Datasets:
projecte-aina
/
vilasum

Dataset card Viewer Files Community
2
text
stringlengths
58
48.4k
summary
stringlengths
9
157
Uns científics de l’Institut Nacional de Malalties Infeccioses Lazzaro Spallanzani, a Roma, han aconseguit aïllar la seqüència del nou coronavirus, segons ha informat el ministre de Sanitat italià, Roberto Speranza. ‘Haver aïllat el virus significa moltes oportunitats per estudiar, comprendre i verificar millor què es pot fer per aturar la propagació’, ha explicat Speranza després d’anunciar aquesta fita per televisió. El ministre també ha dit que és ‘un pas per a tota la comunitat científica que permetrà accelerar la investigació sobre aquesta malaltia’. També el primer ministre italià, Giuseppe Conte, ha qualificat aquesta notícia de ‘molt important per al desenvolupament de tractaments’ i va afirmar que se sent ‘orgullós’ del Servei Nacional de Salut, ‘un dels millors del món’. Fa deu dies s’havia aïllat a la Xina però, segons expliquen els investigadors italians, els xinesos no l’havien distribuït. ‘Ara, les dades estaran disponibles per a la comunitat internacional’, ha explicat el director científic de l’Institut Spallanzani, Giuseppe Ippolito, en declaracions que ha recollit ‘La Repubblica’. ‘Hi ha espais oberts per a noves proves de diagnòstic i vacunes. Itàlia es converteix així en el soci de referència per a aquesta investigació’, ha assegurat.
Científics italians aconsegueixen aïllar la seqüència del coronavirus
El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena, instructor de la causa del procés, ha demanat al Regne Unit que continuï amb el procés d’extradició de la consellera a l’exili Clara Ponsatí. Argumenta que, després del Brexit, la immunitat com a eurodiputada ja no hi té abast. En una interlocutòria feta pública aquest dilluns, Llarena també demana al Parlament Europeu que suspengui la immunitat de Ponsatí, a qui l’Eurocambra ja ha reconegut com a parlamentària. Alhora, sol·licita el suplicatori i manté les euroordres. Llarena planteja a l’autoritat judicial britànica que reforci les mesures cautelars contra Posatí per un possible risc de fuga per eludir el procediment que té obert al Regne Unit. ‘Podria confluir el risc que l’encausada abandoni el territori del Regne Unit per establir-se a un país de la Unió Europea en el qual la immunitat tingui abast’, diu a la interlocutòria. La vista perquè la justícia escocesa decideixi sobre l’extradició començarà l’onze de maig a Edimburg. D’altra banda, Llarena manté l’ordre de detenció en territori espanyol i nega que calgui suplicatori en aquest cas.
Llarena demana al Regne Unit que continuï el procés d’extradició contra Ponsatí
El PNB anunciarà aquesta tarda si dóna suport a la moció de censura de Pedro Sánchez. Tal com ha anunciat la formació a través del seu compte de Twitter, el partit ja ha decidit què votarà. Aitor Esteban, el portaveu dels nacionalistes bascos a la cambra espanyola, serà qui farà pública la decisió des de la tribuna en el seu torn d’intervenció en el debat de la moció de censura. El EBB ya ha tomado una decisión. Se la comunicará en los próximos minutos al Grupo Vasco. @AITOR_ESTEBAN la anunciará en su intervención. — EAJ-PNV (@eajpnv) 31 de maig de 2018
El PNB ja ha decidit el seu vot i anunciarà aquesta tarda si dóna suport a la moció de censura
L’un llicenciat en dret i l’altre en filologia, Alfons Esteve (Xàtiva, 1968) i Francesc Esteve (Xàtiva, 1965), fa anys que es dediquen a l’anàlisi i l’assessorament lingüístic. I a la defensa pràctica dels drets en aquest camp. Tots dos treballen al Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i són coautors, entre més, dels llibres El nom, la unitat i la normalitat: informe sobre el reconeixement del català com a llengua oficial i pròpia del País Valencià i Drets cap a la normalitat. Del projecte lingüístic d’Acció Cultural del País Valencià, i juntament amb l’entitat cívica, els germans Esteve n’han fet ara un llibre, que ha editat Onada i on queda recollida, fil per randa, una proposta per a una llei d’igualtat lingüística. I expliquen que amb aquesta proposta es podria revertir l’actual situació de regressió. Duu un títol explícit, Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació, i reclama atenció. I posada en pràctica. —Presenteu un llibre que és, de fet, una proposta de llei: què ha fet necessari aquest plantejament? —Alfons Esteve: Pensem fer la llei, i l’explicació (per què el llibre va més enllà de la llei), per la situació en què ens trobem i que cal començar a superar. És una situació de subordinació del català i cal fer polítiques actives que la revertisquen. Pensem que cal una nova llei. L’actual té trenta-cinc anys, està feta amb els condicionants d’aquell moment i tenia (té, perquè està en vigor) moltes mancances. Hi ha d’haver una llei que regule tots els àmbits socials i que tinga mesures pràctiques i efectives per a començar a capgirar aquesta situació. Amb l’actual llei no n’hi ha prou per a garantir els drets dels valencianoparlants, no garanteix la igualtat. —Una de les qüestions que poseu sobre la taula és que, actualment, no és que no s’avanci sinó que es va endarrere. —Francesc Esteve: Actualment, tal com està la situació, juguem a perdre. No podrem guanyar mai en cap cas. Estancar-nos ja seria positiu. I les dades que donem, que són oficials, són prou significatives: per exemple, passar del 61% de gent que es declara valencianoparlant el 1992 al 50,9%… Són 10 punts menys. Això, en la competència declarada. En la gent que l’entén, del 83,2% el 1992 al 72,4% el 2015 també és una baixada. Retrocedim en habilitats declarades d’ús, les més bàsiques. Pugen les acadèmiques, per la força del sistema educatiu: la gent que diu que sap llegir-lo i que el sap escriure. Això ens porta a la llatinització del valencià. En l’ús, la reculada és fortíssima. Les enquestes parlen de vint punts, en alguns casos. Les dades són realment preocupants. No es pot confiar tot a l’escola com s’ha fet fins ara. No ho resol. —Ja s‘ha demostrat. —A. E.: Ho deia l’informe de l’STEPV: el 2016, hi havia un 30% d’ensenyament en valencià. Al ritme actual, arribaríem al 50% l’any 2094! Però és que hi ha un desequilibri bestial, no hi ha continuïtat: es comença prou bé a l’escola infantil, a l’ESO ja baixa, quan s’arriba al batxillerat i els cicles formatius la baixada és increïble i després, en la universitat, depèn d’on caigues. Una altra qüestió: hi ha desigualtats immenses entre comarques, amb una gran discontinuïtat territorial que crea blocs diferents. Al sud, sobretot. I forats a les grans ciutats. Una altra: la disfunció sistema públic/sistema privat: sembla que només siga una cosa del sistema públic i que el privat n’estiga exempt absolutament, com si no tinguera cap obligació respecte de la llengua oficial i pròpia. En el marc legal actual de la Constitució espanyola, i de la interpretació que se n'ha fet, no hi ha igualtat lingüística —La qüestió terminològica també és important: en el seu moment, vàreu insistir per canviar el concepte de ‘requisit’ lingüístic pel de ‘competència’, pel que fa a l’accés a la funció pública, i ara parleu d’igualtat lingüística. —F. E.: El terme ‘requisit’ reforça la visió de simple exigència administrativa, igual com una pòlissa que cal adjuntar al teu currículum simplement per a passar i de la qual després ja et pots oblidar. Com el certificat mèdic o el de penals. I, a més a més, negatiu: és una trava. El terme ‘competència’, al contrari, posa l’èmfasi en la qüestió important: no que tingues el paper sinó la competència. Si tu has d’exercir, convé que sigues competent, que pugues parlar, atendre, escriure en les dues llengües oficials. El paper ens interessa menys: ens interessa l’aptitud. Només la competència es transformarà en ús, el requisit es transformarà en un paperet que s’arxiva. —A. E.: I volem que la competència es demostre en el moment que es fa l’accés a la funció pública. Proposem que alguna de les proves, dels tres o quatre exercicis que s’han de superar en aquest accés, s’haja de fer en valencià. La idea és demostrar que aquella feina que faràs en el futur, pots fer-la perfectament en català. —F. E.: Per exemple, a l’ensenyament, que és l’únic lloc on actualment hi ha l’exigència de demostrar el coneixement del valencià, la gent s’aprèn els temaris en castellà i els recita; el valencià és un simple ‘ací tinc el titolet’, sense cap connexió amb les coses que un professor ha de demostrar que sap i que fa. Si has de ser professor i has de dominar les dues llengües, demostra’m en l’oposició que les domines. —Igual com en tot. —F. E.: És clar. Igual com tens un títol que demostra que ets químic i després has de fer una oposició per demostrar com apliques els teus coneixements a l’ensenyament. La Llei d'igualtat LGTBI aprovada per les Corts valencianes ens ha servit de model —Per què heu triat el terme d’igualtat lingüística a l’hora de posar etiqueta a la llei? —A. E.: El terme no és nostre, ix en un estudi sobre els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes, coordinat per Rafael Castelló i Artur Aparici. Plantegen que, vistes les dades, si volem avançar s’ha d’establir un nou sistema. I comencen a parlar d’igualtat lingüística. A més, és un terme neutre, un concepte positiu i ampli amb el qual avui ningú no pot estar en contra, més enllà de sectors molt de l’extrema dreta. I defineix molt bé les relacions, com ha passat en les reivindicacions del feminisme o contra el racisme. Creiem que es pot aplicar molt bé a la llengua. —F. E.: I facilita moltíssim la comparació: per què no és igual la meua? Per què eixa persona pot ser atès en la seua llengua i jo no? —Hi ha una situació de discriminació que així es visibilitza. —F. E.: La càrrega de la prova, diguem-ne, cau sobre l’altre. Si està en contra de la igualtat lingüística, ha d’explicar per què. Hem aprofitat, també, una de les últimes lleis que han aprovat les Corts Valencianes: la llei d’igualtat de les persones LGTBI, que és força avançada, exigent i que ens ha servit de model. —Una de les qüestions que denuncieu és que en els afers de llengua sembla que hàgim d’acceptar situacions que en altres àmbits de discriminació trobem inacceptables. En el cas de la discriminació per raó de color de la pell o de gènere o de condició sexual. D’alguna manera, col·loqueu un mirall davant l’esquerra valenciana i pregunteu si la discriminació per raó de llengua, en canvi, sí que s’ha d’acceptar. —F. E.: La llei d’igualtat LGTBI està ben feta. Així que ara explica’m per què en la discriminació per raons de condició sexual s’apliquen correccions, fins i tot sancions i, en canvi, no es pot fer quan hi ha discriminació per raons lingüístiques. —A. E.: Tenim molt interioritzat que se’ns pot discriminar per raó de llengua. Ho tenim tan interioritzat que quan fas propostes tan moderades com aquestes encara hi ha qui se’n queda sorprès i diu oh, en un comerç m’han d’atendre en valencià? Com pot ser? Escolteu, simplement diem que han d’entendre. En bona lògica seria atendre, però en la situació en què som, parlem d’entendre. Això ho qüestionem? Entendre! —F. E.: És la colonització mental. No ens plantegem ‘per què em respon en castellà, si jo sóc el client?’ No. I ningú no té mala consciència per no respondre en valencià? I, en canvi, nosaltres sí? —A. E.: No tenim els mateixos drets que l’altra llengua oficial. I aquesta és una de les coses que hem de començar a revertir. I el plantejament de la igualtat lingüística és precisament això. —És una llei que regula els drets lingüístics en tots els àmbits. —F. E.: Dins les possibilitats de l’estat espanyol, eh? Cal dir-ho . —Al llibre feu un apartat que es diu ‘Nota orwelliana sobre la igualtat lingüística a l’espanyola’: recordeu La revolta dels animals i que, actualment, ‘totes les llengües oficials són iguals, però el castellà és més igual que les altres’. —F. E.: No som ingenus. Sabem que en el marc legal actual de la constitució espanyola, i de la interpretació que se n’ha fet, reforçada per l’acció de l’estat, no hi ha igualtat lingüística. Ni n’hi pot haver. Però l’única manera d’aproximar-s’hi és, precisament, reclamant-la. I posant-ho en evidència. Fa trenta-cinc anys que l'estimem, el fomentem i el promovem. Ara transformem-ho: garantim-ne l'ús —Plantegeu sancions de defensa del valencianoparlant. —F. E.: I som molt més moderats que la llei contra la discriminació de persones LGTBI, on s’estableixen coses interessants com ara l’actuació d’ofici de l’administració pública quan hi ha una discriminació, o que la càrrega de la prova caiga sobre el discriminador i no sobre el discriminat. Això no ho hem posat. —És una llei però també un canvi de mentalitat, un apoderament. —F. E.: Sí, la llei d’ús permet l’ús del valencià. Nosaltres el volem garantir. Passem de permetre l’ús, i el ciutadà ja s’espavilarà, a garantir-lo i, per tant, a protegir el ciutadà en els seus drets. —Més que no pas una reflexió, ja presenteu una llei. —A. E.: És que fa quatre anys ja vam presentar un document, amb les universitats públiques i Acció Cultural del País Valencià, que reclamava una nova llei. I abans, ‘Drets cap a la normalitat’, un pla d’acció en tots els àmbits… —I què us deien? Que sí, que sí, que calia una llei? —F. E.: Ara els responem: doncs ja la tenim. Parlem-ne. Segur que és millorable. En un sentit o en un altre: aneu massa lluny en això i us quedeu massa curts en allò. Encantats de rectificar-la. Però parlem sobre un text concret. Perquè si parlem in vacuo, ens quedem en la teorització. O en vaguetats: promoure el valencià i fomentar-lo i estimar-lo moltíssim, està molt bé i ja ho sabem. Fa trenta-cinc anys que l’estimem, el fomentem i el promovem. Ara transformem-ho. Garantim-ne l’ús. —A. E.: Ja fa molts anys que la societat va davant de la política. Ha de ser la societat qui plantege les coses. I de manera concreta. —Hi destaca la intenció de resoldre ambigüitats actuals. Per exemple, la unitat de la llengua: parleu de comunitat lingüística i, tot seguit, n’enumereu l’àmbit territorial. —F. E.: És que la llei d’ús pot portar a l’aïllacionisme lingüístic: parla del valencià sense cap connexió, en cap moment, amb la resta de la comunitat lingüística. Sense donar entendre, sinó tot al contrari, que també es parla fora dels límits del País Valencià. Bé, el fet és que, més enllà de sectors molt minoritaris, la tensió que hi havia, socialment, quant a la unitat de la llengua, ha baixat. És el moment d’encarar-ho. I ho fem. Recollint totes les denominacions. —A. E.: Per qüestions d’història i de rigor científic. Però també per a poder funcionar: reduïdes al País Valencià, moltes iniciatives no tenen futur ni mercat. —Aquesta proposta legislativa estableix que l’administració vetllarà per la unitat de la llengua. —F. E.: Sí. I preveiem una cosa molt concreta, que hi haurà col·laboració i convenis, i que la institució de referència normativa que determina l’estatut d’autonomia, que és l’AVL, es coordinarà amb les equivalents en la resta de territoris. És un dels aspectes que ha de quedar clar. Perquè s’ha funcionat de manera aïllacionista. —Al Principat, també. —Francesc Esteve i Alfons Esteve: També. —A. E.: Cal entendre que esquivar el problema no ha donat bon resultat. Amagar el cap sota l’ala no és mai la solució. —Establiu mesures d’avaluació de resultats. —A. E.: És fonamental. Parlem d’un instrument, la llei d’igualtat lingüística, que ha de tenir aplicació pràctica. I necessita un seguiment. Com en tota cosa. Per això proposem una comissió de seguiment de la igualtat lingüística, i que siga independent, que no depenga de l’administració —F. E.: I que els seus ritmes no coincidisquen amb els de les legislatures. —La situació del català al País Valencià és complicada. En aquest llibre l’analitzeu però, sobretot, proposeu mesures concretes per a la recuperació. —F. E.: Com a mínim, oferim un començament per a capgirar la tendència, que és el desús i la subordinació. El fet és que amb les actuals regles del joc juguem a perdre. Per tant, cal canviar-les. Si no, estem perduts. —A. E.: S’ha d’intervenir. Al llibre posem un exemple de polítiques actives reeixides, les de la Universitat de València. Que és el millor dels plans possibles? No, segurament és millorable. Però com a mínim en aquesta universitat s’ha capgirat la tendència. —Com? —F. E.: Canviant les regles del joc. La regla era el lliure mercat, dir que ens adaptarem a la demanda que hi haja. Però la demanda no és neutra, està molt condicionada per les circumstàncies. —A. E.: L’any 2010, a la Universitat de València i a la Jaume I de Castelló, tot i aplicar models diferents, tenien pràcticament els mateixos nivells de docència en català. A la Jaume I, el professor decideix la llengua en què fa la classe. L’any 2010 la docència en català se situava en un 20%-21%. L’any 2018 se situa en un 20%-21%. No s’han mogut. La Universitat de València tenia un sistema de línies: línia en castellà, línia en valencià (que era més o menys viable en graus amb molts grups). Doncs teníem una situació del 25%. Fins que no es va decidir d’actuar i fer una norma real amb avaluació i amb objectius anuals d’increment no es va revertir la situació. I hi ha hagut un canvi: no és el professor qui determina, no hi ha línies, sinó que hi ha una obligació d’augmentar la docència cada any fins que, passats deu anys, s’arribe com a mínim al 50% de docència en valencià. —I com s’augmenta? —A. E.: S’han deixat de banda les línies i s’oferten les assignatures: és obligatori que cada titulació tinga un percentatge mínim d’assignatures en valencià. —En quin percentatge se situa ara? —A. E.: En el curs actual, en el 42%. —F. E.: Hem canviat les regles del joc. Hem de tendir a la igualtat. Però no en abstracte ni per a les calendes gregues, no: en un termini molt concret. Pensem què passaria si diguérem: és que no som iguals en drets, hòmens i dones? Doncs deixem que lliurement, en els càrrecs més importants, hi haja qui hi haja de ser segons lliure iniciativa. Això ho sol argüir qui està en situació de privilegi, o de monopoli, i ja sabem quin n’és el resultat: que no hi haurà mai igualtat. —A. E.: S’ha d’actuar, hi ha d’haver normes i s’han d’aplicar. La situació és reversible. Podeu comprar Igualtat lingüística a la Botiga de VilaWeb
Alfons i Francesc Esteve: ‘És el moment de superar la situació de subordinació lingüística al País Valencià’
L’Ajuntament de Barcelona considera que la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre l’1-O i les declaracions dels vuit inspectors en cap de la policia espanyola com a investigats al jutjat d’instrucció número 7 marcaran l’evolució d’aquesta causa judicial. Gairebé dos anys després dels fets, la instrucció ha fet un ‘salt qualitatiu’, ja que en les últimes setmanes i mesos l’Audiència de Barcelona ha rebutjat que s’investiguin diversos votants com demanava la fiscalia i l’Advocacia de l’estat, ha avalat que s’investiguin les ordres donades pels comandaments i ha reobert la majoria de peces separades, una per cada escola, arxivades pel magistrat instructor. Per això, els advocats de l’Ajuntament esperen que la instrucció pugui estar acabada d’aquí a un any aproximadament. La sentència del judici contra el procés del Suprem fixarà uns fets provats que podrien determinar fins a quin punt l’actuació policíaca d’aquell dia es considera que va ser desproporcionada i que va vulnerar els drets de reunió i de protesta. Això pot afectar el possible futur judici contra els policies que van actuar a Barcelona. Com diu Marc Serra, regidor de Drets de Ciutadania, el cas ‘es juga en dos taulells d’escacs independents però que s’influeixen mútuament’. També ha influït en la causa la declaració de diversos testimonis davant del Suprem, com els d’alguns responsables policíacs, testificals que es podran aprofitar a la causa del jutjat barceloní. El jutge exigeix al govern espanyol la informació sobre qui va ordenar les càrregues de l’1-O Però la instrucció del cas també pot variar força segons què declarin els vuit inspectors citats com a investigats els propers 24 i 25 d’octubre. Si assumeixen tota la responsabilitat de les ordres donades als seus subordinats, com va apuntar el tinent coronel de la Guàrdia Civil i coordinador de l’operatiu Diego Pérez de los Cobos, la investigació no afectarà gaires més comandaments. Si, per contra, indiquen que ells van transmetre ordres rebudes de més amunt, l’acusació popular exercida per l’Ajuntament no descarta demanar la citació com a investigats de comandaments superiors. El jutjat d’instrucció 7 té una causa principal i 27 peces separades, una per cada escola on va actuar la policia espanyola a la capital catalana. Només una peça està definitivament arxivada perquè només hi va haver danys materials lleus: el CEIP Tomás Moro, de Nou Barris. Inicialment el jutge instructor havia arxivat bona part de les peces per no poder identificar clarament els agents o en considerar que no havien actuat de forma desproporcionada. Actualment quatre peces estan arxivades pel jutjat d’instrucció però l’Ajuntament ho ha recorregut a l’Audiència de Barcelona, que està pendent de resoldre el recurs. Fonts municipals confien que l’Audiència reobrirà els quatre casos, com ja va fer amb altres 14 causes provisionalment arxivades pel magistrat instructor, al·legant que la protesta era legítima i, en canvi, l’actuació dels antiavalots havia vulnerat drets humans i els seus propis protocols de funcionament. L’Ajuntament es mostra molt satisfet perquè l’Audiència ha acceptat la seva tesi, segons la qual ‘no pot ser casualitat que hi hagués tants ferits en tantes escoles diferents’, cosa que podria significar que hi havia ordres prèvies concretes que van emparar aquesta actuació policíaca. Això va reobrir les peces arxivades i va permetre citar com a investigats els comandaments. En concret, hi ha 50 policies investigats, el doble que fa un any, vuit dels quals inspectors que comandaven sobre el terreny els vuit equips d’antiavalots que van actuar a la ciutat, i alguns estan encausats per diversos fets en escoles diferents. Se’ls investiga pels delictes de lesions, danys, coaccions, desordres públics comesos per funcionari públic, contra la integritat moral i contra els drets fonamentals. En total hi ha un centenar d’agents identificats com a possibles agressors i l’Ajuntament ara vol començar a estirar el fil dels agents de la brigada d’informació, que van participar en el disseny del dispositiu i van ajudar a decidir quines escoles s’intentarien desallotjar. Per la seva banda, Roger Español, que va perdre un ull per una pilota de goma, també està investigat per atemptat contra l’autoritat. En total hi va haver uns 300 ferits. Marc Serra ha lamentat el paper de l’Advocacia de l’estat espanyol, que defensa la majoria de policies, i sobretot de la fiscalia, per la seva actitud ‘activa’ per ‘obstaculitzar’ la investigació. Per això, creu que la causa ha tirat endavant gràcies a l’impuls de l’Ajuntament i altres acusacions. L’objectiu principal, diu Serra, no és només investigar els policies autors de les lesions als votants, sinó als que van dissenyar i dirigir l’operatiu. ‘Només així llencem el missatge de prevenció general perquè un dispositiu tan mal fet i amb efectes tan severs no es torni a produir a Barcelona ni contra els independentistes ni contra ningú’, ha afegit. ‘Ens hi juguem el dret a la protesta a l’espai públic’, opina Serra, que creu que cal posar límits a les actuacions policíaques.
L’Ajuntament de Barcelona avisa que la sentència del Suprem influirà en la causa contra la policia espanyola
L’estat espanyol és el segon amb més casos actius de la Covid-19, segons dades WorldoMeters. Ara mateix a Espanya hi ha 12.206 persones infectades pel coronavirus 2019 i només Itàlia té més contagiats, 26.062. Per darrere, se situen l’Iran (10.837), Alemanya (10.020), la Xina (8.043), els EUA (7.079) i l’estat francès (6.953). En xifres globals, l’estat espanyol és el quart més afectat per la malaltia. Concretament, han estat infectades 13.910 persones. Només a la Xina (80.894), Itàlia (31.506) i l’Iran (17.361), el coronavirus s’ha estès més. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Cal recordar que a l’estat la pandèmia continua en fase de creixement. El director del centre espanyol d’alertes sanitàries, Fernando Simón, ha explicat que les xifres de contagis i víctimes mortals continuaran creixent els pròxims dies. En aquest sentit, avui ha anunciat més de 2.000 casos nous i vora un centenar de morts. Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb A escala mundial, el coronavirus ha infectat 206.839 persones i n’ha mort 8.272. Fins ara, 82.889 persones, sobretot a la Xina, s’han recuperat de la malaltia.
L’estat espanyol és el segon en casos actius del coronavirus 2019
‘República, ara’ és el lema de la manifestació que ha convocat l’ANC al passeig de Colom de Barcelona. El propòsit de la mobilització és pressionar els partits republicans perquè arribin a un acord per a fer un govern ‘que avanci cap a la independència’. La mobilització va de Drassanes a la Ciutadella i omple tot el passeig de Colom. A la zona del pla de Palau, on hi ha la Font del Geni Català, se situa l’escenari, encarat cap a Montjuïc, i hi ha també una pantalla en direcció a Ciutadella. Es pot seguir en directe des d’ací: 18.20 – Els secretaris nacionals de l’ANC que no repetiran en el càrrec pugen a l’escenari i s’acomiaden interpretant l’himne nacional. 18.17 – Agustí Alcoberro, vice-president de l’ANC: ‘Aquesta República Catalana ens necessita.’ 18.16 – Agustí Alcoberro, vice-president de l’ANC: ‘Tenim la majoria per a implementar la República i cal fer-ho de manera immediata.’ 18.15 – Agustí Alcoberro, vice-president de l’ANC: ‘Només el Parlament de Catalunya pot elegir el president de la Generalitat de Catalunya. El que passa aquí és indignant. A l’estat espanyol no hi ha divisió de poders i ara el poder judicial pretén decidir qui pot nomenar el poder legislatiu per a decidir el poder executiu.’ 18.13 – Agustí Alcoberro, vice-president de l’ANC: ‘Com a ciutadans de la República exigim la seva implantació i el seu desenvolupament com una nació més’ 18.07 – Jordi Pairó, membre del secretariat nacional de l’ANC: ‘Només acceptant les conseqüències de la lluita tindrem armes per a lluitar-la’. 18.06 – Jordi Pairó, membre del secretariat nacional de l’ANC: ‘Amb el canvi de candidat, recentment hem vist que el problema no és el nom del candidat, sinó la ideologia. Ja n’hi ha prou, plantem cara!’ 18.05 – Jordi Pairó, membre del secretariat nacional de l’ANC: ‘Si el parlament vol decidir sobiranament el president de la Generalitat, es fa i prou. Què cony està passant? Què és el que no se’ns està dient?’ 18.02 – Jordi Pairó, membre del secretariat nacional de l’ANC: ‘Sempre hem estat al peu del canó i a punt per a ser cridats per defensar la República. Ara, entre sorpresa i indignació veiem que hi ha qui s’ha oblidat de la força del carrer. Nosaltres hi serem sempre, però no veiem la mateixa determinació al parlament.’ 18.00 – Concentració a Londres per un govern republicà a Catalunya amb l’assistència de Ponsatí 17.50 – ‘Jo me la vaig jugar i vull que els meus representants que se la juguin’. Persones anònimes que van defensar escoles l’1-O, funcionaris, bombers i encausats exigeixen coratge per a desplegar la República Catalana. 17.40 – El grup Lexus interpreta la seva cançó Herois a dalt de l’escenari. 17.25 – ‘Unitat, partits polítics!’, ‘Puigdemont, el nostre president!’, criden els manifestants. 17.20 – Moltes territorials de l’ANC han organitzat desenes d’autocars per a portar ciutadans d’arreu del Principat a la manifestació de Barcelona. Aqui estem exigint la implementació de la república. Tots a una! Amb tothom!#RepúblicaAra #OmplimColom #UnitsPersistim pic.twitter.com/OuF9zj61q4 — ANC_MolinsDeRei 🎗 (@MdRxI) March 11, 2018 17.13 – Els manifestants criden ‘fiscalia, això sembla Turquia’. 17.10 – El portaveu d’Òmnium Marcel Mauri i el vice-president de l’ANC Agustí Alcoberro encapçalen la manifestació. Al Passeig de Colom de Barcelona avui es torna a respirar l’aire de la llibertat. Avui i sempre al vostre costat, @assemblea per avançar cap a la República! #RepúblicaARA pic.twitter.com/F02jlvsH4A — Òmnium Cultural (@omnium) March 11, 2018 17.05 – Agustí Alcoberro, vice-president de l’ANC, demana que la República tiri endavant i es constitueixi un nou govern que ho faci possible. 🎥 @AgustiAlcoberro Avui sortim al carrer a exigir allò que vam guanyar a les urnes l’1-O i el 21-D. La nostra força és la gent i avui tornem a demostrar-ho. S’ha d’avançar d’una manera clara cap a la #RepúblicaARA pic.twitter.com/xaT9TvDhss — Assemblea Nacional (@assemblea) 11 de març de 2018 17.00 – El passeig de Colom amb la via Laietana és plena de gom a gom. A punt d’arrencar la manifestació cap a Pla de Palau. Passeig de Colom amb via Laietana ple de gom a gom. Volem #RepúblicaARA! pic.twitter.com/OJjDtVU8Mn — Assemblea Nacional (@assemblea) March 11, 2018 16.45 – Abans de l’hora d’inici de la mobilització els carrers ja són plens per a demanar un acord de govern. La gent de #Gràcia ja arribem! #RepúblicaAra @assemblea pic.twitter.com/8VguwkwXlQ — ANC Gràcia (@GraciaxINDP) March 11, 2018
En directe: Milers de manifestants a Barcelona convocats per l’ANC clamen un govern republicà
El ministre de l’Interior italià, Mateo Salvini, ha estat escridassat durant un acte electoral a l’Alguer. El dirigent ultra de la Lliga ha aconseguit de reunir unes tres mil persones provinents de tot el nord-est de Sardenya en un acte per a donar suport al candidat a les eleccions regionals, Michele Pais, i al candidat a president regional, Christian Solinas. La presència de l’ultradretà Salvini també ha aixecat protestes. Desenes de persones han provat d’impedir l’acte amb xiulets, cassoles i cartells on mostraven el rebuig a les polítiques racistes de la Lliga. Un desplegament policial important ha impedit que hi hagués incidents. Ací podeu veure les imatges de les protestes:
Mateo Salvini fa un míting a l’Alguer envotat de protestes
El CEO de Google, Sundar Pichai, ha decidit de tallar de soca-rel la polèmica que afecta la companyia nord-americana i, segons la BBC, ha acomiadat el treballador que va dir obertament que les dones eren biològicament inferiors als homes. Pichai ha fet arribar una nota interna als treballadors en què diu que el treballador ‘ha traspassat una línia per haver donat cabuda a estereotips de gènere en l’espai de treball’, tot i que no especifica si el treballador en qüestió ha estat acomiadat. ‘Suggerir que un grup de companys tenen trets que els fan biològicament menys preparats per a una ocupació és ofensiu i no està bé’, afegeix a la nota. L’escàndol va córrer com la pólvora durant el cap de setmana, quan va sortir a la llum un manifest de deu pàgines creat per un dels enginyers de Google, en el qual denunciava les polítiques d’igualtat que promou internament la companyia de Cupertino. Sota el títol ‘La bombolla ideològica de Google’, l’autor defensava que homes i dones no tenien les mateixes habilitats, inquietuds ni ambició en el camp tecnològic i laboral. ‘Els homes són més agressius a l’hora d’aconseguir cert estatus, pujar els esglaons del lideratge corporatiu, enfront de les dones, que ho intenten i senten gran ansietat quan demanen un augment. Aquestes diferències, que són ben documentades, no xoquen a ningú familiaritzat en la matèria’, diu el manifest. Les reaccions no es van fer esperar i, dins la companyia, molts treballadors van alçar la veu contra aquestes afirmacions, que atempten contra la igualtat de gènere. Un problema intrínsec? Aquest manifest arriba poques setmanes després d’una altra polèmica a la companyia. Una ordre federal sol·licitava a Google que facilités dades sobre la diferència salarial entre homes i dones, però el gegant tecnològic no va cedir les dades i va preferir de pagar la multa. L’excusa? La impossibilitat de fer un informe abans de final d’any per manca de recursos.
Google reacciona i acomiada el treballador que va publicar un text contrari a la diversitat de l’empresa
El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, i el d’Acció Exterior, Ernest Maragall, han fet aquesta tarda el traspàs de carteres amb Dolors Bassa i Raül Romeva. El Homrani ha visitat Bassa i l’ex-presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, a la presó del Puig de les Basses (Figueres). La trobada ha servit per a fer el traspàs de carteres de la conselleria que no es va poder fer quan eren a la presó d’Alcalá Meco, a Madrid. El Homrani ha dit que la situació en què han hagut de fer el traspàs era una ‘anomalia’ i que l’única manera de resoldre-ho era que els presos polítics estiguessin en llibertat. Ha explicat que tant Bassa com Forcadell estan ‘fortes i serenes’, però no en llibertat. Durant la reunió, han parlat dels desafiaments del departament per a aquesta legislatura. Se centraran, segons el conseller, en la ‘línia que sempre ha defensat Bassa, que considera que la millor política social és la feina digna’. El Homrani ha explicat que Bassa també s’havia interessat pel desplegament de la renda garantida i per les lleis socials que el govern espanyol ha impugnat. Ernest Maragall ha visitat Romeva als Lledoners (Sant Joan de Vilatorrada). Fonts del departament han explicat que aquest ha estat el traspàs que s’havia d’haver fet quan Romeva era a la presó madrilenya d’Estremera, però que allà el personal del centre penitenciari només va autoritzar una visita de quaranta minuts separats per un vidre. Avui tots dos polítics han pogut parlar cara a cara sense vidres entremig, i han pogut despatxar en més bones condicions sobre els temes de la conselleria. Les mateixes fonts han indicat que Romeva ha tingut molt interès a saber com estava el personal del departament. Maragall ha reiterat que és Romeva qui hauria d’exercir el càrrec de conseller. Segons fonts del departament, Romeva està content de poder estar en una presó catalana, tant pel fet de tornar a ser al país com perquè això facilita la vida quotidiana a la família.
El Homrani i Maragall fan el traspàs de carteres amb Bassa i Romeva
Ahir l’estat espanyol va rebre un revés dur de la justícia alemanya, que va tornar a denegar-li l’extradició de Carles Puigdemont per rebel·lió. D’ençà que el president va ser alliberat, el 5 d’abril, perquè el tribunal alemany va resoldre que no hi observava rebel·lió, Pablo Llarena hi havia anat enviant més proves que poguessin reafirmar la seva acusació. Però ahir el tribunal de Slesvig-Holstein va tornar a desacreditar-lo. Aquest cop de porta també és un fracàs de Mariano Rajoy, que fa temps que es va abocar a la judicialització del cas català per resoldre el problema. Però això no és sinó el començament d’una setmana d’infart –políticament parlant– per al president espanyol. El front de Rajoy no es limita a Alemanya i prou. Aquests últims dies, Ciutadans i el PSOE han endurit el discurs contra el sobiranisme, cosa que ha obligat Rajoy a fer-se sentir. Dissabte va anunciar un nou envit contra el govern català: va dir que no publicaria al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el nomenament dels consellers empresonats o exiliats. Aquest cos a cos amb Quim Torra no té pas el sol objectiu d’evitar que Turull, Rull, Puig i Comín siguin investits, sinó també assolir una petita victòria que retorni el PP a la lluita per ser el màxim combatent de l’independentisme. Torra de moment no s’arronsa i manté la presa de possessió dels consellers del seu govern avui. Ahir el secretari del govern, Víctor Cullell, va enviar una carta al govern espanyol demanant que aclareixi per què no ha autoritzat la publicació dels noms al Diari Oficial. ‘Que ens ho diguin avui, perquè la presa de possessió és prevista per a demà’, deia la lletra. I va afegir que si es manté la negativa a publicar els nomenaments, la Generalitat considerarà si emprèn mesures legals contra l’estat espanyol. Amb un ull al País Basc Tanmateix Rajoy té les mans lligades. En aquest tauler d’escacs també hi entra en joc el PNB, que va vincular l’aprovació del pressupost a la retirada del 155. I no publicar els noms dels consellers, tècnicament, es mantenir la intervenció. Al marge que Rajoy podria prevaricar en cas que decideixi d’impedir la formació de govern, tal com explicava l’ex-lletrat del Tribunal Constitucional Joaquín Urías en aquesta entrevista, també podria trobar-se sense l’aprovació del pressupost que li ha de donar estabilitat en la recta final de la legislatura. No és cap secret que el PNB farà qualsevol cosa per dir que sí als comptes, perquè inclouen una injecció de 570 milions en infrastructures al País Basc. Però la gestualitat política és important. Per aquest motiu Rajoy no pot ser dur contra els consellers si no vol perdre el suport basc. Dins el PNB hi ha veus crítiques amb la possibilitat d’un vot favorable al pressupost, com la del portaveu al parlament basc, Joseba Egibar, que aquest cap de setmana insistia a dir que el suport dependria de si s’acabava retirant el 155. L’esquerra independentista basca, a més, ja fa sentir el seu alè al clatell del PNB. ¿Pero no tenía claro el PNV que con 155 en vigor ni negociaría ni apoyaría los Presupuestos? ¿”Analizar si apoya”? 🤷🏻‍♂️🤷🏻‍♂️🤷🏻‍♂️ https://t.co/md5BJBzTRo — Jon Inarritu (@JonInarritu) May 20, 2018 A Catalunya també afegeixen pressió. El vice-president primer del parlament, Josep Costa, va ser molt clar: ‘No tinc cap dubte que el PNB farà el mateix que hauria fet en el cas que fos el lehendakari, i no el president, qui estigués impedit de nomenar els consellers del seu govern.’ Demà comença la votació dels pressupostos de l’Estat. No tenc cap dubte que el PNB farà el mateix que hauria fet en el cas que fos el Lehendakari, i no el President, el qui estigués impedit de nomenar els consellers del seu govern. — Josep Costa🎗 (@josepcosta) May 21, 2018 Gürtel: la convidada inesperada Enmig de l’envit català, la pugna amb Ciutadans i PSOE, i l’aprovació del pressupost, el pitjor cop per a Rajoy i el PP podria ser la sentència del cas Gürtel, que és a punt de sortir a la llum. Mitjans espanyols tenen coll avall que l’Audiència espanyola condemnarà el PP per haver-se lucrat en la trama de Francisco Correa. Si fins ara era l’únic partit europeu investigat per corrupció, una frase esgrimida per tota l’oposició política durant els últims anys, aquesta sentència li podria significar un cop moral molt dur. Arribats a aquesta situació, als dirigents del PP els costarà Déu i ajut d’esquivar una disculpa pública. Per una altra banda, caldrà mirar amb molta atenció la sentència per a la dona de Luís Bárcenas, Rosalía Iglesias. Bárcenas s’encara a 39 anys i mig de presó, però, a més, la fiscalia anticorrupció en demana 24 per a la seva dona. Si Iglesias entrés a la presó, podria canviar radicalment l’estratègia de Bárcenas en el següent judici que té pendent i que pot implicar més conseqüències polítiques al PP, car es tracta de la seva presumpta ‘caixa B’. Per començar a encarar la setmana, ahir Rajoy va haver de bregar amb la detenció d’Eduardo Zaplana, ex-president de la Generalitat Valenciana i ex-ministre de Treball de José María Aznar. El seu nom havia aparegut vinculat a l’operació Púnica i també va sortir en converses enregistrades a Ignacio González, ex-president de la comunitat de Madrid, durant l’operació Lezo. Però ahir la Guàrdia Civil el va detenir acusat d’haver rebut diner negre de paradisos fiscals, obtingut en comissions per adjudicacions de contractes que es van concedir de manera irregular. Si amb tot això Rajoy no en tingués prou, demà es complirà el termini de seixanta dies recomanat perquè el tribunal de Slesvig-Holestein prengui una decisió definitiva sobre el lliurament de Puigdemont. Havent dit que no a la rebel·lió, només li resta pronunciar-se pel delicte de malversació. Tanmateix, la possibilitat que demà es prengui la decisió definitiva és gairebé remota, car Llarena la setmana passada encara enviava documentació. És per això que segurament es prorrogarà la decisió trenta dies més. Sigui com sigui, Rajoy no acabarà la setmana de la mateixa manera que l’ha començada.
Setanta-dues hores en què Rajoy s’ho juga gairebé tot
El president del govern espanyol ha dit per enèsima vegada que el referèndum del primer d’octubre ‘no es farà’ i ha amenaçat el govern de la Generalitat: ‘Són a temps d’evitar mals majors.’ Però aquest migdia el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ja ha dit fermament que el referèndum es faria. Després d’hores de resistència de la població als carrers de Barcelona i a tot el país, contra els escorcolls i les detencions que ha fet la Guàrdia Civil, Rajoy ha comparegut a la Moncloa i ha criticat el paper del govern. ‘Ningú no pot pretendre situar-se per sobre de la llei’, ha dit. I ha afegit: ‘La desobediència a la llei per part d’un poder públic és tot el contrari a la democràcia.’ En directe: Cop d’estat contra la Generalitat
Mariano Rajoy amenaça el govern: ‘Són a temps d’evitar mals majors’
L’incendi forestal de Culla (Castelló) està estabilitzat des de les 16.15 hores d’aquest dissabte després de mantenir-se actiu durant més de 24 hores i arrasar quatre-centes hectàrees de la localitat i municipis veïns. Els mitjans aeris s’han retirat de la zona a excepció d’un helicòpter de coordinació, segons ha informat el Centre d’Emergències 112 de la Generalitat Valenciana. #IFCulla. @SIAB_Castellon informa que està estabilitzat des de les 16:15h. S'han retirat tots els #aerisGV menys un 🚁 amb base a l'Aeroclub de #Castelló. #stopalfoc — GVA 112CV (@GVA112) December 30, 2017 L’evolució favorable del foc i de les condicions meteorològiques ha fet que els mitjans aeris hagin començat a deixar la zona calcinada cap a les 15.30 hores. Primer s’han retirat dos avions, un helicòpter i un air tractor de la Generalitat, i cap a les 16.40 ho ha fet l’hidroavió FOCA del Ministeri de Medi Ambient (Mapama). El Consorci de Bombers de Castelló (QPBC) espera donar per controlat l’incendi ‘ben aviat’, després que el vent haja donat una petita treva a l’amainar a la zona cremada. Des de l’òrgan provincial han manifestat el seu reconeixement pel ‘dur treball’ de tot el dispositiu i han expressat el seu desig d’una ràpida recuperació al bomber que va resultar ferit durant la passada jornada. El foc es va decretar a primera hora de la tarda d’aquest passat divendres, en una zona coneguda com ‘La Esparreguera’ situada en els voltants d’Els Rosildos i del terme municipal de Culla. L’extinció es va complicar per les fortes ratxes de vent, de fins a 120 quilòmetres per hora, que van impedir el treball de mitjans aeris fins aquest matí. Durant tota la nit i dissabte, han participat en l’extinció més d’un centenar d’efectius humans, entre bombers, forestals, brigades helitransportades i personal de coordinació. Dels vuit mitjans aeris que s’han desplaçat a Culla, es manté a la zona un helicòpter de la Generalitat Valenciana amb base en l’aeroclub de Castelló. Masies desallotjades i un bomber ferit L’incendi no ha afectat cap veí de la zona, tot i que el bomber del Consorci va resultar ferit en quedar atrapat en una masia, pel que va ser evacuat en helicòpter a l’Hospital La Fe de València. Diverses d’aquestes finques van haver de ser desallotjades de manera preventiva. Els efectius han treballat des de l’inici del foc en condicions meteorològiques adverses molt extremes, amb ratxes de vent molt fortes que han dificultat l’extinció. Tant el vent com el gran dèficit hídric de la zona han donat com a resultat una zona de vegetació molt seca. Accident aeri Un dels helicòpters que tornava de l’incendi forestal de Culla ha xocar contra un avió ultralleuger l’aeròdrom de Mutxamel (Alacant). El pilot de l’ultralleuger ha resultat ferit greu i ha perdut el coneixement, segons ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU).
L’incendi de Culla ja està estabilitzat i es retiren els mitjans aeris
Desenes de milers de persones s’han manifestat a València per la millora del sistema de finançament del País Valencià. L’ha manifestació, l’han impulsada l’esquerra valenciana (PSPV, Compromís i Podem) i els principals sindicats i porta el lema ‘Per un finançament just’. Ha començat al carrer de Guillem de Castro, concretament a l’esplanada del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), i ha transitat pel passeig de la Petxina i el carrer de la Blanqueria fins a les Torres dels Serrans. La demanda de la millora del finançament és àmpliament transversal entre la societat valenciana. A la mobilització, hi han participat tots els partits polítics amb representació a les Corts, tret del PP, que la setmana passada va quedar sol quan Ciutadans va anunciar que també hi prendria part. Contigo Somos Democracia, partit format per ex-membres de Ciutadans, també ha participat a la manifestació. El compte de Twitter de la conselleria d’Hisenda i Model Econòmic ha penjat dues fotografies des de la manifestació. L'equip de la @GVAhisenda, amb els valencians en la manifestació per un #FinançamentJust "Reivindiquem els mateixos drets que la resta de comunitats" @makomira @MIllueca @EvaMartinezRuiz Eduard Roca Inmaculada R. Piñero pic.twitter.com/hfYI8TF9HG — GVA Hisenda (@GVAhisenda) November 18, 2017 També l’ajuntament de València s’ha adherit a la manifestació. L’Ajuntament s'adherix a la manifestació unitària per un #FinançamentJust i un #TracteJust per a tots els valencians i valencianes. pic.twitter.com/pp7wovzYq7 — Ajuntament València (@AjuntamentVLC) November 18, 2017 El manifest de la mobilització que acompanya la protesta recorda que el març farà quaranta anys que es va crear el Consell del País Valencià, que va desembocar en l’estatut d’autonomia. Ara –continua el text– la societat està decidida a treballar ‘per un futur sense més hipoteca que la nostra capacitat de generar riquesa, benestar i progrés’. També diu que cada valencià rep 237 euros menys que la mitjana de ciutadans de l’estat espanyol, 839 euros menys que el territori de l’estat espanyol més ben finançat, és a dir, entre un 10% i un 29% menys de recursos, respectivament. ‘Si sumem infrafinançament i infrainversió, enguany, la nostra discriminació arribarà a 1.600 milions d’euros, si sols ens comparem amb la mitjana. Ens trobem en una situació insòlita, sobretot perquè tenim una renda per capita 12 punts inferior a la mitjana. I, no obstant això, som l’autonomia que menys recursos per habitant rep; l’única que, tot i ser pobra, aporta al conjunt de l’estat’, diu el text. Així mateix, exigeix una reforma immediata del sistema de finançament que estableixi un nou model amb prou recursos i repartits equitativament entre tots els territoris de l’estat espanyol, per fer possible que els valencians tinguin uns serveis públics fonamentals dignes i que puguin exercir les competències pròpies. També reivindica un repartiment de les inversions i una execució que posi fi al dèficit inversor, que compensi la insuficiència d’inversions d’aquests últims anys i dediqui una quantitat de recursos ajustada al pes de la població. El manifest reclama el reconeixement dels dèficits de finançament acumulats directament pel mal funcionament dels sistemes de finançament i l’establiment de mecanismes de compensació perquè el nou model no neixi ‘amb el llast de la injustícia diferida dels anteriors’. Finalment, remarca que el poble valencià ha d’estar unit. I afegeix: ‘Que puguem aconseguir plenament els drets reconeguts en la nostra constitució. Vivim un moment històric en el qual podem acabar definitivament la discriminació, per avançar cap a una societat més prospera, més social i més justa.’
Desenes de milers de manifestants omplen València reclamant un millor finançament
Nou revés del Tribunal de Luxemburg a la justícia espanyola. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha anunciat avui la seva decisió sobre el cas Valtònyc: considera que l’estat espanyol no pot aplicar de manera retroactiva el codi penal a l’hora d’activar per la via ràpida una euroordre contra el cantant. D’aquesta manera, el procés contra ell resta pràcticament vist per a sentència a Bèlgica. Al novembre, l’advocat general del TJUE va fer públiques les conclusions, en què donava la raó a Valtònyc perquè considerava que Espanya no podia reclamar-ne l’extradició amb un codi penal posterior als fets. ‘En el fons, l’exili té coses més dures que no la presó; ells almanco tenen una data’ – Entrevista Valtònyc La defensa de Valtònyc va demanar a la justícia belga –al Tribunal d’Apel·lació de Gant– que elevés una qüestió pre-judicial al TJUE, atès que l’euroordre de l’Audiència espanyola es basava en la reforma del codi penal espanyol del 2015, que castigava amb més pena els delictes d’enaltiment del terrorisme, però Valtònyc havia estat condemnat amb el codi penal vigent el 2012. El setembre del 2018, la justícia belga va refusar en primera instància de lliurar Valtònyc al·legant que no existia la doble incriminació, és a dir, que cap dels tres càrrecs pels quals havia estat condemnat a Espanya –amenaces, enaltiment del terrorisme i injúries a la corona– no eren tipificats com a delicte ni a Espanya ni a Bèlgica. La fiscalia, que actua sempre en nom de l’estat que interposa l’euroordre, va recórrer contra la decisió a la cort d’apel·lació.
Nou revés de la justícia europea a Espanya per l’abús en l’extradició de Valtònyc
Un consorci internacional de científics ha descobert un mecanisme de mutació clau en el desenvolupament del càncer que explica l’evolució de certs tumors i obre noves vies de prevenció i tractament d’aquesta malaltia. Entre investigadors que han contribuït al projecte figuren científics del Centre de Regulació Genòmica, la Universitat Pompeu Fabra, l’Institut de Biologia Evolutiva, l’Institut de Recerca Biomèdica Barcelona i el Barcelona Supercomputing Centre-Centre Nacional de Supercomputació. Es tracta del treball més gran fet fins ara en el camp de la genòmica del càncer i ha inclòs l’anàlisi de tumors en gairebé tres mil pacients i trenta-vuit tipus de càncer. Durant set anys, mil tres-cents investigadors de tot el món han analitzat el genoma dels tumors de tres mil pacients, cosa que ha revelat la importància en el desenvolupament de cert tipus de càncer dels retrotransposons, una part del material genètic humà que fins ara era considerat com a ‘ADN escombraria’. Els investigadors assenyalen que les pèrdues que originen la integració dels retrotransposons poden comportar la desaparició de gens importants a l’hora de mantenir el normal funcionament d’una cèl·lula. Quan això succeeix, facilita l’aparició del càncer, especialment en els de l’esòfag, cap i coll, pulmó i còlon. En total s’han publicat vint-i-tres estudis a les revistes Nature i Nature Genetics. Els científics consideren que aquesta fita pot tenir un impacte a curt termini en els diagnòstics oncològics i els pronòstics sobre l’evolució dels tumors. Entre altres troballes, hi ha un nou mètode que identifica mutacions anys, o fins i tot dècades, abans que aparegui un tumor. A mitjà termini, estimen que podran desenvolupar-se tractaments per a ‘frenar’ aquest mecanisme de mutació.
Una investigació obre la via per detectar càncers genètics de manera precoç
El novel·lista català Félix de Azúa va ingressar ahir a la Reial Acadèmia Espanyola (RAE). I després va fer unes declaracions en què va dir coses com ara: ‘L’educació a Catalunya és en mans de talibans, que ensenyen l’odi a tot allò que és espanyol.’ I també: ‘La intenció final és eliminar l’espanyol i influir els nens amb una pedagogia de l’odi contra tot allò que és espanyol.’ Doncs bé, Empar Moliner, també escriptora, ha fet una resposta irònica a les paraules d’Azúa, en una intervenció al programa ‘La vida’, de Sílvia Cóppulo. ‘En Félix de Azúa té tota la raó’, diu Moliner. ‘Divendres passat la meva filla va venir del camp d’entrenament (de l’escola: en diem així, a casa, ens agrada més) amb tot de deures. Un dictat que havia de preparar de castellà: “Las bes i las uves”. I les frases feien por: “El albañil arregla el pavimento; Blanca envuelve un libro…” Eren algunes de les consignes d’odi. Va tornar contenta la nena, perquè només havia comès un error. Em va sorprendre la falta d’odi a la llengua de la seva àvia, però segurament els ensenyen a dissimular.’ ‘I si no trobeu que hi hagi odi segurament és que no heu observat detingudament els mestres, que són el pitjor que tenim. A l’escola de la meva filla el nivell d’adoctrinament ha anat tan enllà que fins i tot els pares castellanoparlants amb fills castellanoparlants diuen meravelles de l’ensenyament bilingüe.’ I ha acabat així: ‘Jo crec que el Félix de Azúa hauria d’apuntar els dards cap a una altra banda, perquè parlant dels mestres com a culpables pot dir que els nens estan adoctrinats. Si apuntés a les famílies, hauria d’apuntar a la societat catalana, i això ja és més dir. Perquè és veritat que de vegades, de simpaties no en tens per allò que és espanyol, si per expressar la teva voluntat democràtica et diuen nazi, Mussolini, Goebbels… Et diuen el nom de tots els dictadors de la Terra, tret d’un. Endevina quin, i endevina per què. Aquest no surt mai.’
Empar Moliner desarma amb ironia els atacs de Félix de Azúa als mestres
El candidat d’Esquerra Republicana a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, configurarà una llista electoral paritària entre representants de la formació i independents, que s’agruparan en una plataforma que secundarà la proposta republicana. Aquesta plataforma ha començat a caminar aquest dimecres amb la presentació d’un manifest que de moment han signat vuit experts de diversos àmbits, com l’educació, la cultura i l’urbanisme, entre els quals hi ha la guionista, directora i presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, i el cantant i productor de televisió Josep Maria Mainat. El manifest ‘Ernest Maragall, alcalde’, que dóna nom a la plataforma i en posa les bases, vol que Barcelona sigui la ‘capital de la llibertat i la democràcia’. La plataforma ‘Ernest Maragall Alcalde + Barcelona‘ aglutinarà ciutadans independents, alguns dels quals ja estan participant en l’elaboració del programa de govern de la ciutat, i servirà per configurar la llista electoral. La iniciativa també suma la plataforma Catalunya Sí, en representació de la qual ha intervingut el president de la Fundació Josep Irla, Joan Manuel Tresserras, i BCN Ciutat Oberta, amb la gestora cultural i ara regidora Gemma Sendra a l’acte, que s’ha celebrat aquest dimecres a la tarda a la Sala Parés. Maragall ha afirmat que ‘aquesta imatge que avui representem com a ciutadania s’abraçarà amb Esquerra Republicana per fer una candidatura compartida al 50% perquè sigui capaç d’expressar la barreja d’ambició, solvència, confiança i capacitat transformadora’. L’objectiu del candidat republicà és sumar el màxim de sensibilitats. ‘La Barcelona que vivim i que volem projectar és la de l’1-O i, potser encara més, la del 3-O, quan aquesta ciutat va respirar fort i va enviar un missatge de compromís amb la dignitat. Però també és la Barcelona del 15-M, del ‘Welcome Refugees’, la que va sortir contra la guerra de l’Iraq i la de les manifestacions antiglobalització’, ha recalcat Maragall. Reclama ambició i bon govern El manifest assegura que Barcelona ‘necessita, després d’anys d’indefinició i marxa lenta, tornar a tenir un projecte que faci que els seus ciutadans recuperin la il·lusió col·lectiva’. Els impulsors del document volen postular la ciutat com a ‘capital de la llibertat i la democràcia’ davant el creixement de l’extrema dreta i l’erosió de les democràcies i afirmen que toca tornar a pensar en gran i que torni l’ambició en el que consideren el ‘moment polític més transcendent de les darreres dècades’ i quan Barcelona ‘pot ser la clau de tot’. També situen l’educació i la cultura com dos dels eixos prioritaris i assenyalen que cal ‘bon govern i feina ben feta’ per donar resposta a les necessitats diàries, com l’accés a l’habitatge, que els joves puguin viure dignament a la ciutat o mostrar que la convivència enriquida per la diversitat és compatible amb la seguretat. Els signants del manifest defensen que Maragall és l”únic candidat capaç de bastir un equip amb aquest nivell d’ambició’ i asseguren que sabrà unir tots els que volen ‘defensar els drets civils enfront tant de l’extrema dreta i els seus còmplices com del bloc del 155’. Els vuit signants del manifest són l’economista i gestor públic Miquel Puig, que en la intervenció a l’acte ha afirmat que ‘una ciutat de primera no pot tenir treballadors de tercera’; l’expert en educació i universitats Eduard Vallory, que ha subratllat que Barcelona ha de ser ‘bandera de la transformació educativa que Europa necessita’; l’ex-director de Recerca de la Generalitat Francesc Subirada, que ha assenyalat que la ciutat ha de ser ‘una de les grans metròpolis del coneixement del segle XXI’; la compositora i música Carla Gordo, que ha demanat que els joves puguin ‘construir el seu propi criteri’; la urbanista Maria Sisternas, que ha parlat de l”enorme repte’ en habitatge; la periodista especialitzada en comunicació pel desenvolupament Omaira Beltrán, que ha reivindicat la riquesa cultural; la cineasta Isona Passola, que ha postulat la cultura per connectar la diversitat i com a ascensor social i i el productor Josep Maria Mainat, que ha assegurat que amb Ernest Maragall Barcelona tornarà a pensar en gran.
Maragall farà una llista paritària entre representants d’ERC i independents
Les falles de València afronten a partir d’aquest dilluns la setmana decisiva per ser declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Entre aquest 28 de novembre i el 2 de desembre, el comitè intergovernamental de la UNESCO es reuneix a Adís Abeba (Etiòpia) per escollir quines candidatures passen a assolir aquesta consideració, que les dota d’especial protecció i de projecció internacional. En declaracions a l’ACN, el regidor de Cultura i Festes de l’Ajuntament de València, Pere Fuset, manifestava hores abans de viatjar a la capital d’Etiòpia la ‘il•lusió’ davant un reconeixement que suposarà un impuls definitiu a la festa. Un viatge que arriba precedit per la polèmica que ha generat la publicació de les normes de protocol de les falleres majors, ja retirat, que demana evitar escots ‘excessius’ i vestits curts, inclús en actes a títol particular. Al respecte, Fuset confia que no influeixi i considera que la candidatura és molt ferma i contempla molts valors, ‘entre ells el caràcter igualitari de la festa’. Les expectatives del món faller són altes. Fins ara, totes les candidatures que han obtingut el vistiplau tècnic han estat escollides. En aquesta línia, el sociòleg especialista en les falles i actual director del Museu Faller Gil-Manuel Hernández considera, també en declaracions a l’ACN, que si bé encara no es pot cantar victòria, hi ha molt bones expectatives. Hernández, que ha estat 10 anys dirigint l’Associació d’Estudis Fallers (reconeguda aquest estiu com organització consultiva no governamental per la UNESCO) explica que Falles han obtingut cinc requisits previs per ser considerades Patrimoni de la Humanitat i remarca que mai en la història una candidatura que arriba amb aquest aval no ha obtingut el reconeixement. Les falles presenten una candidatura que inclou no només les festes de València ciutat sinó totes les poblacions que planten monuments fallers. Entre els punts forts es troben la continuïtat d’oficis tradicionals lligats a la festa, com la dels artistes fallers o el treball de la indumentària tradicional amb la seda, la pirotècnia, la música popular, la literatura fallera, la sàtira i el teixit associatiu, que assegura la seva transmissió intergeneracional a través del grup. Hernández, un dels redactors de l’informe de la candidatura, al•ludeix a què a les Falles els vincles familiars i d’amistat ‘afavoreixen que es transmeti la tradició de manera dinàmica i que el grup estigui implicat’. Amb tot, fins arribar a Adís Abeba, les Falles han sortejat algunes al•legacions sobre els problemes mediambientals per la combustió dels monuments, els sorolls i alteracions per a la població. Al respecte, el regidor Pere Fuset, que defineix les Falles com ‘el caos millor organitzat del món’, apunta que en els darrers anys s’ha treballat per minimitzar l’impacte sobre la ciutadania i el medi ambient. En aquest mateix sentit, Gil-Manuel Hernández explica que en termes de sostenibilitat es treballa en nous materials que generin menys impacte i en un pla estratègic de la festa ‘on es contempli l’eix sostenibilitat pensant en el després de la declaració’. Preservar no és fossilitzar Què vindrà després de la declaració? Com afectarà al dia a dia de les comissions falleres? Hernández assenyala que tan sols hauran de continuar fent allò que fan fins ara. La protecció UNESCO salvaguardarà els elements que poden córrer riscos com la pirotècnia tradicional, la pròpia sàtira de les falles i la implicació del grup social en l’organització de la festa. A més, obligarà les institucions a prendre compromisos clars per protegir el patrimoni cultural immaterial. ‘No es tracta de fossilitzar res sinó de preservar i protegir’ adverteix el regidor Pere Fuset, que afegeix que la UNESCO expressa que la cultura és un fenomen viu i que la festa variarà als ritmes que la societat vulgui. És la comunitat fallera la que té la salvaguarda del bé i pot alterar la festa, sempre i quan no alteri el que és essencial: la falla plantada amb un monument satíric amb la societat actual, el treball en grup a través d’una comissió, els elements tradicionals d’indumentària, pirotècnia i les professions vinculades a la festa. En aquest sentit, altres elements com la fallera major o els actes religiosos, introduïts amb posterioritat ‘avui són capitals i han de ser reconeguts però no estan en l’origen de la festa, que és la falla, element central de base’, explica Gil-Manuel Hernández. Com exemple assenyala que es pervertiria l’essència de les Falles si els fallers decidissin no cremar el monument però en cap cas la protecció al•ludeix a quina forma adopta aquest o si la fallera major ha de ser la representant de les festes i participar en una ofrena religiosa. Cap a un turisme cultural i de qualitat La declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat obligarà a plantejar estratègies culturals que ‘ajudin a explicar que les Falles no són un botellot al carrer’, explica el regidor Pere Fuset. En la seva opinió es tracta d’evitar ‘morir d’èxit’, fugir dels processos de gentrificació, les massificacions o el turisme de borratxera i encaminar els turistes cap al fenomen cultural de les Falles, els seus monuments i les seves implicacions sociològiques. Gil-Manuel Hernández creu que la declaració de Patrimoni Immaterial pot servir per atreure un turisme cultural de qualitat i adverteix que cal fer un treball amb la idea de la sostenibilitat per evitar saturacions, efectes imprevistos com a conseqüència de la declaració de la UNESCO. ‘Les falles en general es coneixen molt poc fora de l’estat espanyol i és una de les primeres coses que la declaració de la UNESCO ajudarà, a dur un turisme que vingui pel monument i per tots els valors culturals que hi ha al voltant i valori les Falles en la seva integritat i no d’una manera parcial o simplement per oci’, confia Hernández. La declaració tancarà un camí iniciat l’any 2011 amb l’aprovació com a Bé d’Interès Cultural i la proposta del Congrés dels Diputats perquè el govern espanyol dugués les Falles davant la UNESCO. L’any 2015, el consell espanyol de patrimoni històric escollia les Falles com a candidates per al 2016. Aquest octubre la UNESCO confirmava que complia els cinc requisits per ser inscrita i optar al reconeixement. 18 candidatures més opten a la declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat 2016. Entre elles, la Rumba de Cuba, els festivals de carrosses del Japó, l’any nou persa (Novruz), la festa de la verema de Vevey (Suïssa) o el carnestoltes de Granville (França).
Les falles de València, a un pas d’esdevenir Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO
A les portes de la sentència del judici contra el procés, el govern espanyol ha engegat una nova campanya internacional ‘per a defensar la democràcia espanyola’. Consistirà en una sèrie de vídeos i actes en més de dues-centes ambaixades i Instituts Cervantes de tot el món. Una campanya d’imatge per a combatre les desinformacions i falsedats que, suposadament, escampa l’independentisme català sobre l’estat espanyol i el seu sistema democràtic. A aquest combat s’hi dedica de fa un any Irene Lozano, secretària d’estat espanyola d’España Global, l’organisme que impulsa aquesta campanya i que vetlla per millorar la imatge exterior de l’estat espanyol, malmesa d’ençà que va esclatar el procés d’independència a Catalunya. Tanmateix, el periple de Lozano per a defensar el bon nom d’Espanya ha deixat algunes polèmiques. De fet, ja va ser controvertida la seva trajectòria política: de criticar el PSOE des de l’escó d’UPyD al Congrés espanyol a formar part de la candidatura socialista quatre anys després. Lozano va néixer el 1971 a Madrid. Llicenciada en Lingüística a la Complutense de Madrid i diplomada en Filosofia a la Universitat de Londres, entre el 1995 i el 2005 va ser redactora del diari El Mundo. Després d’uns quants anys escrivint editorials, va passar a la secció d’internacional i va ser enviada especial a Mauritània, Algèria i Kossove. El 2005, i durant cinc anys, va ser columnista de l’ABC. En aquest període també va publicar assaigs i de no-ficció. El 2011 va col·laborar en el pròleg d’un llibre de Rosa Díez, que se la va endur a les llistes d’UPyD a les eleccions espanyoles del 2011. Elegida diputada, va ser portaveu del partit a la comissió d’Afers Estrangers del Congrés espanyol. Tanmateix, l’idil·li amb Díez comença a esquerdar-se el març del 2015. Uns resultats desastrosos a Andalusia, on el partit magenta no aconseguí representació, i la manca d’autocrítica posterior, van originar una greu crisi a la formació. Lozano va demanar la dimissió de Díez i de tota la direcció. Un mes després anunciava la candidatura per a agafar les regnes del partit. Al juny, i entremig d’acusacions d’espionatge contra Díez, ja no es dirigia la paraula amb qui l’havia fitxada quatre anys abans. Tanmateix, al congrés extraordinari del juliol va perdre per la mínima contra Andrés Herzog, el candidat oficialista patrocinat per Díez. Lozano, que defensava de confluir electoralment amb Ciutadans, anunciava aleshores que quan acabés la legislatura començaria ‘un període de reflexió.’ Fou un període curt, en el qual va festejar, infructuosament, amb Ciutadans. Finalment, a l’octubre abandonava el partit i Pedro Sánchez la fitxava com a independent a les llistes del PSOE al Congrés espanyol, en el número quatre per Madrid. Totes dues parts van preferir deixar de banda els atacs contra el PSOE quan encara era a les files d’UPyD. El 2012 havia acusat els socialistes de ‘pràctiques corruptes de càrrecs públics’ i d’utilitzar les institucions ‘per a col·locar amics a les llistes’. I dos anys després afirmava que el PSOE formava part ‘de l’elit extractiva que ha governat Espanya els darrers trenta anys’, i de voler un estat que fos una barreja de Suïssa i Sicília. El fitxatge va enutjar especialment els socialistes andalusos, als quals Lozano també havia irritat profundament en el passat: ‘A Andalusia fa trenta anys que governa el mateix partit. Quan s’és al poder massa temps, hom s’acomoda en unes pràctiques molt similars a la política corrupta’, havia dit. Tot afegint que tenia la sensació que el PSOE governava Andalusia com si fos el seu ‘cortijo’. Si els seus nous socis no l’esperaven amb il·lusió especial, els antics companys van deplorar que se n’hagués anat i van descriure-la fins i tot com a ‘paràsit polític’. Borrell li encarrega de defensar la ‘full democracy’ espanyola Ja a les llistes del PSOE, Lozano va ser elegida a les eleccions del 2015. En canvi, ja no hi repetiria el 2016 ‘per motius professionals.’ El setembre del 2018, amb l’arribada de Josep Borrell al ministeri d’Afers Estrangers espanyol, després de la moció de censura contra Mariano Rajoy, el nou executiu socialista va decidir de convertir l’Alt Comissionat per a la marca España en l’España Global. L’octubre Irene Lozano n’era nomenada secretària d’estat. L’objectiu: intentar contrarestar la tasca de les delegacions internacionals de la Generalitat de Catalunya. En paraules de Borrell, es tractava de ‘presentar Espanya com allò que és: una “full democracy”.’ Tanmateix, el seu primer any de mandat, la nova secretària d’estat ha oblidat un dels principis de tot estat de dret: la presumpció d’innocència. En una entrevista a la BBC el desembre passat, va anomenar els presos polítics ‘dirigents que han comès delictes’, malgrat que el judici no havia començat. I dubtava que la sentència originés més empatia amb la causa independentista. No ha estat l’única polèmica que Lozano ha protagonitzat en mitjans internacionals. El febrer, en una entrevista a la televisió Sky News, va comparar el referèndum del Primer d’Octubre amb una violació. Va dir que allò que es jutjava era que els catalans ‘volien organitzar un referèndum però que no en tenien permís.’ I hi va afegir: ‘La metàfora del sexe que sempre utilitzo per explicar aquesta qüestió: el sexe no és prohibit, igual que votar no és prohibit. Però no pots fer-ho a la força, necessites permís perquè, si no, és una violació.’ Les paraules no tan sols van deixar bocabadat el presentador, que va demanar-li si comparava el referèndum amb una violació. També van causar indignació profunda i hores més tard Lozano reconeixia a Twitter que no havia estat ‘la millor de les comparacions.’ ‘Intentava explicar la diferència entre fer les coses amb el consentiment dels afectats o sense’, es disculpava. A banda l’acció mediàtica, Lozano també és l’encarregada de coordinar l’estratègia dels dos-cents diplomàtics que s’han designat en ambaixades i consolats per a combatre l’independentisme a l’exterior. A més, dues vegades per setmana analitza les ‘amenaces’ per a la imatge de l’estat espanyol. I, si s’escau, hi intervé. Per exemple, ella fou l’encarregada de lliurar una carta de l’ex-presidenta del Congrés espanyol Ana Pastor al vice-president del Bundestag. S’hi expressava la preocupació pel fet que el parlament alemany hagués admès a tràmit una moció sobre Catalunya que posava en dubte l’estat de dret a Espanya. A més, des de l’agost, España Global distribueix als periodistes i institucions estrangers un document de vora noranta pàgines amb l’argumentari antiindependentista del govern espanyol. Pretenia contradir el discurs i el relat sobiranista i, entre altres coses, dóna per bones les tesis de la fiscalia espanyola o alguns testimonis concrets en el judici de l’1-O, malgrat que encara no hi ha sentència. Però la secretària d’estat no sols està atenta a què es diu a Europa sobre el conflicte català; també esmerça esforços a Catalunya, sense abandonar la polèmica. Al començament del setembre va inaugurar una jornada de Societat Civil Catalana a Barcelona sobre la ‘convivència lingüística a Catalunya’, en què es posaven damunt la taula els ‘avantatges’ del bilingüisme. El fet que donés suport a unes jornades en què totes les ponències sobre el bilingüisme fossin en castellà va causar indignació a les xarxes socials. L’últim episodi va tenir lloc a final de setembre, quan va comparèixer al senat francès arran de la solidaritat que diputats i senadors havien expressat públicament amb els presos polítics i els drets dels catalans. Tanmateix, la missió no va ser del tot reeixida. Lozano hi va anar decidida a malparlar de l’independentisme, però va trobar-se uns electes més ben informats sobre la realitat catalana que no s’esperava. Irene Lozano va al senat francès a insultar els independentistes catalans i en surt malparada El senador socialista Simon Sutour va rebatre els arguments amb què intentava lligar l’independentisme amb l’extrema dreta. I va retreure-li la situació dels presos polítics i el fet que Puigdemont, Junqueras i Comín no puguin prendre possessió de l’acta d’eurodiputats. Algunes travesses la situen com a ministra espanyola d’Afers Estrangers, si Josep Borrell rep el vist-i-plau del Parlament Europeu per a dirigir la diplomàcia de la UE. No és cap secret que Sánchez la té ben considerada. De fet, el seu paper al capdavant d’España Global fou una opció personal del president del govern espanyol. Fins i tot va encarregar-li la seva biografia, Manual de Resistencia: malgrat que oficialment el dirigent del PSOE n’és l’autor, Lozano ha reconegut que la va escriure ella, fruit de diverses converses enregistrades amb el president del govern espanyol. ‘L’autor és ell, jo sols li he donat forma literària’, s’ha esforçat a recalcar. Lozano fa la feina bruta, però que ningú no resti mèrits a Sánchez.
Irene Lozano, la intoxicadora global
‘Bàrbara’, d’Agustí Pons, és un llibre biogràfic que té el ritme d’una novel·la d’intriga. L’han definit com una crònica dels anys cinquanta, però l’obra retrata amb ull calidoscòpic la societat catalana d’una bona part del segle XX, i n’és protagonista l’individu atrapat per circumstàncies diverses que no són mai generoses i sempre impecables. Agustí Pons, periodista veterà, amb mirada genuïna, sovint ha saltat amb discreció els obstacles que s’ha trobat quan ha anat a contracorrent del pensament políticament correcte. Ho ha fet com qui va a treballar a la mina, fent feina constant, escrivint sense parar, si convé des dels marges. Li agrada reivindicar l’espai individual i mirar la realitat amb sentit històric. Des de fa més de vint anys ha anat fent biografies silenciosament: Triadú, Espriu, Maria Aurèlia Capmany… Ara, després de quinze anys de treballar-hi, ha escrit la seva, o potser la nostra. —Per què trieu de fil conductor la Bàrbara, la noia aragonesa que va venir a fer de minyona a casa vostra i que, al cap d’uns quants anys, la vostra mare va despatxar perquè la família s’havia arruïnat? —Amb aquest llibre vull dir que el país l’han fet els Esprius i les Bàrbares. I si tenim un país més proper i més lliure és perquè la Bàrbara hi va posar els colzes i va ajudar a tirar-lo endavant. A mi m’agrada que al costat de l’Espriu, que és tan supercomplicat, hi hagi la Bàrbara, que si li deies massa coses et clavava un moc i s’acabava la discussió. Era molt forta. La Bàrbara fa el bé absolut, com el protagonista de ‘Raíces profundas’, interpretat per Alan Lad. No m’agrada fer demagògia, però la Bàrbara era una pujolista de nassos, havia votat Jordi Pujol sempre, fins i tot a les últimes eleccions. Dit això, no va deixar mai de ser aragonesa. Aquí se sentia molt bé i a l’Aragó també. —Us hi sentíeu en deute? —Hi tenia un deute i l’hi volia tornar, potser per la meva formació cristiana. És el mateix que he fet amb les biografies que he escrit. Sentia que tenia un deute amb la generació precedent que ens va rebre amb els braços oberts: en Terenci, la Montserrat Roig, en Triadú. Ells volien que escrivíssim en català, ens van obrir els ulls. En bona part, he fet els llibres que he fet perquè els volia tornar el deute, que tenia amb la generació precedent. Una mica, és el que també fa Martín Scorsese. —A totes les famílies hi ha una novel·la? —A la meva segur, no era una família normal, era molt ambiciosa i sempre es plantejaven fites utòpiques: tots havíem de ser els millors, havíem de treure bones notes en un grau molt extrem. Si tu ets més humil i vols que els teus fills treballin o estudiïn no tens tants problemes. Si poses la màquina a tot tren està molt bé, però crees una angoixa molt gran. Aquesta ànsia de fer les coses tan ben fetes fa les coses més difícils. —La república, la guerra, la postguerra… La recerca de la Bàrbara us permet d’explicar-ho tot des d’un punt de vista transparent i sense bons i dolents. —A les famílies tot està intercomunicat, però són dos mons oposats. La Bàrbara va viure en aquests dos mons. Som un país molt salvatge. La guerra civil va ser un desastre per totes bandes i posa la pell de gallina tot el que va passar. En Termes ja ho va dir, que la guerra no és l’expressió de l’heroïcitat, sinó la incapacitat d’un poble per a viure en comú, en convivència. Et posa la pell de gallina, el que va passar. Mitja família de la Bàrbara mor per un bombardeig mentre fugien, quan eren molt a prop de la frontera. Ella, però, no n’havia dit res a l’altra part de la família. És una història molt bèstia, no ho van explicar mai. Són aquelles situacions que, de tant que t’humilien, no en parlen mai. La família estaven disgustats entre ells i, en canvi, tots eren víctimes del mateix. —A Albalate, el poble de la Bàrbara, la crueltat va ser molt bèstia. —La violència d’Albalate des del 1939 fins a final dels cinquanta va ser molt gran. La gent s’hi moria de gana i havien d’emigrar a Barcelona. El 18 de juliol cridaven les dones, que tenien els homes a Mauthaisen i els hi feien beure oli de ricí i desfilar fins que s’ho feien tot a sobre. Una d’aquestes dones era la germana de la Bàrbara. Franco va ser un mal patriota, perquè un bon patriota com De Gaulle diu: ‘Això s’ha acabat, i comencem a construir el futur.’ —Abans, a Albalate també hi havia passat el camió de la mort. —Els catalans no hi vam fer cap bon paper a Albalate, perquè el camió de la mort el vam portar nosaltres. En una nit van fer trenta-vuit morts, això també és molt bèstia. Hi havia hagut una primera rauxa, d’uns i altres, perquè havien canviat de bàndol, fins i tot dos capellans s’havien incorporat a la feina. Els més liberals els van matar tots, el més cabró fa fugir. Té raó en Preston quan diu que la diferència entre els uns i els altres és que el govern republicà allà on va poder va fer els possibles per evitar més sang. I va desmuntar el Consejo de Aragón per això de la violència. En canvi, el govern de Franco, va estimular la violència, això moralment és molt diferent. Albalate va ser horrorós, però per als republicans molt més. —Enteneu més el vostre pare a partir del llibre? —El llibre és la reconciliació amb el meu pare. Jo vaig ser un nen molt ben cuidat, superprotegit per la meva mare, la meva tia i la Bàrbara, que s’ha de dir que a qui més va cuidar va ser el meu germà petit, l’Oriol. Jo era un nen feble, vaig néixer el dia que havia mort l’oncle progre de la família i la meva mare em fa agafar una estima especial. El meu pare va quedar en segon terme. Al pare, les coses no li van sortir bé, li passava allò que com més malament et van pitjor et surten. És com si donessis la raó als que et fan boicot. El meu pare era un senyor que era com un fracassat, quan en realitat no ho era. En aquest sentit, el llibre és la reconciliació. Escriure el llibre m’ha alliberat. Potser l’havia d’haver fet als quaranta anys. Sempre he buscat algú que m’emparés i he establert relacions professionals, com la del Nèstor Luján o en Josep Faulí, com si busqués la figura del pare. —També parleu de violència latent. A dins les cases res no és perfecte? —Res no és perfecte i quan ho vols fer perfecte és pitjor. Jo tenia la sensació que tot s’acabava malament, fessis el que fessis. Què si tu feies una cosa mal feta et pegaven una bufa o et castigaven. És com ara, que t’envien al racó de pensar. Però si hi ha discrecionalitat a rebre crea problemes. Però això ja no forma part de llibre. —Retrateu el món d’una burgesia que s’ha acabat? —Jo no hi crec gaire, en aquest concepte genèric de la burgesia. Hi havia burgesos molt diferents. Hi havia els que no tenien problemes econòmics, els que en tenien. Alguns el primer dia eren franquistes, alguns altres no; alguns que eren franquistes de dia i de nit no. Jo no sé si la meva família era representativa d’aquest món, potser per la presència de la religió, potser per aquell ‘fer-s’hi veure’, però hi havia moltes famílies on el pes de la religió no era tan excessiu com a la meva. —També parleu de Torras Bages i dieu que això de ‘Catalunya serà cristiana o no serà’ té a veure amb la modernitat. —Sóc un gran defensor de Torras i Bages. Això no és meu i és molt brillant. M’ho va fer llegir la Maria Aurèlia Capmany i és de l’Eduard Valentí, que ho explica en ‘El primer movimiento modernista y sus principios ideológicos’, publicat per Ariel. Si repasses la premsa del moment, els grans enemics de Torres i Bages no eren els republicans, no eren al seu terreny de joc. Els que més van atacar Torres i Bages eren els carlins perquè se’ls menjava el terreny. És veritat aquesta idea que el pensament de Torres i Bages és una invitació a la modernitat. Això ja no surt al llibre, però hi ha qui diu que Torres i Bages va evitar que aquí hi hagués un moviment com ETA. Segons com, es pot entendre ETA com uns pre-moderns que no accepten l’estructura moderna. Entre el carlisme i el marxisme hi ha un fil conductor. En canvi, amb Torres i Bages tots els carlins entren a la modernitat. La prova és que si mires els fundadors d’Unió Democràtica tots són carlins. I, un cop entres en el joc parlamentari, les armes les deixes a terra i tens influència. Amb això Torres i Bages tenia raó, no cal manar. Ara des de la Unió Europa els ecologistes no paren de tocar els nassos perquè en Cohn-Bendit va entendre que havia de ser a dins les institucions. La idea carlina té més pes que no sembla: per exemple, la idea que les comarques són importants ve d’aquí. —Feu referència al feminisme cautelós. Què vol dir, aquest concepte? —La meva mare als anys trenta participava en aquest moviment i la meva sogra, que no era de la mateixa classe social, també. De joves, havien rebut l’impuls de la modernització que impulsava el catalanisme –això ho explica Pierre Vilar molt bé. Quan arriba el 39 se’ls acaba tot. Les dones que tenien una formació com la Maria Aurèlia Capmany s’hi oposen. Però, la majoria van seguint el corrent, no tenen força intel·lectual per oposar-s’hi. Volen adaptar-se a la vida que porta el franquisme però ja tenen el cuquet a dins i això els crea molt malestar. No els agradava gens la feina de la casa, però no ho podien dir. Era un sentiment prohibit. Les dones van ser les grans perjudicades del franquisme. Van treure la poteta i els la van fer arronsar i cada cop que la treien els donaven un cop. L’Església Catòlica va jugar un paper nefast. Aquesta idea que aquí, ja abans de la guerra, tothom somniava el Vaticà II, no me la crec. Era un nacionalcatolicisme igual de carca que l’espanyol, però en català i amb la Moreneta. En els temes sexuals, per exemple, era una vergonya com ens van educar. No entenc com no vam sortir més tarats. —Kerouac també surt al llibre. Dieu que la seva va ser l’única revolució important del segle XX. —M’agrada que al llibre hi hagi això. El tema de la llibertat individual el porta aquesta generació, el maig del 68 ve dels Estats Units. Ara sembla normal, però el que era normal és que no tinguessis llibertat per a fer el que volies fer. La píndola anticonceptiva hi va ajudar molt. L’Església va fer un paper repressor molt gran. —A vegades dieu que tota la vostra obra és un sol llibre? —Com tots els escriptors, sóc un cronista de l’època i tinc un punt de vista sobre el món. Per a mi els individus compten molt, les idees són un rerefons però no compten tant. En canvi, el sentit de la història és important. Em sento molt representat per aquella frase d’en Trias Fargas quan li pregunten: ‘Un senyor com vostè és catalanista?’ I contesta: ‘Vosaltres voleu que les dones em treguin de casa.’ La idea que tinc de país no és una idea racional, il·lustrada. Això són els ancestres i no tinc per què rebutjar-los. La idea de viure sense ancestres és terrorífica i a mi no m’interessa. Jo no combrego amb rodes de molí, però el meu país és Catalunya. A més, els que no tenim creences metafísiques ens agafem a la història perquè és el que dóna una mica de sentit. —Vàreu començar amb la Frederica Montseny? —Quan tenia vint anys, i no sabia gaires coses. Intuïtivament era anticomunista. Vaig llegir un llibre de l’Albert Balcells que es deia ‘El sindicalisme a Barcelona 1917-1923’. I jo, que sortia d’aquesta classe burgesa hipòcrita, vaig veure que allà hi havia el poble i em vaig interessar molt per tot allò. Alguns dels problemes que ens plantejàvem els joves –l’educació ha de ser neutra?, Déu existeix?, hem de ser vegetarians?, com hem de fer la sexualitat? Tot, estava en el moviment llibertari dels anys 30 i jo, que venia d’un altre lloc, m’hi vaig apropar. La figura més destacada era la Frederica Montseny. No saps pas com em va costar trobar-la. A més, tots els meus amics eren comunistes. Des de llavors he anat canviant, però aquest sentit individualista no l’he perdut mai. —No devia ser fàcil que acceptés? —Li vaig escriure una carta i em va contestar que si volia fer un llibre perquè em pensava que era a punt de morir, que no es pensava morir i que no el fes. Vaig insistir i al final el vam fer. Jo vaig posar la condició que podria preguntar el que volgués i ella contestaria també el que volgués. Jo no sabia quan m’enredava i quan no perquè no tenia prou coneixements. Vist en perspectiva, és un llibre que pel que fa a la seva vida no és gaire de fiar. En canvi, hi ha un tros molt interessant i que no ha perdut vigència en el que parla de la relació entre catalanisme i anarco-sindicalisme. Tot deriva del fracàs de la Primera República. Falla la Primera República i cap a la dreta surt en Valentí Almirall, que s’inventa el particularisme, és a dir, ja s’ho faran. I hi ha els altres que diuen ja s’ho faran tots, si la república federal no pot ser que sigui l’anarquia. La Frederica em va dir que a casa seva el seu pare tenia en Pi i Margall al capçal del llit. —Dieu que per a vós és important el sentit de la història. A ‘Bàrbara’ doneu una visió de la història del país? —No ho sé, però hauríem de ser conscients, els que vivim a Catalunya, Espanya i Europa, que alguns dels somnis utòpics del segle XIX els hem complert i això no vol dir que jo digui visca la societat de consum ni res d’això. En un altre llibre explico el que diu en Termes, que a final del XIX hi ha una revista que fa un concurs literari per imaginar com serà la societat del futur sense límits, com s’imaginen la utopia. Guanya el premi un enginyer llibertari, que es deia Mella i el que descriu resulta que són les ciutats que ara vivim: escolarització per a tothom, biblioteques al centre de la ciutat, fàbriques fora del centre, zones verdes. I, dient això, no dic ‘Visca el capitalisme i la societat de consum’, sinó que l’evolució és fruit d’una dinàmica complexa. —Parleu de la crisi d’Europa. Us preocupa? —La crisi d’Europa és perquè tots els governs, dretes i esquerres, cada vegada han anat prometent més coses i ens hem idiotitzat. D’això jo en dic ‘la síndrome Melero’. —Què vol dir ‘síndrome Melero’? —Tu creus que ens han de dir que si l’avi surt al sol li hem de donar aigua? Que ens prenen per idiotes? Aquesta manera de fer és el símptoma de la decadència d’Europa. Dretes i esquerres hem perdut el sentit de la individualitat, ho hem delegat tot, no prenem decisions pròpies. I això a tot Europa. Sóc pessimista perquè ens han mal educat. A còpia de garrotades les generacions posteriors n’aprendran. La ‘síndrome Melero’ és abandonar les responsabilitats individuals en mans de l’administració pública. No som tan ximples, de no saber que s’ha de donar aigua a un avi quan surt a prendre el sol. —I això de la independència? —Per a mi no és tant un problema de la independència com del trencament de l’statu quo. L’autonomia ha estat una gran estafa. Els que defensaven l’autonomia ens han deixat amb el cul enlaire. El tema de la llengua l’han empitjorat i durant aquests dos anys Rajoy no hagi fet res, i ha continuat escampant merda. No sé fins on hem d’arribar, però sí que sé que hem de trencar l’statu quo. —Us hauria agradat fer la biografia de Gaziel? —Ja la va fer en Manuel Llanas. A en Gaziel tothom el fa servir com vol. És una llàstima que Gaziel hagi tingut raó perquè preconitzava que tot se n’aniria a la merda. Té tant de prestigi perquè el país ha fracassat. Jo no me n’alegro. Jo hauria preferit que hagués tingut raó en Rovira Virgili.
Agustí Pons: ‘El país l’han fet les Bàrbares i els Esprius’
BARCELONA, 25 (EUROPA PRESS) L’Ajuntament de Barcelona combatrà el ‘monocultiu turístic’, la gentrificació i la precarietat laboral al districte de Ciutat Vella —el que més població original ha perdut—, amb el primer Pla de Desenvolupament Econòmic de Districte 2016-2021, promogut per Barcelona Activa amb 1,25 milions d’euros en total, calendarizat en cinc anys. El primer tinent d’batlle de Barcelona, Gerardo Pisarello, ha explicat aquest dilluns en una roda de premsa que es tracta d’una ‘eina de transformació socioeconòmica’, que es realitzarà en cinc districtes més de la ciutat i que promourà el comerç de proximitat, la sostenibilitat del turisme, l’economia solidària i cooperativa i la creació i dignificació de l’ocupació. El consistori ha elaborat el pla després de reunir-se amb els actors socioeconòmics i detectar les seves necessitats, i entre els seus 57 mesures inclourà evitar el tancament de 80 comerços històrics i singulars que no tenen relleu generacional, per tal de generar llocs de treball i transmetre el coneixement de l’ofici, ha destacat la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin. Pisarello ha relatat que el pla busca ‘revertir un tipus de model econòmic que no ha donat sortida a les necessitats bàsiques de segments importants de la població’ ni afrontar reptes mediambientals, per la qual cosa l’Administració vol cooperar amb els actors del districte i promoure la transició cap a nou model socioeconòmic, en què el sector mercantil privat sigui però social i ambientalment responsable i que reforci el sector cooperatiu. Promourà la diversificació productiva per tal d’evitar ‘noves bombolles’ i monocultius econòmics, i aconseguir que el turisme suposi una riquesa per als veïns i veïnes, per exemple generant ocupació, a més de buscar que comerços que s’enfoquen actualment només a aquesta activitat econòmica incloguin també un altre tipus de productes.
Barcelona combatrà el ‘monocultiu turístic’ i la gentrificació a Ciutat Vella
El candidat de Ciutadans a Castella i Lleó i membre de l’executiva espanyola del partit, Francisco Igea, ha defensat una abstenció a la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Segons que ha dit, la decisió es justificaria perquè ‘el país no depengui en exclusiva’ dels independentistes. En una conferència de premsa convocada per analitzar la situació del partit després de la dimissió de Toni Roldán i el seu vot discrepant sobre l’estratègia de Ciutadans de no negociar amb el PSOE, Igea ha criticat que entre els socialistes no hi hagi hagut veus discrepants que hagin qüestionat els acords del seu partit amb independentistes a partir de les eleccions del 26-M. Qui ha votat contra Rivera a l’executiva de Ciutadans? Nova fotografia de perfil del compte de Twitter@FranciscoIgea Igea ha rebutjat aquest dimarts que ‘la càrrega de la prova’ sobre un acord amb els socialistes recaigui sempre en Ciutadans i ha afirmat que ‘no hi ha un sol Toni Roldán al PSOE, només hi ha Ábalos’. Ahir ja va mostrar el seu suport a Roldán canviant-se la foto de perfil de Twitter per una on apareix amb ell.
El candidat de Ciutadans a Castella i Lleó demana l’abstenció a la investidura de Sánchez
L’àvia que tremola com un paper de fumar, però que no vol fallar, enguany tampoc. El noi de la cadira de rodes que s’afanya com tothom a posar-se la samarreta quan arriba el moment. Aquella senyora de les crosses, amb el peu enguixat, que no s’ho vol deixar escapar, sabent que aquesta nit tindrà el peu inflat i adolorit. La família que ha agafat l’avió des de l’altra punta del món per ser-hi el dia històric i que haurà d’agafar el vol de tornada aquesta matinada. Un venedor ambulant d’estelades (fotografia: Pere Cardús). El segon bloc més nombrós de la manifestació després dels independentistes: els venedors ambulants de banderes estelades, des de primera hora del matí. Aquell grupet de noies adolescents que, amb les galtes pintades de groc i vermell, cerquen la fotografia i el petó dels Amics de les Arts. Els curiosos que tant se’ls en dóna, però que volen veure un espectacle de llibertat, color, música i joia que no fa pagar entrada als espectadors. El qui vol passar pel mig de la multitud peti qui peti enfilat dalt la bicicleta i s’enfada perquè no pot avançar. Els amics de la muntanya que despleguen tot l’arsenal de pícnic comprat al Decathlon per passar el dia a la gespa de la plaça de Catalunya. Els dos corredors de fons que, equipats amb tota mena de ginys tecnològics, són fidels als hàbits i surten a córrer a l’hora habitual. Bon entrenament de cintura, avui. ‘S’apropa la fi de l’Anticrist…’, pancarta present a l’Onze de Setembre del 2017 (fotografia: VilaWeb). Els anuncis amb cames. Samarretes plenes de reivindicacions. Cartells fets a mà. Samarretes del Barça. Missatges per a donar i per a vendre. També l’home que anuncia la fi del món i l’arribada d’un nou Jesucrist a la terra, però que no informa si arribarà abans de l’1 d’octubre o després. I també els oportunistes. Repartidors de pamflets infumables de tota mena, de missatge i llenguatge conspiranoic, que s’aprofiten que no tindran mai tanta gent a l’abast. I els Mossos d’Esquadra per tot arreu. Que aquesta vegada ja no reben roses ni aplaudiments, però que han hagut de gestionar un malson per a qualsevol policia del món. Perquè una manifestació d’aquesta dimensió quan s’està en un nivell d’alerta 4 no és gens fàcil i exigeix un desplegament majúscul. Gairebé ningú, envoltats de tantes estelades al vent, no ha vist els agents que controlaven la situació des de punts estratègics enfilats als terrats dels edificis més alts dels carrers cèntrics de Barcelona. Aquells éssers que es passegen per la manifestació amb unes cinc-centes estelades de format diferent per cada racó del cos. I que normalment van acompanyats d’un gosset que també porta mocador, bandera i gorra independentista. La munió de Supermans amb l’estelada a l’esquena lligada al coll. I també els pares que es maleeixen els ossos per no haver pensat a agafar una gorra per als nens i la crema solar. També hi trobem algun despistat amb la bandera de la república espanyola, la dels tres colors. Això sí, cada any més pocs despistats d’aquesta categoria, que la cosa es va aclarint i ja no hi ha espai per als equidist… ai! volia dir per als indefinits, per als qui fan volar coloms i no concreten mai. Helicòpters de la policia espanyola i dels Mossos d’Esquadra, 11 de setembre de 2017 (fotografies: VilaWeb). De crits, com cada any, els de la ‘in-inde-independència’. Però també el ‘vo-ta-rem’. I el més nou ‘no-tinc-por’. Quina mania amb això de la por, tu. Si no ho ha dit pas ningú, que en tinguem, per què cal anar-ho negant. Això sí, molt de Valls style. Molta música, ball, rialla, cançó, butlleta al vent, urna mòbil i ganes de viure el bon moment de la democràcia i l’anhel de llibertat. Els únics xiulets han estat, com és tradició, per a l’helicòpter de la policia espanyola que sobrevolava la manifestació. Mentrestant, ben a prop, un parell d’helicòpters dels Mossos d’Esquadra controlaven també la situació. I ara que s’ha acabat l’última performança abans de la república (o aquesta és la promesa que alguns volem creure), la gent desfila satisfeta pels carrers del centre de Barcelona. Omplen novament els bars, les cafeteries, les boques del metro i dels trens. Tornen a casa, van cap al Fossar de les Moreres o cap al concert del passeig de Lluís Companys. Miraran els vídeos, les fotografies d’això que han fet avui. Que no ha estat una sinó acompanyar el parlament, les lleis de desconnexió, el govern que ha convocat el referèndum, la presidenta Forcadell, que se la juga, com el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i més de mil càrrecs públics que ja han estat assenyalats per uns tribunals que han decidit de desobeir la legalitat catalana. Castellers al centre de la plaça de Catalunya (fotografia de Pere Cardús). Fa uns quants dies, la pregunta entre molta gent era: ‘Què faran per aturar-nos?’ I ara és la mateixa gent qui respon: ‘No ens poden aturar.’ És això que han aconseguit enviant la Guàrdia Civil a escorcollar la redacció d’un setmanari. La reacció espontània ha estat més intel·ligent que qualsevol planificació o consigna possible. I la conclusió: sembla que ens ho vulguin fer fàcil. La confiança era allò que es desprenia avui de parlar amb els assistents de la Diada del Sí. Vint dies abans del referèndum. Confiança.
La Diada de la confiança: ‘No ens poden aturar’
La vice-presidenta espanyola en funcions, Carmen Calvo, ha respost aquest vespre a les exigències d’ERC per a abstenir-se a la investidura de Pedro Sánchez, assegurant que el diàleg serà entre partits polítics i no entre governs, tal com reclamen els republicans. Poques hores abans, el ministre de Foment espanyol en funcions, José Luis Ábalos, havia llevat tensió a la negociació assegurant que és ‘normal’ que el govern espanyol dialogui amb els executius autonòmics. Calvo també ha dit que la segona fase de la negociació, la taula entre l’estat espanyol i Catalunya, consisteix en el fet que hi hagi investidura. I ha afegit que el PSOE tindrà ‘bona intenció’ amb la ‘legalitat a la mà’ i voluntat política. Aquesta tarda, el diputat d’ERC Gabriel Rufián havia definit la negociació en dues fases. Una abans de la investidura, en què s’estableixi un calendari o un compromís per a crear la taula de negociació entre els governs; i la segona, després de la investidura, en què s’ha de fer efectiu el diàleg i es trobi una sortida democràtica al conflicte polític. 2 Fases: 1ª) Pre-InvestiduraEquipos de trabajo de ERC y PSOE por un calendario/compromiso de creación de una Mesa de Negociación entre Gobiernos. 2ª) Pos-InvestiduraMesa de Negociación y Resolución del Conflicto Político de Govern a Gobierno. Sin lo 1º no puede existir lo 2º — Gabriel Rufián (@gabrielrufian) November 26, 2019 Dijous es reuniran al congrés espanyol els equips negociadors d’ERC i del PSOE per continuar parlant sobre la investidura de Sánchez, prevista abans de Nadal. ‘Quan ens asseguem tindrem temps de posar-nos d’acord. Amb la via del diàleg hem de trobar una sortida’, ha dit Calvo.
Calvo respon a ERC que el diàleg serà entre partits, no entre governs
Tres persones s’han mort i hi ha un ferit greu per un tiroteig registrat avui a la localitat de Dordrecht, als afores de Rotterdam, als Països Baixos. ‘Diverses víctimes mortes per trets a l’Heimerstein de Dordrecht. Estem presents amb molt personal i investiguem el que ha passat’, ha informat la Policia de Rotterdam a través del seu compte a Twitter. De moment, es desconeix si es tracta d’un atac terrorista o és per altres causes. Dues hores abans la mateixa Policia de Rotterdam informava que un home havia resultat ferit lleu després de ser apunyalat en un carrer d’aquesta mateixa zona, un incident que de moment es sap si està relacionat amb el posterior tiroteig. Bij een schietincident op de #heimerstein in #Dordrecht zijn meerdere slachtoffers gevallen. Wij zijn met veel mensen aanwezig en onderzoeken wat er gebeurt is — Politie Rotterdam eo (@Politie_Rdam) September 9, 2019
Tres morts i un ferit greu per un tiroteig als afores de Rotterdam
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha enviat una carta a Pedro Sánchez per a demanar-li de reunir-s’hi en ‘les pròximes setmanes’ a la Palau de la Generalitat, tal com –segons que diu Torra– van acordar el mes de juliol a la Moncloa. Torra va repetir ahir en el seu discurs d’obertura del debat de política general, que faria aquesta petició i que si abans del novembre Sánchez no feia una oferta sobre un referèndum pactat, deixaria de donar-li suport al congrés. ‘És imprescindible que concretem els terminis del diàleg perquè realment tingui una funció resolutiva del conflicte polític’, li demana a la carta. ‘El poble de Catalunya mereix una resposta valenta i diferent de la que s’ha rebut fins avui’, li repeteix, en al·lusió a la proposta de referèndum que va mencionar ahir. Llegiu la carta ací: L’ultimàtum de Torra ja va rebre ahir una resposta per part del govern espanyol. ‘El president de la Generalitat no s’ha d’esperar a saber la nostra resposta. La nostra resposta és autogovern, no referèndum. Convivència i no independència’, va dir la portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá. La Moncloa diu que de moment no hi haurà reunió amb Quim Torra El govern espanyol ha trigat ben poc a tancar la porta a la reunió proposada per Quim Torra aquest migdia. Segons l’ACN, fonts de la Moncloa han remès a les declaracions d’ahir d’Isabel Celaá. ‘No sembla el millor moment per a decidir una data per a una reunió’, va dir ahir Celaá, tot just després d’afirmar que el govern espanyol ‘no accepta ultimàtums’. Avui la ministra espanyola de Política Territorial, Meritxell Batet, ha insistit que el diàleg que ofereix el seu govern espanyol ‘no inclou dret de decidir’. I ha afegit: ‘No hi ha cap marge per a parlar d’autodeterminació.’
Torra insta Sánchez a reunir-s’hi amb urgència per a donar una ‘resposta valenta’ Catalunya
A partir d’avui la Unió Europea tria el primer president del Consell Europeu.
La Unió Europea tria el seu primer president
L’editorial britànica Bloomsbury prepara dos nous llibres sobre l’univers de Harry Potter, el personatge de l’escriptora J.K. Rowling, coincidint amb el vintè aniversari de la publicació de la primera novel·la de la saga, Harry Potter i la pedra filosofal. Els nous llibres es titularan Harry Potter: Una història de la màgia i Harry Potter: Un viatge a través de la història de la màgia. El primer conté esborranys dels llibres originals de Rowling i assajos sobre alguns punts de la màgia escrits pel major Tim Peake, Lucy Pispen, Steve Backshall i Anna Pavord. El segon se centrarà en tot allò que hi ha darrere de la màgia com els encanteris, pocions i alguns dels mags més cèlebres de les novel·les. Tots dos llibres sortiran a la venda al Regne Unit el 20 d’octubre d’enguany. No obstant això, es disposaria de còpies digitals dels llibres al portal web Pottermore. Segons que informa Fortune, Rowling no està darrere de cap dels dos projectes. La saga de Harry Potter ha venut més de 450 milions d’exemplars a tot el món i s’ha convertit en una de les més importants de la literatura contemporània. A més, és la base d’una de les franquícies cinematogràfiques més reeixides i estimades en la indústria i ha aconseguit un total de 7.704 milions de dòlars.
Dos nous llibres ampliaran l’univers de Harry Potter a l’octubre
Holger K. Nielsen was Denmark’s Foreign Minister from 2013 to 2014 after serving as Minister of Taxation between 2012 and 2013. He was also the leader of Denmark’s socialist party from 1991 to 2005. He is one of the MPs who yesterday met Catalan president Carles Puigdemont in the Danish chamber. Last Monday Nielsen, who was born on April 23 1950 —St. George’s Day in Catalonia—, posted a message on Facebook explaining why he thought that they ought to meet Puigdemont, no matter what. Nielsen argues that democracy is about talking even to those with whom you disagree. VilaWeb interviewed Nielsen in the Danish parliament, shortly after his meeting with the Catalan leader. —You recently posted a message on Facebook. Could you tell us what you mentioned in that post? —The way I see it, there are some problems with Mr Puigdemont’s project, particularly in terms of the rift within the Catalan population. It is very hard to achieve independence, if you are split in two. But I think we should meet him in parliament. I do not understand my colleagues who refused to meet him. Democracy is also about meeting those with whom you disagree. So we had our meeting and a good debate. —How did your meeting go? —He spoke a lot. But we also managed to discuss the hot issues. —How do you feel about Spanish judges sending Catalan political leaders to jail? —You cannot solve political problems by jailing political leaders. I can’t understand that way of thinking in Spain. When you have a democratic mandate, you’ll want a chance to carry it out. Puigdemont has a mandate. I don’t believe it is a very strong one. But he has it, and he was elected by the Catalans. You can’t solve problems by jailing the political leaders you disagree with. —As a former Foreign Minister, how do you think the issue could be resolved? —It’s hard for me to say. As far as I’m concerned, it is an internal affair and Catalonia and Spain should engage in talks. But I believe that Puigdemont must resolve the demand for independence because it has divided Catalans and foreign nations have not recognised it. So it’s about coming to an agreement with Spain, as well as an agreement that brings Catalans together. The way I see it, they are divided, split across the middle. And they are shouting at each other instead of standing united. I think this is a very important issue. —Take Brexit, for example. The British were divided on the matter. It was neck and neck, a close call. But there’s been no problem. Why should it be a problem that the population is divided in Catalonia but not when it is the UK? —If you negotiate with Madrid, your people will stand together with you. In the UK you have a constitution and laws that back you up. In Catalonia the constitution doesn’t. You’ve got the people. And if you wish to forge ahead, the people must be much more united. It’s a lot more complicated in Catalonia. —Indeed. Because your counterpart is not British, but Spanish. And they are different. —Not at all. You can’t draw a comparison. They are not alike. Both situations are very different. —We have spoken about the Catalan government. What advice would you give the Spanish government? —To talk to the Catalans and find a solution that is not independence, but greater autonomy for Catalonia. The 2006 agreement was a good one. It was a mistake for Spain’s courts of law to disregard it. I think it is necessary to return to the situation of 2006, with greater autonomy within Spain. —How come Denmark allows some regions to exercise their right to self-determination but Spain doesn’t? Is it a matter of history, point of view? Why? —It’s to do with our history. We have an agreement on the Faroe Islands. We have told them they they can be independent, if that’s what they want. Theirs is a different culture and they are very far from Denmark. We have that tradition. But we will not interfere in Spain’s affairs. You have a problem in Spain and it must be discussed between Catalonia and Spain. You have a constitution in Spain. In Denmark, too. We have respected it in Denmark, and you should also respect it in Spain. That is the question.
Holger K. Nielsen: ‘You can’t solve problems by jailing the political leaders you disagree with’
L’expresident de la Generalitat i líder de CDC, Artur Mas, ha retret aquest dimecres a ERC que no els recolzés durant la campanya de difamació i calúmnia de l’Estat que han rebut des de 2012 i que, segons ell, han afectat al resultat del partit en els comicis que s’han fet des d’aleshores. ‘Quan dèiem que eren campanyes de difamació i calúmnia no vam tenir el suport d’alguns. Avui l’hem tingut més, però llavors no se’ns creia del tot’, ha lamentat en al·lusió vetllada a ERC durant un míting a Cervera amb el candidat de CDC, Francesc Homs, després de la publicació de les converses entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (Oac), Daniel de Alfonso. Per a Mas, l’objectiu de les calúmnies era enfonsar CDC perquè saben que és la clau i el vehicle perquè Catalunya surti endavant en el seu projecte de tenir un Estat propi, enfront d’altres com la CUP i Podemos: ‘Per moltes pancartes i revolucions que intenti la CUP, a l’Estat no li fa ni pessigolles. Podemos, tampoc, perquè saben que no es posaran a favor de la independència. ERC li fa una mica més de pessigolles, però qui els treu de polleguera és CDC’. Segons la seva opinió, les converses entre el ministre i De Alfonso evidencien que els catalans necessiten construir un Estat propi perquè l’alternativa és quedar-se en un amb poca qualitat democràtica, argumentant que un cas d’aquestes característiques en un país de tradició democràtica hauria comportat dimissions immediates i en cadena. ‘Aquí els agressors, els que munten tot això, encara reclamen com a víctimes que deixem de fer-los operacions de conspiracions contra ells. Però quins nassos!’, ha censurat. Segons l’expresident, l’Estat va començar amb el seu joc brut a les eleccions catalanes de 2012 amb l’objectiu d’alterar un resultat que per a CDC –ha apuntat– hagués estat millor si no s’hagués dut a terme. També ha culpat l’Estat d’intentar carregar-se els impulsors de la consulta del 9N, entre els quals ell mateix, per intentar inhabilitar-los o fins i tot per empresonar-los, i de muntar “un altre informe amb acusacions falses” contra l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias que, segons ell, alguna incidència ha tingut a nivell electoral. És il·legal Homs ha avisat que aniran fins al final en aquest cas perquè consideren que el que ha passat és directament il·legal, a més de reiterar que a aquesta camarilla de Mortadel·lo i Filemó no els té por ni l’impressionen. ‘Davant de la que està caient, descobrir que no és un Estat que tingui clavegueres, sinó una claveguera sencera en què la merda sura per tot arreu, fa molt fàstic’, ha dit, i ha preguntat a Fernández Díaz si se sent víctima de les seves paraules.
Mas retreu a ERC que no recolzés CDC davant d’altres difamacions de l’Estat
Carles Puigdemont ha tornat a prometre que tornarà a Catalunya. Aquesta vegada, ha dit, ho farà si pot recollir l’acta de diputat al Parlament Europeu. Aquesta condició és important perquè si l’aconsegueix, podria beneficiar-se de la immunitat parlamentària tan bon punt sigui escollit. Això li permetria poder tornar a territori català sense que pugui ser detingut. Però en aquest procés per a assolir la condició legal d’eurodiputat, hi ha diverses interpretacions i l’estat espanyol optarà per la que permeti impedir el retorn de Puigdemont. Independentment del resultat, que ningú no pot predir ara mateix, aquest moviment intentarà internacionalitzar el conflicte entre els polítics catalans i l’estat espanyol. Puigdemont i els consellers a l’exili, que encapçalen aquesta estratègia, van obtenir-ne un gran rèdit amb el rebuig de les ordres d’extradició per part de la justícia alemanya i la belga. Ara aquest moviment de Puigdemont pot obligar la UE o un tribunal que en depengui, a pronunciar-s’hi. A continuació expliquem en què es fonamenta jurídicament Puigdemont per a convertir-se en eurodiputat, i quins bastons a les rodes es pot trobar: Quan s’activa la immunitat? ‘La immunitat s’activa quan ets elegit, a partir del moment que el govern espanyol comunica el resultat de les eleccions’, ha assegurat Puigdemont als micròfons de RAC1. És a dir, que un cop és proclamat electe, ja obté els drets com a eurodiputat. Ara, l’estat espanyol no li voldrà pas facilitar la tramitació de l’acta. L’article 224.2 de la llei electoral espanyola (LOREG) diu que per a recollir-la els candidats han de ‘jurar o prometre l’acatament a la constitució davant la Junta Electoral‘ espanyola en un termini de cinc dies a partir de la proclamació dels resultats. Segons Puigdemont, això no implica necessàriament anar físicament a Madrid. ‘El Parlament Europeu només obliga els estats membres a comunicar quins diputats han estat elegits. I si la normativa diu que s’ha d’assumir l’acta davant la Junta Electoral, això no vol dir en persona’, ha dit. Així doncs, la LOREG pot tenir interpretacions diverses. L’estat espanyol podria evitar de declarar Puigdemont electe si aquest no jura la constitució presencialment. Fonts del Parlament Europeu consultades per l’ACN han defensat els interessos espanyols i han assenyalat que si Puigdemont es presenta per la circumscripció espanyola, ha d’obeir la LOREG. Remarquen que ha de jurar la constitució ‘davant’ la Junta Electoral espanyola i que ‘cap eurodiputat no espanyol ha pres mai possessió telemàticament’. L’equip legal de Puigdemont recorda que hi ha un precedent que va a favor seu, que és el de José María Ruiz Mateos. L’empresari espanyol va presentar-se a les eleccions europees del 1989, quan sobre ell hi havia una ordre de crida cerca per haver agredit el ministre d’Economia d’aleshores, Miguel Boyer. Ruiz Mateos va ser escollit eurodiputat, va presentar-se davant el jutjat que havia dictat l’ordre de detenció i la hi van retirar. Llavors l’empresari va poder presentar-se davant la Junta Electoral per a jurar la constitució i, de retruc, recollir l’acta. Es pot limiar la immunitat? Després de conèixer-se les intencions de Puigdemont, el Parlament Europeu ha ofert versions contradictòries. De primeres, la web de la web de la cambra on s’explica en què consisteix la immunitat, assegurava que no hi pot tenir dret un parlamentari ‘sospitós per part de les autoritats judicials d’haver comès un delicte’. Puigdemont té una investigació oberta pel Tribunal Suprem, però després d’exiliar-se, la justícia alemanya va rebutjar la seva extradició per rebel·lió. Ara bé, una estona més tard, el parlament ha canviat la seva versió: ‘No es pot demanar la immunitat quan un parlamentari ha estat trobat en el mateix acte d’un delicte flagrant.’ A la versió en castellà, la frase ha estat traduïda per: ‘No es pot invocar a la immunitat en cas de delictes flagrants’. Tenint en compte aquest criteri, Puigdemont sí que podria invocar a la immunitat perquè no té cap sentència en contra. Si va a Madrid, pot ser detingut? L’article 9 del protocol sobre els privilegis i immunitats de la UE –inclòs dins el tractat de funcionament de la UE–, assenyala clarament que no es pot detenir i empresonar un eurodiputat a cap estat de la UE sense autorització prèvia del Parlament Europeu. Si un jutge vol detenir Puigdemont, haurà d’enviar un suplicatori a l’eurocambra, que ha de votar si li aixeca la immunitat. El reglament recorda que l’eliminació de la immunitat d’un diputat no és un veredicte de ‘culpabilitat’. Simplement permet a les autoritats judicials d’un estat de fer una investigació o un judici. Ara, el professor de dret processal de la UB Alexandre Girbau ha dit a Catalunya Ràdio que la immunitat europea no eximeix Puigdemont dels delictes de què l’acusa l’estat espanyol perquè són anteriors a les eleccions. De fet, segons l’article 490 de la llei d’enjudiciament criminal (LEC), podria ser detingut per qualsevol ciutadà, perquè, la justícia espanyola l’ha declarat en rebel·lia. I el Tribunal de Justícia de la Unió Europea? En cas d’interpretacions divergents de la llei, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg és l’encarregat de dictar sentència sobre qualsevol aspecte. Ho especifica l’article 267 del Tractat de Funcionament de la UE, que assenyala que si una persona física o jurídica considera violada la seva condició pot recórrer al tribunal. En canvi, les mateixes fonts europees que assenyalen que Puigdemont hauria d’obeir la LOREG també refreden la possibilitat que el president porti el seu cas al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i asseguren que primer hauria d’exhaurir totes les vies judicials a l’estat espanyol. És compatible amb ser diputat al Parlament de Catalunya? Segons la LOREG, l’acta d’eurodiputat és incompatible amb la d’un parlament autonòmic. Mesos després de ser escollit com a diputat al Parlament de Catalunya en les eleccions del 21-D, el Tribunal Suprem va suspendre Puigdemont, que es va negar a delegar el vot, com demanava ERC. Malgrat la suspensió, l’acta és en possessió seva i hauria de renunciar-hi per a poder ser eurodiputat.
Llums i ombres del retorn de Puigdemont a Catalunya
El FC Barcelona celebra avui el centenari de l’adopció del català com a idioma oficial del club, doncs es compleixen cent anys del primer document oficial escrit en llengua catalana, corresponent a l’acta de la primera reunió de la junta directiva presidida per Gaspar Rosés, en una efemèride celebrada per la directiva actual. En un comunicat, el club vol expressar el seu agraïment i reconeixement públic ‘a totes les persones’ que en aquests cent anys ‘han lluitat per la defensa de l’ús de la llengua catalana’ en el club. ‘El compromís amb la cultura i el país és un valor inalienable del FC Barcelona i una característica fonamental que configura la identitat col·lectiva. La llengua catalana ha estat sempre reivindicada pel club com a símbol de llibertat i element diferencial i aglutinant de la seva massa social’, resa el comunicat. Per fer aquest centenari el club té previst portar a terme un acte amb els seus socis i aficionats, en els pròxims mesos, coincidint amb un partit del primer equip al Camp Nou.
El FC Barcelona celebra el centenari de l’adopció del català com a idioma oficial
El periodista de la Cadena Ser Aitor Álvarez ha denunciat als micròfons del mateix mitjà que ha estat ‘insultat i sacsejat’ per quatre policies quan intentava d’entrar al Tribunal Suprem per a informar del judici. Tot ha començat quan Álvarez volia accedir al tribunal per un lloc on ho havia fet habitualment els darrers dies, i els policies li ha denegat l’entrada perquè havia de fer-ho per un altre carrer: ‘M’han demanat el DNI; els l’he donat i s’han posat a fer comprovacions. Mentre passava això, jo tenia el telèfon a l’orella per entrar en directe al programa Aquí Cuní, a SER Catalunya. I m’han dit: ‘Penja el telèfon’. ‘Els he respost que no podia, perquè havia d’entrar en directe … Llavors que m’han començat a insultar, a sacsejar i a dir que si tenia problemes mentals. M’han arrencat el telèfon de la mà i me l’han penjat’, ha explicat Álvarez. Explica que poc després li han dit que s’estigués quiet, que no es mogués ‘ni un centímetre si no volia que em detinguessin per desobediència’. ‘M’han tornat el telèfon, m’ho he posat a l’orella i m’han dit: ‘El tens a l’inrevés, ets ximple o què?’. I m’han dit que marxés’, detalla Álvarez, que ha acabat entrant sense problemes.
Un periodista denuncia insults i assetjament físic per part de la policia del Suprem
La jutgessa del Jutjat de Vigilància Penitenciària ha decidit avalar el permís de tres dies per a Jordi Sánchez, en contra del que havia expressat prèviament la fiscalia. La magistrada assenyala que es compleixen els dos requisits per a autoritzar la sortida de Sánchez durant setanta-dues hores: ha complert una quarta part de la condemna i té bona conducta. Com va fer amb Jordi Cuixart, la fiscalia espanyola s’oposava a aquest permís de Sánchez perquè el considerava ‘prematur, injustificat i improcedent’, ja que només havia complert una quarta part dels nou anys de presó per un delicte de sedició. La fiscalia també afegia que Sànchez no ha admès els fets i que no segueix un tractament penitenciari. Tot desacreditant la fiscalia, la jutgessa desmenteix que ‘la gravetat del delicte’ i la duració de la pena siguin rellevants per a la concessió de premisos, i es basa en els informes del psicòleg, el jurista i la treballadora social dels Lledoners per a afirmar que Sánchz ‘reconeix la responsabilitat dels fets i mostra voluntat de canvi’. Una altra cosa és que Sánchez no estigui d’acord amb la ‘qualificació jurídica’ del que ha fet, cosa que titlla de ‘legítima’, ‘ja que la normativa penitenciària no imposa l’obligació al condemnat de penedir-se, ni de declarar-se culpable, i que prescindeixi de la seva declaració d’innocència’. La magistrada explica, a més, que la sentència no informa que Sánchez tingui ‘perillositat’ perquè, a més d’ésser condemnat, ha estat inhabilitat per a càrrecs públics. També afirma que Sánchez no està obligat a sotmetre’s a ‘programes específics de tractament’, que fins i tot està previst que el pres pugui lliurement renunciar a col·laborar, però que en el seu cas, l’ex-diputat de Junts per Catalunya està col·laborant totalment amb les activitats alternatives.
La jutgessa desacredita la fiscalia i avala el permís de setanta-dues hores a Jordi Sànchez
Ingredients: 8 panets rodons petits de llavors 400 g carn picada de vedella 1 ou 2 cebes 8 talls de pebrot vermell escalivat un grapat de pinyons unes gotes de conyac (opcional) 8 talls de formatge de fondre brots variats d’amanida Elaboració: Posem la vedella picada en un bol amb sal i el rovell de l’ou. Si agrada, hi posem unes gotes de conyac, pebre negre, els pinyons i muntem les hamburgueses. Es posen a la paella amb una mica d’oli i es fregeixen a banda i banda a poc a poc. Mentrestant, tallem la ceba a juliana i la sofregim fins que agafi el color transparent. Obrim els panets pel mig i els torrem una mica. I ja podem muntar els panets: primer la ceba, seguit de l’hamburguesa, a sobre el formatge de fondre i una tira de pebrot per a decorar. I tapem el panet. Acompanyem els panets petits d’hamburguesa amb una mica d’amanida.
Hamburgueses petites amb panets de llavors
El conseller Lluís Puig havia d’inaugurar aquest vespre a l’Haia una taula rodona dedicada a la llengua catalana a les escoles. L’acte, a l’Institute of Social Studies, vinculat a la Universitat Erasmus, no l’ha pogut inaugurar Puig en persona per pressions de l’ambaixada espanyola, i ha hagut de parlar mitjançant un vídeo enregistrat. Puig hi ha destacat ‘els constants atacs de la diplomàcia espanyola per a censurar actes com aquest’. I ha recordat: ‘Cinc membres del govern democràtic de Catalunya hem anat superant i guanyant les peticions d’extradicions per delictes que no hem comès.’ Els assistents han aplaudit les seves paraules. En el debat, hi participaven professors de les universitats d’Amiens, Bruges, Groningen i Amsterdam. Però Puig no hi ha pogut assistir, per les pressions que ha fet directament l’ambaixada espanyola als Països Baixos, que també va intentar condicionar i forçar la modificació del programa de les jornades. Ho han denunciat públicament els organitzadors: ‘Hem rebut pressió de l’ambaixada espanyola per a canviar el nostre programa d’acord amb el seu gust . Us demanem que vingueu als actes durant aquesta setmana en solidaritat amb la llibertat per a expressar idees polèmiques’. ‘La llengua catalana a l’escola com a objectiu d’equitat’ era el títol de la taula rodona. El propòsit era de debatre sobre el sistema educatiu català en una nació sense estat, i sobre la política lingüística que pot ajudar llengües minoritzades en territoris multilingües, com Catalunya. Forta pressió de l’ambaixada espanyola L’ambaixada va cridar a consultes els responsables del centre acadèmic. La degana de la facultat va convocar els organitzadors a una reunió, en què els va dir que l’ambaixada espanyola s’havia posat en contacte amb ells per a censurar la presència de Lluís Puig. Els representants diplomàtics espanyols van arribar a tractar Puig de criminal i van pressionar els organitzadors tot avisant-los que pesava sobre ell una euroordre enviada per la justícia espanyola. I això, tot i que ja feia una setmana que la justícia belga n’havia denegat l’extradició. A més, a última hora, els responsables de l’ambaixada espanyola van imposar a l’organització de les jornades la participació d’una veu unionista en el debat, concretament la d’Eduardo Bolaños, un càrrec del PP a la ciutat de Barcelona i membre de Societat Civil Catalana. El fet que era un home de partit es va amagar en les comunicacions de l’ambaixada. VilaWeb ha pogut constatar l’enorme pressió dels diplomàtics espanyols a l’institut universitari perquè hi hagués la presència d’unionistes per a parlar sobre la llengua catalana a l’escola. Els Països Baixos haurien rebutjat l’euroordre Les autoritats dels Països Baixos han explicat que si Puig hagués assistit a l’acte, no hauria estat detingut d’acord amb l’euroordre que va enviar el jutge del Suprem Pablo Llarena. En aquest sentit, han argumentat que l’euroordre té un defecte de forma i per tant és invàlida. La justícia belga va fer servir la mateixa argumentació per a denegar el lliurament del conseller, conjuntament amb Comín i Serret, a l’estat espanyol.
L’ambaixada espanyola intenta boicotar un debat universitari sobre l’escola catalana a l’Haia
El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha evitat de respondre, en una entrevista a la Cadena SER, si li semblava que el partit Vox era un partit d’extrema dreta o no. La periodista i conductora del programa matinal ‘Hoy por hoy’, Pepa Bueno, li ho ha demanat diverses vegades, però Rivera ha insistit en una sola resposta: ‘Això ho deixo per a vostès, els periodistes.’ Albert Rivera evita calificar a Vox como un partido de ultraderecha La entrevista completa del líder de @CiudadanosCs en @HoyPorHoy con @PepaBueno → https://t.co/7Km7UrBNN1 pic.twitter.com/yVOd8Ct9n0 — Cadena SER (@La_SER) November 21, 2018 Si Rivera no vol qualificar Vox de partit ultra i d’extrema dreta és perquè molts ciutadans els relacionen com a partits agermanats. Tots dos han compartit mobilitzacions, com la del 12 d’octubre a Barcelona, o la del 9 de setembre, també a Barcelona, a favor de la unitat d’Espanya. De fet, tots dos van compartir tertúlia fa temps en un programa d’Intereconomia i van reconèixer que Vox i Ciutadans tenien diversos ‘punts de contacte’.
El tràngol d’Albert Rivera a la SER, evitant de qualificar Vox d’extrema dreta
El ex-conseller de Justícia Germà Gordó ha renunciat a presentar una candidatura per liderar el Partit Demòcrata Català (PDC), i ha anunciat que recolza la candidatura liderar pels dos diputats de Junts pel Sí, Marta Pascal i David Bonvehí. En declaracions als periodistes, ha explicat que ha arribat a formalitzar la seva candidatura aquesta mateixa tarda però que l’ha retirat immediatament. Amb aquest gest ha volgut demostrar que Nova Convergència, el corrent de la qual forma part, ha recorregut tot un camí de reflexions i proposta fins arribar a aquest punt, i ara han considerat que el més convenient és donar un pas al costat per afavorir la cohesió del partit.
Gordó renuncia a presentar una candidatura per liderar PDC i recolza la de Pascal i Bonvehí
9.500 persones s’han inscrit com a fundadors de la Crida Nacional per la República, segons que ha pogut saber VilaWeb. La Crida començarà el procés fundacional demà a Manresa, on es presentaran les ponències que en sustentaran l’ideari i l’organització, i que a partir d’aleshores se sotmetran a un debat de presentació d’esmenes telemàtic. Segons fonts de la Crida, la ponència política parteix del mandat de l’1-O i proposa una mobilització continuada que forci l’estat espanyol a negociar un referèndum. La persistència en la mobilització, diuen, s’ha de combinar amb un control de les institucions autonòmiques. La redacció acaba amb disset punts que expliquen per què és necessari aquest moviment, que aspira a ser unitari, i referma la idea que la Crida es dissoldrà així que s’hagi instaurat la República Catalana. La ponència organitzativa referma que cap partit no es podrà integrar a la Crida com a tal. Es manté, per tant, que l’organització pretén créixer a partir d’adhesions individuals, com ha passat fins ara. El document no estableix, segons les fonts consultades, amb quina fórmula volen presentar-se a les eleccions ni si hi han d’anar en coalició amb el PDECat. En aquest context s’inscriu la carta que han enviat als associats del PDECat Joaquim Forn, Lluís Puig, Josep Rull i Jordi Turull, instant-los a ser fundadors del moviment que impulsen Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sànchez. Els presos polítics i Puig s’agafen al mandat de l’assemblea del partit, que al juliol va aprovar d’encoratjar les bases del PDECat a adherir-se personalment a la Crida. L’organització s’encamina a constituir-se en partit polític. El registre al Ministeri d’Interior espanyol ja es va cursar, per agilitar els tràmits quan es prengui la decisió definitiva. La fórmula és important perquè, si bé la Crida permetrà la doble militància, ni el PDECat ni ERC no l’accepten. Els militants i els quadres intermedis d’aquests partits que vulguin formar-ne part, per tant, hauran de decidir amb quines sigles es queden. Fins ara, això no ha estat cap entrebanc perquè la Crida és una organització. En aquest context, s’hi han adherit més de 50.000 persones. La Crida ja va decidir que no concorreria a les eleccions municipals, però preveuen de donar suport a les candidatures independentistes unitàries que es formin als pobles i ciutats i als batlles sobiranistes que tornin a concórrer a les eleccions; el nucli primigeni que impulsa el moviment anomena aquest aval amb la sigla ‘ISO’, en l’argot intern. Paral·lelament, el PDECat ja va aprovar que es presentaria a les municipals amb la marca de JxCat. Barcelona continua essent l’excepció de la Crida. Hi persisteix l’intent de formar una candidatura unitària. Precisament ahir, Forn defensava la constitució d’una llista conjunta en una entrevista a Betevé. ‘És una llista guanyadora i costa d’entendre per què hi ha partits que s’hi resisteixen’, va dir. El congrés fundacional, en què les bases han d’aprovar definitivament les ponències, es farà finalment al gener, previsiblement durant la primera quinzena, segons que ha avançat l’ACN i han confirmat fonts de la Crida a VilaWeb. Preveuen que el procés participatiu sobre les ponències política i d’organització sigui llarg, tenint en compte que bàsicament es desenvoluparà per via telemàtica. Perquè l’organització no té pas una estructura territorial que faciliti el debat de les esmenes de manera presencial. Havent ajornat el congrés fundacional, que d’entrada s’havia de fer el 6 de desembre, la Crida es proposa de fer una convenció municipalista en aquesta data. En la convenció de Manresa de demà, hi intervindran Puigdemont, Torra i Sànchez. No és pas segur que tots els qui s’hi han inscrit com a fundadors hi assisteixin, però previsiblement el pavelló del Nou Congost, que té un aforament de 5.000 persones, s’omplirà.
La Crida arrenca el procés de fundació amb 9.500 inscrits
‘Si volem la independència, fem que passi.’ El president de la Generalitat, Quim Torra, ha demanat a ERC que es formin governs independentistes als municipis i es comenci a refer la unitat estratègica per complir amb la profecia que Jordi Cuixart feia ahir al Tribunal Suprem. ‘Ho tornarem a fer, és clar que sí’, ha garantit Torra des del parlament. El dels ajuntaments era un missatge dirigit sobretot als seus socis de govern. Davant la incertesa que la sentència els aboqui a una convocatòria avançada d’eleccions, Torra ha situat la constitució de governs municipals amb batlles independentistes com un pas necessari per a la unitat cercada, que donaria una ‘capil·laritat’ clau a l’independentisme. Però JxCat i ERC veuen que la batllia de Barcelona se’ls escapa de les mans, i l’operació política d’Ada Colau complica encara més un acostament parlamentari a curt termini entre el govern i els comuns. Torra ha provat de pressionar Colau perquè dissabte no sigui reelegida gràcies als vots de Manuel Valls, uns vots que ha atribuït a ‘l’establishment‘, la ‘casta’ i el Pont Aeri. Per això ha emplaçat Colau a elegir si volia ser al bloc dels qui defensen els drets i les llibertats o en el de Ciutadans. ‘Què volen? Drets o cadires?’, li ha deixat anar. Torra s’ha sotmès a la sessió de control i ha comparegut al parlament per detallar l’acció d’un govern que, segons ERC, ha estat condicionat per l’excepcionalitat i una repressió que no s’atura. Malgrat això, el president de la Generalitat s’ha mostrat orgullós d’haver ‘posat un país en marxa i un país a punt’ amb la recuperació de la Generalitat després del 155 i de preparar-la, segons ha dit, per afrontar els reptes socials i econòmics de futur. El seu propòsit és mirar d’aprovar el pressupost i obrir una nova etapa de diàleg amb Pedro Sánchez que, ara per ara, el president espanyol no té pressa per encetar. Però l’oposició ha tornat a criticar la inacció del govern. La CUP també ha estat especialment dura amb la gestió del procés. ‘Definitivament, han malbaratat el mandat de l’1-O’, ha lamentat la diputada Maria Sirvent. Per la CUP, el llegat de l’1-O és ben viu, però ja no és un mandat, sinó una via a tenir en compte en el futur per a l’exercici del dret d’autodeterminació. Sigui com sigui, ha dit que encara eren a temps de revertir la situació. La unitat estratègica, el propòsit per a la legislatura Torra ha convertit la unitat estratègica en el seu principal propòsit de legislatura. Vol arribar a la sentència del Tribunal Suprem amb una resposta consensuada que s’incardini en un nou full de ruta, però les divergències internes de l’independentisme es mantenen, i la relació amb els comuns es complica. ERC ha insistit que la resposta havia d’interpel·lar el 80% dels catalans i havia de fixar un nou camí per a l’exercici del dret d’autodeterminació. Però la pugna per la batllia de l’Ajuntament de Barcelona entorpeix que la resposta impliqui els de Colau. El president d’ERC al parlament, Sergi Sabrià, ha vaticinat que el pacte amb Valls els perseguiria. Els veu disposats a pactar amb el diable i ha criticat que l’aliança amb Ciutadans (‘la dreta més rància’) s’estengui a la Diputació de Barcelona. La capital catalana ha centrat bona part del debat parlamentari. La presidenta de CatECP, Jéssica Albiach, també ha retret a Torra que avali les paraules de la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, qui en una entrevista al Punt Avui va dir que calia una ‘resposta de país’ si Colau es mantenia a la batllia. Albiach ha al·legat que es formarien majories alternatives a la candidatura més votada en altres ajuntaments, com el de Lleida i Tarragona, en aquest cas amb batlles d’ERC. El PSC ha insistit en la idea. Miquel Iceta creu que Torra ‘pot desitjar que els ajuntaments del país siguin governats per majories independentistes però no pot negar la legitimitat de majories alternatives’. Torra els ha contestat amb una apreciació: ‘Sembla que el bipartit a Barcelona marxa a tota vela’. El president de la Generalitat també ha dit que recollia el guant que li havia deixat la CUP per a ‘canviar el rumb’ dels esdeveniments. Considera que, després de l’aplicació del 155, la unitat estratègica ‘és vital’ i que no podran fer front a la sentència si, quan es publiqui, la unitat estratègica no s’ha recompost. Després d’aquest primer any de govern, Sabrià ha argumentat que era l’hora d’entrar en una nova etapa de construcció republicana fomentada en les polítiques socials. Per a Torra, això serà possible si aconsegueixen ‘trenar el fil’ de l’1-O i s’aprova el pressupost. ‘Demano que tots plegats estiguem a l’altura del moment’, ha sentenciat. Sigui com sigui, Albiach ha advertit que no els ‘emblanquirà’ els comptes. Sergi Sabrià (ERC) durant la sessió de control al govern. Al costat, Miquel Iceta. Fotografia: ACN. Més enllà del procés En el seu balanç, Torra ha fet valdre la baixada de l’atur i el creixement de l’economia, malgrat la repressió, la judicialització, i les condicions de l’autonomia catalana, amb un dèficit fiscal que ha titllat d’insostenible i el dèficit crònic d’inversions en infrastructures. Torra s’ha encomanat a les previsions de creixement del BBVA (d’un 2,2% per a enguany i un 2% per al 2020). Ha subratllat que les inversions estrangeres havien crescut un 45% en el quinquenni 2014-2018 respecte al quinquenni anterior, i ha lloat que el 70% de les exportacions són fora de l’estat espanyol. També ha reivindicat el compliment dels objectius de dèficit, de deute i amb la regla de despesa, a més de l’acord amb els sindicats per al retorn de les pagues extres pendents dels treballadors públics. Un dels projectes que ha situat en l’horitzó és el de prioritzar la relació del govern amb les comarques, per a escoltar la veu del territori i combatre la despoblació. A més, Torra ha reivindicat la reactivació del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya (PUOSC), per a impulsar inversions en obres i serveis de competència municipal, i el propòsit del govern de fer arribar la fibra òptica a tots els municipis el 2023. Sobre l’aplicació de la llei del canvi climàtic, ha recordat que el govern destinava 58 milions d’euros en ajuts a la indústria i a empreses per avançar en la mitigació de la crisi climàtica, provinents del pla espanyol d’Incentius a la Mobilitat Eficient i Sostenible (Moves), gestionat pels territoris. Torra ha remarcat igualment la inversió de 100 milions addicionals per a l’atenció primària i l’increment de 300 professors per a atendre millor l’alumnat en desenvolupament del decret d’educació inclusiva. L’oposició comparteix la diagnosi Però l’oposició insisteix en la inacció del govern i tampoc no li veu cap futur. Ciutadans ha definit Torra com l’hereu de Carles Puigdemont i vaticina que tornarà a donar ‘un cop d’estat’, com ho anomenen. ‘L’únic que ha reactivat són els CDR’, li ha retret la portaveu del grup, Lorena Roldán. El PSC considera que el govern s’ha perdut entre l’impasse del procés que ja ha fracassat i un futur incert. ‘És incapaç de situar un horitzó de legislatura’, ha dit Miquel Iceta a Torra. També li ha retret l’ambigüitat a l’hora de determinar què pensava tornar a fer, seguint el lema de Cuixart. ‘Què és el que tornarem a fer? Saltar la llei?’, i li ha demanat que prengués nota del pronunciament del Tribunal Europeu dels Drets Humans. El PSC diu que defensa el mateix diàleg que reclama Torra, però ha insistit que, abans que passi, l’executiu haurà d’acceptar la legalitat. Els comuns han coincidit amb una part de la diagnosi dels socialistes. Albiach creu que s’ha perdut un any. ‘Ningú no sap cap on van’, ha criticat. Per a CatECP, la legislatura dependrà dels designis de Carles Puigdemont o de la punyalada que els pot fer ERC. El PP insisteix a reclamar eleccions.
Torra reclama ajuntaments independentistes per a ‘tornar-ho a fer’
VilaWeb convoca, com cada any, l’Assemblea de Lectors, amb sessions en dies diferents a Vic, Barcelona, Perpinyà, Palma i València. El dimecres 25 d’abril es farà un acte a Palma a les 19.30 a Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24). En aquest cas, es farà primer una conferència a càrrec de Vicent Partal i Pere Cardús oberta a tothom, i en acabat, es farà l’assemblea de subscriptors en una reunió més breu. L’assemblea havia estat convocada inicialment el 22 de març, però es va haver d’ajornar per la convocatòria de la investidura de Jordi Turull, que l’endemà va ser empresonat. A l’Assemblea de Lectors, hi poden assistir tots els subscriptors del diari. Si encara no en sou, podeu fer-vos-en omplint aquest formulari. El director, Vicent Partal, i responsables del diari membres de la redacció hi expliquen els projectes en marxa o futurs i escolten, especialment, els comentaris i crítiques dels subscriptors. El dimecres 7 de febrer es va fer la primera d’aquestes sessions a Vic. La següent assemblea es va fer dissabte 10 de febrer a Barcelona al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Prèviament, a les deu del matí, es va fer una visita a la redacció del diari, al carrer de Ferlandina, 43. També s’ha fet la de Perpinyà, dissabte 17 de febrer al Casal. I el dissabte 24 de febrer es va fer l’assemblea de València a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12). La sessió de Barcelona, a més, fou enregistrada en vídeo, per facilitar la participació de tots els qui no hagin pogut acudir a cap de les quatre convocatòries.
L’assemblea de lectors de VilaWeb a Palma, dimecres 25 d’abril
Actualment Raúl Camargo és diputat a l’Assemblea de Madrid per Podem, dels Anticapitalistes. Són l’important corrent de l’andalusa Teresa Rodríguez, l’eurodiputat Miguel Urbán i els catalans Sònia Farré –diputada al Congrés espanyol– i Joan Giner. Professors com Jaime Pastor o Josep Maria Antentas també en formen part. Camargo, llicenciat en periodisme, fins fa poc treballava de funcionari a la Comunitat de Madrid. ‘M’he menjat tots els governs del PP. Vaig guanyar plaça de funcionari tècnic superior i he estat en la Direcció General de Joventut, la d’Economia o Serveis Socials.’ Dijous passat el jove diputat va rebre VilaWeb al local dels Anticapitalistes de la plaça de las Peñuelas, a Madrid. Vam parlar de per què, a diferència de la majoria de Podem, els anticapitalistes sí que van anar a la manifestació del 16-M, per què van reconèixer la República Catalana el 27 d’Octubre, per què van donar vàlid el Primer d’Octubre, i de la manera com veuen el procés català. També vam tenir temps de parlar de la notícia de la setmana: Podem s’ha dividit en tres a la Comunitat de Madrid, Podem (el sector de Pablo Iglesias), Més Madrid (el sector d’Errejón) i els Anticapitalistes com ell, que s’han aliat amb IU i han format Madrid Dempeus. En canvi, a molts llocs de l’estat espanyol es mantenen amb Podem. —Molts anticapitalistes van anar a la manifestació del 16-M a favor de Catalunya i els presos polítics. Per què? —Hem estat a totes les que hi ha hagut, abans i després. En primer lloc creiem que és un disbarat total que hi hagi presos polítics al segle XXI en un estat suposadament democràtic com l’espanyol. Són presos polítics perquè són a la presó únicament per haver intentat organitzar un referèndum. No es pot pensar en presó o rebel·lió en cap cas. Si el Tribunal Suprem hi pensa, la justícia europea ho tombarà. No se sosté, com hem vist als tribunals belgues i alemanys. En segon lloc, defensem el dret d’autodeterminació. El meu corrent polític fa temps que el defensa. Una part de Catalunya dóna suport a la independència, una altra part no i fins i tot una tercera part estaria d’acord amb un estat confederal, que potser seria la meva opció. Però en tot cas això s’ha de resoldre democràticament. I l’única manera és amb un referèndum, com ha passat en tants més indrets, com Escòcia i el Quebec, i que sigui el poble català qui decideixi. Per moltes voltes que hi donem, la solució és un referèndum acceptat per totes les parts. —El 29 d’Octubre els Anticapitalistes van fer un comunicat sobre ‘la nova República Catalana’, i us vau inclinar a favor. —Va ser un comunicat que va obrir una polèmica enorme a dins i al voltant de Podem. Va tenir molt ressò i va sortir a tots els mitjans. Volíem dir que s’havia proclamat, sí, tot i que havia estat sui generis i en forma de proposició no de llei. Després s’ha vist, sense força vinculant, sense força social i sense força política. Però sí. Sí que defensem que hi hagi processos constituents a Espanya. Per nosaltres, per exemple, una confederació de Repúbliques Ibèriques és una sortida que ens semblaria bé. Som republicans i la nostra aposta és que hi hagi República Espanyola. Però si a Catalunya van més avançats i es pot proclamar la República Catalana, que ho facin, i després ja veurem quines són les fórmules de coordinació entre els pobles de l’estat. —La constitució diu que és il·legal —Ja, però és que ara mateix la constitució a Catalunya no és acceptada per la majoria de la població. Bé que haurem de cercar algun mètode democràtic per a resoldre-ho. Que només val la porra i el codi penal? Trigarà més o menys, però creiem que finalment hi haurà un referèndum. —I Espanya què hi guanyaria, amb això? —Convertir-se en un país més democràtic. Assemblar-se a democràcies com la britànica, on mana el poder financer, si vols, però on tenen cap problema a organitzar un referèndum. I el guanyen. O al Quebec. Aquest seria el guany: assemblar-se a democràcies més consolidades. I resoldre un problema polític que ara mateix en aquest país parteix per la meitat qualsevol discussió. La situació de Catalunya n’ocupa una part importantíssima, perquè no hi ha sortida democràtica. Si n’hi hagués, tota la tensió baixaria i la política es podria centrar en coses més socials. Ara no es pot, tot és molt enquistat. Tots hi guanyaríem, si convoquessin el referèndum. —L’1-O éreu a Barcelona? —No. Jo era a la plaça del Sol de Madrid, amb cinc o deu mil persones, que no són poques. Gent molt indignada per les imatges de la policia pegant i per haver vist avis apallissats. Lluny de l’estereotip, hi ha un Madrid solidari. I nosaltres hi érem. El meu corrent sempre ha defensat els drets de les nacions sense estat. Venim de la Lliga Comunista Revolucionaria (LCR) que ja als setanta i vuitanta defensava, potser en solitari, el dret d’autodeterminació. I també tinc amics i amigues a Catalunya. Els mitjans de comunicació i certs partits han incentivat molt l’anticatalanisme, i sembla que aquí només hi ha Espanya, una, grande y libre. I no és així. Hi ha un Madrid solidari, compromès amb les causes socials i que defensa el dret de decidir. Fa poc va sortir una enquesta a tot Espanya i deia, si no recordo malament, que el 40 i tant per cent defensava que la sortida fos votar. No som quatre bojos. —Us envieu cartes amb els presoners polítics? —Jo no. Però alguns companys nostres han estat amb Jordi Cuixart. Hi tenim una correspondència habitual. La seva dona, Txell Bonet, va venir a la nostra Universitat d’Estiu. Cuixart em sembla que és subscriptor de la nostra revista, Viento Sur. A l’Anna Gabriel li vam enviar una carta, com a anticapitalistes, quan se’n va anar a l’exili. I la CUP ens ho va agrair. —La qüestió catalana separa els Anticapitalistes de Pablo Iglesias? —És obvi que va haver-hi una desavinença, en aquell moment. Nosaltres vam ser clarament partidaris del Primer d’Octubre. Vam defensar que era una manifestació política legítima i hi vam donar suport. Gent nostra va anar a Catalunya. Però en el cas de la direcció de Podem va haver-hi molts canvis, molts tombs, no era clar si hi donaven suport o si no. Molta ambigüitat. De vegades deien que sí. De vegades deien que no. I amb el comunicat va haver-hi una desavinença forta. Ell fins i tot ens va fer fora del partit. Ha estat una desavinença, sí. Però una més. N’hi ha hagut més encara. —Fins al punt que ara Anticapitalistes va amb Podem a Espanya, però a Madrid aneu separats. A la Comunitat de Madrid Podem s’ha dividit en tres: Podem (Iglesias), Més Madrid (Errejón), i vosaltres, que aneu amb Esquerra Unida (Madrid Dempeus). —Cert. Hi ha diferències. Nosaltres, per exemple, no estem d’acord de ser la crossa del PSOE. Nosaltres ens mantenim en allò que deia el Podem del començament: ni PP, ni PSOE, conformem una alternativa constituent. També tenim diferències de model de funcionament intern, que no volem que sigui tan vertical. Però aquí no ens n’anem nosaltres, vull deixar-ho clar. Això ha esclatat. Recorda que primer Iglesias i Errejón pacten per dalt, el pacte se’n va en orris i el secretari general dimiteix. Nosaltres volíem unitat popular i encara en volem, deixem-ho clar. Som a temps que Podem s’uneixi a Madrid Dempeus, com ha fet Esquerra Unida. Han estat les seves bases que ho han acabat de ratificar, amb l’oposició de la direcció federal. Nosaltres continuem allargant la mà a Podem. Que participi amb nosaltres. —Anticapitalistes ha trencat amb Podem a tot Espanya? —No. A Andalusia van junts, per exemple. Hi ha molts llocs on encara anem junts. I molts altres on no. —Vós us presentareu a les primàries per tornar a ser diputat, ara per Madrid Dempeus? —Sí. —Per acabar, a l’Ajuntament de Madrid, Podem no s’hi presenta. Vosaltres i Carmena, sí. A qui deurà votar Iglesias, a vosaltres o Carmena? —La seva gent manté l’ambigüitat. Ell, no t’ho sabria dir. —Què us separa de Carmena? —El seu projecte és molt més a prop del PSOE que de nosaltres. Creuen que s’han d’acostar a la socialdemocràcia i abandonar el programes i llenguatge de les classes treballadores. I nosaltres creiem que no, perquè el sistema ataca molt dur. I veiem que l’extrema dreta puja a Europa i que, en canvi, el centre, que és on van ells, s’esfondra. I si els de centre guanyen, com Macron, es desgasten en temps rècord . Sabem que a mitjà termini no hi ha cap gran moviment per a construir una força hegemònica d’esquerres, però sí que creiem que hi ha força per a construir les totxanes de l’edifici. Corbyn fa coses interessants. Però a Madrid Carmena especula amb el BBVA i no té res a veure amb Corbyn o Sanders. Ni Errejón ni Carmena són això. —I Iglesias? —Iglesias ha canviat tant, i tantes vegades, que ja no ho sabem, tu. Sí que sabem que el seu objectiu és governar amb el PSOE. I creiem que això és un error. Se’l menjaran. La gent votarà directament el PSOE, si fa això. Va passar amb Llamazares. Hem de tornar al primer Podem. Una força política constituent, que vulgui superar el PP, però també el PSOE. —Hi voldríeu afegir res més? —És important que el poble català i l’esquerra catalana vegin que a Madrid i a més indrets de l’estat espanyol hi ha molta gent d’esquerres que no respon al clixé que de vegades veiem que reprodueixen alguns grups independentistes, potser més lligats als conservadors. Hi ha gent, i no és poca, que defensem els drets democràtics del poble català. I que a més volem canviar l’economia i les relacions de poder.
Raúl Camargo: ‘Si a Catalunya van més avançats i es pot proclamar la República Catalana, que ho facin’
La justícia alemanya ha desmuntat el relat de la violència que ha creat la fiscalia espanyola i ha assumit el Tribunal Suprem. Ho deixava ben clar el comunicat del tribunal de Slesvig-Holstein de dijous sobre la decisió de rebutjar l’entrega de Carles Puigdemont a l’estat espanyol per rebel·lió i de proposar-la només per malversació. Però el text íntegre de la resolució dels tres jutges de Slesvig-Holstein, de vint-i-dues pàgines, al qual ha tingut accés VilaWeb, és molt més dur i constitueix una impugnació total a la invenció jurídica i política espanyol sobre la violència de l’1-O. Per damunt de tot destaca el caràcter i la determinació pacífica del president Puigdemont. Aquesta decisió ha irritat la majoria de la premsa de Madrid i dels polítics dels partits que van contribuir a crear un discurs fals sobre una violència inexistent. Precisament aquests dos darrers dies han criticat que el tribunal alemany, segons ells, s’hagués ‘extralimitat’, perquè consideren que no hauria d’haver entrat en el fons de les acusacions i haver-se limitat a examinar si els delictes de què acusaven Puigdemont eren equiparables en el codi penal teutó. Però les coses no van així. És com ho diuen els jutges en la resolució, que deixen clar que, ‘segons la llei, no n’hi ha prou que el delicte de què s’acusa sigui semblant a un de recollit en la llei alemanya, sinó que també s’ha d’haver comès’. Perquè, de fet, Llarena els ha inundat de paperassa amb proves que demostressin que Puigdemont va cometre rebel·lió i malversació. No hi veuen la violència Els magistrats de Slesvig-Holstein fan una anàlisi de la informació que li ha tramès la justícia espanyola per a demostrar que hi va haver rebel·lió; els jutges examinen els fets i proven de contrastar si equivalen a la descripció que la llei alemanya fa del delicte d’alta traïció i de desorde públic. I conclou que no hi va haver ni una cosa ni l’altra. Ni la paperassa de Llarena ho demostra: ‘És dubtós que l’acusat perseguís l’objectiu de la separació de Catalunya respecte de l’estat espanyol per la força. Es desprèn de la documentació lliurada que volia aconseguir la legitimitat de la secessió per vies democràtiques, concretament mitjançant una votació . Els fets del primer d’octubre de 2017 no van arribar al nivell de violència que caldria per a complir l’element constitutiu no escrit de la “idoneïtat” de la violència per a aconseguir el seu propòsit.’ ‘Això’, afegeixen, ‘no és ni en la llei alemanya ni la llei espanyola’. El tribunal suma referències de què s’entén per ‘alta traïció’, és a dir, ‘que hi hagi hagut víctimes, que s’hagi causat una situació caòtica, però no pas manifestacions, crides a boicots o vagues per se‘. No troben pas que s’hagués arribat a una situació en què ‘les institucions espanyoles no poguessin suportar la pressió exercida pels fets que hi va haver el dia de la votació.’ Els vídeos de Llarena no funcionen Llarena va enviar material gràfic als jutges alemanys per a demostrar que hi va haver tal violència que permetés parlar de rebel·lió. Però d’acord amb les imatges —en què un noi llançava una cadira a un policia, o la de manifestants empenyent tanques contra la policia—, no troben que demostrin pas cap rebel·lió. ‘Considerant que la petició d’extradició es basa en unes escenes tumultuoses en uns quants col·legis electorals, no és pas evident que fossin propiciatòries d’una situació com aquesta. És cert que hi ha imatges d’individus que actuen contra la policia en els llocs descrits en l’informe de la investigació, i que és recognoscible en el material gràfic lliurat, i que hi poden haver delictes —com ara lesions, resistència a l’autoritat. Però més enllà de la punibilitat acceptable d’incidents individuals i els delictes que es poden veure en els enregistraments de vídeo presentats, el tribunal no veu de quina manera es va veure seriosament amenaçat l’ordre constitucional espanyol.’ Més: ‘El dia mateix de les eleccions hi va haver 2.259 col·legis electorals a tot el país, d’acord amb la informació facilitada. En disset hi va haver incidents al carrer. Aquell dia, només cinquanta-vuit dels sis mil agents de la policia espanyola desplegats a tot el país van ser ferits en les topades.’ Afegeixen que el fets del primer d’octubre ‘no es poden descriure com a susceptibles de portar a una revolució.’ I diu: ‘D’acord amb els documents per a aquesta extradició, no hi va haver batalles campals als carrers ni incendis intencionats relacionats amb el referèndum del 1r d’octubre de 2017. Ni tampoc l’ús de gasos lacrimògens ni de canons d’aigua. No es van utilitzar armes de foc.’ Exculpació dels Mossos Un dels punts més destacats de la resolució és aquell en què els jutges alemanys desmunten el relat de l’acusació contra els Mossos d’Esquadra i els seus responsables polítics durant l’1-O, i deixen clar que el seu rol no és pas constitutiu de rebel·lió. Destrossa l’argument, apuntat el 5 d’abril per Intereconomía i recollit per Llarena en la documentació enviada a la justícia alemanya, segons el qual el fet de disposar de disset mil agents dels Mossos d’Esquadra aquell dia era una amenaça potencial d’enfrontament contra la policia espanyola que podia utilitzar el govern. ‘No és pas clar que l’acusat ni ningú més instés la policia catalana a atacar la Guàrdia Civil o la policia espanyola. L’ordre de detenció europea no diu res d’això. Respecte d’això, i contràriament a la petició de la fiscalia general, no serà possible d’afirmar que l’acusat volgués cometre violacions violentes de la llei contra els sis mil policies espanyols utilitzant els disset mil agents de policia regionals. En primer lloc, és probable que no fos possible que el nombre de disset mil estigués a disposició en aquell context . I l’euroordre del 21 de març de 2018 exposa que aquell dia es van desplegar només set mil policies catalans.’ El caràcter pacífic de Puigdemont El tribunal també al·ludeix a l’acusació contra els Mossos de ser passius i de no cooperar. Però hi treu ferro, dient que si bé això va poder dificultar ‘el desplegament de les forces de la policia espanyola contra els manifestants i els qui anaven als col·legis electorals i l’acompliment de l’objectiu d’impedir el referèndum’, no considera que per si mateix pogués menar a ‘una secessió per la força de Catalunya’. En aquest punt de la resolució el tribunal introdueix un altre qüestionament d’arrel del relat de Llarena i de la fiscalia espanyola: el del caràcter de Puigdemont, no pas violent, sinó tot el contrari, tal com fan notar els jutges alemanys, que destaquen que volia arribar a una situació de negociació amb l’estat espanyol mitjançant l’1-O . Diu de Puigdemont que no pot ser instigador de desordres públics, perquè ‘els qui fan crides a manifestar-se pacíficament no poden ser castigats amb aquest delicte simplement pel fet que algun grup violent s’hi pugui afegir’. Afirmen: ‘L’acusat no tenia la voluntat de cometre avalots. En canvi, havia repetit l’absoluta necessitat d’una acció pacífica. Ell no era el “líder espiritual” de la violència. D’acord amb les autoritats espanyoles, no hi va haver cap pla de batalla violenta dissenyada per ell. Ell i els seus col·legues no tenien interès de blocar la policia espanyola ni de causar una guerra civil als carrers, sinó de permetre com més votants millor de participar al referèndum . Això pot haver estat inconstitucional i il·legal. I el tribunal assumeix que el govern espanyol va voler impedir-ho legalment. Però del punt de mira de l’impulsor del referèndum, això no volia dir que hi hagués la contundència d’unes situacions de violència i de desordre públic. I a ell també es va permetre d’assumir que les autoritats espanyoles havien fet prou de declarar il·legal o ineficaç el resultat del referèndum o que, si fos necessari, hi hauria dispositius policíacs de distensió.’ La fina i subtil conclusió La resolució de Slesvig-Holstein arriba a qüestionar si l’1-O fou il·legal, si més no el dia de la votació, perquè fins llavors el Tribunal Constitucional espanyol simplement n’havia ‘suspès’ la llei que el regulava. ‘No fou fins el 17 d’octubre de 2017, unes dues setmanes i mitja després del dia de la votació que el Tribunal Constitucional va dictaminar que el referèndum era inconstitucional i sense efecte’. I els jutges escriuen: ‘Si hom només veiés l’anunci de la decisió preliminar del Tribunal Constitucional que el referèndum no era efectiu i que el resultat no podria ser fàcilment considerat com a vàlid, es podria considerar que el manteniment del referèndum no tindria sentit però que encara es podria permetre. En aquest cas, l’acusat estaria lliure de càstig sota la llei alemanya’. Però, si ‘tal com entén el poder judicial espanyol i probablement és també evident’ la suspensió temporal també contenia la prohibició de fer efectivament el referèndum, ‘aleshores els fets del 1r d’octubre van ser un procés il·legal’. Tot i això, en aquest cas, continuen, Puigdemont no va instigar a cap acció violenta, per petita que fos, i no se’l pot fer responsable dels incidents d’aquell jorn. El tribunal insisteix que no fou responsable de cap acte violent, i amb una certa subtilesa es pot arribar a entendre que assenyala algú altre. No és pas explícit, però vegeu-ne el darrer paràgraf, amb aquest incís entre parèntesis: ‘D’acord amb la informació rebuda, ell no era el planificador, ni l’organitzador ni tan sols el defensor de cap acte contret de violència que hi hauria pogut haver. Precisament perquè els esdeveniments posteriors al dia de la votació no van ser planificats ni organitzats (per ell), van ser espontanis i imprevisibles segons el lloc i el temps. Per tant, l’acusat no podia ni controlar-los ni influir-hi.’
Tots els arguments del tribunal alemany que desacrediten Llarena i el Suprem
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha dictat sis interlocutòries en els quals obliga el Departament d’Ensenyament a canviar el model lingüístic en alguns cursos de tres centres educatius a petició de sis famílies, els fills de les quals rebran com a mínim el 25% de les classes en castellà. La resolució del TSJC afecta dues escoles de Barcelona i una de Tarragona i els obligarà a realitzar un mínim de 6,25 hores –de les 25 setmanals– en castellà, fet que suposa utilitzar el castellà ‘a més de l’àrea, matèria o assignatura corresponent al seu aprenentatge, en una altra àrea, matèria o assignatura no lingüística curricular de caràcter troncal’. Fonts del Departament d’Ensenyament han indicat a VilaWeb que aquesta ‘ingerència judicial’ afecta ‘molt poques’ escoles catalanes. ‘Considerem una ingerència que judicialment se’ns digui com s’han d’ensenyar les llengües. Farem tot el possible perquè hi hagi els canvis normatius i jurídics necessaris per protegir-nos davant d’aquestes sentències tot respectant els drets lingüístics establerts a la LEC’, ha explicat Ensenyament. En una nota de premsa, l’Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB), que assessora les famílies que sol·liciten l’escolarització bilingüe, ha lamentat ‘el cinisme de l’administració educativa catalana, que continua obligant les famílies a acudir als tribunals per reclamar els seus drets lingüístics en l’àmbit de l’educació’. Afegeix que el TSJC ha ordenat per primera vegada als centres educatius de preservar la identitat i intimitat de les famílies i alumnes demandants per a evitar, segons l’entitat, ‘situacions d’assetjament’.
El TSJC obliga a canviar el règim lingüístic de tres escoles catalanes
Uber, plataforma de contacte entre usuaris i vehicles amb conductor (VTC), ha anunciat la suspensió del seu servei a València des de l’1 de juny per les ‘noves restriccions’. Dissabte és el primer dia l’obligatorietat d’esperar 15 minuts addicionals a cada servei. Segons diu Uber, l’obligatorietat d’esperar 15 minuts per contractar una VTC és una restricció incompatible amb la immediatesa del seu servei. Tanmateix, Uber havia anunciat a l’abril que adaptaria el seu producte per a complir el nou decret llei, tal com també va fer Cabify. Llavors va lamentar que el Consell ‘cedeixi a la pressió del sector més radical del taxi’, però es va posar a la disposició de la Generalitat per a ‘treballar en una regulació justa per a tots que tingui en compte als milers de conductors i passatgers de la VTC’ al País Valencià. Amb un to similar, Uber ha dit en un comunicat d’avui el seu ‘compromís’ amb el País Valencià ‘continua intacte’ i que continuen ‘a disposició de la Generalitat per treballar en una regulació justa per a tots’. Uber i Cabify van deixar d’operar a Barcelona l’1 de febrer per una nova normativa similar a la valenciana, tot i que Cabify es va fer enrere i va tornar a oferir els seus serveis, adaptant-s’hi, el mes següent.
Uber deixa València a partir de l’1 de juny per la nova normativa
Hem demanat l’editor d’Empúries, Josep Lluch, que ens parli de La intimitat de les bèsties de Joan Jordi Miralles, que conté set relats de fondària. L’autor mateix ha triat un fragment del segon, ‘Venació’, per començar a paladejar aquesta obra, 50è premi Marian Vayreda, que arribarà a les llibreries a partir del 25 de gener. Llegiu el fragment. Diu Josep Lluch: ’S’ha parlat molt de l’excés de premis literaris al nostre país. Potser més d’un, tot i les bones intencions, genera més confusió que res. Ara no hi entraré, perquè no és el cas del premi Marian Vayreda de prosa narrativa -dins els premis Ciutat d’Olot-, que ha arribat al cinquantè aniversari en plena forma. Les tres últimes obres premiades, per exemple, eren de Ramon Erra, Víctor García Tur i Joan Jordi Miralles, tres dels escriptors més interessants d’ara mateix.’ Continua: ‘La intimitat de les bèsties, l’obra guanyadora de l’última edició, és un recull de relats llargs que es despleguen amb una elegant parsimònia, sense grans cops d’efecte, però que impressionen el lector. Hi ha alguna cosa molt fonda i misteriosa en aquestes històries actuals, ordinàries, de Joan Jordi Miralles. Tot el que hi passa, tota la vida que hi flueix, ens du a la intimitat d’aquestes bèsties tristes, perplexes, desconcertades, que som els humans. Totes les contradiccions de l’ànima humana tenen el seu lloc en aquest llibre, que comença amb un relat d’inici suau i final colpidor titulat “Insular”, que és un adjectiu que defineix molt bé les criatures que poblen el llibre: éssers sols en un entorn inquietant, en moviment constant.’ Joan Jordi Miralles és nascut a Osca el 1977. Ha publicat les novel·les L’Altíssim (premi Andròmina, Edicions Tres i Quatre, 2005), L’úter de la balena (premi Vila de Lloseta, Editorial Moll, 2010) i Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), a més de les peces teatrals Això és Àustria (premi de Teatre Mediterrani Pare Colom, Lleonard Muntaner, 2012) i Els nens feliços (Les Males Herbes, 2016). Els seus relats breus han participat en diverses antologies, entre elles Punts de fuga (Les Males Herbes, 2015) i Sangassa (AdiA Edicions, 2017). També ha escrit i dirigit el migmetratge Die Müllhalde, així com les minisèries televisives Aborígens, Oltre i limiti i Zoom.
Avançament editorial: ‘La intimitat de les bèsties’ de Joan Jordi Miralles
’43 morts + 47 ferits = 0 responsables’. Amb una fórmula senzilla i esfereïdora, l’Associació de Víctimes del Metro 3J (AVM3J) va dibuixar la situació. D’ençà que, el 3 de juliol del 2006, un comboi de la línia 1 de Metrovalència va bolcar en un revolt de l’estació de Jesús, han hagut de sumar al dolor per la pèrdua de familiars i amics, la ignomínia del silenci. Ara, un documentari que es projecta des del 5 de maig a l’Aragó Cinema, a València, produït per Barret Films, narra aquests anys de picar pedra contra el mur de l’oblit. És L’estratègia del silenci, i n’hem parlat amb el director, Vicent Peris. ─L’estratègia del silenci és un títol inquietant. ─És un terme que vàrem agafar d’Enric Chulio, el primer president de l’AVM3J: ell parla literalment d’una estratègia del silenci, d’una estratègia del govern valencià per a silenciar les víctimes. Que va existir. I pensaven que havia funcionat. De fet, durant molts anys va funcionar. Va funcionar tan bé que fins i tot nosaltres, que érem periodistes, que n’havíem tingut notícia, ho havíem arribat a oblidar. ─La responsabilitat de la professió periodística no hi és menor, en aquest afer. ─No. Jo crec que hi ha molts responsables. I la professió n’és un. Teníem uns mitjans molt potents, que eren la televisió i la ràdio autonòmiques, públiques, i varen actuar a les ordres del govern. I ho varen fer d’una manera tan efectiva que en quatre dies pràcticament ens van contar què havia passat, quines n’eren les causes i que no hi havia cap responsable. I ens van fer oblidar. —Cap excepció? —Hi va haver periodistes que, malgrat que era un tema silenciat i que es considerava informativament mort, varen intentar publicar el poc que s’anava sabent, les xicotetes notícies que podien anar rascant, d’una manera molt heroica. Però no hi va haver cap mitjà que plantejara una seguida per a investigar i anar més enllà. Els professionals dels mitjans hauríem de reflexionar. Perquè el periodisme sí que té una funció, i un valor, i s’ha demostrat en aquesta història. —Per a bé i per a mal. —Sí. Quan el periodisme es fa com toca i s’investiga i es denuncia, quan un programa com ‘Salvados’ arriba i conta, la societat sí que és capaç de reaccionar. I la mateixa societat que havia permès aquell silenci, que havia oblidat i abandonat les víctimes, va reaccionar. I ho va fer de la manera que ho va fer: es va omplir la plaça i ja mai més no va quedar buida. —Es concentraven el dia 3 de cada mes, a la plaça de la Mare de Déu, i és cert que s’havien anat quedant sols. Fins que hi va haver aquell programa de televisió. —Sí. —Com us proposeu de fer aquest treball documental? —Som una productora que hem tingut, des del començament, la voluntat de contar històries poc conegudes o silenciades. En el sisè aniversari de l’accident, el 2012, ens demanaren si podíem col·laborar amb l’associació i fer algun vídeo de convocatòria. Els plantejàrem de fer una flash mob i un recorregut amb metro. —Fuf. —Sí. El dia que anàrem a l’estació i els vam veure cara a cara… fou un xoc: recordàrem aquell 3 de juliol, cadascú l’havíem viscut d’una manera, ells ens van començar a contar, vam fer el vídeo i aquella mateixa nit ja ens vam quedar parlant, molta estona. I vam decidir que volíem explicar aquella història, que els volíem acompanyar. I així els ho vàrem dir. Encara més: també els diguérem que no els deixaríem sols fins que no abandonaren la plaça. Era agosarat en aquell moment, però pensàvem que la situació havia de canviar, confiàvem que, quan la societat estiguera informada i sabera què havia passat, reaccionaria. Precisament en eixa línia contactàrem amb ‘Salvados’. Gràcies a aquell programa va canviar tota la realitat de l’associació de víctimes: la plaça es va emplenar i, políticament i informativament, i fins i tot judicialment, la història va fer un tomb. —Heu estat cinc anys seguint, acompanyant aquestes persones, amb les seves tristeses i les seves dignitats… —Aquesta història ens ha marcat a tota la productora d’una manera radical. D’una banda, ens ha servit com a model de dignitat, de constatar que les lluites que es perden són les que s’abandonen. Per a nosaltres, aquestes persones, ciutadans normals que han hagut de fer de periodistes, d’advocats, d’investigadors, han estat uns veritables herois. Un exemple i un model per a la resta, sí. I també ens ha servit com a reflexió professional: entens que el periodisme té valor i força, té poder de canviar les coses. I és amb eixa intenció que treballem: de canviar alguna cosa en la societat, encara que siga molt menuda. I val la pena. —Des de la mateixa, AVM3J denuncien molt clarament els tres tristos obstacles que han hagut de suportar: l’apagada informativa, el mur de silenci per part del govern del PP i l’oblit social. —Són les tres murs que ells varen enderrocar. I els en queda un altre: el judicial. Aquí no hi poden fer res més que estar-ne pendents i alerta perquè la jutgessa no arxive la causa, com ho ha intentat tantes voltes. Però sí: han aconseguit fer caure eixos murs, el dels mitjans, el del govern i el de la societat. Que existien. Ací vàrem fallar tots. —‘Més atroç que les coses roïnes de la gent roïna és el silenci de la gent bona.’ —Aquella frase, a més, la va pronunciar Bea Garrote, presidenta de l’associació, en l’acte dels, en aquell moment, encara treballadors de Canal 9. La hi van convidar i ella va fer un discurs directe a les consciències, dient que és clar que no en sou els responsables, però també vosaltres heu callat i heu mirat cap a un altre costat, igual que la resta. I sí, és cert, ho repetisc: ací vàrem fallar tots. Precisament una de les intencions que té aquesta pel·lícula és que no s’oblide. —Enceteu el documentari amb la visita del papa Ratzinger a València. —És que ací comença tot. Si l’accident no haguera ocorregut cinc dies abans de la visita del papa, possiblement el tractament polític no haguera estat el mateix. Però tenien prioritats. Anys després, veus el cas Gürtel, la qüestió de Canal 9, com es jugaven moltes coses en aquella visita, Cotino al darrere de tot… —Juan Cotino. —El tema Cotino va eixir, de fet, arran de les entrevistes amb les víctimes. Perquè vam decidir que volíem relatar la història en primera persona, tal com ells l’havien viscuda. I ens van anar contant, contant. I un comentava ‘a casa meua vingué Cotino’, i un altre ‘Cotino, que va anar a casa del meu germà…’. De colp, ens n’adonàrem: escolteu, a totes les cases hi va anar Cotino? I ells es van quedar mirant, i van copsar que no n’havien parlat mai. La qüestió de les indemnitzacions havia quedat com aparcada: com que no era una reivindicació que plantejara l’associació, ho deixaven en segon terme. —Tot és tan bèstia, tan irreal… —Sí. Al·lucinant. I ens preguntàrem què hi feia, allà, un conseller d’Agricultura, anant el primer al lloc de l’accident i quedant-s’hi fins a la matinada, anant aquells dies a les cases, als tanatoris, oferint faena als familiars, les indemnitzacions, donant-los la seua targeta, coordinant les tasques informatives. Però és que també era organitzador de la visita del papa. I, és clar, arribes a la conclusió que sabia perfectament què feia. —… —Durant els primers mesos d’entrevistes, d’investigació, hi hagué moments en què nosaltres mateixos dubtàvem: semblava impossible que tot allò haguera pogut passar, i que algú ho haguera pensat tal com passava. Tot al mateix temps. És que deies: comissió d’investigació a l’estiu, indemnitzacions al cap d’una setmana, visites de Cotino al cap de quatre dies. Canal 9 dient ‘accident inevitable i imprevisible’, al cap de tres dies el conseller dient-ho, al cap d’un any, la jutgessa. Tot tan coordinat! Quan, sis anys després, constates com s’havia oblidat tot, penses que realment són uns professionals. Uns professionals d’eixa estratègia del silenci. I et preguntes: com ho heu fet? Com heu estat capaços de crear aquesta amnèsia col·lectiva i ja està? —Però al davant hi tenien gent normal. I la gent normal els ha guanyats. —Això crec que ells no ho varen entendre mai. Ni avui no han estat capaços d’entendre-ho: gent normal que no volien diners, que volien respostes i tancar el dol. Ni tan sols han estat capaços d’oferir-los una cosa tan senzilla com demanar perdó. És fort. És fort. Molt fort.
Vicent Peris: ‘Hi va haver una estratègia per a silenciar les víctimes del metro’
Els vint-i-un membres de l’ANC que ahir a la tarda van ocupar la seu de la Comissió Europea a Barcelona ja han sortit de l’edifici. Es van tancar a l’interior mentre desenes de persones taponaven la porta del local per evitar cap altra intervenció. Els vint-i-un membres s’hi han quedat tota la nit. El diputat de JxCat Francesc Dalmases també s’ha unit a la concentració durant la nit. Durant la matinada, també hi ha estat present el diputat de la CUP Carles Riera. ‘Estem en una etapa en què convivim amb la repressió política. No ens ha de fer perdre els objectius polítics, però sí la manera de mobilitzar-nos. Hem de passar de les mobilitzacions clàssiques a accions més directes, que han de tenir un objectiu i representen assumir riscos’, ha dit Elisenda Paluzie, presidenta de l’entitat. També ha explicat que molts dels països que avui formen part d’Europa es van crear a partir del seu dret d’autodeterminació. ‘Nosaltres molestarem tant com podrem a la Unió Europea. No normalitzarem aquesta situació. Siguem ferms i determinats. No ens deixem marcara l’agenda, marquem-la nosaltres.’, ha conclòs. ⬛⬜🔴 @epaluzie 👉No normalitzarem ni els judicis ni les vulneracions de drets que patim, com la del nostre dret a l'autodeterminació. Molestarem a la UE tan com podrem, perquè també n'és còmplice. Està oblidant els valors sobre els quals es va fundar. #Makeamove pic.twitter.com/FKfhfbZxiH — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) February 2, 2019 Pep Cruanyes, vice-president de l’ANC també hi ha intervingut: ‘Posem la UE dacant del mirall. Els drets s’ham de respectar. Si a Europa no es respecten, Europa no serà. Seguirem endavant amb accions de resistencia pacífica perquè tenim un compromís amb la nostra llibertat i amb els pobles d’Europa’. ‘Em dol la manca de representativitat que suposa pel poble de Catalunya la Unió Europea. Voldria veure una Unió Europea que representés el poble de Catalunya’, ha dit Ferran Tarradellas, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona. Una cinquantena de persones s’han concentrat aquest matí davant la seu. Alguns dels concentrats han passat tota la nit davant l’edifici i d’altres s’hi han anat afegint des de primera hora del matí. Alguns s’han acostat a la mobilització amb pancartes amb ‘Fake Justice’ o ‘Judici a la democràcia’ i estelades. S’han sentit crits d’ ‘Independència’ i ‘Fora les forces d’ocupació’. El judici es gira contra la Unió Europea | Editorial especial de Vicent Partal ⬛️⬜️🎥 Així hem passat la nit i aquí continuem #CapALaIndependència🧭. Tothom cap a passeig de Gràcia amb Provença. Li estem recordant a Europa que l’autodeterminació és un dret, no un delicte #makeamove pic.twitter.com/gsSfzTlt43 — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) February 2, 2019 Segons que va explicar la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, van lliurar una carta dirigida a Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, i Ferran Taradellas, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona. En la carta es denuncia la situació dels presos polítics des de fa un any i el judici al qual se’ls vol sotmetre a partir del 12 de febrer. A la carta, signada per Paluzie, es fa un relat dels fets que han tingut lloc des de la concentració davant la seu del Departament d’Economia del 20 de setembre del 2017, i es qualifica les reaccions dels diferents poders de l’estat espanyol com a ‘violació greu de drets humans’. Paluzie fa una crida a la CE perquè activi l’article 7 del Tractat de la Unió Europea i privi l’estat espanyol dels seus drets de vot i de representació. ‘La credibilitat de la UE i de tot el procés d’integració europea està en joc’, clou la carta Paluzie. En declaracions als mitjans la mateixa Paluzie ha denunciat les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut des de l’1 d’octubre del 2018, amb l’episodi de violència policíaca. Ha considerat que un fet així ‘no es pot produir a l’Europa del segle XXI’ i ha considerat ‘decebedores’ les declaracions de Frans Timmermans, vice-president primer de la CE, que ha dit que ‘els jutges hauran de fer la seva feina i els polítics no hi poden interferir’. Paluzie ha considerat ‘preocupant’ que Europa toleri un judici com aquest. Centenars de manifestants responen a la crida de l’ANC davant la seu de la Comissió Europea a Barcelona El president Carles Puigdemont ha dit que el judici contra els líders catalans és una vergonya per a la democràcia europea. ‘És l’hora de reaccionar, Comissió Europea. Feu alguna cosa a part de donar suport a la repressió espanyola!’, ha afegit. The trial against the Catalan leaders is a shame for European democracy. It's time to react, @UE_Commission. Do something besides supporting the Spanish repression! https://t.co/FusxCpZDpF — Carles Puigdemont (@KRLS) February 1, 2019 A més, l’entitat va convocar una concentració davant de l’edifici, a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Provença. ‘Des de dins de la Seu de la Comissió Europea de Barcelona deixem ben clar que el dret d’autodeterminació és un dret, no un delicte!’, va explicar l’ANC al seu canal de Telegram. Milers de manifestants van respondre a la crida de l’entitat, que va penjar una pancarta a la façana que diu ‘L’autodeterminació no és un crim’. Els concentrats tallen el Passeig de Gràcia a l’altura de la Pedrera. Aquesta és la carta que els 21 membres de l’ANC han lliurat: ⬛️⬜️🔴 Atenció. Comença a arribar gent davant de la seu de la Comissió europea. També hi ha gent a dins. Reclamem a la UE que reaccioni! L’autodeterminació és un dret i no un delicte. #Makeamove! Ens quedem aquí. Vine i passa-ho! pic.twitter.com/JAYFwaDTO1 — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) February 1, 2019 Un grup de manifestants, majoritàriament membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) van llençar ous i pintura contra les seus del Departament d’Interior, al passeig Sant Joan de Barcelona, i de la fiscalia, al carrer Pau Claris. Els manifestants, molts amb la cara tapada, van cridar consignes com ‘Buch dimissió’ o ‘Vergonya em faria ser policia’. Van recórrer el passeig fins a arribar a la seu del Departament d’Interior. Allà també van llençar ous i pintura a la façana. El diputat d’ERC al parlament Ruben Wagensberg ha assegurat que donen suport ‘explícitament’ a l’acció de l’ANC. ‘Quan es tracta de llibertats civils i drets fonamentals estem massa acostumats que miri cap a una altra banda’, ha advertit el diputat dels republicans en una atenció als mitjans davant de la seu. En aquest sentit ha exigit a Europa ‘prendre partit’ per reivindicar-se ‘digne dels seus drets fonamentals’. ‘Té el dret i el deure de prendre partit i de posar el focus sobre el que passa a Catalunya’, ha conclòs Wagensberg. El diputat d’ERC també ha assegurat que s’han sumat a la convocatòria inicial de l’ANC com a mostra de suport als presos polítics desplaçats a Madrid. El diputat de la CUP al parlament Carles Riera ha demanat la unitat de l’independentisme: ‘No és moment de lluites partidistes, ni d’electoralismes, sinó que totes les forces polítiques i socials es posin al servei de la gent’. Ho ha dit en una intervenció també des de la concentració. ‘Aquesta és l’única manera de guanyar els judicis i de tornar a l’autodeterminació’, ha conclòs el diputat cupaire, que ha avisat que aquesta demanda també cal elevar-la en l’àmbit internacional i en concret a la Unió Europea. Per la CUP la ‘batalla és també amb la UE’, i Riera ha criticat que la sentència judicial possiblement ja està escrita, però així i tot cal mobilitzar-se per poder contrarestar-la amb una sentència política des dels carrers de Catalunya. A les 19.00 es van convocar concentracions a municipis d’arreu del Principat. A Girona, un miler de persones es va concentrar davant la subdelegació del govern espanyol. Vegeu ací les fotografies: 🔴 Per guanyar políticament aquest judici cal prendre de nou els carrers. Autoorganitzem-nos i mobilitzem-nos. El moment és ara! #AlcemNos pic.twitter.com/2pqd3o6J2D — CUP de Vilanova (@CUPdeVilanova) February 1, 2019 Centenars de persones s'apleguen al Mercadal de #Reus amb motiu del trasllat dels #presospolítics a Madrid. #Reusdigital pic.twitter.com/oIuLYGBc4J — Reusdigital.cat (@reusdigitalcat) February 1, 2019 A Sant Just sortim al carrer a cridar que és una Vergonya de Judici!! #JucidiFARSA pic.twitter.com/UqCWb1nHaP — CDR Sant Just 🎗 (@CDRSantJust) February 1, 2019 #santacoloma #gramenet es mobilitza per la llibertat dels presos i preses polítiques #alcemnos Autodeterminació, independència, República! pic.twitter.com/IpaHxMeDGa — 🎗️Aitor🎗️ (@aitorblanc) February 1, 2019 🔴 Som a la concentració de #LaBisbal per deixar palès que el nostre clam entorn als judicis és que #LaNostraSentència és la Independència! ✊ pic.twitter.com/SJhXSynlJm — La Forja – Baix Empordà (@laforja_bem) February 1, 2019 Els carrers i les places s’omplen… És l’hora del poble! ✊🏼#estemapunt #CapALaVagaGeneral @CDRGranollers @CDRCatOficial pic.twitter.com/g7iUuUOpqg — CDR – Cardedeu (@CDRCardedeu) February 1, 2019 La plaça de Sant Pere de #Berga clama per la #LlibertatPresosPoliticsiexiliats i per la independència ! #Dignitat @CridaNacional @JuntsXCat #JuntsxBerga pic.twitter.com/iUMCplflUi — Ramon Minoves P🏴🎗🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿 (@ramonminoves) February 1, 2019 A Sabadell denunciem el #judiciFARSA #JoAcuso L'autodeterminació no és delicte! pic.twitter.com/rcZ0Ke6Ygg — Miquel Pérez #RC 🎗 (@Granollacs) February 1, 2019 @ la_IAC davant la Subdelegació del gobierno español fent patent el nostre rebuig ferm contra la repressió. Llibertat preses polítiques! #girona# pic.twitter.com/dHpxym7r2e — Ester Costa (@EsterEsparrac) February 1, 2019 Vilafranca del Penedès. 1 de febrer de 2019. Us volem a casa. Us volem lliures!#LlibertatPresosPolítics 🎗️#FakeJustice pic.twitter.com/iEVrn1zr1z — Oriol Bertran 🎗 (@oriolbertran) February 1, 2019 ARA MATEIX: Concentració a la plaça Quartera de #Falset en suport al presos polítics traslladats aquest matí a Madrid pel judici contra l’ 1-O pic.twitter.com/6ynhcdqyJG — Ràdio Falset (@radiofalset) February 1, 2019 #LaBisbal acomiada als presos polítics. Comença el #JudiciALaDemocràcia i amb ell la mobilització permanent del poble català en defensa del seu dret a l'autodeterminació @assemblea @omnium #joAcuso pic.twitter.com/64RCwXP5dg — Òmnium Baix Empordà (@OmniumBaixEmp) February 1, 2019
L’ANC finalitza l’ocupació de la seu de la Comissió Europea i anuncia ‘accions més directes’
Sovint sol passar que en les commemoracions anuals d’homenatge a un artista tot sona a repetitiu i podem acabar avorrint-lo, però el llibre d’Arnau Puig és una aportació important. Primer de tot perquè desmitifica el poeta i, alhora, ens el redescobreix amb una visió subjectiva, amena, íntima, profunda i reflexionada d’ell i la seva obra. L’assaig d’Arnau Puig ens obre camins per a explorar, convida a passejar amb ell pels camins que ha anat descobrint i descobreix encara. No és un assaig tancat ni conclusiu en absolut. Obre portes i finestres perquè passi l’aire i el lector hi transiti amb els seus bagatges, incògnites i prejudicis. És un viatge al centre de Joan Brossa; retornar, repassar, tornar a visitar el paisatge i les idees que varen compartir durant tota la vida, amb més o menys punts de coincidència i de tensió. Brossa i Puig d’excursió al Montseny descobrint les formes surrealistes. Puig obre el llibre amb una cita, ‘només podem viure des de l’únic món que percebem’ (Aristòtil, Kant, Husserl, Sartre), un pensament que ens obre la porta a un assaig per dins de Joan Brossa i de la seva realitat, aquella d’on venia i la realitat poètica que ell va construir. Alhora el llibre és la confluència subtil de dues realitats, la de Puig i la de Brossa, immersos tots dos en el panorama trist, gris i sense esperança de la postguerra. El filòsof ens dóna la clau per a obrir aquest bagul ple de Brosses, com diria Tabucchi, que és la vida, l’obra, el personatge i el seu temps. Un creador que va infinitament més enllà del tòpic de la ‘poesia visual’, més o menys punyent, radical i enginyosa. De ‘endevinalles plàstiques’, les qualifica Puig, que, per contra, subratlla que el seu amic era ‘un poeta molt seriós, un poeta nat que vol aportar quelcom a la cultura tal com ell l’entén (per bé que, cal que ho reconeguem, fotent-se del mort i de qui el vetlla)’. Ells, cadascú per la seva banda, es pensaven, potser, que eren sols, però un dia es van trobar en aquella Barcelona vençuda i mísera de la postguerra. Les inquietuds els agermanaven, compartien lectures, projectes, idees. És molt bona la descripció que en fa, a partir d’ells, del laberint sense sortida dels anys quaranta i cinquanta. Brossa esdevé un personatge solitari, marginal, radical, alhora que es mostra molt intel·ligent, sensible i conversador, de més bon humor o de més mala llet, amb els pocs amics que van descobrint. Brossa ha estat al front, on ha començat a escriure i, en perdre la guerra, s’ha vist obligat a repetir el servei militar com a càstig. Té una ferida de metralla en un ull. Perd la família, s’allunya de la mare, que s’ha casat amb un home ric, viu a casa d’una tieta, dorm fins tard i no s’afaita, tancat en la riquesa del seu món interior i l’efervescència del seu impuls creatiu. ‘Quan Brossa torna a Barcelona no creu en res i, cosa que és pitjor, ho nega tot’, escriu Puig. Però té un bagatge anterior, tot i que Puig reconeix que en sap poc del Brossa d’abans de la guerra. No en parlaven. Ni de la seva vida familiar ni de les noies. Així i tot, cita unes declaracions de Brossa del 1968 que, segons ell, aclareixen o desencripten el Brossa jove, el d’abans de la guerra: ‘Si no podia escriure, / als moments d’eufòria seria guerriller, / als de passivitat prestidigitador./ Ésser poeta inclou totes dues’. Brossa, i no se sap ben bé per què, coneixia a fons tota la literatura catalana, especialment la poesia i el teatre. El seu pare era tramoista i ell, de ben petit, va recórrer amb ell moltes sales i va gaudir de molts muntatges. Coneixia a fons el teatre català, la poesia i les obres i idees de la segona avantguarda dels temps esborrats de la República. Brossa enllaça, a la seva peculiar manera, amb les arrels d’abans de la guerra. ‘Tot era una mica enigmàtic i confús –escriu Puig–, per bé que ell era clar i net i s’hi veien coses “a sota de”.’ Els primers que Brossa contacta són J.V. Foix –’el poeta de Sarrià, pastisser, murri i oportunista’–, i el col·leccionista i barretaire Joan Prats. De les seves biblioteques i converses en traurà bon profit: L’Amic de les Arts, la Revista de Occcidente, Salvat-Papasseit, el dadaisme, el surrealisme. Connecta amb les essències, però li manquen les persones. La guerra i l’exili han causat un buit generacional immens. I els qui han romàs són irrecognoscibles o són muts. Com el poeta Sebastià Sánchez Juan, que s’havia fet censor, deia ell, per poder menjar. Arnau Puig. Amb Puig caminem per aquella Barcelona raptada pel franquisme i l’església nacional-catòlica. Un desert cultural on a poc a poc, entre les ‘deixalles i residus’ de la postguerra, ells van fent petites troballes de grups minúsculs, gairebé clandestins, en sintonia amb ells. Van al Liceu i al Palau. Escenifiquen les obres en petit comitè. Brossa es va isolant, va entrant en la galàxia del llenguatge. Un dels grans valors d’aquest llibre és la manera com ens descriu des de l’interior de les seves ments artístiques l’aspror d’un país culturalment mort i arrasat. I la manera com la flama feble però persistent del geni poètic torna a il·luminar els camins del laberint. Puig diu que explica què feien ells, sense saber on eren realment. Llegint aquest llibre m’ha vingut sovint al cap, com una música de fons, un aforisme de José Bergamín: ‘El qui només cerca la sortida no entén el laberint i, encara que la trobi, sortirà sense haver-lo entès.’ En aquella societat hi ha un surrealisme que exalta el patiment, escriptors que vénen del falangisme que reten culte a l’autarquia i la mort, revistes que comencen en cercles universitaris del règim. Tanmateix, ells n’estan radicalment al marge, se senten surrealistes lliures, no reivindicatius. S’inicien en la pràctica de l’automatisme psíquic pur, sense censures; avancen vers un món nou, però tot és boirós. ‘Un decret del general Franco –escriu Puig– ha anul·lat, ha esborrat la història autòctona anterior, malgrat que tu la recordis viva i activa.’ Aquest és el drama que han d’afrontar. Coberta del llibre ‘Brossa, escamotejador i burleta’. Arnau Puig fa una reflexió brillant que defineix qui eren i on eren aquells dos nàufrags perduts als anys quaranta i cinquanta: ‘Si es vol, hom pot dir que érem l’altra cara d’un full de paper en una banda del qual hi havia els d’abans i en l’altra els d’ara. Per calc, per transparència, uns aspectes de l’acció es veuen tant d’un cantó com de l’altre, però la intenció, la dimensió, no hi té res a veure; es tracta de coincidències aparentment formals, però res més.’ I és així com, pàgina a pàgina, apareixeran Tàpies, Ponç, Dau al Set i, entre l’anàlisi i l’anècdota, entre la poesia i la realitat, o l’escamoteig i la burla, s’aniran trobant les claus que van forjar el caràcter radical, aïllat del context, d’un artista que volia ‘desmuntar’ les coordenades de la societat civil, que no en volia saber res i que finalment acabaria construint un món propi. Un llibre excel·lent per a entendre l’univers d’un joglar de la poesia que no es feia el marginal, sinó que s’hi sentia, i que amb el seu solipsisme va lliurar tota la vida al mot per dinamitzar-lo. L’opinió de Manuel Guerrero, assagista i crític, especialista en Brossa M’ha interessat tant el llibre que sento l’impuls de parlar-ne amb un dels grans especialistes en Brossa i la seva obra. Manuel Guerrero és assagista, crític i enguany comissari de l’any Brossa. A més de la relació personal i d’amistat amb el poeta, hi ha dedicat anys d’estudi i reflexió. Va ser l’impulsor i guionista del documentari Joan Brossa per Joan Brossa (1991), dirigit per Manuel Huerga i Toti Rovira, i comissari de l’exposició ‘Joan Brossa, la revolta poètica’ (2001) de la Fundació Joan Miró. —Quin és el valor del llibre respecte de tot allò que sabem de Brossa i que n’ha estat publicat? —No hi ha cap aproximació als primers anys creatius de Brossa que pugui comparar-se a la d’Arnau Puig en aquest llibre, de manera que es tracta d’un testimoni únic i indispensable per a entendre el primer Brossa i la seva evolució poètica, política i creativa. —Què heu descobert de nou en el llibre? —El nou llibre d’Arnau Puig permet de revisar amb profunditat els primers anys de la postguerra, quan Brossa comença la seva trajectòria poètica compartida amb ell en aventures que s’acaben formalitzant com la revista Algol o, posteriorment, Dau al Set. Arnau Puig és dels darrers testimonis que poden parlar amb propietat i coneixement dels orígens creatius de Brossa, i en aquest sentit aquest llibre és un testimoni fonamental. Per bé que Puig ja havia escrit força sobre Brossa, sobre el seu teatre i l’època de Dau al Set, en aquest nou llibre fa un retrat més extens de la personalitat i del context personal, familiar i social del poeta en els anys de formació, creixement i consolidació de la seva obra. —Hi ha aspectes nous o cap enfocament d’anàlisi de Brossa i la seva obra? —Certament les opinions i reflexions d’Arnau Puig sobre Brossa eren conegudes i publicades, però no havia fet mai cap retrat tan complet del Brossa que va conèixer als anys quaranta i cinquanta i de la seva relació amb la família i amb el context cultural com en aquest nou llibre. —Vós els coneixíeu tots dos. Com descriuríeu la relació Puig-Brossa? —Ja al començament la relació de Joan Brossa i Arnau Puig va ser d’amistat profunda però alhora distanciada i conflictiva. Arnau Puig explica al final del nou llibre que encara es recorda del fet que deixés de dedicar-li un poema del llibre Sonets de Caruixa… Així que els desacords ja vénen de l’època de Dau al Set. Malgrat això es respectaven i es tractaven cordialment, però sempre amb una certa distància. Són dues personalitats fortes, amb interessos comuns que han fet camins diferents. —Encarnen dues actituds diferents davant l’art i la vida? —Efectivament. Puig i Brossa tenen actituds diferents respecte de la vida. Puig és més analític i reflexiu, mentre que Brossa és més intuïtiu i directe. —Diu Puig que Brossa era una persona ‘renyida’ amb la realitat, que no era un artista de combat, sinó més aviat un escamotejador. Hi esteu d’acord? Com el veieu vós? —Arnau Puig havia militat al partit comunista, Brossa no. Sempre havia mantingut les distàncies respecte de la militància política. Per això el retret d’Arnau Puig a Brossa té a veure amb el fet que Brossa sempre anava a la seva, per lliure. S’havia mostrat pròxim al PSUC i a ERC en alguns poemes o llibres concrets, segons Puig, quan li havia convingut, però tendia a una actitud més llibertària. Això no vol dir que fos insolidari o totalment individualista, però sí que posava la seva mirada i els seus interessos personals per damunt de la resta de coses. Brossa, tal com explica molt bé Arnau Puig, anava per lliure i creava la seva pròpia realitat, indiferent molt sovint dels referents del moment o de la realitat tal com era descrita per la societat del seu temps. Brossa subverteix el llenguatge i la idea de realitat del moment i crea un llenguatge propi, un univers propi. El combat de Brossa no és al carrer o en la intervenció social, sinó en l’obra mateixa, en la transformació que opera en el llenguatge, en les formes poètiques. Un sonet dedicat a Arnau Puig de punt final Per acabar el llibre, Arnau Puig, de postres, ens ofereix –res millor– un sonet de Brossa del recull Catalunya i selva (1953-1954). ‘Faci un sonet cada dia’, li va aconsellar J.V.Foix. I li va fer cas. Aquest és el d’un dia dels anys cinquanta. L’autor ens diu que, en rellegir-lo ara, l’ha trobat ‘excel·lent i molt abassegador, brossià en el llenguatge i profund en la dimensió suggerida’. Amb aquests versos us deixo. EN NOSALTRES «A Arnau Puig, amb amistat estel·lar. Aquest circuit tenyeix la flamarada, pura tenebra encresta la buidor –la sent a les arrels qui la sent nada–; rellampegueja al fum la qüestió: Profunda cova deturant l’amplada, quan el cervell reprèn la funció, cadena aital no arriba a ser forjada sinó dins el cervell del pensador. El món és món, no hi ha cap altra guia, i el pensament és un fenomen d’ell. Oh solitud que no comprèn el dia! Aigua lligada dins el sac més vell! La terra no té cap filosofia: No n’existeix enlloc, sinó al cervell.»
Viatge al centre de Joan Brossa, poeta, escamotejador i burleta
Un avió de la companyia Aerogaviota s’ha estavellat aquesta passada matinada a la província cubana de Pinar del Río, segons que ha informat el portal Cibercuba Noticias, que cita a un familiar d’un dels membres de la tripulació. Els mitjans oficials de moment no han informat de l’accident. L’aparell ha desaparegut en una zona propera a Las Terrazas, a Pinar del Río. Un familiar d’un dels membres de la tripulació es va posar en contacte amb Cibercuba Noticias i els ha fet saber que l’aparell ha estat localitzat en una zona coneguda com Las Lomas de San Cristóbal. ‘La zona és de difícil accés per terra, i les previsions preliminars apunten que no hi ha supervivents’, ha apuntat la font. ‘Encara que no és res oficial, a casa meva van venir membres d’una comissió per avisar del succeït’, ha afegit. La notícia hauria estat confirmada a Cibercuba Noticias des de la pròpia aerolínia, que ha assenyalat que hi ha hagut víctimes mortals com a conseqüència de l’accident. L’avió, que segons la font es tracta d’un An-26, prestava servei de vols regulars des de l’aeroport de Baracoa.
Un avió de passatgers s’estavella a l’oest de Cuba
El líder de Ciutadans, Albert Rivera, havia dit i repetit durant la campanya electoral del 27-J que no faria president a Mariano Rajoy. Tanmateix, aquest matí ha assegurat que el seu partit s’abstindrà a la segona votació de la investidura de Rajoy. ‘El pla B del govern en minoria del partit que ha guanyat les eleccions és l’única alternativa al bloqueig. No li donarem suport, ni entrarem en aquest govern, però hem de triar entre allò dolent i allò menys dolent’, s’ha justificat Rivera. I ha afegit: ‘Ens abstindrem per facilitar no hi hagi terceres eleccions’. Rivera ha instat al PSOE fer un pas similar per ‘posar en marxa’ l’estat espanyol. El líder de C’s ha definit l’abstenció com a ‘tècnica’.
Ciutadans s’abstindrà a la segona votació de la investidura de Mariano Rajoy
Aquesta setmana, s’han complert dos anys de les eleccions que van dur els tres partits de l’Acord del Botànic a la Generalitat. Tot i les tensions internes al PSPV i Podem, les enquestes assenyalen que els tres partits podrien renovar un govern de progrés d’ací a dos anys, quan hi tornessin a haver eleccions valencianes. Diverses enquestes d’aquests darrers dies confirmen la impressió que el PP, malgrat la dura oposició que va fent, no aconsegueix pas de posar en risc l’Acord del Botànic. Coincidint amb la meitat de la legislatura, el diari Levante-EMV va publicar fa uns dies una enquesta que reafirma i consolida la majoria de govern de PSPV i Compromís, amb el suport de Podem. L’enquesta dóna una clara majoria de 54 escons a les forces progressistes, per 45 del PP i Ciutadans. Els principals canvis tenen lloc dins de cada bloc ideològic. Prop d’un 12% de votants de C’s ara ho farien pels populars, cosa que els permetria d’obtenir sis escons més, mentre que un 11% dels votants de Podem ara agafarien la papereta del PSPV. Respecte dels polítics, tant Ximo Puig (5,18) com Mònica Oltra (5,36), president i vice-presidenta, són aprovats per la majoria dels valencians, mentre Isabel Bonig, dirigent del PP, suspèn amb un 4,20. Una altra enquesta, aquesta encarregada per Compromís, ratifica la majoria progressista, però en aquest cas situa la formació valencianista per sobre del PSPV i disputant-se la victòria amb el PP. En aquest sondatge, Mònica Oltra (6,12) i el diputat al congrés espanyol Joan Baldoví (6,27) superen clarament en valoració al president de la Generalitat (5,72), i una majoria de valencians prefereix Oltra a la presidència per davant del president socialista. A aquestes dues enquestes encara cal afegir que, segons el Baròmetre municipal, una majoria de la població de la ciutat de València aprova la gestió de la Generalitat i la gestió de l’ajuntament, amb Joan Ribó de Compromís al capdavant. En canvi, el govern espanyol suspèn amb un 3,6. Segons la projecció de vot del baròmetre, Compromís guanyaria amb deu regidors, seguit del PSOE, amb nou. València en Comú n’obtindria sis, i el PSOE, cinc, mentre que Ciutadans només n’aconseguiria tres. En conjunt, les forces progressistes guanyarien quatre regidors, respecte de les forces conservadores. Aquestes dades fan pensar que l’Acord del Botànic no perilla pas, més enllà de canvis interns que el puguin desestabilitzar. Aquesta mateixa setmana, Antonio Estañ ha estat elegit secretari general de Podem al País Valencià, i ja ha dit que vol ser exigent i marcar més perfil propi. Per la seva banda, el president Ximo Puig ha quedat debilitat dins el PSPV, després de la derrota de Susana Díaz a les primàries socialistes, i n’ha sortit enfortit José Luis Ábalos, secretari general de la demarcació de València i gran rival de Puig. De cara a la legislatura vinent, també caldrà tenir en compte que s’han començat a fer passos per a abaixar la barrera electoral al 3%, cosa que, probablement, asseguraria l’entrada a la cambra valenciana d’altres formacions, com EUPV, que se’n va quedar fora les passades eleccions. Una legislatura de recuperació nacional… judicialitzada Després de vint anys de governs del PP, aquesta legislatura es mira de revitalitzar el país tant econòmicament com culturalment. Les demandes valencianes han tingut l’oposició tant del PP i del govern espanyol com dels tribunals. Quan hi va haver el canvi de govern, hi havia una situació deplorable culturalment pel país. Sense mitjans de comunicació en català, després del tancament de Canal 9 i TV3. Amb prop de 100.000 xiquets que no podien rebre l’ensenyament en català perquè hi havia més demanda que oferta i perquè en comptes d’intentar solucionar les mancances, el govern del PP s’havia dedicat a tancar línies en la llengua pròpia. En aquest context, la gran aposta del govern ha estat el decret de plurilingüisme, tot i que va ser rebut d’entrada amb un cert recel, per poc ambiciós, en els sectors més conscienciats del país. Els mateixos centres escolars decideixen un model entre sis itineraris, de tres nivells, on hi ha més o menys presència del català i de l’anglès a les aules, cosa que trenca la dicotomia línia en castellà / línia en català. Després de les deliberacions en els centres, el 54% dels centres d’infantil i primària van triar el nivell avançat, el que té més presència de català i que és l’elegit per tots els centres en comarques com els Ports o el Baix Maestrat. En canvi, només un 16% ha triat el nivell bàsic, el de més presència de castellà, principalment en les comarques de predomini de parla castellana. Un 84% de les escoles, doncs, ha optat per fre créixer de manera significativa la presència del català a les aules, un percentatge que ha sorprès i ha convertit el decret de plurilingüisme en un èxit, al mateix temps que ha fet saltar l’alarma dels sectors més espanyolistes de la societat valenciana. El PP i C’s s’han mobilitzat contra el decret i han promogut mocions en contra. A més, grups fantasma com ara la Asociación para la Defensa del Castellano i Idiomas y Educación han exigit d’acudir als tribunals. Finalment, la Diputació d’Alacant, l’única institució valenciana amb una majoria del PP i C’s, va decidir de denunciar el decret al Tribunal Superior de Justícia, i hi ha hagut força polèmica per la suspensió cautelar del decret. La Generalitat també ha decidit d’augmentar un 20% els ajuts a la promoció del català, fins a arribar als 6 milions (2,85M pels mitjans de comunicació), i ha posat les bases per a una nova Radiotelevisió valenciana, amb la periodista Empar Marco com a directora. La judicialització, també al carrer i a l’administració El govern ha decidit també d’estendre la llengua en l’administració de la Generalitat. Una enquesta mostra que un 93% dels treballadors de l’administració valenciana entén el català, un 57% el parla i un 46% el sap escriure. Coincidint amb el decret d’usos, s’ha presentat un pla per a augmentar la competència lingüística entre els treballadors, el qual inclourà formació, assessorament personalitzat, línies d’atenció i l’actualització del programa informàtic de traducció. En aquest cas, el sindicat CSI-F, sindicat implantat en l’administració pública i de tarannà espanyolista, ja ha anunciat que recorrerà el decret d’usos administratius per una ‘vulneració de la llibertat d’expressió lingüística’. Finalment, s’han posat traves a la substitució dels noms franquistes dels carrers. En un gest increïble, l’Ajuntament d’Alacant va haver de restituir quaranta-sis carrers amb noms franquistes per un recurs del PP a la justícia. Per la seva part, l’Ajuntament de València ha començat a canviar el nom de cinquanta-un carrers relacionats amb el règim franquista, decisió que el PP ha criticat. Aquest divendres, es va saber que el TSJ anul·lava cautelarment la decisió de fer servir de manera exclusiva el topònim de la ciutat en català. Un to reivindicatiu per a encarar la segona part de la legislatura Dues de les grans reivindicacions del govern han estat la d’un finançament just i el corredor mediterrani, que ha mobilitzat sectors històricament allunyats del nacionalisme, com les associacions empresarials. El corredor mediterrani és una infrastructura clau per al país que aglutina més del 50% de la producció industrial i agrària de l’estat i representa prop de la meitat del trànsit total de mercaderies. En comptes d’apostar-hi, però, hi ha hagut incompliments reiterats per part del govern espanyol. Tal com denuncia el govern valencià, prop de 1.000 milions d’euros del fons reservat del corredor mediterrani s’han fet servir per a pagar obres del corredor central, i el 80% dels trams executats del teòric corredor mediterrani surten de Madrid o hi van. Sembla que hi ha una determinació clara en favor del corredor central, fet que perjudica greument l’economia valenciana, i la resta dels Països Catalans. En el cas del finançament, la Generalitat es troba en una situació límit. Tal com va denunciar Ximo Puig, mentre hi ha comunitats suprafinançades, als valencians només els és transferit l’equivalent al 80% del que es gasta en sanitat i educació, cosa que fa inviable l’autogovern. Els nous pressupostos estatals només han dut menys inversió, i han convertit el País Valencià en el territori amb menys inversió per habitant, cosa totalment injustificada si tenim en compte que el PIB valencià se situa per sota del de la mitjana estatal. Davant la incomprensible política estatal, el finançament va ser la reivindicació central de la manifestació del 25 d’abril i ha esdevingut un front comú de les forces valencianes. Això ha acabat dividint C’s, que ha apartat el portaveu a les corts per la seva oposició als pressupostos estatals. També hi ha hagut tensió en el PP, que en un principi va sumar-se al front comú contra els comptes i, a la diputació, ha votat a favor de demanar un finançament just. La batalla pel finançament marcarà clarament la segona batalla de la legislatura i té totes les característiques per a acorralar i no deixar créixer el PP. En la societat valenciana, poca gent entén ja la posició del govern de Mariano Rajoy, i en la mesura que el PP valencià intenti defensar les decisions del govern de Madrid, se li farà molt difícil d’aconseguir els vots necessaris per a revertir l’existència del govern progressista valencià.
El govern valencià supera la meitat de la legislatura i confia a renovar d’ací a dos anys
El mes de juliol, ja fa anys que el president del consell d’administració del Grup 62, Josep Ramoneda, i el director, Emili Rosales, es reuneixen amb la premsa per fer un primer balanç de l’any i les previsions per a la tardor-hivern. Aquesta vegada, han volgut remarcar primer de tot que, havent-se estabilitzat el mercat, el 2019 es presenta com un dels millors anys de la història del grup, que enguany publicarà 150 títols, sense comptar els de literatura infantil i juvenil. Aquest optimisme es tradueix en l’èxit de llibres com el de Rafael Nadal, El fill de l’italià, que voreja els 50.000 exemplars venuts; la Història mundial de Catalunya, que supera els 30.000 i alguns altres, dels quals no han donat xifres: les novetats de Maria Barbal, Gerard Quintana, Murakami, Ramon Solsona, Siri Hustvedt, Joan Roca, Marc Artigau, Josep Fontana, Joan B. Culla i Greta Thunberg. Sorprèn que no s’inclogui en la llista de més venuts d’aquest primer semestre el llibre El fibló, de Sílvia Soler, que va ser un dels més venuts de Sant Jordi. Quan hem demanat a Emili Rosales si aquesta absència té a veure amb el fet que l’escriptora ha anunciat que se’n va a la competència, al nou segell Univers d’Enciclopèdia Catalana, ha respost que els noms donats no corresponen a cap llista exhaustiva i que se n’ha deixat més que també han funcionat molt bé, com Vuillard i Harari. Sobre l’aparició del segell Univers d’Enciclopèdia Catalana, Josep Ramoneda ha explicat que va ser una cosa pactada i convinguda de fa temps que Enciclopèdia Catalana optés per agafar una línia editorial pròpia. Actualment, el Grup 62 té participació de Planeta en un 80% i Enciclopèdia Catalana en un 20%. Així mateix, la distribuïdora Àgora, és un 60% del Grup 62 i un 40% d’Enciclopèdia Catalana. Segons Ramoneda, hi ha un acord de continuïtat per als anys vinents, però no ha descartat canvis a termini mitjà. Novetats de tardor per a la Setmana del Llibre en Català La tardor, per al Grup 62, també ve carregada de noms llaminers i potencialment best-sellers. D’entrada, Xavier Bosch publica Paraules que tu entendràs (Columna), que arribarà a final d’agost i que continua apel·lant als sentiments, com les dues novel·les anteriors. I sembla que li va bé, perquè entre tots dos llibres ja ha venut cent mil exemplars. També es publicarà una nova novel·la de Ferran Torrent, Poder contar-ho, on reapareixen alguns personatges del seu món literari, i que tracta sobre el millor moment de l’any per a fer un atracament en un banc de València. La resposta és: durant la mascletà… Martí Domínguez també aterrarà a la Setmana del Llibre en Català amb una gran novel·la, plena d’ambició, situada a la Segona Guerra Mundial, entorn del debat sobre ciència i ètica, un debat molt pertinent en la societat actual. I en assaig, hi ha dues propostes clares: el llibre de Francesc-Marc Álvaro, Assaig general d’una revolta, on analitza el procés d’independència. Se centra en els fets del setembre i l’octubre del 2017 i, seguint la tesi que recull el títol, defensa que més que una revolta es va fer un assaig general de revolta, perquè –a parer seu– es va escenificar tot. També es demana cap a on va el moviment. Una altra novetat arribarà al novembre: la traducció de Capital i ideologia de l’economista i pensador francès Thomas Piketty. Rosales està convençut que suscitarà debat i polèmica. L’autor, especialista en l’estudi de les desigualtats econòmiques, considera que termes com ara deute, desocupació, precarietat… no es poden tractar com a elements econòmics sinó com a termes ideològics. I defensa l’educació i la igualtat. Entre els llibres de no-ficció que actualitzen els clàssics de la literatura catalana, hi ha dos títols molt atractius: acaba de sortir el volum que aplega tota la poesia de Carles Riba, Llibres de Poesia, en una nova edició de Jordi Malé. I també es publicarà una nova troballa de la Càtedra Josep Pla, el primer volum d’Història de la República, que Josep Pla va escriure a Itàlia el 1937-1938. Se n’ha trobat l’original en català, inèdit, perquè aquest volum es va publicar en espanyol a la dècada dels quaranta i no es va reeditar. També es publicaran obres d’autors que celebren el centenari, com ara Teresa Pàmies (acaben d’arribar a les llibreries Gent del meu exili i Memòria dels morts) i Joan Perucho. I, així mateix, una biografia de Baltasar Porcel, obra de Sergio Vila-Sanjuán, que coincideix amb els deu anys de la seva mort. Entre els clàssics catalans, Emili Rosales ha anunciat una nova edició de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, adaptada al català actual per Màrius Serra. I, quant als clàssics, però d’unes altres llengües, apareixeran també a la col·lecció ‘A tot vent’ de Proa els tres primers volums d’A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, en la traducció de Valèria Gaillard. Els dos primers volums ja havien aparegut a ‘La Butxaca’. Ara Proa vol incorporar Proust en la seva col·lecció estrella, en una nova edició amb tapa dura i amb unes il·lustracions de coberta que unifiquen els volums obra de Sonia Alins. Al llarg dels pròxims anys, Proa completarà els set volums d’aquesta magna obra. Entre les propostes de joves autors, aquesta tardor arribarà la primera novel·la de Teresa Colom i la consolidació de Pilar Romera. Premi Proa de Novel·la Sobre la decisió del Grup 62 de crear un nou premi literari, el Premi Proa de Novel·la (més informació en l’article ‘Quan el Grup 62 contraataca amb un nou premi literari‘), s’ha explicat que el premi, dotat amb 40.000 euros, es farà públic el 12 de novembre durant una vetllada literària i la setmana següent ja serà a les llibreries. I també s’ha revelat la composició del jurat: l’escriptor Vicenç Villatoro, l’editora neerlandesa Nelleke Geel, el professor Xavier Pla, la jove autora Clara Queraltó i Josep Lluch, editor de Proa. Ramoneda i Rosales també han explicat que el Grup 62 començaria a introduir-se en el sector dels audiollibres, ampliant l’oferta i treballant en el format. Els usuaris d’audiollibres, generalment, hi accedeixen per mitjà de subscripcions o manllevant-los a les biblioteques.
Grup 62 encara el segon semestre del 2019 amb novetats de Xavier Bosch, Ferran Torrent, Martí Domínguez i Francesc-Marc Àlvaro
El dibuixant Miquel Ferreres no vol que li diguem ‘ninotaire’ ni ‘editorialista gràfic’. Té d’ofici de dibuixar i ho fa als diaris, concretament a El Periódico, cada dia. Les seves vinyetes són molt populars i s’escampen per les xarxes perquè tenen l’habilitat de transmetre idees i capgirar mirades amb una gran capacitat de síntesi i un punt d’humor sa però punyent. Li hem demanat que ens parlés de la censura, del poder de la imatge, de les pressions que rep, de la persecució de dibuixants com ell en unes altres latituds… I també que ens expliqués com s’ho fa per trobar cada dia una idea sense fer-se avorrit ni repetir-se massa. ‘En el mitjà on estic ara, tinc total llibertat. Però no ha estat així sempre. En el diari anterior no era així. I aquesta va ser una de les raons per les quals vaig marxar-ne. És molt difícil de treballar amb idees i que te les vagin tombant, que te les vagin segant. I, sobretot, que un cop publicades –sense que hi hagi hagut cap entrebanc per a fer-ho– surtin amb ciris trencats perquè hi ha un senyor que ha telefonat i s’ha queixat…’ Així respon Ferreres quan li demanem si ha viscut casos de censura o si rep pressions del diari pels dibuixos que fa. ‘Jo amb els polítics no hi freqüento. No hi freqüento perquè tinc una reputació i no la vull espatllar perquè un dia la gent em vegi en una foto al costat d’un senyor que s’ha ficat diners a la butxaca… Si s’ha de saludar, saludo, però poca broma.’ Diu això quan li demanem pels comentaris o pressions que li poden fer alguns dels afectats pel seu humor o crítica. No el convenç la frase ‘una imatge val més que mil paraules’. Alerta de les múltiples interpretacions que es poden fer d’una mateixa imatge. En canvi, diu, en un article o en un text es poden matisar i concretar aquestes interpretacions. Ara, sí que reconeix el poder de la imatge i també de l’autor. Recorda que els seus dibuixos formen part d’una pàgina on hi ha tot un seguit de textos que són com formigues i, al bell mig, un dibuix que cridarà molt més l’atenció del lector. És una gran responsabilitat que assumeix i entoma amb un cert respecte. ‘Faig els dibuixos que a mi m’agradaria de veure i que a mi em diverteixen. Jo em diverteixo treballant; m’ho passo bé. Si no, no ho faria.’ Ferreres explica com treballa i quin objectiu té quan dibuixa. Parla de veritat, mentida, humor, superficialitat, complicitat, paradoxa i contradicció. ‘Hi ha temes difícils de tocar, en el meu ofici. I si els toques, no has d’intentar fer humor perquè aleshores fas un desastre.’
Miquel Ferreres: ‘La censura va ser una de les raons per a marxar del diari anterior’
Com cada any, pels volts de Sant Tomàs, arriba la Fira del Gall de Vilafranca del Penedès. En aquesta fira s’ajunten, avui i demà, les diferents espècies d’aviram autòctones, com el Gall Negre o la Gallina Penedesenca, i se’n pot veure tot el procés: des de la seva criança o la qualitat dels seus ous, fins a l’escorxador i el procés que els converteix en un menjar exquisit. La fira té quatre espais molt ben diferenciats. La gran atracció és el mercat d’aviram, que inclou un escorxador gratuït i permet als visitants comprar un animal viu i tenir-lo sacrificat i plomat al cap d’unes hores. En una carpa a la plaça del Vi hi ha el celler: un espai on degustar vins amb denominació d’origen del Penedès. Aquest vespre hi haurà tasts i maridatges de Gall Negre i altres productes. Demà al matí hi haurà en aquest espai un tast meteorològic en què s’explicarà com afecten les condicions climàtiques a cada collita i serà conduït per Mònica Usart, la dona del temps de Rac1, i un enòleg. També hi ha un espai gastronòmic, on provar totes les propostes gastronòmiques a base d’aviram. Hi haurà instal·lats set restaurants del territori que cuinaran 21 plats a base d’aviram, entre els quals s’inclouran les especialitats amb Gall Negre i ànec mut del Penedès. Finalment, la fira d’artesania aplega més de 150 artesans i artistes que exposen i venen les seves creacions. En aquest àmbit hi haurà tallers gratuïts per a infants per a introduir-los en el món de l’artesania a través de la ceràmica o el treball del vidre. Enguany, a més, acollirà tres concursos de criadors: el desè Campionat d’Espanya d’Avicultura, Columbicultura i Cunicultura de raça, el Concurs de raça de Gallina Penedesenca i, per primera vegada, el concurs al millor color de la closca d’ou de la raça de la Gallina Penedesenca. Amb aquesta i altres novetats, la centenària Fira del Gall es consolida al Penedès com una cita ineludible al calendari pre-nadalenc.
El Gall Negre del Penedès, de l’ou a l’escorxador, a la Fira del Gall de Vilafranca
L’ANC donarà suport a les candidatures municipals que treballin per la independència, però avisa que no hi ha prou que ‘diguin que són independentistes’. ‘Ja no estem en temps de voluntats, sinó de treballar-hi’, diu l’organització en un comunicat. A més, l’ANC demana a candidatures i governs locals que per tal que la República catalana tingui ‘presència immediata a tots els municipis’ es paguin els impostos a l’Agència Tributària Catalana, exigeixin que la xarxa de fibra òptica sigui pública i no depengui de l’IBEX35, apostin per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’estat espanyol i que afavoreixin el consum de proximitat. A més, tal com ja van dir de cara a les eleccions espanyoles, l’ANC demana als partits independentistes que no pactin cap govern municipal amb els partits que van donar suport al 155 i que promoguin pactes de govern entre independentistes. Així, l’organització busca que governs municipals independentistes no depenguin del vot d’altres formacions i fer que els ajuntaments pressionin el parlament i el govern perquè implementin la República. Es desvincula de Primàries Catalunya Com ja havien dit, l’ANC reitera que el seu suport als processos de primàries independentistes es limitava a la confecció de les candidatures, però no a les llistes resultants per a ‘respectar la seva transversalitat’. ‘A partir del 23 de març, quan va finalitzar el període d’eleccions internes per tal de confeccionar les candidatures de Primàries Catalunya, l’Assemblea també va donar per acabada la seva tasca en aquest projecte’, diu el comunicat. L’ANC destaca que el procés de primàries ‘ha possibilitat un ampli debat ciutadà, d’una gran riquesa de matisos i participació, que de ben segur tindrà transcendència’.
L’ANC condiciona el seu suport als partits a un ‘compromís’ amb la independència
La legislatura creada arran del cop d’estat del 155 té dificultats per a començar a rodar. I el ple d’avui n’ha estat un exemple. Tampoc no ha pogut començar amb puntualitat. Els espectacles dels diputats unionistes mirant de dinamitar el bon funcionament de la cambra van tancar la legislatura anterior i han inaugurat la nova. El ple ha deixat veure el xoc absolut que viu la política catalana i alguns matisos a cada bloc –independentista i unionista– prou destacables. Cinisme, filibusterisme, xantatge jurídic, violència verbal, ridiculització dels represaliats, per part del bloc del 155, han estat la tònica de la sessió parlamentària on s’han votat cinc propostes de resolucions. A un quart d’onze, els diputats eren asseguts als escons, però la mesa presidencial era buida. El ple havia estat convocat a les deu. Si la legislatura va acabar amb una lliçó de filibusterisme del bloc del 155, aquesta ha començat amb el mateix mal peu. Avui el ple es feia per defensar i votar cinc propostes de resolució. La junta de portaveus i la mesa s’han reunit just abans del ple. Finalment, el ple s’ha ajornat a les onze, però ha acabat començant quan passaven vint minuts ben bons de l’hora. ‘Hi ha delicte’ Com ja es va poder veure abans del cop d’estat del 155, els grups del bloc del 155 han destinat un grup de diputats gens menyspreable a fer de fiscals, de jutges i d’agents judicials. Passen el dia cercant delictes i incoherències reglamentàries a tot moviment que faci la majoria independentista. Es miren tots els documents, les resolucions, les mocions i les intervencions amb una lupa gegant que els deu haver regalat el jutge Llarena. És el cas d’avui, quan un dels ‘diputats-jutge’ del grup de Ciutadans ha exclamat ‘hi ha delicte!’ per justificar que el ple s’ajornés una hora pel conflicte començat per ells per una esmena de la CUP. ‘Ens demanem si en aquesta cambra alguns són diputats o inquisidors’, ha dit el diputat Quim Torra després al ple. És la contradicció volguda del bloc unionista, que exigeix davant el micròfon que es posi en marxa la legislatura i que es faci una investidura urgentment, mentre que al despatx, a la sala de reunions i a l’hemicicle torpedinen qualsevol avenç que vulgui fer la majoria parlamentària. Han dibuixat un camí ben estret, ben estret, per on volen que transiti la voluntat de la ciutadania, encara que la voluntat no sigui la mateixa que la seva. I qui es passa de la ratlla té un d’aquests borinots parlamentaris que treballen justament contra tot allò que té de bo el parlamentarisme. Advocats al parlament i l’advertència del lletrat Tanmateix, amb aquesta situació, l’independentisme també ha hagut de desenvolupar unes habilitats i uns protocols d’actuació monstruosos. I és que cap diputat de la majoria no mou un dit, ni fa un escrit, ni presenta una proposta que no sigui analitzada amb deteniment pels equips d’advocats de Junts per Catalunya i Esquerra. Aquests també treuen la lupa per vigilar que res d’allò que es fa o es diu pugui comportar nous problemes als encausats per la justícia espanyola o obrir noves causes judicials. Tinc entès que l’únic grup que s’escapa d’aquesta llosa de la vigilància legal és la CUP. I és per això que ha presentat les esmenes d’avui, que no haurien passat cap d’aquests filtres que comentàvem. Aquesta excepcionalitat d’una cambra segrestada per un estat de setge judicial és una evidència. Una evidència tan gran que porta a un lletrat de la cambra a dir en una reunió de mesa que el parlament no pot exercir les seves funcions normals per culpa de la intervenció del 155. Aquest comentari del lletrat no ha estat comentat pels grups unionistes que utilitzen aquests homes de lleis del parlament desconeguts fins fa poc per la majoria de la població. Comença el xou ‘Bon dia als diputats que són aquí i bon dia als que no hi poden ser.’ Així ha començat el ple Roger Torrent. Abans que no prengués la paraula el president de la cambra, el diputat Carrizosa (Ciutadans) ja alçava la mà per poder intervenir. El filibusterisme viscut a les reunions de la mesa ha tingut continuïtat al començament de la sessió. Ciutadans havia presentat una petició de reconsideració al registre de la cambra en els pocs minuts que han passat entre la finalització de la reunió de mesa i el començament del ple. Carrizosa, amb el seu to despectiu característic, anunciava que la mesa i el seu president havien comès un delicte de prevaricació per haver admès una esmena de la CUP. Tothom sap que el reglament del parlament reserva a la mesa la potestat de refusar una proposta d’un grup per defecte de forma, però que en cap cas no pot entrar a valorar-ne el contingut. Però aquests diputats agents judicials fan servir el reglament tan sols quan els interessa. També s’ha apuntat a l’espectacle el vice-president segon de la mesa, el diputat José María Espejo-Saavedra, que ha baixat de la tribuna per queixar-se per la resposta negativa de Torrent a les exigències de Carrizosa. Aquesta vegada, Torrent ha sabut plantar cara als diputats obstruccionistes i ha fet començar el ple sense més demora: ‘Seguim amb l’ordre del dia.’ Els cops contra el mur de Xavier Domènech El cap de files de Catalunya en Comú ha explicat, en la seva intervenció per a defensar la proposta de resolució presentada, que estava satisfet de començar la legislatura amb un ple polític i no sobre qüestions reglamentàries ‘ni aquests espectacles que organitzen aquells que s’erigeixen com a defensors d’allò que interessa a la ciutadania’. Ell l’ha anomenat ‘el ple del desblocatge’. Xavier Domènech s’ha reservat la part més dura i contundent per als independentistes. En referència al Consell de la República a Brussel·les, ha criticat que es vulguin crear institucions paral·leles que no representen tota la diversitat del poble de Catalunya. ‘La sobirania del parlament no és fragmentable. I si volen defensar la sobirania del poble de Catalunya, han de defensar aquest parlament i no crear realitats paral·leles.’ ‘Ja n’hi ha prou’, ha cridat diverses vegades. ‘Els fets de l’octubre van demostrar que hi havia la possibilitat de construir ponts amb Espanya’, ha dit Domènech sense enrojolar-se. El volum de la seva intervenció ha sorprès els presents a l’hemicicle. Semblava que esbronqués els diputats. ‘Prou de fer debats constants sobre com ens fotem més de pressa contra un mur’, ha dit el cap dels comuns en una de les metàfores que més repeteix i que ha tingut resposta del portaveu de la CUP, Carles Riera: ‘Catalunya en Comú manifesta una preocupant renúncia a la destitució del règim del 78 en la seva proposta de resolució. Senyor Domènech, nosaltres continuarem llançant-nos contra el mur tants cops com calgui fins a derrocar-lo o, potser, saltar-lo.’ Ridiculitzar els represaliats També ha arribat el torn dels socialistes. Miquel Iceta ha pres la paraula: ‘No fem la nostra feina. Anem amb un mes de retard per a la investidura d’un president.’ Iceta ha repassat alguns números de situacions crítiques de la ciutadania (menors de famílies amb situació de risc, hospitals, llistes d’espera, increment del preu de l’aigua…) Ho ha fet com si el seu grup no hagués contribuït a torpedinar totes les lleis de caràcter social que es van aprovar en legislatures anteriors i que el TC va tombar. Els qui van suspendre la democràcia a Catalunya ara es queixen perquè no hi ha un govern que governi. Iceta ha explicat per què considera que els encausats no poden ser investits a la presidència de la Generalitat: ‘Els encausats han de dedicar-se a la seva defensa i això els inhabilita per dedicar-se a governar.’ De fet, Iceta ha gastat el seu cinisme habitual, però ha anat més enllà: s’ha dedicat a escarnir i riure’s de les declaracions davant el jutge fetes pels encausats de la justícia espanyola. Evidentment, els diputats presents que han anat desfilant pels tribunals –que no són pocs– tenien dificultats per a mantenir-se quiets i no remoure’s als seus escons. Per superar el conflicte, cal que us rendiu, semblava que deia Iceta. Ell parla de reconciliació i retorn al consens. És clar, un consens sota la voluntat de la minoria. El dels socialistes és el cinisme d’aquell qui presencia el xantatge a punta de pistola i es riu de la persona que no es pot moure pel risc de rebre un tret. La portaveu del grup socialista, Eva Granados, quan ha intervingut en el torn de rèplica, ha dit que aquell vaixell que anava a Ítaca era ara ‘una barca repintada sense patró’. I ha dit això sense parpellejar mentre Puigdemont és a l’exili i Junqueras a la presó. Sang d’orxata o moltes compensacions promeses per fer aquest paper tan humanament desagradable. El gos d’Abu Ghraib Quim Torra, l’advocat i editor que fa ara de diputat de Junts per Catalunya, ha estat l’encarregat de defensar la proposta de resolució de la seva formació. ‘No hi som tots els diputats que el poble de Catalunya van votar el 21 de desembre.’ Torra ha recordat tots els empresonats i exiliats. I ha denunciat que el 155 ‘tunejat’ és una actualització del ‘derecho de conquista’. En la seva intervenció, Torra ha rebutjat la deriva autoritària de l’estat espanyol. Ha dit que avui feia cinc mesos del referèndum de l’1 d’octubre, quan ‘les ratlles vermelles d’un estat de dret van ser superades per la brutalitat policíaca de l’estat espanyol’. Quan Quim Torra ha relatat la llarga llista de perseguits per l’estat espanyol, el diputat de Ciutadans Fernando de Páramo l’ha increpat des del seu escó. Ha començat a fer gests de desaprovació i a molestar el diputat de Junts per Catalunya amb comentaris cada vegada més sonors. De fet, De Páramo ha fet la mateixa funció que aquell gos que feien servir per a espantar els presoners d’Abu Ghraib, a l’Irac. Quim Torra ha acabat la seva intervenció recordant la frase d’Armand Obiols: ‘Ells volen devorar-nos i nosaltres volem evitar ser devorats.’ La violència verbal d’Arrimadas ‘Gràcies al milió cent mil vots de ciutadans s’ha obert avui el parlament’, ha disparat Arrimadas en castellà tan bon punt s’ha plantat davant el faristol. I no ha necessitat respirar abans de començar a colpejar amb duresa la majoria parlamentària: ‘Quant temps mantindran aquesta ficció i aquesta farsa?’ Arrimadas, que domina l’art de la demagògia com si fos un invent seu, ha etzibat: ‘És una vergonya que en aquest parlament no es faci una sessió sobre sanitat des del mes de juny.’ Com si ells no tinguessin res a veure amb l’absència de govern ni activitat parlamentària des del mes d’octubre. ‘El senyor Torrent és la senyora Forcadell 2.0. No té la valentia de donar la cara i acceptar que incompleix la llei’, ha continuat la trituradora de Ciutadans, que també ha aprofitat per riure’s dels represaliats: ‘Però davant els jutges, diuen que tot era simbòlic, que no van fer res, que tan sols van fer el que els havia dit que havia de fer un altre.’ I sense tampoc respirar: ‘Vostès no volen que s’acabi el procés. No volen governar. Aquesta ficció és el seu modus vivendi. Trenquen famílies per a res. Per una cosa que no es creuen ni vostès mateixos. No paren de perjudicar tothom. Vostès estan instal·lats en aquests relats nacionalistes excloents. S’han passat tant de frenada, i per això Catalunya s’ha despertat. També s’ha despertat el patriotisme cívic d’Espanya. Un patriotisme com el dels països d’Europa.’ Després d’aquella ràfega a discreció, quan Arrimadas ha agafat aire per primera vegada, els diputats del seu grup s’han alçat per aplaudir-la mentre tornava al seu escó. El ‘junquerisme’ contra el 155 ‘No ens cansarem de dir que no hi som tots. Som aquí per ells i per construir un país millor per als nostres fills. I ho volem fer amb l’actitud “junquerista”, obrint els braços a tothom.’ Aquest ha estat el començament de la intervenció de Marta Rovira pel grup d’Esquerra. Ha continuat: ‘Som aquí sumant i avançant davant mil adversitats. La gent d’ERC volem una república plena d’objectius i contingut. Per nosaltres, la independència és el mitjà i no l’objectiu.’ Després d’elogiar la tasca de Junqueras i el seu equip al capdavant de la política econòmica del govern, Rovira ha volgut dedicar una bona part del discurs a demanar promptitud en la formació d’un govern que enterri el 155. Ha dit: ‘El 155 és el pretext per a intervenir Catalunya i ho fan amb intel·ligència, tocant petites coses que afecten el dia a dia de la ciutadania. Hem de recuperar les institucions.’ Segons Rovira, ERC creu que hi ha dos consensos principals: reconèixer la legitimitat de Puigdemont i formar un govern que permeti de recuperar la Generalitat ‘per poder avançar i tornar a caminar’. A continuació, Rovira s’ha dedicat a anar despatxant amb una certa contundència els grups del bloc del 155 que havien presentat resolucions. En canvi, ha mostrat una proximitat evident amb la major part del paquet d’articles de la proposta de Catalunya en Comú. El risc de desdir-se del camí Finalment, l’última intervenció era per a la CUP. Carles Riera ha recordat la jornada de l’1 d’octubre i també que el parlament va complir el mandat del referèndum, però que el govern i la mesa del parlament van acceptar a la pràctica el cop del 155 contra la seva opinió i voluntat. Riera ha estat crític amb la tesi que va imperar la legislatura anterior que pretenia fer la independència passant ‘de la llei a la llei’ i amb la transició sense ruptura. ‘Ni l’estat espanyol ni la Unió Europea no van acceptar cap diàleg’, ha recordat. La CUP també ha volgut alertar dels riscos que veu en l’actitud dels altres grups independentistes: ‘Desdir-se del camí fet és una de les pitjors polítiques antirepressives que es pot fer. Correm el risc que renunciïn a fer efectives les decisions de l’1 d’octubre i el 27 d’octubre. La prioritat és tornar al poble el poder que aquest es va prendre l’1 i el 3 d’octubre i que pugui posar en marxa el procés constituent. Avui hauríem d’estar fent un ple de restitució de la República.’ Contra la voluntat de Riera i de la CUP, i d’una bona part dels diputats de la majoria, el ple d’avui no ha estat per a restituir la República proclamada. El ple ha aprovat una resolució per a la restitució de Puigdemont sense referències a la declaració d’independència. La fórmula de la resolució diu que les eleccions del 21 de desembre ‘han ratificat la majoria favorable a les forces independentistes’ i, per tant, ‘a les formacions polítiques favorables a una acció republicana de govern i a la constitució de Catalunya en un estat independent en forma de república’. Després d’aquest ple és previst que el pròxim es dediqui a la investidura. Caldrà veure si els grups de la majoria parlamentària són capaços de trobar un consens que possibiliti tornar a prendre la iniciativa que avui és pràcticament inexistent.
La rialla a punta de pistola, el gos d’Abu Ghraib i els inquisidors de Llarena, al primer ple del parlament
LONDRES, 23 (Reuters/EP) La Policia britànica ha tancat aquest dimarts l’estació d’autobusos de Victoria a Londres i els carrers limítrofs després d’haver trobat un paquet sospitós, segons ha informat la cadena de radiotelevisió pública BBC. “Un paquet sospitós està sent revisat”, ha afirmat un portaveu de la Policia Metropolitana de Londres. Buckingham Palace Road i més carrers de la zona estan tallats aquest dimarts, segons la BBC. El tancament de l’estació d’autobusos de Victoria s’ha decidit hores després de l’atemptat suïcida que ha acabat amb la vida d’almenys 22 persones a un estadi de Manchester després de finalitzar un concert de la cantant Ariana Grande.
R.Unit.- La Policia britànica tanca l’estació d’autobusos de Victoria a Londres
Els Mossos d’Esquadra han fet un gran desplegament al barri de Gràcia de Barcelona per la manifestació convocada aquesta tarda en solidaritat amb els nou anarquistes detinguts avui durant l’operació Pandora ordenada per l’Audiència espanyola i duta a terme pels Mossos. Prop d’un miler de persones han arrencat la marxa des de la plaça Diamant i s’han dirigit fins a la seu de Convergència ubicada al carrer Còrsega. Els agents de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra han desplegat un fort dispositiu format per gairebé una desena de furgons i un helicòpter que sobrevola el barri gracienc. Entre els manifestants també hi ha els diputats de la CUP al parlament, Antonio Baños, Julià de Jòdar, Anna Gabriel i Gabriela Serra, així com diputats de Junts pel Sí, segons ha explicat TV3. Vegeu el piulet de suport de la CUP a la manifestació en solidaritat amb els anarquistes: La nostra millor arma, la solidaritat. Llibertat detingudes! #JoTambéSócAnarquista ✊ pic.twitter.com/wLXGzLXKpD — CUP Països Catalans (@cupnacional) October 28, 2015
Gran desplegament dels Mossos a Gràcia per la manifestació en solidaritat amb els anarquistes detinguts
El president del PP, Pablo Casado, ha imposat a la direcció del seu partit al País Basc la coalició electoral amb Ciutadans per a concórrer plegats a les eleccions del 5 d’abril. La candidatura ha rebut el nom ‘PP+Cs’ i ara mateix el candidat és el dirigent del PP basc Alfonso Alonso, però podria renunciar perquè no està d’acord amb el pacte amb Cs. Aquesta mitjanit s’acaba el termini per a registrar les coalicions. El PP basc va titllar d”inassumible’ l’acord amb Ciutadans, que inclou el segon lloc de les llistes de Biscaia i Àlaba. D’aquesta manera, el partit d’Inés Arrimadas s’assegura l’entrada al parlament. Cs no té cap diputat a la cambra basca, ni va obtenir cap representant a les eleccions espanyoles ni té cap regidor en cap ajuntament. Fonts del PP basc han difós que Alonso no coneixia el contingut del pacte de Casado amb Arrimadas i que tot el que ha sabut les últimes hores ha estat per Ciutadans i pels mitjans de comunicació. En canvi, la direcció del PP sosté que van convidar-lo a la reunió d’aquesta tarda a Madrid i que van trucar-lo diverses vegades. Es dóna el cas, a més, que Alonso no era el candidat preferit per Casado. Fracàs de Cs a Galícia La pretensió d’Arrimadas de presentar-se amb el PP a Galícia, però, ha fracassat. Alberto Núñez Feijóo, president de la Xunta, i Casado no eren partidaris de la coalició a les eleccions gallegues, on el PP es presenta amb un perfil més centrista. A més, les enquestes no preveuen l’entrada de Ciutadans ni de Vox al parlament gallec. Arrimadas va amenaçar que trencaria la negociació amb el PP si no s’acceptava una candidatura conjunta a Galícia també, però finalment ha hagut de claudicar. Pel que fa a Catalunya, la negociació continua a falta que es convoquin les eleccions al parlament.
Casado imposa la coalició amb Cs i obre una crisi amb el PP basc
Hongria s’ha proposat frenar l’onada de refugiats i per fer-ho ha posat en marxa dues mesures. Per una banda, aquesta matinada ha entrat en vigor la nova llei antiimmigració, que castiga els immigrants que entrin al país sense papers. Aquesta nova legislació del govern de Viktor Orbán ja s’aplica i aquest matí la policia hongaresa ha detingut seixanta persones que havien entrat al país a través de la frontera amb Sèrbia. Al marge d’aquesta llei, el govern ha decidit de segellar la frontera amb una tanca de 175 quilòmetres i quatre metres d’alçada, que des d’ahir és vigilada per 900 policies i 4.500 militars. Des d’ara, Hongria només acceptarà les sol·licituds d’asil dels qui puguin acreditar que fugen d’un país en conflicte. Els immigrants hauran de registrar la petició abans d’entrar a Hongria, i això vol dir que durant el tràmit faran cua a Sèrbia. Segons que diu la nova llei, els qui entrin il·legalment a Hongria seran expulsats directament del país. En cas de reincidència, la llei preveu que els immigrants siguin empresonats. Les penes poden arribar als tres de presó i als cinc si es malmet. Per tramitar ràpidament els procediments d’expulsió, s’ha establert un dispositiu especial amb 130 jutges. Ampliació de la tanca El govern hongarès ha anunciat que estendrà la tanca cap a la frontera amb Romania. El ministre d’Interior, Janos Lazar, diu que la mesura és necessària, ja que la tanca que s’ha construït fins a la frontera amb Sèrbia podria desviar les rutes dels refugiats cap a Romania, i des d’allà a Hongria. De moment només es tracte d’un projecte del qual Budapest ja n’ha informat Romania. De moment no s’ha concretat quina longitud tindria aquesta tanca i, probablement, es construiria fins al riu Maros, a uns vint quilòmetre de la frontera amb Sèrbia. Nova reunió dels ministres de l’Interior de la UE, dimarts vinent Els ministres de l’Interior de la Unió Europea celebraran un altre consell extraordinari dimarts vinent amb l’objectiu de superar les divisions i arribar a un acord per a situar els 120.000 refugiats que demanen asil a la UE. Les reunions de les darreres hores no han servit per consensuar cap decisió. Han estat les reserves dels països de l’est a acceptar quotes obligatòries d’acollida el que ha impedit arribar a cap acord.
Hongria segella la frontera i aplica la llei antimmmigració
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, anirà de Suïssa a Finlàndia, on farà una visita entre dijous i dissabte d’aquesta setmana. Ho ha anunciat el diputat finès Mikko Kärnä en un piulet a Twitter, en què ha explicat que Puigdemont visitarà el parlament de Finlàndia convidat per l’intergrup Amics de Catalunya format per diversos diputats. A més, ha informat VilaWeb que el president farà una reunió al parlament oberta a tots els diputats i assistents que li vulguin demanar per la situació política a Catalunya. Divendres, farà una altra conferència a la Universitat d’Hèlsinki. Kärnä destaca que Puigdemont visitarà Finlàndia com a ciutadà europeu, i que el govern finès no ha tingut res a veure amb aquesta visita. Welcome to Finland Mr. President @KRLS. #Catalonia pic.twitter.com/1MJuGxQtfE — Mikko Kärnä (@KarnaMikko) March 19, 2018 Divendres mateix Puigdemont tindrà una trobada amb membres del ‘think tank’ Nova Societat de política internacional de Finlàndia, dirigit per l’ex-ministre d’Afers Estrangers finlandès Pär Stenbäck. Finalment, dissabte al matí tindrà una trobada amb membres de la societat civil finlandesa. Després d’haver viatjat a Dinamarca i a Suïssa des de Bèlgica, ara Puigdemont anirà a Finlàndia, hi ho haurà fet amb llibertat i sense que el jutge Llarena hagi gosat demanar cap ordre d’arrest internacional.
Puigdemont viatjarà a Finlàndia dijous després dels actes a Ginebra
El poeta Enric Casasses va escriure Monòleg del perdó (Males Herbes) per a l’actriu Laia Mendoza. D’ella i de l’obra, Casasses en va dir: ‘Expressament perquè ho representés Laia de Mendoza vaig escriure i vam muntar el Monòleg del perdó, i li vaig fer un text difícil tècnicament de dir, carregat d’intencions, que sembla que no vagi enlloc però passa per molts llocs concrets i de tota mena, i que obliga l’actriu a recórrer a moltes maneres o estils d’actuar diferents durant la gairebé hora i mitja que durava l’obra. Jo em pensava que seria impossible, però ella, la Laia, ho va fer. Per mi va ser una experiència bestial, veure com una actriu feia i deia tot allò. Vaig quedar-ne enlluernat.’ Llegiu-ne un fragment. El text es publica dins la col·lecció Petjades, que també ha publicat Els nens feliços de Joan Jordi Miralles i R.U.R de Karel Capek. Els editors Ramon Mas i Ricard Planas de Males Herbes ens parlen d’aquesta obra: «Quan tens una editorial relativament nova, i petita de totes totes, que se’t presenti un escriptor de la mida i talent de l’Enric Casasses, amb una carrera tan extensa i brillant, per oferir-te un original, és quelcom que desconcerta, excita i motiva. Així és com va ser, i no podem fer altra cosa que estarrufar-nos. L’original en qüestió, aquest Monòleg del perdó del qual us oferim un petit tast, és un text escènic que l’autor va escriure expressament per a l’actriu Laia Mendoza, i que es va estrenar a la Planeta de Girona el novembre del 2004. Es tracta d’un text on els comentaris del dramaturg tenen tant pes (i sentit de l’humor) com les interpretacions que en fa l’actriu, i ambdues veus s’entreteixeixen amb la història que s’hi explica. Això, no som simplement davant d’una obra de teatre, sinó d’una obra sobre el teatre, o sobre com explicar ficcions que, un cop dalt de l’escenari, són totalment certes. Així doncs, escoltem una actriu que esdevé personatge quan es posa a narrar en primera persona la història de Calamity Jane (Joana Calamitat), la dona més temuda i respectada de l’oest americà; una vida i uns fets que s’empeltaran a un relat de Hans Christian Andersen, mentre juguen una partida de cartes amb els límits de la ficció.» Ramon Mas i Ricard Planas, editors de Males Herbes.
Avançament editorial: ‘Monòleg del perdó’ d’Enric Casasses
La Cimera del Clima (COP25) ha acabat sense cap resultat concret, amb un acord ambigu i in extremis que és una crida per a augmentar l’ambició climàtica el 2020 i complir l’Acord de París que compromet als països a evitar que la temperatura mitjana del planeta pugi aquest segle per sobre de 1,5 graus. La que ha estat la Cimera del Clima més llarga de la història fracassa en un dels seus objectius més importants: regular els mercats de carboni. El desenvolupament de l’article 6 de l’Acord de París, que fa referència als mercats de CO2, per tant, queda ajornat fins a la pròxima cimera, que es farà l’any vinent. Tant els delegats que han assistit a la cimera com ONGs com ara Greenpeace han mostrat la seva decepció pel resultat. L’acord, titulat ‘Xile-Madrid, temps d’actuar’, s’ha aconseguit gairebé dos dies després de la jornada prevista per a la clausura de la Conferència (COP25) i després d’unes maratonianes negociacions que s’han prolongat durant tota la matinada. El document ha estat aprovat per la presidenta de la COP25, la xilena Carolina Schmidt, després d’un tibant debat amb el Brasil que no acceptava inicialment dos paràgrafs inclosos en l’acord sobre oceans i ús de terres. L’acord final de la COP25 estableix que els països hauran de presentar el 2020 uns compromisos més ambiciosos de reducció d’emissions (les anomenades Contribucions Nacionals Determinades) per a fer front a l’emergència climàtica. Segons l’acord, el coneixement científic serà ‘l’eix principal’ que ha d’orientar les decisions climàtiques dels països per a augmentar la seva ambició, que ha d’actualitzar-se permanentment d’acord amb els avanços de la ciència. El text recull ‘l’imperatiu’ que la transició cap a un món sense emissions sigui justa i impulsi la creació d’ocupació decent. L’acord reconeix, a més, l’acció climàtica dels actors no governamentals, als qui convida al fet que la incrementin i generalitzin estratègies compatibles amb el clima. Greenpeace diu que és ‘inadmissible’ haver cedit davant els lobbies Greenpeace ha qualificat ‘d’inadmissible’ que les empreses contaminants ‘hagin imposat els seus interessos’. D’aquesta manera, l’ONG ha destacat que la ‘forta i silenciosa’ pressió exercida pels lobbies dels combustibles fòssils i de corporacions, que a parer seu només defensen els seus propis interessos, han ‘soscavat’ els avenços de la COP25 de Madrid. ‘Una altra vegada, la por al fet que els seus lucratius negocis es veiessin afectats ha fet que exercissin tota la seva influència per a evitar un acord multilateral que abordés de forma decidida l’emergència climàtica’, ha assegurat l’ONG. Durant la COP25, Greenpeace ha lamentat que s’ha ‘tancat literalment la porta’ a la ciència i a les exigències de la societat civil, que demanaven d’acordar solucions urgents i ambicioses a l’emergència climàtica’. Denuncia que, en canvi, els polítics es van barallar pel model de trànsit d’emissions de l’article 6, que amenaça els drets dels pobles indígenes i posa un preu el medi ambient. En la seva opinió, els equips polítics enviats pels països no han mostrat cap o poca intenció d’aconseguir compromisos per reduir les emissions a la velocitat i intensitat que, segons la informació científica, es necessita per limitar l’escalfament global a 1,5 graus. ‘Els governs han de replantejar-se totalment com han actuat, perquè el final d’aquesta COP és totalment inacceptable’, ha criticat la directora de Greenpeace Internacional, Jennifer Morgan. En la mateixa línia, ha assegurat que la COP25 ha estat més aviat política i que s’hi ha vist com els grups de pressió dels sectors més contaminants entorpeixen les negociacions, així com la profunda desconfiança de la joventut cap a la classe política. ‘Necessitem un canvi sistèmic en el qual les persones puguin confiar, els equips de negociació han de tornar a casa i recapacitar. Però també hem vist algunes forces positives, per exemple la Coalició per una Alta Ambició ens va oferir un alè d’esperança aquesta setmana, i els petits estats insulars s’estan enfortint dia a dia, i mantenen viu l’acord de París’, ha comentat Morgan. Per la seva banda, el director de Greenpeace a l’estat espanyol, Mario Rodríguez, ha subratllat que la classe política ‘no pot continuar fent oïdes sordes a l’evidència científica i al clam social que exigeix una resposta contundent i urgent a l’emergència climàtica’. Per a Rodríguez, l’estat espanyol ha fet una gran feina amb l’organització de la COP25, de la qual surt un ‘important’ suport social i polític per reforçar la lluita contra el canvi climàtic’. I hi ha afegit la decisió del Consell Europeu de demanar a la comissió que present uns objectius climàtics més ambiciosos per 2030 per arribar a temps a la COP26. En aquest context, el cap de la delegació de Greenpeace Internacional a la COP25, Juan Pablo Osornio, ha lamentat el resultat decebedor de la cimera. ‘Necessitem espais multilaterals allunyats dels interessos privats d’uns pocs que ens continuen blocant perquè s’aconsegueixi el futur que volem i sabem que és possible’, ha criticat. Finalment, el director de Greenpeace a Xile, Matías Asun, ha ressaltat que, malgrat ostentar la Presidència de la COP25, Xile ‘no ha aconseguit un progrés significatiu contra l’emergència climàtica’. ‘Hem perdut una oportunitat perfecta per mostrar el lideratge climàtic que necessitàvem’, ha dit.
La Cimera del Clima acaba sense cap resultat concret
Pere Pina és un home carregat de memòria. És a dir, amb la mirada forjada per la perspectiva dels anys i també pels records. Però, compte, és alhora un home de present, de tocar de peus a terra com pocs, i, sobretot, és un home d’acció: de l’ara i aquí. Fill d’un futbolista professional que lluità al bàndol republicà a l’Ebre, on fou ferit dues vegades abans de ser represaliat a Argelers, Pere Pina va néixer a Mataró l’any 1954. El seu pare havia fitxat pel Mataró, venint del Mallorca, i va ser al Maresme on va conèixer la seva mare, d’Arenys de Mar. La infància la va passar entre Mataró i Barcelona, per causa de la família i dels estudis de disseny gràfic, a Elisava. Treballà pocs anys a la Galeria G, una galeria d’art d’Agustí Coll, al carrer de Casanova, tocant a la Travessera de Gràcia, entre obres d’Andy Warhol, mentre també feia, esporàdicament, de pilot oficial de trial per a Ossa. Però d’ençà de la mort de Franco, quan tenia vint-i-dos anys, tota la seva vida ha estat vinculada al barri del Raval i, més concretament, al celler, conegut i emblemàtic, Casa Almirall, al xamfrà entre Joaquín Costa i Ferlandina. Recorda que l’any 1976, al cap de pocs mesos d’haver-ne assumit la gestió juntament amb el seu amic d’infància Ramon Solé, les parets del local les va pintar en Jesús, veí del barri, que no era sinó Jesús Moix, pare de Terenci Moix, que vivia a l’edifici del costat. Van fer-hi obres de dalt a baix. ‘Aleshores era un bar amb una única bombeta de 70 watts, quatre gots i un cambrer que maldava per no perdre la vista.’ Però les obres van respectar la major part de la decoració original, com ara les portes vidrieres modernistes, el taulell de marbre italià, la figura femenina de ferro fos que representa la musa de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, el moble de fusta de la caixa i el moble ampoller situat darrere el taulell. En aquest moble, l’última filera d’ampolles, la de més amunt, d’aleshores ençà no s’ha tocat mai més, licors i destil·lats inclosos. Als anys vuitanta, amb l’Almirall en marxa, se’n va anar uns quants mesos als Estats Units, acompanyant la parella d’aleshores, que havia obtingut una beca per a investigar a la Universitat de Kansas. Ell es va incorporar a l’equip i va treballar al laboratori, dedicat a estudiar remeis contra l’asma. D’aquell episodi, en recorda un gran i intens aprenentatge en microbiologia i, sobretot, les diferències abismals entre les universitats americanes, pulcres i eficaces, i les d’aquí, que aleshores maldaven per posar-se al dia del món. Altra vegada a Barcelona i compaginant-ho amb la gerència del local, va dedicar-se, durant anys, a la producció de grans rodatges de publicitat. Han passat més de quaranta anys. I el Raval, igual que la clientela de l’Almirall, ha canviat. Ell continua sortint a navegar sempre que pot, bé amb patí català al Club Natació Barcelona, bé amb un petit veler que té amarrat a Port de la Selva (l’any 1998 fins i tot fou campió de Catalunya de pesca d’altura pescant una tonyina, atenció, de 184 quilos). Però per a Pere Pina, que ha vist i viscut totes les transformacions del barri, el Raval no ha canviat tant com ens pensem: ‘El Raval, històricament, sempre ha estat al final de la baixada, i l’aigua va sempre cap avall, arrossegant tota la porqueria. Doncs això, desgraciadament, no ha canviat, i sembla que els problemes del Raval no siguin ni problemes ni tan greus perquè són, precisament, del Raval, i mentre no s’escampin, no cal que ens preocupem.’ Pere Pina ha estat president de l’Eix Comercial del Raval i vice-president de l’Associació d’Establiments Emblemàtics de Barcelona. I no ha deixat mai de lluitar pel barri, a peu de carrer. Ha tractat amb regidors i governs municipals de tots els colors. El resultat? Centenars de reunions, comissions, informes, enquestes, protocols i estudis que, pel cap baix, no es tradueixen en res més que en respostes vagues i, fet i fet, en frustració. ‘L’ajuntament és tan lent i amb una burocràcia tan complexa i inexplicable que sembla que facin política per a immortals’, explica. I es demana, entre resignat i indignat, on ha anat a parar, per al Raval, el sentit comú, si és que mai ha existit. En aquest vídeo, per al capítol de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya, Pere Pina retrata el Raval d’avui, el Raval dels narcopisos, de l’especulació, dels desnonaments, de la incongruència política i administrativa i dels veïns que han de fer de policia. I denuncia que, per la inoperància d’uns i altres, any rere any anem perdent aquell patrimoni que fa de la ciutat una metròpoli única i singular. ‘Barcelona rep ara la garrotada de la feina mal feta aquests últims anys; no ens n’adonem, però anem matant la gallina dels ous d’or’. I afegeix: ‘Aquest sistema polític que tenim és pensat per a dissipar les responsabilitats: no pot ser que mentre desnonem famílies no fem fora automàticament els narcotraficants; i que a sobre ningú no se’n faci responsable.’ Ell, mentrestant, tot passejant pel barri, continua saludant veïnes grans, trucant als mossos d’esquadra i a la guàrdia urbana i renyant els turistes que una vegada i una altra es pixen a les cantonades. ‘Al Raval, tot evoluciona i involuciona alhora.’ Però no renuncia a escapar-se setmanalment al Penedès a triar els vins que després servirà als clients, a sopar sovint a Ca l’Estevet o a l’Havana, dos restaurants de tota la vida del Raval que pràcticament han esdevingut casa seva. I a comprar, sempre que pot, i entre més coses, tripa de bacallà, a la històrica bacallaneria del carrer Comtal, la Casa del Bacallà, per coure-la a foc lent i amb cigrons. Una bacallaneria, diguem-ho tot, que, com tants altres comerços de sempre, és a punt de tancar…
Pere Pina: ‘Al Raval, la llei és cega, sorda i muda’
L’escriptor francès Laurent Binet és capaç de fer que una novel·la que parla de Roland Barthes tregui el nas a les llistes dels llibres més venuts del nostre país. Irreverent i sarcàstic, lliga Sherlock Holmes amb la semiologia i fa que la seva novel·la La setena funció del llenguatge (Edicions 1984), amb una trama detectivesca, et faci somriure i alhora et torni més savi. Tot un mèrit. N’hi ha que han dit que Binet és pretensiós. Segurament s’ho pot permetre, perquè no té gens de pudor a dessacralitzar la intel·lectualitat dels anys setanta, com tampoc no es mossega la llengua quan li preguntem per Hollande. El coneix bé perquè entre l’anterior novel·la, HHhH –un gran èxit de vendes–, i l’actual va fer el llibre Rien ne se passe comme prévu sobre el president de França. —Enmig de la trama, expliqueu com el pensador Althusser va matar la seva dona. Va ser un fet traumàtic per a la societat. —Crec que és un fet oblidat. Va ser un trauma per als comunistes. Als diaris comunistes no els ha agradat el meu llibre per culpa d’aquest capítol… —Amb aquest llibre heu originat un bon rebombori a França. —No he perseguit l’escàndol ni la polèmica, però estic content perquè el llibre ha agradat a la gent que jo respecto. Als qui no respecto no els ha agradat, però això no és greu. —El qui s’ho ha agafat malament ha estat l’escriptor Philippe Sollers. —Sé que Sollers s’ha enfadat molt i ha fet dir per París, a través dels seus amics, que el meu llibre és homòfob i misogin, cosa que té una certa gràcia venint d’ell. M’ha amenaçat de portar-me a judici però no ho ha fet. Em fereix aquesta crítica injusta i falsa però al mateix temps sé que és un món que perdona poc la burla. A Sollers li agrada molt riure’s dels altres però no li agrada que es riguin d’ell. —I Julia Kristeva no ha dit res? —No ha dit res i no sé què pensa del llibre, però vull creure que el que he escrit de Sollers l’ha fet somriure. —Per què vàreu triar aquesta època i aquests personatges? —Jo sentia molta admiració per Roland Barthes, la seva obra va influir la meva formació intel·lectual i la coneixia molt bé. Per atzar em vaig adonar que les circumstàncies de la seva mort, l’any 1980, tenien alguna cosa de novel·lesc. El van atropellar quan sortia de dinar amb Mitterrand. Vaig imaginar que en comptes de morir d’accident moria assassinat. Un crim envoltat de tots els intel·lectuals de l’època: Foucault, Derrida, Sollers, Kristeva, Althusser… —Però teniu voluntat de dessacralitzar? —Sí, és veritat, una de les vocacions de la novel·la és dessacralitzar. Detesto la sacralització perquè és responsable de moltes de les coses dolentes que ens passen avui, fins i tot del terrorisme. Sacralitzar és la mort. Una manera de conservar el pensament és discutir. Jo tinc molta admiració per Barthes, però hi ha moltes coses en les quals no hi estic d’acord i n’hi ha que em fan venir ganes de riure. No és incompatible l’admiració amb la dessacralització. —Per què admireu Roland Barthes? —Barthes és un gran crític literari i també un gran semiòleg. Ell és qui ens diu que el món és ple de signes i que hem de desencriptar-los, no tan sols en el text sinó a tot arreu: als cotxes, als vestits, a la publicitat. Això ens serveix extraordinàriament per a comprendre el món contemporani. Sobretot hi ha un substrat ideològic darrere la nostra societat de consum. Barthes m’ha ajudat a comprendre el món i a esdevenir més intel·ligent. La seva manera de pensar és primer de tot un mètode. Ell té la capacitat de barrejar el rigor intel·lectual, la imaginació i la sensibilitat. És aquesta aliança que fa que sigui un personatge formidable i un gran estímul intel·lectual. —La publicació de la novel·la ha coincidit amb el centenari del seu naixement… —Quan vaig començar a escriure no hi vaig pensar gens, en el centenari del seu naixement, però quan l’acabava vaig adonar-me’n i llavors vaig accelerar per a poder tenir-la enllestida. Va ser l’atzar, però si hi voleu veure alguna cosa de simbòlic podeu fer-ho. —No sé si simbòlic, però sí que sembla que teniu ganes de reivindicar-lo. —A França hi ha alguna cosa de cruel perquè no vol recordar l’època de Foucault. De Barthes, de Lacan… Crec que he escrit des de la nostàlgia d’aquesta època on hi havia una discussió intel·lectual interessant ben diferent de la que hi ha ara, on la majoria de discussions són entorn de qüestions molt reaccionàries i gens interessants. Fa deu anys que només parlem de llenguatge i d’identitat nacional. —El llenguatge és l’autèntic poder? —Això és incontestable: qui té el poder té el llenguatge. El poder no és de qui posseeix l’armament, sinó de qui dóna les ordres. Si vols prendre el poder has d’agafar el parlament i la televisió. Els dos llocs del discurs, de la paraula. L’arma per a conquerir el món és el llenguatge. —Sense descobrir la trama, podem dir que la setena funció del llenguatge és l’autèntic tresor que tots volen, sobretot els polítics. —Els primers interessats són els polítics, però no són els únics. —Abans d’aquesta novel·la havíeu fet un llibre sobre Hollande. Ell perverteix el llenguatge d’esquerres amb actuacions de la dreta. —Per analitzar Hollande no cal cap teoria lingüística. No és una qüestió de retòrica. És molt més senzill que tot allò que explico a la novel·la. Hollande és un mentider, un traïdor i un submarí de la dreta. Fa una política de dretes dient que és d’esquerres. Això té a veure més amb la traïció que no amb el llenguatge. És una forma de corrupció, de complicitats de classe. La traïció és violenta amb ella mateixa, però és molt clàssica. No cal ser cap expert per a analitzar-la. —A la novel·la sou crític amb Mitterrand. —El 1980 és un moment de canvi, és la fi d’una època, però és un canvi polític per la forma. Quan arriba Mitterrand tenim la impressió que serà el gran moment socialista i no es comprèn que és el moment de Reagan i Thatcher. A França semblava que hi hauria un canvi cap a l’esquerra i va acabar essent un canvi cap a la dreta. Parlo d’això i és cert que m’he divertit una mica amb els personatges de Mitterrand i de Giscard, però no és el motiu principal del llibre. —També descobrim un Barthes no tan conegut, per exemple, el que coneix a fons el Japó. —Barthes ha escrit un llibre magnífic sobre el Japó que es diu L’empire des signes, on analitza els trets culturals japonesos. Ell estava enamorat del Japó i jo aprofito l’escena del dinar amb Mitterrand per exposar les seves teories sobre aquest país. Ho faig a partir de les diferències amb el menjar. M’agrada fer lliscar les idees de Barthes d’acord amb la trama. Els japonesos són més delicats i nosaltres som brutals. Són coses evidents, però que no les veus fins que ell no les pensa. Aquest és l’esperit de la semiologia. —El personatge de Simon ho vol comprendre tot. Ho interpreta tot. Es podria dir que ara vivim una mica així? —Gràcies a gent com Barthes hem agafat l’hàbit de saber que hi ha coses que s’han de descodificar i desencriptar. Ho fem tots. La meva idea és que la semiologia és la ciència de Sherlock Holmes. Tots fem una mica això, tots podem ser semiòlegs. Jo he imaginat Simon Herzog com un doctorand en semiologia per mostrar que aquesta ciència té el poder de desencriptar allò que passa al món i no és només una ciència universitària. Simon és un Sherlock Homes. Si t’hi fixes, les seves inicials són les del famós detectiu. —Us agrada molt barrejar ficció i realitat? — Això és realment el que m’interessa de la novel·la: com poder fer coexistir realitat i ficció, és una qüestió tractada per Umberto Eco i Derrida. Jo ho he fet de maneres diferents. —Us he de confessar que mentre llegia el llibre anava sovint a la Viquipèdia, per veure si m’ensarronàveu o no. —Això està bé, s’ha de fer així, jo també ho faig quan miro sèries de televisió. —Dieu que la novel·la és un espai d’ambigüitat com Kundera? —És una característica del gènere. Si vols fer una afirmació escrius un article. Si les coses no són clares fas una novel·la. Les novel·les són el lloc de l’ambigüitat, de l’equivoc, l’espai antidogmàtic per definició i per això jo estic sorprès d’algunes interpretacions. M’han dit per exemple que sóc dur amb Foucault, però això no és veritat. La literatura no és un lloc per a l’evidència sinó per a la complexitat. Si les interpretacions divergeixen és bona cosa. Les novel·les són el lloc de l’equívoc. Si les coses no són evidents molt millor. —Per què diuen que sou dur amb Foucault? —És curiós, tinc la sensació que són opinions originades per les escenes de sexe. Trobo sorprenent que el 2016 les escenes de sexe escandalitzin els francesos , tan alliberats. Però bé, com sabeu, la teoria d’Umberto Eco diu que les novel·les pertanyen més als lectors que no a l’autor. —Eco també l’homenatgeu? —Segur, Barthes, Eco i molta altra gent. —El món que descriviu amb sarcasme és ple d’odi i enveja. —És un món molt ferotge, ple de gelosia, com passa en el món literari. Això no canvia pas.
Laurent Binet: ‘Per a analitzar Hollande no cal cap teoria lingüística: és un mentider i un traïdor’
Uns sis cents subscriptors de VilaWeb participaran aquest dimecres en un col·loqui obert amb el president de la Generalitat, Quim Torra. L’acte es farà a les set del vespre al Hall del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i serà conduït pel director de VilaWeb Vicent Partal. Tots els altres subscriptors podran seguir l’acte en directe per vídeo. Els subscriptors de VilaWeb, que cada nit reben un correu amb el qual poden llegir les notícies de l’endemà i descarregar-se el VilaWeb Paper, varen rebre aquestes festes la convocatòria i els primers en apuntar-se, per ordre de recepció dels correus, han omplert l’aforament previst per a l’acte. Al llarg de l’any VilaWeb organitza diversos actes per als seus subscriptors. En les pròximes setmanes s’anunciaran també els actes organitzats al voltant de l’Assemblea de Lectors que es faran en localitats de tots els Països Catalans. Fes-te subscriptor de VilaWeb
Els subscriptors de VilaWeb debatran aquest dimecres amb el president Torra
Els arqueòlegs han tancat aquest dijous la fossa 92 del cementiri de Paterna amb nou cossos exhumats i el compromís per ‘recuperar la dignitat de les víctimes del franquisme’. Els treballs d’excavació han acabat amb la troballa de dos cossos ‘in situ’ i quatre caixes amb fragments ossis repartits a les fosses 91 i 91 B. L’equip d’experts d’ArqueoAntro buscava a les 18 víctimes de l’anomenada causa Benifaió, afusellats el 31 d’octubre del 1939, que podrien trobar-se a escassos metres de la fossa exhumada, detalla la corporació provincial en un comunicat. Un dels arqueòlegs, Álex Calpe, ha assenyalat que ‘el problema que tenim a Paterna és, a més de la falta de documentació, que hem de basar-nos en els memorials dels represaliats i en els testimoniatges de familiars’. ‘Fins que no fem les proves de genètica, no podem descartar res’, ha afegit. L’impulsor dels treballs i president de l’Associació de Familiars de Víctimes de la Fossa 92, Eduardo Ortuño, ha agraït el ‘suport econòmic i moral’ de la Diputació de València i ha afirmat que ‘estem fent història’. ‘Esgotar fins a l’últim cartutx’ ‘Fa 12 anys, quan vaig començar a cercar el meu avi, no hi havia cap tipus de suport institucional’, ha lamentat Ortuño, que està ‘decidit a esgotar fins a l’últim cartutx’, sol·licitant l’obertura de la fossa 74 en cas que no es trobi entre els cossos exhumats, treballs que començarien el 2018. El titular de l’Associació de Familiars de Víctimes ha afirmat que ho fa per la seva mare i Dolores Albuixec, filles directes dels afusellats. ‘Cada dia que passa és molt important, per fer justícia i perquè no se’n vagin sense trobar els seus pares’, ha manifestat.
Tanquen la fossa 92 del cementiri de Paterna amb nou cossos exhumats de víctimes del franquisme
Unió de Pagesos ha demanat a les administracions mesures de suport per a reparar les infrastructures agràries malmeses pel temporal Gloria. En concret, el sindicat s’ha referit a les comarques gironines, on el pas de la borrasca ha provocat el desbordament dels cabals dels rius Fluvià, Ter i alguns dels seus afluents. Un dels cursos més castigats ha estat el riu Orlina al seu pas pel terme de Perelada. Per això, el sindicat ha demanat a l’Agència Catalana de l’Aigua que sigui sensible a les millores que reclama el territori per donar resposta a una situació ‘que no és conjuntural, sinó estructural’. A l’espera de tenir les dades definitives dels danys, el sindicat també ha alertat de les greus conseqüències en zones fruiteres de l’Alt i Baix Empordà, la Garrotxa i el Pla de l’Estany. Les imatges que retraten una nova jornada de temporal Tot i els efectes evidents del temporal, la dimensió real de les pèrdues i les destrosses se sabrà dins d’uns dies, després de realitzar els peritatges corresponents. En aquest sentit, el sindicat ha reclamat celeritat a les administracions a l’hora de dur a terme les gestions per poder prendre mesures de manera ràpida i efectiva.
Unió de Pagesos reclama mesures per a reparar les infrastructures malmeses pel temporal
Cayetana Álvarez de Toledo i Peralta-Ramos, i tretzena marquesa de Casa Fuerte. A partir del nom ja es dedueix que la candidata del PP per Barcelona a les eleccions espanyoles no ha tingut una vida gaire difícil. És la seva segona etapa al partit. Ja n’havia format part abans, però Rajoy li semblava massa tou i se’n va anar. Ara, amb Pablo Casado i la seva política de la confrontació amb l’independentisme, Álvarez de Toledo ha trobat el moment de tornar a la política. L’objectiu, ‘defensar l’Espanya constitucional des de Catalunya’ i fer que s’acabi ‘la xenofòbia i la intolerància’ que diu que practica l’independentisme. Els orígens ajuden a entendre la seva bel·ligerància envers l’independentisme. Aquests cognoms composts, com és habitual, van acompanyats d’un títol nobiliari. Com a Álvarez de Toledo, li ha pertocat ser la tretzena marquesa de Casa Fuerte, atorgat per Felip V al virrei de l’imperi espanyol a l’Amèrica del Sud. Per part de mare, descendeix d’un colonitzador sud-americà. Per tant, ve d’una nissaga que va tenir un paper destacat en l’auge de l’imperi castellà. La candidata del PP per Barcelona va néixer a Madrid, però els primers anys el passà a Londres i després a Buenos Aires. Es formà en escoles exclusives. Més tard ingressà en la prestigiosa Universitat d’Oxford, on es llicencià en història moderna i es doctorà amb una tesi dirigida per l’hispanista John H. Elliott. D’ençà que va acabar el doctorat, Álvarez de Toledo ha volgut ser present als mitjans per a difondre el seu pensament ultraliberal. Això la va conduir a entrar al PP, on va ser diputada al congrés però sense obtenir cap mena de notorietat. Va abandonar el partit el 2014, molesta amb Mariano Rajoy perquè considerava que havia estat massa tou amb el govern de Mas durant el 9-N. ‘El govern de la nació no va fer, a parer meu, tot allò que havia d’haver fet per impedir-ho’, va argumentar. Tres anys més tard, durant el judici als dirigents polítics del 9-N, va presenciar-ne algunes sessions en directe, en uns seients reservats darrere els acusats. Hom la podia veure rient mentre Mas declarava, feliç, com si guanyés. Del PP a la FAES i ‘Libres e iguales’ Quan abandonà el PP, Álvarez de Toledo va començar una campanya personal contra l’independentisme, un propòsit que de llavors ençà ha marcat notablement la seva vida. Va entrar de vocal a la FAES, des d’on ha demanat que PP i Ciutadans es fusionin, i va crear la plataforma Libres e Iguales, una mena de Societat Civil Catalana a l’espanyola que volia evitar ‘la ruptura de la sobirania nacional’. El seu llegat és escàs, tret d’aplegar el suport a la seva causa de personatges famosos, com ara Félix de Azúa, Mario Vargas Llosa i Fernando Sánchez Dragó. Durant el referèndum de l’1-O es va mostrar molt satisfeta per la violència policíaca contra la població catalana. Quan els primers guàrdies civils van començar a carregar va escriure a Twitter: ‘Finalment arriba la Guàrdia Civil.’ Eren les 9.12 del matí i hi adjuntava un vídeo que mostrava un comandament en acció. De l’1-O en diu que és el fet més greu que ha passat d’ençà del cop d’estat del 1978. ‘És més greu que Tejero i Milans amb els tancs. Molt perillós, perquè podria ser un cop postmodern: mobilitzar la societat sota una suposada capa de pacifisme’, ha dit no fa gaire. Por fin llegó la Guardia Civil. pic.twitter.com/RVB64gkPtu — Cayetana Alvarez de Toledo (@cayetanaAT) October 1, 2017 Amb afany de marcar perfil per a diferenciar-se d’Inés Arrimadas, candidata per Ciutadans a qui no pot guanyar en popularitat a Catalunya, la marquesa de Casa Fuerte opta per les declaracions més provocatives. Diumenge va arribar a afirmar que el procés era un projecte d’estrangeria i va confirmar el seu menyspreu per la llengua dient que el fet de no parlar català donava ‘més sentit’ a la seva candidatura. Ahir, en la presentació com a candidata, va qualificar el moviment independentista de ‘xenòfob’. Falten molts dies per a les eleccions i, com a bona admiradora de Josep Pla que és, de segur que exhibirà un repertori d’adjectius ben variat. La vie est ondoyante. pic.twitter.com/Qp9txzm2EK — Cayetana Alvarez de Toledo (@cayetanaAT) November 18, 2017
Cayetana Álvarez de Toledo i una croada particular contra el procés
El galès Hywel Williams (1953) és diputat al parlament de Westminster, al Regne Unit. Forma part del partit Plaid Cymru. Wilkiams també és president de l’All Party Parlamentary Group on Catalonia (APPG), l’actiu grup de diputats britànics que segueixen el cas català. Ahir mateix van organitzar un debat amb Eulàlia Reguant (CUP), Joan Giner (Podem), i Elisenda Alamany. Han fet preguntes interessants a Alan Duncan, secretari d’Afers Exterirors britànics. El debat es pot llegir ací, en anglès. El mateix Williams va ser un dels observadors internacionals que van venir a Catalunya durant el referèndum. En aquesta entrevista telefònica ens explica la seva visió del moment actual. —Com veieu la situació actual a Catalunya, des del Regne Unit? —Per a la Unió Europea, en general, és un repte enorme. També ho és per a la gent que dóna suport obertament a les democràcies i que respecta les opinions, també sobre la independència de Catalunya. Crec que hi ha accions del govern espanyol que són clarament antidemocràtiques: els fets del dia del referèndum i dels dies següents, així com l’empresonament de polítics catalans i líders de la societat civil. És vergonyós el silenci de la majoria dels líders de la UE i, en general, dels països europeus. És un silenci que dóna esperança a la gent que té una mirada opressora. I només s’ha de mirar l’abast del nacionalisme autoritari que travessa l’est d’Europa en aquests darrers anys per començar-se a preocupar seriosament. En aquest sentit, crec que Rajoy té una posició molt parcial i partidista, i no prioritza l’interès dels ciutadans d’Espanya i d’Europa en general, i dels catalans en concret. —Rajoy diu que no és que la seva actitud sigui democràtica, sinó que el govern català ha trencat la llei. —El govern català va ser escollit en unes eleccions amb una participació molt alta i va aconseguir la majoria al parlament català. El govern català té tota la legitimitat democràtica. El dia del referèndum d’independència, el 43% del cens va anar a votar. I això que va haver-hi mil avisos per part del govern espanyol sobre la il·legalitat del referèndum. Tots vam veure les accions policíaques d’aquell dia. Per això, la participació d’un 43% és increïble. I pràcticament la majoria dels votants van decantar-se per la independència. Si hagués estat un referèndum democràtic just i lliure, sense accions policíaques opressores, qui sap quin hauria estat, el resultat. Ara sabem que els contraris a la independència, per tenir opcions de guanyar, haurien d’emportar-se la majoria dels qui no es van presentar. I que la participació fos multitudinària. En aquest sentit, el referèndum del primer d’octubre va ser una victòria concloent per als independentistes. Una victòria que només ha tingut una resposta de Madrid: l’empresonament de mig govern, de la gent que va organitzar el referèndum. Atacar el missatger mai no és una bona idea. I el govern d’Espanya ho ha fet, en aquest cas. Clarament. La majoria ha estat engolida per les accions del govern de Madrid. Això és clarament un problema polític i no s’ha de resoldre als tribunals. —Què opineu de les eleccions que s’han convocat? —Dono la benvinguda a les eleccions del 21-D. Tanmateix, les eleccions s’han de fer amb llibertat total. També per a la gent que vol participar en la campanya. I això no es pot aconseguir si hi ha gent a l’exili o a la presó. Les accions del govern espanyol poden augmentar la sospita dels catalans que les eleccions no siguin lliures i justes, com tothom vol o no. La UE se n’hauria d’assegurar. Hi ha polítics d’arreu d’Europa que ho intenten. Ho dic per algunes xerrades que he tingut amb polítics de Brussel·les. La meva impressió, però, és que, de moment, no s’ha pres cap mesura. —No confieu prou en el govern espanyol. És això? —Jo dic que els governs d’arreu d’Europa han de posicionar-se clarament i, de moment, no ho han fet. Repeteixen la mateixa línia: és un afer intern espanyol, és una qüestió de legalitat. Però, clarament, és una prova de les credencials democràtiques d’Espanya i, per extensió, de la democràcia d’arreu de la UE. D’això se’n diu test Litmus, si no m’erro. —Vau venir aquí a Catalunya l’1 d’octubre. Hi vau fer d’observador internacional. Què en recordeu? —Em va sorprendre la determinació pacífica i no violenta de gent normal i corrent. Volien que la seva veu fos escoltada. I recordo les accions policíaques, que vaig presenciar en una escola, per a emportar-se les urnes, les butlletes, tot. Vaig veure que era clarament un moviment popular. No cal que t’ho expliqui, fa anys que hi ha milions de persones que surten al carrer de manera regular en manifestacions pro-democràcia i pro-independència. És un moviment popular. —Quina ha estat la reacció a Westminster després de l’empresonament de la meitat del govern? —Els partits de govern, a Westminster, no estana favor de la independència catalana. Clarament. Dit això, la gent està preocupada per la manca de democràcia en un país europeu. És molt alarmant. Hi ha preocupació. N’hi ha. —Veieu el Regne Unit reconeixent un dia una Catalunya lliure? —No crec que el Regne Unit trenqui amb Espanya, de moment. Hi ha poc dubte, ara per ara. Però quan hem tingut debats sobre la situació catalana, tots els qui han parlat, com a mínim, han mostrat preocupació sobre la situació a Catalunya. Tots tret del ministre del govern, que va deixar anar la frase habitual: per al govern espanyol és una qüestió legal. Hem reunit suports de tots els partits, tots, tret dels unionistes d’Irlanda del Nord. —Hi haurà iniciatives al Regne Unit sobre Catalunya, al llarg dels dies vinents? —Ja hem fet preguntes, en el passat, i en farem. Hem tingut debats i tenim reunions del grup. Aquesta setmana hem tingut polítics catalans. Uns a favor i uns altres en contra. Joan Giner, Pablo Iglesias, Eulàlia Reguant.
Hywel Williams: ‘Hi ha accions del govern espanyol que són clarament antidemocràtiques’
El Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya havia programat per demà una conferència a càrrec de Vicent Partal. Avui s’ha sabut que aquest acte ha estat prohibit. Tanmateix, els organitzadors, entre els quals hi ha treballadors de la conselleria, han decidit de mantenir l’acte i el faran al carrer, a la cantonada del passeig de Sant Joan amb el carrer de la Diputació. Es titularà ‘Els efectes del 155 en els servidors públics i en les institucions catalanes’. Vicent Partal, recentment, ha fet conferències en més departaments de la Generalitat, com el de Salut i Treball, sense que això hagi implicat cap problema. L’acte és organitzat pels sindicats Intersindical-CSC i IAC-CATAC, conjuntament amb l’Assemblea de Treballadors per a la Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC) del Departament d’Interior. ⚠️⚠️⚠️ ATENCIÓ: ENS HAN DENEGAT UNA ASSEMBLEA AMB XERRADA AL DEPARTAMENT D'INTERIOR amb la participació de @vpartal, director de @VilaWeb ⚡️ La farem igualment AL CARRER! 📆 Dimarts 08.05.2018🕐 14.00 h.📌 Pg. de Sant Joan – Diputació TOTHOM HI SERÀ BENVINGUT! pic.twitter.com/DF9zS1BVWS — ADIC INTERIOR (@adic_int) May 7, 2018
Interior prohibeix una conferència del director de VilaWeb que s’havia de fer dins de la conselleria
El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha viatjat avui a Brussel·les per participar al ple del Comitè de les Regions (CdR) i defensar ‘els interessos valencians’ a les institucions europees. Ho ha explicat el delegat del Consell per a la Unió Europea i Relacions Externes, Joan Calabuig, que també forma part d’aquesta delegació valenciana que serà a la capital belga fins dijous. Durant aquests tres dies, Puig presidirà demà la reunió de l’Intergrup de l’Automòbil del CdR, un sector clau per a l’economia del País Valencià, segons Calabuig. En aquest sentit, ha volgut remarcar que el debat abordarà ‘qüestions estratègiques’ per al territori valencià relacionades amb el turisme i les inversions provinents del Pla Juncker. La visita del president de la Generalitat està marcada per tres punts: en primer lloc, ha destacat ‘la voluntat d’influir en la presa de decisions que afecten el País Valencià i participar, així, en la ‘construcció i solidesa del futur de la Unió Europea’. En segon lloc, Puig vol recuperar la reputació del País Valencià a Europa: ‘volem que quedi clar que aquest territori, en aquesta nova etapa, té un govern honrat amb ciutadans que compleixen la normativa comunitària’, ha explicat Calabuig. En aquest sentit, el delegat del Consell també ha explicat que el govern valencià pretén reivindicar que les polítiques comunitàries dels últims anys han perjudicat la situació del País Valencià, especialment pel que fa als fons europeus. ‘Les perspectives financeres de futur hauran de tenir-nos en compte en el marc de les nacions del sud d’Europa per a fomentar el desenvolupament i la cohesió del continent’. Més reunions Ximo Puig també es reunirà amb la comissària europea de Comerç, Cecilia Malström, i amb el comissari d’Assumptes Econòmics i Monetaris, Pierre Moscovici. Durant el dia d’avui també es trobarà amb els diputats valencians al Parlament Europeu i amb una delegació d’alcaldes del País Valencià. Demà, Puig es reunirà amb Clara Martínez, la cap de gabinet adjunta del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i assistirà a una recepció de valencians que resideixen i treballen a Brussel·les.
Ximo Puig arriba a Brussel·les per ‘defensar els interessos valencians’
‘Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat.’ Així comença El quadern gris, el cèlebre dietari de Josep Pla. La data és justament un 8 de març: abans-d’ahir va fer-ne cent dos anys. Es referia a la ‘grip espanyola‘, un virus que va escampar-se arreu del món enmig de la Primera Guerra Mundial i va causar de cinquanta a cent milions de morts, segons les estimacions. Més del doble que el conflicte armat, que en va causar vint-i-cinc. Si se’n diu grip espanyola és perquè la major part de països amb afectats tenien guerra i l’estat espanyol –que no hi havia entrat– va ser el primer on van rebre atenció mediàtica. Segons diverses hipòtesis, la gran concurrència de soldats al front occidental, les condicions sanitàries precàries als camps de batalla, sobretot a la frontera francesa, i els viatges de retorn a casa dels exèrcits són els factors que van contribuir a escampar tan ràpidament la malaltia, sobretot als Estats Units. Però el cas és que amb aquest nom es recorda una de les pandèmies que més han delmat la població d’ençà de la pesta bubònica. Els metges l’han definit així: ‘L’Holocaust mèdic més gran de la història.’ Hi havia tant de personal sanitari a les trinxeres i als campaments de guerra a Europa, que els hospitals anaven desbordats. La medicina encara no havia avançat prou per a fer un control efectiu i immediat de la propagació, però les mesures governamentals si fa no fa com les que ara s’han emprès per combatre la propagació del Covid-19; per això molts comencen a comparar totes dues epidèmies: quarantenes, tancaments de locals, cinemes i teatres, peticions d’evitar els esdeveniments multitudinaris… I, sobretot, molt de pànic social. Les diferències entre totes dues malalties Sembla que la grip espanyola i la malaltia pel coronavirus 2019 tinguin força en comú: totes dues fan venir febre, tos i dolors musculars. La pneumònia també hi sovinteja: la malaltia causada per tots dos virus pot derivar en problemes respiratoris que, si es compliquen, poden esdevenir mortals. Però, biològicament, la grip espanyola i el Covid-19 són ben diferents. Els experts assenyalen que, si tenen res en comú, és que apareixen com a virus nous, i per tant la societat no hi és immunitzada. Res més. Afecta perfils de pacient diferents i s’encomana de manera diferent. Vegem-ho. D’entrada, els grups d’edat en què la malaltia és més virulenta són diferents. Ara la malaltia és especialment dura i mortal en gent gran i pacients amb patologies prèvies. Aleshores va ser a l’inrevés: els més afectats tenien de trenta a quaranta anys, i els nens eren, a diferència d’ara, molt infecciosos, de manera que els pares joves corrien un risc particularment elevat. Els experts creuen que aquesta fixació de la grip espanyola amb la gent jove és deguda al fet que els més grans ja havien passat una epidèmia de grip prèvia, a mitjan segle XIX, i hi eren immunitzats. D’una altra banda, els afectats de grip espanyola l’encomanaven abans de mostrar símptomes amb molta més freqüència que no pas els qui ara han agafat Covid-19, i això és un punt positiu. Taxa de mortalitat per edat del coronavirus 2019 comparat amb la de la ‘grip espanyola’ i la grip estacional entre el 1997 i el 2007. I encara més: molts dels morts atribuïts a la grip del 1918 es deuen a infeccions bacterianes derivades de la malaltia. Els antibiòtics encara eren en una fase molt rudimentària, aleshores, i això va catalitzar el creixement exponencial dels contagiats i de les víctimes mortals. La mortaldat del 1918, diuen els metges, s’explica més pel poc progrés sanitari i pel context logístic i social de l’època que no pas per l’agressivitat de la malaltia. Ara, amb més recursos i més avenços mèdics, sembla que tot anirà molt diferent, per més complicat que sigui de fer pronòstics. Morts per la ‘grip espanyola’ durant els anys 1918 i 1919. Què en podem aprendre? Una bona gestió logística, les mesures de control adequades i els recursos públics necessaris són peces clau per a evitar que el coronavirus del 2019 s’escampi més. La grip espanyola feia morts sobretot als suburbis i a les àrees urbanes més pobres, on a la gent li era més complicat l’accés a la sanitat universal. De fet, la grip espanyola va estimular el desenvolupament dels sistemes de salut públics. Els governs es van adonar que els fluxos de persones creixien exponencialment i que això accelerava moltíssim el contagi respecte de les epidèmies que s’havien conegut fins aleshores. Amb la pandèmia del 1918, un dels principals errors va ser no controlar els moviments humans. La major part de soldats contagiats, en lloc de ser confinats i tractats tan bon punt presentaven símptomes, van ser enviats a casa o a hospitals llunyans, i hom creu que això en va multiplicar la propagació. Les xifres indiquen, a més, que els països que van trigar més a ordenar quarantenes i a suspendre esdeveniments públics, com ara Nova Zelanda, són els que van tenir més víctimes mortals. També hi ha un fet que potser l’hem de dir en condicional i que n’hauríem d’haver après. Molts països on hi havia la censura pròpia de temps de guerra, com ara Alemanya, el Regne Unit i França, van decidir d’amagar d’entrada una epidèmia que semblava greu, i van errar el tret, perquè el resultat va ser molt pitjor. Avui també hi ha països que semblen amagar informació. Mentrestant, l’Organització Mundial de la Salut insisteix a demanar prudència i calma, i a donar entenent que tan sols seguint-ne les recomanacions el risc de contagi es redueix molt significativament.
Les lliçons de la pandèmia ‘grip espanyola’ del 1918
El primer ministre grec, Kyriakos Mitsotakis, ha instat les autoritats d’Alemanya a acceptar més refugiats directament de l’illa de Lesbos durant una entrevista concedida al diari alemany Bild am Sonntag. Quan li han demanat si Alemanya havia d’acollir més refugiats, ha respost: ‘Sí. La idea és que una part dels procediments de sol·licitud d’asil es duguin a terme en tercers països (…). Hem de desenvolupar un pacte europeu d’asil i migració, tal com va prometre la Comissió Europea, i per fer-hi front necessitem un repartiment més equitatiu.’ Als camps de les illes gregues de la mar Egea els refugiats estan amuntegats. Segons el Ministeri grec de Protecció Civil, al voltant de 39.000 viuen en els camps de Lesbos, Quios, Samos, Leros i Cos, si bé els campaments només tenen capacitat per 7.500. De fet, l’Alt Comissari de les Nacions Unides per als Refugiats, Filippo Grandi, arran d’una visita a Lesbos, va descriure recentment la situació de catastròfica, mentre que la nova comissària europea d’Interior, Ylva Johansson, considera ‘urgent’ una reforma de la política d’asil de la UE. Segons el diari Welt am Sonntag, quaranta diputats de diversos països han demanat per carta a la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que doni suport a la creació de centres d’asil a les fronteres exteriors d’Europa. Al text, facilitat al rotatiu alemany, demanen que els sol·licitants d’asil ‘entrin directament en un procediment d’asil i, en cas de no ser acceptats, que siguin retornats (als seus països) directament des d’allà’. Hi afegeixen que, en cas que els refugiats hagin estat reconeguts com a tal, hauran de ser distribuïts dels centres als estats de la UE. Segons Welt am Sonntag, la carta és signada per diputats d’Alemanya, Itàlia, Grècia i Xipre i del Parlament Europeu.
Grècia demana a Alemanya que aculli directament els refugiats de Lesbos
Més de 106.000 persones s’han mobilitzat arreu de l’estat francès en una nova jornada de protesta dels armilles grogues, que protesten contra la pujada de preu dels carburants. Segons el ministre d’Interior Christophe Castaner, 8.000 d’aquests manifestants han estat a París, on la policia francesa ha utilitzat gasos lacrimògens i canons d’aigua per dispersar els manifestants. Els armilles grogues no han anat al Champ-de-Mars, el lloc autoritzat per la prefectura, on haguessin estat encerclats, sinó que s’han concentrat als Champs Elysées com el 17 de novembre. La policia ha detingut 42 manifestants, la majoria dels quals acusats d’haver llançat projectils. També hi ha hagut 25 persones ferides, de les quals 5 són policies. No us tapeu la cara!! És el que volen!! #GiletsJaunes pic.twitter.com/JDSiWt8s9X — Bernat Castro 🦊 (@Bernat_Castro) 24 de novembre de 2018 Hablan de 23.000 manifestantes #GiletsJaune a nivel nacional, 8000 en París y de esos, 5000 en las barricadas de los Campos Elíseos. Con estas cifras salen en todos los medios internacionales, nosotros cantamos Txarango con 500.000 personas en la Diagonal. pic.twitter.com/wsPy9AygsI — Bernat Castro 🦊 (@Bernat_Castro) 24 de novembre de 2018 El enfrentamiento directo en París es tal: pic.twitter.com/aCoxE7XcZT — Bernat Castro 🦊 (@Bernat_Castro) 24 de novembre de 2018
La policia francesa utilitza gasos lacrimògens i canons d’aigua a París per dispersar els ‘armilles grogues’
El govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat que portaria l’estat espanyol als tribunals per l’impagament de 1.300 milions d’euros. Corresponen a la liquidació de l’IVA del 2017 i la bestreta del finançament, que no s’ha actualitzat i continua essent calculada segons les previsions de recaptació del 2018. El vice-president Pere Aragonès denuncia que Madrid té retinguts aquests diners ‘de manera irregular’. El govern portarà l’estat espanyol als tribunals pels impagaments Tanmateix, l’estat espanyol deu molts més diners, no sols a Catalunya, sinó també al País Valencià i a les Illes. En conjunt, els deutes pugen a més de tretze mil milions d’euros. La major part del deute, més de 10.000 milions, correspon al Principat; el País Valencià en reclama més de 1.500 milions i les Illes, prop de 1.000. El Principat retreu greuges específics A Catalunya el deute històric de l’estat espanyol arriba a 10.645 milions d’euros, segons els càlculs més recents de la Generalitat. D’una banda, s’hi inclouen 5.458 milions d’euros en concepte d’incompliments específics amb Catalunya. Gairebé 3.710 milions corresponen a les inversions previstes a la disposició addicional tercera de l’estatut i que no s’han executat. També s’hi compten 900 milions que s’havien de destinar al finançament dels Mossos. Hi ha, encara, un apartat d’insuficiències que inclou els diners que la Generalitat ha deixat de percebre per impostos que ha suspès el Tribunal Constitucional espanyol; són 845 milions d’euros més. Però el govern català també assenyala que l’estat espanyol li deu 5.186 milions d’euros per conceptes compartits amb les comunitats autònomes. El cas més destacat, els 3.605 milions que no s’han pagat per la llei de dependència i que ha hagut d’assumir el govern català. Els 10.645 milions que calcula la Generalitat inclouen els 443 en concepte de liquidació d’IVA que dimecres esmentava el conseller Aragonès. En canvi, no s’hi compten els 874 milions de la bestreta del finançament del 2019, ni les inversions pressupostades pel govern espanyol i que no han estat executades. El País València demana que l’estat espanyol condoni més de la meitat del deute Per la dependència, el País Valencià reclama al govern espanyol 935 milions d’euros. Del 2015 ençà, la Generalitat Valenciana ha aportat 2.170 milions a aquest àmbit. Malgrat que Madrid hauria de finançar-ho al 50%, sols n’ha pagat l’11,2%. El govern valencià també retreu a l’espanyol que li degui 300 milions en concepte d’atenció sanitària a ciutadans d’unes altres comunitats autònomes. I, com passa a Catalunya, falta pagar la liquidació pendent de l’IVA del 2017: 281 milions d’euros en el cas valencià. Tot plegat, fa un deute de 1.516 milions d’euros. Però sobretot la Generalitat espera del govern espanyol la condonació d’una part del deute. Al febrer, el president Ximo Puig va demanar-li que assumís 20.693 milions d’euros del deute públic valencià. Això voldria dir una quitança del 53% dels diners que València deu a l’estat espanyol, que és el principal creditor. El govern valencià considera que l’espanyol se n’ha de fer càrrec perquè és un deute que s’ha originat per l’infrafinançament històric. Segons la comissió d’experts de les Corts Valencianes, que va fer propostes per a un nou sistema de finançament, aquesta xifra encara és més alta. Segons el seu informe, l’infrafinançament acumulat del 2002 fins ara és de 15.150 milions d’euros. I encara s’hi han d’afegir 4.589 milions pels interessos que va produir el creixement de l’endeutament. Finalment, hi compten 5.454 milions per insuficiències de finançament entre el 1990 i el 1997. En total, diuen els experts, al País Valencià li haurien de ser perdonats 25.193 milions d’euros de deute. L’estat espanyol deu a les Illes gairebé una cinquena part del pressupost El deute de l’estat espanyol amb les Illes és d’origen divers. Hi ha els 78 milions d’euros pendents de transferir de l’IVA del 2017. Però els deutes vénen sobretot d’anys enrere. És el cas d’uns 180 milions en concepte de carreteres, deute que l’ex-ministre d’Hisenda espanyol Cristóbal Montoro (PP) havia promès i del qual el govern del PSOE n’havia emparaulat el pagament. O els 120 milions que s’havia acordat que es pagarien el 2009 per a dues depuradores a Mallorca, i de les quals el ministeri espanyol de Transició Ecològica ara s’ha desentès. Encara fa més temps, deu anys, que s’havien d’haver executat 343 milions d’euros previstos al conveni ferroviari. 300 ja es devien del període 2007-2011. Falta afegir-hi els 270 milions anuals que el president espanyol Pedro Sánchez va prometre amb el desenvolupament de la part fiscal del règim especial de les Illes. En total, 991 milions d’euros de deute, que representen el 18% del pressupost balear del 2019. En conclusió, doncs, l’estat espanyol té un deute històric de 13.053 milions d’euros als governs dels Països Catalans. Que encara foren més si s’hi comptabilitzessin les bestretes del finançament del 2019 que resten per pagar a tots tres governs: 874 milions a Catalunya, 450 al País Valencià i 99 a les Illes. La xifra s’enfila, doncs, a 14.476 milions d’euros.
L’executiu espanyol deu més de tretze mil milions d’euros als governs dels Països Catalans
La Lliga espanyola de futbol ha demanat al comitè de competició de la federació que el Barça-Madrid que s’ha de jugar el 26 d’octubre a les 13.00 al Camp Nou es jugui finalment al Santiago Bernabéu, l’estadi del Reial Madrid. Segons que argumenta l’organisme, ho demanen per ‘causes de força major’. El 26 d’octubre hi ha convocada a Barcelona una manifestació unitària de rebuig a la sentència, però encara no se n’ha publicat ni l’hora ni el recorregut. La resposta a la sentència del judici del procés: totes les mobilitzacions
La Lliga espanyola de futbol es vol endur al Santiago Benabéu el Barça-Madrid del 26-O
La fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha presentat una querella contra el president de la Generalitat, Quim Torra, acusant-lo d’un delicte de desobediència. La fiscalia ha presentat avui el seu escrit, actuant a instàncies de la Junta Electoral espanyola i de la fiscalia general de l’estat. La fiscalia fa seu l’argument de la junta en què diu que Torra volia ‘eludir o burlar els requeriments’ i que ‘hi havia una voluntat desobeir, duent a terme una aparença de compliment.’ El mateix dia que la junta electoral demanava a la fiscalia que actués contra Torra, el president de la Generalitat va anunciar que es querellaria contra la junta per prevaricació, considerant que les seves resolucions sobre els llaços eren ‘manifestament injustes perquè són arbitràries’, i afirmava que no s’aturaria pas en la defensa fe la llibertat d’expressió, ‘amb totes les conseqüències que s’hagin d’assumir’. Després d’haver substituït la pancarta del llaç groc per una altra amb un llaç blanc en què mantenia la crida a l’alliberament dels presos polítics, i després de l’últimàtum de la junta electoral, el president va fer posar una pancarta que feia referència als drets fonamentals d’opinió i expressió, recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans.
La fiscalia presenta una querella contra Torra per desobediència pels llaços grocs
Representants de totes les universitats públiques catalanes i l’associació LAUDE d’exrectors han refermat el compromís de la comunitat universitària en la ‘defensa de la democràcia i els drets civils’. En un acte a la UPF, s’ha recordat la lluita per les llibertats que van fer les universitats durant el franquisme i s’ha denunciat ‘el retrocés’ que s’ha viscut, segons el seu punt de vista, els darrers anys. En declaracions a l’ACN, el president de LAUDE, Josep Ferrer, ha explicat que a més de fer arribar a l’opinió pública que les universitats no estan al marge de la situació actual, l’acte d’aquest dilluns, coincidint amb el 53è aniversari de la Caputxinada, vol ‘convèncer’ als rectors actuals que la situació té ‘prou transcendència perquè no hi falti ningú’. Ferrer ha recalcat que ‘lamentablement’ les universitats han de tornar a defensar les llibertats i ha lamentat que els equips rectorals no ho considerin prioritari, ja que s’estan donant, segons Ferrer, situacions ‘massa semblants’. Ha posat d’exemple que, per primera vegada des de l’època franquista, s’ha demanat una expulsió del cos de funcionaris, en el cas dels encausats per formar part de la sindicatura electoral de l’1-O. El moviment, que sorgeix després que els diferents claustres aprovessin una moció en defensa dels drets civils i la democràcia, vol doncs, convèncer els rectors actuals que cal la mobilització de tota la comunitat universitària, és a dir, ex-rectors, rectors, institucions i comunitat acadèmica, per impulsar aquesta lluita. Ferrer creu que les institucions han adoptat una actitud ‘estrictament acadèmica’ i han donat prioritat a la docència i a la recerca els darrers anys, i que no veuen necessari ‘el protagonisme’ de les institucions universitàries perquè ja hi ha altres canals d’expressió i reclamació de la democràcia. Per Ferrer però, no és suficient. En aquest sentit, l’ex-rector de la UPC assegura que ‘molts ens temem que no podrem parar aquí’, ja que creu que amb la celebració dels judicis i les sentències futures ‘ens sentirem interpel·lats’ s’hauran de tornar a organitzar protestes i mobilitzacions. Gairebé 800 persones ja han signat el manifest que denuncia la ‘vulneració reiterada’ dels drets civils a Catalunya com una ‘amenaça’ a la democràcia del país’. L’acte ha comptat amb la participació d’Agustí Colomines, Gabriel Ferraté, Carles Castellanos, Blanca Serra, Jordi Palou-Loverdos, Mireia Boya, Imma Tubella, Tània Verge, i ha acabat amb la intervenció del Secretari d’Universitats i Recerca, Francesc Xavier Grau.
La comunitat universitària referma el compromís en la ‘defensa de la democràcia i els drets civils’
‘Desobediència, fa temps també que en reclamem. Nosaltres sempre hem dit que per fer la truita caldrà trencar els ous, i aquesta declaració significa un clar pas endavant cap a la construcció de la república catalana’, va dir el regidor de la CUP de Vic Joan Coma en un discurs el 9 de desembre de l’any passat en el ple municipal. Per aquelles paraules, el jutge de l’Audiència espanyola Ismael Moreno l’acusa d’incitar a la sedició. De fet, avui mateix en la declaració a Coma, el jutge li ha preguntat per aquella expressió. ‘Li han preguntat què significava truita, què significava ous i què significava trencar’, ha explicat el seu advocat i diputat de la CUP, Benet Salellas. Per això, per a donar resposta al jutge, hem recollit un parell de receptes sobre com fer una truita. Per exemple, la de Marc Ribas, del programa ‘Cuines’ de TV3: Ací podeu veure una recepta més clàssica: I ací una versió més senzila, de truita a la francesa:
Tutorial per al jutge Ismael Moreno: Com es fa una truita, trencant els ous?
L’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz i l’ex-cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso compareixen avui a la comissió que investiga l’operació Catalunya. Ambdós són interpel·lats pels enregistraments en què admetien haver destruït el sistema sanitari català i haver falsificat proves per perseguir polítics independentistes.
Fernández Díaz i De Alfonso compareixen al congrés espanyol per l’operació Catalunya
El batlle de Reus, Carles Pellicer, ha presentat avui un recurs contra el requeriment de la Junta Electoral de Zona (JEZ) de retirar en menys de vint-i-quatre hores la pancarta amb el lema Llibertat presos polítics i el llaç groc que hi ha penjats de la façana del consistori. Segons informa l’ajuntament, el recurs argumenta que la pancarta no identifica cap formació política en concret, sinó que ‘és una mostra de protesta pel fet que hi hagi polítics que es troben empresonats de forma preventiva des de fa quasi dos anys’ i que aquesta protesta és compartida per un ampli sector de la població i d’ideologia diversa. La JEZ ha donat la raó a Cs, que havia presentat un recurs en relació als símbols que s’exhibeixen a Reus i en set municipis més de la demarcació de Tarragona. La resolució de la JEZ, dictada ahir, considera que la pancarta ‘vulnera el principi de neutralitat que han de respectar els poders públics en període electoral, ja que constitueix una exteriorització de la ideologia d’una part dels partits polítics que concorren a les eleccions però no del conjunt de la ciutadania’.
L’Ajuntament de Reus recorre contra l’ordre de retirar la pancarta i el llaç groc de la façana
Milers de ‘sardines’ de tota Itàlia s’han manifestat aquesta tarda a la plaça de San Giovanni de Roma en la convocatòria més gran fins ara d’aquest nou moviment cívic i apartidista que pretén plantar cara a la ultradreta i reivindicar-se com els ‘partisans del segle XXI’. L’objectiu declarat dels ‘sardines’ són els partits d’ultradreta, ara en auge. #RomaNonAbbocca #Sardine Piazza San Giovanni, Roma, 14/12/2019 pic.twitter.com/TGpOWFKQ9t — Alessia Dini 🤦‍♀️ (@DiniAlessia) December 14, 2019 ‘A Salvini i a Meloni no els agradarà la meva presència perquè sóc dona, sóc musulmana i sóc filla de palestins. No permetrem que obrin les pàgines negres del passat. Això és un estat de dret’, ha proclamat des de l’escenari una de les oradores, una nena musulmana que portava posat l’hijab. Salvini és el líder de la Lliga i Meloni dirigeix Germans d’Itàlia, una altra formació de l’espectre de l’extrema dreta. A la concentració de Roma hi havia més de quaranta mil persones: joves, però també veterans de moviments d’esquerra, units pel ja himne de ‘Bella ciao’, la cançó popularitzada pels partisans antifeixistes que van combatre a la Segona Guerra Mundial; i inspirats pel moviment iniciat el 14 de novembre a Bolonya, quan milers de persones van abarrotar ‘com a sardines enllaunades’ una plaça de la ciutat per denunciar el partit de Salvini i la seva retòrica antiimmigració. D’ençà s’han produït desenes de protestes més en altres ciutats italianes que han culminat avui amb un acte nacional a la capital italiana. ‘Recuperarem la plaça de San Giovanni’, ha assegurat per la seva banda Carla Nespolo, presidenta de l’Associació Nacional de Partisans d’Itàlia (ANPI), en referència a les freqüents convocatòries de la ultradreta a la plaça romana. ‘Ha vingut una gran onada d’esperança i compromís democràtic per la vostra banda. Vull dir-ho ben alt: l’ANPI està amb vosaltres. Els partisans i les partisanes estan amb vosaltres. La constitució és el nostre far i la nostra guia i és antifeixista’, ha afegit. A la manifestació hi ha hagut simpatitzants del moviment de Roma, però també procedents d’altres ciutats com ara Bolonya, Trento i altres ciutats del sud, però també del nord, com l’emblemàtica Reggio de l’Emília, on a Bolonya, la seva capital, va sorgir espontàniament el moviment de les ‘sardines’. També han estat presents les ‘sardines negres’, avantguarda de la reivindicació antiracista del moviment. Entre les personalitats presents a Roma, el filòsof i periodista Paolo Flores d’Arcais, el polític Nichi Vendola o el metge de Lampedusa i eurodiputat Pietro Bartolo. ‘El mar és cruel, però el mar de la indiferència és més cruel i per això la política ha de donar respostes’, ha apuntat Bartolo, qui ha recordat que ‘la sardina és un peix senzill, però bo’. ‘Avui em sento com una sardina, contra aquells que volen sembrar l’odi i la por. Som sardines i hem de resistir’, ha reblat. El principal cap visible del moviment, el jove Mattia Santori, ha bromejat en la seva intervenció amb les acusacions que tenen el suport del principal partit del centre-esquerra italià, el Partit Democràtic, que busca mobilitzar noves bases. ‘Som molt forts. No hi ha una organització, tot i els diners que ens va donar (l’ex-primer ministre) Prodi. La gent ha vingut pagant de la seva pròpia butxaca’, ha afirmat. Santori ha recordat que fa exactament un mes la plaça de Bolonya enviava un missatge molt clar: ‘No passaran’. Malgrat la popularitat de les ‘sardines’, la Lliga encapçala les enquestes d’opinió nacional i podria obtenir una victòria històrica en les eleccions regionals del mes vinent a l’Emília-Romanya, un bastió tradicional de l’esquerra.
‘Sardines’ de tota Itàlia es manifesten a Roma en una gran mobilització contra el neofeixisme
La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques dal Català de l’Alguer, integrada per onze associacions, es va inaugurar ahir amb l’objectiu de protegir, promoure i augmentar l’ús de la llengua pròpia de la ciutat. Entre les associacions que l’integren hi ha Òmnium Cultural, Ateneu Cabirol, Terra Mia, Obra Cultural, Edicions de l’Alguer, el Centre Excursionista i la Plataforma per la Llengua. El Síndic, Mario Bruno, va inaugurar la seu del nou consell, situat al Palau Serra, compartint espai amb el servei municipal d’idiomes. El Consell podrà proposar iniciatives en el terreny lingüístic que després seran avaluades i portades a la pràctica per les institucions municipals.
L’Alguer estrena la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques dal Català
L’espectacle Ovidi3 arriba avui al Teatre Principal d’Alcoi, ciutat d’on era fill Ovidi Montllor. Un 4 de febrer, com avui, és el dia que va néixer, de manera que l’actuació servirà per a celebrar el seu aniversari. David Caños, Borja Penalba i David Fernández, integrants d’Ovidi3, s’envolten d’artistes valencians per commemorar aquesta data. Comptaran amb la participació de Feliu Ventura, Miquel Gil, Andreu Valor, María José Bixquert, Mireia Vives i Xavi Sarrià. Vegeu l’espectacle que ofereix Ovidi3 en homenatge a Ovidi Montllor:
El Teatre Principal d’Alcoi celebra l’aniversari d’Ovidi
L’actor de cinema i televisió, Carles Velat, s’ha mort a Barcelona a 69 anys. La capella ardent obrirà les portes 12.30 hores d’avui al tanatori de les Corts. Velat va començar la seva carrera a la televisió a principis dels anys 70 i va participar en produccions com ‘Estació d’enllaç’, ‘Les guillermines del rei Salomó’, ‘Digui, ’ i ‘Crònica negra’, i en cinema va actuar entre d’altres en els films ‘El Gran Vázquez’, ‘El baile del pato’ i ‘La vaquilla’. La cerimònia de comiat es farà demà a les 10.30 hores en el mateix lloc, segons han informat fonts pròximes.
Es mor a 69 anys l’actor Carles Velat
LONDRES, 1 (EUROPA PRESS) Tres joves han estat detingudes aquest dilluns pel Comandament Antiterrorista de Scotland Yard en els registres duts a terme en tres domicilis de l’est de Londres, segons ha informat la Policia Metropolitana en un comunicat. Agents de la unitat antiterrorista han arrestat a les tres sospitoses, dues de 18 anys i una de 19, “sota la sospita de comissió, preparació i instigació d’actes terroristes” en virtut de la llei antiterrorista del país. Les tres sospitoses han estat posades sota custòdia policial en una comissaria fora de Londres, ha afegit Scotland Yard, precisant que els arrests estan relacionats amb els successos del divendres en els quals va morir una dona durant una batuda amb la qual la Policia va dir haver evitat un complot terrorista.
R.Unit.- Detingudes per terrorisme tres joves a Londres
Irlanda del Nord tindrà per primera vegada més diputats republicans que unionistes després de les eleccions britàniques, amb una majoria de membres contraris al Brexit. El partit unionista conservador del DUP ha perdut dos escons, i s’ha quedat amb vuit. El DUP havia donat suport parlamentari al govern conservador de Theresa May i a Boris Johnson durant l’anterior legislatura amb els seus diputats i s’oposa a qualsevol estatus especial per al territori nord-irlandès. Ara, el seu cap a Westminster, Nigel Dodds, ferm defensor del Brexit, ha perdut l’escó de North Belfast a mans del Sinn Féin. D’aquesta manera, els republicans han aconseguit tres dels quatre escons en joc a Belfast. La formació republicana, partidària de la reunificació de l’illa i que porta a terme una política abstencionista a Westminster, s’ha mantingut amb set escons. L’augment republicà ha vingut per la mà de l’SDLP, que ha aconseguit dos escons. La formació, d’ideologia socialdemòcrata i contrària al Brexit, és partidària també de la unió amb la resta d’Irlanda. Entre el Sinn Féin i l’SDLP, els republicans i partidaris de la unificació d’Irlanda sumen nou escons, respecte als vuit del DUP. També ha obtingut un escó el partit de l’Aliança, que no s’alia amb un bloc o l’altre.
Els republicans obtenen per primera vegada més diputats que els unionistes a Irlanda del Nord
El candidat de Més Esquerra al congrés espanyol, Guillem Balboa, ha advertit avui, en l’acte de final de campanya de la coalició a Son Sardina, que ‘sense llibertats ni autogovern no hi haurà pensions ni drets laborals’. En aquest sentit, ha demanat un últim esforç a la militància en el ‘boca a boca’ i ha assegurat que és necessari que hi hagi ‘una veu sobiranista, progressista, ecologista i feminista que no es degui a ningú més que a la ciutadania de les Balears a Madrid’. A l’acte hi han assistit els principals dirigents de Més per Mallorca i han intervingut, a més de Balboa, la candidata al senat espanyol, Lila Thomàs; el número 3 al congrés, Mateu Matas ‘Xurí’, i la senadora d’Esquerra Republicana de Catalunya, Mirella Cortés. Mateu ‘Xurí’ ha criticat l’actitud repressora de l’estat espanyol i la ‘insistència’ de Vox en ‘il·legalitzar Més Esquerra i altres forces democràtiques’. ‘A més, el problema és que partits com el PP li fan el joc i volen que sortim de la Generalitat’, ha afegit. Thomàs ha demanat la confiança per a la coalició perquè és ‘la garantia’ perquè ‘l’esquerra espanyola faci polítiques a favor dels treballadors, les dones, les minories i el medi ambient’ i també ‘l’única manera de pressionar el dret a decidir i l’amnistia als polítics presos’. Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N: vots, escons i municipi
Balboa, en l’acte de final de campanya: ‘Sense llibertats i autogovern no hi haurà pensions ni drets laborals’
De llibres de divulgació hi ha molts tipus, tot depenent d’una multitud de criteris: la seua temàtica, el punt de vista emprat per a analitzar-la, l’expertesa de qui l’escriu, l’expertesa del lector al qual s’adreça… Sembla doncs del tot improbable que una persona disposada a ocupar el seu temps amb un bon llibre no trobe en la literatura científica una opció tant atractiva com enriquidora. En Mètode, el gènere científic n’és protagonista en cadascuna de les nostres pàgines. A més, a banda dels articles publicats sota el nostre segell, els llibres de divulgació científica hi tenen sempre un lloc reservat en forma de recomanació literària de la mà dels nostres redactors i col·laboradors habituals. L’últim número publicat de la revista, #Biotec, presenta set novetats editorials ben variades, cadascuna amb la seua corresponen ressenya disponible també al nostre web. La lectura essencial del número 97 de la revista la protagonitza Agustín Fuentes amb La chispa creativa, ressenyat per Susanna Ligero. El llibre empra les dades obteses mitjançant l’observació del comportament de primats i el registre fòssil d’ossos i utensilis humans per a defensar l’imaginació com a peça fonamental en la història de la nostra evolució. Una capacitat que, diu, no ha rebut l’atenció que es mereix i que ell explica fent un repàs dels reptes que els nostres avantpassats foren capaços de superar, i els que ens queden. Manel Porcar proposa Planet of microbes, un llibre sobre la història i biologia dels bacteris escrit per Ted Anton, professor de llengua anglesa en la Universitat de Chicago. Una especialització que pot semblar poc idònia per a afrontar aquest tipus de temàtica però en la qual Porcar troba un dels aspectes més atractius del volum. El contrari ocorre amb la recomanació de Javier Alabau, Astrophysics for people in a hurry, llibre en el qual el reputat divulgador Neil deGrasse Tyson, relleu de Carl Sagan en Cosmos, aporta dotze píndoles d’astrofísica difícilment accessibles per al públic general però apassionants per als qui estan familiaritzats amb aquesta branca científica. La proposta més propera l’aporta Carles Miret Estruch amb Herbari bell del País Valencià, un homenatge d’Antoni Orgengo a l’Herbari breu de la Safor de Joan Pellicer que com emprar i autoproduir plantes autòctones valencianes. Homenatge és també l’elecció de Jesús Purroy, en aquest cas al naturalista que posa nom a la teoria de l’evolució. The Quotable Darwin és un recull de fragments d’escrits privats i publicats del científic, seleccionats i editats per la historiadora de Princeton Janet Browne. Àngela Vidal posa damunt la taula La solució telòmer, d’Elizabeth Blackburn (Premi Nobel de Medicina l’any 2009) la psicòloga Elissa Epel, de la Universitat de California. Ambdues conjuguen les seues disciplines per a explicar, en definitiva, per què hi ha qui envelleix més ràpidament que altres. Esther Molina ofereix l’última de les propostes, Contra la simpleza, de Daniel Roberto Altschuler. Una obra que aposta per promoure el pensament crític per sobre de les pseudociències i allò sobrenatural, sense que això signifique renunciar a les nostres emocions. Podeu trobar més recomanacions en la web de Mètode Què és Mètode?
Divulgació científica per a les vacances
L’escriptor emblema de les lletres asturianes d’avui, Xuan Bello, ha passat per Barcelona per presentar el seu nou llibre, Incerta història de la veritat (Rata), traduït per Jordi Llavina. L’hem entrevistat, però abans no aparegui l’entrevista, ens plau d’atrapar la seva literatura reflexiva i el seu dir reproduint alguns fragments d’aquestes proses que tenen per sobre de tot la natura com a marc de referència. En el món literari de Xuan Bello, la natura exuberant, verdíssima i també delicada, és un tot essencial per on recolza i transiten els seus pensaments, els seus diàlegs amb altres autors de la literatura universal de tots els temps, el seu joc de contraris poètic, el paisatge humà de Paniceiros (lloc que conté la seva memòria familiar i del lloc), amb l’ànima col·lectiva o íntima que sempre hi és, i el seu cant al present. Ja en la prosa que obre Incerta història de la veritat ens diu: «Les paraules són arbres carregats de temps on fa niu l’ocellada de l’ésser. Canvien d’estació a estació, discorren eternes en la fugacitat de l’instant. Ocells, ànimes, arbres: «En aquella part del llibre de la meva memòria, abans de la qual no es podia llegir gaire cosa, hi ha un epígraf que diu Incipit vita nuova.» He obert un llibre molt estimat, a veure si té idea. Espero el llampec, el fulgor.» I tot seguit el llibre avança amb idees com aquestes: «En la terra humida, l’arrel secreta somia dia rere dia, any rere any, resurrecció rere resurrecció.» «El silenci: el meu cor era un palet de riu que, sense saber per què, feia un rabeig.» «Tenir memòria vol dir dialogar amb qui vam ser.» «…jo visc amarrat als records del XIX, el temps dels meus avantpassats, una època que no he viscut i que, tot i això, acomboia el ritme dels meus dies. La nova estètica! Sí, jo també vaig conrear les roses moridores de la modernitat…» «Tinc quatre figueres, un hort petit, amics amb qui puc conversar i una infinitat de llibres per llegir. A més, m’acompanya l’amor i una filla que em fa veure cada dia el món amb una mirada nova. ¿Com puc malgastar tanta riquesa?» «La pluja s’ha entranyat en la nostra ànima atlàntica, de manera que no és estrany que la diguem dins. La pluja, sí, és dins i fora, en el més íntim i en el que és públic, es confon amb la matèria de la nostra memòria.» «…quan l’atzar ens posa davant les ruïnes d’alguna cosa nostra, un estremiment ens recorre l’ànima com un avís de futur Penso en totes les persones que esperen a les fronteres del sud una vida millor. Penso en la tenaç vocació de qui fuig de la desgràcia i espera darrere un filat sense témer les desgràcies. Sense papers: així es construeix el món i la història. On es coneix millor la importància de l’escalf és a la intempèrie.»
L’arrel secreta que somnia… de Xuan Bello
La plataforma Tanquem els CIE i el centre de defensa dels drets humans Irídia han presentat una denúncia contra un dels comandaments de la policia espanyola del Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca de Barcelona per una presumpta agressió racista a un intern algerià de dinou anys. En la denúncia, recollida per Europa Press i presentada aquest diumenge davant el jutjat de guàrdia, els advocats Andrés García i Marta Bolinches acusen el cap de policia d’un delicte de lesions i un altre contra la integritat moral, amb els agreujants d’actuar per motius racistes i abús de superioritat. La nit del dimecres 26 de juliol, aquest comandament va agredir, presumptament, el jove. Quan ho van saber l’endemà, uns cinquanta interns van començar una vaga de fam per a exigir respecte i un tracte digne, segons Tanquem els CIE i Irídia. Després, el policia va conduir aquest intern a un espai del centre en el qual no hi ha càmeres de videovigilància i, acompanyat de quatre agents més que suposadament ho van veure tot, va començar a cridar-li molt fort en castellà. Quan el jove va dir-li que no l’entenia, l’agent va clavar-li ‘una bufetada molt forta amb la mà oberta’, segons la denúncia. Tanquem els CIE i Irídia recullen, en la seva denúncia, que l’intern va presentar una queixa per aquests fets al director del centre i asseguren que li ha respost que el policia li demanarà perdó, però encara no ho ha fet. Les dues entitats denuncien que, pel fet de ser algerians i no parlar ni entendre el castellà, els interns reben moltes vegades un tracte injust, discriminatori i fins i tot humiliant. Càmeres de videovigilància En la denúncia, demanen al jutjat que citi a declarar com a investigat aquest comandament policíac i que, com a mesura cautelar molt urgent, suspengui l’expulsió del jove suposadament agredit i dels testimonis dels fets perquè se li pugui prendre declaració. També demanen al jutjat que requereixi a l’àrea d’assumptes interns de la policia espanyola les imatges registrades per les càmeres de videovigilància del CIE i que s’aporti també la documentació de l’atenció mèdica que el jove va rebre al centre.
Denuncien un comandament policíac per una suposada agressió racista al CIE de Barcelona
Aquest dissabte les tapes literàries marquen el dinar dels escriptors i lectors participants al FLIB (Festival de Literatura Internacional Breu) que se celebra aquest cap de setmana a València. L’escriptora i llibretera Núria Cadenes ha fet una recerca exhaustiva de moments culinaris d’autors de la literatura universal: de Rodoreda a Alice Munro, d’Andrea Camilleri i Petros Màrkaris a Andreu Martín, d’Italo Calvino a Claudio Magris, de George Saunders a Pere Calders. I els cuiners de la cafeteria de l’Octubre Centre Cultural hi han posat l’enginy per a reproduir-les totes. Tastets culinaris breus, com el FLIB fomenta. Aquí us en deixem el menú: Ou farcit de ceba caramel·litzada i ketchup «Ella va treure un altre plat i el va deixar sobre el taulell fins que hi va poder posar les dues meitats del panet. I després els ous regats amb ketchup al damunt.» Alice Munro, Massa felicitat Mini hamburguesa de pollastre i ceba / Croqueta de xai i albergínia amb cuscús «Disfrutarán de un almuerzo mediterráneo, a base de buñuelos de flor de calabacín, hamburguesa de pollo y cebolla, codero con berenjenas, delicias de salmón con miel, en fin, y tonterías por el estilo.» Andreu Martin, Les escopinades dels escarabats Tomàquet farcit amb col llombarda i pebrots «La meva mare fa tomàquets i pebrots farcits, la teva farcellets de col.» Petros Màrkaris, Pa, educació i llibertat Colpet de brou de putxero i la seua pilota «La Nina es va passar tot aquell temps cuidant-la, portant-li sucs i caldos i tota mena de mandonguilletes ben picades.» Liudmila Petruixévskaia: Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre Canapè de salmó i amanida d’ou «Comprovava cada dia què oferien a la cafeteria per poder-li explicar que havia pres salsitxes o bistec de Salisbury, i el salmó o el sandvitx d’amanida d’ou.» Alice Munro, Massa felicitat Truita d’espàrrecs amb maionesa de llima «El Fischerviertel, el barri dels pescadors d’Ulm, és encantador amb els seus carrerons íntims i acollidors, les fondes generoses de truites i d’espàrrecs…» Claudio Magris, El Danubi Broqueta de llagostí cuit «Adelina li havia preparat un generós plat de gambes bullides, suficient per a quatre persones.» Andrea Camilleri, La forma de l’aigua Tastet de salsitxa cruixent —Ei, tu, home! Què menges? —Salsitxa i raves! —Quina sort que tens! – va dir el nen. Italo Calvino, Marcovaldo Daus de creïlles al pebre roig «Em tocava treballar molt. No donava l’abast: arrencar patates, cavar la terra de l’hort i regar-lo… Ho fas molt bé. I vaig explicar la història del camp de clavells.» Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra… Cullereta de fesols negres amb xoriço «Els fesols negres són un aliment bàsic de qualsevol Treballador. Els altaveus interns del recinte n’elogien el gust meridional de pacanes tot el sant dia. No cal que ens en cantin les lloances, que tampoc no tenim alternativa.» George Saunders, Secessiolàndia pel pedregar Mini brownie de xocolata amb llesca de pa amb ou i caramel de cafè «La calima d’un foc encès trencava el perfil d’una finestra, de la qual procedia una olor matinal de cafè i de xocolata, de pa calent que obria una gana plena de records.» Pere Calders, Demà, a les tres de la matinada
Tapes Literàries al FLIB
La consellera de presidència, Neus Munté, ha assegurat que la qüestió de confiança a què se sotmetria el 28 de setembre el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ‘seria el moment’ per a anunciar possibles canvis al full de ruta independentista. En una entrevista d’Europa Press, la que és també vice-presidenta del PDC ha destacat que encara era d’hora per a parlar del contingut exacte de la compareixença de Puigdemont. Però considera que serà una bona ocasió per a ‘examinar si es poden introduir elements de millora’ del pla sobiranista. El nou secretariat de la CUP exigeix que es modifiqui el full de ruta per incloure, entre més mesures, un referèndum unilateral d’independència (RUI), un pas que per a ells és imprescindible abans de començar a negociar el pressupost del 2017. En canvi, el govern vincula les dues negociacions perquè, segons Munté, Puigdemont necessita uns nous pressupostos per a desplegar els seus compromisos sobiranistes i socials: ‘No és igual disposar de recursos per a avançar en les estructures d’estat que no tenir-los.’ Després del no de la CUP als comptes del 2016, els ciutadans, les empreses i les entitats socials han pogut comprovar que no era igual tenir o no tenir pressupost i que era molt important aprovar-ne un de nou. Munté espera que la CUP s’adoni d’això i ‘reflexioni per entendre la vinculació necessària entre la qüestió de confiança i el pressupost’, tot i que recorda que seran dues tramitacions diferenciades al parlament. A més, detalla que es van comprometre a facilitar la tasca del govern i a afavorir el desplegament de la ruta independentista: ‘No són els dubtes del full de ruta els que ens han portat fins aquí, sinó els dubtes si la CUP respecta els acords signats.’ Munté confia que Puigdemont superarà la qüestió de confiança i la veu com una oportunitat per a ‘agafar empenta’ i culminar el desplegament del full de ruta independentista. Per a això, els comptes són indispensables: ‘No imagino un 2017 amb la contenció que aguantem aquest any’. I la CUP hauria de reflexionar i adonar-se que el blocatge als comptes ha tingut perjudicis ben greus. La portaveu del govern destaca que Catalunya suporta ofec financer de l’estat espanyol i que un partit independentista no hauria de posar ‘més pals a les rodes’. Pactes amb els altres partits En el cas que no hi hagi un acord, Munté no creu que s’hagin de convocar eleccions, sinó que caldrà cercar el suport d’uns altres partits de l’arc parlamentari: ‘Hi ha uns altres que, sense compartir l’objectiu de l’estat propi, poden tenir un interès en l’aprovació d’uns comptes que donin resposta a necessitats socials de la ciutadania.’ Ha assegurat que l’executiu català ja treballava en els nous comptes per a portar-los al parlament a l’octubre i que tornarien a ser ‘els més socials de la història’, cosa que podia seduir la CUP. Ha defensat que el projecte de comptes del 2016 ja incorporava les partides socials més elevades de la història, i, quan li han preguntat per què creia que la CUP les acceptaria ara si llavors les havia rebutjades, ha respost que ningú no volia una situació de blocatge com la de l’estat espanyol. ‘Tots hem tret conclusions i reflexions d’allò i em consta que també la CUP, on hi ha hagut canvis en la direcció que potser tenen incidència a l’hora de negociar’, tot i que l’assumpte no s’abordarà fins l’última setmana d’agost. Noves eleccions? El pressupost no s’abordarà si finalment Puigdemont no supera la qüestió de confiança, una situació que Munté ni tan sols preveu perquè significaria unes noves eleccions: ‘Em penso que se superarà i, per tant, el procés en cap cas quedarà ni frenat ni perjudicat, sinó que agafarà més empenta.’ Quan li han preguntat si Puigdemont hauria de tornar a ser candidat a la presidència en cas que acabés fracassant la qüestió de confiança, Munté s’ha limitat a assenyalar la voluntat de ‘culminar el procés independentista i el compromís immens amb la ciutadania per deixar el país a les portes de la independència’.
Munté considera que la qüestió de confiança ‘seria el moment’ per a anunciar canvis al full de ruta
Rita Barberá guanyarà 2.300 euros més cada mes quan passi a formar part del grup mixt del senat espanyol. Aquest augment serà conseqüència del repartiment proporcional de l’assignació per al funcionament del grup. Tots els grups del senat reben una subvenció mensual per a despeses de funcionament, segons el nombre de parlamentaris del grup. Sumant aquesta quantitat al sou que ja tenia, cobrarà gairebé 7.000 euros mensuals. Aquest nou ingrés s’afegirà als 4.635 euros que ja cobra: 2.813,91 de sou base i 1.822 d’indemnització pel fet de ser senadora de fora de Madrid, una indemnització que per als madrilenys és de 869 euros. El grup mixt és format per setze senadors i rep una subvenció de 39.400 euros mensuals. Els diners es reparteixen entre tots proporcionalment i s’ingressen al compte bancari de cadascun. La xifra definitiva se sabrà quan el grup, del en formen part deu partits, es reorganitzi i passi comptes. El repartiment de feines a les comissions El deu partits que formen part del grup mixt al senat (PDC, Ciutadans, Compromís, UPN, Coalición Canaria, Nueva Canarias, Agrupación Socialista Gomera i Agrupación Herreña Independiente, Foro i Bildu), comparteixen una zona de despatxos a l’edifici de grups del senat, s’asseuen a les últimes files de l’hemicicle i es reparteixen la representació a les comissions, la presentació de les iniciatives parlamentàries i els torns de paraula als plens. També es relleven el càrrec de portaveu, que ara és de Ciutadans, d’aquí a quinze dies passarà a Compromís i així successivament. No és pas la primera volta que el grup mixt es troba amb un cas com el de Barberá. Juan Morano, un històric del PP, se’n va donar de baixa el 2012 perquè no estava d’acord com el partit tractava la indústria minera del carbó. Es va mantenir a l’escó i es va instal·lar al grup mixt sense demanar cap protagonisme. Pel que fa a les comissions parlamentàries, el grup mixt no té l’obligació de nomenar-la portaveu de cap, però sí que ha de ser vocal d’alguna.
Rita Barberá cobrarà 2.300 euros més cada mes al grup mixt
Montse Bassa, germana de la consellera de Treball Dolors Bassa, tancada a la presó de Puig de les Basses, s’ha estrenat com a diputada d’ERC al congrés espanyol criticant els ‘xous mediàtics’ d’Inés Arrimadas, que era davant seu. En una intervenció a la diputació permanent de la cambra, que ha reduït les seves activitats per l’estiu, la diputada Melisa Rodríguez de Ciutadans havia demanat la compareixença urgent del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, perquè expliqui perquè no ha destituït el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, com demanen ells. Grande-Marlaska va criticar els pactes de Ciutadans amb ‘qui limita drets LGTBI’ i va dir que això ‘ha de tenir conseqüències’. En la seva intervenció, Bassa ha denunciat que Arrimadas i altres membres de Ciutadans ‘no van anar a la manifestació de l’Orgull a defensar els drets de les persones LGTBI, sinó que van anar-hi a muntar el seu xou mediàtic’. Tot seguit, ha afegit que n’estan tan orgullosos que han intentat que la cambra continuï donant-hi cobertura. Vegeu-la ací: M’estreno avui, en la meva primera intervenció al Congreso de los Diputados, i tot i que no era el tema que em tocava fer referència, aprofito per recordar a les preses i presos polítics i denunciar els shows mediàtics continuats de C’S!#LlibertatPresesipresospoliticsiexiliats pic.twitter.com/yp9H3N3sUD — Montse Bassa i Coll (@BassaMontse) July 30, 2019 ‘La senyora Arrimadas va aconseguir que el dia de l’Orgull es parlés d’ella, i no de les persones trans, i va aconseguir legitimar el discurs homòfob dels seus socis de Vox en titllar d’intolerants les persones LGBTI que reclamaven els seus drets’, ha dit davant de la mirada atenta d’Arrimadas. El gràfic que demostra com Arrimadas viu de la provocació per tenir rellevància Bassa també ha dit que haurien de fer-los vergonya altres ‘xous mediàtics’, com el d’Altsasu o els de diferents viles de Catalunya, que estan basats a ‘generar enfrontaments i odi’ i s’ha dirigit directament a Arrimadas: ‘Vostè fa anys que viu de l’enfrontament i l’odi.’ Finalment, ha contraposat la seva actitud amb la dels presos polítics, que ha dit que són a presó per haver defensat ‘drets democràtics’.
Montse Bassa s’estrena com a diputada al congrés espanyol denunciant els ‘xous’ d’Arrimadas
Gorakhpur m’ha vençut. Ja n’havia tingut prou de la incessant batalla acústica de clàxons i timbres al carrer, de l’aire literalment comestible per la pols i la contaminació, i dels cossos sense vida de gossos als marges. L’Índia més intensa em saludava per primera vegada. Amb alleujament, vaig arribar a l’estació de trens. Una pantalla mostrava l’estat dels combois que havien de fer-hi parada. Ni rastre del 12595, el número d’identificació del tren que m’havia de portar a Nova Delhi. De fet, els lets només assenyalaven les previsions de feia tres o quatre hores. Tots anaven amb retard, o bé s’havien cancel·lat. Un neguit incontrolable es va escampar pel cos. M’havia equivocat d’hora? O potser era en una altra estació? Una pantalla poc informativa a l’estació de Gorakhpur.Per sort, el 12595 esperava pacientment a l’andana 8. Curiosament, l’estació de Gorakhpur és la que té la plataforma més llarga del món, amb 1.355 metres. Finalment, i després d’equivocar-me momentàniament de vagó, vaig arribar al meu seient, i a la meva llitera. Per fer aquest trajecte nocturn de tretze hores havia optat per l’opció d’un compartiment amb lliteres i aire condicionat, l’anomenada classe 3A. Per estar més còmode, però sobretot perquè era l’única classe amb bitllets disponibles. La classe 3A agrupa tres lliteres en vertical. Els trens més barats del món Sens dubte, el punt més fort dels trens indis és el preu. Per exemple, per fer aquest trajecte de gairebé 800 quilòmetres i 13 hores havia hagut de pagar uns 16 euros. I això tenint en compte que tenia espai propi, llitera per a mi sol, aire condicionat, aigua mineral, llençols nets, una tovallola i un endoll. Però és que aquest mateix trajecte pot ser encara molt més barat. La classe més baixa dels trens de llarga distància, anomenada sleeper, costava uns cinc euros. En aquest cas, també hi ha una llitera assignada amb la reserva, però pot ser que alguna vegada, sobretot quan passa per les zones més poblades del país, al comboi hi hagi més gent que la que teòricament té plaça reservada. Els qui vulguin viatjar com reis, és clar, també trobaran classes més luxoses, amb més intimitat i privilegis. Un home recull la seva filla quan el tren comença a avançar. El tren va arribar puntual, quan faltaven deu minuts per a les nou del matí. El temps havia passat de pressa. Havia dormit sense entrebancs la major part del viatge. Nova Delhi em rebia amb banderes de l’Índia als cotxes, enganxades al pit de les camises o pintades a les cares. L’endemà era el 72è aniversari de la independència del país i la capital ja s’anava preparant per a una celebració de les grosses. Tot això en un moment en què la democràcia més gran del món passa una greu crisi política, agreujada pel conflicte en auge del Caixmir. A Delhi es respirava un aire diferent (deixant de banda l’alt nivell de contaminació). El caos indi s’organitzava en uns carrers i en uns edificis colossals, a l’altura del que es pot esperar de la capital d’un país amb més de 1.300 milions d’habitants. La barreja de gratacels luxosos, grans superfícies, famílies senceres sense sostre i el campi qui pugui dels autos i els tricicles motoritzats de les carreteres creaven un combinat únic. Milers de persones esperen a les andanes de l’estació de trens de Nova Delhi. La societat a petita escala de les estacions Aquella nit mateix agafava el tren següent, en aquest cas cap a Bengaluru (Bangalore), al sud del país. Aquesta vegada vaig arribar-hi molt abans. Em feia por de trobar-me els trens saturats per les migracions que es produeixen amb motiu de les celebracions nacionals. Aquest marge de temps em va permetre d’observar amb més detall la vida a l’estació. Centenars de persones esperen els trens ajagudes a terra. N’hi ha que hi són de fa dies, n’hi ha que fins i tot se’n serveixen com a allotjament, ben bé talment un temple on es pot dormir gratuïtament com fan tantíssims veïns i turistes a l’Índia. De fet, no és gens estrany de pernoctar a l’estació i no sembla una activitat perillosa. Pot ser una bona alternativa per a algun viatger de baix pressupost que no hagi trobat lloc per a dormir sense haver de pagar mitjançant Couchsurfing, ni cap espai on poder practicar l’acampada lliure. Hi ha passatgers que ho aprofiten per dormir a terra abans no els arribi el tren. Una petita comunitat que es pot identificar fàcilment caminant o descansant a les andanes són els sadhus, homes que, seguint la doctrina hindú, han renunciat a totes les possessions materials. La religió els considera sants. El color carabassa de les túniques els delata sense gaire esforç. Viatgen pel subcontinent pregonant les seves veritats. Hi ha sadhus amb milions de seguidors i un gran poder polític. N’és un exemple Baba Ramdev, que a les eleccions passades va demanar als seus adeptes que votessin l’actual primer ministre del país, Narendra Modi. Però l’activitat no és pas a les andanes i prou. Hi ha molts passatgers que, o bé per mandra, o bé per pressa, no fan servir el pas elevat per anar fins a una altra plataforma, sinó que directament travessen les vies a peu. Alguns fins i tot hi reposen, entre les rates que fan vida a l’estació, abans el tren no emprengui el recorregut. A l’Índia és habitual de veure gent travessant les vies a peu. Sorpreses de luxe Aquesta vegada m’esperaven 33 hores de viatge per a recórrer 2.300 quilòmetres de distància. La gran sorpresa va ser una safata plena de menjar. Arròs, xapati (una mena de pa indi), curri, sopa, un platet amb verdura i un iogurt. Després ens van dur un gelat i tot. I no, no era cap regal de benvinguda. Les safates amb menjar i els gelats van continuar apareixent periòdicament. Era impossible de passar gana. En total, els passatgers vam endrapar dos sopars, un esmorzar, un dinar i un berenar. Tot inclòs en els 36 euros del viatge. El primer sopar al tren i la primera gran sorpresa. Entre llibres, films, converses amb els companys de vagó i estones de contemplació del paisatge, el trajecte no es va fer feixuc. Si no hi ha pressa, viatjar té tot un altre significat. S’aprèn a apreciar tant el recorregut com la destinació. Els trens de l’Índia havien estat una grata sorpresa. No m’esperaven ni tantes comoditats, ni tanta facilitat per a reservar ni tantes connexions. De fet, la xarxa ferroviària d’aquest país és la quarta més llarga del món, amb un total de 67.368 quilòmetres de vies. A les andanes de les estacions de tren índies hi ha molta vida. Ja resten oblidades aquelles imatges de trens plens de gom a gom, fins i tot amb gent enfilada al damunt dels combois. D’ençà del 1947, quan l’Índia britànica es va dividir entre el Domini del Pakistan i el Domini de l’Índia, els dos estats independents precursors del Pakistan, el Bangladeix i l’Índia que coneixem avui, que no s’han repetit situacions com aquelles. Allò no era estrany, perquè les noves fronteres i divisions per motius ètnics i religiosos van desplaçar entre deu milions i dotze milions de persones en poques setmanes. De totes maneres, sí que és veritat que viatjar en la classe general dels trens de distància curta i mitja es pot convertir en una autèntica batalla campal per aconseguir lloc on seure. Els bitllets, ridículament barats, es compren directament a l’estació. Però això no garanteix que es pugui entrar al vagó, perquè probablement hi haurà centenars de persones amb aquesta mateixa intenció. Ací hi impera l’anarquia total. La classe general és capaç d’acollir molta gent. Abans d’emprendre aquesta travessia de més de tres mil quilòmetres i tres nits seguides dormint en trens, temia que allò que intentava fos massa dur per als meus hàbits de comoditat occidentals. Els prejudicis que tenia sobre les expedicions ferroviàries a l’Índia m’asseguraven que viuria un malson feixuc. Però una altra vegada ha calgut experimentar-ho directament per comprovar que, en realitat, viatjar amb trens per l’Índia és un autèntic somni per a tot viatger, sobretot per als qui no fem servir avions. Per la comoditat, pel preu i pel romanticisme. Llarga vida als trens.
Els trens de l’Índia: somni o malson?
Carme Forcadell sortirà avui dues hores de la presó del Mas d’Enric (Tarragonés) per anar a conèixer el seu nét acabat de néixer. El Tribunal Suprem ha concedit un permís a la presidenta del parlament i ex-presidenta de l’ANC en presó preventiva perquè pugui visitar el nadó, segons han confirmat fonts jurídiques. Aquest mes de setembre l’alt tribunal també va concedir una autorització al president d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart perquè sortís de la presó per assistir al naixement del seu fill. En el seu cas el permís va ser de sis hores després del part.
Carme Forcadell sortirà avui dues hores de la presó per anar a conèixer el seu nét