees, com poden ser les cosmologies no estàndards, per a explicar les observacions de Hubble, incloent-hi el model de Milne amb l'univers oscil·lant. L'univers oscil·latori va ser originalment proposat per Friedmann, però defensat per Einstein i Richard Tolman. Fritz Zwicky també proposà la hipòtesi de la llum cansada.
Després de la Segona Guerra Mundial emergeixen dues possibilitats diferents. Una va ser la Teoria de l'estat estacionari de Fred Hoyle, en el qual a mesura que l'univers s'expandeix es crea nova matèria. En aquest model, l'univers és aproximadament el mateix al llarg del temps. L'altre va ser la teoria del Big Bang de Lemaître que va ser defensada i desenvolupada per George Gamow, qui va introduir la nucleosíntesi primordial del big bang, mentre els seus associats, Ralph Alpher i Robert Herman van pronosticar la radiació còsmica de fons (RCF)
. És irònic que fos Hoyle qui va encunyar el nom que havia estat aplicat en la teoria de Lemaître, referint-se amb el terme "aquesta idea del Big Bang" durant una emissió de radio per a la BBC l'any 1950. Durant una curt temps, el suport estava dividit entre aquestes dues teories. Finalment, les proves observacionals es van fer importants, particularment amb el descobriment de les fonts de ràdio, i començà a afavorir a l'última. El descobriment de la radiació còsmica de fons el 1964 va assegurar el Big Bang com a la millor teòria per explicar l'origen i l'evolució del cosmos. Molta de la feina actual en cosmologia inclou l'enteniment de com es formen les galàxies en el context del Big Bang, entenent la física de l'univers "a l'inici dels temps", i reprenent les observacions amb la teoria bàsica.
Els pasos de gegant que s'han fet en la cosmologia del Big Bang des dels anys 1990 són gràcies als grans avenços en la tecnologia dels telescopis, així com l'analisi de dades copioses des de satèl·lits com el COBE, el Telescopi espacial Hubble i el WMAP. Pràcticament, tots els treball teòrics actuals en la cosmologia intenten estendre o matisar els elements de la teoria del Big Bang. Molts dels treballs actuals en cosmologia inclouen una explicació de com es formen les galàxies en el context del Big Bang, i analitzar les observacions amb la teoria bàsica. Els Cosmòlegs actualment tenen una mesura bastant precisa de molts dels paràmetres del model del Big Bang, i han fet la descoberta inesperada que diu que l'expansió de l'univers està accelerant.
Visió de conjunt .
Si es fa una extrapolació de l'expansió de l'univers basada en la relativitat general ens trobem en el passat amb una densitat i una temperatura infinita en un temps finit. Hi ha un debat obert per posar-se d'acord en la mesura en què pot ser precisa aquesta extrapolació i naturalment, en el temps, que no és anterior a l'època de Planck. La primera fase densa i calorosa, es coneix com "el Big Bang" i és considerat el "naixement" del nostre univers. No hi ha consens sobre quant temps va durar: per a alguns especialistes es fa referència només a la singularitat gravitatòria inicial, però per a altres comprèn tota la història de l'univers; normalment s'entén que, com a mínim, ens referim als primers minuts durant els quals se sintetitza l'heli.
Es calcula que l'edat de l'univers és de 13,7 ±0,2 milers de milions d'anys.. Aquesta estimació s'ha fet basant-se en mesures:
de l'expansió de l'univers a partir d'observacions de supernoves tipus Ia, ;
de la variació de la radiació còsmica de fons, i ;
de la Llei de Hubble (recessió de les galàxies). ;
És notable el fet que els tres tipus de mesures, que són independents, siguin consistents i coincidents, per la qual cosa es consideren que són una clara prova de l'anomenat model Lambda-CDM (model CDM) o model de concordança del Big Bang, que descriu de forma detallada la naturalesa de l'univers.
Les primeres fases del Big Bang estan subjectes a molta especulació. En els models més acceptats, l'univers, en els seus primers moments, era homogeni i isòtrop, amb una densitat de l'energia increïblement alta, i amb temperatures i pressions elevadíssimes; i en un procés molt ràpid, s'anava expandint i alhora es refredava. Es va expandir i es va refredar, experimentant uns canvis de fase anàlegs a la condensació de vapor o la congelació d'aigua, però en la dimensió de les partícules elementals. Aproximadament entre 10 i 35 segons després, una fase de transició provocà una inflació còsmica, en la que l'univers va créixer de manera exponencial. En acabar aquesta fase, s'aturà l'expansió, i el material que formava l'univers van quedar amb forma d'un plasma de quarks-gluons, i altres partícules elementals..
A aquestes temperatures tan altes, els moviments aleatoris de partícules i antipartícules de tot tipus, provocava constants col·lisions, en un procés continu de creació i destrucció. En algun moment, es va produir una reacció desconeguda anomenada bariogènesi que no complia amb la conservació del nombre de barions, provocant un excés molt petit de quarks i leptons davant els antiquarks i antileptons de l'ordre d'1 part en 30 milions. Aquest resultat ocasionà, d'alguna manera, l'asimetria observada entre matèria i antimatèria, el predomini de la matèria sobre l'antimatèria que existeix en l'univers actual.
L'univers va continuar augmentant de volum i disminuint de temperatura, i l'energia típica de cada partícula també va anar disminuint. Això va comportar nous canvis que consolidaren la ruptura de la simetria fent possible la forma actual de les forces fonamentals de la física i els paràmetres de les partícules elementals.. Uns 10 minuts i 11 segons més tard la representació comença a ser menys especulativa ja que les partícules assoleixen uns nivells d'energia que es poden reproduir en experiments de laboratori de la física de partícules.
Als 10 minuts i 6 segons els quarks i gluons es combinaren per formar diversos tipus de barions, com protons i neutrons. El fet que hi haguessin una mica més de quarks que d'antiquarks va produir una major presència de barions que de antibarions. La temperatura ara ja no era prou elevada perquè es poguessin crear nous parells de protons-antiprotons, i de neutrons-antineutrons; a continuació esdevenia una anihilació massiva impressionant i. com a conseqüència, quedaren només un 1010 dels protons i neutrons originals, i cap de les seves antipartícules. Un procés similar succeïa, aproximadament en 1 segon, amb els electrons i positrons. Després d'aquestes grans anihilacions, els protons, neutrons i electrons que quedaren ja no es movien de manera relativista i la densitat energètica de l'univers ara era dominada pels fotons, amb una contribució menor dels neutrins.
Quan la temperatura era de mil milions de graus Kelvin i la densitat era com la de l'aire, els neutrons es combinaren amb els protons per formar nuclis de deuteri i heli, en un procés que s'anomena nucleosíntesi primordial o nucleosíntesi del Big Bang..
La majoria dels protons romanien sense combinar en forma de nuclis d'hidrogen. Com l'univers seguia refredant-se, la matèria va deixar de moure-se gradualment de forma relativista i la gravitació de la matèria en repòs passà a predominar per damunt la radiació (fotons). Després d'uns 380.000 anys els electrons i els nuclis es combinaren per formar àtoms, fonamentalment d'hidrogen; llavors la radiació es va desacoblar de la matèria i va continuar per l'espai pràcticament sense obstacles. Aquesta radiació, relíquia del passat, es coneix com la radiació còsmica de fons.
En passar el temps, algunes regions lleugerament més denses, amb la matèria uniformement distribuïda, van créixer atraient més matèria per l'acció de la gravetat, i així es feren més denses, formant núvols de gas, estrelles, galàxies i d'altres estructures astronòmiques que actualment s'observen. Els detalls d'aquest procés depenen de la quantitat i tipus de matèria de l'univers. Els tres tipus possibles que es coneixen són: la matèria fosca freda, la matèria fosca calenta i la matèria bariònica. Els millors càlculs disponibles, provinents del WMAP, mostren que la forma més comuna de matèria a l'univers és la matèria fosca freda. Els altres dos tipus de matèria constitueixen menys d'un 20% de la matèria de l'univers.
L'univers actual sembla estar dominat per una forma misteriosa d'energia coneguda com a energia fosca. Aproximadament 70% de la densitat d'energia de l'univers actual està en aquesta forma. Aquesta energia provoca l'expansió de l'univers, la qual s'observa que és més lenta del que s'esperava a distàncies molt grans; és a dir, varia amb una relació lineal entre velocitat i distància, i produeix que l'espai-temps s'expandeixi més ràpidament que l'esperat a grans distàncies. L'energia fosca pren la forma d'una constant cosmològica en les equacions de camp d'Einstein, dins la teoria de la relativitat general, però els detalls de la seva composició són desconeguts i la seva relació amb el model estàndard de la física de partícules continua sent investigada tant de forma teòrica com per mitjà d'observacions.
Totes aquestes observacions poden ser explicades pel model CDM de cosmologia, que és un model matemàtic del Big Bang amb sis paràmetres lliures. Com ja s'ha comentat, no hi ha cap model físic convincent per als primers 10 minuts i 11 segons de l'univers. En el "primer instant", la teoria gravitacional d'Einstein prediu una singularitat gravitacional on les densitats són infinites. Per resoldre la paradoxa de la singularitat inicial, es necessita una teoria de la gravitació del quàntum. En física, un dels problemes més grans, encara sense resoldre, és entendre aquest període de la història de l'univers.
Base teòrica .
La teoria de Big Bang depèn de dues grans suposicions essencials:
La universalitat de les lleis físics. ;
El principi cosmològic, que estableix que a grans escales l'univers és homogeni i isòtrop.
Aquestes idees es consideraven inicialment com a postulats, però avui hi ha esforços per intentar demostrar-les. Per exemple, la primera suposició ha estat provada per observacions que mostren que la desviació més gran possible de la constant de l'estructura fina sobre l'edat de l'univers és de l'ordre 10 5. També, la teoria de la relativitat general ha passat proves estrictes dins l'escala del sistema solar i d'estrelles binàries i, d'altra banda, l'extrapolació a escales cosmològiques ha estat validada pels èxits empírics en relació a diversos aspectes de la teoria del Big Bang.
Si l'univers a gran escala sembla isòtrop com així es veu des de Terra, el principi cosmològic es pot obtenir simplement a partir del principi de Copèrnic. Finalment, el principi cosmològic s'ha confirmat a un nivell de 10 5 mitjançant les observacions del CMB. S'ha calculat que l'univers és homogeni, en les grans escales, a un nivell del 10%.
La teoria del Big Bang utilitza el postulat de Weyl per mesurar, sense ambigüitat, el temps en qualsevol moment del passat a partir del l'època de Planck. Les mesures en aquest sistema depenen de coordenades conformals en les quals les anomenades distàncies codesplaçants i els temps conformals permeten no considerar l'expansió de l'univers per a les mesures d'espai-temps. En aquest sistema de coordenades, els objectes que es mouen dins el flux cosmològic mantenen sempre la mateixa distància codesplaçant i l'horitzó o límit de l'univers queda fixat pel temps codesplaçant.
Vist així, el Big Bang no és una explosió de matèria que s'allunya per omplir un univers buit, sinó que és l'espai-temps el que s'expandeix. I la seva expansió és la que causa de l'augment de la distància entre dos punts fixos del nostre univers. Quan els objectes estan lligats entre ells, per exemple en una galàxia, no s'allunyen amb l'expansió de l'espai-temps a causa que s'assumeix que les lleis de la física que els governen són uniformes i independents de l'espai mètric. I encara més, l'expansió de l'univers en les escales actuals locals és tan petita que, en l'expansió, qualsevol dependència de les lleis físiques no seria mesurable amb les tècniques actuals.
Proves .
En general, es consideren tres grans tipus de proves empíriques que recolzen la teoria cosmològica del Big Bang:
L'expansió de l'univers que s'expressa en la llei de Hubble i que es pot apreciar en el desplaçament cap el vermell de les galàxies. ;
Les mesures detallades de la radiació còsmica de fons.
L'abundància d'elements lleugers, com s'exposa a la teoria de la nucleosíntesi del Big Bang.
A més, la funció de correlació de l'estructura a gran escala en l'univers encaixa amb la teoria del Big Bang.
L'expansió d'acord amb la llei de Hubble .
De l'observació de galàxies i quàsars llunyans es desprèn que aquests objectes pateixen un desplaçament cap al vermell, la qual cosa vol dir que la llum que emeten s'ha desplaçat proporcionalment cap a longituds d'ona més llargues. Això es comprova recollint dades de l'espectre de freqüències dels objectes i després comparant el patró espectroscòpic de les línies d'emissió o absorció corresponents als àtoms dels elements que interactuen amb la llum; són uniformement isòtrops, distribuïts uniformement entre els objectes observats en totes les direccions. En aquesta anàlisi, es pot apreciar un cert desplaçament cap al vermell, el que s'explica per una velocitat recessional corresponent a l'efecte Doppler en la radiació.
En representar aquestes velocitats recessionals d'acord a les distàncies als objectes, apareix una relació lineal coneguda com la Llei de Hubble:
;
on
és la velocitat recessional de la galàxia o un altre objecte distant ;
és la distància a l'objecte, i ;
és la constant de Hubble, mesurada en (70 +2.4/-3.2) (km/s)/Mpc per la prova del WMAP .;
La llei de Hubble té dues explicacions possibles. O som en el centre d'una explosió de galàxies la qual cosa és insostenible d'acord al principi de Copèrnic , o l'univers s'està expandint de manera uniformem a totes direccions. Aquesta expansió universal va ser pronosticada a la teoria de la relativitat general per Friedman el 1922 i per Lemaître el 1927, abans que Hubble fes els seus anàlisis i observacions el 1929, i suposes la pedra angular de la teoria del Big Bang, desenvolupada per Friedmann, Lemaître, Robertson i Walker.
Que l'espai s'està expandint es demostra, juntament amb la llei de Hubble, amb les proves observacionals directes del Principi Cosmològic i del Principi de Copèrnic. El desplaçament astronòmic cap el vermell és extremadament isòtrop i homogeni, i aquest fet dóna suport al Principi Cosmològic.
Les mesures realitzades l'any 2000 dels efectes de la radiació còsmica de fons sobre la dinàmica de diversos sistemes astrofísiques distants demostren el principi de Copèrnic que la Terra no està en una posició central, dins una escala cosmològica. El refredament uniforme de la radiació còsmica de fons durant milers de milions d'anys és explicable només si l'univers està experimentant una expansió mètrica, i exclou la possibilitat que siguem prop de l'únic centre d'una gran explosió.
Radiació còsmica de fons .
Una de les característiques de la teoria del Big Bang és la predicció de la radiació còsmica de fons o fons còsmic de microones (CMB o Cosmic microwave background). Durant els primers dies de l'univers, l'univers era dins un gran equilibri tèrmic, amb fotons que eren emesos i absorbits contínuament, que donava una radiació pròpia d'un espectre de cos negre. Com l'univers s'expandia, es refredava i assolia una temperatura a la què ja no es podrien crear o destruir fotons. Mentre l'univers es refredava a causa de l'expansió, la seva temperatura hauria caigut per sota de 3.000 graus K. Per sobre d'aquesta temperatura, els electrons i protons estan separats, solts; i a causa d'aquesta dispersió l'univers era opac a la llum. Per sota dels 3.000 graus K, es formen els àtoms, en un procés conegut com a recombinació, i que permet el pas de la llum a través del gas de l'univers. Això és el que es coneix com a dissociació de fotons.
En 1964, Arno Penzias i Robert Wilson, mentre desenvolupaven una sèrie d'observacions de diagnòstic amb un receptor de microones propietat dels Laboratoris Bell van descobrir accidentalment la radiació còsmica de fons. El seu descobriment va proporcionar una confirmació substancial de les prediccions generals respecte al CMB la radiació va resultar ser isòtropa i constant, amb un espectre del cos negre de prop de 3 K i va inclinar la balança cap a la hipòtesi del Big Bang. Penzias i Wilson van rebre el Premi Nobel pel seu descobriment.
El 1989, la NASA va llançar el COBE (Cosmic background Explorer), i els resultats inicials, fets públics el 1990, van recolzar les prediccions generals que la teoria del Big Bang fa sobre la CMB. El COBE va trobar una temperatura residual de 2.726 K i el 1992 va detectar per primer cop les fluctuacions o anisotropies en el CMB, a un nivell aproximat d'una part entre 105. Es va atorgar els premis Nobel a John C. Mather i a George Smoot per les seves investigacions en aquest àmbit. Durant la dècada dels 90 es va estudiar més extensament l'anisotropia en el CMB mitjançant un gran nombre d'experiments des de bases terrestres i des de globus. El 2000 i 2001, diversos experiments, especialment el BOOMERang, mesurant la distància angular típica de les anisotropies, es va concloure que l'univers era geomètricament pla. (Vegeu l'article sobre la Forma de l'univers)
A començaments de 2003 es van donar a conèixer els resultats del satèl·lit Wilkinson Microwave Anisotropy, o WMAP, que va aportar les dades més precises conegudes fins a l'actualitat d'alguns paràmetres cosmològics. Les dades que aportà aquest satèl·lit també refutà determinats models d'inflació còsmica, però els resultats han sigut, en general, coherents amb la teoria d'inflació; aquest satèl·lit encara segueix recollint dades. Està programat el llançament d'un altre satèl·lit, el Planck Surveyor, que recollirà dades més acurades de les anisotropies del CMB, als que s'afegeixen les dades d'altres experiments realitzats des de la Terra.
Abundància d'elements primordials .
Utilitzant el model de Big Bang és possible comptar la concentració a l'univers d'heli-4, heli-3, deuteri i liti-7, de manera proporcional a la quantitat d'hidrogen (H).. Les quantitats depenen d'un únic paràmetre: la proporció entre fotons a barions, que pot ser calculada de manera independent a l'estructura de les fluctuacions de CMB. Les proporcions pronosticades no per nombre sinó per massa són d'un 0,25 per 4He/H, d'un 10 3 per a ²H/H, d'un 10 9 per a 7Li/H.
Aquestes quantitats mesurades concorden amb les predites a partir d'un únic valor de la proporció entre barions i fotons, i es considera una prova clara a favor de la teoria del Big Bang, ja que és l'única que explica l'abundància relativa d'elements lleugers.
Evolució i distribució de les galàxies .
Les observacions detallades de la morfologia i estructura de galàxies i quàsars han proporcionat un bon suport a la teoria del Big-Bang. La combinació de les observacions amb la teoria suggereix que els primers quàsars i galàxies es van formar uns mil milions d'anys després del Big Bang, i des d'aquell moment s'han estat formant estructures més grans, com els cúmuls de galàxies i supercúmuls. Les poblacions d'estrelles han anat envellint i evolucionant, de manera que les galàxies distants que s'observen tal com eren al principi de l'univers són molt diferents de les galàxies més properes que s'observen en un estat més recent . D'altra banda, les galàxies formades fa relativament poc són molt diferents de les galàxies que es van formar a distàncies similars però poc després del Big Bang.
Aquestes observacions són arguments sòlids en contra de la teoria de l'estat estacionari. Les observacions de la formació d'estrelles, la distribució de quàsars, galàxies i estructures més grans concorden amb les simulacions obtingudes sobre la formació de l'estructura en l'univers a partir del Big Bang, i estan ajudant a completar detalls de la teoria.
Punts febles de la teoria .
Històricament, han sorgit un cert nombre de problemes dins de la teoria del Big Bang. Amb el consens aclaparador de la comunitat científica que avui sosté el model de Big Bang, molts d'aquests problemes s'estudien des d'una perspectiva històrica; els punts febles s'han anat superant, ja sigui per mitjà de modificacions a la teoria, o com a resultat d'observacions més precises. Altres aspectes, com el problema de la penombra en cúspide i el problema de les galàxies nanes de matèria fosca freda, no són considerades qüestions greus ja que poden ser resoltes amb el reajustament de la teoria.
Les idees bàsiques del Big Bang l'expansió, el primer estat calent, la formació d'heli, la formació de galàxies , són conseqüència de moltes observacions independents que inclouen la nucleosíntesi del Big Bang, la radiació còsmica de fons, l'estructura a gran escala de l'Univers, i les supernoves tipus Ia, i actualment no poden ser massa qüestionats com a trets més importants del nostre univers.
Els models actuals més precisos del Big Bang es basen en diversos fenòmens físics exòtics que no s'han observat en experiments de laboratori, o no han estat incorporats dins el model estàndard de la física de partícules. D'aquests fenòmens, l'energia fosca i la matèria fosca són considerades les més segures, mentre que la inflació i la bariogènesi romanen en l'àmbit de l'especulació; proporcionen explicacions satisfactòries pel que fa als trets més importants de l'univers primerenc, però podrien ser reemplaçades per idees alternatives sense afectar la resta de la teoria. Explicacions per a tals fenòmens romanen entre els problemes que encara ha de resoldre la física.
Crítiques dels científics.
Les conviccions o les reticències dels autors que han participat a l'emergència del concepte han fet un paper en el procés de maduració, i s'ha dit sovint que les conviccions religioses de Lemaître l'havien dut a proposar el model del Big Bang, encara que no hi ha proves tangibles. A la inversa, la idea segons la qual tot l'univers pugui haver estat creat en un sol instant semblava a Fred Hoyle molt més criticable que la seva hipòtesi de creació lenta però continua de matèria segons la teoria de l'estat estacionari, la qual cosa és sense cap dubte l'origen del seu rebuig de la teoria del Big Bang. Es coneixen molts més exemples de reticències de personalitats del món científic, en particular:
Hannes Alfvén, premi Nobel de física 1970 pels seus treballs sobre la física de plasmes, que rebutjà en bloc el Big Bang, i es va estimar més proposar la seva pròpia teoria, l'univers plasma, basada en la preeminència dels fenòmens electromagnètics sobre les fenòmens gravitacionals a gran escala, que avui ha estat abandonada completament.
Edward Milne, proposa cosmologies newtonianes, i fou a més el primer que ho va fer (encara que després de la formulació de la relativitat general), dins les quals l'expansió era interpretada com a moviments de galàxies dins un espai estàtic i minkowkià (vegeu univers de Milne).
Arno Allan Penzias i Robert Woodrow Wilson que reberen el premi Nobel de Física per la seva descoberta del fons difós de microones (fons difós cosmològic), aportant així la prova decisiva del Big Bang, reconegueren que ells eren adeptes de la teoria de l'estat estacionari.
Wilson especialment declarà no haver tingut la certitud de la pertinència de la interpretació cosmològica de la seva descoberta:
«Arno i jo, segur, estàvem molt contents de tenir una resposta de qualque natura que fos al nostre problema. Qualsevol explicació raonable ens hauria satisfet. Ens havíem habituats a la idea d'una cosmologia de l'estat estacionari. Filosòficament, jo m'estimava més la cosmologia de l'estat estacionari. Inclús jo vaig pensar que havíem de presentar el nostre resultat com una simple mesura: al menys la mesura podia restar vertadera encara que la cosmologia que hi havia darrera es tingués per falsa. »;
Inclús avui, i malgrat l'èxit innegable, el Big Bang troba encara una oposició molt feble d'una part del món científic, i entre alguns astrònoms. D'entre aquests es poden destacar els seus oposats històrics com a Geoffrey Burbidge, Fred Hoyle i Jayant Narlikar, qui després d'haver finalment abandonat la teoria de l'estat estacionari, n'han proposat una versió modificada, sempre basada en la creació de matèria, però en una successió de fases d'expansió i de contracció, la teoria de l'estat quasi-estacionari, que no ha arribat a tenir succés degut a la seva incapacitat per fer prediccions precises i compatibles amb les dades observacionals actuals, especialment amb les del fons difós cosmològic. Una de les crítiques recurrents del Big Bang és la incoherència entre l'edat de l'univers, més jove que aquella que s'atribueix a certs objectes llunyans, com en el cas de les galàxies Abell 1835 IR1916 o HUDF-JD2, però la major part d'aquests problemes d'edat són el resultat de males estimacions de l'edat d'aquests objectes (vegeu els articles corresponents), i també d'una infravaloració de l'error en les mesures.
Problema de l'horitzó.
El problema de l'horitzó, també anomenat problema de la causalitat, és el resultat de la premissa que la informació no pot viatjar més ràpida que la llum, de manera que dues regions de l'espai separades per una distància més gran que la velocitat de la llum multiplicada per l'edat de l'univers, en un univers d'edat finita, no poden estar connectades de manera causal. La isotropia observada de la radiació còsmica de fons (CMB) és, en aquest aspecte, problemàtica, ja que la mida de l'horitzó de partícules correspon a una mida d'uns dos graus al cel. Si l'univers hagués tingut la mateixa línia d'expansió des de l'època de Planck, no hi hauria mecanisme que pogués fer que aquestes regions tinguessin la mateixa temperatura.
Aquesta aparent inconsistència es resol amb la teoria inflacionista en la qual un camp d'energia escalar isòtrop domina l'univers en transcórrer un temps de Planck després de l'època de Planck. Durant la inflació, l'univers pateix una expansió exponencial, i regions que interactuen entre elles s'expandeixen més enllà dels seus respectius horitzons.
El principi d'incertesa de Heisenberg prediu que durant la fase inflacionista hi haurà fluctuacions primordials tèrmiques, que s'amplificarien fins a una escala còsmica. Aquestes fluctuacions serveixen de llavors per a tota l'estructura actual de l'univers. En passar la inflació, l'univers s'expandeix seguint la llei d'Hubble i les regions que eren massa lluny per interactuar entre elles tornen a l'horitzó; això explica la isotropia observada de la CMB. La inflació prediu que les fluctuacions primordials són gairebé invariants segons l'escala i que tenen una distribució normal o gaussiana, que ha estat confirmat amb precisió per mesures de la CMB.
El 2003 va aparèixer una altra teoria per resoldre aquest problema, la velocitat variant de la llum de Joao Magueijo, que encara que a la llarga contradiu la relativitat d'Einstein usa la seva equació incloent la constant cosmològica per resoldre el problema d'una forma molt eficaç que també ajuda a solucionar el problema de la planor.
El problema de la planor .
El problema de la planor, o flatness, també conegut com el problema de l'antiguitat (en anglès, oldness), és un problema observacional que és conseqüència de l'aplicació de la mètrica FLRW en els càlculs de la forma de l'univers. En general, es considera que per al nostre Univers, segons la seva curvatura, existeixen tres tipus de geometries possibles: geometria hiperbòlica, geometria euclidiana o plana, i geometria el·líptica. L'esmentada geometria ve determinada per la quantitat total de densitat d'energia de l'univers, mesurada mitjançant el tensor de tensió-energia. Si és la densitat d'energia mesurada de manera observacional i c la densitat crítica, s'obté que per a les diferents geometries les relacions entre ambdós paràmetres han de ser les següents:
Hiperbòlic
;
Una bandera o senyera és un tros de tela, ordinàriament rectangular, fixat per un costat a un pal o asta i que serveix com a símbol o insígnia d'una nació, d'un estat, d'una ciutat, d'una dinastia, d'una autoritat, d'un partit, d'una associació, etc, o com a signe per a identificar situacions jurídiques, militars, tècniques, etc. També pot ser utilitzada amb motius decoratius.
La bandera estatal simbolitza a un estat o país i és un dels signes d'identitat més importants que té. Serveix per representar a l'estat a l'estranger, però també com a emblema en la pròpia terra.
La bandera estatal s'hissa cada dia en els edificis oficials (corts, ajuntaments,...). Les empreses i entitats privades també poden hissar-les, de la mateixa manera que els ciutadans. Quan hi ha un tràgic succés estatal o mor una persona de màxim rang polític les banderes onegen a mig pal en senyal de dol.
Història .
L'ús de les banderes ve d'Índia i de Xina, on provablement van ser inventades.
És possible considerar els símbols utilitzats durant la civilització romana (com l'àguila de la legió d'August Cèsar) com les primeres insígnies emprades a Europa. A la Península Ibèrica, els visigots van seguir usant aquest tipus d'estendards rígids amb alguna classe de drap; però no va ser fins la invasió musulmana quan es van començar a emprar el que actualment coneixem com "banderes", ja que l'ús de teixits lleugers, com la seda, en els estendards va tenir el seu origen en Orient, sent els musulmans i els croats els primers a implantar el seu ús a Europa. Les banderes es van convertir en guions i estendards representatius de Reis i Senyors (específicament, dels seus llinatges o cases reials), més que de territoris o nacions, tal com avui són utilitzades les ensenyes nacionals.
Forma .
Formes més exteses actualment extendidas:
Rectangular;
Quadrada;
Corneta;
Gallaret ;
Representatives de persones específiques .
Poden representar a un ciutadà particular, o a un càrrec de l'administració pública o d'una organització privada, adoptant diferents denominacions segons el cas:
Bandera personal. Les més conegudes són les utilitzades pels armadors de vaixells. ;
Bandera de rang. Representen a un càrrec d'un estament, però no a l'individu en particular. En aquest grup s'engloben principalment les banderes de les autoritats militars, dels càrrecs del govern (presidents, ministres, etc.) i dels càrrecs d'entitats privades (presidents, comodoros, capitans de flota, tresorers, secretaris, etc.).
Guió. Bandera del que "guia", normalment un monarca o Cap d'Estat. El seu ús es va estendre també a les antigues tàctiques militars dels segles XVIII i XIX, on eren emprades per efectiu del mateix nom per a "guiar" el pas de cada batalló. ;
Estendard. ;
Representatives de grups de persones .
La varietat de banderes que representen a diferents col·lectius és molt àmplia. Les principals són:
Bandera nacional: pavelló nacional, i bandera naval: Representen a una nació. Hi ha 192 països independents al món, cadascun dels quals té una bandera nacional que és onejada en el seu propi territori i en les seves ambaixades en l'exterior. ;
Bandera d'entitat subnacional: Inclou totes les banderes representatives de territoris inferiors a la nació (regions, províncies, comunitats, comarques, municipis, parròquies, barris, etc.). ;
Bandera d'organització supranacional: Bandera d'organismes com Nacions Unides, la Unió Europea o l'OTAN, per citar uns exemples. ;
Bandera d'entitat privada: Inclou les representatives de clubs esportius, fundacions, associacions, cofradies, empreses, etc. Poden ser grups nacionals o internacionals. ;
Banderes de senyals .
En àmbits esportius, especialment en competicions de Vela o d'automobilisme, i en àmbits marítims i militars, existeixen codis de senyals basats en la utilització de banderes.
Banderes al mar .
Les banderes són particularment importants al mar, on poden significar diferències entre la vida i la mort, i conseqüentment on les
normes i regulacións per les banderes aèries són restrictives i s'han de complir.
Una bandera nacional onejada al mar es coneguda com una insígnia.
Un vaixell pacífic (sense cap objectiu d'atacar), un mercant o l'iot, habitualment onegen la seva insígnia (en la posició habitual de la insígnia), juntament amb la bandera de la nació a la que està actualment visitan en el masteler (coneguda com una bandera de cortesia ).
En alguns països la insígnia dels iots és diferent a la insígnia dels vaixells mercants, amb l'objectiu d'informar que l'iot no porta cap carga que requereixi una declaració de duanes.
Portar cargues comercials en un vaixell amb una insígnia d'iot és considerat contraban en moltes jurisdiccions.
Vegeu també.
Llista de banderes d'estats sobirans;
Llista de banderes de colònies, estats associats i nacions sense estat; |
346 | Buit | S'anomena buit a l'absència de aire, o altres fluids i en general de qualsevol tipus de matèria. En física es defineix com l'absència de matèria en un volum determinat de l'espai.
A la pràctica aquesta condició és impossible d'aconseguir estrictament. Tant en l'enginyeria per la construcció de màquines, com en laboratoris per l'execució d'experiments, el buit absolut no es pot assolir i llavors es parla de buit parcial. En aquest buit parcial, les poques molècules restants exerceixen una determinada pressió sobre les parets del volum que les compren. És per això que aquest buit parcial s'expressa en unitats de pressió i sovint es compara amb la pressió atmosfèrica normal (la pressió que exerceix l'atmosfera a nivell del mar). La pressió és per tant una manera de mesurar en quin grau s'ha aconseguit crear el buit en un volum. La unitat de pressió del SI és el Pascal (Pa). També s'expressa en altres unitats com el torr o mil·límetres de mercuri (mmHg) usant l'escala baromètrica, o també com a percentatges de la pressió atmosfèrica en bars o atm (atmosferes).
Crear buit .
Per crear el buit d'una manera senzilla es parteix d'un cert volum, tancat hermèticament, i s'expandeix, creant un buit parcial dins del volum. Exemples d'aquest sistema es donen: als pulmons en respirar, que s'expandeixen i creen un cert buit dins d'ells (La diferència de pressió dins i fora dels pulmons hi fa entrar aire), i també per aspirar, absorbir o succionar. El mateix principi es fa servir en màquines com l'aspiradora o bombes d'aire.
També es pot fer ús d'una bomba d'aire per extreure l'aire dins una cambra de buit. A mesura que es va extraient l'aire queden menys molècules que empenyin contra les parets de la cambra, amb la qual cosa es redueix la pressió del seu interior. D'aquesta manera es pot aconseguir un bon buit però a causa de les fuites, efectes d'evaporació i sublimació a les parets de la cambra i els altres elements aquest mai serà perfecte.
Altres tipus de buit .
Apart del buit creat artificialment, hi ha també buits creats per la natura. Aquest és el cas per exemple del buit a l'espai exterior. La pressió al espai és molt petita i es pot dir que és quasi perfecte. Així i tot hi ha moltes partícules a l'espai i no es pot dir per tant que sigui perfecte. Dins del sistema solar, la major part d'aquestes partícules provenen del Sol, és el que s'anomena vent solar. Aquest vent solar es composa majoritàriament de fotons, però també de protons i heli, components principals de la corona solar.
El buit a la mecànica quàntica.
Si clàssicament és difícil obtenir un buit perfecte a causa de les fuites, efectes d'evaporació i sublimació, la mecànica quàntica estableix que les parets que delimiten el buit radien fotons com a conseqüència de la radiació de cos negre.
D'altra banda, segons la teoria quàntica de camps, l'energia del buit no pot ser mai zero. Això és per les fluctuacions del camp. Aquestes fluctuacions, anomenades fluctuacions del buit, tenen una vida molt curta i es deuen a la creació i anihilació de partícules virtuals.
El ple total és l'antítesi del buit i és també inassolible. |
348 | Bicicle | El bicicle o velocípede és un dels molts estadis pels que ha passat l'actual bicicleta.
Es considera com a inventors del bicicle o velocípede als germans Ernest i Pierre Michaux. L'any 1861 Ernest Michaux va perfeccionar el seient i el seu germà Pierre va fixar els pedals a la roda del davant.
Enllaços externs.
Bici wiki; |
349 | Byte | En informàtica, un byte (de símbol B) és un grup de bits, generalment 8 bits. En aquest cas s'anomena també octet.
Origen.
Aquest terme és anglès, ve de l'expressió binary term ("terme binari"), i s'utilitza en informàtica i telecomunicació. Alguns ordinadors antics treballaven amb bytes de 6, 7 o 9 bits. Tanmateix, es va triar el nombre actual, perquè es va considerar que un byte de 8 bits (28 = 256 valors possibles) emmagatzemava una quantitat d'informació acceptable.
Informació específica.
El byte és el mínim conjunt d'informació amb què treballen els ordinadors. S'utilitza principalment per designar la quantitat de memòria de l'ordinador i dels sistemes d'emmagatzematge. També és un tipus de dades enter en programació. El conjunt de 2 bytes s'anomena paraula (de l'anglès word), i 4 bytes és una doble paraula.
Representació.
Un byte es pot representar de diferents formes:
Sistema binari: 0000 0000 a 1111 1111, exemple: 01011010;
Sistema octal: 000 a 377, exemple: 132;
Sistema decimal:
Natural: 0 a 255, exemple: 90;
Enter: -128 a 127;
Sistema hexadecimal: 00 a FF, exemple: 5A;
Caràcter codificat en ASCII: exemple: Z;
Abreviació i prefixos.
El símbol del byte es la B (per a diferenciar-lo de la b del bit).
Habitualment, es fan servir els prefixos del Sistema Internacional amb una equivalència diferent de l'estàndard, usant múltiples de 1.024 en comptes de múltiples de 1.000. La raó és que es fan servir les potències de 2 com a refència en comptes de les potències de 10:
Actualment, la utilització d'una o altra equivalència depèn del context en què es faça servir. Habitualment, al camp de les telecomunicacions en general es fan servir els múltiples de 1.000 mentre que en els àmbits més purament informàtics es fan servir els de 1.024. Els dos àmbits se solapen, fet que porta a una certa confusió; com a exemple, per referir-se a la capacitat d'un disc dur, els fabricants fan servir el primer mentre que el programari, com els sistemes operatius, en fan servir el segon.
Per tal de solucionar aquesta confusió la International Electrotechnical Commission va aprovar en 1998 una proposta nova per fer servir uns prefixos alternatius als quals se'ls anomena prefixos binaris. El seu ús encara no està massa estés però guanya popularitat ràpidament i rep el suport de múltiples cossos d'estandardització.
Clàssics.
Nova proposta.
El nom dels nous prefixos prové de la unió del prefix de l'SI i la paraula binari. Així, per exemple, mebibyte prové de mega i binari, units en megabinari i després contrets en mebi . .
Vegeu també.
Bit;
Paraula ;
Sistema de numeració;
Prefixos binaris; |
350 | Badalona | Badalona és una ciutat que assolí tal condició el 1897. Avui pertany a la comarca del Barcelonès. A més a més, és la capital de l'ens popular format pel conjunt de ciutats integrades per Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs (amb les que limita a l'oest) i la pròpia Badalona, ens que rep el nom de Barcelonès Nord. El municipi badaloní, doncs, se situa a l'extrem nord de la comarca del Barcelonès i resta a la riba esquerra del Riu Besòs, en tant que junt amb d'altres poblacions, forma part de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i també de la Diputació de Barcelona.
Les restes que se situen als barris de Llefià i de Sistrells n'indiquen habitants ja al neolític, però s'acostuma a datar a partir de la seva fundació, que volta l'any 100 aC. Així, actualment, aquest municipi s'extén al llarg dels seus 21,17 quilòmetres quadrats i 4,8 de platja banyada per la Mar Mediterrània (incloent-hi la platja nudista de la Mora i de la Barca Maria), tot limitant amb les poblacions abans esmentades, a més a més de Tiana i Montgat (Maresme) a l'est i de Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental) i Montcada i Reixac (Vallès Occidental) al nord. Segons dades del 2006, la població se situa als 221.520 habitants, fent de Badalona la tercera ciutat de Catalunya per nombre d'habitants.
Història.
Prehistòria.
Tot i que es creu que per Badalona haurien passat comunitats prehistòriques, que es podrien haver establert en abrics o coves naturals, no s'han pogut trobar restes humanes, ja que aquests llocs han estat reutilitzats per l'home posteriorment, de manera que les restes han anat desapareixent, però la presència de trossos de sílex treballat acredita l'habitament.
Sí que hi ha constància contrastada de la presència humana des dels anys 3500 a 2500 aC, és a dir, l'època de sedentarització al neolític mig-recent. Hi ha restes en coves al barri del Manresà i el Turó d'en Seriol, com també a Sistrells i Llefià (Bòbila d'en Seret).
Història Antiga.
Des dels seus orígens, doncs, Badalona començarà a datar cada vegada més restes fins l'arribada de la seva fundació oficial amb els romans. Badalona va ser el territori de poblament de la primera cultura històrica peninsular dels ibers, que van ocupar el turó de les Maleses i el d'en Boscà a partir del segle VII aC. Va ser zona de laietans i avui al propi turó d'en Boscà hi ha el jaciment amb les restes ibèriques. La branca laietana dels ibers sembla que hauria caigut en declivi vers el segle I aC, tot abandonant el poblat del turó d'en Boscà per sempre més.
La causa directa d'això és l'arribada dels romans, en guerra amb els cartaginesos, que arribaren a Catalunya el 218 aC, a Empúries. Un cop els derrotaren, es van quedar amb les terres que havien anat ocupant fins acabar fent-se amb tota la península. Així, l'arribada dels romans i tota la nova cultura agrícola a les terres laietanes, vers els segles II i I aC, feren abandonar els poblats preexistents.
La fundació de Baetulo.
Badalona fou una ciutat fundada de nova planta i amb una prèvia planificació del territori (ex novo) amb la intencionalitat de vertebrar els territoris laietans que anaven ocupant. La data no està clara i, sempre dintre del segle I aC, hi ha disputes per saber si en una part o en una altra de la centúria. Els romans aplicaren el model de ciutat quadrícula en una planària una mica elevada, com és el turó d'en Rosés, prop del mar i amb possibilitats agrícoles i ben comunicada amb els pobles veïns. Era una ciutat emmurallada i tingué la seva entrada per la Via Augusta (abans via litoral). Badalona, doncs, amb una superfície d'unes 11 ha, es completà amb un traçat de 413 metres per 261. La seva configuració interna tenia uns atributs molt similars als d'altres ciutats romanes de l'època.
Des de la seva fundació, Badalona, Baetulo, esdevingué una ciutat molt emprenedora que ràpidament es consolidà. La seva principal prosperitat va raure en el comerç de vi, una activitat ben pròpia dels pobles mediterranis. Tot això també es degué als successos de finals del segle II aC a Roma, amb contínues crisis. Aquesta serà l'època més esplendorosa de la ciutat en l'antiguitat i és quan s'hi daten restes cabdals com ara les termes públiques, la Venus de Badalona o el món urbà domèstic. L'últim fet destacable fou la concessió del Ius Latii per a les terres laietanes a mercè de l'emperador Vespasià (segle II aC). Badalona esdevenia municipi i els seus habitants ciutadans romans de ple dret.
El declivi romà.
Amb la davallada de l'Imperi totes les terres que hi pertanyien entraran en decadència. Hi haurà un procés de ruralització que afectarà la configuració dels nuclis urbans, tot despoblant-se. És un període que Badalona recull amb poca documentació; se sap que vers el segle VI Badalona va viure la part final d'un intens procés de reformes urbanístiques a la zona propera al fòrum. La necròpoli de Can Peixau també es creà en aquests segles, no abans del segle IV ni més tard del VI.
Des del segle IV, Badalona importava ceràmica africana i encara al segle VII se'n troba. Aquesta època de foscor documental fou progressiva, així fins el nou renèixer (en referència a les restes) de la ciutat, Badalona, com altres ciutats afectades per l'èxode, passarà desapercebudament.
L'Edat Mitjana.
Ens trobem, doncs, al tombant del nou mil·leni, una vil·la que té diversos nuclis dispersos, amb les seves torres defensives, a més a més d'un nucli ben distingit vers l'antic fòrum romà, que ara era un cementiri. La Badalona medieval definí així la seva delimitació: del Besòs al mar, el turó de Montgat i la Serralada Litoral. El nucli urbà que s'havia anat desarticulant finalment es recompondrà al segle XII al voltant de la sagrera amb l'acta de consagració de l'església de Santa Maria (1112). Aquest ja era l'antic nucli fundacional de la Baetulo romana, a Dalt de la Vila. Aquest, doncs, serà l'eix de formació de l'actual Badalona. El 1382, assoliria el règim municipal i allí també s'implantà el sistema de sach e sort, és a dir, la insaculació per escollir a parts iguals el govern.
El monestir de Sant Jeroni de la Murtra (fundat el 1416), ja agafaria rellevància en aquella època; es diu que van estar a punt de celebrar-s'hi corts el 1472, en el marc de la guerra vers Joan II, on el rei venia a refugiar-se, car Badalona n'era ciutat partidària.
La Vila seria fustigada per plagues i pestes a més a més de les ràtzies que arribaven de pirates tunisians pel mar. La Baixa Edat Mitjana serà un període de recessió, però de consolidació com a nucli urbà que en aquell moment només podia produir de cara a la pròpia subsistència.
L'Edat Moderna.
Badalona tornarà a agafar un impuls econòmic i demogràfic progressiu altre cop a través de la vinya (potenciada per la rabassa morta) i ara amb l'agricultura extensiva i intensiva (blat, grans, cànem). L'activitat pesquera també inicià una puixança ja al segle XVII. El punt d'inflexió comercial fou el propi 1492, quan la tendència es començà a capgirar favorablement.
Atenent-nos als fogatges, era la Sagrera, el nucli de Dalt de la Vila, l'indret més poblat del municipi. Aquella seria la zona per exemple que va patir més canvis el segle XVIII.
El baró de Maldà, en el seu Calaix de Sastre, explica la vida badalonina d'inicis del segle XIX, reflectint com Badalona havia passat a comerciar els seus excedents al gran mercat emergent barceloní, que començava a mirar cap a la industrialització. Administrativament, Badalona seguí funcionant amb la insaculació fins que es veié afectada pel decret de Nova Planta, que imprimí l'estructura provinciana borbònica del nou monarca. Badalona no va rebre bé els canvis governamentals que primaren els destacats en la guerra. La vida del municipi a poc a poc s'anà dirigint cap a l'inexorable procés d'industrialització i l'èxode rural que catapultaren l'economia catalana del segle XIX.
L'Edat Contemporània.
Badalona començarà a créixer vers el mar tot apareixent els populars badius o naixent un dels eixos comercials actuals, el carrer de Mar. La pesca i l'agricultura foren els puntals econòmics de la Badalona d'inicis del XIX. La marina mercant i de cabotatge prengueren suficient rellevància, fins que a mitjans segle XIX, Badalona viu un procés d'immigració des de la Catalunya interior, conseqüència de l'èxode rural, que augmenta la població del municipi a 12.060 habitants el 1860. Aquests foren els que protagonitzaren el creixement demogràfic, però també urbanístic badaloní, inaugurant tot de nous carrers fins que començaren a establir-s'hi les primeres fàbriques de teixits de primera mà, i després les de vapor. L'arribada del tren a la ciutat en la línia Barcelona-Mataró, la primera de l'estat, fou l'arrencada definitiva. La indústria arribava de la mà de Barcelona i a Barcelona retia la seva subordinació els primers temps, a canvi de produir la indústria alimentària a la zona industrial de la capital catalana.
El 1897 la reina Maria Cristina, la regent, atorgava el títol de ciutat a Badalona. Una ciutat que ja a inicis del segle XX disposà d'una immensa varietat industrial que a poc a poc començà a desplaçar els nuclis tradicionals vinculats amb la pesca. A finals del segle XIX neix el moviment obrer a Badalona amb figures distingides del moviment, com ara Joan Peiró o Simó Piera. Culturalment, Badalona també rebria l'impuls renaixentista al teatre amb Enric Borràs (1863-1957) i la construcció del Teatre Zorrilla (1868), i amb la premsa, amb publicacions com ara l'Eco de Badalona (1868) o Acció (1910-1919). El 1921 queda fundat l'Orfeó Badaloní mentre comencen a prendre força iniciatives esportives com el Club Joventut de Badalona o el Club Natació Badalona, entre moltes d'altres.
Badalona patirà tant la dictadura de Primo de Rivera com la guerra civil (Badalona fou diversament bombardejada per raids aeris italians, per exemple) i la posterior dictadura de Francisco Franco. Fou, però, de llarg la dictadura la que marcà el fre de l'efervescència cultural de Badalona, com de la resta de Catalunya, amb la posterior represàlia i l'època de clandestinitat de la cultura. L'inici és significat en aquest municipi, amb l'assassinat de l'alcalde d'Esquerra Republicana de Catalunya, Frederic Xifré (1940), el mateix any que el propi President de la Generalitat, Lluís Companys. La dictadura serà el gran moment d'expansió de la ciutat, que rebrà un flux d'immigració de diverses regions d'Espanya i que no podrà digerir o absorbir degut a la pròpia estructura del poder, donant lloc a fenòmens barraquistes i la creació de barris de condicions insalubres, avui força degradats.
La fí de la dictadura, amb la represa, marcaria l'intent de restaurar l'esperit democràtic que s'havia vist per última vegada durant la II República. Impulsors foren centres com ara l'Orfeó Badaloní, el Círcol Catòlic, el Centre Excursionista de Badalona Les vagues i la lluita política més intensa, també arribaran amb la influència de l'Assemblea de Catalunya de 1976. Aquest impuls s'estengué fins a finals dels anys vuitanta. Badalona, doncs, s'immersa avui, després de ser subseu dels Jocs Olímpics de 1992, en un procés convuls de transformacions urbanístiques i l'arribada de nous immigrants que fan d'això, els nous reptes del segle XXI.
Morfologia urbana.
Badalona, en població es considera avui la tercera ciutat de Catalunya. L'expansió brutal de l'últim segle en el marc d'una dictadura poc dedicada al disseny de models urbanístics sostenibles, han fet del creixement de la vila, una subdivisió en àrees, les diferents badalones, que a banda de diferenciar realitats socials i provocar desigualtats, ha perdut en interconnexió (s'ha de baixar al centre per accedir a d'altres barris perifèrics) i ha arribat a provocar amb l'irrupció de l'autopista C-31 l'expressió dels badalonins baixem a Badalona . Així avui la ciutat afronta els reptes del segle XXI.
Orografia de l'interior badaloní.
Badalona és una ciutat tant de mar com de muntanya. La serralada de Marina, passa per la part nord i oest del terme municipal. Podem destacar les muntanyes de l'Amigó, amb el turó de la Coscollada, de 466 metres d'altitud, el turó de les Maleses, amb 462 metres, el turó de Fra Rafael, amb 414 metres entre d'altres. També la serra de Mosques d'Ase, amb una altitud de fins 131 metres, la serra de Montigalà, prop dels 150 metres, la serra Mediterrània amb un màxim de 171 metres, la serra d'en Boscà, fins als 206 metres i la serra d'en Caritg, amb turons de prop de 80 metres d'altitud.
També cal remarcar les rieres, abundants a la ciutat. La riera de Canyet, la riera de Sant Joan, la riera Matamoros i la riera de Canyadó són algunes de les més importants. A part, hidrogràficament parlant, hi ha fonts en la part de muntanya que reguen les rieres.
La Badalona històrica i marítima.
Estesa per la façana marítima del mateix municipi, ocupa una part dels contraforts de la Serralada Litoral Catalana. Els inicis de la seva fundació romana, la famosa Baetulo, es reflecteix avui en el barri de Dalt de la Vila tot just a la falda d'un petit turó, motiu pel qual trobem camins estrets i costeruts. En aquest barri, avui degradat, trobem les restes de la ciutat romana i és allí on s'emplaça el Museu de Badalona. Aquest sector de la ciutat de places medievalitzants, connecta amb el sector de Baix a Mar on podem trobar l'eix comercial i administratiu principal de la ciutat: La casa de la ciutat del 1877 a la Plaça de la Vila. D'allà parteix el carrer de Mar eix comercial badaloní que desemboca a la Rambla de la ciutat, un sector plè de bars i restaurants amb una presència de palmeres al llarg de la via i, al mur que suposa el pas de la històrica línia de tren de rodalies que data de 1848.
Un passeig marítim escapçat al pas de la línia ferroviària dóna lloc a una de les platges més problemàtiques del litoral que se subdivideix en nou: la Platja de la Barca Maria (670 metres), la Platja del Cristall (300 m), la Platja del Pont d'en Botifarreta (620 m), la Platja dels Pescadors (420 m), la Platja dels Patins a Vela (150 m), la Platja de l'Estació (390 m), la Platja del Pont del Petroli(370 m), la Platja del Coco (250 m) i la Platja de la Mora (385 m)-, on fins i tot es va prohibir banyar-s'hi per contaminació l'any 1979. El problema parteix de la doble vessant de la ciutat: com a vila marinera (facultat avui en extinció) i com a vila industrial, on durant anys s'hi abocaren les aigües residuals que van contaminar la zona i afectaren el propi Riu Besòs. Amb la construcció del passeig marítim a la penúltima dècada del segle XX, i la intenció de connectar-lo amb el Port de Badalona, inaugurat el 2005; la zona s'ha revitalitzat i poc a poc ha anat desplaçant les restes de l'antiga Badalona industrial, substituïda per una zona residencial. Eixos del centre de la vila, a banda del carrer de Mar o la pròpia plaça de la Vila, passen pel carrer de Francesc Layret, la Via Augusta que, efectivament, segueix el traçat de l'antiga via romana.
Badalona, encara eixampla una mica més el centre al pas de l'antiga riera de Canyet o d'en Folc: el carrer de Martí Pujol, l'avinguda President Companys, que tanquen la Via Augusta a banda i banda, i després el carrer d'en Prim; la riera Matamoros, que havia estat el perímetre del primer eixample badaloní o la zona ja dels barris de Casagemes Canyadó, Sant Crist, amb el Cementiri Vell a tocar de Can Solei, i el Manresà, zones més industrials a tocar del límit de la ciutat cap a Montgat i Tiana amb el Polígon Industrial de Les Guixeres també plè de zones d'oci. El barri de Canyadó, comprèn un dels pulmons més importants de la ciutat: el Parc de Can Solei, que properament s'unirà al Parc de Ca l'Arnús, un cop s'obri al públic. A ponent, hom allargassa el centre badaloní fins la zona de la Plana i la futura Illa Central o Can Fradera, on hi ha previst allargar la pròpia línia 2 del metro de Barcelona i en un futur fer una estació intermodal o pugui arribar un hipotètic trasllat ferroviari que donaria ús a més ciutadans, i enllaços amb diverses línies d'autobusos. És una enllaç perfecte amb l'antic barri industrial del Progrés. D'aquest sector cal destacar la zona de l'històric Mercat Maignon
La Badalona post-industrial.
Aquesta zona ja entra de ple a barris com el de Progrés, connectat precisament amb una de les vies més llargues de la ciutat en paral·lel a la via ferroviària: el carrer Indústria. Arriba fins al barri de Gorg i toca amb el Port de Badalona. Una de les places més cèntriques d'aquesta zona és la Plaça de Pep Ventura, fins ara on arriba la línia 2 del metro limitant amb el barri del Raval. El carrer de Guifré, Eduard Maristany, el carrer del Progrés o l'Avinguda del Marquès de Mont-Roig, que desemboca a Pep Ventura i desemboca a Francesc Macià, són una sèrie d'eixos paral·lels al mar, que connecta el centre badaloní amb els barris més perimètrics de la ciutat com ara Gorg, Sant Roc o ja Llefià i Artigues. El més important d'aquests és el d'Alfons XIII que ve de Sant Adrià del Besòs i traça una diagonal fins que troba una connexió a Pep Ventura amb Marquès de Mont-Roig esdevenint tots dos Francesc Macià.
L'extensió del carrer Indústria, va ser ocupada per tot un seguit de cases baixes ben característiques on els obrers que treballaven a fàbriques desaparegudes com ara Can Cros varen viure. La zona, bombardejada durant la Guerra Civil, comprèn també d'altres fàbriques històriques com ara la Cristalleria, desapareguda com l'anterior, o bé la fàbrica d'Anís el Mono encara activa.
La Badalona nord.
Si bé la via del tren actualment suposa una barrera per accedir a la platja, més problemàtica és encara l'anella geogràficament més exterior de la vila, que queda separada de les dues zones abans tractades pel pas de l'autopista C-31 i ve de Barcelona en direcció a Mataró. El problema principal, a més a més que travessa la ciutat pel bell mig, és l'escassetat de passos subterranis que dificulta encara més la connexió entre els barris més separats del centre administratiu de la ciutat, que a la vegada, són els més poblats.
La Salut, Sant Mori de Llefià, Sant Antoni de Llefià i Artigas, els barris limítrofs amb Santa Coloma i Sant Adrià són els primers que trobem a ponent. Aquesta és la zona més habitada de la ciutat tot i les seves dimensions, i la seva expansió s'atribueix a dues onades d'immigració: la de diferents zones d'Espanya durant el franquisme i avui en dia, la immigració que ve de l'exterior, principalment del Magrib, Europa de l'Est, Pakistan i l'Amèrica Llatina. L'eix comercial d'aquesta zona ben bé se situa al passeig de la Salut, el carrer Pérez Galdós i els mercats de Llefià i de la Salut.
Desplaçant-nos via Mataró, trobarem un segon punt de poblament dens, que comprèn principalment els barris de Sistrells i Lloreda com també Nova Lloreda, zones de les quals destaca el Turó d'en Caritg d'uns 80 metres d'alçada, on s'hi pretén fer arribar un canal esportiu i el Parc de Lloreda, que ràpidament connecta amb Sant Crist i el següent nucli comercial de la ciutat, el que s'anomena l'altre centre, pel volum de consum que mouen els grans magatzems de la zona: Montigalà i Puigfred. Són aquestes zones en expansió que donen pas a la Morera i Bufalà, d'on parteixen les antigues rieres que baixen a Martí Pujol o a President Companys. Aquí hi ha la zona més boscosa i de més valor ecològic de Badalona, residencial i amb poca densitat, on la principal atracció és el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, és la serralada litoral, on també trobem camins que parteixen de la Creu de Montigalà o la pedrera de la Vallensana. El particular barri de Pomar i la urbanització del Mas-Ram, són els últims barris, en aquest cas abans d'agafar la carretera de la Conreria, que duu a Sant Fost de Campsentelles.
Demografia .
El 1553 incorpora Llefià, i el 1717, el Canyet i el Pomar (abans Quadre de Blanes).
Política .
Economia.
L'economia tradicional .
Fins l'arribada de la primera línia de ferrocarril de l'Estat espanyol el 1848, Badalona ha estat una vila d'activitat tant agrícola i ramadera com marinera. Resulta evident l'últim factor posat que pertany a la façana mediterrània del litoral català, però l'agricultura mai ha quedat en un segon pla. De fet, des de l'època de la Baetulo romana, el municipi va destacar pel comerç i la producció de vi en un moment de prosperitat als inicis de l'era cristiana. Així, aquesta ciutat seguí una espècie de pauta comuna amb molts d'altres pobles de la mediterrània de l'època. El comerç amb l'exportació de la vinya a llocs com la Laietania ja des de temps pre-romans, va ser la principal font de benefici derivada del cultiu vinícola. Tot i ser-hi presents, han quedat en un segon plà les activitats ramaderes i el cultiu d'altres productes com ara l'ordi, el blat de moro, faves, cànem, hortalisses, la patata
La revolució industrial al seu pas per la ciutat, i el creixement demogràfic i urbanístic, van anar desplaçant aquestes activitats avui residuals donada ja la manca de territori físic per a portar-les a terme. Pel que fa a la ramaderia, sobretot va destacar la cria ovina i de cavalls, la primera per la llana i la segona de cara a esdevenir força tractora per treballar les terres dels grans terratinents tant de Badalona, Sant Adrià com Santa Coloma, sempre aprofitant les aigües del Besòs.
Residual és en l'actualitat l'activitat pesquera a Badalona, tot i la seva vinculació tradicional amb el mar. La manca fins avui d'un projecte de port sostenible, ha provocat un èxode des de mitjans segle XX, dels pescadors autòctons, que han passat a engreixar les files d'altres ports com ara el de Barcelona, Vilanova, i Blanes. El 2002 es va atorgar a Marina Badalona la concessió per la gestió i administració d'un port esportiu i pesquer, dins el projecte de la construcció d'un canal esportiu en el futur molt a prop d'un altre gran projecte urbanístic local com és del de la Capital europea del Bàsquet. Va quedar inaugurat el 2005 en condicions encara precàries, les quals, juntament amb el fenomen constructiu del voltant de les instal·lacions, han estat denunciades diversament per la Confraria de Pescadors de Badalona i els propis pescadors que resten.
A Badalona, però la Confraria, ja funciona des del segle XVIII i va tenir el període de màxima expansió a la segona meitat del segle XIX, quan el 1870 es registraven 150 barques i prop de 96 a inicis del segle següent. Actualment, és difícil de saber quina és l'activitat pesquera restant, ja que els últims pescadors de l'era pre-port, varen anar a vendre el peix als ports de Barcelona i El Masnou. Però la xifra no arriba a la desena de persones que visquin de l'ofici tot i disposar avui d'unes mínimes instal·lacions en el port del municipi.
L'economia des de l'era industrial .
Badalona contempla com a data i fet clau, l'arribada del ferrocarril a la ciutat el 1848 per a explicar l'origen del modus vivendi que desplaçaria les activitats tradicionals: l'indústria. Amb la construcció i l'augment demogràfic conseqüent, només la pesca pogué allargar la seva etapa de major rendiment.
Així, des dels primers immigrants que s'establiren, anomenats canareus, Badalona, ja practicava abans del tren i des de principis de segle, la manufactura tant tèxtil, del ram de la corderia (de la que podem destacar Can Ribó, per exemple, de 1826), com l'activitat química, fins 1840 aproximadament. A partir d'aquí, la irrupció de la màquina de vapor (Carbó i Viñas per exemple, de 1840), donà una predominància major al sector tèxtil (filatura, els teixits de cotó, la fàbrica de tints ) per sobre per exemple de l'alimentari. Així culminà la segona meitat de la dècada dels 1860, amb l'aparició de les grans indústries, no només tèxtils (Tèxtil Funoses, 1866), sinó que de la refineria el sucre o el gran negoci de l'anís, que portà a Bosch i Grau el 1868 a fundar l'empresa vull vigent d'Anís del Mono.
Encara fàbriques, les runes de les quals encara han perdurat fins finals del segle XX, tan emblemàtiques per a la ciutat com ara la d'adobs químics Can Cros (aquesta, va haver d'ésser evacuada a causa de la forta contaminació), Can Canyelles, Can Mercader o Canals i Cia s'havien d'inaugurar, ja a les darreries de segle. Tot això duria a Badalona a situar-se en aquest període, entre les ciutats puntals de la indústria catalana. De totes, les indústries que més varen destacar ja fins gairebé mitjans segle XX, fou l'activitat tèxtil, la química, cordera i metal·lúrgica.
Passada, doncs, l'era industrial, Badalona ha seguit la línia dels municipis que han optat per potencialitzar el sector terciari i el turisme com a principal font econòmica de la ciutat, sense deixar de banda la reconversió del sector industrial del que avui destaca el sector del Polígon de Montigalà-Batllòria o Les Guixeres. En aquest últim, Badalona hi ha edificat el Badalona Centre Internacional de Negocis (BCIN), que des de 1995, es destina a millorar la comunicació de les empreses de Badalona sobretot amb el mercat americà i europeu. La microelectrònica, la indústria dels envasament, el tèxtil i el sector de motlles industrials, apareixen com els principals sectors industrials que exporten als mercats esmentats. Badalona, no oblida, però, el comerç interior, l'economia tradicional de tota la vida que avui es tradueix en sis mercats municipals i diversos carrers comercials plens de comerç de proximitat. Destaquen el carrer de Mar i el passeig de la Salut; però també compta amb Canonge Baranera i el carrer Xile.
L'Esport a la ciutat.
Pendents de les últimes excavacions al barri històric de Dalt de la Vila, sembla ser que l'esport a Badalona, doncs, es fonamenta en els antics jocs, que com en molts d'altres indrets anirien evolucionant, creant-se de nous i quedant en desús d'altres. Naturalment, l'implantació dels esports avui de masses, no arribarien fins l'època contemporània i amb força.
Així, a Badalona resten documentats quatre jocs ben arrelats des del segle XVIII i que es practicaven també en altres indrets amb les pertinents variants. Hom els considera com a jocs , però en alguns sembla ser que la violència és factor comú. Tanmateix, aquests jocs són: la vara, l'espardenyeta, el joc de la pilota i l'ascensió a la corda.
Ja amb l'arribada dels esports de masses al segle XX, Badalona s'ha caracteritzat per reunir diverses activitats esportives ja històriques a la ciutat. Les pistes d'atletisme de Can Ferrater, l'escola de vela avui ubicada dins el projecte del port esportiu de Marina Badalona; Badalona també practica la natació amb l'històric Club Natació Badalona, el corfbol que ha assolit cert arrelament a la ciutat, el futbol, amb el Club de Futbol Badalona ja amb cent anys de tradició i el més internacional, que és el basquetbol llur màxim exponent és el Club Joventut de Badalona ja amb 75 anys d'antiguitat. La Penya, que és com es coneix el club, va assolir la seva etapa d'or a inicis de l'última dècada del segle XX. Badalona, doncs, va dissenyar el Pavelló Olímpic Municipal d'Esports, aprofitant l'avinentesa, per engrandir l'espai del club situat a l'antic Pavelló dels Països Catalans i acollir també la subseu olímpica de bàsquet per l'olimpíada de Barcelona 1992. Barcelona, va projectar la final del torneig al Palau Sant Jordi de Barcelona, però l'argumentació badalonina va acabar prevalent i així es disputà la totalitat del torneig. A més a més, la integració d'aquest esport a la ciutat és força elevat en el que es coneix com a bàsquet base. Hi ha una gran multitud, car d'equips de barri, d'associacions i sobretot d'instituts que el practiquen.
Lligat al Club Joventut de Badalona, durant els propers anys Badalona es vol projectar esportivament i turísticament a nivell internacional amb el projecte de la capital del basquetbol, un projecte que pretén reformar l'àrea propera al Pavelló Olímpic, i dissenyar un complex lúdic i esportiu que conduiria a una revitalització de la zona també a nivell urbanístic. Aquesta idea es lligaria al projecte de canal esportiu que des del port, arribaria a la mateixa zona.
A nivell més popular, Badalona té repartides en el seu territori diversos equipaments al carrer disposats a pràctiques de jocs de carrer a banda dels que es dediquen a la pràctica del futbol o el bàsquet base; la més destacada i estesa és la pràctica de la petanca. A banda d'això, Badalona es complimenta amb diversos pavellons poliesportius i amb tres piscines importants, la Piscina Municipal, la Piscina de Llefià i la Piscina de Sistrells, l'última modernitzada recentment i transformada en un centre físic important. El rugbi (amb els Badalona Dracs), el tennis taula (CE Badalona Tennis Taula), el voleibol platja, les arts marcials, les excursions a peu o els circuits físics costaners completen perfectament l'activitat esportiva del municipi.
Tradicions culturals a Badalona.
La festa major de Badalona, se celebra el 15 d'agost (Mare de Déu d'Agost). Tanmateix, Badalona ha deixat pas al maig, on celebra realment la festivitat més característica de la ciutat; així les Festes de Maig, tenen com a eix central l'11 de maig dia del patró de la ciutat i festiu, Sant Anastasi. La nit anterior, el 10 de maig, Badalona la festa de la Cremada del Dimoni a la platja, on es crema un dimoni de fusta ancorat a la sorra, mentre es llencen focs artificials. Aquesta jornada, és plena d'activitats: correfocs, el ball de l'Àliga, havaneres, cremats, la sardinada, balls de carrer i arran de la seva fundació el 1998 les actuacions dels Castellers de Badalona i els Gegants de Badalona. Aquesta festivitat de maig fou declarada Bé Cultural d'Interès Turístic el 1990. A més a més, sembla ser que ja es troben datades de 1635, i en propi baró de Maldà les descrigué en el seu Calaix de Sastre.
Badalona contempla diverses festes que reten homenatge a sants com ara Sant Sebastià (patró escollit pel poble), Sant Pere (patró dels pescadors), o la Passada de Sant Antoni (patró del bestiar de peu rodó). Així Badalona celebra la processó del Corpus, la del Carme, la Processó dels Misteris documentada al segle XVII i caracteritzada pel silenci; a més a més de la Nit de Reis on aquests arriben des de la platja. Naturalment, a aquestes s'hi sumen les festivitats típiques arreu de Catalunya com ara el Carnestoltes, la Diada, Sant Jordi o la Nit de Sant Joan.
Fills i filles il·lustres.
Antoni Bori i Fontestà (1862/1863 - 1912), mestre i escriptor.
Gaietà Soler (1863-1914), eclesiàstic i escriptor;
Enric Borràs i Oriol (1863-1957), actor teatral;
Antoni Botey i Badia (1896-1939), compositor i fundador de l'Orfeó Badaloní;
Pau Rodon i Amigó (1870-1950), tècnic tèxtil fundador de "Cataluña Textil";
Camil Rodon i Font (1893-1971), tècnic tèxtil que succeí el seu pare en la direcció de "Cataluña Textil";
Eulàlia Rodon i Binué (1927), catedràtica de filologia i llengua i literatura llatines;
Llorenç Brunet i Torroll (1873-1939), dibuixant i aquarel·lista;
Jaume Passarell i Ribó (1890-1975), periodista i escriptor;
Joan Argenté i Artigal (1931), poeta;
Màrius Sampere i Passarell (1928), poeta;
Joan Pich i Santasusana (1911), músic;
Gerard Sala i Rosselló ;
Joaquim Torrents i Lladó (1946), pintor;
Vegeu també.
Art modernista a Badalona;
Baetulo;
Festes de Maig;
Escola Artur Martorell de Badalona;
Bufons del foc;
Badalona Bèsties de Foc;
Enllaços externs .
Ajuntament de Badalona;
Patrimoni històric i artístic de Badalona;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Club Joventut Badalona;
BadalonaOPINA;
BadalonaWireless.Net, xarxa lliure sense-fils de Badalona i rodalies.
MeteoBDN - Informació meteorològica de la ciutat de Badalona (previsions, dades, imatges);
Imatges artístiques de Badalona De la imatge 2 a la 5 de la serie Urban, i les de blanc i negre d'aquesta pàgina són del districte de Llefià, el barri de la Salut i vistes de Badalona.
Badalona Bèsties de Foc; |
351 | Bulímia | La bulímia nerviosa, o simplement bulímia, és un trastorn de l'alimentació d'origen nerviós.
Les persones bulímiques mengen fins que ja no poden més, d'una manera descontrolada i sobretot mengen productes d'un immens valor calòric (és a dir que engreixen excessivament).
La bulímia en molts casos ve donada pels nervis, o altres factors d'aquest tipus com malestar, discussions amb la família... i tots aquests factors s'acumulen i es perd el control, s'ingereix gran quantitat de menjar fins que ja no es pot més i, després, es vomita.
La bulímia comporta les mateixes malalties que l'anorèxia, però normalment acostumen a ser molt més greus, ja que si es provoca el vòmit de manera regular, pot produir malformacions d'estómac, fetge, tenir hemorràgies, càncer i es pot arribar a la mort. |
352 | Bòxer | El bòxer és una raça de gos de treball, desenvolupada a Alemanya durant la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX a partir de diverses races, principalment dels bullenbeisser i els bulldog.
Els ancestres de la raça van ser emprats originàriament per atiar els braus.
Posteriorment, gràcies al seu valor, força i agilitat va ser escollit per fer de gos policia a Alemanya i utilitzat com a guia per a cecs.
Sempre fidel, intel·ligent i vigilant, el bòxer és una excel·lent mascota.
Entre les seves característiques físiques es troben un cap pesat, mandíbules pronunciades, morro emmascarat, orelles més aviat llargues i col·locades cap amunt, ulls castany fosc, coll fort, rodó i musculós. Pit ampli i potes del darrera musculoses.
El bòxer té el pèl curt, brillant i suau, de color lleonat o amb ratlles fosques sobre fons lleonat. Algunes vegades té taques blanques.
El mascle fa entre 57 i 63 cm d'alçada des de la creu i pesa uns 32 Kg., la femella té una alçada d'entre 53 i 59 cm. i pesa uns 28 Kg.
Les orelles i la cua dels bòxers són dos dels elements de la morfologia d'aquests gossos que s arreglen per raons d'estètica.
Orelles .
Les orelles es troben situades en la part més alta del crani i cauen sobre les galtes quan no estan tallades (arreglades).
Quan el gos està vigilant, les orelles es dirigeixen cap endavant dibuixant un marcat plec.
Quan les orelles estan tallades les tenen en punta i verticalment dretes.
Cua .
La porten generalment tallada curta i cap amunt.
Recursos externs.
Consideracions abans de comprar un bòxer ; |
353 | Bronze | El bronze és qualsevol dels diferents aliatges composts sobretot per coure i estany. Ni els bronzes moderns ni els antics contenen només aquests dos metalls. El bronze és més resistent i dur que qualsevol altre aliatge comú, excepte l'acer, al qual supera en resistència a la corrosió i facilitat de lubricació. Per aquest motiu va suposar un important avenç tecnològic que dóna nom a l'Edat del Bronze.
El bronze es coneix des de l'antiguitat. Els grecs i els romans van afegir zinc, plom i plata als aliatges de bronze per utilitzar-los en eines, armes, monedes i objectes d'art.
El zinc, el plom i altres metalls es troben ocasionalment en el bronze que actualment es fabrica. Les propietats del bronze varien segons els seus components. Així, quan conté almenys un 10% d'estany, l'aliatge és dur i té un punt de fusió baix. Els noms de les varietats del bronze provenen dels components addicionals, com per exemple, el bronze d'alumini, el bronze de manganès, i el bronze de fòsfor. El bronze modern s'utilitza en la foneria artística i en la fabricació d'instruments musicals.
Per exemple, les composicions químiques de dos tipus de bronze de fòsfor són les següents:
Bronze C521: ;
Cu (Coure): 91,8%;
Sn (Estany): 8%;
P (Fòsfor): 0,2%;
Bronze C510:
Sn (Estany): 5%;
P (Fòsfor): 0,2%;
Cu (Coure): 94,8%;
La medalla de bronze simbolitza el tercer classificat en una competició. També fa referència als 22 anys de casats. |
354 | Batalla naval de Jutlàndia | La Batalla naval de Jutlàndia va ser el principal enfrontament naval mantingut entre la flota britànica i l'alemanya durant la I Guerra Mundial.
L'almirall John Rushworth Jellicoe era qui comandava la Gran Flota britànica i l'almirall Reinhard Scheer la Flota alemanya.
L'acció es va desenvolupar a uns 121 km de les costes daneses de Jutlàndia, a l'estret d'Skagerrak, el 31 de maig i l'1 de juny de 1916. |
355 | Batalles del Marne | Les Batalles del Marne són dues operacions bèl·liques de la Primera Guerra Mundial.
En la Primera batalla del Marne, del 6 al 13 de setembre de 1914, els exèrcits francesos, reorganitzats pel mariscal Joffre, van aconseguir aturar l'avanç dels alemanys, i en la Segona batalla del Marne entre el 15 de juliol i el 5 d'agost de 1918 dirigida per Ferdinand Foch, es va inclinar la balança a favor dels aliats. Ambdues batalles es van produir en les proximitats del riu Marne, situat al nord-est de França. |
356 | Batalla de Verdun | La batalla de Verdun va ser un dels principals combats de la I Guerra Mundial lliurat entre les forces alemanyes i les forces franceses des de febrer a desembre de 1916.
El 21 de febrer, els alemanys van llançar una ofensiva sobre la ciutat francesa de Verdun que ocupava una posició vital, ja que es trobava situada sobre uns turons des dels que es dominava el riu Mosa, a l'extrem oriental de la línia de les trinxeres franceses, i representava per França un important símbol de la seva capacitat de resistència. |
357 | Barceloní | Un barceloní o una barcelonina és un habitant o natural de la ciutat de Barcelona o la comarca del Barcelonès;
Lingüística: subdialecte de la llengua catalana, pertanyent a la varietat central, que es parla a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Vegeu Català barceloní. |
358 | Bràfim | Bràfim és una vila i municipi de la comarca de l'Alt Camp.
Geografia .
Es troba situat a uns 10 km. de Valls i a uns 20 de Tarragona a la banda dreta del riu Gaià. Limita amb els municipis de Montferri al est, Vila-Rodona i Alió al nord, Puigpelat al oest i Vilabella al sud.
Història .
El nom "Bràfim" prové de l'àrab "Ibrahim" (el poble figura en documents del segle X com "Abrahim"). Es doncs, un patronímic.
En època romana el terme estava ja poblat com ho testimonia les restes trobades al vilar de Povill.
L'any 1159 el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, va atorgar carta de població, es a dir, una vegada conquerida als musulmans es tractava de repoblar i regular.
Economia .
Principalment agrícola, de secà (vinyes i oliveres) amb poca extensió del regadiu format per arbres fruiters (cirerers) . Hi ha granges ovines i porcines.
El sector industrial es troba centrat en la transformació i comercialització dels productes de la vinya (vins Padró, Cooperativa Agrícola).
Entre el seu terme municipal i el d'Alió s ha creat recentment un polígon industrial.
Demografia .
Política .
Llocs emblemàtics .
El lloc més emblemàtic del poble és l'Ermita de Loreto, dedicada, com el seu nom indica,a la Mare de Déu de Loreto. Situada damunt d'un turonet, anomenat Puigrodó, permet gaudir d'unes vistes excepcionals del poble.
Es té notícia de l'existència del santuari des del segle XII, encara que l'actual edifici és del s.XX. En ell hi destaquen les pintures murals del cambril (1923) de Joan Llimona i Bruguera.
Als anys seixanta s'acondicionà l'entorn del santuari, de manera que ara disposa d'un pinar, una zona de barbacoa i una esplanada d'esbarjo. El conjunt fa les delícies de les persones que volen gaudir d'un dia a l'aire lliure.
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Tota la informació sobre aquest municipi;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; |
359 | Bescanó | Bescanó és un municipi de la comarca del Gironès, que forma part de l'àrea urbana de Girona.
|}
Demografia .
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
¿Qué passa a Bescanó?; |
360 | Bordils | Bordils és un municipi de la comarca del Gironès.
Esports .
Club d'Handbol Bordils .
El club d'Handbol Bordils es un club esportiu i social on es juga handbol i voleibol.
El 1961 una colla de joves van començara Jugar a handbol per primer cop al poble de Bordils un esport que poca gent sabia que existia. Poc després l'Handbol Bordils es va anar coneixent per altres pobles i comarques. L'equip sempre ha estat masculí. El 1992 va aparèixer la secció de voleibol femení. Actualment hi han més de 300 esportistes de l'edat de 6 anys que comencen a practicar l'handbol i el voleibol.
Club Atlètic Bordils .
El club Atlètic Bordils és un Grup d'excursionistes que organitzen excursions.
Penya Blau-Grana .
Bordils com altres pobles té una penya blaugrana on pots veure partits del Barça en la seu social, aplec de sardanes del primer diumenge de març, organitzar desplaçaments al Camp Nou
Lloc de la seu social: Bar Can Plata;
Demografia .
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
club de handboli volei Bordils ;
Club Atletic Bordils;
Fotolog Jovent de Bordils; |
361 | Blanes | Blanes és una vila i municipi de la comarca de la Selva, cap del partit judicial de Blanes.
Geografia .
Blanes està situada a l'esquerra de la plana al·luvial que ha deixat la boca de la Tordera, entre els vessants de la serra Llarga i el de Montells. El terme és travessat per la riera de Blanes o de Valdoric, que desemboca prop de sa Palomera, una gran roca que entra al mar i que separa la badia de Blanes, al nord, i la platja de Sabanell, al sud. Al costat del port també hi ha una petita cala que li dóna nom la punta de Santa Anna.
A l'est limita amb el municipi de Lloret de Mar, mentre que a ponent confronta, de nord a sud, amb Tordera, Palafolls i Malgrat de Mar, tots tres municipis del Maresme. Al nord del sector muntanyós s'alça el turó del Vilar (269 m).
La Costa Brava té l'extrem més meridional en aquesta població, més concretament a la roca de sa Palomera. Es diu que la Costa Brava i les llargues platges del Maresme neixen aquí.
La ciutat ha crescut en un semicercle que ha topat amb el puig de sant Joan i el mar, i per tant en direcció a la Tordera. Els barris tradicionals de Blanes són Sa Carbonera, Sant Francesc, els Pavos i els Pins.
Història.
Prehistòria.
La presència humana en el territori de l'actual terme de Blanes possiblement es remunti a la prehistòria, així ho fan pensar diverses referències de troballes d'indústria lítica.
Però les primeres notícies clares sobre els pobladors de la contrada es refereixen a una societat ibèrica preromana. Els ibers de la tribu dels indigets eren la població autòctona d'aquesta àrea.
S estructuraven ocupant les elevacions més estratègiques del territori on hi vestien poblats emmurallats i sembla que existia un nucli de població situat en el vessant sud de la muntanya de Sant Joan i, per les restes trobades, sembla que en el cim hi hagué un lloc de guaita que servia per comunicar-se amb els altres poblats de la zona com ara el de Mont Barbat, del que possiblement depenien.
Edat antiga.
Marc Porci Cató arriba el 195 aC per conquerir aquestes terres als indígenes, i especialment durant el segle I aC es comença a produir el fenomen de la romanització, on la població autòctona i la itàlica tendirien a barrejar-se progressivament.
La situació estratègica de la ciutat, entre la desembocadura de la Tordera i la badia natural, va fer que esdevingués un indret estratègic per a l'arribada de mercaderies marítimes i per a la seva redistribució cap a l'interior. L'aparició de restes de zona portuària, magatzems, tallers, vil·les o una necròpolis així ho indiquen.
Al temps dels romans era coneguda pel nom de Blanda o Blandae. Sembla que el nom prové de la benignitat del lloc i del clima. La primera notícia escrita ens arriba amb l'historiador romà Pomponi Mela a l'obra De chorographia (43-44 dC) en la qual descriu la costa catalana i qualifica Blanda com una població petita. En aquest sentit l'escriptor romà Plini el Vell, que visità la Hispània Tarraconense l'any 73, s'hi refereix en la seva obra Naturalis Historiae, però aquest cop en plural Blandae, i cita la ciutat com un nucli de ciutadans romans, oppidum civium romanorum, situada a la costa, entre les ciutats d'Iluro (Mataró) i d'Emporion (Empúries). Estrabó i Ptolomeu, esmenten la seva existència al costat del riu Tarnum.
La denominació en plural s'hauria de relacionar amb l'existència de dos nuclis, a ambdós costats de la riera. El més antic, a l'esquerra, constituït bàsicament per l'antiga població indígena situada al turó de Sant Joan, i un de nova planta, a la dreta, que ocuparia el turó d'en Lladó (els Padrets) i la zona de la Massaneda fins a la Creu Coberta i els dipòsits d'aigua municipal.
Les escasses excavacions arqueològiques i la remodelació moderna de la vila, ha fet d'aquesta població una veritable oblidada dels centres romans litorals. A partir de les troballes, la superfície aproximada era la d'un polígon irregular d'entre 2 i 3 hectàrees amb l'entrada principal pels terrenys de l'Horta de les Ànimes (actual carrer d'Anselm Clavé).
Edat mitjana.
Després de la crisi de l'imperi romà i l'adveniment visigot, Blanes va viure diverses incursions dels àrabs a nals del segle VIII.
El primer esment documentat de la ciutat és del 974 i correspon a la pertinença de l'església de Santa Maria, llavors anomenada Santa Maria l'Antiga, a Sant Pere de Rodes. El 1058 passà al bisbat de Girona, i el 1242 al patronat del monestir de Sant Salvador de Breda, fins que ben avançat el segle XV, s'integrà a la parròquia de Sant Esteve de Tordera.
El castell de Blanes, conegut als segles X i XI per Forcadell, apareix citat ja l'any 1002 en un document del vescomte de Girona Sunifred, i cap a l'any 1050 seran els seus successors, els vescomtes de Cabrera, els qui posseiran el castell en feu dels comtes de Barcelona. Per sota dels Cabrera, el domini sobre els habitants de la vila des del segle XII fins al XIV va ser exercit per la família de cavallers cognomenada Blanes, instal·lada, en part, des del segle XIII al País Valencià. Durant el segle XIII els senyors feudals Guerau IV de Cabrera i el seu subfeudatari Guillem de Blanes concediran una sèrie de privilegis i llibertats al port i a la vila de Blanes per tal d'afavorir el poblament i el creixement econòmic.
Aquests es reprodueixen en un document del 1373, conservat al Llibre de la Universitat de la Vila, en què Bernat IV de Cabrera, més conegut com a Bernadr di, confirma les franqueses, llibertats, immunitats i privilegis atorgats pel seus antecessors. Justament, el desembre de 1372 el rei Pere III havia començat a restituir en la persona de Bernat IV els béns i jurisdiccions con scades al seu pare i avi. Primer recuperà el mer imperi sobre Blanes i, més tard, va aconseguir el mixt imperi quan Ramon de Blanes se'l va vendre l'any 1381. D'aquesta manera, Bernat adquireix el castell de Blanes, conjuntament amb el castell de Montpalau a Pineda de Mar i posteriorment el castell de Palafolls el 1382.
Bernat va intervenir com a capità general al costat de Martí el Jove en la conquesta de Sicília, i el 1400 combaté a Xipre. El monarca, pels serveis prestats, el nomenà comte de Mòdica. Inicià a la part alta de la vila la construcció de la nova església i el palau vescomtal. També són d'aquesta època el recinte emmurallat, el carrer Nou, els porxos del carrer Ample i els portals de la vila. El 1423 es comença a construir l'hospital de pobres de sant Jaume i sant Llop.
Per la seva situació i característiques natural, el port de Blanes va anar adquirint una certa rellevància com ho testimonien alguns detalls històrics. El 1113 el trobem citat amb ocasió d'acollir la ota cristiana en la primera expedició pisanocatalana per anar a la conquesta de les Illes Balears. També hi trobà refugi el 1285 l'armada de Felip III de França que, en guerra amb la Corona d'Aragó, incendià Blanes. El 1355, els genovesos ataquen la Vila. El 1415 va rebre la visita de les galeres papals de Benet XIII, quan marxava a l'exili de Peníscola, i en les visites pastorals de tot el segle XV s'anomena reiteradament el calze que el papa va regalar a la Vila durant la seva estada. Durant el segle XVI, el port era visitat per naus biscaïnes, castellanes i mallorquines i la Vila assolí una activitat marítima creixent, cosa que afavorí la creació del gremi de pescadors i mariners, i es féu necessària la construcció de drassanes a la platja.
Edat moderna.
Al segle XV la vila assoleix una gran esplendor i fou sovint residència de les mullers dels vescomtes de Cabrera i comtes de Mòdica. Així, entorn l'any 1438, Violant de Prades, filla del comte de Prades i esposa de Bernat Joan de Cabrera, féu construir la font gòtica de planta octogonal formada per tres nivells del carrer Ample. La construcció de la font va ser una resposta a una situació d'insalubritat que, fins i tot, havia pogut provocar algun tipus d'epidèmia entre els blanencs de la baixa edat mitjana. La font és força particular si tenim en compte els seus fins humils com a abeurador de persones i animals. Amb agulles que s'eleven al cel, cresteries i pinacles, i coronada per un àngel, estil normalment emprat per construccions religioses o militars. Hi destaca un medalló amb l'escut dels Cabrera.
Amb un privilegi concedit per la vescomtessa l'any 1458, s'incorpora al terme de Blanes el barri de s'Auguer, el Racó d'en Portes i la Plantera que fins aleshores pertanyien al Castell de Palafolls.
Durant la Guerra civil catalana entre 1462 i 1472, Blanes va canviar de mans un parell de cops fins que l'any 1471, el capità Joan Sarriera i Bernat d'Armendaris varen recuperar la Vila per a Joan II. Aquell mateix any a Blanes es va redactar la coneguda declaració de defecció a favor de Joan II que el bisbe Margarit va adreçar als diputats de Barcelona. És en aquest període quan trobem la plenitud d'un personatge important, Jaume Ferrer de Blanes, prestigiós cosmògraf que assessorà la corona espanyola en qüestions geopolítiques relatives a la conquesta d'Amèrica. Fins i tot, sembla que assessorà el propi Colom.
El 1583, per iniciativa dels Jurats de la Vila, els monjos caputxins van construir un convent al promontori de Santa Anna, sobre el port. Popularment conegut com el Conventet, l'edifici està construït en base a línies senzilles, característiques dels convents de la ordre, que li confereixen un aspecte senzill i encantador, integrant-se en el paisatge d'una manera natural quasi perfecta. Perdurà fins el 1835 i el 1910 el compra l'editor Joaquim Casas i Carbó, germà del pintor Ramon Casas.
Després de superar el plet judicial interposat per la baronia de Palafolls, el 1603, el terme, que fins aleshores només arribava a la Riera es va ampliar fins a la Tordera.
Durant la guerra dels Segadors, el regiment del baró Molinguen, de 1300 valons, s'allotjà a Blanes, aleshores amb uns 1.000 habitants del 6 al 11 de febrer de 1640. Els primers dos dies hagueren de proporcionar al maestre de campo 1 carnero, media carga de vino, 2 capones, 4 pollos, ......., leña, aceite, velas y 30 medidas de cebada cada dia. Els altres hagué de donar 632 rals cada dia. Durant els dies que estigueren allí aquarterades, les tropes robaren i maltractaren la població i el maestre de campo no feu res per contenir-les.
Ja al final de la guerra, les tropes castellanes del marquès de Mortara, davant la negativa de la població a rendir-se, el setembre de 1652 atacaren la vila amb artilleria, i la repressió fou dura: 300 dels defensors foren condemnats a galeres.
Les posteriors guerres contra els francesos de Lluís XIV, Blanes fou atacada diverses vegades els anys 1657, 1697, i especialment el 1694, durant la Guerra de la lliga dels Augsburg, quan les tropes del general Clark cremaren gran part del poble i destruïren el palau dels Cabrera, del qual només resta una bona part de la façana, abans que fossin rebutjats per un gran exèrcit enviat pel virrei.
Durant la guerra de Successió (1700-1714), Blanes fou austriacista, fent costat a l'arxiduc Carles III. Com a la resta del principat, la vila va passar per moments molts durs perquè els veïns hagueren de contribuir al manteniment de la guerra amb homes, espècies, transports, impostos, bagatges i, posteriorment, amb la derrota, molts blanencs foren condemnats a la construcció de la Ciutadella de Barcelona.
Al llarg del segle XVIII l'economia experimentà un període de creixement fonamentat per la combinació d'un període de pau i el creixement important del comerç marítim a nal de segle hi ha censades 9 embarcacions per al comerç amb Amèrica , ajudat per la pesca, l'agricultura, i la indústria (puntes, cordes, suro, bótes...). Fou refeta l'església on hi destacava un gran retaule barroc, destruït el 1936. En aquest segle es produeix un salt demogràfic molt important, passant de 1.993 habitants a primers de segle a 3.783 habitants a les darreries.
Edat contemporània.
L'any 1793 s'instituí l'aplec votiu de Sant Rafael en acció de gràcies a la Mare de Déu del Vilar per salvar la Vila dels francesos en l'anomenada Guerra Gran.
Al cap d'uns anys, durant la Guerra del Francès (1808-1814) els blanencs varen tornar a patir de valent ja que la Vila va quedar situada en una zona on els exèrcits francesos i patriotes anaven alternant el seu domini. El 1810 la presència francesa fou constant ja que Blanes féu de quarter general francès durant l'assalt a la fortalesa d'Hostalric. Així, l'abril foren afusellats dos patriotes acusats d'excitar els soldats francesos perquè canviessin de bàndol, i l'agost del mateix any, els carrers de la Vila van viure una topada dels dos exèrcits que va causar diversos morts. Se sap que el desembre de 1813, els francesos varen detenir diverses autoritats perquè la vila no podia pagar el cadastre.
A les darreries de l'Antic Règim, es tornen a constatar fortes resistències a pagar els drets senyorials. L'últim senyor de la Vila va ser el duc de Medinacelli. S'entra en un procés, no exempt de problemes, de nous règims amb el Trienni Liberal. El juny de 1822, els absolutistes atacaren els liberals que s'havien refugiat a l'església parroquial. Hi hagueren diversos morts i la capella dels Dolors va resultar incendiada. L'any següent, el rector de la Vila, mossèn Frigola, va ser detingut i ajusticiat a Barcelona.
Les drassanes blanenques van incrementant el comerç amb Amèrica i passen a ser les més importants de la costa nord catalana a mitjan segle XIX.
Malgrat totes les innovacions tècniques com el pas del ferrocarril (1859), l'enllumenat a gas (1881) o l'enllumenat elèctric (1889), la de segle vindrà marcada per un període de recessió general amb la davallada de les drassanes i els problemes de la vinya amb l'arribada a Catalunya de la fil·loxera. Així, el nombre d'habitants va anar tendint a la baixa des del darrer terç de segle fins ben entrat el segle XX. Curiosament, una de les causes d'aquesta davallada, i al mateix temps la solució, va ser l'emigració a Amèrica.
Entrant als anys 20, la situació es redreça paulatinament per la modernització agrícola, per una certa revifalla de les drassanes, per la creació de noves indústries de teixits, cuirs i gèneres de punt, però sobretot per l'obertura l'any 1923 de la fàbrica de fibres artificials, la SAFA, i el començament del que li donara la volta a la Vila: el turisme.
Amb la bonança, es porten a terme nous projectes com la construcció del nou hospital de Sant Jaume (1913), del port (1914), de les canalitzacions d'aigua i clavegueram (1925) i de les noves escoles públiques (1925). En el terreny social apareixeran múltiples societats recreatives i un important moviment obrer que arriba a l'actualitat.
Un altre fet cabdal d'aquest període és l'arribada del industrial alemany Karl Faust, que es va enamorar d'aquest racó de la Costa Brava i el 1921 inicià la construcció del jardí botànic Mar i Murtra entre la cala Sant Francesc i la cala sa Forcanera, coberta aleshores de vinya. Va comptar amb els savis consells dels científics més prestigiosos del moment com Pius Font i Quer, Eric Sventenius, Carles Pau, Josep Cuatrecasas, Josias Braun-Blanquet i Hans Krainz. En l'actualitat, és un dels més importants d'Europa: pel nombre de plantes ubicades a l'aire lliure (3.000 espècies), la seva extensió (14 ha), les activitats de conservació d'espècies endèmiques en perill d'extinció, els seus treballs científics i el nombre de visitants, que a vegades ha superat els cinc-cents mil anuals.
Més endavant, va crear un centre de recerca: l'Estació Internacional de Biologia Mediterrània (EIBM), i l'any 1952 va morir quan estava realitzant una tasca intensa de promoció d'un patronat que pogués continuar el seu projecte.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) la població va patir bombardeigs, fam i la pèrdua de molt patrimoni cultural. A més, es produí una profunda divisió entre vencedors i vençuts.
L'altre gran jardí botànic és el jardí botànic Pinya de Rosa, creat l'any 1945 pel doctor Fernando Riviere de Caralt. En total el jardí comprèn més de 7.000 espècies i ha estat considerat com un dels millors d'Europa, i fins i tot del món, pel que fa als gèneres Agave, Aloe, Lucca i Opuntias.
A finals de la dècada dels 50 es produiran dos fenòmens importants: l'inici del turisme estranger en massa i un gran moviment migratori procedent de la resta de la Península que farà que es dobli la població entre 1955 i 1970.
Des del 1961 hi funciona un aquari de l'Institut d'Investigacions Pesqueres, que també conté un laboratori d'investigació marina. El Centre Catòlic de Blanes, institució cultural, va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2006.
Economia.
L'economia, basada tradicionalment en el sector primari (agricultura i pesca), a la segona meitat del segle XX passà a dependre primordialment del sector secundari (indústria) i, molt especialment, del terciari (turisme).
porta d'entrada de la Costa Brava]]
Així, la boca de la Tordera és considerada una zona agrícola privilegiada i el seu port, de pesca i esportiu, encara té un cert pes: el 2001 es desembarcaren 2.349 tones de peix. La principal indústria és la SAFA, que hi fou instal·lada el 1923.
El port està dotat d'unes bones drassanes que facilitaven que fins al segle XX fos un centre important de navegació de cabotatge i, anteriorment, d'un actiu comerç amb Amèrica.
Si bé ja des de finals del segle XIX fou un important centre d'estiueig, el gran motor del turisme, paral·lelament a la resta de la Costa Brava, arribà a finals del anys 50. Aquesta ha estat la causa principal de l'explosió demogràfica, passant de 4.943 h el 1920 a 31.532 h el 2001. La pujada seria molt més espectacular si comptéssim els habitants de segona residència i l'increment sobtat de la població dels dos mesos d'estiu.
Una moderna estació d'autobusos la connecta amb Lloret de Mar, Malgrat de Mar, Tossa de Mar, Barcelona, Calella, Girona i l'Aeroport Internacional Girona-Costa Brava. Una estació de tren connecta amb Barcelona amb una freqüència de pas de 30 minuts. També hi ha trens amb la mateixa freqüència que passen en direcció a l'estació de Maçanet-Massanes, on es pot fer transbord cap a Girona i Figueres A l'estiu funciona una xarxa de creuers que van des de Platja d'Aro fins Arenys de Munt. Es troba a 5 minuts de la N-II i la C-32, i a 15 minuts la AP-7.
Vora l'Hospital Comarcal hi han les instal·lacions del CEAB (Centre Estudis Avançats de Blanes), un important laboratori i centre d'investigacio a Europa.
Tot i no ser la capital de la comarca , Blanes és la capital en serveis, ja que disposa de l'Hospital Comarcal de la Selva i Alt Maresme, la Biblioteca Comarcal, Jutjats..., i a més a més, és la primera ciutat de la comarca i la tercera de Girona en nombre d'habitants.
Festes i tradicions.
Cada any s'hi celebra el Concurs de Focs d'Artifici de la Costa Brava, un dels més importants d'Europa, durant 6 dies de la setmana de la Festa Major de la vila.
La Festa Major cau en l'última setmana de juliol, en la setmana de Santa Anna i dura 8 dies.
Llocs d'interès.
Edificis civils:
Ajuntament, del segle XVII i reformat el 1866 per Martí Sureda;
Ca l'Amado Carreras, masia amb capella del segle XVIII;
Ca l'Orench, projectada per Francesc Folguera el 1926;
Can Balliu, del segle XVII;
Casa Burcet, projectada per Josep Goday;
Can Miralbell, del segle XIX;
Can Tordera, del 1903;
Can Ferrer del Puig, segle XVIII;
Casa del carrer Nou, núm. 12, del segle XV;
Casa del Poble, principis del segle XX;
Casa Folguera, projectada per Francesc Folguera el 1942;
Casa Saladrigas, projectada per Isidre Puig i Boada el 1918;
Castell de Sant Joan, del segle XI;
Font gòtica, del 1456;
Hospital Asil de Sant Jaume, del 1913;
Mas Guelo, del segle XVI;
Masia del Vilar, del segle XIV;
Palau vescomtal, del segle XIV;
Porta de la Muralla, del segle XV;
Edificis religiosos:
Capella de l'Antiga, del segle XIV;
Capella de la Salut, del segle XIV;
Capella de l'Esperança, del segle XVII;
Capella de Sant Francesc, del segle XVII;
Cementiri municipal de Blanes;
Convent de Sant Francesc, del 1584;
Capella de Sant Joan, del segle XI;
Capella de Santa Bàrbara, del segle XVI;
Escola de la Salut, del 1896;
Església de Santa Maria, del segle XIV;
Església dels Padrets, del 1864;
Santuari de la Mare de Déu del Vilar, del segle X;
Altres:
Jardí botànic Mar i Murtra;
Jardí botànic Pinya de Rosa;
Fills i filles il·lustres de Blanes.
Josep Cortils i Vieta (1839-1898): escriptor. ;
Demografia .
Política .
Referències.
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Mapa de Blanes; |
362 | Breda | Breda és una vila i municipi de la comarca de la Selva. Forma part de la subcomarca del Baix Montseny. Se situa entre el Massís del Montseny i el Montnegre.
Últimament ha agafat cert renom a causa de la utilització del poble per a rodar els exteriors de la sèrie de Televisió de Catalunya Ventdelplà.
El Monestir de Sant Salvador .
El poble es va originar a partir del Monestir de Sant Salvador de Breda de caire benedictí, fundat l'any 1038 pels vescomtes de Cabrera i que encara avui dia es pot observar i del que en queden molts edificis, entre ells l'actual església gòtica, o l'imponent campanar. La primera construcció podria datar del segle IX d'estil preromànic, i seria la església de santa Maria, actual seu de l'ajuntament.
De la resta d'edificis actuals cal destacar la ja esmentada església gòtica, del segle XIV amb unes dimensions enormes (33 m de llarg per 12'5 m d'ample) que juntament amb el campanar li fan digne el nom amb el que va ser conegut durant molt de temps com "la Catedral de La Selva". El patrimoni medieval de Breda ha sigut destruït diverses vegades durant els segles XIX i XX, durant les desamortitzacions i la Guerra Civil. El campanar va ser restaurat posteriorment.
Hi ha també una ermita dedicada a Santa Anna.
Activitat econòmica .
Amb l'abandonament de la vida monàstica, el poble perd importància. Queden residus culturals dels monjos com és l'activitat típica del poble, la terrissa. Des de l'edat moderna el municipi subsisteix gràcies a aquesta activitat comercial, juntament amb la agricultura.
En l'actualitat el poble encara es dedica principalment a la terrissa, juntament amb la poca activitat industrial que s'hi ha instal·lat.
El municipi el travessen diverses rieres, entre elles la riera de Breda i la del Repiaix.
Altres actvitats .
Activitats esportives destacades: equip de futbol femení (que ha arribat a jugar a la primera divisió espanyola) i el masculí, el Club Patí Breda a on es practica patinatge artístic i hoquei. També es practica el bàsquet i el voleibol.
La festa major se celebra el dia 8 de setembre.
Personatges il·lustres .
Bernat de Cabrera (Calataiud, Aragó 1298 - Saragossa 1364), vescomte de Cabrera (1328-1343 i 1349-1350) i de Bas (1335 i 1352-1354) fou un noble català. Al 1343 es retirà al Monestir de Sant Salvador de Breda;
Miquel Samsó va ser el trentaunè president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1470 i 1473. Abat de Sant Salvador de Breda (1470-1507), va fer construir la casa abacial gòtica i la façana de l'església.
Esteve Casanovas i Ramió (Breda, la Selva, 1856-1905) va ésser un hisendat i secretari de l'Ajuntament de Breda;
Josep Aragay i Blanchart (Barcelona, 1889 - Breda, 1973) va ésser un pintor, ceramista i teòric de l'art.
Salvador Riera (1924-1994), col.leccionista i mecenes d'art;
Política.
Eleccions Municipals 1995.
L'equip de govern, el composaren set regidors de Convergència i Unió i un del PSC-PSOE. Els tres regidors restants que configuraren la oposició. L'alcalde durant va ser en Jordi Iglesias. Els regidors: Convergència i Unió : Joan Roca, Alfred Viecco, Mª Pilar Auladell, Antoni Arbiol, Josep Auladell, Jordi Martí, PSC-PSOE: Gabriel Cotano, Independents : Albert Planasdemunt, Josep Fontanella i Joan Oset.
Eleccions Municipals 1999.
Eleccions Municipals 2003.
A l'inici de la legislatura en Salvador Figueras va ser elegit alcalde amb els vots del seu grup, del regidor del PSC i un regidor del grup Tots per Breda. Al juny de 2006 va tirar endavant una moció de censura contra Salvador Figueras (primer cop en la història municipal de Breda) i va ser escollit com a alcalde en Jordi Iglesias amb els vots de CIU i de Tots per Breda.
Eleccions Municipals 2007.
Els sis regidors de CiU van ser: Jordi Iglesias, Teresa Martorell, Alfred Viecco, Jordi Prat, Joan Miquel Terrades i Sergi Frederic de la Fuente. Els dos regidors de A.I. Tots per Breda van ser: Albert Planasdemunt i Jaume Anglada. Els dos regidors de Crida per Breda: Salvador Figueras i Xavier Castanyer. El regidor del PSC: Josep Garrido.
Jordi Iglesias va ser escollit alcalde.
Els 169 vots nuls, el 8,54% dels sufragis emesos, és el percentatge més elevat de tota la província. D'aquests, 118 van ser causats per paperetes de color vermell, fruït d'una iniciativa ciutadana anònima que mostrava el desacord amb la política municipal de tots els grups a l'Ajuntament.
Demografia .
Fets històrics de Breda .
80.000 anys abans de Crist. Es troba una ascla de sílex de tipologia leval·loisiana en un lloc indeterminat de la riera de Breda ens permet suposar que la primera ocupació humana d aquest indret podria tenir un origen molt reculat.
4300 a.C. (Neolític): Trobades d eines de sílex al turó de Santa Anna.
2000 a.C. (Final neolític princip edat de bronze): Es troben destrals de pedra.
300 a.C.: Es troben murs de l època ibèrica.
878: Primer document escrit que esmenta la vila de Breda (Lluís el Tartamut).
1038: Fundació del Monestir-Abadia benedictí de Breda per Guerau I de Cabrera;
S esmenta per primera vegada la Parròquia de Santa Maria de Breda.
1246: Donació i trasllat de les relíquies de Sant Iscle i Santa Victòria al monestir de Breda.
1583: Notes escrites d un oller a Breda.
1640: Batalla a Breda i les seves rodalies contra les tropes de Felip IV, en la qual moren alguns vilatans.
.1700: En la guerra de successió, Breda es posa al costat de Carles d Àustria i contra Felip V.
.1777: Fundació i constitució del Gremi dels Ollers.
.1810: Durant mig any els monjos deshabiten el monestir i el poble queda desert.
.1822: S intenta cremar l església de Breda, però l alcalde Rigurric ho evita, jugant-s hi la vida.
.1835: Desamortització i exclaustració.
.1854: A causa de la còlera, en què es mana construir els cementiris fora dels pobles i es prohibeixen els enterraments a les esglésies.
1860: Es beneeix l actual cementiri de Breda; passa per primera vegada una locomotora per l estació de Breda.
1872: Alguns bredencs, des del campanar romànic, fan front als carlins, situats al campanar de l Ajuntament.
1875: Els carlins són vençuts pels isabelins a la batalla del Repiaix.
1910: Conducció de l aigua corrent de la Pintoresca a Breda.
1916: S instal·la l electricitat a Breda.
1917: S inaugura la Central Telefònica del Carrer Capellans.
1925: Aragay pinta el Baptisteri de la Parròquia.
1932: Reconstrucció de l ala nord del claustre.
1936: Són assassinades sis persones a Breda. Destrucció d imatges, altars, campanes i llibres. Durant la Guerra Civil Espanyola l església s utilitza com a magatzem de benzina, i la sagristia com a magatzem de queviures.
1939: 31 de gener. Crema de l església paroquial.
1950: L antic Monestir és declarat Monument Nacional.
1958: S inaugura l escola pública Montseny .
1968: Celebració del IX Centenari de la consagració de la primitiva església romànica del monestir.
1974: El nucli antic de la Vila és declarat conjunt històricoartístic, i s inaugura el Museu Municipal Josep Aragay .
1977: Celebració del primer Aplec de la Sardana.
1979: Homenatge a Artur Osona, pare de l excursionisme català. Plantada d un monòlit en la seva memòria.
1987: La indústria terrissaire de Breda és declarada d interès artesanal.
1988: 23 d'abril. Primer correfoc a la vila a càrrec de la colla Rauxa, formada per joves del poble, posteriorment s'adoptarà el nom de U9-7Kou, que esdevindrà una entitat fortament activa en la organització d'actes cultural i festius, encara en actiu.
1990: S edita el número 0 de Vereda. Revista d Informació Local sota la direcció de Carme Mayugo.
1990: Comença la Festa al Carrer i neix TV Breda.
1993: Primera Fira d Entitats de Breda, durant la Festa de l Ajust. És la primera d aquestes característiques en tot Catalunya.
2003: Inauguració del Centre Cultural Els Forns.
2004: Es comença a gravar a Breda la sèrie de Televisió de Catalunya, Ventdelplà.
2006: Campanades de Cap d Any 2006 retransmeses per TV3 des de Breda.
2007: Apareix el digital Diaridebreda.cat .
Bibliografia: Coneguem Breda al Compàs de la Sardana ,
Referències.
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Pàgina web del Museu Aragay de Breda;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; |
363 | Brunyola | Brunyola és un municipi de la comarca de la Selva.
Demografia .
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; |
364 | Baix Penedès | El Baix Penedès és una comarca catalana, que té com a capital el Vendrell. És una de les quatre comarques en què va quedar dividit el Penedès en la divisió comarcal de 1936.
Limita amb l'Alt Camp pel nord; amb l'Alt Penedès i el Garraf per l'est; amb la Mediterrània pel sud, i amb el Tarragonès per l'oest.
Cultura .
Les tradicions culturals de la comarca del Baix Penedès són molt riques i variades i tenen un fort arrelament entre la seva gent.
Per altra banda és una terra que ha donat grans personalitats al món de la cultura i en la que podem trobar vestigis de poblament molt antics.
Gastronomia .
La comarca gaudeix d'una cuina típica amb plats com:
el xató;
la coca enramada (coca de recapte);
el bull de tonyina;
Entre les postres destaquen:
els bufats;
les orelletes;
Castellers .
Els castellers, una manifestació de la cultura tradicional catalana, tenen al Baix Penedès una de les tradicions castelleres més llargues de Catalunya.
Al Vendrell, que és la capital de comarca hi ha un monument dedicat als castellers.
La comarca disposa de diverses colles castelleres:
els Nens del Vendrell (creada el 1926);
els Minyons de l'Arboç;
la Colla Nova del Vendrell (desapareguda el 2004);
Les concentracions castelleres més importants de la comarca es fan cada any per la Mare de Déu d'Agost a la Bisbal del Penedès i al quart diumenge d'agost, a l'Arboç, amb la participació de les millors colles del pais.
Personatges importants .
El Baix Penedès ha donat rellevants personalitats que han contribuït al món de la cultura.
Alguns dels que cal destacar han estat:
Àngel Guimerà (1845-1924): escriptor (fill adoptiu; ell era canari de naixement però el seu pare era del Vendrell). Al Vendrell es pot visitar la seva casa pairal: cal Guimerà. ;
Pau Casals (1876-1973): músic i compositor. A Sant Salvador es pot visitar la seva casa convertida en Museu: la vila Casals i també lAuditori Pau Casals.
Aureli Maria Escarré (1908-1968): abat de Montserrat. El seu poble, l'Arboç, li va dedicar un monument l'any 1978. Es pot visitar la seva casa pairal al carrer Major.
Geografia.
Poblament .
La comarca del Baix Penedès ha estat habitada des d'època prehistòrica.
Entre els segles VIII ac i el III aC va estar habitada pels ibers de la tribu dels cossetans. Encara queden restes dels seus poblats a diversos llocs de la comarca i se n'han excavat nombrosos jaciments, d'entre els quals destaquen:
Can Canyís, a Banyeres del Penedès ;
Les Guàrdies, al Vendrell;
La Ciutadella de Calafell;
La petita granja del Fondo d'en Roig, a Cunit;
Demografia .
Enllaços externs .
Consell Comarcal del Baix Penedès;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Pàgina de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Plataforma a favor de la creació d'una Vegueria per a la regió del Penedès; |
365 | Botarell | Botarell és un municipi de la comarca del Baix Camp.
Història.
Apareix documentat per primera vegada en l'acta de població concedida a |Siurana el 1153 encara que es creu que l'origen del municipi està en una alqueria sarraïna. El 1184 el terme va ser cedit a Berenguer de la Bisbal per l'arquebisbe Berenguer de Vildemuls.
Se li va imposar la condició de repoblar-lo, encara que l'església es reservava el dret sobre els delmes. Botarell va formar part de la Comuna del Camp. En el segle XVI la possessió de les terres va passar a les mans de la família Montargull fins a la Guerra dels Segadores. Va ser llavors quan la senyoria va passar als marquesos de Tamarit qui van conservar els seus drets fins al segle XIX. Durant la Primera Guerra Carlista van ser cremats l'edifici de l'ajuntament i el de la presó (1836). A la fi del segle XVIII els camps es van veure afectats per una important plaga de filoxera que va afectar a l'economia municipal.
Cultura.
L'església parroquial està dedicada a Sant Llorenç. És d'estil renaixentista i va ser construïda entre 1617 i 1622. No es conserva cap dels seus retaules ja que van ser destruïts el 1936. Encara poden veure's algunes restes de l'antic castell que va dominar la població. Va ser construït en el segle XVI i queden en peus algunes restes dels seus murs. En el terme municipal destaquen algunes masies. La de Mas d'en Perdiu va ser reformada per l'arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver.
Botarell celebra la seva festa major en el mes d'agost coincidint amb la festivitat de Sant Llorenç.
El 3 de febrer es beneeixen els blaiets que, segons la tradició, protegeixen del mal de coll.
Economia.
La principal activitat econòmica és l'agricultura. Destaquen els cultius de oliveres, ametllers i avellaners.
Demografia .
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Pàgina web no oficial dels veïns municipi;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Informació de la Festa Major de Botarell del 2007; |
368 | Beduí | Els beduïns són nòmades que viuen als deserts del Nègueb, Sinaí, Sàhara i altres regions del Nord d'Àfrica. El nom beduí ve de l'àrab badawwi, que vol dir "nòmada del desert".
Tradicionalment, els beduïns s'organitzaven en tribus, cada una liderada per un xeïc. Solien tenir ramats de camells, cabres i ovelles, i es movien constanment en cerca de pastures. Eren coneguts també pels seus preuats cavalls i la seva habilitat com a genets. Durant molt de temps, fins ben entrat el segle XX, els beduïns es van oposar a la influencia d'altres governs i administracions.
Vestit.
Els beduïns, per suportar la calor extrema del desert, utilitzen roba lleugera, túniques que permeten la circulació de l'aire i llibertat de moviment, proporcionant protecció contra el sol i la sorra. Els seus vestits es dissenyen per cobrir el cos sencer llevat de la cara, mans i peus.
El vestit principal per als homes és el thawb de cotó blanc o la túnica gris. A sobre de la túnica, els homes porten mantells de seda llarga o jaquetes de cotó anomenades kirbs. Les jaquetes estan obertes per davant i porten fermalls de cuir.
Podríem dir, però, que amb la calor que fa al desert, per una banda es protegeixen del sol i la sorra, però per una altra tenen encara més calor! Doncs, resulta que al portar roba, en comptes d'anar gairebé despullats, el que passa és que la roba actua d'aïllant. Això vol dir que com que hi ha un teixit que s'interposa entre la calor i el cos, aquest tarda més en escalfar-se.
Però, llavors podríem dir: si la roba funciona com a aïllant, que es vesteixin com els esquimals. Doncs, així resultaria que tanta roba i tan ajustada al cos, els faria suar més ràpid i no hi hauria transpiració. Aquest és un problema perquè necessiten economitzar la major part d'aigua que hi ha al cos i suant tant es deshidratarien molt aviat.
La roba en un lloc com el desert, ha de facilitar l'evaporació de la suor de la pell, però rendir amb un màxim d'aïllament. És per això que les túniques són lleugeres i folgades.
Per altra banda, la roba blanca, com les túniques dels beduïns, reflecteix més radiació, i si va millor, en indrets amb temperatures tan elevades, tots els pobles que viuen al desert haurien de portar roba de color blanc. Doncs, resulta que els tuareg, un altre poble que viu al desert, van vestits de color blau, fins i tot se'ls coneix com els homes blaus. Sembla, per tant, que el color no és tan important.
Enllaços externs.
Mes informacio Ikuska Libros (en castellà); |
370 | Besalú | Besalú és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa.
Besalú és una població de la comarca de la Garrotxa, situada a 150 metres d'altitud i que compta amb una extensió de 4,81 km2. Com el seu origen indica, Bisuldunum era una fortalesa entre dos rius: el Fluvià al sud i el Capellades al nord.
Gaudeix de bona comunicació en trobar-se en la cruïlla entre 3 comarques : Alt Empordà, Pla de l'Estany i Garrotxa.
Història.
L'origen de la ciutat va ser el castell de Besalú que ja es troba documentat en el segle X, construït damunt d'un turó on hi ha les restes de l'església de Santa Maria, en l'alta edat mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original però si que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l'edat mitjana amb l'existència d'importants edificis: el pont, els banys jueus, l'església del Monestir de Sant Pere de Besalú i Sant Julià, antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l'església de Sant Vicenç i la Sala gòtica del Palau de la Cúria reial. Besalú deixa veure una estructura arquitectònica i urbanística bastant coherents amb el passat medieval. La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més importants i singulars dels conjunts medievals de Catalunya.
Besalú va començar a adquirir importància com a capital de comtat independent després de la mort de Guifré el Pilós (902), condició que va perdre en morir Bernat III-gendre de Ramon Berenguer III- sense fills; com a conseqüència, el comtat de Besalú passà a la casa de Barcelona.
Durant la Croada contra la Corona d'Aragó, veient-se forçat a retirar-se de l'Empordà, i desconfiant del Coll de Panissars Felip III de França va intentar prendre la ruta de Besalú, enviant una avançada de 2.000 cavallers i 400 servents per pendre la ciutat on creien que es trobava Pere el Gran. Després d'un primer assalt croat, Asbert de Mediona, el governador de la ciutat feu obrir la porta aquaria per fer entrar seixanta cavallers que foren capturats, per sortir immediatament al front de la guarnició que va derrotar els assetjants, forçant-los a la retirada.
Durant la Invasió d'Armanyac, el 1390, fou atacada per les companyies mercenàries de Joan III d'Armagnac i defensada per Bernat IV de Cabrera.
El 1966, fou declarat "Conjunt Històric-Artístic Nacional" pel seu gran valor arquitectònic.
Demografia .
Fills i filles il·lustres de Besalú.
Joan Sala i Papell (1839-1895): metge i delegat a l'Assemblea de Manresa (1892). ;
Referències.
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Informació de la diputació de Girona;
Monestirs de Catalunya. Besalú; |
371 | Beuda | Beuda és un municipi de la comarca de la Garrotxa, situat a un vessant del massís del Mont, al nord de Besalú.
Els principals recursos econòmics de la població són l'agricultura de secà (vinya, oliveres i cereals, la trilogia mediterrània), la ramaderia bovina, ovina i porcina, les pedreres d'alabastre i granit, i la fàbrica de paper. Una carretera local relaciona el municipi amb Besalú.
Entitats de població .
Llocs d'interès.
Església de Sant Feliu. Romànica. Segle XI. ;
Monestir del Sant Sepulcre de Palera. Romànic del segle XI, d'un antic priorat benedictí, de tres naus, la central amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart de cercle. Campanar de cadireta. ;
Església de Sant Pere de Lligordà. Romànica. Segle XII. ;
Església de Santa Maria de Palera. Segle XII. ;
Església de Santa Llúcia de Beuda. ;
Església de Santa Maria de Segueró. Segle XI, té una talla d'alabastre policromat de la Mare de Déu del segle XIV. ;
Masia del Noguer de Segueró. Segle XVIII, amb la façana plena d'esgrafiats.
Demografia .
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; |
372 | Banyoles | Banyoles és la capital de la comarca del Pla de l'Estany, al centre de les comarques gironines.
L'estany que hi ha al seu terme municipal, el més gran de Catalunya, és un dels principals atractius turístics de Banyoles, així com la seva oferta d'activitats esportives i de lleure.
El nou alcalde és el senyor Miquel Noguer, de Convergència i Unió.
Història.
L'any 1913 s'hi crea un equip de futbol, el Club Deportiu Banyoles.
L'any 1965 va ser ciutat pubilla, missatge de Caterina Albert i Paradís;
L'11 de setembre de 1989 va haver-hi un atac amb explosiu de Terra Lliure contra la Guàrdia Civil. Dos guàrdies civils resulten ferits de consideració. Segons Terra Lliure, aquest atemptat era una resposta als suposats atacs i ultratges a la senyera per part d'Espanya en la inauguració de l'Estadi Olímpic.
L'any 1992 va ser subseu olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona'92 en la modalitat de rem.
El 29 de juny de 1992, Terra Lliure atempta amb explosius contra l'Oficina Olímpica de Banyoles.
L'any 1998, el naufragi del vaixell turístic "l'Oca" a l'estany va provocar la mort de 21 francesos.
L'any 2004 va ser capital del campionat del món de rem. El mateix any, també va ser capital de la cultura catalana.
L'any 2006 s'hi crea un nou club de futbol, lAtlètic Club Banyoles.
L'any 2008 seu del campionat d'espanya de marató de piragüisme.
Geografia.
Banyoles està situada a l'extrem nord oriental dels Països Catalans i és la capital de la comarca del Pla de l'Estany. Es troba a mig camí de la Costa Brava i dels Pirineus, formant un triangle de poblacions i indrets de gran interès històric i paisatgístic. Queda a 120 km. de Barcelona i a 49 km de la frontera amb França.
La ciutat de Banyoles està ubicada a la riba oriental de l'Estany que porta el mateix nom, sobre la cota de 175 m sobre el nivell del mar. Està situada al límit més oriental del Sistema Transversal Català, al mig d'una depressió natural que té el seu origen en la conca lacustre. Banyoles queda flanquejada al nord pels blocs abruptes de la Mare de Déu del Mont i a ponent per la serra de Rocacorba. La plana està envoltada de serralades, excepte pel sud que s obre la plana de Cornellà del Terri en direcció a Girona ciutat.
El terme municipal de Banyoles és petit, amb una superfície de 10,89 km², i queda envoltat pels municipis de Porqueres i Fontcoberta.
Clima.
El clima de Banyoles és típicament mediterrani, entre les tendències més acusades de l'atlàntica de la Garrotxa i la més humida del Gironès. La temperatura mitjana interanual és de 15º C i la pluviositat és força abundant, amb un índex anual que sol oscil·lar entre 700 i 900 mm, amb una mitjana anual de 815 mm.
Els vents dominants són els que bufen del nord-oest, predominants durant tot l'any, i del sud-est, més notoris a la primavera i l'estiu i associats a la marinada. Les mitjanes mensuals pels vents que bufen sobre Banyoles són molt moderats (entre els 0,5 i els 2 m/s), mentre que les ràfegues de vent s associen a vents de component nord (tramuntana i mestral especialment).
Els elements geogràfics del voltant tenen una importància bàsica en les variacions climàtiques de la ciutat: la serralada de Rocacorba protegeix dels vents humits del sud-oest, la Mare de Déu del Mont empara pel nord-oest i la disposició de la plana comarcal compensa i suavitza el clima.
Demografia .
Agermanaments.
Des de l'any 1995, la ciutat de Banyoles s'ha anat agermanant amb altres municipis d'arreu del món. En aquests moments, Banyoles està agermanada amb tres ciutats més:
Ple de 27 d'octubre de 2004. Agermanament amb la ciutat de Ceret (Catalunya Nord).
Ple de 28 d'octubre de 1999. Agermanament amb la ciutat de Segundo Montes (Barri de San Luis, Morazán. El Salvador).
Ple de 28 de desembre de 1995. Agermanament amb la ciutat de Condega (Nicaragua).
Fills i filles il·lustres.
Vegeu la
Ferran Perpinyà i Pujol (1856-1933): fabricant i delegat a l'Assemblea de Manresa (1892).
Pàgines relacionades .
Comtat de Besalú;
Mandíbula de Banyoles;
Festa de Sant Martirià;
Santa Maria dels Turers;
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Ràdio Banyoles;
Informació i cultura a la capital del Pla de l'Estany;
Comunitat virtual de Banyoles i el Pla de l'Estany;
Biltàcola oberta de notícies;
Mapa de Banyoles; |
373 | Baix Segura | El Baix Segura (en castellà i oficialment Vega Baja del Segura) és una comarca del sud del País Valencià amb capital a Oriola (en castellà i oficialment Orihuela).
És una comarca de llengua castellana excepte al municipi de Guardamar del Segura, al sud del riu, i la pedania oriolana de Barba-roja, que conserven el valencià entre la gent d'avançada edat. De tota manera, a l'igual que a Múrcia, hi existeixen nombrosos préstecs del català. Aixó es deu al fet que esta comarca era, al segle XV, completament valencianoparlant, però ciutats com Oriola es van castellanitzar pels repoblaments des del segle XVII endavant.
Limita al nord amb el Vinalopó Mitjà i el Baix Vinalopó, a l'est amb la Mar Mediterrània i a l'oest i al sud amb la Regió de Múrcia, en la comarca del Camp de Cartagena.
És la comarca alacantina amb un creixement demogràfic més alt als últims anys, sobretot per la ciutat de Torrevella que ha sobrepassat els 84.000 habitants, i Oriola mateixa que arriba als 75.000. La població de la comarca és de 325.278 habitants.
Municipis .
Situació social al Baix Segura .
Des de Múrcia s'ha intentat secesionar aquesta comarca de la província d'Alacant i annexionar-la a la Regió de Múrcia al llarg de la història, encara que va entrar al País Valencià el 1304 junt a comarques com l'Alacantí, el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà i la seua capital, Oriola era capital de governació i segona ciutat en importància darrere de València (vegeu Sentència Arbitral de Torrelles). Des de 1304 tan sols va pertànyer a Múrcia un any, el 1822, amb una divisió provincial que no va tenir repercussions en les que després es van fer (1833 i 1851), fet pel qual històricament és una comarca valenciana. A més, enquestes fetes a les dècades dels 80 i els 90 mostren l'acceptació que tenen les institucions autonòmiques i provincials a la comarca i reflexen un sentiment valencià, als últims anys reforçat amb la contaminació del riu Segura que procedeix de Múrcia i que tant perjudica aquesta comarca.
Encara que l'ensenyament del valencià és optatiu a tota la comarca, exceptuant Guardamar del Segura, hi ha municipis on voluntàriament s'estudia durant la primària i l'ESO, como és el cas d'Algorfa. En línies generals el coneixement d'aquesta llengua no ha augmentat molt a la comarca des de 1983, com ho reflexen els estudis sociolingüístics fets per la Generalitat Valenciana.
Comarca històrica.
El Baix Segura és una comarca històrica que ja apareixia com a Horta d'Oriola al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934. L'única diferència és que ençà no s'hi inclouia el municipi de Guardamar del Segura, que aleshores pertanyia a l'antiga comarca de l'Horta d'Alacant, motiu pel qual alguns consideren que aquest municipi hauria de pertànyer al Baix Vinalopó. |
374 | Baix Vinalopó | El Baix Vinalopó és una comarca valencianoparlant del sud del País Valencià, amb capital a Elx.
Geografia.
Limita pel Nord amb el Vinalopó Mitjà i l'Alacantí, a l'Est amb la Mar Mediterrània, al Sud i Oest amb el Baix Segura. L'economia principal és l'agricultura de regadiu, al costat de la indústria del calçat i les estores i el turisme en la costa. A Elx se celebra el Misteri.
Història.
La comarca del Baix Vinalopó és de creació moderna, a l'any 1989, i ençà formava part de la històrica Horta d'Alacant, juntament amb Guardamar del Segura (Baix Segura). Aquesta comarca antiga apareix al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934. |
375 | Baix Maestrat | El Baix Maestrat és una comarca del nord del País Valencià, amb capital Sant Mateu. Fa de límit nordoriental amb Catalunya, per la comarca del Montsià, i toca la comarca aragonesa del Matarranya. A l'est limita amb la Mar Mediterrània. Al sud limita amb la Plana Alta i a l'interior (oest) limita amb l'Alt Maestrat i els Ports.
Els municipis d'aquesta comarca són:
Les activitats tradicionals són, entre d'altres, l'agricultura (cítrics, oliveres, carxofes...) i la pesca. La carxofa de Benicarló té denominació d'origen.
Plats tradicionals: fideuà, arrossejat. És molt famós també el llagostí de Vinaròs i el caragol punxent de Peníscola.
La Serra d'Irta és el tros costaner sense urbanitzar més gran del País Valencià, recentment fet parc natural, resistint als interessos urbanístics.
Història.
L'actual comarca del Baix Maestrat comprén les subcomarques històriques de la Tinença de Benifassà i els Plans de Vinaròs, els quals no formaven part d'una històrica comarca del Baix Maestrat en el qual sí formaven part les localitats d'Albocàsser i Tírig (a l'actual Alt Maestrat), Les Coves de Vinromà, Sarratella, La Torre dels Domenges, i Vilanova d'Alcolea (a la Plana Alta). La comarca antiga apareix al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934.
Llengua .
Al Baix Maestrat la llengua predominant és el valencià. A causa de la seua ruralia, hi ha un cert nombre de gent d'aquesta comarca que no sap parlar el castellà.
Vegeu també .
Comarques del País Valencià; |
378 | Bilbo Saquet | En Bilbo Saquet és un personatge important en les històries de John R.R. Tolkien. Protagonista principal d'El Hòbbit i secundari molt important a El Senyor dels Anells pel desenvolupament de la història que s'hi narra.
Va ser el responsable de trobar l'Anell Únic que s'havia perdut temps enrere en mans de Gòl·lum, i va ser el primer dels portadors de l'anell amb la voluntat suficient per renunciar-hi voluntàriament.
Biografia.
Bilbo va néixer el 22 de setembre de l'any 1980 de la Tercera Edat, fill de Bungo Saquet i de Belladona Tuc. Els Saquet eren terratinents aristocràtics, rics i (fins que Bilbo va tenir les seves aventures) altament respectables. En canvi, la família de la seva mare era considerada més 'extravagant', i més donada a dur a terme actuacions impròpies.
Tot i que aparentment Bilbo era un Saquet de cap a peus, el cert és que tenia curiositat pels esdeveniments del món posterior, i era conegut per part dels viatgers que travessaven la Comarca com per exemple el mag Gàndalf el Gris.
L'any 2941, Bilbo es va veure involucrat en un quest organitzat per Gàndalf i liderat pel nan Thorin Escutderoure, que tenia per objectiu recuperar el tresor de la Muntanya Solitària que havia estat arrabassat als nans pel drac Smaüg temps enrere. Tot i la manca d'experiència prèvia, Bilbo va ser incorporat al grup de tretze nans en qualitat de lladregot, i va participar en les aventures posteriors que es descriuen a El Hòbbit i que van concloure en la mort del drac i la Batalla dels Cinc Exèrcits.
Durant aquestes aventures, Bilbo va trobar l'Anell Únic i va fugir de Gòl·lum després de sortir victoriós d'un concurs d'endevinalles amb la pregunta "Què hi tinc a la butxaca?". Durant el concurs, però, va revelar els noms "La Comarca" i "Saquet" a Gòl·lum. Sense donar-li cap importància, Bilbo va ser el propietari de l'Anell durant dècades, i això va alentir el seu envelliment.
Quan comença "El Senyor dels Anells", Bilbo ja té 111 anys, però no l'afecta el pas dels temps perquè encara conserva l'Anell Únic. Tanmateix, ja està cansat de la seva tranquil·la vida a la Comarca i vol tornar a viatjar.
Durant el banquet del seu aniversari utilitza l'Anell, es torna invisible i s'escapa davant de tots els seus convidats, deixant totes les seves possessions al seu hereu, Frodo Saquet i per pressió de Gandalf, també l'Anell, que ja el començava a tenir posseït. Llavors es torna a dedicar a viatjar i a escriure les seves memòries. Va a veure els elfs i a visitar els nans de la Muntanya Solitària i s'estableix a Rivendell.
Quan Frodo i la Germandat de l'Anell van cap a Mordor, li dóna la seva espasa, Fibló i la seva cota indestructible de Mithril.
Quan l'Anell és destruït i l'aventura acaba, Bilbo ja té 131 anys, superant el Vell Tuc i convertint-se en el Hòbbit més vell de la història. Aleshores ell i Frodo se'n van juntament amb Gandalf i Galàdriel a les terres de l'altre banda del Mar.
Els Saquet de l'Atzucac.
Balbo Saquet = Berylla Bòfin
|
-------------------------------------
| |
Mungo = Laura Grufer Largo Saquet = Tanta Cornet
| |
Bungo = Belladonna Tuc Fosco = Ruby Bultós
| |
Bilbo ----------------------------------------
| | |
Dora Drogo = Prímula Brandiboc Dudo
|
Frodo
Prímula Brandiboc era filla de Mirabella Tuc, germana de Belladona Tuc. Per això, Bilbo i Frodo eren cosins per part de pare i per part de mare.
Adaptacions.
En la versió cinematogràfica de Peter Jackson de El Senyor dels Anells, Bilbo és interpretat per l'actor Ian Holm, que havia posat veu a Frodo a la serialització de la BBC radio 20 anys abans. |
379 | Biogeografia | La biogeografia és la part de la geografia que estudia la distribució dels éssers vius sobre la Terra i les condicions en les quals aquests es desenvolupen.
La superfície de la Terra no és uniforme, ni en tota ella existeixen les mateixes característiques. L'espai isòtrop que utilitzen, o suposen, els esquemes teòrics de localització és tan sol una construcció matemàtica de l'espai.
Per començar existeixen en el planeta tres medis en els quals es desenvolupa la vida: la terra, l'aigua i l'aire. Són tres mitjans radicalment distints, en els quals l'adaptació de les espècies al mateix els dóna característiques especials i singulars. Però encara més, dintre de cadascun d'aquests mitjans, i d'acord amb les seves irregularitats geogràfiques, s'individualitzen espais amb característiques diferents, en els quals es desenvolupen formes endèmiques de vida. Aquestes formes, encara ser abundants, no són les úniques. En cadascun d'aquests espais es desenvolupen multitud d'espècies que viuen entre dos mitjans. A més, hi ha espècies, que interactuant unes amb altres, tanquen cicles en els quals es traspassa energia i matèria d'un sistema a un altre, com el cicle del sol, la cadena tròfica o el cicle del carboni.
Cadascun d'aquests espais en els quals es desenvolupa la vida d'una forma equilibrada, entre animals, plantes, sòl i clima, es diu ecosistema.
Els factors que influeixen en la diversitat de la naturalesa, i que els seus llindars són decisius per a establir l'equilibri ecològic són: el sòl, el clima i l'associació entre espècies, o biocenosi. També hauríem de tenir en compte les modificacions antròpiques de la biocenosi.
La Biogeografia es divideix en dues grans branques: la fitogeografia que s'ocupa de les espècies vegetals i la zoogeografia, que s'interessa per les espècies animals.
En el món acadèmic existeix el debat entre geògrafs i biòlegs, sobre l'objecte d'estudi de la biogeografia. Així, els geògrafs entenen aquesta ciència com el que els biòlegs anomenen ecologia, mentre que els biòlegs limiten la biogeografia a l'estudi de la distribució dels éssers vius, deixant de banda l'estudi de les seves causes i interrelacions. |
382 | Barri de Sant Antoni | Sant Antoni és un barri de la ciutat de Barcelona inclòs dintre del districte de l'Eixample, limitat per la Gran Via de les Corts Catalanes (des de plaça d'Espanya fins a plaça de la Universitat), Ronda de Sant Antoni, Ronda de Sant Pau, i Paral·lel (fins a plaça Espanya). La seva població era de 37.878 habitants a l'any 2005.
El centre neuràlgic del barri és el mercat de Sant Antoni, que ocupa l'illa delimitada pels carrers Comte Borrell, Manso, Comte d'Urgell i Tamarit. Va ser construït a finals del segle XIX i és molt popular per la seva fira setmanal de llibres vells i material de col·leccionisme de cada diumenge al matí. Els comerços de la Ronda de Sant Antoni i dels carrers Sepúlveda i Floridablanca apleguen un gran nombre d'establiments de venda de material informàtic.
L'avinguda Mistral, que a partir del 1995 es convertí en un espai exclusiu per als vianants, és l'artèria més viva i dinàmica del barri.
Al barri hi ha dos cinemes: El Renoir Floridablanca (7 sales especialitzades en pel·lícules d'autor i versió original) i el Cinema Urgell (el de més aforament d'Espanya).
Sant Antoni compta també amb el gran Centre d'Atenció Primària Manso, gestionat per l'Institut Català de la Salut (ICS) i situat a la cruïlla entre els carrers Manso-Calàbria que dóna cobertura assistencial a tot el barri i també a població del barris veïns del Raval i l'Esquerra de l'Eixample.
Pel que fa a l'ensenyament, disposa de les escoles concertades Col·legi Salesià Sant Josep (Rocafort-Floridablanca) i Maria Auxiliadora (Calàbria-Sepúlveda)
L'associació de veïns del barri té la seva seu a l'Avinguda Mistral 30 baixos, entre Calàbria i Rocafort.
L'antiga seu central de l'Organització Nacional de Cecs (ONCE) a Catalunya es trobava al carrer Calàbria 82 i des del 2007 es troba on abans s'aixecà el canòdrom Pavelló a Gran Via-Llançà.
El projecte de Recuperació de la Memòria Històrica del barri de Sant Antoni va nèixer el 2003 per iniciativa de diferents persones que, en el marc de la Xarxa Comunitària de Sant Antoni, van començar una recerca d'anècdotes, imatges, objectes, vivències i records sobre el barri, entre la gent gran.
Amb tot el material recollit es va muntar una exposició durant uns dies al Centre Cívic Cotxeres Borrell i també es va grabar, editar i estrenar amb gran éxit el DVD "Antonet del meu cor".
Pel que fa al projecte reiniciat de creació d'un fons o arxiu de barri, més que assolir un contingut estrictament històric, el que pretenem és obtenir una perspectiva més propera de la història de la vida del barri, alhora que obrir un espai de participació i comunicació que potencïi les relacions intergeneracionals i interculturals, partint d'un tema d'interès compartit, com pot ser el coneixement de la realitat històrica des de la pròpia veu i els records dels seus protagonistes.
Actualment hi ha un petit equip de recerca i ampliació de l'arxiu, que es dedica a recollir les anècdotes o records que volen explicar els veïns/es, escannejen les imatges i fotos que ens porten i les seleccionen i classifiquen en un fons.
Centres de culte.
Parròquies i esglésies catòliques:
Sant Ferran (Gran Via - Vilamarí);
Preciossíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist (Viladomat - Floridablanca);
Maria Auxiliadora i Sant Josep (salesians) (Sepúlveda - Calàbria);
Església evangèlica:
Avinguda Mistral 87;
Referències.
Xarxa comunitària de Sant Antoni |
386 | Baix elèctric | El baix elèctric és un instrument de corda, electròfon, similar a la guitarra elèctrica però més gros i amb un so més greu. També està emparentat amb el contrabaix i té una funció similar a la d'aquest instrument. És un instrument d'ús molt estés en la música popular contemporània.
Funcionament.
El disseny clàssic de baix elèctric té quatre cordes, afinades en Mi, La, Re i Sol, amb la més greu (el Mi) vibrant a 41,3 Hz. Actualment existeixen moltes variants: models de cinc cordes (que normalment afegeixen un Si més greu que el Mi, tot i que també és possible afegir un Do per damunt del Sol); models de sis cordes (Si-Mi-La-Re-Sol-Do); i fins i tot instruments amb més de d'onze cordes. A més a més, des dels anys setanta es fabriquen baixos sense trasts.
La manera de produir el so és la mateixa que en la guitarra elèctrica: les vibracions de les cordes alteren el camp magnètic d'unes pastilles electromagnètiques que converteixen aquesta alteració en un corrent elèctric. Aquest corrent s'amplifica i s'emet per un altaveu. Evidentment, variant els components electrònics i la configuració de l'amplificador i de l'altaveu s'obtenen timbres diferents.
Una tècnica peculiar d'aquest instrument és l'anomenat slap, que consisteix en colpejar les cordes amb el polze de la mà dreta (l'esquerra per als esquerrans) i estirar-les violentament amb l'índex. L'inventor d'aquesta manera de tocar va ser Larry Graham, el baixista del grup Sly and the Family Stone durant els darrers anys seixanta. Stanley Clarke i Jaco Pastorius, als anys 70, van portar aquesta tècnica al virtuosisme. Actualment molts baixistes de renom fan servir lslap com a recurs identificatiu, com ara Flea (del grup Red Hot Chili Peppers), Les Claypool (del grup Primus), Marcus Miller o Victor Wooten.
Història.
Històricament la funció del baix elèctric era efectuada pel contrabaix. En els primers conjunts de Jazz era aquest instrument el que s'encarregava de les línies de baix. És cap als anys 1950 que s'idea un instrument amb trasts i amplificat elèctricament per substituïr el dificultós contrabaix.
El primer model de baix elèctric produït massivament el va crear Leo Fender, un conegut fabricant de guitarres, ja que els intents d'afegir pastilles als contrabaixos per a amplificar-ne el so no funcionaven molt bé en aquells temps. El Precission Bass, el primer dels models de Fender, va començar a vendre's el 1951, i avui en dia encara es fabrica (en una versió millorada). El canvi de la forma de l'instrument, del contrabaix a la guitarra, i el fet d'afegir-hi trasts van fer que aquest nou instrument resultés molt més fàcil de tocar (i de transportar) que el contrabaix.
A partir de la introducció del Fender Precission, altres companyies com Gibson, Danelectro i moltes més van començar a construir instruments similars, que no només van ser una manera de deixar "la berra" a casa ("berra" és un terme popular per a referir-se al contrabaix), sino que a més a més va donar més presència als baixistes dins del so de la banda.
Enllaços externs.
BajoElectrico.Com - El Club del Baixista. |
387 | Bioquímica | La bioquímica (el grec , bios, en relació a la vida i de l'egipci k me, Terra) és l'estudi de les reaccions químiques i interaccions que es donen en organismes vius, incloent l'estudi i l'estructura de proteïnes, carbohidrats, lípids, àcids nucleics i altres molècules presents en cèl·lules. En general, també es pot considerar part de la bioquímica l'estudi de qualsevol reacció química catalitzada per enzims naturals o artificials, tant si té lloc in vivo o in vitro.
Història de la bioquímica.
Antigament es considerava que els èssers vius no estaven subjectes a les lleis de la ciència igual que la materia inert. Era ampliament acceptat que les molècules de la vida només podien ser produits per èssers vius.
El 1828, Friedrich Wöhler publicà com va sintetitzar la urea, provant que els compostos orgànics podien ser creats artificialment.
El naixement de la bioquímica podríem considerar-lo el descobriment del primer enzim, diastasa, anomenada avui amilasa), el 1833 per Anselme Payen. Eduard Buchner contribuí amb la primera demostració de complexos processos bioquímics fora de la cèl·lula el 1896: La fermentació alcohòlica en extractes de llevat. Tot i que el terme "bioquímica" sembla haver-se usat per primera vegada el 1882, està generalment acceptat l'aparició del terme fou el 1903 per Carl Neuberg, un químic alemany. Prèviament, aquesta àrea s'havia anomenat química fisiològica. Des de llavors, la bioquímica ha avançat, especialment a partir de la segona meitat del segle XX, amb el desenvolupament de noves tècniques com la cromatografia, la difracció de raigs X, la ressonancia magnètica nuclear, marcatge radioisotòpic, la microscòpia electrònica i l'espectroscòpia molecular. Aquestes tècniques permeten a la descoberta i l'anàlisi en detall de diverses molecules i vies metaboliques de la cèl·lula, com ara la glicolisi i el cicle de Krebs (cicle de l'àcid cítric).
Avui en dia, les troballes de la bioquímica s'usen en diferents àrees, des de la genètica fins a la biologia molecular passant per l'agricultura i la medicina, entre altres camps.
Referències. |
389 | B | La B és la segona lletra de l'alfabet català i primera de les consonants. Ve de l'alfabet llatí i evoluciona de la segona lletra de l'alfabet fenici: beth (casa).
A l'antigor representava Barcelona i es cosia en els draps cosits en aquesta ciutat.
Fonètica.
En català epresenta l'oclusiva bilabial sonora, representada com a /b/ en l'AFI. Si es troba entre dues vocals, però, sona de manera menys explosiva del que és habitual / /. En canvi a final de síl·laba i no seguit d'una consonant sonora s'ensordeix i es pronuncia /p/ (àrab). El seu nom és be. Abans d'una l i després d'una síl·laba tònica es pronuncia doble (/bb/): moble, poble...
Significats de la B.
Astrologia:
Representa el símbol dels bessons.
Biologia:
És un dels grups sanguinis del sistema A0B.
Cronologia:
En el calendari, és la segona lletra que representa el dilluns.
Educació:
S'utilitza com a sistema de qualificació escolar: als països anglosaxons equival al notable i a l'educació primària espanyola s'assigna a una feina que "està bé".
Física:
En majúscula, representa el nombre bariònic.
És la lletra del color blau en el sistema de codificació RGB.
Informàtica:
En minúscula, és el símbol del bit.
En majúscula, és el símbol del byte.
Matemàtiques:
Els romans utilitzaven aquest símbol amb el valor de tres-cents; amb una ratlla horitzontal al damunt equivalia a tres mil.
Música:
En la música antiga, representava la nota musical si. Avui dia els alemanys l'utilitzen per representar el si bemoll.
Indica una de les dues cares d'un disc fonogràfic o d'una cassette, normalment la secundària en discos senzills (singles) i maxi-singles, o la segona cara en els LP i cassettes.
Química:
Símbol químic del bor.
Identifica una vitamina.
Vehicles:
Identifica els vehicles de Bèlgica.
Vídeo:
Indica una de les cares d'una cinta de vídeo del sistema 2000. |
390 | Blat | El blat o forment és una planta gramínia la llavor de la qual es fa servir com a aliment. Ha estat la base alimentària dels pobles de l'Orient Pròxim i Europa.
El seu conreu s'estén des de climes subtropicals com el d'Egipte (conreu d'estació freda), a on es cull durant el més d'abril, fins els temperats-freds com Sibèria, on es cull el setembre.
Les necessitats d'aigua del conreu de blat són relativament modestes (500 litres per una tona de matèria seca) i es pot conrear amb precipitacions anuals entre 300 i 800 litres, però té un període crític, un mes abans d'espigar, en què no pot mancar l'aigua.
Els llocs d'estiu càlid i sec són aptes per a les varietats de gra dur Triticum durum. En llocs d'hivern molt fred com Rússia o el nord dels Estats Units o Canadà se sembren a la primavera varietats de gra tou.
Amb la seva farina barrejada amb aigua i fermentada a temperatura elevada se'n fa pa.
També és una de les matèries primes d'algunes classes de cervesa. |
391 | Bureta | La bureta és un instrument de laboratori que s utilitza quan es vol afegir quantitats de líquids que es necessita controlar per utilitzar-lo en càlculs posteriors.
Un tub característic de bureta està dividit en dècimes de centímetres cúbics, de manera que no és apte per a mesures molt exactes. Les caracterísitques dels líquids poden fer que surtin pel forat inferior si són massa poc viscosos, com és el cas de bastants disolvents orgànics. Tambe, alguns líquids polars poden aderir-se a la paret de la bureta, formant una distorsió de les dades massa important per segons quins usos. Per això mateix no se solen utilitzar buretes de menys de 5 ml. I el límit superior se sol situar en els 50 ml.
La posició correcta per a manipular la bureta és subjectar-la sobre el suport de manera que es pugui veure l'escala graduada.
Per accionar la clau que allibera o tanca la sortida del líquid s utilitza la mà esquerra, deixant la mà dreta lliure per a manipular el recipient sobre el que hagi de caure el líquid.
La vista no s ha de fixar en la clau de la bureta, sinó en el nivell descendent del líquid. Enrasar la bureta és omplir-la de manera que la base del menisc format pel líquid coincideixi exactament amb el zero de la bureta.
Història.
La història de la bureta és paral·lela a la de l'anàlisi volumètric. La primera va se desenvolupada per François Antoine Henri Descroizilles el 1791 i era com un cilindre graduat. El 1824 Louis Joseph Gay-Lussac va fer una versió millorada que incorporava un braç lateral, a més va encunyar els termes bureta i pipeta. Un gran avenç en la metodologia i popularització de l'anàlisi volumètric és degut a Karl Friedrich Mohr, que va redissenyar la bureta afegint una abraçadora i una terminació en punta a la part inferior.
Referències. |
393 | Be | Lingüística: Nom de la lletra b.
Química: Be és el símbol del beril·li.
Zoologia: Mascle de l'ovella, anomenat també xai. |
399 | Burgundi | El burgundi és una llengua morta pertanyent a l'extinta branca oriental de les llengües germàniques. Era parlada pel poble burgundi. Va sobreviure fins al segle VII, encara que la consciència del poble burgundi com a tal encara era viva cap el segle IX, en plena època carolíngia.
El seu origen cal cercar-lo pels voltants de Dinamarca. La primera referència cap a ells és de Plini el Vell, que diu que vivien entre l'Òder i el Vístula. Amb el temps van acabar instal·lats en la zona que coincideix aproximadament amb l'actual Borgonya (departaments d'Ain, Saône-et-Loire, Côte-d'Or i Yonne), que n'ha heretat el nom. |
401 | Bioma | Un bioma és una gran unitat de classificació dels paisatges de la biosfera. Al concepte de zona o domini climàtic se n'hi afegeix un altre que engloba els aspectes biòtics. Com que és poc útil fer servir la fauna per arribar a aquesta fita, degut a la gran mobilitat i diversitat ecològica que tenen, s'utilitza la vegetació immòbil i amb una clara dependència climàtica. Hom fa servir el concepte de formació vegetal, amb una base fisiognòmica i fenològica més que no pas de composició específica (es defineixen les formacions per llur aspecte o estratègia vital i no pas pels tàxons més abundants). D'aquesta manera una mateixa formació es pot estendre per regions biogeogràfiques diferents, ja que és més un producte del clima que no pas de les condicions històriques d'evolució de la flora.
Un bioma es un ecosistema molt gran que es troba a zones que tenen condicions similars de llum, temperatura i humanitat, i que te una vegetacio i una fauna tipiques.
La formació vegetal també es relaciona amb les grans unitats edàfiques i geomorfològiques, en la mesura que aquestes són una expressió de les condicions climàtiques actuals, a més a més de les històriques.
Els grans biomes de la terra són els següents (segons BIOSFERA):
Selves tropicals;
Sabanes;
Deserts;
Mediterrànies;
Laurisilves;
Boscos temperats caducs;
Estepes;
Taigà;
Tundra;
Tundra d'alta muntanya;
Banquisa polar; |
402 | Bandera de la Unió Europea | La bandera de la Unió Europea, i per extensió també la d'Europa, consisteix en un cercle de dotze estrelles grogues sobre fons blau. El blasonament heràldic correcte és: en camper d'atzur, dotze estrelles d'or.
Les dotze estrelles són de cinc puntes i estan disposades en cercle, representant la unió dels pobles d'Europa. La seva col·locació equival a la de les hores en l'esfera d'un rellotge.
L'autor d'aquesta bandera va ser Arsène Heitz i es va inspirar en les dotze estrelles que en l'art catòlic a vegades coronen a la Mare de Déu. Particularment es va inspirar en una representació que hi ha a la capella de la medalla miraculosa de París: Maria amb un mantell blau, coronada per dotze estrelles. L'origen de representar a Maria d'aquesta manera el trobem a l'inici del capítol 12 de l'Apocalipsi, on diu: Llavors aparegué al cel un gran senyal prodigiós: una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles. |
403 | Bestiar | El bestiar és el conjunt d'animals domèstics d'una determinada espècie que es troben en una explotació ramadera.
Pot estar estabulat permanentment, semi-estabulat (combinant un període d'estabulació amb un altre de pasturatge) o en pastura.
Vegeu també.
Boví;
Caprí; |
405 | Bellvei | Bellvei és un municipi de la comarca del Baix Penedès.
Història .
Apareix citat per primera vegada en 1037 en un conflicte que va enfrontar al senyor del castell de Castellet amb el monestir de Sant Cugat. Apareix citada la torre de Tedbert que dicunt Bellvizi. La torre no va ser mai un castell si no més una fortalesa dependent del castell de Castellet.
En 1326, Guillem de Bellvei va adquirir per un període de nou anys el castell de Lavit. Tanmateix, els seus hereus es van negar a realitzar la devolució una vegada finalitzat el termini, el que va obligar al propi rei, Pere III, intervingués en l'assumpte, obligant a fer efectiu el retorn. Durant molt temps, Bellvei va dependre de Castellet, dependència que està documentada fins al segle XVIII. El municipi es va formar a partir del final de les senyories el 1835.
Cultura .
L'església parroquial està dedicada a Santa María. Es tracta d'un edifici del segle XVII aixecat al mateix lloc en el qual es trobava la primitiva església romànica. És de nau única, amb volta de canó i capelles laterals. La seva construcció va ser un encàrrec de la baronessa d'Aguilar, antiga senyora de Castellet. Es va convertir en parròquia independent el 1809. L'antiga torre va ser reconstruïda per complet el 1932. És de planta circular i ha quedat integrada dins de l'edifici conegut com Cal Roig.
Als afores del poble es troba el Mas de la Muga. Es tracta d'un edifici, propietat de la família Parellada-Vilella, que apareix ja documentat el segle XI. De l'antiga construcció només queda dempeus una part de la torre quadrada i un parell de torres cilíndriques.
Celebra la seva festa major durant el mes d'agost, sent el dia 15 el principal. El dia de Corpus, els carrers es decoren amb catifes de flors.
Economia .
Una part important de l'economia es basa en l'agricultura de secà, sent la vinya, els garrofers i els cereals els principals cultius. Un 4% de les terres és de regadiu. Per fomentar la instal·lació d'indústries en el terme municipal, s'ha construït un parc industrial conegut com Els Masets, el qual està sent ampliat, i es preveu que tingui una important repercusón en l'economia local.
A més, en aquest poligono industrial es troba la deixalleria comarcal.
Demografia .
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; |
408 | Biologia molecular | La biologia molecular és la part de la biologia que estudia els éssers vius i els fenomens vitals conformement a les propietats de la seva estructura molecular. Aquest camp s'encavalca amb altres àrees de la biologia i la química, en particular amb la genètica, la biologia de sistemes i la bioquímica. La biologia molecular busca comprendre les interaccions entre els diversos sistemes cel·lulars, incloent-hi les relacions entre ADN, ARN i la síntesi de proteïnes, així com aprendre com estan regulades aquestes interaccions.
Relació amb altres ciències biològiques de lescala molecular.
Els biòlegs moleculars utilitzen tècniques específiques que van néixer amb la biologia molecular (vegeu la secció «Tècniques» més endavant en aquest article), però d'una manera cada cop més important combinen aquestes amb altres tècniques i idees provinents dels camps de la genètica, la bioquímica, la biologia estructural i la biofísica. De manera que avui dia ja no hi ha una línia de demarcació clara entre aquestes disciplines. La següent figura mostra un esquema que podria il·lustrar llurs relacions:
La Bioquímica és l'estudi de les substàncies químiques i dels processos vitals que s'esdevenen en els organismes vius.
La Genètica és l'estudi dels efectes de les diferències genètiques sobre els organismes. Sovint, aquests efectes es poden inferir de l'absència d'un component «normal» (per exemple, un gen). D'aquesta manera, també es pot definir la genètica com l'estudi dels organismes «mutants» que manquen d'un o més components funcionals respecte del així anomenat fenotip «normal» o «salvatge». Cal tenir en compte que interaccions genètiques tals com l'epistasi poden, de vegades, complicar l'anàlisi de resultats genètics, com els obtinguts mitjançant la tècnica de la genoanul·lació (knock-out). ;
La Biologia estructural s'ocupa de l'estudi de la forma, és a dir, de l'estructura i configuració, en les tres dimensions de l'espai, de les molècules biològiques. Aquest problema és adreçat mitjançant diverses tècniques: microscòpia electrònica, cristal·lografia de raigs X i ressonància magnètica nuclear, entre d'altres.
La Biologia molecular és l'estudi de les bases moleculars dels processos de replicació, transcripció i traducció del material genètic. El dogma central de la biologia molecular (DCBM) sosté que el material genètic en forma d'ADN és transcrit a ARN i aquest traduït a proteïna. Malgrat ser una aproximació molt simplificada del procés vital essencial de la transmissió entre generacions de la informació genètica, aquest dogma encara constitueix una bona imatge des de la que començar a entendre aquest camp de la biologia i la mentalitat de la gran majoria dels seus investigadors. Tanmateix, aquesta imatge està sotmesa, tot i que molt lentament, a un procés de revisió, fonamentalment a la llum de les noves funcions atribuïdes a l'ARN, així com a l'existència de proteïnes de tipus prió.
Bona part del treball fet pels biòlegs moleculars és quantitatiu, i des de dates recents, una part important d'aquest treball s'ha fet a l'interfície entre la biologia molecular i la ciència computacional, en el que s'anomena bioinformàtica o biologia computacional. Al mateix temps, des de la dècada de 1990, l'estudi de l'estructura i la funció dels gens, conegut com genètica molecular, ha estat una de les sub-àrees més prominents de la biologia molecular.
Cada cop més camps de la biologia s'interessen per molècules, ja sigui directament per l'estudi de llurs interaccions segons són observades en aquests camps, tals com el de la biologia cel·lular o la biologia del desenvolupament, ja sigui de manera indirecta, quan les tècniques de la biologia molecular s'utilitzen per inferir atributs històrics de poblacions o espècies, com en alguns camps de la biologia evolutiva tals com la genètica de poblacions o la filogenètica.
Les tècniques de la biologia molecular, en particular els sistemes de clonatge i de sobre-expressió de proteïnes, han suposat un accelerador fenomenal per a la biologia estructural, àrea de la biologia que estudia l'estructura tridimensional de les biomolècules. En relació amb la biologia estructural, cal esmentar la llarga tradició d'estudiar les biomolècules "des de la base" per part de la biofísica.
Tècniques de la biologia molecular.
Des de finals de la dècada del 1950 i principis de la dècada del 1960, els biòlegs moleculars han après a caracteritzar, aïllar i manipular els components moleculars de cèl·lules i organismes. Aquest components inclouen:
L'ADN, dipositari de la informació genètica segons el DCBM;
Els ARNs, també àcids nucleics les funcions dels quals van des de servir de còpia temporal de l'ADN fins a funcions enzimàtiques i estructurals pròpies, com en el cas del sistema de traducció;
Les proteïnes, que constitueixen el principal tipus de molècula estructural i enzimàtica de les cèl·lules;
ADN recombinant.
Article principal: ADN recombinant
La tècnica de l'ADN recombinant és sens dubte la que històricament ha estat més important en el desenvolupament del camp de la biologia molecular. Una molècula d'ADN és diu recombinant quan la seqüència que la composa prové de diverses fonts, siguin del mateix o de diversos organismes. La recombinació de l'ADN dins un organisme és un procès natural, essencial per a l'evolució del tot ésser vius. Junt amb la mutació és un dels principals motors de creació de la diversitat necessària per afrontar els canvis mediambientals i, en conseqüència, una peça clau de la selecció natural.
Les tècniques de l'ADN recombinant permeten combinacions artificials de molècules d'ADN provinents, en general, de diferents organismes. Així, es pot combinar un ADN amb un promotor que permet expressar un gen en un bacteri, amb un ADN que contingui un gen d'un organisme eucariota, per exemple un gen humà. El resultat serà una molècula d'ADN recombinant capaç d'expressar dins un bacteri la proteïna codificada en aquest gen eucariota. Els bacteris que continguin aquest ADN recombinant són doncs organismes genèticament modificats, car llur material genètic ha estat modificat artificialment.
Aquestes tècniques han permès l'estudi de la funció de gran quantitat de proteïnes, tant en sistemes in vivo controlats, com in vitro, desprès de llur aïllament i purificació.
Clonatge per a la expressió de proteïnes.
Una de les tècniques bàsiques de la biologia molecular en l'estudi de les funcions de les proteïnes és la clonació per a llur producció o expressió. En aquesta tècnica l'ADN que codifica la proteïna d'interès és clonat, mitjançant per exemple l'ús de la PCR o d'enzims de restricció, en un vector, generalment un plasmidi, que en aquest cas s'anomena vector d'expressió. Aquest plasmidi pot tenir elements especials de control al promotor que dirigeix la producció de la proteïna. També pot incloure marcadors de resistència a antibiòtics que permetin mantenir el plasmidi a les cèl·lules que produiran la proteïna.
Aquest plasmidi pot ser inserit en cèl·lules d'origen bacterià o eucariota. La seva introducció en cèl·lules bacterianes s'anomena transformació i es pot aconseguir per diferents mètodes que poden ser químics (usant cations bivalents com el calci o rubidi) o d'una altra natura, com en el cas de l'electroporació o la conjugació. La introducció del plasmidi en una cèl·lula eucariota s'anomena transfecció. Com en el cas anterior, hi ha diverses tècniques de transfecció, incloent-hi la transfecció mitjançant fosfat de calci, la transfecció per liposomes i mitjançant agents comercials, com per exemple Fugene. L'ADN també es pot introduir en les cèl·lules a través de virus o bacteris patògens com a vehicles. En aquests casos la tècnica rep el nom de transducció viral or bacteriana i les cèl·lules obtingudes es diuen transduïdes.
En qualsevol cas, l'ADN que codifica la proteïna d'interès és ara a l'interior d'una població de cèl·lules, de manera que la proteïna pot ser sintetitzada per aquestes, és a dir, expressada. Hi ha una gran varietat de sistemes per a obtenir una expressió en grans quantitats. Aquests inclouen entre d'altres, promotors induïbles i factors específics de senyalització cel·lular. Un cop posat a punt el sistema, es de vegades possible extreure grans quantitats d'aquesta proteïna a partir de les cèl·lules modificades. Es pot provar l'activitat enzimàtica d'aquesta proteïna, si en té, o es pot fer cristal·litzar de manera que la seva estructura pugui ser analitzada per mitjà de la cristal·lografia de raigs-X. També es poden trobar els efectes sobre ella d'inhibidors i drogues que puguin derivar en substàncies terapèutiques.
Reacció en cadena de la polimerasa (PCR).
Article principal: PCR
La reacció en cadena de la polimerasa, coneguda com a PCR de l'anglès "Polymerase Chain Reaction" és una tècnica extremadament versàtil per a copiar ADN. Resumidament, la PCR permet que unes poques molècules d'ADN contenint una seqüència determinada puguin ser copiades milions de cops. En aquest procés de còpia es poden incloure determinades alteracions que permeten usar la PCR per a introduir llocs de restricció o modificar l'aminoàcid codificat en un determinat punt de la seqüència. Entre altres innumerables usos, la PCR es pot fer servir per determinar si un fragment particular d'ADN és present en una genoteca de ADNc.
Electroforesi en Gel.
Article principal: Electroforesi en gel
L'electroforesi en gel és una de les eines fonamentals de la biologia molecular. El seu principi bàsic és que les molècules d'ADN, ARN i les proteïnes poden ser separades, en funció de llur masses moleculars i càrrega elèctrica, en un camp elèctric. L'electroforesi en gels d'agarosa s'utilitza sovint per separar ADN i ARN, tot i que res no impedeix emprar-la per separar proteïnes, en especial les d'alta massa molecular, així com complexes entre proteïnes i ADN. Per la seva banda, la electroforesi en gels d'acrilamida s'empra habitualment, sobre tot en la seva vessant desnaturalitzant mitjançant l'ús del detergent aniònic SDS (acrònim en anglès del dodecil sulfat de sodi), per separar proteïnes. Hi ha diverses tècniques segons els gels siguin natius, és a dir els que conserven el plegament natural de la molècula, o desnaturalitzants, que són aquells que destrueixen aquest plegament. Entre els primers la separació sol fer-se en funció de la relació massa/càrrega, mentre que als segons aquella relació és normalitzada i la separació és produeix en funció de la massa: en el cas dels gels de SDS-acrilamida, la quantitat de SDS, detergent amb forta càrrega negativa, que s'uneix a les proteïnes és aproximadament proporcional a llur massa, de manera que totes les proteïnes acaben, idealment, amb la mateixa relació massa/càrrega. Un altre cas particular d'electroforesi nativa de proteïnes és el de l'isoelectroenfocament, en la que les proteïnes son separades d'acord amb el seu punt isoelèctric.
Transferència de Southern.
Article principal: Transferència de Southern
La Transferència de Southern és una tècnica emprada per treure informació sobre la massa molecular i l'abundància relativa d'un ADN que contingui una determinada seqüència d'interès. Aquest assaig va ser desenvolupat inicialment per Edwin Southern, de qui va prendre nom. Consisteix en una combinació d'electroforesi en gel d'ADN (sovint prèviament fragmentat mitjançant digestió amb enzims de restricció), seguida d'una electrotransferència de l'ADN així separat a una membrana. Aquesta membrana s'incuba amb una sonda marcada, sigui radioactivament o d'una altra manera. Durant la incubació la sonda hibrida, és a dir: s'uneix amb la seva seqüència complementària. Una sèrie de rentats eliminen la sonda no hibridada i seguidament es pot procedir a la detecció del senyal degut a la marca de la sonda. En el cas d'una marca radioactiva, la membrana es posa en contacte amb una auto-radiografia, que un cop revelada mostra una imatge en la que es pot localitzar on s'ha produït la hibridació de la sonda. La intensitat del senyal és, en principi, proporcional a l'abundància relativa de la seqüència reconeguda per la sonda.
Transferència Northern.
Article principal: Transferència Northern
La Transferència Northern s'utilitza per a estudiar els patrons d'expressió d'un tipus concret de molècules d'ARN en comparació amb un conjunt de diferents mostres d'ARN. Consisteix essencialment en una combinació de electroforesi desnaturalitzant de ARN, seguida d'una electro-transferència a una membrana. El principi és doncs, el mateix que el de la Transferència Southern i és per aquesta analogia que rep el seu nom aquesta tècnica.
En aquest cas, la intensitat del senyal observat es correlaciona amb l'abundància del ARN reconegut per la sonda. Aquest procediment s'utilitza sovint per estudiar l'expressió d'un determinat gen en un teixit o tipus cel·lular i en un moment concret del cicle vital. És, doncs, una de les eines bàsiques per a determinar en què moments s'expressen determinats gens en els teixits vius.
Transferència Western i immunoquímica.
Article principal: Transferència Western
Es poden crear anticossos contra la major part de les proteïnes pel procediment d'injectar-ne petites quantitats en animals com ratolí, conill o pollastre. Aquests anticossos es poden llavors utilitzar com sondes en una gran varietat de tècniques analítiques i preparatives.
En la Transferència Western, les proteïnes se separen en primer lloc per la seva mida en un gel de SDS-acrilamida. Seguidament s'electro-transfereixen a una membrana on resten immobilitzades. Aquesta membrana pot ser incubada amb diferents anticossos, que s'uniran específicament a les proteïnes contra les quals van ser obtinguts. La visualització d'aquesta unió es pot obtenir de diverses maneres, comunament per mitjà de marques quimio-luminiscents or radioactives.
Història.
La biologia molecular es va començar a establir com a camp de la biologia en els anys trenta, en resposta al repte que suposava copsar l'estructura i la funció dels gens. El terme biologia molecular va ser emprat per primer cop per Warren Weaver el 1938. En aquella època, Weaver era director de la secció de Ciències naturals de la Rockefeller Foundation.
Tanmateix, no va ser fins als anys 1950s-1970s que la biologia molecular no es va començar a dibuixar com la disciplina que coneixem avui dia. Entre les fites que van contribuir a aquest procés cal destacar:
El model de la doble hèlix d'ADN, de Watson i Crick al 1953.;
El model de control genètic dit de l'operó, de Jacob i Monod al 1961.;
El desenvolupament, en els 1970s, de les tècniques dites de l'ADN recombinant.
Per saber-ne més.
Keith Roberts, Martin Raff, Bruce Alberts, Peter Walter, Julian Lewis and Alexander Johnson, Molecular Biology of the Cell ;
4th Edition, Routledge, March, 2002, hardcover, 1616 pages, 7.6 pounds, ISBN 0815332181
3th Edition, Garland, 1994, ISBN 0815316208
2nd Edition, Garland, 1989, ISBN 0824036956
Notes.
Olby, Robert (1970), Francis Crick, DNA, and the Central Dogma , in Gerald Holton (ed.), The Twentieth Century Sciences. New York: W. W. Norton, 227-280.
Watson, J. D. and F. H. C. Crick (1953a), A Structure for Deoxyribose Nucleic Acid , Nature 171: 737-738.
Watson, J. D. and F. H. C. Crick (1953b), Genetical Implications of the Structure of Deoxyribonucleic Acid , Nature 171: 964-967.
Jacob, Francois and Jacques Monod (1961), Genetic Regulatory Mechanisms in the Synthesis of Proteins , Journal of Molecular Biology 3: 318-356.
Vegeu també.
Biologia cel·lular (estructures i components de les cèl·lules);
Estructura de l'ADN i dels cromosomes;
Síntesi proteica (transcripció de l'ADN a ARN, traducció d'aquest a proteïna);
Genoma;
Principals publicacions en biologia molecular;
Llista de temes de la biologia molecular;
Proteoma;
Diversitat i estructura de les proteïnes;
Biòlegs moleculars notables.
Christiane Nüsslein-Volhard;
Frederick Sanger;
Francis Crick;
Francois Jacob;
James D. Watson;
Max Perutz;
Rosalind Franklin;
Susumu Tonegawa;
Enllaços externs.
BioDirectory: Search Engine for Biological Web Resources ;
Nature Reviews Molecular Cell Biology;
Nature Structural & Molecular Biology;
Stanford Encyclopedia of Philosophy entry;
The Virtual Library of Biochemistry and Cell Biology;
Western Blot Protocol Resources;
Referències.
Cohen, S.N., Chang, A.C.Y., Boyer, H. & Heling, R.B. Construction of biologically functional bacterial plasmids in vitro. Proc. Natl. Acad. Sci. USA 70, 3240 3244 (1973).
Rodgers, M. The Pandora's box congress. Rolling Stone 189, 37 77 (1975). |
409 | Big Crunch | En cosmologia, el Big Crunch o gran col·lapse és una de les hipòtesis sobre el futur de l'univers. Es basa en que, si l'expansió de l'univers continués per inèrcia, disminuint a poc a poc fins que la gravetat arribés a frenar-la per complet, arribaria un moment que l'univers començaria a retreure's sobre si mateix fins col·lapsar-se de nou. El terme big crunch es refereix a aquest col·lapse final, per oposició, a Big Bang, que es refereix a la gran explosio inicial que va donar lloc a l'expansio de l'univers.
Avui dia, però, s'hauria demostrat que l'expansió de l'univers se segueix accelerant de manera que sembla ser que la gravetat d'aquest no tindria potència per arribar al punt de densitat crítica. Per aixó, el big crunch és una hipòtesi que s'està desestimant pels científics.
Vegeu també.
Big Rip; |
414 | Betelgeuse | Betelgeuse, anomenada també alfa d'Orió, és una gran estrella vermella a la constel·lació d'Orió. És la dotzena estrella més brillant del cel, una supergegant vermella, i és un dels vèrtexs del triangle hivernal. Marca l'espatlla dreta del gegant mitològic Orió (el caçador), encara que nosaltres la veiem a l'esquerra i a la part superior de la constel·lació, dominant el cel hivernal. La seva proximitat (427 anys-llum), combinada amb la seva grandària, fan que sigui una de les poques estrelles de les quals es pot obtenir una imatge del seu disc (vegeu la imatge a la part inferior).
El nom és una corrupció de l'àrab , yad al-jawz , o "la ma de qui està al centre", que durant l'edat mitjana i el Renaixement, en les traduccions al llatí, es convertí en Betelgeuse.
Característiques .
Betelgeuse és de gran interés astronòmic. Va ser una de les primeres estrelles de les quals es va poder mesurar el seu diàmetre per mètodes interferomètrics i es va trobar que el diàmetre era variable, entre 290.000.000 km i 480.000.000 km. En el màxim diàmetre, l'estrella s'estendria més enllà de l'òrbita de Mart si ocupés el lloc del Sol. Betelgeuse, a més, és una variable semiregular, de tipus SRc
Els astrònoms prediuen que Belegeuse patirà una supernova de tipus II. Les opinions sobre quan tindrà lloc aquest fet són variables. Alguns consideren que la variabilitat de l'estel està provocada pel fet de què l'estel està a la fase de cremar carboni, i que per tant la supernova tindrà lloc en els propers mil anys aproximadament. Altres creuen que encara li queda molta vida, però existeix consens en considerar que una supernova serà un esdeveniment astronòmic espectacular, però no serà cap amenaça pel Sistema Solar, donada la immensa distància que ens separa. Durant la supernova Betelgeuse brillaria 10.000 vegades més, amb una llum comparable a la de la Lluna creixent (alguns prediuen una magnitud aparent igual a la de la Lluna plena), que duraria alguns mesos. Es veuria com un punt brillant, amb la lluminositat de la Lluna i el color d'una bombeta d'incandescència, visible de dia. |
415 | Johann Sebastian Bach | Johann Sebastian Bach (Eisenach, Turíngia, Alemanya), 21 de març de 1685 Leipzig, 28 de juliol de 1750) fou un organista i compositor alemany de música barroca, membre de la família de músics més extraordinària de la història amb uns 120 músics.
La seva fecunda obra es considera com el cim de la música barroca i un de les màximes expressions de la música universal, no tan sols per la seva profunditat intel·lectual, la seva perfecció tècnica i la seva bellesa artística, sinó també per la síntesi dels diversos estils de la seva època, del passat i per la seva incomparable extensió. Bach és la font d'inspiració per als posteriors compositors, des de Mozart i Beethoven, passant per Brahms i Schönberg fins els nostres temps.
Les seves obres estan entre les més sobresortints de la música clàssica. En destaquen més de dues-centes cantates d'església i unes vint de profanes, els Concerts de Brandenburg, El clavecí ben temperat, la Missa en si menor, la Passió segons Sant Mateu, L'art de la fuga, l' Ofrena Musical, les Variacions Goldberg i lOratori de Nadal, a més de nombroses obres vocals, orquestrals, per a orgue, clavecí i d'altres instruments.
Biografia .
Infància.
Johann Sebastian Bach era el vuitè fill de Johann Ambrosius Bach, músic municipal, i Maria Elisabeth Lämmerhirt, família que comptava amb més de dos-cents anys de tradició musical. Als deu anys va quedar orfe i el seu germà Johann Christoph, organista a la propera ciutat d'Ohrdruf, inicia la seva educació, tan acadèmica com musical.
El 1700, amb quinze anys es traslladà a l'Escola de Sant Miquel de Lüneburg (Baixa Saxònia), a 340 km de distància i que Bach haurà de fer a peu, on és acceptat i canta al cor i a la vegada completa els seus estudis. Allà Bach estudià a fons les obres dels grans mestres alemanys, entre d'altres Schultz, Pachelbel, Froberger i Buxtehude. També hi va conèixer personalment l'organista Georg Böhm. En aquells anys, Bach viatja a Hamburg per a sentir al gran organista Reincken i escriu les seves primeres obres per a orgue.
D'Arnstadt a Weimar (1703 08) .
Després d'intentar sense èxit esdevenir organista a Sangerhausen (Saxònia-Anhalt), Bach entra com a violinista a l'orquestra de la cort ducal de Weimar (Turíngia). Hi romandrà només uns mesos, car el 14 d'agost de 1703 és nomenat organista de l'Església Nova d'Arnstadt, on hi escriu les seves primeres obres de consideració, a més d'encarregar-se de la formació musical dels cantants i músics municipals. Les relacions amb les autoritats d'Arnstadt, però, es deterioraren arran d'un llarg viatge a Lübeck per escoltar l'organista Buxtehude, un dels més famosos organistes de l'època. També se li retreu que una dona (la seva cosina Maria Bàrbara), canti a l'església, cosa prohibida en aquell temps. A aquests malentesos s'hi afegiren disputes amb els alumnes.
Bach decidí acceptar l'any 1707 una interessant oferta provinent de l'església de Sant Blai de Mühlhausen, vacant des de la mort de l'organista J. G. Ahle. L'ambient que Bach hi trobà era trist, ja que la ciutat havia patit recentment un greu incendi. Tot i això, les relacions amb les autoritats locals foren sempre cordials. Fins i tot subvencionaren una ambiciosa renovació de l'orgue dissenyada per Bach. Els experts situen a aquesta ciutat la composició de les primeres cantates religioses de Bach (BWV 4, 106, 131, 150 i 71). La cantata Gott ist Mein König BWV 71, serà una de les poquíssimes obres que Bach veurà editades al llarg de la seva vida.
El 17 d'octubre de 1707 Bach va contraure matrimoni amb la seva cosina Maria Bàrbara, amb qui tingué 7 fills.
Weimar (1708 17) .
Nou mesos després del seu nomenament a Mühlhausen, Bach dimiteix com a organista de Sant Blai en rebre una important oferta per tornar a Weimar, però aquesta vegada serà per la porta gran. Bach ha acceptat el càrrec d'organista de la cort del duc Wilhelm Ernst de Saxònia-Weimar.
Les autoritats de Mühlhausen no hi posen traves, i demanen a Bach que hi torni quan el nou orgue estigui acabat. Les relacions entre Bach i Mühlhausen seguiran cordials durant molts anys. El 1708 neix, ja a Weimar, Catharina Dorothea, primera filla de Bach i Maria Bàrbara.
A Weimar Bach entra en contacte amb les tendències musicals europees. Descobreix les obres de mestres com Vivaldi, Corelli, Albinoni, Couperin o el seu contemporani Händel. Bach realitza transcripcions al clavecí i a l'orgue d'obres d'aquests compositors, com el Concert per a 4 clavecins en La Menor BWV 1065, transcripció literal del Concerto X en Si Menor RV580 de L'Estro Armonico, Op.3 d'Antonio Vivaldi.
El 1710 neix Wilhelm Friedemann, primer fill de Bach i també compositor cèlebre. Fou el fill predilecte del seu pare.
Tres anys més tard, es produeixen unes negociacions, fallides a l'últim moment, entre Bach i les autoritats de Halle, ciutat natal de Händel, per tal d'esdevenir-hi organista.
El 2 de març de 1714 és ascendit al càrrec de Konzertmeister de la Cort, amb la qual cosa la seva tasca es desvia preferentment cap a la música instrumental. Començarà a escriure el seu primer cicle de cantates, una cada mes. Entre d'altres s'han conservat les BWV 182, 12, 172, 18, 21, 54, 185 i 63.
Sis dies després, el 8 de març, neix Carl Philipp Emanuel, futur compositor i segurament el millor i més famós dels fills de Bach.
A finals de l'any 1716 mor el mestre de capella Samuel Drese. Bach està segur de ser el successor però, inexplicablement, el duc Wilhelm Ernst es decideix pel fill del desaparegut Drese, Johann Wilhelm, músic de molta menys vàlua que Bach.
Köthen (1717 23) .
Frustrat i descontent amb el duc Wilhelm Ernst, el 1717 rep una oferta del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen, petit principat situat a uns 100 km de Weimar, per tal d'esdevenir mestre de capella de la seva petita cort i Bach l'accepta immediatament. La oposició del duc de Weimar a la seva marxa ocasiona l'empresonament de Bach durant un mes sencer. Bach roman a la presó durant 3 setmanes (del 6 de novembre al 2 de desembre) sense donar mostres de penediment. Finalment, el Duc Wilhelm Ernst l'autoritza a marxar cap a Köthen.
En el transcurs d'un viatge a Dresden d'aquell mateix any es produeix la famosa anècdota del concurs amb el cèlebre organista francès Louis Marchand. Bach va ser convidat a enfrontar-se amb Marchand per veure qui era millor organista. S'explica que Marchand, en sentir el seu rival mentre assajava la nit abans del concurs, va quedar tan impressionat que aquella mateixa nit va marxar de Dresden corre-cuita per no quedar en ridícul al concurs de l'endemà.
En la seva nova vida al servei del príncep Leopold, Bach crearà importants obres instrumentals, ja que la cort de Köthen era calvinista i la música religiosa hi era prohibida. D'aquesta època daten els famosos Concerts de Brandenburg, la 1ª part de El clavecí ben temperat i gran part de la restant obra instrumental de Bach. El príncep, que era també un expert violinista, va donar a Bach totes les facilitats per a que experimentés amb la seva orquestra. Bach surt freqüentment de Köthen acompanyant Leopold en les seves estades al balneari de Karlsbad, on l'orquestra de Köthen interpreta la seva música.
Bach restà nou anys al servei del príncep Leopold. Segons el propi Johann Sebastian, foren els més feliços de la seva vida. L'encant es trencà bruscament en morir la seva esposa Maria Bàrbara. Al cap de poc, Bach es va tornar a casar amb la filla d'un trompetista de Weissenfels, Anna Magdalena, excel·lent esposa i cantant. Anna Magdalena va tenir cura dels quatre fills que encara sobrevivien de la primera esposa de Bach i li donà deu fills més.
Leipzig (1723 50) .
L'any 1723 són convocades unes oposicions per al càrrec de Kantor a l'Església de Sant Tomàs, a Leipzig. Bach, després de molts dubtes, s'hi presenta. Aconsegueix la plaça amb facilitat, però amb les reticències de part dels membres del Consistori. El 22 de maig de 1723 es trasllada a viure a aquesta ciutat, on hi restarà fins al final de la seva vida.
A Leipzig, Bach va tenir força problemes, car era un home tremendament exigent i creia que les autoritats no feien tot el que calia per a que la música de les esglésies de la ciutat fos de la millor qualitat possible. Sovintejaren els conflictes amb els altres rectors de l'escola i al Consell Municipal començaren a arribar contínues cartes de protesta enviades per Bach. El 23 d'agost de 1730, Bach envià al Consistori un informe sobre les "necessitats per a la bona organització i funcionament de la música a Leipzig". En aquest informe, Bach es queixava amargament de la (segons ell) desemparada situació en què es trobava la música a Leipzig, per culpa del desinterès de les autoritats. Hi exposava els problemes que feien tan difícil la seva feina i suggeria les possibles solucions. Malgrat la irritació que aquest memoràndum causà entre els membres del Connsell, el juliol de 1731 va ser nomenat un nou rector per a l'escola de Sant Tomàs: es tractava de Johann Mathias Gesner, eminent erudit i amic de joventut de Bach. Durant un temps, la situació de Bach millorà ostensiblement gràcies a la complicitat i la comprensió de Gesner. Però el 1734 Gesner marxà a Gotinga i el seu successor, Ernesti, reedità els conflictes amb Bach.
Aquest decidí obtenir la protecció del Rei de Saxònia i sol·licità repetidament el títol de Compositor de la Cort. Per a congraciar-se amb el sobirà, Bach envià a Dresden alguns fragments de la gran Missa en si menor. Finalment, el 19 de novembre de 1736 arribà a Leipzig, signat pel rei August II, el tan anhelat nomenament. Es tractava d'un títol merament honorífic, però que implicava la protecció reial sobre Bach. Les autoritats de Leipzig, per tant, foren a partir d'aquell moment més prudents a l'hora de recriminar la seva feina.
El càrrec de Kantor obligà Bach a treballar molt, ara dedicant-se a la música religiosa i vocal. Va escriure sense parar en els seus primers anys: sobretot cantates, que s'interpretaven setmanalment a les esglésies de Leipzig. La composició frenètica de cantates cessa cap al 1728, quan Bach ja disposa de 5 cicles complets que se succeiran any rere any. A Leipzig Bach també escriurà obres colossals com la Passió segons Sant Mateu (1727, 1ª versió), la Passió segons Sant Joan o la Missa en si Menor i nombroses obres per a teclat (El Clavecí ben temperat, 2ª part) o estudis de contrapunt (L'Art de la Fuga).
En total, la seva producció és vastíssima: més de 260 cantates (conservades unes 200), passions, oratoris, magníficats, una vintena de concerts, nombroses obres per a clavecí, una de les quals la va dedicar a la seva muller (L'Àlbum d'Anna Magdalena Bach) a més de nombroses sonates, suites, diverses Misses, estudis de contrapunt com l'Ofrena Musical i l'Art de la Fuga, i moltes obres més.
Bach, que tenia un coneixement profundíssim de totes les músiques anteriors a ell, va esgotar totes les possibilitats tímbriques i harmòniques de la música barroca del seu temps. Després d'ell, la música va prendre una altra direcció. És potser per això que s'explica que Mozart, uns cinquanta anys després de la mort de Bach, va visitar Leipzig. Van mostrar-li un motet de Bach i va exclamar: Per fi he trobat la manera d'aprendre coses noves!.
La grandesa i l'originalitat de la música de Bach provenen de la manera com fa servir el coral del temps de Martí Luter, de les variacions, de la fuga i dels famosíssims oratoris i passions (de Sant Joan i de Sant Mateu).
Obres .
La seva obra conservada va ser catalogada per Wolfgang Schmieder en el seu monumental Bach Werke Verzeichnis (BWV). Aquest Compendi de les obres de Bach abasta 1.127 obres, de les quals les més destacades són:
Cantates religioses BWV 4, 11, 51, 54, 80, 106, 140, 147;
Cantates profanes o "Dramma per musica" BWV 208 (1714), 211 (1735) i 212 (1742);
Motets (BWV 225-230);
Magnificat BWV 243;
Passió de Sant Mateu, BWV 244 (1727). Passió de Sant Joan, BWV 245 (1724);
Missa en si menor, BWV 232 (acabada el 1749);
Oratori de Nadal BWV 248 (1734);
Trio-Sonates per a orgue, BWV 525-530 (1727);
Tocates, preludis i fuges, BWV 542, 543, 564, 564 i 582;
Invencions i simfonies, BWV 772-801;
Partites per a clavecí, BWV 1025-1030;
Suites angleses, BWV 806-811;
Suites franceses, BWV 802-817;
Clavecí ben temprat, BWV 846-893 (1722-1744);
Variacions Golberg, BWV 988 (1742);
Partites i sonates per a violí sol, BWV 1001-1006;
Suites per a violoncel sol BWV 1007-1012;
Sonates per a viola da gamba, BWV 1027-1029;
Sonates per a flauta, BWV 1013, 1020, 1030-1035;
Concerts per a violí, BWV 1041-1043;
Concerts de Brandenburg, BWV 1046-1051 (1721);
Concerts per a clavecí BWV 1052-1065;
Suites orquestrals, BWV 1066-1069;
Ofrena Musical BWV 1079 (1747);
L'art de la fuga BWV 1080 (1749-1750);
Pots consultar la Llista de composicions de J. S. Bach
L'obra vocal .
La música vocal de Bach que ens ha arribat intacta es manifesta en 525 peces, de les quals 482 s'han conservat completes. La conformen:
224 cantates - Consultar la Llista de cantates de Johann Sebastian Bach;
10 misses;
7 motets;
3 oratoris;
188 corals;
4 lieders;
1 quodlibet;
58 càntics espirituals;
Tota la seva música vocal és religiosa només 24 cantates, 4 lieds i 1 quod líbet son profans i està composta en el si de l'església luterana alemanya.
La gran majoria de la música vocal està composta a Leipzig, entre els anys 1723 i 1741.
Influències .
La música del Cantor té múltiples influències que procedeixen de compositors alemanys, francesos i italians del segle XVII i principis del XVIII. Els que varen influir principalment en la seva obra, es divideixen en cinc grans blocs nacionals:
Músics de Alemanya central:;
Johann Christoph Bach, Johann Pachelbel, Johann Kuhnau, Johann Ludwig Bach, Johann Gottfried Walther, Johann Georg Pisendel, Silvius Leopold Weiss, Johann Friedrich Fasch;
Músics de Alemanya del nord:;
Johann Adam Reincken, Dietrich Buxtehude, Nicolaus Bruhns, Georg Böhm;
Músics de Alemanya del sud:;
Johann Jakob Froberger, Johann Caspar Kerll, Johann Caspar Ferdinand Fischer, Johann Joseph Fux;
Músics italians:;
Giovanni Pierluigi da Palestrina, Girolamo Frescobaldi, Arcangelo Corelli, Giovanni Legrenzi, Giovanni Bassani, Giuseppe Torelli, Alessandro Marcello, Tomaso Giovanni Albinoni, Antonio Vivaldi, Benedetto Marcello, Nicola Antonio Porpora, Francesco Durante, Giovanni Alberto Ristori, Giovanni Battista Pergolesi ;
Músics francesos:;
André Raison, François Dieupart, François Couperin, Louis Marchand, Nicolas de Grigny ;
En vida, Bach s'interesava, estudiava i s'influenciava de compositors contemporanis, tenint amb molts d'ells relacions personals directes. Entre els quals cal mencionar a Jan Dismas Zelenka, Johann Mattheson, Georg Philipp Telemann, Reinhard Keiser i Georg Friedrich Händel.
Fragments seleccionats .
;
;
;
Bibliografia recomanada .
Bach, de Enrique Martínez Muira. Editat per Península (1995).
J.S. Bach edición 250 aniversario, de Malcom Boy i Ramón Andrés. Editat per RBA (2000-2001).
Bach, el músico sabio, de Christoph Wolff. Editat per Ma Non Troppo (2002 i 2003).
Bach: repertorio completo de la música vocal, de Daniel S. Vega Cernuda. Editat per Cátedra (2004).
Discografia recomanada .
Edicions completes
Bach 2000,153 CDS.Teldec(2000).
Bach edition Bachakademie,172 Cds. Hanssler(2000).
Música vocal
Cantates
Die Kantatewerke,60 CDS.Teldec(1971-1989).
Cantantes of J.S.Bach,69 CDS.Hanssler(1969-1985).
Música per orgue
J.S.Bach L'CEuvre d'orgue,12 CDS.Harmonia Mundi(1970).
Música de cambra
La musique de camere,3 CDS.Archiv(1978-1983).
Enllaços externs .
Projecte Estudi de Bach;
Biografia de J.S. Bach;
CataBach.com: La pàgina en català de JS Bach;
Algunes partitures gratis de Bach ;
Col·lecció completa de corals de Bach, amb els títols en espanyol.;
Biografia de J. S. Bach (en francès);
Espai de Julio Sánchez Reyes amb informació sobre totes les Cantates de Bach (en espanyol);
Pàgina web sobre Bach (en anglès).
Memoràndum de Leipzig (1730) sobre l'orquestra ideal que volia Bach (en francès);
MAGNATUNE MP3 PROJECT. Obres de Bach en format MP3. Llicència: Creative Commons (en anglès) ;
J. S. Bach. Biografia. Amb transcripcions de jazz (en francès).;
Audició dels Preludi núm. 1 del Clavecí ben temprat;
Traduccions al català de les obres de Bach; |
417 | Biosfera | La biosfera és la part de la Terra en què es desenvolupen els organismes vius, que comprèn la regió inferior de l'atmosfera, els mars i les capes més exteriors del sòl.
Aquesta capa relativament prima d'aire, terra i aigua és capaç sustentar la vida. Abasta des d'uns 10 Km d'altitud en l'atmosfera fins el més profund dels fons oceànics.
En aquesta zona la vida depèn de l'energia del Sol i la circulació de l'escalfor i nutrients essencials.
La biosfera s ha mantingut suficientment estable al llarg de cents de milions d'anys com per permetre l'evolució de les formes de vida que avui coneixem.
Les divisions a gran escala de la biosfera en regions amb diferents patrons de creixement reben el nom de regions biogeogràfiques.
Així, aquesta part del planeta Terra dins de la qual és possible la vida, inclou la totalitat dels éssers vius i el seu ambient.
Les regions que abraça la biosfera són tan variades que en cadascuna d'elles es poden observar els patrons de vida característics.
La proporció més gran de la biosfera consisteix en els ambients aquàtics i en els seus habitants, i dins d'aquests es distingeixen ambients d'aigua dolça (rius, llacs i estanys) i ambients marins (oceans i litorals marins).
La vida sobre la Terra està determinada per alguns factors físics, com la temperatura i les precipitacions, i la seva superfície pot dividir-se en àrees geogràfiques, segons el tipus de plantes dominants, com deserts, praderies i boscos.
Cadascuna d'aquestes categories de vida vegetal rep el nom de bioma i els organismes que es troben en àrees geogràficament separades però que pertanyen a un mateix bioma presenten bastants característiques d'evolució convergent.
En la biosfera interactuen components biòtics i components abiòtics.
- Microorganismes, plantes i animals són els components biòtics vius de la biosfera.
- Els components abiòtics són: llum, temperatura, salinitat, aigua, humitat, pressió atmosfèrica i hidrostàtica, corrents aèries i de l'aigua, entre d'altres.
L equilibri entre la relació dels éssers vius i el medi que els envolta i, on necessàriament han de viure, està suposant en els darrers temps un problema a gran escala, per l'impacte mediambiental que l'home, amb la seva intervenció en el seu entorn, ha provocat.
Alguns dels problemes que requereixen una solució urgent són: la destrucció d'ecosistemes, el forat de la capa d'ozó, la contaminació, la desertització
Enllaços externs .
Impacte de l'home a la biosfera;
Wired (n.12/12, desembre 2004): 10 Lessons from Biosphere 2 Sobre l'experiment Biosphere 2; |
418 | Barió | Els barions són partícules subatòmiques sensibles a la interacció forta i d'espín semi-enter, fermions. Els barions juntament amb els mesons formen la família dels hadrons, el que significa que estan compostos per quarks. Un barió està compost de tres quarks.
Exemples de barions:
Protó;
Neutró;
Antiprotó;
Antineutró;
Vegeu també.
densitat bariònica;
nombre bariònic. |
419 | Berenguer de Cruïlles | Berenguer de Cruïlles va ser bisbe de Girona (1349-1362) i primer President de la Generalitat de Catalunya (1359-1362) nomenat per les Corts de Cervera (1359).
Nascut probablement a Peratallada, al voltant de 1310 i mort a Barcelona el 1362. Era un membre del clergat de la Seu de Girona el 1321, canonge el 1330, xantre el 1336, abat de Sant Feliu el 1342, i va ser nomenat bisbe en desembre de 1348 i posteriorment consagrat pel papa Climent VI.
Era un ferm defensor de la inquisició i va tenir constants enfrontaments amb la noblesa, entre d'altres, amb Ramon Berenguer I, Comte d'Empúries, oncle del rei d'Aragó Pere el Cerimoniós, a qui va excomunicar.
El 1357, va ajudar econòmicament per tal de finalitzar del retaule d'or i argent per a la catedral de Girona, començat pel seu predecessor el bisbe Gilbert de Cruïlles (1334-1335).
Referències.
Història de la Generalitat de Catalunya i els seus Presidents. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003. ISBN 84-412-0884-0 ; |
421 | Baixkir | El baixkir ( o Basqort tele) és una llengua turquesa parlada pels baixkirs, que a la república de Baixkíria o Baixkortostan (Federació Russa), amb algunes comunitats disperses per les repúbliques ex-soviètiques. S'escriu amb alfabet ciríl·lic amb les lletres pròpies [[ |]], [[ |]], [[ |]], [[ |]], [[ |]], [[ |]], [[ |]], [[ |]], [[ |]], [[ |]], tot i que s'intenta un canvi al llatí. És parlada per aproximadament 1.047.000 persones com a primera llengua i per 26,737 més com a segona llengua. Es divideix en dos dialectes:
Jurmata, parlat al sud del país;
Kuvakan, parlat a l'est.
Segons dades del cens soviètic del 1989, hi havia 645.351 parlants de baixkir a Baixkíria, 135.798 a la Província de Txeliabinsk, 46.029 a la Província d'Orenburg, 29.430 a la Província de Tiumèn, 24.365 a la Província de Sverdlovsk 16.544 a la Província de Kurgan, 14.936 al Territori de Perm i 10.816 a Tatarstan.
Té una consonància semblant a la del kazakh. Les principals característiques filològiques són:
Tenen vocals febles: ï, , i ö.
Correspondència i, u, ü amb el turc e, o, ö;
Tenen una a bilabialitzada, com el tàtar.
Tenen una interdental fricativa th i dth, pel turc s i z.
Correspondència de s amb el turc ¦;
Vegeu també .
Literatura baixkir;
Enllaços(en baixkir).
;
"Bashinform" notícices;
"Bashkortostan" diari;
Pàgina del 450è aniversari de la unió de Bashkortostan a Rússia;
Ciutat d'Ufa;
"Ural batyr" epos;
Pàgines de cançons i folklore baixkir; |
422 | Budisme | El budisme és una doctrina filosòfica oriental basada en els ensenyaments de Siddharta Gautama (el Buda històric). Una branca d'aquesta doctrina esdevingué, amb el temps, un sistema religiós.
Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI aC i es va escampar cap a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est de l'Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Avui en dia el budisme també ha esdevingut relativament popular en el món occidental. Es calcula que hi ha entre 230 i 500 milions de budistes al món.
Siddharta Gautama .
Els relats sobre la vida de Siddharta Gautama estan barrejats amb mite, llegenda i simbolisme. Això és deu a que, més enllà del seu simple interès biogràfic, aquestes històries són vistes com un guia per a la vida dels seus seguidors, en la qual els diferents episodis clau constitueixen metàfores dels processos de crisis i recerca espiritual del ser humà.
Siddharta era fill d'una família rica i influent. A l'edat de 29 anys va abandonar tot el seu benestar i va iniciar una vida d'asceta errant. Es va endinsar el en coneixement dels Upanishads i, a l'edat de 35 anys, després de restar immòbil al peu d'un arbre durant 49 dies, va descobrir el misteri de l'alliberament, el nirvana. Així, és va convertir en el "Buda", l "Il·luminat". Va morir a l'edat de 80 anys.
Després de la il·luminació, va iniciar la propagació del seu dharma o "veritat budista". El Sermó de les Quatre Nobles Veritats el condensa i en constitueix el nucli:
Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de patiment, de pena, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
Segona Noble Veritat: l'origen del patiment es troba a l'afany de viure, al desig d'actuació, de plaer, de possessió.
Tercera Noble Veritat: el patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos. Qui el segueix s'apropa a la il·luminació.
Els vuit passos són els següents:
Coneixement recte de les Quatre Veritats.
Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges.
Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.
Acció recta: bona conducta moral.
Ocupació recta: guanyar-se la vida sense mal.
Esforç recte: fomentar tendències bones.
Pensament recte: no cedir als desigs.
Concentració recta: meditació.
El budisme i la seva forma d'entendre el món .
Les diferents escoles i tradicions budistes.
Els ensenyaments de Buda Sakiamuni en una primera etapa van ser només de tradició oral i es van consignar primerament en el Cànon Pali. Aquest és el que regeix en exclusiva el budisme anomenat theravada o hinayana, que es considera dipositari dels ensenyaments originals de Buda que condueixen a l'alliberament de l'existència cíclica (samsara), al nirvana. Aquesta és la forma de budisme que es practica avui en dia a Sri Lanka, Tailàndia, Birmània, Cambodja i Vietnam.
Segles després, i en llengua sànscrita, apareixen uns textos ("sutras") que reclamen el seu origen directe de Buda, i conformen la tradició mahayana que floreix a l'Índia i s'estén i practica avui en dia a Tibet, Mongòlia, Xina, Corea i Japó. La tradició mahayana és la dels "bodhisatvas" que lliguen el seu despertar espiritual al de la resta dels éssers a través de la pràctica de la "bodhichita" (l'esperit del despertar).
El samsara i el nirvana.
Segons el budisme, tots els éssers amb consciència (això exclou només el regne vegetal) viuen en un cercle d'existència mort-renaixement controlat per la llei de causa i efecte.
A aquesta existència cíclica en móns o universos més o menys desafortunats, però sempre plens de sofriment, n'hi diuen samsara. El samsara, segons el Buda, no té un principi però té un final individual per a aquells que puguin alliberar-se'n. A aquest alliberament n'hi diuen nirvana, literalment "més enllà del dolor o sofriment". De manera complementària, el budisme mahayana reconeix un despertar superior, abocat al treball pels altres.
El treball interior que proposa el budisme inclou reconèixer en quina forma el samsara, on hi ha sis regnes, entre el qual hi ha el dels humans, ens condueix a aquests renaixements plens de misèria (Primera Veritat Noble), i aquest reconeixement (Segona Veritat Noble) ens pugui conduir a l'alliberament del samsara (Tercera Veritat Noble) a través del camí budista (Quarta Veritat Noble).
L'Ètica budista .
Breument, la moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no ocasionar dany (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Segons els ensenyaments budistes, els principis ètics estan determinats per l'examen de si una acció qualsevol podria ser potencialment nociva o perjudicial per a un mateix o pels altres, i és aquesta acció que s'intenta evitar. En el budisme s'utilitza molt l'expressió de ment hàbil, que és aquella que evita totes les accions propenses a causar sofriment o remordiment. L'esforç i la intenció emprats determinaran la càrrega moral de l'acció.
Bibliografia recomanada .
Deshimaru, Taisen. La pràctica del Zen. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2003. ISBN 84-8415-456-4;
Deshimaru, Taisen. Preguntes a un mestre Zen. Pagès Editors, Lleida 2005. ISBN 84-9779-235-1;
Khyentse, Dzongsar. ¿Com és que no et fas budista?. Pagès Editors, Lleida 2007. ISBN 978-84-9779-597-5;
Lama, Dalai. Camins cap al nirvana. Pagès Editors, Lleida 2008. ISBN 978-84-9779-666-8;
Ryokan, Daigu. Gota de rosada en una fulla de lotus. Pagès Editors, Lleida 2001. ISBN 84-7935-828-9;
Vegeu també .
Història del budisme;
Lama Djinpa;
Enllaços externs .
Sotoshu, Web oficial de l'escola de budisme zen Soto. ;
Budisme Chán. Mestre Sheng Yen, Taiwan.;
IRIZ The International Research Institute for Zen Buddhism.;
Web oficial de l'Associació Budista Zen d'Europa ABZE;
Dojo Zen Born, Dojo de Barcelona de la ABZE;
Associació Zen Internacional Fundador Taisen Deshimaru;
Web oficial de la Comunitat Budista Soto zen.;
Web del Temple Budista Zen "Luz Serena" (Requena-València);
Biblioteca de Sutres; |
423 | Bolet | Un bolet és l'aparell esporífer (carpòfor) de diversos tipus de fongs superiors. Consta d'un casquet esfèric, o barret, sostingut per una cama. És la part visible d'aquests organismes.
A Balears i a part del País Valencià els bolets són coneguts amb el nom popular d'esclata-sangs (que originalment feia referència únicament al Lactarius sanguifluus) i, quan no són menjables, esclatabufes. El nom de pebràs s'utilitza freqüentment per al Lactarius piperatus, o per a la Rusula delica, puix que pica com el pebre, encara que el mot també s'usa per a altres bolets.
A Menorca s'utilitza el terme pebrada o pixacans (el terme pixacà també és utilitzat a Mallorca) per designar els bolets que no es mengen. Normalment s'aplica als bolets del gènere Suillus, mentre que a Eivissa, el terme prebassos (derivació de pebràs) també es fa servir per a molts bolets (especialment als Rusulae), si bé el nom popular de prebassus fa referència més sovint, en el cas de Mallorca, als rovellons (Lactarius sanguifluus).
A Catalunya es fa servir el terme pinetell per al Lactarius deliciosus i cep per al Boletus edulis.
Estructura .
Aquest model és el que té més parts de l'estructura encara que algunes espècies poden mancar d'un o d'alguns dels elements descrits a continuació.
Capell .
El capell, o barret, és la part fonamental per la identificació del fong a primera vista. La seva mida varia notablement, des de tenir pocs mil·límetres en algunes espècies fins a assolir en altres els 30 cm. És difícil crear un estàndard doncs la seva forma també és molt variada, però acostuma a assemblar un paraigües que compleix amb la seva utilitat: d'aixopluc del himeni. Quan és jove sol estar tancat al voltant del peu. Algunes espècies poden canviar diverses vegades de forma i de color a mesura que augmenta la seva edat. La pell que el cobreix s'anomena cutícula i pot presentar diversos aspectes com per exemple arrugues, esquerdes, de consistència envellutada o coberta per escames. Els bolets poden tenir ornamentacions molt variades com pics, berrugues, dibuixos... Poden ser brillants o mats, secs o humits al tacte. La vora del barret pot ser estriada, llisa, enrotllada, acanalada...
Totes aquestes dades poden ser útils per identificar els bolets.
Aquestes són les formes principals de capell:
Gastronomia .
Moltes espècies de bolets són comestibles i s'utilitzen tradicionalment a la cuina catalana. Ara, moltes altres espècies són verinoses i poden produir greus lesions, fins i tot la mort. En alguns casos, un petit tros de bolet pot fer caure malalta una persona, com és el cas d'algunes Amanita (malgrat això, entre les amanita també n'hi ha de molt comestibles). En alguns casos, els bolets verinosos són molt semblants als comestibles, com les rusula, si bé aquestes no són gaire verinoses i són fàcils de detectar pel seu mal gust, molt picant. També hi ha espècies verinoses molt semblants a altres comestibles entre els lactarius.
Algunes espècies no són verinoses, però tot el bolet, o una part, és massa llenyós per ser comestible.
D'altres bolets també s'han usat tradicionalment amb finalitats medicinals. Actualment s'està investigant amb finalitats terapèutiques l'ús de diverses substàncies químiques obtingudes de bolets.
Espècies de bolets .
A continuació, hi ha una llista d'algunes de les espècies de bolets més habituals a les terres de parla catalana, amb una petita descripció de cadascuna d'elles.
Bolets comestibles .
Abró de bedoll;
Abró vermell;
Alzinoi;
Amanita rubescent (amb precaucions);
Apagallums de cama blanca;
Bola-de-neu;
Bola-de-neu de bosc;
Bolet de noguer;
Bromosa;
Cama de perdiu;
Cama-sec;
Camperol dels carrers;
Cassoleta taronja;
Cogoma groga;
Cortinari gros;
Cualbra retgera;
Farinera;
Fetge de vaca;
Fetjó;
Flammulina;
Greixa d'avet;
Lleterola roja;
Lleterol de bedoll (amb precaucions);
Llora blanca;
Maneta arrissada;
Mataparent de cama roja;
Moixernó;
Molleric clapat;
Molleric granellut;
Pampa;
Pampeta;
Pebrassa vellutada;
Pentinella rosada;
Pinatell;
Pinetell de calceta;
Rovelló;
Siureny;
Tòfona negra;
Verderol anisat;
Xampinyó;
Bolets no comestibles .
Bola-de-neu pudent;
Bolet de greix;
Bolet de pi;
Bolet de soca vellutat;
Bolet de soca versicolor;
Cortinari rutilant;
Farinera borda;
Fredolic gros bord;
Inocibe;
Mataparent amarg;
Nematoloma rogenc;
Pebràs lleter de riberada;
Pinetell bord;
Pipa (bolet);
Reig de fageda;
Verderol (bolet);
El bolet a la cultura.
A part dels seus usos gastronòmics, hi ha bolets amb propietats farmacològiques o psicotròpiques.
Apareixen també en la cultura popular, ja que són la casa dels barrufets o d'alguns gnoms. També juguen un paper primordial en els videojocs de Super Mario Bros, ja que el fan créixer i aguantar més danys dels enemics. Aquest joc ha fet que el bolet aparegui en molts logotips de marques pensades per als joves.
Vegeu també.
Fong;
Mercats de bolets;
Micologia;
Enllaços externs .
Bolets.info;
Bolets de Catalunya;
Societat Catalana de Micologia;
Bolets del Berguedà;
Bolets de la Garrotxa;
Associació Micològica Joaquim Codina - Comarques gironines.
Bolets de Menorca;
Bolets i fongs;
Associació Micològica Font i Quer;
Joc JavaClic "Va de bolets!";
Joc JavaClic "Conèixer els bolets";
Fupar |
424 | Buriat | El buriat és una llengua mongòlica parlada per unes 500.000 persones a la república de Buriàtia i els districtes autònoms d'Aga Buriàtia i Ust-Orda Buriàtia (Federació Russa), la Xina i Mongòlia. S'escriu amb caràcters ciríl·lics. Els buriats pertanyen al budisme lamaista o a religions tradicionals siberianes.
Divisió dialectal .
En ISO 639-3 és considerada una macrollengua formada per les llengües menors:
Buriat xinès (65,000 parlants segons Ethnologue ). ;
Buriat mongol (64,900 ).
Buriat rus (318,000 ). ;
Buryat kheleng és la llengua oficial de Buriàtia a Rússia.
D'altres, però, consideren que es divideix en quatre dialectes:
Bargu-buriat, parlat al NO de Manxúria, als marges del riu Hailar, a la frontera russo-xinesa (Heilongjiang);
Khori-buriat, parlat al N i E de Buriàtia. Serveix de base a la llengua literària.
Buriat de Selenga, als marges del riu Selenga i sud del Baikal. Té dos sotsdialectes, sart l i tong l.
Buriat Occidental, parlat a l Oest del llac Baikal i als voltants d'Irkutsk, que se sotsdivideix en tres dialectes:
Ekhirit-bulgat;
Unga buryat;
Buriat de Nikhne-Udinsk, entre el llac Baikal i Krasnoiarsk.
Característiques .
El buriat es caracteritza per:
Gramàtica d'estructura aglutinativa;
Vocals subjectes a l harmonia vocàlica (curtes i llargues);
Vocabulari ric i distintiu.
Veure també Literatura buriata.
Enllaços externs.
Pàgina d eBuriàtia en buriat;
Diccionari Rus-Buriat;
LLibre de text en buriat (per a russòfons);
Webforum en buriat; |
425 | Blade Runner | Blade Runner és una pel·lícula nord-americana dirigida per Ridley Scott l'any 1982. Es tracta d'un dels films de ciència-ficció més importants de la història, fins al punt que ha entrat en el reduït grup de films de culte d'aquest gènere com poden ser Star Wars o Star Trek. El film va representar la consagració del seu director Ridley Scott, que la considera la seva obra més completa i personal, i de l'actor Harrison Ford.
El guió, escrit per Hampton Fancher i David Peoples, s'inspira lliurement en la novel·la Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick. El repartiment es compon de Harrison Ford, Rutger Hauer, Sean Young, Edward James Olmos, M. Emmet Walsh i Daryl Hannah; el dissenyador principal va ser Syd Mead i la música original va ser composta per Vangelis.
La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les "colònies exteriors" de la Terra. Aquests replicants són fabricats per Tyrell Corporation; per tal de ser "més humans que els humans", especialment en el cas dels models Nexus-6, s'assemblen físicament als humans, tenen més agilitat i força física, però manquen de la mateixa resposta emocional i d'empatia. Els replicants van ser declarats il·legals en el planeta Terra després d'una revolta sagnant. Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula, es demana a un blade runner semiretirat , Deckard, que s'enfronti a un grup de replicants particularment brutal i hàbil que ha arribat a Los Àngeles.
En un principi, Blade Runner va rebre crítiques contradictòries per part de la premsa especialitzada. Uns quants es van mostrar confosos i decebuts perquè l'obra no tenia el ritme narratiu que s'esperava d'una pel·lícula d'acció, mentre d'altres apreciaven la seva complexitat temàtica. La pel·lícula no va obtenir bons resultats de taquilla en els cinemes nord-americans, però va assolir un gran èxit en la resta del món. La pel·lícula es va convertir en la favorita de cinèfils i del món acadèmic en general, i va aconseguir ràpidament el títol de pel·lícula de culte. Va tenir un gran èxit com a cinta de lloguer en els videoclubs, èxit basat, en part, en què la pel·lícula s'enriquia a cada nova revisió, i que va ser una de les primeres pel·lícules a ser llançades en format DVD, tot i que amb una qualitat de so i imatge més aviat mediocre.
Blade Runner ha estat àmpliament aclamada com un clàssic modern per l'ambientació assolida amb els seus efectes especials i per avançar-se a en el plantejament de temes i preocupacions fonamentals del segle XXI com la superpoblació, la globalització o el canvi climàtic. L'han elogiat com una de les pel·lícules més influents de tots els temps, a causa de la seva ambientació detallada i original, una veritable fita visual postmoderna, que realitza una descripció molt realista d'un futur en decadència; descriu un futur en el què es "retroencaixa". Blade Runner també va permetre posar l'escriptor Philip K. Dick en el punt de mira de Hollywood i, des de llavors, moltes pel·lícules s'han inspirat en la seva obra literària, com Minority report (amb Tom Cruise) o Desafiament total (amb Arnold Schwarzenegger).
Producció .
Philip K. Dick va morir abans de l'estrena de la pel·lícula, però va poder veure una cinta de prova de quaranta minuts. El guió, escrit per Hampton Fancher, va captar l'atenció del productor Michael Deeley, que va assegurar el finançament del projecte, i aquest, al seu torn, va convèncer al director Ridley Scott de crear la seva primera pel·lícula en els EUA. Scott, que no estava d'acord amb el guió, va sol·licitar a David Webb Peoples que el reescrigués.
El títol de la pel·lícula ve de la novel·la The Bladerunner, d'Alan I. Nourse, el protagonista de la qual viu del contraban d'instruments quirúrgics en el mercat negre i de Bladerunner, A Movie, un tractat de cinema escrit per William S. Burroughs; però més enllà del títol, cap de les obres abans esmentades resulta rellevant per a la pel·lícula. Fancher va trobar casualment una còpia de Bladerunner, A Movie mentre Scott buscava un títol comercial per a la seva pel·lícula; a Scott li va agradar el títol, i en va obtenir els drets, però no sobre la novel·la.
Blade Runner presenta nombroses i profundes similituds amb el film Metròpolis de Fritz Lang. Com a fonts estilístiques per a l'ambientació, Scott es fonamentà amb el quadro Nighthawks de Edward Hopper, i a una historieta breu, The Long Tomorrow, escrita per Donen O'Bannon i dibuixada per Moebius (l'àlies de Jean Giraud). Scott va contractar Syd Mead com a artista conceptual, i ambdós van estar infuïts per la revista francesa de ciència-ficció Métal Hurlant (Heavy Metall), en la qual col·laborava Moebius. Moebius va rebre l'oferta de treballar en la preproducció de Blade Runner, però la va rebutjar per tal de poder treballar amb René Laloux en la pel·lícula animada Els Mâitres du temps, una decisió de la qual Moebius, més tard, es va penedir. Lawrence G. Paull, dissenyador de producció, i David Snyder, director d'art, van fer realitat els esbossos de Scott i Mead; Jim Burns va treballar breument en el disseny dels vehicles spinner; i Douglas Trumbull i Richard Yuricich van supervisar els efectes especials de la pel·lícula.
Abans que s'iniciés la filmació de la pel·lícula, Paul M. Sammon va rebre l'encàrrec de la revista Cinefantastique d'escriure un article sobre Blade Runner. Les seves detallades observacions van servir per a publicar, més tard, el llibre Future Noir: The Making of Blade Runner, conegut també pels fanàtics de la pel·lícula com La Bíblia de Blade Runner. El llibre no només descriu l'evolució de Blade Runner, sinó també les polítiques i dificultats en el plató; cal destacar tot el que fa referència a les expectatives de Scott amb l'equip dels EUA, tenint en compte que Scott és britànic); finalment, cal afegir que la seva manera de dirigir als actors va generar diverses friccions amb els protagonistes, i va contribuir al posterior mutisme de Harrison Ford en relació a la pel·lícula.
Sinopsi.
En un futur no molt llunyà (2019), els homes ja són capaços de crear robots físicament idèntics a les persones però, això sí, amb una força sobrehumana i una manca de sentiments. Tanmateix, la seva gran similitud amb els humans pel que fa a la intel·ligència porta, com a conseqüència, que en un període de quatre anys aquests "éssers" arriben a desenvolupar sentiments. Aquesta realitat genera un problema per als seus creadors perquè l'objectiu és el de fer-los servir com a esclaus en les feines més difícils i perilloses de les colònies estel·lars. Així doncs, la presència de sentiments podria portar-los a la revolta.
La història comença quan, tot i portar aquest xip, sis "replicants" "Nexus 6" es rebel·len perquè volen viure les seves pròpies vides en llibertat i no volen que algú determini la seva edat amb una data de caducitat; han començat a desenvolupar sentiments i volen ser, perquè així ho senten, com els humans.
La pel·lícula explica que, antigament, ja hi havia hagut una rebel·lió d un model de robots, i va ser en aquell moment quan es va decidir que els "replicants" tenien prohibida l'estada a la Terra. Va ser quan es van crear els "blade runners": una patrulla policial que s ocupa de "retirar" aquests replicants indisciplinats. A un antic membre d aquest grup, Deckard, se li encarrega la missió de "retirar" aquests "Nexus 6" que han arribat a la Terra.
Durant tota la pel·lícula, i a mesura que va eliminant els "replicants", Deckard va canviant la seva manera de veure les coses i d entendre la realitat, ja que s enamora d una "replicant", Rachel, i perquè al cap i a la fi, qui li diu a ell que no és també un replicant?
Temes .
Malgrat tenir l'aspecte d'una pel·lícula d'acció, Blade Runner conté un nombre inusualment ampli de nivells dramàtics. Com a obra del gènere cyberpunk li deu molt al cinema negre, ja que conté i explora convencions com la dona fatal, la narració en primera persona de Raymond Chandler narració que no es troba en versions posteriors , la qüestionable perspectiva moral de l'heroi ampliada, en aquest cas, per a incloure també el costat humà del personatge , així com la cinematografia fosca i d'ombres.
És una de les pel·lícules de ciència ficció més ben escrites; abasta temes com la filosofia de la religió i les implicacions ètiques que comporta el domini de la enginyeria genètica, dins del context del drama clàssic grec i les nocions de l'hibris, sense deixar de banda l'àmbit literari, tot tenint present la poesia de William Blake i la Bíblia. Blade Runner també mostra una partida d'escacs basada en la famosa "Immortal" de 1851.
El món de Blade Runner representa un futur (2019) que en l'actualitat és més a prop que no pas quan es va fer la pel·lícula (1982). L'obra penetra en les implicacions futures de la tecnologia integrada en l'ambient i la societat, i té present el passat amb l'ús de la literatura, el simbolisme religiós, els clàssics temes dramàtics i el cinema negre. Aquesta tensió entre passat, present i futur és evident en el futur adaptat de Blade Runner, on l'alta tecnologia llueix en alguns llocs mentre que la resta és decadent i vell.
En la pel·lícula hi ha un important nivell de paranoia, amb la manifestació visual del poder de les transnacionals, la policia omnipresent, les llums de les sondes, i en el poder sobre l'individu, representant particularment per la programació genètica dels replicants. El control sobre l'ambient és observat a gran escala, però també com quan els animals són creats com mers articles. Aquest context opresiu clarifica per que moltes persones marxen a les colònies exteriors, un paral·lelisme amb la migració al continent americà. Les prediccions populars dels anys 80, on Estats Units és sobrepassat econòmicament pel Japó, es reflecteixen en el domini de la cultura i publicitat japonesa a la ciutat de Los Ángeles del 2019. També la pel·lícula fa un ús intensiu dels ulls i les imatges manipulades, potser per cridar d'atenció sobre la realitat i la capacitat que tenim de percebre-la.
Tot això proporciona una atmosfera d'incertesa en relació al tema central de Blade Runner, una reflexió sobre l'ésser humà. Per a descobrir als replicants, s'utilitza una prova de empatia, amb preguntes centrades en el tractament als animals; això és un indicador essencial de la "humanitat" d'un individu. Els replicants són presentats com a personatges apàtics, i mentre que els humans mostren passions i preocupacions per als altres, la massa humana que habita els carrers és freda i impersonal. La pel·lícula va tan lluny com per a posar en dubte la naturalesa de Deckard i obligar a l'audiència a reevaluar què significa ser un ésser humà.
Repartiment.
Blade Runner va tenir un nombre significatiu d'actors que, en aquell temps, eren desconeguts:
Harrison Ford, és Rick Deckard. Ford era un venia de triomfar a Star Wars, però un any abans que fes d'Indiana Jones, Ford buscava un paper dramàtic. Després que Steven Spielberg elogiés a Ford, Deeley i Scott van aconseguir que treballés a la pel·lícula. A causa de la pobra èxit inicial de Blade Runner i les friccions que va tenir amb Scott, Ford evita generalment parlar sobre la pel·lícula. ;
Rutger Hauer, és Roy Batty. Hauer va realitzar una gran actuació com a líder violent i complex dels replicants. ;
Sean Young, és Rachael. La imatge de la "perfecció" femenina als 22 anys. Young encara compta aquesta com una de les seves pel·lícules preferides, malgrat els frecs amb Ford i Scott a causa de la seva inexperiència i joventut. ;
Edward James Olmos, és Gaff. Olmos va utilitzar el seu rerefons ètnic per a ajudar a crear la "Interlingua" que el seu personatge usa durant la pel·lícula. Això, juntament amb el seu bastó, ajuda a crear un misteri al seu voltant, el paper del qual no està clar mentre observa i parla, amb l'ús de origamis, de Deckard. ;
Daryl Hannah, és Pris. Hannah desenvolupa una interpretació al voltant de la innocència perillosa d'una replicant enamorada de Roy Batty. ;
Actors secundaris:
Morgan Paull, és Holden. Holden no tenia moltes oportunitats de lluitar contra el primer Nexus-6 i, mentre està hospitalitzat, només aconsegueix desenfundar la seva arma i advertir a Deckard dels replicants; és una escena suprimida. ;
Brion James, és Leon. Encara que a primera vista sembla un replicant que destaca per la seva força, Leon té una intel·ligència intuïtiva que li va permetre gairebé matar a Holden, torturar a Chew i atacar per sorpresa a Deckard. ;
M. Emmet Walsh, és el capità Bryant. Walsh fa el paper d'un veterà policia bevedor que li va servir per a augmentar la seva reputació com a actor dramàtic. ;
Joe Turkel, és el Dr. Eldon Tyrell. Amb una veu penetrant, confiada i egocèntrica, aquest magnat corporatiu dirigés l'avanç científic i el desenvolupament dels replicants, creant una recreació gradual de l'esclavitud. ;
James Hong, és Hannibal Chew. Un ancià genetista que estima el seu treball, especialment la creació sintètica d'ulls. ;
William Sanderson, és J. F. Sebastian, un geni taciturn i solitari, que proporciona un retrat compassiu però obedient de la humanitat. ;
Joanna Cassidy, és Zhora. En poc temps, Cassidy transmet la imatge d'una dona forta que ha vist el pitjor que pot oferir la humanitat; la seva mort impacta profundament a Deckard.
Kevin Thompson, és l'os, l'autómata creat per Sebastian.
John Edward Allen, és Kaiser, l'altre petit autómata.
Hy Pyke, és Taffy Lewis, l'amo del local on treballa Zhora.
Kimiko Hiroshige, la noia cambodiana.
Bob Okazaki és Howie Lee, el mestre de Sushi, apareix al principi de la pel·licula.
Carolyn DeMirjian la dependenta, la que ven el Tsing Tao.
Ben Astar és el fabricant de serps, Abdul Ben Hassan.
Actors sense credits:
Judith Burnett és Ming-Fa.
Leo Gorcey Jr., és Loui, el barman. En alguna traducció, en lloc de Louie podem escoltar, Langi.
Sharon Hesky, encarregada del bar.
Kelly Hine, una showgirl de revista.
Tom Hutchinson, camarer.
Charles Knapp, camarer.
Rose Mascari, encarregada del bar.
Jiro Okazaki, policia.
Steve Pope, policia.
Robert Reiter, policia.
Alexis Rhee, la geisha número 1.
Hiroko Kimuri, la geisha número 2.
Kai Wong, xinés número 1.
Kit Wong, xinés número 2.
Els especialistes de la pel·lícula són:
Ray Bickel, Janet Brady, Diane Carter, Ann Chatterton, Gilbert Combs, Anthony Cox, Rita Egleston, Gerry Epper, Jeanine Epper, James Halty, Jeffrey Imada, Gary McLarty, Karen McLarty, Beth Nuper, Roy Ocata, Bobby Porter, LRR Pulford, Ruth Redfern, George Sawayam, Charles Tamburro, Jack Tyree, Mike Washlake i Michael Zurich.
Doblatge al català .
Música .
La banda sonora de Blade Runner, composta per Vangelis, és una combinació de la composició clàssica i l'ús de sintetitzadors futuristes, que reflecteixen el futur retro i de cinema negre que Ridley Scott va imaginar. Vangelis, que feia poc havia estat guardonat amb l'Oscar per Chariots of Fire, va compondre i va executar la música amb els seus sintetitzadors, als qual només s'afegix el saxo tenor del músic de jazz britànic, Dick Morrissey, col·laborador habitual de Vangelis. El paisatge musical del 2019 va ser creat dins l'estil de la música New Age, com en altres àlbums de Vangelis.
Malgrat la bona acollida per part del públic i la crítica nominada el 1983 al premi BAFTA i el Globus d'Or com a millor banda sonora original , i la promesa per part de Polydor Records de comercialitzar un àlbum amb la banda sonora, el llançament de l'enregistrament original es va retardar durant més d'una dècada.
Hi ha dues publicacions oficials de la música de Blade Runner. A conseqüència de la manca d'un llançament del disc, la New American Orchestra va gravar una adaptació orquestal el 1982, però era molt diferent de la versió original. Alguns fragments de la pel·lícula sortirien el 1989 a partir del recopilatori Themes; però no seria fins a la presentació del Director's Cut de 1992 quan apareixerà una quantitat substancial de la banda sonora. Tot i així, mentre la majoria de les pistes de l'àlbum eren de la pel·lícula, n'hi havia unes quantes que Vangelis va compondre posteriorment. La majoria no consideraren que aquest àlbum fos una representació satisfactòria de la banda sonora.
Aquests retards i les pobres reproduccions van generar, durant anys, una quantitat important de bootlegs. Una d'aquestes cintes pirates va aparèixer el 1982 en les convencions de ciència ficció i va arribar a ser popular a causa del retard de la versió oficial; i al 1993, Off World Music va treure un CD pirata que resultaria més extens que el disc oficial de Vangelis. Un disc de Gongo Records presentava el mateix material, però amb una qualitat de so una mica més bona.
Al 2003, altres dos bootlegs van aparèixer: el Esper Edition, precedit per Los Angeles November 2019. El "Esper Edition" contenia dos discos combinant els temes oficials: el del disc de Gongo i els propis de la pel·lícula. Finalment, 2019 va ser una compilació en un sol disc, que consistia en gairebé tots els sons ambientals de la pel·lícula, juntament amb alguns sons del joc de Westwood, Blade Runner.
Crítica .
Blade Runner es va estrenar en 1.290 sales de cinema el 25 de juny de 1982. La data va ser escollida pel productor Alan Ladd, Jr. perquè els seus anteriors grans èxits, Star Wars (1977) i Alien (1979), van tenir una data similar, el 25 de maig. La recaptació del primer cap de setmana va ser decebedora, amb només 6,15 milions USD. Un factor important que justifica aquesta mala acollida pel públic va ser la coincidència amb l'estrena d'una altra pel·lícula, E. T.: L'extraterrestre, estrenada l'11 de juny, i que dominava la taquilla en aquell moment.
Els crítics de cinema es van dividir entre els que opinaven que la història estava fonamentada en els efectes especials i que això no era el que l'estudi havia anunciat, mentre que uns altres van denunciar la seva complexitat.
Una crítica generalitzada va incidir en el seu ritme lent fins i tot, un crític cinematogràfic li va canviar el títol a Blade Crawler (cosa lenta que s'arrossega). Roger Ebert va elogiar les representacions visuals de Blade Runner, però va trobar fluixa la part humana; pensava que el personatge poc convincent de Tyrell i l'aparent falta de mitjans de seguretat que va permetre a Roy assassinar al seu creador eren deficiències de la trama. També va creure que la relació entri Deckard i Rachael semblava "existir més per l'argument que per a ells mateixos".
Altres crítics, més positius, han apuntat que els efectes visuals serveixen per a crear un món deshumanitzat on ressalten els elements humans. A més, la relació entre Deckard i Rachael seria essencial per a reafirmar la humanitat d'ambdós. En un episodi posterior del seu programa, Ebert i Gene Siskel van admetre que estaven equivocats en les seves ressenyes inicials, i ells mateixos consideraven la pel·lícula com un clàssic modern.
Premis i nominacions .
Blade Runner ha sigut nominat i ha guanyat premis en nombroses ocasions:
Premis .
Nominacions .
BAFTA (1983) ;
Millor muntatge Terry Rawlings ;
Millor maquillatge Marvin G. Westmore ;
Millor banda sonora Vangelis ;
Millor so Peter Pennell, Bud Alper, Graham V. Hartstone, Gerry Humphreys ;
Millors efectes visuals especials Douglas Trumbull, Richard Yuricich, David Dryer ;
La societat britànica de cineastes: Premi a la millor pel·lícula (1982) Jordan Cronenweth ;
Fantasporto ;
Premi internacional de cinema fantàstic (1983) - Millor pel·lícula Ridley Scott ;
Premi internacional de cinema fantàstic (1993) - Millor pel·lícula Ridley Scott (Director's cut) ;
Globus d'Or: Millor banda sonora original (1983) - Pel·lícula cinematogràfica Vangelis ;
Premis Oscar (1983) ;
Millor direcció artística - Decorats Lawrence G. Paull, David L. Snyder, Bufona DeScenna ;
Millors efectes, efectes visuals Douglas Trumbull, Richard Yuricich, David Dryer ;
Premis Saturn (1983) ;
Millor pel·lícula de ciència ficció ;
Millor director Ridley Scott ;
Millors efectes especials Douglas Trumbull, Richard Yuricich ;
Millor actor de repartiment Rutger Hauer ;
Millor llançament en video (1994) Director's cut;
Influència .
Si bé en principi l'audiència nord-americana la va evitar, Blade Runner va arribar a ser popular internacionalment i la hi considera una pel·lícula de culte. El renom l'ha convertit en una referència popular en altres mitjans: Programes televisius com Futurama s'han referit moltíssimes vegades a Blade Runner i altres programes com Cutting It i Stargate SG-1 han utilitzat cites de la pel·lícula.
L'actor William Sanderson, qui va interpretar a Sebastian, va posar la veu a un personatge similar en la sèrie d'animació . En la pel·lícula d'acció El sisè dia, un psicòleg virtual repeteix la frase que es va utilitzar durant l'escena de la prova Voight-Kampff a Leon. És també notable que les primeres escenes de Blade Runner presentin un primerísimo pla d'un ull humà; unes preses similars es veuen posteriorment en les pel·lícules Dies estranys i Minority Report.
El fosc estil cyberpunk de la pel·lícula i el disseny futurista han servit com patró i inspiració per a successives obres cinematogràfiques i programes televisius, entre els quals podem esmentar a Batman, RoboCop, El cinquè element, Dark Angel i Matrix. També ha tingut gran influència en el anime, exemple d'això són Ghost in the Shell, Akira, Armitage III, Ergo Proxy,Cowboy Bebop i Bubblegum Crisi. Abans de començar a rodar Batman Begins, el director Christopher Nolan va realitzar una exhibició privada de Blade Runner al seu equip de filmació i els va dir: "Així és com anem a fer Batman". Les continuacions d'Star Wars també han homenatjat a Blade Runner en les seves seqüències d'efectes especials.
"Blade Runner és una pel·lícula única, increïble a cada nivell. És un relat profètic i emotiu que es manté com una de les més originals i intel·ligents pel·lícules de ciència ficció realitzades." Alex Ioshpe;
Es creu sovint que Blade Runner va inspirar la novel·la Neuromant de William Gibson. Gibson ha respost en entrevistes que ell ja havia escrit la novel·la quan Blade Runner va ser estrenada, i que realment va ser inspirat pel rerefons de la pel·lícula Aliïn. La pel·lícula marca la introducció del gènere cyberpunk en la cultura popular. Blade Runner continua reflectint tendències i preocupacions, i un nombre creixent de públic la considera com la millor pel·lícula de ciència ficció de tots els temps. La pel·lícula va ser seleccionada per a la seva conservació en el Registre nacional de pel·lícules d'Estats Units en 1993 i és utilitzada freqüentment en conferències universitàries. Les seves frases i banda sonora li han convertit en la pel·lícula més citada del segle XX.
"La pel·lícula de Ridley Scott manté la visió definitiva de la ciència ficció futurista." Steve Biodrowski;
Blade Runner també ha servit per a influir al joc de rol del gènere cyperpunk, Shadowrun, el joc d'ordinador System Shock i la sèrie de jocs Syndicate, encara que sens dubte el seu millor referent és el successor del propi System Shock, l'obra coneguda com a Deus Ex, on s'observa un futur negre caracteritzat per l'ocupació de nanotecnologia, terrorisme, o el també cridat por global empleat pels governs mundials.
Versions .
Existeixen set versions de Blade Runner, encara que només tres són àmpliament conegudes i vistes:
El muntatge internacional original de 1982, que contenia més violència gràfica que l'estrenada en Estats Units, i que va aparèixer en VHS i Laserdisc de la Col·lecció Criterion. ;
La versió per als cinemes nord-americans, també coneguda com muntatge domèstic (domestic cut). ;
La versió per a televisió, editant els seus continguts ofensius. ;
Dues versions de treball, mostrades únicament en preestrenes d'audiències i ocasionalment en festivals de cinema; una d'aquestes versions va ser distribuïda en 1991, com un Director's Cut sense l'aprovació de Ridley Scott. ;
L'aprovat Director's Cut de 1992, incitat per l'edició desautoritzada de 1991. Coincidint amb el desè aniversari, es va editar en DVD i es va projectar en cinemes. ;
El muntatge final (The Final Cut) de 2007 i 2008. Coincidint amb el 25è aniversari, es va restaurar, es va editar en DVD i es va projectar en cinemes. ;
Versions per a sales .
El 1982 les versions nord-americana i europea per a les sales de cinema es van estrenar incloent un final feliç (usant metraje de la pel·lícula de Stanley Kubrick, El resplendor) i una veu en off, afegida a petició dels executius de l'estudi durant postproducció després de realitzar proves d'audiència que indicaven la dificultat de comprendre la pel·lícula. Encara que diverses versions diferents del guió havien inclòs una veu en off, tant Ridley Scott com Harrison Ford es mostraven insatisfets del resultat i van intentar no incloure-la en la versió final. S'ha rumorejat que Ford intencionalment va fer la veu en off amb una qualitat dolenta amb l'esperança que no fos usada, però entrevistes recents indiquen el contrari.
Muntatge del Director .
El 1990, Warner Bros va permetre breument reproduir en cinemes una còpia de 70 mm de la pel·lícula, anunciant-la com un Director's Cut (Muntatge del Director). No obstant això, Ridley Scott va negar públicament que aquesta versió de la pel·lícula fora el definitiu Director's Cut, argumentant que va ser editada toscament i mancava de la banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula.
En resposta al descontentament de Scott (i en part a causa del ressorgiment de la popularitat de la pel·lícula a principis dels anys 1990), Warner Bros va decidir editar un definitiu Director's Cut sota la direcció de Scott, que es presentaria en 1992.
Per a això van contractar al restaurador de pel·lícules Michael Arick, que va ser un dels que va redescobrir les edicions originals de Blade Runner i que ja estava realitzant les consultes per a la Warner, per a encapçalar el projecte al costat de Scott. Arick va passar diversos mesos a Londres amb Les Healey, que havia estat l'editor assistent en Blade Runner, procurant compilar una llista dels canvis que Scott havia desitjat fer a la pel·lícula. També va aconseguir una enumeració de suggeriments del propi director.
Arick va realitzar diversos canvis a la pel·lícula, la majoria d'ells eren canvis d'edició menors, incloent-hi la reinserció de Deckard trobant l'unicorn d'origami de Gaff al vestíbul a prop del seu apartament, al final de la pel·lícula. Tanmateix, es van realitzar tres canvis importants a la pel·lícula donant un gir significatiu al resultat final: l'eliminació de la veu en off de Deckard, la reintroducció de la seqüència d'un somni amb un unicorni galopant en un bosc, i el tall del final feliç imposat per l'estudi, incloent-hi alguns efectes visuals que originalment sortien en els crèdits finals.
Les pressions en forma de diners i temps, i l'obligació de fer el film Thelma & Louise, van mantenir a Scott apartat de la reedició de la pel·lícula, i encara que finalment estava més content per aquesta versió que les anteriors, ell no s'hi sentia còmode com a definitiu Director's Cut.
Edició especial per a col·leccionistes .
En part com a resultat d'aquestes queixes, Scott va ser convidat de nou a mitjan 2000 a ajudar a realitzar una versió definitiva i final de la pel·lícula, que seria completada a mitjan 2001. Durant el procés es va crear una nova impressió digital des dels negatius originals, els efectes especials van ser millorats i netejats, i el so remasteritzat en Dolby Digital 5.1 Surround. A diferencia del Director's Cut de 1992, Scott va supervisar personalment el nou muntatge mentre es creava.
El DVD de l'edició especial es presentaria el Nadal del 2001, i els rumors apuntaven que seria una set de tres discs incloent-hi el muntatge complet de la versió internacional per a cinemes, el muntatge del Director's Cut de 1992, i la nova versió millorada afegint escenes eliminades, entrevistes amb el repartiment i l'equip, a més del documental "On the Edge of Blade Runner".
Tanmateix, Warner Bros va retardar indefinidament el llançament de l'edició especial després de disputes legals que van començar amb els garants de la versió original (en especial, Jerry Perenchio), que havien cedit la propietat de la pel·lícula quan el pressupost de filmació va pujar d'USD 21,5 milions a 28 milions.
Després de diversos anys de disputes, el maig de 2006 va aparèixer la notícia que Warner Bros estava retocant diverses versions de la pel·lícula per poder fer un llançament a finals de l'any, d'acord amb la revista Total Film i el lloc web The Digital Bits. No hi va haver un acord sobre la data de llançament, però es va assenyalar que una versió restaurada del Director's Cut de 1992 apareixeria primer a dos discs, possiblement entre setembre de 2006 i desembre de 2006. Finalment Warner confirmaria el llançament de Blade Runner: The Final Cut amb motiu del 25è aniversari de l'estrena, tractant-se d'una set en format maletí amb cinc discs que es posaria en venda el 18 de desembre de 2007, amb les versions anteriorment esmentades i les versions d'estrena a Europa i els Estats Units, així com en format Blu-ray i HD DVD. Una nova edició de col·leccionista amb cinc discs, així com un doble disc individual van ser posats en venda a Espanya el 12 de febrer de 2008, així com les versiónes corresponents en Blu-ray i HD DVD. Aquest últim format, com és sabut, va acabar per no imposar-se al seu competidor. Toshiba va decidir deixar de fabricar més reproductors i continuar amb les investigacions per millorar el seu format, el qual va repercutir a posteriori. Cal dir que el DVD de Blade Runner: The Final Cut no conté versió en espanyol, però aquesta versió del film sí que ha estat doblada en català i es projecta per TV3.
Documentals .
On the Edge of Blade Runner (55 min), produït en 2000 per Nobles Gate Ltd. (per a Channel 4), dirigit per Andrew Abbott i escrit per Mark Kermode, seria inclòs en l'Edició especial. Les entrevistes amb l'equip, incloent Ridley Scott donant detalls del procés creatiu i els problemes durant preproducció. Els relats de Paul M. Sammon i Fancher proporcionen la idea original de Philip K. Dick i els orígens de Somien els androides amb ovelles elèctriques?
S'entremesclen les entrevistes al repartiment amb notables excepcions de Harrison Ford i Sean Young. A través d'aquestes entrevistes aconseguim tenir la impressió de quant dificultosa i frustrant va ser la realització del projecte com a resultat d'un director exigent sense aliats i una condicions dures, humides i caloroses; el que afegit a l'atmosfera presionant que tots sentien cada vegada més mentre se sobrepassava|ultrapassava el pressupost. Hi ha també un recorregut d'algunes localitzacions, les més notables com l'edifici Bradbury i el solar de la Warner Bros que era els carrers de Los Angeles de 2019, amb un aspecte molt diferent a la versió de la pel·lícula.
Després d'això, el documental detalla les proves de postproducció en pantalla i les seves edicions i canvis (la veu en off, el final feliç, l'escena eliminada de l'hospital), els efectes especials, la banda sonora de Vangelis, i la relació tensa entre l'equip de rodatge i els inversors; que culminaria acomiadant a Deeley i Scott encara que continuant treballant a la pel·lícula.
També apareix la qüestió sobre si Deckard era replicant o no. Després de ser un "desastre" a la taquilla (una pèrdua financera inicialment) Blade Runner' reneix al mercat de lloguer de video, i en una gran acceptació de la versió original, en el Fairfax Theater de Los Angeles el maig de 1990, impulsa a la Warner a tenir la seva "Director's Cut" de mà de l'arxiver Michael Arick.
Future Shocks (27 min), és un documental de 2003 per a TVOntario (com a part de la seva sèrie Film 101), conté entrevistes amb el productor executiu Bud Yorkin, Syd Mead, el repartiment al costat de Sean Young, però, de nou, sense Harrison Ford. Hi ha un extens comentari per l'autor de ciència-ficció Robert J. Sawyer i crítics de cinema com|com a enfocaments sobre els temes, l'impacte visual i la influència de la pel·lícula. Olmos parla sobre la participació de Ford i les experiències personals durant la filmació amb Young, Walsh, Cassidy i Sanderson. També relata una anècdota quan els membres de l'equip van crear samarretes amb fotogrames de Ridley Scott. Les versions de la pel·lícula són criticades i es discuteix com d'aproximat està el futur predit a Blade Runner'.
La novel·la .
El guió original de Hampton Fancher estava basat lliurement a la novel·la de Philip K. Dick. Tanmateix, el guió de Fancher s'enfocava més en els problemes de l'entorn i menys sobre les qüestions d'humanitat i fe, que era la part central de la novel·la. Quan Ridley Scott es va unir a la pel·lícula, desitjava realitzar canvis al guió ja escrit, i finalment, va contractar a David Peoples per realitzar els canvis després que Fancher es negués.
El títol de la pel·lícula també va canviar diverses vegades durant el procés d'escriure el guió, es cridava "Dangerous Days" (Dies perillosos) en l'última prova de Fancher, però es va rebatejar Blade Runner, títol prestat (amb permís) d'una novel·la de ciència-ficció de William S. Burroughs, Blade Runner: A Movie.
Com a resultat de les diferències del guió de Fancher amb la novel·la, les nombroses reescriptures abans i durant el rodatge i que Ridley Scott no havia llegit completament l'obra de Dick, la pel·lícula s'apartava perceptiblement de la seva inspiració original. Els canvis han impulsat molts crítics i seguidors a considerar ambdós com a treballs independents; malgrat el fet que la novel·la fos reimpresa amb el títol de Blade Runner' per ajudar a augmentar els guanys.
Alguns dels temes a la novel·la s'han reduït al mínim o han estat eliminats completament, incloent la fertilitat de la població, la religió, els mitjans de comunicació, la incertesa sobre si Deckard és humà, les mascotes reals i sintètiques, i les emocions.
Els productors de la pel·lícula van acordar una projecció d'alguns fragments rodats per a Philip K. Dick poc abans de la seva mort a començaments de 1982. Malgrat el fet que la pel·lícula diferia significativament del seu llibre i el ben conegut escepticisme de Dick sobre Hollywood, aquest es va entusiasmar bastant amb la pel·lícula. Dick va predir que: " Runner canviarà la manera de veure les pel·lícules".
Continuacions .
Hi ha tres novel·les oficials i autoritzades de Blade Runner, escrites per l'amic de Philip K. Dick, K. W. Jeter, que continuen la història de Rick Deckard i intenten resoldre les diferències entre Blade Runner' i Somien els androides amb ovelles elèctriques?. Tanmateix, la primera de novel·la de la trilogia conté nombroses inconsistències amb la pel·lícula, incloent la resurrecció d'un personatge mort i una completa modificació de la naturalesa d'un altre. El resultat final sembla més un univers alternatiu que una seqüela directa.
Blade Runner 2: The Edge of Human (1995);
Blade Runner 3: Replicant Night (1996);
Blade Runner 4: Eye and Talon (2000);
David Peoples ha dit que en el guió de Soldier (1998) va intentar crear una "continuació indirecta" de Blade Runner. Ambdues pel·lícules prenen lloc en el mateix univers, el que és evident pel fet que els autos voladors de Blade Runner' apareixen com a part de l'escenografia de Soldier'. Tanmateix, Soldier' és una seqüela no oficial, ja que mai no ha estat formalment aprovada per la societat que manté els drets de Blade Runner'.
Encara que no hi ha una seqüela oficial de Blade Runner', molts seguidors de la pel·lícula han observant certa semblança amb la sèrie de televisió Total Recall 2070. Molts la consideren com una seqüela de Blade Runner', o que almenys pren lloc en el mateix univers. La sèrie està inspirada a la novel·la que va inspirar Blade Runner' i el relat curt que va inspirar Repte Total, ambdós obra de Philip K. Dick.
Una altra seqüela és la producció de 2003, Natural City, subtitulada com A Korean Blade Runner. Ambientada el 2080, els clons humans amb intel·ligència artificial reemplacen la mà d'obra en Natural City. Els clons tenen data de caducitat però alguns d'ells no volen acceptar el fet de ser reciclats. R un membre de les forces MP s'enamora de Ria, una clon a punt d'expirar... L'argument té algunes similituds amb Blade Runner, així com part dels escenaris, amb cotxes voladors com|com a els spinners i un cert ambient i il·luminació semblants, fins i tot amb pluja permanent. El dirigible de Blade Runner aquí es presenta com una enorme nau anunciant un viatge al lúdic planteja Koyo. Evidentment la part oriental tan apreciada per Ridley Scott en aquesta ocasió està omnipresent sense més ni més. L'escena amb Deckard demanant fideus en una parada de dinars al carrer també apareix com una picada d'ull a la pel·lícula. La música, molt malenconiosa, no pot ser comparada amb l'obra de Vangelis, encara que s'ajusta al clima que es pretén aconseguir.
Videojocs i còmics .
Hi ha dos videojocs per a ordinador basats en la pel·lícula, un per a Commodore 64 i ZX Spectrum per CRL Group PLC (1985), i un altre com aventura d'acció per Westwood Studios (1997). Aquest últim joc presenta nous personatges i històries alternatives basades en el món de Blade Runner, junt amb les veus d'alguns originals en el repartiment de la pel·lícula. Un prototip de joc de taula també va ser creat a Califòrnia (1982), amb normes semblants a l'Scotland Yard.
El videojoc de Konami, Snatcher té moltes influències de Blade Runner, que és recollit amb detall a nombroses pàgines web.
Archie Goodwin va escriure el guió de la interpretació per a còmic, A Marvel Comic Super Special: Blade Runner publicat el setembre de 1982. Amb coberta de Jim Steranko, l'adaptació de 45 pàgines va ser il·lustrada per l'equip de Al Williamson, Carlos Garzon, Dan Green i Ralph Reese. Una paròdia anomenada "Blade Blummer" per Crazy Comics també va ser creada.
Referències culturals .
El teatre situat davant de la casa de J.F. Sebastian estrena l'obra: "If you sent this information in, can you contact me again? " que va ser escrita per la dona de Ridley Scott.
Les figures de paper de Gaff tenen un significat:
Gallina - El temor de Deckard d'acceptar la missió.
Home amb erecció - Excitació per investigar / desig per Rachel.
Unicorni - Ser fantàstic, però no real: Rachel.
L'escena final de la pel·lícula és del film 'La resplendor. En la versió amb final feliç.
La peça que interpreta al piano Rachel és: Concerto en D major per a guitarra, corda i continu, d'Antonio Vivaldi.
La veu del tema Tales of the Future de la banda sonora oficial és de Demis Roussos.
Bibliografia .
Bukatman, Scott (1997). Blade Runner. BFI Modern Classics. ISBN 0851706231;
Cain, Christine (1998). Blade Runner Al Límite. ¡Vive la aventura hasta el final! Libro oficial de pistas. Anaya Multimedia. ISBN 8441505233;
(1997). Blade Runner Official Strategy Guide. BradyGames Strategy Guides. ISBN 1566867282;
Campos, Juan (1998). Blade Runner. Cine Negro Futurista. ISBN 84-89240-47-7;
Coco, Donna (1997). Creating Humans for Games. Artículo en Computer Graphics World, Vol 20, número 10, Octubre 1997. ISBN 074470782939-10;
Davis, Mike (2001). Control urbano: la ecología del miedo. Virus Editorial. ISBN 84-88455-89-5;
Davies, Mike (2006). Au-delà de Blade Runner. Los Angeles et l'imagination du désastre. Èditions Allia. ISBN 9782844852045;
De Kantzow, Megan (2001). HSC English Study Guide. Brave New World and Blade Runner The Director's Cut. Pascal Press. ISBN 1-74020-134-5;
De Lucas, Javier (2002). Blade Runner. El Derecho, Guardían de la Diferencia. Tirant lo Blanch. ISBN 84-8442-724-2;
De Miguel, Agustí (1998). Harrison Ford. Cinemanía 6. Edimat Libros. ISBN 8495002671;
Dick, Philip K. (1976). Blade Runner. J'ai Lu. ISBN 2290314943;
(2002). Blade Runner. Wilhem Heyne Verlag. ISBN 9783453217287;
(2001). Do androids dream of electric sheep?. Gollancz. ISBN 1857988132;
(2000). Do androids dream of electric sheep?. Oxford University Press. ISBN 0194230635;
(2008). Blade Runner. ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, traducción César Terrón. Colección Pocket, Diamante y Nebulae. Barcelona: Editorial Edhasa. ISBN 9788435015950 / ISBN 9788435034777 / ISBN 9788435020909;
(1989). Blade Runner. Els androides somien xais elèctrics?. Proa. ISBN 8484372839;
Evans, Chris (1984). The guide to fantasy art techniques. Martyn Dean. ISBN 0905895525;
Gruzinski, Serge (1990). La guerra de las imágenes. De Cristóbal Colón a Blade Runner (1492-2019). Fondo de Cultura Económica. ISBN 9681644468;
Hauer, Rutger (2007). All those moments. Harper Collins. ISBN 978-0-06-113389-3;
Iglesias Simón, Pablo (2005). Aproximaciones a un análisis sonoro del discurso cinematográfico: Blade Runner de Ridley Scott , Área Abierta Nº 11. ISSN 4891-2482.;
Jenkins, Garry (1998). Harrison Ford. Imperfect Hero. Replica Books. ISBN 0735100896;
Jetter, K.W. (1995). Blade Runner 2. El límite de lo humano. Martínez Roca. ISBN 8427022808;
(1995). Blade Runner 2. The Edge of Human. Bantam. ISBN 0553099795;
(1996). Blade Runner 3. La noche de los replicantes. Martínez Roca. ISBN 8427023073;
(1996). Blade Runner 3. Replicant night. Bantam. ISBN 0553099833;
(2000). Blade Runner 4. Eye and Talon. Orion Books. ISBN 0575068655;
Latorre, José María (1994). Blade Runner. Amarcord. Libros Dirigido. ISBN 84-87270-09-3;
Martin, Les (1982). Blade Runner. A Story of the Future. Random House. ISBN 394853032;
Marzal Felici, José Javier y Rubio Marco, Salvador (1999). Guía para ver Blade Runner. ISBN 84-7642-566-X;
Mead, Syd (1996). Oblagon. Oblagon Inc. ISBN 4062015250;
(2001). Sentury. Oblagon Inc. ISBN 0929463099;
Perea, Juan Miguel (1992). Ridley Scott. Ediciones JC. ISBN 84-85741-74-9;
Pérez Rasetti, Carlos (1997). Epistemología para vigilantes. A propósito de Blade Runner. Ediciones Episteme SL. ISBN 8489447624;
Prieto, Miguel Ángel (2005). Blade Runner. Colección Making of. T&B Editores. ISBN 84-95602-81-4;
Redmon, Sean (2003). Studying Blade Runner. Auteur Publishing. ISBN 1903663245;
Roberts, Nick y otros (1997). Prima's Unauthorized Guide to Blade Runner. Prima Publishing. ISBN 0761513035;
Sammon, Paul M. (1982). Blade Runner. Artículo en Cinefatastique, Vol 12 Número 5 y 6 (número doble);
(2005). Cómo se hizo Blade Runner. Futuro en negro. Alberto Santos Editor. ISBN 8495070324;
(1996). Future Noir. The Making of Blade Runner. Harper Prism. ISBN 0061053147;
(1993). Seven versions of Blade Runner. Artículo en Video Watchdog, número 20, Nov/Dic 1993. ISBN 742401615901-11;
Scroggy, David. (1982) Blade Runner Sketchbook. Blue Dolphin. ISBN 0943128021;
(1982). The Blade Runner Portfolio. Blue Dolphin. ISBN 094312803X;
(1982). The Illustrated Blade Runner. Blue Dolphin. ISBN 0943128013;
Shay, Don (2003). Blade Runner: The Inside Story. Cinefex. ISBN 1840232102;
Struzan, Drew (2004). Oeuvre. Dreamwave Productions. ISBN 0-9732786-7-6;
VV.AA. (2001). A Student's Guide To Blade Runner. Wizard Books. ISBN 1876367946;
(1996). Blade Runner. ISBN 84-8310-504-7;
(1982). Blade Runner. American Cinematographer, Julio 1982;
(1988). Blade Runner. AA.VV.. Cuadernos ínfimos. Tusquets. ISBN 8483105047;
(1982). Blade Runner Souvenir Magazine. ISBN 07189649107-01;
(1991). Retrofitting Blade Runner. Popular Press. ISBN 0879725109;
(2002). Ridley Scott. Blade Runner. Paidós Películas. ISBN 8449312108;
(1999). Spinner Dokuhon Final. TVC-Publishing. ;
(2005). The Blade Runner Experience. Wallflower. ISBN 1904764304;
Referències i notes .
Enllaços externs .
Blade Runner puntuació i crítiques d'internautes a FilmAffinity;
Jack Blade Runner Page Web de Jack Moreno. Manté el guió traduït, assaigs, notícies...
Fotografies i més sobre Blade Runner ;
Fitxa a Carteles de Cine;
My Blade Runner Web de Joan Fusté. Coleccionista. Notícies i catàleg de coleccionables, versions de la pel·lícula, el llibre, la banda sonora, jocs, atrezzo, marxandatge, etc.
Blade Runner, de Ridley Scott, per Paul Bitternut;
Vídeo de la cita final de Roy Batty interpretat per Rutger Hauer;
Fitxa de doblatge en català; |
427 | Bòsnia i Hercegovina | Bòsnia i Hercegovina és un estat europeu que ocupa la part central dels Balcans, molt a prop de la costa adriàtica, a la qual només toca per un punt: el port de Neum. Els altres límits són Croàcia al nord, l'oest i el sud-oest, Sèrbia a l'est i Montenegro al sud-est. Està format pels territoris històrics de Bòsnia i Hercegovina.
Història .
La majoria de població musulmana és deguda al fet que, des del segle XV, Bòsnia i Hercegovina era una província de l'Imperi Otomà, arran de la conquesta de Mehmet II (1463). Tres segles més tard, el 1878, va passar sota l'administració de l'Imperi Austrohongarès, cosa que va fer radicalitzar el nacionalisme local; un dels seus efectes fou l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo el 1914, que nominalment va provocar l'inici de la Primera Guerra Mundial. Acabada la guerra (1917), Bòsnia i Hercegovina es va integrar en el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que des de 1929 passà a dir-se Iugoslàvia. Arran de la dissolució d'aquest estat, Bòsnia i Hercegovina proclama la sobirania l'octubre de 1991 i la independència definitiva el 3 de març de 1992. La resistència armada de la població sèrbia, que volia continuar formant part de la Gran Sèrbia, ajudada per l'exèrcit iugoslau, va comportar una guerra civil que va acabar al final del 1995, després de la intervenció de l'ONU. Des de desembre del 2004, al país hi ha les tropes d'interposició de la Unió Europea per al manteniment de la pau i l'estabilitat.
Geografia .
Té dues regions molt diferenciades: els Alps Dinàrics, amb altures de més de 2.000 metres, que ocupen la major part de l'estat, i la plana del Sava, afluent del Danubi, al nord. Un altre riu destacable és el Neretva, que desguassa a l'Adriàtic en terres croates.
La capital és Sarajevo. Altres ciutats importants són Banja Luka i Mostar.
Demografia .
Ètnicament, la població es troba repartida en tres grans grups: bosnians (de tradició musulmana), que conformen un 48%; serbis (tradició cristiana ortodoxa), un 37%, i croats (tradició catòlica), un 14%. Com a conseqüència dels acords de Dayton (novembre-desembre de 1995) que varen posar fi a la guerra de Bòsnia, la república de Bosnia i Herzegovina està composta per dues entitats: la Federació de Bòsnia i Hercegovina (composta majoritariament per bosnians de tradicions musulmana i catòlica, que aplega un 51% del territori) i la República Sèrbia (composta majoritariament per bosnians de tradició ortodoxa, que ocupa el 49% restant).
Banderes . |
428 | Bulgària | Bulgària és una república de l'est d'Europa, a la Península Balcànica, limítrof amb Romania al nord, Sèrbia i Macedònia a l'oest, Grècia i Turquia al sud i la mar Negra a l'est. La seva capital és Sofia, i les ciutats principals són Plóvdiv, Varna, Burgas i Ruse.
L'any 1991 Bulgària va deixar de ser una república popular i es va aprovar una nova constitució democràtica. És de la Unió Europea des de l'1 de gener de l'any 2007, junt amb Romania.
Geografia .
La serralada dels Balcans o Stara Planina conforma l'espina dorsal del país, i n'ocupa la part central. Al nord es troba la vall del Danubi, riu que marca la frontera amb Romania, i al sud hi ha la plana de Tràcia compartida amb Grècia i Turquia , la conca de Sofia i les muntanyes de Rila on s'alça el Musala, 2.925 m, la màxima altitud de Bulgària , Pirin i Ròdope, aquestes darreres també frontereres amb Grècia.
Economia .
Bulgària ha estat un dels països que més problemes econòmics ha tingut al temps de deslligar la seva economia de l'antiga URSS l'any 1989 amb la desfeta del COMECON, organització amb la qual mantenia un vincle de forta dependència econòmica, el qual ha minvat les seves possibilitats en relació amb altres països de l'àrea d'Europa central. El nivell de vida va patir un sotrac fins baixar un 40%, però cap al juny de 2004 ja havia recuperat els estàndards econòmics que mantenia abans de 1990. Els primers indicis de recuperació s'havien donat ja el 1994, quan el PNB va començar a pujar i la inflació a minvar. Durant l'any 1986, però, l'economia es va col·lapsar degut a la manca de suport econòmic internacional i l'inestabilitat del seu sistema fiscal. Des de 1997 els nivells de vida nacionals han anat pujant de nou, amb un creixement del PNB del 4-5%. El país esdevindrà membre de la Unió Europea l'any 2007.
Pel que fa a l'agricultura, dues terceres parts del sòl del país estan dedicats al cultiu de cereals, fonamentalment blat, dacsa, ordi, sègol i arròs. Els cultius industrials del tabac, el cotó i el girasol representen una part més rendible de l'organització agrícola. En el procés de privatització de la terra, ha patit una gran parcelació que no ha beneficiat a les explotacions.
Demografia .
Tot i tenir una població majoritàriament eslava, té també importants minories turca i gitana. El búlgar és l'idioma oficial i gran part de la població declara pertànyer a l'església ortodoxa búlgara. Un 12% és seguidora de l'Islam.
Cultura .
La música búlgara destaca pels seus ritmes irregulars i assimètrics. Els instruments tradicionals són els típics de la regió dels Balcans.
Divisió administrativa .
Des de 1999 Bulgària es divideix en 28 províncies (oblasti, singular - oblast), després d'haver estat subdividida en 9 províncies des de 1987. Totes elles reben el nom de la capital provincial, menys la capital nacional que forma una provincia separada.
Blagoevgrad;
Burgas;
Dobrich;
Gabrovo;
Haskovo;
Kardzhali;
Kyustendil;
Lovech;
Montana;
Pazardzhik;
Pernik;
Pleven;
Plovdiv;
Razgrad;
Ruse;
Shumen;
Silistra;
Sliven;
Smolyan;
Sofia;
Província de Sofia;
Stara Zagora;
Targovishte;
Varna;
Veliko Tarnovo;
Vidin;
Vratsa;
Yambol;
Vegeu també .
Llista de sobirans de Bulgària; |
429 | Ball de les cosses | El Ball de les Cosses és, sens dubte, l' exponent folklòric més important de Gósol, ja que encara perdura avui.
El Ball de les Cosses es balla únicament el dia de la festa major, el 15 d'agost, i el diumenge següent. Actualment el ballen vuit parelles de nois i noies; en contraposició trobem que uns vint anys enrere només era ballat per homes.
L'entrada i la sortida de la plaça es fa amb el so d'un pasdoble. En ser al mig de la rotllana, els balladors es treuen el gec, i elles arromanguen les mànigues de la camisa dels nois. Tot seguit comencen a girar en fila tot fent una rotllana i picant de mans. Es continua amb uns saltirons en parella que van canviant de costat. Seguidament, agrupats de quatre en quatre, es fan una sèrie de passos en forma de creu, i, per acabar la dansa, els nois aixequen les noies en forma de petita torre. Cada pas d'aquests és repetit dues vegades.
El Ball de les cosses s'estructura en parts:
Pas del contrapàs;
Pas de les cosses;
Pas de corrandes; |
430 | Baixkíria | Baixkíria (en rus ), oficialment Baixkortostan (en rus , Respúblika Baixkortostan; en baixkir , Baixqortostan Respublikahi; en tàtar Ba qortostan Respublikas ), és un subjecte federal (república) de la Federació Russa des del 31 de març de 1992. El 2002 comptava amb 4.104.336 habitants en 143.600 km². La capital és Ufà. Limita al nord amb el territori de Perm i la província de Sverdlovsk, a l'est amb la de Txeliàbinsk, al sud i a l'oest amb la d'Orenburg, a l'oest amb la república de Tatària i al nord-oest amb la d'Udmúrtia.
Geografia .
Baixkíria conté una part dels Urals meridionals i les planes adjacents; la màxima altitud n'és el mont Iamantau (1.638 m). La màxima distància de nord a sud és de 550 km, i d'est a oest és de més de 430 km. Hi ha més de 13.000 rius a la república, els principals dels quals són el Belaia o A idel (1.430 km) i el seu afluent l'Ufà o Öfö (918 km).
Economia .
Baixkíria és rica en reserves petrolieres; de fet, era un dels centres d'extracció de petroli més importants de l'antiga URSS. Altres recursos naturals són el gas natural, el carbó, el mineral de ferro, l'or, el guix, etc. La indústria gira principalment entorn del petroli, i està ubicada a Ufà i la rodalia.
Demografia.
Població: 4,104,336 (2002);
Urbana: 2,626,613 (70.8%);
Rural: 1,477,723 (29.2%);
Masculina: 1,923,233 (46.9%);
Femenina: 2,181,103 (53.1%);
Grups ètnics;
Segons el Cens de 2002, els russos ètnics eren el 36.3% de la població, mentre que els Baixkirs ètnics eren el 29.8%. Altres grups eren els tàtars (24.1%), txuvaixos (117,317, o 2.9%), mari (2.6%), ucraïnesos (55,249, o 1.4%), mordovians (26,020, o 0.6%), udmurts (22,625, o 0.6%), i altres grups més petits.
Llengües parlades: rus (~100%), tàtar (~30%), baixkir (~20%).
Hom suggereix que alguns tàtars que el cens de 2002 minva el nombre de tàtars en favor del de baixkirs . Tanmateix, el resultat dels darrers tres cens (1979, 1989, 2002) suggereix que molts baixkirs foren comptats com a tàtars al cens del 1989.
Evolució de la població.
Història .
Origen i primers segles .
Hi ha divisió d'opinions sobre el seu origen. La tendència actual és a considerar-los nadius del territori que ocupen, i que ja ocupaven en època clàssica sent esmentats per Claudi Ptolemeu amb diversos nom que correspondrien a les tribus Geyne, Tabin, Buruc i Suvin. En un moment indeterminat abans del segle XIII havien esdevingut turcs. El seu nom català baixkir es coneix també com bashkurt, bashkir, bashdjirt i bashkort entre altres variacions.
El seu nom apareix al segle IX. Al-Istakhri diu que ocupaven una regió boscosa de difícil accés.Al-Biruni anomena les muntanyes del Ural com muntanyes dels bashkurt o bashdjirt. Ibn Fadlan va estudiar aquest poble (922) i en descriu les seves costums. Al-Idrisi també en fa referència però part de les seves indicacions segurament correspondrien als magiars, ja que les fonts àrabs anomenaven a aquestos "bashkurts del exterior" i als bashkurts propis "bashkurts del interior"; els bashkurts del Ural estaven dividits al seu torn en interiors i exteriors.
Vers el segle XI i XII es van fer musulmans influïts pels Búlgars del Volga. Al segle XII les tribus Yurmati i Yenei dels bashkurts es van integrar als magiars i en territori magiar a Europa hi havia 78 viles dels bashkurts, que eren musulmans. Al segle XIII van quedar sotmesos a l'Horda d'Or. Alguns van servir també amb els Il-khans i un amir bashkurt va reprimir la revolta de Sukamish a Àsia Menor sota Ghazan Khan, i Sarkan Bashkurt fou lloctinent d'Oldjeitu; fins i tot apareixen bashkurts servint a Egipte amb els mamelucs (com Alam al-Din al-Bashkurdi que fou delegat de Kalawun a Síria).
El 1327 Shams al-Din al-Dimashki els assimila als cumans. Al segle XV els kazakhs i nogais els coneixien com isteks del que va derivar el nom otomà Heshdek. Al començament del segle XVI el nord i est dels seus territoris estava sota domini dels khans Tura (Shiban), alguns territoris estaven sota domini de Sahib Ghiray de Kazan i els nogai dominaven el sud. Dos khans nogai, Ismail Urus Mirza i el seu nebot Ishtirek Mirza van governar als bashkurt del sud de l'Ural, en nom dels ku úmides (els caps elegits pels bashkurts) fins el 1608. Ismail Urus Mirza va demanar al sultà otomà Solimà I d'annexionar el baix Volga; després va enviar ambaixadors a Ivan IV, ja que els russos havien ocupat Kazan i Astrakhan i havien fundat fortaleses a Samara, Yayitya i Ufa i estaven cobrant impostos als bashkurts, i reclamava que aquestos impostos li corresponien.
Penetració russa .
Els russos van fer algunes concessions però van seguir estenent la seva influencia: el 1629 tenien 800 famílies bashkurt sota domini i el 1700 ja eren 7100. Sota els russos es va organitzar la província i es van regularitzar les classes socials: els mirzas o aristocràcia mongola i tàrtara (rus kniaz), el biys i els tarkhans que eren caps de tribus, els asabes (àrb asaba, rus vot innik) que tenien petits feus hereditaris i servien a l'exèrcit, els yasaliks (camperols que servien al exèrcit), els tipters (camperols), els bobils (camperols sense terra), i els tasnaks (nòmades adscrit a una vila); el centre militar de la província estava al territori de la tribu Yurmati.
Resistència nacional .
Els bashkurt van resistir amb tots els seus mitjans a l'annexió i les revoltes foren freqüents, generalment liderades pels ku úmides, i d'acord amb altres moviments a Ucraïna i Nord del Caucas, o atacs dels tàrtars de Crimea, els calmucs i els otomans. Els bashkurts eren hàbils fabricant armament que van facilitar als karakalpaks i als kazakhs i el 1675 els russos van emetre un decret que prohibia al poble treballar el ferro, però el decret no fou obeït. El 1667 Ewliya Celebi va visitar als bashkurts que estaven governat pel ku úmida Ku uk Sultan, amb seu entre Terek i Astrakhan. A la revolta del 1678, van destruir nombrosos establiments russos a la vora del Volga i del Kama, al mateix temps que els otomans obtenien la victòria de egerin a Ucraïna meridional. Els russos van crear colònies molt nombroses de russos a la zona del Ural i van aconseguir deixar en minoria als bashkurts. El khan calmuc Ayuke Khan va matar a Ku uk Sultan i la lluita fou continuada per dos dels seus fills , Murad Sultan u Khuzey (Ibrahim) Sultan.
Els bashkurts es van revoltar durant la guerra de Pere el Gran contra els suecs i Murad Sultan va demanar ajut al khan de Crimea i al Imperi Otomà (va viatjar a Crimea i Istanbul) a més dels nogais i els cossacs del Don. Però els otomans no els van donar suport. El 1708, junt als circassians i als nogais del Kuban va intentar conquerir la fortalesa de Terek però fou ferit en l'assalt i fet presoner, sent executat. El 1716, sota el khan Ahmad III, tornaven a estar revoltats aliats als karakalpaks i als kazakhs i van atacar Terek en revenja per la mort de Murad, massacrant 40000 russos. Van rebre el suport dels kazakhs passant a la sobirania del khan kazakh Tobir ik Kayip Khan que tenia capital a Tashkent. La revolta va durar 17 anys i va esgotar als bashkurt; el 1728 van enviar una delegació a Sant Petersburg i es va signar la pau.
El 1735 es van tornar a revoltar dirigits per Kilmek Abiz i Kusum Akay en protesta per el intent rus d'aïllar als bashkurts dels karakalpaks i els kazaks; aquesta fou la revolta més sagnant de totes i es va acabar el 1736 amb la captura dels dos caps que foren portats a Sant Petersburg i executats, però la revolta es va reprendre el 1737 sota la direcció de dos biys de la tribu Kavakan, Pepene i Tungevur Kosep amb el suport del khan dels kazakhs. Els rebels van proclamar khan dels bashkurts a Dodja Ahmad Sultan, fill d'Abu l-Khayr, khan dels kazakhs. La revolta només va poder ser reprimida temporalment després de patir els russos fortes pèrdues (1738), i el 1740 es va reprendre sota la direcció de Karasakal, nom sota els que s'amagava Baybulat, el darrer dels ku úmides, que amb el suport del khan de Crimea havia iniciat activitats al territori dos anys abans. El 1742 fou derrotat finalment i es va refugiar entre els kazakhs ortayuz i el khan Barak Khan li va donar asil. Encara es va produir un nou aixecament el 1755 i un altre el 1774.
Domini rus .
El 1798 Catalina II de Rússia, en un gesto de reconciliació, va dividir la província de Bashkurt en dotze cantons un per cada tribu, segons les tradicions locals i va crear regiments bashkurts armats tradicionalment i vestits a la manera nacional bashkurt; aquestos regiments van participar a les guerres napoleòniques i van arribar fins a París.
El 1861 foren suprimits els cantons i el 1862 els regiments bashkurts. El 1872 els baixkirs van rebre la ciutadania russa però van conservar la seva pròpia legislació administrativa i de propietat.
Idel Ural .
Van participar activament a la revolució de 1905. El 1917 aplicant una resolució del Primer Congrés General dels Musulmans de Rússia (1 a 10 de maig de 1917) que reclamava l'autonomia de les regions turques, els bashkurts (baixkirs), tàrtars i txuvatxos van establir un comitè de tres membres per organitzar la seva província (Zeki Velidi, Sad Miras i Allah Berdi Djafer). El juliol es va fer un segon congrés (Milli Kuraltay) a Kazan on ja es va utilitzar per primera vegada la bandera que pretenia representar a aquestos pobles. Units a kazakhs, kirguizos, uzbeks i altres pobles van crear un exèrcit (tardor) i el 3 de desembre de 1917 es va establir un govern provisional musulmà autònom a Orenburg dirigit per Bikbavoghlu Yunus. L'estat fou anomenat Idel-Ural i el mateix dia va adoptar la seva bandera nacional. El 24 de gener de 1918 Idel-Ural es va proclamar independent.
República de Zabulachnaya .
El març de 1918 els bolxevics es van revoltar a Orenburg i van prendre el poder. Van empresonar al membres del govern musulmà a Orenburg, però aquestos es van poder escapar. La facció contraria als bolxevics del Segon Congrés General Musulmà de Totes les Rússies va proclamar llavors als territoris a l'est de Kazan, més enlla del riu Bulak, l'anomenada República de Zabulachnaya (març de 1918) o República de Transbulak, que es donava a si mateixa el nom de Bashkurtistan, i tenia seu a Biste (rus Zabulachnaya), prop de Kazan. El nou govern va organitzar l'exèrcit sota la direcció del general Ishbulatov, que va iniciar operacions el juny de 1918. Els kazakhs s'hi van unir i Orenburg fou recuperada. La república va demanar ajust als aliats i al general blanc Kolchak, però els aliats, preocupats per la presencia alemanya a Ucraïna i el Caucas, no estaven interessats en més autonomies, a les que tampoc era favorable Kolchak, el qual va anunciar que el seu govern de totes les Rússies, que acabava de formar a Sibèria assolint la dictadura el dia 18 de novembre, no reconeixeria aquesta autonomia (21 de novembre de 1918) tot i que ja els Imperis Centrals havien entrat en col·lapse, i encara Kolchak va declarar abolida la autonomia bashkurt (baixkir). Així aquestos foren abocats a les mans dels bolxevics.
República Soviètica .
El 19 de febrer de 1919 el govern anomenat del Bashkortostan o Bashkurtistan va signar un tractat amb els soviètics que es van comprometre a protegir el seu exèrcit (ara dirigit per Validov) i la seva autonomia. El 22 de març de 1919 es va constituir la República Soviètica Tàrtar-Baixkir que comprenia la província d'Ufa, i part de les províncies d'Orenburg, Perm, Kazan, Vyatka, Simbirsk y Samara i la capital era Isterlitamak. L'exèrcit roig va entrar en l'antic territori de la República Zabulachnaya el 20 de març de 1919. Va adoptar la seva bandera nacional (vermella amb fals i martell grogues al cantó damunt de les quals uns estrella vermella dins un disc groc) probablement el dia 21 de març de 1919. El primer ministre fou Yumuloghlu i després Z. V. Togan (àlies Validov).
Govern blanc .
L'abril de 1919 Kolchak va envair la República y la va ocupar parcialment, fugint el govern a Saransk. El juny en la contraofensiva dels bolxevics, van ocupar Ufa i van derrotar a Kolchak prop d'Ekaterinenburg. L'agost la Legió Txeca va arribar a Kazan i la va ocupar però en foren expulsats el setembre. A la tardor els bolxevics amb l'ajut de tàrtars i baixkirs havien recuperat tot el territori perdut.
República Socialista Soviètica Autònoma .
Els esforços per unir a bashkurts i kazaks foren avortats pels soviètics i es va crear més al sud la República Socialista Soviètica Autònoma de Kirguízia (Kazak) (1920) amb capital a Orenburg. El 27 de maig de 1920 es va crear la República Socialista Soviètica Autònoma de Tartària (incloent Txuvàtxia), separada de Baixkíria o Bashkortostan. La nova república dels bashkurts fou coneguda com Petit Bashkortostan o Bashkurdistan, i tenia una superfície de 84.874 km2 i una població de 1.259.000 habitants dels que al tomb del 70% eren turcs
El juny de 1920 Validov, i altres membres del govern, per por de ser eliminats pels bolxevics, van fugir del país junt amb altres personalitats destacades, i més tard es van unir als basmatxis del Turquestan. Llavors es va formar a la nova capital Sterlitamak un govern d'estricta obediència bolxevic i l'exèrcit fou dissolt. El 18 d'octubre de 1921 Tartària i Txuvàtxia van ser dividides en dos repúbliques separades.
El 14 de juny de 1922 els soviètica van reunir el Petit Bashkortostan i la província d'Ufa (de majoria russa) per formar el anomenat Gran Bashkortostan o Gran Baixkíria (oficialment República Socialista Soviètica Autònoma dels Baixkirs). Ufa fou la nova capital. Poc després va adoptar la bandera, vermella amb les inicials daurades al cantó. La superfície segons dades del 1935 era de 151.840 km2 i la població de 2.975.000 habitants (51% de turcs).
Caiguda de la Unió Sovietica .
Amb l'arribada de la perestroika començaren les primers demandes nacionals dels baixkirs, que de seguida reberen el suport del Mufti de la Regió Eurosiberiana resident a Ufa, Talgat Tadjuddin. Aquest, però, passaria a ser mufti dels tàtars, i des del 1992 Muhammed Nigmatulin serà el mufti dels baixkirs.
República de Bashqortostan (o Bashkortostan) .
El 17 de juny del 1991 adoptà el nom de Bashqortostan i decidí de signar per separat de Rússia el tratat de la Unió, cosa que provoca disturbis estudiantils a Ufa el 15 de novembre, amb 5 ferits.
El 25 d'abril del 1993 introduí una cinquena pregunta en el referèndum de la nova constitució russa, referent a la independència econòmica. Murtaza Rakhimov (1934), president baixkir, Mikhaïl Zaitsev, cap de l'assemblea, Rim Bakiyev, primer ministre i Marad Abuzarov, portantveu presidencial, acussaren Ieltsin de violar els tractats federals i decidiren entregar al pressupost federal només el 10 % del que entregaven fins ara. Marat Mirgazyamov (1942) fou nomenat cap del consell de ministres amb l'encàrrec de dur a terme reformes econòmiques.
El resultat del referèndum a Baixkortostan fou d'un 63,2 % a favor de la independència econòmica, d'un 34,7 % a favor de Boris Ieltsin i un 54,1 % en contra. Poc després, el mufti d'Ufa i Murad Zarguishiyev, vicepresident del comitè de Llibertat de Conciència del Parlament Baixkir, denunciaren la preminència de la religió ortodoxa en la política russa, però alhora rebutjaren l'integrisme islàmic. Alguns activistes baixkirs proposaren la creació d'una Confederació del Volga amb Tatarstan i unir-se a Kazakhstan. El govern baixkir, però, advocà per l'adopció d'un règim tributari unificat i l'exigència d'un estatut especial, similar al de Tatarstan. Amb els tàtars també signaren un conveni de cooperació tot oferint-los el petroli que els manca a canvi d'excedents agrícoles.
Personatges .
Salavat Iulàiev;
Enllaços externs.
Pàgina oficial de Bashkortostan.
Pàgina oficial de Bashkortostan.
"Bashinform" notífices.
Enllaós en angalès sobre Bashkortostan i Ufa.
Pàgina oficial del 450è aniversari de la unió voluntària de Bashkortostan a Rússia.
Ministeri de relacions econòmiques i comerç de la República de Bashkortostan.
Bashkortostan Export Portal; |
431 | Bonner (Gòsol) | Bonner és un poble abandonat en el terme municipal de Gósol, a 1.320 m. d'altura, que actualment està en ruïnes.
Hi destaca l'església de Santa Eulàlia de Bonner, inclosa en la ruta del Camí dels bons homes, i que depèn de la parròquia d'Espà.
Bonner està situat entre la població de Peguera i el Molí d'en Güell. |
432 | Berga | Berga és la capital de la comarca del Berguedà.
Història.
La ciutat de Berga deu el seu origen en la Castrum Bergium de l'ocupació romana (capital del territori dels bergistans).
Els comtes de Cerdanya van establir-hi, a començaments del segle X, la capital d'un vescomtat dependent del comtat de Cerdanya, el comtat de Berga. La bastida de la muralla el segle XIV, enderrocada parcialment quatre segles més tard, va ser un fet essencial per crear nuclis poblacionals al terme. Partidària de la generalitat durant la guerra dels remences, l'any 1468 va ser ocupada pel príncep Ferran.
Un fet molt destacable és que a la baixa Edat Mitjana, amb motiu de les festes del Corpus, es va iniciar la Patum.
Durant la guerra contra Napoleó va esdevenir la seu de la Junta Superior de Catalunya (1811), i el 1837 es va convertir en seu definitiva del govern carlí. El 1877 la vila va rebre el títol de ciutat.
Ja en el segle XX, la indústria dels primers anys va enfocar la vida ciutadana i, posteriorment, l'onada d'immigració va fer créixer espectacularment el cens demogràfic, social i econòmic.
Patrimoni històric.
Església Parroquial de Santa Eulàlia, del segle XVII. Està formada per una sola nau amb capelles laterals.;
Església de Sant Joan de Berga, d'orígens romànics (segle XIII) i molt reformada en època gòtica (s. XV) i al segle XVIII. Des de 1983 és monument històric artístic.
Palau dels Peguera, que fou residència dels Peguera, senyors de Berga. Dels orígens romànics no se'n conserva res i l'edifici actual és probablement del segle XIV, amb modificacions del segle XVIII. Durant la Guerra del Francès hi visqué el Baró de Maldà.
Plaça de Sant Pere. El seu origen medieval es relaciona amb la construcció de l'antiga església romànica de Sant Pere, enderrocada al segle XVIII per construir-hi la nova de Santa Eulàlia. És l'espai central de les festes de la Patum.;
Ajuntament, a la plaça de Sant Pere. Fou projectat per l'arquitecte Emili Porta el 1929 amb una façana historicista d'intenció monumental.
Cal Sarraís, edifici del 1740.
Portal de Santa Magdalena. Única porta medieval que es conserva de les set que tenia la ciutat.
Capella de La Pietat. Segle XVII ;
Molí de la Sal. Segle XVIII ;
Santuari de la Mare de Déu de Queralt. Segle XVIII (Imatge de la Verge del segle XIV) ;
Sant Quirze de Pedret. Segle IX. Malgrat trobar-se situat en el terme de Cercs, el 1959 va ser cedida, després d'un acord, pel bisbat de Solsona a l'ajuntament de Berga per a la seva restauració i conservació. Només s'hi realitza culte religiós el dia de la seva festa anual i depèn de la parròquia de Berga.
Forns de Casa-en-Ponç.
Museus .
Museu Comarcal. Fons etnològics, històrics i ciències naturals.
Museu Municipal. Ceràmica, objectes de l'Edat Mitjana i restes prehistòrics de la història de Berga.
Museu del Circ. Col·lecció de Josep Vinyes.
Biblioteca Ramon Vinyes i Cluet. Edifici de 1.523 m² i amb més de 36.000 volums.
Fills il·lustres.
Francesc Descatllar i de Tord (segle XVII-1715), militar austriacista.
Ramon Farguell i Montorcí (1769 - ?) inventor durant la Revolució Industrial d'una màquina de filar anomenada berguedana o maixerina.
Antoni Comellas i Cluet (1832-1884), filòsof.
Josep Armengou i Feliu (1910-1976), escriptor.
Fires i festes.
Fira de Santa Tecla;
Festa dels Bolets ;
Carnestoltes;
Sant Marc;
Fira del 1 de maig;
La Patum;
Els Elois;
Festa de Santa Eulàlia. És la patrona de Berga.
Demografia .
(2005)
El 1857 incorpora Queralt, Fumanya i Sant Pere de Madrona; el 1900, Salcelles; el 1970, la Valldan.
Ciutats germanades .
Guernica (Euskadi);
Tarascon-sur-Ariège (França);
Högsby (Suècia);
Referències.
Enllaços externs.
Pàgina web de l'ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Centre d'estudis Josep Ester i Borras;
Pàgina web dels moviments socials;
Portal de promoció de notícies;
Berga a l'edat Mitjana, tesis doctoral;
Naturalesa del Berguedà; |
433 | Buriàtia | Buriàtia (en rus , Respúblika Buriàtia; en buriat , Buriaad Respúblika) és una república (subjecte federal) asiàtica de la Federació Russa, situada a la regió centromeridional de Sibèria, a la riba oriental del llac Baikal.
Segons el cens del 2002 tenia una població de 981.238 habitants, per una extensió de 351.300 km². La capital és Ulan-Udè.
Els límits dins de Rússia són, al nord i a l'oest, amb la província d'Irkutsk i el llac Baikal, al sud-oest amb la república de Tuvà i a l'est amb la província de Txità. Al sud limita amb Mongòlia.
Geografia .
El 80% del territori és muntanyós; al sud-oest s'alcen les muntanyes Saian, que culminen en el Munku Sardik (3.491 m), a la frontera amb Mongòlia. A l'est del llac Baikal es troben les muntanyes Iablonovi. Les principals unitats de relleu són:
Els alts de Selenga (Sëlëngë), al sud (1.800-700 m), amb els turons de Tsagan Daban, Tsagan Khurtee i Zagansky.
Els Vostochny Saians, a l'Est, amb els Munko-Sardyk/Münxë Sar'dag xada (3.491 m), el punt més alt del país, i el Munku Sasan (3.164 m).
La regió muntanyenca del Baikal, amb els complexos:
Hamar Daban, amb el Han Ula (2.371 m) i Sohon (2.316 m).
Ulan Burgasy;
Chikokorsky Hrebet, amb el Barun-Shabartuj (2.519 m);
Onon Baldzinsky Hrebet, amb 1.741 m.
El planell de Vitim, a l'est, amb 1000-1200 m. ;
Els rius principals són el Selenga (Sëlëngë müren), Barguzin (Bargazhan), Udà, Verkhnaia Angara (afluents del Baikal), Vitim (del Lena) i Irkut, Oka i Kitoi (Süxë gol) (de l'Ienissei). I endemés del Baikal (Bajgal nuur), el 60% de la línia de costa del qual es troba a la república, hi ha altres llacs, com el Gusinoe Ubukun (Galuuta), Baunt, Barguzin i Severnyi Baikal. També hi ha més de 300 arshans (fonts d'aigua termal).
La temperatura mitjana anual és de -1,6°C, essent la mitjana d'hivern de -22°C i la mitjana estival de 18°C.
Economia .
Els recursos naturals buriats són l'or, el tungstè, el zinc, l'urani i d'altres. L'economia de la república està basada en importants productes agrícoles i comercials que inclouen el blat, les hortalisses, la fusta, la pell, el grafit i els tèxtils. La pesca, la caça, la ramaderia, la mineria i la indústria alimentària, entre d'altres, també tenen la seva importància econòmica.
Població .
Població: 981,238 (2002);
Urbana: 584,970 (59.6%);
Rural: 396,268 (40.4%);
Masculina: 467,984 (47.7%);
Femenina: 513,254 (52.3%);
Grups ètnics;
Segons el Cens rus (2002), els russos eren gairebé dos terços de la població de la república, mentre que els buriats només eren el 27.8%. Altres grups són els ucraïnesos (1.0%), tàtars (0.8%), i altres amb menys del 0.5% de la població.
El buriat hi és la llengua oficial juntament amb el rus.
Història .
Quan esclatà la revolució de febrer del 1917 es formaren agències del govern provisional a Verkhnoiansk, Troitskosavski, Mysovsk i les mines de Tarbagatai. També es formaren unitats administratives entre els buriats (aimaks, koshuns i somons). El 16 d'octubre del 1917 se celebrà a Irkutsk l'I Congrés Pansiberià de Soviets, que escollí un Comitè Central Especial Executiu o Tsentrosibir', on hi destacaren els bolxevics buriats S. Kh. Nikolajev, G. G. Danchinov i M. M. Sakh'ianova. Del 1918 al 1920 van gaudir de cert autogovern sota el Buriat Ulus.
El 2 de març del 1920 els soviètics alliberaren Verkhneudinsk i repartiren el país. L'Oest formà part de la RFSS de Rússia i l'Est formà part de la Dalny Vostok (República d'Extrem Orient), amb capital a Verkhneudinsk. I el 14 d'octubre del 1920 el Comité Central del PCUS va proposar l'autonomia per a buriats i calmucs. Aleshores hi havia 208.000 buriats, d'ells 122.000 a Transbaikàlia i 86.000 a Irkutsk.
El 9 de gener del 1922 es creà l'Oblast Autònom Buriato-Mongol dins la RFSS Russa i un Oblast Autònom Buriat dins la Dalny Vostok. Però el novembre del 1922 fou abolida la Dalny Vostok, de manera que el 30 de maig del 1923, amb els dos Oblasts Autònoms, es formà la República Socialista Soviètica Autònoma Buriato-Mongola (Buriaidai-Moghol Avtonomito Sotsialist Sovetik Büged) dins la RFSS Russa, amb capital a Verkhneudinsk.
El 1926 la RSSA Buriata tenia 491.000 habitants, dels quals el 43,8 % eren buriats, el 52,7 % russos (cosacs i pagesos), 4,5 % evenkis i 1 % tàtars i ucraïnesos. Hi havia 438 escoles primàries (d'elles, 213 buriates) i 12 secundàries (7 buriates). El 20 de gener del 1921 també es va crear la primera revista en buriat, Sheni Baidal (Nova Vida). Endemés, el III Congrés dels Soviets de Buriàtia (del 25 de març al 3 d'abril del 1927) aprovà la primera constitució buriata, que serà modificada l'11 d'agost del 1937 pel VII Congrés dels Soviets de Buriàtia.
Amb la pujada de Stalin el 1926, s'iniciaren els plans quinquenals i la col·lectivització de la terra. Això provocà una revolta de buriats el 1929, poc coneguda, i que acabà amb una brutal repressió que costà la vida a 35.000 buriats. Molts fugiren a Ulan Bator, però hi trobaren poc suport del dictador Horloogiyn Choybalsan, que s'havia aliat amb Stalin. El 1927-1928 encara hi havia 11,6 % de nòmades i un 76,5 % de seminòmades.
El 1934 es buriatitzaren els noms de les ciutats: Verkhneudinsk serà Ulan Udè, Troitskosavsk serà Kiakhta i Mysovsk serà Babushkin des del 1941. Endemés, el 1937 decidí separar administrativament de la RSSA els districtes d'Aginskoie i Ust Urdinskij. D'aquesta manera, el 1939 la població el 1939 era de 540.000, dels quals només el 21,3 % eren buriats. Alguns d'ells encara practicaven el suj-beleg o compra de la núvia, com els altres pobles turcs i mongols. Fins el 1931 escrivien en mongol clàssic en escriptura vertical, després adoptaren l'alfabet llatí i des del 1934 escrivien en dialecte khori en alfabet ciríl·lic.
Els buriats tampoc escaparen de les purgues estalinistes del 1937. En elles foren executats els escriptors Solbone Tuia i Ts. Don, i els polítics i intel·lectuals Rinchino, Baraadin, Jamtsarano, Agvan Dorjiev, assassinats i torturats pel NKVD, i durant la Segona Guerra Mundial uns 35.000 buriats foren mobilitzats al front.
El 7 de juliol del 1958 el país deixà de dir-se RSSA Buriato-Mongola per a dir-se Buriàtia a seques. El 1959 ja tenia 673.000 habitants, dels quals només el 20,3 % eren buriats, i per aquesta raó el 1970 es va abolir l'ensenyament del buriat a les escoles com a innecessari . Apareixerà, però, una nova generació d'intel·lectuals que militaran en la dissidència, com els poetes Dondok Ulzituyev, Dashi Dambaev, Lopsan Tapkhaev, i Bayar Dugarov. Les reivindicacions es centraren en la recuperació de festes populars buriates i mongoles.
Amb l'arribada de la perestroika i la desintegració de l'URSS, Buriàtia ha esdevingut una de les 21 repúbliques autònomes de la Federació Russa. El 1989 Bayar Dugarov reivindicà a les autoritats la celebració de la festa tradicional Sagaalgan i d'altres d'ensalçament de la unitat panmongola. Es creà un Partit Nacionalista Buriat i una apolítica Associació Cultural Panburiata, alhora que hi ha un renaixement no sols del budisme, sinó també del xamanisme. Es restablí l'ensenyament del buriat a les escoles.
Les ànsies independentistes es centraren en el terreny econòmic i en la reunificació del territori nacional. També hi ha problemes de contaminació amb el llac Baikal, denunciat des del 1990 per Bimba Namzalov, director de l'Institut d'Ecologia de la Universitat de Buriàtia, i Tsidip Dorzhiev, vicerector de la Universitat.
Des del 1999 el president de la República és el rus Leonid Potapov (1935), antic cap del partit a Marv (Turkmenistan) el 1987-1990 i primer secretari del PCUS a Buriàtia des del 1991, mentre que el cap del Khural Nacional és Mikhaïl Semyonov (1938) des del 1994.
Vegeu també.
Buriat Ulus;
Enllaços externs.
Pàgina oficial de Buriàtia.
Pàgina oficial de Buriàtia.
Pàgina oficial de Buriàtia (en buriat).
Pàgina oficial de l'Acadèmia Estatal d'Agricultura de Buriàtia.
La república de Buriàtia; |
434 | Berguedà | El Berguedà, amb una superfície total de 1184,89 quilòmetres quadrats, és la més septentrional de les comarques de la província de Barcelona. Està situat a l'interior de Catalunya i participa tant dels relleus enlairats del Prepirineu i del Pirineu com dels relleus planers del nord de la Depressió Central.
Geografia .
La meitat septentrional, coneguda com l'Alt Berguedà, és constituïda per l'alta conca del Llobregat i les serres del Prepirineu. En aquesta part hi trobem municipis com Castellar de N'Hug, La Pobla de Lillet, Sant Jaume de Frontanyà, Bagà, Guardiola de Berguedà, Gisclareny, Saldes, Gósol, Borredà, Sant Julià de Cerdanyola, Castell de l'Areny, Castellar del Riu, Cercs, La Nou de Berguedà, Vilada i Fígols. El límit septentrional, en ple Pirineu, és una autèntica barrera muntanyosa, orientada d'oest a est, amb cims i carenes per sobre dels 2000 metres, els quals separen el Berguedà de la Cerdanya; hi trobem les serres de Cadí i Moixeró, el Puig d'Alp i Puigllançada. Al sud d'aquestes serres els rius hi han obert diverses valls: la del Llobregat fins la Pobla de Lillet i Castellar de n'Hug, la del riu de Bagà, la del Bastareny i la del Saldes. A l'est hi ha les serres de Catllaràs i Rasos de Tubau. A l'oest les serres són més elevades: Pedraforca, serres del Verd, Ensija i Rasos de Peguera.
La meitat meridional, coneguda com el Baix Berguedà, es troba situada al nord de la Depressió Central de Catalunya. Hi ha municipis que es troben a l'inici del Prepirineu, com Berga, Avià, L'Espunyola, Capolat i La Quar i altres que es troben plenament a les planes de la depressió central, com Gironella, Puig-reig , Olvan, Sagàs, Casserres, Viver i Serrateix, Montclar, Montmajor i Santa Maria de Merlès. En aquesta meitat, i especialment a Berga, Gironella i Puig-Reig, s'hi concentra la majoria de la població de la comarca.
Clima.
El clima de l'Alt Berguedà és plujós i fred i amb neu a l'hivern als vessants més enlairats. Les precipitacions mitjanes anuals superen els 1000mm, amb un mínim relatiu a l'hivern. La vegetació és constituïda principalment per pinedes de pi roig i rouredes. Als indrets més ombrívols hi ha fagedes i, més rarament, avetoses. A partir dels 1700 metres domina el pi negre i per damunt dels 2200 metres els prats alpins.
La meitat meridional del Berguedà (Baix Berguedà) és constituïda per relleus poc enlairats. El clima és mediterrani amb una lleugera tendència continental. Les precipitacions mitjanes anuals ronden entre els 700 i els 900mm, amb un mínim a l'hivern. Les temperatures mitjanes anuals se situen entre els 11º i els 13º, amb hiverns freds i estius no excessivament calorosos. La vegetació espontània és formada per carrascars en els indrets més secs i sòls pobres, i rouredes allà on plou més i els sòls són més profunds. A la part central i occidental sol dominar el roure valencià, i a la part més oriental i septentrional el roure martinenc. Actualment hi ha sobretot brolles amb pins (pi blanc, pi roig) amb moltes àrees de ribolls i rouredes joves, especialment després dels incendis forestals que van arrasar aquesta zona l'any 1994.
Història.
Els vestigis més antics de poblament al Berguedà es remunten al neolític. L'historiador romà Titus Livi parla de la tribu ibèrica dels bergistans, sotmesa primer per Anníbal (218 aC) i més tard per Cató (195 aC). Sota l'ocupació sarraïna el Berguedà esdevingué territori de frontera fins a passar a dependre del Comtat de Cerdanya, del qual se separà per esdevenir, breument, Comtat de Berga a principis del segle XI. En aquest context cal situar la major figura literària d'aquestes terres: el trobador Guillem de Berguedà.
Durant els segles següents, el Berguedà coneixerà les epidèmies de pesta dels segles XIV i XV, el bandolerisme del XVI, i la guerra dels segadors al XVII.
A partir del XVIII, després de la Guerra de Successió, s'esdevé una època de creixement econòmic i demogràfic amb el desenvolupament de la indústria tèxtil, al qual el Berguedà aporta la seva pròpia màquina de filar, la berguedana o maixerina.
Durant la guerra del set anys (1833-1840), Berga fou un centre important de la insurrecció carlina; essent seu de la Junta carlina de Catalunya que tingué com a cap el Comte d'Espanya, famós per les seves arbitrarietats i crueltat, i assassinat en circumstàncies envoltades d'una aurèola llegendària. El Berguedà va seguir essent un enclau carlí destacat en les carlinades posteriors.
Com a fets destacables del segle XX, cal fer esment de la revolta anarquista de Fígols, el 1932, que s'estengué a altres poblacions de la comarca. Els grupuscles anarquistes també varen protagonitzar col·lectivitzacions i episodis violents durant la guerra civil. Passada la guerra, la situació de la comarca la feu lloc ideal per a les activitats de contraban i també per a les accions dels maquis. La mineria i del tèxtil tornaren a ser la clau de l'activitat econòmica, fins que les crisis econòmiques dels 70 varen portar al seu enfonsament, amb la consegüent regressió econòmica i demogràfica. Actualment, el Berguedà busca desenvolupar-se a través de la diversificació d'activitats i mirant de potenciar el seu paisatge com a atractiu turístic.
Població .
La població del Berguedà ha estat sempre escassa. El 1860 tenia 31.544 habitants. Els anys següents anà perdent població s'arribà a un mínim de 23.257 habitants el 1887. El 1900 ja s'hi censaren 27.217 habitants. A partir d'aquest moment s'observa un augment progressiu: 39.600 habitants el 1930, 41.938 habitants el 1950 i 47.953 habitants el 1960. A partir de la dècada de 1960 el descens és notable. L'augment derivat de l'activitat econòmica dels anys anteriors (mineria, indústries tèxtils, explotació forestal, ramaderia i agricultura) s'atura davant una forta crisi generalitzada a la comarca. El 1970 s'hi censen 44.446 habitants i el 1981 42.152 habitants. Al 2001, hi ha 37.995 habitants i al 2007 40.479.
Darrer padró municipal (2005): 39.746 habitants.
Govern i administració .
Consell Comarcal
Economia .
L'activitat econòmica principal del Berguedà és la indústria i la mineria, que en els darrers anys han sofert fortes crisis. Actualment l'activitat industrial es localitza preferentment entre Berga i Puig-reig. La potenciació de l'eix del Llobregat amb l'obertura del Túnel del Cadí i la millora generalitzada de les carreteres que hi accedeixen han millorat les perspectives de l'activitat econòmica del Berguedà. L'agricultura, la ramaderia i l'aprofitament forestal són activitats complementàries. El turisme és un factor de retenció demogràfica a l'Alt Berguedà. Moltes cases de pagès s'estan reconvertint en residències de turisme rural i s'han obert establiments de restauració.
Demografia .
Enllaços externs .
Lloc web del Consell Comarcal;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Bergueda.org - Portal Comarcal de Notícies, Informació i Serveis. .: R + D :. Revista + Digital;
Bergueda.info - L'espai, la comunicació a l'abast de tothom. Espai d'informació i comunicació-online del Berguedà;
Berguedà Llibertari - Portal llibertari de la comarca. Notícies socials del Berguedà i de la resta del món. Allotja els webs de diversos col·lectius berguedans;
Berguedeja - Portal de promoció de notícies berguedanes;
el pèsol negre - Publicació llibertària de l'Alt Llobregat i el Cardener;
Centre d'Estudis Josep Ester Borràs - Centre de recerca, arxiu i difusió de la història social de la comarca;
Naturalesa del Berguedà; |
435 | Beta | Aquesta pàgina és sobre una lletra grega. Si esteu recercant altres vegeu Beta (desambiguació).;
La beta és la segona lletra de l'alfabet grec.
En majúscula: , en minúscula . Té un valor numèric de 2. El seu nom ve d'una paraula semítica que volia dir tenda, ja que el símbol originari s'hi assemblava.
Tot i la seva semblança, cal no confondre-la amb la lligadura ß (Eszett o scharfes S) usada en alemany, que té un so i un origen completament diferents.
Utilitzacions de beta:
Física:
en minúscula, L'emissió beta és una forma de desintegració dels nuclis dels àtoms.
En majúscula, partícula (o raigs , flux de partícules beta). Partícula emesa en la desintegració beta: està formada per un electró altament energètic, és a dir, que es mou a una velocitat propera a la de la llum.
En L'AFI representa el so d'una aproximant bilabial sonora; |
436 | Bosó | Els bosons són partícules d'espín enter que, per tant, satisfan l'estadística de Bose-Einstein.
Els bosons, segons el model estàndard de la física, son les partícules transmissores de les forces: els fotons per l'electromagnetisme; els bosons W i Z, per a la força dèbil; els gluons per a la força nuclear forta. A altes energies, o dit d'una altra manera, a distàncies menors que el diàmetre del protó, l'electromagnetisme, i la força dèbil son dos aspectes de la força electrodèbil. Es considera que el fotó i el gluó no tenen massa.
Totes les partícules elementals són o bosons o fermions.
Els bosons, a l'invers dels fermions no estan subjectes al principi d'exclusió de Pauli; per tant, un nombre il·limitat de bosons poden ocupar el mateix estat quàntic al mateix temps. Això explica perquè, a baixes temperatures, els bosons se comporten de forma molt diferent que els fermions; totes les partícules tenen tendència a congregar-se totes juntes en l'estat quàntic de més baix a d'energia possible (l'estat fonamental), formant un condensat de Bose-Einstein.
L'estadística de Bose-Einstein va ser introduïda pels fotons el 1924 per Bose, i generalitzada per Einstein per als àtoms el 1925.
Exemples de bosons.
Fotons, són els intermediaris en la força electromagnètica;
Bosons W i Z, són els intermediaris en la interacció dèbil;
Gluons, són els intermediaris de la interacció forta;
Àtoms d'Heli-4 (bosons compostos);
Bosons de Higgs;
Fonons (excitacions col·letives en sòlids);
La funció de distribució de Bose-Einstein.
la funció de distribució f(E) és la probabilitat que una partícula es trobi en un estat d'energia E. Pel cas de partícules que obeeixen l'estadística de Bose-Einstein és:
on
E és l'energia,
kB és la constant de Boltzmann,
T és la temperatura absoluta, i;
A és una constant de normalització tal que , essent N el nombre total de partícules del sistema.
Vegeu.
Condensat de Bose-Einstein;
Estadística de Bose-Einstein;
Fermió;
Estadística de Fermi-Dirac;
Mecànica quàntica; |
437 | Bover (constel·lació) | La constel·lació de Bover, o Boötes és una de les 88 constel·lacions modernes, que ja figurava a la llista de les 48 constel·lacions ptolemaiques. La manera més fàcil de trobar aquesta constel·lació dins el cel és perllongant la línia que formen els estels de la cua d'Ursa major. En aquesta constel·lació s'hi troba un objecte del cel profund NGC 5466. Les galàxies d'aquesta constel·lació són petites i poc brillants. Té unes 90 estrelles observables a simple vista. Destaca Arcturus, la tercera estrella més brillant del cel nocturn.
Aquesta constel·lació està íntimament associada al mite de les ósses (Ursa major i Ursa Minor). Si es consideren com a carros, o com a ósses, Boötes pren la personalitat del Bover (conductor d'un carro estirat per bous), o el guardià de les ósses. Per als àrabs Boötes seria un llancer. Sia com sia Boötes sol estar associat a una figura protectora i vigilant, la qual cosa faria pensar en un mite anterior comú a tots els altres. Per als sumeris aquesta constel·lació és la representació d'Enlil, fill del déu del cel, Anu. Enlil tenia la Tauleta del destí, per mitjà de la qual es decretaven els destins d'homes i déus. Era l'única constel·lació mesopotàmica d'importància que no pertanyia a les inscrites o properes al Camí de la Lluna. |
438 | Tim Berners-Lee | Tim Berners-Lee OM KBE FRS és considerat com l'inventor de la World Wide Web (la web).
El 1976, es graduà al Queen's College de la Universitat d'Oxford, a Anglaterra. Del 1991 al 1993 contribuí en el disseny de la Web: les especificacions inicials de HTTP, i HTML, un hipertext que permet la publicació de documents.
El 1994 entra al Laboratory for Computer Science (LCS) del Massachusetts Institute of Technology (MIT).
L'any 2002 és guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica.
En el seu llibre Teixint la xarxa, publicat el 1999, Tim Berners-Lee explica perquè la tecnologia web és lliure i gratuita.
"Al llarg de l'any anterior havia estat intentant que el CERN posés els drets de propietat intel·lectual del codi web sota la Llicència Pública General (GPL), de manera que tots els altres la poguessin fer servir. La GPL fou desenvolupada per Richard Stallman per a la seva Free Software Foundation i hi havia coses que quedaven lligades, com per exemple que qualsevol modificació tenia que pertànyer a la mateixa GPL. Però com a conseqüència del desastre que va afectar el gopher la universitat de Minessota va voler cobrar pel seu ús comercial, es deia que algunes grans empreses com IBM no deixarien mai que el web entrés en las seves instal·lacions si tenia alguna classe de llicència. Per suposat, això incluïa la GPL. El CERN no ho tenia clar però quan vaig tornar de Columbus, vaig modificar la meva petició. Vaig renunciar a tenir una llicència GPL i vaig demanar que es posés la tecnologia web a disposició del públic en general, sense cap lligam. El 30 d'abril 1993 Robert i jo vàrem rebre una declaració amb el segell del CERN i signada per un dels directors: el CERN permetia l'ús gratit del protocol i el codi web a tot el món, crear un servidor o un navegador, repartir-lo o vendre'l, sense drets d'autors ni altres càrrecs. Menys mal!"
Reconeixements.
El 10 d'octubre de 2008 va rebre la menció de doctor honoris causa per la Universitat Oberta de Catalunya.
Vegeu també .
Web semàntica. El seu projecte actual.
Enllaços externs .
Pàgina Oficial de la Fundació Príncep d'Astúries, Investigació Científica i Tècnica 2002;
Pàgina personal de Tim Berners-Lee;
Bloc de Tim Berners-Lee; |
445 | Cafè | El cafè café}} és com s'anomena els arbres del gènere Coffea de la família de les rubiàcies i la beguda estimulant que s'obté del seu fruit i llavors que conté cafeïna, de gust amargant i estimulant. És un dels principals productes d'origen agrícola comercialitzats als mercats internacionals i una de les begudes estimulants més consumides arreu del món, després del te. La planta del cafè té flors estel·liformes blanques i oloroses, de fulles persistents de color verd fosc i fruits de la mida d'una cirera. El conreu del cafè és importantíssim en molts països del món.
Per extensió, també designa el lloc on és consumeix aquesta beguda, cafeteria.
El conreu del cafè es troba molt desenvolupat a nombrosos països tropicals, especialment al Brasil que des de fa temps acumula una mica més d'un terç de la producció mundial de cafè.
Als anys 1998 i 2000 es produïren aproximadament un total de 6,7 milions anuals de tones de cafè. S'estima que la producció s'aproparà als 7 milions de tones anuals al 2010.
Amb la llavor torrada i mòlta del cafè s'elabora la infusió coneguda pel mateix nom. A Espanya, Portugal i Costa Rica és freqüent el consum de cafè torrefacte o torrat amb sucre. És costum de prendre'l com a desdejuni o després dels àpats, essent una de les begudes sense alcohol més socialitzades a molts països. Existeixen quasi tantes formes de preparar la beguda com consumidors, però la més popular, a banda de prendre'l sol, és la de barrejar-lo amb llet (café amb llet o llet i cafè segons les zones). També s'hi pot afegir nata, llet condensada, xocolata o qualsevol licor o beguda alcohòlica consonant, com ara les cremes de whisky. Es pren habitualment calent però també és pot prendre fred o amb gel.
Botànica dels cafès .
Els cafets són arbustos generalment de les regions tropicals del gènere Coffea de la família dels Rubiacis. Dos són les especies que s'utilitzen per a la preparació de la beguda, encara que també s'han provat altres especies del gènere Coffea sense molt èxit ni difusió.
Coffea arabica o cafet aràbica és la que és conrea des de més antic i representa el 75% de la producció mundial de cafè. Produeix un cafè delicat i aromàtic, necessita un clima més fresc. El cultiu de l'aràbica és més delicat, menys productiu i està reservat a terres altes de muntanya, aproximadament entre els 700 i els 2.000 metres. Originari d'Etiòpia. Actualment es produeix molt a països com: Brasil, Camerun, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Equador, Guatemala, Haití, Jamaica, Java, Kenya, Mèxic, Perú, Puerto Rico, República Dominicana, El Salvador, Tanzània i Veneçuela.
Coffea canephora o cafet robust (o robusta) ofereix una beguda rica en cafeïna, forta i més àcida. S'utilitza habitualment per a la fabricació de cafè soluble o instantani i mescles. El robust s'adapta a terrenys plans amb rendiments més elevats. Originari del Congo Belga (actualment Zaire). Actualment és cultiva a l'Àfrica (Costa d'Ivori, Angola i Zaire), Índia, Indonèsia, Madagascar, Brasil i les Filipines. Es més resistent que l'aràbic (d'ací el seu nom de robust ).
Els cafets son arbustos amb fulles persistents i oposades, que milloren amb disposició d'una mica d'ombra. Produeixen fruits carnosos, de color roig o porpra, rarament grocs, amb dos nuclis que tenen un gra de cafè cada un (és l'exemple d'una drupa polisperma). Quan s'obre un fruit, es troba el gra de cafè tancat en un casc semi-rígid transparent d'aspecte apergaminat que correspon a la paret del nucli. Un cop retirat, el gra de cafè verd està envoltat d'una pell platejada enganxada que es correspon amb el tegument de la llavor.
Encara que siga tècnicament possible produir varietats de cafè genèticament modificats, que continguen un gen tòxic per als insectes o que produïsquen un gra sense cafeïna , cap es comercialitza pel moment. L'única experiència de plantació en ple camp organitzada pel CIRAD a la Guaiana Francesa fou destruïda per alguns militants anti-OGM .
La principal malaltia del cafè esta causada pel fong Hemileia vastatrix, o Urediniomycetes del cafè , que dóna una coloració característica a les fulles i impedeix la fotosíntesi de la planta. Al 1869, aquest paràsit va destruir completament, per un període de 10 anys, les plantacions d'Sri Lanka, abans pròsperes . Després d'això, aquest paràsit va passar a ser ubic. Prolífer sobretot a les plantes d'aràbica. El robust o robusta sembla ser bastant resistent.
Els escòlits del cafè (Stephanoderes hampei) ataquen indiferentment les plantes de robusta i aràbica destruint-ne els grans. L'amenaça que representen aquests insectes és considerable, tant o més que la seua resistència als insecticides s'incrementa .
Collita i tractaments posteriors.
Conservació i emmagatzematge.
El cafè s'ha de guardar en un lloc sec, fosc o preservat de la llum forta, fresc i segellat (sense oxigen) o envasat sense aire.
Història .
Producció Mundial.
Actualment el major productor mundial de cafè és el Brasil encara que hi han altres països tropicals com Vietnam, Etiòpia, Colòmbia o l'Indonèsia entre d'altres amb produccions prou importants de cafè.
La infusió .
La beguda s'obté per infusió del cafè molt en aigua calenta. Existeixen nombroses variants d'aquest mètode:
El cafè turc (o cafè grec), preparat fent bullir a l'aigua el cafè mòlt molt finament, tres voltes (és tracta del mètode més antic).
El cafè filtre, preparat fent passar lentament l'aigua bullint per un filtre omplert de cafè mòlt.
El cafè express o "expresso", preparat fent passar ràpidament l'aigua bullint baix pressió pel cafè mòlt. L'extracte deu ser d'uns 60 ml.
El Ristretto, encara més curt que l'expresso. La major concentració de sabor s'obté amb un gra encara més fi o disminuint la quantitat d'aigua fins a obtenir uns 30 ml de cafè.
El cafè en dos, es tracta d'una variant recent del cafè filtre i l'express.
Idealment, para conservar el seu sabor, cal moldre el cafè just abans de preparar-lo. Encara que per motius pràctics, freqüentment és comercialitza ja mòlt i envasat al buit.
Existeixen nombroses formes de preparar la beguda ràpidament: cafè instantani (que és dissol a una tassa d'aigua calenta), o cafetera.
La presentació .
El cafè pot servir-se com està o mesclar-se amb llet o crema. Se li sol posar sucre, i en ocasions xocolata o espècies com la canyella, nou moscada o carda. Generalment se serveix calent, però recentment s'han anat estenent el gust per begudes congelades o fredes basades en el cafè. El gust pel cafè no és espontani, sinó que cal cultivar-lo, ja que el seu gust és fort i amarg.
Existeix una varietat de preparacions que inclouen només cafè express i llet calenta:
Latte macchiato, és llet calenta "tacada" amb cafè express (xicoteta quantitat d'express). El cafè és dóna damunt la llet. No s'ha de confondre amb el cafè macchiato.
Café latte, es un café express amb llet calenta. Les proporcions son 1/3 d'express i 2/3 de llet calenta. Al francès és conegut com café au lait, o simplement cafè amb llet. ;
Cappuccino, es un cafè express al qual s'hi li posa llet espumosa, generalment empolsant-li una mica de pols de cacau. La proporció deu ser 1/3 d'express, 1/3 de llet i 1/3 d'espuma de llet. La paraula cappuccino és pren de la semblança del color d'aquesta preparació amb el color dels hàbits dels escolanets d'aquest orde. Com la llet es posa al cafè, és possible demostrar la destresa en aquest procediment al qual s'ha denominat art del latte. ;
Cafè tallat o cafè macchiato, es un cafè express amb espuma de llet damunt. Macchiato significa "tacat" a l'italià, és a dir un cafè "tacat" amb espuma de llet. A algunes parts el Macchiato és simplement un express amb un toc xicotet de llet calenta per a reduir l'acidesa. ;
Existeix una gran quantitat de variacions a la preparació del cafè, aportant altres ingredients com: licors, cremes i especies. Els noms poden variar segons les zones geogràfiques:
Americà, és un cafè reduït o suavitzat amb el doble o més d'aigua del comú.
Àrab, cafè amb sucre, fet amb aigua bullida amb canyella i cardamom.
Barraquito es un cafè tallat llarg amb llet, llet condensada, canyella, un tros de llimó i un poquet de licor.
Bedonya, un cafè amb xocolata i llet condensada.
Blanc i negre, un granissat de cafè amb llet merengada o amb gelat (de torró o de crema (dit també de mantecado)).
Biberó de Milà, un cafè mesclat amb llet condensada, rovell d'ou, vermut, un tall de llimó i canyella, servit amb gel granissat.
Bombó o biberó es un cafè amb llet condensada. Es típic de la zona del País Valencià i a tota la costa de Llevant de la península ibèrica.
Cigaló, una beguda amb alcohol preparada amb brandi, rom o d'altres licors i cafè a parts iguals. A alguns llocs, el licor es crema amb sucre, uns grans de cafè i un tros de llimó, encara que amb nata, es crema sense llimó.
cafè Moka es un 1/3 cafè express, 1/3 amb xocolata i 1/3 de llet;
Xocolatat, un cafè amb xocolata a parts iguals.
Crema, (café-crème) un cafè al que s'hi posa un poc de nata o un núvol de llet. A la Suïssa francòfona, al cafè amb llet l'anomenen renversé (invertit).
Frappé a base de cafè soluble batut, es pot servir amb llet i sempre molt fred. És molt popular a Grècia.
Irlandès, una beguda amb alcohol preparada amb un volum de whisky per cada tres volums de cafè.
Cafè vienès (o cappuccino alla viennese, a Viena s'anomena "Melange") és una preparació composta d'un cafè express llarg bastant clar, al qual s'hi posa llet calenta batuda amb nata, i com al cappucino, s'adorna el cafè vienès amb xocolata en pols o en encenalls.
Cafè "rapid" .
Cafè instantani .
El cafè instantani i soluble és cafè sec en pols o granulat, que és pot dissoldre ràpidament a l'aigua calenta per a ser consumit.
El cafè soluble instantani va ser creat al 1901 pel químic d'USA d'origen japonès, Satori Kato. Aquest tipus de cafè actualment té molta demanda per la rapidesa de preparació i el baix cost. La denominació cafè soluble es reserva al producte sec que resulta de l'extracció del cafè torrat per mitjà d'aigua potable i que conté exclusivament els principis solubles, sàpids i aromàtics del cafè.
Per a obtenir el cafè soluble s'utilitzen dos processos diferents: l'"spray-dry" i la liofilització. Als dos casos, el torrat o torrat del cafè se fa a menor temperatura (entre 190 i 210 °C) i a continuació és mòlt i solubilitzat en aigua calenta. El líquid obtingut se centrifuga i desprès s'asseca. Al procés "spray-dry" l'assecat es fa per aire calent, mentre que a la liofilització es realitza per congelació brusca a baixes temperatures.
El cafè obtingut equival aproximadament a una tercera part del pes del cafè verd.
Gràcies a Nestlé que desenvolupà i comercialitzà a escala mundial el seu cafè soluble "Nescafé"®, al 1938, els soldats nord-americans pogueren prendre cafè als llocs de combat durant la II Guerra Mundial.
Referències. |
446 | Cafeïna | La cafeïna, teïna o guaranina és un compost químic que es troba en la naturalesa en les llavors de café, de cacau (xocolata), de cola, en les fulles del te i en la guaranà. És ben conegut per les seues característiques, el seu intens sabor amarg i com a estimulant del sistema nerviós central, el cor i la respiració. També té efectes diürètics. Sol afegir-se a alguns refrescs, com els refrescos de cola.
Propietats químiques.
La cafeïna és un alcaloide de la família metilxantina, que també inclou els compostos teofil·lina i teobromina, amb estructura química semblant. En estat pur és un pols blanca molt amarg. Va ser descoberta en 1819 per Ruge i descrita en 1821 per Pierre Joseph Pelletier i Robiquet.
La seua fórmula química és C8H10N4O2, el seu nom sistemàtic és 1,3,7-trimetilxantina o 3,7-dihidro-1,3,7-trimetil-1H-purina-2,6-diona i la seua estructura pot veure's als diagrames inclosos.
Una tassa de café conté de 100 a 200 mg de cafeïna. Un café exprés conté a prop de 100 mg, el café descafeïnat, a Espanya, ha de contenir una quantitat de cafeïna no superior al 0,3%. La cafeïna es pot aconseguir també en píndoles estimulants de fins 200 mg.
Efectes de la cafeïna .
La cafeïna inhibeix la fosfodiesterasis, que és responsable de la desactivació de la AMPc. El creixement de la taxa de AMPc intracel·lular, amplifica les seues accions de «segon missatger», la qual cosa la fa responsable de les principals conseqüències farmacològiques de la cafeïna. La cafeïna produeix vasoconstricció; presenta efectes a nivell dels sistemes cardiovasculars, respiratori i gastrointestinal. Addicionalment, actua a nivell dels músculs esquelètics, del flux sanguini renal, la glicogenolisa i de la lipolisa.
El consum en quantitats molt grans pot provocar una intoxicació. Els seus símptomes són insomni, nerviosisme, excitació, cara rogenca, augment de la diüresi i problemes gastrointestinals. En algunes persones els símptomes apareixen consumint quantitats molt xicotetes, com 250 mg per dia. Més enllà d'un gram al dia pot produir contraccions musculars involuntàries, desvaris, arítmia cardíaca, i agitacions psicomotrius. Els símptomes de la intoxicació amb cafeïna són semblants als del pànic i de ansietat generalitzada. La LD50 estimada de la cafeïna és de 10 g, l'equivalent de la qual és d'un mitjana de 50 tasses de café.
Vegeu també .
Metilxantina;
Teobromina;
Teofil·lina; |
447 | Caixa | En general, una caixa és un contenidor destinat a guardar-hi objectes o per embalar-los. Se sol cobrir amb una tapa, que pot o no estar unida a la part principal, i normalment és de forma rectangular o quadrada. Vegeu caixa (contenidor)
Segons el context, el terme caixa pot voler dir:
Acústica: element reverberatori per tal de millorar la reproducció d'algun aparell que produeixi so (normalment un altaveu). Vegeu caixa acústica.
Aviació: artefacte què enregistra els paràmetres de vol dels avions, vegeu caixa negra.
Comerç: aparell destinat a enregistrar el valor de les vendes i a guardar-hi provisionalment els diners. Vegeu caixa enregistradora.
Decoració: vegeu caixa de música.
Economia: tipus d'entitat financera. Vegeu caixa d'estalvis.
Música: instrument musical, vegeu caixa (instrument musical).
Seguretat: recipient destinat a guardar-hi coses de valor. Vegeu caixa de cabals. |
448 | Carboni | El carboni és un element químic de nombre atòmic 6. És un element generalment tetravalent, no metàl·lic i gasós a temperatura ambient.
És l'element químic base en la vida orgànica tal i com es coneix, i és la base de la química orgànica. Totes les formes de vida que es coneixen estan formades de molècules compostes principalment per carboni, hidrogen, nitrogen i oxigen (a més de multitud d'altres elements en menys proporció). Aquest element no metàl·lic té la interessant propietat de ser capaç d'enllaçar-se amb ell mateix i amb una àmplia varietat d'altres elements. Es coneixen prop de 10 milions de compostos orgànics formats per estructures de carboni.
Característiques notables .
El carboni és un element notable per diverses raons:
El carboni no va ser creat durant el Big Bang, atès que requereix per a la seva generació una col·lisió triple de partícules alfa (nuclis d'heli). L'univers inicialment es va expandir i refredar massa ràpid per a fer això possible. Però a l'interior de les estrelles es troba una concentració suficient d'heli per a transformar alguns nuclis d'aquest element en carboni a través de l'anomenat procés triple alfa.
A l'interior de les estrelles, el cicle del carboni i nitrogen proporciona part de l'energia produïda pel Sol i altres estrelles.
Les seves diferents estructures inclouen una de les substàncies més toves conegudes (el grafit) i una de les més dures (el diamant). (vegeu: escala de Duresa Mohs);
A més, té una gran afinitat per enllaçar-se químicament amb altres àtoms petits, i la seva petita mida li permet la formació d'enllaços múltiples. Aquestes propietats permeten al carboni formar prop de 10 milions de compostos orgànics diferents. Aquests compostos de carboni són la base de tota la vida a la Terra. ;
Amb l'oxigen, forma el diòxid de carboni, vital per al creixement de les plantes i altres autòtrofs (vegi's cicle del carboni). ;
Amb l'hidrogen forma nombrosos compostos, anomenats genèricament hidrocarburs, essencials per la indústria i el transports actuals, en forma de combustibles fòssils. ;
Amb hidrogen i oxigen, forma una gran varietat de compostos, com per exemple els àcids grassos, essencials per la vida, i els èsters que donen el seu gust característic a les fruites.
Aplicacions.
El carboni és un component vital de tots els éssers vius, i sense el qual la vida, tal com la coneixem, no podria existir. L'activitat econòmica més gran relativa al carboni (en l'actualitat) és en forma d'hidrocarburs, els anomenats combustibles fòssils, gas metà i cru. El cru és usat per la indústria petroquímica per a produir principalment petroli, gasolina, gas-oli i querosè a través d'un procés de destil·lació en les anomenades refineries. El cru és la matèria primera per a moltes substàncies sintètiques, entre elles els omnipresents plàstics.
Altres usos:
L'isòtop 14C, descobert el 27 de febrer de 1940 és usat en la datació radioactiva.
El grafit és combinat amb argiles per a formar les mines usades en els llapis.
El diamant és usat com a pedra preciosa amb finalitats decoratives atesa la seva brillantor, i també s'usa per a fabricar moles de perforació, gràcies a la seva duresa.
El carboni s'afegeix al ferro per a fabricar acer.
El carboni és usat per a fabricar barres de control en reactors nuclears;
Pols de grafit cuita és usada com a carbó per a coure peces d'art i per a altres usos.
El carbó en píndoles o en pols és usat per a absorbir toxines o verins en l'aparell digestiu;
Les propietats químiques i estructurals dels fulerens, en la forma de nanotubs de carboni, tenen un futur prometedor en el naixent camp de la nanotecnologia.
Història .
El carboni (l'origen llatí del mot prové del carbó), fou descobert a la prehistòria, i es creava a partir de la crema de material orgànic (llenya) en manca d'oxigen. L'objectiu de l'ofici de carboner era l'obtenció de carbó.
Els diamants, també coneguts des de fa molt temps, són considerats la pedra preciosa per excel·lència, atesa la seva gran duresa i lluentor.
Els fullerens, descoberts a la dècada dels 80, tenen un futur prometedor en el camp de la nanotecnologia.
Abundància i obtenció.
El carboni no es va crear durant el Big Bang perquè hagués necessitat la triple col·lisió de partícules alfa (nuclis atòmics d'heli) i l'univers es va expandir i refredar massa ràpid perquè la probabilitat que això esdevingués fora significativa. On si ocorre aquest procés és en l'interior de les estrelles (en la fase «RH (Branca horitzontal)») on aquest element és abundant, trobant-se a més en altres cossos celestes com els estels i en les atmosferes dels planetes. Alguns meteorits contenen diamants microscòpics que es van formar quan el sistema solar era encara un disc protoplanetari.
En combinació amb altres elements, el carboni es troba en l'atmosfera terrestre i dissolt en l'aigua, i acompanyat de menors quantitats de calci, magnesi i ferro forma enormes masses rocoses (calcària, dolomia, marbre, etc.).
El grafit es troba en grans quantitats en Estats Units, Rússia, Mèxic, Groenlàndia i Índia.
Els diamants naturals es troben associats a roques volcàniques (kimberlita i lamproita). Els majors dipòsits de diamants es troben al continent africà (Sud-àfrica, Namíbia, Botswana, República del Congo i Sierra Leone. Existeixen a més dipòsits importants a Canadà, Rússia, Brasil i Austràlia.
Al·lòtrops.
Depenent de les condicions de formació pot trobar-se en diverses al·lotropies, actualment es coneixen quatre al·lòtrops del carboni:
Amorf;
Grafit;
Diamant;
fullerè;
El 22 de març del 2004 es va anunciar el descobriment del cinquè al·lòtrop a la revista Nature (vegeu l'article);
En la seva forma amorfa, el carbó és essencialment grafit, però sense formar cap macroestructura cristal·lina. Està formant un polsim, que és el component principal de substàncies com és el carbó i el sutge.
A pressions normals, el carbó pren la forma de grafit (sistema hexagonal), un mineral molt tou, en el qual cada àtom està enllaçat a tres més formant un pla de cel·les hexagonals (com en un rusc d'abelles). Conté 3 electrons en orbitals bidimensionals anomenats sp2, i un electró en l'orbital s. En el grafit, capes planes d'àtoms de carboni, s'apilen les unes sobre les altres, com en un llibre.
Els enllaços que formen els àtoms de carboni també els trobem en els hidrocarburs aromàtics.
Les dues formes conegudes del grafit lalfa (hexagonal) i la beta (romboïdal) tenen les mateixes propietats físiques, però la seva estructura cristal·lina difereix. Els grafits que es formen a la natura contenen fins un 30% de la forma beta, mentre que els grafits formats sintèticament només contenen grafit en la forma alfa. És possible convertir el grafit de la forma alfa a la forma beta, a través de processos mecànics, però tot el grafit en forma beta es transforma una altra vegada en grafit alfa quan és escalfat per sobre dels 1000°C
Atesa la deslocalització dels electrons en el núvol pi, en els cristalls de grafit, aquests condueixen l'electricitat. El material és tou i les capes, sovint separades per altres àtoms, es mantenen unides gràcies a la força de Van der Waals, de manera que rellisquen amb certa facilitat les unes sobre les altres.
A pressions molt altes, el carboni forma un altre al·lòtrop anomenat diamant, en el qual cada àtom està enllaçat a quatre més. Forma cristalls de Diamant (sistema cúbic), el mineral més dur conegut. El diamant té la mateixa estructura cristal·lina que el silici i el germani, i gràcies a la força de l'enllaç carboni-carboni, és la substància més resistent a les ratllades, juntament amb el nitrur de bor (BN) un compost isoelectrònic del diamant, i que comparteix la mateixa estructura cristal·lina que aquest. Conté 4 electrons en els orbitals tridimensionals anomenats sp3. Amb el temps, el diamant tendeix a convertir-se en grafit, però a temperatura ambient la conversió és tan lenta que és indetectable. En les condicions adequades, el carboni pot cristal·litzar com a Lonsdaleita, una forma similar al diamant però hexagonal.
Formant compostos de la família dels fullerens (en el fullerè més simple, 60 àtoms de carboni formen una capa grafítica, organitzada tridimensionalment, de manera similar a una pilota de futbol), i nanotubs de carboni (on s'organitza també tridimensionalment en forma de tub).
El fullerens tenen una estructura semblant a la del grafit, però en lloc d'usar únicament l'empaquetament hexagonal, també contenen pentàgons (o possiblement heptàgons) d'àtoms de carboni. Aquests empaquetaments dobleguen les capes planes d'àtoms en esferes, el·lipses o cilindres. Les propietats dels fullerens no han estat encara completament analitzades. El nom dels fullerens prové que aquestes agrupacions d'àtoms de carboni s'assemblen a les cúpules geodèsiques construïdes per Buckminster Fuller. Pel mateix motiu, els fullerens també són anomenats "buckyboles" i "buckytubs".
En el carbó vitri és isotròpic, i és més fort que el vidre. A diferència del grafit normal, les capes grafítiques no s'apilen les unes sobre les altres, sinó que estan organitzades en totes direccions.
Un altra substància és la fibra de carboni, semblant al 'carbó vitri' i obtinguda estirant fibres orgàniques i carbonitzant-les. D'aquesta manera s'alineen els plans de carboni en la direcció de la fibra. El resultat són fibres amb una resistència específica més gran que l'acer.
També es troba formant enllaços covalents en la química orgànica, de la qual n'és el pilar bàsic, i forma part de tots els éssers vius.
Compostos.
El carboni és l'àtom clau en l'estructura de les biomolècules o molècules que formen la matèria viva, gràcies a la seva capacitat de formar llargues cadenes i anells, i de formar enllaços covalents amb nombrosos elements, la qual cosa origina una extraordinària varietat de molècules amb propietats físico-químico-biològiques diferents.
Quan s'uneix amb oxigen, forma el diòxid de carboni (CO2), és el compost que expel·lim els animals en respirar, i és absolutament vital per al creixement de les plantes. També pot formar en condicions de manca d'oxigen el monòxid de carboni (CO), on a diferència del que és normal, el carboni actua amb estat d'oxidació 2.
Trobem grans quantitats de carboni en la litosfera, sobretot en el carbonat de calci (CaCO3), integrant de les roques calcàries. La dissolució d'aquests carbonats o de diòxid de carboni en aigua genera l'ió carbonat (CO3=), i l'ió bicarbonat (HCO3-).
A la natura, sovint es troba sense combinar en els diferents tipus de carbó (amb graus variables d'impureses). El carbó va ser usat com a combustible fòssil, permetent la revolució industrial. En els països més rics, la utilització del carbó ja ha estat reemplaçada per la utilització dels hidrocarburs.
Quan s'uneix amb hidrogen, forma diversos compostos anomenats hidrocarburs, essencials per a la indústria en forma de combustibles fòssils. Els hidrocarburs més simples són;
Metà; CH4, l'hidrocarbur més simple, un carboni i quatre hidrògens;
Età; CH3-CH3;
Propà; CH3-CH2-CH3, usat com a combustible industrial;
Butà; CH3-CH2-CH2-CH3, Usat com a combustible domèstic;
Pentà; CH3-CH2-CH2-CH2-CH3;
. ..
El gas natural, el petroli, la gasolina i el quitrà són barreges d'hidrocarburs de diferents longituds, i amb diferents propietats, que poden a més incloure altres substàncies.
Quan es combina amb oxigen i hidrogen, forma molts grups de compostos, inclosos els àcids grassos, essencials per a la vida, i els èsters, que donen gust a moltes fruites.
Vegeu també.
Isòtops del carboni; |
452 | Enllaç covalent | L'enllaç covalent és un tipus d'enllaç químic en què dos àtoms comparteixen un o més parells d'electrons. L'atracció resultant de la compartició d'aquests parells d'electrons manté junta la molècula. Els àtoms tendeixen a compartir electrons de tal manera que la seva escorça quedi plena. Aquest tipus d'enllaç és més fort que l'enllaç d'hidrogen i similar en força a l'enllaç iònic.
L'enllaç covalent es dóna habitualment entre àtoms amb electronegativitat semblant, on cap dels dos àtoms té prou energia per a arrencar un electró d'un altre àtom. L'enllaç covalent és més comú entre els àtoms de no metalls, mentre l'enllaç iònic és més comú entre dos àtoms de metall o entre un àtom de metall i un de no metall.
L'enllaç covalent sol ser més fort que els altres tipus d'enllaç, com ara l'enllaç iònic. A diferència de l'enllaç iònic, en què la força d'atracció elèctrica no direccional manté junts els ions, l'enllaç covalent és altament direccional. És per això que les molècules covalents tendeixen a formar-se en un nombre relativament petit de formes característiques, amb els enllaços disposats en uns determinats angles.
Història de l'enllaç covalent.
La referència més antiga a la idea d'enllaç covalent la trobem en Gilbert N. Lewis, qiu el 1916 va descriure la compartició de parells d'electrons entre àtoms. Va introduir l'anomenada Notació de Lewis, on els electrons de valència (els de l'escorça) són representats per punts entorn dels símbols atòmics. Els parells d'electrons situats entre els àtoms representen enllaços covalents. Diversos parells d'electrons representen enllaços múltiples, com ara el doble enllaç o el triple enllaç. A la figura es mostren diversos exemples de notació de Lewis. Es mostra en color blau una forma alternativa, on els electrons enllaçants es representen mitjançant línies.
Tot i que la idea de la compartició de parells d'electrons ofereix una explicació efectiva i qualitativa de l'enllaç covalent, ens cal la mecànica quàntica per a entendre la naturalesa d'aquest tipus d'enllaç i predir les estructures i les propietats de molècules simples. Walter Heitler i Fritz London són considerats els primers en obtenir amb èxit una explicació quàntica de l'enllaç químic, concretament el de la molècula d'hidrogen, el 1927. El seu treball es basa en el model d'enllaç de valència, que assumeix que un enllaç químic es forma quan se superposen els orbitals atòmics dels àtoms que participen en l'enllaç.
Ordre d'un enllaç.
L'ordre d'un enllaç és el nombre de parells d'electrons compartits en un enllaç.
El tipus més habitual d'enllaç covalent és l'enllaç simple, la compartició d'un parell d'electrons entre dos àtoms. Tots els enllaços amb més d'un parell d'electrons compartit són anomenats enllaços covalents múltiples. Aquell enllaç covalent on es comparteixen dos parells d'electrons és anomenat enllaç doble i aquell on es comparteixen tres parells d'electrons és anomenat enllaç triple. Un exemple d'enllaç doble és a l'àcid nitrós (entre N i O) , i un exemple d'enllaç triple és al cianur d'hidrogen (entre C i N.)
L' enllaç covalent quàdruple és molt més rar que els simples, dobles i triples. Tant el carboni com el silici poden en teoria formar un enllaç quàdruple; tanmateix, les molècules que formen són extremadament inestables. Si ens imaginem els tres orbitals que es comparteixen en un enllaç triple com esquerra, dreta i amunt, el quart orbital ha de fer-se lloc entre aquests tres, cosa que duu a l'inestabilitat. Les molècules de C2 sols poden ser observades observades en el buit, i les molècules de Si2 són encara més inestables. S'observen enllaços quàdruples estables entre un element de transició i un metall, o bé entre dos elements de transició, formant compostos organometàl·lics.
S'ha observat l'enllaç sèxtuple, encara més rar, entre elements de transició en estat gasós.
Ressonància.
Algunes estructures poden ser representades per més d'una estructura de Lewis vàlida; per exemple, l'ozó, O3. La notació de Lewis ens diu que l'O central formarà un enllaç simple amb un O i un enllaç doble amb l'O restant, però no ens diu pas amb quin O ha d'haver el doble enllaç i amb quin el simple; per tant, tant el primer O com el segon tenen igual probabilitat de formar l'enllaç doble. Les dues estructures de Lewis resultants són anomenades estructures de ressonància. De fet es considera que l'estructura vertadera és un híbrid de ressonància entre totes les estructures de ressonància. En l'exemple, en lloc de tenir un enllaç doble i un enllaç simple, hi ha de fet dos enllaços d'ordre 1.5 amb aproximadament tres electrons a cada un.
Un cas especial de ressonància es dóna en els anells aromàtics d'àtoms; per exemple en el benzè. Els anells aromàtics són composats per àtoms en forma de cercle i enllaçats per enllaços covalents que, segons l'estructura de Lewis, són alternadament simples i dobles. De fet, els electrons tendeixen a distribuir-se uniformement a l'anell d'àtoms. En les estructures aromàtiques els electrons es representen freqüentment mitjançant un cercle dins el cercle d'àtoms en lloc de línies o punts.
Teoria actual.
En l'actualitat el model d'enllaç de valència ha estat substituït pel model d'orbitals moleculars. En aquest model, a mesura que els àtoms s'apropen, els orbitals atòmics interactuen per formar orbitals moleculars híbrids. Aquests orbitals moleculars són un híbrid dels orbitals atòmics originals i s'estenen entre els dos àtoms enllaçats.
Emprant mecànica quàntica és possible de calcular l'estructura electrònica, els nivells d'energia, els angles d'enllaç, les distàncies d'enllaç, els moments dipolars i l'espectre de freqüències de les molècules amb gran precisió. Avui en dia les distàncies i els angles d'enllaç poden calcular-se amb la mateixa precisió en què poden ser mesurades (les distàncies fins a uns pocs pm i els enllaços fins a uns pocs graus.) En el cas de molècules petites, els càlculs d'energia són prou precisos per ser útils per determinar-ne l'entalpia de formació. |
457 | Ciència | ;
La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals.
Ciència és el coneixement del saber conscient i capaç de ser comunicat i discutit, organitzat i en el sentit de fer factible les operacions que permetin l'aproximació a la realitat, i sempre aportant coneixements que puguin ser desmentits amb el criteri de validesa.
El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o;
Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).
Què és la ciència?.
Article principal: Filosofia de la ciència
L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituït un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i previsibles prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits.
Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi.
Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosaure" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és impossible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades.
El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objectiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la impossibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic.
Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o negació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica.
Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialment el nucli central.
Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.
Quí fa ciència?.
Els cientifics són els encarregats de portar a terme el conegut com a ciencia
Grans cientifics com Galileo Galilei, conegut com a Ator Thor, Einstein apodat Snikroll, Tokämel Souskhy a qui tothom coneixia com a Ringo i Stefen Hauking també conegut com a Cracx van ser uns personatges mol importants en aquests camps.
Ciència i pseudociència.
La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món.
Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...)
Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.
Objectius de la ciència .
Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta des de les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant això, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per suposat, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement.
L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és".
Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals.
Resumint:
La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, però evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creixement del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment.
A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infal·lible
L'individualisme és una assumpció tàcita subjacent en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predient hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduïda per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.
El mètode científic.
Article principal: Mètode científic
El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacions científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents:
Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures);
Hipòtesi (es proposa una explicació provisional);
Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi);
Comprovació de la predicció (amb nous experiments);
El paper de les matemàtiques.
Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llenguatge bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.
Història de la Ciència .
Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica
La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics.
A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC).
Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia.
El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca.
El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'edat mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica.
Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat.
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerefons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratització de l'activitat tecno-científica.
Classificació de les principals disciplines científiques.
Article principal: Llista de disciplines científiques
Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
Ciències pures.
Matemàtiques - Lògica;
Ciències naturals.
Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències Ambientals - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química;
Ciències socials o humanes.
Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme;
Ciències aplicades.
Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Geografia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia;
Referències.
A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia.
Enllaços externs.
Glossari de ciències;
Catalunya, terra de ciència?;
Una web sobre la imatge que els nens catalans tenen de les científiques i dels científics ; |
458 | Ciències de la salut | Les ciències de la salut són el conjunt de disciplines cientificotecnològiques que tracten de la preservació i restauració de la salut.
Les ciències de la salut tracten de tot allò relacionat amb la salut humana o animal. Comprèn dues parts: d'una banda, l'estudi, recerca i coneixement sobre la salut, sobre com millorar-la i el guariment de malalties; de l'altra, el coneixement del funcionament de l'organisme humà i dels animals. La recerca en ciències de la salut es basa en la Biologia, la Química i la Física, però també en les Ciències Socials.
La triple divisió de Claude Bernard de la Medicina experimental és fonamentalment vàlida per al que avui coneixem com a ciències de la salut:
Fisiologia: S'ocupa de l'estudi científic de l'estadi normal.
Patologia: Estudia la natura de les malalties.
Terapèutica: Estudia el tractament de les malalties.
Àrees de coneixement de les Ciències de la Salut .
Ciències de laboratori clínic;
Bioquímica Clínica;
Citohematologia Clínica;
Genètica Molecular Clínica;
Hemostasiologia Clínica;
Immunologia Clínica;
Microbiologia Clínica;
Parasitologia Clínica;
Ciències de la nutrició;
Bromatologia;
Dietètica;
Farmàcia;
Biofarmàcia;
Farmàcia Comunitària;
Farmàcia Galènica o Tecnologia Farmacèutica;
Farmàcia Hospitalària;
Farmacognòsia;
Química Farmacèutica;
Farmacologia;
Farmacologia Clínica;
Terapèutica;
Infermeria;
Fisioteràpia;
Teràpia ocupacional;
Logopèdia;
Optometria;
Podologia;
Educació Física;
Psicologia;
Psicologia Clínica;
Psicologia de la Salut;
Medicina (cliqueu per a veure les especialitats mèdiques);
Odontologia;
Veterinària;
Associacionisme a les Ciències de la Salut .
Associació d'Estudiants de Ciències de la Salut (AECS); |
461 | Principat de Catalunya | El Principat de Catalunya, per antonomàsia el Principat o també Catalunya, és el territori històric i cultural català que comprèn Catalunya i Catalunya Nord. Administrativament, la part que es troba a l'Estat espanyol s'ha constituït com a Comunitat autònoma, mentre que la part del nord no està constituïda com a ens jurídic-administratiu, ans forma part del departament francès dels Pirineus Orientals. Tanmateix, aquest territori es coneix com la Catalunya del Nord de manera no oficial. És la part territorialment més extensa de tot el conjunt de terres de parla i cultura catalanes, els Països Catalans.
Tant Catalunya com Principat de Catalunya s'utilitzen també de forma restringida per referir-se a l'àmbit espanyol. Per altra banda, les fronteres entre Catalunya i Aragó foren relativament laxes i canviants i algunes àrees del que avui es coneix com a Franja de Ponent en moments històrics han variat la seua adscripció entre Aragó i el Principat de Catalunya.
Denominació de Principat.
El Principat de Catalunya és un terme jurídic (en llatí principatus) que aparegué al segle XIV per indicar el territori sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà del qual (en llatí, princeps) era el rei del Casal de Barcelona, sense ser formalment un regne sinó una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per les Corts.
Sovint s'ha utilitzat el títol nobiliari de Príncep per l'hereu de la corona. En el cas de la corona d'Aragó l'hereu portava el títol de Duc de Girona, més tard canviat a Príncep de Girona. El Principat de Catalunya no es tracta d'un títol nobiliari sinó d'una denominació jurídica equivalent a domini o sobirania.
La primera referència es troba en la convocatòria a les Corts de Perpinyà, del 1350, feta pel rei Pere el Cerimoniós. A les següents corts generals de la Corona, celebrades a Montsó el 1362, se saluda al rei com «illustrissimus princeps et dominus dominus Petrus dei gratia rex Aragonum Et inter alios illi de principatu Cathalonie sub hac forma.».
Prèviament ja s'utilitzava princeps per denominar al sobirà amb una autoritat superior a la nominal de comte, i principatus per indicar el seu domini format per diversos comtats: Borrell II, per consensum principis Borrellum; Ramon Borrell, inclutus princeps Raimundus; Berenguer Ramon I, principis nostri Berengarii; Ramon Berenguer I, principis Barchinonensis ; Ramon Berenguer IV, «lo Comte e princep de Catalunya» i després de l'acord amb Ramir II d'Aragó, «príncep i dominador d'Aragó».
En l'usatge 65 de les Corts del 1064 s'anomena a Ramon Berenguer I i a Almodis de la Marca com a principes del principatu que consistia en els comtats de Barcelona, Girona i Osona (quedaven al marge els altres comtats encara que n'eren feudataris). En l'usatge 61 es determina l'extensió marítima del Principat des del cap de Creus fins a Salou, incorporant per tant el comtat d'Empúries. En la constitució XVIII de les Corts del 1188 es defineix el Principat «des de Salses fins a Lleida i Tortosa i els seus rius». El 1244 una pragmàtica de Jaume el Conqueridor estableix el límit amb Aragó definint Cathalonia universa des de Salses fins al Cinca. En el conflicte entre Pere el Cerimoniós i Jaume III de Mallorca sobre els comtats de Cerdanya i Rosselló, el primer li recorda «que los dits comtats et terres son de et dins Cathalunya et del Principat de Cathalunya»
Un nom alternatiu utilitzat a les Corts de Barcelona del 1283 és el d'Universitat de Catalunya, equivalent a la denominació de comú per referir-se al conjunt d'habitants. El terme es va institucionalitzar al govern local d'Eivissa, de Mallorca i de Perpinyà.
El nom de Principat es va seguir utilitzant en els Decrets de Nova Planta de l'administració borbònica, amb l'àmbit restringit sense la Catalunya del Nord, i fou plenament vigent fins al segle XIX. Els moviments republicans van preferir abandonar el nom de Principat, però, en canvi, els moviments pancatalanistes prefereixen mantenir-lo per referir-se a la Catalunya estricta, diferenciada de la Catalunya Gran. Avui el terme Principat no està recollit en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, però continua vigent com a denominació tradicional.
Etimologia.
El nom de Catalunya es va començar a utilitzar a mitjan del segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins esdevenir sobirans. L'origen del mot, Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. La teoria més acceptada és que es deriva de "terra de castells", i que hagi evolucionat del terme castlà, el governador d'un castell. D'acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de "Gotholàndia" és a dir la terra dels gots; de fet, els francs sovint anomenaven el territori català (o fins i tot, la península ibèrica) com a Gòtia. Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep alemany, Otger Cataló, o del mot laketani, tribu que habitava les terres del que avui són el Vallès i el Barcelonès, i que per influència italiana va evolucionar a katelans i d'aquí a catalans.
Geografia i clima.
Vegeu també Clima de Catalunya.;
El Principat de Catalunya limita al nord amb Andorra i els departaments francesos de l'Aude i l'Arièja, al sud amb el País Valencià, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó. Les coordenades dels seus extrems són:
Extrem oriental 3º 19' 59,94" de longitud est, a l'illot la Maça d'Oros del cap de Creus. ;
Extrem occidental 0º 9' 41,69" de longitud est als Ports de Beseit ;
Extrem septentrional 42º 52' 15" de latitud nord a Òpol i Perellós ;
Extrem meridional 40º 31' 27,56" de latitud nord a la desembocadura de la Sénia, a Alcanar. ;
En el relleu de Catalunya es distingeixen tres grans unitats:
La serralada dels Pirineus, on distingim:
El Pirineu Axial, amb les màximes altures, i la Pica d'Estats, de 3143 metres d'altitud, el cim més alt de Catalunya. A partir de la Garrotxa perd altura ràpidament fins a acabar en el cap de Creus.
El Prepirineu (principalment el Prepirineu sud, ja que el del Prepirineu nord es troba dins d'Occitània i només apareix a Catalunya al nord de la Catalunya Nord).
Una depressió tectònica inclosa que divideix el mateix Pirineu Axial (la Cerdanya), i dues depressions bessones a banda i banda al seu extrem oriental (l'Empordà i el Rosselló).
La Depressió Central: Forma part de la Depressió de l'Ebre, i ocupa a Catalunya un triangle que s'estén entre el nord de Ribera d'Ebre i la Noguera i la Plana de Vic. La meitat occidental, formant part de la conca del Segre té relleus suaus però la meitat oriental, a les conques del Llobregat i el Ter, es troba dividida en blocs aixecats (com els altiplans de la Segarra i el Moianès) i enfonsats (com el Pla de Bages i la Plana de Vic), produint un relleu que sembla allunyar-se del concepte ideal de depressió.
El Sistema Mediterrani, format per quatre subunitats, molt clares entre el riu Foix i la Tordera però que es desdibuixen fora d'aquest tram:
La Serralada Prelitoral, en contacte amb la Depressió Central, i que inclou Montserrat i el Montseny.
La Depressió Prelitoral, que s'estén de la Selva al Camp de Tarragona, on s'obre al mar, i inclou les planes del Vallès i el Penedès.
La Serralada Litoral, amb Collserola i el massís del Garraf.
La Plana Costanera, entre el Maresme i el Baix Llobregat.
Els rius principals són: l'Aude (només la capçalera), Tet, Tec, Fluvià, Ter, Tordera, Besòs, Llobregat amb els seus afluents, Foix, Francolí, Gaià, Ebre, amb el seus afluents i Garona (també només la capçalera, que correspon amb la Vall d'Aran).
El Principat és divers climatològicament parlant; així hi podem trobar gairebé totes les variants del clima mediterrani caracteritzat per la irregularitat de les pluges. A més a les zones Pirinenques interiors hi podem trobar el clima atlàntic, caracteritzat per una temperatura regular al llarg de l'any i de temperatures no massa baixes tenint en compte l'alçada.
Història .
Vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa, i Cronologia de la Història de Catalunya per una relació de fets històrics rellevants.;
Edat mitjana.
Formació de Catalunya.
La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica.
El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es conquesta Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Peralada i Rosselló.
El 897 és la data d'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència vassallàtica de l'Imperi.
Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs.
Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària.
El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, el rei català renuncia als territoris d'Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, quan ja feia tres segles que Catalunya funcionava autònomament.
Dins de la Corona d'Aragó.
1137: Unió dinàstica amb el Regne d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa. Així es va formar la Corona d'Aragó.
segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani
Edat moderna.
segles XV i XVI: unió dinàstica amb Castella (inicialment el 1492, definitivament el 1714)
segle XVII: Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus (1659) i divisió de Catalunya entre França i Espanya
segle XVIII: Guerra de Successió i Decret de Nova Planta. Pèrdua de les llibertats nacionals.
Edat contemporània.
segle XIX: Catalunya és pionera de la industrialització a Espanya.
segle XX:
Mancomunitat de Catalunya.
Segona República Espanyola, i Estatut d'Autonomia de 1932.
Guerra Civil Espanyola;
Dictadura de Franco;
Transició democràtica espanyola i Estatut d'Autonomia de 1979.
Espanya, i amb ella Catalunya Sud, va entrar en la Comunitat Econòmica Europea (precedent de la Unió Europea) el 1986. Catalunya Nord ja hi havia entrat amb França com a membre fundador.
segle XXI:
Referèndum estatutari a Catalunya de 2006, a Catalunya Sud.
Política i administració .
Actualment el territori històric de Catalunya és administrat políticament de la següent manera:
La porció del territori que es troba a l'Estat espanyol constitueix la Comunitat autònoma de Catalunya, o simplement Catalunya, una autonomia reconeguda com a nacionalitat d'Espanya, administrada per la Generalitat de Catalunya. Aquest territori se subdivideix en quatre províncies: (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona), i en comarques. Les llengües oficials són el català i el castellà, i també l'aranès (occità) a la Vall d'Aran.
La porció del territori que es troba a l'Estat francès, és administrada juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, pel departament Pirineus Orientals (el núm. 66). El francès n'és l'única llengua oficial, malgrat que el 10 de desembre del 2007 el Consell General dels Pirineus Orientals aprovà l'oficialitat del català, juntament amb el francès.;
Ciutats.
Barcelona capital de la comunitat autònoma, i de la província del mateix nom.
les altres capitals de província són: Girona, Lleida, Tarragona;
Perpinyà, capital del departament de Pirineus Orientals encabida dins de la regió del Llenguadoc-Rosselló.
Les deu ciutats més poblades són, per ordre: Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Sabadell, Terrassa, Tarragona, Lleida, Santa Coloma de Gramenet, Perpinyà i Mataró.
Vegeu també.
Fauna de Catalunya;
Referències.
Enllaços externs .
Imatges de Catalunya;
idescat.cat - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya); |
462 | Ciències de la Terra | Les Ciències de la Terra estudien la Terra i els seu processos.
Geodèsia;
Geofísica;
Geografia física;
Geologia;
Hidrologia;
Meteorologia;
Oceanografia;
Paleontologia; |
463 | Caiac | El caiac és una petita piragua propulsada per humans. Típicament és propulsada per un o diversos caiaquistes que utilitzen pales dobles i s'asseuen mirant endavant amb les cames lleugerament flexionades.
Vegeu també.
Caiac polo;
Caiac de mar; |
465 | Ciclisme | El Ciclisme és un esport que consisteix en la realització de curses que tenen en comú l'ús de la bicicleta.
Història.
Història de la bicicleta.
Tot i que s'han trobat gravats d'artefactes semblants a la bicicleta de Leonardo da Vinci al Segle XV, hem de remuntar-nos a finals del Segle XVIII per trobar els primers aparells semblants a l'actual bicicleta. El 1690 el comte francès Mede de Sivrac inventà el celecífer, un aparell amb dues rodes, sense manillar ni pedals que no reeixí. A inicis del Segle XIX, el baró alemany Karl Christian Ludwig Drais von Sauerbronn creà la draisiana (1818) caracteritzada per que la roda davantera era mòbil a través d'un manillar. El 1839 l'escocès Kirkpatrick Macmillan incorporà els primers pedals.
El 1865 Pierre i Ernest Michaux idearen la michaulina on incorporaven els pedals a la roda davantera. Per guanyar velocitat, aquesta roda es feia tremendament gran i això obligava a que l'aparell fos massa alt i el risc de caigudes augmentava. El 1879, l'anglès H.J. Lawson ideà la transmissió per pedals amb cadena a la roda del darrere. El 1885, John Kemp Starley crea la bicicleta de seguretat (un model anomenat Rover), amb les rodes molt més petites. Tres anys més tard, John Boyd Dunlop inventa els pneumàtics inflables. Ja a inicis del segle XX la bicicleta s'havia s'havia convertit en un mitjà de transport absolutament popular entre les masses.
Història del ciclisme.
El 31 de maig de 1868 nasqué oficialment la primera competició ciclista, organitzada pels germans Olivier, de la fàbrica de Michaux. Fou una cursa de 1200 metres al voltant del parc Saint Cloud de París i hi participaren 7 ciclistes. La primera, però, cursa semblant a les actuals proves professionals es disputà l'any següent. Fou la primera clàssica de la història i es disputà entre París i Rouen amb una distància de 123 quilòmetres. Prengueren la sortida uns cent participants (cinc d'ells dones) i el vencedor fou el britànic James Moore.
L'any 1878 es crea la primera associació ciclista a la Gran Bretanya. Tres anys més tard es cria la Union vélocipédique de France. El 1892 es crea la International Cyclist Association, amb seu a Londres. Fou la primera associació internacional d'aquest esport, però aviat sorgiren divergències entre els països que la formaven i el 14 d'abril de 1900 es creà la Unió Ciclista Internacional, l'actual organisme rector, amb seu a París. Foren membres fundadors França, Bèlgica, Itàlia, Suïssa i Estats Units. A Espanya. el primer organisme ciclista fou la Unión Velocipédica Española l'any 1895.
El 1903 es disputà el primer Tour de França, ideat per Herni Desgranges amb un recorregut de 2428 quilòmetres. El primer Giro d'Itàlia nasqué el 1909 impulsat per Costamagna, Cougnet i Morgagni. El 1911 nasqué la Volta a Catalunya. El primer Campionat del Món de ciclisme no es realitzà fins l'any 1927, però tot i que gaudeix de prestigi, el veritable campió del món oficiós és el campió de la ronda francesa. No és fins el 1935 que es crea la primera Vuelta a Espanya, ideada per Joan Pujol. La principal prova en ruta a Amèrica és la Vuelta Ciclista a Colòmbia apareguda el 1951.
El 1965 la UCI se separà en dos organismes: la Federació Internacional de ciclisme amateur (FIAC) amb seu a Roma i la Federació Internacional de ciclisme professional (FICP) amb seu a Luxemburg. La UCI esdevingué organisme rector amb seu a Ginebra. El 1992, FIAC i FICP es reunificaren de nou dins la UCI que es traslladà a Lausana.
Modalitats.
El ciclisme es pot dividir en les següents modalitats:
Ciclisme en carretera.
És aquella modalitat que es disputa per carrers, circuits o carreteres. Trobem diferents tipus de competicions:
Proves d'un dia;
Les clàssiques: proves d'un dia de llarg recorregut disputades entre dues ciutats.
Els critèriums: curses de fins a 100 quilòmetres que es disputen en un circuit tancat.
Contra-rellotge individual: els ciclistes recorren una distància sols sortint a intervals de temps vencent el que recorre la distància en menys temps (si es disputa en muntanya rep el nom de crono-escalada).
Contra-rellotge per equips: com l'anterior però disputada per equips. No hi ha vencedor individual, sinó que ho és l'equip que hagi fet menys temps.
Proves per etapes;
Son proves de com a mínim dos dies que combinen etapes planes o etapes de muntanya; i etapes en línia o contra-rellotges.
El primer Campionat del Món en carretera es disputà el 1927.
Ciclisme en pista.
És aquella modalitat que es disputa en un velòdrom. Es composa de diferents tipus de proves:
Velocitat: competeixen per parelles sobre una distància de 1000 metres on només els 200 metres darrers compten pel temps.
Quilòmetre a sortida parada: prova individual contra el rellotge sobre una distància de 1000 metres.
Persecució individual: competeixen de dos en dos prenent la sortida des de costats oposats del velòdrom intentant donar-se caça mutuament, vencent qui dóna caça o qui acaba primer de recórrer la distància.
Persecució per equips: igual que en el cas anterior, però competint equips de 4 corredors, on el tercer corredor en arribar a la meta de cada equip marca el temps final.
Fons per punts: sobre una distància de 50 quilòmetres amb sortida massiva i sprints puntuables cada quilòmetre i mig aproximadament, vencent qui més punts acumula.
Keirin: prova d'origen japonès on els corredors (uns vuit) disputen un sprint llençat.
Scratch: cursa individual sobre una distància de 10 o 15 quilòmetres amb 24 participants on només puntua l'sprint final de carrera.
Eliminació: és una prova semblant a la de fons per punts, però on el darrer corredor de cada sprint intermig ha d'abandonar la prova, fins que queda un únic campió.
El primer Campionat del Món en pista es disputà el 1895.
Ciclisme de muntanya.
També anomenada Mountain Bike, és aquella modalitat de ciclisme que es disputa per camins de muntanya (de terra, no asfaltats). Consta de les següents modalitats:
Camp a través (Cross Country);
Descens (Downhill);
Eslàlom (Slalom);
Les primeres competicions es disputaren a la dècada dels 70. El 1990 es disputaren els primers Campionats del Món.
Ciclo-cross.
El ciclo-cross és una disciplina del ciclisme que consisteix en curses camp a través en un circuit tancat. El terreny inclou clarianes, obstacles, camins a través del bosc, bassals enfangats i poden circular muntats a la bicicleta o carregant-la a les espatlles si el terreny ho requereix.
El primer campionat del món de ciclo-cross es disputà el 1950.
BMX.
El BMX (abreviació de Bicycle Motocross), també anomenat ciclisme acrobàtic, és una versió del motocròs sobre bicicleta. Aquestes són de mida més petita que les normals, cosa que permet major acceleració i control. Existeixen dues modalitats : carrera i estil lliure.
Té el seu origen a Califòrnia (Estats Units) als anys 70 i els primers Campionats del Món es disputaren el 1993.
Trial.
Aquesta modalitat és la versió del trial sobre moto però usant una bicicleta. Els participants han de superar uns circuits tancats plens d'obstacles, sense posar els peus a terra.
El primer campionat del món de trial es disputà el 1984. El més gran especialista d'aquesta modalitat ha estat el català Ot Pi. Actualment el trial en bicicleta està dividit en dos grups; el bike trial que seria patrocinat per monty amb un reglament i un altre "versió" que seria el trial UCI, tenint mes proves a nivell català.
Ciclisme indoor.
Està composat per diverses modalitats esportives molt poc habituals sobre bicicleta, que es disputen en pavellons tancats. Destaquen:
El ciclisme artístic: que consisteix en actuacions musicals a sobre la bicicleta.
El ciclo-bol: una mena de futbol sobre bicicleta.
Els primers Campionats del Món de Ciclisme Indoor es disputaren el 1956.
Cicloturisme.
Consisteix en la pràctica del ciclisme sense ànim competitiu, usant la bicicleta com a mitjà d'exercici físic, diversió, transport o turístic.
Competicions.
Actualment les competicions ciclistes se separen en diverses categories. Aquestes són:
UCI Pro Tour:
Proves per etapes;
París-Niça (França);
Tirreno-Adriatico (Itàlia);
Volta al País Basc (Espanya-País Basc);
Tour de Romandia (Suïssa);
Giro d'Itàlia (Itàlia);
Volta Ciclista a Catalunya (Espanya-Catalunya);
Dauphiné Libéré (França);
Volta a Suïssa (Suïssa);
Tour de França (França);
Tour del Benelux (Bèlgica-Països Baixos-Luxemburg);
Volta a Alemanya (Alemanya);
Volta ciclista a Espanya (Espanya);
Volta a Polònia (Polònia);
Classiques (proves d'un dia);
Milà-San Remo (Itàlia);
Tour de Flandes (Bèlgica);
Gant-Wevelgem (Bèlgica);
París-Roubaix (França);
Amstel Gold Race (Països Baixos);
La Fletxa Valona (Bèlgica);
Lieja-Bastogne-Lieja (Bèlgica);
Contrarellotge per equips d'Eindhoven (Països Baixos);
Vattenfall Cyclassics (Alemanya);
Clàssica de Sant Sebastià (Espanya-País Basc);
Gran Premi de Plouay (França);
Campionat de Zuric (Suïssa);
París-Tours (França);
Giro de Llombardia (Itàlia);
Fora de Categoria:
Setmana Catalana de Ciclisme (Espanya-Catalunya);
Primera Categoria:
Volta a la Comunitat Valenciana (Espanya-País Valencià);
G.P. du Midi-Libre (França);
Trofeu Lluís Puig (Espanya-País Valencià);
Segona Categoria:
Cinturó de Mallorca (Espanya-Illes Balears);
Volta Ciclista a Lleida (Espanya-Catalunya);
Escalada a Montjuïc (Espanya-Catalunya);
Tercera Categoria:
Volta a Mallorca (Espanya-Illes Balears);
Altres proves:
Campionat del Món de ciclisme;
Copa del Món de ciclisme;
Jocs Olímpics;
Ciclistes famosos .
Catalunya .
Marià Cañardo;
Miquel Poblet;
Josep Lluís Laguía;
Pere Muñoz;
Àngel Edo;
Melcior Mauri;
Joan Antoni Flecha;
Sergi Escobar;
Illes Balears .
Guillem Timoner;
Miquel Mas Gayà;
Margalida Fullana Riera;
Joan Llaneras Rosselló;
Miquel Alzamora Riera;
Espanya .
José Pérez-Francés;
Federico Martín Bahamontes;
Luis Ocaña;
Pedro Delgado;
Miguel Induráin;
Joane Somarriba;
Óscar Pereiro;
Alberto Contador;
França .
Jacques Anquetil;
Raymond Poulidor;
Bernard Hinault;
Itàlia .
Fausto Coppi;
Marco Pantani;
Danilo di Luca;
Altres .
Eddy Merckx (Bèlgica) ;
Lance Armstrong (Estats Units);
Vegeu també.
Història del ciclisme a Catalunya;
Llista de ciclistes;
Enllaços externs.
Web de la Unió Ciclista Internacional; |
469 | Cursa | Una cursa es una prova de competició que consisteix a córrer, nedar, etc., en una pista, circuit o carretera, una distància o temps determinat, de forma individual o per equips.
La modalitat de cursa més estesa és la cursa a peu, es a dir sense l ajut de cap aparell artificial, excepte, pot ser, unes sabates. Es te constància d aquest tipus de competició en pràcticament totes les cultures a partir del neolític i tingueren una especial importància en les cultures grega i romana. A partir de finals del segle XIX les distàncies i les modalitats es van anar unificant donant lloc a l'atletisme modern. A partir dels anys 80 es van popularitzant com esport practicat per un gran nombre de persones, surten un gran nombre de curses populars, de modalitats i varietats com les curses de muntanya o els raids.
Vegeu també.
Esport; |
470 | Cursa d'orientació | Les curses d'orientació són competicions camp a través, contra-rellotge i sense un itinerari preestablert, però amb l'obligació de passar pels controls assenyalats a un mapa. El mapa és desconegut pels participants fins al moment de la sortida. Hi ha bàsicament dues modalitats de cursa lineal i score, on l'ordre des pas pels controls és fixe o lliure respectivament.
En aquest esport el participant no té un recorregut prefixat, però ha de passar sobre el terreny per uns punts de control marcats al mapa, en el menor temps possible, i en el qual, per a guiar-se entre control i control, disposa d'un mapa.
El plànol sol estar a escala 1:10.000 (a diferència dels usuals d'excursionisme 1:25.000/1:50.000) i duu llegendes especials. L'únic instrument vàlid d'ajuda és la brúixola.
Esports d'orientació .
Els esports d'orientació combinen la navegació amb el mitjà de desplaçar-se. Com que el mètode de desplaçar-se determina les necessitats d'equipament i les tàctiques, cada modalitat esportiva té regulacions pròpies per a les competicions i per al disseny i logística dels itineraris.
Orientació a peu;
Orientació en bicicleta de muntanya;
Orientació amb esquís;
Història .
Inicis. L'esport d'Orientació és originari d'Escandinàvia, on es practicava com exercici militar, a la fi del segle XIX. Com esport competitiu va començar en Noruega, on la primera competició va ser organitzada pel Tjalve Sports Club el 31 d'octubre de 1897 i es va celebrar prop d'Oslo. El recorregut va ser de 19,5 km, en els quals només hi havia tres controls. Peder Fossum va guanyar l'esdeveniment en un temps d'1 hora, 47 minuts i 7 segons. La primera trobada a gran escala d'orientació va ser organitzat en 1918 per l'alcalde d'Estocolm Ernst Killander. Killander era un capdavanter Scout que va pensar en l'esport com una oportunitat per a interessar als joves en atletisme. El primer esdeveniment a gran escala va ser organitzat al sud d'Estocolm i van assistir prop de 220 atletes. Killander va continuar elaborant les regles i els principis de l'esport, i avui és considerat per tota Escandinàvia com el "Pare de l'Orientació".
Actualitat. Hi ha 69 federacions internacionals pertanyents a la Federació internacional d'orientació (IOF). Els campionats del món se celebraren des del 1966 a 2003 cada dos anys i des de 2003 se celebren tots els anys.
Material i equip .
La "competició", o la carrera, està pensada per a provar l'habilitat d'orientació, la concentració, i la capacitat dels competidors'. Són necessaris bona forma física i velocitat per a competir al nivell de l'alta competició. Per a assegurar l'equitat entre competidors el mapa no és proporcionat fins a l'inici, i les eixides són normalment escalonades en intervals de com a mínim un minut. L'objectiu és realitzar el més ràpidament possible el recorregut entre els controls. La ruta més ràpida no és sempre la ruta més curta.
Mapa.
Les competicions d'orientació utilitzen mapes especials, els mapes d'orientació. Són mapes topogràfics encara que molt més detallats que els mapes d'ús general. Les escales són 1:15.000 o 1:10.000, amb quadrícules alineades al nord magnètic. Els símbols del mapa són estàndards per la IOF i s'han dissenyat per a ser entesos per qualsevol competidor fora del seu entorn i en qualsevol llengua.
Itineraris.
Les proves d'orientació ofereixen una àmplia gamma d'itineraris, de diversa dificultat física i tècnica, per a satisfer les necessitats de competidors. L'itinerari està marcada en morat o roig en un mapa. Un triangle s'utilitza per a indicar l'inici i un doble cercle indica la fi. Els cercles són utilitzats per a mostrar els punts de control.
Full de control.
Els punts de control són col·locats en llocs característics del mapa que poden ser identificats clarament en el terreny. Els punts de control són marcats en el terreny per "banderes" blanques i ataronjades. Els competidors reben un full de descripció de control o full d'indici que dóna una descripció precisa de la característica i la ubicació de la bandera, per exemple arbre, 5m, costat de nord. Per a participants experimentats s'usen símbols pictòrics d'acord amb les descripcions de Control de la IOF.
La targeta de control i marcatge.
Cada competidor ha de dur una targeta de control, per a presentar-la a l'inici i lliurar-la al final. La targeta de control ha de marcar-se en cada punt de control per a demostrar que el competidor ha completat l'itinerari correctament. La majoria de les competicions utilitzen ara punts de control electrònics, encara que targetes de marcatge manual encara se n'utilitzen prou.
L'equip personal.
L'equip bàsic necessari per a la carrera amb mapa i brúixola sol ser un brúixola i roba apropiada. Alguns organitzadors, per exemple al Regne Unit, recomanen dur un xiulet per seguretat.
El participant generalment usa un equip especialitzat:
Una brúixola de polze, o brúixola de transportador amb una corda curta de canell.
Una funda transparent per a mapes per protegir-lo.
Una màniga plàstica transparente en l'avantbraç, per a tenir a mà les descripcions dels controls. ;
Protectors oculars. ;
Una taula per al mapa, fixa al manillar o lligada al tors per a l'orientació amb bicicleta de muntanya o orientació amb esquís. ;
Les Regles de IOF prohibeixen l'ús d'ajudes artificials com GPS i altres dispositius electrònics de navegació. ;
Tipus de competició .
Precisió.
Generalment no és un esdeveniment de velocitat, sinó una prova de la capacitat dels competidors d'associar amb precisió mapa i terreny. Solen ser activitats per a discapacitats o persones que tinguen alguna dificultat en la seua mobilitat com adults majors, dones en avançat estat d'embaràs, persones molt sedentàries, etc.).
Relleus.
Una carrera de relleus és correguda per un equip de competidors on cadascú recorre una distància, i el resultat és el temps total de l'equip. Els relleus realitzen generalment una eixida en massa en comptes d'una eixida escalonada. Per a evitar que els competidors es seguisquen, es realitzen eixides paral·leles. En aquesta modalitat hi han equips de tres o quatre rellevistes on els primers rellevistes fan el seu recorregut, a continuació li donen el relleu al segon corredor, que fa el mateix. Finalment el guanyador es decideix com en les carreres d'atletisme el primer que creua la línea de meta.
Score.
Els competidors han de passar per tants controls com puguen dins dels temps establert. Hi ha generalment una eixida en massa (més que escalonada), amb un temps determinat. Els controls poden tenir diferents puntuacions depenent de la dificultat, i hi ha una penalització de punts per cada minut de retard. El competidor amb la major puntuació és el guanyador. A gran escala, hi ha una versió de resistència coneguda com un rogaine originada a Austràlia.
Sprint.
Són proves més curtes, sovint es realitzen en parcs de la ciutat i altre medis urbans. Les escales del mapa són generalment 1:5000 o 1:4000. Els punts de control poden ser bancs, escultures, i altres objectes comuns a parcs urbans i no dóna temps a parar-se massa, cal reaccionar, pensar ràpid i triar bé la ruta.
Nocturna.
Els competidors utilitzen una llanterna frontal per a navegar en la foscor. Solen utilitzar-se elements reflectors en els punts de control, que canvien les tàctiques de la navegació i la precisió en la cerca. Els competidors poden anarràpidament a les rodalies del punt de control, llavors escombrar l'àrea amb la llum per a agafar un reflex del punt de control.
String.
Els Competidors segueixen una corda al voltant d'un itinerari curt, apuntant coses que ells troben pel camí. Açò és utilitzat generalment per xiquets menuts i les persones noves en l'esport que volen saber en que consisteix
Mireu també.
Orientació;
Brúixola;
Geocaching;
mapa;
Enllaços externs.
Federació de Curses d'orientació de Catalunya;
Federación del Deporte de Orientación de la Comunidad Valenciana ;
La orientación en las clases de Educación Física;
International Orienteering Federation ;
YouTube.com: Orienteering, USOF style ; |
471 | Codi binari | El codi binari és un sistema de numeració en el qual totes les quantitats es representen utilitzant com base dues xifres: zero i un (0 i 1). En altres paraules, és un sistema de numeració de base 2, mentre que el sistema que utilitzem més habitualment és de base 10, o decimal.
Els ordinadors treballen internament amb dos nivells de voltatge, pel que el seu sistema de numeració natural és el sistema binari (encès, apagat).
Si el sistema decimal treballa amb deu xifres (0,1,2,3,4,5,6,7,8,9), el sistema octal o de base vuit treballaria amb vuit (0,1,2,3,4,5,6,7). El sistema binari, o de base dos, només n'utilitza dos (0 i 1).
Operacions amb binaris.
Binaris a decimals.
Donat un número N, binari, per a expressar-lo en decimal, s'ha d'escriure cada numero que el compon (bit), multiplicat per la base del sistema(base = 2), elevat a la posició que ocupa.
Exemple tonto(Carles Camps)
11012 = 1310
<=>
1 * 23 + 1 * 22 + 0 * 11 + 1 * 20
Decimals a Binaris.
Donat un número decimal, per a expressar-lo en binari, s'ha de dividir entre la potència de dos mes pròxima per baix.
Exemple:
2510 =110012;
25 : 24 = 25 : 16 = 1 residu 9
9 : 23 = 9 : 8 = 1 residu 1
1 : 22 = 1 : 4 = 0 residu 1
1 : 21 = 1 : 2 = 0 residu 1
en sobra 1
Suma de nombres binaris.
Recordem les següents sumes bàsiques:
0+0=0
0+1=1
1+1=10
Així, si volem sumar 100110101 més 11010101, tenim:
100110101
11010101
----------
1000001010
Operem com en decimal: comencem a sumar des de la dreta, en el nostre exemple, 1+1=10, aleshores escrivim 0 i "en portem" 1. Se suma aquest 1 a la següent columna: 1+0+0=1, i seguim fins acabar totes la columnes (exactament com en el càclcul decimal).
Multiplicació .
Per multiplicar dos nombres en representació binària ho farem de forma similar a com ho fem en representació decimal, tenint en compte que només hi ha dos dígits i que els seus productes són com segueixen:
0×0=0
0×1=0
1×0=0
1×1=1
D'acord amb això, per multiplicar dos nombres A i B considerem productes parcials: per cada digit de B prenem el seu producte amb A i l'escrivim en una nova línia desplaçat cap a l'esquerra de manera que el darrer dígit (el més a la dreta) coincideixi amb aquell que estam considerant de B. La suma de tots aquests productes parcials dóna el resultat final.
Per exemple, per multiplicar els nombres binaris 1100 i 1101 ho farem com segueix. En aquesta multiplicació anomenam A al primer número (1100, que correspon a 12 en decimal) i B al segon (1101, que correspon a 13 en decimal):
1 1 0 0 (A)
× 1 1 0 1 (B)
---------
1 1 0 0 Correspon a l'1 en el nombre B
+ 0 0 0 0 Correspon al 0 en el nombre B
+ 1 1 0 0
+ 1 1 0 0
-----------------
= 1 0 0 1 1 1 0 0
Això és, 1*27+1*24+1*23+1*22 = 128+16+8+4=156.
Vegeu també l'Algorisme de multiplicació de Booth.
Codis binaris.
Binari Natural.
S'expressa un valor emprant tants bits com sigui necessaris de dreta a esquerra. És a dir, per representar en número decimal 30 empraríem el 11110, on per a convertir-ho a decimal seria 24*1+23*1+22*1+21*1+20*0=16+8+4+2=30.
Experimento fallido: Carles Camps
Binari BCD Natural.
Amb aquest codi expressem cada un dels dígits decimals en binari per separat. Per tant necessitem representar del 0 al 9, i per a fer-ho necessitem 4 bits, car 23 només ens deixa representar 8 valors, de 0 a 7. Així doncs el 10 seria el 0001 0000.
Complement a 2 (CA2).
Aquest codi és per a representar dígits amb signe, amb l'avantatge de què es guanya la representació d'un número més negatiu. Per a escriure'l la part positiva va precedida d'un 0 i té igual representació que en binari natural. En canvi els nombres negatius es representen fent l'invers del valor en positiu i sumant-hi un 1.
0 1 1 1 - 7
0 1 1 0 - 6
0 1 0 1 - 5
0 1 0 0 - 4
0 0 1 1 - 3
0 0 1 0 - 2
0 0 0 1 - 1
0 0 0 0 - 0
1 1 1 1 - -1
1 1 1 0 - -2
1 1 0 1 - -3
1 1 0 0 - -4
1 0 1 1 - -5
1 0 1 0 - -6
1 0 0 1 - -7
1 0 0 0 - -8
Mòdul i Signe.
El bit de més pes representa el signe, 0 per a positius i 1 per a negatius, el seu valor es expressat en binari natural per la resta de bits.
Codi Gray.
Aquest codi té la particularitat de ser adjacent, per això s'empra a les taules de veritat. Per a escriure'l es fa mirall de la part de dalt i posem un 0 a la part superior i un 1 a la part inferior, com a bit de més pes.
0 - 0
1 - 1
0 0 - 0
0 1 - 1
1 1 - 2
1 0 - 3
0 0 0 - 0
0 0 1 - 1
0 1 1 - 2
0 1 0 - 3
1 1 0 - 4
1 1 1 - 5
1 0 1 - 6
1 0 0 - 7
Curiositats.
Amb els nombres d'una mà, pots contar en binari fins al nombre 31, assignant de manera ordenada un valor (1,2,4,8,16) a cada dit. Naturalment, per això cal ser capaç de plegar i estirar cada dit de manera independent. |
473 | Ciències polítiques | Les Ciències Polítiques tenen com a objecte l'estudi la Política, incloent-hi l'estructura i el funcionament del govern i l'Administració, els sistemes de partits o altres sistemes organitzats que promoguin la seguretat, la justícia i l'accés a determinats serveis per als seus membres (com per exemple, sindicats, corporacions, esglésies i altres organitzacions que no es consideren habitualment polítiques).
Baxter Adams fou el primer a utilitzar el terme ciència política (en anglès), el 1880.
Alguns conceptes objecte d'estudi.
Autoritat;
Democràcia;
Estat;
Govern;
Ideologia política;
Institució;
Legitimitat;
Partit polític;
Poder polític;
Sobirania;
Subjecte Constituent;
Terrorisme;
Vegeu també:
Anarquisme;
Carlisme;
Comunisme;
Ecosocialisme;
Feixisme;
Liberalisme;
Socialisme; |
476 | Craniat | Els craniats (Craniata) són un grup d'animals cordat. És la línia evolutiva d'animals que es caracteritza per la presència de crani per protegir els ganglis encefalitzats. Actualment no hi ha acord sobre què inclou el grup craniats, ni per extensió el seu rang. No s'ha acceptat el clade Craniata pel pes de la tradició i perque hi ha gnatostomats que han perdut les vèrtebres.
Aquells que defensen craniats com a clade el divideixen en vertebrats (Vertebrata) i els peixos sense mandíbula (Hyperotreti). Per contra, hi ha qui defensa craniat com a sinònim de vertebrat.
La classificació proposada és la següent.
Craniata;
Agnatha (o Hyperotreti);
Vertebrata (= Gnatostomats); |