Datasets:

styletts2-community

/

multilingual-phonemes-10k-alpha

like 15

ɐlfˈons əl fɾˈaŋk mənˈa ˌunɐ pʊlˈitikɐ ɐntikɐstəʎˈanɐ, pɾʊβɐβləmˈen pə linsistˈen ɐkʊstɐmˈen də sˈans kwˈatɾə ðə kɐstˈɛʎɐ ɐ ləs pʊzisjˈons pɾʊfɾɐnsˈɛzəs sˈoβɾə lɐ kwəstjˈo ðəl ɾrˈɛɡnə ðə sisˈiliɐ.

Alfons el Franc menà una política anticastellana, probablement per l'insistent acostament de Sanç IV de Castella a les posicions profranceses sobre la qüestió del Regne de Sicília.

ɐjɕˈi ðˈoŋks, ɐlfˈons ˈɛs nəɣˈa ɐ səðˈi əls infˈans ðə lɐ sˈɛrðɐ ɐl ɾrˈɛj kɐstəʎˈa, əls kwˈals sˌaβjən ɾrəfʊɣjˈat ɐ lɐ kˈoɾt kɐtɐlˈanɐ.

Així doncs, Alfons es negà a cedir els infants de la Cerda al rei castellà, els quals s'havien refugiat a la cort catalana.

ʋˈa pɐɾtisipˈa ɐ ʑˈakɐ ən lɐ pɾʊklɐmɐsjˈo ðɐlfˈons ðə lɐ sˈɛrðɐ kˈom ɐ ɾrˈɛj ðə kɐstˈɛʎɐ əl sətˈɛmbɾə ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐʋˈujt, fˈɛt kˈɛ ðəzənkɐðənˈa ˌunɐ ɣwˈɛɾrɐ fɾʊntəɾˈɛɾɐ ˈɛnɾə əls ðˈos ɾrˈɛɡnəs, kˈɛ ʋˈa tənˈi ðiβˈɛrsəs əskʊmˈɛzəs: ˈɛnɾə lɐβɾˈil i əl ʑʊljˈol ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐnˈow, əl sətˈɛmbɾə ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts nʊɾˈantɐ i əl fəβɾˈɛ ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts nʊɾˌantɐˈu.

Va participar a Jaca en la proclamació d'Alfons de la Cerda com a rei de Castella el setembre de 1288, fet que desencadenà una guerra fronterera entre els dos regnes, que va tenir diverses escomeses: entre l'abril i el juliol de 1289, el setembre de 1290 i el febrer de 1291.

ʋˈa kʊntinwˈa lɐ mɐtˈɛjɕɐ pʊlˈitikɐ kˈɛ əl sˈɛw pˈaɾə ən ləs kwəstjˈons nˈortɐfɾikˈanəs, əstɐβlˈin pˈuns ðˈɛnʎɐs ˈɛnɾə əl kʊntinˈen ɐfɾikˈa i lɐ pənˈinsʊlɐ.

Va continuar la mateixa política que el seu pare en les qüestions nord-africanes, establint punts d'enllaç entre el continent africà i la península.

əl mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis, ʋˈa sʊmmˈɛtɾə ɐ ʋɐsɐʎˈadʑə əl sʊlðˈa tlˈɛmsən, ʊβliɣˈanlˈo ɐ ɐksəpːtˈa impʊɾtˈans kʊnsəsjˈons pʊlitikʊəkʊnʊmikʊfinɐnsˈɛɾəs.

El 1286, va sotmetre a vassallatge el soldà Tlemcen, obligant-lo a acceptar importants concessions politicoeconomicofinanceres.

dəspɾˈes, ʋˈa intəntˈa fˈɛ əl mɐtˈɛjɕ ˈam əl ðə tˈunis, pəɾˈɔ ˈamp mˈɛɲs ˈɛɡzit; ləs kʊnsəsjˈons kˈɛ ən tɾɐɣˈe əl mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt fˌoɾən mˈes limitˈaðəs.

Després, va intentar fer el mateix amb el de Tunis, però amb menys èxit; les concessions que en tragué el 1287 foren més limitades.

pə ɐkɐβˈa ðə sʊmmˈɛtɾə ɐkˈɛsts sʊlðˈans ðəl mɐɣɾˈip sənɾˈal, ʋˈa ɐmənɐsˈalˈos ðɐljˈasə ˈam əl sʊltˈa ðəl mɐɾrˈok, əl kwˈal ɐmbisjʊnˈaβɐ ɐkˈɛstəs tˈɛɾrəs.

Per acabar de sotmetre aquests soldans del Magrib central, va amenaçar-los d'aliar-se amb el sultà del Marroc, el qual ambicionava aquestes terres.

tˈot i kˈɛ ʋˈa mɐnˈa lɐ ɾrɛˌalidzɐsjˈo ðə ləs əkspəðisjˈons nɐβˈals ðə ɾrʊɣˈɛ ðə ʎˈuɾiɐ, bərnˈat ðə sɐɾrjˈa i βəɾəŋwˈɛ ðə ʋilɐɾəɣˈut, lɐ pɾinsipˈal ɐktiβitˈat əkstəɾjˈoɾ fʊw ðiplʊmˈatikɐ: ɐjɕˈi, ˈɛnɾə əl ðəzˈɛmbɾə ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis i əl mˈars ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt, lɐ kʊɾˈonɐ pɐɾtisipˈa ən lɐ kʊnfəɾˈɛnsiɐ ðə βʊrðˈɛws; əl ʑʊljˈol ðəl mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt tiŋwˈe ʎˈok lənɾəβˈistɐ ðʊlʊɾˈon i lʊktˈuβɾə ðəl mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐʋˈujt sˈɛ siɡnˈa əl tɾɐktˈat ðə kɐnfɾˈaŋk.

Tot i que va manar la realització de les expedicions navals de Roger de Llúria, Bernat de Sarrià i Berenguer de Vilaregut, la principal activitat exterior fou diplomàtica: així, entre el desembre de 1286 i el març de 1287, la corona participà en la conferència de Bordeus; el juliol del 1287 tingué lloc l'entrevista d'Oloron i l'octubre del 1288 se signà el tractat de Canfranc.

əl fəβɾˈɛ ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts nʊɾˌantɐˈu, əls sˈɛws ɐmbɐjɕɐðˈoɾs siɡnˈaβən lɐ pˈaw ˈamp fɾˈansɐ i lɐ sˈantɐ sˈɛw midʑɐnsˈan əls ɐkˈorts ðə βɾinˈɔlɐs.

El febrer de 1291, els seus ambaixadors signaven la pau amb França i la Santa Seu mitjançant els acords de Brinhòlas.

ɐkˈɛst pˈaktə imlikˈaβɐ kˈɛ, pə ˌunɐ βˈandɐ, əl kɐzˈal ðə ʋɐlˈojs ɾrənʊnsjˈaβɐ ɐls ɾrˈɛɡnəs kɐtɐlˈans kˈɛ lˈi ɐβˌiɐ səðˈit əl pˈapɐ, i pə lˈaltɾɐ əl ɾrˈɛj ɐlfˈons ˈɛs ɾrəkʊnəjɕˈiɐ fəwðɐtˈaɾi ðəl pˈapɐ i pɾʊmətˈiɐ ɐnˈa ɐ lɐ kɾʊˈaðɐ.

Aquest pacte implicava que, per una banda, el casal de Valois renunciava als regnes catalans que li havia cedit el papa, i per l'altra el rei Alfons es reconeixia feudatari del papa i prometia anar a la croada.

ɐjɕˈi mɐtˈɛjɕ, ɐlfˈons ɐβˌiɐ ðə ɾrətiɾˈa lɐʑˈuðɐ ɐl sˈɛw ɣərmˈa ʑˈawmə i ðə sisˈiliɐ, ɐnʊmənˈat əl ʑˈust, ˈamp lɐ kʊndisjˈo təstɐməntˈaɾiɐ kˈɛ əl ɾrˈɛɡnə ðə sisˈiliɐ ɐβˌiɐ ðə pɐsˈa ɐl sˈɛw ˈaltɾə ɣərmˈa, fɾəðəɾˈik ðɐɾɐɣˈo.

Així mateix, Alfons havia de retirar l'ajuda al seu germà Jaume I de Sicília, anomenat El Just, amb la condició testamentària que el Regne de Sicília havia de passar al seu altre germà, Frederic d'Aragó.

ʋˈa ɾrˈɛβɾə ɐ βɐrsəlˈonɐ lɐmbɐjɕɐðˈoɾ ðəl pˈapɐ, i ðəls ɾrˈɛjs ðə fɾˈansɐ, i ðɐŋlɐtˈɛɾrɐ, pə intərsəðˈi ɐ lɐʎiβəɾɐsjˈo ðə kˈarləs ðˈɔs ðɐnʑˈɔw, ɾrˈɛj ðə nˈapʊls, kˈɛ əl sˈɛw pˈaɾə ɐβˌiɐ pɾˈɛs.

Va rebre a Barcelona l'ambaixador del papa, i dels reis de França, i d'Anglaterra, per intercedir a l'alliberació de Carles II d'Anjou, rei de Nàpols, que el seu pare havia pres.

lɐmbisjˈo məðitəɾrˈaniɐ ðɐlfˈons kʊmpʊɾtˈa əl ðəzˈanim də lɐɾistʊkɾˈasiɐ ɐɾɐɣʊnˈɛzɐ, lɐ kwˈal ʋəˈiɐ ən pəɾˈiʎ əls sˈɛws pɾiβilˈɛɣis ðɐβˈan ˌunɐ mʊnɐrkwˈiɐ əɡzitˈozɐ i nˈo pɐɾtisipˈaβɐ ən əls βənəfˈisis mɐɾˈitims.

L'ambició mediterrània d'Alfons comportà el desànim de l'aristocràcia aragonesa, la qual veia en perill els seus privilegis davant una monarquia exitosa i no participava en els beneficis marítims.

ən ɐkˈɛʎɐ ˈɛpʊkɐ, əls əstɐmˈens ɐɾɐɣʊnˈɛzʊs ʑˈa ˌaβjən kɾɛˌat əl mʊβimˈen də lɐ ʊnjˈo i ˌaβjən ɐkʊnsədʑˈit ɐɾrɐnkˈa ðə pˈɛɾə əl ɣɾˈan əl pɾiβilˈɛɣi ɣənəɾˈal ðɐɾɐɣˈo, ən kˈɛ ˈɛs ɾrəkˈoʎjən ləs pɾinsipˈals ɾrəjβindikɐsjˈons ɐɾɐɣʊnəzˈistəs.

En aquella època, els estaments aragonesos ja havien creat el moviment de la Unió i havien aconseguit arrancar de Pere el Gran el privilegi general d'Aragó, en què es recollien les principals reivindicacions aragonesistes.

ɐkˈɛst mʊβimˈen ɐɾistʊkɾˈatik əkspɾəsˈaβɐ ʊn sˈɛɾt ðəzənkˈan pərkˈɛ ɐɾɐɣˈo pərðˈiɐ pˈɛs əspəsˈifik ən əl kʊnʑˈun də lɐ kʊɾˈonɐ, i ʋˈa ɾrəβifˈa ən tˈɛms ðɐlfˈons əl fɾˈaŋk.

Aquest moviment aristocràtic expressava un cert desencant perquè Aragó perdia pes específic en el conjunt de la corona, i va revifar en temps d'Alfons el Franc.

ən ləs kˈoɾts ðə sɐɾɐɣˈosɐ ðə lɐβɾˈil ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis, lɐ ʊnjˈo ʋˈa ʋʊlˈɛ ʊβliɣˈalˈo ɐ ɐksəpːtˈa ˌunɐ ɾrəfˈormɐ ðəls ʊfisjˈals ðə lɐ kˈazɐ ðəl ɾrˈɛj i lɐ kɾɛˌasjˈo ðˈun kʊnsˈɛʎ ɾrəjˈal kˈɛ əls fˈos fɐβʊɾˈaβlə.

En les corts de Saragossa de l'abril de 1286, la Unió va voler obligar-lo a acceptar una reforma dels oficials de la casa del rei i la creació d'un Consell Reial que els fos favorable.

əl ɾrˈɛj ˈɛs ʋˈa ɾrəzistˈi ɐ ləs pɾəsjˈons i ʋˈa pɾʊmʊlɣˈa ʊn ʊrðənɐmˈen də ɾrəfˈormɐ ðɐkˈɛstəs institʊsjˈons, dəjɕˈan də βˈandɐ ləs pɾətənsjˈons nʊβiljˈaɾjəs, fˈɛt kˈɛ ɣənəɾˈa nˈoβəs tənsjˈons ən ləs kˈoɾts ðˈoskɐ mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis, ən ləs kwˈals əls əstɐmˈens ðɐɾɐɣˈo ʋˈan intəntˈa kʊndisjʊnˈa lɐ pʊlˈitikɐ məðitəɾrˈaniɐ.

El rei es va resistir a les pressions i va promulgar un ordenament de reforma d'aquestes institucions, deixant de banda les pretensions nobiliàries, fet que generà noves tensions en les corts d'Osca (1286), en les quals els estaments d'Aragó van intentar condicionar la política mediterrània.

kwˈan səmblˈaβɐ kˈɛ əl ɾrˈɛj əstˈaβɐ ðispʊzˈat ɐ ʋˈɛnsˌɛ lʊpʊzisjˈo ʊnjʊnˈistɐ pə fˈorsɐ, ləs ðifikʊltˈats ðə lɐ pʊlˈitikɐ əkstəɾjˈoɾ əl ʋˈan ɐfəβlˈi i ɐɣˈe ðə tɾɐnsiɣˈi ən diβˈɛrsəs ʊkɐzjˈons ðɐβˈan ləs əɡziɣˈɛnsjəs ðə lɐ ʊnjˈo ən mɐtˈɛɾiɐ ðə ʑʊstˈisiɐ, ən lɐplikɐsjˈo ðəl fˈu ðɐɾɐɣˈo ɐl ɾrˈɛɡnə ðə ʋɐlˈɛnsiɐ, ən əl nʊmənɐmˈen də kʊnsəʎˈɛs, ˈɛtk.

Quan semblava que el rei estava disposat a vèncer l'oposició unionista per força, les dificultats de la política exterior el van afeblir i hagué de transigir en diverses ocasions davant les exigències de la Unió en matèria de justícia, en l'aplicació del fur d'Aragó al Regne de València, en el nomenament de consellers, etc.

də tˈotɐ mɐnˈɛɾɐ, ɐlfˈons ʋˈa kɐpʑiɾˈa lɐ sitwɐsjˈo ən ləs kˈoɾts ðə mʊnsˈo ðʊktˈuβɾənʊβˈɛmbɾə ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐnˈow, ən ləs kwˈals lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðə kɐtɐlˈans i ʋɐlənsjˈans ʋˈa impʊzˈa ˌunɐ nˈoβɐ ləɣislɐsjˈo kˈɛ ənfʊɾtˈiɐ ləs əstɾʊktˈuɾəs ðəl pʊðˈɛ mʊnˈarkwik ðə lɐ kʊɾˈonɐ ðɐɾɐɣˈo i ɐfəβlˈiɐ əls pʊðˈɛs nʊβiljˈaɾis.

De tota manera, Alfons va capgirar la situació en les corts de Montsó d'octubre-novembre de 1289, en les quals la majoria de catalans i valencians va imposar una nova legislació que enfortia les estructures del poder monàrquic de la corona d'Aragó i afeblia els poders nobiliaris.

əl ʋˌintinˈow ðə mˈars ðəl mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis: sˈiɡnʊm mɾˈes ɐlfˈonsi, dˈɛj ɣɾɐsˈiɐ ɾrˈɛɣis ɐɾɐɣˈonʊm, mɐjʊɾikˈaɾʊm ˈɛt ʋɐlˈɛnsjə ˈak kʊmˈitis βɐrkinˈonə.

El 29 de març del 1286: Signum + Alfonsi, Dei gracia regis Aragonum, Maioricarum et Valencie ac comitis Barchinone.

ləs ˈaɾts əssˈɛnikəs son ɐkˈɛʎəs ˈaɾts ðə ɾrəpɾəzəntɐsjˈo kˈɛ ˈɛs ɾrɛˌalˈidzən ən ʊn əssənˈaɾi, kˈom ˈaɾɐ əl ðˈun tɛˌatɾə ʊ ʊn sˈirk.

Les arts escèniques són aquelles arts de representació que es realitzen en un escenari, com ara el d'un teatre o un circ.

əɡzˈɛmləs ðˈaɾts əssˈɛnikəs son lɐ ðˈansɐ, əl tɛˌatɾə, lɐ ðˈansɐtɛˌatɾə, əl tɛˌatɾəmˈaɣiɐ, əl sˈirk, lˈɔpəɾɐ, ləs ˈaɾts ʋˈiβəs, lɐ pɾəstiðiɣitɐsjˈo, əl tɾɐnsfʊrmˈismə i ləs ʋɐɾjətˈats.

Exemples d'arts escèniques són la dansa, el teatre, la dansa-teatre, el teatre-màgia, el circ, l'òpera, les arts vives, la prestidigitació, el transformisme i les varietats.

ɐ ləs ˈaɾts əssˈɛnikəs, ləspəktˈaklə es lʊbʑˈɛktə kɾɛˌatˈiw sənɾˈal ðəl pɾʊsˈes ðə kʊmʊnikɐsjˈo ðɾɐmˈatikɐ.

A les arts escèniques, l'espectacle és l'objecte creatiu central del procés de comunicació dramàtica.

kʊnsistˈɛjɕ ɐ ˌunɐ pɾəzəntɐsjˈo ðɐβˈan dˈun ɐwðitˈoɾi ðˈunɐ fiksjˈo, əɡzəkʊtˈaðɐ pə ʊns intˈɛrpɾəts, kˈɛ ɐpˈoɾtən əl sˈɛw pɾˈopi kˈos i ɐ tɾɐβˈes ðˈɛʎ lɐ ʋˈɛw, əl ɣˈɛst i əl mʊβimˈen, i ən əl kˈas ɣənəɾˈal tɐmbˈe ʊn kʊnʑˈun ətəɾʊɣˈɛni ðələmˈens əssˈɛniks, insiŋklʊˈenˈi illʊminɐsjˈo, əl sˈo kˈɛ pˈot sˈɛ mˈuzikɐ, ʋˈɛw ən ˈoff i ˈaltɾəs əfˈɛktəs sʊnˈoɾs ðiβˈɛrsʊs, ləs pɾʊʑəksjˈons, ləssənʊɣɾɐfˈiɐ, əls ʊbʑˈɛktəs ɐksəsˈoɾis, əl ʋəstwˈaɾi, lɐ pəɾrʊkəɾˈiɐ, əl mɐkwiʎˈadʑə i ləs mˈaskɐɾəs.

Consisteix a una presentació davant d'un auditori d'una ficció, executada per uns intèrprets, que aporten el seu propi cos (i a través d'ell la veu, el gest i el moviment), i en el cas general també un conjunt heterogeni d'elements escènics, incincloent-hi il·luminació, el so (que pot ser música, veu en off i altres efectes sonors diversos), les projeccions, l'escenografia, els objectes accessoris, el vestuari, la perruqueria, el maquillatge i les màscares.

ən ʑənəɾˈal ləspəktˈaklə ˈɛs ðəzəmβʊlˈupɐ ən ʊn əspˈaj ðʊnˈat ðʊɾˈan ʊn tˈɛms ðətərminˈat i tˈe ˌunɐ finɐlitˈat.

En general l'espectacle es desenvolupa en un espai donat durant un temps determinat i té una finalitat.

iɣwˈal kˈɛ ɐ ləs ˈaɾts plˈastikəs, ɐ pɐɾtˈi ðəls ˈaɲs səjɕˈantɐ ləs ˈaɾts əssˈɛnikəs ɐ əwɾˈopɐ ʋˈan ʋˈiwɾə ˌunɐ ɾrəβʊlʊsjˈo kˈɛ ʋˈa tɾənkˈa ˈamp ləs ɾrəpɾəzəntɐsjˈons tɾɐðisjʊnˈals i əl psikʊlʊɣˈismə i ləstˈɛtikɐ ɾrɛˌalˈistɐ kˈɛ ˈɛs ʋɐlʊɾˈaβɐ fˈins ɐləsˈoɾəs.

Igual que a les arts plàstiques, a partir dels anys seixanta les arts escèniques a Europa van viure una revolució que va trencar amb les representacions tradicionals i el psicologisme i l'estètica realista que es valorava fins aleshores.

ɐkˈɛsts kˈamβis ʋˈan ɐfəktˈa tˈotəs ləs ˈaɾts əssˈɛnikəs, insiŋklʊˈenˈi tɛˌatɾə, lɐ ðˈansɐ, lˈɔpəɾɐ i əl sˈirk, sˈɛnsə ʊβliðˈa lɐpɐɾisjˈo ðˈun tˈipʊs ðəspəktˈaklə ðifəɾˈen: əl ɐppˈɛniŋ i lˈaɾt ðɐksjˈo ʊ pərfʊrmˈansə.

Aquests canvis van afectar totes les arts escèniques, incincloent-hi teatre, la dansa, l'òpera i el circ, sense oblidar l'aparició d'un tipus d'espectacle diferent: el happening i l'art d'acció o performance.

lɐ ðˈansɐ ˈam əl pʊsmmʊðərnˈismə ˈɛs ʋˈa ɾrənʊβˈa tʊtɐlmˈen, mˈes ənʎˈa ðə ləstˈil nɛˌoklˈasik, inkʊrpʊɾˈan ɐksjˈons fˈizikəs kwʊtiðjˈanəs ʊ tɾˈɛtəs ðʊfˈisis, ˈaɾts mɐrsjˈals, ʑˈoks i əspˈoɾts, pə əɡzˈɛmlə; i inkʊrpʊɾˈan əl tˈɛkst ən diβˈɛrsəs fˈorməs, iŋklʊˈenˈi fˈins i tˈot lɐ ʋˈɛw.

La dansa amb el postmodernisme es va renovar totalment, més enllà de l'estil neoclàssic, incorporant accions físiques quotidianes o tretes d'oficis, arts marcials, jocs i esports, per exemple; i incorporant el text en diverses formes, incloent-hi fins i tot la veu.

ɐ mˈes ˈɛs kʊnsiðˈɛɾɐ lɐdzˈa, lɐ fˈormɐ pə lɐ fˈormɐ dˈansə is mʊtjˈon, nˈot əmʊtjˈon i lɐ indəpəndˈɛnsiɐ ðə lɐ mˈuzikɐ, kˈɛ ʊkˈoɾrə ɐl mɐtˈɛjɕ tˈɛms, pəɾˈɔ nˈo sʊpəðˈitɐ ɐ lɐ ðˈansɐ ɐ ˈɛʎɐ.

A més es considera l'atzar, la forma per la forma (dance is motion, not emotion) i la independència de la música, que ocorre al mateix temps, però no supedita a la dansa a ella.

dˈaltɾɐ βˈandɐ, əls ðiɾəktˈoɾs tɛˌatɾˈals tɐmbˈe əkspəɾimˈɛntən ˈamp nˈɔws kʊnsˈɛpːtəs ðə ləspˈaj i əl tˈɛms, ɐ mˈes ðə lɐ ɾrəlɐsjˈo ˈam əl tˈɛkst, kˈɛ pˈot sˈɛ indəpəndˈen dəl kˈos ən lˈus ðə lɐ ʋˈɛw ən ˈoff, pə əɡzˈɛmlə.

D'altra banda, els directors teatrals també experimenten amb nous conceptes de l'espai i el temps, a més de la relació amb el text, que pot ser independent del cos (en l'ús de la veu en off, per exemple).

əls ðɾɐmɐtˈurks ʋˈan ɐkʊstˈa əl tˈɛkst ɐ lɐ pˈarlɐ kwʊtiðjˈanɐ, əl ʋˈan fˈɛ mˈes ɾritwˈal, ən ʋˈan bʊskˈa ləsˈɛnsiɐ, lɐ mʊzikɐlitˈat, əl ɾrˈimmə i tɐmbˈe əl ʋˈan dəskʊnstɾˈuj.

Els dramaturgs van acostar el text a la parla quotidiana, el van fer més ritual, en van buscar l'essència, la musicalitat, el ritme i també el van desconstruir.

kʊnsərnˈin difəɾˈens ɐktiβitˈats i ðifəɾˈens ˈɛpʊkəs: əskʊltˈoɾs i ɐrkwitˈɛktəs ɣɾˈɛks, ɐɾtəzˈans məðjəβˈals, ɡɾɐβɐðˈoɾs ðəl ɾrənɐjɕəmˈen, pintˈoɾs ðəl βɐɾrˈok, pʊˈɛtəs ɾrʊmˈantiks, ɐβɐnɡwɐrðˈistəs ðəl ʊ pɾʊɣɾɐmɐðˈoɾs ðə nˈɛt.ˈaɾt son kʊnsiðəɾˈats ɐɾtˈistəs.

Concernint diferents activitats i diferents èpoques: escultors i arquitectes grecs, artesans medievals, gravadors del Renaixement, pintors del barroc, poetes romàntics, avantguardistes del o programadors de net.art són considerats artistes.

kʊnsiðəɾˈan lɐ mˈankɐ ðɐwtʊnʊmˈiɐ ðə lˈoβɾɐ ðˈaɾt: əl sˈɛw inəβitˈaβlə kˈamβi ðə siɡnifikˈat sˈi sʊbsˈɛrβɐ ɐʎʊɲˈaðɐ ðəl sˈɛw mʊmˈen i ʎˈok ðə kɾɛˌasjˈo əl kˈɛ mɐlrˈawɕ ɐnʊmənˈaβɐ lɐ sˈɛβɐ mətɐmʊrfˈozi, lɐ fiɣˈuɾɐ ðə lɐɾtˈistɐ nʊmˈes pˈot ðəfinˈisə ʊ əstʊðjˈasə ðəs ðˈun pˈun də ʋˈistɐ istʊɾisˈistɐ i ðəpənˈen də ləs iðˈɛəs əstˈɛtikəs ðə lɐ sˈɛβɐ ˈɛpʊkɐ.

Considerant la manca d'autonomia de l'obra d'art: el seu inevitable canvi de significat si s'observa allunyada del seu moment i lloc de creació (el que Malraux anomenava la seva metamorfosi), la figura de l'artista només pot definir-se o estudiar-se des d'un punt de vista historicista i depenent de les idees estètiques de la seva època.

ɐjɕˈi, ɐtɾiβˈuts kˈɛ tɾɐðisjʊnɐlmˈen dəfˈinjən ɐ lɐ fiɣˈuɾɐ ðə lɐɾtˈistɐ, kˈom əl ɣˈɛni, ʊ ɐ lɐ sˈɛβɐ pɾʊðʊksjˈo, kˈom lɐ βəʎˈɛzɐ, nˈo ɾrəzˈultən ʑˈa ðətərminˈans.

Així, atributs que tradicionalment definien a la figura de l'artista, com el geni, o a la seva producció, com la bellesa, no resulten ja determinants.

lɐɾtˈistɐ es tɐmbˈe ʊn ɐrkətˈip i pˈaɾt ðˈunɐ mitʊlʊɣˈiɐ sʊsjˈal, ɐ kwˈi lɐ kʊltˈuɾɐ ʊksiðəntˈal mʊðˈɛrnɐ pˈot ɐtɾiβˈuj sˈɛɾtəs kɐɾɐktəɾˈistikəs pɾəkʊnsəβˈuðəs i pɾəʑʊðˈisis.

L'artista és també un arquetip i part d'una mitologia social, a qui la cultura occidental moderna pot atribuir certes característiques preconcebudes i prejudicis.

pə əɡzˈɛmlə, sʊβˈin, ˈɛs pɾəsʊpˈozɐ kˈɛ lɐɾtˈistɐ ðispˈozɐ ðˈunɐ əspəsjˈal sənsiβilitˈat ðɐβˈan lɐ ɾrɛˌalitˈat kˈɛ ləmβˈoltɐ i əstˈa ðʊtˈat ðə lɐ kɐpɐsitˈat ðə kʊmʊnikˈanˈɛ əl sˈɛw səntˈit midʑɐnsˈan lˈus ɐðəkwˈat ðə lɐ tˈɛknikɐ lɐ pɐɾˈawlɐ ˈaɾt ðəɾˈiβɐ ðəl ɣɾˈɛk (el)tˈexni(ca), tˈeknə.

Per exemple, sovint, es pressuposa que l'artista disposa d'una especial sensibilitat davant la realitat que l'envolta i està dotat de la capacitat de comunicar-ne el seu sentit mitjançant l'ús adequat de la tècnica (la paraula art deriva del grec τέχνη, téchne).

sɐkʊstʊmˈaβɐ ɐ ðistiŋˈi ˈɛnɾə lɐpːtitˈut ɐɾtˈistikɐ, əl tɐlˈen i lɐ ɣənjɐlitˈat: lɐpːtitˈut ɐɾtˈistikɐ ˌɛɾɐ ˌunɐ ðispʊzisjˈo ʊ kɐpɐsitˈat, nɐtʊɾˈal ʊ ɐdkwiɾˈiðɐ, pə ɐ pɾʊðˈuj ʊn tˈipʊs əspəsjˈal ðʊbʑˈɛktəs kʊnsiðəɾˈats "ɐɾtˈistiks".

S'acostumava a distingir entre l'aptitud artística, el talent i la genialitat: L'aptitud artística era una disposició o capacitat, natural o adquirida, per a produir un tipus especial d'objectes considerats "artístics".

kˈom tˈotəs ləs ɐpːtitˈuts, lɐpːtitˈut ɐɾtˈistikɐ səðʊkˈaβɐ i ðəzəmβʊlʊpˈaβɐ ɐ tɾɐβˈes ðˈunɐ ɐplikɐsjˈo kʊnstˈan.

Com totes les aptituds, l'aptitud artística s'educava i desenvolupava a través d'una aplicació constant.

nʊrmɐlmˈen əl tɐlˈen sɐtɾiβwˈiɐ ɐls ɐɾtˈistəs ˈamp sˈɛɾt ɾrəkʊnəjɕəmˈen sʊsjˈal kˈɛ ˌaβjən ɐkʊnsədʑˈit ʊn əstˈil ʊ mɐnˈɛɾɐ pɾˈɔpiɐ ðə fˈɛ ləs kˈozəs.

Normalment el talent s'atribuïa als artistes amb cert reconeixement social que havien aconseguit un estil o manera pròpia de fer les coses.

lɐ ɣənjɐlitˈat ˈɛs ɾrəfəɾˈɛjɕ ɐ ˌunɐ ɐpːtitˈut ðə kɐɾˈaktˌɛ sʊpəɾjˈoɾ: ɐkˈɛʎɐ ðə lɐ kwˈal əstˈaβɐ ðʊtˈaðɐ ˌunɐ pərsˈonɐ ˈam ˌunɐ ɣɾˈan kɐpɐsitˈat ðimβənsjˈo, dʊrɣɐnidzɐsjˈo, də kɾɛˌasjˈo.

La genialitat es refereix a una aptitud de caràcter superior: aquella de la qual estava dotada una persona amb una gran capacitat d'invenció, d'organització, de creació.

lɐɾtˈistɐ ɣənjˈal nˈo nʊmˈes kɾɛˌaβɐ mˈolt i əl kˈɛ kɾɛˌaβɐ ˌɛɾɐ siŋʊlˈa i ðʊˈiɐ əl sˈɛw səɣˈɛʎ pərsʊnˈal, sinˈo kˈɛ, ɐ mˈes, inflwˈiɐ sˈoβɾə lɐ sʊsjətˈat i lɐ kʊltˈuɾɐ ɐ lɐ kwˈal pəɾtɐɲˈiɐ.

L'artista genial no només creava molt i el que creava era singular i duia el seu segell personal, sinó que, a més, influïa sobre la societat i la cultura a la qual pertanyia.

ɐlfˈons əl βənˈiɡnə, ɐnʊmənˈat tɐmbˈe ɐlfˈons kwˈatɾə ðɐɾɐɣˈo i ɐlfˈons tɾˈes ðə kɐtɐlˈuɲɐɐɾɐɣˈo nˈapʊls, ɾrˈɛɡnə ðə nˈapʊls, mˈil ðˈɔssˈɛnts nʊɾˌantɐnˈow bɐrsəlˈonɐ, pɾinsipˈat ðə kɐtɐlˈuɲɐ, mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐsˈis; ən ɐɾɐɣʊnˈɛs ɐlifˈonsʊ, ən ʊksitˈa ɐnfˈos, ən ʎɐtˈi ɐlfˈonsʊs, fʊw sʊβiɾˈa ðə lɐ kʊɾˈonɐ ðɐɾɐɣˈo ˈam əls tˈitʊls pɾinsipˈals ðə kˈomtə ðə βɐrsəlˈonɐ, ɾrˈɛj ðɐɾɐɣˈo, də ʋɐlˈɛnsiɐ i ðə sɐrðˈɛɲɐ i kˈɔrsəɣɐ mˈil tɾˈessˈɛnts ʋˌintisˈɛt mˈɛɲs mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐsˈis.

Alfons el Benigne, anomenat també Alfons IV d'Aragó i Alfons III de Catalunya-Aragó (Nàpols, Regne de Nàpols, 1299 - Barcelona, Principat de Catalunya, 1336; en aragonès Alifonso, en occità Anfós, en llatí Alfonsus), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó, de València i de Sardenya i Còrsega (1327-1336).

ɐksəðˈi ɐ lɐ lˈiniɐ sʊksəsˈɔɾiɐ əl mˈil tɾˈessˈɛnts ðinˈou kwˈan əl sˈɛw ɣərmˈa mɐʑˈoɾ i əɾˈɛw ðə lɐ kʊɾˈonɐ ʑˈawmə ðɐɾɐɣˈo i ðɐnʑˈɔw ɾrənʊnsjˈa ɐ kɐzˈasə ˈam əljʊnˈoɾ ðə kɐstˈɛʎɐ i pʊɾtʊɣˈal i ˈɛs fˈɛw mˈonʑʊ fʊɣˈin əl mɐtˈɛjɕ ðˈiɐ ðəl kɐzɐmˈen.

Accedí a la línia successòria el 1319 quan el seu germà major i hereu de la Corona Jaume d'Aragó i d'Anjou renuncià a casar-se amb Elionor de Castella i Portugal i es feu monjo fugint el mateix dia del casament.

lɐ infˈantɐ kʊnstˈansɐ ðɐɾɐɣˈo i ðəntˈɛnsɐ mˈil tɾˈessˈɛnts ðiβˈujt mˈɛɲs mˈil tɾˈessˈɛnts kwɐɾˌantɐsˈis, kɐzˈaðɐ əl mˈil tɾˈessˈɛnts ʋˌintisˈiŋk ˈam əl ɾrˈɛj ʑˈawmə tɾˈes ðə mɐʎˈorkɐ

la infanta Constança d'Aragó i d'Entença (1318-1346), casada el 1325 amb el rei Jaume III de Mallorca

linfˈan fəɾrˈan dɐɾɐɣˈo i ðə kɐstˈɛʎɐ mˈil tɾˈessˈɛnts ʋˌintinˈow mˈɛɲs mˈil tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐtɾˈes, kɐzˈat əl mˈil tɾˈessˈɛnts sinkwˌantɐkwˈatɾə ˈamp mɐɾˈiɐ ðə pʊɾtʊɣˈal, fˈiʎɐ ðə pˈɛɾə i ðə pʊɾtʊɣˈal

l'infant Ferran d'Aragó i de Castella (1329-1363), casat el 1354 amb Maria de Portugal, filla de Pere I de Portugal

linfˈan ʑʊˈan dɐɾɐɣˈo i ðə kɐstˈɛʎɐ ʋˈe βˈaɪɕɐ mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˈɛntɐ mˈɛɲs mˈil tɾˈessˈɛnts sinkwˌantɐʋˈujt, kɐzˈat ˈam izɐβˈɛl nˈuɲəz ðə lˈaɾɐ i ɐsɐsinˈat pə ˈorðɾə ðəl sˈɛw kʊzˈi pˈɛɾə i ðə kɐstˈɛʎɐ

l'infant Joan d'Aragó i de Castella (v1330-1358), casat amb Isabel Núñez de Lara i assassinat per ordre del seu cosí Pere I de Castella

ləs impʊɾtˈans kʊnsəsjˈons kˈɛ ɐlfˈons fˈɛw ɐ linfˈan fəɾrˈan dɐɾɐɣˈo i ðə kɐstˈɛʎɐ, sʊβɾətˈot ɐ ʋɐlˈɛnsiɐ, ʋˈa pɾʊβʊkˈa ʊn kʊnflˈiktə pʊlˈitik mˈolt impʊɾtˈan kˈɛ ɐkɐβɐɾˈiɐ ðəzəmbʊkˈan ən lɐ ɣwˈɛɾrɐ kˈɛ əl sˈɛw pɾimʊɣˈɛnit tindɾˈiɐ ˈamp kɐstˈɛʎɐ: lɐ ɣwˈɛɾrɐ ðəls ðˈos pˈɛɾəs.

Les importants concessions que Alfons feu a l'infant Ferran d'Aragó i de Castella, sobretot a València, va provocar un conflicte polític molt important que acabaria desembocant en la guerra que el seu primogènit tindria amb Castella: la Guerra dels Dos Peres.

ˈɛs kɐzˈa əl mˈil tɾˈessˈɛnts kɐtˈorzə ˈamp təɾˈɛzɐ ðəntˈɛnsɐ, əɾˈɛβɐ ðəl kʊmtˈat ðʊrɣˈɛʎ, dɐkˈɛstɐ mɐnˈɛɾɐ ɐkˈɛst kʊmtˈat pɐsˈa ɐl fʊrmˈa pˈaɾt ðəl pɐtɾimˈoni ðiɾˈɛktə ðəls sʊβiɾˈans ðəl pɾinsipˈat ðə kɐtɐlˈuɲɐ.

Es casà el 1314 amb Teresa d'Entença, hereva del comtat d'Urgell, d'aquesta manera aquest comtat passà al formar part del patrimoni directe dels sobirans del Principat de Catalunya.

dʊɾˈan əl ɾrəɡnˈat ðəl sˈɛw pˈaɾə, i ʑˈa kˈom ɐ pɾʊkʊɾɐðˈoɾ ɣənəɾˈal ðə lɐ kʊɾˈonɐ i əɾˈɛw, əstiɣˈe ɐl kɐpðɐβˈan də ləkspəðisjˈo kɐtɐlˈanɐ kˈɛ ˈɛs fˈɛw ˈamp lɐ kʊnkˈɛstɐ ɐɾɐɣʊnˈɛzɐ ðə sɐrðˈɛɲɐ ˈɛnɾə mˈil tɾˈessˈɛnts ʋˌintitɾˈes i mˈil tɾˈessˈɛnts ʋˌintikwˈatɾə.

Durant el regnat del seu pare, i ja com a procurador general de la Corona i hereu, estigué al capdavant de l'expedició catalana que es feu amb la conquesta aragonesa de Sardenya entre 1323 i 1324.

ˈam ɐkˈɛstɐ ʊnjˈo sɐɾrəɣlˈa əl ʎˈɛtɕ ðəzˈajɾə sʊfˈɛɾt pə əljʊnˈoɾ əl mˈil tɾˈessˈɛnts ðinˈou ɐl pɾʊmˈɛtɾəs ən mɐtɾimˈoni ˈamp linfˈan ʑˈawmə ðɐɾɐɣˈo i ðɐnʑˈɔw, fˈiʎ pɾimʊɣˈɛnit ðəl ɾrˈɛj i sʊksəsˈoɾ təˈɔɾik ðə ʑˈawmə ðˈɔs ðɐɾɐɣˈo.

Amb aquesta unió s'arreglà el lleig desaire sofert per Elionor el 1319 al prometre's en matrimoni amb l'infant Jaume d'Aragó i d'Anjou, fill primogènit del rei i successor teòric de Jaume II d'Aragó.

əls ɣənʊβˈɛzʊs nˈo ɐksəpːtˈaɾən lɐ pˈaw ˈamp lɐ ɾrəpˈuβlikɐ ðə pˈizɐ kˈɛ səðˈiɐ lˈiʎɐ ðə kˈɔrsəɣɐ ɐ lɐ kʊɾˈonɐ ðɐɾɐɣˈo i ən mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˈɛntɐ əsklɐtˈa lɐ ɣwˈɛɾrɐ ˈɛnɾə lɐ kʊɾˈonɐ ðɐɾɐɣˈo i ɣˈɛnʊβɐ, ən lɐ kwˈal ɣˈujʎəm də sərβəʎˈo i ðə βɐɲˈɛɾəs kʊmɐndˈa ˌunɐ ɐrmˈaðɐ kˈɛ ʋˈa ɐtɐkˈa ən mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐˈu mˈɔnɐkʊ i məntˈonə, i ʋˈa ɐsədʑˈa sɐβˈonɐ i lɐ pɾˈɔpiɐ ɣˈɛnʊβɐ, pə ɾrətiɾˈasə ðəspɾˈes ɐ sɐrðˈɛɲɐ.

Els genovesos no acceptaren la pau amb la República de Pisa que cedia l'illa de Còrsega a la Corona d'Aragó i en 1330 esclatà la guerra entre la Corona d'Aragó i Gènova, en la qual Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada que va atacar en 1331 Mònaco i Mentone, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya.

lɐ ɣwˈɛɾrɐ ɐkɐβˈa ən dinˈou ðə sətˈɛmbɾə ðə mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐsˈis, dəspɾˈes ðɐβˈɛsə əstɐβlˈɛɾt ˌunɐ tɾˈɛβɐ ʊns mˈɛzʊs ɐβˈans ˈamp lɐ intərβənsjˈo ðəl pˈapɐ βənˈɛt ðˈodzə.

La guerra acabà en 19 de setembre de 1336, després d'haver-se establert una treva uns mesos abans amb la intervenció del Papa Benet XII.

lɐ ɣwˈɛɾrɐ ʋˈa pərmˈɛtɾə ɣwɐɲˈa lɐ siwtˈat ɾrəβˈɛl ðə sˈasˌɛ, klˈaw pə ɐl ðʊmˈini ðəl nˈort ðə lˈiʎɐ ðə sɐrðˈɛɲɐ i ləs ɾrˈutəs mɐɾˈitiməs.

La guerra va permetre guanyar la ciutat rebel de Sàsser, clau per al domini del nord de l'illa de Sardenya i les rutes marítimes.

dəl sˈɛw pˈaɾə ʋˈa əɾətˈa tɐmbˈe əl pɾʊʑˈɛktə ðə kʊnkəɾˈi ɐlmɐɾiˈijɐ, i pə ɐjɕˈɔ ʋˈa pʊzˈa ən mˈarɕɐ ˌunɐ kɾʊˈaðɐ pə kʊnkəɾˈilˈo, lɐ kwˈal ʋˈa fɾɐkɐsˈa i ʋˈa ɐtɐkˈa ləmiɾˈat ðə ɣɐrnˈatɐ ən ɾrˈadzjəs əl mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˈɛntɐ i əl mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐtɾˈes

Del seu pare va heretar també el projecte de conquerir al-Mariyya, i per això va posar en marxa una croada per conquerir-lo, la qual va fracassar i va atacar l'Emirat de Gharnata en ràtzies el 1330 i el 1333

dʊɾˈan əl sˈɛw ɾrəɡnˈat ʋˈa tənˈi ʎˈok "lˈo mˈal ˈaɲ pɾimˈɛ", əl mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐtɾˈes, kˈɛ ʋˈa pɐsˈa ɐ simbʊlidzˈa linˈisi ðə lɐ kɾˈizi βˈajɕ məðjəβˈal, lɐ kwˈal ənkˈaɾɐ sɐɣɾəwʑɐɾˈiɐ mˈes ˈamp lɐ fʊtˈuɾɐ ɐɾriβˈaðɐ ðə lɐ pˈɛstɐ nˈɛɣɾɐ.

Durant el seu regnat va tenir lloc "lo mal any primer", el 1333, que va passar a simbolitzar l'inici de la crisi baix Medieval, la qual encara s'agreujaria més amb la futura arribada de la pesta negra.

ɐ mˈes ɐ mˈes tɐmbˈe fʊw ʎɐβˈoɾs kwˈan ˈɛs ʋˈan inkʊrpʊɾˈa ɐ lɐ kʊɾˈonɐ əl ðʊkˈat ðɐtˈɛnəs i əl ðʊkˈat ðə nɛˌopˈatɾiɐ.

A més a més també fou llavors quan es van incorporar a la Corona el ducat d'Atenes i el Ducat de Neopàtria.

əl sʊksəˈi pˈɛɾə əl səɾimʊnjˈos, əl səɣˈon fˈiʎ ˈamp lɐ sˈɛβɐ pɾimˈɛɾɐ mʊʎˈɛ təɾˈɛzɐ ðəntˈɛnsɐ, pərkˈɛ əl pɾimʊɣˈɛnit ɐlfˈons ɐβˌiɐ mˈoɾt kwˈan tənˈiɐ ʊn ˈaɲ.

el succeí Pere el Cerimoniós, el segon fill amb la seva primera muller Teresa d'Entença, perquè el primogènit Alfons havia mort quan tenia un any.

ɐ kˈinzə ðə fəβɾˈɛ ðəl mˈil tɾˈessˈɛnts ʋˌintisˈiŋk: sˈik mɾˈes nˈum infˈantis ɐlfˈonsi, iʎʊstɾisˈimi ðʊmˈini ɾrˈɛɣis ɐɾɐɣˈonʊm pɾimʊɣənˈiti, əˈiwskə ɣənəɾˈalis pɾʊkʊɾɐtˈoɾəs ˈak kʊmˈitis ʊrɣˈɛʎi

A 15 de febrer del 1325: Sig+num infantis Alfonsi, illustrissimi domini regis Aragonum primogeniti, eiusque generalis procuratores ac comitis Urgelli

ɐ ðˈɔs ðə mˈatɕ ðəl mˈil tɾˈessˈɛnts ʋˌintiʋˈujt: sˈik mɾˈes nˈum ɐlfˈonsi ðˈɛj ɣɾɐtˈiɐ ɾrˈɛɣis ɐɾɐɣˈonʊm, ʋɐlˈɛntjə, sɐrðˈinjə ˈɛt kʊrsˈisə, ˈak kʊmˈitis βɐrkinˈonə

A 2 de maig del 1328: Sig+num Alfonsi Dei gratia regis Aragonum, Valentie, Sardinie et Corsice, ac comitis Barchinone

ləs ðəspˈuʎəs ɾrəjˈals ðɐlfˈons əl βənˈiɡnə, əljʊnˈoɾ i linfˈan fəɾrˈan ɾrətˈornən ɐ lɐ sˈɛw ʋˈɛʎɐ ðə ʎˈɛjðɐ: dˈiɐ ðə lɐ sˈɛw ʋˈɛʎɐ mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis, kʊmməmʊɾɐsjˈo ðəl sˈissˈɛnts sinkwˈantɐ ɐniβərsˈaɾi ðə lɐ mˈoɾt ðɐlfˈons əl βənˈiɡnə, ʎˈɛjðɐ, pʊβlikɐsjˈons ðəls ɐmˈiks ðə lɐ sˈɛw ʋˈɛʎɐ ðə ʎˈɛjðɐ, mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐnˈow.

Les despulles reials d'Alfons el Benigne, Elionor i l'infant Ferran retornen a la Seu Vella de Lleida: dia de la Seu Vella 1986, commemoració del 650 aniversari de la mort d'Alfons el Benigne, Lleida, Publicacions dels Amics de la Seu Vella de Lleida, 1989.

mɐɾtˈinəz fəɾrˈandʊ, ʑˈawmə ðˈɔs ʊ əl sˈɛɲ kɐtɐlˈa ɐlfˈons əl βənˈiɡnə, bɐrsəlˈonɐ, ˌaˈɛðʊs biβljʊtˈɛkɐ βjʊɣɾˈafikɐ kɐtɐlˈanɐ, sˈɛɾjə ðəls ɾrˈɛjs kɐtɐlˈans, ˈɔnzə, mˈil nˌɔusˈɛnts səjɕˌantɐtɾˈes.

Martínez Ferrando, Jaume II o el seny català - Alfons el Benigne, Barcelona, Aedos (Biblioteca biogràfica catalana, Sèrie dels reis catalans, 11), 1963.

, əls ðəssəndˈens ðə pˈɛɾə əl ɣɾˈan: ɐlfˈons əl fɾˈaŋk, ʑˈawmə ðˈɔs, ɐlfˈons əl βənˈiɡnə, bɐrsəlˈonɐ, tˈɛjðə bjʊɣɾˈafjəs kɐtɐlˈanəs, sˈɛɾjə istˈɔɾikɐ, sˈis, mˈil nˌɔusˈɛnts sinkwˌantɐkwˈatɾə.

, Els descendents de Pere el Gran: Alfons el Franc, Jaume II, Alfons el Benigne, Barcelona, Teide (Biografies catalanes, Sèrie històrica, 6), 1954.

ʑˈɔtɐ. mʊdʑˈe i ʋˈiβəs, lɐ siwðˈat ðə βɐrsəlˈonɐ ðʊɾˈantə əl ɾrəjnˈaðʊ ðə ɐlfˈonsʊ əl βənˈiɡnʊ mˈil tɾˈessˈɛnts ʋˌintisˈɛt mˈɛɲs mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐsˈis, mɐðɾˈitβɐrsəlˈonɐ, kʊnsˈɛʑʊ sʊpəɾjˈoɾ ðə imβəstiɣɐsjˈonəs sjəntˈifikɐs ɐnˈɛʑʊs ðəl ɐnwˈaɾjʊ ðə əstˈuðjʊs məðjəβˈaləs, disˈɛt, mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt.

J. Mutgé i Vives, La ciudad de Barcelona durante el reinado de Alfonso el Benigno (1327-1336), Madrid-Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Anejos del Anuario de estudios medievales, 17), 1987.

ʊn ˈaɲ ðə tɾɐspˈas, ˈaɲ βiksˈɛst ˈɛs pɾʊnʊnsˈiɐ kˈom kliksˈe ʊ ɣʊjɕˈɛ ʊ ˈaɲ βisəkstˈil es ʊn ˈaɲ siβˈil kˈɛ tˈe ʊn dˈiɐ mˈes kˈɛ əls ˈaɲs kʊmˈuns, es ɐ ðˈi, tˈe tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐsˈis ðjˈɛs.

Un any de traspàs, any bixest (es pronuncia com clixé o guixer) o any bissextil és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies.

əl ðˈiɐ ðə mˈes sɐfəɣˈɛjɕ ɐl finˈal ðəl mˈɛs kˈɛ ˌɛɾɐ əl ðɐɾrˈɛ ðəl kɐləndˈaɾi ɾrʊmˈa: əl fəβɾˈɛ, də tˈal mɐnˈɛɾɐ kˈɛ ɐkˈɛst mˈɛs pˈasɐ ɐ tənˈi ʋˌintinˈow ðjˈɛs.

El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer del calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies.

ɐkˈɛst ðˈiɐ sɐnʊmənˈa βizˈɛkstʊs kɐlˈɛndɐs mˈaɾtjj, ʑˈa kˈɛ sɐfəɣˈi ðɐɾrˈɛɾə ðəl sˈɛkstʊs kɐlˈɛndɐs mˈaɾtjj, dɐkˈi əl sˈɛw nˈom.

Aquest dia s'anomenà Bisextus calendas martii, ja que s'afegí darrere del sextus calendas martii, d'aquí el seu nom.

əl ɾrəpɐɾtimˈen dəls ˈaɲs siβˈils ən ˈaɲs kʊmˈuns i ðə tɾɐspˈas ˈɛs fˈa ðɐkˈort ˈam əl kɐləndˈaɾi ɣɾəɣʊɾjˈa: ən kˈaðɐ pəɾˈiʊðə ðə kwˈatɾəsˈɛnts ˈaɲs nˈi a tɾˈessˈɛnts tɾˈes ðə kʊmˈuns i nʊɾˌantɐsˈɛt ðə tɾɐspˈas.

El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs.

sɐltˈɛrnən də lɐ səɣwˈen mɐnˈɛɾɐ: son də tɾɐspˈas əls ˈaɲs ən kˈɛ ləs ðwˈɛs ðɐɾrˈɛɾəs ɕˈifɾəs ðə lˈaɲ son mˈultipləs ðə kwˈatɾə, əɡzsˈɛpːtə sˈi ɐkˈɛstəs ɕˈifɾəs son zˈeɾʊ zˈeɾʊ.

S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'any són múltiples de 4, excepte si aquestes xifres són 00.

pə əɡzˈɛmlə, əl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐsˈis ʋˈa sˈɛ ðə tɾɐspˈas, pərkˈɛ nʊɾˌantɐsˈis es mˈultiplə ðə kwˈatɾə; əl mˈil nˌɔusˈɛnts, nˈo fʊw ðə tɾɐspˈas, pərkˈɛ ðinˈou nˈo es mˈultiplə ðə kwˈatɾə.

Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; el 1900, no fou de traspàs, perquè 19 no és múltiple de 4.

ən ɾrˈɛzʊm: es ðə tɾɐspˈas kˈaðɐ ˈaɲ mˈultiplə ðə kwˈatɾə, əɡzsˈɛpːtə əls mˈultipləs ðə sˈen, kˈɛ nˈo ˈo sˈon, i əɡzsˈɛpːtə əls mˈultipləs ðə kwˈatɾəsˈɛnts, kˈɛ sˈi kˈɛ ˈo sˈon.

En resum: és de traspàs cada any múltiple de quatre, excepte els múltiples de cent, que no ho són, i excepte els múltiples de 400, que sí que ho són.

lˈaɲ ðə tɾɐspˈas tɐmbˈe sɐnʊmˈɛnɐ «biksˈɛst» ˈo «bisəkstˈil», mˈots kˈɛ fˈan ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɐl ðˈiɐ βˈissˈɛkstʊs pɾˈiðjə mɐɾtˈiɐs kɐlˈɛndɐs, es ɐ ðˈi, ɐl ðˈiɐ kˈɛ sintərkɐlˈaβɐ ˈɛnɾə əl sˈɛkstʊs i əl kwˈintʊs ðə ləs kɐlˈɛndəs ðə mˈars, ɐl finˈal ðə fəβɾˈɛ, ən lɐ pɾʊpˈostɐ ʑʊljˈanɐ inisjˈal.

L'any de traspàs també s'anomena «bixest» o «bissextil», mots que fan referència al dia bis-sextus pridie Martias Kalendas, és a dir, al dia que s'intercalava entre el sextus i el quintus de les calendes de març, al final de febrer, en la proposta juliana inicial.

tɐmbˈe əɡzistˈɛjɕ ˌunɐ ətimʊlʊɣˈiɐ pʊpʊlˈa kˈɛ fˈa ðəɾiβˈa lɐ pɐɾˈawlɐ βiksˈɛst ðəl fˈɛt kˈɛ əl nˈombɾə ðə ðjˈɛs kˈɛ tˈe tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐsˈis ɐkˈaβɐ ən dˈos sˈizʊs.

També existeix una etimologia popular que fa derivar la paraula bixest del fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos.

ʊn ˈaɲ siðˈɛɾi es əl tˈɛms kˈɛ lɐ tˈɛɾrɐ tɾˈiɣɐ ɐ fˈɛ ʊn ʑˈi əɡzˈaktə, es ɐ ðˈi, tɾˈessˈɛnts səjɕˈantɐ: ʊn ˈaɲ siðˈɛɾi kʊmˈɛnsɐ ən əl mʊmˈen ən kˈɛ əl sˈol, lɐ tˈɛɾrɐ i ʊn əstˈɛl ʎʊɲˈa əstˈan ən lˈiniɐ ɾrˈɛktɐ, i ɐkˈaβɐ kwˈan mˈɛɲs ðəspɾˈes ðə fˈɛ ˌunɐ ʋˈoltɐ ɐl sˈol mˈɛɲs əls mɐtˈɛjɕʊs tɾˈɛs ˈastɾəs tˈornən ɐ əstˈa ɐlinɛˌats.

Un any sideri és el temps que la Terra triga a fer un gir exacte, és a dir, 360°: un any sideri comença en el moment en què el Sol, la Terra i un estel llunyà estan en línia recta, i acaba quan -després de fer una volta al Sol- els mateixos tres astres tornen a estar alineats.

lˈaɲ siðˈɛɾi es ʋˈin minˈuts i ʋˌintikwˈatɾə.sˈiŋk səɣˈons mˈes ʎˈark kˈɛ lˈaɲ tɾˈɔpik mˈidʑɐ pə lˈɛpʊkɐ ʑˈɔtɐ ðˈɔs mˈil.zˈeɾʊ tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐsˈiŋk.dˈɔssˈɛnts kwɐɾˌantɐðˈɔs mˈil sˈɛnt ʋujtˌantɐnˈow ðjˈɛs.

L'any sideri és 20 minuts i 24.5 segons més llarg que l'any tròpic mitja per l'època J2000.0 (365.242189 dies).

kwˈan ˈɛs pˈarlɐ ðˈun sʊlstˈisi ʊ əkwinˈoksi, ˈɛs pˈarlɐ ðəl pˈun də lˈɔrβitɐ təɾrˈɛstɾə ˈon lˈɛjɕ ðə ɾrʊtɐsjˈo ðə lɐ tˈɛɾrɐ sɐlinˈɛˌa ʊ sˈɛ sˈitwɐ pərpəndikʊlɐrmˈen ɐ lɐ lˈiniɐ imɐɣinˈaɾiɐ tˈɛɾrɐsˈol.

Quan es parla d'un solstici o equinocci, es parla del punt de l'òrbita terrestre on l'eix de rotació de la Terra s'alinea o se situa perpendicularment a la línia imaginària Terra-Sol.

sˈi lˈɛjɕ ðə ɾrʊtɐsjˈo ðə lɐ tˈɛɾrɐ sˈɛmɾə ɐpʊntˈes ən lɐ mɐtˈɛjɕɐ ðiɾəksjˈo, lˈaɲ tɾˈɔpik i lˈaɲ siðˈɛɾi ðʊɾˈaɾjən əl mɐtˈɛjɕ.

Si l'eix de rotació de la Terra sempre apuntés en la mateixa direcció, l'any tròpic i l'any sideri durarien el mateix.

pəɾˈɔ ɾrəzˈultɐ kˈɛ ɐkˈɛst ˈɛjɕ, dʊnˈaðɐ lɐ pɾəsəsjˈo ðəls əkwinˈoksis, fˈa ˌunɐ ʋˈoltɐ sˈoβɾə lɐ pərpəndikʊlˈa ɐ ləklˈipːtikɐ kˈaðɐ ʋˌintisˈis.zˈeɾʊzˈeɾʊ zˈeɾʊ ˈaɲs.

Però resulta que aquest eix, donada la precessió dels equinoccis, fa una volta sobre la perpendicular a l'eclíptica cada 26.000 anys.

kwˈan a pɐsˈat ʊn ˈaɲ tɾˈɔpik, lɐ ɾrˈɛktɐ imɐɣinˈaɾiɐ tˈɛɾrɐsˈol nˈo ɐpˈuntɐ kˈap ɐl mɐtˈɛjɕ pˈun pərkˈɛ lˈɛjɕ a fˈɛt ˌunɐ pˈaɾt ðəl ɣˈi ðə lɐ pɾəsəsjˈo.

Quan ha passat un any tròpic, la recta imaginària Terra-Sol no apunta cap al mateix punt perquè l'eix ha fet una part del gir de la precessió.

lˈaɲ siðˈɛɾi ˈɛs βˈazɐ ən lɐlinɛˌasjˈo ðəl sˈol ˈam ʊn mɐtˈɛjɕ pˈun də ɾrəfəɾˈɛnsiɐ lɐ mɐtˈɛjɕɐ əstɾˈɛʎɐ ˈi, pə tˈan, nˈo əstˈa ɐfəktˈat pəl ðəsplɐsɐmˈen də lˈɛjɕ ðə lɐ tˈɛɾrɐ.

L'any sideri es basa en l'alineació del Sol amb un mateix punt de referència (la mateixa estrella) i, per tant, no està afectat pel desplaçament de l'eix de la Terra.

ʊn ˈaɲ tɾˈɔpik dəl ɣɾˈɛk ɐntˈik (el)trˈopos(ca) tɾˈopʊs iɣwˈal ʑˈi, ɾrəβʊlʊsjˈo es əl tˈɛms kˈɛ səsðəβˈe ˈɛnɾə ðˈos pˈasʊs sʊksəsˈiws ðə lɐ tˈɛɾrɐ pəl pɾimˈɛ pˈun dˈaɾjəs.

Un any tròpic (del grec antic τρόπος (tropos) = 'gir, revolució') és el temps que s'esdevé entre dos passos successius de la Terra pel primer punt d'Àries.

ɐkˈɛst pˈun də lˈɔrβitɐ ðə lɐ tˈɛɾrɐ mˈarkɐ əl kʊmənsɐmˈen də lɐ pɾimɐβˈɛɾɐ pərkˈɛ lˈɛjɕ ðə lɐ tˈɛɾrɐ kʊjnsiðˈɛjɕ ˈamp lˈɛjɕ ðə ləsfˈɛɾɐ səlˈɛstə, dəspɾˈes kˈɛ ðʊɾˈan liβˈɛrn ɐkˈɛst ˈɛjɕ ˈaɣi əstˈat iŋklinˈat, ˈam əl pˈol nˈort ðə lɐ tˈɛɾrɐ kˈap ɐl kʊstˈat ʊpʊzˈat ɐl sˈol.

Aquest punt de l'òrbita de la Terra marca el començament de la primavera perquè l'eix de la Terra coincideix amb l'eix de l'esfera celeste, després que durant l'hivern aquest eix hagi estat inclinat, amb el pol nord de la Terra cap al costat oposat al Sol.

əl pɾimˈɛ pˈun dˈaɾjəs sʊfɾˈɛjɕ ʊn lˈen mʊβimˈen də ɾrʊtɐsjˈo ɾrətɾˈɔɣɾɐt ɐl ʋʊltˈan də sˈol, ɐnʊmənˈat pɾəsəsjˈo ðəls əkwinˈoksis, kˈɛ fˈa kˈɛ lɐ tˈɛɾrɐ əl ɾrətɾˈoβi ɐβˈans ðɐɾriβˈa ɐ fˈɛ ʊn ʑˈi kʊmlˈɛt ðə tɾˈessˈɛnts səjɕˈantɐ: əɡzɐktɐmˈen lˈaɲ tɾˈɔpik es ʊn ʑˈi ðə tɾˈessˈɛnts sinkwˌantɐnˈow sinkwˌantɐnˈow zˈeɾʊ nˈow. lˈaɲ siβˈil ˈɛs fˈiksɐ ɐ pɐɾtˈi ðɐkˈɛst ˈaɲ, ʑˈa kˈɛ es əl kˈɛ mˈarkɐ əl pˈas ðə ləs əstɐsjˈons: pɾəsizɐmˈen pə ɐjɕˈɔ sˈɛ lɐnʊmˈɛnɐ tɾˈɔpik ʊ sʊlˈa.

El primer punt d'Àries sofreix un lent moviment de rotació retrògrad al voltant de Sol, anomenat precessió dels equinoccis, que fa que la Terra el retrobi abans d'arribar a fer un gir complet de 360°: exactament l'any tròpic és un gir de 359° 59′ 09″. L'any civil es fixa a partir d'aquest any, ja que és el que marca el pas de les estacions: precisament per això se l'anomena tròpic o solar.

ˈɛs ðənʊmˈinɐ ˈaɲ ɐnʊmɐlˈistik ɐl tˈɛms tɾɐnskʊɾrəɣˈut ˈɛnɾə ðˈos pˈasʊs kʊnsəkʊtˈiws ðˈun plɐnˈɛtɐ pəl sˈɛw pəɾiˈɛli.

Es denomina any anomalístic al temps transcorregut entre dos passos consecutius d'un planeta pel seu periheli.

lɐ ðʊɾˈaðɐ midʑˈanɐ ðə lˈaɲ ɐnʊmɐlˈistik ˈes: tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐsˈiŋk,dˈɔssˈɛnts sinkwˌantɐnˈow sˈissˈɛnts tɾˌɛntɐsˈiŋk ʋˈujtsˈɛnts səjɕˌantɐkwˈatɾə ðjˈɛs tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐsˈiŋk ðˈe sˈis ˈak tɾˈɛdzə mˈin sinkwˌantɐðˈɔs ˈɛssə pə ɐ lˈɛpʊkɐ ʑˈɔtɐ ðˈɔs mˈil.zˈeɾʊ.

La durada mitjana de l'any anomalístic és: 365,259 635 864 dies (365 d 6 h 13 min 52 s) (per a l'època J2000.0).

lɐ ðʊɾˈaðɐ ðə lˈaɲ ɐnʊmɐlˈistik es ʎəwɣəɾɐmˈen mɐʑˈoɾ kˈɛ lˈaɲ siðˈɛɾi ɐtˈɛs kˈɛ lɐ lˈiniɐ ðəls ˈapsiðəs tˈe ʊn mʊβimˈen ɐnwˈal ən səntˈit ðiɾˈɛktə ðɐpɾʊksimɐðɐmˈen ˈɔnzə,sˈɛt səɣˈons ðˈark, fˈɛt kˈɛ sʊpˈozɐ kˈɛ ɐl sˈol lˈi kˈostɐ mˈes tˈɛms kˈaðɐ ˈaɲ ənɾˈa ən kʊnʑʊnsjˈo ˈam əl pəɾiˈɛli.

La durada de l'any anomalístic és lleugerament major que l'any sideri atès que la línia dels àpsides té un moviment anual en sentit directe d'aproximadament 11,7 segons d'arc, fet que suposa que al Sol li costa més temps cada any entrar en conjunció amb el periheli.

əl ɾrəpɐɾtimˈen dəls ˈaɲs siβˈils ən ˈaɲs kʊmˈuns i ðə tɾɐspˈas ˈɛs fˈa ðɐkˈort ˈam əl kɐləndˈaɾi ɣɾəɣʊɾjˈa: ən kˈaðɐ pəɾˈiʊðə ðə kwˈatɾəsˈɛnts ˈaɲs nˈi a tɾˈessˈɛnts tɾˈes ðə kʊmˈuns i nʊɾˌantɐsˈɛt ðə tɾɐspˈas.

El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs.

ləndəβinɐsjˈo dəl ʎɐtˈi ðiβinˈaɾə pɾəβˈɛwɾə, sˈɛ inspiɾˈat pə ðˈew, ən ɾrəlɐsjˈo ˈamp ðiβˈinʊs, diβˈi es əl pɾʊsˈes pəl kwˈal sɐɾrˈiβɐ ɐl kʊnəjɕəmˈen də kˈozəs ʊkˈultəs, pɾʊsˈes kʊnsiðəɾˈat kˈom ˌunɐ pˈaɾt ðə lɐ mˈaɣiɐ i kˈɛ ən mˈoltəs sʊsjətˈats əstˈa ˈintimɐmˌen ʎiɣˈat ɐ lɐ ɾrəliɣjˈo.

Lendevinació (del llatí divinare 'preveure', 'ser inspirat per déu', en relació amb divinus, 'diví') és el procés pel qual s'arriba al coneixement de coses ocultes, procés considerat com una part de la màgia i que en moltes societats està íntimament lligat a la religió.

əls kwˈi lɐ pɾɐktˈikən son əls əndˈɛβins, kˈɛ ʊtilˈidzən diβˈɛrsəs tˈɛknikəs kʊðifikˈaðəs pə tˈal ðɐkʊnsədʑˈi ɐkˈɛsts kʊnəjɕəmˈens.

Els qui la practiquen són els 'endevins', que utilitzen diverses tècniques codificades per tal d'aconseguir aquests coneixements.

səɣˈons plɐtˈo i sisəɾˈo, əl kwˈal ʋˈa əstʊðjˈa lɐ kwəstjˈo ən lɐ sˈɛβɐ ˈoβɾɐ ðə ðiβinɐtjˈonə, ˈɛs pˈoðən distiŋˈi ðwˈɛs βɾˈankəs pɾinsipˈals ən ləndəβinɐsjˈo: lɐ klɐɾiβiðˈɛnsiɐ, nɐtʊɾˈal i intwitˈiβɐ, i lɐ mˈantikɐ, tˈɛknikɐ i indʊktˈiβɐ.

Segons Plató i Ciceró, el qual va estudiar la qüestió en la seva obra De divinatione, es poden distingir dues branques principals en l'endevinació: la clarividència, natural i intuïtiva, i la màntica, tècnica i inductiva.

ɐjɕˈi i a əls əndˈɛβins klɐɾiβiðˈens, kˈɛ ˈɛs kʊnsiðˈɛɾɐ kˈɛ tˈɛnən ʊn dˈo, i əls kˈɛ ʊtilˈidzən ləs ˈaɾts əndəβinɐtˈɔɾjəs ʊ mˈansjəs, ləs kwˈals ˈɛs klɐsifˈikən ən fʊnsjˈo ðəl mˈɛtʊðə əmɾˈat, kˈom pə əɡzˈɛmlə lɐstɾʊlʊɣˈiɐ əls ˈastɾəs, lɐ kɐɾtʊmˈansiɐ ləs kˈaɾtəs, lɐ nʊməɾʊlʊɣˈiɐ əls nˈombɾəs ʊ lɐ kwiɾʊmˈansiɐ lˈinjəs ðə lɐ mˈa.

Així i ha els endevins 'clarividents', que es considera que tenen un 'do', i els que utilitzen les 'arts endevinatòries' o 'màncies', les quals es classifiquen en funció del mètode emprat, com per exemple l'astrologia (els astres), la cartomància (les cartes), la numerologia (els nombres) o la quiromància (línies de la mà).

əls sˈomnis san kʊnsiðəɾˈat pɾəmʊnitˈoɾis ən mˈoltəs kʊltˈuɾəs: məzʊpʊtˈamiɐ, ɡɾˈɛsiɐ, ɾrˈomɐ, ɕˈinɐ i ʑʊðɛˌokɾistjˈanɐ.

Els somnis s'han considerat premonitoris en moltes cultures: Mesopotàmia, Grècia, Roma, Xina i judeocristiana.

ləs pɾimˈɛɾəs pɾˈoβəs ðə pɾˈaktikəs ˈamp finɐlitˈat ðəndəβinɐsjˈo son ɐ lɐ ɕˈinɐ ðəl səɣˈon millˈɛnni ɐβˈans ðə kɾˈist.

Les primeres proves de pràctiques amb finalitat d'endevinació són a la Xina del segon mil·lenni abans de Crist.

ˈɛs fˈɛjən ˌunəs inskɾipsjˈons ðə fˈormɐ ʊɾˈal sˈoβɾə ˌunəs klˈoskəs ðə tʊɾtˈuɣɐ i βˈaɾra ʊ əskˈapʊləs ðʊβˈɛʎɐ i ʋˈakɐ ɐ ləs kwˈals sɐplikˈaβɐ fˈok pə ɐ kɐwzˈa lɐpɐɾisjˈo ðə klɐβˈiʎs kˈɛ ˌɛɾən intərpɾətˈats pəls sɐsərðˈots.

Es feien unes inscripcions de forma oral sobre unes closques de tortuga i/o escàpules d'ovella i vaca a les quals s'aplicava foc per a causar l'aparició de clavills que eren interpretats pels sacerdots.

lɐ sˈɛwɐ fʊnɐməntɐsjˈo es kˈɛ ðətərminˈans ələmˈens ʊ əsðəβənimˈens kʊntˈɛnən infʊrmɐsjˈo sˈoβɾə əl fʊtˈu kˈɛ ˈɛs pˈot ʎəɣˈi.

La seua fonamentació és que determinants elements o esdeveniments contenen informació sobre el futur que es pot llegir.

əls ɐjɣwɐmˈoʎs ðə ləmpʊrðˈa kʊnstitwˈɛjɕən əl kʊnʑˈun də mɐɾˈɛsməs mˈes impʊɾtˈan də kɐtɐlˈuɲɐ, dəspɾˈes ðəl ðˈɛltɐ ðə lˈɛβɾə.

Els aiguamolls de l'Empordà constitueixen el conjunt de maresmes més important de Catalunya, després del delta de l'Ebre.

ləs ɐktwˈals zˈonəs pɾʊtəɣˈiðəs, əl pˈark nɐtʊɾˈal ðəls ɐjɣwɐmˈoʎs ðə ləmpʊrðˈa i əl ɐjɣwɐmˈoʎs ðəl βˈajɕ tˈɛ, son lɐ ɾrˈɛstɐ ðˈunɐ əkstˈɛnsɐ ˈaɾɛˌa kˈɛ ɐntiɣɐmˈen ʊkʊpˈaβɐ ɣɾˈan pˈaɾt ðəl litʊɾˈal ðə ləmpʊrðˈa.

Les actuals zones protegides, el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà i el Aiguamolls del Baix Ter, són la resta d'una extensa àrea que antigament ocupava gran part del litoral de l'Empordà.

ɐkˈɛst kʊnʑˈun də mɐɾˈɛsməs an əstˈat ʑənəɾˈaðəs pəl kˈus finˈal ðə lɐ mˈuɣɐ i əl flʊβjˈa, ɐ lˈalt əmpʊrðˈa; i ðəl tˈɛ i əl ðɐɾˈo, ɐl βˈajɕ əmpʊrðˈa.

Aquest conjunt de maresmes han estat generades pel curs final de la Muga i el Fluvià, a l'Alt Empordà; i del Ter i el Daró, al Baix Empordà.

əls ɐjɣwɐmˈoʎs ʊkʊpˈaβən ɐntiɣɐmˈen tˈot əl plˈa ðəl litʊɾˈal ðəl ɣˈolf ðə ɾrˈozəs i ðəl βˈajɕ tˈɛ, pəɾˈɔ ʋˈan ɐnˈa ðəzɐpɐɾəjɕˈen pə ləkspɐnsjˈo ðə lɐɣɾikʊltˈuɾɐ i lɐ ɾrɐmɐðəɾˈiɐ ˈamp kɐnˈals ðə ðəsəkɐsjˈo, lɐ kɐnɐlidzɐsjˈo ðə lɐ mˈuɣɐ i lɐ kʊnstɾʊksjˈo ðəls əmbɐsɐmˈens ðə βʊɐðˈɛʎɐ, sˈaw, sʊskˈɛðɐ i əl pɐstəɾˈal.

Els aiguamolls ocupaven antigament tot el pla del litoral del golf de Roses i del baix Ter, però van anar desapareixent per l'expansió de l'agricultura i la ramaderia amb canals de dessecació, la canalització de la Muga i la construcció dels embassaments de Boadella, Sau, Susqueda i el Pasteral.

kʊmɾˈɛn kwˈatɾə.ʋˈujtsˈɛnts ʋˌintikwˈatɾə a fʊrmˈaðəs pə ðˈunəs, ʎɐkˈunəs sɐlɐβɾˈozəs i ðˈolsəs, pɾˈats inʊndˈaβləs i zˈonəs ðə kʊnrˈɛw.

Comprèn 4.824 ha formades per dunes, llacunes salabroses i dolces, prats inundables i zones de conreu.

ɐ lɐ səɣˈonɐ məjtˈat ðəl , lɐ ʊrβɐnidzɐsjˈo ðə lɐ zˈonɐ, əspəsjɐlmˈen ˈamp pɾʊʑˈɛktəs kˈom əl ðəmpʊɾjɐβɾˈaβɐ ʊ lɐ ʊrβɐnidzɐsjˈo sˈantɐ mɐrɣɐɾˈiðɐ ɾrˈozəs, ʋˈa pʊzˈa ən pəɾˈiʎ lˈaɾɛˌa.

A la segona meitat del , la urbanització de la zona, especialment amb projectes com el d'Empuriabrava o la Urbanització Santa Margarida (Roses), va posar en perill l'àrea.