id
stringlengths 1
6
| title
stringlengths 1
134
| text
stringlengths 0
140k
|
|---|---|---|
164 | Aparell digestiu | En els organismes animals, l'aparell digestiu és el sistema d'òrgans que transforma els aliments en substàncies simples en un procés anomenat digestió. Un cop realitzada la digestió, l'organisme pot absorbir aquestes substàncies i fer-les servir en l'obtenció d'energia i en el manteniment del cos.
L'aparell digestiu dels mamífers està format pels òrgans següents:
La boca: conté les dents, que mosseguen i masteguen el menjar. La llengua barreja els aliments amb saliva i els empeny cap a la gola.
L'esòfag: serveix de conducte de pas per als aliments entre la gola i l'estómac. Un cop ha arribat a l'esòfag, el menjar passa automàticament a l'estómac.
L'estómac: tritura i barreja els aliments amb substàncies àcides i digestives anomenades enzims.
El pàncrees: produeix els enzims que faciliten la transformació dels aliments.
El fetge: produeix i allibera substàncies digestives a l'intestí prim. També emmagatzema sucres i els allibera a la sang segons les necessitats de l'organisme.
L'intestí prim: és un tub llarg i prim, de més de 5 m de longitud. En ell es produeix la major part del procés de la digestió i de l'absorció dels aliments. Els enzims alliberats degraden el menjar. L'intestí prim desemboca a l'intestí gros.
L'intestí gros: és un tub ample d'1,5 m de longitud, situat a l'abdomen. A través de l'intestí gros s'absorbeix l'aigua i les substàncies químiques útils. El material sobrant és impulsat i excretat per l'anus.
Pàgines que s'hi relacionen.
Tall de digestió; |
165 | Argelaguer | Argelaguer és un municipi de la comarca de la Garrotxa. Se situa a la vall del riu Fluvià, a la meitat Est de la comarca. Té boscos de pollancres, la seva agricultura és de secà principalment cereals i oliveres, indústria hidroelèctrica i artesania tradicional (espardenyes, esclops).
El nom de Argelagorios es troba en documents de l'any 982. A principis del segle XIII els senyors de Sales passen el feu d'Argelaguer als de Montpalau
Entitats de població .
Indrets d'interès.
Parròquia de Santa Maria. Segle XII ;
Castell-palau de Montpalau. Segle XV ;
Capella de Santa Anna. Romànica de 1453 ;
Capella de Santa Magdalena. Segle XIII ;
Capella Mare de Déu del Guilar. Any 1334 ;
Referencies.
Demografia .
Enllaços externs .
Ajuntament;
Publicació veïnal Argelaguer Viu;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; |
166 | Animisme | L' animisme és la creença que una personalitat, un ésser sobrenatural (o una ànima) habita els objectes ordinaris i governa la seva existència.
Els neopagans moderns sovint descriuen el seu sistema de creences com a animista. Un exemple d'això és la idea de què les deesses i els déus consisteixen en tot allò que existeix. El panteisme, doncs, iguala Déu amb existència. L'animisme està present sobretot a l'Àfrica, al sud-est d'Àsia i al Carib, on es barreja amb altres creences.
L'animisme acostuma a pensar que les ànimes sobreviuen al cos i passen a un món millor o paradís. Algunes comunitats creuen en la reencarnació, i així les ànimes dels éssers i objectes que avui envolten la gent podien ser persones en altres vides, fins i tot coneguts, per la qual cosa proclamen que cal cuidar especialment la relació amb l'entorn, per respectar aquests esperits.
Els cultes animistes donen molta importància a la màgia, als rituals mortuoris i als somnis. En determinats indrets es lliga també al vudú i al xamanisme.
A banda de la religió, hi ha traces d'animisme en molts sistemes de filosofia, com a Plató, Leibniz o l'escolàstica. L'hilozoisme podria ser una variant d'aquest sistema conceptual. Edward Tylor, un dels principals estudiosos del tema, intenta buscar la justificació racional i social que porta a l'expansió de l'animisme. Els seus adversaris li retreuen que no ajudi a esborrar el tòpic que assimila animisme a incultura o a poble primitiu. |
167 | Alacantí | L'Alacantí és una comarca del sud del País Valencià amb capital a Alacant. Limita al nord amb l'Alcoià, a l'est amb la Marina Baixa i la mar Mediterrània, al sud amb el Baix Vinalopó i a l'oest amb el Vinalopó Mitjà.
Geografia .
Comarca pràcticament plana envoltada de muntanyes. Limita al nord amb la serra del Cabeçó d'Or (nom degut al íber, ja que prové de la paraula "ur",es a dir, aigua) ; al sud la vall del Vinalopó; a l'oest les serres dels Plans i a l'est el Mediterrani. Comprèn una zona septentrional abrupta on es troba la vall de Xixona, i una de meridional formada per la planícia litoral que travessa el riu Montnegre. Aquesta privilegiada situació geogràfica i el seu clima càlid i sec ha estat el motiu pel qual aquestes terres hagen estat sempre triades per totes les cultures que han passat des de la Mediterrània.
Demografia .
Té una població de 443.261 habitants (2005), la majoria dels quals viuen a Alacant i la seua àrea metropolitana, que compta amb 427.217 habitants (2005). La ciutat d'Alacant és la seua capital i té 319.380 habitants (2005).
Delimitacions històriques.
La comarca de l'Alacantí és de creació moderna, a l'any 1989, i hi comprén l'antiga comarca de la Foia de Xixona, i part de la històrica Horta d'Alacant. Aquestes comarques antigues apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934.
Història .
Durant la colonització cristiana a l'edat mitjana, la comarca de l'Alacantí va ser de les darreres conquerides als àrabs, la conquesta de la qual fou pacífica i el territori va ser adscrit a Castella, en 1244, en virtut del tractat d'Almizra, esdevenent poc després una sublevació musulmana en 1248 sufocada amb l'ajut d'En Jaume I. Després d'anys de disputes al 1304 Dionís de Portugal, l'infant Joan de Castella i el bisbe de Saragossa, per la Sentència de Torrelles acorden deixar definitivament adscrita al Regne de València les terres de l'Alacantí, sota regnat del rei Jaume II el Just.
Agricultura .
La vegetació, mediterrània, és àrida, però els seus habitants han sabut històricament aprofitar l'aigua i la terra per fer-la fèrtil. Les temperatures sovint són suaus i les plujes escasses i concentrades a la tardor amb tempestes causades per la famosa gota freda que hi causa inundacions.
Al nord, on es troba l'antiga comarca de la Foia de Xixona, més freda, té conreus d'ametlers, oliveres, raïm i hortalisses. A Xixona és importantíssima la fabricació del torró. A la part meridional, part de l'antiga comarca de l'Horta d'Alacant, les aigües del Montnegre permeten algun tipus de regadiu, gràcies a l'embassament de Tibi, el més antic d'Europa (s. XVII), tot i qué són els conreus de secà els que més hi abunden.
Economia .
La població és considerablement densa i els seus principals nuclis són: Sant Vicent del Raspeig, amb indústries de ciment i paperera, típica ciutat dormitori, on es troba la Universitat d'Alacant;a Agost es produeix rajola destinada a la construcció i cantereria tradicional; a Sant Joan d'Alacant també un altre municipi dormitori que té una altra universitat, la de Miguel Hernández, a més nombroses grans superfícies comercials, i El Campello, amb port pesquer. Alacant, la capital de la comarca, ha experimentat un ràpid desenvolupament, especialment a partir del segle XVIII, a causa del seu actiu comerç marítim. Té una variada indústria d'alumini, química, tallers metal·lúrgics i de motors, ceràmica, alimentària, del tabac, etc.; a més de ser un centre pesquer. Això no obstant, una de les activitats més importants de la comarca la constitueixen el turisme, fonamentalment a la Platja de Sant Joan, i els sectors econòmics relacionats.
Enllaços externs .
País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment. |
168 | Alcoià | L'Alcoià és una comarca central del País Valencià, amb capital a Alcoi. A més, s'hi inclouen les poblacions de Banyeres de Mariola, Benifallim, Castalla, Ibi, Onil, Penàguila i Tibi.
Limita amb la Vall d'Albaida i el Comtat al nord, la Marina Baixa a l'est, l'Alacantí i el Vinalopó Mitjà al sud, i l'Alt Vinalopó a l'oest.
En la proposta de de distribució de comarques de Joan Soler (1970) també s'inclouen a l'Alcoià totes les poblacions de la Vall de Biar que en les Demarcacions Territorials Homologades (DTH) de la Generalitat apareixen a l'Alt Vinalopó: Beneixama, Biar, El Camp de Mirra i la Canyada de Biar.
Geografia .
Es tracta d'una comarca muntanyosa, que presenta diverses foies interiors, com la de Foia de Castalla i la d'Alcoi, separades per diverses serralades entre les quals destaca la Font Roja, on es troba el Menejador.
Demografia .
Clima i vegetació .
El clima és mediterrani, tot i que més fred que a les comarques costaneres. A les serres hi ha una vegetació original de carrasques, pinars i espècies aromàtiques, sobretot a la serra de Mariola.
Economia .
L'agricultura és de secà (cereals, raïm, oliveres i ametllers). Això no obstant, l'activitat principal de la comarca és la industrial, especialment la tèxtil, la del calcer, la del paper i la dels joguets. La ciutat més gran es Alcoi, capital de la comarca, amb una important tradició industrial paperera i metal·lúrgica que s'han assolit al segle XX amb la tèxtil, fins al punt que és la més important en l'actualitat. Són també importants les poblacions d'Ibi, amb indústries de joguets mecànics; Onil, dedicada a la fabricació de nines, i Castalla, que s'ha especialitzat també en la producció joguetera.
Delimitacions històriques.
La comarca de l'Alcoià és de creació moderna, a l'any 1989, i hi comprén la comarca històrica de la Foia de Castalla, i part de l'antiga Valls d'Alcoi. Aquestes comarques antigues apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934.
Gastronomia.
La cuina de l'Alcoià és del tipus mediterrani de muntanya, i incorpora plats típics com la pericana, ceba en vinagre, i les taretes, una forma de tapa.
Enllaços externs .
País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment. |
169 | Alt Vinalopó | L'Alt Vinalopó és una comarca del sud del País Valencià, situada al nord-est de la província d'Alacant. Deu el seu nom a que geogràficament es troba a la part alta del riu Vinalopó i la seua capital és Villena. Té una superfície de 674 km2 i l'any 2006 contava amb una població de 52.322 habitants. La comarca bassa la seua economia en la indústria tèxtil i del calçat, entre d'altres i en menor mesura en l'agricultura i els serveis. La temperatura mitjana anual és de 14ºC i la precipitació mitjana anual de 359 mm.
Geografia.
Limita pel nord amb la Costera i la Vall d'Albaida, a l'est amb l'Alcoià, al sud amb el Vinalopó Mitjà i a l'oest amb Castella-La Manxa i la Regió de Múrcia. A més a més, les localitats d'aquesta comarca tenen una relació sociocultural i econòmica important amb la localitat de Cabdet, que es troba a Castella-La Manxa malgrat haver sigut històricament valenciana.
Història.
Es tracta d'una comarca heterogènia des del punt de vista històric, lingüístic i cultural. Va ser declarada com a Delimitació Territorial Homologada a l'any 1989 pel Decret de 6 de juny del Govern Valencià. Els dos nuclis més poblats, Villena i Saix, són d'origen castellà i van ser integrats a la província d'Alacant l'any 1836. Encara que inicialment van ser conquerides el 1240 pel comanador d'Alcanyís en nom de Jaume I i de la Corona d'Aragó, aquestes poblacions van ser cedides a Castella pel Tractat d'Almizra el 1244. A l'Alt Vinalopó s'inclouen també els municipis històricament valencians de Salines (castellanoparlant) i els valencianoparlants de la Vall de Biar: Beneixama, Biar, el Camp de Mirra i la Canyada de Biar. Els darrers municipis formaven part de l'antiga comarca de la Serrania d'Alcoi.
Les antigues comarques dels Plans de Villena i les Valls d'Alcoi apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934.
Aquesta complexitat fa que siga una comarca problemàtica i poc vertebrada. D'una banda molts habitants dels pobles valencianoparlants de la Vall de Biar no accepten la seua pertanyença a l'Alt Vinalopó, i reivindiquen l'adscripció a l'Alcoià, ja que veuen perillar els seus trets identitaris. De l'altra, Saix i Salines mostren una enorme atracció cap a la gran zona urbana d'Elda-Petrer i perfectament podrien ser incloses a la comarca del Vinalopó Mitjà. |
170 | Alt Maestrat | L'Alt Maestrat és una comarca valenciana del nord i muntanyosa, amb capital a Albocàsser.
Limita al nord amb els Ports, a l'oest amb l'Aragó, al sud amb l'Alcalatén i a l'est amb el Baix Maestrat i la Plana Alta.
Geografia .
Relleu .
Es tracta d'una comarca de relleu prou abrupte que té en la Mola d'Ares (1.315 m.) el seu punt més alt. Aquestes muntanyes s'engloven dins de l'anomenat sector ibèric valencià i es poden distingir dues subunitats del relleu diferenciades: les serres i corredors prelitorals, i el sistema tabular més a l'interior de la comarca.
Pel que fa a le serres i corredors prelitorals del Maestrat, dir que es tracta d'una sèrie de serralades paral·leles a la costa separades per valls o corredors interiors de tipus graven (foses tectòniques). Segueixen una orientació NNE-SSO, corresponent a la Serralada Costera Catalana. El corredor més interior és el de Catí, on sinclouen els municipis del propi Catí, Vilar de Canes, la Torre d'en Besora i Atzeneta del Maestrat. A continuació (a l'est), s'alcen l'alineació de serres de Esparreguera i Valldàngel (aquesta darrera ja al Baix Maestrat), i el corredor d'Albocàsser, Tírig i les Useres. Després, la Serra d'en Galceran que dona pas al corredor de Les Coves, amb les poblacions de les Coves, La Salzadella, La Torre dels Domenges, Vilanova d'Alcolea, Bell-lloc del Pla, etc. Aquest sistema, com s'observa, abasta un territori supracomarcal, defet continua la succesió de serres i corredors fins a la línia litoral, amb la Serra d'Irta com a límit oriental.
El sistema tabular, més a l'interior de la comarca, i que també mostra un traçat que supera els limits comarcals, es localitza cap al sud de Morella, arribant fins al riu Millars. Es tracta d'un relleu subtabular, poc plegat però molt afectat per les falles de distensió, el vasculament i l'erosió. Trobarem un paisatge amb muntanyes de cims plans, separades per gorges excavades per rius (com les de la rambla Carbonera i els dels rius Montlleó i Vilafermosa). Les moles, que algunes vegades presenten estrats totalment plans, i altres vegades suaus plecs sinclinals penjats, solen superar els 1.000m d'alçària i estan ocupades per les pastures o per cultius cerealístics. Podem destacar les següents moles de nord a sud: Mola d'Ares (1.318m), el pla de Vilafranca i el pla de Vistabella(1.100m), que enllaça amb la gran mola de Penyagolosa (1.814m). Ací encara és ben palesa l'orientació ibèrica, amb domini de la cobertora mesozoica que apareix en ocasions de manera plegada i, en altres, en forma de moles o formes subtabulars.
Clima i vegetació .
Els hiverns són freds, els estius són més frescos que en el clima mediterrani típic, i les precipitacions abundants, a l'hivern solen caure precipitacions en forma de neu. Presenta una vegetació de boscos de pins, carrasques, roures i sotabosc mediterrani.
La comarca històrica .
Hi hagué una antiga delimitació comarcal de l'Alt Maestrat en què formaven part els municipis de Atzeneta del Maestrat, Benafigos, i Vistabella del Maestrat, i que actualment es troben a la comarca de l'Alcalatén. Aquesta antiga delimitació apareix al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934.
Sovint es cataloga, de forma errònia, Vilafranca a l'Alt Maestrat, quan en realitat pertany a Els Ports.
Personatges històrics destacats .
General Cabrera (Carlisme), anomenat el tigre del Maestrat.
Economia .
Les principals fonts de riquesa són l'agricultura de secà (cereals, raïm i olives) i la ramaderia ovina i cria de bestiar. La comarca té molt poca indústria. Benassal és una altra de les seues poblacions, famosa pel seu balneari de la Font d'En Segures, mentre que Albocàsser, la capital comarcal, és un centre agrícola de conreus variats.
Administració .
La comarca pertany a la província de Castelló.
Municipis .
Els municipis d'aquesta comarca són:
Partits judicials .
Els Partits judicials als que pertanyen els municipis són:
Castelló de la Plana: Albocàsser, Benassal, Culla, La Torre d'en Besora, Vilafranca i Vilar de Canes.
Vinaròs: Ares del Maestrat, Catí i Tírig.
Mancomunitats de municipis .
Mancomunitat Turística del Maestrat. S'integren municipis dels Ports, l'Alt i Baix Maestrat. De la comarca de l'Alt Maestrat formen part: Albocàsser, Ares del Maestrat, Benassal, Catí, Culla i Vilafranca.
Mancomunitat Comarcal Els Ports. A més dels municipis d'aquesta comarca, també formen part alguns de l'Alt Maestrat com: Ares del Maestrat i Vilafranca. ;
Mancomunitat Castelló Nord. Agrupa municipis de diferents comarques del nord de la província, i del Baix Maestrat solament el de Catí.
Vies de comunicació .
La CV-15 arriba paral·lela a la Rambla Carbonera des de la Plana de Castelló al sud. A l'altura d'Albocàsser surt una bifurcació, la CV-164 cap a la mateixa població i que la comunica també amb la CV-10, més a l'est.
La CV-15, continua el seu camí cap a l'interior en direcció a Ares del Maestrat i Vilafranca. Pocs quilòmetres a l'oest del Coll d'Ares, surt una via, la CV-12 en direcció a Morella.
Per a arribar a la resta municipis, cal desviar-se per successives carreteres comarcals que surten de la CV-15.
Llocs d'interés turístic .
Ermita i Hospederia de Sant Pau d'Albocàsser. Declarat Monument Històric Artístic Nacional. A la fi del segle XVI, al costat de la primitiva ermita, comença a aixecar-se l'hospederia ampliada en el segle XVIII per dues ales portificades als costats. L'hospedería s'articula al voltant d'un pati central porticat (amb sortida al prat per portada de mig punt), amb destacat ràfec treballat en pedra, i des del qual s'accedeix tant al temple com a la cuina, xemeneia i antigues quadres.
Barranc de la Valltorta. Allí trobarem una bona mostra d'art rupestre d'època mesolítica. El Museu i les pintures rupestres del Barranc de la Valltorta, que juntament amb les del Barranc de Gasulla formen un àrea cultural d'interès internacional, declarada per la UNESCO com Patrimoni de la Humanitat, formen un àrea d'imprescindible visita.
Nucli històric d'Ares del Maestrat. Es troba situat al peu de la Mola d Ares (1.318 m), presidit per les restes d'un Castell. Podem gaudir d'una arquitectura gòtica característica i bonics monuments d'interés.
Castell de Corbó a Benassal. Declarat Bé d'Interés Cultural al 2002, fou alçat sobre un assentament del Bronze que fou ocupat posteriorment en les époques ibèriques i romanes. Als seus peus va existir un poblat musulmà.
Font d'en Segures. La coneguda popularment com plaça i font dels xorros, és una construcció feta amb blocs de pedra picada culminada amb una impressionant cúpula de forma triangular. Realitzada en acabar la Guerra civil espanyola per l'arquitecte castellonenc Vicent Traver és on se situa el manantial d'on brota la famosa aigua de Benassal.
Nucli urbà de Catí. Va ser declarat Conjunt Historicoartístic el 7 de març de 1979.
Espais naturals .
Barranc dels Horts. Espai natural relíctic, d'incalculable valor ecològic i social, i únic a nivell del País Valencià i de l'estat espanyol. Un paisatge majestuós, regat per fonts cristal·lines i en el qual es troben diverses microrreserves de flora. És propietat de la Fundació Natura de La Caixa i es troba al terme municipal d'Ares del Maestrat. ;
El Rivet. Paratge Natural Municipal de Benassal, es troba enclavat entre les impressionants muntanyes del Maestrat, un immens paisatge de moles i barrancs per on circulen encaixats rius i rambles.
Bosc de la Palomita. Paratge Natural Municipal del municipi de Vilafranca on són importants els boscos de pinassa o pi negre.
Festes, fires i celebracions populars .
Mostra de Ramaderia de Benassal. Es celebra anualment des de fa poc temps.
Publicata de Sant Antoni de Vilafranca. Se celebra el cap de setmana més proper al 17 de gener i es tracta d'una de les festivitats més antigues del poble, inclou la representació teatral de la vida del Sant i la crema de la "barraca", així com altres actes com l'"alto a la malea".
Fira de la Magdalena de Vilafranca. E cap de setmana més proper al 22 de juliol se celebra l'antiga fira de bestiar recuperada el 1996 i ampliada a tots els sectors comercials (tot i que encara conserva una part important de bestiar).
Enllaços externs .
País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment. |
171 | Alt Millars | L'Alt Millars, o Conca del Millars, és una comarca interior i muntanyosa del nord del País Valencià, amb capital a Cirat.
Limita al nord i oest amb l'Aragó, a l'est amb l'Alcalatén i al sud amb la Plana Baixa i l'Alt Palància.
Els municipis d'aquesta comarca són: |
172 | Alt Palància | L'Alt Palància és una comarca de l'interior del País Valencià, amb capital a Sogorb.
Limita al Nord amb l'Alt Millars, a l'est amb la Plana Baixa i el Camp de Morvedre, al sud amb el Camp de Túria i a l'oest amb els Serrans i l'Aragó.
Geografia .
És una ampla vall separada de l'Alt Millars per les serres de Pina i Espadà al nord, i pel sud la delimita la Serra del Toro i la Serra Calderona.
La comarca es troba situada en el domini ibèric sent un punt de transició entre els altiplans de Terol i la plana costanera valenciana, per això les màximes altures es donen en l'interior.
Es poden distingir quatre unitats de relleu principals:
Vall del riu Palància. Aquest riu neix en la zona més occidental de la comarca i la recorre en sentit nord-oest sud-est. En la comarca es pot trobar tant el curs superior del riu (des del naixement fins a la localitat de Navaixes), com el mig (des de Navaixes fins Sot de Ferrer).
Pla de Barraques. Zona considerar com una prolongació geològica de l'altiplà del sud de la província de Terol. Amb una altura de 1.000 a 1.100 m es caracteritza per un clima fred i escassa població. En ell es localitzen les serres del Toro i Pina prolongacions de la serra de Javalambre que suposen les màximes altituds de la comarca amb 1.618 m en la serra del Toro o 1.538 en la Penya Salada.
Serra d'Espadà. Serra situada al nord del riu Palància que serveix de línia divisòria entre la conca d'aquest i la del riu Millars. Es caracteritza pels seus sòls de rodeno i perd altitud conforme s'acosta al mar, sent les màximes altituds el pic de la Ràpita amb 1.106 m i el d'Espadà amb 1.086.
Serra Calderona. Serra situada al sud del riu Palància, que serveix de divisòria d'aigües entre la conca del Palància i del Túria. En la seva majoria ocupa territori de la província de València si bé les seves màximes altures es troben en aquesta comarca amb becs com el Montemayor (1.015 m).
El clima és suau al fons de la vall, però fred a les zones muntanyoses.
El riu de Sogorb o Morvedre, i modernament Palància permet àmplies zones de regadiu on es conreen hortalisses, creïlles, dacsa i arbres fruiters. A la zona de secà abunda l'olivera, el blat, el garrofer i el raïm.
Comarca històrica .
L'Alt Palància és una comarca històrica que ja apareixia al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934. L'única diferència és que ençà s'hi inclouia el municipi de Gàtova, que actualment es troba a l'actual comarca del Camp de Túria.
Llengua .
La població actual és de parla castellana (la qual cosa fa que als seus habitants se'ls conega, juntament amb els de la Foia de Bunyol amb el malnom de "xurros") producte segurament de la repoblació establerta arran de l'expulsió dels moriscos de 1609. Però bé els elements de la toponímia o bé, sobretot, els arxius de la seu sogorbina permeten afirmar que durant segles fou de llengua valenciana.
Economia .
La indústria hi és escassa, tot i que hi ha almassores i molins de farina. A Sogorb, la capital de la comarca, hi ha indústria tèxtil, ceràmica i paperera.
A banda de Sogorb són també importants les poblacions d'Altura, Xèrica i Viver.
Administració .
La comarca pertany a la província de Castelló, i pertanyen tots els municipis al Partit judicial de Sogorb, encara que antigament existia també el de Viver.
Municipis .
Els municipis d'aquesta comarca són:
Mancomunitats .
Mancomunitat Intermunicipal de l'Alt Palància. Integra els municipis de: Altura, Assuévar, Castellnou, Caudiel, Xóvar, Geldo, Xèrica, Pina, Soneixa, Sot de Ferrer, Teresa, El Toro i Viver.
Vies de comunicació .
L'autovia A-23, o Autovia Mudèjar, és l'eix de comunicació comarcal. Enllaça amb l'A-7 (Autovia del Mediterrani) a l'altura de Sagunt (Camp de Morvedre) i arriba fins a la frontera amb Aragó, al municipi de Barraques, després de superar el Port del Ragudo, barrera orogràfica que històricament ha estat el pas entre els dos antics regnes i que després de les darreres obres. Aquesta Autovia, que actualment es troba en obres (2008) comunicarà l'Arc Mediterrani amb la frontera amb França, concretament a la població de Somport.
També existeix una via ferroviària que surt de l'Estació del Nord de València, passa per Sagunt i Terol, i arriba fins Saragossa.
Estacions:
Barraques;
Caudiel;
Sogorb (dos estacions);
Xèrica-Viver;
Navaixes;
Tant l'autovia A-23 com el ferrocarril trascorren pel centre de la vall del Palància, corredor estratègic de comunicacions entre el País Valencià i Aragó.
Llocs d'interés turístic .
Santuari de la Cova Santa d'Altura. Situat a 820 m d'altitud en el fons d'un avenc de 20 m de profunditat a uns 12 km del nucli urbà. És un lloc de gran devoció en tota la comarca i fora d'ella, realitzant-se romeries des de diverses localitats al llarg de l'any.
Cartoixa de Vall de Crist d'Altura. Situat a menys d'un quilòmetre del nucli urbà, encara és possible impregnar-se de la solemnitat d'un dels més importants monuments del Regne de València visitant les restes que queden després de quasi dos segles d'abandó.
Aqüeducte romà de Begís del segle II. Declarat Monument Nacional en l'any 1982, situat al peu del Castell. L'aqüeducte tenia en origen set arcs de mig punt dels quals en l'actualitat es conserven solament cinc, aquests juntament amb el mur situat a l'inici del mateix arriba a una longitud de 82 metres. Originàriament va tenir 125 metres, incloent la conducció d'aigües en canal sobre arquejades, els dos murs extrems, la connexió amb el canal de proveïment i la connexió subterrània de subministrament al poble. A pesar de ser un aqüeducte, la seva tipologia sembla respondre més a un pont a causa del sistema estructural utilitzat, al tenir tallamars en totes les piles i contraforts en les piles imparells. La fàbrica és de carreus en els arcs i les piles, mentre que en els elements restants s'utilitza la maçoneria. Cada pila i tallamar es corona amb una rematada piramidal.
Castell de Castellnou. Dels segles del XIII al XV, ha sigut declarat Bé d'Interès Cultural. Es troba dalt d'el puig de Sant Cristòfol. S'atribueix als romans, després pel segle XII foren els musulmans els qui el donaren la forma de les fortificacions islàmiques, fins que al 1228 les hosts d'en Jaume I el conqueriren.
Torre del Mal Paso de Castellnou. Torre íbera de vigilància. Recentment declarada Bé d'Interès Cultural.
Om munumental de Castellnou. Data de 1812 i va ser plantat en el centre de la plaça que en l'actualitat duu el seu nom com commemoració de la Constitució de Cadis.
Torre d'Anníbal de Caudiel. Del segle II a.C. Va ser utilitzada en el període de dominació musulmana i en els primers temps de la reconquesta cristiana. Va ser, en aquesta època, una torre defensiva vinculada a la frontera del castell de Xèrica.
El Pilón de Matet. Del segle XI. Torre defensiva d'origen musulmà es troba situada en el cim del pujol rocós on està situada la població. Aquesta esvelta torre de cos cilíndric amb construcció de maçoneria disposa d'un accés principal elevat. Ha estat parcialment restaurada encara que la rematada superior ha desaparegut. Va ser declarada Bé d'Interès Cultural l'any 1985.
Nucli històric de Sogorb. Destaquen monuemnts com la Catedral , les muralles, l'aqüeducte, el castell, els palaus, la Font dels cinquata canons, etc.
Església de la Immaculada de Sot de Ferrer. D'estil neoclàssic. Destaca sobretot per l'altar major obra de Joan de Joanes, un exemple de les obres més importants de la pintura renaixentista valenciana. La pintura és un oli sobre taula estant format per dues parts principals. La inferior, en la qual apareix la Immaculada en el centre envoltada pels seus pares i la superior, en la qual apareix Déu.
Nucli històric del Toro. Destaquen monuments com les esglésies de la Mare de Déu dels Àngels i de Sant Miquel, ermita de Sant Roc, l'Ajuntament, el Castell o el pont medieval.
Castell d'Almonecir. Del segle XII. És l'únic cas al País Valencià de ribat (monestir musulmà fortificat) en el qual residien els Murabitins, monjos guerrers.
Nucli històric de Xèrica. Destaca la torre-campanar d'estil mudèjar, a més d'altres monuments com les diferents esglésies i convents, les muralles i els portals, ponts i torres, etc.
Espais Naturals .
Parc Natural de la Serra d'Espadà.
Parc Natural de la Serra Calderona.
Peñaescabia. El cim de la Serra del Toro declarat Paratge Natural Municipal del municipi de Begís. En les proximitats se situa el naixement del riu Palància.
Salt de la Nòvia a Navaixes. Paratge situat en el riu Palància, està format per la cascada del Brazal, un impressionant salt d'aigua de 30 metres. Existeix una llegenda local que diu que quan les parelles anaven a casar-se les núvies devien saltar el riu en aquest punt i si ho assolien el matrimoni seria feliç, però va haver una vegada que una d'elles no ho va assolir sent atrapada juntament amb el seu nuvi que es va llançar a rescatar-la per un remolí del riu morint ambdós.
Paratge de la Esperanza de Sogorb. La muntanya de La Esperanza es correspon a un xicotet turó que s eleva fins a una altura màxima de 445 metres des d un nivell de cota dels terrenys que la rodegen de vora els 400 metres. Ha estat declarat Paratge Natural Municipal.
La Dehesa. Paratge Natural Municipal de Soneixa situat en un altiplà a uns 440 metres d'altitud. En ella es troben situades dues llacunes, una de les quals ha estat dessecada.
Pozo Junco de El Toro. Paratge Natural Municipal d'interés paisatgístic, faunístic i de flora.
Coves del Sargal de Viver. Situat en la marge esquerra del Palància són un grup de coves que van servir d'abric als primers pobladors de la zona, des del Paleolític Superior fins al neolític. Geològicament es van formar per l'acció de les aigües de la font del Pontón. Existeixen formacions càrstiques d'interès.
Coves de los Calaricos de Xòvar. En aquest impressionant conjunt es poden observar magnífiques estalactites i estalagmites.
La via verda d'Ojos Negros travessa en direcció nord-oest-sud-est la comarca.
Fires, festes i celebracions .
Cicle Internacional de Concerts, Ciutat de Navaixes. Durant els mesos de juliol i agost.
Fira de la Mel de Pina. Se celebra a començaments d'abril.
Entrada de bous i cavalls de Sogorb. Festa declarada d'Interès Turístic Internacional. Se celebra a finals d'agost i principis de setembre.
Festa de la Siega y Trilla de El Toro. Celebració on s'observen les tradicions ancestrals i útils del camp. Mostra d'indumentàries, artesania i maquinaria amb esmorzar típic. Entre juliol i agost.
Festa de l'Oli de Viver. Es sol celebrar al juny. A aquesta fira acudeixen més de 50 expositors, entre aquests expositors estan comerços del poble i associacions culturals del poble. Aquesta Fira està organitzada per l'Ajuntament i per la Cooperativa Oleícola de Viver, també conta amb diversos patrocinadors.
Enllaços externs .
País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment. |
174 | Adreça IP | D'acord amb el protocol d'Internet, una adreça IP és un nombre que identifica inequívocament un dispositiu lògic connectat a la xarxa. Dins d'una mateixa xarxa, cada adreça IP que s'utilitzi ha de ser única.
Una adreça IP es representa mitjançant un nombre binari de 32 bits (IPv4). Les adreces IP s'expressen com nombres de notació decimal: es divideixen els 32 bits de l'adreça en quatre octets (un octet és un grup de 8 bits). El valor decimal màxim de cada octet és 255 (el nombre binari de 8 bits més alt és 11111111, i aquests bits, de dreta a esquerra, tenen valors decimals de 1, 2, 4, 8, 16, 32, 64 i 128, la suma dels quals és 255). Un exemple d'adreça IP podria ser 192.168.1.123. Aquest és un exemple típic de ip en xarxa local.
Hi ha tres classes d'adreces IP que una organització pot rebre de part del Registre Nord-americà de Nombres d'Internet (ARIN) (o ISP de l'organització): Classe A, B i C. En l'actualitat, ARIN reserva les adreces de Classe A per als governs de tot el món (encara que en el passat se li hagin atorgat a empreses de gran envergadura com, per exemple, Hewlett Packard) i les adreces de Classe B per a les mitjanes empreses. S'atorguen adreces de Classe C per a tots els altres sol·licitants.
Cada classe de xarxa permet una quantitat fixa d'hostatgers. En una xarxa de Classe A, s'assigna el primer octet, reservant els tres últims octets (24 bits) perquè siguin assignats als hostatgers, de manera que la quantitat màxima d'hostatgers és 2^24 (menys 2: les adreces reservades de broadcast i de xarxa), o 16.777.214 hostatgers.
En una xarxa de Classe B, s'assignen els dos primers octets, reservant els dos octets finals (16 bits) perquè siguin assignats als hostatgers, de manera que la quantitat màxima d'hostatgers és 2^16 (menys 2), o 65.534 hostatgers.
En una xarxa de Classe C, s'assignen els tres primers octets, reservant l'octet final (8 bits) perquè sigui assignat als hostatgers, de manera que la quantitat màxima d'hostatgers és 2^8 (menys 2), o 254 hostatgers. Hi ha certes adreces en cada classe d'adreça IP que no estan assignades. Aquestes adreces es denominen adreces privades. Les adreces privades poden ser utilitzades pels hostatgers que usen traducció d'adreça de xarxa (NAT), o un servidor proxy, per a connectar-se a una xarxa pública o pels hostatgers que no es connecten a Internet.
Moltes aplicacions requereixen connectivitat dintre d'una sola xarxa, i no necessiten connectivitat externa. En les xarxes de gran grandària, sovint s'usa TCP/IP, encara que la connectivitat de capa de xarxa no sigui necessària fora de la xarxa. Els bancs en són bons exemples. Poden utilitzar TCP/IP per a connectar els caixers automàtics (ATM). Aquestes màquines no es connecten a la xarxa pública, de manera que les adreces privades són ideals per a elles. Les adreces privades també es poden utilitzar en una xarxa en la qual no hi ha suficients adreces públiques disponibles.
Les adreces privades es poden utilitzar juntament amb un servidor de traducció d'adreces de xarxa (NAT) o servidor proxy per a subministrar connectivitat a tots els hostatgers d'una xarxa que té relativament poques adreces públiques disponibles. Segons l'acordat, qualsevol tràfic que posseeixi una adreça destinació dintre d'un dels intervals d'adreces privades NO s'enrutarà a través d'Internet.
Classe Direcció IP (X=Xarxa - H=Host) Rang N°de Xarxes N°de Hosts Màscara de Xarxa Broadcast
A 0XXXXXXX.HHHHHHHH.HHHHHHHH.HHHHHHHH 1.0.0.0-127.255.255.255 126 16.777.214 255.0.0.0 x.255.255.255
B 10XXXXXX.XXXXXXXX.HHHHHHHH.HHHHHHHH 128.0.0.0-191.255.255.255 16.382 65.534 255.255.0.0 x.x.255.255
C 110XXXXX.XXXXXXXX.XXXXXXXX.HHHHHHHH 192.0.0.0-223.255.255.255 2.097.150 254 255.255.255.0 x.x.x.255
D 1110de multicast 224.0.0.0-239.255.255.255
E 1111per a ús futur 240.0.0.0-255.255.255.255
Enllaços externs.
Adreça IP ;
IP-Adress.com ; |
175 | Aminoàcid | Els aminoàcids són unes molècules que contenen un grup carboxil i un grup amino. Químicament són molt diversos. N'hi ha que formen part de proteïnes (proteics), mentre que d'altres mai s'hi presenten. Tots els aminoàcids que componen proteïnes presenten un carboni asimètric anomenat alfa on hi enllaça el grup carboxil, el grup amino, un hidrogen i un radical que és el que varia en cada aminoàcid. És aquesta mena de partícules a les que per antonomàsia la gent sol fer referència en parlar d' aminoàcids.
Es classifiquen segons els seus radicals que són de diversos tipus:
Polars (sense càrrega). Gly, Ser, Thr, Cys, Tyr, Asn, Glu.
Apolars (sense càrrega) o hidrofòbics. Ala, Val, Leu, Ile, Pro, Phe, Trp.
Càrrega negativa (àcids). Asp, Glu.
Càrrega positiva (bàsics). Lys, Arg, His.
En els humans, alguns aminoàcids es consideren essencials (s'obtenen per ingesta): Val, Leu, Ile, Phe, Tyr, Met, Thr, Lys, Arg, His.
Hi ha aminoàcids que no es consideren proteics perquè no són transcripcionals, tot i que apareixen en algunes proteïnes. Aquests tipus d'aminoàcids són derivats d'altres aminoàcids (s'incorporen a la proteïna com a aminoàcids proteïcs) que, un cop formada la proteïna, es modifiquen químicament. Per exemple, la hidroxiprolina és una prolina a la qual s'hi ha afegit un grup hidroxil de forma post-transcripcional.
Els aminoàcids no proteïcs s'utilitzen com a neurotransmissors, vitamines, etc. Per exemple la beta-alanina.
Estructures químiques.
Propietats .
Àcido-bàsiques.
Comportament de qualsevol aminoàcid quan s'ionitza. Qualsevol aminoàcid pot comportar-se com a àcid o base (són amfòters) depenent del pH del medi i de la Ka de làminoàcid.
Els aminoàcids i proteïnes es comporten com substàncies tampons. Quan una molècula presenta càrrega neta zero es troba en el punt isoelèctric.
Òptiques.
Tots els aminoàcides presenten el carboni alfa asimètric (excepte la glicina que té un hidrogenen el radical) de manera que presenten isòmers. Tots els àminoàcis proteïcs són L. Només en bacteris es donen contades excepcions d'aminoàcis D.
Químiques.
Les que afecten al grup carboxil (descarboxilació).
Les que afecten al grup amino (desaminació).
Les que afecten al radical.
Aminoàcids proteïnogènics.
Els àminoàcis proteics humans són 20:
alanina, arginina, asparagina, aspartat, cisteïna, fenilalanina, glicina, glutamat, glutamina, histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, prolina, serina, tirosina, treonina, triptòfan i valina.
Codificació FASTA.
La següent taula mostra els caràcters usats en el format FASTA per codificar els aminoàcids: |
176 | Alanina | L' alanina (representat per les lletres Ala) és un dels aminoàcids transcripcionals que formen les proteïnes dels éssers vius.
És una molècula hidrofòbica, amb un grup metil com a cadena lateral. És l'aminoàcid més petit, després de la glicina.
L'abreviatura d'una lletra és A i la de tres lletres Ala. A l'ARNm, codifica com a GCU GCC GCA GCG. |
177 | Alfabet | L'alfabet és el conjunt de símbols, anomenats lletres, que codifiquen una llengua escrita. La codificació de l'alfabet (almenys en una primera època, quan l'escriptura diferia molt poc de la parla) consisteix a representar un so per mitjà d'un símbol o lletra; es contraposa així als sil·labaris i als ideogrames. El mot prové del nom de les lletres alfa (alfa) i beta (beta), que són les dues primeres de l'alfabet grec. Val a dir que el seu sinònim, abecedari, prové del nom de les quatre primeres lletres de l'alfabet llatí: a, be, ce i de (en llatí ABECEDARIVS).
Cada llengua té el seu propi codi sistematitzat, que pot ser particular per a ella mateixa o variacions d'un altre. Així, per exemple, tots els alfabets en ús a l'Europa occidental provenen de l'evolució de l'alfabet del llatí clàssic. Similarment, l'alfabet llatí i l'alfabet ciríl·lic neixen de l'alfabet grec, el qual prové de l'alfabet fenici, d'on sorgeix també l'alfabet iber. Quant a les relacions entre l'alfabet fenici i l'ugarític amb d'altres alfabets més antics i amb l'escriptura cuneïforme i jeroglífica, en particular, així com els lligams amb els alfabets de les llengües indo-àries, si bé són menys clares, també indiquen un origen comú de la majoria d'alfabets.
Evolució lineal dels alfabets occidentals i de l'Orient Mitjà.
En 2006 Françoise Briquel-Chatonnet proposà aquesta taula esquemàtica que recollia linealment l'evolució dels alfabets occidentals i del Pròxim Orient.
o Escriptures protosemítiques
o Alfabet lineal o protosinaític
o Alfabet ugarític
? ?
| o Alfabet fenici
| o Alfabet paleo-hebraic
| o Alfabet púnic
| o Alfabet arameu
| | o Alfabet hebreu
| | o Escriptures d'Àsia central (alfabet sogdià, alfabet uigur, alfabet mongol, etc.)
| | o Alfabet karoshti
| | o Brahmi
| | o Alfabet nabateu
| | o Alfabet sirià
| | :
| | o Alfabet àrab
| o Alfabet grec
| o Alfabet etrusc
| | o Alfabet llatí
| o Alfabet copte
| o Alfabet georgià
| o Alfabet armeni
| o Alfabet ciríl·lic
o Escriptures d'Aràbia
o Aràbics del nord (alfabet safaític, alfabet dels thamudens, etc.)
o Arábics del sud
o Alfabet himyarita
Alfabet àrab;
Alfabet armeni;
Alfabet berber;
Alfabet ciríl·lic;
Alfabet dactilològic;
Alfabet etrusc;
Alfabet fenici;
Alfabet georgià;
Alfabet grec;
Alfabet grecoibèric;
Alfabet hebreu;
Alfabet iber;
Alfabet llatí;
Alfabet català;
Alfabet castellà;
Alfabet guaraní;
Alfabet sànscrit;
Alfabet tàmil;
Alfabet fonètic internacional;
SAMPA;
Vegeu també.
Ordre alfabètic;
Escriptura; |
178 | Alfabet català | L'alfabet català deriva de l'alfabet llatí, amb la inclusió d'algunes lletres que només s'usen en estrangerismes. Actualment l'alfabet està compost per vint-i-sis lletres simples:
Caràcters especials: Punt (.) coma (,) Punt i coma (;) dos punts (:) accent obert (`) accent tancat ( ) dierèsi ( )
Històricament, el nom d'algunes lletres ha estat diferent de l'actual: ef, el, em, en, er, es, itzeta. També era diferent la pronúncia de la vocal d'algun dels noms de les lletres.
Pel que fa a la pronúncia dels noms de les lletres, la e i la o es pronuncien amb timbre obert.
Aquesta versió és l'establerta per les normes ortogràfiques proposades per Pompeu Fabra. Abans, s'havien fet servir altres dígrafs com el ch (so /k/ a final de paraula i de vegades a dintre; o a dintre, per tx, sobretot al País Valencià i en gal·licismes i castellanismes), il, yl, ly, yll (tots al principi representant dos sons -una semivocal i una lateral, alveolar o palatal- i després amb el valor de la ll actual); yn per l'actual ny; gu per g davant a; ff per f, ch per c, th per t, ph per f, aquests quatre dígrafs en cultismes, etc. També s'havien emprat grafies simples actualment abandonades, fora dels cognoms, com y per la semivocal i, després, per la conjunció copulativa, l per ll, g per gu davant e o i; x darrere vocal per ix, etc.
Dígrafs.
El català té els següents dígrafs que representen un so:
representa Nasal palatal sonora.
Consonants dobles: ela palatal Lateral aproximant palatal sonora, erra vibrant Vibrant alveolar sonora, essa sorda Fricativa alveolar sorda.
Amb una u muda seguida de e o i: Oclusiva velar sonora o Fricativa velar sonora, Oclusiva velar sorda.
Amb una i: desprès de vocal a final de mot , intervocàlic o desprès de vocal a final de mot Fricativa postalveolar sorda o Fricativa postalveolar sonora;
Sons africats amb una t: o , , ;
Ortogràficament , i intervocàlic se separen en síl·labes diferents, a més de <l·l>.
Bibliografia.
Joan Coromines: "Història de la confusió de dues parelles de consonants antigues: ç i ss; yl i ll", dins Entre dos llenguatges I, Ed. Curial, Barcelona, 1976. ISBN: 84-7256-003-1;
Albert Rosich, "El nom de les lletres", Caplletra, 27.
Mila Segarra, Història de l'ortografia catalana, Ed. Empúries, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7596-057-X. |
179 | Agricultura ecològica | L' agricultura ecològica o agricultura biològica és una modalitat agrícola en la qual no s'utilitzen productes químics de síntesi: fungicides químics de síntesi, adobs químics de síntesi, herbicides, OGM (Organismes Genèticament Modificats), conservants artificials, colorants artificials, additius artificials o similars i que té com a finalitat, en contrasta amb l'agricultura industrial, ser ambientalment sostenible, a més de respectar la salut i el benestar dels consumidors.
Algunes de les tècniques de conreu que s'utilitzen són les següents:
Ús de fertilitzants d'origen orgànic (ex: fems, compost, adobs verds...). ;
La rotació de conreus per afavorir la regeneració de la terra.
Ús del guaret per evitar l'esgotament de la terra.
Control de plagues amb mitjans biològics: fauna auxiliar, rotenona, piretrines...
En general, les tècniques de cultiu utilitzades per l'agricultura ecològica són de caràcter preventiu i molt menys nocives per a l'home (i per al medi) que les tècniques convencionals (utilitzades extensivament després de la Revolució Verda, de caràcter correctiu, intensives en productes químics altament tòxics).
El mateix concepte és conegut amb noms diferents a diversos països i es pot trobar una terminologia diversa per definir el mateix, cosa que de vegades pot portar a confusió (orgànic és l'adjectiu que fan servir en anglès). D'aquesta manera es troben denominacions com ara agricultura biològica, agricultura ecològica, agricultura regenerativa, agricultura sostenible, agricultura de conservació, etc.
Els productes resultants de l'agricultura ecològica reben la denominació de "productes ecològics" o " productes biològics". Actualment els prefixes bio i eco es reserven per aquests productes.
A la Unió Europea l'agricultura ecològica és regulada i el reglament 834/2007 especifica clarament quines tècniques poden ésser utilitzades per aquest tipus de conreus.
Enllaços externs .
CCPAE: consell català de la producció agrària ecològica;
Fòrum d'agricultura ecològica;
Pàgina de la UE sobre agricultura ecològica; |
181 | L'Arboç | L'Arboç és una vila i municipi de la comarca del Baix Penedès.
|}
Geografia.
nicipi és situat a la part oriental de la comarca, envoltat pel terme de Castellet i la Gornal (Alt Penedès), excepte per l'oest on limita amb Banyeres del Penedès i, en un petit sector, amb Sant Jaume dels Domenys. L'enclavament de Can Vies (0,3 km ) està separat uns 1.300 m del sector principal del terme. L'enclavament és entre Castellet i la Gornal, Castellví de la Marca i Santa Margarida i els Monjos, a l'Alt Penedès i a la província de Barcelona.
Els conreus tradicionals són la vinya, l'olivera, els sembrats (avui en dia en franca regressió).
Cultura.
La tradició folklòrica de l Arboç és rica i variada. La Festa Major, una de les més típiques de Catalunya, aplega cada quart diumenge d agost la mostra més viva del sentir festiu dels habitants de la vila.
El Ball de Diables amb la seva famosa carretillada, el Ball de Bastons, els Gegants i Nans i el drac Badalot són l exponent de l empenta associativa de l Arboç, als quals s han d afegir l Elenc Artístic Arbocenc, la Coral Ressò, l Esbart Sant Julià, una penya blaugrana, una penya ciclista i un club de futbol, entre altres.
Tot plegat fa de l Arboç una vila culturalment rica, de tarannà amable amb el visitant i sempre amatent per a mantenir dempeus els puntals de la seva pròpia identitat.
Hi són tradicionals les puntes de coixí ("L'Arboç, terra de bon vi i de puntes de coixí"), que amb les d'Arenys de Mar són les de més anomenada del Principat.
Pel que fa al folklore hi destaquen les següents manifestacions folklòriques:
un dels balls de diables més antics de Catalunya. El punt culminant d'aquest ball de diables és La Carretillada. La Carretillada és la figuració de l'infern que segueix la representació de l'acte sacramental. Els diables cremen les seves carretilles saltant en cercle, de forma contínua, a la plaça del poble, la nit de la Festa Major. Cal que el foc no es deturi ni afluixi ni un instant.;
una de les colles bastoneres més antigues (i espectaculars) de Catalunya.
uns gegants centenaris.
és la plaça castellera sense colla pròpia (depenent de la intermitència amb què apareixen els Minyons de l'Arboç) més important de Catalunya;
El Garot de L'Arboç, una figura emblemàtica dins el àmbit del Bestiari Festiu i que és una reproducció del ruc català.
des de la Festa Major de l'any 2008 s'ha recuperat el Ball de Pastorets i Pastoretes que des de l'any 1947 no sortia.
Es diu:
El quart diumenge d'agost, és festa major a l'Arboç.;
A l'Arboç, ni dona ni gos;
Història.
La història de l Arboç ve marcada per la seva condició de Vila Reial -no sotmesa al senyor feudal-, per la qual cosa gaudia de concessions i privilegis propis: el mercat dels dimarts data de l any 1200, la Fira de Santa Llúcia de l any 1230, a més de posseir un notari públic i un call jueu.
Però fent un salt en el temps, la petjada històrica que més ha colpit la història col·lectiva d aquesta població foren els episodis protagonitzats l any 1808 pels vilatans arbocencs a la Guerra del Francès, amb l heroica resistència contra les tropes napoleòniques comandades pel general Chabran.
Arquitectura.
A dues passes del monument a l'abat de Montserrat Aureli M. Escarré, fill il·lustre de la vila, s'aixeca l'esvelta silueta de LA GIRALDA, una fantasia d'estil historicista neoàrab edificada a principis del segle XX amb la voluntat de reproduir, a menor escala i dins un mateix edifici, la Giralda de Sevilla, el Pati dels Lleons i el Saló d'Ambaixadors de l'Alhambra de Granada.
El carrer Major i la plaça de la Vila reuneixen bona part dels atractius arquitectònics: L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JULIÀ, d'estil renaixentista, també anomenada per les seves grans dimensions "la catedral del Penedès"; les pintures francogòtiques de la CAPELLA DELS DOLORS, recuperades l'any 1968, la rectoria, la casa de la vila, la casa pairal de l'abat Escarré i les façanes d'estil modernista amb les cases porticades de la plaça, componen un atractiu conjunt capaç d'embadalir qualsevol vianant. Igualment cal fer una parada interessant a l'Arxiu Arbocenc, un valuós compendi gràfic i documental de tot allò que fa referència a l'Arboç. També són de visita obligada el PALAU GENER I BATET, construït en dues etapes (1877 i 1889) per Josep Gener i Batet, fill de la vila i fundador dels tabacs Gener de l'Havana, avui dia convertit en centre educatiu, i l'HOSPITAL DE SANT ANTONI ABAT. Documentat al segle XIV, va servir d'hospital durant l'edat mitjana. Fou enderrocat el 1905 per bastir-hi l'actual edifici modernista, inaugurat l'any 1911. Actualment alberga una residència geriàtrica de titularitat municipal i la llar de jubilats.
Arbocencs il·lustres .
Aureli Maria Escarré i Jané (1908-1968): Abat de Montserrat.
Salvador Sadurní i Urpí (1941): porter del Fútbol Club Barcelona.
Enllaços externs .
Pàgina web de EDITORIAL VICIAOS;
Pàgina web de l'Ajuntament;
Pàgina web de Ràdio l'Arboç;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Patrimoni històric i artístic de l'Arboç;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Ball de Diables de L'Arboç;
Vegeu també.
Plataforma No fem el CIM; |
183 | Alfabet grec | L'alfabet grec (en grec: ) és un repertori de 24 lletres que s'ha fet servir per a escriure la llengua grega des del segles 9 o 8 a.C. És el primer alfabet en el sentit estricte del terme, és a dir, un sistema d'escriptura amb caràcters diferents per a cada vocal i cada consonant. Actualment es fa servir per a escriure el grec modern i també per a designar unitats de diversos tipus (en matemàtiques, física, astronomia, etc.). És l'avantpassat del nostre alfabet llatí i de l'alfabet ciríl·lic, entre altres.
Origen.
L'alfabet grec és un descendent directe de l'alfabet fenici, sense cap relació amb altres sistemes d'escriptura que s'havien fet servir abans per a inscripcions en grec, com l'escriptura lineal B o el sil·labari xipriota.
En concret, l'alfabet adaptat al grec sembla venir d'un alfabet semític concret, una versió cananea o occidental, on les formes de les lletres encara són força semblants a l'alfabet semític original.
Els mateixos grecs antics dels temps clàssics es referien a la seva escriptura com a "lletres fenícies".
Atès que l'alfabet semític no anotava les vocals, els grecs van haver d'adaptar alguns signes fenicis sense valor fonètic en grec per representar les vocals de la seva llengua. Aquesta aportació pot considerar-se fonamental i va fer possible una transcripció satisfactòria per a les llengües de la família indoeuropea. Tant si se situa l'origen de l'alfabet grec en una antiga variant semítica nord com en el fenici o el proto-cananeu, la innovació essencial de l'alfabet grec és la introducció de les vocals.
Història.
Les lletres gregues alfa, èpsilon, eta, iota, i òmicron, que corresponen a vocals gregues (o també a una semiconsonant en el cas de iota), tenen correspondència directa amb les lletres de l'alfabet semític en les mateixes posicions de l'alfabet.
Els grecs van adaptar per a les seves vocals algunes de les lletres semítiques per a sons que no calien en grec (com les glotals i faringals etc). En concret:
alfa 'alef (oclusiva glotal);
digamma waw (semiconsonant labial);
èpsilon he (fricativa glotal sorda);
eta het (fricativa faringal sorda);
iota iod (semiconsonant palatal);
òmicron `ayn (fricativa faringal sonora);
Les lletres Digamma (corresponent a Waw, la semiconsonant labial a l'alfabet semític), San (una sibil·lant anàloga a Sigma) i Qoppa (corresponent a una oclusiva post-velar a l'alfabet semític)
van desaparèixer aviat de l'alfabet, abans del denominat període clàssic. Atès que l'aparició de les lletres minúscules és bastant posterior, no existeixen minúscules d'aquestes tres lletres.
En canvi, les lletres Ípsilon, Phi, Chi, Psi i Omega són afegits dels grecs al final de l'afabet.
El caràcter Sampi és una deformació de la lletra San que es va conservar per a representar el valor numèric 900.
Originàriment l'escriptura del grec era bustrofèdica, és a dir, ratlles alternativament d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, de manera que es començava pel costat on s'havia conclòs la línia anterior, invertint tots els caràcters (és a dir, girant les lletres de costat) en aquest procés: talment com un bou quan llaura els camps, d'aquí el nom bustròfedic (del grec bustrofedon o girant com un bou).
A l'època clàssica el grec ja s'escrivia sempre d'esquerra a dreta, per això, les lletres gregues semblen girades especularment respecte les lletres semítiques corresponents (que sempre es van escriure de dreta a esquerra).
Originàriament van existir diverses variants de l'alfabet grec. Les més importants eren l'occidental (Calcídica) i l'oriental (Jònica). La variant occidental arcaica és l'avantpassat de l'alfabet etrusc, origen de l'alfabet romà (que conserva "F" al lloc on era la digamma o waw, "H" tenia el valor fonètic de fricativa velar, i conserva "Q" al lloc on era la Qoppa). En canvi a la variant oriental (que va acabar sent la clàssica, i que donaria origen a l'alfabet ciríl·lic i l'alfabet còptic) "H" tenia el valor fonètic d'una vocal.
Com que Atenes va adoptar l'any 403 aC la variant oriental, poc després van deixar de fer-se servir les altres formes existents de l'alfabet.
Algunes notes sobre la pronunciació contemporània.
En grec modern hi ha tot de fenòmens d'assimilació i palatalització que modifiquen força la pronúncia d'algunes lletres. Resumint i simplificant bastant:
Sonen les lletres iota, eta, i ípsilon, i les combinacions òmicron + iota, èpsilon + iota;
Sonen la lletra èpsilon i la combinació alfa+iota;
Sona la combinació òmicron + ípsilon;
Sona la combinació èpsilon + ípsilon;
Sona la combinació alfa + ípsilon;
Beta sona , rere mu sona ; la combinació mu + pi sona o al mig d'una paraula entre vocals;
Delta sona (fricativa), rere nu sona ; la combinació nu + tau sona o al mig d'una paraula entre vocals;
Gamma sona (fricativa) davant , davant ; rere gamma sona ; la combinació gamma+kappa sona o al mig d'una paraula entre vocals;
Diverses consonants pateixen diferents graus de palatalització quan van seguides d'una vocal palatal, o d'una iota i una altra vocal, segons els dialectes del grec modern:
lambda + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona lateral palatal, ella;
nu + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona nasal palatal, com el dígraf català "ny".
mu + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona + nasal palatal;
delta, zeta + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, insereixen una fricativa palato-velar sonora entre mig;
ksi, sigma, tau + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, insereixen una fricativa palato-velar sorda entre mig;
Gamma + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona fricativa palato-velar sonora;
Chi + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona fricativa palato-velar sorda (com la consonant de la paraula alemanya Ich); |
185 | Alfabet fenici | L' alfabet fenici data del segle XI abans de Crist i va néixer a partir de l'alfabet semític del nord. És un alfabet fonètic, que els grecs adaptaren a la seua pròpia llengua i, amb el temps, va servir de base per a tots els alfabets occidentals.
Història .
Sovint se sol dir que els fenicis van inventar l'alfabet, no obstant això, el que van fer realment va ser regular-lo i difondre'l. Es té constància de l'existència d'un alfabet semític des del segle XVI aC, per unes inscripcions trobades al Sinaí.
L'alfabet fenici va ser adaptat pels grecs per a crear el seu alfabet. Al seu torn, aquest va ser adaptat, via els etruscs, pels romans per a crear el seu, que és la base de l'actual alfabet llatí.
Característiques .
L'alfabet fenici estava compost per 22 lletres i s'escrivia de dreta a esquerra, com l'àrab o l'hebreu actuals. Era un sistema simple, que permetia la difusió del coneixement i la cultura, al contrari del que passava en altres països, com a l'Egipte o la Xina, on només podien escriure i llegir una casta d'escribes.
El nom de les lletres fenícies no es coneix directament i se'ls atribueix el nom de les lletres hebrees. El significat de les lletres es refereix al que el logograma original representava. Molts d'aquests significats són meres hipòtesis, sovint atribuïbles al sentit que té el nom de la lletra en hebreu.
No apareixen totes les lletres de l'alfabet grec: se suposa que les lletres Ípsilon, [[ ]], Khi, Psi i Omega es van crear després d'haver manllevat les lletres fenícies. |
186 | Alfabet ciríl·lic | L' alfabet ciríl·lic és un alfabet utilitzat per escriure sis llengües eslaves (rus, ucraïnès, bielorús, serbi, macedònic i búlgar), així com altres llengües de Rússia i altres membres de l'ex-Unió Soviètica, com el tàtar (una llengua turca) i l'udmurt (una llengua finoúgrica).
L'alfabet es va desenvolupar al segle IX sobretot a partir de l'alfabet grec. |
189 | Autotròfia | L'autotròfia és un sistema d'obtenció de matèria orgànica produïda en el mateix organisme que se n'ha de nodrir; la font més comuna per a aquest metabolisme és el diòxid de carboni o altres formes inorgàniques del carboni (C). A diferència del metabolisme heteròtrof, no utilitza com a font de C la matèria orgànica, sinó la llum (fotosíntesi) o components inorgànics (quimiotropisme). Els organismes que es basen en aquest sistema s'anomenen autòtrofs. L'autotròfia és el metabolisme habitual en les plantes, les algues i alguns bacteris. En canvi, l'heterotròfia és habitual en els fongs, els animals i molts protozous i procariotes. Segons la font d'energia utilitzada, els autòtrofs es distingeixen en fototròfics i litotròfics. |
190 | Alboran | Alboran (en espanyol Alborán, en àrab al-Buran) és un illot volcànic situat al bell mig de la mar d'Alboran, entre Adra (Almeria) i Thleta Madari (cap de les Tres Forques, al Marroc). És un enclavament de sobirania espanyola, adscrit a la província andalusa d'Almeria.
Serveix d'enllaç del cable submarí que uneix Melilla i Almeria. Els únics habitants són els faroners del far que hi ha. |
191 | Austràlia | Austràlia oficialment el Commonwealth d'Austràlia (o Mancomunitat d'Austràlia) és un estat de l'Hemisferi Sud que conforma el continent més petit del món i que inclou, a més, diverses illes petites dels oceans Pacífic i Índic.
L'Austràlia continental té una extensió de 7,69 milions de quilòmetres quadrats i és al mateix temps l'illa més gran del món, però el continent més petit; Austràlia és, de fet, la part principal del continent oceànic; l'estat australià comprèn, a més, l'illa de Tasmània i diverses dependències, com les illes Christmas i Norfolk. Els països veïns són Nova Zelanda, al sud-est, i al nord Indonèsia, el Timor Oriental i Papua Nova Guinea, del qual està separada per l'estret de Torres. Banyen Austràlia els mars de Timor i Arafura al nord, el mar del Coral i el mar de Tasmània a l'est, l'oceà Antàrtic al sud i l'oceà Índic a l'oest.
De nord a sud té uns 3.700 quilòmetres, mentre que d'est a oest en té uns 4.000. És el sisé estat més gran del planeta després de Rússia, el Canadà, la Xina, els Estats Units i el Brasil, però la seva població no arriba als 20 milions de persones. El sostre del país és el mont Kosciusko, amb 2.228 metres d'altitud. El riu principal és el Murray, amb 2.575 quilòmetres de longitud.
L'Austràlia continental ha estat habitada per indígenes australians per més de 42.000 anys. Després de les visites esporàdiques de pescadores del nord i pels exploradors i comerciants europeus al segle XVII, la meitat oriental del continent va ser reclamada pels britànics el 1770 i oficialment habitada com a penal amb el nom de la colònia de Nova Gal·les del Sud, el 6 de gener, 1788. En créixer la població i en ser explorades noves àrees, cinc colònies autònomes de la corona més van ser establertes successivament amb el curs del segle XIX. L'1 de gener, 1901, les sis colònies es van federar per a formar la Mancomunitat d'Austràlia. Des de la creació de la federació, Austràlia ha mantingut un sistema liberal i democràtic i és membre de la Comunitat Britànica de Nacions. La capital de la federació es Canberra, encara que la majoria de la població australiana viu a les ciutats costaneres de Sydney, Melbourne, Brisbane i Adelaide.
Etimologia.
El nom d'Austràlia es deriva del llatí Australis, que significa "Meridional" o "del Sud". Les llegendes d'una "terra desconeguda del sud" (terra australis incognita) daten des de l'època romana i es presentaven en els mapes geogràfics de l'Edat mitjana, tot i que no hi havia cap coneixement d'un continent a l'Hemisferi sud. La primera vegada que hom va fer ús del nom Australia en anglès fou el 1625, en les paraules: "A note of Australia del Espíritu Santo, written by Master Hakluyt", publicat per Samuel Purchas en Hakluytus Posthumus.
L'adjectiu neerlandès Australische va ser utilitzat pels oficials de Batàvia, per referir-se a la terra descoberta al sud el 1638. Gabriel de Goigny, sota el pseudònim de Jacques Sadeur en va fer ús en la seva traducció de Les AVentures de Jacques Sadeur dans la Découverte e le Voyage de la Terre Australe, el 1692. Posteriorment, Alexander Dalrymple va utilitzar la denominació en la seva obra An Historical Collecion of Voyages and Discoveries in the South Pacific Ocean (1771), per referir-se a tota la regió de Pacífic meridional. El 1793, George Shaw i Sir Edward Smith van publicar l'obra Zoology and botanny of New Holland que contenia la frase "... de la vasta illa, o més aviat, continent d'Austràlia, Australàsia o Nova Holanda".
El terme "Austràlia" es va fer popular a partir de l'obra A Voyage to Terra Australis del navegant Matthew Flinders, la primera persona a circumnavegar l'illa. El governador Lachlan Macquarie, de Nova Gal·les del Sud, va utilitzar aquesta denominació en les seves missives a Anglaterra i el 12 de desembre, 1817 va recomanar que l'Oficina Colonial en fes ús oficialment. El 1824, l'almirallat va acceptar oficialment la denominació per referir-se a l'illa.
Geografia física.
La superfície de la Mancomunitat d'Austràlia és de 7.686.850 km2. El continent i les illes adjacents es troben sobre la Placa Indoaustraliana. L'illa està envoltada per l'oceà Índic i l'oceà Pacífic la secció de l'oceà Índic al sud d'Austràlia es coneix, localment com l'oceà del Sud. El continent australià està separat de l'Àsia per la mar d'Arafura i la mar de Timor. Austràlia té una extensió de costes de 31.218 km2, excloent-hi les costes de les illes adjacents. Austràlia reclama una zona econòmica exclusiva de 8.148.250 km2. Aquesta zona econòmica exclusiva no inclou el Territori Antàrtic Australià.
El continent australià es divideix en tres àrees estructurals clarament diferenciades:
els plegaments orientals,
les terres baixes del centre, i ;
el massís occidental.
La Gran Barrera de Corall, la barrera de corall més gran del món, es troba a poca distància de la costa nord-est i s'estén per més de 2.000 km. El Mont Augustus, el monòlit més gran del món, es localitza a l'Austràlia Occidental. Amb una altitud de 2.228 metres, el Mont Kosciuszko, sobre les Serralades Australianes o Great Dividing Range, és el punt més alt del continent australià, tot i que el Pic de Mawson, que es troba al remot territori australià de l'Illa de Heard té una altitud de 2.745 m.
La gran majoria del territori australià és desèrtic o semiàrid. El continent australià és el continent més pla, amb les terres més antigues i menys fèrtils. Només els cantons del sud-est i el sud-oest experimenten un clima temperat. La major part de la població viu sobre la costa temperada del sud-est. El nord, per contra, gaudeix d'un clima tropical i consisteix de boscos pluvials o tropicals, praderes, pantans de mangle i deserts. El clima és força influenciat pels corrents oceànics, incloent-hi l'oscil·lació meridional d'El Niño, els efectes de la qual estan relacionats amb les sequeres periòdiques, mentre que el sistema de baixa pressió tropical temporal produeix ciclons al nord del continent.
Tot i que la major part del continent és semiàrid o desèrtic, s'hi troben una gran varietat d'habitats, des de bruguerars alpins als boscos tropicals, i és reconegut com un dels països megadiversos. Atesos l'edat del continent i per conseqüència els baixos nivells de fertilitat així com els patrons climàtics extremadament variables i el seu aïllament geogràfic, la major part del biota australià és únic i biodivers. A prop del 85% de les plantes florals, 84% dels mamífers, més del 45% de les aus i el 89% dels peixos costaners de les àrees temperades en són endèmics. La majoria de les ecoregions australianes, i llurs espècies son amenaçades per les activitats humanes i per les espècies que hi van ser introduïdes pels colonitzadors i immigrants. L'Acte de Protecció i Conservació de la Biodiversitat del 1999 és el marc jurídic que protegeix aquestes espècies amenaçades; s'han designat nombroses àrees protegides sota el control del Pla d'Acció de la Biodiversitat, per tal de protegir i preservar els ecosistemes únics. Seixanta-quatre pantans estan registrats en la Convenció de Ramsar i setze llocs han estat designats com a Patrimoni de la Humanitat. La fauna més coneguda d'Austràlia inclou els monotremes, els marsupials (com ara el cangur, el coala i el wombat); i aus com ara l'emú. Moltes plantes i espècies animals es van extingir amb els primers assentaments humans aborígens, i d'altres arran de l'assentament europeu.
Política i govern.
Estructura constitucional.
La Mancomunitat d'Austràlia és una monarquia constitucional amb un sistema de govern parlamentari. La reina Elisabet II és la reina d'Austràlia, un paper diferenciat al paper que té com a reina del Regne Unit. La reina té la seva representació a Austràlia per mitjà del Governador-General a nivell federal i per mitjà dels governadors a nivell estatal. Encara que la constitució atorga poders executius extensos al Governador-General, generalment només els utilitza sota el consell del Primer ministre. El cas més notable de l'ús d'aquests poders sense la direcció del Primer Ministre va ser la deposició del govern de Whitlam durant la crisi constitucional el 1975.
Austràlia té un govern amb tres branques de govern:
La branca legislativa: el parlament de la Mancomunitat d'Austràlia, que inclou la reina, el Senat i la Cambra de Representants; la reina és representada pel Governador-General.
La branca executiva: el Consell Federal Executiu (el Governador-General, aconsellat pels consellers executius); en la pràctica els consellers són el Primer Ministre i els ministres de l'Estat. ;
La branca judicial: la Cort Suprema d'Austràlia i les altres corts federals. Les corts estatals van esdevenir independents del Comitè Judicial del Regne Unit el 1986. ;
El parlament és bicameral conformat pel Senat (la Cambra Alta) amb 76 senadors i la Cambra dels Representants (la Cambra Baixa) amb 150 membres. Els membres de la cambra baixa són electes dels districtes coneguts com a "electorats". Els seients de la Cambra dels Representants són assignats als estats d'acord a llur població. Al Senat, cada estat està representat per 12 senadors, mentre que els territoris són representats per dos. Les eleccions per a ambdues cambres es realitzen cada tres anys; normalment només la meitat del Senat és renovat en cada elecció, atès que els senadors hi són elegits per un període de 6 anys. El partit amb la majoria a la Cambra de Representats forma el govern, i el cap del partit és designat en el Primer Ministre.
Hi ha tres partits polítics principals: el Partit Laboral, el Partit Liberal i el Partit Nacional. Senadors i representants independents o de partits minoritaris (com ara el Partit Verd i el Partit Demòcrata Australià) han aconseguit representació parlamentària, principalment en el Senat, encara que llur influència ha estat marginal. Des de l'elecció de 1996 la coalició Liberal-Nacional, encapçalada pel Primer Ministre, John Howard ha governat a Austràlia. Des de les eleccions del 2004, la coalició va guanyar el control del Senat, la primera vegada que un partit o coalició en el govern ho ha aconseguit en més de 20 anys. El sufragi és obligatori per a tots els ciutadans registrats al padró electoral amb 18 anys d'edat o més, en cada estat i territori i a nivell federal. Registrar-se per a votar també és obligatori en totes les jurisdiccions llevat d'Austràlia del Sud.
Divisions administratives.
Austràlia és una federació de sis estats, dos territoris interior i altres teritoris menors. Els estats són Nova Gal·les del Sud, Queensland, Austràlia Meridional, Tasmània, Victòria i Austràlia Occidental. Els dos territoris interiors són el Territori del Nord i el Territori de la Capital Australiana.
Els territoris funcionen internament com els estats, però el Parlament de la Mancomunitat pot anular les lleis que aprovin els parlaments territorials. Per contra, la legislació federal només pot anular alguna reglamentació estatal en algunes àrees segons la secció 51 de la constitució d'Austràlia; els parlaments dels estats conserven tots els poders legislatius residuals, incloent-hi els poders sobre els hospitals, l'educació, la policia, la judicatura, les carreteres, el transport públic i el govern local.
Cada estat i territori té un parlament propi: els parlaments del Territori del Nord, el Territori de la Capital Federal i Queensland són unicamerals; la resta dels parlaments són bicamerals. La cambra baixa dels parlaments bicamerals estatals es coneixen com a "Assemblea Legislativa" o "Casa de l'Assemblea", mentre que la cambra alta es coneix com a Consell Legislatiu. El cap de govern de cada estat és el premier, i en els territoris és el ministre en cap. La reina és representada en cada estat per un governador; per un administrador al Territori del Nord i per un governador-general al Territori de la Capital Australiana.
Austràlia també administra diversos territoris menors; el govern federal administra una àrea separada dins Nova Gal·les del Sud, el Territori de la Badia de Jervis, com a base naval i port marítim per a la capital nacional. A més, pertanyen a Austràlia els següents territoris externs habitats: L'Illa de Norfolk, l'Illa Christmas, les Illes de Cocos, i altres territoris deshabitats com ara les Illes d'Ashmore i Cartier, les illes del Mar Coral, les Illes de Heard i McDonald i el Territori Antàrtic Australià.
Economia.
Austràlia és una economia occidental mixta molt pròspera, amb un Producte Interior Brut per càpita lleugerament superior al del Regne Unit, Alemanya i França. Ocupa la tercera posició del món segons l'Índex de Desenvolupament Humà del 2005 i la sisena en qualitat de vida d'acord a l'índex elaborat per The Economist. L'absència d'una indústria manufacturera orientada a les exportacions ha estat considerada com un dels punts febles de l'economia australiana; no obstant això, les puges en els preus de les exportacions de productes bàsics australians així com l'increment en el turisme han fet innecessària aquesta consideració. Austràlia té el quart dèficit de compte corrent més gran del món en termes absoluts (en termes relatius, representa més del 7% del seu PIB).
Durant la dècada de 1980 el Partit del treball, encapçalat llavors pel primer ministre Bob Hawke i el tresorer Paul Keating, va començar un procés de reforma econòmica amb la lliure flotació del dòlar australià el 1983 i amb la liberalització del sistema financer. Des de 1996, el govern de Howard ha continuat amb el procés de reforma micro-econòmica, que inclou la liberalització parcial del mercat laboral i la privatització de les empreses públiques, principalment la indústria de telecomunicacions. Una reforma important del sistema de cobrament d'impostos va ser implementada el 2000 amb una introducció d'un imposts sobre els béns i els serveis del 10%, el qual ha reduït la dependència del govern en l'impost sobre la renda (personal i corporativa), una característica única del sistema australià.
L'economia australiana no ha experimentat cap recessió des dels inicis de la dècada de 1990. El gener del 2006 la taxa d'atur era del 5,3%, amb una ocupació total de 10.034.500 persones. El sector dels serveis de l'economia, que inclou el turisme, l'educació i els serveis financers, representa el 69% del PIB. L'agricultura i els recursos naturals representen el 3% i el 5% del PIB respectivament, però, contribueixen considerablement a les exportacions del país. Els principals mercats d'Austràlia són Japó, Xina, els Estats Units, Corea del Sud i Nova Zelanda. Una àrea de preocupació pels economistes és l'elevat dèficit de compte corrent i els nivells de deute extern.
Geografia humana i societat.
Etnografia i immigració.
La majoria dels 21 milions d'australians són descendents dels colonitzadors i dels immigrants; el 90% de la població australiana és d'ascendència europea. La majoria dels immigrants colonials i els posteriors a la independència, provenien gairebé exclusivament de la Gran Bretanya i Irlanda, de manera que la població d'origen anglocèltica encara hi predomina. La població australiana s'ha quadruplicat des de la fi de la Primera Guerra Mundial, gràcies a l'ambiciós programa d'immigració australiana. Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i el 2000, al voltant de 5,9 milions de persones de la població total, es van establir a Austràlia com a immigrants nous, la qual cosa vol dir que dos de cada set australians van néixer a l'estranger. El 2001, els cinc grups més grans del 23,1% d'australians nascuts a l'estranger provenien del Regne Unit, Nova Zelanda, Itàlia, Vietnam i la Xina. Després de l'abolició de la Política de l'Austràlia Blanca el 1973, nombroses iniciatives governamentals s'han establert per a encoratjar i promoure l'harmonia racial basada en una política de multiculturalisme. La població indígena, que inclou els aborígens del continent i de les Illes de l'Estret de Torres, era 410.003 (o el 2,2% de la població total) el 2001; un increment significatiu des del cens de 1976, que reportà una població aborigen de 115.953.
Llengües.
L'anglès és la llengua oficial d'Austràlia, amb un accent i vocabulari peculiars i distintius. Segons el cens del 2001, l'anglès és l'única llengua parlada a les llars del 80% de la població australiana. També s'hi parlen el xinès (2,1%), l'italià (1,9%) i el grec (1,4%). Una proporció significativa dels immigrants de primera i segona generació són bilingües. Es creu que a prop de 200 i 300 llengües aborígens australianes existien abans del primer contacte amb els europeus. Només n'han sobreviscut 70, i 50 són en perill d'extinció. A prop de 50,000 (0,25%) persones parlen una llengua aborigen com a llengua materna.
Religió.
No hi ha cap religió oficial de l'Estat. El cens del 2006 va reportar que el 68% dels australians eren cristians: 26% eren catòlics i el 19% eren anglicans. El 19% van reportar "cap religió", que inclou l'humanisme, ateisme, agnosticisme i el racionalisme; i el 12% no va respondre o no va donar una resposta adequada. El 5% eren d'una religió no cristiana. Com en la majoria dels països occidentals, el nivell de participació activa o assistència a l'església és molt menor.
Educació.
L'educació és obligatòria a tot l'Austràlia, des del 6 als 15 anys d'edat (16 a l'Austràlia Meridional i Tasmània, i 17 a l'Austràlia Occidental). La taxa d'alfabetisme és del 99%. Segons el Programa per a l'Avaluació Internacional dels Estudiants de l'OCDE, l'educació australiana és la vuitena millor del món; i una posició molt millor que la mitjana dels països de l'OCDE. Amb finançament públic s'han establert 38 universitats i tot i que també s'han establert diverses universitats privades, la gran majoria rep finançament públic. Hi ha un sistema d'entrenament vocacional organitzat a nivell estatal, inferior al nivell de llicenciatura de les universitats, conegut com l'Educació Tècnica i Superior (TAFE). A prop del 58% dels australians entre els 25 i els 64 anys d'edat tenen qualificacions universitàries o vocacionals. i la taxa de graduació d'educació terciària és del 4,9%, la més alta dels països de l'OCDE, així com la taxa d'alumnes internacionals en relació als alumnes nacionals en l'educació terciària.
Cultura i oci.
Des de 1788, el fonament de la cultura austrliana ha estat la cultura anglocelta, tot i que es van desenvolupar diverses característiques atesos l'ambient únic del país i la cultura aborigen preexistent. Els últims 50 anys, la cultura australiana ha estat força influenciada per la cultura popular estatunidenca, en especial la televisió i el cine, aixi com per la immigració massiva de persones de països no angloparlants.
Les arts visuals australianes tenen una història llarga, començant amb les pintures de coves dels aborígens. A partir dels primers assentaments europeus, un tema comú de l'art australià ha estat la geografia i els paisatges, com ara les obres d'Arthur Streeton, Arthur Boyd i Albert Namatjira. Les tradicions dels aborígens s'han transmès oralment i estan relacionades amb les cerimònies i les històries dels somnis. La música, dansa i art aborigen han influenciat les arts contemporànies australianes. Austràlia té una tradició activa de música, ballet i teatre; la majoria de les companyies d'art reben finançament públic per mitjà del Consell Australià del govern federal. Hi ha una orquestra simfònica en cada capital dels estats de la federació, una companyia d'òpera nacional, l'Opera Australia.
Entre els escriptors australians reconeguts es troben Banjo Paterson i Henry Lawson que van escriure sobre la naturalesa australiana. El caràcter colonial d'Austràlia predominà en els primers escrits de literatura. El 1973, Patrick White va rebre el Premi Nobel de Literatura; és reconegut com un dels escriptors en llengua anglesa més grans del segle XX.
Austràlia té dos cadenes televisió públiques:l'ABC i l'SBS; tres cadenes comercials i diversos altres serveis de pagament i gratuïts.
Història.
Article principal: Història d'Austràlia;
Els primers habitants d'Austràlia hi van arribar fa 42.000 o 48.000 anys, immigrants nòmada-caçadors amb una cultural oral complexa amb valors espirituals basats en la reverència a la terra i en la creença en el temps del somni. La cultura dels habitants de les illes de l'Estret de Torres i de la regió més al nord de Queensland posseïxen una cultura diferenciada al dels aborígens australians.
Els primer europeu a albirar territori australià va ser el navegant neerlandès Willem Jansz, que albiraria la costa del Cap de la Península de York el 1606. Durant el segle XVII els neerlandesos van mapar la costes oest i nord del territori que van anomenar Nova Holanda, però, no van assentar-s'hi. El 1770, James Cook va navegar sobre la costa est d'Austràlia i la va mapar, anomenant el territori Nova Gal·les el Sud i la va reclamar per al Regne Unit. Després d'aquestes expedicions Austràlia esdevindria una colònia penal després de la independència de les colònies americanes el territori de les quals era utilitzat amb aquest propòsit.
La Colònia de Nova Gal·les del Sud de la corona britànica va iniciar el primer assentament a Port Jackson, dirigit pel capità Arthur Phillip el 26 de gener, 1788. Aquesta data s'ha convertit en la dia nacional d'Austràlia, la diada d'Austràlia. La terra de Van Diemen's, avui dia coneguda com a Tasmània, va ser habitada pels europeus el 1803 i es va convertir en una colònia separada de Nova Gal·les del Sud el 1825. El Regne Unit va reclamar la regió occidental d'Austràlia el 1829. Es van crear diverses colònies a partir del territori de Nova Gal·les del Sud: Austràlia Meridional, el 1836, Victòria el 1851 i Queensland el 1859. El Territori del Nord es va fundar el 1863 com a part de la Província d'Austràlia Meridional. Aquesta província fa ser fundada com a "província lliure", és a dir, mai no seria una colònia penal. Victòria i Austràlia Occidental també van ser fundades com a colònies "lliures", però, després van acceptar convictes transportats. La transportació dels convictes cap a Austràlia va ser eliminada gradualment entre 1840 i 1864.
Una febre d'or va començar a Austràlia durant la dècada de 1850 portant-hi més immigrants. La rebel·lió de la pressió militar d'Eureka el 1854 va ser una expressió del nacionalisme australià. Entre 1850 i 1890 les sis colònies van rebre més responsabilitats governamentals i autonomia, amb la capacitat de gestionar molts dels afers interns i alhora continuar com a membres de l'Imperi Britànic. L'Oficina Colonial a Londres va conservar el control dels afers internacionals, la defensa i del transport internacional. L'1 de gener, 1901 es va formar una federació de totes les colònies després d'una dècada de plantejament i de consultes, i la Mancomunitat d'Austràlia va néixer, com a Domini de l'Imperi Britànic. El Territori de la Capital Australiana es va separar de Nova Gal·les el Sud el 1911 com a regió per a la capital de la federació, Canberra. (Melbourne en seria capital de 1901 a 1927). El control del Territori del Nord va ser transferit del govern d'Austràlia Meridional al govern federal el 1911. Austràlia va participar voluntàriament en la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial.
L'Estatut de Westminster el 1931 va acabar formalment els enllaços constitucionals entre Austràlia i el Regne Unit, però, Austràlia no va adoptar l'estatut sinó fins al 1942. Després de la derrota del Regne Unit a Àsia el 1942 durant la Segona Guerra Mundial i l'amenaça d'una invasió japonesa va fer que Austràlia tornés als Estats Units per protecció. Des del 1951 Austràlia ha estat un aliat militar dels Estats Units sota el tractat ANZUS. Després de la Segona Guerra Mundial Austràlia va promoure la immigració massiva d'Europa; des de la dècada de 1970 i de l'abolició de la política d'Austràlia Blanca, es va promoure també la immigració d'Àsia i d'altres regions del món. Com a resultat, la demografia, la cultura i la imatge d'Austràlia han estat radicalment transformades. Els últims enllaços constitucionals entre Austràlia i el Regne Unit van ser trencats el 1986 amb l'aprovació de l'Acte d'Austràlia, el qual va acabar amb el paper britànic sobre els estats australians, i anul·lant l'apel·lació judicial al Consell Privat del Regne Unit. Els votants australians van rebutjar la transformació de la monarquia parlamentària en una república el 1999 amb una majoria del 55%. Des de l'elecció del govern de Whitlam el 1972, s'ha incrementat l'èmfasi del futur de la nació com a part de la regió d'Àsia i del Pacífic.
Referències. |
192 | Alquímia | Des d'un punt de vista actual, l'alquímia és una pseudociència sense base científica. Històricament, l'alquímia es pot considerar com la precursora de la química, abans de l'establiment del mètode científic.
En general, els alquimistes creien que tota la matèria estava composta per quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Incorporaven una bona part de màgia i misticisme en les seves creences, i tendien a considerar l'alquímia una pràctica secreta i apta només pels iniciats (hermetisme). L'alquímia pretenia explicar com una substància es podia transformar en una altra, en un temps en què la química i la física encara no existien. Un dels objectius principals era la recerca de la pedra filosofal, que hauria de permetre transformar qualsevol metall en or.
Un dels alquimistes occidentals més important fou Paracelsus. Cal tenir en compte que alguns dels fundadors o precursors de la Ciència occidental moderna es van dedicar també a l'alquímia, com per exemple Isaac Newton i Roger Bacon.
La química moderna es va desenvolupar als segles segle XVII i XVIII a partir de l'Alquímia, gràcies als treballs de Robert Boyle i Antoine Laurent Lavoisier, entre d'altres. |
194 | As | Mitologia: Nom alternatiu d'Ash.
Mitologia escandinava: asos és el nom catalanitzat dels Aesir.
Química: Símbol de l'Arsènic.
Joc de cartes: L'as és una carta de diferents baralles, normalment representant l'1.
Monedes: as romà.
Unitats de mesura: As romà o lliura romana.
Premsa: As (diari) Diari esportiu en castellà; |
196 | At | Geografia - At, una altra forma d'Ate, ciutat d'Occitània (i de França).
Química - At, el símbol d'àstat, element químic.
Informàtica - at, la comanda Unix at. |
197 | Actínid | La serie dels Actínids compren els 14 elements entre l'Actini i el Nobeli (nombres atòmics del 89 al 102, ambdos inclosos). Son químicament similars als lantànids. Els actínids mes pesants no es donen naturalment i tenen períodes de semidesintegració molt breus.
Els Actínids se situen habitualment sota del bloc principal de la taula periòdica, sota dels lantànids.
Actini (Ac);
Tori (Th);
Protactini (Pa);
Urani (U);
Neptuni (Np);
Plutoni (Pu);
Americi (Am);
Curi (Cm);
Berkeli (Bk);
Californi (Cf);
Einsteini (Es);
Fermi (Fm);
Mendelevi (Md);
Nobeli (No); |
198 | Alcalinoterri | Les terres alcalines o alcalinoterris són els elements del grup segon de la Taula Periòdica,
Beril·li (Be);
Magnesi (Mg);
Calci (Ca);
Estronci (Sr);
Bari (Ba);
Radi (Ra);
Tots ells tenen dos electrons en la capa de valència. Tendeixen a perdre aquests electrons per formar cations divalents. Són d'aspecte argentat, tous i de baixa densitat. Reaccionen amb halògens per formar sals iòniques, i amb aigua per formar hidròxids bàsics. En general, són molt menys reactius que els metalls alcalins. |
199 | Alzinar | Un alzinar, o alzineda, és un bosc d'alzines. És un bosc sempre verd que forma un estrat arbori continu i ombrívol, no gaire alt. L'estrat arbustiu és molt ric i espès i, per contra, l'estrat herbaci és poc desenvolupat.
És un dels ecosistemes mediterranis més característics. Actualment els alzinars madurs escassegen a causa de l'activitat humana que, amb els incendis i certes polítiques de repoblació, han fet que les pinedes o les brolles, pertanyents a estadiss més primerencs de la successió ecològica, siguin molt abundants. L'estatge arbori d'un bosc desenvolupat hauria d'atènyer fins a 20 m d'alçada, en canvi, actualment és difícil trobar alzinedes amb l'estrat arbori superior a 12 m.
Des d'un punt de vista fitosociològic, també són alzinars els anomenats carrascars (boscos de carrasca) i les suredes (boscos de sureres). Alzinars, carrascars i suredes formen l'aliança Quercion ilicis.
A Catalunya es distingeixen diferents tipus d'alzinars, segons l'associació i la subassociació:
Alzinar típic Viburno tini-Quercetum ilicis;
Alzinar amb arboç Viburno tini-Quercetum ilicis subass. arbutetosum;
Alzinar amb marfull Viburno tini-Quercetum ilicis subass. pistacietosum;
Alzinar amb roure cerrioide Viburno tini-Quercetum ilicis subass. cerrioidetosum;
Alzinar amb roure valencià Viburno tini-Quercetum ilicis subass. quercetosum valentinae;
Alzinar amb falzia negra Viburno tini-Quercetum ilicis subass. asplenietosum onopteridis;
Alzinar amb boix Viburno tini-Quercetum ilicis subass. viburnetosum lantanae;
Sureda Viburno tini-Quercetum ilicis subass. suberetosum;
Alzinar muntanyenc Asplenio onopteridis-Quercetum ilicis;
Carrascar Quercetum rotundifoliae;
Alzinar balear Cyclamini balearici-Quercetum ilicis (present a les Gimnèsies);
Fora d'aquesta zona, en alguns llocs de la Serralada Cantàbrica també s'hi fa un altre tipus d'alzinar: l'alzinar cantàbric, proper a l'alzinar típic, que es considera un bosc relicte d'èpoques passades en què el nord de la península hi havia clima mediterrani. |
201 | Afrikaans | L'afrikaans és una llengua derivada del neerlandès parlada a l'Àfrica austral, sobretot a Sud-àfrica i Namíbia, on fou duta el segle XVII per colons neerlandesos o afrikaners i personal, servents i esclaus de la Companyia de les Índies Orientals.
El nom és un mot neerlandès que vol dir, simplement, «africà».
Filiació .
És una llengua indoeuropea de la família germànica, de la branca occidental. Com el neerlandès actual, prové dels dialectes baix-fràncics del baix alemany, concretament d'aquells parlats al sud d'Holanda al segle XVIII. La seva filiació seria doncs exactament la mateixa si no fós per sa evolució divergent dels darrers segles, sobretot amb la marcadíssima simplificació gramatical produïda a l'afrikaans.
Història .
Els dialectes flamencs i holandesos duts pels colons neerlandesos foren fortament modificats en barrejar-se amb els parlars d'altres immigrants europeus (alemanys, escocesos, francesos) i, sobretot, en ser adoptats per altres parlants no europeus ( essencialment malaio-parlants vinguts de les illes Moluques i nadius africans parlants de khoisi i khoikhoi entre d'altres). Aquests foren sovint esclavitzats, i vers el 1710 ja superaven en nombre els homes lliures. La llengua s'estava desenvolupant entre parlants que provenien d'estructures gramaticals totalment diferents i que no tenien cap oportunitat ni d'escriure ni d'analitzar la seva parla/dialecte.
Fins a la meitat del segle XIX era una llengua oral sense representació escrita ni formes literàries, més enllà de la seva presència esporàdica com a dialectalisme entremig de texts altrament considerats com a "escrits en neerlandès". Així doncs, fins i tot a nivell administratiu, la llengua oficial era el neerlandès. En aquell moment començà a utilitzar-se a les escoles i inicia el camí cap a l'oficialitat, que s'acabà produïnt l'any 1925. La primera gramàtica així com els primers diccionaris foren publicats el 1875 per la Genootskap vir Regte Afrikaners (Societat dels autèntics afrikaners).
Durant el segle XX ha esdevingut una llengua literària rica i amb una considerable producció en tots els camps (poesia, llibres de text, llibres científics i tècnics, etc.). Breyten Breytenbach n'és un bon exponent: autor entre d'altres obres de Ysterkoei Moet Sweet (poesia, 1964) i Les Veritables Confessions d'un Terrorista Blanc (1984).
Blau marí: més del 50%.;
Blau cel: entre el 10 i el 50%.;
Groc: menys del 10%.]];
Parlants i aspectes socials .
L'afrikaans és la tercera llengua de Sud-àfrica pel que fa al nombre de parlants després del zulu i el xosa. Un cens del 2001 mostrava que 6 milions de persones la tenien com a llengua materna (13% de la població). L'afrikaans és l'idioma més parlat a Cap Septentrional (69,3 %) i Cap Occidental (59,2 %), el segon més parlat a Gauteng (16,7 %), Estat Lliure (14,5 %), Cap Oriental (9,6 %) i Nord-oest (7,5 %), i és present a Mpumalanga (8,3 %), Limpopo (2,2 %) i KwaZulu-Natal (1,6 %).
Un cens del mateix any a Namíbia la mostrava com a pròpia de 200.000 persones (11% de la població), especialment centrades a Windhoek. A banda d'això, tant a un estat com a l'altre moltes altres persones parlen l'afrikaans com a segona llengua, especialment a Namíbia, on fa un paper de lingua franca (a Sud-àfrica és més aviat l'anglès). A més, l'afrikaans també és present a d'altres països propers (Botswana, Malawi i Zàmbia) així com a zones d'Europa, Amèrica del Nord o la Commonwealth on hi ha hagut immigració de sud-africans. Tot plegat fa l'afrikaans la llengua materna d'un xic més de 6 milions de persones. Si a aquests s'hi sumen els que la tenen com a segona llengua, el seu nombre de parlants és estimat entre els 10 i els 20 milions.
Pel fet d'haver estat una de les llengües afavorides per l'antic règim de l'apartheid, l'afrikaans es percep a vegades com una llengua exclusivament de blancs. Tanmateix, les enquestes esmentades desmenteixen aquest fet: dels 5.983.423 sud-africans que el parlaven a casa, "només" 2.536.907 (o el 42,4%) eren blancs. La majoria de parlants d'africans eren mulats: 3.173.970 (el 53,0%). A més, 253.279 negres (4,2%) i 19.267 (0,3%) asiàtics digueren que el parlaven a casa. D'entre els blancs, el 59% parlaven afrikaans i el 39% anglès, mentre que entre els mulats la proporció era de 79% contra 19%.
Dins de Sud-àfrica, els parlants d'afrikaans es concentren a l'oest, on arriba a ser llengua majoritària a les províncies del Cap Septentrional i Cap Occidental i les parts occidentals de l'Estat Lliure i el Cap Oriental. A la part oriental del país els qui parlen afrikaans es concentren a les ciutats (Pretòria, Bloemfontein, Vereeniging, Welkom, Potchefstroom, Klerksdorp, Krugersdorp) si bé també n'hi ha d'escampats en granges aïllades (els bòers).
Sota la constitució multiracial de 1994 l'afrikaans continua essent una llengua oficial de Sud-àfrica, si bé ara, a més d'amb l'anglès, comparteix aquesta condició amb nou altres llengües. Aquesta nova situació ha significat que l'afrikaans perdés posicions respecte l'anglès. El 1996, per exemple, la South African Broadcasting Corporation reduí el nombre d'hores de televisió en afrikaans alhora que les línies aèries nacionals deixaven d'emprar la versió en afrikaans del seu nom (Suid-Afrikaanse Lugdiens) per centrar-se en l'anglesa (South African Airways). Anàlogament, les missions diplomàtiques a l'exterior ara només mostren el nom del país en anglès i la llengua local de l'estat on siguin.
Malgrat que aquests esdeveniment no han agradat els seus parlants, l'afrikaans roman vital, amb molts diaris i revistes que hi són publicats amb força difusió, un canal de televisió de pagament (KykNet) llançat el 1999 i un canal músical (MK89) el 2005.
Malgrat que l'afrikaans ha divergit notablement del neerlandès en els darrers tres segles, encara hi comparteix el 85% del vocabulari, i als seus parlants els és fàcil aprendre el neerlandès en poc temps. Això ha permès a moltes companyies neerlandeses de deslocalitzar els seus centres d'atenció telefònica a Sud-àfrica, beneficiant-se de costs menors.
Gramàtica .
Presenta una forta simplificació gramatical comparada amb el neerlandès.
No s'hi distingeix cap mena de gènere gramatical en els substantius, cosa que representa una simplificació més respecte el neerlandès, que ja havia reduït els tres gèneres germànics (masculí, femení i neutre) a dos (comú i neutre).
El plural s'indica mitjançant el morfema -e (per oposició al neerlandès, on hom empra -en, -n, -s, -'s).
Poseeix un únic article: die.
No hi ha cap mena d'inflexió verbal en funció del subjecte (dins d'un temps verbal): cal sempre col·locar un pronom davant per saber qui fa l'acció. Així, hom pot comparar l'exemple següent amb el verb ser, un dels més irregulars en neerlandès, que ha esdevingut totalment regular en afrikaans:
Nota: Ly en afrikaans és aproximadament el mateix que el neerlandès ij (escrit a mà, ÿ=ij, i només ha estat recentment que la separació entre ambdós s'ha oficialitzat).
La passiva s'expressa mitjançant el verb auxiliar word ("esdevenir") i el participi, anàlogament a altres llengües germàniques. En passat is substitueix word.
De les dues formes bàsiques de pretèrit existents en el neerlandès, simple i perfet, només la darrera s'ha acabat mantenint a la pràctica, existint només certs verbs que mantenen el simple (is -was: "és", "era"). El passat és doncs "subjecte + het + participi", on "het" és el present del verb "tenir" que fa d'auxiliar. Així "ek heb gebreek" pot equivaldre als catalans "he trencat", "vaig trencar", "trencava" i "havia trencat".
L'afrikaans presenta el fenomen de la doble negació (anàloga al "no...pas" de certs dialectes del català). Exemple: Hy het dit nie gedoen nie ("Ell no ho ha pas fet.")
Ortografia .
L'ortografia de l'afrikaans és semblant a la del neerlandès (distinció entre vocals curtes i llargues mercès a l'escriptura de dues vocals seguides o no presència de doble consonant al darrera, g com , etc...) si bé més simplificada. A continuació es mostren les variacions ortogràfiques respecte el neerlandès:
Lij neerlandesa s'escriu en afrikaans com a y excepte al sufix -lijk, que esdevé -lik. Exmps: Bybel (Bijbel-Bíblia);
El dígraf "ch" neerlandès (homòfon amb "g": ) esdevé "g" (o "k", veure següent punt): agter (neerlandès: achter - darrera), geskiedenis (neerlandès: geschiedenis - història);
L'acabament neerlandès -sch esdevé -sk: waarskynlik (waarschijnlijk -probablement);
La "g" desapareix entre dues vocals: hoe (hoge - alt). Aquest tret és compartit amb el flamec occidental.
El grup "-st" perd la "t": lugpos (luchtpost - correu aeri);
Els grups oo i ee esdevenen dígrafs, enlloc de només vocals llargues (cosa que també passa al neerlandès del Randstad);
L'"u" sona gairebé com una "i".
El grup "eu" sona gairebé com "ee".
No hi ha cap diferència entre au, ou, auw i ouw, que esdevenen ou i són pronunciats com a : outomaties (automatisch -automàtic), oud (oud, antic), blou (blauw -blau), vertrou (vertrouwen-confiar);
Poseeix 15 vocals, entre curtes, llargues i diftongs.
Lèxic .
Dialectes .
Afrikaans de l'oest del Cap (Kaapse Afrikaans);
Afrikaans de l'est del Cap (Oosgrensafrikaans );
Afrikaans del riu Orange (Oranjerivierafrikaans);
Veure també .
Literatura afrikaans;
Enllaços externs .
Apprende Afrikaans Online ;
Llista de paraules en afrikaans i el seu equivalent neerlandès (Die Roepstem) ;
;
Diccionari afrikaans-anglès i enllaços a pàgines en afrikaans;
Diccionari Webster afrikaans - anglès ;
Diccionari afrikaans-alemany i enllaços a pàgines en afrikaans; |
202 | Algorisme de compressió amb pèrdua | Un algorisme de compressió amb pèrdua (en anglès, lossy) és un algorisme que s'utilitza en els mètodes de compressió de dades que comporten una pèrdua d'informació respecte de l'original. Aquests mètodes són utilitzats habitualment per comprimir dades multimèdia, com ara àudio, vídeo o imatges, ja que contenen taxes de bits massa elevades per a la transmissió, especialment en aplicacions com el flux de dades (streaming) o la telefonia sobre internet (VoIP). L'avantatge, és que una petita pèrdua de qualitat es tradueix en un alt guany de compressió. Es pot arribar a comprimir de 10 a 100 cops la mida de les dades.
A l'emmagatzemar una imatge o vídeo amb pèrdua s'utilitza un algorisme que no guarda una còpia exacta; en el seu lloc es desa una aproximació. Aquesta s'aprofita de les limitacions de l'ull humà a l'hora de captar les imatges. El mateix passa quan es tracta de fitxers de so, on l'Oïda humana no percep gran part de l'espectre sonor. Aquest tipus d'algorismes són de gran utilitat per desar o transmetre informació que, d'altra manera, ocuparien molt d'espai dificultant la seva transmissió i emmagatzematge. El nivell de compressió es pot controlar i dependrà de:
La qualitat que es vulgui obtenir.
La mida de l'arxiu.
La disponibilitat de la xarxa.
El temps de predicció que es vulgui.
A l'hora de realitzar la compressió de dades, s'utilitzen diferents mètodes que eliminen els detalls no perceptibles per l'home. Per fer això, es transformen les dades a altres dominis o espais per ser processats millor. Per últim, s'aplica una compressió sense pèrdues, és a dir, basada en l'eliminació de redundància. Hi ha dues maneres bàsiques de realitzar la compressió:
Transformació de les dades en segments i processat individual d'aquests. Sovint es treballa amb altres espais transformats com ;
Predicció de dades. Permet estimar els valors futurs d'un senyal a partir del coneixement de la seva evolució fins a l'instant de predicció.
Eliminació de la redundància.
A l'hora de codificar àudio, s'utilitzen mètodes com la caracterització de la veu a partir d'una parametrització. També s'utilitzen predictors lineals que aprofiten la redundància dels senyals.
Per codificar imatges fixes, s'acostumen a seguir els següents passos:
Transformació a un altre espai (KLT, Haar Transform, DCT, DFT, Wavelet...).
Quantització dels diferents coeficients del domini transformat per eliminar la irrellevància.
Codificació entròpica, explota un coneixement a priori sobre els símbols que conformen la trama binària.
En el cas de compressió de vídeo, es duen a terme algorismes de predicció espacial i de moviment. Consisteixen principalment en trobar les semblances entre les imatges consecutives d'una seqüència. Els diferents algorismes intenten identificar, mitjançant un tractament de la imatge per blocs, la redundància temporal per codificar només les diferències, expressant-les en vectors de moviment (imatge compensada). Posteriorment es calcula l'error de predicció (restant la imatge original de la compensada). Finalment, el que s'envia és la imatge original, el vector de moviment i l'error de predicció comès.
Exemples d'estàndards .
Existeixen nombrosos mètodes per realitzar la compressió d'àudio, vídeo i imatge i cada estàndard de codificació l'implementa com vol. A continuació s'esmenten diferents formats de codificadors amb pèrdues:
Imatge fixa .
Cartesian Perceptual Compression;
DjVu;
Fractal compression;
HAM;
ICER;
JPEG;
JPEG 2000;
JBIG2;
PGF (amb pèrdues o sense);
Wavelet compression;
Vídeo .
H.120, ;
H.261;
H.263;
H.264/MPEG-4 AVC;
MNG;
Motion JPEG;
MPEG-1 Part 2;
MPEG-2 Part 2;
MPEG-4 Part 2;
Ogg Theora;
Sorenson video codec;
VC-1;
Real Video.
Àudio .
Música .
MPEG-1(Layer I, Layer II, Layer III);
MPEG-2;
MPEG-4;
AAC;
ADPCM;
ATRAC;
Dolby AC-3;
MP2;
MP3;
Musepack;
Ogg Vorbis (codi lliure);
WMA, Vorbis - Microsoft;
ITU-T: G.711, G.722, G.722.1, G.722.2, G.723, G.726, G.728, GP729, G.729.a;
Veu .
CELP;
G.711;
G.726;
Harmonic and Individual Lines and Noise HILN;
AMR (utilitzat en GSM);
Speex (codi lliure);
Vegeu també .
Còdecs sense pèrdues;
Còdec d'àudio;
Codificació d'imatges fixes;
Còdec de vídeo;
Llista de còdecs; |
203 | Algorisme | Un algorisme és un conjunt finit d'instruccions o passos que serveixen per a executar una tasca o resoldre un problema. En la vida quotidiana s'empren algorismes en multitud d'ocasions per resoldre diversos problemes com per exemple per posar una rentadora (conjunt d'instruccions enganxades a la tapa de la màquina), per tocar música (partitures), per construir un aeroplà a escala (expressats en les instruccions), per fer trucs de màgia (passos per a fer el truc) o, fins i tot, per a fer receptes de cuina (passos de la recepta). Altres exemples, com l'algorisme de la divisió per a calcular el quocient de dos nombres o l'algorisme d'Euclides per calcular el màxim comú divisor de dos enters positius pertanyen a l'àmbit de les matemàtiques.
D'una manera més formal, un algorisme és una seqüència finita d'instruccions realitzables, no ambigües, l'execució de les quals condueix a una resolució d'un problema.
L'algorisme ens dóna la solució genèrica a un problema i el podrem emprar totes les vegades que se'ns presenti aquest mateix problema: per exemple l'algorisme de la divisió és genèric i independent dels nombres que hàgim de dividir.
Una vegada descobert un algorisme per a efectuar una tasca, la realització d'aquesta ja no requereix entendre els principis que es basa dit algorisme, ja que el procés es redueix a seguir les instruccions del mateix. Per exemple, podem fer una divisió seguint l'algorisme sense entendre per què funciona. La intel·ligència requerida per a portar a terme la tasca està codificada en l'algorisme.
Les màquines algorísmiques són aquelles capaces de dur a terme algorismes, i entre elles estan els ordinadors. En l'àmbit dels ordinadors, els algorismes s'expressen com programes. Els programes són algorismes codificats amb un llenguatge no ambigu que la seva sintaxi i semàntica "entén" l'ordinador. Hi ha molts llenguatges de programació d'ordinadors, com per exemple fortran, pascal o C.
Així doncs, si volem que un ordinador efectuï una tasca, primer hem de descobrir un algorisme per a portar-la a terme; programar l'algorisme en la màquina consisteix a representar aquest algorisme de manera que es pugui comunicar a una màquina. En altres paraules, hem de transformar l'algorisme conceptual en un conjunt d'instruccions i representar aquestes últimes en un llenguatge sense ambigüitat.
Gràcies a la capacitat per a comunicar els nostres pensaments mitjançant algorismes, podem construir màquines el comportament de les quals simula intel·ligència. El nivell d'intel·ligència que simula la màquina, estarà limitat per la intel·ligència que puguem comunicar-li per mitjà d'algorismes. Les màquines només poden realitzar tasques algorítmiques. Si trobem un algorisme per a dirigir l'execució d'una tasca, podem construir una màquina per a portar-la a terme sempre que la tecnologia hagi avançat prou. Si no trobem un algorisme, és possible que l'execució estigui fora de les capacitats de les màquines. Un computador és tot aparell o màquina destinada a processar informació, entenent-se per procés, les successives fases, manipulacions o transformacions que sofreix la informació per a resoldre un problema determinat, seguint les instruccions d'un programa registrat.
El terme algorisme prové del matemàtic i astrònom àrab Abu Abdullah Muhammad bin Musa al-Khwarizmi. Un dels primers usos d'aquest terme el trobem en el tractat matemàtic en vers "Carmen de Algorismo", és a dir, Cançó o Poema de l'Algorisme (c.1225?), d'Alexandre de Villadei.
Vegeu també .
Algorisme genètic;
Algorisme recursiu;
Hashing;
Quicksort; |
206 | Artiodàctil | Els artiodàctils (Artiodactyla) formen un ordre antic de mamífers euteris herbívors (alguns omnívors) amb extremitats acabades amb unglots.
Tenen membres plantígrads, digitígrads o ungulígrads, un nombre parell de dits (dos o quatre), absència de tercer trocànter en el fèmur, calcani articulat amb la fíbula, nasals posteriorment amples i molars bunodonts o selenodonts.
Actualment, molts experts han deixat de considerar que els artiodàctils formin un ordre, ja que s'ha vist que tot i les semblances físiques no hi ha més diferències genètiques amb aquests grups que amb els cetacis. Avui dia es classifiquen dispersos i no agrupats dins dels cetartiodàctils.
N'existeixen 27 famílies, amb 79 gèneres i 185 espècies, que es reparteixen per tot el món excepte l'Antàrtida.
Espècies dels Països Catalans:
Suids: porc domèstic, porc senglar ;
Cèrvids: cérvol, daina, cabriol;
Bòvids: cabra salvatge, cabra domèstica, be domèstic, bou domèstic, isard, be de Berberia, moltó de Còrsega, Bisó europeu.
Extingits: Myotragus, Ur (Bos primigenius).
Cladograma.
Cladograma dels cetartiodàctils. Els artiodàctils són tots els grups animals del cladograma menys els cetacis.
Referències.
Boisserie JR, Lihoreau F, Brunet M. The position of Hippopotamidae within Cetartiodactyla.;
Montgelard C, Catzeflis FM, Douzery E. Phylogenetic relationships of artiodactyls and cetaceans as deduced from the comparison of cytochrome b and 12S rRNA mitochondrial sequences.;
Price SA, Bininda-Emonds OR, Gittleman JL. A complete phylogeny of the whales, dolphins and even-toed hoofed mammals (Cetartiodactyla).;
Lum JK, Nikaido M, Shimamura M, Shimodaira H, Shedlock AM, Okada N, Hasegawa M. Consistency of SINE insertion topology and flanking sequence tree: quantifying relationships among cetartiodactyls.;
Cao Y, Kim KS, Ha JH, Hasegawa M. Model dependence of the phylogenetic inference: relationship among carnivores, Perissodactyls and cetartiodactyls as inferred from mitochondrial genome sequences.;
Graur D, Gouy M, Duret L. Evolutionary affinities of the order Perissodactyla and the phylogenetic status of the superordinal taxa Ungulata and Altungulata.; |
207 | Anglès | L'anglès o anglés és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment pel dialecte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.
Extensió .
L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris.
També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes).
És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Swazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabwe.
A més a més és la principal llengua de treball en les relacions internacionals i una de les traduccions obligades dels documents de la Unió Europea. És considerat per molts com la lingua franca moderna, per això han sorgit versions simplificades, com el Basic English, per usar-se només entre persones de llengües diferents.
Història .
L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (angles, sets i saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (Middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (Modern English) va començar a l'època de Shakespeare.
L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.
Vocabulari.
Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary n'inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000.
Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%;
llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%;
anglès antic (origen germànic), anglès mitjà, escandinau o nòrdic i neerlandès: 25%;
grec: 5,32%;
sense origen etimològic precís: 3,28%;
derivats de noms de persones: 3,28%;
altres llengües: 1%;
Sistema d'escriptura.
L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és etimològica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.
Principals dialectes .
dialectes de l'Anglaterra;
dialectes americans;
australià;
canadenc;
caribeny;
escocès;
anglès gal·lès;
anglès de l'índia;
dialectes de l'Irlanda ;
anglès de Terranova;
novazelandès;
sudafricà;
anglès de Singapur (Singlish);
anglès de Malàisia (Manglish);
Remarques.
Vegeu també.
Globish;
Enllaços externs .
Història de l'anglès;
Recursos en anglès;
Diccionari Merriam-Webster;
Diccionari Anglès-Català de Codi Obert;
; |
209 | Alemany | L'alemany (en alemany, Deutsch, t ) és una llengua germànica del grup occidental. És la llengua més parlada nativament dins la Unió Europea, i la novena més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels "alemani", mentre que els alemanys en diuen "Deutsch".
Origen.
Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre ells, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dos grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada línia de Benrath que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extingits, mentre que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat.
L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. Sempre s'ha pres la traducció de la Bíblia feta per Luter, basada en el dialecte alt saxó, com una peça clau en la normativització de l'alemany. Aquesta normativització es va refermar a la fi del segle XVIII amb les obres dels que es consideren com a clàssics alemanys (Goethe, Schiller, Lessing, etc.) i fou consolidada amb la creació de l'Imperi Alemany el 1871. Aquesta unió política va fer possible l'adopció d'una normativa unificada, que amb el canvi de segle fou acceptada també per Àustria i Suïssa amb molt poques variacions.
Aquest model estàndard està basat en la llengua utilitzada a la fi del segle XVIII a la cancelleria de Saxònia, sent després molt influït pel model de la cancelleria de Viena. Pel que fa a la pronunciació, el model adoptat fou el del nord, ja que els alemanys del nord aprenien l'estàndard pràcticament com una llengua estrangera, i per això el seu model se cenyia més a l'ortografia. Així doncs, podem dir que l'alemany estàndard actual està basat en la parla de Saxònia (sud de l'antiga República Democràtica Alemanya) després d'haver sigut molt influïda pel model de Viena i havent adoptat la pronunciació del nord com a model.
Encara que s'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al segle XIX, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la "Deutsche Bühnenaussprache" (pronunciació alemanya per al teatre), cosa que suposà l'establiment d'un estàndard de pronunciació.
Classificació.
L'alemany forma part de la branca occidental de les llengües germàniques, que a la volta forma part de les llengües indoeuropees.
Estatus oficial.
L'alemany estàndard és l'única llengua oficial a Liechtenstein i Àustria; comparteix l'estatus oficial en Alemanya (amb el danés, frisó i sòrab com a llengües minoritàries), Suïssa (amb el francés, italià i Romanx), Bèlgica (amb el neerlandés i francés) i Luxemburg (amb el francés i luxemburgués). Té ús de llengua oficial local en regions germanòfones de Dinamarca, Itàlia i Polònia. És també una de les 23 llengües oficials de la Unió europea.
És també una llengua minoritària a l'Argentina, al Brasil, al Camerun, al Canadà, a Xile, a Croàcia, a la República Txeca, Estònia, a la França, a Hongria, Kazakhstan, Letònia, Lituània, Mèxic, Namíbia, Paraguai, Polònia, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Tadjikistan, Togo, Ucraïna i als Estats Units.
L'alemany va ser la lingua franca d'Europa central, de l'est i nord d'Europa i continua sent una de les llengües estrangeres més populars d'Europa. El 32% dels ciutadans de l'Europa dels 15 diuen que poden parlar en alemany (tan com a llengua materna o segona o com a llengua estrangera). Existeix una gran possibilitat de veure canals de televisió en alemany per satèl·lit o per cable.
Varietats de la llengua .
Llengua estàndard .
Encara que s'utilitzi el terme "alemany" per a referir-se a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard (dit Hochdeutsch) no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita.
En la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una mescla entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no ocorre així en Suïssa, on l'alemany estàndard a penes es parla, només a vegades comptades, com a l'hora de parlar amb algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanyes, sobretot en algunes grans ciutats, una gran part de la població només parla la llengua estàndard.
La llengua estàndard té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Aquestes diferències són molt menors que les que existeixen entre els dialectes locals. No obstant, l'alemany es considera una llengua pluricèntrica, perquè les varietats dels tres majors països germanoparlants són considerades estàndard de la mateixa manera.
Dialectes .
Les variacions entre els distints dialectes són considerables; és possible que parlants de distints dialectes no es puguen entendre entre si sense tirar mà de l'alemany estàndard. És més, els dialectes alemanys no solen ser entesos per algú que només coneix l'alemany estàndard. Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany.
La separació entre ambdós zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath, que separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica de les que no la van patir. Aquesta mutació es va produir al voltant de l'any 500 d.C. als pobles al sud d'aquesta línia. Els dialectes d'aquests pobles van donar lloc a l'alt alemany. Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia van donar lloc a l'anglès, el neerlandès, el frisó i els dialectes del baix alemany.
Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main (també anomenada d'Speyer), al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard). Un exemple de les variacions fonètiques es veu a continuació:
Aquestes enormes diferències entre els dialectes del baix alemany i de l'alt alemany han dividit a la comunitat filològica. Algunes teories sostenen que el neerlandès no és més que un altre dialecte del baix alemany, que a pesar d'haver adoptat una normativa pròpia, no deixa de ser un dialecte alemany. Altres teories prefereixen considerar al baix alemany i a l'alt alemany com a idiomes distints.
L'alemany suís.
L'alemany suís - Schwyzerdütsch
Es dóna el cas curiós dels dialectes d'alemany suís. Hi ha diverses modalitats, depenent de la regió geogràfica. Per exemple el Züridütsch (alemany suís de Zuric), Bärndütsch (de Berna), Urnerdüütsch (d'Uri), Luzärnerdütsch, (de Lucerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Gallen), Wallisertiitsch (del Valais), ..
En tots aquests casos es tracta de dialectes parlats. És a dir, el seu parlar és dialectal, però normalment escriuen en alemany estàndard, encara que també hi ha una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). El principal problema que es troben en la dita empresa és la gran quantitat de variacions dialectals, que en molts casos difereixen significativament unes de les altres. Per exemple els alemanys no entenen l'alemany suís molt fàcilment, però els suïssos al contrari entenen als alemanys sense problema.
Exemples de variacions lèxiques dialectals .
Grüezi (en alemany suís de Zuric zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > «hola» (si bé el seu origen és Grüß dich en aléman estàndard que significa «salutació»);
rüebli (en alemany suís) > Mohrrübe o Karotte (en Hochdeutsch) > «carlota»;
merci vill mal (en alemany suís) > Danke schön (en Hochdeutsch) > «moltes gràcies»;
schnufe (en alemany suís) > atmen (en Hochdeutsch) > «respirar»;
nöd (en alemany suís) > nicht (en Hochdeutsch) > «no»;
chli (en alemany suís) > klein (en alemany estàndard) > glõa (en dialecte bavarès) > lütt (en Niederdeutsch) > «xicotet»;
Weggli (en alemany suís) > Semmel (en Niederdeutsch) > Brötchen (en Hochdeutsch) > «panet»;
Sonnabend (en Niederdeutsch) > Samstag (en Hochdeutsch) > «dissabte»;
Segons la regió, la tardor pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre altres.
En alguns casos, els dialectes suïssos difereixen considerablement els uns dels altres, tal com es pot observar en l'exemple següent:
és mödeli ankä (en alemany suís de Berna Bärndütsch) >>;
e stückli butter (en alemany suís de Zuric züritüütsch) >>;
eet Stückchen Butter (en Hochdeutsch) >>;
«un poc de mantega»;
Exemples de variacions morfològiques .
En alemany suís empren -li com a sufix diminutiu en compte de -chen de l'alemany estàndard.
Exemples de variacions fonològiques .
En alemany de Zuric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r».
La seqüència ei que es pronuncia en alemany estàndard, es pronuncia en alemany suís.
Gramàtica.
Flexió nominal.
Els substantius alemanys es flexionen en:
En un dels quatre casos gramaticals: nominatiu, genitiu, datiu, i acusatiu.
En un dels tres gèneres: masculí, femení o neutre. Les terminacions de les paraules de vegades reflecteixen el gènere gramatical; per exemple, els noms acabats en ...ung, ...schaft or ...heit són femenins, mentre els noms que acaben en ...chen o ...lein (formes diminutives) són neutres; tot i això la majoria de les paraules no tenen regles i el vocabulari s'ha d'aprendre junt amb el gènere corresponent.
En dos nombres: singular i plural. La generació del plural és també irregular i pot comportar canvis a l'arrel principal de la paraula com l'adició d'un "umlaut";
Encara que l'alemany siga citat com a exemple de llengua amb un grau de flexió alt (Amb 100 milions de parlants nadius, l'alemany és gairebé la llengua més parlada amb el grau de flexió més alt de les llengües germàniques arreu), el grau de flexió és considerablement menor al de l'alemany antic o altres llengües indoeuropees antigues com el llatí, grec antic o el sànscrit. Els tres gèneres al singular es converteixen en un al plural, considerant-se, de vegades, el plural com a quart gènere. Amb quatre casos i tres gèneres més el plural existeixen 16 possibles combinacions de casos i gènere/nombre, tanmateix només hi ha 6 formes de l'article definit per a les 16 possibilitats. Normalment la declinació dels noms no es produeix en el substantiu mateix sinó en l'article o determinant i en els adjectius acompanyants. Tot i això, els noms només es flexionen en cas del neutre i masculí en el genitiu (afegint una s o -es), en el pural en el datiu (afegint una n) i en el cas de l'anomenada n-deklination (masculins acabats en e, -and/-ant, -ent, -ist, -oge, -an entre altres i neutres com Herz (cor) afegint una n o ns si és en genitiu). En cas del genitiu, el seu ús és escàs en la llengua informal i se substitueix per von+datiu.
A l'ortografia alemanya, els substantius s'escriuen en majúscula, açò facilita al lector la funció sintàctica de les paraules de dins de l'oració ("Es war einmal ein König" "Hi havia una vegada un rei").
Com altres llengües germàniques, l'alemany forma paraules compostes per l'esquerra on la primera paraula modifica la segona: "Nachttisch" (nit+taula) és tauleta de nit i la composició de paraules normalment no hi ha cap tipus de separació entre elles com a altres llengües germàniques. Moltes vegades, l'adició de paraules no tenen perquè significar una suma de significats i és genera una de nova amb un significat nou com a: "frigorífic" és Kühlschrank (literalment, 'armari fred'); televisor és Fernseher (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és Fernrohr (literalment, 'tub llunyà'). Aquesta capacitat fa que l'alemany siga una llengua molt flexiva quant a la generació de noves paraules i aquestes poden arribar a ser molt llargues. La paraula més llarga en alemany d'ús és Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz.
Flexió verbal.
Els verbs a l'alemany estàndard es flexionen en:
Una dels dos tipus de conjugacions, dèbil i fort (com a altres llengües germàniques). ;
(Hi ha també una tercera classe de verbs, coneguda com a mixta, que combina característiques d'ambdues conjugacions.)
Tres persones: 1a, 2a, 3a.
Dos nombres: singular i plural;
Tres modes: Indicatiu, Subjunctiu (Konjunktiv I und II), Imperatiu;
Dos veus verbals: activa i passiva; la passiva es compon en passiva estàtica i passiva dinàmica.
Dos temps simples (Present, Pretèrit) i quatre temps composts (Perfet, Plusquamperfet, Futur I, Futur II) ;
La distinció entre aspectes gramaticals es crea mitjançant la combinació del subjunctiu i el pretèrit.
La distinció entre l'aspecte continu i no continu no existeix a l'alemany com a altres llengües com al català o l'anglés. Tanmateix es pot fer èmfasi en la continuïtat d'un verb mitjançant la construccions: sein + am/beim + verb substantivitzat. (Ich bin am/beim Lesen Estic llegint ).
Existeix diverses maneres per a expandir, sovint radicalment, el significat d'un verb arrel mitjançant l'adició de prefixos. Alguns dels prefixos tenen significat (Exemple: zer- refereix a la destrucció de coses, com a zerreißen=destrossar, zerbrechen=trencar en trossos, zerschneiden=tallar a trossos), altres no tenen significat per ells mateixos i no hi ha relació entre verbs modificats amb el mateix prefix (Exemple: ver- , com a versuchen=intentar, vernehmen=interrogar, verteilen=distribuir, verstehen=entendre). Més exemples: haften=enganxar, verhaften=empresonar; kaufen=comprar, verkaufen=vendre; hören=sentir, aufhören=deixar de; fahren=conduir, erfahren=conseguir saber alguna cosa.
Aquests verbs compostos poden ser separables o no separables. En els separables, el prefix i el verb se separen quan es conjuguen anant el prefix al final de la frase i per a formar el participi passat el prefix ge-, que marca el participi, va entre el prefix i el verb (prefixe + ge+ verb en forma de participi). En els no separables, el prefix i el verb no se separen mai i per a formar el participi passat no hi ha l'afix ge.
Sintaxi.
L'ordre de l'oració alemanya és lleugerament flexible, però compta amb alguns punts fixos:
El verb conjugat d'una oració enunciativa sempre va a la 2a posició de l'oració i si hi ha el cas que hi ha més d'un verb, els verbs no conjugats van al final.
El subjecte d'una oració només pot anar o a 1a posició (Vorfeld) o tot seguit del verb (3a posició) si la 1a posició està ocupada per un complement circumstancial (Ergänzung) o un adverbi.
En cas de l'ordre en l'oració interrogativa és així:
Només un verb:
(Partícula interrogativa) + verb + subjecte + complements?
Més d'un verb:
(Partícula interrogativa) + verb conjugable o auxiliar + subjecte + complements + verb principal?
En cas de les oracions subordinades, en la clàusula subordinada el verb conjugat sempre va al final. De totes maneres la posició de la clàusula subordinada dins de l'oració principal pot anar en el Vorfeld o al final de la frase però sempre està separada de la clàusula principal mitjançant una coma.
Molts verbs alemanys tenen prefix separable, sovint amb funció adverbial. Quan aquests verbs es conjuguen, el prefix se separa i va al final de la frase. Per exemple: mitgehen (lit. amb anar, anar-se'n amb algú) dóna Gehst du mit? (lit. "anar tu amb?", Te'n véns (amb mi, amb nosaltres)?)
Vocabulari.
La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'aquesta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.
Sistema d'escriptura i ortografia .
L'alemany s'escriu usant l'alfabet llatí. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'.
El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la Rechtschreibung der Deutschen Sprache (Ortografia de la llengua alemanya). L'última revisió va ser-ne al 1996 on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemanya i va ser molt polèmica per part dels lingüistes més conservadors. Aquesta reforma va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada Rechtschreibreform. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del 1996 fins al 2004 on tots els escrits han d'escriure's amb la la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:
La completa regularització de la es-zett "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
daß -> dass (que -conjunció-).
der Fluß -> der Fluss (el riu).
La separació d'alguns verbs compostos formats per un substantiu o verb + verb.
kennenlernen -> kennen lernen (conèixer).
radfahren -> Rad fahren (anar en bici).
Regulació de paraules amb múltiples consonants seguides.
Schiffahren -> Schifffahren (anar en vaixell) perquè Schiff (vaixell) + fahren (anar, conduir).
As -> Ass (as) perquè el plural és Asses.
Adaptació de paraules estrangeres arrelades en l'alemany;
Els sufixos: -phon, -graph i -phot poden ser escrits amb f en comptes de ph.
Clarifica el criteri de posar majúscula:
Es pot posar majúscula després d'una coma.
La majúscula en textos formals dels pronoms personals du, dein, ihr, ihn desapareix.
Fonologia.
Vocals.
En l'alemany hi ha vocals curtes i llargues, en la següent taula trobem les vocals excloent els diftongs (veure més avall):
La e curta es pronuncia en síl·labes tòniques (incloent l'accent secundari) però en síl·labes àtones. Cal dir que la e curta tònica representa a la vegada e i ä (hätte 'que jo tinguera' i Kette 'cadena'). Generalment, les vocals curtes són obertes i les llargues són tancades. L'única excepció és en la Ä llarga, que és una e oberta ""; en algunes varietats de l'alemany estàndard, i s'han fusionat en , eliminant aquesta anomalia. En aquest cas, parells com Bären/Beeren 'ossos/baies' o Ähre/Ehre 'punxa/honor' esdevenen homòfons).
En la major part de l'estàndard alemany, un -er àton no es pronuncia , sinó que es vocalitza a . Com per exemple: Vater pare es pronuncia .
El que una vocal curta o llarga és quasi sempre predectible, malgrat açò sempre hi ha excepcions puntuals i també depén de la regió:
Si una vocal (diferent a i) està al final de la síl·laba o seguida d'una consonant simple, es pronuncia normalment llarga (per exemple Hof f). ;
Si la vocal va seguida d'una consonant doble (ff, ss or tt), ck, tz o un cúmul consonàntic (st o nd), és sempre curta (hoffen f n). Les consonants dobles s'usen només per a aquesta funció, el valor de la consonant mai es dobla ni es fa més llarga.
Ambdues regles tenen excepcions (hat 'té' és curta malgrat la primera regla; Kloster 'monasteri' i Mond 'lluna' són llargues malgrat la segona regla). Per al cas de la i que no estiga en la combinació ie (fent-la llarga) ni seguida per una doble consonant o cúmul (fent-la curta), no hi ha cap regla general. En molts casos hi ha diferències regionals: En l'Alemanya central (Hessen), la o en el cognom "Hoffmann" es diu llarga quan la resta d'alemanys la pronunciarien curta; també passaria el mateix amb la e al nom de la regió "Mecklenburg" amb la gent que hi viu. La paraula Städte 'ciutats', és pronunciada amb una vocal curta per alguns (Jan Hofer, ARD Television) i amb una llarga per altres (Marietta Slomka, ZDF Television). Finalment, una vocal seguida per ch pot ser tan curta (Fach 'assignatura', Küche 'cuina') tan llarga (Suche 'buscar', Bücher 'llibres') gairebé a l'atzar. Així, Lache és homògraf: 'toll' i 'riure' (subst.), 'riu!' (Imp.).
Les vocals alemanyes poden formar els següents dígrafs (en escriptura) i diftongs (en pronunciació); cal tenir en compte que la pronunciació d'alguns d'ells (ei, äu, eu) és molt diferent del que un s'espera:
A banda, el dígraf ie generalment representa el fonema , el qual o és cap diftong. En la major part de les varietats, una /r/ al final de la síl·laba es vocalitza. Tanmateix, una seqüència d'una vocal seguida per una /r/ vocalitzada no és considerada com a diftong: Bär 'os', er 'ell', wir 'nosaltres', Tor 'porta d'entrada', kurz 'curt', Wörter 'paraules'.
En algunes varietats de l'alemany estàndard, les arrels que comencen amb vocal estan precedides per una oclusiva glotal sorda [ ].
Consonants.
C per si mateixa no és una lletra alemanya. En paraules de préstec, es pronuncia normalment [ ] (abans de ä, äu, e, i, ö, ü, y) o (abans de a, o, u, o abans de consonants).
Ch es pronuncia (després de ä, ai, äu, e, ei, eu, i, ö, ü i després de consonants) o (després a, au, o, u). En alguns dialectes (especialment, Renània (oest d'Alemanya)) es pronuncia sempre [ ], originant ambigüitats (Kirche i Kirsche són pronunciades ). Gent d'aquestes regions solen ultracorregir-se quan parlen alemany estàndard, pronunciant algunes [ ] com a . En una paraula germana ch mai es troba al començament. En mots de préstec, la Ch no té una pronunciació concreta podent-se pronunciar , o [ ] depenent del dialecte. Per exemple, la paraula Chemie (química) es pot pronunciar mi , mi o mi .
H es pronuncia aspirada com a l'anglés al començament de síl·laba. Després d'una vocal no es pronuncia i només allarga la vocal (gehen (anar) = kahl (calb) = ).
W es pronuncia com v al valencià o balear (was (què) ).
S es pronuncia (com a "zebra") si es començament de paraula i després hi ha una vocal o entre vocals (Sohn (fill) n), en altres casos (Bus s). ss i ß s'usen quan es vol pronunciar però és entre vocals (e.g. Hase z vs. hasse ). st i sp al començament de paraules d'origen alemany es pronuncien i , respectivament.
Sch es pronuncia [ ] (com a "Xàtiva").
Dsch es pronuncia [ ] (com a "platja").
Z es pronuncia sempre [ ] (zog k).
F es pronuncia .
V es pronouncia es paraules d'origen germànic (Vater t ) i en altres casos (Vase z ).
ß mai està al començament de paraula. Es pronuncia sempre .
Noms de l'alemany en altres llengües.
Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-s'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües.
En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen:
El laosià és únic en el sentit que sota l'influència tant de l'anglès "German" com del francès (la llengua colonial) "Allemand", escollí un entremig: (phaxa yeylaman), que tant podria aparèixer a la categoria 2 com a la 5. Diverses altres llengües tenen també noms alternatius pertanyents a una altra categoria, si bé no són tan corrents com els mostrats a la llista anteriror:
En català i castellà, els mots tudesc i tudesco pertanyerien a la primera categoria.
El romanès emprava tradicionalment el terme eslau "nem e te" (grup 4), però "german " (grup 2) és ara àmpliament usat. L'hongarès "német" és un manlleu eslau, i el nom en àrab d'Àustria, ("an-namsa"), en deriva.
El suahili, arran de les influències colonials, compta amb dos noms per a alemany: kidachi (grup 1) i kijerumani (grup 2). En tots dos casos la partícula inicial ki indica que és el nom d'una llengua. Kidachi és una forma arcaica i rara, explicable per la colonització alemanya de Tanzània fins al final de la Primera Guerra Mundial. Kijerumani prové de la colonització anglesa.
Enllaços externs.
;
http://www.diccionari.info Diccionari català-alemany lliure GPL; |
210 | Aro picti-Phillyreetum rodriguezii | LOleo-Ceratonion litoral, situat immediatament enrere de la cintura de camèfits halòfils, mostra a Menorca característiques talment especials que és tractat com un grup a part.
L'endèmic aladern menorquí és la planta dominant. A les zones més ventoses adopta un modelat aerodinàmic molt ajupit i fusiforme.
http://www.terra.es/personal3/davidbertran/imatges/Phillyrea.gif
Forma que pren una tofa de Phillyrea a l'illa d'en Colom.
Puntejat: situació dels matolls de Daphne rodrigezii
Daphne rodriguezii és un petit arbust tortuós i poc lignificat endèmic de Menorca que es troba quasi exclusivament associat a aquesta associació vegetal. Es troba junt a l'aladern menorquí, però només en el costat interior del matoll, on es troba protegit de la violència extrema del vent.
Les aràcies Arum pictum i Dracunculus muscivorus semblen igualment lligades a aquesta màquia litoral. No s'observen més enllà d'alguns centenars de metres allunyades del mar. Són doncs caràcteristiques de l'associació.
Una altra diferència amb l'ullastrar típic que té aquesta associació és la gran riquesa de geòfits.
En una situació menys extrema que la descrita (menys exposició al vent) s'hi troben dues variants més d'aquesta associació (la variant amb Daphe rodriguezii seria la més pura amb aladern menorquí):
Variant amb Aetheorrhiza bulbosa;
Variant amb Clematis flammula; |
212 | Albinyana | Albinyana és un municipi de la comarca del Baix Penedès.
|}
Història .
El segle XI, el vescomte Guitard va construir allí el seu castell. El seu fill Adalbert, mort durant la Reconquesta, va deixar en testament el lloc al Monestir de Sant Cugat. El 1040, l'abat del cenobi va cedir els terrenys a Bernat Otger amb la condició que reconstruís el castell i s'encarregués de l seva defensa. En trobar-se en terreny fronterer i per temor als atacs sarraïns, el castell va quedar durant molt de temps deshabitat. Va pertànyer als monjos de Sant Cugat fins al final de les senyories. No queden restes d'aquest castell encara que es creu que estava situat al mateix lloc en el qual avui en dia es troba el nucli del poble.
Van existir unes altres dues fortificacions també desaparegudes. Una d'elles és l'antic castell de l'Esquena Roja que apareix citat en documents de 1173. Poc temps després es va convertir en una masia. L'altra fortificació és el castell de Tomoví, encara que pels documents trobats sembla ser que es tractava més d'una mansió fortificada que d'un castell per si mateix.
Cultura .
L'església parroquial està dedicada a Sant Bartomeu. Encara que apareix documentada el 1120 com a possessió de Sant Cugat, la construcció actual és del segle XVIII. Té un absis semicircular amb fris i finestra. La torre del campanar és de base quadrada i està coronada per la imatge d'un petit àngel.
A la Plaça Major es pot veure un altre edifici destacat: Cal Pau Magí. Es tracta d'una construcció del segle XVII de tres plantes. En el seu interior es troba un vestíbul cobert amb volta d'arc així com l'escala d'accés a la zona d'habitatges on es pot veure inscrita la data de la construcció (1637). És l'antiga residència de l'administrador de Sant Cugat.
A l'agregat de Les Peces es troba un edifici de grans dimensions conegut com Cal Gener. Es tracta d'una construcció dels segles XV-XVI, reconstruït en el XVIII. Les finestres estan envoltades de pedra i la seva façana presenta uns interessants esgrafiats restaurats el 1984. Representen figures humanes així com diversos elements arquitectònics i geomètrics. Funciona com a casa-museu dedicada al turisme rural.
Als afores d'Albinyana es troba l'ermita de Sant Antoni. És un edifici del segle XVIII de planta rectangular i amb una coberta a dues aigües. Té volta de canó i contraforts exteriors. Té també una torre adossada que funciona com campanar. Es creu que formava part de l'estructura de defensa de l'antic castell. Està situada sobre un petit turó i tot el conjunt és de color blanc.
La localitat celebra les seves festes el mes de juliol, coincidint amb la Mare de Déu del Carme, i el 24 d'agost, festivitat de Sant Bartomeu.
Economia .
La principal activitat econòmica és l'agricultura de secà. Els principals cultiu són la vinya, els cereals, ametllers i avellaners. Fins a mitjans el segle XX va existir una important indústria dedicada a la fabricació de cistells de figura.
Demografia .
Enllaços externs .
Enllaç pàgina web d'Albinyana;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; |
213 | Alfabet hebreu | L'alfabet hebreu, també conegut com a alefbet a partir del nom de les dues primeres lletres, és un conjunt de 22 lletres usades en l'escriptura del llenguatge hebreu.
Estrictament, l'alefbet és un abjad (és a dir un sistema d'escriptura on les vocals no estan representades) com l'àrab. Igual que aquest, l'escriptura és fa de dreta a esquerra, les lletres no tenen una forma majúscula i algunes poques d'elles canvien de forma d'acord amb la seva posició. També com a l'àrab, existeix una forma d'impremta i una de cursiva.
Per la representació dels sons vocals, tret de determinats casos en què una consonant pren un so vocal, es fa servir un sistema de diacrítics anomenat - niqqud (= puntuació), que fou inventat i incorporat molt més tardanament. Els diacrítics normalment no es fan servir fora dels diccionaris, textos infantils i d'aprenentatge, i en la lectura de la Bíblia. En aquest últim cas, el niqqud es complementa amb un conjunt de marques de t e amim (= gustos de) cantil·lació, o entonació per la lectura correcta dels textos masorètics (= tradicionals, o traspassats per tradició, referint-se als textos sagrats del Judaisme).
Una dificultat en la lectura de l'hebreu per als no nadius rau en el fet que les lletres representen diferents sons en funció de la seva posició a la paraula, així com en alguns casos en funció de les lletres precedents o següents. També existeix el problema invers, quan, a l'hebreu modern, dues lletres es pronuncien igual (dit homofonia).
Apart de per l'idioma hebreu, aquest alfabet també ha estat usat amb algunes adaptacions per l'escriptura de diferents llengues de la diàspora jueva, com ara l'àrab, el judeoespanyol (o sefardita), el judeoalemany (o jiddisch), el judeoprovençal (o shoadit), i inclús el català. Alguns dels seus caràcters també s'usen en el domini de les matemàtiques.
Cal tenir en compte que l'hebreu no fou parlat quotidianament durant més de dos mil anys, i fou conservat principalment en lectures religioses, i per tant alguns sons originals han desaparegut en algunes comunitats jueves d'Europa (on no existien aquells sons) i en el parlar normal de gran part dels israelians. De totes maneres, encara pot sentir-se molta gent (normalment d'orígen asiàtic) que segueix emprant els sons originals.
Caràcters de l'alfabet hebreu.
En aquesta taula es mostren les lletres de l'alfabet hebreu, en les seves formes estàndar i final on correspon el nom de la lletra en català i la pronunciació (H.T.: hebreu tiberienc; H.M.: hebreu modern; H.M.I.: hebreu modern israelià). La columna "Derivades" no s'aplica, de fet, a l'hebreu tiberienc. En aquesta columna hi trobem les lletres , , , , , (anomenades begadkefat per mnemotècnia) que poden presentar una realització oclusiva (b, g, d, k, p, t) o fricativa (v, , ð, x, f, ) segons llur posició en la paraula o segons determinades formes gramaticals. En regla general, una begadkefat es pronuncia oclusiva a principi de síl·laba si no va precedida de vocal.
Amb la invenció del sistema massorètic per a fixar la pronunciació de l'hebreu apareix el dagueix ( ), mena de punt volat. Aquest signe, quan és present en una begadkefat, ens indica que aquesta consonant s'ha de pronunciar oclusiva.
Diacrítics.
La vocalització de l'hebreu modern, coneguda com a niqqud en hebreu, obeeix al sistema de vocalització masorètica tiberienca. Aquest sistema és el que es fa servir en els textos sagrats i en hebreu modern.
En la taula que es mostra a continuació, apareixen en fons groc les vocals considerades gramaticalment com a vocals molt breus, en verd les vocals breus, i en blau les vocals llargues. S'hi han emprat les lletres i per fer de suport a les vocals presentades.
Vocals;
Altres diacrítics;
Es fica un punt sobre la lletra per a indicar si s'ha de pronunciar [ ] o .
: [ ];
: ;
El dagueix ( ) permet d'indicar si una begadkefat és oclusiva o fricativa (veure taula de consonants).
Alfabet hebreu adaptat al jiddish.
En aquesta taula es mostren les lletres de l'alfabet hebreu usades en jiddish. En fons groc apareixen les variacions de les lletres de base.
Valor numèric dels caràcters hebreus.
Cada lletra de l'alefbet té un valor numèric associat (similar a l'alfabet grec), cosa que va donar lloc a tota una disciplina mística dedicada a l'estudi del valor numèric dels mots, anomenada Guematria. Així es dóna, per exemple, que el nom Avraham representa 248 (1+2+200+5+40).
En temps moderns, però, l'hebreu fa servir les xifres europees.
Per determinar el valor numèric d'un grup de lletres, simplement se sumen els seus valors individuals.
Quan un nombre consta de només una lletra, es fica un "guéreix" (en hebreu , mena d'accent agut) després de la lletra. Per exemple, correspon al nombre 9. Si el nombre consta de més d'una lletra, es fica un "guerxàïm" (doble guéreix) entre la penúltima i l'última lletra. Per exemple, correspon al nombre 32 (30+2) i al nombre 188 (100+80+8). L'ús del guéreix i del guerxàïm indica que es tracta d'un nombre i no d'una paraula.
Per a escriure un nombre, posem primer (de dreta a esquerra) els valors més grans. És convenció fer servir la menor quantitat de lletres possible. Per als nombres superiors a 799, s'usen dues taus que equivalen així a 800. Tot i això, en la tradició cabalística s'usen les formes finals de les lletres khet , mem , nun , pe i tsade per a transcriure els nombres 500, 600, 700, 800 i 900 respectivament.
Per als milers existeixen dos sistemes. El més freqüent, el que serveix per exemple per a escriure dates, consisteix en separar la lletra que representa el miler de la resta amb un guéreix. Per exemple, l'any 5769 del calendari hebreu s'escriu , o sigui 5×1000+400+300+60+9. L'altre sistema, molt menys freqüent, consisteix en ficar dos punts damunt d'una lletra (com una dièresi) per indicar que es tracta d'un miler.
Les excepcions més habituals a aquest sistema són les combinacions de lletres que resultarien en una abreviació del tetragrama, o sia el 15 i el 16, que s'escriuen i repectivament (9+6 i 9+7, en lloc de 10+5 i 10+6). També s'eviten les combinacions que es podrien llegir com a paraules negativament connotades canviant l'ordre de les lletres. Per exemple, forma la paraula , que significa "destruiràs" o "destruirà", aquesta lectura s'evita canviant l'ordre de les dues últimes lletres: .
La taula a continuació mostra el valor numèric associat a cada caràcter. |
214 | Alfabet castellà | L'alfabet castellà consisteix en les següents 29 lletres:
A, B, C, CH, D, E, F, G, H, I, J, K, L, LL, M, N, Ñ, O, P, Q, R, S, T, U, V, W, X, Y, Z;
Té les mateixes lletres de l'alfabet català i a més les lletres Ch (che o ce hache), Ll (elle) i Ñ (eñe). La lletra ñ representa un so palatal (corresponent al representat pel dígraf ny en català) i el dígraf ch correspon al català tx. Els dígrafs ll i rr (dobre erre erra) representen els mateixos sons que en català.
Cal tenir en compte la especial situació de la ch i la ll, que són tant lletres com dígrafs. Tradicionalment s'alfabetitzaven després de la c i la l, respectivament, però el 1994 la Acadèmia de la llengua castellana, juntament amb les diverses acadèmies dels països castellanoparlants, va canviar aquesta regla amb la intenció de d'apropar l'ordre dels diccionaris als de les altres llengües amb el mateix alfabet, per tal de facilitar l'aprenentatge de la llengua castellana a la gent que parla una altra llengua. Així doncs, actualment aquests dos dígrafs, tot i mantenir l'estatus de lletres, consten als diccionaris dins de c i l respectivament.
Apart del que s'ha dit, en castellà s'utilitzen les cinc vocals amb accent agut per trencar diftongs i per assenyalar la vocal tònica (á, é, í, ó, ú). També s'utilitza la lletra u amb dièresi (ü) a les síl·labes güe i güi per indicar de manera paral·lela a com es fa en català que aquestes u es pronuncien, ja que gue i gui són dos dígrafs que representen un so davant e, i diferent de ge, gi. |
215 | Atzur | L'atzur és el color blau en heràldica. Es tracta d'un blau intens, que pot arribar a ser blau marí. En el gravat, es representa mitjançant línies horitzontals que cobreixen la superfície del camp o de la figura.
Una mostra del color atzur:
Vegeu també.
Llista de colors; |
216 | Alaior | Alaior és una vila i municipi, tercera població de l'illa de Menorca, és una comunitat artesana i industrial, amb més de 8000 habitants i un terme municipal de 107,20 kilòmetres quadrats. Conté una nombrosa quantitat de jaciments arqueològics, la qual cosa palesa l'antiguitat de l'ocupació humana.
(2006)
Història .
Com a vila, fou manada fundar pel rei Jaume II de Mallorca el 1304 per compra de la finca Ihalor, d'on deriva l'actual topònim. No obstant això, l'existència de la parròquia de Santa Eulàlia (avui patrona de la vila) és anterior, car figura esmentada en el Pariatge de 1303.
L'església més important és la de Santa Eulàlia que fou edificada sobre un turó al voltant del qual va anar creixent el poble d'Alaior. Des del 1995 fins al 1998 l'església de Santa Eulàlia va ser objecte d'una important restauració.
El 1439, quan Galceran de Requesens dictà la sentència arbitral sobre l'ordenament municipal de Menorca, Alaior va obtenir Universitat particular, entesa com a institució de govern local, i, per tant, l'antecedent històric de l'actual Ajuntament. Per Reial Decret de 20 de juliol de 1926 li fou concedit el títol de ciutat.
Geografia .
La vila, edificada al voltant de l'antic turó d'Ihalor, presenta una estampa panoràmica ben característica de gran impressió estètica. Per això, efectuar recorreguts per l'interior de l'estructura urbana esdevé una experiència alhora interessant i lúdica.
A tall d'exemple, anotam alguns racons que cal no perdre's: la façana de Santa Eulàlia des de la costa de l'Església, a més de l'annexa placeta des Fossar; el pati de sa Lluna, antic claustre de franciscans; l'ermita de Sant Pere Nou i la seva placeta arbrada; es Pouet i la costa des Pous; s'Ull de Sol, i l'esplèndit mirador del Munt de l'Àngel.
Amb caràcter general, és ben interessant el recorregut pels carrers i carrerons de la vila medieval: Sa Plaça, Menor, Ses Novies, Sa Muntanyeta, S'Arraval, Es Retxats, Sa Bolla, Es Regaló, etc.
Monuments .
Alaior posseeix una extraordinària riquesa arqueològica. Aquests són els principals jaciments: Torralba d'en Salort (amb la taula més magnífica de Menorca), Calescoves (necròpolis amb més d'un centenar de coves funeràries), el poblat talaiòtic de Sa Torre d'en Gaumés (el més extens de l'illa), So na Cassana i la basílica paleocristiana de Son Bou.
Pel que fa als monuments urbans, en destacam: l'església de Santa Eulàlia (reedificada en el XVII, d'inspiració barroca), les Cases Consistorials (edifici civil del XVII), l'església de Sant Diego (amb el pati de Sa Lluna), l'ermita de Sant Pere Nou (del XVIII), la capella de Gràcia, l'ermita rural de Sant Llorenç de Binixems (al nord del terme, reedificada a finals del XIX) i, com a expressió d'arquitectura civil representativa d'antigues famílies benestants, Can Salort, avui de propietat municipal. D'interès etnològic són també els molins que rodegen la població, el d'en John, el d'en Pujol, etc., o els colls de pou que encara es mantenen dins la trama urbana.
Platges .
El terme municipal sols limita amb el mar pel sud, per la qual cosa l'expansió turística es troba situada en aquest litoral. Les platges principals són: Cala en Porter, Calascoves i Son Bou (l'arenal més llarg de Menorca).
L'economia turística ha donat lloc a l'aparició de diverses urbanitzacions en aquests paratges, d'entre les quals esmentam: Son Vitamina, Cala en Porter, Son Bou, Sant Jaume i Torre-solí. En aquestes urbanitzacions els visitants poden trobar tot tipus d'ofertes: hotels, restaurants, bars, discoteques i botigues. A prop de Son Bou hi ha un càmping.
Cultura .
La xarxa cultural de la vila és formada per un bon grapat d'organismes i de moviments artístics ben remarcables. Cal destacar-hi l'arxiu històric, la biblioteca, el Centre Cultural (que inclou sala de teatre), el Fòrum Tercer Mil·lenni, sala d'exposicions de l'Ajuntament, el centre de cultura de Sant Diego, Joventuts Musicals i l'Espai Rotger d'ensenyament musical.
I en el terreny educatiu: dues escoles de primària, l'institut Josep Miquel Guàrdia, l'escola d'educació d'adults i l'extensió universitària a Menorca de la UIB (Universitat de les Illes Balears).
Català és la llengua pròpia d'Alaior, com de la resta de Menorca, i constitueix un bé patrimonial de primer ordre.
Tradicions .
Íntimament lligades a l'evolució econòmica de la vila i de Menorca, les tradicions d'Alaior intervenen decididament en les peculiaritats de la fesomia social de la població.
Sabater artesà.
Entre els principals sectors industrials del poble destaquen la fabricació de calçat (a Alaior es troben alguns dels fabricants de calçat més importants de l'illa), la de mobles i de frontisses, a més d'un petit sector de bijuteria.
Arader fabricant barreres.
Com a expressió de les més antigues activitats menorquines, a Alaior encara subsisteix qualque exemple de mestres aradersarader|.
En el sector industrial-artesà esmentam els transformats làctics (curació de formatge artesanal i la cooperativa COINGA), la producció d'embotits, gelats i pastisseria, i l'elaboració de licors.
Alaior també disposa d'un polígon industrial en què es troben la majoria d'empreses de la població.
Les pedreres de marès produeixen una de les principals matèries primeres per a la construcció de les cases tradicionals menorquines.
Productes típics: formatge (denominació d'origen Maó), carn-i-xulla, sobrassada i formatjades i flaons.
Festes .
Una comunitat de fama festívola com l'alaiorenca expressa el seu esperit mitjançant dues fites cabdals. La primera són les festes populars de Sant Llorenç, que reprodueixen tota la tradició cavalleresca tan arrelada arreu de Menorca. I la segona, les festes de Carnaval, representades per la figura d'en Bernat Figuerola.
La festa dedicada a sant Llorenç es va iniciar a l'ermita de Binixems just després del 1301 i va perviure gairebé invariable fins al 1832-1833, moment en què la celebració es trasllada a Alaior.
Les festes de Sant Llorenç tenen lloc el cap de setmana posterior al 10 d'agost i tenen el cavall com a figura protagonista.
Esport .
Les principals instal·lacions esportives del municipi són:
Pavelló Esportiu Municipal;
Camp de futbol Los Pinos;
Club Hípic Alaior;
Club de Tennis Alaior ;
Altres entitats esportives destacables són: Club Ciclista 42x21 Alaior, Club Bàsquet Jovent, Club Bàdminton Alaior, Club Voleibol Alaior, Club Atletisme Alaior, Club Automodelisme, Centro Cultural Alaior, Club Gimnàstica Rítmica i Club Gimnàstica Alaior.
Enllaços externs.
Ajuntament d'Alaior;
Informació de l'Institut d'Estadística Balear;
Patrimoni històric de Menorca: Situació de tots els Béns d'Interès Cultural (BIC);
L'Arqueologia de Menorca: La web més extensa i documentada que existeix sobre l'arqueologia de l'illa (en català, castella i anglès); |
218 | Am | am és l'abrevaició del terme llatí ante meridiem, (abans del migdia). S'usa en alguns països per definir les hores del dia. El terme oposat és pm, vegeu pm (hora).
Química; Am és el símbol químic de l'Americi.
Enginyeria electrònica; AM és l'abreviació d'amplitud modulada. (vegi's també ràdio AM);
Unitats de mesura; am és l'abreviació d'attòmetre, o 10-18 metres. ;
Internet; am és el codi de país d'Armènia (ISO 3166-1 alpha-2);
Informàtica; AM (Automated Mathematician) és un programari d'intel·ligència artificial creat per Doug Lenat;
Política; AM és l'abreviatura d'Acord Municipal; |
220 | Alytes | Els alytes són un gènere d'amfibis. Es divideixen en les següents espècies:
Alytes maurus;
Alytes dickhilleni;
Alytes cisternasii (habitant de la península Ibèrica);
Alytes muletensis (habitant de Mallorca);
Alytes obstetricans;
Alytes obstetricans boscai;
Alytes obstetricans obstetricans;
Alytes obstetricans pertinax;
Referències.
El gènere Alytes a l'IUCN. ; |
222 | Astragalo balearici-Teucrietum mari | En fitosociologia, l'Astragalo balearici-Teucrietum mari és una associació vegetal present a Menorca i Mallorca que pertany a l'aliança Hypericion balearici. És una comunitat d'eixorba-rates que es troba en els punts més elevats de les illes, a mercè del vent i del pendent.
A Mallorca trobem una variant amb Teucrium marum subs. occidentale (eixorba-rates blanc) i a Menorca una altra amb Teucrium marum subs. marum (la frígola, mata no pulviniforme).
L'altra espècie característica d'aquesta comunitat és Astragalus balearicus (eixorba-rates negre).
Es troben dues variants d'aquesta associació a Menorca:
Subas. Ampelodesmo-juniperetosum: Abundant a Mallorca, s'ha trobat al Toro. Pocs coixinets, i abunda el càrritx. No sembla una comunitat permanent natural (producte més aviat de la desforestació antròpica). ;
Subas. launaetosum: Es troba a prop de la costa, dalt els penyals i just darrera el cinturó d'halòfits pulviniformes del Launaeetum cervicornis. És una comunitat permanent natural. Presenta les següents espècies diferencials:
Launaea cervicornis;
Catapodium loliaceus;
Senecio rodriguezii; |
224 | Ampelodesmo-Ericetum | En fitosociologia, associació que pertany a l'aliança Calicotomo-Cistion ladaniferi. És la brolla calcífuga de brucs i estepes amb càrritx de Menorca, l'única illa amb àrees silícies de les Balears.
Predominen el brucs (Erica arborea i Erica scoparia), secundats per les estepes (Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis, per l'arboç (Arbutus unedo), per la murta (Myrtus communis) i especialment el càrritx (Ampelodesma mauritanica). Altres plantes més rares que la caracterizen són:
Genista linifolia (als Països Catalans només es troba a Menorca, a la Selva i al Baix Empordà);
Centaureum enclusense (endèmica de Menorca, trobada vora s'Enclusa);
Asphodelus aestivus (espècie meridional que no es troba al Cistion continental);
Representa una segona etapa de degradació de l'alzinar sobre substrats silicis. La primera correspondria a una màquia d'ericàcies (Erico-Arbutetum), però si la acció humana és més intensa, l'arboç i les espècies del Quercion ilicis perden llur importància. Aleshores les estepes i el càrritx colonitzen els espais buits on la llum penetra fins a l'estrat inferior.
Es poden distingir dues subassociacions:
Subass. amb Erica scoparia: Correspon a sòls profunds i força humits. Prefereix exposicions més o menys ombrívoles i poca inclinació del terreny. Diferencials:
Erica scoparia;
Carex flacca;
Centaureum enclusense;
Schoenus nigricans;
Pulicaria odora;
Subass. amb Cistus monspeliensis: On domina també molt sovint el bruc boal i el càrritx. Correspon a sòls més secs i pobres, sovint en vessant solell inclinat. Diferencials:
Cistus monspeliensis;
Dorycnium pentaphyllum subsp. pentaphyllum ;
Dorycnium hirsutum;
Olea europaea var silvestris; |
225 | Asoriculus hidalgoi | L'Asoriculus hidalgoi o Nesiotites hidalgo és una musaranya gimnèsica extingida. Abans de l'arribada dels humans, a Mallorca i Menorca hi havia una musaranya autòctona.
Fou descrita per Miss Dorothea Minola Bate l'any 1945 amb el nom de Nesiotites hidalgo. Era un insectívor (de la família Soricidae) de mida petita, amb llargària de cap i cos d'uns 6 cm, i amb un pes aproximat de 20 g. Com a mussaranya, però, era relativament grossa. |
226 | Ferreret (amfibi) | El ferreret (Alytes muletensis) és un petit tòtil endèmic de Mallorca i Menorca. Aquest, juntament amb el Tritó del Montseny, la sargantana pallaresa, la sargantana de les Pitiüses, la sargantana balear i la baldriga balear són els únics vertebrats vius endèmics dels Països Catalans.
Fou descrit abans per paleontòlegs que per zoòlegs. Els primers exemplars vius van ser descrits a Mallorca l'any 1980, a uns quants torrents de muntanya. A Menorca no se'n coneixen exemplars vius i només se n'han trobat esquelets. El ferreret s'extingí de Menorca després de l'arribada dels romans, probablement amb la introducció de la mustela, la serp d'aigua (Natrix maura) i la granota verda.
Té costums fissurícules i escaladores, a diferència dels seus parents continentals, que tenen costums lapidicoles i excavadors. Com tots els tòtils, presenta la conducta de cura parental dels ous. Però en el cas del ferreret, les postes són més petites i els ous són més grossos que en el cas dels tòtils continentals. La seva etologia és, doncs, característica de les espècies evolucionades en condicions d'insularitat.
Enllaços externs.
Fitxa del Govern Balear;
Página al Inventario Nacional de Biodiversidad del Ministeri de Medi Ambient. ;
Pàgina a Fauna Ibérica. ;
Fotos del ferreret. ;
Global Amphibian Assessment: Alytes muletensis. ;
Base de dades EUNIS de la Unió Europea ; |
227 | Axioma d'elecció | L'axioma d'elecció (AE) és un axioma de la teoria de conjunts. El va formular Ernst Zermelo a 1904, i aleshores va provocar una certa controvèrsia.
Estableix el següent:
Sigui X una col·lecció de conjunts no buits. Llavors podem escollir un membre de cada conjunt de la col·lecció. ;
Més formalment seria:
Existeix una funció f definida en X tal que per a cada conjunt S en X, f(S) és un element de S. ;
Una altra formulació de l'axioma d'elecció estableix que:
Donat un conjunt de conjunts disjunts (sense interseccions) no buits, existeix almenys un conjunt que té exactament un element en comú amb cadascun dels conjunts no buits.
En una sèrie de capses amb almenys un objecte a cadascuna, l'axioma estableix senzillament que es pot escollir un objecte de cada capsa. On hi ha la dificultat?
Bé, vegem-ne alguns exemples:
Sigui X una col·lecció finita de conjunts no buits.
Aquí tot és senzill, i l'axioma d'elecció no és necessari, només cal seguir les regles de la
lògica formal.
Sigui X la col·lecció de tots els conjunts no buits dels nombres naturals . ;
Llavors f pot ser la funció que escull el menor element de cada conjunt.
Novament, l'axioma d'elecció no és necessari, ja que tenim una regla per escollir.
Sigui X la col·lecció de tots els sub-intervals de (0, 1) amb longitud superior a 0. ;
Llavors f pot ser la funció que escull el punt mitjà de cada interval. Una altra vegada, l'axioma d'elecció no és necessari.
Sigui X la col·lecció de tots els conjunts no buits dels nombres reals. ;
Llavors tenim un problema. No existeix cap definició òbvia de f, ja que la resta d'axiomes de la teoria de conjunts ZF no ordenen adequadament els nombres reals.
Aquí hi ha la clau de l'axioma. Només estableix que existeix alguna funció f que pot escollir un element de cada conjunt de la col·lecció. No dóna cap indicació de com s'hauria de definir la funció, senzillament en manté l'existència. Els teoremes la prova dels quals inclou l'axioma d'elecció són sempre no constructius: postulen l'existència de quelcom sense indicar com obtenir-ho.
S'ha demostrat que l'axioma d'elecció és independent de la resta d'axiomes de la teoria de conjunts; és a dir, no es pot demostrar ni refutar. Això és el resultat del treball de Kurt Gödel i Paul Cohen. Així, no hi ha contradiccions, tant si s'accepta com si no s'accepta; tanmateix, la majoria dels matemàtics l'accepten, o bé n'accepten una versió feble, ja que així se'ls simplifica la feina.
Una de les raons per la qual a alguns matemàtics no els agrada particularment l'axioma d'elecció és que implica l'existència d'alguns objectes estranys no intuïtius. Un exemple d'això és la paradoxa de Banach-Tarski que conclou que és possible de "dividir" l'esfera tridimensional en un nombre de peces finit i, usant només rotació i translació, ajuntar les peces formant dues boles cadascuna amb el mateix volum que l'original. Cal notar que, com totes les proves que inclouen l'axioma d'elecció, no diu com cal fer-ho, només diu que es pot fer.
Un dels aspectes més interessants de l'axioma d'elecció és els llocs curiosos de les matemàtiques on surt. Així, hi ha un nombre remarcable d'afirmacions que són equivalents a l'axioma d'elecció. Els més importants són el lema de Zorn i el principi de bon ordenament: cada conjunt pot ser ben ordenat. (De fet, Zermelo va introduir inicialment l'axioma d'elecció per formalitzar la seva prova del principi de bon ordenament).
Jerry Bona va dir una vegada: "L'axioma d'elecció és òbviament cert, el principi de bon ordenament òbviament fals, i vés a saber si ho és el lema de Zorn?". |
229 | Adenina | L'adenina és un àcid nucleic del grup de les purines, és una de les quatre bases químiques de l'ADN i en el codi genètic es representa amb la lletra A majúscula. Ladenina habitualment s'aparella amb la timina i sempre ho fa mitjançant dos ponts d'hidrogen, la qual cosa dóna poca estabilitat a la cadena i en facilita la desnaturalització i la formació d'estructures com la caixa TATA. El seu nucleòsid s'anomena adenosina.
El seu nucleòsid és l'adenosina i un cop fosforilat forma els nucleòtid (mono)fosfat d'adenosina (un fosfat) AMP, difosfat d'adenosina (dos fosfats) ADP, i trifosfat d'adenosina o ATP (tres fosfats). Aquests nucleòtids són molt importants com a moneda energètica ja que permeten la transferència d'energia en les reaccions catabòliques i anabòliques del metabolisme. Així doncs la fosforilació de l'ADP en ATP comporta l'emmagatzamatge de l'energia alliberada en una reacció catabòlica en forma d'enllaç químic. La seva hidròlisi és aprofitada en les reaccions anabòliques per tal de aconseguir la síntesi d'altres molècules que necessiten d'aquest aport energètic. |
230 | Aceràcia | Les aceràcies (Aceraceae) són una família d'arbres o arbusts, generalment caducifolis. Fulles oposades palmatilobulades o en ocasions pinnaticompostes. Flors hermafrodites o unisexuals, actinomorfes, diclamidees o a vegades apètales, tetràmeres o pentàmeres, hipogines; agrupades en corimbes o en panícules. Fruits en disàmara (aquenis alats).
La família està constituida per dos gèneres: Acer, amb unes 200 espècies i Dipteronia amb només dues.
En el nostre territori com a plantes espontànies es fan: Acer campestre o auró no present a les Balears i únicament al Baix Mestrat del País Valencià; Acer monspessulanum o auró negre estés per Catalunya i parts del País Valencià; Acer platanoide i Acer pseudoplatanus que només es troba en determinats llocs de Catalunya; Acer opalus que és l'única espècie dAcer present també a les Balears.
En els jardins també és frequent Acer negundo.
De la saba dAcer sacharum i Acer sacharinum se n'extreu el xarop d'auró molt conegut als Estats Units.
Altres espècies de les aceraceae són:
Acer buergerianum;
Acer campbellii;
Acer capillipes;
Acer caudatifolium;
Acer davidii;
Acer diabolicum;
Acer fabri;
Acer griseum;
Acer heidreichii;
Acer japonicum;
Acer mono;
Acer obtusifolium;
Acer oliverianum;
Acer palmatum;
Acer tataricum;
Acer truncatum;
Acer velutinum;
Dipteronia sinensis; |
231 | Any-llum | Un any llum és una unitat de longitud que s'usa per a mesurar distàncies astronòmiques, com la distància entre estels i galàxies.
Un any llum equival a la distància que la llum recorre en un any que és d'aproximadament 9,46 bilions de quilòmetres, això és, 9,46 × 1015 metres. Més exactament, un any de llum (o any llum, abreujat al) es defineix com la distància que recorre un fotó, in vacuo i sense la influència de cap camp gravitatori o electromagnètic, en un any julià (365,25 dies o 31.557.600 segons). Atès que la velocitat de la llum en el buit és de 299.792.458 m/s, un any llum és aproximadament igual a 9,46 × 1015 m = 9,46 petàmetres.
L'any llum s'usa, principalment, en la divulgació de l'astronomia. Els professionals d'aquesta ciència, en canvi, fan servir el parsec i el seu múltiple, el megaparsec. |
236 | Aquagym | L' aquagym és una Activitat Física que consisteix en la pràctica d'exercicis aeròbics en el medi aquàtic, amb un suport musical.
D'una banda, els objectius generals del aquagym són la millora de la condició cardiorespiratòria, el treball de la força i la resistència muscular, la millora de la flexibilitat i el treball de la coordinació motriu global, ritme i agilitat. D'altra banda, existeixen altres objectius específics com són la reeducació de la respiració, la millora de la postura i la relaxació. |
243 | Alguerès | L'alguerès és la variant del català que es parla a la ciutat de l'Alguer, al nord-oest de l'illa de Sardenya. Ha estat reconegut com a llengua minoritària per la República italiana i per la Regió Autònoma de Sardenya.
Els invasors catalans, procedents de Barcelona, van repoblar l'Alguer després d'expulsar-ne la població sarda el 1372. El català va ésser reemplaçat pel castellà com a llengua oficial després de la Guerra de Successió a la primeria del segle XVIII, i després per l'italià. A la dècada del 1990 vora del 65% de la població de l'Alguer entenia el català alguerès, i el 30% el parlava. Vora el 50% dels habitants de l'Alguer també entenen el dialecte sard logudorès i el dialecte sassarès (de transició entre el sard i el cors).
L'alguerès pertany al grup de dialectes catalans orientals i té força influències de l'italià, el sard i el castellà. També és freqüent trobar arcaismes, conseqüència del seu aïllament en el contínuum lingüístic català.
Fonètica i fonologia.
Com la major part del català oriental, neutralitza les "o" i "u" àtones en : "portal">"pultal", "lo">"lu", "los">"lus", "dolor">"duró";
Com tot el català oriental, neutralitza les "e" i "a" àtones, però ho fa en en comptes de [ ]: "persona">"palzona", "estar">"astà", "alguerès">"algarés";
Preserva com a fonema diferenciat de , com a les Illes Balears i part del País Valencià.
La r final emmudeix com en la major part de català oriental: "anar">"anà", "saber">"sabé", "fugir">"fugí", "L'Alguer">"L'Alghé", "volar">"vurà";
Rotacisme (influència sarda). Mutació de i intervocàliques a : "escola">"ascòra", 'Barceloneta' (petita Barcelona): estàndard , alguerès , 'vila' i 'vida' són homòfons en alguerès , "cada">"cara", "bleda">"brera", "roda">"rora", "codony">"corom". També de a en grups oclusiva+liquida: "blanc">"branc", "plana">"prana", "clau">"crau", "volar">"vurà", "plaça">"praça", "ungla">"ungra", "plena">"prena",
Mutació de final de síl·laba a lateral (influència sarda): "port">"polt", "sard">"saldu", "persona">"palsona", "corda">"colda", "portal">"pultal", "Sardenya">"Saldenya", "parlar">"pal·là" (aquest darrer com en balear). El possible grup consonàntic resultant +consonant encara se simplifica més fins a ; e.g. 'forn' : estàndard , alguerès .
Despalatalització de consonants laterals i nasals a final de síl·laba (influència sarda): lateral a , nasal a ; e.g 'any': estàndard , alguerès , "any">"an", "fill">"fil", "vell">"vel", "cavall">"caval" (per algunes paraules és arcaisme, per la majoria és un fenomen encara en evolució augmentat per la influència de l'italià. Els vells encara conserv(av)en palatals dient paraules com 'cavall').
El·lisió de e i a àtones inicials després de la preposició de: "d'anar">"de ná"; "d'escola">"de scòra";
Mutació a d'algunes e àtones en contacte amb palatals o seguides de /i/ tònica, com en altres dialectes: "estiu">"istiu", "vestir">"vistì", "llegir">"lligì" (cosa que passa almenys en tot el català oriental) ;
Morfologia i sintaxi .
Formes medievals de l'article determinat: lo/los (pron. lu/lus) i la/les (pron. la/las) en comptes de el/els, la/les.
El passat perfet simple ha estat substituït pel perfet indefinit (el present perfet format amb 'haver' + participi), per influència del sard.
El passat imperfet conserva la -V- etimològica en totes les conjugacions: 1a -ava, 2a -iva, 3a -iva (em comptes de les formes modernes que només conserven la -V- a la 1a conjugació: 1a -ava, 2a -ia, 3a -ia ) (aquesta característica arcaica la comparteix el Ribagorçà).
Lèxic .
Arcaismes: "servici" per "servei", "almanco" per "almenys", "espada" per "espasa", "lletra" per "carta";
Paraules manllevades o amb calcs del sard ("eba" per "egua", "cavidani" per "setembre" (sard 'cabidànne'); del castellà (potser : "iglésia" per "església"); i sobretot de l'italià ("llumera" per "llum", "fortuna" per "sort", "fatxa" per "cara", "campsant" per "cementiri").
Ús de l'alguerès.
Segons una enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer, realitzada per la Generalitat de Catalunya el 2004, el coneixement de l'alguerès és el següent:
L'entén: 90,1%;
El llegeix: 46,5%;
El parla: 61,3%;
L'escriu: 13,6%;
El 22,4% dels algueresos té l'alguerès com a primera llengua, però en l'ús social i sobretot en el camp escolar predomina l'italià. La percepció que té la població és que l'alguerès es parla més que fa cinc anys, ara bé també es creu que es parlarà menys d'aquí a cinc anys. Respecte al sentiment de pertinença a la comunitat lingüística catalana, un 77,7% es manifesta entre molt i bastant identificat.
Escriptors algueresos .
Rafael Catardi i Arca;
Antoni Bal·lero de Càndia;
Joan De Giorgio i Vitelli;
Antoni Cao;
Músics algueresos .
Franca Masu;
Bibliografia.
Josep Sanna: Diccionari català de l'Alguer. 1988; ISBN 84-7129391-9 ;
Scala Luca Català de l'Alguer. Criteris de llengua escrita. Publicacions de l'Abadia de Montserrat 2003 ISBN 978-84-8415-463-1;
Referències .
Enllaços externs.
Lo Cant de la Sibil·la;
El català de l'Alguer: Un model d'àmbit restringit (pdf);
Emissió de televisió en català alguerès;
Vilaweb l'Alguer; |
244 | Amaterasu | Amaterasu (kanji: , katakana: ) o Amateratsu és la deessa del Sol en el sintoisme i la mítica avantpassada de la família reial del Japó. El seu nom complet és Amaterasu mikami ( ) i significa deessa gloriosa que brilla en el cel.
Ameratsu, juntament amb Tsuki-yomi (deesa Lluna) i Susano (déu de les tempestes) els principals déus del panteó sintoista, nasqué del riu on Izanagi es rentà de la brutícia de la seva incursió al Yomi, infern japonès, per tal de cercar la seva esposa Izanami morta, la qual no va poder rescatar. |
245 | Accelerador de partícules | Els acceleradors de partícules són aparells que utilitzen camps electromagnètics per accelerar partícules subatòmiques amb càrrega elèctrica fins a velocitats molt properes a la de la llum.
Funcionament dels acceleradors .
Només les partícules que tenen una càrrega elèctrica neta poden ser accelerades. El mètode d'acceleració es basa en l'atracció i la repulsió entre les partícules i una llarga sèrie d'elèctrodes on s'apliquen camps electromagnètics alterns (també s'utilitzen electroimants). Una partícula neutra, com per exemple, el neutró no es veu afectada per aquests camps i per tant no pot ser accelerada. Les partícules accelerades són protons, antiprotons, electrons, positrons, ions...
Les partícules no s'acceleren de forma individual sinó en feixos de bilions d'elles. Segons quina sigui la seva càrrega, les partícules es veuen atretes cap a les plaques de certa polaritat i repelides per les que tenen polaritat inversa. La polaritat de les plaques canvia diverses vegades per segon. Gràcies a l'atracció i la repulsió, cada placa augmenta una mica la velocitat i per tant també l'energia de les partícules. Després d'uns quants segons, les partícules ja han aconseguit una velocitat molt pròxima a la de la llum per lo que s'han de tenir en compte efectes relativistes com ara l'augment de massa de les partícules segons l'equació E=mc2.
L'energia de les partícules accelerades es mesura en electrovolts (eV), però les energies requerides per a estudiar en detall les partícules subatòmiques són tan grans que sovint s'utilitzen els múltiples d'aquesta unitat: 1 milió (1 MeV = 106 eV) o mil milions (1 Gev = 109 eV). Els acceleradors actuals més potents arriben a energies de milers de GeV (1 TeV = 1000 Gev = 1012 eV).
De fet, com més petites siguin les partícules que volem estudiar més altes són les energies necessàries per fer-ho. En la següent taula es dóna la relació entre la mida de les partícules i les energies corresponents:
Classificació dels acceleradors .
Hi ha diferents tipus d'acceleradors de partícules. Segons la forma en què acceleren les partícules es divideixen en:
Acceleradors lineals ;
Acceleradors circulars;
Ciclotrons;
Sincrociclotrons;
Sincrotrons;
Aplicacions .
Les seves aplicacions també són molt diverses. Els més grans, també dits d'alta energia, s'utilitzen per a la recerca científica en física de partícules. En aquest cas, les partícules accelerades es fan col·lidir contra un blanc immòbil o contra altres partícules accelerades. Uns detectors col·locats al voltant de la zona de col·lisió permeten als científics estudiar les propietats de les partícules subatòmiques conegudes i, en alguns casos, descobrir-ne de noves.
Exemples d'acceleradors col·lisionadors utilitzats per a la investigació en física de partícules són:
LHC del CERN (actualment en construcció);
LEP també del CERN (que ja no existeix);
Tevatró del Fermilab;
RHIC de Brookhaven;
HERA de DESY. ;
SLAC a la Universitat de Stanford;
Els acceleradors de talla mitjana (i de més baixa energia que els anteriors) s'utilitzen també en la investigació científica, sobretot bioquímica i ciència de materials. Aquests acceleradors produeixen el que és coneix com llum de sincrotró que s'utilitza per a espectroscòpia per estudiar proteïnes o les propietats dels nous materials. D'altres acceleradors també tenen aplicacions industrials i mèdiques.
Per últim, també es poden considerar acceleradors, encara que siguin molt petits, els tubs de raigs catòdics i els generadors de raigs X. El funcionament d'aquests acceleradors requereix energies relativament baixes que s'aconsegueixen mitjançant un sol parell d'elèctrodes i una diferència de potencial de només uns quants milers de volts o menys. |
247 | Aire | L aire és una mescla de gasos constitutiva de les capes baixes de l'atmosfera terrestre. L'aire no és una combinació química dels gasos que el constitueixen. És inodor, incolor, i insípid.
En els gasos, les forces de cohesió entre les seves molècules són molt petites, de manera que aquestes poden desplaçar-se unes respecte de les altres. A causa d'això, adopten la forma del recipient que les conté. Així doncs, encara que la seva presència ens passi desapercebuda, l'aire és una substància material i tangible.
Al nivell del mar, l'atmosfera exerceix una pressió d'aproximadament 1 kg per centímetre quadrat sobre qualsevol superfície, sòlida o líquida. La pressió exercida sobre un centímetre quadrat de superfície representa el pes d'una columna d'aire, que té aquesta secció, i que s estén verticalment fins al límit exterior de l'atmosfera. L aparell que mesura aquest pes de l'aire que cau en vertical sobre una superfície, és el baròmetre. Aquests aparells mesuren la pressió en mil·límetres de mercuri o en mil·libars. La pressió normal al nivell del mar equival a 760 mm de mercuri o 101.300 Pa. El pes d'un litre d'aire, al nivell del mar, a 0 ºC, és de 1,293 g. La seva densitat respecte a l'hidrogen és de 14,44.
A causa de l'oxigen, que en forma part, és un bon comburent.
Filosofia .
L'aire és un dels quatre elements clàssics, juntament amb l'aigua, la terra i el foc. Els grecs distingien entre l'aire atmosfèric i l'èter, l'espai exterior o diví. Anaxímenes va creure que era larché o origen de tot el que existeix.
Per a molts pobles antics l'ànima era una mena d'aire (pneuma), per això a l'Antic Testament Yahvé insufla la vida bufant, recollint una tradició egípcia on l'ànima s'escapava pel nas en morir amb l'últim alè. Per això el símbol alquímic de l'aire és el triangle de la divinitat, però amb una línia creuada.
Història de la medicina .
En el galenisme, l'aire i l'ambient formaven la primera parella de les coses no naturals, les que constituïen l'entorn físic i biològic de l'ésser humà, en íntima interacció, normal o patològica, amb ell. Es considerava essencial mantenir o cercar la puresa de l'aire (el bon aire), que calia assegurar, si calia, amb perfums, fumigacions, etc. L'aire impur o corrupte (el mal aire) era causa segura de patologies, sobretot de caràcter epidèmic o infecciós (com ara la malària, terme originat en l'expressió italiana mal'aria, 'mal aire'). La corrupció de l'aire es considerava causada per diferents agents, inclosos els de caràcter astronòmic i astrològic.
Aquesta racionalització de la patologia sorgeix a l'Antiguitat, amb les obres d'Hipòcrates i Galè, es reintrodueix des del món àrab a l'Occident europeu a partir de finals del segle XI, nodreix el món universitari occidental des del segle XIII i hi continua vigent fins a la introducció de la medicina de laboratori, en el segle XIX. La terminologia tècnica que li era pròpia, començant pel mateix concepte d'aire, va tenir una gran difusió a la societat europea de tots aquests segles i, a partir del segle XIX, s'ha mantingut en el llenguatge popular. |
250 | Atlant | Habitant de l'Atlàntida;
Columna amb forma d'home també anomenada telamó;
Atlant (tità); |
251 | Ama-no-Uzume | Ama-no-Uzume ( en japonès) és la deessa (kami) japonesa de la felicitat, de la fertilitat i de la dança. Ella va ser, en gran part, responsable de la sortida de Amaterasu a fora de la seva caverna. |
253 | Alfabet llatí | L'alfabet llatí fou introduit pels antics romans que el van importar dels grecs de Sicília i el van modificar després.
S'escrivia amb una tatxa de bronze (scribere), de canya (càlam) o es pintava (linere) sobre fulles vegetals (folium), sobre escorces (liber) o fustes (tabula, àlbum), i més tard sobre coure i sobre llenços.
La paraula escriptura procedeix dscriptura, que era la marca que es feia al bestiar que s'enviava a pasturar.
L'alfabet llatí clàssic tenia 23 lletres (els romans no tenien les lletres U,W,J), però algunes creades a l'edat mitjana com U, W, J han estat incorporades en força llengües, tot i no utilitzar-se en l'escriptura comuna.
Degut a què els romans l'escamparen per tota Europa, que esdevindria amb els mil·lennis una potència colonitzadora, l'alfabet llatí és un dels més estesos arreu del món, i és utilitzat per bona part de les llengües que no disposaven d'alfabet propi fins a l'arribada dels europeus.
L'alfabet llatí.
Lletres especials i amb diacrítics dels alfabets derivats .
Diacrítics - ' ` ^ ;
Alemany - äöü ÄÖÜ;
Albanès - çë ÇË;
Aragonès ;
grafia SLA - áéíóú ü ç ÁÉÍÓÚ Ü Ç;
grafia d'Osca - áéíóú ü ñ ÁÉÍÓÚ Ü Ñ;
Asturià - áéíóú ü ñ ÁÉÍÓÚ Ü Ñ ;
Català - àèò ïü éíóú ç l ÀÈÒ ÏÜ ÉÍÓÚ Ç L;
Castellà - áéíóú ü ñ ÁÉÍÓÚ Ü Ñ ;
Danès - æøå ÆØÅ;
Eslovac - ;
Esperanto - [[ ]][[ ]][[ ]][[ ]][[ ]][[ ]];
Estoni - äöü õ ÄÖÜ Õ;
Finès - äö ÄÖ;
Francès - é àèù âêîôû ëï ç ½ É ÀÈÙ ÂÊÎÔÛ ËÏ Ç ¼;
Gaèlic escocès - àèìòù ÀÈÌÒÙ;
Gaèlic irlandès - áéíóú ÁÉÍÓÚ;
Hongarès - áéíóú öü ÁÉÍÓÚ ÖÜ ;
Islandès - áéíóú ð þ æ ö ÁÉÍÓÚÝ Ð Þ Æ Ö ;
Italià - àèìòù ÀÈÌÒÙ;
Letó - ¸ ´;
Lituà - ¨ ¸ ´;
Maltès - ;
Neerlandès - éó ë ÉÓ Ë ;
Noruec - æøå ÆØÅ ;
Occità - àèò ïü áéíóú ç n·h s·h ÀÈÒ ÏÜ ÁÉÍÓÚ Ç N·H S·H;
Polonès - ó Ó ;
Portuguès - áéíóú âêô ãõ à ü ç ÁÉÍÓÚ ÂÊÔ ÃÕ À Ü Ç;
Romanès - â î Â Î ;
Suec - äåö ÄÅÖ;
Turc - öü ç ÖÜ Ç ;
Txec - áéíóúý ¨ ¸ ÁÉÍÓÚÝ ¦ ´;
Vietnamita - aáà ã â eéè ê iíì oóò õ ô uúù yý AÁÀ Ã Â EÉÈ Ê IÍÌ OÓÒ Õ Ô UÚÙ YÝ Ð;
P ny n (Xinès romanitzat) - áà éè íì óò úù ü ÁÀ ÉÈ ÍÌ ÓÒ ÚÙ Ü ; |
255 | Amnistia Internacional | Amnistia Internacional (AI) (en anglès: Amnesty International) és una associació internacional que treballa per la defensa dels drets humans arreu del món. El 1977 va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau per la seva ferma lluita contra la tortura arreu del món.
Història.
Amnistia Internacional es va fundar al Regne Unit, i el seu primer objectiu fou l'alliberament d'un grup d'estudiants empresonats a Portugal.
Un dia de 1961 l'advocat britànic Peter Benenson va llegir a The Observer una noticia sobre dos estudiants portuguesos que havien estat empresonats per haver fet un brindis por la llibertat. Això el va impulsar a publicar el 28 de maig un article al mateix diari titulat Els presoners oblidats (en anglès The Forgotten Prisoners) fent una crida als lectors per efectuar una campanya de correspondència donant suport a aquests estudiants.
Aquest article va ser publicat i traduït a altres diaris del món. El juliol de 1961 es realitza la primera reunió de delegats de Bèlgica, Regne Unit, Alemanya, Irlanda, Suïssa i els Estats Units per establir un moviment internacional permanent en pro de la defensa de la llibertat d'opinió i religió.
Des d'aleshores AI ha denunciat violacions dels drets humans en pràcticament tots els països del món, inclosos els règims democràtics. Les campanyes més habituals consisteixen en pressionar els governs per l'alliberament dels presos polítics o de consciència. Per tal de preservar la seva independència, Amnistia Internacional es finança nomes amb les aportacions dels seus membres.
Objectius.
Els principals objectius d'Amnistia Internacional son:
L'alliberament dels presoners per motius de conciència (aquells que han estat empresonats per exercir el seu dret a expresar les seves creences polítiques o religioses de forma pacífica);
Exigència d'un judici just per als detinguts polítics;
L'abolició de la tortura;
Denunciar les desaparicions i assassinats politics;
Abolició de la pena de mort, així com de totes les formes de tortura i càstigs denigrants als presoners;
Condemnar els abusos comesos pels grups d'oposició incloent la presa d'hostatges, la tortura i mort de presoners, així como les matances intencionades i arbitràries;
Asistència als exiliats que estan en perill que no es respectin els seus drets als països d'origen;
Cooperar amb altres ONG, amb les Nacions Unides i amb les organitzacions intergovernamentals de caràcter regional;
Organitzar l'educació en drets humans i programes per crear consciència sobre el tema;
Secretaris Generals.
1961-1966 : Peter Benenson, President;
1966-1968 : Eric Baker;
1968-1980 : Martin Ennals;
1980-1986 : Thomas Hammarberg;
1986-1992 : Ian Martin;
1992-2001 : Pierre Sané;
2001- present : Irene Khan;
Enllaços Externs .
Plana web d'Amnistia Internacional;
Pàgina Oficial de l'Institut Nobel, Premi Nobel de la Pau 1977;
Grup local Anmistia Catalunya;
Grup local Amnistia Balears;
Les formes de contacte per a altres grups locals sense web propi estan distribuïdes als dels grups d'Espanya, França i Itàlia. No sembla haver cap grup autònom a Andorra. |
256 | AI | Informàtica: AI són les sigles en anglès d'Intel·ligència Artificial;
Drets Humans: AI són les sigles d'Amnistia Internacional;
Cinema: AI (amb el sentit d' Intel·ligència Artificial) és el títol d'una pel·lícula d'Steven Spielberg.
Història: Ciutat de Canaan. Vegeu Ai (ciutat);
Geografia: Riu Ai, riu d'Assam (Índia); |
261 | Ateisme | L'ateisme (del grec, atheos) és negar l'existència de Déu. En un sentit més ample pot ser tant la incredulitat com la indiferència davant el fet religiós.
Evolució conceptual .
Al principi a l'antiga Grècia, significava abandonat pels déus . Adquirí un significat addicional en el segle V aC, això és: que rebutja els déus o impiu . Ciceró transcrigué atheos al llatí. Entre els primers cristians i els pagans hi va haver una discussió en què es qualificaven d' athenoi els uns als altres.
Tipologia .
L'ateisme pot ser explícit si nega directament l'existència de Déu. En cas contrari està molt relacionat amb l'agnosticisme, també anomenat ateisme feble: és una postura que afirma que no es pot argumentar a favor ni en contra de l'existència d'un déu.
L'ateisme pràctic no es pronuncia sobre l'existència de Déu, però no li dóna cap valor en la vida real, mentre que el teòric és aquell que no admet l'existència d'un ser transcendent.
L'ateisme teòric pot prendre diferents formes:
L'Ateisme científic que oposa Déu i la natura. De la inutilitat de Déu en la pràctica científica es conclou la seva inexistència, substituint-lo a vegades per altres entitats.
L'ateisme existencialista sustentat en la contradicció entre Déu i el mal.
L'Ateisme humanista que proposa la incompatibilitat entre Déu i llibertat humana.
L'Ateisme ontològic, que oposa l'infinit a Déu, retreu al cristianisme haver anul·lat l'infinit pròpiament humà.
Sociologia .
Actualment un 22,5 % dels ciutadans de Catalunya es manifesten com ateus. Aquestes dades provenen de l'Estudi d'Opinió del 2005 del Institut Català d'Estadística, on un 22,5 % es declaren com a no creients (ateus), un 16,5 % com agnòstics i un 59 % com a creients en alguna religió .
A nivell mundial s'estima que un 16 % de la població és atea o agnòstica , mentre que a Europa l'Eurobaròmetre estima que un 18 % no té cap creença en "Déu o qualsevol mena d'esperit o de força vital" . Finalment, el Centro de Investigaciones Sociológicas indica que al Regne d'Espanya el 11 % es declara no creient i el 6 % ateu l'any 2005 .
Frases i pensaments cèlebres .
Charles Chaplin, director i actor de cinema anglès (1889-1977): Per simple sentit comú no crec en déu; en cap déu;
Milan Kundera, escriptor txec (1929): En el mateix moment del Gènesi està escrit que déu va crear l'home per confiar-li el domini sobre els ocells, els peixos i els animals. És clar que el Gènesi fou escrit per un home i no per un cavall;
Sèneca el Jove, escriptor, filòsof i polític romà (4 aC-65):"La religió és vista per la gent comuna com a veritable, pels savis com a falsa i pels governants com a útil";
Sigmund Freud, psiquiatre austríac (1856-1939): "Ni els dimonis ni els déus no existeixen, són tots productes de les activitats psíquiques de l'home.;
Woody Allen, director i actor de cinema nord-americà (1935): "En realitat prefereixo la ciència a la religió. Si em fan escollir entre déu i l'aire condicionat, em quedo amb l'aire.;
Vegeu també .
Antiteisme;
Enllaços externs .
Plana d'Ateus de Catalunya;
Cyberateos-ForoAteo; |
263 | Astigmatisme | En oftalmologia, l'astigmatisme (da , del grec , "punt", "pinta", i ismo) és un estat ocular que generalment prové d'un problema en la curvatura de la còrnia, el que impedeix l'enfocament clar dels objectes que es troben propers o llunyans. És un dels tipus d'aberració òptica de primer ordre en el sistema òptic de l'ull humà.
La superfície transparent anterior de l'ull (la còrnia) és pràcticament esfèrica en l'ull normal, mentre que, en una persona que pateix astigmatisme, està una mica deformada per l'aplanament d'algun dels seus eixos (de 0 graus a 180 graus). Això dóna una alteració de la imatge parcialment compensada per l'enfocament del cristal·lí amb cansament ocular tant de lluny com de prop.
Encara que l'astigmatisme pot presentar-se com un defecte aïllat, en la majoria dels casos es combina amb la miopia o la hipermetropia. La quantitat d'astigmatisme corneal que es pateix no es modifica pràcticament durant tota la vida, però si que minva la capacitat de compensar-lo.
Es corregeix amb lents cilíndriques.
Cal no confondre aquest terme amb estigmatisme. |
264 | Amniota | Els amniotes (Amniota) són un clade de vertebrats que s'independitzaren totalment del medi aquàtic. Han desenvolupat una cuirassa d'escames que els impermeabilitza de l'exterior i que en els ocells ha evolucionat a plomes i en els mamífers a pèls. També perderen la necessitat de pondre els ous a l'aigua gràcies a l'aparició dels ous que permeten l'intercanvi de gasos com ara l'oxigen (O2) i el diòxid de carboni (CO2) sense perdre aigua i que ens els Theria ha evolucionat fins al punt que el fetus es desenvolupa, total o parcialment, a l'interior de les femelles.
Avantatges evolutius de l'ou amniota.
2. Membrana externa; 3.Membrana interna; 4. Chalaza; 5. Albúmina exterior; 6. Albumen mitjà; 7: Membrana vitel·lina; 8.Nucli; 9: Disc germinal o blastoderma; 10: Gemma groga; 11: Gemma blanca; 12: Albumen intern; 13: Chalaza; 14: Cambra d'aire; 15: Cutícula.]];
Es caracteritzen perquè l'embrió desenvolupa tres embolcalls: 1. El còrion, 2. L'al·lantoides i 3. l'amni.
Això permet l'existència d'un medi aquós en el que pot respirar i del que pot alimentar-se. Aquesta és una adaptació evolutiva que, a diferència del que passa amb els amfibis, permeté la reproducció ovípara en un medi sec.
D'altra banda i de forma independent, alguns amfibis, com les pipas o gripaus de Surinam (Pipa pipa), han desenvolupat altres mecanismes per a superar aquesta limitació.
Aparició i Evolució.
Sembla ser que els primers amniotes sorgiren durant el Carbonífer Superior a partir dels tetràpodes reptiliformes. Transcorreguts alguns milions d'anys, dos dels llinatges més importants dels amniotes, foren diferenciant-se: per una banda els nostres avantpassats, els Synapsida, i per una altra els Sauropsida, dels quals evolucionaren els dinosaures, els rèptils i les aus.
Tenint en compte l'escassetat de dades disponibles sobre fòssils de vertebrats procedents d'aquests temps, és possible que l'evolució d'aquests animals comencés amb anterioritat.
Taxonomía .
Reptiliomorpha;
Clade Amniota;
Casineria ;
Classe Synapsida;
Classe Mammalia ;
Classe Sauropsida;
Batropetes;
Subclasse Anapsida;
Clade Eureptilia;
Família Captorhinidae;
Família Protorothyrididae;
Hylonomus;
Subclasse Diapsida;
Classe Aves ;
Arbre filogenètic .
En la classificació zoològica, Amniota és un microfilum que compre als sinàpsids (mamífers actuals i els rèptils mamiferoides) i als sauròpsides (el llinatge que originà als rèptils i ocells actuals).
._______________________ Pelycosauria
|
| ._______ Dicynodontia
.__ Synapsida _____| |
| |__ Terapsida _| .___ Cynodontia
| |___|
| |___ Mammalia
|
__| .______ Testudines
| ._ Anapsida __________|
| | |__ Parareptiles
|__ Sauropsida__|
| .______________ Younginiformes
|_ Diapsida__|
|_________________ Neodiapsida
Vegeu també.
Tetràpode;
Theria;
Referències. |
265 | Escriptura tàmil | L'escriptura tàmil, és l'alfabet usat per a escriure la llengua tàmil, una de les llengues del subcontinent indi. Conté 12 vocals i 18 consonants. Aquestes es combinen per a formar 216 caràcters compostos. Hi ha un caràcter especial (Aaytha ezutthu), sumant un total de 217 caràcters.
Atenció: Totes les consonants amb ai, au, e, o, u (tant curtes com llargues) junt amb algunes amb "i" estan escrites correctament però encara no es mostren com deurien.
Vocals: (*-a- -i- -u- -e- -ai-o- -au) ;
Vocals amb consonants: - (*- -i- -u- -e- -ai-o- -au);
G/K/H: ;
NG: ;
S/CH: ;
NY: ;
D/T: ;
N: ;
D/T(TH): ;
N: ;
B/P: ;
M: ;
Y: ;
R: ;
L: ;
V/W: ;
L: ;
L: ;
R: ;
N: ;
J: ;
H: ;
Z/S: ;
Articles relacionats.
Llengua tàmil; |
266 | Antibiòtic | Un antibiòtic és una substància química capaç, a baixes concentracions, d'inhibir el creixement d'altres microorganismes o d'eliminar-los. Generalment, els antibiòtics actuen sobre bacteris, i alguns també sobre rickèttsies i sobre certs virus de gran mida, o fins sobre cèl·lules d'individus pluricel·lulars, animals o vegetals, provocant alteracions o de la paret cel·lular, o de la membrana protoplasmàtica, o de la síntesi proteica, o del metabolisme dels àcids nucleics, etc.
Els antibiòtics resulten més o menys tòxics per a les cèl·lules humanes o d'organismes superiors. Aquesta toxicitat oscil·la entre valors elevadíssims (actinomicina) i valors ínfims (penicil·lina). Els antibiòtics de toxicitat baixa, i fins els de toxicitat mitjana, poden ésser emprats en la terapèutica de moltes malalties causades per microorganismes (bacteris especialment). En cada cas, però, cal tenir present el marge de toxicitat, i veure fins a quin punt els avantatges aconseguits amb el tractament a base d'antibiòtics compensen o superen les alteracions produïdes per aquests.
Normalment, i dins uns límits raonables, el balanç és positiu a favor dels antibiòtics. Es parla d'antibiòtics amb acció bacteriostàtica si es limiten a inhibir el creixement dels bacteris, o bactericida, si arriben a destruir-los. En realitat, però, que l'acció sigui bacteriostàtica o bactericida depèn sovint més de la dosi que no pas de l'antibiòtic emprat. Segons l'eficàcia d'un antibiòtic enfront de diversos microorganismes, se li pot atribuir un espectre d'acció més o menys ampli.
Els antibiòtics, evidentment, han revolucionat la terapèutica d'un gran nombre de malalties. Es pot dir que totes les malalties d'etiologia bacteriana resten incloses dins les possibilitats terapèutiques d'un antibiòtic o altre, i només algunes d'origen víric o fúngic en són del tot indiferents.
La medicina i la veterinària consumeixen la major part dels antibiòtics que actualment són produïts. Els primers antibiòtics utilitzats eren produits per microorganismes com a resultant d'una biosíntesi específica. A hores d'ara la majoria dels antibiòtics són producte de síntesi i, constantment, se n'obtenen de nous amb la finalitat d'assolir un efecte antiinfecciós més eficaç i per tal d'eliminar al màxim els efectes secundaris i tòxics. Actualment és habitual la síntesi d'anàlegs de productes bioquímics com els aminoàcids que els microorganismes confonguin a l'hora de sintetitzar de manera que només generin proteïnes inviables que els porti cap a la mort. La importància creixent de la lluita contra la infecció fa que actualment s'agrupin sota el nom d'agents antiinfecciosos els antibiòtics, naturals o de síntesi, i els quimioteràpics o altres substàncies d'utilitat contra qualsevol germen infecciós (bacteri, virus, fong o paràsit). Amb això, ha sorgit el concepte dantibioteràpia o, més pròpiament, terapèutica antiinfecciosa, que aplega les característiques i els problemes que comporta el tractament dels estats infecciosos.
Història .
El primer antibiòtic descobert va ser la penicil·lina. Alexander Fleming estava cultivant un bacteri (Staphylococcus aureus) en un plat d'Agar, el qual va ser contaminat accidentalment per fongs. Després ell va advertir que el medi de cultiu al voltant de la floridura estava lliure de bateries. Ell havia treballat prèviament en les propietats antibacterianes del lisozim, i per això va poder fer una interpretació correcta del que va veure: que el fong estava segregant alguna cosa que inhibia el creixement del bacteri. Encara que no va poder purificar el material obtingut (l'anell principal de la molècula no era estable enfront dels mètodes de purificació que va utilitzar), va informar del descobriment en la literatura científica. Pel fet que el fong era del gènere Penicillium, va denominar al producte penicil·lina.
A causa de la necessitat imperiosa de tractar les infeccions provocades per ferides durant la II Guerra Mundial, es van invertir molts recursos a investigar i purificar la penicil·lina, i un equip liderat per Howard Florey va tenir èxit a produir grans quantitats del principi actiu pur. Els antibiòtics prompte es van fer d'ús generalitzat.
El descobriment dels antibiòtics, així com de la anestèsia i l'adopció de practiques higièniques pel personal sanitari (per exemple, el rentat de mans i utilització d'instruments estèrils) va revolucionar la sanitat i s'ha arribat a dir que és el gran avanç en matèria de salut des de l'adopció de la desinfecció. Se'ls denomina sovint als antibiòtics, "bales màgiques", per fer blanc en els microorganismes sense perjudicar l'hoste.
Paral·lelament al descobriment de nous antibiòtics, han anat apareixent resistències per part dels microbis patògens, com per exempla les beta-lactamases, fet que obliga a la recerca constant de noves formes antibiòtiques. Aviat es va començar a fer síntesi química d'antibiòtics, fent modificacions a les estructures naturals conegudes. Actualment, davant la gran quantitat de resistències, es tendeix a buscar noves espècies bacterianes que tinguin noves formes d'antibiòtics no coneguts.
Classes .
Existeixen diverses classes d'antibiòtics i antibacterians sintèticos d'ús comú avui dia. Són:
Aminoglucòsids;
-lactàmics;
Carbapenems;
Cefalosporines i cefamicines;
-lactàmics monocíclics o monobactàmics;
Penicil·lines;
Estreptogramines;
Fenicols;
Glicopèptids o glucopèptids;
Vancomicina;
Teicoplanina;
Lincosamines;
Macròlids;
Oxazolidinones;
Polimixines;
Quinilones;
Sulfamides;
Tetraciclines; |
267 | Aniquilació de matèria amb antimatèria | En física, el terme anihilació s'aplica al procés que succeeix quan una partícula subatòmica col·lideix amb la seva respectiva antipartícula. Al procés desapareixen les dues partícules però com que l'energia i el moment s'han de conservar, la seva massa es transforma en energia que es manifesta com l'emissió de noves partícules i/o radiació. Les antipartícules tenen exactament el mateix nombre quàntic, però oposat, que les partícules, per tant la suma dels nombres quàntics de la parella original és zero. Com que s'ha d'acomplir la conservació de l'energia i del moment, la suma dels nombres quàntics del conjunt de partícules que es produeixi haurà de ser també zero.
Els possibles productes de l'anihilació dependran del tipus d'interacció que es pugui produir a partir de les partícules inicials i de la seva cinemàtica. En l'anihilació de matèria amb antimatèria un quark, i un antiquark es poden anihilar en gluons, en fotons, o en bosons W; un electró, i un positró, es poden aniquilar en fotons, o en un bosó Z. Un electró i un positró s'anihilen donant lloc a un fotó gamma de 511 KeV.
Vegeu també.
Antimatèria;
Antipartícula;
Física de partícules;
Referències.
Enllaços externs .
Fermilab ;
Matèria i Antimatèria al Big Bang; |
268 | Anisotropia | L' anisotropia és la propietat de ser dependent de la direcció, de manera que les propietats físiques varien en ser mesurades des de diferents direccions. La propietat contrària és la isotropia. L'anisotropia es pot definir com la variació d'una determinada propietat física d'un material, com ara l'absorbància, l'índex de refracció o la densitat, quan es mesura al llarg de diferents eixos. Un exemple comú i ben conegut és el de les lents polaritzades de les ulleres de sol o el de les pantalles de cristall líquid.
Altres exemples d'anisotropia .
Conductivitat elèctrica;
Dilatació tèrmica;
Policroisme;
Radiació de fons de microones;
Susceptibilitat magnètica; |
269 | Antimatèria | S'admet generalment que l'antimatèria està composta de partícules de la mateixa massa, i spin que una partícula de matèria, però amb càrrega oposada (simetria C, de càrrega).
Després del descobriment de la identitat ona-partícula per Louis-Victor de Broglie, i de l'equació E = mc2, no es pot fer una distinció clara entre matèria i energia.
Malgrat això se sol considerar que la matèria és qualsevol fermió, és a dir, leptons, o quarks. Els leptons es caracteritzen per complir el principi d'exclusió de Pauli segons el qual dos fermions idèntics no poden ocupar un estat quàntic, al mateix temps. Mentre que els bosons, que transmeten les forces entre els fermions, i no compleixen l'exclusió de Pauli, és a dir, molts de bosons poden estar en un mateix estat quàntic a un temps, es consideren energia.
L'equació de Dirac, una ecuació de la teoria dels camps quàntics, fou descoberta per Paul Dirac el 1928. Aquesta equació descriu les partícules d'espín , com l'electró. Completament consistent amb la mecànica quàntica, i llargament consistent am la teoria de la relativitat especial presenta unes solucions per la naturalesa de l'espín de les partícules, i l'existència d'antipartícules. Encara que originalment va ser formulada per l'electró, aquesta equació també es pot aplicar a altres partícules d'espín , com el neutrí, el protó, i el neutró.
Dirac trobà la vertadera forma de l'equació:
E = mc2
És a dir:
E2 = p2c2+m2c4
on E és l'energia, p és el moment, m és la massa, i c és una constant equivalent a la velocitat de la llum.
La solució d'aquesta equació dóna dues solucions una corresponent a l'energia positiva, i una altra a la negativa.
Aquesta teoria és completament consistent amb allò que ha estat observat al laboratori, de fet el positró va ser descobert esperimentalment per Carl Anderson el 1932.
El 1996 al CERN es va aconseguir de formar un antiàtom d'antidrogen de vida molt curta compost per un antiprotó i un positró.
Vegeu també.
Aniquilació de matèria amb antimatèria. |
271 | Astrofísica | L'astrofísica és la branca de la física que estudia l'Univers i els cossos que conté com ara els estels i les reaccions nuclears que es produeixen al seu interior, les galàxies, els forats negres, els púlsars, les estrelles de neutrons i el medi interestel·lar en general. La cosmologia és astrofísica teòrica a gran escala.
Història.
Si bé els grans avanços de l'astrofísica s'han produït a l'època contemporània, no podem rebutjar els primers limitats descobriments dels autors clàssics com Eudox, Hiparc i Ptolomeu. Aquests astrònoms es decantaren pel geocentrisme.
S'hauria d'esperar al segle XVI per trobar un astrònom que posi en qüestió el sistema geocèntric de Ptolomeu. I aquest va ser Copèrnic (Nikolaj Kopernik) astrònom polonès nat el 19 de febrer de 1473 a Torun, Polònia. Entre altres matèries, estudià astronomia a Bolònia amb Domenico Maria Novara. Novara és un dels primers científics que posa en qüestió el sistema geocèntric de Ptolomeu. L'interès de Copernic per la geografia, i l'astronomia fou estimulada pel seu professor. Ells dos observaren nombroses ocultacions: eclipsis de lluna, així com l'ocultació de l'estel Aldebarà el 9 de març de 1497 a Bolònia. Tornà a Polònia i construeix un observatori a Frauenburg (avui Frombork), on fa les seves recerques d'astronomia. Durant set anys escriu Hypothesibus Motuum Coelistium a se Contitutis Commentariolus (conegut amb el títol de Commentariolus), curt tractat d'astronomia, que acaba el 1515, i que no serà publicat fins al segle XIX. És en aquesta obra on anuncia els seus principis de l'astronomia heliocèntrica, que revolucionarà la comunitat científica del seu temps. Escriu l'obra De Revolutionibus Orbium Coelestium, acabada el 1530. Aquesta obra magistral, de la qual va sorgir el pensament cientific modern i la imatge de l'univers més acceptada fins al principi del segle XX, no serà publicada fins el 24 de maig de 1543, poc abans de la seva mort, per un impressor de Nuremberg.
El sistema de Copèrnic descansa sobre l'observació de què la Terra volta al torn seu, una volta cada dia, la qual cosa explica el moviment diürn de l'esfera celest. Postula, igualment que la Terra dona una volta al Sol (heliocentrisme) cada any. Afirma també que els altres planetes fan el mateix en torn al Sol. Copèrnic avança igualment que la Terra oscil·la sobre el seu eix, la qual cosa explicaria la precessió. La teoria de Copèrnic ataca la de Ptolomeu, i a la cosmologia, a la física, fins i tot a la filosofia d'Aristòtil. Copèrnic conserva, de totes maneres, alguns elements de l'antic sistema. La idea de les esferes sòlides, o l'esfera dels fixes. El nou sistema proposat per Copèrnic té certs avantatges sobre el del seu predecessor. Explica, entre altres, el moviment diari del Sol, i dels estels per la rotació terrestre. També explica el moviment del Sol durant l'any. Igualment explica el moviment retrògrad dels planetes exteriors, (Mart, Júpiter i Saturn). La seva teoria pren en compte també els planetes interiors, (Venus i Mercuri). Copèrnic avança també una teoria sobre l'ordre dels planetes, les seves distàncies, i, per consegüent, el període de revolució. Copèrnic contradiu a Ptolomeu dient que com més gran és l'òrbita d'un planeta, més gran és el temps que caldrà perquè faça una revolució completa al Sol. Teoria que serà aprofundida, més tard, per Isaac Newton, en els Principia Mathematica, obra publicada el 1687.
A la meitat del segle XVI, les teories de Copèrnic, estaven lluny de tenir una ràpida difusió. El primer filòsof que s'hi adherí fou Giordano Bruno, el qual obtingué d'aquestes teories un conjunt de conseqüències que, des del punt de vista de la cosmologia del segle XX, són extremadament clarividents. Giordano Bruno, que no era estrictament un astrònom, sinó un filòsof, fou l'únic que acceptà les tesis copernicanes a la segona meitat del segle XVI. En les seves obres, publicades entre els anys 1584 i 1591, s'hi mostrava entusiasmat. Bruno mantenia la idea que si es restituïa a la Terra el moviment de rotació, el moviment diürn estel·lar esdevenia una il·lusió, i ja no hi havia cap motiu per pensar que els estels equidistaven del centre, ni que la regió estel·lar fos finita. Thomas Digges ja havia arribat a aquesta conclusió el 1576. Però segons ell, la regió estel·lar infinita era la llar de Déu, els àngels i els benaventurats. El 1584 Bruno publicà dos importants diàlegs filosòfics en els quals elimina les esferes planetàries abans que ho fessin Cristoph Rothmann, el 1586, i després Tycho Brahe, el 1587. Concep la idea d'un cel fluid, ple d'una substància (aire pur, èter, o spiritus) que no oposa resistència al moviment dels astres, que es mouen per propi impuls. Abandona la idea de jerarquia dins l'univers. La Terra és un astre més. Bruno afirma també que l'Univers és homogeni, ple dels quatre elements (aigua, terra, foc i aire), que componen també els astres, i sotmesa la matèria a una única llei universal i necessària. Però si no hi ha diferències entre els astres, i entre la Terra i el cel, entre el Sol i els estels, això implica que el Sol és un estel més, i els estels són sols. Si l'Univers és homogeni, com diu Bruno, els altres estels també tenen planetes. Així l'Univers esdevé homogeni, i infinit, tant en l'espai com en el temps. El conjunt format pel Sol i els planetes és la unitat fonamental de l'Univers infinit. Segons Bruno, la potència infinita d'un Déu infinit crea necessàriament un Univers infinit, format per un nombre infinit de sistemes solars, separats per vastes regions plenes d'èter, perquè l'espai buit no existeix. Bruno no arribà al concepte de galàxia. Els cometes són part del synodus ex mundis, astres, i no -com sostenien altres autors- criatures efímeres, instruments divins, nuncis de la providència. El cometa és un món, és a dir, un astre permanent, format pels quatre elements. La seva concepció cosmològica està marcada per la infinitud, l'homogeneïtat, i la isotropia. La unitat és el sistema planetari. La matèria està unida a un principi actiu animista, i intel·ligent, d'estructura discontínua, feta d'àtoms. Amb aquesta perspectiva materialista i animista, infinitista i atomista, Giordano Bruno anticipa les notes essencials de la cosmologia del segle XX.
Es pot dir que la mecànica, i la astrofísica, tal com les entenem avui comencen amb Galileu. Amb les seves investigacions neix un corpus de teories que coneixem com Física clàssica. El 1581, Galileu entra a l'universitat de Pisa per estudiar medicina, però acaba interessant-se per les matemàtiques. Demostra que Aristòtil estava equivocat al suposar que la rapidesa de caiguda dels cossos és proporcional al seu pes. Per demostrar-ho, mesura el temps de caiguda de pesos llençats des de la torre inclinada de Pisa; descobreix l'isocronisme del pèndol observant les oscil·lacions d'un candaler a la catedral. El 1592, Galileu esdevé professor de matemàtiques a la universitat de Pàdua, on restà 18 anys. Construí un aparell de mesura, el sextant, treballà en una explicació de les marees basada en les teories copernicanes, i escrigué un tractat de mecànica mostrant que les màquines no creen energia, però la transforman. El 1604, a causa de l'aparició d'una nova, Galileu disputa amb els filòsofs que sostenien la tesi d'Aristòtil sobre la immutabilitat del cel. Kepler postula, (1609) la seva primera, i segona llei. La primera diu: l'òrbita d'un planeta en torn un estel és una el·lipse, amb l'estel a un dels focus. La segona: Una línia que va d'un planeta al seu estel, escombra àrees iguals, durant intervals iguals de temps. Poc temps després enuncia la tercera llei (1618): el quadrat del període sideral, d'un planeta orbitant, és directament proporcional al cub de l'semieix major de la seva òrbita. Per un altre costat, Galileu el 1609, ja té un nou telescopi holandès, al qual aplica els seus descobriments científics, i comença a construir els seus propis telescopis totalment diferents dels dels Països Baixos. Al final de 1609, Galileu tenia un telescopi de 20 augments, que li permetia estudiar els cràters de la Lluna i distingir els estels de la Via Làctia. Descobreix quatre satèl·lits de Júpiter. Publica els seus descobriments el 1610, cosa que provocà grans controvèrsies perquè els altres científics no disposen de telescopis que puguen confirmar les seves observacions.
Sir Isaac Newton nat el 25 de desembre de 1642, i mort el 20 de març de 1727 va ser un alquimista, matemàtic, cientific, i filòsof, que publicà Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687), on descriu la gravitació universal i les tres lleis del moviment, (lleis de la inèrcia), base de la mecànica clàssica. Newton fou el primer que demostrà que les lleis naturals governaven els moviments de la terra, i del cel. Newton també creà un model matemàtic per les lleis de Kepler del moviment dels planetes. Volia també ampliar les seves lleis argumentant que les òrbites (com les dels estels amb cua) no eren solament el·líptiques; sinó també podien ser hiperbòliques, i parabòliques. Newton també demostrà que la llum blanca estava composta de una mescla dels altres colors. Son també notables els seus arguments a favor de què la llum està composta de partícules.
Laplace creia en el determinisme, segons el qual el món està governat per lleis matemàtiques immutables. Segons aquesta hipòtesi, si un ser conegués la posició de totes las partícules de l'Univers, i les forces que les mouen, podria conèixer tant el passat, com el futur.
Amb les primeres dècades del segle XX arribà l'època daurada de l'astronomia, fa un segle hom pensava que l'Univers es limitava a la Via Làctia. Es creia que hi havia, pot ser, uns mil milions d'estels, i entre aquests estels unes taques borroses que pareixien estels emergents, o tal vegada moribunds. Edwin Hubble i altres demostraren que moltes d'aquestes taques eren vertaderes galàxies. En efecte, l'abril de 1920 un viu debat enfrontà els estatunidencs Harlow Shapley, i Heber Doust Curtis. Hubble ho resolgué tres anys més tard, quan demostrà l'existència de galaxies exteriors a la nostra.
Lastrofísica moderna està basada en els següents pilars: els descobriments de la mecànica clàssica que donen resultats acurats per explicar algunes observacions astronòmiques; la Teoria de la relativitat general, publicada el 1916; la llei de Hubble, publicada el 1929, que relaciona la distància d'una galàxia amb el desplaçament cap al roig del seu espectre; i el model estàndard de física de partícules, que si bé es basa en descobriments fets des de finals del segle XIX, fou formulat com el coneixem actualment a la dècada de 1970; i la teoria quàntica de camps relativista per sistemes que es mouen a gran velocitat, prop de la velocitat de la llum, i en els que intervé la mecànica quàntica. |
272 | Aspirina | L'aspirina o l'àcid acetilsalicílic (acetosal o AAS) és un fàrmac de la família dels salicilats, sovint emprat com a analgèsic (mals menors i dolor agut), antipirètic (contra la febre), i antiinflamatori. L'aspirina va ser la primera en descobrir-se la classe de fàrmacs anomenats antiinflamatoris no esteroïdals (AINE). També té un efecte anticoagulant i, per això, s'usa a baixes dosis durant llarg termini per a evitar atacs al cor.
L'aspirina a baixes dosis i a llarg tractament bloqueja irreversiblement la formació del tromboxà A2 in plaquetes, produint un efecte inhibitori en l'agregació plaquetària evitant la producció de coàguls i reduint la incidència d'atacs al cor. El tipus d'aspirines que es comercialitzen amb aquest propòsit, són les emprades per a xiquets (aspirina infantil) que venen en píndoles de 75 o 81 mg. Per a després d'un atac al cor també s'utilitza l'àcid acetil salicílic però en grans dosis. Aquest nivell de dosi també inhibeix la síntesi de protrombina i pot també produir un segon i diferent efecte anticoagulant.
Ocorren més de cent sobredosis fatals d'aspirina anualment, encara que la gran majoria dels seus usos són beneficiosos. Els efectes secundaris principals, especialment en dosis altes, són l'estrés gastrointestinal (incloent úlceres gàstriques i hemorràgies estomacals) i acúfens. Un altre efecte secundari, a causa de les seues propietats anticoagulants, és l'augment del flux sanguini en la menstruació. A causa de la relació entre l'aspirina i la síndrome de Reye, l'aspirina és emprada per a controlar els símptomes de processos gripals en menuts.
Va ser sintetitzada per primera vegada l'any 1897 pel químic alemany Felix Hoffman. La seua propietat terapèutica com a analgèsic i antiinflamatori fou descrita el 1899 pel farmacòleg alemany Heinrich Dreser. És un compost que ja era utilitzat de manera indirecta des de l'antigor per l'efecte que provocava les infusions d'escorça de salze la qual cosa va propiciar que s'investigués quin n'era el compost responsable (la salicina) potenciant els seus efectes convertint-la en forma àcida i fent-la reaccionar amb anhídrid acètic, fins que es va trobar l'aspirina.
Història.
L'home sempre ha intentat trobar el remei per guarir els seus dolors. A l'antiguitat, el remei es trobava a la pròpia naturalesa. En concret, l'extracte de l'escorça de salze blanc (Salix alba), el principi actiu del qual és la base substancial d'aspirina, posseïa unes qualitats terapèutiques tals com calmar la febre i alleugerir el dolor. Amb el temps, els remeis naturals van obrir pas a les investigacions científiques i a les solucions químiques.
L'escorça de salze ha sigut des de temps immemorial el tractament contra la febre i el dolor, és a dir un analgèsic i antipirètic.
A partir de l'Edat Mitjana i aproximadament al segle XVIII, l'escorça de salze va quedar a l'oblit. De nou al 1763, quan Edward Stone va presentar un informe a la Real Societat de Medicina Anglesa referent a les propietats terapèutiques de l'escorça, es va obrir una altra oportunitat a aquest extracte vegetal tan utilitzat temps enrere. Edward va destacar el seu efecte antipirètic després d'haver-lo administrat amb èxit en 50 pacients que patien estats febrils.
Científics alemanys i francesos anhelaven descobrir el secret de l'escorça de salze. En 1828, Johan A. Buchner va aconseguir aïllar una substància groguenca en forma de cristalls de sabor molt amarg que va anomenar salicina.
És una substància també trobada en unes altres plantes com la Spirea Ulmaria, que més tard va inspirar el nom d'aspirina.
Per prevenir una possible escassetat de salicina en un futur no molt llunyà, es va crear la necessitat de trobar la fórmula química que sintetitzés aquesta substància procedent de l'escorça de salze. Al 1859, Herman Kolbe va obtenir àcid salicílic, síntesis de la salicina.
Aquest compost presentava alguns inconvenients, com el seu excessiu sabor amarg i la irritació a l'estómac que provocava la seva ingestió.
El 1853, el químic francès Charles Frederic Gerhardt va fer un primer intent d'acetilació de la salicina, però el preparat presentava massa efectes secundaris i impureses. Inclús amb tot això, els seus experiments van ser recollits a la literatura científica del moment, tot i que alhora oblidats per la comunitat mèdica.
Arthur Eichengrün, director del grup d'investigadors de nous fàrmacs de la Companyia Bayer al 1896, va encarregar a Félix Hoffmann l'obtenció d'una variant de l'àcid salicílic que reduís els efectes secundaris de l'original.
El pare de Félix Hoffmann patia reumatisme crònic tractat amb àcid salicílic. L'integrés personal del jove químic garantia l'èxit de la investigació. El 10 d'octubre de 1897, Félix Hoffmann informava del procediment que havia seguit per a l' obtenció del conegut àcid acetilsalicílic. El seu mètode de treball es va centrar en modificar i perfeccionar els experiments realitzats al 1853. La investigació de Hoffmann va proporcionar un producte més estable i pur químicament que el del seu antecessor.
Al 1971 Vane descriu l'efecte inhibidor (de l'aspirina sobre ) la síntesi de prostaglandines a partir de l'àcid araquidònic. Smith i Willis, al mateix any demostren que l'aspirina bloqueja de forma irreversible la producció de tromboxà a les plaquetes sanguínies . A la dècada dels vuitanta s'aprofundeix més en el coneixement de les seves propietats antirombòtiques i es coneixen més a fons els mecanismes pels que es produeix l'efecte antiinflamatori. Aviat sorgeixen nombroses indicacions terapèutiques per a disminuir l' agregació plaquetària i per a bloquejar la síntesi de mediadors de la informació.
Tots aquests descobriments van estar relacionats amb l'empresa Bayer, la qual va comercialitzar l'aspirina.
Bayer va néixer com una companyia dedicada a la industria de tints, abans de convertir-se en una companyia farmacèutica. En aquells temps, el supervisor del departament de patents i investigació de Bayer, Carl Duisberg, va decidir investigar totes les vies possibles per a obtenir un antipirètic de derivat del paranitrofenol.
El paranitrofenol era un producte de rebuig de la fabricació de tints molt semblant químicament a la acerytilina, del que existien milers de quilograms emmagatzemats a la fàbrica sense cap destí ni utilitat.
Aquesta decisió va ser pressa arrel d'un descobriment accidental. Uns metges alsacians van administrar acetanilina a uns malalts d'infeccions parasitàries, en lloc de naftaleno.
Sorprenentment es van trobar davant d'un antipirètic desconegut fins el moment.
Al 1888 la investigació va culminar amb l'obtenció d'un compost químic anomenat acetofenetidina que Duisberg va comercialitzat amb un nom no químic. La Fenacetina, el primer fàrmac de Bayer.
aspirina és un producte enregistrat avui dia en més de 70 països a tot el món.
Fins els anys setanta va ser un fàrmac molt utilitzat, però només per les seves propietats analgèsiques i antipirètiques, éssent menys habitual les seves indicacions a altes dosis com antiinflamatori, per exemple en l' artritis reumatoide o la febre reumàtica.
Característiques de l'aspirina .
Composició i dades sobre l'àcid acetilsalicílic .
L'aspirina o l'àcid acetilsalicílic (acetosal o AAS) és un fàrmac de la família dels salicilats, sovint emprat com a analgèsic (mals menors i dolor agut), antipirètic (contra la febre), i antiinflamatori. Dels medicaments de la classe anomenada antiinflamatoris no esteroïdals (AINE). També té un efecte anticoagulant i, per això, s'usa a baixes dosis durant llarg termini per a evitar els atacs de cor.
Propietats fisicoquímiques .
Una molècula és una associació d'àtoms. Cada àtom està constituït d'un nucli que conté una càrrega elèctrica positiva, al voltant del qual es mouen els electrons de càrrega elèctrica negativa. Dins la molècula d'aspirina, els enllaços, són covalents establerts per compartició d'electrons.
És una molècula orgànica, amb 9 carbonis, 8 hidrògens i 4 oxígens. Estan organitzats en un benzè, al qual s'uneix un grup àcid i al carboni contigu a l'àcid hi ha unit un grup extern amb un metà i un oxigen.
L'estructura de la molècula determina totes les propietats físico-químiques i biològiques. L'aspirina és presenta en forma d'una pols cristal·lina blanca o en cristalls incolors i inodors.
La seva temperatura de fusió és de 143ºC. A temperatura ambient, l'aspirina es troba en estat sòlid.
Estabilitat.
L'aspirina és inestable en atmosfera humida. És hidrolitzada en àcid salicílic i en àcid acètic. Un augment de temperatura i/o un medi bàsic acceleren aquesta descomposició i d'aquí la importància dels condicionaments tancats i segurs.
Solubilitat.
En aigua: 3,3 grams per litre, a temperatura de 20 C i 10 grams per litre a 37 C. ;
En alcohol: 1 gram d'aspirina es dissol en 5 ml a 20 C. ;
L'aspirina és soluble en els lípids. La solubilitat de l'aspirina depèn de les interaccions de les seves molècules amb les del dissolvent. ;
PH i solubilitat .
En un medi força àcid (pH<3), l'aspirina és poc soluble ja que les molècules neutres són majoritàries. En un medi menys àcid (pH<4,5) els ions acetilsalicilat són majoritaris i l'aspirina és soluble. En efecte, els ions que porten una càrrega elèctrica tenen unes interaccions molt més importants amb les molècules d'aigua que les molècules neutres. Aquest és un procediment químic clàssic per solubilitzar els àcids orgànics poc solubles.
Acidesa d'una solució d'aspirina.
Els àcids són les substàncies químiques que presenten un gust agre i picant i, sobretot, caracteritzades per propietats similars a partir del moment en què es dissolen en aigua (conducció d'electricitat, corrosió dels metalls, desnaturalització de les proteïnes...). Esmentem algunes solucions àcides alimentàries entre les més corrents: el vinagre (àcid acètic), el suc de llimona (àcid cítric), les begudes gasoses (àcid carbònic)
Per tal de definir millor l'acidesa d'una substància cal recordar que l'aigua pura és lleugerament conductora de corrent elèctric pel fet de la presència de partícules carregades elèctricament, els ions H+ i els ions OH-. Aquests ions provenen de la dissociació d'un petit nombre de molècules d'aigua segons la reacció:
La doble fletxa indica que es tracta d'un equilibri, un sistema no estàtic. En tot moment la reacció té lloc en ambdós sentits, els ions es combinen i les molècules es dissocien però les concentracions de H+ i de OH-, anotades com i són constants. En aigua pura ==10-7 a 25 C. Un àcid AH es defineix com una substància capaç d'alliberar ions H+ dins l'aigua i de captar ions OH-. Inversament una base és una substància capaç de captar ions H+ i d'alliberar ions OH-. L'acidesa d'una solució correspon a la seva concentració en ions hidrogen H+, caracteritzada per una mesura el símbol de la qual és pH (abreviació de potencial Hidrogen) a partir de la relació =10-pH. Una solució d'aigua pura a 20 C té un pH de 7. Tota solució és àcida quan el seu pH és inferior a 7 i bàsica quan el seu pH és superior a 7.
L'aspirina és un àcid feble. La dissociació de les molècules no és total. La doble fletxa indica que es tracta d'un equilibri, un sistema no estàtic. En tot moment, la reacció té lloc en ambdós sentits, els ions es combinen i les molècules es dissocien, però les concentracions en H+, AspH i Asp-, anotades per , i estan relacionades per la constant d'acidesa Ka
L'escala dels pKa dels àcids mostra que l'aspirina no és un àcid més fort que nombrosos àcids alimentaris. És un àcid més feble que l'àcid cítric i més fort que l'àcid acètic del vinagre. A partir d'aquesta relació, el pH d'una solució imposa la relació de les concentracions i . Si pH=pKa, aquesta relació és igual a 1: hi ha tantes molècules com ions. Si el pH esdevé superior a 3,5, aquesta relació augmenta i els ions són majoritaris. Recíprocament, pels pH febles les molècules són majoritàries.
Dolor muscular .
Quan alguna cosa fa mal és un senyal d'alarma que ens envia el nostre cos de què alguna cosa no funciona bé, com una lesió, una infecció o un sobreesforç Però quan aquest dolor és molt intens o dura massa pot afectar al terreny psicològic i inclús a la conducta en forma de mal humor, apatia, manca de desig sexual, ansietat, depressió De fet, el dolor és un dels problemes de salut que més visites al metge genera. Es calcula que el 80 per cent dels pacients que va a una consulta ho fa motivat perquè hi ha una molèstia que li dóna guerra .
Però ¿quines són les causes de dolor?. Per un costat, les malalties musculo-esquelètiques degeneratives com artrosi, artritis i osteoporosi s'han incrementat de forma espectacular en els últims anys. També han augmentat les lesions adquirides en l'esport o per treballs que exigeixen un gran esforç físic. I s'ha d'afegir la gran quantitat d'hores que passem asseguts sense exercitat un múscul o l'estrès com d'altres fonts de patiment.
Segons l'informe Nuprin realitzat als Estats Units el dolor més freqüent és el mal de cap (73%), seguit pel d'esquena (56%), el muscular (53%) i l'articular (51%). En una altra enquesta americana gairebé el 46% dels entrevistats reconeixia haver patit un malestar sever en algun moment de la seva vida.
A Espanya es calcula que més del 80% de la població adulta ha tingut almenys un episodi de mal d'esquena, de fet aquesta molèstia és un dels principals motius de baixa laboral. S'ha de tenir en compte que és l'estructura que suporta el pes i els moviments del nostre cos. I hi ha molts motius per treure-li una queixa, ja sigui una distensió produïda per un sobreesforç, un esquinç que impliqui quelcom mal als lligaments o bé una contractura produïda per un excés de tensió nerviosa. El dolor muscular sols estar relacionat amb tensió, aquest tipus de molèstia té, normalment, el seu origen a la zona lesionada. Existeixen molts tipus de dolor muscular, però la classificació més freqüent es basa en la zona del cos afectada així com en la seva durada i intensitat. Els quadres de dolor agut han de ser tractats de forma específica amb un analgèsic preferiblement amb propietats antiinflamatòries com l'àcid acetilsalicílic, principi actiu d'Aspirina.
Cefalea .
La cefalea o mal de cap, és un símptoma que pot ser originat a múltiples malalties, de diverses etiologies.
En general, es considera a la cefalea un símptoma freqüent, que pot obeir a un trastorn primari o que pot ser secundari a altres afeccions. Es per això que no poden fer-se pressuposicions a priori sobre la gravetat del símptoma i, quan les cefalees tenen relativa freqüència, s'imposa la consulta mèdica.
Efectes de l'aspirina a l'organisme .
Fou el New York Times Magazine qui al 1966 va afirmar que laspirina és el medicament meravellós que ningú no entén, malgrat que Von Euler en 1930 havia començat a parlar de les prostaglandines i els seus col·laboradors havien definit l'estructura química de les primeres prostaglandines.
El 1963 Collier ja tenia alguna idea del que feia aspirina, però no aconseguia definir res concret.
Mecanismes generals de l'acció farmacològic. .
Abans de començar a explicar els mecanismes generals hem de fer un incís per definir prostaglandines.
Prostaglandines, en bioquímica i en medicina, es tracta d'una família de substàncies químiques anàlogues a les hormones que apareixen de forma natural en tots els mamífers. Les prostaglandines són derivats dels àcids grassos que es troben a gairebé tots els teixits del cos humà. Hi ha més d'una dotzena de prostaglandines importants des d'un punt de vista biològic, i afecten a moltes funcions fisiològiques essencials.
Tot i que van ser identificades per primer cop el 1935 pel filòsof suec Ulf von Euler, les investigacions sobre la seva composició, estructura, funcions i utilitat mèdica van començar a finals de la dècada de 1960. El 1971, el farmacòleg britànic John Robert Vane va demostrar que les múltiples aplicacions mèdiques d'aspirina deriven de la seva capacitat per bloquejar la producció d'algunes prostaglandines.
Fins a finals dels seixanta no es va comprovar que les propietats analgèsiques i antitèrmiques d'aspirina estaven lligades a una inhibició irreversible de ciclooxigenasa, una enzima que regula la producció de prostaglandines.
L'única forma de sintetitzar prostaglandines de nou, és la síntesis d'una nova ciclooxigenasa, cosa que poden realitzar només les cèl·lules endotelials.
L'acció antiinflamatòria fonamental d'aspirina és el bloqueig de la producció de mediadors de d'inflamació a partir de l'àcid araquinònic.
Malgrat aquesta acció principal, molts altres processos cel·lulars són influenciats per aspirina, i influeix en els seus efectes favorables.
Per tant, aspirina, en primer lloc, evitaria la síntesis de prostaglandines, mediadores del dolor; però també, independentment d'aquest efecte, canviaria les respostes cel·lulars secundàries a una agressió antiinflamatòria.
Moltes altres activitats d'aspirina vénen lligades a la seva acció en l'àmbit cel·lular.
Acció antipirètica. .
La febre és una alteració als mecanismes reguladors de calor de l'organisme, de manera que s'eleva la temperatura corporal, considerant temperatura normal fins a 37ºC a l'aixella, fins a 37.7ºC a la boca i 38ºC al recte.
Habitualment la presència d'una infecció a l'organisme introdueix als leucòcits al segregar interleucina 1, una substància que eleva la quantitat de prostaglandina E a la sang. Les prostaglandines actuen sobre d'hipotàlem, on es troba el centre regulador de la temperatura o termòstat endogen.
L'aspirina es capaç de disminuir la temperatura corporal quan existeix febre, però quan la temperatura corporal és normal, no produeix la denominada hipotèrmia. L'efecte antitèrmic és realitza gràcies a diversos mecanismes alliberadors de calor, fonamentalment la vasodilatació cutània i la sudoració.
L'acció antitèrmica d'aspirina, en aquest nivell cerebral, es deu, doncs, al bloqueig de la síntesi de prostaglandines que té un intens efecte inductor de la febre.
Acció analgèsica d'aspirina.
L'aspirina té una acció analgèsica a nivell preferentment perifèric, actuant en les terminacions nervioses sobre les que actuen substàncies generadores de dolor, com les prostaglandines, la serotina i la bradiquinina. Dit d'una altra manera, que en lloc d'actuar directament sobre la font del dolor suprimeixen el que el cos produeix per causar la sensació de dolor.
Es creu que en l'efecte analgèsic d'aspirina també existeix un component central a nivell del tàlem, que és una estructura prop de la base del cervell, que integra els estímuls dolorosos.
D'altres investigacions han comprovat un efecte d'aspirina sobre el sistema nerviós central.
En un treball realitzat per la universitat de Califòrnia a San Diego, publicat a la revista Science el 1992 es va demostrar que d'injecció directa d'aspirina a la columna vertebral augmentava la seva potència de 100 a 500 vegades en comparació amb la mateixa dosis administrada per via oral.
L'activitat analgèsica d'aspirina és d'intensitat moderada, col·locant-me per sota del analgèsics majors, com són els opiàcids. Aquest efecte depèn de la dosi.
L'aspirina té major activitat analgèsica que el salicilat, el seu metabòlit, tot i que aquest té el mateix poder antiinflamatori que ella.
Alguns antiinflamatoris no esteroides, com el paracetamol només tenen efecte analgèsic, i d'altres com el ketorolac i el metamizol tenen molta més acció analgèsica que antiinflamatòria.
Malgrat que aspirina es troba entre els analgèsics de potència limitada, la seva activitat analgèsica s'ha de considerar similar a la d'alguns fàrmacs antiinflamatoris no esteroides i superior a la de molts d'ells.
L'aspirina és doncs, útil en molts dolors d'intensitat moderada, com cefalees, dolors articulars, musculars, de parts toves, dolors d'origen dental, d'óssos, en postoperatoris, en traumatismes i en dolors menstruals. A més a més pels dolors produïts per un càncer, aspirina ha de ser el primer analgèsic que s'ha d'utilitzar.
Acció antiinflamatòria.
Les prostaglandines posseeixen múltiples accions multiplicadores de la reacció inflamatòria. Entre elles destaca la seva capacitat de vasodilatar, sensibilitzar els receptors nerviosos al dolor, estimular les cèl·lules inflamatòries i estimular la producció d'interleucines 1, un potent inductor d'inflamació. Posseeixen múltiples accions multiplicadores de la reacció inflamatòria.
Aspirina bloqueja la síntesi de prostaglandines i per tant posseeix una potent acció antiinflamatòria.
En realitat, no en tots els tipus d'inflamació s'alliberen prostaglandines en grans quantitats, i en alguns casos actuen com a moderadores de la resposta inflamatòria.
Aspirina exerceix la seva acció inflamatòria al disminuir les respostes de les cèl·lules a l'estímul inflamatori.
Altres accions de l'aspirina.
Inhibeix el transport d'àcid úric des de l'interior del túbul al ronyó, Aspirina fa que aquest àcid s'elimini per l'orina. Aquesta acció s'anomena uricosúrica. Aspirina pel seu efecte antiinflamatori i analgèsic, pot utilitzar-se en l'atac agut de gota. ;
Aspirina interfereix en la síntesi de protombina, una proteïna que intervé en la coagulació sanguínia. ;
Aspirina posseeix també diversos efectes sobre el metabolisme, però a concentracions elevades. ;
Per un costat accelera la utilització de glucosa, però per altre part dificulta l'acumulació d'ATP, una substància fonamental per emmagatzemar energia dins les cèl·lules. Aquesta reducció pot alterar la síntesi de proteïnes al teixit connectiu, responsable de la cicatrització i reparació de lesions a l'organisme.
L'Aspirina com a analgèsic.
La utilitat més coneguda d'aspirina és la de calmant del dolor. Aspirina és l'analgèsic més utilitzat en tota classe de dolors d'intensitat mitjana o moderada, i en alguns dolors intensos la seva utilització associada a uns altres analgèsics potencien l'acció d'aquest últim; a més a més aspirina es pot associar pràcticament a tots els analgèsics i només reacciona adversament amb pocs.
L'aspirina resulta molt eficaç en dolors com cefalees, a les articulacions, els músculs o parts toves. També a dolors que produeixen inflamació resulta útil, i inclús als relacionats amb processos infecciosos bacterians o vírics. En el cas de què algun d'aquests dolors es presenti com a símptoma d'una malaltia crònica, és recomanable l'ús de narcòtics o opiàcids presenta algun risc d'habitualitat.
En resum, degut a la gran quantitat de dolors per a la qual pot ser emparada, i a la seva capacitat per a potenciar l'acció d'altres analgèsics, aspirina és el medicament més habitualment usat per al tractament del dolor.
Aspirina en la migranya.
L'aspirina pot emprar-se en la migranya tant durant els episodis dolorosos com al tractament profilàctic.
Com a tractament als episodis aguts, aspirina s'ha mostrat molt eficaç, ja que evita que es puguin utilitzar altres analgèsics més potents o amb efectes secundaris.
L'eficàcia d'aspirina en aquest tipus de mals pot arribar a ser molt alta (aprox. 70%) tot i que depèn del moment en què es prengui, ja que si s'espera a que el dolor sigui agut és molt més difícil de combatre'l. Això passa degut a que durant els atacs de migranya existeix un retard en el buidament de l'estómac, la qual cosa retarda molt l'absorció d'aspirina. Si el dolor ja és agut no s'ha, malgrat el que s'ha dit abans, de creure que augmentant la dosi es contrarestarà la lenta absorció. Tot i que en un primer moment pugui ser així, la ingestió d'aspirina en dosis superiors a les recomanades pot produir una cefalea deguda a fàrmacs, que sols desapareix després d'interrompre la seva ingestió.
Malgrat l'eficàcia d'aspirina, la profilaxi de la migranya és un problema molt complex i algunes persones obtenen majors beneficis amb l'administració de beta-bloquejants o d'antagonistes de calci.
Aspirina en la cefalea de tensió.
La cefalea de tensió és la més freqüent i tot i que la seva causa és desconeguda, es creu que està associada a una contracció excessiva dels músculs del coll i el cap o un estrès psicològic intens.
Aspirina, en dosis moderades, és l'analgèsic més apropiat, tot i que si el dolor és molt freqüent s'ha de tenir en compte que hi ha risc de cefalea per analgèsics.
Aspirina en malalties articulars.
Febre reumàtica.
Aspirina és l'antiinflamatori d'elecció en aquest greu procés que implica una inflamació de totes les estructures que constitueixen el cor, així com de les articulacions i de la pell.
A l'estar produïda per una infecció deguda al microorganisme estreptococs, aspirina tant sols alleugereix la sintomatologia i és capaç d'evitar seqüeles a llarg termini degudes a la intensa inflamació que produeix, particularment a nivell cardíac.
Artritis reumatoide.
L'artritis, o amb més precisió l'osteoartritis, és una afecció que la majoria de nosaltres patirem a l'arribar a una edat mitjana. Pot presentar-se només en una articulació. Molts de nosaltres ignorem la seva presència fins que es detecta en una exploració rutinària amb raigs X.
La majoria de les artritis resulten del simple deteriorament d'una articulació. Les seves causes poden ser una o diverses d'entre les següents: el desgast per l'ús, la dieta, l'herència, una lesió prèvia, i una patologia. Comença habitualment a les articulacions del cos que suporten grans pesos, com els genolls, els malucs, i la columna vertebral, però sovint apareix als nusos dels dits.
Els seus símptomes són dolor de tant en tant, rigidesa i, ocasionalment, inflamació a l'articulació. El dolor sols ser lleu, però en algunes persones és sever. La nostra resposta espontània al dolor és moure amb menys freqüència l'articulació afectada, amb la qual cosa fa que es redueixi el tamany per la manca d'ús i la fortalesa dels músculs de la zona. Amb això es desencadena un cercle viciós destructiu, que pot acabar provocant una discapacitat funcional.
L'osteartritis és irreversible, però els seus efectes, poden ser mitigats perdent pes (i disminuint així l'esforç de les articulacions), amb l'exercici moderat i la fisioteràpia. El règim d'exercici és important per mantenir el to muscular, però no ha d'incloure activitats que puguin danyar les articulacions. Tot i que l'artritis no desapareix, el dolor pot disminuir i desaparèixer inclús en el termini d'un any des de la seva aparició a l'articulació. En casos extrems, molt pocs, arriba a provocar la seva paràlisi funcional.
La raó de la gran eficàcia d'aspirina estriba en les seves propietats antiinflamatòries. Actualment es pensa que la seva capacitat per a suprimir l'elaboració de prostaglandines és la clau fonamental d'aquestes propietats antiinflamatòries.
Aspirina pertany a un grup de substàncies anomenades medicaments antiinflamatoris no esteroides, per als que en anglès s'anomena l'acrònim NSAID. L'Arthritis Foundation afirma: Una avantatge de l'aspirina davant les altres NSAID és que l'aspirina val menys. I, tot i que una persona malalta d'artritis ha de medicar-se durant molt de temps, el cost francament inferior de l'aspirina és sovint un factor a tenir molt en compte en l'elecció del medicament .
Malgrat que aspirina sols alleugereix la sintomatologia de la malaltia, és una de les estratègies terapèutiques clàssiques. Associada a un antireumàtic d'acció lenta, que s'encarrega d'evitar o limitar el deteriorament articular progressiu, aspirina proporciona un alleujament sintomàtic important.
Tractament antiagregant plaquetari en malalties coronàries.
Les plaquetes poden ajudar que una cardiopatia isquèmica crònica s'aguditzi: la seva agregació en una zona de lesió vascular produeix vasoconstricció i possible trombosi.
Les plaquetes són extremadament sensibles a aspirina, això es deu a que aspirina inhibeix la síntesi de tromboxà plaquetari, un agent vasoconstrictor i que provoca agregació plaquetari, i estimula la síntesi de prostaciclina, agent d'efectes oposats al tromboxà plaquetari.
Segons va publicar el 1992 el New England Journal of Medicine, aquesta doble acció d'aspirina es responsable de què el seu ús es recomani per l'angina de pit, tant estable com inestable i l'infart de miocardi en la fase aguda.
Angina de pit.
Donat que l'aspirina impedeix la formació de plaquetes per supressió de l'activitat de les prostaglandines, i això resulta útil per reduir i inclús eliminar l'acumulació de la placa en les parets de les artèries, provoca que l'aspirina causi menys probabilitat en la formació de l'angina.
Podem distingir dos tipus d'angines de pit.
Angina de pit estable
L'angina de pit estable és aquella en la que apareix un dolor opressiu en la zona anterior del pit quan s'han realitzat exercicis de certa intensitat. Malgrat el seu nom, l'angina de pit estable sols anar progressant fins desembocar en un infart agut de miocardi o mort sobtada d'origen coronari.
Cedeix amb el repòs.
L'administració d'aspirina pot reduir la incidència de l'infart en gairebé un 90%, degut a que impedeix que les plaquetes quedin adherides a la zona més estreta d'una artèria lleugerament taponada, obstruint totalment el pas de la sang.
Angina de pit inestable
Aquesta patologia, a diferència de l'anterior, requereix que s'hagi realitzat un esforç moderat o gran per aparèixer, i a més a més evoluciona molt ràpidament a un infart de miocardi.
No cedeix amb el repòs.
Quatre estudis amb aspirina comparada amb Placebs han mostrat sens dubtes que aspirina redueix la incidència d'infart de miocardi en un 50% o 70% als pacients amb angina de pit inestable. El tractament es basa en aspirina, però donat que encara hi ha pacients que evolucionen a infart, s'estan portant a terme estudis que combinen aspirina a dosis baixes i herapina. Quan el pacient ha passat la fase aguda de l'angina inestable es recomana aspirina. Donades aquestes evidències, aspirina s'ha convertit en un dels pilars del tractament d'aquest tipus d'angina, molt perillosa per la seva tendència ràpida a evolucionar a infart agut de miocardi.
Els efectes beneficiosos de l'aspirina en pacients amb angina de pit inestable es van veure confirmats i descrits com concloents en l'informe de 1989 previ a l'Estudi sobre la Salut dels Metges.
L'aspirina i els atacs cardíacs.
L'oclusió completa d'un vas coronari produeix l'infartament de miocardi. L'infart agut de miocardi es deu a la trombosi d'un vas coronari, generalment deguda a una placa d'ateroma o colesterol. Els dos tipus de fàrmacs més utilitzats (els antitrombòtics i els fibrinolítics) aconsegueixen que permeti de nou el pas de la sang i evita que el vas torni a tancar-se, però tant uns com d'altres poden produir hemorràgies greus, que quan tenen lloc a les artèries cerebrals poden ser fatals.
En el tractament d'un atac al cor pot incloure's l'administració de fàrmacs destinats a dissoldre el coàgul que bloqueja el flux sanguini en l'artèria coronària. Els cardiòlegs pensen que quant abans s'administrin aquests fàrmacs, major és la probabilitat de què el pacient sobrevisqui. Per això se suggereix en ocasions que a les farmacioles del equips mèdics d'emergència s'incloguin aquests medicaments destinats a dissoldre eventuals coàguls. Aquesta suggerència no ha trobat un ressò generalitzat per diversos motius, entre els que es troba sens dubte, l'elevat cost d'aquestes substàncies, conegudes com agents trombolítics. Una altra de les raons que justifiquen les reticències és que els fàrmacs utilitzats per dissoldre els coàguls són potencialment perillosos.
Però el 1988 a través del American College of Cardiology es donen a conèixer resultats sorprenents relacionats amb les malalties cardiòlogues i els seus remeis: es descobreix que l'aspirina i la estreptocinasa, administrades per separat, es van mostrar eficaces per reduir l'índex de mortalitat. Cadascun d'aquests fàrmacs el van reduir en un 25% aproximadament. Però encara més, l'estudi demostrava que l'aspirina combinada amb l'estreptocinasa reduïa el perill en un 50%.
A tots aquests avantatges s'afegeix l'assequibilitat del preu amb el que es comercialitza l'aspirina.
Per tractar a pacients convalescents d'un primer atac de miocardi ja el 1953 el doctor Lawrence L.Craven, que exercia medicina general a Califòrnia, administrava a aquests una dosi de 325mg. d'aspirina diària per prevenir un segon atac.
El 1991 el doctor E. Dalen afirmava que: Revisant els informes de Craven després de 40 anys, i després de dotzenes d'investigacions clíniques, ¿què podem concloure? Doncs, simplement, que si la seva prescripció d'"una aspirina diària" hagués estat adoptada pels nord-americans el 1950, s'haurien pogut evitar centenars de milers d'infarts de miocardi i hemorràgies cerebrals.
El doctor Charles Hennekens, professor de medicina en la Harvad Medical School, va explicar en una ocasió que de cada 1000 persones que patien un atac de cor agut, 100 morien a conseqüència d'aquest atac si no rebien tractament mèdic. Si els administren a tots Aspirina, salvaran 23 vides, sense provocar cap hemorràgia cerebral afegida. Si els donen trombolítics a tots, salvaran 27 vides, corrent el risc de provocar cert nombre d'hemorràgies cerebrals no mortals: exactament, 2,7 hemorràgies: és a dir, per cada 10 vides que salven, causaran una hemorràgia cerebral .
Aspirina en la malaltia vascular perifèrica.
L'arteriosclerosi afecta també i amb relativa freqüència a les artèries de les extremitats, especialment a les inferiors. Es tracta d'una manifestació de la malaltia arterosclerosa amb alguna característica diferencial. En primer lloc, l'efecte del tabac resulta particularment perjudicial en aquest tipus d'arteriosclerosi. En segon lloc, el curs clínic pot tenir una evolució relativament benigna en comparació amb la malaltia aterosclerosa coronària o cerebral. Malgrat això, cada cop existeix un major convenciment de què aquest tipus d'arteriosclerosi sovint es complica molt amb l'aparició d'episodis fatals d'arteriosclerosi cardíaca i cerebral.
Les plaquetes tenen un paper molt important en el desenvolupament de la malaltia.
L'aspirina es llavors el fàrmac d'elecció en aquest tipus de malaltia vascular, tot i que no s'han publicat assaigs clínics amb aspirina en un tractament únic. Sigui com sigui, la manca d'èxit dels antigangrenants, afegida a la capacitat d'aspirina per a unir-se a d'altres fàrmacs, la converteixen en la opció més vàlida.
Tractament en la malaltia cerebrovascular.
Importància de l'agregació als accidents vasculars cerebrals.
La major part dels accidents vasculars cerebrals son deguts a la falta de corrent sanguini per l'oclusió d'una artèria cerebral degut a un tromb. La falta de corrent sanguini pot produir una lesió greu a la zona cerebral afectada.
La capacitat d'aspirina per a prevenir i inhibir aquests trombs explica la seva utilització en les malalties cerebrovasculars.
Tractament de l'ictus isquèmic.
La utilització d'antigangrenants plaquetaris en els diferents casos d'ictus és motiu de controvèrsia en la literatura mèdica.
Alguns estudiosos assenyalen una evolució neurològica favorable de pacients d'ictus isquèmic i amb atacs isquèmics transitoris que van ser tractats amb aspirina. Malgrat que el tractament anticoagulant en l'ictus no ha pogut demostrar encara la seva eficàcia, existeix sempre el risc d'hemorràgia.
Prevenció de la demència senil multiinfart.
La demència senil multiinfart és una espècie de demència senil produïda per nombrosos petits infarts cerebrals repetits que es deuen a oclusions vasculars per l'arteriosclerosi.
Aspirina, al reduir la incidència d'ictus petits podria millorar l'evolució de les demències de tipus arterioscleròtic. En un estudi publicat el 1989 pel Journal of American Geriatrics Society es va demostrar que l'ús d'aspirina en un grup de 70 pacients de demència multiinfart va millorar el flux cerebral i el rendiment intel·lectual dels pacients. Tot i que aquestes dades no han estat corroborades per una extensa investigació, és possible que la ingesta de dosis baixes d'aspirina detingui l'evolució o fins i tot millori als malalts amb demència senil multiinfart.
Aspirina en la diabetis.
Aspirina té un efecte favorable sobre el metabolisme de la glucosa, al produir una acceleració de la utilització de la glucosa i estimular la producció d'insulina.
La utilitat d'aspirina per als diabètics està en la seva capacitat per a reduir les complicacions vasculars, com la retinopatia diabètica o els fenòmens trombòtics deguts a una superproducció de tromboxans.
Per això, només aquells pacients diabètics amb vasculopaties i aquells amb major perill de tenir vasculopatia es veurien beneficiats per l'ús d'aspirina.
Aspirina, en la demència i l Alzheimer .
La demència és un deteriorament irreversible de les facultats intel·lectuals, amb trastorns emocionals concomitants, que resulta d'una disfunció orgànica el cervell. La forma de demència causada per repetició d'accidents cerebrovasculars s'anomena demència vascular o amb infart múltiple.
Les observacions sobre la malaltia d'Alzheimer que van aparèixer exposades pel doctor Patrick McGeer, de la universitat de Columbia Britànica, al seu nombre de la revista The Lancet corresponent a 1990 són força interessants . L'estudi de 7940 pacients amb artritis reumatoide constatava que tant sols 29 d'ells patien també la malaltia d'Alzheimer. Ara bé, si ens atenem a les estadístiques més fiables, la incidència d'aquesta malaltia sobre aquest nombre de pacients hagués hagut de ser de 202 casos, és a dir gairebé 7 vegades més gran. Però tots aquells pacients estaven rebent una medicació antiinflamatòria: a la pràctica estaven prenent aspirina.
Altres noves indicacions.
Aspirina ha resultat d'utilitat en totes aquelles patologies que en el seu origen depenguin de l'acció de les prostaglandines o les plaquetes.
Així en el cas de cremades per exposició perllongada al sol, les prostaglandines estan implicades en el procés de formació de l'eritema o enrogiment solar, el que explica la seva utilitat a l'hora de endarrerir l'aparició i disminuir la intensitat de les cremades per raigs solars.
A pacients amb insuficiència renal crònica que han de seguir un tractament de diàlisi, les cànules que uneixen una artèria o una extremitat per facilitar el procés de diàlisi són susceptibles d'obstruir-se. De la mateixa manera que en els altres tipus de trombes, aspirina col·labora eficaçment a prevenir la trombosi d'aquestes cànules.
D'altres estudis més recents assenyalen la possibilitat que aspirina podria prevenir determinats tipus de tumors (tot i que sense disminuir la taxa de mortalitat). Però inevitablement, degut al nombre reduït de pacients als que s'han realitzat aquests estudis, no es pot assegurar que la taxa d'èxit obtinguda sigui vàlida. Per tant és recomanable esperar a que els estudis a persones susceptibles de contreure càncer algun dia, siguin més exhaustius i donin un resultat més clar.
Contraindicacions de l'aspirina.
A qualsevol prospecte adjunt a un petit envàs d'Aspirines, podem trobar un apartat destinat a la enumeració de les contraindicacions que aquest medicament pot ocasionar:
Contraindicacions .
Úlcera grastroduodenal o molestias gástricas de repetición. Alergia a salicilatos o al resto de los componentes o a compuestos antiinflamatorios no esteroides o a la tartrazina. Hemofilia o problemas de coagulación sanguínea. Terapia conjunta con anticoagulantes orales. Insuficiencia renal y/o hepática. Asma. Hipertensión grave o enfermedad coronaria grave. No administrar en niños menores de seis años.
En cas de dubte consulti al seu metge.
També trobem un apartat destinat a les reaccions adverses:
Reaccions adverses.
Irritació gastrointestinal, erupcions cutànies, dificultat respiratòria, vertigen, sequedat de boca, nas o gola i nerviosisme. Somnolència, sobre tot quan s'ingereixen simultàniament begudes alcohòliques, la qual cosa pot disminuir la capacitat de conducció de vehicles i utilització de màquines. Si s'observen aquestes o qualsevol altre tipus de reaccions adverses no descrites anteriorment, consulti al seu metge o farmacèutic .
Es calcula en un 5% de la població, com a màxim, el percentatge de persones a qui l'aspirina ordinària, pot provocar efectes secundaris indesitjats. Aquests efectes poden anar des d'una simple irritació d'estómac fins, a alguns nens, l'anomenat síndrome de Reye.
Per l'ús no tant sols d'aspirina sinó de qualsevol medicament hi ha una sèrie de pautes que s'han de seguir:
Si està vostè prenent qualsevol medicament, tant si és de venda lliure com si tant sols es dispensa amb recepta mèdica, hauria de consultar amb el seu metge abans de començar a prendre un segon fàrmac, tot i que es tracti simplement d'aspirina. La raó és que no solament pot donar-se el cas que l'aspirina i el primer fàrmac siguin incompatibles, si no que també pugui passar que el primer contingui ja aspirina.
Llegeixi els textos de l'envàs i els prospectes que acompanyen el producte farmacèutic. Fixi's molt bé en la dosi recomanada i en les advertències. Sovint no es fa cas d'aquesta dosi recomanada, seguint l'errònia teoria de què quant més, millor . La veritat és que aquest més pot ser perjudicial quan es tracta de l'aspirina.
Miri la data de caducitat indicada a l'envàs, tant al comprar-ho com en el moment de consumir-ho. L'aspirina té un temps de conservació llarg, d'aproximadament cinc anys.
Reaccions d'Hipersensibilitat.
Aspirina pot produir a pacients predisposats reaccions al·lèrgiques i pseudoal·lèrgies.
Dins les reaccions al·lèrgiques, més comuns s'ha de destacar l'angioederma, el shock anafilàctic, i amb menys freqüència la urticària i l'asma bronquial. Aquestes reaccions no solen creuar-se amb d'altres fàrmacs del grup dels AINES.
Les reaccions pseudoal·lèrgiques solen ser : rinitis vasomotora, congestió nasal i atacs d'asma. Una dosi, inclús petita, d'aspirina pot desencadenar un atac de rinorrea, asma i enrogiment facial.
Cal recordar que les reaccions al·lèrgiques genuïnes són particularment estranyes.
Als casos greus en què apareix shock anafilàctic, amb hipertensió, síncope i edema de les vies respiratòries altes s'ha d'usar adrenalina el més aviat possible.
Intoxicació d'aspirina per sobredossificació.
Per determinar la gravetat de la intoxicació es necessari conèixer la quantitat exacta de fàrmac ingerit. Per valorar els nivells que determinen una intoxicació greu es precisa saber també l'hora que ha estat ingerida, ja que el nivell alt determinat serà més perillós quant més temps hagi passat.
La simptomatologia s'inicia amb acúfens que solen coincidir amb nivells lleugerament elevats d'àcid acetilsalicílic, per seguir amb nàusees i vòmits, a més d'augment de freqüència respiratòria, alteracions en l'equilibri i al sistema nerviós central.
Mentre que les alteracions de l'equilibri a l'adult solen ser alcalosi, als nens predomina l'acidosi. Les alteracions neurològiques són freqüents, amb confusió, obnubilació, agitació, convulsions i coma. Poden afegir-se hemorràgies, no per l'acció antiagregant plaquetari, si no per la disminució excessiva de les xifres de protrombina.
Síndrome de Reye.
El síndrome de Reye és una malaltia que cursa amb degeneració grassa del fetge i del cervell que tot i que greu, és molt poc freqüent. La ingestió d'aspirina s'ha relacionat amb aquest síndrome , entre d'altres factors, quan s'administra als nens amb quadres febrils vírics, grip o varicel·la. En aquests casos es convenient emprar altre tipus d'antitèrmics tant en nens com en adolescents.
Efectes adversos cardiovasculars i bioquímics.
Degut al seu efecte sobre la síntesi de prostaglandines i al bloqueig de ciclooxigenasa, aspirina pot elevar molt lleugerament la pressió arterial i en algun cas induir vasoconstricció coronària.
Estudis han demostrat la possibilitat de què aquest lleuger efecte vasoconstrictor pugui produir una certa vasoconstricció coronària, tot i que s'ha observat que és completament reversible i corregible amb nitroglicerina. És difícil que aquest efecte pugui tenir repercussió clínica tot i que podria neutralitzar molt lleugerament els efectes clarament favorables d'aspirina sobre la cardiopatia isquèmica.
Efectes adversos d'aspirina a dosis altes i mantingudes.
Les reaccions adverses més notificades d'aspirina son els efectes gastrointestinals, seguit per la lesió renal, les alteracions de la coagulació sanguina, les cefalees i les nàusees. Com les prostaglandines exerceixen un paper important en la fisiologia gastrointestinal és lògic que una substància que altera la seva producció actuï a aquest nivell.
Es consideren factors de risc per la presentació d'aquests efectes adversos els antecedents de patologia gastrointestinal, l'edat superior a 60 anys, la invalidesa i la presència d'una malaltia de base greu associada.
L'efecte lesiu de la mucosa gàstrica i intestinal, està estreta i enormement relacionat amb la capacitat d'inhibir la síntesi de prostaglandines.
En realitat, aspirina tot i que incriminat de lesiu per la mucosa digestiva un estudi recent realitzat per Fries i col·laboradors ha demostrat que posseeix un índex de toxicitat gastrointestinal relativament baix, comparat amb d'altres fàrmacs antiinflamatoris no esteroides.
En quant a l'efecte sobre el flux vascular-renal. Aspirina pot causar un descens reversible de la filtració glomerular. Altres efectes adversos renals són insuficiència renal aguda, nefritis intersticial, necrosi papil·lar, insuficiència renal crònica i hiperpotasèmia.
Els efectes adversos renals se semblen enormement als d'altres AINES, tot i que sens dubte existeix una variabilitat individual.
Es considera que existeix un major risc de lesió renal al lupus eritematós disseminat i a l'artritis reumatoide degut a que en aquestes malalties una falta de prostaglandines en l'àmbit renal pot precipitar amb major rapidesa i gran facilitat dany al ronyó.
Sigui com sigui aquestes lesions renals precisen dosis altes mantingudes durant molt de temps i es veuen altament afavorides si s'associa amb d'altres AINES, com el paracetamol.
Aspirina pot interferir en algunes ocasions en els efectes dels fàrmacs antihipertensius i diürètics. També s'ha descrit la possibilitat de què descendeixi el flux tot i que això és reversible amb nitrits.
Referències .
Aspirin News Letter. Informes sobre la investigación actual del àcido acetilsalicílico y sobre desarrollos en el ámbito de la terapéutica . MMV Medizin GmbH en Munich, Alemania. Bayer. Química Farmacéutica Bayer, S.A. Calabria, 268. 08029 Barcelona, nºs. 1-2-3.
Barbosa Torralbo, José i altres. Operacions Bàsiques de Laboratori . Facultat de Química. Universitat de Barcelona. Textos Docents- nº 38. Pàgs. 41-42;
Prof. Bueno Sánchez, M., Dr, Ramos Fuentes, F. Indicaciones del ácido acetilsalicílico en Pediatría. Facultad de Medicina. Universidad de Zaragoza. Departamento de Pediatría. 1986;
Cullell, Rosa. Aspirina y perejil . El Periódico de Catalunya. Dimarts, 4 de desembre del 2007. Barcelona. Pàg. 88;
Dr. Honorato, J. y cols. El ácido acetilsalicílico: Farmacología Clínica y Terapéutica . 1986;
Dr. Martínez Vila, Prof. Martínez Lage, J.M. El ácido acetilsalicílico en la patología cerebreovascular isquémica. Departamento de neurología. Clínica Universitaria. Facultad de Medicina Universidad de Navarra. Pamplona. 1986;
Dr. Rocha Hernando, Eduardo, y cols. Ácido acetilsalicílico o heparina-dihidroergo tamina en la profiláxis de trombosis venosa profunda tras prótesis total de cadera . Servicio de Hematología y Departamento de Cirugía Ortopédica y Traunmatología, Clínica Universitaria. Universidad de Navarra. 1986;
Pàgina oficial ;
Bayer;
Xtec;
Referències. |
273 | Ainu | L'ainu és una llengua aïllada parlada pels ainus a l'illa de Hokkaido, les illes Kurils, i fins al segle XIX a l'illa de Sakhalin. S'estima que el nombre de parlants no supera els 20 d'una comunitat d'unes 25.000 persones (1984), segons informa el govern d'Hokkaido, ja que la majoria, i especialment els més joves prefereixen parlar japonès.
Tradicionalment l'ainu no s'escrivia. Les històries passaven oralment d'unes persones a altres. El relat més conegut d'aquesta cultura és el de Yukar, que explica la vida d'un heroi que fa servir els seus poders màgics. Donada la poca quantitat de persones que encara parlen la llengua, s'han començat a recollir per escrit els contes i històries.
En els darrers anys s'ha observat un augment de l'aprenentatge de l'ainu com a segona llengua, especialment a Hokkaido, gràcies a l'esforç de l'activista ainu i antic membre de la dieta japonesa Shigeru Kayano, parlant nadiu de la llengua.
Petit Vocabulari.
Hola: Ahup yan! ;
Adéu: Suy unukaran ro! ;
Gràcies: Hioy'oy! ;
Com et dius?: Erehe mak aye? ;
Em dic Jordi: Kurehe anakne Jordi ne ; |
274 | Atto | Atto (símbol a) és un prefix del Sistema Internacional que indica un factor de 10-18, o 1/1 000 000 000 000 000 000 o el què és el mateix 0,000 000 000 000 000 001.
Confirmat el 1964, el mot prové del danès atten, que significa divuit.
Per exemple;
1 attòmetre = 1 am = 10-18 metres = 0,000 000 000 000 000 001 metres;
1 attogram = 1 ag = 10-18 grams = 0,000 000 000 000 000 001 grams ;
1 attosegon = 1 as = 10-18 segons = 0,000 000 000 000 000 001 segons; |
275 | Altai | Geografia;
El massís de l'Altai és una regió muntanyosa de l'Àsia.
La república de l'Altai i el territori de l'Altai són dues entitats federals de Rússia.
Aletai, també escrit Aletai, és una ciutat de la província autònoma del Xinjiang, a la República Popular de la Xina.
Altai (tribu), tribu turca;
Lingüística;
La llengua altai és una llengua turquesa. |
276 | Àzeri | L' àzeri és una llengua turquesa parlada per uns 6.000.000 de persones a l'estat d'Azerbaidjan i uns altres 4.000.000 aproximadament als estats veïns (sobretot a l'Iran, al territori d'Azerbaijan Meridional), incloent-n'hi 160.000 a Nakhtxivan (Armènia).
Fins a la independència de l'Azerbaidjan s'escrivia amb l'alfabet ciríl·lic, tot i que després s'ha imposat l'ús dels caràcters llatins (la viquipèdia en àzeri està escrita en alfabet llatí però fa servir també l'alfabet àrab).
Els primers textos daten del segle XIV i estaven escrits amb l'alfabet àrab. La seva literatura és molt rica, dintre de la seva família només és superada per la uzbeka.
L'idioma té moltes paraules provinents dels mongols i de l'àrab clàssic (per influència de l'Islam). És una llengua aglutinant, com la resta de llengües turqueses. No té articles ni gènere i acostuma a col·locar el verb al final de la frase.
L'àzeri és mutuament intel·ligible amb el turc i el turcman, fins al punt que en diferents moments han estat considerats la mateixa llengua.
Exemple d'àzeri amb traducció al català:
"Ey göyl rd olan Atam z, ad n müq dd s tutulsun..."
"Pare nostre que ets al cel, sigui santificat el teu nom..." |
277 | Alien | Alien és una pel·lícula de ciència-ficció de l'any 1979 dirigida per Ridley Scott. És la primera part d'una saga de quatre pel·lícules que tenen com a protagonista a Ellen Ripley, interpretada per Sigourney Weaver, que es converteix en la principal oponent d'una sèrie de criatures pertanyents a una raça alienígena, comunament anomenades aliens. Alien es considera com la primera pel·lícula important de Hollywood amb una heroïna com a protagonista. El seu impacte cultural va ser tan gran que es van fer novel·les i historietes, basats en la seva història.
Gènere.
Terror;
Ciència-ficció;
Sinopsi.
Un nau minera, investigant una senyal de SOS, aterra en un planeta llunyà. La tripulació descobreix unes estranyes criatures, i les comença a investigar...
Premis.
Guanyats.
1980: Oscar als millors efectes especials.
Nominacions.
1980: Nominació als Òscar a la millor direcció artística.
Preqüeles.
Alien vs Predator (2004);
Seqüeles.
Aliens (1986) (segona part);
Alien 3 (1982) (tercera part);
Alien Resurrecció (1997) (quarta part);
Notes i referències.
Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català.
Enciclopedia en castellà d'Alien & Depredador; |
278 | Allò que el vent s'endugué | Allò que el vent s'endugué (Gone with the wind) és una pel·lícula basada en la novel·la del mateix títol de Margaret Mitchell (guanyadora d'un Premi Pulitzer). El seu rodatge, que va durar 140 dies, va suposar canvis importants en la tècnica cinematogràfica. En el moment de la seva estrena, va ser la pel·lícula més cara i llarga que s'havia rodat.
Argument.
Èpica història d'una dona capaç d'afrontar totes les adversitats de la guerra civil americana, excepte la pèrdua del seu estimat.
Repartiment.
Thomas Mitchell .... Gerald O'Hara ;
Barbara O'Neil .... Ellen O'Hara ;
Vivien Leigh .... Scarlett O'Hara ;
Evelyn Keyes .... Suellen O'Hara ;
Ann Rutherford .... Carreen O'Hara ;
Clark Gable .... Rhett Butler;
George Reeves .... Stuart Tarleton ;
Fred Crane .... Brent Tarleton ;
Hattie McDaniel .... Mammy ;
Oscar Polk .... Pork ;
Butterfly McQueen .... Prissy ;
Victor Jory .... Jonas Wilkerson ;
Everett Brown .... Big Sam ;
Howard C. Hickman .... John Wilkes ;
Alicia Rhett .... India Wilkes ;
Leslie Howard .... Ashley Wilkes;
Comentari.
Premis.
Guanyats.
Premis Oscar del 1939;
Millor pel·lícula;
Millor director: Victor Fleming;
Millor actriu: Vivien Leigh;
Millor actriu secundària: Hattie McDaniel;
Millor guió original;
Millor direcció artística;
Millor fotografia;
Millor muntatge;
Nominats.
Premis Oscar del 1939;
Millor actor: Clark Gable;
Millor actriu secundària: Olivia de Havilland;
Millors efectes visuals;
Millor banda sonora;
Millor so;
Notes i referències .
Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català. |
279 | Annie Hall | Annie Hall és un pel·lícula de Woody Allen del 1977.
Argument.
Alvy Singer és un comediant de clubs nocturns que als 40 anys fa un repàs de la seua vida després d'haver trencat amb la seua nòvia, Annie. Conta els seus amors, els seus matrimonis i la seua relació amb ella, a qui coneix després d'un partit de tennis. Alvy és una persona especial, una mica neuròtic, dominat per una sèrie d'obsessions que acaben per destruir cadascuna de les seues relacions.
Repartiment.
Woody Allen .... Alvy Singer;
Diane Keaton.... Annie Hall;
Caron Kane .... Allison Portchnick;
Paul Simon.... Tony Lacey;
Shelley Duvall.... Pam ;
Janet Margolin.... Robin;
Colleen Dewhurst .... Mrs Hall. ;
Christopher Walken.... Duane Hall;
Donald Symington .... Mr Hall;
Helen Ludlam .... Grammy Hall;
Mordecai Lawner.... Mr.Singer;
Joan Neuman .... Mrs Singer ;
Jonathan Munk.... Alvy Singer;
Ruth Volner .... Tia d'Alvy.
Premis.
Guanyats.
Oscar a la millor pel·lícula;
Oscar a la millor actriu -Diane Keaton;
Oscar al millor director ;
Oscar al millor guió original ;
Nominacions.
Oscar al millor actor - Woody Allen;
Notes i referències.
Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català. |
280 | Alp | Alp és un municipi de la comarca de la Baixa Cerdanya.
S'estén des del pla fins la Collada de Toses. El municipi limita al N i NE amb el de Fontanals de Cerdanya, mentre que pel sector alt de la vall ho forma amb Puigcerdà.
Alp té al sud del seu terme dues estacions d'esports d'hivern: la Molina a llevant i Masella a ponent.
És un municipi amb grans extensions de boscos a les muntanyes d'Alp, la Comella i el Saltèguet, encara que els boscos d'avets d'aquest lloc pertanyen a Puigcerdà des del segle XIV.
El terme municipal integra una petita part del Parc Natural Cadí-Moixeró i de la Reserva Nacional de Caça de la Cerdanya. Hi ha diferents refugis de muntanya com el des Pas de Roc, de la Pleta, de les Vaques, dels Ocells, i el del Medi Rural. També hi passa un itinerari de gran recorregut (GR-4).
És el municipi més oriental de la Baixa Cerdanya i connecta amb el Ripollès per la Collada de Toses.
Està situat a 1.159 m d'alçària, a la vall del riu d'Alp. S'hi pot arribar amb ferrocarril, mitjançant l'estació Urtx-Alp de la línia Barcelona - Puigcerdà - la Tor de Querol.
Ja existia al segle IX com a parròquia del bisbat d'Urgell, quan el monjo Eudald de Conques hi passà amb les relíquies de Sant Vicenç , en el seu camí des de València i Saragossa cap al cenobi de Castres (França) al qual estava adscrit. Les notícies sobre Alp no comencen a ser abundoses fins el segle XIV. A començaments d'aquell segle, les seves terres estaven repartides entre els barons d'Urtx, els vescomtes de Castellbó i el rei. En el decurs del segle, els reis d'Aragó comprarien les terres dels Urtx (1316), i vendrien les seves als Mataplana (1368). Aquests se'n desfarien venent-les a Joan de Lussana (1373), i el fill d'aquest a la Vila de Puigcerdà (1393). Mentrestant, les terres dels Castellbó passaren a començaments del mateix segle a un altre particular.
De l'església del segle IX no queden més que les referències. L'actual església parroquial de Sant Pere, datada del segle XII, mostra al gruix dels seus murs la necessària fortificació que degueren suposar les escomeses occitanes de l'època. La Torre de Riu, vora la riba del riu d'Alp, és una antiga torre fortificada que modernament s'ha vist convertida en castell neo-gòtic de ressons romàntics. Junt a la Torre hi ha una capella dedicada a la Divina Pastora.
|}
Demografia .
Enllaços externs .
Pàgina web de l'ajuntament;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya;
Informació comarcal;
Patrimoni històric i artístic d'Alp; |
281 | Alfa | L'alfa és la primera lletra de l'alfabet grec.
S'escriu en majúscula i en minúscula. En grec tenia el valor numèric d'un u. Equival a la A de l'alfabet llatí i es deriva de la lletra fenicia àlef. El seu origen gràfic és el cap d'un bou invertit.
La lletra alfa s'utilitza habitualment en els següents contextos:
Bioquímica: el carboni alfa (C ) és el carboni que es troba al centre dels aminoàcids;
Cristianisme: simbolitza l'inici, per això en la simbologia apareix acompanyada de l'omega -que significa la fi- per representar que Déu no té ni principi ni fi.
Física: en minúscula, símbol de l'acceleració angular.
Física: en minúscula, símbol de la partícula alfa.
Química: en minúscula, símbol del grau de dissociació.
Astronomia: l'estrella més brillant de la seva constel·lació;
El mascle alfa és el dominant d'un grup animal;
S'anomena alfa a la primera versió d'un producte de software que, sense implementar totes les funcionalitats especificades en els requisits, s'envía als verificadors. |
283 | Alemanya | Alemanya (en alemany Deutschland ) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland ).
Limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA BRD , coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA DDR , coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, la RDA i la RFA es reunificaren, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg i Munic.
La República Federal d'Alemanya en l'actualitat és una potència econòmica, membre de les Nacions Unides, l'OTAN, i del Grup dels vuit. Alemanya és la tercera economia més gran en termes del producte interior brut nominal, i l'exportador més gran i el segon importador més gran de béns.
Toponímia.
Atesa la localització geogràfica d'Alemanya al centre d'Europa i la seva història com a regió no unificada i habitada per distintes tribus i posteriorment per diversos petits Estats, el nom d'Alemanya ha passat a les diverses llengües a partir de diferents arrels. En general són tres les arrels per al nom del Estat en les diverses llengües del món:
De l'alt alemany antic diutisc. D'aquesta arrel es deriva el nom en alemany contemporani, Deutschland.
Del llatí Germania. D'aquesta arrel es deriva, per exemple, el nom en anglès, Germany.
Del nom de la tribu dels alamans. D'aquesta arrel es deriva el topònim català, Alemanya. ;
El nom de la tribu dels alamans prové del protogermànic Alamanniz que pot tenir dos significats de la derivació del prefix Al-. Si Al- significa "tots", llavors el nom significa "tots els homes", una al·lusió al fet que la tribu era una confederació de diversos grups. Si Al-, per contra, prové del llatí alius, "altres" o "els altres", llavors el nom significa "forans" o "homes estrangers".
Geografia física.
Alemanya és el setè país més gran en superfície d'Europa, i el quart de la Unió Europea. El territori d'Alemanya té una superfície total de 357.021 km², dels quals 349.223 km² són superfície terrestre i 7.798 són llacs, rius i altres cossos d'aigua; hi destaquen el Llac de Constança i el Müritz. El punt més alt es troba als Alps, el Zugspitze, de 2.962 m. El territori és travessat per alguns dels rius més grans d'Europa com ara el Rin, el Danubi i l'Elba. La major part dels rius d'Alemanya corren cap al nord-oest i vessen en el Mar del Nord, llevat del Danubi, que flueix cap a l'est. Per altra banda, el riu més importat és el Rin. Comença al centre-est de Suïssa i flueix cap a l'oest per mitjà del Llac de Constança (Bodensee) i després flueix cap al nord fins el Mar del Nord.
Atesa la seva localització, Alemanya té frontera amb més Estats europeus que no pas altre Estat del continent. Limita al nord amb Dinamarca, a l'est amb Polònia i la República Txeca, al sud amb Àustria i Suïssa i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos.
La major part d'Alemanya té un clima temperat; hi predominen els vents humits d'occident. El clima és moderat gràcies al Corrent Nord-atlàntic, l'extensió del nord del Corrent del Golf. Aquest corrent d'aigua calenta arriba al Mar del Nord. Per tant, el clima del nord-oest és oceànic. La precipitació és major durant els estius en aquesta àrea; els hiverns són més calorosos que no pas en altres regions alemanyes i els estius són frescos. A l'est, el clima és més continental; els hiverns poden ser molt freds i els estius molt calorosos. El centre i el sud són àrees de transició, els climes de les quals poden variar de moderadament oceànic a continental.
Política i govern.
Estructura política.
Alemanya és una república federal, parlamentària, representativa i democràtica. El sistema polític alemany va ser establert en el document constitucional de 1949 conegut com el Grundgesetz (Llei Bàsica). Les esmenes a la Llei Bàsica requereixen una majoria de dos-terços d'ambdues cambres del Parlament, encara que els articles que garanteixen els drets fonamentals, l'Estat democràtic i el dret a resistir els intents per revocar la constitució són vàlids en perpetuïtat i no poden ser esmenats. La Llei Bàsica es va conservar en efecte, amb esmenes menors, després de la Reunificació alemanya de 1990, malgrat la intenció d'alguns polítics de reemplaçar-la amb una constitució.
El canceller (actualment Angela Merkel) és el cap de govern i dirigeix el poder executiu, amb un paper similar al d'un primer ministre o president de govern. El poder legislatiu recau sobre el Parlament, que està integrat pel Bundestag (la Dieta Federal) i el Bundesrat (el Consell Federal), tots dos formant un cos legislatiu únic. Els membres del Bundestag s'elegeixen directament per mitjà d'un sistema de representació proporcional per un període de quatre anys; els membres del Bundesrat representen els governs dels setze estats federats i són membres dels gabinets estatals, els quals els designen i destitueixen en qualsevol moment. El Bundesrat depenent de l'afer en discussió pot guanyar la paraula en el procediment legislatiu. Ocasionalment es produeixen conflictes entre el Bundestag i el Bundesrat, creant dificultats en l'administració.
Des de 1949, el sistema de partits ha estat dominat per la Unió Demòcrata Cristiana ie l Partit Socialdemòcrata Alemany, encara que altres partits més petits, com ara el Partit Lliure Democràtic i l'Aliança '90/Els Verds també han tingut un paper polític important.
El cap d'estat alemany és el Bundespräsident (President Federal), elegit per la Bundesversammlung (Convenció Federal), una institució integrada per membres del Bundestag i per un nombre igual de delegats estatals. El segon càrrec més alt en ordre de precedència és el President del Bundestag, electe pel Bundestag mateix. El/la és responsable de la supervisió de les sessions diàries del cos legislatiu. El tercer càrrec més important és el cap de govern, el Canceller d'Alemanya. El/la és nomenat pel President d'Alemanya i elegit pel Bundestag. Si cal, pot ser destituït per mitjà d'una moció de censura constructiva del Bundestag. L'adjectiu "constructiva" significa que el Bundestag n'elegeix el successor.
En l'àmbit de la Unió Europea, Alemanya té la representació més nombrosa al Parlament Europeu en virtut de la seva condició de país més poblat de la Unió. A més, actualment un dels vice-presidents de la Comissió Europea és alemany.
Alguns partits polítics alemanys són: CDU, SPD, CSU, Els Verds, Linkspartei i la Unió del Poble Alemany
Seguretat.
Alemanya és membre de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) des de maig de 1995. Fins la dissolució del Pacte de Varsòvia, la República Federal d'Alemanya n'era l'únic membre que compartia frontera amb dos països del bloc comunista, i per tant, l'estratègia mateixa de l'OTAN es va desenvolupar a partir de la seva vulnerabilitat.
El cos militar alemany, el Bundeswehr, és una força de defensa constituïda per l'Exèrcit Alemany (Heer), la Marina Alemanya (Marine), la Força Aèria Alemanya (Luftwaffe), els Serveis Mèdics Centrals (Zentraler Sanitätsdienst) i les branques del Servei de Suport (Streitkräftebasis). El servei militar és obligatori per a tots els homes als 18 anys d'edat, que han de servir per un període de nou mesos. Els joves, tanmateix, poden optar per un "servei civil" (zivildienst) de la mateixa duració, o per un compromís de sis anys als serveis voluntaris d'emergència, com ara el departament de bombers, la Creu Roja o el Technisches Hilfswerk. El 2003, les despeses militars constituïren el 1,5% del Producte interior brut de l'Estat. En temps de pau, el Bundeswehr és comandat pel Ministre de Defensa; en temps de guerra, i segons la constitució actual, només en casos de defensa, el canceller es converteix en el cap del Bundeswehr. L'octubre del 2006, les forces alemanyes tenien 9.000 tropes estacionades en països estrangers, com a part de les forces internacionals de pau, incloent-hi tropes a Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, la República Democràtica del Congo i Afganistan.
Alemanya no té cap policia a nivell nacional, llevat de les Forces Federals de la Frontera, encarregades dels afers i emergències externes a la jurisdicció de les policies de cadascú dels estats o lände de la federació. La policia de cada estat està encarregada de l'aplicació de la llei amb l'ús de les forces municipals. Tot i així, el govern federal pot investigar alguns afers o accions relacionades amb la seguretat interna de la república i dels crims que transcendeixen les fronteres dels estats. Les agències federals són el Servei Federal d'Intel·ligència (Bundesnachrichtendienst), amb la seu a Munic, l'Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució (Bundesamt für Verfassungsshutz), amb seu a Colònia, i l'Oficina Federal d'Investigació Criminal (Bundeskriminalamt), amb seu a Wiesbaden.
Dret .
El Tribunal de Justícia és independent del poder executiu i el legislatiu. Alemanya té un estatut civil que es basa en el dret romà amb algunes referències al dret germànic. El Bundesverfassungsgericht (Tribunal Constitucional Federal), amb seu a Karlsruhe, és el Tribunal Suprem alemany responsable d'assumptes constitucionals, amb el poder de realitzar processos de revisió judicial. Actua com l'autoritat més alta jurídica i s'assegura que les practiques dels poders legislatiu i judicial s'ajusten a la pràctica la Llei Fonamental per a la República Federal d'Alemanya (Llei Fonamental). Actua amb independència dels altres òrgans de l'Estat, però no pot actuar en el seu propi nom.
El sistema del tribunal suprem d'Alemanya, cridat Oberste Gerichtshöfe des Bundes, compta amb dependències especialitzades. Per a les causes civils i penals, el tribunal d'apel·lació més alt és el Tribunal Federal de Justícia, amb seu a Karlsruhe i Leipzig. La sala és d'estil inquisitorial. Altres tribunals federals són el Tribunal Federal del Treball a Erfurt, el Tribunal Social Federal de Kassel, el Tribunal Federal d'Hisenda a Munic i el Tribunal Administratiu Federal a Leipzig.
El dret penal i dret privat estan codificades en el pla nacional en el Strafgesetzbuch i el Bürgerliches Gesetzbuch, respectivament. El sistema penal alemany es dirigeix cap a la rehabilitació del criminal, el seu objectiu secundari és la protecció del públic en general. Para aconseguir aquest últim, el condemnat penal pot ser posat en presó preventiva (Sicherheitsverwahrung), a més de regular la pena si que es considera una amenaça per al públic en general. El Völkerstrafgesetzbuch regula les conseqüències dels crims contra la humanitat, genocidi i crims de guerra.
El poder legislatiu està dividit entre la federació i els estats. La Llei Fonamental estipula que els estats deuen seguir les disposicions del poder legislatiu a nivell estatal, llevat de casos designats per la pròpia Llei Fonamental. La llei federal preval sobre la llei de cada estat, ja que el poder legislatiu rau en el nivell federal. El Bundesrat és l'òrgan federal a través del qual els estats participen en la legislació nacional. Cada estat té els seus propis tribunals constitucionals.
Subdivisió administrativa.
Article principal: Organització territorial d'Alemanya;
L'organització territorial d'Alemanya té quatre nivells bàsics:
El govern federal, Bundesstaat o Bundesebene.
Els estats federats, o Länder.
Els districtes, o Kreise. (Vegeu la Llista de districtes rurals alemanys);
Les ciutats de més de 100.000 habitants (i algunes excepcions més) estan exemptes de formar part d'un districte, i l'ajuntament assumeix les competències dels districtes. (Vegeu la Llista de districtes urbans alemanys);
Els municipis, o Gemeinden.
Després de la Segona Guerra Mundial, els Länder en la regió occidental del Tercer Reich es van constituir com a regions administratives primerament, i després es van unir com a federació en el Bund o la República Federal d'Alemanya. Aquest procés va ser diferent del d'Àustria, en què el Bund es va formar primerament, i després es van crear els estats individuals com a unitats del sistema federal.
L'ús del terme Länder, que literalment vol dir "països" en comptes del terme Staaten, "estats", presenta la tradició política alemanya, en què el concepte d'"Alemanya" com a entitat sempre ha existit com a confederació o com a aliança de diversos regnes i ducats independents des del segle IX. La majoria dels Länder actuals tenen els mateixos noms i ocupen gairebé els mateixos territoris que els antics països sobirans.
Economia.
Article principal: Economia d'Alemanya;
Indicadors econòmics.
Durant la Segona Guerra Mundial es va destruir bona part de la infraestructura del país. Amb els esforços de reconstrucció que van seguir al fi de la guerra, la indústria i amb això l'economia del país es van desenvolupar ràpidament, donant lloc al fenomen històric conegut com "miracle alemany". La qualitat dels productes alemanys mai va perdre el seu renom a nivell mundial, i la nació es va imposar en menys d'una dècada com a primera potència econòmica d'Europa, posició que conserva fins avui. Alemanya és focus de riquesa i això es reflecteix en la creixent economia del centre d'Europa. Amb una infraestructura de carreteres àmplies i un bon nivell de vida, Alemanya és un dels països més industrialitzats del món.
Alemanya és l'economia més gran d'Europa i la tercera més gran del món segons el seu Producte interior brut (PIB). L'economia va créixer 2,8% el 2006, i espera un creixement similar els pròxims anys. Des de l'era de la industrialització el país ha estat un motor, innovador i beneficiari de l'economia global. Alemanya és la primera potència exportadora del ón amb 1.333 billons de dòlars de béns exportats el 2006, incloent-hi les exportacions als països de la Eurozona, i genera un superàvit de 165.000 milions d'euros. El sector terciari contribueix amb el 70% del PIB, la indústria amb el 29,1% i l'agricultura amb el 0,9%. La majoria dels productes de l'Estat són productes d'enginyeria, principalment automòbils, maquinària, metalls i químics. Alemanya és el primer productor mundial de turbines de vent i d'equip d'energia solar. Les fires i congressos de comerç internacional més grans del món es realitzen a Alemanya, a les ciutats de Hanover, Frankfurt i Berlín.
De les empreses més grans que cotitzen en borses, 37 són alemanyes. Les deu més grans són Daimler, Volkswagen, Allianz, Siemens, Deutsche Bank, E.ON, Deutsche Post, Deutsche Telekom, Metro i BASF.
Alemanya advoca per una integració econòmica i política major per a Europa, i les seves polítiques comercials són cada vegada més, determinades pels acords entre els membres de la Unió Europea. Alemanya fa ús de la moneda única europea, l'euro i la seva política monetària és establerta pel Banc Central Europeu, la seu del qual és a Frankfurt. Després de la Reunificació alemanya el 1990, l'estàndard de vida i la renda anual encara és major a l'oest del país. La modernització i integració d'Alemanya Oriental encara està en procés, que s'espera acabi el 2019, amb transferències monetàries anuals de l'oest a l'est estimades en 80.000 milions de dòlars. La taxa d'atur ha disminuït constantment des del 2005, i va a arribar a un mínim que no s'havia vist des de fa 14 anys, del 8,1%. L'últim govern del canceller Gerhard Schröder va implementar una sèrie de reformes extenses del mercat laboral i de les institucions de benestar. El govern actual ha mantingut una política fiscal restrictiva, va reduir el nombre d'empleats del sector públic per tal d'aconseguir un pressupost balancejat el 2008.
Infraestructura.
El 2002, Alemanya fou el quint consumidor més gran d'energia, i dos-terços de la seva energia primària es va importar. El mateix any, Alemanya va ser el consumidor més gran d'electricitat d'Europa; el consum d'electricitat de l'any va ser de 512.900 milions de quilowatts-hores. La política del govern emfatitza la conservació i el desenvolupament de fonts d'energia renovable, com ara l'energia solar, l'energia eòlica, la biomassa, l'energia hidràulica i l'energia geotèrmica. Com a resultat de les polítiques de conservació d'energia, l'eficiència energètica la quantitat d'energia requerida per a produir una unitat de Producte interior brut ha millorat des del començament de la dècada de 1970. El govern s'ha posat com a meta proveir la meitat de les demandes energètiques amb fonts renovables el 2050. El 2000, el govern i la indústria d'energia nuclear d'Alemanya van acordar eliminar les plantes nuclears el 2021. Tanmateix, l'energia renovable encara té un paper modest en el consum d'energia. El 2006, el consum d'energia es va satisfer amb les següents fonts: petroli (35,7%), carbó, incloent-hi lignit (23,9%), gas natural (22,8%), nuclear (12,6%), hidràulica i eòlica (1,3%), altres (3,7%).
Amb una posició cèntrica a Europa, Alemanya és un centre de transportació important, amb una xarxa de transportació densa i moderna. La xarxa d'autopistes (Autobahn) és la tercera més extensa del món. Alemanya també ha establert una xarxa policèntrica de trens d'alta velocitat. El InterCityExpress (ICE) connecta les ciutats més importants d'Alemanya i algunes ciutats dels Estats veïns. La velocitat del tren varia de 160 a 300 km/h i és el més avançat del Deutsche Bahn.
Geografia humana i societat.
Demografia.
Amb més de 82 milions d'habitants, Alemanya és l'Estat més poblat de la Unió Europa. Tanmateix, la seva taxa de fecunditat, de 1,39 nens per mare, és una de les més baixes del món, i les estadístiques oficials estimen que la població decreixerà a 69 o 74 milions per al 2050 (69 suposant una taxa neta de migració de 100.000 persones a l'any; 74 milions suposant una taxa neta de migració de 200.000 a l'any). Chemnitz és considerada la ciutat amb la taxa de natalitat més baixa del món. Alemanya té un gran nombre de ciutats grans; les més poblats són Berlín, Hamburg, Munic, Colònia, Frankfurt i Stuttgar. La conurbació més gran és la regió del Rhine-Ruhr, que inclou Düsseldorf, i les ciutats de Colònia, Essen, Dortmund, Duisburg i Bochum.
Des de desembre del 2004, al voltant de set milions d'estranger s'han registrat a Alemanya, i el 19$ dels residents de l'Estat són d'origen estranger totalment o parcialment. El grup més gran (2,3 milions),ref>Bernstein, Richard. prové de Turquia, i l aresta principalment d'Itàlia, Sèrbia, Grècia,Polònia i Croàcia.
En el Report de l'Estat de la Població Mundial del 2006, les Nacions Unides reporten que Alemanya té el tercer percentatge més gran de migrants internacionals del món, amb el 5% o 10 milions del 191 migrants del món. Com a conseqüència de les restriccions a les polítiques migratòries, el nombre d'immigrants a la recerca d'asil polític s'ha reduït constantment des del 2000.
Etnografia.
Els alemanys, com a grup ètnic, i atesos els canvis constants en llur territori, es van relacionar amb altres pobles des de temps antics. Per exemple, van entrar en contacte amb els celtes i els eslaus, dels quals van adoptar els noms de rius i muntanyes i alguns congnoms; de fet es creu que els noms del Rin, el Danubi i el Neckar són d'origen celta. Alemanya també va rebre un gran nombre d'immigrants francesos hugonots fugint de la persecució religiosa durant el segle XVI així com polonesos durant el segle XIX. La minoria més gran, abans de l'Holocaust, eren els jueus. En l'actualitat la població d'origen eslau s'estima entre 30.000 i 100.000. Una minoria nombrosa són els turcs que hi van immigrar des de la dècada de 1950 per mitjà del programa de "treballadors convidats" (Gastarbaiter) del govern. Al començament del segle XIX s'estima que el 10% de la població alemanya és estrangera. S'estima també que hi ha 30.000 danesos, 200.000 sòrabs i 40.000 gitanos.
Llengua.
Vegeu també: Alemany.
La llengua oficial de l'Estat és l'alemany, del qual hi ha diverses divisions dialectals de les diverses regions ètniques i culturals del territori, sobretot a les àrees rurals. Les tres divisions dialectals més grans de l'alemany que coincideixen amb tres regions topogràfiques definides són el baix alemany, el alemany central i l'alt alemany. Tot i així, el danès, el baix alemany, el romaní i el frisi són reconeguts i protegits oficialment per la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
Religió.
Els protestants (concentrats al nord i a l'est) i els catòlics (concentrats al sud i a l'oest) representen el 62% de la població alemanya, el 31% per cada grup. El papa actual, Benet XVI va néixer a Baviera. En total, 55 milions de persones pertanyen oficialment a una denominació cristiana. El grup de persones no religioses, incloent-hi els ateus i agnòstics agrupen al 28,5% de la població total, especialment en la regió de la ex RDA. A prop de 3 milions musulmans viuen a Alemanya, principalment de Turquia. L'1,7% de la població declara ser cristiana ortodoxa la majoria de Sèrbia i Grècia.
Alemanya té el tercer nombre més gran de població jueva del món.. El 2004 més del doble de jueus de la ex Unió Soviètica van emigrar a Alemanya que no pas a Israel; la població jueva d'aquell any era de 200.000 persones, molt superior als 30.000 abans de la reunificació.
Educació.
La responsabilitat de l'educació alemanya és prerrogativa dels Länder amb un paper petit del govern central. L'educació de kindergarten no obligatòria s'ofereix per als nens entre els tres i els sis anys d'edat, i després l'educació és obligatòria pels següents 10 anys. L'educació primària té una duració de quatre anys sense cap tipus d'estratificació. Per contra l'educació secundària és estratificada en quatre tipus d'escoles depenent de l'habilitat de l'estudiant segons les recomanacions dels seus instructors: el gimnàs prepara als nens més dotats per als estuis universitaris i té una duració de vuit o nou anys, depenent del Land; el Realschule té un èmfasis més ample per als estudiants intermedis i té una duració de només sis anys; el Hauptschule prepara els estudiants per a l'educació vocacional i el Gesamtschule o escola ampla combina les tres anteriors.
Sanitat i benestar social.
Alemanya fou un Estat pioner en l'establiment dels beneficis de benestar social: el govern imperial de finals del segle XIX va ser el primer a proveir els ciutadans assegurances de sanitat i d'accidents. El sistema de seguretat i benestar social d'Alemanya ha estat, al llarg de la històrica, un model per als models dels altres països.
Cultura i oci.
Alemanya sovint és considerada Das Land der Dichter un Denker (la terra dels poetes i els pensadors). La cultura alemanya va florir molt abans de la conformació d'Alemanya com a Estat i s'estenia per tots els països de parla alemanya. Des dels seus arrels, la cultura alemanya ha estat influenciada pels corrents intel·lectuals i populars d'Europa, tant religiosos com seculars. Com a resultat, és difícil identificar una tradició alemanya separada de l'estructura de la cultura europea. Per les circumstàncies territorials i polítiques de l'època, alguns personatges històrics importants com ara Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Kafka i Paul Celan tot i que no eren ciutadans d'alemanya en el sentit modern, van pertànyer a l'ambient cultural alemany.
Alemanya va ser la llar d'alguns dels compositors de música clàssica més reconeguts, incloent-hi Ludwig van Beethoven, Johann Sebastian Bach, Johannes Brahms i Richard Wagner. Nombrosos pintors alemanys han gaudit de prestigi internacional a través de llurs obres en diversos corrents artístics. Hans Holbein the Younger, Matthias Grünewald, i Albrecht Dürer foren artistes importants del renaixement; Caspar David Friedrich, del romanticisme, i Max Ernst del surrealisme. Les contribucions arquitectòniques d'Alemanya inclouen l'arquitectura carolíngia i l'arquitectura ottoniana, precursores importants de l'arquitectura romànica. Altres estils s'hi van desenvolupar, com ara l'arquitectura gòtica, l'arquitectura renaixentista i l'arquitectura barroca. Alemanya va ser un catalitzador important de l'arquitectura moderna, especialment a través del moviment del Bauhaus, fundat per Walter Gropius. Ludwig Mies van der Rohe es va convertir en un dels arquitectes més reconeguts de la segona meitat del segle XX; els gratacels amb façanes de cristall foren idea seva.
La literatura alemanya comença durant l'Edat mitjana amb les obres de diversos escriptors com ara Walther von der Vogelweide i Wolfram von Eschenbach. Diversos autors i poetes alemanys també són reconeguts, com ara Johann Wolfgang von Goethe i Friedrich Schiller. La col·lecció d'obres dels germans Grimm van popularitzar el folklore alemany a nivell internacional. Alguns autors importants del segle XX són Thomas Mann, Berthold Brecht, Hermann Hesse, Heinrich Böll, i Günter Grass. Dels escriptors més aviat actuals hi ha la Cornelia Funke, en Michael Ende, la Josephine Siebe, la Mira Lobe i d'altres.
La contribució alemanya a la filosofia ha estat molt significativa des de l'Edat mitjana. Les contribucions de Gottfried Leibniz al racionalisme, les contribucions d'Immanuel Kant, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, Friedrich Wilhelm Jospeh Shcelling i Johann Gottlieb Fichte a l'establiment de l'idealisme alemany, les formulacions de la teoria comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, les composicions d'Arthur Schopenhauer al pessimisme metafísic, el desenvolupament del perspectivisme de Friedrich Nietzsche, les obres sobre l'ésser de Martin Heidegger i les teories socials de Jürgen Habermas van ser molt significatives en la història de la filosofia.
Història.
Article principal: Història d'Alemanya;
Les tribus germàniques.
Els historiadors suggereixen que l'etnogènesi dels pobles germàniques va ocórrer en algun moment entre l'Edat de Bronze Nòrdica i l'Era de Ferro Preromana. Des del sud d'Escandinàvia i el nord d'Alemanya, les tribus van començar a emigrar i estendre llur territori cap al sud, est i oest durant el primer segle aC, entrant en contacte amb les tribus celtes de Gàl·lia, i els pobles iranis del Bàltic, i les tribus eslaves d'Europa oriental. Se sap molt poc sobre l'historia antiga dels pobles germànics, llevat de llurs interaccions amb l'Imperi romà, de la recerca etimològica i dels descobriments arqueològics.
Sota l'emperador August, el general romà Publius Quinctilius Varus va començar a envair la Germània, terme utilitzat pels romans que corresponia als territoris des del Rin cap als Urals. Va ser en aquest període que les tribu germàniques es van familiaritzar amb les tàctiques de guerra romanes i alhora mantenint llur identitat tribal. El 9 dC les legions romanes encapçalades per Varus van ser derrotades pel líder querusc Armini, en la Batalla del bosc de Teutoburg. El territori de l'Alemanya moderna, per tant, va quedar fora de l'Imperi Romà. El 100 dC, durant el temps de l'escriptura del llibre Germania de Tàcit, les tribus germàniques es van establir als costats del Rin i el Danubi (les Limes Germanicus), ocupant la major part de l'àrea de l'Alemanya contemporània. En el segle III van emergir un gran nombre de tribus germàniques occidentals: els alamans, els francs, els cats, els saxons, els frisis, els sicambres i els turingis. Cap al 260, les tribus germàniques van sortir de la frontera de les Limes Germanicus ocupant els territoris romans.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, els francs van crear un imperi sota la dinastia merovíngia i hi van subjugar les altres tribus germàniques. Suàbia es va convertir en un ducat depenent de l'Imperi Franc el 496, després de la Batalla de Tolbiac. El rei Clotar I va governar la major part del que en l'actualitat és Alemanya, i va enviar expedicions cap a la Saxònia, mentre que el sud-est de l'actual Alemanya encara es trobava sota la influència dels ostrogots. El 531 els saxons i els francs van destruir el Regne de Turíngia. Els saxons van habitar l'àrea al sud del riu Unstrut. Durant la partició del Imperi Franc, llurs territoris germànics eren part d'Austràsia. El 718, el majordom de palau franc Carles Martell va començar una nova guerra contra Saxònia el 743 ja que els saxons havien donat suport al duc Odiló de Baviera. El 751 Pipí III, majordom de palau, sota el rei merovingi, va assumir el títol de rei ell mateix i va ser ungit per l'Església. Els reis francs eren, a partir de llavors, els protectors del papa. Carlemany va començar una sèrie de campanyes militars llargues en contra dels rivals pagans, els saxons i els avars. Els saxons i els avars van ser derrotats i forçats a convertir-se al final de les Guerres saxones (772-804) i llurs terres van ser annexades a l'Imperi Carolingi.
El Sacre Imperi Romanogermànic.
El Sacre Imperi Romanogermànic es va originar a partir de la divisió de l'Imperi Carolingi el 843, fundat per Carlemany el 25 de desembre, 800 i va existir, sota diverses formes fins el 1806. El seu territori s'estenia des del riu Eider al nord a la mar Mediterrània al sud. Sovint conegut com el Sacre Imperi Romà (o l'Imperi Antic), va ser oficialment anomenat el Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica ("Sacrum Romanum Imperium Nationis Germanicæ") des del 1448, per a ajustar el títol als seu aleshores reduït territori.
Sota el regnat dels emperadors otonians (919-1024) els ducats de Lorena, Saxònia, Francònia, Suàbia, Turingi i Baviera es va consolidar i el rei germànic va ser coronat com a "Sacre emperador romà" d'aquestes regions el 962. Sota el regnat dels emperadors sàlics (1024-1125), el Sacre Imperi Romà va absorbir el nord d'Itàlia i la Borgonya, tot i que els emperadors van perdre el poder després de la Querella de les investidures. Sota la dinastia de Hohenstaufen (1138-1254), els prínceps germànics van augmentar llur influència al sud i a l'est sobre els territoris habitats pels eslaus. Les viles germàniques del nord van prosperar com a membres de la Lliga Hanseàtica.
L'edicte de la Butlla d'Or el 1356, va servir de constitució bàsica de l'imperi fins a la seva dissolució. Aquest edicte codificava l'elecció de l'emperador pels set prínceps-electors que governaven alguns dels principats i arquebisbats més poderosos. A partir del segle XV els emperadors eren electes exclusivament de la dinastia dels Habsburg d'Àustria.
El religiós Martí Luter va escriure les seves 95 tesis, qüestionant l'Església Catòlica Romana el 1517, començant així la Reforma Protestant. Amb el temps es va reconèixer una església luterana separada com a nova religió oficial de molts dels estats germànics després del 1530. El conflicte religiós va dur a la Guerra dels trenta anys (1618-1648) que va devastar les terres alemanyes. La Pau de Westfàlia va posar fi a la guerra religiosa entre els estats germànics, però l'imperi va ser dividit, de facto, en nombrosos principats independents. A partir de 1740, el dualisme entre el monarca austríac i el Regne de Prússia va caracteritzar la història alemanya. El 1806, l'Imperi va ser dissolt com a resultat de les Guerres napoleòniques.
Restauració i revolució.
Després de la caiguda de Napoleó Bonaparte, el Congrés de Viena, reunit el 1814, va fundar la Confederació Alemanya (Deutscher Bund), una lliga dèbil de 39 estats sobirans. Els desacords amb les polítiques de restauració europees van propiciar els moviments liberal alemanys que demanaven unitat i llibertat. Tanmateix, aquests moviments van ser corresposts amb noves mesures de repressió de Klemens Wenzel von Matternich. El Zollverein, una unió duanera, va propiciar la unitat econòmica entre els estats alemanys. Durant aquest període molts alemanys van ser motivats pels ideals de la Revolució Francesa, i el nacionalisme es va convertir en el moviment més dominant, sobretot entre els intel·lectuals joves. Per primera vegada, els colors negre, vermell i daurat van ser triats per representar el moviment, colors que més tard esdevindrien la Bandera d'Alemanya.
Durant la sèrie de moviments revolucionaris d'Europa, que van establir reeixidament una república francesa, els intel·lectuals i els comuners van començar una revolució en els estats alemanys el 1848. Els monarques van cedir, al començament, a les demandes liberals dels revolucionaris. Van proposar el títol d'emperador a Frederic Guillem IV de Prússia, però amb una pèrdua de poder, per la qual cosa va rebutjar la corona i la constitució proposada. El conflicte entre Guillem I de Prússia i el parlament, cada vegada més liberal, va esclatar en les discussions sobre les reformes militars el 1862, i el rei va designar Otto von Bismarck com a nou primer ministre de Prússia. Bismarck va lliurar reeixidament la Segona Guerra de Schleswig contra Dinamarca el 1864. La victòria prussiana en la Guerra Austro-prussiana de 1866 va permetre-li crear la Confederació Alemanya del Nord (Norddeutscher Bund) excloent l'Àustria que abans era l'estat germànic dominant, dels afers de la resta dels estats germànics.
Imperi Alemany (1871-1918).
L'Estat conegut com a "Alemanya" es va unificar com a estat-nació moderna el 1871, amb la creació de l'Imperi Alemany, en què el Regne de Prússia n'era el membre més gran.
Després de la derrota francesa en la Guerra francoprussiana, l'Imperi Alemany (Deutsches Kaiserreich) va ser proclamat al Palau de Versalles el 18 de gener, 1871. La dinastia de Hohenzollern de Prússia va regnar en el nou imperi, la capital del qual era Berlín. L'Imperi va néixer com la unificació dels diversos estats alemanys llevat d'Àustria (Kleindeutsche Lösung o Kleindeutschland, l'"Alemanya Petita"). A partir de 1884, Alemanya va començar a establir diverses colònies fora d'Europa.
En el període de Gründerzeit que va seguir la unificació d'Alemanya, la política exterior de l'emperador Guillem I va afermar la posició alemanya forjant aliances i aïllant França per mitjà de la diplomàcia sense recórrer a la guerra. Sota el regnat de Guillem II, tanmateix, i a causa del nacionalisme de l'època, Alemanya va entrar en conflicte amb els seus veïns. La majoria de les aliances anteriors no es van renovar i les noves aliances ara excloïen l'Imperi. Específicament, França va establir noves relacions en signar el Entente Cordiale amb el Regne Unit i establint relacions amb l'Imperi Rus. Llevat dels seus contactes amb Àustria-Hongria, Alemanya va quedar cada vegada més aïllada.
L'imperialisme alemany, com altres potències d'Europa, va reclamar porcions de l'Àfrica. La Conferència de Berlín va dividir Àfrica entre les potències europees. La tensió sobre la possessió d'aquest continent va produir gran tensió entre elles que possiblement va contribuir a les condicions que durien a la Primera Guerra Mundial.
L'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria el 28 de juny, 1914 va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Alemanya, com a membre de les Potències Centrals va ser derrotada pels Aliats en un dels conflictes armats més sagnants de la història de la humanitat. La Revolució Alemanya va esclatar el novembre de 1918, i l'emperador Guillem II i tots els prínceps regnants van abdicar. L'armistici va posar fi a la guerra el 11 de novembre i Alemanya va ser forçada a signar el Tractat de Versalles el juny de 1919. La seva negociació, contràriament a la diplomàcia tradicional, va excloure les Potències Centrals derrotades. El tractat va ser vist a Alemanya com a continuació humiliant de la guerra per altres mitjans i la seva severitat sovint és considerada com a propiciadora del sorgiment del nazisme.
La República de Weimar.
Després de la Revolució Alemanya de 1918, es va proclamar la república. La Constitució de Weimar va entrar en vigor amb la signatura del president alemany Fredrich Ebert l'11 d'agost, 1919. El Partit Comunista d'Alemanya va ser fundat per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht el 1918, i el Partit dels Obrers Alemanys, més tard conegut com el Partit Nacional Socialista dels Obrers Alemanys, es va fundar el gener de 1919.
Patint la Gran Depressió, les seves condicions establertes en el Tractat de Versalles, i la successió perllongada de governs inestables, les masses polítiques alemanyes no s'identificaven amb el sistema política del parlamentarisme, situació exacerbada per la llegenda política proposada per l'extrema dreta, que Alemanya havia perdut la guerra a causa de la Revolució Alemanya i no pas per la derrota militar. Per altra banda, els comunistes radicals, com ara la Lliga Espartaquista, volien abolir allò que percebien com el govern capitalista en favor d'un comunisme consellista. Diversos partits van formar tropes parlamentàries i van ocórrer milers de assassinats motivats per qüestions polítiques. Els grups paramilitars intimidaven els votants i van sembrar la violència i la por entre el poble, que patia a causa de les altes taxes d'atur i la pobresa. Després d'una successió de gabinets, el president Paul von Hindenburg, amb cap altre alternativa aparent, i pressionat pels consellers de dreta, va designar Adolf Hitler com a canceller d'Alemanya el 30 de gener, 1933.
El Tercer Reich.
El 27 de febrer, 1933, es va incendiar el Reichstag. Alguns drets democràtics bàsics van ser abrogats en un decret d'emergència. L'Acte de 1933 va donar a Hitler poder legislatiu il·limitat. Només el Partit Social Demòcrata d'Alemanya va votar-hi en contra; els comunistes no van presentar cap oposició viable car la majoria dels seus diputats havien estat assassinats o empresonats. Es va establir un Estat centralitzat i totalitari per mitjà d'una sèrie de moviments i decrets que convertiren Alemanya en un estat unipartidista. La indústria va ser regulada estrictament per mitjà de quotes i requeriments, per tal de canviar l'economia cap a la producció d'armament militar. El 1936, les tropes alemanyes van entrar a la zona desmilitaritzada de Rhineland, i les polítiques d'apaivagament del primer ministre britànic Neville Chamberlain van ser insuficients i inadequades. Hitler, a partir de 1938, va continuar amb una política d'expansionisme per tal d'establir la "Alemanya Gran" (Großdeutschland). Per tal d'evitar una guerra de dos fronts, Hitler va signar unel Pacte Molotov-Ribbentrop amb la Unió Soviètica que més tard trencaria.
El 1939 les tensions del nacionalisme, militarisme i els conflictes territorials van dur a la invasió de Polònia l'1 de setembre, per la qual cosa el Regne Unit i França van declarar la guerra, començant així la Segona Guerra Mundial. Alemanya, ràpidament va guanyar el control directe o indirecta de la major part d'Europa.
El 22 de juny, 1941, Hitler va trencar el pacte amb la Unió Soviètica, obrint el Front Oriental envaint-lo. Poc després de l'atac del Japó a Pearl Harbor, una base estatunidenca al Pacífic, Alemanya va declarar la guerra als Estats Units. Encara que Alemanya va avançar ràpidament en la guerra contra la Unió Soviètica al començament, la Batalla posterior de Stalingrad va ser el punt de canvi en la guerra. Alemanya va començar a sortir del Front Oriental, i amb els atacs dels Aliats a l'oest, Alemanya va ser derrotada el 1945.
En allò que es coneix com l'Holocaust, el Tercer Reich va concentrar i exterminar diversos grups de la societat, com ara els jueus, eslaus, comunistes, gitanos, homosexuals, dissidents polítics i persones amb discapacitat. Durant l'era nazi, al voltant d'onze milions de persones foren assassinades en l'Holocaust, incloent-hi sis milions de jueus i tres milions de polonesos. En total, 35 milions de europeus va morir en la Segona Guerra Mundial.
Divisió i reunificació.
Van morir en la guerra gairebé 10 milions d'alemanys. A més, Alemanya va perdre territoris i 15 milions d'alemanys van ser expulsats dels territoris orientals i altres països. Alemanya i Berlín van ser dividits pels Aliats en quatre zones d'ocupació militar. Els sectors controlats per França, el Regne nit i els Estats Units es van unificar el 23 de maig, 1949 per formar la República Federal d'Alemanya; el 7 d'octubre, 1949, la Unió Soviètica va establir la República Democràtica Alemanya, conegudes respectivament com Alemanya Occidental i Alemanya Oriental.
Alemanya Occidental es va establir com a república parlamentària liberal amb una economia social de mercat. Va ser un Estat aliat als Estats Units, el Regne Unit i França. Va experimentar una època de creixement sorprenent i perllongat durant la dècada de 1950, conegut com el Wirtschaftswunder. L'Alemanya Occidental es va unir a l'OTAN el 1955 i va ser membre fundador de la Comunitat Econòmica Europea el 1958. Per altra banda, l'Alemanya Oriental va ser ocupada per la URSS i a partir de 1955 van ser aliats. Alemanya Oriental, tot i l'estil autoritari de govern, es va convertir en el país més ric i més avançat del bloc soviètic, encara que molts dels seus ciutadans volien les llibertats polítiques i la prosperitat econòmica de l'Oest.
El mur de Berlín, construït el 1961 per impedir que els alemanys orientals escapessin a l'Alemanya Occidental, es va convertir en el símbol de la Guerra Freda. Tanmateix, les tensions entre les dues Alemanyes es van reduir durant la primera meitat de la dècada de 1970 gràcies a la política de Willi Brandt, l'Ostpolitik', que incloïa el reconeixement de facto de les pèrdues territorials d'Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.
Atesa la creixent immigració d'alemanys orientals a Alemanya Occidental per Hongria i les demostracions massives durant l'estiu de 1989, les autoritats d'Alemanya Oriental van eliminar moltes de les restriccions frontereres el novembre, permetent que els alemanys orientals viatgessin a l'Oest. Tot i que la intenció era proveir una vàlvula d'escapament per tal de conservar la independència de l'Estat d'Alemanya Oriental, l'obertura de les fronteres de fet va dur a l'acceleració dels processos de reforma la qual cosa va concloure amb el Tractat Dos Més Quatre un any després, el 12 de setembre, 1990 la Reunificació alemanya el 3 d'octubre, 1990. Segons el Tractat, les quatre potències aliades d'ocupació renunciaven a llurs drets sobre Alemanya que havien adquirit en la Rendició, i l'Estat recuperava la sobirania plena.
Des de la seva reunificació, Alemanya ha tingut un paper prominent en la Unió Europea i l'OTAN. Alemanya va enviar una força de pau per assegurar l'estabilitat dels Balcans i una altra força a l'Afganistan.
Referències.
Enllaços externs.
Portal Oficial d'Alemanya ;
Associació Germano-Catalana ;
Centre Cultural Català de Colònia ;
Oficina de Turisme d'Hamburg ;
Guia de Turisme d'Alemanya ; |
286 | Desperteu! | Awake! (Desperteu!) és una revista religiosa publicada pels Testimonis de Jehovà, de 32 pàgines i distribuïda mensualment amb un titratge mitjà de 39 milions d'exemplars. Juntament amb The Watchtower (La Talaia), constituïx un dels mitjans més importants de divulgació de les doctrines dels Testimonis de Jehovà. Tot i que la Societat Torre de Guaita ha editat alguns llibres en català, fins el moment no hi ha versió catalana d'estes publicacions, editades en 87 idiomes.
Editors .
En totes les seues edicions, els drets d'autor pertanyen a la Societat Torre de Guaita de Bíblies i Tractats de Pennsilvània (Watch Tower Bible and Tract Society of Pennsylvania), als Estats Units d'Amèrica. Com és habitual en totes les publicacions d'aquesta societat actualment, els articles no van firmats per cap dels seus autors.
Línia editorial .
La revista afirma voler informar i orientar les persones i abraça diversos assumptes sobre cultura general i actualitat. La seua línia editorial és de neutralitat política i ètnica. Defensa la creença en un Creador i l'esperança en l'establiment d'una nova societat humana, davall el Regne de Déu. Té una secció anomenada "Els joves pregunten" que respon usant la Bíblia les qüestions del dia rere dia que es fan els joves. La secció "Observant el món" tracta diverses notícies breus procedents de diferents països.
Fa servir fonts convencionals de notícies, però també té els seus corresponsals. Els articles dAwake! incentiven els lectors a reconèixer que els esdeveniments mundials compleixen profecies bíbliques. Pretén convèncer-nos que vivim en els "darrers dies" i que en breu el Regne de Déu durà beneficis eterns per aquells que aprenguen i facen la voluntat de Déu.
Història .
Al principi, la revista duia el títol The Golden Age (L'Edat d'Or). La primera edició fou l'1 d'octubre de 1919. Era una revista que tractava moltes àrees distintes de l'actualitat. Alertava les persones del que passava en el món i els mostrava que la verdadera solució als problemes de la humanitat era el Regnat Mil·lennari de Crist, que segons la creença dels Testimonis de Jehovà introduiria una "Edat d'Or" per a la humanitat. Al llarg dels anys, la coberta de la revista patí canvis, però l'orientació bàsica continuà sent la mateixa.
En els seus inicis fou pensada per la distribució entre el públic en general i no només per a la utilització dels lectors regulars de les publicacions de la Societat Torre de Guaita.
En l'edició del 6 d'octubre del 1937, el títol fou canviat pel de Consolation (Consol). Este nou nom fou considerat més adient en vistes de l'opressió per la qual passaven molts i dels trastorns en què quedà involucrat el món després de la Segona Guerra Mundial.
A partir de l'edició del 22 d'agost del 1946 s'adoptà el títol Awake!, que es manté fins hui. Pretenia fer èmfasi en les persones perquè despertaren al significat dels esdeveniments mundials.
Amb alguns canvis al llarg dels anys, especialment pel que fa a la part gràfica, la revista ha mantingut durant molts anys un tiratge quinzenal en diversos idiomes i mensual en altres. A partir de gener del 2006 passà a tindre mundialment una circulació mensual.
Distribució .
Encara que en alguns països s'usen els servicis postals nacionals, el mètode preferent és el lliurament en mà a través dels membres locals de les congregacions dels Testimonis de Jehovà. Les filials de la Societat Torre de Guaita que tenen tallers d'impressió gràfica imprimixen els exemplars de la revista que, després d'enviats a les filials de cada país, són distribuïts per cada congregació. Tot seguit, els publicadors escullen la quantitat d'exemplars que consideren necessària per a distribuir entre veïns i coneguts.
Els Testimonis de Jehovà oferixen als interessats la revista Awake! en la seua tasca d'evangelització casa per casa, així com en altres situacions diàries. Normalment solen oferir-la juntament amb la revista The Watchtower (La Talaia), també publicada pels Testimonis. Les revistes no es venen. Tanmateix, s'accepten donacions voluntàries que són enviades a la Societat Torre de Guaita amb l'objectiu d'ahudar amb l'obra mundial efectuada de manera voluntària dels Testimonis de Jehovà, que inclou la producció, traducció, impressió i distribució de Bíblies i publicacions religioses. Pel que fa a açò, la mateixa revista conté esta informació:
"Awake! fa part d'una obra educativa bíblica, mundial, mantinguda per donatius voluntaris".
El tiratge de més de 36,72 milions de còpies per cada edició, traduïda a 87 idiomes, disponible en la seua edició regular en paper, cinta d'àudio, disc compacte i CD-ROM (MP3), fan dAwake! una de les revistes més distribuïdes del món. Ocupa la segona posició, després de la revista Watchtower, entre les revistes o periòdics religiosos més difosos del món. Del 1919 al 1979, és a dir, durant els primers seixanta anys de distribució conjunta de les revistes The Watchtower i Awake!, foren distrubuïts pels volts de cinc bilions d'exemplars d'estos periòdics. En el segle XXI, el tiratge conjunt d'estes dos revistes arriba a més d'un bilió de còpies cada any.
Enllaços externs .
Pàgina oficial dels Testimonis de Jehovà;
Departament de Relacions Públiques de la Societat Torre de Guaita;
Desperteu - Medicina;
Articles curiosos del Golden Age; |
287 | Anglaterra | Anglaterra (England en anglès) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la més gran en extensió i població. La seva bandera és la Creu de Sant Jordi.
Origen del nom.
En acabar el mandat romà sobre Britania (La Gran Bretanya), l'illa va ser envaïda tant per pobles celtes procedents d'Escòcia i Irlanda com per tribus germàniques vingudes dels actuals Països Baixos i Alemanya, principalment angles, saxons i juts. Aquestes tribus van acabar fusionant-se entre si i, en certa forma, amb la població local, fundant una sèrie de regnes en el sud-est de Britania. A aquesta zona li van donar els francs el nom de "terra d'angles", en llatí Anglae terra, que més tard va passar a utilitzar-se en la major part d'Europa. Els propis anglesos van traduir aquest nom posteriorment com England.
És curiós que el nom d'aquest territori varia depenent d'on provingui la denominació: per als europeus continentals, el nom de "Terra dels angles" va ser el que va perdurar, encara que els angles eren més al nord que els regnes saxons a l'illa. Sense cap dubte, va influir el fet que els regnes angles de Northumbria, Mercia i Anglia Oriental incloïen el 80% del territori de l'Heptarquia i hi va correspondre la supremacia política durant els segles VI i VII, especialment durant els regnats d'Edwin de Northumberland i de Penda i Offa de Mercia. A aquesta supremacia política dels angles es va unir una primacia cultural, ja que els monestirs de Northumbria, especialment el de Lindisfarne, es van convertir en centres culturals de primer ordre, d'on van sorgir grans figures com Alcuino de York i Beda el Venerable, que van tenir una gran influència en el desenvolupament de la cultura de l'Europa merovíngia i carolíngia. A més, es presentava un fet que jugava en contra d'una hipotètica Saxonland: i és que al continent, a la frontera oriental del regne dels francs, s'assentava el poble dels saxons continentals, que després de ser sotmès per Carlemany, es va integrar en l'Imperi Carolingi i posteriorment en el Sacre Imperi. L'ús dels termes Anglia i angli esquivava molestes homonímies i evitava la possibilitat de confondre els anglosaxons amb els saxons del Continent.
En el marc dels propis anglosaxons, la Història Ecclesiastica Gentis Anglorum de Beda el Venerable marca una tendència. En aquesta obra, les paraules angli, angelfolc i gentis anglorum s'utilitzen en un doble sentit: En un sentit ampli, designen a tots aquells pobles de llengua germànica que van envair la Gran Bretanya a finals del segle V i principis del segle VI, ja fossin angles, juts o saxons. En un sentit estricte, tals termes es referien exclusivament a la tribu dels angles, excloent als juts i els saxons. Aquesta terminologia va ser acceptada fins i tot pels saxons de Wessex, que a partir d'Alfred el Gran, es titulaven a si mateixos com Rex Saxonum et Anglorum (reis dels angles). Sense cap dubte, va influir el fet que a partir del tractat de Wedmore (878) i la conquesta de Londres, àmplies zones habitades per angles caiguessin en poder del rei Alfred. Precisament va ser aquest monarca, el que, malgrat ser saxó, va fer tot el possible per patrocinar una identitat pananglesa entre els pobles de parla anglosaxona de Britannia. En les seves traduccions de les obres de Beda el Venerable s'usa el vocable englisc (anglès), i no saxisc (saxó), per referir-se a la llengua anglosaxona. A més, l'expressió "gentis Anglorum" és traduïda per Alfred amb el vocable Angelcynn (el poble dels anglesos). No en va, els reis de Wessex eren descendents del llegendari rei dels angles Offa (no confondre amb Offa de Mercia), que va regnar al Nord d'Alemanya segles abans de la gran migració a Britannia. Els reis dels anglosaxons, senyors ja a partir d'Athelstan de tot Anglaterra, van adoptar diferents títols com Rex Angulsæxna (rei dels anglosaxons) o Rex Anglorum (rei dels anglesos) i finalment el segle XI l'última expressió es va consolidar, i el vocable "anglesos" va desplaçar definitivament el de "saxons".
A les llengües celtes, el nom dels saxons va ser el que va tenir major arrelament, com per exemple: Sasana en gaèlic irlandès; Sasainn en gaèlic escocès; Lloegr per al territori, però Saeson com a gentilici, en gal·lès i Bro-Saoz en bretó..
Història .
Abans de l'arribada dels romans, el territori que avui comprèn Anglaterra estava ocupat per tribus cèltiques. Roma va envair la Gran Bretanya al segle I, i s'hi va mantenir fins al segle IV.
Durant el segle V, diverses tribus germàniques (principalment angles, juts i saxons), van envair la Gran Bretanya, desplaçant-ne la cultura de les poblacions celtes originàries cap a l'oest (País de Gal·les i Cornualla) i al Nord (Escòcia i Cumbria). Aquesta invasió es coneix com a conquesta anglosaxona. A partir del segle VIII, Anglaterra va patir incursions constants per part dels vikings.
La Batalla de Hastings, el 1066, és un moment crucial de la història d'Anglaterra: els normands, capitanejats per Guillem el Conqueridor, derroten els saxons i envaeixen Anglaterra. Tot i que no desplacen la població originària, els normands ocupen totes les posicions de poder, formen la nova aristocràcia i imposen el seu sistema legal i fiscal.
Política .
El 1707, amb l'Acte de la Unió, que va crear el Regne Unit, Anglaterra va deixar d'existir com a entitat política independent. Tot i que recentment s'ha restaurat el parlament escocès i creat una assemblea gal·lesa, de moment no hi ha cap parlament anglès - de fet, el govern britànic ha dit que en lloc de crear-ne, s'estima més dividir l'Anglaterra en regions i donar una assemblea legislativa a cada regió.
No hi ha cap moviment amb suport popular significatiu que promogui la independència d'Anglaterra del Regne Unit tot i que una part significativa de la població se sent més anglesa que britànica i no posaria impediments a la independència de les altres parts. Arran de la devolució escocesa i gal·lesa, creix el sentit nacionalista anglès, i existeixen entitats que demanen la restauració d'un parlament anglès, com ara la Campanya per a un Parlament Anglès. Té encara més suport popular la resolució del West Lothian Question: el fet que diputats escocesos i gal·lesos poden votar al parlament britànic sobre qüestions que només afecten Anglaterra.
Divisió administrativa .
Vegeu també.
Nord d'Anglaterra; |
288 | Astrologia | L' astrologia (del grec: = , astron, astre, estel + , logos, mot ) és la doctrina i estudi especulatiu de les influències dels astres sobre el món sublunar, especialment sobre el destí dels homes i sobre els fenòmens meteorològics segons els conceptes predominants abans del naixement de la ciència moderna; és un dels molts sistemes o tradicions en els que el coneixement de les posicions aparents dels astres és usat per comprendre, interpretar i organitzar el coneixement sobre la realitat i l'existència humana sobre la Terra.
Existeixen astrologies diferents, segons la cultura que les ha desenvolupat:
Astrologia occidental;
Astrologia xinesa;
Astrologia vèdica;
Astrologia mesoamericana;
Astrologia cabalística;
Algunes d'elles poden ser dividides per tipus:
Astrologia natal: l'estudi del naixement d'una persona, o la carta natal.
Astrologia horària: es traça una carta, per a respondre a una qüestió específica.
Astrologia eleccional: s'intenta esbrinar quin és el millor moment per a iniciar un nou projecte.
Es calcula que un 41% de les persones considera que hi ha alguna cosa certa en l'astrologia, segons dades de l'ARP, mentre que la resta afirma que és una pseudociència
Signes.
En l'astrologia occidental, una de les eines que s'usa són els signes del zodíac:
Àries;
Taure;
Gèminis;
Càncer;
Lleó;
Verge;
Balança;
Escorpió;
Sagitari;
Capricorn;
Aquari;
Peixos ;
Els planetes a l'astrologia.
Totes les tradicions astrològiques estan basades en les posicions relatives i els moviments de diferents cossos celestes reals o fruit del pensament humà, tal com es veuen en el moment i el lloc de naixement o altres fets que s'estudien. Es té en compte sobretot el Sol, la Lluna, els planetes, l'ascendent (grau del signe que apareix per llevant a un moment donat), el descendent (punt oposat a l'anterior), el Medium Coeli o Mig Cel (punt en el qual l'eclíptica i el meridià del lloc de naixença es tallen); el Imum Coeli (punt oposat al Mitjà Cel); i els nodes lunars.
Sol.
El sol era considerat un planeta en la concepció astrològica clàssica. El seu símbol era un cercle (el disc solar) amb un punt central (perquè ell mateix és el centre del sistema solar). Regeix el signe del Lleó. Representa l'ego conscient de la persona i les seves projeccions en forma d'egoisme, creativitat i vitalitat. En l'hinduisme és una imatge de l'ànima. S'associa també als moments de diversió de la vida (els "brillants") i al pare.
Lluna.
Igualment la Lluna es considerava un planeta clàssic. Regeix el símbol del Cranc. Té a veure amb tot allò relacionat amb la mare (en oposició al sol, ja que és la seva esposa en la majoria de mitologies) i l'inconscient, així com la seguretat i la memòria. Aporta melanconia a la personalitat (d'aquí ve el nom de llunàtics a determinats excèntrics)
Mercuri.
Mercuri era el déu grec Hermes, missatger, per això aquest planeta afecta a la comunicació amb els altres. Rgeix el signe dels bessons i Verge. Influeix en la relació amb les persones més properes, com parents i veïns, així com tot el relacionat amb l'educació. Les persones amb un ascendent d'aquest planeta solen ser inconstants
Venus.
Venus se simbolitza amb el signe convencional per a la dona (que ve d'un mirall). S'associa a les passions, especialment l'amor, però també al contrari, la necessitat d'equilibri i harmonia a la vida. Les persones que en depenen necessiten l'aprovació dels altres i busquen la comoditat. A l'orient en canvi té a veure amb la riquesa. Regeix Taure i la Balança
Mart.
Mart regeix el signe d'Aries i per a molts atròlegs també Escorpí. Té a veure amb l'autoestima, l'agressivitat i la sexualitat; en general tot allò que requereix energia (per això les persones sota aquest signe solen ser actives o bones esportistes)
Júpiter.
Júpiter va estructurar els cicles anuals de l'astrologia xinesa. El seu símbol és similar a un quatre amb una corba. Regeix Sagitari i per a alguns també els Peixos. Influeix en l'ambició, l'educació i la necessitat de llibertat. Regeix els grans viatges o migracions i les persones influïdes per aquest planeta tenen més sentit de la justícia.
Saturn.
Regeix capricorn i aquari. Influeix en el sentit realista, els límits, la responsabilitat i la longevitat. Pot portar tristesa en el seu pas pels signes. Es relaciona amb la carrera professional i quan entra en un signe sol provocar un gran canvi
Urà.
Urà es va incorporar més tard al sistema astrològic i va passar a regir Aquari. Influeix en la creativitat i aporta el misteri a la vida, per això és favorable als invents i al consens entre les persones.
Neptú.
El símbol és un trident. Regeix el símbol dels Peixos. Té a veure amb la compassió, les il·lusions i la vida religiosa o espiritual. Afecta especialment les persones quan es troben en un indret aïllat, sigui un monestir o una presó, i aquelles que tenen un estat alterat de la consciència, per una malaltia o per prendre droga.
Plutó.
Els atròlegs moderns el van incorporar com a rector d'escorpí quan va ser descobert. Quan entra en un sgine provoca una gran transformació vital. S'associa al poder i la destrucció i a totes les operacions que requereixin anar més enllà de l'evident (la recerca, la psicologia, fer negocis...)
Vegeu també.
Petosoris;
Enllaços externs .
Astrologia;
Explicació sobre qué es una carta astral, les revolucions solars i altres elements astrològics. En català.; |
289 | Auriga | Astronomia: la constel·lació d'El Cotxer; vegeu Auriga (constel·lació).
El conductor d'un carro de cavalls; vegeu Auriga (cotxer);
Revista Auriga (publicació) vegeu Revista Auriga; |
290 | Andròmeda | Mitologia grega: Filla de Cassiopea Andròmeda (mitologia).
Astronomia:
Andròmeda (constel·lació),
també es coneix així la gran galàxia d'Andròmeda. |
292 | Biologia | La biologia estudia la varietat de formes de vida. En sentit horari: E. coli, salze japonés, gasela i escarabat goliat.
La biologia (del grec « » bios, i, y « » logos, estudi) és una de les ciències naturals que té com a objecte d'estudi la matèria viva i més específicament el seu origen i evolució; així com de les seues propietats (gènesi, nutrició, morfogènesi, reproducció, patogènia, etc.). La biologia s'ocupa tant de la descripció de les característiques i els comportaments dels organismes individuals, com de les espècies en el seu conjunt, així com de la reproducció dels sers vius i de les interaccions entre ells i l'entorn. En altres paraules, es preocupa de l'estructura i la dinàmica funcional comuna a tots els sers vius a fi d'establir les lleis generals que regeixen la vida orgànica i els principis explicatius fonamentals d'aquesta.
La paraula biologia en el seu sentit modern pareix haver sigut introduïda independentment per Gottfried Reinhold Treviranus (Biologie oder Philosophie der lebenden Natur, 1802) i per Jean-Baptiste Lamarck (Hydrogéologie, 1802). Generalment es diu que el terme va ser encunyat en 1800 per Karl Friedrich Burdach, encara que es menciona en el títol del tercer volum de Philosophiae naturalis sive physicae dogmaticae: Geologia, biologia, phytologia generalis et dendrologia, per Michael Christoph Hanov publicat en 1766.
La biologia comprèn un ampli espectre de camps d'estudi que sovint es tracten com a disciplines independents. Juntes, estudien la vida en un ampli camp d'escales. La vida s'estudia a escala atòmica i molecular en la biologia molecular, en la bioquímica i en la genètica molecular. Des del punt de vista cel·lular, s'estudia en la biologia cel·lular, i a escala multicel·lular, s'estudia en la fisiologia, l'anatomia i la histologia. La biologia del desenvolupament estudia el desenvolupament o la ontogènia d'un organisme individual.
Ampliant el camp a més d'un organisme, la genètica tracta el funcionament de l'herència dels pares a la seua descendència. L'etologia tracta el comportament dels grups, açò és, de més d'un individu. La genètica de poblacions observa una població sencera i la sistemàtica tracta els llinatges entre espècies. Les poblacions interdependents i els seus hàbitats s'examinen en l'ecologia i la biologia evolutiva. Un nou camp d'estudi és l'astrobiologia (o xenobiologia), que estudia la possibilitat de la vida més enllà de la Terra.
Les classificacions dels sers vius són molt nombroses, es proposen, des de la tradicional divisió en dos regnes establida per Linnaeus en el segle XVII, entre animals i plantes, fins a les propostes actuals dels sistemes cladístics amb tres dominis que comprenen més de 20 regnes.
Branques de la Biologia.
Biologia humana;
Biologia marina;
Bioquímica;
Biologia Cel·lular;
Biologia Molecular;
Botànica;
Ecologia;
Ecologia forestal;
Ecologia oceànica;
Ecologia teòrica;
Limnologia;
Fisiologia;
Fisiologia animal;
Fisiologia vegetal;
Genètica;
Genètica Mendeliana;
Genètica Molecular;
Citologia;
Histologia;
Micologia;
Microbiologia;
Bacteriologia;
Virologia;
Zoologia ;
Etologia;
Història de la biologia .
Principis de la biologia .
A diferència de la física, la biologia no sol descriure sistemes biològics en termes d'objectes que obeeixen lleis físiques immutables descrites per les matemàtiques. Tanmateix, la biologia es caracteritza per seguir alguns principis i conceptes de gran importància, entre els que s'inclouen: la universalitat, l'evolució, la diversitat, la continuïtat, l'homeòstasi i les interaccions.
Universalitat: bioquímica, cèl·lules i el codi genètic .
Hi ha moltes constants universals i processos comuns que són fonamentals per a conèixer les formes de vida. Per exemple, totes les formes de vida estan compostes per cèl·lules, que estan basades en una bioquímica comú, que és la química dels sers vius. Tots els organismes perpetuen els seus caràcters hereditaris mitjançant el material genètic, que està basat en l'àcid nucleic ADN, que empra un codi genètic universal. En la biologia del desenvolupament, la característica de la universalitat també està present: per exemple, el desenvolupament primerenc de l'embrió segueix uns passos bàsics que són molt semblants en molts organismes metazous.
Evolució: el principi central de la biologia .
Un dels conceptes centrals de la biologia és que tota vida descendeix d'un origen comú que ha seguit el procés de l'evolució. De fet, aquesta és una de les raons per la qual els organismes biològics exhibeixen una semblança tan cridanera en les unitats i processos que s'han discutit en la secció anterior. Charles Darwin va establir la credibilitat de la teoria de l'evolució en articular el concepte de selecció natural (a Alfred Russell Wallace se'l sol reconèixer com a codescobridor d'aquest concepte). Amb l'anomenada síntesi moderna de la teoria evolutiva, la deriva genètica va ser acceptada com un altre mecanisme fonamental implicat en el procés.
S'anomena filogènia a l'estudi de la història evolutiva i les relacions genealògiques de les estirps. Les comparacions de seqüències d'ADN i de proteïnes, facilitades pel desenvolupament tècnic de la biologia molecular i de la genòmica, junt amb l'estudi comparatiu de fòssils o altres restes paleontològiques, generen la informació precisa per a l'anàlisi filogenètica. L'esforç dels biòlegs per abordar científicament la comprensió i la classificació de la diversitat de la vida, han donat lloc al desenvolupament de diverses escoles en competència, com la fenètica, que pot considerar-se superada, o la cladística. No es discuteix que el desenvolupament molt recent de la capacitat de desxifrar sobre bases sòlides la filogènia de les espècies, està catalitzant una nova fase de gran productivitat en el desenvolupament de la biologia.
Diversitat: varietat d'organismes vius .
A pesar de la unitat subjacent, la vida exhibeix una sorprenent diversitat en Morfologia, comportament i cicles vitals. Per a afrontar aquesta diversitat, els biòlegs intenten classificar totes les formes de vida. Aquesta classificació científica reflexa els arbres evolutius (arbres filogenètics) dels diferents organismes. Les dites classificacions són competència de les disciplines de la sistemàtica i la taxonomia. La taxonomia situa als organismes en grups anomenats tàxon, mentre que la sistemàtica tracta de trobar les seues relacions.
Tradicionalment, els sers vius s'han classificat en cinc regnes:
Monera ;
Protista ;
Fungi ;
Plantae ;
Animalia ;
Tanmateix, actualment aquest sistema de cinc regnes es creu desfasat. Entre les idees més modernes, generalment s'accepta el sistema de tres dominis:
Archaea (originàriament Archaebacteria) ;
Bacteri (originàriament Eubacteria) ;
Eucariota;
Aquests àmbits reflecteixen si les cèl·lules posseeixen nucli o no, així com les diferències en l'exterior de les cèl·lules. Hi ha també una sèrie de "paràsits" intracel·lulars que, en termes d'activitat metabòlica són cada vegada menys vius:
Virus ;
Viroides ;
Virusoide;
Prions;
El recent descobriment d'una nova classe de virus, denominat Mimivirus, ha causat que es propose l'existència d'un quart domini degut a les seues característiques particulars, en el que per ara només estaria inclòs aqueix organisme.
Continuïtat: l'avantpassat comú de la vida .
Es diu que un grup d'organismes té un avantpassat comú si té un avantpassat comú. Tots els organismes existents en la Terra descendeixen d'un avantpassat comú o, si és el cas, de recursos genètics ancestrals. Aquest últim avantpassat comú universal, açò és, l'avantpassat comú més recent de tots els organismes, es creu que va aparèixer fa al voltant de 3.500 milions d'anys (vegeu origen de la vida).
La noció que "tota vida prové d'un ou" (del llatí "Omne vivum exovulo") és un concepte fundacional de la biologia moderna, i ve a dir que sempre ha existit una continuïtat de la vida des del seu origen inicial fins a l'actualitat. En el segle XIX es pensava que les formes de vida podien aparèixer de forma espontània sota certes condicions (veja abiogènesi). Els biòlegs consideren que la universalitat del codi genètic és una prova definitiva a favor de la teoria del descendent comú universal (DCU) de totes les bacteris, archaea, i eucariotas (veja sistema de tres dominis).
Homeòstasi: adaptació al canvi .
L'homeòstasi és la propietat d'un sistema obert per a regular el seu medi intern per a mantenir unes condicions estables, mitjançant múltiples ajustos d'equilibri dinàmic controlats per mecanismes de regulació interrelacionats. Tots els organismes vius, siguen unicel·lulars o pluricel·lulars tenen la seua pròpia homeòstasi. Per posar uns exemples, l'homeòstasi es manifesta cel·lularment quan es manté una acidesa interna estable (pH); a nivell d'organisme, quan els animals de [[|homeotèrmia|sang calenta]] mantenen una temperatura corporal interna constant; i a nivell d'ecosistema, en consumir diòxid de carboni les plantas regulen la concentració d'aquesta molècula en l'atmosfera. Els teixits i els òrgans també poden mantenir la seua pròpia homeòstasi.
Interaccions: grups i entorns .
Tots els sers vius interactuen amb altres organismes i amb el seu entorn. Una de les raons per les quals els sistemes biològics poden ser difícils d'estudiar és que hi ha massa interaccions possibles. La resposta d'una bacteri microscòpica a la concentració de sucre en el seu medi (en el seu entorn) és tan complexa com la d'un lleó buscant menjar en la sabana africana. El comportament d'una espècie en particular pot ser cooperatiu o agressiu; parasitari o simbiòtic. Els estudis es tornen molt més complexos quan dues o més espècies diferents interactuen en un mateix ecosistema; l'estudi d'aquestes interaccions és competència de la ecologia.
Abast de la biologia .
Per una llista completa de les disciplines de la biologia, veja el quadre Disciplines generals de la Biologia al final de l'article.;
La biologia s'ha convertit en una iniciativa investigadora tan vasta que generalment no s'estudia com una única disciplina, sinó com un conjunt de subdisciplines. Ací es consideraran quatre amplis grups.
El primer d'ells consta de disciplines que estudien les estructures bàsiques dels sistemes vius: cèl·lules, gens, etc.; ;
el segon grup considera l'operació d'aquestes estructures a nivell de teixits, òrgans i cossos; ;
una tercera agrupació té en compte els organismes i les seues històries; ;
l'última constel·lació de disciplines està enfocada a les interaccions. ;
Tanmateix, és important assenyalar que aquests límits, agrupacions i descripcions són una descripció simplificada de la investigació biològica. En realitat els límits entre disciplines són molt insegurs i, sovint, moltes disciplines es presten tècniques les unes a les altres. Per exemple, la biologia de l'evolució es recolza en gran manera de tècniques de la biologia molecular per a determinar les seqüències d'ADN que ajuden a comprendre la variació genètica d'una població; i la fisiologia pren préstecs abundants de la biologia cel·lular per a descriure la funció de sistemes orgànics.
Estructura de la vida .
Articles principals: Biologia molecular, Biologia cel·lular, Genètica, Biologia del desenvolupament, Bioquímica;
La biologia molecular és l'estudi de la biologia a nivell molècular. El camp s'encavalca amb altres àrees de la biologia, en particular amb la genètica i la bioquímica. La biologia molecular tracta principalment de comprendre les interaccions entre diversos sistemes d'una cèl·lula, incloent la interrelació de la síntesi de proteïnes d'ADN i ARN i de l'aprenentatge de com es regulen aquestes interaccions.
La biologia cel·lular estudia les propietats fisiològiques de les cèl·lules, així com els seus comportaments, interaccions i entorn; açò es fa tant a nivell microscòpic com molecular. La biologia cel·lular investiga els organismes unicel·lulars com bacteris i cèl·lules especialitzades d'organismes pluricel·lulars com els humans.
La comprensió de la composició de les cèl·lules i de com funcionen aquestes és fonamental per a totes les ciències biològiques. L'apreciació de les semblances i diferències entre tipus de cèl·lules és particularment important per als camps de la biologia molecular i cel·lular. Aquestes semblances i diferències fonamentals permeten unificar els principis apresos de l'estudi d'un tipus de cèl·lula, que es pot extrapolar i generalitzara altres tipus de cèl·lules.
La genètica és la ciència dels gens, l'herència i la variació dels organismes. En la investigació moderna, la genètica proporciona importants ferramentes d'investigació de la funció d'un gen particular, açò és, l'anàlisi de interaccions genètiques. Dins dels organismes, generalment la informació genètica es troba en els cromosomes, i està representada en la estructura química de molècules d'ADN particulars.
Els gens codifiquen la informació necessària per a sintetitzar proteïnes, que al seu torn, juguen un gran paper influint (encara que, en molts casos, no el determinen completament) el fenotip final de l'organisme.
La biologia del desenvolupament estudia el procés pel qual els organismes creixen i es desenvolupen. Amb origen en la embriologia, la biologia del desenvolupament actual estudia el control genètic del creixement cel·lular, la diferenciació cel·lular i la morfogènesi, que és el procés pel qual s'arriba a la formació dels teixits, dels òrgans i de la anatomia.
Els organismes models de la biologia del desenvolupament inclouen el cuc redó Caenorhabditis elegans, la mosca de la fruita Drosophila melanogaster, el peix zebra Danio rerio, el ratolí Mus musculus, i l'herba Arabidopsis thaliana.
Fisiologia dels organismes .
Articles principals: Fisiologia, Anatomia;
La fisiologia estudia els processos mecànics, físics i bioquímics dels organismes vius, i intenta comprendre com funcionen totes les estructures com una unitat. El funcionament de les estructures és un problema capital en biologia.
Tradicionalment s'han dividit els estudis fisiològics en fisiologia vegetal i fisiologia animal encara que els principis de la fisiologia són universals, no importa que organisme particular s'està estudiant. Per exemple, el que s'aprèn de la fisiologia d'una cèl·lula de rent pot aplicar-se també a cèl·lules humanes.
El camp de la fisiologia animal estén les ferramentes i els mètodes de la fisiologia humana a les espècies'animals no humanes. La fisiologia vegetal també pren prestades tècniques dels dos camps.
L'anatomia és una part important de la fisiologia i considera com funcionen i interactuen els sistemes orgànics dels animals com el sistema nerviós, el sistema immunitari, el sistema endocrí, el sistema respiratori i el sistema circulatori. L'estudi d'aquests sistemes es comparteix amb disciplines orientades a la medicina, com la neurologia, la immunologia i altres semblants. L'anatomia comparada estudia els canvis morfofisiológics que han anat experimentant les espècies al llarg de la seua història evolutiva, valent-se per a això de les homologies existents en les espècies actuals i l'estudi de restes fòssils.
D'altra banda, més enllà del nivell d'organització organísmic, la Ecofisiologia estudia els processos fisiològics que tenen lloc en les interaccions entre organismes, a nivell de comunitats i ecosistemes, així com de les interrelacions entre els sistemes vius i els inerts (com per exemple l'estudi dels Cicles biogeoquímics o els intercanvis biosfera-atmosfera).
Diversitat i evolució dels organismes .
Articles principals: Biologia de l'evolució, Botànica, Zoologia;
La biologia de l'evolució tracta l'origen i la descendència de les espècies, així com el seu canvi al llarg del temps, açò és, el seu evolució.
La biologia de l'evolució és un camp global perquè inclou científics de diverses disciplines tradicionalment orientades a la taxonomia. Per exemple, generalment inclou científics que tenen una formació especialitzada en organismes particulars, com la teriologia, la ornitologia o la herpetologia, encara que usen aquests organismes com a sistemes per a respondre preguntes generals de l'evolució. Açò també inclou als paleontòlegs que a partir dels fòssils responen preguntes sobre el mode i el temps de l'evolució, així com teòrics d'àrees com ara la genètica poblacional i la teoria de l'evolució. En els anys 90 la biologia del desenvolupament va fer una reentrada en la biologia de l'evolució des de la seua exclusió inicial de la síntesi moderna a través de l'estudi de la biologia evolutiva del desenvolupament. Alguns camps relacionats que sovint s'han considerat part de la biologia de l'evolució són la filogènia, la sistemàtica i la taxonomia.
La dues disciplines tradicionals orientades a la taxonomia més importants són la botànica i la zoologia. La botànica és l'estudi científic de les plantas. La botànica cobreix un ampli rang de disciplines científiques que estudien el creixement, la reproducció, el metabolisme, el desenvolupament, les malalties i l'evolució de la vida de la planta.
La zoologia és la disciplina que tracta l'estudi dels animals, incloent la fisiologia, la anatomia i la embriologia. La genètica comú i els mecanismes de desenvolupament dels animals i les plantes s'estudia en la biologia molecular, la genètica molecular i la biologia del desenvolupament. La ecologia dels animals està coberta amb la ecologia del comportament i altres camps.
Classificació de la vida .
El sistema de classificació dominant s'anomena taxonomia de Linné, i inclou rangs i nomenclatura binomial. El mode en què els organismes reben el seu nom està governat per acords internacionals, com el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica (CINB o ICBN en anglés), el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica (CINZ o ICZN en anglés) i el Codi Internacional de Nomenclatura Bacteriana (CINB o ICNB en anglés). En 1997 es va publicar un quart esborrany del biocodi (BioCode) en un intent d'estandarditzar la nomenclatura en les tres àrees, però no pareix haver sigut adoptat formalment. El Codi Internacional de Classificació i Nomenclatura de Virus (CICNV o ICVCN en anglés) roman fora del BioCode.
Organismes en interacció .
Articles principals: Ecologia, Etologia, Comportament;
L'ecologia estudia la distribució i l'abundància de organismes vius i les interaccions d'aquests organismes amb el seu entorn. L'entorn d'un organisme inclou tant el seu hàbitat, que es pot descriure com la suma de factors abiòtics locals com el clima i la geologia, així com amb els altres organismes amb què comparteixen aqueix hàbitat. Les interaccions entre organismes poden ser inter o intraespecífiques, i aquestes relacions es poden classificar segons si per a cada un dels agents en interacció resulta beneficiosa, perjudicial o neutra.
Un dels pilars fonamentals de l'ecologia és estudiar el flux d'energia que es propaga a través de la xarxa tròfica, des dels productors primaris fins als consumidors i detritívors, perdent qualitat la dita energia en el procés en dissipar-se en forma de calor. El principal aporte d'energia als ecosistemes és l'energia provinent del sol, però les plantes (en ecosistemes terrestres, o les algues en els aquàtics) tenen una eficiència fotosintètica limitada, igual que els herbívors i els carnívors tenen una eficàcia heterotròfica. Aquesta és la raó per la qual un ecosistema sempre podrà mantenir un nombre més gran i quantitat d'herbívors que de carnívors, i és pel que es coneix a les xarxes tròfiques també com "piràmides", i és per açò que els ecosistemes tenen una capacitat de càrrega limitada (i la mateixa raó per la qual es necessita molt més territori per a produir carn que vegetals).
Els sistemes ecològics s'estudien a diferents nivells, des d'individuals i poblacionals (encara que en certa manera pot parlar-se d'una "ecologia dels gens", infraorganísmica), fins als ecosistemas complets i la biosfera, existint algunes hipòtesis que postulen que aquesta última podria considerar-se en certa manera un "supraorganisme" amb capacitat de homeòstasi. L'ecologia és una ciència multidisciplinària i fa ús de moltes altres branques de la ciència, alhora que permet aplicar alguns dels seus anàlisis a altres disciplines: en teoria de la comunicació es parla de Ecologia de la informació, i en màrqueting s'estudien els nínxols de mercat. Existeix fins i tot una branca del pensament econòmic que sosté que l'economia és un sistema obert que ha de ser considerat com a part integrant del sistema ecològic global.
L'etologia, d'altra banda, estudia el comportament animal (en particular d'animals socials com els insectes socials, els cànids o els pròcers), i a vegades es considera una branca de la zoologia. Els etòlegs s'han ocupat, a la llum dels processos evolutius, del comportament i la comprensió del comportament segons la teoria de la selecció natural. En cert sentit, el primer etòleg modern va ser Charles Darwin, el llibre de La el qual expressió de les emocions en els animals i homes va influir a molts etòlegs posteriors en suggerir que certs trets del comportament podrien estar subjectes a la mateixa pressió selectiva que altres trets merament físics.
L'especialista en formigues E.O.Wilson va despertar una aguda polèmica en temps més recents amb el seu llibre de 1980 Sociobiologia: La Nova Síntesi, en pretendre que la Sociobiologia hauria de ser una disciplina matriu, que partint de la metodologia desenvolupada pels etòlegs, englobara tant a la Psicologia com a l'antropologia o la Sociologia i en general a totes les ciències socials, ja que en la seua visió la naturalesa humana és essencialment animal. Aquest enfocament ha sigut criticat per autors com el genètic R.C. Lewontin per exhibir un reduccionisme que en última instància justifica i legitima les diferències instituïdes socialment.
L'etologia moderna comprén disciplines com la neuroetologia, inspirades en la cibernètica i amb aplicacions industrials en el camp de la robòtica i la neuropsiquiatria. També pren prestats molts desenvolupaments de la Teoria de jocs, especialment en dinàmiques evolutives, i alguns dels seus conceptes més populars són el de Gen egoista, creat per Richard Dawkins o el de Meme.
Referències .
Biología general. (2004). "4a edició". Edicions Universidad de Navarra. Barañáin, España. ISBN 84-313-0719-6.
Otto, James H. y Towle, Albert. (1992). Biología moderna. "11a. edición". McGraw Hill/ Interamericana de México. México D.F., México. ISBN 0-03-071292-0.
Margulis, L. y K. N. Schwartz: Cinco reinos. Guía ilustrada de los phyla de la vida sobre la Tierra. Barcelona, Labor. 1985.
Tudge, Colin: La variedad de la Vida, Historia de todas las criaturas de la tierra. Un extens manual que recull la classificació de tots els grups importants que existeixen, o han existit, sobre la terra.
Campbell, N.: Biology: Concepts and Connections, 3rd ed., Benjamin/Cummings 2000. A college-level textbook (anglés).
Maddison, David R.: The Tree of Life, http://phylogeny.arizona.edu/. Projecte distribuït i multi-autor amb informació sobre filogènia i biodiversitat.
Kimball, J. W.: Kimball's Biology Pages, http://www.ultranet.com/~jkimball/BiologyPages/. Llibre de text on-line (anglés).
Enllaços externs.
Col·legi de Biòlegs de Catalunya;
Societat Catalana de Biologia;
Planes web sobre biologia en català;
Alphabetical list of bio sites ; |
293 | Boxa | La boxa és un esport individual de combat entre dos contendents de la mateixa categoria de pes, basat en la utilització reglamentària dels punys, i consistent a colpejar el contrari sense ser colpejat per ell.
Història .
La primera codificació de les normes per regular els combats de boxa es remunten al 1743, mentre que les regles actualment vigents foren establertes el 1889 pel marqués de Queensbury, que entre altres coses va introduir l'us dels guants.
Combats .
Cada combat de boxa es divideix en diverses parts de 3 minuts de durada cada una. Quan està en joc el títol mundial se'n disputen 15, 12 pel títol continental o nacional, 10 pels combats sense títol en joc i 3 pels combats d'aficionats.
Pesos .
Segons el seu pes, es divideixen amb les següents categories:
Palla, minimosca, mosca, supermosca, gall, supergall, ploma, superploma o lleugers junior, lleuger, superlleuger o welters junior, welters, superwelters o mig junior, mejos, supermijos, semipesats, creuers i pesos pesats.
Boxejadors .
Perico Fernandez;
Dum Dum Pacheco;
Urtain;
Mike Thyson;
Pedro Carrasco;
Cassius Clay;
Vegeu també.
Boxa grega antiga |
295 | Bombo | El bombo és un instrument musical de percussió, membranòfon, consistent en un tambor gros que es colpeja amb una maça, produint un so greu d'afinació indeterminada.
És utilitzat a la banda, a l'orquestra simfònica (des del segle XVIII) i com a part integrant d'una bateria sol mesurar entre 18 i 22 polzades (angleses) de diàmetre, i es toca mitjançant un pedal especial que duu una maça.
També es utilitza à diverses formacions folclòriques americans, amb distints noms, com per example huancara à Bolívia, o Bombo legüero à Argentina per a executar diverses músiques folklòriques com huaynos, carnavalitos, chacareras, etc.
La seva funció principal, en qualsevol formació, és la de marcar els temps forts i en ocasions fa de baix.
També s'utilitza per produir efectes sonors especials com imitar trons, trets o similars.
Tot i que és un instrument gran es pot tocar en marxa com succeeix a les bandes.
A l'orquestra simfònica descansa sobre un cavallet.
Com a integrant de la bateria, el bombo està col·locat de costat i s'acciona empenyent un pedal amb el peu. |
296 | Bronqui | En l'aparell respiratori dels mamífers, els bronquis són els conductes respiratoris en què es divideix la tràquea. Serveixen per conduir l'aire per l'interior dels pulmons.
Quan l'aire arriba a la tràquea, es va repartint pels diferents bronquis que es van ramificant successivament tornant-se cada vegada més xics formant el conjunt anomenat arbre bronquial. Les primeres ramificacions d'aquest arbre són els bronquis secundaris i les últimes els bronquíols. Al final dels bronquíols, hi ha els alvèols; units per sacs alveolars, que s'encarreguen de l'intercanvi d'oxigen i diòxid de carboni entre la sang dels capil·lars i l'aire alveolar. |
298 | Bilateri | Els bilateris (Bilateria), triblàstics o tripoblàstics són un grup d'animals caracteritzats per tenir simetria bilateral. En alguns dels casos aquesta simetria s'ha perdut per la fixació al substrat (equinoderms) tot i que és conservada en les fases larvàries.
En el seu desenvolupament embrionari primerenc es diferencien tres fulles embrionàries: l'ectoderma, l'endoderma i la mesoderma. Aquesta última es troba absent en els diblàstics, que només tenen dos fulls embrionaris.
Filogènia.
Els bilateris conformen un clade. Una filogènia proposada per als bilateris és la següent. N'existeix una d'alternativa que suggereix el grup basal dels ecdisozous.
La sistemàtica dels bilateris es basa en el destí embrionari del blastoporus; amb aquesta base es diferencien dos grans llinatges:
Protòstoms: el blastoporus origina la boca, i l'anus és de neoformació.
Deuteròstoms: el blastoporus origina l'anus, i la boca és de neoformació.
Referències. |
300 | Bàdminton | El bàdminton és un esport en què s'enfronten dos jugadors, o dues parelles de jugadors, que es desenvolupa en una pista rectangular dividida transversalment per una xarxa. El joc consisteix a colpejar un volant amb una raqueta per fer-lo passar per damunt de la xarxa de manera que l'adversari no el pugui tornar.
El joc s'inicia després d'un sorteig per a veure qui és el primer jugador/jugadors que saca el volant i la puntuació és semblant a la que es fa al tennis. Després de cada joc els jugadors canvien de costat.
Les principals faltes són:
Si el primer llançament no és gaire correcte;
Si el volant cau fora de la pista;
Si el volant passa per baix de la xarxa;
Si el volant toca en algun jugador;
Si es pica dues vegades el volant;
Si quan el volant està en joc algun jugador toca la xarxa o els pals;
El servei: el jugador ha de picar el volant amb la raqueta des de baix de la cintura, el moviment deu de cap a dalt. En el joc de dobles les parelles poden situar-se on vulguen però el sac s'ha de fer en diagonal, igual que al tennis. |
302 | Bàsquet | El basquetbol, popularment conegut com a bàsquet, és un esport practicat entre dos equips de cinc jugadors en joc cadascun, que cerquen d'introduir una pilota dins de la cistella defensada per l'equip contrari, amb l'objectiu d'aconseguir més punts que l'adversari, tot respectant les regles del joc.
El bàsquet va néixer a Estats Units l'any 1891, inventat per James Naismith, professor d'educació física de la YMCA Training School d'Springfield (Massachusetts) a qui es va encarregar l'invenció d'un esport que és jugués a una pista coberta, ja que els hiverns a aquella zona dificultaven qualsevol activitat a l'exterior. No obstant, alguns historiadors atribueixen a la tribu maia l'origen del bàsquet, ja que practicàven un esport similar, el tlachtli. Durant el segle XIX el bàsquet es va difondre per tot el món gràcies a la creació de la Federació Internacional de Bàsquet el 1932, i és esport olímpic des dels Jocs Olímpics d'estiu de 1928, celebrats a Berlín. Fou durant la Primera Guerra Mundial, amb l'arribada de soldats americans que practicaven l'esport quan el bàsquet començà a popularitzar-se a Europa.
El basquetbol es practicà per primer cop a Catalunya el 1913 a l'escola Vallparadís de Terrassa, fomentat per Alexandre Galí i Artur Martorell. Després de la Primera Guerra Mundial el belga Emile Tiberghien incorpora el basquetbol al seu gimnàs del carrer Aragó de Barcelona. Malgrat aquestes primeres manifestacions basquetbolístiques a casa nostra, s'accepta comunament que el basquetbol fou introduït a Catalunya el 1922 pel pare Eusebi Millan en formar els primers equips infantils al col·legi de les Escoles Pies de Sant Anton de Barcelona.
Història.
Les primeres manifestacions d'activitats semblants al basquetbol les trobem el segle X aC a Amèrica, on els olmeques jugaven un joc semblant al basquetbol anomenat pok-ta-pok. Al segle XVI els asteques jugaven una variació del joc anomenada ollamalizli o ichlachil.
El basquetbol, que probablement té la base en el joc alemany "korbball", neix el desembre de 1891. El nord-americà de la Universitat d'Springfield, Massachusetts, James A. Naismith és considerat com el pare i l'inventor del bàsquet. Aquest professor d'educació física, es va inventar un joc que consistia en fer passar una pilota per dintre un cèrcol. Esport de conjunt que va tenir el seu primer reglament l'any 1891.
Ràpidament s'estengué per tota l'Amèrica del Nord i aviat es professionalitzà. El primer partit entre universitats fou el 1895 entre Yale i Pennsilvània. El primer partit considerat professional es jugà a Trento (Nova York) el 1893. El 1898 es crea la primera lliga professional. El 1932 neix el campionat de la NCAA i el 1946 l'NBA (amb el nom de BAA). La FIBA es funda el 1932.
Els soldats nord-americans que combateren en la Primera Guerra Mundial l'exportaren a Europa i l'any 1936 va ser ja admès com a esport olímpic.
El Bàsquet a Catalunya.
El basquetbol es practicà per primer cop a Catalunya l'any 1913 a l'escola Vallparadís de Terrassa, fomentat per Alexandre Galí i Artur Martorell. Després de la Primera Guerra Mundial el belga Emile Tiberghien incorpora el basquetbol al seu gimnàs del carrer Aragó de Barcelona. Malgrat aquestes primeres manifestacions basquetbolístiques a casa nostra, s'accepta comunament que el basquetbol fou introduït a Catalunya el 1922 pel pare Eusebi Millan, coneixedor d'aquest esport arrel de la seva estada a Cuba, en formar els primers equips infantils al col·legi de les Escoles Pies de Sant Anton de Barcelona, a partir dels quals, l'any 1922, es forma el primer club de bàsquet català, el Laietà BBC.
Aquest mateix any també es crea la Societé Sportive Patrie, per la colònia francesa de Barcelona, i el CE Europa, el BBC Barcelona, l'American Stars, el Catalunya BBC i La France.
L'any 1923 es crea la Federació Catalana de Basquetbol i s'organitza el primer Campionat de Catalunya de bàsquet. Fou una lliga formada per 8 equips i va guanyar la SS Patrie.
El 31 de juliol d'aquest mateix any es constitueix la Federación Nacional de Basquetbol a Barcelona, essent president Fidel Bricall. També es constitueix el Comitè Regional de Catalunya. El 26 de febrer de 1925 es canvia el nom del comitè pel de Federació Catalana de Basquetbol. A Madrid, pal·larelament, s'havia constituït la Confederación Española de Basketball. No va ser fins l'any 1933 que es fusionen ambdues organitzacions, formant-se l'actual Federación Española de Baloncesto, primer amb seu a Barcelona però que serà traslladada a Madrid el 1935.
La selecció catalana disputa el seu primer partit el 25 de març de 1927 al camp de futbol del FC Gràcia, contra l'equip argentí Hindú de Buenos Aires. Aquests últims es van emportar la victòria per 16-50 en un encontre on el resultat va ser el menys important, ja que va servir per aprendre molts aspectes tàctics i tècnics del bàsquet, molt més evolucionat a Amèrica, on ja feia anys que es practicava.
Badalona es va convertir ben aviat en la localitat catalana on més popularitat i tirada obtingué el bàsquet. El primer equip català de renom conegut l'anomenat Laietà i posteriorment altres equips com el Joventut de Badalona. El Picadero J.C. de Barcelona i la secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona foren els altres principals equips catalans que disputaren els primers campionats de lliga espanyol enfrontant-se a conjunts com el Real Madrid, l'Estudiantes del col·legi Ramiro de Maeztu de Madrid o la Sociedad Deportiva Kas de Bilbao.
Posteriorment, el Sant Josep de Badalona, el Círcol Catòlic de Badalona, la Unió Esportiva i Recreativa Pineda de Mar, el Bàsquet Manresa, el Club Bàsquet Granollers i, més recentment, el desaparegut Club Bàsquet Girona i el Club Esportiu Lleida Basquetbol han estat també equips d'èlit del bàsquet espanyol competint vàries temporades a la Lliga ACB (Associació de Clubs de Bàsquet).
En la màxima competició europea cal destacar que dos equips catalans han aconseguit ser-ne campions: el Joventut de Badalona el 1994 i la secció de bàsquet del FC Barcelona el 2003.
Pel que fa a jugadors catalans cal destacar-ne quatre per sobre de la resta per haver jugat a l'NBA: Pau Gasol (escollit número 3 del draft de l'NBA) i el seu germà Marc, Raül López i Joan Carles Navarro.
En bàsquet femení caldria destacar l'equip Universitari, reanomenat UB Barça després d'un acord de col·laboració amb el FC Barcelona. L'UB Barça fou un referent de la lliga femenina espanyola aconseguint diverses copes de la reina i diverses lligues abans de desaparèixer, l'any 2007. Actualment, són el CB Olesa - Espanyol i el Cadí La Seu d'Urgell qui competeixen a la màxima categoria del bàsquet femení espanyol, la Lliga espanyola de bàsquet femenina.
Marc del joc.
Durada: encara que varia amb la competició de la qual es tracti, la principal és la de la FIBA, segons el seu reglament el partit està compost per quatre períodes de 10 minuts cadascun. En l'NBA la durada de cada període és de 12 minuts, i en la NCAA es juguen dos períodes de 20 minuts cadascun. Si el partit finalitza amb empat entre els dos equips, haurà de jugar-se una pròrroga de 5 minuts més. I així successivament fins que un equip guanyi el partit. ;
Jugadors: l'equip presentat al partit està format per 12 jugadors com màxim. Cinc formaran el quintet inicial i els altres 7 seran els suplents. L'entrenador podrà canviar als jugadors tantes vegades com desitgi aprofitant interrupcions en el joc. ;
Inici del partit: ha de col·locar-se un jugador de cada equip dintre del cercle central amb un peu prop de la línia que divideix el terreny de joc en dues meitats, situat cadascun d'ells en el seu camp. Els altres jugadors han d'estar fora del cercle. L'àrbitre llança la pilota cap a dalt des del centre del cercle i els dos jugadors salten verticalment per a intentar desviar-la, sense agafar-la, cap a algun company del seu equip.
Àrbitres: per a la majoria de competicions solen ser dos àrbitres els encarregats de dirigir el partit. Encara que para moltes lligues professionals n'existeixin tres i per a unes altres amb molt baix pressupost un.
Taula d'anotadors: la taula d'anotadors (anotador, ajudant d'anotador, cronometrador, operador de la llei de 24 segons i, si cal, comissari) controla totes les incidències del partit (tanteig, temps morts, temps de joc, faltes, canvis...etc.) i elabora l'acta del partit.
Principals regles del joc .
Els cinc principis .
Els 5 principis, segons James Naismith són:
Pilota lleugera que es controla amb les mans. ;
Cal botar la pilota per a poder desplaçar-se. ;
No hi ha restriccions de possessió a un jugador. ;
No ha d'haver-hi contacte personal. ;
S'assoleixen punts a l'introduir la pilota en una cistella col·locada horitzontalment i elevada.
Definicions .
Passes: després d'haver botat la pilota i tornar a agafar-la no es poden donar més de dos passes, encara que tampoc se'n permet donar dos i quedar-se estàtic; s'ha de deixar anar la pilota immediatament. També es poden realitzar passes de sortida, que solen ser freqüents en alguns jugadors, consisteix a donar un pas immediatament, i aixecar el peu de pivot abans de començar a botar la pilota. ;
Dobles: un jugador no pot botar la pilota amb les dues mans alhora. Si un jugador bota i para de fer-ho, pot passar o llençar però no tornar a botar-la. ;
Pivotar:És el moviment en el qual es pot moure un peu en totes direccions, mentre que l'altre roman quiet a terra.
Zona: no es pot romandre més de 3 segons seguits a la zona, que és l'àrea restringida de l'equip contrari quan la pilota es troba en el seu camp. ;
Treure de banda o de fons: s'ha de treure abans de 5 segons; si no, la pilota passarà a possessió de l'equip defensor en el mateix punt en el qual es comet la infracció. ;
Temps de possessió: el temps límit de possessió que té cada equip per a llançar i que la pilota toqui en el cercle o entri en la cistella és de 24 segons.
Camp enrere: l'equip atacant una vegada hagi passat la pilota al camp del contrari no podrà retrocedir-la fins al camp propi durant aquesta jugada. ;
Falta personal: quan un jugador entra en contacte amb un adversari i li causa un desavantatge, entrant en contacte amb el jugador. Al fer-ho, serà castigat amb una falta personal. A la cinquena falta (6 en l'NBA) el jugador serà eliminat. ;
Falta antiesportiva:la falta antiesportiva consisteix a posar en perill el físic de l'adversari. ;
Falta tècnica: falta d'un jugador o d'un membre de la banqueta que suposa un comportament impropi en un partit de bàsquet. ;
Falta desqualificant: falta personal o tècnica que comporta l'expulsió del terreny de joc i del partit del jugador o del membre de la banqueta que la comet; dues faltes antiesportives també equivalen a una falta desqualificant. ;
Tirs lliures: si un equip comet quatre faltes defensives en un període, a partir d'aquest moment totes les faltes personals defensives durant aquest període seran castigades amb dos tirs des de la línia de tirs lliures de la zona de l'equip infractor (situada a 4,60 m de la cistella, o 5,30 en mesures de l'NBA). Cada tir lliure aconseguit val un punt. També s'efectuaran dos tirs lliures sempre que un jugador rep una falta mentre es troba en acció de tir i després de les faltes tècniques, antiesportives o desqualificants. Quan el jugador rep una falta durant una jugada en la qual assoleix encistellar, es dóna per vàlida la cistella i se li concedeix un tir lliure. Quan el jugador rep una falta en intentar llençar des de la zona de 3 punts, se li concediran tres tirs lliures.
Peus : la pilota no pot tocar els peus , si ho fa la possessió de la pilota passa a ser de l'equip contrari .
Equips .
Jugadors: Només hi poden jugar un màxim de 5 jugadors alhora per equip. És freqüent que entre aquest 5 jugadors hi acostumin a haver dos pivots, dos alers i un base. ;
Suplents: En un equip poden haver un màxim de 12 jugadors convocats, 5 jugadors juguen a la pista i un altres 7 romanen la banqueta.
Entrenadors: Hi acostuma a haver un sol entrenador en un equip, que decideix tot qui juga i qui no juga, les jugades, etc.
Altres regles relacionades amb temps màxims .
Tres segons: Aquesta regla es compleix quan un equip està atacant i entra a la zona de l'altre equip; no està permès que cap jugador hi estigui més de tres segons. En cas contrari l'arbitre ha d'assenyalar la infracció i la pilota passa a l'equip contrari.
Cinc segons: Aquesta norma es dona quan la pilota surt fora de banda. El jugador que ha de fer la sacada de banda només té cinc segons per passar-la, sinó la pilota passa a l'equip contrari.
Vuit segons: Aquesta norma es compleix quan després d'una cistella de l'equip contrari, en la sacada de fons es disposen de vuit segons per a passar de mig camp.
Vint-i-quatre segons: Aquesta norma és el temps màxim per a fer una jugada i tenir la possesió de la pilota, un cops exhaurits aquests vint-i-quatre segons la pilota passa a l'equip contrari.
Temps de joc .
El temps del partit es divideix en quatre parts de deu minuts cadascuna en l'àmbit del bàsquet FIBA, en quatre quarts de 12 minuts en l'NBA i en dues parts de 20 minuts en la NCAA. Un partit consta de quatre quarts, i això vol dir que son quaranta minuts, de partit, més els temps morts, les fores i les interrupcions que pugui tenir un partit.
Sistema d'anotació .
Existeixen tres sistemes de valoracions per als encistellaments, que són:
2 punts si la cistella està feta en temps de joc des d'una distancia interior de la línia de 6,25 m. ;
3 punts si està feta a través d'un llançament de més enllà de la línia de 6,25 m. ;
1 punt per a les cistelles fetes (amb el temps aturat) des de la línea de tirs lliures.
Característiques dels jugadors en les seves diferents posicions .
Base: És l'encarregat de dirigir el partit. (les jugades, les posicions, els moviments, etc.). Està situat davant de la línia de 6'25, i des d'ella maneja tot el joc.
Escorta: Son encarregats d'anotar des del perímetre de l'ampolla, solen ser mes alt que els bases i també són els que mes passades tenen que rebre. Solen ser jugadors de contacte amb altres jugadors, ja que juga per dintre de la línia de 6,25.
Alers: Són els encarregats de vigilar les bandes i d'ajudar la base i el pivot a penetrar dins la línia de tir. Estan situats un a cada banda de la línia de 6'25, una mica més endins que els bases.
Aler pivot;
Pivots: Són els encarregats d'agafar els rebots i de vigilar que l'equip contrari no penetri dins de la línia de tir. Estan situats un a cada costat de la botella, gairebé sota la cistella.
Gestions tècniques bàsiques .
Defensa .
Posició bàsica: ;
És fa amb les cames flexionades, els peus una mica separats, l'esquena (el tronc), inclinat cap al davant i el cap a l'altura de la pilota i mirant endavant per tenir una total visió dels teus companys i el teu adversari.
Anticipació:
Es un moviment que es basa en interceptar la passada que un jugador contrari ha fet, per tal de sortir ràpidament al contraatac, o sortir des de darrera, d'una forma ordenada.
Defensa individual .
És una defensa individual, cada jugador defensa a un atacant, hi ha d'estar en tot moment amb ell per evitar que li passin la pilota o bé pugui fer alguna jugada. Només el pot deixa quan li pren la pilota i els papers s'intercanvien.
Defensa en zona .
Cada jugador, té un tros del camp per a defensar, i ha d'evitar que entrin o passin els contraris. És una de les defenses mes bones que hi ha, perquè hi col·laboren més d'un jugador i costa mes que un contrari penetri en el camp contrari.
Tipus:
Hi ha molts tipus de defensa amb zona, com per exemple:
2-1-2 : Un sistema força ofensiu, com mostra deixar dos jugadors avançats.
2-3 : Sistema mig ofensiu, deixant 2 homes a sota, i amb 3 mig avançats.
1-2-2 : Un sistema molt ofensiu, només deixant 1 home darrera amb 4 avançats (clarament per sortir al contracop).
3-2 : Un sistema clarament defensiu, perquè posa 3 homes darrera i 2 mig avançats.
1-3-1 : Un sistema neutre, deixant 1 home abaix, 1 avançat, i els altres tres en el mig.
La pista, la cistella i la pilota de bàsquet .
La pista de joc .
Una pista de bàsquet és un rectangle de superfície dura, que té entre 12,8 m a 15,2 m en el seu costat més curt i d'entre 22,5 m a 28,6 en el llarg. L'altura del sostre o de l'obstacle més baix ha de ser, de, com a mínim, 7 m. El camp està dividit en dues meitats iguals separats per la línia denominada de mig camp. Per a cada equip, el mig camp que conté la cistella que es defensa es denomina mig camp defensiu i el mig camp que conté la cistella en la qual es pretén anotar es denomina mig camp ofensiu. El cercle central mesura 1,83 m i dintre d'aquest es troba una altra circumferència de 61 cm de diàmetre on se situa un jugador de cada equip a l'hora del començament del partit. En els costats menors se situen els cercles que estan a 3,05 m d'altura i s'introdueixen 1,20 m dintre del rectangle de joc. Paral·lela a la línia de fons trobem la línia de tirs lliures, que es troba a 5,80 m de la línia de fons i a 4,60 de la cistella. La línia de tres punts es troba situada a 6,25 m de distància de la cistella. El cercle on es troba la línia de tirs lliures té una circumferència de 1,80 m.
La pilota de bàsquet .
La pilota de bàsquet ha de ser, evidentment, esfèrica, de cuir o pell rugosa, o material sintètic, que faciliti agafar-la pels jugadors amb les mans suades. Tradicionalment és de color taronja, amb línies negres, però hi ha moltes variants. Les pilotes d'indoor (pavelló cobert) i outdoor (exterior) es diferencien en el material del qual estan recobertes.
A partir de la temporada 2004-05 la FIBA ha adoptat per a les seves competicions una pilota amb bandes clares grogues sobre el clàssic color de fons taronja, per a millorar la visibilitat de la pilota tant per part dels jugadors com pel públic.
Des de l'any 2007 a Espanya s'utilitza una pilota amb franges negres, sobre el qual es discuteix la seva durada ja que rellisca en excés.
Circumferència: 68 - 73 cm;
Diàmetre: 23-24 cm;
Circunferència: 74,9 a 78 cm;
Pes: 567 - 629 g;
S'utilitzen pilotes de tres denominacions diferents corresponents a tres grandàries i pesos diferents segons les categories: el nombre "7", utilitzat per a bàsquet masculí, el "6" per a bàsquet femení, i el "5" per a minibàsquet i pre-infantils (nens de 8 a 12 anys generalment).
La cistella de bàsquet .
El tauler de la cistella és 1.05m d'alt i 1.80m d'ample. En la part central inferior, es troba un rectangle de 0.59m d'ample i 0.45m d'alt i que està elevat del tauler per la part baixa 0.15m, en l'interior del rectangle es troba el que sosté la cistella que mesura 0.45m, la cistella s'agafa del rectangle interior en el seu centre. El cercle de la cistella ha de tenir un diàmetre de 45,7 cm, el rectangle interior s'utilitza per a calcular el tir, i que al xocar amb ell la pilota s'introdueixi en la cistella.
Competicions .
Hi ha diferentes competicions de bàsquet arreu del món, que poden ser o bé entre clubs o entre seleccions estatals. Les principals competicions del món del bàsquet són:
Entre seleccions estatals .
Campionat del Món de bàsquet masculí;
Campionat del Món de bàsquet femení;
Campionat d'Europa de bàsquet masculí;
Campionat d'Europa de bàsquet femení;
Torneig de les Amèriques masculí;
Torneig de les Amèriques femení;
Entre clubs .
NBA;
WNBA;
Eurolliga de bàsquet;
Copa ULEB;
FIBA EuroCup;
FIBA EuroCup Challenge;
Copa Korac (desapareguda);
Recopa d'Europa de bàsquet (desapareguda);
Lliga ACB de bàsquet;
Lliga italiana de bàsquet;
Lliga grega de bàsquet;
Lliga francesa de bàsquet;
Lliga Catalana de Bàsquet;
Campionat de Catalunya de bàsquet (desaparegut);
Categories i competicions catalanes .
Segons l'edat i el sexe, s'organitzen les diferentes lligues per categories. La Federació Catalana de Basquetbol organitza el bàsquet de la següent manera:
Vegeu també.
Minibàsquet;
Bàsquet als Jocs Olímpics;
Referències.
Enllaços externs .
http://www.basquetcatala.com/ Bàsquet Català; |
303 | Beisbol | El beisbol és un esport d'equip practicat a l'aire lliure entre dos equips de nou jugadors cadascun, que es juga amb un bat i una pilota en un camp en què quatre bases assenyalen el recorregut que un jugador atacant ha de fer per marcar una correguda.
Regles del joc .
L'objectiu del joc és aconseguir més carreres que l'equip contrari. Una carrera s'obté quan un batedor completa una volta, havent trepitjat les 4 bases del diamant sense ser eliminat.
La durada d'un partit és de 9 innings o entrades. Un inning s'acompleix quan els 2 equips han passat una vegada per l'atac i una per la defensa.
En la primera part de l'entrada l'equip visitant ataca (pren el torn al bat), i el local defensa (cobrint el terreny de joc). Quan en l'equip atacant queden eliminats (out) 3 jugadors, es canvien les posicions, i l'equip que defensa passa a atacar.
Quan un equip ataca, cada jugador anirà a batar segons un ordre preestablert de l'1 al 9, amb l'objectiu de batar el més lluny possible la bola que els llança el pitcher (llançador) contrari per tal d'arribar a alguna base.
Quan un equip defensa, cada jugador se situa en el terreny de joc segons la posició que li pertoca, disposat a eliminar els batedors o corredors contraris.
El batedor es converteix en corredor:
Batada fora de l'abast de qualsevol defensor, que li permet arribar a alguna de les bases.
El pitcher llança 4 'boles'(fora de la zona d'strike) o colpeja el batedor amb un llançament, fet que li dóna dret a avançar fins a la 1a base.
Zona de Strike
És l'espai situat sobre la base meta (Home) i, aproximadament, entre les aixelles i la part superior dels genolls del batedor.
L'àrbitre canta Strike quan el batedor passa el bat sense tocar la bola. També el canta si no el passa i la bola llançada passa per la zona de strike.
L'àrbitre canta 'bola' a tot llançament que no passi per la zona de strike, sempre que el batedor no l'hagi intentat colpejar.
Formes d'eliminar (outs):
7.Strikeout. Quan el llançador aconsegueix 3 strikes sense que el batedor pugui connectar, aquest queda eliminat.
Out (eliminació) forçat. Quan un defensor en possessió de la bola trepitja la base a la qual el corredor o batedor està obligat a avançar.
Out de fly (eliminació de vol). Tota pilota batada de globus i agafada en l'aire per qualsevol defensor elimina el batedor.
Out (eliminació) no forçat. Tot corredor que no està en contacte amb la base que li pertoca i és tocat amb la bola per un defensor queda eliminat.
Safe (corredor salvat):
Al contrari, sempre que el corredor arribi o torni a la seva base abans que el toqui el defensor amb la bola, es mantindrà en joc.
Vocabulari:
Home Plate. Base meta (zona de batar).
Bases. Coixinets situats en els angles del camp interior (1a, 2a, 3a).
Pitcher. Llançador, defensa que llança la bola al batedor.
Catcher. Receptor, director del joc defensiu de l'equip.
Infielder. Defensor del camp interior (1B, 2B, 3B, SS).
Outfielder. Defensor del camp exterior (LF, CF, RF).
Strike. Llançament dins la zona de batar, o batada fallida.
Bola. Llançament fora de la zona de batar.
Strikeout. Batedor eliminat per strikes.
Out. Atacant (batedor o corredor) eliminat.
Safe. Atacant salvat.
Error. Errada d'un defensor.
Fair Ball. Batada bona, dins les línies del terreny vàlid.
Foul Ball. Batada dolenta, fora de les línies del terreny vàlid.
Rolling. Batada per terra.
Fly. Globus, batada enlaire.
Toc. Batada suau que deixa la bola morta a terra.
Hit. Batada que permet arribar a una de les bases (sense error de la defensa).
Homerun. Batada més enllà del límit del terreny, fet que permet recórrer les 4 bases.
Carrera. Anotació dels atacants.
Play (play ball). Inici o represa del joc.
Time (time out). Suspensió temporal del joc, temps mort.
Umpire. Àrbitre.
Inning. Entrada, cada una de les 9 parts que conformen un partit.
Història .
El beisbol, l'esport nacional dels Estats Units, és una transformació del criquet anglès. El 1845 aparegué el primer club de beisbol, el Knickerboker Baseball Club of New York. No fou fins l'any 1858 quan s'organitzà a Nova York una assemblea amb vint-i-cinc clubs que fixà les bases definitives del reglament d'aquest esport.
Ràpidament esdevingué popular als Estats Units, on es creà, l'any 1871, la National Association of Professional Baseball Players, i, l'any 1901, lAmerican League. Aquests organismes promogueren i organitzaren les grans competicions nacionals de clubs professionals. Actualment, als Estats Units s'organitzen en les anomenades Major Leagues, les Minor Leagues i les lligues universitàries. Entre els clubs més destacats del planeta podem esmentar els New York Yankees, Saint Louis Cardinals, Philadelphia Athletics, New York Giants, Washington Senators o Pittsburg Pirates.
El beisbol es propagà per Amèrica Central, especialment a Mèxic, Cuba o la República Dominicana, i al Japó, on és un esport molt popular, rivalitzant amb altres esports com el futbol. També es propagà per Amèrica del Sud, principalment pels països banyats per Carib. A Europa fou introduït pels soldats nord-americans durant la Primera Guerra Mundial (1918), i és practicat a diversos països, destacant Itàlia i els Països Baixos, tot i que mai ha esdevingut un esport de masses.
El beisbol a Catalunya .
A Catalunya fou introduït el 1930 pel periodista Agustí Peris de Vargas, que l'importà de Cuba i en fou el primer jugador i entrenador. Els primers clubs sorgiren a Barcelona, entre ells el Canadenc (format pels empleats de l'empresa la Canadenca), l'Universitari i el Futbol Club Barcelona. El 1940 aparegueren l'Hèrcules de les Corts, el RCD Espanyol i el 1951 el Pops de Lloret de Mar. El 1945 fou disputat el primer campionat d'Espanya que fou guanyat per l'Espanyol de Barcelona, derrotant a la final l'Amèrica de Madrid. A partir dels anys 50, l'esport s'estengué per diferents localitats catalanes, destacant Cornellà, Viladecans, Gavà i Sabadell.
El Club Beisbol Viladecans va ser un dels pocs clubs de beisbol que va sobreviure els dificils anys de la fi de l'epoca daurada d'aquest esport a Espanya a la vora de 1970. Amb l'introducció de canals múltiples a la televisió l'augment massiu de l'interes del públic en la Primera Divisió de la lliga espanyola de futbol va eclipsar altres esports d'equip. Com a conseqüencia molts clubs de beisbol catalans no vàren poguer competir i vàren desapareixer.
El CB Viladecans es convertí durant els anys 80 i 90 en el club més destacat de l'estat, pràcticament imbatible i amb un rècord de títols consecutius difícil d'igualar.
Competicions .
Major League Baseball (MLB);
Copa d'Europa de Beisbol;
Recopa d'Europa de Beisbol;
Copa de la CEB;
Lliga espanyola de beisbol;
Enllaços externs .
Federació Internacional de Beisbol;
Confederació Europea de Beisbol;
Federació Catalana de Beisbol i Softbol; |
304 | Billar | El billar és un joc practicat sobre una taula rectangular de fusta, entapissada de verd, consistent a fer lliscar boles de vori impulsant-les mitjançant un tac.
Hi ha moltes varietats de billar. En algunes d'elles, l'objectiu es de fer caramboles: hi ha tres boles en joc i, impulsant una d'elles, cal colpejar les altres dues. En altres varietats, el tauler té una serie de forats a les cantonades o en els límits de la taula, i cal fer entrar les boles en aquests forats.
Vegeu també.
Snooker;
Billar americà;
Campionat del Món de billar a tres bandes;
Campionat d'Europa de billar a tres bandes; |
305 | Billar americà | El billar americà és un format de billar, practicat sobre una taula rectangular de fusta, entapissada de verd, de 2,54 m sobre 1,27 m (internacionalment dit 9ft), consistent a moure diverses boles de vori, que el jugador impulsa mitjançant un tac, per introduir-les a l'interior de la taula a través dels orificis de reglament.
És utilitzat amb 16 boles:
una de blanca dita bola de xoc, bola de tir, o simplement blanca;
15 boles numerades d'1 a 15:
les boles 1 a 7 són acolorides completament (i són anomenades «baixes» de manera comuna, «plenes» o «petites»),
la bola 8 és acolorida completament en negre,
les boles 9 a 15 presenten només una petita banda de color (anomenades «altes», «obstaculitzades», «envoltades», «grosses», «estriades» o «ratllades»).
Existeix diversos jocs diferents, que obeeixen tots en certes regles comunes al billar americà.
Regles comunes .
Al començament de la part, la bola blanca és col·locada en el quart superior de la taula (al grat del jugador que té la mà), i les boles restants són disposades en paquet (rombe o triangle), la bola de cap sent col·locada sobre la mira inferior (veure billar).
El primer jugador que juga trencament el paquet.
A cada cop (exceptuat en el trencament), el jugador ha d'anunciar la bola que vol recollir, i on. Si aconsegueix introduir-la al forat anunciat, torna a tirar.
Si un jugador no vol anunciar res, diu safe. Encara que succeeixi, no jugarà llavors el cop següent (excepte si l'adversari comet una falta).
Faltes
Després d'una falta, l'adversari pren la mà, i té el que es diu de manera comuna una bola a mà, és a dir que té el dret col·locar la bola blanca on el desitja sobre la superfície del billar (exceptuat al contacte d'una altra bola).
Cas de faltes;
La bola blanca ha de tocar almenys una altre bola.
Després d'aquest primer impacte amb la blanca, almenys una bola deu tocar una banda (excepte si una bola és entrada).
La bola anunciada pel jugador entra en un forat diferent d'aquell anunciat.
La bola blanca és entrada.
Una bola és expulsada de la taula.
Un jugador toca una bola amb altra cosa que el procediment de la seva cua (veure billar), o toca una bola mentre que no és el seu torn de jugar. En aquest cas, correspon a l'adversari escollir si la taula és posada en l'estat precedent la falta o no.
Doble contacte : un jugador colpeix dues vegades la bola blanca. Això arriba sovint quan aquesta última és molt prop de la bola a què s'apunta.
Un jugador juga sense que el seu cos sigui en contacte amb el sòl.
Cas particulars
Si, mentre que un jugador ha de jugar, la bola blanca és en contacte amb una altra bola, i aquesta última és una bola executable pel jugador (és una d'aquelles a les quals ha d'apuntar), una regla particular s'aplica: el jugador no té el dret de fer moure's aquesta bola quan colpeix la blanca (allò és considerat com un doble contacte), però en contrapartida aquest contacte és considerat com el primer impacte del jugador. No té del qual no necessitat de tocar una altra bola i pot llavors apuntar a una bola que no tenia el dret jugar altrament. Això no el dispensa no obstant això de tocar una banda.
Si un jugador comet tres faltes seguides, perd la part.
El joc de la 8 .
És aquest joc que la majoria dels aficionats practiquen. Juga amb les 16 boles i les regles són bastant similars d'aquelles del pool.
Objectiu: cada jugador es veu atribuir un grup de set boles (sigui els números 1 a 7 o «plenes», sigui 9 a 15 o «envoltades»). El vencedor és el primer a embutxacar-se totes les boles del seu grup, continu de la número 8 (negra).
Regles
Paquet: el paquet es presenta sota la forma d'un triangle de 15 boles. La negra és col·locada en el centre d'aquest triangle i les dues boles de les extremitats dreta i esquerra han de pertànyer a grups diferents.
Trencament;
En el trencament, el jugador no té el dret d'anunciar una bola a embutxacar-se. No obstant això, si se n'embutxaca una o alguns, guarda la mà.
El trencament és vàlid si almenys quatre boles (diferents de la blanca) toquen una banda o almenys una bola és embutxacada. Si no, el trencament s'ha de refer pel mateix jugador. Si aquest fracassa tres vegades continuadament el seu trencament, perd la part.
Tria del grup: el primer jugador que s'embutxaca una bola havent-ho anunciat i sense cometre de falta s'és vist atribuir el grup d'aquesta bola. El seu adversari es veu atribuir l'altre grup.
Cas de falta: si no es toca una bola de seva sèrie en primer.
Bola negra;
La part és perduda si la bola negra entra abans que el jugador no hagi entrat totes les boles de la seva sèrie (aquesta regla no és vàlida en el moment del trencament).
Si la negra és embutxacada en el trencament, la part és tocada.
Si la negra és embutxacada i que una falta és comesa en el moment del mateix tir, el jugador perd el torn.
Si, en el moment del seu torn, un jugador no pot tocar cap de les boles a què ha d'apuntar en menys de 5 bandes, la part és tocada (cas molt rar).
El 14/1 (continu) .
Objectiu: atènyer un nombre de punts determinat amb antelació, la distance, o pegar à défaut el resultat del seu adversari al final del màxim de vegades autoritzades.
Regles
Les 15 boles són utilitzades.
Cada bola té el mateix valor, sigui 1 punt.
Un es pot embutxacar qualsevol bola, a condició d'anunciar-ho, així com la butxaca (el forat), i allò fins i tot en el trencament; tota bola recollida a més en el moment d'un cop vàlid comptabilitza un altre punt. Si la bola anunciada tomba en una altra esbossa que previst, o si d'altre boles han entrat però no aquella anunciada, no hi ha falta, però les boles en qüestió deuen ser retornades al joc.
A cada empochage un punt és guanyat, i el jugador continua tant com s'embutxaca les boles anunciades i no cometi falta.
La part desenrotlla sobre una distància predefinida.
Quan no queda més que una bola numerada sobre la catifa i l'avança no és sempre atesa, les 14 altres són reposades en triangle en el seu punt de sortida.
Hi ha falta si la blanca és embutxacada, si una bola és expulsada o si cap banda no és tocada després de l'impacte. En el trencament, la blanca i dues altres boles han de tocar les bandes perquè el cop sigui vàlid. Una falta fa perdre un punt, una falta en el trencament dos punts. Tota bola embutxacada durant el tir on la falta a estiu comesa no porta punt i és reposada sobre la catifa. Quan un jugador comet tres faltes consecutives, és penalitzat de 15 punts i les boles són posades en posició de sortida, l'adversari beneficiant-se llavors de la tria de trencar-se o no.
Desenvolupament del joc: com és obligatori anunciar les boles fins i tot en el trencament, una part de 14/1 comença tradicionalment per un cop de defensa similar al del snooker: la blanca és enviada xocar la punta dreta o esquerra del triangle, alliberant així al mínim les boles, després tocarà dos (sovint tres) bandes i torna cap al seu punt de sortida, al més prop de l'embena de l'alçària per no deixar cop fàcil a l'adversari.
Quan no queda més més que una bola sobre la taula, aquesta i la blanca es queden a la seva plaça (excepte cas especial). Les 14 altres boles són reposades en triangle, la bola de cap mancat. El jugador ha d'intentar llavors embutxacar-se la bola lliure tot enviant la blanca en el triangle per alliberar les boles i continuar sobre la seva embranzida, o efectuar un cop de defensa.
El joc de la 9 .
Les 8 boles plenes més la 9 són disposades en rombe, l'1 al capdavant i la 9 al mig. L'objectiu del joc és d'embutxacar-se les boles en l'ordre creixent (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i finalment la 9). Tant com un jugador s'embutxaca una bola, continua jugant.
El guanyador és simplement el que s'embutxaca la 9. La regla principal diu que cal tocar en principi la bola sobre la catifa de la qual el número és més feble (el que explica l'1 al capdavant en el moment del trencament), però qualsevol bola embutxacada dóna el dret de reinterpretar.
Exemple: la bola més baixa sobre la catifa és la 3, el jugador toca la 3, que ella fins i tot toca la 6 que entra, aquest mateix jugador reinterpreta i apunta llavors de nou la 3.
Sobre aquest principi, si el jugador s'embutxaca la 9 des del cop de trencament, guanya de manera instantània la part i les boles són reposades en rombe. El guanyador de la part precedent trenca per a la següent.
Entre els cèlebres jugadors, es pot citar Earl Strickland, Efren Reyes, Mika Immonen, Fransisco Bustamente, Nick Varner, Michael Sigel, Steve Mizerak.
Les retransmissions televisades d'aquest joc són rarissimes, també, per veure els millors jugadors del món a l'obra, lloc web www.accu-stats.com és un dels als quals més se subministri en matèria de cassets VHS i de DVD.
== La 9 continua ==
Aquesta variant del joc de la 9 dóna més emoció en el joc i recompensa més la regularitat si s'escau.
En efecte, aquest joc es compta en punts (50 o 100 generalment) i juga en mànecs (una màniga s'acaba quan la bola 9 és embutxacada en les bones condicions). Com en la regla de la 9, cal sempre tocar en primer la bola més petita sobre la taula. De més, el fet d'embutxacar-se la bola 9 amb el més petit valor sobre la taula atorga una prima conseqüent en total dels punts.
Així, respectant aquesta regla, els punts es calculen de la manera següent.
Els cops guanyadors:
esbossa directa = 1 pt (toca la bola de la qual el valor és el més baix i se l'embutxaca en el mateix cop) ;
butxaca amb toc = 2 pts (s'embutxaca una bola de qualsevol valor tret de la 9, després d'haver tocat la bola de la qual el valor és el més baix);
la 9 embutxacada en les bones condicions = ***spécial*** (la màniga es para i el jugador que s'ha embutxacat la 9, comença la màniga següent) ;
la 9 embutxacada per la :
= 20 pts,
= 16 pts,
= 14 pts,
= 12 pts,
= 10 pts,
= 8 pts,
= 6 pts,
= 2 pts.
Faltes (tota falta comesa el fa passar la seva torn a l'adversari):
cap bola tocada = -1 pt;
la bola tocada en primer no és la més baixa = -1 pt;
embutxacar-se una bola en les males condicions = -1 pt (i es reposa la bola sobre la taula a nivell del rombe);
bola blanca embutxacada = -2 pts;
sortida de taula (bola blanca) = -2 pts ;
3 faltes consecutives = 10 pts per als adversaris (la màniga es para i el jugador, que segueix el que ha fet les 3 faltes, comença la màniga següent).
Atenció!
Els punts s'acaparen en un mateix cop i és impossible tenir un resultat negatiu.
Exemples
Toca la 3 (és la més baixa sobre la taula) i s'embutxaca la 3 i la 7 (esbossa directa + butxaca amb toc = 1 + 2 = 3 pts).
Toca la 6 (però no és la més baixa) i s'embutxaca la bola blanca igualment (-1 i -2 -> -3 pts).
Toca la 3 (és la més baixa sobre la taula) i s'embutxaca la 3 i la bola blanca igualment (1 - 2 -> -1 pt).
Perd 2 pts en un cop mentre que el seu resultat és d'1. Per tant aquest cau a 0.
El vencedor de la part és el jugador que, al final d'una màniga (després que la 9 és embutxacada), té 50 (o 100) o més (amb el major total enfront dels seus adversaris). En cas d'igualtat, és el que té més de mànec guanyadores al seu actius.
Observació: si la dificultat és invencible per a certs jugadors, pot parar la part en un cert nombre de mànigues predefinides. I el que té el major total de punts guanya.
Vegeu també .
Billar; |
308 | BeOS | BeOS és un sistema operatiu per l'ordinador BeBox i despres per Macintosh, orientat a l'entorn multimèdia. No ha tingut gaire èxit a causa de les poques aplicacions existents que l'utilitzen. |
309 | Barcelona | Barcelona, situada a la costa mediterrània de la Península Ibèrica, és la capital de Catalunya, de la província de Barcelona i de la comarca del Barcelonès. El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serralada Litoral, el mar Mediterrani, el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. Amb una població de 1.615.908 habitants, Barcelona és la ciutat més poblada del Principat i la segona d'Espanya, així com l'onzena de la Unió Europea. És el principal nucli urbà de la regió metropolitana de Barcelona, que aglutina 4.928.852 habitants, i de l'àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis, que té una població de 3.161.081 habitants i una superfície de 633 km². Un estudi del departament d'Afers Socials i Econòmics de la ONU de l'any 2005 situa Barcelona en la posició 51 del rànquing de les poblacions amb major nombre d'habitants del món.
Geografia .
Emplaçament .
Situada a la costa de la mar Mediterrània, Barcelona s'assenta en una plana formada entre els deltes de les desembocadures dels rius Llobregat, al sud-oest, i Besòs, al nord-est, i limitada pel sud-est per la línia de costa, i pel nord-oest per la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo, 516,2 m, com a punt més alt) que segueix paral·lela la línia de costa encaixant la ciutat en un perímetre molt definit.
La part del pla de Barcelona més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (265,6 metres), Monterols (127,3 metres), el Putget (182,7 metres), la Rovira (206,8 metres) i la Peira (138 metres). A tocar del litoral, dominant el port, s'aixeca la muntanya de Montjuïc (184,8 metres)., i el mont Tàber de només 16,9 m, és el promontori on s'assenta el nucli històric de la ciutat.
Límits .
El terme municipal de la ciutat limita, de sud a nord-est i en el sentit de les agulles del rellotge, amb els municipis d'El Prat de Llobregat, l'Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs, sent els dos primers i els dos últims els municipis amb els que manté un contacte més proper, amb una densa malla urbana contínua, mentre que Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès queden molt més separats, degut a que la serralada litoral i el parc del Tibidabo actuen com a barreres naturals que dificulten la connexió entre aquests municipis i Barcelona.
Clima .
Barcelona té un clima Mediterrani amb hiverns curts, frescos i humits (als mesos de gener i febrer les temperatures ronden els 10 °C) i estius secs, llargs i càlids (al juliol i a l'agost les temperatures acostumen a superar els 30 °C. La màxima temperatura registrada a la ciutat va ser de 38,6 °C, 39,8 °C a l'Observatori Fabra, situat al Tibidabo, i la temperatura mínima va ser de -10 ºC, registrada al mateix observatori.
Història .
Des de la fundació fins al segle XVIII .
Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans.
En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser refundada pels romans a finals del segle I aC, sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou emmurallada per ordre de Claudi. L'obra de la construcció de la muralla va córrer a càrrec de Caius Coelius, segons diu una llosa trobada a Montjuïc al segle XIX. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants. Al segle IV les muralles van ser reformades augmentant el seu gruix i alçada, i incorporant entre 75 i 78 torres de defensa. Aquestes muralles foren operatives durant uns mil anys fins l'ampliació de Jaume I.
Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa i hi van instal·lar la cort per un breu període de temps. El 531 Amalric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel valí Al-Hurr ath-Thaqafí i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà amb el nom de Barshaluna, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potència econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durant uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al període comtal
Diversos pergamins medievals del segle X, parlen d'Ardena, una població situada a l'actual Avinguda Diagonal de Barcelona, entre les Corts i Sarrià.
A partir del segle XIV la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 i 1651, i posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714), que comportà el setge de la ciutat i, una vegada capitulada, l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya i la destrucció de bona part del Barri de la Ribera i la construcció de la Ciutadella.
Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica que fa afavorir la progressiva industrialització al següent segle.
Del segle XIX al XX .
El 1888 Barcelona va organitzar la seva primera Exposició Universal, gràcies a la qual urbanitzà una gran extensió de terreny que comprenia des del Parc de la Ciutadella fins la Barceloneta, i va millorar les infraestructures a tota la ciutat. Barcelona llavors aprengué que l'organització de grans esdeveniments internacionals no només li facilitava la urbanització de la ciutat, sinó que li reportava multitud de visitants i projecció internacional.
Al llarg de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb el projecte del 1854 d'enderrocament de les muralles que envoltaven la ciutat, es va procedir a incorporar les altres poblacions del pla de Barcelona. Així es van incorporar a la "Gran Barcelona" les poblacions de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, això va permetre a la ciutat poder aplicar llurs projectes d'Eixample i de desenvolupament de la industria, fet que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment.
A nivell social, a finals del segle XIX, els barcelonins van viure en primera persona la proliferació de noves formes de vida, oci i relacions socials que tenien en l'esport i la pràctica de l'activitat física la seva màxima expressió. En els darrers anys del segle la ciutat va veure néixer una gran quantitat de clubs de natació, tennis o futbol que tindrien una gran importància, en el segle XX, en la vida social dels barcelonins, i en la projecció exterior de la ciutat. Clubs com el FC Barcelona (fundat el 1889), el RCD Espanyol (fundat el 1900) i el Real Club de Tenis Barcelona o el Club Natació Barcelona aconseguiren una gran popularitat a la ciutat, i van convertir Barcelona en la gran capital de l'esport espanyol de principis del segle XX. El 1904, el barri d'Horta es va annexionar a Barcelona, i el 1921 Sarrià.
El 1929 es va tornar a organitzar una Esposició Universal, gràcies a la qual es va urbanitzar tota la zona de Plaça d'Espanya, i es van construir pavellons on ara hi ha la Fira de Barcelona. L'exposició del 1929 també va ser el pretext per construir el metro, inaugurat inicialment el 1924, i ampliat el 1926 amb el servei del "Metro Transversal" entre la Bordeta i Catalunya (actual L1), que unia el centre de la ciutat amb el recinte de l'exposició, a Plaça Espanya i Montjuïc.
1936-1939: Guerra Civil .
L'estiu de 1936 Barcelona estava preparada per celebrar l'Olimpíada Popular, per la qual s'havia construït l'Estadi Olímpic Lluís Companys i es van fer remodelacions a la muntanya de Montjuïc. Però l'esclat de la Guerra Civil el mes de juliol provocà que no es pogués celebrar.
A la ciutat es va viure un procés revolucionari pel qual la CNT i la UGT van fer col·lectivitzacions d'empreses i serveis. L'autoritat del Govern de la República i la Generalitat de Catalunya era teòrica, controlant de forma efectiva els carrers els anarquistes. A partir dels Successos de Maig, la influència dels anarquistes baixà.
George Orwell, comentà sobre la Barcelona d'aquells dies a Homenatge a Catalunya:
Per primer cop a la meva vida, em trobava en una ciutat on la classe treballadora portada el timó. Quasi tots els edificis, qualsevol que fos la seva mida, estaven en mans dels treballadors i coberts amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets ostentaven la fals i el martell i les inicials dels partits revolucionaris; quasi tots els temples havien estat destruïts i les seves imatges, cremades. Per totes les parts, quadrilles d'obrers es dedicaven sistemàticament a enderrocar esglésies. A tota botiga i a tot cafè s'hi veien cartells que proclamaven la seva nova condició de serveis socialitzats; fins els netejabotes havien estat col·lectivitzats i les seves caixes estaven pintades de vermell i negre. Cambrers i dependents miraven al client cara a cara i el tractaven com un igual. Les formes servils i fins i tot cerimonioses del llenguatge havien desaparegut. Ningú deixa "senyor", o "don" i tampoc vostè; tots es tracta de «camarada» i «tu», i deien "salut!" en lloc de "bon dia".
Durant la guerra, Barcelona va ser bombardejada en diverses ocasions per les tropes franquistes. El suport de la ciutat a les forces republicanes li costà car, no només durant els tres anys de guerra, sinó durant els trenta-sis anys següents de règim franquista, que a finals de gener de 1939 ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra.
Postguerra i franquisme .
Després d'una postguerra dura Barcelona inicià una fase de desenvolupisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer, així va ser com la totalitat del pla de Barcelona, que encara mantenia certa herència del seu passat agrícola i rural es va urbanitzar en grans barris dormitoris plens dels immigrants procedents d'altres parts d'Espanya.
Democràcia .
Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infraestructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.
Esdeveniments .
1258 Tribunal de la Carta Consular de Barcelona.
1265 Creació del Consell de Cent, per tal assistir els consellers i els oficials reials en casos referents a la defensa de la ciutat de Barcelona i les seves possessions.
1283 Constitucions catalanes de les Corts de Barcelona amb el Privilegium Magnum: el rei no podrà imposar nous impostos sense aprovació de les Corts.
1391 Assalt i crema del Call jueu, acusats d'haver portat la pesta negra. S'agreuja la decadència econòmica de la ciutat.
1412 Compromís de Casp. Nova dinastia reial: els Trastàmara, d'origen castellà. S'allunyarà la Cort de la ciutat i es crearà la figura del Virrei o Lloctinent.
1462 Comença la Guerra Civil entre els partidaris de la "Busca" i la "Biga".
1493 Arribada a Barcelona de Cristòfor Colom. Rebut pels Reis d'Aragó i Castella a Palau. La Corona d'Aragó queda exclosa de l'explotació econòmica directa de les Amèriques.
1519 Reunió dels cavallers de l'Orde del Toisó d'Or a la Seu per ordre de l'Emperador Carles I.
1640-1652 Guerra dels Segadors; acaba amb el setge i presa de Barcelona. Des de 1650, epidèmia de pesta: entre la guerra i la malaltia, mor entre el 15 i el 20 % de la població.
1714 11 de setembre. Caiguda de Barcelona enfront de les tropes franco-espanyoles comandades pel duc de Berwick. Aquesta derrota significarà la pèrdua dels furs de Catalunya significant això l'annexió completa de Catalunya per part de Castella.
1716 Construcció de la Ciutadella a costa de l'enderroc de gran part del barri de la Ribera.
1753 S'inicia la construcció del barri de la Barceloneta;
1835 Proclamació de la Llei de Desamortització de Mendizábal. Fets del "Torín". Crema de convents i enderroc dels més importants per donar lloc a places i mercats.
1842 Aixecament de Barcelona contra Espartero i bombardeig de la ciutat.
1859 S'imposa des de Madrid el Pla d'Eixample d'Ildefons Cerdà, en contra del que havia aprovat l'Ajuntament.
1868 En motiu de la Revolució Gloriosa la Ciutadella de Barcelona és destruïda. Conservant-ne només els edificis centrals com l'arsenal (actual Parlament de Catalunya), la capella i el palau del governador (actual Institut Verdaguer). Així s'acaba amb el símbol de la repressió espanyola construït després de la derrota de 1714.
1888 Exposició Universal de 1888;
1893 Atemptat anarquista al Liceu.
1905 Fets del ¡Cu-Cut! Militars espanyols assalten i saquegen el setmanari satíric ¡Cu-Cut! i el diari La Veu de Catalunya. Creació de la Solidaritat Catalana, el Govern Espanyol suspèn les garanties constitucionals a Barcelona i impulsa la Llei de Jurisdiccions.
1909 La Setmana Tràgica - Reacció popular a la crida a files de reservistes catalans per a la guerra del Marroc. El Govern espanyol qualifica la revolta de separatista. Hi ha centenars de detencions. Afusellament a Montjuïc de Ferrer i Guàrdia i de quatre persones més.
1929 Exposició Internacional de Barcelona de 1929;
1931 Francesc Macià proclama la República Catalana i aconsegueix que...
1931 El govern provisional de la república restauri la Generalitat de Catalunya.
1934 Lluís Companys proclama l'Estat Català.
1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola.
1938 Bombardejos de l'aviació feixista espanyola, els dies 16, 17, 18 de març es van produir els més intensos, provocant la mort de centenars de persones (875 segons Hilari Salvador) i milers de ferits. Al llarg de la guerra els morts en bombardejos en foren milers.;
1940 El President de la Generalitat Lluís Companys és capturat a França pel govern de Hitler i executat per Franco a Castell de Montjuïc.
1952 Congrés Eucarístic;
1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat;
1987 el 19 de juny, l'atemptat d'ETA a l'Hipercor de l'Avinguda Meridiana causa 21 morts i 45 ferits greus.
1992 Jocs Olímpics del 92;
1995 Comencen les conferències euromediterrànies;
2004 Fòrum Universal de les Cultures;
5 de novembre de 2008, Barcelona és nomenada seu de la Secretaria General de la Unió per a la Mediterrània.
12 de febrer Santa Eulàlia, patrona de la ciutat de Barcelona;
24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la diòcesi de Barcelona i, avui, patrona més popular de la ciutat.
Evolució demogràfica .
El cens del 1787 incorpora Vallbona; el 1860, la Barceloneta; el 1897, les Corts, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Sants i Vallvidrera; el 1904, Horta; i el 1930, Sarrià que prèviament (el 1920) ja havia incorporat part de Santa Creu d'Olorda. Les dades anteriors són la suma dels antics municipis.
Política .
A Barcelona hi ha presents quatre administracions polítiques, amb diferents nivells de responsabilitat i competències:
L'Administració General de l'Estat s'ocupa de diferents qüestions com la seguretat (Cos Nacional de Policia i Exèrcit), la Justícia, la gestió del port i aeroport, els trens de Renfe, i les costes, entre les competències més destacades. Al llarg de l'any 2005 el Cos Nacional de Policia va ser rellevat pels Mossos d'Esquadra, policia autonòmica de la Generalitat, que va substituir totalment el Cos Nacional de Policia durant el 2006, excepte per a algunes competències reservades a aquest com l'expedició del DNI o la lluita contra el terrorisme. L'Administració de l'Estat a Barcelona està coordinada des de la seu de la Delegació del Govern, situada en la Plaça del Portal de la Pau, al costat de l'estàtua de Colom. El Delegat(a) del Govern a Catalunya i el subdelegat del govern de Barcelona són designat directament pel govern d'Espanya per decret.
La Generalitat de Catalunya, govern autonòmic de Catalunya, té àmplies competències sobre la gestió de la ciutat, en diferents àmbits, des d'educació, assumptes socials, trànsit, determinació de polítiques econòmiques i de comerç, etcètera. La Generalitat és també la responsable de la construcció d'equipaments públics com hospitals, escoles de primària i secundària, universitats, residències per a la tercera edat etc. Barcelona és la capital de Catalunya, i seu de totes les seves institucions i organismes. Al Parc de la Ciutadella hi ha el Parlament de Catalunya, i a la Plaça de Sant Jaume hi ha el Palau de la Generalitat, seu oficial de la Presidència. El govern de la Generalitat s'escull per sufragi universal en eleccions celebrades cada quatre anys en tots els municipis de Catalunya. ;
La Diputació de Barcelona és l'organisme públic amb menys competències a la ciutat. Actualment presideix el patronat que s'ocupa del manteniment del parc de la Serra de Collserola, i d'alguns altres parcs i edificis públics de la ciutat. També gestiona alguns museus i és titular d'una àmplia xarxa de biblioteques públiques gestionada conjuntament amb els ajuntaments.
L'Ajuntament de Barcelona és l'organisme amb més competències i funcionaris públics en la ciutat, ja que regula la vida diària dels ciutadans, i importants assumptes com la planificació urbanística, els transports, la recaptació d'impostos municipals, la gestió de la seguretat vial mitjançant la Guàrdia Urbana, el manteniment de la via pública (asfaltat, neteja...) i dels jardins. També és el responsable de la construcció d'equipaments municipals com llars d'infants, poliesportius, biblioteques, residències per a la tercera edat, habitatges de protecció pública, entre d'altres. El govern de l'Ajuntament de Barcelona s'escull per sufragi universal en eleccions celebrades cada quatre anys. El poder de l'Ajuntament s'estructura en dos nivells, ja que l'Ajuntament va dividir la ciutat administrativament en deu districtes. Existeix un nivell de competències municipals general, dirigit directament per l'Alcalde de Barcelona i el seu equip de govern, que s'ocupa de les qüestions més generals i importants de la ciutat. Per altra banda existeix un altre nivell de competències, delegades als Districtes. Així, cada Districte té el seu propi centre polític i administratiu, que funciona com un ens polític amb competències pròpies que ajuden a descentralitzar la política de la ciutat i que els ciutadans sentin l'administració més propera. Cada Districte, com un petit ajuntament territorial, té la seva pròpia Sala de Plens on es debaten les qüestions polítiques, i el seu propi equip de govern, amb un Regidor al capdavant. El govern del Districte es forma en funció del nombre de vots que cada partit rep, en cada districte, en les eleccions municipals de Barcelona. Així, succeïx que, encara que el govern de la ciutat recaigui en un determinat partit, un o diversos Districtes siguin governats per una altra formació política.
Des de les primeres eleccions democràtiques, l'any 1979, després de la caiguda del franquisme, l'Ajuntament de Barcelona ha estat dirigit per alcaldes del PSC Partit Socialista de Catalunya, en diferents coalicions amb d'altres partits quan no ha obtingut una majoria suficientment àmplia. Els seus alcaldes en aquest darrer període democràtic han estat Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos, i l'actual, Jordi Hereu.
Actualment el govern municipal està composat per una coalició entre el PSC i ICV, amb suports puntuals d'altres partits, especialment d'ERC, que en la legislatura passada formava part de l'equip de govern, però que va decidir no repetir aquesta fórmula en la vigent legislatura.
Economia .
Barcelona va ser durant molt temps una ciutat industrial, actualment les fàbriques s'han desplaçat a la perifèria, fet que ha permès reconvertir els antics barris industrials en zones residencials i de servei. El sectors industrials més representatius de Barcelona són la indústria tèxtil, química, farmacèutica, automobilística, electrònica i d'impremta. En serveis Barcelona destaca per les activitats logístiques, editorials i informàtiques.
La Fira de Barcelona organitza nombroses exposicions i salons, alguns dels quals es troben entre els primers d'Europa, fet que la converteix en una de les fires més importants del món i primera d'Espanya, amb més de tres milions i mig de visitants anuals. D'altra banda, la ciutat disposa de diverses insta lacions per a congressos, gràcies al qual se celebren nombrosos esdeveniments nacionals i internacionals al llarg de tot l'any. Des de l'estiu del 2006 s'hi celebra anualment la fira de moda Bread & Butter.
Tot i l'ininterromput creixement econòmic barceloní, la ciutat ha perdut el liderat econòmic d'Espanya durant el darrer quart del segle XX a favor de Madrid. Això es deu a la debilitació del moviment emprenedor català, la saturació de les infraestructures, la major inversió estrangera a Madrid respecte Barcelona i al trasllat dels centres de decisió, seus fiscals i socials de Barcelona (i altres parts d'Espanya) a Madrid. El creixement econòmic de Barcelona també s'ha vist afectat per les transferències en concepte de solidaritat que les comunitats autònomes més riques de l'Estat fan a les més pobres. El Centre Nacional de Computació espanyol està ubicat a Barcelona, amb el super ordinador MareNostrum.
Pel que fa al camp industrial, Barcelona ha patit greus problemes de deslocalització bàsicament de trasllat d'indústria a països amb una mà d'obra més barata; problema que és veu incrementat per l'escàs i car sòl industrial de l'àrea metropolitana, el segon més car d'Europa només per darrere del de Londres. Tot i això, Barcelona segueix generant el 25% de les exportacions totals espanyoles. L'economia barcelonina va créixer un 3,5% el 2006, el percentatge més alt dels darrers cinc anys, segons la Cambra de Comerç de Barcelona, tot i que per sota de la mitjana espanyol del 3,8%.
Segons un estudi de la consultora Mercer, tant el 2007 com el 2008, Barcelona va ser la 31a ciutat més cara del món.
Paisatge urbà .
Districtes i barris.
Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística.
Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren els barris oficials i alguns no reconeguts oficialment):
: el Raval, el Gòtic, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (abans anomenat Antics Palaus, format pels barris de Sant Pere, Santa Caterina, el Born i la Ribera) i la Barceloneta.
L': Sant Antoni, Nova Esquerra de l'Eixample, Antiga Esquerra de l'Eixample (els dos últims formen una unitat coneguda com Esquerra de l'Eixample, contraposada a la Dreta de l'Eixample), Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família i el Fort Pienc.
: La Marina del Prat Vermell, La Marina de Port, La Font de la Guatlla, el Poble-sec, Hostafrancs, la Bordeta, Sants i Sants-Badal. Tant Montjuïc com la Zona Franca no constitueixen barris per si mateixos, sinó que són territoris especials del districte de Sants-Montjuïc;
: les Corts, Pedralbes i la Maternitat i Sant Ramon (més conegut com Sant Ramon).
: Sarrià, Sant Gervasi - Galvany (o simplement Galvany), Sant Gervasi - Bonanova (o simplement la Bonanova), el Putget i Farró , les Tres Torres i Vallvidrera, Tibidabo i les Planes (que engloba els territoris de Vallvidrera i de Les Planes, enmig de Collserola, així com la zona al voltant del Tibidabo, el cim de la ciutat. Els barris de Sant Gervasi - Galvany i Sant Gervasi - La Bonanova constitueixen el vell nucli de Sant Gervasi de Cassoles. ;
: Vila de Gràcia, el Camp d'en Grassot i Gràcia Nova (o simplement el Camp d'en Grassot), la Salut, El Coll i Vallcarca i els Penitents (que, en realitat, engloba dos barris diferents: Vallcarca i Els Penitents).
: Horta, la Clota, la Vall d'Hebron, el Montbau, Sant Genís dels Agudells, la Teixonera, el Carmel, la Font d'en Fargas, Can Baró, el Guinardó i el Baix Guinardó.
: Vallbona, la Ciutat Meridiana, Torre Baró, Canyelles, les Roquetes, la Trinitat Nova, Can Peguera, la Guineueta, el Verdum, la Prosperitat, el Turó de la Peira, Porta i Vilapicina - Torre Llobeta (que, en realitat, engloba els barris de Vilapicina i de la Torre Llobeta).
: Sant Andreu, la Trinitat Vella, Baró de Viver, Congrés i els Indians (més conegut com el Congrés), La Sagrera, Navas i el Bon Pastor.
: Sant Martí de Provençals, El Clot, El Camp de l'Arpa del Clot, Verneda i la Pau, el Fort Pienc, el Poblenou, el Parc i Llacuna del Poblenou, la Vila Olímpica del Poblenou, els Provençals del Poblenou, Besòs i el Maresme, Diagonal Mar i Front Marítim del Poblenou (que inclou el barri més nou de la ciutat, Diagonal Mar);
La divisió dels barris oficials fou proposada per l'ajuntament de Barcelona a finals del 2006 i ratificada i aprovada pel consistori barceloní a començaments del 2007. Encara després de l'aprovació definitiva hi ha queixes de veïns sobre els noms donats a alguns barris (com, per exemple, Antics Palaus) així com als límits dels mateixos.
Arquitectura.
Història de l'arquitectura.
La ciutat té una llarga i rica història arquitectònica, començant per les més antigues restes de l'assentament romà que fundà Barcelona, del qual només en queden restes arqueològiques, o fragments dispersos, com per exemple, per les columnes del temple d'August dins l'edifici del Centre Excursionista de Catalunya, les restes de Barcino sota el subsòl (integrades dins el Museu d'Història de la Ciutat) o les antigues muralles. També guarda testimonis romànics com Sant Pau del Camp o la capella d'en Marcús.
Del període medieval si que s'han conservat nombrosos edificis, alguns d'ells molt destacats, especialment les obres gòtiques que proliferen en el seu centre històric denominat Barri Gòtic precisament per aquest motiu, com la Catedral de Santa Eulalia, l'Església de Santa María del Mar, caracteritzada per la seva austeritat i harmonia en les mesures, motiu pel que molts la consideren l'obra més destacada del gòtic català, o les drassanes, un dels pocs exemples de naus gòtiques d'ús civil existent a Europa. També del període medieval destaquen edifics con el Palau Reial Major (amb el saló del Tinell i el Palau del Lloctinent) o el Palau de la Generalitat de Catalunya. També destaquen els palaus construïts per famílies adinerades de la ciutat, estructurats al voltant d'un pati, com els que actualment acullen el museu Picasso o el museu Marés.
Després d'un període poc rellevant arquitectònicament en la ciutat, degut a que les muralles impedien nous creixements, la falta de sòl intramuralles, i les penúries econòmiques causades per la guerra de successió, es van fer algunes actuacions important gràcies als terrenys obtinguts de l'església mitjançant la desamortització. Aquests terrenys van permetre, per exemple, la construcció de la plaça Reial, o notables construccions en ferro, com el mercat de la Boqueria. Anys més tard un nou moviment arquitectònic va prendre força a Barcelona, acompanyat per un moment de gran bonança econòmica, i per l'expansió de la ciutat més enllà de les muralles, el Modernisme.
Barcelona és coneguda com capital del modernisme, per la gran quantitat i qualitat d'obres que atesora, amb joies l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau o el Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner, o el Palau Macaya de Josep Puig i Cadafalch, però sens dubte l'arquitecte modernista més conegut i reconegut és Antoni Gaudí, les seves obres més rellevants, que atreuen cada any a milions de visitants de tot el món, són el Temple Expiatori de la Sagrada Família, que Gaudí va deixar inacabat i que se segueix construint amb donatius i aportacions particulars i visitant, i que està previst acabar-la cap a l'any 2020. Unes altres de les obres més conegudes de Gaudí són el Parc Güell, la Casa Milà, també denominada La Pedrera, i la Casa Batlló.
També posseïx diferents mostres d'arquitectura contemporània. Destaca el Pavelló alemany de Ludwig Mies van der Rohe, que es va construir amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, igual que la Fundació Joan Miró de l'arquitecte català Josep Lluís Sert. Després de la guerra civil, la ciutat va quedar sota el control del règim i la seva visió desenvolupista, a més d'impedir tot moviment popular, que son els que històricament han produït les més notables obres de Barcelona.
No va ser fins anys després de la recuperació de la democràcia, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, que la ciutat va viure una etapa de grans transformacions que van donar lloc a obres com el Palau d'esports Sant Jordi de Arata Isozaki, la Torre de Collserola de Norman Foster i la Torre de Montjuïc de Santiago Calatrava. Abans dels Jocs també es va portar a terme la remodelació i ampliació de l'Aeroport de Barcelona, que va dirigir Ricardo Bofill. En l'etapa post-olímpica la ciutat ha seguit mantenint un desenvolupament arquitectònic, construint edificis com el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) de Richard Meier, la Torre Agbar de Jean Nouvel, i els projectes d'una estació nova a la Sagrera amb un gratacel, o la Torre del Triangle Ferroviari de Frank Gehry. Altres actuacions s'han portat a terme amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures, com l'Edifici Fòrum de Jacques Herzog i Pierre de Meuron.
L'any 1999 la ciutat de Barcelona va ser premiada pel RIBA ("Royal Institute of British Architects") amb el "Royal Gold Medal", un guardó que s'otorga a arquitectes pel conjunt de la seva obra, i que per primera i de moment única vegada, ha estat otorgat a una ciutat i no a un arquitecte individual.
Patrimoni de la Humanitat.
Els següents edificis de Barcelona han estat designats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO:
Gratacels.
Tot i que Barcelona no és una ciutat coneguda per tenir grans gratacels, és cert que en els darrers anys, sobretot després dels Jocs Olímpics del 1992, se n'han construït alguns. A més a més, actualment n'hi ha d'altres en construcció (a la taula en cursiva).
Parcs.
Montjuïc.
La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc) i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instal·lacions esportives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de 1992 de Barcelona, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell.
També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar de Barcelona, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec).
Ciutadella.
El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal.
El parc es va construir sobre els terrenys de l'antiga fortalesa de la Ciutadella, construïda per Felip V el 1716, d'on li ve el nom. D'aquesta en resten edificis com ara la Capella castrense, el Palau del Governador (actual Institut) i el Polvorí (Parlament de Catalunya). La Ciutadella va ser enderrocada a partir del 1868.
D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.
Parc Güell.
El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però només es va vendre un terreny.
En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen.
Port Olímpic.
Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.
Hotel Arts;
Torre Mapfre;
Casino de Barcelona;
L'Eixample.
Es tracta del barri que es va començar a construir a partir del 1860 a partir del projecte d'Ildefons Cerdà, per tal d'eixamplar la ciutat cap al pla de Barcelona.
L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample.
La vida nocturna a l'Eixample inclou molts bars musicals i restaurants, actualment s'hi ha instal·lat un bon nombre de locals d'ambient homosexual i ha passat a ser, per a molts, el barri gai de Barcelona; amb el sobrenom de «gaixample».
Passeig de Gràcia.
Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:
La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch.
La Casa Batlló d'Antoni Gaudí.
La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.
La més coneguda, però, és la Casa Milà d'Antoni Gaudí, anomenada popularment "La Pedrera".
Societat i cultura.
Educació.
Barcelona acull nombroses universitats de renom, i escoles superiors, tant públiques com privades, com són:
Universitat Politècnica de Catalunya;
Universitat de Barcelona;
Universitat Autònoma;
Universitat Pompeu Fabra;
Universitat Ramon Llull;
Universitat Internacional de Catalunya;
Universitat Abat Oliba;
Universitat Oberta de Catalunya;
Escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses;
Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya;
Totes aquestes institucions ofereixen multitud de titulacions, a més de postgraus, màsters i doctorats, i moltes d'elles també gestionen centres de recerca i desenvolupament.
Museus.
Barcelona té un gran nombre de museus, que abasten diferents àrees i èpoques. El Museu Nacional d'Art de Catalunya posseïx una coneguda col·lecció d'art romànic, mentre que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona se centra en l'art català i espanyol posterior al 1945. La Fundació Joan Miró, el Museu Picasso i Fundació Antoni Tàpies tenen importants col·leccions d'aquests artistes de renom mundial. Diversos museus cobreixen els camps de la història i l'arqueologia, com el Museu etnològic, el Museu d'Història de Catalunya, el Museu d'Arqueologia de Catalunya, el Museu Marítim de Barcelona i el Museu Egipci, aquest últim de propietat privada. El Museu Eròtic de Barcelona, o el Museu de la xocolata en són uns dels més peculiars, mentre que el Cosmocaixa, que és un museu de la ciència de la Fundació la Caixa, va rebre el premi al Museu Europeu de l'Any en 2006.
Espectacles.
La ciutat té una llarga tradició com a seu d'institucions dedicades a les arts escèniques, com son el Gran Teatre del Liceu, o el Palau de la Música, dues institucions de caràcter associatiu que van sorgir de la iniciativa ciutadana. Més recentment les institucions també han promogut grans centres de creació artística com son el El mercat de les flors, així com el Teatre Nacional de Catalunya o l'Auditori. També cal destacar d'altres moviments relacionats amb les arts que han arrelat amb força a la ciutat, i que s'han convertit en referents internacionals com per exemple el festival Sónar.
En el camp del cinema, la ciutat acull la Filmoteca de Catalunya, on es fan cicles de projeccions de clàssics, de films experimentals, o novetats que no troben lloc a les cartelleres comercials.
Mitjans de comunicació.
El Periódico de Catalunya (que s'edita tant en català com en castellà) i La Vanguardia (que s'edita només en castellà) són els dos principals diaris de Barcelona, i editen també l'Esporti "El Mundo Deportivo" (en castellà), que són els dos principals diaris esportius. També hi ha un gran nombre de publicacions de menys tirada que tenen forta implantació a la ciutat, com l'Avui i El Punt (en català). D'altres diaris de tirada nacional com El País i El Mundo (en castellà) fan edicions especials a Barcelonal. També s'editen a la ciutat nombroses publicacions gratuïtes com "Metro", "20 minutos", Què i ADN (bilingües).
Les principals emissores de FM són Catalunya Ràdio, RAC 1, RAC 105 i CADENA SER.
Barcelona també conta amb diverses emisores de televisió locals, entre ells BTV (propietat de l'ajuntament) i 8TV (propietat del Grup Godó, que també és propietari de La Vanguardia), i la seu de Televisió de Catalunya, televisió autonòmica pública de Catalunya, es troba a Sant Joan Despí, a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Esport.
Barcelona va ser la seu dels Jocs Olímpics d'estiu del 1992. Actualment compta amb un nombre elevat d'instal·lacions esportives tant privades com públiques, els darrers anys l'ús de la bicicleta ha patit un fort augment gràcies al servei de lloguer de bicicletes públic Bicing i a la política de l'Ajuntament d'augmentar el nombre de carrils per aquests vehicles. També ha freqüentat l'ús de patins sobre rodes, especialment a les zones de Vila Olímpica i Ciutat Vella, on s'han creat "skateparks".
Clubs esportius.
Barcelona és la casa del FC Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs esportius més famosos al món. El Museu del FC Barcelona és el segon museu a Catalunya en el nombre de visitants. El club sempre ha estat associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou, on hi caben 98.600 persones. També és la casa del Reial Club Deportiu Espanyol, que disputa els seus partits de futbol a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, que té cabuda per 56.000 espectadors i on es van celebrar els Jocs Olímpics l'any 1992. Hi ha molts altres clubs a Barcelona, com l'històric Sant Andreu, l'Europa o el Júpiter.
El Cercle Eqüestre, d'hípica; el Centre Excursionista de Catalunya; el Reial Club Nàutic de Barcelona; el Reial Club de Tennis Barcelona i el Club Tennis La Salut. són alguns dels clubs esportius no futbolístics més antics de la ciutat.
Medi ambient.
Barcelona va ser considerada la tercera ciutat més contaminada d'Europa a partir d'un estudi del 2005 de l'Organització Mundial de la Salut sobre les partícules sòlides en suspensió. Barcelona tenia 55 micrograms per metre cúbic d'aquestes partícules (l'àrea metropolitana de mitjana 50), mentre algunes capitals europees se situen amb 40 micrograms i la xifra recomanada per la OMS és de 20.
Segons un estudi de l'Institut d'Estudis de la Seguretat (IDES) a l'àrea metropolitana de Barcelona els ciutadans consumien uns 110 litres d'aigua diaris, una xifra molt més petita comparada amb les d'altres ciutats com Madrid, on és de 300 litres al dia.
Barcelona està patint els darrers anys un fort augment en l'ús d'energies renovables gràcies, sobretot, a l'obertura de l'Ecoparc de Barcelona i de l abocador del Garraf que produeixen energia a partir de biogàs; la superfície solar tèrmica també ha augmentat i ha passat dels 6.936 m² l'any 2000 als 40.095 el 2006. Malgrat això només un 1,07% de l'energia consumida a Barcelona el 2004 provenia d'energies renovables i l'energia més produïda segueix sent el gas natural.
Protestes.
Barcelona ha estat la capital d'un bon nombre de protestes i manifestacions multitudinàries. Algunes de les més importants van ser:
Barcelona també ha estat un punt important per la comunitat homosexual d'arreu d'Europa i de tot el món. Els locals d'ambient gai situats sobretot al barri de l'Eixample han permès que una llista del 2008 elaborada pel diari The Independent situés Barcelona com una de les deu ciutats més gay-friendly del món, sent l'única de l'estat espanyol.
Transport.
Port i aeroport.
El Port de Barcelona és el port més gran del Mediterrani i el que més creuers reb d'Europa, la proximitat al centre de la ciutat l'han convertit en un important destí de creuers. Ocupa 828,9 i té 20 km de molls.
Barcelona també té el Port Vell, Port Olímpic i el Port de Sant Adrià, destinats a embarcacions més petites.
Barcelona utilitza l'aeroport internacional d'El Prat (a la ciutat d'El Prat de Llobregat) per comunicar-se amb l'exterior i que és conegut amb les sigles IATA BCN. Es troba a 10 km al sud-oest de la ciutat, amb prop de trenta tres milions de passatgers el 2007 i més de tres-centes cinquanta mil operacions, és el segon aeroport d'Espanya. Té connexions amb les principals ciutats europees i alguns enllaços intercontinentals, una de les terminals està dedicada al "pont aeri" que enllaça amb vols cap a Madrid cada hora.
Transport públic.
La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos, el metro de Barcelona, un bus turístic, el funicular de Montjuïc, el telefèric de Montjuïc i el tramvia blau. Uns altres tramvies són el Trambaix i el Trambesòs. Barcelona també compta amb una xarxa de trens que comuniquen la ciutat amb les de l'Àrea metropolitana i la resta de Catalunya i Espanya. Des de l'any 2007 hi ha un servei públic de compartició de bicicletes amb el nom de Bicing.
Barcelona també compta amb una important flota de taxis, caracteritzats pels colors negre i groc. A Barcelona hi ha 207 parades de taxi i la xarxa de l'àrea metropolitana està constituïda per més de 10.000 vehicles.
Autobús.
El servei d'autobusos de Barcelona és gestionat per l'empresa TMB. El servei s'estén per gran part de l'àrea metropolitana i inclou 109 línies que cobreixen més de 920 quilòmetres, amb més de 1.000 vehicles, tots adaptats per a persones amb deficiències en la mobilitat. La velocitat mitjana dels autobusos és d'11,55 km/h. Els autobusos urbans de barcelona van portar, el 2007, 210,5 milions de viatgers, que van significar uns guanys de més de 122 milions d'euros. El servei d'autobusos en horari nocturn s'anomena Nit Bus i té una menor freqüència de pas i menys línies que durant el dia.
El Barcelona Bus Turístic és un autobús que facilita itineraris destinats als turistes de Barcelona. El 2006 gairebé va moure 1,9 milions de persones i el 2005 va generar 21 milions d'euros que es destinen a sufragar el deute del transport públic i a la promoció turística de la ciutat.
Metro.
El metro de Barcelona es va inaugurar l'any 1924 i actualment té nou línies operatives entre els dos operadors (TMB i FGC) i dues més en construcció, que sumen més de 150 km i més de 200 estacions.
Tramvies.
El tramvia de l'empresa Tramvia Metropolità consta de sis línies, les tres primers amb el nom de Trambaix i les altres tres amb el de Trambesòs, depenent de la zona d'actuació. El Trambaix es va posar en marxa el 3 d'abril del 2004, les tres línies que el conformen tenen la majoria de parades en comú i altres per les quals només hi circulen els trens d'una línia. El Trambesòs es va posar en marxa el 8 de maig del 2004. Actualment s'està estudiant la idea d'interconnectar les dues xarxes.
El Tramvia blau gestionat per TMB recorre l'avinguda del Tibidabo unint l'Estació d'Avinguda Tibidabo de la L7 dels FGC amb l'estació inferior del Funicular del Tibidabo.
Trens.
Barcelona és un centre molt important de Renfe Operadora (la xarxa ferroviària estatal espanyola), i la seva estació de rodalies principal és l'estació de Sants.
Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies. Barcelona també és l'origen d'un nombre important de trens regionals gestionats per Renfe que comuniquen la ciutat amb poblacions catalanes a més de 80 quilòmetres de distància, incloent-hi les altres tres capitals de província. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des del febrer de 2008 Madrid i Barcelona.
Llista d'estacions de Rodalies a Barcelona.
Bicing.
El Bicing és un servei de compartició de bicicletes només obert als empadronats a Catalunya (per afavorir que les botigues de lloguer de bicicletes no perdin els turistes com a clients). Gestionat per l'empresa B:SM (Barcelona Serveis Municipals) i adjudicat el 2007 a l'empresa ClearChannel, es va inaugurar 22 de març del 2007. Està previst que s'estengui a tota l'àrea metropolitana, tot i que finalment es podria tractar de dos serveis diferents i incompatibles entre si.
Carreteres i autopistes.
Barcelona permet el trànsit ràpid per la ciutat gràcies a dues rondes: la Ronda de Dalt (al costat de les muntanyes) i la Ronda del Litoral (al costat de la costa); que estan parcialment cobertes i tenen múltiples sortides a diferents punts de la ciutat. Pel que fa a les artèries de la ciutat hi ha l'Avinguda Diagonal (que com indica el seu nom, travessa diagonalment la ciutat), l'Avinguda Meridiana que comença a Glòries i enllaça amb la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes que creua la ciutat de nord a sud pel centre.
Pel que fa a les autopistes i autovies l'AP-7 comença a Almeria, passa per València i Barcelona fins a Perpinyà; l'A-2 comença a Madrid, passa per Saragossa i Barcelona fins a la frontera francesa; i l'AP-2 que va paral·lela a l'A2 entre Saragossa i Barcelona. L'AP7 i l'AP2 són de pagament.
Hotels.
La ciutat de Barcelona és la primera ciutat en nombre de visitants d'Espanya, la tercera d'Europa i la vuitena del món, fet que provoca que hi abundin molts hotels, entre ells l'Hotel Arts, el més luxós d'Europa.
Hotels de 5 estrelles .
Ciutats agermanades i convenis de col·laboració.
Barcelona manté una relació d'agermanament amb les següents ciutats:
Anvers (Bèlgica), 1997.
Atenes (Grècia), 1999.
Boston (Estats Units), 1983.
Busan (Corea del Sud), 1983.
Colònia (Alemanya), 1984.
Dubai (Unió dels Emirats Àrabs), 2006.
Dublín (Irlanda), 1998.
Gaza (Palestina), 1998.
Isfahan (Iran), 2000.
Istanbul (Turquia), 1997.
Kobe (Japó), 1993.
L'Havana (Cuba), 1993.
Monterrey (Mèxic), 1977.
Montevideo (Uruguai), 1985.
Montpeller (França), 1963.
Montsó (Espanya), 1969.
Rio de Janeiro (Brasil), 1972.
Sant Petersburg (Rússia), 1985.
São Paulo (Brasil), 1985.
Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina), 2000.
Tel Aviv-Yafo (Israel), 1998.
Valparaíso (Xile), 2001.
Xangai (Xina), 2001.
D'altra banda, des de mitjans anys noranta, Barcelona ha optat per minimitzar els nous acords d agermanament i posar l èmfasi en la signatura de convenis d amistat i cooperació, amb objectius concrets i mesurables. Les següents ciutats compten amb convenis de col·laboració:
Alexandria (Egipte), 2007.
Alger (Algèria), 1997.
Bogotà (Colòmbia), 2005.
Budapest (Hongria), 2007.
Buenos Aires (Argentina), 1990.
Casablanca (Marroc), 2004.
Chicago (Estats Units d'Amèrica), 2006.
El Mina (Líban), 1991.
Gènova (Itàlia), 1998.
Guangzhou (Xina), 2003.
Guayaquil (Equador), 2005.
Lima (Perú), 1999.
Lió (França), 2004.
Marsella (França), 1998.
Medellín (Colòmbia), 1992.
Mèxic DF (Mèxic), 1992.
Ningbo (Xina), 1995.
Ostende (Bèlgica), 2006.
Província de Gyeonggi-do (Corea del Sud), 2000.
Puebla de Zaragoza (Mèxic), 2005.
Quito (Equador), 2005.
Rosario (Argentina), 1999.
Salvador de Bahia (Brasil), 2004.
San Salvador (El Salvador), 2007.
Santiago de Xile (Xile), 1997.
Seattle (Estats Units d'Amèrica), 2003.
Singapur (Singapur), 2007.
Tànger (Marroc), 1991.
Tetuan (Marroc), 2006.
Torí (Itàlia), 2004.
Trujillo (Perú), 1991.
Referències.
Galeria fotogràfica.
Pàgines relacionades .
Àmbit Metropolità de Barcelona;
Àrea Metropolitana de Barcelona;
Comtat de Barcelona;
Llista d'alcaldes de Barcelona;
Llista d'arbres de Barcelona;
Seguici Popular de la Ciutat de Barcelona;
Gegants de Barcelona Ciutat;
Enllaços externs .
Pàgina web de l'Ajuntament;
Tots els mapes de Barcelona, en http://www.bcnmaps.com;
guiabcn.cat - Directori de la ciutat;
Informació de la Generalitat de Catalunya;
Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya; |
310 | Bruc boal | El bruc boal, bruc mascle, bruc de soques, bruc de bou o bruc de pipes (Erica arborea) és un arbust de la terra baixa mediterrània. Es distingeix fàcilment del bruc d'hivern perquè floreix a la primavera i ho fa omplint tota la mata de flors blanques.
És un arbust molt ramificat amb les tiges erectes, pot arribar a les nostres terres fins a 3 m d'alçada. A les Canàries o Madeira pot arribar a fer-se un arbre.
Les fulles són lineals i estretes, de 3 a 4 mm de llargada, de color verd fosc.
Les flors són petites i blanques en forma de campaneta o gerreta.
El fruit és una càpsula molt petita.
Es troba a la terra baixa sobre terreny silici a les brolles d'estepa i brucs.
La fusta de la seva arrel, en forma de bulb, és molt utilitzada en la fabricació de pipes (de fumar). |
311 | Botànica | La botànica, del grec ("herba"), és la ciència que s'ocupa dels vegetals o de tots els organismes tradicionalment considerats com a vegetals. El concepte de vegetal, que estava clar en temps d'Aristòtil, ha quedat desdibuixat pel desenvolupament del coneixement, de manera que al seu torn es defineix per ser l'objecte d'estudi de la botànica. En la pràctica, els botànics estudien les plantes, les algues i els fongs. En el camp de la botànica cal distingir entre una botànica pura, l'objecte de la qual és ampliar el coneixement de la naturalesa, i una botànica aplicada, les investigacions de la qual estan al servei de la tecnologia agrària, forestal, farmacèutica...
En anglès, l'estudi -en el seu concepte més ampli- dels vegetals es diu cada vegada més Plant Biology, i la seva equivalència en català seria Biologia Vegetal, reservant el terme Botany cada vegada més per a l'estudi de la diversitat (Sistemàtica) i les adaptacions dels vegetals.
Un sinònim poc utilitzat de Botànica és Fitologia, de les arrels gregues ("planta") i ("tractat", "ciència"), que seria el terme homòleg de zoologia (l'estudi dels animals).
La botànica cobreix un ampli rang de continguts, que inclouen aspectes específics propis dels vegetals; de les disciplines biològiques que s'ocupen de la composició química (fitoquímica); l'organització cel·lular (citologia vegetal) i tissular (histologia vegetal); del metabolisme i el funcionament orgànic (fisiologia vegetal), del creixement i el desenvolupament; de la morfologia (fitografia); de la reproducció; de l'herència (genètica vegetal); de les malalties (fitopatologia); de les adaptacions a l'ambient (ecologia), de la distribució geogràfica (fitogeografia o geobotànica); dels fòssils (paleobotànica) i de l'evolució.
Abast i importància de la Botànica.
Com per a altres formes de vida, la vida de les organismes vegetals pot ser estudiada des de diferents perspectives, des de la molecular, a la genètica passant per l'estudi específic de la ultraestructura organul·lar i cel·lular i l'anatomia tissular, l'organografia (anatomia macroscòpica), la Geobotànica i l'ecologia vegetal. En cadascun d'aquests nivells el botànic pot detenir-se en la classificació, l'estructura anatòmica, o les funcions (fisiologia) de les plantes.
Històricament, la Botànica abasta tots els organismes que no eren considerats animals. Entre aquests estan els fongs (estudiats per la Micologia), els bacteris (estudiades en paral·lel per la microbiologia), i les algues (estudiats per la Ficologia). Les algues, els fongs i els bacteris ja no són considerats mai plantes, però en el cas de les últimes ningú discuteix que són matèria per a la Botànica.
Quin és el significat de la ciència botànica? Els distints grups de vegetals participen de manera fonamental en els cicles de la biosfera. Plantes i algues són els productors primaris, responsables de la captació d'energia solar de la qual depèn tota la vida terrestre, de la creació de matèria orgànica i també, com subproducte, de la generació de l'oxigen que inunda l'atmosfera i justifica que gairebé tots els organismes treguin avantatge del metabolisme aerobi.
Alimentar al món.
Gairebé tot el que mengem ve de les plantes, ja sigui directament d'aliments bàsics com fruita i verdura, o indirectament a través de bestiar, que és alimentat per les plantes que componen el farratge. En altres paraules, les plantes són la base de tota la cadena alimentària, formant el que ecòlegs anomenen el primer nivell tròfic. Entendre com les plantes produeixen el que mengem és important conèixer el seu paper per a ser capaços d'alimentar al món i proveir seguretat alimentària per a futures generacions. No totes les plantes són beneficioses als humans, les males herbes són considerades perjudicials per a l'agricultura i la botànica proveeix ciència bàsica per a mitigar el seu impacte.
L'etnobotànica és l'estudi del paper que juguen les plantes en les societats humanes.
Entenent processos fonamentals en la vida.
Gregor Mendel va col·locar les bases de genètica dels seus estudis en les plantes.
Les plantes són organismes convenients en els quals els processos fonamentals de la vida (com divisió cel·lular i síntesi proteica per exemple) poden ser estudiades sense els dilemes ètics d'estudiar animals i éssers humans. La lleis genètiques de l'herència van ser descobertes d'aquesta manera per Gregor Mendel, qui estava estudiant la manera en què s'hereta la forma del pèsol. El que Mendel va aprendre de l'estudi de plantes ha arribat tan lluny incidint en els beneficis extra de la botànica. Addicionalment, Barbara McClintock va descobrir 'gens saltadors' en l'estudi del blat de moro. Són exemples per a demostrar com l'estudi de la botànica ha dut una importància per a l'enteniment dels processos biològics fonamentals.
Utilitat mèdica i per a materials.
Moltes de les nostres medicines i algunes drogues, com el cannabis, la cafeïna, i la nicotina vénen directament del regne vegetal. L'aspirina, que originalment va venir de l'escorça de saüc, és un exemple. Pot ser que hi hagi moltes plantes que puguin proveir de medicaments que alleugin malalties en el futur però que encara estan sense investigar i descobrir. Estimulants populars com el cafè, la xocolata, el tabac, i el te també vénen de plantes. Moltes de les begudes alcohòliques deriven de la fermentació de fruits, com el llúpol i el raïm.
Les plantes també ens proveeixen de molts materials, com el cotó, la fusta, el paper, el lli, l'oli vegetal, alguns tipus d'entenimentades i plàstic. La producció de seda no seriosa possible sense el cultiu de la plantes de morera. La canya de sucre i altres plantes han estat recentment usades com font de substàncies bioenergètiques, que són una alternativa important al combustible fòssil.
Enteniment de canvis ambientals.
Les plantes també poden ajudar a l'enteniment dels canvis del medi ambient de moltes formes.
Enteniment de la destrucció de l'hàbitat i espècies en extinció depèn d'un catàleg complet i exacte de plantes, de la sistemàtica i taxonomia.
Resposta de les plantes a radiació ultraviolada pot ocasionar problemes com els forats en la capa d'ozó.
L'anàlisi de pol·len dipositat per plantes en temps passats pot ajudar als científics a reconstruir la història del clima i pronosticar el futur, una part essencial d'investigacions sobre canvis climàtics.
Recopilar i analitzar el temps, cicle de vida és important per a la fenologia usada per a la investigació de canvis climàtics. ;
Líquens, sensibles a les condicions atmosfèriques, tenen un ús extensiu com indicadors de contaminació.
En moltes maneres diferents, plantes poden actuar una mica com canaris -com donant senyals primerenques d'avís- alertant-nos dels importants canvis en el nostre ambient. En addició a aquestes raons practiques i científiques, les plantes són summament valorades en la recreació per a milions de persones que gaudeixen l'ús de les plantes tots els dies en la jardineria, l'horticultura i les art culinari.
Història.
Orígens.
Per la seva proximitat a la molt pràctica intenció d'obtenir aliment l'estudi de les plantes és un dels quals han deixat rastres més antics. Els primers escrits que es té notícia van ser registres de plantes alimentoses o medicinals, per exemple, el Llibre de jardineria de Marduk-Apal-Iddina II (segle VIII aC), rival de Sargon II d'Assíria i governant de Babilònia, que tracta de les plantes comestibles, farratgeres, medicinals o ornamentals que es conreaven en aquell temps a Mesopotàmia.
Un primer interès científic, o més aviat filosòfic, ho trobem en Empèdocles d'Agrigent (490-430 aC), el representant més conegut de l'escola pitagòrica. Va explicar que les plantes no només tenen ànima, sinó també alguna forma de sentit comú perquè, per molt que les destorbem, insisteixen en la seva intenció i creixen cap a la llum. Empèdocles també va assenyalar que el cos d'una planta no forma un tot integrat, com el d'un animal, sinó que sembla com si cada part visqués i cresqués pel seu compte. Ara expressaríem la mateixa idea en termes de desenvolupament obert o indeterminat.
Aristòtil (384-322 aC) va escriure extensament sobre animals, però no sobre plantes. Teofrast (372-287 aC), un poc més jove, va anar el seu deixeble i hereto d'ell l'adreça del Liceu, a més de la seva biblioteca. Teofrast va deixar dues obres importants que se solen assenyalar com l'origen de la ciència botànica: Història de les plantes i Sobre les causes (el creixement) de les plantes. Sobre aquesta temàtica, l'obra de Teofrast és la més important des de l'Antiguitat fins a l'edat mitjana.
Els romans abordaven tot amb un sentit més pràctic, menys emparentat amb la ciència pura que amb l'enginyeria o la ciència aplicada. Aquest caràcter pràctic ho trobem en l'obra de Plini el Vell (23-79), Naturalis Història (Història Natural), on l'atenció prestada a les plantes és per una altra part molt limitada. La mateixa orientació pràctica anima l'obra de Dioscòrides Pedaci (segle I), metge grec al servei de l'exèrcit imperial romà, l'obra del qual De matèria medica està dedicada, com el seu títol indica, a les fonts dels medicaments. No té res a veure amb l'obra de Teofrast, que és una veritable enciclopèdia botànica.
edat mitjana.
Les primeres observacions innovadores es deuen a Hildegard von Bingen i a Albert el Gran, personatges que van exercir una gran influència en els segles següents.
Època moderna.
Segles XVI i XVII.
Durant l'edat mitjana i el renaixement, i també en el món musulmà, el text de Dioscòrides no va ser mai oblidat, ans el contrari, va ser copiat i, de vegades, comentat o ampliat. La primera versió impresa és de 1478, però a partir de 1516 van aparèixer nombroses edicions il·lustrades i comentades, entre les quals destaquen la italiana d'Andrea Mattioli, probablement la que més va contribuir a la difusió de l'obra, o l'espanyola d'Andreu Llacuna.
Al segle XVI, en el nord d'Itàlia, es van fundar els primers jardins botànics. Així, es podia realitzar l'estudi empíric de les plantes de cada país i de les exòtiques, portades pels exploradors europeus i conreades en els jardins; van començar a publicar-se tractats i catàlegs que ja no es limitaven a reproduir o simplement comentar l'obra dels antics, sinó que, comprovada la insuficiència dels catàlegs antics, buscaven obtenir i presentar un coneixement el més exhaustiu possible de la diversitat de les plantes. Destaquen en aquesta tasca obres com les de Lonicer, Dalechamp, Monardes o Clusius (L'Écluse), Gesner o Fuchs. En aquest període, l'esquema classificador encara es fonamentava en el de Teofrast.
L'obra Pinax theatri botanici (1623), del suís Gaspard Bauhin, recollia ja unes 6.000 espècies vegetals que l'autor es va dedicar a classificar en grups naturals, en comptes de fer-ho en una llista alfabètica com els seus predecessors. Tot i així el criteri emprat, que es basava en la forma de les fulles, va resultar poc apropiat. Bauhin també va començar a usar les categories de gènere i espècie, en un sentit proper al que es faria servir en la Biologia sistemàtica.
La necessitat de definir uns criteris de classificació va impulsar la investigació de les parts de les plantes i de les seves funcions. Andrea Cesalpino, en el seu llibre De plantis libri XVI (1586) va explicar que la classificació havia de basar-se en els caràcters objectius de les plantes, i no en la utilitat. El seu intent d'assolir una classificació natural no va reeixir, però destaca perquè va ser el primer en incloure en l'estudi de vegetals organismes com les algues, les molses, les falgueres, equisets, fongs i coralls, molt abans que es comprengués que aquests últims són en realitat animals.
El treball més important de Sistemàtica vegetal en el segle XVII és la Història generalis plantarum (Història general de les plantes) de l'anglès John Ray, referent de Linné, que el va proclamar «fundador» de la Sistemàtica. Ray va introduir els conceptes de monocotiledònia i dicotiledònia en la classificació de les llavors anomenades «plantes perfectes».
El segle XVII és el del naixement de la ciència moderna, impulsada per l'obra de Galileu, i de la multiplicació de les acadèmies científiques, com l'Accademia dei Lincei, fundada el 1603, la britànica Royal Society, del 1660, o la francesa Académie donis Sciences (Acadèmia de Ciències), del 1666.
En 1665, utilitzant un dels primers microscopis compostos, Robert Hooke va descobrir en el suro que la matèria vegetal està constituïda per cel·les (cèl·lules). En la mateixa època, Anton van Leeuwenhoek va fer les primeres observacions d'organismes microscòpics, entre ells alguns de l'àmbit de la botànica, com els bacteris. Nehemiah Grew (1641-1711) va examinar metòdicament les estructures de les distintes parts de les plantes, observant que totes elles estan fetes de cèl·lules, publicant els seus resultats en la seva Anatomia de les plantes (The anatomy of plants, 1682). Marcello Malpighi (1628-1694) va aplicar el microscopi a l'estudi de l'anatomia de tota classe d'organismes; la seva obra Anatomia Plantarum (1671) conté les seves observacions sobre plantes.
Bernard Palissy (1510-1590) va explicar per què les plantes necessiten adobs. Woodward va mostrar en 1714 que les llavors germinades no es desenvolupen en aigua pura, però si en un extracte de sòl. Jan Van Helmont (1577-1644) va donar els primers passos per a la comprensió del paper de l'aigua en la nutrició de les plantes, però va ser I. Mariotte (1620-1684) qui va demostrar que per a formar la seva massa les plantes necessiten a més de l'aigua, matèria presa del sòl i de l'aire.
Segle XVIII.
Època contemporània.
La Botànica moderna (des de 1945).
Una considerable quantitat de nous coneixements en l'actualitat han estat generats per l'estudi dels plantes com Arabidopsis thaliana. Aquesta mala herba va ser una de les primeres plantes a veure el seu genoma seqüenciat. Uns altres més importants comercialment com aliments bàsics com l'arròs, blat, dacsa, ordi, sègol, mill i soia estan tenint també les seves seqüències del genoma. Algunes d'aquestes són un repte ja que tenen en les seves seqüències més de dos jocs de cromosomes haploides, una condició coneguda com poliploïdia, comuna en el regne vegetal. Un alga verda unicel·lular Chlamydomonas reinhardtii és un altre model d'organisme important que ha estat extensivament estudiat i proveeix importants coneixements a la biologia cel·lular.
Botànics.
Joan Salvador i Riera;
Pius Font i Quer;
Llista de botànics per abreviació d'autor;
Vegeu també.
Arboretum de Catalunya;
Agricultura;
Jardí botànic;
Etnobotànica;
Herbes;
Horticultura;
Arbres;
Vegetals;
Canyes;
Citologia vegetal;
Ecologia vegetal;
Histologia vegetal;
Anatomia vegetal;
Genètica vegetal;
Química orgànica;
Sistemàtica vegetal;
Classificació dels organismes vegetals;
Fisiologia vegetal;
Morfologia vegetal;
Geobotànica;
Fitosociologia;
Dendrologia;
Flora (botànica);
Llista de plantes de Catalunya;
Llista de flora endèmica de Menorca;
Vegetació;
Paleobotànica;
Enllaços externs.
Herbari virtual de la Mediterrània Occidental de les universitats: UIB, UB i UV. ;
Flors i plantes ;
Biblioteca de plantes ;
Botànica ;
Botanical Online ;
Lliçons hipertextuals de botànica de la Universitat de Hamburg. Versió original ;
;
Galeria d'imatges de flors classificades per famílies ;
Glossari espanyol-anglès-llatí de noms de plantes. ;
Glossari anglès-espanyol de termes de botànica. ;
Fotos de flors classificades taxonòmicament. ;
Botanik-Datenbank ; |
314 | Belles Arts | Belles Arts és un terme històric que englobava el subconjunt d'arts que tenen per finalitat l'expressió de bellesa. En aquesta definició s'empra el terme arts com a sinònim d'oficis.
Origen .
Els grecs antics dividien les Arts en Superiors i Menors, sent les primeres aquelles que permetien gaudir les obres per mitjà dels sentits superiors, vista i oïda, amb els que no cal entrar en contacte físic amb l'objecte observat. Les arts menors serien les que impressionen als sentits menors, gust, olfacte i tacte, amb els que és necessari entrar en contacte amb l'objecte com la gastronomia o la perfumeria.
Tot i l'ús del terme per Francesco da Hollanda (boas artes) al segle XVI i per Charles Perroult el 1690, l'expressió belles arts va esdevenir un concepte l'any 1747, a partir de la publicació del llibre Les beaux arts reduits à un seul principe. En aquest Charles Batteux distingeix tres grups d'arts:
Primer grup, belles arts;
Fa referència a les arts que pretenen agradar i que imiten la natura. Format per cinc arts:
Música;
Poesia;
Pintura;
Escultura;
Dansa;
Inclou la «Dansa» com un art diferenciat de la « Música ».
Segon grup, conjunt intermedi;
Fa referència a les arts que pretenen proporcionar plaer alhora que esdevenir útils. Format per dues arts:
Arquitectura;
Retòrica;
Tercer grup, arts mecàniques;
Fa referència a les arts que la seva finalitat darrera és esdevenir útils. Format per la resta dels oficis.
El 1751 a la Gran Enciclopèdia francesa, Diderot continua emprant la contraposició d'arts liberals davant arts mecàniques per classificar les arts en l'article art, però d'Alembert empra el terme (beaux arts) a la introducció de l'Enciclopèdia. Des d'aquesta plataforma es traduirà i popularitzarà el terme belles arts.
El concepte en l'actualitat .
En l'actualitat, l'expressió Belles Arts s'empra per referir-se a una classificació no coincident amb l'original i per a referir-se a uns estudis.
Belles Arts, classificació;
Són les sis disciplines artístiques que tenen per objectiu l'expressió de la bellesa
La pintura aconsegueix la seva finalitat bàsicament a través del color i la forma.
L'escultura gràcies a la forma i en menor mesura al color.
L'arquitectura gràcies a la forma i en menor mesura al color.
La música gràcies al so.
La poesia gràcies al llenguatge.
La dansa gràcies al moviment.
L'arquitectura, l'escultura i la pintura constitueixen el grup de les arts plàstiques.
Segons Ricciotto Canudo, el setè art, és el cinema o art cinematogràfic, el qual introduí el terme seté art l'any 1914, quan definí el cinema com «l'art plàstica en moviment que compèndia totes les arts».
Belles Arts, estudis;
Belles Arts és també una llicenciatura universitària en alguns països, com Argentina, Xile, Espanya, o Mèxic.
A Espanya, aquesta llicenciatura comprèn estudis de conservació i restauració d'obres d'art, disseny, fotografia, pintura, dibuix, gravat, pedagogia entre d'altres. En països com Colòmbia aquesta carrera d'estudis es defineix com a Arts Plàstiques i inclou un pla d'estudis semblant al descrit anteriorment.
El terme s'ha usat per a designar un nombre limitat de disciplines artístiques i és encara usat per escoles, instituts,
i altres organitzacions per a indicar una perspectiva tradicional en el món de l'art, sovint insinuant una associació amb l'art clàssic o l'art acadèmic.
A més de la bellesa, les anomenades belles arts poden cercar també l'expressivitat, l'originalitat,
impactar al receptor o fins i tot persegueixen la lletjor o la mort mateixa de l'art. A tall d'exemple, els quadres de Jean Dubuffet i Jean Fautrier associats al literat Albert Camus i al filòsof Jean Paul Sartre.
El terme s'ha quedat obsolet, sobretot després de l'adveniment de les avantguardes del segle XX.
En les cultures d'influència hispànica guanya acceptació l'expressió arts plàstiques davant arts visuals.
La polèmica sobre què és art, com s ha d'anomenar i què inclou comença amb Plató i Aristòtil i sembla que mai no ha estat possible concretar.
Història a Catalunya .
En l'àmbit més proper i després de la Guerra de Successió, Catalunya perd les sis universitats de què disposava i se n inaugura una de nova, al centre del Principat el (1717), la de Cervera. La capital de la Segarra durant el conflicte es va mostrar borbònica.
Des de mitjans del segle XVIII, la corona espanyola influenciada per polítiques europees impulsa acadèmies, escoles i estudis. En principi, és una docència lligada a institucions militars. A Catalunya, la iniciativa privada aprofita aquesta nova política; la Junta de Comerç crea varies escoles, entre elles, la "Escuela gratuita de diseño" el 1775. Aquesta dona fruit a tres institucions actuals: la Reial Acadèmia catalana de Belles arts, l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics (Llotja) i la Facultat de Belles Arts. La mateixa Junta de Comerç crea estudis de caràcter més tècnic que amb el pas del temps i agrupament amb altres iniciatives d'altres indrets de la geografia catalana esdevindrà la Universitat Politècnica de Catalunya.
Enllaços externs .
Biblioteca de Catalunya;
Facultat de Belles Arts UB;
Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics;
Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi;
Univers UPC; |