Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 124

Centenars de milers de persones s’han manifestat avui pels carrers d’Hong Kong en l’anomenada Marxa del Dia dels Drets Humans, que s’espera que sigui una de les principals concentracions des de l’inici de les protestes contra les autoritats del territori per exigir la preservació de la independència judicial en relació amb la Xina. La policia ha concedit permís per celebrar una marxa que ha estat precedida d’almenys 11 arrests, la majoria per possessió d’arma de foc ‘terminantment prohibides al territori-, davant la importància d’un esdeveniment en què es commemora, a més, els sis mesos des de l’inici de la segona fase de les protestes contra la llei d’extradició de detinguts a la Xina que ja ha estat suspesa. Al crit de ‘Lluita per la llibertat, dóna suport a Hong Kong’, activistes i participants de totes les edats marxen des de Victoria Park fins al districte comercial de Causeway Bay. ‘Lluitaré per la llibertat fins que mori perquè sóc hongkonguesa’, ha declarat a Reuters una de les participants, June, una mare de 40 anys vestida de negre asseguda a la gespa a Victoria Park. ‘Avui es tracta d’estar amb Hong Kong i la comunitat internacional’. A més, es tracta de la primera marxa a gran escala des de la victòria aclaparadora de l’oposició a Pequín en les eleccions locals de finals del mes passat, encara que alguns dels assistents temen que el triomf a les urnes ‘no es reflecteixi en canvis estructurals en el sistema de govern’, com lamentava una altra de les manifestants, identificada únicament com Chan. De moment la marxa s’està produint amb normalitat però pràcticament tots els assistents donen per fet que els episodis de violència començaran quan comenci a caure el sol. ‘Molta gent marxarà d’aquí a poques hores o quan arribi la nit. Tot es tornarà més perillós a partir de llavors, tal com han demostrat anteriors manifestacions’, declara Anson, treballador d’oficina, al diari ‘South China Morning Post’. Arrests La policia d’Hong Kong ha arrestat onze persones per ‘possessió d’un arma de foc sense llicència’ hores abans de l’inici de la marxa. La policia ha explicat que han rebut ‘informació que suggeria que algú que havia participat en una assemblea il·legal planejava atacar la policia amb armes’, segons que han publicat en el seu compte de Facebook. El cap de la policia de Hong Kong, Chris Tang, va instar aquest divendres els ciutadans a manifestar-se pacíficament aquest diumenge. ‘Esperem que els nostres ciutadans puguin mostrar al món sencer que la gent d’Hong Kong és capaç de fer una manifestació a gran escala de manera ordenada i pacífica’, va dir Tang.

Centenars de milers de persones participen a Hong Kong la marxa del Dia dels Drets Humans

El govern tornarà a activar la ‘tramitadora’ dels imposts estatals que va ser eliminada per Mariano Rajoy en aplicació del 155. El departament de la Vice-presidència i d’Economia i Hisenda preveu que s’aprovi aviat un acord de govern per a recuperar l’estructura de la hisenda pròpia que va ser suprimida amb la intervenció de l’autonomia el desembre passat, el mateix dia que el consell de ministres espanyol aprovava la liquidació del Diplocat. Aquest programa unificava la tramitació del pagament a l’estat espanyol dels impostos i les cotitzacions dels treballadors i les empreses públiques catalanes. Ho feia per mitjà de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) i la direcció general de Protecció Social: l’IRPF, l’IVA i l’impost de societats. Després del 155, de l’empresonament d’Oriol Junqueras i del processament d’alts càrrecs del Departament d’Economia, Pere Aragonès pretén consolidar el projecte per a la hisenda pròpia dissenyat en l’anterior mandat, sense dibuixar hipòtesis que vagin més enllà de l’actual marc autonòmic. L’1 de setembre de 2017 es van exhaurir les actuals competències estatutàries. El govern va assumir la gestió completa dels impostos propis i els cedits, van multiplicar el personal de l’ATC i el nombre d’oficines. Ara volen mantenir la hisenda en aquest sostre, a la tardor convocaran 64 places més de tècnics i inspectors de l’ATC i calculen que tancaran l’any amb més de 200 oficines, segons fonts del departament. La recuperació de la ‘tramitadora’ implica que es continuï donant musculatura al sistema per a situacions de futur, ara imprevistes. Amb aquest programa, l’administració catalana feia de gestora dels pagaments per a unes 180 entitats del sector públic i empreses vinculades, a més dels ens locals que s’hi adherien voluntàriament (eren 120, al setembre). Segons càlculs de l’executiu, el sector públic de la Generalitat ingressa a l’administració espanyola uns 4.500 milions d’euros en concepte de tributs de titularitat de l’estat i cotitzacions socials. És, per tant, un volum de milions elevat a gestionar la hisenda pròpia, encara que només sigui per a la tramitació del pagament a l’espanyola. Junqueras sostenia que el govern de Catalunya, amb un total de 230.000 treballadors, havia de tenir una política corporativa i centralitzada en la gestió tributària. Rajoy no va portar la iniciativa al Tribunal Constitucional, però li van aplicar el 155 per evitar, van dir, possibles confusions sobre l’administració tributària on s’havien de declarar els tributs. Creien que tot plegat excedia les competències de l’ATC. No obstant això, la Generalitat considera que té marge legal per a fer-ho i preveu reactivar-la aviat amb un acord de govern. De la mateixa manera que ja va reactivar el Diplocat, quan el 25 de juliol se’n va tornar a reunir el patronat. El balanç de danys de la intervenció de l’autonomia sobre la hisenda pròpia se centra en la ‘tramitadora’ dels impostos estatals. L’ATC, durant aquests mesos, ha continuat creixent, i d’aquí a final d’any encara ho farà més. La repressió política, policial i judicial amb què es va tancar abruptament el mandat anterior ha invisibilitzat la normalització dels processos que es van posar en marxa a partir de l’1 de setembre passat i que exhaurien les competències de la Generalitat. El focus polític es va quedar en la manca de preparació de la globalitat del sistema per a executar un procés d’independència unilateral després de l’1-O i de la declaració d’independència del 27-O. El blocatge dels comptes de la Generalitat el 16 de setembre, amb la publicació al BOE de la intervenció de facto per a provar d’impedir el referèndum, va esvair qualsevol hipòtesi sobre un funcionament independent de la hisenda pròpia. Passat, present i futur immediat El 4 de setembre de 2017, quan faltava poc menys d’un mes per a l’1-O, Carles Puigdemont i Junqueras van presentar la culminació del desplegament de l’ATC. Una estructura, va dir el president de la Generalitat, ‘necessària per a fer possible la voluntat que expressin els catalans en el referèndum’. El vice-president complia amb el compromís del mandat d’arribar a l’1 de setembre havent tocat sostre amb el marc competencial autonòmic per a la hisenda pròpia. Es van assumir totes les fases de la gestió dels impostos propis i els cedits a la Generalitat, com ho són els de transmissions patrimonials, actes jurídics documentats, i successions i donacions. La musculació del sistema havia de permetre, a partir de llavors, arribar a gestionar quan calgués tots els impostos que paguessin els catalans, però la intervenció de les finances ideada pel govern de Mariano Rajoy ho va fer inviable. En aquell acte, Junqueras va dir que l’ATC estava en condicions de recaptar fins a 42.000 milions d’euros anuals. Segons Puigdemont, la hisenda catalana podria aplicar el resultat del referèndum. Lluis Salvadó, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, el 4 de setembre de l’any passat. Fotografia: ACN. El resultat d’aquell intent és que, per primera vegada, l’ATC ha culminat les seves possibilitats de desplegament d’acord amb la legalitat vigent. Al juny, tenia 722 treballadors repartits en els 32 centres de treball de què disposa. Havia tancat l’any anterior vorejant els 700. Al departament d’Aragonès preveuen que a la tardor es convoquin oposicions per a cobrir vint-i-quatre places més per al cos superior d’inspectors tributaris (dotze de torn lliure i dotze de promoció interna) i quaranta per al cos tècnic de gestors tributaris (també la meitat de torn lliure, la meitat de promoció interna), segons fonts d’Economia. Del total de treballadors, 220 provenien del cos de registradors de la propietat, que fins fa un any feien les funcions de gravació, comprovació i liquidació dels impostos cedits. El govern va denunciar els convenis pels quals contractava aquesta gestió i pagava uns 30 milions d’euros anuals, i des del setembre va internalitzar aquests processos. Va integrar tants registradors com va poder de les oficines liquidadores i va obrir quinze oficines pròpies de l’ATC al territori, que s’afegien a les quatre delegacions de les capitals de demarcació. S’han de sumar a les tretze oficines compartides amb l’administració local. En total, trenta-dues. La Generalitat també pagava uns 9,5 milions anuals per a externalitzar la recaptació executiva. És a dir, per a fer el cobrament dels impagaments dels seus impostos. Fins al setembre passat, el feia l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT), que també feia el de les multes pendents del Servei Català de Trànsit, amb un volum de 300.000 deutes. Durant aquests mesos, el sistema ha desplegat aquestes noves capacitats. A més, l’ATC també ha passat a fer la recaptació executiva de tributs d’altres administracions catalanes, com les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments amb els quals ho havia acordat. A la llista de convenis subscrits, hi ha els ajuntaments de Barcelona, Sabadell i Terrassa. La xarxa Tributs de Catalunya també ha anat creixent. Segons fonts del Departament d’Economia, tenen 162 punts d’atenció als contribuents. S’hi han de sumar les 32 oficines de l’ATC, dividides entre les delegacions (quatre, a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona), les territorials (quinze) i les compartides (tretze). Hi ha, per tant, diversos tipus d’oficines. Les territorials ofereixen els mateixos serveis que les delegacions. A les compartides, es poden presentar impostos i demanar cita prèvia, però no gestionen expedients. Les de la xarxa de Tributs actuen com a finestreta única dels impostos gestionats per l’ATC, però no s’hi pot fer el servei de confecció d’autoliquidacions ni de cita prèvia. L’objectiu del govern és tancar l’any havent superat el total de 200 oficines obertes. Ara, en té 194. Desè aniversari de l’ATC El govern preveu fer al setembre una compareixença de premsa de balanç per a avaluar l’estat i el funcionament de la hisenda pròpia. També celebraran el desè aniversari de la creació de l’ATC, quan Antoni Castells era al capdavant del departament i es començava a aplicar el nou estatut. A la Conselleria d’Economia remarquen que l’horitzó de l’anterior legislatura està assolit. Un altre dels objectius era la millora dels sistemes d’informació tributaris. L’1 de juliol de 2017, van començar a fer servir el programa informàtic de gestió tributària e-SPRIU. A diferència de l’anterior, aquest sistema permet de gestionar tots els tributs, siguin de la tipologia que siguin. També els de caràcter periòdic i massiu, pel que pugui venir. Les xifres globals, mentrestant, han millorat. L’ATC va recaptar, entre el gener i el juny, 1.490 milions d’euros pels tributs propis i cedits. Això és un 9,61% més respecte al mateix període del 2017. En l’últim informe trimestral dels tributs de la Generalitat, atribueixen aquest creixement a una millor recaptació dels impostos sobre successions i donacions (un 17,8%) i sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats (5,1%). El Departament d’Economia, colpit El jujtat d’instrucció número 13 de Barcelona ha demanat al TSJC que investigui Aragonès per l’organització de l’1-O. Aragonès és diputat al Parlament i, per tant, aforat, com Lluís Salvadó, ex-secretari d’Hisenda i responsable del desplegament del projecte d’hisenda vigent, i l’ex-secretari general del departament, Josep Maria Jové. Salvadó i Jové ja estaven investigats pels preparatius del referèndum i el jutjat 13 ha demanat ara al TSJC que hi intervingui. Després d’assumir les competències en matèria electoral el juliol de fa un any, el departament de Junqueras va ser un dels més colpejats pels fronts policial i judicial per provar d’impedir l’1-O, primer, i per jutjar-ne els responsables, després. Junqueras és empresonat preventivament des del 2 de novembre i el Tribunal Suprem l’investiga per rebel·lió i malversació de fons públics.

El govern reactivarà la tramitadora d’imposts suprimida pel 155

‘Els informàtics tenim un problema, perquè, siguis on siguis, quan saben que ets informàtic, de seguida et demanen un cop de mà per a qualsevol cosa.’ I va passar justament això. Ferran Busquets (Barcelona, 1974) és enginyer informàtic i sempre ha fet de voluntari en ONG i entitats diverses: al Marroc, al Salvador, per a la Creu Roja… Mentre estudiava la carrera a la Universitat Politècnica de Catalunya era voluntari a la presó de joves de la Trinitat Vella, ensenyant informàtica als presos. Però un canvi dels horaris de les classes va obligar-lo a plegar i va ser aleshores, l’any 1998, quan va començar a col·laborar, primer com a voluntari de carrer, amb la Fundació Arrels, dedicada a acompanyar i atendre la gent sense casa. D’aleshores ençà, ja no se n’ha desvinculat. Essent-ne voluntari li van demanar que, com que era informàtic, els fes un petit banc de dades… i amb el temps es va anar encarregant de tasques diverses, fins a assumir-ne la direcció, l’any 2012. Busquets és tímid, no li agraden ni els focus ni ser el protagonista, però alhora no és dels qui es mosseguen la llengua. Tampoc no és dels qui s’amaguen i en canvi és dels qui pensen que, a la vida, cal arriscar-se i, si convé, tirar pel dret. ‘Hem tingut molts debats sobre aquesta qüestió i la conclusió és que, en qualsevol projecte, si no t’hi llances i no fas proves, no sabràs mai si pot funcionar o no; i no hi ha cap sistema més bo d’aprendre que provar, matisar i, quan cal, rectificar.’ Un prova d’aquesta manera de fer, d’aquesta acció directa, és la feina d’Arrels, que atén centenars de persones sense casa i que ha aconseguit que dues-centes persones ja no dormin ni en cap caixer ni en cap parc. Aquests darrers anys, de fet, Arrels ha fet de tot: ha exhaurit durant dies les entrades per a obres de teatre interpretades, alhora, per actors de renom i actors sense llar; ha comercialitzat amb gran èxit tipografies creades a partir de la cal·ligrafia de gent sense sostre (HomelessFonts); ha creat una aplicació mòbil, Arrels Localitzador, que serveix perquè els ciutadans avisin de la presència de gent dormint al carrer; i ha adaptat un pis, l’anomenat Pis Zero, al centre de Barcelona, perquè hi puguin passar la nit desenes de persones que altrament dormirien al carrer. ‘A Barcelona encara hi ha, avui, mil persones que dormen al carrer; i hem demostrat que l’única cosa que cal són més recursos perquè no hi hagi absolutament ningú dormint-hi’, explica, convençut i ferm. Però afegeix: ‘Si els polítics es dediquen només a pensar com guanyaran les següents eleccions cada quatre anys, és una il·lusió creure que puguin resoldre res sobre la pobresa, tant si el govern és d’esquerres com si és de dretes.’ Els de dretes, diu, donen diners a les entitats i els diuen ‘ja ho fareu’, sense preocupar-se de les causes que originen aquesta pobresa. I els d’esquerres tenen tendència a apartar les entitats, la major part amb anys d’experiència, dient-los ‘ja ens n’ocupem nosaltres’, i entren en una dinàmica trista i burocràtica que, a més de lenta, apaivaga el risc i massa sovint no resol res. ‘No sabria dir quina d’aquestes dues visions és més greu –afegeix–. I per tant com més va més arribem a la conclusió que han de ser els ciutadans qui actuïn.’ Per Busquets, pare de família amb poc temps lliure (el poc que té el dedica a la lectura, a la muntanya i a tocar la guitarra), cal que tots plegats ens desprenguem dels prejudicis i tinguem clar que això, pel motiu que sigui, ens pot passar a tots. Que tots podem acabar dormint al carrer. I que ningú, absolutament ningú, no s’ho mereix. I recorda una xifra esgarrifosa: ‘Un ciutadà de Barcelona que dormi al carrer, a qui es vulneren tota mena de drets, viurà de mitjana vint anys menys que no un ciutadà que tingui una llar on passar la nit.’ La Fundació Arrels, que cada dia rep entre cinc i sis persones que no saben on dormiran ni avui ni demà, va recollir fa uns quants mesos el Premi Ciutadà Europeu 2018, atorgat pel Parlament Europeu. Aquestes darreres setmanes ha publicat la guia Viure al carrer a Barcelona amb consells pràctics aportats per (i per a) persones sense llar. I també ha fet públiques les cinc propostes bàsiques contra la pobresa a Barcelona, adreçades al nou govern municipal, guanyi qui guanyi les eleccions. ‘Llegiu-les, no són res de l’altre món.’ Capítols anteriors de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya: Pere Pina: ‘Al Raval, la llei és cega, sorda i muda’

Ferran Busquets: ‘Si no ho fa l’administració, ho han de fer els ciutadans’

La Via Lliure a la República Catalana ja té 360.000 inscrits, quan manca un setmana per a l’11 de setembre. Ho ha anunciat el president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez. Sànchez ha informat també que ja hi ha més de 1.700 autocars reservats i que s’han venut 180.000 samarretes de la Via Lliure, per a la qual l’organització ja té més de dos mil voluntaris. El ritme d’inscrits ha augmentat molt aquesta última setmana, però encara hi ha menys inscrits que no a la V de la Diada de l’any passat, quan el 4 de setembre hi havia uns 400.000 inscrits. Es pot comprovar l’evolució de les dades en les taules estatístiques que publiquen diàriament els usuaris del fòrum de la web Ullsvermells.com. ‘Les inscripcions són imprescindibles per a garantir la fotografia que tots volem de la Meridiana plena’, ha dit Sánchez. El propòsit de la campanya ‘Ara és l’hora’ és d’aconseguir 125.000 inscrits en una setmana. El punter iniciarà el seu recorregut a les 17.14 Com ha estat habitual els darrers anys, la Via Lliure començarà a les 17.14h. Ho farà des del carrer Roselló Porcel, a l’entrada de Barcelona, i el punter gegant que marcarà simbòlicament el camí cap a la ‘República Catalana’ seguirà la part central de l’Avinguda Meridiana fins el Parc de la Ciutadella, a les portes del Parlament. El recorregut es dividirà en 135 trams, un per cada escó de la cambra catalana, i hi haurà trams dedicats a 10 eixos temàtics (Equilibri Territorial, Diversitat, Solidaritat, Oberts al Món, Sostenibilitat, Igualtat, Innovació, Regeneració Democràtica, Educació i Cultura, Benestar i Justícia Social). Els organitzadors no han volgut avançar quines persones seran les encarregades de portar el punter gegant des de l’origen fins el final, en un recorregut que s’espera que s’allargui uns vint minuts. Sí que han explicat que seran ‘esportistes d’alt nivell’, i els seus noms es donaran a conèixer durant els propers dies. Un cop el punter arribi a l’escenari situat al Parc de la Ciutadella, el Cor Jove de l’Orfeó Català interpretarà la cançó ‘Venim del Nord, Venim del Sud’, de Lluís Llach, acompanyats per les veus de Pemi Fortuny, Mercè Martínez i Gemma Humet. Una altra de les característiques de la Via Lliure serà el canvi de color respecte els darrers anys. El groc i el vermell deixen pas al blanc. ANC i ‘Omnium Cultural demanen als assistents que s’equipin amb una samarreta blanca, per simbolitzar ‘el full en blanc’ per escriure la nova Catalunya independent. Els assistents, però, disposaran de punters de diferents colors, en funció del tram on se situïn i, al final, el blanc inicial deixarà pas a una multitud de color que vol simbolitzar que el futur de Catalunya s’escriu entre tots els seus habitants. Tres parlaments Només hi haurà tres parlaments, els dels presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Quim Torra, i el de la coordinadora d’Internacional de l’ANC, Liz Castro, que dirigirà ‘al món’ un missatge en anglès. ‘La Meridiana vol ser la postal que aquella tarda enviem al món per demostrar, una vegada més, que aquest és un país que torna a sortir al carrer per guanyar el repte a les urnes’, ha explicat el president de l’Assemblea. A més, l’escenari principal comptarà amb més de 9.000 butlletes del 9-N penjant -l’any passat eren les urnes les que cobrien l’escenari- amb la intenció de fer veure que els vots del procés participatiu ‘no s’han perdut, sinó que estan suspesos esperant ser recollits’. L’acte acabarà amb la interpretació del Cant dels Segadors i de la rumba ‘Catalunya té molt poder’, una versió que Peret va fer d’un dels seus èxits més coneguts en motiu del Concert per la Llibertat del 2013. Fins el moment, les xifres de la Via Lliure són 360.000 inscrits, més de 2.000 voluntaris, 180.000 samarretes venudes (8 euros les infantils i 15 la resta) i més de 1.700 autocars llogats d’arreu de Catalunya per desplaçar-se a Barcelona el proper Onze de Setembre. Aquest és el mapa amb l’ocupació dels 135 trams de la Via Lliure a la República Catalana, la manifestació amb què l’ANC i Òmnium es proposen d’omplir la Meridiana de Barcelona de dalt a baix, des del carrer de Rosselló-Pòrcel, al barri de Sant Andreu, fins al parc de la Ciutadella, a tocar del Parlament de Catalunya. Més informació: La Via Lliure 2015 de la Meridiana: informació i recomanacions per a l’Onze de Setembre

La Via Lliure a la Meridiana ja té 360.000 inscrits

La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, ha avisat el PSOE que els republicans no tornaran a negociar la investidura de Pedro Sánchez fins que els socialistes no es pronunciïn sobre la sentència del Tribunal de Luxemburg d’avui. Una sentència que reconeix la immunitat com a eurodiputat d’Oriol Junqueras i que és un revés judicial pel Tribunal Suprem espanyol. ‘No és previst que seguem amb el PSOE fins que no sentim la seva valoració sobre la sentència, ni se sàpiga què diu i què fa l’advocacia de l’estat. Reclamem justícia’, ha dit. Vilalta ha explicat que ERC batallaria perquè la sentència es complís com més aviat millor i Junqueras sortís en llibertat. ‘Diem al govern de l’estat que pot començar a demostrar la desjudicialització i que s’emprèn el camí de la via política’, ha afegit. També ha reclamat al govern espanyol i al Suprem que acatessin la sentència de Luxemburg i ha destacat que també ho havia reivindicat el president del Parlament Europeu, David Sassoli. ‘Ara veurem si el govern espanyol respecta i compleix les sentències judicials, com sempre diu que fa’, ha advertit. Aragonès demana que la Moncloa prengui posició Aquest matí, el vice-president del govern i coordinador nacional d’ERC, Pere Aragonès, ha celebrat la sentència del Tribunal de Luxemburg (TJUE) i ha demanat que els poders de l’estat espanyol l’acatessin. En aquest sentit, ha esperonat el govern espanyol, que està personat al judici contra el procés, que prengués posició en la línia que marca Luxemburg: ‘El govern d’Espanya s’haurà de pronunciar i no ho hauria de fer de cap altra manera que acatant la sentència’. El Tribunal Suprem espanyol ha donat cinc dies a totes les parts perquè es manifestin sobre la immunitat de Junqueras. Sobre les converses d’ERC i el PSOE, Aragonès ha dit que el seu partit sempre les havia considerades una negociació que anava més enllà de la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol i que eren per a la resolució d’un conflicte polític. ‘La solució política que cal construir és que sigui Catalunya qui decideixi el seu futur i que s’acabi la repressió’, ha dit. Aragonès ha recordat que la sentència expressava que els drets d’Oriol Junqueras s’havien vulnerats i que havien de ser restablerts. ‘Anirem fins al final’, ha dit. ERC considera que el Tribunal Suprem espanyol ha quedat desacreditat i, per això, també demana la nul·litat del judici contra el procés. Aquesta tarda, l’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, anirà a la presó dels Lledoners per comunicar-li la sentència del TJUE. Fins aleshores no farà cap declaració pública. ‼ El TJUE dona la raó a Oriol @junqueras i reconeix que tenia immunitat. Exigim la nul·litat del judici i la llibertat immediata! pic.twitter.com/uw8VHzml29 — Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) December 19, 2019

ERC atura la negociació amb el PSOE fins que no es pronunciï sobre la sentència de Luxemburg

L’organització veïnal i la mobilització del bloc de quatre-cents veïns de Sant Joan Despí amenaçats per un augment del lloguer entre el 40% i el 100% ha donat els seus fruits. La filial de Goldman Sachs propietària de l’immoble –Medasil Desarrollos SL– ha acceptat finalment la proposta dels veïns del bloc de l’avinguda de Barcelona 113, que consisteix en un increment gradual del preu del lloguer del 20% els pròxims tres anys. L’augment acordat és d’un 5% els dos anys vinents i d’un 10% el tercer any de lloguer per les famílies que acaben el seu contracte enguany –noranta-quatre–, alguns dels quals ja havien expirat. Els veïns estan satisfets amb l’acord, però adverteixen que la lluita continua. Ara, se centraran en aconseguir les mateixes condicions per la resta de famílies, que acaben contracte progressivament el 2019 i el 2020. L’empresa, un fons voltor, pretenia expulsar les quatre-centes persones de l’edifici que no acceptessin un augment mínim del 40% del preu del lloguer. Això representava pagar entre 600 i 1.200 euros mensuals respecte del lloguer actual, un augment inassumible per les famílies del bloc. A finals de gener, els veïns van començar a organitzar-se per a resistir contra el que consideraven un abús, i ràpidament van rebre el suport de la PAH, del Sindicat de Llogaters i dels partits polítics de la ciutat. Més informació: ‘És un desnonament invisible’: 400 veïns de Sant Joan Despí s’enfronten a Goldman Sachs perquè no els facin fora de casa

Acord entre el bloc de 400 veïns de Sant Joan Despí amenaçats per l’augment del lloguer i la filial de Goldman Sachs

El president de la Crida, Jordi Sànchez, actualment empresonat, serà el cap de llista de Junts per Catalunya a les eleccions espanyoles del 28 d’abril si fructifica el preacord a què van arribar dimecres els màxims responsables del PDECat i Junts per Catalunya en una reunió celebrada a Barcelona. La segona de la llista seria la diputada Míriam Nogueras, el tercer el portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, i el quart Carles Campuzano, actual portaveu del PDECat al congrés espanyol. L’objectiu dels representants de les tres formacions és fer una candidatura el més transversal possible i que reculli totes les sensibilitats del món postconvergent. En aquesta reunió, per part del PDECat hi havia l’expresident Artur Mas, el coordinador general, David Bonvehí, acompanyat del secretari d’organització, Ferran Bel i la coordinadora del partit a Madrid Míriam Nogueras. Per part de Junts per Catalunya hi havia la consellera de Presidència, Elsa Artadi, el president del grup parlamentari de Junts per Catalunya, Albert Batet i el president Carles Puigdemont, per skype des de Brussel·les. La inclusió de Campuzano de quart desactiva les reticències que des del PDECat s’havien expressat cap a una llista ‘imposada’ per Junts per Catalunya i permet als anomentats ‘moderats’ del partit tenir un representant en un lloc de sortida. En canvi, la inclusió d’Eduard Pujol i l’ascens de Míriam Nogueras reforça l’esperit de Junts per Catalunya de promoure independents en llocs preeminents que reforcen el missatge independentista. La posició de Nogueras va ser clau pel no del PDECat al pressupost de Pedro Sánchez. La reunió va servir per intentar donar coherència a les tres candidatures per les tres eleccions que vénen: espanyoles, europees i municipals. La marca serà Junts per Catalunya a totes tres i el pes dels presos serà determinant. Com ja es va decidir, Quim Forn serà el candidat a l’alcaldia de Barcelona i Josep Rull i Jordi Turull també tindran una participació important en alguna de les tres llistes, no necessàriament per la demarcació de Barcelona. Ara aquest acord l’hauran de validar les direccions del PDECat i de Junts per Catalunya i, segons fons presents, el més probable és que sigui aprovat. El que no està definit encara és si Elsa Artadi farà el salt a la política municipal o continuarà al govern. La decisió de situar Jordi Sánchez es va produïr abans de la seva declaració d’ahir davant el Tribunal Suprem espanyol, en la qual va desmuntar l’acusació de rebel·lió que pesa contra ell. Fonts de Junts per Catalunya recorden que Sánchez ja va anar de segon de Puigdemont a les eleccions del 21-D i que després de la declaració davant el Suprem ha sortit reforçat el seu lideratge polític.

Jordi Sànchez es perfila com a cap de llista de Junts per Catalunya a les eleccions espanyoles

Quan Angela Saini (Londres, 1980) tenia setze anys va ser elegida presidenta de la primera societat científica del seu col·legi. Emocionada, va organitzar una jornada de construcció i llançament de coets en miniatura a la qual, finalment, només van acudir ella i el seu professor de química. “Si alguna vegada has sigut un d’aquells adolescents setciències, ja deus saber que et pots arribar a sentir ben sol. Si, a més, ets xica, et deus haver sentit més sola encara”, explica aquesta periodista científica en la introducció del seu llibre Inferior (2017), publicat en castellà en 2018 per l’editorial Círculo de Tiza amb el subtítol de Cómo la ciencia infravalora a la mujer y cómo las investigacions reescriben la historia. “Si des del moment del teu naixement et tracten de manera diferent en funció del teu gènere, com pots saber si el teu comportament és natural o no?” Angela Saini és ara una recone­guda periodista científica britàni­ca, amb formació en ciències i enginyeria. Becada en 2012 amb la Knight Science Journalism Fellow del MIT, actualment és col·laboradora de diversos mitjans i presentadora de programes de divulgació científica en les emissores britàniques Radio 4 i el Servei Mundial de la BBC. L’any passat va ser escollida la periodista més respectada del Regne Unit. En Inferior, Saini fa un recorregut per la manera com ha entès la ciència les diferències entre dones i homes a través de diverses disciplines: neurociència, medicina, antropologia i biologia evolutiva. Un llibre que naix de la voluntat de conèixer i divulgar el coneixement adquirit per la ciència sobre les diferències entre sexes a partir dels estudis publicats en aquest camp. L’obra ha estat reconeguda internacionalment amb premis com ara el Physics World Book of the Year el 2017. Saini –que va publicar el seu primer llibre en 2011, Geek nation: How Indian science is taking over the world (“Nació geek: Com està conquerint el món la ciència índia”)– ha tornat enguany amb una altra obra en què analitza el paper de la ciència en la difusió del racisme i els estereotips racials: Superior: The retorn of race science (“Superior: El retorn de la ciència racial”). Aprofitant la breu visita d’Angela Saini a València el passat mes de març, on va participar en les Jornades de Ciència i Gènere de la Institució Alfons el Magnànim i la Fundació Cañada Blanch, vam poder conversar amb ella per veure com la ciència s’ha enfrontat a qüestions com el gènere o la raça, temes no exempts de polèmica i sobre els quals Angela Saini no defuig el debat. Començaré amb una referència al subtítol d’Inferior en castellà, com ha infravalorat la ciència històricament les dones? De moltes maneres. Ens hem de fixar en la història per entendre el que la ciència diu sobre les dones. En el naixement de la ciència moderna europea o ciència occidental, és a dir, durant la Il·lustració, es considerava un fet que les dones eren inferiors intel·lectualment. Aquesta és la raó per la qual les universitats no acceptaven dones i les acadèmies científiques no els hi permetien entrar, perquè es pensava que no eren intel·lectualment capaces per a la ciència. Va ser només a mitjan segle XX que això va començar a canviar. Així que durant dos-cents o tres-cents anys hi ha un establishment que està investigant què significa ser humans i què significa ser dona, i ho fa partint de la idea que les dones no poden fer ciència. Per què ens sorprèn aleshores que digueren que les dones eren intel·lectualment inferiors? No podien dir una altra cosa! «En el gènere hi ha aspectes biològics, no trobe que siga purament cultural. I no crec que ningú ho pense avui dia» En el seu llibre s’ocupa a bastament d’aquesta qüestió i també sobre com s’han estudiat les diferències de comportament entre homes i dones. Som realment tan diferents com de vegades tendim a pensar? Hi ha diferències, però és molt difícil entendre-les com a naturals quan som éssers socials i culturals. Si des del moment del teu naixement et tracten de manera diferent en funció del teu gènere, com pots saber si el teu comportament adult és natural o no? No podem educar els xiquets de manera aïllada, i com que no serem mai capaços de separar aquestes qüestions, en quina mesura la ciència pot dir si les diferències són per la nostra natura o per la nostra educació? Per això no m’agrada usar els termes nature i nurture, perquè això implica que són dues coses separades i no és així. El món on vivim ens afecta considerablement i la nostra biologia ho reflecteix. Si dones a un xiquet o xiqueta determinats joguets, el seu cervell s’exercitarà en aquesta direcció, de la mateixa manera que si vas al gimnàs, el teu cos es farà més fort. Els animals no ho fan, això , així que, com podem assumir que res del que veiem en termes de comportament, o fins i tot el nostre aspecte, és natural i que podem d’alguna manera separar-lo i reduir-lo a elements bàsics? Hem d’entendre que som éssers biològics, socials i culturals. Qualsevol que tinga fills o que estiga en contacte amb xiquets pot veure com interioritzen els rols de gènere des de ben menuts, fins i tot quan els pares fem un esforç per intentar no influir-los en un sentit o un altre. Però per molt que ho intentes, les xiquetes semblen acabar preferint les nines i estar envoltades de color rosa. Sovint això s’utilitza com a prova que hi ha un component biològic en aquests comportaments, que n’opina? El rosa era un color de xiquets fa uns cent anys. Es considerava una tonalitat del roig, que era un color masculí perquè representava la virilitat. Si ara veiem que les xiquetes adoren el rosa, és impossible que això siga natural . I no és només una qüestió d’educació per part dels pares. Per exemple, l’àvia del meu fill és metgessa i en la seua vida ell ha estat en contacte amb més metgesses que amb metges. Doncs l’any passat, quan tenia quatre anys, em va dir: «Mamà, els homes són metges i les dones, infermeres.» Ell pensa que així és com el món es divideix, per la resta de coses que consumeix, i no en té prou amb la seua pròpia experiència. Per molt que intentem eliminar aquests estereotips, encara els tenim ací. Pensant a llarg termini, hem d’intentar fer la societat més oberta, lliure i justa perquè els nostres fills no se senten limitats a aquestes característiques antiquades. Llig l’entrevista completa al web de Mètode Anna Mateu, cap de redacció de la revista Mètode de la Universitat de València. Què és Mètode?

Entrevista a Angela Saini, periodista científica i escriptora

À Punt estrena dilluns 30 el seu nou informatiu nocturn, 20HNTC, de dues hores de durada, com un espai de notícies i anàlisis de l’actualitat, amb ‘directes, tertúlia, esports i informació meteorològica’. De dilluns a dijous, de 20.00 a 22.00, 20HNTC estarà conduït per Marta Ventura i Mathies Muñoz, amb edició a càrrec de Carmesina Franch i Pura Requena, avança l’ens en un comunicat. El nou format d’informatius busca la participació dels espectadors a través de les xarxes socials, al mateix temps que informa i entreté. En principi, l’estrena estava prevista per a dilluns 23 de setembre, encara que s’ha endarrerit una setmana per la cobertura del temporal de la setmana passada al País Valencià, sobretot a les comarques del Baix Segura i la Vall d’Albaida. El pas de la DANA (depressió aïllada en nivells alts) i les seves conseqüències en la població va ser seguit amb una programació especial de la radiotelevisió valenciana, encapçalada per la redacció d’informatius amb col·laboració de la resta de professionals. Tots els programes de la televisió i de la ràdio d’À Punt Mèdia es podran veure i escoltar en directe i a la carta a través del web, les aplicacions mòbils i ‘smart TV’.

À Punt estrenarà el 30 de setembre el nou informatiu del vespre

Un mes després de les eleccions europees, ningú no és capaç de resoldre la gran incògnita: qui substituirà Jean-Claude Juncker al capdavant de la Comissió. Teòricament, el dirigent del PP europeu, l’alemany Manfred Weber, és el més ben posicionat. És el candidat del partit que ha guanyat els comicis i, segons la fórmula de l’spitzenkandidat, el Consell Europeu l’hauria de proposar perquè el Parlament Europeu el sotmeti a votació. Però la teoria i la realitat avancen per vies diferents. Weber necessita el suport dels dos terços del Consell per a ser proposat a la investidura. És a dir, necessita que, com a mínim, dinou dels vint-i-vuit primers ministres o presidents de la Unió Europea li donin el vist-i-plau. El PP europeu només té vuit representants al Consell, un dels quals és Viktor Orbán. Per tant, li calen els vots dels socialistes i els liberals, i això, ara mateix, és impossible. Els socialistes volen que Frans Timmermans, fins ara vice-president de la Comissió, en sigui el nou president. I els liberals? Volen Margrethe Vestager, fins ara comissària de Competència. A més, Emmanuel Macron, el principal representant del grup, ja ha deixat palès que no pensa lliurar la presidència a un home de la màxima confiança d’Angela Merkel. Però els problemes de Weber van més enllà del Consell. El candidat del PP europeu no té ni tan sols el suport complet de la seva família política. Molts eurodiputats li retreuen que, tot i la seva llarga trajectòria política, no tingui experiència en cap càrrec executiu. A més, critiquen que tingui un anglès defectuós i no parli francès. D’altra banda, també acusen Weber, fins ara cap del grup parlamentari popular, d’haver estat molt tou amb els desafiaments constants de Viktor Orbán a la Unió Europea. Weber pot fer un pas al costat? La presidència és el gran somni de Manfred Weber i costa de pensar que faci un pas al costat voluntàriament per desblocar les negociacions per a configurar una nova Comissió. ‘Tots els votants sabien qui seria president si el PP europeu guanyava les eleccions, Manfred Weber’, va escriure aquesta setmana al diari Die Welt. Tanmateix, si el Consell Europeu de demà torna a fracassar i no nomena un candidat, Weber serà història. El president del Consell, Donald Tusk, ha dit que continuava consultant les parts per mirar de desencallar la situació, però no es mostra especialment optimista. ‘Ens anem acostant a una solució, però encara som molt lluny d’assolir res concret’, ha piulat. Els socialistes continuen insistint que el seu candidat és Frans Timmermans i els liberals, tres quarts del mateix amb Margrethe Vestager. From Osaka I continue my consultations on appointments, including with EU leaders not present at G20. Only yesterday, I spoke with 13 leaders on the phone. We are getting closer to a solution but are still too far away to be specific. — Donald Tusk (@eucopresident) June 28, 2019 Però sobre la taula hi ha més cartes. En les negociacions, a banda de la presidència de la Comissió, el Consell també ha de decidir qui substituirà la socialista Federica Mogherini com a alt representant de la Unió Europea pels Afers Estrangers i Política de Seguretat. A més a més, qualsevol decisió i acord condicionarà l’elecció del president del Parlament Europeu, que es farà el 3 de juliol, i del mateix president del Consell. El mandat de Tusk expira el 30 de novembre d’enguany. El final del candidat principal? A les eleccions europees del 2014, per primera vegada, va fixar-se el procés dels Spitzenkandidaten, els candidats principals. Abans de les eleccions, les famílies polítiques del Parlament Europeu, formades per partits nacionals agrupats en diversos grups, trien un candidat a presidir la Comissió Europea. La idea és que els electors tinguin clar quin candidat voten per a presidir la Comissió. Aleshores, el Consell Europeu és vinculat pel resultat de les eleccions i, per tant, la lògica indica que tria el candidat que proposa el partit guanyador. Tanmateix, el sistema ha trontollat tot just començar. El mapa polític de la Unió Europea actual és molt més fragmentat que mai. El PP europeu i els socialistes ja no tenen prou força per a pactar i imposar els seus candidats. A més, els vets creuats impossibiliten que Weber, Timmermans i Vestager tinguin prou suports. Quina és la solució? No fer cas del sistema de candidats principals i obrir el ventall de presidenciables. La posició de força, de tota manera, la conserva el PP amb 218 eurodiputats, el 29% de l’eurocambra. I així ho ha confirmat un dels principals dirigents liberals, el primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, a la cimera del G-20. Públicament, Weber és l’únic candidat, però portes endins ressonen diversos noms. Michel Barnier és un dels més ben posicionats. Ha estat dues vegades comissari, a més de ministre amb Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy. Actualment, dirigeix les negociacions del Brexit. A banda de l’experiència, és un polític que genera consens més enllà de la família popular. Ara bé, costa de creure que un francès sigui president si Macron veta Weber. Una altra opció és recuperar Alexander Stubb, que va perdre les primàries amb Weber per a ser candidat. A diferència de l’alemany, té experiència executiva com a primer ministre de Finlàndia. Ideològicament, se situa entre els moderats de la família popular. La seva duresa amb Hongria i Polònia li pot dificultar d’aconseguir els vots de l’est al Consell Europeu. A més a més, tampoc no té el suport del seu país, on el govern és en mans socialdemòcrates. Un altre nom que ha sonat amb força és el de Kolinda Grabar-Kitarović, actual presidenta de Croàcia. La dirigent de l’HDZ seria la primera presidenta de la història de la Comissió. A més, el seu nomenament serviria per a donar més pes dins la Unió als socis més joves. Grabar-Kitarović parla cinc llengües i ha estat una de les figures clau perquè Croàcia entri a la Unió Europea. Ara bé, el fet que representi un país fora de l’euro i Schengen li resta punts. El seu perfil ideològic, molt conservador, difícilment li permetria d’aconseguir suports més enllà del PP europeu. Però Grabar-Kitarović també té un problema intern. Un altre dels possibles candidats podria ser Andrej Plenković, actual primer ministre de Croàcia. El cap de govern croat és més moderat i està més ben connectat, és ell qui representa Zagreb a les cimeres europees. Fins i tot, Donald Tusk ha sortit a les travesses, per estrany que sembli. A favor seu juguen l’experiència a més alt nivell com a president del Consell Europeu i, sobretot, el fet que fos capaç d’aconseguir el suport de socialistes i liberals per a ser reelegit en el càrrec el 2017. Ara bé, en conferència de premsa, ell mateix s’ha descartat com a contendent en la lluita per la presidència. Ara per ara, doncs, l’única cosa clara és que demà a Brussel·les caldran moltes hores de despatxos, i encara més cafè i paciència, si es vol aconseguir cap resultat. De moment, Juncker sembla molt feliç: ‘Veig amb plaer, sorpresa, satisfacció i fins i tot alegria, que sembla que no és gens fàcil substituir-me.’

La Unió Europea s’empantanega en les negociacions per a substituir Juncker

El vaixell de rescat de l’ONG Proactiva Open Arms romandrà atracat al port sicilià de Pozzallo, on les autoritats italianes el van bloquejar el passat 18 de març, després que el jutge d’instrucció de Catània, Nunzio Sarpietro, hagi acceptat la petició de la Fiscalia. No obstant això, segons informa el diari ‘La Repubblica’, el jutge s’ha declarat incompetent, després de considerar que només subsisteix el delicte d’immigració clandestina i no el d’associació per delinquir, del qual el fiscal de Catània, Carmelo Zuccaro, acusava l’ONG espanyola. Com a conseqüència d’aquesta decisió, el cas passa ara a la Fiscalia de Ragusa, també a l’illa de Sicília. L’apresament de l’Open Arms es va produir després que el vaixell portés al port de Pozzalo 215 migrants i refugiats que havia rescatat al Mediterrani. La mesura es va produir després del rescat de 117 persones en una embarcació en aigües internacionals el 15 de març, després de negar-se a lliurar dones i nens a un patruller dels guardacostes libis que se’ls hi havia aproximat. Després de l’accidentat rescat, l’entitat de salvament de refugiats va demanar al centre de comandament a Roma que li assignessin un port per desembarcar als rescatats però fins 24 hores després no va rebre resposta, després que hagués d’intervenir el govern espanyol. La Fiscalia de Catània argumenta que l’ONG hauria hagut de sol·licitar desembarcar a Malta, ja que era el port més proper i s’hi van apropar per desembarcar una nounada que es trobava greu. Segons l’argument del fiscal, Proactiva Open Arms no ho va fer perquè sap que Malta no acull immigrants. Finalment, l’embarcació de l’ONG de Badalona (Barcelona) va atracar a Pozzallo i l’endemà va ser bloquejada pel fiscal de Catània, sota l’argument que hauria afavorit la immigració clandestina cap a Itàlia. Òscar Camps: ‘Ens preocupa moltíssim que algun membre de l’organització pugui anar a presó’ L’impulsor de Proactiva Open Arms, Òscar Camps, assenyala en declaracions a l’ACN des de Brussel·les que el preocupa ‘moltíssim’ que qualsevol membre de l’organització estigui acusat d’afavorir la immigració clandestina i que sobre aquests pugui caure una pena de presó. ‘Sobretot quan parlem de penes de quinze anys’, afegeix. Segons explica, ara per ara l’organització està centrant ‘tots els esforços en què puguin ser eximits d’aquest càrrec i esperem que això sigui així’. ‘El primer són les persones. Quan creguem que estan lliures d’aquesta acusació podrem anar a una altra banda’, matisa. No obstant això, sí que estan preparant un vaixell que pugui assumir les tasques de salvament que feia l’embarcació immobilitzada. ‘Tenim una altra embarcació a punt de sortir. Encara no està habilitada però diumenge que ve viatjarem a un altre país europeu on hi ha una possible tercera embarcació que pugui fer el que estava fent l’Open Arms’, ha explicitat aquest dimarts en roda de premsa al Parlament Europeu, a Brussel·les. Camps ha comparegut davant dels mitjans juntament amb el coordinador general de missions Gerard Canals -un dels tres encausats- i l’eurodiputat d’ICV Ernest Urtasun. El fundador de l’ONG ha recordat en aquesta trobada amb els mitjans que el vaixell retingut està registrat com ‘un vaixell de salvament, amb tripulació professional de salvament’ i que per això van dirigir-se a socórrer l’embarcació amb immigrants libis que es trobava en aigües internacionals. En aquest sentit, ha criticat que en tot moment s’hagi tractat el rescat de la barca de goma amb immigrants libis com ‘un tema de refugiats’. Ha incidit que el que fan des de Proactiva Open Arms és socórrer ‘persones al mar que necessiten auxili’. ‘Això és el que vam fer atenent a una sol·licitud del Centre de Roma, no ens qüestionem més’. Encara sobre aquest punt ha reivindicat que ‘ningú hauria de morir abandonat al mar per una qüestió de competències’. Per altra banda, durant l’atenció a la premsa també ha insistit que no tenen constància d’haver violat cap conveni internacional. ‘Parlem de vides en perill, en cap moment entrem a valorar en una situació d’emergència si les persones són o no sol·licitants de refugi’, ha dit. Per últim, ha afegit que ‘són vides en perill i que així ho recullen els convenis internacionals’. El Síndic insta el ministre d’Afers Exteriors espanyol a intervenir El Síndic de Greuges de Catalunya considera que la interpretació que s’està fent dels fets és absolutament perversa i contrària al principi fonamental de la Unió Europa de respecte dels drets humans. Per aquest motiu, ha demanat la intervenció de l’estat espanyol per mitjà d’una carta enviada al ministre d’Afers Exteriors espanyol, Alfonso Dastis. En l’escrit, el Síndic l’insta a adoptar les mesures oportunes per a defensar els drets en risc de les persones membres d’Open Arms implicades. El Síndic s’ha adreçat, a més, al Defensor del Poble per demanar-li que, ateses les seves competències, actuï d’ofici i supervisi l’actuació de l’Administració de l’estat espanyol. Pel que fa al Ministeri d’Exteriors espanyol, també li ha reclamat que, en el marc de la Unió Europea, intervingui perquè s’aclareixin i es delimitin els comportaments punibles com a tràfic de persones de manera diferenciada de les actuacions que tenen l’objectiu de defensar els drets humans. En el seu escrit, el Síndic també argumenta que les lleis del mar obliguen qualsevol embarcació a rescatar les persones que naufraguen en aigües internacionals. A més, el dret internacional prohibeix el refoulement (devolució) de persones a països en què poden ser perseguides per motius de discriminació. L’associació Proactiva Open Arms va crear-se el setembre de 2015 amb l’objectiu de suplir la inacció dels governs membres de la Unió Europea davant la necessitat d’abordar des del respecte dels drets humans els moviments migratoris. La seva missió és dur a terme les tasques de salvament de les persones que intenten creuar el Mediterrani per fugir de les situacions de conflicte armat a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. En aquest sentit, a parer del Síndic, resulta inexplicable que l’actuació de l’ONG es vinculi a les màfies que trafiquen amb éssers humans.

El vaixell de Proactiva Open Arms seguirà bloquejat a Itàlia per decisió d’un jutge

El jutge del Suprem espanyol Pablo Llarena ha decidit aquesta nit d’aixecar el secret de sumari sobre la peça de la investigació que tracta sobre la malversació en el referèndum del primer d’octubre. El magistrat ha pres la decisió després d’enganxar-se per aquestes acusacions amb el ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, i també després de veure com les justícies d’Alemanya, Bèlgica i Escòcia qüestionvaen el fonament de la seva instrucció. En el sumari consta un informe de la Guàrdia Civil que especula que es van fer servir les subvencions del grup parlamentari de Junts pel Sí per a finançar actes de promoció del primer d’octubre. En aquest sentit, els investigadors asseguren que han trobat una factura signada per Jordi Turull per a llogar el Teatre Nacional de Catalunya, on es va fer un acte el 4 de juliol. La factura és de 17.690 euros. D’una altra banda, el sumari també diu que el cost de l’1-O per a la Generalitat fou d’1.915.067,22 euros, una xifra molt superior a la que fins ara havien donat els investigadors, que era d’1,6 milions. Abans-d’ahir hi hagué la compareixença del vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, davant Llarena. ‘No s’ha dedicat ni un sol euro del pressupost per al procés’, li va etzibar.

Llarena aixeca ara el secret de sumari per provar de demostrar que hi va haver malversació l’1-O

Barcelona ha presentat formalment al Consell Europeu la candidatura per acollir l’Agència Europea de Medicaments (EMA). L’equip tècnic de la candidatura, format per representants de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el govern espanyol, han presentat el dossier tècnic que inclou el pla de continuïtat que ofereixen per a l’EMA. El document analitza els sis criteris que són requisits indispensables per acollir l’agència i n’afegeix un setè en què es valora el potencial en innovació i recerca a l’estat espanyol. Aquest dilluns es tanca el termini per presentar les candidatures per ser la nova seu de l’EMA, l’organisme de la Unió Europea (UE) encarregat de garantir la seguretat i la qualitat de vida dels ciutadans en l’àmbit farmacèutic. Com a resultat del Brexit, la UE busca una nova ubicació de les dues agències presents a Londres, l’EMA i l’Autoritat Bancària Europea. Un dels punts més importants és el que explica el pla de continuïtat que ofereix l’estat espanyol a l’EMA i destaca la fortalesa de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). El document proposa un grup de coordinació entre l’AEMPS i l’EMA perquè es pugui assumir part del treball a l’estat espanyol mentre es realitza el trasllat. Per això, es reforçaria el personal de l’agència espanyola i s’invertirien prop de 3 milions d’euros. També ofereixen crear a Londres una oficina de landing per preparar el trasllat dels gairebé 1.000 treballadors de l’agència i les seves famílies. El Consell de caps d’estat i de govern de la UE decidirà aquesta tardor la nova seu de l’EMA, que s’haurà de traslladar l’1 d’abril del 2019. L’agència es va instal·lar a la capital britànica el 1992 i, aleshores, Barcelona va quedar en segona posició.

Barcelona presenta la candidatura al Consell Europeu per ser la nova seu de l’Agència Europea de Medicaments

Francina Armengol vol ser la primera presidenta que repeteix un govern de progrés i que posa fi l’alternança que regna a la cambra d’ençà del 1999. Aquell any hi hagué el primer pacte d’esquerres al parlament, que va permetre de desallotjar el PP del govern de les Illes després d’una entesa entre el PSIB-PSOE, el PSM, Unió Mallorquina, Esquerra Unida, els Verds i la Coordinadora d’Organitzacions Progressistes de Formentera. Francesc Antich en fou elegit president. Antich és precisament un dels grans valedors de Francina Armengol dins el PSIB. Fa quatre anys, la gestió de José Ramon Bauzá fou fortament desqualificada al carrer i a les urnes i, per primera vegada, l’esquerra va superar la majoria absoluta sense necessitat d’afegir-hi cap partit de centre-dreta, com havia passat en pactes anteriors amb Unió Mallorquina, la formació que tradicionalment girava el govern a la dreta o a l’esquerra. El 2015, l’esquerra nacionalista i ecologista de Més per Mallorca va obtenir els millors resultats de la seva història, incloent-hi els anys del PSM. Va aplegar gairebé 60.000 vots, que li van donar 6 diputats. Més per Menorca va aconseguir 3 escons més, amb més de 6.000 vots. Podem va aplegar-ne 62.000 i 10 diputats i el PSIB-PSOE, 81.000 i 14 escons. La majoria absoluta de la cambra, 30 escons, era superada de sobres per l’esquerra. El PP va tenir una davallada històrica. Bauzá va passar de 35 escons a 20. Amb 121.000 vots va ser la força més votada, però va perdre el govern i les institucions principals de les Illes. El PI, amb 34.000 vots, va tenir 3 diputats en aquella primera aparició en unes eleccions al parlament i va cobrir l’espai que havia ocupat Unió Mallorquina. Tanmateix, aquesta vegada l’esquerra no el va necessitar. Ciutadans, amb 2 diputats i 25.000 vots, apareixia per primera vegada al parlament. Les enquestes pronostiquen una pujada del partit de Rivera a les Illes, tot i que té una implantació municipal migrada. L’aparició de Vox a les espanyoles del 28 d’abril ha fragmentat encara més el vot de la dreta espanyolista. Biel Company mira d’articular un discurs regionalista, però topa amb la línia de Pablo Casado i competeix amb posicions extremes que ja li han fet perdre 70.000 vots al congrés espanyol. S’haurà acabat l’hegemonia del PP com a partit de dreta majoritari també al parlament? És una de les qüestions que s’aclariran el 26 de maig, en què coincidiran eleccions al parlament, als consells insulars, municipals i europees. Un superdiumenge mai vist a les Illes, amb una gran batalla de fons: la repetició o no del govern de progrés i els equilibris electorals dels partits que l’han sustentat aquesta darrera legislatura. Candidats i lluita entre PSOE, Més i Podem Francina Armengol repeteix com a candidata del PSIB-PSOE. Ha resistit els pitjors moments del seu partit i ara es presenta amb totes les enquestes a favor i aspira a capitalitzar la gestió del seu executiu d’aquests darrers quatre anys. Miquel Ensenyat substitueix Biel Barceló al capdavant de Més per Mallorca, soci de govern d’Armengol. Ensenyat, ex-batlle d’Esporles i president del Consell de Mallorca aquests quatre anys darrers té un desafiament de dimensions considerables. Després d’obtenir 25.000 vots a les espanyoles, la seva formació vol consolidar l’espai per a fer possible un altre govern amb Armengol. Ja ha dit que aquesta vegada vol que Podem entri al govern. Les crítiques de sectors ecologistes, molests amb la tasca en matèria turística i ambiental, i el sentiment d’alguns sectors nacionalistes i independentistes que s’ha avançat poc en matèria lingüística, li poden passar factura. ERC s’ha afegit a les llistes de Més després d’anys de relacions difícils. Podem, que ha donat suport extern a l’executiu d’Armengol, també canvia de candidat. El jutge Juan Pedro Yllanes substitueix Alberto Jarabo com a cap de llista a la presidència del govern. I Jarabo serà el candidat a l’Ajuntament de Palma. Yllanes ha estat diputat al congrés espanyol aquesta darrera legislatura. Podem surt relativament reforçat dels comicis espanyols del mes passat. A diferència del 2016, va ser superat pel PSIB-PSOE, però va ser capaç d’aturar dignament la sagnia que no va aturar Podem a l’estat espanyol. Aquests tres partits competiran pel vot de l’esquerra, mirant de mantenir els equilibris i amb l’amenaça de la dreta i l’extrema dreta. Cs, PP i Vox van superar els 220.000 vots el 28-A. Canvi de papers en la dreta espanyolista? Ciutadans va desplaçar el PP de la primera posició en la darrera competició electoral, amb 3.000 vots més (90.000 contra 87.000) i l’extrema dreta va aparèixer amb 58.000. Biel Company és el candidat del PP, en substitució de Bauzá, que ha fitxat per Cs per a les europees. Aquesta formació també presenta canvis. El candidat al parlament és Marc Pérez-Ribas que va guanyar les primàries a Xavier Pericay, un dels fundadors del partit. La fragmentació de la dreta i l’extrema dreta pot beneficiar els partits del pacte? És una altra de les incògnites que es resoldran la nit electoral. Ara com ara, les enquestes tornen a donar majoria a l’esquerra, però pot acabar decidint-se per un marge estret d’escons. Superdiumenge: parlament, consells, municipals i europees Els ciutadans de les Illes també hauran de triar els seus representants als consells insulars. Les forces d’esquerra volen mantenir els consells de Mallorca i Menorca. En les dues illes la diferència entre PSIB i Més es va reduir a pocs milers de vots. El Consell Insular de Mallorca ha estat presidit per Miquel Ensenyat, de Més, ara candidat al parlament. A Menorca, PSIB-PSOE i Més per Menorca s’han repartit la legislatura. Maite Salord ha representat l’ecosobiranisme menorquí durant dos anys. A Eivissa, PSIB-PSOE i Podem van sumar 7 consellers, contra 6 del PP. A Formentera, Gent per Formentera va assolir la majoria absoluta. Per primera vegada coincidiran a les Illes Balears eleccions al parlament, als consells insulars, municipals i europees. Fa quatre anys el canvi va arribar també als municipis amb una irrupció molt destacable de l’ecosobiranisme. Palma, Ciutadella, Inca, Manacor i una gran quantitat de pobles i ciutats van fer un tomb a l’esquerra amb Més per Mallorca i Més per Menorca com a grans triomfadors. Més per Mallorca, juntament amb el PP, és el partit que presenta més candidatures als ajuntaments i confia en la força municipal que té per poder plantar cara a la ressaca de les espanyoles, marcades clarament per un debat que els és incòmode. Antoni Noguera ha estat el primer batlle republicà i independentista d’ençà d’Emili Darder, abans de ser assassinat pels franquistes. Noguera ha exercit els darrers dos anys de legislatura. Abans, el batlle va ser José Hila, del PSIB-PSOE. El 2015 van quedar a només cinc mil vots de diferència. Palma representa un tant per cent molt alt del cens electoral i uns mals resultats poden arrossegar la resta d’institucions. Serà una altra de les claus per a explicar els resultats. La gran novetat a la capital és Crida per Palma, opció rupturista i sobiranista que fa una dura crítica a les polítiques socials d’aquesta darrera legislatura. En principi, té poques opcions d’aconseguir representació i podria restar vots a Més. Com a fet destacable, a Esporles, feu històric del nacionalisme d’esquerres de Mallorca, no es presenta cap formació de dretes. Quant a les eleccions europees, Més per Mallorca es presenta amb Compromís. Serà interessant de veure també quin suport té la candidatura de Carles Puigdemont, que ha rebut l’adhesió pública de personalitats culturals i polítiques de les Illes i que inclou tres representants de Mallorca. També s’haurà d’analitzar l’impacte de la candidatura que encapçala ERC, Ara Repúbliques, amb EH-Bildu i el BNG. Una part de l’electorat de Més s’ha decantat tradicionalment per aquesta opció en les europees. Fa cinc anys, Més per Mallorca no es va presentar i va donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants. ERC va aplegar-ne 20.000 i fou la cinquena força més votada. Els grans temes a debat El model turístic torna a ser un dels punts centrals del debat polític. Amb un territori limitat i una economia basada en el monocultiu turístic, les opcions damunt la taula són gairebé les de sempre. Amb una novetat prou important, la polèmica que s’havia suscitat per l’ecotaxa sembla que ja no és tan pronunciada. La saturació i la conservació del territori, a més del problema de l’habitatge i el lloguer turístic, són qüestions col·laterals, tot i que tenen un gran impacte en la vida dels ciutadans. La dreta i l’extrema dreta maldaran per atiar el discurs anticatalanista, mentre que les polítiques en matèria lingüística han estat considerades massa tèbies per sectors amplis de la societat que coincideixen que s’ha aturat el cop de l’època Bauzá, però que s’ha avançat poc en aquest terreny. N’és un bon exemple el requisit lingüístic als treballadors públics de la sanitat que ha enfrontat els dos socis de govern per la seva implantació. La millora del finançament, una demanda de consens per la majoria de grups polítics, l’aprovació del règim especial de les Balears (REB) que Més, el PI i Podem consideren insuficient, són més qüestions importants. La situació econòmica també pot anar a favor del pacte perquè no és tan delicada com ara fa vuit anys, malgrat que la desocupació registrada manté xifres considerables i continua essent l’assignatura pendent de la desestacionalització del sector serveis. Mentrestant, Armengol mirarà de seguir l’onada de Pedro Sánchez que tan bons resultats li va donar a les espanyoles i exposarà les millores socials aconseguides en la darrera legislatura. Segons les enquestes, ni Podem ni Més no podran disputar l’hegemonia del tripartit, una circumstància cobejada no fa gaire per aquestes dues formacions. Ara, és la presidenta qui sembla en més bona posició per a pessigar més bocins del pastís. Tot i que no tenen la mateixa lògica i els votants es comporten de manera diferent, si posem els dos grans blocs cara a cara, el resultat del 28-A deixa un escenari obert: PSIB-PSOE, Podem i Més, 253.000 vots; Cs, PP i Vox, 235.000. En joc, la repetició del govern de progrés.

Superdiumenge a les Illes amb la repetició del govern de progrés en joc

El ministre de Foment espanyol, José Luis Ábalos, ha condicionat la millora de la xarxa ferroviària de Rodalia al fet que s’aprovi el pressupost del govern espanyol. Ábalos feia una referència implícita a la línia R4, on avui hi ha hagut un accident amb un mort a causa del descarrilament d’un tren per una esllavissada. D’aquesta manera, tornava a pressionar ERC i el PDECat. Ábalos ha respost la pregunta de la senadora d’ERC Mirella Cortès, que reclamava un pla d’inversions efectiu i real per millorar la infrastructura. ‘Espero que sigui vostè el ministre que posi punt final a aquestes reivindicacions’, ha dit Cortès. ‘Per a això necessito la seva col·laboració’, ha respost Ábalos. Ha admès que hi havia un ‘gran problema’ i un deute amb el sistema de Rodalia: ‘Hem prioritzat uns altres sistemes i aquest ha estat totalment relegat’. El ministre també ha lamentat l’accident mortal i ha traslladat el condol de l’executiu espanyol a la família de la víctima mortal i als ferits.

Ábalos utilitza l’accident del tren de Vacarisses per pressionar l’independentisme sobre el pressupost

L’advocat del president de la Generalitat Quim Torra, Gonzalo Boye ha advertit el president espanyol, Pedro Sánchez, que si la Junta Electoral espanyola (JEC) aconsegueix el seu propòsit d’inhabilitar-lo com a diputat, el següent serà ell. En una piulada, afirma que la intenció és destituir-lo primer com a diputat i finalment com a president, i avisa que és l’estat democràtic de dret que hi ha en joc. ‘Avui volen Torra i, si l’aconsegueixen, demà voldran Sánchez, i, després, qualsevol’, ha afegit. ‘Un sector rellevant de la judicatura ha declarat la guerra a la democràcia i la pregunta és, ho permetrem?’, ha criticat. En aquest sentit, Boye considera que no defensar Torra com a diputat equival a renunciar a defensar la sobirania del Parlament de Catalunya. ‘Això no és una qüsetió de persones, sinó de garanties democràtiques’, ha escrit poca estona després d’haver sabut que la Junta Electoral de Barcelona ha refusat les últimes al·legacions presentades ahir. Pero, también, es tanto como asumir que el voto de los catalanes vale menos que el de los miembros de la JEC… esto no va de personas sino de garantías democráticas — Gonzalo Boye (@boye_g) January 25, 2020 Un sector relevante de la judicatura ha declarado la guerra a la democracia y la pregunta es ¿lo vamos a permitir? Para unos está en juego el “estado de Derecho” pero, para mí y muchos otros, realmente está en juego el “estado DEMOCRÁTICO y de derecho”… esa es la diferencia pic.twitter.com/tTFC0R0o0m — Gonzalo Boye (@boye_g) January 25, 2020 El objetivo no es cesar a @QuimTorraiPla como Diputado al Parlament de Catalunya sino, primero, cesarlo como Diputado y, luego, como President… después veremos a por quién irán — Gonzalo Boye (@boye_g) January 25, 2020

L’advertència de Boye a Sánchez arran de l’escomesa de la JEC contra Torra

Àngel Vázquez, regidor de Compromís a Burjassot, ha denunciat a primera hora del matí que ha estat apallissat al crit de ‘marieta de merda’. Vázquez ha explicat a Twitter que ahir va sortir a sopar i quan buscava el cotxe per a tornar a casa s’ha trobat dues persones que li han partit el llavi, les dues celles i les ulleres. A causa de l’agressió, té un vessament ocular i el llavi inflamat. ‘Podria haver estat pitjor? Sí. Que estic acollonat? També’, ha escrit Vázquez. Bona nit. Hui he anat a sopar amb els meus companys de màster. Eixe ha sigut el meu delicte. Eixe i dur el monyo llarg. Quan estava tornant a casa, buscant el meu cotxe. M'he creuat amb dos energúmens que m'han pegat una pallissa al crit de "maricón de mierda". — Àngel Vázquez 🍊 (@AnVazMar) December 20, 2019 Podria haver sigut pitjor? Si. Que estic acollonat? També. — Àngel Vázquez 🍊 (@AnVazMar) December 20, 2019 Vázquez ha rebut mostres de suport de ciutadans i companys de partit com el senador Carles Mulet, que ha dit que traslladarà el cas al govern espanyol, el batlle de València Joan Ribó i el conseller d’educació Vicent Marzá. Ho fem sempre q veiem actuacions com aquestes, xq mai puguen dir no hi ha constància — Carles Mulet Garcia (@carlesmulet) December 20, 2019 Tot el meu suport i ànims Angel. Algú està donant ales al feixisme i tots coneixem qui és — Joan Ribó (@joanribo) December 20, 2019 Ànims i molta força, Àngel. — Vicent Marzà (@VicentMarza) December 20, 2019

Un regidor de Compromís a Burjassot denuncia una agressió homòfoba

El cap de llista d’ERC a les eleccions espanyoles, Gabriel Rufián, ha deixat clar avui que ‘sense Artur Mas, sense el que representa, no es farà la independència’. Junts pel Sí no canviarà de candidat i, per això, Rufián ha tornat a demanar la CUP que, tot i el resultat del seu debat intern, investeixi l’actual president en funcions. ‘Demanem que premin el botó. No hi ha millor manera de saber si Mas ho farà o no (independència) que fer-lo president’, ha indicat durant la roda de premsa posterior a la reunió de la permanent nacional del partit. També ha subratllat que, ‘sense acord, no hi ha procés constituent’ i sense Mas no hi ha acord possible. En tot cas, s’ha mostrat optimista de cara a la consecució d’aquest pacte i ha demanat que es fugi del ‘debat fratricida’ entre la CUP i Junts Pel Sí, perquè els ‘únics adversaris’ són Ciutadans, PP i PSOE. ‘Sense Mas, sense el que representa el senyor Mas, no es farà la independència. Agradi més o menys’, ha remarcat. El candidat d’ERC a les espanyoles ha respost d’aquesta manera la CUP, que va mantenir el veto al president en funcions després de la jornada de debat nacional. ‘És el nostre candidat’, ha insistit. Junts pel Sí no en proposarà cap altre, així que, si la CUP no l’accepta, la XI legislatura està destinada a dissoldre’s el 10 de gener. ERC no vol que hi hagi noves eleccions al març i confia encara en l’acord que garanteixi la governabilitat i l’impuls decidit a la independència de Catalunya. Adverteix, però, que ‘sense acord no hi haurà procés constituent’. Segons Rufián, l’acord de govern és, ara per ara, prioritari. ‘Abans de parlar de plans de xoc cal arribar a un acord. Sense acord no farem res’, ha reblat.

ERC assegura que ‘sense Mas’ no hi ha independència

La crisi sanitària i el confinament general de la població de resultes de la Covid-19 han trasbalsat els ritmes vitals de tothom i també, en conseqüència, la manera d’accedir als continguts culturals. N’és una prova que els dos primers dies de confinament les visites a l’espai digital de les biblioteques públiques, eBiblioCat, va augmentar d’un 500%. I en el mateix període el préstec de llibres electrònics va créixer d’un 150%. Per respondre a l’augment sobtat de la demanda, la Generalitat, la Diputació de Barcelona, la Diputació de Girona i les Biblioteques de Barcelona han aprovat la contractació immediata de més títols i llicències d’ús per un valor de 120.000 euros, alhora que s’ha augmentat el nombre de documents que pot manllevar cada persona cada dia. Sobre la base d’aquest acord, tothom pot accedir a la biblioteca digital eBiblioCat. I el fet de no tenir el carnet de la biblioteca ja no serà cap entrebanc, perquè d’ara endavant també es pot obtenir telemàticament. Una vegada fet el registre a la web que s’ha activat, l’usuari tindrà tres mesos per a anar a qualsevol biblioteca a recollir el carnet, però tindrà accés als serveis digitals de seguida. Revistes en català gratuïtes durant el confinament A banda tot el material amb què comptava la plataforma, ara s’hi han incorporat els recursos que editors i, en general, empreses de continguts digitals ofereixen gratuïtament als ciutadans mentre duri la crisi sanitària, com ara el banc de dades per a escoles SIR Issues Researcher i la col·lecció de còmics ‘Underground and Independent Comics‘. Actualment, des d’eBiblioCat es pot accedir a una col·lecció de més de cent mil documents digitals, com ara llibres electrònics, audiollibres, música, films i documentaris, enciclopèdies generals de referència i d’informació sobre temes mèdics, cursos d’anglès, etc. A més, s’ofereixen col·leccions diferenciades per temàtiques, com ara la col·lecció ‘Estan bojos, aquests romans!’ en homenatge a Albert Uderzo, el creador d’Asterix, mort fa poc; ‘Misteris acollidors’, relacionada amb obres de gènere negre; i ‘Sofà, manta i crispetes’, amb una selecció acurada dels grans clàssics de la història del cinema. I si ens interessa un tema en concret, també es pot recórrer a l’índex on apareix una llista de cada matèria: art, ciència i tecnologia, humanitats i ciències socials, oci, idiomes, música… Música per a atenuar l’aïllament: festivals en directe des de casa

Les biblioteques continuen obertes amb més de 10.000 documents digitals a l’abast de tothom

Teresa Forcades ens rep a la casa de Gràcia on va viure de petita. És on ha tornat, ara que tot i ser encara monja, s’ha exclaustrat. La trobem sense vel, amb el llibre ‘Viure, morir i nàixer a Gaza’, de David Segarra damunt la taula, i atenent trucades telefòniques de benedictines de 99 anys que la troben a faltar. Deixa la porta de casa oberta (‘al pis de sota hi viu més família, i així passa l’aire’), té la cara força alegre i prou ganes de parlar. Forcades es mostra oberta a la llista unitària sense polítics, comenta sense cap acritud les baixes a Procés Constituent, matisa les diferències entre Podem a Espanya i la secció catalana, i avança detalls que li agradaria veure a la Constitució Catalana. —Us agrada la proposta d’una llista sense polítics pel 27-S? —Davant la pregunta si una llista sense polítics, que no condicionés cap tipus de govern, i servís per suplir el referèndum, la meva opinió personal és que hi estaria d’acord, i que el Procés Constituent hi estaria d’acord, o hi hauria d’estar. És un gest que diu: no pot ser que com a poble no se’ns reconegui el dret d’autodeterminació. I he llegit que tècnicament es podrien convocar eleccions gairebé immediatament. Dos mesos. Ara, si comencem a parlar de sis mesos, o d’un any, o sobretot, si parlem d’un govern, aleshores la meva opció és molt clara: per a fer govern has de preguntar a la gent quin projecte de país. No només si volen la independència o no. —Si es convoquen entre els dos mesos, doncs, seguiu pensant que la llista civil és una bona idea —Crec que hem de pressionar per això fins al final. —Alguna gent ha deixat Procés Constituent aquestes setmanes. Per què ha passat? —Des del principi hem estat transversals. Gent d’ICV s’ha apuntat, gent de la CUP també. El 14-J anem a una assemblea general i faig una proposta que inclou confluència amb tots. Molta gent diu que plantejo un front on la CUP ja va anunciar que no hi seria en un bloc electoral. I per tant gent de Procés va dir: doncs anem cap a l’espai de la Crida Constituent-CUP. I jo ho entenc. I si jo fos la gent, no sé què faria… Perquè no és fàcil. I no hi ha cap garantia. Hi ha gent que m’ho diu: no hauràs acabat de sortir del Monestir per acabar no fent res? Jo crec que intentar-ho ja és fer alguna cosa. Ara, el resultat ja no el sé. I si no pot ser, no pot ser. Però intentar-ho. Jo entenc perfectament la gent. Teresa Forcades (Foto: Adiva Koenigsberg) —Us heu vist amb els crítics? —Sí. Perquè hi ha corrent crític que no ha marxat. I això està molt bé. Si parlem de pluralitat no hem de desitjar l’uniformisme. La meva tesi doctoral és sobre la unitat en la diversitat. Ells perquè es queden? Perquè em diuen ‘ja obrireu els ulls, ja!’ I potser tenen raó, i estaran allà per a fer de pont. Són els millors sentinelles. Em diuen: no et deixaràs manipular? Doncs mira, mentre els tingui a ells, ho tinc difícil, perquè estant a la que salten. És bonic, això. No som un moviment caòtic, anem junts, l’objectiu és una Catalunya independent d’esquerres. Però aquest corrent ens diu: ‘us heu equivocat de mètode. Amb aquests no farem res i després serà massa tard per anar amb la CUP’. —Procés Constituent quan acabarà decidint si conflueix amb ICV i Podem? —Aquesta setmana. Si el 3 d’agost és quan es convoca eleccions pel 27-S, nosaltres ens hem de mullar aquesta setmana. El nostre Grup Promotor al final és el dia 18. I el Grup decidirà, a partir del que haurà vingut de les territorials. Perquè al grup haurien de venir els seus representants. —Com és que es vol aliar amb Iniciativa si sou anticapitalista? Perquè ells no ho són —Em puc alinear amb Iniciativa, EUiA i amb Podem perquè tenim el compromís de fer un procés constituent. I això és l’obertura de l’espai que farà que el poble decideixi quin model de país vol. I és l’oportunitat millor per a fer-lo anticapitalista. —Faig com els crítics: i si us manipulen? Independentistes, la Forcades va amb nosaltres! —Jo crec que això és una possibilitat. Per desgràcia, la política no hauria de tenir res a veure amb això, però aquesta és la queixa. La crítica és claríssima. Ara, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. L’altra cosa és dir: perquè no em puguin manipular, o que sembli que em manipulin, no he de fer res? Que ho sembli, mira, m’és igual. Jo segueixo a un home que es diu Jesús, que pobre home li van dir de tot. O Casaldàliga. Grans sants, però en vida només reben que garrotades. Això ho tinc assumit. Però a banda que ho sembli, que no sigui veritat. Perquè pot ser de veritat. I això sí que he de vigilar. Amb això estic. —Podem de Castella és més centralista que la resta? —Jo crec que sí. M’ho sembla. Tot i que aquí hi ha un subgrup espanyolista, que com sabeu ha perdut. I l’Albano, en el seu punt vuit del programa, més clar no pot ser: el procés d’aquí no és depenent. I és el que va tenir més vots. El Podem català estan més propers a l’autodeterminació que el podem espanyol. —En canvi, l’Iglesias no: en el marc actual, no es pot preguntar als catalans. Un desconcert total. —Jo tamb ho crec. I ho vaig escriure en un article a VilaWeb, que no pots anar reivindicant aquesta democràcia des de baix quan acceptes que el marc legal pot determinar. I que només pots fer allò que és legal. Això mateix dic a Mas. Si només vols fer allò que és legal, mai farem el que voldrem. Si hem d’esperar que la independència sigui legal, la probabilitat és que no la fem mai. I ara per ara l’anticapitalisme, fins i tot la socialdemocràcia, no són legals. Per això la meva cosa és desobediència institucional. Imagina’t que la confluència que vull amb ICV i Podem es dóna, que guanya el 27-S, i té el suport de CUP i ERC per a fer govern. Doncs no farem res si no hi ha el poble al carrer. Això que jo vull és una revolució. —Albano Dante, de Podem. Me’l llegeixo i penso: aquest home el que vol és un canvi de govern autonòmic. No m’interessa gens, a mi. —Nosaltres des de Procés tenim dues línies vermelles: assegurar el compromís d’un procés constituent no subordinat. Ells no en volen dir unilateral, perquè els sona que t’és igual el que facin. I certament jo preferiria que fos fratern. Però una cosa és fratern i l’altra, subordinat. No hem de demanar permís a ningú. Aquí movem fitxa nosaltres. I l’altra línia és que això ha d’anar de baix, a dalt. Això vol dir que l’encapçalament, en aquesta confluència, si no hi ha acord, s’ha de fer en primàries. Teresa Forcades (Foto: Adiva Koenigsberg) —Imaginem la constitució catalana. Què us agradaria que hi posés. —Que la propietat privada no és un dret absolut. Això la doctrina social de l’església ja ho diu. I crec que una majoria de la gent ho entendria. Perquè ara passa que jo puc tenir tot de menjar i deixar-lo podrir, perquè és meu, mentre miro com et mors de gana. Però necessitem gent que ho lluiti, això. O el tema del deute. No vull un estat que comenci endeutat. Com diu David Fernández, endeutats per 128 anys: sis milions diaris d’euros que se’n van cap de les arques catalanes a unes entitats financeres que han especulat amb el deute, i canviant la Constitució. Ja n’hi ha prou. És una burla a la cara. —Doncs Iniciativa té un deute econòmic considerable. —Si a mi Mas em digués: vull fer un procés popular amb la gent, des de baix, no me’l creuria. Però si me’l firma, endavant. Com amb Iniciativa. Amb qui no em vull aliar no és Mas o CiU, és amb les polítiques neoliberals. Almenys Mas és honest. Si els altres enganyen, ja s’ho trobaran. Ja ens ho trobarem. Mas diu que hem d’assumir la nostra part de deute i que el TTIP és fantàstic. Com vols que no intenti facilitar en aquest país una transició nacional allunyada al màxim d’aquestes polítiques? I crec que sumem. Que podríem sumar. Convido al Mas a estar contra el TTIP i el Consorci Sanitari i de treure el Boi Ruiz, a revertir totes les privatitzacions i el deute, i llavors me l’estimo tant com a l’Herrera. Si algú em diu que no li agraden les meves polítiques, no hi puc pactar. Si en canvi algú diu que sí, potser m’enganya, i jo m’he d’espavilar a blindar-ho. A deixar-lo sol en un moment decisiu, i caure perquè ha traït dels pactes. De qui vols que em fiï, sinó? —De ni Déu. —Home, això… —Tinc una teoria: Samsó va perdre la força en perdre cabell. Forcades ha perdut la força en perdre el vel. —Espero que no. Si no m’haguessin dit que me’l tragués, no me l’hauria tret, és com vaig més còmode, i hi tornaria a anar. Ara vaig sense vel i veurem què passa. Certament no ha estat pressió de l’extrema esquerra, sinó que m’ho ha demanat la comunitat i el bisbe. Jo no he deixat de ser monja, i podria anar amb el vel. Però m’han ofert aquesta fórmula, una exclaustració temporal i després tornar, i m’han demanat que no vagi amb el vel. Sinó semblaria que sigui una opció del monestir i no és el cas.

Teresa Forcades: ‘Que em manipulin? És una possibilitat. He de vigilar’

Andrej Hunko és diputat al parlament alemany pel partit de l’esquerra radical Die Linke. Responsable d’Afers Europeus, aquest home tan vinculat als moviments pacifistes i a l’activisme més esquerranós va visitar ahir els presos polítics catalans als Lledoners. Els va poder veure tots menys a Turull, Forn i les dones preses. VilaWeb va poder parlar ahir amb Hunko per entendre quina visió té del cas català, per què l’esquerra radical alemanya manifesta tanta empatia amb els independentistes catalans i com ha viscut la visita a la presó. —Per què els heu volgut visitar, els presos? —Visitant els presos vull enviar un missatge a Europa. Això és molt seriós. Hi ha un judici que s’acosta. I ningú no en parla prou. L’arrest de Puigdemont va fer que el vostre cas fos molt seguit. Però ara ja no. Ara no en parla ningú, de Catalunya. Jo vull mantenir la meva feina i la meva idea: Europa ha de tractar d’aquesta qüestió. —I com ha anat la visita? —Els he vists tots menys Turull i Forn. L’ambient ha estat molt positiu, els he trobats molt forts. Romeva m’ha dit que els condemnarien, però que acabarien guanyant perquè demostrarien que no han comès cap crim. I que és una venjança d’Espanya però que anirien a Estrasburg. He quedat impressionat de la integritat dels presos. Desprenen una energia molt positiva. Els responsables de la presó ens han tractat molt bé. Els polítics m’han dit que aquí hi ha una lluita per defensar la democràcia i contra l’extrema dreta. —Per situar-nos, quina opinió en teniu, del cas català? —Jo no sóc pro-independència, jo sóc partidari de trobar una solució democràtica i pacífica en el marc europeu. I veig què passa. I les detencions. I crec que ara és el moment de venir aquí a enviar el missatge a Europa que la qüestió de Catalunya s’ha d’afrontar. I m’agradaria portar-la a l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa, també. Ja vaig fer-ho a l’octubre. I vull tornar-ho a fer. —I com va anar el debat a l’octubre? —Va ser molt interessant. Vam aconseguir que hi hagués debat. Un debat sense conclusions, és cert, però es van poder veure les posicions. Jo vaig fer-hi la introducció i vaig veure com tots els representants de les velles nacions centreeuropees anaven més o menys a favor d’una solució democràtica. Els suïssos es van oferir a ajudar i tot. I a l’altra banda hi havia els turcs, els representants de l’Azerbaitjan, els nacionalistes serbs i els representats espanyols, tots menys Podem. Andrej Hunko ahir a la presó dels Lledoners. —I al parlament alemany, no hi podeu portar un debat? —Vaig provar que el cas català entrés en el programa que anomenem ‘Parlamentaris protegeixen parlamentaris’. Ajudem diputats de tot el món que tenen problemes, víctimes de repressió. Ho hem fet amb polítics de Turquia –per exemple, els kurds– i d’Egipte. Vaig maldar per fer-ho amb els catalans, i amb els Jordis. I m’ho van refusar dient que Espanya era un país de la UE. —Com el vau arribar a conèixer el cas de Catalunya? —A Alemanya m’havia trobat amb parlamentaris catalans, de la CUP, d’ERC, del PDECat i de més partits, gràcies a Marie Kapretz, delegada de la Generalitat. I gràcies a l’ANC. I vaig formar part dels observadors internacionals el Primer d’Octubre. Per mi, personalment, i políticament, l’1-O va ser molt important. Molt. Aquell dia vaig pensar que Europa havia d’implicar-s’hi. És una situació molt greu i no podem amagar-nos. És d’aleshores ençà que hi he estat amatent. Per exemple, vaig voler documentar-me bé sobre què passaria si un polític català fos detingut a Alemanya per una euroordre. Quan van detenir Puigdemont jo ja m’havia documentat. —Perdó? —Mesos abans de la detenció, vaig demanar als experts del parlament alemany què es podia fer, i què no, en cas de detenció. Per si de cas. I els experts que vaig consultar em van dir que l’euroordre no s’havia de seguir necessàriament. I que la rebel·lió no era a la llista dels casos automàtics. De fet, el tribunal va acabar dient això. —Per què creieu que Puigdemont el van detenir a Alemanya? És casualitat? —No ho sé. L’euroordre hi era. Però certament és una pregunta que jo també em vaig fer. Per què el detenen a Alemanya? Entre Espanya i Alemanya hi ha hagut, històricament, una relació molt estreta, sobretot en qüestions de seguretat i serveis secrets. Per exemple, amb la División Azul. —La División Azul? —Avui l’estat alemany paga les pensions dels espanyols que van formar part de la División Azul. En queden molt poquets. Però la paguen, i de manera oficial. És tan sols un exemple de l’estreta relació entre tots dos estats. Aquests darrers anys, en el terreny dels moviments independentistes la relació s’ha mantingut. I per això Alemanya va prendre una posició molt dura a favor de Madrid després del Primer d’Octubre i no van condemnar la violència policíaca. Però tota aquesta tradició, que feia tants anys que durava, va canviar amb la detenció de Puigdemont. —Per què? —Diguem que per primera vegada van aparèixer contradiccions entre les autoritats alemanyes. La línia mantinguda fins aleshores ja no era homogènia. Per exemple, la ministra de Justícia va fer unes declaracions que ja no mantenien aquesta línia d’estreta col·laboració. Hi ha un petit canvi. M’he reunit també amb el president Torra i li ho he dit. Vam guanyar la batalla. Vam guanyar el debat sobre si Puigdemont havia de retornar-se. I Puigdemont, he de dir, va acabar caient molt simpàtic. No sé per què. Però a la gent li va agradar. És un bon paio, deien, que intenta fer alguna cosa per la gent que el va votar. Quan la gent llegia que volien tancar-lo trenta anys per rebel·lió no ho entenien. Aquest home ha d’estar trenta anys tancat a la presó per haver organitzat un referèndum pacífic? L’arrest de Puigdemont va canviar les coses, sí. Abans la gent no pensava igual sobre el cas català. —Què en pensava abans la gent? —Deien que els catalans eren nacionalistes insolidaris que no volien contribuir amb els pobres extremenys. I feien paral·lelisme amb Baviera. Aquest era el discurs. I aquest discurs es va canviar. —Per què Die Linke, partit d’esquerra radical, té aquesta posició amb els catalans independentistes? —Nosaltres no donem suport a la independència. Donem suport a una solució pacífica i democràtica. I ens manifestem clarament contra la repressió. Aquesta és la posició oficial del partit. El CDU té vincle amb el PP. Els liberals alemanys, amb Ciutadans. L’SPD amb el PSOE. I els Verds i nosaltres som els que hi donem més suport, sí. Però els Verds, com que són tan i tan pro-Unió Europea, tenen una mica més de reserves. I no hi volen entrar en conflicte. Al Parlament Europeu, si ho observeu, també és l’esquerra que ha posat la qüestió catalana damunt la taula. Com hem fet nosaltres, sí. Dins el partit vam tenir el debat. I la nostra idea va guanyar el debat. —Ara heu visitat els presos. Heu conegut Puigdemont en persona? —Sí. Crec que és una bona persona. El considero un demòcrata de veritat. I no diria pas que sigui un polític de dretes. Potser és un conservador. Suau. Però primer de tot un demòcrata. El vaig conèixer en una reunió més o menys secreta, per a evitar la premsa, just després de ser alliberat. I una altra vegada, obertament, va venir a veure’m al meu despatx al parlament alemany. Li vaig fer de guia pel parlament. Casualment va venir el dia de portes obertes del parlament. Ple de gent. I la gent el reconeixia, s’aturava, i demanava de fer-s’hi una fotografia. Despertava molta simpatia. —I a Alemanya, més enllà de Die Linke, com es veu el cas? —Abans el cas català era portada. A mi em convidaven cada setmana per parlar-ne a alguna banda. Des de l’estiu, en canvi, ja no se’n parla. Des de l’alliberament de Puigdemont ha decaigut molt. —Us heu reunit amb polítics espanyols? —Sí. El 4 d’octubre. Després de la manifestació, Pablo Iglesias va organitzar una reunió a Madrid. Vaig anar-hi d’aquí estant. Amb l’AVE. Un tren impressionant. A Alemanya no en tenim, de trens com aquests. No ens funcionen, els trens. Hi havia Pablo Iglesias, Alberto Garzón, els dirigents d’UGT i CCOO, Jordi Xuclà, bascs, i al final Pedro Sánchez no es va presentar. Hi havia gent dels Verds europeus, jo i alguns altres per Die Lienke, i representants de Melenchon, a França. Iglesias volia que hi hagués diàleg i no confrontació, i pressionar Rajoy per negociar, i que els europeus també s’hi involucressin. Vam tenir un gran debat. —Us heu reunit mai amb representants d’Ada Colau? —Diria que personalment, no. Però com que som d’esquerres, els partits tenen relació, sí. —Un consell als independentistes? —Continueu amb la via pacífica i democràtica. Us fan guanyar molta simpatia. És extraordinari, el vostre cas. No tan sols en l’àmbit polític, sinó també en l’àmbit de societat civil. Rebo molts correus que m’ho diuen, això. —Vau ser observador internacional l’1-O . Què en penseu? Complia els estàndards internacionals? —El vostre referèndum no es pot comparar amb uns altres. N’he fet molts. He estat a Turquia, a les zones kurdes, i més. No és com el cas escocès, per exemple, perquè no hi havia acord entre les dues parts. Nosaltres vam venir com a testimonis, més que no pas com a delegació oficial. Ho teníem clar de bon començament. Crec que hauríeu de tenir un referèndum, i que les dues parts ho veiessin bé. I m’adono que serà molt difícil, veient la tradició espanyola. Entenc que és part del problema. Per mi el referèndum del Primer d’Octubre forma part del procés democràtic. I el fa avançar. I no tinc dubte dels resultats que va haver-hi. Un 90% a favor. I una participació del 42%. És a dir, que potser l’altra banda no es va presentar. Jo veig que la situació a Catalunya està dividida. I que hi ha una claríssima majoria a favor de fer el referèndum. Nosaltres, l’esquerra, vam ser molt crítics amb el referèndum de Kossove. No es va fer segons la llei internacional. I part de l’esquerra d’Alemanya també ho diu: no volem que Espanya sigui una altra Iugoslàvia, que es divideixi amb guerres. Hi ha una altra part de l’esquerra a la qual pertanyo –i que de moment guanya el debat–, que veu clarament que el vostre cas és diferent del de Iugoslàvia. Especialment els polítics, són diferents.

Andrej Hunko: ‘L’arrest de Puigdemont va canviar les coses a Alemanya’

Una sentència recent de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol detallava l’ús del mòbil per part de la policia com un ‘micròfon d’ambient’ quan es punxa un telèfon, podent recollir totes les converses des que s’acaba de marcar el número fins que s’acaba la trucada, es despengi o no el mòbil en qüestió. Fa poc, Edward Snowden també va parlar en un programa de la HBO conduït per VICE sobre la facilitat que tenen els governs dels països per utilitzar la tecnologia i espiar els ciutadans sense que aquests s’assabentin, ja sigui punxant els seus telèfons mòbils o els seus ordinadors. Per evitar aquesta intervenció, l’ex-analista de la NSA ha donat alguns consells perquè un mòbil ‘desaparegui’ del panorama. El més bàsic de la seva explicació rau que, tot i que el t’hagin comprat el telèfon, terceres persones –és a dir, les empreses– poden accedir a les càmeres o als micròfons, activant-los sense que ho sàpigues. Snowden recomana extreure les càmeres i micròfons, de manera que no pots fer fotos i has d’usar un micròfon extern per parlar per telèfon. ‘Hi ha alguna forma de saber si el teu telèfon ha estat hackejat?’, pregunten a Snowden en l’entrevista. ‘El més preocupant de l’assumpte és que si el teu mòbil ha estat punxat mai no ho sabràs’, assenyala l’entrevistat amb tota seguretat. L’ús a Espanya del sistema conegut com a SITEL, que converteix el mòbil en un ‘micròfon d’ambient’, ha generat polèmica, però la policia o els governs no són els únics que, per desgràcia, intervenen un smartphone, sinó que hi ha pirates informàtics a la recerca de certs interessos que fan el mateix amb els seus objectius. Què es pot fer per evitar que espiïn el nostre telèfon? Aquí van uns quants consells més senzills de portar a terme que els de Snowden, tot i que no igual de contundents. 1. El móbil, sempre a les teves mans De la mateixa manera que ocorre amb altres possessions, com pot ser el DNI o el carnet de conduir, el mòbil no l’hauries de perdre de vista mai, molt menys deixar-lo en altres mans que no siguin les teves o deixar-lo a sobre d’una taula en algun lloc públic. Per què? Si algú t’agafa el mòbil o si hi ha la casualitat que està a la vista amb algun tipus de connexió encesa (Bluetooth, Wi-Fi, per exemple), tens la possibilitat que instal·lin programes espia sense el teu consentiment o coneixement, o que et robin informació personal. Sempre és millor prevenir que curar, així que no ho vagis deixant per aquí. 2. Desactiva les connexions sempre que no les facis servir Per a què et serveix tenir activades connexions com la xarxa Wi-Fi, la localització o el Bluetooth si no les estàs usant o no tens perspectives d’usar-les a curt termini? Quan es doni aquesta situació, desactiva tota mena de connexions completament, així t’evitaràs possibles atacs d’espionatge i que es facin amb les teves dades. A més, això té una part positiva, que és l’estalvi de bateria, ja que el telèfon tindrà menys fonts enceses que consumeixin la seva autonomia. 3. No utilitzis les xarxes de Wifi públiques Aquest és possiblement el consell que més es repeteix per activa i per passiva: no connectis el teu mòbil a xarxes Wi-Fi gratuïtes de qualsevol lloc perquè és probable que no siguin segures. Quan et connectes a una xarxa d’aquest estil, t’arrisques que algú pròxim tingui punxat el punt d’accés o fins i tot que ho estigui proporcionant ell mateix per robar contrasenyes, dades o comunicacions de tota mena. 4. Tapa sempre la càmera Tenir un smartphone avui dia sense càmera està considerat com un sacrilegi social. Si ets dels que no pot viure sense fer-se selfies o sense fer fotos fins a de les pedres, el consell de Snowden de treure totes les càmeres del teu terminal el veuràs impensable. Tot i que no sigui una fórmula tan rotunda, tapar sempre la càmera pot evitar-te més d’un disgust si punxen el teu mòbil i accedeixen a ella per observar o gravar el que fas. Les fundes de mòbils que inclouen tapa davantera ja fan que, si no estàs usant el terminal, la càmera frontal estigui oculta, però per a la càmera del darrere seria bo que posessis una petita adhesiu o et les enginyeres per fer una tapa de posar i treure. Així, quan no la utilitzis, la tindràs coberta i no podran captar molt per ella. 5. Vigila el teu micròfon Localitzar i treure els micròfons d’un smartphone no és una tasca que sàpiga fer qualsevol, per la qual cosa cal buscar mesures alternatives. Si has de mantenir una conversa important amb algú en viu i en directe, guarda el telèfon en el més profund de la bossa o de la jaqueta, però que hi hagi tela pel mig, així si algú intenta espiar-te sentiran tan poc com es pugui. Per al tema que espiïn les teves trucades, utilitza sempre que puguis un micròfon extern i mantén el mòbil guardat. Així, tot i que segueixin podent recollir informació a través dels micròfons propis del telèfon, com que està guardat augmentes les teves possibilitats que escoltin menys o pitjor. 6. Restaura el mòbil de manera periòdica Si tens instal·lats programes espies al telèfon, l’única manera de desfer-te’n – a no ser que siguis un geni informàtic i sàpigues on buscar per trobar-los i eliminar-los – és restaurar l’smartphone amb els valors de fàbrica. Això implica que passaràs per la tortura de fer una còpia de les teves dades per no perdre res del que tinguis, però pot estalviar-te algun problema. Com saber si t’estàs espiant no és una cosa molt factible, restaura el telèfon de manera més o menys periòdica. 7. Apaga el mòbil i extreu-ne la bateria Millor que deixar-lo en manera avió, sempre que no usis el teu dispositiu és millor que l’apaguis i, a més, que extreguis la seva bateria. Si el mòbil està apagat però amb la bateria posada, l’accés remot als micròfons pot produir-se – l’explicació és la que de Snowden que les companyies poden accedir a ells i encendre’ls – amb molta facilitat. Si també li treus la bateria, aquest accés ja no és possible, ja que el micròfon requereix una font d’energia per poder funcionar. 8. Fes servir contrasenyes segures Utilitzar una contrasenya segura no és sinònim d’èxit total, però com a mínim els pirates informàtics tindran una mica més d’entreteniment a l’hora d’obtenir ella, si és que ho aconsegueixen. Fer una contrasenya segura requereix pensar en els caràcters que utilitzes, a alternar números, lletres i símbols, i a fer-la de 8 caràcters com a mínim. Si vols saber més sobre fer una contrasenya segura i com mantenir-la així, tira un cop d’ull a aquestes eines per protegir els teus comptes i dispositius.

Vuit consells de seguretat per a evitar que la policia accedeixi al teu mòbil

Dimecres un tribunal d’Istambul va decretar llibertat amb càrrecs per a Taner Kılıç, president d’Amnistia Internacional a Turquia. Kılıç va ser detingut i empresonat acusat de tenir relació amb el predicador islamista Fethullah Gülen, assenyalat pel govern turc com a inspirador del cop d’estat fallit del 2016. El secretari general d’Amnistia Internacional, Kumi Naidoo, va penjar un vídeo a Twitter en què en celebrava l’alliberament i es mostrava esperançat per a poder reunir-se amb ell i amb la seva família: ‘Gràcies pel teu sacrifici, per la teva dignitat i per la teva inspiració. Serà un dels honors més grans de la meva vida de poder reunir-me amb tu. Tinc moltes ganes de fer-ho, amb sort, durant les dues setmanes vinents’. I am so thrilled #TanerKilic is free at last. Taner, I look forward to the honour of meeting you, not in prison but with your family where you belong pic.twitter.com/O4NHjLNBcO — Kumi Naidoo (@kuminaidoo) August 15, 2018 Amnistia Internacional no el va arribar a considerar pres de consciència En tot aquest temps, Amnistia Internacional no va arribar a considerar mai Taner Kılıç un pres de consciència. En una entrevista a VilaWeb, qui n’és coordinadora a Catalunya, Ariadna Ribas, explicava que no és fins que no s’han acabat els procediments judicials o van molt avançats que fan aquesta consideració i que és per això que no han fet cap comunicat denunciant que els independentistes catalans empresonats són presos polítics: ‘Som en una fase d’instrucció en què els delictes no s’han qualificat i els càrrecs són provisionals; per tant, en una fase molt inicial. Com a referència, fa vuit mesos que Amnistia Internacional Turquia té el president empresonat acusat de terrorisme en aquesta campanya contra defensors dels drets humans. Fa vuit mesos que és a la presó i no l’hem declarat pres de consciència. Vull dir que és el procediment que seguim en tots els casos.’ Sí que van engegar una campanya per a pressionar el ministeri de Justícia turc i exigir l’alliberament de Taner Kılıç. ‘No s’ha trobat cap prova contra ell i, tot i així, el govern continua castigant-lo per la seva tasca a favor dels drets humans’.

Alliberat el president d’Amnistia Internacional a Turquia, empresonat feia 14 mesos

La patronal Foment del Treball ha interposat una denúncia davant l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) contra l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) per ‘conducta anticompetitiva prohibida’ en la seva campanya de consum estratègic, segons han avançat diversos mitjans i ha confirmat l’ACN. A més, la patronal també ha demanat mesures cautelars al jutjat mercantil com a pas previ a la presentació d’una demanda per ‘conducta deslleial’. Tot plegat, per denunciar la campanya de l’entitat independentista que creava un cercador d’empreses compromeses amb l’economia catalana i ‘deslligades de les pressions de l’estat’. Segons Foment, l’estratègia de l’entitat independentista és una ‘conducta contrària a la bona fe’, ‘restrictiva de la lliure competència’ i afecta l’interès públic. L’ANC activa un cercador d’empreses compromeses amb l’autodeterminació

Foment del Treball denuncia l’ANC pel cercador d’empreses compromeses

L’ex-consellera Neus Munté ha estat elegida com candidata a la batllia a Barcelona del PDECat a les primàries que el partit ha realitzat des d’ahir. Munté ha superat en vots l’altre candidat, Carles Agustí, el responsable de Govern Obert de la Diputació de Barcelona. Amb una participació del 36%, Munté ha obtingut un 67% dels suports, per davant del 28% d’Agustí. En unes declaracions avui al matí després d’haver votat en les primàries, Munté havia insistit a enfortir el projecte del partit i iniciar converses amb ERC, la CUP i totes les persones i plataformes ‘que tenen coses a dir sobre Barcelona’. ‘És indispensable una candidatura i un projecte tan unitari i transversal com sigui possible per poder guanyar aquestes eleccions’, havia defensat.

Neus Munté s’imposa a les primàries del PDECat i serà candidata a la batllia de Barcelona

La cobertura de l’acreditació provisional obtinguda per Carles Puigdemont i Toni Comín ha deixat moments interessants, com l’entrevista que han fet a Comín a La Sexta. El periodista, en connexió en directe amb el programa ‘Al rojo vivo’ dirigit per Antonio García Ferreras, ha posat en dubte que la sentència dictada ahir pel Tribunal Europeu de la Unió Europea eliminés el tràmit de jurar la constitució a la junta electoral espanyola: ‘Teniu pensat anar a Espanya’, li ha preguntat. ‘Hi ha algú que diu això havent llegit la sentència? En aquest cas, cal regalar-los un curs de lectura.’ ZASCÓN BRUTAL del eurodiputado @toni_comin al periodista de La Sexta en el programa de Ferreras en directo. ¡¡¡BRU-TAL!!! No tiene desperdicio. La onda expansiva continúa extendiéndose. pic.twitter.com/wR8J2GPBKi — Juan Miguel Garrido (@Juanmi_News) December 20, 2019 La sentència dictada ahir a Luxemburg elimina de facto aquest requisit i diu, en el cas de Junqueras, i dels altres eurodiputats per extensió, que els privilegis dels eurodiputats vénen donats pel vot directe i no per les formalitats de cada país. De manera que els candidats elegits gaudeixen dels beneficis de la condició d’eurodiputats des del moment que són escollits, independentment de si juren la constitució espanyola o si la Junta Electoral envia el seu nom al Parlament Europeu. El periodista de La Sexta ha insistit a demanar-li si tornarien a l’estat espanyol, perquè segons que deia, avui el Tribunal General de la Unió Europea havia dit que estudiaria més a fons la qüestió de Puigdemont i Comín: ‘Teniu cap intenció d’anar a Espanya?’, li ha tornat a preguntar. Comín li ha contestat que el tribunal no deia allò. Perquè la resolució del Tribunal de Justícia de la UE anul·la precisament la decisió del Tribunal General, que el 2 de juliol va desestimar les mesures cautelars demanades per Puigdemont i Comín d’entrar al Parlament Europeu en la sessió constitutiva. El greu error de Marchena que va originar la derrota espanyola a Europa Els arguments esgrimits pel jutge que va desestimar les cautelars eren força coincidents amb la posició espanyola, és a dir, que la llista d’eurodiputats publicada pel BOE el 13 de juny –que incloïa els noms de Puigdemont, Comín i Junqueras– no era vàlida, que la bona era la remesa per la Junta Electoral espanyola el 17 de juny amb els noms d’aquells que havien jurat o promès la constitució. Ara el Tribunal de Justícia invalida el criteri utilitzat pel Tribunal General perquè és manifestament contrari als arguments exposats ahir pel Tribunal per a dir que Oriol Junqueras té immunitat com a eurodiputat, un dret que també afecta Puigdemont i Comín.

El tràngol d’un periodista de La Sexta amb Comín per una informació falsa sobre la seva immunitat

Comencen els treballs per a exhumar les restes de la fossa 115 del cementiri de Paterna (l’Horta Oest) on s’espera trobar 157 afusellats pel franquisme, entre els quals un besoncle del dirigent de Podem, Pablo Iglesias, que ha acudit a l’acte acompanyat de la seva mare. El director arqueològic de l’equip encarregat de les excavacions, Miguel Mezquida, ha explicat a Iglesias què s’havia fet fins ara. Ha dit que en una setmana es podrà delimitar la fossa 115, però que tot plegat pot durar un any i mig. Més endavant, començarà la identificació dels cossos. ‘No es tracta de desenterrar el passat, sinó de mirar al futur’ Pablo Iglesias ha dit que per a ell era molt dolorós que ni la seva àvia ni la seva tia, ja mortes, haguessin pogut viure aquest moment. Ell no considera que aquest fet sigui de l’àmbit privat: ‘Això té a veure amb la dignitat d’un país i la mirada al futur. No es tracta de desenterrar el passat, sinó de mirar al futur’, ha dit. I encara ha afegit: ‘Un país decent no pot conservar fosses com aquesta. La nostra pàtria continua tenint un deute amb els qui van defensar la democràcia i la justícia social.’ Iglesias ha explicat els detalls d’aquesta història personal a Facebook, durant el viatge a València. ‘Miro per la finestra mentre l’AVE avança a tota velocitat cap a València. Aquest viatge que avui no durarà més de dues hores el va fer la meva tia Ángeles unes quantes vegades l’any 1939 amb camions que van accedir a transportar a la germana d’un represaliat. Fer aquest viatge fa vuitanta anys per anar a una presó era molt difícil. La meva tia sabia que afusellarien el seu germà’, ha escrit. I encara ha afegit: ‘Avui faig amb la meva mare el viatge a Paterna, on obriran la fossa en què sembla que hi ha les restes del meu oncle i dels seus companys. Avui veuré el mur on el van afusellar. La meva tia Ángeles em va contar que havia vist sortir de la presó el camió on els traslladaven cap a la paredassa. Les germanes del meu oncle van morir sense poder fer el viatge que fem avui la meva mare i jo. No van poder enterrar les restes del seu germà amb els dels seus pares. I no podran veure com ho fan la seva filla i el seu nét.’ ‘Una democràcia no pot tenir fosses’ La diputada de Memòria Històrica de la Diputació de València, Rosa Pérez Garijo, ha recordat que tal dia com avui de fa vuitanta anys es va acabar la guerra del 1936-1939 i va començar un període de quaranta anys de repressió. ‘N’és una prova l’existència de fosses de la vergonya com la 115 –ha dit–, la desena que s’obrirà en un exercici de justícia, memòria i reparació. Durant aquests últims quatre anys, amb l’ajuda econòmica de la Diputació de València, s’han recuperat les restes de 750 represaliats’, ha dit. ‘Una democràcia no pot tenir fosses i aquesta feina d’exhumació s’havia d’haver fet molt abans’, ha afegit Pérez entre crits de ‘Visca la República’ dels familiars presents. La presidenta de l’Associació de Familiars de la Fossa 115 ha destacat: ‘Això és el primer pas cap a la fi per a poder trobar les restes del meu avi, afusellat aquell horrible 19 de desembre de 1939.’ I ha demanat que es retorni a les víctimes ‘la dignitat que van voler llevar-los’.

Comença l’exhumació de la fossa 115 de Paterna, per a localitzar 157 víctimes del franquisme

Els sindicats USTEC i UGT han demanat la dimissió del conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, per unes paraules polèmiques durant la seva visita a Tortosa. Segons unes declaracions difoses pel Canal Terres de l’Ebre, Bargalló diu ‘si es queden sense funcionaris, per mi millor’ i ‘hi ha un tant per cent de funcionaris apalancats de puta mare’. Bargalló parlava amb uns sindicalistes que protestaven contra el decret de plantilles. Fonts d’Educació han assegurat que les frases estan ‘tretes de context’ i que el conseller ‘sempre ha defensat els mestres, que han de ser funcionaris per garantir la seva estabilitat, i no la funcionarització que es desprèn de l’aplicació de la llei de funció pública espanyola’. Les mateixes fonts de la conselleria remarquen que aquesta va ser una ‘conversa privada’ del conseller, que ‘va tenir la deferència de saludar als sindicalistes que el van esperar a fora’. A més, han afegit que Bargalló ‘sempre ha defensat la utilitat del decret de plantilles al qual fa referència la conversa’. La USTEC, a través d’un comunicat de la junta de personal de les Terres de l’Ebre, ha exigit la dimissió de Bargalló. També ha criticat que no s’hagin revertit les retallades a Ensenyament i han criticat les polítiques del conseller, així com el decret de plantilles. El sindicat denuncia que el conseller ‘menysté’ el col·lectiu i troba ‘inacceptables’ les seves declaracions. La UGT ha demanat la destitució de Bargalló per les seves paraules. En un comunicat, FeSP-UGT ha mostrat ‘sorpresa i indignació’ per aquestes paraules, que ‘expressen un menyspreu evident al conjunt de treballadores i treballadors dels serveis públics’ que ‘han sostingut l’administració pública al llarg d’una de les pitjors crisis’. Per al sindicat, ‘acusat de ganduls, amb un llenguatge groller, milers de mestres, professors i professores, és una manca de respecte inacceptable i intolerable’. Davant les declaracions del Conseller d’Educació, en les quals manifestava literalment que “estaríem millor sense funcionaris” i que “hi ha un munt de funcionaris que estan ‘apalancats’ de puta mare”, la FeSP UGT exigim el seu cessament immediat. https://t.co/0PPmgrhJ7K — Serveis Públics UGT (@fespcat) October 3, 2019 Per la seva banda, CCOO ha demanat la convocatòria de la mesa sectorial amb el conseller i ha advertit que exigirà les ‘mesures que consideri oportunes’ per a garantir la honorabilitat i els drets del personal docent. En funcio de les seves explicacions el nostre sindicat exigirà les mesures que consideri oportunes per garantir l'honorabilitat i els drets del conjunt del personal docent del Departament. — CCOO Educació (@CCOOeducacio) October 3, 2019

La USTEC i la UGT demanen la dimissió de Bargalló

Els dos diputats de la CUP al congrés espanyol votaran que no a la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, convocada els dies 4, 5 i 7 de gener. En un comunicat, la formació critica el pacte d’ERC amb el PSOE i diu que és lluny de resoldre el conflicte polític de l’estat amb Catalunya, atès que no situa el dret d’autodeterminació, l’amnistia i els drets socials com a eixos principals. A més, la CUP avisa que facilitar la governabilitat a l’estat espanyol no aportarà solucions ‘ni per a frenar la repressió ni per a l’exercici del dret a l’autodeterminació’. Segons la CUP, l’acord d’investidura ‘contribuirà a donar aire a la repressió, a reforçar la deriva recentralitzadora de l’estat i a la vulneració sistemàtica de drets, impedint avançar cap a l’alliberament, nacional, social i de gènere’. A més, diuen que fer creure que una reforma de l’estat espanyol és possible ‘comporta un risc d’estancament i desmobilització evidents’ i que contribuir a l’estabilitat de l’estat ‘desplaça del centre del debat l’exercici del dret d’autodeterminació’. Per contra, la CUP mostra la seva aposta per la ‘inestabilitat a l’estat des de tots els fronts’. Finalment, aprofita el comunicat per mostrar ‘tota la seva solidaritat antirepressiva amb el president del govern Quim Torra davant la seva imminent inhabilitació’ per part de la Junta Electoral espanyola, tot i no compartir ‘les polítiques liberals i el projecte de país que defensa l’actual govern’.

La CUP diu que facilitar la governabilitat a l’estat espanyol no aportarà solucions

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) acaba de presentar Ca la Wenling (Edicions Proa) la segona novel·la després d’Argelagues, el seu debut literari. La periodista de les cròniques culturals del ‘Telenotícies’ confessa que l’escriptura li permet una introspecció que no havia trobat a la televisió i que, a la vegada, retroalimenta el seu vessant periodístic. Amb aquesta novel·la, que situa l’acció en una perruqueria, l’autora torna a qüestionar l’heroïcitat i l’èpica de la literatura i converteix en protagonistes les dones dels marges, les dones migrades i que han de guanyar-se la vida lluny dels seus països d’origen, com va fer-ho a Argelagues. En aquest cas, Ruiz parla de dones que vénen de l’altra punta del món i com la humanitat supera sempre qualsevol barrera cultural o de llenguatge. Entre manicures, esquilades i permanents conviuen en un mateix espai les jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat. Hem parlat amb ella d’estereotips, de la manera com s’han construït els relats i també del paper que té la televisió en la difusió de la cultura. —Per què Gemma Ruiz esdevé periodista? —La veritat és que no ho he pensat. Sempre m’havia agradat llegir i escriure, però tampoc d’una manera gaire obsessiva. No tinc un moment zero… Bé, potser sí que el tinc, ara que hi penso. El moment de la primera Guerra del Golf, l’any 1991. Aquelles cròniques em van despertar alguna cosa. Gairebé en l’àmbit de la mitologia. És la primera guerra que veiem televisada. —Però us acabeu especialitzant en cultura. —En aquella època, a la facultat feien un examen de cultura general i jo vaig quedar primera. Vaig poder elegir la beca al mitjà que volia. TV3 era l’únic mitjà que oferia una plaça de cultura. L’any 1997 la gent preferia treballar en mitjans escrits que no ser reporter. Ser reporter no tenia tant prestigi. Després la cosa ha anat canviant. Per tant, no va ser el mitjà el motiu de la tria, sinó el fet que era l’únic que oferia aquesta secció de cultura. Jo mai m’havia imaginat que treballaria a la televisió, no formava part de les meves il·lusions. —Éreu una bona estudiant? —Sí, a COU estudiava fins i tot temaris d’altres instituts! M’hauria agradat molt tenir internet a la meva època. Perquè em llevava de nit per llegir les enciclopèdies de casa. —Tanta informació potser us hauria dispersat? —M’hauria agradat tenir internet per trobar el canal de les coses que a mi m’interessaven. És clar, saber-ho gestionar és l’altre repte. Però que puguis fer aquesta recerca d’interessos personals i coneixement és fantàstic. Una altra cosa és que caiguis en l’addicció que tenim tots contemporàniament, sobretot amb el mòbil. Quan es feia amb l’ordinador era diferent. Ara hem passat a una altra fase. A mi internet m’agrada perquè una cosa et dirigeix a una altra i això m’apassiona. —Quina és la cosa que més seguiu per les xarxes? —Sobretot mitjans, d’aquí i internacionals. També moltes veus potents del feminisme internacional. Temes d’antiracisme, que m’interessen molt. Però quan faig recerca de temes que m’interessen també sóc molt analògica, molt de biblioteca i molt de llibreria. —Arribeu a la literatura amb Argelagues i sembla que us hi heu quedat. Com és aquest trànsit del periodisme a la literatura? —Molt natural. Jo tenia una entrevista a la meva besàvia que havia fet a la facultat. Dels 18 anys als 33 anava dient: escriuré un llibre quan em jubili. Ho deia mig de broma. Llavors, amb aquella cinta vaig pensar: ostres hi ha moltes coses que no sé i que vull aprendre. Aprendre història del país, de la meva ciutat, història d’aquestes classes populars que no han estat honorades i que les han mogudes les dones. Vaig començar a fer entrevistes i un dia vaig pensar que em veia amb cor de ficcionar-ho. És la història de la majoria de famílies del nostre país. De dones que van del camp a la ciutat. —Passeu de dones rurals a dones que vénen del món rural però s’han de buscar la vida en entorns urbans que sovint són freds i impersonals. —Sí, la migració és una aposta de vida molt compromesa, molt valenta i molt poc honorada. Perquè arriben i nosaltres els situem a l’últim esglaó de la nostra jerarquia social. No hi donem l’èpica que té. Migrar és un acte de valentia, de dignitat i d’integritat molt superior als nostres actets del dia a dia. I les mateixes migracions que van fer les meves àvies de la Catalunya interna a la ciutat, com a la resta de l’estat, també tenen aquest esperit èpic que no s’ha contemplat. Què ha de moure un nano perquè vulgui posar-se dins la panxa d’un camió per travessar Europa? Quina és la fortalesa que l’empeny a triar el tot pel tot? —En aquest cas, la protagonista és una noia xinesa. —Una noia xinesa que ve de l’altra punta del món, sense saber l’idioma, amb unes habilitats molt bàsiques, però amb tota la força per voler-se’n sortir. Crec que hauríem de revisar a què diem heroïcitat i a què diem èpica. Ens han embotit al cap moltes històries de soldats de guerra que segur que tenen molta èpica, però no sé quina història en tindria més. —Pel que fa al llenguatge, heu fet una opció arriscada per reproduir la manera de parlar d’algunes persones xineses que viuen aquí. Vau tenir clar des del principi que intentaríeu copsar la seva manera d’expressar-se? —Era molt important –i em vaig curar molt amb salut– sentir les veus de generacions d’experiències migratòries amb més trajectòria, com passa als països anglosaxons. Per exemple, llegint escrits de guionistes, actrius i escriptores d’orígens asiàtics, sobretot del Paquistan i l’Índia, deien que encara ara troben intolerable que la BBC o altres cadenes els escarneixin pel seu accent paquistanès. Són gent que ha hagut de marxar del seu país perquè ha estat colonitzat i després, quan va a la metròpoli, continua essent objecte de burla. A la novel·la, era molt important que quedés clar que l’esforç de comunicació era molt gran per la poca eina que encara poden dominar i pel poc espai que tenen per a aprendre’n, però volia que no hi hagués ni un bri d’escarni. I per això no trobareu res d’allò de dir la r amb la l. Ha estat una llengua pensada molt acuradament. Volia transmetre que, al final, la comunicació venç totes les precarietats i la voluntat de comunicar-se elimina totes les dificultats. Volia que conservés tota la dignitat d’algú que té un sistema de pensament diferent del nostre i que, així i tot, es fa entendre. —Hi ha una frase que fa referència a la Wenling i que m’ha semblat extraordinària: ‘M’explica que cuando ella tienda, ella libre. Cabeza no piensa, cabeza vuela!’ —En aquesta frase veus la intel·ligència de la persona que et diu aquelles paraules. Que bé que us hi hàgiu fixat! —D’on traieu aquestes frases tan potents? Són reals o inventades? —He pres moltes notes. Hi ha una amistat real amb una família xinesa, però aquest llibre és una ficció, en el sentit que jo necessitava posar-hi moltes més coses. Hi he sumat moltes capes perquè tingues la complexitat que volia. Tot el que hi ha és veritat, però la veritat ve de moltes coses. Ve de literalitats i no literalitats. —Presenteu la novel·la en uns dies en què hi ha certa alarma social i un ressorgiment d’algunes expressions racistes arran de l’epidèmia del coronavirus. —Sí, són uns dies que han posat en relleu un racisme que ens pensem que no tenim. Està bé ser-ne conscients. Però ja hauríem hagut de superar una cosa tan absurda com assenyalar els xinesos que viuen aquí. S’ha de fer més treball de fons, en el pla educatiu, i també en el simbòlic i de la ficció, que és molt important per a desmuntar aquests estereotips. Aquests episodis ho posen de manifest, però crec que no acabem reformulant res. La manera de mirar està molt entrenada per tanta història cultural estereotipada i racista. Falta molta feina de neteja d’estereotips tòxics. —I com creieu que s’hauria de fer? Amb els mitjans de comunicació, però potser no tan sols informativament? —El pla simbòlic és molt important. Que no hi hagi cantants asiàtic-descendents, que no hi hagi tribuna per a segones generacions de gent que ve de l’Àsia amb un discurs que trenqui totalment els tòpics, fa que a nosaltres sempre ens prevalguin els estereotips que van venir d’Amèrica i que Hollywood va amplificar. Davant una arma tan poderosa com és Hollywood, hauríem de treballar moltíssim per contrarestar-ho. Però tenim aquest discurs pervers de la cultura popular. Aquests tòpics racistes que formen part del nostre ADN cultural. Hauríem de ser molt proactius i crec que amb aquesta novel·la intento contribuir-hi. Passa que el que pot fer una novel·la és molt limitat. Però, com a mínim, intento veure d’on ve aquesta mirada, que no és casual. —Hollywood i l’humor groc van fer un dibuix còmic dels orientals. —I tot l’orientalisme europeu també! Ve de la manera de mirar interessada de les metròpolis. És molt més fàcil dominar si deshumanitzes. A la pròpia història cultural europea de l’exotisme de l’orientalisme –amb els quadres, els escrits, l’estètica, la poesia– li sumes al segle XX aquest departament d’exteriors que és Hollywood, i és clar… —Les dues novel·les són històries de sororitat. Volíeu transmetre aquest missatge polític mitjançant la literatura més que no el periodisme? —El fet de posar en primer pla de la novel·la un cor que és una perruqueria és fet expressament. Hi ha prejudicis contra els llocs eminentment feminitzats. Ens arriben a nosaltres, que també els hem acabat comprant. Ja sabem qui ha creat el relat, qui va poder accedir a les biblioteques i qui va poder escriure. A l’altra meitat de la humanitat li ha estat vedada la construcció del relat i la història cultural. Diguéssim que la meva inquietud és tocar el voraviu i fixar-me en aquestes històries que s’han tingut sempre com a subalternes i que són tan heroiques o tan poc heroiques com qualsevol història de paios explicada per paios. —Des d’una perruqueria parleu de qüestions considerades més grans: relacions internacionals, migracions, cooperació entre dones… —Moltes novel·les que hem llegit van d’un paio que a veure quantes paies es tira, no sé com dir-ho. Això és universal en el patetisme. Quan es menysté la literatura escrita per dones perquè parla d’emocions jo penso: quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava? —A la televisió, com heu viscut aquestes visions patriarcals de la informació? Suposo que s’ha anat construint un criteri de gènere a poc a poc. Desconstruint velles pràctiques. —Jo he pogut explicar les coses de la manera que he volgut sempre, sempre. Però com més posicions de poder tinguem les dones en una redacció i en una televisió, aquest punt de vista i aquesta perspectiva serà més present. També és important sumar els periodistes homes per treure els prejudicis i cultivar-la. A la televisió, hem fet formació amb això. Com a redactora en cap, el meu propòsit ara és contagiar d’aquest gust per l’altra mirada, d’aquest repte que és deixar de veure esbiaixadament. Veus constantment companys i companyes que van fent el clic. —Fa deu anys, ningú no parlava d’enfocaments de gènere pel que fa a la informació periodística… —És veritat que teníem intuïcions. No he tingut mai un punt de vista masclista sobre les notícies, que l’hauria pogut tenir, essent noia, perquè la mala educació de gènere l’hem rebuda totes. Jo sempre he tingut aquesta visió personal, potser també per les lectures que havia fet. Però és veritat que ens havien venut la moto que el feminisme ja no calia perquè ja érem iguals. I l’havíem comprada, aquesta moto. A mesura que creixes vas veient el sostre de vidre, les desigualtats, quins temes compten, quins no compten. I veus que hi ha molta feina a fer i que ens hem d’arremangar tots. —El fet d’estar en contacte amb les expressions culturals us ha ajudat a desconstruir aquesta mirada masclista que ens venia de sèrie? —No us ho penseu, perquè he vist molt masclisme en les obres de teatre. I després n’he parlat amb els directors. Aquest estar in albis de la necessitat del feminisme era a tot arreu. Tu veies certes disfuncions però no acabaves de diagnosticar-ho bé. El sector cultural no ha estat pas punter en la lluita contra el masclisme, ha vingut tot de l’activisme. El sector cultural sempre ha vehiculat els mateixos discursos de l’heteropatriarcat. A mi, les creacions culturals mai no m’han fet obrir els ulls. Quan sempre prioritzes les obres de teatre amb dramaturgs i protagonistes masculins i en què les dones només som objecte, això també és violència simbòlica. Fa deu anys era tot en la mateixa línia d’inconsciència. —El sector cultural en crisi profunda demana un augment del pressupost en Cultura. —Sí, l’últim crit d’ajut per a augmentar el pressupost no pot ser més urgent. Si volem defensar un model de societat basat en uns valors i no defensem la cultura, què defensem? És imprescindible per a defensar tota la resta de valors. No se m’acut res més elemental per a una societat. I a més, un accés a la cultura universal. Ens ho hem de creure. La cultura és construcció de societats millors, i no tenim gaire a fer en un planeta plastificat que s’ofega. —Com treballeu des de la televisió el centralisme informatiu en el sector cultural? —Nosaltres intentem fer difusió de tot. Moltes vegades, penso que no cal tant difondre sinó generar circuits d’exhibició estables per tot el país. És això que porta la cultura d’un lloc a un altre amb una circulació sana. Això és prioritari en un país relativament petit, en què les distàncies són accessibles. Perquè per molt que tu facis una peça a la televisió, si no hi ha circuit, tornem a estar encallats. —Darrerament, quines propostes i festivals us han semblat més interessants? —M’agrada molt la nova aposta de l’Anna Giribet a la Fira de Tàrrega. Començar amb una conferència del Xavier Antich i de la Judit Carrera em sembla sensacional. És situar el debat i les idees al carrer. És una reapropiació dels espais. També m’interessa tota la feina que es fa a Olot. A Olot tenen clar que la cultura és molt important. El seu pressupost de cultura és molt més gran que la mitjana de pressupostos de cultura dels ajuntaments. Al cap i a la fi, és apostar-hi o no apostar-hi. —I per acabar, tornant als dos perfils d’escriptora i periodista: són dos processos creatius gaire diferents? —Ui, antitètics. És molt fort, perquè després de vint anys de tenir una feina amb tanta exposició pública, visibilitat, interacció i tant soroll, de sobte, et trobes que escriure és silenci, solitud i reclusió. És com passar d’una festa a la platja a ser dins l’aigua. M’agrada molt el contrast. Jo sóc molt sociable i m’agrada molt explicar i comunicar, no hauria sospitat mai que aquesta altra banda d’introspecció m’agradaria i la necessitaria tant. És un binomi que m’alimenta i m’equilibra molt. Una cosa reverteix en l’altra. —Havíeu pensat que seríeu escriptora? —Mai. Ha estat totalment inesperat que de sobte sortís un altre jo. Hola, com va? Us juro que no vaig pensar mai ‘ai, tinc una història per explicar’. Tinc textos al calaix i faig de periodista perquè no puc fer l’altra cosa. Jo he tingut la sort de fer allò que vaig escollir, i l’escriptura ha estat una segona vida, un regal de l’univers.

Gemma Ruiz: ‘Quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava?’

Juli Soler va arribar al Bulli l’any 1981 per fer-se’n càrrec. Aquell jove nascut a Terrassa el 1949 era un enamorat de la restauració i de la música. Ell va desenvolupar un concepte modern de restaurant, a l’espai de la sala i en la gestió. Perquè era un modern, que viatjava, que va viure uns anys setanta vitals i excessius, sempre renovadors i desinhibits, al costat d’altres noms significatius en la restauració a Catalunya, com Ramon Parellada i Fermí Puig, i fins a ensopegar i donar ales al cuiner Ferran Adrià, del 1987 al 2011. Tots dos de costat van revolucionar la cuina d’avantguarda i la idea de restaurant en el tombant del segle XX. Recordem la figura de Juli Soler, que s’ha mort fa pocs dies, a partir dels fragments de dos textos que ens ajuden a conèixer-lo millor en els seus inicis en el món de la restauració. Una colla de records sobre el Juli Soler d’abans del Bulli es concentren el en llibre ‘Diàlegs a Barcelona: Ramon Parellada i Fermí Puig’ (La Magrana, 2010). Tots dos van estar vinculats amb Juli Soler durant els anys setanta, abans que arribés al Bulli. Explica Ramon Parellada, fill de la nissaga de fondistes de la Fonda Europa de Granollers, que encara molt jovenet, a finals dels setanta i en aquesta ciutat, va muntar en un local de la família un espai d’experimentació, que va anomenar ‘poliesportiu dels sentits’. Era Ca la Sila. L’espai tenia un escenari i una cuina de carbó. Al voltant d’aquests dos elements, explica Parellada, hi passaven coses cada dia, fins a altes hores de la matinada. Diu que era un cabaret berlinès en ple centre de Granollers. I va contractar de director del cabaret el seu amic Juli Soler. Diu Ramon Parellada: ‘Hi acudia una activa colla del Cafè Vic, de la capital vigatana, entre els quals hi havia Quimi Portet i el dibuixant Toni Coromina, que cantava i ballava amb ell. (…) Era un local molt experimental. També contractava «gènere artístic» a Barcelona, per exemple al Zeleste, amb artistes com ara el Gato Pérez, Jaume Sisa i d’altres. Quan passava algun circ per Granollers, llogàvem de sotamà artistes perquè hi vinguessin a fer el seu número. Els convidàvem a sopar a canvi del número. D’aquesta manera era perfectament possible veure passar a l’interior de la Sila un ós pedalejant damunt d’una bicicleta, mentre la clientela sopava o ballava. (…) La decoració i la il·luminació havien estat dissenyades per l’arquitecte Dani Freixas. Va ser el seu primer premi FAD d’interiorisme. (…) El director del cabaret era Juli Soler i vam començar a portar-hi grups importants com la Passadena Roof Orquestra. Fins i tot ens vam embolicar a fer de productors d’espectacles, per exemple, amb el Teatre Lliure de Barcelona o Angel Pavloski. Va durar dos anys amb prou feines, del 1979 al 1980, una època de transició política en què semblava que qualsevol nit podia sortir el sol. La frase del Sisa era exacta. (…) El Manolo del bar Dallas de Granollers va entrar a formar part de la plantilla de la Sila com a responsable dels cambrers. Juli Soler li va demanar que assagés un número per pujar a l’escenari les nits que no teníem espectacle programat. Va reunir tots els cambrers de l’establiment, els va col·locar un llum de miner al front, la safata al palmell de la mà i, així guarnits, els feia cantar a cor «La Santa espina» en castellà…’ Juli Soler. © Maribel Ruíz de Erenchun Continua Ramon Parellada: ‘El meu invent de Ca la Sila va procurar força mala fama a la família de la Fonda Europa. Fins al punt que el consell moral de les forces vives de Granollers va anar a trobar el meu pare per dir-li que jo estava portant el municipi a la perdició i que havia de tancar les portes de l’antre. (…) El meu pare em va dir simplement: ‘Porta’m les claus de Ca la Sila.’ Així es va acabar. (…) Juli i jo vam decidir plegar i emigrar. Juli Soler va anar a passar uns dies de descans a Roses i allà el van fitxar els del Bulli, fins a convertir-se’n en director.’ I enllaçant amb aquest relat de Ramon Parellada, recuperem alguns extractes relatats pel mateix Juli Soler, que explica la seva arribada accidentada un 25 de desembre del 1980 al Bulli de la cala Montjoi, per entrevistar-se amb el doctor Schilling, el propietari. Explica Juli Soler: ‘Jo només havia estat un parell de cops a la cala. La carretera estava plena de sots i clots. El telèfon només funcionava a estones, hi havia freqüents talls d’electricitat; no era una zona protegida com ho és ara, sinó més aviat una zona abandonada, però no vaig dubtar gens davant la idea de desaparèixer del meu mapa del moment. Suposava un canvi de vida, i la idea de fer-me càrrec d’un dels millors restaurants de Catalunya em va infondre valor per assumir el repte. La nit anterior, la nit de Nadal, va ser bona de veritat, com de costum. L’endemà havia de llevar-me a les 10 per anar cap a El Bulli, però la puntualitat no és el meu fort, i em vaig despertar a les 12. Vaig sortir volant cap a la carretera de la cala Montjoi. Portava un abric de pell de xai i, malgrat que estàvem en ple mes de desembre, feia un sol de justícia. Vaig anar pujant a peu per la carretera, nerviós. Pujava i pujava, i al cap de dos quilòmetres vaig passar per davant del Dolmen esbufegant, i dos quilòmetres més endavant per la Torre del Sastre. Quan ja no em quedaven forces ni alè, un Seat 1500 va aparèixer per un revolt i vaig fer autostop.’ Continua: ‘Així vaig arribar a l’Hacienda El Bulli; anys després, vaig registrar el nom de Restaurant El Bulli, perquè allò d’Hacienda mai no m’havia agradat. Tan bon punt hi vaig entrar, vaig trobar-me amb la Marketta i el seu marit, esperant-me. Acabades les presentacions de rigor, em van convidar a degustar amb ells la prova del menú de Cap d’Any que havia preparat el Neichel. Durant el dinar ja em vaig adonar que allò que interessava el doctor Schilling, més enllà del mateix negoci, era la gastronomia, orientada al gust per la taula, amb rigor i un màxim de coneixements, i sempre amb l’interès d’oferir al comensal moments d’intens plaer. Ja en aquella època, El Bulli es distingia de la resta de taules del país. Fins i tot els mateixos utensilis, les copes de vi o la vaixella, els portava d’Alemanya i prenia com a inspiració els grans restaurants del moment, com els de l’Alain Chapel, el Jacques Pic, etc. Fins i tot la forma de servir, el tracte i, en definitiva, el funcionament es basaven en aquells models. Segons sembla, al doctor li va agradar la forma descarada d’explicar que, per a mi, el més important era que la gent s’ho passés bé i que sabia com aconseguir-ho. Tanmateix, la meva experiència en l’art del bon menjar i beure, inclosos els meus coneixements de l’ofici, no estaven a l’altura, ni tan sols per començar. I així li ho vaig fer saber, i llavors el doctor em va proposar dos mesos intensius de viatges i visites als millors restaurants de França, Bèlgica i Alemanya. Quan vaig tornar, a mitjans de març de 1981, vaig assumir la meva primera temporada com a director.’

Juli Soler, esperit en revolta

València ha estat aquest dissabte l’escenari de la primera sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb, que aquest any arriba a vint-i-una ciutats, L’acte s’ha fet al Centre Octubre de Cultura Contemporània amb la presència del director del diari, Vicent Partal, del cap de redacció, Josep Casulleras, de la periodista Núria Cadenes i del responsable de la comunitat de lectors Àlvar Teixidor. Durant l’acte s’ha explicat la situació del diari, fent èmfasi en l’assoliment dels catorze mil subscriptors, però emmarcant-ho sempre en el projecte de periodisme rigorós i independent que VilaWeb ha practicat aquests vint-i-quatre anys. També s’han donat a conèixer les noves funcionalitats que tindrà el servei de subscripció a partir dels pròxims dies i els projectes immediats de futur del diari. Posteriorment s’ha establert un col·loqui amb els assistents que ha anat des dels posicionaments periodístics a l’interès per la situació política tant al País Valencià com a la resta dels Països Catalans. Dilluns i dimarts hi haurà la segona i la tercera sessió d’aquesta Assemblea de Lectors, a Ontinyent i a Gandia, Vint-i-una trobades amb els subscriptors i lectors L’Assemblea de Lectors de VilaWeb farà aquest any un important salt de dimensió. Després de diversos anys en que es feien quatre sessions a Perpinyà, Barcelona, Palma i València l’Assemblea de l’any passat va incoporar Vic i aquest any tindrà lloc en vint-i-una ciutats diferents dels Països Catalans, entre febrer i maig. L’Assemblea de Lectors de VilaWeb és una trobada anual on els subscriptors i altres lectors poden parlar directament amb la direcció del diari durant dues hores. En les Assemblees VilaWeb explica la seva situació actual i els projectes immediats de futur, que són discutits de manera pública. La direcció de VilaWeb escolta també els comentaris, les crítiques i les suggerències que els lectors poden fer i posteriorment es fa un col·loqui obert sobre la situació política del país, sobre el paper dels mitjans de comunicació o sobre les qüestions que els lectors vulguin plantejar. En les assemblees participen diversos membres de la redacció de VilaWeb. Feu-vos subscriptors de VilaWeb, des d’aquesta pàgina. A l’Assemblea hi tenen dret a assistir-hi tots els subscriptors de VilaWeb però com a novetat aquest any també podran assistir-hi lectors que no siguin encara subscriptors. Per a fer-ho aquests lectors hauran d’enviar un correu previ amb les seves dades a inscripcions@vilaweb.cat Les dates de les sessions de l’Assemblea són les següents: Dissabte 9 de febrer — València Dilluns 11 de febrer — Ontinyent, a les 20.00 (al Centre Cultural Caixa Ontinyent, carrer de Gomis, 3) Dimarts 12 de febrer — Gandia, a les 20.00 (a la Fundació Casal Jaume I de la Safor-Valldigna, Plaça del Beat Andreu Hibernon, 2) Divendres 22 de febrer — Girona, a les 19.00 (a la Casa de Cultura, Plaça de l’Hospital, 6) Dissabte 23 de febrer— Perpinyà, a les 11.00 (al Casal, Avinguda del Liceu, 23) Dimarts 26 de febrer— Sabadell, a les 19.00 (al Casal Pere IV, Rambla, 69) Divendres 1 de març— Vic, a les 19.00 (Edifici El Sucre, Historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals, 5) Dilluns 4 de març— Lleida, a les 19.00 (Institut d’Estudis Ilerdencs, Plaça de la Catedral, 2) Dimarts 12 de març- Palma. Dimecres 13 de març- Maó. Dissabte 16 de març— Barcelona. (Aquesta sessió serà només per a subscriptors i es podrà seguir en vídeo en directe, per facilitar la participació de tots aquells subscriptors que no puguin acudir a cap de les altres sessions). Dimecres 20 de març- Mataró. Dilluns 1 d’abril—Castelló. Dimarts 2 d’abril—Tortosa. Dimarts 9 abril —Tarragona. A més hi haurà sessions, que encara no tenen dia fixat, a Andorra, Elx, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Olot. Aviat s’informarà dels dies en que tindran lloc. Catorze mil subscriptors ja impulsen el periodisme de VilaWeb La llibertat de premsa i el dret d’informació es troben com més va més amenaçats, en un món que aquests darrers anys ha girat obertament cap a l’autoritarisme. Tal com remarca el Reuters Institute, avui els mitjans són més necessaris que mai, però també són menys sòlids que mai a causa dels grans canvis tecnològics i socials que han viscut. I la creació de comunitats de lectors que els donin suport i els considerin portaveus públics sembla la millor solució per a reforçar el paper de la premsa en qualsevol democràcia. La caiguda progressiva de la publicitat fa encara més necessària l’opció de comptar amb un col·lectiu de subscriptors. En aquesta línia, VilaWeb fa anys que malda per crear una potent comunitat de lectors compromesos que col·laborin constantment amb el diari. I ara, per primera vegada, podem anunciar que ja té una comunitat de catorze mil membres i que els subscriptors són la principal font d’ingressos del diari. Aquests lectors, que fan el pas de pagar d’una manera completament voluntària 60 euros o 120 cada any i que ajuden constantment la redacció, concreten per mitjà de la solidaritat i el compromís aquest model de periodisme que VilaWeb defensa i troba necessari per a fer possible el creixement dels mitjans propis als Països Catalans. Els catorze mil membres de la comunitat són, doncs, la base que ha servit per a transformar VilaWeb i adaptar-la a les noves circumstàncies, tot mantenint els principis d’independència professional, rigor, qualitat i compromís cívic que l’han definit d’ençà del primer dia, ara fa vint-i-quatre anys. També són la base des de la qual VilaWeb es proposa d’arribar, si més no, a la fita de vint mil subscriptors, necessaris per a encarar amb èxit els canvis que hi ha en el món de la comunicació, en els quals la caiguda dels ingressos derivats de la publicitat serà un dels desafiaments més immediats. Arribats a aquesta xifra de catorze mil membres, VilaWeb pot fer un pas endavant i en les assemblees de lectors anunciarà noves iniciatives. Per exemple, que tots els subscriptors podran veure el diari sense anuncis, tant en la web com en el mòbil, si ho volen. VilaWeb, que sempre ha estat pioner i ha marcat línies de futur en el periodisme català, va emprendre el projecte de subscripció el 2004, molt abans que cap altre mitjà digital, convençut ja aleshores que aquesta seria la via més important de suport al diari. El projecte ha anat creixent i madurant mercès al contacte constant amb la comunitat de lectors i atenent els seu suggeriments. VilaWeb sempre s’ha negat a implantar murs de pagament i a restringir l’accés a parts del diari, perquè considera que té la responsabilitat editorial de fer arribar a tothom la millor informació possible i això és incompatible amb el fet de donar més bona informació a qui pagui més. De bon començament VilaWeb ja es va adherir als principis del moviment conegut per Non-profit media, que agrupa diaris, de propietat de menes diverses que consideren que la seva funció primordial és social i que, per això mateix, els seus beneficis reverteixen en el mitjà. Una característica d’aquests mitjans és que exerceixen de portaveus d’un col·lectiu humà que també els fa costat econòmicament. Per això VilaWeb presenta la subscripció no pas en termes mercantils –en canvi d’un producte especial que no tenen els altres lectors–, sinó en termes de compromís i de suport a la veu del diari que, finalment, vol representar una sensibilitat social particular. Més transparència per a un periodisme encara millor Per a fer possible que aquesta veu sigui forta, cal una redacció altament professional, absolutament independent però al mateix temps compromesa i oberta. Per això VilaWeb ha desenvolupat un model de relació diferent amb els lectors i els subscriptors que inclou fins i tot la redacció, a la qual es pot accedir lliurement, i un exercici permanent de transparència que té cada any la màxima expressió en les Assemblees de Lectors. Enguany VilaWeb encara anirà més lluny i aplicarà al diari indicadors de confiança que ajudaran el lector a entendre qui ha fet cada notícia, com i per què. Aquests indicadors seguiran la línia desenvolupada per The Trust Project. Amb això, els lectors podran entendre millor la feina de la redacció i podran opinar amb més propietat sobre els articles i sobre qualsevol circumstància relacionada amb VilaWeb. Aquests indicadors de transparència inclouran la guia editorial del diari, referències molt més clares sobre els autors dels articles i la seva expertesa i possibles conflictes d’interessos, la definició encara més nítida dels diversos estils de publicació i les conseqüències que tenen (ara opinió i notícies van clarament separades, però s’hi inclouran variables com ara la crònica o l’anàlisi) i un sistema més directe de contacte amb els autors per a demanar aclariments. Actualment, VilaWeb ja té mecanismes establerts en aquest àmbit, com ara el correu del director (director@vilaweb.cat) al qual es pot adreçar qualsevol queixa i demanda d’aclariment que sempre es respon. Des d’aquesta pàgina també es poden demanar qüestions concretes als responsables dels continguts, d’administració o de publicitat o bé telefonar o visitar la redacció. La comunitat de lectors té al seu servei la XarxaVW, un espai propi i autogestionat on poden posar-se en contacte entre ells, participar en debats i comentar la feina dels periodistes. VilaWeb no entra mai en polèmiques públiques interessades sobre els seus continguts o sobre les seues decisions editorials però no defuig mai cap qüestionament ni demanda que li puguin fer per mitjà d’aquests canals o en actes públics com ara les Assemblees de Lectors. Un treball professional al servei d’una causa col·lectiva La independència de la redacció és fonamental per a acomplir la feina de VilaWeb. Per això l’empresa sempre ha blindat la redacció contra qualsevol pressió externa, fos quina fos. Això inclou la pressió dels anunciants o dels governs, però també la dels lectors. VilaWeb considera que la guia de la redacció ha de ser professional, recuperant les millors eines del periodisme tradicional i adaptant-les als desafiaments de l’època i de les tecnologies. Els periodistes de VilaWeb han de poder treballar a tota hora guiats per l’obsessió d’oferir als seus lectors la millor versió de la veritat que es pugui obtenir.

València, escenari de la primera de les vint-i-una Assemblees de Lectors de VilaWeb

Un dels fiscals de l’Audiència espanyola que acusa de rebel·lió el major Josep Lluís Trapero ha fet un interrogatori caòtic al comissari dels Mossos Joan Carles Molinero, citat a declarar com a testimoni. Les preguntes de Miguel Ángel Carballo han estat a voltes impertinents i sovint incloent valoracions i mirant d’induir les respostes del testimoni. En un moment del llarg interrogatori, Carballo provava de demostrar que els Mossos havien tingut una actitud passiva i permissiva envers el referèndum i els votants de l’1-O. I adduïa uns informes previs a la data del referèndum dels Mossos que apuntaven els riscs que hi havia en aquella convocatòria i les possibilitats que hi hagués incidents. Carballo ha entès –o ha volgut fer entendre– que els Mossos disposaven d’un informe que els avisava del perill d’accions de kale borroka, per més que la previsió que es feia en aquells documents era que hi hagués muralles humanes, persones fent resistència passiva. Concretament, es feia referència a dinàmiques d’Aske Gudea, que en la traducció de l’èuscar equivaldria literalment a ‘espais de llibertat’, però que és el nom que van prendre diverses accions de desobediència civil al País Basc aquesta darrera dècada per a protegir joves de l’esquerra abertzale perseguits per a ser portats a judicis polítics a l’Audiència espanyola; una concentració de persones els envoltava i mirava d’impedir-ne la detenció. El mur humà més important va tenir lloc a Sant Sebastià el 2013. Res a veure amb el concepte de kale borroka. Però el fiscal Carballo ho ha confós en les preguntes a Molinero: —Carballo: Vostès eren conscients que hi podia haver actes propis de kale borroka com la interposició de murs humans? —Molinero: Jo no seré qui valori si la interposició d’un mur humà és una acció de kale borroka. —Sí, perquè en l’informe es defineix amb el terme de dinàmiques Aske Gune. —Jo ja he dit que no estic capacitat per a comparar un mur humà, que entenc que és posar-se davant d’un lloc concret perquè una altra persona no hi passi, amb la kale borroka. Però sí que era una previsió més dels informes d’avaluació de riscs que diverses persones es col·loquessin en forma de mur humà. Això va passar en molts casos l’1-O i passa de manera habitual en molts desnonaments que hi ha cada dia a la ciutat de Barcelona.

Un fiscal de l’Audiència espanyola compara l’1-O amb ‘kale borroka’ perquè troba un nom en èuscar

El dia que el judici contra el procés quedarà vist per sentència, el Tribunal de Comptes ha iniciat un procés paral·lel contra el govern de la Generalitat que va organitzar l’1-O per a recuperar els diners que suposadament es van utilitzar per a fer la votació. El tribunal ha designat el delegat instructor de la demanda contra Carles Puigdemont i altres divuit ex-consellers. Així ho han confirmat a EFE fonts del Tribunal de Comptes, que han explicat que l’instructor començarà ara a recopilar tota la documentació per a determinar amb exactitud els fons desviats per al referèndum il·legal. El mes de desembre passat, el Tribunal de Comptes va admetre a tràmit la demanda de la fiscalia contra dinou ex-alts càrrecs de la Generalitat, amb Carles Puigdemont al capdavant, per la presumpta desviació de fons públics per a l’organització de l’1-0. Es tracta d’un procés per determinar la possible responsabilitat comptable dels membres del govern que van participar en la consulta, independent del judici que se segueix al Tribunal Suprem per la responsabilitat penal dels líders independentistes i que avui quedarà vist per a sentència. El fiscal del Tribunal de Comptes que va inciar la denúncia, Miguel Ángel Torres, va demanar que s’obrís una causa per un presumpte desviament de fons públics per la responsabilitat comptable del govern que va organitzar el referèndum. La investigació té l’origen, precisament, en un escrit que el fiscal Torres va presentar el desembre passat. El fiscal va fer una primera llista de presumptes despeses imputables al govern. Deia que hi havia 900.906,70 euros corresponents als locals de votació; prop d’un milió d’euros en despesa publicitària; una despesa de 979.661,96 euros en butlletes; 38.431,20 en cartells; 2,3 milions d’acció exterior del govern; i 100.000 euros en viatges d’observadors internacionals. En total, uns 4,3 milions d’euros. El precedent del 9-N El Tribunal de Comptes espanyol ja va seguir un procediment similar amb els organitzadors del 9-N. L’ex-president de la Generalitat Artur Mas i els ex-consellers Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs han estat obligats a pagar 4.946.788,16 euros pel procés participatiu del 2014, , condemna que és pendent de recurs d’apel·lació.

El Tribunal de Comptes comença ara la repressió econòmica contra el govern de l’1-O

Els grups parlamentaris de Junts per Catalunya, ERC i la CUP han pactat un text conjunt com a proposta de resolució que serà aprovada demà al Parlament de Catalunya sobre la resposta a la sentència del judici contra el procés. El text refusa la via judicial i repressiva que han pres els poders de l’estat espanyol; manifesta el suport a la cerca de vies democràtiques per a resoldre el conflicte de manera que ‘el futur de Catalunya sigui el que el poble de Catalunya vulgui’; ratifica l’exercici del dret d’autodeterminació ‘com a instrument d’accés a la sobirania del conjunt del poble de Catalunya’; exigeix l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats i es compromet a trobar ‘solucions per a aconseguir la seva llibertat a través de l’aplicació d’una amnistia’; i finalment assegura que ‘el parlament es conjura en cas de sentència condemnatòria a encapçalar una resposta institucional basada en el respecte als drets fonamentals, les llibertats i l’exercici del dret d’autodeterminació i respecte a la democràcia’ i a exercir també el dret de manifestació i ‘la llibertat d’expressió, de mobilització o protesta per les vies pacífiques i democràtiques’. Vegeu el text:

JxCat, ERC i la CUP pacten una proposta conjunta per a respondre a la sentència

El primer ministre espanyol en funcions ha aprofitat l’únic debat televisat en campanya per fer seu el programa de la dreta respecte de Catalunya i proposar mesures com ara la prohibició de fer referèndums, que Zapatero havia despenalitzat, o la implantació a totes les escoles d’una assignatura sobre Espanya, com la que Aznar havia proposat anys enrere. Pedro Sánchez també ha dit que obligaria la Corporació Catalana de Mitjans a triar els òrgans de govern per dos terços del parlament, cosa que ja passa i que aparentment ell ignora. Va causar estupor quan en l’últim minut es va comprometre a dur a una presó espanyola el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, sense aclarir com pensava fer-ho –fet que li va retreure immediatament el candidat d’Unides Podem, Pablo Iglesias. Abans fins i tot el candidat per Barcelona d’aquesta coalició, Jaume Asens, havia rebut acusacions infundades de Sánchez, que s’ha mostrat completament decantat cap a la dreta. 🎞@sanchezcastejon a @pablocasado_: A usted se le fugó Puigdemont y yo me comprometo hoy y aquí a traerlo de vuelta a España y que rinda cuentas ante la justicia española.#GanaPSánchez#ElDebate4N pic.twitter.com/bhBz5krgbE — PSOE (@PSOE) November 4, 2019 Al debat només hi han intervingut els dirigents dels partits que es consideren nacionals espanyols, entre els quals Vox, que ha defensat les seves propostes d’extrema dreta sense cap impediment. El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha aprofitat el bloc sobre política social i igualtat precisament per retreure als líders de PP i Cs, Pablo Casado i Albert Rivera, que ‘callin’ davant les propostes de Vox. Ha instat Casado i Rivera –a qui ha anomenat ‘dreta covarda’– a rebutjar allò que diu Vox, però ni l’un ni l’altre no han condemnat la posició de la formació de Santiago Abascal, que ha criminalitzat els immigrants, ha atiat la por de l’efecte crida i ha atacat les polítiques contra la violència masclista. Casado i Rivera també han protagonitzat moments de tensió, amb retrets mutus durant el debat. Al bloc sobre política social i igualtat, Casado ha retret a Rivera que compari la gestió del PP amb la del PSOE. També s’han enfrontat per la proposta del líder de Cs de fer una targeta sanitària única a tot l’estat espanyol. El president del PP ha dit que ja hi és, des del 2012, per iniciativa del seu partit. Iglesias ha tornat a reclamar al PP que rectifiqui en relació amb el consentiment sexual i digui clarament que ‘només sí és sí’. Casado ha evitat de manifestar-s’hi clarament i ha tornat a utilitzar l’argument que el codi penal ho deixa clar d’ençà del 1822. També ha retret que el PSOE eliminés el concepte de ‘violació’ del codi penal l’any 1995. Les diferències entre Vox i la resta de formacions polítiques s’han evidenciat a l’últim bloc sobre política internacional. Abascal ha demanat de reforçar les fronteres i ha criticat durament la Unió Europea. Segons ell, les elits de la UE volen convèncer els estats perquè acceptin allò que anomena ‘migració massiva’ i ha dit que volen portar els països a la ‘islamització’. Sobre el Brexit ha dit que han convertit Europa en ‘una secta que persegueix aquell qui vol sortir-ne’. Iglesias ha replicat que la ‘sobirania no és tenir una bandera molt gran’ sinó que es defensa amb mesures de govern que protegeixin la població dels oligopolis i les multinacionals que especulen amb drets, com l’habitatge. Casado i Rivera han defensat el lliure comerç i han atacat la política internacional de Sánchez, que han acusat de desprestigiar Espanya.

Sánchez assumeix el programa de la dreta respecte de Catalunya

El darrer dia de febrer, Corea del Sud reportava més de vuit-cents casos nous i era el focus principal de coronavirus 2019, fins i tot per damunt de la Xina quant al ritme de contagi. Tanmateix, al cap de només deu dies ja havia reduït a trenta-cinc els casos registrats per dia. Més encara, mentre alguns estats d’Europa compten els morts per milers, n’acumula ara com ara només cent trenta-nou. Els factors que expliquen aquesta fita són la resposta ràpida de les autoritats, un control sense precedents mitjançant les noves tecnologies i equipaments preparats per a grans epidèmies. El control social: entre l’eficàcia i el límit de la privacitat La informació ha estat una de les bases per a controlar el brot de la malaltia. Les autoritats sanitàries i governamentals fan dues sessions públiques cada dia i, sobretot, publiquen una gran quantitat de dades mitjançant les noves tecnologies, cosa que exposa gran part de la vida privada dels ciutadans. Després d’haver reportat un cas, el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties (KCDC) fa una entrevista a fons al pacient i la complementa amb les dades de les transaccions de les targetes de crèdit, de la identificació facial de les càmeres de seguretat de la via pública i de la ubicació GPS del telèfon mòbil. Tot plegat permet de recrear quin recorregut ha seguit els dies anteriors. Els habitants del districte o la localitat, a continuació, reben l’avís al mòbil d’un nou afectat i es detalla per on ha passat abans de l’hospitalització. La gent evita aquests punts, que són desinfectats immediatament, i a la vegada, si és que han compartit cap, està pendent de qualsevol símptoma. Captura de pantalla del lloc web coronamap.site. Les dades també permeten de recopilar la informació en aplicacions mòbils i webs com ara coronamap.site, que ofereix la ruta dels infectats, on hi ha risc i la xifra de casos actius. Les dades no identifiquen pacients, però sí que en revelen el rang d’edat, un nombre d’identificació i les botigues i restaurants que han visitat. La màscara ja era d’ús habitual, però les autoritats també envien constantment missatges amb diferents orientacions d’higiene a les xarxes, als mitjans de comunicació i en cartells al carrer i al transport públic. Una estratègia basada en els tests en massa Els casos, un 86%, es concentren principalment a la ciutat de Daegu i a Gyeongsangbuk-do, la província adjacent, a uns 230 km de Seül. El primer brot va sorgir entre membres de l’Església Shincheonji de Jesús, una secta cristiana de vora dos-cents vint mil fidels i que encara constitueixen el 60% dels casos. El brot va fer que immediatament se’n tanquessin els temples i que desenes de milers de feligresos fossin posats en quarantena i analitzats un a un. En total, en vuit setmanes s’han fet 350.000 tests, o sigui, entre quinze mil i vint mil cada dia. En comparació, el govern espanyol n’havia fet uns 30.000 abans del 18 de març. Una de les claus són els drive-in, proves que es fan sense necessitat de sortir del vehicle, que minimitzen el perill de contagi del personal sanitari (equipat amb vestits i ulleres protectores completes) i fa que s’estalviïn de desinfectar les sales d’espera. El procés dura només deu minuts, és gratuït (el paga el govern) i l’endemà n’arriba el resultat en un missatge de text. Tests de coronavirus al cotxe. Fotografia d’Europa Press Tot i que les autoritats han prohibit les concentracions i les competicions esportives i també van tancar escoles i més espais públics, el control que en fan, posant en quarantena els casos i el seu entorn, fa innecessari el confinament territorial i el blocatge de ciutats. Els tests multitudinaris, a més, permeten de guanyar temps quan hi ha un brot i preparar totes les instal·lacions hospitalàries, fet que també salva vides. Un dels altres factors claus és que Corea del Sud té una infrastructura sanitària preparada, incloent-hi els equipaments i les dades, a causa d’haver tingut ja el 2015 un brot del coronavirus de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS). En aquell moment, la resposta va ser lenta, es va amagar informació ­­­‒amb l’excusa de no causar alarma‒ i la gestió no va ser correcta. Va haver-hi transmissió dins els hospitals i problemes en el seguiment dels casos. Aquesta vegada s’han corregit les deficiències i s’ha donat una de les respostes amb més èxit del món. L’estructura social, un altre punt en favor Finalment, cal remarcar que la demografia és un altre factor que explica el control del virus i la més baixa mortalitat. En proporció, hi ha molta menys gent gran a Corea del Sud, on el 4% de la població té més de vuitanta anys, que no pas a Itàlia, on n’és el 18%. Si tenim en compte que més de la meitat de les defuncions del segon són de persones de més de vuitanta anys, la piràmide poblacional demostra que és molt important per a explicar la taxa de mortalitat. La relació més estreta entre generacions és també perjudicial per als estats mediterranis. Els joves, que són els que més viatgen i van a treballar diàriament, són els transmissors principals del virus, mentre que els grans són els més vulnerables. A Corea del Sud hi ha molta més mobilitat per motius laborals i distanciament social entre generacions que no pas a Itàlia o l’estat espanyol, on un 23% de la gent gran viu amb familiars joves.

Què ha fet exactament Corea del Sud per a aturar el coronavirus?

Es publica en català El Gólem de Gustav Meyrink (Més Llibres), en una traducció de Ramon Monton. L’editor, Ricard Vela, ens explica en el text ben documentat que segueix per què, tot i ser un clàssic de la literatura fantàstica, a l’estat espanyol ha passat tan desapercebuda. Una obra de la qual Vela recorda que és ‘de les més singulars del segle XX, segons Jorge Luis Borges, que és alhora fantàstica però literària, jueva però centreeuropea, popular però iniciàtica, onírica però comprensible, grotesca però espiritualista, i truculenta i plena de misteri, però també d’humor negre i de denúncia social. Un autèntic festí literari.’ Llegiu-ne un fragment. Ricard Vela, editor de Més Llibres, ens explica: «Juntament amb Dràcula (1897), de Bram Stoker, i Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley (1818), El Gólem (1915) de Gustav Meyrink forma part d’una tríada fonamental de novel·les fantàstiques que han donat forma a sengles ‘criatures’ o ‘monstres’ i que no només s’han convertit en referents perennes del gènere, cadascuna a la seva manera i des de la seva pròpia època estètica, sinó que també han esdevingut obres clàssiques i part integrant tant de la cultura més literària com de la més popular, reforçades sovint per la seva fortuna cinematogràfica. Si bé no cal dir res de la celebritat de les dues primeres, que representen molt bé, respectivament, la novel·la gòtica i sobrenatural i el relat romàntic i de ciència-ficció incipient, El Gólem no ha tingut encara, si més no a casa nostra, una popularitat comparable, tot i que va ser un gran best-seller en alemany en la seva època, que existeix la joia fílmica del 1920 de Paul Wegener (es van perdre, per desgràcia, les dues versions prèvies del 1914 i el 1917) i que s’ha traduït a ‘gairebé’ totes les llengües de cultura del món. I ara, per fi, la podem llegir directament en català en una traducció excel·lent de Ramon Monton, que també signa una presentació prou informativa. Els motius que El Gólem no sigui encara una obra excessivament coneguda i valorada al nostre país són diversos i en cap cas atribuïbles a la qualitat de l’obra. En primer lloc, és clar, no comptar amb una edició en català i, només des de fa pocs anys, amb alguna en castellà prou llegidora, ja que d’altres que encara corren van arribar de l’Amèrica Llatina fa força temps i no fan justícia a l’original. En segon lloc, el context històrico-polític. Cal tenir en compte que parlem d’un autor que no era jueu però que escriu una novel·la basada en un mite hebreu del gueto de Praga. Ni més ni menys que el gran mite jueu de l’ésser artificial (creat amb fang i una mica de màgia talmúdica), que tradicionalment defensava el poble d’Israel dels seus molts enemics i de les malvestats que ha patit a Europa des de temps immemorials. I no sembla que l’Espanya del segle XX, per no dir res del seu antisemitisme persistent, hagi estat un lloc per a acollir aquesta mena de llegendes amb els braços oberts, i menys encara si estaven elaborades per un escriptor que es va anar endinsant cada cop més en l’esoterisme i allunyant-se del cristianisme. Finalment, encara, la seva factura literària, ja que, a diferència de les altres dues (prou antigues per no representar un veritable perill ideològic i prou planeres des del punt estilístic), El Gólem, a més de ser un clàssic de la literatura fantàstica del segle XX, també és filla del seu temps i s’adscriu a l’escola expressionista, un corrent artístic que, recordem-ho, va ser qualificat de més ‘decadent’ que qualsevol altre per part dels feixismes i els autoritarismes diversos del segle passat, i que va tenir la seva raó de ser en el desassossec de la societat europea, per les carnisseries bèl·liques que van començar el 1914 i per la deshumanització progressiva de la societat moderna. Perquè això també hi és present, a El Gólem, acabada de redactar en vigílies de l’esclat de la Primera Guerra Mundial i absolutament premonitòria, amb una transposició simbòlica de la funció executora i cega del Gólem, pel que fa a la transformació dels éssers humans en autòmats que fan les tasques que tenen encomanades, fins i tot contra la seva voluntat. I no oblidem que, de la mateixa ciutat, Praga, i del mateix caldo de cultiu i en les mateixes dates, en surt l’autor que es considera paradigmàtic d’aquest estranyament de l’home davant d’una modernitat que no comprèn, Franz Kafka, amb el qual Gustav Meyrink té molts punts de contacte. Així doncs, no és estrany que el personatge del Gólem no hagi protagonitzat, encara, gaires remakes cinematogràfics o que no hagi estat adaptat (tot i que sí en altres llengües) en edicions juvenils diverses, com en el cas de Dràcula o del monstre de Frankenstein. Tanmateix, existeix un corrent de popularitat menys visible que l’ha incorporat de manera natural a moltes produccions culturals contemporànies, com ara els còmics o els jocs d’ordinador i de consola, i que fa que el personatge sigui d’allò més corrent, per exemple, per a tots aquells que algun cop s’hagin interessat per un fenomen que es diu Minecraft. Gent més aviat jove, naturalment. Per a qualsevol, descobrir El Gólem, o llegir-lo per primer cop en català, pot ser un privilegi que es presenta rares vegades. Una de les obres més singulars del segle XX, segons Jorge Luis Borges, que és alhora fantàstica però literària, jueva però centreeuropea, popular però iniciàtica, onírica però comprensible, grotesca però espiritualista, i truculenta i plena de misteri però també d’humor negre i de denúncia social. Un autèntic festí literari.» Ricard Vela, editor de Més Llibres.

Avançament editorial: ‘El Gólem’ de Gustav Meyrink

S’han fet oficials les xifres definitives de les eleccions del 27 de setembre, amb la suma ja consolidada del vot exterior. Junts pel Sí i la CUP van arribar a la majoria d’escons però no a la de vots, per molt poc. Ara s’ha pogut comprovar que només en van faltar 79.667 per assolir la majoria absoluta també en vots. Cal recordar que la participació va ser la més alta de la història: 4.130.196 votants. La suma de vots de Junts pel Sí i la CUP puja a 1.966.508. Junts pel Sí i la CUP finalment han obtingut el 48,2% dels vots. Els partits contraris a la independència, el 39,31% i Unió Democràtica i Catalunya Sí que es Pot, que no volen ser sumats en cap dels dos blocs, el 12,54%. Per partits Junts pel Sí va obtenir finalment 1.628.714 vots (el 39,8%), Ciutadans 736.364 (el 18%), el PSC 523.283 (12,8%), Catalunya Sí que es Pot 367.613 (9%), el PP 349.193 (8,5%), la CUP 337.794 (8,3%) i Unió 103.293 (2,5%). Segons les dades finals de l’escrutini tres escons podrien haver ballat amb una certa facilitat. El PP podria haver aconseguit un escó més per Tarragona només amb 1.374 vots més i Junts pel Sí n’hauria aconseguit un per Girona amb 4.445 escons més i un per Barcelona amb 12.395 escons més.

Només 79.667 vots van separar l’independentisme de la majoria absoluta de vots el 27-S

El diari anglès Financial Times, que ja va fer campanya oberta contra la independència de Catalunya el 27-S, ha publicat avui un editorial contundent contra el procés que volen acomplir Junts pel Sí i la CUP. El titular de l’editorial és: ‘Catalunya ha d’apartar-se de l’abisme’, i diu: ‘Les eleccions de diumenge no donen el dret de separar-se d’Espanya’. El diari admet que els partits independentistes han obtingut la majoria absoluta dels escons. Però afegeix: ‘Mas no té tanta legitimitat per a aplicar el seu pla com vol pensar que té.’ ‘És cert –continua– que Madrid ha refusat de permetre als catalans de fer un referèndum en els termes que el va permetre el govern britànic a Escòcia l’any passat. Tot i amb això, el resultat no dóna a Mas cap dret legal de començar el seu programa de secessió.’ A més, alerta de la presència de la CUP dins el bloc independentista. ‘Mentre el partit de Mas té una agenda pro-europea, la majoria al nou parlament dependrà d’un partit d’extrema esquerra que vol que Catalunya surti de la UE, de l’eurozona i de l’OTAN. Aquestes visions contraposades d’una Catalunya independent no seran conciliades fàcilment.’ L’editorial fins i tot qüestiona la demanda d’un tracte fiscal més just per a Catalunya. Diu que Madrid ‘no pot negligir la força del sentiment secessionista’ i que cal tenir en compte les queixes per un tracte fiscal injust, però que les ‘demandes de devolució fiscal han de tenir un límit’. I ho explica així: ‘Moltes nacions europees funcionen amb el principi que hi ha d’haver una transferència de fons de les regions més riques a les més pobres. Si cada regió rica de la zona euro seguís l’exemple de Catalunya per a mantenir la seva riquesa, el bloc sencer es desfaria.’ Finalment, diu que el nou govern espanyol que surti de les eleccions del desembre haurà de parlar amb el català per ‘donar-li més espai’. I afegeix: ‘Mas hauria de reconèixer el risc d’establir un estat separat de manera unilateral.’

Editorial contundent del Financial Times contra la independència de Catalunya

‘Ha quedat demostrat que les quotes obligatòries generen molta divisió i que la seva aplicació ha estat inefectiva.’ Aquestes són les paraules que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va dirigir als líders de la Unió Europea en l’última cimera del consell. En una carta prèvia, havia aprofundit en la crítica contra la política migratòria europea. Segons Tusk, el paper de la UE només ha de ser de suport als estats afectats, perquè són els únics que ‘poden abordar de manera efectiva la crisi migratòria’. D’aquesta manera, Tusk donava per enterrada la solidaritat entre els estats membres i deixava el problema als països fronterers de la UE. Tanmateix, el president del Consell Europeu va haver de rectificar aquesta última part arran de les crítiques de diversos països, entre els quals Itàlia i Grècia, on arriben la majoria de migrants: enguany 119.247 i 29.085, respectivament. El president grec, Alexis Tsipras, va dir que les declaracions eren ‘inoportunes i inútils.’ També li van ploure crítiques de les mateixes institucions europees. El comissari d’Immigració, Dimitris Avramopoulos, va qualificar les paraules de Tusk d’antieuropees. Tusk s’ha mostrat partidari d’endurir la política migratòria d’ençà de l’esclat de la crisi dels refugiats el 2015. A més, ha vinculat sempre el debat migratori amb la seguretat ciutadana i ha defensat que tercers països, com ara Turquia o Líbia, facin de dic de contenció per la migració. EU slowly turning corner but we're not naïve. Must protect people against security threats, illegal migration, uncontrolled globalisation. — Donald Tusk (@eucopresident) June 21, 2017 Les seves paraules als dirigents europeus són una picada d’ullet al bloc de l’est de la UE, que ha estat el més renuent a facilitar l’acollida. Concretament, països com Hongria, Polònia, la República Txeca i Eslovàquia han intentat boicotar o posar entrebancs al sistema de quotes. De totes maneres, Tusk no va errat quan qualifica d’ineficient el programa d’acollida. El setembre del 2015, arran del drama dels refugiats a la Mediterrània i els Balcans, la UE va decidir d’impulsar un sistema de quotes d’acollida –en un termini de dos anys– per a garantir un repartiment equànime dels refugiats encallats a Grècia i Itàlia. Primer, es va fixar un objectiu de 120.000 persones, que després es va augmentar fins a les 160.000. Una xifra fàcilment assumible tenint en compte que les arribades de migrants van ser d’1.015.078 (2015) i 362.753 (2016). Vint-i-set mesos després, el programa de quotes agonitza. S’han incomplert tots els terminis i ha estat definit com ‘un gran frau’ per la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat. La manca de voluntat política va fer que la UE rebaixés la pretensió d’acollida per sota de les 100.000 persones, en un intent de complir el compromís, però el setembre d’enguany els estats membres només havien acollit poc més de 30.000 persones, un terç de l’objectiu. Només Malta (131 refugiats) va ser fidel al seu compromís i el va superar. Noruega i Liechtenstein, que van entrar de manera voluntària al programa, també van assolir les quotes de 1.500 i 10 persones que s’havien fixat. Per darrere els seguien Finlàndia, amb el 94% (1.951) i Irlanda, amb el 76,5% (459). D’altra banda, Polònia i Hongria van boicotar des del començament el programa i no van acollir ningú. Eslovàquia, que va posar entrebancs legals durant un any, només va acceptar 16 persones de les 902 que li pertocaven. La República Txeca lluïa unes xifres encara més tristes: 12 persones de 2.691. I mentre el programa de quotes agonitza sense una alternativa immediata, el Parlament Europeu ha començat els tràmits per a reformar el reglament de Dublín perquè es faci un repartiment equitatiu dels refugiats entre els estats membres. Actualment, el reglament obliga el país d’arribada a tramitar la petició d’asil, això vol dir que el gruix de migrants han de quedar-se a Itàlia, Grècia o l’estat espanyol. L’eurodiputada sueca Cecilia Wikström (ALDE), responsable de la tramitació de la reforma de Dublín, ha advocat perquè els països que es neguin a complir la quota d’acollida no tinguin accés als fons europeus. D’aquesta manera, es vol evitar el boicot o els entrebancs que han minat el programa actual. Tanmateix, la reforma encara es troba en un estat embrionari. Els ministres de la UE encara han d’acordar la seva postura i, després, negociar-la amb el parlament. Un procediment llarg per a un problema de gran urgència.

Ineficiència, boicot i acusacions encreuades: el fracàs del programa d’acollida de refugiats de la UE

El diputat Artur Talvik és president del grup del Parlament d’Estònia que segueix de prop el cas català. Va ser observador internacional a Barcelona durant el referèndum de l’1 d’octubre. Actor i productor de cinema, Talvik va produir el film La Revolució Cantada, que explica el procés d’independència estonià, aconseguida l’any 1992. Ara és president del partit Eesti Vabaerakond –’Partit Lliure’–, de centre-dreta. En aquesta entrevista telefònica, compara tots dos moviments i explica la seva visió sobre l’exili i la presó del govern català i les eleccions de 21-D. —Segons el vostre parer, què hi passa, a Catalunya? —Estic molt preocupat i molt trist pels esdeveniments a Espanya i Catalunya. Aquí parlem de presoners polítics. I això és una cosa que no m’agrada veure a la UE. Em preocupa molt. I em fa pensar en quin serà el futur d’Europa. Perquè la majoria dels dirigents europeus mantenen el silenci. Aquest és el gran problema. —Cert. Tenim la meitat del govern català a la presó. —No ho puc entendre. Quan parlem de l’imperi de la llei hem de veure que si la llei es fa servir per ficar a la presó els oponents polítics no hi ha democràcia. Hi ha una altra cosa, però democràcia no. Com això de tancar webs, per exemple. A Estònia vam preguntar al primer ministre què en pensava, de la censura de pàgines web. La seva resposta va ser altre cop deixar anar la frase: ‘És un afer intern espanyol.’ —Em pensava que el govern estonià el teníem més de cara... —La gent, sí. Molt. Però molt. En canvi, el govern, s’ho mira. Pel que sé, el govern espanyol té un lobby molt agressiu a tot arreu. I aquí a Estònia, també. Ara Estònia té la presidència de la UE. Per això jo pressiono el govern, perquè tenen la possibilitat de fer alguna cosa seriosa per mirar de solucionar el problema de Catalunya. I aturar el comportament del govern espanyol. Si més no, cridar-los l’alto. Però, malauradament, el lobby espanyol és més fort que el diputat que us parla. Ara, el principi d’autodeterminació és un dels grans principis de l’Estònia lliure. A la nostra constitució en parlem i tot. I ara que Catalunya vol exercir aquest dret el nostre govern es manté callat? Amics, si no defensem el dret d’autodeterminació, aleshores vol dir que tampoc no defensem la independència d’Estònia. —La premsa a Estònia, quina posició pren? —Tenim dos grans grups mediàtics. Un és força objectiu. L’altre, per desgràcia, és pro-Espanya —Quines iniciatives hi ha hagut al Parlament d’Estònia? —El Parlament d’Estònia és un dels primers llocs on hi ha hagut grup parlamentari de suport als catalans. Fa un any i mig que el vam crear. Quan vam sentir que el govern espanyol havia portat milers de guàrdies civils i policies i havien començat a arrestar gent cercant les urnes, aleshores vam escriure una carta a Rajoy. La carta deia que solucionés el problema amb el diàleg. Vam rebre una resposta de l’ambaixador espanyol. Era una carta d’enuig. En tornant de Barcelona, vam començar a fer preguntes al ministre d’Afers Estrangers i al primer ministre sobre la llibertat a internet. El primer ministre ens va donar una resposta vaga, com deia. I això que Estònia té la presidència digital de la UE, i hauríem de defensar la llibertat a internet. El meu partit, el Partit Lliure, quan va saber que els dos Jordis eren a la presó, va enviar una carta pública al primer ministre que deia que havia de fer alguna cosa ràpidament, com a cap de la presidència de la UE. I que no es podia permetre que hi hagués presos polítics. Fa pocs dies va respondre, en privat. Era una resposta diplomàtica. —Què hi deia? —No res, no deia. No res. El buit total. —Ara hi ha eleccions. Ens trobem sota control directe de Madrid, després d’anys d’autonomia. Què hauríem de fer? —Hauríeu d’oblidar les diferències polítiques. Haurien d’unir-se, com van fer Junts pel Sí. I continuar amb aquesta determinació pacífica i el mateix estil. Guanyareu si les eleccions són justes, crec. En un dels debats televisats on he estat aquí a Estònia vaig dir que aquestes eleccions eren ridícules. No solucionen el problema. A les noves eleccions, si són justes, els independentistes tornaran a guanyar. O si més no tindran una posició molt forta. Vull dir que el problema se soluciona al voltant d’una taula i trobant la manera. Quantes vegades Puigdemont ha intentat de seure al voltant de la taula? Moltes. —Si els altres fan servir violència, què fem? —Un estil de lluita estil Gandhi. És el que m’agrada. A Estònia vam tenir la Revolució Cantada. No va ser fàcil mantenir l’estil pacífic i no caure en les provocacions. N’hi va haver moltes, de provocacions. —En el cas estonià la gent va ocupar els carrers. La gent va envoltar edificis. Potser és el nostre error? No haver sortit als carrers a defensar la República, com vosaltres? —No pots comparar mai. Però sí, jo mateix vaig ser un dels que va anar a defensar l’edifici de la ràdio. I va ser una mica complicat quan van arribar els tancs russos. —Algun mort? —Cap. No es va morir ningú a Estònia. A Letònia, i Lituània sí. Aquí, no. I n’estem orgullosos. La gent va ocupar els carrers i va envoltar els edificis amb ciment, si calia. Semblava una situació de guerra. Però tota situació és diferent. Estic segur que vosaltres sou els que sabreu la vostra tàctica. Per mi és molt difícil de donar-vos consells. No sóc la persona indicada. —Què hauria de fer la UE si els independentistes guanyessin les eleccions? —Aquí tens una altra cosa que no entenc: l’actitud de la UE. Europa ha actuat d’una manera diferent en el cas turc o el polonès. La UE ha posat el dit a la nafra de Polònia moltes vegades. I ara, callats. És hipocresia. Jo no sé què diu Rajoy a porta tancada. Els amenaça de sortir de la UE? Aporta arguments contraris a la UE i amenaça que tot plegat es desintegraria? Els diu que després del Brexit, ara ve Espanya? Aquesta és l’amenaça? Però aleshores on és la defensa de la democràcia, la llibertat d’expressió, el dret d’autodeterminació que fa la UE? On és? No podem acceptar violència contra votants pacífics. No pots pegar gent perquè voten independència. No hauria de poder passar. Però desgraciadament, ha passat. —Vau ser observador internacional el primer d’octubre. —Vaig venir amb el grup de diputats internacionals i alguns dies abans ja hi érem. Per això vaig poder veure dues manifestacions prèvies. La independentista i la unionista. La primera era molt gran, i la segona molt agressiva. Em va impressionar escoltar unionistes cantant himnes franquistes. Per a mi va ser un gran xoc veure que hi havia neonazis a les manifestacions unionistes. La cosa més emocionant, però, va ser que vam visitar escoles la nit abans del referèndum. Tot era organitzat de manera molt intel·ligent i molt emocionant a la vegada. Vaig veure que la gent parlava amb el cor, i no de manera partidista. Sóc un gran admirador de la societat civil. I aquella va ser una gran demostració del poder de la societat civil. —I del dia del referèndum, què en recordeu? —De matinada el meu col·lega letó i jo vam anar a l’escola més propera de l’hotel. A les cinc de la matinada vam veure els escuts humans, amb gent d’edats diverses. En una escola vam presenciar l’arribada de les urnes. I el primer xoc va ser que la connexió a internet es va tancar per ordres del govern espanyol. Pàgines web, també. La part trista d’aquell dia és que un periodista ens va ensenyar imatges dels primers atacs de la policia, la Guàrdia Civil. I això sí que em va afectar: era l’escola que havíem visitat la nit anterior! La delegació va quedar garratibada. I allà vam entendre que seria un dia terrible. Hem entès que el govern espanyol es comporta d’una manera no europea. Més tard vam veure ferits. I fins i tot un dels membres del nostre grup va rebre l’impacte d’una bala de goma. La darrera emoció del dia va ser aquesta: seia davant de l’escola, i vaig veure com entrava Carme Forcadell, quinze minuts abans de tancar. Va agrair la feina als voluntaris. Finalment aquella nit també vaig presenciar com es comptaven els vots dins l’escola. I m’arribaven les notícies pel mòbil. És quan vaig sentir les declaracions del ministre estonià. Va ser la meva darrera emoció. Em va fer enfadar molt. No deia ni piu sobre la violència de la policia espanyola contra gent pacífica. Només parlava d’un afer intern espanyol. —Com es van rebre aquestes manifestacions al seu país? —Els estonians, la majoria, van enfadar-se molt amb el govern després d’aquestes manifestacions. Quan vaig arribar a Estònia, dins el parlament, vaig demanar explicacions sobre la covardia d’aquelles declaracions. Sé que ell se sentia molt malament. Però a mi no em va agradar gens la seva resposta. Gens.

Artur Talvik: ‘Hem entès que el govern espanyol es comporta d’una manera no europea’

Durant tot el cap de setmana es fa a Molins de Rei la Fira de la Candelera. És un dels esdeveniments més importants del municipi, tant per l’antiguitat – ja fa 168 anys que es fa– com pel trànsit que implica: rep més de 300.000 visitants i la formen més de 900 expositors repartits per diversos espais del poble. Per això, pel caràcter multidisciplinari de les activitats que acull, es coneix popularment com la ‘fira de fires’. Tot i que va començar com una fira de caràcter agrari, actualment s’hi poden trobar expositors d’àmbits tan diversos com ara l’agricultura, l’automobilisme, l’alimentació i l’artesania. Però la Fira de la Candelera no acaba al recinte firal. Durant tot el cap de setmana s’han organitzat activitats lúdiques, com ara el pregó amb què s’inicia l’esdeveniment, les jornades agràries, el típic esmorzar de traginers, els concursos, les exposicions, els concerts, els espectacles teatrals, etc. Una oportunitat per a tastar la coradella La gastronomia és un altre dels reclams de la Fira de la Candelera. Al recinte firal hi ha un espai destinat a la degustació de vins i als maridatges amb altres productes, com ara formatges o embotits. Però si hi ha una menja estrella de la Fira de la Candelera, és la coradella, un estofat de menuts de xai que antigament menjaven els traginers per esmorzar. I com que Molins de Rei és un poble tradicionalment emplaçat en un anar i venir de comerciants i transportistes, la menja va esdevenir emblemàtica de la vila. Actualment, és difícil tastar la coradella fora dels dies de la fira, però mentre dura, hi ha diversos restaurants del poble que n’ofereixen. A més, l’any passat va començar una campanya per a modernitzar-la i animar la gent a fer-ne a casa. Per això se’n va llançar una versió embotida que es pot trobar en restaurants i comerços i també un receptari amb diverses versions del plat: amb forma d’hamburguesa, com a farcit d’uns raviolis, guarnint una coca de recapte, barrejada en un arròs de muntanya, acompanyant un cus-cus…

La Fira de la Candelera de Molins de Rei: una oportunitat de tastar la coradella

Arran de les manifestacions per la independència de Catalunya tan multitudinàries d’aquestes últimes diades, l’unionisme es va voler organitzar i va provar de replicar-les amb concentracions que també pretenien ser molt nombroses, però que van fracassar: tant el 2013 com el 2014, en ocasió del dia de la Hispanitat, van provar d’omplir de gom a gom la plaça de Catalunya. Però no se’n van sortir, perquè amb prou feines si van ocupar el centre de la plaça. Per això, enguany, ni Societat Civil Catalana ni el PP ni Ciutadans no han volgut repetir una imatge de fracàs com aquelles i no han convocat cap acte per al 12 d’octubre. L’escenari previ a les eleccions espanyoles del desembre pesa molt, i cap no vol cometre errors d’imatge. I un error estratègic tant per a Ciutadans com per al PP seria que dos mesos abans de la cita electoral repetissin la foto d’una concentració impulsada per ells mateixos i que fes curt, com els va passar els dos últims anys, oimés quan la gent té el record encara fresc de les imatges impressionants de la Via Lliure de la Meridiana. Fonts de tots dos partits han confirmat a VilaWeb que no convocarien pas cap acte. El PP no n’ha explicat el motiu polític. Ciutadans, en canvi, ha dit: ‘No hem convocat mai cap acte propi el 12 d’octubre, tret de la campanya autonòmica del 2012.’ I ha afegit: ‘Sí que és cert que hem donat suport a entitats civils catalanes que aquests últims anys han organitzat actes festius.’ Però de moment, diuen, no han rebut cap invitació formal de cap entitat amb vista a algun acte cívic el 12 d’octubre. És cert que el convocant oficial de l’acte de l’any passat va ser Societat Civil Catalana, juntament amb alguna altra entitat menor, com ara Movimiento 12-O. Ara, tant Ciutadans com el PP van fer crides insistents a omplir la plaça, per tots els mitjans, tant el 2013 com el 2014. Aleshores provaven d’ensenyar múscul unionista; ara, després del 27-S, miren d’evitar que es vegi justament la poca capacitat mobilitzadora a Catalunya dos mesos abans de les eleccions espanyoles. Evitar les imatges amb braços alçats El 2013, un mes després de la impressionant Via Catalana, PP i Ciutadans, juntament amb una petita plataforma unionista anomenada Som Catalunya – Somos España, van fer una crida a participar en la primera concentració a la plaça de Catalunya. No la van omplir i es van trobar amb tot de grups ultres, racistes i neonazis que també hi van acudir a reivindicar igualment la unitat d’Espanya. Aquell any Alícia Sánchez-Camacho escoltava emocionada l’himne espanyol mentre al seu costat hi havia dos individus alçant el braç, fent la salutació feixista: Entre els assistents a la concentració hi havia membres d’España 2000, Plataforma per Catalunya, la Falange Española de las JONS i el neonazi Casal Tramuntana. I l’any següent, el 2014, va tornar a passar igual. El PP, en veient que Societat Civil Catalana desistia de convocar la concentració enguany, i enmig d’una patacada electoral sonada el 27-S, s’ha estimat més fer un pas enrere aquest 12 d’octubre. I això que les entitats Moviment 12-O i la plataforma Convivència Cívica Catalana –que aplega grups ultres com ara Somatemps– han dit públicament que tant PP com Ciutadans haurien de participar en les seves manifestacions, que es faran el 12 d’octubre a migdia, del passeig de Gràcia fins a la plaça de Catalunya. I s’han declarat molests perquè no els han fet cas. Una nosa per a Ciutadans Ni a PP ni a Ciutadans no els interessa. Ciutadans acaba de tombar el PP com a referent unionista a Catalunya (i és presentat així mateix per José María Aznar), i les enquestes i la premsa espanyola de referència catapulten el partit d’Albert Rivera com a alternativa definitiva al bipartidisme PP-PSOE. Ciutadans és presentat com un partit de centre-dreta per uns o de centre-esquerra per uns altres. Ambdues definicions li van bé, perquè el situen mediàticament al centre, als ulls d’un electorat espanyol que en bona mesura té ganes d’apartar-se de populars i socialistes, marcats per l’estigma de la corrupció i la ‘vella política’. Per això Ciutadans, amb els flamants vint-i-cinc diputats al parlament català, té pressa per a allunyar-se de convocatòries minoritàries, fallides, i amb una pàtina naftalínica i de nostàlgia franquista. Albert Rivera ja va deixar clar que no aniria a cap concentració el dia de la Hispanitat; posa la directa cap a la Moncloa. El fet que Societat Civil Catalana hagi renunciat a convocar la concentració ha estalviat a PP i Ciutadans, que hi havien anat a remolc l’any passat, d’haver de prendre part en un acte que els podia tacar la imatge amb vista al 20 de desembre. Societat Civil Catalana ja no va voler fer la contramanifestació de l’Onze de Setembre, tenint en compte el precedent de l’any passat, quan van aplegar tan poca gent a Tarragona en defensa de la unitat d’Espanya mentre a la Gran Via i a la Diagonal es formava una quilomètrica senyera per la independència. L’entitat també ha vist com li esclatava un escàndol, la denúncia presentada pel col·lectiu Drets, a partir d’una investigació del periodista Jordi Borràs, en què l’ex-president Josep Ramon Bosch és acusat d’injúries i amenaces contra personalitats del catalanisme des d’un perfil de Facebook. Just passat el 27-S, Bosch dimitia i era rellevat per Rafael Arenas. Després de tot això, Societat Civil Catalana també ha optat per donar un perfil més baix al dia de la Hispanitat, i finalment ha decidit de fer l’acte de celebració el dia 18, amb el lema ‘L’Espanya que ens uneix’, segons que informa El Periódico. Un acte que de moment han detallat molt poc, que diuen que serà ‘obert a la ciutadania’ i que comptarà amb discursos d’Arenas i de personalitats del món de la cultura. Amb aquest panorama, el 12 d’octubre vinent hi haurà al passeig de Gràcia i a la plaça de Catalunya les concentracions d’un parell d’entitats minoritàries: el Moviment 12-O i Convivencia Cívica Catalana, i les manifestacions que cada any convoquen grups neonazis a Montjuïc. Per primera vegada des del començament del procés, l’unionisme renuncia a la mobilització al carrer; sembla haver llançat la tovallola. Si més no, de moment.

L’unionisme llança la tovallola el 12 d’octubre

Com sonen les cançons d’Ovidi Montllor en format simfònic? Diumenge ho podrem descobrir a l’Auditori de Barcelona amb el concert ‘Perquè volem! Ovidi Simfònic‘. La Corporació Musical Primitiva d’Alcoi i la Coral Sant Jordi de Barcelona hi interpretaran els temes més emblemàtics del músic alcoià en un format únic: banda simfònica i veus. Amb aquest espectacle, que forma part del festival Barnasants, es clourà la commemoració del vintè aniversari de la mort d’Ovidi Montllor. L’espectacle ‘Perquè volem! Ovidi Simfònic’ va tancar el festival Barnasants l’any passat a Alcoi i enguany arriba a Barcelona per completar el cicle d’homenatges. De fet, el dia 10 de març farà 21 anys que Ovidi Montllor se’n va anar permanentment de vacances. ‘Perquè volem!’ és un concert d’homenatge a Ovidi Montllor, un espectacle multidisciplinari en què es barregen la seva música, la personalitat i la figura. Es pretén de crear un ambient suggeridor, i per això hi participen la Corporació Musical Primitiva, la banda titular de l’Escola de Música Amando Blanquer d’Alcoi i la Coral Sant Jordi, una agrupació coral barcelonina de llarga trajectòria que ha conreat tots els gèneres musicals.

Música simfònica i cant coral per a cloure l’any Ovidi

Policies espanyols van acudir a la mesquita de Ripoll el mes de juny demanant al seu president per l’imam Abdelbaki es-Satty, confident del CNI. Es-Satty se n’havia acomiadat dies abans i es va comunicar a la policia, la qual, per tant, va saber que el seu confident era desaparegut. Aquella visita va ser la tercera de membres de la policia espanyola a la mesquita en poc temps, totes elles amagades a la policia catalana. Aquesta nova dada és una de les que figura al reportatge d’investigació ‘Cent hores perseguint Younes‘. Una altra dada nova és que Younes Abouyaaqoub, l’autor de l’atemptat del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona, la va recórrer minuts abans de cometre l’atemptat. L’estudi de les càmeres instal·lades a La Rambla va determinar que abans de cometre l’atemptat, Younes Abouyaaqoub va entrar amb la furgoneta a la Rambla des del port i va pujar fins a la plaça de Catalunya. Un cop allà va girar per anar a cercar el carrer Pelai i quan va arribar a la cantonada amb la Rambla és quan va entrar a la calçada central de vianants i va començar a matar gent.

La policia espanyola sabia que l’imam de Ripoll havia desaparegut setmanes abans dels atemptats

Els vots dels dos grups independentistes catalans tornen a ser imprescindibles per a formar govern a Espanya, llevat que hi hagi un acord entre PP i PSOE, bé per a elegir president, bé per a abstenir-se i deixar governar. La suma dels escons de la dreta (PP + Ciutadans) és de 169. La dels de l’esquerra espanyola (PSOE + Podem) és de 156. Com que la majoria absoluta és de 176, qualsevol combinació tret del pacte PP-PSOE reclama els independentistes catalans, que han tornat a sumar 17 escons. Fins i tot en el cas que el PP aconseguís els vots del PNB, Ciutadans i Coalició Canària (175) li faltaria un escó. I si el PSOE intentés una coalició amb Podem, PNB i fins i tot Bildu (163) només si s’hi afegissin els independentistes catalans es podria superar la majoria absoluta.

El vot d’ERC i CDC torna a ser decisiu per a formar govern a Espanya

Un militant de Ciutadans al País Valencià, Ximo Aparici, disputarà la presidència del partit a la portaveu de la formació al congrés espanyol, Inés Arrimadas, i al vice-president de la Junta de Castella i Lleó, Francisco Igea. Arran del fet que avui hagi conclòs la presentació definitiva de les candidatures a les primàries per encapçalar Ciutadans, el partit ha validat Arrimadas, Igea i Aparici com a aspirants. Tots tres comencen demà dissabte la campanya interna per intentar convèncer la militància i el proper cap de setmana, els dies 7 i 8 de març, es triaran els membres de la nova executiva com a pas previ al congrés de la setmana següent.

Ximo Aparici disputarà la presidència de Ciutadans a Arrimadas i Igea

Vuitena planta del Departament de Vice-presidència, Economia i Empresa. Sortim de l’ascensor sense cap mena d’indicació. Se senten veus, telèfons i un munt de siluetes es mouen per l’espai. Adam Majó apareix de darrere una porta. Duu una camisa blava i el bigoti li tapa lleument el somriure. Dóna la mà amb força, com si entomés una pilota de rugbi. Ens convida a entrar al despatx, on fa poc més d’una setmana que s’ha instal·lat. ‘Tinc les coses suficients per a treballar’, explica. En un racó, tapant un quadre, hi ha un domàs amb l’eslògan ‘Llibertat presos polítics’. Un gran finestral permet de veure com la rambla de Catalunya desemboca a la Gran Via. És impossible no pensar en el 20-S, però sota el sol només hi ha turistes acabant d’esprémer la vida de les terrasses. Seiem al voltant d’una gran taula rodona. Amb Majó parlem de la seva tasca al capdavant de l’Oficina de Defensa dels Drets Civils i Polítics. —Heu estat nomenat recentment director de la nova Oficina per la Defensa dels Drets Civils i Polítics. Per als qui no us coneguin encara, qui és Adam Majó? —Personalment, quatre coses bàsiques. Ara faré cinquanta anys. Sóc de Manresa, però fa cinc anys que visc a Berga, d’on és la meva dona. Tinc dos fills i de formació sóc filòleg alemany. En l’àmbit polític, he estat vinculat a l’esquerra independentista. El 1987 vaig començar a militar al Moviment de Defensa de la Terra i el 1990, dins l’estratègia d’unitat popular, vaig participar en la fundació de la CUP a Manresa. El 1995 aconseguim dos regidors en coalició amb Iniciativa, però l’experiment no va acabar bé. I fins al 2007 no tornem al consistori amb un regidor: Roger Torras. Quan ell renuncia, a principi del 2008, jo entro a l’ajuntament. I continuo la legislatura següent amb en Jordi Masdeu. Van ser gairebé vuit anys com a regidor. —Són molts anys de militància. Teniu algun referent polític? —No sóc de referents. —Algú a qui escolteu o llegiu habitualment, doncs. —Us podria dir alguns noms, però suposo que Carles Castellanos. Puc estar en desacord amb algunes coses, però és algú a qui encara llegeixo per saber què pensa. Vinc de l’MDT-IPC i ell, d’alguna manera, era el dirigent o l’ideòleg d’aquest sector. —Trenta anys després, continuen les divisions en l’independentisme. Algunes coses no canvien. —L’MDT estava dividit en dos. Els enfrontaments i les baralles amb el PSAN eren molt dures. Mires les discussions d’avui i fan gràcia. Abans no eren pas per Twitter, eren força més crues . —Parlem de l’Oficina per la Defensa dels Drets Civils i Polítics. Com us van fer l’oferiment? —Aquest estiu, Vice-presidència es va posar en contacte amb mi. Era una mena de sondatge per a veure què em semblava la idea. Més tard, en Pere Aragonès, personalment, m’ho va proposar de manera formal. —Vau dubtar? —M’ho vaig pensar dues i tres vegades . En l’àmbit professional i polític no en tenia cap dubte, perquè em sembla una feina útil i necessària, però sí que en tenia en el vessant personal. A Manresa tenia una feina que m’agradava molt , que m’ha sabut molt de greu deixar, però sobretot visc a Berga, que no és pas aquí al costat. La logística familiar no és senzilla. Baixar a Barcelona gairebé cada dia amb canalla petita no és un tema menor. —Venint de l’entorn de la CUP, és cap contradicció haver acceptat dos càrrecs adjudicats gairebé a dit? —No pas. —Quines funcions té l’oficina? —L’oficina té bàsicament quatre funcions. Escoltar, acompanyar i assessorar totes les persones i col·lectius que considerin que han patit vulneracions dels drets civils i polítics. Nosaltres els rebrem, però serem proactius. Anirem a cercar les víctimes. En segon lloc, treballar i col·laborar amb les entitats, col·lectius i persones individuals que ja defensen i lluiten per la protecció d’aquests drets. I dic col·laborar, no pas substituir. La feina que fan és indispensable i els ajudarem i farem de pont amb el govern. També volem tenir una funció divulgativa, és a dir, explicar què són els drets civils i polítics i qui els defensa. Però no únicament això, tenim la intenció d’obrir i impulsar debats sobre temàtiques que considerem interessants, necessàries o controvertides. Per exemple, com encaixa la dicotomia entre llibertat d’expressió i noves tecnologies. I per últim, sobretot, emetrem informes que recullin les vulneracions que a parer nostre hagin quedat ben provades i els elevarem a l’opinió pública nacional i internacional. —En l’acompanyament de les víctimes no es preveu de participar en el tràmit judicial? —Nosaltres no som jutges. No emetem sentències ni tenim capacitat sancionadora. D’entrada, pel que fa a les vulneracions que detectem, recomanarem a les víctimes que les denunciïn als Mossos d’Esquadra. Si cal, les acompanyarem físicament a comissaria. Si aquesta persona fa tot el recorregut administratiu i judicial i no veu satisfeta la seva demanda, la derivarem al Síndic de Greuges, anirem a la premsa o on calgui. La qüestió primordial és fer costat a les víctimes. No vull que passi allò de ‘m’han agredit i no m’ha trucat ningú’. Jo trucaré i oferiré els serveis de l’oficina. L’ADN de la institució és ajudar les víctimes. —L’oficina està plenament constituïda? —Funcionarem a ple rendiment quan l’equip estigui format. Ara sóc jo sol. Però l’oficina ja funciona. He tingut reunions amb entitats diverses i ja tenim disponible la pàgina web, on hi ha la bústia per a presentar les denúncies i queixes. —Qui formarà l’equip? —Serem jo, un tècnic i un administratiu. Això és l’equip estricte de l’oficina, però comptem també amb el suport dels serveis jurídics de Vice-presidència, Economia i Hisenda. —També es preveu l’existència d’un consell assessor? —Això és a banda, i ho anem treballant. Els informes, els volem contrastar amb gent de solvència i experiència en camps com el dret, el periodisme, l’activisme, etc. Ho volem fer amb molta cura i amb persones representatives de tots els punts de vista de la nostra societat, fins i tot ideològics i polítics. El consell assessor ha d’aportar un plus de credibilitat i prestigi a l’oficina. —Heu dit que l’oficina ja funciona. Quines prioritats teniu? —La primera és donar-me a conèixer i escoltar tothom qui treballi en aquest àmbit. Per exemple, m’he reunit amb SOS Racisme i he visitat la Tamara Carrasco a Viladecans. La setmana que ve em reuniré amb Amnistia Internacional i l’Associació Catalana pels Drets Civils. La meva intenció és reunir-me i parlar amb tots aquells que treballen en aquest àmbit. Una altra prioritat és fer un primer informe que reculli totes les vulneracions dels darrers quinze mesos. Evidentment, no treballarem des de zero, moltes entitats i persones ja han fet feina en aquest sentit. —De casos individuals també es faran informes? —Sí, per descomptat. —El vostre càrrec no l’hauria d’ocupar un expert en drets civils i polítics? —Com he dit, comptem amb un servei jurídic potent que ens assessorarà. Cal desmitificar o rebatre la idea que la defensa dels drets només la poden fer els juristes. Com si els sindicalistes, les feministes o qualsevol altre col·lectiu fossin erudits en lleis i drets. Em sembla absurd. Els drets civils i polítics són uns conceptes molt bàsics. Per defensar-los cal integritat, compromís i voluntat de sacrifici. —Què diferencia la vostra oficina del Síndic de Greuges? —La primera diferència és de dimensions. La sindicatura és gairebé un govern paral·lel. Té un centenar de treballadors, convenis amb ajuntaments… És un organisme molt potent, i molt necessari, també. L’altra diferència és que la sindicatura depèn directament del parlament i ha de mantenir una neutralitat política escrupolosa. Nosaltres, en canvi, pengem de Vice-presidència i, per tant, del govern. Podem anar una mica més enllà en la defensa dels drets civils i polítics. —Què voleu dir? —Us poso un exemple. L’article número 1 del pacte internacional dels drets civils i polítics diu que tots els pobles tenen el dret de l’autodeterminació. Per a la sindicatura pot ser complicat defensar aquest punt, perquè és un dret que ha estat qüestionat políticament per determinades forces polítiques que tenen molta presència al parlament. En canvi, nosaltres podem defensar-lo de manera desacomplexada. —I en quines altres coses podeu anar més enllà? —També volem ser molt bel·ligerants amb aquells portaveus polítics que banalitzin o facin un ús fraudulent del concepte de drets civils i polítics. Quan un polític diu que a Catalunya hi ha un apartheid, tenim l’obligació d’exigir-li que aporti proves. Si no les aporta, s’haurà de retractar perquè difama. Aquesta mena d’acusacions, a més de ser molt greus, només serveixen per a malmetre i menystenir els drets civils i polítics. A l’oficina serem combatius. Això es podria aplicar a Dolors Montserrat, que al congrés espanyol va dir que la meitat dels catalans eren ciutadans de segona sense drets. Si té proves sobre això, que les presenti al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides. En cas contrari, que es retracti. —Però demanar a Montserrat o Casado que rectifiquin… Ells s’hi poden negar. Aleshores, què? —Podem recollir-ho en informes i fer-los arribar a tots aquells que ens vulguin escoltar. Segurament, molt més que això no podrem fer. Però ja ens sembla útil. Constatar que a l’estat espanyol hi ha sectors polítics que acusen sense cap mena de prova o de base que a Catalunya es vulneren els drets de manera genèrica contra certs col·lectius… Això em sembla reprovable i denunciable públicament. Potser no legalment, però sí públicament. És important que l’opinió pública i organismes internacionals sàpiguen que hi ha gent que promou aquesta mena de discurs fraudulent. —Com arribareu a aquestes instàncies internacionals? —La Generalitat té moltíssimes eines. Per exemple, Meritxell Serret, la delegada davant la Unió Europea, ens pot permetre d’accedir a les institucions europees. Però també la secretària d’Exteriors, Mercè Salvat. I fora del govern, jo mateix puc trucar a la porta d’Amnistia Internacional, Human Right Watch, etc. Tenim mitjans. L’estat espanyol bé que juga totes les seves cartes i influències en l’àmbit internacional. Nosaltres, com a govern, també ho hem de fer. —Què fareu si determinades instàncies espanyoles o internacionals no us volen escoltar? —Intentarem que ens escoltin, fins i tot, aquells que no vulguin. —Com? —Haurem de cercar maneres alternatives per a arribar-hi. Per exemple, podem recórrer a certs mitjans de comunicació que tenen influència i sabem que són llegits pels centres de poder. Però l’objectiu no és tant influir en aquests centres o organismes com influir en l’opinió pública d’aquí i de fora, perquè al final és la que acaba mobilitzant les instàncies polítiques. —Tenint en compte el vostre passat polític i que pengeu del govern, temeu que us puguin acusar de partidista. —L’oficina dels drets civils i polítics no és apolítica, perquè aquests drets no ho són. No parlem de parcs i jardins. En aquest sentit, no serem neutrals, però defensarem els drets amb una visió àmplia i gens restrictiva. Per nosaltres, els drets civils i polítics van davant de qualsevol opció política. Aquesta oficina és oberta a tothom que tingui queixes. Ens creiem els drets civils i polítics. Per nosaltres, no són una eina, són un fi en si mateix. Volem una societat on es respectin. D’altra banda, volem que els nostres informes siguin creïbles i rigorosos, i per això cal que ens fem ressò de tots els casos sense fer distincions. —Què fareu si Societat Civil Catalana o Jusapol vénen a l’oficina? —Els escoltarem. És el nostre deure. Si Societat Civil Catalana vol fer un acte a la universitat i algú ho impedeix, nosaltres ens posarem al costat de Societat Civil Catalana. Tenen tot el dret de fer actes públics allà on vulguin. En el cas de Jusapol, també. —El canvi d’itinerari de la seva manifestació és una vulneració? —Això és una altra cosa. Les autoritats sempre poden estudiar i considerar on i quan és millor que es faci una manifestació. Ara bé, el dret de manifestar-se el tenen i a l’oficina el defensarem. Només ens hi oposarem si la convocatòria és amenaçadora o el cartell fa apologia de la violència o en denigra les víctimes. Puc afegir una cosa? —Endavant. —L’oficina no existeix solament per tractar temes vinculats al conflicte entre Catalunya i l’estat. Volem anar més enllà. Per exemple, tenim la intenció de treballar i denunciar els casos de persones que fa deu i quinze anys que viuen aquí i no tenen els papers en regla, no poden votar, etc. Volem ajudar a canviar la llei d’estrangeria espanyola perquè és un desastre absolut. —Temeu que la volatilitat parlamentària acabi escapçant la vostra feina? —És una oficina i no un càrrec de confiança. Per tant, si el govern cau, jo no ho faria de manera automàtica. El nou executiu hauria de decidir si em ratifica en el càrrec o no. Dit això, quan vaig acceptar el càrrec ja sabia què podia passar. És un risc que correm, però crec que val la pena per la feina que fem. —Retornant a la vostra militància. Per què vau deixar la CUP? —És un allunyament progressiu. Jo vaig començar a militar l’any 1990, la CUP i jo hem canviat amb el pas dels anys. Hi havia coses que no agradaven i va arribar un punt que ho vaig posar tot a una balança i no em compensava continuar militant. Va ser un procés llarg, però en cap cas traumàtic. Potser vaig aguantar una mica massa, ara quan hi penso. Em sabia greu anar-me’n. Eren molts anys de militància. —Com us heu pres les crítiques al vostre nomenament? —No crec que fossin crítiques. Han desvinculat el nomenament d’una suposada estratègia per a acontentar la CUP. Si algú es pensava que fitxant-me a mi fitxava la CUP, s’equivocava. —Sou un apàtrida polític ara? —Sóc independentista i d’esquerres, com ho he estat tota la vida. Simplement no tinc carnet de partit, però ja m’està bé. Es viu més tranquil així. —Com veieu el moment polític? —El veig millor ara que fa uns mesos. —Expliqueu-vos. —En clau independentista, el moviment ha passat un any pràcticament de dol i de perplexitat per provar d’entendre què ens havia passat. Penso que més o menys públicament, tots els sectors han arribat a les mateixes conclusions. Crec que tard o d’hora és inevitable que trobem noves fites i nous horitzons per a continuar treballant. Bàsicament perquè la gent continua empenyent, per sort.

Adam Majó: ‘Seré bel·ligerant amb els portaveus polítics que banalitzin els drets civils’

El grup parlamentari de suport a Catalunya del parlament britànic ha denunciat l’intent del ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, de voler suprimir aquest grup, integrat per diversos diputats del SNP escocès, el Plaid Cymru gal·lès i el Partit Laborista britànic. ‘Hem descobert mitjançant els nostres contactes amb mitjans catalans i espanyols que el Grup Parlamentari de Westminster sobre Catalunya ha vingut essent minat pels debats que han tingut lloc entre els membres del senat espanyol, a instància del ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, i el president de la Cambra dels Lords, Lord Fowler. En efecte, Borrell va proposar als senadors que es van reunir el setembre amb Fowler que expressessin el ‘malestar espanyol’ per l’existència d’un intergrup d’amistat amb Catalunya al parlament britànic. Era un dels punts inclosos en la proposta de conversa amb Lord Fowler que va preparar el ministeri per a la reunió del 26 de setembre. Al document es diu que el convidat ja s’hauria assabentat d’aquest ‘malestar’ per una carta de l’ambaixador. L’existència d’aquesta nota l’ha revelat avui el portaveu d’ERC a la comissió d’Exteriors, Jordi Martí. Aprofitant una compareixença del ministre Josep Borrell, s’ha queixat d’una iniciativa que considera ‘propaganda’ i pejorativa envers l’independentisme. L’escrit del Ministeri d’Afers Estrangers diu que és una ‘anomalia’ aquest grup d’amistat al parlament britànic, perquè és ‘l’únic dedicat a una regió europea’ i perquè considera que ‘no és, en realitat, sobre Catalunya, sinó que preconitza la secessió’. Un dels diputats del grup, Douglas Chapman, ha fet públiques unes declaracions de resposta a Borrell: ‘El nostre objectiu és de mantenir informats els parlamentaris dels debats i els fets que tenen lloc sobre l’autodeterminació de Catalunya i contribuir que el debat es dugui a terme de la manera més democràtica possible. És certament irònic que el govern espanyol esperi abolir el grup no democràtic ni electe dels Lords, les baronesses i els bisbes de l’Església d’Anglaterra en comptes d’enfronta-rse al dret democràtic, reconegut per l’ONU, d’autodeterminació del poble català per mitjans totalment pacífics i democràtics.’ I acaba: ‘Pel que respecta a nosaltres, el grup continuarà funcionant com una part representativa reconeguda pel parlament de Westminster i creiem que no hi ha precedents que cap altre estat nacional dicti les condicions en què ha de funcionar un grup de suport de Westminster.’

El grup del parlament britànic de suport a Catalunya denuncia públicament l’intent de Borrell de suprimir-lo

Albert Batet (Tarragona, 1979) és president del grup parlamentari de JxCat. En aquesta entrevista, la primera que fa des que va ser nomenat en el càrrec a proposta de Carles Puigdemont, parla de la resposta a la imminent sentència del Tribunal Suprem, de l’encaix de JxCat, de les eleccions del 10 de novembre i de les actuacions dels Mossos d’Esquadra. L’ex-batlle de Valls és associat del PDECat i membre de la direcció política de la Crida. Té un lema que repeteix: s’han de reforçar les institucions i defensar-les. —Hi haurà unitat en la resposta institucional a la sentència? —Sí. Fa temps que s’articula. Que no hi hagués unitat en aquests moments seria imperdonable. Creiem que la sentència hauria de ser absolutòria, perquè no hi ha delicte, i si no és d’aquesta manera, és una sentència que condemna l’1-O, les institucions del nostre país, totes les persones que van anar a votar l’1-O, i també valorarà el nivell de sobirania de les institucions catalanes. Hi ha d’haver una resposta unitària de la presidència de la Generalitat, del govern, del parlament, dels ajuntaments, del Consell per la República, de tots els àmbits de representació de la sobirania catalana. Aquesta resposta ha de tenir tots els elements per a un objectiu, que és reforçar les institucions. —Això vol dir que no s’han de posar en perill davant un nou 155? —Sempre hem actuat defensant la sobirania, el parlament i les institucions, amb totes les garanties democràtiques d’un estat modern que respecta els drets i les llibertats. El 155 no depèn de l’acció del Parlament de Catalunya o del govern de la Generalitat. El 155 va dependre, depèn i dependrà de la política espanyola. Prendrà la decisió d’acord amb els seus interessos polítics, com va fer fa dos anys i com veiem que van repetint de manera constant. També aquest temps ha servit per a fer evident que la sentència ha de marcar un punt d’inflexió. S’acaba una etapa en què hi hagut un judici que ha marcat la política a tots els nivells, i ara en comença una altra on el sobiranisme i l’independentisme han d’agafar la iniciativa, en el sentit de defensar les institucions, de reforçar-les i d’actuar en conseqüència. —Però què vol dir defensar les institucions? El president de la Generalitat ha dit que s’ha de respondre exercint els drets que siguin vulnerats, incloent-hi l’exercici del dret d‘autodeterminació. —Defensar les institucions vol dir que, davant una sentència que posa en qüestió unes persones com a representants de les institucions en el seu moment, s’han de refermar en els principis bàsics democràtics. Per tant, de manera sobirana, cadascú ho podrà demostrar de la manera que cregui oportuna. Per això hi ha la democràcia, els plens dels ajuntaments, el ple del parlament, un govern de la Generalitat. Els ciutadans, amb el seu vot, donen la representació política a uns representants perquè gestionin els seus compromisos. Hi ha d’haver una resposta ciutadana, que esperem que sigui molt elevada, i la resposta institucional també ha de ser del mateix nivell, però entenent que el marge de les institucions creix i s’amplia amb espais com el Consell per la República. —El Tribunal Constitucional ja ha notificat que el parlament no es pot pronunciar sobre l’autodeterminació, la monarquia i la independència com a objectiu polític, tret que la mesa del parlament s’exposi a un delicte de desobediència. S’hi ha de tornar a votar l’autodeterminació? —El Parlament de Catalunya, històricament, ha votat sempre l’autodeterminació. Em sembla que la primera votació va ser l’any 1989. Aquesta legislatura ho ha fet unes quantes vegades. Ho va fer en la legislatura anterior. En un parlament s’ha de poder parlar de tot. Convindria que la sentència també fos un punt d’inflexió per a no judicialitzar més la política, perquè tornéssim a la política allò que no hauria hagut de deixar de ser-hi mai, que és el diàleg i la negociació per a resoldre un conflicte polític entre Catalunya i Espanya al voltant del dret d’autodeterminació. Convindria que apartéssim la justícia per poder trobar aquests marcs. —Per tant, la mesa ha de tornar a tramitar iniciatives sobre l’autodeterminació. —Entenc que la mesa, com han dit els seus membres, ha de permetre que el parlament, com a espai de sobirania democràtica, pugui parlar de tot. —Si hi ha un nou 155, el govern s’hauria d’apartar com ho va fer fa dos anys o hauria d’intentar resistir-hi? —No hi hauria d’haver cap més 155. Ja se’n van veure els efectes nocius, encara es noten ara. No ens posem la bena abans de la ferida. Nosaltres treballem per fer política i per trobar una solució amb diàleg. Per aplicar un nou 155, haurien d’explicar-ne els motius. De moment, el senat està suspès, no pot prendre cap decisió; la comissió que hauria d’anticipar això està dissolta… Les coses que hauria d’arribar a fer l’estat espanyol segurament són inconstitucionals. Reforçar les institucions vol dir un país unit, una majoria parlamentària forta, una societat i una classe dirigent política cohesionada, un Consell per la República com a espai de llibertat perquè hi desenvolupem sobirania de Catalunya. I sempre amb la màxima unitat possible. La millor resposta també serà la resposta en què tots hi siguem representats. —En el paper del Consell per la República i del parlament esteu d’acord amb ERC? —ERC forma part del Consell per la República i treballem en un marc d’unitat. Som en una coalició de govern i tot l’independentisme treballem en un marc d’unitat. —Dieu que la resposta del carrer ha de ser la desobediència civil. Però què vol dir per a JxCat? És tallar una carretera? Fer una barricada? —Crec que hem de parlar de resposta cívica i pacífica, com ho han estat sempre. Exemplars com ho van ser l’1-O i el 3-O, com ho han estat els grans moments de país, i respecte al marc d’estat de dret que volem per a Catalunya. Si això no és així, es posarà en evidència que, en contra de la sentència, volem independència perquè necessitem un estat de dret que pugui respondre a les necessitats i voluntat conjuntes de la societat catalana, que superen l’independentisme. —Per a la CUP, per exemple, la desobediència civil pot incloure tallar carreteres o fer una barricada amb contenidors. Per a JxCat també? —Nosaltres no tenim una definició de desobediència civil. En tot cas, les accions cíviques, pacífiques, de desobediència que la ciutadania cregui lliurement que ha d’exercir, en un estat democràtic, han de ser respectades. Per tant, aquest és el mínim que hi ha d’haver: respecte a la llibertat de les persones per a expressar-se, a la llibertat de pensament, i sempre en un marc de civisme i de pacifisme. —Per a JxCat, els set empresonats dels CDR són presos polítics? —L’experiència què ens diu? Tenim el cas de Tamara Carrasco, que també va ser detinguda per suposat terrorisme, per violència, i era per un whatsapp, i es va veure que després no hi havia res. Quan es detenen persones amb aquesta manca de garanties, com s’ha pogut veure, és evident que són persones que poden ser considerades presos polítics. En aquest cas, no tenim informació sobre què s’ha esdevingut, però si fossin com el cas de Tamara Carrasco, és evident que serien presos polítics, igual com hi ha exiliats polítics. La presumpció d’innocència és essencial en un estat de dret. Ara, si això no és així, doncs no. Però l’experiència que tenim del comportament dels últims temps ens fa pensar que, si es repeteixen els patrons, seria un cas molt similar al de Tamara Carrasco. —Per definir-vos necessiteu més temps per a tenir més informació sobre les investigacions? —Definits ja ho estem ara. Si són casos com el de Tamara Carrasco, són presos polítics. —Ho dieu en condicional. —Perquè no tenim la informació del secret de sumari ni de les causes. Els diputats de JxCat hem estat des del primer moment a Sabadell, al costat de les famílies, que s’ho passen malament. Hem vist com s’ha actuat de manera no normal en aquest país. Ens recorda altres moments que ja hem viscut. Per tant, respecte a la presumpció d’innocència. —Aquests set presos mereixen el mateix suport social i institucional que han tingut la resta de presos polítics? —De moment, s’ha actuat d’aquesta manera. —JxCat condemna la violència com li demana Pedro Sánchez? —Condemnem tota la violència, tot el terrorisme. Venim condemnats de casa. Amb els atemptats d’Hipercor, de Miguel Ángel Blanco, d’Ernest Lluch, de Vic, del 17 d’agost. L’independentisme i JxCat sempre hem estat contra el terrorisme. No tenim cap problema a condemnar tota la violència, també la de l’1-O. Per cert, hi ha casos a l’Audiència Provincial on s’investiguen membres de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional espanyola per la seva actuació no correcta l’1-O. Això també ho condemnem. —La CUP critica que, quan els partits independentistes condemnen la violència, compren un marc mental espanyol que busca dividir l’independentisme… —Respecto l’opinió, però no hi estic d’acord. —I que aquest marc també prepara situacions com la de la il·legalització de partits independentistes. —Que per part de l’estat espanyol hi pugui haver algú que pensi en aquesta estratègia, no ho descartem. Hem vist que són capaços de tot, de qualsevol mena de repressió. Però això no ha de canviar la nostra manera de funcionar i de ser. De la mateixa manera que ens mantenim amb l’1-O i el 21-D, ens mantenim fidels als nostres principis democràtics de la no-violència i del pacifisme. —Si il·legalitzessin la CUP, que potser és el partit que és més en el punt de mira, hi hauria una resposta unànime de l’independentisme? —Evidentment. I no us explico en quin punt de mira som, JxCat! El president Puigdemont, el president Torra… És evident que treballem de manera solidària. —El fet que el govern vulgui aprovar el pressupost ajorna unes possibles eleccions anticipades? —Teòricament, la legislatura s’acaba el desembre del 2021. No som ni a l’equador. El pressupost és necessari per a donar resposta a les demandes de la ciutadania, i no volem que impliqui cap renúncia des del punt de vista polític de procés. Necessitem un pressupost actualitzat perquè millora el dia a dia de la ciutadania i de la Generalitat. —El soci prioritari per a aprovar-lo són els comuns? —Per a nosaltres, és la CUP, en el sentit que hi ha una majoria parlamentària que va facilitar la investidura del president Torra. Ens hauria agradat que hagués facilitat la investidura de Jordi Turull, que a mig ple d’investidura va ser empresonat perquè no fos president. Potser les coses serien diferents en aquests moments si hagués tirat endavant aquella investidura. Prioritzem una majoria, però això no tanca la porta a altres aliances, com per exemple els comuns, que hi han mostrat predisposició. En el debat de política general ja es van aprovar resolucions on s’establia la voluntat d’un pressupost i la necessitat de fer-ho amb els comuns. Podria ser una opció molt factible. —A canvi, JxCat donarà suport al pressupost d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona? —Això no em pertoca a mi. Ho hauria de preguntar a Elsa Artadi. Nosaltres treballem pel pressupost al parlament. —Quin és el millor encaix per a JxCat, el PDECat i la Crida? —Junts som més forts, junts guanyem. És la suma que representa la força institucional del president Puigdemont, la força social de Jordi Sànchez, la força territorial dels alcaldes convergents que van fer possible l’1-O, conjuntament amb la gent que ve del món social com a independents i diputats, la tradició d’una bona gestió en la salut, la sanitat, dels mitjans públics, de fer país, la voluntat de millorar i tirar endavant projectes innovadors com l’IdentiCAT, etc. Això és molt potent, és molt fort, i va fer que guanyéssim com a primera força independentista a les eleccions del 21-D, les eleccions europees amb més d’un milió de vots, que siguem la força amb més alcaldes a Catalunya, que liderem la presidència de la Generalitat… —Això és un sol partit que es digui JxCat? —És la millor eina possible que respon a aquests valors. Ja serà la cinquena vegada que JxCat es presenta a unes eleccions. Ara amb els presos al capdavant, i amb Laura Borràs, i ja és una marca electoral molt consolidada de credibilitat, confiança, solvència, i d’entendre que som els qui no ens rendirem. L’eina, si és d’una manera o una altra, personalment m’importa poc, l’important és el projecte polític. —Us és indiferent que sigui un sol partit o una coalició entre el PDECat i la Crida? —Puc tenir la meva opinió personal. —I no la podeu donar? —No. La qüestió important és el que som, i que hi siguem tots, i que hi siguem junts. Perquè quan anem junts, guanyem. Es pot ser de tot. Jo era alcalde de CDC, militant del PDECat, diputat de JxCat i membre de la Crida. La sinergia i la simbiosi és possible. —Quan resoldreu l’encaix definitiu? —Ara som en un calendari electoral marcat pel 10 de novembre, i centrarem tots els esforços perquè els ciutadans de Catalunya entenguin que el seu vot val, que ens hem de fer respectar a Madrid, que ens han d’escoltar, que ja n’hi ha prou de vulnerar drets i llibertats, de repressió i d’utilitzar la justícia en lloc de la política i el diàleg. Però no volem renunciar a les nostres aspiracions, i això vol dir negociar i entendre que som en un conflicte polític que requereix una solució política. Això vol dir no donar els vots gratis, a canvi de res, ni perquè sigui un vot que no tingui representació a les institucions. A l’Ajuntament de Barcelona hi ha un 9% de vot independentista que no té representació, i si hagués tingut representació, possiblement faria que les majories fossin diferents. —Si els presos polítics que encapçalen les llistes són inhabilitats amb la sentència, els substituireu per altres candidats? —Hi ha unes llistes fetes i s’hauran de prendre les mesures pertinents perquè ens puguem presentar a les eleccions. Entenem que hi hauria d’haver absolució. En tenim l’esperança. No ens limitarem nosaltres. Per tant, si no es poden arribar a presentar perquè l’estat espanyol no ho vol i els inhabilita, ells mateixos voldran que siguin representats per Laura Borràs i els membres de la candidatura de JxCat. —Defensareu, com ERC, una llei d’amnistia al congrés espanyol? —Hi ha una resolució aprovada al parlament amb unitat en què diem amnistia, però com una solució política al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. L’amnistia va molt lligada a la idea de transició política. Tal com ha aprovat el parlament, entenem i volem que aquesta amnistia estigui vinculada a una negociació de sortida del conflicte polític. —Però és possible que Sánchez, si torna a ser president espanyol, no vulgui negociar. —No donarem els nostres vots de franc. Ens farem valdre en la nostra posició: volem una solució a un conflicte polític. —La predisposició de Sánchez a negociar seria suficient per a donar-li un vot favorable a la investidura? —Nosaltres estàvem disposats a aprovar un pressupost perquè hi hagués una taula de negociació política amb un relator, i el PSOE va preferir eleccions a diàleg, eleccions a fer política, la repressió a la democràcia. Després hi va haver unes eleccions on vam dir que els nostres vots havien de valdre, i cap vot a canvi de res, i el senyor Pedro Sánchez es va tancar al diàleg amb JxCat. Si no hi ha un mínim de diàleg, i de voluntat d’entendre que és un conflicte polític, és molt difícil. —S’hauria de tornar a intentar demanar un referèndum pactat al congrés, mitjançant una reforma legislativa o de la constitució espanyola, o això ja és pantalla passada? —Déu volgués que hi hagués aquesta opció. Seria la millor opció per a aconseguir la independència: un referèndum acordat entre les dues parts on es pugui votar sense cops de porra i sense coacció policial, amb total llibertat. Però si a l’altra part no hi ha predisposició, seria una etapa que ja hem passat. —La Guàrdia Civil ha dit que ho tornaran a fer. —El què? No trobar les paperetes? Les urnes? Fracassar a impedir l’1-O? —Impedir les mobilitzacions que vindran? —No haurien de fer política. Com els Mossos d’Esquadra, hauria de ser una policia democràtica, cívica, que actua de manera responsable. No veus comandaments fent discursos polítics. Aquest ‘ho tornarem a fer’ de la Guàrdia Civil té molts interrogants que ells mateixos haurien de respondre. —És coherent que el govern voti al parlament la retirada de la Guàrdia Civil a Catalunya i després vagi a un acte d’aquest cos on es fan discursos com aquest? —El govern ha d’actuar amb responsabilitat i defensar el cos dels Mossos d’Esquadra. Quan diem que s’han de reforçar les institucions, també vol dir defensar-los, defensar els mitjans de comunicació de Catalunya que sempre estan en qüestió, l’escola catalana i la immersió lingüística. Tot el respecte a l’actuació i la manera de procedir del cos dels Mossos d’Esquadra. Nosaltres no els deixarem mai a l’estacada. Tenen una pressió enorme. L’anterior major és a les portes d’un judici per rebel·lió i sedició, juntament amb el secretari general i el director de la policia, i diferents intendents i Mossos. —Com valoreu l’actuació dels Mossos en els desnonaments de dijous? Gabriel Rufián diu que el conseller Buch n’ha de donar explicacions. —Som en un estat de dret, en un estat de separació de poders, en un estat on cada estament té la seva tasca i la seva feina. És evident que hi ha imatges que fan mal, que no són agradables per a ningú, però hi ha unes ordres judicials. Per tant, és com si jo digués: I la consellera Capella, aquestes ordres judicials, com les veu el Departament de Justícia? És evident que no som en aquest marc. Si s’hagués resolt la qüestió dels desnonaments i hi hagués una llei a Madrid que ho hagués resolt, i les lleis aprovades pel parlament no haguessin estat tombades pel TC, potser no ens trobaríem aquí. De vegades mirem la conseqüència, quan el problema té un altre tipus d’arrel. Volem un estat democràtic on aquestes coses no succeeixin o succeeixin amb unes garanties que no són les que hi ha ara. —Hi haurà mobilitzacions independentistes els pròxims dies amb el suport del govern i el parlament, i potser els Mossos en reprimiran algunes si hi ha ordres judicials. No és paradoxal? —Això no ho diu ningú en aquests moments. —Ho hem vist altres vegades. —No recordo cap mobilització independentista massiva, com l’1-O i el 3-O, com totes les manifestacions de la Diada, on hi hagi hagut unes actuacions… —N’hi ha hagut d’altres, potser més minoritàries, en què sí que ha passat. —Potser parleu d’altres coses molt minoritàries que no són, segurament, representatives del conjunt de la força que hi pot haver els pròxims dies. La nostra experiència com a país, adquirida durant aquest temps, de suma de la solidesa de la societat civil, de la força de les nostres institucions i dels nostres representants, dóna un marc de confiança i de treball molt potent. Veiem també com sorgeixen infiltrats i això també fa que hàgim de ser molt prudents a l’hora de posar en dubte segons quines actuacions i quines maneres de fer.

Albert Batet: ‘Són presos polítics si són casos com el de Tamara Carrasco’

Si ara es fessin eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, ERC seria la principal candidata a guanyar-les. Segons el baròmetre semestral que fa el consistori, la formació obté un 16,5% en intenció de vot, dos punts per sobre del resultat del mes de juny. Superaria per primera vegada Barcelona en Comú, que obtindria un 16,3%. La formació d’Ada Colau també puja en intenció de vot respecte del baròmetre del juny, però més lleugerament, amb un 0,6%. Intenció de vot a les eleccions municipals: ERC 16,5% BComú 16,3% PSC 9,3% Cs 6,4% PDECat 5,8% CUP 3,6% PP 1%#baròmetreBCN pic.twitter.com/w3aOkDDAgQ — Ajuntament de BCN (@bcn_ajuntament) January 4, 2018 Quant a la resta de partits, el PSC guanya un 3% en intenció de vot i se situa en un 9,3%. Ciutadans supera el PDECat i és quarta amb el 6,4%. El partit de Xavier Trias obté un 5,8%, la CUP puja fins al 3,6% (2,4) i el PP baixa fins a l’1%. Rebuig als empresonaments polítics El 80,5% dels barcelonins rebutja l’empresonament de líders polítics i socials i el 74,9% es mostra contrari a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Aquestes són dues de les conclusions del baròmetre del mes de desembre, que també revela que el 62% dels enquestats censura la Declaració Unilateral d’Independència i el 58,7 creu que calia convocar les eleccions del 21-D. Pel que fa als problemes dels barcelonins, l’encaix de Catalunya i Espanya passa a la primera posició, mentre que el turisme cau al cinquè lloc. En el del mes de juny era la primera preocupació.

ERC ja supera Colau en intenció de vot en el baròmetre municipal

L’economista i professor Xavier Sala i Martín ha posat en evidència el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, que havia declarat que l’economia catalana no anava ‘com li pertocaria’ per culpa del procés cap a la independència i el referèndum de l’1-O. ‘Vostè va decidir de marxar de Catalunya, les seves opinions sobre l’economia catalana han deixat de tenir el més mínim interès’, ha replicat Sala i Martín. El professor ha recordat que Oliu havia decidit de col·laborar amb la campanya de la por de l’estat espanyol traslladant la seva seu social a Alacant: ‘Quan parli de l’economia d’Alacant, amb molt de gust l’escoltarem amb l’atenció’, li ha etzibat. Amb tot el carinyo, Sr Oliu: com que vostè va decidir marxar de Catalunya, les seves opinions sobre l'economia catalana han deixat de tenir el més mínim interès. Quan vostè parli de l'economia d'Alicante, amb molt de gust escoltarem amb atenció. https://t.co/McnSCBj3OI — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) January 21, 2019

Sala i Martín posa en evidència el president del Banc de Sabadell en un piulet

Els kawahivas es troben en una situació límit. L’organització Survival International ha llançat una crida perquè es protegeixi la terra on viuen els últims membres d’aquest poble indígena amazònic aïllat i en greu perill d’extinció. L’organització ha criticat que la comunitat era extremadament vulnerable a les amenaces de contacte forçós dels terratinents que ambicionaven la seva terra. A l’abril la pressió de Survival va servir perquè el ministre de justícia del Brasil signés un decret que ordenava la demarcació total i la protecció de la terra d’aquest poble indígena. Tot i això, l’ONG assegura que l’exigència no s’ha dut a terme. No és l’única comunitat indígena amb dificultats al Brasil. Konibu, l’últim xaman del poble indígena akuntsu, es va morir el maig passat. D’aleshores ençà queden quatre supervivents i prou de la seva tribu. Segons el director de Survival International, Stephen Corry, és hora que el Brasil ‘posi fi a segles de genocidi, que respecti els drets dels seus pobles indígenes i tribals, i que en protegeixi les terres’. Els activistes esperen que la presència dels Jocs Olímpics al país ajudi a fer que les institucions facin més per conservar les terres dels indígenes i perquè els donin l’oportunitat de decidir sobre el propi futur. Violacions contínues de drets Es calcula que 370 milions de persones constitueixen la comunitat indígena al món. Segons dades de l’ONU, són un terç de la població rural considerada extremadament pobra. L’organització internacional Human Rights Watch ha denunciat la contínua violació dels seus drets, que es dóna diàriament: discriminació, violència i exclusió arreu. Uns atacs que s’accentuen en el cas de les dones, que aguanten una doble discriminació de la comunitat i de les autoritats estatals. Al Canadà, per exemple, centenars de dones i nenes indígenes han estat assassinades durant aquestes últimes dècades. A països com ara Etiòpia, Uganda, Tailàndia, Kènia i el Canadà els indígenes es troben exclosos i són víctimes de la violència, segons que ha alertat HRW amb motiu del Dia Internacional dels Pobles Indígenes, celebrat ahir. El govern d’Uganda, per exemple, ha impulsat la inversió privada a la regió de Karamoja sense haver demanat l’opinió dels propietaris, majoritàriament comunitats indígenes. Segons HRW, les autoritats han admès que les comunitats no havien estat consultades a l’hora d’atribuir llicències mineres. En alguns casos les companyies mineres prometen compensacions amb la creació d’escoles o hospitals. Ara, les comunitats asseguren que de moment aquestes compensacions encara no s’han concretat mai.

Una tribu amazònica aïllada s’enfronta a l’extinció

El candidat de Cs a Barcelona, Manuel Valls, ha ofert mà estesa a la batllessa reelegida, Ada Colau, i al seu soci de govern, Jaume Collboni, durant el discurs al ple d’investidura. Ha defensat el vot per Colau d’ell mateix i dos regidors més de la seva candidatura per ‘sentit d’estat’ i per la necessitat de barrar el pas a Ernest Maragall. ‘No s’ha de fugir la responsabilitat: és sí o no. El més important era evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista’, ha dit. Ha estat escridassat per la majoria del públic del Saló de Cent quan, durant el discurs, s’ha dirigit a Joaquim Forn i li ha dit a l’estat espanyol no hi ha presos polítics ni exiliats. ‘Hi ha polítics que han d’assumir les seves responsabilitats’, hi ha afegit. També li ha dit que s’ha de respectar la constitució espanyola, la justícia i la separació de poders. El regidor també ha destacat les diferències que té amb Colau en matèria de seguretat i habitatge, entre més, i ha explicat que només va demanar que formés govern amb Collboni en canvi dels vots necessaris per a ser reelegida batllessa.

Valls es vanta del suport a Colau i li ofereix mà estesa

Joan Baldoví continuarà essent l’únic diputat de Més Compromís. A diferència de les eleccions del 28 d’abril, quan va presentar-s’hi tot sol, aquesta vegada Compromís havia concorregut a les eleccions en coalició amb Més País, la nova formació d’Íñigo Errejón. Però l’aliança no ha pas fet créixer la representació al congrés espanyol. El guanyador de les eleccions al País Valencià és el PSOE. Tot i que manté el nombre d’escons, aquesta victòria s’ha entelat pel gran ascens de Vox, que passa de 3 escons a 7. Els 4 que guanya l’extrema dreta són els que perd Ciutadans, que s’enfonsa i passa de 6 a 2. També baixa Unides Podem, mentre que el PP manté els 7 escons que ja va obtenir a l’abril. Quant als blocs, amb aquest resultat, el de dretes superaria el d’esquerres, conformat pels partits del govern del Botànic.

Compromís manté el diputat però no rendibilitza el pacte amb Errejón

Diverses associacions culturals del Principat i membres d’entitats museístiques han manifestat que no existeix cap raonament museològic que justifiqui la descatalogació de la col·lecció del Museu de Lleida i el desmembrament d’una part de la col·lecció’ a les 43 parròquies de la Franja de les quals són originàries. En un comunicat aquest dissabte, han manifestat el seu suport al museu en el seu objectiu de salvaguardar les seves col·leccions després de la sentència judicial que va ordenar la devolució immediata de 111 obres d’art a les parròquies de la diòcesi de Barbastre-Montsó (Osca). Han signat el comunicat les organitzacions Associació de Museòlegs de Catalunya, Conservadors-Restauradors Associats de Catalunya, Associació Catalana de Crítics d’Art, Associació de Professionals de la Gestió Cultural, i membres de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. Les associacions asseguren que el codi de deontologia del Consell Internacional de Museus (Icom) defensa la permanència de les col·leccions, i només accepta la devolució ‘si l’ingrés de peces al museu viola els principis d’importació, exportació i transferència il·legal’, cosa que, segons indiquen, no es produeix. També expliquen que la col·lecció del Museu de Lleida és fruit d’una història comuna entre unes parròquies que fins fa poc conformaven el Bisbat de Lleida, i que la segregació administrativa de les parròquies de la demarcació aragonesa no invalida aquesta herència cultural. Els signants avisen que aquesta decisió pot marcar un precedent que repercutiria en altres col·leccions de museus que s’hagin creat lícitament: ‘Si aquesta sentència es fa ferma seria el precedent o l’inici de posteriors reclamacions que afectarien més institucions patrimonials’. El jutjat d’Osca imposa fiances milionàries a Puig i Vila i els obre judici oral

Associacions culturals defensen que no hi ha cap raó per a retornar les obres de la Franja

L’Hospital Sant Joan de Déu serà la seu del congrés de la Societat Internacional d’Oncologia Pediàtrica l’any 2022. Així s’ha decidit aquest divendres a Lió, on enguany s’està portant a terme la cita. La trobada reuneix més de 2.700 professionals sanitaris d’un centenar de països d’arreu del món, entre oncòlegs, cirurgians, infermeres, radioterapeutes, científics i investigadors. L’Hospital Sant Joan de Déu atén 350 casos de càncer infantil anuals de mitjana. La cita del 2022 arribarà poc després que s’obri el Pediatric Cancer Center, previst per finals de 2020. Aquesta instal·lació podrà atendre més de quatre-cents pacients cada any i incorporarà els darrers avenços científics.

L’Hospital Sant Joan de Déu serà la seu del congrés mundial de càncer infantil el 2022

Jaume Armargant, candidat de Ciutadans a la batllia de Vic, ha revolucionat la pre-campanya a la capital d’Osona, però no pas perquè tingui opcions de victòria. Armargant és ex-membre de CiU i recentment han corregut per la xarxa fotografies en què surt votant l’1-O i vestint una samarreta de Junts pel Sí. Assegura que va abandonar convergència per la deriva independentista i defensa que més polítics han fet una evolució ideològica similar. Us presentem el candidat de Ciudadanos a Vic. El rei de la coherència. pic.twitter.com/SSAiOHJAjh — Joaquim Puntí i Freixer (@JFreixer) May 3, 2019

El candidat de Ciutadans a la batllia de Vic va votar l’1-O

El portaveu de Demòcrates, Toni Castellà, ha proposat que els quatre consellers que hi ha a Bèlgica renunciïn a l’acta de diputat i els garanteixin un lloc en el nou govern. En una conferència de premsa, després d’haver-se reunit la comissió delegada del comitè nacional del partit, ha explicat que aquestes quatre renúncies permetrien a l’independentisme de garantir la recuperació del ‘control del parlament’. Demòcrates proposa que el nou govern sigui format per les mateixes persones que hi havia en el moment de l’aplicació de l’article 155, incloent-hi la presidència de Puigdemont i la vice-presidència de Junqueras. El portaveu de Demòcrates ha instat les forces lleials a la República a tancar un pacte perquè l’independentisme tingui majoria a la mesa del parlament: ‘No podem deixar ni un minut més la cambra en mans del PP i del president Mariano Rajoy.’ Creu que és una qüestió indispensable per a restituir el govern anterior al 155, i després ‘cercar totes les vies possibles per a fer efectiva la República’ declarada el 27 d’octubre. Demòcrates també vol deixar en ‘mínims de representació’ a la mesa els partits que van avalar el 155, tenint en compte que no hi ha ‘condicions democràtiques normals’. Ha recordat que, si l’independentisme pactava amb els comuns, es podia aconseguir una mesa amb quatre independentistes, un membre dels comuns i dos de Ciutadans. Demòcrates defensa que Carme Forcadell repeteixi com a presidenta del parlament si ho vol –encara no ho ha fet públic– i que l’independentisme segueixi el seu camí sense comptar amb ‘cap reacció’ del govern espanyol. Castellà ha refusat també la possibilitat que l’independentisme pugui blocar la sessió constitutiva del parlament per pressionar el govern espanyol. ‘Seria una greu irresponsabilitat. Seria anar amb el lliri a la mà’, ha dit.

Demòcrates proposa que els consellers que hi ha a Bèlgica deixin l’escó però es mantinguin al govern

Ja s’han acabat les votacions per a les primàries independentistes de Barcelona, que s’han fet a la seu de l’ANC i de manera telemàtica. A les 13.00 ja havien votat 8.004 persones, el que segons els organitzadors suposa les primàries amb més participació de la història de Barcelona. Últims minuts de la votació presencial a las seu de l’ANC. La casa és plena! #PrimàriesBCN pic.twitter.com/38cNirUZGU — Primaries.Barcelona (@primaries2019) 16 de desembre de 2018 A les 13h ja han votat 8.004 persones. Encara no hem acabat la jornada i ja són les primàries amb més participació de la història de Barcelona! Avui la seu de l'Assemblea tanca a les 19h i es pot votar telemàticament fins les 20h #AquíComençaLaRepúblicahttps://t.co/CsuKgXG1ij pic.twitter.com/JqjgcYagQn — PrimàriesCatalunya (@PrimariesCat) December 16, 2018 Hi ha una seixantena de candidats, però el gran favorit és l’impulsor del projecte, el filòsof Jordi Graupera. Si ningú obté més del 50% dels vots, hi haurà una segona volta entre els dos candidats més votats, entre el 21 i el 23 de desembre. En aquest cas, hi haurà dues urnes. A l’urna A es podrà votar una de les dues candidatures més votades a la primera volta. L’urna B serà per acabar de confegir la llista electoral. Els inscrits podran votar fins a un terç dels candidats més votats a la primera volta en una papereta que tindrà, a tot estirar, trenta-sis candidats. Abans de la segona volta, les dues candidatures més votades hauran de presentar tres membres del seu equip, que hauran de ser obligatòriament candidats de la primera volta. La candidatura vencedora integrarà el perdedor de la segona volta en el número dos de la llista. Els tres membres de l’equip presentats ocuparan els llocs tres, cinc i set. A més de Barcelona, aviat també es faran primàries a una quarantena de viles i ciutats, entre les quals Tarragona, Lleida, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Manresa, Mataró, Castelldefels, Tortosa, Reus, el Vendrell, Vilanova i la Geltrú, Rubí, Salt, l’Escala, Santa Cristina d’Aro i Calonge, Blanes, Centelles, Gelida, Cambrils i Sant Feliu de Codines. La data límit per a presentar candidatures és el 18 de gener i les votacions començaran l’1 de febrer.

Acaben les votacions de la primera volta de les primàries de Barcelona

L’efecte Puigdemont ha permès a Junts per Catalunya d’esdevenir primera força del bloc independentista, cosa que ha estat una sorpresa perquè totes les enquestes indicaven que ERC passaria davant de la candidatura del president. Els 34 escons de Puigdemont li permeten no sols de ser investit novament president, gràcies a la majoria absoluta independentista de 70 escons, sinó també de salvar el seu espai polític, en crisi després de la creació del PDECat, i abordar una futura reformulació. La llista de Junts per Catalunya incorpora nombrosos independents al costat de membres del partit de Marta Pascal, que no anava a la candidatura. Junts per Catalunya ha estat la primera força a les demarcacions de Girona i Lleida i a 29 comarques, mentre que ERC només s’imposa en quatre comarques. En canvi, a les comarques metropolitanes, com el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental i l’Occidental els republicans superen la llista del president, que, així i tot, és primera força al Maresme, davant de Cs. A la ciutat de Barcelona, Junts per Catalunya és la tercera força, després de Ciutadans i Esquerra. Passada la mitjanit, Puigdemont ha fet una compareixença institucional acompanyat dels quatre consellers exiliats, dos de Junts per Catalunya –Lluís Puig i Clara Ponsatí– i dos d’ERC –Meritxell Serret i Toni Comín. Visiblement satisfet, ha assegurat que el resultat de les eleccions ‘ningú no el pot discutir’ i ha recordat que Rajoy s’havia ‘enfonsat’. Puigdemont ha afegit: ‘La República Catalana ha guanyat a la monarquia del 155.’ Finalment, ha demanat ‘una rectificació, una reparació i una restitució’ pel mal que havia fet l’aplicació de l’article 155 i també que Europa prengués nota del resultat de les eleccions. Mentrestant, l’ambient a la seu electoral de Junts per Catalunya a Barcelona era d’eufòria, per la victòria independentista i també pels bons resultats d’una formació creada fa poques setmanes. La directora de campanya, Elsa Artadi, ha destacat la victòria recordant que Puigdemont havia obtingut 34 escons, en contrast amb els 3 del PP. ‘La victòria independentista ha estat la victòria de tots: de Junts per Catalunya, d’Esquerra i de la CUP’, ha dit, apuntant ja cap a un possible acord de govern.

Puigdemont serà president i crea un nou espai polític

Qui fou un dels homes més poderosos de Hollywood, el productor cinematogràfic Harvey Weinstein, a seixanta-set anys, ha estat finalment condemnat per càrrecs de violació i agressió sexual. L’anunci ha arribat després d’un mes de judici i cinc dies de la deliberació d’un jurat popular integrat per set homes i cinc dones. Ha estat condemnat només per dos dels cinc càrrecs que se li imputaven, i ha estat absolt dels més greus. Ara és el torn del jutge, que haurà de fixar la sentència amb els anys de presó, que s’espera que seran elevats. Ara, encara s’haurà d’encarar a un altre judici a Los Angeles per dues violacions que hauria presumptament comès el 2013. El cas de Weinstein ha estat especialment seguit, com als Estats Units, arreu del món, perquè va ser el detonant que va iniciar el moviment #MeToo, a través del qual milers de dones han denunciat els casos de violències masclistes que havien patit en un silenci forçat.

El productor de Hollywood Harvey Weinstein, condemnat per violació i agressió sexual

La CUP ha plantejat a JxCat, ERC i els comuns entrar a la mesa del parlament i ocupar el lloc que hi deixa Adriana Delgado, fins ara secretària quarta. Els anticapitalistes proposen que Maria Sirvent entri a la mesa per a corresponsabilitzar-se dels riscs que assumeixen els seus membres per les advertències reiterades del Tribunal Constitucional. ERC, tanmateix, no troba sentit polític a l’entrada dels anticapitalistes a la mesa si aquest reforçament polític no va acompanyat d’un acord de governabilitat que doni suport al govern en iniciatives com el pressupost. Dues coses que la CUP no vol vincular. ERC ja havia proposat que Delgado fos rellevada per la diputada Rut Ribas, i la votació es farà en el ple d’aquesta tarda. Delgado deixa el càrrec perquè és batllessa de Sant Vicenç de Castellet i vol prioritzar aquesta responsabilitat política. El moviment de la CUP es produeix quan les tres forces independentistes discuteixen encara com afrontar el vet del Tribunal Constitucional al dret a l’autodeterminació, la reprovació de la monarquia i la sobirania del poble català. En les pròximes hores han de consensuar una proposta per a esmenar la resolució de resposta a la sentència contra el procés, que va ser parcialment anul·lada pel TC, però s’acosten a l’hora de la votació sense haver arribat a un acord, encara que han plantejat esmenes molt similars. Les esmenes de les tres forces eviten una desobediència frontal al Constitucional. Coincideixen a recórrer a una fórmula que consisteix a refusar la suspensió del TC i a esmentar l’incís suspès. Els lletrats de la mesa consideren que les esmenes no vulneren els pronunciaments del tribunal. Així ho han subratllat en la reunió d’aquest matí de la mesa del parlament. ERC s’afegeix a JxCat i la CUP per esquivar la desobediència oberta al TC No obstant això, Cs creu que els grups independentistes pretenen desobeir igualment el TC. ‘Aquests actes poden ser susceptibles de delicte’, ha sentenciat Lorena Roldán. Cs intentarà entorpir la votació demanant una petició de reconsideració de la tramitació. Roldán, a més, ha advertit a Roger Torrent que acabarà a la presó com Carles Forcadell o a l’exili com Carles Puigdemont. No és la primera vegada que els anticapitalistes plantegen entrar a la mesa amb l’objectiu d’afrontar les conseqüències penals d’un hipotètic acte de desobediència. La CUP ja es va oferir per a entrar a la mesa el març de l’any passat per a intentar investir Puigdemont després que fos detingut a Alemanya.

La CUP torna a oferir-se a entrar a la mesa del parlament

Els grups parlamentaris de JxCat i ERC han presentat esmenes conjuntes a la moció de la CUP que pretén ‘reiterar els objectius’ de la declaració d’inici del procés del 9-N del 2015 i fer efectives les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional (TC) espanyol. El text de les esmenes elimina la referència a la declaració del 9-N, i referma la voluntat de dur a terme les actuacions necessàries per assolir democràticament la independència. A més, les esmenes de JxCat i ERC proposen afegir a la moció un paràgraf que concreti que el parlament de Catalunya apel·lant al diàleg, l’entesa i la concòrdia, expressa la voluntat d’iniciar negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’un estat català independent en forma de República. Per la seva banda el grup parlamentari de Catalunya en Comú ha registrat una esmena a la moció cupaire en la qual fan caure la referència a la declaració del 9-N. En la primera modificació, els comuns suprimeixen directament l’apartat on els anticapitalistes en parlen. A més, proposen de modificar el text inicial que parla d”assolir i culminar la independència’, per reivindicar el ‘dret a decidir’ i construir ‘un país més sobirà’. Finalment, en la segona esmena, CatECP proposa que el Parlament insti el Govern a presentar en un termini de sis mesos -i no en els nou que proposa la CUP- projectes de llei que recuperin els drets i llibertats relacionats amb els articles suspesos i anul·lats pel TC.

JxCat i ERC presenten esmenes conjuntes a la moció de la CUP i eliminen la referència a la declaració del 9-N

El conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, ha desmentit aquesta tarda una altra difamació de Ciutadans contra l’escola catalana. A la comissió d’Ensenyament del parlament, ha rebatut acusacions d’adoctrinament. També ha demanat que s’aparti l’escola del debat públic. Responent a preguntes de la diputada de Cs Sònia Sierra, Bargalló ha explicat que la paret d’un institut de Vilassar de Dalt on es veien llaços grocs segons la fotografia mostrada per Sierra correspon a una pista d’atletisme municipal, que els llaços grocs d’una escola bressol del Papiol són de cinc colors de la festa de Carnestoltes i que l’agenda d’un institut d’Olot on hi havia un llaç groc no és del departament i, per tant, canviar-la no havia requerit cap despesa. El diputat d’ERC Josep Wagensberg ha difós un dels moments de la comissió. Bargalló explica que en una escola bressol del Papiol, durant uns quants cursos s’ha jugat amb contes i s’han fet llaços de colors diferents. ‘La persona que l’informa només li passa la foto parcial dels llaços grocs. Els llaços tenien cinc colors’, li ha explicat. ‘No aniré a una escola bressol municipal a dir-li que, si fan servir cinc colors, un dels que no poden fer servir és el color groc’, li ha recriminat. Volen trinxar-ho tot sense miraments. Son profundament perillosos. pic.twitter.com/0Jvy6bdcj0 — Ruben Wagensberg (@wagensberg) November 20, 2018 Sobre els projectes lingüístics de centre, que també ha reclamat Ciutadans, Bargalló ha dit que el departament no els té, com tampoc no té els projectes educatius de centre. Per això el 14 de novembre van trametre un document a cada inspector per demanar a cada centre públic que faci públic a la seva web el projecte educatiu propi, amb el projecte lingüístic actualitzat. A l’última pregunta, Sierra ha lamentat que a les escoles catalanes els pares i les mares siguin atesos en llengües en què no volen ser atesos. En aquest punt, Bargalló li ha respost que ‘qualsevol pare i mare té dret que li respectin els seus drets lingüístics en el seu contacte amb l’escola’ i ‘en una reunió de pares i mares cadascú té el dret de parlar en la llengua que vulgui’.

Bargalló desmenteix una altra difamació de Ciutadans contra l’escola catalana

Al programa d’avui Vicent Partal conversa amb el youtuber Roc Massaguer. Periodista de formació, fa anys que va abandonar l’ofici per a dedicar-se exclusivament a publicar vídeos a la xarxa, on sota el nom d’Outconsumer havia començat a adquirir fama gràcies als seus gameplays de Call of Duty. Un gameplay és un enregistrament que es fa un mateix mentre juga. Amb el temps s’ha convertit en un jugador de videojocs (gamer) de renom i ha aprofitat aquests coneixements per fer-se famós a les xarxes. El seu canal de YouTube té més de 700.000 seguidors de tot el món i 340.000 a Twitter. Hi parlem per saber com és la vida d’un youtuber que penja un vídeo cada dia, quina relació té amb els milers de seguidors, quines vies d’ingressos té… Amb ell, mirarem de saber cap a on va aquest ofici del segle XXI. –Podeu escoltar el programa en format mp3. –També a través d’algunes ràdios locals i des de la Xarxa. –Podeu descarregar el podcast de ‘L’internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes. –’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, cada diumenge a les 15.00. Vegeu el programa ací: Entrevista amb Roc Massaguer por vilawebtv

De professió, ‘youtuber’

Jaume Padrós (1959) és metge i president del Col·legi de Metges. Fou diputat de CiU entre l’any 1988 i el 1992 i un dels fundadors de les joventuts del partit, la JNC. Es llicencià en cirurgia per la Universitat de Barcelona. VilaWeb s’hi ha posat en contacte arran del cas Garganté, el regidor de la CUP de Barcelona que ha estat portat als tribunals per un metge que l’acusa d’haver-lo coaccionat perquè canviés un informe mèdic. Garganté diu que volia que el metge rebés el pacient privadament, i no davant la presència de la policia, cosa que podia fer que declarés intimidat sobre les causes de la seva lesió. Padrós atén VilaWeb telefònicament. —Un metge ha de rebre un pacient privadament? —I tant. En condicions normals, estàndards, la relació és bidireccional entre metge i pacient. Qui pot ser-hi, a dins? Ha de ser pactat entre el pacient i el metge. El marit, la dona, la filla, etc. Una cosa pactada entre tots dos. No pot haver-hi un element que condicioni, o violenti, l’expressió de la intimitat o privacitat d’aquella persona. Una cosa fonamental de l’exercici mèdic és la confidencialitat i la preservació de la intimitat. Això no pot vulnerar-ho ningú. —En quina llei us baseu per a dir-ho? —Ho estableix la Constitució, la llei d’autonomia del pacient, tant la llei espanyola com la catalana, i el nostre codi de deontologia. Als països com els nostres, on per a ser metge has d’haver-te col·legiat, el codi deontològic acaba essent norma de compliment obligat. Als països nòrdics això no passa; en el nostre cas, sí. —No hi ha excepcions? —En cas de situacions de risc per a tercers, o risc per al metge. Si són detinguts, o presoners, s’ha de mirar si, anant sols, hi ha el risc de fugida, per exemple. En aquest cas les circumstàncies de la relació metge-pacient no són normals. I aleshores s’ha de valorar si la visita es fa sol, o no. —Anem al cas concret. Si el pacient no estava detingut, havia d’estar sol amb el metge? —No sé tots els detalls del cas. La informació que ens arriba no em permet de dir si hi havia risc de fugida, o d’agressió, o el que fos. Si no hi havia perill de fugida, ni de violència, hem de poder defensar, sempre dialogant amb els cossos de seguretat, que aquesta atenció s’ha de fer amb el màxim de privacitat. De fet, als serveis d’urgències ja se’n fan, d’atencions d’aquesta mena. Hauria d’haver estat possible que l’atenció al ciutadà s’hagués fet, si és que no hi havia amenaces reals, preservant aquest espai d’intimitat o privacitat. Si és que realment no hi havia més elements. Que no ho sé. —És habitual que la policia sigui dins les consultes dels metges? —Depèn de la causa. Però potser estaria bé que al nostre país aquest aspecte el tornéssim a revisar entre tots. Si és que hi ha dubtes. Dubtes no tant per part de la professió, sinó de la població, en el sentit que això sigui arbitrari. No pot ser, que sigui arbitrari. Si realment s’ha de vulnerar aquest espai de privacitat que s’expliqui per què i en quines condicions. Que s’expliqui per què no es pot fer l’atenció entre pacient i metge en la intimitat. Hi ha casos obvis: dins un quiròfan, la policia no podrà ser-hi, per exemple. Però em sembla que no em parleu de confidencialitat. En aquest cas, jo avui n’he parlat amb els meus col·laboradors. Potser, encara que el protocol sigui sistematitzat a molts llocs, com a col·legi podríem oferir una revisió dels protocols adreçats a totes les instàncies policíaques. En aquests temes, que fan referència a la intimitat i als drets, com més seguretat jurídica hi hagi, més bé podran treballar els professionals. Si hem de ser garantistes, ho hem de ser per al detingut i per als professionals. I que sàpiguen quins són els seus límits. —Us heu posat en contacte amb el metge? —Sí. Tenim l’obligació de ser garants, i oferir al metge tot l’assessorament perquè faci la seva feina ben feta. I també és veritat que s’hi barreja un presumpte delicte de coacció rebut pel metge. Això pot ser tipificat com a agressió a un professional. I, com en el cas dels mestres, pot ser delicte. Per tant, atenció. —Aquest cas, vós com el veieu? —Amb la distància, no ho sé. Si hi havia riscos de violència o fugida, puc entendre que la policia fos davant. Ara els serveis d’urgència ja ho tenen estudiat això, i tenen separació de ‘boxes’. Vull dir que aquella intimitat que necessiten el metge i el pacient es pot preservar. No sé si en aquest cas es va preservar aquest grau d’intimitat, i si el metge va poder estar tot sol amb el pacient, ni que fos un minut, i fer les preguntes clau. —I que es complís la intimitat, i també la seguretat, a la vegada. —Exacte. S’han de poder garantir totes dues coses. —La cosa que em falla, pel que sé d’aquest cas, és que el pacient no estava pas detingut. No entenc què hi feia, la policia. —En aquest context qui té més credibilitat és sempre el metge. És la versió menys interessada de totes. El regidor pot tenir els seus interessos i la policia, si ha trencat la intimitat, voldrà mantenir la seva versió dels fets. Aquí és al metge que s’hauria d’escoltar. La seva versió és important. —I a vosaltres el metge què us ha dit? —No ens ha dit res, perquè no l’hem citat formalment. Simplement la institució es posa a disposició del professional per a tot allò que ell consideri necessari. —No és la primera vegada que surt aquesta qüestió. Ja va sortir en el cas 4-F. Es va veure com pacients eren dins la consulta davant la presència de la policia. S’han canviat els protocols des d’aleshores? —Potser ho hem d’escriure una altra vegada, perquè quedi més clar. Però que reflexionem sobre quins són els límits de la custòdia d’un dret fonamental, que és el dret a la privacitat, quan hi ha risc per a tercers, violències, fugues, etc., crec que és bo. Fas pedagogia social. Si ara torna a haver-hi dubtes de com actua la guàrdia urbana, com més instruments donem i proporcionem, millor. Nosaltres, arran del cas 4-F, ja ens vam oferir a l’alcalde de Barcelona, per a redefinir els protocols i que fossin més transparents i garantistes. No dubto que ho siguin. Però sempre poden ser millors. —Arran del cas 4-F no s’ha canviat res, doncs? —No sé si ho han canviat, perquè no en tenim competències. I ara, veient això, he demanat als meus col·laboradors que repensem si no valdria la pena de revisar-ho. Veure com ho tenim. Aquí a Catalunya, i a l’estat espanyol no som a la cua, precisament. Més aviat a les últimes dècades s’ha arribat a un nivell molt alt de garanties per al detingut. Recordes el cas de les càmeres dins la comissaria, que volia fer en Saura? Això es va viure i veure molt malament, però que hi hagi elements de garantia del detingut, i que se sàpiga com ha de ser la relació assistencial, és bo. A alguns els preocupa que això es produeixi amb seguretat. S’entén. Però si no hi ha riscos de fugida, ni de seguretat, hem de preservar el màxim la confidencialitat entre metge i pacient. En aquest cas no es tracta d’un detingut, com dieu, però en els detinguts, que ja tenen més privat aquest dret, aquest espai d’intimitat també es preserva. —Es preserva, així i tot, amb els detinguts? —Home, és clar. Les visites dels presos al metge, per exemple. Ara, en aquest cas passa a Urgències, on tot va molt més de pressa. I la lesió, presumptament, pot ser causada pel qui tens al costat i dins la consulta. Per tant, si hi ha dubtes, ens oferim a revisar-ho perquè serà en benefici de tots. És bàsic de no liquidar l’espai d’intimitat entre metge i pacient. I és revelador: perquè pot condicionar l’informe del metge, en un sentit o un altre. I l’altre és que hi hagi seguretat jurídica per als qui intervenen. Si és arbitrari, posem els metges en una situació molt complicada. Penseu en situacions d’amenaces, i un pacient excitat, i un policia nerviós. Jo què sé. Els metges han de saber a quin protocol atenir-se.

Jaume Padrós: ‘És bàsic de no liquidar l’espai d’intimitat entre metge i pacient’

El 6 de març passat el parlament va aprovar per 62 vots a favor (ERC, ICV, PSC, Ciutadans i CUP) i 60 abstencions (CiU i PP) que la Generalitat es personi com a acusació en el judici a Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó per haver-ne estat perjudicada directament. Aquesta aprovació fou possible gràcies a l’acció de la societat civil organitzada a través del Grup Ciutadà contra la Corrupció a Catalunya. Malgrat la decisió del parlament, el grup impulsor denuncia que sis mesos després ‘no hi ha cap rastre de personació’ ni ‘consta de cap manera que la Generalitat hagi fet efectiu allò que es va aprovar’. I no sols això, sinó que afirmen: ‘El govern ha fet decaure el procediment i haurem de tornar a votar.’ Per això, aprofitant la campanya electoral, el Grup Ciutadà contra la Corrupció a Catalunya ha demanat el compromís de tots els partits que van votar a favor de la mesura perquè es torni a votar al parlament en la legislatura següent i compleixin les seves obligacions en cas que governin després del 27 de setembre. Tots els partits que hi van donar suport, tret de Ciutadans, ja hi han respost afirmativament. ERC ha reiterat el compromís amb el resultat de la votació del 6 de març favorable a la personació de la Generalitat en el cas Palma Arena i també que, arribat el cas de formar govern, ‘actuarà en conseqüència’. En la mateixa línia s’ha expressat Catalunya Sí que es Pot: ‘Si la nostra candidatura forma part del nou govern de la Generalitat, ens personarem com a govern en el cas Palma Arena, com ja havia acordat el parlament la darrera legislatura.’ El PSC s’ha compromès a ‘facilitar una nova votació i a acomplir el resultat’. I la CUP ha dit que emplaçarà ‘el nou executiu a rebutjar qualsevol aplicació de la doctrina Botín a les persones implicades, perquè representaria un nou episodi de justícia de classe de la qual l’oligarquia s’ha beneficiat durant molts anys per a mantenir els privilegis.’ I ha afegit: ‘Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin encarnen la impunitat amb què les elits del país han actuat mentre la crisi feia estralls entre la població.’

Nova crida perquè el govern es personi en la causa d’Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó

Vinyes de Banyuls El vi de Banyuls fou el protagonista de la inauguració de l’exposició ‘Maillol i Grècia’, al Museu Frederic Marès de Barcelona. El color robí del vi de Banyuls, dolcenc, fet amb una proporció important de garnatxa negra, va posar la cirereta a la inauguració d’una exposició de petit format però de gran calat cultural, que es podrà veure a Barcelona fins el 31 de gener del 2016 i després s’exposarà al Museu Maillol de Banyuls. L’exposició és dedicada al gran escultor Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861 – 1944) i al viatge a Grècia que va fer el 1908 i que fou determinant per a la seva obra, amb voluntat arcaica, de retorn als clàssics. I el vi? Per què cal destacar el vi en aquest relat? Doncs perquè l’obra de Maillol no es pot destriar del seu paisatge de naixença, un paisatge fet de vinya i d’oliveres. I unes vinyes que li proporcionaven un raïm amb el qual Maillol mateix es feia el vi. Així ens ho ha explicat el seu nebot nét, Yvone Berta Maillol, continuador de la tradició vinícola i propietari del celler Domaine Berta-Maillol. Fou aquest vi de Banyuls el que va donar gust i aroma a la celebració artística i volem escrutar aquest lligam d’art, paisatge i vi en Maillol. Maillol i el paisatge del golf de la Selva Josep Pla, que va dedicar el seu primer ‘Homenots’ a Arístides Maillol, comença el retrat de l’escultor a través del paisatge. Pla situa el paisatge de Maillol en un territori que anomena el golf de la Selva: «…una comarca d’unitat geològica i geogràfica perfecta, encara que migpartida per la frontera política del Tractat dels Pirineus. Dins del seu redòs hi ha les següents poblacions: el Port de la Selva, la Selva de Dalt, el Port de la Vall, el Port de Llançà i Llançà, Colera, Portbou, Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure. Com a rossellonès, Maillol és català; com a home del golf de la Selva, els seus lligams amb el nostre país no són solament històrics, sinó explícits i concrets.» I com defineix Pla aquesta terra? Diu: «Sobre els perfils rocosos i generalment pelats d’aquest país, la terra hi és molt prima: pedriscall, pedrigolet quan ho permet el franc roquisser. Seria un país que no tindria econòmicament cap valor si la tenacitat i l’enginy dels seus habitants no l’haguessin convertit en una terra de vinyes. Els ceps d’aquestes parets seques fan un vi de rost de molta graduació (la graduació natural de les vinyes del golf de la Selva) i modernament un vi de qualitat (el de Banyuls) que és a França conegudíssim.» I encara recorda Pla: «El cognom Mallol només és comprensible en un país de vinyes. Un mallol és un cep verge, un cep abans de ser empeltat, el rebrot selvàtic del cep. La família Mallol afegí una ‘i’ al nom antic, per permetre fer el so líquid de la nostra ella.» Exposa Josep Pla: «En tot intent de fer un retrat de Maillol, s’ha de tenir present, em sembla, el seu paisatge, la seva naturalesa, perquè fou un home que, a diferència de gairebé tots els altres, visqué deliberadament i voluntàriament dins de la naturalesa. En les formes arcaiques de la vida de Banyuls es pot trobar la naturalesa humana de Maillol; en el camí (flanquejat d’una riera) del pla de les Abelles i del coll, hi ha la seva naturalesa geogràfica, física.» La vinya i el vi de Banyuls que feia Maillol Precisament, a l’exposició ‘Maillol i Grècia’ del Museu Frederic Marès es projecta una pel·lícula de Jean Lods, ‘Arístides Maillol, escultor’, de setze minuts, feta el 1943, un any abans de morir-se. Maillol és molt vell, amb barba blanca llarga i cabells blancs també llargs. S’està Banyuls, a casa seva i al taller. S’hi veuen els pescadors, els vinyaters, els artesans, que fan una vida senzilla, com la seva, i se’l veu parlant en català amb les mosses que fan la verema a costers de terra eixuta, magre… I se’l veu assegut enmig d’una vinya, observant el seu paisatge, de vinyes i oliveres al costat del mar. Per això hem preguntat a Yvone Berta Maillol quina vinculació tenia Aristides Maillol amb la vinya i el vi. I ha explicat: ‘A l’interior de Banyuls tot el paisatge, de fet, ha canviat poc des dels dies en què Arístides Maillol hi va viure. Els marges de pedra seca pertot arreu dibuixen els turons plantats de vinya. Tot i que, per desgràcia, aquesta vinya es troba ara en fort retrocés. La desaparició dels últims ramats de cabres, que Maillol va esbossar del natural, ha tret molt d’encant i autenticitat a les nostres masies. Encara que molt absort en el seu art i vivint sis mesos de l’any a Marly Le Roy, el meu oncle no deixava de venir mai a Banyuls en temps de verema. Es feia portar pels pagesos la part del raïm que li tocava, i ell mateix elaborava el vi al celler de la Casa Rosada. El meu oncle tenia uns mètodes de vinificació propis que el seu fill Lucien va continuar practicant, i que em van valdre, amb Lucien, discussions homèriques de les quals guardo grans records’. Explica Yvon Berta Maillol: ’Si el mètode d’elaboració del vi segons els seus principis no va canviar gens, i es regia per la llei dels vins dolços naturals, amb els anys s’ha avançat molt als nostres cellers gràcies al millor coneixement de la química natural i la complexitat de la fermentació. El control de la temperatura i la fermentació carbònica han contribuït a extreure més bé les aromes’. I continua amb una anècdota: ‘Vaig llegir un article d’un sommelier de renom que parlava de l’època de Maillol i que explicava que havia tingut el gran privilegi de seure a la taula de casa Maillol per tastar-hi l’excel·lent cuina catalana que feia la seva dona Clotilde, que en sabia tots els secrets. Maillol li va fer tastar deu vins diferents del seu celler durant l’àpat’. I una altra anècdota: ‘No s’amagava pas d’haver comprat la complicitat d’un conserge de l’Escola de Belles Arts de París per entrar-hi, tot i que ell no hi era inscrit, oferint-li regularment una bona ampolla de Banyuls. Amb gust explicava aquesta història, tot aclucant els seus ulls entremaliats. No cal dir que estimava tots els nostres vins i, especialment, el vi de Banyuls, que sempre deia que era el millor vi del món!’ Ivon Berta Maillol, descendent d’Aristides Maillol, acaba explicant: ‘El nostre Domaine Berta Maillol aplega les parcel·les de l’Arístides Maillol, les de la seva germana Maria, i les de la meva àvia. Encara mantenim molts ceps vells, d’aquella època, i al nostre antic celler conservem amb zel tines molt antigues, de 1000 hl, que eren de l’època de Maillol, per a fer vins de guarda’. El vi de Grècia i el paladar de Maillol Tornant a la importància del paisatge en la forma de l’escultura de Maillol, el retrat de Josep Pla en mostra l’essència en aquest paràgraf: «En aquesta riera que baixa del coll de Banyuls, que Maillol resseguí milers de vegades anant i venint entre la seva petita masia i la població, hi trobà elements de la naturalesa que l’acostaren a formes de l’art. En els palets, els rotllons d’aquesta riera, que és curta, generalment seca i que, de seguida que plou una mica, es torn violenta, en els palets arrossegats, friccionats per l’aigua i els obstacles, hi trobà formes d’una naturalitat prodigiosa, formes que acariciava constantment i que considerava com una prefiguració de les que l’escultor tractà de fixar en el fang del taller. Llavors sempre en portava alguna a la mà i les butxaques plenes (aquells palets que li deformaven les butxaques, ja de natural tan balderes. (…) Naturalesa i escultura són per a ell una cosa idèntica. Els seus torsos, anques, cuixes, tenen un paral·lelisme amb els perfils de les muntanyes del país, amb les corbes del seu paisatge, amb les formes dels palets de riera. Aquestes idees arcaiques, gregues, foren la gran novetat que Maillol aportà en el corrent de l’escultura moderna. El que s’ha d’estimar dels antics no és pas la seva antigor; és la seva permanent, renovada novetat, que deuen a la naturalesa i a la raó, que en la naturalesa descobreixen.» I precisament, el viatge a Grècia que Maillol féu el 1908, amb el comte Kessler, un personatge extraordinari que fou mecenes de l’escultor, i l’escriptor austríac Hugo von Hofmannsthal, va contribuir ‘en gran manera als descobriments de les seves arrels. Sempre que Maillol parlà de Grècia ho féu d’acord amb el seu país’, segons que explica Josep Pla. Coincidint amb l’exposició ‘Maillol i Grècia’, el Museu Frederic Marès i la Fundació Dina Vierny-Museu Maillol de París han editat per primera vegada i en edició bilingüe català-francès el quadern d’artista que Aristides Maillol va escriure per fixar les impressions d’aquell viatge, ‘Notes d’un viatge a Grècia 1908’ (transcrit per la responsable dels arxius de la Fundació Dina Vierny-Museu Maillol de París, Nathalie Houzé, i la traducció catalana de Miquel Desclot). En aquest dietari sense dates i sense signes de puntuació, es veu amb claredat aquesta la relació constant que Maillol fa de Grècia amb el seu paisatge. Només arribar a Atenes, escriu: «De matí — això és Atenes — el Pireu — No he tingut cap sorpresa en veure el port — això s’assembla molt al meu poblet i a Portvendres — però un Portvendres desmesuradament engrandit — les cases tenen bonics colors rosats grocs i blaus — l’aire és d’una puresa remarcable ens quedem al vaixell fins a 2/4 de 9 jo puc examinar a plaer el port que és lluny de ser lleig com diu tothom — molts vaixells els turons són absolutament semblants als turons de Fitor i de Salses a la rodalia de Perpinyà…» I té present el vi, que apareix en uns quants moments del viatge. A Dalfi, l’escultor tasta el vi de resina, que el desplau enormement. Li serveixen durant un dinar joiós d’uns comerciants molt hospitalaris que celebraven la Pasqua: «Ens serveixen per beure un vi blanc de color de palla molt engrescador Kessler fa una ganyota perquè ha reconegut el famós vi Resinat que li costa tant de beure — jo tasto el vi — quina llàstima — el que bec és resina pura — però tothom ens mira — cal tenir coratge bevem i trinquem cridant com aquesta bona gent jo he hagut de fer diverses tirades per acabar-me el got…» Més endavant, cap al final del viatge, a Faléron, a la platja, després d’una sessió de nus dins del mar, escriu Maillol: «avui després de la sessió m’assec a la platja entaulat — em porten per primer cop en tres dies un vi negre no resinat que és deliciós s’assembla molt al ranci de Banyuls per 10 cèntims em porten un gran got de vi i un got d’aigua encara més gros mai no he sentit el goig de veure ni de beure un got d’aigua com a Atenes o a Delfos — a Delfos em donaven Loucoumi — aquí bé he trobat per fi un vi deliciós en aquesta fonda — als hotels el vi del país està sempre picat — com vinagre — ordinàriament afegeixen al vi un bon de resina — que el conserva — aquí em donen un vi a penes resinat però és negre (…) — em recordo encara dels 3 gots que em van fer beure per força a Dafni —». Arístides Maillol, l’escultura grega arcaica, el paisatge de Banyuls i el vi, vet aquí el relat.

Maillol i el vi de Banyuls

Iran va capturar ahir dos petroliers a l’estret d’Ormuz, fet que ha tensat encara més les relacions amb Occident. Els vaixells s’anomenen Steno Impero, de bandera britànica, i Mesdar, de bandera liberiana però operat per una empresa britànica. Aquest segon ja ha estat alliberat. Segons les autoritats iranianes només fou aturat durant unes quantes hores per qüestions mediambientals. Tanmateix, l’Steno Impero ha estat traslladat fins al port de Bandar Abbas, on els vint-i-tres tripulants estan sota custòdia policíaca. Segons les autoritats, el petrolier va infringir el dret marítim i l’acusen d’haver xocat contra un pesquer. El Regne Unit n’ha exigit l’alliberament, però l’Iran ha dit que no prendrà cap decisió fins que no s’acabi la investigació. Downing Street ha avisat els vaixells amb bandera britànica que evitin la navegació de l’estret d’Ormuz. Cosa difícil per als petroliers, perquè l’estret és una ruta cabdal per al negoci del petroli, perquè per les seves aigües passa una cinquena part de l’or negre que es comercialitza. La captura dels dos petroliers és el tercer incident rellevant que involucra aquesta mena de vaixells aquests darrers mesos. Entre el maig i el juny, diversos petroliers van ser sabotats o atacats a prop de l’estret. Cal dir, així i tot, que aquest últim incident es produeix enmig d’una gran tensió entre el Regne Unit i l’Iran. El fet coincideix amb la decisió de la Cort Suprema de Gibraltar de prolongar trenta dies la retenció del petrolier iranià Grace 1, confiscat el 4 de juliol. El govern iranià havia advertit de ‘conseqüències’ per la captura del vaixell, cosa que va considerar un ‘acte de pirateria’. Gibraltar va adduir que la destinació del Grace 1 era un port sirià sotmès a sancions europees, però l’Iran ho va desmentir.

L’Iran assegura que un dels petroliers capturats va xocar amb un pesquer

L’estat espanyol s’ha activat en aquesta pre-campanya del 27-S. El darrer missatge apocalíptic sobre el procés d’independència ha vingut guiat per l’ex-president del govern espanyol Felipe González, que diu que les propostes de Junts pel Sí poden portar els catalans a ‘una aventura il·legal i irresponsable’ que deixaria Catalunya ‘desconnectada d’Europa’. Justament per parlar d’una manera enraonada de quines són les propostes de Junts pel Sí, de com es farà el camí cap a la independència si el sí obté una majoria el 27-S, hem entrevistat el cap de llista per a Tarragona de la coalició, Germà Bel. Bel és a punt de tornar a ser diputat, més d’una dècada després d’haver ocupat un escó al congrés espanyol al grup socialista. Ara, en canvi, serà al parlament català, amb el propòsit de formar part d’una majoria a la cambra que permeti de portar endavant el procés cap a la independència. —Quan es pronunciarà la UE sobre la independència de Catalunya? L’endemà del 27-S? —Si a Catalunya hi ha un pronunciament democràtic amb una majoria expressant la intenció de constituir-se en un estat independent i instant les institucions europees a negociar-ho, això necessitarà una resposta. Per més que la resposta pugui ser que hi haurà aviat unes eleccions a Espanya i que ja veurem totes les reaccions. Ara, això serà una apel·lació directa a les institucions europees. I el 2016 inevitablement la UE actuarà en aquest procés, si gran part de la població catalana vol anar en aquesta direcció. —La incertesa sobre la pertinença a la UE preocupa una bona part de l’electorat. Què hi diríeu? —Els tractats de la UE no preveuen específicament la sortida d’un territori que és membre de la UE. És una decisió que es prendrà de manera institucional a la UE, pels organismes pertinents i pels estats. Provaran de decidir si un estat català és un estat successor de l’estat espanyol o és un tercer estat. —Sense que hi hagi reconeixement d’Espanya? —No, és clar. D’entrada, aquests organismes únicament podran decidir-ho si l’estat espanyol reconeix la independència de Catalunya, perquè si no l’ha reconeguda és impossible que Catalunya surti de la UE. Això és així, és una fórmula química. —I si l’estat espanyol la reconegués? —Si les institucions europees et consideren un estat tercer, i no un estat successor de l’espanyol, restaràs exempt d’assumir qualsevol obligació, per exemple la del deute del regne d’Espanya. Si tot això passa, i les institucions de la UE decideixen que Catalunya ha de tornar a demanar l’adhesió, sí que sabem què diuen els tractats de la UE en aquest cas. Aleshores, com a qualsevol procés d’adhesió, qualsevol altre estat el pot blocar. Però per a blocar la pertinença als acords econòmics de la UE fa falta un 45% dels vots; un estat tot sol no podrà blocar-ho. —Imaginem que arribem a aquest punt. Espanya no podria vetar l’entrada als acords econòmics però l’entrada a la UE sí. —Si es fes tot aquest camí, acabaríem en un punt en què veiem, per exemple, com Sèrbia fa el procés per a entrar i Croàcia no la veta pas. És que intentem de preveure ara com seran coses que eventualment es decidiran quan hauran passat moltes més coses abans. El primer pas perquè hi hagi qualsevol discussió si Catalunya romandrà a la Unió Europea és un reconeixement de l’estat espanyol de la situació d’independència. Sense aquest pas la discussió no té sentit. —Voleu dir que depèn de com en podria restar fora? —Catalunya és Europa. I a Europa no hi haurà ningú que en resti fora institucionalment per haver fet ús de mecanismes democràtics. Senzillament perquè Europa es basa en dos valors fonamentals, el dels mecanismes de benestar social i el del respecte a la voluntat democràtica. I això té una gran força. Si aquí les institucions, el parlament, fan les coses com les han de fer, Catalunya serà a les institucions europees i a l’espai econòmic europeu. —Situem-nos al 2016. El govern espanyol sortint de les eleccions té una actitud obtusa i no vol negociar res. S’haurà de prendre una decisió com una DUI i no esperar divuit mesos? —Som gent que volem fer les coses molt ben fetes i amb tres dits de front. Entenem que és un procés complex; i una cosa és que tu decideixis per tu tot sol, que decideixis què vols fer. Però d’allò que vols fer n’has de parlar amb una altra gent. Això només es pot accelerar en la mesura que hi hagi actuacions, que no preveiem que passin, de les institucions espanyoles dirigides realment a col·lapsar les institucions catalanes i la vida social i econòmica de Catalunya. Això és molt difícil que passi perquè tindria un efecte epidèmic a Espanya. S’ha de saber que si tenim la majoria de la població catalana que ho vol fer i el parlament vol tirar per aquest camí, això tampoc no ho aturaran eventuals accions de força institucional. —Descarteu l’ús de la força? —Dins del club europeu no és admès l’ús de la força ni els problemes comercials. La UE es basa en el respecte a la voluntat democràtica i per una altra banda hi ha una determinada concepció dels mecanismes de benestar social; es basa en el respecte als valors democràtics com a element substitutiu incompatible amb la força. I ningú no pot ser en aquest club utilitzant la força contra la població. —El 27-S què haurem de comptar, diputats o vots? —Cadascú comptarà com vulgui. Els països en què discuteixen elements constituents i fundacionals i en projecten compten diputats. I arriba el moment en què les constitucions són sotmeses a la decisió dels ciutadans. I allò que fem és triar un parlament en què probablement hi haurà una majoria de diputats que recullin la voluntat de la ciutadania d’activar aquest procés de creació d’un estat català. I això és el factor que és important del 27-S. I això tindrà més força com més suport tingui. —On comptem els de Catalunya Sí que es Pot? —Ho sabrem quan els diputats votin al parlament les preses de posició sobre la qüestió. —Com convenceríeu els independentistes disposats a votar Catalunya Sí que es Pot que us votessin a vosaltres? —Perquè allò que dóna garanties que al parlament hi haurà una majoria de diputats favorables a engegar el procés de creació d’un estat independent és votar candidatures que obertament proposen que el nou parlament ha de fer això. Si algú pensa que és bo que Catalunya es constitueixi en estat independent, seria lògic que votés candidatures que proposen això obertament. —Ells diuen que Junts pel Sí amaga una estratègia de supervivència política de CDC i d’Artur Mas. —Els electors, que són gent major d’edat, prendran decisions d’acord amb els diferents arguments. Amb aquesta mena d’arguments ens volen tractar de babaus, a la resta de la llista de Junts pel Sí, com si féssim coses inconscients i ens prenguessin el pèl. Doncs cadascú se situarà davant de cada argument; nosaltres oferim una proposta per a avançar en termes d’un país plural i amb probabilitats de creació de riquesa, amb unes institucions que tracten les persones com a ciutadans. Si uns altres creuen que som una mena de muntatge intermediat, què hi podem dir? La gent opinarà i votarà. —Catalunya Sí que es Pot diu que la petició d’un referèndum inclou més gent i, per tant, fa més força que no pas la petició de negociar la secessió… —És que això ja es va fer a començament de l’any passat. Un dels elements integrants bàsics de Catalunya Sí que es Pot ja ho va fer, això, d’anar a Madrid amb un mandat del parlament, amb dos terços del parlament. I ja va tenir una resposta. I aquesta resposta no variarà per més que canviï la composició del parlament espanyol, perquè cap partit amb possibilitats de governar o de formar coalicions de govern a Espanya no acceptarà que es faci un referèndum d’aquesta mena a Catalunya. —Si Madrid no s’avé a fer un referèndum, tampoc no negociarà una separació. —De moment fins ara l’argument més sostingut que s’ha sentit del govern espanyol és que el poble de Catalunya no havia expressat mai el suport de la creació d’un estat independent. Una de les funcions de la convocatòria d’eleccions del 27 de setembre és fer de la millor manera que es pot fer que la població de Catalunya es pronunciï si vol crear un estat independent o no. Fer eficaç el dret de decidir. Per tant, l’argument que la població no s’ha expressat sobre aquesta qüestió desapareixerà. —Aquest argument Madrid el pot continuar esgrimint, perquè d’entrada no considera que el 27-S sigui un plebiscit… —Efectivament, però aleshores hi haurà una majoria parlamentària que reflectirà una voluntat d’exercir el dret de decidir. A Catalunya el parlament anirà fent lleis per a portar endavant aquest procés, i hi haurà un moment en què aquest procés haurà de culminar amb la votació d’un text constitucional a Catalunya si aquesta haurà estat la voluntat dels ciutadans. Si d’ací X mesos, que és quan això es farà efectiu, no canvien les posicions de cadascuna de les parts, hi haurà un referèndum. —Quants mesos són X mesos? —Normalment agafem el període de referència del cas d’uns altres països, que és un període de més o menys divuit mesos. Però tampoc no podem parlar d’això com si fos una fórmula química. És un període que s’ha considerat adequat en el cas escocès o el del Quebec: divuit mesos és un període suficient. —Però a veure quina resposta hi dóna l’estat espanyol, esperareu que passin les eleccions espanyoles de final d’any? —Òbviament. Perquè és molt probable que després de la primera declaració d’intencions que fem al parlament, la resposta del govern espanyol, que segurament ja haurà convocat unes eleccions, serà d’impugnació al TC i de suspensió cautelar de la declaració. —I el començament d’una campanya electoral a les corts espanyoles. —Serà aleshores, quan cada partit a les eleccions espanyoles presentarà el programa i expressarà la seva voluntat, quan començarà el procés polític, que serà prou complex per a fer convenient i necessari de tenir un govern fort a Catalunya perquè el pugui gestionar de la millor manera. —Després del 27-S caldrà deixar a punt les estructures d’estat per a la desconnexió. Què s’haurà d’activar? —Com que tenim la necessitat de fer les coses tangibles i concretes dediquem molt de temps a parlar d’estructures d’estat i no ens adonem que hi ha hagut processos, com ara els de Txèquia i Eslovàquia, que han estat d’un dia per l’altre, o com el d’Eslovènia, malgrat algun petit incident militar. I els estats han funcionat. —Però sí que cal preparar coses com ara l’agència tributària. —Allò que necessita per la part dels ingressos una agència tributària, que més o menys ja existeix i que ja és previst de desenvolupar, són vint números del compte corrent. Necessita, amb una estructura més formada, un organisme amb treballadors i amb informació per a supervisar tots els procediments de declaració, de comprovació, etc. Però per a ingressar necessites un compte amb vint números. —És una informació, la de tots els contribuents catalans, de què ara no es disposa. —No la tens, de la mateixa manera que quan es va crear l’IRPF el 1977 a Espanya no es tenia informació de tots els contribuents espanyols. I no hi va haver un any de debat sobre estructures d’estat. Perquè fas una llei, o apliques una llei vigent i després la canvies. Normalment els països, quan fan això, no esperen a tenir totes les lleis noves i canviades. Segur que es pot avançar alguna feina i que es poden fer algunes lleis o projectes per a ser aprovats ràpidament. Crec que seria responsable tenir en un any o un any i mig una gran agència aturada, esperant el moment de començar a actuar. Perquè abans tenim prioritats socials. I quan serà el moment, quan l’estat de Catalunya començarà a funcionar, la gent podrà fer els ingressos via entitats financeres a l’agència tributària. I no hi haurà dubte que hi haurà organismes amb prou personal per a tenir interacció amb els contribuents. —Quines són les prioritats socials que el govern sortit del 27-S haurà d’atendre en primera instància? —Primer voldria aprovar el decret de pobresa energètica, però el govern de Madrid hi tornaria a recórrer en contra i tornaria a restar suspès. Si el nou govern torna a aprovar l’impost sobre els dipòsits bancaris, el govern de Madrid hi tornarà a recórrer en contra al TC i el tornaran a suspendre. Ara decidirem si intentem que Catalunya tingui un govern que després de les eleccions prengui decisions. Decisions substantives. —Hi ha mesures que sí que es poden prendre, com ara la renda garantida ciutadana, el lloguer forçós de pisos buits… —El mes vinent es faran públiques les mesures de xoc dins de les competències molt limitades de la Generalitat de Catalunya. Per fer polítiques socials necessitem uns instruments que no tenim a l’actual estat. I si algú havia pensat que estirant una mica podria fer servir aquests instruments, aquests últims anys ens han deixat molt clar que no hi havia manera. —Els governs de Mas han aplicat retallades, van assumir una política d’austeritat. Us qüestionen la credibilitat d’un programa de polítiques socials, si teniu a la candidatura tant Mas com CDC. —Però gràcies a Grècia hem seguit una mica més la política internacional i hem vist que les retallades que aplica Tsipras són més fortes que les que s’han aplicat a Catalunya. El cas de Grècia és diferent, perquè històricament gasta més que no pas recapta. A Catalunya, no; tret del 2009, la resta d’anys les administracions públiques han recaptat més que no pas han gastat. A Catalunya una gran part dels diners que s’ingressen no tornen; és impossible de decidir la destinació dels diners que s’hi recapten i, a més, vénen de fora a dir-te que el límit de flexibilitat de la UE se’l queden ells, que pots gastar això i prou, i que no tens accés als mercats internacionals… En aquests casos s’apliquen polítiques d’ajustament. Això passa quan s’ajunten dues coses: no tens sobirania per a prendre decisions (el cas de Catalunya) o tens una estructura de despeses més forta que la d’ingressos (el cas de Grècia). La conseqüència és la mateixa: no pots fer com vols amb el pressupost. I per això hi ha governs de diferent signe al límit, com ara el de Tsipras, que porta a terme unes polítiques de retallades molt més dures. I em sembla que voreja el cinisme de disculpar les de Tsipras i magnificar les de Catalunya.

Germà Bel: ‘És cínic disculpar les retallades de Tsipras i magnificar les de Catalunya’

Theresa May és la segona dona que ocupa el càrrec de primera ministra de la Gran Bretanya. Les analogies amb Margaret Thatcher són inevitables, però no del tot encertades. De mentalitat liberal, May no és pas cap ‘dama de ferro’. El Financial Times s’estima més de comparar-la amb Angela Merkel: ‘Una política sense ideologia que fa la seva feina.’ A falta de la clarividència per a preveure esdeveniments, i la voluntat d’entomar grans reformes, May té la virtut de la gestió, ben necessària en plenes negociacions del Brexit. ‘Si et cau el cel a sobre, tens la sensació que ella sabria què fer’, escriu el periodista de The Guardian Gaby Hinsliff. May va prendre posició a favor de la permanència dins la UE, però això no ha estat pas cap problema, sinó al contrari. Durant la campanya va fugir del focus mediàtic i a la Gran Bretanya diuen que això és el que l’ha col·locat a Downing Street. Les grans cares del referèndum –David Cameron, Boris Johnson i Nigel Farange– han desaparegut del mapa polític. Tanmateix, ahir, després de saber-se nova líder del partit conservador, va afirmar que no faria ni un pas enrere: ‘No puc ser més clara. Brexit vol dir Brexit.’ May no té solament capacitat de gestió: el seu perfil polític també inclou un fort component de resistència. Des del 2010 ha exercit el càrrec de ministra d’Interior, un dels més complicats de qualsevol executiu. De fet, abans de ser nomenada, Interior era una màquina de cremar dirigents: els seus antecessors no hi duraven més de tres anys. May n’ha sostingut la cartera més de sis i finalment hi ha renunciat, però per ser primera ministra. La connexió amb els votants és una altra virtut que l’acompanya. L’octubre del 2002, el partit conservador travessava un moment baix: el partit laborista de Tony Blair, Gordon Brown i la tercera via eren un rival polític invencible. May, en una conferència, va assenyalar directament els problemes i misèries dels conservadors: ‘Hi ha moltes coses a fer al nostre partit. Tenim una base massa estreta, com també ho és la de simpatitzants. Sabeu com ens diu molta gent? El partit repugnant.’ L’expressió va causar furor entre els seus enemics. Ningú no li va fer cas i els conservadors no van tornar al govern fins el 2010. De totes maneres, no és pas tot virtuts el seu currículum. La política antiimmigratòria és una de les seves gran taques. El 2012 va posar traves a la reunificació familiar dels immigrants legals. L’espera per a acollir-se a aquest dret va passar de dos anys a cinc i els requisits econòmics es van endurir. Dos anys abans havia promès de reduir la immigració legal per sota de les 100.000 persones, promesa que ha estat incapaç de complir. A més, durant la seva gestió d’Interior hi ha hagut deportacions polèmiques. Per esmentar-ne només un cas: Jackie Nanyonjo, ciutadana ugandesa, va ser deportada al seu país d’origen, on fou assassinada perquè era lesbiana. May es convertirà demà en la nova primera ministra de la Gran Bretanya. Certament no té la legitimitat d’haver estat escollida per al càrrec, cosa que no és nova –Gordon Brown també va arribar-hi de rebot, a Downing Street–, però la capacitat del partit conservador de trobar relleu a David Cameron ha estat gairebé instantània; menys d’un mes. Mentrestant, el seu rival, el partit laborista, viu una autèntica guerra interna. El dirigent màxim, Jeremy Corbyn, té el suport de les bases, però s’enfronta a una mena de cop d’estat de l’elit de la formació. El consideren massa esquerranós per a guanyar eleccions. Theresa May no és cap ‘dama de ferro’, però si no té oposició podria semblar-ho.

Theresa May, la primera ministra que pilotarà el Brexit

Les principals associacions de fiscals i la Fiscalia General de l’estat espanyol han expressat la seva indignació per les declaracions de Pedro Sánchez, que ha dit que controlava el ministeri públic per a l’extradició del president Carles Puigdemont. Consideren que entorpeixen el procediment de les euroordres. La fiscalia general en un comunicat de premsa, ha afirmat que totes les seves accions s’han portat a terme amb imparcialitat. A més, en un piulet, la Unió Progressista de Fiscals ha recordat que eren autònoms del govern, ‘de qualsevol govern’, i que el govern no podia donar ordres al fiscal general. ‘Que quedi clar’, ha afegit. El Ministerio Fiscal es autónomo del Gobierno, de cualquier Gobierno y este no puede dar órdenes al/a la Fiscal General, que quede claro.https://t.co/Qya5oBK4k0 — UPFiscales (@UPFiscales) November 6, 2019 Per la seva banda, l’Associació de Fiscals ha recordat a Sánchez, en un comunicat, que la fiscalia era independent i no complica pas ordres de l’executiu. En aquest sentit, censuren que el president espanyol no sàpiga com funciona el ministeri públic i l’acusen de ‘generar una confusió inacceptable’ a la ciutadania. pic.twitter.com/d7cBZdSAho — asociación fiscales (@AFiscales) November 6, 2019 Segons que publica El Mundo, fonts de la fiscalia encara han anat més enllà i han dit que les declaracions de Sánchez posaven en perill una possible extradició de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig. ‘És una estratègia electoral per a obtenir vots que tindrà efectes negatius en el procediment de les euroordres.’

Els fiscals esclaten contra Pedro Sánchez i ara veuen més difícil l’extradició de Puigdemont

El tribunal Suprem ha dictaminat que l’estat espanyol ha d’aplicar les recomanacions de les Nacions Unides i l’ha condemnat a indemnitzar sis-cents mil euros a la mare d’una nena de set anys assassinada pel pare, condemnat per maltractaments, durant una visita no vigilada. La dona havia presentat una cinquantena de denúncies per impedir aquestes trobades, però no ho va aconseguir. Ara el Suprem ha condemnat l’estat espanyol perquè no va fer cas d’una resolució del Comitè de les Nacions Unides per a l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona que va dictaminar que Espanya havia violat drets fonamentals d’aquesta mare i de la seva filla i demanava que l’indemnitzés. També exigia que se’n fes una investigació exhaustiva i imparcial per trobar les errades administratives que les havien desprotegides, però el govern espanyol va respondre que els dictàmens de l’ONU no eren vinculants, de manera que no estaven obligats a acatar-los. La sentència va molt més enllà del cas concret, perquè el raonament jurídic, que estableix jurisprudència i doctrina, explica conceptes bàsics sobre la responsabilitat de l’estat espanyol de complir les recomanacions dels comitès de les Nacions Unides i més tractats del dret internacional subscrits per Espanya. El Suprem recorda que l’article 96 de la Constitució espanyola reconeix com a part de l’ordenament jurídic intern la normativa internacional que hagi estat ratificada i publicada en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) i que l’article 10.2 diu que ‘les normes relatives als drets fonamentals s’interpreten conforme la Declaració universal dels drets humans i els tractats i acords internacionals sobre aquesta’. Així, la jurisprudència creada pel Suprem afecta també casos diversos com la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU instant Espanya a respectar els drets polítics de Jordi Sànchez i que Llarena no va acomplir mantenint-lo empresonat per impedir-li ser investit. El text diu que ‘s’ha demanat a l’estat membre que prengui totes les mesures necessàries perquè Jordi Sànchez pugui exercir els seus drets polítics d’acord amb l’article 25 del Conveni’. En el mateix text s’indica que aquesta petició no implica cap decisió del comitè sobre el seu cas sinó que es tracta d’una petició cautelar un cop l’ONU va admetre a tràmit la demanda de Sànchez. Dret d’autodeterminació Un altre dret que Espanya ha de complir segons l’article 10.2 de la constitució espanyola és el dret d’autodeterminació dels pobles, reconegut unes quantes vegades per les Nacions Unides. Hi ha dos texts fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que és obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides: «Els propòsits de les Nacions Unides són: 2. Desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.» Però aquest text va ser molt desenvolupat i matisat pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre del 1966. Diu: «Article 1. 1. Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.» Un altre cas en què el govern espanyol ha fet cas omís a les recomanacions de les Nacions Unides és en les demandes del Grup de treball sobre desaparicions forçades o involuntàries de l’ONU, que l’any 2013 va fer un informe on demanava al govern espanyol mesures concretes per a trobar i identificar les persones que són en foses comuns franquistes.

El Suprem reconeix que Espanya està obligada a complir les recomanacions de l’ONU

Ingredients: (per a 4 persones) un morro gruixut de bacallà d’un 300 g dessalat 4 tomàquets per ratllar 1 kg de ceba per confitar unes quantes olives negres o farcides una mica d’olivada, d’oliva negra per decorar Elaboració: Per fer la ceba confitada, tallem la ceba fineta i la fem coure a poc a poc en una paella tapada. Aquesta ceba, que pot costar una hora de cocció, es guarda molts dies i serveix de comodí per molts altres plats. En una safata plana s’agafen els tomàquets crus i els ratllen. S’elimina l’aigua. Se salpebre la salsa de tomàquet i s’hi posa un raig d’oli. Agafem el bacallà, que va molt bé tenir-lo congelat per tallar-lo. El traiem un parell d’hores abans del congelador i quan estigui una mica descongelat, el tallem a talls finets de dalt a baix i els col·loquem a la plata encavalcats, a sobre el tomàquet. I a sobre de cada tall de bacallà hi posem pebre, oli i una mica d’olivada. Adornem el plat amb olives i al voltant una mica de ceba confitada.

La cuina de la Neus: Carpaccio de bacallà amb ceba confitada

El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) ha publicat el cessament d’Alfred Bosch com a conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència i l’assumpció de les seves competències per part de la consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Teresa Jordà, ‘mentre romangui vacant el càrrec’. Amb aquesta formalitat es fa efectiva la dimissió de Bosch, que ell mateix va anunciar ahir a la tarda arran de les informacions que assenyalen que el seu ex-cap de gabinet va assetjar sexualment diverses treballadores de la Conselleria. El president de la Generalitat, Quim Torra, que firma ambdós decrets, ha agraït ‘els serveis prestats’ a Bosch.

Jordà assumeix les competències de Bosch després de la seva dimissió

Arriba a les llibreries la novel·la del jamaicà Marlon James, ‘Una breu història de set assassinats’, traduïda per Ramon Monton i publicada per Bromera. Ens endinsem en un relat èpic de la història recent de Jamaica, una època inestable i perillosa i les seves conseqüències sagnants, des dels barris pobres de Kingston dels 70 fins al crac dels 80 a Nova York o la Jamaica més radicalitzada dels 90. Llegiu-ne un fragment. El 1976, just abans de les eleccions generals a Jamaica i de l’actuació de Bob Marley al concert «Somriu, Jamaica», que pretenia alleugerir les tensions polítiques, set homes armats amb metralletes irrompen a la casa del cantant. L’atac gairebé posa fi a les vides de Marley, la seva dona i el seu mànager, i fereix molts altres. Marley va poder actuar, però l’endemà del concert va deixar el país. Gonçal López-Pampló, director Literari de Bromera, explica: «La novel·la ‘Una breu història de set assassinats’, del jamaicà Marlon James, ens ofereix un mosaic vibrant, a estones violent i a estones poètic, però sempre irònic, al voltant de la història recent de Jamaica, amb Bob Marley –referit com el Cantant– com una de les seues figures fonamentals. Amb uns diàlegs realistes i directes i una narració subtil, plena de girs, que manté un ritme extraordinari –i que ens recorda referents audiovisuals com ‘The Wire’–, ens trobem davant d’una de les aportacions clau d’un dels escriptors caribenys més importants de l’actualitat.» «Amb ‘Una breu història de set assassinats’, Marlon James va obtenir el premi Man Booker en l’edició de 2015. Aquest guardó, recentment obert a tots els autors en llengua anglesa d’arreu del món, és un dels més prestigiosos del panorama internacional. Bona prova d’això és la nòmina de guanyadors, on trobem, entre altres, John Banville, Iris Murdoch, Ian McEwan, Margaret Atwood, William Golding o J. M. Coetzee.»

Avanç editorial: ‘Una breu història de set assassinats’ de Marlon James

Dolors Miquel (Lleida, 1960) és una de les poetesses importants del país. En el món de la literatura és admirada i respectada. Fora d’aquest àmbit, el seu nom es va trobar embolicat l’any passat en un afer lamentable, quan Alberto Fernandez Díaz, regidor del PP de l’Ajuntament de Barcelona, se’n va anar del Saló de Cent ofès pel poema que ella recitava, ‘Missa pagesa’, durant els premis Ciutat de Barcelona 2016. Però d’això no n’hem parlat, perquè el llibre que acaba de publicar és d’una tal potència, que es mereixia que ens hi centréssim. Dolors Miquel acaba de publicar El guant de plàstic rosa (premi de poesia Ausiàs March de Gandia, Edicions 62), que és una reflexió sobre la mort. Va començar a escriure’l l’any 2000, un cop enterrat el pare, l’últim familiar que li restava viu. En la primera part, que en va ser el motor inicial, la mort és de caire sentimental, la necessitat de fer net d’una relació putrefacta. Després parla de la mort des del dol i en totes les formes, embolcalls, dimensions. Sense embuts, sense màscares, amb paraules que costen de dir. Per això és un llibre de valor, que es destacarà en la seva trajectòria literària. El guant de plàstic rosa es clou amb un epíleg i uns agraïments. L’epíleg, acaba així: «Hi ha molt de fred al llibre. A mi em fa por, el fred. No em pregunto com ha arribat el fred a les meves mans. Pel fred sempre vola una òliba blanca. És de nit. Surt dels boscos de les Gavarres i travessa els camps de blat d’un negre blavós abans del matí. Així surten les paraules de mi, espectrals, fetes dia abans que neixi el dia. Mort abans que la mort sigui. Són de fusta. Les toco. Com un ventre.» —Ha estat un part difícil aquest llibre, segons que expliqueu. Però també inevitable. Com va anar el procés d’escriptura? —Vaig començar a escriure el llibre quan ja havia acabat d’enterrar la meua família. Però el que va impulsar els primers poemes és que vaig trencar amb una relació que tenia aleshores (era l’any 2000). Vaig pensar que una relació, una vegada s’ha acabat (quan s’acaba d’una manera brusca), es descompon, talment un mort. Vaig començar a escriure poemes entorn d’això. Sobre la mort vaig mirar de tot: des del procés de descomposició d’un cos fins a les funeràries, diferents pràctiques de mort (per exemple, uns monjos japonesos que es momificaven en vida), vaig estudiar mil maneres de patir el dol, de mirar la mort, vaig llegir molts llibres… —Devia ser com una catarsi. —Era com una catarsi. A mi em feia molta por la mort i ara no me’n fa tanta. Em fa respecte, això sí, perquè el desconegut i el misteri sempre fan respecte. —El llibre té una primera part que se centra en la mort d’una relació sentimental, amb una imatge molt potent: una aigüera embussada, pudent, i a dins un home podrint-se. —És la mort d’una relació sentimental. És la mort i la descomposició. Perquè l’altre, un cop ha sortit de la teva vida afectiva i corporal, continua podrint-se. El fet difícil és tancar les portes de l’amor o dels amors passats o d’allò que ja no vols, que has deixat, perquè sempre implica un procés que has de passar sigui com sigui. —És aquesta idea de fet net. Per això hi ha molta neteja, molta desinfecció dins els poemes. —Sí, aquí també hi ha el desig que tinc jo i moltes dones que fan art d’apropiar-se el discurs posant les coses que tradicionalment han estat típicament femenines. És una manera de transgredir també. Hi ha el poema de Maria Mercè Marçal, que anomena tots els estris de neteja d’una casa i acaba dient: ‘Surt el guerrer vers el camp de batalla.’ Però en el llibre els objectes surten amb la voluntat d’incorporar-los al mateix discurs: el fregall, el guant… El guant és una cosa que d’alguna manera t’aïlla. És clar, no pots tocar la mort. —Hi ha els elements de la quotidianitat, hi ha el fet que això passi dins una casa, la casa gairebé com a refugi. —Com a refugi, sí, com a niu. La casa també és el cos. Nosaltres som muntats vers l’altre. Però quan l’altre falta, quan hi ha la mort, quan hi ha el dol, també nosaltres entrem en crisi, perquè la falta de l’altre ens posa en crisi a nosaltres mateixos. També hi ha el fet que jo volia mirar la mort tan de prop com pogués. Per exemple, durant un temps em vaig instal·lar a Manresa en un pis enorme, on no hi havia mobles. Des de la finestra veia les muntanyes de Montserrat, que és un punt molt fort, però en aquella casa enorme de tres-cents metres, només hi havia una taula, dues cadires i un llit. I jo era allí llegint que si ara sortia un cuc per aquí, que si ara sortia un cuc per allà i després sortia la nit que era fosca, i amb aquella sensació… Ha estat un llibre molt estrany. Algunes vegades realment terrible, perquè a mi em feia por llegir tot allò que llegia, del que ens passava, de com esdeveníem… Després, en canvi, vaig aconseguir veure-ho bonic. Hi ha un poema que es diu Mosques pioneres, Far West, on les mosques comencen a pondre els ous en un cos en descomposició i després esclaten tots a la vegada. I penso: com ho fa això la natura? És una de les coses que em van cridar més l’atenció. Però ho veig com una cosa bonica, com quan anem a un continent a poblar-lo perquè hi ha aigua i menjar per als nostres fills. Ara puc veure la mort com una ofrena a la natura i no pas com la veu la societat occidental, una cosa de putrefacció. Vaig aconseguir veure la mort com un fet bonic. Era com un cos obert a la vida. —Entre el començament del llibre, en què la mort és un fet de putrefacció i la mort com un fet bonic, hi ha un pont d’irreverència? —Hi ha una mica d’irreverència cap a allò que és social no natural. —El tanatori, el cementiri… —En el poema del cementiri hi ha un moment, quan posen la làpida, se sent el soroll –xaf, xaf– i narro una violació: la manera com la vida viola la mort o com la mort viola la vida. En la violació hi ha aquest so humit, hi ha aquesta fúria… I, aleshores, un flaix que se’m va posar pel mig. —I el sexe, també hi és sempre. —Home, és que sense sexe no hi hauria ningú. És que és tan evident, que el sexe és la mateixa vida! En el llibre hi ha diferents jocs: el del menjar, per exemple. Sempre mengem mort. No ens n’adonem però sempre mengem mort, excepte els qui es mengen el peix viu allà al Japó, que se’l mengen quan el cor encara batega. Per estar vius només fem que menjar morts, tota la vida. —Al llibre parleu de menjar com a fet de mort i també us mengeu les paraules. —Sí, és clar. D’alguna manera hi ha una deglutició de la paraula per incorporar-la talment com incorporem un tros de pa, per continuar vivint. Per exemple, el nom dels teus éssers estimats és dins teu, és un tros del teu fetge, com un tros de pa és inserit en tu. —Al final del llibre, quan expliqueu el procés d’escriptura, dieu: ‘Era una dona abocada a escriure llibres o morir. Escriure la mort en lloc d’experimentar-la. Escriure com qui somnia.’ I també: ‘Vaig anar acabant altres llibres. Cada llibre molts anys. Però en aquest llibre del guant més. Hi donava voltes com el Muselmann, marxava amb el cap baix entorn del llibre que no es pot escriure i es voreja. Es duu el que hi ha del llibre de trasllat en trasllat. No es llença, perquè el cos no pot llençar-lo. Fóra un acte contranatura llançar el llibre que no es pot escriure o acabar d’escriure encara, però que se sap viu.’ —No el podia tirar. Mira, hi ha llibres que he tirat. Jo sóc de tirar coses, no m’agrada guardar coses que he escrit. Jo vull fer neteja sempre. No vull que la meva vida vagi tan carregada. Però aquest llibre no el podia tirar. I en un moment determinat hi tornava. Potser només hi tocava un poema, però hi tornava. L’última part del llibre, que va ser terrible i bella, va ser una immersió total en el món de la mort. Em va costar molt. —En quin sentit? —Al principi vaig fer alguns poemes forts i alguns poemes menors que els vaig acabar tirant. Perquè has de tenir com una valentia al moment de dir la cosa, que a vegades jo no tenia. Aleshores feia poemes cagamandúrries d’autoajuda . En aquell moment m’autojaudaven i després els llançava. Tots els meus llibres m’han costat molt de temps (excepte Haikús del camioner, que el vaig enllestir en un parell d’anys), però aquest ha estat el king. —Certament, aquest llibre és molt valent. No hi feu floritures, sou capaç de dir paraules difícils, hi ha coherència i risc. Diria que no enganyeu el lector. —Som éssers de llenguatge i a vegades ens costa tant! És que ens costa molt. Jo, al llarg de la meva escriptura, he usat sempre la crítica, la ironia, la ràbia… He usat un seguit de cuirasses, sobretot l’humor, per endolcir d’alguna manera coses que per a mi eren bastant fotudes o que em dolien molt. Però en aquest llibre he deixat les màscares de banda. Diria que només surt una màscara en el poema del guant de plàstic rosa. —El poema del guant és dels pocs on no us trobeu sola, on hi ha algú que us ajuda. —Algú ha pensat en mi. Sempre hi ha algú. Per més que la vida t’apallissi, sempre hi ha algú. Jo he tingut trossos de vida bastant terribles pel que és el comú de la gent. I ho sé perquè la gent m’explica la vida des que era petita. Aleshores, he conegut moltes vides, m’he mogut molt, i sé que hi ha vides molt pitjors que la meva, però així i tot és una vida dura. I, malgrat tot, aquest llibre treu una màscara important. —Quan us vau adonar que el llibre era tancat, que es podia publicar, que el podien llegir els altres? —Doncs me’n vaig adonar l’1 de gener de l’any 2016. I ho vaig saber, ho vaig saber… Com sap una criatura que ha de sortir del ventre? Ho sap i prou. —Acabeu el llibre amb un epíleg que explica la genealogia del guant i un joc d’agraïments, que també és molt bonic i rodó. —Tota la gent que he posat als agraïments són gent que han estat al llibre. N’hi ha alguns que ja no són a la meva vida, que han caigut com fulles de l’arbre. Gent que desapareix i gent que apareix. De tota manera, de la gent que apareix als agraïments no en tocaria ni una. Hi ha els que hi eren. N’hi ha que hi són sempre, com l’Enric Casasses, en Perejaume, l’Albert Roig. O Jordi Cornudella. Són fonamentals. Són persones que m’estimo molt. O en Gelonch, més jove. Per exemple, en Casasses em va dir una frase meravellosa: ‘Ja que cap ànima és engendrada, cap ànima és parenta d’altra.’ Això em va semblar meravellós, perquè donava una obertura a l’ésser humà, que anava més enllà de la punyetera història de la carn i la sang, ens obria definitivament més enllà de la pura corporeïtat. —Llegint els agraïments, t’adones de la concentració d’una quantitat de cultura brutal. Alhora, també t’adones de la quantitat de creadors i artistes magnífics que tenim, no solament de l’herència de la tradició, sinó també del present. —Com em podria deixar els creadors que m’alimenten cada dia! Seria una desagraïda. I no solament literaris. Les dones surrealistes o certs fotògrafs catalans, com Català Roca. A mi veure certes fotografies m’inspira poemes, com també alguns assajos meravellosos de Tsvietàieva. —Parlant de fotografia, feu un gran treball de documentació i difusió de la fotografia a través de les xarxes socials, especialment a Facebook i Instagram. En feu una eina d’expressió magnífica. —Sí, és meravellós. Ara treballo en un article relacionat amb les dones del segle XX i el perquè de la violència que moltes transmeten en els seus discursos. I com que em vaig documentant, quan trobo una cosa que m’agrada necessito compartir-la. Compartir és el que més m’agrada de les xarxes. Avui, per exemple, he penjat la imatge de la cama postissa de la Frida Kahlo. Quan es va morir, el seu marit, Diego Ribera, va guardar-ho tot i temps després va deixar que ho fotografiés una fotògrafa japonesa. O, per exemple, he penjat una frase de l’Anne Sexton, que també és una autora que m’agrada molt, que va dir: ‘Aquesta mort és meva’ referint-se al suïcidi de Silvia Plath. —Les xarxes socials també et permeten un procés de creació, tot i que de tant en tant et donen disgustos. —De vegades escric un pensament que tinc, que és una idea, sense pensar en ningú en concret, perquè si no ja hi posaria alguns indicadors. Però hi ha gent que es pensa que va per ella i s’emprenya. Això m’ha passat més d’una vegada. Un altre cas: ahir vaig posar una reflexió sobre la maldat (la maldat i la bondat són temes que darrerament em tenen molt intrigada). Vaig escriure aquest pensament i hi va haver gent que es va pensar que m’havia passat alguna cosa. —Sí, el vaig llegir i també m’ho vaig pensar. —Bé, suposo que els escriptors tenim aquesta capacitat, som com una màquina del temps. Puc explicar una cosa que m’ha passat fa un any, i ho puc explicar amb la mateixa intensitat, com si ho tornés a viure. Per una altra banda, el contacte amb tanta gent t’ensenya moltes coses. La gent t’obre molts camins, que això m’agrada molt de les xarxes. Et permet de tenir una visió més oberta del món. —Tonem al llibre. Després de tot el procés fet en relació amb la mort, podeu dir que avui la veieu diferent? —Sí, la veig diferent. Hi ha un llibre que em va obrir molt els ulls: La muerte de occidente, de Philipe Ariès, que és la història del pensament de la mort des de l’època medieval fins ara. I es veu com ha canviat el pensament de la mort. Per exemple, els cementiris, que sempre es visiten corrents o, si més no, sempre són visites que estan ‘tunejades’, doncs al segle XVIII o XIX, eren els llocs de festejar. Abans hi havia unes manifestacions de dol exageradíssimes que ara no hi són, i en una època aquestes manifestacions les feien els homes, els grans guerrers i batalladors. De manera que el pensament de la mort és una construcció cultural també, des del punt de vista social. La visió de la nostra societat capitalista i consumista evidentment és una visió alienada de fa anys. El fet mateix de treure el mort de casa i posar-lo al tanatori ja t’indica que passa alguna cosa, dintre de la mentalitat de veure la mort, que és una manera de veure la vida també. —En la recerca sobre la mort, aneu a parar a Auschwitz, que potser és la manera de matar i de morir més atroç. —És la mort industrial, és la mort on els éssers no tenen del dret de la mort. Són animals, en realitat. És el sense sentit, és l’aprofitament de la mort fins al punt de fer-ne pastilles de sabó. És la deshumanització. I és evident que després d’aquell horror ha de canviar el pensament. El problema és que no canvia. Avui hi ha un ressorgiment del nazisme. Al mateix temps, hi ha una sèrie de gent i una sèrie d’actes (aquí, per exemple, hi ha en Xavier Antich), que fan una gran pressió per moure les idees i moure la consciència de les persones cap a intentar frenar aquesta avançada dels feixismes al món. Hi ha artistes que també treballen en aquesta direcció. Aquests petits moviment són superimportants per a moure la consciència. —Aquest llibre, doncs, també és un aliat en aquest moviment de moure consciències per frenar els feixismes. Encara que potser no era la intenció inicial. —Oi tant. Dins el llibre hi ha un poema que es diu ‘Massacres’, perquè, és clar, al llarg de la història hi ha hagut massacres terribles, tot i que no les coneixem amb detall. El poema el vaig escriure per a tota la gent massacrada. La manera que tenia de veure el cos com una oferta a la mort, una manera de donar vida una vegada desapareguda l’ànima (de la qual gairebé no sabem res): doncs jo ho veia com aquestes piles de cadàvers, hi introduïa els animals, que és parlar de tantes morts anònimes, que potser no tenien la industrialització de la mort i aquest macabrisme. Però és una cosa que l’home ha fet al llarg de la història. —Al final el llibre és un compromís amb la vida. —Totalment. Ja ho dic al principi: ‘La Vida li va dir a la Mort que per què la necessitava per viure. I la Mort li va dir a la vida que per què la necessitava per morir.’ Són indestriables, es necessiten l’una a l’altra. És la història dels contraris. —El guant de plàstic rosa ha guanyat el premi Ausiàs March de poesia de Gandia. En prosa, el premi Joanot Martorell el va guanyar una novel·la de Pons Puigdevall. Als agraïments el citeu tot dient: ‘A Ponç Puigdevall, que fou el primer a parlar-me de la putrefacció com a material literari.’ —Amb en Ponç ens vam conèixer a València, fa molts anys, als Premis Octubre. També hi vaig conèixer l’Enric Casasses. I gràcies a en Casasses no vaig deixar d’escriure, perquè em pensava que el món literari només era un món regit per les aparences. Devia ser a la dècada dels vuitanta que ens vam conèixer. En Ponç em va explicar que volia escriure un llibre sobre un home que es podria. I jo vaig pensar en aquell moment: ‘quina rucada tan gran’. Però, és clar, després se’m va morir tota la família i em va passar tot el que em va passar i va ser un descobriment. Ell me va ensenyar el camí dels cucs. —Em feu pensar en la importància que van tenir els Premis Octubre en el sentit no solament de la relació territorial sinó també de la relació i coneixença entre els creadors. —Sí, i tant. Avui aquesta relació s’estableix a través de les xarxes, no pas gràcies a les institucions. Els Premis Octubre eren una trobada de creadors, fins que van vincular-los a les universitats i es va trencar allò que jo trobava que era bonic, que anaves allí i et trobaves amb els creadors del moment i hi podies tractar, saber què pensaven, com sentien, descobrir noves maneres de fer, noves maneres d’escriure… —Era d’una gran potència. —Sí i eren creadors de tots els Països Catalans. El relleu d’aquelles trobades tan fecundes no s’ha fet. —Potser el que s’hi assembla més avui són les trobades de creadors que organitza Roser Vernet al Priorat, a través de l’associació Quim Soler, la literatura i el vi. Però és a escala petita. —Sí, té aquest aire, s’hi assembla. —Quan vau començar a anar als Premis Octubre ja havíeu publicat? —Doncs no ho recordo. El primer llibre, El vent i la casa tancada, el vaig publicar quan tenia uns vint-i-vuit o vint-i-nou anys. Però penseu que en aquella època tenia una vida molt diferent. Era casada. I mireu que és curiós: en aquest llibre ja vaig descriure com acabaríem molts anys després. A vegades aquesta virtut profètica de l’escriptura és ben veritat. Jo ho vaig escriure quan érem al principi de la relació, que és la més llarga que he tingut. Vam estar casats tretze anys i me’n va costar quatre més treure-me’l de sobre. —Això és en el llibre. —Ah sí? On? —En un poema que parla del mort com algú que no te’n pots desempallegar. —Sí, però en realitat aquest mort són moltes persones. Hi ha detalls de molts amors meus barrejats. És un mort més que mort. És una cosa més simbòlica. —Vau esclatar com a creadora després de desempallegar-vos del marit, alhora que se us moria la família? —Sí, va passar tot junt. Però és veritat que abans, quan era a la Universitat de Lleida i a la central, estava molt connectada amb el món literari: hi vaig conèixer els primers poetes. Jo era com un radar, només tenia ganes d’aprendre, de saber coses. Després em vaig ficar en un matrimoni, en certa manera per pena, i aquesta pena va durar moltíssim. I en aquell moment era com entrar en la dimensió desconeguda. Pel món de la meva parella d’aquell temps la cultura no existia. I me’n vaig quedar penjada durant molts anys. Tot i que molts dissabtes i diumenges em quedava a casa escrivint, llegint, perquè treballava i entre setmana no podia. —I ara? —Penso que la vida és molt estranya. Crec bastant en el destí. I sovint em pregunto per què passen les coses que passen. No ho entens. Però la vida et marca i et fa viure coses que has de passar. Per arribar a un lloc a vegades has de passar per un barranc, és l’única manera. —Però no és de franc. —No és de franc, però no t’ho pots estalviar.

Dolors Miquel: ‘Jo volia mirar la mort tan de prop com pogués’

El partit nacionalista flamenc Nova Aliança Flamenca (N-VA) ha refusat de reunir-se amb l’ambaixadora espanyola a Bèlgica, Beatriz Larrotcha, i li ha reclamat de parlar de la situació de Catalunya de manera oberta i transparent al parlament flamenc. L’ambaixada confirma que van rebre una carta de ‘queixa’ de tres diputats flamencs i que Larrotcha els va convidar a un esmorzar privat per discutir sobre l’afer català, però que encara no n’han rebut resposta. Un dels tres diputats, Karl Vanlouwe, explica a l’ACN que l’N-VA no participarà en cap reunió informal fins que la representant espanyola no vagi a la cambra flamenca. ‘Ambaixadors d’alguns altres països han vingut al parlament flamenc, però malauradament l’espanyola no’, lamenta. Vanlouwe va ser un dels impulsors de la resolució aprovada per unanimitat al parlament flamenc arran de la condemna del Tribunal Suprem espanyol contra els presoners polítics. El document exigia al ministre-president de Flandes, Jan Jambon, que demanés explicacions a l’ambaixadora espanyola. Els equips de Larrotcha i Jambon ja estan en contacte per fer aquesta reunió aviat, però encara no han acordat cap data. Tot i no voler una reunió amb Larrotcha a porta tancada, Vanlouwe espera que Jambon i Larrotcha sí que ho puguin fer. El diputat flamenc vol que el missatge de la representant espanyola en aquesta reunió sigui que el govern espanyol està disposat a començar un diàleg amb Catalunya. Carta de Larrotcha A començament d’aquest mes, l’ambaixadora va respondre per carta a les queixes dels tres diputats de l’N-VA per la ‘sentència desproporcionada’ del Suprem. Larrotcha hi deia que aquestes afirmacions eren ‘injustes, esbiaixades i que no representen’ l’estat espanyol. Si bé diu que no pot comentar la sentència perquè, segons ella, a Espanya hi ha separació de poders, afegeix que ‘desobeir el Tribunal Constitucional, aprovar lleis per derogar la constitució i l’estatut d’autonomia i fer un referèndum il·legal és un delicte’. ‘No han estat condemnats per les seves idees polítiques’, diu. Defensa de la reacció policíaca A més, Larrotcha diu a la carta que les protestes a Catalunya han estat ‘violentes en molts casos’, que han causat ferits entre els ciutadans i més de tres-cents entre els agents de la policia. ‘L’estat ha respost amb un nivell moderat i proporcional arran de la magnitud del desafiament de seguretat i d’ordre públic generat per activistes independentistes violents, que fins i tot han intentat pertorbar serveis públics bàsics com el transport aeri’, afirma. A més, felicita la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra per ‘haver protegit els drets de la majoria de catalans, que són contraris a la independència i que han esta víctimes de la violència dels extremistes’. I encara afegeix: ‘Hem vist les imatges a la televisió i és una violència inacceptable en un estat democràtic de la UE.’ Tot i defensar l’actuació policíaca, Larrotcha diu que les denuncies per mal ús de la força dels agents seran ‘degudament investigades’ i es portaran a la justícia si són fonamentades. ‘Espero que a Bèlgica (i també a Flandes) es respecti la democràcia espanyola i l’estat de dret igual que nosaltres a Espanya respectem Bèlgica i el seu sistema democràtic’, rebla al final de la carta.

L’N-VA reclama a l’ambaixadora espanyola a Bèlgica que comparegui al parlament flamenc

El govern espanyol ha informat aquestes últimes hores que una part dels 629 immigrants que viatgen a bord del vaixell Aquarius és ser tancats en Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i després expulsats. Tots ells arribaran previsiblement diumenge al matí al port de València. Avui la vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, ha dit que no hi estava d’acord i que no se’ls hauria d’aplicar la llei d’estrangeria espanyola. Oltra ha explicat que, per més que l’estatus que es doni a aquestes persones no depèn de la Generalitat, considera que ‘no és una qüestió d’estrangeria, sinó una qüestió de dret humanitari’, i ha afegit que en les reunions de coordinació amb els responsables del govern espanyol aquests van plantejar ‘diverses solucions’, entre les quals hi havia la d’acollir-se a un pla d’asil ‘per la situació d’emergència i d’excepcionalitat’. La vice-presidenta ha destacat la diferència entre trobar-se un vaixell amb immigrats en aigües de l’estat espanyol, o bé ‘una intervenció política’ com aquesta, en què se’ls ofereix de portar el vaixell on viatgen a atracar a València. La vice-presidenta espanyola, Carmen Calvo, va dir, sobre els passatgers de l’Aquarius: ‘Uns aniran als centres d’estrangers, uns altres a centres d’ajuda humanitària i polítiques socials’ i els menors ‘en principi es queden a València’ per ser identificats i comprovar quants anys tenen. El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va dir també que tindrien els mateix tractament que els immigrants que arriben a l’estat espanyol en barca del Marroc o Algèria estant. És a dir, els que sol·licitin asil tindran accés al procediment habitual i els que no reuneixin les condicions, podran rebre un expedient d’expulsió. Calvo també va dir que atendrien de manera individualitzada cada persona per veure’n la situació jurídica i atendre les peticions d’asil. Els faran una entrevista personal i decidiran si els donen la condició de refugiat. Els tres vaixells arribaran a València de manera progressiva, previsiblement diumenge, per poder gestionar la rebuda.

La Generalitat critica que es puguin tancar en el CIE i expulsar alguns dels passatgers de l’Aquarius

Fa tres anys que va néixer l’editorial Raig Verd, gràcies a Laura Huerga, amb la novel·la de Gerbrand Bakker ‘A dalt està tot tranquil’, la primera d’aquest autor publicada en català. L’obra va guanyar el Premi Llibreter 2012, que atorguen els llibreters catalans, un premi més que oportú per a fer visible el novíssim segell Raig Verd i arreplegar un bon grapat de lectors que segurament no hauria tingut d’entrada. Tres anys després, Laura Huerga ha tornat a encertar-la, publicant la primera novel·la en català de la premi Nobel de literatura d’enguany, Svetlana Aleksiévitx. ‘Temps de segona mà’ es diu l’obra, i inaugura la col·lecció d’assaig de l’editorial. Aquests encerts, amb una dosi de fortuna, neixen d’un catàleg coherent ple de traduccions que fa entrar nous autors en el panorama de la literatura catalana. Alhora, Laura Huerga és molt activa dins el projecte editorial col·lectiu Llegir en Català, on s’apleguen nou editorials petites dels Països Catalans que comparteixen la promoció dels llibres propis i molts més projectes. La darrera iniciativa, un club de lectura virtual. N’hem parlat amb ella, de tot plegat. —Publicar el llibre de Svetlana Aleksiévitx ‘Temps de segona mà’, el primer en català de l’autora, que ens era pràcticament desconeguda fins ara, vol dir encarar un risc editorial. Tot i que, mirant el vostre catàleg, aquesta actitud no és pas cap excepció. —Efectivament, l’obra de Svetlana Aleksiévitx és una aposta més dins del nostre catàleg, ple d’autors inèdits en català i obres amb un alt valor literari, avalades per premis independents internacionals de renom i pel reconeixement de la crítica, però de la crítica més dura. I sí, ‘Temps de segona mà’ era una aposta de risc, perquè vam decidir de publicar aquest volum de 550 pàgines per començar la col·lecció d’assaig, sobre el canvi que ha tingut l’URSS, avui Rússia, amb el pas del comunisme al capitalisme. Fa un any i mig que explico a tothom aquesta col·lecció d’assaig i molta gent en posaven en dubte la viabilitat. —Què us va fer decidir a publicar ‘Temps de segona mà’? —Va guanyar el prestigiós premi Médicis i em vaig decidir a llegir-lo en francès. I em va enamorar completament. Després vaig llegir ‘Voces de Chernóbil’, que havia publicat en castellà l’editorial Siglo XXI, i també em va agradar molt. De manera que em vaig decidir a publicar ‘Temps de segona mà’, que oferia una visió molt completa i nova de la Rússia actual. Vam contractar aquest títol, tot i que l’aposta era per tota l’obra. Però, és clar, som una editorial petita i normalment anem de títol en títol, per bé que sempre tenim la voluntat de fer una política d’autor. Això costa, és clar, perquè partim d’autors desconeguts entre el públic d’aquí, i ens costa defensar-los, però també som conscients que enriqueixen la literatura catalana. —Aquest risc que afronteu, sembla que en el vostre cas té un retorn. Ara el Nobel i amb el primer llibre publicat, el premi Llibreter. —És una mena de justícia poètica. Tot i que després el dia a dia continua essent molt dur. El Nobel no em solucionarà la viabilitat econòmica de l’editorial, però certament m’ajudarà a pagar el préstec que vam demanar per publicar el llibre. —Dieu que ‘Temps de segona mà’ us va enamorar. Però, què us va fer decidir a publicar-lo? És un llibre que neix d’un treball periodístic que després l’autora reelabora literàriament. Aquest procés permet un punt de partida divulgatiu per a cercar després una veu coral més profunda. És això, que us va atrapar? —Començar a llegir totes aquelles històries personals, on notaves la veu d’ella, que escoltava, que sabia escoltar i escoltava molt bé, i que qui parlava era gent corrent: un soldat, una dona de fer feines, un camperol que viu aïllat… Ara, quan acabes el llibre, la sensació que et queda és que les històries estan al servei del relat dels últims vint anys de l’antiga Unió Soviètica. És una visió completa i complexa de l’home soviètic, que avui continua existint. Perquè aquest home soviètic, educat en el comunisme, no entén el capitalisme agressiu que li han imposat. I amb tot això, Svetlana Aleksiévitx va pivotant sobre el record de fets destacats de l’URSS: l’Alemanya nazi ocupant l’URSS a la Segona Guerra Mundial, la figura de Stalin com a heroi i com a botxí… L’autora fa les preguntes correctes i reelabora tot aquest material que recull per construir un relat. També permet de deixar aquestes històries per escrit. És un llibre colpidor de dalt a baix. —Molts dels llibres del vostre catàleg tenen en comú la voluntat de plantejar alguns dels grans interrogants de la nostra contemporaneïtat. —Sí, i no únicament a través de qüestions polítiques, també socials i emocionals. Tracten sobre la vida dels nostres contemporanis. A vegades també des de la distòpia i la ciència-ficció. La novel·la ‘El defecte’ vindria a ser això. Els nostres llibres presenten qüestions que ens importen o ens haurien d’importar. —Que un autor vostre obtingui el premi Nobel és una gran notícia per a l’augment de vendes que segurament tindrà l’obra i també pel prestigi que dóna a l’editorial que el publica. Tanmateix, essent el primer llibre que publiqueu de l’autora i essent una editorial petita, també podria ben ser que una altra editorial us n’arrabassés els drets. —Ja ens ha passat. Era un dijous que donaven el Nobel a Svetlana Aleksiévitx i el dissabte, mentre dinàvem amb uns amics, ens arribava un correu de l’agent dient-nos que tenia una contraoferta d’una altra editorial catalana per publicar la totalitat de la seva obra, que són quatre llibres. Vam aturar el dinar. Tot seguit, vam enviar una nova oferta, modesta però important per a nosaltres, per publicar la totalitat de l’obra. I vam acompanyar l’oferta d’una carta on explicàvem la nostra manera de treballar i acabàvem dient que continuar publicant Svetlana Aleksiévitx ens permetria de mantenir aquesta política d’autor. I ens han donat els drets a nosaltres. De manera que el mes de febrer o març sortirà ‘Veus de Txernòbil’ (coincidint amb el trentè aniversari de la catàstrofe, que s’escaurà a l’abril) i al juny publicarem el llibre que ha dedicat a la guerra de l’Afganistan, que es titula una cosa així com ‘Els nois del zinc’. —El Nobel de literatura es va saber la setmana abans de la Fira de Frankfurt, de manera que vau anar a la fira de llibres més important del món amb el Nobel en català a sota el braç. Com va anar? —Va anar molt bé, és clar. Però també pel conjunt d’autors del catàleg, que era una bona carta de presentació. Quan veuen que publiques Svetlana Aleksiévitx i també Gerbrand Bakker, Kevin Barry i Gabriel Josipovici et situen de seguida. Però enguany també he anat a Frankfurt representant els autors i llibres de les editorials agrupades al col·lectiu Llegir en Català. En aquest sentit també ha anat molt bé. Hem fet molts contactes i ara ens toca picar pedra, que vol dir enviar tasts en anglès, etc. Aquesta feina d’editor-agent literari és corrent, no és estranya, però trobo que és la primera vegada que l’he feta bé. —Què en destacaríeu, de la fira de Frankfurt d’enguany? Quines tendències us han interessat? —El gènere ‘Young Adult’ (llibres fàcils de llegir per a adults però també aptes per a joves) diria que es consolida, perquè enguany ha estat molt invasiu. Tot i que a mi no m’interessa gaire. I tot i que Frankfurt dóna per a molt, enguany et diria que no hi he trobat res d’espectacular. Una cosa que m’ha agradat és l’estand de l’Institut Ramon Llull, el Gremi d’Editors i l’Ajuntament de Barcelona. Molt bé que vagin junts. I estem molt contents perquè el mateix estand també viatjarà a la Fira de Guadalajara, després d’onze anys sense tenir-hi presència (des que el 2004 la cultura catalana hi va ser convidada d’honor). —Com valoreu l’associació Llegir en Català, de la qual sou un membre molt actiu? Quants anys fa que va néixer? Tres? —No! Al gener en farà dos. Tothom es pensa que fa més temps que ens vam constituir. Això és bo. És que amb aquest poc temps hem fet molta feina i hem engegat molts projectes. I en veure més ben aviat, que demostraran que som un col·lectiu d’editorials que va més enllà de la promoció. Ara sortirà el llibre de la Marató, que hem portat nosaltres per primera vegada. Aquest llibre de la Marató implica tanta feina i tants diners que fóra impossible que ho haguéssim pogut fer sols: coordinar i recollir les vint-i-una aportacions d’autors i il·lustradors (tretze d’acordats amb TV3 i vuit que publiquem els editorials de Llegir en Català), fer els contractes d’aportació solidària, l’edició del llibre, una relació molt estreta amb TV3… Hi trobareu contes d’autors i il·lustradors com Joan Benesiu, Joan Todó, Martí Gironell, Rafael Vallbona, Roser Capdevila, Bel Olid, Jordi Cervera… Un llibre agraït de llegir i que ens farà ser més conscients del tema que enguany tracta la Marató, que és la diabetis i l’obesitat. —Abans d’acabar, parleu-nos del club de lectura virtual que des de Llegir en Català heu posat en funcionament aquest setembre. —Cada mes proposem de llegir un llibre i comentar-lo a Facebook. Cada setmana es van indicant quines pàgines s’han de llegir i es va donant documentació complementària per poder gaudir encara més de l’obra. A l’octubre vam proposar ‘El defecte’ de Magdalena Tulli. El primer. I ha anat molt bé. Hem tingut 65 lectors que hi han participat, tot i que al club de lectura tenim registrats 259 lectors. Tot es treballa a través de Facebook. I l’editor de cada llibre que es llegeix fa l’acompanyament del llibre, amb comentaris del traductor, per exemple, material complementari i curiós, etc. Però el Club de lectura només és el principi d’un seguit de propostes que explicaran perfectament que Llegir en Català és molt més que un grup d’editorials que s’ajunten per promocionar plegats els seus llibres.

Laura Huerga: ‘El llibre de la premi Nobel Svetlana Aleksièvitx és colpidor de dalt a baix’

El conseller Raül Romeva, i l’actual conseller d’Afers Estrangers, Alfred Bosch, han exigit que l’estat espanyol ‘respecti la democràcia’ en un article que publica avui al vespre el mitjà Euronews. Romeva i Bosch recorden que el 19 de desembre el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va sentenciar que el vice-president Oriol Junqueras disposava d’immunitat parlamentària d’ençà del mateix moment en què va ser escollit diputat del Parlament Europeu però lamenten que avui mateix, el Tribunal Suprem hagi decidit ‘no obeir la llei europea’ i anar ‘directament en contra’ del TJUE. ‘Mentre Europa se situa obertament amb la democràcia, Espanya continua decantant-se cap a la repressió’, lamenten. També subratllen la contradicció de deixar-lo de presentar a les eleccions per després prohibir-li prendre possessió del càrrec malgrat haver estat elegit mentre estava en presó preventiva. Els consellers a més opinen que l’anomenada ‘doctrina Junqueras’, que ha establert que un eurodiputat ho és d’ençà del moment en què és triat pels votants, sense necessitat de tràmits posteriors, ‘desafia els procediments espanyols’ i ha estret alguns principis que ‘poden situar l’escenari per un concepte d’Europa més ferm’. Per exemple, consideren vital aquesta doctrina per promoure l’imperi de la llei europeu, i recorden que segons el Tractat de Lisboa del 2007, les normes ‘són clares i d’aplicació per a tothom’. El Parlament Europeu, afegeixen, ‘no hauria de ser interferit per altres autoritats, per molt importants que puguin ser als estats membres’. I subratllen que ‘aquells que defensen l’imperi de la llei a Espanya no poden esquivar l’imperi de la llei a Europa’. Per això opinen que el Tribunal Suprem espanyol ‘ja no és suprem’, i d’aquí que en haver pres un ‘camí equivocat’ hagi estat esmenat per un tribunal superior. També posen de manifest que l’alt tribunal espanyol ‘no hauria d’haver consultat els fiscals i altres fiscals sobre la sentència de la Junta Electoral Central, com ha fet, sinó que hauria d’haver procedit sense dilació, obeint i complint’. Per això alerten que ‘aquesta desobediència hauria de tenir òbviament conseqüències’. A l’article, Romeva i Bosch també reclamen que es respecti el sufragi universal -com, diuen, va demanar el president del Parlament Europeu, David Sassoli, quan va exigir que s’apliqués la sentència del TJUE- i els drets civils i polítics de la ciutadania. Això passa, creuen, perquè els representin aquells qui han triat, inclosos Carles Puigdemont i Toni Comín. Finalment, ambdós reflexionen que les diferents ramificacions que va agafant el cas demostren que ‘no es tracta d’un assumpte domèstic a l’interior del regne d’Espanya’, atès que una institució principal europea ha mostrat que les autoritats espanyoles ‘s’han excedit en els seus poders’ en l’intent de frenar Junqueras. ‘No importa si t’agrada o no la idea de la república catalana, Europa ara ha parlat amb veu alta’. Els estats membres ‘han de respondre per qualsevol abús’.

Romeva i Bosch exigeixen que Espanya respecti la democràcia en un article a Euronews

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha fixat per al 16 de setembre la vista oral sobre l’euroodre d’Espanya contra el cantant Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, segons que ha pogut confirmar l’ACN. Les parts implicades estan citades a les dos quarts de tres de la tarda al tribunal amb seu a Luxemburg per presentar les seves al·legacions sobre el cas. La petició d’extradició emesa per l’estat espanyol està paralitzada al Tribunal d’Apel·lació de Gant, que va plantejar el novembre del 2018 dues qüestions prejudicials al TJUE davant dels dubtes que tenia sobre l’aplicació de l’ordre europea de detenció pel delicte d’enaltiment del terrorisme, un dels tres que consten en l’euroordre contra Valtònyc. Un cop se celebri la vista, l’advocat general de l’alt tribunal haurà de donar la seva opinió sobre el cas. Segons fonts del tribunal aquest podria trigar ‘un parell de mesos’ en pronunciar-se i, a partir de llavors, els magistrats emetrien la sentència en dos o quatre mesos. Quan Luxemburg es pronunciï, els jutges de Gant hauran de decidir sobre l’extradició de Valtònyc basant-se en l’opinió del TJUE. El cas de Valtònyc L’estat reclama el cantant per complir una pena de presó de tres anys i mig pels delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries a la corona espanyola i amenaces per les lletres de diverses cançons que va escriure i pujar a internet. Sobre els altres dos delictes, a banda d’enaltiment del terrorisme, que consten en la petició espanyola perquè Bèlgica lliuri Valtònyc, el Tribunal d’Apel·lació no s’ha pronunciat, ja que per ara s’ha centrat en el primer. La justícia belga ja va dictaminar en primera instància en contra de l’extradició de Valtònyc a Espanya, però la decisió va ser recorreguda per la fiscalia flamenca en nom de l’estat espanyol.

El TJUE fixa per al 16 de setembre la vista sobre el cas de l’euroordre de Valtònyc

L’exposició ‘Ocultes i il·lustrades‘ reivindica el paper de les il·lustradores valencianes a la història, del segle XVI a l’actualitat. Es pot veure fins al 20 de gener al centre cultural la Nau de la Universitat de València i mostra l’art d’unes artistes sotmeses a una invisibilitat doble: la de la il·lustració i la de les dones. Perquè, segons el vice-rector de Cultura i Esport de la Universitat de València, Antonio Ariño, tradicionalment ‘la il·lustració ha estat una professió invisibilitzada en el món de les arts, i encara més si eren dones qui l’exercien’. Per això no ha estat gens fàcil de trobar les obres de l’exposició, sobretot les més antigues. La comissària de la mostra, Cristina Chumillas, explica que tot i que antigament hi havia dones que es dedicaven a la il·lustració, moltes creaven sota pseudònim, cosa que dificulta identificar-les. Amb tot, han aconseguit trobar l’obra de la impressora del segle XVI Jerónima Galés, que és el punt de partida de la mostra. I a partir d’aquest punt, l’exposició fa un recorregut històric en què es pot observar el canvi de temàtiques i estils. Perquè, si bé durant segles les il·lustradores han estat oblidades, actualment el sector viu un auge capitanejat per noms de dona, que en el cas del País Valencià són Paula Bonet i Ana Penyas. La comissària també vol recordar les il·lustradores que despuntaven durant l’època de la república i que amb el franquisme van veure truncada la seva carrera, com ara Juana Francisca o Manuela Ballester. Però aquests només són quatre de la cinquantena de noms que formen part de l’exposició, una mostra que es divideix en tres línies: còmic i il·lustració, editorial i publicitat.

‘Ocultes i il·lustrades’, una exposició contra la invisibilitat de les il·lustradores valencianes

Elsa Artadi i Laura Borràs seran rellevades dilluns de les conselleries de Presidència i de Cultura, respectivament, amb l’acte de presa de possessió. Borràs ha de ser cessada, com a màxim, diumenge, i l’endemà es farà el traspàs dels departaments. La d’aquest matí ha estat l’última reunió del consell executiu actual, amb Artadi i Borràs, que sortiran plegades del govern. La nova consellera de la Presidència serà l’actual alcaldessa de la Garriga, Meritxell Budó, pròxima a l’ex-conseller Jordi Turull, i mantindrà les funcions de portaveu. No ha transcendit encara el nom que substituirà Borràs a Cultura, tot i que es busca un perfil de continuïtat i serà una dona. Així ho ha garantit Artadi en la roda de premsa posterior a la reunió del govern. Torra pretén que es mantingui l’actual proporció de gènere al consell executiu. Borràs, que és la número dos de JxCat per Barcelona en les eleccions del 28-A, haurà de deixar també l’escó al parlament. El següent nom de la llista de JxCat, que entraria com a diputat, és Miquel Buch, conseller d’Interior. En canvi, Artadi sí que conservarà l’escó, perquè no és incompatible amb la seva candidatura com a número dos de JxCat a l’ajuntament de Barcelona.

El govern manté l’interrogant sobre el relleu de Borràs abans del canvi de dilluns

La portaveu del govern de les Illes, Pilar Costa, ha defensat aquest divendres la decisió de fitxar el polèmic ex-cap de la Guàrdia Civil, Jaume Barceló, com a nou assessor de la consellera d’Hisenda, Catalina Cladera. Barceló va defensar publicament la violència exercida per la policia espanyola de l’1-O i va mostrar el seu rebuig a l’utilització del català a les aules. En una entrevista al diari Última Hora, Barceló justifica la violència exercida per la policia espanyola durant l’1-O. ‘Destaco el coratge dels nostres homes, que van ser encerclats i atacats. Podrien haver fet una barbaritat perquè els atacaven. Van ser valents’, diu. En el mateix document critica la política de normalització lingüística del govern a l’escola: ‘Tinc agents que venen plorant perquè han de catalanitzar els seus fills a l’escola. Hi ha alguns amb problemes d’integració que han de tornar a la península. I tenen un trauma. La dona se’n va amb els fills i ell es queda. Això és molt greu’, deia el 30 de setembre de l’any passat. Barceló va més enllà i afirma que la Guàrdia Civil no es cap força d’ocupació perquè ‘ja està tot conquerit’. Durant el seu mandat com a màxim responsable del cos policíac espanyol a les Illes Balears va arribar a reconèixer i justificar l’agressió a detinguts a les casernes de la Guàrdia Civil. L’executiu que presideix Francina Armengol s’ha limitat a explicar que el fitxatge de Barceló ‘no es tracta de cap assessor ni de cap plaça nova. És un funcionari de l’estat espanyol que s’ha prejubilat i que no costa diners a les Illes Balears’.

El govern de les Illes fitxa un polèmic guàrdia civil que va defensar la violència de l’1-O

El president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús María Barrientos, ha rebutjat la medalla al mèrit policíac amb distintiu blanc que li anava a lliurar el ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Diaz, davant de ‘les circumstàncies actuals de màxima exigència per part de la societat d’aparença d’imparcialitat i independència’. El president del TSJC, tribunal que previsiblement jutjarà l’ex-president de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i l’ex-consellera Irene Rigau pel 9N, ha transmès la seva decisió a través d’una carta enviada al ministeri de l’Interior espanyol, ja que considera la seva acceptació poc oportuna i per ‘mantenir una permanent equidistància per enfortir la confiança dels ciutadans en la institució’, han informat fonts judicials. Barrientos ha traslladat el seu agraïment i el reconeixement ‘a l’abnegada tasca diària dels agents de la policia nacional així com la seva determinant contribució a la feina judicial’.

El president del TSJC rebutja la medalla de Fernández Díaz per mantenir la ‘imparcialitat’

La sessió constitutiva del Parlament de Catalunya obre a les onze del matí una legislatura que ha de confirmar la proclamació de la República Catalana i dotar-la de contingut, o bé escometre com a objectiu principal la recuperació de les institucions i de l’autonomia. Tot plegat, en un context de repressió política de l’independentisme, d’ofec econòmic de la Generalitat i d’intent d’aniquilació cultural. La tensió entre independentistes i unionistes pot fer-se evident avui mateix si la mesa d’edat –formada per tres diputats d’ERC– decideix que els tres presos polítics i els diputats electes exiliats a Brussel·les poden delegar el vot per a elegir el nou president del parlament, Roger Torrent, i la resta de membres de la mesa. Els lletrats de la cambra han desaconsellat aquesta opció en un informe, però alhora han afirmat que la interpretació del reglament correspon als polítics de la mesa. El procediment d’elecció dels integrants de la mesa facilita que l’independentisme en tingui prou amb els seus 62 diputats presents al parlament per a assegurar-se la majoria a la mesa. El discurs del diputat més veterà, Ernest Maragall, inaugurarà una legislatura condicionada per la repressió de l’estat contra l’independentisme. Les amenaces de represàlies perquè els diputats presos o exiliats no puguin votar han sovintejat d’ençà que el bloc del 155 va adonar-se que havia perdut les eleccions del 21-D. Caldrà veure fins a quin punt es fa visible l’enfrontament ja en aquest primer ple, que habitualment és un tràmit per a elegir la mesa i que sol transcórrer sense entrebancs. La legislatura, doncs, també es caracteritzarà pel trencament de les relacions entre bona part dels diputats independentistes i unionistes. Els independentistes, decebuts amb l’actitud repressora i de complicitat amb l’empresonament de Sànchez, Cuixart i mig govern; els unionistes, enutjats pel referèndum del primer d’octubre i la consegüent proclamació de la República. La resta de membres de la mesa A més de Torrent, el parlament triarà dos vice-presidents de la mesa i quatre secretaris. És previst que la vice-presidència primera sigui pel jurista Josep Costa (JxCat) i la segona serà probablement per a José María Espejo-Saavedra (Cs). Pel que fa a les secretaries, se les repartiran Alba Vergés (ERC), Joan García (Cs), David Pérez (PSC) i un candidat de JxCat.

L’elecció de Torrent i la repressió marquen el començament de la legislatura

Dimecres, el Parlament de Catalunya elegirà la nova mesa de la cambra. L’independentisme s’hi assegurarà la majoria –quatre a tres– després del pacte al qual van arribar Junts per Catalunya (JxCat) i Esquerra Republicana. Per una altra banda, la CUP va dir que no posaria impediments a la composició de la mesa i dissabte va obrir la porta a formar-ne part. La inauguració de la legislatura pitjarà el botó del cronòmetre cap a la sessió d’investidura de Carles Puigdemont, que serà el 30 o 31 de gener. Una de les fórmules que ha proposat JxCat és la investidura telemàtica, per la qual Puigdemont presentaria el programa de govern per videoconferència. Els partits unionistes han criticat durament aquesta opció i han demanat informes als lletrats del parlament sobre aquesta fórmula, que probablement desaconsellaran. No obstant això, la decisió final és política i correspon al president del parlament i de la mesa. Les recomanacions i els informes dels lletrats tenen per objectiu l’assessorament dels membres de la mesa, segons l’article 10 dels estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya. En conseqüència, l’opinió dels lletrats és important, però no definitiva ni vinculant. L’altra opció que estudien els partits independentistes és que un diputat llegeixi el discurs de Puigdemont. Ni el reglament ni la llei de Presidència de la Generalitat no estableixen el procediment, tot i l’anormalitat que el candidat no sigui present a la cambra per sol·licitar la confiança dels diputats. De fet, aquest és un dels arguments dels lletrats de la cambra; un altre argument és que l’essència del parlamentarisme és el debat i que la no presència de Puigdemont pot vulnerar el dret de les minories. L’exemple del paper clau que té la mesa quan cal interpretar el reglament –una funció que li correspon– més recent és el del ple del 6 i 7 de setembre, quan Junts pel Sí i la CUP van demanar que s’inclogués a l’ordre del dia el debat i la votació de la llei del referèndum i la llei de transitorietat. En aquella ocasió, els lletrats van recomanar a la mesa que no acceptés la petició de JxSí i la CUP d’alterar l’ordre del dia. A més, les forces unionistes van utilitzar el filibusterisme per a endarrerir-ho al màxim possible i crear un ambient de tensió que va desembocar en l’abandonament dels escons en el moment de la votació de les dues normes. No obstant això, les lleis van ser debatudes i aprovades. Junts per Catalunya ha insistit aquests últimes dies que la investidura de Puigdemont serà possible i que la decisió és a les mans de la mesa del parlament. Ara, això despertarà una nova onada d’atacs i desqualificacions dels partits unionistes i dels mitjans de comunicació més contraris a l’independentisme que volen evitar de totes passades la investidura de Puigdemont i pot tornar a posar els nous membres de la mesa en el punt de mira de la justícia espanyola només de començar la legislatura. Vegeu també: Boicot a la investidura de Puigdemont: tres tàctiques de l’unionisme Una investidura no presencial és possible | Anàlisi de Marcel Mateu

El què, el qui, el com i el quan de la investidura de Puigdemont a distància

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha anunciat que hi haurà eleccions avançades, que les convocarà tan bon punt el Parlament de Catalunya aprovi el pressupost. No n’ha anunciat la data, doncs, però sí que es pot fer un càlcul aproximat de quan podrien ser. Just avui el projecte de pressupost comença a caminar, amb l’aprovació al consell executiu del govern i l’entrada al parlament. I tan bon punt sigui publicat al butlletí oficial del parlament començarà el termini per a presentar-hi esmenes a la totalitat. El debat a la totalitat dels comptes, per a decidir si continuen la tramitació parlamentària, es farà el 12 i el 13 de febrer, segons que ha explicat el president de la cambra, Roger Torrent. I serà entre el 24 i el 28 de febrer que començarà el debat de les seccions pressupostàries, és a dir, que cada conseller presentarà la seva part del pressupost en la comissió parlemantària corresponent. En última instància, serà el ple del parlament que acabarà validant-los, en un debat i una votació final que Torrent preveu que sigui el 18 de març vinent, unes setmanes abans de les primeres travesses i càlculs que s’havien fet a migdia tan bon punt Torra havia fet la declaració institucional. Això fa que si el president Torra, fent ús de la seva prerrogativa de convocar les eleccions, dissolgués de seguida la cambra, la data dels comicis seria cinquanta-quatre dies després de la signatura del decret de convocatòria. És a dir, que les noves eleccions arribarien a mitjan mes de maig. I si aquesta data hagués de ser un diumenge, seria probablement el 17 de maig. Ara, enmig d’aquest calendari, hi ha també el del Tribunal Suprem espanyol, que és l’òrgan que acabarà emetent la sentència ferma contra el president Torra. La defensa del president té temps fins al 3 de febrer per a presentar el recurs contra la sentència del TSJC que el condemnava a un any i mig d’inhabilitació per desobediència. El temps que pot trigar el Suprem a fer pública la sentència és una incògnita. Acostuma a trigar uns quants mesos, però tenint en compte els precedents en què el tribunal ha determinat el seu calendari amb criteris polítics, podria ser que la sentència arribés en poques setmanes, abans fins i tot que el parlament aprovi el pressupost de la Generalitat i que Torra convoqui eleccions. És a dir, el Suprem pot tenir la temptació d’inhabilitar Torra del càrrec de president abans no arribi el moment de dissoldre el parlament i convocar eleccions. Tenint en compte el calendari que ha esbossat Torrent, sembla improbable que el Suprem dicti sentència ferma contra Torra abans del 18 de març, poc més d’un mes després de la presentació del recurs. Però en les causes judicials contra l’independentisme els tribunals espanyols han vingut trencant tots els esquemes i previsions. També convé destacar que la defensa de Torra preveu de presentar al Suprem una petició de qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea abans de dictar sentència. Si fos així, el calendari per a la sentència ferma contra Torra i la inhabilitació s’allargaria molts mesos més. Però podria ser que el Suprem s’hi negués, i que s’afanyés amb la sentència. Si fos així, si el president fos inhabilitat abans no s’aprovés el pressupost, el vice-president, Pere Aragonès, assumiria la presidència en funcions de manera interina, però sense la prerrogativa de convocar eleccions. I aleshores el president del parlament, Roger Torrent, disposaria de deu dies per a proposar un nou candidat a president perquè fos aprovat pel ple. Si aquest procediment no reeixís, passats dos mesos, la cambra es dissoldria automàticament i es convocarien eleccions, que s’haurien de fer cinquanta-quatre dies després de la convocatòria.

Quan podrien ser les eleccions avançades que ha anunciat el president Torra?

En el moment d’escriure aquest article, ahir dimecres a les cinc de la tarda, als Països Catalans hi havia un total de 3.619 casos de Covid-19 i 79 morts (Catalunya, 55; País Valencià, 22; les Illes, 2). Però de la mateixa manera que hi ha focus especialment greus, com el d’Igualada, també hi ha zones que viuen l’experiència contrària. Són les àrees del país que no tenen cap mort, com Andorra o Catalunya Nord. On no hi ha cap cas és a l’illa de Formentera, protegida per l’aïllament. Era el cas també de la comarca del Ripollès, que fins ahir no tan sols no tenia cap defunció, sinó tampoc cap cas confirmat oficialment. Però al vespre el president del consell comarcal va anunciar per Twitter el primer cas. Una persona jove, amb patologia lleu, treballadora de l’hospital de Campdevànol, que no viu a la comarca, i que fa l’aïllament fora de la comarca. Segons l’hospital, no ha estat en contacte amb el centre i és un cas importat. Hi ha algunes altres persones confinades a casa, sense ser casos confirmats, segons que informa El Ripollès Digital.cat. Tot plegat, una realitat molt allunyada d’Igualada, a hores d’ara. La doctora Dolors Perpinyà fa una gran part de la diagnosi per via telefònica. ‘Nosaltres aquí no tenim morts, no. I la gent confinada, per precaució, no són casos confirmats. Ara, nosaltres vivim una important paradoxa: al voltant del 20% de la comarca del Ripollès és d’edat avançada, i per tant d’alt risc. Atenció amb això’, explica la doctora Dolors Perpinyà, del CAP de Ribes de Freser. Hi treballen dos metges i dues infermeres, que es parteixen el torn. La major part dels pacients són gent gran. La doctora Perpinyà té trenta-set anys d’experiència i en fa més de vint-i-tres que treballa amb plaça fixa a Ribes de Freser. Nascuda en una de les masies de la vall, filla del veterinari, es mira el confinament d’aquesta manera: ‘Abans la gent a les masies ja hi vivia, de confinada. No en sortia pas gairebé mai. Aquests dies hi penso. Aquí la gent ha respectat molt el confinament. Les botigues no deixen entrar més de tres persones o quatre. Veus poca gent pel carrer. Però nosaltres també vivim la paradoxa d’unes altres zones on hi ha gent confinada a les cases, sí, però alhora gent que treballa a les fàbriques. S’entén poc.’ Al CAP tenen ara poquíssimes visites, que han volgut limitar al màxim per evitar contagis. ‘La majoria dels casos els tracto per via telefònica o per correu electrònic. Alguns m’envien fotos per WhatsApp. Tracto refredats o grips lleus, gent que ens truca per saber si els hem de fer la prova o no. Fem de filtre. Presencials, ahir en vam fer dos i prou. Un per unes angines greus. Vam posar una injecció i cap a urgències. L’altre va ser una reacció al·lèrgica.’ Molta part de la cura, doncs, es fa a les cases. ‘Visitem tots els malalts d’atenció domiciliària que tenim i els nombrosos malalts crònics. Hi ha gent amb Alzheimer, o problemes de mobilitat greus’, diu Mireia Vinyes, infermera de Ribes de fa vint-i-un any. ‘Entrem amb màscara i guants i ara el nou protocol ens obliga a anar amb els pantalons sanitaris.’ ‘La gent truca poc i sense por. He vist poca obsessió. La gent està informada’, diu Perpinyà. La doctora Perpinyà parlant de la finestra estant amb una veïna. ‘Una altra part de la meva feina diària, però, és llegir-me el protocol nou. Cada dos dies ens el poden canviar. Són entre vint i quaranta planes. El d’avui, per exemple, ens diu que ja hi ha dotze laboratoris a tot el país on fan la prova. Si és un cas greu, arriba una ambulància del 061, fan el frotis nasal i laringi i se l’emporten. Però no n’hem hagut de fer cap ni un, de moment.’ Sis setmanes Entre els metges ja fa dies que es comenta que les dues setmanes de confinament es poden allargar fins a sis, pel cap baix, per evitar un col·lapse del sistema que no se sap si es podrà evitar. ‘A la primària, ho podríem entomar. El problema són els hospitals, i no solament per manca de respiradors o llits, sinó també de personal. Jo no estic prou formada, per exemple. Fa trenta anys que fem primària. M’envien a un hospital de trinxera, i poc puc ajudar.’ ‘A mi em passa igual –diu la infermera Mireia Vinyes–. Aquí som bons contenint i separant el gra de la palla. Tens grip, no coronavirus. Saps qui s’espanta i qui no. Servim molt de fre. Pensa que conec pel nom gairebé tots els meus pacients i en conec el caràcter’, diu, abans de saludar una veïna per la finestra i cedir el torn al doctor Pla.

El Ripollès: la terra sense gairebé Covid-19

El camí que falta fins al referèndum que ha convocat el govern per a l’1 d’octubre –altrament dit el procés– viu uns dies de calma tensa. Les vacances han donat uns dies de treva a la política. I també als òrgans judicials espanyols. L’activitat tornarà d’aquí a dues setmanes i a la vista hi haurà la campanya i el referèndum de l’1-O. Per parlar amb calma d’uns dies que es preveuen convulsos, entrevistem la diputada de la CUP Eulàlia Reguant. Li demanem pels preparatius del referèndum, la llei de transitorietat jurídica –on, de moment, xoquen amb Junts pel Sí–, els comuns i la seva relació amb el govern. —Per què sou partidaris d’aprovar la llei de transitorietat jurídica abans de l’1-O? —Pensem que és important tant entrar-la a tràmit com aprovar-la, en la lògica que és la llei que marca el terreny de joc o les normes postreferèndum, si guanya el sí. Per tant, és important que prèviament a l’1 d’octubre, a l’hora de votar sí o no, tinguem clar què passarà l’endemà. S’ha d’explicar quin és el recorregut posterior un cop guanyi el sí. Saber d’acord amb quines normes ens regirem, com es farà el procés constituent… I amb una disposició que digui que aquesta llei entrarà en vigor l’endemà d’haver guanyat el sí al referèndum. Si surt que no, doncs no entrarà en vigor. —Heu dit que l’entrareu a tràmit encara que Junts pel Sí no es posi d’acord. És una amenaça? —No és cap amenaça. És una llei que s’ha discutit i elaborat conjuntament, i fins ara no hem arribat a un consens de com procedir. Nosaltres diem que és important que es conegui, que entri a tràmit i que la puguem votar. I si Junts pel Sí no hi està d’acord, la presentarem. —Heu acostat les posicions, o la carta de registrar la llei continua sobre la taula? —La carta continua sobre la taula i no la retirem. Entenem que és una manera de dir que volem que això sigui públic, volem que s’aprovi abans i estem disposats a fer-ho de manera directa nosaltres. Ara, l’objectiu és fer-ho conjuntament i crec que en els pròxims dies s’anirà solucionant. —Benet Salellas deia, recentment, que s’ha de poder explicar la llei per demostrar als catalans que el referèndum no serà un altre 9-N. Què ens en podeu dir? —Bé, el primer article ja es va fer públic i Catalunya es declararà una república independent si guanya el sí. Per tant, aquesta és la principal diferència amb el 9-N. —I no n’hi ha cap més? —N’hi ha més, en el sentit que defineix les normes i diu a quines altres del dret espanyol ens subroguem mentre no tinguem una constitució pròpia. En els casos que ja hi ha una legislació catalana, és evident que la legislació serà la catalana, i en molts dels casos que no, ens subrogarem a la legislació espanyola mentre no n’hi hagi una de pròpia. És la cosa més normal del món i la més senzilla. Entenem que, després de l’1 d’octubre, s’obrirà una certa transició, malgrat que la paraula està una mica viciada pel mal ús que se n’ha fet, en la qual passarem de l’autonomia a la república. —Hi ha un gran secretisme al voltant d’aquesta llei. Per exemple, ara no me’n voleu dir res. —No és que hi hagi secretisme, sinó que jo no em sé al detall tots els articles d’aquesta llei. Però regula, per exemple, el dret a la ciutadania, en què certes coses queden modificades respecte de la manera com s’accedeix a la ciutadania espanyola. Ara hi ha un temps d’espera que nosaltres entenem que es pot escurçar. No cal esperar deu anys a tenir la ciutadania. Podem reduir-ho. —A quan es retallaria? —A la meitat. No ho sé, exactament. Però també és evident que aquesta llei, a banda de declarar-nos com a república, defineix qui és ciutadà. Això també ho farà la llei. S’ha volgut fomentar la idea que ha tot d’elements secrets, en aquesta llei, i no és real. No hi ha un secretisme amb una mala intenció, sinó que hi ha hagut tot un procés de feina i de debat, i no calia explicar als quatre vents què discutíem. Però aquesta llei serà pública, evidentment, i tothom la coneixerà abans no sigui aprovada. —I la llei del referèndum? Com es tramitarà, ara que el Tribunal Constitucional ha acceptat el recurs de suspensió de la reforma del reglament? —Es tramitarà mitjançant mecanismes que són a la reforma del reglament. Cal tenir clar que el Tribunal Constitucional ha suspès un article de la reforma, que és el que fa referència a la lectura única. La resta, no. Per tant, el reglament té diversos mecanismes, que ja existien abans, per a impulsar la llei. Per exemple: que dos grups parlamentaris demanin d’entrar un punt a l’ordre del dia, com ja hem fet en ocasions anteriors. Aquesta pot ser una via. Veurem conjuntament quina és la millor. És previst que s’aprovi a principi de setembre. Però és possible que abans que acabi l’agost entri definitivament a tràmit. —Teniu el compromís del govern que es desobeirà si algun moment ho requereix? —Diversos membres del govern ho han anat dient, aquests últims dies. No es tracta que tinguin un compromís amb nosaltres, sinó amb la ciutadania. A qui s’ha de dir que el referèndum anirà endavant tant sí com no és la gent. —La CUP té constància que s’hagin comprat les urnes? —El govern ha dit que té les urnes, aquesta és la constància que tenim. Si algú ens pregunta si les hem vistes, doncs no, no les hem vistes. —Us n’han donat alguna garantia? —Han dit que les tenien. Molt probablement, perquè tothom n’estigui convençut, estaria bé veure-les, però el govern ha dit que les tenien, i de moment és el que hi ha. Hi ha informació que sempre és benvinguda, però si de moment no hi és, tampoc no s’acaba el món. —Benet Salellas també va dir que hi havia un cens. Us han dit com s’ha obtingut? —A mi, no. Per tant, jo no ho sé. Però han dit que hi havia cens. Fa temps, deien que no el tenien, i ara diuen que el tenen. Aquí, probablement, hi ha un debat molt més profund. Si, davant l’envit de l’estat, hem de ser cautelosos o bé es poden explicar les coses tal com són. És un debat existent des dels inicis dels inicis d’aquesta legislatura. I aquí és on som. Qui prepara i ha d’organitzar el referèndum és el govern. I és el govern qui ha de posar els elements sobre la taula. Nosaltres continuarem no solament fiscalitzant el govern sinó treballant perquè el dia 1 la gent vagi a votar i hi hagi una participació com més alta millor. —En aquest paper fiscalitzador que assumiu, hi ha algun aspecte dels preparatius del referèndum que penseu que no està lligat? —Sobretot, la campanya i la mobilització de la gent. —Però això no depèn del govern. —Depèn de tots els actors que hi estem implicats. Durant massa temps, ho hem delegat tot al govern. Durant massa temps, les entitats i la mobilització ciutadana s’han esperat que el govern preparés el referèndum. És evident que ho ha de fer el govern, però no és un referèndum segons l’ús. És un referèndum davant un estat que prova de confrontar permanentment, que prova d’impedir permanentment. Per tant, l’element determinant d’aquest referèndum ja no és si hi haurà urnes o no, que sí que n’hi haurà, sinó com la gent es mobilitzarà i defensarà prèviament el referèndum davant l’estat i, sobretot, com es defensarà el resultat. És un element que cal que comencem a discutir. —No veieu la gent mobilitzada? —A partir del moment que naturalitzem que la Guàrdia Civil cridi gent a declarar i no reaccionem, pensem que hem de reactivar-nos. Com havíem fet temps enrere. És molt greu que la Guàrdia Civil cridés la gent a declarar sense saber exactament per què i ho naturalitzéssim. Ho vam naturalitzar i no vam fer res, més enllà que el govern posés una denúncia. I aquest procés, en un determinat moment, arriba on arriba gràcies a la mobilització de la gent. —La CUP va preparar una protesta davant la caserna de la Guàrdia Civil a Travessera de Gràcia. —Sí, nosaltres ens vam mobilitzar. —Us vau sentir sols? —A nosaltres ens hauria agradat no estar sols i no haver de fer nosaltres la convocatòria. Un cop allà, va venir gent de l’ANC, ‘iaioflautes’ i altres organitzacions. No volíem una convocatòria massiva, però no ens podíem quedar quiets. —El debat sobre si cal fixar un mínim de participació és un recurrent i apareix contínuament. El govern ja ha dit que no. La CUP pensa que s’ha d’establir un topall? —Pensem que és un debat perillós. Ara, pensem que tampoc no podem menystenir la participació. Farem un referèndum que el podem comparar amb molts d’altres. Cert. Però també és evident que cap dels altres es confrontaven directament amb un estat que negava el dret de decidir. Per tant, és molt important, per nosaltres, que hi hagi una participació com més alta millor, que fomentem al màxim la participació i que aconseguim que el sí i el no, sobretot el no, vagin a votar. Per tant, és un debat que encara cal acabar de tancar, però no ens fa cap favor, a vegades, dir que no cal tenir en compte la participació. No ens fa cap favor, a vegades, dir que no cal tenir en compte la participació —Si el moment ho requereix, acceptaríeu d’entrar al govern? —Aquest és un tema que no està sobre la taula. En el seu moment, al començament de la legislatura, la CUP ja va decidir que no entraria al govern perquè hi havia una sèrie de condicions que no es complien. I, de moment, és tot el que hi ha. Cadascú ha de tenir el seu rol i el paper de la CUP és treballar per accelerar i pressionar. Per fer això, no cal Ser al govern, necessàriament. Ara per ara, no ho considerem, i tampoc no ens ho ha proposat ningú. —I si us ho demanessin? —Arribat el moment, la CUP valorarà allò que tingui sobre la taula. —La confiança amb el govern és màxima? —La confiança hi és, igual com hi va ser quan vam votar la qüestió de confiança. Entenent que cal que continuem fiscalitzant, pressionant i proposant. Perquè, més enllà de fiscalitzar al llarg de la legislatura, hem fet moltes propostes. Algunes s’han incorporat i d’altres no. Confiem en les reunions que fem i en els intercanvis que tenim, i així anem treballant. Però, sobretot, ens preocupen les mobilitzacions, i per això és la qüestió en la qual volem pressionar més ara: preparar les mobilitzacions d’abans i després de l’1 d’octubre. Cal que ens posem d’acord i ho comencem a fer visible. També és evident que es fa complicat de treballar amb un govern que presenta querelles per certes coses i per unes altres no. 'Cal que comencem a visualitzar mobilitzacions abans i després de l'1-O per a defensar el resultat' —Us referiu al fet que s’hagi personat en la causa per l’atac d’Arran a un bus turístic? —Sí. Presenta querelles contra les accions d’Arran i no ho fa contra grans empreses que es dediquen a desnonar la gent ni quan tallen els subministraments bàsics a molta gent. Això es pot separar del referèndum o pot entendre’s que, a vegades, dificulta confiar en un govern que es dedica a fer determinades polítiques. —L’entesa sempre ha estat complicada? —Absolutament. Com va dir l’Anna Gabriel, en les polítiques socials, econòmiques i culturals, no ens posarem d’acord. És impossible. Ens trobarem de cara i ens hem trobat sistemàticament de cara. Nosaltres som aquí, i amb aquest govern només coincidim amb la voluntat de fer un referèndum l’1 d’octubre. —Heu hagut de fer els ulls grossos amb el govern? —Hem fet els ulls grossos amb tantes coses i amb tantes polítiques! Hem hagut de votar un pressupost davant un xantatge de manera clara. Vam haver de votar-los perquè se’ns deia que, si no ho fèiem, no hi hauria referèndum. Després, es va suspendre la disposició, i hi haurà referèndum igualment. Hem hagut de fer els ulls grossos, sí, molt. —A la CUP esteu decebuts amb el paper dels comuns en relació amb el referèndum? —Sí. La sensació és que els comuns i Catalunya en Comú ho veuen tot en clau electoral i van fent tacticisme. De moment, s’ho miren tot de perfil. I en aquests moments, estar de perfil és posicionar-se clarament cap a un costat. S’han de poder posicionar a favor del referèndum, més enllà d’una crida a la participació; o bé, si ells internament no s’aclareixen, donar arguments pel sí i pel no. Però no s’ho poden mirar des de la barrera perquè la seva pròpia tradició política pateix. Els comuns es miren el referèndum de perfil, i això és posicionar-se clarament cap a un costat —Confieu que acabin prenent partit? —Espero que sí. Internament, hi ha moviments i hi ha gent que demana que es posicionin. Però el rellotge va corrent i cada vegada s’acosta més l’1 d’octubre i no han fet cap moviment. És preocupant. Ara, queda l’esperança perquè la seva tradició política els hauria d’interpel·lar directament a implicar-s’hi.

Eulàlia Reguant: ‘Amb el govern, hem fet els ulls grossos amb moltes coses i moltes polítiques’

El govern progressista té més possibilitats de continuar després d’haver-se confirmat el pacte entre Podem i Esquerra Unida. En una consulta presencial i en línia, el 68,42% de les bases d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) ha votat a favor que aquesta formació concorri a les eleccions a les Corts Valencianes amb Podem; el 29,71% ho ha rebutjat i l’1,86% s’ha abstingut. Si s’hagués canviat la llei electoral i s’hagués pogut abaixar el límit per obtenir representació al 3%, Esquerra Unida tindria opcions d’entrar a les Corts, però mantenint-se el 5% li era gairebé impossible. Amb el pacte amb Podem, els vots d’EU sumen representació i per tant, augmenten les possibilitats de mantenir la majoria d’esquerres davant el tripartit de dretes de PP, Cs i Vox.

El pacte de Podem amb EU reforça les possibilitats de repetir el Botànic

El ple de Les Corts ha arrancat aquest dijous, 8 de març, amb un hemicicle en el qual s’ha fet visible l’absència de les diputades de PSPV, Compromís i Podem, que secunden així la vaga feminista i que ha deixat la mitat de la sala sense una sola representant femenina. Tampoc no han ocupat els seus escons les cinc conselleres: Mónica Oltra, Carmen Montón, Gabriela Bravo, Elena Cebrián i María José Salvador. A les seves cadires hi han deixat uns cartells en els quals es pot llegir ‘8 de Març Jo pare’ o ‘Yo paro’. Visca la lluita de les dones #PleCorts #CortsValencianes #VagaFeminista pic.twitter.com/qUlPAIT14v — Josep Nadal (@JRNadal) March 8, 2018 A l’altre costat de l’hemicicle sí que s’han assegut en els seus escons les diputades del PP, a les quals el partit els va donar absoluta llibertat per a secundar o no la vaga, i de Ciutadans. Les diputades autonòmiques de Compromís van remetre un escrit a la mesa de Les Corts en el qual comunicaven que secundarien la vaga i demanaven que se’ls descomptés de la nòmina el corresponent dia d’aturada, destinant-lo a entitats que treballen per la igualtat i contra la violència de gènere. Per la seva banda, les parlamentàries del PSPV també han optat per no entrar a l’hemicicle i destinaran els diners corresponents a la parada a Dones Progresistes, mentre que les de Podem ja van anunciar que donarien també aquesta part del salari a associacions feministes.

Les diputades de Compromís, Podem i PSPV deixen els escons buit amb motiu de la vaga

Refugiats desembarcant al port del Pireu (fotografia: Oriol Bäbler). ‘Pireás! Pireás! Pireáááás!’, criden els treballadors. L’horitzó i el mar encara són una mescla bituminosa. Els refugiats que no es desperten reben copets i sacsejades. Obren els ulls sense desvetllar-se; desorientats. Unes quantes persones, embolcallades amb mantes, s’aixequen de terra amb parsimònia; com si fossin ombres adquirint volum. Els semblants són cansats i arrugats. ‘Pireás! Pireás! Pireáááás!’, continuen cridant. És impossible de no odiar les matinades… Un refugiat afganès s’intenta reconèixer al mirall del lavabo. Es frega la cara amb aigua freda i després es clava palmellades a les galtes. Quan s’hi torna a veure reflectit, ullerós i macilent, dubta de si mateix. Els altaveus anuncien que el ferri acaba de travessar els espigons de l’entrada del Pireu. Són dos quarts de set del matí. Els molls de formigó, estranyament buits, s’estenen a banda i banda del vaixell. Els treballadors de la naviliera comuniquen a la gent que es prepari per desembarcar. Algun refugiat tocatardà enllesteix l’equipatge amb nervis i celeritat. Enrotlla la manta i la lliga amb cordills a la motxilla. Se sent un ‘ela, ela!’ –’va, va!’, en grec– de retret. Els passadissos no tarden a embussar-se. Les escales automàtiques no poden absorbir tot el tràfec de persones que volen accedir al garatge. Es donen empentes, es profereixen renecs i esclaten discussions efímeres. 14 hores i mitja de viatge poden crear molta ansietat. El ferri fimbra durant les maniobres d’amarratge. Dos edificis d’aparença industrial, probablement magatzems, ocupen part del moll. Les façanes, corcades per la humitat i la deixadesa, proven de dissimular les vergonyes amb unes lones publicitàries. Rere els edificis es veuen les grues d’una petita drassana. Sonen unes sirenes agudes i la rampa del garatge descendeix. Una flaire salina es fusiona amb l’olor de resclosit de la bodega. El vaixell continua maniobrant. Un treballador es col·loca a la passarel·la, suspesa sobre l’aigua, per assegurar-se que l’atracament sigui perfecte. Una munió de taxis, autobusos municipals i gent amb cartells –venedors de bitllets– esperen els refugiats. La quasi absència d’ajuda humanitària converteix el Pireu en una de les zones més sensibles de la ruta. Els refugiats, indefensos, queden exposats a tota mena d’abusos. Els grups solidaris –amb suport esporàdics d’algunes altres organitzacions– són els únics que, amb moltes limitacions, fan tasques d’assistència. Una voluntària d’un grup solidari del Pireu ordenant donacions (fotografia: Oriol Bäbler). La nau queda acoblada al moll amb un cop sec. La fressa de les sirenes ho confirma. Una cadena rovellada separa els refugiats de l’Europa continental. No és el final de l’èxode, però si un moment d’alt contingut simbòlic. L’emoció es canalitza de moltes maneres. Hi ha somriures i alguns plors. Una dona iraquiana xiuxiueja entre llàgrimes ‘Ürubba’ –’Europa’, en àrab– al seu marit. El treballador recull la cadena i els individus dels cartells s’acosten cridant ‘Macedònia’. El caos s’apodera del moll. Un venedor aguantant els seu cartell informatiu (fotografia: Oriol Bäbler). Els preus dels bitllets d’autobús són inflats. ‘It’s not personal, it’s strictly business’, que diria Michael Corleone. Els passatges costen entre 20 i 30 euros més que no pas a la rodalia de la plaça Victòria, punt de trobada de molts refugiats a Atenes. Regatejar amb els venedors és com negociar amb una paret. ‘Hem de portar menjar a casa’, es defensa un. — Quant costa un bitllet? — Depèn del país. — Qui el paga més car? — El sirians tenen molts diners. Refugiats regatejant el preu dels bitllets d’autobús (fotografia: Oriol Bäbler). Una voluntària intenta captar l’atenció dels refugiats amb dos globus enllaçats a una antena de ‘selfie’. Reparteix unes bosses de supermercat amb aigua, fruita i galetes de xocolata. Una família del Kurdistan sirià s’asseu en un muret al peu d’un fanal. L’avi porta el cap cobert amb una kufia –altrament coneguda per ‘palestí’– i una gorra. Està malalt i exhaust. ‘Anem a Berlín, però ens quedarem uns dies aquí perquè es recuperi’, diu la Lamiya, la seva jove. — De quina ciutat sou? — Kobani. L’emblema de la resistència kurda contra la barbàrie de l’Estat Islàmic. El bressol, també, de la família d’Aylan Kurdi i la seva tragèdia. — Com és la vida després del setge de l’Estat Islàmic? — Dura. La ciutat i la gent són lliures, però ens manca de tot: electricitat, aigua, hospitals… és un solar de pols i runa. — No s’ha reconstruït res en un any? — Poca cosa, no hi ha diners ni ajuda. A Turquia –Kobani és pas fronterer– no l’interessa que progressi la reconstrucció. Els refugiats que es queden al Pireu i Atenes són majoritàriament de les nacionalitats vetades a la frontera. Els que disposen de diners agafen un taxi i marxen en cerca d’un hotel. La resta s’esperen a les cues dels autobusos municipals. El seu futur es decidirà als carrers adjacents de les places d’Omònia i Victòria, on pul·lulen els traficants de persones i els falsificadors de documents. En una de les cues, entre rostres avorrits i meditabunds, sobresurt el somriure d’en Makele. Un noi baix i esvelt d’Asmara (capital d’Eritrea). El seu somni es establir-se a Europa i guanyar-se la vida com a corredor de fons. ‘I’m happy Athens. Here medal Zersenay’, explica exultant. Zersenay Tadese –heroi nacional– és l’únic atleta eritreu que ha guanyat una medalla olímpica: un bronze en 10.000 metres a Atenes 2004. Eritrea és un país hermètic que el dictador Isaias Afewerki governa amb mà de ferro des del 1993, any en què es va independitzar d’Etiòpia. En Makele sap poques paraules en anglès, però n’és una ‘resettlement’ i no para de repetir-la. ‘Me resettlement Europe’, diu somrient. La seva intenció és acollir-se al programa de reallotjament de la Unió Europea. Un pla dissenyat per repartir entre els estats membres 160.000 refugiats. D’ençà que fou aprovat, el setembre del 2015, només s’han assentat 583 persones. Al ritme actual el programa tardarà uns 114 anys a completar-se. Onze països de la Unió encara no han fet cap reallotjament. En Makele, però, encara repeteix ‘resettlement’ sense perdre el somriure. Els individus dels cartells guien els clients a fora del recinte portuari. És una caminada d’uns 500 metres a través dels edificis d’aspecte industrial. La propaganda i les pintades del KKE –partit comunista grec– són omnipresents. Els autobusos són aparcats en fileres prop d’un descampat. És un bon lloc per a observar el perfil il·luminat del Pireu. Alguns conductors passen l’estona fumant cigarrets, bevent Red Bull i empipant els gossos del carrer. Els autobusos són neutres, sense decoració corporativa. Alguns semblen vells i atrotinats. ‘Són més fiables que les barques amb què aquesta gent travessen la mar Egea’, afirma un conductor. Un dels autobusos amb destinació al pas fronterer d’Idomeni (fotografia: Oriol Bäbler). Els venedors indiquen als refugiats quins vehicles els corresponen, després els ajuden a carregar els equipatges al maleter. Els fanals emeten una llum tènue, gairebé gandula. El sol es nega a sortir. Un grup d’afganesos proven, sense gaire fortuna, d’obtenir un descompte d’última hora. Supliquen la rebaixa gairebé fins a la humiliació, però el venedor no cedeix. El conductor, fins i tot, amenaça d’abandonar-los a mig trajecte si no paguen el preu acordat. — No cediu mai? — No, cedir una vegada vol dir fer-ho sempre. — Però aquesta gent té problemes? — Tots tenim problemes. Els motors sonen roncs quan s’engeguen. 550 quilòmetres fan molta mandra.

Exili al continent: el Pireu, el port dels cartells i els abusos

Pepe González Navas (Íllora, Granada, 1951) és fora dels òrgans de decisió del PSC des de 1981 i assegura que no hauria intervingut al congrés del partit si no fos perquè la immersió lingüística n’havia acaparat el debat. Durant la primera legislatura que es va obrir al parlament, González va ser un dels ponents del PSC que va fer la llei de normalització lingüística (1983), al costat de Marta Mata. Ara ha promogut una esmena a la ponència del congrés en què defensa que el català ha de mantenir-se com a ‘llengua vehicular prioritària a l’escola’, però que s’ha de ‘renovar i millorar‘ el pacte lingüístic adaptant els ‘objectius inicials’ del model a la realitat actual. També diu que ‘l’escola ha de contribuir a compensar els dèficits lingüístics de cada comarca, municipi o barri’. En parla en aquesta entrevista, feta al seu despatx de l’Ajuntament de Castellar del Vallès, on és tinent de batlle. —Com vau arribar a ser ponent de la llei de normalització lingüística? —L’any 1980 es van fer les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Tots teníem plena consciència que el tractament de la qüestió lingüística era vital per la manera com s’havia de desenvolupar la llengua al país. Li vam donar un tractament específic des del punt de vista legal. Es va constituir una ponència i ens van dir: ‘No teniu límit de temps. Treballeu amb tota la tranquil·litat del món.’ I contràriament al que passava habitualment, en lloc d’haver-hi un ponent per cada grup, es va decidir que n’hi hagués dos, sobretot dels grups que eren més grans, i que en aquell moment eren el PSUC, els socialistes i Convergència, que era el dominant. ERC era un grup molt petit, aleshores, que va ser molt determinant, i hi havia el grup andalusista, que tenia dos diputats. Va ser una ponència que va treballar amb molta informació. Vam cridar gent de Suïssa, acostumada a treballar amb més d’una llengua de manera simultània. Va venir el defensor del poble del Quebec en temes lingüístics. —Per què vós? —Suposo que, amb bon criteri, el nostre grup va decidir tenir les dues sintonies lingüístiques dins la ponència. La Marta Mata era una experta en temes d’escola i jo, que en aquell moment era molt jove, procedia de la immigració i m’havia incorporat políticament a la Federació Catalana del PSOE. És veritat que després es va fer la unitat d’una manera molt ràpida, però representàvem dues sintonies, dues maneres de fer molt diferents dins el grup. Quan negocies durant tant de temps, moltes vegades s’inverteixen els papers. I és sorprenent, perquè moltes vegades era jo més radical en els temes lingüístics que no la Marta, que se suposava que tenia més complexos. Va passar una cosa que va ser fonamental. —Quina? —Quan vam entrar als mitjans de comunicació, tothom tenia consciència que s’havia d’incrementar el català. Després no ha estat sempre així i es podria ser més crític amb alguns mitjans públics. Però tots érem conscients que els mitjans de comunicació havien de tenir un paper important perquè en aquell moment era tot castellà. També teníem clar que l’administració havia de tenir un paper determinat i que la clau era l’escola. Què fem amb l’escola? —I aquí és quan Marta Mata diu que s’ha d’implantar un model d’una sola línia. —La Marta Mata primer m’ha de convèncer a mi i al nostre grup. —I com ho fa? —Ho fa molt fàcil. Era defensora a ultrança d’una xarxa única d’escoles. Ja teníem un model alternatiu, el del País Basc, on hi havia una escola en èuscar i una en castellà. Aquí teníem molt clar que les diferències lingüístiques entre les dues llengües no eren prou importants, perquè no deixen de ser dues llengües llatines, i que l’aposta havia de ser una única xarxa escolar, amb independència de si l’escola era a Olot, a l’Hospitalet o Cornellà. I dins la xarxa, que a totes les aules hi hagués el mateix criteri, perquè també hi havia una gent que defensava de fer aules en català i en castellà dins la mateixa escola. L’aposta va ser molt forta per part nostra. —Al PSC tothom ho va veure clar? —Al PSC tothom ho va veure clar de seguida, i hem de dir que el PSUC també. Vam fer un bloc d’esquerres defensant aquesta idea. ERC i Convergència estaven amb el model de dues escoles, però tampoc no i van trigar gaire. Van passar uns quants mesos i es va convertir en un element del nucli dur del posicionament comú. Salvada aquesta qüestió, era clar que l’escola havia d’adaptar-se a la realitat de cada zona. Segurament, amb la mateixa filosofia, una escola a Santa Coloma, en segons quins barris, no podia ser igual que una altra zona. Es van definir dos criteris que havien de ser considerats fonamentals: el primer era que tots els nens i nenes havien de sortir de l’escola dominant les dues llengües i el segon, la xarxa única. Després, amb el temps, s’han desvirtuat aquests conceptes. No sóc gaire defensor del concepte ‘immersió’ –ja no ho era aleshores– perquè no respon al que ha passat. —Per què? —Quan dius que vols fer immersió lingüística, te’n vas a Edimburg a estudiar anglès, resideixes amb una família i vius les vint-i-quatre hores del dia en aquesta llengua. Per què s’anomena així? Perquè les primeres experiències es fan a Santa Coloma de Gramenet, a l’Hospitalet i a Cornellà. Continuo en la posició que hem de fer més català a les zones on el català té més dificultats, perquè contràriament al que pensen alguns sectors més radicalitzats, el fet que un nen de Santa Coloma no sàpiga bé la llengua va en contra dels seus interessos. Es parla d’aquest model com si fos dels independentistes, i això sempre serà un error, perquè l’objectiu era tot el contrari: donar eines als qui més en necessiten. Però si un nen viu intensament en català perquè només veu TV3 i a casa seva i al barri només parlen en català, i hem de complir l’objectiu que sàpiga totes dues llengües, potser hem de reforçar el castellà. —Però aquesta realitat ja es vivia abans, no? —Sempre ha passat, això. Encara ara el català juga amb un cert dèficit, perquè la llengua ambiental és molt potent, i els mitjans de comunicació també. Però es tracta també de conèixer bé la llengua d’una manera estructurada, aprendre-la bé i dominar-la. I s’ha d’afavorir el coneixement de l’anglès. Som un país molt deficitari en l’anglès. —Quina valoració feu de l’aplicació del model d’immersió. Ha funcionat? —Ha funcionat raonablement bé, perquè durant molts anys els mestres han tingut un paper fonamental a l’escola. —Hi ha qui denuncia que el model no s’ha aplicat del tot, sobretot a secundària, i que es fan matèries en castellà que s’haurien de fer en català. —Conec casos en què Llengua Castellana es fa en català, la qual cosa no deixa de ser una animalada. És veritat que als instituts tenen els mitjans, les possibilitats i el professorat que tenen. Quan va néixer la llei, teníem el professorat que teníem. A les escoles d’estiu, com les que feia Rosa Sensat, hi anaven molts mestres. Potser la Generalitat els hauria d’haver donat continuïtat, formar més els professors. Si l’exigència és que els nanos surtin de l’escola sabent totes dues llengües, el professorat hauria de saber perfectament les dues llengües. Una altra cosa és si hem de valorar si a totes les zones n’hem de fer el mateix ús. Quan ha començat a tenir problemes aquest model? Quan s’ha començat a polititzar la qüestió. Hi ha gent que ha volgut fer del català una arma d’identitat i després hi ha un altre sector de la dreta, bàsicament, que ha fet el contrari, que ha intentat fer una arma política del castellà. També em sorprèn una cosa, i no m’importa dir-ho. L’operació Rufián em va semblar una animalada. —Però una part de l’independentisme, com ERC, ha fet el pas contrari. S’ha obert al castellà. —De què em queixo? Que cadascú parli com vulgui, i si Rufián parla castellà perquè és la seva llengua d’origen, em sembla collonut. A mi, el que no m’agrada són les operacions en què s’instrumentalitza la llengua. Rufián deia: jo sóc castellanoparlant i sóc independentista, o sigui que veniu a mi. ERC no ho hauria d’haver fet. Quan jo era al parlament i algú parlava castellà, els diputats d’ERC sortien del ple perquè en un lloc sagrat com el parlament no es podia parlar en aquesta llengua una mica maleïda. Fer una operació que es basa en la llengua em sembla molt lleig. I després hi ha una cosa que demostra que hem anat enrere en algunes coses. Al parlament, el castellà el parlaven cinc o sis, mai van arribar a deu. Ara n’hi ha cinquanta. —Qui fa el canvi és Ciutadans, i hi arrossega el PP… —Quan passa una cosa d’aquestes és perquè algú hi dóna peu, i ho intenten rendibilitzar políticament. Si la gent parla en català o castellà no importa gaire, perquè les coses essencials s’han aconseguit. Si analitzem els mitjans de comunicació, a la ràdio la presència del català és força potent. A la premsa, a mitges, i a la televisió domina força el castellà. A l’administració, el català està absolutament implantat. A l’administració de justícia és on encara cal avançar. Van ser els qui van trigar més a democratitzar-se i a adaptar-se a una realitat canviant. Aquí no hem tingut dificultats ni conflicte lingüístic. En els vint anys que fa que sóc en aquest ajuntament no n’hem tingut mai. En això sí que podem retreure moltes coses a Ciutadans. El conflicte real a l’escola ha estat baixíssim. I també hi ha un cert sector de pares que van canviant d’opinió. Abans els pares volien que els seus fills aprenguessin català, i els qui oferien resistència eren molt pocs, molt marcats i molt polititzats també. És cert que des del sector independentista també s’ha abusat de la identificació de la llengua. I no ens convé que la llengua s’identifiqui amb una ideologia, li va en contra. M’encantaria que la gent del PP i Ciutadans parlés en català. —Ara que el PSC aspira a guanyar l’electorat orfe de Ciutadans, no ha fet també partidisme de la llengua presentant el debat d’aquesta manera en la ponència del congrés? —Amb en Miquel Iceta som força amics des del començament. Ell és més jove que jo i durant un temps el tenia al costat quan jo era diputat. Era força brillant. Crec que no hi ha aquesta intencionalitat oberta. És més, crec que si la gent ha votat Ciutadans no ha estat tant per qüestions lingüístiques com per altres raons. No sé quantes renúncies ha fet el PSC i alguns han jugat, amb una certa intel·ligència, a dir que s’havia venut a l’independentisme o al nacionalisme. —Com hauria de quedar el model? —Jo vull que es renovi el pacte lingüístic. El pacte ha estat positiu per a la història del nostre país i per a la recuperació de la llengua i, sobretot, ha estat un element d’integració social. Alguns tenim la percepció que s’ha deteriorat, en aquest sentit, i que l’hem de renovar. S’ha de fer en funció d’uns principis que considerem que continuen essent bons: la xarxa única i el coneixement dels alumnes en sortir de l’escola de les dues llengües. —I el català com a llengua vehicular? —No crec que s’hi hagi de renunciar en absolut. És important. Hem tingut quaranta anys d’escola en català. Això ha afectat d’alguna manera el coneixement de la llengua per part de tothom. I hi ha els processos migratoris. Recordo la campanya ‘Som sis milions’, però ara en som set i mig i tenim gent de procedències de tot el món. Hem de renovar l’acord tenint en compte la realitat actual del país, com si ara haguéssim de muntar una nova ponència. I després, hi ha un element clau que s’ha d’incorporar, i que en Miquel Iceta també exposa, que és que hem de tenir en compte l’anglès. Donar-li més importància si volem que els nanos, quan siguin més grans, es puguin buscar la vida a la resta del món. —A la primera escola de la immersió, el Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, conviuen quinze llengües maternes diferents. S’ha parlat molt del dret d’aprendre la llengua materna, referint-se al castellà, però la realitat és molt complexa. —Defensaré igualment que la llengua vehicular sigui el català. I els drets dels nens estan per sobre dels drets dels pares. El pare no té dret de dir que no vol que al seu fill li ensenyin català, de la mateixa manera que no té dret de dir que no li ensenyin matemàtiques o geografia. Renovar el pacte no és modificar-lo del tot. És conservar allò que hem fet bé. —Per tant, els fonaments que vau definir amb Marta Mata encara són vàlids? —Per mi, sí. Els principis no s’han de canviar. Vull que aquesta societat sigui integrada. Aquests últims cinc anys o sis, alguns han jugat a generar una certa confrontació, però hi ha certes coses que haurien d’estar per sobre. Jo no pensaré igual que tu políticament, ens discutirem i no passarà res. Però qualsevol que estimi una mica aquest país sap que un element d’identitat és la llengua, i jo crec que amb la llengua no es juga. El paràgraf 37 de la ponència del PSC diu que s’han de fer més esforços perquè les llengües ibèriques tinguin més presència en altres comunitats. Per què hi ha més càtedres de català a França que a Espanya? —Potser a Espanya també s’ha fet política amb la llengua. —Sí, és clar. O potser també hem estat poc hàbils en algunes coses, aquí. Per què al senat no es parlen totes les llengües? El senat s’hauria de desmuntar i començar de zero, perquè no serveix per a res. Però si ha de ser la cambra territorial, seria lògic que fos l’expressió de la realitat del conjunt de la península. És veritat que ha faltat voluntat, també per part de l’administració de l’estat… —I del PSOE? —El PSOE no deixa de formar part del mateix col·lectiu i d’una determinada realitat. En algunes coses és més flexible, i des que es va constituir que s’ha definit federalista. Però segurament alguns madrilenys eren més progressistes en l’època i els de Castella-la Manxa no pensaven igual. Està sotmès a unes determinades dinàmiques. Quan el PP comença a Andalusia la campanya contra l’estatut, tampoc no van ser capaços d’aguantar l’estirada com s’hauria d’haver fet. Si el nostre model és federalista, i el PSOE té els òrgans de decisió federals, per què has de renunciar a aquestes conviccions, si a més és la solució bona per a aquest país? Si hem arribat a aquests nivells de confrontació és perquè s’han oblidat aquestes coses. Sí que és veritat que, quan la dreta ha pressionat molt, els socialistes no sempre han estat a l’altura de les circumstàncies. I el PSC? Ha rebut cops per totes bandes. Vaig entrar molt convençut al procés d’unitat del PSC perquè pensava que era l’alternativa a aquest país, i ha anat com s’ha pogut, amb tensions internes moltes vegades buscades des de fora, però continuo pensant que el model és aquest. Després, la ideologia de cadascú és la que és. Ara sóc crític amb els meus, però podem analitzar Convergència, què ha estat i en què s’ha convertit. Quan un pensa en els representants de la burgesia catalana fent l’animal com ho fan ara… I això com s’explica? Algun dia s’asserenarà el país, se superarà el moment de rauxa, tornarà el seny i serem capaços de parlar de tot. —El nou pacte lingüístic que defenseu s’ha d’anomenar immersió o d’una altra manera? —Tu tens uns objectius i la immersió és una eina per a arribar-hi. Si vols que els nanos aprenguin totes dues llengües, evitar el conflicte lingüístic i una xarxa escolar, el vehicle per a arribar aquí és la immersió. Defineixes que la llengua vehicular de l’escola és el català. Li podríem posar un altre nom? Hi ha gent que s’ha agafat la immersió com el gran dogma. I si no és immersió, què és? Doncs serà una altra cosa, buscarem un altre mecanisme. Però és que el concepte d’immersió és fals. És irreal. Tu pots entestar-te que a l’escola tot és en català i al pati els nanos fan el que els dóna la gana. —Hi haurà acord al PSC en la definició de model? —Sí. No en tinc cap dubte. He estat parlant amb gent aquests dies i tothom en té ganes. Ningú dirà que la ponència és molt difusa i que no defineix bé les coses, però tothom té la consciència que s’ha de reescriure i que del congrés en sortirà un acord.

Pepe González: ‘Els principis de la immersió no s’han de canviar’

El coordinador de la defensa dels presos polítics de Junts per Catalunya, Francesc Homs, ha acusat avui la fiscalia general de l’estat espanyol de ‘dedicar-se a fer de Ciutadans’. ‘És com una extensió de la policia política de Cs. La fiscalia ja fa temps que ha deixat de fer allò que li correspon, que és l’interès real, i fa politiqueria’, ha dit en declaracions a Catalunya Ràdio. Homs ha afirmat que és ‘escandalós i inacceptable’ que després de gairebé quatre mesos de la fi del judici encara no hi hagi sentència. ‘No puc pensar que és perquè han marxat de vacances, em semblaria intolerable’, ha avisat Homs, que ha opinat que quatre mesos en un judici d’aquesta naturalesa és temps ‘més que suficient’ tenint en compte que són set magistrats. Sobre la desconfiança de la fiscalia respecte als serveis penitenciaris catalans, ha recordat que qui tutela la vida d’un pres i decideix si li donen permisos al final és un jutge, i la fiscalia sempre s’hi pot pronunciar. Homs ha dit que no acaba d’entendre ‘aquests escarafalls, aquesta desconfiança que es llegeix entre línies, perquè no té cap fonament’. Homs ha explicat que no tenen cap informació sobre la publicació de la sentència, i ha dit tenir la impressió que no hi haurà lectura pública. Si fos així, ha continuat, seria ‘més aviat excepcional’. ‘No sé si volen fer algun tipus d’escenificació en algun sentit, anava a dir d’escarni’, ha reconegut. Pel que fa al resultat, ha insistit que no acceptaran res més que no sigui la lliure absolució.

Homs acusa la fiscalia de ser ‘com una extensió de la policia política de Ciutadans’

Amb una població de només 300.000 persones ahir Islàndia va eliminar la totpoderosa Anglaterra -amb més història que present- per 1-2 i es va classificar pels quarts de final de l’Eurocopa de França. Mai abans aquest país atlàntic havia aconseguit arribar tan lluny en el torneig. Després del partit, tot l’equip, amb el seu capità al capdavant, Aron Gunnarsson, va acostar-se a la zona que ocupaven els seus aficionats. Tots plegats i en plena sincronia, van celebrar la victòria amb una dansa espectacular. Per la seva forma recorda a la ‘haka‘ novazelandesa però també podria tenir orígens vikings. El tècnic de l’equip, Heimir Hallgrimsson, va explicar a la premsa que es tracta d’una celebració d’un equip islandès, però no va especificar quin. Vegeu el vídeo:

Islàndia inventa la ‘haka’ europea

El concurs del cartell de la Festa Major de Gràcia està obert fins al 16 de març per a tothom que hi vulgui participar de manera individual o col·lectiva presentant una única obra original i inèdita. El premi és de 2.000 €. Les il·lustracions es poden fer en qualsevol estil o tècnica que permeti reproduir la foto i imprimir-la a quatre colors. El disseny del cartell haurà d’incloure obligatòriament al menys un detall que evoqui la feina veïnal de les comissions de festes (escales, pinzells, pots de pintura, tisores, ampolles retallades, veïnat guarnint, etc). Llegiu tot l’article aquí. Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia

Novetats al concurs del cartell de la Festa Major de Gràcia 2020