phonemes
stringlengths
98
1.58k
text
stringlengths
101
1.36k
sitwˈat ən plˈɛ pˈark nɐtʊɾˈal ðə lɐ zˈonɐ ʋʊlkˈanikɐ ðə lɐ ɣɐɾrˈotɕɐ, ˈam ʊn tˈɛɾrəɲ ɐksiðəntˈat pə lɐ sˈɛɾrɐ ðə finˈɛstɾəs i lɐ ðə mˈɛðəs, ɐ lɐ ðɾˈɛtɐ ðə lɐ ɾrjˈɛɾɐ ðə ʎˈemənɐ.
Situat en ple Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb un terreny accidentat per la serra de Finestres i la de Medes, a la dreta de la riera de Llémena.
lˈaɲ nˌɔusˈɛnts sˈis ɐpɐɾˈɛjɕ lɐ sˈɛβɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ mˈes ɐntˈiɣɐ, ən lɐ kwˈal es əsməntˈat kˈom ɐ kˈastɾʊ finˈɛstɾəs kɐstˈɛʎ ðə finˈɛstɾəs; i lˈaɲ nˌɔusˈɛnts kwɐɾˌantɐsˈɛt kwˈan ˈɛs ʋˈa fˈɛ lɐ kʊnsɐɣɾɐsjˈo ðə ləsɣlˈeziɐ ðə sˈantɐ mɐɾˈiɐ ðə finˈɛstɾəs ðˈins lɐ fʊɾtɐlˈɛzɐ.
L'any 906 apareix la seva referència més antiga, en la qual és esmentat com a Castro Finestres (castell de Finestres); i l'any 947 quan es va fer la consagració de l'església de Santa Maria de Finestres dins la fortalesa.
ləkʊnʊmˈiɐ es ɐɣɾˈikʊlɐ, ˈamp kʊltˈiws ðə səkˈa pɾinsipɐlmˈen i ˌunɐ pətˈitɐ əkstənsjˈo ðə ɾrəɣɐðˈiw pə ɐ ʊɾtɐlˈisəs.
L'economia és agrícola, amb cultius de secà principalment i una petita extensió de regadiu per a hortalisses.
ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðə sˈan ɐnjˈol ðə finˈɛstɾəs ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk.
Llista de topònims de Sant Aniol de Finestres (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
sɐntwˈaɾi ðə lɐ mˈaɾə ðə ðˈew ðə pˈutɕ ðəlˈɛnɐ ʊ ðə lˈɛnɐ, tɐmbˈe kʊnəɣˈut kˈom ɐ sˈantɐ mɐɾˈiɐ ðə sʊβɾəɾrˈokɐ, ɾrʊmˈanik
Santuari de la Mare de Déu de Puig d'Elena o de Lena, també conegut com a Santa Maria de Sobrerroca, romànic
əl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋˌintiʋˈujt ˈɛs ʋˈa kʊnstitˈuj lɐ pɐɾrˈɔkwiɐ ðə sˈan ʑˈawmə ðə ʎjˈɛrkɐ pəl βisβˈat ðə ɣiɾˈonɐ i ðˈos ˈaɲs ðəspɾˈes ʋˈa pɾˈɛndɾə ɐkˈɛst mɐtˈɛjɕ nˈom lɐ pʊβlɐsjˈo.
El 1928 es va constituir la Parròquia de Sant Jaume de Llierca pel bisbat de Girona i dos anys després va prendre aquest mateix nom la població.
lɐ pɾimˈɛɾɐ nʊtˈisiɐ ðʊkʊməntˈaðɐ əstˈa ðɐtˈaðɐ ən lˈaɲ nˌɔusˈɛnts kwɐɾˈantɐ pə lɐ kˈomɾɐ ðˈunɐ fˈinkɐ pə ˈaβɐ ðə sərðˈaɲɐ, lɐ kʊmtˈɛsɐ ðə βəzɐlˈu, ʋˈiðwɐ ðə miɾˈo ðˈɔs ðə sərðˈaɲɐ.
La primera notícia documentada està datada en l'any 940 per la compra d'una finca per Ava de Cerdanya, la comtessa de Besalú, vídua de Miró II de Cerdanya.
ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðə sˈan ʑˈawmə ðə ʎjˈɛrkɐ ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk.
Llista de topònims de Sant Jaume de Llierca (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
əl ɾrˈiw flʊβjˈa ðiβiðˈɛjɕ əl tˈɛrmə ən dˈos ɣɾˈans ˈaɾəəs, ɐ ləskˈɛɾrɐ əl tˈɛɾrəɲ es plˈa i ˈɛs tɾˈoβɐ lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðə lɐ pʊβlɐsjˈo ɐjɕˈi kˈom lɐktiβitˈat indʊstɾjˈal, mˈɛnɾə ən lɐ pˈaɾt ðɾˈɛtɐ ðəl ɾrˈiw, əl tˈɛɾrəɲ es ɐksiðəntˈat i ˈamp βˈosk ðə pinˈɛðɐ i ɐlzˈinəs, kwˈan əl flʊβjˈa tɾɐβˈɛsɐ əl pˈoβlə kʊnflwˈɛjɕ ˈam əl ɾrˈiw ʎjˈɛrkɐ əl kwˈal mˈarkɐ əl lˈimit ðəl sˈɛw tˈɛrmə mʊnisipˈal.
El riu Fluvià divideix el terme en dos grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu, el terreny és accidentat i amb bosc de pineda i alzines, quan el Fluvià travessa el poble conflueix amb el riu Llierca el qual marca el límit del seu terme municipal.
ɐl nˈort i ʊˈɛst limˈitɐ ˈamp mʊntɐɣˈut i ˈojɕ, ɐ lˈɛst ˈam ɐrɣəlɐɣˈɛ i ˈamp ləs pʊβlɐsjˈons ðə sˈan ʑʊˈan ləs fˈons, sˈantɐ pˈaw i sˈan fəɾrjˈol ɐl sˈut.
Al nord i oest limita amb Montagut i Oix, a l'est amb Argelaguer i amb les poblacions de Sant Joan les Fonts, Santa Pau i Sant Ferriol al sud.
lɐ sˈɛβɐ əkʊnʊmˈiɐ əstˈa ɾrəpɐɾtˈiðɐ ˈɛnɾə lɐɣɾikʊltˈuɾɐ, sʊβɾətˈot səɾɛˌals i lɐ indˈustɾiɐ ðəmbʊtˈits i kʊnsˈɛrβəs kˈarnjəs.
La seva economia està repartida entre l'agricultura, sobretot cereals i la indústria d'embotits i conserves càrnies.
ˈi a kwˈatɾə nˈoms tɾɐðisjʊnɐlmˈen ɾrəlɐsjʊnˈats ˈam ɐkˈɛst pˈoβlə: pɐlˈaw ðə mʊntɐɣˈut, sˈaŋkti ʑɐkˈoβi ðə pʊliɣˈaɾjʊ, sˈan ʑˈawmə ðə ʎjˈɛrkɐ i pˈoβlə ðəl ʎjˈɛrkɐ.
Hi ha quatre noms tradicionalment relacionats amb aquest poble: Palau de Montagut, Sancti Jacobi de Poligario, Sant Jaume de Llierca i Poble del Llierca.
lʊɾˈiɣən dɐkˈɛst nˈom əl tɾˈoβəm ən əl kɐstˈɛʎ ðə mʊnpɐlˈaw i ən əl fˈɛt kˈɛ ləs tˈɛɾrəs kˈɛ ɐβˈuj fˈormən pˈaɾt ðəl tˈɛrmə mʊnisipˈal ðə sˈan ʑˈawmə ðə ʎjˈɛrkɐ pəɾtˈaɲjən ɐl tˈɛrmə ðə mʊntɐɣˈut.
L'origen d'aquest nom el trobem en el castell de Montpalau i en el fet que les terres que avui formen part del terme municipal de Sant Jaume de Llierca pertanyien al terme de Montagut.
ɐl , pɐlˈasjʊ ðə mˈontə ɐkˈutʊ ðispʊzˈaβɐ ðˈunɐ əsɣlˈeziɐ pɾˈɔpiɐ, sˈaŋkti ʑɐkˈoβi ðə pʊliɣˈaɾjʊ ɐkˈɛstɐ əsɣlˈeziɐ əstˈa sitˈaðɐ əl mˈil sˈɛnt səjɕˌantɐnˈow.
Al , Palacio de Monte Acuto disposava d'una església pròpia, Sancti Jacobi de Poligario (aquesta església està citada el 1169).
əl nˈom də pɐlˈaw ðə mʊntɐɣˈut ˈɛs ʋˈa mɐntənˈi ðʊɾˈan mˈolts sˈɛɣləs pəɾˈɔ ɐl ˈɛs ʋˈa ðəsiðˈi kɐmβjˈa əl nˈom i pʊzˈa əl ðə sˈan ʑˈawmə ðə ʎjˈɛrkɐ.
El nom de Palau de Montagut es va mantenir durant molts segles però al es va decidir canviar el nom i posar el de Sant Jaume de Llierca.
sˈan ʑˈawmə ðə ʎjˈɛrkɐ, pəɾˈɔ, ʋˈa sˈɛ ʊn nˈom kˈɛ nˈo ðʊɾˈa ɣˈajɾəs ˈaɲs, pərkˈɛ sˈis ˈaɲs ðəspɾˈes ðəl kˈamβi ðə nˈom, əl mˈil nˌɔusˈɛnts tɾˌɛntɐsˈis, ˈɛs ʋˈa tʊrnˈa ɐ kɐmβjˈa əl nˈom.
Sant Jaume de Llierca, però, va ser un nom que no durà gaires anys, perquè sis anys després del canvi de nom, el 1936, es va tornar a canviar el nom.
ɐkˈɛst nˈom, pəɾˈɔ, ənkˈaɾɐ ʋˈa sˈɛ mˈes fˈuɣɐs: əl mˈil nˌɔusˈɛnts tɾˌɛntɐnˈow ˈɛs ʋˈa tʊrnˈa ɐ pʊzˈa əl nˈom də sˈan ʑˈawmə ðə ʎjˈɛrkɐ.
Aquest nom, però, encara va ser més fugaç: el 1939 es va tornar a posar el nom de Sant Jaume de Llierca.
ɐmˈat, ʑʊˈan, "lɐ mɐzʊβəɾˈiɐ ˈi ɣɾɛɣɐ sˈu ɾrˈeɣimən ʑʊɾˈiðikʊ ən lɐs kʊmˈarkɐs ðəl ɐntˈiɣwʊ kʊndˈaðʊ ðə βəzɐlˈu" ɐ vˈi ɐsəmblˈɛˌa ðəstˈuðis sˈoβɾə əl kʊmtˈat ðə βəzɐlˈu.
AMAT, JOAN, "La masovería y su régimen jurídico en las comarcas del antiguo condado de Besalú" a VI Assemblea d'estudis sobre el comtat de Besalú.
bʊlˈɔs, ʑˈorði, "əls mˈolins pɾʊtʊməðjəβˈals ðəl kʊmtˈat ðə βəzɐlˈu i ðə lɐ sˈɛβɐ ɾrʊðɐlˈiɐ" ɐ kwˈatɾə ɐsəmblˈɛˌa ðəstˈuðis sˈoβɾə əl kʊmtˈat ðə βəzɐlˈu.
BOLÒS, JORDI, "Els molins protomedievals del comtat de Besalú i de la seva rodalia" a IV Assemblea d'estudis sobre el comtat de Besalú.
bʊlˈɔs, ʑˈorði," pɐjzˈadʑə, ʊrɣɐnidzɐsjˈo ðəl təɾritˈoɾi i pʊβlɐsjˈo ðə lɐ ɣɐɾrˈotɕɐ ɐ ləðˈat midʑˈanɐ" ɐ vˈi ɐsəmblˈɛˌa ðəstˈuðis sˈoβɾə əl kʊmtˈat ðə βəzɐlˈu.
BOLÒS, JORDI," Paisatge, organització del territori i població de la Garrotxa a l'edat mitjana" a VI Assemblea d'estudis sobre el comtat de Besalú.
bʊlˈɔs βˈaɾra ʊɾtˈaðʊ, "ɐlɣˈuns pɾʊβlˈɛməs plɐntəʑˈats ðʊɾˈan lɐ kʊnfəksjˈo ðˈun mˈapɐ istˈɔɾik ɐl kʊmtˈat ðə βəzɐlˈu" ɐ ʋˈe βˈaɪɕɐ ɐsəmblˈɛˌa ðəstˈuðis sˈoβɾə əl kʊmtˈat ðə βəzɐlˈu.
BOLÒS / HURTADO, "Alguns problemes plantejats durant la confecció d'un mapa històric al comtat de Besalú" a V Assemblea d'estudis sobre el comtat de Besalú.
pɐɣˈɛs, ʑʊˈan, "əls ðˈɛlməs ɐ lˈaltɐ ɣɐɾrˈotɕɐ ðʊɾˈan lɐ βˈajɕɐ əðˈat midʑˈanɐ" ɐ vˈi ɐsəmblˈɛˌa ðəstˈuðis sˈoβɾə əl kʊmtˈat ðə βəzɐlˈu.
PAGÈS, JOAN, "Els Delmes a l'alta Garrotxa durant la baixa edat mitjana" a VI Assemblea d'estudis sobre el comtat de Besalú.
sˈalɐ, ɾrɐmˈon, " ləs pʊsəsjˈons ðəl mʊnəstˈi ðə kɐmɾʊðˈon səɣˈons lɐ βˈutʎɐ ðəl pˈapɐ βənˈɛt ʋˈujt, də lˈaɲ mˈil ðisˈɛt" ɐ kwˈatɾə ɐsəmblˈɛˌa ðəstˈuðis sˈoβɾə əl kʊmtˈat ðə βəzɐlˈu.
SALA, RAMON, " Les possessions del monestir de Camprodon segons la butlla del Papa Benet VIII, de l'any 1017" a IV Assemblea d'estudis sobre el comtat de Besalú.
ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðə sˈantɐ əwɣˈɛniɐ ðə βˈɛrɣɐ ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk.
Llista de topònims de Santa Eugènia de Berga (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
əl nˈom də sətkˈazəs əstˈa ðʊkʊməntˈat ðəs ðə lˈaɲ nˌɔusˈɛnts səjɕˌantɐsˈiŋk, ən ˌunəs ðʊnɐsjˈons fˈɛtəs pəl kˈomtə sʊnifɾˈɛt ðə βəzɐlˈu ɐl mʊnəstˈi ðə sˈan pˈɛɾə ðə kɐmɾʊðˈon.
El nom de Setcases està documentat des de l'any 965, en unes donacions fetes pel comte Sunifred de Besalú al monestir de Sant Pere de Camprodon.
ləsɣlˈeziɐ kʊnsˈɛrβɐ ʊn ɾrətˈawlə βɐɾrˈok ðəðikˈat ɐ sˈan mikˈɛl, kˈɛ es lˈunik ðə tˈotɐ lɐ ʋˈaʎ ðə kɐmɾʊðˈon kˈɛ ˈɛs ʋˈa sɐlβˈa ðə sˈɛ kɾəmˈat ðʊɾˈan lɐ ɣwˈɛɾrɐ siβˈil.
L'església conserva un retaule barroc dedicat a Sant Miquel, que és l'únic de tota la vall de Camprodon que es va salvar de ser cremat durant la guerra civil.
ɐktwɐlmˈen es ʊn sˈɛnɾə tʊɾˈistik nʊtˈaβlə, tˈan pə ləɡzkʊrsjʊnˈismə —ʊʎðətˈɛ— kˈom pə ləskˈi —ˈamp ləstɐsjˈo ðə ʋɐʎtˈɛ—, kˈozɐ kˈɛ la fˈɛt kɾˈejɕˌɛ mˈolt mˈes ənʎˈa ðəl nˈombɾə ðə kˈazəs kˈɛ sʊɡʑəɾˈɛjɕ əl nˈom dəl pˈoβlə.
Actualment és un centre turístic notable, tant per l'excursionisme —Ulldeter— com per l'esquí —amb l'estació de Vallter—, cosa que l'ha fet créixer molt més enllà del nombre de cases que suggereix el nom del poble.
ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðə sətkˈazəs ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk.
Llista de topònims de Setcases (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
sˈan pˈaw ðə səɣˈuɾjəs, istˈɔɾikɐmˌen səɣˈuɾjəs ˈɛssə (en)ʃwˈɑː(ca) sˈimbʊldˈɔssˈistɾˈes ˈu (en)ˈɑːtap(ca) i (en)ʃwˈɑː(ca) ˈɛssə, es ʊn mʊnisˈipi kɐtɐlˈa ðə lɐ ʋˈaʎ ðə kɐmɾʊðˈon, kˈɛ pˈɛɾtɐɲ ʊfisjɐlmˈen ɐ lɐ kʊmˈarkɐ ðəl ɾripʊʎˈɛs.
Sant Pau de Segúries, històricament Seguries ([səɣu'ɾiəs]), és un municipi català de la vall de Camprodon, que pertany oficialment a la comarca del Ripollès.
ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðə sˈan pˈaw ðə səɣˈuɾjəs ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk.
Llista de topònims de Sant Pau de Segúries (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
ˈɛs tɾˈoβɐ ɐl lˈimit ˈamp lɐ ɣɐɾrˈotɕɐ, sitwˈat ɐ lɐ ʋˈaʎ ðəl tˈɛ, ɐksiðəntˈat pə lɐ sˈɛɾrɐ ðəl kɐpsɐkˈostɐ, ɐl sˈut, i pəl pˈutɕ ðə miɾˈaʎəs, kʊnɾɐfˈoɾts məɾiðjʊnˈals ðə lɐ sˈɛɾrɐ kɐβɐʎˈɛɾɐ, ɐl nˈortʊˈɛst.
Es troba al límit amb la Garrotxa, situat a la Vall del Ter, accidentat per la Serra del Capsacosta, al sud, i pel puig de Miralles, contraforts meridionals de la Serra Cavallera, al nord-oest.
ˈɛnɾə əl nˌɔusˈɛnts sˈɛt i əl nˌɔusˈɛnts ʋˌintisˈɛt sˈɛn pʊsəsjʊnˈa əl mʊnəstˈi ðə sˈan ʑʊˈan də ləs ɐβɐðˈɛsəs, kˈɛ ən kʊnsərβˈa lɐ ʑʊɾisðiksjˈo.
Entre el 907 i el 927 se'n possessionà el monestir de Sant Joan de les Abadesses, que en conservà la jurisdicció.
lɐβˈat pˈɛɾə ðə sʊlˈɛ ˈi əstɐβlˈi ʊns sʊlˈas ˈɛnɾə mˈil ðˈɔssˈɛnts tɾˈes i mˈil ðˈɔssˈɛnts ðisˈɛt, i əl sˈɛw sʊksəsˈoɾ, ɐrnˈaw ðə kʊrsɐβˈɛʎ, lˈi kʊnsəðˈi kˈaɾtɐ ðə pʊβlɐmˈen i fɾɐnkˈɛzəs əl mˈil ðˈɔssˈɛnts ðisˈɛt.
L'abat Pere de Soler hi establí uns solars entre 1203 i 1217, i el seu successor, Arnau de Corsavell, li concedí carta de poblament i franqueses el 1217.
əl nˈukli ɐntˈik es ðə kɐɾrˈɛs əstɾˈɛts, i mʊðərnɐmˈen sa əjɕɐmlˈat pə lɐ kɐɾrətˈɛɾɐ ðə ɾripˈoʎ ɐ kɐmɾʊðˈon.
El nucli antic és de carrers estrets, i modernament s'ha eixamplat per la carretera de Ripoll a Camprodon.
əl mʊnisˈipi kʊmtˈa ˈam ʊn dəls pɾimˈɛs əkwˈips ðə βˈaskət fəmənˈi ðə lɐ pɾʊβˈinsiɐ ðə ɣiɾˈonɐ, əl klˈup βˈaskət sɐnpɐwˈɛŋk, i tɐmbˈe fʊw ʊn dəls pɾimˈɛs mʊnisˈipis ɣiɾˈonins ən dispʊzˈa ðˈun pɐβəʎˈo kʊβˈɛɾt.
El municipi comptà amb un dels primers equips de bàsquet femení de la província de Girona, el Club Bàsquet Santpauenc, i també fou un dels primers municipis gironins en disposar d'un pavelló cobert.
istˈɔɾikɐmˌen, lɐ ðəlimitɐsjˈo ðə lɐ kʊmˈarkɐ ðə lɐ sɐfˈoɾ əstˈa ɾrəlɐsjʊnˈaðɐ ˈamp ləɡzistˈɛnsiɐ ðəl ðʊkˈat ðə ɣɐndˈiɐ, ɐβˈans səɲʊɾˈiw ðə ɣɐndˈiɐ.
Històricament, la delimitació de la comarca de la Safor està relacionada amb l'existència del Ducat de Gandia, abans Senyoriu de Gandia.
lɐ sɐfˈoɾ ˈɛs pˈot ðiβiðˈi ən dˈos sʊbkʊmˈarkəs βˈɛn difəɾənsjˈaðəs: lɐ ʋɐʎðˈiɡnɐ ɐl nˈort i lˈoɾtɐ ðə ɣɐndˈiɐ ɐl sˈut.
La Safor es pot dividir en dos subcomarques ben diferenciades: la Valldigna (al nord) i l'Horta de Gandia (al sud).
pʊlˈitikɐmˌen, lɐ sɐfˈoɾ əɡzistˈɛjɕ ðəs kˈɛ əls mʊnisˈipis ðə lɐ kʊmˈarkɐ ˈɛs ʋˈan kʊnstitˈuj kˈom ɐ mɐnkʊmʊnitˈat ðə mʊnisˈipis.
Políticament, la Safor existeix des que els municipis de la comarca es van constituir com a Mancomunitat de Municipis.
ɐkˈɛst ðəkɾˈɛt a əstˈat ðəɾʊɣˈat pə lɐpɾʊβɐsjˈo ðˈun nˈɔw əstɐtˈut pə ɐ lɐ mɐnkʊmʊnitˈat ðə mʊnisˈipis ðə lɐ sɐfˈoɾ əl ɣənˈɛ ðə ðˈɔs mˈil ʋˈujt.
Aquest Decret ha estat derogat per l'aprovació d'un nou Estatut per a la Mancomunitat de Municipis de la Safor el gener de 2008.
əl təɾritˈoɾi ðə lɐ kʊmˈarkɐ es kɐɾɐktəɾidzˈat pə ˌunɐ plɐnˈuɾɐ ɐllʊβjˈal kʊstɐnˈɛɾɐ əmβʊltˈaðɐ ðˈun intəɾjˈoɾ mʊntɐɲˈos.
El territori de la comarca és caracteritzat per una planura al·luvial costanera envoltada d'un interior muntanyós.
ləs sˈɛɾrəs ðə mʊstˈaʎɐ, lɐ sɐfˈoɾ, ɡɾˈosɐ i ðə ləs ɐɣˈuʎəs, ləmβˈoltən səpɐɾˈanlɐ fˈizikɐmˌen də ləs kʊmˈarkəs ʋəˈinəs.
Les serres de Mustalla, la Safor, Grossa i de les Agulles, l'envolten separant-la físicament de les comarques veïnes.
lɐ plˈanɐ litʊɾˈal, əɡzsˈɛpːtə ləs zˈonəs mɐrʑɐlˈɛnkəs, ˈɛs tɾˈoβɐ ʊkʊpˈaðɐ kwˈazi tʊtɐlmˈen pəl kʊltˈiw ðəl tɐɾʊŋˈɛ i pɾəzˈɛntɐ ˌunɐ kʊnsənɾɐsjˈo ʊrβˈanɐ ðˈaltɐ ðənsitˈat.
La plana litoral, excepte les zones marjalenques, es troba ocupada quasi totalment pel cultiu del taronger i presenta una concentració urbana d'alta densitat.
lɐ pɾʊksimitˈat i ləs mˈultipləs ɾrəlɐsjˈons ˈɛnɾə ləs pʊβlɐsjˈons kˈɛ intˈɛɣɾən lɐ kʊmˈarkɐ, fˈan kˈɛ lɐ sɐfˈoɾ ˈɛs pˈuɣɐ kʊnsiðəɾˈa kˈom ʊn kʊnʑˈun ʊrβˈa, kʊmˈunɐ siwtˈat ðispˈɛrsɐ, əmβʊltˈaðɐ ðə kˈams, dəðikˈats ən lɐ sˈɛwɐ mɐʑʊɾˈiɐ ɐl kʊltˈiw ðə lɐ tɐɾˈonʑɐ.
La proximitat i les múltiples relacions entre les poblacions que integren la comarca, fan que la Safor es puga considerar com un conjunt urbà, comuna ciutat dispersa, envoltada de camps, dedicats en la seua majoria al cultiu de la taronja.
sˈims sitwˈats ɐ pˈokɐ ðistˈansiɐ ðə lɐ mˈa, kˈams ðə tɐɾʊŋˈɛs kˈɛ ɐɾrˈiβən ɐls ʋəsˈans ðə ləs mʊntˈaɲəs i ˈamləs ʊɾidzˈons kˈɛ ˈɛs fˈonən ˈamp lɐ lˈiniɐ ðə lɐ kˈostɐ, kʊnstitwˈɛjɕən ɐlɣˈuns ðəls ələmˈens ðəl pɐjzˈadʑə mˈes iðəntifikɐðˈoɾs ðə lɐ kʊmˈarkɐ.
Cims situats a poca distància de la mar, camps de tarongers que arriben als vessants de les muntanyes i amples horitzonts que es fonen amb la línia de la costa, constitueixen alguns dels elements del paisatge més identificadors de la comarca.
lɐ sɐfˈoɾ es lɐ kʊmˈarkɐ kˈɛ ʑˈun ˈamp lɐ mɐɾˈinɐ ˈaltɐ tˈe lɐ midʑˈanɐ ðə pɾəsipitɐsjˈons mˈes ˈaltɐ ðə tˈot əl pɐˈis ʋɐlənsjˈa, ɡɾˈasjəs ɐ lɐ βˈonɐ pʊzisjˈo ʊɾʊɣɾˈafikɐ fɐβʊɾˈaβlə ɐls ʋˈens ðə ʎəβˈan i ɣɾəɣˈal.
La Safor és la comarca que junt amb la Marina Alta té la mitjana de precipitacions més alta de tot el País Valencià, gràcies a la bona posició orogràfica favorable als vents de llevant i gregal.
ɐl nˈort ðə lɐ kʊmˈarkɐ ˈi a lɐ sˈɛɾrɐ ðə ləs ɐɣˈuʎəs, ˈultim pˈun dəl sistˈɛmɐ iβˈɛɾik, lɐ səpˈaɾɐ ðə lɐ ɾriβˈɛɾɐ βˈajɕɐ; ɐ lʊˈɛst əl mɐsˈis ðəl mʊndˈuβˌɛ, lɐ sˈɛɾrɐ fɐlkʊnˈɛɾɐ, ˈultims pˈuns ðə ləs sˈɛɾrəs βˈɛtikəs ʋɐlənsjˈanəs, lɐ səpˈaɾən də lɐ ɾriβˈɛɾɐ ˈaltɐ i lɐ kʊstˈɛɾɐ; lɐ sˈɛɾrɐ ɣɾˈosɐ ɐ lʊˈɛst, də lɐ ʋˈaʎ ðɐlβˈajðɐ i ɐl sˈut, lɐ sˈɛɾrɐ ðɐðˈoɾ i əl sˈirk ðə lɐ sɐfˈoɾ, lɐ sˈɛɾrɐ ɣɐʎinˈɛɾɐ i lɐ sˈɛɾrɐ ðə mʊstɐʎˈa lɐ səpˈaɾən də lɐ mɐɾˈinɐ ˈaltɐ i əl kʊmtˈat.
Al nord de la comarca hi ha la Serra de les Agulles, últim punt del sistema ibèric, la separa de la Ribera Baixa; a l'oest el Massís del Mondúber, la Serra Falconera, últims punts de les serres bètiques valencianes, la separen de la Ribera Alta i la Costera; la Serra Grossa a l'oest, de la Vall d'Albaida i al sud, la Serra d'Ador i el Circ de la Safor, la Serra Gallinera i la Serra de Mustallà la separen de la Marina Alta i el Comtat.
iɣwˈal kˈɛ ɐ lɐ ɾrˈɛstɐ ðəl pɐˈis ʋɐlənsjˈa, ləs ɾrˈokəs ðə lɐ sɐfˈoɾ sˈon, ɡɐjɾəβˈe ən lɐ sˈɛwɐ tʊtɐlitˈat, dʊɾˈiɣən səðiməntˈaɾi.
Igual que a la resta del País Valencià, les roques de la Safor són, gairebé en la seua totalitat, d'origen sedimentari.
ˈi pɾəðʊmˈinən ləs ɾrˈokəs kɐrβʊnɐtˈaðəs, də kʊmpʊzisjˈo i ɣˈɛnəzi ðiβˈɛrsɐ: kɐlkˈaɾjəs, dʊlˈomjəs i mˈarɣwəs.
Hi predominen les roques carbonatades, de composició i gènesi diversa: Calcàries, dolomies i margues.
ʊn tˈipʊs pɐɾtikʊlˈa ðə ɾrˈokəs səðiməntˈaɾjəs, ləs tˈorβəs mˈɛɲs ðʊɾˈiɣən ʊrɣˈanik mˈɛɲs an tiŋˈut impʊɾtˈansiɐ əkʊnˈɔmikɐ ðʊɾˈan lɐ fˈi ðəl ɐ lɐ mɐrʑˈal ðə ɕəɾˈakʊ, ˈamp pɾʊsˈɛsʊs əkstɾɐktˈiws.
Un tipus particular de roques sedimentàries, les torbes -d'origen orgànic- han tingut importància econòmica durant la fi del a la Marjal de Xeraco, amb processos extractius.
lɐ tˈorβɐ ˈɛs ðəðikˈaβɐ ɐ lɐ miʎˈoɾɐ ðə tˈɛɾrəs ðə kʊltˈiw midʑɐnsˈan bɐɾrˈɛʑɐ, ɐ lɐ kʊnfəksjˈo ðə sʊbstɾˈats ðə kʊltˈiw ðə plˈantəs ən tˈɛst, ʊ ɐ ləlɐβʊɾɐsjˈo ðə fəɾtilidzˈans.
La torba es dedicava a la millora de terres de cultiu mitjançant barreja, a la confecció de substrats de cultiu de plantes en test, o a l'elaboració de fertilitzants.
əls pɾinsipˈals ɾrˈiws kˈɛ tɾɐβˈɛsən lɐ kʊmˈarkɐ son əl sˈɛrpis ʊ ɾrˈiw ðɐlkˈoj, əl ʋərnˈisɐ i əl ʋˈakɐ ʊ ɾrˈiw ðə ɕəɾˈakʊ.
Els principals rius que travessen la comarca són el Serpis o riu d'Alcoi, el Vernissa i el Vaca o riu de Xeraco.