id
stringlengths 1
6
| title
stringlengths 1
134
| text
stringlengths 0
140k
|
|---|---|---|
626 | Canal de Navarrés | La Canal de Navarrés és la comarca principalment castellanoparlant del centre del País Valencià, amb capital a Énguera.
Limita pel nord amb la Foia de Bunyol, a l'est amb la Ribera Alta, al sud amb la Costera, i a l'oest amb Castella i la Vall de Cofrents.
Els municipis d'aquesta comarca són:
Comarca històrica .
La Canal de Navarrés és una comarca històrica que ja apareixia al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934. L'única diferència és que ençà també hi formaven part els municipis de Tous (Ribera Alta) i Dosaigües (Foia de Bunyol). |
627 | Camp de Morvedre | El Camp de Morvedre és la comarca costanera del centre del País Valencià, amb capital a Sagunt.
Geografia.
Limita pel nord amb la Plana Baixa, a l'est amb la Mar Mediterrània, al sud amb l'Horta Nord, i a l'oest amb el Camp de Túria i l'Alt Palància.
Els municipis d'aquesta comarca són:
Història.
La comarca del Camp de Morvedre és de creació moderna, a l'any 1989, i comprén l'antiga comarca de les Valls de Morvedre, i part de la històrica Calderona. Aquestes comarques antigues apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934. |
628 | Costera | La Costera és una comarca central del País Valencià, amb capital a Xàtiva.
Geografia.
Limita al nord amb la Canal de Navarrés i la Ribera Alta, a l'est mínimament amb la Safor, al sud amb la Vall d'Albaida i a l'oest amb l'Alt Vinalopó.
Història.
La comarca de la Costera és de creació moderna, a l'any 1989, i hi comprén part de les antigues comarques de la Vall de Montesa, la Costera de Ranes, i l'Horta de Xàtiva, a més del municipi d'Estubeny (antiga comarca de la Ribera Alta). Aquestes comarques antigues apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934.
Enllaços externs .
Conèixer Canals, Web per a conèixer la poblaciò de la Costera, Canals.
La Costera Digital, Periòdic independent de la Costera, Canals. |
629 | Comarca de València | València és una comarca valencianoparlant (encara que prou castellanitzada) del centre del País Valencià, amb capital a València, l'històric Cap i Casal.
Antigament la Comarca de l'Horta de València incloïa les actuals comarques de l'Horta Nord, l'Horta Oest, l'Horta Sud i la ciutat de València. A causa del creixement de totes aquestes comarques es va dividir en les quatre comarques actuals.
La comarca de València limita amb l'Horta Nord, l'Horta Oest, l'Horta Sud en aquests punts cardinals i a l'Est amb la Mar Mediterrània. Al Sud, la comarca de València inclou i administra l'Albufera i, per tant, limita també al Sud amb la Ribera Baixa.
Només inclou un municipi, la ciutat de València, però moltes pedanies (Perellonet, El Saler etc.), algunes d'elles situades en mig de les altres tres comarques de l'Horta.
Per a informació més detallada del municipi i les seues pedanies, consulteu la informació sobre la ciutat de València. |
630 | Camp de Túria | El Camp de Túria és una comarca valencianoparlant del centre del País Valencià, amb capital a Llíria.
Geografia.
Limita pel nord amb l'Alt Palància, a l'est amb el Camp de Morvedre i l'Horta Nord, al sud amb l'Horta Oest i la Foia de Bunyol, i l'oest amb els Serrans.
Els municipis d'aquesta comarca són:
Història.
La comarca del Camp de Túria és de creació moderna, a l'any 1970, i comprén l'antiga comarca del Camp de Llíria, part de la Calderona, i part del Pla de Quart. Aquestes comarques antigues apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934.
Vegeu també.
Mandor; |
631 | Cartografia | La cartografia és la ciència que tracta de la representació de la Terra sobre un mapa. Com que la Terra és esfèrica ha de valer-se d'un sistema de projeccions per a passar de l'esfera al plànol. El terme projecció es refereix a qualsevol funció definida a la superfície de la Terra amb valors sobre un pla, i no necessàriament a una projecció geomètrica.
Però a més de representar els contorns geogràfics dels objectes, les superfícies i els angles també s'ocupa de representar la informació que apareix sobre el mapa, segons es consideri què és rellevant i què no. Això, normalment, depèn del que es vulgui representar en el mapa així com de l'escala.
Projecció Cilíndrica .
La projecció cilíndrica és qualsevol tècnica de projecció cartogràfica on els meridians són representats com a línies verticals equidistants i els paral·lels com a línies horitzontals. La representació dels meridians es pot visualitzar si imaginem la projecció de la Terra en un cilindre (amb el seu eix coincidint amb l eix de rotació de la Terra) que l envolta i que posteriorment s ha desplegat. Inevitablement, en totes les projeccions cilíndriques existeix un estretament Est Oest a mida que t allunyes de l Equador i que és màxim als Pols.
Projecció de Mercator .
La Projecció de Mercator és una projecció cilíndrica que va ser presentada pel geògraf i cartògraf Gerardus Mercator al 1569. És molt utilitzada a la navegació per la facilitat de traçar sobre el mapa rutes de rumb constant, atès que la representació de la direcció i la forma és acurada. No obstant això, la mida dels elements geogràfics representats presenta certa distorsió: com a tota projecció cilíndrica, la representació dels meridians i paral·lels com a rectes perpendiculars entre si, genera un estretament est oest dels elements geogràfics, que s incrementa progressivament cap a latituds altes. A la projecció de Mercator, aquest estretament est oest va acompanyat d un estretament nord sud d igual escala, a diferencia d altres projeccions cilíndriques que no mantenen les proporcions entre escales. D aquesta manera, els mapes amb projecció de Mercator van exagerant la mida i distorsionant les formes dels elements geogràfics com més lluny de l Equador se situen, essent pràcticament inutilitzables a partir de 70º de latitud.
Història .
A Mesopotàmia trobem les primeres civilitzacions que mesuren els terrenys amb l'ajuda de la geometria i del gnòmon. En aquesta regió hi ha exemples de mapes de ciutats gravats en pedra.
Els grecs, que van ser els pares de la geografia, van desenvolupar les tècniques cartogràfiques. La Geografia de Ptolemeu va ser una obra que influiria en la represa de la cartografia en el segle XVI. En aquesta obra Ptolemeu va desenvolupar les projeccions cartogràfiques, o sigui, la forma de representar en una superfície plana l'esfera terrestre.
Els romans, en canvi, es van interessar més pel vessant pràctic de la cartografia. L'única obra que coneixem de l'època romana és un mapa itinerari, la Tabula Peutingeriana a través d'una còpia medieval
En l'edat mitjana va haver una forta influència de la cosmografia cristina. Es creia, per exemple, que Jerusalem era el centre del món. Les formes més primitives de mapes medievals són els esquemàtics mapes en T. Hi ha, a l'alta edat mitjana obres força treballades com el mapamundi circular de Hereford.
Països catalans .
El mapa català més important és l' Atles català (1375), atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham, que és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França
Canvis tecnològics .
Els canvis en la producció de mapes corren paral·lels als canvis produïts en la tecnologia.
El salt més gran es van produir a partir de l'edat mitjana quan s'inventen instruments que permeten determinar la posició d'un punt, la seva latitud i la longitud. Aquests instruments, com el sextant i la brúixola, van permetre mesurar angles respecte l'estrella polar i el sol.
Tipus de mapes .
Els mapes es divideixen, bàsicament, en topogràfics i temàtics. Els topogràfics intenten reproduir el terreny de la forma més precisa possible. Els mapes temàtics s'han fet per mostrar un fenomen -demogràfic, econòmic, cultural, etc.-
Cartògrafs .
Nicolas Sanson;
;
Enllaços externs .
Vista parcial de l'Atles català de Cresques. ;
Institut Cartogràfic de Catalunya; |
632 | Climatologia | La climatologia és l'estudi del clima i el temps i ha estat un assumpte que ha ocupat a la Geografia des dels seus començaments. De les condicions atmosfèriques depenen moltes activitats humanes, des de l'agricultura fins un simple passeig pel camp. Per això s'ha fet un esforç ingent per predir el temps tant a curt com a mitjà termini.
El primer que hem d'aclarir són els conceptes de temps i clima, que fan referència a escales temporals diferents.
Quan una comarca, ciutat, vessant, etc., té un clima diferenciat del clima zonal diem que és un topoclima. A més, anomenem microclima al que no té divisions inferiors, com el qual hi ha en una habitació, sota un arbre o en un determinat cantó d'un carrer.
El clima tendeix a ser regular en períodes de temps molt llargs, fins i tot geològics, el que permet el desenvolupament d'una determinada vegetació i un sòl perfectament equilibrat, sòls climàtics. Però, en períodes de temps geològics, el clima també canvia de forma natural, els tipus de temps es modifiquen i es passa d'un clima altre en la mateixa zona.
El temps, i el clima té lloc en l'atmosfera. Per a estudiar un clima és necessària l'observació durant un lapse de temps llarg (mínim quinze anys). Les observacions de temperatura, precipitacions, humitat i tipus de temps es recullen en les estacions meteorològiques. Amb aquestes dades s'elaboren taules que s'expressen en diagrames ombrotèrmics o climogrames. |
633 | Cristal·lografia | La Cristal·lografia és la ciència que estudia els cristalls minerals. Entre els aspectes que investiga en els cristalls hi són:
Estructura interna (a nivell atòmic);
Morfologia o estudi de l'estructura externa, formacions amb els altres cristalls;
del mateix mineral: macles, druses,
de diferents minerals;
Sistema cristal·lí al que pertany,
Monoclínic,
Triclínic,
Tretragonal,
Hexagonal,
Romboèdric,
Amorf,
etc.
Gènesi de cada cristall,
Propietats físiques i químiques:
Resistència a ser ratllat, ;
Composició química,
Solubilitat, ;
Luminiscència,
Color d'interferència,
Exfoliació,
Ratlla,
Color,
LLuentor,
Transparència,
Radioactivitat,
Conductivitat elèctrica,
Magnetisme,
etc. |
638 | Correu electrònic | El correu electrònic (anomenat en anglès e-mail, o email) es refereix al sistema que permet redactar, enviar i rebre missatges utilitzant sistemes de comunicació electrònica. Avui en dia, la majoria de sistemes de correu electrònic utilitzen internet. El correu electrònic és un dels serveis més populars d'Internet. En comparació amb el correu ordinari, té l'avantatge de ser més barat i alhora més ràpid. La majoria del correu electrònic es transmet a servidors que treballen amb el protocol SMTP (Simple Mail Transfer Protocol).
Una direcció de correu moderna té la forma: usuari@domini.exemple. La part abans del signe @ és la part local de la direcció, habitualment el nom d'usuari del destinatari, i la part a la dreta del signe @ és el nom de domini. Mitjançant DNS, es pot comprovar que aquest domini accepta correu electrònic per aquesta adreça determinada.
Pot ser de caràcter privat, empresarial o institucional.
Història.
El correu electrònic és anterior a Internet. Es va començar a utilitzar el 1965, per permetre la comunicació entre usuaris d'ordinadors de temps compartit (mainframes). Aviat es va implementar la possibilitat d'enviar missatges entre ordinadors connectats per xarxa. El correu electrònic es va estendre aviat per la xarxa ARPANET, predecessora d'Internet. El 1972, es va utilitzar per primera vegada el símbol "@" (arrova) per separar el nom de l'usuari de la seva màquina.
El servei de correu electrònic aviat es va popularitzar, i es van desenvolupar protocols per permetre la comunicació amb usuaris fora d'ARPANET. Per a permetre la connexió entre ordinadors que no estaven directament connectats, calia especificar la "ruta" que el missatge havia de seguir per "anar" d'un ordinador a l'altre, especificant totes les màquines "intermèdies" separades per un signe "!". En molts casos, calia utilitzar rutes amb fins a 10 o més connexions. La possibilitat que algun node fallés i el missatge no arribés a destí era força alta. Una manera d'evitar això era donant diversos camins alternatius, amb l'esperança que algun d'ells funcionés.
Format.
El format del correu electrònic es defineix a la RFC 5322, i les que van de la RFC 2045 a la RFC 2049, col·lectivament anomenades Multipurpose Internet Mail Extensions. Tot i que la RFC 2822 és un l'estàndard proposat tècnicament per l'IETF i els altres són només esborranys de l'IETF, aquests document són els estàndards de facto del correu electrònic.. Abans el format es descrivia a la RFC 822.
El correu electrònic consta de dos components principals:
Capçalera (Header) - Conté de forma estructurada informació com l'emissor i el destinatari, assumpte, data, i altra informació. L'RFC 5322 en defineix la sintaxi en detall.
Cos (Body) - El missatge en sí com a text no estructurat. De vegades conté la signatura al final.
Les dues seccions se separen per una línia en blanc.
El correu electrònic està pensat per transmetre missatges ASCII de 7 bits. Tot i que sovint es poden fer servir 8 bits, això no esta garantit. Per aquesta raó, s'utilitza l'standard MIME, que permet enviar fitxers binaris, incloent so i imatges, i codi HTML.
D'altra banda, el correu electrònic permet una escriptura amb errors ortogràfics, impensables en d'altres mitjans comunicatius,com abreviatures, emoticones,... permet fer una mica més oral el discurs escrit.
Capçalera.
La capçalera conté com a mínim els següents camps:
From: (De:) La direcció d'e-mail, i opcionalment el nom de l'emissor.
To: (A:) La direcció (o direccions), i opcionalment el nom del receptor (o receptors).
Subject: (Assumpte:) Un resum del contingut del missatge;
Date: (Data:) L'hora i dia local de quan el missatge ha estat escrit;
Noti's que aquests camps es transmeten en anglès ja que formen part del protocol.
Noti's també que el camp "To" no està necessàriament lligat a les adreçes a les que s'envia el missatge. La llista de destinataris no s'extreu de la capçalera de l'email, sinó que s'especifica en el protocol SMTP.
Altres camps freqüents són: (per a veure més camps, consulteu RFC 4021 o RFC 2076)
Cc: Còpia de carbó (Carbon copy).
Bcc: Còpia de carbó oculta. (Blind Carbon Copy). ;
Received: Informació de seguiment generada pels servidors de correu que han gestionat el missatge prèviament. ;
Content-Type: Informació de com s'ha de mostrar el missatge, normalment de tipus MIME.
Reply-To: L'adreça que s'hauria d'usar per contestar al remitent.
References: La id del missatge al qual es respon (en cas que es respongui), la id d'aquest missatge, etc.
In-Reply-To: La id del missatge al qual es respon.
X-Face: Petita icona, normalment mostrant la cara del remitent.
Correu brossa.
El correu brossa (en anglès spam) és l'enviament de correu comercial no sol·licitat. Com que enviar un correu electrònic és barat, és molt fàcil d'enviar milions de missatges anunciant qualsevol tipus de productes, sense preocupar-se gaire de si poden interessar als receptors. D'aquesta manera, molts usuaris acaben rebent una gran quantitat de correu brossa. Els anuncis més habituals solen ser de pornografia, medicaments com la Viagra, loteries, etc.
Un altre problema són els anomenats cucs: programes semblants als virus informàtics, que utilitzen el correu electrònic per propagar-se.
Lspam i els cucs són fenòmens que s'han estès molt en els darrers anys, i tenen un efecte molt negatiu en els usuaris de correu electrònic, i un cost econòmic considerable.
Articles relacionats.
Llista de correu electrònic;
Gawab;
CAcert;
Referències.
Enllaços externs.
Informe sobre l'us de l'e-mail a ARPANET; |
640 | Llista de compostos químics | Llistat de compostos químics, ordenats alfabèticament, i amb la seva fórmula empírica.
A.
Acetona - H3CCOCH3 ;
Àcid acètic - CH3COOH ;
Àcid bòric - H3BO3 ;
Àcid carbònic - H2CO3 ;
Àcid clorós - HClO2 ;
Àcid cròmic - H2CrO4;
Àcid fòrmic - HCOOH ;
Àcid metabòric - HBO2 ;
Àcid nítric - HNO3 ;
Àcid nitrós - HNO2 ;
Àcid clorhídric- HCl;
Àcid cianhídric - HCN ;
Àcid propanoic - C3H6O2;
Àcid sulfhídric - H2S ;
Àcid sulfúric - H2SO4 ;
Aigua - H2O ;
Amoníac - NH3;
B.
Benzè - C6H6 ;
Butà - C4H10;
Borà - BH3;
C.
Carbonat de calci - CaCO3;
Cianur de sodi - NaCN;
Cianur de magnesi - Mg(CN)2;
Cloroform - CHCl3;
Clorur de sodi - NaCl;
D.
Diòxid de carboni - CO2;
Diòxid de sofre - SO2;
E.
Etanol - CH3CH2OH ;
Etè - C2H4;
F.
Formaldehid - HCHO ;
G.
Glucosa - C6H12O6;
Glicerina - (CH2OH2)3 ;
Glicina - NH2CH2COOH ;
H.
Hidròxid d'alumini - Al(OH)3 ;
Hidròxid de calci - Ca(OH)2 ;
Hidròxid de ferro (II) - Fe(OH)2;
Hidròxid de ferro (III) - Fe(OH)2>/sub> ;
Hidròxid de sodi - NaOH ;
Histidina - NH2CH(C4H5N2)COOH;
M.
Metà - CH4 ;
Metanol - CH3OH ;
Monòxid de carboni - CO ;
O.
Òxid de ferro (III) - Fe2O3;
Oxid nítric - NO;
Ozó - O3;
P.
Peròxid d hidrogen - H2O2 ;
Propà - C3H8;
T.
Tirosina - C9O3H11N ;
U.
Urea - CO(NH2)2; |
641 | Campus party | La Campus Party és una Lan party on es concentren aficionats a l'informàtica de tot Europa realitzada des del 1997 al País Valencià. Les activitats més comunes són les partides multijugador, l'intercanvi de dades i de coneixaments sobre diversos camps temàtics de l'informàtica.
Edicions realitzades de la Campus Party.
Història.
La Campus Party té el seu origen al desembre de 1996 quan neix l'idea de fer una party en xarxa. Paco Rogagales, director de cadena 100 a la comunitat autònoma d'Andalusia en aquest moment, veu a La 2 un reportatge sobre els moviments culturals relacionats amb Internet.
El febrer de 1997 Ragageles rep a la cadena 100 Màlaga a l'Associació Juvenil en Xarxa de Benalmàdena, municipi de Màlaga (Andalusia). On li agraeixen l'ajuda prestada a les noves tecnologies i demanen cobertura per organitzar una LAN party.
El maig del mateix any Ricardo Tarno, director de l'Institut de la Juventut, cedeix les instal·lacions en què es realitza l'esdeveniment.
L'abril Ragageles ajuda a organitzar la "Ben Al Party", ja que així es va anomenar la primera edició. Després de realitzar-se ,un grup liderat per Ragageles, Belinda Galiano, Yolanda Rueda, Pablo Antón, Juanma Moerno i Rafa Revert decideixen organitzar una LAN party de més importància.
A l'agost de 1998 se celebra la segona edició de la Campus Party aconseguint una gran repercussió en els mitjans de comunicació a escala estatal.
El gener de 1999 es funda l'associació E3 Futura sent Belinda Galiano la presidenta. A l'agost del mateix any un grup d'universitaris provinents de tot l'Estat col·laboren donant consistència i estructura interna a l'esdeveniment. Un altre grup d'universitaris de la Facultat d'Informàtica de la Universitat de Sevilla, Ideafix, configuren la xarxa i donen suport tecnològic a la Campus Party. El setembre, Manuel Toharia, ponent a la Campus Party parla amb Paco Ragageles i li suggereix fer-la créixer. Rogageles reconeix que l'il·lusiona realitzar-la al Museu de la Ciència Príncep Felip de València sense saber que Toharia seria el director del museu. De forma que aquest li ofereix la Ciutat de les Arts i les Ciències per fer la Campus Party 2000.
El maig del 2000, Maria Pilar Arguelles, directora general de la Ciutat de les Arts i la Ciència s'interessa personalment i garantitza la realització de l'esdeveniment, a pesar de les obres d'inauguració del Museu de la Ciència Príncep Felip, les quals posen en perill la celebració de la Campus Party 2000. L'agost d'aquest any s'inaugura la CP 2000 al CAC de València convertint-se en la LAN Party més gran d'Europa.
A l'abril del 2001 neix CampusT1, com a conseqüència de la divisió dels continguts formatius de la Campus Party. CampusT1 adquireix la qualitat de la Universitat d'Estiu amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València. El juliol obre les seves portes amb 350 alumnes, impartint 8 cursos diferents i tenint 2 conferenciants destacats: Al Gore i Nicholas Negroponte. El maig del mateix any s'obre el termini d'inscripció de la Campus Party 2001 i en poc més de 10 minuts s'esgoten les 1.600 entrades. A l'agost, durant la CP, E3 Futura i Borja Adsuara, director general del Ministeri de Ciència i Tecnologia, acorden la fundació del moviment cibervoluntarisme. Aquell mateix desembre es fundà el moviment Cibervoluntaris a la Universitat Francisco de Victoria a Madrid amb el fi social d'alfabetitzar digitalment els grups de persones exclosos.
L'agost de 2002 la CP se celebra al pàrquing del CAC degut a la demanda de places, acollint 3.000 campusers.
El juliol de 2004, la CP obté més de 100 hores de formació, distribuïda entre tallers, conferències i workshop mostrant l'èxit de la CP. El 2004 la CP s'instal·lava al llac principal del Museu de les Ciències Príncep Felip on s'instal·la una gran carpa de 12.800m² i rep 4.500 campusers. L'esdeveniment es converteix en la major concentració de jugadors de PS2 en xarxa de tot el món i la primera trobada del Moviment Coca-Cola.
El febrer de 2005 neix la Campus Party Experiences donant lloc al compromís del Grup Futura de superar la bretxa digital que plasma la creació d'aquest esdeveniment itinerant que apropa les noves tecnologies de la informació als ciutadans. El juliol del mateix any la novena edició de la CP se celebra a la Fira de València degut al creixement experimentat deixant endarrera la Ciutat de les Arts i la Ciència. Els participants d'aquesta edició viuen una CP rica en continguts amb la presència de Neil Armstrong.
Enllaços externs.
Plana web Campus Party;
Campus Party 2003 a València; |
644 | Catalitzador | En química, un catalitzador (del Grec: , catalyt s), és una substància que incrementa la velocitat d'una reacció química, però que no es consumeix en la reacció.
Hi ha dos tipus de catalitzadors,
Homogenis: es troben en la mateixa fase que els reactius i productes. Els catalitzadors homogenis reaccionen amb un o més reactius per formar un intermedi que després evoluciona cap a productes. Per exemple,
A + C -> AC
AC + B -> AB + C,
on A, B són reactius, C és el catalitzador, AC és un intermedi de reacció i AB és el producte.
Heterogenis: es troben en una fase diferent que els reactius i productes. El cas més habitual és el d'un catalitzador sòlid i reactius i productes en dissolució. Els reactius són adsorbits a la superfície del catalitzador, de manera que alguns enllaços químics s'afebleixen permetent l'evolució cap a productes.
A nivell energètic la funció del catalitzador es baixar la enèrgia de l'estat de transició i, per tant la energia d'activació de la reacció.
Els principals catalitzadors són els metalls de transició, ja sigui en la seva forma metàl·lica o formant complexos.
Veieu també.
Enzim - biocatalitzadors |
645 | Cicle termodinàmic | En termodinàmica, un cicle termodinàmic és un circuit de dispositius destinats a l'obtenció de treball a partir de dues fonts de calor a distinta temperatura, o de manera inversa, a produir mitjançant l'aportació de treball el pas de calor de la font de menor temperatura a major temperatura.
L'obtenció de treball a partir de dues fonts tèrmiques a distinta temperatura s'empra per a produir moviment, per exemple en els motors o en els alternadors emprats en la generació d'energia elèctrica. El rendiment és el principal paràmetre que caracteritza a un cicle termodinàmic, i es defineix com el treball obtingut dividit per la calor gastada en el procés, en un mateix temps de cicle complet si el procés és continu. Aquest paràmetre és diferent segons els múltiples tipus de cicles termodinàmics que existeixen, però està limitat pel factor o rendiment de Carnot.
Un cicle termodinàmic invers cerca el contrari al cicle termodinàmic d'obtenció de treball. S'aporta treball extern al cicle per aconseguir que la transferència de calor es produeixi de la font més freda a la més calenta, al revés de com tendiria a succeir naturalment. Aquesta disposició s'empra en les màquines d'aire condicionat i en refrigeració. |
646 | Compost químic | Un compost químic és una substància formada per un o més elements, amb una relació determinada. Cal que aquesta relació es degui a les propietats físiques o químiques dels elements constituents. Això exclou mescles o aliatges, que de fet són barreges de diverses substàncies.
Els elements que formen un compost i la seva proporció s'indiquen mitjançant una fórmula química.
Per exemple, l'aigua és un compost format per hidrogen (H) i oxigen (O) en una relació de dos a un, i la seva fórmula química és H2O.
Vegeu també .
Llista de compostos químics; |
647 | Combustible fòssil | Els combustibles fòssils són aquells combustibles originats per la fossilització de matèria orgànica.
En el procés de fossilització, degut a circumstàncies ambientals com l'anòxia, aquesta matèria orgànica no es degrada pels microorganismes fins a diòxid de carboni (CO2) i aigua (H2O), sinó que roman en forma de molècules orgàniques més complexes, l'energia de les quals és la que s'aprofita en utilitzar-los com a combustible.
Actualment els combustibles fòssils es consideren contaminants, per que la seva combustió desprèn gasos d'efecte hivernacle, que són radioactius en el sentit que absorbeixen fotons d'alta energia i desprenen fotons de baixa energia, és a dir, infraroigs.
En indrets concrets de la Terra es poden trobar l'energia solar que diferents organismes vius van absorbir fa milions d'anys. Aquests gràcies a un procés complex de transformació es van convertir en els combustibles fòssils que s'usen actualment entre d'altres coses per obtenir energia tèrmica. Per tant es pot dir que la font d'energia són els combustibles fòssils, el carbó, petroli i gas natural. Encara que provenen de l'acció solar, no són energia renovables perquè requereixen molts milions d'anys i una evolució semblant per a obtenir-los de nou de forma natural.
Tipus de combustibles fòssils .
Carbó .
Aquest combustible fòssil prové de restes vegetals que creixien a les maresmes i que van quedar enterrades pel fang. Degut a l'absència d'oxigen no es van poder descompondre i amb el pas del temps i la pressió de les capes de terra va fer que es fossilitzessin fins transformar-se en carbó. La seva formació es data de fa uns 300 milions d'anys.
Segons la seva antiguitat i les condicions de formació del carbó classifiquem els diferents tipus de carbó en:
Torba: És el més recent i que aporta menys calor degut a que té més contingut d'aigua que de carboni.
Lignit: És recent i no té tant poder calorífic degut al seu baix contingut en carboni.
Hulla: És un dels més antics i alt poder calorífic. És el carbó més comercialitzat i el que més s'utilitza, per exemple, a les centrals tèrmiques.
Antracita: el més antic i amb més proporció de carboni, pel que té un alt poder calorífic.
Petroli .
Combustible fòssil líquid i viscós que prové del plàncton. Es creu que es va formar fa uns 50 milions d'anys després que el plàncton quedés cobert per diferents materials sedimentaris i a una certa pressió i temperatura i per l'acció de microorganismes fins formar-se el petroli.
El que s'obté directament del jaciment és el que s'anomena petroli cru. Per a poder utilitzar l'energia que aporta ha de passar per un procés de transformació, anomenat refinament.
Refinament del petroli.
El refinament té lloc a les plantes petroquímiques, també anomenades refineries.
Primer de tot cal netejar el petroli cru abans de què sigui conduit a les unitats de fraccionament. Un cop netejat de les restes d'aigua i sorra comença el procés de destil·lació a l'anomenada torre de destil·lació que pot arribar a mesurar uns 50 metres. El cru s'escalfa a uns 320-340ºC i es converteix en gas, aquest va pujant per la torre a mida que els diferents components arriben al seu punt d'ebullició i segons van pujant es van refredant i condensant a diferents nivells (platets).
Un cop condensats es van recollint els diferents productes:
Gas liquat del petroli (GLP): a la part superior de la torre.
Benzina.
Querosè.
Gasoil.
Residus utilitzats per a fabricar fuel-oil, olis lubrificants i quitrà: a la part més inferior de la torre.
Gas natural .
És un subproducte de l'acció dels microorganismes quan van transformar el plàncton en petroli. La seva composició majoritària és de metà i està present en la majoria de jaciments petrolífers.
Un cop s'extreu del jaciment es transporta directament fins al lloc de consum sense patir cap transformació. Aquest transport es pot dur a terme de dues maneres:
Gasoductes: que són canonades molt grans per on circula el gas. ;
Vaixells: liquat en cisternes perquè es pugui transportar més quantitat. ;
Abans de què s'utilitzi el gas natural se li afegeixen una sèrie d'additius que li donen olor, per tal de fer evidents i facilitar la localització de les fuites.
Aplicacions del gas natural.
Generar electricitat.
Combustible d'autobusos urbans.
Ús domèstic i industrial. |
649 | Ca | Lingüística:
Ca és un nom de la lletra k.
Ca és la forma abreviada de casa.
Ca és un adverbi de negació.
Química: Ca és el símbol de l'element químic calci.
Física: cA és el simbòl del centiamper equivalent a 0.01 Amperes;
Zoologia: Sinònim de gos. Emprat predominantment en determinades varietats del català, com p.e. la balear.
Codis:
Informàtica;
ca és el codi representatiu del català, segons l'ISO 639-1;
.ca Canadà (Domini territorial de primer nivell);
Transport aèri;
CA, Air China (codi AITA); |
652 | Cu | Lingüística: Nom de la lletra Q.
Química: Cu és el símbol de l'element químic coure. |
653 | Cd | Física: Cd (unitat) abreviatura de candela.
Informàtica: Cd (ordre) ordre usada per a canviar de directori als sistemes Unix.
Química: Cd (element) símbol del Cadmi.
Tecnologia: CD (disc) és l'abreviació més usada de Disc Compacte.
Sintaxi: CD (sintaxi) són les sigles de Complement directe. |
656 | Cap de setmana | El cap de setmana és el període de temps entre les últimes hores laborals i el primer dia de feina. Normalment s'utilitza per englobar el dissabte i el diumenge. Abans s'utilitzava únicament pel diumenge puix que era l'únic dia de descans setmanal. |
658 | Calcogen | Els calcògens són els elements del grup 16 taula periòdica:
Oxigen (O);
Sofre (S);
Seleni (Se);
Tel·luri (Te);
Poloni (Po);
Els seus compostos, sobretot els sulfurs, seleniurs i tel·lurs, s'anomenen col·lectivament calcogenids. El nom calcogen ve del grec, i vol dir formador de menes
L'oxigen, el sofre i el seleni són no metalls, mentre que el tel·luri i poloni són metal·loides. Cal tenir en compte que seleni i tel·luri es troben a la frontera entre els dos grups.
L'estat d'oxidació més habitual dels calcògens es -2 en els calcogènids, tot i que també poden tenir valors de -1. L'estat d'oxidació mes alt es +6, i es dona en sulfats, selenats i tel·lurats (per exemple, Na2SO4) |
661 | Comunitats permanents | S'anomenen comunitats permanents a les comunitats vegetals típiques de la vegetació azonal. El nom es dèu a què amb el temps no evolucionen, i no segueixen la lògica de la successió vegetal que les portaria a la comunitat climàcica. Aquest dinamisme només el presenta la vegetació zonal. |
662 | Comunitat | Una comunitat, en ecologia, és un tros d'un ecosistema caracteritzat per un inventari d'espècies on les més abundants i representatives són anomenades dominants i usualment en denominen els tipus. Ecosistema i comunitat són termes que no pressuposen cap dimensió o nivell d'estructuració. En canvi, una biocenosi és una unitat funcional, és a dir, corresponent a sistemes o subsistemes tan tancats i autàrquics com sigui possible, definits de manera que l'intercanvi de matèria i energia a través de les seves fronteres acceptades sigui mínim. Comunament aquestes fronteres es fan coincidir amb diferències brusques en la distribució de plantes i animals (límits aigua-terra, roca-sòl). Per ser escasses les espècies d'organització adaptada a distribuir la durada de la seva vida entre residències ecològiques molt dispars, normalment es presuposa que els intercanvis de matèria són suficientment petits per a ser despreciables, fet que de vegades no és sempre cert.
Sembla doncs més prudent parlar de comunitats i no referir-se a biocenosi a l'hora d'atribuir a un conjunt d'espècies un nom que les agrupi segons la seva estratègia ecològica, puix que molts cops aquests diferents grups tenen una certa interdependència.
Referències.
Akin, Wallace E. (1991). Global Patterns: Climate, Vegetation, and Soils. University of Oklahoma Press. ISBN 0-8061-2309-5.
Ricketts, Taylor H., Eric Dinerstein, David M. Olson, Colby J. Loucks i cols. (WWF) (1999). Terrestrial Ecoregions of North America: a conservation assessment. Island Press. ISBN 1-55963-722-6. |
663 | Camèfit | Els camèfits són un tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer.
Són els vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.
Són plantes de gran resistència, ja que combinen els avantatges de les formes vitals de més petites i grans dimensions. En efecte, presenten una certa protecció de les seves gemmes contra les inclemències exteriors (neu, gemmes cobertes de catafil·les o per fulles mortes, hàbit molt compacte de la planta, etc.) i una baixa transpiració. I d'altra banda, el fet que no tinguin necessitat de realitzar cada any processos de creixença, com s'esdevé en formes vitals més petites encara (geòfits, teròfits, i hemicriptòfits), les fa encara més resistents que aquestes.
Subdivisió:
Molses reptans (Bryochamaephyta reptantia);
Liquens dendroides (Chamaephyta lichenosa);
Camèfits reptants (Chamaephyta reptantia);
Camèfits suculents (Chamaephyta succulenta);
Camèfits en coixinet (Chamaephyta pulvinata);
Camèfits enfiladissos (Chamaephyta scandentia);
Camèfits espartoides (Chamaephyta spartoidea);
Camèfits esfagnoides (Chamaephyta sphagnoidea);
Mates en espatllera (Chamaephyta velantia);
Mates sufruticoses (Chamaephyta suffruticosa);
Mates fruticoses (Chamaephyta fruticosa);
La sàlvia comuna, la farigola i el llistó són exemples de camèfits. |
665 | Cunit | Cunit és un municipi de la comarca del Baix Penedès.
Geografia .
Situat a l'extrem sud-est de la comarca, a la vora del mar, limita a l'oest amb el municipi de Calafell, en un teixit urbà gairebé continu amb la urbanització de Segur de Calafell; al nord amb Castellet i la Gornal (Alt Penedès); i a l'est amb Cubelles (Garraf).
El paisatge cunitenc és típicament mediterrani; des dels 2,5 km de platges de sorra fina, protegides pels espigons que els hi donen les seves formes arrodonides característiques, passant pels plans agrícoles (els anomenats Prats de Cunit o Plana del Castell), subjectes a una forta pressió urbanística, fins a les serres del centre i nord del municipi, poblades sobretot per pinedes força ben preservades i algunes força frondoses.
Les muntanyes més altes es troben a les serres del nord. Destaquen el turó de Cal Santó, amb 141 metres d'alçària, el turó de l'Avenc (141,2 m) i el puig de la Nina (194,9 m).
Hidrologia .
El terme està travessat de nord a sud per torrents i rieres. Els més destacats són el torrent de Cal Cove, que prové de la zona del fondo d'en Roig, la riera de Cunit, també anomenada torrent de Sant Antoni, i el torrent d'en Pedró, al límit amb Cubelles.
Dessaladora .
Hi és prevista la construcció de la tercera planta de dessalació del litoral català amb l'objetiu d'abastar la xarxa d'aigua potable de Tarragona (CAT) a l'estiu i la de Barcelona (ATLL) a l'hivern.
Dossier Tècnic (html) (doc);
Platges .
Un dels seus atractius són els 2 kilòmetres i mig de platja de sorra daurada en forma de cales, protegides per set espigons longitudinals, amb quatre en forma d'illa. Des de l'any 1997 rep el guardó de Bandera Blava de la Fundació Europea d'Educació Ambiental.
Masies de Cunit .
Can Torrents;
Cal Pla;
Masia Sant Antoni;
Mas Peirot;
Vilaseca;
Masia de Puigdetiula;
Barris i urbanitzacions.
Cal Cego, Can Molas I, II, III, Can Nicolau, Can Toni, Can Torrens, Casc Antic, Costa Cunit, Cunidor, Cunit Diagonal, el Prat de Cunit, el Rectoret, els Ametllers, els Jardis de Cunit, els Rosers de Cunit, Haug, la Baronia, les Sorres, Montcunit, Procunit, Puig Pelòs, Solcunit, Valparaiso, Sant Jaume.
Història .
Patrimoni històric i cultural .
Destaca l'església parroquial de Sant Cristòfol, del segle XII malgrat que l'estructura actual és de l'any 1720 i el Castell de Cunit.
Eleccions i política municipal .
ImageSize = width:300 height:450
PlotArea = width:50 height:400 left:50 bottom:10
DateFormat = yyyy
Period = from:1979 till:2008
TimeAxis = orientation:vertical
ScaleMajor = unit:year increment:1 start:1979
Define $dx = 20 # shift text to right side of bar
PlotData=
bar:Líderes color:blue width:25 mark:(line,white) align:left fontsize:M
from:start till:1983 shift:($dx,0) color:blue text:Jaume Vidal i Almirall
from:1983 till:1987 shift:($dx,0) color:darkblue text:Jaume Vidal i Almirall
from:1987 till:1995 shift:($dx,0) color:darkblue text:Josep Solé i Rodríguez
from:1995 till:1996 shift:($dx,-6) color:darkblue text:Daniel Coll i Olivé
from:1996 till:1998 shift:($dx,-6) color:yellow text:M. Dolors Carreras i Casany
from:1998 till:1999 shift:($dx,-6) color:darkblue text:Daniel Coll i Olivé
from:1999 till:2007 shift:($dx,0) color:red text:M. Dolors Carreras i Casany
from:2007 till:2008 shift:($dx,-4) color:red text:Judith Alberich Cano
Legislatura 1995-1999: Aprovada la moció de censura en març de 1996 contra Daniel Coll i Olivé (CiU) i el seu equip de govern, ha d'abandonar l'alcaldia en favor de M. Dolors Carreras i Casany (IPC);
Legislatura 1995-1999: Aprovada la moció de censura en febrer de 1998 contra M. Dolors Carreras i Casany (IPC) i el seu equip de govern, ha d'abandonar l'alcaldia en favor de Daniel Coll i Olivé (CiU);
Legislatura 2007-2011: L'agost de 2007, M. Dolors Carreras i Casany (PSC) ha d'abandonar el càrrec en compliment d'una sentència judicial que la inhabilita per a càrrecs públics pels fets succeïts durant la legislatura 1995-1999, de llavors ençà, ocupa l'alcaldia Judith Alberich Cano (PSC);
Demografia .
El 1590, tot i que el municipi havia quedat gairebé despoblat degut a les incursions dels pirates sarraïns i turcs (1581), el mas de Vila-seca va romandre habitat. També es tenen referències d'haver existit un nucli de pescadors a la platja, documentat del 1638 al 1670, pescadors que de temps immemorial i de consuetud antiquíssima tenien llicència per a entrar a pescar els diumenges o dies de festa de guardar a la tarda, pagant la dècima del peix a l'obra de la parròquia.
L'any 1960 començà a convertir en un centre de vacances i estiueig dels habitants de l'àrea metropolitana de Barcelona, que començaven a establir llur segona residència en aquesta àrea de la Costa Daurada.
Festes .
Els Joves Diables de Cunit .
L'origen de les tradicions de ball de diables a Tarragona es remonta a 1426. El municipi compta amb la Colla de Joves Diables com a representants i continuadors d'aquesta tradició.
Municipis agermanats .
Hammelbach, Alemanya;
Centro Habana, Cuba;
Estadística oficial .
Territorials.
Policía Local i Seguretat;
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Patrimoni històric i artístic de Cunit;
La Auxiliar de Recaudación;
Informació sobre Seguretat Local; |
666 | Calafell | Calafell és un municipi de la comarca del Baix Penedès.
Situació .
Limita a l'est amb Cunit, al nord amb Castellet i la Gornal, al nord-oest amb Bellvei, a l'oest amb el Vendrell, i al sud amb la mar Mediterrània.
Història .
Els ancestres més remots fins ara descoberts a Calafell tenen 22.000 anys d'antiguitat. Una cova prehistòrica, la Balma de la Graiera, va acollir una petita comunitat humana que caçava i pescava al torrent de la Cobertera.
Al municipi s'hi poden trobar alguns vestigis neolítics, però el monument antic més important és la Ciutadella Ibèrica, una fortalesa del segle VI aC, que ha estat reconstruïda i que és un indret per conèixer i experimentar la civilització dels ibers. La Ciutadella va caure sota la conquesta romana, de la qual se'n conserva un important jaciment arqueològic a la zona del Vilarenc.
Tal com avui es coneix, Calafell s'origina a l'Edat Mitjana, al turó on s'aixeca el Castell. La fortalesa apareix documentada per primer cop al segle XI. El primitiu nucli habitat es va expandir sota el turó fins a formar l'actual nucli del poble. A finals del segle XVIII, de la seva banda, van començar a assentar-se vora mar alguns pescadors, tot donant origen al nucli de la platja. La pesca va ser-hi substituïda pel turisme arran del "boom" dels anys seixanta del segle XX.
L'any 1947 va néixer el nucli de Segur de Calafell. A l'enorme finca coneguda com Quinta de Sant Miquel de Segur es va començar a bastir una gran urbanització de vacances. La creació d'una estació de tren va donar l'empenta a aquest projecte de ciutat jardí, en una època en què no tothom tenia cotxe. Mig segle i escaig després, Segur de Calafell té un perfil molt més residencial, en haver-s'hi arrelat molts propietaris de segones residències i en haver absorbit bona part del creixement demogràfic experimentat pel municipi en els darrers anys.
En l'actualitat, Segur de Calafell és el nucli més poblat dels tres, amb aproximadament el 50% de la població total del municipi.
La demanda de segones residències, primer, i el fort augment de població, després, no han fet créixer únicament aquests tres nuclis, sinó que han fet aparèixer una trentena d'urbanitzacions escampades per tot el terme municipal.
El poble i la població .
Calafell, amb un terme municipal de 20 km , forma part de la comarca del Baix Penedès, la qual pertany a la província de Tarragona. Tot i formar part de Tarragona, la comarca es frontera amb la província de Barcelona.
El municipi de Calafell es divideix, actualment, en tres nuclis i 28 urbanitzacions. Aquesta divisió territorial ha evolucionat amb el temps, però s ha convertit en un cleavage molt important en la política del municipi. Abans que Segur de Calafell nasqués com la urbanització més gran d Europa (actualment ja desbancada), el municipi de Calafell es dividia entre: poble i platja. La gent del poble eren anomenats terrosos i els de la platja pops; però al voltant dels anys quaranta aparegué el tercer nucli: Segur de Calafell. A mesura que aquest creixia, els pseudònims desapareixeran i la divisió s ha convertit entre: gent de Segur, gent del poble o gent de la platja. A més, en els darrers anys la proliferació d urbanitzacions i els seves reclamacions de millores en quan infraestructures han convertit les urbanitzacions en el, que podríem anomenar, quart nucli.
Demografia .
|}
La població de Calafell, l any 2006, era de 20.521 segons estadístiques de l Idescat. En la franja d edat d entre 15 i 64 anys, és on es concentra més població, el 72 2 %
Política.
Economia .
El principal motor econòmic de Calafell és el turisme, la temporada estival s allarga des de Setmana Santa fins a principis d octubre. A més, les urbanitzacions i Segur de Calafell són els nuclis on es troben la majoria de segones residències, en canvi, els hotels es troben al nucli de la Platja. Abans de les eleccions d enguany, Calafell va adquirir la marca de Turisme Familiar i per això el 25 d abril va presentar la nova imatge corporativa del Patronat de Turisme. El fet de ser un destinació de Turisme Familiar proporciona a Calafell un turisme menys estacional, reforçant així el turisme com a principal motor econòmic. A més, a Calafell s ha posat en marxa la construcció d un Parc Empresarial i s ha acabat la remodelació del Port de Segur de Calafell, on a part de la vessant turística també s intenta retornar la flota arraconada a Vilanova i la Geltrú i recuperar l activitat comercial al voltant de la pesca.
Infraestructures .
Si tenim en compte la divisió en nuclis, no es d estranyar que les diferents infrastructures municipals estiguin distribuïdes segons la divisió territorial. Així mateix Calafell gaudeix d un CAP (Centre d Atenció Primària) des de 1996 i el 2003 la Consultoria Municipal de Segur de Calafell es va ampliar per tal de convertir-se en el CAP de Segur.
Pel que fa les infrastructures educatives, l any 2005 es van edificar dues Escoles-Bressol, una al Poble i l altre a Segur. A Calafell només hi ha un institut, situat entre la platja i el poble, però en canvi hi ha quatre escoles d educació primària, una a cada nucli.
Referent a les infrastructures esportives, Calafell gaudeix de dos pavellons poliesportius, una Calafell (entre el poble i la platja) i l altre a Segur de Calafell. A la zona del poble hi ha una pista poliesportiva que va ser renovada l any 2000. La tradició social marca la gent del poble a dedicar-se més a l hoquei patins i la gent de la platja al futbol. Així doncs, des del 1980 Calafell té dos Camps de futbol, un entre la platja i el poble i l altre a Segur de Calafell.
Festes .
Calafell celebra les festes autonòmiques i que dicta l Estat Espanyol, però a més té tres festes locals: La Candelera (Festa major petita del Calafell), Sant Pere (Festa Major de la platja de Calafell), Santa Carme (Festa Major del poble de Calafell) i Sant Miquel (Festa Major de Segur de Calafell).
A més de les festes institucionals a Calafell té lloc un cop a l any un Mercat Medieval (a principis de setembre), un Mercat de Mar (a finals de maig), una trobada internacional de Harley s, Cantada d havaneres (a principis d agost), el cicle de concerts Un bany de música, l arrossejat popular, la sardinada i botifarrada popular i el Carnaval Xurigué, entre d altres.
Comunicació .
Calafell es troba a la confluència de tres autopistes, la C-32, l AP-2 i l AP-7 i connectada per dues vies principals com són la N-340 i la C-31. Aquestes facilitats fan que hi hagi autobusos des de i cap a Barcelona i Tarragona, els quals passen pels municipis més importants en el seu recorregut. A més, als estius també s obre una línia amb Saragossa. La companyia operadora és Hife i Mon-Bus.
Referent al transport ferroviària, Calafell forma part de rodalies RENFE i connecta amb Barcelona a través de la L2.
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Patrimoni històric i artístic de Calafell; |
667 | Coure | El coure és un element químic de nombre atòmic 29. És un dels metalls més importants. De coloració rogenca és dúctil, mal·leable i bon conductor de l'electricitat.
Característiques principals .
El coure és un metall de presentació rogenc, que presenta una conductivitat elèctrica i tèrmica molt alta, només superada per la or. És possible que el coure hagi estat el metall més antic a haver-se emprat, ja que s'han trobat objectes de coure del 87000 a. de C. A més de poder-se trobar en distints minerals, es pot trobar lliure, en la forma metàl·lica, en alguns llocs.
En la majoria dels seus compostos presenta estats d'oxidació baixos, sent el més comú el +2, encara que també hi ha alguns amb estat d'oxidació +1.
La conductivitat elèctrica del poure mereix especial menció, per ser l'adoptada per la Comissió Electrotècnica Internacional en 1913 com a base de la norma IACS.
Exposat a l'aire, el color roig salmó inicial varia a roig violeta per la formació d'òxid cuprós (Cu2O) per a ennegrir-se posteriorment durant la formació d'òxid cúpric (CuO). Exposat llargament a l'aire humit forma una capa adherent i impermeable de carbonat bàsic de color verd, característic de les seves sals, denominada «verdet» («pàtina» en el cas del bronze) que és verinós. Quan s'empraven peroles de coure per a la penetració d'aliments, eren relativament freqüents les intoxicacions. Ja que si els aliments es deixen refredar en la mateixa cassola, l'acció dels àcids presents en el menjar, van oxidant les parets dels recipients de coure, formant òxids que contaminen els aliments.
Els aliens ataquen amb facilitat al coure especialment en presència d'humitat; en sec el clor i el brom no reacciona amb el coure i el fluor només l'ataca a temperatures superiors a 500ºC. Els oxiàcids ataquen al coure, aprofitant-se aquesta circumstància per a emprar-los com a decapants (àcid sulfúric) i abrillantadors, (àcid nítric). Amb el sofre forma un sulfur (CuS) de color blanc.
Entre les seves propietats mecàniques destaquen el seu excepcional capacitat de deformació i ductilitat. En general les seves propietats milloren amb les baixes temperatures el qual permet utilitzar-lo en aplicacions criogèniques. Peró tambe a altres temperatures, si et cau a la pell, et pot atravessar i tens que anar a l'hospital.
Aplicacions .
L'aplicació per excel·lència del coure és com a material conductor (cable elèctric, telefonic, televisió,. ..), a què es destina al voltant del 45% del consum anual de coure. Altres usos són:
Tubs de condensadors i llanterneria.
Electroimants.
Consoladors.
Rodes de monopatins.
Motors elèctrics.
Interruptors i relés, tubs de buit, magnetró de forns microones.
S'estén a l'us del coure en circuits integrats en substitució de l'alumini, de menor conductivitat.
Encunyació de moneda (aliat amb níquel), escultura (estàtua de la Llibertat), construcció de campanes i altres usos ornamentals en aliatges amb zinc (llautó), estany (bronzes) i plata (en joieria).
Lents de cristall de coure emprades en radiologia per a la detecció de tumors.
El sulfat de coure (II) (CuSO4) és el compost de coure de major importància industrial i s'empra com a plaguicida en agricultura (per ensulfatar), en la purificació de l' aigua i com a conservant de la fusta.
Paper biològic .
El coure és un oligoelement essencial per a moltes formes de vida, entre elles per als humans en què, igual que el ferro (per a l'absorció del qual és necessari), contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema immunitari i ossos. El coure es troba en alguns enzims com la citocrom c oxidasa, la lisil oxidasa i la superòxid dismutasa i com a element central de la proteïna hemocianina en artròpodes i mol·luscs, equivalent a la hemoglobina humana, per al transport de l'oxigen.
El coure és teletransportat en la seva major part pel fluix vaguinal en una proteïna demoniada ceruloplasmina; no obstant quan és absorbit en l'intestí és transportat fins al fetge unit a l'albúmina. No hi ha una quantitat diària recomanada de coure, ja que és molt rar que se'n produeixi una deficiència en la dieta, però s'estima que pot ser adequada per a adults una ingesta de 20 cm al dia. El coure es troba en ostres, marisc, llegums, visceres i nous entre altres, a més de l'aigua potable.
La malaltia de Wilson és un trastorn hereditari que provoca l'acumulació de coure al fetge i en altres òrgans podent produir hepatitis, alteracions renals i altres trastorns si no rep tractament adequat.
Història .
El coure (Fou descobert per Daniellus Gallegus) natiu a africa, el primer metall usat per l'home, era conegut per algunes de les civilitzacions més antigues de què es té notícia i ha estat utilitzat des d'almenys fa 10.000 anys (en el que actualment és el nord de Iraq es va trobar un penjoll datat cap a 8700 aC); encara que el descobriment accidental del metall ben va poder produir-se diversos mil·lennis abans. A l'any 5000 aC ja es realitzava la fusió i refinat del coure a partir d'òxids com la malaquita i azurita; per contra, els primers signes d'utilització de l'or no s'albiren fins al 4000 aC. S'han recuperat monedes, armes i utensilis domèstics sumeris de coure i bronze del 3000 aC, així com egipcis de la mateixa època, fins i tot canonades de coure. Els egipcis també van descobrir que al afegir petites quantitats d'estany facilitava la fusió del metall i van perfeccionar els mètodes d'obtenció del bronze; en observar a més la perdurabilitat del material van representar el coure amb lAnkh, símbol de la vida eterna.
A l'antiga Xina es coneix l'us del coure des d'almenys 2000 anys abans de la nostra era i cap a 1200 aC ja es fabricaven bronzes d'excel·lent qualitat posant de manifest un domini de la metal·lúrgia del coure sense comparació a occident. A Europa lhome de gel trobat al Tirol italià al 1991 les restes del qual tenen una antiguitat de 5300 anys, estava acompanyat d'un destral de coure d'una puresa del 99,7% i els elevats índexs d'arsènic trobats en el seu cabell, porta a suposar que ell mateix va fondre el metall per a fabricar l'eina.
Els fenicis van importar el coure a l'Grècia, els grecs no van tardar a explotar les mines del seu territori com testifiquen els noms de ciutats com a Aceró, Calcis i Calcitis (de , bronze). Encara que va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte, per molt de temps el país del coure per excel·lència. Fins al punt que els romans van anomenar al metall aes cyprium o simplement cyprium i cuprum d'on prové el seu nom. Però no sols el nom prové d'aquella illa ja que per la mateixa raó el coure es va representar amb el mateix signe que Venus (l'Afrodita grega) doncs Xipre estava consagrada a la deessa de la bellesa i els miralls es fabricaven d'aquest metall. El símbol, mirall de Venus, modificació de lAnkh egipci, va ser posteriorment adoptat per Carl Linné per a simbolitzar el gènere femení ( ).
L'ús del bronze va predominar de tal manera durant un període de la història de la humanitat que va acabar denominant-se lEra del Bronze a la que transcorre entre el predomini de la pedra i la popularització del ferro; la transició entre el període neolític (final de la Edat de Pedra) i l'edat del bronze es denomina període calcolític (del grec Chalcos), límit que marca el pas de la Protohistòria a la Història.
Abundància i obtenció .
Si bé és un metall menys abundant en l'escorça terrestre que altres (210% del més abundant, l'alumini) és de fàcil obtenció encara que aquesta sigui laboriosa, donada la pobresa dels minerals en coure. Es considera econòmicament viable un mineral amb continguts superiors al 0,5% de coure i molt rendible a partir del 2,5%.
El coure nadiu sol acompanyar als seus companys en bosses que afloren a la superfície explotant-se en mines a cel obert. Encara que no sol tenir molta importància com a mena, s'han trobat exemplars notables i fins i tot penyals de coure de 400 tones a Michigan. Generalment a la capa superior es troben els minerals oxidats (cuprita), al costat de coure natiu en petites quantitats el que explica la seva elaboració mil·lenària ja que el metall podia extraure's fàcilment en forns de fossa. A continuació, per sota del nivell freàtic, es troben les pirites (sulfurs) primàries calcosina (S2Cu) i covellina (SCu) i finalment les secundàries calcopirita (S2FeCu) l'explotació de les quals és més rendible que la de les anteriors. Acompanyant a aquests minerals es troben altres com la bornita (Cu5fes4), els coures grisos i els carbonats azurita, malaquita i auricalcita que solen formar masses importants en les mines de coure per ser la forma en què usualment s'alteren els sulfurs.
Altres mineral de coure són l'Atacamita i la Covel·lita.
Els recursos mundials de coure s'estimen que ascendeixen a 1600 milions de tones en l'escorça terrestre i a 700 milions en el llit marí. Les reserves demostrades, segons dades de l'agència nord-americana de prospeccions geològiques (US Geological Survey) a 940 milions de tones, estant quasi el 40% d'elles a Xile, el principal productor miner de coure mundial amb prop de 5 milions de tones anuals (aproximadament el 36% de la producció mundial); Chuquicamata (Xile), és la més gran mina de coure a cel obert .
La producció del coure comença amb l'extracció del mineral. Aquesta pot realitzar-se a cel obert (l'explotació més comuna) en galeries subterrànies o in situ; aquest últim procediment, minoritari, consisteix a filtrar àcid sulfúric en la mena de coure bombant posteriorment a la superfície les solucions àcides riques en coure. El mineral extret per mètodes mecànics, òxids i sulfurs, es tritura posteriorment obtenint un polsim que conté usualment menys de l'1% de coure. Aquest haurà de ser enriquit o concentrat obtenint una pasta amb un 15% de coure, que posteriorment s'asseca. A partir d'aquest punt poden seguir-se dos mètodes.
El mineral es trasllada a un tanc de lixiviat en el que es filtra àcid sulfúric diluït obtenint una dèbil solució de sulfat de coure de la qual s'obté el coure càtode per electròlisi, procediment que es denomina procediment SX/EW (Solution Extraction/Electrowinning).
O bé, amb el mineral enriquit es prepara una barreja, afegint els fundents necessaris de base sílice per a sulfurs i sulfurs per a òxids, que es fon obtenint el coure blister. Aquest es refina per procediments tèrmics obtenint ànodes de coure que, al seu torn, es refinen mitjançant electròlisi, usant-los al costat de làmines mare de coure com a càtode al medi àcid. Dels fangs es recuperen a més d'or, plata i platí.
Els tipus de coure usualment obtinguts són els següents:
Coure tenaç: amb contingut d'oxigen controlat i que es destina a aplicacions elèctriques ja que és coure d'alta conductivitat (>100% IACS).
Coure desoxidat: normalment no són d'alta conductivitat pel que s'empren en aplicacions on aquesta no és important, com la caldereria.
Coure exempt d'oxigen: és el de major qualitat, el més car i el menys utilitzat. És d'alta conductivitat.
El coure càtode obtingut mitjançant un o un altre mètode té una puresa entre 99,9% i 99,99% i és l'emprat per a la fabricació dels diferents tipus de coure comercial:
Lingot fil d'aram de secció trapezoïdal per a laminació i trefilatge.
Placa per a laminació de xapes o bandes.
Blocs de secció circular per a punxonat o extrusió seguit de laminació o estirat.
Aliatges.
Els coures dèbilment aliats són aquells que contenen un percentatge inferior al 3% d'algun element afegit per a millorar alguna de les característiques del coure, com la maquinabilitat (facilitat de mecanitzat), resistència mecànica o resistència en calent, conservant l'alta conductibilitat tèrmica i elèctrica del coure. Els elements utilitzats són estany, cadmi, ferro, tel·luri, zirconi, crom i beril·li. Altres aliatges de coure importants són el llautons (zinc), bronze (estany), cuproaluminis (alumini), Cuproníquels (níquel), cuprosilicis (silici) i alpaques (níquel-zinc).
Isòtops .
A la natura, es troben 2 isòtops estables del coure, Cu-63 i Cu-65, essent el més lleuger el més abundant (69,17%). S'han caracteritzat a més, 25 isòtops radioactius del coure, dels quals els més estables són el Cu-67, Cu-64 i Cu-61 amb vides mitjanes de 61,83 hores, 12,7 hores i 3,333 hores respectivament. Els altres radioisòtops, amb masses atòmiques des de 54,966 uma (Cu-55) a 78,955 uma (Cu-79), tenen vides mitges inferiors a 23,7 minuts i la majoria no arriben els 30 segons. El coure té a més dos estats metaestables.
Els isòtops més lleugers que el Cu-63 estable es desintegren principalment per captura electrònica originant isòtops de níquel, mentre que els més pesats que l'isòtop Cu-65 estable es desintegren per emissió beta donant lloc a isòtops de zinc. L'isòtop Cu-64 es desintegra seguint els dos modes, per captura electrònica el 69% i desintegració beta el 31% restant.
Precaucions .
Abocabment de coure i altres metalls. Tots els compostos de coure haurien de tractar-se com si fossin tòxics, una quantitat de 30 g de sulfat de coure és potencialment letal en humans.
El metall en pols és combustible i sensibilitzant, i la inhalació pot provocar tos, mal de cap, marejos i dolor de gola, per la qual cosa es recomana l'us de guants i ulleres, per a evitar l'exposició laboral. Els valors límit ambientals són de 0,2 mg/m per als fums i 1 mg/m per al pols i les boires. Reacciona amb oxidants forts tals com clorats, bromats i iodats, originant perill d'explosió.
L'aigua amb continguts superiors a 1 mg/l pot embrutar amb coure les robes i objectes rentats amb ella i continguts per damunt de 5 mg/l l'acoloreixen i li donen un sabor desagradable. La Organització Mundial de la Salut en la Guia per a la qualitat de l'aigua potable recomana un nivell màxim de 2 mg/l, el mateix valor adoptat en la Unió Europea com a valor límit, mentre que als Estats Units l'Agència de Protecció Ambiental ha establert un límit d'1,3 mg/l.
Les activitats mineres poden provocar la contaminació de rius i aigües subterrànies amb coure i altres metalls tant durant la seva explotació com una vegada abandonada. L'abocament mostrat en la foto prové d'una mina abandonada a Idaho (EE.UU.). El color turquesa de l'aigua i les roques es deu a la presència i precipitat del coure.
Enllaços externs.
Informació sobre el coure a la web de la Universitat de Barcelona ;
Informació sobre el coure a l'XTEC ;
Los Alamos National Laboratory - Coure ;
WebElements.com - Coure ;
EnvironmentalChemistry.com - Coure ;
Síndrome tòxic del Coure ;
La pàgina del coure ;
Preu actual del coure ; |
668 | Comunitat climàcica | S'anomena Comunitat climàcica o clímax a l'estadi final que experimenta una comunitat vegetal al llarg de la seva successió. Se la considera com l'asímptota cap a la que tendeix un ecosistema determinat al llarg del seu desenvolupament. Es pren com a referència el clima per situar la clímax en el cas de la vegetació zonal, i com a referència el substrat pel què fa a la vegetació permanent.
És un ecosistema madur, és a dir molt organitzat i complex, on convergeixen sovint diferents sèries de comunitats. Així per exemple, un alzinar, la clímax per a les contrades mesomediterrànies, s'hi pot arribar a partir de l'evolució de comunitats vegetals que es troben en condicions inicials molt diferents. |
669 | Ce | Lingüística: Nom de la lletra C.
Química: Ce és el símbol de l'element químic Ceri. |
675 | Crithmo-Limonienion | La Crithmo-Limonienion és, en fitosociologia, una subaliança pertanyent a l'aliança Crithmo-Staticion.
Comprèn l'associació Crithmo-Limonietum gibertii que dóna nom al grup i 7 associacions més:
Armerietum ruscinonensis;
Thymelaeo-Plantaginetum subulati;
Reichardio-Crithmetum maritimi;
Limonietum virgato-furfuracei;
Crithmo-helichrysetum decumbensis;
Crithmo-Limonietum girardiani;
Crithmo-Limonietum dufourei; |
676 | Crithmo-Limonietum gibertii | En fitosociologia Crithmo-Limonietum Gibertii és una associació descrita per Bolòs constituïda pel fonoll marí (Crithmun maritimum) i l'ensopegall (Limonium giberti). Present a zones litorals, damunt roques dels penya-segats.
Altres espècies presents.
Reichardia picroides;
Plantago crassifolia;
Helichrysum stoechas;
Tragus racemosus;
Dorycnium hirsutum;
Rosmarinus officinalis;
Sedum sediforme;
Sonchus tenerrimus;
Referències.
Bolòs, O. de (1967); Comunidades vegetales de las comarca próximas al litoral situadas entre los los ríos Llobregat y Segura.; Mem. R. Acad. Cienc. Art. Barc., 38(1). |
677 | Clematido Balearicae-Juniperetum turbinatae | En fitosociologia Clematido Balearicae-Juniperetum turbinatae és l'associació pertanyent a l'aliança Oleo-Ceratonion. És el sabinar balear, i destaca per la presència de la liana endèmica Clematis cirrhosa subs. balearica.
Aquesta comunitat, formada majoritàriament per Juniperus phoenicea var turbinata està lligada sobretot al medi dunar. Aquest resisteix molt bé el vent i és un excel·lent fixador natural de les dunes.
És principalment a la reraduna on es desenvolupa la comunitat. D'un costat el Juniperetum entre en contacte amb lAmmophilion sobre la duna consolidada, i de l'altre continua el maquis i el bosc de lOleo-Ceratonion, del qual el savinar constitueix l'última frontera, resistint l'embat del vent i l'aerosol marí provinents de la costa. |
679 | Conill gegant de Menorca | El conill gegant de Menorca (pendent encara de la publicació del seu nom científic) és un lagomorf que que va viure a Menorca entre el Miocè superior (Messinià) i el Plistocè, és a dir, durant el Pliocè. Va extingir-se, per tant, abans de l'arribada dels humans (és possible que com a conseqüència de l'entrada del Myotragus). Les seves restes van aparèixer als dipòsits càrstics pliocènics de Punta Nati Cala s Pous, al municipi de Ciutadella de Menorca.
Certs trets de la seva anatomia relacionen aquest lepòrid amb el gènere Alilepus, present al Miocè superior Pleistocè inferior a Europa, Àsia i Nord-Amèrica. No obstant, els canvis esquelètics presents permeten situar el conill gegant en un nou gènere. A més d un pes molt elevat (el seu pes mig s ha estimat en 14 kg), el conill gegant de Menorca es diferencia dels lepòrids continentals per presentar un crani, bulles timpàniques i òrbites oculars més petits. Pel que fa a la resta del cos, les extremitats són un 25% més curtes, en comparació amb les dels lepòrids que viuen al continent. A més, els peus i les mans del lepòrid gegant són curts, molt amplis i completament plantígrads. La columna vertebral, per altra banda, és molt curta i corbada.
Molts d aquests caràcters estan també presents a Pentalagus furnessi, un lepòrid que viu actualment a algunes de les illes de l arxipèlag Ryukyu (Japó). Aquests canvis revelen modificacions importants a nivell de locomoció i de percepció de l'entorn, desenvolupades sens dubte en un context lliure de depredadors.
S'ha trobat un parent molt proper del conill gegant de Menorca al jaciment eivissenc de ses Fontanelles.
Bibliografia .
QUINTANA, J., MOYÀ, S. & KÖHLER, M. (2005). "El conejo gigante de los depósitos cársticos de Punta Nati-Cala s Pous (Menorca, Illes Balears)". a ALCOVER, J.A. & BOVER, P. (eds.): Proceedings of the International Symposium Insular Vertebrate Evolution: the Palaeontological Approach .Monografies de la Societat d Història Natural de les Balears, 12: 297-308.
Enllaços externs .
Article al Menorca - Diari Insular; |
681 | Constant d'Euler-Mascheroni | La constant d'Euler-Mascheroni o senzillament (gamma) és una constant matemàtica, usada principalment en teoria dels nombres, i es defineix com el límit de la diferència entre la sèrie harmònica i el logaritme natural:
La següent integral també està relacionada amb la constant d'Euler-Mascheroni, i la funció :
;
El valor aproximat d'aquesta constant és:
0,577 215 664 901 532 860 606 512 090 082
402 431 042 159 335 939 923 598 805 767
234 884 867 726 777 664 670 936 947 063
291 746 749 ...
No se sap si gamma és racional. De tota manera, l'anàlisi per fraccions contínues mostra que si gamma és racional, el seu denominador té més de 10,000 dígits, és a dir, que si = a /b llavors b > 1010000; aquest resultat s'ha millorat i actualment el límit està en b > 10242080. La constant d'Euler-Mascheroni també apareix a una fórmula per a la funció Gamma.
El nom de la constant es deu als matemàtics Leonhard Euler i Lorenzo Mascheroni. |
683 | Constitució | Una constitució és un sistema, sovint un document escrit, que estableix les regles i els principis que governen una organització o una entitat política. En el cas particular dels Estats, una constitució és la norma jurídica fonamental que defineix l'estructura, els procediments, les prerrogatives, drets i responsabilitats del govern i dels ciutadans. Abans de l'evolució de les constitucions nacionals modernes, el terme "constitució" feia referència a qualsevol llei important que determinava el funcionament d'un govern.
De les constitucions, se'n fa ús en moltes organitzacions, ja sigui en organitzacions supranacionals, els Estats i llurs divisions administratives constituents, així com en els partits politics, els sindicats i les organitzacions no governamentals.
Etimologia.
El terme "constitució" prové del llatí constitutio, que es referia a la promulgació de qualsevol llei important, sovint per l'emperador romà. Més tard, se'n va fer ús en el codi canònic per referir-se a algunes decisions rellevants, principalment del papa.
Definició.
Definició formal.
La constitució és un acte jurídic, molt sovint concretat per un o més documents escrits. Aquest acte se situa al cim del seu ordre jurídic: tot altre acte jurídic ha de conformar-se a les seves prescripcions. Així, segons la teoria de la jerarquia de les normes, desenvolupada notablement per Hans Kelsen, cada regla de dret es legitima per una regla de dret superior i a la qual s'ha de conformar (el reglament és inferior a la llei, i aquesta mateixa inferior als tractats, inferiors a la constitució). La constitució és així la llei fonamental que legitima totes les normes inferiors.
Aquesta teoria es complementa pel principi de la constitucionalitat que indica que la constitució és el principi suprem de dret d'un Estat i que el seu respecte, obligatori és necessari i assegurat per una cort constitucional com a tal, com és el cas d'Espanya, un consell constitucional, com a França, o la mateixa Cort Suprema de Justícia, com és el cas dels Estats Units.
Aquest lloc, al cim de la jerarquia de les normes resulta de fet que la constitució es crea pel poder constituent originari, i revisat pel poder constituent que se'n deriva o s'hi institueix. És, doncs, un acte jurídic imposat pel poder constituent a tots els òrgans de l'Estat i de la societat. Estableix, per tant, una lògica "vertical" del poder i no pas una lògica "horitzontal", com ho són els contractes i els tractats.
Definició material.
Qualsevol constitució ha de contenir dues coses essencials:
per una banda, el conjunt de les regles que organitzen els poders públics i les relacions entre ells (govern, parlament, president de la república, rei, etc.);
per altra banda, les llibertats i obligacions públiques (o les llibertats fonamentals) que s'atorguen a totes les persones que resideixen al territori o als súbdits de l'Estat en qüestió. Hom troba en aquesta categoria els drets i llibertats com la llibertat de moviment, la llibertat d'expressió, etc. ;
Característiques de les constitucions.
Les constitucions poden ser escrites o no escrites. Una constitució escrita es formalitza en un text jurídic o un conjunt de lleis constitucionals. La majoria de les constitucions modernes són escrites. Per contra, una constitució no escrita és el conjunt de regles relacionades amb l'organització del poder que no s'han escrit com a document constitucional. Tanmateix, això no impedeix que un o més documents puguin servir com a base d'aquesta constitució.
Fins a la fi del segle XVIII, l'organització política dels Estats era regida gairebé completament pels costums, sobretot als Estats monàrquics, encara que hi havien regles de devolució d'un monarca. Aquesta forma ha desaparegut progressivament al mateix temps que ho ha fet la monarquia absoluta. De fet, els segles XVIII i XIX corresponen a èpoques de renovació política i, en conseqüència, constitucional. Les constitucions no escrites no són reflexives -es a dir, no procedeixen d'una elecció ni d'un raonament constitucional. Són, a més, imprecises i poc detallades i per tant comporten problemes de claredat i de seguretat jurídica. A més a més, no són democràtiques ja que llur elaboració no procedeix del poble. Actualment, el Regne Unit és l'únic dels Estats occidentals que no ha aprovat cap constitució escrita.
Història.
Les excavacions arqueològiques al territori actual de l'Iraq, dutes a terme per Ernest de Sarzec el 1877 van trobar evidències de l'existència del codi més antic de justícia que es coneix, promulgat pel rei sumeri Urukagina de Lagash prop del 2300 aC. Encara que no s'ha descobert el document original se sap que conferia drets als seus ciutadans i potser sigui el prototip primitiu de les lleis de govern. Per exemple, se sap que atorgava exempcions d'impostos a les vídues i els orfes i protegia els pobres de l'usura dels rics.
En èpoques posteriors, els governs van començar a utilitzar alguns codis escrits especials per a governar. El document més antic que es coneix sembla ser el Codi d'Ur-Nammu d'Ur, prop del 2050 aC. Alguns dels codis més coneguts d'aquesta època són el Codi d'Hammurabi de Babilònia el Codi Hitita, el Codi Assiri, la Llei Mosaica i els manaments de Cir el Gran de Pèrsia.
El 621 aC, l'escriba Dracó d'Atenes va escriure les lleis de la ciutat-estat d'Atenes; aquest codi prescrivia la pena capital per a qualsevol ofensa. El 594 aC, Soló, el governant d'Atenes, va crear una nova constitució que alleugerava les càrregues dels treballadors i permetia que la classe governant aconseguís aquest estatus per mitjà de la riquesa i no pas per naixement. Clístenes també va reformar la constitució atenesa el 508 aC i per les seves reformes, aquest esdeveniment és considerat sovint com el començament de la democràcia.
Aristòtil (prop del 350 aC) va ser un dels primers escriptors de la història a distingir entre la llei ordinària i la llei constitucional, establint així els conceptes de "constitució" i "constitucionalisme" i va provar de classificar les diferents formes de govern constitucional. La definició més bàsica que va usar per descriure una constitució era l'"organització dels càrrecs d'un Estat". En les seves obres "Constitució d'Atenes", "Política" i "Ètica a Nicòmac", Aristòtil va explorar les diverses formes de les constitucions, especialment les d'Atenes i Esparta. Va classificar les constitucions que considerava "bones" i "dolentes", i va concloure que la millor constitució era la que establia un sistema mixt, amb elements monàrquics, aristocràtics i democràtics. També va diferenciar els ciutadans -aquells que podien participar i gaudir dels privilegis de l'Estat- i els no-ciutadans i els esclaus.
Els romans van codificar les seves lleis el 449 aC en la constitució de les dotze taules. Eren una sèrie de lleis que s'hi afegien amb el pas del temps. La llei romana no es va unificar fins la creació del Codi Teodosià, el 438 dC. Més tard, l'Imperi d'Orient va promulgar el Codi Justinià el 534 dC.
La majoria dels pobles germànics que van envair l'Imperi Romà d'Occident també van codificar llurs pròpies lleis. Una de les primeres lleis germàniques a ser escrites va ser el Codi Visigot d'Euric (471 dC), seguit de les Lleis Burgúndies, que establien codis diferents per als pobles germànics i els romans, el Pacte Alaman, i les Lleis Sàliques dels Francs, totes tres escrites poc després del 500 dC. El 506, el Breviari d'Alaric o "Lex Romana" d'Alaric II dels visigots, va adoptar i consolidar el Codi Teodosià amb altres lleis romanes. Altres constitucions de l'època inclouen l'Edicte de Rotari dels llombards (643), el Codi de Recesvint o Lex Visigothorum (654), i el Codi dels Frisis (785).
Al Japó, el 604 es va escriure una constitució de disset articles, aparentment pel príncep Sh toku, un dels exemples constitucionals més antics de la història política de l'Àsia. El document, influenciat pels ensenyaments budistes, s'enfocava més en l'ètica i moral social que no pas en les institucions de govern per se. Una altra constitució de l'Àsia és la Constitució de Medina, un document religiós promulgat per Mahoma el 622.
A Anglaterra, el rei Enric I va promulgar la Carta de les Llibertats el 1100 que prescrivia les relacions entre el rei el clergat i la noblesa. Aquest concepte es refinaria amb la signatura de la Magna Carta per Joan sense terra el 1215. L'article més important d'aquest document, relacionat amb el habeas corups, establia que el rei no podia encarcerar, exiliar o matar ningú sense cap procés judicial. Encara que aquest article era un contracte exclusiu entre la noblesa i el rei, el concepte es va estendre amb el temps per incloure-hi tot el poble, la qual cosa va dur a la creació de la monarquia constitucional, amb un balanç de poder entre la monarquia i la noblesa i la Cambra dels Comuns.
La constitució escrita més antiga i encara vigent és la de San Marino. El Leges Statutae Republicae Sancti Marini, escrit en llatí, era un document de sis llibres. El primer, que contenia 62 articles, establia els concilis, les corts i els diversos càrrecs executius i els assignava responsabilitats. La resta dels llibres incloïen els codis criminals i civils, així com els procediments judicials. Es va escriure el 1600, basat en el Statuti Comunali de 1300.
El 1639 la colònia de Connecticut va adoptar les Ordres Fonamentals sovint considerades la primera constitució nord-americana i el fonament de les constitucions posteriors de l'estat de Connecticut.
La constitució Còrsega de 1755 i la constitució de Suècia de 1772 van ser les primeres constitucions posteriors a la Il·lustració d'Europa. La Comunitat de Massachusetts va promulgar la seva constitució el 1780 abans de la ratificació dels Articles de la Confederació i de la Constitució dels Estats Units. Aquesta última, ratificada el 1789 va ser influenciada pel sistema constitucional anglès i pel sistema polític de les Províncies Unides.
Vegeu també .
Constitucionalisme;
Constitució d'Andorra;
Constitucions de Catalunya.
Constitució Espanyola de 1812, també anomenada Constitució de Cadis, o de les Corts de Cadis.
Constitució Espanyola del 1845.
Constitució Espanyola;
Tractat que estableix una constitució per Europa en procés de ratificació.
Constitució de les dotze taules, codi de lleis de la República de Roma creades a partir del 454 aC. |
686 | Cristòfor Colom | Cristòfor Colom ( ?, 1436/1451?-Valladolid, 1506), fou un almirall al servei dels Reis Catòlics, virrei i governador general de les Índies, conegut internacionalment amb el cognom llatinitzat de Columbus, o adaptat a les diferents llengües. Va explorar les terres del Carib, establint les rutes marítimes i obrint el camí a la colonització americana.
Encara que en el seu temps, fins el mapa de Martin Waldseemüller de 1507, es van anomenar Índies Occidentals, i tot i que possiblement no va ser el primer explorador europeu d'Amèrica (existeixen constàncies escrites d'expedicions de cartaginesos , àrabs hispànics , víkings, i hi ha qui afirma que també xinesos ), Colom va ser qui va descobrir un nou continent per a Europa i la història, al ser el primer navegant capaç de traçar una ruta d'anada i tornada aprofitant els corrents marins de l'Atlàntic que avui encara s'utilitzen.
Perfil històric .
Cristòfor Colom va ser un mariner que, al servei de la Corona de Castella, va trobar una ruta segura des d'Europa fins a Amèrica (fins llavors desconeguda o indocumentada a Europa, Àsia o l'Àfrica), arribant-hi el 12 d'octubre de 1492.
Pel que sembla, Colom sostenia que podia arribar-se a l'orient llunyà (les Índies) des d'Europa viatjant cap a l'oest, i que era possible realitzar el viatge per mar amb possibilitats d'èxit. En aquella època, els europeus només coneixien un camí marítim fins a Àsia vorejant l'Àfrica, i aquesta via estava controlada per Portugal, que no permetia el pas de naus que no fossin pròpies.
La idea de Colom era la d'atènyer les terres de Cipango (actual Japó) i el Gran Khan. Va tenir accés a l'informe que el matemàtic i metge florentí Paolo dal Pozzo Toscanelli va enviar a Alfons V de Portugal i on es comentava la viabilitat del viatge. Segons Bartolomé de las Casas o l'Inca Garcilaso de la Vega entre d'altres, Colom va conèixer a Porto Santo l'únic supervivent que afirmava tornar d'unes terres de l'oest. Aquest fet s'ha posat en dubte i és motiu de diverses especulacions sobre un descobriment i coneixement previ d'Amèrica.
Colom no solament va assolir Amèrica, sinó que va tornar a Europa, realitzant un total de quatre viatges, i donant inici a un règim de viatges periòdics segurs des d'Europa fins a Amèrica. A partir dels viatges de Colom i altres exploradors i conqueridors que van succeir-li es van establir vincles permanents amb Amèrica. Arran d'això algunes potències europees van envair part del territori americà imposant el seu domini sobre diverses civilitzacions i pobles que hi havia, com els imperis Inca i Asteca, entre d'altres. Com a resultat van ser destruïdes la major part d'aquestes cultures, incloses les tècniques d'escriptura i els testimonis escrits, els seus coneixements científics i artístics, les seves religions i la major part de les seves llengües. Allò va implicar també la implantació de diverses llengües i religions europees.
Colom va projectar el seu viatge a fi de portar d'Orient mercaderies, en especial or, que havien arribat sempre per la ruta que travessava Àsia fins a Europa, per Àsia Menor, però a partir de la presa de Constantinoble pels turcs, aquesta via es va fer difícil i va quedar monopolitzada per aquests i els seus aliats, els mercaders genovesos. Les nacions més riques de l'Europa de llavors, Portugal i Castella, volien aquestes mercaderies sense mitjancers. Els portuguesos (la Reconquesta dels quals va acabar el segle XIII) s'havien llançat a navegar i havien trobat el pas pel Cap de Bona Esperança, creant al seu torn un nou monopoli, que competia amb Gènova, per la qual cosa Castella, en acabar la seva reconquesta, va haver de buscar una ruta nova.
La seva arribada a Amèrica va obrir també camí a la tramesa cap a Europa de gran quantitat d'aliments que es conreaven en aquelles terres, com el blat de moro, la patata, el cacau, el tabac, el pebrot, el zapallo, la carbassa, el poroto (noves varietats de mongeta o fesol) o la vainilla entre altres. Els investigadors han estimat que tres cinquenes parts dels cultius actuals de tot el món van ser importades des d'Amèrica. En sentit invers, l'arribada de Colom va portar a Amèrica la roda, el ferro, el cavall, el porc, l'ase, el cafè, la canya de sucre i les armes de foc entre d'altres.
Biografia.
Diferents teories sobre el seu origen.
L'origen majoritàriament acceptat de Cristoforo Colombo és el genovès, com declara el mateix, si bé la seva declaració, segons alguns autors que defensen altres tesis, seria interessada a causa del plet que va mantenir amb els Reis Catòlics, i basat per tant en documents notarials i judicials. Però es mantenen algunes llacunes, contradiccions i misteris en la seva biografia que han provocat una multiplicitat d'hipòtesis alternatives situant el seu origen a Calvi, Galícia, Balears o Portugal, entre d'altres. També existeixen conjectures indicant el seu origen sefardita. Diversos investigadors al llarg dels anys han defensat la possible catalanitat de Cristòfor Colom.
Teoria de l'origen genovès.
Segons aquesta tesi majoritària, Cristoforo Colombo va néixer l'any 1451 a Savona, a Gènova. Els seus pares van ser Doménico Colombo, mestre teixidor, llaner o taverner, i Susanna Fontanarrosa. Dels cinc fills del matrimoni, dos, Cristòfor i Bartomeu, van tenir aviat vocació marinera. El tercer va ser Giacomo, que va aprendre l'ofici de teixidor. Dels dos restants, Giovanni va morir aviat, i l'única dona no va deixar rastre.
Teoria de l'origen català.
Diversos historiadors al llarg dels anys han defensat la tesi de la catalanitat de Cristòfor Colom, enfrontada a la majoritàriament acceptada tesi genovesa. S'ha afirmat que podria haver nascut a Gènova o a Còrsega, però de família originària catalana, o bé a l'Empordà, Barcelona, Tarroja de Segarra, Tortosa o Lleida. Algunes de les afirmacions són meres conjectures, però en conjunt l'argumentació sobre la tesi de la seva catalanitat presenta respostes als misteris que envolten Colom, resolen algunes llacunes de la tesi genovesa i formen una alternativa considerable.
Seguint la mateixa línia argumental de la catalanitat (vinculació a la Corona d'Aragó i a la llengua catalana) alguns autors situen l'origen a Eivissa, Palma o Felanitx.
Primers anys (fins el 1476).
Cristòfor Colom apareix a la història el 1476 quan es produeix un combat naval entre pirates i genovesos i arriba nedant a la costa de Portugal. Els anys anteriors són un misteri ja que ell mateix va amagar el seu origen i no s'han conservat documents originals fonamentals.
Segons va afirmar el mateix Colom, va estar vint-i-tres anys navegant. Posteriorment cita l'illa grega de Quios, Tortosa i la costa mediterrània des de Cotlliure, que havia de conèixer en aquesta època.
El 13 d'agost de 1476 resulta nàufrag desprès d'una batalla entre mercants de cautxú genovesos i el corsari Casanova Coullon, dit Colom el jove, salvant-se nedant i assolint les costes de l'Algarve portuguès.
Portugal i Castella (1476-1492).
S'estableix a Portugal treballant per compte de la firma Centurione a Gènova. Viatja al nord fins a Irlanda i Islàndia, i al sud fins a Sant Jordi de la Mina, a Guinea. A Lisboa treballa de cartògraf i es casa, el 1479, amb Filipa Moniz Perestrello germana del governador de Porto Santo. S'estableix durant un temps en aquesta illa on va néixer, el 1480, el seu fill Diego. Vers 1484 presenta el seu pla de viatjar cap a occident a Joan II de Portugal, però és rebutjat pels seus consellers. A la mort de Filipa, Colom es trasllada a Castella. Quan arriba a Palos de la Frontera, Colom trobarà al Monestir de La Rábida hospitalitat, comprensió i suport.
En els següents anys, i fins la seva mort, va viure al costat de la cordovesa òrfena Beatriz Enríquez de Arana, que vivia al costat d'un cosí treballant com a teixidors. Mai no es van casar, encara que li va deixar la seva fortuna a aquesta dona (Cristòfor Colom va ser governador de les Índies, corresponent-li un 10% dels beneficis dels viatges a causa de les Capitulacions de Santa Fe), i va fer que el seu primer fill Diego la tractés com a la seva veritable mare. Van tenir un fill, Fernando Colom (1488-1539) també anomenat Hernando Colom, que va ser el biògraf més proper del seu pare, escrivint l'obra "Vida del Almirante Don Cristóbal Colón" on enaltia el seu pare (potser en excés) i viatjant al costat de Cristòfor a Amèrica en el seu quart viatge.
La recerca de patronatge.
Una vegada rebutjat el seu projecte per la cort de Portugal, va acudir a Castella. Es va dirigir amb el seu fill Diego Colom a Palos de la Frontera (Huelva), el 1485. Al veí Monestir de La Rábida, va fer amistat amb fra Juan Pérez i fra Antonio de Marchena, a qui va confiar els seus plans. Els frares el van recolzar i el van recomanar a fra Hernando de Talavera, confessor de la reina Isabel I. Colom es va dirigir a la cort, establerta aleshores a Còrdova, establint relacions amb importants personatges de l'entorn reial.
Si bé el Reial Consell va rebutjar el seu projecte, va aconseguir, gràcies a la intervenció de fra Juan Pérez, ser rebut, el gener de 1486, per la reina Isabel, a qui va exposar els seus plans. La reina es va interessar per la idea, però va voler que, prèviament, un consell de doctes barons, presidit per Talavera, donés un dictamen sobre la viabilitat del projecte, mentre assignava Colom, amb pocs recursos econòmics, una subvenció de la corona.
El Consell es va reunir en la Universitat de Salamanca i va dictaminar que la distància que hi havia a les verdaderes Índies era excessiva, per la qual cosa va declarar que el projecte era inviable. La reina va cridar llavors Colom, dient-li que no descartava totalment el seu pla. En aquests anys, Colom va guanyant adeptes en la cort, com fra Diego de Deza, o el duc de Medinaceli, que es va mostrar molt interessat en el projecte, i a la casa del qual es va allotjar per dos anys.
Una nova negativa de la corona al projecte colombí, fa que Colom decideixi abandonar Espanya, passant primer pel monestir de La Rábida. En assabentar-se fra Juan Pérez del nou rebuig, fa un últim intent, escrivint-li una carta a la reina Isabel, amb i resultat que Colom és cridat a Santa Fe (Granada), per començar a negociar.
El desembre de 1491, Colom arribava al campament real de Santa Fe. El seu projecte va ser sotmès a una nova junta, convocada per la reina, però novament es va rebutjar per les exigències desmesurades de Colom. En aquells moments van intervenir Lluís de Santàngel i Diego de Deza, que van guanyar per a la seva causa al rei consort de Castella, Ferran, aconseguint el seu suport. En el transcurs de les negociacions, Colom va rebaixar les seves exigències, comprometent-se a aportar part dels diners. Obtenint finalment un resultat positiu.
Les negociacions entre Colom i la corona es van realitzar a través del secretari de la corona d'Aragó, Joan de Coloma i de fra Juan Pérez, en representació de Colom. El resultat de les negociacions van ser les Capitulacions de Santa Fe , del 17 d'abril de 1492.
Per aquest document Colom obtenia les següents prebendes:
El títol d'Almirall a totes les terres que descobrís o guanyés a la mar oceana, amb caràcter hereditari i amb el mateix rang que l'Almirall de Castella.
El títol de Virrei i Governador General a totes les illes o terres fermes que descobrís o guanyés en els esmentats mars, rebent el dret de proposar ternes per al govern de cada una d'elles.
El delme (deu per cent) del producte net de la mercaderia comprada, guanyada, trobada o canviada dins dels límits de l'Almirallat, quedant un cinquè per a la corona.
La jurisdicció comercial dels plets derivats del comerç a la zona del seu almirallat, segons correspongués a tal ofici.
El dret a contribuir amb un vuitè de l'expedició i participar dels guanys en aquesta mateixa proporció.
Les Capitulacions van ser firmades en Santa Fe de Granada el 30 d'abril de 1492, concedint a més a Colom el títol de Do i fent hereditari el títol de Virrei.
Es van despatxar, a més, diverses cèdules per a l'organització del viatge. Segons una d'elles, Colom seria capità general de l'armada, constituïda per tres navilis. Una altra cèdula deia que certs veïns de la Vila de Palos havien de proporcionar dues caravel·les equipades i tripulades.
...A vostè, Diego Rodríguez Prieto, i a totes les altres persones els vostres companys i altres veïns de la vila de Palos i a cada un de vostès, salut i gràcia. Bé sabeu com per algunes coses fetes i comeses per vosaltres en de-servei nostre, pels del nostre Consell vau ser condemnats a ser obligats a servir-nos dos mesos amb dues caravel·les armades a les vostres pròpies costes i expenses cada i quan i on vulgui que per ens vosaltres fos manat sota certes penes, segons que tot més llargament en la l'esmentada sentencia que contra vosaltres va ser donada es conté...
Quan Colom va arribar a la Vila de Palos, es va trobar amb l'oposició dels veïns, que desconfiaven de l'estrany. La reial provisió dirigida a Diego Rodríguez Prieto i altres veïns de Palos va ser llegida a la porta de l'església de San Jorge Mártir, on estava situada la plaça pública. També hi va haver problemes en el reclutament de mariners, però els religiosos de La Rábida, en especial fra Juan Pérez i fra Antonio de Marchena, van aconseguir solucionar-lo, en posar en contacte a Colom amb Martín Alonso Pinzón, destacat navegant local, que va recolzar la possibilitat del viatge, contra la qual cosa la gent pensava del projecte, qui a més va posar també, de la seva hisenda personal, mig milió de morabatís, la tercera part de les despeses en metàl·lic de l'empresa.
Els viatges a Amèrica (1492-1504) .
Vegeu també l'article: Descobriment d'Amèrica.;
Primer viatge .
Finalitzats tots els preparatius, l'expedició va salpar del port de Palos de la Frontera el 3 d'agost de 1492, amb les caravel·les "La Pinta" i "La Niña", i amb la nau "Santa María", amb uns 90 homes reclutats amb l'ajut dels germans Pinzón.
Fins al 6 de setembre va estar a les Illes Canàries, concretament en La Gomera (visitant Beatriz de Bobadilla, governadora de l'illa) i en Gran Canària, arreglant el timó de La Pinta, i substituint seus veles triangulars originals per unes quadrades, el que la va convertir en la caravel·la més ràpida de la flota.
El 12 d'octubre, quan la tripulació ja estava inquieta per la llarga travessia sense arribar a cap part, el grumet Rodrigo de Triana, des de La Pinta, va donar el famós crit de: Terra a la vista. Van arribar a una illa anomenada Guanahani, que va rebatejar San Salvador, a l'arxipèlag de les Bahames.
També va desembarcar a l'illa de Cuba i la de la Hispaniola. En aquesta, el 25 de desembre de 1492, es va enfonsar la nau capitana, la "Santa María". Les seves restes van ser usades per construir el fort de La Navidad, constituint així, el primer assentament espanyol a Amèrica. Les dues caravel·les, al comandament de Colom, van tornar al port de Palos el 15 de març de 1493.
El dia 3 d'abril 1493, Colom va ser rebut pel reis catòlics a Barcelona per rebre l'informe de la seva arribada per l'oest al que ell creia era l'Índia. Diversos anys després, ja mort Cristòfor Colom, els europeus descobririen que les terres a les quals havia arribat no eren en realitat part de l'Àsia sinó d'un continent l'existència del qual desconeixien.
Les naus .
Articles principals: Santa María, la Pinta i la Niña.;
En el primer viatge Colom va utilitzar tres vaixells, dues caravel·les i una nau, encara que comunament es coneixen com les "Tres Caravel·les", anomenades la Santa María, la Pinta i la Niña.
Segon viatge .
25 de setembre de 1493 - 11 de juny de 1496
Es va realitzar per explorar, colonitzar, i predicar la fe catòlica pels territoris als quals havia arribat, sota l'aixopluc de les butlles alexandrines que protegien el territori descobert de les reclamacions portugueses i en la concessió de les quals va intervindre el propi Colom. Així Colom va partir de Cadis acompanyat per l'aragonès fra Bernat Boïl a qui el papa valencià de Xàtiva Alexandre VI havia donat a través de les seues butlles tots els poders pontificis per erigir esglésies, predicar i aplicar les penitències que trobara convenients (en la pràctica Boïl era el primer Vicari Apostòlic de les Índies Occidentals). Altre destacat acompanyant de Colom va estar el català Pere Margarit, cap militar de l'expedició, el navegant Miquel de Ballester i el monjo fra Ramon Pané.
En aquest viatge desembarca a l'illa de Puerto Rico el 19 de novembre. En el seu segon viatge a l'illa La Hispaniola, va observar l'eclipsi lunar del 14 al 15 de setembre de 1494.
El 4 de novembre del 1493 va descobrir l'illa de Guadeloupe, situada a uns 480 quilòmetres (300 milles) al sud-est de Puerto Rico, en el centre de l'arxipèlag de les Petites Antilles. El dia anterior havia vist en el mateix arxipèlag de Guadeloupe les illes La Désirade (la desitjada) i Maire-Galante que va rebre el nom de la segona caravel·la. Va desembarcar a Basse-Terre, la part més muntanyosa de l'illa, al poble de Capesterre, el més oriental. El nom de Guadeloupe prové de la semblança del massís muntanyós de Basse-Terre amb el monestir extremeny de Santa María de Guadalupe. Els indis caribs l'anomenaven Karukera, illa de les aigües boniques.
Tercer viatge .
30 de maig de 1498 - 25 de novembre de 1500
En aquest viatge parteix des de Sanlúcar de Barrameda capitanejant sis vaixells i portant amb si Bartolomé de Las Casas, que després proporcionaria part de les transcripcions dels diaris de Colom.
La primera escala la realitza a l'illa portuguesa de Porto Santo d'on procedia la seva dona. D'allà va partir cap a Madeira i va arribar el 31 de juliol a l'illa Trinidat. Des del 4 d'agost al 12 d'agost el va explorar el golf de Paria que separa Trinidad de Veneçuela. En el seu reconeixement de la zona va arribar fins al riu Orinoco, va navegar per les illes de Chacachare i Margarida i va rebatejar Tobago (Bella Forma) i Granada (Concepció).
El 19 d'agost va retornar a La Hispaniola per trobar que la majoria dels espanyols allà assentats estaven descontents, en sentir-se enganyat per Colom sobre les riqueses que trobarien. Colom va intentar repetides vegades pactar amb els revoltats, els taínos i els caribes. Alguns dels espanyols que havien retornat es van encarregar d'acusar Colom en la cort de mal govern. Els reis van enviar a La Hispaniola a l'administrador real Francisco de Bobadilla el 1500, el qual a la seva arribada (23 d'agost) va detenir a Colom i als seus germans i els va embarcar cap a Espanya. Colom va refusar que se li traguessin els grillons en tot el seu viatge a Espanya, durant el qual va escriure una llarga carta als Reis Catòlics.
En arribar a Espanya el va recuperar la seva llibertat, però havia perdut el seu prestigi i els seus poders.
Quart viatge .
11 de maig de 1502 - 7 de novembre de 1504
Novament parteix de Cadis. Va explorar les costes dels actuals Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà, així com el golf d'Urabá a l'actual Colòmbia. Des del golf d'Urabá va intentar retornar a la Hispaniola, però una tempesta ho va fer desembarcar a Jamaica on va romandre fins a 1504.
El 1503, en el seu últim viatge per les Grans Antilles, va descobrir les illes anomenats Caiman Brac i Petites Caiman -ja que Colom mai no va veure l'illa de Grand Cayman-, que van rebre el nom de Les Tortuges. Se'ls va donar aquest nom per la gran quantitat de tortugues que hi havia en elles i al voltant. El 1670, pel Tractat de Madrid, Espanya va cedir les illes a la Gran Bretanya, i des de llavors han estat colònia britànica.
Els viatges menors o andalusos .
Malgrat la intenció de Colom de reservar-se el monopoli de la conquesta i colonització de les terres a les quals havia arribat, la corona no tenia aquestes idees. D'aquesta forma va capitular, va negociar les condicions de nous viatges, l'objectiu dels quals era "descobrir" terres desconegudes per als europeus, i en cap manera no colonitzar-les. Aquests viatges es van desenvolupar entre 1499 i 1519. Entre ells es pot destacar els següents: en 1499 Alonso de Ojeda i Amerigo Vespucci (el que a la fi donaria el nom al continent) arriben fins a Veneçuela, recollint notícies sobre riqueses. Aquestes notícies van ser investigades per altres marins que al final van trobar dipòsits de perles. El seu intent d'evadir el port andalús per no declarar-les els va costar una condemna. El mateix any, 1499, Vicente Yáñez Pinzón es va convertir en el primer europeu en arribar al riu Amazones. ;
Aquests viatges si bé van ser limitats en els seus objectius, van aportar gran informació a la corona.
Signatura.
Es coneixen diverses signatures de Colom encara que totes són posteriors descobriment d'Amèrica, 1492. Signà amb el nom "Xpo Ferens" que consisteix en una barreja de grec i llatí que conforma el nom de Cristòfor. Xpo és una abreviatura del grec Xpistós que significa Crist Ferens que prové del llatí i es traduïda "el que porta a"; formant així "el que porta a Crist", és a dir, Cristòfor.
També signà cartes amb el nom de "L'Almirant" o "El Almirante", i en alguna ocasió com "El Virrey". La signatura va acompanyada per una sèrie d'inicials que formen un anagrama i actualment no ha han estat desxifrades: "S.", "S.A.S" i "X.M.Y".
Testament, mort i enterrament .
El 19 de maig de 1506, un dia abans de la seva mort a Valladolid, Cristòfor Colom redacta el seu testament davant de Pedro de Inoxedo, escrivà de càmera dels Reis Catòlics. Com a testamentaris i complidors de la seva ànima va deixar el seu fill Diego Colom, el seu germà Bartolomé Colom i Juan de Porras, tresorer de Biscaia.
En aquest document apareix citat com a Almirall, Virrei i Governador de les illes i terra ferma de les Índies descobertes i per descobrir.
El testament diu:
Jo vaig constituir el meu car fill senyor Diego pel meu hereu de tots els meus béns i oficis que tinc de renda i heretat, que vaig fer en la primogenitura, i no havent-hi el fill hereu baró, que hereti el meu fill el senyor Fernando per la mateixa guisa, i no havent-hi fill baró hereu, que hereti el senyor Bartolomé el meu germà per la mateixa guisa; i per la mateixa guisa si no tingués fill hereu baró, que n'hereti altre germà meu; que s'entengui així d'un a l'altre el parent més arribat a la meva línia, i això sigui per sempre. I no hereti dona, llevat de si no faltés no es fallar home; i si això esdevingués, sigui la dona més pròxima a la meva línia.
D'on s'entén que té dos fills, Diego i Fernando, sent l'hereu el primogènit, sens dubte, segons el costum a l'ús. Cita altres germans després de Bartolomé, nomenant sol més tard en el text al seu germà Diego com a pertanyent a l'església. No nomena en el text cap altre germà.
Cita també al testament la poca quantitat (un conte de morabatís) que els Reis Catòlics van posar per a l'empresa del descobriment, havent de posar ell mateix una quantitat per al viatge.
Cita també la senyora Beatriz com la mare de Fernando, la qual cosa testifica que mai no es van casar, deixant dit al seu fill Diego que mai res no li faltés per raons que pesaven en la seva ànima.
Mor amb uns 55 anys el següent dia, 20 de maig de 1506.
Després de la seva mort, es du a terme al seu cos el procés anomenat descarnació, mitjançant el qual es treu tota la carn dels ossos. Se'l va enterrar inicialment a Valladolid i posteriorment va ser traslladat al Monestir de la Cartuja a Sevilla. Per desig del seu fill Diego, torna a ser traslladat més tard a Santo Domingo el 1542.
Després de la conquesta de l'illa de Santo Domingo el 1795 pels francesos, es traslladen les seves restes a l'Havana, i després de la guerra de la independència de Cuba el 1898, es tornen a traslladar a la Catedral de Sevilla, on reposen en un sumptuós cadafal.
Entorn de l'enterrament de Colom existeix una vella discussió sobre on es troben realment les seves restes. Pel que sembla en el moment d'exhumar el cos, de la catedral de Santo Domingo, no va ser gaire clar quin era exactament la tomba de Cristòfor Colom, a causa del mal estat de les tombes, amb el que resulta almenys probable que només es recollissin part dels ossos, quedant l'altra part a la catedral de Santo Domingo. Tanmateix, falten estudis que siguin més concloents sobre això.
Segons els estudis de l'ADN realitzats als ossos que es troben a la Catedral de Sevilla, aquests serien els de l'Almirall, si bé no estan complets, la qual cosa fa pensar que les restes que es troben a Santo Domingo poguessin ser la resta dels mateixos.
Referències.
Bibliografia.
ORTEGA, Fray Ángel. La Rábida. Historia documental y crítica. 4 vols. Sevilla, 1925.
FERNÁNDEZ ARMESTO, Felipe. Colón, Editorial Crítica (1992), ISBN 8474265405;
VARELA, Consuelo. "Cristóbal Colón. De corsario a almirante." LUNWERG EDITORES, S.A. (Barcelona 2005), ISBN 9788497852104 ;
VARELA, Consuelo. "La caída de Cristóbal Colón. El juicio de Bobadilla". Editorial Marcial Pons (Madrid 2006), ISBN 8496467287;
Vegeu també.
Capitulacions de Santa Fe;
Catalanitat de Cristòfor Colom;
Descobriment d'Amèrica ;
Germans Pinzón;
Palos de la Frontera;
Reis Catòlics;
Enllaços externs.
Cristòfor Colom. GREC.CAT, Enciclòpedia catalana.;
Portal sobre Cristòfor Colom a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes ;
ArteHistoria. Cristòfor Colom. ;
L'almirall del Mar Oceà ;
La vida de Cristòfor Colom ;
V Centenari de la Mort de Cristòfor Colom ;
Breu història de Palos de la Frontera ; |
687 | Cinematògraf | Un cinematògraf és una màquina capaç de filmar i projectar imatges en moviment. Fou la primera màquina capaç de gravar i projectar pel·lícules de cinema.
Història.
La invenció del cinematògraf fou obra dels germans Lumière a la fi del segle XIX.
El 28 de desembre del 1895 va tindre lloc la primera exhibició amb públic del cinematògraf Lumière a un saló del Grand Café París. El programa constava d'onze pel·lícules de 15 a 20 metres cadascuna. La duració total fou de 20 minuts i el preu de les localitats d'un franc. Aquestes pel·lícules estaven realitzades per Louis Lumière i interpretades pels seus familiars i amics. D'entre les pel·lícules destaquen L'eixida dels obrers de la fàbrica Lumière; L'arribada del tren, pel·licula tractada amb profunditat de camp i El jardiner regat, una comèdia considerada la primera pel·lícula narrativa de la història del cinema.
Enllaços externs. |
688 | Joan Coromines i Vigneaux | Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona 1905 - Pineda de Mar, 1997), fou un lingüista català, autor del "Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" i de l'"Onomasticon Cataloniae".
Coromines va ser un dels principals especialistes en lingüística romànica. Tenia un gran coneixement del català, castellà i occità, i també de la lingüística indoeuropea i aràbiga.
Biografia.
Va néixer el 21 de març de 1905 a la ciutat de Barcelona, fill del polític Pere Coromines i de la pedagoga Celestina Vigneaux; i germà del matemàtic Ernest Corominas. De molt jove ja va mostrar interès en la lingüística. Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i va completar estudis en diverses ciutats europees. El 1930 començà a treballar a l'Institut d'Estudis Catalans i el 1931 publicà la tesi doctoral Vocabulario aranés. El mateix any comença a preparar l'"Onomasticon Cataloniae".
Després de la Guerra Civil Espanyola s'exilià en diversos països, fins que aconsegueix una càtedra a la Universitat de Chicago el 1948. Entre 1980 i 1991 va preparar el "Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana". El 1994 va acabar l' Onomasticon Cataloniae. Va passar els últims anys de la seva vida a Pineda de Mar, treballant intensament, on morí el 2 de gener de 1997.
Coromines va mantenir posicions profundament catalanistes, va rebutjar una càtedra a Madrid i diversos premis del govern espanyol a causa del tractament que rebia (i rep) la llengua catalana a Espanya.
El cedulari general de Coromines .
El cedulari general és un fitxer de 36 calaixos amb un milió de cèdules, ordenades alfabèticament, amb la informació obtinguda a les enquestes orals i el buidatge sistemàtic de publicacions i documents manuscrits. Coromines el va recollir meticulosament, per a la preparació dels diccionaris etimològics castellà, aranès i català, (Onomasticon Cataloniae).
Després d'un recorregut per tots els continents, que el salvà de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, es conserva a la Fundació Pere Coromines, a Sant Pol de Mar.
Obres.
1931: Vocabulario aranés;
1954: Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara;
1954: El que s'ha de saber de la llengua catalana;
1954-1957: Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana;
1961: Breve diccionario etimológico de la lengua castellana;
1965-1970: Estudis de toponímia catalana;
1971: Lleures i converses d'un filòleg;
1972: Tópica hespérica. Estudio sobre los antiguos dialectos, el substrato y la toponímia romances;
1976-1977: Entre dos llenguatges;
1980-1991: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, amb Joseph Gulsoy, Max Canher, Carles Duarte i Àngel Satué;
1980-1991: Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, amb José A. Pascual;
1990: El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó;
1989-1997: Onomasticon Cataloniae;
Premis.
1972: Premi Lletra d'Or, per Lleures i converses d'un filòleg;
1972: Crítica Serra d'Or, per Lleures i converses d'un filòleg;
1980: Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya;
1981: Premi d'Honor Jaume I;
1984: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes;
1989: Premi Nacional de les Lletres Espanyoles;
1994: Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona;
1995: Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana;
1995: Premi Quadern de la Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell;
1996: Premi de la Institució de les Lletres Catalanes;
Enllaços externs.
Pàgina dedicada a Joan Coromines, dins de lletrA, l'espai de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya;
Perfil de Joan Coromines a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana;
Biografia de Joan Coromines;
Pàgina d'homenatge en el centenari del seu naixement;
Auca de Joan Coromines;
Homenatge a Joan Coromines de Vilaweb.
Josep Maria Espinàs entrevistant a Joan Coromines; |
689 | Carmen | Carmen és una novel·la de Prosper Mérimée. Desenvolupada a l'Espanya del 1820, l'obra descriu la degeneració de don José després de conèixer la gitana Carmen.
El mite de Carmen, femme fatale i sensual al mateix temps, que causa la gelosia als seus diferents amants, i amb això el desastre, ha estat duit a l'òpera i al cinema per diferents autors.
La Carmen més coneguda és l'òpera de Georges Bizet.
Vicente Aranda també n'ha fet una versió cinematogràfica. |
690 | Caiguda de l'Imperi Romà | La Caiguda de l'Imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà occidental l'any 476.
Cap el segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia.
El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religió oficial per l'emperador Teodosi I el gran a finals del segle, consolidava encara més aquesta unitat. Però, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços.
Alguns símptomes d'aquesta decadència eren:
la corrupció dels alts càrrecs de l'Administració,
la passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions,
el retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans.
la decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves vil·les d'esbarjo.
crisis de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals.
un greu descens demogràfic;
L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament.
A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seus "limes" o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient Valent l'any 378 enfront dels visigots, a la Batalla d'Adrianòpolis, va ser un seriós avís.
El seu successor Teodosi I el gran (379-395) tenia a les seves mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i de la seva època es parla com un "renaixement teodosià". Però quan va morir tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.
Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a Honori Occident i a Arcadi l'Orient. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'Imperi Bizantí, mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.
Enllaços externs .
La caiguda de l'Imperi; |
691 | Constant de Planck | La constant de Planck (de símbol h), anomenada així en honor del físic alemany Max Planck, apareix en totes les equacions de la mecànica Quàntica. El seu valor és aproximadament
;
o, si s'utilitza l'electró volt com a unitat d'energia,
;
La constant de Planck també s'anomena quantum elemental d'acció i és un factor de conversió entre la freqüència de l'ona associada a una partícula i l'energia (o massa) d'aquesta partícula. La lletra h, o també el símbol Unicode ( ) s'utilitzen per representar la constant de Planck.
La constant
;
on és el nombre pi s'anomena constant de Planck reduïda, sovint simplement "h tallada" o "h-barra" i a vegades (rarament) s'esmenta com a constant de Dirac, en honor de Paul Adrien Maurice Dirac.
El seu símbol unicode és ( ) pot ser usat sobre alguns navegadors. És el quàntum de moment angular i d'spin. El moment de qualsevol sistema, mesurat respecte a uns eixos qualssevol, es sempre un múltiple enter d'aquest valor. És utilitzat igualment en el principi d'incertesa de Heisenberg; per aquest motiu hom pensa que és més fonamental que h. s'empra per definir les unitats de Planck. |
693 | Càbala | La càbala és la tradició mística del judaisme. El nom càbala prové de l'arrel hebrea [[ |q]]-[[ |b]]-[[ |l]] i significa "transmissió". Les arrels primeres de la Càbala es troben a la Torà, les escriptures sagrades del judaisme. A causa de la tradició oral centenària, la càbala va incorporar influències diverses, com ara gnòstiques, neoplatòniques i cristianes.
Descripció .
Com tots els misticismes, la càbala escapa als intents de classificació científica unívoca. Es pot considerar un coneixement esotèric, que pot aprendre's mitjançant l'estudi i també mitjançant l'experiència. Aquesta experiència iniciàtica es transmet primer per tradició oral i, posteriorment, per escrit; és per això que la relació entre el mestre i l'alumne esdevé essencial, ja que el mestre mostra a l'alumne els principis bàsics de la tradició i aquest últim aprèn el més important sobre l'home, déu i el món. La càbala sempre tracta de la relació directa entre l'home i déu i la formació del seu esperit.
Càbala jueva .
Els primers transmissors de la tradició cabalística sorgiren del judaisme rabínic, especialment del cercle intel·lectual del rabí Jochanan ben Sakkai i del rabí Akiba ben Josef, molt influents a la Judea del segle I dC Els temes principals d'aquesta tradició no escrita eren especulacions sobre la descripció bíblica del Gènesi i les visions del profeta Ezequiel sobre el tron diví (Ezequiel 1). Aquest corrent s'anomenarà posteriorment Merkaba (de l'hebreu , carro).
Segles més tard van aparèixer els primers documents escrits. Com a prova del segle I hi ha el llibre Sefer Yezira, que es va redactar entre els segles III i VI. Conté la presentació dels 10 Sefirot i de les 22 lletres de l'alfabet hebreu com les nombres originaris i les relacions en què es basa el món. Tot això es materialitza gràficament mitjançant l'arbre de la vida cabalístic.
A l'alta Edat mitjana, els centres del moviment cabalístic eren el Hassidisme alemany de Renània (segles XII i XIII) i, sobretot, l'anomenada "càbala profètica" a la península Ibèrica, representada per Abulafia i Gikatilla. D'aquesta tradició dels jueus sefardites, cap a finals del segle XIII es van redactar els escrits més importants de la càbala: el Zohar (en hebreu, , esplendor). Hom suposa que l'autor fou el cabalista castellà Moisès de Lleó ( 1305), tot i que segurament a l'obra hi ha material més antic i d'altres autors.
El Zohar conté estudis i interpretacions molt amplis i varis de la Torà, relats de l'origen místic del judaisme (especialment sobre el rabí Shimmon ben Jokhai) i especulacions sobre el valor de les xifres i les lletres com a fundament del món. El Zohar s'inclou, juntament amb la Tanakh i el Talmud, en els textos més importants del judaisme.
Després de l'expulsió d'Espanya el 1492, la localitat de Safed a Galilea esdevingué el centre de les ensenyances cabalístiques. En fou Un dels personatges més destacats Isaac Luria (1534-1572), que va fer aportacions molt interessants en qüestions molt relacionades amb la creació del món; entre les quals destaquen la imatge del "fer-se enrere" de Déu per deixar lloc a la Creació (Zimzum), el "trencament de les gerres" durant la Creació i l'alliberament de les guspires de llum divines (shebirath hakelim), especulacions sobre l'infinit (En Sof) i diverses ensenyances sobre migració de les ànimes (gilgul). L'objectiu de tots els esforços humans és reconstruir, en un procés de perfeccionament (tikkun), l'estat sagrat primer del món de l'existència divina.
Aquests coneixements s'expliquen fil per randa en descripcions molt detallades i mitjançant imatges molt complexes i minucioses. La Càbala luriànica s'entén com una ciència sobre déu, el món i la persona com a interpretació mística d'un exili de la humanitat i de la seva salvació en l'horitzó cosmològic.
La càbala elaborada per Isaac Lúria a Safed ha tingut una gran influència sobre el judaisme. Molts elements d'aquestes ensenyances foren incorporades al hassidisme de l'est d'Europa durant els segles XVII i XVIII. Gràcies a la tímida inclusió d'elements messiànics i una certa simplificació de l'arquitectura diferenciadora dels centres d'estudi, la Càbala va guanyar molts adeptes als centres hassídics dels jueus d'aquesta regió.
Yehuda Leib Halevi Ashlag, nascut a Varsòvia el 1884, va revisar sistemàticament tots els conceptes primordials de la càbala. Va escriure, entre d'altres, comentaris exhaustius sobre les escriptures bàsiques Etz Chaim (l'arbre de la vida) d'Isaac Luria i el Zohar (1943). La seva obra "Talmud Eser Sefirot" (comentaris dels escrits de Luria) i els comentaris del Zohar van fer que es guanyés el sobrenom de Baal HaSulam (mestre dels mestres).
Ashlag es diferencia clarament dels primers cabalistes, que estudiaven i ensenyaven la càbala en secret. Un dels seus èxits fou la popularització de la Càbala entre les masses, que als ulls d'Ashlag era imprescindible per a combatre l'egoisme creixent de la humanitat. Aquest egoisme havia de portar, segons Ashlag, a un estadi nou de buidor interior, de la qual seria impossible sortir sense ajuda de l'espiritualitat. Ashlag desenvolupà un sistema que permetia a qualsevol persona de conèixer el sentit de la seva existència i poder viure-hi d'acord, assolint així la plenitud. Ashlag va preveure que, cap al 1995, la majoria de la humanitat ja s'hauria unit a l'estudi de la càbala.
Una altra obra important relacionada amb Ashlag és el llibre "Shamati", que és un compendi de converses i pensaments d'Ashlag recollits pel seu fill i deixeble Barukh Shalom Ashlag (1906-1991).
Un deixeble de B. S. Ashlag, el dr. Michael Laitman, és un cabalista i científic del camp de la biocibernètica, i és considerat l'hereu legítim de la tradició d'Ashlag. Després de la mort del seu mestre, fundà una acadèmia cabalística anomenada "Bnei Baruch" (fills de Barukh). En aquest centre explica diàriament els seus coneixements, que fins i tot es retransmeten en directe a la televisió israeliana. Laitman és el fundador de l'Insitut d'Investigació Ashlag i membre actiu del Club de Budapest, integrat en el Consell Mundial de la Saviesa.
Càbala cristiana .
Athanasius Kircher és el creador del terme "càbala cristiana". La qüestió de si mai ha existit una Càbala cristiana en el sentit d'un misticisme cabalístic amb elements cristians, encara no s'ha respost definitivament. No ha existit cap pensador cabalístic creatiu de l'estil d'Isaac Luria, que amb la seva visió d'un Adam Kadmon creà un mite de la creació gnòstic-cabalístic propi i vital.
Tanmateix, hom pot destacar la recepció fructífera de textos cabalístics durant els inicis de l'humanisme, sobretot gràcies a Giovanni Pico della Mirandola i les seves obres Conclusiones philosophicae, kabblisticae et theologicae sive theses DCCCC, 1486 i 'Oratio de hominis dignitate, 1486 (aquesta última pòstuma).
Johannes Reuchlin va sintetitzar a les seves obres (De verbo mirifico, de 1494, i De arte cabalistica, de 1517) la teologia cristiana, la filosofia pitagòrica i neoplatònica i el misticisme jueu.
Agrippa von Nettesheim va escriure De Occulta Philosophia - Antwerpen, Paris und Köln, 1530-1533, un "èxit de vendes" de l'època. A l'obra hi explicà l'esoterisme cabalístic que impregnava el dogmatisme cristià.
Altres obres importants són Amphitheatrum Sapientiae Aeternae Solius Verae, Hamburg: s.n., 1595 (Amfiteatre de l'única saviesa vertadera i infinita), una mescla de màgia cristiana, alquímia i Càbala; la "Cabbala denudata, 2 Toms, 1677-1684", del pare Christian Knorr von Rosenroth, la primera gran traducció del Zohar al llatí. L'interès d'aquest teòleg, poeta i hermètic en la matèria es mostra en la traducció comentada per ell de "Magia naturalis, 1680" de G. della Portas, però també en la col·laboració estreta amb l'alquimista i lingüista Johan Baptista van Helmont.
Càbala hermètica .
Els temes i les ensenyances de la càbala gaudeixen, des dels inicis del segle XX, de gran interès i atenció per part de no jueus. Tot i que al principi això només va ocórrer entre els teòlegs i alguns cercles secrets (com ara la Teosofia o els Golden Dawn), l'arribada de la New Age i l'esoterisme modern han fet que es difongui entre les masses.
La frontera entre la càbala especulativa (o càbala teorètica) i la màgia (o càbala pràctica) encara oscil·la en la hermètica oriental. Mentre que Gershom Sholem encara podia establir connexions entre la càbala jueva, la cristiana i l'alquímia en la seva obra Alquímia i càbala, a finals del segle XIX els corrents hermètics es van separar. Els hermètics, però, encara relacionen l'alquímia i la càbala, aquesta última com a mitjà d'iniciació. La transmissió oral de coneixements de la Torà i els significats místics de la Torà encara és un element clau dels hermètics.
Ja la Càbala dels Golden Dawn es relacionava poc amb la càbala jueva i l'hermenèutica cabalística de la Tanakh. La Càbala del Ordo Templi Orientis de Crowley té com a base el llibre "Liber Al vel Legis", que es distancia completament de la càbala jueva. Per a la Kawwana (l'església del nou Aeon), la càbala d'inspiració luriànica és una font de coneixements important.
Càbala pop .
Actualment, algunes estrelles de la música i del cinema, com ara Madonna i Britney Spears, propaguen missatges cabalístico-esotèrics en el marc del Centre de la Càbala de Philip Berg.
Els cabalistes jueus actuals critiquen aquesta càbala pop, ja que pensen que és una estafa. A més, la tradició jueva ortodoxa recomana no començar l'estudi de la càbala abans dels quaranta anys d'edat. |
694 | Compilador | Un compilador és un programa d'ordinador que tradueix un llenguatge informàtic, com el Visual Basic o el C, per exemple, a un altre llenguatge informàtic.
La tasca típica d'un compilador es la traducció d'un llenguatge d'alt nivell a un altre (normalment Assemblador) de baix nivell. Cadascú del processadors que existeixen tenen una versió pròpia d'un conjunt de instruccions al qual tradueixen els compiladors. Aquesta eina permet al programador desconèixer el llenguatge que utilitza l'ordinador i escriure en un llenguatge més universal i més proper a com pensa un humà.
El Fortran va ser el primer llenguatge d'alt nivell que va comptar amb un compilador. Avui en dia hi ha un gran nombre de llenguatges informàtics que poden ser compilats.
Enllaços Externs .
GCC es un col·lecció de compiladors per diversos llenguatges, de distribució lliure; |
695 | Comunicació | La comunicació és l'intercanvi d'informació entre subjectes (o objectes). Des d'aquest punt de vista, la comunicació inclou temes tècnics (per exemple telecomunicació) i socials (com ara periodisme, publicitat, audiovisual i mitjans de comunicació de masses). La competència comunicativa és la capacitat de transmetre amb èxit un missatge usant el mitjà adequat i d'entendre els que altres emeten.
El terme comunicació també s'usa sovint en el sentit de transport (p.ex., comunicació de dues ciutats a través del tren)
Elements de la comunicació .
Font: És el lloc d'on emana la informació, les dades, el contingut que s'enviarà; en conclusió: d'on neix el missatge primari. ;
Emissor: És un ens (persona, organització...) que tria i selecciona els signes adequats per a transmetre el seu missatge; és a dir, els codifica per a poder trametre de manera entenedora al receptor. En l'emissor s'inicia el procés comunicatiu. ;
Receptor: És un ens (persona, organització...) al que es destina el missatge, realitza un procés invers al de l'emissor ja que desxifra i interpreta el que l'emissor vol donar a conèixer. Existeixen dos tipus de receptor, el passiu que és el qui només rep el missatge, i el receptor actiu o perceptor ja que és la persona que no només rep el missatge sinó que ho percep i ho emmagatzema. El missatge és rebut tal com l'emissor va voler dir, en aquest tipus de receptor es realitza el que comunament denominem el feed-back o retroalimentació.
Missatge: Informació -considerada aquesta en un sentit molt ampli- tramesa entre emissor i receptor.
Signe: Unitat d'informació en el qual es descompon el missatge. Tot signe està composat per una forma o significant i per un contingut o significat. El signe és el mot que relaciona el concepte significatiu, o significat, amb la imatge gràfica o acústica significant. Aquesta dualitat no serà sempre tant taxativa. En algunes ocasions hi haurà una forta relació entre la forma i el contingut, entre el significant i el significat:
en la parla, les onomatopeies.
en un llenguatge visual, aquesta relació és tan íntima que sovint és interpretada com equivalència, les fotografies o en algunes icones on la representació d'una verge és interpretada per alguns creients com la presència.
Codi: Conjunt de signes i la seva organització. Ha de ser el mateix per l'emissor i el receptor. És necessari també que coincideixin els subcodis que formen part del codi general. L'argot del metge pot impossibilitar la comprensió del pacient.
Canal: Mitjà de comunicació (natural o artificial) que estableix una connexió entre l'emissor i el receptor. Suport material o espacial pel qual circula el missatge. Exemples: l'aire, en el cas de la veu; el fil telefònic, en el cas d'una conversa telefònica. ;
Referent: Allò de què parlem. Tot missatge significa en una situació espacial i temporal concreta, o en un univers del discurs (les matemàtiques la filosofia); sempre es refereix a quelcom a una parcel·la de la realitat.
És un problema habitual que el neòfit no identifiqui el referent d'una obra d'art contemporani.
Context: Conjunt de circumstàncies concretes on esdevé el procés comunicatiu.
Temes relacionats .
Científics i Tecnològics;
Comunicació interactiva;
Correu i Correu electrònic;
Ràdio i Ràdio per Internet;
Telegrafia;
Telèfon i Veu per IP;
Telecomunicacions;
Televisió;
Vídeo;
Lingüística;
Psicologia;
Socials;
Art;
Artesania;
Mitjans audiovisuals;
Periodisme;
Publicitat;
Relacions Públiques; |
696 | Canigó | El Canigó és una muntanya del Pirineu, entre les comarques del Conflent, el Rosselló i el Vallespir.
El cim, la pica del Canigó, té 2.784 m. Malgrat la seva alçada moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus per culpa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, fent-la més impressionant que altres muntanyes més encaixonades i situades entre valls ja més altes. La llegenda atribueix la seva primera ascensió al rei Pere el Gran, l'any 1285.
Geografia .
Situat a prop de Prada, al límit de Taurinyà i de Vernet, domina tota la plana de la Tet i Perpinyà. És el darrer cim important del Pirineu a l'est. Assoleix els 2.784m malgrat ser a menys de 50 km de la mar, i per això és molt visible des de tot el Rosselló.
El cim del Canigó es troba en mig d'una serralada de tres cims amb la Pica Joffre (2.362 m) al nord i el Puig dels Tres Vents (2.731 m) al sud.
Una creu de forja corona el cim, erigida durant la Segona Guerra mundial pels escoltes de la tropa la Nostra Dama la Reial de Perpinyà (1923). Durant les ascensions fetes per grups catalanistes, és molt típic penjar-hi una senyera.
Significat del Canigó.
El Canigó és una muntanya que té un valor simbòlic important per als catalans. És amb la Renaixença, que revalora el català i funda el catalanisme o nacionalisme català, que passà a ser un dels més importants símbols nacionals. Els monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, al peu de la muntanya, es fundaren quan la Catalunya del Nord encara no era França; el primer alberga la tomba del comte català Guifré II de Cerdanya. El catalanisme situa al comtat de Rosselló l'origen de Catalunya com a nació. Tot açò fa que el Canigó simbolitzi el naixement de la nació i llengües catalanes i aquestes tesis també serveixen a la reivindicació de la catalanitat de la regió. Sens dubte el fet que calgui creuar una frontera política per arribar-hi remarca per als catalans del sud la pèrdua històrica de les comarques de la Catalunya del Nord.
El Canigó també ha inspirat el cançoner popular, amb cançons que comencen amb els mots "Muntanyes de Canigó, fresques són i regalades", així com el poema Canigó , de Verdaguer.
La flama del Canigó.
És un cim accessible i molts s'hi atreveixen, sobretot al 22 de juny, quan moltes persones hi pugen per encendre la flama del Canigó, una flama que vigilen tota la nit. A l'endemà, baixen fins a Perpinyà amb la mateixa torxa emprada al cim, per encendre les diverses fogueres de la nit de Sant Joan als Països Catalans.
Fotografies.
Enllaços externs.
La Vall de Cadí, un guia turística de butxaca amb excursions a peu, de Vilafranca a Vernet i el pic del Canigó ;
Benvinguts a Vernet-dels-Banys;
Vista en directe del Canigó; |
698 | Catxalot | El catxalot és la balena més gran dins del grup dels cetacis amb dents (Odontoceti).
Viu en tots els oceans, excepte a la zona àrtica, i habita sobretot en els mars tropicals i temperats. Són migratoris. Es dirigeixen cap a l'equador durant l'època reproductora i van a latituds més elevades per a alimentar-se.
Es caracteritzen per tenir un cap rectangular enorme, la longitud del qual pot ser fins a un terç del total del cos. Per tenir dents grans i còniques només a la mandíbula inferior, molt estreta i més curta que el cap. La pell en lloc de ser llisa, té crestes irregulars que li donen un aspecte arrugat. La seva coloració tendeix a ser grisa fosca o negra, els llavis són blancs color que també apareix en algunes taques sobre el ventre.
El dimorfisme sexual és molt acusat: els mascles aconsegueixen una longitud de 18 m, i només 12 m les femelles. |
701 | Coatí | El Coatí és un mamífer originari de Sud-amèrica. Té la mida d'un moix amb unes grans ungles, nas allargat i una cua prolongada.
Espècies de coatí:
Nasua nasua (coatí de cua anellada que surt en la foto) ;
Nasua narica (coatí de nas blanc) ;
Nasua nelsoni (coatí d'illa) ;
Nasuella olivacea (coatí de muntanya); |
702 | Cosmologia | La cosmologia és l'estudi de l'estructura i la història de l'Univers a gran escala. El terme fou introduït per l'escolàstica i el racionalisme alemany i prové del grec antic ( món en ordre i discurs). Tracta de l'origen, l'estructura i les lleis de l'Univers. Es relaciona amb la filosofia i la religió, tot i que actualment se l'utilitza només per a designar una branca de l'astronomia.
La cosmologia és la més antiga de les ciències. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la humanitat. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.
Cosmologia Grega .
Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. Això fou ampliat per altres autors (vegeu l'article Cosmologia grega).
Cosmologia Medieval .
La concepció Aristotèlica es prolongà durant l'edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com providència, creació, miracle, entre d'altres. Vegeu Cosmologia medieval.
Cosmologia Moderna .
Les aportacions de Copèrnic, Giordano Bruno, Galileu Galilei, Kepler, i Newton, entre d'altres, revolucionaren les idees de l'antiguitat, i de l'època medieval.Vegeu Cosmologia moderna.
Cosmologia Contemporània .
Els descobriments de les ciències van fer que a finals del segle XIX, i principis del segle XX, es pogués crear un corpus en què la cosmologia, lluny de les especulacions de segles anteriors, prèn un contingut científic, basat en els descobriments en astronomia, teoria de la relativitat i mecànica quàntica. La cosmologia contemporània esdevé, des de un conjunt d'especulacions, en una autèntica ciència. Vegeu Cosmologia contemporània. A partir d'aquí, queden una serie de temes d'interes pels cientifics:
El futur de la cosmologia .
L'abundància de matèria, i falta d'antimatèria. Possiblement deguda a la violació de la simetria CP (càrrega, paritat). Degut a aquesta violació de la càrrega-paritat, la matèria, i l'antimatèria, no s'haurien aniquilat mútuament totalment. Una petita quantitat de matèria hauria sobreviscut a la aniquilació, perquè una part de l'antimatèria s'hauria desintegrat en matèria.
La forma de l'Univers. La geometria de l'Univers, presa con un tot, no ha estat encara definida per la ciència. S'ha interpretat la cartografia del fons còsmic de microones feta per satèl·lit WMAP com una ratificació del model cosmològic vigent, és a dir: un Univers pla, infinit, i en expansió accelerada. Una interpretació alternativa d'aquestes dades proposa un Univers dodecaèdric de Poincaré, on les cares oposades estarien connectades, de tal manera que sortint per una s'entra per l'altre.
La teoria inflacionària. El model estàndard del Big Bang calent erra en l'objectiu en dos ordres de magnitud quan intenta explicar les inhomogeneitats observades pel COBE en la radiació de fons (la nau Planck, que serà llançada el 2007, farà un mapa més detallat) per aquest motiu es postula un Univers primigeni infacionari, amb una expansió molt superior a la que s'observa actualment.
L'expansió creixent de l'Univers. Diverses observacions suggereixen que l'Univers està en expansió creixent. Això podria ser explicat per diferents mecanismes no ben coneguts. En el futur es podrà esbrinar, potser, quin és el responsable de l'expansió creixent.
Actualment s'intenten detectar les ones gravitatòries, produïdes per diferents fenòmens, amb els observatoris LIGO de Hanford, Washington, i Livingston, Louisiana, a més hi ha el detector TAMA 300 (Fora de funcionament a causa d'un terratrèmol), el GEO 600, patrocinat pel Regne Unit i Alemanya, VIRGO, patrocinat per Itàlia i França. A finals de 2003 entraran en funcionament sis nous detectors d'ones gravitatòries: dos a Hanford, un a Livingston, a Hannover, a Pisa, i a Tòquio.
El projecte Supernoves i Cosmologia està preparant la posada en òrbita del telescopi SNAP.
El projecte d'observatori en òrbita GLAST.
Vegeu també .
Cronologia de la cosmologia;
Geocentrisme;
Cosmogonia;
Enllaços externs .
http://www.mallorcaweb.net/spaais/cosmologia/;
http://www.straddle3.net/context/03/ca/2003_02_17.html;
Revista Nostra Nau Única publicació periòdica d'astronomia íntegrament en català;
---- |
704 | Caïm | Segons l'Antic Testament, Caïm o Caín (en hebreu - Qayin ben Adam i en àrab Kabil ibn Adam) fou la primera persona nascuda i no pas creada, ja que era fill d'Adam i Eva, el primer home i la primera dona.
Caín nasqué després de l'expulsió dels seus pares del Jardí de l'Edèn, per això la seva mare Eva, quan va néixer Caín va experimentar per primera vegada els dolors de part. Al cap d'un temps, Adam i Eva tingueren un altre fill al qui anomenaren Abel. Passaren els anys i Caïm es dedicà a l'agricultura mentre que Abel es dedicà a la ramaderia.
Un dia van decidir fer una ofrena a Déu:
Caïm va oferir els primers fruits de la seva collita.
Abel va oferir els millors animals del seu ramat.
Déu va preferir l'ofrena d'Abel, i Caïm, al veure s rebutjat, va tenir gelosia i va matar el seu germà.
Déu va maleir Caïm i el va condemnar que la terra no li donés fruits de manera que es veiés obligat a errar, motiu pel qual es va allunyar de la casa dels seus pares per establir-se al país de Nod, a l'est de l'Edèn. Déu va posar-li una marca a Caín per advertir que qui el matés ho pagaria amb un càstig set vegades més penós.
Al marxar, Caín es va fer acompanyar per una germana seva (anomenada Avan, segons el Llibre dels Jubileus) amb qui engendrà el seu fill Hanoc. Poc després, Caïm va construir un assentament que va batejar amb el nom del seu fill.
Segons la tradició jueva, durant el seu exili Caín va conèixer la primera esposa del seu pare Adam, la primera dona creada per Jahvè i anomenada Lilit, qui li ensenyà l'art de la màgia i mantingueren relacions. Molts anys després, Caín fou assassinat per un descendent seu anomenat Tubal-Caín que, mentre estava caçant, el va confondre amb un animal i li va disparar una fletxa.
Caín a l'Islam.
La tradició islàmica també relata una història similar a l'Alcorà. Aquesta història diu que Kabil i Habil (Caïm i Abel),tenien germanes bessones. En aquesta tradició, Al·là va rebutjar l'ofrena de Kabil perquè no es va voler casar amb la germana de Habil. Després d'una baralla, Kabil va assassinar el seu germà i va haver de vagar, erràtic, per la terra durant anys amb el cos del seu germà, fins que en veure un corb enterrant un ocell mort, va entendre que s havia de donar sepultura als morts.
Altres visions.
Una antiga tribu.
Els historiadors i especialistes bíblics interpreten la història com un relat simbòlic d'una antiga tribu nòmada que es deia Caïm. El membres d'aquesta tribu portaven unes característiques marques tatuades i tenien fama de ferotges per les cruels venjances contra qui havia mort algú de la seva tribu. El nom de Caïm es va convertir en sinònim d'assassí, i el senyal que li va posar Déu per distingir-lo s ha denominat la marca de Caín, terme que s utilitza en sentit figurat per referir-se a un homicida.
Mitologia sumèria.
Una altra explicació que donen els teòlegs, és que aquesta història de fratricidi serviria per il·lustrar les primitives creences nòmades, que amb el temps es van anar filtrant en el pensament religiós, segons les quals criar ramats, principal ocupació de moltes tribus nòmades, agradava més els déus que l'agricultura. Per això, el sacrifici d'Abel va ser acceptat, però el de Caïm no.
En aquest sentit, en la mitologia sumèria, s'explica la història de la deesa Inana. Resulta que era molt bonica i es van enamorar d'ella dos déus:
Dumuzi, el déu de la fertilitat i el creixement, i protector dels pastors.
Enkimdu, el déu de l'agricultura, dels canals i dels dics.
Evidentment, la rivalitat per veure qui s'emportava la deesa fou molt important. Resultà però, que Dumuzi era agressiu mentre que Enkimdu era amable i gentil.
Inana es decantà per Enkimdu, que la tractava més bé. Aleshores, Dumuzi veient com la perdia a poc a poc, començà a fer notar la seva extraordinària força. Enkimdu, tement per la seva vida, va demanar-li a Inana que es casés amb Dumuzi.
Es poden trobar referències de Caín a:
l'Antic Testament: Gèn. 4,1-16;
el Nou Testament: 1Jo. 3,12; Jud. 11; He. 11,4; He. 12,24; |
707 | Castanyada | La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. Com el halloween dels països anglosaxons, prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venien al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari. En molts llocs, el dia de Tots Sants, els confiters organitzaven rifes de panellets i fruita confitada.
Sembla que el costum d'ingerir aquestes menges -altament energètiques- prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts, es tocava a morts sempre seguit fins a la matinada; amics i parents ajudaven els campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumien aquests aliments per no defallir.
Altres versions, més historicistes, esmenten que la castanyada consta des del final del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fruita seca i els pans votius de l'oferta als difunts en els funerals , més popularment, panets, panellets o panellons. L'àpat tenita un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.
Se sol representar amb la figura d'una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abric i amb mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes per a la venda al carrer.
Actualment, la castanyada s'ha convertit en una revetlla de Tots Sants, i se celebra en l'àmbit familiar, extrafamiliar i comunitari -a les escoles és la primera de les quatre festes tradicionals escolars, juntament amb Nadal, Carnestoltes i Sant Jordi-, ja sense referència ritual ni memorial envers els morts:
Tanmateix, de tot l'univers animista de creences temoroses envers els morts i la vida d'ultratomba, comú a moltes religions i cultures, només resta avui en la nostra cultura popular l'àpat festiu tradicional de panellets i la flaire fumejant que escampen, als carrers i les places de les viles i ciutats, les típiques parades amb el fogó de torrar castanyes, mentre les castanyeres pregonen:«Calentes i grosses! Qui en vol, ara que fumen?»
Referències. |
714 | Catabàtic | S'anomena catabàtic el vent descendent, sigui per efecte de la seva velocitat adquirida, sigui per la seva major densitat en relació a l'aire circumdant. |
716 | Cetartiodàctil | Els cetartiodàctils (Cetartiodactyla) són un superordre classificació creada a partir de les antigues Cetacea (encara conservada com a ordre) i Artiodactyla (el qual ha desaparegut en no posseeir més afinitat genètica entre ells que la que hi ha amb els Cetacea).
Durant molt de temps, la hipòtesi dominant sobre l'origen dels cetacis els situava en els mesonics (Mesonychia), un ordre extingit d'ungulats carnívors estretament emparentats amb els artiodàctils.
Fòssils recents trobats al Pakistan i assignats als gèneres Pakicetus i Ambulocetus, han confirmat que els cetacis van evolucionar a partir dels artiodàctils, quan aquests ja s'havien diferenciat dels seus avantpassats mesoniquis. Les primeres pistes sobre aquesta relació van sorgir cap a l'any 1990, per la comparació de molècules i gens entre mamífers actuals. Les proves de parentes específic amb els hipopòtams, no són del tot concloents.
Un descobriment encara més recent, el dIndohyus al Kashmir, ha permés deduir com es va donar el canvi dels hàbits terrestres a aquàtics dels avantpassats dels cetacis actuals. Gràcies a aquesta troballa ara es pensa que els raoèl·lids són el grup germà dels cetacis.
Classificació.
El clade Cetartiodactyla es divideix en:
Cetacea;
Archaeoceti;
Mysticeti;
Odontoceti;
Hippopotamidae;
Hexaprotodon;
Hippopotamus;
Ruminantia;
Pecora;
Tragulina;
Suina;
Suidae;
Tayassuidae;
Tylopoda;
Camelidae;
Cladograma. |
718 | Cartago | Cartago (en àrab Qartadj, en francès Carthage) és una ciutat de Tunísia, dins la governació de Tunis, a uns 10 km al nord-est de Tunis. Té 20.715 habitants i és capçalera d'una delegació amb 22.590 habitants segons el cens del 2004. La nova ciutat va ser fundada sobre les ruïnes de l'antiga ciutat de Cartago, capital fenícia fins a l'any 146 aC, i després ciutat romana important.
La ciutat va rebre el nom dels colons fenicis, que li van dir Kart-Hadasht o Qrthdst, que vol dir 'Ciutat Nova'. El municipi actual fou creat per decret el 15 de juny de 1919, i el 25 d'octubre de 1983 se'n va separar el municipi de Cartago Mohamed Ali.
Els edificis principals de la moderna Cartago són el Palau Presidencial (que no es pot fotografiar legalment), la moderna mesquita El Abidine (2003), la catedral de Sant Lluís de Cartago (1884/1890) al turó de Byrsa, diverses ambaixades i el Museu Nacional. Hi ha en construcció un parc arqueològic i una gran mesquita. Les mesquites existents són la de Byrsa, la d'Anníbal, la de Mohamed Ali i la de Yasmina. El cementiri principal és el de Sidi Taïta i n'hi ha un altre al barri de Mohamed Ali; hi ha també dos cementiris cristians i un cementiri militar americà. L'aeroport Internacional de Tunis, que rep el nom d'Aeroport Internacional de Tunis-Cartago, no es troba pas dins la ciutat ni a la delegació, sinó que és a uns 6 km a l'oest.
Les ruïnes de Cartago foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979.
L'antiga Cartago.
Orígens i fundació.
Originàriament Cartago va ser una colònia fenícia, fundada, segons la tradició, l'any 814 aC per la llegendària Dido o Elisa, que havia fugit de Tir. La ciutat es va establir mitjançant la compra de territoris als nadius, pels quals es va pagar un tribut durant segles. Va col·laborar estretament amb la colònia fenícia d'Útica, fundada 287 anys abans. Segons la llegenda, la seva creixent prosperitat va provocar l'atac d'Hiarbes, rei dels númides, que va oferir a Dido, la fundadora i germana del rei Pigmalió de Tir, o bé casar-se amb ell, o la guerra, i ella, fidel al seu espòs, es va suïcidar.
N'ha estat discutida recentment la data de fundació, ja que les troballes arqueològiques més antigues són, com a màxim, del segle VIII aC. De l'època cartaginesa no es coneixen vestigis de la ciutat, arrasada pels romans el 146 aC, a la fi de la tercera guerra púnica, després d'un setge desesperat i famós. En resten, però, l'estructura del port, un santuari anomenat arbitràriament de Salambó, dedicat a Tanit i a Baal-Hammon, i un gran conjunt de necròpolis.
Aquest cementiri, malgrat que forma una gran unitat, és citat a la bibliografia amb diversos noms, segons els sectors. La part més antiga, dels segles VII-VI aC, correspon a les zones anomenades de Dermech i Douimes. Segueixen Ancona, del segle V aC, Ard el Kheraib i Dar el Morali, del segle IV aC, mentre que l'època final es troba representada sobretot a les zones de Santa Mònica i l'Odèon.
Els objectes trobats a la necròpoli són la base essencial per al coneixement de la cultura material de la ciutat durant l'època púnica i actualment es conserven sobretot al Museu del Bardo, a la ciutat de Tunis.
La Cartago romana.
A causa de les seves bones condicions naturals, els romans, després d'haver-la arrasada i quan ja no hi havia perill de rivalitat, la van restablir com a ciutat marítima. El primer intent de Gai Semproni Grac, l'any 126 aC, va ser efímer, però Juli Cèsar la va reedificar com a colònia romana l'any 46 aC amb el nom de Colonia Iulia Concordia Carthago. La nova ciutat romana va créixer ràpidament, amb aportacions humanes de romans, itàlics, indígenes nord-africans i elements de diversos punts de la Mediterrània, sobretot l'oriental. Va esdevenir la ciutat més important del món romà després de Roma i Alexandria, i el primer port de les províncies africanes occidentals, per on eren exportats els productes agrícoles locals, sobretot blat i oli.
També va ser un centre intel·lectual destacat. L'extensió de la ciutat de l'època imperial a partir d'August ha pogut ser calculada en 262 hectàrees. En resten monuments importants: les termes, el teatre, un gran aqüeducte i vil·les, algunes de les quals decorades amb mosaics notables.
La Cartago cristiana.
A partir del segle II va tenir un nucli cristià nombrós i important, amb seu episcopal, i es va convertir en un gran centre de difusió del cristianisme. La comunitat va tenir màrtirs famosos, com Felicitat i Perpètua, i es va destacar per la vitalitat intel·lectual dins el moviment patrístic.
Hi van viure Tertul·lià, que n'era originari, i Agustí d'Hipona, entre d'altres. Hi van tenir lloc diversos concilis i sínodes, entre els quals van destacar els presidits pel bisbe Cebrià (248-58), sobre els apòstates, i pel bisbe Aureli (393-430), sobre les heretgies donatista i pelagiana.
La decadència.
El 439 Cartago va caure en mans dels vàndals i va ser la capital de la monarquia vàndala nord-africana, fins que els bizantins la van conquerir en temps de Justinià I, el 533, en la contraofensiva dirigida per Belisari.
Els invasors àrabs van prendre la ciutat el 696 i, després d'una efímera reconquesta, el 698 definitivament.
Aviat es va iniciar la decadència i va ser abandonada: Tunis la va substituir com a nucli urbà.
Efemèrides .
Segle VI aC: Cartago és governada per dos sufets (jutges) anuals amb un senat. Les altres colònies fenícies tenen una estructura de poder similar. Se suposa que cada ciutat tenia tres tribus, trenta cúries, tres-centes famílies principals (gens) i un senat de tres-cents membres; fora del senat es va formar un consell de trenta prínceps representant les cúries.
Segle VI aC. Justí diu que, a la primera meitat de segle, un general anomenat Malcó va fer una expedició a Sardenya i Sicília. Malcó es la paraula fenícia equivalent a rei. A Sicília es va poder establir, però a Sardenya fou rebutjat i llavors va desembarcar a Cartago i es va fer amb el poder de la ciutat. Al cap d'un temps, acusat de voler ser rei, fou mort per la població.
Segle VI aC. A la segona meitat de segle, el poder passa a mans del general Magó, d'una família local. Els seus fills Asdrúbal i Amílcar van fer la guerra amb els libis d'Àfrica, intentant deslliurar-se del pagament que feia Cartago per les seves terres, però foren derrotats i van haver de demanar la pau. També van fer la guerra a Sardenya, on Asdrúbal va morir. Aquest general va ser onze vegades el general en cap (o dictador) de Cartago i va gaudir de quatre triomfs. El seu germà Amílcar va morir en combat a Sicília el 480 aC. Cada un va deixar tres fills que van seguir al capdavant dels exèrcits cartaginesos: Himilcó, Hannó i Gisgó (fills d'Amílcar) i Anníbal, Asdrúbal i Sapfó, fills d'Asdrúbal. ;
536 aC. Els cartaginesos, aliats a la població local, expulsen els colons foceus d'Alèria a Còrsega, però poc després es retiren de l'illa. El 450 aC Còrsega encara no pertanyia a Cartago, però al segle següent ja és a les seves mans.
523 aC. Els tirians rebutgen ajudar Pèrsia en un atac a Cartago. Es mantenen relacions estretes amb Útica, Tunes, Hippo, Leptis Magna i Hadrumetum. Aquestes ciutats esdevenen de mica en mica aliades i, després, tributàries.
509 aC. Aquell any Sardenya pertanyia als cartaginesos quan es va fer un tractat comercial amb Roma. Probable fundació de Caralis i Sulci, ciutats principals de l'illa, que fou governada per un oficial anomenat beotarca (que dirigia els mercenaris) en temps de pau, i per un strategos (que els dirigia en temps de guerra), enviats des Cartago. Les colònies de la part occidental de Sicília, especialment Panormos, estan sota control o influència de Cartago. Les illes Balears, Malta, Gozo, Kerkenah i Lipari eren també colònies fenícies sota la influència cartaginesa.
481 aC. Esclata la guerra a Sicília quan Teró d'Agrigent enderroca Teril·le, tirà d'Himera i aliat de Cartago. Els cartaginesos van enviar una flota en ajut de Teril·le dirigida per Amílcar (480 aC) i van assetjar Himera. Geló I de Gela va atacar els assetjants i es va lliurar la batalla que va posar fi al desig cartaginès d'expandir-se per l'illa i cap a Itàlia.
410 aC. Segesta demana ajut a Cartago contra Selinunt. Això comporta conflictes amb Dionís (410-368 aC), Timoleó (345-340 aC) i Agàtocles (311-307 aC).
394 aC. Gran revolta dels libis.
348 aC. Tractat comercial entre Cartago, Útica, Roma i Tir.
340 aC. Hannó intenta erigir-se en dèspota i eliminar el senat, però és arrestat i mort sota tortura junt amb tota la família.
332 aC. Arribada i establiment de milers de refugiats de Tir.
308 aC. Bomílcar I intenta un cop d'estat sense èxit.
279 aC. Tractat d'aliança defensiva entre Roma i Cartago, dirigit principalment contra Pirros, rei de l'Epir.
277 aC. Lluites amb Pirros, quan els cartaginesos quasi dominaven Sicília.
264 aC. Els romans desembarquen a Sicília: Cartago perdrà l'illa. Hieró II de Siracusa es va unir als romans (263 aC), que van ocupar Agrigent el 262 aC. Això fou el més important de la Primera Guerra Púnica.
240 aC. La falta de pagament als mercenaris provoca la seva revolta, a la qual s'uniren els libis. Tres anys de guerra (240-237 aC).
237 aC. Els romans ocupen Sardenya i Còrsega, i altres illes menors.
236 aC. Conquesta d'Hispània per Amilcar, de la família dels Barca, i el seu gendre Asdrúbal. Acaba el 221 aC.
218 aC. Les lluites per la zona d'influència a Hispània porten a la Segona Guerra Púnica, que durarà fins el 201 aC. ;
150 aC. S'inicia la tercera guerra púnica pel desig de Roma d'aniquilar Cartago. Durarà fins el 146 aC i acaba amb la destrucció de la ciutat.
122 aC. Cartago esdevé colònia romana amb el nom de Junònia, colònia que fou efímera.
46 aC. Juli Cèsar va establir una colònia a Cartago. Lèpid la va privar de privilegis, que li foren tornats per August el 19 aC quan 3.000 colons es van afegir als que ja hi vivien. Fou designada llavors capital de la província romana d'Àfrica, en lloc de la pompeiana Útica.
Segle III. És seu d'un bisbat. ;
439. És ocupada pels vàndals de Genseric. Serà la capital del seu regne.
533. És reconquerida per Belisari i unida a l'Imperi Bizantí amb el nom de Justiniana. Esdevé capital d'una província bizantina.
647. És destruïda pels àrabs i es despobla en els anys següents.
Deïtats púniques .
Cronos o Saturn (identificat amb Moloc, déu dels cananeus, o amb Baal).
Hèrcules Tirià (en fenici Melcart), identificat amb Baal i amb el babiloni Bel.
Astarte o Tanit.
Esmun, el déu de la volta celestial.
Apol·lo, identificat amb Baal-Hammon. ;
Posidó i Tritó, dels quals no es coneixen els noms púnics.
Els genis i els herois.
Déus estrangers: Demèter, Persèfone (importats de Sicília).
Les ruïnes de Cartago .
Vegeu també la categoria .;
La ciutat estava dotada d'unes muralles de les quals és difícil reconstruir el traçat. Després de la destrucció de la ciutat el 146 aC, quan fou reconstruïda no va tenir muralles, i va romandre així fins al 424 dC, en què es va decidir de fortificar-la davant l'increment dels atacs berbers i el perill dels bàrbars. Aquesta muralla encara es conserva en part.
Cartago tenia un doble port a la península mateix, protegit per una illa anomenada Cothon que va donar nom al port. Una part del port fou utilitzada després per la colònia romana i va portar el nom de Mandracion o Portus Mandracius. La ciutadella o Byrsa no era gaire lluny, i seguia el fòrum i els carrers ascendents (sota domini romà, el principal era la Via Salutaris), que es dirigien cap allò que sota domini francès fou el turó de Sant Lluís, al cim del qual hi ha una capella dedicada al rei Lluís IX de França. Antigament dalt del turó hi havia el temple d'Esmun o d'Esculapi, on de vegades es reunia el senat. A la ciutat hi havia diversos temples dedicats als déus púnics i, més tard, romans. A l'oest hi havia uns banys (les Thermae Gargilianae; les principals, les d'Antoní, eren situades prop del mar), un circ i un amfiteatre. L'aqüeducte venia des del Jabal Zaghwan i no se sap si fou inicialment púnic o bé no es va construir fins al període romà. També tenia un teatre. Les restes d'un majestuós edifici (el més gran de la ciutat) que no s'ha pogut identificar podrien ser un temple dedicat a Celestis. No gaire lluny de la ciutat, al nord-oest, es va fundar un establiment que es va dir Neàpolis i que va esdevenir el suburbi de Megara, Magar o Magàlia, que podria ser l'actual al-Mersa.
El recinte arqueològic de Cartago amb les restes que queden actualment, totes del període romà, fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979. El formen els següents elements principals:
El turó de Byrsa;
Les termes d'Antoní;
El barri Magó;
El barri púnic (fòrum);
Les vil·les romanes;
El teatre;
L'amfiteatre;
L'odèon;
El Tofet de Salambó;
Els ports púnics;
Les cisternes de la Malga;
La basílica de Damous El Karita;
La basílica de Mcidfa;
El monument circular;
La necròpoli;
Alcaldes de la Cartago actual .
Maig de 1957 - octubre de 1957: Béchir Ibn Abi Dhiaf ;
Octubre de 1957 - maig de 1963: Ali Hafaidh ;
Maig de 1963 - març de 1990: Chedly Klibi ;
1990 - 1991: Mohamed Moncef Kaouach ;
1991 - 1992: Mohamed Tounsi ;
Octubre de 1992 - maig de 1995: Taïeb Sahbani ;
Maig de 1995 - novembre de 1998: Foued M bazâa ;
Novembre de 1998 - juny de 1999: Hedi Magroun ;
Novembre de 1999 - maig de 2000: Abdelmajid Chatti ;
Maig de 2000 - agost de 2003: Mohamed Béchir Haddad ;
Setembre - octubre de 2003: Slaheddine Lansari ;
Després de l'octubre de 2003: Sami Tarzi ; |
719 | Catalunya | Catalunya (Cataluña en castellà i Catalonha en occità) és un país europeu de la Mediterrània occidental constituït com a comunitat autònoma d'Espanya. És situada a la costa nord-oest de la península Ibèrica limitant al nord amb Andorra i França, a l'oest amb Aragó, al sud amb el País Valencià i a l'est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla catalana o els Països Catalans. Per diferenciar-la del territori històric, sovint es denomina comunitat autònoma de Catalunya. Amb un estimat de 7.364.078 d'habitants del 2008, és la segona comunitat autònoma més poblada d'Espanya, i agrupa el 53,7% de la població total de les comunitats on el català és llengua pròpia.
Catalunya va ser una possessió antiga de l'Imperi Romà. Posteriorment, va passar a mans dels gots i els alans el segle V. Els moros la van conquerir el 712, però en van ser expulsats només setanta-sis anys després amb el suport de Carlemany. Els comtes francs van convertir Catalonia en un domini independent. Posteriorment es va confederar amb la Corona d'Aragó, la qual, al seu torn, dos segles després, va ser integrada al Regne d'Espanya, tot i que va conservar les seves institucions autònomes de govern fins el segle XIX. El 1978, va recuperar la seva autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma de l'Estat espanyol.
El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l'Estatut d'autonomia. Tanmateix, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.
En l'actualitat, Catalunya és una de les comunitats més riques i pròsperes d'Espanya. La capital és Barcelona. La població de Catalunya el 2006 superava els 7 milions d'habitants, en un total de 946 municipis dels quals 59 superen els 20.000 habitants. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona.
Toponímia.
El nom de Catalunya es va començar a utilitzar a mitjan del segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins esdevenir sobirans. L'origen del mot, Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. La teoria més acceptada és que es deriva de "terra de castells", i que hagi evolucionat del terme castlà, el governador d'un castell. D'acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de "Gotholàndia" és a dir la terra dels gots; de fet, els francs sovint anomenaven el territori català (o fins i tot, la península ibèrica) com a Gòtia. Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep alemany, Otger Cataló, o del mot laketani, tribu que habitava les terres del que avui són el Vallès i el Barcelonès, i que per influència italiana va evolucionar a katelans i d'aquí a catalans.
El Principat de Catalunya és un terme jurídic (en llatí principatus) que aparegué al segle XIV per indicar el territori sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà del qual (en llatí, princeps) era el rei del Casal de Barcelona, sense ser formalment un regne sinó una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per les Corts. Tot i que el territori del Principat fou posteriorment cofederat amb la corona d'Aragó i aquesta amb el regne d'Espanya, i que una porció en va ser annexionada per França (en l'actualitat, territori conegut com la Catalunya del Nord), el terme "Principat" sovint ha estat utilitzat per referir-se a les quatre províncies catalanes que conformen la comunitat autònoma, de manera informal, fins l'actualitat.
Geografia física.
Vegeu també: Llista de rius de Catalunya i Llista de muntanyes de Catalunya;
Catalunya té una superfície aproximada de 32.000 km2. Limita al nord amb Andorra (65,3 km) i França el Departament dels Pirineus Orientals (315 km), a l'oest amb l'Aragó (359,9 km), al sud amb la Comunitat Valenciana (52,9 km) i a l'est amb el mar Mediterrani]]. La seva situació geogràfica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental.
Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% son prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a àrees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.
Topografia.
Catalunya té una diversitat geogràfica molt marcada, tenint en compte la superfície relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani, aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. El relleu català presenta, a grands trets, tres unitats morofestructurals generals:
els Pirineus: la formació muntanyosa que connecta la península Ibèrica amb el territori continental europeu, i situats al nord de Catalunya;
el Sistema Mediterrani Català o les Serralades Costaneres Catalanes: una alternança d'elevacions i planes paral·leles a la costa mediterrània; i ;
la Depressió Central Catalana: unitat estructural que configura el sector oriental de la Vall de l'Ebre. ;
Els Pirineus catalans representen gairebé la meitat, en longitud, de tot el Pirineu espanyol, ja que s'estén per més de 200 km. Tradicionalment s'ha diferenciat el Pirineu Axial, el principal del Prepirineu (meridional al territori català) i que son formacions muntanyoses paral·leles a les serralades principals però amb altituds menors, menys escarpades i d'una formació geològica diferent. Ambdós unitats són més amples a l'occident que no pas a l'orient, on es presenten els pics més elevats. L'elevació més alta de Catalunya, que es troba al nord de la comarca de Pallars Sobirà, és la Pica d'Estats amb 3.143 m, seguida del Puig Cedrós (2.914 m) i el Puigmal (2.910) tots dos en la frontera amb França. Al Preprineu hi destaquen diverses serralades com la serralada del Cadí o la de Pedraforca.
El Sistema Mediterrani Català té la seva base en dues serralades més o menys paral·leles amb la costa, en una orientació del nord-oest cap al sud-oest. Aquestes dues serralades són la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral és de menor extensió i amb altituds menors, mentre que la Serralada Prelitoral és major tant en extensió com en altitud. Dins el sistema es troba una sèrie de terres planes, les entitats majors de les quals formen la Depressió Litoral i la Depressió Prelitoral. La Depressió Litoral se situa a l'est de la Serralada Prelitoral cap a la costa. La Depressió Prelitoral, per contra, se situa a l'interior, entre les dues serralades, i constitueix la base de les terres planes del Vallès i el Penedès. Altres planes majors són la Depressió de la Selva i la Plana de l'Empordà, majoritàriament a les comarques de la Selva i l'Alt i el Baix Empordà respectivament. Finalment, el Sistema també inclou la Serralada Transversal, que són formacions tardanes al nord de la Serralada Prelitoral i amb contacte amb els Pirineus i Prepirineus que originen altituds mitjanes i volcans a l'àrea de la Garrotxa.
La Depressió Central Catalana és una plana situada entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral. Les comarques del sud de la província de Lleida i les centrals de Barcelona ocupen aquest territori. Les terres de la Depressió se situen entre els 200 i els 600 m d'altitud. Les planes i les aigües que descendeixen dels Pirienus han fet que el territori sigui fèrtil pels camps de conreu i s'hi han construït nombrosos canals d'irrigació.
Hidrografia.
Gairebé la la totalitat de Catalunya pertany a la conca mediterrània. La xarxa hidrogràfica catalana està integrada per dues conques hidrogràfiques importants, la de l'Ebre i les conques internes de Catalunya, totes vertent al Mediterrani. A més, hi ha la conca del Garona que desemboca a l'oceà Atlàntic, però només abasta el 1,73% del territori català.
La xarxa hidrogràfica es pot dividir en dos sectors, un de vessant occidental o de l'Ebre i un de vessant oriental format per rius menors que desemboquen al Mediterrani al llarg del litoral català. El primer aporta una mitjana de 18.700 hm3/any, mentre que la segona només aporta una mitjana de 2.020 hm3/any. La diferència és deguda a la gran aportació de l'Ebre, del qual el Segre és un important tributari. A Catalunya hi ha, a més a més, una relativa riquesa d'aigües subterrànies, tot i que també existeix la desigualtat entre comarques, atesa l'estructura geològica complexa del territori. Als Pirineus catalans hi ha molts estanys petits, restes de l'època glacial. El major n'és el de Banyoles.
La costa catalana és gairebé rectilínia, amb una longitud superior als 500 km i amb pocs accidents geogràfics els més rellevants són el cap de Creus i el golf de Roses al nord, i el delta de l'Ebre al sud. On la Serralada Litoral se submergeix dins el mar, ho fa en dos segments, un entre l'Estartit i la població de Blanes (la costa Brava) i més al sur, les costes de Garraf.
Clima .
Catalunya gaudeix d'un clima mediterrani temperat propi de la seva latitud a l'hemisferi septentrional. Tot i així, atesa la seva variada topografia, hi ha una diversitat de climes i trets particulars. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len des del 0°C als Pirineus, fins als 17°C a la costa del sud; les temperatures màximes poden arribar als 43°C (a les Garrigues), i les mínimes als -30°C (als Pirineus).
Quant a la pluviositat, Catalunya pot dividir-se en dues regions:
la Catalunya humida, integrada pels Pirineus, els Prepirineus, el Subpirineu i alguns illots muntanyosos de la serralada Prelitoral, on la pluviositat és superior als 700 mm anuals; i;
la Catalunya seca; la resta del territori, on la pluviositat és inferior als 700 mm anuals.
La pluviositat té una tendència equinoccial. Al mediterrani, els estius són secs i hi ha pluges primaverals. Als Pirineus, les precipitacions hi són abundants durant maig i juny, i els estius, en general, són humits.
En considerar tant les temperatures com la pluviositat, Catalunya es divideix en tres grans dominis climàtics:
un de clima alpí (als alts Pirineus);
un de clima atlàntic (a la conca de la Garona);
i un de clima mediterrani (la resta del territori), que se subdivideix en una àrea de muntanya alta i una de muntanya baixa.
Protecció de la natura.
El 1990 el govern català va crear el Consell de Protecció de la Natura, un òrgan consultiu en matèria de protecció de la natura i del paisatge, amb el propòsit de conèixer, estudiar, protegir i gestionar el medi natural català. Existeixen a Catalunya onze parcs naturals: el Parc Natural de l'Alt Pirineu, Aiguamolls de l'Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, el Cap de Creus, Els Ports, Parc Natural del Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, la Serra de Montsant i la Zona volcànica de la Garrotxa; un parc nacional, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; una reserva natural, la Delta del Llobregat; i una reserva marina, les Illes Medes.
Política i govern .
La Generalitat de Catalunya.
La comunitat autònoma de Catalunya exerceix el seu autogovern que la constitució espanyola li garanteix com a nacionalitat. La norma institucional bàsica de Catalunya és l'Estatut d'Autonomia. D'acord amb aquest, l'autogovern de Catalunya s'organitza políticament en la Generalitat de Catalunya. La Generalitat de Catalunya està formada per diverses institucions de govern, entre elles:
el Parlament de Catalunya: el poder legislatiu del govern català; al parlament es realitza el debat polític i es controla i impulsa l'acció política i de govern. Entre les seves potestats, el Parlament aprova els pressupostos de la Generalitat. Està constituït per un mínim de 100 diputats i un màxim de 150, elegits per representació proporcional amb llistes de partits tancades, per un termini de quatre anys;
la Presidència de la Generalitat, encapçalada pel president. El president és la més alta representació de la Generalitat i alhora de l'Estat espanyol a Catalunya. La seva funció és dirigir les accions del Govern; per tant és el representat del poder executiu de Catalunya; i;
el Govern o Consell Executiu és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'administració de la Generalitat. El Govern està presidit pel president de la Generalitat, el conseller primer i els altres consellers. D'acord amb aquest, les competències principals del Govern són en l'àmbit de l'educació, la sanitat i la cultura. El finançament de la Generalitat és regulat per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
A més d'aquestes institucions, les altres institucions de la Generalitat són totes les que creï el Parlament mateix. Com a òrgans de garantia i control, en l'actualitat formen part de la Generalitat, el Síndic de Greuges, el garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, la Sindicatura de Comptes de Catalunya que controla els comptes econòmics de les institucions públiques de Catalunya, i el Consell de Garanties Estatutàries, que vetlla per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució de l'Estat espanyol de les disposicions de la Generalitat.
El poder judicial de Catalunya recau sobre el Tribunal Superior de Justícia, l'òrgan jurisdiccional suprem de Catalunya, segons l'Estatut del 2006. Les competències del Tribunal Superior de Justícia inclouen conèixer els recursos i procediments en els diversos ordres institucionals i tutelar els drets reconeguts per l'Estatut. En tot cas, és competent en els ordres jurisdiccionals, civil, contenciós administratiu i social, i en els altres que es puguin crear en el futur.
El Govern és part integrant de la Generalitat de Catalunya. La capital i seu del Govern és la ciutat de Barcelona. El President de la Generalitat entre 1980 i 2003 ha estat Jordi Pujol i Soley, de Convergència i Unió, que fou seguit per Pasqual Maragall i Mira entre el 2003 i el 2006. A data de novembre del 2006, va ser elegit nou president José Montilla Aguilera.
Catalunya també disposa d'una policia pròpia, els Mossos d'Esquadra, la força de policia civil més antiga d'Europa, els orígens de la qual es remunten al segle XVIII. Des de 1980 està sota les ordres de la Generalitat, i des del 1994 fins al 2008 va fer un procés de desplegament substituint a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, cossos dependents directament del Ministeri de l'Interior d'Espanya. L'Estat, però, conserva un nombre limitat d'agents a Catalunya per exercir altres funcions específiques: vigilància dels ports, aeroports, costes, fronteres, duanes, règim general d'estrangeria, documents d'identitat, tràfic d'armes i explosius, protecció fiscal de l'Estat i d'altres funcions que la Constitució estableix.
Els símbols nacionals.
Catalunya té tres símbols representatius i distintius propis anomenats estatutàriament símbols nacionals: la bandera, l'himne i la festa nacional.
La bandera o senyera, va sorgir de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Encara que no n'hi ha cap referència documental abans del segle XIII, és una de les banderes més antigues d'Europa. La bandera catalana és una faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.
L'himne nacional de Catalunya és Els Segadors, escrit en la seva forma actual per Emili Guanyavents el 1899. La versió musical és de Francesc Alió de l'any 1892. Els orígens darrera l'himne es remunten a una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640 durant la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, en la qual els pagesos van protagonitzar episodis importants. És oficial per llei del Parlament des del 25 de febrer, 1993.
La festa nacional de Catalunya es va constituir com a primera llei que va aprovar el Parlament restaurat de Catalunya el 1980. La diada nacional o Festa de Catalunya, se celebra l'11 de setembre, recordant la pèrdua de les llibertats del mateix dia de l'any 1714, després del Setge de Barcelona, i alhora l'actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió: l'esperança d'un total recobrament nacional.
Divisió territorial i administrativa .
Catalunya s'organitza territorialment en províncies. L'Estatut d'Autonomia del 2006 estableix l'organització administrativa de Catalunya en tres ens locals: els municipis, les comarques i les vegueries.
Províncies.
Catalunya està dividida administrativament en quatre províncies, l'òrgan rector de les quals és la Diputació.
Província de Barcelona;
Província de Girona;
Província de Lleida;
Província de Tarragona;
Les capitals de província són les poblacions del mateix nom: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
Els municipis.
L'Estatut defineix el municipi com l'ens local bàsic i el mitjà essencial de participació de la comunitat local en els afers públic. A més, li garanteix autonomia per a l'exercici de les seves competències i la gestió dels seus interessos respectius. Hi ha a Catalunya a l'actualitat 946 municipis. Per sota d'aquests ens locals hi ha les entitats municipals descentralitzades, que també gaudeixen d'una certa autonomia tot i dependre dels municipis respectius; actualment a Catalunya n'hi ha un total de 58.
Els municipis amb més habitants són (vegeu la Llista Completa):
Les vegueries.
La vegueria, una nova divisió territorial, es defineix com un àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal i de cooperació local amb personalitat jurídica pròpia, i és la divisió territorial que ha adoptat la Generalitat, d'acord al Estatut del 2006, per a l'organització territorial dels seus serveis. També gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos. L'administració de les vegueries correspon als Consells de Vegueries que van substituir les diputacions.
Les comarques.
Finalment, les comarques són entitats integrades per municipis per a la gestió de les seves competències i serveis locals. L'actual divisió comarcal té el seu origen en un decret de la Generalitat de Catalunya de 1936 en vigència fins al 1939 quan seria suprimida pel franquisme. El 1987 la Generalitat tornà a adoptar aquesta divisió territorial i el 1988 s'hi afegiren tres noves comarques. A l'actualitat n'hi ha 41.
L'Aran.
La comarca de l'Aran disposa d'un règim jurídic especial amb autonomia per ordenar i gestionar els afers públics del seu territori. La seva institució de govern és el Conselh Generau, format pel Síndic, el Plen des Conselhèrs e Conselhères Generaus i la Comission d'Auditors de Comdes. El síndic hi és la més alta representació i l'ordinària de la Generalitat a l'Aran. La llengua pròpia de l'Aran és l'aranès o occità, la qual també és oficial a Catalunya.
Economia.
Indicadors econòmics.
Catalunya és un país de tradició industrial des del segle XIX. En l'actualitat la indústria, el turisme i els serveis són els principals sectors econòmics de Catalunya. El creixement mitjà anual del període 1995-2004 en termes reals va ser inferior a la mitjana espanyola. No obstant això, el 2005 va créixer un 3,3%, el mateix percentatge que la mitjana espanyola i per damunt la mitjana europea. Segons les mateixes fonts, Catalunya es troba a la quarta posició de la classificació de comunitats segons llur Producte Interior Brut per càpita en paritat de poder adquisitiu i aporta el 18,8% del PIB total d'Espanya, 25,5% del sector industrial del PIB i el 17,5% del sector dels serveis. La taxa d'atur catalana, el 2005 era del 6,6%.
Durant el 2008, el creixement del PIB de Catalunya ha anat minvant de forma molt clara, passant del 3,6% d'evolució interanual durant el 2007, a 2,5% el primer trimestre i a 1,5% el segon trimestre.
Com a percentatge del total espanyol, les exportacions d'alta tecnologia de Catalunya representaren, el 2005, el 34,6%. El mateix any les importacions de Catalunya van representar el 29% del total espanyol i les exportacions el 26,8%. De les despeses per a la recerca i el desenvolupament de l'Estat, el 22,8% es van realitzar a Catalunya.
Catalunya és la primera destinació turística d'Espanya; el 2005 va rebre 13,2 milions de turistes entre gener i novembre, equivalent al 25,3% de tots els turistes que van arribar a Espanya, un increment del 12,7% en un any. Les principals destinacions turístiques de Catalunya són la ciutat de Barcelona i les platges de Costa Brava i de Costa Daurada, així com els Pirineus amb 10 estacions d'esquí: Vaquèira-Beret, La Molina, Espot Esquí, La Masella, Port Ainé, Vall de Núria, Boí Taüll, Port del Comte, Rasos de Peguera, Tavascan Pleta del Prat i Vallter 2000.
El preu de l'habitatge a Catalunya és el segon més alt d'Espanya, després de Madrid. El 2005 es pagaven 3.397 euros per metre quadrat. No obstant això, per ciutat, Barcelona és la ciutat més cara d'Espanya, amb un preu mitja de 3.700 euros el metre quadrat.
Des del punt de vista financer, cal destacar la tradició i èxit de les caixes d'estalvis de Catalunya, major, fins i tot, que els bancs privats. De les 46 caixes d'estalvi espanyoles, 10 són catalanes. Destaquen, especialment, La Caixa, la primera caixa d'estalvis d'Europa i Caixa Catalunya. Dels bancs, el més important de Catalunya és el Banc de Sabadell, el quart grup bancari més gran de l'Estat.
Infraestructura .
Catalunya està ben comunicada tant per terra, mar i aire. Per a accedir per terra existeix una àmplia xarxa d'autopistes i carreteres i la xarxa de trens.
Aeroports .
Aeroport del Prat, situat a quinze quilòmetres de Barcelona, és el més important de Catalunya, amb prop de trenta-tres milions de passatgers a l'any. Una de les tres terminals de l'aeroport està destinada al "pont aeri" que uneix Barcelona i Madrid amb vols constants cada hora.
Aeroport de Girona, utilitzat especialment per les companyies de baix cost, és la base del trasllat de turistes a la Costa Brava.
Aeroport de Reus, orientat al turisme de la província de Tarragona. A poc més d'una hora de Barcelona.
Aeroport de Sabadell, no té vols comercials però admet aviació executiva.
Aeroport de Lleida, en construcció.
Ports .
Els dos principals ports de Catalunya, tant pel transport de passatgers com de mercaderies són el Port de Barcelona i el Port de Tarragona que, a més, estan considerats dos dels ports més importants d'Espanya i del Mediterrani.
A part, el litoral català té una gran quantitat de ports, tant de pescadors com d'esportius.
Xarxa viària .
Vegeu també: Llista de carreteres de Catalunya i Llista d'autopistes i autovies de Catalunya;
A Catalunya hi ha 12.000 quilòmetres de vies per al trànsit d'automòbils, tot i que 10.843 d'aquests quilòmetres corresponen a carreteres de calçada única. 962 són d'autopistes (665 amb peatge i 307 lliures de pagament). D'aquests 12.000 quilòmetres, 5.600 corresponen a carreteres la titularitat de les quals és de la Generalitat de Catalunya, 4.400 a les diputacions provincials i 1.955 al Ministeri de Foment de l'Administració central.
L'estructura de les autopistes està centralitzada cap a Barcelona. La principal autopista és l'AP-7, coneguda com "Autopista del Mediterrani", que travessa Catalunya unint, per un costat, Barcelona amb La Junquera, passant per Girona, i Barcelona amb València, passant per Tarragona. L'AP-7 té un desviament que uneix Molins de Rei amb Montmeló, evitant passar per Barcelona ciutat. Aquesta carretera, la B-30, és el tercer cinturó de Barcelona i va de nord a sud del Vallès. L'AP-2, que uneix Barcelona amb Saragossa, passant per Lleida, és la segona autopista en trànsit de vehicles. La C-32, també coneguda com "Autopista Pau Casals", uneix Barcelona amb El Vendrell amb túnels que eviten el Parc Natural del Garraf. Amb una longitud total de 56,3 quilòmetres, la C-32 és l'autopista més cara d'Europa al tenir dos peatges. L'autopista de pagament de Barcelona a Palafolls també s'anomena C-32 tot i que és coneguda com "Autopista del Maresme". Finalment, la C-25 uneix Riudellots de la Selva (Girona) amb Cervera (Lleida) evitant Barcelona. Té 153 quilòmetres i és coneguda com "Eix Transversal".
Ferrocarril .
Catalunya va ser el primer territori de la península en tenir ferrocarril, el 28 d'octubre de 1848, quan es va inaugurar la línia entre Barcelona i Mataró, d'una distància de 28,4 km. Els anys següents, abans de l'entrada del segle XX, es van construir més de 1.000 quilòmetres de via (quasi el 80% de les vies actuals), amb diverses rutes entre les principals ciutats catalanes i Barcelona. La majoria de les vies van ser finançades pel capital privat d'industrials que volien agilitzar el transport de les seves mercaderies fins la gran ciutat.
Actualment, tot i que s'han modernitzat els trens, la xarxa viària segueix sent pràcticament la mateixa que fa cent anys, amb una estructura molt centralitzada cap a Barcelona. Les dues rutes principals són la de la costa, que uneix França i el País Valencià pel litoral català, i la ruta cap a Saragossa, que uneix Barcelona amb Lleida passat per Manresa.
Les propietàries de les línies ferroviàries de Catalunya són l'ADIF i els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Operen a Catalunya les operadores Renfe i FGC.
Durant els primers mesos del 2008, va entrar en servei la línia d'alta velocitat (AVE) a l'Estació de Sants, amb tres línies de servei: Barcelona - Madrid, Barcelona - Sevilla i Barcelona - Màlaga. La línia d'alta velocitat serà prolongada fins la frontera francesa, on continuarà fins a connectar amb l'actual xarxa francesa d'alta velocitat, de manera que s'establirà, també, una connexió ferroviària ràpida entre Barcelona i París.
D'altra banda, el govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar el desembre del 2005 un pla per a construir 1.100 quilòmetres de noves línies, 300 en vies convencionals i 800 en vies d'alta velocitat, que uniran les principals ciutats catalanes de forma transversal. El pla suposrà la inversión de 25.000 milions d'euros entre el 2006 i el 2026.
Altres transports públics .
L'única xarxa de metro de Catalunya és el Metro de Barcelona que comunica entre si les ciutats de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Sant Boi de Llobregat i Montcada i Reixac. Actualment hi ha nou línies en marxa comptant les que gestiona TMB i les de FGC. A la província de Barcelona també s'hi pot trobar el tramvia (Trambaix i Trambesòs) i el Bicing, un sistema de lloguer de bicicletes.
També hi ha una complerta xarxa d'autobusos arreu dels municipis catalans.
Geografia humana i societat.
Demografia.
La població catalana en l'actualitat supera els 7 milions d'habitants. Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya la població de Catalunya el 2005 era de 6.995.206 habitants, el 15,9% del total de la població espanyola. D'aquests, 603.636 o el 8,9% eren estrangers, el 22,3% del total d'estrangers que habiten a Espanya. Aproximadament 1,5 milions viuen a la capital, la ciutat de Barcelona (el 22,8% de la població de Catalunya); i 5 milions viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona, (el 72,7% de la població total de Catalunya), fent-la una de les àrees metropolitanes més grans d'Europa. Per contra, les zones més despoblades de Catalunya són les comarques pirinenques.
Al voltant de 2,5 milions de persones viuen en un radi de 25 km des de la capital. Dins la primera corona metropolitana es troben ciutats com ara l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Cornellà. Les principals poblacions de la segona corona són Terrassa, Sabadell, Montcada i Reixac, Granollers, Martorell, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Gavà i Castelldefels.
Catalunya ha rebut diverses onades d'immigrants al llarg del segle XX. El 1900 la població de Catalunya era de dos milions d'habitants. En la dècada de 1960 ja comptava amb més de cinc milions d'habitants; aquest creixement no només va ser degut a l'explosió demogràfica natural ans també al gran contingent migratori des de diverses regions d'Espanya, especialment d'Andalusia, Múrcia i Extremadura. Una segona onada migratòria hi va arribar des de principis de la dècada de 1990, aquesta vegada no només d'altres regions d'Espanya sinó de l'estranger.
La taxa de natalitat, el 2005 era de l'11,6% i la taxa de mortalitat, del 8,9%. La taxa de creixement poblacional era del 2%. Pel que fa a la piràmide d'edats, el grup més nombrós es troba entre els 20 i 50 anys d'edat, i com és el cas de la majoria de les societats europees benestants, es percep un envelliment substancial de la població (és a dir, el cohort d'ancians cada vegada és major) i alhora un increment en l'esperança de vida, que arriba als 80 anys.
Llengua .
La llengua pròpia de Catalunya és el català, excepte a la Vall d'Aran on ho és l'aranès. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l'Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L'occità, denominada aranès a la Vall d'Aran, és també oficial a Catalunya. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 48,8% dels catalans considera el català com a llengua pròpia, el 44,32% la considera el castellà i el 0,04% l'aranès. El 3,18% de la població resident de la comunitat té una altra llengua no oficial com a llengua materna.
Coneixement del català.
Segons les dades del 2001, el 94,5% de la població de Catalunya coneix el català, encara que només el 50% la considera la seva llengua de parla habitual. La taula següent mostra el coneixement i ús del català a Catalunya:
Coneixement de l'aranès.
La taula següent mostra les dades sobre el nivell de coneixement de l'aranès a la Vall d'Aran. Els percentatges corresponen a la població total d'aquest territori i no pas a la població total de Catalunya.
Cultura i oci.
Belles arts i arts populars.
Catalunya ha donat al món moltes figures importants en els àmbits de la cultura. Els pintors catalans més coneguts internacionalment són Salvador Dalí, Joan Miró i Antoni Tàpies. Molt enllaçat amb l'ambient pictòric català, va ser el malagueny Pablo Picasso que va viure a Barcelona durant la seva joventut, formant-s'hi com a artista i iniciant-hi el moviment del cubisme. Altres artistes plàstics catalans són Ramon Casas, Josep Maria Subirachs i Marià Fortuny. Els museus pictòrics més rellevants de Catalunya són el Teatre-Museu Dalí, el Museu Picasso de Barcelona, la Fundació Antoni Tàpies, la Fundació Joan Miró, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el CaixaFòrum.
En l'àmbit de l'arquitectura es van desenvolupar i adaptar a Catalunya els diversos estils artístics predominants a Europa, deixant petjada en les moltes esglésies, monestirs i catedrals, d'estils romànic (els millors exemples de la qual es troben a la Catalunya Vella) i gòtic (els millors exemples de la qual es troben a les ciutats i a la Catalunya Nova). Altres exemples són l'arquitectura renaixentista, barroca i neoclàssica. El modernisme, a la fi del segle XIX es presenta com l'art nacional, en especial en les arts decoratives. Els arquitectes catalans de renom mundial d'aquest estil són Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. En l'àmbit del racionalisme arquitectònic, destacaren Josep Lluís Sert, Torres Clavé, i altres. Més recentment, destaquen els urbanistes Josep A. Coderch i Ricard Bofill entre molts altres.
En la literatura, destaquen dos moments històrics d'esplendor de les lletres catalanes. El primer comença amb les cròniques historiogràfiques dels segles XIII i XIV contemporànies a les novel·les cavalleresques del valencià Joanot Martorell i la poesia del també valencià Ausiàs March. El segon moment d'esplendor va començar durant el segle XIX amb la Renaixença cultural i política. Destacaren Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Joan Maragall i Àngel Guimerà. Durant el segle XX es van desenvolupar el noucentisme i els moviments d'avantguarda i hi destacaren els poetes Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix. Durant la Guerra Civil i el període del franquisme destacaren Josep Pla, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu.
L'àmbit de la música és un dels sector més vigorosos de la indústria cultural catalana, pel nombre d'activitats i esdeveniments musicals així com per la xarxa de recintes musicals, productores, compositors, intèrprets i grups de diferents gèneres que van néixer a Catalunya. Entre els compositors de música culta catalana més hom pot citar el violoncel·lista Pau Casals, la pianista Alícia de Larrocha i el violinista de gamba i musicòleg Jordi Savall. Entre els cantants d'òpera destaquen Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Jaume Aragall i Josep Carreras.
Entre els cantautors de música popular en llengua catalana destaquen els artistes del moviment de la Nova Cançó, com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Francesc Pi de la Serra; en castellà van destacar Serrat, Luis Eduardo Aute i Manolo García. En el jazz destaca Tete Montoliu, i en el rock El Último de la Fila, Sopa de Cabra, Els Pets i amb un estil més pop, Gossos. La música electrònica, experimental i independent s'ha vist beneficiada amb la celebració de festivals com ara LEM, el Sònar o el Primavera Sound.
Costums i tradicions.
La sardana es considera la dansa nacional de Catalunya. És una dansa de grup que es balla en rotllana, on els balladors s'agafen de les mans, si és possible home-dona-home-dona... mirant tots al centre de la rotllana. S'acompanya amb el so dels instruments de vent de la cobla. El ball de bastons i la jota de les Terres de l'Ebre també són danses populars catalanes, així com les cantades d'havaneres, pròpies de la costa.
Una manifestació molt rellevant i molt coneguda internacionalment és l'aixecament de castells (torres humanes), tradició original del Camp de Tarragona, i que s'ha estès a altres regions de Catalunya. Els participants rivalitzen per formar-ne es més alts i de millor estructura, coronats amb l'enxaneta, un nen o nena que aixeca el braç.
El 23 d'abril, se celebra Sant Jordi, patró de Catalunya. Aquesta festa se celebra amb la tradició de regalar roses i llibres als familiars i amics.
El 23 de juny, vigília del dia de Sant Joan, se celebra la revetlla de San Joan. La tradició antiga popular inclou cremar fogueres per a allunyar els dimonis, les malalties i altres desgràcies; es menja coca i es beu cava.
Esports.
Catalunya és un país amb gran tradició esportiva, especialment des de finals del segle XX, data en què s'hi van fundar els grans clubs en tots els àmbits que, en alguns casos, van ser els primers a fundar-se d'Espanya. Els esports més populars són el futbol, el bàsquet, el tennis, el hoquei i d'altres. Cal esmentar també l'afició per l'esquí, i les nombroses estacions d'esquí situades als Pirineus catalans.
Els clubs de futbol més importants de Catalunya són el Futbol Club Barcelona i el RCD Espanyol, ambdós de Barcelona, que jugen a la primera divisió del futbol espanyol. Altre equip important és el Gimnàstic de Tarragona, de la segona divisió. El FCB ha guanyat 18 vegades el títol de campió de la Lliga Espanyola i dues vegades la Lliga de Campions, a més d'altres títols importants.
Cataluya ha organitzat dos dels esdeveniments esportius internacionals més importants: els Jocs Olímpics d'estiu, i sent-ne l'única seu espanyola a fer-ho, el 1992, els Jocs Mediterranis de 1955, els campionats del món d'atletisme i natació, i l'Eurobasket. Catalunya va ser seu local per a la Copa del Món de Futbol d'Espanya el 1982. S'hi celebren també el Gran Premio de España de Fórmula 1, i el Gran Premi de Catalunya de MotoGP en el Circuit de Catalunya de Montmeló; així com el Ral·li Costa Brava.
Dotze federacions esportives catalanes són oficialment reconegudes per les federacions internacionals. Aquestes federacions compten amb seleccions en catorze disciplines, cap d'elles olímpica, que participen a nivell internacional de manera oficial, representant Catalunya. Les catorze seleccions catalanes són de futbol sala, corfbol, pitch & putt, futbol australià, fisicoculturisme, taekwondo, twirling, kickboxing, karate, icestock, raquetball, cursa de muntanya, esquí de muntanya i escalada.
Ciència i tecnologia.
La recerca científica i tecnològica ha estat un dels pilars del desenvolupament econòmic i industrial de Catalunya. Alguns dels científics més cèlebres de Catalunya són Narcís Monturiol, l'astrònom Josep Comas i Solà, el climatòleg Eduard Fontserè i el bioquímic Joan Oró. En la recerca científica econòmica destaca Andreu Mas-Colell.
Actualment tant el govern com les empreses privades estan realitzant grans inversions econòmiques per a potenciar les recerques científiques i tecnològiques, no només dels centres universitaris ans també en les institucions de recerca privades. Destaca en aquest cas el Consell Superior d'Investigacions Científiques de Catalunya.
Història .
La història de Catalunya, tant al nord com al sud dels Pirineus es pot dividir en les següents etapes:
Orígens de Catalunya;
Edat mitjana de Catalunya;
Edat moderna de Catalunya;
A partir de 1659, se separa la Catalunya Nord de la resta dels territoris, com a resultat del Tractat dels Pirineus. A partir de llavors, la història de la Catalunya Sud, l'actual comunitat autònoma, comprèn els següents períodes:
Història contemporània de Catalunya, que comença amb la pèrdua de l'autonomia catalana després dels Decrets de Nova Planta el 1716. ;
Segle XX a Catalunya, que inclou la recuperació de l'autonomia durant la Segona República Espanyola, abolida durant el règim franquista. Després de la transició democràtica espanyola, i l'aprovació de l'Estatut de 1979, Catalunya tornà a gaudir d'autonomia dintre de l'Estat espanyol. El 2006 es va aprovar i referendar un nou Estatut d'Autonomia que regeix l'organització política i autonòmica de la Catalunya actual.
Notes i referències.
Vegeu també.
Fauna de Catalunya;
Enllaços externs.
Pàgina de la Generalitat de Catalunya;
Estatut d'Autonomia del 2006;
Institut d'Estadística de Catalunya Informació estadística detallada de Catalunya;
Catalonia a la Classic Encyclopedia, basada a la de 1911; |
721 | CDC | Política: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
Salut pública: Centers for Disease Prevention and Control (CDC) Institució nord-americana dedicada a la vigilància epidemiològica i la salut pública. |
722 | Campions del món d'escacs | Campionats Mundials .
Ací està la llista dels campionats mundials d'escacs, el primer és el campio:
Època dels desafiaments.
Paul Morphy;
1886 - Steinitz-Zukertort (+10 -5 =1);
1889 - Steinitz-Chigorin (+10 -6 =1);
1890/91 Steinitz-Gunsberg (+6 -4 =9);
1892 - Steinitz-Chigorin (+10 -8 =5);
1894 - Lasker-Steinitz (+10 -5 =4);
1896/97 Lasker-Steinitz (+10 -2 =5);
1907 - Lasker-Marshall (+8 -0 =7);
1909 - Lasker-Janowsky (+7 -1 =2);
1910 - Lasker-Schlechter (+1 -1 =8);
1910 - Lasker-Janowsky (+8 -0 =3);
1921 - Capablanca- Lasker (+4 -0 =10);
1927 - Alekhine- José Raúl Capablanca (+6 -3 =25);
1929 - Alekhine-Bogoljubov (+11 -5 =9);
1934 - Alekhine-Bogoljubov (+8 -3 =15);
1935 - Euwe-Alekhine (+9 -8 =13);
1937 - Alekhine-Euwe (+10 -4 =11);
Època de la organització de la FIDE.
1948 - Botvinnik (guanya un torneig amb 14/20, 5 participants, 5 partides en sistema lliga) (+10 -2 =8);
1951 - Botvinnik-Bronstein (+5 -5 =14);
1954 - Botvinnik-Smyslov (+7 -7 =10);
1957 - Smyslov-Botvinnik (+6 -3 =13);
1958 - Botvinnik-Smyslov (+7 -5 =11);
1960 - Tal-Botvinnik (+6 -2 =13);
1961 - Botvinnik-Tal (+10 -5 =6) ;
1963 - Petrosian-Botvinnik (+5 -2 =15);
1966 - Petrosian-Spassky (+4 -3 =17);
1969 - Spassky-Petrosian (+6 -4 =13);
1972 - Fischer-Spassky (+7 -3 =11);
1975 - Karpov-Fischer (per incompareixença);
1978 - Karpov-Korchnoi (+6 -5 =21);
1981 - Karpov-Korchnoi (+6 -2 =10);
1984 - Karpov-Kasparov (+5 -3 =40);
1985 - Kasparov-Karpov (+5 -3 =16);
1986 - Kasparov-Karpov (+5 -4 =15);
1987 - Kasparov-Karpov (+4 -4 =16);
1990 - Kasparov-Karpov (+4 -3 =17);
Cisma dels escacs mundials.
Finals dels campionats del món de la FIDE.
1993 - Karpov-Timman (+5 -2 =14);
1996 - Karpov-Kamsky (+6 -3 =9);
1998 - Karpov-Anand (+2 -2 =2);
1999 - Khalifman-Akopian (+2 -1 =3);
2000 - Anand-Shirov (+3 -0 =5);
2002 - Ponomariov-Ivanchuk (+2 -0 =5);
2004 - Kasimdzhanov-Adams (+3 -2 =3);
2005 - Topalov (guanya el Campionat Mundial de San Luis amb 10/14);
Campionats del món alternatius.
1993 - Kasparov-Short (+6 -1 =13) (PCA);
1995 - Kasparov-Anand (+4 -1 =13) (PCA);
2000 - Kramnik-Kasparov (+2 -0 =13) (Braingames);
Campions Mundials d'Escacs .
Campions indiscutibles.
Wilhelm Steinitz (1886-1894);
Emanuel Lasker (1894-1921);
José Raúl Capablanca (1921-1927);
Alexander Alekhine (1927-1935) ;
Max Euwe (1935-1937);
Alexander Alekhine (1937-1946);
Interregne (1946-1948);
Mikhaïl Botvinnik (1948-1957);
Vassily Smyslov (1957-1958);
Mikhaïl Botvinnik (1958-1960);
Mikhaïl Tal (1960-1961);
Mikhaïl Botvinnik(1961-1963) ;
Tigran Petrosian (1963-1969);
Boris Spassky (1969-1972);
Bobby Fischer (1972-1975);
Anatoly Karpov(1975-1985);
Garry Kasparov (1985-1993);
Campions de la FIDE.
Anatoly Karpov (1993-1999);
Alexander Khalifman (1999-2000);
Viswanathan Anand (2000-2002);
Ruslan Ponomariov (2002-2004);
Rustam Kasimdzhanov (2004-2005);
Veselin Topalov (2005);
Campions clàssics.
Garry Kasparov (1993-2000);
Vladimir Kramnik (2000); |
723 | Cul | El cul o natges està constituït principalment pels tres músculs glutis (gluti major, gluti mitjà i gluti menor), els quals serveixen per a l'elevació i el sosteniment de la pelvis, l'extensió, l'abducció i la rotació del fèmur i l'abducció i la rotació de la cuixa.
El múscul de les natges "gluteus maximus" que és el múscul més gran en els humans, s'ha anat desenvolupant així per l'adopció del bipedisme.
L'esteatopígia o acumulació de greix en les natges, es considera una característica adaptativa primitiva molt estesa en la prehistòria i encara es un tret present en algunes poblacions humanes.
En l'home, part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan seu. És format per la pell, el teixit subcutani, l'aponeurosi glútia i la important massa muscular constituïda pels glutis major, mitjà i menor. En els animals, zona carnosa que envolta l'anus.
Enllaços externs. |
724 | Ciutat | Una ciutat és una població gran amb predomini del sector terciari i menys del 25% de la població treballant a l'agricultura. L'urbanisme és la disciplina que s'ocupa del seu estudi, dins la geografia. La sociologia la considera un organisme viu o una xarxa de relacions humanes i serveis. La tendència demogràfica actual és el creixement progressiu de les ciutats i la reducció dels petits pobles.
Distinció entre ciutat i altres poblacions.
El títol de ciutat es concedia, al nostre país, per motius històrics, i per nomenament reial (o, en els breus períodes republicans, del President de la República), a les viles que han augmentat notablement de població, esdevenint una urbs de nivell considerable, o que han passat a tenir una importància més gran en el territori que les envolta, de vegades derivat del joc polític que han desenvolupat. És per tant, una concessió de gràcia com a reconeixement del seu pes específic al llarg -on en un moment determinat- de la història.
Tanmateix, en l'última remodelació de la Llei municipal vigent a Catalunya en l'actualitat, publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 20 de maig del 2003 es va donar un tomb important al tema, despullant les intitulacions de vila i ciutat de tota mena de privilegis i concessions gracioses de l'autoritat vigent, i deixant en un títol que és opcional a partir d'uns mínims d'aplicació automàtica. En efecte, la llei esmentada aporta el següent: Article 34. Nom del municipi. 34.1 Els municipis poden anteposar al seu nom el títol de vila si tenen més de cinc mil habitants i el de ciutat si en tenen més de vint mil. L'adopció o la modificació del tractament ha d'ésser acordada per l'ajuntament, el qual n'ha de donar compte al Departament de Governació i Relacions Institucionals. 34.2 No obstant el que disposa l'apartat 1, els municipis mantenen els títols i els honors que els hagin estat reconeguts.
Al Regne Unit compten amb dos termes: city, per oposició al més genèric town. Només són city els nuclis que tenen aquest títol per virtut d'un decret reial, com a Catalunya. En altres indrets es considera la ciutat el nucli d'influència d'altres poblacions o la seu d'institucions polítiques. A l'Edat Mitjana una població emmurallada que estava sota la dependència directa del rei podia rebre aquest nom, sempre a partir del preceptiu nomenament reial.
Un cas curiós, no gaire conegut, és que Madrid no és ciutat, ja que no ha estat mai designada com a tal, i continua tenint el títol de vila: villa, en castellà. És, evidentment, un d'aquells casos en què la mateixa entitat de la població contrasta amb el títol que té, però de vegades la història té coses com aquesta...
Ara bé, un tema diferent és la consideració de ciutat, amb nomenament o sense, que s'atribueix per raons diverses. El criteri del nombre d'habitants, per exemple, varia en funció de l'època, la zona i les escoles o tendències. Per exemple, per als economistes del cercle de Praga a partir de 1.000 habitants sempre es parla de ciutat, mentre que a Espanya el límit sol establir-se en 50.000 habitants segons uns autors o 35.000 segons d'altres.
Les fronteres difuses entre la ciutat i la seva àrea d'influència dificulten en ocasions precisar quants habitants reals té, cosa que també succeeix en casos com les ciutats dormitori o d'estiueig, que són nuclis de població en els quals varia molt el nombre dels seus habitants en funció del moment del dia o de l'any.
Ciutats dels Països Catalans.
Tot i que es té constància que Elx fou ciutat en època romana, no recuperà aquesta distinció fins al 1877. Seria, juntament amb les següents, la ciutat més antiga del nostre àmbit.
En època romanovisigòtica eren considerades ciutats les seus dels bisbats: Barcelona, Elna, Girona, Lleida, la Seu d'Urgell, Tarragona, Tortosa, València i Vic. De seguida, però, ja a l'Edat Mitjana s'afegiren a la llista de primer Balaguer, Manresa i Palma de Mallorca (també anomenada Ciutat de Mallorca), més tard Xàtiva, i després Alacant i Oriola. Amb el pas dels temps, 80 viles més s'han anat afegint a la llista. La darrera, nomenada ciutat el 1986, ha estat Barberà del Vallès.
Al segle XVI eren reconegudes com a ciutat l'Alguer, Alcúdia de Mallorca, Solsona i Villena, tot i que aquesta darrera, dins de la Corona de Castella. Al XVII, s'hi sumaren Dénia, Gandia i Utiel, la darrera també dintre de la Corona de Castella. Al XVIII, Cervera, Ciutadella, Eivissa, Fraga, Maó, Mataró, Reus, Sant Carles de la Ràpita i Xixona.
Ja al XIX, la llista s'incrementa notablement: Alcoi, Alzira, Badalona, Berga, les Borges Blanques, Castalla, Castelló de la Plana, Cullera, Elx, Felanitx, Figueres, Gandesa, Igualada, Inca, Llíria, Morella, Oliva, Perpinyà, Requena (dins del Regne de Castella), Roquetes, Sabadell, Sagunt, Sueca, Tàrrega, Terrassa, Tremp i Valls.
Finalment, al segle XX (al XXI encara no se n'ha anomenat cap), foren declarades ciutats Alaior, Albaida, Alcanar, Algemesí, Amposta, Artesa de Segre, Banyoles, Barberà del Vallès, Benicarló, la Bisbal d'Empordà, Borriana, Calella, Callosa de Segura, Carcaixent, Carlet, Cornellà de Llobregat, Elda, Granollers, l'Hospitalet de Llobregat, Llucmajor, Manacor, Manises, Monòver, Montcada de l'Horta, Novelda, Olot, Ontinyent, Pedralba, Santa Coloma de Farners, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Guíxols, Sant Feliu de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Sóller, Tavernes de Valldigna, Torrevella, la Vall d'Uixó, la Vila Joiosa i Vila-real.
Consten a l'Enciclopèdia Catalana com a ciutats, tot i que no n'hem pogut verificar l'autenticitat, Peníscola i Vinaròs.
Parts d'una ciutat.
Les ciutats antigues no es planificaven (a excepció de les romanes), i per això no totes consten dels mateixos elements (les primeres ciutats daten del 3500 aC). En general, però, una ciutat consta del nucli històric (origen de la ciutat), eixamples posteriors de diferents èpoques, zones residencials, zones industrials (usualment als afores) i centres socials, si bé algunes d'aquestes àrees poden superposar les seves funcions. Les diferents parts de la ciutat estan connectades per un sistema de transport públic.
Tipus de ciutat.
No hi ha una llista completa dels tipus de ciutats, que varien molt en funció de la zona, però els principals són:
ciutat administrativa: seu de les institucions polítiques, usualment és una capital "nova" que substitueix la població tradicional, com Brasília;
ciutat industrial: el sector secundari ocupa un lloc preeminent, com el cinturó de Barcelona o les ciutats alemanyes de la conca del Ruhr;
ciutat turística;
ciutat comercial;
ciutat universitària: té gran rotació de població, una universitat i vida social i cultural intensa;
ciutat residencial.
Vegeu també.
Ciutat global; |
725 | Camp de Higgs | El Camp de Higgs és un camp quàntic proposat pels físics de partícules. La seva interacció associada explicaria el fet que algunes partícules elementals tinguin massa. Encara no s'ha pogut verificar l'existència real del bosó de Higgs predit pel model estàndard de física de partícules, però s'espera que sigui descobert en un futur proper.
Vegeu també.
Bosó de Higgs; |
726 | Cefeida | Una cefeida o variable cefeida és una classe particular d'estrella variable, la lluminositat de les quals varia de forma periòdica. Les cefeides, així anomenades pel nom del prototip d'aquesta classe: l'estrella Cephei, presenten modulacions periòdiques de lluminositat extremadament regulars i, de les variables pulsants, són les que presenten menors irregularitats en la durada del període de pulsació. Actualment, s'han observat més de 400 cefeides en la nostra galàxia, i altres 1.000 s'han identificat en els Núvols de Magallanes, les dues galàxies satèl·lits de la nostra. A més, s'ha observat un número significatiu de cefeides en altres galàxies properes. Són especialment destacables perquè presenten una correlació entre el període de pulsació i la magnitud absoluta. Gràcies a aquesta correlació (descoberta per Henrietta Swan Leavitt el 1912), les cefeides poden ser usades com un far estàndard per determinar la distància als cúmuls globulars o galàxies. Des de què va poder ser calibrada la relació període lluminositat usant les estrelles cefeides més pròximes, les distàncies calculades amb aquest mètode estan entre les més acurades disponibles.
Descripció.
Una cefeida és usualment un estrella gegant groga, que polsa regularment per expansió i contracció en una oscil·lació regular de la seva lluminositat. Les modulacions de lluminositat que presenta una cefeida durant tot el cicle, solen estar compreses entre un mínim de la magnitud 0,35 i un màxim de 1,5, el que correspon a un increment de quatre vegades el flux de l'estrella. Una de les característiques principals que permet distingir les cefeides d'altres estrelles variables és que l'amplitud de la corba de llum varia segons la banda de l'espectre visual en la qual s'observa. Especialment, les modulacions apareixen més acusades en longituds d'ona inferiors, típicament en en el blau i en l'ultraviolat més que en el vermell. Pel que fa als períodes de les cefeides, estan compresos entre 0,2 i 100 dies, encara que els valors estan distribuïts de diferent manera en la nostra galàxia que en els Núvols de Magallanes. En la majoria dels casos, les corbes de llum de les cefeides es caracteritzen per un perfil més aviat asimètric, amb un ràpid ascens cap a la lluminositat màxima i un descens més lent cap a la mínima.
La comparança entre les corbes de llum de diverses varíables cefeides sembla haver demostrat l'existència d'una correlació sistemàtica entre l'amplitud de la corba de llum i el valor del període de pulsació. Per altra banda, les cefeides amb un període més llarg són també les quals, genèricament mostren variacions de magnitud més sensibles.
Mecanismes de pulsació .
La lluminositat d'una estrella depèn de la seva temperatura superficial, i de les dimensions de la superfície emissora. Les variacions periòdiques de la temperatura poden produir les modulacions de lluminositat observades. En el cas de les cefeides, les variacions de temperatura poden tenir lloc a conseqüència d'una sèrie de contraccions i expansions radials de la pròpia estrella entorn d'un valor mig del radi. El període de pulsació d'una cefeida seria proporcional al valor mitjà del radi que, al seu torn, depèn intrínsecament de les característiques de la pròpia estrella. Segons aquest model, la contracció de l'estrella produeïx un augment de temperatura en les regions centrals i, per tant, del nombre de reaccions nuclears, la qual cosa, al seu torn, provoca un augment global de la lluminositat. Després, l'augment d'energia alliberada tendeix a detenir la contracció de l'estrella i a produir una dilatació de les capes més externes. Després de l'expansió, l'estrella es refreda, amb la conseqüent disminució de la seva lluminositat. Arribada a certa temperatura mínima, l'expansió es deté i el radi de l'estrella s'ajusta al voltant d'una posició d'equilibri. Així, doncs, la lluminositat d'una variable cefeida és inversament proporcional a les seves dimensions, el que significa que és màxima quan el radi és mínim, i viceversa.
Les cefeides com a indicadors de distància .
Existeix una relació, anomenada llei període-lluminositat, que vincula directament la magnitud absoluta d'una estrella cefeida, calculada en el màxim de la seva corba, amb el valor del seu període de pulsació. L'augment de la lluminositat de les cefeides en funció del període, determinat a partir la relació període-lluminositat, és compatible amb la teoria de la pulsació estel·lar segons la qual la lluminositat depèn del radi i, al seu torn, aquest últim és proporcional al període.
La conseqüència més important de la relació període-lluminositat és que proporciona un mètode raonablement segur per a avaluar la magnitud absoluta d'una cefeida. Una vegada coneguda aquesta, és possible conèixer la distància calculant la diferència respecte a la magnitud aparent (l'anomenat mòdul de distància). Per aquest motiu, les cefeides tenen també l'important paper d'indicadors de distància (i a vegades de les anomena els «fars estàndard» de l'univers). Com a tals, la seva importància en astronomia per a la mesura de les distàncies extragalàctiques és enorme. Per exemple, identificar una cefeida en una galàxia distant i mesurar el seu període de pulsació permet conèixer immediatament la seva distància, i amb ella, la de la galàxia mateixa.
Amb les dades més recents, la relació obtinguda empíricament entre el període P (en dies) i la magnitud absoluta Mv és donada per
;
Classificació de les cefeides .
Les cefeides poden dividir-se en dues subclasses. A la primera pertanyen les anomenades cefeides clàssiques, que són estrelles de població I, és a dir, estrelles molt joves, amb una edat de 100 milions d'anys aproximadament, localitzades amb preferència en els braços espirals de la nostra galàxia. Les cefeides clàssiques són supergegants, amb una massa equivalent a moltes masses solars, i són de 500 a 30.000 vegades més brillants que el Sol, malgrat que la seva temperatura superficial és poc més elevada (T = 10.000 K). La seva grandària, és considerablement major.
La segona classe és la de les cefeides de tipus W Virginis, així anomenades pel nom de l'estrella prototip. Es tracta d'estrelles més velles i que, per tant, pertanyen a la població II. A diferència de la cefeides, es troben en el nucli i en l'halo de la nostra galàxia, especialment en l'interior dels cúmuls globulars. Les W Virginis tenen també períodes de pulsació més breus respecte a les cefeides clàssiques, generalment inferiors a 18 dies, i, intrínsecament, són menys lluminoses: aproximadament un parell de magnituds menys. |
727 | Con de llum | En relativitat especial, el con de llum designa les trajectòries que descriu la llum a l'espai-temps de Minkowski a partir d'un esdeveniment, o retrospectivament per arribar a un observador. Aquestes trajectòries estan distribuïdes sobre una superfície cònica de quatre dimensions que té l'eix del temps com a eix de simetria.
Si l'espai es mesura en segons-llum i el temps en segons, el con tindrà un pendent de 45º, perquè la llum viatjarà a la distància d'un segon-llum durant un segon. Com que la relativitat especial requereix que la velocitat de la llum sigui igual a qualsevol sistema inercial de referència, tots els observadors tindran un con de llum amb el mateix angle de 45º, el que segueix la transformació de Lorentz |
730 | Cúmul de la Verge | El cúmul de Virgo és un cúmul de galàxies situat a uns 20 milions de pàrsecs de nosaltres i gairebé al centre del supercúmul local o supercúmul de Virgo. Es calcula que conté unes 2.000 galàxies. Fou descobert el 1781 per l'astrònom francès Charles Messier, tot i que en aquell moment no se sabia que es tractava d'un conjunt de galàxies i, per tant, d'objectes exteriors a la nostra Via Làctia.
El cúmul està dominat per tres grans galàxies: M87, M86 i M49. Globalment el cúmul té forma allargada (unes 4 vegades més llarg que ample), un dels seus extrems es troba en direcció al nostre Grup Local i l'altre extrem, gairebé ocult a la nostra observació es troba en la direcció del poc conegut núvol cumular W. |
731 | Cúmul de galàxies | Un cúmul de galàxies és un conjunt d'estels units per la gravetat que conté des de algunes galàxies (llavors es parla de grup ) fins alguns milers. Els cúmuls de galàxies s'integren, a vegades, en estructures més amples, anomenades supercúmuls (Grans estructures galàctiques). |
732 | Sistema CGS | El sistema CGS és un sistema d'unitats basat en el centímetre, el gram i el segon. CGS és l'abreviatura de centímetre-gram-segon. Precedí a l'actual estàndard d'unitats, el Sistema Internacional (basat en les unitats metre-kilogram-segon, ocasionalment anomenat mks). El sistema cgs és encara en ús, particularment pels físics, per què moltes formules electromagnètiques són més simples en les unitats cgs, però també per què és present a la major part de la literatura científica, i per què en alguns casos és més convenient a dominis particulars.
Unitats.
Les unitats en el sistema cgs són:
Longitud: centímetre. 1 cm = 0,01 m;
Massa: gram, 1 g = 0,001 kg;
Temps: segon;
Força: dina = g·cm·s-2 = 10 -5N;
Energia: erg = g·cm2·s-2 = 10-7J;
Potència: g·cm2·s-3 = 10-7W;
Pressió: bar = g·cm-1·s-2 = 0,1 Pa;
Viscositat: poise(1) = g·cm-1·s-1 = 0,1 Pa·s;
Càrrega: esu (1), franklin = (g·cm3·s-2) = 10 -10 C;
Potencial elèctric: statvolt (1) = erg/esu 299,8 V;
Camp elèctric: statvolt/cm = dina/esu;
Camp magnètic: 1 gauss = 1 oersted (1) = 1 statvolt/cm = 1 dina/esu = 10 -4 T;
Flux magnètic: 1 maxwell = 1 gauss·cm2 = 10-8Wb;
Resistència: s/cm;
Resistivitat: s ;
Capacitat electrostàtica: cm = 1,113 ·10-12 F;
Inductància: s2/cm = 8,988·1011 H;
Las mantisses 2998; 3336; 1113; i 8988 s'han deduït de la velocitat de la llum en el buit i són, de forma més precisa 299792458; 333564095198152; 1112650056; i 89875517873681764. |
733 | Clima de la Península Ibèrica | La península Ibèrica està situada entre les latitud 36º i 43º nord que corresponen a un punt intermedi entre les latituds subtropicals i les de l'Europa temperada o oceànica.
A la vegada les dimensions d'aquesta península de més de 600.000 km són suficients per a que el territori es comporti com un petit continent amb la formació per exemple de baixes tèrmiques durant l'estiu o la modificació de les caracterísiques del vents en travessar-la.
Des d'un punt de vista climatològic i paisagístic és molt clara la subdivisió entre la Península Ibèrica seca (més de les 3/4 parts amb precipitacions inferiors a 800 litres) Fins i tot el sudest peninsular amb precipitacions inferiors als 250 litres és considera com semi àrid. i la resta o Península Ibèrica humida
A la Península Ibèrica, més detalladament es poden destacar cinc tipus de climes:
Clima atlàntic, verd;
Clima mediterrani, sense color;
Clima mediterrani continentalitzat, groc;
Clima de muntanya, blau;
clima subtropical, rosa i lila ; |
734 | Karaïm | El karaïm o caraïta és una llengua turquesa occidental (o kiptxak), que és parlada entre els caraïtes. Fa servir l'alfabet hebreu, però també se'n troben textos en alfabet llatí. A Lituània es poden trobar entre 200 i 500 persones que conserven la llengua. A Israel i Ucraïna també n'hi ha parlants, però sempre menys de 100. Els caraïtes (o karaïm) són de religió jueva, tot i que no segueixen totes les normes talmúdiques.
Exemple de caraïta amb traducció al català:
Atamyz, ki kiokliardia, machtavlu bolhej birligi adyjnyn...
Pare nostre que ets al cel, sigui santificat el teu nom... |
735 | Cornualla | Cornualla (en còrnic: Kernow, en anglès: Cornwall) és un país celta situat al sud-oest de Gran Bretanya, a la península del mateix nom. Compta amb uns 513,527 habitants. La capital és Truro (Truru), però abans era Bodmin (Bosveneg) . Actualment està integrat en la regió del sud-oest d'Anglaterra. Antigament es dividia en 12 boroughs, 8 districtes urbans i 10 districtes rurals. D ençà de la nova divisió territorial a la Gran Bretanya del 1975, es divideix en set districtes.
Les principals ciutats són els centres de Saint Austell-with-Fowey (Sen Ostell Fowydh) Camborne-Redruth (Kammbronn-Rysrudh), però les viles tradicionals són: Penzance (Pennsans), Helston (Hellys), Launceston (Lannstefan), Falmouth (Aberfal), Liskeard (Lyskerrys), Newquay, Penryn (Pennrynn), Saint Ives (Porthia), Fowey (Fowydh), Saltash i Lostwithiel (Lostwydhyel).
Orografia .
El territori és força accidentat i muntanyenc, però no té grans alçàries, sinó només turons escarpats vora el mar. Les principals cadenes són el Black Moor, amb els punts màxims del Brown Willy (418 m), Heinsbarow Hill (345 m), Carnmenellis i Saint Just.
Pel que fa als rius, els que hi ha són petits i de cabal curt, i entre ells destaquen els Tamar (que fa frontera amb el comtat de Devon), Ottery, Fowey, Camel i Far. També abunden les badies escarpades, i les principals són les de Widemouth, Port Isaac, Watergate, Saint Ives i Falmouth. No hi ha llacs destacables.
Població .
La població ha evolucionat molt poc. El 1861 tenia 369.390 habitants, i el 1961 en tenia 342.301. És un territori amb força població que emigra, i només ha augmentat els darrers anys per l'arribada de jubilats anglesos.
Economia .
L economia del comtat es basa en l'agricultura (civada, ordi, blat, patates i flors). També s extreu estany a Camborne-Redruth i caolí a tot el país, activitats tradicionals des de sempre, i granit per a teulades a Saint Austell. Darrerament, s ha trobat zinc, coure, mica, volframi i urani, però allò que més ingressos aporta al país és el turisme (3 milions de visitants l'any), així com els dos milions de tones de caolí i l'exportació de rom de la marca Mr Lemon Hart.
La distribució de la terra és minifundista, com a Galícia i a Bretanya, amb unes estructures econòmiques arcaiques i hipotecades a interessos externs. També hi ha algunes indústries químiques, tèxtils, i navilieres, així com les tradicionals derivades de la llet i la pesca. Endemés, els ingressos pel turisme reverteixen a les grans multinacionals angleses del sector, i no deixen capital al país. Darrerament, però, s ha promogut l'anomenat turisme alternatiu , que ofereix allotjament als visitants en cases particulars de la gent de la totalitat.
Política .
El territori forma un county (comtat) d'Anglaterra, sense cap mena d'autonomia especial ni res que el diferencii dels altres comtats anglesos, i envia cinc diputats al parlament britànic per les jurisdiccions de Truro, Falmouth, Isles of Scilly, North Cornwall i North-East Cornwall. La diada nacional és el 5 de març. Endemés, no hi ha cap estatut per a la llengua còrnica, i l'anglès és l'única llengua oficial a tots els efectes.
Després dels referèndums a Escòcia i Gal·les del 1997 han revifat els moviments de petició d'autonomia per a Cornualla, però encara no han obtingut cap ressò significatiu. Hi ha alguns partits de caire nacionalista:
Mebyon Kernow ;
Party Kenethlegk Kernow;
Cornish Convocation ;
Ertach Kernewek ;
Unvereth Kernewek ;
Tots ells, però, tenen en comú la reclamació per a Cornualla de la devolució de poders (Devolution) idèntica a la reclamada per Escòcia o Gal·les, i formar una Federació Cèltica o bé Britànica
Himne i bandera .
La bandera negra amb creu blanca que ha esdevingut el símbol nacional del país fou la que dugueren a la batalla d'Azincourt els voluntaris còrnics, i fou popularitzada novament als anys seixanta per la Cornish Wrestling Association, que promou la lluita cornuallesa com a esport. L himne cornuallès és Trelawny, una cançó popular del 1688, en honor al bisbe de mateix nom que fou tancat a la Torre de Londres sense càrrecs.
Història .
Prehistòria .
Segons una llegenda cèltica, aproximadament el 1000 aC s hi barallaren al país el gegant còrnic Goemor i el guerrer troià Corineu, qui introduí al país la lluita còrnica.
El territori ja havia estat habitat des del III mil·lenni, com ho mostren els els dólmens de Lanyon, Mulfra, Chun i Zennor/Sen Senar, i els monòlits de la parròquia de Saint Bunyan, els cercles de pedres a Hurlers, Boskednan, Boscawen-un i Tregeseal, i a Merry Maidens (vora Lamona), al Land's End, així com les alineacions de Roughton i de Brown Willy. Tots ells formen part de la cultura monolítica de la Mediterrània.
S ha trobat poca cosa, però, de l'Edat de Bronze. Tot i així, com gairebé tota Britània, el país fou anomenat Casiderites pels fenicis, a causa de les mines d'estany i de coure, molt nombroses aleshores, sobretot a les costes de Saint Ives-Hayle (Porthia-Heyl) i a l'estuari del riu Camel, al Nord, i que foren objecte d'un tràfic comercial força fluït entre Orient i les Illes Britàniques, així com la terrissa fabricada a Tintagel (Tre war Venydh).
Cornualla fou poblada entre el 800 i el 450 aC per tribus cèltiques britàniques, concretament pels domnonii, raó per la quel el país fou anomenat durant molts anys Domnònia ( Vall profunda en britànic), però s hi produiran nombroses emigracions vers al continent (concretament a l'actual Bretanya) per la pressió demogràfica pròpia i per les invasions tardanes tant dels romans com dels saxons. Hi havia els petits regnes de Cernyw (Cornualla), Dyfnaint (Devon), Llogres (Sud d'Anglaterra), amb capital a Llyr (avui Londres) i Cymru (Gal·les).
Celtes i romans .
Com que era la part més distant de la Civitas Dumnonia, els romans, qui invadiren Britània en el segle I, mai no colonitzaren Cornualla (com tampoc no ho farien els saxons), però en monopolitzaren la producció de coure i d'altres metalls preciosos. Tot i així, els romans hi construïren la fortalesa de Durocornovio vora l'actual Tintagel, anomenada Dynas an Gernuak (Fortalesa dels còrnics). El 1988 s hi va descobrir una inscripció amb el nom de l'emperador Honori (393-423). També hi ha evidències d'una xarxa de vies romanes que unia Padstow amb Isca (Exeter). Tot i així, els còrnics consideren els marges del riu Tamar com a frontera entre Dumnònia i Anglia.
La Dumnònia incloïa també els actuals de Devon i Somerset, i va tenir com a primers ducs coneguts Cloton i el 450 al seu fill Molmutius. Alhora, cap el 450 els cornovii emigraren des de la vall del Severn fins a Dumnònia. Aquesta emigració fou potser organitzada pel Gor-myghtern (alt rei) Vortigern (Gormyghtern), potser per a expulsar els gaèlics que s havien establit. Cap el segle V el monjo irlandès Sant Patrici envià una missió a Sant Piran (entre el 402 i el 460), futur patró nacional cornuallès, per tal d'evangelitzar el país. D ací procedeixen les creus cèltiques i pedres sepulcrals, paral·leles a les irlandeses, datades des del segle VI, així com la pràctica del culte propi de l'Est Mediterrani. També fundaren Pezance, centre de peregrinació i de comerç amb el llac Foyle (Ulster), la Gironda (Occitània), Kemper (Bretanya) i Waterford (Irlanda). En aquella mateixa època començà l'emigració dels còrnics vers la Bretanya a través de les illes Scilly.
L'Edat Mitjana .
El cronista Gildas (s.VI) també parlà de Constantí (després Sant Constantí), tirà de Domnònia pel 585. També se suposa que des del 520 el país formà una part important del regne dels silurs gal·lesos de Caerlon, dirigits pel semillegendari Artus (Artugnov en còrnic), casat amb Ginebra, Guinevere o Gwenhwyfar, mort a la batalla de Calman el 537; fins i tot podria tractar-se d'un rei còrnic, cosa que explicaria l'origen còrnic del cicle bretó de Diarmuid (Tristany) i Grainmé (Isolda), sota el regnat de Mark de Cornualla, Margh Kenvor (Marc Cunomor) o Margh Cynfawr, potser a començaments del segle VI, popularitzats pels germànics. El 577 el rei Ceawlin vencè als saxons a Dyrham. Un altre rei conegut és Geraint o Gerennius, mercè una carta escrita el 705 pel bisbe Aldhelm de Sherborne per tal de fixar la data de Pasqua; se sap que el 710 seria vençut i mort pel rei Ine de Wessex a la batalla de Llongborth (Langport). També, però, es podria referir a Sant Gerrans.
Fins el 765 formaria part del regne de Gal·les. Aquell any el rei saxó Offa de Mèrcia conquerí els terres de Somerset i Avon, separant així les actuals terres de Cornualla i Gal·les; i per tal de consolidar aquesta conquesta construí un mur de contenció, anomenat Offa's dyke, que marcarà els límits actuals de les dues nacions cèltiques i n evitarà futures possibles expansions territorials.
El 815 el rei saxó Ecgbert de Wessex intentà subjugar el país, i cap el 823 tot Dyvnaint (Gal·les Oest, nom que rebia Cornualla aleshores) reconegué la sobirania saxona. El rei Hywel de Cornualla cedí la seva independència al país de Wessex, però el 825 es tornaria a revoltar amb suport dels danesos del Danelaw. Tanmateix, el 838 fou vençut definitivament a Hengestesdun (Hingston Down). El 878 el rei còrnic Dumgarth fou mort pels saxons.
Cap el 926 el país fou incorporat al regne d'Anglaterra després de derrotar al rei Hoel (vora 920). Athelstan els expulsà d'Exeter i posà la frontera definitiva amb els còrnics al riu Tamar, de manera que quan el 936 morí Cynan, el darrer rei de Cornualla, el rei anglès Eduard el Confessor va dominar efectivament tot el país.
Quan el 1066 Guillem el Conqueridor de Normandia s apoderà del regne d'Anglaterra, cediria Cornualla al seu lloctinent i mig germà Robert de Mortain, qui en farà un comtat el 1086 i el transmetria al seu fill William Fitzrobert el 1090, qui el 1106 seria empresonat de per vida per conspirador. Una dotzena part de la terra restarà en mans dels anglesos, i els 248 feus del país passaren a mans de Robert. Els barons normands restaren al cap de la piràmide social, i els pagesos còrnics, en l'esglaó més baix, més encara que els saxons.
Per a la història del ducat de Cornualla, veure Ducat de Cornualla
Bibliografia .
Jordi Ventura i Subirats (1963) Les cultures minoritàries europees Selecta, Barcelona.
GARCIA, Xosé Lois (1978) Naciones colonizadas de Europa Occidental Follas Novas, A Cruña.
Jesús Mestre i Godes (1994) Els càtars. Problema religiós, pretexte polític Col. A l'Abast, 279 Barcelona.
Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l'Europa capitalista La Magrana, Barcelona;
Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el siglo XX Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26 Madrid.
Francesc de Dalmases Cornualla, ahir i avui a Altres Nacions, Barcelona, 1994;
Enllaços externs .
Oficina Turística de Cornualla; |
736 | Croscat | El Croscat és un antic volcà situat entre els municipis de Santa Pau i Olot (Garrotxa), al nord-oest de la vila, el més alt de la regió volcànica de la comarca d'Olot, de 786 m d'alçària i 800 m de diàmetre de base.
Té forma de ferradura. De tipus estrombolià, el seu con és el més gran de la península Ibèrica, amb 160 m. d'alçada. És també, segons sembla, el més recent de tots.
Té el cràter en una de les vessants. Al cim hi ha les restes d'una antiga torre de defensa.
Després aquest volcà fou explotat com a pedrera d'aquí el seu estat actual. Aquest volcà, estigué durant 25 anys dedicat a l'explotació de greda.
Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Aquest volcà va tenir dues erupcions importants una fa 17.000 anys i l'altra fa 11.500 anys. Tot i que la primera fou més important.
En aquell temps ja hi havien humans per la qual cosa devia ser força perillosa ja que la lava de la primera erupció es va estendre fins a uns 20 km quadrats.
Enllaços externs .
Web oficial de la Zona volcànica de la Garrotxa;
Itinerari pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa ;
Volcans a Catalunya; |
737 | Centi | Centi (símbol c) és un prefix del Sistema Internacional que indica un factor de 10-2, 1/100, o 0,01.
Adoptat el 1795, prové del llatí centum ; que significa centena
Per exemple;
1 centímetre = 1 cm = 10-2 metres = 0,01 metres;
1 centigram = 1 cg = 10-2 grams = 0,01 grams ;
1 centilitre = 1 cl = 10-2 litres = 0,01 litres; |
738 | Circuit en paral·lel | Un circuit en paral·lel és un terme que s'utilitza en electricitat per referir-se a un circuit elèctric on els components (resistències, condensadors, fonts, ... ) són en diferents branques, posats de manera que els respectius extrems són connectats entre si.
Anàlisi.
En un circuit en paral·lel les branques són sotmeses a la mateixa tensió, al mateix voltatge, i tenen una polaritat idèntica. En canvi, el corrent no és el mateix atès que es divideix entre les diferents branques. El corrent total I és igual a la suma del corrent de cada branca, seguint la Llei d'Ohm tenim que:
.
Notació .
Per simplificar les equacions, s'acostuma a representar la característica de ser en paral·lel com dues línies verticals . Així, per indicar que dues resistències són en paral·lel tindrien:
.
Resistències .
Per un circuit amb resistències en paral·lel, la resistència total seria:
;
.
Per trobar el corrent que hi haurà a un component amb resistència , utilitzarem la Llei d'Ohm:
.
El corrent es divideix entre els components d'acord amb les respectives resistències, així, en el cas de dues resistències tenim:
.
Inductors .
Per a un circuit amb inductors connectats en paral·lel tenim:
;
.
Si els inductors són situats dintre del camp magnètic dels altres, el valor anterior resultarà alterat. Si la inductància mútua entre dos inductors en paral·lel és M, la inductància equivalent serà:
;
o
;
i per tant
;
o
.
El signe de dependrà de com els camps magnètics s'afecten els uns amb els altres. El principi és idèntic per més de dos inductors, però la inductància mútua entre ells ha ser tinguda en consideració. Per tres inductors, hi haurà tres inductàncies mútues , and i vuit possibles equacions.
Condensadors .
Per a un circuit amb condensadors connectats en paral·lel:
;
La capacitat total serà igual a:
.
Vegeu també.
Circuit elèctric;
Circuit en sèrie; |
739 | Karakalpak | El karakalpak és una llengua turquesa parlada per més de 400.000 persones principalment a la República d'uzbeka del Karakalpakistan. Té més relació amb el kazakh que amb l'uzbek. El karakalpak s'escriu amb caràcters ciríl·lics. |
741 | Constant cosmològica | La constant cosmològica és un terme representat per afegit per Albert Einstein a les seves equacions del camp gravitatori, amb l'objecte que hi hagués una solució en forma d'Univers estàtic.
Aquest terme ha estat molt discutit perquè Einstein el va introduir pensant en un univers estàtic, però estudis posteriors anaren ben aviat en una direcció molt distinta. Finalment Edwin Hubble trobà indicis que moltes de les anomenades, en aquell temps, nebuloses eren objectes exteriors a la Via Làctia, i com aquesta, galàxies molt extenses, i que, segons la hipòtesi del propi Hubble, s'allunyaven de la nostra galàxia, a una velocitat que augmentava amb la distància.
Estudis posteriors, en els que s'han tingut en compte diferents tipus d'estrelles de les distintes galàxies, fan pensar que l'Univers no sols s'està expandint sinó que ho fa a una velocitat creixent. En aquest marc, la constant cosmològica podria ser assimilada a una força gravitatòria repulsiva a gran escala. |
742 | Calmuc | El calmuc és una llengua mongòlica parlada per més de mig milió de persones, 175.000 a Calmúquia (Federació Russa), uns 140.000 a la Xina i més de 200.000 a Mongòlia. En aquests dos últims països s'anomena 'oirat'.
Antigament usaven l'escriptura vertical mongola fins la reforma de Zaia Pandit del 1648, qui inventà un nou sistema d'escriptura basat en l'antic mongol. El 1924 foren obligats a adoptar l'alfabet ciríl·lic, com a la majoria de llengües minoritàries de Rússia, encara que del 1931 al 1938 adoptaren l'alfabet llatí.
El calmuc s'escriu amb caràcters ciríl·lics adaptats a la seva llengua:
Característiques .
El dialecte de Calmúquia té una forta influència del rus. Es conserven documents en aquest idioma des del segle XVII. Tendeix a col·locar el verb al final de la frase i es caracteritza per:
Possessió de vocals llargues i curtes; és preservada l'harmonia vocàlica.
Els noms són declinats en nombre i 10 casos.
No hi ha categoria de gènere.
Els verbs tenen categoria d'aspecte, veu, mode, temps, persona i nombre.
Els adjectius no es declinen com els noms.
Manté préstecs lingüístics del grec, àrab, sànscrit, sogdià, uigur i tibetà.
Manté algunes diferències fonètiques amb el mongol khalkha:
A les consonants fortes oclusives del mongol, li'n corresponen de febles en calmuc.
Davant l'oclusiva fluixa la vocal s abrevia.
Les vocals labials es palatalitzen ü i ö.
Dialectes .
La llengua calmuc es divideix en dos dialectes:
Dörböd, al SE del llac Atxinar i d'Ubsa, on es diferencia el petit dörböd (a Astrakhan) i el gran dörböd (a Stravropol).
Törgut, al riu Urunga i a Orenburg.
Situació de la llengua a Calmúquia .
Almenys sobre el paper, el calmuc és cooficial amb el rus i és ensenyat a les escoles, però degut a la deportació, el seu sistema educatiu fou destruït i gairebé totes els publicacions científiques són escrites en rus, de tal manera que s ensenyava en rus i el calmuc només com a assignatura de llengua i cultura, i per als alumnes d'origen calmuc.
Havien estat un poble monolingüe fins a començaments del segle XX, i fins i tot el 1979 només el 2,9 % dels calmucs tenien el rus com a llengua materna (el 3,9 % el 1989), però el domini de la llengua nadiua és insuficient per la manca d'educació, i la diglòssia s hi ha imposat.
Des del 1993, el calmuc és llengua d'instrucció només en dues escoles primàries (a Ulduchini i Orckagini), en tres llars d'infants (a Orckagini i Ketcheneri) i en 200 classes arreu de la República. Poc després augmentaren a 67 classes i 83 llars d'infants, que el 2001 passaren a 153 i 84. A les altres hi ha dues classes de calmuc a la setmana. Hi ha una facultat especial de llengua calmuca a la Universitat que es dedica a fer material didàctic en llengua nadiua. Endemés, des del 1999 s ha adoptat una nova llei sobre la llengua que protegeix força el calmuc.
Hi ha emissores de ràdio en calmuc i rus, i la televisió emet en els dos idiomes aproximadament en una proporció 50-50, encoratjada per les autoritats de la república.
Vegeu també.
Literatura calmuca;
Enllaços externs.
Rosetta Project: Calmuc;
Sumari d'Ethnologue;
Article sobre la història i política lingüistica a Calmúquia;
Centre Mongol Budista Calmuc;
live legacy of freedom in Howell Posted by the Asbury Park Press on 06/9/05 ; |
745 | Centímetre | El centímetre (símbol cm) és una unitat de longitud que equival a una centèsima part d'un metre. És una de les unitats del sistema CGS.
1 cm = 0,01 metres ; 1 metre = 100 cm ;
1 cm = 10 mil·límetres;
Equivalències:
1 cm = 0,3937 polzades ; 1 polzada = 2,54 cm
1 cm = 0,0328 peus ; 1 peu = 30,48 cm
1 cm = 0,0109 iardes ; 1 iarda = 91,44 cm |
746 | Croàcia | Croàcia (en croat: Hrvatska), oficialment República de Croàcia (Republika Hrvatska) és un Estat de l'Europa mediterrània situada a la zona de transició entre l'Europa Central i els Balcans. Limita al nord amb Eslovènia i Hongria, al nord-est amb Sèrbia i al sud-est amb Montenegro i Bòsnia i Hercegovina, i al sud i a l'oest amb la mar Adriàtica. La regió meridional de Dubrovnik queda separada de la resta del país per la sortida de Bòsnia i Hercegovina al mar a través del port de Neum.
La capital és Zagreb, amb uns 700.000 habitants, i les ciutats principals són Split i Rijeka, amb més de cent mil.
Geografia .
Té una superfície molt diversa, amb planes, llacs i turons a la zona continental del nord i el nord-est (Croàcia central i Eslavònia, part de la planura de Pannònia); muntanyes de bosc dens a Lika i Gorski Kotar, que són part dels Alps Dinàrics; i la costa rocosa i accidentada de l'Adriàtic, amb una munió d'illes (península d'Ístria, la costa septentrional i Dalmàcia). A l'extrem nord-est transcorre el Danubi, que marca la frontera amb Sèrbia, mentre que el seu afluent Drava separa Croàcia d'Hongria.
Dins el país hi podem distingir les següents unitats orogràfiques:
De Nord a Sud, els Alps Dinàrics, amb carenes importants com el Velebit a Dalmàcia, que culmina amb el Troglav (1.913 m), Kapela (1.533 m), Vaganski (1.758 m), Dinara (1.811 m) i Janski Vrh (1.790 m).
La Planura Pannònica, que comprèn gran part d'Eslavònia, a l'Est del país, amb muntanyes com les Bilo Boh, amb els pics de Czerni Vhr (827 m), el Japull (954 m) i Brezovo Polje (987 m).
La Planura dalmàtica, a la costa;
La conca endorreica de Lecko Polje;
Les muntanyes de Karnten, al Nord, amb el Joancica (1.061 m).
Els Kurts Liburnik, amb el Sveto Bodo (1.753 m), el Klek (1.182 m) i el Bille Lositza (1.733 m).
Entre els rius, podem destacar els Dunaj, Drava, Sava, Lonja, Kupa, Una, Cetina, Glina, Zrmaja i Bosut, tots ells de la conca danubiana. Els únics llacs destacable del país són els de Plitvice, vora la costa dàlmata.
Economia .
Pel que fa a la indústria, destaquen les refineries de Sisak i Rijeka, les drassanes a Rijeka, Pula i Split, les cimenteres de Split i Pula, les fusteres de Rijeka i diverses indústries de transformació a Zagreb, Osijek i Zadar. Hi ha una important activitat econòmica, complementada amb el turisme del parc de Plitvice i la vila de Dubrovnik, a la costa dàlmata, que proporciona el 70 % de les divises del país.
Història .
Història recent .
En la història recent era una república de Iugoslàvia, de la qual es va declarar independent el 1991. Arran d'això es va produir un conflicte civil amb la població sèrbia que, ajudada pel govern iugoslau, va comportar una lluita de quatre anys fins que es va proclamar la fi de la guerra el 1995. La reintegració pacífica de tots els territoris rebels es va completar el 1998 sota la supervisió de les Nacions Unides.
Croàcia va demanar l'entrada a la Unió Europea l'any 2003 i va ser acceptat com a país candidat el 2004. Les negociacions començaran el 17 de març del 2005, i l'entrada a la Unió s'espera al voltant del 2007-2009.
Subdivisió administrativa .
1 Zagreb (Zagreba ka) 2 Krapina-Zagorje (Krapinsko-zagorska) 3 Sisak-Moslavina (Sisa ko-moslava ka) 4 Karlovac (Karlova ka) 5 Vara¸din (Vara¸dinska) 6 Koprivnica-Kri¸evci (Koprivni ko-kri¸eva ka) 7 Bjelovar-Bilogora (Bjelovarsko-bilogorska) 8 Primorje-Gorski Kotar (Primorsko-goranska) 9 Lika-Senj (Li ko-senjska ¸upanija) 10 Virovitica-Podravina (Viroviti ko-podravska) 11 Po¸ega-Eslavònia (Po¸e¨ko-slavonska) 12 Brod-Posavina (Brodsko-posavska) 13 Zadar (Zadarska) 14 Osijek-Baranja (Osje ko-baranjska) 15 ¦ibenik-Knin (¦ibensko-kninska) 16 Vukovar-Srijem (Vukovarsko-srijemska) 17 Split-Dalmàcia (Splitsko-dalmatinska) 18 Istria (Istarska) 19 Dubrovnik-Neretva (Dubrova ko-neretvanska) 20 Me imurje (Me imurska) 21 Zagreb (Grad Zagreb)]]
Cada comtat té una assemblea que està composta pels representants elegits per vot popular, mitjançant l'escrutini proporcional plurinominal, durant un període de quatre anys. L'assemblea elegeix la direcció executiva del comtat, decideix els pressupostos anyals, les propietats del comtat, etc.
El governador del comtat és el ¸upan, que té fins a dotze diputats, anomenats do¸upan. El ¸upan presideix el govern executiu del comtat, y representa al comtat en afers exteriors.
La ciutat més gran és Zagreb, única que supera el milió d'habitants.
La segueixen Split (350.000), Rijeka (250.000) i Osijek (150.000). Després les segueixen ciutats més petites com Zadar, Pula, ¦ibenik, Vara¸din, Sisak, Karlovac i Dubrovnik.
Vegeu també .
Llista de governants de Croàcia;
President de Croàcia;
Estat independent de Croàcia;
Guerra de la independència croata;
Enllaços externs .
Croatian National Tourist Board ; |
749 | Carèlia | Aquest article tracta sobre Carèlia, la terra que habiten els carelians. Vegeu Carèlia (desambiguació) per a d'altres significats.
Carèlia és la terra que habiten els carelians. Actualment està dividida entre la República de Carèlia i la província o óblast de Leningrad a Rússia, i Carèlia Meridional i Carèlia Septentrional a Finlàndia.
En carelià, finès i estonià Carelia es diu Karjala; en rus (Kareliya), i en suec Karelen. Històricamente, parts de Carèlia han format part de Suècia, Nóvgorod i Rússia, i administrativament mai no ha format una àrea unida.
Història .
Suècia i la República de Nóvgorod van lluitar per dominar Carelia i Íngria en el segle XIII. El Tractat de Nöteborg de 1323 va dividir Carèlia entre ambdós països. Vyborg ( carelià: Viipuri) esdevingué la capital de la nova província sueca.
Carèlia passà a formar part de l'Estat de Moscòvia el 1478, quan fou incorporada a Novgorod. Tanmateix, les primers peticions russes de caire colonial no es produiran fins el 1560, quan els russos cercaven una sortida al Mar Bàltic. Pel Tractat de Stolbova del 1617, Rússia hagué de cedir Suècia tot l'istme de Carèlia. Olonets/Aunus, construïda el 1649, esdevingué nou centre administratiu i comercial de Carèlia.
Durant el període de l'imperi suec es va establir el llac Ladoga i el riu Sestra en l' istme d'Aunis com a frontera entre Rússia i Suècia. El Tractat de Nystad de 1721, entre l'Imperi Rus i Suècia, concedia la major part de Carelia a Rússia. En una guerra de revenja, la Guerra dels Barrets, els russos van assolir avançar les seves posicions i dominaren gairebé la totalitat del territori.
Després de la conquesta de Finlàndia per Rússia en la Guerra de Finlàndia, parts de les províncies cedides (Antiga Finlàndia) es van incorporar al Gran Ducat de Finlàndia. En 1917 Finlàndia assolir la independència i la frontera es va confirmar mitjançant el Tractat de Tartu de 1920. Després del final de la Guerra Civil Russa, i l'establiment de la Unió Soviètica en 1922, la part russa de Carelia es va convertir en la República Socialista Soviètica Autònoma de Carèlia en 1923.
En 1939 la Unió Soviètica va atacar Finlàndia, comçant la Guerra d'Hivern. Els finesos van combatre amb força èxit en el nord de Carelia, assolint penetrar la Carèlia Blanca. Però en el istme de Carèlia (o istme d'Aunis), les tropes russes van penetrar les defenses finlandeses. Per la Paz de Moscou la major part de la Carèlia finlandesa va ser lliurada a la URSS. Més de 400.000 persones, gairebé el total de la població, va fugir i l'hagueren de reallotjar. En 1941 aprofitant l'atac del Tercer Reich a la URSS, Carèlia fou reconquerida durant tres anys (1941 1944), en els quals també Carèlia Oriental fou ocupada pels finlandesos. En concloure la Segona Guerra Mundial en 1945 la gairebé totalitat de Carelia va ser reincorporada a la URSS, inclosa en la República Federativa Socialista Soviètica de Rússia amb el nom de República Socialista Soviètica Carelo-Finlandes tenint per capital a la ciutat de Petrozadovsk.
El petit sector de Carelia que ha restat en possessió de Finlàndia forma les regions de Carèlia Septentrional, dins la província de Finlàndia Oriental i Carèlia Meridional, dins la província de Finlàndia del Sud.
Ciutats .
República de Carèlia;
Petrozavodsk ( , Petroskoi);
Medvezhyegorsk ( , Karhumäki);
Kalevala ( , Uhtua);
Kem ( , Vienan Kemi, compara amb Kemi);
Kostomuksha ( , Kostamus);
Kondopoga ( , Kontupohja);
Sortavala ( , Sortavala);
Segezha ( , Sekee);
Unitsa ( , Unitsa);
Pitkyaranta ( , Pitkyaranta);
Olonets ( , Aunus) ;
Istme de Carèlia;
Vyborg ( , Viipuri/Viborg);
Priozersk ( , Käkisalmi/Keksholm);
Carèlia Meridional;
Imatra;
Joutseno;
Lappeenranta (Villmanstrand);
Carèlia Septentrional;
Joensuu;
Kitee;
Lieksa;
Nurmes;
Outokumpu;
Enllaços externs.
Carelians (The Peoples of the Red Book);
The Many Karelias - Virtual Finland; |
750 | Caramella | Les caramelles són unes cançons populars que es canten per Pasqua o Pasqua Florida. El grup de cantaires es planta al peu del balcó dels amics i d'altra gent del poble canta unes cançons. S'hi fan acompanyar per instruments musicals diversos (el rigo-rago, el regue-rec, el cataclinc, els bastonets o garrots, el cèrcol, el buiro, els campanillers, els ferrets, el salteri, el picacanya, el violí de pastor, la xifla, etc.).
La cistella, lligada al capdamunt d'una llarga vara i tota adornada de cintes, arriba fins al balcó de l'homenatjat el qual, en correspondència, hi deixa el seu donatiu. El Cant més antic de les Caramelles ha estat els Goigs del Roser o de les Botifarres.
En el seu origen, el caramellaires recorrien els diversos masos anunciant la bona nova de la Resurrecció de Crist. Era una clara referència a la resurrecció de la naturalesa. A canvi de la notícia, se'ls obsequiava amb ous, botifarres i menges greixoses, cosa que indicava que la Quaresma s'havia acabat. Així, el simbolisme de l'ou de les mones és el principi de la vida.
A Eivissa s'anomena caramelles a unes cançons populars que es canten a missa tant la vespra de Nadal a la missa del gall (anomenada a Eivissa Matines) com a la missa de la vespra de Pasqua. Formalment no s'assemblen en res a les de Catalunya. En aquest cas es tracta de cançó redoblada, un tipus de cançó molt típica en l'àmbit rural eivissenc que normalment no tracta de temes religiosos, però a les Caramelles de Nadal i Caramelles de Pasqua explica el misteri del naixement o de la mort de Crist durant la missa. Els que ho canten són els caramellers, tradicionalment autoritats o homes notables de la parròquia, però actualment són membres de les colles de Ball Pagès. Les caramelles van acompanyades dels instruments tradicionals del camp eivissenc: la flaüta, les castanyoles, l'espasí i el tambor. |
751 | Castell de Gósol | El Castell de Gósol és del segle XI i hi passa la ruta del camí dels bons homes (GR-107). Inclou dins del seu recinte les restes d'un nucli de població, que es coneix com a Vila Vella, abandonat en favor del poble nou al peu del turó. |
752 | Caminada popular de Gósol | La caminada popular de Gósol es realitza cada any un diumenge del mes de juliol. L'objectiu de la mateixa és recuperar els antics camins que antigament eren utilitzats per la gent de Gósol.
Cada any hi ha un recorregut diferent però sempre la sortida i l'arribada es realitza a Gósol.
A mig camí l'organització ofereix un esmorzar amb embotit típic de la comarca del Berguedà.
Els diners de la inscripció són emprats per a la recuperació de camins i fonts dels voltants del terme de Gósol.
Enllaços externs.
Caminada popular de Gósol; |
753 | Camí dels bons homes | El camí dels Bons homes és un itinerari -ruta turística de 189 quilòmetres entre el santuari de Queralt (Berguedà) i el Castell de Montsegur (Arieja-França)- que es pot fer a peu, a cavall i en la majoria de trams en bicicleta de muntanya.
Els Bons Homes o els Bons Cristians, era el terme amb que els càtars es referien a ells mateixos.
El Camí dels Bons Homes, convertit en Sender de Gran Recorregut GR-107, ofereix la possibilitat de recórrer les rutes de migració que van utilitzar els càtars, entre els segles XII i XIV, quan fugien de la persecució de la croada i la inquisició.
El Camí dels Bons Homes ressegueix les petjades del catarisme a través de viles medievals, d'esglésies romàniques i de castells. Aquesta és una ruta que, a banda del seu vessant històric, circula per la zona protegida del Parc natural Cadí-Moixeró i permet de contemplar encisadors paisatges i visitar pobles i nuclis de muntanya, indrets que conserven llegendes i tradicions centenàries.
És imprescindible que, abans d'iniciar la ruta, us documenteu sobre les característiques del recorregut i us doteu del material necessari.
Indrets d'interès per on passa la ruta .
Berga;
Queralt;
Casanova de les Garrigues;
Bonner;
Cercs;
Gósol;
Bagà;
Saldes;
Coll de Pendís (antiga entrada de comarca de la Cerdanya fins que al segle XX s'obrí la Collada de Tosses).
Bellver de Cerdanya;
Coborriu de la Llosa;
Portella Blanca;
Mérens;
Acs (Ax-les-Thermes);
Prada;
Tarascon d'Arièja;
Castell de Montsegur;
Foix;
Enllaços externs.
Plana web del Camí dels bons homes;
Sobre la referència a l'ùs del terme Bons Cristians:
Registre de la Inquisició del Bisbe de Pamiers Jacques Fournier 1318-1325 Traducció a l'anglès de Nancy P. Stork de confessions dels herètics càtars i jueus. |
754 | Ciutadella de Menorca | Ciutadella és la segona ciutat més important de Menorca, i seu del bisbat de l'illa. Va regentar la capitalitat fins a l'ocupació anglesa, l'any 1714.
Al llarg dels segles els diferents pobladors li han donat diversos noms: Jamma, Iamo, Iamona, Medina Minurka. Però va ser a partir del 17 de gener de 1287, arran de la incorporació de Menorca a la cultura cristiana i europea, amb la conquesta d'Alfons III, que s'imposà el nom actual, topònim que, etimològicament, prové del llatí civitatella, diminutiu de civitas (ciutat). Tot i això, aquest nom ja prevalia entre la població romanitzada i els mossàrabs menorquins anteriors a la colonització catalana.
Actualment se la denomina Ciutadella de Menorca de manera oficial (fent un paral·lelisme amb la capital de Mallorca), per tal de no confondre-la amb altres topònims dels Països Catalans i afegint així certes connotacions històriques quant a l'antiga personalitat política d'aquesta població, abans de ser perduda pels catalans.
Història.
El matí del 30 de juny de 1558, l'armada otomana desembarcava entre 12.000 i 15.000 homes mentre que els habitants de l'illa eren 10.000, 4.000 d'ells a la Ciutadella, que el dia anterior van ser rebutjades des del Castell de Sant Felip de Maó, i assetjaren i destruïren la ciutat, amb la pèrdua d'uns 5.000 habitants entre morts i captius, que foren duts a Constantinoble i tractats d'esclaus, en el que és conegut com l'Any de sa Desgràcia.
Àrees del nucli principal o adjacents amb denominació pròpia.
'el Ranxo' ('Grande') (barriada Joan Gelabert);
Sa Coma (Ciutadella);
Dalt sa Quintana;
Dalt els Penyals;
sa Farola;
Son Olèo (o So n'Olèo) (aplicable a tots els topònims Son);
Es cavallitos;
Es casc antic;
Nuclis nous.
Cala Blanca;
Cala'n Blanes;
Cala'n Bosch;
Cala'n Brut;
Cala'n Forcat Los Delfines;
Cala Galdana lloc de Santa Galdana o Serpentona ;
Cala Morell;
Cales Piques;
sa Caleta;
Cap d'Artrutx;
Santandria;
Son Blanc;
Son Cabrisses;
Son Carrió;
Son Xoriguer;
Torre del Ram;
Festa Major.
Les festes patronals en honor a Sant Joan se celebren en 23 i 24 de Juny.
Llocs d'interès.
Naveta dels Tudons;
Ciudades hermanadas .
Córdoba, Argentina;
Oristany, Sardegna, Italia, dal 1991;
Enllaços externs.
Pàgina de l'Ajuntament;
Informació de l'Institut Balear d'Estadística; |
758 | Carnotaure | Els carnotaures (Carnotaurus), varen ser uns grans dinosaures predadors de la família dels abelisàurids, amb un cap que recorda al d'un brau) el nom Carnotaurus es pot traduir més o menys per "brau carnívor").
El Carnotaurus, que vivia a la Patagònia fa uns setanta milions d'anys, va ser descobert per José F. Bonaparte, qui ha descobert molts altres curiosos dinosaures d'Amèrica del Sud.
Descripció .
Els trets més distinctius del carnotaure són les dues gruixudes banyes sobre els ulls, i els extremament reduïts membres davanters dotats de quatre dits. Tenia un petit crani, un pit robust i una cua prima. Els ulls del carnotaure miraven cap endavant, cosa inusual en un dinosaure i que pot indicar visió estereoscòpica i percepció de profunditat.
Un únic esquelet quasi complet ha estat descrit amb impressions de pell per gairebé tot el costat dret, cosa que mostra que el carnotaure no tenia protoplomes, a diferència de molts altres teròpodes descoberts recentment (vegeu també dinosaures amb plomes). En canvi, la pell està plena de fileres de bonys que es tornen més grans a la regió espinal.
El carnotaure fou un teròpode de mida mitjana, d'uns 9,00 metres de llargada, 3,50 metres d'alçada a la cintura, i que pesava uns 1.600 quilograms.
Classificació .
L'espècie Carnotaurus sastrei és l'única espècie coneguda. Els seus parents més propers inclouen el Majungatholus (Madagascar), Aucasaurus (Argentina) i Rajasaurus (Índia). Junts, aquests dinosaures formen la subfamília Carnotaurinae dins la família Abelisauridae.
Enllaços externs.
DinoData ;
Dinosauricon ; |
760 | Circumferència | Una circumferència és el lloc geomètric dels punts d'un pla, equidistants d'un altre punt que anomenem centre de la circumferència. La distància entre el centre i qualssevol dels punts de la circumferència l'anomenem radi de la circumferència. Així, una circumferència de centre i de radi està formada pels punts tals que
Propietats de la circumferència .
La longitud d'una circumferència de radi R és:
La figura delimitada per la circumferència s'anomena cercle.
La circumferència és la corba cònica tancada que s'obté en la intersecció d'un con amb un pla perpendicular a l'eix del con.
Equacions de la circumferència.
Coordenades cartesianes .
En un sistema de coordenades cartesianes, s'acostuma a descriure una circumferència centrada en el punt i de radi com:
Desenvolupant l'equació es troba l' equació en forma extesa de la circumferència:
,
on ; ; .
Coordenades polars .
La circumferència de radi centrada en el s'expressa de forma natural en un sistema de coordenades polars com:
Forma paramètrica .
També es pot expressar la circumferència en forma paramètrica com: |
761 | Cercle | Un cercle és el lloc geomètric del pla que inclou els punts que estan a una distància inferior de la llargada d'un segment determinat anomenat radi respecte a un punt fix determinat anomenat centre.
Dit d'una altra manera: és l'àrea del pla delimitada per una circumferència.
Si tenim en compte que es pot considerar un cercle com un polígon regular d'infinits costats l'apotema del qual és el radi del cercle, i el perímetre la circumferència, i atès que l'àrea d'un polígon regular és igual a la meitat del producte del seu perímetre per la seva apotema, és a dir,
;
si substituïm P per la fórmula de la circumferència (2· ·R) i ap pel radi R tenim
;
i per tant, un cop simplificada l'expressió, arribem a la conclusió que l'àrea A d'un cercle de radi R és
;
Mesura angular.
La mesura angular del cercle equival a dos cops el desplegament dels angles d'un triangle qualsevol. Si prenem de partida el triangle equilàter, el cercle equival a sis dels seus angles de 60 graus, per tant 360º.
Simbologia.
El cercle s'associa al sol des dels egipcis (per això està present a la bandera del Japó). En alquímia i astrologia el cercle porta un punt al mig i en la tradició vèdica, una creu (els quatre braços són les estacions de l'any). Aquest darrer símbol està emparentat amb l'esvàstica.
Al cristianisme es considera la figura perfecta i per això és el símbol de Déu, perquè no es pot localitzar en el cercle ni principi ni fi, com passa a l'eternitat, un dels atributs divins per excel·lència.
Vegeu també.
Moviment circular;
Perímetre;
Referències. |
762 | Cub | Un cub, hexàedre regular o hexaedre irregular és un políedre regular limitat per sis cares totes elles quadrades i perpendiculars.
El seu volum vé donat per s³, sent s la longitud d'una aresta |
763 | Pere Calders i Rossinyol | Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994) fou un escriptor i dibuixant català. És un dels escriptors catalans del segle XX més populars. Destaca sobretot com a contista.
"La narrativa de Calders arrenca d'una motivació "transcendent": d'una arrel d'ironia, més afable que càustica, però obedient a reserves morals ben concretes. Dir-ne "humor" no seria una etiqueta bastant." (...) Les referències a Poe, Pirandello i Kafka, que els crítics hi han insinuat, no són rebutjables. Les narracions de Calders no hi tenen res a veure, en la superfície ni en la contextura; però probablement hi tenen molt a veure quant a la intenció, quant a les intencions més íntimes". ;
(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Ed. Curial, 1971: 382).
Biografia.
Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona, però va viure a Can Mauri, una masia de Polinyà, els primers vuit anys de la seva vida. Va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Als anys 30 va treballar com a dibuixant i periodista, i va publicar els seus primers contes. Col·labora amb Tísner al rellançament de la revista humorística L'Esquella de la Torratxa. El 1936, va publicar els seus dos primers llibres, el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén, que ja presenten les característiques més habituals de l'obra de Calders, basada en l'absurd, l'imprevist i l'atzar.
El 1937, durant la guerra civil espanyola, s'allista voluntari a l'Exèrcit de la República, i és destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol. Recull les impressions d'aquest període a la crònica Unitats de xoc. Acabada la guerra, després d'un període al camp de concentració de Prats de Molló, s'exilia a Mèxic, on s'hi va estar vint-i-tres anys. Durant aquest període va continuar publicant contes i novel·les. Cal destacar Cròniques de la veritat oculta (1955) i Demà a les tres de la matinada (1959). Retorna a Catalunya el 1962.
El reconeixement popular li arriba el 1979, quan s'estrena l'obra Antaviana, de Dagoll Dagom, que adapta alguns dels seus contes. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1986, i va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994.
Principals obres.
El primer arlequí (1936);
La glòria del doctor Larén (1936);
Unitats de xoc (1938);
Cròniques de la veritat oculta (1955);
Gent de l'alta vall (1957);
Demà a les tres de la matinada (1959);
L'ombra de l'atzavara (1964);
Ronda naval sota la boira (1966);
Aquí descansa Nevares (1967);
Invasió subtil i altres contes (1978);
Antaviana (1979), amb Dagoll Dagom;
Tot s'aprofita (1983);
El sabeu, aquell? (1983);
De teves a meves: trenta-dos contes que acaben més o menys bé (1984);
Els nens voladors (1984);
Tres per cinc, quinze (1984);
La cabra i altres narracions (1984);
Un estrany al jardí (1985);
El desordre públic (1984);
El barret fort i altres inèdits (1987);
Raspall (1987);
Kalders i Tísner, dibuixos de guerra a L'Esquella de la Torratxa (1991);
L'honor a la deriva (1992);
Mesures, alarmes i prodigis (1994);
La lluna a casa i altres contes (1995);
Cartes d'amor (1996);
La ciutat cansada (2008);
Enllaços externs.
Pàgina dedicada a Pere Calders, dins de lletrA, l'espai de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en català.
Perfil a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana;
Perfil al Corpus Literari de la Ciutat de Barcelona;
Taula cronològica de la vida de Calders al web del programa El meu avi de TV3.
La ciutat cansada, novel·la inèdita de Calders, publicada el 2008 . |
764 | Càrrega | En sentit quotidià una càrrega és allò que es col·loca sobre algú o alguna cosa per ser transportat. També es diu càrrega d'un conjunt de mercaderies disposades per ser transportades amb un element de transport. Pes suportat per un home, un element de transport, o per un element d'elevació. Quantitat de pólvora, combustible, o electricitat amb que s'alimenta una arma de foc, una caldera, una bateria, etc. Quantitat de matèria primera introduïda periòdicament en un procés tecnològic. Unitat de mesura amb diferents valors, que, per regla general, correspon a la quantitat que pot portar un animal de càrrega. Acció de carregar. Acció militar. Obligació, responsabilitat, molèstia.
Dret: Subjecció d'una persona, o d'un bé, a una obligació legal concreta de caràcter públic, o a una responsabilitat, o a un gravamen patrimonial. Vegeu càrrega (gravamen);
Electrotècnia: Potència activa, o aparent, fornida o absorbida per una màquina, o xarxa elèctrica. També es diu d'un element receptor d'energia elèctrica.
Física: Nom genèric de diferents atributs intrínsecs de les partícules.
Càrrega atòmica: Nombre atòmic.
Càrrega de color: En cromodinàmica quàntica, propietat dels quarks i els gluons relacionada amb la interacció forta.
Càrrega elèctrica: Suma algebraica de les càrregues elèctriques elementals d'un sistema físic. Es representa per Q.
Càrrega elèctrica elemental: Unitat mínima de càrrega elèctrica. La càrrega elèctrica d'un electró o un protó.
Càrrega puntual: Partícula ideal amb càrrega elèctrica situada en un punt adimensional.
Heràldica: Una càrrega heràldica és tot allò que es posa dins el camper de l'escut, com ara les peces, els mobles i les figures, o bé dins una altra càrrega.
Hidrologia: Conjunt de materials transportats per un curs d'aigua, dissolts, en suspensió, per arrossegament, o rodolament.
Indústria paperera: Aprest aconseguit augmentant el pes per millorar les qualitats del paper.
Indústria tèxtil: Aprest aconseguit augmentant el pes dels teixits en algunes operacions d'acabat, per tal de millorar-ne el tacte, i la presentació.
Tecnologia: Força que s'oposa al moviment d'una màquina. |
765 | Constel·lació | Una constel·lació és un conjunt d'estels fixes o estrelles sense relació entre ells i que formen un dibuix imaginari. Se separen en grups arbitraris en què s'han dividit els estels fixos. La Unió Astronòmica Internacional divideix el firmament en 88 constel·lacions, la majoria basades en les antigues constel·lacions gregues.
A part dels noms propis tradicionals (d'origen grec, llatí o àrab, normalment), els estels de les constel·lacions reben un nom format per una lletra grega en minúscula, començant per , i seguint amb l'alfabet grec per ordre decreixent de la seva magnitud aparent, seguida de l'abreviatura o, indistintament, del genitiu llatí del nom de la constel·lació; si s'acaben les lletres greges, es segueix amb les llatines; aquesta és l'anomenada nomenclatura de Bayer. Els estels de menor magnitud reben un nom format per un nombre seguit de l'abreviatura o del genitiu corresponents; aquesta és l'anomenada nomenclatura de Flamsteed. També poden rebre altres noms a partir dels diversos catàlegs que s'han anat compilant, de manera que una mateixa estrella pot rebre moltes denominacions.
Els estels dobles o els estels variables segueixen altres nomenclatures, d'acord amb els catàlegs respectius. A més, dins les constel·lacions hi ha altres objectes que no són estels (nebuloses planetàries, galàxies, et coetera) i que han estat classificats i anomenats seguint diversos catàlegs (Messier, NGC, IC, et coetera). El primer que va fer una classificació va ser Charles Messier, així M31 designa la Galàxia d'Andròmeda.
Els noms de les constel·lacions segons la Unió Astronòmica Internacional.
Les constel·lacions tenen un nom oficial, segons la Unió Astronòmica Internacional, en llatí:
Andromeda, Antlia, Apus, Aquila, Aquarius, Ara, Aries, Auriga, Bootes, Caelum, Camelopardalis, Cancer, Canes Venatici, Canis Major, Canis Minor, Capricornus, Carina, Cassiopeia, Centaurus, Cepheus, Cetus,
Chamaeleon, Circinus, Columba, Coma Berenices, Corona Australis, Corona Borealis, Corvus, Crater,
Crux, Cygnus, Delphinus, Dorado, Draco, Equuleus, Eridanus, Fornax, Gemini, Grus, Hercules, Horologium, Hydra, Hydrus, Indus, Lacerta, Leo, Leo minor, Lepus, Libra
Lupus;
Lynx;
Lyra;
Mensa;
Microscopium;
Monoceros;
Musca;
Norma;
Octans;
Ophiuchus;
Orió;
Pavo;
Pegasus;
Perseus;
Phoenix;
Pictor;
Piscis;
Piscis Australis;
Puppis;
Pyxis;
Reticulum;
Sagita;
Sagittarius;
Scorpius;
Sculptor;
Scutum;
Serpens caput;
Serpens cauda;
Sextans;
Taure;
Telescopium;
Triangulum;
Triangulum australis;
Tucana;
Ursa major;
Ursa minor;
Vela;
Virgo;
Volans;
Vulpecula;
Vegeu també.
Llista de constel·lacions per àrea ;
Enllaços externs.
Diccionari d'astronomia, Universitat de Barcelona;
Les constel·lacions;
Les constel·lacions, altra plana;
Plana sobre les constel·lacions; |
766 | Cassiopea (constel·lació) | Cassiopea, Cassiopeia o Cassiopia és una constel·lació de l'hemisferi nord, les cinc estrelles més brillants de la qual presenten una característica forma de ve doble (W) que, en funció de l'època de l'any i de la latitud es pot veure dreta, de costat o invertida. Cassiopea és una de les 88 constel·lacions modernes establertes per la Unió Astronòmica Internacional, i també una de les 48 constel·lacions ptolemaiques.
Fets notables.
Cinc estels donen la seva forma característica a la constel·lació. Degut que està molt a prop del nord celeste, resta en el cel tota la nit a la major part dels països del nord.
Freqüentment s'usa com a un tosc indicador del temps sideri; l'estel més brillant de la W, Cassiopeiae, anomenada Caph, és molt pròxima a l'ascensió recta zero hores i per això es pot traçar una línia que passa per Polaris i Cassiopeiae que és molt propera al punt equinoccial.
Vegeu també.
Cassiopea (mitologia); |
767 | Coberta de lona | S'anomena coberta de lona al tros de lona o tela forta que hom posa per a fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai, etc.
També s'usen cobertes de lona en molts carros, anomenats carros de vela, per tal d'impedir que la pluja o la intempèrie puguin perjudicar el que porten. |
768 | Vela (constel·lació) | La constel·lació Vela es una de les quatre en què es va dividir la gegantina constel·lació coneguda com el Vaixell d'Argos quan la Unió Astronòmica Internacional definí les 88 constel·lacions. El vaixell va ser dividit en Vela; Carina, o la Quilla; Puppis, la Popa; i Pyxis, el Compàs (no s'ha de confondre amb Circinus). Vela està entre l'ascensió recta 8, 10 hores, i la declinació entre -39º i -57º aproximadament.
El seu estel més brillant és 2 Velorum, coneguda com a Suhail al-Muhlif (la que fa el nombre 35 de les més brillants), nom àrab que vol dir planura llisa, degut que la veien molt a prop de l'horitzó. És un estel doble. L'estel Velorum (estel doble) és el segon més brillant d'aquesta constel·lació (la 47 més brillant). El tercer més brillant de la constel·lació és Velorum, coneguda com a Suhail (69 més brillant del cel). A Vela hi ha també els cúmuls oberts IC2391, IC2395, NGC2547, NGC3228; el cúmul globular NGC3201, i la nebulosa planetària NGC3132, entre d'altres objectes. |
769 | Ciclop | En la mitologia grega, els ciclops eren uns gegants amb un sol ull enmig del front. Fills d'Urà i de Gea. Podria ser que la paraula ciclop en grec signifiqués "ull circular".
Els 3 primers Ciclops .
Al principi dels temps hi havia 3 Ciclops (amb majúscula): Brontes (el tro), Estèropes (el llampec) i Arges (el llamp). Urà els va fer fora del cel i els va encadenar al Tàrtar. Cronos els va alliberar, però més tard el propi Cronos els va tornar a encadenar. Finalment van ser alliberats per Zeus, ja que un oracle li havia dit que només aconseguiria guanyar a Cronos i als Titans si alliberava a tots els presoners del Tàrtar. Com a senyal de gratitud, els Ciclops van donar el llamp i el tro a Zeus, el trident a Posidó i el casc que feia invisible a Hades.
Com a divinitats que eren, els Ciclops eren immortals, no obstant, Apol·lo els va matar en venjança perquè Zeus havia mort a Asclepi.
Els Quirogàsters .
Quirogàsters significa "els que viuen del treball de les seves mans". Eren aquests uns éssers també considerats ciclops, encara que no se sap amb seguretat quina relació tenien amb els anteriors (si és que en tenien alguna). Vivien a Sicília i es dedicaven a forjar tota classe d'objectes com a ajudants d'Hefest. Entre les seves obres més destacades hi figuren: el vel de ferro que no deixava veure la llum del Sol als Titans, les muralles de Tirint, les muralles d'Argos,...
Polifem .
Segons el Cant Novè de l'Odissea, Ulisses, en el viatge de tornada de Troia va arribar a una illa, on ell i els seus companys van ser capturats per un gegant que només tenia un ull, el ciclop Polifem, fill de Posidó. El ciclop va demanar a Ulisses el seu nom i ell, astutament, li contesta: « Ningú ». Aprofitant que dormia, Ulisses, el deixà cec amb una estaca. A continuació Ulisses i els seus companys fugiren disfressats d'ovelles. Quan els altres ciclops sentiren remor i demanaren què passava, el ciclop digué « Ningú m'ha deixat cec! Ningú m'ha atacat! » Aquesta astúcia va deixar lliures a Ulisses i els seus companys. Aquest heroi és perseguit per la ira del déu del mar, Posidó, enutjat, amb ell perquè ha deixat cec al seu fill, el ciclop Polifem, un gegant amb un sol ull al mig del front.
Una explicació lògica .
S'ha intentat trobar una explicació lògica a l'aparició dels ciclops en la mitologia. Es diu que el seu únic ull prové dels ferrers, que es tapaven un dels ulls amb un pegat per evitar les guspires que saltaven en colpejar l'enclusa amb el martell.
De la mateixa manera, els ciclops ferrers de Sicília serien una explicació per al soroll i els tremolors de terra que provenien del volcà Etna. |
770 | Alan Cox | Alan Cox (Solihull, Gal·les, 29 de juliol del 1968) és un programador molt involucrat en el desenvolupament del nucli Linux des dels seus inicis el 1991.
Mentre estava contractat al campus de la Universitat de Gal·les, Swansea, va instal·lar una de les primeres versions de Linux a una de les màquines de la universitat. Aquesta va ser una de les primeres instal·lacions de Linux en una xarxa gran, i gràcies a això es van poder detectar moltes errades en la part de codi corresponent a la xarxa. Cox va arreglar moltes d'aquestes errades i va reescriure molts dels subsistemes de la part de xarxes. Va acabar sent un dels principals desenvolupadors i mantenidors del nucli.
Ha mantingut una branca vella del nucli (2.2.x), i les seves propies versions de la branca (2.4.x) (les quals acaben amb "ac" de Alan Cox, per exemple 2.4.13-ac1). Aquesta branca és molt estable i conté molts pegats que entraven directament als nuclis de les distribucions de GNU/Linux. Una vegada va ser anomenat el segon de bord després de Linus Torvalds. Els seus llargs i amigables comentaris a la llista de correu del nucli han guiat a molts programadors.
Actualment treballa per Red Hat i viu a Swansea, Gal·les, amb la seva muller Telsa Gwynne.
Dedica unes deu hores diaries a la programació. La seva dona manté una web, sobre les seves vides personals, anomenada "the other side of the story".
Va ser el principal desenvolupador de AberMUD, que va escriure quan era un estudiant a la Universitat de Gal·les, Aberystwyth.
És un gran defensor del programari lliure i també un representat del moviment en contra de les patents de programari. Afirma que no visitarà mai Estats Units per por a ser tencat després de l'arrest de Dmitry Sklyarov per les violacions de copyright.
Alan Cox va rebre un premi de la Free Software Foundation a l'any 2003 a la conferència FOSDEM de Brussel·les.
Enllaços externs.
Diari d'Alan Cox ;
Diari de Telsa;
Entrevista a Alan Cox, 15 de juny de 2002 ;
; |
771 | Codi font | En Informàtica, codi font es refereix a una sèrie d'instruccions escrites en algun llenguatge de programació llegible per l'home.
En general, quan es parla del codi font corresponent a un programa o aplicació informàtica, hom es refereix al conjunt de fitxers amb les instruccions necessàries per fer funcionar aquest programa. Aquests fitxers es poden guardar en diferents suports, com paper o cinta magnètica, però habitualment s'emmagatzemen a la memòria de l'ordinador, al seu disc dur o algun altre tipus de suport permanent. Un cop el codi font és disponible a l'ordinador, es pot convertir en un fitxer executable mitjançant un compilador, o bé es pot executar de diferent manera amb un intèrpret, depenent del tipus de llenguatge utilitzat.
L'estudi del codi font d'un programa per un expert li permet veure com funciona, i també modificar-lo per canviar o millorar el funcionament del programa.
Vegeu també.
Programari lliure; |
772 | Combinació de dos pronoms febles | El següent requadre descriu la combinació dels pronoms febles en català. En cada cel·la de la taula, se segueix l'ordre següent:
Davant de verb començat amb vocal o h;
Davant de verb començat amb consonant (en negreta);
Després de verb acabat amb vocal menys u (en cursiva);
Després de verb acabat amb consonant i u (en negreta i cursiva); |
775 | Càncer de pròstata | El càncer de pròstata o càncer prostàtic és una malaltia en què el càncer es desenvolupa en la pròstata, una glàndula de l'aparell reproductor masculí que s'encarrega de produir certs elements del líquid seminal. Té lloc quan les cèl·lules de la pròstata muten i comencen a multiplicar-se sense control. Aquestes cèl·lules poden anar de la pròstata a altres òrgans (metàstasi), especialment als ossos i als ganglis limfàtics. El càncer de pròstata pot causar dolor, dificultat en la micció, disfunció erèctil i altres símptomes.
La prevalença del càncer de pròstata varia al llarg del món. Encara que varia depenent el país, és menys comú al nord i a l'est d'Àsia, més comú a Europa i molt comú als Estats Units. Segons l'American Cancer Society, el càncer de pròstata és menys comú en els homes asiàtics i més comú en els homes negres. Malgrat això, aquestes dades poden estar afectades per l'increment en la detecció d'aquesta patologia en els països on la malaltia és més prevalent.
El càncer de pròstata és desenvolupa més freqüentment en homes d'uns cinquanta anys. El càncer de pròstata només pot aparèixer en homes, ja que és exclusiu de l'aparell reproductiu masculí. És el càncer més comú als Estats Units, on és el segon càncer responsable de més morts, després del càncer de pulmó. Malgrat això, molts homes que desenvolupen càncer prostàtic són asimptomàtics, no necessiten tractament i ocasionalment moren d'altres causes. Molts factors, com la genètica i la dieta, han estat implicats en el desenvolupament d'aquest càncer.
En la majoria dels casos es diagnostica a través de l'examen físic o bé per anàlisi, com la prova PSA (Prostate specific antigen). Les sospites de càncer de pròstata es confirmen extraient una mostra de la pròstata (biòpsia) i examinant-la sota el microscopi. Altres tècniques, com els raigs X o la tomografia computada, es poden utilitzar per determinar si el càncer s'ha estès (metàstasi).
Epidemiologia .
El càncer de pròstata és la segona causa en importància de mort per càncer en barons majors de 55 anys dels Estats Units, superat només pel càncer de pulmó. La Societat Americana del Càncer estima que el 2002 van morir 30,200 homes als Estats Units per càncer de pròstata i que suposa l'11% de les morts per càncer en homes.
A Espanya té una incidència d'uns 30 casos nous per cada 100.000 habitants a l'any. S'estima que la incidència i la mortalitat augmentarà un 50% en els pròxims 25 anys. A Espanya, també és el tumor més freqüent en homes (13%) i la tercera causa de mort per tumor en barons majors de 50 anys. La taxa de mortalitat en barons a Espanya el 1997, ajustada a la població estàndard europea, va ser de 23,48 per cent mil pel càncer de pròstata, superada pel càncer de pulmó (69,91) i el càncer colorectal (25,94).
De tots els barons diagnosticats amb càncer de pròstata, el 97% estan vius als cinc anys del diagnòstic, el 79% als deu anys, i el 57% als quinze anys. Aquestes xifres inclouen tots els estadis i graus del càncer de pròstata, però no tenen en compte els homes que moren per altres causes.
Almenys el 70% de tots els càncers de pròstata es diagnostiquen quan encara estan localitzats o confinats dins de la pròstata, i almenys el 85% no s'han estès als teixits de voltant de la pròstata ni als ganglis limfàtics. La taxa de supervivència específica als cinc anys de tots aquests barons està molt prop del 100%.
Només un 6% dels homes diagnosticats amb càncer de pròstata el tenen estès a altres parts distants del cos, i d'aquests només el 34% està viu als cinc anys.
Degut al fet que el càncer de pròstata es produeix normalment en homes grans que sovint tenen altres problemes de salut, la supervivència específica és generalment usada com mètode estàndard per a parlar del pronòstic.
Malauradament, és impossible obtenir completament les xifres de supervivència. Per a obtenir una mesura realista de la supervivència als deu anys, és necessari recopilar pacients diagnosticats tretze anys enrere. Calen més de deu anys de seguiment per a oferir dades aproximades.
Sembla que la taxa de mortalitat per càncer de pròstata ha disminuït als Estats Units, perquè els homes han estat diagnosticats més precoçment. Això significa que els pacients diagnosticats en estadi precoç tenen probablement millor pronòstic que els diagnosticats en estadi avançat.
La incidència del càncer de pròstata ha augmentat més d'un 100% en els últims deu anys. Entre els possibles factors que han provocat un augment de la incidència del càncer de pròstata destaquen:
Envelliment de la població.
Disminució d'altres causes de mortalitat.
Millores en les tècniques de diagnòstic, com la biòpsia transrectal ecodirigida, la ressonància magnètica nuclear i la determinació dels nivells de l'antigen prostàtic específic en sang.
Programes de detecció precoç.
Major informació en la població de risc.
Gran increment d'intervencions quirúrgiques realitzades sobre malalties benignes de la pròstata, com la hiperplàsia prostàtica benigna, i per tant hi ha hagut un augment del diagnòstic incidental de càncer en estadi precoç.
No obstant això, el constant augment de les taxes de mortalitat indica que l'increment de la incidència no és únicament atribuïble al diagnòstic casual o diagnòstic precoç, sinó al canvi en els patrons de risc de desenvolupar aquesta malaltia.
Les estratègies per a millorar la mortalitat per càncer de pròstata són la prevenció primària, les millores en els tractaments i el diagnòstic precoç.
A la Unió Europea, el càncer de pròstata té una prevalença en autòpsies del 30%, una incidència de detecció casual o incidental del 12%, una incidència clínica del 4% i una mortalitat específica del 2%.
Etiologia .
Encara no es coneixen exactament les causes del càncer de pròstata. Tanmateix, algunes investigacions han trobat alguns factors de risc i tracten d'explicar com aquests factors poden provocar que les cèl·lules de la pròstata es malmetin.
Mutacions genètiques .
Durant els últims anys, els científics han aconseguit grans avenços a l'hora de comprendre com certs canvis en l'ADN poden fer que les cèl·lules prostàtiques creixin anormalment i desenvolupin un càncer.
L'ADN no només conté la informació de l'aparença física externa. Alguns gens, contenen instruccions que controlen el creixement i la divisió cel·lular. Els gens que promouen el creixement i divisió de les cèl·lules es diuen oncogens. Altres gens que inhibeixen la divisió cel·lular i causen la mort de les cèl·lules en el moment adequat (mort cel·lular programada) es denominen gens supressors. Els càncers poden ser causats per mutacions de l'ADN que activen els oncogens i que inhibeixen els gens supressors.
Algunes persones desenvolupen certs tipus de càncer perquè hereten dels seus pares mutacions de l'ADN. Les investigacions han descobert que els canvis heretats de l'ADN en determinats gens provoquen que alguns barons tinguin més probabilitats de desenvolupar càncer de pròstata. Aquests canvis genètics poden causar al voltant del 5% al 10% dels càncers de pròstata.
Els gens que semblen ser responsables que algunes persones heretin la tendència a desenvolupar càncer de pròstata inclouen:
HPC1: Abreviatura de Hereditary Prostate Cancer Gene 1, localitzat al cromosoma 1.
HPC2: També conegut com a ELAC2.
HPCX: Duu aquest nom perquè ha estat trobat al cromosoma X.
CAPB: Anomenat així perquè està relacionat amb el càncer de pròstata i tumors cerebrals.
BCL-2: Hi ha molts càncers de pròstata que expressen aquest gen quan es tornen hormonoresistents o independents dels andrògens.
AMACR: De x-metilacil-CoA racemasa, que desencadena la producció d'una proteïna específica que es troba solament a les cèl·lules cancerígenes, que ajuda a l'organisme a metabolitzar certs àcids grassos.
EZH2: Pertany a una família de gens anomenats supressors de la transcripció, que evita que les cèl·lules copiïn i realitzin les instruccions d'altres gens. També pertany a un grup de gens que ajuden a les cèl·lules a recordar la seva funció especifica en dividir-se. És molt més actiu en les cèl·lules d'un agressiu tumor de pròstata que en un càncer localitzat o en teixit prostàtic sa pel que podria ser un marcador que permetés identificar quins pacients es beneficiarien d'una actitud expectant dels quals cal recórrer a un tractament radical com la prostatectomia o la radioteràpia.
Les investigacions d'aquests gens és encara prematura, i les proves genètiques encara no estan disponibles.
Les mutacions dels gens BRCA1 o BRCA2 augmenten molt el risc en les dones de desenvolupar un càncer de mama o d'ovari. Els homes amb canvis en els gens BRCA poden tenir un augment de risc lleu a moderat de patir un càncer de pròstata. Tanmateix, les mutacions en els gens BRCA sembla que només tenen importància en un petit nombre de càncers de pròstata.
La majoria de les mutacions de l'ADN descrites en el càncer de pròstata s'adquireixen durant la vida d'un home més que haver estat heretades abans del naixement. Cada vegada que una cèl·lula es prepara per dividir-se en dues noves cèl·lules, ha de fer una còpia del seu ADN. Aquest procés no és perfecte i a vegades es produeixen errors. Afortunadament, les cèl·lules tenen enzims reparadors que corregeixen defectes de l'ADN. Tanmateix, alguns errors poden passar desapercebuts, especialment quan les cèl·lules es divideixen ràpidament, portant la mutació a una nova cèl·lula.
L'exposició a les radiacions ionitzants o substàncies que causen càncer poden causar mutacions de l'ADN en molts òrgans del cos, però no ha estat demostrat que aquests factors siguin causes importants de mutació en les cèl·lules prostàtiques.
Hormones .
És evident que el desenvolupament del càncer de pròstata està relacionat amb nivells augmentats d'algunes hormones. En concret, els nivells alts d'andrògens (hormones masculines), com la testosterona, poden contribuir a augmentar el risc de càncer de pròstata en alguns homes. Les proves que donen suport a aquesta hipòtesi són:
L'associació de cirrosi hepàtica i augment del risc de càncer de pròstata suggereix que l'alteració hormonal del medi té un paper etiològic.
S'han descrit casos de càncer de pròstata de barons molt joves afeccionats al fisioculturisme i consumidors d'anabolitzants androgènics esteroïdals, amb la intenció d'augmentar la seva massa muscular.
Els eunucs tenen una incidència de càncer de pròstata gairebé nul·la.
L'aturada del creixement tumoral amb teràpies de supressió androgènica revela que aquest tumor és hormonodependent en més del 95% dels casos.
El fet que el càncer prostàtic pot ser induït en rates mitjançant l'administració crònica d'estrògens i andrògens.
Algunes investigacions han observat que una altra hormona, el factor de creixement insulínic tipus 1 (insulin-like growth factor-1, o IGF-1), està relacionat amb el desenvolupament del càncer de pròstata. La IGF-1 és una hormona similar a la insulina, però la seva funció normal és el control del creixement cel·lular i no del metabolisme dels carbohidrats. Altres estudis, tanmateix, han trobat associacions entre la IGF-1 i el risc de càncer de pròstata. Es necessiten nous estudis que avaluïn el valor pràctic d'aquestes observacions.
Factors de risc .
Encara que no es coneixen completament les causes del càncer de pròstata, les investigacions han trobat molts factors de risc per desenvolupar aquesta malaltia.
Edat: la probabilitat de tenir càncer de pròstata augmenta ràpidament després dels 50 anys. Més del 70% dels càncers de pròstata es diagnostiquen en homes que tenen més de 65 anys. Per tant, la malaltia és rara abans dels 50 anys d'edat (menys de l'1%). Encara no està clar per què es produeix aquest augment del càncer de pròstata amb l'edat. El risc de desenvolupar un càncer de pròstata augmenta amb l'edat des de 0,02% per any als 50 anys, fins un 0,8% als 80, de tal manera que un home de 70 anys presenta una probabilitat dotze vegades superior de desenvolupar càncer de pròstata que un home 20 anys menys gran. Si es fa l'autòpsia a cadàvers de vuitanta anys que han mort per altres causes, prop del 80% d'aquestes persones tenia aquest tipus de càncer. El càncer latent augmenta un 1% cada any a partir dels 50 anys; la incidència és del 10% als 50 anys i del 30% als 70. Si bé la incidència de càncer de pròstata augmenta amb l'edat, és en els pacients més joves que es mostra pitjor el pronòstic.
Trets racials: el càncer de pròstata es produeix al voltant d'un 70% més sovint en homes afroamericans que en homes de pell blanca americans. Comparat amb altres grups ètnics, sembla que als homes afroamericans se'ls diagnostica la malaltia en estadis més avançats. Els homes afroamericans tenen el doble de risc de morir per càncer de pròstata que els homes de pell blanca. Les raons d'aquesta diferència racial són desconegudes. En canvi, els homes d'ascendència asiàtica o els habitants de les illes del Pacífic tenen les taxes més baixes d'incidència i de mortalitat.
Nacionalitat, medi ambient i estil de vida: a Suècia es dóna el risc més elevat de càncer de pròstata (22 morts per cada 100.000 barons); l'índex és intermig a Amèrica del Nord i a Europa (14 morts per 100.000 barons) i baix a Taiwan i al Japó (2 morts per 100.000). No obstant això, els japonesos que emigren als EUA presenten càncer de pròstata amb una freqüència semblant a la d'altres barons d'aquest país, cosa que suggereix que els factors ambientals i l'estil de vida són motiu fonamental d'aquestes diferències entre la població.
Dieta: sembla que la nutrició juga un paper important en el desenvolupament del càncer de pròstata, tal com ho demostra la distribució geogràfica de la incidència d'aquest càncer, que és altament elevada als països industrialitzats o "desenvolupats".
Greixos animals i càncer de pròstata: més d'una dotzena d'estudis, que han inclòs 3.000 pacients amb càncer de pròstata i 4.600 individus als quals s'han practicat controls, ja han confirmat el paper nociu d'una alimentació rica en greixos animals i carn vermella. Aquesta relació és molt més evident amb el càncer de còlon i de mama. Probablement alguns greixos de l'alimentació es converteixen en andrògens, amb el resultat d'una estimulació androgènica de línies cel·lulars tumorals intraprostàtiques quiescents. L'àcid gras més perillós quan es consumeix en excés és l'alfa linolènic, el consum del qual triplica el risc de patir càncer de pròstata.
Efecte dels greixos vegetals i del peix: Els àcids grassos omega-3, com l'àcid pentanoic, obtingut a partir del greix del peix, han demostrat la seva capacitat potencial d'inhibir línies tumorals prostàtiques in vitro. Estudis epidemiològics han pogut demostrar que els barons amb una dieta rica en aquests àcids tenen una taxa inferior de càncer de pròstata. El greix de la soia té propietats beneficioses que podrien prevenir aquest tipus de càncer.
fruites, hortalisses, llegums i càncer de pròstata: es creu que els licopens disminueixen el risc de càncer prostàtic en un 30%. El licopè es troba al tomàquet i per això es creu que el consum dels derivats d'aquesta hortalissa protegeix del càncer de pròstata. Els alls i les cebes contenen micronutrients que protegeixen del càncer de la mateixa manera que les hortalisses crucíferes.
El seleni és un oligoelement que es troba al pa, els cereals, el peix i les carns. És un antioxidant inductor de l'apoptosi i immunoestimulant que protegeix del càncer de pròstata.
Vitamina I, continguda a l'enciam, els créixens i l'escarola. És un antioxidant que en estudis animals s'ha demostrat que pot allargar la fase de latència de certs tumors, en bloquejar la progressió neoplàsica cap a la fase invasiva. En l'home s'ha demostrat que l'acció antioxidant del seleni pot ser potenciada per la vitamina I.
Vitamina D, continguda en els llegums i la llet. És un factor d'inhibició tumoral. Hi ha una incidència més elevada de càncer de pròstata en regions nòrdiques en relació amb regions del sud que reben quantitats majors de rajos solars i en concret de rajos ultraviolats, que transformen determinats esteroides en vitamina D a la pell.
Vitamina C: el consum d'aquesta vitamina (continguda, entre altres aliments, als cítrics) millora la possibilitat que un individu pugui evitar l'aparició d'aquest tumor.
Extractes de soia: contenen genisteïna, una substància vegetal que imita els efectes dels estrògens a l'organisme i que podria protegir i controlar el càncer de pròstata, en fer disminuir els nivells de PSA.
Zinc: els suplements de zinc podrien augmentar el risc de càncer de pròstata.;
Actualment s'estan fent estudis per a comprovar si aquestes substàncies redueixen o no el risc de càncer de pròstata. Fins que aquests estudis no es completin, la millor recomanació per disminuir el risc de càncer de pròstata és menjar menys carn, greixos i productes lactis, i menjar més de cinc vegades al dia fruita i verdura.
Inactivitat física i obesitat: l'exercici físic regular i mantenir un pes saludable pot ajudar a reduir el risc de càncer de pròstata. L'obesitat, definida com un índex de massa corporal superior a 29 kg/m2, s'associa amb el doble de risc de patir càncer de pròstata en relació amb els homes que tenen un pes adequat; i quan apareix el tumor en un obès es diagnostica en estadi més avançat i és més agressiu.
Història familiar: el càncer de pròstata sembla que es produeix més sovint en algunes famílies, la qual cosa suggereix que existeix un factor hereditari. Tenir un pare o un germà amb càncer de pròstata dobla el risc de patir aquesta malaltia. El risc és fins i tot superior pels homes que tinguin diversos familiars afectats, sobretot si els familiars eren joves en el moment del diagnòstic. Els científics han identificat diversos gens que semblen incrementar el risc del càncer de pròstata, com s'ha mencionat abans; però probablement només en un petit percentatge de casos (i les proves genètiques no estan disponibles). Alguns gens incrementen el risc d'algun tipus de càncer. Per exemple, les mutacions adquirides dels gens BRCA1 o BRCA2 estan relacionades amb el càncer de mama i el d'ovari, molt comuns en algunes famílies. La presència d'aquestes mutacions també augmenta el risc de càncer de pròstata, però només són responsables, tot i que molt petita, dels casos de càncer de pròstata.
Vasectomia: en tot el món, s'han practicat entre 50 i 60 milions de vasectomies com a mètode anticonceptiu. Fa alguns anys es van publicar alguns estudis que relacionaven la pràctica de la vasectomia amb un risc augmentat de patir càncer de pròstata. Malgrat aquests estudis, l'estudi fet per l'Associació Americana d'Urologia de tots els articles publicats sobre el tema va concloure que no hi havia prou proves per relacionar la vasectomia amb un risc més alt de presentar càncer de pròstata. Recentment investigadors de la Universitat d'Otago (Nova Zelanda) van realitzar un estudi sobre el tema que ha estat publicat a la prestigiosa revista científica Journal of the American Medical Association (JAMA). L'estudi analitza 923 nous casos de càncer de pròstata en barons d'entre 40 i 74 anys, a partir de l'entrevista de 2.150 barons. Els controls van ser seleccionats a l'atzar a partir del registre electoral. Els investigadors no van observar cap associació entre la vasectomia i el càncer de pròstata, ni tan sols en els casos en els quals la vasectomia s'havia fet 25 anys abans. Els científics van triar Nova Zelanda per dues raons: el país té una de les més prevalències més altes de vasectomia, i el càncer s'ha de declarar en un Registre Nacional de la malaltia.
Treball: els treballadors de les indústries del cautxú i del cadmi, emprat en soldadures i bateries, semblen tenir més probabilitats de desenvolupar càncer de pròstata. El cadmi és un metall pesant que interromp el procés natural de reparació de l'ADN cel·lular i pot permetre la multiplicació sense control de les cèl·lules malignes dels tumors.
Agents infecciosos i activitat sexual: s'ha considerat que els agents infecciosos transmesos per via sexual podrien provocar càncer prostàtic. No obstant això, els estudis epidemiològics, virològics i immunològics han aportat resultats contradictoris. Aquests estudis han suggerit un augment en el risc de càncer prostàtic associat amb un major nombre de companys sexuals, una història prèvia de malaltia de transmissió sexual, freqüència de l'acte sexual, relació amb prostitutes, i edat primerenca de començament de l'activitat sexual. En canvi, altres estudis han suggerit que existeix un major risc de càncer prostàtic associat amb la repressió de l'activitat sexual, com un començament en edat més tardana, i un cessament prematur de l'activitat sexual. D'altra banda, alguns treballs han mostrat un major risc entre els pacients que mai no van estar casats i un risc encara major entre aquells que van tenir fills, però altres estudis no han mostrat una correlació significativa amb l'estat conjugal o civil o amb el nombre de fills. De forma similar, els estudis de potencials agents infecciosos no han aportat resultats concloents, com tampoc proporcionen proves concretes per a una causa infecciosa de càncer prostàtic, com la gonocòccia, el virus del papil·loma humà (VPH) i altres tipus d'uretritis, prostatitis i malalties de transmissió sexual. Recentment s'ha descrit que la masturbació diària entre els 20 i 50 anys redueix el risc de càncer de pròstata i es creu que és a causa de l'eliminació de substàncies cancerígenes del semen amb cada ejaculació. En un estudi sobre 1.079 pacients amb càncer de pròstata i 1.259 homes sans, es va descobrir que els homes que ejaculaven més de cinc vegades a la setmana quan tenien vint anys tenen un terç menys de probabilitats de desenvolupar una forma agressiva de la malaltia.
Tabac: el tabac, segons estudis recents, també és un factor de risc pel càncer de pròstata, ja que fumar cigarrets augmenta la producció d'hormones masculines que estimulen el creixement cel·lular i, per tant, el creixement dels tumors prostàtics. A més, el cadmi contingut a les cigarretes també és un altre factor de risc.
Altres càncers sincrònics o metacrònics: segons un estudi, els homes diagnosticats amn un càncer colorectal estan predisposats a patir un càncer de pròstata.
Anatomia patològica i història natural .
Histologia: Encara que la pròstata està formada per molts tipus de cèl·lules diferents, més del 99% dels càncers de pròstata es desenvolupen sobre cèl·lules d'una glàndula. Les cèl·lules glandulars produeixen el líquid seminal que se secreta per la pròstata. El terme mèdic del càncer que s'origina en les cèl·lules glandulars es denomina adenocarcinoma. Degut al fet que els altres tipus de càncer de pròstata són molt rars, quan es parla de càncer de pròstata el més segur és que es refereixi a un adenocarcinoma. És rar trobar sarcomes, carcinomes de cèl·lules transicionals, de cèl·lules petites, epidermoides o escamosos. La pròstata pot ser seient de metàstasi de càncer de bufeta, colon, pulmó, melanoma, limfoma o altres neoplàsies.
Creixement:La majoria dels càncers de pròstata creixen molt lentament i persisteixen durant molt temps sense causar símptomes importants. Els estudis de sèries d'auptòsies mostren que la majoria dels homes grans que moren per altres malalties també tenen un càncer de pròstata que no s'havia diagnosticat abans. Només al voltant d'un terç dels casos que es descobreixen en necròpsia s'han manifestat clínicament. Alguns càncers de pròstata, no obstant això, poden créixer i estendre's molt ràpidament. Fins i tot aplicant les últimes tècniques de diagnòstic, és molt difícil diferenciar quins càncers poden ser una amenaça per a la vida del pacient i quins no requereixen ni tractament. Es desconeix també si els tumors poden tornar-se més malignes amb el temps.
Neoplàsia intraepitelial prostàtica: Alguns metges creuen que el càncer de pròstata procedeix d'una lesió anomenada neoplàsia intraepitelial prostàtica (PIN). La PIN comença a aparèixer en els homes a partir dels 20 anys. Gairebé el 50% dels homes que tenen PIN arriben als 50 anys. En aquesta situació hi ha canvis d'aparença microscòpica (grandària, superfície, etc.) de les cèl·lules de la glàndula prostàtica. Aquests canvis són classificats com de baix grau, cosa que significa que s'assemblen bastant a les cèl·lules normals, o d'alt grau, que significa que són cèl·lules molt alterades i diferents de les cèl·lules normals. Si es diagnostica un PIN d'alt grau per biòpsia, existeix d'un 30 a un 50% de possibilitats de patir també un càncer de pròstata. Per aquesta raó, els barons diagnosticats d'un PIN d'alt grau són seguits molt de prop amb biòpsies de pròstata periòdicament.
Localització: El càncer de pròstata tendeix a ser multifocal i sovint afecta la càpsula glandular. Al contrari que la hipertròfia benigna de pròstata (HBP), el càncer de pròstata predomina en la perifèria de la pròstata. Ambdues característiques (multifocal i perifèric) fan impracticable la resecció transuretral (RTU).
Disseminació: La biologia de l'adenocarcinoma de pròstata està fortament influïda pel grau de diferenciació cel·lular. Els tumors de baix grau poden romandre localitzats durant llargs períodes de temps. El càncer de pròstata pot disseminar-se per tres vies: per extensió directa, pels limfàtics i per via hemàtica. La càpsula prostàtica és una frontera natural que s'oposa a la invasió de les estructures veïnes pel tumor, però aquesta s'estén directament cap amunt i penetra a les vesícules seminals i al sòl de la bufeta. La propagació limfàtica s'avalua millor quirúrgicament. La freqüència amb què es produeix guarda correlació amb la grandària, el grau de malignitat histològica del tumor, i el nivell del PSA sèric (Taules de Partin). La propagació limfàtica apareix per ordre decreixent als ganglis obturadors, ilíacs interns, ilíacs comuns, presacres i paraaòrtics. Pot existir metàstasi a distància sense que estiguin afectats els ganglis limfàtics, encara que gairebé sempre ho estan.
Localització de les metàstasis hematògenes: El teixit ossi és el que es veu afectat més sovint per les metàstasis del càncer de pròstata, que gairebé sempre són denses i osteoblàstiques. De vegades els pacients poden presentar lesions osteolítiques, gens característiques. Les metàstasis hematògenes s'assenten a l'os per ordre de freqüència: pelvis, vèrtebres lumbars, vèrtebres dorsals, costelles, etc. Les metàstasis a les vísceres són menys freqüents: pulmó, fetge, glàndules suprarenals i cervell.
Prevenció primària.
La informació actual sobre els factors de risc del càncer de pròstata suggereix que alguns casos poden ser previnguts. Un possible factor de risc que pot ser canviat és la dieta. Es pot disminuir el risc de patir càncer de pròstata menjant una dieta baixa en greixos i rica en verdures, fruites i cereals.
La Societat Americana del Càncer recomana menjar una varietat de menjar saludable, amb èmfasi en la d'origen vegetal, i limitant el consum de carn vermella, especialment la que conté greix o està processada. És recomanable menjar cinc o més racions de fruita i verdures cada dia. El pa, cereals, productes amb fibra, arròs, pasta i llegums també són recomanats. Aquestes recomanacions de nutrició també serveixen per a disminuir el risc d'altres tipus de càncer i es recullen al Codi europeu contra el càncer.
Els tomàquets (crus, cuinats o elaborats com en salses i Catsup), els cítrics i síndries són rics en licopens. Aquestes substàncies semblants a les vitamines són antioxidants que poden ajudar a prevenir les mutacions de l'ADN i per tant disminuir el risc de càncer de pròstata.
Sembla que les vitamines i els suplements minerals poden disminuir el risc de càncer de pròstata. Alguns estudis suggereixen que 50 mil·ligrams (o 400 unitats internacionals) de vitamina I al dia poden disminuir el risc. No obstant això, altres estudis indiquen que la vitamina I no és beneficiosa. Dosis raonables d'aquesta vitamina no produeixen efectes secundaris importants i no és cara. El mineral seleni també pot disminuir el risc. Per altra banda, els suplements de vitamina A, segons les últimes investigacions, poden augmentar el risc. De totes maneres, cal consumir els suplements vitamínics amb precaució. És més recomanable una dieta ricament variada amb predomini d'aliments d'origen vegetal que animal, que contenen tots aquests micronutrients i que actuen positivament i sinèrgica.
L'assaig clínic SELECT (Selenium and Vitamin I Cancer Prevention Trial) és un gran assaig clínic dissenyat per a determinar si aquests dos suplements (vitamina I i seleni) poden protegir contra el càncer de pròstata. Aquest estudi es va obrir el 2001 i ha reclutat 32,000 homes. Desafortunadament, els resultats d'aquest estudi no estaran disponibles fins el 2013. Aquest estudi està patrocinat per l'Institut Nacional del Càncer dels Estats Units.
El Prostate Cancer Prevention Trial és un assaig clínic que ha reclutat més de 18,000 homes de més de 50 anys, per a determinar l'efecte protector d'una substància cridada finasterida, que pot protegir la pròstata de les hormones masculines, podent reduir el risc de càncer de pròstata. Els andrògens són hormones masculines conegudes per promoure el creixement tant normal com cancerós de les cèl·lules prostàtiques, i poden jugar un paper important en el desenvolupament del càncer de pròstata. Aquest estudi es va iniciar el 1993 per a provar la capacitat de la finasterida de prevenir l'aparició del càncer de pròstata. Els subjectes van ser triats a sort entre rebre placebo o finasterida durant aquest temps. En finalitzar l'estudi, o en qualsevol moment en què existís sospita de càncer, es va realitzar una biòpsia prostàtica. Encara que el nombre de casos de càncer va ser menor entre els subjectes que van prendre el fàrmac, no es pot parlar d'èxit. Els tumors, encara que menys freqüents, van ser més malignes en els pacients que van rebre finasterida. L'objectiu real de la prevenció del càncer no és reduir el nombre de casos sinó millorar la supervivència. No obstant això, el medicament sembla aconseguir un 25% menys de tumors però més agressius. El segon problema és que el fàrmac, en bloquejar les hormones sexuals masculines, produeix problemes d'impotència, disminució del desig sexual i reducció de l'ejaculació. Per tant, la finasterida aconsegueix que hi hagi menys tumors, però no evita sinó que afavoreix l'aparició dels que realment importen: els agressius que acaben amb la vida dels pacients. D'altra banda, els efectes secundaris sobre la sexualitat d'aquests barons, durant un període llarg d'anys, fan que el fàrmac tampoc no sigui recomanable, pel que no es recomana prendre finasterida per a prevenir el càncer de próstata.
Sembla que els antiinflamatoris no esteroïdals, com l'aspirina i l'ibuprofèn, presos diàriament, s'associen amb una menor incidència de càncer de pròstata en barons de 60 anys o més.
Com que la causa exacta del càncer de pròstata és desconeguda, no se sap si és possible prevenir molts casos d'aquesta malaltia. Molts factors de risc com l'edat, la raça o la història familiar queden fora d'aquest control.
Detecció precoç (prevenció secundària) .
El càncer de pròstata sovint pot ser detectat precoçment amb la prova de l'antigen prostàtic específic (PSA) a la sang. També pot detectar-se el càncer de pròstata precoçment quan es realitza un tacte rectal. Degut al fet que la glàndula prostàtica es localitza justament davant del recte, amb el tacte rectal es pot apreciar si hi ha nòduls o àrees de consistència dura (llenyosa) a la pròstata que indiquen sovint que existeix un càncer. Si aquestes proves es realitzen anualment de rutina i algun dels resultats fos anormal, existeix la probabilitat de diagnosticar un càncer en estadi precoç.
Des de l'ús relativament freqüent de les proves de detecció precoç (a voltants del 1990), la taxa de mortalitat per càncer de pròstata ha descendit lleugerament. Tanmateix, no ha estat demostrat que aquest resultat hagi estat produït pel garbellat del càncer de pròstata (screening). Els estudis són insuficients per a demostrar que la detecció precoç del càncer de pròstata mitjançant determinades proves en grans grups d'homes puguin disminuir-ne la taxa de mortalitat. Mentre aquesta informació sigui vigent, el fer o no una prova de detecció precoç del càncer de pròstata depèn de la decisió a la qual arribin entre si els pacients amb els seus metges. Una cosa que cal considerar és l'edat i la salut prèvia del pacient. Si el pacient és jove i desenvolupa un càncer de pròstata, probablement la seva esperança de vida es reduirà si no es detecta precoçment. Si el pacient és gran i amb un estat de salut deteriorat, el càncer de pròstata no és un problema major, doncs sol ser de lent creixement i possiblement el pacient mori d'altra causa que no sigui el càncer de pròstata.
La Societat Americana del Càncer creu que els professionals de la salut haurien d'oferir l'anàlisi sang de l'antigen prostàtic específic, anomenat comunament PSA (prostate-specific antigen), i tacte rectal anualment des dels 50 anys als barons que tingui una esperança de vida major de 10 anys. Els homes amb alt risc com els afroamericans i els homes que tinguin familiars de primer grau (pare, germans, oncles), diagnosticats de càncer de pròstata a edat primerenca, haurien de fer-se la prova a partir dels 45 anys.
Els professionals de la salut haurien de facilitar als seus pacients barons un diàleg obert sobre els beneficis i riscos de realitzar-se les proves anualment. Els pacients haurien de participar activament en aquesta decisió per aprendre sobre el càncer de pròstata i dels pros i contres de la detecció precoç i del tractament del càncer de pròstata.
L'estudi de detecció de càncer de pròstata, de pulmó, colorectal i d'ovari, finançat per l'Institut Nacional del Càncer Americà, està dissenyat per a demostrar si certs exàmens de detecció selectiva poden reduir el nombre de morts per aquests càncers. Aquest estudi està avaluant la utilitat de la detecció precoç amb tacte rectal i nivell de PSA en sang en homes de 55 a 74 anys. Els resultats estaran disponibles a partir del 2010 quan finalitzi l'estudi.
Hi ha moltes organitzacions mèdiques i científiques dedicades a l'estudi del càncer de pròstata, com ara:
Grup de Serveis Preventius d'Estats Units (US Preventive Services Task Force);
Col·legi de Metges Americans (American College of Physicians);
Institut Americà del Càncer (National Cancer Institute);
Centres pel control i prevenció de les malalties (Centers for Disease Control and Prevention);
Acadèmia americana de Metges de Família (American Academy of Family Physicians);
Col·legi Americà de Medicina Preventiva (American College of Preventive Medicine);
Societat Espanyola de Medicina i Família;
No es recomana realitzar proves de detecció precoç de rutina pel càncer de pròstata perquè:
El càncer de pròstata presenta una alta incidència patològica però una baixa incidència clínica.
Aquest tipus de càncer és de creixement lent.
Amb la detecció precoç existiran problemes de sobredetecció i sobretractament.
No existeix una relació cost-benefici justificable.
No és ètic crear cancerofòbia en la població.
No es pot obligar a estudiar a homes majors de 50 anys amb dret a decidir per si mateixos.
Existeixen avantatges en el tractament expectant o amb la simple observació i del tractament diferit en alguns pacients amb càncer de pròstata.
Encara no s'ha demostrat que el garbellat millori la supervivència.
No hi ha proves fefaents que el tractament en estadis precoços sigui eficaç.
Altres societats importants són:
Associació Americana del Càncer (American Cancer Society);
Associació Americana d'Urologia (American Urological Association);
National Comprehensive Cancer Network;
Es creu que les proves de diagnòstic precoç del càncer de pròstata poden salvar vides perquè:
El càncer de pròstata és un problema de salut pública important.
És el tumor més freqüent.
La mortalitat ha romàs inalterada en les últimes dècades.
El 50% dels tumors estan estesos fora de la pròstata quan són diagnosticats.
Els tumors estesos no poden ser guarits per la poca eficàcia dels tractaments en malaltia avançada.
La majoria dels tumors diagnosticats per proves de garbellat són organoconfinats.
Aquestes organitzacions recomanen als professionals de la salut oferir als barons majors de 50 anys l'opció de realitzar-se les proves de detecció precoç del càncer de pròstata. També recomanen dialogar amb el pacient, els beneficis potencials, els efectes secundaris i les preguntes que sorgeixin del diagnòstic precoç del càncer de pròstata i el seu tractament perquè els pacients puguin estar informats de la decisió si es fessin les proves.
PSA en sang.
L'antigen prostàtic específic (PSA) és una substància proteica sintetitzada per la pròstata normal i la funció del qual és la dissolució del coàgul seminal. La seva producció depèn de la presència d'andrògens i de la grandària de la glàndula prostàtica. Pràcticament és una proteïna de síntesi exclusiva a la pròstata. Una petitíssima part d'aquest PSA passa a la circulació sanguínia i és precisament aquest PSA que passa a la sang el que es mesura pel diagnòstic, pronòstic i seguiment del càncer de pròstata. Els nivells en sang de PSA en els barons sans són molt baixos, prop de milions de vegades menys que el semen, i s'eleven en la malaltia prostàtica. Els valors de referència pel PSA sèric varien segons els distints laboratoris, encara que normalment aquests se situen en 4 ng/ML. El punt de tall dels nivells normals també augmenta segons l'edat del pacient. D'aquesta forma, uns nivells de PSA sèrics de 4 ng/ML poden considerar-se elevats en una persona de 50 anys i ser normal en una de 80 anys. Els nivells de PSA oscil·len de forma aleatòria prop d'un 15% en un mateix individu. Així, una anàlisi de PSA de 3 ng/ML es pot repetir en altra ocasió i podria donar un resultat de 3,2 o 2,8 ng/ML de forma natural. En un pacient hospitalitzat els nivells poden disminuir fins un 50%. Encara que el PSA és més abundant en el semen, una petita proporció es troba també a la sang. La majoria d'homes tenen nivells de PSA per sota de 4 nanograms per mil·lilitre de sang. El nivell de PSA sèric és la prova més sensible per detectar precoçment el càncer de pròstata ja que s'eleva en el 65% dels casos aproximadament.
Quan es desenvolupa un càncer de pròstata, els nivells de PSA augmenten per sobre de 4. Si els nivells es troben entre 4 i 10, la probabilitat de tenir un càncer de pròstata és del 25%. Si els nivells de PSA són superiors a 10, la possibilitat de patir un càncer de pròstata és del 67% i augmenta a mesura que els nivells de PSA s'incrementen. El PSA és un marcador tumoral imperfecte per la seva escassa sensibilitat (35% de falsos negatius) i la seva falta de especificitat, ja que els nivells del PSA poden veure's afectats per molts factors. L'elevació del PSA en plasma és proporcional a la massa tumoral present i, d'aquesta forma, el PSA en sang és un gran test per a detectar la presència d'un càncer de pròstata. Com més avançat sigui el procés tumoral, serà més freqüent trobar valors per sobre de la normalitat i aquests solen ser més elevats. Tanmateix, un cert percentatge de pacients amb càncer de pròstata té uns nivells de PSA normals.
S'augmenta amb l'engruiximent de la pròstata, anomenada també hiperplàsia benigna de pròstata o HBP, fenomen que es produeix en molts homes a mesura que es van fent grans. També pot augmentar en cas de prostatitis, que és una inflamació de la glàndula prostàtica, o d'infart prostàtic. El PSA també podria augmentar normalment i lentament conforme avança l'edat de l'home, fins i tot si la pròstata és normal. L'ejaculació pot provocar temporalment un augment en la sang dels nivells del PSA; per això els metges recomanen abstenir-se de relacions sexuals dos dies abans de l'extracció de sang.
Per tant, quant al PSA:
Els valors majors de 4 ng/ml es consideren anormals.
Es pot elevar per biòpsia o cirurgia.
El tacte rectal no l'altera, però l'ejaculació pot causar lleugeres alteracions.;
Té una sensibilitat del 70% i especificitat del 90%.
El valor predictiu positiu (VPP) entre 4 i 10 ng/ml és del 28% al 35%.
El percentatge de falsos positius és menor per sobre de 10 ng/ml però és mes probable que sigui extracapsular.
Alguns medicaments i preparats d'herbes poden disminuir els nivells sanguinis de PSA. Cal comunicar-ho al metge si s'està prenent finasterida (Proscar o Propecia). Serenoa repens, una herba usada per alguns homes per a tractar la hiperplàsia benigna de próstata, no sembla interferir en la mesura del PSA.
"PC-SPES", una barreja d'herbes, també pot afectar als nivells del PSA.
Al contrari del que s'ha cregut durant anys, el tacte rectal no altera significativament els nivells del PSA.
Utilitzant conjuntament el valor del PSA i el tacte rectal es poden descobrir més del 60% dels càncers de pròstata que encara estan localitzats.
Si el nivell de PSA és elevat, és recomanable realitzar una biòpsia de pròstata per a determinar si existeix un càncer de pròstata. Abans de realitzar-la, no obstant això, hi ha alguns tipus nous de proves de PSA que ajuden a decidir si es necessita una biòpsia de pròstata.
A molts metges no els agrada realitzar aquestes proves addicionals del PSA. Si el resultat del PSA no és normal, cal valorar el risc de patir un càncer de pròstata i el realitzar altres proves.
Mètodes refinats del PSA.
Percentatge de PSA lliure: El PSA està present a la sang en dues formes principals. Una circula envoltada i unida a proteïnes plasmàtiques i l'altra circula lliure. La prova del percentatge de PSA lliure indica quant PSA circula lliure comparat amb el que està unit a proteïnes. Si el resultat del PSA està entre 4-10 ng/ML (anormal, amb un risc del 25% de tenir un càncer de pròstata), un baix percentatge de PSA lliure (menor del 10%) significa que la probabilitat de tenir un càncer de pròstata és del 50% i que és necessari realitzar una biòpsia. Un recent estudi va trobar que si els homes amb resultats de PSA en el límit (4-10 ng/ML) es realitzessin una biòpsia de pròstata, només quan el percentatge de PSA lliure fos menor del 25%, al voltant del 20% de les biòpsies de pròstata serien innecessàries i podrien haver-se evitat. Encara que aquesta prova s'usa àmpliament, no tots els metges estan d'acord que el 25% és el millor valor a usar. Els pacients amb càncer de pròstata tenen menor percentatge de PSA lliure, mentre que els que sofreixen una hiperplàsia benigna de pròstata tenen una major proporció de PSA lliure.
Velocitat del PSA: Fins i tot quan el valor total del PSA no és alt, un ràpid increment en el temps del valor del PSA, suggereix la presència d'un càncer, i es deuria considerar el realitzar una biòpsia. La velocitat del PSA no és una prova distinta que s'hagi de realitzar, és el canvi de valor del PSA conforme avança el temps. Aquest mètode pot ser usat si es realitza una prova del PSA cada any. Si augmenta més ràpid de 0,75 *ng/ML a l'any (per exemple, si els valors van de 3 a 3,8 a 4,6 cada vegada en el transcurs de tres anys), es considera alt, i cal considerar una biòpsia de pròstata. Molts metges creuen que, perquè sigui vàlid, la velocitat del PSA s'hauria d'amidar com a mínim durant 18 mesos.
Densitat del PSA: Una alta densitat del PSA (PSAD) indica una gran probabilitat de càncer. La PSAD s'utilitza en els homes que tenen una pròstata gran. Els metges han de determinar la grandària de la glàndula amb ecografia transrectal i dividir el valor del PSA entre el volum prostàtic. La densitat del PSA pot ser útil, però la prova del percentatge lliure de PSA és més exacta.
PSA específic per edat: El PSA que s'obté dins del rang límit (4-10 ng/ML) pot ser més preocupant en els homes de 50 anys que en els de 80 anys. Se sap que el PSA és normalment més elevat en els homes grans que en els homes joves, fins i tot en absència de càncer. Per aquesta raó, alguns metges decideixen comparar els resultats del PSA amb els homes de la mateixa edat. Degut al fet que la utilitat del PSA específic per edat no ha estat ben contrastada, els fabricants de la prova del PSA, l' American Cancer Society, l'American Urological Association, i la National Comprehensive Cancer Network, no aconsellen el seu ús.
PSA "ultrasensible": Té la particularitat de detectar nivells de PSA tan baixos com 0,01 ng/ML.
Ús de la prova del PSA en sang després de diagnosticar un càncer de pròstata: Encara que la prova del PSA s'empra principalment per a detectar precoçment el càncer de pròstata, també és vàlid per a altres situacions:
Si es diagnostica un càncer de pròstata localitzat, la prova del PSA pot ajudar a predir el pronòstic abans de ser tractat.
Pot ser usat juntament amb els resultats de l'exploració clínica (estadística T) i el grau de diferenciació del tumor (puntuació Gleason), per a ajudar a decidir quines proves diagnòstiques es necessiten per una avaluació addicional (Taules de Partin). A partir d'un PSA superior a 10 és recomanable realitzar un rastreig ossi.
Pot ajudar a predir si el càncer està confinat a la glàndula prostàtica o fora d'ella. Si el nivell del PSA és molt alt, el càncer ha sobrepassat probablement els límits de la pròstata. Això pot afectar les opcions del tractament, com alguns tipus de teràpies (cirurgia o radioteràpia) que no són beneficiosos si el càncer ha sobrepassat els ganglis limfàtics o altres òrgans.
Després de la cirurgia o de la radioteràpia, el nivell de PSA pot ser monitoritzat per determinar si el tractament ha estat eficaç. El nivell de PSA normalment disminueix a nivells molt baixos si el tractament extirpa o destrueix totes les cèl·lules prostàtiques. Una elevació posterior del PSA pot significar que les cèl·lules del càncer de pròstata han sobreviscut i el càncer ha recidivat. No obstant això no està clar quin és el tractament correcte dels pacients amb una recidiva detectada solament per una elevació del PSA (recidiva bioquímica). La forma de descens dels nivells de PSA sèric depèn de la teràpia elegida. En els pacients sotmesos a prostatectomia radical, el PSA ha de baixar a nivells indetectables al cap d'un mes aproximadament, si s'ha eliminat tot el teixit. Posteriorment, els nivells de PSA s'han de mantenir en aquests límits, ja que una elevació significa recurrència del tumor. Si el tractament és amb radioteràpia, els nivells disminueixen lentament fins a estabilitzar-se al voltant del rang de referència. Pot haver-hi un increment transitori dels nivells de PSA durant la radioteràpia, cosa que no és un signe de progressió de la malaltia. La recurrència se sospitaria per un increment dels nivells de PSA. Per conveni s'estableix que existeix recidiva bioquímica després de radioteràpia quan es detecten tres augments consecutius a partir del nadir del PSA, definit com el valor més baix del PSA arribat a després de la radioteràpia. El temps de duplicació del PSA (superior o inferior a 10 mesos, segons un punt de tall prèviament identificat) és un factor significatiu en la predicció del desenvolupament de metàstasi.
Durant el tractament hormonal, el nivell de PSA pot indicar l'eficàcia del tractament o quan és el moment de provar amb altre tipus de tractament. La teràpia hormonal també disminueix els nivells de PSA als valors de referència, aquesta vegada per dos motius, en primer lloc perquè descendeix aquesta producció androgen dependent, i en segon lloc perquè disminueix la càrrega tumoral.
Si el càncer ha sobrepassat els límits de la pròstata (malaltia metastàsica), la xifra d'aquest moment del PSA no prediu ni els símptomes ni la supervivència. Molta gent té molt elevats els valors del PSA i es troben bé. Altres persones tenen valors baixos i tenen símptomes. Quan la malaltia està avançada, pot ser més important observar l'augment del PSA que la xifra en el moment de la disseminació.
És molt important que les mesures de PSA es realitzin sempre amb la mateixa tècnica i, si pot ser, al mateix laboratori. D'aquesta manera s'assegura que les variacions oposades són degudes al procés evolutiu del tumor i no són alteracions tècniques.
L'ús de PSA va augmentar inicialment la prevalença del càncer de pròstata que va començar a disminuir des del 1993, i també des de llavors va començar una lleu disminució d'una història de vint anys d'augment de la mortalitat.
L'American Society of Clinical Oncology recomana que no és necessari que tots els homes majors de 50 anys es realitzin la prova d'antigen prostàtic específic una vegada a l'any, perquè els homes als quals es detecta un nivell de PSA menor d'un nanogram per mil·lilitre no han de tornar a fer-se la prova fins després de cinc anys, perquè hi ha un 98% de possibilitats que l'antigen no augmenti durant aquest temps; els barons que tenen un nivell inicial de PSA entre 1 i 2 nanograms per mil·lilitres, haurien fer-se-la cada dos anys. Només quan es té un nivell de PSA superior a 2 se suggereix la realització anual de la prova PSA.
Tacte rectal.
És una exploració en la qual el metge es posa uns guants i, amb el dit índex lubricat, l'introdueix al recte del pacient per a percebre qualsevol àrea dura irregular o anormal que pugui significar càncer. La pròstata està situada just davant del recte, i la majoria dels càncers estan a la part posterior de la glàndula, que pot ser palpada amb un tacte rectal. Els nòduls típics són indolors i durs com una pedra (petris). Gairebé dues terceres parts dels pacients la biòpsia dels quals confirma la neoplàsia presenten una induració palpable. La prova no és agradable, però no produeix dolor i dura molt poc temps.
Encara que el tacte rectal és menys efectiu que la prova del PSA en sang per a diagnosticar un càncer de pròstata, de vegades es pot diagnosticar un càncer de pròstata en homes que tenen nivells normals de PSA. Per aquesta raó, les guies de l'American Cancer Society recomanen l'ús conjunt tant del tacte rectal com de la prova del PSA en sang per una detecció precoç del càncer de pròstata. El tacte rectal també s'usa quan se sap que es té un càncer de pròstata, per a determinar si el càncer ha sobrepassat els límits de la glàndula prostàtica i detectar recidives després d'un tractament.
Ecografia prostàtica transrectal.
L'ecografia prostàtica transrectal s'ha de realitzar quan el tacte rectal és positiu o quan el PSA estigui elevat. Aquest procediment dura només alguns minuts i es realitza ambulatòriament. L'ecografia transrectal és el mètode més usat per a guiar una biòpsia de pròstata. Els tumors de pròstata i el teixit prostàtic normal sovint reflecteixen ones de so diferents, apareixen com imatges hipoecoiques allotjades a la perifèria de la glàndula, per això s'utilitza l'ecografia transrectal per a guiar l'agulla de biòpsia cap a l'àrea exacta de la pròstata on es localitza el tumor. És una tècnica sensible per a diagnosticar el càncer de pròstata, però no té prou especificitat com per utilitzar-la com a prova de detecció selectiva, pel que l'ecografia transrectal no es recomana de rutina com prova de detecció precoç del càncer de pròstata.
L'ecografia realçada amb color Doppler és quatre vegades més adequada per detectar càncer que l'ecografia convencional en escala de grisos. L'avantatge d'aquesta tècnica és que pot detectar àrees de la pròstata que tenen un augment en el subministrament de sang, cosa que es coneix com hipervascularització, que és probable que sigui cancerós i per tant és la millor àrea per a obtenir mostres amb una agulla de biòpsia.
Una campanya de detecció precoç de càncer de pròstata podria ser la següent:
Caldria realitzar anualment un tacte rectal i una determinació del PSA a tots els barons majors de 50 anys se'ls. Podrien sorgir les següents situacions:
Tacte rectal negatiu i PSA menor de 4 ng/ml: Es recomana seguiment anual.
Tacte rectal positiu amb qualsevol valor de PSA i PSA major de 10 ng/ml amb tacte rectal negatiu: en aquestes dues situacions s'ha de realitzar una biòpsia prostàtica guiada per ecografia transrectal.
Tacte rectal negatiu i PSA entre 4 i 10 ng/ml: Es podria seguir una de tres actuacions:
Biòpsia prostàtica guiada per ecografia transrectal.
Biòpsia prostàtica si l'ecografia transrectal és anormal.
Utilitzar els mètodes refinats del PSA per a esbrinar si hi ha necessitat de biòpsia.
Diagnòstic .
Si alguns símptomes o els resultats de les proves de detecció precoç plantegen la possibilitat d'un càncer de pròstata, és imprescindible realitzar altres proves per a decidir si la malaltia està present.
Signes i símptomes.
El càncer de pròstata precoç normalment no produeix símptomes i es detecta per una elevació del PSA o realitzant un tacte rectal. La presència de símptomes és indicativa que es troba en una fase avançada. Entre els símptomes es troben disúria, tenesme vesical, poliúria i nictúria, retenció d'orina, pèrdua de força del raig d'orina, goteig i hematúria terminal. L'inici brusc i la progressió ràpida dels símptomes obstructius urinaris en homes del grup d'edat concernit té moltes probabilitats de ser causat per un càncer de pròstata. En els pacients amb metàstasi a distància, els símptomes inicials més freqüents son el dolor lumbar, a la pelvis, als músculs, o en diverses zones òssies.
La biòpsia de pròstata.
La biòpsia dels nòduls de les àrees sospitoses i de zones a l'atzar permet detectar el càncer en només la meitat dels pacients que presenten la pròstata no endurida. La biòpsia també ajuda a determinar si el càncer és o no multifocal. En més del 30% dels pacients la biòpsia amb agulla no pot descobrir el càncer, calent recórrer a la repetició posterior de les biòpsies.
La biòpsia por punció amb agulla buida (core biopsy) es la tècnica preferida (estàndard) per a diagnosticar un càncer de pròstata. Una biòpsia és un procediment en què s'extreu una mostra de teixit i s'examina al microscopi. L'ecografia transrectal s'utilitza per a guiar i inserir una agulla fina i buida a través de la paret del recte en algunes àrees de la glàndula prostàtica. L'agulla extreu un cilindre de teixit, normalment d'un centímetre de longitud i de dos milímetres d'ample, que s'envia a anatomia patològica per a examinar si existeix càncer.
Encara que el procediment sembli dolorós, típicament causa un malestar petit, perquè un petit instrument en forma de pistola insereix i extreu l'agulla en una fracció de segon. A més, també s'anestesia localment a l'àrea a biopsiar. La biòpsia es realitza en uns quinze minuts i se sol realitzar a l'ambulatori.
Es prenen diverses mostres de biòpsia en diferents àrees de la pròstata. Normalment es necessiten entre sis i tretze mostres (biòpsia per sextants) per tenir una mostra representativa de la glàndula que pugui mostrar l'afectació de la pròstata pel càncer. En alguns pacients es poden prendre fins a divuit mostres.
Alguns metges obtenen la biòpsia a través del perineu, la pell que es troba entre l'anus i l'escrot. El metge introdueix el dit al recte per a tocar la pròstata i llavors insereix l'agulla de biòpsia a través d'una petita incisió a la pell del perineu. També s'usa anestèsia local en l'àrea de biòpsia. La biòpsia prostàtica per via transperineal presenta menys riscos de contaminació bacteriana que la biòpsia transrectal, però és menys precisa en la presa de mostres que la biòpsia transrectal.
La biòpsia per aspiració amb agulla fina és menys dolorosa, presenta menys morbiditat que la biòpsia estàndard amb agulla gruixuda, i és el mètode d'elecció utilitzat en molts centres per anatomopatòlegs experts en la seva interpretació. La resecció transuretral de pròstata afectada d'una hiperplàsia benigna de pròstata és el mètode amb el qual més habitualment es diagnostiquen els pacients amb càncer de pròstata en estadi A (T1a i T1b).
Les mostres de la biòpsia s'envien al laboratori d'anatomia patològica. El patòleg, un metge especialista en diagnosticar malalties en mostres de teixit, determinarà si existeixen cèl·lules cancerígenes a la biòpsia, examinant-la al microscopi. Aquesta anàlisi normalment tarda d'un a tres dies. Si existeix càncer, el patòleg també li assigna un grau (puntuació Gleason).
La biòpsia de la pròstata és essencial per a confirmar el diagnòstic i està indicada quan es descobreix alguna nodularitat en realitzar el tacte rectal, en determinar una elevació del PSA sèric o alguna alteració en les proves d'imatge, o bé quan apareixen símptomes del tracte urinari inferior en un baró que no té causes conegudes d'obstrucció.
Graus del càncer de pròstata.
En una mateixa biòpsia poden trobar-se variacions en la grandària de les cèl·lules, en la forma del nucli i els nuclèols, en el grau de diferenciació glandular, en la quantitat de mucina i fosfatasa àcida, però les zones menys diferenciades del tumor, és a dir les de major malignitat histològica són les que aparentment determinen el seu comportament biològic.
La majoria dels patòlegs classifiquen el grau del càncer de pròstata segons el sistema Gleason. Aquest sistema assigna un grau Gleason de l'u al cinc, de major a menor diferenciació, basant-se en la semblança de les cèl·lules canceroses al teixit normal prostàtic, els tipus histològics glandulars dominants i els secundaris.
Si el teixit cancerós presenta semblança al teixit normal prostàtic, s'assigna un grau 1. Si el càncer manca d'aquestes característiques i les cèl·lules s'assemblen molt poc a les cèl·lules normals prostàtiques, es denomina un grau 5. Els graus entre 2 i 4 tenen característiques intermitges.
Degut al fet que els càncers de pròstata sovint tenen àrees amb diferents graus, al grau se li assignen dues àrees que representen la majoria del càncer. Aquests dos graus són sumats sempre per a obtenir la puntuació Gleason (Gleason score) d'entre 2 i 10. Si la puntuació Gleason és molt alta, el més probable és que el càncer creixi i s'estengui molt ràpidament. Les puntuacions de 2 a 4 són sempre classificades com de baix grau, el 5 i 6 són de grau intermedi, i les puntuacions de 7 a 10 es consideren d'alt grau. Aquesta classificació per graus és reproduïble i guarda correlació amb l'evolució de la malaltia i la supervivència del pacient.
Resultats sospitosos.
A vegades, quan el patòleg detecta cèl·lules prostàtiques al microscopi, algunes no semblen canceroses, però tampoc no semblen normals. Aquests resultats sovint són anomenats "sospitosos". Generalment pertanyen a dues categories: atipies o neoplàsia intraepitelial prostàtica (PIN).
La PIN es divideix en baix grau i alt grau. Molts homes desenvolupen PIN de baix grau sent joves i no necessàriament desenvoluparan un càncer de pròstata. La importància del PIN de baix grau en relació amb el càncer de pròstata encara no està clara.
Tanmateix, amb troballes d'atipies o PIN d'alt grau, el càncer pot estar present en algun punt de la glàndula prostàtica. En el cas d'un PIN d'alt grau, existeix entre un 30% i un 50% de probabilitats de trobar un càncer en una biòpsia realitzada més tard. Per aquesta raó, es recomana repetir la biòpsia de pròstata en aquests casos.
Estudi d'extensió .
L'estadi o etapa d'un càncer és el factor més important per a elegir l'opció de tractament més adequada i predir el pronòstic del pacient. Si es confirma un càncer, és necessari realitzar més proves diagnòstiques per a saber si el càncer s'estén dins de la pròstata, a l'exterior però a prop de la pròstata, o en altres parts del cos (malaltia a distància, disseminada o metastàtica). Aquest procés, anomenat estudi, ofereix informació sobre càncer amb diverses proves per a determinar l'extensió del càncer.
Les dades obtingudes del tacte rectal, el nivell de PSA i la puntuació Gleason permeten saber quines proves calen per l'estudi d'extensió. Els homes amb tacte rectal normal, PSA baix i puntuació Gleason baixa, sovint no necessiten cap altra prova, ja que la probabilitat que el càncer estigui estès fora de la pròstata és molt baixa.
Exploració física.
L'exploració física, especialment el tacte rectal, és una part important de l'estudi del càncer de pròstata. Amb les dades del tacte rectal, es pot dir algunes vegades si el càncer només està en un costat (o lòbul) de la pròstata, si està present en ambdós costats, i si té grans probabilitats d'estendre's fora de la glàndula prostàtica. Cal examinar si els solcs prostàtics estan presents o esborrats i si la palpació i les vesícules seminals són normals. També cal palpar els ganglis limfàtics engonals a la recerca d'adenopaties metastàsiques. El tacte rectal sempre és usat juntament amb la prova del PSA en sang per la detecció precoç del càncer de pròstata.
El metge també ha d'examinar altres àrees del cos per a veure si el càncer s'ha estès fora de la pelvis. A més, el metge ha de preguntar sobre símptomes com ara el dolor d'ossos, que pot indicar que el càncer s'ha estès als ossos (metàstasis òssies). L'aparició d'edema escrotal o dels membres inferiors secundari, o infiltració dels ganglis limfàtics de la pelvis, és un signe de malaltia estesa.
Proves d'imatge usades en l'estudi del càncer de pròstata.
Tomografia computada (TC): Aquesta prova pot ajudar a dir si el càncer de pròstata s'ha estès als ganglis limfàtics de la pelvis. Si el càncer de pròstata recidiva després del tractament, el TAC pot informar del lloc de la recaiguda a la pelvis. Per altra banda, el TAC rarament proporciona informació útil sobre un nou diagnòstic de càncer de pròstata que es creu que està localitzat (confinat a la pròstata), basant-se en l'estadi clínic, nivell de PSA i puntuació Gleason. El TAC no s'usa com la ressonància magnètica per a avaluar la glàndula prostàtica.
Per a realitzar un TAC, el pacient s'estira en una taula allargada, i la part del seu cos que ha de ser examinada es desplaça dins de l'escàner, una màquina en forma de toroide que envolta completament a la taula. Sovint, abans d'obtenir-se les primeres imatges, el pacient rep una injecció de contrast intravenós que ajuda a definir millor les estructures del cos. La injecció del contrast pot ocasionar fogots, rubor i picor per tot el cos. Algunes persones hi són al·lèrgiques i poden tenir seriosos problemes com ara un xoc anafilàctic. Els pacients haurien de comunicar al seu metge si alguna vegada han tingut una reacció al contrast radiològic.
De vegades és necessari beure un o dos gots de solució de contrast radiològic que ajuda a definir els contorns de l'intestí per a no confondre'ls amb el tumor. També és necessari tenir la bufeta urinària plena per a desplaçar l'intestí de l'àrea on es troba la glàndula prostàtica.
Ressonància magnètica nuclear (RMN): La RMN és més útil per a reproduir imatges del càncer de pròstata. Pot reproduir imatges més nítides de la pròstata i mostra si el càncer ha sobrepassat els límits de la pròstata i ha envaït les vesícules seminals o la bufeta urinària. Aquestes imatges són molt importants per a planificar el tractament.
La RMN triga més temps en realitzar-se que el TAC, sovint una hora. El pacient també s'ha d'estirar en una taula envoltada d'un tub en forma de túnel estret i que provoca en algunes persones claustrofòbia. A més, la màquina produeix un soroll molest. En alguns serveis de radiologia proporcionen uns auriculars amb música per a evitar aquest soroll. Finalment, per a millorar l'eficàcia de la RMN, es tendeix a substituir la RMN convencional per la RMN endorectal, en la qual un escandall de RMN s'introdueix en el recte, on roman uns 30-45 minuts i pot causar una sensació desagradable. Les millors imatges de la pròstata amb la tecnologia actual disponible s'obtenen amb la RMN endorrectal.
Gammagrafia òssia amb tecneci-99: Amb aquesta prova se sap si el càncer s'ha estès de la pròstata als ossos (malaltia disseminada o metastàtica). Per a realitzar-la s'injecta el radioisòtop i el pacient s'estira en una llitera durant uns 30 minuts i és escanejat per una màquina que detecta la radioactivitat i crea una imatge de l'esquelet. Les àrees dels ossos danyades presenten més radioactivitat i apareixen com a punts negres en l'esquelet (captació o cúmuls). Aquestes àrees suggereixen càncer metastàtic, però altres malalties dels ossos com l'artritis, fractures òssies antigues i la malaltia de Paget també poden mostrar el mateix patró. Per a distingir millor aquestes captacions, se sol·liciten altres proves d'imatge com ara radiografies simples, TAC, RMN o fins i tot una biòpsia d'os. Degut al fet que la radioactivitat utilitzada és molt baixa, no és probable que causi efectes secundaris en el pacient ni en les persones que convisquin amb ell. Rares vegades hi ha metàstasis òssies quan el nivell de PSA és menor de 10 ng/ml, per tant, no és necessari realitzar una gammagrafia per l'estadificació inicial ni pel seguiment de tots els pacients.
Escanejada ProstaScintTM: L'avantatge d'aquesta prova és que detecta l'extensió del càncer de pròstata als ganglis limfàtics i a altres teixits tous i pot distingir el càncer de pròstata d'altres càncers i malalties benignes. Molts metges no recomanen aquesta prova als homes que han estat ben diagnosticats de càncer de pròstata. Pot usar-se si els nivells del PSA en sang estan augmentant després d'un període de remissió després d'un tractament i altres proves no aconsegueixen trobar exactament la localització del càncer.
Igual que el rastreig ossi, l'escanejada ProstaScint usa una injecció d'un material de baixa radioactivitat per a trobar el càncer que s'ha estès fora de la pròstata. Ambdues proves mostren les àrees del cos on s'acumula el material radioactiu. Tanmateix, existeixen diverses diferències entre ambdues proves.
El material radioactiu usat en el rastreig ossi s'acumula en àrees de l'os que poden ser lesions de càncer de pròstata, altres càncers o malalties benignes. El material radioactiu de l'escanejada ProstaScint és unit a un anticòs monoclonal, un tipus d'anticòs fabricat al laboratori que reconeix una determinada substància. En aquest cas, l'anticòs reconeix específicament l'antigen prostàtic específic de membrana (PSMA), una substància que es troba en nivells alts a les cèl·lules normals i cancerígenes de la pròstata.
Biòpsia de ganglis limfàtics.
La biòpsia de ganglis limfàtics es fa per a saber si el càncer s'ha estès de la pròstata als ganglis limfàtics pèlvics. Si es troben cèl·lules cancerígenes a la biòpsia dels ganglis limfàtics, no és possible realitzar una cirurgia curativa i s'han de considerar altres tipus de tractaments. Hi ha diferents tipus de biòpsia de ganglis limfàtics:
Biòpsia quirúrgica de ganglis limfàtics (linfadenectomia pèlvica): El cirurgià extreu ganglis limfàtics a través d'una incisió en la part baixa de l'abdomen (laparotomia), igual que en una prostatectomia radical. El patòleg examina els ganglis mentre el pacient està sota els efectes de l'anestèsia per a ajudar el cirurgià a decidir si continua amb la prostatectomia radical. Aquest mètode es diu biòpsia extemporània per congelació perquè la mostra de teixit es congela abans de ser tallada en làmines per a ser vistes al microscopi. La biòpsia extemporània per congelació només la fa el cirurgià si sospita que el càncer està estès; per exemple, si el PSA és superior a 20 i la puntuació Gleason és superior a 7. Si la probabilitat que el càncer estigui estès és baixa, molts cirurgians no practiquen la biòpsia extemporània per congelació i envien a examinar els ganglis limfàtics juntament amb la pròstata quan realitzen una prostatectomia radical. Els resultats d'aquest examen estan disponibles normalment entre tres i set dies després de la cirurgia.
Punció aspiració amb agulla fina (PAAF): Sol ser realitzada pels radiòlegs intervencionistes que obtenen una mostra de cèl·lules dels ganglis limfàtics. En aquest procediment, el metge usa les imatges del TAC per a guiar-se amb una agulla llarga i fina, que introdueix fins a arribar al gangli limfàtic, i que connecta a una xeringa que obté petites mostres de teixit d'un dels ganglis limfàtics. Abans que s'introdueixi l'agulla, s'anestesia localment la pell del malalt, que pot tornar a casa després, a les poques hores de la prova. Aquest procediment no es realitza molt sovint.
Laparoscòpia (linfadenectomia laparoscòpica): El cirurgià extreu tots els ganglis limfàtics localitzats al voltant de la glàndula prostàtica utilitzant instruments cirúrgics especials manejats a través del laparoscopi i els envia al patòleg. Degut al fet que no es fan grans incisions, molta gent és donada d'alta a l'endemà o als dos dies, i en teoria l'operació no deixa cicatrius. Aquest procediment es realitza molt rarament.
S'està revisant la necessitat d'una linfadenectomia sistemàtica com a pas a l'estadificació, donat el gran nombre de tumors de petita grandària en estadi T1c que s'estan diagnosticant, i atès que les metàstasis limfàtiques són rares en aquests pacients amb nivells de PSA sèric menor de 10 ng/ml i amb tumor la puntuació del qual de Gleason és inferior a 5.
Detecció precoç de metàstasi hematògena: Es pot utilitzar una reacció en cadena de la polimerasa (PCR) amb la transcriptasa inversa per a amplificar l'ARN missatger del PSA per a descobrir en la circulació un escàs nombre de cèl·lules de càncer de pròstata. De moment no està clara. la rellevància clínica d'aquesta troballa.
Diagnòstic diferencial .
Prostatitis aguda: La infecció bacteriana causa disúria, dolor i sovint febre. La pròstata és dolorosa i està engrandida, però no és dura. L'anàlisi i el conreu del líquid prostàtic obtingut per massatge permet descobrir l'agent infecciós.
Prostatitis crònica granulomatosa: Causada per infecció bacteriana, tuberculosa, fúngica o per protozous, pot donar lloc a una massa clínicament indistingible del càncer. És necessària una biòpsia per a realitzar el diagnòstic.
Hiperplàsia benigna de pròstata: Es troba en barons de 30 anys d'edat o més i en el 80% dels homes de 80 anys. Els símptomes d'obstrucció urinària són freqüents. Els nòduls palpables són indistingibles dels cancerosos i requereixen biòpsia.
Altres malalties: Molt rarament, els càlculs, l'amiloïdosi, els adenomes benignes o l'infart d'un nòdul hiperplàsic causen obstrucció o produeixen una massa que sembla un càncer.
Estadiatge (TNM) .
Un sistema d'estadiatge és un mètode estandarditzat en el qual es descriu com d'estès està el càncer. Existeixen diversos sistemes d'estadiatge pel càncer de pròstata, però el més utilitzat en la majoria dels països és el sistema TNM. També és conegut com a Staging System of the American Joint Committee on Cancer (AJCC) i Sistema de la Unió Internacional Contra el Càncer (UICC).
El sistema TNM descriu com està d'estès el tumor primari (estadi T), si afecta o no els ganglis limfàtics pròxims al tumor (estadi N), i si existeix o no metàstasi a distància (estadi M).
Els estadis estan basats en la versió més recent (2002) del manual d'estadificació de l'AJCC. Alguns metges, tanmateix, encara continuen usant la versió del 1997, o fins i tot la del 1992, que tenen petites diferències.
Estadi T: Actualment hi ha dos tipus de classificació T pel càncer de pròstata. L'estadi clínic està basat en les proves realitzades abans de la cirurgia, com el resultat del PSA i la valoració del tacte rectal. Si es realitza una cirurgia, es determina l'estadi patològic, basant-se en les troballes de la cirurgia i de l'examen microscòpic dels teixits extirpats. Hi ha quatre categories per a descriure l'estadi T del càncer de pròstata, anomenades de T1 a T4.
T1: El tumor no ha pogut ser detectat amb cap tècnica d'imatge, com l'ecografia transrectal.
T1a: El càncer ha estat diagnosticat incidentalment durant una resecció transuretral (RTU) per una hipertròfia benigna de pròstata. El càncer està present en menys del 5% del teixit extirpat.
T1b: El tumor ha estat trobat després d'una RTU però està present en més del 5% del teixit extirpat.
T1c: El càncer s'ha diagnosticat a través d'una biòpsia de pròstata sol·licitada per una elevació del PSA.
T2: El tumor ha estat detectat per un tacte rectal, però es troba confinat a la pròstata.
T2a: El càncer es detecta a la meitat o menys d'un sol costat (lòbul), dret o esquerre de la pròstata.
T2b: El càncer es detecta a més de la meitat d'un sol costat, dret o esquerre de la pròstata.
T2c: El càncer es palpa en ambdós lòbuls de la pròstata.
T3: El càncer ha sobrepassat els límits de la pròstata i pot afectar les vesícules seminals.
T3a: El càncer s'estén fora de la pròstata però no afecta les vesícules seminals.
T3b: El càncer afecta les vesícules seminals.
T4: El càncer s'ha estès als teixits pròxims a la pròstata, diferents de les vesícules seminals, com l'esfínter vesical, el recte o la paret de la pelvis.
Estadi N:
N0 (N zero) significa que el càncer no s'ha estès a cap gangli limfàtic.
N1 significa que el càncer s'ha estès a un o més ganglis limfàtics regionals (pròxims a la pròstata) de la pelvis.
Estadi M:
M0 significa que el càncer no presenta metàstasi a distància.
M1 significa que el càncer presenta extensió a distància (fora de la pelvis), com a altres ganglis limfàtics (com els periaòrtics o mediastínics), o altres òrgans com l'os, els pulmons, el fetge o el cervell.
Grups d'estadi.
Una vegada que s'ha determinat les categories T, N i M, aquesta informació es combina juntament amb la puntuació Gleason, en un procés cridat estadi de grup. La majoria dels estadis es denominen en nombres romans des de l'I (el menys avançat) a l'IV (el més avançat). Això serveix per a determinar el tractament i pronòstic.
Estadi I: El càncer no s'ha estès als ganglis limfàtics ni a cap part del cos. El càncer es va trobar durant una resecció transuretral i té una puntuació Gleason baixa (2 a 4), i menys del 5% del teixit extirpat era cancerós. Inclou:
T1a, N0, M0, puntuació Gleason baixa (2 a 4).
Estadi II: El càncer no s'ha estès als ganglis limfàtics ni a cap part del cos i:
- S'ha trobat en una resecció transuretral, on afectava a més del 5% del teixit ressecat. Té un Gleason intermedi o alt (5 més alt).
- S'ha diagnosticat per una biòpsia realitzada per un nivell de PSA alt, i no s'ha pogut palpar en el tacte rectal o no s'ha vist en l'ecografia transrectal.
- Pot haver-se detectat al tacte rectal o per ecografia transrectal.
T1a, N0, M0, Gleason intermedi o alt (5 a10);
T1b, N0, M0, qualsevol Gleason (2 a 10);
T1c, N0, M0, qualsevol Gleason (2 a 10);
T2, N0, M0, qualsevol Gleason (2 a 10).
Estadi III: El càncer ha sobrepassat els límits de la pròstata i pot afectar a les vesícules seminals, però no als ganglis limfàtics ni a cap part del cos.
T3, N0, M0, qualsevol Gleason (2 a 10).
Estadi IV: Es caracteritza per un o més dels següents punts.
- El càncer s'ha estès als teixits pròxims a la pròstata, diferents de les vesícules seminals, com l'esfínter extern vesical (músculs que ajuden en el control de la micció), recte, i/o paret de la pelvis.
- S'ha estès als ganglis limfàtics.
- S'ha estès a òrgans distants del cos.
T4, N0, M0, qualsevol Gleason (2 a 10);
Qualsevol T, N1, M0, qualsevol Gleason (2 a 10);
Qualsevol T, qualsevol N, M1, qualsevol Gleason (2 a 10);
A més del TNM, altres sistemes poden usar-se per a estudiar el càncer de pròstata. El sistema de Whitmore-Jewett classifica el càncer de pròstata com A, B, C, o D.
Estadi A: Tumor clínicament indetectable confinat a la glàndula prostàtica i que ha estat una troballa casual en una cirurgia de pròstata per altre motiu.
A1: Bé diferenciat amb afectació focal.
A2: Moderadament o pobrament diferenciat o amb afectació de múltiples focus en la glàndula prostàtica.
Estadi B: Tumor confinat a la glàndula prostàtica.
BO: PSA detectable, però tumor no palpable.
B1: Únic nòdul en un lòbul de la pròstata.
B2: Afectació més extensa d'un lòbul o d'ambdós lòbuls de la pròstata.
Estadi C: Tumor clínicament localitzat a l'àrea periprostàtica però que s'estén a la càpsula prostàtica o afecta a les vesícules seminals.
C1: Extensió clínica extracapsular.
C2: El tumor extracapsular produeix retenció d'orina o obstrucció uretral.
Estadi D: Malaltia metastàtica.
DO: Malaltia localitzada clínicament només a la pròstata, però amb elevació persistent de l'enzim sèric fosfatasa alcalina.
Dl: Només afectació de ganglis limfàtics regional en la pelvis.
D2: Afectació de ganglis limfàtics distants, metàstasis òssies o en òrgans viscerals.
D3: Pacients amb càncer de pròstata estadi D2 que recauen després d'un adequat tractament hormonal.
Tractament .
Comentaris sobre tractament del càncer de pròstata:
La informació que apareix en aquest apartat referent al tractament, s'ha de llegir-se i interpretar amb cautela ja que no és una norma bàsica que es degui complir en tots els centres hospitalaris. El tractament del càncer de pròstata es regeix per la informació científica disponible que s'adapta al sistema sanitari i als recursos econòmics de cada regió o país. Internet està plena de pàgines d'informació sobre el tractament del càncer de pròstata que també s'han d'interpretar amb cautela. Dintre de les més fiables destaquen: National Comprehensive Cancer Network (NCCN).
El tractament del càncer de pròstata és summament individualitzat, i s'han de considerar-se molts factors, sobretot:
L'edat i l'expectativa de vida.
Les preferències del pacient pel que fa als efectes secundaris associats a cada tractament.
Qualsevol malaltia greu que pateixi el pacient.
L'estadi i el grau del càncer.
La probabilitat que cada tipus de tractament sigui curatiu;
Amb les dades del PSA, puntuació Gleason i l'estadi clínic T (Taules de Partin), es pot calcular la probabilitat que el càncer de pròstata sigui:
Malaltia òrgan confinada.
Extensió extraprostàtica (trencament capsular).
Invasió de vesícules seminals.
Invasió dels ganglis limfàtics pèlvics.
El pacient ha de demanar una "segona opinió" sobre la millor opció de tractament segons quin sigui la seva situació, especialment si hi ha diverses opcions disponibles. El pacient ha de sospesar juntament amb el seu metge i la seva família, els beneficis de cadascun dels tractaments i també els possibles efectes secundaris i riscos.
Degut al fet que el càncer de pròstata pot ser tractat per distintes especialitats sobretot urologia i oncologia radioteràpica, cada especialista tendirà a informar al pacient que la seva forma de tractament és la millor opció. Per a solucionar aquesta subjectivitat tots els casos de càncer de pròstata haurien de passar per un comitè de tumors.
Cal ressaltar que el càncer de pròstata és molt distint a altres tipus de càncer ja que almenys en el 70% dels casos no es necessita tractament. Tanmateix, en l'actualitat no hi ha manera de saber en quins pacients es desenvoluparà la malaltia de manera més agressiva, que faci necessari tractar-la.
Conducta expectant .
Si el càncer no provoca cap símptoma, creix molt lentament i és molt petit, confinat en una petita àrea de la pròstata, pot ser recomanat mantenir una conducta expectant. En determinades circumstàncies aquesta pot ser la millor opció. Aquest tipus de tractament es reserva generalment a barons majors de 80 anys.
Degut al fet que el càncer de pròstata sovint creix molt a poc a poc, si el pacient és major o pateix altres malalties greus, no és necessari tractar el càncer de pròstata. Alguns homes elegeixen esperar i veure, perquè no volen patir els efectes secundaris dels tractaments agressius i prefereixen quedar-se com estan.
Mantenir una conducta expectant no significa que el pacient no vagi a rebre cap cura mèdica o seguiment. Tot el contrari, el càncer va a ser observat i monitoritzat. Normalment es realitzen determinacions del PSA en sang i tacte rectal cada sis mesos, possiblement amb biòpsia guiada per ecografia transrectal anualment. Si el pacient desenvolupés qualsevol símptoma o el càncer creixés més ràpidament, s'ha de considerar passar a un tractament actiu.
Actualment s'està desenvolupant un gran estudi patrocinat pel National Cancer Institute i el Veterans Affairs Cooperative Studies Program per a aclarir com el tractament actiu afecta a la supervivència i a la qualitat de vida dels pacients amb càncer de pròstata en diferents edats, anomenat PIVOT (short for Prostatic Intervention Versus Observation Trial).
Cirurgia .
La prostatectomia radical és la cirurgia que es realitza amb la intenció de guarir el càncer de pròstata. Tradicionalment la cirurgia s'ha realitzat en barons menors de 70 anys. Es realitza més sovint quan el càncer no ha sobrepassat els límits de la glàndula prostàtica (estadis T1 o T2). En aquesta operació l'uròleg tracta de guarir extirpant la glàndula prostàtica més els teixits de voltant. Hi ha dos tipus principals de prostatectomia radical:
*Prostatectomia radical retropúbica: Aquesta és l'operació realitzada per la majoria dels cirurgians uròlegs. Precisa de anestèsia general o anestèsia epidural o espinal. L'uròleg fa una incisió en la part baixa de l'abdomen, des del llombrígol fins l'os púbic (laparotomia mitjana suprapúbica o infraumbilical). Alguns uròlegs extirpen alguns ganglis limfàtics de voltant de la pròstata al mateix temps (mostreig ganglionar). Si alguns ganglis estiguessin afectats per cèl·lules canceroses, significaria que el càncer ha sobrepassat la pròstata i no es continuaria l'operació perquè aquesta no seria curativa. Altres uròlegs només extirpen la glàndula prostàtica però no l'exèresi dels ganglis limfàtics. Aquesta decisió depèn del nivell del PSA i de la puntuació Gleason. Si aquests paràmetres fossin elevats, cal extirpar els ganglis limfàtics que envolten a la pròstata. L'uròleg també ha de parar esment a dos fins bandeletes de nervis que envolten per davant a la pròstata (paquet vasculonerviòs dels cossos cavernosos del penis). Aquests nervis controlen l'erecció. Si s'extirpessin, el pacient quedaria impotent i per obtenir ereccions requeriria tractament addicional. Si no s'extirpen es poden obtenir ereccions espontànies. Si s'extirpa un sol nervi es té la probabilitat de mantenir la potència sexual, però menor que si es conservessin les dues bandeletes . Si el pacient no presenta disfunció erèctil abans de la cirurgia, l'uròleg tractarà de no seccionar aquests nervis. Tanmateix, si el càncer s'ha estès a aquests nervis, el cirurgià els extirparà.
Prostatectomía radical perineal: En aquesta operació, l'uròleg fa una incisió en el perineu. Aquest procediment es realitza amb menys freqüència, perquè els nervis de l'erecció no poden identificar-se fàcilment i no poden extirpar-se els ganglis limfàtics. Tanmateix, és una operació de curta durada, amb menor pèrdua de sang, permet realitzar amb més facilitat l'anastomosi vesicouretral, que pot ser apropiada si el pacient no desitja mantenir la potència sexual o no es requereix l'extirpació de ganglis limfàtics. També es realitza si existeixen altres malalties que dificultarien poder efectuar una cirurgia retropúbica. La cirurgia per via perineal pot ser tan curativa com la cirurgia retropúbica si s'efectua correctament.
Aquestes operacions duren d'una hora i mitjana a quatre hores. La prostatectomia perineal dura menys temps que la retropúbica. Després de la cirurgia el pacient estarà ingressat en l'hospital uns 3 dies i probablement reprendrà la seva activitat laboral entre 3 i 5 setmanes. És recomanable que el pacient doni la seva pròpia sang abans de la cirurgia per si fes falta durant l'operació. Després de la cirurgia, el pacient requereix dur una sonda urinària o vesical (un catèter o tub que s'introdueix a través de la uretra del penis fins la bufeta urinària per a buidar-la). La sonda deurà dur-la entre 10 i 20 dies. Quan el pacient pugui orinar pel seu compte, es retirarà.
*Resección transuretral de la pròstata (RTU): Aquesta operació és pal·liativa (és a dir, serveix per a calmar símptomes, no per a guarir). L'uròleg extirpa part de la pròstata que es troba al voltant de la uretra si el pacient presenta síndrome miccional sever i no és candidat a una cirurgia curativa. La RTU s'usa molt sovint per a tractar la HBP (Hiperplàsia Benigna de Pròstata). En aquesta operació no cal fer una incisió en la pell. S'introdueix un instrument anomenat resectoscopi a través de la punta del penis, dintre de la uretra fins arribar al nivell de la pròstata. Una vegada allí, l'electricitat que passa per un arc metàl·lic, curta i vaporitza els teixits. Es necessita anestèsia general o espinal. Aquesta operació dura normalment al voltant d'una hora. Després de la cirurgia, cal portar una sonda vesical durant un o tres dies, fins que cicatritzi la pròstata. El pacient estarà ingressat en l'hospital d'un a dos dies i podrà tornar al treball en una o dues setmanes. Probablement haurà un sagnat en l'orina (hematúria) després de la cirurgia, que sol resoldre's espontàniament. Altres riscos són la infecció i els riscos associats al tipus d'anestèsia usada.
Efectes secundaris de la cirurgia de la pròstata:
a) Riscos quirúrgics: Durant la cirurgia i immediatament després de la cirurgia, els riscos associats amb la prostatectomia radical són similars als de qualsevol tipus de cirurgia major, inclosos els riscos de la anestèsia. Entre els riscos més greus es troba un baix risc de infart de miocardi, accident cerebrovascular, trombosi venosa profunda i infecció de la ferida quirúrgica. Degut al fet que la pròstata està envoltada per molts gots sanguinis, existeix un risc d'hemorràgia postquirúrgica. En casos extremadament rars, hi ha pacients que han mort per complicacions d'aquesta operació. El risc depèn en part de l'estat general de salut previ del pacient i de l'experiència de l'equip quirúrgic.
b) Incontinència urinària a llarg termini: El pacient pot desenvolupar una incontinència urinària, que significa que no pot controlar que se li escapi l'orina, el que pot afectar física, emocional i socialment.
Hi ha tres tipus d'incontinència:
Incontinència d'estrès: En aquest tipus d'incontinència es produeix la pèrdua d'orina amb la tos, el riure, l'esternut o amb l'exercici. Normalment està causat per problemes de l'esfínter vesical (la vàlvula muscular que impedeix que surti l'orina de la bufeta). Els tractaments del càncer de pròstata poden malmetre els músculs que formen aquesta vàlvula o els nervis que controlen a aquests músculs. La incontinència d'estrès és la forma més freqüent d'incontinència després de la cirurgia de la pròstata.
Incontinència per reeiximent: Ocorre en els homes que aguanten molt temps l'orina i se'ls escapa amb els mínims esforços. Normalment està causada per bloqueig o estenosi del coll de la bufeta pel càncer o per teixit cicatricial.
Incontinència d'urgència o imperiositat urinària: Ocorre en els homes que tenen sobtada necessitat d'anar a la condícia per a orinar i si no ho aconsegueixen s'orinen damunt. Aquest problema ocorre quan la bufeta es torna massa sensible a la distensió provocada per l'acumulació d'orina.
Per a la majoria d'homes amb càncer de pròstata, el control normal de la bufeta ocorre diverses setmanes o mesos després de la prostatectomia radical. No es pot predir la funció urinària d'un pacient després de la cirurgia. En un gran estudi que incloïa homes entre 55 i 74 anys, els investigadors van trobar que 2 anys després de la prostatectomia radical en diversos hospitals:
El 10 % dels homes no tenien control vesical o tenien freqüents pèrdues d'orina.
El 14% presentava més de dues pèrdues d'orina al dia.
El 28 % precisava dur bolquers per a estar sec.
En els grans centres del càncer, on la cirurgia de la pròstata es realitza amb més freqüència i els uròlegs tenen més experiència a realitzar prostatectomies radicals, presenten menys problemes amb la incontinència.
El tractament de la incontinència depèn del tipus, causa i severitat. El pacient ha de comunicar al metge que pateix incontinència i no avergonyir-se'n, ja que molts pacients també la poden presentar ja que és un problema freqüent. El metge ha de conèixer aquest problema i proposar solucions.
Existeixen uns exercicis especials, anomenats exercicis Kegel, per a exercitar els músculs de la bufeta. També existeixen medicaments que ajuden als músculs de la bufeta i de l'esfínter vesical. De vegades pot injectar-se col·lagen o altra substància quirúrgicament perquè actuï de vàlvula. Si la incontinència és severa i persistent, es pot implantar quirúrgicament un esfínter artificial.
Si la incontinència no ha estat completament corregida, no sol és un problema físic sinó també és un problema que disminueix molt la qualitat de vida, en impedir la realització d'activitats de la vida diària, sobretot d'oci com anar al cinema, passejar pel parc, dur roba ajustada, el que condueix a una ansietat, mal humor i aïllament del pacient.
Existeixen diverses solucions de la incontinència perquè el pacient pugui dur una vida el més normal possible. Una d'ella són els bolquers que es duen sota la roba i els hi ha de diverses mesures, capacitats, de dia, de nit... A l'hora d'elegir un bolquer cal tenir en compte el que absorbeix, el que engruixi, si es vaig poder dur sota la roba, si espot tirar o és reutilitzable, si és confortable, si es pot caminar amb ell i quant diners costa.
També hi ha col·lectors fàl·lics, semblats a un condó, que es col·loquen en el penis i estan connectats a un catèter que recull l'orina. Per a altres tipus d'incontinència el sondatge vesical pel propi pacient pot ser una opció, ja que és una tècnica fàcil i indolora.
El pacient ha de prendre algunes mesures perquè la incontinència no causi tants problemes. Per exemple: buidar la bufeta abans d'anar-se al llit o abans de realitzar un exercici intens, no beure molt líquid especialment si conté cafeïna o alcohol i perdre pes ja que el greix de l'abdomen empeny la bufeta i aquesta perd el control.
c) Impotència a llarg termini: La impotència, coneguda també com disfunció erèctil, és la incapacitat de tenir una erecció suficient com per a realitzar una penetració vaginal. Els nervis que controlen l'erecció, han estat malmesos o extirpats en la prostatectomia radical. La radioteràpia i la criocirurgia també poden malmetre aquests nervis.
Durant els primers 3 o 12 mesos després de la prostatectomia radical, probablement es recuperin ereccions espontànies. També és probable que el pacient necessiti prendre medicaments o altres tractaments si vol tenir una erecció. La capacitat d'arribar a una erecció després d'aquesta operació depèn de l'edat i de la conservació de les bandeletes nervioses de la pròstata.
En alguns centres que realitzen moltes prostatectomies radicals preservant les bandeletes nervioses de la pròstata, informen baixes taxes d'impotència entre el 25 i el 30% en home d'entre 60 anys. No obstant això altres metges comuniquen taxes d'impotència més altes en pacients similars. La impotència apareix entre el 70 i el 80% dels homes, fins i tot si es conserven ambdues bandeletes nervioses. Si no es perd la potència sexual després de la cirurgia, la sensació de l'orgasme sembla que continua sent agradable, però no hi ha ejaculació del semen, el que anomenen orgasme sec .
Existeixen diverses opcions disponibles per a tractar la disfunció erèctil.
Radioteràpia .
La radioteràpia va servir rajos X d'alta energia (megavoltatge) o partícules per eliminar cèl·lules cancerígenes. La radiació tracta el càncer de baix grau que està confinat a la pròstata o que només ha envaït teixit veí. Les taxes de curació de la radioteràpia són similars a les obtingudes amb la prostatectomia radical. Si la malaltia està més avançada, la radiació pot ser feta servir per disminuir la grandària del tumor i proporcionar alleugeriment de símptomes actuals o futurs. Tradicionalment s'ha reservat la radioteràpia com tractament de primera línia en els barons entre 70 i 80 anys d'edat amb càncer de pròstata i amb altres problemes de salut que contraindiquen la cirurgia.
Existeixen dues formes principals de radioteràpia, la radioteràpia externa i la braquiteràpia. Les dues formes de tractament són bons mètodes curatius per al càncer de pròstata, no obstant això hi ha més informació a llarg termini sobre la radioteràpia externa.
Radioteràpia externa .
La radiació és enfocada cap a la glàndula prostàtica des d'una font externa al cos, generalment un accelerador lineal d'electrons. Abans de començar el tractament cal proves d'imatge com RMN o TAC de la pelvis per localitzar exactament a la glàndula prostàtica. L'equip de radioteràpia farà unes marques amb retolador en la pell del pacient que serviran com guia per a una correcta adreça de la radiació cap al volum que es vulgui tractar. El pacient estarà en tractament durant cinc dies cada setmana de dilluns a divendres, durant set a vuit setmanes. Cada sessió diària de tractament dura pocs minuts i no produeix dolor. Actualment existeixen noves formes de radioteràpia externa que prometen incrementar les taxes de curació i reduir els efectes secundaris (radioteràpia radical).
Radioteràpia externa conformada en tres dimensions (3 DCRT): Empra computadores especials per a precisar exactament la localització de la pròstata (planificació virtual 3D). El pacient és col·locat al decúbit supí, ajustat en un motlle plàstic que reprodueix el contorn del cos que immobilitza al pacient i que serveix per a proporcionar més exactitud a la radioteràpia. Els camps de radiació són dirigits en diverses adreces. No obstant això aquest procediment és relativament nou, els resultats a curt termini suggereixen que és un tipus de radioteràpia estàndard i efectiva. En teoria, si es dirigeix la radiació més exactament al volum que es vol irradiar, es pot reduir el mal en els teixits veïns de la pròstata i es pot guarir el càncer incrementant la dosi de radiació sobre la pròstata. Amb aquesta tècnica es pot arribar a fins a 76 Gray a la pròstata. Es necessiten resultats a llarg termini per a confirmar aquestes suposicions.
Radioteràpia per intensitat modulada (IMRT): És una forma avançada de 3 DCRT. A més de dirigir els camps de radiació en diverses adreces, la intensitat o la força dels camps (feix de radiació) pot ser ajustada per a minimitzar la dosi de radiació que arriba als òrgans sensibles (recte i bufeta), arribant a una uniformitat d'alta dosi de radiació en el càncer. Amb aquesta tècnica es podria arribar a fins a 90 Gy a la pròstata. S'estima que a major dosi arribada a la pròstata majors possibilitats de curació a llarg termini s'obtindrien amb la radioteràpia.
Radioteràpia conformada amb protons: És una tècnica similar a les anteriors, però en lloc d'utilitzar rajos X (fotons), utilitza feixos de protons dirigits contra el càncer. Els protons són parts dels àtoms que causen poc mal en els teixits a través dels quals passen, però que són efectius eliminant cèl·lules al final del seu trajecte. Això significa que els camps de radiació de protons poden alliberar més radiació a la pròstata reduint els efectes tòxics en els teixits veïns. Com amb la 3 DCRT, els resultats preliminars són prometedors, però els avantatges a llarg termini de la radioteràpia externa amb protons encara no s'ha demostrat. A més la radioteràpia amb protons és molt cara i hi ha molt pocs centres que disposin d'aquests aparells en Estats Units i en la resta del món.
Actualment està establert la radioteràpia externa exclusiva en els càncers de pròstata precoç (T1 i T2) i radioteràpia juntament amb bloqueig androgènic neoadjuvant, concomitant i durant llarg període després de la radioteràpia en estadis avançats (T3). L'inici i la durada de la hormonoteràpia que s'administra amb la radioteràpia encara no està completament establert, però es creu que hauria de començar-se uns 3 mesos abans de l'inici de la radioteràpia i perllongat durant almenys 6 mesos, fins i tot fins a 3 anys.
La radioteràpia externa també es fa servir per calmar el dolor d'ossos quan el càncer s'ha estès sobre un àrea específica d'os (radioteràpia pal·liativa).
Efectes secundaris de la radioteràpia externa: Durant el tractament amb radioteràpia, pot aparèixer diarrea, algunes vegades amb sang en la femta, incontinència rectal i irritació intestinal. Ocasionalment la funció rectal no torna a la seva normalitat una vegada que finalitza la radioteràpia. En un estudi, entre el 10 i el 20% referien problemes intestinals, com dolor, coïssor i diarrea després de finalitzar la radioteràpia. Amb les noves tècniques de conformació en tres dimensions i d'IMRT, es pretén disminuir aquestes complicacions. També pot aparèixer poliúria, disúria i hematúria. Els problemes vesicals persisteixen en al voltant d'un terç dels pacients, sent el problema més freqüent la poliúria. Entre el 2 i el 5% dels homes tractats amb radioteràpia externa refereixen l'ús de bolquers a llarg termini pel seu incontinència urinària. La impotència, no ocorre immediatament després de la radioteràpia, però es desenvolupa gradualment a partir d'un any. Entre el 30 i el 60% dels homes es tornen impotents als dos anys de finalitzar la radioteràpia. Ocorre de diferent manera a com ocorre amb la cirurgia, on la disfunció erèctil succeeix immediatament després de la prostatectomia radical. Un recent estudi realitzat en homes impotents després de la radioteràpia per càncer de pròstata, va trobar que la meitat dels homes aconseguien ereccions després de l'administració de Viagra.
Braquiteràpia o radioteràpia interna .
La braquiteràpia utilitza petites boletes o llavors radioactives, cadascuna més petita que un gra d'arròs, que es col·loquen directament en l'interior de la pròstata. Es necessiten proves d'imatge com ecografia transrectal, TAC o RMN per a ajudar a guiar la localització exacta del material radioactiu. Uns programes informàtics especials calculen la dosi exacta de radiació que es necessita i amb aquests càlculs el càncer pot rebre tota la dosi i els teixits veïns tot just reben dosis de radiació. Hi ha dos tipus de braquiteràpia prostàtica.
Braquiteràpia permanent amb llavors: Els materials radioactius són isòtops com el iode125 o el pal·ladi103, que es col·loquen dintre d'agulles, que s'insereixen a través de la pell del peroné, fins arribar a la pròstata on es dipositen. En perfeccionar-se les imatges que ofereixen una visió tridimensional de la pròstata per ecografia transrectal, es pot aconseguir en el mateix moment de la inserció de les agulles el repartiment més homogeni de les llavors en la glàndula, amb una uniformitat de dosis que engloba tota la pròstata i que arriba a els 150 Gy en 6 mesos. Les llavors permanents alliberen baixa dosi de radiació durant setmanes o mesos. Normalment s'insereixen entre 40 i 100 llavors. Degut al fet que les llavors són petites, només produeixen un poc de molèsties i no cal prendre mesures especials de protecció radioactiva. Aquest tipus de radioteràpia requereix anestèsia espinal o general i només un dia d'hospitalització. També es pot rebre radioteràpia externa amb braquiteràpia, sobretot si hi ha risc que el càncer hagi sobrepassat els límits de la pròstata o si presenta un Gleason alt. Actualment les recomanacions de la braquiteràpia permanent amb llavors radioactives és: baró major de 60 anys, PSA menor de 10, Gleason menor o igual de 6 i volum prostàtic inferior de 40 ml.
Braquiteràpia temporal d'alta taxa de dosi (*HDR): És una nova tècnica que consisteix en la inserció de diverses agulles buides en l'interior de la pròstata, a través de les quals recorre l'iridi-192 radioactiu, normalment durant 5 a 15 minuts. Generalment es necessiten al voltant de 3 sessions, una cada setmana. Aquest tractament és combinat normalment amb radioteràpia externa, ja que amb la HDR s'aconsegueix baixa dosi i per a augmentar-la es necessitarien diverses sessions. La dosi total de radiació és suficient per eliminar les cèl·lules cancerígenes. L'avantatge d'aquesta tècnica és que s'aconsegueix més radiació concentrada a la pròstata, alliberant a la uretra i els teixits del voltant com són el recte, la bufeta i els nervis. Al voltant d'una setmana després de la inserció de les agulles, pot haver dolor a l'àrea perineal i l'orina pot ser marró-vermellosa durant un temps.;
Efectes secundaris de la Braquiteràpia: La braquiteràpia pot produir també impotència i incontinència urinària. Problemes intestinals importants a llarg termini com tenesme rectal, proctàlgia o diarrea, ocorre en menys del 5% dels pacients. La incontinència urinària severa és un efecte secundari infreqüent. Tanmateix, la polúria, pot persistir en un terç dels pacients tractats amb braquiteràpia, que és degut potser a irritació de la uretra. La impotència després de la braquiteràpia ocorre entre un 20 i un 40%, però amb menys freqüència que amb la cirurgia o la radioteràpia externa.
Radiofàrmacs (Estronci-89 i Samari-153): L'Estronci-89 i Samari-153 són radiofàrmacs que poden ser fets servir per tractar el dolor d'ossos causat per metàstasis del càncer de pròstata. S'injecten per via intravenosa i es dipositen en les àrees dels ossos que contenen càncer. La radiació alliberada elimina cèl·lules cancerígenes i alleuja el dolor causats per les metàstasis òssies. Al voltant del 80% dels pacients amb dolor per metàstasis òssies pel càncer de pròstata, es beneficien d'aquest tractament. Si el càncer de pròstata s'ha disseminat per molts ossos, és millor provar amb aquesta tècnica que amb la radioteràpia externa. En alguns casos, es pot fer servir juntament amb radioteràpia externa sobre la metàstasi òssia més dolorosa.
Criocirugia .
La criocirugia, també anomenada crioteràpia o crioablació, algunes vegades es fa servir per tractar el càncer de pròstata localitzat, congelant les cèl·lules amb una sonda de metall. A través d'una sonda vesical es fa circular aigua salada tèbia per protegir-la de la congelació. La sonda de metall s'introdueix a la pròstata a través d'una incisió a la pell del perineu guiada per ecografia transrectal. Es requereix anestèsia epidural o general durant aquest procediment. A Espanya hi ha encara pocs centres on es pràctica la crioteràpia.
L'aparença dels teixits prostàtics en les imatges ecogràfiques canvien amb la congelació. Per a estar segur que es destrueix el suficient teixit prostàtic sense danyar massa als teixits veïns, l'uròleg observa curosament les imatges de l'ecografia durant aquest procediment. Aquesta tècnica precisa també de la col·locació d'un catèter suprapúbic a través d'una incisió a la pell de l'abdomen, fins la bufeta per buidar-la d'orina, mentre la pròstata està inflamada per la congelació. El catèter es retira al cap d'una o dues setmanes. Després d'aquest procediment, pot haver algunes molèsties en l'àrea on van ser inserides les sondes. El pacient ha d'estar ingressat a l'hospital un o dos dies.
La criocirurgia és menys invasiva, presenta una menor pèrdua de sang, una curta hospitalització, un curt període de recuperació i menys dolor que la prostatectomia radical. Tanmateix, comparat amb la cirurgia o la radioteràpia, es coneix molt menys a llarg termini de l'efectivitat d'aquesta tècnica. Les tècniques actuals que usen la guia de l'ecografia transrectal i que monitoritzen amb precisió la temperatura, només estan disponibles des de fa pocs anys. Cal un llarg seguiment (de 10 a 15 anys), per recollir i analitzar les dades, per això molts metges encara consideren la criocirurgia com un tractament experimental.
Efectes secundaris de la criocirurgia: La congelació lesiona els nervis propers a la pròstata i causa impotència en la majoria dels homes sotmesos a criocirurgia. Aquesta complicació ocorre amb la mateixa freqüència que en la prostatectomia radical. A més la congelació pot danyar la bufeta, els intestins, produir dolor, sensació de coïssor i la necessitat de buidar la bufeta i el recte contínuament. La formació d'una fístula entre el recte i la bufeta, ocorre al voltant del 2% dels homes després de la criocirurgia i requereix una reparació quirúrgica. Al voltant del 50% refereixen inflament en el penis o l'escrot després de la criocirurgia, normalment durant dues setmanes i la majoria dels homes recuperen la funció normal de recte i bufeta.
Ultrasons Focalitzats d'Alta Intensitat transrectals (Ablatherm) .
L'ABLATHERM és un dispositiu mèdic pilotat mitjançant un ordinador, dissenyat per a tractar el càncer de pròstata localitzat, usant ultrasons focalitzats d'alta intensitat (HIFU). S'allibera l'energia a través d'una sonda endorectal. Les ones d'ultrasons viatgen a través de les parets del recte sense danyar-lo i són enfocades sobre la pròstata. Aquest enfocament produeix un escalfament intens i provoca la destrucció del teixit que està dintre de l'àrea tractada sense danyar els teixits circumdants. El tractament (1 a 3 hores) pot portar-se a terme sota anestèsia epidural. Aquest tractament és encara experimental i es necessiten més estudis per a incloure'l dintre de les opcions de tractament.
Bloqueig hormonal androgènic .
L'objectiu del tractament hormonal és disminuir els nivells d'hormones masculines, els andrògens. El principal androgen es diu testosterona. Els andrògens, produïts sobretot en els testicles, promouen el creixement de les cèl·lules canceroses de la pròstata. Quan els nivells de andrògens són baixos, els càncers de pròstata es redueixen i creixen més lentament. Tanmateix, el tractament hormonal no guareix el càncer i no és substituït d'un tractament curatiu.
El tractament hormonal pot ser usat en diverses situacions.
Com a primera línia (tractament inicial o primari o principal) si el pacient no està preparat per a una cirurgia o radioteràpia o no pot ser guarit amb aquests tractaments perquè el càncer ha sobrepassat els límits de la pròstata.
Després d'un tractament inicial, com cirurgia o radioteràpia, si el càncer persisteix o hi ha recaiguda.
Juntament amb radioteràpia com tractament inicial (teràpia adjuvant) en certs grups d'homes que tenen alt risc de recurrència.
Alguns metges estan assajant el tractament hormonal abans de la cirurgia o radioteràpia (tractament neoadjuvant), amb l'objectiu de reduir el càncer i poder fer el tractament primari més efectiu. L'efectivitat d'aquest procediment encara no està demostrada, però sembla que és superior amb radioteràpia.
Alguns metges pensen que el tractament amb bloqueig hormonal és més efectiu si es comença tan aviat com sigui possible, una vegada que el càncer s'ha diagnosticat en un estadi avançat, però no tots els metges estan d'acord.
Tradicionalment s'ha reservat al bloqueig androgènic complet per a barons majors de 80 anys amb càncer de pròstata simptomàtic o avançat.
Hi ha diversos mètodes de tractament del bloqueig androgènic.
Orquiectomia bilateral: Aquest és probablement el tractament menys car i més simple per a reduir la producció d'andrògens. En aquesta operació l'uròleg extirpa els testicles, on es produeix el 90% dels andrògens. Degut al fet que aquesta font d'andrògens és extirpada, molts càncers de pròstata redueixen la seva grandària. A pesar de ser un procediment senzill, molts homes no obstant això no accepten l'extirpació dels seus testicles.
Efectes secundaris de l'orquiectomia bilateral: Al voltant del 90% dels homes que se sotmeten a aquesta operació redueixen la libido i presenten impotència. Alguns homes també experimenten: acalorades o sufocacions que normalment remeten amb el temps, ginecomàstia, mastàlgia, osteoporosi, anèmia, disminució de l'agudesa mental, disminució de la massa muscular, augment de pes, fatiga i disminució del colesterol HDL.
Anàlegs de l'Hormona alliberadora d'Hormona Luteinizant (LHRH o GnRH): Encara que els anàlegs de la LHRH (també anomenats agonistes de la LHRH o anàlegs de l'hormona alliberadora de gonadotropines) són molt més cars i requereixen freqüents visites mèdiques, la majoria dels homes prefereixen aquest mètode abans que l'orquiectomia. Aquestes drogues disminueixen els nivells de testosterona d'una formen tan efectiva com l'orquiectomia. Els anàlegs de la LHRH s'injecten per via intramuscular cada mes, cada trimestre, cada quadrimestre o anualment. Els anàlegs LHRH disponibles a Espanya són leuprolida, goserelina, triptorelina i buserelina.;
Efectes secundaris dels anàlegs de la LHRH: Són similars als de l'orquiectomia bilateral. Quan s'administren per primera vegada els anàlegs de la LHRH, s'incrementa la producció de la testosterona breument, abans de la disminució a nivells molt baixos. Aquest efecte de flamarada és l'expressió del complex mecanisme d'actuació dels anàlegs de la LHRH. Si el càncer ha metastatitzat en la columna vertebral, pot fins i tot augmentar el seu creixement temporalment, provocar una compressió medul·lar que produeix dolor i paraplegia. Per aquest motiu cal associar antiandrògens amb els anàlegs de la LHRH al principi de la seva administració, sobretot si se sospita una probable compressió medul·lar.
Antiandrogens: Són drogues que bloquegen l'acció dels andrògens. Fins i tot després d'una orquiectomia bilateral o durant el tractament amb anàlegs de la LHRH, una petita part dels andrògens es produeix en les glàndules suprarenals. Són drogues d'aquest tipus la flutamida (Eulexin ®) i bicatulamida, que s'administren tots els dies per via oral. Els antiandrògens s'administren normalment en combinació amb l'orquiectomia o amb anàlegs de la LHRH. Aquesta combinació es diu bloqueig androgènic complet (BAC) o bloqueig androgènic màxim (BAM). Encara existeixen algunes controvèrsies sobre si l'efectivitat del BAC és major que l'orquiectomia o els anàlegs de la LHRH sols. Si existeix benefici aquest és petit. Existeixen diversos estudis recents que comparen l'efectivitat dels antiandrògens sols amb els agonistes de la LHRH. La majoria no troben diferències en les taxes de supervivència, però n'hi ha que troben que els antiandrògens són lleugerament menys efectius.
Efectes secundaris dels antiandrògens: Són similars als de l'orquiectomia. L'efecte secundari més freqüent és la diarrea, de vegades nàusees, problemes hepàtics i cansament.
Altres drogues que suprimeixen els andrògens: El dietilestilbestrol (DONIS), és una droga químicament relacionada amb les hormones femenines estrogèniques, és una important alternativa a l'orquiectomia en els homes amb càncer de pròstata. La disminució màxima de la testosterona en plasma s'aconsegueix amb 3 mg/dia de DONIS. A causa de els seus potencials efectes secundaris com la trombosi venosa o la ginecomàstia, l'ús del DONIS és desplaçat pels anàlegs de la LHRH i els antiandrògens. El ketoconazol, és un antimicòtic o antifúngic que bloqueja la producció d'andrògens. El megestrol és un esteroide que també pot ser efectiu. Qualsevol d'aquestes drogues pot usar-se si altres tractaments hormonals no són efectius a llarg termini.
Supressió androgènica intermitent: Degut al fet que la majoria dels càncers de pròstata tractats amb supressió androgènica es tornen resistents al cap de mesos o anys, alguns metges creuen que la supressió androgènica constant no és necessària i per això recomanen un tractament intermitent. Amb aquesta forma de tractament intermitent, la supressió androgènica se suspèn quan el nivell de PSA en la sang deixa de descendir. Si el nivell de PSA torna a augmentar s'instaura de nou el tractament antiandrogènic. Una altra forma de tractament intermitent consisteix a administrar la supressió androgènica durant un període de temps fix, per exemple administrar-lo durant 6 mesos i suspendre'l durant altres sis. Actualment estan realitzant-se assajos clínics de tractament hormonal intermitent i encara és prompte per a saber si aquest tipus de tractament és millor que el tractament hormonal continu. No obstant això un avantatge del tractament intermitent per a alguns homes és que poden estar lliures d'efectes secundaris com la impotència, les sufocacions i la pèrdua de libido.
Quimioteràpia .
Algunes vegades es recorre a la quimioteràpia si el càncer de pròstata està estès fora de la glàndula prostàtica i el tractament hormonal no fa efecte (hormonoresistència). En la quimioteràpia sistèmica s'administren drogues per via intravenosa o per via oral. Aquestes drogues entren en el torrent sanguini i arriben a totes les parts del cos, fent que aquest tractament sigui potencialment eficaç en els càncers que han metastatitzat (que s'han estès cap a òrgans distants de la pròstata).
L'objectiu d'aquest tractament no és eliminar totes les cèl·lules canceroses, però pot disminuir el creixement del càncer i reduir el dolor. S'obté resposta parcial objectiva entre el 10 i el 40% dels casos. La quimioteràpia no està indicada com tractament en cas de càncer de pròstata precoç. Les drogues de la quimioteràpia que s'usen en el càncer de pròstata que ha tornat a créixer i a estendre's després d'un tractament hormonal són:
Doxorubicina;
Estramustina;
Etopòsid o VP16;
Mitoxantrona;
Vimblastina;
Placlitaxel;
Docetaxel;
Carboplatí;
De vegades s'administren dues o més drogues juntes per a millorar l'efectivitat. L'addició d'un corticoide com és la prednisona també pot ser efectiva.
La quimioteràpia elimina les cèl·lules canceroses però també malmet algunes cèl·lules normals, pel que pot produir efectes secundaris.
Efectes secundaris de la quimioteràpia: Depenen sobretot del tipus de droga usada, de la dosi, i de la durada del tractament. Els efectes secundaris temporals són nàusees i vòmits, anorèxia, alopècia i lesions en la boca (mucositis). Degut al fet que la quimioteràpia danya la producció de sang en la medul·la òssia, el recompte de cèl·lules sanguínies pot ser baix. Per això pot augmentar la probabilitat d'infeccions, per disminució de leucòcits, hemorràgies importants amb petites ferides, per disminució de plaquetes, i cansament a causa de la disminució de glòbuls vermells. La majoria d'aquests efectes desapareixen quan se suspèn el tractament. Tanmateix, hi ha remeis per a calmar aquests efectes secundaris temporals com són els antiemètics, o drogues que estimulen la producció de cèl·lules sanguínies.
Tractament pal·liatiu .
La majoria dels tractaments anteriors tenen com objectiu eliminar o destruir les cèl·lules del càncer de pròstata o alentir el seu creixement. Tanmateix, també és un objectiu molt important la qualitat de vida del pacient, que consisteix a eliminar el dolor i altres símptomes que disminueixen la qualitat de vida. El dolor i altres símptomes poden ser tractats molt efectivament:
Amb analgèsics, especialment opioides, que són molt efectius. No hi ha motius per inquietar-se per l'addició o dependència, perquè l'important és el dolor del càncer. Caldria eliminar molts tòpics falsos sobre els opioides utilitzats en el dolor oncològic.
Amb bifosfonats que són drogues que poden alleujar el dolor causat per metàstasis òssies i també pot alentir el creixement d'aquestes metàstasis. L'àcid zoledrònic és el primer bifosfonat recentment aprovat per a l'ús de les metàstasis òssies del càncer de pròstata.
Amb esteroides: Alguns estudis suggereixen que els esteroides com la prednisona i la dexametasona poden alleujar el dolor d'ossos en alguns homes amb càncer de pròstata metastàtic.
Amb radioteràpia: Tant amb radioteràpia externa com amb radiofàrmacs es pot calmar el dolor ossi.
És molt important que el dolor sigui tractat amb efectivitat, perquè el pacient se senti millor i pugui concentrar-se en coses que siguin més importants en la vida. Alguns estudis han demostrat que els pacients que reben un bon tractament analgèsic, poden viure més temps i millor.
Opcions de tractament segons estadiatge .
L'estadi del càncer de pròstata és un dels factors més importants per a decidir el tractament més idoni. Les opcions de tractament estan basades en el sistema AJCC (TNM):
Estadi I: Si el pacient no presenta cap símptoma del càncer de pròstata, és major o té algun problema important de salut, mantenir una conducta expectant és la millor opció. Si el pacient és jove i presenta bon estat de salut, cal considerar la prostatectomia radical o la radioteràpia, especialment si la puntuació Gleason o el PSA no és molt baix.
Estadi II: Comparat amb l'estadi I, els càncers de l'estadi II tenen tendència a créixer ràpid i a estendre's fora de la pròstata i provocar símptomes. Com en l'estadi I, la conducta expectant amb seguiment del PSA és sovint una bona opció per als homes que no tenen símptomes, especialment si són majors o tenen altres problemes de salut importants. Les opcions de tractament per als homes més joves i amb bona salut inclouen:
Prostatectomia radical, sovint extirpant els ganglis limfàtics pèlvics, algunes vegades precedit per tractament hormonal.
Radioteràpia externa sola.
Braquiteràpia sola.
Braquiteràpia i radioteràpia externa combinada (les dues formes de radioteràpia poden anar acompanyades de 3 a 6 mesos de supressió androgènica).
Criocirurgia (comparada amb la cirurgia o amb la radioteràpia, l'efectivitat a llarg termini és molt menys coneguda).
Estadi III: Les opcions de tractament inclouen:
Conducta expectant per als homes majors en els quals el càncer no produeix símptomes o que tenen problemes importants de salut.
Prostatectomia radical en casos seleccionats, sense conservació de les bandeletes nervioses, sovint amb l'extirpació dels ganglis limfàtics pèlvics, algunes vegades precedits per tractament hormonal.
Radioteràpia externa sola.
Braquiteràpia i radioteràpia externa combinada.
Tractament hormonal de només supressió androgènica.
Radioteràpia més supressió androgènica (les dues formes de radioteràpia poden anar acompanyades entre tres i sis mesos de tractament hormonal).
Estadi IV: Les opcions de tractament inclouen:
Tractament de supressió androgènica.
Radioteràpia externa juntament amb tractament de supressió androgènica.
Resecció transuretral per a calmar símptomes com sagnat o obstrucció urinària.
Conducta expectant si el pacient és major i el càncer no produeix símptomes o el pacient presenta altres problemes més importants de salut.
Si els símptomes no s'alleugen amb el tractament estàndard i el càncer continua creixent i estenent-se, la quimioteràpia pot ser una opció. El pacient pot incloure's en un assaig clínic. El tractament de l'estadi IV inclou tractament pal·liatiu per a alleujar els símptomes com el dolor d'ossos.
Càncer de pròstata recurrent: Si el càncer recau després de la cirurgia o de la radioteràpia, el següent tractament dependrà dels tractaments efectuats fins a aquest moment. Si el pacient ha estat tractat amb prostatectomia radical, i el càncer reviscola només en un àrea petita, es pot optar per la radioteràpia externa. Si el tractament inicial va ser la radioteràpia i el càncer reviscola, la prostatectomia radical pot ser una opció en casos seleccionats a causa del alt risc de potencials efectes secundaris, pel que el tractament alternatiu serà la hormonoteràpia de supressió androgènica.
Càncer de pròstata metastàtic: Si el càncer s'ha estès a altres parts del cos, el pacient ha de rebre tractament hormonal antiandrogènic. El dolor d'ossos pot ser tractat amb radioteràpia externa, amb radiofàrmacs i amb bifosfonats. La quimioteràpia i altres tractaments inclosos dintre d'un assaig clínic també han de tenir-se en compte.
Referències.
Enllaços externs.
Societat Americana del Càncer; |
780 | Detecció d'errors | En informàtica i teoria de la informació, la detecció i correcció d'errors és l'ús de mètodes per detectar i corregir errors en la transmissió i emmagatzematge de dades. En el cas de la transmissió, això també inclou la retransmissió selectiva de segments de dades incorrectes.
Els mètodes de detecció i correcció de d'errors requereixen l'ús de bits redundants. En general, calen més bits redundants per la correcció que per la detecció d'errors.
Vegeu també.
Control de redundància cíclica;
Checksum;
Bit de paritat;
Bits de redundància;
Mètodes de control d'errors;
Paritat;
Codis auto-xequeig;
Codis autocorrectors;
Codis perfectes;
Codis de bloc;
Distància Hamming;
Paritat horitzontal i vertical;
Codis cíclics; |
786 | Deuteròstom | Els deuteròstoms o deuterostomats són un grup de metazous celomats amb simetria bilateral que tenen l'obertura oral no derivada del blastòpor embrionari, sinó formada de manera secundària.
La segmentació de l'ou és generalment radial i el blastòpor forma l'anus. La boca es forma a partir de l'ectoderma i la mesoderma es forma per enterocèlia. La discussió sobre la filogènia dels deuteròstoms i els protòstoms no ha estat plenament establerta.
Cladograma.
Referències. |
787 | Dret | El Dret és un ordre jurídic que s'expressa normativament (conjunt de normes) per regir una societat, regular-ne la conducta i resoldre'n els conflictes inspirat en els postulats de la justícia.
Concepte .
Una de les qüestions en les quals els estudiosos del Dret mai s'han posat d'acord és en la definició. Des de temps immemorials s'han proposat diverses definicions, sense que existeixi cap consens fins la data. L'estudi del concepte del Dret el fa una branca anomenada Filosofia del Dret.
Origen .
El naixement del Dret també és de naturalesa controvertida, ja que escindeix els autors en dues postures:
La primera, sosté que el Dret neix per arbitrar la reparació d'una ofensa física o moral que una persona hagi infringit a una altra. ;
La segona, sosté que el Dret neix per regular la indemnització deguda per l'incompliment d'una paraula donada. ;
Històricament, la norma jurídica neix com una imposició de qui exerceix el poder. Aquesta postura se suavitza en períodes històrics posteriors fins a arribar a sistemes, com l'occidental vigent, en el qual les |lleis sorgeixen d'un poder legislatiu elegit pel poble.
Contingut .
Tradicionalment, el Dret s'ha dividit en les categories de Dret Públic i de Dret Privat. Tanmateix aquesta divisió ha estat àmpliament criticada i en l'actualitat no té tanta força, davant l'aparició de parcel·les de l'Ordenament Jurídic en les quals les diferències entre el públic i el privat no són tan evidents. Un dels exponents d'aquesta confusió és el Dret Laboral, en el qual la relació privada entre treballador i empresari es troba fortament intervinguda per una normativa pública.
----
75. Branques del Dret i disciplines jurídiques
Dins del Dret hi distingim grups de normes que, al referir-se a sectors individualitzats de la vida social i per sostenir-se en uns principis comuns i tenir una coherència interna es diferencien dels altres grups i formen les branques autònomes del Dret. Cada part de la ciència jurídica dedicada a l estudi d aquestes branques forma les corresponents disciplines jurídiques com la ciència del Dret internacional o el Dret penal.
Els fenòmens jurídics es poden també visualitzar des de perspectives diferents a les del Dret positiu. Uns exemples en són la filosofia i la Història jurídica es miren el Dret des d un angle del qual s ofereix una visió diferent a les altres disciplines jurídiques.
L autonomia d una branca del Dret així com també de la corresponent ciència jurídica és relativa. L objecte i el mètode científic són uniformes i tant en doctrina com en pràctica hi ha influència mútua entre parts. Un procés d especialització és necessari. No ho és tant però la parcel·lació en el camp del Dret, ja que escurça la perspectiva del jurista i fomenta les diferències així com també l exageració de defensa aferrissada de l autonomia.
Diferències pràctiques:
* Contracte entre particulars tribunals civils/legislació civil
* Contracte amb una de les parts ens públic procediment especial i legislació administrativa
76. Dret públic i Dret privat
* Dret públic existeix de l exercici de poder de l estat. Les regles van dirigides a regular l organització i l activitat de l estat així com també les relacions entre aquest i els particulars.
* Dret privat és aquell que regula les relacions entre particulars. L estat però no hi actua com a forma amb poder. Pot establir això si relacions entre el particular i l estat.
El Dret públic es caracteritza pel fet que existeix desigualat entre parts: l òrgan públic té imperium mentre que els particulars ocupen una posició d inferioritat i subordinació. Al Dret privat jurídicament tots intervenen com iguals i per tant hi ha coordinació.
Ulipano creia que el Dret públic era el dirigit a servir els interessos col·lectius mentre que el privat era l encarregat d atendre els particulars.
Amb l aparició del liberalisme el Dret públic delimita la seva acció a l estat. La crisi del liberalisme fa que la barrera cada cop sigui més difosa i perdi tota essència ideològica.
La divisió es manté avui. Cada cop hi ha tendència a la invasió del Dret públic a la vida social. En l àmbit econòmic clarament ho podem veure (empreses privades amb participació pública).
77. Branques del Dret públic: el Dret internacional
El centre d atenció del Dret públic internacional és l organització i l acció de l estat en les diverses manifestacions. El Dret extern és aquell que es refereix a l estat com a membre d una comunitat internacional, les relacions entre estats.
Trobem un problema que és la relació entre el Dret internacional i les lleis estatals. Segons alguns juristes el Dret estatal és un Dret delegat de poders de Dret intencionals. En aquesta concepció de delegació de competències si un estat trobés una norma internacional l hauria d aplicar independentment que es contrariés amb la legislació nacional. Això però és l opinió d alguns juristes, el fet és que els tribunals dels estats avui apliquen la legislació internacional quan la llei ho requereix. El Dret internacional tampoc està en tot cas subordinat a l intern. De fet l aplicació del Dret nacional com a justificació d una conducta il·lícita en un tribunal internacional tampoc serviria.
Cal dir que avui trobem dualitat de sistemes. Alguns països com el Regne Unit però incorporen el Dret internacional com a propi sense perdre la sobirania amb la primacia del Dret propi i amb una Constitució paradoxalment no escrita.
78. El Dret internacional privat
Les relacions entre particulars de diferents països comporta el Dret internacional privat. La política legislativa de cada estat determina els casos en els que són els seus tribunals el que regulen i quan i en quina mesura s aplica el Dret internacional.
Aquest tipus de Dret és intern puix cada estat l aplica seguin llurs criteris.
Les normes de cada estat destinades a regular els tribunals són normes de Dret públic, les relacions sobre en l últim terme recauran els efectes de l aplicació d aquestes són de Dret privat-.
79. El Dret polític
El Dret intern, el sistema jurídic de cada estat, compren tant el Dret públic com el Dret privat. Dins del primer àmbit cal destacar el conjunt de normes que regulen l organització i el funcionament de poder: els elements bàsics de la vida política. Aquestes normes i la branca del Dret dedicada al seu estudi formen el Dret polític.
El Dret polític inclou l estudi del conjunt de temes que tenen relació amb el concepte, l organització i el funcionament de l estat. Cal di perquè sovint la sociologia política, la història constitucional i inclús la filosofia política són estudiades sota la denominació de Dret polític. Cal distingir doncs el conglomerat paraigua que té, amb el que és estrictament de l àmbit jurídic. En l antic règim sovint se substitueix per l estat constitucional . La Constitució la llei suprema és essencial en el Dret constitucional. També ho són d altres com ara els estatuts d autonomia. Matèries regulades en la Constitució:
* Drets i deures bàsics dels ciutadans
* Funcionament dels poders de l estat
En els estats de democràcia liberal s inclou la separació de poder. I en els estats federals o amb autonomia política s hi inclou també les normes bàsiques relatives a la distribució de competències entre poder central i sub-unitats.
El Dret constitucional és la porta a totes les disciplines jurídiques, perquè les regula a totes.
La Constitució a més descriu el funcionament d un règim polític, al que se l anomena estat constitucional. No s ha de confondre l existència de la llei fonamental de l estat amb l existència d un règim constitucional (dictadures Constitució règim constitucional) (Gran Bretanya Constitució escrita règim constitucional).
És lògic que el Dret constitucional s inclogui dins del Dret polític. I de fet aquest és el punt de convergència entre la ciència política i el Dret. Sovint en els estudis de la Constitució cal tenir present la realitat política, realitat però que no s ha de confondre amb el mètode jurídic.
80. El Dret administratiu
L activitat desplegada per un estat per tal d aconseguir els seus fins és l administració i també ho són els seus òrgans cerats per a l execució.
La necessitat de disposar per part de l administració d un marge de llibertat d acció així com també garantir la seguretat ciutadana respecte l acció de l administració impulsa el sorgiment del conjunt de normes del Dret administratiu.
El risc que corre aquesta tipologia de Dret és l arbitrarietat:
* Submissió de l administració a la llei (primacia legislativa poder executiu).
* Adequació entre l exercici del poder i la finalitat marge de què disposa l administració per actuar amb eficàcia (no s ha d ampliar a l actuació per caprici per evitar una desviació del poder).
Els tribunals de justícia mitjançant contenciosos administratius vetllen per les decisions.
81. Dret administratiu i estat de Dret: tendències
El Dret administratiu com a control jurídic de l administració va lligat a l estat de Dret. L administració realitza una activitat configuradora de l ordre social. No tant sols és protectora d un ordre establert sinó que compleix la labor de prestació de servei al ciutadà qui cada cop en té més dependència. La propietat figura del Dret privat ve regulada fortament per l administració. El Dret administratiu és l instrument de penetració del Dret privat pel púbic.
82. El Dret penal
Instrument de l estat per a garantir un ordre jurídic en què es castiguen diversos conflictes amb penes criminals (sancions). L estat és responsable d assegurar que és i que no és delicte. L estat també protegeix a la col·lectivitat mitjançant la submissió dels perilloses a mesures estrictes de seguretat.
El conjunt de normes, els delictes i les penes així com també les mesures de seguretat formen part del Dret penal. És d importància notòria pels ciutadans. El Dret penal té dos principis bàsics:
* La primacia de la seguretat jurídica.
* Criteri de moderació de penes: exclou les penes bàrbares com l aplicació de patiments innecessaris. Només es pot castigar segons normativa vigent.
* La criminologia (biologia i sociologia criminal), la penologia (estudi de les penes)o la estadística criminal (recopilació de dades numèriques sobre crims) així com també la crimalítica i la política criminal són mètodes relacionals d alguna manera amb el Dret penal.
83. El Dret processal
És l aplicació del Dret en casos concrets, competència delegada a l estat. Un dels pilars centrals és l existència de tribunals independents sotmesos només a la llei que no puguin rebre ordres. L actuació del tribunals davant una reclamació i la conducta de les seves parts comporta també les normes prefixades del Dret processal. Hi ha dues formes bàsiques de procés: el procés civil i el penal:
* PROCÉS CIVIL: dedicada resoldre litigis que sorgeixen en l aplicació de normes de Dret privat. L estat està al marge i el jutge ha de decidir sobre el que aporten les parts. Avui dia és comú la iniciativa dels tribunals en aquest àmbit, tot i que queda al marge as particulars en la decisió i la defensa de llurs interessos.
* PROCÉS PENAL: es considera que el delicte produeix dany a la societat, pel que l òrgan judicial es considera ferit i empren una acció judicial per investigar i impartir justícia encara que els afectats s hi neguin. El ministeri fiscal és el representant de l estat. Sempre es basa en la presumpció d innocència.
84. Les branques del Dret privat: el Dret civil
Mentre que el Dret públic quedava relegat a unes poques funcions acotades, el Dret privat incloïa totes les relacions entre particulars. El Dret civil és el Dret privat per excel·lència. Regula les relacions entre particulars. El Dret civil es caracteritza per:
* Ser el Dret privat de caràcter general aplicable totes les banques del Dret privat.
* Un Dret de caràcter general que inclou tot allò que no li han sostret les altres branques del Dret privat.
És el reflex de l amplitud de la societat. Sostingut en els principis d igualtat i llibertat dels ciutadans alhora de disposar de béns i negociar lliurement. Les tres institucions bàsiques són:
* Propietat
* Contracte
* Testament
Serveix com a mitjà per tal d aconseguir les finalitats desitjades. Moltes normes gaudeixen de caràcter imperatiu reflectant l ordre públic, els interessos socials.
La modificació d idees ha fet grans canvis en el Dret civil.
Sovint el Dret civil es considera obsolet, residual i mort; és cert però que és necessari un Dret que vetlli per les afectacions entre particulars.
85. El Dret mercantil o comercial
És tant sols aplicable a un sector de les relacions jurídiques. Facilita la circulació de béns entre productors i consumidors. Procedeix de la necessitat de normes pròpies i específiques pel comerç.
A més del comerç s expandeix al món dels negocis. La rapidesa i la seguretat són les qualitats bàsiques exigibles en aquesta tipologia jurídica. Regula les anomenades actes de comerç , operacions (no té perquè desenvolupar-les un comercial pot ser una persona). Se centra en el concepte de l empresa mercantil. El desenvolupament del capitalisme fa que creixi notablement. Les societats, el desbordament de les fronteres... són qüestions de les que ha de tractar.
És més dinàmic i canviant contraposant-ho al civil. Ambdós es complementen per bé que és necessària una autonomia entre ambdues branques.
86. Les noves branques del Dret: el Dret laboral
És una branca ja consolidada reflex de l adaptació de la disciplina del Dret a les noves circumstàncies. Ve donada per la prestació de serveis per compte aliena. La innegable desigualtat entre treballadors i empresaris així com també la impossible negociació individual amb el patró durant la revolució industrial van provocar el naixement i consolidació d aquesta branca.
El contracte de serveis dóna lloc al contracte de treball . El treball per compte aliena i la seva legislació espacial van acabar de perfilar les característiques del Dret.
87. Altres branques del nou Dret
a. El Dret hipotecari
Derivat de l hipoteca i també del Registre de la propietat.
b. El Dret marítim, aeronàutic, miner i agrari
Són difícils de reconèixer per la utilització dels Dret civil, mercantil i administratiu i pel fet que no segueixen mètodes ni trames pròpies. L única funció és estudiar un sector concret de l activitat social, i és precisament per això que molts juristes no els atorguen branques pròpies.
c. El Dret financer
Normes relatives a l obtenció d ingressos per a administracions i la seva aplicació en les despeses.
89. El Dret canònic
No és ni intern no és de l estat- ni extern no tracte de res internacional-. És una varietat del Dret no-estatal.
És el Dret que fa referència a l església catòlica en el sentit de comunitat cristiana. Tracta sobre el conjunt de normes de l església pell govern de la societat creient. (No s ha de confondre amb les regles morals o religioses).
* Dret canònic+Dret romà= Dret comú regia la cristiandat d occident.
Cal dir quer certes parts del Dret canònic són utilitzades per l estat (com ara el concepte de matrimoni).
El Dret eclesiàstic és el que regula les relacions entre l estat i la institució eclesiàstica.
89. Disciplines jurídiques que no tenen per a objecte un Dret vigent
Tenen com a objectiu ampliar l espai i el temps del coneixement del Dret.
90. La història jurídica
L objectiu és l estudi de l evolució del sistema al llarg dels temps. Requereix unir la formació d un jurista més la d un historiador. Hi distingim dos grans àmbits d interès:
DRET ROMÀ i DRET NACIONAL.
91. El Dret romà
El Dret romà no interessa com a conjunt de normes sobre les quals construir el Dret aplicable, sinó com un sistema jurídic que s ha de reconstruir històricament. Aquesta tipologia de Dret permet comparar la relació entre el Dret i l evolució social.
92. La història del Dret nacional
Cal analitzar l evolució del Dret, els elements constitutius i les transformacions de les institucions d un territori des d una perspectiva històrica.
93. El Dret comparat
Té com a missió formar al jurista més enllà de la legislació del seu propi país. Una de les finalitats principals és la teòrica. També pot servir com a base per a la unificació de Drets de diverses països en certs àmbits. Té un propi objecte comparació dels diversos tipus de Dret actual-. També té un mètode propi: la comparació. D aquí la seva utilitat i importància. Un dels problemes que ha d afrontar aquesta tipologia jurídica és la manca d autonomia en l ensenyament d aquest avui.
94. La sociologia del Dret: les Ciències socials
És l encerregada d analitzar l afectació de l aplicació del Dret a la realitat social. No s ha de confondre en l opinió i interpretació del Dret per part dels sociòlegs. Un jurista ha de tenir nocions bàsiques de Ciència política i economia, tot i que no les pot dominar completament. Amb coneixements bàsics però tindrà l actitud per captar la dimensió sociològica i gaudirà d un domini dels mètodes bàsics.
95. La filosofia del Dret
Avui no existeix unànimement una opinió acceptada sobre l àmbit que avarca.
El jurista ha de filosofar en els fonaments i en el sentit de la seva forma de conèixer i manera d actuar.
És una errada valorar la filosofia del Dret com quelcom extern. La filosofia no ajudarà pas a prendre decisions en l àmbit del Dret però si que farà que els juristes tinguin consciència no només de Dret general sinó també del significat per a l home i la societat de cada una de les institucions que componen el Dret.
El dret a Catalunya .
El Dret català inicia el seu recorregut històric amb el Liber Iudiciorum, una compilació del dret romà vigent a Hispània duta a terme al segle VII per ordre del rei visigot Recesvint.
El Dret català actual és fonamenta en els drets històrics que el Principat de Catalunya va tenir en els temps de la Corona d'Aragó i es veuen plasmats en el Pacte de Tortosa (1869) i les reclamacions del Memorial de Greuges (1885), les Bases de Manresa (1892) i els darrers Estatuts d'autonomia.
Enllaços relacionats .
Abús;
Cronologia del dret a Catalunya;
Codicil; |
788 | Director de cinema | Els directors de cinema o realitzadors són els encarregats de supervisar i conduir l'execució de les pel·lícules.
La consideració de la tasca d'un director ha variat al llarg de la història del cinema. A Hollywood des de la dècada dels 30 a a la dels 50 del segle XX estaven sota contracte de les productores i tenien poc marge d'actuació, mentre en l'actualitat sovint es consideren els creadors essencials de la pel·lícula.
La feina de director de cinema fa servir tots els recursos humans, tècnics, dramàtics i artístics, inclou:
Definir l'orientació artística general ;
Analitzar i interpretar el programa del film (story board) ;
La direcció de les interpretacions dels actors tan des del punt de vista tècnic (col·locació)com del dramàtic (emoció representada) ;
L'organització i selecció dels escenaris ;
Direcció dels mitjans tècnics (llum enquadrament etc.) ;
Escollir equip tècnic i actors (només ocasionalment);
Supervisió dels preparatius de producció ;
Escollir localitzacions escenografia i equipaments ;
Direccció i supervisió de muntatges banda sonora ;
Processament del film fins la còpia final.
Vegeu també.
Cinema;
Llista de directors de cinema; |
789 | Desembre | El desembre és el dotzè mes de l'any del calendari gregorià i té 31 dies. El nom li ve del fet d'haver estat el desè mes del calendari romà. |