Datasets:

styletts2-community

/

multilingual-phonemes-10k-alpha

like 15

ˈɛs ðˈiw kˈɛ əl nˈom dɐjɣwɐmˈursiɐ pɾʊβˈe ðəl ʎɐtˈi ˈakwɐ mʊrsˈiðɐ ˈajɣwɐ mɐrsˈiðɐ, ˈajɣwɐ mˈoɾtɐ, kˈɛ əns indikɐɾˈiɐ kˈɛ ləs ˈajɣwəs ðəl ɾrˈiw ɣɐjˈa, ən ɐɾriβˈa ɐl pˈoβlə, kəðˈaβən əstɐnkˈaðəs i pˈɛrðjən lɐ ʋərðˈoɾ ðəl fˈons, kˈom sˈi ˈɛs mɐrsˈisin.

Es diu que el nom d'Aiguamúrcia prové del llatí aqua murcida ('aigua marcida', 'aigua morta'), que ens indicaria que les aigües del riu Gaià, en arribar al poble, quedaven estancades i perdien la verdor del fons, com si es marcissin.

tɐmbˈe ˈɛs ðˈonɐ kˈom ɐ pɾʊβˈaβlə ʊɾˈiɣən lɐ fˈormɐ ɐkwˌaɛ mˈuɾtɾɐ, kˈɛ fɐɾˈiɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɐl fˈɛt kˈɛ əl ɾrˈiw əstˈaβɐ kʊnsɐɣɾˈat ɐ lɐ ðəˈɛsɐ mˈuɾtɾɐ ʊn ˈaltɾə ðəls nˈoms ðə ʋˈɛnʊs.

També es dona com a probable origen la forma Aquae Murtra, que faria referència al fet que el riu estava consagrat a la deessa Murtra (un altre dels noms de Venus).

pɾinsipɐlmˈen bɐzˈaðɐ ən lɐɣɾikʊltˈuɾɐ ðə səkˈa ʋˈiɲəs i əl tʊɾˈismə ðəɾiβˈat ðə lɐ sitwɐsjˈo ɐl mʊnisˈipi ðəl mʊnəstˈi ðə sˈantəs kɾˈɛws.

Principalment basada en l'agricultura de secà (vinyes) i el turisme derivat de la situació al municipi del monestir de Santes Creus.

əl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐtɾˈes əl tˈɛrmə mʊnisipˈal ðɐjɣwɐmˈursiɐ kʊmtˈaβɐ ˈam ˌunəs sˈɛnt tɾˌɛntɐˈu əksplʊtɐsjˈons ɐɣɾˈaɾjəs ðˈɛnɾə zˈeɾʊ i sˈiŋk əktˈaɾəəs, ˌunəs sˈɛnt tɾˌɛntɐʋˈujt ðˈɛnɾə sˈiŋk i sinkwˈantɐ əktˈaɾəəs, disˈɛt ðˈɛnɾə sinkwˈantɐ i ðˈɔssˈɛnts əktˈaɾəəs i kwˈatɾə əksplʊtɐsjˈons ðˈɛnɾə dˈɔssˈɛnts i ˈu.zˈeɾʊzˈeɾʊ zˈeɾʊ əktˈaɾəəs.

El 1983 el terme municipal d'Aiguamúrcia comptava amb unes 131 explotacions agràries d'entre 0 i 5 hectàrees, unes 138 d'entre 5 i 50 hectàrees, 17 d'entre 50 i 200 hectàrees i 4 explotacions d'entre 200 i 1.000 hectàrees.

lɐlkˈalðə ðəl mʊnisˈipi ðəs ðəl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐˈu, ʑʊzˈɛp ʑəzˈus əskˈoðɐ i ɐŋwˈɛɾɐ, də sˈi ˈu, fʊw ɾrəʎəβˈat pə ɾrɐmˈon bɐnˈak i ɣɐʎˈart, dəl pˌeˌɛssəsˈe, əl ʑˈuɲ ðəl ðˈɔs mˈil nˈow, ɐɾrˈan dəl pˈaktə ðə ɣʊβˈɛrn ˈɛnɾə sˈi ˈu i əl pˌeˌɛssəsˈe.

L'alcalde del municipi des del 1991, Josep Jesús Escoda i Anguera, de CiU, fou rellevat per Ramon Banach i Gallard, del PSC, el juny del 2009, arran del pacte de govern entre CiU i el PSC.

ɐlkʊβˈɛ es ˌunɐ ʋˈilɐ i mʊnisˈipi ðə kɐtɐlˈuɲɐ ɐ lɐ βˈandɐ ʊksiðəntˈal ðə lɐ kʊmˈarkɐ ðə lˈalt kˈam, ɐls pˈɛws ðə ləs mʊntˈaɲəs ðə pɾˈaðəs.

Alcover és una vila i municipi de Catalunya a la banda occidental de la comarca de l'Alt Camp, als peus de les Muntanyes de Prades.

dəs ðəl sˈɛw mɐʑəstwˈos kɐmpɐnˈa ðə ləsɣlˈeziɐ ðə nˈostɾɐ səɲˈoɾɐ ðə lɐsʊmsjˈo ʊ əsɣlˈeziɐ nˈoβɐ, sˈi pˈot ʋˈɛwɾə tˈotɐ lɐ plˈanɐ ðəl kˈam də tɐɾrɐɣˈonɐ, iŋklˈozɐ lɐ mˈa məðitəɾrˈaniɐ.

Des del seu majestuós campanar de l'Església de Nostra Senyora de l'Assumpció o Església Nova, s'hi pot veure tota la plana del Camp de Tarragona, inclosa la Mar Mediterrània.

ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðɐlkʊβˈɛ ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk.

Llista de topònims d'Alcover (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).

əls mʊzʊlmˈans ʋˈaɾən fʊɾtifikˈa ləŋklɐβɐmˈen pəɾˈɔ nʊmˈes ɾrˈɛstən ɾrˈunəs ðə tˈoɾrəs ðə ɣwˈajtɐ kˈɛ ˈi ʋˈaɾən kʊnstɾˈuj.

Els musulmans varen fortificar l'enclavament però només resten runes de torres de guaita que hi varen construir.

əl mˈil sˈɛnt ʋˌintisˈɛt ɾrɐmˈon bəɾəŋwˈɛ tɾˈes i ʊləɣˈɛ ðə βɐrsəlˈonɐ pɾəŋwˈɛɾən lɐ siwtˈat ɐls ɐlmʊˈaðəs, sinisjˈa lɐ ɾrəpʊβlɐsjˈo pə βˈutʎɐ pɐpˈal siɡnˈaðɐ pə ɐnɐstˈazi kwˈatɾə əl ʋˌintisˈiŋk ðə mˈars ðə mˈil sˈɛnt sinkwˌantɐkwˈatɾə, i əl mˈil sˈɛnt səjɕˌantɐsˈis ʋˈa tənˈi kˈaɾtɐ ðə pʊβlɐmˈen ɐtʊrɣˈaðɐ pə ɐlfˈons əl kˈast.

El 1127 Ramon Berenguer III i Oleguer de Barcelona prengueren la ciutat als almohades, s'inicià la repoblació per butlla papal signada per Anastasi IV el 25 de març de 1154, i el 1166 va tenir carta de poblament atorgada per Alfons el Cast.

ɐkˈɛstəs mʊɾˈaʎəs məðjəβˈals ʋˈaɾən sˈɛ əndəɾrʊkˈaðəs lˈaɲ mˈil kwˈatɾəsˈɛnts səjɕˌantɐkwˈatɾə ðʊɾˈan lɐ ɣwˈɛɾrɐ siβˈil kɐtɐlˈanɐ ðəl ˈɛnɾə lɐ ɣənəɾɐlitˈat i əl mʊnˈarkɐ ʑʊˈan dˈɔs ðɐɾɐɣˈo kˈɛ ɾrətənˈiɐ əl sˈɛw fˈiʎ, əl pɾˈinsəp ðə ʋjˈanɐ, kˈɛ lɐ ɣənəɾɐlitˈat pɐtɾʊsinˈaβɐ.

Aquestes muralles medievals varen ser enderrocades l'any 1464 durant la Guerra civil catalana del entre la Generalitat i el monarca Joan II d'Aragó que retenia el seu fill, el príncep de Viana, que la Generalitat patrocinava.

ɐktwɐlmˈen, əl kɐɾrˈɛ ðə lɐ βɾˈɛtɕɐ ðɐkˈɛstɐ pʊβlɐsjˈo es sitwˈat ən əl ʎˈok ˈon əl ʋˌintiˈu ðɐɣˈost dɐkˈɛʎ ˈaɲ əls kɐnˈons ʋˈaɾən inisjˈanˈɛ ləndəɾrʊkɐmˈen.

Actualment, el Carrer de la Bretxa d'aquesta població és situat en el lloc on el 21 d'agost d'aquell any els canons varen iniciar-ne l'enderrocament.

lˈaɲ mˈil ʋˈujtsˈɛnts nˈow, dʊɾˈan lɐ ɣwˈɛɾrɐ ðəl fɾɐnsˈɛs ɐl tˈɛrmə ðɐlkʊβˈɛ ˈi əsðəβiŋwˈe lɐ fɐmˈozɐ βɐtˈaʎɐ ðəl pˈon də ɣˈoj.

L'any 1809, durant la Guerra del Francès al terme d'Alcover hi esdevingué la famosa Batalla del Pont de Goi.

lˈaɲ mˈil ʋˈujtsˈɛnts səjɕˌantɐtɾˈes sinɐwɣˈuɾɐ ləstɐsjˈo ðə fəɾrʊkɐɾrˈil ðə lɐ lˈiniɐ tɐɾrɐɣˈonɐʎˈɛjðɐ ðə lɐ kʊmpɐɲˈiɐ ˌɛmɐzˌetɐˈa kˈɛ ʋˈa impʊlsˈa ləs miʎˈoɾəs pə lɐ pʊβlɐsjˈo.

L'any 1863 s'inaugura l'estació de ferrocarril de la línia Tarragona-Lleida de la companyia MZA que va impulsar les millores per la població.

lˈaɲ mˈil nˌɔusˈɛnts tɾˈes lɐ pɾʊpˈɛɾɐ sənɾˈal iðɾʊəlˈɛktɾikɐ ðəl ɣlʊɾjˈɛtɐ kʊmənsˈa ɐ sʊbministɾˈa ələktɾisitˈat ɐl pˈoβlə.

L'any 1903 la propera central hidroelèctrica del Glorieta començà a subministrar electricitat al poble.

əl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐtɾˈes əl tˈɛrmə mʊnisipˈal ðɐlkʊβˈɛ kʊmtˈaβɐ ˈam ˌunəs sˈɛnt kwɐɾˌantɐtɾˈes əksplʊtɐsjˈons ɐɣɾˈaɾjəs ðˈɛnɾə zˈeɾʊ i sˈiŋk əktˈaɾəəs i ˌunəs nʊɾˌantɐʋˈujt ðˈɛnɾə sˈiŋk i sinkwˈantɐ əktˈaɾəəs.

El 1983 el terme municipal d'Alcover comptava amb unes 143 explotacions agràries d'entre 0 i 5 hectàrees i unes 98 d'entre 5 i 50 hectàrees.

ɐ ˈoɾəs ðˈaɾɐ, pəɾˈɔ, ləs kˈozəs ɐ lɐ ʋˈilɐ an kɐmβjˈat, kˈom lɐ ɾrˈɛndɐ fɐmiljˈa ðispʊnˈiβlə βɾˈutɐ, kˈɛ ɐl ðˈɔs mˈil kˈinzə ˌɛɾɐ ðə sˈɛdzə.dˈɔssˈɛnts ˈɛwɾʊs βˈaɾra ɐβitˈan.

A hores d'ara, però, les coses a la vila han canviat, com la renda familiar disponible bruta, que al 2015 era de 16.200 euros/habitant.

lˈaɲ dˈɔs mˈil nˈow, lɐ sʊpərfˈisjə ɐɣɾˈikʊlɐ ʊtilidzˈaðɐ ˌɛssəˌaˈu, ˈɛnɾə tˈɛɾrəs ʎɐwɾˈaðəs nʊɾˌantɐnˈow pərsəntˈadʑə i ləs pɐstˈuɾəs pərmɐnˈens ˈu pərsəntˈadʑə, sˈumən ʊn tʊtˈal ðə ˈu.tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐʋˈujt əktˈaɾəəs.

L'any 2009, la superfície agrícola utilitzada (SAU), entre terres llaurades (99%) i les pastures permanents (1%), sumen un total de 1.338 hectàrees.

ən ləs ələksjˈons mʊnisipˈals ðə ʋˌintisˈis ðə mˈatɕ ðə ðˈɔs mˈil ðinˈou fˌoɾən ələɣˈits sˈɛt ɾrəɣiðˈoɾs ðɐlkʊβəɾˈɛŋks pəl kˈamβi ˈap sˈe, kwˈatɾə ðə kɐndiðɐtˈuɾɐ ðʊnitˈat pʊpʊlˈa ɐltərnɐtˈiβɐ mʊnisipɐlˈistɐ sˌeˌupˈeɐmˈun, ˈu ðə ʑˈuns pə ɐlkʊβˈɛ ʑˈuns i ˈu ðəskˈɛɾrɐ ɾrəpʊβlikˈanɐ ðə kɐtɐlˈuɲɐ ɐkˈort mʊnisipˈal ˌɛˌɛrəsˈeˌaˈɛmɐ.

En les eleccions municipals de 26 de maig de 2019 foren elegits 7 regidors d'Alcoverencs pel Canvi (ApC), 4 de Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa Municipalista (CUP-Amunt), 1 de Junts per Alcover (Junts) i 1 d'Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal (ERC-AM).

ɐ ɐlkʊβˈɛ ˈi a ðiβˈɛrsʊs mʊnʊmˈens ðəklɐɾˈats βˈens kʊltʊɾˈals ðintəɾˈɛs nɐsjʊnˈal: ləs mʊɾˈaʎəs i ʋˈilɐ məðjəβˈals, də ləs kwˈals ˈɛs kʊnsˈɛrβɐ pˈaɾt ðə ləs mʊɾˈaʎəs fɾɐɡmˈens i pʊɾtˈals məðjəβˈals ɐjɕˈi kˈom kɐɾrˈɛs, tˈoɾrəs i kˈazəs ðɐkˈɛstɐ ˈɛpʊkɐ; əl mˈas mˈonɾrɐβˈa fʊɾtifikˈat ˈamp tˈoɾrəs ðə ðəfˈɛnsɐ; ləsɣlˈeziɐ ʋˈɛʎɐ ʊ ðə lɐ pʊɾˈisimɐ sˈaŋ, ɾrʊmˈanikɐ ðəl ; əl kʊmβˈen də sˈantɐ ˈannɐ.

A Alcover hi ha diversos monuments declarats béns culturals d'interès nacional: Les muralles i vila medievals, de les quals es conserva part de les muralles (fragments i portals) medievals així com carrers, torres i cases d'aquesta època; el mas Mont-ravà fortificat amb torres de defensa; l'Església Vella o de la Puríssima Sang, romànica del ; el convent de Santa Anna.

ˈaltɾəs ʎˈoks ðəstɐkˈats son əl pˈon məðjəβˈal sˈoβɾə əl ɾrˈiw ðə ɣlʊɾjˈɛtɐ; lɐ kˈazɐ ðə lɐ ʋˈilɐ, ˈamp fɐsˈanɐ ɾrənɐjɕəntˈistɐ; ɐjɕˈi kˈom diβˈɛrsəs kˈazəs ɾrənɐjɕəntˈistəs; lɐ plˈasɐ pʊɾtikˈaðɐ; əl mʊzˈɛw mʊnisipˈal ðɐlkʊβˈɛ; əl kʊmβˈen də sˈantɐ ˈannɐ ðɐlkʊβˈɛ; lərmˈitɐ ðəl ɾrəmˈɛj i lərmˈitɐ ðə ləs ʋiɾtˈuts, ˈambdwəs ðəstˈil βɐɾrˈok; lɐ kˈazɐ ðʊmˈiŋʊ, əðifˈisi mʊðərnˈistɐ mˈil nˌɔusˈɛnts ðinˈou ˈoβɾɐ ðə sˈɛzˌa mɐɾtinˈɛʎ; əl βˈaɾri ʑwˈɛw; ləsɣlˈeziɐ nˈoβɐ i əls mˈolins ðə tɐɾrˈes.

Altres llocs destacats són el pont medieval sobre el riu de Glorieta; la Casa de la Vila, amb façana renaixentista; així com diverses cases renaixentistes; la plaça porticada; el Museu municipal d'Alcover; el Convent de Santa Anna d'Alcover; l'Ermita del Remei i l'Ermita de les Virtuts, ambdues d'estil barroc; la Casa Domingo, edifici modernista (1919) obra de Cèsar Martinell; el barri jueu; l'Església Nova i els Molins de Tarrés.

ləs βɐɾrˈakəs ðə pˈɛðɾɐ sˈɛkɐ ðɐlkʊβˈɛ son ʊn kʊnʑˈun də kʊnstɾʊksjˈons ðə pˈɛðɾɐ ɾrəpɐɾtˈiðəs pəl tˈɛrmə mʊnisipˈal ðɐlkʊβˈɛ ˈalt kˈam iŋklˈozəs ən limβəntˈaɾi ðəl pɐtɾimˈoni ɐrkwitəktˈɔnik ðə kɐtɐlˈuɲɐ.

Les Barraques de pedra seca d'Alcover són un conjunt de construccions de pedra repartides pel terme municipal d'Alcover (Alt Camp) incloses en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

ɐkˈɛst mʊnisˈipi səstˈen ɐl βˈɛʎ mˈik ðə lɐ plˈanɐ, ɐ ʎəβˈan də lɐ siwtˈat ðə ʋˈaʎs, əl plˈa ðə sˈantɐ mɐɾˈiɐ, fʊrmˈan ɡɐjɾəβˈe ʊn tɾjˈaŋlə tɾɐβəsˈat ən diɾəksjˈo ʊˈɛstˈɛst pə lɐ kɐɾrətˈɛɾɐ ðə ʋˈaʎs ɐl ʋəndɾˈɛʎ, ɐl ʎˈark ðə lɐ kwˈal səstˈen əl pˈoβlə, ˈunik nˈukli ʊrβˈa ðəl mʊnisˈipi.

Aquest municipi s'estén al bell mig de la plana, a llevant de la ciutat de Valls, el Pla de Santa Maria, formant gairebé un triangle travessat en direcció oest-est per la carretera de Valls al Vendrell, al llarg de la qual s'estén el poble, únic nucli urbà del municipi.

limˈitɐ ɐl nˈort ˈam əl tˈɛrmə ðə ʋˈilɐɾrʊðˈonɐ pə ˈon pˈasɐ mʊðərnɐmˈen lɐwtʊpˈistɐ ðə βɐrsəlˈonɐ ɐ ʎˈɛjðɐ i mɐðɾˈit i əl plˈa ðə kˈaβɾɐ, ɐ lʊˈɛst, ˈam əl ðə ʋˈaʎs i ɐl sˈut ˈam əl ðə βɾˈafim i pʊjɡpəlˈat ɐ ðˈɔssˈɛnts səjɕˌantɐtɾˈes mˈɛtɾəs sˈoβɾə əl niβˈɛʎ ðəl mˈa.

Limita al nord amb el terme de Vila-rodona (per on passa modernament l'autopista de Barcelona a Lleida i Madrid) i el Pla de Cabra, a l'oest, amb el de Valls i al sud amb el de Bràfim i Puigpelat a 263 metres sobre el nivell del mar.

a əstˈat tɾɐðisjʊnɐlmˈen ˌunɐ pʊβlɐsjˈo əminənmˈen ɐɣɾˈikʊlɐ i kʊnsˈɛrβɐ ənkˈaɾɐ əl sˈɛw kɐɾˈaktˌɛ tɾɐðisjʊnˈal.

Ha estat tradicionalment una població eminentment agrícola i conserva encara el seu caràcter tradicional.

əl pˈoβlə ðɐljˈo es ɐl sˈɛnɾə ðəl tˈɛrmə, ɐ lɐ ʋˈoɾɐ ðə lɐ kʊnflwˈɛnsiɐ ðəls βɐɾrˈaŋks ðə lɐ kˈomɐ i ðə lɐ fʊnʊʎˈɛɾɐ ðə kˈaβɾɐ, lɐ kɐɾrətˈɛɾɐ kʊmɐrkˈal.

El poble d'Alió és al centre del terme, a la vora de la confluència dels barrancs de La Coma i de la Fonollera de Cabra, la carretera comarcal.

əl nˈukli ɐntˈik es sənɾˈat pə lɐ plˈasɐ ˈon ˈi a ləsɣlˈeziɐ pɐɾrʊkwiˈal ðə sˈan bɐɾtʊmˈɛw, nʊtˈaβlə əðifˈisi βɐɾrˈok nɛˌoklɐsisidzˈan, bənəˈit əl mˈil sˌetsˈɛnts səjɕˌantɐnˈow, ˈam ʊn əsβˈɛlt kɐmpɐnˈa ðə plˈantɐ kwɐðɾˈaðɐ, kʊɾʊnˈat pə ʊn pˈis ʋʊjtɐβˈat i ˌunɐ tʊɾrˈɛʎɐ inɐkɐβˈaðɐ; lintəɾjˈoɾ es fʊrmˈat pə ˌunɐ ɣɾˈan nˈaw, ˈamp ʋˈoltɐ ðə ʎʊnˈɛtəs i kɐpˈɛʎəs lɐtəɾˈals ˈɛnɾə əls kʊnɾɐfˈoɾts.

El nucli antic és centrat per la plaça on hi ha l'església parroquial de Sant Bartomeu, notable edifici barroc neoclassicitzant, beneït el 1769, amb un esvelt campanar de planta quadrada, coronat per un pis vuitavat i una torrella inacabada; l'interior és format per una gran nau, amb volta de llunetes i capelles laterals entre els contraforts.

lɐ kʊʊpəɾɐtˈiβɐ ɐɣɾˈikʊlɐ fʊndˈaðɐ əl mˈil nˌɔusˈɛnts nˈow tˈe ʊn səʎˈɛ əðifikˈat əl mˈil nˌɔusˈɛnts ˈɔnzə i ɐmljˈat əl mˈil nˌɔusˈɛnts ðisˈɛt pə sˈɛzˌa mɐɾtinˈɛʎ.

La Cooperativa Agrícola (fundada el 1909) té un celler edificat el 1911 i ampliat el 1917 per Cèsar Martinell.

ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðɐljˈo ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk.

Llista de topònims d'Alió (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).

kwˈazi tˈot əl təɾritˈoɾi es ʊkʊpˈat pəls kʊnrˈɛws i pɾˈaktikɐmˌen tˈotɐ lɐ sʊpərfˈisjə kʊnrɛˌaðɐ es ðəðikˈaðɐ ɐl səkˈa.

Quasi tot el territori és ocupat pels conreus i pràcticament tota la superfície conreada és dedicada al secà.

əl ʎˈok fʊw ðʊnˈat ɐ pʊβlˈa əl sˈiŋk ðə ɣənˈɛ ðə mˈil sˈɛnt sətˌantɐˈu pə lɐrkəβˈisβə ðə tɐɾrɐɣˈonɐ ɣˈujʎəm də tʊɾrˈoʑɐ, kˈɛ ˈɛs ɾrəzərβˈaβɐ əls ðˈɛlməs, ɐ pˈons ðə βɾʊɣˈɛɾɐ, kˈɛ lɐβˌiɐ ðə tənˈi ən fˈɛw ðə ləsɣlˈeziɐ ðə tɐɾrɐɣˈonɐ.

El lloc fou donat a poblar el 5 de gener de 1171 per l'arquebisbe de Tarragona Guillem de Torroja, que es reservava els delmes, a Ponç de Bruguera, que l'havia de tenir en feu de l'Església de Tarragona.

tˈot i kˈɛ əl ðʊkʊmˈen dˈiw litəɾɐlmˈen "lˈokʊs ˈiʎʊm kˈuj nˈomən impʊsˈimʊs ˈaljʊ, ˈut fɐsˈiɐs ˈiβi pʊpʊlɐtjˈonəm.

Tot i que el document diu literalment "locus illum cui nomen impossimus Alio, ut facias ibi populationem.

" sˈɛmblɐ kˈɛ əl tˈɛrmə ʑˈa ˈɛs tɾʊβˈaβɐ pʊβlˈat, ˈamp mˈes ʊ mˈɛɲs intənsitˈat, ʑˈa kˈɛ lɐ βˈutʎɐ ðə mˈil sˈɛnt sinkwˌantɐkwˈatɾə əsmˈɛntɐ ləkklˈɛzjɐm də ˈaljʊ.

" sembla que el terme ja es trobava poblat, amb més o menys intensitat, ja que la butlla de 1154 esmenta l'ecclesiam de Alio.

əl mɐtˈɛjɕ pˈons ðɐljˈo ʋˈa ʋˈɛndɾə əl mˈil ðˈɔssˈɛnts sˈɛt pə ðˈɔs.zˈeɾʊzˈeɾʊ zˈeɾʊ sʊws lɐ məjtˈat ðəl ʎˈok i ðəls ðˈɛlməs ɐ lɐrkəβˈisβə ɾrɐmˈon də ɾrʊkɐβəɾtˈi i ɐl pɐβˈorðə ɾrɐmˈon də sˈan ʎˈoɾəns, əls kwˈals əl mˈil ðˈɔssˈɛnts sˈɛt kʊmɾˈaɾən lˈaltɾɐ məjtˈat ðəl tˈɛrmə ɐ ərməsˈɛndɐ ðɐljˈo, ʋˈiðwɐ ðə pˈons ðə βɾʊɣˈɛɾɐ.

El mateix Ponç d'Alió va vendre el 1207 per 2.000 sous la meitat del lloc i dels delmes a l'arquebisbe Ramon de Rocabertí i al paborde Ramon de Sant Llorenç, els quals el 1207 compraren l'altra meitat del terme a Ermessenda d'Alió, vídua de Ponç de Bruguera.

lɐ pʊsəsjˈo ðəl ʎˈok pə ləs ɐwtʊɾitˈats əkləzjˈastikəs sɐɾrʊðʊnˈi əl mˈil ðˈɔssˈɛnts ðˈodzə əl mˈil ðˈɔssˈɛnts ðˈodzə kwˈan pˈɛɾə i əls səðˈi tˈots əls ðɾˈɛts i ləs ʑʊɾisðiksjˈons kˈɛ ðɐmˈun əl tˈɛrmə.

La possessió del lloc per les autoritats eclesiàstiques s'arrodoní el 1212 el 1212 quan Pere I els cedí tots els drets i les jurisdiccions que damunt el terme.

də ləs tɾɐnsɐksjˈons ʑʊɾisðiksjˈons nɐwɾˈiɐ kəðˈat əɡzklˈɔs əl kɐstˈɛʎ ðɐljˈo, kˈɛ pɐsˈa ðəspɾˈes ɐls kˈomtəs ðə pəɾɐlˈaðɐ.

De les transaccions jurisdiccions n'hauria quedat exclòs el castell d'Alió, que passà després als comtes de Peralada.

əl mˈil tɾˈessˈɛnts kwɐɾˌantɐsˈis ɐljˈo ˈɛs nəɣˈa ɐ pɐɣˈa limpˈost ɾrəjˈal i əls ʋəɣˈɛs ʊβɾˈiɾən ʊn pɾʊsˈes pə ʋˈiɐ ðɐpɾˈɛmi; əls ʋəˈins ðəmɐnˈaɾən ɐʑˈuðɐ ɐl pɐβˈorðə, kˈɛ ʊrðənˈa ɐl βˈatʎə ðə lɐ sˈɛlβɐ kˈɛ ɐnˈes ən ɐʑˈuðɐ ðɐljˈo.

El 1346 Alió es negà a pagar l'impost reial i els veguers obriren un procés per via d'apremi; els veïns demanaren ajuda al paborde, que ordenà al batlle de la Selva que anés en ajuda d'Alió.

ɐljˈo tənˈiɐ sˈɛdzə fˈoks əl mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐnˈow, tɾˌɛntɐtɾˈes əl mˈil tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐsˈiŋk i əl mˈil tɾˈessˈɛnts nʊɾˌantɐðˈɔs, ʋˌintiˈu əl mˈil kwˈatɾəsˈɛnts tɾˈɛdzə, tɾˌɛntɐtɾˈes əl mˈil sinsˈɛnts sinkwˌantɐtɾˈes i tɾˌɛntɐðˈɔs əl mˈil sinsˈɛnts səjɕˌantɐtɾˈes, dˈon ˈɛs ðəspɾˈɛn kˈɛ nˈo ɾrəzʊltˈa ɐfəktˈat pə ləs pˈɛstəs ðəl , pəɾˈɔ kˈɛ ðəspɾˈes lɐ sˈɛβɐ pʊβlɐsjˈo ɾrəkʊlˈa i ɾrəstˈa əstɐβilidzˈaðɐ mˈes ðˈun sˈɛɣlə.

Alió tenia 16 focs el 1339, 33 el 1365 i el 1392, 21 el 1413, 33 el 1553 i 32 el 1563, d'on es desprèn que no resultà afectat per les pestes del , però que després la seva població reculà i restà estabilitzada més d'un segle.

əl mˈil kwˈatɾəsˈɛnts ðˈew, kwˈan pˈɛɾʊ ðə lˈunɐ sʊpɾimˈi lɐ pɐβʊrðˈiɐ tɐɾrɐɣʊnˈinɐ, əls ðˈɛlməs i ləs ʑʊɾisðiksjˈons ðɐljˈo pɐsˈaɾən ɐl kɐnˈoŋə infərmˈɛ.

El 1410, quan Pero de Luna suprimí la pabordia tarragonina, els delmes i les jurisdiccions d'Alió passaren al canonge infermer.

kˈom lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðəls pˈoβləs ðəl kˈam fʊrmˈa pˈaɾt ðə lɐ kʊmˈunɐ ən lɐ kwˈal kˈonstɐ ʑˈa kˈom ɐ mˈɛmbɾə intəɣɾˈan əl mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˈɛntɐ.

Com la majoria dels pobles del Camp formà part de la Comuna en la qual consta ja com a membre integrant el 1330.

əl mˈil tɾˈessˈɛnts nʊɾˌantɐˈu ʑʊˈan i ʋəŋwˈe ɐ lɐrkəβˈisβə ˈɛnnək ðə ʋɐʎtˈɛɾrɐ tˈots əls ðɾˈɛts kˈɛ ðɐmˈun ɐljˈo kʊnsərβˈaβɐ lɐ mʊnɐrkwˈiɐ.

El 1391 Joan I vengué a l'arquebisbe Ènnec de Vallterra tots els drets que damunt Alió conservava la monarquia.

ɐls pɾimˈɛs tˈɛms, lɐ pɐɾrˈɔkwiɐ ðə sˈan bɐɾtʊmˈɛw ˌɛɾɐ ˌunɐ ʋikɐɾˈiɐ mitɾˈal pɾʊβəˈiðɐ pəl ɾrəktˈoɾ ðə ʋˈaʎs, pəɾˈɔ ɐβjˈat ʊbtiŋwˈe lɐ indəpəndˈɛnsiɐ i pɾəŋwˈe impʊɾtˈansiɐ kˈom ˈo ðəmˈostɾɐ əl fˈɛt kˈɛ əl mˈil sinsˈɛnts sətˌantɐnˈow lɐrkəβˈisβə ɐntˈoni ɐɣʊstˈi ən fˈɛs sʊfɾɐɣˈaniɐ sˈɛβɐ lɐ ðə pʊjɡpəlˈat, kˈɛ fˈins ɐkˈɛʎ mʊmˈen ɐβˌiɐ ðəpˈɛs ðə lɐ ðə ʋɐʎmˈoʎ.

Als primers temps, la parròquia de Sant Bartomeu era una vicaria mitral proveïda pel rector de Valls, però aviat obtingué la independència i prengué importància com ho demostra el fet que el 1579 l'arquebisbe Antoni Agustí en fes sufragània seva la de Puigpelat, que fins aquell moment havia depès de la de Vallmoll.

ɐljˈo, kˈɛ mˈil sˌetsˈɛnts ðˈew ˈɛs ɾrɐtifikˈa ənkˈaɾɐ ɐ fɐβˈoɾ ðəl ɾrˈɛjɐrɕiðˈuk kˈarləs tɾˈes, əkspəɾiməntˈa ʊn nʊtˈaβlə kɾəjɕəmˈen ɐl ʎˈark ðəl , əl mˈil sˌetsˈɛnts ʋˈujt kʊnstˈaβɐ ˈamp sətˈantɐ kˈazəs, ˈamp sinkwˌantɐtɾˈes əl mˈil sˌetsˈɛnts səjɕˌantɐtɾˈes i səjɕˌantɐsˈiŋk əl mˈil sˌetsˈɛnts sətˌantɐtɾˈes, pəɾˈɔ ˈamp sˈɛnt tɾˌɛntɐnˈow ɐβitˈans əl mˈil sˌetsˈɛnts ðisˈɛt i sinsˈɛnts səjɕˌantɐnˈow, ˈɛnɾə əls kwˈals ʊn inkwiziðˈoɾ, əl mˈil sˌetsˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt, əl kɾəjɕəmˈen dəmʊɣɾˈafik ðəɣˈe ɐnˈa ɐpɐɾəʎˈat ɐ ləkʊnˈɔmik, tˈot i lɐ miɣɾɐðˈɛzɐ ðəl tˈɛrmə, kˈɛ əl mˈil sˌetsˈɛnts ʋˈujt tənˈiɐ ʊn tˈomp ðə ðwˈɛs ˈoɾəs, kˈom ˈo ðəmˈostɾɐ lɐ kʊnstɾʊksjˈo ðə ləsɣlˈeziɐ nɛˌoklˈasikɐ ðə sˈan bɐɾtʊmˈɛw.

Alió, que 1710 es ratificà encara a favor del rei-arxiduc Carles III, experimentà un notable creixement al llarg del , el 1708 constava amb 70 cases, amb 53 el 1763 i 65 el 1773, però amb 139 habitants el 1717 i 569, entre els quals un inquisidor, el 1787, el creixement demogràfic degué anar aparellat a l'econòmic, tot i la migradesa del terme, que el 1708 tenia un tomb de dues hores, com ho demostra la construcció de l'església neoclàssica de Sant Bartomeu.

əl pˈoβlə ɾrəzˈultɐ ˈamp lɐ sˈɛβɐ ɐɣɾikʊltˈuɾɐ mˈolt ðəlmˈaðɐ əl mˈil sˌetsˈɛnts nʊɾˌantɐkwˈatɾə pə ˌunɐ fˈoɾtɐ pəðɾəɣˈaðɐ, ənkˈaɾɐ kˈɛ əl mɐtˈɛjɕ ˈaɲ pɐɾtisipˈa ən lɐ ɾrəwnjˈo kʊɾrəɣiməntˈal pə kɾɛˈa əls mikəlˈɛts pə ɐ lɐ ɣwˈɛɾrɐ kˈonɾɐ lɐ ɾrəpˈuβlikɐ fɾɐnsˈɛzɐ.

El poble resulta amb la seva agricultura molt delmada el 1794 per una forta pedregada, encara que el mateix any participà en la reunió corregimental per crear els miquelets per a la guerra contra la República Francesa.

ɐljˈo pərðˈe ɐβitˈans ˈɛnɾə əl finˈal ðəl i əl pɾimˈɛ kwˈaɾt ðəl ðinˈoʊ ən əl sˈɛns ðə mˈil ʋˈujtsˈɛnts tɾˈɛntɐ nˈi kˈonstən nʊmˈes tɾˈessˈɛnts ʋujtˌantɐkwˈatɾə.

Alió perdé habitants entre el final del i el primer quart del XIX (en el cens de 1830 n'hi consten només 384).

pə kˈawɾə ðə nˈɔw ɐ sˈissˈɛnts ðˈew əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts sətˌantɐsˈɛt i ɾrəmʊntˈa fˈins ɐ sˈissˈɛnts ðˈew əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts sətˌantɐsˈɛt i ɾrəmʊntˈa fˈins ɐ sˌetsˈɛnts ʋˌintikwˈatɾə əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts nʊɾˌantɐsˈɛt; də tˈotɐ mɐnˈɛɾɐ ləmbˈat ðə lɐ fillʊksˈɛɾɐ əl mɐrkɐɾˈiɐ ʑˈa ðə fˈormɐ inəlʊðˈiβlə.

Per caure de nou a 610 el 1877 i remuntar fins a 610 el 1877 i remuntar fins a 724 el 1897; de tota manera l'embat de la fil·loxera el marcaria ja de forma ineludible.

ɐ midʑˈan pɾʊðwˈiɐ vˈi, ˈoli, blˈat i ʎˈɛɣʊms; ˈɛnɾə tˈotəs ləs kʊʎˈitəs ˈɛs ðəstɐkˈaβɐ lɐ pɾimˈɛɾɐ, kˈɛ ðʊnˈaβɐ ɐ tɾˈɛs fˈaβɾikəs ðɐjɣwɐrðˈen kˈɛ kʊmərsjɐlidzˈaβən əls sˈɛws pɾʊðˈuktəs ɐ tɾɐβˈes ðə tɐɾrɐɣˈonɐ i ʋˈaʎs.

A mitjan produïa vi, oli, blat i llegums; entre totes les collites es destacava la primera, que donava a tres fàbriques d'aiguardent que comercialitzaven els seus productes a través de Tarragona i Valls.

əl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐtɾˈes əl tˈɛrmə mʊnisipˈal ðɐljˈo kʊmtˈaβɐ ˈam ˌunəs tɾˌɛntɐkwˈatɾə əksplʊtɐsjˈons ɐɣɾˈaɾjəs ðˈɛnɾə zˈeɾʊ i sˈiŋk əktˈaɾəəs, ˌunəs səjɕˌantɐsˈis ðˈɛnɾə sˈiŋk i sinkwˈantɐ əktˈaɾəəs i ˈu əksplʊtɐsjˈo ðˈɛnɾə sinkwˈantɐ i ðˈɔssˈɛnts əktˈaɾəəs.

El 1983 el terme municipal d'Alió comptava amb unes 34 explotacions agràries d'entre 0 i 5 hectàrees, unes 66 d'entre 5 i 50 hectàrees i 1 explotació d'entre 50 i 200 hectàrees.

nˈukli ʊrβˈa məðjəβˈal, ˈamp ɾrˈɛstəs ðə mˈus ðə lɐntˈiɣɐ ʋˈilɐ ðɐljˈo, dəklɐɾˈaðəs βˈe kʊltʊɾˈal ðintəɾˈɛs nɐsjʊnˈal.

Nucli urbà medieval, amb restes de murs de l'antiga vila d'Alió, declarades Bé Cultural d'Interès Nacional.

ɐjɣwɐβˈiβɐ es ʊn mʊnisˈipi kɐtɐlˈa ðə lɐ kʊmˈarkɐ ðəl ɣiɾʊnˈɛs kˈɛ fˈormɐ pˈaɾt ðə lˈaɾɛˌa ʊrβˈanɐ ðə lɐ siwtˈat ðə ɣiɾˈonɐ.

Aiguaviva és un municipi català de la comarca del Gironès que forma part de l'àrea urbana de la ciutat de Girona.

tɐmbˈe sɐnʊmˈɛnɐ ɐjɣwɐβˈiβɐ ðə lɐ sˈɛlβɐ pə ðifəɾənsjˈalɐ ðɐjɣwɐβˈiβɐ ðə βərɣˈantəs ɐl mɐtɐɾrˈaɲɐ, tˈot i kˈɛ əl ˌiˌɛsˈe ðəfˈɛnsɐ lɐ fˈormɐ ɐjɣwɐβˈiβɐ ðə ɣiɾʊnˈɛs kˈɛ ɐlɣˈuns kʊnsiðˈɛɾən ɐɾtifisjˈal i sˈɛnsə fʊnɐmˈens istˈɔɾiks.

També s'anomena Aiguaviva de la Selva per diferenciar-la d'Aiguaviva de Bergantes al Matarranya, tot i que el IEC defensa la forma Aiguaviva de Gironès (que alguns consideren artificial i sense fonaments històrics).

ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðɐjɣwɐβˈiβɐ ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk.

Llista de topònims d'Aiguaviva (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).

əl tˈɛrmə mʊnisipˈal ðɐjɣwɐβˈiβɐ, ən pˈaɾt plˈa i ən pˈaɾt ɐksiðəntˈat, səstˈen ɐl sˈutʊˈɛst ðəl plˈa ðə ɣiɾˈonɐ i pəls tʊɾˈons kˈɛ limˈitən ɐkˈɛst plˈa.

El terme municipal d'Aiguaviva, en part pla i en part accidentat, s'estén al sud-oest del pla de Girona i pels turons que limiten aquest pla.

dˈunɐ əkstənsjˈo ðə tɾˈɛdzə,nʊɾˌantɐˈu kˌeˈɛmɐ ðˈɔs, limˈitɐ ɐ lʊˈɛst ˈam əl tˈɛrmə ðə βəskɐnˈo, ɐl nˈort ˈam əl ðə ʋilɐβlɐɾˈɛjɕ i ɐ lˈɛst ˈam əl ðə fʊrnˈɛʎs ðə lɐ sˈɛlβɐ, mʊnisˈipis tˈots ðəl ɣiɾʊnˈɛs.

D'una extensió de 13,91 km², limita a l'oest amb el terme de Bescanó, al nord amb el de Vilablareix i a l'est amb el de Fornells de la Selva, municipis tots del Gironès.

ɐl sˈut ɐfɾˈontɐ ˈam əls tˈɛrməs ðə ɾriwðəʎˈots ðə lɐ sˈɛlβɐ i ʋilʊβˈi ðʊɲˈa, ɐmbðˈos ðə lɐ kʊmˈarkɐ ðə lɐ sˈɛlβɐ.

Al sud afronta amb els termes de Riudellots de la Selva i Vilobí d'Onyar, ambdós de la comarca de la Selva.

əl pʊβlɐmˈen es ðisəminˈat i ɾrəpɐɾtˈit ən ʋəinˈats ðɐjɣwɐβˈiβɐ ðə ðˈalt, ɐjɣwˈajβɐ ðə βˈajɕ, ɡwˈɛʎ, mɐsrˈoks i pʊjɡtʊɾrˈat, ˈi, ɐ mˈes, kʊmɾˈɛn lɐntˈik tˈɛrmə ðə ʋilɐðˈɛmɐɲ.

El poblament és disseminat i repartit en veïnats d'Aiguaviva de Dalt, Aiguaiva de Baix, Güell, Masrocs i Puigtorrat, i, a més, comprèn l'antic terme de Vilademany.

tɾɐβˈɛsɐ lɐ pˈaɾt səpːtənɾjʊnˈal ðəl tˈɛrmə lɐ kɐɾrətˈɛɾɐ ðə ɣiɾˈonɐ ɐ sˈantɐ kʊlˈomɐ ðə fɐrnˈɛs, pɾinsipˈal ʋˈiɐ ðə kʊmʊnikɐsjˈo ðəl mʊnisˈipi.

Travessa la part septentrional del terme la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners, principal via de comunicació del municipi.

lɐ səɣwˈen kɐɾrətˈɛɾɐ ən impʊɾtˈansiɐ es lɐ kˈɛ kʊmʊnˈikɐ əl nˈukli ðɐjɣwɐβˈiβɐ ˈamp lˌaɛɾʊpˈoɾt ʑiɾˈonɐkˈostɐ βɾˈaβɐ, kˈɛ tɐmbˈe sərβˈɛjɕ pə ʋəɾtəβɾˈa əls ðifəɾˈens ɐksˈɛzʊs ɐ mˈazjəs ðəl səktˈoɾ mˈes plɐnˈɛ i məɾiðjʊnˈal dlˈɛ mʊnisˈipi.

La següent carretera en importància és la que comunica el nucli d'Aiguaviva amb l'Aeroport Girona-Costa Brava, que també serveix per vertebrar els diferents accesos a masies del sector més planer i meridional dle municipi.

ɐ mˈes, ˈi a tˈotɐ ˌunɐ ɕˈarɕɐ ðə kɐɾrətˈɛɾəs mənˈoɾs kˈɛ kʊmʊnˈikən əls ðifəɾˈens ʋəinˈats i mˈazjəs ðɐjɣwɐβˈiβɐ ˈɛnɾə sˈi i ˈam əls mʊnisˈipis i pˈoβləs ðə lɐ ɾrʊðɐlˈiɐ, pɾinsipɐlmˈen ˈamp fʊrnˈɛʎs, ɾriwðəʎˈots, ʋilʊβˈi i sɐlˈidʑɐ, dˈins əl tˈɛrmə ðə ʋilʊβˈi.

A més, hi ha tota una xarxa de carreteres menors que comuniquen els diferents veïnats i masies d'Aiguaviva entre si i amb els municipis i pobles de la rodalia, principalment amb Fornells, Riudellots, Vilobí i Salitja, dins el terme de Vilobí.

ɾrˈɛɣɐ lɐ pˈaɾt səpːtənɾjʊnˈal ðəl tˈɛrmə əl ɾrˈiw ɣwˈɛʎ i lɐ ɾrˈɛstɐ əl tʊɾrˈen də mɐsrˈoks i əl ɾrˈɛk ðə lɐ tˈoɾrə.

Rega la part septentrional del terme el riu Güell i la resta el torrent de Masrocs i el rec de la Torre.

əls ɾrəkˈursʊs əkʊnˈɔmiks ˈɛs βˈazən, sʊβɾətˈot, ən lɐɣɾikʊltˈuɾɐ, pɾinsipɐlmˈen də səkˈa, ˈon ˈɛs kʊnrˈɛən səɾɛˌals, ʎˈɛɣʊms i məlˈons.

Els recursos econòmics es basen, sobretot, en l'agricultura, principalment de secà, on es conreen cereals, llegums i melons.

ləs əksplʊtɐsjˈons ɐɣɾˈikʊləs son ən lɐ sˈɛβɐ mɐʑʊɾˈiɐ infəɾjˈoɾs ɐ ləs sˈiŋk ˈa, ənkˈaɾɐ kˈɛ tɐmbˈe nˈi a mˈoltəs kˈɛ ʊkˈupən ˈɛnɾə sˈiŋk a i sinkwˈantɐ ˈa; nˈoməs nˈi a ˌunɐ kˈɛ sʊβɾəpˈasɐ ləs sinkwˈantɐ ˈa.

Les explotacions agrícoles són en la seva majoria inferiors a les 5 ha, encara que també n'hi ha moltes que ocupen entre 5 ha i 50 ha; nomes n'hi ha una que sobrepassa les 50 ha.

tˈot i ɐkˈɛst ɾrəpɐɾtimˈen, nˈoməs lɐ məjtˈat ðə lɐ sˈɛβɐ sʊpərfˈisjə es əksplʊtˈaðɐ ən ɐdministɾɐsjˈo ðiɾˈɛktɐ; lɐ ɾrˈɛstɐ, ʊn səjɕˈantɐ pərsəntˈadʑə, ˈo es ən pɐrsəɾˈiɐ i ʊn kwɐɾˈantɐ pərsəntˈadʑə ən ɐɾrəndɐmˈen.

Tot i aquest repartiment, nomes la meitat de la seva superfície és explotada en administració directa; la resta, un 60%, ho és en parceria i un 40% en arrendament.

tɐnmɐtˈɛjɕ tɐmbˈe əɡzistˈɛjɕ sˈɛɾtɐ ɐktiβitˈat indʊstɾjˈal sənɾˈaðɐ ən diβˈɛrsʊs pʊlˈiɣˌons kʊnstɾwˈits pɾˈop ðə lɐ kɐɾrətˈɛɾɐ ðə ɣiɾˈonɐ ɐ sˈantɐ kʊlˈomɐ ðə fɐrnˈɛs ɐ lˈɛkstɾəm nˈort ðəl mʊnisˈipi, pɾˈaktikɐmˌen ən əl lˈimit ˈam əl ðə ʋilɐβlɐɾˈɛjɕ.

Tanmateix també existeix certa activitat industrial centrada en diversos polígons construïts prop de la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners a l'extrem nord del municipi, pràcticament en el límit amb el de Vilablareix.

, ɐ lɐ pˈaɾt səpːtənɾjʊnˈal ðəl tˈɛrmə, ʋˈoɾɐ lɐ kɐɾrətˈɛɾɐ ðə ɣiɾˈonɐ ɐ sˈantɐ kʊlˈomɐ ðə fɐrnˈɛs, ˈi a lɐ pɐɾrˈɔkwiɐ ðə sˈan ʑʊˈan, də lɐrðjɐkʊnˈat ðə lɐ sˈɛlβɐ, kˈɛ pəɾtɐɲˈiɐ ɐntiɣɐmˈen ɐl mʊnəstˈi ðə βɾˈɛðɐ.

), a la part septentrional del terme, vora la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners, hi ha la parròquia de Sant Joan, de l'ardiaconat de la Selva, que pertanyia antigament al monestir de Breda.

ɐkˈɛstɐ əsɣlˈeziɐ ɐpɐɾˈɛjɕ mənsjʊnˈaðɐ ən lɐ βˈutʎɐ ðinnʊsˈɛnsi kwˈatɾə, də mˈil ðˈɔssˈɛnts kwɐɾˌantɐsˈis, kˈɛ kʊnfˈirmɐ əls βˈens ðəl mʊnəstˈi ðə sˈan sɐlβɐðˈoɾ ðə βɾˈɛðɐ.

Aquesta església apareix mencionada en la butlla d'Innocenci IV, de 1246, que confirma els béns del monestir de Sant Salvador de Breda.

pɾˈop ðəl lˈimit ˈamp ʋilɐβlɐɾˈɛjɕ ˈi a lɐntˈiɣɐ kˈazɐ ðəls təmlˈɛs ɐnʊmənˈaðɐ, ɐ kˈawzɐ ðə lɐ kɐpˈɛʎɐ ɐdʑˈuntɐ, əl tˈɛmlə ðə sˈantɐ mɐɡðɐlˈɛnɐ, əðifikɐsjˈo ðəl fˈɛtɐ sˈoβɾə ˌunɐ ˈaltɾɐ ðɐntəɾjˈoɾ ðəl , ˈam əskˈuts məðjəβˈals ɐ lɐ fɐsˈanɐ, fˈorsɐ intəɾəsˈans.

Prop del límit amb Vilablareix hi ha l'antiga casa dels templers anomenada, a causa de la capella adjunta, el Temple de Santa Magdalena, edificació del feta sobre una altra d'anterior del , amb escuts medievals a la façana, força interessants.

əl ðʊmˈini ðəls təmlˈɛs ɐ ɐjɣwɐβˈiβɐ fʊw inisjˈat ʋˈɛs əl mˈil sˈɛnt nʊɾˈantɐ i pɾəŋwˈe kɐtəɣʊɾˈiɐ ðə kʊmˈandɐ ðɐjɣwɐβˈiβɐ əl mˈil ðˈɔssˈɛnts nˈow.

El domini dels templers a Aiguaviva fou iniciat vers el 1190 i prengué categoria de comanda d'Aiguaviva el 1209.

kwˈan əl mˈil tɾˈessˈɛnts ðisˈɛt ˈɛs ʋˈa sʊpɾimˈi lˈorðə ðəls təmlˈɛs tˈotəs ləs sˈɛβəs pʊsəsjˈons pɐsˈaɾən ɐls ʊspitɐlˈɛs, kˈɛ ən tiŋwˈɛɾən kˈuɾɐ fˈins ɐl mˈil ʋˈujtsˈɛnts kwˈatɾə; ɐβˌiɐ əstˈat əl sˈɛnɾə ðə lɐnʊmənˈaðɐ kwˈaðɾɐ ðə sˈan ʑʊˈan.

Quan el 1317 es va suprimir l'orde dels templers totes les seves possessions passaren als hospitalers, que en tingueren cura fins al 1804; havia estat el centre de l'anomenada quadra de Sant Joan.

pə ʊn dʊkʊmˈen də ləs ðɐɾrˈɛɾjəs ðəl sˈaβəm kˈɛ lɐ kʊmˈandɐ ðɐjɣwɐβˈiβɐ ˌɛɾɐ fʊrmˈaðɐ pə ˌunəs ˈaltɾəs kwˈatɾə kʊmˈandəs: lɐ ðəl tˈɛmlə ðɐjɣwɐβˈiβɐ, lɐ ðəl tˈɛmlə ðə lɐ ʋˈilɐ ðə kɐstəʎˈo ðəmpˈuɾjəs, lɐ ðɐβiɲʊnˈɛt i lɐ ðə sˈan ʎˈoɾəns ðə ləs ɐɾˈɛnəs.

Per un document de les darreries del sabem que la comanda d'Aiguaviva era formada per unes altres quatre comandes: la del temple d'Aiguaviva, la del temple de la vila de Castelló d'Empúries, la d'Avinyonet i la de Sant Llorenç de les Arenes.

ləs ɾrˈɛndəs, kˈɛ ˈɛs ɾrəkɐpːtˈaβən ɐ ðifəɾˈens pˈoβləs ðəl βisβˈat ðə ɣiɾˈonɐ, pɾʊβˈɛnjən, ən lɐ sˈɛβɐ mɐʑʊɾˈiɐ, də sˈɛnsʊs pə ðʊmˈini ðiɾˈɛktə.

Les rendes, que es recaptaven a diferents pobles del bisbat de Girona, provenien, en la seva majoria, de censos per domini directe.

lˈaɲ mˈil tɾˈessˈɛnts sˈiŋk ˌɛɾɐ kʊmɐnɐðˈoɾ ɣwəɾˈaw ðə ɾrəɣˈas, dʊɾˈan əls ˈaɲs mˈil tɾˈessˈɛnts kwɐɾˌantɐʋˈujt βˈaɾra səjɕˌantɐˈu ˈo ʋˈa sˈɛ ɾrɐmˈon də ʋilɐðˈɛmɐɲ i əl mˈil sˈissˈɛnts ðˈew əl kʊmɐnɐðˈoɾ ˌɛɾɐ fəlˈip ðˈoms, kˈɛ tɐmbˈe ˈo ˌɛɾɐ ðɐβiɲʊnˈɛt.

L'any 1305 era comanador Guerau de Regàs, durant els anys 1348/61 ho va ser Ramon de Vilademany i el 1610 el comanador era Felip d'Oms, que també ho era d'Avinyonet.

pʊstəɾjʊrmˈen, əl mˈil sˌetsˈɛnts ʋujtˈantɐ əl kʊmɐnɐðˈoɾ nˈoməs tənˈiɐ ʑʊɾisðiksjˈo ðə ləs kˈazəs i tˈɛɾrəs kˈɛ pʊsəˈiɐ ɐ ɐjɣwɐβˈiβɐ, mˈɛnɾə kˈɛ ɐntiɣɐmˈen ɐβˌiɐ tiŋˈut lɐ ʑʊɾisðiksjˈo siβˈil i kɾiminˈal ðəls pˈoβləs ðɐβiɲʊnˈɛt, fʊntɐnˈiʎəs i sˈan ʑˈorði ðəsβˈaʎs.

Posteriorment, el 1780 el comanador nomes tenia jurisdicció de les cases i terres que posseïa a Aiguaviva, mentre que antigament havia tingut la jurisdicció civil i criminal dels pobles d'Avinyonet, Fontanilles i Sant Jordi Desvalls.

əls təmlˈɛs ðə lɐ kʊmˈandɐ ðɐjɣwɐβˈiβɐ ˌaβjən pʊsəˈit, tɐmbˈe, bˈens ɐ sˈalt, ən əl tˈɛrmə ðə lɐ pɐɾrˈɔkwiɐ ðə sˈan kʊɣˈat, kʊŋkɾətɐmˈen ʊn mʊlˈi kˈɛ kʊmɾˈa βəɾəŋwˈɛ ðɐrβˈos ɐ βəɾəŋwˈɛ ðə sˈalt.

Els templers de la comanda d'Aiguaviva havien posseït, també, béns a Salt, en el terme de la parròquia de Sant Cugat, concretament un molí que comprà Berenguer d'Arbós a Berenguer de Salt.

pəl mˈatɕ ðə mˈil ʋˈujtsˈɛnts nˈow ləs tɾˈopəs ðə lɐ ðiβizjˈo itɐljˈanɐ kʊmɐndˈaðəs pəl ɣənəɾˈal lˈɛki, kˈɛ ʋəˈiɐ ðə ʋˈik ˈamp lɐ intənsjˈo ðə kʊllɐβʊɾˈa ən əl sˈɛdʑə ðə ɣiɾˈonɐ, ʋˈan kɾəmˈa əl pˈoβlə i ɐsɐltˈaɾən lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðə ləs mˈazjəs ðə lɐ ɾrʊðɐlˈiɐ.

Pel maig de 1809 les tropes de la divisió italiana comandades pel general Lechi, que veia de Vic amb la intenció de col·laborar en el setge de Girona, van cremar el poble i assaltaren la majoria de les masies de la rodalia.

dʊɾˈan əl kˈuɾt tˈɛms ðə ðʊminɐsjˈo nɐpʊləˈɔnikɐ, əl pˈoβlə ðɐjɣwɐβˈiβɐ fʊrmˈaβɐ pˈaɾt ðəl kɐntˈo ðə ɣiɾˈonɐ i ðʊnˈaβɐ əl sˈɛw nˈom ɐ ʊn dəls sʊbkɐntˈons ʑʊntɐmˈen ˈamp ʋilɐβlɐɾˈɛjɕ i əstɐɲˈol.

Durant el curt temps de dominació napoleònica, el poble d'Aiguaviva formava part del cantó de Girona i donava el seu nom a un dels subcantons juntament amb Vilablareix i Estanyol.

lɐntˈik kɐstˈɛʎ ðə ʋilɐðˈɛmɐɲ ˌɛɾɐ sitwˈat ɐ lindɾˈɛt ðə lɐktwˈal mˈas ðəl fʊɾrˈoʎ, ʋˈoɾɐ əl lˈimit ˈamp ʋilʊβˈi ðʊɲˈa, pə ˈon səstənˈiɐ tɐmbˈe əl sˈɛw tˈɛrmə.

L'antic castell de Vilademany era situat a l'indret de l'actual mas del Forroll, vora el límit amb Vilobí d'Onyar, per on s'estenia també el seu terme.

ɾrˈɛstɐ lɐ kɐpˈɛʎɐ, ɐðʊsˈaðɐ ɐl mˈas, dəl mʊðifikˈaðɐ mˈil sinsˈɛnts səjɕˌantɐkwˈatɾə, ɐnʊmənˈaðɐ ɐntiɣɐmˈen sˈan ʑˈawmə ðə ʋilɐðˈɛmɐɲ.

Resta la capella, adossada al mas, del modificada 1564, anomenada antigament Sant Jaume de Vilademany.

ɐktwɐlmˈen sʊtilˈidzɐ kˈom ɐ mɐɣˈadzəm ɐɣɾˈikʊlɐ, əls ɐɾrəndɐtˈaɾis ʋˈan fˈɛ ˌunɐ nətˈɛʑɐ i ɾrəkʊpəɾɐsjˈo ðə lɐ pˈɛðɾɐ ðə lərmˈitɐ kˈap ɐl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis.

Actualment s'utilitza com a magatzem agrícola, (Els arrendataris van fer una neteja i recuperació de la pedra de l'ermita cap al 1986).

nˈo ɣˈajɾə ʎˈuɲ pɾˈop ðə lˌaɛɾʊpˈoɾt ðə ɣiɾˈonɐ kˈostɐ βɾˈaβɐ, ˈi a lɐ kɐpˈɛʎɐ ðə sˈantɐ mɐɾˈiɐ ðə ʋilɐðˈɛmɐɲ, ɾrʊmˈanikɐ, əɡzistˈen ʑˈa əl mˈil sˈɛnt sˈɛdzə.

No gaire lluny prop de l'Aeroport de Girona - Costa Brava, hi ha la capella de Santa Maria de Vilademany, romànica, existent ja el 1116.

ˌɛɾən səɲˈoɾs ðəl kɐstˈɛʎ i ɐntˈik tˈɛrmə fəwðˈal əls ʋilɐðˈɛmɐɲ, fəwðɐtˈaɾis ðəls ʋəskˈomtəs ðə kɐβɾˈɛɾɐ, kʊnəɣˈuts ðəs ðəl , kˈɛ ɐl ʎˈark ðəls sˈɛɣləs i əsðəβiŋwˈɛɾən səɲˈoɾs ðə lɐ ʋɐrβɐsʊɾˈiɐ ðə ʋilɐðˈɛmɐɲ i ən ɐkˈɛstɐ ˈɛpʊkɐ pʊsəˈiən əls kɐstˈɛʎs ðə ʋilɐðˈɛmɐɲ, tɐɾɐðˈɛʎ i sˈantɐ kʊlˈomɐ ðə fɐrnˈɛs.

Eren senyors del castell i antic terme feudal els Vilademany, feudataris dels vescomtes de Cabrera, coneguts des del , que al llarg dels segles  i esdevingueren senyors de la varvassoria de Vilademany i en aquesta època posseïen els castells de Vilademany, Taradell i Santa Coloma de Farners.

son dˈits ʋɐrβɐsˈoɾs ðəl kʊmtˈat ðʊzˈonɐ ɐ pɐɾtˈi ðə mˈil tɾˈessˈɛnts sinkwˌantɐsˈis, pə tˈal kˈom ˈi pʊsəˈiən lˈɛkstəns tˈɛrmə ðəl kɐstˈɛʎ ðə tɐɾɐðˈɛʎ, ˈamp ləs sˈɛβəs pɐɾrˈɔkwiəs ʊ tˈɛrməs ɐktwˈals ðə ʋilɐðɾˈaw, sˈantɐ əwɣˈɛniɐ ðə βˈɛrɣɐ i ʋilɐʎɛˈons.

Són dits varvassors del comtat d'Osona a partir de 1356, per tal com hi posseïen l'extens terme del castell de Taradell, amb les seves parròquies o termes actuals de Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Vilalleons.

əl mʊnisˈipi ðɐjɣwɐβˈiβɐ tənˈiɐ tɾˌɛntɐtɾˈes fˈoks lˈaɲ mˈil tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐsˈiŋk, ɾrəpɐɾtˈits ðə lɐ mɐnˈɛɾɐ səɣwˈen: ʋˌintisˈis əkləzjˈastiks, tɾˈes ðə siwtɐðˈans, dˈɔs ðə kɐβɐʎˈɛs ʋilɐðˈɛmɐɲ i ðˈɔs ðə lɐ kwˈaðɾɐ ðə sˈan ʑʊˈan dəl kˈomtə ðʊzˈonɐ, mˈɛnɾə kˈɛ ən əl fʊɣɐdʑɐmˈen dəl mˈil sinsˈɛnts sinkwˌantɐtɾˈes lɐ pʊβlɐsjˈo ɐβˌiɐ ɐwɡməntˈat fˈins ɐ ɐsʊlˈi kwɐɾˌantɐtɾˈes fˈoks.

El municipi d'Aiguaviva tenia 33 focs l'any 1365, repartits de la manera següent: 26 eclesiàstics, 3 de ciutadans, 2 de cavallers (Vilademany) i 2 de la Quadra de Sant Joan (del comte d'Osona), mentre que en el fogatjament del 1553 la població havia augmentat fins a assolir 43 focs.

nˈo tɾˈoβəm mˈes ðˈaðəs ðəmʊɣɾˈafikəs fˈins ɐl , mʊmˈen ən kˈɛ ɐjɣwɐβˈiβɐ ðˈoβlɐ ˈam əskɾˈɛjɕ əl sˈɛw nˈombɾə ðɐβitˈans pɐsˈan də sˈɛnt səjɕˌantɐsˈis ˈak.

No trobem més dades demogràfiques fins al , moment en què Aiguaviva dobla amb escreix el seu nombre d'habitants passant de 166 h.

ɐ pɐɾtˈi ðɐkˈɛstɐ ðˈatɐ lɐ pʊβlɐsjˈo ɐniɾˈa mimβˈan fˈins ɐ ləs pɾimˈɛɾjəs ðəl kˈɛ ʋˈa tʊrnˈa ɐ ɾrəmʊntˈa i ˈaɾɐ dˈɔs mˈil ðiβˈujt sˈɛmblɐ tʊrnˈa ɐ ɾrətɾʊsəðˈi, ənkˈaɾɐ kˈɛ mˈolt ɐ pˈok ɐ pˈok.

A partir d'aquesta data la població anirà minvant fins a les primeries del que va tornar a remuntar i ara (2018) sembla tornar a retrocedir, encara que molt a poc a poc.

lɐ mˈimβɐ ðə finˈals ðə sˈɛɣlə ʋˈin səksplˈikɐ pəl fˈɛt kˈɛ ɐjɣwɐβˈiβɐ ʋˈa əsðəβənˈi ʊn sˈɛnɾə əminənmˈen ɐɣɾˈikʊlɐ ən dətɾimˈen də kwɐlsəβˈol ɐktiβitˈat indʊstɾjˈal.

La minva de finals de segle XX s'explica pel fet que Aiguaviva va esdevenir un centre eminentment agrícola en detriment de qualsevol activitat industrial.

tɐmbˈe kˈal ɐβɐlwˈa lɐ sˈɛβɐ pɾʊksimitˈat ɐ lɐ siwtˈat ðə ɣiɾˈonɐ, kˈɛ ɐtɾˈɛw ɐ lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðəl ʑʊβˈen, kˈɛ sˈɛrkɐ əl sˈɛw tɾəβˈaʎ fˈoɾɐ ðəl səktˈoɾ ɐɣɾˈikʊlɐ i ɾrɐmɐðˈɛ.

També cal avaluar la seva proximitat a la ciutat de Girona, que atreu a la majoria del jovent, que cerca el seu treball fora del sector agrícola i ramader.

lɐfinɐsjˈo es əl pɾʊsˈes midʑɐnsˈan əl kwˈal sɐfˈinɐ ʊn instɾʊmˈen mʊzikˈal fˈen kʊnkʊrðˈa əls sˈons kˈɛ pɾʊðwˈɛjɕ ˈam ˌunɐ fɾəkwˈɛnsiɐ sʊnˈoɾɐ pɾˈɛβjɐmˌen əstɐβlˈɛɾtɐ.

L'afinació és el procés mitjançant el qual s'afina un instrument musical fent concordar els sons que produeix amb una freqüència sonora prèviament establerta.

ən əl kˈas ðinstɾʊmˈens mʊzikˈals klˈasiks kˈom es əl kˈas ðˈun ʋjʊlˈi ʊ ʊn klɐɾinˈɛt, sɐkʊstˈumɐ ɐ ɐfinˈa ʊtilidzˈan lɐ nˈotɐ lɐ, dʊnˈaðɐ pə ʊn ˈaltɾə instɾʊmˈen, pə ʊn djɐpɐzˈo, ʊ ɾrəβizˈaðɐ ˈam ʊn ɐfinɐðˈoɾ.

En el cas d'instruments musicals clàssics (com és el cas d'un violí o un clarinet), s'acostuma a afinar utilitzant la nota la, donada per un altre instrument, per un diapasó, o revisada amb un afinador.

əls sistˈɛməs ðɐfinɐsjˈo βˈuskən kʊnstɾˈuj ˌunɐ sˈɛɾjə ðə ɾrəlɐsjˈons ðə fɾəkwˈɛnsiɐ ʋiβɾɐtˈɔɾiɐ kˈɛ ðˈonən ʎˈok ɐ ləs nˈotəs ðˈunɐ əskˈalɐ.

Els sistemes d'afinació busquen construir una sèrie de relacions de freqüència vibratòria que donen lloc a les notes d'una escala.

ɐkˈɛstəs ɾrəlɐsjˈons səstˈuðjən də fˈormɐ indəpəndˈen də lɐltˈuɾɐ ɐbsʊlˈutɐ ðə kwɐlsəβˈol ðə ləs nˈotəs, i ˈɛs ðəskɾˈiwən əɡzklʊziβɐmˈen kˈom intərβˈals ˈɛnɾə ˈɛʎəs.

Aquestes relacions s'estudien de forma independent de l'altura absoluta de qualsevol de les notes, i es descriuen exclusivament com intervals entre elles.

əls ɐpɐɾtˈats kˈɛ səɣˈɛjɕən son ˌunɐ ɾrəlɐsjˈo ðəls əstˈandɐrts ðɐltˈuɾɐ ɐbsʊlˈutɐ, nˈo ðəls sistˈɛməs ðɐfinɐsjˈo ðə ləskˈalɐ.

Els apartats que segueixen són una relació dels estàndards d'altura absoluta, no dels sistemes d'afinació de l'escala.

ɐjɕˈi kˈom sʊtilidzˈaɾən diβˈɛrsʊs sistˈɛməs ðɐfinɐsjˈo mʊzikˈal pə ɐ ðətərminˈa lɐ fɾəkwˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiβɐ ðə ləs nˈotəs ðˈunɐ əskˈalɐ mʊzikˈal, tɐmbˈe ən əl tɾɐnskˈus ðə lɐ istˈɔɾiɐ san ʊzˈat ðiβˈɛrsʊs əstˈandɐrts ðɐfinɐsjˈo, ən ʊn intˈen də fiksˈa lɐltˈuɾɐ ɐbsʊlˈutɐ ðə ləskˈalɐ.

Així com s'utilitzaren diversos sistemes d'afinació musical per a determinar la freqüència relativa de les notes d'una escala musical, també en el transcurs de la història s'han usat diversos estàndards d'afinació, en un intent de fixar l'altura absoluta de l'escala.

ɐ midʑˈans ðəl mˈil sinsˈɛnts mikˌaˈɛl pɾˌaɛtʊɾˈiws ɐβˈitɐ ɾrəβʊdʑˈat ðiβˈɛrsʊs əstˈandɐrts ðɐfinɐsjˈo ˈalts də mˈes ðə kwˈatɾəsˈɛnts ʋujtˈantɐ ˌakzˈetɐ pəl fˈɛt kˈɛ pɾʊβʊkˈaβɐ əl tɾənkɐmˈen də ləs kˈorðəs mˈes ɐɣˈuðəs mˈes pɾˈiməs dəl ʋjʊlˈi, kˈɛ ən ɐkˈɛʎɐ ˈɛpʊkɐ ˈɛs fˈɛjən ˈam intˈɛstins ʊ tɾˈipəs ðɐnimˈals.

A mitjans del 1500 Michael Praetorius habita rebutjat diversos estàndards d'afinació alts (de més de 480 Hz pel fet que provocava el trencament de les cordes més agudes (més primes) del violí, que en aquella època es feien amb intestins o tripes d'animals.

əls niβˈɛʎs ðɐfinɐsjˈo nˈo nʊmˈes ʋɐɾjˈaβən ən ʎˈoks ðifəɾˈens ʊ ən distˈintəs ˈɛpʊkəs: fˈins i tˈot pˈoðjən ʋɐɾjˈa ən ˌunɐ mɐtˈɛjɕɐ siwtˈat.

Els nivells d'afinació no només variaven en llocs diferents o en distintes èpoques: fins i tot podien variar en una mateixa ciutat.

lɐfinɐsjˈo ðə lˈorɣwə ðˈunɐ kɐtəðɾˈal lʊndinˈɛnkɐ ðəl ˈɛssə. disˈɛt, pʊðˈiɐ əstˈa ɐfinˈat sˈiŋk səmitˈons mˈes βˈajɕ kˈɛ ʊn ʋirɣinˈal instɾʊmˈen də təklˈat də lɐ mɐtˈɛjɕɐ siwtˈat.

L'afinació de l'orgue d'una catedral londinenca del s. XVII, podia estar afinat cinc semitons més baix que un virginal (instrument de teclat) de la mateixa ciutat.

ˈɛs pˈot tənˈi ɐlɣˈunɐ iðˈɛˌa ðə ləs ʋɐɾjɐsjˈons ðɐfinɐsjˈo əɡzɐminˈan ɐntˈiks ðjɐpɐzˈons ðə fʊrkwˈiʎɐ, tˈups ðˈorɣwəs i ˈaltɾəs fˈons.

Es pot tenir alguna idea de les variacions d'afinació examinant antics diapasons de forquilla, tubs d'orgues i altres fonts.

pə əɡzˈɛmlə, ʊn pətˈit ðjɐpɐzˈo ðə ʎəŋwˈɛtɐ ˈo “djɐpɐzˈo kʊɾˈal”ɐŋlˈɛs ðə mˈil sˌetsˈɛnts ʋˈin əmətˈiɐ əl lɐ tɾˈes kˈɛ ˈɛs tɾˈoβɐ sˈiŋk tˈɛkləs βlˈankəs ɐ lɐ ðɾˈɛtɐ ðəl ðˈo sənɾˈal ðəl pjˈanʊ ɐ tɾˈessˈɛnts ʋujtˈantɐ ˌakzˈetɐ, mˈɛnɾə kˈɛ əls ˈorɣwəs kˈɛ tʊkˈaβɐ ʑʊˈann səβɐstjˈan bˈak ɐ ɐmbˈurk, ləjpzˈik i wəjmˈa əstˈaβən ɐfinˈats ˈam əl lɐ tɾˈes ɐ kwˈatɾəsˈɛnts ʋujtˈantɐ ˌakzˈetɐ, ˌunɐ ðifəɾˈɛnsiɐ ðə kwˈatɾə səmitˈons.

Per exemple, un petit diapasó de llengüeta (o “diapasó coral”) anglès de 1720 emetia el la₃ (que es troba cinc tecles blanques a la dreta del do central del piano) a 380 Hz, mentre que els orgues que tocava Johann Sebastian Bach a Hamburg, Leipzig i Weimar estaven afinats amb el la₃ a 480 Hz, una diferència de quatre semitons.

ən ˈaltɾəs pɐɾˈawləs, əl lɐ kˈɛ pɾʊðwˈiɐ əl ðjɐpɐzˈo ɐŋlˈɛs sʊnˈaβɐ kˈom ʊn fˈa ən əls ˈorɣwəs kˈɛ tʊkˈaβɐ βˈak ən ɐkˈɛʎɐ mɐtˈɛjɕɐ ˈɛpʊkɐ.

En altres paraules, el la que produïa el diapasó anglès sonava com un fa en els orgues que tocava Bach en aquella mateixa època.

lɐ nəsəsitˈat ðəstɐndɐrðidzˈa əls niβˈɛʎs ðɐfinɐsjˈo kˈom ɐ mˈinim dˈins ðˈunɐ mɐtˈɛjɕɐ siwtˈat ʊ ʊn mɐtˈɛjɕ pɐˈis sʊrɣˈi kwˈan ˈɛs kʊmənsˈa ɐ pʊpʊlɐɾidzˈa ləɡzəkʊsjˈo ðə mˈuzikɐ kʊmbinˈaðɐ ðˈorɣwə ˈam ənsˈambləs instɾʊməntˈals.

La necessitat d'estandarditzar els nivells d'afinació (com a mínim dins d'una mateixa ciutat o un mateix país) sorgí quan es començà a popularitzar l'execució de música combinada d'orgue amb ensambles instrumentals.