Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 124

La magistrada del Tribunal de Corts, Canòlic Mingorance, va dir ahir a Ginebra davant el Comitè per a l’eliminació de la discriminació envers la dona de les Nacions Unides que la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS) pagava els avortaments que es feien a l’estranger. ‘La dona que vol avortar pot anar a veure el ginecòleg a Andorra i pot decidir d’avortar a França o Espanya i la Seguretat Social ho paga; no és un problema de diners’, va dir Mingorance, en resposta a la intervenció de l’algeriana Louiza Chalal, membre del comitè. Oficialment, l’avortament encara és prohibit a Andorra. La magistrada va començar la intervenció posant en qüestió la part de l’exposició de Chalal relativa a les penes de presó que poden rebre les dones que avorten o els metges que els fan. ‘No sé d’on ve aquesta informació, però no és correcta. Mai a la història d’Andorra s’ha obert cap investigació per casos d’avortament’, va dir amb contundència Mingorance. La magistrada, una de les representants del govern que van defensar el quart informe sobre Andorra per a l’eliminació de la discriminació envers la dona, va negar l’afirmació de Chalal, que havia dit que tenia ‘informació paral·lela’ sobre dones que avortaven a casa per no tenir mitjans econòmics: ‘Mai hem vist un sol cas, ni als hospitals ni a través dels metges de capçalera, d’una dona que hagi avortat fora de l’àmbit hospitalari.’

El govern andorrà paga els avortaments a l’estranger a través de la Seguretat Social

El candidat dels comuns al congrés espanyol, Jaume Asens, ha proposat la il·legalització del PP perquè, com ha recordat, la llei de partits estableix que ‘quan una formació utilitza mitjans criminals o fins criminals, ha de ser dissolta o declarada il·legal’. Així, Asens ha defensat la seva il·legalització i s’ha preguntat si és un partit compatible amb la democràcia. Durant un míting a Mataró, el candidat ha remarcat que el PP ‘és el partit més corrupte d’Europa’ i reivindicat que els comuns són ‘creïbles’ per fer net les institucions. D’altra banda, Asens també s’ha adreçat als socialistes i ha assenyalat el seu líder, Pedro Sánchez, com a culpable ‘d’alimentar l’extrema dreta’ perquè, segons ha considerat, no anar al debat electoral de TVE i assistir només a un debat amb Vox té aquesta conseqüència. ‘És un irresponsable’, ha sentenciat.

Asens proposa d’il·legalitzar el PP i es demana si és un partit compatible amb la democràcia

La Moncloa ha volgut frenar les informacions sobre una dimissió imminent de Mariano Rajoy després que el PNB hagi anunciat el seu ‘sí’ a la moció de censura. L’equip de l’encara president ha fet distribuir un missatge on assegura que ‘Rajoy no dimiteix perquè no ha fet res de dolent. L’únic que ha fet és treure Espanya de la ruina’. En aquest marc, asseguren que una dimissió de Rajoy no evitaria un govern de Pedro Sánchez, sinó que el ‘facilitaria’ perquè permetria que Sánchez es presentés a una investidura on –a diferència del que passa a la moció de censura- ‘no necessitaria majoria absoluta’ sinó únicament majoria simple. Segons La Moncloa, la polèmica sobre la dimissió de Rajoy ‘només respon a una qüestió: l’intent dels socis de dissimular i eludir les seves responsabilitats en la decisió de fer president una persona que sistemàticament ha perdut a les urnes’. La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, també ha dit que Rajoy no dimitirà: ‘El president Rajoy no dimitirà. Si penséssim que és bo per a l’interès general d’Espanya, faríem el que fos necessari, però no és així’.

La Moncloa assegura que Rajoy no dimitirà

L’ex-diputada de CatECP Elisenda Alamany serà la número dos d’Ernest Maragall en la llista d’ERC a les eleccions municipals a Barcelona. Ho han oficialitzat l’endemà de signar la coalició entre la federació de Barcelona d’ERC i la formació Nova-Un nou futur en comú, impulsada per l’ex-diputada de CatECP. Alamany, que no descarta deixar l’escó al parlament, ha remarcat que l’acord amb ERC ‘suma les realitats del 15-M i de l’11-S’ i ha justificat la decisió perquè Catalunya viu un ‘moment excepcional en el qual cal estar a l’altura’. Al seu torn, Maragall ha subratllat que l’acord amb ERC mostra que estan ‘construint’ un ‘espai progressista i sobiranista amb màxima ambició’.

Alamany assegura que l’acord amb ERC ‘suma les realitats del 15-M i de l’11-S’

Després de les vagues d’estudiants de fa dues setmanes, i la vaga general del 18 d’octubre, les mobilitzacions no s’aturen. El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha convocat vaga indefinida a les universitats catalanes a partir d’avui. Afirmen que tiren endavant amb aquestes vagues en protesta per la sentència del judici contra el procés i denunciar la repressió contra el jovent. ‘No pararem fins a aconseguir les nostres demandes. Els centres seran sempre nostres!’, afirma a les xarxes socials. A la vegada, tant el SEPC com el Sindicat d’Estudiants també convoquen vaga a la secundària per al dimecres i dijous, amb manifestacions en les principals ciutats del país. El divendres, a més, és un dia festiu en ser Tots Sants. #VAGAINDEFINIDA | 🔴 Caminem cap a la vaga indefinida a universitats i per al 30 i 31 a secundària. 👉🏿 No aturarem fins aconseguir les nostres demandes. Els centres seran sempre nostres! ✊🏾 Tornarem als carrers, camp de batalla dels moviments populars.#EstudiantsHoAturemTot pic.twitter.com/9XeKOL2nfk — SEPC (@SEPC_nacional) October 26, 2019 🔴 #ÚLTIMAHORA | Des del Sindicat d'Estudiants cridem a la #VAGAESTUDIANTIL el dimecres i dijous 30 i 31 d'Octubre! La lluita per la #RepúblicaCatalana, contra la repressió franquista i la brutalitat policial continua! #XarxaTsunamiNO PODREU EMPRESONAR TOT UN POBLE! ✊🏼 pic.twitter.com/CDyskg9PjK — Sindicat d'Estudiants🎗 (@SindicEstudiCat) October 22, 2019

El SEPC convoca a partir d’avui una vaga indefinida a les universitats

BARCELONA, 20 (EUROPA PRESS) El programa mVenturesBcn, impulsat per la Mobile World Capital Barcelona (Mwcapital) i la xarxa global d’innovació francesa Numa, ha incorporat com a ‘chairman‘ de Numa Growth, Pep Gómez, ha informat aquest dimecres la companyia. A més de liderar el desenvolupament del primer programa europeu d’acceleració de nova empresa digitals innovadores en fase de creixement, Gómez exercirà com a assessor estratègic en matèria d’emprenedoria i innovació en la Fundació Mobile World Capital Barcelona. L’objectiu de Numa Growth, que accelerarà 30 start-ups nacionals i internacionals durant tres anys, és fomentar l’expansió dels participants en mercats europeus i donar-los suport en la captació de fonts i talents. A més, s’ha obert la primera convocatòria del programa d’acceleració de mVentures i Numa, i durant els pròxims mesos el comitè de selecció valorarà els projectes que presentin un model de negoci consolidat. El programa Numa Growth començarà la seva activitat amb més de deu empreses que s’escolliran a començament del novembre i acabarà amb el Demo Day de les noves empresa al 4YFN 2017, emmarcat en el Mobile World Congress.

La Mobile World Capital Barcelona incorpora Pep Gómez com a president de Numa Growth

El representant de Demòcrates de Catalunya Antoni Castellà creu que amb una majoria parlamentària de ’68 escons’ començarà el procés cap a la independència. ‘Hi ha legitimitat per fer-ho’, ha assegurat aquest dissabte en una entrevista a Rac 1. Castellà considera que els partits unionistes admeten el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S des del moment que parlen d’aquesta qüestió. Sobre la proposta de reforma constitucional que ha fet el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, l’ha qualificada de ‘molt acotada i miop’ i ha afegit que a Espanya ‘no hi ha ningú que defensi la tercera via’. També s’ha referit a UDC tot assegurant que ‘votar Unió és votar unionisme’. ‘Crec que és bo guanyar en vots i escons, però el mandat polític començarà amb una majoria en escons. Hi ha legitimitat per fer-ho’, ha argumentat Castellà, segons el qual les eleccions del 27-S ‘són el referèndum que l’Estat espanyol no ens deixa fer. I ho fem en el marc legal que tenim, que són unes eleccions’. Pel que fa a la proposta de la reforma de la Constitució proposada pel PP i de Rajoy, Castellà afirma que la intenció és ‘acotar les competències’. En aquest sentit ha dit que ‘una tercera via seria acceptar Catalunya com a subjecte polític. No hi ha ningú que ho defensi.’ Unió és unionisme D’altra banda, sobre Unió, partit del qual formava part fins al trencament, i el seu posicionament actual, Castellà ha considera ‘coherent’ que ‘un partit autonomista, com és Unió ara’ digui que no donarà els vots per fer president Artur Mas. ‘La gent ha de saber que votar Unió el 27-S vol dir votar unionisme’, ha etzibat. Castellà ha assegurat que Demòcrates de Catalunya està fent ‘un buidatge d’Unió’ ja que en 20 dies ja son 1.600 voluntaris, la majoria del món municipal. ’23 alcaldes dels 43 que tenia Unió i 118 regidors dels 191 que tenia Unió. Som un partit nou i en només vint dies ja tenim aquesta força i anem a més.’

Castellà defensa que amb 68 escons hi ha ‘legitimitat’ per començar el procés cap a la independència

El consell polític de la CUP s’ha decantat en contra de la investidura d’Artur Mas. La reunió dels 68 representants de les assemblees territorials i de les organitzacions de la Crida Constituent (CC) ha acabat amb un resultat contrari a afavorir la presidència de Mas amb la cessió de dos vots favorables al parlament i l’abstenció de la resta. A la reunió d’avui també hi havia els deu diputats i els quinze membres del secretariat nacional, però no han votat perquè no tenen dret de vot al consell polític. El vet a Mas s’ha imposat amb 38 vots a favor, 22 en contra i 6 abstencions. ‘Si Mas va dir que no seria obstacle, ara és el moment de demostrar-ho’, ha declarat el diputat Sergi Saladié, que ha recordat que encara quedava una setmana perquè Junts pel Sí posés el nom d’un altre candidat damunt la taula. Saladié ha dit que la decisió no tancava la porta perquè un altre candidat permetés d’avançar cap a la independència i ha recordat que hi havia una majoria suficient per fer la independència. Per una altra banda, la diputada Gabriela Serra ha assegurat que si finalment s’acabaven convocant eleccions al març ‘seria la conseqüència de l’immobilisme del qui avui té la carta per a decidir com ha d’acabar això’. Situació interna del partit L’intens debat a què ha hagut de fer front la CUP aquests darrers mesos ha desgastat la CUP. Serra ho ha explicat així: ‘Els nivells de satisfacció són diferents i no tothom estava alineat amb les mateixes posicions.’ De fet, les tretze territorials han arribat empatades a la reunió d’avui. La diputada també ha llançat un missatge a ‘qui ha pretès de posar l’atzucac d’organització sí o organització no’. ‘S’han equivocat –ha afegit–. Hem dit no a qui havíem de dir no, però que ningú es pensi que això vol dir que tenim una organització que ha deixat de ser el que és: independentista, anticapitalista i feminista.’ Com ha anat la votació? La reunió del consell polític i el grup d’acció parlamentària de la CUP s’ha fet al Centre Cívic Joan Olivé ‘Pere Quart’ de Barcelona, i ha durat més de cinc hores. S’hi han debatut una a una sis propostes: les dues del secretariat (no investir Mas donant-li 5 vots a favor i 5 en contra o bé 10 abstencions; i facilitar la investidura amb 2 vots a favor i 8 abstencions) i quatre més que han proposat algunes territorials (investir Mas amb condicions, facilitar la investidura però sense la proposta d’acord, no investir Mas o deixar que els diputats votessin lliurement). A la votació final han arribat les dues opcions favorables a no fer Mas president. Les deu abstencions s’han acabat decidint per 38 vots a favor, 22 en contra i sis abstencions. Aquesta situació, doncs, aboca el president en funcions a convocar unes noves eleccions anticipades el mes de març, en espera de què faci Junts pel Sí respecte de la candidatura de Mas. Cal recordar que la coalició de CDC i ERC ja ha dit unes quantes vegades que el candidat a la presidència és el líder de Convergència i que això no canviaria. Calendari per a les noves eleccions El 10 de gener és el darrer dia que estableix l’estatut per a investir president. A partir d’aquesta data es dissol el parlament i les eleccions al parlament es convoquen novament de manera automàtica. La llei diu que, havent-se dissolt la cambra, s’han de fer les eleccions 54 dies després, és a dir, el 6 de març vinent. En aquest cas la campanya electoral començarà el 18 de febrer.

La CUP diu no a la proposta d’acord de Junts pel Sí: hi haurà eleccions al març

El vice-president de la Generalitat Oriol Junqueras, el conseller Raül Romeva, l’ex-presidenta del Parlament Carme Forcadell i l’ex-diputada Anna Simó han presentat davant la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem els seus respectius recursos de reforma contra la interlocutòria de processament del magistrat instructor Pablo Llarena. En els seus escrits, carreguen durament contra la instrucció de la causa, i acusen Llarena de vulnerar greument el seu dret de defensa, així com de tenir un clar ‘biaix’ en contra seva, actuant amb ‘oportunisme polític’. Per això, han demanat arxivar la causa, davant la falta d’indicis incriminatoris que al·leguen, o traspassar-la al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que és, segons ells, el tribunal a qui correspondria jutjar el cas. En tres recursos als quals ha tingut accés l’ACN, els polítics d’ERC asseguren que el Suprem no és el tribunal competent per instruir aquesta causa, ja que pertocaria al TSJC. Així, recorden que tots els actes suposadament delictius s’han produït exclusivament a Catalunya, i que els seus suposats efectes a l’exterior no han de predeterminar el jutjat investigador. En el mateix sentit, insisteixen que el propi Suprem, la fiscalia i el TSJC han assumit reiteradament en anteriors ocasions que el delicte de rebel·lió s’ha de jutjar al tribunal català, com en el cas del 9-N. També es queixen que el fet de ser jutjats pel TS impedeix que hi hagi una segona instància de recurs de la possible sentència. Però on més crítics són amb Llarena és per la suposada vulneració del seu dret de defensa, que Junqueras i Romeva qualifiquen d”atac’. Així, recriminen a Llarena els seus ‘prejudicis’ contra els investigats, ja que molts dels indicis s’interpreten sempre en contra d’ells, cosa que el dret penal prohibeix. També recriminen que la causa estigui dividida entre el Suprem, l’Audiència espanyola i el jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona, tot i que no totes les parts estan personades en els tres òrgans judicials. De fet, critiquen que es facin servir indicis aconseguits en altres jutjats per incriminar els investigats al Suprem, com declaracions d’encausats i testimonis o informes de la Guàrdia Civil, sense que ells no puguin preguntar res. En el mateix sentit, critiquen que es faci una investigació ‘extrajudicial’ per part de la Guàrdia Civil sense presència de les defenses. Així mateix protesten pel fet que Llarena utilitzi contra els investigats les seves al·legacions d’innocència, cosa prohibida per la legislació internacional, i també ha al·legat que el magistrat posi ‘trampes de caça’ als polítics exiliats a l’estranger. Tot això, segons ells, demostra que Llarena es mou més per criteris d”oportunitat política’ que per l’aplicació rigorosa de la legislació. Pel que fa als delictes de rebel·lió i sedició, tots reiteren els arguments ja utilitzats sobre l’absència de violència en el procés sobiranista català, excepte ‘incidents anecdòtics’. En aquest sentit, també citen jurisprudència internacional i de la justícia alemanya. Forcadell i Simó, a més, al·leguen que la seva actuació a la Mesa del Parlament va ser sempre seguint el reglament de la cambra, que no pot vetar iniciatives formalment relacionades amb els debats ni impedir la modificació de l’ordre del dia per part del mateix ple del Parlament. Igualment, es defensen amb el principi d’inviolabilitat parlamentària per utilitzar la seva llibertat d’expressió i d’ideologia política. Forcadell, a més, es defensa davant l’acusació de Llarena d’haver rebut els dies previs a l’1-O els observadors internacionals del referèndum. L’ex-presidenta del parlament explica que mentre va tenir el càrrec va fer més d’un miler d’actes públics, 62 dels quals van ser visites de polítics estrangers. En aquell cas, ella va rebre els observadors com a eurodiputats. D’altra banda, Forcadell també ha presentat un recurs a banda contra la decisió de Llarena d’obrir peces separades pels polítics exiliats. Això, segons ella, trenca la ‘continència de la causa’ i podria obrir la possibilitat de diferències entre les resolucions judicials successives.

Junqueras, Romeva, Forcadell i Simó acusen Llarena de vulnerar el seu dret de defensa

La coalició Més Compromís, que agrupa la formació de Mónica Oltra i la d’Íñigo Errejón, ha presentat el programa electoral de les eleccions espanyoles en un acte amb el cap de llista, Joan Baldoví, i la número dos per València, Maria Josep Picó. El programa s’estructura en quatre eixos: protegir la Terra, tenir cura de les persones, garantir-ne els drets i el finançament. Entre les propostes hi ha el canvi del model productiu, la reducció progressiva de la jornada laboral a 32 hores per setmana, l’augment del salari mínim fins a 1.200 euros el 2025, la derogació de les reformes laborals, el blindatge constitucional de les pensions i l’establiment per llei de totes les mesures per a eliminar l’escletxa de gènere. ‘Però tot això no es podrà fer si no tenim el finançament que pertoca’, ha advertit Baldoví. També ha explicat que confia que el futur president espanyol presenti d’ací a vuit mesos una proposta de finançament per a aplicar polítiques verdes i garantir els drets de la gent. Aquests seran els eixos d’una campanya que, en paraules del candidat, no havia d’haver existit. Baldoví també ha dit que aquesta campanya ha de ser necessàriament austera. Per això, la formació ha reduït la despesa en trameses i cartells i no tindrà publicitat exterior, tal com es va acordar amb alguns altres partits.

Més Compromís centrarà la campanya del 10-N en el finançament

Enric Vila i Xavier-Sala-i-Martín se les han tingut a Twitter arran de fer o no un referèndum unilateral d’independència (RUI) en lloc de seguir el full de ruta. Tot plegat ha començat arran d’un piulet del catedràtic d’Economia, que responia una seguidora seva i li deia que el RUI ja es va fer el 9-N i que ‘ara toca avançar’. Vila, un dels ferms defensors del RUI, s’ha introduït a la conversa i tots dos han començat una cadena de piulets. La conversa ha pujat de to i s’han atacat durament, sobretot per les formes de dir les coses. Finalment, i ja sense citar Sala-i-Martín, Vila ha fet un piulet en el qual deia que hi ha ‘vaques sagrades’ que accepten el nivell d’inconsistència de Catalunya: Vegeu la conversa a continuació: Penso exactament el mateix que tu: el RUI ja el vam fer. Es deia 9N. Després del 9N va venir 27S i ara toca avançar. @krmeta12 — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) 1 de juliol de 2016 La demostració q es pot ser un líder en un aspecte, i entendre bé alguns conceptes, i no rascar bola en d’altres. https://t.co/gVEMRq7Cog — Enric Vila (@enricvd) 1 de juliol de 2016 És millor entendre bé alguns conceptes que no pas no entendren cap (i més si a sobre un va pel món fent-se el setciències). @enricvd — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) 1 de juliol de 2016 Acabaràs com el Miki Moto. Set ciències és el q tu fas utilitzant el prestigi d”economista x confondre 9N amb Ref. https://t.co/iEZXaDP24G — Enric Vila (@enricvd) 1 de juliol de 2016 Insultar a la gent amb la què discrepes només demostra la teva incapacitat de convèncer. Et penses que fent bullying tindràs raó? @enricvd — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) 1 de juliol de 2016 — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) 1 de juliol de 2016 Bullying? Això és com si et preguntés si creus q pq véns de Columbia ens convenceràs q el 9N va ser un referèndum. https://t.co/nD4GSMr9F9 — Enric Vila (@enricvd) 1 de juliol de 2016 Estàs suggerint que pq vinc de Columbia no puc opinar? O és pq sóc economista? I tu què has fet a la vida que et permet insultar? @enricvd — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) 1 de juliol de 2016 No!!! Estic suggerint q dient-me set ciències i que et faig bullying dissimules l’obvietat q el 9N no va ser un Ref. https://t.co/ZK4pFX94mv — Enric Vila (@enricvd) 1 de juliol de 2016 Vaques sagrades que accepten per Catalunya un nivell d’inconsistència que no acceptarien mai en l’àmbit personal i professional. — Enric Vila (@enricvd) 1 de juliol de 2016

Xavier Sala-i-Martín i Enric Vila s’encaren en una tensa discussió a Twitter

S’acosta una altra tempesta al parlament per l’escó de Quim Torra. El ple del parlament votarà demà si presenta un recurs al Tribunal Suprem espanyol elaborat pels lletrats que havia de defensar Torra i que paradoxalment qüestiona que pugui ser president de la Generalitat si no és diputat. I això malgrat que uns quants dies abans els lletrats havien defensat la visió contrària en un informe. La junta de portaveus ha inclòs aquest punt en l’ordre del dia del ple que comença demà. El recurs, presentat el 16 de gener, avisa que és possible d’interpretar, d’acord amb l’estatut, que la condició de diputat no únicament és necessària en el moment de la investidura, sinó que ‘ha de mantenir-se mentre s’exerceixi el càrrec’. Això contradiu allò que els lletrats havien conclòs tres dies abans en un informe de 45 pàgines, i també allò que havien defensat els serveis jurídics de la Generalitat: que hom pot ser president encara que no sigui diputat. Altrament, com sostenen Cs i el PP, Torra ja no hauria d’ocupar el càrrec, tenint en compte que dilluns el parlament ja li va retirar l’escó. I això fins i tot tindria una implicació directa en les eleccions avançades, perquè no les podria convocar. El parlament ja va presentar al Suprem aquest recurs el 16 de gener per ordre de la mesa, però la sala contenciosa administrativa del tribunal el va refusar al·legant que no n’hi havia prou que l’aprovés la mesa, sinó que havia de passar pel ple. El cas és que els membres de la mesa no van veure el contingut del recurs abans de presentar-se, segons fonts consultades, perquè el funcionament habitual és que els lletrats redactin els recursos amb independència. Però ara haurà de passar pel ple, si no és que desisteixen de presentar-l’hi. I això no complica tan sols que JxCat hi voti a favor, sinó que l’informe també contradiu allò que han defensat fins ara ERC i Roger Torrent, blindant la figura de Torra encara que no sigui diputat. En concret, el text demana al Suprem espanyol que accepti com a mesura cautelar la suspensió de la retirada de l’escó de Torra i, entre els arguments que desplega, remarca que si el perd es pot trobar afectat el seu acte d’investidura, tenint en compte que es pot interpretar que hauria de mantenir l’escó per a ocupar el càrrec. És a dir, que el requisit no seria tan sols necessari en el moment de ser elegit, sinó durant tot el mandat. ‘De fet, això és el que demostra la praxi institucional i parlamentària seguida fins ara en el parlament català’, diu el recurs, a què ha tingut accés íntegrament VilaWeb i que va avançar el diari Ara. Els membres de la mesa del parlament no van veure la redacció del recurs abans de presentar-lo al Suprem. Aquesta és la pràctica habitual, segons fonts parlamentàries: la mesa encarrega un recurs als serveis jurídics i aquests en formulen els arguments autònomament. Aquesta vegada s’ha seguit el mateix procediment, malgrat la transcendència política del recurs. I no acostuma a passar que els tribunals refusin un recurs del parlament perquè va aprovar de presentar-lo la mesa, com és el cas. Però així ho va fer el Suprem, i ara el recurs ha tornat al parlament, amb les ferides encara obertes de la disputa entre JxCat i ERC per l’escó de Torra. A més, la situació ha canviat ostensiblement d’ençà de la redacció del recurs. Torra ja no pot exercir com a diputat perquè el secretari general del parlament, Xavier Muro, va començar els tràmits per a complir les ordres de la Junta Electoral i la mesa ho va avalar, i el Suprem ja va refusar la petició de mesures cautelars de Torra de suspendre l’aplicació de la decisió de la JEC. El recurs, signat pel lletrat Antoni Bayona i un procurador designat pels serveis jurídics de la cambra, també diu que l’aplicació de l’ordre de la JEC d’inhabilitar Torra com a diputat sense sentència ferma implicaria ‘un greu problema institucional’ i ‘generaria una gran inseguretat jurídica en el funcionament del parlament’. ‘Un parlament no pot funcionar amb normalitat i amb unes mínimes garanties si es qüestiona jurídicament el càrrec de president de la Generalitat a conseqüència d’un acord com el que ha adoptat la Junta Electoral Central’, diu el recurs, sense esperar a la decisió definitiva del Suprem. Curiosament, JxCat i Torra van advertir dilluns a ERC que la retirada de la condició de diputat del president posava en risc el parlament i la continuïtat de les institucions. ERC va argumentar que, si es feien ‘simbolismes de curta volada’ desobeint la JEC, es podia posar en risc l’autonomia del parlament i l’efectivitat de votacions clau com la del pressupost. Tampoc no considerava perduda la batalla judicial per l’escó del Torra i esperava que la pèrdua de l’escó fos reversible. Per què els lletrats es contradiuen a ells mateixos? Fonts parlamentàries apunten que l’objectiu del recurs és que el Suprem atengui les mesures cautelars i aturi la retirada de l’escó, i aquest és un perill que s’assenyala. Però una vegada el Suprem ha refusat de suspendre l’acord de la JEC demanat per la defensa de Torra com a mesura cautelar, i el parlament li ha retirat l’escó, el text deixa a la intempèrie la presidència de la Generalitat. El recurs avisa que, si no se suspèn l’ordre de la JEC, es poden posar en risc els drets a la presumpció d’innocència i de participació política de Torra perquè es tracta d’aplicar una causa d’inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic sense una sentència ferma. Per això el recurs demana al Suprem que eviti que es produeixi ‘cap perjudici, ni situacions irreparables o irreversibles’ sobre els drets de Torra i sobre la composició i el funcionament del parlament, si finalment es dóna la raó al president de la Generalitat, com el parlament creu que ha de ser. Hi afegeix que la legislació electoral no preveu cap mecanisme per a revertir una substitució una vegada s’ha fet efectiva. JxCat va decidir que qui hauria de rellevar Torra, l’ex-portaveu del PDECat Maria Senserrich, no recolliria l’acta. El recurs va més enllà a l’hora de raonar els efectes negatius que podria tenir la retirada de l’escó a Torra. ‘Qualsevol dubte sobre qui ostenta la condició de membre d’un parlament transcendeix més enllà de la persona i pot repercutir inevitablement sobre l’expressió de la voluntat de la mateixa cambra i, alhora, també sobre la mateixa validesa dels acords que adopta’, acaba dient. Podeu consultar el recurs:

El recurs del parlament per a defensar Torra el qüestiona com a president

Pedro Sánchez malda per trobar suport polític i ser investit nou president del govern espanyol. Però ha marcat les cartes de la negociació de tal manera que el camí de l’acord condiciona tots els actors implicats: el seu document de base per a negociar és tan tebi, inconcret i allunyat de posicions nítidament progressistes que a la pràctica esdevé una invitació al pacte amb Ciutadans. Alhora, introdueix alguna concessió perquè Podem tingui la temptació d’acostar-s’hi, però allunyant qualsevol possibilitat de reforma constitucional profunda i sobretot enterrant la idea d’un referèndum a Catalunya. La prioritat és Ciutadans; així ho vol el PSOE, i El País, i l’Íbex 35. Però el PSOE i Ciutadans no tenen prou diputats per a fer camí sols. I per més que Pedro Sánchez s’escarrassi en públic a fer crides a Podem perquè ‘abandoni el vet i les línies vermelles’ (en referència a la negativa a pactar amb Ciutadans), les propostes que ha posat damunt la taula i la pressió política i mediàtica fan pensar en una estratègia per a pressionar el PP per tal que accepti aquest govern entre socialistes i Ciutadans. Fóra ideal, per al poder econòmic espanyol, un pacte d’estat, una ‘gran coalició’ a l’estil alemany, entre PP i PSOE, perquè el moment és greu per a Espanya, perquè els ‘desafiaments’ econòmics i territorials són de primera magnitud. Una gran coalició en què hi hauria també Ciutadans. Aquest era el desig de Rajoy, i també el de Ciutadans, tal com havia expressat sense cap mena de complex Albert Rivera quan encara era Rajoy qui tenia l’encàrrec d’intentar formar govern. Però un pacte d’aquesta mena podria esbotzar definitivament el PSOE, que s’hi ha negat rotundament. I més encara quan ha esclatat el gran escàndol de corrupció que empastifa tota la cúpula del PP de València. I amb un PP i un Rajoy desacreditats no tan solament per la gestió dels últims quatre anys i els mals resultats electorals, sinó també per la incapacitat de contenir els casos de corrupció en les capes més altes del partit, la solució és que el PP participi en la coalició de manera passiva, abstenint-se. D’aquesta manera sortirien els comptes, sense haver de dependre ni de Podem ni dels independentistes catalans. Els poder econòmic ho vol… Així ho vol ‘l’establishment’ espanyol, si hem de fer cas, si més no, de l’article que Casimiro García Abadillo signava aquesta setmana a El Mundo: ‘Durant l’última setmana hi ha hagut intensos moviments amb la intenció d’assegurar l’opció d’un govern PSOE-Ciutadans. Un ex-ministre de Rajoy ha rebut dues peticions d’ajuda provinents d’aquest cercle de poder econòmic perquè utilitzés les seves influències davant Rajoy i davant el partit, i el PP s’abstingués en la votació d’investidura, si Sánchez assoleix un acord amb Ciutadans.’ I afegia: ‘Ningú avui a l’Íbex no dóna ni un duro per la continuïtat de Rajoy. Algú ha manifestat obertament en un sopar concorregut que el millor servei que el president podria fer a Espanya seria marxar.’ …i els votants també ho volen? La pressió és evident per part dels grans diaris espanyols. La portada d’El Mundo el dia que publicava aquesta crònica era ben eloqüent: Només un dia abans que García-Abadillo fes aquestes revelacions sobre les preferències de l’Íbex, El País publicava una enquesta de Metroscopia que li permetia de fer aquest titular: ‘La majoria de votants prefereix un govern PSOE-Ciutadans’. És a dir, en dos dies hem vist que els votants espanyols i el poder econòmic volen un govern PSOE-Ciutadans. La pressió és evident. Rajoy no ha estat capaç de fer una negociació per a la investidura, i el PP es troba més empastifat que mai per la corrupció del partit al País Valencià. I tant Podem com els independentistes són molt males companyies per a dependre’n a l’hora de governar. Per tant, a Pedro Sánchez només li queda l’opció de pactar amb Ciutadans i esperar la col·laboració –amb una abstenció– del PP. Aquesta és l’estratègia. Vegeu, si no, què deia ahir El Mundo a l’editorial: ‘La clau de la inclinació cap a Ciutadans rau en la indefinició sobre la qüestió catalana i sobre el model d’estat. Si Sánchez cerqués un acord amb Pablo Iglesias hauria fet algun gest en aquest aspecte fonamental. Hauria considerat, per exemple, l’opció d’estudiar alguna consulta, per més que fos dins l’estricta legalitat. I, tot i amb això, no ho ha fet.’ Certament, Iglesias havia arribat a rebaixar la contundència de la defensa del referèndum a Catalunya, que deixava de ser una línia vermella, i havia recuperat la proposta de l’ex-primer secretari del PSC Pere Navarro quan defensava un referèndum ‘legal i acordat’. Però Sánchez no ha cedit gens ni mica i ha fet una proposta que no té en compte cap mena de consulta a Catalunya. Això complau Ciutadans i, de passada, el PP. Però el PP ha de cedir. Ho constata (i ho demana) El País a l’editorial: ‘És clar que només seria possible un pacte quan hi hagués prou participants disposats a cedir. Sense aquest requisit, no hi haurà manera de desencallar un blocatge perjudicial per a tots els espanyols, i molt més enmig de forts temors d’una nova recessió global.’ Perquè l’alternativa és ben clara: que hi hagi noves eleccions. I això espanta tant l’Íbex com PP i PSOE. La Vanguardia s’afanyava a dir que unes noves eleccions ‘ens costarien’ 130 milions d’euros. Però potser el motiu real per a mirar d’evitar-les no és pas aquest, sinó el que explicava García Abadillo a El Mundo: ‘ la formació de Pablo Iglesias anirà a les urnes gairebé amb tota seguretat amb Esquerra Unida, que va obtenir prop d’un milió de vots el 20-D. És a dir, que si els resultats fossin els mateixos que aleshores, la coalició populista d’esquerres tindria més de 6,3 milions de vots. Per poc que caigui el PP i que Podem continuï engreixant-se, ens podríem trobar que el partit guanyador en les probables eleccions del juny seria l’encapçalat per Iglesias. Com a mal menor, seria el segon, molt a prop del PP.’

L’establishment espanyol mou els fils per un pacte PSOE-Ciutadans

Els sindicats UGT i CCOO han assegurat que no donarien suport a l’eventual aturada de país que estudia l’ANC per a commemorar el primer aniversari de l’1-O. En una atenció als mitjans després de la signatura del nou Acord Interprofessional de Catalunya, el secretari general de la UGT a Catalunya, Camil Ros, ha instat els agents socials i els governs a dialogar i cercar grans consensos socials: ‘Hem d’aprendre i no anar tant a “acció-reacció”.’ També ha dit que ‘entre la unilateralitat i el 155 hi ha un camí de diàleg molt important’. El secretari general de les CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, ha criticat que l’ANC estudiï una mobilització ‘en clau de conflicte laboral’ per a commemorar l’aniversari de l’1-O i ha reiterat que les CCOO ‘sempre seran en la construcció d’una convivència i cohesió àmplies’. També ha subratllat la necessitat de ‘bastir ponts d’entesa i consens’ en la societat catalana i ha dit que les mobilitzacions no han de ser de caire commemoratiu, sinó que han de tenir ‘objectius concrets amb un benefici per al conjunt de la societat’. El president de la Pimec ha dit que ‘les coses no s’arreglen perjudicant l’economia’ i ha instat els presidents del govern català i espanyol a continuar el diàleg malgrat ‘les pressions’ perquè no s’assoleixi. Ha dit que la patronal no està d’acord amb l’aturada, però ha remarcat que això no vol dir que no puguin compartir-ne la intenció. ‘Creiem que no és bo fer-ho d’aquesta manera’, ha afegit.

UGT i CCOO no donarien suport a l’aturada de país que estudia l’ANC per a commemorar el primer aniversari de l’1-O

El secretari de Comunicació de Ciutadans, Fernando de Páramo, ha advertit al candidat a la investidura i líder del PP, Mariano Rajoy, que les sis condicions no es poden matisar i creu que ‘haurien d’haver-se signat amb els ulls tancats’. ‘En la regeneració i en la lluita contra la corrupció no podem matisar’, ha dit en una entrevista a Onda Cero afegint que tots els punts són assumibles per tot aquell que aspiri a ser president. Alhora, ha assegurat que, una vegada el PP signi les esmentades condicions, s’iniciaran els processos de negociació per acordar un vot en positiu del partit taronja en la investidura de Rajoy, i haurà de fixar-se automàticament una data per a la mateixa. ‘Imagino que l’última setmana d’agost o la primera de setembre com a molt tard’, ha estimat. També ha dit que Ciutadans farà tot el que estigui al seu abast perquè el PSOE s’abstingui, ja que amb el ‘sí’ de Ciutadans no és suficient perquè prosperi la investidura de Rajoy. Però ha demanat als socialistes que no busquin excuses per mantenir el seu no. En aquest sentit, ha avançat que entre els temes que C’s posarà sobre de la taula de negociació amb el PP estaran els impostos, les pensions i un pacte nacional per a l’educació. ‘Els tres partits constitucionalistes -PP, PSOE i C’s- amb les nostres diferències, hi ha temes en els quals estem d’acord. Hem de posar en comú aquests punts i deixar a una banda les diferències’, ha mantingut.

C’s adverteix el PP que les sis condicions no accepten cap matís

Felipe VI no és benvingut a Catalunya. Així li ho repeteixen les nombroses concentracions de protesta contra la seva presència que hi ha hagut aquests últims mesos. Però el rei espanyol tornarà a venir a Barcelona per assistir a l’acte de commemoració del primer aniversari dels atemptats del 17 d’agost. Una de les protestes més grans que hi ha hagut contra ell va ser justament pocs dies després dels atemptats, en la manifestació de condemna a Barcelona. Felipe VI va ser escridassat, en bona part per les relacions de la monarquia espanyola amb l’Aràbia Saudita, considerat un dels règims que finança Estat Islàmic o, si més no, que contribueix a la difusió de la ideologia extremista de què es nodreix. Malgrat la forta campanya de protesta, la venda d’armes d’Espanya al règim saudita i certs països del golf Pèrsic no tan sols no s’ha aturat aquest últim any sinó que ha crescut. L’Aràbia Saudita és la principal finançadora de la difusió del wahhabisme, un corrent polític i religiós que fa una lectura fonamentalista de l’islam, de caràcter totalitari, que és la base ideològica d’Estat Islàmic. I són els diners de l’Aràbia Saudita que ajuden a finançar mesquites i escoles alcoràniques arreu que en facin difusió. L’estat espanyol hi manté molt bones relacions, amb l’Aràbia Saudita, diplomàtiques i comercials, amb la venda d’armes. Durant l’any passat, l’Aràbia Saudita va esdevenir l’estat fora de l’OTAN on Espanya exportava més armament. Concretament, 270,2 milions d’euros del total de 4.346 milions de tot el 2017, una xifra rècord en venda d’armes. Concretament, per la venda d’un avió de transport, de recanvis per al proveïment de combustible en vol i per a diversos avions de fabricació espanyola. També per la venda d’avions no tripulats, granades de morter, plataformes per a morters, munició d’artilleria, equips de detecció i identificació de senyals i equips per a sistemes de vigilància, etc. Són dades de l’informe anual ‘Estadístiques espanyoles d’exportació de material de defensa‘, presentat al maig i que recull les dades de tot el 2017. Aquesta mena de vendes sempre han aixecat polèmica per l’historial de l’Aràbia Saudita en el respecte als drets humans, però el govern espanyol ha dit moltes vegades que no té constància que el material que s’exporta hagi estat utilitzat en conflictes com ara la invasió del Iemen. Però en el cas de l’Aràbia Saudita, el gran negoci militar que ha fet l’estat espanyol, tancat aquest abril i en el qual ha fet de mitjancer de primer nivell Felipe VI, amb contactes directes amb el príncep saudita, ha estat la venda de cinc vaixells de guerra per valor de 2.000 milions d’euros. Amnistia Internacional ha denunciat que les armes espanyoles es fan servir en guerres com la del Iemen, on hi ha hagut nombroses denúncies contra l’Aràbia Saudita per la violació del dret internacional pels atacs contra la població civil. Espanya i l’Aràbia Saudita tenen, des del 6 de setembre de 2017, un acord de secret militar. La legislació espanyola remarca que s’ha de denegar la venda d’articles de defensa a països que no respectin els drets humans. Actualment, Espanya ocupa el setè lloc en el rànquing d’exportació d’armes. Entre el 2008 i el 2016, en va vendre per valor de 22.603 milions, i cinquanta dels estats compradors són preocupants o potencialment preocupants perquè hi ha indicis que han comès violacions greus dels drets humans i crims contra el dret internacional. Així ho detallava aquest recent informe de l’Aravot per a VilaWeb. Entre els estats preocupants, hi ha l’Irac (amb el risc de desviament de material a les milícies), Egipte, Israel i un dels aliats principals, Turquia, que ha comès violacions greus dels drets humans amb la repressió contra els kurds. Segons les últimes dades fetes públiques pel govern espanyol sobre la venda d’armament, a l’Irac les exportacions van ser per valor de 33,3 milions, en munició per a armament lleuger; a Egipte, de 12,6 milions en peces d’aviació i de vaixells de guerra, paracaigudes, i recanvis per a blindats, tancs i maquinària diversa. I a Turquia, més de tres-cents milions en avions, components per a vaixells i avions, combustible, munició, granades…

Espanya multiplica la venda d’armes a l’Aràbia Saudita un any després del 17-A

El 14 de juny, divendres, es lliuraran a València els Premis de la Crítica que atorga anualment l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Es tracta d’un guardó que reconeix les millors obres publicades l’any anterior per escriptors valencians en les modalitats de narrativa, assaig, poesia, teatre, literatura infantil i literatura juvenil. En la seva XXIX edició, els Premis de la crítica han reconegut les obres El paradís a les fosques (Bromera), de Vicent Usó, en la modalitat de narrativa; Llum a l’atzucac (Bromera), de Ramon Ramon, en assaig; Quan els grans arbres cauen (Bromera), d’Àngels Gregori, en poesia; L‘orquestra del silenci (Generalitat Valenciana), de Maribel Bayona, en teatre; Res a amagar (Tabarca), d’Anna Boluda, en literatura juvenil; i Un mocador de pirata (Bromera), de Ximo Cerdà, en literatura infantil. En aquesta edició, el jurat ha estat format per Silvestre Vilaplana, Hèctor Serra, Pere Císcar i Maria Dolors Pellicer en les categories de poesia, literatura infantil i literatura juvenil; i per Gemma Miralles, Salvador Company, Xavier Aliaga i Adolf Piquer en les categories de narrativa, assaig i teatre. A més a més, la Junta de l’AELC al País Valencià ha decidit atorgar el Premi de Difusió al músic i cantant Miquel Gil ‘perquè és un artista que crea literatura a cada cançó i per la seua tasca incansable a favor de la poesia’. Durant la Nit dels Premis de la Crítica, que se celebrarà a l’OctubreCCC, es farà també un homenatge a l’escriptora saforenca Àngels Moreno Vercher (Gandia, 1939), autora, entre d’altres obres, de les novel·les Malson (Premi Ciutat d’Alzira), Secrets inconfessables (Premi Alfons el Magnànim) o Cantar i plorar.

Vicent Usó, Ramon Ramon i Àngels Gregori guanyen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians

Els Estats Units han anunciat que es retirarien de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). Poques hores després, Israel també ha anunciat que deixaria l’organisme pel seu ‘biaix antiisraelià’. Avui ho han anunciat a la directora general de l’organització, Irina Bukova, i es farà efectiva el 31 de desembre. ‘La decisió no s’ha pres a la lleugera, i reflecteix les preocupacions dels Estats Units pel que fa als impagaments a la UNESCO, a la necessitat fonamental de reformar l’organització i al constant biaix de la UNESCO contra Israel’, diu la nota. Segons el departament d’Estat, els EUA tenen intenció de continuar involucrats en la UNESCO amb règim d’observador permanent. L’any 1984, enmig de la guerra freda, l’administració Reagan ja va sortir de la UNESCO. Ho va justificar dient que hi havia corrupció i que tenia una inclinació cap a la Unió Soviètica. El president George W. Bush va fer que els Estats Units hi tornessin a entrar el 2002, quan va considerar que havia eliminat alguns dels seus prejudicis contra occident i Israel. Fa sis anys, l’administració d’Obama va retallar més de vuitanta milions de dòlars anuals de la seva aportació, que significaven el 22% del pressupost total de la UNESCO, com a represàlia per haver acceptat Palestina de membre.

Els Estats Units i Israel anuncien que sortiran de la UNESCO

Primera jornada gastronòmica de la ruta de l’arròs, oberta a tothom, al municipi de Cullera. El Parc Daniel Clar obre les seves portes a tots aquells que vulguin aprendre i degustar uns bons arrossos, cuinats per Alejandro Platero del restaurant Macel·lum, Enrique Medina, de l’Apicius, i pels xefs amb estrella Michelín Manuel Alonso, de Casa Manolo, i Jaume Galan, de La Sucursal. Cada cuiner preparà una recepta diferent. Alejandro Platero en farà un amb ‘morcilla’ blanca, porc i espàrrecs; Enrique Medina un amb coliflor i olives negres; Manuel Alonso un amb bacallà, coco, ceba i llimona i Jaume Galan un amb bledes. També es farà una paella gegant pels assistents i hi haurà una xerrada sobre turisme gastronòmic i una tast de vins. El cuiner Manuel Alonso i el seu germà van heretar la guingueta dels seus pares a la platja de Daimús. Amb molta feina, innovació i perseverança van acabar convertint la guingueta en el que avui és Casa Manolo, un restaurant especialitzat en arrossos amb una estrella Michelin. D’altra banda, el restaurant La Sucursal, també amb una estrella, sota la direcció gastronòmica de Jaume Galan, és el restaurant de l’Institut d’Art Modern de València.

Els cuiners Manuel Alonso i Jaume Galan, amb una estrella Michelín, t’ensenyen com fer un arròs

Els Mossos d’Esquadra han detingut aquest dissabte al migdia un home de 32 anys, relacionat amb una agressió sexual a Barcelona. Dos agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona del districte de Ciutat Vella han localitzat una persona que encaixava amb el perfil del suposat autor. Els agents de la Direcció d’Investigació Criminal han fet les diligències oportunes per identificar i comprovar els indicis que el relacionaven amb l’agressió, que han resultat positius. L’agressió es va produir aquest divendres a les 05.00 de la matinada a la zona de Drassanes. La víctima va ser trobada pels serveis de neteja de la ciutat, va ser atesa i traslladada a un centre hospitalari per a ser assistida mèdicament.

Detenen un home com a possible autor de l’agressió sexual d’una dona a les Drassanes

La majoria independentista de la mesa del parlament ha desafiat el Tribunal Constitucional admetent a tràmit una proposta de resolució conjunta de JxCat, ERC i la CUP, que reitera la defensa del dret d‘autodeterminació, la reprovació de la monarquia i la reivindicació de la sobirania del poble de Catalunya. Són les tres qüestions que el TC havia advertit a la cambra que no es podien votar, després d’haver suspès les resolucions parlamentàries del juliol i les aprovades durant el debat de política general. Segons fonts de la mesa, els lletrats han advertit que aquest punt de la resolució contradeia el TC, que ja va advertir de les possibles conseqüències penals que implicaria tramitar iniciatives sobre aquests temes. Aquesta és la resolució conjunta que JxCat, ERC i la CUP han acordat finalment per a respondre a la sentència contra el procés, tot i que no es preveu que es voti al ple que comença demà sinó passades les eleccions espanyoles, quan farà gairebé un mes de la sentència del Suprem. La resolució conclou que ‘no hi ha cap més opció que defensar el dret a la representació política’ i la llibertat d’expressió dels diputats perquè, si la censura entra al parlament, ‘es desvirtua el sentit de la institució’. Per aquesta raó, el text diu que la cambra ‘reitera i reiterarà tants cops com ho vulguin els diputats’ la reprovació de la monarquia, la defensa del dret d’autodeterminació i la reivindicació de la sobirania del poble català. ‘Assumirem totes les conseqüències perquè aquí es pugui parlar de tot. Si no féssim això, obriríem la porta a la censura’, ha sentenciat el president del parlament, Roger Torrent. En una compareixença de premsa, Torrent ha reivindicat la decisió de la majoria independentista de la mesa de defensar el parlamentarisme i permetre els debats que preocupen a la ciutadania a través dels seus representants. Per Torrent, és una decisió política de defensa d’uns drets fonamentals i ha assenyalat que era impropi d’un estat democràtic que es perseguissin presidents del parlament per haver permès debats, com ho han fet amb Carme Forcadell. Per això ha emplaçat Pedro Sánchez a trencar amb l’espiral de la judicialització de la política. Seguint els terminis ordinaris, la resolució no es votarà a la cambra fins passades les eleccions espanyoles del 10-N, al ple del 13 de novembre. Els partits constitucionalistes temen que la majoria independentista intenti incloure’l per via d’urgència en el ple de demà, en aplicació de l’article 81.3 del reglament, la mateixa via que JxSí i la CUP van fer servir per tramitar les lleis de desconnexió el 6 i 7 de setembre del 2017, però fonts de la majoria independentista diuen que no es votarà fins al ple del 13 de novembre i que, de fet, el termini forma part de les bases de l’acord a tres bandes. Han evitat que pugui impactar d’alguna manera en el resultat electoral del 10-N. De fet, la CUP ha reiterat el seu malestar per l’actuació del govern i s’ha tornat a desmarcar de JxCat i ERC tot i subscriure la iniciativa. Els anticapitalistes han advertit que la resolució no podia servir de ‘cortina de fum’ per a tapar la manca d’acció política que veu en el govern, la manca de lideratge polític institucional i la subordinació de l’operatiu policíac que ha carregat contra manifestants independentistes i ha causat centenars de ferits. Els anticapitalistes han fet pinya amb JxCat i ERC per ‘solidaritat antirepressiva’ i perquè consideren que el parlament havia de respondre al context d’excepcionalitat democràtica que viu Catalunya, però sostenen que l’executiu no ha estat a l’altura i la proposta de Torra d’exercir l’autodeterminació aquesta legislatura ha estat ‘immediatament torpedinada’ pels socis del govern. La iniciativa no inclou la proposta de Torra d’exercir el dret d’autodeterminació abans del final de la legislatura. En canvi, exigeix la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió. També rebutja la sentència del Tribunal Suprem, avisa que fixa un precedent inacceptable contra totes les formes de protesta ciutadana i denuncia que l’estat espanyol fa una ‘criminalització generalitzada’ de la dissidència política. A més, qualifica d’escàndol democràtic la condemna d’onze anys i mig de presó de l’ex-presidenta de la cambra Carme Forcadell i reitera el caràcter estrictament cívic i no violent del moviment independentista. Després de l’admissió a tràmit per part de la mesa, es preveu que Ciutadans i el PSC en presentin peticions de reconsideració, que la majoria independentista de la mesa hauria de refusar, tornant a fer un nou pronunciament contrari a les notificacions del TC. A partir d’ara, també s’obre un tràmit d’esmenes a la resolució. El Constitucional ha advertit dues vegades els membres de la mesa del ‘seu deure d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa, jurídica o material que suposi ignorar o eludir’ el pronunciament del tribunal. Els dos integrants de JxCat, tanmateix, no van signar les notificacions i van presentar un recurs al TC contra la censura parlamentària.

La mesa del parlament no fa cas del TC i admet una proposta sobre l’autodeterminació

L’Advocacia de la Generalitat considera que ‘no procedia’ que el president de la Generalitat, Ximo Puig, s’abstingués en la votació del decret que donava les garanties legals per a l’operació de l’IVF amb Grupo Zeta que afectava l’1,2% de les accions del president en la capçalera Mediterráneo. L’informe, demanat pel Consell aquesta mateixa setmana arran de la polèmica que l’envolta, indica que, com que es tracta d’una norma de caràcter general que afecta totes les operacions de l’IVF i no sols la que es posa en qüestió, el president no tenia cap obligació d’abstenir-se en la votació. D’aquesta manera, els advocats de la Generalitat han coincidit amb el criteri defensat fins ara per Mónica Oltra davant la premsa. Avui ha tornat a insistir-hi en la mateixa conferència de premsa i ha recordat que el decret es va començar a gestar sis mesos abans l’IVF no rebés l’oferta de Prensa Ibérica per a comprar-li el deute de Grupo Zeta. Per la seva banda, el president ha assegurat avui que és l’IVF qui ha de comparèixer a les Corts, mitjançant el director, Manuel Illueca, que ho ha sol·licitat, perquè va ser qui va prendre la decisió. ‘L’IVF pren autònomament les seves decisions, no el president’ ha indicat Puig. Malgrat considerar que malgrat que és tot aclarit, ‘si hi ha cap qüestió més a aclarir, s’aclarirà’.

L’Advocacia de la Generalitat no veu conflicte d’interessos de Puig en el decret de l’IVF

Carles Puigdemont ha arribat avui a Neumünster, a Alemanya, on va estar empresonat durant dotze dies arran de la segona ordre europea de detenció emesa pel jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena. La vigília de l’aniversari d’aquella detenció –que va acabar essent una de les grans derrotes judicials de l’estat espanyol– el president ha volgut agrair a la comunitat catalana d’aquell indret el suport que li va prestar durant l’empresonament. Molt content de retrobar a Neumünster els diputats al Bundestag @Diether_Dehm i @ZaklinNastic de @dieLinke. Van estar al nostre costat i encara hi són. Danke!! pic.twitter.com/EYaOZrEeQw — Carles Puigdemont (@KRLS) March 24, 2019 També hi han anat el vice-president del parlament, Josep Costa; la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie; i el president de la Diputació de Barcelona, Marc Castell, que han assistit a un sopar amb els diputats alemanys de Die Linke Diether Dehm i Zaklin Nastic. Puigdemont farà una conferència de premsa demà al matí davant la presó de Neumünster. L’hi acompanyaran els seus advocats, Gonzalo Boye i Jaume Alonso-Cuevillas. Abans, farà una donació al centre penitenciari d’un centenar de llibres de literatura catalana, traduïts a l’alemany.

Puigdemont a Neumünster un any després del seu empresonament

La ciutat de Yokohama, la segona més poblada del Japó, celebra la seva particular desfilada anual tenint com a il·lustre protagonista Pikachu, la criatura més coneguda de la franquícia Pokémon. Amb l’auge de les últimes setmanes de Pokémon Go al Japó, els fans més incondicionals del joc han pogut gaudir de 1.000 Pikachus, que passejaven i ballaven pels carrers de la ciutat japonesa de Yokohama. ‘The Pokémon Company’ va organitzar aquest esdeveniment amb l’objectiu d’atreure visitants a la ciutat. Tot i que aquest esdeveniment no està directament relacionat amb Pokémon Go, molts dels assistents van anar a l’esdeveniment atrets per la popularitat del videojoc i amb l’esperança de caçar alguna criatura.

Vídeo: més de mil Pikachus desfilen pels carrers de Yokohama

Des de la una del migdia, quan el Tsunami Democràtic ha anunciat la mobilització a l’aeroport de Barcelona de resposta a la sentència contra el procés, milers de manifestants s’hi han adreçat i ho continuen fent. Malgrat l’enorme desplegament policíac, els manifestants han ocupat les instal·lacions de l’aeroport, tal com es pot veure en les fotografies i el vídeo següents d’Albert Salamé. Riuades de manifestants continuen arribant a l’aeroport de Barcelona

Una fotografia impressionant il·lustra el col·lapse de l’aeroport de Barcelona contra la sentència

En el mapa electoral europeu de l’extrema dreta podem diferenciar entre les formacions que mantenen un discurs tradicional o de caràcter feixista, com seria el cas d’Alba Daurada a Grècia i del diputat polonès Janusz Korwin-Mikke (que fa dos mesos va desfermar un escàndol quan va dir que les dones haurien de guanyar menys diners perquè són ‘més dèbils, més petites i menys intel·ligents’), i aquelles formacions que han modernitzat el discurs. Un nou discurs que els ha permès de tenir més suport i arribar, en alguns comicis, a ser primera força i, fins i tot, a participar en alguns governs. Després de la victòria de Trump, la francesa Marine Le Pen, l’holandès Geert Wilders i l’alemanya Frauke Petry es van reunir per fer una aliança a la qual van anomenar ‘primavera patriòtica’. Aquests partits formen part de l’eurogrup Europa de les Nacions i les Llibertats, en què també hi ha la Lliga Nord d’Itàlia o el Partit de la Llibertat d’Àustria; un partit que, amb el 46% dels vots, va estar a punt d’assolir la presidència de l’estat. Cal sumar, a la nova extrema dreta, també el grup l’Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa, on hi ha els britànics UKIP –també primera força a les eleccions europees al el seu país–, el Partit Popular Danès i el Partit dels Finesos. Actualment, tant a Dinamarca com a Noruega i Eslovàquia, aquests partits formen part del govern estatal. En aquests països i en la majoria d’estats nòrdics, les formacions d’extrema dreta hisón presents des de fa dècades, però la crisi econòmica i de sistema i l’arribada d’immigrants ha afavorit que tinguin un creixement espectacular. No per això són menys radicals en el seu discurs. A Finlàndia, el partit d’extrema dreta defensava que es fessin classes d’orgull nacional i que el suec deixés de ser llengua oficial, mentre que els Demòcrates Suecs s’han mostrat contrari als drets del poble sami i dels jueus, i a Dinamarca, s’ha acusat el Partit Popular Danès d’encobrir organitzacions neonazis. Si hi ha una cosa en la qual totes les formacions coincideixen és en l’oposició a la immigració d’origen musulmà. El 2011, un 51% dels votants del Partit dels Finlandesos considerava que ‘gent de certes races són inadequades per a viure en una societat moderna’. Cal destacar que aquest discurs ha traspassat la barrera ideològica de l’extrema dreta i hi ha alguns governs europeus, com els d’Hongria o Polònia, que, tot i no considerar-se d’extrema dreta, tenen un discurs que voreja la xenofòbia i radicalment contrari a la immigració. L’extrema dreta a Alemanya, Alternativa per Alemanya (AfD), és un partit molt més recent, amb grans divisions dins la formació però que segurament aconseguirà per primer vegada diputats en les eleccions d’aquest estiu. Les enquestes li donen un 11% dels vots, encara que fa uns mesos estava prop del 15% i hauria assolit la tercera plaça a costa, sobretot, dels votants de Merkel contraris a la política migratòria de la cancellera. Un cas ben especial és el de l’estat espanyol, on no hi ha cap formació important definida com a extrema dreta. Els petits partits ultres no han modernitzat el discurs ni han convergit en cap plataforma viable, però és evident que el discurs d’extrema dreta existeix i vota majoritàriament el Partit Popular.

L’extrema dreta aspira a sumar França als tres estats europeus on ja forma part del govern

Un segment del pont Morandi, sobre el qual passa la carretera A10 per la ciutat de Gènova, s’ha esfondrat aquest dimarts deixant un balanç provisional de com a poc 35 morts. El pont Morandi, que travessa el riu Polcevera al nord del centre de la ciutat es va trencar de sobte mentre estaven passant els vehicles. El pont és molt conegut perquè bona part del tràfic d’entrada a Itàlia passa per allí. El cap del Departament de Protecció Civil, Angelo Borrelli, va confirmar que almenys 30 cotxes i diversos camions estaven al pont quan aquest es va ensorrar. Les causes d’aquest col·lapse són encara desconegudes. L’agència de notícies italiana Ansa assenyala que segons els primers indicis l’accident podria haver estat causat per un ‘fracàs estructural’ de l’obra. El pont Morandi, conegut així pel nom del seu enginyer, va ser construït entre 1963 i 1967 sobre el riu Polcevera, l’estuari del qual es troba al port de Gènova. Té una longitud de 1.182 metres i es troba entre 45 i 55 metres sobre el sòl. L’any 2016 es va fer una renovació a fons del mateix però el debat sobre si estava en condicions ha sacsejat Itàlia Diversos experts havien avisat dels problemes estructurals que tenia. Especialment ho va fer el professor associat d’estructures de formigó de la Facultat d’Enginyeria de Gènova, Antonio Brencich. En un article publicat el 2016 per ingegneri.info, l’especialista destacava ‘una valoració incorrecta dels efectes de la contracció del formigó que produïa un pla de carretera no horitzontal.’ Malgrat això preguntat pels mitjans italians, el director general d’Autostrade per l’Itàlia, el grup privat que opera les autopistes italianes, Giovanni Castellucci, va dir després de la tragèdia que ‘no tenia cap document que esmentés cap perill’ al pont. El debat sobre si el pont estava en bones condicions o no i sobre si la infrastructura havia estat mal plantejada ha saltat a la premsa italiana i als mitjans polítics del país. Segons el diari italià Il Fatto Quotidiano, en el moment de l’accident s’estaven fent operacions de reforma. Es tractava d’una consolidació de lloses, guiat, funcions de coberta i operació de reemplaçament de barrera bidireccional. Les obres, amb un cost de més de 20 milions d’euros, es van iniciar el 3 de maig i s’havien d’haver realitzat en un any.

Itàlia es pregunta si el Pont Morandi reunia les degudes condicions de seguretat

L’eurodiputat del PP espanyol Esteban González Pons va qüestionar fa pocs dies el tractat de Schengen, que permet la lliure circulació de persones per Europa sense fronteres, arran de la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein d’alliberar Puigdemont. Avui hi ha tornat, i, en una carta a tot el Parlament Europeu que publica l’agència ACN, ha dit que ‘cap jutge a Espanya, ni regional ni nacional ni del Tribunal Suprem no s’atreviria a donar protecció legal a un partit polític alemany, un moviment o un individu que intentés trencar l’ordre constitucional alemany’. En l’escrit, que han rebut tots els parlamentaris i assessors de la cambra, González Pons afegeix que ‘alguna cosa no funciona’ a la Unió Europea quan ‘un tribunal regional pot desestimar en només dos dies el criteri d’un Tribunal Suprem nacional, elaborat durant sis mesos en una investigació detallada i exhaustiva basada en proves legalment demostrables’. González Pons, que és vice-president del grup popular europeu a la cambra, ha indicat a l’escrit que ‘Espanya pertany a Europa’ i creu en un ‘projecte comú’ pel qual està ‘disposada a lluitar’. I afegeix: ‘Però aquesta Unió és només possible si podem comptar els uns amb els altres i si podem donar-nos suport mútuament quan ens ataquen.’ Segons l’eurodiputat, ‘la confiança recíproca i genuïna entre estats membres’ és clau a la Unió Europea i l’ordre europea de detenció –el mecanisme utilitzat pel Suprem perquè Carles Puigdemont fos lliurat a Espanya–, hauria de permetre el ‘retorn de criminals més de pressa i més fàcilment’. ‘Si l’ordre d’arrest no funciona, Schengen ens deixa indefensos davant els criminals. És un dels principals perills de la Unió Europea’, afegeix. Tot i les crítiques a la decisió de la justícia alemanya, González Pons acaba la carta assegurant que el PP la respecta. ‘És un cas legal, i són els jutges, els fiscals i els tribunals que en són responsables, no els polítics. De manera que deixem treballar la justícia’, afegeix, i demana de no convertir el Parlament Europeu en un ‘tribunal paral·lel’. Carta de González Pons als eurodiputats. Cliqueu damunt la imatge per veure-la més gran.

González Pons (PP) envia ara una carta a tots els eurodiputats qüestionant la justícia alemanya per Puigdemont

L’Audiència de Navarra ha dictat sentència per la violació en grup dels integrants de ‘la Manada’, que han estat condemnats com a autors d’un delicte continuat d’abús sexual, però absolts dels delictes d’agressió sexual. Al marge del veredicte final, que ha causat una forta polèmica i que l’advocat de la víctima ja ha dit que impugnaria, és especialment cru el vot particular que ha fet un dels tres magistrats, Ricardo Javier González, que demanava l’absolució de tots els membres del grup. Sobre el material gràfic aportat com a prova, González diu que només hi aprecia ‘imatges que documenten sexe entre desconeguts, en un entorn clandestí i desagradable, en un portal’. Argumenta que la víctima –la denunciant– anava beguda, igual que els cinc acusats. I va més enllà: diu que en els vídeos no hi percep cap signe de violència, ni cap intenció de ‘burla, menyspreu, humiliació, befa ni jactància’ envers la víctima dels abusos; que no s’hi sent cap ordre imperativa; que cap dels sons que s’hi perceben no li resulten estranys en el context de les relacions sexuals que es mantenen; i que tampoc no percep cap activitat de rebuig en l’expressivitat de la denunciant. Diu que sí que aprecia, en canvi, que els acusats estaven desinhibits. I ho argumenta així: ‘Reitero que hi ha una absoluta i despreocupada desinhibició en tots els homes, que es fa especialment palès en el fet –que pot observar-se, fins i tot, en alguna de les imatges– que algun s’ha tret completament els pantalons, roba interior i sabates.’ Diu que això li suggereix una despreocupació, impròpia de qui agredeix sexualment una dona amb consciència de fer-ho o valent-se de la situació per abusar-ne amb consciència: ‘Interactuen. I la manera com s’hi adrecen, a mi em suggereix que tots creuen que ella participa amb ells en allò que fan.’ ‘Estava excitada’ Pel que fa a la víctima, el jutge diu que no hi percep cap signe de pudor, i es basa en el fet que, ‘en absolut’, no pot afirmar que en totes les imatges tingui els ulls aclucats: ‘No s’observa en cap moment ni la mínima contracció a les parpelles ni a la cara’. Tot plegat, per a justificar que si no hi ha resistència, no pot considerar-se un abús sexual, com defensen els altres magistrats i, per tant, que calia l’absolució. Fins i tot, basant-se en les imatges, diu: ‘El que em suggereixen els seus gests, expressions i sons que emet és excitació sexual.’ Afegeix que cap dels seus moviments no mostraven cap indici de ‘rebuig, disgust, fàstic, repugnància, negació, incomoditat, sofriment, dolor, por, descontentament, desconcert ni cap altre sentiment similar’; que el seu rostre en tot moment és relaxat i distès; que no pot afirmar que hi hagi passivitat ni submissió en l’actitud de la noia. La conclusió: ‘A parer meu, en les imatges s’evidencien moviments proactius incompatibles amb la “no-reacció” que s’afirma i que suggereixen una participació voluntària per part seva.’ No té en compte el forense Per aquest motiu retreu que hagi pesat en excés l’opinió del forense, el doctor Rafael Teijeira, que, en la intervenció en el judici, va dir que la denunciant, en el moment de ser violada, va desconnectar de la realitat, cosa que li féu adoptar una actitud de submissió i passivitat: ‘Això la dugué a fer allò que els processats li deien que fes.’ En canvi, diu que no es té en compte la declaració de la psicòloga, que no va precisar que la víctima hagués tingut dissociació. Tot i l’opinió dels forenses, durant el judici González ja es mostrava dubtós sobre si la víctima podia estar en estat de xoc si no ho verbalitzava. En una de les sessions del judici oral, que recull el diari El Mundo, González va interrogar la víctima i li va demanar: ‘Quina manifestació va fer vostè, de cara a ells, perquè sabessin que vostè estava en situació de xoc i que tenien aquesta situació de relacions sexuals sense consentiment per part seva?’ I ella li va respondre: ‘No parlava, no feia res, estava sotmesa i amb els ulls tancats. Sí, això… Estava amb els ulls tancats i sense fer res, ni dir res.’

Ricardo González, el jutge que demanava l’absolució de ‘la Manada’ i menystenia la víctima

Treva en la guerra comercial entre Washington i Brussel·les. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i el president dels EUA, Donald Trump, han acordat de treballar ‘junts’ cap a un comerç sense aranzels ni barreres en alguns productes industrials i frenar, de moment, els gravàmens als cotxes europeus. Ho han anunciat Trump i Juncker en un comunicat conjunt després d’una reunió a Washington dimecres. ‘El pacte es basa en entendre que mentre negociem, si cap de les dues parts decideix d’aturar les negociacions, frenem la imposició de noves tarifes i avaluem les que s’apliquen a l’acer i l’alumini’, ha explicat Juncker. Segons el comunicat, els EUA i la UE han entrat en una ‘nova fase’ en la seva relació, una fase ‘d’amistat pròxima’ i de relacions comercials ‘fortes’ en les quals ‘guanyen’ tots dos actors. Tot i que no especifiquen dates ni concreten mesures immediates, els dos polítics finalitzen el text expressant la voluntat de ‘resoldre els afers sobre les tarifes a l’acer i l’alumini i els aranzels de represàlia’. Han dit també que treballaran per reduir les barreres i incrementar el comerç en serveis, substàncies químiques, productes farmacèutics i mèdics i soja. Una altra mesura acordada després de la trobada és la de ‘enfortir’ la cooperació estratègica en relació amb l’energia i que la UE importi més gas natural liquat nord-americà per diversificar el seu subministrament. A banda, l’acord també diu que els dos actors comercials treballaran ‘de forma estreta’ amb els seus socis per reformar l’Organització Mundial del Comerç i abordar pràctiques comercials deslleials, com ara el robatori de propietat intel·lectual o els subsidis industrials. Segons les dades recopilades en el comunicat conjunt, els EUA i la UE junts sumen més de 830 milions de ciutadans, més del 50% del PIB global i mantenen una relació comercial bilateral de més de vuit-cents mil milions d’euros. La guerra comercial de l’acer i l’alumini als cotxes D’ençà de principi de juny els EUA han imposat aranzels del 25% i el 10% a les importacions d’acer i d’alumini de la UE. Com a mesura de ‘reequilibri’, a final del mes la Comissió Europea va aplicar noves tarifes del 25% a una llarga llista de productes americans com ara texans, objectes d’acer, el whisky, el tabac, les motocicletes, els vaixells de vela o a motor per a oci i esport, el blat de moro, el suc de taronja o els nabius i preparacions de productes de maquillatge, entre més. El mateix dia en què van entrar en vigor els nous aranzels, Trump va amenaçar amb tarifes d’un 20% en ‘tots els cotxes’ europeus. Davant l’anunci, Brussel·les va advertir els EUA de l’impacte i també va respondre amenaçant amb noves represàlies.

Juncker i Trump donen treva a la guerra comercial

Des de la posició de president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Miquel Buch ha estat una figura destacada en la mobilització de la societat civil. Juntament amb Jordi Cuixart (Òmnium), Jordi Sànchez (ANC) i Neus Lloveras (AMI), ha treballat per mantenir el pols de l’independentisme entre la gent en tots els alts i baixos que ha viscut això que hom anomena ‘procés’. Buch, que milita al PDECat, marca distàncies amb els companys de partit que deixen la porta oberta a una reforma de la constitució espanyola. Creu que això és enganyar els ciutadans i que no hi pot haver cap pla que no sigui ‘fugir de l’estat espanyol’. —Us heu mostrat crític amb companys de partit com Carles Campuzano, que deixa la porta oberta a la reforma de la constitució espanyola. —És que no hi pot haver cap dubte que allò que nosaltres fem és construir la República Catalana, perquè aquest és el mandat de l’1-O. Qualsevol cosa que no sigui això, arrenglerar-se amb la reforma de la constitució, és enganyar els ciutadans. I no pas enganyar-los amb qualsevol cosa. Molts han posat la cara i han pegat les nostres àvies. Cap dubte. El PDECat ha de treballar, només, per la constitució catalana i per la proclamació de la independència. —Posicions com les de Campuzano, quin pes tenen dins del PDECat? —Bé, jo sé que dins del partit pesa més els dos milions de persones que van participar en l’1-O, les imatges de violència de la policia i la cara més amarga de l’estat espanyol. Això és el que ha de pesar més. No en el PDECat, sinó en tots els partits que són demòcrates. Això és el que ens ha de fer fugir d’aquesta gàbia que fa tants i tants anys que ens té reclosos. —Però hi ha sectors dins el partit que hi confien, en una reforma constitucional? —És que jo crec que no hi pot haver cap ombra de dubte que aquí tots hi som per a assolir la independència. I si algú no la vol fer, es troba fora d’allò que es va decidir en el congrés del PDECat. Per tant, no hi ha marge de dubte. En aquesta Espanya no hi ha cap més camí. Ens ho han demostrat del dret i del revés. L’única via que tenim és fugir de l’estat espanyol. Cercarem la millor manera i estic convençut que el govern i el president trobaran el millor camí per fer tot aquest procés que anhelem tanta i tanta gent. Però no hi ha cap altra alternativa que fugir. —Fa uns dies dèieu: ‘Cal tirar pel dret.’ Això vol dir proclamar la independència? —El que cal és fer la nostra, i tirar pel dret és una manera de dir-ho. Potser hem d’ensenyar una vegada més que nosaltres sempre hem estat dialogants. Tal com ho veig, a l’estat espanyol ja li hem donat prou mostres de diàleg i la resposta ha estat la contundència i l’agressivitat judicial, policíaca i política. Vaja, jo crec que el poble català està cansat de sentir amenaces, clavegueres, la impunitat de la corruptela del PP, veure l’empresonament de dues persones per haver desconvocat una manifestació de manera pacífica. La gent se n’ha cansat, n’estem cansats. A partir d’aquí, tota la confiança en el govern, però cada vegada queden menys minuts. —El govern ja va anunciar que mantindria l’oferta de diàleg. És l’última oferta? —D’ofertes de diàleg n’hi ha hagut moltes i el temps per a la proclamació de la independència s’exhaureix molt ràpidament. Però passa que hem optat per una cosa tan catalana com cercar un acord. Ja ens han dit que, d’això, ni parlar-ne. Ho hem intentat de totes maneres i per vintena vegada ens ha dit que no. Per tant, ja està. —Ahir a la nit, en el Consell Nacional del PDECat, el partit va demanar a Puigdemont que aixequi la declaració d’independència si l’estat aplica el 155. Us satisfà el missatge del vostre partit? —El PDECat tanca una vegada més files amb el President i en el cas que hi hagués alguna escletxa, ahir va quedar tapada. Estem carregats de raons per a declarar la independència ara mateix. —Dilluns éreu a Madrid. Com vàreu viure l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, amb qui heu compartit tants actes conjunts? —Després d’estar dotze hores reclosos en un parc, davant l’Audiència espanyola, perquè la policia no ens permetia fer res més, ens va penetrar un sentiment de ràbia i d’impotència perquè allò que va passar era del tot injust. Estar a l’estat espanyol és irrespirable. Ens tenen tancats dins una gàbia per no deixar-nos sortir. —La tornada devia ser dura. —Desoladora. Per sort, quan vàrem tornar l’endemà, vàrem veure que la gent era combativa. Dissabte, en la manifestació, hem de mostrar d’una manera impressionant el rebuig a aquesta justícia injusta. Tenen dues persones pacífiques tancades a la presó per haver demanat a la gent que deixés sortir la Guàrdia Civil. Poden tancar dos Jordis, però han de tancar-ne uns quants milions si volen convertir Catalunya en el seu vedat privat.

Miquel Buch: ‘Estem carregats de raons per a declarar la independència ara mateix’

El conseller d’Interior Quim Forn serà el cap de llista de Junts per Catalunya a la circumscripció de Girona a les eleccions del 10-N. El número dos l’ocuparà l’ex-secretari general de la Joventut Nacionalista de Catalunya, Sergi Miquel, que ja va ocupar aquesta posició el 28-A. Així ho han confirmat fonts de la formació a VilaWeb després de l’anunci que l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, cap de llista a la demarcació el 28-A, es presentarà com a número 4 a la circumscripció de Barcelona. Ha explicat a Twitter que els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont li han demanat que concentri les energies a Barcelona i, especialment, a la gran regió metropolitana. Assumeixo doncs el repte amb la mateixa vocació de servei cap el país i amb la il·lusió de compartir un gran projecte encapçalat per@jordialapreso @LauraBorras i @miriamnoguerasM Venen moments molt difícils però completament decisius pel futur del nostre país#10N @JuntsXCat — Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) October 4, 2019 ‘Assumeixo, doncs, el repte amb la mateixa vocació de servei cap al país i amb il·lusió de compartir un gran projecte encapçalat per Jordi Sànchez, Laura Borràs i Míriam Nogueras‘, ha afegit, sense concretar quin lloc ocuparia a la llista electoral. Alonso-Cuevillas acaba dient: ‘Vénen moments molt difícils però completament decisius per al futur del nostre país.’

Quim Forn serà el cap de llista de JxCat a Girona

L’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo ha culpat el govern de fer una crida el mateix 1-O perquè els ciutadans anessin als col·legis a ‘defensar les urnes i els col·legis’, fet que va provocar que hi hagués ‘veritables muralles humanes’ per ‘impedir l’actuació de la policia’. Millo ha recordat que el mateix president Carles Puigdemont va fer aquesta ‘crida’ a la una del migdia d’aquell dia i ha dit que hi havia col·legis on hi havia ciutadans que van ‘exercir violència’ contra agents de la policia. Podeu veure a continuació el vídeo íntegre de la compareixença d‘Enric Millo: Millo ha explicat que durant el Primer d’Octubre hi va haver escoles on els cossos estatals van poder entrar als centres entre ‘crits i insults’, comissar el material electoral i marxar sense més incidents, però que en altres hi va haver ‘xocs’ amb ‘actuacions de caràcter violent’ per part d’algunes persones que ‘van exercir violència contra agents de la policia judicial de manera clara’. ‘Hi havia persones de bona fe que estaven allí moguts per l’engany, pensant que era un acte que es podia fer, però altres estaven concentrades esperant l’arribada de la policia per impedir que poguessin entrar’, ha relatat. El lletrat Jordi Pina li ha demanat si tenia coneixement que l’1-O hi hagués gent ‘armada o fent barricades’. ‘Hi havia persones camuflades o barrejades que tenien finalitat de caràcter violent i així ho van executar però no sé ni qui ni quants ni quins objectes portaven’, ha manifestat. Millo, enxampat quan mentia sobre els CDR i la concentració del 20-S L’ex-delegat ha argumentat que l’actuació policíaca a cada centre ‘havia de ser breu’, limitada a entrar i endur-se el material electoral, perquè que en molts llocs ‘moltes persones mobilitzades que van formar muralles que tenien com a objectiu impedir l’actuació’. Això va ‘obligar’ a actuar amb un temps ‘més alt del previst’, però ha defensat que els cossos policíacs estatals ho van fer ‘amb proporcionalitat’, fent ‘un ús de la força proporcionat’ amb una actuació ‘eficaç’. En els centres on hi havia concentracions ‘massives i de caràcter agressiu, per evitar mals majors es van replegar i no van actuar’. ‘En alguns centres es concentraven no per votar sinó per impedir la policia i es van replegar perquè el risc per a la integritat física era alt’, ha afegit. Per Millo, si no s’hagués concentrat aquestes ‘masses importantíssimes de persones per defensar les urnes i impedir l’acció de la policia’, la dotació prevista tant de Mossos d’Esquadra com de la policia espanyola i Guàrdia Civil hauria estat ‘suficient’ per acomplir el mandat judicial d’impedir el referèndum. Diu que els Mossos no van actuar com els havia requerit el TSJC Preguntat sobre els Mossos, ha dit que ‘és evident’ que els Mossos no van actuar com els havia requerit el TSJC. A més, ha dit que els dies previs no van impedir l’ús de l’espai per a votar i que durant l’1-O no va conèixer ‘actuacions concretes’ dels Mossos d’Esquadra per impedir el referèndum ni comissar material. ‘Llavors més tard hem conegut altres versions, però d’aquell dia no vaig tenir coneixement de res concret’, ha explicat. A respostes de la defensa de Joaquim Forn, ha dit saber que alguns centres no van obrir però que en desconeix els motius, evitant afirmar si va ser per accions de la policia catalana. L’ex-delegat ha dit que l’activitat que hi va haver a les escoles el cap de setmana de l’1-O va ser ‘brutal’ i molt superior a qualsevol cap de setmana normal. ‘Hi va haver una necessitat expansiva desconeguda en la història de la humanitat’, ha afegit. Preguntat pel lletrat de Forn, Xavier Melero, Millo ha reconegut que prèviament a l’1-O no van actuar tampoc Guàrdia Civil i policia espanyola perquè consideraven que ‘en primera instància’ qui havia d’actuar eren els Mossos. Conversa ‘pujada de to’ amb Forn L’ex-delegat del govern espanyol ha relatat dues converses amb el conseller Joaquim Forn, l’última d’elles ’pujada de to,’ i que sempre li va dir el mateix: que ell no podia fer res i que havien de desconvocar. ‘Li vaig dir que estaven provocant ells la situació i que no podia fer res perquè hi havia una ordre judicial que s’estava complint’, ha explicat. També li va dir al conseller que estaven cometent una ‘gravíssima irresponsabilitat’ perquè ‘posaven en risc la integritat de la gent’ per una ‘obsessió’ d’enviar ciutadans a ‘enfrontar-se amb la guàrdia civil’. Tot i que la fiscalia no li ha formulat la pregunta directa sobre si va ordenar aturar càrregues, Millo ja ho ha donat a entendre en assumir que va dir a Forn que ell ‘no podia fer res’. Posteriorment, el lletrat de Forn li ha llegit un missatge que la tarda de l’1-O va enviar Millo a Forn i on li deia que ‘ja està fet el que hem parlat’, enviat a les 18.09 h. ‘No recordo del que està parlant’, ha dit Millo. L’ex-delegat ha explicat que ell ‘no formava part del dispositiu’ policíac i que els cossos estatals actuaven ‘com a policia judicial’. Aquell dia va estar a la delegació del govern espanyol i va estar en contacte directe amb el secretari de l’estat espanyol de Seguretat José Antonio Nieto i amb el coordinador de l’operatiu, el coronel Diego Pérez de los Cobos. Millo ha explicat que, com a delegació, no van fer ‘cap informe tècnic’ sobre l’1-O perquè era funció dels cossos policíacs i de la Secretaria d’Estat. En relació al 20-S, Millo ha reconegut que no hi va haver detencions aquell dia i l’advocat Xavier Melero ha qüestionat si això es correspon amb el ‘clima d’intensa violència’ que ha relatat durant l’interrogatori. ‘Si no n’hi va haver, caldrà preguntar als Mossos que estaven presents i tenien la competència en seguretat ciutadana’, ha replicat. Imatges que no eren de l’1-O Millo ha explicat que, durant l’1-O, va veure algunes imatges de ferits que no corresponien a aquell dia. ‘Em vaig trobar la meva filla plorant’, ha lamentat, quan li arribaven algunes imatges. Entre les fotografies que no corresponien a aquell dia i que van córrer per les xarxes socials, Millo ha descrit la foto d’un ferit durant una càrrega policíaca dels Mossos d’Esquadra el 2012 a Tarragona i que li va arribar a través d’un tuit d’un ‘humorista conegut’. ‘Em vaig queixar i l’humorista va despenjar la fotografia’, ha dit. També ha recordat el cas d’una noia que va afirmar que ‘un policia li va trencar un a un els dits de la mà’, però que posteriorment, veient les imatges, van veure com ‘el braç embenat era un i el que es veia que li estiraven a les imatges era un altre’. Millo ha dit que la jove ‘va demanar disculpes públicament, cosa que l’honora’, però ha lamentat que ho va fer ‘dies més tard mentre que en poques hores aquella imatge havia fet la volta al món’. L’advocat de Jordi Cuixart Benet Salellas ha qüestionat la versió de Millo tot assegurant que hi ha un informe mèdic al jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona que certifica les lesions, i en aquest punt el president del tribunal, Manuel Marchena, no ha acceptat més preguntes sobre això perquè forma part d’una altra causa. La ‘trampa del Fairy’ L’ex-delegat també ha assegurat que l’1-O hi va haver ‘altres imatges’ que no va veure ‘per televisió’. ‘Em van arribar imatges de persones agredint a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, tirant tanques, donant puntades de peu, em van arribar a mi per xarxes i no van aparèixer a la televisió’, ha lamentat. També ha explicat la conversa amb un agent que li va dir que ‘va caure en la trampa de Fairy’, consistent en vessar ‘detergent’ a l’entrada d’alguns col·legis per fer caure els agents per donar-los ‘puntades’. Demana perdó als votants de ‘bona fe’ El fiscal també li ha demanat sobre si va demanar disculpes als ferits. Millo s’ha referit a una entrevista que va fer a TV3 cinc dies més tard de l’1-O i ha dit que es va modificar ‘intencionadament’ el seu missatge de manera que expressés disculpes. ‘Lamento moltíssim, demano disculpes perquè no voldria que li hagués passat a una sola persona que ha patit un cop, que ha hagut de ser atès com diu la Generalitat. Avui molt lamentablement hi ha una persona a l’hospital, demano disculpes, ho lamento molt’, va dir llavors. Avui, Millo ha dit que en tot moment va defensar que l’actuació de la policia va ser ‘exemplar’ i va culpar de les imatges ‘desagradables’ al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. ‘Ell era el responsable per no desconvocar i que era ell, com a màxim representant de l’estat a Catalunya, qui havia de demanar disculpes per haver enganyat a la gent que estava participant d’un acte legal’, ha explicat. I que va demanar disculpes ‘en nom d’ell’ a la gent ‘de bona fe’ que va anar a votar ‘enganyada’. ‘Es va desnaturalitzar el meu missatge’, ha insistit. Sense informació sobre ferits Millo ha dit que va anar coneixent l’evolució de les xifres que donava la Generalitat sobre persones ferides i que l’endemà de l’1-O va demanar informació a la Generalitat però que mai va rebre resposta. Sí que ha explicat que es va trobar a l’aeroport amb el conseller de Salut, Toni Comín, i que li va recriminar que ‘no l’informés’ sobre persones que van patir ferides o contusions. Segons Millo, Comín li va negar i ha insistit que mai va rebre informació sobre ferits. Pel que fa al nombre d’agents ferits, els ha xifrat en 93. Millo ha relatat que els dies després de l’1-O els va visitar i que va veure agents amb alguna ‘cama fracturades i dits trencats’, que un tenia l’armilla trencada de punta a punta i que això ‘no es fa amb una ungla’. A preguntes del lletrat de Romeva i Junqueras, ha reconegut que no va visitar cap dels votants ferits. ‘Em consten quatre hospitalitzacions el dia 2 d’octubre i que el dia 5 només quedava un hospitalitzat però no m’hi vaig reunir’, ha reconegut. En aquest moment, Van den Eynde li ha recordat que havia dit que no coneixia les dades dels ferits. ‘Les dades d’hospitalització les he conegut més tard a través de mitjans de comunicació’, ha apuntat. No demana aplicar l’estat d’excepció A preguntes del lletrat Francesc Homs, ha dit que no va considerar que fos necessari decretar l’estat d’alarma i excepció perquè considerava que la presència de Mossos, Guàrdia Civil i CNP era ‘suficient per frenar els actes de violència i afrontar-los d’acord amb la llei’. També ha reconegut que no va demanar a Rajoy que es declarés una situació d’interès per a la seguretat nacional. Millo també ha reconegut que, arran dels plens de setembre, no va demanar que el TC –d’acord amb la llei del tribunal- suspengués els càrrecs públics que prèviament havia avisat per incomplir resolucions del tribunal. La DUI, ‘no era broma’ Millo diu que la declaració d’independència no va ser simbòlica. ‘Res feia pensar que fos una broma’, ha relatat a preguntes del fiscal. Segons Millo, hi havia ‘context i proclames’ que feien pensar que no era simbòlica i que hi havia una part ‘majoritària’ de la societat que estava ‘preocupadíssima’ sobre que la declaració es podia produir. Melero li ha dit si les autoritats ‘del suposat nou estat’ es van posar en contacte amb ell per formalitzar-li la declaració d’independència. ‘No’, ha respost lacònicament. Missatge de Puigdemont per evitar el 155 També ha explicat que el matí del 27 d’octubre Puigdemont li va enviar un missatge demanant si no aplicaria el 155 en la hipòtesi que convoqués eleccions i no declarés la independència. ‘Li vaig respondre que fes el que hagués de fer, que era la seva decisió’, ha explicat, ja que el paquet de mesures del 155 ja s’estava tramitant al Senat. 3-O, aturada de país sense ‘oposició’ del govern Sobre l’aturada de país, Millo ha dit que aquell matí ja hi havia 80 carreters tallades, vies de tren i autopistes. ‘Va ser un intent de col·lapsar el territori’, ha dit. Sobre el paper del govern, ha dit que mai va fer ‘cap pronunciament contrari’ i que es van manifestar a favor de l’aturada.

Millo defensa l’estat i acusa la Generalitat de la violència de l’1-O

La Junta Electoral espanyola (JEC) ha estimat els escrits del PP i Ciutadans i conclou que el fet que Oriol Junqueras estigui condemnat és causa ‘d’inelegibilitat sobrevinguda’ i que, per tant, no pot accedir a l’acta de diputat al Parlament Europeu. Els dos partits van interposar el recurs just després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que determinava la immunitat de Junqueras com a eurodiputat. Li demanaven que no atorgués la credencial a Junqueras adduint que no era un pres preventiu, sinó un condemnat amb sentència ferma. Malgrat la inhabilitació, es pot recórrer contra la decisió de la JEC a la sala tercera del Suprem. Increïblement, la decisió no l’ha comunicada formalment la JEC, sinó que ha estat el president del PP, Pablo Casado, qui ha anunciat a Twitter la inhabilitació de Junqueras. No ha estat fins a dos quarts de deu, gairebé dues hores després, que s’ha confirmat oficialment. Otro recurso del PP a la Junta Electoral Central consigue que Junqueras no sea eurodiputado, y por tanto siga en la cárcel sin viajar a Bruselas, como pretendía el informe del Gobierno de Sánchez. A cada cesión a los separatistas responderemos con la firmeza del Estado de Derecho — Pablo Casado Blanco (@pablocasado_) January 3, 2020 D’aquesta manera, la JEC s’avança al Tribunal Suprem, que arran de la sentència de Luxemburg havia de decidir si alliberava el president d’ERC perquè pogués acreditar-se com a eurodiputat. I que va demanar a les parts que es posicionessin. Segons l’advocacia espanyola, Junqueras tenia immunitat sempre que la JEC no el declarés inhabilitat d’acord amb la sentència ferma del Suprem. En conseqüència, la JEC ha executat la inhabilitació de Junqueras, desobeint Luxemburg, i d’aquesta manera ha estalviat un tràngol a Manuel Marchena. La fiscalia, en canvi, va insistir que no podia prendre l’acta d’eurodiputat. Junqueras s’ha mostrat indignat per la decisió, en un piulet a Twitter. Atado y bien atado. Les clavegueres del PP tenien la informació prèviament. El més profund de l’estat actuant com sempre. La democràcia ha de prevaldre. https://t.co/aYGL4TARjA — Oriol Junqueras 🎗️ (@junqueras) January 3, 2020 El president Carles Puigdemont ha reaccionat amb un contundent ‘Miserables!’ a la inhabilitació de Junqueras, bo i recordant la de Quim Torra. ‘Ara s’atreveixen a vulnerar els drets de l’Oriol Junqueras i de desafiar la Unió Europa’. Miserables! Després de perpetrar un cop d'estat inhabilitant el president @QuimTorraiPla, ara s'atreveixen a vulnerar els drets de l'Oriol @junqueras i de desafiar la Unió Europa. El TJUE va ser clar: Oriol Junqueras és eurodiputat i ha de ser alliberat. Prou! — Carles Puigdemont (@KRLS) January 3, 2020

La JEC vulnera la justícia europea i diu que inhabilita Junqueras

La portaveu de Compromís, Mónica Oltra, assegura que tenir un diputat al congrés espanyol en aquests moments és ‘molt valuós’ perquè ‘un ha de saber el que val, el que té, el que val el que té i el que val el que té és el que necessita l’altre’. Així, assenyala que Joan Baldoví jugarà un paper de defensa dels valencians i, especialment, de la reforma del finançament: ‘Ara ja no hi ha excusa’. Així s’ha pronunciat en una entrevista concedida a l’agència Europa Press en la qual fa balanç del resultat aconseguit en les eleccions espanyoles del passat 28 d’abril. Compromís s’hi va presentar en solitari, deixant enrere les dues confluències anteriors amb Podem sota les marques ‘És el moment’ i ‘A la valenciana’. Davant la pregunta de si considera que aquesta decisió va ser un error a la vista dels resultats –passa de 4 a 1 diputats–, la dirigent ha recordat que Compromís ‘sempre ha estat un projecte de suma’ i que quan la fa, avança, per la qual cosa aquesta és una reflexió que hauran de fer, però no abans de les eleccions del 26-M. ‘Hem de reflexionar en el futur sobre el que ens ha caracteritzat sempre, que hem sabut acordar, sumar, créixer, i segur que serà una línia de pensament quan ens asseguem a analitzar ja tranquil·lament tot el panorama’, ha afegit. Sobre el paper que jugarà Baldoví aquesta legislatura com a únic representant de la coalició, Oltra ha subratllat el valor que té en el moment actual de multipartidisme tenir un escó, des del qual es defensarà la reforma del finançament entre altres interessos valencians. ‘Ja està bé, no val que vinguin els ministres aquí en campanya a prometre un finançament i després quan es constitueix el govern el primer que diguin és “no, renunciem a reformar el sistema de finançament”, que és el que van fer després de la moció de censura’, ha retret la líder de Compromís al PSOE. Per a Oltra, aquesta reforma ‘ha de ser un compromís, no una promesa electoral’ i estan ‘farts que vinguin a dir-nos que vindran les inversions, que el deute de la Marina l’assumirà el govern d’Espanya, si no és a través dels pressupostos per un decret llei, i després resulta que ni pels pressupostos ni tampoc fan el decret’. Així, ha remarcat que ‘la paraula d’un ministre ha de valer alguna cosa’ i s’ha preguntat per què cal ‘aguantar’ que es prometi i no es compleixi: ‘Això no pot ser i aquest paper el jugarà Joan Baldoví’. Ara, ha incidit la també vice-presidenta en funcions del Consell, el PSOE té més diputats al congrés i majoria absoluta al senat i, per tant, ‘no hi ha excusa’. ‘Nosaltres ja no admetrem més excuses, no volem ser més que ningú però estem farts de ser sempre els últims de tots’, ha assenyalat. D’altra banda, sobre la formació del futur govern, s’ha mostrat convençuda que hi haurà nou executiu espanyol i ha apostat per l’acord ‘a la valenciana’, matisant que “no ja tant per qui està dins o no, que tamb, perquè els governs plurals són millors que els monocolor, sinó pel contingut, el “què” és el rellevant’. En aquest punt, ha recordat que el govern de Pedro Sánchez no va treure el copagament farmacèutic i s’ha preguntat què passarà amb les reformes laborals i altres normes com la ‘llei mordassa’.’Si vol ser el Pedro Sánchez social caldrà demostrar-ho’, ha advertit. ‘Els ciutadans han dit que volen pluralitat, si algú encara està esperant aquestes èpoques del bipartidisme ja hauria d’assumir que aquests temps, de moment, no tornaran’, ha assenyalat, per a agregar que Compromís sempre advoca pel diàleg i l’escolta perquè ‘ningú té la veritat absoluta’ i sempre ‘es pot aprendre dels altres’.

Oltra, sobre la reforma del finançament: ‘Ara ja no hi ha excusa’

No fa tants anys, parlar de sommeliers era una raresa, gairebé una extravagància afrancesada. No és que no n’hi hagués, és clar, és que n’hi havia pocs que rebessin aquesta consideració en el món de la restauració. Avui, en canvi, la paraula sommelier no és pas aliena a la nostra societat i, pel que fa al món del vi, és determinant a l’hora de fer de pont entre el viticultor i el consumidor. I, segurament, d’aquest ofici dependrà que, de mica en mica, el coneixement i gaudi del vi en la seva complexitat s’estengui a la majoria de la població com un fet natural de cultura. Un bon sommelier és una persona gustativament molt ben preparada, molt entrenada, amb alts coneixements sobre vins i licors, tes, aigües, puros, etc., que té talent per a elaborar maridatges, que té les virtuts d’un bon cambrer, que té la capacitat per a acompanyar el comensal. Un sommelier és un personatge completíssim. I, sortosament, de fa uns quants anys cap aquí, la formació en sommelieria a Catalunya és diversa i de prou qualitat per a tenir un col·lectiu de sommeliers destacat en quantitat i nivell. L’Associació Catalana de Sommeliers aplega aquest col·lectiu, que dilluns es va trobar a l’hotel Casa Fuster de Barcelona, juntament amb elaboradors, distribuïdors, premsa especialitzada i persones vinculades a l’enoturisme, per lliurar els seus premis anuals i, en especial, el premi al Millor Sommelier de Catalunya 2019. Les proves del concurs del Millor Sommelier de Catalunya es van fer dilluns mateix al Fòrum Gastronòmic, que ha desembarcat a Barcelona del dia 18 al 20, en el marc d’Alimentària, una aliança amb punts de partida prou antagònics, que caldrà veure si acabarà encaixant. Però la nit era dels sommeliers (tot i que a Barcelona aquest dilluns no faltaven sopars i lliuraments de premis, alguns amb polèmica inclosa) i l’ambient era distès i agradable. Un sopar que va elaborar l’equip del mediàtic Marc Ribas del restaurant Panot. El xef va proposar un àpat de tastets, vuit en total, i això va estirar la vetllada més enllà que no hagués estat desitjable. Com més plats, més lentitud. Quan ja s’havia superat la mitjanit, va arribar el lliurament dels premis. Conduïa l’acte la periodista i sommelier Ruth Troyano, que amb sobrietat i eficàcia va portar amb ritme aquesta part final de l’acte. La presidenta de l’Associació Catalana de Sommeliers, Anna Vicens, va recordar que l’entitat tenia més de sis-cents socis i va explicitar el bon moment que viu la sommelieria catalana, des de les convergències i divergències que existeixen i que són necessàries per a avançar. Va demanar unitat i va parlar de bé comú i de deixar de banda rigideses i egocentrismes, com a únic camí per a la consolidació del sector. El premi al Millor Sommelier de l’Any es va fer esperar fins al final. Enguany, se l’ha endut Audrey Doré, del Celler de Can Roca, que va destacar l’aprenentatge continuat d’aquest ofici de sommelier. Després es va classificar una altra sommelier, Anna Casabona (les dues úniques dones sommeliers d’onze concursants), i com a tercer finalista, Ton Colet. També es van atorgar altres reconeixements: al Millor Enòleg per a Joan Asens, de la DO Montsant, que va explicar que feia vi des dels cinc anys, edat en què el seu pare li va regalar la primera premsa. Un enòleg de referència, que ara té, entre més projectes, el d’Orto Vins. Els sommeliers van destacar com a Millor Celler del 2019 Vinyes d’Olivardots, de la DO Empordà, encapçalat per la Carme Casacuberta i ara també amb la seva filla Carlota. El premi al Millor Comunicador se’l va endur l’Equip Sapiens del Vi de la Bullipèdia; la Millor Iniciativa Solidària fou per a la Fundació Ampans de Manresa, que treballa a tota la comarca del Bages per millorar les condicions de vida de les persones amb discapacitats intel·lectuals. Una fundació que dóna feina a 2.500 persones i entre els projectes que ha engegat s’hi compta la finca Urpina a Sant Salvador de Guardiola, on fa vi i elabora els formatges Muntanyola. Més premis: també es va destacar Ignasi Torralba, director del grup Impitoyables, el grup de tast a cegues més antic de l’estat espanyol, i la Millor Trajectòria fou per a Manel Tirvio. Va cloure la festa la consellera d’Agricultura, Teresa Jordà, que no va acabar d’encertar el to, massa col·loquial i un punt barroer, amb un discurs dispers, tot i que el portava escrit. Entre més arguments va dir: ‘El vi és cultura quan abraça tot un poble. El vi és la suma de moltes coses, natura i humanitat. Per això la societat li deu tot el respecte. El vi és escalf del cos i l’ànima, i en moments d’anormalitat democràtica com els que vivim, que t’escalfin el cos i l’ànima és de puta mare.’ Després va recordar la greu crisi de preus que pateix el sector del cava i va donar suport a la pagesia, que s’ha de poder guanyar la vida. I va acabar dient: ‘Tenim moltes revolucions a fer, unes ja les tenim començades, unes altres encara les hem de començar. I estic convençuda que estem predestinats a guanyar-les.’

Els sommeliers ja són entre nosaltres

Avui s’acaba la campanya de les primàries del PDECat per a triar el candidat a les eleccions municipals de Barcelona d’ací a un any. S’hi han presentat Neus Munté (entrevista) i Carles Agustí. Més de dos mil associats del partit decidiran els pròxims dies qui presidirà la llista electoral. Però encara poden canviar moltes coses. De fet, Carles Agustí exposa en aquesta entrevista algunes possibilitats que exigeixen una entesa amb altres formacions per a evitar una victòria de Manuel Valls o d’Ada Colau el 2019. Comencem parlant de Barcelona, abans de tractar també la qüestió de la República i alguns aspectes personals i vitals de Carles Agustí. —Quines vibracions heu tingut durant la campanya de les primàries? —Tinc bones sensacions i crec que el missatge que he transmès connecta amb els nostres associats. Més enllà d’un model de Barcelona clar, amb el lema ‘Obrim Barcelona’, també he procurat parlar dels temes que preocupen els associats. En aquesta primera fase voten els dos mil associats del Partit Demòcrata, i les preocupacions tenen a veure amb Ada Colau, la manca de projecte per a Barcelona, qui dibuixa un millor projecte de ciutat per als pròxims anys, però també hi ha preocupació per la situació del país, pel fet que Barcelona no exerceixi de capital de la República… I també preocupa el model de partit. Ja fa uns anys que aquest partit fa un exercici molt interessant de resituació que encara no hem culminat. Junts per Catalunya pot ser un bon port d’arribada per a fer realitat el partit modern, de segle XXI, àgil i amb estructura més líquida i horitzontal. Jo crec que he connectat amb les preocupacions dels associats i la sensació és bona. Estic satisfet. —En què es diferencia la vostra proposta de la de Neus Munté? Què oferiu de diferent? —Faig valdre la meva experiència i trajectòria política i professional. Per tant, un coneixement més bo de Barcelona. He estat comissionat de participació ciutadana i associacionisme, i això m’ha donat un coneixement molt capil·lar dels problemes i inquietuds de cada barri i cada districte de la ciutat. Des d’aquesta responsabilitat, jo portava la relació amb les sis mil associacions de Barcelona i amb els ciutadans. També faig valdre la meva expertesa en govern obert i transparència. Expertesa en les vies de transformació i modernització de les administracions públiques, els partits i la política des de l’obertura, la proximitat, la pedagogia, la comunicació… I també tinc una trajectòria internacional. Més enllà dels avals ciutadans que ens demanava la normativa de les primàries, vaig presentar vint avals de personalitats internacionals. Un dels accents que poso a la campanya és la vocació internacional. També vull destacar la meva aposta per Junts per Catalunya com a port d’arribada del debat sobre la construcció d’un partit realment modern i adaptat al segle XXI. —Aquest port d’arribada implica la desaparició del PDECat? —Tenim una oportunitat excel·lent per a decidir com es fa aquesta desembocadura a Junts per Catalunya en el congrés o l’assemblea que s’haurà de fer el juliol. Jo crec que l’assemblea ha de tractar d’això, precisament. De la construcció definitiva de Junts per Catalunya. Si el PDECat acaba dins de Junts per Catalunya o queda dissolt o bé si es transforma. No ho sé. Són fórmules que es poden fer servir. Però Junts per Catalunya era inicialment una marca electoral vinculada al Partit Demòcrata que ha estat d’èxit i que ens ha permès d’obrir molts espais. Hem de saber aprofitar aquesta oportunitat. —Ada Colau abanderava el discurs de la participació en les eleccions de fa tres anys. Quina valoració feu de la seva gestió en aquest àmbit? —Colau ha parlat de participació, però tot ha quedat en les paraules i no s’ha transformat en fets. I això defineix la seva trajectòria política en molts àmbits. Tots aquests principis, i també la lluita contra la desigualtat, contra els desnonaments, contra la pobresa, han quedat en paraules. Perquè les dades i els indicadors que tenim de tots aquests fenòmens diuen que hem empitjorat. Passa igual amb la participació ciutadana. S’han fet algunes coses interessants, com la plataforma Decidim, però poca cosa més. La multiconsulta, que era el gran pas endavant que es podia fer en aquest àmbit, ha fracassat perquè no s’hi ha dedicat l’atenció necessària. El model de participació ciutadana d’Ada Colau és del segle XX, en el millor dels casos. No és del segle XXI. Al món que avança en aquest segle, les ciutats impulsen models de govern obert. El govern obert inclou la participació ciutadana, però juntament amb transparència i dades obertes. És una estratègia conjunta i transversal a tota l’administració. Colau ha tornat al model del segle XX de participació ciutadana separada i aïllada com a tema a part de l’administració. Hem fet uns quants passos enrere. —Quines són les actuacions més urgents que necessita la ciutat? —L’àmbit social és prioritari. L’alcaldessa Colau es va presentar amb uns quants missatges de caràcter social, però les dades diuen que hem empitjorat en gairebé tots els indicadors. Tenim més gent que mai dormint al carrer. Som la ciutat europea amb més gent que dorm al carrer. Una dada molt trista. El preu del lloguer puja a uns nivells molt preocupants. Ja arribem als nou-cents euros de mitjana, i el 40% dels sous no arriben a mil euros. És fàcil detectar bosses de precarietat social i laboral evidents. Hi són. I massa sovint és una pobresa silenciosa, que es pateix en la intimitat i el silenci, i que exigeix treballar-hi de manera urgent. Proposo de recuperar la idea de l’alcalde Trias, el sou digne de ciutat. Ha de ser pactat amb tots els agents socials. Cal aconseguir que a Barcelona no hi hagi cap sou per sota dels mil euros. I una altra prioritat pensant en el país és que Barcelona exerceixi de capital de la República. —Com es fa? —Ara no ho fa. Ara s’hi posa d’esquena. L’alcaldessa es va posar el llaç un sol dia per a un homenatge als familiars dels presos. Això no s’hi val. Barcelona ha de ser capital de la República cada dia. I exercir de capital. Això vol dir bàsicament dues coses: encapçalar la restauració democràtica –d’una democràcia que ara mateix està desconstruïda– i ser al costat del govern del país en la implementació del resultat d’un referèndum vinculant com va ser el de l’1 d’octubre. Ens vam trencar literalment la cara per defensar la democràcia i el govern de la ciutat no pot mirar cap a una altra banda. —Com encareu la possibilitat d’un candidat de Ciutadans o d’un bloc unionista que es digui Manuel Valls? —Ara mateix és un interrogant. És una persona rebutjada a França i, a més, rebutjada pel seu autoritarisme. Per tant, ja s’ajusta al perfil de Ciutadans. És una persona sense més recorregut polític a França. I amb una ideologia que se suposava que era socialista i catalanista per influència de la seva família. I ara apareix a Ciutadans! La sensació és que Valls actua com un mercenari, com va fer el senyor Millo en el seu moment. Tant és amb quin partit es presenten. Són gent que tant pot anar a petar al Partit Comunista com a Ciutadans. I té un desconeixement absolut de la ciutat de Barcelona. D’altra banda, pot ser un candidat que, amb el seu discurs, aglutini bona part del vot unionista. I podria acabar essent la llista més votada, tenint en compte l’atomització del mapa de partits a Barcelona. —I com es pot combatre, això? —Això apel·la a les forces independentistes i, especialment, jo apel·lo a l’Alfred Bosch d’Esquerra Republicana, que és la força més reticent, perquè anem junts. Jo dic a l’Alfred Bosch que hem d’anar junts. Perquè junts guanyem. Si anem plegats amb els moviments que hi pugui haver, el de Jordi Graupera, Esquerra, el Partit Demòcrata i altres partits més petits, segur que no baixem de quinze o setze regidors, si és que no fem majoria absoluta. Recordem que als municipis governa automàticament la llista més votada si no hi ha una majoria alternativa clara. Si anem separats, per aquesta mateixa lògica, donem moltes opcions que la llista més votada sigui la d’Ada Colau o la de Manuel Valls. Ens podem trobar que, essent majoria els partits independentistes, Manuel Valls acabi d’alcalde de Barcelona. La gravetat d’aquesta possibilitat em sembla que és prou evident per a apel·lar a totes les forces independentistes i, especialment, a Esquerra Republicana i Alfred Bosch, amb els qui ens acabarem entenent si veuen aquesta situació de possible gravetat extrema. —Vau ser companys d’escola o amics amb Manuel Valls de petits? —Companys d’escola, no. Vam ser companys de barca. De barca! Vam coincidir a Cadaqués en un període de les nostres vides que hi passàvem algunes setmanes d’estiu. Jo ja no hi vaig. Però de petit, amb els meus pares, hi anàvem. I ell també. Jo era molt petit i no el recordo. Segons que m’han explicat els meus pares, compartíem barca amb el seu pare i hi havíem anat tots plegats. Jo tinc les imatges confuses. Potser tenia cinc o sis anys. I ell era una mica més gran. No recordo haver estat amic seu. Però puc dir que aleshores compartíem barca. Ara no. Ara anem en barques ben diferents. —Abans heu parlat de Jordi Graupera. No us convenç la seva proposta de primàries obertes? —El senyor Graupera i el Partit Demòcrata hem d’anar junts. El discurs que fa el senyor Graupera i el que faig jo són molt semblants. I podem parlar de les formes. Al Partit Demòcrata hem fet un exercici democràtic exemplar amb aquestes primàries. Eren unes primàries on es podria haver presentat en Graupera, si hagués volgut. Ell fa les seves primàries. I em sembla molt interessant. És interessant que sorgeixin moviments ciutadans amb força. Estem obligats a entendre’ns. En resum, cadascú ha de fer el seu procés. Quan en Graupera hagi fet el seu procés de primàries i tinguin els seus noms, podrem seure en una taula i trobar una fórmula amb criteris objectius sobre la força de cadascú. Podem parlar del sistema i les formes. No hem de descartar cap possibilitat. —Tot aquest procés es fa en una situació completament excepcional perquè una figura important del partit a Barcelona és a la presó. Què podeu fer per Joaquim Forn i què n’espereu? —Primer, hem de respectar qualsevol decisió que ell prengui. Hem de desitjar que surti de la presó tan aviat com sigui possible. Ningú no sap per quina raó és a la presó. Hi és per les seves idees i per haver gestionat amb absoluta perfecció un atemptat molt greu que hi va haver a Barcelona. Cal lluitar perquè surti de la presó aviat. Quan dic que Barcelona ha d’exercir de capital de la República per encapçalar la restauració democràtica, vol dir fer tot allò que estigui a les nostres mans i més perquè no hi hagi presos polítics. Si tenim en Joaquim Forn amb nosaltres al carrer –jo sóc optimista–, caldrà respectar la decisió que prengui. Si vol obrir una etapa de descans, o si decideix que vol tornar a la política… Caldrà respectar-ho absolutament. I evidentment, si ell decidís fer política i fer-la a Barcelona, podria ser una figura que ens englobés a tots en aquesta candidatura conjunta. Per què no? En definitiva, respectarem les seves decisions, no pot ser d’una altra manera. —El país viu un període d’una certa confusió. Quin camí trobeu que cal prendre els mesos vinents? —S’ha d’implementar clarament el resultat del referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Vam votar un referèndum, el resultat va ser molt clar, i és un resultat confirmat tres vegades més: el 9-N, el 27-S i el 21-D. Sempre amb victòria de l’independentisme. No podem votar permanentment. Ja hem votat moltes vegades de manera vinculant. Referèndums i eleccions amb legalitat espanyola. I sempre ha guanyat l’independentisme. Per tant, el camí és implementar el resultat de l’1 d’octubre. Això no vol dir que demà mateix proclamem no-sé-què sense totes les garanties. O sí. No ho sé. Repensem l’estratègia si és necessari. Però hem d’implementar el resultat de l’1 d’octubre. —L’estat està decidit a impedir-ho… —Cert. Som davant d’un estat que tan sols vol aixafar-nos i fer-nos desaparèixer. Es pensa que pot liquidar el catalanisme i l’independentisme per sempre. Estan ben equivocats. No podem afluixar. Cada pas que fem enrere, l’estat el farà endavant. Hem de plantar cara des del govern i des del carrer. Jo defenso que es faci un govern. És molt necessari. Perquè el 155 va corcant les institucions. Però al costat del govern, la dignitat. I la dignitat vol dir investir Carles Puigdemont de la manera que sigui, encara que sigui un president legítim i que hi hagi un altre president de gestió aquí. És igual. Cal trobar la fórmula d’investir Carles Puigdemont. I dignitat també vol dir carrer. Continuar al carrer. El procés sempre l’ha dirigit el poble. I així continuarà essent. Aquesta és l’estratègia bona. —Cal eixamplar la base per poder avançar? —Quan es parla d’eixamplar, no es pot fer trampa. No hi ha ningú que no vulgui eixamplar sempre. És absurd negar-s’hi. Però si es parla d’eixamplar la base com una excusa per no implementar el resultat de l’1 d’octubre o per tornar a una suposada normalitat que no existeix ni existirà, jo no hi estic gens d’acord. Qui amplia la base de l’independentisme cada dia és l’estat espanyol amb les seves actuacions. Cal denunciar la vulneració constant de la democràcia, dels drets bàsics i dels principis de la llibertat. —Sou fill de l’escriptor Carles Hac Mor. Com us ha influït això? —M’ha influït del tot. Jo sóc catalanista pel meu pare. Sóc nacionalista, independentista… Per mi, tot és el mateix. Potser hi ha hagut una evolució, però és el mateix. M’ha influït completament, el meu pare. Venim d’ideologies diferents. Ell era militant de Bandera Roja, com Ferran Mascarell. Després va passar pel PSUC. Va ser dels qui va perdre la batalla ideològica en relació amb el nacionalisme. Va ser dels qui inicialment van anar cap a Nacionalistes d’Esquerra. I va anar fent una evolució de vot que, amb el tripartit, va acabar confluint amb allò que jo votava. Potser no coincidíem en totes les eleccions. Però vam confluir. Era molt d’esquerres, però primer era catalanista. Era independentista. Jo sóc catalanista perquè el meu pare em duia a les manifestacions de principi dels vuitanta en defensa de Pujol en el cas Banca Catalana i totes aquelles mogudes. El meu pare va aconseguir que jo fos independentista, però també va aconseguir –potser sense voler-ho tant– que jo fos convergent. Em va influir molt. I les converses que vam tenir van ser molt importants per a la meva formació. —I quin paper ha de tenir la cultura a Barcelona? —Jo veig amb preocupació la situació de la cultura a la ciutat. Hi ha una manca d’inversió cultural evident. I no parlo tan sols de Barcelona i d’Ada Colau. La diferència d’inversió en grans infrastructures culturals amb Madrid és escandalosa. Però també hi ha mancances en el suport a la creació cultural de format menor. Una bona part d’aquest sector viu pràcticament en la indigència. Quan recuperem el pols de les institucions i de l’economia, caldrà invertir en cultura. Que al capdavall és la base de tot. De la cultura, en surt l’evolució i progrés de la societat. En el debat sobre les fortaleses i febleses de Barcelona no hi ha la cultura. I això és preocupant. Hi ha la tecnologia, l’smart city, el Mobile, el turisme, el Barça… Però no hi ha aquella potència que havia tingut Barcelona com a node cultural d’àmbit internacional. I això cal reforçar-ho.

Carles Agustí: ‘Dic a Alfred Bosch que hem d’anar junts perquè la llista més votada no sigui ni la d’Ada Colau ni la de Manuel Valls’

Joan Baldoví és un dels líders polítics més ben valorats del congrés espanyol, d’acord amb el baròmetre del CIS. En el decurs de tota la legislatura, com a únic diputat de Compromís, ha aconseguit donar visibilitat a una agenda política valenciana. I està disposat a continuar-ho fent durant la següent legislatura, però acompanyat de més diputats, amb un grup propi al congrés, si la possible coalició Compromís-Podem tira endavant i assoleix un resultat reeixit. Baldoví es presentarà a les primàries encapçalant la llista, i deixa clar que la coalició entre totes dues formacions ha de tenir un accent inequívoc valencià i un lideratge de Compromís, atesos els resultats de les últimes eleccions a les Corts. De tot això ens parla Baldoví en aquesta entrevista, en què comencem per preguntar-li per l’última gran polèmica política de l’agost, la que han suscitat les declaracions del conseller de Justícia català, Germà Gordó, quan deia que el procés d’independència no podia desatendre la nació completa. Unes paraules que han estat criticades per partits com ara el PP i el PSOE, inclòs el president Ximo Puig. —Les declaracions de Germà Gordó sobre els Països Catalans han suscitat polèmica. Què en penseu? —Pense que no ajuden gens als qui fem valencianisme. Crec que Germà Gordó ha d’intentar que els maldecaps que tenen els catalans, que són importants, es resolguen, i deixar que els valencians tirem pel nostre camí i fem allò que vulguem. Jo no sóc ningú per a ficar-me en una altra comunitat autònoma, en un altre país, i açò hauria de fer Germà Gordó. Pense que el camí que ha d’emprendre el País Valencià l’hauran de decidir els valencians, i declaracions com les de Germà Gordó precisament no ajuden en el camí d’explicar lligams ni de dissipar desconfiances. No ajuden en absolut aquells qui legítimament fan valencianisme al País Valencià. —Gordó parlava de la intenció de fer extensiva la nacionalitat catalana a la resta de ciutadans dels Països Catalans en cas d’independència del Principat de Catalunya. Aquesta proposta què us sembla? —A mi em sembla que hauria de ser una decisió personal de cadascú. No em sembla bé ni malament. Seria una decisió del govern de Catalunya i crec que no hi hauria ni d’entrar ni d’opinar. Els valencians tenim tantes dificultats i tan grans que és una qüestió que ara per ara em ve lluny. —Jordi Sebastià diu en un article a VilaWeb que sembla que el silenci de l’opinió pública valenciana envers el procés català es deu a la por d’obrir el debat sobre què vol ser el poble valencià. —Crec que el poble valencià és ara mateix en un moment que no havia tingut mai. I sóc dels qui sempre pensa que aquests processos d’identitat, els valencians, vista l’experiència que hem tingut al passat, hem d’agafar-los amb prudència. Hem d’anar a poc a poc, fent xicotets passos, perquè tant durant els anys de la transició, la batalla de València com en aquests vint anys ininterromputs de govern del PP han treballat molt contra el valencià i contra el sentiment d’identitat nacional valencià. Per tant, és un moment en què hem de fer passos decidits endavant, però sense fer soroll ni rebombori, i sobretot sense obrir polèmiques que únicament interessen als qui són enemics del valencià i no volen que els valencians sigam un poble amb capacitat de decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. Els processos d’identitat, els valencians, vista l'experiència que hem tingut al passat, hem d'agafar-los amb prudència —Sí que s’hauria d’obrir el debat, però amb prudència, voleu dir? —Amb moltíssima prudència. La lliçó d’aquests últims anys ens ensenya que aquests debats han perjudicat els qui estimem la llengua i el país. M’estime més de fer passes xicotetes però decidides perquè el valencià acabe d’entrar a tots els àmbits i perquè els valencians comencen a guanyar consciència de poble. També perquè tinguen un bon finançament i no s’obrin debats d’identitat que sempre han acabat ajudant els enemics de la nostra llengua i del nostre poble. —Com va la negociació entre Compromís i Podem per a anar junts a les eleccions espanyoles? —A efectes formals no hi ha hagut cap negociació, tot i que sí que és cert que hi ha hagut converses informals. Jo crec que fins a mitjan setembre no s’obriran oficialment negociacions si decidim d’obrir-ne perquè el 12 de setembre el consell nacional del Bloc debatrà la possibilitat de fer un referèndum i de saber com ens hem de presentar a les eleccions i amb quin partit. —Sembla que en general hi ha força predisposició de tots els partits per a arribar a un pacte entre Compromís i Podem per a les eleccions espanyoles. —La gent del Bloc, és a dir, una part de Compromís, vàrem fer una consulta no vinculant per a valorar, d’alguna manera, testar quin era el parer de la gent. I va guanyar una proposta en què es fixaven quatre condicions per a establir negociacions. Quatre condicions en què estic d’acord: una coalició legalitzada a València, és a dir, al marge de Podem; que hi haja un grup valencià al congrés; que tinga una agenda valenciana; i que la lidere un valencianista. —Posareu alguna condició pel nom que surti d’aquesta coalició? —Allò que vàrem especificar, i així defense, és que el nom de Compromís hauria d’anar en un lloc preeminent. Personalment, en el cas que hipotèticament hi haguera finalment alguna mena de coalició, Compromís hauria d’anar al davant. Així va quedar ben clar a les eleccions del maig, en què vàrem obtenir resultats més bons que no pas Podem. I perquè crec que tota la feina que s’ha anat fent per configurar una alternativa valenciana no es pot malbaratar, i s’ha de mirar de mantenir tot això que ha costat tants anys. És a dir, que es veja nítidament que és una opció valenciana i valencianista. En el cas que hipotèticament hi haguera finalment alguna mena de coalició, Compromís hauria d'anar al davant —Ho veieu amb bons ulls, doncs? —Jo ho veig en bons ulls si es respecten aquestes condicions. M’explique. Crec que en aquesta nova legislatura es podrien obrir melons importantíssims que afectarien de manera directa els valencians. Un és el model de finançament. És a dir, podríem parlar de qüestions per les quals els valencians hem estat sempre maltractats. Per això és important que hi haja un grup valencià al congrés perquè siga present a totes les negociacions. El model de finançament és una cosa que per llei hauria d’haver estat ja aprovada, s’havia encallat i s’havia deixat per a la pròxima legislatura. És un inconvenient que no pot continuar més temps. És un model que ens ofega. —Dieu que una de les condicions és que el líder de la coalició sigui un valencianista. Serà vostè? —Jo em presentaré a les primàries i si els meus companys ho decideixen, encapçalaré la llista. I si no em trien, posaria tot allò que està al meu abast perquè hi haguera un valencià al congrés, fóra qui fóra. —Posem per cas que obteniu més del 15% dels vots del País Valencià i podeu formar grup parlamentari propi. En aquest cas, des del punt de vista de funcionament, tindríeu llibertat d’acció o es pactarien prèviament un paquet d’acords per a seguir? —S’haurien de pactar una sèrie d’acords, allò que jo anomeno una agenda valenciana. Evidentment a totes les negociacions hi ha contrapartides, però hi ha qüestions en què es poden votar coses diferents; ho he vist entre Convergència i Unió i entre Coalició Canària i Nova Canària, en què uns voten una cosa i els altres una altra de diferent. —Temeu que aquesta aliança decebi una part del Bloc que s’hi ha oposat de manera contundent? —Entenc que hi ha gent que legítimament pot pensar que Compromís perda l’essència. Jo dic que Compromís justament ha estat fruit d’una sèrie de pactes. Per exemple, a les eleccions passades anàvem en companyia d’un partit estatal com era Equo. Jo crec que hem sabut demostrar al congrés que hi ha hagut un diputat que ha marcat el territori i l’agenda dels afers valencians. En conseqüència confie que, si al final tot s’explica bé, amb Podem el poble valencià pot guanyar en visibilitat i en capacitat de decisió. Un grup valencià faria que pugés el nivell de consciència nacional i permetria de demostrar que aquest territori és singular, cosa que durant trenta-cinc anys no hem pogut fer. Un grup parlamentari valencià al congrés podria ajudar a fer veure que el poble valencià també és un poble amb unes singularitats i amb unes dificultats específiques. Jo hi seré per a col·laborar-hi, però si es fa un referèndum entre la gent del Bloc i al final els meus companys decideixen que no s’ha de crear aquesta coalició, el primer que es posarà a ajudar seré jo. La democràcia és això. Amb Podem el poble valencià pot guanyar en visibilitat i en capacitat de decisió —No teniu cap mena de reserva o de temor sobre què implicaria teixir una aliança amb Podem? —Sí, evidentment, per exemple, que es puga diluir el missatge valencianista. No negue que en qualsevol decisió hi ha avantatges i també perills. I aquest podria ser el perill, que el missatge nítidament valencià no tinga prou ressò i que la gent pense que estem diluïts. Seria tasca dels diputats que eixirien de fer que açò no passàs. No ha passat en aquesta legislatura, quan alguns pensaven que el missatge de Compromís es diluiria en la marca Equo, i crec que no passarà si hi ha unes condicions ‘si ne qua non’. —Podem fa l’efecte que es desinfla, i que ara cerca aquestes aliances en què el nacionalisme és fort. Penseu que acabarà tenint menys influència de la que es podia esperar fa uns quants mesos? —Açò indiquen totes les tendències. En un moment determinat hi va haver una sobreexposició de la gent de Podem i crec que les eleccions autonòmiques van deixar tothom a lloc. Al País Valencià el resultat de Compromís ha estat inequívocament més satisfactori que no pas el de Podem.

Joan Baldoví: ‘Un grup valencià al congrés faria pujar el nivell de consciència nacional’

MADRID, 6 (EUROPA PRESS) El portaveu adjunt d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha recordat aquest dijous als qui han criticat el seu comportament en els interrogatoris en la comissió d’investigació sobre el Ministeri de l’Interior sota el mandat de Jorge Fernández Díaz, que li van dir “gilipollas” des de les files del PP. En declaracions als passadissos de la Cambra Rufián s’ha queixat que l’endemà de les compareixences de l’exministre de l’Interior i de l’exdirector de l’Oficina Antifrau catalana, Daniel de Alfonso, s’estigui parlant del seu comportament i no que “dos senyors es van dedicar a conspirar a un despatx”. “Però si volem parlar de formes, a nosaltres ens van dir gilipollas”, ha comentat sense posar nom a la veu femenina que des dels seients del PP li va dedicar aquest insult durant el seu interrogatori a De Alfonso. Rufián no ha volgut respondre la pregunta de si ell, amb les seves maneres fomenta que primi el debat sobre les formes. “Potser són coses meves, però potser es parla tant de nosaltres per no parlar del que van dir ells”, ha insistit.

Rufián recorda als qui critiquen les seves formes en la comissió sobre Fernández Díaz que el PP li va dir ‘gilipollas’

Aquesta tarda hi ha hagut diverses concentracions en defensa del model d’escola catalana i la immersió lingüística arreu del Principat. La plataforma Som Escola, que agrupa diverses entitats de la societat civil, havia fet una convocatòria davant els ajuntaments a favor del model actual i en contra de la intenció del govern espanyol de fer canvis aprofitant el 155. La convocatòria ha estat marcada per la pluja i el fred. L’acte central ha tingut lloc a la plaça Sant Jaume de Barcelona i ha comptat amb la presència de representants de les diferents entitats que integren la plataforma Som Escola, que considera ‘intolerable l’ús de l’escola com a instrument polític i que es posi en perill un dels grans èxits socials del país’. Allà, un grup de pares, mares i alumnes ha llegit un manifest de suport a la immersió lingüística i de rebuig davant els intents de fer demagògia a costa de la llengua. ‘Els plantejaments que propugnen públicament una involució educativa uniformitzadora, l’adoctrinament ideològic, la generació de sospites i denúncies i la segregació lingüística volen posar en risc aquest model educatiu català compromès amb la igualtat d’oportunitat dels infants i amb els valors cívics i democràtics de convivència de la nostra societat’, han denunciat. Per això, demanen al conjunt de la societat que ‘faci seu aquest patrimoni que és el model educatiu català, i que es comprometi a consolidar-lo, protegir-lo i contribuir-ne a la millora’. Durant l’acte també s’ha agraït la tasca dels docents i professionals del sistema educatiu ‘gràcies als quals l’escola ha mantingut tothora la funció de cohesió social i de convivència democràtica en un context de tensions vinculades a la crisi econòmica’. La concentració tanca una jornada reivindicativa que ha arrencat aquest matí amb un acte en el qual s’ha escenificat el consens i compromís del municipalisme amb la immersió lingüística, amb la presència de diferents entitats i alcaldes de diferents partits polítics. L’acte, impulsat per la plataforma Som Escola s’ha fet a Santa Coloma de Gramenet, a tocar de l’escola Rosselló-Pòrcel, un dels bressols de la immersió. Les entitats que s’agrupen al voltant de Somescola han fet una defensa aferrissada de la immersió ‘com un model d’èxit i garant de la igualtat i la cohesió social’. A Barcelona, la concentració ha estat a la plaça de Sant Jaume. .@somescola defensem la #immersiólingüística tot i la pluja i el fred! pic.twitter.com/foDYcr7faM — IAC (@la_IAC) 28 de febrer de 2018 Comença a #Badalona la concentració de @somescola pic.twitter.com/tOWkFyPDbV — USTEC-STEs (IAC) (@USTECSTEs) February 28, 2018 Ple de gom a gom a l'Ajuntament de #Tarragona en l'acte en defensa de l'escola catalana. L'escola catalana no es toca!✊🏻#somescola #EscolaCatalana #immersiólingüística pic.twitter.com/KyNMJg0K87 — ERC Tarragona (@esquerratgn) February 28, 2018 A #Igualada @somescola pic.twitter.com/UN86N7DcDv — USTEC-STEs (IAC) (@USTECSTEs) February 28, 2018 A plaça de la Vila de #SantaColoma #Gramenet SOM per defensar el nostre model d'escola perquè garanteix la cohesió social i la convivència democratica #SomEscola pic.twitter.com/rBAoZ9MEn2 — SOM Gramenet (@SOMgramenet) February 28, 2018 Avui ens concentrem a la Plaça de la Vila per defensar el model d'escola en català #SomEscola pic.twitter.com/MdnwYpxwD8 — ERC Vilafranca (@ERCVilafranca) February 28, 2018 Que no ens toquin l'educació ni plovent #Torredembarra @somescola @DocentsxRep @omnium @assemblea pic.twitter.com/4kjWM0IxFF — Josep Bargalló Valls (@JosepBargallo) February 28, 2018 Protegim el model d'escola catalana davant @ajterrassaConcentració convocada per @somescola davant els intents uniformitzadors i d'adoctrinament del govern espanyol#FemRepública #femterrassa pic.twitter.com/qN6IIJZsMU — ERC Terrassa (@ERCterrassa) February 28, 2018

Concentracions de suport a l’escola catalana arreu del Principat

El candidat d’ERC a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, ha agraït a Joaquim Forn que tingui ‘la valentia’ de presentar-se a les municipals amb Junts per Catalunya. ‘Serà un plaer debatre sobre els reptes de Barcelona i compartir l’acció política conjunta cap a la República’, ha escrit en un piulet. Per a Maragall, la candidatura de Forn representa la voluntat de ‘no normalitzar la infàmia’ i de ‘no renunciar als drets polítics’. No normalitzar la infàmia també és això: no renunciar als drets polítics. Gràcies @QuimForn per la teva valentia. Serà un plaer debatre sobre els reptes de Barcelona i compartir l’acció política conjunta cap a la República. No deixarem de lluitar per la vostra llibertat. https://t.co/0CqORforTt — Ernest Maragall i Mira (@ernestmaragall) January 23, 2019 El candidat d’ERC es va reunir ahir amb Joaquim Forn a la presó dels Lledoners, on és empresonat d’ençà del seu trasllat d’Estremera l’estiu passat. Maragall ha afegit que tenen diferències sobre el projecte de ciutat que volen per a Barcelona, tot i això, ha assegurat que en la seva reunió ‘vam començar a parlar de la unitat de l’independentisme.’ Des de les diferències de projecte que la ciutat també vol contrastar, ahir a Lledoners ja vam començar a parlar de la unitat de l’independentisme. Fem-ho bé. Sempre endavant! De nou, com ahir, una abraçada. — Ernest Maragall i Mira (@ernestmaragall) 23 de gener de 2019

Maragall, sobre la candidatura de Forn: ‘No normalitzar la infàmia és això’

El consell de l’Advocacia Catalana ha lliurat al jurista i conseller de Justícia Carles Mundó el Premi Agustí Juandó i Royo. És un guardó que reconeix la tasca d’aquells que durant la seva trajectòria professional s’han distingit per la defensa i promoció de la llengua catalana en l’àmbit jurídic i administratiu. L’anul·lació dels judicis polítics de les víctimes del franquisme, en aplicació de la llei de reparació de les víctimes, és un altre dels mèrits que li han estat reconeguts. La comissió de llengua del consell n’ha destacat ‘la tasca incansable, amb convicció i fermesa, en favor de la normalització de l’ús del català a la justícia, amb una plena confiança en el col·lectiu de l’advocacia per a aconseguir aquest objectiu’. L’advocacia ha aplaudit el pla pilot que es va desenvolupar durant el mandat de Mundó per afavorir la presentació dels escrits en català als jutjats. D’ençà que es va instaurar aquest premi, l’any 2004, ha servir per a reconèixer persones i entitats diverses. El premi té l’objectiu de sensibilitzar el món jurídic sobre l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits judicials. L’historial de premiats L’any 2005 van ser premiats el jutge de pau d’Anglès, Pere Figuereda, i el d’Arbúcies, Josep Maria Iglésies. El 2006 el guardó es va lliurar als advocats Sebastià Frau i Mercè Teodoro. L’any 2007 el van rebre els notaris de Barcelona Lluís Jou i Eladi Crehuet, juntament amb Joan Bernà, de Girona. El magistrat balear Gabriel Fiol va ser distingit amb aquest reconeixement l’any 2008. I el 2009, el Col·legi d’Advocats dels Pirineus Orientals, representat pel degà, Hervé Germà. L’any 2010 fou premiada l’advocada de Lleida Antònia Forrellad, i el 2011 el fiscal de medi de Tarragona José Ignacio Monreal; el 2013, el jutge de Manresa José Manuel del Amo; el 2014, l’advocat mallorquí Francesc Riera; el 2016, l’advocat barceloní Pere Cuxart i l’any passat l’advocat gironí Joan Geli Rissech. L’acte de lliurament del premi que ha reconegut la tasca de Carles Mundó s’ha fet al Mas l’Esperança de Gurb. Hi han intervingut el president del consell de l’Advocacia Catalana i degà del Col·legi d’Advocats de Mataró, Julio J. Naveira; el president de la comissió de llengua del consell i degà del Col·legi d’Advocats de Vic, Joan Riera; el secretari de relacions amb l’administració de justícia del Departament de Justícia, Joan Domènech Abad; i el batlle de Gurb, Joan Roca.

L’Advocacia Catalana distingeix el conseller Carles Mundó per la tasca en favor del català a la justícia

El jutjat d’instrucció número 20 de Barcelona ha obert una investigació contra la revista El Jueves per una acusació d’injúries, arran d’una denúncia de la policia espanyola. N’ha informat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que diu que la denúncia fou presentada per ‘diversos continguts publicats a la revista’. El director de la publicació, Guille Martínez-Vela, ha estat encausat i l’han citat a declarar el 8 de novembre a la una del migdia. Fa unes setmanes, uns sindicats de la policia espanyola ja van anunciar que presentarien una denúncia contra la revista i l’acusarien d’injúries. El compte oficial del cos policíac (un compte que ha fet propaganda de manifestacions unionistes), va respondre-hi criticant un piulet d’El Jueves que deia: ‘La contínua presència d’antiavalots acaba les reserves de cocaïna a Catalunya’. La continua presencia de antidisturbios acaba con las reservas de cocaína en Cataluña https://t.co/YEP6WokDzU — El Jueves (@eljueves) October 5, 2017 Apoyamos y defendemos la libertad de expresión, ¿pero no creéis que os habéis pasado de la "raya"?#RESPETO https://t.co/pFrt01fsUH — Policía Nacional (@policia) October 5, 2017 Llegiu ací la notícia sencera a la web d’El Jueves.

Un jutge investiga la revista El Jueves per una denúncia de la policia espanyola

L’ex-president de la Generalitat Francisco Camps recorrerà contra el seu encausament en la peça que investiga contractacions del Consell amb societats de la trama Gürtel, perquè considera que no hi ha cap element fàctic ni declaració que la sostingui. La defensa de Camps considera que l’acusació del jutge del cas Gürtel, que investiga l’adjudicació a Orange Market d’un contracte de la fira turística Fitur 2009, manca de fonament jurídic. Camps ha estat encausat a petició de la fiscalia anticorrupció, després de les confessions dels capitosts de la Gürtel i de l’ex-secretari general del PP valencià, Ricardo Costa, en el judici en què van acabar condemnats per delicte electoral. El titular del jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiència espanyola, José de la Mata, instructor de les peces que encara s’han de jutjar del cas Gürtel, l’ha citat a declarar com a encausat en la peça de la causa que investiga contractes menors de quatre conselleries i cinc empreses públiques de la Generalitat amb Orange Market, la sucursal a València del grup de Francisco Correa, i diverses empreses satèl·lit. Després d’aquesta citació en una peça separada del cas Gürtel, Camps ja acumula quatre encausaments, perquè és investigat en les dues causes que investiguen les presumptes irregularitats en la construcció del circuit de Fórmula 1 i la gestió dels cinc grans premis en els Poblats Marítims de València, en els jutjats d’instrucció 2 i 17 de València, a més de la causa que indaga en la presumpta malversació comesa en l’organització de la visita del papa Benet XVI a València el juliol de 2006, que instrueix el jutjat d’instrucció número 5.

Camps recorrerà contra el seu encausament en el cas Gürtel

Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau han estat condemnats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per un delicte de desobediència arran de la seva actuació en l’organització de la consulta del 9-N. La sentència del tribunal diu que els apliquen l’article 410.1 del codi penal. Aquest article forma part del capítol tercer de la llei, titulat ‘De la desobediència i la denegació d’auxili’, i diu: «Les autoritats o funcionaris públics que es neguin obertament a complir les resolucions judicials, decisions o ordres de l’autoritat superior dictades en l’àmbit de la seva competència i revestides de les formalitats legals incorreran en la pena de multa de tres a dotze mesos i inhabilitació especial per a feina o càrrec públic per un temps de sis mesos a dos anys.» Mas, doncs, ha estat castigat amb la màxima pena possible pel delicte de desobediència, mentre que Ortega i Rigau han rebut càstigs una mica inferiors (un any i nou mesos i un any i mig, respectivament). El cas és que aquest article del codi penal forma part del títol dinovè: ‘Delictes contra l’administració pública’. Fins ara, s’ha dit que la presentació d’un recurs al Tribunal Suprem deixaria en suspens l’aplicació de la pena fins que la sentència no fos ferma. Així ho defensa encara l’advocat de Rigau, Jordi Pina. En els casos de Mas i Ortega, que no exerceixen càrrecs públics en aquest moment, la sentència no té una aplicació concreta més enllà del fet de ser inelegibles en unes pròximes eleccions. Però i la diputada Irene Rigau? És sobre aquest cas que el lletrat i professor de teoria política Josep Costa ha fet un crit d’alerta. Per Costa, la llei electoral pot afectar Rigau directament encara que la sentència no sigui ferma. L’article sisè de la llei electoral espanyola diu que són inelegibles ‘els condemnats per sentència, encara que no sigui ferma, pels delictes de rebel·lió, de terrorisme, contra l’administració pública o contra les institucions de l’estat quan s’hagi establert la pena d’inhabilitació per a l’exercici del sufragi passiu o la inhabilitació absoluta o especial o de suspensió per a la feina o el càrrec públic en els termes prevists en la legislació penal’. Segons això, cap dels tres condemnats no podrien presentar-se en unes eleccions, encara que el Tribunal Suprem no hagués resolt el recurs que ja han anunciat que presentaran. Però, a més, la condició de diputada de Rigau resta en suspens pel punt quart d’aquest article sisè, que diu: ‘Les causes d’inelegibilitat també són causes d’incompatibilitat.’ Segons el professor Costa, aquest punt quart és el que obre una incògnita sobre la situació de Rigau com a diputada del parlament. Si les causes d’inelegibilitat també ho són d’incompatibilitat per a exercir un càrrec públic, la condemna per l’article 410 del codi penal per un ‘delicte contra l’administració pública’ afectaria la permanència de Rigau a la cambra legislativa catalana. Tanmateix, Costa apunta que el règim d’incompatibilitats és una competència de la cambra i, segons el reglament del parlament, aquests casos es tracten dins la Comissió de l’Estatut del Diputat. Quan un diputat incorre en una situació d’incompatibilitat, n’ha d’informar aquesta comissió, que ha d’avaluar la situació i resoldre si s’escauen les causes d’incompatibilitat. Després d’un període d’al·legacions del diputat afectat, la comissió ha d’elevar la decisió al ple de la cambra. Aquesta situació pot dur el parlament a haver de pronunciar-se sobre la situació de Rigau aquests dies vinents. Costa considera que els dubtes que suscita l’article sisè de la llei electoral obre la possibilitat al parlament de decidir de no aplicar aquesta virtual incompatibilitat de Rigau. Aplicar aquesta llei implicaria una vulneració de drets fonamentals, seria poc garantista i podria causar un perjudici evident a l’afectada. A més, seria la primera vegada que s’aplica aquest article de la llei a un diputat que no pertany a un partit il·legalitzat. Finalment, Costa considera que no es pot declarar incompatible un diputat contra el parer de la majoria del parlament.

La continuïtat de Rigau, en mans ara del parlament?

El secretari d’Organització del PSOE, José Luís Ábalos, ha expressat a RNE la disposició de la seva formació a reunir-se amb Ciutadans sobre la seva possible abstenció o suport a la investidura de Pedro Sánchez. Ho ha fet poc abans que el líder de Ciutadans, Albert Rivera, hagi anunciat que ha reclamat per carta a Sánchez una reunió urgent per pactar la seva abstenció. Segons Ábalos, en la mesura que les condicions que demana Rivera ja es compleixen, ‘no hi hauria d’haver cap problema perquè facilitin un govern i posin punt final a la situació d’incertesa en la que estem’. Ábalos ha assegurat que Sánchez ‘sempre ha estat requerint’ una reunió amb Rivera, i per tant ‘el president sempre ha estat disposat’ a aquesta trobada. ‘Si realment això no és un gest previ a la cita amb el rei sinó que és una qüestió sincera i real, no hi ha cap problema a abordar-ho’, ha afirmat. Espanya, abocada a les quartes eleccions en quatre anys? Ábalos ha celebrat el ‘canvi de posició de Ciutadans’, que planteja unes condicions que ja ‘es compleixen perfectament’. En aquest sentit ha insistit que ‘a Catalunya continuarem defensant la vigència de la constitució i la integritat territorial d’Espanya’, i ‘des del govern actuaríem amb el 155 quan es qüestionés’. També ha reiterat que a Navarra hi ha un govern ‘constitucionalista’ i que el seu executiu no preveu augmentar els impostos a les classes mitjanes i treballadores. ‘L’únic que esperem és responsabilitat de partits que tenen a la seva mà que puguem sortir d’aquest impàs’, ha afirmat Ábalos. El PSOE acceptaria ara els vots gratuïts de Podem Ábalos també ha afegit que la seva formació no rebutjaria un suport ‘gratuït’ d’Unides Podem a la investidura de Sánchez. ‘Si manifesten que ens donen suport, nosaltres òbviament ho acceptarem’, ha sentenciat. La gran crisi espanyola (1): El 44% del temps sense un govern amb funcions plenes

El PSOE està disposat a reunir-se amb Ciutadans de cara a la investidura

Set activistes madrilenys que van formar part de l’organització de la manifestació independentista a la plaça de Cibeles de Madrid del 16 de març seran jutjats per una denúncia del col·lectiu d’extrema dreta Hogar Social Madrid. Els acusen d’haver amenaçat integrants de l’agrupació durant la protesta. Els activistes, independents i també de col·lectius com Izquierda Castellana, Yesca i Coordinadora Antifascista, formaven part del servei d’ordre de la manifestació, coordinat per les entitats convocants amb l’objectiu que es desenvolupés sense problemes. Segons que explica Elena Martínez, una de les encausades, alguns dels organitzadors van ser identificats sis vegades per agents de la policia, malgrat que no hi va haver cap incident destacat durant la mobilització. ‘Això evidencia que existeixen llistes negres de persones militants i activistes’, alerta. ‘Hi havia una molèstia molt important de sectors del règim amb el fet que aquesta mobilització es fes i tingués tant d’èxit. En un primer moment, van tractar-ho amb silenci, però després van provar d’assetjar militants de Madrid que defensem el dret de decidir.’ Els activistes defensen que l’única cosa que va passar aquella tarda és que diversos organitzadors van veure membres del grup ultra a la zona de la manifestació amb uns globus amb banderes d’Espanya i càmeres de vídeo. Les persones del servei d’ordre van alertar-los que no permetrien que provoquessin cap aldarull. No obstant això, Martínez explica que l’expedient que ella mateixa ha pogut consultar al jutjat com a citada recull una versió ben diferent: hi diu que els activistes antifeixistes van amenaçar els integrants d’Hogar Social amb insults com ara ‘porcs’ i amenaces com ara ‘us arrencarem el cap’. ‘Hi ha moltes llacunes en el relat i cap mena de descripció. L’única cosa que diuen és que dúiem roba negra. Com tots els mitjans van recollir, tots els membres del servei d’ordre anaven de negre amb un braçalet groc.’ I continua: ‘Abans de la llei mordassa, quan hi havia una manifestació legalment convocada en temps i forma, qui era multat era qui convocava la contramanifestació. En aquest cas, diversos membres d’Hogar Social Madrid van venir amb intenció de provocar, rebentar o generar algun tipus d’incident.’ Els encausats diuen que els tres individus d’Hogar Social que es presenten com a presumptes víctimes de les amenaces no havien denunciat pas, en un primer moment. ‘No han posat cap mena de denúncia. Ha estat la Brigada Provincial de Madrid, un cos especial que treballa amb grups que anomenen d’extrema esquerra i extrema dreta, els qui van cridar Hogar Social Madrid a les seves dependències a declarar.’ Concretament, Martínez fa referència a Melisa Domínguez, la cara visible del col·lectiu d’extrema dreta, que ja ha protagonitzat altres polèmiques similars. ‘El relat el construeixen amb la policia, que va dient què ha passat, i ella només contesta “sí”, “sí”, “sí”. Per exemple: “Estàveu tranquil·lament passejant pel Prado?” “Sí.” “Se us van acostar set persones amb aspecte antifeixista i independentista i us van cridar violentament?” “Sí.” Quina denúncia més estranya, aquesta en què és la policia qui t’explica què ha passat.’ A més del judici, Martínez també ha de fer front a una multa, posada amb la llei mordassa, cosa que diu que no és coherent amb el relat: ‘M’inclouen dins del judici per estar entre les persones que suposadament amenaçaven els membres d’Hogar Social, però, alhora, em diuen que no, que vaig aparèixer de sobte cridant com una boja i intentant impedir l’actuació policíaca.’ L’activista considera que, com que era una de les cares visibles de la manifestació –convocant, va fer de portaveu els dies previs i va intervenir en l’acte de tancament-–, han volgut donar-li ‘un doble premi’. Hogar Social, la impunitat dels ‘okupes’ d’extrema dreta ‘La brigada d’informació, al seu informe, defineix Hogar Social Madrid com una associació cultural i veïnal, i diu que som nosaltres que hem construït el relat fals que són d’extrema dreta’, comenta Martínez. Però no hi ha gaires dubtes de la ideologia que defensa aquest col·lectiu, sorgit el 2014 al barri madrileny de Tetuán. Han fet accions com ara repartir aliments ‘només per a espanyols’ i llançar bengales contra una mesquita després dels atemptats de Brussel·les. Imiten les maneres de fer dels moviments socials d’esquerres, ocupant edificis de la ciutat i acudint a desnonaments, però remarcant que les seves accions són ‘només per a espanyols’. Martínez denuncia una ‘connivència explícita, organitzada i reincident entre l’extrema dreta i els cossos de seguretat de l’estat’, especialment pel que fa al paper d’aquest col·lectiu: ‘La brigada d’informació va cridar Melisa Domínguez a les seves dependències per a declarar i, d’acord amb això, organitzar una denúncia per actuar d’ofici i enviar-nos a judici. I el nostre no és l’únic cas que ha anat d’aquesta manera.’ Jorge Jiménez, un activista madrileny condemnat a presó arran de l’intent d’aturar un desnonament, també ho defensava en una entrevista a VilaWeb: ‘La connivència amb la policia és força evident. Fa dos anys, quan eren en el seu màxim apogeu, denúncia que posaven, detenció que es feia. Sense passar cap mena de filtre. Donaven un nom o passaven una fotografia a la brigada d’informació i la policia detenia qui ells assenyalaven. Les causes sempre acabaven arxivades, però era força curiós.’ Martínez recorda que Hogar Social va ocupar un edifici a la plaça de Colón de Madrid, davant la seu del Ministeri d’Interior espanyol, i que van ajornar-ne el desallotjament dues vegades: ‘A quin centre social li permeten fer això en plena plaça de Colón?’ Tercer cas relacionat amb concentracions de suport a Catalunya No és la primera vegada que activistes madrilenys que han defensat el dret d’autodeterminació de Catalunya han estat encausats. També és el cas dels sis joves acusats d’haver agredit dues persones d’un grup ultra durant la manifestació de suport a Catalunya el Primer d’Octubre. Els demanen tres anys i mig de presó per un delicte de desordres i lesions amb agreujants (odi ideològic i intimidació). La increïble història dels sis de Madrid I encara hi ha un altre encausat per la concentració de suport a Catalunya convocada a Madrid el 20-S. És el fotoperiodista Juan Carlos Mohr, sancionat amb una multa de 2.000€, segons la policia, per ‘haver saltat la línia policíaca de seguretat, faltar el respecte dels agents i desobeir les seves ordres per identificar-se’. Acusen el fotoperiodista d’haver infringit l’article 36.6 de la llei mordassa. Elena Martínez també és acusada d’haver vulnerat aquest article, malgrat que encara no sap la xifra concreta de la multa. ‘Una vegada pot ser casualitat, dues comença a ser sospitós, però quan són tres o quatre veiem que hi ha un patró d’assetjament’, considera. ‘Aquesta mobilització li va fer molt de mal, al règim, perquè fa miques el relat que tenen sobre Madrid i l’enfrontament entre pobles. Volien la segona part del partit.’ Els activistes, que seran jutjats el 21 de maig als tribunals ordinaris de la plaça de Castella, es mostren preocupats per la possibilitat que finalment els pugui imputar càrrecs més greus, malgrat que el delicte d’amenaces ja pot arribar a implicar presó: ‘Se’ns pot jutjar per un delicte contra drets fonamentals amb agreujant de delicte d’odi. La policia ho ha traslladat a la fiscalia i no sabem si quedarà en res o prosperarà’, conclou Martínez. Per fer front al cost del procés judicial, han obert el compte ES78 2100 2124 6101 0041 3024 i fan una crida a fer-hi aportacions solidàries.

‘Existeixen llistes negres’: set activistes madrilenys, a judici arran de la manifestació independentista a Madrid

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, i l’ex-president espanyol José María Aznar, ha tingut una forta topada dialèctica a la comissió d’investigació sobre el finançament irregular del PP. Rufián ha comparegut amb una samarreta amb el rostre de José Couso, el càmera de televisió assassinat durant la guerra de l’Irac, i li ha demanat si tenia vergonya per la seva gestió política i per les acusacions de corrupció contra tants dirigents del PP. Aznar ha estat agressiu en les respostes, acusant insistentment Rufián de pertànyer a un partit colpista, i fins i tot se li ha escapat que els presos polítics catalans estan condemnats. I això que després ell mateix ha demanat que es respectés la presumpció d’innocència dels acusats del PP. ‘A Espanya la presumpció d’innocència es va convertint en presumpció de culpabilitat’, ha dit Aznar. I Rufián li ha etzibat: ‘Aquesta és la seva herència. Vostè és el padrí d’un càrtel de ministres acusats de corrupció.’ Heus ací alguns dels moments més tensos de la compareixença: Gabriel Rufián (ERC): “He d’aguantar que em digui colpista?” Les picabaralles entre Gabriel Rufián i José María Aznar durant la compareixença d’Aznar davant de la comissió del Congrés que investiga el presumpte finançament il·legal del PP #ElsMatinsTV3🔴 https://t.co/VaZXzAUZlE pic.twitter.com/ObOFPHjdgP — Els matins TV3 (@elsmatins) September 18, 2018 Gabriel Rufián (ERC): “Aquesta és la seva herència. Vostè és el padrí d’un càrtel de ministres acusats de corrupció” #ElsMatinsTV3 🔴https://t.co/VaZXzAUZlE pic.twitter.com/FwCrnR9BgL — Els matins TV3 (@elsmatins) September 18, 2018

Rufián treu de polleguera Aznar al congrés: ‘Vostè no té vergonya’

Aquest matí, el parlament s’havia preparat per fer la investidura de Carles Puigdemont. Havia de ser a la tarda. Però el president de la cambra, Roger Torrent, ha decidit d’ajornar el ple sense haver-ho acordat amb els socis de majoria republicana. El ball de retrets, rumors, ‘punyalades’ i reunions ha estat com una cursa de relleus pels passadissos, les sales, els despatxos i els faristols. Quan ja semblava que la jornada s’havia apagat, quan la majoria de diputats i mitjans de comunicació ja desfilaven deixant la seu parlamentària enrere, les portes exteriors del parc de la Ciutadella s’han esbatanat per la força d’una munió de manifestants al crit de ‘Puigdemont, el nostre president’. Els Mossos d’Esquadra, que havien establert un perímetre de seguretat a tot el parc des d’ahir a la tarda, no han pogut aturar la gentada amb banderes, pancartes, caretes del president i mocadors grocs. A les tres de la tarda, l’hora prevista per al ple d’investidura, les entitats sobiranistes i els CDR havien convocat una concentració de suport al passeig de Lluís Companys. Moltíssima gent hi ha anat bo i sabent que el ple s’havia ajornat. Volien cridar ben fort que no es podien fer passos enrere ni cedir al xantatge de l’estat espanyol. La pancarta més grossa que ha saltat la tanca del parc deia ‘Prou excuses, República ara’. Els agents de la policia de Catalunya, que actuen sota el comandament del govern espanyol pel 155, no han pogut contenir la força de la gent, que s’ha plantat davant la façana principal del parlament. Allà els ha sortit a rebre l’ex-diputada de la CUP Gabriela Serra, qui en un gest prou clar ha decidit de saltar la tanca que la separava de la gent des del costat dels mossos. L’aplaudiment, la cridòria, ha estat immensa. Uns metres més enllà, diputats de Junts per Catalunya, entre els quals el secretari de la mesa, Eusebi Campdepadrós, també aplaudien els concentrats i en rebien una xapa per a la solapa per la llibertat dels presos. A continuació, entre cants de ‘Els segadors’ i crits d’independència, llibertat i suport a Puigdemont, han aparegut tres dels quatre diputats de la CUP (Natàlia Sànchez, Maria Sirvent i Vidal Aragonés), aplaudint la gentada i cantant l’himne. Mentrestant, uns metres més enrere, la capitana de Junts per Catalunya, Elsa Artadi, tornava a la cambra amb el puny alçat i al crit de ‘Ni un pas enrere’. Sergi Sabrià, portaveu d’Esquerra, atenia algun mitjà amb la cridòria de fons. Davant els milers de persones que ara ja ocupaven el jardí que reposa als peus de la cambra, el palau que reuneix els representants del poble i que viu els moments d’incertesa més gran de la seva vida recent. Ara continuen cridant consignes, cantant cançons, fent volar les banderes. Els crits i els cants se senten de dins de la cambra estant. Sóc a tocar de l’hemicicle. I com si fos una veu llunyana, però coral, se sent: ‘Investiu el president o ocupem el parlament’. Vegeu ací tots els vídeos de l’entrada dels manifestants al parc de la Ciutadella.

‘Investiu el president o ocupem el parlament’: l’esclat de la gent a l’hora de la investidura ajornada

El contingut del pacte entre el PSOE i ERC –que compromet el govern espanyol a un diàleg i una consulta a Catalunya que referendi l’acord d’aquest diàleg, sense esmentar la constitució espanyola– ha fet estripar les vestidures a gran part de la premsa espanyola. Mentre el PP ja ha anunciat mobilitzacions al carrer contra l’acord, els editorials de les principals capçaleres veuen en el pacte una gran traïció de Pedro Sánchez als espanyols i l’avantsala d’un referèndum d’independència. Llegiu l’acord entre el PSOE i ERC, íntegre Tal com ho veu l’ABC, amb l’acord ‘Sánchez posa per escrit la secessió’. El resum del pacte, diu l’editorial del diari, és bilateralitat i referèndum, ‘tot allò que fa temps que demanen els separatistes i que més mal fa a Espanya’. L’ABC exclama que el govern espanyol que sortirà de la investidura de Sánchez ‘comet la irresponsabilitat –veurem si pot ser sancionable penalment– de posar per escrit, per primera vegada a la història, que Espanya és fraccionable’. A més d’insinuar una persecució penal contra Sánchez, el diari diu que el contingut del pacte no és un suport, ‘sinó un cep que el condemna a una prostració davant d’ERC’, i titlla el futur govern espanyol de ‘coalició obscura’ que posa en joc ‘Espanya i la constitució’. El diari El Mundo titula l’editorial d’avui ‘Una investidura agònica i humiliant’ i diu: ‘Els termes de l’acord, emmarcats en una retòrica que assumeix l’exigència de l’independentisme d’obligar l’estat a negociar l’autodeterminació, resulten profundament lesius per a la sobirania nacional. Espanya no mereix que el seu president surti d’una majoria parlamentària sostinguda pels mateixos que van perpetrar el cop de l’1-O’. A més, destaca com a especialment dolorós que el contingut de l’acord s’hagi conegut per mitjà d’ERC i que Sánchez hagi ‘preferit parapetar-se en l’opacitat i el secretisme’ d’un pacte que ‘legitima la principal exigència del separatisme, que consisteix a reconèixer Catalunya com a subjecte de sobirania’. Per a La Razón, l’acord PSOE-ERC és ‘El pacte de la vergonya’. Segons que diu a l’editorial, si l’acord es complís ‘representaria el lliurament de la sobirania nacional a un partit independentista que només aspira que l’estat accepti les condicions d’un referèndum d’independència i la desconnexió definitiva de la resta d’Espanya’. Tampoc no agrada que la negociació bilateral entre governs hagi de començar quinze dies després de la constitució de l’executiu espanyol, ‘fet que indica que no hi haurà tasca més important que aquesta’. ‘És a dir, l’executiu és a les mans d’un partit secessionista dirigit des de la presó, disposat a retirar el seu suport si no es compleixen les seves exigències’, diu. Ara bé, malgrat tot, La Razón veu una llum d’esperança: ‘Aquest acord és tant de màxims, tan irrealitzable, que, arribat el moment, després de la segona sessió d’investidura del dia 7, caldrà treure’n la palla.’ L’editorial d’El Español es fixa especialment en la bilateralitat de la negociació i pren el detall que al redactat de l’acord, que és en castellà, el nom de Catalunya és escrit en català per a titular ‘Quan Cataluña ja és només “Catalunya” o la rendició del PSOE’. El text critica amb duresa que el PSOE, ‘un dels partits clau de l’estabilitat i ancoratge de la democràcia’, ‘ha llançat per la borda el seu passat i futur’ i diu que els socialistes estan disposats a ‘implementar una nova legalitat on els separatistes se sentin còmodes’. Això, ‘no només situa el socialisme fora del sistema, sinó que condueix Espanya a una incertesa insostenible’, diu. Finalment, l’editorial demana sacrificis a ‘setze diputats socialistes “valents” que poden fer-se l’harakiri a la votació d’investidura’ i recorda que en el passat els dirigents socialistes van aconseguir d’expulsar Sánchez de la direcció del PSOE. ‘Mai a la història de la nostra democràcia s’havia arribat a aquest desgast de les institucions i a tal tensió de la vida política. Per això mateix, s’ha d’exigir al socialisme dels grans consensos un sacrifici en el qual ens juguem molt.’, acaba. Pel que fa a Eldiario.es, l’encarregada d’analitzar el pacte és la sots-directora del diari, Neus Tomàs, i ho fa amb un to totalment diferent, titulant ‘Pacte PSOE-ERC, ara comença la cosa difícil‘. Per a Tomàs, en la negociació ‘s’ha buscat un equilibri que permet a les dues parts de destacar que per primera vegada hi ha dos partits que intenten d’explorar una via de diàleg per a encaminar el mal anomenat conflicte català’, que ella considera una crisi constitucional i, per tant, ‘un conflicte espanyol’. Per últim, és destacable que El País –capçalera que amb el pas dels anys ha canviat la bandera del progressisme per la bandera d’Espanya– defugi el tema del dia en l’editorial. En comptes de posicionar-se pel que fa a l’acord PSOE-ERC, se centra en el conflicte diplomàtic d’Espanya a Bolívia, que escriu que s’ha de resoldre a tres bandes, comptant-hi també Mèxic.

La premsa espanyola s’escandalitza amb el pacte PSOE-ERC i veu la independència a tocar

Amb el ‘vist per a sentència’ del jutge Jesús María Barrientos, s’ha acabat aquesta tarda el judici pel 9-N a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Abans, tots tres acusats han fet ús del dret de l’última paraula. Artur Mas ha començat la intervenció agraint la manera com els magistrats havien portat el judici, la feina feta pel fiscal –tot i no estar-hi d’acord– i la feina de representació que han fet els tres advocats de la defensa. ‘Crec que som aquí –ha dit– no per haver desobeït cap tribunal, sinó per l’èxit del 9-N. Com que no va agradar a l’estat espanyol i es va considerar com un desafiament, ara som aquí perquè han volgut que algú pagués per aquell desafiament.’ ‘Quants judicis com aquest hi hauria ara si es jutgessin tots els actes de desobediència? Què passaria amb totes les lleis que desobeeix el govern espanyol?’, ha demanat Mas. ‘No som aquí per haver desobeït cap tribunal’, ha insistit. ‘Jo em vaig declarar màxim responsable polític del 9-N. I no solament màxim, sinó únic. Quan dic únic, no vull dir que tot allò ho fes jo sol’, ha afegit Mas. I ha tornat a exculpar els altres encausats pel 9-N: ‘Quan els consellers prometen el càrrec del govern, prometen lleialtat al president del govern. Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs van prometre lleialtat al president de la Generalitat. I totes les instruccions i decisions sobre aquell procés del 9 de novembre van sortir de la Presidència de la Generalitat.’ I ha insistit: ‘Sóc responsable d’haver ideat i organitzat el procés que es va fer el 9-N. Sóc responsable d’haver convocat les eleccions del 27-S que van tenir una altíssima participació i amb una majoria absoluta per primera vegada a la història a favor de constituir un estat català independent. Sóc també responsable d’haver portat tota aquesta trajectòria que els he explicat fins a les últimes conseqüències. I això em va portar a fer una passa al costat i separar-me de la presidència per permetre que tot aquest procés continués endavant.’ I ha afegit: ‘No sóc culpable d’haver comès cap delicte. Ni jo, ni Joana Ortega, ni Irene Rigau, ni Francesc Homs. Estem íntimament convençuts que no vam cometre cap mena de delicte. El ministeri fiscal ha tingut molt d’interès a demostrar que nosaltres hauríem hagut d’actuar igual a final de setembre, arran de la primera suspensió que el 4 de novembre.’ I s’ha adreçat al fiscal per dir-li: ‘Vostè volia saber què no vaig entendre de la providència del TC?’ Mas ho ha explicat: ‘A final de setembre, en dos dies, va quedar tot suspès. No havíem tingut temps de muntar res i, per tant, no teníem res a aturar. El 4 de novembre ja era tot en mans dels voluntaris. I volia saber com pensava el TC que podíem donar ordres als voluntaris. Entre l’anunci del procés participatiu i la providència del tribunal van passar tres setmanes. I les vam aprofitar a fons.’ També ha explicat què volia dir que tot fos a mans dels voluntaris: ‘Hi havia un munt de gent que no acceptaven ordres. No volien ser manats. En el nostre ànim no hi havia desobeir cap tribunal. Volíem plantar cara davant d’un govern espanyol que volia impedir que la gent participés en aquell procés. No recorden que jo vaig dir que aquell procés no tenia conseqüències legals? Que un govern s’enfronti a un altre govern pot agradar més o menys, però no és cap delicte.’ Mas s’ha adreçat clarament als magistrats del tribunal: ‘El 9 de novembre de 2014 va ser una jornada de què ens hauríem de sentir orgullosos. Van coincidir moltes d’aquelles virtuts per les quals un país es pot sentir orgullós. L’esperit pacífic, la participació, l’esperit democràtic. En lloc de sentir-nos-en orgullosos… quina pena, senyor president. I deixi’m afegir: quin immens error.’ I ha acabat amb aquests mots: ‘Si es tracta d’enfortir una democràcia, no entenc que el 9-N es pugui considerar un delicte.’ Ortega: ‘Quan un poble té uns anhels de llibertat tan grans, ningú no el pot aturar’ L’ex-vice-presidenta Joana Ortega també ha fet ús del dret de l’última paraula. Ha dit: ‘Se’m jutja per una actuació política d’un govern legítim que obeïa un mandat democràtic.’ I ha afegit: ‘Quan un poble té uns anhels de llibertat tan grans, ningú no el pot aturar’. També ha avisat sobre l’actuació de la justícia contra la política: ‘Algú pot pensar que una resolució judicial acabarà donant resposta a les voluntats polítiques de Catalunya?’ Ortega ha dit que amb el 9-N, Catalunya ‘va escriure una nova pàgina de la seva història’. I ha afegit que pensava allò que li havia dit l’ex-president portuguès Mario Soares: ‘Catalunya acabarà essent allò que vulguin els catalans.’ Ha confessat que el 9-N havia estat el dia de tota la seva carrera política que va sentir més realitzat el sentit de servei públic. I ha acabat: ‘No tinc consciència d’haver comès cap delicte.’ Rigau: ‘Hem fet aquest país caminant i continuarem caminant’ Finalment, ha estat el torn d’una emocionada Irene Rigau. Ha començat recordant uns versos de Machado: ‘Para dialogar, preguntad primero. Después, escuchad.’ I ha afegit: ‘Espanya sembla que ignora aquests versos.’ També ha fet una defensa de la necessitat de reforçar la democràcia: ‘La democràcia representativa ha de ser reforçada.’ Tot seguit ha fet una defensa de la feina dels professors de l’ensenyament del país. Ha demanat si ningú pensava que ella hauria pogut portar els professors a obrar incorrectament o a participar en la comissió d’algun delicte. Rigau, emocionada i amb llàgrimes als ulls, ha recordat la seva trajectòria de molts anys de lluita política: ‘No em va depurar el franquisme i em pot inhabilitar la democràcia al final de la meva trajectòria?’ Encara ha reflexionat en veu alta: ‘No em puc imaginar que comencés, com a resultat d’aquest judici, un procés d’involució democràtica.’ I ha acabat amb aquesta frase: ‘Hem fet aquest país caminant i continuarem caminant.’ Ací teniu totes les cròniques del seguiment del judici: Dilluns: Amb la vènia o sense… Artur Mas planta cara al tribunal pel 9-N Primera de dimarts: Dos inspectors amb excés de zel i el fantasma de Caridad Ramos animen el judici Segona de dimarts: Agenjo dibuixa un escenari de pressions (amb un cop de mà del jutge del 9-N) Tercera de dimarts: El ‘hand-off’ del 9-N centra els durs interrogatoris del fiscal a Cañada i Escalé Quarta de dimarts: Un testimoni del judici del 9-N acusat de fer xantatge sorprèn exigint de no sortir a la televisió Primera de dimecres: El testimoni fallit proposat per Manos Limpias i el transport de les urnes, al judici al 9-N Segona de dimecres: Homs no s’amaga al judici del 9-N i exclama ‘quina llàstima!’ quan el fiscal no li fa preguntes Tercera de dimecres: El CATN passa pel judici: ‘Calia forçar molt la legalitat per portar el 9-N als tribunals’ Quarta de dimecres: Xavier Trias, Joan Rigol i Miquel Buch reforcen els arguments de la defensa de Mas, Ortega i Rigau Resum dels tres primers dies: Tram final del judici al 9-N: quins són els relats de l’acusació i la defensa? Primera de dijous: L’acusació no aconsegueix fer contradir els voluntaris del 9-N Segona de dijous: Dos agents de la Guàrdia Civil generen dubtes sobre les proves informàtiques del judici al 9-N Tercera de dijous: El fiscal manté la petició d’inhabilitació per a Mas, Ortega i Rigau Primera de divendres: Sorprenent al·legat polític del fiscal del 9-N: ‘Aquest judici també és democràcia’ Segona de divendres: ‘No ens n’amaguem; el govern volia donar veu a la voluntat popular’ Tercera de divendres: ‘El govern espanyol vol la mort política dels tres acusats’ Quarta de divendres: Artur Mas: ‘No som aquí per haver desobeït, sinó per l’èxit del 9-N’

Artur Mas: ‘No som aquí per haver desobeït, sinó per l’èxit del 9-N’

Ens veiem amb Josep Miquel Arenas, més conegut com a Valtònyc, en un bar de Brussel·les. Hi viu del mes de maig, quan va decidir que volia continuar tenint veu i es va exiliar a Bèlgica seguint els passos del president Puigdemont i els seus consellers. Assegura que en cap cas no hi ha vingut a amargar-se, sinó a continuar lluitant per una condemna justa. Afirma que de l’única cosa que fuig és de la injustícia espanyola. Una justícia que el persegueix d’ençà que té divuit anys, per divuit cançons. Divuit cançons que li han comportat tres anys de condemna. Però Valtònyc ho té clar. Ell no s’ha exiliat només per continuar lluitant pel seu cas, sinó també pel dels divuit rapers espanyols condemnats com ell per les lletres de les cançons. A la vegada vol fer visibles totes les injustícies que es viuen a l’estat espanyol. Valtònyc somia cada nit en Mallorca, la seva terra. I somia de recuperar algun dia tot el temps perdut i poder viatjar l’Amèrica del sud, on sempre ha volgut viure, on mai no ha pogut viatjar. Confessa que no mira vers el futur, però es mostra esperançat amb la justícia belga. ‘No he fet res…’ diu, convençut que a Bèlgica sabran entendre les seves cançons com el que són i que veuran que no hi ha enaltiment al terrorisme. —Sempre dèieu que estàveu conscienciat d’entrar a la presó… Quan comenceu a pensar en l’opció de l’exili? —Quan una familiar d’un pres em diu que l’han posat en aïllament una setmana per haver fet una entrevista. Aquí és quan m’ho pens tot. Fins aquell moment, em pensava que de dins de la presó podria fer més mal a s’estat espanyol. Pensava que podria continuar denunciant la meva situació i fer coses. Però del moment que veus que per una entrevista aïllen qualcú, t’ho planteges tot. També quan vaig descobrir que em posaven en règim de dispersió, a cinc-cents quilòmetres de ca meva. D’això se xerra molt poc, però m’allunyaven de ma família perquè m’havien jutjat per terrorisme. —Trieu l’exili no tant per evitar la presó com per continuar tenint veu? —Exacte. Per continuar denunciant, per internacionalitzar el meu cas. A més, des d’aquí crec que arribarem amb més urgència al Tribunal Europeu de Drets Humans. Quan s’hi creï un precedent, els altres devuit rapers de s’estat espanyol condemnats a ingressar a la presó per haver escrit cançons, veuran com també els eliminen la condemna. No sóc aquí només per jo, també hi sóc pels altres. De fet, xerro molt poc de jo, intent xerrar molt sobre els altres casos i de què passa a l’estat espanyol. —Entenc que no em podeu explicar com vau arribar aquí, però us va sorprendre que estant vigilat per la policia poguéssiu arribar-hi? —Són així d’inútils. La gent m’havia donat més de trenta vols per ajudar-me a despistar-los, i entre ells n’hi havia un cap a Brussel·les, que és el que vaig triar. La majoria sortien de Castelló, es veu que és barat volar fins allà… —Hi ha un dia que se sap que heu partit de l’estat espanyol, però llavors hi ha uns mesos de silenci abans de la conferència de premsa… —Això és culpa de l’estat espanyol. Nosaltres ens vam presentar ja del començament a la policia i la justícia belga, però no em podien detenir per uns quants motius. El primer perquè Espanya els havia lliurat l’euroordre en castellà. Després els la van demanar en flamenc. La van enviar, però no em van voler incloure en el sistema Schengen. Si no ho feien, no em podien detenir. Jo anava a la policia i em deien: ‘És que no podem fer res, Espanya no et vol detenir.’ El que volien era tenir-me aquí com a basura especial, però nosaltres vam moure fitxa i vam treure la cançó de ‘Bella Ciao’. Llavors sí que em van incloure en el sistema de Schengen i em van poder detenir. —Per tant, creieu que feien els erros expressament? Creieu que pensaven que si us n’anàveu i no fèieu soroll ja els anava bé? —Clar, és que esser la basura especial és la pitjor cosa que hi ha. No podíem fer la conferència de premsa, no podíem fer res… Era estar silenciat. Jo no vaig venir aquí amagar-me, vaig venir a lluitar contra la condemna. També era molt dur veure que s’anaven fent actes de suport a diferents punts de l’estat espanyol i jo no hi podia sortir. —Per què Brussel·les? —Per començar, era un dels llocs que hi havia en els trenta bitllets . I després aquí hi ha els exiliats. I com és evident això fa que hi hagi una xarxa que ja funcioni. A més, la justícia belga ha demostrat esser una justícia independent i no polititzada. Hi ha separació de poders, cosa que a Espanya no passa. I, per què no?, perquè els espanyols també tenen molta ràbia a Bèlgica, oi? —Quan arribeu a Brussel·les, què feu? —Entregar-me a la justícia. I després cercar una feina, un pis, una targeta de mòbil belga… Fer tots els passos necessaris perquè la policia sàpiga que jo no vinc aquí a amargar-me. Jo no vinc fugint de la justícia sinó que vinc fugint de la injustícia i cercant justícia. —En el moment que us n’aneu, us acomiadeu d’alguna persona? —No, només de ma germana, que és qui em va acompanyar a s’aeroport. Però per seguretat no em vaig poder acomiadar de ningú més. —Què és la cosa més complicada de l’exili? Anar-vos-en i no saber quan tornareu? —És molt heavy. Jo dins el meu cap pens que estic a Palma. Ara mateix no tinc la sensació d’estar a Brussel·les. El teu cap no pot desconnectar, i més quan amb totes les traves de l’estat espanyol no podia parlar lliurament, no podia reescriure la vida. De fet, encara cada dia somiï que sóc a Mallorca. És molt heavy. Però supòs que hi haurà un moment que canviarà. —A l’euroordre us reclamen per terrorisme… —Mira si sóc xerec cantant… —És fort, oi? —No vàrem entendre si era una estratègia bona o dolenta… Dolenta perquè banalitzen la paraula ‘terrorista’ i ningú no m’extradirà perquè hagi cantat ni ho etiquetarà com a terrorisme. El jutge es va xapar el cul. Però el tema és que aquí injuriar la corona no és delicte, però estan sensibilitzats amb el terrorisme. A Bèlgica, l’apologia i l’enaltiment del terrorisme no és delicte, però la incitació sí. Per això, malgrat haver-me jutjat a Espanya per apologia i enaltiment des terrorisme, ara a l’euroordre ho varen traduir com si fos incitació al terrorisme. Per això han marcat aquesta casella. És una fórmula per a intentar l’extradició, perquè, si no, d’una altra manera és impossible. Però a la vegada la caguen… —Els advocats us en donen cap pronòstic? Es mostren confiats? —És que no he fet res… —Hi ha un moment que us diuen que sou lliure mentre estudien l’extradició. És un descans? —És una petita victòria. Jo ja he anat tres vegades a l’Audiència espanyola i el tracte és molt dolent, juguen molt amb la por. Aquí va esser molt diferent. Són més humans. Vaig estar content de veure aquest canvi en la justícia. —Quines mesures cautelars us han imposat? —Quasi no me n’han posades. Les úniques mesures són mantenir la feina i no sortir de Bèlgica. —Aquí també hi són Puigdemont i els consellers exiliats. L’exili uneix? —Sí, sobretot amb en Lluís Puig. S’ha preocupat molt per jo. És una persona molt humana, pròxima, i estic content d’haver trobat gent com ell. Així com més amics que he fet aquí. De cares conegudes, diria que Lluís Puig és de les millors persones que hi ha. —Us ha sorprès algun suport en especial? —M’ha sorprès el suport rebut a escala internacional, amb noms de rapers com Public Enemy, Chuck D o Rage Against The Machine. Noms que veus que et donen suport i penses: ‘Tio, sí que has arribat enfora.’ —I allò que més us ha emocionat? —Segurament Kase O, de Violadores del verso. Va organitzar una manifestació a Saragossa. A més, quan va venir a cantar a Mallorca i em va telefonar per si volia pujar a cantar amb ell a l’escenari… Crec que això és la cosa que més em va marcar. —I la contrària, un suport que no hagi arribat? —M’han sorprès que no diguessin res qualcuns cantautors espanyols que de joves feien cançó protesta com ara Serrat, Sabina. O fins i tot Loquillo. Del que sí que me n’adon és que ara que estic a Bèlgica exiliat i que per motius naturals m’he hagut d’acostar als consellers i al president, he perdut suport de s’esquerra espanyola. I això m’ha sorprès. Si ells pensen que ho farien més bé que jo… que venguin ells a l’exili i jo me’n torn a Espanya a fer com fan ells. Segur que ho farien millor. —I Pablo Iglesias… una de les cançons per la qual us han condemnat us la va encarregar ell per al seu programa…. —És que és això. Em retreuen que estic amb la burgesia catalana, que diuen ells, però, exactament, què volen que faci? Que me’n vagi amb en Pablo Iglesias, que no ha fet ni un miserable tweet per jo? Aquí hi ha la diferència. Uns s’han solidaritzat i uns altres no han fet res. —Qui sí que va fer un piulet en el seu moment era Pedro Sánchez… D’ençà que és president del govern espanyol, us ha dit res? —No ha dit res. Com tantes més coses. Els programes electorals mai no s’acompleixen. —Com dèieu, heu rebut crítiques per haver-vos acostat al govern legítim de Catalunya… També crítiques per haver parlat la setmana passada a Waterlooo. Què els diríeu, a aquesta gent? —Cony, tio, que s’escoltin el discurs… Que vaig fer visibles moltes lluites, fins i tot la dels taxistes. Si no ho hagués fet jo, qui ho haguera fet? Ningú. Han de mirar aquestes coses. Dissabte era un dia important aquí a Bèlgica a l’hora de denunciar la repressió de l’estat espanyol. No podia perdre aquesta oportunitat, calia fer veure aquestes lluites. La gent és beneita. Està molt avorrida. Se posen amb tot…. —No éreu independentista… Quan hi ha un canvi de mentalitat envers aquest tema? —Jo vull que pugueu tenir la República catalana, però…És que no sé com explicar-ho… —Hi teniu simpatia? —Més que això. Jo vull que hi hagi la independència, però més que per un sentiment, com té molta gent, és per una estratègia per a afeblir s’estat i la burgesia espanyola. Sempre he pensat que si votar servís de qualque cosa, estaria prohibit. I, efectivament, el primer d’octubre estava prohibit. La ruptura amb Catalunya, a l’estat espanyol li farà molt de mal, però moltíssim. A més, el dret d’autodeterminació és un dret innegable. Catalunya compleix les característiques per a esser una nació, a diferència que Mallorca. —Mallorca no? —Allà no hi ha la psicologia per a ésser una nació. Però Catalunya sí que la té. Si la gent vol esser independent, ho hauria d’esser. Però jo no tinc aquest sentiment… Si jo digués que sóc independentista, crec que insultaria molta gent que sent la independència de veres, en el cor. —Coneixem molt el Valtònyc músic, però qui és Josep Miquel Arenas? D’on veniu? —Sóc un jove a qui sempre ha agradat la informàtica, així com la poesia i les glosses. Sempre m’havia agradat el rap però mai no m’havia plantejat fer-ne. Quan anava a 2n d’ESO vaig començar a fer les batalles de glosses i em vaig començar a interessar per aquest món, després em vaig passar al rap i m’ha portat fins aquí. —I el fet que les vostres lletres siguin tan polititzades? —Això ja va venir de més gran. Va esser quan tenia desset anys que vaig llegir el llibre Les venas abiertas de Americana Latina de Galeano. Aquí em va començar a interessar la política. Encara que de petit no entenia coses com per què existeix la fam en el món o les desigualtats socials… Després vaig començar a llegir llibres de Marx i de més autors més polítics, i em vaig convertir en un marxista-leninista. —I per aquestes lletres més polítiques després arriben les condemnes a tres anys i mig de presó… Quan les escrivíeu podríeu arribar a pensar mai què vindria després? —Sí, m’ho pensava. El 2011 ja van detenir Pablo Hasél i tots vàrem veure que ens podia passar qualque cosa semblant. És normal que, en un estat feixista, els antifeixistes patesquin la repressió. —I saber alguna vegada què us podia passar ha fet que us autocensuréssiu? —No, era molt jove i no tenia responsabilitats. Quan em van detenir jo era un estudiant. A mi, me la pelava tot. Ara era diferent, ja tenia una feina, una casa, el meu gos… Tenia responsabilitats que he hagut de deixar. Ara potser sí que m’ho hauria pensat més. També tinc una maduresa que abans no tenia. Pensa que les lletres per les quals em varen condemnar són de quan tenia devuit anys, era molt burro. Si m’hagués passat ara, potser m’haurien condemnat per unes altres lletres, però no haurien estat tan immadures. —En canviaríeu cap? —Canviaria les lletres masclistes, en les quals he atacat les dones per la seva condició de dona i no per la qüestió ideològica. Per exemple la que li vaig dir puta a Esperanza Aguirre. També canviaria les lletres homòfobes. En aquell moment el rap ho era molt. —Enteneu que hi hagi gent que us retregui el vocabulari violent? —No, no ho entenc. El rap sempre ha estat així. Qualsevol persona que ha escoltat rap ho sap. I pareix mentida que això vengui de s’estat espanyol, on tenim una cultura des vuitanta i noranta amb un punk que és molt heavy. Llavors es cantava amb un vocabulari molt explícit. I no solament els grups de música punk, també passava en temes més comercials, com per exemple el de Loquillo. Hem anat enrere amb tot. —Enteneu qui us defensa, però assegureu que no comparteix les vostres lletres? —No ho entenc. És com si digués que defens els drets dels homosexuals però que m’agraden les dones. Per solidaritzar-te no cal que facis judicis morals o que posis una barrera per diferenciar-te. Jo m’he solidaritzat amb els polítics catalans, però en cap moment els he dit: ‘Jo em solidaritzo amb vosaltres, però sé que vàreu esser els qui vau aprovar els desallotjaments exprés o els qui ens vau atonyinar amb els mossos quan governàveu.’ T’hi solidaritzes i ja està. Els judicis morals i les crítiques vénen en un altre moment. —No és contradictori? Amb tot plegat us donen més veu. —No és contradictori, et donen més veu perquè també els interessa intensificar aquest senyal. Volen que arribi a més gent que si comparteixes el meu missatge, inquietuds o característiques, és a dir, que si ets jove, treballador i t’interessa la política, no critiquis la monarquia, l’estat, no facis cançons…. Els interessa que això s’ampliï. M’utilitzen com emissari per a aplicar l’autocensura als altres. És com una condemna exemplar. —I ara què? Quin futur hi veieu? —Doncs no ho sé. Soc una persona que intenta no pensar gaire en el futur i viure el present. També com a mètode de supervivència. Sempre ho he fet servir i m’ha funcionat. En el sentit que no pens en les conseqüències ni en el futur. Visc el futur i pens endavant. —Hi veieu cap final, a tot això? —És que és molt xungo. Des devuit anys quan veig un col·lega em demana: ‘Què lo de les cançons? Quan entres a la presó?’ És súperpresent a la meva vida des que tinc devuit anys. Déu vulgui que s’acabi. Malgrat que si s’acaba, sempre em recordaran per això: ‘Es tio que la va liar amb unes cançons.’ —I us heu imaginat què fareu quan tingueu la llibertat plena? —Me n’aniré a l’Amèrica del sud. —Per cap motiu? —Quan tenia devuit anys em varen llevar el passaport i des de llavors no he pogut viatjar. L’Amèrica del sud sempre m’ha agradat molt. M’agrada com és la gent. Aquí a Europa són més freds. A Flandes no els mola que els toquis i no són pròxims a la penya. Jo sóc el contrari. Sóc molt proper, faig bromes molt pesades… M’assemblo més a la gent que hi ha a l’Amèrica del sud. Vull veure Veneçuela, Cuba… No ho sé, em veig més vivint allà i tenint-hi una família, que no aquí. —Última pregunta. Hi ha molta gent que se la fa. I si no us la faig, no em deixaran tornar a la redacció. Hi ha cap motiu pels polos Lacoste? — El tema de les samarretes Lacoste… … és perquè em patrocinen. — De debò? — …

Valtònyc: ‘No vaig venir a Bèlgica a amagar-me, vaig venir a lluitar contra la condemna’

El president de la Generalitat i candidat de Junts per Catalunya (JxCat) a les eleccions del 21-D, Carles Puigdemont, s’ha dirigit al cap de llista del PSC, Miquel Iceta, que ha dit que, si fos president, dimitiria al cap de dos anys si no aconseguís acords amb l’estat espanyol. En una connexió en directe des de Brussel·les a l’acte de JxCat a Girona, Puigdemont li ha dit: ‘Ja vas tard, Miquel-155-Iceta. L’has feta tan grossa que la dimissió te la demanarà la vergonya.’ El número sis de la candidatura, el conseller Josep Rull, ha apel·lat a l’emotivitat, ha cridat els catalans a continuar ‘l’herència dels pares i avis’ i s’ha compromès a incrementar el ‘préstec de país’ rebut per a les generacions futures. La cap de llista per Girona, Gemma Geis, ha advertit que si Puigdemont no guanya les eleccions ‘Europa entendrà que el procés s’ha acabat. Seria l’error més gran de la nostra història.’ En el mateix sentit s’ha expressat el número cinc i ex-membre de la mesa del parlament, Lluís Guinó, que ha dit que l’únic vot útil és a JxCat. La número deu per Barcelona, Elsa Artadi, ha advertit que una victòria de Cs o del PSC portaran Rajoy a manar a la Generalitat. A l’acte, amb l’assistència d’un miler de persones, hi havia la dona de Puigdemont, Marcela Topor, i la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal. També l’ex-consellera socialista Marina Geli, que ocupa un lloc simbòlic a la candidatura.

Puigdemont, a Iceta: ‘L’has feta tan grossa, que la dimissió te la demanarà la vergonya’

Hem preguntat a Manuel Borja-Villel, Nuria Enguita Mayo, Laurence Rassel i Carles Guerra, els quatre directors que han aixecat la Fundació Tàpies durant els vint-i-cinc anys que té de vida, quin aspecte destacarien de la seva etapa (a Carles Guerra, que acaba d’assumir la direcció li preguntem què espera deixar). I en segon terme, els hem demanat quin espai creuen que ocupa la Fundació Tàpies a Catalunya i quin hauria d’ocupar. Les seves respostes són d’avantguarda i de futur. Les podeu veure en aquest vídeo. En un segon vídeo, recollim íntegrament les intervencions que van fer els quatre directors en l’acte central de celebració dels vint-i-cinc anys de la fundació, el divendres 11 de desembre. La Fundació Tàpies va néixer el 1990, impulsada pel mateix artista Antoni Tàpies i per la seva família, en especial el seu fill Miquel Tàpies, primer director i president de la fundació. L’artista es va morir el 2012 i Miquel Tàpies es van morir l’any passat. Aquest any, un concurs internacional ha escollit el projecte de Carles Guerra per continuar portant la Fundació Tàpies a l’avançada de les institucions museístiques internacionals. L’acte institucional dels vint-i-cinc anys, presidit per l’alcaldessa Ada Colau i amb la presència de centenars d’artistes, directors de museus, gestors culturals, intel·lectuals, amics i col·laboradors de la fundació, era esperat pel fet que es va plantejar com una conversa amb tots quatre directors. Al final es va alterar el programa i van intervenir un darrere l’altre. El primer director, del 1990 al 1998, Manuel Borja-Villel, va destacar que l’èxit de la fundació radica sobretot en tres grans eixos: l’obra, la fundació i la ciutat. Borja-Villel considera que l’artista Antoni Tàpies va impulsar la idea de patrimoni, de col·lecció, des d’una revisió crítica de com s’escriu la història. També en l’àmbit de la fundació, l’artista va permetre en tot moment el qüestionament de la institució, per replantejar-la, i fer-ho amb la gent. Finalment, va dir que des de sempre la Fundació ha tingut una vocació internacional però generada des de Barcelona: ‘En aquest sentit, recordo una gran exposició, en certa manera fracassada com tota gran exposició, perquè no estàvem preparats, que fou ‘La ciutat de la gent.’ L’exdirector ha conclòs que en aquests tres àmbits el treball de la Fundació Tàpies ha estat exemplar. Per la seva banda, Núria Enguita Mayo, que va dirigir la Tàpies del 1998 al 2008, va recordar que el fet de poder treballar des d’una llibertat total li va permetre mantenir el qüestionament crític que sempre ha caracteritzat la fundació: ‘L’absoluta complicitat de Miquel Tàpies va permetre fer un programa molt arriscat en alguns moments. Ell sempre m’animava a anar endavant tot i les crítiques, i deia que la Fundació Tàpies era l’R+D de l’art contemporani a Barcelona.’ Va acabar dient: ‘Avui comença una etapa nova, esperançadora, tot i el moment difícil que es viu.’ Laurance Russel, directora del 2008 al 2015, va manifestar: ‘Voldria recordar que la fundació com tota institució és un projecte col·lectiu, juntament amb els desitjos i esforços personals. Una proposta doncs de bé comú. Quan vaig arribar s’estava reformant l’edifici. Amb en Miquel Tàpies vam pensar com es podia obrir la fundació a espais diversos per a públics diversos i disciplines diverses. Es van fer caure parets i es van obrir finestres. Gests físics de relació amb l’edifici. Una altra idea molt important per al Miquel era obrir l’arxiu del seu pare: el seu pare com a ciutadà i a través de la seva correspondència mostrar un diàleg continu amb altres artistes, intel·lectuals i la ciutadania de la seva època. I vam tornar a obrir la fundació sense cap nostàlgia però amb memòria. Tàpies i la fundació sempre s’han pensat en relació amb el món. I vam experimentar amb els límits del museu, vam posar a prova els límits del museu. La fundació havia de ser un lloc d’empoderament, de risc màxim, perquè hi havia la protecció de l’artista, la seva obra i la família Tàpies.’ Finalment, va parlar Carles Guerra, actual director des de fa pocs mesos: ‘L’obra d’Antoni Tàpies ens aboca a representar una modernitat pensada des de coordenades perifèriques. Les anomalies polítiques ens han donat caràcter i estan en la base de la nostra modernitat. Ara, però, diem que de l’adversitat en fem projecte i així seguirem. El futur de la nova institució implica defensar la cultura en el si d’aquesta nova economia que mobilitza fins a la darrera partícula de les nostres vides. Estem aquí per explicar-ho, per donar valor al paper de la cultura en els projectes de futur. Vivim en una ciutat rica en recursos i capitals diversos, que molt sovint els representa la seva història. Certament és la ciutat de la gent. Tenim pendent de fer d’aquesta institució i d’altres, models d’articulació socials, on puguin aplegar-se col·lectius molt diversos, sense els complexos i les inhibicions que troben a la resta de la societat. La promesa de 3000 anys d’amistat que llancem com a motiu d’aquesta celebració vol expressar el desig d’allotjar tantes aliances com sigui possible.’

Fundació Tàpies, l’R+D de l’art contemporani a Barcelona

Aquest cap de setmana encara es pot veure l’exposició ‘Joan Miró, ordre i desordre’ a l’IVAM. Milers de persones ja han passat a visitar-la i el museu ha organitzat un seguit d’activitats per a aprofitar intensament les últimes hores de l’exposició, per a les quals es preveu encara força assistència. Nosaltres també volem aprofitar-ho perquè el llegat de l’exposició tingui constància escrita. Ho fem parlant amb Joan M. Minguet, comissari de l’exposició. Potser quan una exposició és a punt de tancar, hi ha una mena de sentiment de dol, però parlar amb Joan M. Minguet espanta totes les tristors. Ha mostrat el Miró més combatiu, més incòmode i més vigent. Ens n’impregna de la mateixa manera que reivindica que la cultura és combat. —Com a comissari, com valoreu l’exposició que acaba aquest cap de setmana? —Molt content, ha tingut molts visitants. A València es respira la idea de reflotar l’IVAM i jo estic molt content d’haver participat en el projecte de tornar al museu el seu esperit democràtic i que estigui al servei de la societat i no d’una senyora, l’anterior directora del Partido Popular. Ara, hi ha un projecte rigorós. Que la gent hi hagi anat és una satisfacció i he rebut opinions molt favorables del públic. —Què preteníeu amb l’exposició? —En el món de l’art és un món on la ideologia està molt amansida. A vegades, és molt parasitari, molt retrògrad i els artistes els deixen com una cosa neutra. Jo no volia que passés això amb Miró. Des que em van fer l’encàrrec, tenia la idea que volia fer un projecte ideològicament dur. Volia mostrar el Miró més radical, mostrar fins on podia anar la incomoditat de Miró. —Un Miró incòmode? —Sí, els anys cinquanta, seixanta, setanta i vuitanta, Miró era un artista incòmode. El públic no acabava d’entrar en el seu món aparentment senzill i el col·leccionisme no el tractava com a una de les inversions prioritàries. Aquesta exposició ho mostra, hi ha peces molt fortes que no semblen ni d’ell. Jo no volia exposar les peces que tothom coneix, que apareixen en tots els llibres com a il·lustracions representatives. Això fa que un artista quedi amansit, perdi la força virginal de les seves composicions. He barrejat molta pintura, amb ,ojectes, decorats teatrals, cartells, cinema, etc. Una exposició entra molt millor si aconsegueixes barrejar llenguatges diferents. —Què voleu que hagi impactat a l’espectador? —El Miró que jo he llegit m’agradaria que fos el Miró de l’any 1974, el del Gran Palais de París. És apassionant veure què va fer. Tenia vuitanta anys i li van proposar de fer una exposició a París. Feia molt de temps que no exposava a la ciutat i li feia molta il·lusió, i en comptes d’asseure’s en el prestigi, va començar a fer noves sèries de teles cremades, teles amb forats… Aquest Miró no és el més reconegut i m’agrada que la gent conegui aquesta idea de combat de la seva obra. Mostrar aquestes solucions radicals d’un home que venia del surrealisme, que podia fer el que volia i sempre va preferir jugar en el món de la confrontació. El cartellisme de Miró, a l’última sala de l’exposició —Per què heu donat tanta importància al cartellisme? —Miró és l’artista de la seva generació que fa més cartells. És espectacular. Fa cartells per a presentar les seves exposicions i també per a presentar obres d’art i accions d’altra gent. Sobretot, fa cartells com una actitud vital de formar part de la societat: en fa per a CCOO, per a Amnistia Internacional, per a totes les associacions culturals del país i també per a la Caixa i el Barça. Fins i tot, quan ho fa per a aquests, ho fa amb la idea de participar en la vida social, que l’artista ha d’expandir la seva obra perquè les seves formes combatives incòmodes estiguin presents en la societat. —A l’exposició mostreu una acció que es fa al Col·legi d’Arquitectes, ‘Miró el otro’, feta en plena dictadura, que és molt trencadora. —Miró fa una cosa artísticament revolucionària. En aquell moment, a Europa es començaven a fer aquesta mena de performances, però aquí, en ple franquisme, l’any 1969, que un artista fes aquestes coses era revolucionari. És un fet extraordinari, que s’explica perquè l’any anterior, després de no haver fet cap exposició realment important, des del 1918, l’Ajuntament de Porcioles el vol rescatar amb amb una exposició oficial a l’Hospital de la Santa Creu. Ell estava content de la iniciativa però no va anar a la inauguració perquè no volia coincidir amb el ministre franquista Fraga Iribarne. Això explica quin posicionament tenia. Li agrada fer una exposició però també s’oposava fortament al règim. —L’acció del 1969, del Col·legi d’Arquitectes, lliga molt amb aquesta exposició. —M’ha interessat molt mostrar-ho perquè és la radicalitat entesa com a provocació. En Tusquets, en Portabella, en Cristian Cirici li proposen de fer l’exposició ‘Miro otro’ –en aquell moment, el títol havia de ser en espanyol, no podia ser d’una altra manera–, però també, com a part de l’exposició, proposen una acció a la cristallera del Col·legi d’Arquitectes, on a la nit abans pinten paraules que reclamen més llibertat, i ell hi ha de pintar sobre. —D’això només se’n conserva la filmació i les fotografies. Les pintures van desaparèixer? —Hi ha un gran debat sobre si s’han de conservar o no. I Miró decideix que no, que s’han d’esborrar. Amb aquesta decisió, demostra un gran criteri, ell no volia fer un fris que passés a ser considerat una obra d’art adorada, com si es tractés d’un museu, aleshores l’acció reivindicativa hagués acabat perdent la seva radicalitat. Miró fa aquella acció per activisme, per crear incomoditat i no fa cap concessió a què la peça pugui ser considerada una obra a conservar pel sistema. —‘Mori el Merma’ també forma part d’aquest Miró combatiu. —Ell mateix va dir que era una obra importantíssima perquè en Merma era, en la seva visió el dictador que acabava de morir. Quan l’estrenen amb la companyia Claca, fa un any i mig que Franco s’ha mort. El 1977 s’estrena al Palau, el 1978 al Liceu de Barcelona. Feia dos anys que hi treballaven. És una adaptació d’Ubu Rei d’Alfred Jarry. En aquella època, en plena transició, s’amagava una mica aquesta idea. Això era teatre polític que tenia el propòsit de voler que es morís ‘el Merma’, o sigui Franco, el dictador. Carles Hac Mor deia que aquesta obra havia estat una epifania artística i política. El problema de Miró és agafar-lo només des d’una perspectiva formalista. Això els americans ho fan molt, jo amb l’exposició vull que quedi reforçada una mirada cap al Miró combatiu. Un visitant de l’exposició ‘Joan Miró, ordre i desordre’ fotografia l’obra ‘Mori el Merma’ —Combatiu i a vegades entremaliat? —Miró va fer jugades mestres. Fins al 1973 va deixar que la gent pensés que feia les obres intuïtivament. L’any 1973 està d’acord que es donin a conèixer els carnets catalans, que són a la Fundació Miró. Allà es veu que a l’obra de Miró no hi ha res automàtic. Que tot és d’una observació i d’una precisió total, que els quadres tenen uns precedents dibuixats i que no hi ha res d’intuïtiu, tot és pintura cerebral. Això vol dir que ens situem en allò que deia Leonardo, que l’art és una cosa mental. —Un consell per a mirar Miró? —Quan els alumnes vénen i em diuen ‘no entenc res’, els dic que l’obra no pretén que tu l’entenguis sinó que tu li preguntis. Amb això, Miró va ser molt avançat, molt modern i sempre ha posat reptes. Si no vols acceptar aquests reptes, et quedaràs amb això que diuen que si és una obra que pot fer un nen i aquestes coses, però si entens que la cultura és una eina de transformació i t’acostes a l’obra com si hi tinguessis una discussió, generes coneixement. La responsabilitat la té qui mira l’obra i accepta el seu desafiament, independentment del que vulgui l’artista. Si tu vas a un museu i dius: ‘Ah, un Miró! Quina obra més bona’, l’única cosa que fas és reconeixement.Però no coneixement. —Miró a vegades desarma per la seva simplicitat. —Miró va fer un procés de radicalització de la simplicitat. El seu amic Brossa ho deia: en l’art, menys és més. O també Brancusi deia que quan l’artista dóna una solució simple és perquè ha resolt totes les complexitats. Jo crec que l’obra de Miró explica molt bé aquesta frase: ell, en el seu procés creatiu, es plantejava molts problemes, i els acabava resolent d’una manera aparentment simple. Aquest és el repte que ens planteja als qui miren la seva obra per preguntar-li coses, no per admirar-la i al cap d’un instant abandonar-la a l’oblit. —El ‘m’agrada, o no m’agrada’ pot ser també un camí per a acostar-nos a l’artista? —La cultura és una cosa prou important perquè no la tractem amb aquests termes tan banals. L’art, la literatura ens demana un esforç, no pot ser resolt amb una opinió trivial, com si piulessis un tweet —Però a vegades la gent no té eines. —Això és mentida. Tothom té les eines que vol tenir. El ‘m’agrada, no m’agrada’ no és una eina, el ‘m’agrada’ pot ser un estat posterior. La cultura ha de servir per a canviar coses, la societat, l’individu. Molts polítics volen que confonem cultura amb indústries culturals, i això no és així. Les indústries culturals impossibiliten el diàleg, estan destinades a les masses i això Adorno ja ho va dir, les masses sempre actuen a favor del sistema. És molt difícil que un film, un programa de televisió, tingui la capacitat de fer-te una sotragada. El diàleg o la discussió que un individu ha de realitzar amb un llibre, una pintura, una obra de teatre ens ha de portar a un estadi més suggestiu que el m’agrada o no m’agrada. —Al catàleg presenteu un Miró també contradictori. —Sí, dic que Miró era un home molt contradictori. Va dir que volia assassinar la pintura i mai no va deixar de pintar. Ell sempre deia que volia sortir dels marges de les galeries d’art i va tenir els galeristes més importants del moment. Era un home demòcrata i molt progressista, però té dues fundacions. Un artista que pensa que la humanitat necessita que la seva obra es perpetuï desprèn una certa arrogància. —Em costa d’associar a Miró la paraula ‘arrogància’. —No és un insult. Ell és dels primers que ho fa i no vull dir que estigui malament, però des d’una perspectiva progressista és contradictori. Miró és probablement el meu objecte d’estudi preferit com a investigador, fa més de trenta anys que m’hi dedico. Però això no vol dir sé conscient de les contradiccions que ell, com jo, com tothom que treballa en el món de la cultura per canviar les coses, es trobava. Ell és dels primers que pensa en la creació d’una fundació que porti el seu nom, no vull dir que estigui malament, però des d’una perspectiva progressista és contradictori. Les fundacions poden tenir un punt de pervers un cop l’artista ha desaparegut. Dit això, Miró ho fa d’una manera que tant de bo d’altres artistes que creen fundacions al seu nom, ho fessin igual. Quan ell cedeix tot el material (obres d’art i documentació) a la fundació de Barcelona té molt clar que aquell centre no ha de ser un punt d’adoració de la seva obra. A l’entrada de la Fundació Miró de Barcelona hi ha unes lletres que diuen CEAC (Centre d’Estudis d’Art Contemporani) perquè ell volia que el centre no fos un museu mort, un magatzem d’obra, sinó que les seves creacions dialoguessin amb l’art del futur, això és, del nostre present i dels que vindran. —Voleu dir que ell sabia què volia aconseguir? —Això es veu molt clar a les seves cartes. Des de ben jove planifica i fa el que tots els artistes han fet i fa: fer una obra i pensar com la vendran i com la socialitzaran, com faran que la societat conegui el seu missatge com a artistes. Quants artistes no coneixem perquè potser van fer obres que eren molt bones però han quedat a l’oblit o han estat destruïdes!

Joan M. Minguet: ‘Joan Miró era un home molt contradictori’

‘Només sí és sí.’ El lema que s’ha repetit en totes les manifestacions feministes des de la sentència dels violadors de la Manada s’ha començat a traslladar a l’àmbit legal. Dimarts, el consell de ministres espanyol va aprovar l’avantprojecte de l’anomenada llei de llibertat sexual, que posa el focus en el consentiment en aquest tipus de delictes. Aquesta llei, que vol anar més enllà de la reforma del codi penal, recollirà que no hi haurà consentiment quan la víctima ‘no hagi manifestat lliurement per actes exteriors concloents i inequívocs, conforme a les circumstàncies concurrents, la seva voluntat expressa de participar en l’acte’. Amb aquest canvi, als judicis s’hauria de deixar de posar el focus en si la víctima va dir explícitament que no ho consentia o en si va oposar resistència física. N’hi haurà prou amb el fet provat que no manifestés d’alguna manera la seva voluntat de participar. Aquesta llei integral és una fita històrica per al moviment feminista i l’aplicació pràctica del Conveni d’Istambul contra la violència envers les dones, però tot i això, ha despertat una certa polèmica. Per una banda, hi ha hagut desavinences entre ministres espanyols del PSOE i de Podem pel que fa a alguns detalls tècnics i al fet de presentar la llei la setmana del 8 de març i no amb la revisió integral del codi penal. Per una altra banda, encara hi ha força confusió, socialment, sobre les implicacions pràctiques i concretes d’aquesta llei, que també materialitza altres demandes del moviment feminista, com ara la supressió del delicte d’abús sexual, la penalització de l’assetjament de carrer i la consideració de les violències sexuals contra les dones com a violències masclistes. 1. Un canvi de paradigma: de trencar el consentiment a construir-lo El punt més important d’aquesta nova llei és que estableix un canvi de paradigma pel que fa al consentiment i, per extensió, a la manera d’entendre les relacions sexuals entre homes i dones. Un dels objectius de convertir en llei el ‘només sí és sí’ és el de no repetir judicis en què es busca de quines maneres la víctima va resistir-se a l’agressió, cosa amb què sovint es qüestiona la seva conducta i la revictimitza, en un procés que ja és prou dolorós. Situacions com la que va viure una víctima de violació a Vitòria a qui la jutgessa va preguntar si havia tancat bé les cames. El focus no es posarà en els senyals de negació i, per tant, deixaran d’obviar-se i menystenir-se les situacions de por i paràlisi que porten moltes víctimes a no oposar resistència, a més de les situacions en què la seva voluntat és anul·lada per diverses vies. Per a provar la violació, no es buscaran les proves que constatin el no de la víctima, sinó que n’hi haurà prou amb les proves que demostrin que no hi va haver un sí. Un consentiment que no ha de ser necessàriament verbal. Com explicava l’advocada Carla Vall en una entrevista a VilaWeb, això implica entendre el consentiment com una cosa que cal construir, no pas destruir: ‘Si es pensa que el consentiment s’ha de destruir, és perquè hi ha la idea que el consentiment preexisteix i que, per tant, les dones estem a disposició dels homes fins que diem que no.’ Carla Vall: ‘Quan parlem de violència sexual, parlem del fet que la teva parella et violi quan ets a casa’ Aquest canvi de paradigma ha comportat certa polèmica i ha obert debats sobre si la nova llei pot fer perillar la presumpció d’innocència. Advocades especialitzades com Mercè Claramunt i Júlia Humet ho neguen rotundament i destaquen que la llei és un gran pas en la lluita pels drets de les dones. ‘Parlem de procediments penals i, per tant, hi haurà moltes garanties per a l’investigat. Les coses s’han de demostrar. Si es pot demostrar que no hi ha hagut consentiment, serà considerat delicte’, explica Claramunt. ‘No és que s’hagi de signar un contracte o fer un certificat abans d’una relació sexual’, afegeix l’advocada, en referència a algunes de les crítiques que ha rebut la llei. En la mateixa línia, Humet destaca: ‘La qüestió és no pressuposar que sempre és sí, tret que et diguin el contrari. Assegurar-te que hi ha un consentiment abans de fer res.’ ‘Un silenci és un no? De debò vostès van dient ‘sí, sí, sí’?’, criticava fa uns mesos la dirigent del PP a Catalunya, Cayetana Álvarez de Toledo, sobre la llei. Unes declaracions que exemplifiquen molt bé les tergiversacions i les males interpretacions que poden fer-se’n. La llei no exigeix un consentiment verbal per considerar que n’hi ha hagut, sinó que fa referència a totes aquelles maneres amb què es pot expressar que es vol tenir la relació sexual. ‘Les relacions humanes tenen molts tipus de llenguatges, no es limita tot al llenguatge escrit o verbal. Quan tens pràctiques sexuals t’has d’assegurar que l’altra persona hi estigui d’acord i hi estigui d’acord tota l’estona. I, anant més enllà del codi penal, que gaudeixi, s’ho passi bé, estigui còmoda…’, considera Claramunt. L’advocada recorda que, a més, el fet de posar el focus en el consentiment és un dels punts clau del Conveni d’Istambul, el conveni marc del Consell d’Europa per a aquestes qüestions, que l’estat espanyol va ratificar el 2014: ‘No és cap bogeria legislar d’aquesta manera, amb el redactat del Conveni d’Istambul. A més, parlar de consentiment no és res nou. El codi penal ja parlava de consentiment, però en sentit negatiu.’ 2. Desapareix la diferència entre abús i agressió sexual ‘No és abús, és violació’ també va ser un lema molt repetit després de la sentència de la Manada. En un primer moment, els violadors de Pamplona van ser condemnats per abús sexual, i no pas per agressió sexual, perquè l’Audiència de Navarra va considerar que, tot i que no hi havia hagut consentiment de la víctima, els violadors no van actuar ni amb violència ni amb intimidació. Malgrat que el Tribunal Suprem espanyol va fer una interpretació diferent dels fets i va acabar condemnant-los per agressió, la primera sentència va servir per a fer visible un problema que va més enllà de les interpretacions dels jutges: la tipificació d’aquests delictes al codi penal. La Manada: crònica d’un cas que podria canviar el codi penal La nova llei vol eliminar la diferència entre abús sexual i agressió sexual i incloure com a agressió tot allò que es considerava abús. Ambdós són considerats actualment delictes que atempten contra la llibertat sexual d’una persona, amb absència de consentiment en tots dos casos, però amb la diferència que l’agressió sexual implica que s’ha accedit sexualment a la víctima amb violència i intimidació, i per tant, té una pena més alta. La supressió del delicte d’abús sexual que inclou la nova legislació implicarà que tot acte sense consentiment serà considerat una agressió, sigui amb una violència o intimidació explícites o no. En aquesta línia, es considerarà violació tota penetració sense consentiment. Això també implica aplicar el Conveni d’Istambul, que només parla d’agressions i violacions. Amb aquesta mesura, per tant, canviarien completament sentències com la del cas de la violació en grup de Manresa, en què l’Audiència de Barcelona va condemnar per abús i no per agressió cinc dels set acusats d’haver violat una menor. La sentència argumentava que, com que la víctima estava inconscient, no hi havia hagut violència ni intimidació, i per tant, no es podia considerar una agressió sexual. Malgrat els avenços, les expertes alerten que cal veure el redactat definitiu de la llei després dels tràmits parlamentaris i preveuen que caldrà un temps d’adaptació perquè s’interpreti correctament. ‘Segur que hi ha conceptes que no queden clars i probablement hi haurà un temps d’inseguretat jurídica fins que veiem ben bé com s’interpreta’, explica Humet. De la mateixa manera, sense una formació en perspectiva de gènere dels jutges (que també preveu la llei), hi ha el perill que molts magistrats continuïn interpretant malament què significa ‘consentiment’, com ja va passar amb un dels jutges del cas de la Manada, que va emetre un vot particular en què deia que la noia no tan sols no s’hi havia resistit, sinó que havia gaudit de la violació. Ricardo González, el jutge que demanava l’absolució de ‘la Manada’ i menystenia la víctima Claramunt ressalta també que, com acostuma a passar en aquests casos, les dificultats per a provar què va passar seran altes, però el veredicte ja no dependrà de conceptes tan ambigus com ‘intimidació’ ni cabrà la possibilitat d’entendre que pot haver-hi manca de consentiment sense violència d’algun tipus, com quedava implícit en el delicte d’abús sexual. 3. Penes similars, nous agreujants Humet aclareix que la fusió d’ambdós delictes no implica que tota agressió sexual sigui castigada amb les penes previstes actualment per al delicte d’agressió. ‘Hi haurà una graduació de penes, amb delictes més greus i menys.’ La llei ha estat criticada, en alguns casos, perquè rebaixa les penes per violació, que ara seran entre quatre anys i deu. Aquesta és la pena actual per a castigar la violació dins el delicte d’abús sexual; i la violació dins el delicte d’agressió sexual és castigada amb penes de sis anys a dotze. En unificar ambdós delictes, també s’inclouen les penes que formaven part del delicte d’abús, que són més baixes. Malgrat aquesta rebaixa aparent, les expertes apunten que probablement seran similars a les actuals amb la suma dels agreujants, tot i que és possible que aquests detalls es poleixin durant els tràmits parlamentaris. Si s’hi afegeix un agreujant, la pena serà entre set anys i dotze, i si se n’hi afegeixen dos, entre nou anys i quinze. Els delictes d’agressió sexual sense cap mena de penetració es castigaran amb penes entre un any i quatre de presó. El subministrament de substàncies serà un dels agreujants que faran elevar les penes per agressió sexual, juntament amb el d’agressió grupal, el tractament degradant, el dany greu o la violència extrema, una víctima especialment vulnerable, una víctima que sigui parella o ex-parella de l’agressor i l’ús d’armes. ‘Les penes, en general, són prou elevades i han de ser proporcionals’, considera Humet. ‘Si gairebé és igual la pena per violar que per violar i matar, incentives conductes encara més greus. A més, en general, no hi havia cap demanda d’apujar les penes.’ 4. La violència sexual com a forma de violència masclista En la mateixa línia que el Conveni d’Istambul, aquesta llei pretén que la violència sexual es consideri una forma de violència masclista en l’àmbit legal. És per això que proposa que aquests delictes els instrueixin jutjats especialitzats, malgrat que encara no se sap si ho faran els jutjats de violència sobre la dona o se’n crearan de nous. El fet de considerar la violència sexual un tipus de violència masclista, sense el requisit que sigui per part de la parella o l’ex-parella, implica la creació de serveis similars als que s’ofereixen a les víctimes de violència de gènere. D’aquesta manera, es crearà un telèfon d’assistència anàleg al 016 i una xarxa d’atenció integral a les víctimes, amb centres de crisi oberts vint-i-quatre hores, i centres de recuperació amb assistència jurídica, social i psicològica. No caldrà haver interposat cap denúncia perquè les víctimes puguin accedir a aquests serveis. Igual com passa amb la violència masclista, també es vol treballar en la reparació de les víctimes, en la formació i especialització de les forces i cossos de seguretat i jutges i fiscals i en el treball amb els agressors. De fet, si se suspèn la pena de presó, serà obligatori que el condemnat compleixi allunyament i formació. També com passa amb la violència de gènere, es modificarà la llei d’estrangeria perquè les víctimes de violència sexual no puguin ser deportades mentre es resol el seu cas. Les víctimes també tindran accés a ajuts econòmics i accés prioritari al parc públic d’habitatges. Com a llei integral, també preveu diverses mesures relacionades amb la prevenció i la sensibilització: introduir l’educació sexual en totes les etapes educatives, impulsar campanyes dirigides als homes, treballar en la prevenció en l’àmbit dels mitjans de comunicació… 5. L’assetjament de carrer, un nou delicte També es crea el delicte d’assetjament ocasional no reiterat, conegut popularment com a assetjament de carrer. Malgrat que en alguns casos s’ha volgut reduir a un ‘delicte per tirar floretes’, el seu objectiu és evitar situacions que van des de la incomoditat fins a la por de moltes dones, que ho viuen cada dia a l’espai públic. El delicte farà referència a expressions, comportaments i proposicions sexuals o sexistes que creïn una situació hostil, humiliant o intimidatòria a la via pública, bars, festes privades, concerts, establiments… El delicte exigirà denúncia i comportarà una pena lleu. ‘El titular que poden fer els mitjans és que una floreta acabarà essent un delicte, però no és això, sinó que la qüestió és fer front a l’assetjament que pateixen les dones, a vegades fins a la porta de casa seva, encara que no hi hagi agressió física’, explica Claramunt. ‘No sé si tipificar aquestes conductes és el camí correcte, però a vegades és l’única opció’, reflexiona Humet. ‘Potser és una cosa més simbòlica, perquè s’entengui aquell acte com a delicte, com una conducta que no està bé. Com que no entenen que no són floretes, sinó conductes que ens incomoden i ens fan sentir insegures, l’única solució que ens deixen és que diguem que és un delicte. Probablement, hi haurà poques condemnes, perquè hi haurà problemes de prova o perquè moltes dones no ho denunciaran, tenint en compte que ens passa cada dia, que ens diguin coses pel carrer, i què implica denunciar.’ Pel que fa a altres tipus d’assetjament, també s’augmentaran les penes per assetjament sexual en l’àmbit laboral i docent i s’especificarà la inhabilitació. 6. Contra la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i el tràfic de dones La nova llei també considerarà violència masclista la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i el tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual, cosa que fins ara no passava. A més, recollirà la transmissió voluntària de malalties de transmissió sexual. En el cas dels matrimonis forçats, quan hi hagi una sentència condemnatòria per aquest delicte es podrà acordar la nul·litat del matrimoni i regular el règim de filiació i els aliments sense el procediment civil que sempre s’obre en aquests casos i que complica el procés. Laia Serra: ‘Fins i tot en els casos de violència sexual que guanyem, les dones no els tornarien a denunciar’

Del ‘només sí és sí’ a l’assetjament de carrer com a delicte: les sis claus de la nova llei de llibertat sexual

Rafel Ruiz repetirà com a batlle d’Eivissa després del segon recompte electoral. El PSIB ha sumat 1.099 vots més dels que havia comunicat el Ministeri d’Interior espanyol el 26-M i aconsegueixen un novè regidor que els situa com a primera força al consistori. El PP en manté vuit, Podem dos i Ciutadans dos més. Amb el nou recompte, Proposta per a Eivissa, Ara Eivissa i Vox queden fora de l’ajuntament. 5039 GRÀCIES! 🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹 pic.twitter.com/ByJPNirFC4 — Rafel Ruiz /♥️ (@RafelRuiz) May 29, 2019 El PSIB es va adonar que les dades del ministeri no quadraven amb el recompte perquè havia sol·licitat les actes de totes les meses electorals. De tota manera, els socialistes han volgut treure’n importància i han dit que era una incidència ‘no intencionada’. Tanmateix, la batllia d’Eivissa no és pas un cas aïllat. La nit del 26-M, el ministeri espanyol va publicar dades errònies en uns quants municipis. Ahir, per exemple, la CUP va denunciar que li mancaven 55.567 vots que sí que apareixien a les actes de les meses. En cas que es confirmés. el partit passaria de tenir 335 regidors a tenir-ne 337. El govern espanyol, segons l’agència ACN, ha admès aquest matí un ‘desquadrament’ en les dades provisionals de les municipals i ha atribuït el ‘desquadrament’ a un malentès entre el ministeri i Scytl-Vector, l’empresa catalana contractada per blocar les dades a la pàgina web. Segons la Moncloa, els errors no han afectat al repartiment de regidors, però la realitat, com ara en el cas d’Eivissa, és ben diferent. Scytl-Vector prepara una nova versió de la web que hauria d’estar disponible avui, en la qual es mostraran els resultats correctes. Interior recorda que els resultats no són oficials fins que no es fa el segon recompte davant la Junta Electoral i es publiquen els càrrecs electes al BOE. Més errades amb les dades electorals A Cerdanyola, l’escrutini definitiu ha atorgat un tercer regidor a En Comú Podem que en el primer recompte era per a Junts per Cerdanyola. A Esplugues de Llobregat, els damnificats han estat els comuns. El seu tercer regidor ha passat a Ciutadans. A Montblanc, Pep Andreu ha perdut la majoria absoluta, segons Interior, però les actes de les meses li donen els set regidors necessaris.

El PSIB recupera la batllia d’Eivissa després de l’escàndol del Ministeri d’Interior amb les dades electorals

La número dos de Més per Mallorca, Fina Santiago, ha assegurat que la seva formació garantiria la investidura de Francina Armengol com a presidenta del govern, tant si hi ha acord amb el PSIB com si no. Les negociacions entre totes dues formacions estan encallades, però Santiago ha volgut desvincular-les de la investidura, no únicament del govern, sinó també del Consell de Mallorca i la batllia de Palma. En un escrit a Facebook, ha lamentat: ‘Tot i que el PSIB necessita els vots de Més per a configurar governs de pluralitat que tan bon resultats electorats li ha donat, fins ara sembla que es limita a convidar-nos a participar-hi, no a obrir una negociació.’ Per Santiago, la presidència del govern, la del Consell i la batllia de Palma han de ser per al PSIB i la presidència del parlament i el senador, per a Més i Podem. Però ha demanat al PSIB que es pactin i s’escriguin les reivindicacions que s’adreçaran a Madrid aquesta legislatura, perquè no hi ha cap garantia que els socialistes siguin reivindicatius havent-hi un govern del PSOE a Madrid. Aquest és un dels punts que encalla les converses entre socialistes i ecosobiranistes per a formar govern.

Més per Mallorca investirà Armengol encara que no hi hagi acord de coalició

La dirigent dels comuns i batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha acusat als partits independentistes de ‘cometre els mateixos errors’ que la dreta espanyola quan confonien ‘el govern de l’estat i Espanya’. Segons Colau, aquestes acusacions són similars a les dretes espanyoles ‘quan parlaven de Catalunya com una terra de terroristes’. Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N, municipi a municipi En un acte a Girona, Colau ha dit que creu que l’error és entendre els dos territoris ‘com un tot’, descuidant que ‘Espanya és plural i diversa’, igual que Catalunya. Per altra banda, la batllessa de Barcelona també ha qualificat la convocatòria d’eleccions com una ‘grandíssima irresponsabilitat’ de Pedro Sànchez. També ha demanat unitat als progressistes contra l’extrema dreta i el relat amenaçador de la dreta espanyola. Ha defensat que cal alliberar els presos polítics per a desescalar el conflicte i també una taula de diàleg estable.

Colau acusa als partits independentistes de ‘cometre els mateixos errors’ que la dreta espanyola

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, vol rebaixar el contingut de la primer reunió de la taula de diàleg. La seva intenció és que s’abordi primer els temes en què es pot assolir un acord ‘de manera més fàcil’. En una atenció als mitjans a l’arribada a la cimera europea que reuneix els caps d’estat i de govern a Brussel·les, Sánchez ha assegurat que el govern espanyol anirà a la reunió de dimecres amb ‘el major dels esperits i les disposicions’ i que si es vol ‘abordar amb autenticitat’ la negociació cal començar per aquelles qüestions en què es pot arribar més fàcilment a un acord. El president del govern espanyol ha qualificat la reunió de dimecres de ‘pas bastant substancial’, però ha augurat que el diàleg serà ‘complex’. Aquesta proposta de Sánchez xoca amb la petició de Quim Torra, que a través d’una carta ha posat dos punts principals per a la resolució del conflicte polític que vol que es tractin en la primera trobada: el reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya i la fi de la repressió, l’amnistia i la reparació de les víctimes d’aquesta repressió. Per això, inclou tres punts més perquè hi pugui haver unes condicions favorables per a la negociació: que es fixi un calendari de treball; que hi hagi un sistema de validació amb una proposta de mediació internacional i que es reconegui totes les parts en el conflicte, incloent-hi els presos i els exiliats. El govern català ja va avisar que el document amb quaranta-quatre propostes en matèria de finançament, infraestructures, diàleg polític i polítiques socials presentat per La Moncloa, s’havia de discutir en el marc de la comissió bilateral. Sobre la possible figura del relator, Sánchez ha apuntat que ‘els mediadors seran els 47 milions d’espanyols’. ‘Hi ha una voluntat de transparència absoluta’, ha dit Sánchez, que ha afegit que els ciutadans coneixeran els acords als quals puguin arribar els dos governs durant les converses. Sánchez ha dit que preveu un diàleg ‘complex’ i ‘llarg’ amb el Govern i ha esperat que les converses ‘resolguin una crisi que ha durat molt’. A més, el president del govern espanyol ha confiat poder ‘superar les discrepàncies’. ‘Pas a pas. Serà un diàleg molt complex i confio poder anar encarrilant aquesta crisi’, ha afirmat. Reunió el 26 Avui Quim Torra ha enviat una carta al president espanyol, Pedro Sánchez, amb unes dates alternatives al 24 de febrer, que per qüestions personals del president no és viable. En canvi, li proposava que fos demà divendres, 21 de febrer, o bé diumenge 23, o dimecres, dijous o divendres de la setmana entrant. El president espanyol, segons que ha fet saber a diversos mitjans, enviarà una carta de resposta a Torra dient-li que el dimecres 26 és la data que li escau. La reunió tindrà lloc a Madrid. Aquest matí, Torra i Aragonès s’han reunit al Palau de la Generalitat després de les diferències que han manifestat aquests dies JxCat i ERC sobre la urgència de la primera reunió de la taula de diàleg o sobre la prioritat en la defensa de la figura del mediador. Torra i Aragonès encapçalaran la part catalana de la taula, en espera que se’n coneguin la resta de membres. El president de la Generalitat, de fet, va proposar a les entitats independentistes que hi podien estar representades, tot i que l’acord pel qual ERC va facilitar la investidura de Sànchez establia que seria una taula de diàlegs entre governs. La vice-presidenta primera del govern espanyol, Carmen Calvo, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, i la ministra de Política Territorial, Carolina Darias, formaran part de la taula de diàleg entre el govern espanyol i el català. Tots tres formaran part de la delegació de l’executiu espanyol juntament amb els tres membres que ja estaven confirmats: el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, el vicepresident segon, Pablo Iglesias, i el ministre d’Universitats, Manuel Castells. D’aquesta manera, estaran representats tant el PSOE com Unides Podem i el PSC (amb Illa) i els comuns (amb Castells).

Pedro Sánchez rebaixa la primera reunió entre governs: ‘Comencem amb temes fàcils’

El front de fortes tempestes ha afluixat aquest dissabte a la tarda a l’Empordà després de deixar registres destacables com els 107 litres de Calonge, els 93 de Castell-Platja d’Aro, els 79 litres de Port de la Selva o els 65 de Palamós, segons dades de les estacions de Meteoclimatic i Meteocat. Protecció Civil manté l’alerta de l’Inuncat i demana precaució a tocar de les rieres. Per la seva banda, els Bombers de la Generalitat acumulen més de 180 serveis fins a les 18h, la majoria a les comarques gironines. Inundacions de baixos, pàrquings i soterranis, petites esllavissades a la via pública i la caiguda d’algun mur han acaparat les sortides, sense casos greus. Pel que fa a les trucades als telèfon d’emergències 112, s’han rebut 310 trucades des de la matinada per 209 incidents. Castell-Platja d’Aro, Roses i Mollet del Vallès han estat les tres poblacions amb més trucades per problemes relacionats amb els aiguats. Segons Protecció Civil, és previst que els xàfecs intensos vagin a menys de cara al vespre-nit. El pas de la pluja per Platja d'Aro aquest matí. A Palamós, l'aigua fins i tot ha inundat el mercat municipal https://t.co/d2VnWqlbfV pic.twitter.com/tjalunhPN2 — 324.cat (@324cat) September 21, 2019

Les tempestes afluixen a l’Empordà mentre els Bombers acumulen més de 180 serveis

El conseller de Territori i Sostenibilita, Damià Calvet, ha defensat el decret del govern que vol limitar el preu del lloguer i ha argumentat que ‘sempre és millor disposar d’aquest decret que no pas no tenir res’. Tots els grups de l’oposició han avançat que votaran en contra del decret per diferents motius i n’han demanat la retirada de l’ordre del dia del ple de demà. En una atenció als mitjans aquesta tarda, Calvet ha dit que espera que els grups que ‘puguin observar alguna mancança’ en el text puguin entrar-hi i inclús ‘instar a que es pugui convalidar o tramitar via llei’. ‘Però en tot cas entrar perquè són instruments que necessitem com a societat per poder intervenir en el mercat de l’habitatge’, ha remarcat el titular de Territori. La portaveu del govern, Meritxell Budó, ja havia obert la porta aquest migdia a tramitar-ne la convalidació com a projecte de llei i acceptar-ne esmenes. A banda, Calvet ha anunciat que recuperarà el decret per promoure habitatge públic i espera portar-lo al parlament amb modificacions després de l’estiu.

Calvet defensa el decret per a limitar el preu del lloguer: ‘Sempre és millor que no tenir res’

José Antonio Ortiz Cambray, número 1 la llista de Vox al senat espanyol per Lleida a les eleccions del 2016, ha estat detingut pels Mossos d’Esquadra per delictes sexuals contra persones incapacitades, algunes de les quals poden ser menors, segons que han confirmat a l’ACN fonts pròximes al cas. Els Mossos han actuat després de rebre una denúncia de dos discapacitats d’uns 30 anys que estan tutelats per la Fundació Alosa i que treballen per Aspros. Va ser la fundació la que va detectar missatges de Whatsapp fora de lloc entre els dos denunciants i Ortiz. L’investigat es guanyava la confiança de les seves víctimes per després poder contactar amb elles, però no és treballador de cap centre que atengui persones amb discapacitat. Ortiz Cambray va ser detingut ahir a la tarda i les víctimes poden ser del seu entorn més pròxim. Passarà a disposició judicial entre dijous i divendres, perquè la investigació està en fase inicial. Ortiz Cambray ja era un personatge polèmic. Al 2016, durant la campanya electoral al senat espanyol, va exhibir símbols franquistes al seu perfil de Facebook. Abans havia estat candidat de Plataforma per Catalunya (PxC) a la batllia de Lleida. Vox li suspèn la militància En un fil de piulets al compte oficial, Vox ha dit que Ortiz Cambray tan sols és un militant de base, encara que en fos el candidat al senat espanyol a les darreres eleccions. A més, ha anunciat que li han suspès l’afiliació ‘fins que no s’hagin aclarit els fets o es pugui prendre una decisió fundada’. 2.- VOX ha tomado la decisión de suspender su afiliación hasta que se aclaren los hechos o se pueda tomar una decisión fundada. — VOX 🇪🇸 (@vox_es) March 6, 2019

Detingut el dirigent de Vox a Lleida per delictes sexuals contra persones incapacitades, algunes de les quals menors

No hi ha hagut treva electoral. El començament de la campanya del 26-M activa, oficialment, el compte enrere fins a unes eleccions que seran, a la pràctica, la segona volta del 28-A, amb una multiplicació dels espais de poder en disputa. La contaminació d‘unes eleccions amb unes altres ho pot decantar tot. Els uns pretenen consolidar i eixamplar els resultats obtinguts en les espanyoles. Els altres, revertir-los, confiant que aquesta vegada l’electorat compensarà el vot. Els socialistes de tot arreu i ERC hi cerquen una revàlida que eixampli les victòries obtingudes. JxCat confia que la tirada electoral de Carles Puigdemont equilibri la indiscutible victòria d’Oriol Junqueras, i batallaran també per l’hegemonia independentista als municipis, amb Barcelona acaparant moltes mirades. Tot plegat, mentre l’estabilitat del govern català continua avançant per la corda fluixa i amb el vertigen de l’impacte social de la sentència del Tribunal Suprem. Francina Armengol aspira a mantenir-se a la presidència del govern de les Illes, amb la incògnita de la reedició del govern de progrés, amb Més per Mallorca i el suport extern de Podem. Es preveu una caiguda del PP, l’ascens generalitzat de Ciutadans i la irrupció de Vox. Al País Valencià, amb el pacte del Botànic coent-se a la cuina, Compromís aspira a reeditar l’escó al Parlament Europeu de Jordi Sebastià. Aquesta vegada, concorre a les eleccions sota el nom de Compromís per Europa, al costat de Més per Mallorca, En Marea, Chunta Aragonesista, Nueva Canarias i Iniciativa del Pueblo Andaluz, entre altres formacions. El partit de Mónica Oltra també es juga la batllia de València (amb Joan Ribó a l’eix del bloc d’esquerres, integrat també pels socialistes i els comuns i cohesionat pel pacte de la Nau) i la d’Alzira, ara en mans de Diego Gómez. Les urnes es multiplicaran als col·legis electorals. A Catalunya i el País Valencià, hi coincidiran les de les eleccions europees, les municipals i les del Consell General de la Vall d’Aran. A les Illes, a banda d’elegir el nou parlament, es triaran també els representants dels Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa. Illes 28-A: Cs també amenaça Armengol i el sobiranisme ha de fer una reflexió El tauler d’escacs espanyol L’ombra de les eleccions espanyoles va encara més enllà si es posa el focus sobre la reconfiguració del nou panorama estatal. Amb les negociacions per a la investidura de Sánchez desades al congelador després de la triple visita a la Moncloa de Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias, el 28-A esquitxa altres territoris que renovaran els respectius parlaments: l’Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, La Rioja, Madrid, Múrcia, Navarra i Canàries, a més de les assemblees de Ceuta i Melilla. Sánchez ha quadrat els barons del PSOE: els ha empès a l’esprint final i cap fracàs no podrà ser atribuïble a la gestió del secretari general, mentre que pot capitalitzar l’èxit de victòries afegides. El PP que renega de Casado, en canvi, ha forçat un aparent gir de volant cap a una suposada moderació perduda als peus de José María Aznar. Creuen que potser així frenaran la caiguda, però ja són al límit de l’abisme. Pablo Casado i Dolors Montserrat, en un esmorzar de precampanya a Madrid. Fotografia: EFE. No són poques les comunitats autònomes on Ciutadans pretén disputar el lideratge de la dreta. A més, l’auge de Vox pot permetre que es formin més governs a l’andalusa, atès que aquesta vegada el sistema electoral no penalitzarà la divisió de candidatures. El 26-M pot ser el segon assalt de Rivera al PP en la marató per a erigir-se en futur cap de l’oposició espanyola. Caldrà veure, a més, si alguns d’aquests pactes postelectorals entren en l’intercanvi de suports per a la futura investidura del dirigent del PSOE. Per si de cas, els primers moviments de Sánchez no prefiguren cap aliança que pugui influir en el 26-M, malgrat la proximitat evident del PSOE amb Pablo Iglesias. Pel que fa a les eleccions europees, el CIS pronostica que els socialistes (amb Josep Borrell al capdavant) guanyarien a l’estat espanyol amb 17-18 escons, seguit del PP (Dolors Montserrat) amb 11-12, de Ciutadans (Luis Garicano) amb 8-9, d’Unides Podem (Maria Eugenia Rodríguez) amb 8, i de Vox (Jorge Buxadé) amb 4-5. Unes altres eleccions marcades per la repressió Aquesta vegada, ho faran cartell contra cartell. Junqueras i Puigdemont es disputaran l’hegemonia independentista i, per tant, el rumb estratègic. La gran incògnita és si hi haurà efecte dominó: si els resultats europeus i la redefinició del mapa municipal acabaran empenyent un avançament electoral a Catalunya, o no. La Junta Electoral espanyola tornarà a ser una de les protagonistes de la campanya. Ja ha marcat l’intent fallit d’excloure Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí de la candidatura, i ara haurà de dirimir si permet a Oriol Junqueras i Quim Forn de participar per videoconferència en actes electorals i en conferències de premsa des de Soto del Real. El cap de la campanya de JxCat a les europees, Aleix Sarri, i la diputada parlamentària Aurora Madaula, amb els cartells electorals. Fotografia: ACN. El Tribunal Constitucional espanyol també ha confirmat la decisió apadrinada pel Tribunal Suprem de permetre que els exiliats figurin a la llista europea de JxCat. Aquesta vegada, els poders de l’estat han donat la raó a JxCat, i esperen que passi igual amb la futura immunitat parlamentària del president a l’exili. Tot i el perjudici material que els ha comportat haver de respondre a la decisió de la JEC, el conflicte els ha permès de situar Puigdemont davant l’opinió pública com el principal enemic a abatre per l’estat espanyol, i sobre aquesta base podran erigir-lo ara en objecte del vot útil independentista més bel·ligerant. Amb això, Puigdemont té mitja campanya feta, i la reblarà amb viatges a Alemanya, la Gran Bretanya i Eslovènia, amb l’objectiu d’internacionalitzar un conflicte que és a punt d’irrompre al Parlament Europeu. També participarà per videoconferència en un acte que es farà a la capital espanyola. Per què Madrid? La circumscripció única estatal fa preveure a l’equip de campanya de JxCat que Puigdemont pot obtenir vots al País Valencià i a les Illes, i a altres territoris de l’estat, com a opció contestatària. Malgrat el trencament de l’aliança amb el PNB, Puigdemont obtindria un escó amb Lliures per Europa, segons el CIS, i ERC n’obtindria tres amb Ara Repúbliques, en coalició amb EH Bildu i el BNG. Els de Junqueras també preveuen que la seva condició de pres polític ampliï els suports a la candidatura a altres territoris. El candidat a la batllia de Barcelona d’ERC, Ernest Maragall, la número dos, Elisenda Alamany, i els candidats a les europees Diana Riba i Jordi Solé, amb els cartells del 26-M. Fotografia: ACN. ERC confia, a més, en el gran impacte que pot tenir la presència de Junqueras al congrés espanyol, on haurà de prendre possessió de l’acta de diputat el dia 21. La constitució del congrés i del senat també pot impactar fortament en la campanya, amb la incògnita afegida de la resolució de la petició de les defenses perquè els presos polítics siguin alliberats per a exercir els seus drets polítics, i amb l’impasse per al judici que pot implicar la petició de suplicatori, tot i que, segons la fiscalia, no cal perquè han aconseguit l’aforament amb el procediment judicial en marxa. Per a ERC, serà igualment decisiva la batalla per la batllia de Barcelona, on, segons les enquestes, Ernest Maragall disputa el càrrec, frec a frec, a Ada Colau. Amb les possibles aliances postelectorals encara per definir, l’independentisme podria aconseguir, amb Maragall, la batllia de la capital catalana, després d’haver-hi guanyat les eleccions espanyoles. El control municipal i al Consell General de l’Aran ERC ja ha batut un ‘rècord històric’ amb el nombre de llistes presentades a les municipals. Podrà ser votada a 807 municipis, gairebé un centenar més que fa quatre anys, dos poblacions menys que JxCat, amb 809. La xifra dels de Puigdemont és menor que fa quatre anys. El 2015, quan CiU va guanyar les eleccions a tot Catalunya amb el 21,5% dels vots, havia registrat 850 llistes. El PSC en presenta 524, i confia mantenir els bastions a les principals ciutats metropolitanes, com ara l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà i Santa Coloma de Gramenet, a més de Lleida i Tarragona. Ciutadans ha presentat 204 llistes, més del doble que en les anteriors municipals, i entoma el repte de mirar d’assolir alguna batllia. El PP, amb 283, és en caiguda lliure a Catalunya i amb Badalona com a nineta dels ulls populars. I els comuns en presenten 151. Són dades recollides per Europa Press. Després de la davallada en les espanyoles, els comuns no aspiren únicament a mantenir Colau a la batllia de Barcelona, sinó que també tenen l’objectiu de continuar governant Castelldefels, el Prat de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Montcada i Reixac, Montornès del Vallès i Altafulla, entre més municipis. A Madrid, Manuela Carmena podria repetir com a batllessa amb l’aval del PSOE, segons el CIS. D’altra banda, la CUP, amb 208 llistes (43 més que en els comicis anteriors) pretén de guanyar múscul als municipis que l’han bressolada i fer-se un forat en nous espais, com ara l’Ajuntament de Palma, quatre municipis de la Vall d’Aran i el Consell General d’Aran. A les eleccions per a escollir el síndic de l’òrgan de govern autònom de la Vall d’Aran, precisament, s’hi presenta també l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya, encapçalant la llista d’Aran Amassa. Competeix a les urnes amb els pesos pesants Carlos Barrera (Convergència Democràtica Aranesa), que aspira a la reelecció com a síndic, i Paco Boya (Unitat d’Aran), que va ser síndic entre el 2007 i el 2011. El Consell General d’Aran és format per tretze consellers que es trien en sis terçons. Les municipals també posaran a prova l’experiència de Primàries Catalunya. La llista per Barcelona, encapçalada per Jordi Graupera, és la que ha tingut més ressò. Però el procés de formació de candidatures que pretenien superar les cotilles dels partits tradicionals, sota l’empara temporal de l’ANC, ha desembocat en la presentació d’un centenar de candidatures, en total. Els imponderables del 15 de maig A Catalunya, hi ha dos elements més que poden impactar en els quinze dies que queden fins a la cita amb les urnes. Tots dos seran dimecres vinent. L’un, és la precipitada proposta de Pedro Sánchez perquè Miquel Iceta presideixi el senat espanyol, cosa que ha forçat finalment la convocatòria d’un ple específic perquè el primer secretari del PSC rellevi José Montilla com a senador nomenat pel parlament. Fins aleshores, Iceta hauria d’aconseguir un suport majoritari que encara no té. La campanya en condicionarà la designació i la designació condicionarà la campanya. També aquí, tot es contamina. El segon és que Quim Torra haurà de declarar al TSJC per la polèmica dels llaços grocs als edificis públics i, singularment, a la façana del Palau de la Generalitat. Torra s’enfronta a una investigació pel delicte de desobediència per no haver-los retirat a temps malgrat les ordres de la Junta Electoral. Finalment, com en qualsevol campanya, qualsevol imprevist o ensopegada (començant pels debats electorals) poden ser letals per als uns i positivament decisius per als altres.

Compte enrere per al 26-M, una segona volta amb múltiples bastions en disputa

Els satèl·lits d’observació de l’agència espacial dels EUA, la NASA, i l’Agència Espacial Europea (ESA) han detectat una reducció significativa de la contaminació a la Xina, arran de la desacceleració econòmica que ha provocat l’impacte del coronavirus. Segons els mapes que ha divulgat l’agència nord-americana a la seva pàgina web, les concentracions de diòxid de nitrogen, un gas nociu que emeten vehicles, plantes d’energia i instal·lacions industrials, han disminuït de manera notòria. Vegeu-ho ací: ‘És la primera vegada que veig una caiguda tan dramàtica en una àrea tan àmplia a causa d’un esdeveniment específic’, ha declarat la investigadora de la qualitat de l’aire Fei Liu. L’experta recorda que va veure una caiguda semblant a diversos països durant la recessió econòmica que va començar el 2008, però la disminució va ser molt més gradual. Els científics també van observar una reducció significativa al voltant de Pequín durant els Jocs Olímpics del 2008. L’efecte, no obstant això, es va localitzar principalment en aquesta ciutat, i els nivells de contaminació van augmentar novament un cop van finalitzar els Jocs Olímpics. Seguiu ací les últimes informacions sobre el coronavirus

La NASA confirma un descens de la contaminació a la Xina per l’impacte del coronavirus

La Unió Europea veu ‘extremadament preocupant’ l’arrest d’activistes a Hong Kong i ha exigit a les seves autoritats que respectin ‘el dret d’assemblea, expressió i associació, així com el dret de la gent a manifestar-se pacíficament.’ ‘Seguirem la situació de prop’, ha afirmat la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, en la roda de premsa posterior a la reunió de ministres d’exterior de la UE a Hèlsinki, Finlàndia. L’Alta Representant de la UE ha assegurat que treballaran perquè la situació ‘no continuï en la direcció equivocada’. Per la seva banda, el ministre d’exteriors finès ha reclamat a la Xina que respecti l’estatus de Hong Kong com a regió administrativa especial. Els activistes del moviment prodemocràtic de Hong Kong Joshua Wong i Agnes Chow han estat arrestats i acusats aquest divendres d’organitzar i incitar presumptament protestes il·legals. Segons la seva organització, Demosisto, Wong ha estat detingut quan caminava pel carrer. Són les detencions d’activistes més destacades que s’han produït des de l’inici de l’escalada de protestes de mitjans de juny a Hong Kong. Una mobilització popular desencadenada per la por a un control més gran de la Xina sobre aquesta regió administrativa especial.

La UE veu ‘extremadament preocupant’ l’arrest d’activistes a Hong Kong i exigeix respecte pel dret de protestar

Sucoses, brillants, de textura carnosa i amb un punt just de dolçor i d’acidesa. Les cireres són un dels productes estrella de la família de la fruita de pinyol. A més, com que no es poden fer créixer en hivernacles, només se’n poden trobar d’autòctones durant unes quantes setmanes a l’any i això fa que siguin una fruita molt esperada. Arriben al punt òptim de maduració entre els mesos de maig i juny i és per això que per aquestes dates proliferen per tot el país diverses fires i mercats especialitzats. De cireres n’hi ha de molts tipus i es podria dir que gairebé cada arbre fa fruits diferents: n’hi ha que tenen un roig intens com la sang i també n’hi ha d’un color vermell ben viu. També se’n fan de més dolces i d’altres que són apreciades pel seu punt d’acidesa, de la mateixa manera que n’hi ha de molt carnoses i varietats amb una textura molt més lleugera. De fet, hi ha desenes de varietats de cireres. Algunes de les més freqüents són la Burlat, que són les més primerenques; la Starky Hardy Giant, una de les espècies més resistents; la Picota o la Sweetheart, que és de les darreres a sortir i serveix per a allargar la temporada. Per tot el país també hi ha determinades zones que produeixen cireres amb un renom especial. Aquest és el cas de la comarca del Baix Llobregat, que tota sola conrea la meitat de les cireres que es consumeixen al Principat. També són molt conegudes les cireres de Ceret, que creixen al peu del Canigó; les de la Ribera d’Ebre, una zona amb una llarga tradició de fruita de pinyol; i les d’en Roca, que són una varietat provinent d’Arenys de Munt. Recepta: coca de cireres Festes i fires de la cirera 2019 Festa de la Cirera. Sant Climent de Llobregat (Baix Llobregat). 18 i 19 de maig. Festa de la Cirera. Ceret (el Vallespir). 25 i 26 de maig. Dia de la Cirera. Serra (Camp de Túria). 25 i 26 de maig. Festa de la Cirera. Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat). 31 de maig, 1 i 2 de juny. Festa de la Cirera. Torrelles de Llobregat (Baix Llobregat). 31 de maig, 1 i 2 de juny. Fira de la Cirera. Caudiel (Alt Palància). 1 i 2 de juny. Fira de la Cirera. La Salzadella (Baix Maestrat). 1 i 2 de juny. Festa de la Cirera. El Papiol (Baix Llobregat). 1 i 2 de juny. Festa de la Cirera. Paüls (Baix Ebre). 1 i 2 de juny. Fira de la Cirera. Bràfim (Alt Camp). 2 de juny. Fira de la Cirera. Terrades (Alt Empordà). 2 de juny. Festa de la Cirera de la Vall de Gallinera. Benissili (Marina Alta). 8 i 9 de juny. Fira de la Cirera. Llers (Alt Empordà). 9 de juny. Festa de la Cirera. Miravet (Ribera d’Ebre). 9 de juny. Fira de la cirera d’en Roca. Arenys de Munt (el Maresme). 24 de juny.

Arriba el temps de les cireres: les Festes de la Cirera que no us podeu perdre

El ministre de Justícia, Rafael Català, ha admès aquest dimarts que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha imputat Mas després dels comicis per ‘no interferir’ en les eleccions. Segons Catalá ‘s’ha volgut anar em compte de no barrejar els temps judicials amb els tempos polítics’ i ‘un cop ha acabat el procés electoral continua el procés judicial, com és lògic i raonable’. Ha recordat que el TSJC actua en resposta a una denuncia presentada per la Fiscalia General de l’Estat ‘fa temps’ i ha recordat que la citació de Mas a declarar com a imputat és ‘un tràmit ordinari’ que ‘no significa presumpció de culpabilitat’. Catalá ha assegurat que la imputació de Mas és un ‘tràmit ordinari’ i que el TSJC no ha volgut actuar ‘en les últimes setmanes’ precisament per no intervenir al debat polític. Segons el ministre la imputació no té càrrega de fons: ‘En la mesura que ha de ser citat d declarar sobre el procés la condició és la d’imputat, que no significa la presumpció de culpabilitat, i és la manera d’assistir assistit per un lletrat’. Catalá també ha advertit aquest dimarts que ‘el resultat de les eleccions provoca una situació de difícil governabilitat’ perquè ‘els que volien un plebiscit no han tingut suport suficient’ i el fet que la CUP digui que no donarà suport a la investidura de Mas implica ‘una certa inestabilitat’.

El ministre de Justícia espanyol reconeix que l’encausament de Mas arriba ara per motius polítics

El ministre d’Afers Exteriors d’Iran, Mohamad Javad Zarif, ha aterrat aquest diumenge a l’aeroport Biarritz, localitat basca on se celebra la cimera del G-7. Zarif hi ha anat en resposta de la invitació del seu homòleg francès, Jean-Yves Le Drian, amb qui s’ha reunit. La invitació pretén continuar la iniciativa de França per disminuir les tensions al golf Pèrsic i reprendre la via diplomàtica amb l’Iran. Iran's active diplomacy in pursuit of constructive engagement continues. Met @EmmanuelMacron on sidelines of #G7Biarritz after extensive talks with @JY_LeDrian & Finance Min. followed by a joint briefing for UK/Germany. Road ahead is difficult. But worth trying. pic.twitter.com/oXdACvt20T — Javad Zarif (@JZarif) August 25, 2019 En tant que amfitrió de la cimera, el president francès, Emmanuel Macron, ha anunciat als altres líders mundials l’arribada del ministre iranià. Que ha sorprès el president nord-americà Donald Trump. Fa una estona Macron ha assegurat davant dels mitjans que tots els membres del G-7 estan compromesos amb l’estabilitat de la regió. Iran i els Estats Units travessen un moment d’extraordinària tensió diplomàtica després que Trump es retirés unilateralment de l’acord nuclear signat amb Iran el 2015 i restaurés les sancions prèviament suspeses gràcies a un pacte que va reincorporar a la república islàmica als mercats internacionals. Des de llavors, tots dos països han protagonitzat nombrosos episodis de fricció, com l’enderrocament d’un dron nord-americà el passat mes de juny presumptament sobre espai aeri de l’Iran.

El ministre d’Afers Exteriors iranià aterra a Biarritz enmig del G-7

L’Ajuntament de Barcelona demana a Airbnb i a Wimdu que retirin els anuncis de més de mil pisos turístics il·legals detectats de principis d’estiu a la capital. Aquesta és una de les mesures que ha centrat la Taula de Plataformes de Lloguer Vacacional que s’ha reunit avui amb representants de Booking, Airbnb, Apartur, Homeaway, Rentalia. Després de la posada en comú, la tinenta de batllia Janet Sanz ha detallat que els serveis de l’ajuntament han detectat mil anuncis il·legals a Airbnb i cinc-cents a Wimdu de pisos que podrien publicitar-se en totes dues operadores. La plataforma nord-americana, amb qui el consistori ha firmat un acord de cessió de dades, ja havia retirat els anuncis de 2.500 habitatges d’ús turístic irregular abans de l’estiu. En la que ha estat la primera trobada amb representació política en la qual ha participat Airbnb, el consistori ha afinat els ‘mecanismes de col·laboració tecnològics i compromisos per evitar l’oferta il·legal a la ciutat’, en paraules de la tinenta de batllia. Sanz ha reivindicat l’acció del govern dirigit per Ada Colau en assegurar que, després de dos anys de pla de xoc contra els pisos turístics sense autorització, ‘els avenços són evidents’. Segons la regidora, un dels passos endavant més significatius en la lluita contra la publicitat d’allotjament turístic il·legal és el fet que plataformes com Airbnb o Booking demanin obligatòriament el número de llicència als usuaris que vulguin oferir un pis. ‘Avui una persona sense número de registre de llicència ho té molt més difícil per publicitar a plataformes que fins fa un any podia fer-ho’, ha explicat la tinenta de batllia. Els esforços del consistori i de les operadores s’hauran de centrar d’ara endavant a verificar si el codi introduït és correcte. De moment, el conveni de cessió de dades firmat amb la plataforma nord-americana no s’ampliarà a cap més companyia. Segons Sanz, el consistori treballa separadament amb cada operadora segons les característiques de cadascuna i no totes tenen el volum d’oferta il·legal que contenia Airbnb, que ja ha retirat quatre mil anuncis en un any. L’estoc permanent de sis mil habitatges d’ús turístic il·legal detectats fa tres anys a Barcelona ja ‘s’ha eliminat’ i ara els esforços conjunts se centren a controlar el flux i aconseguir ‘tallar de soca-arrel’ tot comportament irregular per evitar que es consolidi en un pis irregular, ha dit el regidor de Turisme, Comerç i Mercats, Agustí Colom. Extrapolar la taula de Barcelona a més municipis catalans D’altra banda, les plataformes han aprofitat la reunió per a demanar que les mesures acordades amb l’Ajuntament de Barcelona s’extrapolin a la resta de municipis de Catalunya amb oferta de pisos turístics, perquè la llei que en regula l’activitat és d’àmbit català i tots hi estan igual de subjectes. Sanz s’ha compromès a traslladar la petició a la Generalitat de Catalunya per tal d’evitar que les operadores hagin d’obrir un procés bilateral amb cada govern municipal.

Colau demana a Airbnb i Wimdu que retirin els anuncis de més d’un miler de pisos turístics il·legals

L’any 1959, Joan Sales i Xavier Benguerel van crear Club Editor. El 1983, Sales es va morir i la seva dona, Núria Folch, va portar l’editorial uns quants anys, fins el 1989, quan va associar-se amb l’editorial Columna; després va passar a ser un segell de Planeta. Club Editor va acabar essent un segell agònic, només visible per la reedició de les novel·les de Mercè Rodoreda. Fins que el 2005 Maria Bohigas, néta de Joan Sales, el va recuperar (amb l’ajut d’Edicions de 1984). I va començar la represa, com diu ella, que representa la nova etapa de Club Editor. La intenció d’aquesta entrevista era fer una mirada al passat, tot recuperant la trajectòria i els moments destacats dels seixanta anys. Però la capacitat reflexiva i la brillantor de Maria Bohigas ha fet un camí diferent, el de demanar-se per a què ha de servir Club Editor avui, quan el món viu moments inquietants, quan el feixisme torna a treure el cap, torna a limitar les llibertats (només fa vuitanta anys que va esclatar la Segona Guerra Mundial) i quan sembla clar que les primeres dècades del segle XXI descarten que puguem anomenar-lo el segle de la democràcia. —Enguany commemoreu els seixanta anys de Club Editor. Però, de fet, el punt d’origen, la col·lecció ‘El club dels novel·listes’, havia sorgit quatre anys abans, el 1954. No l’adopteu com a data fundacional? —Podríem fer-ho, però commemorem que fa seixanta anys dos editors, Joan Sales i Xavier Benguerel, van decidir de crear una editorial. Que no és pas igual que crear una col·lecció dins una editorial existent. És el moment en què d’una manera clara i decidida, també empresarialment, Joan Sales es converteix en editor. I em sembla que és prou bo de commemorar, oi? —Com l’heu pensada, aquesta efemèride? —Una efemèride serveix per a resituar-te i per fer-te preguntes que tenen a veure amb la trajectòria. I la trajectòria vol dir no girar el cap enrere sinó fer una panoràmica i pensar: el segell encara és viu i la idea és que continuï vivint. I perquè una cosa continuï vivint ha de ser consistent, és a dir, coherent amb si mateixa, i al mateix temps lliure. La concepció és vital i dinàmica, no museística. Per tant, una efemèride és un moment en què et preguntes per la teva vocació i com es tradueix en la realitat present. Et preguntes per a què serveix una editorial. —Aquesta és la pregunta concreta que us heu fet? —Sí, tot i que és una pregunta que et formules sempre: per a què serveix allò que fas? Perquè si penses que un editor s’adreça al públic, aquesta pregunta és fonamental. Editar és una cosa que no fas amb tu mateix, sinó amb els altres. I, per tant, hi ha una voluntat de ser útil, hi ha una voluntat de servei; en una editorial com aquesta, sense cap mena de dubte. I diria que això és fundacional: Club Editor ja va néixer amb voluntat de servei. Trobo interessant que continuï essent un servei. Però ha de ser un servei adequat. Perquè funcioni has de pretendre que el projecte tingui sentit més enllà de les teves cabòries. Que sigui útil, fèrtil i estimulant, per a la gent que té un lligam amb la literatura. —Aquest és el vincle amb l’esperit fundacional de Joan Sales i Xavier Benguerel. —Sí, i pensar com ho hem de fer nosaltres perquè l’extrem servei que va arribar a ser Club Editor en el moment que es va crear continuï essent un servei, no sé si extrem, però seriós. — Ara vivim un moment extrem? —Vivim, si més no, un moment d’alarma. Jo el percebo així. En el sentit que, de manera general (i això vol dir que ara començaré a dir coses fràgils), la sensació de passejar d’una manera simpàtica per un territori preservat, en què el futur era bastant previsible i la continuïtat era una cosa que molta gent donava per feta (parlo de la dècada dels anys vuitanta, noranta i els primers anys del nou segle), aquest país de primer món, on la majoria pensava que el futur seria millor que el present, doncs això s’ha acabat completament. L’horitzó és completament inquietant en coses fonamentals, com ara el poder polític, l’organització social, la noció d’equitat, l’educació, la transmissió, l’herència, com et relaciones i revises el passat perquè el present vagi en una direcció determinada… I si t’hi fixes, això té completament a veure amb la literatura, amb uns que escriuen i uns que llegeixen. No es tracta de ser apocalíptic, però vivim pel cap baix una crisi històrica, a escala mundial, no únicament local i europea. —En l’àmbit local, la incertesa política i social, la repressió i el rebrec de la democràcia, potser fa que aquesta situació inquietant es visqui amb més consciència. —Però si ets a França, amb les Armilles Grogues també; si ets a Anglaterra, amb el Brexit també; si ets als Estats Units, amb en Trump, molt més que aquí; si ets al Brasil, això que nosaltres vivim és una broma. Segons com, fins i tot et podria dir el contrari: la nostra situació fa que encara pensem que els problemes són aquests que tenim, però els problemes més abismals són que Vox ha entrat al parlament d’Andalusia i que la dreta ha pactat amb el feixisme. Per tant, el 1959 què es tractava de fer en aquesta editorial? Entre altres coses, de lluitar contra les conseqüències del feixisme i avui, ens tornem a trobar en una època en què el feixisme és arreu. No el feixisme en el sentit metafòric, sinó que parlem d’un discurs polític que defineix l’enemic i en vol la destrucció. És això. Per tant, estem en una època en què la violència torna a ser protagonista. De moment, tu i jo encara no la coneixem, però no dubto que la coneixerem. Milions de ciutadans del món són conscients que quan ens pensàvem que aquella etapa de no-violència social i no-violència política regiria el nou segle, anàvem molt equivocats. Ja s’ha demostrat. El segle XXI no serà el segle de la democràcia, decididament. —Si més no, les primeres dècades. —La tendència és a destruir aquest parèntesi democràtic. Per una altra banda, un parèntesi relatiu, perquè tampoc no és que sigui nou. I en aquest context d’inquietud i d’incertesa, nosaltres no publiquem assaig polític, no publiquem sociologia, no en tenim vocació ni en tindrem. Nosaltres publiquem literatura, que és un terreny molt especial. I voldria contribuir a aportar bona literatura, aquella que et permet de sortir de les rutines mentals, sortir del gregarisme i sol·licitar la consciència per rumiar la teva visió del món. Tan indirectament com vulguis, però amb la idea que la literatura que publiquis no sigui innòcua. Maria Bohigas —Per tant, en el camí de Club Editor hi ha la voluntat de publicar literatura en què l’autor s’interpel·la sobre la realitat que viu; alhora, i en l’etapa actual d’una manera molt directa, és una editorial que dóna veu als autors a qui els l’havien arrabassada. Per exemple, en la col·lecció ‘La cara fosca de les lletres’. —Sí, d’aquells autors que van actuar i que després no han estat escoltats. ‘La cara fosca de les lletres’ ha ofert textos que sobretot tenen molt a veure amb el nostre passat immediat. Fa catorze anys de la represa i si n’han passat, de coses, en la nostra societat! Això també és molt bonic de veure a través de l’editorial. Te’n recordes de tal llibre i en quin context el vas haver de defensar i amb quines dificultats vas ensopegar… I deu anys després és un altre món. De vegades, fent broma, diem: tornem a fer la programació del primer any i ens anirà de conya. . —L’any 2005-2006 quins llibres vau publicar? —Hi havia Entre dos silencis d’Aurora Bertrana, La set d’Andrei Guelassimov… Puja-hi de peus, els trec ara i tindrien èxit! De fet, Entre dos silencis la tornaré a publicar aquest mes de setembre i aquesta vegada serà llegida, perquè les coses evolucionen. És veritat que en moment de tornar-nos-hi a posar, tot el que tenia a veure amb una relectura del passat recent o tot el que havia estat aquesta societat durant la guerra i la postguerra era una cosa que no interessava gaire, encara. Era l’època que el Memorial Democràtic va fer un seguit de coses molt importants, però encara no havien germinat, si vols. Ha calgut esperar temps, com tot. I, repeteixo, no es tracta de fer historiografia, sinó d’entendre que la imatge que construïm sobre un fet històric sol ser una simplificació absolutament impossible. D’aquí ve l’interès de tornar a la realitat dels testimonis, que en aquest cas utilitzen la literatura. Aquests testimonis et conviden a tractar amb el mateix matís el teu present i no instal·lar-te en discursos simplificats i còmodes, que et duen de dret a la paret. Aquesta és la idea: comprendre que el fet realment complex i imprevisible i inquietant és humà, no pas polític. No és un problema d’ideologies, és un problema d’ètica i sempre serà un problema d’ètica. —L’ètica! —Si agafes l’Alice Munro, el conflicte humà i el conflicte ètic dominen. I, d’acord que succeeix al Canadà i és una altra època i són uns altres temes i és un altre univers mental, religiós i social, però planteja que cada persona, per modesta, insignificant i fins i tot ridícula que sigui, té una capacitat d’actuar, té una llibertat, té una conducta. I és capaç de grans traïcions. Aquesta és la gràcia de la literatura: a través d’un fenomen d’identificació i d’interès per una vida que no és la teva, ets tu que acabes tremolant en els teus fonaments. Jo crec que és aquest tremolor que ha de produir la literatura! Recordar-te que ets fràgil i vulnerable, i recordar-te que si no vols caure, no t’has d’instal·lar en discursos còmodes. —… —Per exemple, un dels discursos còmodes terribles, que s’han fonamentat molt a partir d’una relectura completament fal·laç del passat, és el malentès que s’ha creat entorn de l’expressió de Hannah Arendt, ‘la banalitat del mal’. Quan Hannah Arendt parlava de la ‘la banalitat del mal’ no volia dir en absolut que cometre una abjecció fos normal, com s’ha acabat entenent! Hi ha molta gent que et diu amb bona fe: ‘És clar, és que si tu i jo fóssim a Alemanya l’any 1933 seríem nazis.’ Escolta, no! En aquella època, igual que en qualsevol altra, hi va haver gent que va ser capaç de conservar la rectitud i hi va haver gent que no. I això és un gran tema. El segon volum de contes que hem publicat de la Víctor Català té un pròleg en què parla de l’opinió. Diu que l’opinió per anar bé hauria de ser un concert de veus, polifònic. I què passa quan l’opinió té un sol color? Quin engany s’ha produït perquè domini un sol color? Quins són els moments en què veritablement parlar amb llibertat és possible? Quins són els moments en què saps que has de parlar fluix? La Víctor Català no para de recordar-te que tota generalització és invàlida. —La literatura com a eina per a qüestionar i combatre l’homogeneïtzació. —I quan parles de literatura, les obres compten, però tant com les obres també compta el comentari de les obres, la seva recepció. Perquè és tot plegat que acaba conformant l’imaginari d’una societat. En aquest any de commemoracions, publiquem una autora que diria clarament que és dels fonaments del catàleg. Publicar aquesta obra per a mi és primordial, perquè toquem una cosa que ha de ser sentida, ha de ser tinguda en compte i ha de fertilitzar la gent que llegeix. És una autora francesa que es diu Charlotte Delbo. La mesura dels nostres dies surt al febrer. —Parleu-nos-en, de Charlotte Delbo, una dona que expressa el moment d’inquietud i de necessitat d’ètica en els temps que vivim. —Charlotte Delbo és una mena de vacuna contra la idea que hi ha èpoques en què tots tenim el dret de ser uns cabrons. Perquè l’època els autoritza. El resultat de la idea de ‘la banalitat del mal’ tal com s’ha anat transmetent. Charlotte Delbo va ser a la Resistència en l’època de l’ocupació de França pels alemanys. Havia estat de les joventuts comunistes, filla d’immigrants italians, escenògrafa i ajudant de direcció de Louis Jouvet. El 1943 va caure en una batuda, el marit va ser afusellat i ella deportada, amb 230 presoneres polítiques més, a Auschwitz. També va passar pels camps de Birkenau i Ravensbrück. Va ser alliberada el 23 d’abril de 1945. Delbo va conservar el sentit de la responsabilitat individual dins una societat, que és: pren sempre la paraula contra la injustícia. Sempre. És una frontera clara que fa que qualsevol postveritat se’n vagi a pastar fang. Va escriure Cap de nosaltres tornarà, però no va publicar aquest llibre fins el 1965. La publicació va coincidir amb els vint anys de l’alliberament. I aleshores ella se’n va anar a veure les companyes dels camps que encara eren vives. Una per una. I li van explicar com havia estat la vida després del camp d’extermini. I hi ha vides molt diferents, hi ha actituds molt diferents… —Sembla el treball d’Aleksiévitx. —És d’alguna manera el llibre La guerra no té cara de dona d’Aleksiévitx. Però escrit molt abans i amb un univers humà i literari molt diferent. D’aquest recull de testimonis, en va fer el llibre La mesura dels nostres dies. És el que publiquem ara. I l’any vinent, que serà el setanta-cinquè aniversari de l’alliberament dels camps, publicarem Cap de nosaltres tornarà i una tercera obra, que es diu Un coneixement inútil. La Delbo té una cosa excepcional i és que la solidaritat és clau per a la supervivència. Després d’ella ja no pots llegir igual la literatura que parla dels camps de concentració. A més, escriu d’una manera que et permet de fer l’extrapolació en el teu present. —En una situació tan extrema també? —Jo, que he crescut a París, quan hi vaig ara, passejant al vespre, trobo gent per terra, dormint al carrer. I Barcelona s’ha omplert de gent pel carrer, de sense-sostre. Aquesta situació és una cosa molt aguda. I és un moment en què segons quins discursos contenen un odi que s’encarnarà d’aquí a no res. I tot això per dir-te que Club Editor és un catàleg eminentment literari, però que al darrere hi ha una preocupació que és eminentment política i social.

Maria Bohigas: ‘El segle XXI no serà el segle de la democràcia, decididament’

Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) s’allunya de Compromís i Podem per presentar-se en coalició a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. EUPV ha estat molt crítica envers les negociacions amb totes dues formacions i, de moment, considera trencada la negociació. Segons que han apuntat fonts d’EUPV a VilaWeb, Podem ha tingut ‘una actitud molt sectària’ i fins i tot la seva negociadora ‘s’ha espantat’. EUPV fa avui un referèndum intern sobre la ratificació de la coalició amb Unitat Popular, que encapçala Alberto Garzón. La decisió que surti de la consulta podria variar si arriba una proposta de Compromís i Podem. ‘Fins ara no hem rebut cap proposta, no ha estat possible parlar de programa ni de campanya electoral’, ha assenyalat Esquerra Unida. El límit per a assolir un acord és divendres, quan s’han de registrar les candidatures que es presentaran el 20-D.

Esquerra Unida s’allunya de l’acord amb Compromís i Podem per a presentar-se en coalició el 20-D

La Crida Nacional per la República continua el debat intern que ha de culminar en el congrés constituent del 26 de gener. Els responsables de les ponències política i organitzativa han fet arribar als 15.000 fundadors els texts amb les primeres esmenes incorporades. Se n’hi han introduïdes 69 de les 179 presentades a la ponència política. A l’organitzativa, 42 de 142. Les ponències estudiades pel nucli dur de la Crida no han incorporat canvis significatius i ratifiquen els pilars de les bases fundacionals que es van presentar a l’octubre a la convenció fundacional de Manresa. La Crida no renuncia a ‘cap via pacífica i no violenta’ per a instaurar la República, tot i que prioritza l’intent de diàleg amb el govern espanyol. També referma que una de les finalitats de l’organització és construir un moviment que ‘cristal·litzi en un instrument polític organitzat’; el nucli fundador ja va fer els tràmits per a registrar-lo com a partit polític. Aquesta és, de fet, la qüestió que origina més tensió amb la part del PDECat que encara amb més recel el futur encaix del partit amb la Crida. Per mitjà d’un sistema de debat telemàtic, els fundadors poden votar les esmenes vives fins al dia 16 de gener. Les que obtinguin més d’un 3,5% de suport arribaran al congrés, que es farà al Centre de Convencions Internacional de Barcelona. Aquestes són les cinc claus del debat. 1. La creació d’un partit que es presenti a les eleccions La Crida pretén esdevenir un ‘instrument polític organitzat’ que reuneixi persones que treballin per a la proclamació de la República Catalana ‘mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics’. La formació política, diu la ponència organitzativa, es constituirà sobre una base de ‘pluralitat ideològica’. Aquesta pluralitat es vol garantir amb l’existència de corrents d’opinió organitzats que es podran constituir si compten amb un suport mínim de cinquanta associats. El màxim òrgan de decisió de l’organització, l’assemblea, haurà de decidir si la Crida es constitueix en un partit polític i a quines eleccions es presenta. La referència a un ‘instrument polític organitzat’ que pugui presentar-se als comicis implica, pel nucli fundador, la formació d’un partit polític, tenint en compte les limitacions legals que hi ha per a concórrer a les urnes. Abans, la direcció (anomenada ‘govern de direcció política’ de la Crida) farà una proposta de les eleccions a què cregui que s’ha de presentar. 2. Acció no violenta per a forçar un referèndum Si el diàleg amb l’estat espanyol és impossible o no avança, no renunciaran ‘a l’exercici efectiu de la sobirania, creant les condicions socials i polítiques del país que ho permetin’. I ho faran, diuen, per mitjà de qualsevol via que respongui als principis de la no-violència i amb un mandat democràtic expressat majoritàriament a les urnes. Aquesta és la base que consideren legítima per a poder ‘exercir el dret a la llibertat’ que tenen tots els pobles segons el pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de Nacions Unides. La Crida aspira a fer efectiva la declaració d’independència i a instaurar la República Catalana ‘a l’empara de la causa justa de la independència’. No obstant això, el camí prioritari serà el diàleg amb el govern espanyol. En cas que en un ‘període prudencial’ no reïxi o bé no es materialitzi, podran proposar l’exercici de la plena sobirania. Això inclou l’intent de forçar un acord amb el govern espanyol per a convocar un referèndum d’autodeterminació per mitjà d’accions de no-violència activa. Per a aconseguir els objectius polítics, la Crida manté que s’hauran de ‘corregir’ les debilitats internes que creu que té ara l’independentisme, com la manca d’unitat i la confiança. Una de les principals novetats que s’han incorporat a la ponència política és una referència als Països Catalans. La Crida reconeix la unitat cultural i lingüística del Principat amb el País Valencià, les Illes i Catalunya Nord, ‘tot respectant els diferents processos i ritmes polítics de cada país’. També sosté que la defensa de l’autodeterminació i de la República Catalana només poden afavorir la cultura, la llengua i la qualitat democràtica de tots els Països Catalans. També hi han afegit el reconeixement al dret d’autodeterminació de l’Aran i el compromís a donar suport al reforçament de la identitat aranesa i les seves institucions. 3. Adhesions individuals i doble militància La Crida ratifica que les adhesions a l’organització seran individuals, i manté tancada, doncs, la possibilitat que el PDECat s’hi pugui integrar en bloc, tot i que el president del PDECat, David Bonvehí, ho intenta, tot esperant que la comissió delegada del partit faci una proposta als seus associats d’encaix dins la Crida. Com que el PDECat i ERC prohibeixen als seus partits la doble militància, la Crida diu que s’ha de garantir que els associats puguin fer compatible de ser-ne afiliat amb ser-ne, alhora, d’altres entitats, associacions o partits polítics. 4. Compromís de dissolució una vegada aconseguida la República La ponència organitzativa ratifica el compromís de la Crida de dissoldre’s ‘un cop assolit el mandat de l’1 d’octubre’, és a dir, la consecució d’un ‘país independent en forma de república’. Si hi ha una declaració efectiva d’independència, una assemblea extraordinària de la Crida haurà d’aprovar-ne la dissolució. 5. Puigdemont, president impulsor Carles Puigdemont és el president impulsor de la Crida i com a tal n’encapçala l’acció política, segons que estableixen les bases organitzatives. Tanmateix, hi haurà un president i un secretari general. I és aquí on, amb vista al congrés del dia 26, fa temps que Jordi Sànchez es perfila com a home fort. Però a partir de les negociacions dels esmenants, s’ha introduït una novetat important. En la versió anterior de la ponència organitzativa, els càrrecs de president i secretari general eren irrevocables i només podien abandonar el càrrec en cas que decidissin de dimitir. Ara, en canvi, es fixa que se n’haurà d’establir en un reglament el procés de revocació. A més, es manté que Puigdemont, Sànchez i Quim Torra tenen caràcter d’impulsors de la Crida. Els responsables de la ponència política són Jordi Sànchez, Elsa Artadi, Toni Morral, Marina Geli, Jordi Peiró, Marc Guerrero, Ferran Mascarell i Jordi Turull. I els de l’organitzativa, Gemma Geis, Germà Bel, Damià Calvet, Laia Flotats, Enric Blanes, Nuri Guillaumes, Miquel Àngel Escobar, Agustí Colomines, Anna Geli i Josep Jover.

Les cinc claus del futur de la Crida: de la formació com a partit a la no-violència activa

Espanya Ciutadana, la plataforma lligada al partit d’Albert Rivera, ha fet figa en la concentració contra els presos polítics que havia convocat a Madrid. Les imatges difoses pel compte oficial de la plataforma a Twitter són pràcticament totes de plans tancats per simular una gran multitud, però una fotografia del secretari d’organització del partit, Fran Hervías, demostra que hi ha anat poc gent. Vegeu-la ací: Fotografia: Fran Hervías. Rivera havia convocat el míting com a acte previ a la manifestació contra els presos polítics del 25 de novembre. Per a promocionar-la, Ciutadans ha llogat un autocar que circula per Madrid amb les cares del president Carles Puigdemont i el vice-president Oriol Junqueras amb el lema ‘Indults no’. Rivera també ha atacat el president espanyol, Pedro Sánchez, de qui ha dit que està disposat a fer ‘qualsevol cosa per a continuar cinc minuts més a la Moncloa’ i li ha demanat que convoqués eleccions avançades.

La fotografia del fracàs de Ciutadans a Madrid atacant els presos polítics

Juan Rubio és un veí de Valls, afeccionat als castells, sobretot de la Colla Vella, de la qual forma part. Pocs dies després de la històrica diada de Santa Úrsula, del 25 d’octubre proppassat, va compartir a Facebook –amb les cent seixanta-una amistats que té– fotografies i vídeos d’aquella jornada en què la colla de la camisa rosada va carregar un tres de deu i un dos de vuit net i va descarregar un quatre de nou net. Rubio va publicar al seu mur el vídeo de l’emissió del programa ‘Castells en xarxa’ del quatre de nou net descarregat: són quatre minuts espectaculars, d’èpica, esforç i emoció a la plaça del Blat de Valls, amb la magnífica realització habitual del programa i la narració de Carles Cortés i Raquel Sans. Però poc s’imaginava Rubio que aquest vídeo fes la volta al món a través del seu Facebook. Una setmana llarga més tard, el vídeo en qüestió ja té més dos milions de visualitzacions, és compartit per milers d’usuaris i ha rebut centenars de comentaris de gent de tot el món, impressionada per la gesta: des dels Estats Units a Corea, passant per Jamaica. L’espectacle casteller que és un quatre de nou net descarregat a Valls, admirat a racons de tot el món mercès al fenomen, sovint enigmàtic, de la viralitat. Posted by Juan Rubio on dimecres, 28 / octubre / 2015

Un vídeo a la xarxa, un veí de Valls i la inesperada volta al món del quatre de nou

El conseller d’Afers socials, Chakir El Homrani, ha condemnat profundament la manifestació d’extrema dreta que ahir va intentar entrar a l’alberg del Masnou que acull menors estrangers tutelats: ‘No es pot entrar en un equipament oficial que el que fa és complir els Drets de la infància i intentar agredir menors i educadors. No pot tornar a passar i ens preocupa molt el que va passar ahir’. El Homrani ha comparegut amb el batlle del municipi, Jaume Oliveras, després d’una reunió per a abordar els fets i coordinar-ne la resposta. El conseller ha anunciat que la Generalitat es personarà com a acusació particular en la investigació dels fets i que els denunciarà per fins a sis delictes diferents. Segons El Homrani, a banda del delicte ‘evident’ d’odi i discriminació, també es podria acabar acusant els manifestants de presumptes delictes de lesions, amenaces i coaccions, violació de domicili, desordres públics i incitació de desordres. A més, demana la ‘màxima contundència’ judicial davant d’aquests fets perquè situacions com aquesta no es repeteixin. Per la seva banda, Oliveras ha dit que l’ajuntament també denunciarà els fets. ‘Treballarem conjuntament amb el Departament, però també exigim els recursos municipals necessaris per a aconseguir una major integració dels joves al municipi’, ha afegit. El Homrani ha dit que s’ha traspassat una línia vermella i que el compromís del govern és amb la convivència. ‘De la mateixa manera que vam ser contundents davant dels presumptes delictes del cap de setmana passat a Canet i el Masnou som igual de contundents amb el que va passar ahir.’ La violència masclista, ha dit, no té orígens, nacionalitats, edats, ni classes. ‘No permetrem que el col·lectiu d’adolescents i joves migrats acabi sent estigmatitzat i rebi aquesta violència’, ha afegit.

La Generalitat es personarà contra l’atac d’extrema dreta a l’alberg de menors tutelats del Masnou

Alerta Solidària ha anunciat que l’Álvaro i el David de Parets del Vallès, empresonats a la presó de joves de la Roca del Vallès arran de les protestes contra la sentència, seran alliberats avui. Van ser detinguts al carrer d’Aragó de Barcelona pels Mossos d’Esquadra el divendres 18 d’octubre a la matinada i empresonats l’endemà, acusats de desordres públics, danys i atemptat contra l’autoritat. Segons que explica el seu advocat, Eduardo Cáliz, els acusen d’haver llançat pedres contra una furgoneta de la Brimo en els aldarulls del passeig de Gràcia d’aquella nit. Els joves ho neguen, i fins i tot diuen que no hi eren, al passeig de Gràcia. Cáliz també diu que a les tres de la matinada d’aquell divendres, quan volien tornar a casa, van aparèixer dues furgonetes de la Brimo i els van apallissar. Els van donar cops a la cara i al cap, s’hi van tirar a sobre i els van detenir. Els van haver de fer dos punts de sutura, un a la cama i un altre al cap, i tenien ferides i hematomes per tot el cos. Van ser atesos a l’hospital de guàrdia amb ferides considerables. ‘Volien tornar a casa i els van apallissar i detenir’: el cas d’en David i l’Álvaro, dos dels joves empresonats

Dos dels joves empresonats al Vallès per les protestes del 18-O seran alliberats avui

El monestir de Sixena és a pocs metres del poble que dóna nom a aquesta construcció del segle XII. És enclavat en un oasi de quarteres de terra des d’on es poden albirar sense esforç els terrenys àrids tan característics dels Monegres. La carretera que mena al monestir passa pel mig del poble, un poble d’aquells per on no corre mai ni una ànima. I encara menys un dia hivernal d’entre setmana. Però ahir els vorals eren un formigueig. Cap a dos quarts de quatre de la tarda, una furgoneta i un camió escortats per uns quants tot-terrenys de la Guàrdia Civil entraven al poble per agafar el desviament cap al monestir. A la cruïlla, una vintena de persones amb banderes aragoneses cridaven com si arribés Marshall. Celebraven el retorn de les obres de Sixena que només una hora abans havien sortit del Museu de Lleida. Ahir va ser una jornada frenètica. Un ‘espoli’, la paraula més repetida entre els concentrats que van envoltar durant tot el dia el Museu de Lleida i que confiaven que l’inevitable no s’acabés esdevenint. Però era una esperança vana, sense base palpable. A mig matí, quan es va resoldre un recurs que hauria pogut evitar el trasllat, el del TSJC, ningú no en va fer cas. Ningú no es va maleir per la decisió en contra, perquè ningú ja no confiava en un tomb de guió de la justícia espanyola. La jornada havia començat amb el dia, és a dir, a les dotze de la nit, quan els Mossos d’Esquadra, en una acció insòlita, van acordonar amb tanques el recinte del Museu de Lleida. Insòlit perquè la providència del jutge instava la Guàrdia Civil a endur-se les obres –fent ús de la força si calia–, però no els Mossos d’Esquadra. Sí que facultava la ‘benemèrita’ a exigir ajuda als Mossos, però la iniciativa la va tenir la policia catalana durant tot el dia. La tasca dels guàrdies civils es va limitar a fer de guaites des de la terrassa del museu i a custodiar la porta per on acabaren sortint les quaranta-quatre peces artístiques. Sempre de lluny, observant com els Mossos carregaven contra els ciutadans que van voler impedir la sortida de les obres. Aquest va ser el moment més tens del dia. Unes tres-centes persones de totes les edats van tallar l’accés al museu per la rambla d’Aragó, l’accés que havia de permetre la sortida de la furgoneta i el camió que s’endurien les obres. Els Mossos van provar de desallotjar la gent i muntar un cordó policíac fent ús de la força i a cops de porra. Molts crits i molts xiscles. ‘Què feu? Som els vostres germans!’, cridava una noia amb un megàfon. Semblava que en qualsevol moment es podia precipitar una càrrega ferotge, però finalment no va esclatar. ‘Premsa espanyola, manipuladora’ Enmig d’una calma tensa, la gent va fer guàrdia entorn del museu amb resignació però bon humor. ‘Per on sortiran?’, demanaven molts. ‘Suposo que sortiran per la ronda. Si no, no entenc per què ens han escalfat’, raonava un noi que havia fet campana pel 155. Per a escalfar l’ambient –deu graus, clima tropical per vist que era Lleida–, de tot de punts de la concentració anaven sorgint càntics. ‘Premsa espanyola, manipuladora’, segurament va ser el hit de la matinal. ‘Els segadors’ i ‘L’estaca’ es van repetir més d’una vegada i les bromes als guàrdies civils foren incomptables. Fins que va arribar el moment pel qual centenars de persones havien fet guàrdia. Els Mossos van col·locar una furgoneta estratègicament al costat del camió per a evitar que la gent pogués veure com es carregaven les obres –’col·laboracionistes’, cridava un– i al cap d’una hora tot ja s’havia embalat. Tan bon punt el camió va començar a circular, de dins el museu va sortir-ne el personal. Amb els ulls plorosos i aplaudint la gentada, un gest que els va ser retornat durant dos intensos minuts. Una escena trista, però d’absoluta comunió. A vuitanta quilòmetres, una altra gent ja s’esperava impacient. Calia veure l’altra cara de la moneda. Era el moment d’agafar el cotxe, i carretera i manta a través del Baix Cinca i els Monegres. Al peatge de Fraga les furgonetes dels Mossos d’Esquadra que havien acompanyat la comitiva estaven aturades. L’estampa era la d’una frontera, i vaig imaginar-me una república. Calia continuar per atrapar el camió que transportava les obres i arribar a temps a la rebuda. Rectes inacabables en un paisatge marronós, entre camps de presseguers i pomeres, als quals encara els falta una eternitat per a tornar a florir. Vaig posar benzina a la primera gasolinera. ‘Qui sap on en tornes a trobar una, en aquests mons de Déu’, vaig pensar. Em va atendre en Manuel, que va dir que no feia pas gaire que havia passat la comitiva. ‘Acaben de passar. Si corres una mica els atraparàs.’ Tal dit, tal fet. Poc abans d’entrar al poble de Sixena ja hi havia la llarga filera d’automòbils que anava darrere els tot-terrenys de la Guàrdia Civil. Anaven molt a poc a poc i l’asfalt rugós, ple de pedaços de quitrà, es notava més que mai a la suspensió del cotxe. ‘Espero que tinguin les obres ben embalades’, vaig pensar. El desplegament policíac que hi havia preparat a l’entrada del monestir semblava el d’una final de Champions. Pel cap baix hi havia deu patrulles de Guàrdia Civil. Quan va entrar el camió a la placeta de davant el museu, el centenar de persones que hi feia guàrdia –qui sap des de quina hora– va aplaudir com si algú hagués marcat un gol. ‘Què més volem, ha arribat per Nadal’, deia un. Una dona donava les gràcies a un guàrdia civil i al seu costat quatre homes amb guitarres cantaven. L’ambient era de missa de dotze. Tothom anava ben mudat i empolainat. Era un dia que esperaven des de feia temps. Si les obres s’havien hagut d’empaquetar durant hores, amb poc més de deu minuts ja van ser descarregades. El periple s’havia acabat. O no. Els periples són circulars i el temps dirà on tancaran el cercle. Però això no ho sap ningú, tampoc els presents ahir a Sixena. La festa es va acabar en un tres i no res i tothom va començar a desfilar. Ja tenien allò que volien. Molts assistents van tornar caminant fins al poble, que es veu al fons Ara cal saber com conservarà les peces nouvingudes, el museu aragonès. De moment, les instal·lacions ja acullen les obres que el MNAC va retornar el mes de juliol i, segons un article publicat a El Periódico –’Sixena exhibeix les seves mancances‘–, les condicions no són pas les millors: ‘Poder veure la magnífica porta prioral de fusta policromada del segle XIII val la pena. Sens dubte. Llàstima de la immensa torre d’aire condicionat que hi ha a no pas més d’un metre de distància. No solament l’enlletgeix, i molt, sinó que en fa perillar la integritat.’ Més informació: Crònica del matí al Museu de Lleida, deJosep Rexach: Matí d’indignació, càrregues i crits a Àngel Ros en la protecció dels béns de Sixena La Guàrdia Civil desembarca les obres de Sixena al monestir El document que acredita la propietat catalana de les obres de Sixena Àngel Ros surt escridassat del Museu de Lleida després de l’entrada de la Guàrdia Civil

Camí del saqueig: seguint el camió fins a Sixena

MADRID, 8 (EUROPA PRESS) El jutge de l’audiència nacional espanyola, José de la Mata, ha acordat aquest divendres el sobreseïment provisional de la causa oberta al davanter Neymar da Silva i el seu pare per la comissió de delictes de corrupció en els negocis i estafa impròpia en el seu fitxatge per part del FC Barcelona. La decisió s’adopta per entendre, després d’haver finalitzat la instrucció d’aquest assumpte, que les conductes no poden ser perseguides penalment, i malgrat que el passat 7 de juny el fiscal va demanar seure al banc dels acusats tots dos investigats. El jutge assenyala que el contracte pot ser perseguit per la via civil. La causa se seguia per la querella presentada per l’empresa de representació de futbolistes DIS-Esportes e Organizaçao de Eventos, que posseïa el 40% dels drets federatius del jugador.

El jutge arxiva el cas DIS: presumpta estafa en el fitxatge de Neymar pel Barça

Jean-Guy Talamoni és el president de l’Assemblea de Còrsega i el líder del partit independentista Còrsega Lliure. En un període de només tres anys, els nacionalistes corsos han fet un gran canvi: han posat fi a quaranta anys de lluita armada i han assolit amb un pacte amb els autonomistes per primera vegada en el govern de l’illa. —Què ha representat per al moviment nacionalista cors guanyar les eleccions? —Per a nosaltres era essencial. D’entrada ha significat construir el primer govern nacional cors des del segle XVIII, abans de l’annexió a França per les armes. Després d’estar a l’oposició durant quaranta anys i després de dècades de conflicte, passar a exercir responsabilitats és una nova etapa molt important. Tanmateix, això no és l’objectiu. Una victòria electoral, que dóna responsabilitat de govern, és molt important, però la independència també serà una victòria i després de la independència encara hi haurà molta feina per fer. —L’objectiu, doncs, és la independència de Còrsega? —L’objectiu és obtenir la independència formal, però alhora cal assolir avenços, prendre mesures importants a favor de la gent abans de ser independents i fer viure la nació abans de tenir la independència. Aquesta etapa d’ara és molt important. Podem fer viure la nació des del present, però òbviament perseguint l’objectiu posterior, que és la independència. —La legislatura és breu, perquè al desembre hi ha eleccions per a la formació d’una col·lectivitat única. Quin significat té aquesta nova institució? —L’avantatge més clar de la nova institució corsa, que funcionarà a partir de l’1 de gener del 2018 és la simplificació. Avui tenim tres assemblees deliberatives per a 300.000 habitants. Hi ha dos consells departamentals i la col·lectivitat territorial, cadascun amb unes competències distintes. La creació d’una institució que agrupi totes les competències, amb una sola assemblea i un sol pressupost, serà un revulsiu institucional i financer per a Còrsega. Crearem una institució moderna que, a més, tindrà noves competències. —L’estructura actual confon els ciutadans? —La situació actual no permet de veure als ciutadans qui fa què. I, per tant, no permet d’avaluar les polítiques públiques de cada institució. La nova institució ens permetrà de ser més transparents amb vista als ciutadans i més democràtics també, perquè els ciutadans podran veure clarament l’actuació del govern i sancionar amb el seu vot els càrrecs electes. És una institució molt important després de quaranta anys, encara que no és pas gran cosa en relació amb les nostres necessitats i amb tot allò que demana l’Assemblea de Còrsega, com ara la cooficialitat de la llengua, un estatus de resident o amnistia per als presos polítics, a més de la fiscalitat. Treballem molt per la qüestió fiscal, és un dels motors de l’autogovern i un gran argument per a la nostra independència, com passa a Catalunya. —Com funciona l’aliança amb els autonomistes? —Treballem des de fa un any i mig, junts en una majoria nacionalista, tant el corrent independentista, del qual sóc responsable, com l’autonomista, encapçalat pel president del consell executiu, Gilles Simeoni. Treballem en un mandat de cinc anys, suposant que guanyem les eleccions del desembre. Tenim cinc anys per a canviar les coses radicalment al nostre país, pel que fa a la vida pública. Volem canviar la manera de fer política a Còrsega. Donar garanties als ciutadans, transparència. Hem creat un comitè d’avaluació de polítiques públiques, perquè els ciutadans sàpiguen que fem amb els diners públics. Hem creat una assemblea de joves, per implicar-los. Això ha d’ajudar a reduir les fractures existents, entre classes, que són la prioritat de la nostra majoria. —Les demandes considerades més importants, votades per l’Assemblea Corsa depenen de l’aprovació de París. Com són les relacions amb el govern francès? —Durant quaranta anys hem tingut una relació de força amb París, que actua molt enèrgicament. I en aquest entorn els independentistes estàvem sols. Els 2014 vam sortir de la clandestinitat, perquè la situació havia canviat, i es van començar a votar en l’Assemblea corsa mesures defensades pel nacionalisme, com la cooficialitat del cors, l’estatut de resident o l’amnistia dels presos. Tot això abans no arribéssim al poder. La situació havia canviat, els corsos volien tenir ‘la clau del poder’, que havia estat sempre el nostre objectiu. Per tant, en certa manera havíem tingut èxit i era el moment d’una nova etapa. —Això vol dir que la lluita armada no era eficaç? —Sembla que el temps ens ha donat la raó i l’hora dels nacionalistes havia arribat, perquè amb la unió amb els autonomistes van guanyar les eleccions. Tot i això, l’etapa anterior ha estat indispensable. Si no, hauríem perdut la cultura i la llengua corsa. Els quaranta anys de lluita clandestina han estat indispensables. —Tornem a la relació amb París… —Sobre la relació amb París, és cert que fa falta negociar i que acceptin coses. Continua essent una relació basada en la força, diferent de la que hem tingut fins ara, però una relació de força. Vam començar demanant el canvi i en un any i mig hem parlat deu vegades amb el president de la República i el primer ministre, encara que de moment això no ha implicat res. L’excusa és que no hi ha marge de maniobra, però nosaltres continuarem insistint. —Podeu quedar atrapats, doncs? —Si s’avança molt bé, cap problema. Però si no hi ha una resposta positiva, continuarem internacionalitzant la qüestió corsa, com fem des de fa un any i mig, igual que fan els catalans. I denunciarem a tot el món que França, que es vanta de la revolució de 1789, no respecta les decisions democràtiques d’una Assemblea corsa que vota sota la llei francesa. Són ells que han fixat les regles, són ells que han votat l’estatus cors i són ells que no respecten la decisió de l’Assemblea corsa. Òbviament, farem pressió amb tots els mitjans a la nostra disposició, ja sigui amb la mobilització popular, ja sigui amb la sensibilització de diferents països d’Europa. Simplement s’ha de respectar el fet que vam guanyar els comicis. —En aquestes circumstàncies, què pot significar l’elecció de Macron? —La primera cosa que he de dir és que, com a independentista, per coherència, jo no voto a les presidencials franceses. No ho he fet mai de la vida. Però com a president de tots els corsos, com a president de l’Assemblea, puc dir que els no-independentistes que han anat a votar ho han fet sobretot per votar contra Le Pen, car les seves idees són antagòniques a les nostres. Pasquale Paoli, a la República corsa del segle XVIII, va crear una república oberta que va donar dret de vot i confiava en els estrangers de religions diferents. Els jueus que venien a l’illa tenien dret de vot. Vull dir que realment Le Pen representa el contrari d’això que som. Macron no sé què farà realment, però cal tenir en compte que el president cors, Gilles Simeoni, el meu aliat autonomista, sí que ha demanat clarament el vot per a Macron. —Però a les legislatives del mes vinent sí que us presentareu… —Bé, són candidats que nosaltres presentem amb una candidatura comuna de majoria territorial . No és realment com les presidencials, perquè podem triar diputats corsos que vagin a París, utilitzant-ho de tribuna. És el mateix que fan els bascos quan es presenten o els irlandesos que van al parlament britànic. Una manera de ser presents en el pla internacional. Pensem que tenim la possibilitat d’assolir un o dos diputats, en les quatre circumscripcions de l’illa. Això seria una gran victòria i desestabilitzaria els partits francesos a Còrsega. —Amb aquesta situació a l’illa, sorprenen els bons resultats de Le Pen. Com s’expliquen? —L’explicació és de llibre. És la fractura social, territorial i d’edat, la crítica a la cosa pública, moltes coses que afavoreixen l’extrema dreta. Els problemes de Fillon també han beneficiat Le Pen. Hi ha corsos que des de fa anys que se senten abandonats. Sobre el mapa es veu perfectament que l’han votat especialment els barris desafavorits. No és gens original. I passa també a França i arreu. És un vot d’angoixa, més que no pas convençut. Per això fa un any i mig que treballem per la reducció d’aquesta fractura, el treball als barris, als municipis, contra la desocupació (molt alta a Còrsega, també). El desocupat vota Le Pen, ella s’aprofita de la precarietat. –La crítica a l’emigració hi ha tingut cap paper, en això? —Fent una ronda amb la Creu Roja, que s’ocupa dels sense-sostre, parlant amb ells, alguns em deien una cosa que em va sorprendre i xocar molt. Parlant de la situació social, no creien que el principal problema fos el sistema polític o l’econòmic, ni tampoc els rics, sinó que el seu principal problema eren els àrabs i els magribins. I no són res més que uns altres pobres! La situació és realment perversa, de pobres contra pobres, que estan en la precarietat i al carrer. Vaig restar sorprès. Ho explico per dir que és així i segurament van votar el Front National sense cap objecció. Però és absurd de votar el Front National quan estàs en aquesta situació, perquè a Le Pen realment no li importa. —El govern nacionalista ha creat aliances amb Sardenya i les Illes Balears. Per què? —Els sards són els veïns directes. Els tenim al costat. Nosaltres diem que són l’illa de baix. Tenim una història conjunta molt estreta, encara que quan ells estaven sota influència hispànica, nosaltres estàvem sota influència cultural itàlica (Itàlia encara no existia), amb una relació molt positiva amb la Toscana, Nàpols i tot el món italià. Després, quan els sards van passar sota òrbita italiana, nosaltres vam passar sota òrbita francesa. No tenim una història idèntica, però sempre hi ha hagut un intercanvi de bons veïns. Per la majoria de nosaltres és molt important de refer una aliança molt forta a partir de l’amistat en el pla polític amb Sardenya. Ha estat una prioritat per a nosaltres i els nostres homònims sards. A més, a tot el nord de la Sardenya parlen un dialecte de cors. És com a l’Alguer, que parlen català i no pas sard com a la resta de l’illa. —Com es veu des de Còrsega la situació catalana? —Nosaltres tenim una relació política amb els independentistes catalans des de fa una desena d’anys; una relació forta. Principalment, hem treballat molt amb ERC. Per exemple, vaig ser present, com a observador, en les consultes sobiranistes, iniciades a Arenys de Munt el 2009, i també el 9-N. No és realment un país estranger per a nosaltres. M’he reunit amb la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i li dono suport contra la persecució judicial. Una posició que és meva, però també de la majoria de govern, no únicament dels independentistes sinó també dels autonomistes. Estem molt atents al que li pugui passar en el futur. —Enteneu com hem arribat fins aquí? —La posició de Madrid no és comprensible. Hi ha dos ordenaments enfrontats, i no és el dret, sinó els fets, allò que farà la diferència. Mantenir la posició de judicialitzar-ho tot és complicat al segle XXI a Europa. Hi ha molts responsables europeus que miren cap a Catalunya. Alguns hem pres partit pel vostre país, modestament, però és un altre país. La situació, en definitiva, és complicada per a Madrid. En tot cas s’acosta l’hora de la veritat. Si no volen dialogar, parlar per parlar no serveix per res. El president Puigdemont ha estat valent convocant un referèndum al setembre. Per als qui ho seguim, és apassionant. —El cas català és un referent per al moviment cors? —Sí, encara que no ens trobem actualment en aquest punt. Nosaltres ens trobem encara en una fase de construcció en el pla econòmic, social i cultural, i d’enriquir l’illa en el pla material. Per aconseguir la independència que vindrà, per aquesta fase, cal convèncer la gent de fer un vot afirmatiu. I per tenir-lo és necessari què els corsos estiguin segurs d’una certa estabilitat en el pla material. Com passa a Catalunya, la situació econòmica, financera i fiscal és molt important, no és una qüestió neutra. En el pla cultural ja s’ha demostrat que es pot utilitzar la llengua pròpia per a la vida quotidiana. El cas català n’és una demostració. I això ha ajudat el moviment independentista certament. —Com pot afectar la independència catalana el moviment cors? —D’entada és positiva. Òbviament, amb això s’obriria una via. Encara que crec que París no ho veuria amb bons ulls, perquè sempre ha estat solidari amb Madrid en aquestes qüestions.

Jean-Guy Talamoni: ‘Hi ha molts responsables europeus que miren cap a Catalunya’

Compromís, Unides Podem i PSPV han tingut a les xarxes un intens debat sobre la taxa turística. El portaveu de Compromís, Fran Ferri, n’ha defensat la implantació i el diputat d’Unides Podem Ferran Martínez li ha respost que ells van proposar d’incloure-la al Botànic II i Compromís s’hi va oposar, tot donant suport a la posició del PSOE. I el socialista Manolo Mata s’ha apuntat a la discussió recordant que el seu partit va oferir d’implantar una taxa municipal discrecional i que Podem no hi va donar suport. L’enfrontament ha començat quan Ferri ha defensat que la taxa turística és una bona idea que no s’ha de desar al calaix perquè és una oportunitat per a millorar la vida dels valencians. Pensa que si no és possible d’aprovar una taxa autonòmica amb un tram municipal, després de les negociacions del Botànic II ‘hi ha un terreny per al consens d’una majoria parlamentària per a impulsar una normativa que permeta implantar la taxa als ajuntaments que ho desitgen’. Segons Ferri, cal diàleg amb tots els sectors però sense el requisit del consens, perquè no hi serà mai. Per això, diu que cal cercar un acord dins el Botànic amb ‘ambició i realisme’. Ferran Martínez ha recordat que la taxa turística podria ser vigent d’ençà de l’any passat si Compromís no hagués contribuït a tombar-ne la tramitació a les Corts. Un altre dels dirigents de Compromís favorable a la taxa turística és el batlle Joan Ribó, que durant la campanya electoral es va comprometre a implantar-la.

La taxa turística origina la primera polèmica dins el segon Botànic

Núria Marín (1963) és batllessa de l’Hospitalet de Llobregat des de l’any 2008 pel PSC-PSOE. Viu al barri on va néixer, la Torrassa. La senyora Marín rep VilaWeb al seu despatx poques hores abans del moment previst per a la declaració d’independència (DI) d’avui a les sis de la tarda. Dies després d’un intensíssim primer d’octubre, en què hi hagué atacs violents de la policia, també a l’Hospitalet, Marín critica aquella actuació policíaca. I, ara com ara, també rebutja de ple l’aplicació del famós article 155. Això sí, creu que per evitar-lo Puigdemont hauria de desdir-se i no fer la declaració d’independència. —Com el valoreu, l’1-O? —Va haver-hi molts errors. Parlo com a alcaldessa: a l’Hospitalet vam viure un moment molt complicat quan la policia nacional va intentar aturar la votació en un institut. Crec que va ser un greu error. I per això vaig baixar per intentar evitar-ho i vaig aconseguir que marxessin de l’Hospitalet. I d’alguna manera vaig aconseguir, pel que he sabut després, que no hi hagués accions d’aquesta mena a la resta de Catalunya. Allò que va passar no té cap explicació. La gent feia allò que tots sabíem que farien: votar. Crec que l’acció de la policia va ser molt desafortunada i algú es va equivocar donant l’ordre que s’activés tota aquella força. —Alguns unionistes van trobar-se descol·locats amb la policia. —A mi se’m va trencar l’ànima de veure com passava una cosa com aquella a la meva ciutat. Per això vaig defensar la gent que votava a l’institut. Entenia que tenien ganes de fer-ho. En aquest país s’han trencat moltes coses. Per començar, es van trencar per la sessió del parlament dels dies 6 i 7. Poques persones estaran orgulloses del que va passar. Aquí va començar un trencament. I després han vingut errors per part dels altres. Però em resisteixo a pensar, que avui, al segle XXI, no hi hagi la capacitat i l’altura política per a trobar una solució serena. Sobretot pensant en allò que interessa als ciutadans i ciutadanes. —Com valoreu el discurs del rei de dies després? —Ho vaig dir públicament: estic preocupada, perquè jo pensava que s’havia perdut l’oportunitat de parlar de diàleg i de consens. Que és el que molta gent esperava a Catalunya. Sense entrar a valorar el seu paper, crec que parlar una mica de diàleg hauria estat molt bé. —The Economist defensava un referèndum autodeterminació. I, segons que m’han dit, Núria Marin preferiria tornar a l’estatut del 2006, sense referèndum. —Ara les coses han arribat a un nivell que no, no hem de tenir línies vermelles. Jo no sé si la negociació s’acabarà d’una manera o d’una altra. No em vull avançar. Jo faig una proposta que és que la base, el punt de partida, sigui l’estatut que van votar els catalans. Pot ser un base mínima de negociació. Però si ha d’haver-hi una altra base, o un full en blanc, doncs fulls en blanc, que hi siguin. Però parlem-ne. Negociem. A mi dissabte la gent se’m posava a plorar. La gent està molt preocupada i angoixada. La gent no vol això per a Catalunya. No vol que les empreses se’n vagin, ni baralles a les famílies. No vol perdre les amistats. —Els socialistes Corbacho i Borrell van anar ahir a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana. Núria Marin hi va anar? —No. No vaig anar-hi. Però em sento molt representada pel Pep Borrell. Va ser la resposta de molta gent que probablement ha estat callada tot aquest temps i que no havia parlat. I a mi també m’agradaria parlar de les manifestacions de dissabte. Que n’hi va haver demanant una cosa tan senzilla com que parlem. És el que vol la gent. I no solament a Catalunya. És un problema que no es resol amb amenaces. Aquest problema no es resol amb el 155. El 155 només s’evita si no hi ha una declaració d’independència. Hi ha molta gent que durant aquest temps ha estat callada. Ahir molta gent va sortir al carrer. —Una mica tard? —Arriben tard moltes coses. El sector econòmic segurament ha respost una mica tard. Aquests dies veiem com canvien de seu. No és cap bona notícia. I per ells suposo que tampoc no és agradable fer-ho. Molts han estat amb una actitud més passiva. I ara surten. —Si es fa la declaració i Rajoy aplica el 155, Núria Marín… —Hem d’impedir-ho. Avui encara hi som a temps. Durant el dia d’avui he fet trucades i reunions. I espero fer-ne més. Fins demà a les sis hi ha temps per a evitar l’aplicació del 155, com a conseqüència d’una declaració d’independència. Crec que el govern no aplicarà el 155 si no hi ha una declaració abans. I per tant és a les mans del president Puigdemont si això passa o no. Penso això. La solució no és aquest article 155 ni que el provoqui una declaració. Per Catalunya no aportaria res de positiu que es provoqués aquesta activació del 155. Els dirigents polítics tenen la màxima responsabilitat d’escoltar la gent. No només els teus. Això els alcaldes ho fem cada dia. Escoltem la gent, pensin què pensin. Jo si fos el president Puigdemont demà no faria la declaració. —I què farieu? —Jo no la faria. Perquè porta com a conseqüència l’activació del 155, o allò que consideri. —Els socialistes us podeu trobar dividits. Uns a favor del 155, i els altres no. —No, no. Els socialistes avui no estem en absolut d’acord amb el 155. Però tampoc amb la declaració d’independència. El PSC i el PSOE tenim en aquesta qüestió un missatge molt clar. No hi ha dubte. Més enllà d’alguns individus solts, que a tot arreu passa. Avui Pedro Sánchez ha estat a Barcelona. Hem tingut executiva del PSC i ha vingut acompanyat del secretari d’organització. Ho hem dit del dret i del revés: hem provat de convèncer el govern que el 155 no s’ha d’activar. Tret que, evidentment…. Vam començar la setmana amb una amenaça doble. Però ara és clar que no s’activarà el 155 si prèviament no hi ha declaració d’independència. —Demà després de la declaració… —Creieu que hi serà? —Diria. El meu dubte és la reacció de Rajoy… —No en tingueu cap dubte. Si demà hi ha una declaració d’independència, la reacció del govern d’Espanya serà contundent. Punt. —Enviarien l’exèrcit? —No ho sé. Contundent. Però és clar que activarà i defensarà el que hagi d’activar. La gent amb qui parlo no són partidaris de la DUI. I de sectors diferents del país. Ningú vol aquest escenari. —El món no veu clara la independència de Catalunya. Però encara veu menys clara la violència de la policia. Demà el món pot dir: els catalans l’han feta grossa, però Mariano Rajoy, més. —Qui tingui interès a destrossar un país no comptarà amb mi. —Suposem que hi ha la declaració d’independència. D’aquí a un mes la Núria Marín acceptaria la legalitat catalana que en sorgeix? —No. —Per tant, doble legalitat dins de casa. Uns seguiríeu la llei espanyola i uns altres, la catalana? —No ho sé. Però a veure si ens entenem: demà hem d’impedir que s’activi el 155. El 155 només es pot impedir si no hi ha una declaració d’independència. Jo no prenc la decisió. L’ha de prendre un president de Catalunya. Un president que ho és de tots. —Aleshores no aplicaríeu la declaració per por. Per evitar el 155. No? —Per responsabilitat. —Per covardia. —No, no, no. Per responsabilitat. Jo vull tenir un país pròsper. Vull que els ciutadans tinguin oportunitats. I que hi hagi una bona convivència. I el que em plantegeu em trenca tot això. —La violència no és entre ciutadans. La violència va ser amb la policia. Vós vau sortir a defensar votants del sí, per exemple. —Arribarà un moment que… Això té una dinàmica. I demà pot ser que…. Aquí durant cinc anys els ciutadans han passat gana. I mentre alguns estaven en una dinàmica, doncs els altres hem hagut de donar la cara perquè poguessin menjar i escalfar-se a l’hivern. I jo que estic al costat de la gent m’hauria agradat que altres estiguessis al costat dels ciutadans. La història que s’ha venut és molt maca. I el relat, també. Però en aquests moments el pas següent és una situació que no desitjo per a mi. I ells tampoc no ho volen. La gent no vol enfrontament. I es produirà. —Amb la policia potser, però entre nosaltres no. —Amb afecte: la gent comença a no poder parlar entre ells. Hi ha baralles familiars entre amics. És una qüestió de sentiments. Per això es complica. No és només una qüestió racional ni legal. Hi ha sentiments. —Aquell ‘A por ellos’. Això va arribar al cor. —Tot això, i el dia 1, no té explicació. Però aquí tothom s’ha equivocat. Uns i altres. A mi el que em dol és que no ho pagarà ni l’un ni l’altre. Ho pagarem tots. Això és el que haurien de pensar també els presidents de la Generalitat i del govern d’Espanya. —Amb Puigdemont, hi teniu bona relació? —Sí. —Encara avui? —Sí. Però una cosa és ser cordial, com ell, i una altra és que pensem igual. Jo li dic allò que penso, no allò que ell vol sentir. És la meva obligació. I que tingui una visió no monolítica. —La comunitat del no, bé ha de tenir representants que no cridin ‘A por ellos’. Núria Marin podria ser-ho? —No sóc la representant del no. Sóc la representant del sentit comú. També hi ha gent que ha anat a votar, que no vol la DUI ni el 155. No ho vol. No us penseu que és cosa dels qui no hi hem participat activament. No ens llancem al precipici, que caurem tots.

Núria Marín: ‘El 155 només s’evita si no hi ha una declaració d’independència’

BARCELONA, 12 (EUROPA PRESS) Banc Sabadell ha posat en venda la majoria de la seva participació del 4,2% del Banco Comercial Português (BCP), concretament un 4,08% (38.577.892 accions), mitjançant una col·locació accelerada dirigida a inversors qualificats i institucionals, ha informat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). L’impacte en els comptes del Banc Sabadell es preveu neutre perquè tenia la participació provisionada, i la venda dels títols s’augura amb un descompte d’entre el 3 i el 5%, segons fonts del mercat consultades per Europa Press. BCP ha tancat aquest dilluns a 1,29 euros per acció, amb una caiguda de l’1,41%, per la qual cosa la participació en venda del 4,08% de l’entitat presidida per Josep Oliu té un valor de mercat de gairebé 50 milions d’euros. El Sabadell mantindrà al voltant del 0,14% del capital del BCP, uns 1,35 milions d’accions, i donarà així continuïtat a l’acord comercial que van signar les dues entitats l’any 2000 per donar servei als clients al país de l’altre. Banc Sabadell va entrar al BCP aquell any amb una participació del 5,3% i l’ha augmentada en els moments d’ampliacions de capital de l’entitat portuguesa. La reducció d’ara a una presència testimonial es produeix després que el fons xinès Fosun hagi entrat en el capital del BCP amb un 16,7% –i la voluntat anunciada d’arribar a prop del 30%–, amb la qual cosa es converteix en el principal accionista. A més, el banc català mantindrà el seu conseller al BCP, Juan Bastos, i el portuguès el seu al Sabadell, que és Antonio Martins Monteiro.

Banc Sabadell ven la majoria de la seva participació del BCP

Encara no havia arribat la tardor que al País Valencià ja hi havia un greu episodi de gota freda: la Vall d’Albaida i el Baix Segura restaven a mercè de l’aigua desbordada i el resultat, ara que es comencen a gestionar els ajuts per a la refeta i la reconstrucció, és tristíssim. Aquesta vegada, fins i tot hi ha hagut morts. Més enllà de l’enumeració dels danys, de les indemnitzacions, de la part d’irreparable que ha causat la pluja intensa i l’aigua desbocada, hi ha, també, o hi hauria d’haver, l’anàlisi, el coneixement o, fins al punt que sigui possible, la prevenció. En parlem amb Jorge Olcina (Alacant, 1966), catedràtic d’anàlisi geogràfica regional a la Universitat d’Alacant, on fa classes d’ordenació del territori, climatologia i riscs naturals. La primera qüestió té relació amb la recurrència: si la gota freda o, per dir-ho en terminologia actual, la Depressió Aïllada en Nivells Alts (DANA: un embossament d’aire fred en altura que es despenja i que topa amb una massa d’aire calent en superfície; quan l’aire calent en ascensió va especialment carregat d’humitat, les precipitacions intenses són –pràcticament– garantides) és un fenomen conegut, si les zones susceptibles de ser inundades tampoc no són cap secret ni varien aleatòriament, com és que ens continua agafant de sorpresa? Com és que hi continua havent inundacions en llocs on hi ha inundacions? És que no hem après res o hem d’assumir que és inevitable? —Bé, aquí hi ha hagut tot de factors nous respecte de la darrera inundació important que hi va haver al Segura, que fou la de l’any 1987: el primer de tots, el nou llit. Després de la inundació es va activar un pla de defensa de riuades, es va construir un nou llit del Segura i, probablement, es va dimensionar per a una pluja menys important o menys intensa que la que hi ha hagut. Per tant, aquest és un factor: s’ha de tornar a pensar aquesta obra per establir si realment és eficaç, si aporta seguretat a la comarca o no. —Un altre factor? —S’ha construït més i s’ha construït en zones que se sap que són d’inundació. El Baix Segura en conjunt, i el Patricova mateix així ho pinta: és una zona d’alt risc d’inundació. Per tant, qualsevol acció que s’hi faça ha de tenir unes precaucions molt més grans que en uns altres espais. Igual que a la ribera del Xúquer. Qualsevol actuació, tant d’edificis, com d’infrastructures, ha de ser molt ben calculada. I bé, si no s’hi pot construir o no s’hi ha de construir… doncs és que no s’hi ha de construir. Tan clar com això. —La crisi climàtica hi té cap relació, amb aquestes inundacions? —Som en un context d’escalfament global i ja se’n comencen a notar efectes. En aquest cas concret, hi ha l’aigua de la mar Mediterrània, que és molt càlida. Perquè en els darrers trenta anys s’ha escalfat. És un fet evident. El CEAM ja ho ha explicitat: pràcticament un grau i mig més des del 1980. I a l’estiu es calfa molt més. Aquest estiu hem arribat a 27-28 graus ací, a la costa d’Alacant. Pràcticament ja són temperatures de mar tropical. Per tant, és un factor de risc, perquè si et ve una situació de gota freda com la que ha vingut, els núvols que es formaran aniran molt carregats d’aigua i d’energia, tal com ha passat. A més a més… Al factor del territori de risc, s'hi afegeix l'efecte del canvi climàtic: aquests fenòmens seran més freqüents i més intensos —És que encara n’hi ha més? —Un altre factor atmosfèric que ja es nota és que, en les nostres latituds, hi ha més freqüència de formació de gotes fredes. I que, a més a més, es poden formar en qualsevol època de l’any. De gotes fredes amb resultats de pluja forta, per exemple, enguany n’hem tingut per Setmana Santa i un parell d’episodis també a l’agost. L’any 2017 vam tenir inundacions el mes de març. Ara la possibilitat d’inestabilitats importants ja dura tot l’any. El calendari de risc ja no és tan sols un fenomen de setembre-octubre. Tots aquests elements existeixen, per tant. I ha coincidit que la pluja ha descarregat molt, en alguns punts s’han batut rècords de precipitació… En fi, que ha estat un episodi molt intens. —Heu escrit: ‘El 2019 hi ha més territori fluvial del Segura ocupat indegudament que el 1987.’ —És clar. Les conseqüències que ara es veuen, les pèrdues econòmiques, són agreujades precisament per una actuació imprudent sobre el territori. El Segura és un territori fluvial i això s’ha de respectar. És a dir, s’ha de saber que és un riu que de tant en tant creix fort, que pot arribar a inundar… De fet, tenim mapes precisos de fins on han arribat inundacions anteriors, especialment la del 1987. En tota aquesta àrea d’alta perillositat hi ha actuacions que ja no s’hi haurien de fer. —De qui depèn això? —Fonamentalment, dels ajuntaments. I després hi ha la coordinació-revisió de la conselleria. És cert que, d’ençà del 2003, tenim el Patricova, i és un poc un pla de salvaguarda perquè no s’hi puguen fer grans barbaritats, però també és veritat que molts municipis de les zones amb risc d’inundacions, en aquest cas del Baix Segura, no revisen el seu pla d’ordenació urbana per no haver d’aplicar el Patricova. Aleshores, és clar, hi ha determinacions que no s’apliquen. És una barbaritat. —Parleu, de fet, de tenir en compte el ‘territori fluvial’, que va més enllà del llit d’un riu. —Efectivament, és tot l’àmbit en què un riu es pot desbordar. I el Segura té una plana d’inundació molt gran. A més, té una xarxa de recs històrica que difon la inundació. Quan el 1987 es va fer el nou llit, es deia: Bé, ja no tornarà a passar, com si ja estiguérem salvats de qualsevol inundació forta… El problema és que el canal no ha resistit. Quan tu canalitzes un riu i l’aigua et desborda, et salta per sobre del formigó, i després, quan la riuada va perdent força, no pot tornar al seu llit perquè topa amb el mur de formigó. Per tant, aquestes canalitzacions creen sensacions de falsa seguretat, perquè la gent es pensa que ja no hi haurà problema i, en canvi, la meteorologia mediterrània demostra que cada vegada ens sorprèn i bat rècords. Molts municipis de les zones amb risc d’inundacions no revisen el seu pla d’ordenació urbana per no haver d'aplicar el Patricova. És una barbaritat —Hi ha cap manera de prevenir-ho? —Aquests dies faig voltes a una idea: el Baix Segura, el tram baix del Segura, es podria convertir en una zona pilot de què hauria de ser l’aplicació d’un pla integral de gestió d’un territori de risc. Seria la primera vegada que es fera una cosa així. I això vol dir que totes les administracions competents, estatal, autonòmica, local, vagen coordinades. I també un programa integral d’actuacions, que no sols pense en infrastructura hidràulica, tornar a canalitzar el riu i més, sinó en actuacions d’ordenació del territori, compliment estricte del Patricova, de la llei del sòl del 2015… És a dir, no vulnerar cap requisit. I, després, educació a la població, que també ens falta: molta gent no sap com actuar en situacions d’aquestes. Hi ha població que (i això és fort, però és així) ignora que viu en una zona inundable, en zona de risc. —És tan raonable que sorprèn que ho hàgiu de dir. —Segurament caldrà tornar a canalitzar el Segura, però caldria redimensionar-ho. Perquè és que en una plana fluvial no hi pots fer cap més actuació. Aquests dies s’ha sentit de tot, incloent-hi de fer embassaments! Però és que no hi caben! A més a més, tenen un impacte brutal. De fet, la canalització ja té un impacte ambiental molt fort. En fi. Ara interessa poder traure l’aigua com més prompte millor cap a la mar en cas d’una riuada com aquesta. I, és clar, per a això caldria redimensionar el llit. I després, compliment estricte de la llei d’aigües i de costes. És a dir, no ocupar el territori fluvial, impedir d’una vegada qualsevol urbanització en zona inundable… El problema és que n’hem anat aprenent a cop de desastre: fins el 2003 no tenim Patricova; fins el 2008 no hi ha obligació de fer mapes de risc… —La crisi econòmica ha frenat la construcció, però… —Sí. Amb la crisi ha passat això, i podries dir que la cosa estava més o menys controlada, però ara que pareix que torna la febre constructiva és quan s’ha d’estar més vigilants. I ací en tenen la clau els ajuntaments. Per a ells, ja ho sabem, la construcció és una font d’ingressos… En tot cas, no es tracta de no construir gens: es tracta de construir on es puga construir. I on no es puga, no. Per això hi ha d’haver el control, la vigilància de l’administració autonòmica, que és la que en darrera instància aprova els plans. Les precaucions han de ser extremes en aquests territoris amb risc. Perquè és que no hi ha hagut vigilància. Falta, per exemple, activar mesures que estableix la llei d’aigües. Ara no tenim policia fluvial, diguem-ne, que vigile les zones que es vulguen construir, o, si ja s’han construït indegudament, que òbriga expedient… Res. Això no funciona. El tram baix del Segura es podria convertir en una zona pilot de l'aplicació d'un pla integral de gestió d'un territori de risc —Tampoc la neteja dels llits dels rius i barrancs… —Dediquem molts diners a construir noves obres hidràuliques, però després, per al manteniment dels llits… molt pocs. En fi, les administracions tenen la seua maquinària, els seus terminis. Gestionar un territori de risc significa pensar molt les coses, i escoltar molts experts. I això no és compatible ni amb la pressa ni amb treballar a curt termini. Per això deia que ara és el moment de transformar aquesta zona en un laboratori. Tant de bo que arrepleguen el guant i puga ser exemple per a unes altres conques. —Assumir que és territori de risc i actuar en conseqüència. —Territori de risc afegit a l’efecte del canvi climàtic: aquests fenòmens seran més freqüents i més intensos. Hem d’entendre que el canvi climàtic ja no és un tema de tertúlia, de dir que jo m’ho crec o jo no m’ho crec, ja no és una qüestió de creences: les dades, les proves hi són. Per tant, les administracions han de començar a treballar en bons plans d’adaptació. Aquest episodi ha estat una desgràcia, hi ha hagut morts, però si a partir d’ara podem treballar seriosament en l’adaptació del territori, de l’economia, de la societat al canvi climàtic, hi haurem guanyat. —Parleu d’anar més enllà de la qüestió de les indemnitzacions, per tant. —Seria una pena que ens quedàrem en el curt termini, les ajudes, les subvencions, i que després deixàrem de pensar-hi, que en uns mesos ja ningú no recordara que hi ha hagut una inundació i que podríem treballar per evitar que torne a passar. —I és factible? —És clar. Caldrà repensar la canalització del riu i les ciutats han de començar a dissenyar sistemes de captació d’aigua pluvial de gran capacitat. En aquest cas la pluja ha estat molt forta, però hem d’entendre que ara, al litoral mediterrani, es multipliquen els episodis de pluja entre cinquanta litres i cent o dos-cents, i que no tenim les ciutats preparades per a això: fan falta bons sistemes de captació d’aigua pluvial, dipòsits, parcs inundables… Calen solucions creatives, que ja funcionen en uns altres llocs.

Jorge Olcina: ‘S’ha d’impedir d’una vegada qualsevol urbanització en zona inundable’

El periodista Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) analitza setmanalment des de la tribuna de La Vanguardia els avenços i els retrocessos de la política catalana. Molts independentistes el llegeixen i l’escolten amb atenció. N’hi ha que no tant, perquè sempre ha defensat que el procés no ha de tenir pressa i en èpoques d’excitació col·lectiva, la gent cerca l’análisi positiu. Aquesta és la seva característica: no es deixa encegar pels sentiments i desgrana els esdeveniments amb mirada crítica. Observa errors en les passes finals de la legislatura passada i assenyala amb aparent simplicitat les opcions de l’independentisme davant l’atzucac actual. Creu que cal tornar a la política i formar govern, mal que sigui sense Puigdemont ni Junqueras i amb la ‘democràcia intervinguda’. Heus ací reflexions i anàlisis que no deixaran ningú indiferent. —A Junqueras li han denegat l’alliberament i Puigdemont no pot tornar. La situació actual és de blocatge? —Jo ho veig efectivament complicat. Penso que la pitjor sortida per a l’independentisme és fer unes noves eleccions. Crec que seria un error perquè s’haurà vist incapaç de gestionar un resultat que objectivament és bo. Has guanyat, però de cop i volta no pots fer govern. Aleshores, com que explicar això és molt difícil vol dir que no vas bé. No saps si en unes noves eleccions tindràs millors resultats. I el mal menor és assumir, ara, amb el que tens, la possibilitat de fer govern. —Encara que no puguis formar govern amb els principals líders? —Sí, sí. Evidentment. En el moment que acceptes el marc de les eleccions que dicta Rajoy, tu has de jugar amb les figures que pots. I, probablement, has d’intentar fer el govern que puguis per governar des de l’independentisme com puguis, encara que no hi puguis posar cap de les figures principals. —L’independentisme es pot permetre de no tenir un govern sense Junqueras ni Puigdemont? —Si tu acceptes d’anar a les eleccions que convoca Rajoy, i que ell no et diu que anar aquestes eleccions farà parar la màquina judicial, què tens tu? Tu has de fer política en un lloc on no et deixen fer política. I per tant, has de fer la política que puguis probablement sense aquestes figures. Això, o unes noves eleccions. Però unes noves eleccions això no t’ho solucionarien. Aleshores, l’independentisme vol tenir aquest govern, ni que sigui sota vigilància? El vol tenir o no el vol tenir? Aquesta és la qüestió. Vol tenir instruments a les mans o que els tingui l’adversari? Perquè el 155 ens ha ensenyat que el que no tens tu, ho té l’altre. Recordem Joan Fuster: ‘Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.’ Llavors, si tu no vols fer política perquè estàs enganxat en un punt de reivindicació respectable, però això et bloca la política, la política la continuaran fent els altres. —Entenc, doncs, que no veieu amb bons ulls construir un govern a l’exili. —Jo, sincerament, i sé que això que diré sonarà fort, intentaria no fer gaires coses estranyes més. Perquè ja les fa l’estat. Intentem reduir el nivell de rareses. Intentem fer política sota vigilància, com menys estranya millor. Que no vol dir legitimar el camp de l’adversari. Hem de denunciar cada dia que l’arbitrarietat dels tribunals és la que és. Però solucions de tipus institucional que són difícils de llegir, jo no les faria. La dualitat d’un govern a l’exili i un de tècnic aquí, no la veig possible ni sé com operaria. Ni sé quina mena de realitat institucional pot generar això. —El risc de tot plegat és que valors de l’independentisme com Junqueras i Puigdemont caiguin en l’oblit. —Sí. Però la pregunta és: fem la política malgrat que no puguem utilitzar aquestes peces noves o ho subordinem tot a tenir aquestes peces? O una altra: què és millor per a l’independentisme a mitjà i llarg termini, tenir el govern de Catalunya o no? O què és millor, que TV3 la governin els del 155, o els independentistes? És clar, ara, de cop i volta, tothom, començant per ERC, ha descobert que el procés és una cosa que dura temps. Ara tothom s’ha fet processista. El processisme era un insult que des del món dels comuns van copiar altres, i el mateix món independentista se l’aplica de manera negativa a ell mateix. ‘Ets un processista!’, em deien a mi quan deia que ‘el tenim pressa’ era una merda. Ara, tothom s’ha fet processista. Doncs m’aixeco i aplaudeixo perquè els processos són més llargs que no semblava. Celebro que tanta gent hagi caigut del cavall. És una pena que no n’haguessin caigut abans, deixeu-m’ho dir. —Dèieu que la solució és la creació d’un SNP a la catalana. Expliqueu-ho. —Bé, jo no propugnava això. Jo deia que això és damunt la taula d’alguns. Això voldria dir que la gent, tota, pugui sortir de la dinàmica republicans-convergents, que és molt antiga. Si vaig escriure Scottish National Party va ser per dos motius: u, perquè no té res a veure amb el fet d’intentar un Junts pel Sí o intentar salvar un PDECat. I perquè qui m’ho explica segueix l’exemple de l’SNP. I m’ho explica gent de l’òrbita d’ERC i de l’òrbita del PDECat. —I seria partint de zero? —No, qui m’ho explica em diu que segurament s’hauria de fer a partir d’ERC. Quan ho vaig escriure molts deien que l’Álvaro volia fer un Junts pel Sí. Aquesta no és la meva guerra. No en tinc cap, de guerra, de fet. Jo constato que hi ha sectors que veuen que per a fer determinades coses a mitjà o llarg termini, que és el que serà, necessites muscular un instrument que et pugui hegemonitzar molts espais alhora, i mirant cap al centre-esquerre. Això, qui ho té muntat així és ERC. Per això, qui m’ho ven, hi ha gent de totes les bandes, és a partir d’ERC, amb la llista que articula Puigdemont. —De fet, si ens fixem en la llista que va construir per al 21-D, Puigdemont articula un subjecte polític que s’allunyi del PDECat. —És que jo crec que Puigdemont i ERC articulen la mateixa cosa. Però passa que no s’ho han dit. —El PDECat és mort? —És en hibernació. I Junts per Catalunya i ERC, si maduren, acabaran essent l’SNP. I si em preguntes: la CUP, què? Doncs la CUP mantindrà unes proporciones petites, que és la cosa normal en qualsevol país d’Europa. El que és anormal és que tingui deu diputats. No hi ha tants anticapitalistes a Catalunya. —Que el PDECat surti de la hibernació dependrà de l’èxit o el fracàs del projecte de Puigdemont? —Crec que som presoners de categories obsoletes. La campanya del 21-D constata que allò que eren les grans línies divisòries entre l’espai convergent i l’espai d’esquerra es difumina. Parlo del votant. Que les direccions no s’avenen, no ho descobriré pas jo. Però les llistes d’ERC i Junts per Catalunya són molt semblants. I els votants són molt semblants. Veient el mapa polític, un finlandès es preguntaria per què no van junts. Són artefactes molt semblants que ofereixen la mateixa cosa. Ara, probablement, aquest horitzó de l’SNP serà a mitjà o llarg termini. I aventuro que és un pas que no el faran ni Junqueras ni Puigdemont. —En un article us demanàveu si la Catalunya que ha votat Ciutadans és nova. Ja en teniu resposta? —No ho sé i m’ho continuo preguntant. Per tenir-ne una resposta més sòlida hem de veure quin recorregut té aquesta marca en les futures municipals, i quin recorregut té a uns efectes importantíssims en política, que és saber si arrela o no arrela en la realitat territorial, que fins ara no ho ha fet gaire. —Si és efímer o no. —És clar, no podem treure conclusions sobre la Catalunya de Ciutadans només amb els resultats d’aquestes eleccions. Això vaig dir. I també distingia, i això crec que és important, entre els projectes i els dirigents de Ciutadans i els votants. Crec que s’ha de fer perquè és un partit que amb el creixement exponencial tan ràpid que ha tingut és evident que recull vots que vénen de tradicions més diferents o, aparentment, de tradicions molt diferents. I per tant, quan ens preguntem quina és la Catalunya de Ciutadans, no podem utilitzar la punta gruixuda, sinó el pinzell fi per a delimitar. Ciutadans creix a la vegada en àrees del cinturó roig i en barris acomodats. Aleshores, no podem treure’n una conclusió gaire clara. No podem dir que és l’antic vot obrer que ha passat a Ciutadans, o el vot elitista del PP. De la manera que ha crescut, no ho ha fet en un sol lloc. Per tant, hem d’utilitzar les pinces. Per exemple, a la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú, va ser la primera força amb gairebé un 25%, però si poses el focus en la realitat, no es tradueix en una realitat estructurada. A escala municipal té dos regidors i és invisible en la vida social. Aleshores, com pot ser que passin al 25%? —Segurament van saber recollir el vot dels ciutadans que són contraris al projecte independentista. —Bé, crec que, com passa sempre, Ciutadans ha sabut compactar el vot clarament contrari a l’independentisme i que té orígens diferents. La qüestió és saber si això arrelarà o no i quina transcendència tindrà. De fet, respon fins i tot a un tipus de ressorts que no són els del PP de tota la vida. El PP tenia una relació amb els bàsics del catalanisme que no té Ciutadans. El PP, òbviament, no era independentista, però no es va organitzar com un partit a la contra del catalanisme. Era la sucursal del conservadorisme espanyol i postfranquista. En canvi, Ciutadans és un partit que neix per eliminar el programa del catalanisme. Va néixer com una esmena a la totalitat al consens catalanista que existia i al qual el PP s’havia sumat parcialment en alguns punts com en la normalització. Això s’ha de dir. Ciutadans és un partit amb un programa que proposa la destrucció del catalanisme. És així. —‘Catalunya, un sol poble’. Veient els resultats i que Ciutadans ha obtingut més d’un milió de vots, aquesta frase està més en dubte que mai. —Bé, repeteixo que hem de distingir el projecte de Ciutadans dels seus votants. Crec que és molt important. I aleshores hem de veure per què una part dels nostres veïns, a l’hora de votar en unes eleccions en què hi ha tantes coses en joc, opten per un partit tan frontal. Potser alguns, és una hipòtesi, dels que van votar Ciutadans el 21-D no recorden que va ser aquell partit que va néixer per esmenar el programa al catalanisme. És una cosa que cal considerar. Dit això, tampoc no sóc del parer que s’hagi de demonitzar el votant de Ciutadans. Ciutadans és un partit que els catalanistes tenim enfront, però el votant no el podem demonitzar perquè faríem una cosa equivalent al que fa l’unionisme amb el catalanisme i l’independentisme. La foto del dia 21 amb tota la taca de Ciutadans és una foto que ens fa fer-nos la pregunta de si encara som un sol poble, però encara no donaré la resposta perquè s’han de veure moltes coses. Sí que hi ha una pregunta que em faig, i és fins a quin punt el sol poble que Pujol, el PSUC, l’escola i els sindicats van assumir, ara s’ha de formular potser d’una altra manera. —I de quina manera es pot reformular? —És clar que hi ha dos debats encavalcats. Un, sobre el projecte polític de Catalunya, i un altre sobre la identitat. És a dir, què és ser català al segle XXI, i quines són les identitats que tenim. Nosaltres ja partim d’una base, que al segle XXI la identitat és dinàmica i oberta. —Però, de fet, l’independentisme sempre ha jugat aquesta carta. Ser obert i integrador. —Sí, l’independentisme agafa la mateixa formulació del catalanisme de la postguerra, que és el que fan Pujol, el PSUC i el PSC. Allò que va resumir Pujol que és català qui viu i treballa a Catalunya. L’independentisme l’agafa i l’eixampla, perquè el món és global i això no val només per a les persones que han arribat de Múrcia, sinó les que han arribat de l’Equador o el Marroc. Però la pregunta que ens hem de fer és si les lleialtats simbòliques i culturals potser són més fortes que no ens pensàvem. És a dir, hi ha molta gent que vol continuar formant part d’Espanya bàsicament perquè la seva identitat pesa més que qualsevol altra consideració. I és una identitat que avantposa la condició d’espanyol a la de català. I a això, potser l’independentisme no li ha donat prou valor o ha pensat que fent aquest discurs, que pots ser ciutadà de la República Catalana sentint-te espanyol, ja estava solucionat. Jo crec que l’independentisme ha pecat de ser massa simplificador. La força que tenen les identitats culturals encara és molt gran. I potser això cal rellegir-ho. No sé com, però d’una manera diferent. —Molts analistes coincideixen que l’independentisme ha de seduir més gent. Ho veieu factible, o s’ha arribat a la cota màxima? —No m’agrada el concepte de seduir perquè posa la prova de tot a la idea de la campanya permanent, que l’independentisme ha de predicar. Jo crec que l’independentisme ha d’explicar-se i governar si pot. I en la mesura que governa i s’explica arriba a la gent. Si només s’explica, això té un límit. Fem una reflexió. Potser els independentistes per convenciment de prèdica ja els tenim tots i ara cal refiar-se que l’independentisme s’acrediti com una opció que governa i que arriba a no veure’s com a hostil per aquells que ara el veuen com a hostil. La millor pedagogia de l’independentisme és que governin els independentistes. Com que teníem tanta pressa, l’independentisme en el govern no ha pogut acreditar que governava. Ni bé ni malament, perquè només tenia una acció: arribar a la data que s’havien posat i acomplir aquell mandat democràtic. O caixa o faixa. —Però, per exemple, en aquesta passada legislatura hi ha hagut lleis socialment importants com la d’emergència d’habitatge o l’impost sobre els dipòsits bancaris. —Sí, sí. Però recordem que l’etapa que es tanca amb la DUI i el 155 és una etapa marcada pel ‘tenim pressa’ i pels terminis. I els terminis se’ls posa l’independentisme amb els divuit mesos. Per tant, quan tu et poses una cotilla temporal, la cosa més important per a tu és complir aquell termini, més que no pas acreditar que governes bé. —Pots intentar de governar bé, però tindràs l’estat a la contra. —Sí. Estem en un estat d’excepció. Aquí vivim una situació de falsa normalitat. L’estat aplica un càstig i un pla de causa general, i a la vegada habilita unes eleccions en les quals permet que l’independentisme es presenti. Fins a quin moment un estat pot tenir metodologia democràtica i metodologia autoritària a la vegada, i sense fer implosió? Fins quan pot mantenir aquest doble canal? Aquesta doble realitat és molt fotuda perquè ens fa jugar a la política quan, de fet, la política és sota sospita. —Amb l’esquerra abertzale van poder mantenir aquesta doble realitat de què parleu. —Bé, aquest és el problema, que ens apliquen el marc basc sense que nosaltres tinguem ETA. Però els falla una premissa, que hem de recordar cada dia. Aquí no hi ha cap ETA. Per tant, el marc que ens apliquen falla per la base. Passa que hem de ser sincers. En el moment que els independentistes van acceptar el 21-D convocat per Rajoy, van acceptar la doble realitat. Probablement no es podia fer altra cosa que acceptar les eleccions. Era el mal menor. Però en el moment que les acceptes, acceptes unes regles de joc falsejades. Que és una democràcia mancada, intervinguda. —Ara, a diferència del cas de l’esquerra independentista basca, hi ha veus de magistrats com Elpidio Silva o Javier Pérez Royo que assenyalen la falta de separació de poder. —Sí, perquè el joc de mans és massa evident i hi ha gent que no és independentista que s’aixeca i denuncia que estan forçant la legalitat. Però, malgrat el valor que té el testimoni d’aquests magistrats, és una minoria en la societat espanyola. La majoria de la societat espanyola dóna per fet que hi ha un marc de violència a Catalunya. I ho accepta. I això per mi és molt greu. Celebro que hi hagi magistrats que denunciïn la interlocutòria sobre Junqueras, però hem de lamentar que una gran majoria de la societat espanyola com intel·lectuals, mitjans o polítics, no diguin res. —Segurament és un dels grans drames de l’independentisme, que ningú no ha intervingut a favor seu. —Sí, l’independentisme ha cercat aliats i li costa de trobar-los. També hem de dir que la geografia condemna l’independentisme a tenir pocs aliats. Estem al costat de dos estats molt centralistes i això ens col·loca en una situació molt complicada. Potser una de les coses que també hem de revisar, i és que hem donat per fet que com que teníem una causa que nosaltres considerem justa, això ens obriria les portes de manera automàtica. I això no és així. —Si ara cal governar i atreure la gent a partir de la política, és el moment de posar el foc lent? —Jo sempre vaig dir que la pressa era dolenta, i sempre vaig dir que les cotilles temporals t’eliminaven el control dels temps, que és el que has de tenir en política. Dit això, també penso que malgrat que l’1-O va posar en evidència la violència de l’estat, i per tant, va generar una realitat que va acreditar que l’independentisme era pacífic i l’estat espanyol tenia reaccions autoritàries, crec que l’1-O, d’alguna manera va cremar una bala. —Per què? —Perquè vàrem fer sols el referèndum que hauríem d’haver pactat. Això, políticament no ha generat cap producte. Només des del punt de vista narratiu i quant a repercussió mediàtica, però ha estat un referèndum que no l’hem pogut traduir a una realitat política. I crec, potser, que ara l’independentisme hauria de tornar a analitzar si els passos que va fer en el seu moment eren els més adequats. També ens hem de preguntar si la DUI va ser una acció encertada, en els termes que es va fer. Potser no, oi? Jo recordo que el dia que es va fer la DUI tampoc no hi havia gran entusiasme entre els qui la van fer. I després hi ha una qüestió de les majories i molts independentistes s’enfaden quan ho dic. Quan ens hem comptat hem obtingut grans majories, però no hem superat el llindar del cinquanta més u. —Perquè hi ha una bossa de votants que corresponen als comuns que no cresponen al sí ni al no. —Cert. Els comuns apleguen sensibilitats diverses, però els seus dirigents opten per la solució federal. Quan ens hem intentat comptar d’altres maneres que no són el referèndum tampoc no hem arribat al cinquanta per cent més u. Jo només dic que l’horitzó del cinquanta més u no és una cosa menor, i l’has de tenir com una cosa prioritària. I a l’independentisme li convé acostar-se al màxim al cinquanta més u. Crec que també hem de ser sincers amb nosaltres mateixos. I això ens porta a la pregunta si l’independentisme s’ha estancat o no. I si pot créixer més o no, com comentàvem abans.

Francesc-Marc Álvaro: ‘Si Junts per Catalunya i ERC maduren, acabaran essent l’SNP’

El president del Grup Demòcrata i ex-batlle de Barcelona, Xavier Trias, ha plantejat aquest dimecres un acord entre el PDECat, ERC i el PSC per guanyar a Ada Colau en les properes eleccions municipals. En declaracions a Rac 1, Trias ha apuntat que seran les bases del seu partit les que decidiran com afrontar les properes eleccions, però ha opinat que la millor solució passaria per fer algun tipus de coalició electoral prèvia que tingui prou força com per superar BComú. ‘Anem a fer la unió abans. Hem de fer els possibles per crear una base més àmplia’, ha argumentat. Segons Trias, el líder del PSC, Jaume Collboni, està ‘infinitament’ més a prop d’ell que de l’actual batllessa, tot i que estigui governant amb ella. Trias s’ha mostrat partidari de partits forts, i ha reivindicat el nucli del Grup Demòcrata amb Joaquim Forn al capdavant. Ara bé, tenint en compte el que va passar en les darreres eleccions municipals, ha considerat que ara toca ampliar la base i fer un acord previ per aconseguir un moviment que pugui obtenir un bon resultat, superior al que pugui aconseguir Colau. Ha recordat que a Barcelona, si un no aconsegueix 21 suports governa la llista més votada, encara que tingui 11 regidors. En tot cas, ha apuntat que aquesta serà una decisió que prenguin les bases del PDECat. ‘Però si m’escolten a mi jo crec que hem de fer els possibles per fer una base més àmplia’, ha afegit. Ha negat que sigui possible un acord amb el PPC, amb Cs o amb la CUP, i ha constatat que es poden fer ‘acords importants i amplis amb ERC i amb el PSC’, perquè hi ha ‘molts punts que els uneixen’. De fet, ha opinat que Collboni està ‘infinitament’ més a prop d’ell mateix que de Colau, i ha remarcat que ell comparteix el model social de Pasqual Maragall i del PSC en general. Aquest acord per desbancar Colau de la batllia, ha continuat, ha de tenir com a plantejament bàsic que ‘no hi ha benestar sense creixement econòmic’, i contrastar-lo amb el model de ‘decreixement econòmic’ que propugna BComú.

Trias proposa un acord amb ERC i el PSC per desbancar Colau en les pròximes eleccions municipals

La Comissió Europea (CE) ha inclòs Andorra en una llista de més de quaranta territoris que podrien ser susceptibles a constar dins la llista de paradisos fiscals de la Unió Europea, que es farà pública a finals de l’any vinent. En aquest primer esborrany també hi consten Brasil, Costa Rica, Barbados, Armènia, Marroc, Panamà, EUA o els Emirats Àrabs. Es tracta de països amb mancances en matèria de transparència i una tributació baixa. En la llista publicada Andorra es troba en el quadre dels països tercers amb acords de transparència amb la UE juntament amb Liechtenstein, Mònaco, San Marino i Suïssa. Però d’aquests, Andorra és l’únic que té marcat l’indicador de risc en matèria de transparència i en concepte de règims tributaris preferents. La CE ha fet una primera avaluació i ara els països hauran de dir quins dels territoris assenyalats cal que passin un segon examen. El comissari d’Assumptes Econòmics i Financers, Fiscalitat i Duanes, Pierre Moscovici, va assegurar que ‘la UE es pren seriosament els seus compromisos de bona governança internacional i és lògic que esperem el mateix dels nostres socis internacionals. Desitgem mantenir converses lleials i obertes amb els nostres socis sobre qüestions fiscals que ens afecten a tots en la comunitat internacional. La llista de la UE serà la nostra eina per tractar amb països tercers que es neguin a jugar net’.

Andorra, a la llista de ‘possibles’ paradisos fiscals de la UE

La connexió televisiva del País Valencià, les Illes i el Principat va ser escapçada el 2010, quan el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, en plena croada per a tallar qualsevol vincle amb tot allò que fos català, va interrompre’n algunes comunicacions. Primer es va deixar de veure Canal 9 a Catalunya i posteriorment va passar el mateix amb TV3 al País Valencià. Vuit anys més tard, la televisió valenciana ja és una realitat d’avui endavant. À Punt va arrencar les emissions públiques regulars amb un informatiu de migdia, ‘À Punt Notícies-Cap de setmana’. Tanmateix, aquest retorn no implica una reciprocitat immediata amb Catalunya i les Illes Balears. De moment, els governs no han fet cap pas per assolir-la i no és previst que passi a curt termini. La recuperació de la connexió televisiva entre Catalunya i País Valencià es va començar a gestar amb la restitució de les relacions institucionals entre ambdós governs. El procés independentista encara no havia arribat a la màxima intensitat i durant el 2016, el president de la Generalitat de llavors, Carles Puigdemont, i el seu homòleg, Ximo Puig, van visualitzar una bona entesa i una predisposició a posar fi a la incomunicació política i cultural de tots dos territoris. De fet, van acordar de fer possible la reciprocitat entre TV3 i la nova televisió valenciana tan bon punt s’arranqués. Però À Punt ja és una realitat i la reciprocitat no s’ha començat a negociar. La Generalitat de Catalunya argumenta que fa mesos que no hi ha govern i que Antoni Molons, secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, no prendrà possessió del càrrec fins dilluns. Per la seva banda, la conselleria de Presidència de la Generalitat valenciana, de qui depenen els mitjans públics, argumenta que la reciprocitat ara mateix no és una prioritat: ‘Volem recuperar la reciprocitat, però ara la prioritat és engegar la radiotelevisió valenciana i consolidar-la com una televisió moderna i de qualitat’. El múltiplex, una nosa El projecte ja gaudeix d’una base legal perquè ja existeix un acord del 2013 entre tos dos governs. El van signar Artur Mas i Alberto Fabra i fou validat pel Senat espanyol. Però, en la lletra menuda, s’hi fixaven dues condicions: que seria efectiva quan el País Valencià tornés a tenir una televisió i que TV3 i IB3 haurien de ser emeses en un tercer múltiplex de la TDT. Llavors el País Valencià en tenia dos, però el govern espanyol, qui té la competència d’atorgar llicències, els en va prendre un el 2015 per donar espai a la telefonia mòbil. En conseqüència, doncs, l’únic múltiplex del qual disposa actualment la Generalitat Valenciana està saturat. Com explica aquest article d’El Temps, dues franges són reservades a la televisió pública valenciana i la resta estan en règim de concessió fins el 2026 a la Conferència Episcopal, a través dels canals Mediterráneo TV i Las Provincias TV. Per això, la solució tècnica passa perquè la Generalitat aconsegueixi un segon múltiplex. Rafa Xambó, membre del Consell Rector de la CVMC, ho explicava així en un article a la revista Saó: ‘No ens enganyem a nosaltres mateixos, la reciprocitat entre les nostres televisions públiques depèn d’un nou múltiplex que hauria de concedir l’estat espanyol –en té totes les competències– i que, amb els precedents que he esmentat, sembla clar que no donarà’. I n’apunta una solució: ‘Hi ha la possibilitat de compartir només un canal a través del múltiplex actual tot aplicant-hi un sistema de compressió’. Aquest sistema l’utilitza TV3 per a fer encabir tots els seus canals temàtics. Tanmateix, À Punt explica a VilaWeb que ‘amb prou feines’ hi podrà cabre un altre canal en l’actual múltiplex, sigui TV3 o IB3. Per aquest motiu, Ximo Puig fa temps que reclama una segona llicència, però el PP sempre li ha respost amb una negativa. Ara, amb l’entrada de Pedro Sánchez a La Moncloa aquest afer potser estarà més a prop de desencallar-se, tot i la poca sintonia que Ximo Puig hi té. Les Illes ja preparen més espai La CCMA diu a VilaWeb que tenen espai disponible per a acollir el senyal d’À Punt, tal com ara amb IB3. Per la seva banda, el govern balear, sí que en necessita més, és a dir, un múltiplex més per a poder emetre el nou canal valencià. Per aquest motiu, aquesta setmana MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca han presentat una Proposició no de llei (PNL) perquè el parlament insti el govern espanyol a concedir un altre múltiplex per poder rebre el nou canal públic valencià. El diputat de MÉS per Mallorca Antoni Reus, amb motiu d’aquesta demanda, posava de manifest la ‘situació paradoxal’ que motiva un giny com el múltiplex. I és que fa vint anys es podien veure tots els canals en català en tots els territoris de parla catalana, però l’evolució de la tecnologia ha causat un autèntic obstacle que obliga a fer ‘autèntiques meravelles’ per a aconseguir la reciprocitat: ‘Allò ideal fóra que n’hi hagués un d’addicional per a les comunitats lingüístiques amb llengua pròpia’, va comentar Reus.

La reciprocitat televisiva TV3-À Punt-IB3, una promesa sense resoldre

Després de l’admissió a tràmit de la llei del referèndum a la reunió de la mesa, la pólvora ha començat a córrer pels passadissos del parlament. Atapeïts de periodistes i personalitats convidades com en les grans ocasions, diputats i governants els transitaven amb rapidesa per no ser caçats a cap racó. S’han fet les deu més de pressa que cap altre dia. I l’hemicicle era ple. No hi cabia ni una agulla. Els diputats, ben asseguts als escons, guardaven un misteriós silenci. Els cronistes habituals del parlament es miraven sorpresos per aquesta absència de remor i de paraula. Deu minuts més tard de les deu, els membres de la mesa encara no ocupaven els seients de la tribuna. Entre el públic assistent, la broma era fàcil: ‘Ja els han detingut.’ L’americana de Ridao A banda i banda de la tribuna, els lletrats del parlament, conscients que seria un dia de feina. Joan Ridao, lletrat actual de la cambra i ex-diputat republicà, duia una americana rosada. Potser era un missatge de pau i amor en vista de la batalla previsible. És evident que l’atenció i la tensió viscuda no tenien res a veure amb la llei de patrimoni natural, que figurava a primera hora a l’ordre del dia. Ernest Maragall en una tribuna del galliner, amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a prop; Artur Mas, Joan Rigol i Ernest Benach, a l’altra tribuna. Moltes mirades s’adreçaven a Mas, que ahir va saber que l’estat espanyol li reclamava el pagament d’una multa de cinc milions d’euros per l’organització del 9-N. Dotze minuts de silenci rigorós Amb dotze minuts de retard, els membres de la mesa feien acte de presència a l’hemicicle. El silenci es feia encara més sonor. I els dos últims d’entrar eren la presidenta, Carme Forcadell, i el vice-president segon, José María Espejo-Saavedra, aspirant a ocupar la cadira de la primera si el Tribunal Constitucional s’atrevia a utilitzar la funció punitiva que actualment té. La presidenta, en passar per darrere de Ridao, s’hi atura a fer-li un comentari amb un somriure dibuixat als llavis. Uns copets a l’espatlla serveixen de comiat momentani. ‘No han tocat els timbres habituals. Fem-los sonar almenys un parell de vegades’, ordena Forcadell. ‘Comença la sessió.’ Rovira alça la mà i tot comença Sense deixar passar ni mig segon, Marta Rovira, portaveu de Junts pel Sí, alçava la mà per demanar la paraula. Forcadell donava un cronòmetre d’aquells quadradets com un despertador al vice-president Lluís Guinó perquè comptés el temps d’intervenció. Cinc minuts per a defensar l’alteració de l’ordre del dia per debatre i aprovar la llei de referèndum. El silenci, que fins aleshores havia presidit l’històric hemicicle, es trencava amb la remor de desaprovació des dels escons de l’oposició. Rovira justificava l’aprovació d’aquesta llei per aquest mecanisme poc habitual que és l’article 81.3 del reglament. Demanava dues hores per a la presentació d’esmenes i l’exempció de la possibilitat de demanar el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que interrompria el procediment d’aprovació. Una oposició amb la lletra apresa La referència a les dues hores per a presentar esmenes i al respecte del dret de participació de l’oposició era contestada dels de tots els grups contraris al referèndum de l’1 d’octubre amb rialles intencionadament sonores i ridiculitzadores. A partir de la intervenció de Rovira, s’obria el tradicional torn d’intervencions de cada grup amb formes i continguts diferents. La primera que rebia la paraula de part de la presidenta era Anna Gabriel de la CUP. Les queixes dels portaveus del PP es feien sentir perquè ells havien demanat la paraula abans. Talment com en una classe de primària. ‘Podreu parlar quan la presidenta us doni la paraula’, etzibava Gabriel. Durant la intervenció de la portaveu de la CUP, el cap de files de CSQP, Joan Coscubiela, no alçava la mirada ni un sol cop i dedicava l’estona a escriure al mòbil. En canvi, Albiol, Iceta i Arrimadas es mostraven més tranquils que no Rabell i Coscubiela. Escenificació de caos L’escenificació del caos, clarament cercada i intencionada pels grups de Ciutadans, PSC i PP, començava en el moment que Forcadell anunciava que es votaria l’alteració de l’ordre del dia perquè ho demanaven dos grups de la cambra seguint el reglament. Els portaveus del PP protestaven enèrgicament. Els diputats de Ciutadans picaven els escriptoris de fusta que tenien davant. El vice-president segon i el secretari segon de la mesa (de Ciutadans i PSC, respectivament) feien escarafalls de desaprovació. Aquest matí s’havia presentat una petició de reconsideració de la decisió d’admetre a tràmit la llei a la mesa. I els grups de l’oposició exigien que es tractés abans aquesta reconsideració en una reunió de la junta de portaveus i la mesa. Finalment, es feia així. I després de la intervenció dels portaveus de l’oposició, es convocava una reunió de la junta i la mesa que aturava el ple una bona estona. El Teatre Nacional de Catalunya El portaveu del PP feia la intervenció més fluixa de les que farien a continuació els portaveus unionistes. El portaveu del PSC sortia al faristol per exposar la posició del seu grup. Bàsicament, tècnica i legalista. Ciutadans feia la intervenció més política en defensa de l’ordre constitucional i de l’estat de dret (espanyol). Uns i altres exigien que es tingués en compte l’article del reglament que diu que ha de passar un període de quaranta-vuit hores entre l’admissió a tràmit d’una llei i el tractament parlamentari. Tot de tràmits reglamentaris que l’article 81.3 permet eludir, al cap i a la fi. Després d’una referència de Carrizosa (Cs) a un parlament ‘que s’ha convertit en el Teatre Nacional de Catalunya’ i un retret de Pedret (PSC) a ‘la sornegueria habitual’ de Marta Rovira, arribava el torn de Joan Coscubiela. Coscubiela, portaveu de Ciutadans, PSC i PP El portaveu de Catalunya Sí que es Pot al parlament obria foc a tort i a dret. Sense miraments, Coscubiela parlava de ‘fer miques les garanties democràtiques’, de ‘vulneració del dret dels diputats’, d’engany de la ciutadania fent creure que ‘es podrà esquivar l’estat de dret amb astúcies’, de ‘suspensió de la legalitat’, de ‘voler tapar la boca al Consell de Garanties Estatutàries i als diputats’, de ‘procediment bucanero‘, i fins i tot, ‘d’estat d’excepció i desobediència a tota la legalitat catalana’. Els diputats de Ciutadans, PSC i PP xalaven amb la intervenció de Coscubiela i l’interrompien per aplaudir-lo, amb els palmells vermells. Quan el portaveu dels comuns anunciava una ‘democràcia trencada’, alguns diputats de Ciutadans i del PP gairebé no es podien estar d’alçar el cul del seient per aplaudir. Després d’un intent de protagonisme del vice-president segon de la cambra, home de lleis de Ciutadans, tallat per la presidenta i aplaudit de forma continuada pels seus diputats, se suspenia el ple per a reunir la junta de portaveus. El ple havia començat amb força, com tocava en un moment com aquest. Parlament, 6 de setembre Primera cròncia: L’americana de Ridao, el TNC, ‘ja els han detingut?’ i el portaveu Coscubiela: primer assalt al parlament Segona crònica: La confusió de Forcadell, Fachin contra Coscubiela, el factor Gordó i quan els reis són els pares Tercera crònica: La nostra Muriel, la nació més antiga d’Europa, el crit de ‘Coscu!’ i ‘Ens veurem l’1 d’octubre’

L’americana de Ridao, el TNC, ‘ja els han detingut?’ i el portaveu Coscubiela: primer assalt al parlament

La fiscalia belga, en el document en què demana que resti sense efecte l’euroordre d’extradició de Lluís Puig, Toni Comín i Meritxell Serret, ha desplegat tot d’arguments que posen en evidència la manca de professionalitat del jutge Llarena. És pot comprovar en el document (traduït també a l’espanyol) que ha publicat en exclusiva VilaWeb amb els arguments de la fiscalia belga. El text qüestiona els procediments del jutge, parla obertament d’irregularitats i diu que Llarena va retirar la primera euroordre, que havia dictat Carmen Lamela, perquè no veia pas clar d’aconseguir l’extradició. Una desautorització contundent que topa amb els arguments que va adduir Llarena aleshores i que perjudica l’estratègia judicial espanyola contra l’independentisme. Diu la fiscalia belga que perquè una euroordre pugui reeixir cal que hi hagi una ordre de detenció prèvia dins l’estat que reclama l’extradició. Ho estableix la jurisprudència del Tribunal de Luxemburg, arran del cas Bob-Dogi. Aquest és el nom d’un romanès que va envestir i ferir greument un ciutadà hongarès el 2013. Hongria en va demanar l’extradició, i per això va activar una euroordre de detenció contra ell, però com que no havia emès abans una ordre de detenció nacional, van acabar denegant-la. En aquest cas, en l’euroordre emesa per Pablo Llarena el 23 de març, no hi havia aquesta ordre de detenció prèvia dins l’estat espanyol. En canvi, la fiscalia diu que es troba amb ‘un extracte molt breu de la interlocutòria de processament’, però no amb una ordre de detenció. I això, diu la fiscalia, no té valor per a l’ordre europea de detenció. La fiscalia diu que ja va demanar-li un aclariment, a Llarena: més informació per a saber quina era la base sobre la qual fonamentava la seva ordre de detenció europea emesa el 23 de març. I, efectivament, van rebre’n resposta. Però la fiscalia es va trobar que en la resposta Llarena deia que la base era l’ordre de detenció estatal que havia fet el 3 de novembre del 2017 la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela, que és qui va començar a instruir la causa contra els dirigents independentistes. Diu la fiscalia que sobre aquella base (Lamela sí que va fer els passos que calia) la jutgessa va emetre una ordre de detenció europea. Aquella euroordre la fiscalia belga la va tirar endavant, però quan Llarena va assumir la causa va decidir de retirar-la. I li recorda que la va retirar perquè no veia clar d’aconseguir el lliurament del president i els consellers. Tot seguit, el fiscal diu que si l’ordre de detenció emesa per Lamela (que Llarena va respondre que era la base de la seva euroordre del 23 de març passat) relata uns fets i unes qualificacions penals, haurien de ser els mateixos en l’euroordre emesa per Pablo Llarena. Però resulta que no. ‘La descripció dels fets és parcialment similar, però també parcialment diferent; s’hi han afegit descripcions de fet (especialment, l’agressió a agents de la policia) i les qualificacions penals que ara se sustenten són diferents’, escriu la fiscalia. Arran d’aquesta incongruència, la fiscalia diu que encara va insistir a Llarena a demanar més informació per a poder-se aclarir. I van rebre una nova resposta de Llarena, el 17 d’abril. En aquella carta, Llarena comet un error, que la fiscalia posa de manifest dues vegades en un escrit de cinc fulls: en comptes d’escriure la data del 21 de març del 2018 (el de la interlocutòria de processament), va escriure 21 de novembre del 2018, és a dir, d’ací a mig any. ‘Sembla que és un error material’, observa la fiscalia. El cas és que en el nou escrit enviat a la fiscalia belga, el jutge Llarena canvia d’opinió i diu que no, que la base de l’euroordre és la interlocutòria de processament. Del 21 de març. Però la fiscalia observa que el processament manté les ordres de detenció inicials de la jutgessa Carmen Lamela del 3 de novembre i que no les modifica. O l’una cosa o l’altra. La fiscalia expressa que en aquest escrit que no s’aclareix amb Llarena. Després d’haver fet totes aquestes giragonses pels documents de Llarena, la fiscalia conclou que, efectivament, no hi ha cap ordre de detenció dins l’estat espanyol que fonamenti l’ordre de detenció europea. I demana al tribunal belga que ‘declari irregular l’ordre de detenció europea del 23 de març del 2018.’ Tot un cop contra Llarena i contra la justícia espanyola. Ací podeu llegir el document íntegre:

Document exclusiu: Així ha estat humiliat el jutge Pablo Llarena per la fiscalia belga

La CUP no serà a l’acte de demà a Perpinyà organitzat pel Consell per la República perquè hi veu ‘certs partidismes’, segons que han dit fonts del partit. En aquest sentit, ha recordat que no formen part del Consell per la República, però diu que ‘celebra’ que el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí pugui tornar als Països Catalans i ha expressat ‘tot el suport antirepressiu a les persones exiliades’. ‘Entenem que la lluita antirepressiva ha de ser un dels eixos vertebradors del nou cicle polític, però aquesta estratègia ha d’estar desvinculada de certs partidismes que s’entreveuen en el desenvolupament d’aquest acte’, conclou la CUP. Qui sí que forma part del Consell per la República i ha fet una crida a participar en l’acte és Poble Lliure. La formació de l’Esquerra independentista es va adherir al Consell per la República ara fa un any i des de llavors el seu portaveu nacional, Guillem Fuster, forma part del govern de la institució. Tothom a Perpinyà! Un clam per la independència, la llibertat dels presos i dels exiliats, la fi de la repressió i la República dels drets socials! Estratègia, mobilització i confrontació democràtica!Visca la terra i els Països Catalans! 📅29F🕔12h🏫Parc de les Exposicions pic.twitter.com/Yi1H9xelso — Poble Lliure 🎗 (@Poble_Lliure) February 27, 2020

La CUP no assistirà a l’acte del Consell per la República a Perpinyà perquè hi veu ‘certs partidismes’

Anticapitalistes creu que el lideratge del secretari general de Podem, Pablo Iglesias, ‘no ha estat positiu’ per a la formació i considera que un cop finalitzi el cicle d’eleccions i investidura, l’esquerra alternativa ha d’anar cap a una reconfiguració de l’espai en el qual es donin fórmules de cooperació entre actors polítics ‘més obertes i menys perjudicials’ que les dutes a terme per la direcció de Podem. Així ho ha dit en una entrevista a Europa Press el portaveu d’Anticapitalistes, Raúl Camargo, que creu que ‘l’espai d’Unides Podem ha d’anar cap a aquesta reconfiguració’ perquè l’esquerra a Espanya ‘no pot seguir funcionant com fins ara’. I tot i que entén que cal ‘un paraigua unitari’ per concórrer a eleccions, advoca per aconseguir un espai que sàpiga assumir la pluralitat de l’esquerra. Segons diu, Podem, ‘imposa a totes les altres de forma constant els seus punts de vista’, pel que creu que la fórmula no ha funcionat. Camargo considera que per molts canvis que duguin a terme en el si de la seva executiva, ja hi ha moltes persones que han abandonat el projecte. Per Camargo, la remodelació del Consell de Coordinació aprovada en el Consell Ciutadà Estatal després de les eleccions autonòmiques de maig no ha servit per millorar el projecte. Podem s’assembla als partits tradicionals Anticapitalistes, que s’integra com a corrent dins Podem, advoca per superar la marca Unides Podem i anar cap a una fórmula en què hi hagi un reconeixement dels actors polítics que formen l’espai, on s’arribi a pactes per als acords i les discrepàncies. ‘Hi ha d’haver cultura de debat i de discussió, fins ara no ha funcionat bé’, confessa. El portaveu del corrent i ex-diputat a la Comunitat de Madrid creu que aquesta nova fórmula ha de permetre la coexistència de les diferents organitzacions ‘sense que unes es vegin sotmeses a altres’. Segons ell, això ha de passar per crear òrgans intermedis amb taules de negociació. Fórmula coral i poder no concentrat Per això, des d’aquesta organització aposten per anar a fórmules de direcció diferents de les que ha dut a terme Iglesias, buscant portaveus i lideratges corals de manera que el poder ‘no estigui tan concentrat’. Camargo assenyala que el model de secretaris generals que es va imposar a Podem no li agrada i que s’hauria d’haver optat per direccions més col·lectives amb òrgans de direcció sotmesos a les bases i amb estructures intermèdies que també deliberessin. ‘Aquest és el model que ha de seguir una esquerra que aspiri a perdurar i que aspiri a representar una forma de fer les coses diferent dels partits tradicionals’, indica. Alhora, lamenta que la formació ‘s’ha assemblat força als partits tradicionals a la seva forma d’actuar i això ha suposat una debilitat important’. Per als Anticapitalistes, un model que quadra amb aquesta idea organitzativa de l’esquerra alternativa és Endavant Andalusia, la coalició integrada per Podem i Esquerra Unida que es va presentar a les darreres eleccions d’Andalusia, el feu d’Anticapitalistes. Segons diu, és una fórmula correcta de ‘cooperació entre iguals’ perquè tant Podem Andalusia com Esquerra Unida ‘no s’han unit’ sota la lògica que un es posa darrere de l’altre, o subordinat com sí que ha passat a Unides Podem’. Assenyalen que en l’espai polític andalús hi ha lideratges compartits i ‘una forma fresca’ de relacionar-se amb la gent, a més d’una ‘màxima estratègica compartida’ per totes les organitzacions que conviuen. Defensa els resultats d’Endavant Andalusia Per Camargo, el fet que des d’un principi Endavant Andalusia hagués deixat clar que no entraria en un govern de coalició amb el PSOE de Susana Díaz, va ser positiu electoralment i el va portar a obtenir uns resultats significatius en les autonòmiques. De fet, afirma que van aconseguir els millors resultats en el conjunt de l’estat. En aquest punt, Camargo recalca que encara que després de les eleccions hi havia qui demanava internament la dimissió de la secretària general, Teresa Rodríguez, finalment ‘s’ha vist que l’andalús ha estat el millor resultat de tots’, fins i tot millor que el d’Iñigo Errejón amb Més Madrid, o millor que el de les espanyoles de Unides Podem’. Per aquest motiu, insisteix que seria positiu que el model andalús s’estengués al conjunt de l’estat espanyol, i retreu a Podem que sigui ‘una organització jeràrquica, sense deliberació, amb poc respecte per les minories i amb poca capacitat d’integració’. Podem, allunyat de l’esperit del 15-M Segons el parer de Camargo, un dels problemes de Unides Podem és que es va fixar objectius electorals massa ambiciosos com ‘superar al PSOE o guanyar eleccions’, i que pel camí van ‘sacrificar moltes coses per obtenir el benefici més gran, que era guanyar’. Per això, ara considera que s’ha de donar una reflexió en la interna de l’espai polític i anar a una fórmula com la d’Endavant Andalusia, en el que hi hagi ‘cooperació entre iguals, un model més obert i plural, i amb delimitació estratègica clara’. En aquest sentit, assenyalen que si bé el moviment 15-M no era ‘partidista’, en el seu origen Podem va recollir ‘una part el seu esperit’, però lamenten que després de l’assemblea de Vistalegre I, es van allunyar d’aquestes formes inicials en assumir un model organitzatiu més equiparable a altres forces. ‘Després de Vistalegre hi ha una ruptura clara amb aquest esperit del 15-M’, indica Camargo. Per això, des d’Anticapitalistes consideren que l’esquerra alternativa ha d’anar cap a la construcció d’una eina electoral ‘a l’altura dels temps’ i que no sigui simplement una cosa com la resta de partits tradicionals només que ‘una mica més a l’esquerra’. Més Madrid, fora de l’esquerra alternativa En aquest sentit, afirma que la formació Més Madrid no es pot situar en l’espai de l’esquerra alternativa, i cita com a exemple la votació ‘al costat de Vox’ del projecte urbanístic Madrid Nou Nord, ‘l’especulació urbanística més grossa en 40 anys’. A més, consideren que les fronteres entre la formació d’Íñigo Errejón i el PSOE ‘cada vegada es faran més imperceptibles’. ‘Aquesta força va cap a un altre espai i altres caladors. No es pot comptar amb ella per transformar la situació política del país’, ha lamentat Camargo. Opina que Més Madrid va cap a ‘algun tipus de fusió o acord’ amb el PSOE perquè neix amb la intenció d’adaptar-se al medi i esdevenir un nou centreesquerra. Per això descarta que aquesta plataforma política ‘serveixi o vulgui construir una força plural de les esquerres amb afany transformador i que s’enfronti als grans reptes’.

Anticapitalistes, sector intern de Podem, diu que el lideratge d’Iglesias ‘no ha estat positiu’

Pere Portabella va presentar El sopar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, companyat de Txell Bonet i Jordi Balló. La circumstància política de l’empresonament dels dirigents polítics catalans ha fet que l’interès que desperta no pari de créixer i no es quedi reduït a aquest film. Tota l’obra de Portabella pren cada dia més importància i vigència. I no tan sols aquí, sinó arreu. Ben aviat té dues cites internacionals destacades: una a Croàcia i una altra a Mèxic, al reconegut Festival FICUNAM. La conversa, centrada en principi en el film El sopar, rodat en plena clandestinitat, el dia que van assassinar Puig Antich, i en la manera com l’ha actualitzat a partir d’unes addendes, deriva cap al món polític global. Explica que li interessa el ‘menys que és més’, que li va ensenyar el president Múgica com a possible camí de futur, i per què el preocupa el moment tan difícil que travessa el món, amb l’enfonsament de la democràcia. Un moment que viu com un fracàs. —Us ho podíeu imaginar, que tornaríeu a viure una situació com aquesta, amb presos polítics? —Parlem de la presó, però si tu mires globalment el món, és un fracàs brutal. Fixa’t que la ultradreta surt reforçada pertot arreu. Hi ha un desprestigi buscat per part del poder de la democràcia com un ordre regulador humanista. Torna un autoritarisme molt bèstia. Estem sota amenaces d’armes nuclears, com no havíem estat mai, per primera vegada. I la cosa més greu és aquesta espècie d’eufòria de la ultradreta. Ja veus què passa a Itàlia…. —Heu parlat de fracàs. Teniu aquesta sensació íntimament? —Home, això que passa es viu malament. Si la situació… Estàvem convençuts, que milloràvem. Hi ha un moment que ens pensem que millorem. Fins als anys vuitanta, encara hi havia l’estat del benestar. A tots els països –a la Unió i a tot arreu– hi havia la idea de no tornar mai més a guerres mundials, a una dictadura com la nostra. Es va viure un període bastant eufòric. A partir d’allà ja comença a introduir-se subtilment el pensament únic d’una manera soterrada. En una analogia economicista, el gran poder financer es va deslligar de l’economia real. El fet més greu és que ara ve una situació de canvi radical, que significa un canvi cultural dels nostres comportaments, en què ningú no podrà pensar en una feina per a tota la vida, sinó que canviarà unes quantes vegades a la vida i s’haurà de desplaçar i tot. Vull dir que no podràs treballar tot el temps, perquè hi ha una intel·ligència tecnològica que no fa sinó eliminar la nostra feina. Que amb el canvi climàtic ja hem arribat tard, ens ultrapassa constantment. Tota l’estructura, si us hi fixeu, va contra el factor democràtic de la convivència, contra el factor humanista de convivència d’una comunitat. Els fets són incontestables. Si mireu Itàlia, França, el Brèxit, els Estats Units amb Trump, el Brasil… —… —És que si no mires globalment les coses estàs fotut i et quedes entrebancat. Sempre t’has d’obrir per arribar aquí. I aquí som expressió concreta d’un estat que té una crisi sistèmica monumental i territorial. I això s’ha de resoldre políticament. Punt. Tot el que no sigui això és càstig, venjança. —Com s’hi ha arribat, fins aquí? Com s’ha pogut generalitzar la corrupció d’aquesta manera? —La desigualtat genera països indecents. La corrupció creix. El llenguatge té un procés reduccionista, no hi ha relat, sinó que hi ha amenaça, o l’afirmació particularista que tu ets el que tens una sola alternativa i el que mana sóc jo. Doncs això degrada. Sents, per exemple, en Casado i diu ximpleries que no tenen sentit. Com aquesta noia que diu que el sobiranisme i el Sánchez ‘es van fer a la presó’. Però qui els hi va ficar, a la presó? No hi han anat voluntàriament. Collons, tu, ets tu qui m’hi has ficat! —Pessimista? —No, no… No és pessimisme. —Descripció? —És veure si el tacticisme encara pot portar sobretot a una frustració més gran entre la gent, diguem-ne, ja més sensible. Només és qüestió de mirar. És clar, si veus que es moren nens i nenes per la incapacitat d’Europa d’acollir immigrants, que l’èxit del desenvolupament d’Europa, la Unió Europea, es va basar precisament en els immigrants, i gràcies a ells vam progressar. Això trenca la marca d’Europa com a lloc d’acollida, els drets humans, per exemple, i les llibertats individuals. —I respecte de la situació catalana? —El triomf dels partits que assumeixen tot aquest procés de destrucció de la democràcia, que és la ultradreta, generen una resposta violenta i molt agressiva en relació amb el funcionament democràtic i civilitzat… Tot això ens ha de dur a dir: vejam, hi ha una sortida o estem col·lapsats per la violència i la força que té el poder, en aquest cas, ja no sols en una presó, sinó amb l’amenaça de tot? Sí. Sánchez necessita el sobiranisme per començar a caminar i arribar fins aquí. Nosaltres necessitem Sánchez per a començar a governar i arribar fins aquí. Oh, és que si no m’ha donat… —… —Sense renunciar a res, ni a la independència ni a res, però s’ha d’evolucionar. Si et quedes entrebancat, estàs fotut. Però si dius: no, jo començo a governar i continuo governant, i nosaltres necessitem això i no renunciem ni a federalisme, ni a independentisme ni a res i anem governant. Aleshores serem capaços de presentar-nos a unes eleccions perquè hem governat i som aquí i podem fer un referèndum. —Però Sánchez no ha fet cap pas, els ha mantinguts a la presó. —El PSOE no és un partit socialista, és socialdemòcrata. I va renunciar a ser socialista quan vam entrar a la Unió Europea. Va rebre molts diners, el PSOE i també el PP, per impedir realment que aquí hi hagués un partit comunista com a Itàlia. Tan senzill com això. Sé que ho simplifico molt. I aquí el que hi ha sortit és la dreta. I doncs, centre-dreta, un partit que deixa de ser a l’esquerra perquè hi renuncia, això és la socialdemocràcia. Doncs això ve d’aquí. Aleshores el tema del Sánchez té un problema intern molt fort, però ell ha fet… Però mira, arriba la situació de la moció de censura. S’ha d’estar sempre obert a l’atzar i a l’imprevist i d’una plomada tot el PP al carrer. Coses així passaran. Però per passar, has de caminar. Si et quedes parat, no reps. —El judici serà retransmès per televisió. Des de la vostra trajectòria de cineasta, en faríeu res? —No té sentit, perquè ja té una força tremenda i és insostenible pel mateix poder, però no els tremola el pols. Té la funció de càstig. Que la ultradreta hagi pogut entrar amb Vox per reclamar patrimonialment que ells tenen l’alternativa. Això és un canvi de valors. És el que Aznar va fer quan va aparèixer amb una llibreta: fer la restauració ideològica, que vol dir tornar a prohibir l’avortament, etcètera, etcètera. La cosa més apassionant és el que ja és previst que canviï en deu o quinze anys, això sí que és una cosa que matarà i que és possible que vulgui fer. —En això que dèieu que sou partidari d’anar junt amb en Sánchez, quin pas creieu que hauria de fer en Sánchez perquè fos creïble. —Jo no sóc partidari d’això. —Teniu raó, no ho heu dit, ho he simplificat. —Dic que hi ha aquesta possibilitat. I aquesta possibilitat per a què serveix? És per a sortir del forat on som i que segur que si arribem al 2020 estarem en condicions de saber cadascú de nosaltres què volem. I demanar en aquest cas un referèndum sobre la independència. Jo estic per la major! S’ha d’anar molt alerta, amb això de: si no em dónes això, jo no et dono allò. Aquest espai és per a moure’s i això vol dir que l’enrocament en aquest moment ens perjudica, a ells i a nosaltres. Perquè és evident què passaria si hi hagués una majoria absoluta potentíssima hegemònica dels tres partits d’ultradreta i, home, això pot passar. El moviment ens crearà la situació de saber tots plegats què es pot fer. Des del punt de vista polític, és necessari trobar una hegemonia que ens permeti reformar la constitució i després fer l’aventura que ens pugui portar al fet que això sigui un estat federal o independent. Això és com un accident que tapa l’autopista i no et deixa passar. Pots no sortir-ne, o que hi hagi un carril que circuli i sortir-ne. No és que pensi que sigui una solució, que sigui partidari de res, hi veig una possibilitat. Tancar-se en això? Sí… també poden passar imprevistos, eh? Jo penso que… s’ha de mirar de manera global. La cosa més terrible és això que passa aquí en relació amb el canvi hegemònic d’una força política que és l’extrema dreta. —Tornant a la primera pregunta que feia referència a El Sopar, què us va impulsar a fer -la? —Com a cineasta, aquesta pel·lícula no és pas cap excepció dins la meva trajectòria. És el meu territori. En aquest cas m’interessa el que significa l’empresonament des del punt de vista humà. La idea és fer un diàleg entre ells. Res d’explicar batalletes, sinó parlar de què significa la pèrdua de la llibertat i els efectes que produeix. Que l’espectador prengui consciència de què significa l’empresonament. —Al cap del temps s’ha sabut que el dia del rodatge d’El sopar executaven Puig Antich. Decidiu de no parlar-ne, de no fer-ho evident durant tot l’enregistrament del sopar. Per què? —El raonament és que si posem l’execució de Puig Antich al mig de la conversa crearà una distorsió. I decidim que farem allò que pensàvem fer sense parlar-ne. Això sí, com que la policia, quan fa un assassinat com el d’en Puig Antich, està molt sensible, vaig dir que si algú tenia alguna cosa pendent que considerava que era un risc superior, que no l’expliqués. També els dono set o vuit minuts perquè es buidin. —Dit això, comenceu a rodar? —Tothom es va quedar en silenci i de seguida una veu d’un dels elèctrics va dir ‘rodem’ i jo vaig entrar amb un tràveling. Anar en contra de la dictadura era portar els estris, els focus i fer el tràveling… —Sí… I a partir d’aquest moment la pel·lícula flueix. —La pel·lícula té aquesta continuïtat. Hi surten frases magnífiques. La retòrica d’ells és la retòrica de gent empresonada durant molts anys. És un diàleg que van escalant, improvisant. L’Abat és el primer que diu: ‘El poder vol que nosaltres sortim d’aquí secs, volen aniquilar-nos, volen separar-nos de la família, que oblidem la política…’ —La potència del film, en un moment com el present, en què la gent té la sensibilitat a flor de pell, és molt gran. En el meu cas, em va fer passar de la ràbia a una reflexió profunda, cap a llocs que abans no m’havia atrevit ni a pensar. —L’emoció arriba per camins diferents. Molta gent diu que és un document brutal perquè realment agafes consciència de què significa la presó. Un dels protagonistes del sopar explica que coneix una filla a la presó i que quan té una néta d’aquesta filla encara és a la presó. S’hi passa vint-i-cinc anys. Això és molt bèstia. —Parlen de la voluntat explícita de destruir les persones a la presó com a objectiu polític. Aquesta voluntat també la hi veieu ara, amb els presos polítics catalans? —Aquesta penalització de tenir-los empresonats sense judici es revenja, és càstig, és escarment. Això és brutal! Això és una manera d’utilitzar el poder, en aquest cas per castigar persones que no han estat jutjades. —En El sopar només hi ha una dona, Lola Ferreira, que acaba fent les intervencions més colpidores. —Sí, és cert, ens va impactar moltíssim en el rodatge mateix. La càmera es movia, feia el tràveling des del clatell, que és una manera molt eficaç de mostrar la situació, perquè és el que veus si ets assegut allà, i el seu discurs anava pujant, pujant. I al final el Manel Esteban em diu: què faig, quan acabi? I li dic: no paris fins que ells no es plantifiquin. I la intervenció d’ella va creixent. És un discurs d’una intel·lectual, d’una marxista-leninista, però des del punt de vista humà és fantàstic. El revolucionari explicat des de la felicitat. És una intervenció magnífica. —I també hi surt la qüestió de la discriminació de les dones, ara també present. Com les dones a les presons són doblement marginades. —Marginades, sí, sí. —Sorprenentment, encara ara Dolors Bassa i Carme Forcadell han viscut una situació en molts aspectes semblant. —Molt semblant, sí, sí. La Lola, diu: ‘La dona sempre ha jugat un paper subsidiària del subjecte polític important que era l’home.’ Fa una repassada de la situació extraordinària. I veus com tots els de la taula es queden en silenci. Ningú no fa cap comentari, ningú no la interromp. Un encén una cigarreta… —A tot el film, hi queda enregistrat un ambient únic, l’opressió de la presó, de la clandestinitat… —Aquest era el clima del rodatge i també dels qui eren amb nosaltres, que eren treballadors, de confiança meva, de Comissions o de l’Assemblea de Catalunya. Tot estava molt connectat. Hi havia una emoció i un respecte immens. A més, havíem de rodar-ho tot de cop i havíem d’acabar tornant a treure-ho tot a fora. No podíem dir: bé, ja vindrem demà. Corríem el risc que la policia ens detingués. Això creava un ambient que s’hi nota. —Un dels molts temes que s’hi tracten és com la presó condiciona la vida posterior. —Sí, això és un tema fantàstic, que hi surt. Hi ha una discussió entre ells. Veus que diuen que moltíssima gent que ha passat anys a la presó ha quedat invalidada i ha estat molt ben atesa després pels partits. I, en canvi, un altre li replica que no hi està gens d’acord, que molts han tornat a la política… —El que queda clar és que tots han quedat profundament tocats. —Queden molt tocats. Tu pensa que els que participen en el sopar durant molts anys no han vist ni una forquilla, ni un ganivet, ni res i han menjat sempre amb una cullera. No tenen ni interruptors. La llum te l’apaguen i te l’encenen. Dines amb una mena de bol i amb una cullera… No tens res de l’exterior, no és allò que dius… Les parets i punt. És molt bèstia. Vint-i-cinc anys, divuit o deu així és molt bèstia. També hi ha en Conill, que va estar condemnat a mort. Al final el Vaticà va aconseguir que no el matessin. —La projecció que feu ara d’El sopar és diferent. L’heu actualitzat? —De sobte apareix un article acadèmic, de dos professors de la Pompeu Fabra, Jordi Balló i Alan Salvadó, que investiguen sobre el fet que el rodatge es fa el dia de l’execució de Puig Antich i en fan una anàlisi. I jo dic que fem una cosa: la pel·lícula és la que és i això no es toca, però de la mateixa manera que al cinema es fa servir el flashback, decideixo de fer servir l’addenda, que quan era senador havia practicat moltíssim. L’addenda és un afegit a alguna altra cosa que existeix, que té la particularitat que no n’altera en absolut el contingut, sinó que és un afegit. —I n’hi poseu tres. —La primera és un fragment del programa que van fer a la televisió el 2003, que vam anar al lloc de la gravació. —Hi ha una segona addenda? —El mateix any 1974 vaig anar al despatx de l’advocat defensor de Puig Antich, l’Oriol Arau, per veure què podia fer. Allà vaig trobar materials magnífics i m’he adonat que no contradiuen en absolut la pel·lícula, ni la canvien, sinó que la complementen. No és una cosa pactada, no és una cosa periodística, sinó que hi dóna aquest contingut de continuïtat. Són elements que surten i s’interrelacionen per si mateixos. —Encara n’hi ha una altra, que vincula el film amb l’actualitat. —Sí és la del Rajoy, però no amb ell, sinó amb el text del decret firmat per ell en què es decreta la intervenció amb el 155. —Una manera molt eficient i a l’hora molt potent de lligar el passat i el present. —Una cosa molt important que jo sempre he tingut en compte és que si tu fas una tasca, en aquest cas com a cineasta, i t’has de remetre al passat, no et moguis del present. Deixa que la memòria et porti això, perquè si no pots quedar entotsolat, tancat en tu mateix. Si una cosa és imprescindible és el present i què significa el passat en relació amb el present que tu vius.

Pere Portabella: ‘L’enrocament en aquest moment ens perjudica, a ells i a nosaltres’

La doble decisió escandalosa de la Junta Electoral espanyola (JEC) d’ordenar les inhabilitacions del president de la Generalitat, Quim Torra, i d’Oriol Junqueras com a eurodiputat han afegit tensió i nervis a la investidura de Pedro Sánchez, que a mitja tarda estava assegurada amb l’anunci del BNG i Coalició Canària de no votar-hi en contra. ERC ha convocat una executiva extraordinària al matí per a analitzar les possibles conseqüències de les decisions de la JEC, mentre que a la tarda Torra compareixerà en un ple extraordinari al Parlament de Catalunya coincidint amb la sessió d’investidura al congrés espanyol. Tot i el parany que li ha posat la JEC, un organisme conservador i polititzat per la dreta, Sánchez pot ser investit president espanyol per primera vegada, després de dos intents fallits. Però el candidat del PSOE haurà d’esperar a la segona volta de dimarts, quan una ajustada majoria simple de 167 vots el farà president, gràcies a les abstencions d’ERC i d’EH Bildu, si res no canvia. La majoria que ho permetrà serà molt similar a la que el juny del 2018 va fer-lo president mitjançant la moció de censura contra Mariano Rajoy. La investidura tancarà un any de blocatge a la política espanyola. El PSOE té pressa i ha fixat la primera volta el cap de setmana de vigília de Reis, malgrat que no va tenir cap problema a forçar la repetició de les eleccions espanyoles el 10 de novembre pensant que obtindria un resultat millor que el 28 d’abril. Sánchez va convocar les eleccions després d’haver trencat la via de diàleg oberta amb la Generalitat i la Declaració de Pedralbes, pressionat per la manifestació de l’extrema dreta espanyola a Madrid, i quan ERC i JxCat havien tombat el pressupost al congrés espanyol. Durant aquest període d’interinatge, ha crescut la repressió contra l’independentisme. S’ha fet el judici al Tribunal Suprem espanyol, amb la posterior condemna a cent anys de presó, i va activar-se l’anomenada operació Judes contra nou activistes independentistes detinguts el 23-S. Les protestes contra la sentència del Suprem també van desfermar una onada de violència policíaca dels Mossos i la policia espanyola, detencions i empresonaments de manifestants. A més, les inhabilitacions de Torra i Junqueras han afegit més pressió sobre l’abstenció anunciada d’ERC. Sánchez, obligat a cedir Malgrat tot, l’acord d’ERC amb el PSOE ha esquerdat el mur entre l’unionisme i l’independentisme i ha tornat a posar el diàleg en primer pla. La taula de negociació entre governs, on l’independentisme vol parlar de l’autodeterminació i l’amnistia, serà una prova de foc per als socialistes i la seva voluntat real de trobar una solució al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Sánchez, després d’una campanya duríssima contra l’independentisme en què es va comprometre que el president Carles Puigdemont fos lliurat a la justícia espanyola i va prometre que tornaria a penalitzar la convocatòria de referèndums, ha hagut d’abaixar el to i cedir davant les peticions d’ERC per a aconseguir l’abstenció dels republicans. El fet que el PP s’hagi enrocat ha obligat el PSOE a moure’s i a pactar amb ERC, però també amb el PNB i Unides Podem. Sánchez va negar-se a acceptar un govern de coalició després del 28-A i no volia Pablo Iglesias al consell de ministres, fins al punt que va arribar a dir que no dormiria tranquil amb ministres de Podem a l’executiu. Tanmateix, només dos dies després del 10-N ja signava el pacte amb Unides Podem, demostrant d’aquesta manera que no té cap problema per a canviar de parer segons el seu interès i la conveniència del moment. Iglesias ha renunciat a bona part de les seves promeses, especialment pel que fa a Catalunya, per aconseguir finalment d’encetar una etapa que pot ser la seva darrera en la política institucional abans de deixar pas al capdavant de Podem. Però la intransigència que ha exhibit fins ara Sánchez, l’haurà de desar al calaix si vol sumar prou suports per a aprovar un pressupost –l’estat espanyol encara funciona amb els comptes de Rajoy del 2017– i revertir algunes de les lleis més polèmiques del PP, com la reforma laboral i la llei mordassa. ERC ja ha dit que el PSOE pot comptar amb el seu suport, però lligat als avenços que hi hagi a la taula de negociació entre la Moncloa i la Generalitat. Un trencament del diàleg amb Catalunya tornaria a deixar el PSOE i Unides Podem en minoria i amb escasses opcions de continuar governant gaire temps sense, com a mínim, aprovar un nou pressupost. L’enfonsament de Ciutadans i l’auge de Vox El 10-N també va reconfigurar l’espai de la dreta i l’extrema dreta espanyola. Albert Rivera va haver de dimitir pel fracàs estrepitós de Ciutadans, que s’ha quedat en una posició marginal amb només deu diputats. Per la seva banda, Inés Arrimadas ha provat de centrar el focus mediàtic sobre ella demanant al PSOE un pacte amb Ciutadans i el PP i implorant a darrera hora als barons socialistes i als petits partits regionalistes i nacionalistes –els quals Cs faria desaparèixer del congrés amb la reforma de la llei electoral que promou– que frenessin la investidura de Sánchez pel pacte amb ERC. Qui més s’ha beneficiat de la repetició de les eleccions és Vox, que amb cinquanta-dos diputats s’ha convertit en la tercera força del congrés i que situa a l’agenda política i mediàtica les seves propostes extremistes. En canvi, Pablo Casado ha vist reforçat el seu lideratge, eliminant l’amenaça del sorpasso de Ciutadans, i es prepara per a una legislatura que pot ser curta, però que pot convertir-lo en la gran alternativa a un Sánchez desgastat. La guerra de la premsa espanyola contra Sánchez Sánchez no ha tingut mai el favor de la premsa espanyola més conservadora i reaccionària. La seva negativa persistent a facilitar la investidura de Rajoy amb una abstenció el 2016 va provocar un cop dins el PSOE per a descavalcar-lo del lideratge del partit, en una operació que va comptar amb la complicitat dels grans diaris de Madrid. Després, durant les primàries, la mateixa premsa va donar suport a la seva gran rival, Susana Díaz. Tot i la pressió mediàtica, Sánchez va tornar amb un aval majoritari de la militància. La sentència del cas Gürtel el maig del 2018 gairebé va obligar-lo a presentar una moció de censura contra Rajoy que ni el PSOE mateix es creia que pogués tirar endavant, però la majoria de la cambra va donar-li suport. El fet que ERC i JxCat votessin contra Rajoy i li aplanessin el camí va fer enfurismar la premsa espanyola, que va batejar el nou executiu socialista com a ‘govern Frankenstein’. D’ençà d’aleshores, la guerra mediàtica no ha cessat i va incrementar la virulència quan Sánchez va reprendre el diàleg amb la Generalitat, amb acusacions constants de traïdoria a Espanya. Durant l’últim any, han continuat provant de fer caure Sánchez i el govern del PSOE, però totes les campanyes han estat debades. No obstant això, res no fa pensar que Sánchez tindrà una legislatura tranquil·la, sobretot després d’haver vist com reaccionava la premsa de Madrid a l’acord del PSOE amb ERC. La dreta política i mediàtica continuarà funcionant com un ariet per a fer-lo caure abans de quatre anys, posar bastons a les rodes a la negociació amb l’independentisme i substituir-lo després de les pròximes eleccions per un govern ultraconservador del PP, Vox i Ciutadans.

La intransigència de Sánchez, la gran derrotada en la seva primera investidura reeixida

La portaveu del Govern i consellera de la Presidència, Elsa Artadi, s’ha mostrat sorpresa dels pocs assistents a l’acte inaugural dels Jocs del Mediterrani, qui els ha considerat ‘sorprenentment seleccionats’, tal com ha dit en una entrevista a Rac 1, atesa la xiulada al president Quim Torra. Artadi creu que ‘és normal que el públic s’expressi’, però ha revelat que, dies abans, la Secretaria de l’esport de la Generalitat havia demanat invitacions per a la cerimònia, i que li havien respost que no en restaven, tot i la gran quantitat de seients buits. La consellera també ha denunciat que l’organització no hi hagués convidat les federacions esportives catalanes. Als recels d’Artadi, s’hi han sumat els d’Ernest Maragall, conseller d’Acció Exterior, que també ha qüestionat l’honestedat del govern de Tarragona a l’hora de convidar la unitat de paracaigudistes de l’exèrcit espanyol a l’acte inaugural. Segons ell, el públic era ‘triat i controlat’ i a la llotja hi havia ‘molt d’estat d’olor de naftalina’. #JocsdelMediterrani2018 A Tarragona exhibicio de forces de seguretat de tots els colors.A l’Estadi quasi només públic triat i controlat.A la gespa discursos sense massa esma.A la llotja molt Estat amb olor a naftalina. Conclusió:Espanya té Cap d’Estat.Catalunya no té rei. — Ernest Maragall (@ernestmaragall) June 22, 2018 Josep Fèlix Ballesteros ho desmenteix El batlle Josep Fèlix Ballesteros ha explicat que els espais buits del Nou Estadi es devien a les invitacions reservades a delegacions internacionals i als esportistes, vora tres mil. Ballesteros diu que demanarà a l’empresa Ticketmaster, gestora de la venda d’entrades, que especifiqui quantes no s’han fet servir. Sobre les sospites del govern, ha dit que ‘era materialment impossible de seleccionar el públic’, perquè ‘l’empresa posava com a condició que només se’n podien comprar sis d’un sol cop’. També ha assegurat que no coneixia la petició de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya.

El govern creu que l’Ajuntament de Tarragona va seleccionar un públic espanyolista

A la façana del Palau de la Generalitat, torna a haver-hi una pancarta, ara a favor de la llibertat d’opinió i d’expressió. Aquest matí, els funcionaris havien retirat la pancarta que s’havia penjat ahir, amb el llaç blanc amb una franja vermella. La Junta Electoral espanyola havia ordenat al Departament d’Interior que enviés els Mossos d’Esquadra a llevar-les abans d’avui a les 15.00. Tanmateix, el president Quim Torra hi ha penjat una nova pancarta que fa referència als drets fonamentals d’opinió i expressió, recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans. També ha anunciat que presentaria una querella contra la Junta Electoral espanyola per un delicte de prevaricació. Aquesta és la resposta de Torra a les amenaces de la Junta Electoral espanyola i de la fiscalia, que ha anunciat una querella per desobediència contra el president de la Generalitat.

Torra penja una nova pancarta a favor de la llibertat d’opinió i expressió

La gala dels XIV Premis Ovidi que lliura el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del País Valencià (COM) s’ha fet aquest diumenge a València. Xavi Sarrià ha guanyat el premi a la millor cançó, Feliu Ventura, s’ha emportat el guardó al Millor disc de cançó per ‘Convocatòria’, i Miquel Gil, ha guanyat en la categoria de Millor disc de folk amb ‘Geometries’. També han estat premiades Tesa, que ha guanyat amb ‘Rural’ el guardó al Millor disc de hip hop i electrònica; i ‘Junteu-vos’, del grup Diluvi, que s’ha emportat el Millor disc de mestissatge. Pel que fa al millor disc pop ha estat per a ‘Cante el cos elèctric’, de Gener, i en rock el premi se l’ha endut ‘Abisme infinit’, d’Ofelia. El millor disc d’artista revelació ha anat a Nomembers, mentre que la millor lletra ha estat per a ‘Ombres en la pluja’ de Mans de Destral i els Oratges Canviants. Els premis també ha reconegut la trajectòria de Gramoxone Ska Band i el festival Feslloch. Durant la recollida dels premis han estat diversos els artistes que han fet referència a la situació política, especialment expressant la solidaritat amb els presos independentistes i donant suport a les reivindicacions del Principat.

Els Premis Ovidi Montllor reconeixen, entre altres, Xavi Sarrià, Tesa, Feliu Ventura i Miquel Gil

Xavier Sala i Martín i Germà Bel han tingut una enganxada a Twitter amb Jordi Cañas, ex-diputat de Ciutadans al Parlament de Catalunya. Tot ha començat arran d’un piulet que ha fet aquesta matinada l’economista Xavier Sala i Martín, en què deia que aniria davant el TSJC a exercir el dret de manifestació i a donar suport a Mas. Cañas ha engegat la picabaralla dialèctica aquest matí i ha contestat a l’economista dient: ‘Palmeros apesebrados acosando a la justicia. El Régimen Micolor.’ Sala i Martín no s’ha mossegat la llengua i no ha tardat a replicar-li. Li ha dit que potser tenia fred de peus i que si acabava entrant a la presó, ja l’aniria a veure, en al·lusió al fet que Cañas és acusat d’un presumpte delicte fiscal. Ja he arribat a Barcelona per anar al TSJC a exercir el meu dret a la manifestació i a l’expressió lliure demà a les 9:30am. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) October 14, 2015 Palmeros apesebrados acosando a la justicia. El Régimen Micolor https://t.co/tHJ9t6TmCQ — Jordi Cañas (@jordi_canyas) October 14, 2015 Gelos!? Quan entris a la presó per robar (no x posar urnes), també et vindré a veure,encara q siguis un mal educat! https://t.co/NRTaKHezt3 — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) October 15, 2015 @XSalaimartin mira hortera, vete a hacer palmas y a rebuznar al pesebre — Jordi Cañas (@jordi_canyas) October 15, 2015 Jordi Cañas li ha dit ‘hortera’ i l’ha engegat a bramar davant el TSJC. Llavors Germà Bel, candidat de Junts pel Sí a Tarragona el 27-S, ha rellevat Sala i Martín i ha recordat a Cañas que treballa al Parlament Europeu, d’assessor de l’eurodiputat de Ciutadans Juan Carlos Girauta. Cañas, al seu torn, ha continuat atacant i ha recordat a Bel que havia estat membre del consell assessor d’Endesa a Catalunya. Vegeu el seguit de piulets que s’han bescanviat Jordi Cañas i Germà Bel: @jordi_canyas @XSalaimartin Pero el ‘pesebre’ no era el Parlament Europeu? — Germà Bel (@gebelque) October 15, 2015 .@gebelque @XSalaimartin creo que era Endesa, ¿no? — Jordi Cañas (@jordi_canyas) October 15, 2015 @jordi_canyas @XSalaimartin Para nada: muy chiquito visto lo tuyo, y yo ya lo dejé. Tu ahí sigues, apesebrado. ¿No sabes hacer otra cosa? — Germà Bel (@gebelque) October 15, 2015 @jordi_canyas @XSalaimartin Además, vas a comparar: Yo llegué ahí de asesor x Currículum…tu, digamos Q por otras circunstancias de la vida — Germà Bel (@gebelque) October 15, 2015 @gebelque @XSalaimartin chiquito? Diez años como miembro del Consejo Asesor de Endesa en Cataluña dan para mucho. Sabemos porque lo dejaste — Jordi Cañas (@jordi_canyas) October 15, 2015 @gebelque @XSalaimartin llevas apesebrado unos cuantos años. Además lo del cambio de chaqueta no te ha sentado muy bien. Apa, a dar palmas — Jordi Cañas (@jordi_canyas) October 15, 2015 @gebelque @XSalaimartin y lo asesor por curriculum… Jajajajaja, venga hombre. En fin, lo dicho. — Jordi Cañas (@jordi_canyas) October 15, 2015 @jordi_canyas @XSalaimartin El mio disponible online 🙂 El tuyo? Y lo explicas todo..todo? Lo de las ‘circunstancias’ de la vida tambien 🙂 — Germà Bel (@gebelque) October 15, 2015

Xavier Sala i Martín i Germà Bel se les tenen amb Jordi Cañas a Twitter

El president d’Hongria, Viktor Orban, s’ha reunit amb el president del parlament europeu, Martin Schulz, per tractar de l’entrada de refugiats que volen anar al centre d’Europa. Orban ha afirmat que no és problema europeu sinó d’Alemanya, ‘perquè tots volen anar a aquest país i no es volen quedar a Hongria’. El president hongarès també ha dit que Schengen estava en perill perquè la crisi dels refugiats està fora del control dels líders europeus. Hongria torna a permetre l’entrada de refugiats a l’estació central de Budapest Les autoritats hongareses han tornat a obrir la porta de l’estació central de Budapest als centenars de refugiats que es concentraven a l’exterior des de feia dos dies. La policia que els ho impedia des de dimarts s’ha retirat avui al matí i el miler de refugiats concentrats i acampats a les portes de l’estació de Keleti hi han començat a entrar, sense saber si hi ha trens cap a la veïna Àustria, de camí a Alemanya, la destinació final de molts d’ells. La reobertura de l’estació té lloc just quan el primer ministre hongarès, Viktor Orban, és esperat a Brussel·les per a parlar sobre la crisi de refugiats a Europa, que sols al juliol va arribar a la xifra de 107.500.

El president d’Hongria: ‘El problema dels refugiats és d’Alemanya; no és un problema europeu’

El president del Parlament d’Islàndia, Steingrímur J. Sigfússon, ha reivindicat la presidenta Carme Forcadell davant els presidents de tots els parlaments europeus a l’assemblea general del Consell d’Europa, a Estrasburg. Durant la seva intervenció, ha dit que a Europa hi havia exemples clars de falta de respecte pels drets humans, per la llibertat d’expressió i pels drets de les minories. ‘Estic preocupat per la situació de Catalunya’, ha dit, abans de mencionar l’ex-presidenta del parlament. ‘Crec que la situació catalana mereix l’atenció d’aquesta assemblea’, ha afegit. Ahir, Sigfússon va expressar per carta la seva preocupació per la sentència contra el procés a l’Assemblea del Consell d’Europa i a la Unió Interparlamentària sobre la sentència, especialment pel cas de Forcadell. La presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, ha evitat de referir-se a la sentència contra el procés durant la seva intervenció. Ha respost dirigint-se directament a Sigfússon que Espanya és un estat de dret, s’ha presentat a ella mateixa com una barcelonina i ha dit que hi ha dos problemes: un de polític, que caldrà solucionar perquè poc menys de la meitat dels catalans volen la independència, i un altre d’ordre públic. La Síndica General d’Andorra, Roser Suñé, ha parlat en francès i no ha fet cap referència al cas català.

El president del Parlament d’Islàndia defensa Carme Forcadell davant Meritxell Batet i tots els presidents europeus