Datasets:

styletts2-community

/

multilingual-phonemes-10k-alpha

like 14

ən ˈaɾɐp ɾrˈɛp əl nˈom dˈe ɐssimˈak ˈaɾrˈami (en)ˈaɹəbɪkalˈif ˈaɹəbɪklˈam ˈaɹəbɪksˈiːn ˈaɹəbɪkmˈiːm ˈaɹəbɪkalˈif ˈaɹəbɪkkˈaf ˈaɹəbɪkalˈif ˈaɹəbɪklˈam ˈaɹəbɪkrˈɑːʔ ˈaɹəbɪkalˈif ˈaɹəbɪkmˈiːm ˈaɹəbɪkhˈɛʔ(ca), tɾɐðwˈit kˈom «lɐ kˈamɐ ðəl kˈɛ ðˈuw lɐ ʎˈansɐ» ˈo «əl nˈoβlə kˈɛ ðˈuw lɐ ʎˈansɐ»; ɐkˈɛst nˈom, ɾrʊmɐnidzˈat ən əl pɐsˈat, a ðʊnˈat ʎˈok ɐls nˈoms ðɐɾɐmˈɛk i ɐzimˈɛk, ɐβˈuj ən dˈiɐ ʊbsʊlˈɛts.

En àrab rep el nom dAs-Simak ar-Ramih (السماك الرامح), traduït com «la cama del que duu la llança» o «el noble que duu la llança»; aquest nom, romanitzat en el passat, ha donat lloc als noms d'Aramec i Azimech, avui en dia obsolets.

ɐ lɐntˈik əɣˈipːtə sˈɛmblɐ kˈɛ ˌɛɾɐ kʊnəɣˈut kˈom ɐ smˈat, «ɐkˈɛʎ kˈɛ ɾrˈɛɡnɐ» ˈo «ɐkˈɛʎ kˈɛ ɣʊβˈɛrnɐ», i tɐmbˈe kˈom ɐ βˈaw, «ɐkˈɛʎ kˈɛ ʋˈɛ».

A l'antic Egipte sembla que era conegut com a Smat, «aquell que regna» o «aquell que governa», i també com a Bau, «aquell que ve».

ʊn kɐləndˈaɾi ɐstɾʊnˈɔmik əɣˈipsi ðəl ɐsʊsˈiɐ ɐrktˈuɾʊs ˈam ɐntˈaɾəs (el)ˈalfa(ca) skˈorpjj ən ˌunɐ immˈɛnsɐ fiɣˈuɾɐ sələstjˈal ɐnʊmənˈaðɐ mənˈat.

Un calendari astronòmic egipci del associa Arcturus amb Antares (α Scorpii) en una immensa figura celestial anomenada Menat.

pə ɐlɣˈuns ɐwtˈoɾs ˌɛɾɐ ʊn dəls ˈastɾəs ðə kˈultə ən əls tˈɛmləs ðəl nˈil i ən əl tˈɛmlə ðə ʋˈɛnʊs ðɐnkˈonɐ itˈaliɐ.

Per alguns autors era un dels astres de culte en els temples del Nil i en el temple de Venus d'Ancona (Itàlia).

ən ɐstɾʊnʊmˈiɐ indˈu kʊɾrəspˈon ɐ lɐ nɐksˈatɾɐ —ˌunɐ ðə ləs mɐnsjˈons ən ləs kwˈals ˈɛs ðiβiðˈɛjɕ əl sˈɛl— də sβˈati; ɐʎˈa tɐmbˈe sˈɛ lɐnʊmənˈaβɐ ˈɛnɐ i ˈɛssə ˈak sˈimbʊlˈuˈɛsˈisdˈe ˈi ɣɾɛɣɐ ɐ, «fˈoɾɐ», pʊsiβləmˈen pə lɐ sˈɛβɐ lʊkɐlidzɐsjˈo βʊɾɛˌal ʎˈuɲ ðəl zʊðˈiɐk.

En astronomia hindú correspon a la nakshatra —una de les mansions en les quals es divideix el cel— de Svātī; allà també se l'anomenava Nishṭya, «fora», possiblement per la seva localització boreal lluny del zodíac.

finɐlmˈen, ɐ lɐ ɕˈinɐ ˌɛɾɐ kʊnəɣˈuðɐ kˈom ɐ tˈa kjˈo, «lɐ ɣɾˈan bˈaɲɐ», mˈɛnɾə kˈɛ əls kwˈatɾə pətˈits əstˈɛls pɾʊpˈɛs ˌɛɾən kˈaŋ kˈɛ, «əl ʎˈak ðə lɐ səkˈɛɾɐ».

Finalment, a la Xina era coneguda com a Ta Kiō, «la gran banya», mentre que els quatre petits estels propers eren Kang Che, «el llac de la sequera».

ˈɛs tɾˈoβɐ ɐ ˌunɐ ðistˈansiɐ ðə tɾˌɛntɐsˈis,sˈɛt ˈaɲs ʎˈum dəl sistˈɛmɐ sʊlˈa; ˈɛs tɾˈaktɐ ðə lɐ səɣˈonɐ əstɾˈɛʎɐ ɣəɣˈan mˈes pɾˈɔksimɐ ɐ ɐkˈɛst ðəspɾˈes ðə pˈɔllʊks (el)vˈita(ca) ʑəminˈoɾʊm.

Es troba a una distància de 36,7 anys llum del sistema solar; es tracta de la segona estrella gegant més pròxima a aquest després de Pòl·lux (β Geminorum).

ˈam ˌunɐ təmpəɾɐtˈuɾɐ sʊpərfisjˈal ðə kwˈatɾə.dˈɔssˈɛnts nʊɾˈantɐ kˈe, es ʋizwɐlmˈen sˈɛnt tɾˈɛdzə ʋəɣˈaðəs mˈes ʎʊminˈos kˈɛ əl sˈol; tɐnmɐtˈɛjɕ, sˈi ˈɛs kʊnsiðˈɛɾɐ lɐ ɾrɐðjɐsjˈo kˈɛ əmˈɛt ɐ linfɾɐɾˈotɕ, lɐ sˈɛβɐ ʎʊminʊzitˈat es ɣɐjɾəβˈe əl ðˈoβlə: dˈɔssˈɛnts kˈinzə ʋəɣˈaðəs mˈes ɣɾˈan kˈɛ lɐ sʊlˈa.

Amb una temperatura superficial de 4.290 K, és visualment 113 vegades més lluminós que el Sol; tanmateix, si es considera la radiació que emet a l'infraroig, la seva lluminositat és gairebé el doble: 215 vegades més gran que la solar.

əl sˈɛw ɾrˈaði, ʊbtiŋˈut ɐ pɐɾtˈi ðə lɐ məzˈuɾɐ ðəl sˈɛw ðjˈamətɾə ɐŋʊlˈa zˈeɾʊ,zˈeɾʊðˈɔsˈuzˈeɾʊ səɣˈons ðˈark, es ʋˌintisˈiŋk,sˈɛt ʋəɣˈaðəs mˈes ɣɾˈan kˈɛ əl ɾrˈaði sʊlˈa.

El seu radi, obtingut a partir de la mesura del seu diàmetre angular (0,0210 segons d'arc), és 25,7 vegades més gran que el radi solar.

lɐ mˈasɐ es ɐpɾʊksimɐðɐmˈen ʊn sinkwˈantɐ pərsəntˈadʑə mˈes ɣɾˈan kˈɛ lɐ ðəl sˈol i ˈɛs kɾˈɛw kˈɛ əl sˈɛw nˈukli intˈɛrn ʑˈa a kʊmənsˈat lɐ fʊzjˈo nʊklɛˈa ðˈɛli ɐ kɐrβˈoni.

La massa és aproximadament un 50% més gran que la del Sol i es creu que el seu nucli intern ja ha començat la fusió nuclear d'heli a carboni.

əmˈɛt ɾrˈatɕs ˈiks ðˈɛβils, kˈozɐ kˈɛ sʊɡʑəɾˈɛjɕ kˈɛ pʊsəˈɛjɕ ɐktiβitˈat mɐɡnˈɛtikɐ pʊðɾˈiɐ tənˈi ˌunɐ «kʊɾˈonɐ ʊkˈultɐ», kˈozɐ inʊzwˈal ən ʊn əstˈɛl ðɐkˈɛstəs kɐɾɐktəɾˈistikəs.

Emet raigs X dèbils, cosa que suggereix que posseeix activitat magnètica (podria tenir una «corona oculta»), cosa inusual en un estel d'aquestes característiques.

lɐ ʋəlʊsitˈat ɾrəlɐtˈiβɐ ðɐrktˈuɾʊs ɾrəspˈɛktə əl sˈol, mˈes ɣɾˈan kˈɛ lɐ ðˈaltɾəs əstˈɛls βɾiʎˈans, ɐjɕˈi kˈom lɐ sˈɛβɐ βˈajɕɐ mətɐllisitˈat ɐpɾʊksimɐðɐmˈen ʊn ʋˌintiʋˈujt pərsəntˈadʑə ðə lɐ sʊlˈa, sʊɡʑəɾˈɛjɕən kˈɛ pʊðɾˈiɐ sˈɛ ʊn əstˈɛl ʋˈɛʎ ðə pʊβlɐsjˈo ðˈɔs i ʊn mˈɛmbɾə ðəl ðˈisk ɣɾʊjɕˈut ɣɐlˈaktik.

La velocitat relativa d'Arcturus respecte el Sol, més gran que la d'altres estels brillants, així com la seva baixa metal·licitat –aproximadament un 28% de la solar–, suggereixen que podria ser un estel vell de Població II i un membre del disc gruixut galàctic.

fˈormɐ pˈaɾt ðˈun ɡɾˈup ðə sinkwˌantɐtɾˈes əstˈɛls kˈɛ ˈɛs mˈɔwən kʊnʑʊntɐmˈen ɐ tɾɐβˈes ðə lɐ ʋˈiɐ lˈaktiɐ i kˈɛ ɾrˈɛp əl nˈom də «ɡɾˈupʊ ðɐrktˈuɾʊs».

Forma part d'un grup de 53 estels que es mouen conjuntament a través de la Via Làctia i que rep el nom de «Grupo d'Arcturus».

ˌunɐ tɛˌoɾˈiɐ intəɾəsˈan dəfˈɛnsɐ kˈɛ ɐrktˈuɾʊs, ɐjɕˈi kˈom lɐ ɾrˈɛstɐ ðəstˈɛls kˈɛ fˈormən əl sˈɛw ɣɾˈup, san fʊrmˈat mˈes ənʎˈa ðəls kˈonfins ðə lɐ ʋˈiɐ lˈaktiɐ; ləðˈat ðɐlɣˈuns ðəls mˈɛmbɾəs pʊðɾˈiɐ sˈɛ ðə fˈins ɐ ðˈew.zˈeɾʊzˈeɾʊ zˈeɾʊ dˈodzə.zˈeɾʊzˈeɾʊ zˈeɾʊ miljˈons ðˈaɲs, kˈozɐ kˈɛ imlikɐɾˈiɐ kˈɛ pɾʊβˈindɾjən dˈunɐ ɣɐlˈaksiɐ sɐtˈɛllit ɐbsʊrβˈiðɐ ən əl pɐsˈat pə lɐ ʋˈiɐ lˈaktiɐ.

Una teoria interessant defensa que Arcturus, així com la resta d'estels que formen el seu grup, s'han format més enllà dels confins de la Via Làctia; l'edat d'alguns dels membres podria ser de fins a 10.000 - 12.000 milions d'anys, cosa que implicaria que provindrien d'una galàxia satèl·lit absorbida en el passat per la Via Làctia.

ɐ lɐntˈiɣɐ ɾrˈomɐ, sˈɛ sʊpʊzˈaβɐ kˈɛ lɐktiβitˈat sələstjˈal ðə ləstɾˈɛʎɐ pɾəzɐɣjˈaβɐ ʊn tˈɛms təmpəstwˈos, i ˌunɐ pərsʊnifikɐsjˈo ðə ləstɾˈɛʎɐ ˈaktwɐ kˈom ɐ nɐɾrɐðˈoɾɐ ðəl pɾˈɔlək ðə lɐ kʊmˈɛðiɐ ɾrˈuðəns ðə plˈawtə ʋˈɛs lˈaɲ dˈɔssˈɛnts ˈɔnzə ɐ sˈe.

A l'antiga Roma, se suposava que l'activitat celestial de l'estrella presagiava un temps tempestuós, i una personificació de l'estrella actua com a narradora del pròleg de la comèdia Rudens de Plaute (vers l'any 211 aC).

əl sˈutɾɐ kɐɾɐndɐβjˈuɐ, kʊmpilˈat ɐ finˈals ðəl sˈɛɣlə kwˈatɾə ʊ pɾinsˈipis ðəl sˈɛɣlə ʋˈe βˈaɪɕɐ, ɐnʊmˈɛnɐ ˌunɐ ðə ləs ɐbsʊrsjˈons məðitɐtˈiβəs ðɐβɐlʊkitəsβˈaɾɐ kˈom "lɐ kˈaɾɐ ðɐrktˈuɾʊs".

El sutra Karandavyuha, compilat a finals del segle IV o principis del segle V, anomena una de les absorcions meditatives d'Avalokiteśvara com "La cara d'Arcturus".

ˌunɐ ðə ləs pʊsˈiβləs ətimʊlˈoɣjəs kˈɛ sʊfəɾˈɛjɕən pə ɐl nˈom " ɐɾtˈus " sʊpˈozɐ kˈɛ ˈɛs ðəɾˈiβɐ ðˈe"ɐrktˈuɾʊs" i kˈɛ lɐ fiɣˈuɾɐ ðə finˈals ðəl sˈɛɣlə ʋˈe βˈaɪɕɐ ɐ pɾinsˈipis ðəl sˈɛɣlə vˈi ən kˈɛ ˈɛs βˈazɐ əl mˈitə ðəl ɾrˈɛj ɐɾtˈus ʋˈa ɾrˈɛβɾə əl nˈom ʊɾiɣinɐlmˈen də ləstɾˈɛʎɐ.

Una de les possibles etimologies que s'ofereixen per al nom " Artús " suposa que es deriva d'"Arcturus" i que la figura de finals del segle V a principis del segle VI en què es basa el mite del rei Artús va rebre el nom originalment de l'estrella.

ɐ ləðˈat midʑˈanɐ, ɐrktˈuɾʊs ˌɛɾɐ kʊnsiðəɾˈat ˌunɐ əstɾˈɛʎɐ fˈiksɐ βəənjˈanɐ i sɐtɾiβwˈiɐ ɐ lɐ pˈɛðɾɐ ʑˈaspi i ɐ lˈɛrβɐ ðəl ɣˈɛnəɾə plɐntˈaɣʊ.

A l'Edat Mitjana, Arcturus era considerat una estrella fixa beheniana i s'atribuïa a la pedra Jaspi i a l'herba del gènere plantago.

lɐ ʎˈum dɐrktˈuɾʊs ˈɛs ʋˈa ʊtilidzˈa ən əl məkɐnˈismə ʊtilidzˈat pə ʊβɾˈi ləkspʊzisjˈo ʊniβərsˈal ðə kikˈaɣʊ ðə mˈil nˌɔusˈɛnts tɾˌɛntɐtɾˈes.

La llum d'Arcturus es va utilitzar en el mecanisme utilitzat per obrir l'Exposició Universal de Chicago de 1933.

ləstɾˈɛʎɐ ʋˈa sˈɛ əskʊʎˈiðɐ pərkˈɛ ˈɛs pənsˈaβɐ kˈɛ lɐ ʎˈum dɐrktˈuɾʊs ɐβˌiɐ kʊmənsˈat əl sˈɛw ʋjˈadʑə ɐpɾʊksimɐðɐmˈen ən əl mʊmˈen də ˈɛlɐ ɐntəɾjˈoɾ əkspʊzisjˈo ʊniβərsˈal ðə kikˈaɣʊ əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts nʊɾˌantɐtɾˈes ɐ tɾˌɛntɐsˈis,sˈɛt ˈaɲs ʎˈum də ðistˈansiɐ, lɐ ʎˈum ʋˈa kʊmənsˈa əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts nʊɾˌantɐsˈis.

L'estrella va ser escollida perquè es pensava que la llum d'Arcturus havia començat el seu viatge aproximadament en el moment de l' anterior Exposició Universal de Chicago el 1893 (a 36,7 anys llum de distància, la llum va començar el 1896).

ən əl pˈun ˈalɣit ðə lɐ ɣwˈɛɾrɐ siβˈil ɐməɾikˈanɐ, əl pɾəziðˈen ɐβɾˈaɐm linkˈoln ʋˈa ʊbsərβˈa ɐrktˈuɾʊs ɐ tɾɐβˈes ðˈun tələskˈopi ɾrəfɾɐktˈoɾ ðə nˈow,sˈis pʊlzˈaðəs kwˈan ʋˈa ʋizitˈa lʊbsərβɐtˈoɾi nɐβˈal ðə wɐsiŋtˈon, dˌesˈe, lɐɣˈost ðə mˈil ʋˈujtsˈɛnts səjɕˌantɐtɾˈes.

En el punt àlgid de la Guerra Civil Americana, el president Abraham Lincoln va observar Arcturus a través d'un telescopi refractor de 9,6 polzades quan va visitar l'Observatori Naval de Washington, DC, l'agost de 1863.

disəɲˈat pə ləŋiɲˈɛ ɐndɾˈe wɐtərkəˈin i əls ɐrkwitˈɛktəs ɐndɾˈe i ʑɛˈan pʊlˈak, fˈa sˈɛnt ðˈɔs mˈɛtɾəs ðɐltˈuɾɐ.

Dissenyat per l'enginyer André Waterkeyn i els arquitectes André i Jean Polak, fa 102 metres d'altura.

əstˈa fʊrmˈat pə nˈɔw əsfˈɛɾəs ðɐsˈɛ ðə ðiβˈujt mˈɛtɾəs ðə ðjˈamətɾə kɐðɐskˈunɐ, kʊnnəktˈaðəs ˈɛnɾə sˈi pə ɾrəpɾəzəntˈa ʊn kɾistˈaʎ ðə fˈɛɾrʊ ɐmljˈat sˈɛnt səjɕˌantɐsˈiŋk mˈil miljˈons ðə ʋəɣˈaðəs.

Està format per nou esferes d'acer de 18 metres de diàmetre cadascuna, connectades entre si per representar un cristall de ferro ampliat 165 mil milions de vegades.

ɐ lintəɾjˈoɾ ˈi a əskˈaləs məkˈanikəs i ʊn ɐssənsˈoɾ kˈɛ pərmˈɛtən ɐksəðˈi ɐ ləs sˈiŋk əsfˈɛɾəs ʋizitˈaβləs, kˈɛ kʊntˈɛnən sˈaləs ðəkspʊzisjˈo i ˈaltɾəs əspˈajs pˈuβliks.

A l'interior hi ha escales mecàniques i un ascensor que permeten accedir a les cinc esferes visitables, que contenen sales d'exposició i altres espais públics.

lɐ ɾrəstɐwɾɐsjˈo ðə lɐtʊmˈiwm kʊmənsˈa əl mˈars ðəl ðˈɔs mˈil kwˈatɾə; ʋˈa sˈɛ tɐnkˈat ɐl pˈuβlik ɐl mˈɛs ðʊktˈuβɾə, i ʋˈa ɾrʊmˈandɾə tɐnkˈat fˈins ɐl ðiβˈujt ðə fəβɾˈɛ ðəl ðˈɔs mˈil sˈis.

La restauració de l'Atomium començà el març del 2004; va ser tancat al públic al mes d'octubre, i va romandre tancat fins al 18 de febrer del 2006.

pə ɐʑʊðˈa ən əl pɐɣɐmˈen də ləs ɾrəfˈorməs, lɐlʊmˈini ʋˈɛʎ ˈɛs ʋənˈiɐ ɐl pˈuβlik tɾɐnsfʊrmˈat ən sʊwβənˈis.

Per ajudar en el pagament de les reformes, l'alumini vell es venia al públic transformat en souvenirs.

tɾˈɛs ðə ləs kwˈatɾə əsfˈɛɾəs sʊpəɾjˈoɾs nˈo tˈɛnən pɾˈɔw sʊpˈoɾts ʋəɾtikˈals i nˈo əstˈan ʊβˈɛɾtəs ɐl pˈuβlik pə ɾrɐˈons ðə səɣʊɾətˈat, tˈot i kˈɛ ləsfˈɛɾɐ sʊpəɾjˈoɾ sˈi kˈɛ es ʋizitˈaβlə.

Tres de les quatre esferes superiors no tenen prou suports verticals i no estan obertes al públic per raons de seguretat, tot i que l'esfera superior sí que és visitable.

ˌunəs pɾˈoβəs ən ʊn tˈunəl ðə ʋˈen dəmʊstɾˈaɾən kˈɛ ləstɾʊktˈuɾɐ sɐwɾˈiɐ əsfʊndɾˈat ˈamp ʋˈens sʊpəɾjˈoɾs ɐls ʋujtˈantɐ kˌeˈɛmɐ βˈaɾra ˈak.

Unes proves en un túnel de vent demostraren que l'estructura s'hauria esfondrat amb vents superiors als 80 km/h.

ˌunɐ ɐlˈɛtɐ es kwɐlsəβˈol ðəls ɐpˈɛndikss məmbɾɐnˈozʊs midʑɐnsˈan əls kwˈals ˈɛs mˈɔwən dˈins lˈajɣwɐ əls pˈɛjɕʊs i ˈaltɾəs ɐnimˈals ɐkwˈatiks.

Una aleta és qualsevol dels apèndixs membranosos mitjançant els quals es mouen dins l'aigua els peixos i altres animals aquàtics.

nˈi a ðə ðifəɾˈens tˈipʊs, i ʋˈaɾjən ən mʊrfʊlʊɣˈiɐ səɣˈons lɐnimˈal ʊ lɐ zˈonɐ ðɐkˈɛst ən kˈɛ ˈɛs tɾˈoβin.

N'hi ha de diferents tipus, i varien en morfologia segons l'animal o la zona d'aquest en què es trobin.

pˈoðən sˈɛ impɐɾˈɛʎəs ʊ pɐɾˈɛʎəs; ləs pɾimˈɛɾəs sˈɛ sˈitwən ən əl plˈa sɐɣitˈal ðəl kˈos lɐlˈɛtɐ ðʊrsˈal, lɐnˈal i lɐ kɐwðˈal ʊ kwˈa, i ləs səɣˈonəs son sʊlðˈaðəs ɐ ləs sintˈuɾəs əskɐpʊlˈa i pəlβjˈanɐ ɐlˈɛtəs pəktʊɾˈals i pəlβjˈanəs.

Poden ser imparelles o parelles; les primeres se situen en el pla sagital del cos (l'aleta dorsal, l'anal i la caudal o cua), i les segones són soldades a les cintures escapular i pelviana (aletes pectorals i pelvianes).

tˈot i ɐjɕˈɔ, son əstɾʊktˈuɾəs ɐnˈalʊɣəs ən əls ɐnimˈals ɐkwˈatiks tˈɛnən lɐ mɐtˈɛjɕɐ fʊnsjˈo, i lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ʊmˈɔlʊɣəs tˈɛnən əl mɐtˈɛjɕ ʊɾˈiɣən əmbɾjʊnˈaɾi, ənkˈaɾɐ kˈɛ ɐkˈɛstɐ ɐfirmɐsjˈo nəsəsitɐɾˈiɐ ʊn ɐpɾʊfʊndimˈen, pərkˈɛ kˈaðɐ əspˈɛsjə tˈe ləs sˈɛβəs kɐɾɐktəɾˈistikəs pɐɾtikʊlˈas, kˈɛ pˈoðən sˈɛ əɡzsəpsjˈons ðˈins lɐ ɾrˈɛɣlɐ ɣənəɾˈal.

Tot i això, són estructures anàlogues en els animals aquàtics (tenen la mateixa funció), i la majoria homòlogues (tenen el mateix origen embrionari), encara que aquesta afirmació necessitaria un aprofundiment, perquè cada espècie té les seves característiques particulars, que poden ser excepcions dins la regla general.

ɐkˈɛsts son ləstɾʊktˈuɾɐ kˈɛ əls ðˈonɐ sʊpˈoɾt, i pˈoðən sˈɛ ɾrˈiɣits ʊ əspinˈozʊs kˈom ən bˈonɐ pˈaɾt ðə ləs ɐlˈɛtəs ðʊrsˈals, fʊrmˈats pə ʊns sˈolɐ pˈɛsɐ, ʊ βˈe tˈɔws kˈom ən lɐ mɐʑˈoɾ pˈaɾt ðə ləs ɐlˈɛtəs ɐnˈals, fʊrmˈats pə pətˈits səɡmˈens.

Aquests són l'estructura que els dona suport, i poden ser rígids o espinosos (com en bona part de les aletes dorsals), formats per uns sola peça, o bé tous (com en la major part de les aletes anals), formats per petits segments.

ləs əspˈinəs, ɐl sˈɛw tˈorn, tˈɛnən ˌunɐ ʋɐɾjətˈat ðə fʊnsjˈons; mˈɛnɾə ən əls silʊɾifˈorməs sʊtilˈidzən kˈom ɐ fˈormɐ ðə ðəfˈɛnsɐ i mˈolts ðɐkˈɛsts ɐnimˈals tˈɛnən lɐ kɐpɐsitˈat ðə ðiɾiɣˈi ləs sˈɛβəs əspˈinəs ənfˈoɾɐ, ən əls βɐlˈistits, ən kˈamβi, ləs əspˈinəs son ʊtilidzˈaðəs pə kəðˈasə tɾɐβˈats ən əskˈɛrðəs i əβitˈa sˈɛ tɾˈɛts.

Les espines, al seu torn, tenen una varietat de funcions; mentre en els siluriformes s'utilitzen com a forma de defensa i molts d'aquests animals tenen la capacitat de dirigir les seves espines enfora, en els balístids, en canvi, les espines són utilitzades per quedar-se travats en esquerdes i evitar ser trets.

ən lɐlfɐβˈɛt fʊnˈɛtik intərnɐsjʊnˈal ɾrəpɾəzˈɛntɐ lɐ ʋʊkˈal ʊβˈɛɾtɐ ɐntəɾjˈoɾ nˈo ɐɾrʊðʊnˈiðɐ βˈaɾra ɐ βˈaɾra. ən lʊɾtʊɣɾɐfˈiɐ ðə nʊmbɾˈozəs ʎˈɛŋwəs ðəskɾipːtˈuɾɐ ʎɐtˈinɐ tˈe ɐkˈɛst mɐtˈɛjɕ ʋɐlˈoɾ.

En l'alfabet fonètic internacional representa la vocal oberta anterior no arrodonida /a/. En l'ortografia de nombroses llengües d'escriptura llatina té aquest mateix valor.

lɐ ʎˈɛtɾɐ ɐ pɾʊβˈe ðə lɐ ʎˈɛtɾɐ ɣɾˈɛɣɐ ˈalfɐ (el)ˈalf ˈalfa(ca), kˈɛ ɐl sˈɛw tˈorn pɾʊβˈe ðə "ɐlˈɛp" (en)sɪɹˈɪlɪkˈɛf(ca), lɐ pɾimˈɛɾɐ ʎˈɛtɾɐ ðə lɐlfɐβˈɛt fənˈisi.

La lletra A prové de la lletra grega alfa (Α α), que al seu torn prové de "alep" (Ф), la primera lletra de l'alfabet fenici.

əls fənˈisis, pɾəsizɐmˈen, ʋˈan nʊmənˈa ɐ ɐkˈɛstɐ ʎˈɛtɾɐ ɐlˈɛp, kˈɛ siɡnifˈikɐ "bˈɔw" ən fənˈisi, pə lɐ sˈɛβɐ səmblˈansɐ ɐl kɐpðɐβˈan dˈun bˈɔw.

Els fenicis, precisament, van nomenar a aquesta lletra 'Aleph', que significa "bou" en fenici, per la seva semblança al capdavant d'un bou.

lɐ fˈormɐ ðɐkˈɛst piktʊɣɾˈamɐ pɾʊsəðˈɛjɕ ðə lɐntˈiɣɐ əskɾipːtˈuɾɐ jəɾˈatikɐ əɣˈipsiɐ, kˈɛ ɾrəpɾəzəntˈaβɐ əl kˈap ðəl ðˈew ˈapis ʊn bˈɔw ˈamp βˈaɲəs, i kˈɛ ˈɛs mˈostɾɐ ən lɐ fiɣˈuɾɐ.

La forma d'aquest pictograma procedeix de l'antiga escriptura hieràtica egípcia, que representava el cap del déu Apis (un bou amb banyes), i que es mostra en la figura.

kwˈan əls ɐntˈiks ɣɾˈɛks ʋˈan ɐðʊpːtˈa lɐlfɐβˈɛt fənˈisi, ɐl nˈo ʊzˈa ɐkˈɛst sˈo, ʋˈan kɾɛˈa ˌunɐ ɐðɐpːtɐsjˈo ðɐkˈɛst sˈiɡnə pə ɾrəpɾəzəntˈa lɐ ʋʊkˈal βˈaɾra ɐ βˈaɾra, i lˈi ʋˈan dʊnˈa əl nˈom similˈa ðˈe«ˈalfɐ».

Quan els antics grecs van adoptar l'alfabet fenici, al no usar aquest so, van crear una adaptació d'aquest signe per representar la vocal /a/, i li van donar el nom similar d'«alfa».

ən ləs inskɾipsjˈons ɣɾˈɛɣəs pɾiməɾˈɛnkəs ðəspɾˈes ðə ləðˈat fˈoskɐ, kˈɛ ðˈatən dəl , lɐ fˈormɐ ðɐkˈɛstɐ ʎˈɛtɾɐ sɐsˈɛmblɐ ɐ lɐ sˈɛβɐ pɾəðəsəsˈoɾɐ ɐlˈɛp: ˈamp fˈormɐ ðˈunɐ "ˈa" mɐʑˈuskʊlɐ kˈɛ ðəskˈansɐ sˈoβɾə əl sˈɛw kʊstˈat əskˈɛɾrə.

En les inscripcions gregues primerenques després de l'edat fosca, que daten del , la forma d'aquesta lletra s'assembla a la seva predecessora alep: Amb forma d'una "a" majúscula que descansa sobre el seu costat esquerre.

pəɾˈɔ ən lɐlfɐβˈɛt ɣɾˈɛk ðə tˈɛms pʊstəɾjˈoɾs ɣənəɾɐlmˈen sˈɛmblɐ ˌunɐ «ˈa» mʊðˈɛrnɐ, sˈi βˈe ənkˈaɾɐ ˈɛs ðistiŋˈɛjɕən mˈoltəs ʋɐɾjətˈats lʊkˈals kˈɛ ˈɛs ðifəɾˈɛnsjən pə ləskʊrsɐmˈen dˈunɐ kˈamɐ ʊ əl kˈamβi ðˈaŋlə ðə lɐ βˈaɾrɐ kˈɛ tɾɐβˈɛsɐ əl sˈɛnɾə.

Però en l'alfabet grec de temps posteriors generalment sembla una «a» moderna, si bé encara es distingeixen moltes varietats locals que es diferencien per l'escurçament d'una cama o el canvi d'angle de la barra que travessa el centre.

əls ətɾˈusks ʋˈan pʊɾtˈa lɐlfɐβˈɛt ɣɾˈɛk ɐ lɐ sˈɛβɐ siβilidzɐsjˈo ən lɐ pənˈinsʊlɐ itˈalikɐ i nˈo ʋˈan kɐmβjˈa ɐkˈɛstɐ ʎˈɛtɾɐ.

Els etruscs van portar l'alfabet grec a la seva civilització en la Península Itàlica i no van canviar aquesta lletra.

dəspɾˈes əls ɾrʊmˈans ʋˈan ɐðʊpːtˈa lɐlfɐβˈɛt ətɾˈusk pə əskɾˈiwɾə əl ʎɐtˈi, i lɐ ʎˈɛtɾɐ ɾrəzʊltˈan ʋˈa sˈɛ pɾəzərβˈaðɐ ən lɐlfɐβˈɛt ʎɐtˈi.

Després els romans van adoptar l'alfabet etrusc per escriure el llatí, i la lletra resultant va ser preservada en l'alfabet llatí.

dʊɾˈan lˌɛɾɐ ɾrʊmˈanɐ ˌɛɾən ʋɐɾjˈaðəs ləs fˈorməs ðəskɾˈiwɾə lɐ ʎˈɛtɾɐ "ˈa"; ləstˈil kˈɛ ʋˈa pɾəβɐlˈɛ ʋˈa sˈɛ əl mʊnʊməntˈal ʊ lɐpiðˈaɾi, ʊzˈat pə ɐ tˈɛkstʊs inskɾˈits ən pˈɛðɾɐ ʊ ˈaltɾəs midʑˈans "pərmɐnˈens".

Durant l'era romana eren variades les formes d'escriure la lletra "a"; l'estil que va prevaler va ser el monumental o lapidari, usat per a textos inscrits en pedra o altres mitjans "permanents".

pə ɐls midʑˈans pəɾˈiβləs ʊzˈats ðjˈaɾjɐmˌen pə ʊtilitˈat, sʊzˈaβɐ ʊn əstˈil kˈɛ ˈɛs ʋˈa pɐsˈa ɐ ɐnʊmənˈa «kʊrsˈiβɐ», kˈɛ ʋˈa sʊβɾəβˈiwɾə fˈins ɐls nˈostɾəs ðjˈɛs, əɡzistˈin ɐβˈuj lɐ ʎˈɛtɾɐ mɐʑˈuskʊlɐ kʊrsˈiβɐ, minˈuskʊlɐ kʊrsˈiβɐ i minˈuskʊlɐ səmikʊrsˈiβɐ.

Per als mitjans peribles usats diàriament per utilitat, s'usava un estil que es va passar a anomenar «cursiva», que va sobreviure fins als nostres dies, existint avui la lletra majúscula cursiva, minúscula cursiva i minúscula semicursiva.

tɐmbˈe ʋˈa ɐβˈɛˈi ʋɐɾjˈans intərmˈɛðjəs ˈɛnɾə ləstˈil kʊrsˈiw i əl mʊnʊməntˈal, ən ləs kwˈals siŋklˈɔw lɐ pɾiməɾˈɛnkɐ kɐlliɣɾɐfˈiɐ sˈɛmiʊnsjˈal, lɐ ʊnsjˈal i lɐ pʊstəɾjˈoɾ sˈɛmiʊnsjˈal.

També va haver-hi variants intermèdies entre l'estil cursiu i el monumental, en les quals s'inclou la primerenca cal·ligrafia semi-uncial, la uncial i la posterior semi-uncial.

ən kˈawɾə limpˈɛɾi ɾrʊmˈa ðʊksiðˈen, ʋˈan ɐpɐɾˈɛjɕˌɛ mˈoltəs ʋɐɾjˈans ðə lɐ kʊrsˈiβɐ minˈuskʊlɐ ən lˈɛst ðəwɾˈopɐ.

En caure l'Imperi Romà d'Occident (), van aparèixer moltes variants de la cursiva minúscula en l'est d'Europa.

ˈɛnɾə ɐkˈɛstəs ˈɛs tɾʊβˈaβɐ lɐ səmikʊrsˈiβɐ minˈuskʊlɐ ðitˈaliɐ, ləskɾipːtˈuɾɐ məɾʊβˈiŋiɐ ɐ fɾˈansɐ, ləskɾipːtˈuɾɐ ʋiziɣˈɔtikɐ ɐ əspˈaɲɐ i lɐ insʊlˈa ʊ səmikʊrsˈiβɐ iβˈɛrnʊsɐksˈonɐ ðə ɣɾˈan bɾətˈaɲɐ.

Entre aquestes es trobava la semicursiva minúscula d'Itàlia, l'escriptura merovíngia a França, l'escriptura visigòtica a Espanya i la insular o semicursiva hiberno-saxona de Gran Bretanya.

ɐl , ləskɾipːtˈuɾɐ kɐɾʊlˈiŋiɐ, mˈolt similˈa ɐ lɐ ðˈaɾɐ, ʋˈa sˈɛ lɐ pɾəðilˈɛktɐ ən lɐ pɾʊðʊksjˈo ðə ʎˈiβɾəs, ɐβˈans ðə lɐɾriβˈaðɐ ðə lɐ imɾˈɛmtɐ.

Al , l'escriptura carolíngia, molt similar a la d'ara, va ser la predilecta en la producció de llibres, abans de l'arribada de la impremta.

lɐ fˈormɐ itˈalikɐ ðə lɐ "ˈa" minˈuskʊlɐ, ʊzˈaðɐ ən ləskɾipːtˈuɾɐ mɐnwˈal, kʊnsistˈɛjɕ ən ʊn ɐnˈɛʎ ʊ sˈɛrklə pəɣˈat ɐ ʊn ˈastɐ ʋəɾtikˈal pə lɐ ðɾˈɛtɐ: "sˈimbʊldˈɔssˈiŋkˈu", ɐnʊmənˈaðɐ "ˈalfɐ ʎɐtˈinɐ".

La forma itàlica de la "a" minúscula, usada en l'escriptura manual, consisteix en un anell o cercle pegat a un asta vertical per la dreta: "ɑ", anomenada "alfa llatina".

mˈɛnɾə kˈɛ lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðəls əskɾˈits "imɾˈɛzʊs" ʊ nˈo mɐnwˈals ˈuzən ləstˈil ɾrʊmˈa, kˈɛ kʊnsistˈɛjɕ ən ʊn pətˈit βˈuklə ʊnˈit ɐ ʊn ˈastɐ kˈɛ ˈɛs pərʎˈoŋɐ ən ʊn bɾˈas ɐrkəʑˈat: "ˈa" ən tˈots ðˈos əstˈils lɐ mɐʑˈuskʊlɐ ˈɛs mɐntˈe inɐltəɾˈaβlə: "ˈa".

Mentre que la majoria dels escrits "impresos" o no manuals usen l'estil romà, que consisteix en un petit bucle unit a un asta que es perllonga en un braç arquejat: "a" en tots dos estils l'A majúscula es manté inalterable: "A".

ɐkˈɛstəs ðwˈɛs fˈorməs ʋˈan sʊrɣˈi, ʑˈa kˈɛ ən ləskɾipːtˈuɾɐ mɐnwˈal ɣɾˈɛɣɐ, ˌɛɾɐ kʊmˈunɐ əskɾˈiwɾə lɐ "ˈa" mɐʑˈuskʊlɐ ʊnˈin lɐ kˈamɐ əskˈɛɾrɐ i lɐ βˈaɾrɐ ʊɾidzʊntˈal ˈam ʊn sˈol tɾˈas, fʊrmˈan ʊn bˈuklə; kˈom kˈɛðɐ ðəmʊstɾˈat ən ʋərsjˈo ʊnsjˈal mʊstɾˈaðɐ mˈes ɐ βˈajɕ.

Aquestes dues formes van sorgir, ja que en l'escriptura manual grega, era comuna escriure la "a" majúscula unint la cama esquerra i la barra horitzontal amb un sol traç, formant un bucle; com queda demostrat en versió uncial mostrada més a baix.

ən ɐlɣˈunəs ðɐkˈɛstəs, lɐ kˈamɐ ðɾˈɛtɐ ðə lɐ ʎˈɛtɾɐ ˈɛs ʋˈa kʊmβəɾtˈi ən ʊn ˈark pə lɐ pˈaɾt ðə ðˈalt i ən ˌunəs ˈaltɾəs nʊmˈes ˈɛs ʋˈa mɐntənˈi ʊnˈit ɐl βˈuklə, kˈɛ ˈɛs ʋˈa kʊmənsˈa ɐ əskɾˈiwɾə mˈes ɐɾrʊðʊnˈit, ɾrəzʊltˈan ən ləs ðwˈɛs fˈorməs əsməntˈaðəs.

En algunes d'aquestes, la cama dreta de la lletra es va convertir en un arc per la part de dalt i en unes altres només es va mantenir unit al bucle, que es va començar a escriure més arrodonit, resultant en les dues formes esmentades.

mˈolts sinˈɔləks ˈuzən əl sˈimbʊl nˈo ʊfisjˈal "sˈimbʊlˈudˈezˈeɾʊzˈeɾʊ", ˌunɐ "ˈa" pətˈitɐ pə ɾrəpɾəzəntˈa ˌunɐ ʋʊkˈal ʊβˈɛɾtɐ sənɾˈal nˈo ɐɾrʊðʊnˈiðɐ.

Molts sinòlegs usen el símbol no oficial "ᴀ", una "A" petita per representar una vocal oberta central no arrodonida.

ɐ ðiβˈɛrsʊs sˈɛnɾəs əðʊkɐtˈiws ðəl mˈon, ˌunɐ nˈotɐ kwɐlifikɐtˈiβɐ ðˈins ðˈun sistˈɛmɐ βɐzˈat ən ʎˈɛtɾəs kˈɛ ʋˈan də lɐ "ˈa" ɐ lɐ "ˈɛfɐ", i ən əl kwˈal "ˈa" es lɐ mɐʑˈoɾ nˈotɐ pʊsˈiβlə.

A diversos centres educatius del món, una nota qualificativa dins d'un sistema basat en lletres que van de la "A" a la "F", i en el qual "A" és la major nota possible.

ən lɐlfɐβˈɛt fʊnˈɛtik intərnɐsjʊnˈal i ən ˈikssˈampɐ: ˌunɐ ʋʊkˈal ʊβˈɛɾtɐ ɐntəɾjˈoɾ nˈo ɐɾrʊðʊnˈiðɐ βˈaɾra ɐ βˈaɾra i ˌunɐ ʋʊkˈal ʊβˈɛɾtɐ pʊstəɾjˈoɾ nˈo ɐɾrʊðʊnˈiðɐ βˈaɾra sˈimbʊldˈɔssˈiŋkˈu bˈaɾra.

En l'Alfabet Fonètic Internacional i en X-SAMPA: Una vocal oberta anterior no arrodonida /a/ i una vocal oberta posterior no arrodonida /ɑ/.

lɐ ɐ es lɐ səɣˈonɐ ʎˈɛtɾɐ kˈɛ ˈɛs ɾrəpətˈɛjɕ ˈamp mˈes fɾəkwˈɛnsiɐ ən kɐtɐlˈa, dɐɾrˈɛɾɐ ðə lɐ ˈɛ. ən kɐstəʎˈa es lɐ mˈes əmɾˈaðɐ, ən ɐŋlˈɛs lɐ tərsˈɛɾɐ mˈes ʊzˈaðɐ, ˈam ˌunɐ fɾəkwˈɛnsiɐ ðə ʋˈujt pərsəntˈadʑə i ən fɾɐnsˈɛs ˈɛs tɾˈoβɐ ən səɣˈon ʎˈok ˈam ʊn ˈus ðə sˈɛt.sˈis pərsəntˈadʑə.

La 'A' és la segona lletra que es repeteix amb més freqüència en català, darrera de la E. En castellà és la més emprada, en anglès la tercera més usada, amb una freqüència de 8% i en francès es troba en segon lloc amb un ús de 7.6%.

ən əls tˈɛkstʊs ɐlˈɛmɐɲs tˈe ˌunɐ fɾəkwˈɛnsiɐ ðə sˈis,sinkwˌantɐˈu pərsəntˈadʑə, fiɣʊɾˈan ən əl sizˈɛ ʎˈok, i ən pʊɾtʊɣˈɛs es lɐ tərsˈɛɾɐ ʎˈɛtɾɐ mˈes ʊzˈaðɐ, ˈamp fɾəkwˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiβɐ ðə tɾˌɛntɐsˈis,ʋˈujt pərsəntˈadʑə.

En els textos alemanys té una freqüència de 6,51%, figurant en el sisè lloc, i en portuguès és la tercera lletra més usada, amb freqüència relativa de 36,8%.

nˈotɐ: tɐmbˈe pə ɐ kʊðifikɐsjˈons βɐzˈaðəs ən ˈassjj, iŋklʊˈen dˌeˌoˈɛssə, windˈows, ˌiˌɛssəˈo mˈɛɲs ʋˈujt mˈil ʋˈujtsˈɛnts sinkwˌantɐnˈow ˈi ɣɾɛɣɐ ləs fɐmˈiljəs ðə kʊðifikɐsjˈons ðə mɐsˈintʊs.

Nota: També per a codificacions basades en ASCII, incloent DOS, Windows, ISO-8859 y les famílies de codificacions de Macintosh.

səɣˈons ɐlfɐβˈɛts əspəsjˈals lɐ ʎˈɛtɾɐ a pɾˈɛs ðifəɾˈens fˈorməs ʊ ʋɐlˈoɾs, ɐ kʊntinwɐsjˈo ˈɛs ɾrəpɾəzˈɛntən ɐlɣˈunəs ðə ləs sˈɛβəs ʋɐɾjˈaðəs fˈorməs:

Segons alfabets especials la lletra ha pres diferents formes o valors, a continuació es representen algunes de les seves variades formes:

lɐ βɐndˈɛɾɐ ðə kʊrnˈɛtɐ βlˈaβɐ i βlˈaŋk, kˈɛ ɾrəpɾəzˈɛntɐ ɐ ʎˈɛtɾɐ ɐ i kˈɛ es ʊzˈaðɐ ən əl kˈoði intərnɐsjʊnˈal ðə səɲˈals, siɡnifˈikɐ "tˈiŋk βˈus sʊbmərɣˈit; mɐntiŋˈujs βˈɛn ɐʎʊɲˈat ðə mˈi i ɐ pˈokɐ,ʋəlʊsitˈat".

La bandera de corneta blava i blanc, que representa a lletra 'A' i que és usada en el Codi Internacional de Senyals, significa "Tinc bus submergit; mantingui's ben allunyat de mi i a poca,velocitat".

lˈajɣwɐ ðˈolsɐ ʊ kʊntinəntˈal, es lˈajɣwɐ kˈɛ tˈe kʊnsənɾɐsjˈons mˈiniməs ðə sˈals ən disʊlʊsjˈo, əspəsjɐlmˈen klʊɾˈu ðə sˈoði.

Laigua dolça o continental, és l'aigua que té concentracions mínimes de sals en dissolució, especialment clorur de sodi.

lˈajɣwɐ ðˈolsɐ, kˈɛ lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðˈesˌɛs ʋˈiws təɾrˈɛstɾəs nəsəsˈitɐ pə kɾˈejɕˌɛ i ðəzəmβʊlʊpˈasə, ɾrəpɾəzˈɛntɐ nʊmˈes əl ðˈɔs,sətˌantɐsˈiŋk pərsəntˈadʑə ðə tˈotɐ lˈajɣwɐ ðəl nˈostɾə plɐnˈɛtɐ, i ɐ mˈes əstˈa ðəziɣwɐlmˈen distɾiβwˈiðɐ.

L'aigua dolça, que la majoria d'éssers vius terrestres necessita per créixer i desenvolupar-se, representa només el 2,75% de tota l'aigua del nostre planeta, i a més està desigualment distribuïda.

dɐkˈɛst dˈɔs,sətˌantɐsˈiŋk pərsəntˈadʑə ðˈajɣwɐ kʊntinəntˈal ʑˈa kˈɛ nˈi a kˈɛ tˈɛnən mˈes kʊnsənɾɐsjˈo ðə sˈal kˈɛ lˈajɣwɐ mɐɾˈinɐ, əl ðˈɔs,zˈeɾʊ sˈiŋk pərsəntˈadʑə ˈɛs tɾˈoβɐ ən fˈormɐ ðə ɣˈɛl, əl zˈeɾʊ,səjɕˌantɐʋˈujt pərsəntˈadʑə son sʊbtəɾrˈanjəs i nʊmˈes əl zˈeɾʊ,zˈeɾʊˈuˈuˈu pərsəntˈadʑə son sʊpərfisjˈals, də ləs kwˈals əl zˈeɾʊ,zˈeɾʊ ˈu pərsəntˈadʑə son ʎˈaks i ˈɛstɐɲs, əl zˈeɾʊ,zˈeɾʊzˈeɾʊ ˈu pərsəntˈadʑə son ʊmitˈat ən əl sˈol i nʊmˈes əl zˈeɾʊ,zˈeɾʊzˈeɾʊzˈeɾʊˈu pərsəntˈadʑə es ɐls ɾrˈiws.

D'aquest 2,75% d'aigua continental (ja que n'hi ha que tenen més concentració de sal que l'aigua marina), el 2,05% es troba en forma de gel, el 0,68% són subterrànies i només el 0,0111% són superficials, de les quals el 0,01% són llacs i estanys, el 0,001% són humitat en el sol i només el 0,0001% és als rius.

də fˈɛt, ˈɛs pɾəβˈɛw kˈɛ lɐksˈes ɐ ˈajɣwɐ ðˈolsɐ ən kʊndisjˈons sɐnitˈaɾjəs ɐðəkwˈaðəs pˈot pɾʊβʊkˈa mˈolts kʊnflˈiktəs ən ʊn fʊtˈu pɾʊpˈɛ.

De fet, es preveu que l'accés a aigua dolça en condicions sanitàries adequades pot provocar molts conflictes en un futur proper.

lˈajɣwɐ əstˈa kʊntɐminˈaðɐ ʊ nˈo es pʊtˈaβlə kwˈan kʊntˈe ˌunɐ kwɐntitˈat ðə ɾrəzˈiðʊs tˈɔksiks ʊ pɐtʊlˈɔɣiks sʊfisjˈens pə pʊzˈa ən pəɾˈiʎ lʊrɣɐnˈismə ʊmˈa, pɾʊβʊkˈanlˈi ɐlɣˈunɐ mɐlɐltˈiɐ ˈo, fˈins i tˈot, lɐ mˈoɾt.

L'aigua està contaminada o no és potable quan conté una quantitat de residus tòxics o patològics suficients per posar en perill l'organisme humà, provocant-li alguna malaltia o, fins i tot, la mort.

tɐmbˈe ˈɛs kʊnsiðˈɛɾɐ kˈɛ ˌunɐ ˈajɣwɐ əstˈa kʊntɐminˈaðɐ sˈi pˈot kɐwzˈa pərʑʊðˈisis ɐls əkʊzistˈɛməs ɐls kˈɛ sɐʎiβˈɛɾɐ.

També es considera que una aigua està contaminada si pot causar perjudicis als ecosistemes als que s'allibera.

ləs kˈawzəs pɾinsipˈals ðə lɐ kʊntɐminɐsjˈo ðə lˈajɣwɐ ðˈolsɐ ɐ lɐ tˈɛɾrɐ pˈot pɾʊβənˈi ðʊɾˈiɣəns ðifəɾˈens:

Les causes principals de la contaminació de l'aigua dolça a la Terra pot provenir d'orígens diferents:

ɐɣɾˈikʊlɐ i ɾrɐmɐðˈɛ: ˈajɣwəs kʊntɐminˈaðəs pəls ɐðˈops i pəstisˈiðəs, i pə ləs ðəpʊzisjˈons i əls pˈuɾins ðəls ɐnimˈals ðə ləs ɣɾˈaŋəs.

Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides, i per les deposicions i els purins dels animals de les granges.

indʊstɾjˈal: ˈajɣwəs ɐltəɾˈaðəs pə ɾrəzˈiðʊs ðʊɾˈiɣən difəɾˈen, kˈom əls ɾrəzˈiðʊs mətˈalliks pəzˈans mərkˈuɾi, plˈom, ˈɛtk.

Industrial: aigües alterades per residus d'origen diferent, com els residus metàl·lics pesants (mercuri, plom, etc.

: ləs ˈajɣwəs kʊntɐminˈaðəs ˈamp mɐtəɾjˈals kˈom əl sʊlfˈu ðiðɾˈoɣən pɾʊsəðˈens ðə lɐktiβitˈat ʋʊlkˈanikɐ ʊ mətˈaʎs pəzˈans kˈɛ an əstˈat ɾrəntˈats ən əl sˈɛw pˈas sˈoβɾə əl tˈɛɾrəɲ pˈoðən əsˈɛ ˌunɐ kˈawzɐ ðə kʊntɐminɐsjˈo nɐtʊɾˈal, ʊ nˈo ɐnɾˈɔpikɐ, də lˈajɣwɐ.

: Les aigües contaminades amb materials com el sulfur d'hidrogen procedents de l'activitat volcànica o metalls pesants que han estat rentats en el seu pas sobre el terreny poden esser una causa de contaminació natural, o no antròpica, de l'aigua.

əls ɾrəzˈiðʊs ʊmˈans i ðʊɾˈiɣən ɐnimˈal, kwˈan ˈɛs βɐɾrˈɛɣən ˈamp lˈajɣwɐ, ʊɾiɣˈinən ləs ˈajɣwəs ɾrəziðwˈals ʊ fəkˈals.

Els residus humans i d'origen animal, quan es barregen amb l'aigua, originen les aigües residuals o fecals.

əls ɐsəlʊmˈats ɐkʊəlʊmˈatɐ son ʊn ɡɾˈup ðɐnimˈals βilɐtəɾˈals tɾiβlˈastiks ən əls kwˈals əl məzʊðˈɛrmɐ nˈo sʊrɣɐnˈidzɐ mˈaj ən kɐβitˈats tɐnkˈaðəs ʊ sˈidʑi kˈɛ nˈo tˈe səlˈomɐ nˈi psəwðʊsəlˈomɐ.

Els acelomats (Acoelomata) són un grup d'animals bilaterals triblàstics en els quals el mesoderma no s'organitza mai en cavitats tancades o sigui que no té celoma ni pseudoceloma.

pə tˈan, nˈo tˈɛnən də kɐβitˈat ʑənəɾˈal; tˈɛnən ʊn kˈos mɐsˈis, ʑˈa kˈɛ ˈɛnɾə lɐ pɐɾˈɛt ðəl kˈos i lintəstˈi əɡzistˈɛjɕ ˌunɐ mˈasɐ ðə sˈɛllʊləs məzˈɛnkwimɐ i fˈiβɾəs mʊskʊlˈas.

Per tant, no tenen de cavitat general; tenen un cos massís, ja que entre la paret del cos i l'intestí existeix una massa de cèl·lules (mesènquima) i fibres musculars.

əls əmbɾɐnkɐmˈens tˈipikɐmˌen ɐsəlʊmˈats son əls plɐtiəlmˈins i əls nəmˈɛɾtins; əls məzʊzˈɔws sˈolən tɐmbˈe kʊnsiðəɾˈasə ɐsəlʊmˈats, pəɾˈɔ ləs sˈɛβəs ɾrəlɐsjˈons filʊɣənˈɛtikəs son fˈorsɐ fˈoskəs.

Els embrancaments típicament acelomats són els Platihelmints i els Nemertins; els Mesozous solen també considerar-se acelomats, però les seves relacions filogenètiques són força fosques.

lɐ ɾrˈɛstɐ ðə βilɐtəɾˈals tˈɛnən ʊn kɐβitˈat kʊrpʊɾˈal plˈɛnɐ ðə lˈikwit ˈɛnɾə lɐ pɐɾˈɛt ðəl kˈos i lintəstˈi, ʑˈa sˈidʑi ʊn ɐwtˈɛntik səlˈomɐ səlʊmˈats ʊ ʊn psəwðʊsəlˈomɐ psəwðʊsəlʊmˈats, ˈalməɲs ən əstˈat əmbɾjʊnˈaɾi.

La resta de bilaterals tenen un cavitat corporal plena de líquid entre la paret del cos i l'intestí, ja sigui un autèntic celoma (celomats) o un pseudoceloma (pseudocelomats), almenys en estat embrionari.

əls ɐsəlʊmˈats son əls βilɐtəɾˈals mˈes sˈimləs, ˈamp kˈosʊs ʋərmifˈorməs i əpitˈɛlis siljˈats, i lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðəls zʊˈɔləks əstˈan dɐkˈort kˈɛ lʊɾˈiɣən dəls βilɐtəɾˈals pˈasɐ pə ʊn ɐnsˈɛstɾə ɐsəlʊmˈat ðəl kwˈal sʊrɣˈiɾjən əls tʊrβəlˈaɾis i əls pɾimˈɛs səlʊmˈats ʋˈɛwɾə βilɐtəɾˈiɐ pə ɐ ˈaltɾəs tɛˌoɾjəs.

Els acelomats són els bilaterals més simples, amb cossos vermiformes i epitelis ciliats, i la majoria dels zoòlegs estan d'acord que l'origen dels bilaterals passa per un ancestre acelomat del qual sorgirien els turbelaris i els primers celomats (veure Bilateria per a altres teories).

ˈɛlɐ ɐbβˈen ən ʎɐtˈi: ɐbβˈɛntʊs ɾrəðəmtˈoɾis, ʋiŋˈuðɐ ðəl ɾrəðəmtˈoɾ es əl pɾimˈɛ pəɾˈiʊðə ðə lˈaɲ litˈurɣik kɾistjˈa, kˈɛ kʊnsistˈɛjɕ ən ʊn tˈɛms ðə pɾəpɐɾɐsjˈo əspiɾitwˈal pə ɐ lɐ sələβɾɐsjˈo ðəl nɐjɕəmˈen də ʑəzˈus.

LAdvent (en llatí: adventus Redemptoris, 'vinguda del Redemptor') és el primer període de l'any litúrgic cristià, que consisteix en un temps de preparació espiritual per a la celebració del naixement de Jesús.

lɐ sˈɛβɐ ðʊɾˈaðɐ sˈol sˈɛ ðə ʋˌintiðˈɔs ɐ ʋˌintiʋˈujt ðjˈɛs, ɐtˈɛs kˈɛ lintˈɛɣɾən nəsəsˈaɾjɐmˌen əls kwˈatɾə ðiwmˈɛŋəs mˈes pɾˈɔksims ɐ lɐ fəstiβitˈat ðə lɐ nɐtiβitˈat sələβɾɐsjˈo litˈurɣikɐ ðəl nɐðˈal pəɾˈɔ, ən əl kˈas ðə ləsɣlˈeziɐ ʊɾtʊðˈoksɐ, lɐbβˈen səstˈen pə kwɐɾˈantɐ ðjˈɛs, dəs ðəl ʋˌintiʋˈujt ðə nʊβˈɛmbɾə fˈins ɐl sˈis ðə ɣənˈɛ.

La seva durada sol ser de 22 a 28 dies, atès que l'integren necessàriament els quatre diumenges més pròxims a la festivitat de la Nativitat (celebració litúrgica del Nadal) però, en el cas de l'Església ortodoxa, l'Advent s'estén per 40 dies, des del 28 de novembre fins al 6 de gener.

əls fiðˈɛls kɾistjˈans kʊnsiðˈɛɾən lɐbβˈen kˈom ʊn tˈɛms ðə pɾəɣˈaɾiɐ i ðə ɾrəfləksjˈo kɐɾɐktəɾidzˈat pə ləspˈɛɾɐ ʋiɣilˈan es ɐ ðˈi, tˈɛms ðəspəɾˈansɐ i ðə ʋiɣˈiliɐ, də pənəðimˈen, də pərðˈo i ðɐləɣɾˈiɐ.

Els fidels cristians consideren l'Advent com un temps de pregària i de reflexió caracteritzat per l'espera vigilant (és a dir, temps d'esperança i de vigília), de penediment, de perdó i d'alegria.

ɐ ləsɣlˈeziɐ ʊɾtʊðˈoksɐ, lɐbβˈen iŋklˈɔw kˈom ɐ nˈotɐ pɐɾtikʊlˈa ˌunɐ ɐbstinˈɛnsiɐ əstɾˈiktɐ ðə sˈɛɾts ɐlimˈens, kˈɛ ˈɛs tˈornɐ ən ʊn dəʑˈuni əstɾˈiktə kʊnəɣˈut kˈom əl ðəʑˈuni ðə lɐ nɐtiβitˈat ən əl kˈas ðə ləsɣlˈeziɐ ʊɾtʊðˈoksɐ kˈopːtə

A l'Església ortodoxa, l'Advent inclou com a nota particular una abstinència estricta de certs aliments, que es torna en un dejuni estricte (conegut com el dejuni de la Nativitat) en el cas de l'Església ortodoxa copte

ˈamp pɐɾtikʊlɐɾitˈats litˈurɣikəs pɾˈɔpjəs, pɾˈaktikɐmˌen tˈotəs ləs əsɣlˈezjəs kɾistjˈanəs istˈɔɾikəs səlˈɛβɾən ɐkˈɛst tˈɛms: ləsɣlˈeziɐ kɐtˈɔlikɐ ɐpʊstˈɔlikɐ ɾrʊmˈanɐ, ləsɣlˈeziɐ kɐtˈɔlikɐ ɐpʊstˈɔlikɐ ʊɾtʊðˈoksɐ, lɐ kʊmʊnjˈo ɐŋlikˈanɐ, ləs əsɣlˈezjəs pɾʊtəstˈans lʊtəɾˈanɐ, pɾəsβitəɾjˈanɐ, mətʊðˈistɐ, mʊɾˈaβɐ, ˈɛtk., ləsɣlˈeziɐ ʊɾtʊðˈoksɐ kˈopːtɐ, ˈɛnɾə ðˈaltɾəs.

Amb particularitats litúrgiques pròpies, pràcticament totes les Esglésies cristianes històriques celebren aquest temps: l'Església catòlica apostòlica romana, l'Església catòlica apostòlica ortodoxa, la Comunió Anglicana, les esglésies protestants (luterana, presbiteriana, metodista, morava, etc.), l'Església ortodoxa copta, entre d'altres.

dʊɾˈan lɐbβˈen, ˈɛs kʊllˈokɐ ən ləs əsɣlˈezjəs i tɐmbˈe ən ɐlɣˈunəs ʎˈas ˌunɐ kʊɾˈonɐ ðə βɾˈankəs ðə pˈi, ɐnʊmənˈaðɐ kʊɾˈonɐ ðɐbβˈen, ˈamp kwˈatɾə əspˈɛlməs, ˌunɐ pə kˈaðɐ ðiwmˈɛŋə ðɐbβˈen.

Durant l'Advent, es col·loca en les esglésies i també en algunes llars una corona de branques de pi, anomenada corona d'Advent, amb quatre espelmes, una per cada diumenge d'Advent.

ˈi a ˌunɐ pətˈitɐ tɾɐðisjˈo ðɐbβˈen: ɐ kɐðɐskˈunɐ ðɐkˈɛstəs kwˈatɾə əspˈɛlməs sɐsˈiɡnɐ ˌunɐ ʋiɾtˈut kˈɛ sa ðə miʎʊɾˈa ðʊɾˈan ɐkˈɛstɐ səmmˈanɐ, pə əɡzˈɛmlə: lɐ pɾimˈɛɾɐ, lɐmˈoɾ; lɐ səɣˈonɐ, lɐ pˈaw; lɐ tərsˈɛɾɐ, lɐ tʊləɾˈansiɐ i lɐ kwˈaɾtɐ, lɐ fˈɛ.

Hi ha una petita tradició d'advent: a cadascuna d'aquestes quatre espelmes s'assigna una virtut que s'ha de millorar durant aquesta setmana, per exemple: la primera, l'amor; la segona, la pau; la tercera, la tolerància i la quarta, la fe.

lɐ pɐɾˈawlɐ "ɐbβˈen" pɾʊβˈe ðəl ʎɐtˈi i ʋˈol ðˈi "ɐɾriβˈaðɐ"; i lɐ fɾˈazə "ɐbβˈɛntʊs ɾrəðəmtˈoɾis" ʋˈol ðˈi "ɐɾriβˈaðɐ ðəl ɾrəðəmtˈoɾ".

La paraula "advent" prové del llatí i vol dir "arribada"; i la frase "adventus Redemptoris" vol dir "arribada del Redemptor".

ən əl kˈas kɾistjˈa, "ɐbβˈen" sɐsʊsˈiɐ ˈamp lɐɾriβˈaðɐ ðəl nɐðˈal, kˈɛ ˈɛs kʊɾrəspˈon ɐl nɐjɕəmˈen də ʑəzʊkɾˈist.

En el cas cristià, "advent" s'associa amb l'arribada del Nadal, que es correspon al naixement de Jesucrist.

dʊɾˈan ɐkˈɛst pəɾˈiʊðə, əls fəliɣɾˈɛzʊs, tˈɛrmə kˈɛ ˈɛs ɾrəfəɾˈɛjɕ ɐ pərsˈonəs kˈɛ pəɾtˈaɲən ɐ ˌunɐ pɐɾrˈɔkwiɐ i ˈi son fiðˈɛls,

Durant aquest període, els feligresos, terme que es refereix a persones que pertanyen a una parròquia i hi són fidels,

ˈɛs kʊmˈɛnsən ɐ pɾəpɐɾˈa əspiɾitwɐlmˈen pə sələβɾˈa lɐ kʊmməmʊɾɐsjˈo ðəl nɐjɕəmˈen də ʑəzʊkɾˈist i pə ɾrənʊβˈa ləspəɾˈansɐ ən lɐ səɣˈonɐ ʋiŋˈuðɐ ðə kɾˈist ʑəzˈus, ɐl finˈal ðəls tˈɛms.

es comencen a preparar espiritualment per celebrar la commemoració del naixement de Jesucrist i per renovar l'esperança en la segona Vinguda de Crist Jesús, al final dels temps.

dʊɾˈan lɐbβˈen, ən sˈɛɾtəs kʊltˈuɾəs, nʊrmɐlmˈen ɐ lɐ kʊltˈuɾɐ kɾistjˈanɐ, ˈom pɾəpˈaɾɐ ɐ kˈaðɐ ʎˈa i ɐ ləsɣlˈeziɐ ˌunɐ kʊɾˈonɐ ðə flˈoɾs, ɐnʊmənˈaðɐ kʊɾˈonɐ ðɐbβˈen, ˈamp kwˈatɾə əspˈɛlməs, ˌunɐ pə ɐ kˈaðɐ ðiwmˈɛŋə ðɐbβˈen.

Durant l'advent, en certes cultures, normalment a la cultura cristiana, hom prepara a cada llar i a l'església una corona de flors, anomenada corona d'advent, amb quatre espelmes, una per a cada diumenge d'advent.

ˈi a ˌunɐ pətˈitɐ tɾɐðisjˈo ðɐbβˈen: ɐ kˈaðɐ ˌunɐ ðɐkˈɛstəs kwˈatɾə əspˈɛlməs sɐsˈiɡnɐ ˌunɐ ʋiɾtˈut kˈɛ sa ðə miʎʊɾˈa ən ɐkˈɛstɐ səmmˈanɐ, pə əɡzˈɛmlə: lɐ pɾimˈɛɾɐ, lɐmˈoɾ; lɐ səɣˈonɐ, lɐ pˈaw; lɐ tərsˈɛɾɐ, lɐ tʊləɾˈansiɐ; ˈi, lɐ kwˈaɾtɐ, lɐ fˈɛ.

Hi ha una petita tradició d'advent: a cada una d'aquestes quatre espelmes s'assigna una virtut que s'ha de millorar en aquesta setmana, per exemple: la primera, l'amor; la segona, la pau; la tercera, la tolerància; i, la quarta, la fe.

ən əl , ɐ βɐβjˈɛɾɐ ɐləmˈaɲɐ, dʊɾˈan əls ðjˈɛs ðɐbβˈen, dˈiɐ ɐ ðˈiɐ, ˈɛs ɾrəkʊrðˈaβɐ lɐɾriβˈaðɐ ðə nɐðˈal ˈam əspˈɛlməs, tɾˈasʊs ðə ɣˈujɕ ʊ ðəkʊɾˈan əls ðjˈɛs ðəl kɐləndˈaɾi ˈamp ɣwɐrnisjˈons nɐðɐlˈɛnkəs.

En el , a Baviera (Alemanya), durant els dies d'advent, dia a dia, es recordava l'arribada de Nadal amb espelmes, traços de guix o decorant els dies del calendari amb guarnicions nadalenques.

kʊntənˈiɐ ʋˈinikwˈatɾə əstˈampəs, kˈom pətˈitəs pʊstɐlˈɛtəs, ˈon nʊrmɐlmˈen ˈi ɐβˌiɐ ʊn pərsʊnˈadʑə ɾrəliɣjˈos ðiβʊjɕˈat: sˈans, lɐ mˈaɾə ðə ðˈew, ˈɛtk., kˈɛ kˈaðɐ ðˈiɐ sɐnˈaβən əŋɐnɕˈan ɐl kɐləndˈaɾi.

Contenia vint-i-quatre estampes, com petites postaletes, on normalment hi havia un personatge religiós dibuixat: sants, la Mare de Déu, etc., que cada dia s'anaven enganxant al calendari.

mˈes tˈart, pə ɐʎˈa əls ˈaɲs ʋˈin, sinkʊrpʊɾɐɾˈan ən əls kɐləndˈaɾis ðɐbβˈen ʋˌintikwˈatɾə finəstɾˈɛtəs, ˌunɐ pə ɐ kˈaðɐ ðˈiɐ, ɐ ðɐɾrˈɛɾə ðə ləs kwˈals sɐmɐɣɐɾˈiɐ ˌunɐ ɕʊkʊlɐtˈinɐ, tɾɐðisjˈo ʎɐminˈɛɾɐ kˈɛ a ɐɾrəlˈat, dəs ðə lɐ ðˈɛkɐðɐ ðəls nʊɾˈantɐ, ˈɛnɾə əls infˈans ðə kɐtɐlˈuɲɐ.

Més tard, per allà els anys 20, s'incorporaran en els calendaris d'advent 24 finestretes, una per a cada dia, a darrere de les quals s'amagaria una xocolatina, tradició llaminera que ha arrelat, des de la dècada dels 90, entre els infants de Catalunya.

kʊmənsɐmˈen: lɐbβˈen es əl kʊmənsɐmˈen də lˈaɲ litˈurɣik, i kʊmˈɛnsɐ əl ðiwmˈɛŋə səɣwˈen də lɐ fˈɛstɐ ðə ʑəzʊkɾˈist.

Començament: L'Advent és el començament de l'any litúrgic, i comença el diumenge següent de la festa de Jesucrist.

fˈi: ɐbβˈen ʋˈɛ ðˈe"ɐbβˈɛntʊs", ʊ sˈidʑi, ʋiŋˈuðɐ, ɐɾriβˈaðɐ, pɾʊpˈɛ ɐl tɾˈɛntɐ ðə nʊβˈɛmbɾə i ɐkˈaβɐ əl ʋˌintikwˈatɾə ðə ðəzˈɛmbɾə.

Fi: Advent ve d'"adventus", o sigui, vinguda, arribada, proper al 30 de novembre i acaba el 24 de desembre.

kʊjɕinˈɛt ðəs ðəl pɾimˈɛ ðiwmˈɛŋə fˈins ɐl sˈɛdzə ðə ðəzˈɛmbɾə, ˈamp mɐrkˈat kɐɾˈaktˌɛ əskɐtʊlˈɔɣik, miɾˈan lɐ ʋiŋˈuðɐ ðəl səɲˈoɾ ɐl finˈal ðəls tˈɛms;

# des del primer diumenge fins al 16 de desembre, amb marcat caràcter escatològic, mirant la vinguda del Senyor al final dels temps;

kʊjɕinˈɛt ðəs ðəl ðisˈɛt ðə ðəzˈɛmbɾə ɐl ʋˌintikwˈatɾə ðə ðəzˈɛmbɾə, es lɐnʊmənˈaðɐ "səmmˈanɐ sˈantɐ ðəl nɐðˈal" i sʊɾjˈɛntɐ ɐ pɾəpɐɾˈa mˈes əksplˈisitɐmˌen lɐ ʋiŋˈuðɐ ðə ʑəzʊkɾˈist, ən lɐ istˈɔɾiɐ ðəl nɐðˈal.

# des del 17 de desembre al 24 de desembre, és l'anomenada "Setmana Santa del Nadal" i s'orienta a preparar més explícitament la vinguda de Jesucrist, en la història del Nadal.

pərsʊnˈadʑəs: ləs ləktˈuɾəs βˈiβlikəs ðɐkˈɛst tˈɛms ðɐbβˈen əstˈan tɾˈɛtəs sʊβɾətˈot ðəl ʎˈiβɾə ðizɐˈiəs pɾimˈɛɾɐ ləktˈuɾɐ; tɐmbˈe ˈɛs ɾrəkˈuʎən əls pɐsˈadʑəs mˈes pɾʊfˈɛtiks ðə lɐntˈik təstɐmˈen ɐsəɲɐlˈan lɐɾriβˈaðɐ ðəl mˈɛsjəs.

Personatges: les lectures bíbliques d'aquest temps d'advent estan tretes sobretot del Llibre d'Isaïes (primera lectura); també es recullen els passatges més profètics de l'Antic Testament assenyalant l'arribada del Messies.

izɐˈiəs, ʑʊˈan bɐpːtˈistɐ i mɐɾˈiɐ ðə nɐdzɐɾˈɛt son əls mʊðˈɛls ðə kɾəjˈens kˈɛ ləsɣlˈeziɐ ʊfəɾˈɛjɕ ɐls fiðˈɛls pə pɾəpɐɾˈa lɐ ʋiŋˈuðɐ ðə ʑəzˈus.

Isaïes, Joan Baptista i Maria de Natzaret són els models de creients que l'Església ofereix als fidels per preparar la vinguda de Jesús.

ʊn ˈastɾə ʊ əsfˈɛɾɐ səlˈɛstə es kwɐlsəβˈol kˈos səlˈɛstə ˈamp fˈormɐ ðəfinˈiðɐ i kˈɛ pˈot indiβiðwɐlidzˈasə ðəls ˈaltɾəs kˈosʊs ðə lʊniβˈɛs.

Un astre o esfera celeste és qualsevol cos celeste amb forma definida i que pot individualitzar-se dels altres cossos de l'Univers.