Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 154

L’any 1997, Netflix es va fundar com un videoclub per correu que enviava a casa les cintes de vídeo. Deu anys més tard, l’empresa va fer un tomb en el model de negoci i va començar a oferir per internet el mateix servei que fins aleshores oferia físicament. I vint anys després de la seva fundació, la petita companyia ja s’havia convertit en una de les principals empreses audiovisuals del món. Segons The Economist, el primer quart de l’any, Netflix va guanyar 7,4 milions de subscriptors arreu del món. Això són 125 milions d’usuaris, 57 milions dels quals als Estats Units. Ara per ara, Netflix és el rei de la televisió sota demanda, però l’ascens de forts competidors no li auguren un futur plàcid. Netflix no es deixarà prendre el pastís fàcilment. Tal com explica el mateix article de The Economist, només el 2018 l’empresa es gastarà entre 12.000 i 13.000 milions de dòlars en noves produccions audiovisuals, molt per sobre del que gastarà cap altre estudi. Això representarà l’estrena de 82 films, a molta distància dels 23 que estrenarà Warner Brothers, l’estudi més gran de Hollywood. A més, el catàleg de Netflix creixerà en unes 700 produccions pròpies, de les quals més d’un centenar són sèries que s’afegeixen a desenes de documentaris i de programes infantils, monòlegs còmics i programes de debat. Qui es prepara per a plantar batalla és Disney, tot un gegant de la indústria audiovisual que aquests últims anys s’ha dedicat a absorbir grans firmes com Pixar, Lucasfilm (que incloïa les franquícies de Star Wars i Indiana Jones), Marvel i, recentment, 21st Century Fox, per la qual ha pagat 65.000 milions de dòlars. A banda, cal tenir en compte que la companyia de Mickey Mouse ja posseïa el grup mediàtic ESPN, que inclou canals esportius i una de les cadenes de televisió nord-americanes més importants: ABC. Si Disney s’ha dedicat a créixer tant aquests últims anys no és tan sols per a filmar noves parts de Star Wars, sinó que es prepara per a la reconversió del sector cinematogràfic que representa l’auge de la televisió sota demanda. A final del 2019, segons que avança la revista especialitzada Deadline, Disney té previst de llançar el seu servei de streaming, de moment només als Estats Units. El trencament de Disney amb Netflix tindrà conseqüències per als espectadors de Netflix, que perdran gran part dels continguts Disney que ara poden veure, siguin films o sèries. Un dels grans dubtes que va generar aquest anunci va ser què passaria amb les sèries produïdes per Netflix sobre superherois de Marvel (que recordem, és propietat de Disney des del 2009) com Daredevil, Jessica Jones, Punisher o Defenders. Segons un comunicat de Netflix, continuaran ‘fent negocis amb la Walt Disney Company en molts àmbits, inclosa la relació actual amb Marvel TV’. D’altra banda, cal tenir en compte que, de moment, tots aquests moviments tan sols tindran efecte als Estats Units. ‘Els nostres acords amb Disney fora dels Estats Units continuaran com fins ara, ja que no tindrà cap impacte en cap dels films de Disney que puguem tenir sota acords independents en aquells mercats’, diu el text. HBO es dirigeix cap al model Netflix Fins ara, el model de negoci d’HBO –un dels altres grans proveïdors de televisió sota demanda– havia estat distingir-se amb un catàleg reduït però amb productes de gran qualitat, com Game of thrones, Westworld, The handmaid’s tale, True detective o The Soprano, a diferència de l’enorme catàleg de Netflix. Però això pot canviar. Al juny, el gegant de les telecomunicacions AT&T va comprar Time Warner, propietari d’HBO, i pel que sembla els nous amos no estan d’acord amb el model aplicat fins ara. El diari The New York Times va filtrar una conversa de John Stankey, el nou màxim responsable d’HBO, amb els directius de l’empresa en què defensava un canvi d’estratègia. ‘Necessitem hores al dia’, va dir Stankey, en referència amb l’estona que miren HBO els espectadors. ‘No es tracta d’hores a la setmana ni d’hores al mes. Necessitem hores al dia. Competeixes amb aparells a les mans de la gent que atrau la seva atenció cada quinze minuts.’ Fins ara, el director executiu d’HBO, Richard Plepler, havia il·lustrat el model de l’empresa amb l’eslògan ‘Més no és millor, només millor és millor’, però ara ja no pensa igual. Durant la conversa filtrada, Plepler es va mostrar il·lusionat de fer canvis: ‘Jo deia “Més no és millor, només millor és millor”, però això és perquè era les cartes que teníem. Ara que ets aquí l’he canviada a “Més no és millor, només millor és millor, però ens cal més per a ser millor.”‘ La publicació d’aquesta conversa va causar un petit terrabastall i el cap de programació Casey Bloys va haver de sortir del pas: ‘No hi ha plans per a diluir la marca d’HBO a canvi d’un increment del volum de programació… Ningú no ha parlat amb nosaltres sobre diluir la programació d’HBO i augmentar el volum fins al punt que perdem el control creatiu. No ens veureu fent reboots de Love Boat. No farem res que sembli res que no hauríem fet abans, ningú no ens demana que sacrifiquem qualitat per volum’. Amazon Prime Video també vol ser gran A Amazon, no tot són compres per internet, també es dediquen a la televisió sota demanda. La principal diferència amb els competidors és que Amazon Prime Video és un servei gratuït per a tots els usuaris subscrits a Amazon Prime, que ofereix de lliurar gran part dels productes en un dia i sense cost extra per l’enviament. Fins ara, s’havia caracteritzat per tenir un catàleg reduït i allunyat de les superproduccions, però té entre cella i cella produir un nou gran èxit de l’alçada de Game of thrones. Amazon es va gastar 250 milions d’euros en la compra dels drets per a fer una sèrie de l’univers de J.R.R. Tolkien que explicarà una història cronològicament prèvia a la d’El senyor dels anells. Segons The Hollywood Reporter, la sèrie tindrà cinc temporades de deu episodis, com a mínim, d’una hora cadascun. L’acord també inclou la possibilitat de fer un spin-off, que dependrà de l’èxit de la sèrie. L’estimació inicial del pressupost de la sèrie és d’uns 1.000 milions de dòlars i es preveu de filmar-ne una part a Nova Zelanda, com els films. L’estimació inclou les despeses de producció, els efectes visuals i el càsting de la sèrie durant les cinc temporades, però com encara és en fase de preproducció, la xifra no és definitiva. A banda, Amazon Prime Video també creix en una direcció que fins ara no han explorat els seus competidors: els esports. Aquesta temporada, ja ha emès alguns partits de la lliga NFL de futbol nord-americà i a partir del 2019 començarà a emetre partits de la Premier League, la lliga anglesa de futbol. A banda, també va comprar els drets per a emetre en exclusiva al Regne Unit els partits de l’US Open Tennis.

Netflix, HBO, Amazon Prime i Disney: la guerra de la televisió sota demanda

El candidat del PSC, Miquel Iceta, ha defensat l’escola catalana davant l’ofensiva de les últimes setmanes del PP i de Ciutadans. Ha reclamat ‘treure les mans de la política de l’educació’ i ha criticat que el sistema educatiu sigui carn de la batalla política de la campanya electoral. En un acte a Vilanova i la Geltrú, el candidat socialista ha defensat que la tasca dels mestres és la de fer que els nens tinguin esperit crític i promoure la seva autonomia, i ha demanat ‘ser conscients que no ho poden fer tot’. Ha afegit: ‘Estem orgullosos del nostre sistema educatiu i dels nostres mestres’. A més, ha contestat al candidat de JxCat, Carles Puigdemont, que ahir va criticar-lo durament: ‘És molt poc honorable dividir els catalans, malmetre la imatge de Catalunya, no haver evitat l’aplicació del 155 convocant eleccions quan tocava i per qui tocava’. Per últim, li ha retret que marxés a Brussel·les: ‘Qui estima el seu país no es baralla amb tots els veïns, no se’n va a Brussel·les a portar problemes sinó alguna solució’. Iceta també ha criticat les persones que porten els nens a les manifestacions: ‘No se’ls ha de posar asseguts a una carretera per tallar-la’, ha dit. El número tres, l’ex-dirigent d’Unió Ramon Espadaler, ha demanat el vot dels catalans que van votar Junts pel Sí, a qui ha acusat de ‘ballar el mambo pervers de la CUP’.

Iceta defensa l’escola catalana davant l’ofensiva del PP i Cs

El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol ha aturat el projecte del corredor 5G del Mediterrani, impulsat pel Departament de Polítiques Digitals en col·laboració amb Occitània i amb l’aval de la Comissió Europea. Segons Catalunya Ràdio, el ministeri de Josep Borrell ha fet pressió per paralitzar aquest projecte transfronterer que havia de ser un banc de proves per a projectes que investiguen en vehicles autònoms i connectats. Aquest corredor era una aposta de la Unió Europea, que per a finançar aquesta mena de projectes exigeix que siguin transfronterers; per això Catalunya l’havia preparat amb la col·laboració del govern d’Occitània. Se n’havia de fer la presentació el mes de juny passat a Bucarest, Romania, i hi havien d’assistir el conseller Jordi Puigneró, el vice-president de la regió d’Occitània i alts càrrecs de la Comissió Europea. Tanmateix, la intervenció de Borrell va fer que aquest acte es vetés. Segons fonts del Departament de Polítiques Digitals, el ministeri es va posar en contacte amb la Comissió Europea perquè suspengués l’acte, on s’havia d’aprovar un pla de treball i obrir el projecte del corredor 5G a fons europeus. Ho ha confirmat el conseller Puigneró a Catalunya Ràdio: ‘Van cancel·lar l’acte trucant a la Comissió Europea. Nosaltres ja teníem els bitllets.’ Jordi Puigneró: ‘L’IdentiCAT pot servir per a votar, no ens n’amaguem’ Segons el ministeri espanyol, el document que s’havia de signar a Bucarest no s’adequa al llenguatge jurídic propi d’un tractat internacional d’aquestes característiques. I proposava tot de canvis a la Generalitat. Per exemple, s’havia d’incloure una referència al ‘Regne d’Espanya‘ cada vegada que es mencionés la Generalitat; també era contrari que Catalunya s’hi presentés com un ‘país’ o una ‘part signant’, i proposava que es canviés aquests termes per ‘regió’. Així mateix, demanava una rectificació perquè en el text en anglès s’anomenava ‘ministeri’ la conselleria de Polítiques Digitals i ‘ministre’ el titular, Jordi Puigneró. ‘Em diuen que sóc un cap de departament. Ja no respecten ni la constitució’, s’ha queixat Puigneró. El conseller ha dit que tot plegat és una mostra més que l’estat espanyol té ‘una intenció clara de blocar el govern català’.

El govern espanyol prohibeix d’impulsar el corredor 5G pactat entre Catalunya i Occitània

La Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya ha acordat destinar trenta-dos immobles procedents d’herències intestades a habitatge social. La decisió s’emmarca en el Tercer Pla de Suport al Tercer Sector i el Protocol i el conveni entre la Generalitat i l’AHC, segons el qual les finques urbanes provinents d’herències intestades aptes per cobrir les necessitats de persones en situació d’emergència social s’han de destinar a habitatge social. Els trenta-dos immobles se sumen a disset pisos, també procedents d’herències intestades, que la Junta d’Herències va cedir a l’Agència de l’Habitatge de Catalunya l’any passat. D’aquests pisos, set s’han entregat a entitats del Tercer Sector mentre que la resta estan en fase de rehabilitació. En paral·lel, la Generalitat va destinar 2,2 milions d’euros a l’adquisició de trenta-cinc habitatges de lloguer social l’any passat. La quantitat invertida es va obtenir a través de la venda de setze finques urbanes procedents d’herències intestades que l’administració catalana va adjudicar en subhasta pública, ja que no complien els requisits per ser destinats directament a habitatge social.

La Generalitat destina trenta-dos immobles d’herències intestades a habitatge social

L’ex-diputada de la CUP Mireia Boya; el catedràtic i antic membre de la sindicatura electoral de l’1-O Jordi Matas; el periodista i membre del govern de la Crida Nacional per la República Gerard Sesé i el piulador Bernat Castro són alguns dels signants del manifest ‘A les nostres mans‘ que impulsa Front Republicà i proposa quatre condicions per a negociar qualsevol investidura d’un president del govern espanyol o un acord de pressupost. Aquests punts són el reconeixement al dret a l’autodeterminació; la derogació de la reforma laboral del PP i l’article 135 de la constitució espanyola; la derogació de la llei mordassa i la fi de la repressió a la llibertat d’expressió i la retirada del govern espanyol de l’acusació de totes les causes judicials obertes contra l’independentisme i el republicanisme. ‘El Front Republicà, per tant, exigeix en conseqüència també l’alliberament dels presos polítics catalans, l’alliberament de la Tamara i els joves d’Altasasu i el lliure retorn dels exiliats’, diu en un comunicat. Front Republicà demana ‘a totes les forces democràtiques, que lluiten pels drets polítics i les llibertats civils’, a signar el manifest i a assumir els quatre punts com a irrenunciables en qualsevol taula de negociació amb l’estat. Segons diuen, no tan sols busquen l’acord de l’independentisme, sinó que emplacen també ‘al conjunt de forces democràtiques de l’estat a garantir aquests mínims per una possible investidura de Pedro Sánchez‘. El manifest també està signat, entre d’altres, pel periodista i ex-diputat de la CUP Antonio Baños; el batlle d’Argentona Eudald Calvo; el batlle de Verges Ignasi Sabater; el periodista Oriol deBalanzó; el membre del secretariat nacional de l’ANC Jordi Alemany; les ex-diputades Marta Sibina i Àngels Martínez Castells; l’ex-regidora de la CUP-Capgirem Barcelona María José Lecha; els regidors de Guanyem Badalona en Comú Jose Téllez i Francesc Duran o el president de l’Associació Memòria contra la Tortura, Ramon Piqué.

Mireia Boya, Jordi Matas, Gerard Sesé i Bernat Castro, entre els signants d’un manifest del Front Republicà

La Plataforma per la Llengua de l’Alguer ha començat una campanya per a reclamar l’ensenyament en català. La petició consisteix a demanar que les autoritats educatives de Sardenya compleixin i apliquin la llei del 3 de juliol de 2018 de Disciplina de la Política Lingüística Regional. Aquest text reconeix a les famílies el dret de sol·licitar l’ensenyament en la llengua de la ciutat al moment de la inscripció a l’escola. Però enguany aquesta opció encara no és possible. Perquè les autoritats apliquin la normativa i no resti solament en paper, la Plataforma per la Llengua ha estrenat la pàgina web www.enalgueres.cat, que permet a les famílies de signar una petició i enviar-la al president de Sardenya, Christian Solinas. A la carta li exposen les xifres d’ús del català i li recorden els beneficis evidents en el terreny econòmic, turístic, comercial i cultural que la llengua té per al futur de la ciutat i també per a tota l’illa. A més, els socis i els voluntaris de la Plataforma per la Llengua han començat a recollir adhesions davant les escoles alguereses durant els horaris d’entrada i de sortida dels alumnes. D’aquesta manera poden explicar la petició a les famílies, que l’han considerada necessària, i difondre millor aquesta llei no aplicada i el guany que significar per als nins. El català de l’Alguer, l’alguerès, és la llengua pròpia de la ciutat. Segons l’enquesta ‘Els usos lingüístics a l’Alguer del 2015’, el 88,2 % dels algueresos el comprèn, el 36,4% el sap parlar fluidament i el 8,1% l’escriu. Però, a més a més, hi ha un consens ben ampli, del 92,3 % dels algueresos, perquè l’ensenyament de la llengua sigui introduït definitivament a l’escola.

Campanya per a reclamar l’ensenyament del català a l’Alguer

La dirigent de Ciutadans Inés Arrimadas ha tornat a provocar una escena de tensió en una entrevista a TV3. La presentadora dels ‘Matins a TV3’, Lídia Herèdia, li demanava si se sentia representada per una descripció que han fet d’ella com a generadora de conflictes al congrés espanyola, o, com li va dir el diputat del PNB Aitor Esteban, ‘una generadora de merders’. Una ‘montapollos’, ha dit Herèdia, fent referència a la paraula amb què ha estat desqualificada a la xarxa arran de les paraules d’Esteban. Arrimadas ha esclatat contra l’entrevistadora, negant que Aitor Esteban li hagués dit allò i acusant la periodista de mentir i de voler introduir una desqualificació ‘que utilitzen els independentistes’. Al final de l’entrevista, Herèdia li ha dit que disposava de les imatges del diputat basc al congrés, i que si les volia veure. Finalment no les ha mostrades, però ha dit als espectadors que aquestes imatges existeixen. ‘Em pensava que el capítol de “TV3 manipula” ja l’havíem viscut, i vostè és lliure de dedicar l’entrevista al que vulgui, i la pot portar cap a on vulgui.’ A Twitter, l’usuari @berlustinho ha contraposat la resposta d’Arrimadas amb les paraules d’Aitor Esteban: Lídia Heredia: Aitor Esteban le llamó Montapollos, creo, ¿usted se siente identificada en ese papel?Inés Arrimadas: Eso es mentira y usted solo ha buscado introducir la palabra que usa el independentismo.@inesarrimadas, te adjunto donde Aitor Esteban dijo que montas pollos 😘 pic.twitter.com/6YsZXNloJw — Bernat Castro 🦊 (@Berlustinho) September 6, 2019 I ‘Els Matins a TV3’ també ho ha fet: Aquesta és la intervenció d ‘@AITOR_ESTEBAN que ha citat Lídia Heredia a #ElsMatinsTV3 durant l'entrevista d'avui a @InesArrimadas. El diputat basc acusa @CiudadanosCs de voler provocar un "pollo" més de manera innecessària amb una de les iniciatives presentades al Congrés. pic.twitter.com/PF1UxFgP2f — Els matins TV3 (@elsmatins) September 6, 2019 Vegeu ací l’entrevista íntegra:

Arrimadas, desacreditada després d’haver atacat Lídia Herèdia a TV3

L’ex-president del govern espanyol José María Aznar s’ha ofert a ‘reconstruir’ el centre-dreta d’Espanya i ha defensat la seva trajectòria personal i política. ‘La reconstrucció d’un centre-dreta espanyol nacional és indispensable per a poder veure amb confiança el futur d’Espanya’, ha dit en un acte, hores després de la dimissió de Mariano Rajoy com a president del PP. Segons ell, la ‘rebel·lió’ de Catalunya encara no ha estat desmantellada i ‘el cop continua’ perquè hi ha un govern independentista i un moviment al carrer que no ha estat desarticulat. Aznar considera que el govern espanyol no ha fet prou per a eliminar l’independentisme i ha demanat més duresa. Creu que hi ha una crisi del sistema de partits i de lideratges, a més del conflicte amb Catalunya. ‘No tinc cap compromís partidari ni em considero militant de res ni em sento representat per ningú’, ha afegit, fent referència al PP. Sense esmentar Ciutadans, ha assegurat que la divisió del centre-dreta suscita enfrontament i que cal unir-lo.

Aznar demana més duresa contra l’independentisme i s’ofereix a encapçalar el centre-dreta espanyol

El servei d’Aerobús amb destinació a l’aeroport de Barcelona partirà aquest dissabte des de plaça d’Espanya en tots dos sentits en lloc de fer-ho des de plaça de Catalunya, amb motiu de la manifestació ciutadana contra el terrorisme, que també afectarà la circulació d’autobusos, taxis i Metro. Segons ha informat l’AMB en un comunicat, l’afectació en l’Aerobús es produirà entre dos quarts de cinc de la tarda i les nou de la nit, i les parades de plaça Catalunya, Urgell, Gran Via, Sepúlveda i plaça Universitat quedaran anul·lades a causa del pas dels manifestants. Les línies L94, L95, B20, B24 i B25 també podrien veure limitat el seu recorregut, encara que l’AMB ha detallat que almenys nou línies d’autobús tant del Baix Llobregat com del Besòs reforçaran els seus serveis a partir de les tres de la tarda fins a dues hores després de la fi de la manifestació. Totes les parades de taxis de la zona del perímetre afectat, des dels Jardinets de Gràcia i Diagonal fins a la plaça de Catalunya, així com dels carrers Fontanella, Balmes i Pau Claris, estaran fora de servei, afegeix el comunicat de l’AMB. L’entitat metropolitana ha recordat el reforç per part de TMB a tota la xarxa de metro entre la una del migdia i les deu de la nit, malgrat que recomana evitar les estacions de l’eix del passeig de Gràcia i plaça de Catalunya, ja que es preveu ‘una elevada concentració de persones’. El servei de bus de TMB, inclòs el bus turístic, també patiran ‘alteracions de recorregut severes’ en almenys 30 línies regulars amb desviacions i alteracions de recorregut entre les quatre de la tarda i les nou de la nit hores.

L’Aerobús sortirà de plaça Espanya en lloc de plaça Catalunya durant la manifestació

El carrer del Cid de Bunyol, a la comarca de la Foia de Bunyol, es tenyeix de roig cada darrer dimecres d’agost durant la Tomatina, la festa popular més internacional del País Valencià. 22.000 persones es troben per llançar-se tomaques durant una hora. Fan una batalla espectacular, divertida i inofensiva que no té vencedors ni vençuts i que es destaca pel caràcter integrador, amb participants de tot el món. El ritual trenca la rutina de la ciutat durant uns moments, en un caos controlat per unes 1.500 persones entre organitzadors, voluntaris i més de 500 efectius de seguretat que treballen amb un pla de control, protecció i emergència gairebé únic. Avui hi haurà 30.000 persones a Bunyol. Aquests darrers anys, la participació havia decaigut, però s’ha recuperat amb uns 5000 bunyolers. Un 70% de de la població retira entrades, porta els camions o veu la festa a les balconades. La Tomatina costa uns 110.000 euros i en recapta uns 200.000 directament amb les entrades. En total, deixa més de 60.000 euros de beneficis directes. La batalla Els veïns i comerciants del recorregut cobreixen les cases i els locals amb plàstics per protegir-los de les tomacades. Abans de la batalla, a les deu del matí, es llança un primer coet per començar la cucanya, que consisteix a agafar un pernil situat dalt un pal ensabonat. I, a les onze, comença l’acte central, amb un altre coet que en marca l’inici. Els participants es protegeixen, sovint, amb ulleres de nadar o de bussejar i esperen l’arribada de les primeres fruites, enfervorits i entonant càntics. Unes quantes persones obrin pas als sis camions que, amb un interval de cinc minuts, transporten les tomaques i un grup de gent que, lligats a dalt del vehicle, les llancen entre la multitud. Enguany en llançaran 155.000 quilograms, 5.000 més que l’any passat. Al seu torn, l’organització i els efectius de seguretat proven de distribuir la massa ordenadament amb l’ajuda d’helicòpters i càmeres perquè no s’acumule en cap zona en concret i perquè tothom puga entrar al recinte. Alhora, recomanen de mantenir una distància prudencial amb els camions, no portar ampolles ni objectes durs, no trencar ni esgarrar samarretes, portar una fotocòpia compulsada del DNI i, sobretot, esclafar les tomaques abans de llançar-les. A més, prohibeixen l’entrada al recinte amb motxilla, bossa, càmera o qualsevol objecte que puga fer mal. Durant la festa, veïns i voluntaris llancen aigua amb mànegues i poals per alleugerir la calor i alliberar l’excés de tomaca que resta a la pell i a la roba de la gent. Amb tot això es forma un riu roig que inunda tot el recorregut mentre dura la batalla urbana. A les dotze es llança el coet de cloenda i comença la neteja del recinte amb la participació voluntària de la gent. Minuts més tard, tothom surt per rentar-se amb l’ajuda dels veïns, que els arruixen amb mànegues d’aigua, o bé a les dutxes que disposa l’ajuntament. La festa continua al carrer amb activitats diverses durant tota la vesprada. No és no L’ajuntament ha renovat la campanya contra la violència masclista i l’assetjament sexual arran de l’allau de participants. Els organitzadors aniran vestits amb una camisa violeta en homenatge a les dones assassinades a mans de les parelles o ex-parelles i, per primera volta, instal·laran punts violeta per a denunciar possibles agressions. Més que una batalla La Tomatina és l’acte més popular de la fira i festes dedicades al patró de la ciutat, Sant Lluís Bertran, i a la Mare de Déu dels Desemparats. Van començar el 24 d’agost i s’acaben el dilluns 3 de setembre. S’hi succeeixen activitats de tota mena: hi ha concursos de paelles, de samarretes, de xarangues, exposicions d’artistes locals, cercaviles amb bandes de música, jocs populars, trasllats del sant, concerts de rock, ofrena de flors i de fruites, cavalcada de mantons amb carrosses, comparses i els carrers enramats, festa de fang, discomòbils, misses, processó amb cant de goigs, la festa de ‘la Empalmá‘, castell de focs, mascletà, Tomatina Infantil, una mostra de tocs tradicionals de campanes i l’actuació del grup Revolver. La música La Tomatina compta amb una banda sonora pròpia: els càntics diversos de la multitud i les cançons dedicades a l’esdeveniment, com ara ‘La Tomatina’ del cantant valencià Tio Fredo; ‘La Tomatina de Buñol’ de Jose Manuel Muñoz, Celia Dávila i Alejandro Martín; i la cançó oficial de l’esdeveniment, ‘Todo del mismo color’ del grup Malsujeto, que es va popularitzar l’any 2008. Això a banda, les fires i festes de Bunyol ofereixen l’oportunitat de veure i sentir les societats musicals locals, dues de les bandes més prestigioses del País Valencià: el Centro Instructivo musical ‘La Artística’ i la Sociedad Musical ‘La Armónica’, conegudes popularment com ‘los Feos’ i ‘los Litros’, respectivament. El dissabte 1 de setembre és la festa de ‘el Litro’ amb una ofrena de flors, cercaviles i una gran cavalcada de filades mores, comparses i carrosses. I l’endemà s’hi farà ‘El dia de las músicas’: un concurs de cercaviles amb les dues bandes locals i més agrupacions d’arreu: Unión Musical El Arte de Sinarques, Sociedad Instructivo-musical ‘La Primitiva’ d’Alboraig, Centro Instructivo Musical ‘Santa Cecilia’ de Iàtova, Unión Musical Millarense de Millars, Unión Musical Santa Cecilia de Landete i Sociedad Unión Musical de Iàtova. Per acabar, totes participaran en una batalla de flors amb carrosses. L’aplicació de la Tomatina La festa compta amb l’aplicació per a mòbils Tomatina&Go, un joc de realitat augmentada per a descobrir el potencial cultural i artístic de la ciutat per mitjà d’un sistema de geolocalització. Els usuaris han de superar proves diverses que els porten als llocs més emblemàtics de Bunyol i, alhora, reben premis, com ara samarretes oficials o visites guiades. A més, l’aplicació informa dels serveis municipals i de l’agenda cultural. Origen espontani i transgressor La Tomatina va començar l’any 1944 de manera espontània i amb esperit transgressor, però hi ha hipòtesis discrepants sobre el motiu concret que la va originar. Es fa difícil discernir entre la realitat, el mite i la llegenda. La més estesa diu que un grup d’amics van esmorzar junts i van acabar a tomacades. Una altra explica que va ser un desafiament a les autoritats que passaven davant l’església i que va acabar amb una batalla de fruita i verdura agafades d’una parada de la vora. I una altra diu que llançaven les tomaques a un músic que tocava malament. La tradició es va repetir amb més o menys fortuna. A partir de l’any 1950 es van succeir les autoritzacions, prohibicions i sancions contra a la voluntat persistent dels veïns de repetir-la. L’any 1957, quan l’ajuntament prohibí de fer-la, els bunyolers van simular l’enterrament d’una tomaca amb una banda que tocava marxes fúnebres i una comitiva còmica de caire reivindicatiu. L’any 1959, el consistori va autoritzar la festa amb condicions: duraria una hora i es faria a la plaça del poble. Fou el primer control institucional de la festa fins que l’ajuntament se’n va fer càrrec, definitivament, l’any 1980. A poc a poc, la va dotar de caràcter turístic i va començar a popularitzar-se, hi va ajudar un reportatge de Televisió Espanyola, l’any 1983, que va dur una multitud de participants l’any següent. Després de tot això, va ser declarada Festa d’Interès Turístic Internacional, l’any 2002. Cultura popular i massificació L’acte de llançar-se coses entre la gent és un fet que es repeteix a diverses festes tradicionals amb significats diversos: la banyà de Xixona (Alacantí), els Enfarinats d’Ibi (Alcoià) i la desapareguda Festa de la Raïmà de la Pobla del Duc (Vall d’Albaida), entre moltes altres. La Tomatina de Bunyol és un exemple més de les festes que inclouen actes amb un procés de massificació creixent, com la Patum de Berga (comarca), les Falles de València, la Mercè de Barcelona, l’Aplec del Caragol de Lleida i les Santes de Mataró (Maresme), per exemple. Un fet que manté obert el debat sobre de la gestió de la participació ciutadana i de les festes populars que passen a ser producte turístic i de consum.

La Tomatina: caos organitzat

Unes cent cinquanta persones convocades pel Sindicat de Llogaters han ocupat una oficina de la gestora Azzam al carrer Pujades de Barcelona. L’entitat afirma que aquesta és la gestora d’un fons voltor anomenat Azora que posseeix milers de pisos. Els membres del col·lectiu han exigit de parlar amb algun responsable d’Azora per negociar els lloguers de dos-cents cinquanta famílies de Badalona, Terrassa, l’Hospitalet, Barcelona i Granollers, assetjades, segons el sindicat, per augments de fins al 80% de les quotes. Finalment, a les set del vespre, els Mossos d’Esquadra han desallotjat l’entitat. El Sindicat de Llogaters va començar a rebre denúncies a finals de l’estiu d’augments de lloguer ‘abusius’ a Badalona, i un cop els van fer públics van sorgir casos als altres indrets. L’entitat assegura que tots els afectats tenen en comú que els seus pisos pertanyen a Azora. En paral·lel el Sindicat de Llogaters reclama al govern espanyol que reguli els lloguers per evitar que aquesta situació arribi a afectar les 13.500 persones que viuen a pisos d’Azora. VERGÜENZA! El fondo buitre AZORA está desahuciando con violencia a las familias que han venido a pedir una negociación pacífica. Pretenden imponer subidas del alquiler de 80%. #TodasVsAzora#RegulaciónAlquileresYA pic.twitter.com/t3ZdG1JW2V — Sindicat de Llogateres i Llogaters (@SindicatLloguer) February 3, 2020

Els Mossos desallotgen l’oficina del fons voltor ocupada pel Sindicat de Llogaters

Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn i Meritxell Borras, es va convertint en un dels advocats del moment. La gent segueix amb interès els seus interrogatoris punyents i concisos. Home d’una biografia personal molt interessant, fa més de trenta anys que es dedica a l’ofici i ha tingut clients de renom: de Jordi Pujol a Javier de la Rosa passant pel bomber Delta Zero. Però pocs judicis li han donat tant de renom com aquest. En aquesta entrevista, feta divendres al seu despatx de Barcelona, Melero repassa el judici, les tècniques que fa servir en els interrogatoris i el moment polític actual. —Heu dit que tenim possibilitats de guanyar el judici. Què voldria dir guanyar? —Sí. Ni rebel·lió, ni sedició. —I presó? —L’únic delicte fora de la rebel·lió i sedició que té presó és la malversació. A malversació no m’hi dedico gaire. S’hi dedica la meva col·lega, la Judit. I jo no la hi sé veure, tampoc. I de vegades em sap greu, no veure-la-hi. Perquè seria una mena d’escapatòria, per a ells. Si més no, que tinguin això. Però tampoc la hi sé veure. —Guanyar seria molt poca presó, i al cap de mesos, a dormir a casa? —Tocaria ni presó, fora de la malversació, que no l’acabo de veure clara. No me n’encarrego jo. Hi veig possibles desobediències pertot arreu. Hi veig moltes conductes que et poden semblar bé o malament. Però que no són al codi penal. Com una incitació als desordres públics. No hi és. —Conspiració per sedició? —Vas veient la prova i tampoc… Perquè per a una conspiració, la violència que planeges ha de ser exactament la mateixa. I de quina violència parlem aquí? Que a un policia li clavessin una puntada, o que un policia donés un cop de porra? Això passa a totes les manifestacions d’Espanya. I del món. —La cúpula dels Mossos ja ha declarat. Han afavorit Forn? On? Han perjudicat Forn? On? —L’afavoreixen en un punt essencial. A l’escrit d’acusació del fiscal et diu: era una rebel·lió, perquè aquests senyors comptaven amb un cos armat de disset mil efectius. La prova que s’ha practicat demostra que aquests senyors, tinguessin què tinguessin al cap, no comptaven amb un cos de disset mil agents. És ben evident. I això el beneficia. —En algun lloc els Mossos també el deuen haver perjudicat. On? —Hi ha un punt curiós. Hi ha un punt que diuen: Vam advertir els polítics dels riscs, i així i tot van tirar endavant. Llavors els poso davant un document, que és una acta de la prefectura de policia del 13 d’octubre, en què els comissaris parlen de l’advertiment dels riscs, els la llegeixo. ‘Es preveia un escenari de mobilitzacions pacífiques. I la nostra missió era compartida pels tres cossos policials.’ I tots em diuen: Sí, sí. —Com us els prepareu, els interrogatius. Abans sabeu si us trobareu un caràcter agressiu, covard, nerviós, calmat? En feu un estudi psicològic? —No. Gens. Però hi ha arquetips per a interrogar un policia. O una mestressa de casa. Jo sempre he cregut que amb el testimoni has de mantenir-hi un punt d’empatia. El testimoni no et pot odiar des del minut zero. En tu, hi ha de veure la possibilitat de trobar punts d’acord i tu has de donar-li vies de sortida. M’he trobat, aquests dies, molts guàrdies civils que han dit coses essencials per a mi. Això és possible quan veuen que no els vols fer mal. Que el teu paper no és agressiu. I pensa que un policia és un senyor habituat a interrogar ell, i no a l’inrevés. ‘Si Espanya no fa un esforç la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República’ | Entrevista a Xavier Melero —I quina diferència hi ha entre entrevistar un guàrdia civil i una mestressa de casa? —El to és diferent. Amb un oficial de policia et pots posar més protocol·lari. És fàcil que ell detecti de seguida, i et pot funcionar, una relació de jerarquia. Són gent acostumada a la jerarquia. I ells veuen de seguida que estàs en una posició de comandament. I amb ells funciona. Els va bé parlar amb un comandament. En canvi amb una mestressa de casa has de baixar. Val més que baixis. I fugir de la terminologia oficial. Ah, i molt important. Tu has de saber exactament tot el material que té el testimoni. El que no pot ser és que el testimoni sàpiga més que tu. Aleshores vas venut. —També deveu saber si algú menteix o no. Pels gests de la cara. Sabeu llegir el llenguatge no verbal? —No és tan fàcil. Hi ha alguna pista. Silenci després d’una afirmació… Normalment la veritat útil, la transcendent, flueix de manera molt natural. Determinades afirmacions massa teatrals… Això ja és psicologia del testimoni. —Home i dona, hi ha diferència en el moment de declarar? —Sí. I sobretot quan qui interroga també és un home. Això que diré ara és políticament incorrecte: els homes no estan tan rígids i tenen més sentit de l’humor en els judicis. És més fàcil d’arribar a una interlocució més relaxada amb un home que no amb una dona. I això també passa amb els tribunals. Si el tribunal només és d’homes, pots acabar fent una broma. Si només són dones, de bromes poques. Un tribunal de dones és molt més seriós i molt més rígid. A darrere de tot això hi ha anys i anys de menysteniment professional que han rebut les dones. Quan les dones finalment arriben a posicions, poques bromes. I s’entén perfectament. —Per què en parleu tan bé, de Marchena? —El ciutadà que vegi aquest judici i es pensi que això és normal va equivocat. Que el president del tribunal doni explicacions de cada decisió i del perquè, no és normal. Normalment és ‘vostè calli’. I s’ha acabat. Que ningú no es pensi que quan els advocats anem al judici la primera cosa que ens trobem és que ens posin aigua al got. I explicacions dels perquès. Això és excepcional. —Això és la televisió? —Sí. I el seu tarannà. Jo hi havia fet alguna vista i és un home de tracte amable. I té un cos de jurisprudència de gran qualitat. I és fàcil de detectar la línia argumental de Marchena. És un home que allò que diu, ho diu a les sentències. —Per exemple? —Agafem una sentència de Marchena. 2015. Fets al Parlament de Catalunya: Aturem el Parlament. L’Audiència Nacional absol tothom, dient que allò no és res. I que tothom té el dret de protestar fins al punt que vulgui. Que anar contra el dret de manifestació frena el dret de protesta, molt avantguardista. I Marchena al Suprem diu: Tot això està molt bé, però hi ha uns límits definits pel codi. I han impedit que diputats passessin i això té un retret jurídic que no es pot eludir. És molt curiosa aquesta sentència, perquè els defensors dels manifestants eren Gonzalo Boye i companyia. I a l’acusació particular, la Generalitat, i l’entorn del procés. I ara van junts. —Precisament Boye deia que en aquesta sentència Marchena crea jurisprudència nova. Parla de violència ambiental. —Cert. —Doncs en la sentència del Primer d’Octubre, els encolomarà violència ambiental. —Tot això és molt interpretable, però la sentència de Marchena crec que va a favor nostre. Amb la violència ambiental descrita per Marchena, ara per l’1-O ens trobarem davant un fet evident de desordres públics. Ni de rebel·lió ni de sedició. —Parlant de Boye, ell demana: per què no entren al TS la sentència alemanya, que ja va descartar la rebel·lió. —A Boye no l’entenc, quan diu això. De veritat que no. Aixeques la mà i dius: Vostès saben què diu la sentència alemanya? Ja es va dir a qüestions prèvies. Es va dir per escrit. I també es farà servir en l’informe de conclusió. Què vol, que ho preguntem als guàrdies civils que van declarar? Que els demanem per la sentència alemanya? No les entenc, aquestes manifestacions. Perquè la sentència alemanya hi entrarà. S’ha fet servir. I es farà servir més. Ho hem dit en qüestions prèvies. Ho hem dit a l’escrit de defensa, i s’utilitzarà. La idea rectora de la sentència alemanya inspira gran part de la meva estratègia de defensa. —Com? —L’entitat de la violència. Quina és l’entitat de la violència. I per què s’ocasiona. Però com no me la pengi a la toga, no sé què més s’hi pot fer. —L’advocacia de l’estat és ximple sense ser-ho? Va confosa perquè els testimonis acabin confosos. —No. El 70% de l’activitat processal dels advocats de l’estat són delictes contra la hisenda pública. I en segon lloc, defensa de funcionaris. Ara, posem-nos a fer d’acusació en un judici penal d’aquesta mena. No és la funció per a la qual estan més preparats. Jo veig que a mesura que avança el judici van agafant més to. —’Si Espanya no fa un esforç la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República’. Això em vau dir fa mesos. I ara? —Continuo pensant-ho. Tingui raó qui tingui raó, en el contenciós català és clar qui té el poder. L’estat. I qui té el poder és qui ha de donar mostres de generositat i altura de mires. Li toca a ell. Encara que tingui raó. Jo crec que ha de venir de les instàncies polítiques. Però ha d’arrelar. Ningú més no ha d’estar en aquesta situació d’enfrontament i animadversió. Va haver-hi un greu problema polític que es va gestionar de la pitjor manera. Es van activar uns mecanismes policíacs condemnats al fracàs. No tenien cap possibilitat de prosperar. —No volien frenar el referèndum. El volien embrutar. —Tots els cossos policíacs que van operar l’1-O van tancar el 5%, dels centres. En total. El compliment de l’ordre era impossible. Absurd. I els mitjans que hi van posar eren els més idonis. El secretari d’estat, José Antonio Nieto, crec em va donar la clau. Ell em va dir: ‘No es tractava d’impedir el referèndum, sinó que quedés clar que no era un referèndum.’ Tu ho has dit. Que es digués que no era un referèndum. Perquè tots sabien que no el podrien evitar. Ho han reconegut tots. Els Mossos van dir que per envoltar els centres en calien 40.000. Nieto va dir 90.000. Impossible de frenar. —Si corri la veu, en farem un altre. —Ara diré una cosa, a partir d’una perspectiva que no és independentista. Tan poca confiança té l’estat en ell mateix? Tan poca que considera que no en té prou dient: això no serveix de res? És il·legal. No causa efectes. I era cert. El dia 1-O, a la nit, els jutjats de guàrdia de Catalunya eren oberts. I els detinguts entraven a les presons. I no passava res. —I no va haver-n’hi, de detinguts. —Cinc. —Impressiona també el nivell d’alguns guàrdies civils. —No em podeu dir això després d’haver vist la declaració de Castellví . Tu recordes l’acudit del Gila. Intel·ligència? Eing? Al final ho va arreglar, però el primer dia Castellví va dir que els Mossos havien advertit de la possible violència. Violència? Coses terribles. Però si tu agafes l’informe del 18 d’octubre de la manifestació constitucionalista que fa Intel·ligència dels Mossos… els riscos són els mateixos. Van anar a Societat Civil Catalana a dir que la desconvoquessin? En fi. —Sou star system independentista, ara mateix. —Tu creus? Veig que és molt efímer, tot això de la fama. Val més obtenir plaça d’advocat de l’estat. La veritat és que la gent és molt amable. Jo havia fet judicis vistos, però tant com aquest potser no. Quan vaig al mercat a comprar, algunes senyores que fan la compra em vénen a saludar. I a Madrid, dels contraris, em saluden igual. L’he vist per la televisió, i m’agrada molt com ho fa. Doncs moltes gràcies. Vostè té un gos preciós.

Xavier Melero: ‘El testimoni no et pot odiar des del minut zero’

Dolors Borau és nutricionista, escriptora i responsable de l’espai gastronòmic Sopa de Lletres, al barri d’Horta de Barcelona. Parlem amb ella sobre com mantenir una dieta sana, equilibrada i econòmica durant el confinament. Creu que aquesta situació es pot aprofitar per a millorar els hàbits alimentaris i retornar a les coses més senzilles i tradicionals. Contra l’angoixa generalitzada, recomana de cuidar molts els esmorzars, menjar proteïnes i aliments que activin el metabolisme i treballar l’autocontrol amb el menjar a partir de certes pautes, però sense renunciar als capricis. ‘Tothom té dret de tenir plaers!’, defensa. I més en un moment com aquest. —Com pot canviar els nostres hàbits alimentaris la crisi del coronavirus? —Quan era petita només ens deixaven triar què menjàvem el dia del nostre aniversari, només hi havia iogurts blancs, havíem de comprar la llet fresca… Els meus pares van passar la guerra i la postguerra, sabien el valor de l’escassetat. Tot això s’havia perdut, s’havia perdut la por de tot, però ara moltes coses canviaran. Hi haurà un moment de ressaca, de consciència de com de fràgil és tot. Sincerament, no necessitava aquesta crisi, no m’ha obert els ulls… Però hi haurà un canvi molt gran i cauran molts mites en l’alimentació. —Quins? —Anirem a l’essencial. Tindrem poques possibilitats de sortir i de tenir capricis. Haurem de ser austers en tot. S’ha arribat a teoritzar tant… Que si la fruita va abans o després del dinar, que si no es pot beure aigua, que si no hem de menjar carn… Tot això, quan tenim un problema tan gran, acaba en un segon pla. Quinze dies de confinament els passa tothom, perquè tothom té un rebost mínim, però si hem d’estar confinats fins al juny haurem d’organitzar-nos bé. I les persones que eren molt exigents amb segons quines coses ara es podran trobar que aniran a comprar i no hi haurà què demanen. Es podran mantenir els hàbits dels vegans i els vegetarians, però això remourà totes les opcions i tindrem menys llibertat de triar. No ho trobo positiu, però hi haurà un procés adaptatiu, perquè és una situació de catàstrofe que ens afecta a tots. —Pot presentar cap oportunitat? —Els qui deien que no tenien temps de cuidar-se, cuinar, comprar productes de proximitat i ecològics, potser prendrà consciència. L’excusa de no cuidar-se de vegades és el temps, i ara passem moltes hores a casa. Podem tenir una oportunitat per a repensar el pla d’alimentació. 'L'excusa per no cuidar-se a vegades és el temps, i ara passem moltes hores a casa. Podem tenir una oportunitat per a repensar el pla d'alimentació' —Quina dieta recomanaríeu durant el confinament, tenint present que baixa considerablement l’activitat física? —La dieta sempre ha de ser la mateixa, una dieta saludable, que és la que s’adequa a les necessitats de cada persona. Ha de ser variada i tenir, al llarg de la setmana, tots els ingredients dels grups dels aliments, amb molta rotació de plats i tècniques culinàries. I una cosa fonamental: amb les racions adaptades a les necessitats de cadascú. Si estàs confinat i, per tant, la teva activitat física ha minvat molt, l’única cosa que has de fer és reduir les racions. No pots menjar com si fessis com abans. —Com les hem de reduir? Un quart, la meitat…? —Cadascú sap el plat que es posa, i haurà de ser menys. Encara que pensis que et quedaràs amb gana, la cosa adequada és quedar-te amb la sensació que no estàs tip. Si normalment et poses un plat ple, ara deixa que et falti un dit pels marges, dues o tres cullerades menys de cada cosa. I una regla d’or: no repetir mai, de res. Tampoc en condicions normals. Aquest extra l’acostumem a metabolitzar en forma de greix. —El nombre d’àpats diaris també ha de disminuir? —Quan ets a casa, si tens certa angoixa, malestar, preocupació o avorriment, la tendència és mirar què pots picar. Generalment serà alguna cosa que doni satisfacció. Estranyament serà una pastanaga… Quan tens la necessitat d’omplir un buit, una tristor, la pastanaga no te l’omple, perquè no té la glucosa que fa pujar l’energia. Aniràs a buscar galetes, dolços, xocolata… Coses sense interès dietètic. Hem d’intentar fer, com a mínim, quatre àpats per a endreçar aquesta ingesta i no tenir la gana sobtada que fa que t’abraonis sobre allò que tens, sense control i buscant un plaer immediat. Has d’intentar no tenir baixades de glucosa, perquè així el món no serà tan trist ni ho veuràs tot tan negre. Quan estàs molt baix de glucosa, el to general de tot l’organisme baixa, també el psicològic. Per tant, cal esmorzar, dinar, berenar poquet i sopar lleuger. 'Quan tens la necessitat d'omplir un buit, una tristor, la pastanaga no te l'omple, perquè no té la glucosa que fa pujar l'energia' —Les hores del dia importen. —Per al metabolisme no són el mateix les primeres hores del dia que les últimes. Els humans estem dissenyats per a cremar més energia durant les hores de sol. Quan cau el dia el metabolisme es posa en espera. Per això hem de menjar els aliments més energètics durant les hores del dia. Tots els farinacis, que ens aporten més energia, els hem de consumir per esmorzar i dinar. —Quin és l’esmorzar ideal? —Per a molts ciutadans l’hora d’esmorzar és la més maltractada, per falta de temps. Si una cosa ens pot oferir el confinament és l’oportunitat de fer un esmorzar en família, bo i complet, que ens canviarà la gana de tot el dia. Fer un esmorzar amb tots a taula seria fantàstic! L’ideal és preparar un suc de taronja natural i tallar una peça de fruita a rodanxes per a tots. Això no vol dir menjar-se’n una de sencera, però sí un mínim que donarà moltes vitamines. La vitamina C és molt estimulant, desvetlla i dóna molta energia mental. A més d’això, el pa. No hi ha res com el pa. És farina, llevat, aigua i sal, zero greix. Cent grams de pa, que és un entrepà molt gran, són 265 quilocalories. Un croissant en són 400! Per tant, convé esmorzar entrepans o torrades, i el pa pot ser integral, que és més saciant, de llavors, de fibres… Pot ser amb pernil, llonganissa, formatge… S’ha d’anar variant. També amb mantega i melmelada. Per què no? I es pot donar pa amb xocolata als nens, que és més saludable que les galetes o els cereals ensucrats. —Molts adults també tenen l’hàbit de les galetes i els cereals… —Si els agraden molt poden esmorzar allò que comentava i afegir-hi un petit grapat d’aquests cereals. Passes amb menys, però igualment tens el plaer d’haver-ne menjat. Ara la gent té temps de fer tot això. I un esmorzar així es triga molt més a metabolitzar i pair que no pas els cereals o les galetes, que tenen molt més sucre, la metabolització és molt més ràpida i al cap de dues hores ja es té gana. Amb això aguantes perfectament fins a l’hora de dinar i passes el matí ple d’energia. I a tot això també cal afegir els lactis. 'Si una cosa ens pot oferir el confinament és l'oportunitat de fer un esmorzar en família, bo i complet' —Últimament tenen mala fama. —Han caigut en desgràcia, com els ous, i no ho entenc. És una cosa cíclica. Diuen que no hi ha cap mamífer que prengui llet en créixer, però tampoc no n’hi ha cap que llegeixi i escrigui. En èpoques de fam, els homínids només podien beure la llet de la cabra. Els qui van adaptar-se a beure’n, van sobreviure i els que no, selecció natural. Els descendents de pastors que van fer l’adaptació genètica per pair els làctics no tenim cap problema de beure llet. Però a algunes persones els crea molt malestar perquè no tenen aquesta herència genètica d’adaptació a la digestió de la lactosa en adults. En aquests casos no cal forçar, però si no, cap problema. També es diu que les algues, per exemple, tenen més calci, però el calci de la llet que va unit a les molècules de la vitamina D el fixem ràpidament als ossos. El de les algues, els fruits secs o els llegums ens costa molt més, i no l’absorbim totalment. No és una qüestió de quantitat, sinó de biodisponibilitat. —Continuem amb la dieta per al confinament. Després d’esmorzar què convé? —Potser no cal fer un esmorzar a mig matí, sinó dinar més d’hora, a quarts de dues. És el moment de fer plats que aportin energia perquè durant la tarda potser es juga amb els nens, es balla, es fa gimnàstica en línia… És el moment de fer aliments rics en farinacis: pasta, arròs, patates, llegums, cereals com la quinoa… I després la proteïna. Ara això està molt mal vist, però una alimentació saludable es basa en un primer plat a base de farinacis i un segon de proteïna: pollastre, peix, hamburguesa, truita… Menys els llegums, que podrien ser un plat únic. Els vegetarians han d’introduir proteïna vegetal. Si no mengem la proteïna, n’anirem coixos, i com que no fem gaire exercici, muscularment ens en podem ressentir. És molt important per als nens, també. L’hormona del creixement necessita proteïna. Quan hi ha fam no es creix, per això els nostres avis eren baixets… A més, si treus la proteïna i menges només un plat, segur que serà molt més abundant, amb massa quilocalories. Cent grams de carn són 100 calories, mentre que allò que aporten cent grams de farinacis en són 260 o 300. —I com s’han de repartir aquests farinacis durant la setmana? —Dilluns fas pasta, dimarts llenties, dimecres patates al forn, dijous arròs, divendres pasta, dissabte arròs, diumenge cigrons… Dues vegades a la setmana de cada cosa. També és interessant de preparar l’arròs i la pasta de manera que hi intervinguin les verdures. Si en comptes de comprar una salsa de tomàquet preparada fas un sofregit de ceba i tomàquet, amb una mica de carbassó, pastanaga o xampinyons, molt millor. Baixarà la quantitat de pasta i pujarà la de verdura. 'Si no mengem la proteïna anirem coixos d'aquest nutrient, i com que no fem gaire exercici, muscularment ens en podem ressentir' —Passem al berenar: quines opcions recomaneu? —Amb les criatures, es pot fer berenar-sopar, un berenar que sigui un sopar amb tota la família, com es fa a la resta d’Europa. Així no te’n vas a dormir amb la panxa tan plena. Fas un plat únic amb els nens: una sopa, una truita amb una torrada… I després els nens poden fer ressopó: iogurt, un got de llet… Si es fa berenar normal, hauria de ser a quarts de cinc, si s’ha dinat a quarts de dues. Convé un iogurt amb fruits secs, perquè tenen omega 3, antioxidants, fibra… Té bífidus i és molt recomanable per al bon funcionament dels budells, més en un moment com aquest, en què la manca d’activitat física pot provocar estrenyiment. També es pot menjar una peça de fruita o un got de llet. I els nens poden sucar dues galetes o posar-se un grapat de cereals, no passa res, però ha de ser contingut. Es podria aprofitar per sopar entre les vuit i dos quarts de nou. —Què hauríem de sopar? —Sopes o cremes de verdures, de carbassó, de carbassa, de porros, de xampinyons… La verdura de tota la vida, també: patata i mongeta tendra, patata i bleda, coliflor gratinada al forn, escalivada, espinacs… La verdura al vespre és ideal, perquè aporta molt poques quilocalories i no és carregada de glucosa. La patata bullida, a més, té moltes menys quilocalories que no la pasta. Després també convindria menjar una truita, un pit de pollastre a la planxa, una hamburguesa petita, un tall de peix al forn, a la planxa, arrebossat… Així afegim aquesta proteïna, que dóna una digestió més lenta i no fa passar gana. No te’n vas a dormir com quan menges només una poma i un iogurt, cosa que no aconsello ara. —Per què? —Perquè pot aportar molta tristesa. Necessitem un tipus d’aliments que ens activin el metabolisme i la termogènesi: sopa o verdura calenta, truita a la francesa… Això activa el metabolisme i vas a dormir amb més benestar intern. No són moments per a potenciar la tristesa, perquè ja ens ve de fora. 'Necessitem un tipus d'aliments que ens activin el metabolisme i la termogènesi' —Els dolços i els snacks en moderació poden ajudar a mantenir la felicitat? —Els preveig absolutament. Tothom té dret a tenir plaers! Allò que és menys necessari ens ve molt de gust. I com més ens castiga la vida, més de gust ens ve. Acceptem-ho i controlem-ho. Ara, hi ha un nivell d’angoixa brutal i potser no estem disposats a renunciar-hi. No cal renunciar-hi, però sí pautar-lo. Es pot introduir la xocolata a l’esmorzar, però no una rajola sencera, sinó quatre preses. Has de tenir el pacte amb tu mateix que ho compliràs. T’has de permetre els extres, però en els dies i moments que triïs, perquè si perds el control et sentiràs malament, i no cal que afegim més malestar. Per postres, sempre és millor la fruita, per més que diguin que s’ha de menjar abans, és bona sempre. Si vols unes postres dolces per dinar, potser és millor deixar-les pel cap de setmana. Amb coses com la pizza, si és de qualitat, cap problema. No és cap altra cosa que un farinaci amb tomàquet, verdures o pernil i amb el calci del formatge. —Però se solen menjar divendres o dissabte a la nit. No seria millor per a dinar? —És igual, també hem de ser feliços… Si tota la setmana has fet un sopar de verduretes, divendres o dissabte a la nit et pots menjar una pizza i beure una cerveseta. I combinar-ho amb unes patates xips i un bon plat d’amanida per a menjar menys quantitat de pizza. No et quedaràs amb gana i tindràs el plaer. 'Ara hi ha un nivell d'angoixa brutal i potser no estem disposats a renunciar als dolços, però hem de pautar-ne la ingesta' —Una altra qüestió és com cuinar i organitzar-nos tenint present que convé sortir poc a comprar. —Podem fer una graella de menús entre tots. Així sabrem què necessitarem aquella setmana i podrem calcular i anar a comprar amb la llista amb allò que cal, sense badar i tocar coses. Si tens un rebost petit, millor comprar oli i llet per només una setmana i no buidar els súpers, com s’ha fet. També pot ser una oportunitat perquè tothom participi en el procés culinari, una bona eina per a passar l’estona i enfortir vincles. —També pot ser un bon moment per a potenciar la cuina d’aprofitament? —Sí, ara l’haurem de fer cada dia. Agafar allò que no recordàvem que teníem al congelador. Si has fet verdura a la nit i te’n sobra, l’endemà la pots saltar amb un all laminat i uns trossets de bacó. Si t’han sobrat salsitxes, pots fer unes torrades al forn amb xampinyons i tomàquet. Si t’han quedat llenties, pots fer una mica d’arròs bullit i barrejar-les. Si tens una mica d’escalivada, pots fer una massa de pizza i tens una coca. Si a més tens una llauna de sardines, tens una coca de recapte. Si una fruita s’ha posat lletja es pot fer macedònia. Dotze maneres de lluitar contra el malbaratament alimentari —Ara hi ha temps per a cuinar més els llegums, també. —Requereix temps i estona. Cigrons i mongetes s’han de deixar en remull tota la nit, amb l’aigua sobrepassant-los. I cal posar una cullerada petita de bicarbonat, perquè faci més flonges les membranes i es cogui millor. L’altre gran secret és que sempre cal coure’ls amb l’aigua freda, si no queden durs. I cal anar traient amb una escumadora l’escuma que fan al principi. El llorer ajuda que no siguin tan flatulents i coure’ls amb l’olla a pressió ajuda a fer-ho més ràpidament. —La crisi del coronavirus implicarà problemes econòmics. De quina manera es pot tenir una dieta equilibrada sense aliments gaire cars? —Els llegums són un grandíssim recurs. Només que els combinis amb una mica de pollastre, xoriço o botifarra, la barreja de la proteïna vegetal amb la proteïna animal té tant valor biològic com un tall de carn gran, i a molt menys cost. La pasta de blat i el pa també tenen molta proteïna. Un tall de pa amb formatge per esmorzar té proteïna vegetal i animal, una barreja boníssima amb què han crescut moltes generacions. També és important l’aprofitament. —Però la carn i el peix alimenten molt i sovint són cars. —La carn no tant, perquè quan parlo de carn parlo de pollastre, gall d’indi, conill, porc… No solament vedella. El peix sí que picarà més, perquè la crisi arrasarà la pesca. Hi ha el recurs del peix congelat, que tampoc no és barat. Es pot fer menys vegades a la setmana, però mantenir-lo algun dia. Hi ha una proteïna molt barata i d’un valor bestial, que no hem tingut mai en prou prestigi: els ous. Si no tens cap malaltia i ets jove, pots menjar un ou diari. I si tens malalties, tres o quatre ous a la setmana. S’han tirat a terra totes les teories que diuen que provoquen colesterol. També es poden utilitzar llaunes de tonyina per a les amanides, però no cada dia, per l’alt contingut en mercuri. Les llaunes de sardina, que no tenen mercuri, també són un bon recurs. Haurem de tirar d’aquest rebost de les conserves que tenien els nostres avis.

Dolors Borau: ‘Hi haurà un canvi molt gran i cauran molts mites en l’alimentació’

Nil Monró explica que va ser el segon malalt pel coronavirus 2019 que es va detectar al Principat. Això va ser fa dues setmanes, però encara resta en quarantena, esperant que dos tests consecutius de detecció del virus (PCR) surtin negatius. Aquest és el protocol per a donar d’alta un infectat. Monró, de vint-i-dos anys, estudia publicitat i relacions públiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i a les estones lliures es dedica a crear contingut de moda a Instagram, on acumula més de cinquanta mil seguidors. Per això va anar a Itàlia, on va assistir a la setmana de la moda de Milà. En tornant, va començar a sentir els símptomes, va telefonar al 061, li van fer proves a l’Hospital Clínic i li van confirmar que tenia la infecció. Ens respon a les preguntes aïllat en una habitació del Clínic. —Com us trobeu? —Ara estic millor, els símptomes van desapareixent a poc a poc. —Comencem pel principi. Com ho vau detectar, que teníeu coronavirus? —Tot just tornant de Milà, on vaig estar-hi quatre dies per assistir a la setmana de la moda, vaig començar a sentir un malestar general. Sobretot mal de cap i febre. Vaig trucar al 061 per demanar què havia de fer. Em vaig adreçar a l’Hospital Clínic, van avaluar el cas, em van aïllar i em van fer les proves. Hores després em van dir que la prova havia sortit positiva i que tenia la Covid-19. —Sabeu com us vau infectar? —La veritat és que no, suposo que en algun moment durant el meu viatge a Milà, però no en sé el moment exacte. —Què vàreu pensar quan us van confirmar que us havíeu infectat de coronavirus 2019? —Jo ja coneixia el coronavirus. Una de les meves millors amigues és xinesa. A l’estiu tenia previst d’anar de viatge amb ella i unes amigues. Estàvem pendents de la situació i al final vam decidir de suspendre’l. En aquell moment ni m’imaginava que em tocaria viure tot això en primera persona. Quan em van dir que la prova era positiva, em vaig espantar una mica. —És clar. —Creia que em dirien que el test havia anat bé, que sortiria negatiu i que tenia un simple refredat. No havia pensat mai que em trobaria en aquesta situació. No sabia què passaria a partir de llavors, estava desconcertat. El virus és nou i hi ha coses que encara no se saben amb un cent per cent de seguretat, per això és obvi que em preocupés. Però el doctor em va explicar que, essent jove, no tenia risc, i això em va tranquil·litzar. —Familiars i amics vostres els van haver d’aïllar? —Per sort, la gent del meu voltant està bé perquè quan vaig arribar a Barcelona, no vaig veure ningú i vaig anar directament a l’hospital. Tret d’un amic, que em va dut amb cotxe des de l’hospital i s’ha quedat dues setmanes en quarantena. —Quants dies fa que hi esteu, en quarantena? —Vaig començar el 25 de febrer. D’ençà que vaig arribar a l’hospital no he sortit d’aquí. Els professionals sanitaris m’atenen molt bé, estic molt content per la manera com aborden el problema i com em tracten. —Què és el pitjor d’estar en quarantena? Com s’afronta psicològicament? —Sóc molt positiu, no sabria dir-vos què és la cosa pitjor. Potser trobo a faltar sortir i fer mil coses al dia, perquè no estic mai quiet. Psicològicament, has de ser fort i entendre la situació, tenir informació a la mà per estar tranquil i mantenir la ment ocupada durant el dia. S’acabarà quan dues proves seguides surtin negatives. Suposo que ja em falta poc. —Com us poseu en contacte amb la família? —Hi parlo per WhatsApp i videotrucades per Facetime. Sempre els informo que estic bé, què menjo, quines proves em fan… —Per què vau decidir d’explicar el vostre cas a les xarxes? —Per diversos motius. En primer lloc, perquè els meus seguidors estaven preocupats i em demanaven contínuament si era jo la persona que havia estat infectada a la Fashion Week de Milà. Es van fer públiques les meves dades –edat i dates del viatge– i gent del meu entorn va lligar caps. Com a creador de continguts, he de ser transparent amb els qui confien amb mi. També em venia de gust informar en primera persona i aportar un punt de vista diferent del dels mitjans. Comunicado #coronavirus pic.twitter.com/czgeeCvFag — Nil.Monró (@nilmonro1) February 28, 2020 —Suposo que les xarxes són ara mateix la vostra finestra al món. Hi detecteu molt alarmisme o és raonable? —Hi detecto un cert alarmisme, sí. I a vegades sembla excessiu. El problema dels mitjans és que hi dediquen tant de temps que la gent ja no ho diferencia d’allò que és realment important. Escolta però no hi dedica atenció. En la prevenció, com ara rentar-se les mans amb sabó, la gent no hi pensa, i van directament al supermercat a comprar gel desinfectant. Hem de ser responsables i saber quan hem d’actuar. Està bé que fem broma, i jo mateix en faig, però recordem que el virus causa problemes greus. Al cap i a la fi, cadascú ha de ser responsable dels seus actes. Si visc amb la meva àvia de noranta anys, doncs potser no sortiré de festa o em prohibiré d’anar a llocs amb gaire gent per a evitar el contagi. No t’has d’esperar que el govern et digui que no surtis de casa. Si tu creus que pot ser perillós, fes tu mateix la quarantena i evitar els actes multitudinaris.

Quinze dies en quarantena pel coronavirus: ‘Psicològicament has de ser fort’

Les reaccions internacionals al procés d’independència de Catalunya arribaran abans de les capitals dels estats membres que no de les institucions europees. Ho diu el representant del govern de la Generalitat davant la UE, Amadeu Altafaj, que explica en aquesta entrevista que l’interès de partits polítics, parlaments i ambaixadors de diversos països europeus a Madrid ha anat creixent i han anat interpel·lant les autoritats catalanes sobre el procés cap al referèndum. Perquè el ‘referèndum o referèndum’ ha arrelat internacionalment. El referèndum català és a l’agenda, diu Altafaj. I indica un element de gran importància: la perplexitat creixent sobre com ha gestionat el govern espanyol el conflicte. —Quin impacte pot tenir el Brexit en el procés a Catalunya? —És l’enèsima confirmació que les tensions que hi ha entre el Regne Unit i Escòcia i les que hi ha entre Catalunya i l’estat espanyol haurien de trobar una sortida per mitjà del diàleg polític. El Brexit és una demostració que la UE ha d’encarar canvis geopolítics molt profunds i que ho fa sempre seguint uns mètodes basats en el diàleg polític. A ningú no se li va acudir de consultar el tribunal de justícia de les comunitats europees per veure què s’havia de fer i com s’havia d’interpretar l’article 50. —La topada amb Espanya per Gibraltar pot fer que el Regne Unit vegi amb més simpatia el procés català? —Crec que el Regne Unit té molts problemes, ara, començant pel Brexit. El cas català pot ser una variable més, i alguns poden estar temptats –i ja ho hem vist aquests dies– de fer servir la variable de Catalunya per a contestar les provocacions espanyoles sobre Gibraltar. Els catalans hem de ser especialment curosos de no ser utilitzats com a moneda de canvi. Això ja ha passat segles enrere en la història de Catalunya. —No pot ser positiu? —El context del Brexit pot tenir avantatges si el sabem aprofitar, perquè posa el cas català en una posició més visible i rellevant. Ens acostem una mica al context de la tardor del 2014, quan es va fer el primer referèndum escocès i quan la consulta catalana va entrar en la fase final. I cal aprofitar aquesta situació per sensibilitzar les capitals europees i les institucions de la UE que sempre és millor tractar de les qüestions a temps i no quan ja hi ha hagut una trencadissa. —Sempre hem vist Escòcia com un possible precedent, però ara, amb el referèndum, el precedent pot ser Catalunya. El Regne Unit ens pot veure per això com un problema? —El govern escocès ja ha deixat ben clar que no exclou la possibilitat d’un referèndum unilateral si persisteix l’oposició de la primera ministra britànica. No han esperat que hi hagués el referèndum català del setembre. Hi pot haver una interacció important, però que des de Catalunya no se’ns vegi com una pilota que va d’una teulada a una altra. És important que mantinguem la previsibilitat en els nostres actes: mantenir els calendaris, les ofertes de diàleg que s’han fet malgrat haver arribat al final del carrer. Però a escala europea no som pas al final del carrer. —I com ens veuen a Europa ara? —Veiem que hi ha una sensibilitat que es fa més palesa amb els intercanvis que tenim sobretot amb els ambaixadors estrangers a Madrid, i també en contactes que tenim amb parlaments nacionals. Clarament hi ha hagut un creixement exponencial d’aquests contactes. I fins tot ha passat al parlament europeu, que és un dels terrenys més difícils. Cada vegada hi ha més interès a fer-se una idea de què pot passar, no solament tenint en compte la versió del govern espanyol, que s’ha comprovat que no és fiable, sinó també amb les autoritats catalanes. —Hi ha més sensibilitat ara a Europa per a saber què farà el govern amb el referèndum? —En termes d’agenda setting polític, des de final de l’any passat i aquest començament d’any han estat crucial. El missatge de referèndum o referèndum ha arrelat. Ho hem vist en els informes que fan les grans agències de comunicació, els setmanaris internacionals de referència, les institucions financeres internacionals, també del sector privat, que en els seus calendaris, en els esdeveniments decisius del 2017, la gran majoria hi tenen el referèndum català. S’ha aconseguit una cosa molt important: l’existència política, que s’ha consolidat, i la gairebé certesa que hi haurà referèndum. —Una altra cosa és saber amb quines condicions es farà el referèndum. —Sí, però la determinació que el poble de Catalunya serà consultat en circumstàncies de tensió ambiental important per la pressió de l’estat espanyol l’ha assumida un gran nombre d’actors públics i privats en l’àmbit internacional. Fotografia: Jordi Carreño. —Sembla que el Brexit ha consolidat el fet que les capitals prenen més importància que no la Unió. Això ens afavoreix? És més fàcil de parlar amb les capitals que no amb Brussel·les… —Sens dubte. Però la gent no té aquesta percepció; té la UE una mica mitificada, per bé i per mal. Al capdavall, la UE continua essent un grup privat d’estats essencialment. I es nota molt, quan hi ha tensions, que el primer reflex és intergovernamental; s’ha vist amb la crisi dels refugiats, i ho veurem amb el Brexit quan la negociació s’engegui. —En relació amb la qüestió catalana, la Comissió podria prendre una posició difícil de tombar, i en les capitals la unanimitat és descartable; ni a favor de Catalunya ni en contra. Hi haurà debat. —Una raó de més per a la Comissió de no entrar en aquestes aigües tèrboles. Seria la primera que rebria. Una Comissió que es troba contra les cordes per l’austeritat, el Brèxit, la crisi dels refugiats…, la darrera cosa que vol és entrar en una picabaralla on seria la primera víctima col·lateral. —Per tant, els catalans haurien de presentar la batalla en els vint-i-set governs… —A les capitals. Ho veiem també en les reaccions que tenim en la nostra acció exterior. Els resultats més visibles són no tant en governs, que els és més difícil de prendre posició, sinó en parlaments nacionals i partits polítics. Cada setmana gairebé tenim una notícia de noves adhesions. Hem vist Die Linke, però en els parlaments nacionals hi ha el danès, el suís, a Irlanda, a Westminster recentment… El president Puigdemont ha anat als EUA i no ha tingut cap problema a entrevistar-se amb la persona que presideix el subcomitè d’Afers Europeus al Congrés… I n’hi ha més, que no surten als mitjans de comunicació perquè se’ns demana una certa discreció. —El diàleg és fluid? —Sobretot des d’aquest darrer any; amb l’etapa tan incerta de desgovern a Madrid va començar un procés d’inquietud i de cerca de fonts d’informació més àmplies que ens ha portat on som avui, en un diàleg molt fluid amb interlocutors d’Europa i de fora d’Europa. —El govern espanyol és vist com un factor de risc per a l’estabilitat a Brussel·les? —Sí. Crea perplexitat que no hi hagi una presa de control polític amb Catalunya. Els costa d’entendre que un govern amb majoria absoluta, que hauria pogut oferir compromisos sectorials i que objectivament el 2012 podia reprendre el control de la situació, no ho fes. I ara això ja no és realista. A fora els costa d’entendre com, tenint totes les eines a l’abast i un cert confort polític, el govern espanyol no hagi estat capaç de gestionar-ho políticament i hagi recorregut a qualsevol altre mitjà tret del diàleg polític: els tribunals, la guerra bruta, els cossos de seguretat de l’estat, la premsa amb els nivells deontològics més baixos…. fins i tot el bullying polític en política exterior, amb els països més vulnerables. —La UE es pronunciarà si l’estat espanyol intervé Catalunya? —Les reaccions vindran abans de les capitals dels estats membres que no de les institucions europees, i abans dels parlaments i partits polítics que no dels governs. Els governs comencen a desenvolupar les actuacions d’una manera més discreta, amb preguntes cada vegada més explícites i insistents sobre els diversos membres del govern espanyol. Cada vegada es fan més preguntes i cada vegada són més directes. Privadament. Però arribarà un moment que davant d’una situació que pot implicar un risc d’inestabilitat política i fins i tot riscs financers per a empreses dels nostres socis europeus, per a inversors, per a ciutadans d’aquest països, la pressió augmentarà i serà com més anirà més visible. —Quins són els països que veuen amb més bons ulls el procés català? —Ho podríem dir, però no ho diem gaire. No en una entrevista. És cert que hi ha un bon nombre d’estats de la UE que per la seva història però també per la qualitat de les seves democràcies s’interroguen, expressen perplexitat perquè això no es gestiona amb la política sinó amb la justícia. Fotografia: Jordi Carreño —I alguns d’aquests països són víctimes d’aquest assetjament polític que comentàveu… —En el cas dels països bàltics és evident. Un exemple és el que va passar a l’ex-primer ministre de Letònia, Drombovskis; l’operació matussera que se li va muntar amb un fals informe policíac que va acabar al setmanari Interviú. I això per exercir-li una pressió inacceptable. Aquests països viuen sota una amenaça certa de Rússia, i la protecció que l’OTAN els ofereix ha estat aprofitada per l’estat espanyol per ser-hi més present i per tenir un altre element a l’hora de fer palanca i evitar aquests possibles pronunciaments positius. —Margallo parlava dels favors que deu Espanya. Sabeu a quins favors es referia? —Això que deia Margallo era una cosa que ens trobàvem en el nostre dia a dia en l’acció exterior; en reunions que teníem tancades i vint-i-quatre hores abans saltaven sense cap explicació lògica; en actes convocats que es desconvoquen… Però és bo que els nostres interlocutors en tinguin confirmació de qui era el cap de la diplomàcia espanyola; confirma que utilitzava tot l’aparell diplomàtic de l’estat espanyol, el centenar d’ambaixades, per boicotar l’acció exterior d’una comunitat autònoma espanyola que, segons la constitució i el TC, pot tenir relacions exteriors i representació a l’exterior. Hi ha preguntes a fer al senyor Margallo i al seu successor, però també els parlamentaris d’aquests països haurien de demanar a quins compromisos van arribar amb el senyor Margallo a esquena dels parlaments respectius. I no són tan sols els països bàltics, sinó més països fora de la UE. —Teniu constància de reaccions de més països molests pel que va dir Margallo? —Ens consta. Aquest episodi demostra per què el canvi de Margallo per Dastis era un element cabdal: el canvi d’un polític difícil de controlar, fins i tot per la Moncloa, per un diplomàtic. Un diplomàtic segueix instruccions; no fa política en el sentit creatiu de l’acció política. Dastis és un bon diplomàtic, lleial i relativament eficaç. Garanteix que la política exterior es dissenya a la Moncloa i no al Ministeri d’Afers Estrangers. Dit això, el vaixell fa aigües en afers com el de Gibraltar i el Brexit, en què les pulsions d’alguns alts càrrecs i eurodiputats del PP defugen aquest control. —Malgrat les sortides de to, la diplomàcia espanyola ha estat efectiva? Us ha tancat gaire portes? —Al final no les tanca. De vegades fins i tot ens serveix de prova material d’allò que explicarem als llocs. Un exemple: l’acte del parlament europeu. El fet que es posi per escrit en un correu electrònic la petició als diputats del PP europeu per part del PP espanyol perquè no vagin a un acte del seu parlament és una demostració del que el president, Romeva i Junqueras van explicar aquell dia. És a dir, és inconcebible per a una democràcia de la UE que a un diputat li prohibeixin d’anar a escoltar un polític elegit democràticament d’un estat membre. Això no tan sols es fa, sinó que es posa per escrit i es distribueix. És cert que hi ha obstacles i que hi ha diputats que van deixar de venir a aquella conferència per no tenir problemes, però van enviar-hi els seus assistents i van estar encantats d’haver rebut els texts traduïts a diversos idiomes l’endemà de la conferència. Crec que aquestes actuacions són contraproduents per a qui les inspira. —Espanya té més maneres d’actuar, i té alts funcionaris en llocs estratègics de les institucions europees. —Els funcionaris europeus, i parlo amb coneixement de causa perquè hi vaig ser deu anys, han de servir l’interès general europeu. Dit això, fins i tot a la Comissió Europea hi ha molts funcionaris que no tan sols creuen sinó que exerceixen el fet que es tracta d’un club d’estats. I alguns amb un excés de zel, en el cas dels funcionaris espanyols. No solament a la Comissió, sinó al Parlament Europeu. Hi ha actuacions que no cal que siguin inspirades des de Madrid sinó que alguns funcionaris espanyols, per fer mèrits o perquè hi creuen, hi contribueixen activament dissuadint o fins i tot espantant responsables polítics de les institucions europees per mantenir una reunió o una altra. El fet que el president Juncker avui encara no s’hagi reunit amb el president de la Generalitat demostra fins a quin punt és fràgil la Comissió Europea.

Amadeu Altafaj: ‘Els catalans hem de vigilar de no ser moneda de canvi amb Gibraltar’

Avui al migdia han aparegut clavells vermells damunt les taules del jutjat número 13 de Barcelona. El jutge d’instrucció d’aquest jutjat, Juan Antonio Ramírez Sunyer (1947), és l’home de setanta anys que ahir va ordenar de detenir els catorze alts càrrecs del govern català. La majoria, avui, encara estan privats de llibertat. Doncs aquest matí algú ha pensat a omplir les taules del jutge Ramírez Sunyer de clavells vermells, un dels símbols de la lluita catalana en favor del referèndum. Les mateixes fonts judicials que han facilitat la fotografia dels clavells a VilaWeb indiquen que, així que el jutge ha vist els clavells, ha demanat de tenir un membre del servei de seguretat al jutjat número 13. El jutge Ramírez hauria de jubilar-se ara, als setanta anys, però va demanar d’allargar la vida laboral fins als 72. Li ho van concedir. Aquest és el mateix jutge que va ordenar d’interrogar Joan Ignasi Elena, del Pacte Nacional pel Referèndum, d’entrar al Teatre Nacional de Catalunya o de provar –sense èxit– d’encausar el director general dels Mossos per no haver evitat la xiulada a l’himne espanyol. Un perfil documentat d’aquest home el podeu llegir a la seva entrada a la Viquipèdia, i també en aquest perfil de la Directa. Ací es recorda que el jutge Ramírez Sunyer va fer detenir vint-quatre dies Sergi Rubia, un casteller de Barcelona, a causa dels fets de can Vies. La notícia de la Directa diu: ‘El magistrat que ara persegueix independentistes anys enrere va ser la bèstia negra d’anarquistes i okupes.’ Teòricament, la causa de l’1-O la instrueix el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però en canvi les detencions d’ahir no són cosa seva, sinó del jutge Ramírez Sunyer. Aquest jutge investiga des del mes de febrer, i sota secret de sumari, els preparatius del referèndum, després d’haver admès a tràmit la denúncia presentada pel partit d’ultradreta Vox i l’advocat Miquel Durán contra el jutge Vidal. Ahir va ordenar les detencions d’alguns membres del govern que organitzaven el referèndum d’autodeterminació. I avui s’ha trobat clavells vermells a la taula.

Clavells per al jutjat número 13

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, sotmetrà a la decisió de la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Barcelona el fet de tornar a col·locar a la façana de la casa de la ciutat el llaç groc en solidaritat amb els presos sobiranistes, tal com ha explicat el regidor de BComú Joan Subirats en una entrevista de Catalunya Ràdio. Aquest serà una de les primeres qüestions de debat entre els dos nous socis de govern municipal, BComú i el PSC, perquè els primers van ser partidaris de col·locar-lo a l’anterior mandat, mentre que els segons no. Així mateix, val a dir que ERC i JxCat sí que hi són favorables i que formen majoria amb BComú, per la qual cosa el llaç groc podria tornar a la façana. Subirats, que ha explicat que serà tinent de batlle, també ha assegurat que l’ajuntament mantindrà les acusacions contra les càrregues policíaques del Primer d’Octubre. Ha confiat que Colau no solament podrà arribar a acords amb els seus socis, el PSC, sinó també amb ERC, i ha apel·lat a la seva condició de força d’esquerres: ‘Hi ha molts punts de coincidència amb les altres dues forces d’esquerres, el PSC i ERC.’ També ha defensat la col·laboració tant amb el PSC com amb ERC, malgrat les discrepàncies d’aquestes últimes setmanes amb els republicans: ‘La realitat és diversa i plural. No és el moment de governs monolítics.’ A més, ha plangut el regidor de JxCat Quim Forn, en presó preventiva del 2 de novembre de 2017 ençà: ‘Mantenim una bona relació amb Quim Forn. Em sap molt greu la situació en la qual es troba.’ Subirats ha explicat que Colau ja va signar ahir uns quants decrets provisionals perquè l’ajuntament comencés a funcionar i ha exposat que es dóna quinze dies per a acabar de tancar l’acord amb els socialistes mitjançant el qual entraran al govern. Ha afirmat que és ‘de suposar’ que Collboni, el cap del PSC a l’ajuntament, serà tinent de batlle. Ha afegit que és previsible que n’hi hagi quatre o cinc més, tal com al mandat anterior. Primer nomenament Colau ja ha nomenat nova gerent municipal. Serà Sara Berbel, fins ara Directora General de Barcelona Activa i gerent de Política Econòmica i Desenvolupament Local de l’Ajuntament. El nomenament de la màxima figura de l’estructura executiva municipal, és un dels primers decrets que ha signat Colau després de ser proclamada ahir batllessa. Berbel substitueix en el càrrec a Jordi Martí, que és des de dissabte nou regidor de l’Ajuntament. Colau ha destacat el perfil de Sara Berbel per liderar aquesta posició, fent especial èmfasi en la seva aposta per implantar polítiques feministes i d’igualtat.

Colau consultarà a la Junta de Portaveus si ha de tornar a col·locar el llaç groc a la casa de la ciutat

El president Carles Puigdemont ha respost a la confessió que fa l’ex-president espanyol Mariano Rajoy al seu darrer llibre. Rajoy hi diu que haurien aplicat el 155 per més que el 26 d’octubre del 2017 Puigdemont hagués convocat les eleccions, en compte d’haver fet la declaració d’independència. En un escrit a Instagram, Puigdemont diu que ‘cau un altre gran mantra contra nosaltres’. I afegeix: ‘No només ens van mentir després del referèndum de l’1-O sinó que feia més d’un any que preparaven d’amagat l’aplicació del 155.’ Heus ací el text sencer: «El 26 d’octubre de 2017 només era una sospita fonamentada; ara ja tenim la confirmació: mentre uns ens pressionaven per fer-nos creure una falsa voluntat de negociació, els altres anaven afinant la maquinària repressiva. Amb la confessió de M.Rajoy cau un altre gran mantra contra nosaltres. Però és fins i tot pitjor. No només ens van mentir després del referèndum de l’#1oct sinó que feia més d’un any que preparaven d’amagat l’aplicació del 155. Si repasseu l’hemeroteca, veureu la magnitud del cinisme. Un any dient que volien parlar, que ho aparquéssim tot perquè volien negociar, que si fèiem el següent pas, seria impossible el diàleg, que anéssim a Madrid a explicar-nos, que res de referèndum però que podíem parlar de modificar la Constitució, que si no declaràvem la independència, no hi hauria 155… però tot s’acaba sabent. Al final, el temps posa les coses –i les persones– al seu lloc. I en aquesta batalla nosaltres seguim dempeus, amb un aprenentatge impagable a l’esquena i més forts que mai. Seguim.’ View this post on Instagram El 26 d'octubre de 2017 només era una sospita fonamentada; ara ja tenim la confirmació: mentre uns ens pressionaven per fer-nos creure una falsa voluntat de negociació, els altres anaven afinant la maquinària repressiva. Amb la confessió de M.Rajoy cau un altre gran mantra contra nosaltres. Però és fins i tot pitjor. No només ens van mentir després del referèndum de l'#1oct sinó que feia més d'un any que preparaven d'amagat l'aplicació del 155. Si repasseu l'hemeroteca, veureu la magnitud del cinisme. Un any dient que volien parlar, que ho aparquéssim tot perquè volien negociar, que si fèiem el següent pas, seria impossible el diàleg, que anéssim a Madrid a explicar-nos, que res de referèndum però que podíem parlar de modificar la Constitució, que si no declaràvem la independència, no hi hauria 155… però tot s'acaba sabent. Al final, el temps posa les coses -i les persones- al seu lloc. I en aquesta batalla nosaltres seguim dempeus, amb un aprenentatge impagable a l'esquena i més forts que mai. Seguim. #NoSurrender ✊ #CatalanRepublic #FreeTothom 🎗 A post shared by Carles Puigdemont🎗 (@carlespuigdemont) on Dec 3, 2019 at 12:31am PST

Puigdemont reacciona a la confessió de Rajoy: ‘Feia un any que preparaven d’amagat el 155’

Desempallegar-se de l’Alguer, una volta coneguda, no és pas gens fàcil. Com una teranyina que avança i teixeix, lentament però amb força i sense aturar-se, l’Alguer sempre torna. I atrapa. Ja ho escrivia els anys seixanta Antoni Simon Mossa (1916-1971), el prestigiós arquitecte sasserès, un dels més grans sobiranistes sards (que, atenció, somiava uns Països Catalans federats amb Sardenya i Còrsega; per prendre’n nota): ‘Qui t’ha conegut una volta, mai no podrà allunyar-se de tu.’ Els algueresos, de fet, havent sopat, tot passejant per la muralla o caminant muntanya amunt pel carrer del Carme (que la italianització malda per convertir en Via Cavour), sovint s’acaben despenjant amb un ‘aiò, un darrer mirto, no?’. És a dir, vinga, va, una última copa. En concret, una copa de licor de murtra que, per als neòfits, i això ja ho ha dit més d’un, és probablement l’única beguda capaç, en una sola glopada, de concentrar de la manera més equilibrada i subtil possible totes les aromes i el sabor de la Mediterrània. Això sí, si és de fabricació casolana, molt millor. Fins i tot, la hipotètica caparra que se’n derivi, segons com, diuen que pot arribar a tenir regust de segle XIV, de batalla marítima a Port del Comte, de mestral barrejat amb aigua salada, màquia i fonoll. Simon Mossa també descrivia la ciutat de la següent manera: ‘L’Alguer no és una ciutat convencional i no pot tenir una història convencional com cap altre poble medieval de la llunyana, de la llunyaníssima més ben dit, Europa. L’Alguer és fora de temps.’ I això, precisament aquesta sensació de fora de context, de rara avis, tant geogràfica com temporal, és sovint la primera (o segona) percepció del visitant. Sensació que, de desconcertant, amb prou paciència, esdevé deliciosa. Com diu el poeta valencià Joan Elies Adell a la seva fantàstica Guia Sentimenal de l’Alguer, ‘és una de les poques ciutats mediterrànies en què el passat fa competència amb el present, el discuteix o el rebutja (…) i la realitat es confon amb la imatge imaginada del seu propi passat’. Sí, l’Alguer, a voltes, és també una ciutat tímida, confusa, en un dilema entre l’orgull i l’avergonyiment de sentir-se petita i sola o abandonada. Abandonada, sobretot, per un estat italià que des de sempre ha maltractat Sardenya sencera, oblidant-se que no és solament un paradís per a les vacances dels milanesos sinó que hi conviuen gent que hi fa vida i, a més, cultures ancestrals. I abandonada, també, per les línies aèries (gran campanya, okhu, la de la Plataforma per la Llengua, Volemvolar.cat) i, segons com, pels catalans mateixos. El port de l’Alguer. Autor: Paolo Calaresu Pino Piras, cantautor alguerès, imprescindible i sarcàstic a parts iguals, dedica una cançó a la ‘creació de la raça algueresa’ (podeu sentir-la al disc Un home del país (Spotify), de Claudia Crabuzza i Claudio Sanna). Piras diu, parlant de Déu: ‘Quan ha triat la raça algueresa ha pres la gent de cor moll, que no és ni furba ni mataresa, lis hi ha donat una terra de sol. Però… però… però… No sem cuits i no sem cruns, no sem sardus ni espanyols, no sem bells ni sem feus, ja sem fets com Déu vol!’ Autor: Paolo Calaresu L’Alguer és tot això, ben mesclat i xarbotat. És alhora estat italià, amb motxilles Invicta, ulleres de sol immenses i mòbils fluorescents, i terra medieval que sap vantar-se de tradicions catalanes ben arrelades i visibles, en l’arquitectura, la gastronomia, les festes, la toponímia… i amb un sorprenent ventall de poetes i cantants en la nostra llengua. Sorprenent, perdoneu-me, tenint en compte la petitesa de l’indret: a més de Sanna i Crabuzza, Franca Masu, Yasmin Bradi, Antoni Bal·lero de Càndia, Antoni Canu, Rafael Caria o Antoni Coronzu, tots contemporanis, i segur que me’n deixo més d’un. I tot això sense oblidar el ja esmentat Piras (1941-1989), mort prematurament i esdevingut un dels patrimonis que els algueresos llueixen amb més protèrvia. Això sí, qui la visiti un cap de setmana i amb una guia turística convencional a la mà corre el risc de topar amb una primera capa de la ciutat més propera a les Invicta que a cap altra cosa, més dissenyada per als turistes (els barcelonins ja sabeu de què parlo), probablement divertida, però que pot ser també terriblement decebedora i contradictòria. La recepta per a evitar-ho és senzilla: aneu a comprar al mercat, feu un aperitiu o una Ichnusa al Circolo Mariani, feu un salt a la barberia d’Àngel Maresca, sopeu a la Trattoria Caragol o a Lo Romaní, guardeu guia i mapa a la butxaca i perdeu-vos pels carrers de l’Alguer Vella, tot acabant amb una murtra tranquil·la asseguts a la muralla, qui sap si davant del monòlit dedicat a Salvador Espriu. Un monòlit, regal de Barcelona a l’Alguer amb motiu del centenari d’Espriu, en el qual hi ha esculpits, amb el martell i l’escarpa de Mario Nieddu, els versos de la primera part del poema ‘Per una suite algueresa’ que Espriu va dedicar a Rosselló-Pòrcel. La muralla de l’Alguer. Autor: Paolo Calaresu Amb un xic de sort, l’endemà ja us hauran convidat a alguna sobretaula indígena o a passar la tarda a la platja de l’Esperança o a la de les Bombardes per jugar a bitlles o a cartes, esperant la colgada del sol. I mentre feu tot això (i el que sorgeixi), pareu l’orella, parleu, pregunteu i canteu, sobretot, en català. La vitalitat de la llengua i l’hospitalitat alguereses, com a poc, us sorprendran, i molt. S’obrirà, llavors, com un tresor, l’Alguer que per a molts roman amagada. Com una droga, com un pany que dóna pas a una nova dimensió, tan real com imprevista, afrodisíaca, amb gust i flaire de llengua medieval i de murtra. És així que l’Alguer, encara avui, es transforma, potser inesperadament i de cop, i atrapa. I, a la llarga, sempre torna. I, cada vegada, és més forta. Com diu l’himne alguerès, profètic, obra de Ramon Clavellet (pseudònim d’Antonio Ciuffo, sasserès fill de napolitans i alguerès d’adopció) el 1906, ‘en lo sou gloriós camí Catalunya sempre avança; i, per tot hont passa, llança la llavor que ha de florir. O germans, no disperem! Catalunya està fent via. Prest arribarà lo dia en què tots renaixerem!’ Algunes recomanacions ràpides: Platges: – L’Esperança. Un cop a la sorra, aneu tant com pugueu a l’esquerra o a la dreta, però no us quedeu al mig. – Porto Ferru. Quedeu-vos o al mig, indret immillorable per a gaudir d’una posta de sol sobre el mar, o a la part més al nord, zona naturista i sovint buida. – Les Bombardes i Llatzaret. Cales esplèndides, especialment a primera hora del matí o als vespres. – També podeu caminar pel Cap de Caça i per les aigües transparents de Port del Comte mentre us imagineu les naus de Pere III el Cerimoniós en plena batalla contra els genovesos. Aquella batalla, al 1353, fou el principi dels quatre segles de dominació catalana a l’Alguer. Cap de Caça. Autor: Paolo Calaresu Àpats: A banda dels restaurants esmentats, a Sa Mandra podeu gaudir de teca algueresa no solament de qualitat sinó en plens estàndards sards, és a dir, en grans quantitats. Acabeu on acabeu, si voleu gaudir d’autèntica cuina algueresa o sarda, demaneu l’allada de peix (caçó amb una salsa picant d’all i tomàquet), culurgiones (raviolis de patata amb formatge d’ovella, ceba i menta), frègula de marisc (pasta ancestral de sèmola que es cuina com una paella), porceddu (porc acabat de néixer rostit al foc) i, encara que sembli increïble, el menjar blanc, com el de Reus, de postres. Tot plegat acompanyat de vi cannonau (varietat de raïm autòctona de l’Alguer) i pa carasau amb oli d’oliva. Per als més agosarats: Si un cop descoberta l’Alguer, us sobra temps, endinseu-vos a l’interior de l’illa (on, per cert, també hi ha rastres del domini català): Oschiri (on hi ha una esplèndida sagra (festa major) de sa panada), Tempio (on es pot visitar la casa de Fabrizio de André), Gorropu (on hi ha el sensacional i salvatge congost de Tiscali que donà nom al conegut portal d’internet), el golf d’Orosei, ja a l’est, amb platges espectaculars com cala Mariolu i Cala Goloritzè, a tocar de Baunei, i al centre i enmig de muntanyes, els pobles feréstecs de Fonni i Desulo. I per si algú va cap al sud, no feu un lleig i arribeu a Carloforte, paradís de la tonyina amb influència tunisiana (hi podeu menjar un deliciós cuscus amb tonyina, per exemple) i, entre més mèrits, sobretot culinaris, lloc d’origen del reconegut xef Luigi Pomata. I per acabar, per als escèptics, val la pena recordar, una vegada més, Espriu, que, amb bon criteri, escrigué: ‘A l’Alguer et trobes a casa, lluny de casa, quan a casa no et volen gaire’.

L’Alguer: ‘Aiò’, una altra murtra!

Junts per Catalunya ha posat damunt la taula la possibilitat que Carles Puigdemont sigui investit president de la Generalitat amb vot telemàtic, fet que permetria que el president romangués a Brussel·les i evités de ser detingut quan trepitgés territori de l’estat espanyol. Avui mateix, Carlos Carrizosa (Ciutadans) ha advertit que aquesta possibilitat era il·legal i que no ho permetrien. No obstant això, hi ha una possibilitat: la reforma exprés del reglament del parlament. Amb aquest procediment, Junts pel Sí i la CUP volien aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, però l’oposició va recórrer contra la reforma del reglament al Tribunal Constitucional espanyol (TC), que la va suspendre cautelarment. Ara, a final de novembre el TC va sentenciar que la reforma era constitucional i que calia incloure el dret d’esmenes dels grups parlamentaris. Així doncs, es podria tramitar la proposta del vot telemàtic per la via de màxima urgència una vegada constituït el parlament. La sessió constitutiva pot fer-se, a tot estirar, el 23 de gener, i en aquest cas la sessió d’investidura seria, a tot estirar, el 6 de febrer. Si el candidat a la presidència no fos elegit, hi hauria un termini de dos mesos més abans de la convocatòria automàtica de noves eleccions. El vot telemàtic també permetria que els partits independentistes conservessin la majoria absoluta en totes les votacions, atès que actualment hi ha tres diputats electes empresonats i cinc exiliats a Brussel·les. Una altra opció seria una reforma exprés del vot delegat, actualment limitat a casos de maternitat, paternitat i malaltia.

La reforma exprés del reglament avalada pel TC, una possible via per a investir Puigdemont

El gegant tecnològic japonès Sony ha anunciat que s’afegeix a Amazon, Nvidia, Ericsson i LG i no assistirà al Congrés Mundial de Telefonia Mòbil (MWC), entre el 24 al 27 de febrer a Barcelona, a causa de l’alerta sanitària mundial pel coronavirus. Avui també han anunciat la seva absència al congrés dues companyies més: l’alemanya Gigaset i les xineses Umidigi i Ulefone. En canvi, Huawei ha anunciat que sí que hi assistirà. A més d’aquestes empreses, Samsung, una de les companyies clau del congrés, ha anunciat que hi reduirà la presència de directius i personal. Arran d’aquesta cadena de baixes, l’organització tem que l’esdeveniment perdi molta força, tot i que de moment no ha parlat pas de suspendre’l. El govern també ha dit que no és previst que se suspengui ni es canviï de data. Sony ha penjat aquest comunicat a la seva pàgina web: «Sony ha seguit molt el desenvolupament de la situació arran del brot del coronavirus, pel qual l’Organització Mundial de la Salut va declarar l’emergència global el 30 de gener de 2020. Posem per sobre de tot la seguretat i el benestar dels nostres clients, col·laboradors i treballadors; per això hem pres la difícil decisió de retirar-nos del MWC 2020 de Barcelona. La conferència de premsa de Sony es farà a les 8.30 am (CET) el 24 de febrer al vídeo en el nostre canal de Youtube Xperia.» GSMA, l’organització del Mobile World Congress, ha anunciat noves mesures de seguretat per a prevenir el coronavirus. A la fira no hi podrà accedir ningú que hagi estat a la Xina menys de catorze dies abans –s’haurà d’acreditar amb el passaport o un certificat mèdic– ni qui provingui de la província xinesa de Hubai, epicentre del brot. Hi ha més mesures previstes per l’organització: establir controls de temperatura o exigir que tots els assistents certifiquin que no han estat en contacte amb ningú infectat.

Sony també es retira del Mobile World Congress a causa del coronavirus

La croada d’Albert Rivera contra la tesi del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s’ha convertit en un bumerang que amenaça de tornar-li el cop. El president de Ciutadans exigeix màxima pulcritud en els currículums dels seus rivals polítics i no li costa gens d’esmentar els casos de Cristina Cifuentes, Pablo Casado i Carmen Montón, com un dany més del bipartidisme que ha monopolitzat històricament la política espanyola. Tanmateix, ell no s’aplica aquesta higiene curricular. Les primeres ombres sobre el seu bagatge acadèmic van aparèixer la setmana passada, quan la rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona, Margarita Arboix, va dir a ‘El matí de Catalunya Ràdio’ que Rivera no tenia la categoria de doctorand –tal com continua constant en la seva biografia a la web de Ciutadans–, perquè ‘actualment no està matriculat’. En una entrevista al diari espanyol ABC, Rivera ha volgut llevar importància a tot plegat, dient que era una simple qüestió de matisos. ‘Els matisos són admissibles, però no pot ser que algú digui que hi ha títols que no hi són. Doctorand no és cap títol, és una categoria’, diu. I afegeix que algun dia vol acabar el doctorat, el qual va deixar inacabat per la política, diu. La rectora de la UAB va deixar clar que a Rivera no li faltava la tesi i prou, per a ser doctor, sinó que simplement havia fet ‘alguns cursos’ del doctorat de dret constitucional. A l’entrevista de l’ABC, Rivera esmenta la segona peça del seu currículum que comença a trontollar: ‘Els meus pares em van pagar amb molt d’esforç la carrera, el màster d’ESADE i un doctorat que vaig abandonar.’ Segons la web del partit i del congrés espanyol, Rivera té un màster en dret. Un títol que va obtenir el 2002 a ESADE. Però resulta que aquest certificat és d’un títol propi del centre –tal com ja va explicar VilaWeb– i no pas d’un màster. Rivera va cursar la llicenciatura de dret a la Universitat de Ramon Llull – ESADE. Després dels quatre anys de carrera, va fer un any més a ESADE per a aconseguir una titulació privada també de dret (2002). En un comunicat, el centre ha explicat que amb la reforma de la llei orgànica d’universitats (2007) i la integració al pla Bolonya, ha deixat de donar el títol com a titulació privada. ‘A partir de la seva entrada en vigor, convertit el màster en titulació reglada, ESADE va deixar d’atorgar-la com a titulació privada i únicament la concedeix, com a titulació pròpia, per mitjà de la Universitat de Ramon Llull i d’acord amb la seva normativa específica’, explica el comunicat. Segons el ‘Compromís per a la regeneració democràtica‘ de Ciutadans, una mena de codi de bones pràctiques, el partit deixa clar que qualsevol càrrec ha de dimitir si menteix en el seu currículum. Concretament, és el punt número 3: ‘Cal apartar de qualsevol càrrec públic o de partit tot aquell representant que hagi falsificat el seu currículum o que hagi enganyat en relació amb la seva qualificació personal o acadèmica.’ Ara, el compromís no assenyala Rivera i prou. La portaveu de Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona, Carina Mejías, també ha maquillat el seu currículum i s’ha atorgat un bagatge acadèmic que no té. Segons que ha revelat Eldiario.es, Mejías presumeix a la web del consistori de tenir un màster en dret concursal de la Universitat de Vic (UVic) i un postgrau en dret de fundacions de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). Tanmateix, no té cap d’aquestes titulacions. En realitat són dos cursos de cinc crèdits i tres, respectivament. Un màster hauria de tenir, pel cap baix, seixanta crèdits i, en canvi, el curs que va fer a la UVic (2012) tan sols en tenia cinc. A la pàgina web del parlament, on va ser diputada fins al 2015, també deia erròniament que aquest curs era un postgrau d’especialització. Mejías ha defensat que no havia inflat el currículum, sinó que era un ‘error’ de l’equip que va notificar la informació a l’ajuntament. La croada acadèmica, doncs, ha topat amb el partit que l’havia instigada. Un partit que té mecanismes per a fer dimitir els càrrecs que falsifiquin el currículum. Ciutadans assenyala, però no es mira a si mateix.

D’ESADE a la UAB, a Rivera li esclata l’estratègia de furgar en els currículums acadèmics

Gustau Nerín (Barcelona, 1968) és antropòleg, especialitzat en l’estudi del colonialisme a l’Àfrica. Doctor per la UB, ha estat professor a la Universitat de Guinea Nacional, de Guinea Equatorial, i de la Universitat Paul Valéry, de Mont-real (Quebec). Ara torna a viure a Catalunya, després d’anys de viure a Guinea i al Brasil. És un dels antropòlegs més prolífics del país i, per més que sembli estrany, no és professor de cap universitat catalana. Nerín fa vint anys que elabora estudis sobre Guinea Equatorial i ha escrit llibres d’èxit, com ara ‘Blanc bo busca negre pobre’ (2011) i ‘L’antropòleg a l’olla’ (2010). Ara ha escrit ‘Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica‘ (Pòrtic, 2015), on se centra en els negrers catalans i espanyols que es van instal·lar a la costa africana durant el segle XIX. —Per què justament el segle XIX és l’època d’or dels negrers catalans i espanyols? —Perquè els anglesos ho deixen. Ells, que havien estat una de les grans potències de tràfic d’esclaus, deixen un buit al segle XIX. Els nord-americans i els holandesos també se’n retiren. Per tant, els espanyols, i els catalans, fins aleshores absorbits per la potència naval dels altres, començaran una dinàmica a la qual abans no jugaven. —I per què els anglesos ho deixen, al segle XIX? —Hi ha controvèrsia entre els historiadors. Els més marxistes diuen que l’economia anglesa era més desenvolupada, i podien produir sucre més barat, i sense esclaus. Si aconseguien que ningú no fes servir esclaus, ells podrien produir encara més barat que ningú. Els interessava una modernització col·lectiva dels capitals. Però els darrers anys hi ha estudis que no ho veuen tan clar. No és clar que les elits angleses afavorissin la fi del tràfic d’esclaus, sinó que a Anglaterra hi havia un moviment abolicionista molt potent. Un moviment que es basava a dir que tots els homes eren germans. I organitzaven, per exemple, una cosa que sona tan moderna com el boicot al sucre produït amb esclaus. Era un moviment molt efectiu, que funcionava als barris, les escoles, les associacions d’obrers, i que aconseguiria de pressionar molt el parlament. La participació catalana de negrers a l'Àfrica percentualment potser és més forta que la resta, però no és majoritària. —Els tres ports negrers més importants del Regne d’Espanya, quins són? —Cadis, Barcelona i Santander. El primer, i amb diferència, és Cadis. S’explica perquè queda més a prop de l’Àfrica, però sobretot perquè té Gibraltar a tocar. I les principals mercaderies que es fan servir per comprar esclaus són mercaderies que vénen d’Anglaterra: armes, teles, eines i alcohol. Si tenies aquestes mercaderies angleses, podies comprar esclaus. —Què és un factor, i una factoria? —Un factor és un europeu que s’instal·la a la costa africana. Hi porta mercaderies europees, com hem dit sobretot britàniques, i en canvi en rep esclaus. La factoria és un edifici. Algunes poden ser un edifici sol, algunes altres són un conjunt d’edificis, trenta o quaranta. És on guarden els esclaus. Les factories funcionen perquè el tràfic d’esclaus és prohibit i per tant interessa que els vaixells que arriben no perdin temps buscant esclaus. Com més de pressa, millor, que tenien por que els vaixells anglesos els descobrissin. Aquestes instal·lacions van créixer moltíssim per guanyar temps amb l’embarcament dels esclaus. —Quina és la importància dels catalans en relació amb els negrers d’Espanya? —En el cas dels negrers situats a la costa africana, el volum és molt repartit. La participació catalana de negrers a l’Àfrica percentualment potser és més forta que la resta, però no és majoritària. En absolut. A mi m’ha sobtat la gran quantitat de negrers de Cadis, i de Maó, instal·lats a la costa. Quan mirem, en canvi, la xarxa de vaixells que travessen l’Atlàntic, els catalans s’hi noten més. Els catalans tenien una part important del negoci navilier espanyol i colonial, i això també es tradueix en el cas dels vaixells d’esclaus. Però dels negrers que hi ha instal·lats a la costa africana, que és d’això que tracta sobretot el llibre, aquí la presència catalana no és molt superior. —Maó? Per què tants negrers són de Maó? —Una part s’explica perquè molta de la gent que es dedicava al tràfic d’esclaus provenia del món mariner. Però no ho explicaria tot. Potser, apunto, perquè des de Maó es tenia un fort coneixement del món anglòfon, clau en el tràfic d’esclaus. Finalment, tal vegada hi havia una xarxa de gent de Maó que es promocionaven entre si mateixos. Jo no he acabat d’entendre per què hi ha un percentatge tan elevat d’esclavistes de Maó. —Els negrers Vidal Quadras hi surten poc, al llibre. —Hi ha dos negocis clarament diferenciats, en l’esclavisme: el negoci dels vaixells que van de banda a banda de l’Atlàntic transportant esclaus, i els negrers que es van instal·lar a la costa africana. Dels primers, els individus que tenen vaixells, no es detecta que gaires tinguin factories. Són els Vidal Quadras, Mazorra, Baró de Blancharts. Aquests grans noms del tràfic d’esclaus no apareixen a la costa africana, que és allò de què parlo al llibre. Aquesta gent fa diners transportant negres, no pas comprant-los a la costa. M'han sobtat molt els germans Rovirosa. Són negrers de Vilanova que s'instal·len al Brasil. Però passen temporades al Gabon i al Congo. Tenen una xarxa esclavista increïble. —Quins són els perfils de negrers catalans que us han xocat més? —M’han sobtat molt els germans Rovirosa. Són negrers de Vilanova que s’instal·len al Brasil. Però passen temporades al Gabon i al Congo. Tenen una xarxa esclavista increïble. Es dediquen a portar vaixells que s’instal·len a la costa africana, on es passen un munt de temps, que tenen contactes a Cuba, al Brasil. I el fet que més em sobta és quan es mor el germà gran, en Francesc, i el seu germà petit, Ramon, que s’ha dedicat tota la vida al tràfic d’esclaus, és estafat pels seus socis. Aleshores se’n va al cònsol anglès a l’Havana i denuncia els estafadors. En canvi de diners. Aquest, tot ho feia per diners. I es presenta com un alliberador dels negres! —Qui més? —Mas i Calçada. Un individu de l’Empordà, de Sant Feliu de Guíxols. Treballa per a un altre català de Sant Feliu, que és a Marsella. Antoni Vidal. Mas i Calçada se’n va a Zanzíbar. I es dedica simultàniament a fer tràfic d’esclaus de Zanzíbar cap a les illes franceses, com La Reunión, on hi havia plantacions de canya de sucre. I alhora fa tràfic d’esclaus cap a Cuba. Tant juga amb els francesos com amb els espanyols. Molt sorprenent, que treballés amb els francesos. Això trenca la idea que podríem tenir un triangle Espanya – Cuba – punts d’Àfrica. No. Els esclavistes, els trobem a tota la costa africana, no en alguns punts. Són gent que compra mercaderies a Anglaterra, lloga vaixells a Gènova, els vaixells s’asseguren a Nova York i les tripulacions són franceses (però n’hi ha que tenen xinesos, filipins…). És una xarxa totalment globalitzada. Per tant, com Mas i Calçada demostra, és una cosa molt més global que no ens pensem. —Quin origen social tenen els traficants d’esclaus? —La gran majoria eren individus amb molts possibles. I no es podia crear una factoria al continent africà si no tenies molts recursos. La majoria, si no són de l’alta burgesia són benestants. Gent benestant. Les factories en general tenen suport de capitalistes potents. De tant en tant, això sí, apareixen aventurers que munten petites factories i mouen petites quantitats d’esclaus. Però el perfil de la gran factoria necessita un suport financer. —Interpreto que és un món d’homes. —És un món absolutament masculí. Hi ha una llegenda sobre Pedro Blanco, el negrer espanyol més famós. Un malagueny que va acabar morint a Barcelona. Es diu, sembla que és cert, que Pedro Blanco vivia amb la seva germana a la factoria negrera. Però del paper de la seva germana no en sabem gairebé res. —El paper de la monarquia espanyola, fins on arriba? Cobraven imposts d’aquests negocis? —És obvi que hi ha una protecció de les autoritats cap als negrers. Era impossible que s’organitzés aquest negoci massiu sense que les autoritats sabessin res. És clar que la diplomàcia el defensa. O que militars espanyols que havien capturat esclavistes acaben essent castigats per fer complir la llei. Hi ha negrers protegits pel governador de Cuba. Hi ha una cosa absolutament significativa: els acords amb Anglaterra estableixen que tots els esclaus introduïts a Cuba després del 1815 havien de ser alliberats. Això sí, s’havia d’aplicar la mesura que demanaven els anglesos: un cens d’esclaus. Amb un cens d’esclaus es podria saber quins havien arribat després del 1815, i alliberar-los. Això hauria significat la fi del tràfic d’esclaus immediat, perquè ningú no els hauria comprat si sabies que els podies perdre. Doncs tots els esforços del govern espanyol, fins a la fi, va ser impedir el cens d’esclaus. La garantia major per posar fi a l’esclavatge era aquest cens d’esclaus. Hi havia una coordinació entre les elits africanes i els mercaders d'esclaus europeus —Un tòpic que el vostre llibre trenca: els blancs no eren els únics involucrats en el tràfic d’esclaus. Els blancs necessitaven l’ajut de les elits negres. —Sí. De fet, el tràfic d’esclaus es fa en un moment que el continent africà encara no ha estat colonitzat. I per tant no són territoris de dominació europea, sinó sota sobirania africana. Els blancs han de negociar amb els caps locals, que els fixen impostos per cada esclau, per exemple. Els blancs compren esclaus que han esclavitzat africans. La força militar que tenien els negrers a l’Àfrica era molt petita, i la forma d’assegurar el tràfic d’esclaus continu, i que arribessin centenars de milers, milions de persones a Amèrica, era el comerç. Hi havia una coordinació entre les elits africanes i els mercaders d’esclaus europeus. —A l’Àfrica hi ha autocrítica sobre aquest fet? —No. En absolut. Alguns encara diuen que els europeus venien i segrestaven els negres per fer-los esclaus. Manipulació tremenda. És un pensament molt incòmode, que genera molts debats, a l’Àfrica. Hi ha descendents d’esclaus que reivindiquen la seva memòria com a esclaus esclavitzats per altres africans. Es queixen d’una mirada esbiaixada: la que condemna l’esclavatge als EUA i no mira l’esclavatge propi, al continent africà, i entre africans. —Quins negres eren esclaus i quins no? —Depèn de les societats. En la majoria, eren fills d’esclaus. En algunes altres eren homes joves, els que es venien millor. En algunes, gent de pobles veïns, perquè hi ha guerres entre pobles africans que esclaten precisament per aconseguir esclaus, que després vendran als blancs. Són guerres entre ètnies diferents, o entre clans de la mateixa ètnia. —També hi ha esclaus pel deute econòmic. —Tradicionalment, era un dels mecanismes més habituals. Quan ja no podies pagar un deute econòmic, tu mateix et converties en ostatge del deute.

Gustau Nerín: ‘M’ha sobtat la gran quantitat de negrers de Maó que hi havia a l’Àfrica’

La nova presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, Maria Carme Ferrer, ha encapçalat la conferència de premsa dedicada a comentar les expectatives amb vista a Sant Jordi, acompanyada del president de la Cambra del Llibre de Catalunya, Patrici Tixis. En l’acte s’han destacat dos elements. En clau interna: el gremi ha treballat conjuntament amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per guanyar espai per a la festa i mirar de racionalitzar una mica més el centre de Barcelona i evitar aglomeracions, i ha reforçat la seguretat. I en clau externa: amb el suport de l’Agència Catalana de Turisme, coincidint amb l’Any del Turisme Cultural, la festa de Sant Jordi se celebrarà en 150 ciutats del món de 25 països. Guanyar espai al centre de Barcelona L’any passat, el dia de Sant Jordi, la Guàrdia Urbana de Barcelona va comptabilitzar que hi havia a la via pública, en hora punta, entre 1,2 i 1,5 milions de persones passejant per la Rambla, la Rambla Catalunya i el passeig de Gràcia. Són els trams que concentren el 66% de les parades de la ciutat. Per això, enguany s’ha treballat per millorar la mobilitat, minimitzar les aglomeracions i prendre les mesures de seguretat i d’antiterrorisme pertinents, per afavorir que la gent arribi a les parades, que les famílies puguin passejar amb infants, etc. Entre les mesures preses, s’habilitaran quaranta metres més al carrer del Consell de Cent, entre la Rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia. També s’allargaran vuitanta metres de la Diagonal, del passeig de Gràcia en amunt. S’augmentaran, doncs, els connectors transversals i en l’espai de la Rambla de Catalunya i el Consell de Cent es crearà una mena de plaça de parades, com a prova pilot. Alhora, la festa continua creixent cap als Jardinets de Gràcia i es manté l’espai del passeig de Sant Joan, especialitzat en el llibre infantil i juvenil i el còmic. Tendències Els responsables del sector del llibre esperen que sigui un bon Sant Jordi, pel fet que serà un dilluns laborable, amb un cap de setmana just abans, que repartirà les vendes. Diumenge, la majoria de llibreries obriran, sobretot les de Barcelona. Editors i llibreters preveuen de repetir la facturació de 21,8 milions d’euros de l’any passat. Tant Maria Carme Ferrer com Patrici Tixis han insistit a minimitzar la importància de la llista dels més venuts, que només representa el 4% de les vendes de la diada i els dies del voltant. I defensen que és una festa on es ven també molt llibre de fons. Entre les tendències, han destacat els llibres vinculats al procés d’independència, la novel·la negra i també les obres sobre el moviment feminista, a més de la literatura escrita per autores. També han desmentit un rumor segons el qual el primer trimestre de l’any la venda de llibres havia caigut d’un 16% en relació amb l’any passat. Tixis ha explicat que no es podia fer la comparació amb els tres primers mesos perquè enguany Setmana Santa havia caigut més aviat, entre més variables. I la presidenta dels llibreters ha negat categòricament que hi hagi hagut aquesta caiguda de les vendes.

Per Sant Jordi, Barcelona guanyarà espai per a evitar aglomeracions

La policia russa ha detingut centenars d’opositors a Moscou per haver-se concentrat sense autorització en diferents punts de la ciutat. Protestaven per la detenció de tots els candidats opositors a l’ajuntament. Els activistes han adoptat ‘L’estaca‘, de Lluís Llach, que s’estén com a himne d’oposició al president rus, Vladimir Putin. Vegeu tot seguit un vídeo dels informatius de la televisió alemanya que ho testimonia: No és pas la primera vegada que la cançó de Llach s’adopta com a himne de lluita més enllà de les nostres fronteres. També va passar amb Solidarnosc, a Polònia. Heus ací la versió que en va fer el compositor francès Jean Michel Jarre en homenatge al sindicat polonès:

L’oposició russa canta ‘L’estaca’, de Lluís Llach

Avui comença el judici contra Gustau C., el treballador de TV3 acusat d’haver filtrat a la xarxa els sous de la plantilla, l’any 2012, i d’espiar els correus de Brauli Duart, que aleshores era president de la CCMA. Tant la fiscalia com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals demanen set anys de presó per a l’acusat. Del judici, doncs, en depèn la seva llibertat. La família de Gustau C. explica que, d’ençà de la detenció, té un xoc posttraumàtic. La defensa argumenta que ell no va ser l’autor dels fets i que, a més a més, actualment la llei de la transparència ja obliga a difondre els sous públics (es poden consultar a internet: 1, i 2). VilaWeb entrevista telefònicament l’advocat de Gustau C., Carlos Sánchez Almeida, que explica quina línia de defensa seguirà. Per aquest judici, que podria durar un dia o dos, hi passaran Gustau C., Brauli Duart i Eugeni Sallent (ex-president de TV3), entre més. —Creieu que serà un judici fàcil o difícil? —Qualsevol judici en què es demana la privació de llibertat és un judici difícil, perquè hi ha en joc que una persona entri a presó. Per això considero que és un judici difícil. —Una pregunta: en algun moment Gustau C. ha pogut parlar directament amb els directius de TV3 que li demanen set anys de presó? —Crec que l’última vegada que van poder parlar amb ell, que ara té la baixa, va ser perquè la direcció volia canviar-lo de lloc de feina. Va ser fa molt de temps. No sé si la relació va ser directa. Aleshores va intervenir-hi el comitè i es va aconseguir que no el canviessin de lloc. Passa que, arran del xoc posttraumàtic que té des de la detenció, ara té la baixa. —Tot i la baixa, Gustau C. assistirà al judici? —Sí. Hi assistirà tot i estar en tractament. El meu client encara el judici amb moltes ganes d’explicar la seva versió. Perquè no ha pogut declarar en cap moment, fins ara. Va sortir molt confús de la detenció. Va sortir-ne tan confús que el mateix dia va ser ingressat en un centre hospitalari. Té el primer ingrés només de sortir en llibertat. I després, a mesura que s’ha desenvolupat la investigació, no l’han fet declarar mai. Mai. Ell no declara a comissaria per les condicions de la seva detenció. Ni al cap de setanta-dues hores, quan el posen a disposició judicial, tampoc no declara. I en cap moment no li han demanat la seva versió. Mai. —Els sindicats diuen que ell sempre s’ha declarat innocent. Què hi diu, ell? —És que ell és innocent. Quan ha parlat amb els companys, amb la premsa, amb el seu advocat, o amb la seva família, sempre s’ha declarat innocent. Passa que, malgrat la seva malaltia, en cap moment no li han ofert l’oportunitat d’explicar la seva versió davant un jutge. Demà podrà fer-ho. Només en el moment que estava privat de llibertat, quan no estava en condicions de declarar. —Quina serà la línia argumental de la defensa? —En aquest cas puc assegurar que no tenim cap carta amagada a la màniga. És tot al sumari i a disposició de les parts. Determinades coses sortiran demà: tot allò que afecta la intimitat mèdica del meu client, per exemple, que ara no ho puc revelar. Però sortirà, perquè vindran dos metges forenses. I en parlaran. Senzillament: nosaltres neguem la major. Neguem que hi hagi delicte. I neguem, és clar, que hi hagi autoria. Però el fet més important de tot és que les dades per les quals es demanen set anys de presó ara són dades públiques. La llei de Transparència de la Generalitat ho marca. Es poden consultar a internet. Retroactivament, és una llei que s’ha d’aplicar en benefici dels acusats. És acusat, doncs, de filtrar dades que no són secretes. —Quan parlo amb TV3 em diuen que no tan sols es van filtrar sous. Diuen que també es van fer públics DNI, adreces dels treballadors, etc. —Això és mentida. Demà es veurà al judici. No hi havia res més que el que hi ha sumari. I de què hi ha al sumari, en parlarem demà. L’audiència és pública, serà un judici llarg, i s’hi veuran moltes coses. —Un punt clau: els sindicats diuen que si la CCMA retirés la demanda de set anys, la demanda cau immediatament. La CCMA, en canvi, diu que encara que es retirés la demanda de set anys, tiraria endavant igualment. —Això no és cert. Però, en qualsevol cas, vull dir que si jo hagués pogut estalviar al meu client el judici, seure a la banqueta, doncs en l’àmbit personal evitar hauria estat important. Ara, una vegada el cas és en fase de judici oral, professionalment, i per aclarir la veritat, com a advocat, considero que és molt millor que es faci tot el judici. Des d’un punt de vista de justícia, fins i tot de justícia material. El fet que el meu client sigui declarat innocent perquè a l’últim minut arriba l’acusador, el que l’ha portat a la malaltia, i i el perdoni, i nosaltres li hàgim de donar gràcies pel seu perdó, doncs no. Prefereixo que el judici es faci i arribem fins al final. I després del judici ja veurem on arribarem. El que s’ha fet amb el meu client és una autèntica barbaritat. Amb totes les lletres. —Arribarem a saber qui les va filtrar, les dades? Perquè algú va fer-ho. —La filtració es fa des d’una connexió TOR anònima. Això és documentat. Tot i que hi haurà una persona asseguda a la banqueta, la connexió protegeix l’anonimat, i no s’ha pogut vincular de cap manera aquesta filtració amb el meu client. Dubto molt que a hores d’ara es pugui esbrinar qui va filtrar les dades. De totes maneres, si s’hagués fet una investigació amb condicions, potser sí que s’hauria pogut saber. Passa que aquesta investigació ha estat viciada d’inici. Des del primer moment es volia buscar un cap de turc. Un cap de turc que tingués la mínima qualificació professional dins l’estructura jeràrquica de la Corporació. No s’ha volgut investigar directius, ni més gent de nivell salarial alt. S’ha anat a buscar el darrer mindundi. —Doncs els mossos van estar un any investigant. —I en secret, a més a més. S’ha de dir. Curiosament, les interlocutòries es feien extensives a l’acusació particular. Acusació particular que ni tan sols s’havia personat. És curiós. Normalment les interlocutòries són reservades al jutge i al fiscal. Doncs aquí, també a l’acusació particular. Sembla que la Corporació és un poder fàctic molt important quan li tenen en compte de no privar-la del secret de la investigació. Fins i tot abans de comparèixer. —M’he perdut. —Un procediment es pot declarar secret, però al cap de trenta dies el secret s’ha de prorrogar. I s’ha de raonar per què continua secret. Aquí és secret excepte per al fiscal i l’acusació particular. Ells han tingut a la vista tota la investigació de la policia. Tot. Crida molt l’atenció. Que els hagin permès des del primer dia de saber què investigaven els mossos, i a nosaltres no. No passem per alt una cosa: el paper de Brauli Duart en l’estructura de la conselleria d’Interior. Va ser-ne secretari de seguretat pública. No parlem d’un qualsevol. És una persona que ha tocat totes les tecles del departament i durant molts anys dins Interior. I, òbviament, hi tenia relacions. Demà veurem què diu. —Què voleu dir? —Una investigació d’aquesta mena, amb la quantitat d’informes que hi ha, i que dura 14 mesos? No l’he vist mai en un cas dels Mossos d’Esquadra. I us en puc posar un exemple. Aquest mes s’ha celebrat un judici que ha acabat en absolució. Una persona era acusada de vulnerar la seguretat del portal E-tributs, de l’agència tributària de Catalunya. En aquest cas es va retirar l’acusació perquè la Generalitat va reconèixer la teoria de la defensa: no s’havia accedit a dades de caràcter personal. Li demanaven dos anys i mig. La Generalitat en demanava un. I parlem d’E-tributs: un cas molt més greu. Doncs la investigació del cas, comparada amb la nostra, era molt més petita. Molt més senzilla. No es dedicaven tants mitjans a investigar com aquí. Aquí els mitjans han blocat l’activitat dels mossos, que han d’investigar temes molt més greus, de pornografia infantil o estafa informàtica. Coses serioses. En aquest cas s’han posat a disposició de la Corporació mitjans que no havia vist mai. Que hi ha una intencionalitat política, ho tinc claríssim. Que hi ha contactes d’alt nivell entre la Corporació i els Mossos, no en tinc cap mena de dubte. Això és un cas polític i es busca un cap de turc per escarmentar-lo. Perquè es pretén escarmentar no aquesta persona, sinó tota la plantilla. —Per acabar, quins són els vostres testimonis? —Nosaltres en portem molt pocs. Tres. Parlaran dos pèrits forenses que vam demanar. Segurament serà la declaració més important de demà, per les sorpreses que portarà. I després portem un expert informàtic. Un pèrit independent, l’únic que hi ha, professor de les Illes Balears, que fou vici-rector i doctor en informàtica. La seva feina és ensenyar a la gent com protegir sistemes. Una autèntica autoritat en seguretat informàtica. I el nostre pèrit no es creu res d’això que diuen els Mossos d’Esquadra. —I qui parlarà des de la banda de l’acusació? —Ells porten molts testimonis. Molts. Brauli Duart, l’advocat de TV3, Eugeni Sallent (director TV3 en el moment dels fets), treballadors de TV3 que no són directius, sis mossos pèrits informàtics i pèrits informàtics de TV3. Serà un judici llarg. Podria acabar a migdia. I pot durar dos dies si es deixa que es pregunti de tot i a tothom.

Carlos Sánchez Almeida: ‘Això és un cas polític i es busca un cap de turc’

El conseller d’Interior de la Generalitat, Miquel Buch, ha indicat que la Divisió d’Assumptes Interns (DAI) del cos dels Mossos d’Esquadra s’encarregarà de revisar l’actuació de l’agent que va dir ‘idiota’ a un manifestant el 21-D. En conferència de premsa Buch ha aclarit que és el cos i no el conseller d’Interior qui s’encarrega de revisar totes les actuacions i valorar si s’adeqüen als protocols policials o no: ‘Els polítics no sancionem els treballadors sense motiu’. Fonts de la conselleria han explicat que els mossos revisen totes les accions policíacs en públic, i ha subratllat que és un treball rutinari del cos i no és competència del conseller. En revisar les actuacions, si es detecta un cas de mala praxi, el cos decideix si obrir o no diligències contra els agents involucrats. La conselleria ha insistit que no hi ha oberta una investigació sobre l’agent antidisturbis que el 21-D li va dir a un manifestant: ‘La república no existeix, idiota’, i que va ser gravat en un vídeo que es va fer viral.

Els Mossos revisaran l’actuació de l’agent que va dir ‘idiota’ a un manifestant el 21-D

La fiscalia espanyola va amenaçar ahir els membres de la mesa del parlament que admetin a tràmit les esmenes de la CUP perquè la cambra es reafirmi en el ple la declaració d’independència del 27-O. Segons la fiscalia, les esmenes tenen un ‘caràcter il·legal i contrari a la constitució i l’estatut’ i per això estudiarà possibles responsabilitats penals. Josep Costa i Eusebi Campdepadrós, representants de Junts per Catalunya a la mesa, han respost amb contundència a les amenaces: ‘Senyor fiscal, com vostè sap perfectament, els parlaments no poden delinquir’, ha escrit Costa a Twitter, vice-president primer de la mesa. Costa diu a la fiscalia espanyola que pot posar tantes querelles com vulgui: ‘Sabem com defensar-nos’, diu. El piulet l’ha acompanyat d’una fotografia del llibre Inviolabilitat i immunitat dels diputats i senadors, escrit per l’actual fiscal general de l’estat, Julián Sánchez Melgar.

Els membres de la mesa de JxCat, a la fiscalia: ‘Posi tantes querelles com vulgui’

La vicepresidenta i portaveu de la Generalitat Valenciana i coportaveu de Compromís, Mónica Oltra, ha rebutjat la possibilitat de ser ministra en un futur govern espanyol. ‘Jo em vaig presentar per a treballar ací i traure esta terra endavant’, ha destacat Oltra, qui ha afegit: ‘Em vaig comprometre amb els valencians, vaig donar una paraula i la vaig a complir’. La també consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, en una entrevista a Europa Press, ha agraït que el líder de Podem, Pablo Iglesias, diguera que li agradaria tindre-la com a ministra, però ha destacat que ella és de terres petitones i de mirar a la gent ulls, i que els ministeris t’allunyen de la gent. Alhora, ha negat que els resultats de les eleccions generals de diumenge que ve puguen modificar la concepció del Consell. Sobre esta qüestió, ha assenyalat que l’Acord del Botànic és un acord per a quatre anys i determina els resultats electorals de maig de 2015. Per tant, ha indicat que l’únic element que podria canviar l’actual composició del Govern, seria l’entrada de membres de Podem al Consell, una decisió que ha d’abordar este partit. En qualsevol cas, ha posat èmfasi que els càrrecs de president i de vicepresidenta no van a canviar en cap cas. Mónica Oltra també ha destacat que Compromís-Podem-EUPV ‘A la valenciana’ ix a guanyar, i ha assenyalat que estan demostrant on governen que no sol es millora la vida de les persones, sinó que, a més, es governa millor. Sobre esta qüestió, ha criticat el discurs de la por del PP, que deia que amb estos partits res anava a funcionar, i ha denunciat que utilitze estos arguments un partit que porta a imputats en les seues llistes. Així, ha indicat que el PP porta en la seua candidatura per Castelló com a número dos a Óscar Clavell: ‘Investigat per un cas de presumpta prevaricació, per traficar amb els nínxols del cementiri del seu poble per a guardar-li nínxol als seus amics’, ha dit. La vicepresidenta ha posat èmfasi que cal un Govern d’Espanya aliat amb els governs de canvi municipals i autonòmics, ja que considera que el vot dels comicis autonòmics i locals del 24 de maig de 2015 té una segona part, el vot del 26 de juny.

Oltra, sobre si seria ministra: ‘Em vaig comprometre amb els valencians i vaig a complir la meua paraula’

El govern federal de Bèlgica ha respost a al ministre espanyol d’Afers Estrangers, Josep Borrell, que convé ‘deixar que la justícia jugui el seu rol, de forma independent’, ja sigui a Espanya, Bèlgica o Alemanya. Ho ha expressat el ministre d’Exteriors belga, Didier Reynders, arran de la petició perquè el seu executiu defensés ‘la immunitat’ de la jurisdicció espanyola i el jutge del Tribunal Suprem. Segons que ha explicat Reynders, ha demanat ‘la transmissió de l’expedient’ per obtenir més informació sobre la demanda civil interposada per la defensa de Carles Puigdemont i la resta de membres del Govern a l’exterior contra el jutge Pablo Llarena. ‘Hem demanat més informació sobre el procés fet davant la jurisdicció civil abans d’adoptar cap actitud, però intentem treballar respectant la independència dels jutges als diferents països’, ha insistit Reynders, a Brussel·les, on s’ha vist amb Borrell en una trobada del Consell d’Exteriors que ha reunit els ministres dels vint-i-vuit. La demanda de Borrell Avui mateix Josep Borrell havia demanat directament a l’executiu belga que actués a favor de Llarena en la demanda civil de Carles Puigdemont i els consellers exiliats. La hi van interposar perquè consideraven que el magistrat violava el seu dret de la presumpció d’innocència i perquè no era imparcial. ‘Mitjançant la nostra ambaixada hem sol·licitat al Govern belga que que actuï a favor de la immunitat de la jurisdicció d’Espanya i del jutge del Tribunal Suprem demandat davant el tribunal que coneix aquesta demanda’, ha declarat Borrell en una conferència de premsa durant la reunió amb els vint-i-vuit titulars d’Exteriors de la Unió Europea (UE). Ha insistit que el govern espanyol sol·licitava a Bèlgica que ‘respectant el iure imperii, no apareguin com a part acusatòria, sinó a favor de la immunitat de la jurisdicció’. Borrell ha admès als periodistes que no sabia que els advocats de Puigdemont i els consellers haguessin demanat al govern belga que es presentés com a part acusatòria contra Espanya. Sobre la reacció del seu homòleg belga, Didier Reynders, ha afirmat que aquesta petició ‘li ha semblat un acudit’. L’estat espanyol, en defensa del poder judicial La setmana passada el president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, va enviar una carta a Borrell i a la ministra de Justícia espanyola, Dolores Delgado, per demanar-los que intervinguessin per tal que el govern de Bèlgica defensés la justícia espanyola i Llarena davant el tribunal belga. Llarena té una demanda civil pendent amb Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret i és citat a declarar a Bèlgica el 4 de setembre.

Bèlgica para els peus a Borrell i es nega a defensar Llarena

La delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, ha demanat respecte per les víctimes dels atemptats del 17-A, per la ciutadania i els cossos de seguretat. Després que el diari Público hagi apuntat suposats vincles entre l’imam i el grup de Ripoll amb el CNI. Cunillera ha demanat que la justícia treballi i ha garantit que el govern espanyol en donarà explicacions al congrés ‘tal com ha estat fent en tot aquest temps’. Cal recordar, però, que el PSOE va impedir conjuntament amb el PP i Ciutadans que es fes una comissió d’investigació al congrés sobre el 17-A. En declaracions als mitjans durant una visita a la rehabilitació de la basílica Just i Pastor de Barcelona, la delegada ha dit que si algú té una data o aportació sobre els atemptats del 17-A ‘que la faci’. A més, ha recordat que els cossos de seguretat treballen incansablement en tasques preventives i ha demanat als partits que deixin que facin bé la seva feina i amb la ‘discreció necessària’.

El govern espanyol evita donar cap resposta a l’escàndol del CNI amb Es-Satti

Em vibra el mòbil. No és un whatsapp, ni un telegram… és un SMS: ‘Sóc en Pepe Colubi. Ja sóc al cafè. No hi ha pressa.’ Seu en una tauleta de marbre amb una floreta de plàstic del Cafè del Centre. Es pren un cafè mentre desconfia de tothom que passa per la porta. A davant la tassa hi té el mòbil. Un Nokia blau amb el joc de la serp i sense internet. ‘Sóc així. Quan una cosa em funciona no la canvio’, diu amb un somriure. Abans de l’entrevista, que ha costat molt de tancar, ha compartit becaina amb la còmica Ana Polo. Els detalls s’emetran en una ràdio a l’agost. Colubi, tot i que treballa d’ençà del 2008 al programa ‘Ilustres Ignorantes’, no es considera humorista. Però la mala praxi del periodista l’obliga a parlar sobretot d’humor, tot i que també de sexe, política i Catalunya. —Per què és tan difícil de veure’s amb Pepe Colubi? —Hòstia, de veritat, us juro que no és normal. El juny ha estat una bogeria. Han passat mil coses. Feines, viatges –sobretot a Madrid–, de cop i volta enregistraments. També una promoció de Movistar per a la temporada vinent. El programa ‘La Resistencia’… Una bogeria. Normalment vaig més desfogat. —I ara en què esteu ficat? —Menys en la droga, en una mica en tot. Oficialment treballo a ‘Ilustres Ignorantes’, que m’ocupa dos dies al mes i hi enregistrem quatre programes. Són un fals directe. Ens canviem les camises i anem fent. A més, dos xous en teatres sense càmeres. Un és fix al Teatre Alcázar de Madrid i l’altre en una ciutat diferent. El juny, per exemple, va ser Barcelona. —Us puc canviar la feina? —No he acabat. També faig col·laboracions puntuals als mitjans. Escric una columna a Cinemanía i tinc una secció cada dimecres al ‘Estat de Gràcia’ de Catalunya . Però és molt volàtil, perquè si no puc anar a l’estudi, no la faig. I, a banda, tot i que ara no tenim dates, també faig un espectacle amb Pepín Tre. —Sense dates? —Som uns ganduls. Anem molt relaxats. L’espectacle es diu No se ha hecho nada igual (‘No s’ha fet res igual’). En el fons és un dos més un. Jo explico una excursió que vaig fer ara fa molts anys a Lloret de Mar per veure Luis Aguilé i Marianico el Corto. La típica excursió comercial… —Però és real? —Sí, sí, res de ficció. Fins i tot en passo fotografies. Hi vaig anar per curiositat. Feia poc que vivia a Catalunya i va ser meravellós. Era una telebotiga per a avis amb l’estímul que hi havia actuacions, ball i orquestra. Al final la broma em va ocupar tot el dia. Era desembre i, fins i tot, vam fer un sopar pre-Nadal. I amb això he muntat un espectacle que després Pepín Tre allarga i amenitza amb el seu xou i la guitarra. —I res més? —Escriure… —Per publicar? —Espero que sí, però va molt a poc a poc. Tinc les condicions d’entorn i interès per a escriure un altre llibre, però em venç la meva condició de gran gandul. —Podeu avançar-ne res? —Tinc una idea molt indeterminada. No seria una tercera part de California 83 i Chorromoco 91. Seria, per dir-ho d’una manera petulant, una autobiografia novel·lada o autoficció, per dir-ho diferent. Explicar coses reals posant-hi molta imaginació. Coses més vitals que no pas eventuals. —Per què no us considereu humorista? —’Ilustres Ignorantes’, sobretot, acapara bona part del meu temps, però no me’n considero. A la Wikipedia posa que he estat actiu d’ençà del 2005. Em pixo… El 2005 jo tenia trenta-nou anys. Trenta-nou anys rascant-me els ous. Qui pogués! Abans vaig pencar molt, sobretot en la comunicació. Oficines de premsa, ràdio, guions, col·laboracions a la televisió, reportatges, articles, entrevistes… L’humor, al cap i a la fi, és una actitud vital per mi. Sempre he fet servir la ironia o el sarcasme, fins i tot, en texts bastants seriosos. Però el 2008 em va caure ‘Ilustres Ignorantes’ del cel. Però, objectivament, em sentiria una mica arribista si digués que sóc humorista. A més, això em cura en salut, perquè, quan faig un acudit que no funciona, sempre puc dir que no sóc còmic. —Com reaccioneu quan una broma no funciona? —Per sort, a ‘Ilustres Ignorantes’, quan la cago hi ha més gent a la taula que poden recollir les meves restes mortals. Em foto la patacada i tiro endavant. M’afecta més l’estat d’ànim del públic. Si la gent s’enfonsa, jo vinc després. —I si va bé? —Se m’escalfa la boca i els GEO acaben rebentant les portes del teatre. —Per què dieu que l’humor és una actitud vital? —L’humor és completament entrellaçat amb l’ADN humà. Considerar l’humor com una cosa a part és totalment un error, com si fos una mena d’oasi a banda el fet de viure i sobreviure. L’humor no és solament una ajuda, és una actitud vital. Som com som perquè també sabem riure, perquè el drama ja ve de sèrie. Ho dic moltes vegades, però no deixa de ser cert: en els funerals d’éssers estimats fem bromes, perquè és absolutament alliberador. Quan poses l’humor entre tanques i límits, vas contra l’essència de l’ésser humà. Amb això jo sóc un radical. —I arribem als límits de l’humor. Existeixen o són imposats? —El límit obvi és que l’acudit sigui bo i faci riure. No tot allò que es qualifica d’humor ho és. Twitter n’és un exemple diàfan. Molta gent s’amaga darrere suposades bromes per dir barbaritats. Bromes que no tenen cap mena de construcció. En això sempre poso com a exemple un monòleg d’Anthony Jeselink sobre el fill mort d’Eric Clapton. És una bestiesa absoluta, jo no seria capaç de reproduir-lo, però és tan ben construït que és una obra d’art. És humor i, fins i tot, crec que és sa. Jo, de límits, en tinc. Hi ha coses amb les quals no puc, però és més sentit comú que no pas autocensura. En tot moment has de saber quin és el context i quins els límits. —El context és fonamental en tota mena de comunicació. —Vivim més encotillats que mai pel context. Un dels grans perills de Twitter, per exemple, és descontextualitzar-lo. Tu hi escrius una cosa i, quan algú la’n treu, la mata. És com si el piulet tingués brànquies i veus com es mor afogat. Entenc que per a certa gent amb males intencions és molt llaminer de descontextualitzar, però és un perill. És absolutament necessari saber on s’emet el missatge. —I tanmateix, un acudit ben construït, pot no ser entès. —L’humor és comunicació i, com a tal, pot fallar. Jo puc emetre humor, de la tipologia que sigui, perfectament construït i sabent quina n’és la intencionalitat, i algú, de manera molt legítima, pot no entendre aquest llenguatge. Ara, una cosa és que no s’entengui i una altra és que ofengui. Si ofèn, només puc fer que citar la còmica Patrícia Sornosa, que diu que en aquest cas cal gestionar la teva ofensa. No pots ofendre’t per tot i exigir rectificacions a dojo. A més, entre els ofesos perpetus hi ha molta afectació. Límits de l’humor? Tothom n’hauria de tenir, però no hauria d’exigir-ne als altres. —La pell cada dia és més fina. Creieu que la gent pot gestionar l’ofensa? —No. Caldria que un meteorit impactés contra la Terra i creéssim una nova raça humana a partir d’un amfibi minúscul. —Què en penseu, de Twitter? —Twitter és endogàmic i minúscul. La gent que hi som tendim a pensar que tot és dins aquesta xarxa, però és mentida. Hi ha moltes autoreferències que a fora no signifiquen absolutament res. I en tot plegat, a l’hora d’inflar Twitter, els mitjans també hi teniu molta culpa. Hi teniu molta presència, o influència, com vulguis, i moltes vegades us feu eco de què hi passa. Ens aniria bé de saber quin percentatge real de gent que el fa servir, perquè entre comptes falsos i inactius, el percentatge ha de ser ínfim. —Però molts polítics el fan servir com si fos un canal institucional. —Em sembla lamentable que les declaracions i anuncis institucionals es facin a Twitter. Entenc que la premsa del cor i la premsa esportiva el facin servir, però un polític, és molt trist… De tota manera, diu molt del món que tenim. Polítics que no accepten preguntes en conferències de premsa però que després s’esplaien a Twitter. I Trump? Sembla que en tingui accions. L’ideal seria que tothom fos conscient que les xarxes socials són manipulables. —Cap solució? —No en sóc expert, però es podria posar una bomba a les oficines principals de Twitter, quan no hi hagi ningú, perquè rebentin tots els servidors. Crec que Youtube és realment l’eina que perdurarà. I no em trauràs més declaracions com a guru tecnològic. —Heu dit que apliqueu el sentit comú abans que no pas l’autocensura, però l’autocensura existeix entre els humoristes. —Oi tant. Però cal considerar quin compromís té cadascú amb els seus acudits, que al final és un material de consum efímer. Estàs disposat a donar la vida per un acudit? Possiblement hi ha algú que sí, per exemple, a Charlie Hebdo. Si tu tens aquesta mena de compromís amb el teu art, endavant. Però novament, has de ser conscient de diversos contexts. És veritat que una empresa pot pagar el mitjà en què publiques. L’autocensura pot ser una decisió personal. I a vegades decideixes jugar-te-la, però a vegades –i això és pitjor– sense ser-ne conscient. Un exemple és la portada del Jueves sobre l’abdicació del rei. RBA la va censurar quan ja s’havien imprès tots els exemplars. Arran d’allò uns quants dibuixants se’n van anar i van fundar Orgullo y satisfacción. Respecto i entenc els que van deixar la revista, però també els que hi van restar. Jo no considero que un acudit sigui tan important per a jugar-te una feina. Però cadascú ha de ser responsable dels seus actes i ser conseqüent fins al final. —Què us sembla que Dani Mateo demanés perdó per haver-se mocat amb una bandera espanyola en un sketch? —El perdó és una arma de doble tall. Primer de tot, s’ha de tenir clar que aquella gent que l’exigeix són els mateixos que no et perdonaran, encara que et disculpis. És una situació completament absurda. Però en el cas de Dani Mateo, s’ha de precisar que la broma era sobre el Frenadol, no era contra la bandera ni contra Espanya. De fet, en el mateix sketch, Mateo demana perdó per haver-se mocat amb la bandera per equivocació. La construcció de l’sketch és impecable. Hi ha molta gent que exigeix les disculpes, però no les admet ni fa res per a acceptar-les. —En alguna entrevista heu comparat el vostre humor amb el de Chandler Bing de Friends. —Sí, però salvant totes les distàncies… —Pel component d’humor incòmode? —Sí, perquè toca els collons. Són bromes incòmodes i que van a la contra. L’especialitat de Chandler és la resposta fora de context. Per exemple, abans d’un sopar d’acció de gràcies, la Mònica diu que no sap si preparar ànec o anyell. I Chandler respon: ‘Els anyells són més porucs, si no, el film es diria El silenci dels ànecs.’ És una resposta que no aporta res i que és completament absurda. —Chandler tenia aquest sentit de l’humor arran d’un trauma infantil. — Ell tenia el trauma infantil, però no és el meu cas. A mi simplement m’agrada aquest humor a la contra. Jo he tingut una de les infàncies més felices i plenes de la història de la humanitat. La meva infància va ser massa perfecta. —Què creieu que és més complicat, fer humor de política o de sexe? —Mmmmm… Crec que és més complicat fer humor de política perquè hi ha moltes sensibilitats. A més requereix més esforç i predisposició per part de l’oient o espectador. A mi, m’interessen moltíssim els programes de John Maher i John Oliver, que són sobre actualitat política. Però exigeix, com dic, que es presti tota l’atenció possible. —I què passa amb el sexe? —La sort amb l’humor sexual és que continua essent tabú. Hi ha una mena de respecte que a mi em fascina… No ho entenc, sincerament, però en el fons em va molt bé per a guanyar-me la vida. —A vegades dieu autèntiques barbaritats. —Se m’escalfa la boca. De tota manera, hi ha molta gent que em diu: ‘Tu dius allò que tots pensem.’ Doncs ja em perdonareu, però esteu fatal, perquè jo em trenco l’esquena amb acudits sobre perversions i fílies. I si realment tots ho penseu, això, no sé què coi fem parlant en compte de fotre com animals. A vegades puc ser molt bèstia, sí. Però hi ha un tabú, que ajuda a magnificar-ho. I és molt curiós, perquè també passa amb l’escatologia. La gent hi té una mena d’atracció interna, però cap a l’exterior expressen repulsa. —Creieu en l’humor com a eina per a donar visibilitat a injustícies o canviar consciències? —D’entrada et diré que no em refio de les persones que no tenen sentit de l’humor. Poden ser molt serioses i competents, però, si no saps riure’t de tu mateix… Dit això, torno a la necessitat de no separar el discurs de l’humor. Crec que no hi ha millor manera de fer calar un missatge que fent servir totes les tècniques humorístiques. Només cal veure què feien George Carlin o Bill Hicks. Tu repasses els texts de Carlin sobre l’avortament i són plenament vigents. Quan ho sents, la primera reacció és riure, però al cap d’una estona el missatge comença a calar i al cap d’un mes encara hi penses. Per tant, si hi ha una reflexió a darrere i la cuirassa és humorística, em sembla art pur. —Què faríeu si Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal estiguessin asseguts en aquesta mateixa taula pactant alguna cosa? —Els en faria fora, perquè jo hi he arribat abans. Com a polítics em semblen tres exemples d’una crispació aparent que amaga uns interessos que desgraciadament se’ns escapen a l’epidermis, però que de manera molt profunda van en contra de qualsevol mena de llibertat, sigui d’expressió, sexuals, econòmica, laboral… Són els tres cap d’una serp molt perillosa. Casado, per exemple, va arribar a dir autèntiques idioteses a la campanya electoral del 28-A, abans les urnes no els posessin a lloc. El discurs d’aquest triumvirat va contra tots els progressos que hem aconseguit com a societat i no se n’amaguen, que volen retrocedir. Jo no vull això. I no és una qüestió de superioritat intel·lectual. És una qüestió d’epidermis, de sentiment, d’empatia, que és una cosa que aquests senyors no tenen. —En quin moment decidiu de venir a Catalunya i per què? —Vaig venir per un programa que es feia Sant Just Desvern, que es deia ‘Channel Número Cuatro’, es deia. El presentaven Ana García-Siñeriz i Boris Izaguirre. Era el 2007 i el programa es va acabar l’any següent. —Gairebé el dinamiteu… —I ara. Jo vaig arribar al gener i em pensava que el programa s’acabava aquell estiu. De fet, jo vaig venir per set mesos i tenia un lloguer fins a l’estiu, però la cosa es van allargar fins a la primavera del 2008. Després vaig entrar al consell de direcció d’El Jueves i també va començar ‘Ilustres Ignorantes’. Tot era molt compatible. —Sí? —Sí, amb el TGV podia anar a Madrid tranquil·lament i treballar durant el viatge. Dotze anys després aquí continuo. Entre la comoditat i que m’agrada, no he sospesat d’anar-me’n. Sense plans, però sense pausa. —I com us prova la guerra civil que hi ha al carrer a causa del procés? —Francament bé. Com que no veig trinxeres, ni tramvies cremant, ni botigues saquejades, ni franctiradors als terrats… —Seria un homenatge a… —A Ken Loach. —O a George Orwell. —També. El relat d’alguns és aquest. Però jo no veig res d’això i hi estic molt a gust. —Per què vàreu decidir de votar l’1-O? —Perquè s’havia convocat un referèndum i exercir el meu vot em va semblar que era la cosa correcta. Al llarg de la meva vida he fet abstenció conscient en diverses convocatòries electorals, però amb el temps m’he adonat que no serveix absolutament de res. L’1-O hi havia un referèndum i vaig exercir el meu dret com a ciutadà. —I què vàreu votar? —El vot és secret. Dave Chappelle té un sketch sobre el vot secret dels homes blancs heterosexuals. Diu que un home blanc et pot explicar com va sodomitzar la seva esposa la nit anterior, però que si li demanes pel seu vot, et respondrà que és secret. I llavors continuarà: ‘Ara, com et deia, li vaig fotre el nap pel cul…’ —Què us van semblar les imatges de les càrregues de la policia espanyola i la Guàrdia Civil? —Trist, penós i lamentable. Un dels grans errors –i mira que n’hi ha per a triar– de Mariano Rajoy i el govern central. Fer servir la violència contra votants no té gens de sentit. No entra dins cap cervell que entengui què és una democràcia. Un referèndum és una eina de la democràcia i, per tant, no pot ser mai dolent i encara menys un de completament pacífic i legítim, com va ser l’1-O. —Creieu que falta sentit de l’humor dins l’independentisme, sigui per fer autocrítica o catarsi? —Crec que ‘Polònia’ fa aquest paper. És una vàlvula d’escapament molt bona, perquè realment reparteix humor en tots els sentits. Moltes vegades en qüestions tan sensibles com la política és molt curiós com la gent accepta bromes dels seus, però el mateix acudit fet per Telecinco en compte de TV3 es veu com una agressió. Jo crec que cal ampliar i riure’s de tot i amb tot. L’humor fa falta, evidentment, però també el discurs. Prendre una posició editorial respecte d’una qüestió que enfronta tant, amb humor i des de l’humor, a mi m’interessa, vingui d’on vingui. M’interessa i la vull veure. De tota manera, cal tenir present que les forces són desiguals i que hi ha un govern central fent servir tots els seus poders executius, jurídics i mediàtics. Només cal veure un telenotícies d’Antena 3 per copsar de quina manera s’informa. És curiosíssima tota la polèmica de l’Orgull amb Arrimadas, quan això ha fet ja del primer dia amb Catalunya. I ara, que és a Madrid, li cauen crítiques i cleques de pertot, cosa que no passava quan feia igual contra l’independentisme. —I per acabar, què us ha semblat la temporada de l’Sporting de Xixon? —Hòstia, un puta desastre. Me’n vaig deslligar una mica quan vaig veure que havien perdut l’opció de pujar a primera. Pensa que jo sóc de l’Sporting, però vaig créixer a Ovieu. Era com un madridista en ple barri de les Corts. Recordo que una vegada portava un escut de l’Sporting a la caçadora i me’l vaig haver de treure. Però no sóc un intolerant. Vull que tots dos juguin a primera. —Però l’Ovieu és l’equip del capital… —Per Carlos Slim i els calés mexicans? —Sí. —Si tirem del fil dels calés en el futbol no se’n salva ni Déu.

Pepe Colubi: ‘Un acudit no és tan important per a jugar-te una feina’

La Generalitat de Catalunya activa avui l’e-Spriu, el nou sistema informàtic per a recaptar impostos, que substitueix el G@udí després de quinze anys. El primer tribut que s’incorporarà al nou programa és la taxa sobre les begudes ensucrades, que va començar a aplicar-se al maig. El principal canvi afecta els distribuïdors, que tindran un formulari nou per a fer la liquidació de l’impost telemàticament. L’e-Spriu permetrà que el govern recapti de manera gradual els impostos propis i cedits. A les 00.00 s’ha fet la liquidació d’un cèntim d’euro, a mode de prova. L'equip informàtic acaba de pagar el 1er cèntim a l'e-SPRIU, el nou sistema d'informació de l'ATC. Tot a punt per entrar en producció demà. — Lluís Salvadó (@LlSalvado) June 30, 2017 En declaracions a l’ACN, el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó, ha assegurat que el nou programa donarà una resposta més eficient a les necessitats del govern i ha explicat que permetrà que la Generalitat estigui preparada per a les necessitats futures que hagi d’afrontar Catalunya, és a dir, la recaptació de tots els impostos. ‘Fonamentarà les bases de la futura hisenda catalana’, ha afegit. La hisenda catalana, l’1 de setembre El primer de setembre és el dia marcat al calendari per al desplegament de la hisenda catalana i l’obertura de les noves oficines. ‘Hi ha un referèndum i Catalunya ha de decidir. Les administracions públiques haurem de preparar-nos per a assumir allò que hagi decidit el poble de Catalunya i l’Agència Tributària quan arribi el moment estarà preparada per gestionar qualsevol competència que es determini’, ha dit Salvadó. A partir del setembre començarà el trasllat els impostos al nou sistema informàtic. És previst que a l’octubre s’incorpori la taxa turística i la taxa de grans superfícies. De cara al 2017, s’inclourà l’impost dels actius no productius –avui entra en vigor–, un tribut que grava els iots, les obres d’art i els cotxes de luxe a nom d’empreses.

La Generalitat activa l’e-Spriu, el nou sistema informàtic per a recaptar impostos

El president Quim Torra ha celebrat que la CUP s’obri a negociar el pressupost del 2020 si implica avançar nacionalment i socialment. En un piulet, Torra ha respost que arribar a un acord sobre els comptes és el seu compromís i responsabilitat. Som-hi! És el nostre compromís i la nostra responsabilitat. La majoria independentista ens hem de posar d'acord en el pressupost i avançar cap a la República. El projecte republicà és el de la gent que ens va fer confiança als 70 diputats de la majoria. https://t.co/YFgUBzS5bS — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) August 5, 2019 ‘Som-hi’, encoratja. ‘La majoria independentista ens hem de posar d’acord en el pressupost i avançar cap a la República’, apunta en el missatge, que fa referència a les declaracions de la CUP, disposada a parlar dels comptes si suposa avançar nacionalment i socialment. El diputat de la CUP Vidal Aragonés va dir ahir que la seva formació no es tanca a negociar un futur pressupost ni una possible governabilitat a Catalunya, que es reserva l’opció d’entrar al govern, però només si implica avançar nacionalment i socialment. Va assegurar que no s’han negat mai a parlar del pressupost, però ha marcat que és imprescindible que inclogui polítiques concretes que no siguin ‘un replegament cap a l’autonomia’, com denuncia que han estat aquests darrers 18 mesos. ‘Amb el replegament cap a l’autonomia, la il·lusió per un possible govern de Pedro Sánchez i les polítiques neoliberals no ens hi trobaran’, va dir. Després va afegit que no pretenen ‘enganyar a ningú’ i que el canvi de rumb aprovat aquesta última assemblea nacional ‘no ha transformat la CUP’, sinó que ha estat només ‘una opció estratègica concreta’. La CUP rebutja unes eleccions com a resposta a la sentència La CUP rebutja que una convocatòria d’eleccions al parlament pugui ser la resposta a la sentència del judici contra el procés i preveu que els catalans puguin anar a les urnes la primavera del 2020. En una entrevista a Catalunya Ràdio, la membre del secretariat nacional de la CUP Eulàlia Reguant ha explicat que si la sentència és a la tardor, no creuen que uns comicis puguin aportar res en concret com a reacció, però considera que, tal com va la legislatura, pot ser que arribin a la primavera. Escolteu ací l’entrevista: Reguant també ha negat que la seva formació pugui arribar a entrar en un govern de concentració pel ‘simple fet de la sentència’, com va plantejar Pere Aragonès, però sí que podria fer-ho si es posa sobre la taula ‘l’avenç en l’exercici efectiu de l’autodeterminació’ i es deixa de banda ‘el simbolisme’. D’altra banda, els anticapitalistes han reclamat a l’executiu de Torra un gir de 180 graus en les seves polítiques per a poder donar suport als pressupostos de l’any vinent.

Torra celebra la predisposició de la CUP de negociar el pressupost

L’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) ha alertat que un jove va patir divendres al matí una greu agressió homòfoba al districte barceloní de Ciutat Vella, on dos homes van insultar-lo, al·ludint a la seva orientació sexual, i li van donar una pallissa. El jove, que no resideix a Barcelona, sortia d’una festa amb una amiga quan el van envoltar en un carreró del barri del Born els dos agressors, que el van increpar i agredir, ha informat el president d’OCH, Eugeni Rodríguez, a l’agència Europa Press. El jove va ser atès a urgències i l’OCH va activar el protocol quan va tenir coneixement dels fets, i va fer el corresponent avís a l’Ajuntament de Barcelona. La setmana vinent, el jove agredit rebrà assistència psicològica i l’OCH preveu que es presenti la denúncia davant els Mossos d’Esquadra aquest dimarts. El president de l’OCH ha lamentat que les agressions homòfobes hagin augmentat i que Ciutat Vella sigui el districte de Barcelona on es registren més denúncies d’agressions d’aquest tipus. Davant aquesta situació, ha subratllat que ‘cal més que mai’ que es constitueixi una taula amb l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i els Mossos d’Esquadra per abordar aquest problema.

L’Observatori Contra l’Homofòbia alerta d’una agressió homòfoba a un jove a Barcelona

L’advocat de l’estat espanyol, a través dels seus serveis jurídics, analitzarà l’estructura i les competències de les conselleries del nou govern de Carles Puigdemont, i molt especialment la conselleria d’Exteriors que comanda Raül Romeva, de cara a una possible impugnació. Segons La Moncloa, podria vulnerar les competències exclusives que l’executiu espanyol té de les relacions internacionals i també incomplir la suspensió de la declaració independentista del 9-N per part del Tribunal Constitucional. La investigació se suma a la que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va demanar als seus serveis jurídics sobre la forma de la presa de possessió de Carles Puigdemont com a 130è president de la Generalitat, que va ometre les referències al rei o a la Constitució espanyola. Segons ha assegurat avui la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, l’executiu encara no disposa del document, tot i que ja fa tres dies que Puigdemont va assumir el càrrec. L’executiu espanyol estudiarà a fons el decret de creació del nou govern de Puigdemont per determinar si –al seu criteri- les competències atribuïdes a cada departament s’ajusten a les que marca l’estatut i la jurisprudència del Tribunal Constitucional i si en algun cas posen de manifest que s’està desplegant el full de ruta que es desprèn de la declaració independentista del 9 de novembre suspesa pel TC. ‘Nosaltres no deixarem passar una actuació que pugui ser contrària a la Constitució o a les lleis, sigui quina sigui’, i ‘estem analitzant la presa de possessió o les competències que poden donar a una determinada conselleria’, ha dit Sáenz de Santamaría. La vicepresidenta espanyola ha apuntat que aquestes competències d’Exteriors ‘s’analitzaran d’acord a la doctrina del Tribunal Constitucional de 1992’ precisament en matèria de relacions internacionals. ‘Analitzarem totes i cadascuna de les actuacions de la Generalitat o del Parlament perquè hi ha una declaració d’independència que ha estat declarada nul·la pel TC, que no pot produir efectes, i de la que s’ha donat coneixement particular a alguns responsables polítics’, ha afegit.

L’estat espanyol analitzarà les competències de la conselleria d’Exteriors per a una possible impugnació

Les qüestions nacionals i l’encaix dels territoris que coexisteixen a l’estat francès també han format part de la campanya de les eleccions presidencials, principalment a Còrsega i la Guaiana. En aquestes eleccions, però, cap partit nacionalista o regionalista no se sent identificat. Catalunya Nord no ha tingut cap presència en la campanya, però sí la resta del país i el procés d’independència que viu el Principat. Molt especialment, arran de les declaracions de François Fillon, que va assegurar que li xocava que es negués ‘totalment a un poble el dret de decidir per si mateix’ quan van preguntar-li per la independència de Catalunya. També el portaveu d’internacional de Jean-Luc Mélenchon va dir, en nom d’aquest candidat, que estava a favor d’un referèndum d’independència a Catalunya. Per contrast, però, cal destacar que Mélenchon s’ha mostrat combatiu amb les altres llengües de l’estat francès i que el punt del seu programa que demana de finançar només escoles públiques seria un cop mortal per a les escoles associatives, com la Bressola, les Calandretes (occità), les Ikastolas (basc) o les Diwan (bretó). Mélenchon, fins i tot, va arribar a titllar les escoles Diwan de ‘sectes’. Marine Le Pen també ha fet referència a una altra qüestió territorial, en aquest cas manifestant el desig que el Karabakh s’unís amb Armènia, una regió independent de facto d’Azerbaidjan i no reconeguda internacionalment. Per la seva banda, el candidat Philippe Poutou ha defensat el dret d’autodeterminació dels pobles, fins i tot, ‘a Còrsega, el País Basc i la Bretanya’. Els partits nacionalistes sense candidat El president de l’Assemblea de Còrsega, Jean-Guy Talamoni, de Corsica Libera, ha assegurat que, com a independentista, no ha anat mai a votar a les eleccions presidencials. Per la seva banda, el president del govern, el nacionalista Gilles Simeoni, ha comunicat que no donarà cap consigna de vot en la primera volta, encara que sempre s’ha mostrat frontalment oposat a la ideologia i valors del Front Nacional. Més enllà de Còrsega, la Unió Democràtica Bretona (UDB), que va intentar de fer una candidatura regionalista amb Christian Troadec al capdavant, tampoc no s’ha posicionat per cap candidat, però sí per la ‘tercera volta’, en referència a les legislatives. És de destacar que justament a la Bretanya és on Benoît Hamon obté millors resultats (17,5% fa un mes), ja que és bretó, a més del fet que el seu país sempre ha estat un feu de l’esquerra. A Occitània, Iniciativa per Occitània ha demanat el vot per dos candidats minoritaris, Philippe Poutou i Jean Lassalle, que són els únics que han respost a un qüestionari de les associacions culturals occitanes i hi han declarat que donaran suport a la llengua. Cap dels altres candidats no l’ha respost, una actitud que ha estat considerada com un menyspreu a l’occità. El Partit de la Nació Occitana i el Partit Occità han demanat de no votar per cap dels onze candidats. Per la seva banda, les associacions alsacianes no han donat cap recomanació, ja que cap candidat no s’ha compromès amb la recuperació de la regió alsaciana, diluïda ara en una macroregió. A Catalunya Nord, ERCN i JERC tampoc no han donat cap consigna, més enllà de la campanya ‘Aturem la dreta francesa’, en la qual establien una sèrie de condicions per a donar suport a algun dels candidats, però cap d’ells no les ha complert. En el cas de ‘Oui au Pays Catalan’ també estan centrats en les eleccions legislatives de juny. L’encaix de Còrsega En les eleccions regionals del 2015, els partits nacionalistes de l’illa van assumir el poder per primera vegada a la història. Una legislatura de només dos anys, ja que es crearà una col·lectivitat única, amb més competències, que comportarà la desaparició dels departaments. En aquesta campanya, fins i tot Marine Le Pen, davant les demandes corses, ha mostrat el seu tarannà més regionalista. La líder del Front Nacional ja es va situar per davant d’Hollande en les anteriors presidencials i ara, en l’única enquesta feta a l’Illa, la candidata podria ser novament la més votada (29%). Le Pen ha adaptat el seu discurs, fent sonar l’himne cors en el seu míting i fent acompanyar la bandera francesa amb la corsa. A la vegada, sense apostar per la cooficialitat, ha dit que se sentia preocupada per la ‘bella llengua corsa’, que existien ‘particularitats’ a l’illa i que ella no s’oposava que tingués una estructura fiscal i pressupostària diferent de la resta de l’estat. Per la seva banda, François Fillon, que ha quedat segon a l’enquesta a l’illa (21%), va manifestar-se partidari que ‘els territoris s’organitzin en funció de les seves especificitats’, encara que és contrari a la cooficialitat de la llengua. En un debat centrat en els valors tradicionals, també va prometre de fer una llei que consagri les especificitats fiscals corses i una adaptació de la llei de costa i muntanya. Pel candidat conservador, s’ha d’adaptar l’organització de Còrsega a les aspiracions de la població. Fins i tot, es va reunir amb l’associació Sulidarità, que demana l’amnistia i l’acostament dels presos corsos. Davant d’això, Fillon s’ha mostrat obert a deixar de considerar-los ‘terroristes’ i fer que gaudeixin dels beneficis dels presos comuns. Hamon no va entrar en els debats més candents a l’illa com són la cooficialitat, l’estatus de resident –en què el govern regional vol que no es pugui comprar un habitatge fins que s’hagi residit cinc anys a l’illa (per evitar l’especulació)– i l’amnistia dels presos. Només va prometre que ratificaria la Carta de les Llengües regionals i va dir que era totalment legítim que els detinguts estiguessin més a prop de les seves famílies. Va centrar el discurs en l’ecologisme, el desenvolupament sostenible i les energies renovables. Mélenchon ha estat l’únic que no ha anat a l’illa. El candidat de França Insubmisa intenta posicionar els nacionalistes com una forma ‘excloent’ més que cal combatre. Quan es va fer el discurs inaugural de l’Assemblea corsa, en cors, Mélenchon es va mostrar molest perquè en una assemblea francesa no parlaven francès. També Emmanuel Macron ha fet campanya a l’illa i també amb tics regionalistes. Macron ha assegurat que calia un pacte ‘dins d’una república indivisible, però sempre plural’, i que era coherent l’esperit de la república amb les llengües regionals. També ha dit que ratificaria la Carta de les llengües regionals si era president i que ajudaria perquè s’ensenyés el cors a l’escola. Tanmateix, també ha assegurat que no volia entrar en un debat sobre la cooficialitat i que la llengua de la república era el francès. Ha defensat, però, que si el marc actual no permetia a Còrsega de desenvolupar el seu potencial, calia obrir un diàleg sense tabús i si calgués, revisar la constitució. Sense gaires promeses, Macron s’ha intentat vendre com un vot útil per la descentralització i en contra de la dreta i l’extrema dreta. Fins i tot, es va reunir amb el president de l’Assemblea corsa, l’independentista Jean-Guy Talamoni, per parlar sobre els presos polítics. La Guaiana en el centre del debat Més enllà de l’escàndol de Fillon, un dels debats més important durant la campanya ha estat la tensió a la Guaiana francesa. El col·lectiu Pou Lagwiyann Dékolé, un grup que inclou els sindicats i associacions socioprofessionals, fan en vaga general amb barricades des del 20 de març. Es coneix com a ville morte, és a dir, un blocatge total. Actualment la Guaiana té l’índex de criminalitat més alt de tot França, una alta desocupació i unes infraestructures i uns serveis públics deteriorats. Denuncien l’abandonament per part de l’estat i afirmen que se senten una colònia on no es poden expressar. El departament, de 250.000 habitants, ha creat el moviment ‘500 germans contra la delinqüència’, amb què demanen de negociar amb el primer ministre i els responsables d’economia, sanitat i justícia. De moment, ja hi han anat el ministre d’Ultramar i el d’Interior. En l’assemblea general del 19 d’abril es va decidir que les barricades es mantindrien fins a la signatura d’un protocol. La primera demanda és un ‘pla Marshall’ per a la reactivació econòmica i social i que es millorin les infrastructures. Una protesta que també pot blocar les eleccions presidencials al país. El conflicte ha obligat a posicionar-se tots els candidats, els quals han intentant d’apropiar-se del moviment. Hamon va mostrar la seva solidaritat i va demanar de posar al dia ‘cinquanta anys d’endarreriment en infraestructures’. Mélenchon també els ha donat suport i ha assegurat que la Guaiana es moria per una inseguretat que afectava tant l’àmbit econòmic com el social i el cultural. Aposta també per l’enfortiment dels serveis públics i l’educació, fent de la Guaiana un símbol, exagerat, d’allò que passa a la França continental. Per la seva banda, Le Pen també ha intentat de fer símils amb França, i ha dit que el 50% dels presos de la Guaiana eren estrangers. Ha promès que nomenaria un ministre d’Ultramar que lluitaria contra la immigració il·legal i la inseguretat i en favor de l’ocupació i el desenvolupament econòmic. Fillon també ha sortit ràpidament a culpar el govern socialista d’Hollande de la greu situació. Per la seva banda, Macron, en una crida a la calma, ha dit que blocar el país no era la solució. Macron, però, va tenir una relliscada important quan es va referir al departament com si fos una illa, perquè és un territori continental que té 700 km de frontera amb el Brasil.

Catalunya, Còrsega i la Guaiana: les nacions en la campanya francesa

El conseller d’Interior, Miquel Buch, ha comparegut per a explicar per què el govern espanyol ha denegat protecció policíaca al president de la Generalitat, Quim Torra, que avui ha anat a Brussel·les a oferir una conferència conjunta amb el president Carles Puigdemont. Des del dia 14 el departament ha topat amb ‘un seguit de negatives’ del ministeri per assignar escortes a les sortides internacionals perquè segons Buch, hi ha hagut un canvi de criteri. Per això ha programat una trobada amb representants del ministeri pel dia 4 de març per a tractar la problemàtica, En clau de crítica, Buch ha dit no entendre el canvi de criteri, i que tampoc no els donen cap explicació. ‘Ens van comunicar un canvi en el modus operandi, que a partir d’ara haviem de fer les peticions per una altra via. Abans ho fèiem a través de l’oficina interpolicial i ara a través d’un correu electrònic. Però en cap cas ens van comunicar un canvi de criteri’, s’ha queixat Buch. Fonts del ministeri de l’Interior espanyol han explicat a VilaWeb que han actuat com sempre i que mai no han autoritzat escortes per a presidents de la Generalitat. Segons diuen, només l’autoritzarien si hi hagués una clara situació de perill al país de destí. Que les úniques autoritats que porten habitualment escorta quan viatgen són el president del govern espanyol i el ministre d’Interior. També asseguren que d’ençà que Grande-Marlaska és ministre, no s’ha autoritzat seguretat personal per al president i pels consellers catalans, però Buch ha desmentit tal afirmació, ja que en els darrers mesos sí que havien actuat amb normalitat.

Buch assegura que el ministeri ha canviat el criteri d’assignació d’escortes pel president Torra

El govern francès ha rectificat i mantindrà les oposicions de professors de català a Catalunya Nord, segons que ha revelat el diputat nord-català Romain Grau al diari L’Indépendant. Grau, que ha sabut la notícia del Ministeri d’Educació i de la rectora de l’acadèmia de Montpeller, Béatrice Gille, ha dit que era una bona notícia, tant per als estudiants que s’havien preparat per al concurs com per als alumnes que volen aprendre català. Mestres, alumnes, membres de sindicats de l’ensenyament i representants polítics es van concentrar dimecres davant la Prefectura de Perpinyà per exigir l’obertura del Certificat d’Aptitud del Professorat d’Ensenyament de Segon Grau de Català (CAPES), el termini del qual s’acabava ahir. Els manifestants van reclamar a la prefectura que intercedís perquè el govern francès rectifiqués una mesura que significava un cop molt dur a l’ensenyament de la llengua. El president de l’Associació per a l’Ensenyament del Català, Alà Baylac-Ferrer, ha explicat que a Catalunya Nord hi ha deu centres de secundària que no poden oferir l’ensenyament del català perquè no tenen cap professor de la matèria, una mancança que s’afegeix a la de les línies bilingües de primària, on falta una vintena de mestres per a atendre la demanda.

El govern francès es desdiu i manté les oposicions a professors de català

L’Audiència de Barcelona ha revocat les mesures cautelars imposades contra en Guillem, el jove de la dessuadora carabassa que va ser detingut el 18 d’octubre davant de la comissaria de la Via Laietana. Així, ja no haurà d’estar subjecte a llibertat vigilada i l’ordre d’allunyament de 200 metres de la prefectura de la policia espanyola. Ho ha anunciat en un piulet Alerta Solidària, que s’ocupa de la seva defensa: ⚠️ÚLTIMA HORA⚠️ L'Audiència Provincial de Barcelona revoca les mesures cautelars imposades a @GAbsolucio. Les mesures consistien en la llibertat vigilada i l'ordre d'allunyament de 200m de la Jefatura de @policia — Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) December 9, 2019 El jove de la dessuadora carabassa es diu Guillem i denuncia: ‘Vaig rebre bufetades, em van fer agenollar’ En Guillem és acusat de desordres i atemptat contra l’autoritat. En una conferència de premsa el 5 de novembre, la seva advocada, Norma Pedemonte, va anunciar una querella contra vuit agents que van participar en la detenció i que han pogut identificar pel número. La querella és per maltractaments, per un delicte contra les garanties constitucionals, un delicte de lesions lleus, un contra la integritat moral i un de tortures. I demanen més imatges d’aquell moment. ‘La versió de la policia diu que a la Via Laietana hi va haver llançaments i que ell va provocar desordres i atemptats, però en el vídeo es veu d’una manera clara que no hi ha cap acte delictiu d’en Guillem’, va afegir.

L’Audiència de Barcelona revoca les mesures cautelars contra en Guillem, el jove de la dessuadora carabassa

L’ex-ministre grec Ianis Varufakis va presentar a Berlín el seu projecte europeu Moviment per la Democràcia 2025 (DIEM 25). Varufakis també ha donat suport a la crida ‘Un pla B per a Europa’ que vol crear un espai de confluència per posar fi a l’austeritat i democratitzar la Unió Europea. Aquest cap de setmana la crida fa a Madrid una conferencia europea que compta no solament amb el suport de Varufakis, sinó de bona part de l’esquerra europea. Varufakis vol bastir un moviment per sobre de fronteres nacionals, que arrenqui a tot Europa alhora, contraposant la voluntat popular a l’Eurogrup, els bancs rescatats i els governs que alimenten les desigualtats. Segons ell, la Unió Europea té dues possibilitats: o democratització o desintegració. Què proposa Varufakis? La primera cosa que demana aquest moviment, de manera immediata, és transparència absoluta: retransmetre les reunions del Consell de la Unió Europea en directe, publicar els documents relatius a les negociacions (TTIP, rescats o sobre la sortida del Regne Unit) i un registre dels ‘lobbies’ que actuen a Brussel·les. Seguidament, en un termini de dotze mesos, reclama d’assumir competències dels governs estatals en els terrenys on és necessària una política europea, com ara en el deute públic, el sector bancari, les inversions inadequades, la immigració o l’augment de la pobresa. I finalment, en un termini de dos anys, vol convocar una assemblea constitucional que porti a una Constitució Europea en substitució dels tractats actuals, i que transformi la Unió Europea en una democràcia plena (ací podeu trobar el manifest en castellà i francès). Paral·lelament, la crida ‘Un pla B per a Europa’ també pretén refundar la Unió Europea i acabar l’austeritat i la insolidaritat de l’actual, ‘governada de facto per una tecnocràcia al servei dels interessos d’una petita, però poderosa, minoria de poders econòmics i financers’. Tal com diu el programa de les jornades d’aquest cap de setmana, hi intervindran Varufakis mateix, l’ex-ministre de finances alemany Oskar Lafontaine (de Die Linke) i representats d’una multitud d’organitzacions, com ara ATTAC, PAH, Plataforma d’Auditoria Ciutadana del Deute i Comitè per l’Anul·lació del Deute al Tercer Món, a més de diputats, principalment de Podem, Esquerra Unida i esquerres de la resta d’Europa. En la conferència també trobem un important llistat de ponents del Països Catalans com ara Mònica Oltra (Compromís), Ernest Urtasun (ICV), Gerardo Pisarello (BComú), Laura Camargo (Podem Balears) i Marina Albiol (EUPV). Alguns altres han signat la crida, com és el cas de Quim Arrufat, David Fernández, Josep Manel Busqueta i Anna Gabriel de la CUP, Josep-Maria Terricabras d’ERC, Jordi Sebastià de Compromís i Ada Colau i Xavier Domènech dels partits afins a Podem. Entre els signats, hi ha també el premi Nobel d’economia Joseph Stigilitz, el professor Noam Chomsky i el cineasta Ken Loach, a més del fundador de WikiLeaks, Julian Assange, que ja va participar a la presentació de Varufakis a Berlín. Varufakis pot conformar un nou moviment polític europeu? És previsible que les institucions i els grans partits actuals no compliran les condicions exigides, i per tant, que aquest moviment té com a gran horitzó les eleccions europees del 2019. Amb tot, encara és un projecte amb molts interrogants, com ara quin paper tindrà Syriza respecte d’un moviment encapçalat, en definitiva, per un dissident del partit. A més, hi ha esdeveniments més enllà de la configuració d’aquest projecte que poden canviar totalment la Unió Europea durant els mesos vinents. Un fet clau seria el referèndum que s’ha de fer al Regne Unit i Gibraltar abans no s’acabi el 2017 sobre la pertinença a la Unió Europea i un altre fet clau és l’encaix dels processos d’independència, car Escòcia podria fer un segon referèndum si el Regne Unit vol abandonar la Unió Europea, i Catalunya ja haurà complert els divuit mesos de transició per a constituir-se en estat independent. Finalment, a principi del 2020, s’espera que acabi la negociació sobre l’Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP), defensat per les institucions argumentant que beneficiaria el creixement econòmic, i criticat per l’esquerra per la desregularització que implicaria per a sectors com la banca, com també la pèrdua de drets socials i laborals i falta de control sobre l’economia. La resposta que puguin donar les institucions europees a molts d’aquests esdeveniments poden canviar totalment la concepció que tenim avui dels organismes de la Unió Europea. Què diuen les enquestes sobre les possibilitats d’èxit d’un moviment d’aquest estil? Ara com ara, no hi ha cap enquesta que pregunti pel suport electoral d’un partit polític que uneixi les formacions que hi ha a l’esquerra dels partits socialistes però l’Enquesta Social Europea del 2014 ens permet de saber la posició dels ciutadans de la majoria dels estats de la Unió Europea. La primera cosa que es constata a les enquestes és que l’esquerra té un greu problema per a explicar què significa el concepte ‘esquerra’: tot i que només un quart dels enquestats s’hi situen, gairebé un 70% de la població considera que els governs haurien de reduir les desigualtats en la renda, una reclamació pròpia de l’esquerra. També trobem un gruix dels europeus que no confien en el Parlament Europeu (48%) i una gran majoria (61%) considera que ‘el sistema polític permet a la gent de dir als governs què han de fer’. Aquestes dues dades ens permeten d’entendre per què el moviment posa l’accent en la transparència i en la poca democràcia de les institucions europees i no es refereix només a la unió de les esquerres. A més, el moviment posa l’accent en el descontentament de la població sobre certes polítiques dels governs estatals, com ara l’augment de la pobresa, el deute, el sector bancari i les males inversions. Hi ha una part dels ciutadans (43%) que considera que els governs haurien de ser generosos en l’estatut de refugiat, i una gran part dels europeus estan insatisfets amb els seus governs. Per tant, intel·ligentment, aquest projecte posa més l’accent en aquestes competències concretes que hauria d’assumir la Unió Europea que no pas a parlar ambiguament d’integració, un concepte que només té un suport d’un terç dels enquestats. Com a conseqüència d’això, el nou moviment defuig etiquetes concretes si tenen un suport minoritari, i basa el discurs en polítiques concretes que poden aplegar més votants. És un cas similar al de Podem, que fa uns mesos deia que no era ‘ni d’esquerres ni de dretes’ i centrava el discurs en la transparència, zero corrupció o auditoria del deute. Encara que els partits no s’han manifestat oficialment, el moviment de Varufakis podria tenir el suport del grup parlamentari europeu Esquerra Unitària Europea – Esquerra Verda Nòrdica, que va obtenir un 4,8% dels vots, i de molts membres de formacions d’aquest grup, a més de partits polítics europeus com ara el Partit Verd Europeu (on hi ha ICV) i l’Aliança Lliure Europea (on hi ha ERC i Compromís). La suma total d’aquests tres grups europeus va aconseguir un 12,3% dels vots a les eleccions europees de 2014. A França, per exemple, ja hi han donat suport el líder del Front d’Esquerres, Jean-Luc Melenchon, i representants dels partits que formen aquesta coalició; també el Nou Partit Anticapitalista (NPA) i Els Verds. Entre tots van sumar al voltant d’un 15% a les darreres eleccions europees. A l’estat espanyol Alberto Garzón, dirigent d’Esquerra Unida, ha signat la crida, i també els batlles de Barcelona, Cadis i Saragossa, el líder d’En Marea a Galicia, els secretaris generals de Podem a l’Aragó i Andalusia, Pablo Echenique i Teresa Rodríguez, i diversos eurodiputats i diputats autonòmics. Molts membres de la majoria de partits d’esquerres d’arreu d’Europa, com el Bloco d’Esquerda a Portugal, les esquerres nòrdiques i Die Linke a Alemanya s’han afegit al nou projecte. Quines són les claus que determinaran si el projecte triomfa o no? Més enllà del suport que van obtenir els partits d’esquerres a les eleccions europees, o a les estatals, cal tenir en compte dues claus que seran determinants a l’hora de mesurar l’impuls del projecte: 1. Com podria afectar que unes eleccions clarament secundaries com les europees, on va haver-hi una participació del 43% el 2014 (a Catalunya, un 48%), siguin les eleccions prioritàries per a un moviment polític que vol canviar Europa. Si es mobilitzessin en massa els votants dels partits d’esquerres, portant a les urnes una quantitat de vots similar a les eleccions estatals, aleshores podrien obtenir grans majories, tot i que seria d’esperar també la mobilització a la defensiva de la resta de l’electorat. Per tant, això significaria un gran canvi en la participació. 2. La segona clau és l’efecte psicològic que tindria la unió de molts partits. Tot i que ara com ara sembla molt improbable, ens podem preguntar com afectaria, per exemple a Catalunya, que es creés una candidatura formada per la CUP, ICV-EUiA, Podem, BComú, ERC i els moviments socials com ara la PAH, organitzacions per la sanitat i educació o ONG? És evident que el suport que podrien obtenir aniria més enllà de la simple suma dels partits. Sigui com sigui, després d’haver fet el primer pas, posar les bases d’un moviment europeu dels descontents amb l’actual sistema, és quan vindria la part més difícil: unir els partits polítics en un mateix programa. Per exemple, quina posició prendrien respecte del dret d’autodeterminació? Realment seria possible d’unir en una candidatura el Sinn Fein, Plaid Cymru i l’SNP amb els laboristes de Corbyn? Realment la CUP, IU, Podem i ERC podrien formar una sola llista electoral? Podrien tornar a unir-se Syriza i Varufakis? De moment, doncs, hi ha més incògnites que no respostes. Però ja és gairebé segur que aquest nou moviment polític que tot just comença a caminar canviarà el sistema polític imperant avui a la Unió Europea.

Varufakis té un pla concret per a canviar Europa. Pot esdevenir la gran sorpresa electoral?

La convocatòria de les eleccions espanyoles el 28 d’abril ha posat força nerviosos els partits polítics, per la gran volatilitat del vot i pel fet que com més partits obtenen representació més ajustat és el resultat. En el cas del Principat, la irrupció del Front Republicà i Vox condicionarà el repartiment dels escons. En aquest enfrontament electoral, hi haurà tres clivelles, en què diversos partits es disputaran un mateix perfil d’electors i on les fronteres entre partits es tornaran especialment poroses. La primera serà entre els partits d’esquerres. Els socialistes, que han convertit les eleccions en un torcebraç entre el govern espanyol i PP, Ciutadans i Vox, poden mobilitzar a favor seu part de l’abstenció i acostar també votants d’altres formacions, recuperant part del vot de l’àrea metropolitana de Barcelona, cosa que els podria obrir la porta a ser primera força a Catalunya, una hipòtesi que no imaginaven fa uns mesos. En aquest espai també competeixen els comuns, amb un resultat més modest a les eleccions catalanes, però que han estat els guanyadors de les espanyoles del 2015 i el 2016. Aleshores ja van aconseguir d’atreure part del vot independentista, i ara, amb Jaume Asens de cap de llista, això encara podria ser més clar. El 2016, segons el CEO, un 38% dels votants de la CUP al parlament va votar els comuns a les espanyoles, com també ho va fer un 8% dels votants de JxSí i un 7% dels socialistes. El tercer en discòrdia serà ERC, que sembla que és qui està més preparat per guanyar les eleccions. Els diputats Joan Tardà i Gabriel Rufián han tingut un paper protagonista a Madrid, Oriol Junqueras té una alta popularitat, i han fet un discurs i unes aliances dirigides a ‘eixamplar la base’. Les eleccions mesuraran si han assolit l’objectiu de ser el gran partit de l’esquerra. ERC també es disputarà una part de l’electorat independentista amb JxCat. El 2016, entre tots dos partits van obtenir 1.110.000 vots a les eleccions espanyoles, per tant, més que la capacitat de sumar nous votants, serà fonamental la capacitat de mobilització dels partits. Una tercera opció independentista i d’esquerres és el Front Republicà, que irromp en aquests comicis amb un discurs més contundent sobre la política de blocatge a Madrid. El Front Republicà pot activar part de l’abstenció i també disputar votants als comuns i Esquerra, tenint en compte que una part dels votants de la CUP haurien optat principalment per una d’aquestes formacions. Un estudi recent mostra que la nova candidatura sacseja el repartiment d’escons en les eleccions espanyoles. La coalició de Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya podria aconseguir quatre diputats. ERC n’aconseguiria nou, de manera que en perdria quatre respecte a la darrera estimació, i Junts per Catalunya en guanyaria un i es quedaria amb cinc escons. Percentatge necessari perquè el Front Republicà entri al congrés espanyol, segons els resultats del 2015. Si prenem de referència els resultats del 2016, el Front Republicà hauria d’assolir vora 80.000 vots (3%) a la demarcació de Barcelona per entrar al congrés espanyol, i un percentatge superior al 10% a la resta de demarcacions. Per tant, un resultat més similar al que va obtenir la CUP a les eleccions del parlament del 27-S de 2015 que no pas les del 21-D de 2017. Segons la darrera estimació, el Front Republicà entraria a les demarcacions de Barcelona, Lleida i Girona. Finalment, hi ha la pugna per l’electorat de la dreta espanyolista, l’espai que històricament havia dominat el PP i que ara es repartirà entre tres formacions. Aliats de cara a formar govern, però rivals electorals. Us expliquem quins poden ser els principals canvis pel que fa als resultats. Una situació ajustada a les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona Les eleccions espanyoles destaquen per la seva desproporcionalitat. Com que hi ha molt pocs escons en joc, a cada demarcació un estret marge de vots pot fer que els partits obtinguin un diputat o no. Especialment, en els casos d’una participació baixa. A la demarcació de Girona només es reparteixen sis escons. En les darreres eleccions espanyoles, ERC (26%) i PDECat (23%) van aconseguir dos escons cadascun; en van obtenir un els comuns (17%) i un altre pel PSC (13%). I van quedar fora el PP (10%) i Ciutadans (8%). Repartiment d’escons de les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona a les eleccions espanyoles del 2016. Aquesta vegada, malgrat tot, a la demarcació gironina la cosa no pot canviar gaire. Per a obtenir un escó, el PP i Ciutadans haurien de superar el PSC o qualsevol altra formació que obtingués com a mínim la meitat més un dels vots dels independentistes. I aquesta probabilitat sembla difícil, perquè també es presentarà Vox, que li prendrà vots. Per la seva banda, amb els resultats del 2016, el Front Republicà necessitaria uns 35.000 vots. Hauria d’assolir uns resultats similars als que va obtenir la CUP el 27-S, quan va treure 33.100 vots (un 9%), més que no pas el 21-D (21.700). La darrera estimació li dóna un escó en aquesta circumscripció. En el cas de la circumscripció de Lleida, el marge de maniobra encara és més estret. Només es reparteixen quatre escons. El 2016, tots els partits que van obtenir representació ho van fer amb un sol escó. La primera força va ser ERC (25,2%). També en van treure CDC i els comuns, i el darrer va anar a parar al PP (13,5%). El PSC va quedar fora, amb el 12,4%. La pugna se centra ara en aquest darrer escó. És difícil que Vox entri per la demarcació de Lleida, però la seva presència restarà vots al PP i farà que el seu escó balli. Per tant, la irrupció de Vox podria tenir com a conseqüència que no entri cap partit de dretes. En el cas del Front Republicà, hauria d’obtenir poc més de 24.000 vots, uns milers de vots més que en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015, quan en van assolir 18.000. L’estimació d’Electomania també li dóna un diputat en aquesta demarcació. Finalment, a la demarcació de Tarragona també es reparteixen sis diputats. Tots els partits del parlament, tret de la CUP, que no s’hi presentava, van obtenir un sol escó. Entre un 21,84% dels comuns i un 11,33% de Ciutadans. La CUP va treure 30.000 el 2015 i ara el Front Republicà en necessitaria 38.000. La hipòtesi més plausible en aquestes eleccions és que augmenti el vot d’ERC i PSC, i que la divisió del vot de la dreta, com a Lleida, deixi fora Ciutadans i el PP. La batalla de Barcelona Trenta-dos diputats catalans dels quaranta-sis es trien a la demarcació de Barcelona. Per tant, serà aquí on els partits concentraran la campanya i on hi ha en joc el resultat final de les eleccions. El 2016, el resultat va ser força repartit, i totes les formacions –tret dels comuns, que van guanyar clarament– van obtenir entre quatre escons i cinc. L’alt nombre d’escons i la baixa participació (67%) fa pensar que, amb el resultat del 2016, un partit pot entrar amb un poc menys de 80.000 vots. Resultat de les eleccions espanyoles de 2016 a Barcelona. Amb aquesta situació, no és estrany que els comuns hagin situat com a cap de llista Jaume Asens, clarament independentista, amb l’objectiu de no perdre cap vot cap a ERC. Per la seva banda, ERC hi ha posat Oriol Junqueras, segurament per reforçar la llista pressionats per la decisió dels comuns. Jordi Sànchez encapçalarà la llista de JxCat i podria revifar la candidatura, que és la menys clara d’entrada. I amb Meritxell Batet, el PSC provarà d’aconseguir vots independentistes que tinguin por de Vox. Segurament, aquesta situació tan afilada també és la causa que Ciutadans hagi decidit d’encapçalar la llista amb Inés Arrimadas. Tanmateix, totes les majories seran molt justes i uns pocs milers de vots podrien tenir un impacte molt gran. El factor clau serà la participació. El 2016, els dos partits independentistes van assolir un 28,82% dels vots a Barcelona (758.630 vots). Però el 21-D, al parlament, van aconseguir-ne 1.302.291, més 143.711 de la CUP. La capacitat de mobilitzar, i convèncer, de l’independentisme serà una de les claus del resultat. El Front Republicà tindrà capacitat d’atreure part dels catalans que no acostumen a votar a les eleccions espanyoles, i és a Barcelona on té més possibilitats d’entrar al congrés espanyol, ja que amb 80.000 vots podria obtenir representació. Vox també tindrà un paper clau, atès que segurament no entrarà a cap demarcació tret de Barcelona; en canvi, traurà vots de Ciutadans i, sobretot, del PP. Això, i el gir de Ciutadans cap a la dreta, limita molt les probabilitats que Ciutadans guanyi les eleccions, com va passar el 21-D. En resum, el 28 d’abril Catalunya podria viure una autèntica nit d’infart en què els escons podran variar constantment i acabar adjudicant-se per un marge molt estret de vots, sobretot a Barcelona. Les previsions que puguin fer les enquestes ara, doncs, són menys fiables que mai.

Les eleccions espanyoles més incertes: quins escons hi ha en joc al Principat?

La Comissió Europa (CE) ha anunciat que ha obert una investigació preliminar contra Amazon, el gegant nord-americà de venda a internet, per suposades pràctiques contràries a la competència. En aquest sentit, la CE creu que l’empresa de Seattle ha comès abusos amb les dades dels clients i els proveïdors. Després d’una indagació preliminar, la Comissió Europea ha detectat que la companyia nord-americana podria fer servir informació sobre els productes i transaccions de les empreses que utilitzen la seva plataforma per arribar directament als consumidors violant les normes europees sobre competència. Ara, analitzarà si l’ús agregat d’aquestes dades i el funcionament de la ‘cistella de la compra’ d’Amazon afecta la lliure competència a la Unió Europea. ‘El comerç electrònic ha impulsat la competència en el comerç detallista i ha ampliat les oportunitats d’elecció i ha rebaixat els preus. Tanmateix, hem d’assegurar-nos que les grans plataformes en línia no es comporten de manera anticompetitiva i eliminen aquests beneficis’, ha declarat Margrethe Vestager, comissària europea de Competència. Des de la Comissió Europea afirmen que estan coordinats amb les autoritats alemanyes, luxemburgueses, austríaques i italianes que també investiguen algunes pràctiques d’Amazon, però asseguren que no es trepitgen amb les seves.

La UE investiga Amazon per possibles abusos amb dades de clients i proveïdors

Divendres 22 de juny s’inauguraran a Tarragona els Jocs Mediterranis, que duraran onze dies. La divuitena edició, inicialment prevista per a l’any passat, gaudirà de la presència de 3.648 esportistes de 26 delegacions, amb dues novetats principals: Kossove –país no reconegut per l’estat espanyol– i Portugal. El Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis (CIJM) va convidar els portuguesos tot i no formar part de l’arc mediterrani i hi han respost aportant-hi 226 esportistes, una de les quantitats més altes entre els participants. El cas de Kossove va despertar polèmica a final de l’any passat, perquè la seva participació depenia dels visats del govern espanyol, llavors en mans del Partit Popular. Com que els comitès olímpics són superiors als estats, el març van obligar el ministeri d’Afers Estrangers espanyol a tramitar declaracions jurades als esportistes perquè hi poguessin entrar i competir. Kossove, independent del 2008 ençà després d’una declaració unilateral, molestava les autoritats espanyoles pel paral·lel català. Segons Javier Villamayor, conseller comissionat dels Jocs, ‘finalment els kosovesos s’han acreditat, vindran i competiran, i afortunadament no és notícia, com voldrien alguns’. Kossove participarà per primer cop als Jocs Mediterranis, però no estrenaran bandera: el 2016 van competir als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, al Brasil, i enguany ho han fet als Jocs d’Hivern de Pyeongchan, a Corea del Sud. Síria competirà a Tarragona Entre la resta de presents n’hi ha un que destacarà perquè fins al darrer moment no n’ha pogut confirmar la presència: Síria, encara en guerra, hi envia 33 esportistes. En la crisi humanitària de refugiats del país, l’organització no hi ha previst cap dispositiu específic, però assegura que disposa de cinc mil agents entre els diferents cossos policials que estaran pendents de la seguretat d’esportistes, autoritats i espectadors. Villamayor destaca que han tingut reunions de seguretat però que en cap d’elles no s’ha parlat d’una possible demanda d’asil dels esportistes convidats, cosa habitual esdeveniments com aquest: ‘No en tenim cap informació, mai no s’ha plantejat’, ha dit. Precisament entre els voluntaris dels Jocs hi haurà deu refugiats dins el programa Erasmus+ que agrupa cent quaranta-tres joves, la majoria dels quals provenen del nord de l’Àfrica i del Llevant. L’organització espera que, durant les competicions, ‘l’esport i la solidaritat prenguin la paraula’ i és per això que fa anys que el govern municipal ha venut que aquests dies seran una oportunitat per a la trobada entre els pobles mediterranis. Israel i Palestina, els grans absents El batlle de Tarragona i president del comitè organitzador, Josep Fèlix Ballesteros, va prometre l’any 2012 que faria tant com pogués perquè Israel i Palestina competissin en aquests Jocs. Tot i això, cap dels dos comitès olímpics no n’han rebut cap invitació. Segons Javier Villamayor, ‘s’ha plantejat moltes vegades, també abans dels Jocs, i no ha estat possible, la diplomàcia no n’ha estat capaç, ens hauria encantat’. Cap dels dos no és membre del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis, però sí del Comitè Olímpic Internacional (COI). El CIJM és, al cap i a la fi, el propietari de l’esdeveniment i decideix qui convida i qui no. Entre els membres, bona part de la riba nord no reconeix l’existència de Palestina –Espanya, França, Itàlia, Grècia, Andorra, Croàcia, Eslovènia, Kossove, Macedònia del Nord, Portugal i Sant Marino–, mentre que els papers s’inverteixen amb Israel –el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Síria i el Líban no el reconeixen. ‘No es prohibiran símbols als estadis’ Amb l’ombra de la seguretat i dels darrers fets protagonitzats per la Policia Nacional espanyola requisant samarretes, bufandes i símbols grocs i independentistes a l’accés dels estadis de futbol, molts temen que els Jocs de Tarragona no en siguin cap excepció. El Partit Popular, mitjançant el diputat al parlament Alejandro Fernández, ja alertava que l’independentisme podria utilitzar l’esdeveniment per traslladar les seves reivindicacions al plànol internacional: ‘Els Jocs Mediterranis de Tarragona mesuraran l’odi del separatisme a la ciutat o no. Poden optar per desprestigiar la ciutat amb el seu boicot impresentable o apartar deu dies la política i ajudar a oferir la nostra millor imatge. Em temo la pitjor cosa…’, deia en un piulet. Los Juegos Mediterráneos de Tarragona medirán el odio o no del separatismo a la ciudad. Pueden optar por desprestigiar a la ciudad con su impresentable boicot o aparcar diez días la política y ayudar a ofrecer nuestra mejor imagen. Me temo lo peor… — Alejandro Fernández (@alejandroTGN) May 17, 2018 Segons Javier Villamayor, ‘hem fet molts actes amb els Jocs, no hem prohibit mai símbols ni l’ostentació de pensaments, ideologies o creences’. ‘Que l’independentisme es faci veure ‒diu el conseller comissionat dels Jocs‒ està molt allunyat de les nostres preocupacions’. Això sí, demana respecte mutu. El 22 de juny és prevista la visita del rei espanyol Felipe VI i ja hi qui l’ha rebutjada.

Kossove i Síria protagonitzen els Jocs Mediterranis de Tarragona, amb l’absència destacada d’Israel i Palestina

BARCELONA, 10 (EUROPA PRESS) El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Joan Tardà, i al senat, Santiago Vidal, han lliurat aquest diumenge al Consolat dels Estats Units (EUA) a Barcelona una carta dirigida al president dels EUA, Barack Obama, ‘en nom de tots els diputats i senadors republicans de les Corts espanyoles’. Tardà ha denunciat en el vet imposat per Felipe VI i el govern espanyol als grups parlamentaris d’ERC, CDC i PNB, perquè no assistissin a la reunió a Madrid amb Obama. El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez; el de Podem, Pablo Iglesias, i el líder de C’s, Albert Rivera, han estat convidats com a representants de l’oposició. Lliurem consolat EEUU carta a Obama del q som, del q fem i denunciem q s'hagi vetat bascos i catalans @Esquerra_ERC pic.twitter.com/dW6n8onDmH — Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) July 10, 2016

ERC entrega una carta al cònsol dels EUA a Barcelona per denunciar el vet a reunir-se amb Obama

A Andorra la Vella, Isil, Arties i Boí, fa segles que, pels volts del solstici d’estiu, es fa la festa de les falles. Però aquests últims anys ha agafat més renom arran de la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO el 2015. Tot i que dos pobles dels seixanta-tres que van encapçalar la candidatura ja han fet les falles –Durro i la Pobla de Segur–, la majoria es concentren aquest cap de setmana. Què podem fer aquest cap de setmana? deu propostes Malgrat ser catalogades sota una mateixa etiqueta, les Festes del Foc del Solstici d’Estiu dels Pirineus –aquest n’és el nom oficial– són molt riques i variades. Cada poble les fa a la seva manera i presenten moltes variants: Falles d’Alins (23 de juny). Una vegada la gent ja ha sopat, les campanes avisen que ha arribat el moment tan esperat. Els fallaires, amb ajuda de les llanternes, pugen cap al turó de Sant Quirc. Però no ho fan del tot a les fosques. Tenen l’ajut dels focs artificials previs a la baixada, que il·luminen el cel. Un cop acabats, comença la baixada amb les falles ja enceses. Quan arriben al poble comença la festa. Els participants dipositen les falles en una gran foguera i es dóna el tret de sortida de la música. Sant Joan 2019: deu propostes per viure la nit més curta de l’any Falles d’Andorra (23 de juny). Les set parròquies que conformen el Principiat d’Andorra celebren la revetlla de Sant Joan d’una manera molt especial, amb la cremada de les falles. La principal diferència és que a Andorra, les falles són boles lleugeres d’escorça de bedoll que es fan giravoltar. A Andorra la Vella, el 23 a la nit, els fallaires recorren els carrers més cèntrics del municipi dibuixant cercles de foc amb les falles. Al final del recorregut, representen el Ball de les Bruixes, un espectacle teatral que dóna el tret de sortida a l’encesa de la foguera. Falles d’Arties (23 de juny). Les i Arties són els pobles de la Vall d’Aran que conserven aquesta tradició mil·lenària tan arrelada al Pirineu. La nit de Sant Joan, a Arties s’encén el Taro, un tronc d’uns vuit metres que prèviament ha estat tallat i preparat pel poble, i s’arrossega pels carrers, acompanyat de música i dels crits dels assistents. El recorregut s’allarga fins ben entrada la matinada. Acaba davant la casa del batlle, on el tronc es deixa totalment carbonitzat. Falles d’Isil (23 de juny). Els joves d’Isil fan una de les baixades de falles més especials del Pirineu. S’encenen els troncs de mida mitjana i els portadors els carreguen a l’espatlla mentre baixen per la muntanya. A la tarda, els fallaires agafen les falles i les pugen fins al ‘far’. Allà organitzen una festa mentre esperen que es faci fosc. Quan és el moment, el poble encén la falla major que hi ha plantada a la plaça de l’Església. És el senyal que avisa els fadrins que ja poden encendre les falles i baixar fins al poble fent ziga-zagues. El trajecte dura unes dues hores. Després, al voltant de la gran foguera es ballen les quatre danses tradicionals: la marxa dels fallaires, el ball de bastons, la bolangera i el ball pla. Les falles d’Isil. Falles de Les (23 de juny). Durant la revetlla de Sant Joan, a Les es crema un tronc anomenat Haro. L’escenari del ritual és la plaça de l’Haro, on, cap a les deu de la nit, arriba la processó al ritme de les danses tradicionals dels Corbilhuèrs. Després de la benedicció, s’encén l’haro i es procedeix a la crema de les halhes, una mena de torxes fabricades amb escorça de cirerer que es fan girar fent cercles i simulant la lluita per purificar i cremar els mals esperits. La cerimònia acaba amb un ball al voltant de l’haro encès, mentre a la plaça se serveix vi calent i la coca de Sant Joan. Falles del Pont de Suert (23 de juny). La principal diferència amb la resta de falles és que els participants, a més de carregar la falla encesa, porten a sobre unes esquelles que fan un soroll ensordidor. A més, els fallaires baixen de la muntanya fent diversos crits, cosa que la converteix en una de les baixades més eufòriques. Al Pont de Suert, els forasters tenen la possibilitat de pujar i baixar falles, si ho desitgen i sempre que respectin les normes de la festa. Abans, cal que s’apuntin a un llistat que hi ha a l’ajuntament. El 23 de juny, a l’Alta Ribagorça també se celebren les falles de Boí i Casós. Falles de Vilaller (23 de juny). La principal diferència amb les altres festes és la forma de les falles. Tenen una estructura peculiar, diferent de la resta. Són formades per tres taulons triangulars units amb un filferro i farcits amb trossos de fusta i teia, que en funció de la quantitat cremaran més o menys. Quan es fa de nit, des del poble de Vilaller es poden veure rius de foc per la muntanya. Són els fallaires que baixen per la muntanya per encendre la gran foguera que hi ha a la plaça de Massaneres. Falles de Barruera (29 de juny). Les falles de l’Alta Ribagorça, entre les quals hi ha la de Barruera, són de pi i la forma preferida és la teia, perquè aporta més llum i flama a les fogueres. El 29 de juny, una filera de llum baixa fent ziga-zagues per les muntanyes de Barruera. Un cop al poble, donen un parell de voltes fins a arribar a la plaça Major, on encenen una gran foguera i comença la festa. Falles d’Erill la Vall (6 de juliol). La primera setmana de juliol és el torn d’Erill la Vall. Celebren aquesta tradició en el marc de la Festa Major de Sant Cristòfol, que va molt més enllà de les falles. Els primers de pujar a la muntanya són els més menuts. I els fallaires adults els agafen el relleu passades les deu de la nit. Falles de Taüll (19 de juliol). És una de les falles que més públic aglutina. Els joves pugen divendres al vespre a una muntanya pròxima. Allà cremen un pi, el qual després serveix per a encendre totes les falles. Els fallaires baixen al poble corrent, fan tres voltes a l’església i amunteguen totes les falles al mig de la plaça, creant una gran foguera. Aleshores comença la festa. Es reparteix vi i coca entre els assistents. Falles de Llesp (27 de juliol). Són les últimes falles, les que les fan especials. Llesp és un poble petit, però el 27 de juliol s’omple de gent amb ganes de viure l’última baixada de falles de la temporada. Un riu de foc baixa muntanya avall fins a arribar a la plaça del poble, on els fallaires són rebuts al ritme de la música i el repic de campanes. Un cop allà, s’apilen les falles i es forma una gran foguera. Les falles infantils solen començar a les 22.00 i les dels adults, a les 22.30.

Guia per a gaudir de les falles dels Pirineus, Patrimoni de la Humanitat

L’ex-diputat de la CUP David Fernàndez ha deixat en evidència la doble vara de mesura del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que els últims dies ha atacat el president Quim Torra qualificant-lo de racista i xenòfob, arran de l’oferta de Xavier García Albiol de la batllia de Badalona al PSC. Fernàndez ha recordat a Sànchez que ara el PSC pot rebre els vots del ‘xenòfob i racista’ Albiol per ‘acabar amb el govern d’esquerres’ a Badalona. ‘Això es diu complicitat. Amb el racisme’, li ha etzibat. Efecto espejo. Ahora es cuando @sanchezcastejon va a recibir los votos del xenófobo y racista Albiol para acabar con el gobierno de izquierdas de Badalona. Y eso se llama complicidad. Con el racismo. — David Fernàndez (@HiginiaRoig) May 23, 2018

David Fernàndez deixa en evidència la doble vara de mesura de Pedro Sánchez

L’explosió d’abans-d’ahir a la planta d’IQOXE ha obert en canal el debat sobre la seguretat del complex petroquímic de Tarragona, el més gran del sud d’Europa. Al Camp de Tarragona no és pas nova, la controvèrsia. Ja fa temps que diverses organitzacions denuncien que la població hi és exposada a un aire contaminat. Però l’accident d’abans-d’ahir, amb tres morts i set ferits, ha posat el focus sobre la Generalitat. Els col·lectius demanen que l’administració controli el nivell d’emissions, canviï la legislació per a sotmetre les empreses a un control més rígid i es millorin els protocols d’actuació, que ahir no van funcionar. En parlem amb Josep Maria Torres, portaveu de Cel Net, un dels col·lectius que fa anys que batalla perquè el problema surti a la llum. —Per què us heu manifestat? —Perquè fa uns sis anys que vam reclamar al Parlament de Catalunya un seguit de mesures que crèiem necessàries per a afrontar la situació que tenim de convivència entre el complex petroquímic i la ciutadania. Es van fer unes propostes i, per unanimitat, el parlament les va aprovar. Sis anys més tard ens trobem que no se n’ha convertit cap en llei. Només es va fer una taula de treball que realment no ha portat cap resultat. I després de molts anys fent denúncies i queixes, ha passat allò que tots sabíem que passaria. —Què demaneu? —Reclamem tres eixos molt clars. Un és la legislació i la regulació d’aquest complex petroquímic. Considerem que la legislació, tant pel que fa a emissions com a controls de l’administració en la indústria química, és totalment obsoleta. —No és sotmesa a cap control? —No. Si tu ara demanes a l’administració quines són les emissions del polígon i què respirem, l’única cosa que trobaràs són uns estudis que fem nosaltres com a plataforma, finançats per l’Ajuntament del Morell –perquè la resta se n’han desvinculat tots per pressions del sector petroquímic–, i un altre fet per l’empresa Repsol sobre el polígon nord. Però on hi ha hagut l’accident és al polígon sud, que és el que toca més a Tarragona i afecta més habitants. Si demanes a l’administració quins compostos floten en l’aire, no t’ho sabrà dir ningú. I som al 2020. —Parleu-nos de la regulació. —No pot ser que aquestes empreses continuïn funcionant amb autoregulació. La Generalitat ha de fer una regulació molt més àmplia per evitar aquesta accidents. En alguns casos són empreses molt obsoletes, que no saps ben bé què produeixen, i que són elles que informen l’administració sobre la seva activitat. Haurien de tenir la mateix normativa d’una central nuclear. És que és un polvorí. Ha petat aquest tanc, però en podria petar un altre i no sabem què pot passar. És d’un interès prou general perquè la Generalitat en faci un control més exhaustiu. I el tercer punt són els mecanismes de comunicació i coordinació. S’han de tenir molt ben preparats els protocols de funcionament per a un cas de risc com aquest. I la població n’ha d’estar ben informada. No ens poden prendre com a menors d’edat. —Ho dieu perquè no es van activar les sirenes? —Sí, que per por de l’alarmisme no s’activin les sirenes de confinament. El conseller Buch diu que van decidir de no activar-les després d’una anàlisi de toxicitat que va sortir negativa. Home, no fotem! I si ho hagués estat, què? Ja ens hauria afectat. No es funciona així en un context de risc com el que vivim. —Al desembre l’Ajuntament de Tarragona va encarregar el primer estudi sobre la qualitat de l’aire. Però què diuen els estudis que heu encarregat vosaltres? —En el primer estudi vam detectar vuitanta compostos orgànics volàtils i un seguit d’hidrocarburs, alguns dels quals cancerígens, en uns nivells molt elevats. El fet més preocupant és que la Generalitat no en tenia ni idea. —Un altre estudi fet per Repsol diu que cap emissió no supera els límits legals. —Per això demanem un canvi de legislació. Justament perquè la legislació no és feta per a un context tan específic com és un complex petroquímic en una àrea urbana d’aquesta mena. Territori i Sostenibilitat analitza la qualitat de l’aire, com demana la legislació, des d’una perspectiva urbana: òxid de nitrogen, òxid de sofre… Contaminants típics dels cotxes. Però nosaltres, aquí a Tarragona, respirem nivells molt alts d’1.3 butadiè i àcid ascètic, compostos que no es detecten enlloc sinó en un complex petroquímic. I no hi ha cap legislació que en reguli els nivells. Per tant, ells compleixen la legislació? Sí, és clar. Però no pot ser que el complex petroquímic més gran del sud d’Europa no tingui una regulació i una legislació específica. —Just a tocar hi ha la Universitat Rovira i Virgili, que té l’Institut Català d’Investigació Química i l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili. No han fet estudis anuals sobre l’impacte de la petroquímica en la població? —No, les universitats fan els estudis que els financen i els paguen les administracions. Se’ls ha de sol·licitar. Nosaltres vam treballar amb la UPC, tot i que hauríem pogut treballar amb ells. —Però a vegades el centre pot tenir la iniciativa d’investigar sobre allò que passa a pocs quilòmetres. —Estaria molt bé. Ara es van activant. Abans eren molt recelosos a col·laborar amb les plataformes i els ajuntaments que ens queixàvem de la situació. Entenem que amb la proposta de l’Ajuntament de Tarragona de pressupostar 200.000 euros per a fer un estudi la URV hi participarà. —Fins ara quin ha estat el paper dels ajuntaments? —Fins ara els ajuntaments de Tarragona, de la Pobla de Mafumet, de la Cononja, Constantí… tots, sempre han fet la mateixa cantarella: que si la Generalitat ja hi està al darrere, contraestudis, contraiformacions… Nosaltres vam començar a treballar amb quatre municipis molt petits, que en principi haurien de tenir molt poca pressió per part de l’administració i la indústria química, perquè financessin un estudi sobre la qualitat de l’aire que valia 60.000 euros, no pas més que un concert de festa major. I això ja era una radiografia claríssima del que respirem. Doncs de tots quatre, només en va quedar un, el Morell. Els altres van rebre pressions. —Què en penseu, que hagi hagut de passar una desgràcia com aquesta per obtenir atenció mediàtica? —És trist que es proposin solucions després de tres morts i set ferits. Tota la població fa anys que protesta i és conscient d’on som. Avui els mitjans se’n fan més ressò, però aquí la gent ja sap d’on venim perquè hi ha incidents periòdicament. —Quins hi ha hagut aquests darrers anys? —D’una fuita d’1.3 butadiè el 2010, que hauria pogut ser molt greu per a la població, fins a una fuita de tones i tones de nafta, que és la substància amb què s’obté la gasolina, als aqüífers. Va arribar fins a Tarragona i se’n van adonar perquè els pagesos, quan regaven, sentien molta pudor de gasolina. De fet, era com si reguessin amb gasolina. Repsol també va contaminar el riu Francolí, un episodi que es va liquidar amb una multa, i ara treballem amb la denúncia al poble de Vilallonga perquè constantment hi ha un núvol de pols blanca. Hem comptat deu incidents aquests últims cinc anys. En diem ‘incidents’ perquè no arriben al punt d’accident. Un accident és el que hi va haver ahir, en què hi ha hagut víctimes. —Aquesta setmana també s’ha estrenat la nova variant de Vandellòs, però que limita les comunicacions a Salou, l’Hospitalet de l’infant i fins i tot a Tarragona. Hi ha un cert abandonament del sud del Principat? —Si una cosa m’enutja de debò és que sempre ens parlen dels diners que aporta la indústria química i nuclear. Però les dades ens diuen que la renda per capita més baixa de Catalunya és la província de Tarragona. És on hi ha més pobresa i menys renda per capita, i a sobre tenim dues centrals nuclears i un complex petroquímic. Ens envien tota la brossa. L’única cosa que fa de contenció és la indústria turística, però tampoc no és gaire ecològica. Tarragona és la província abandonada de Catalunya. Aquests municipis que viuen al costat del complex petroquímic tenen rendes per capita molt baixes. Els que tenen milers de milions de beneficis són les empreses, que reverteixen en festes majors i futbol, això sí. Regalen paelles, tenim tots els equips a primera catalana i donen diners als capgrossos i a les colles castelleres. I així tothom calla.

Josep Maria Torres: ‘És trist que la Generalitat proposi solucions després de tres morts i set ferits’

L’estat espanyol ha superat les 100.000 sol·licituds d’asil pendents de resolució, segons dades de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CEAR, per les sigles a nivell espanyol). L’organització assegura que entre gener i maig es van rebre 46.000 noves peticions, a les quals cal sumar les acumulades altres anys. Les xifres apunten a un nou any de rècord tant a l’estat espanyol com a Catalunya. El 2018, Catalunya va registrar més de 8.000 peticions, i enguany ja ha superat les 6.000. El CEAR qualifica la política d’asil de Pedro Sánchez de ‘gran decepció’ i lamenta el ‘seguidisme’ —tant a l’estat espanyol com a bona part de la Unió Europea—de les posicions més bel·ligerants defensades per governs d’extrema dreta.

L’estat espanyol supera les 100.000 sol·licituds d’asil pendents de resoldre

Ha arribat als deu anys exhibint diversitat i molt bona salut: la Nit de les Lletres Catalanes s’ha celebrat, com ja és tradicional, a la Societat Coral El Micalet, a València. És un acte ideat per l’activista Simó Aguilar i que, des de la seva desaparició, organitza l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). La mecànica és senzilla i efectiva: trobar-se, compartir taula i presentar als col·legues de lletra el llibre o els llibres publicats durant l’any anterior. Per fer-ho, cadascú té un micròfon i tres minuts, comptats amb un icònic petit rellotge de sorra. Fins que sona la campaneta, i donem fe de l’exactitud amb què la gent de lletra accepta el mandat del temps, hi ha qui llegeix un text preparat o qui improvisa, qui relata la gènesi d’un poema o comparteix un relat o declama o canta: també aquí la creativitat té colors i formes diverses. Com que la literatura, i qui la fa, és expressió del temps i de l’espai que li ha tocat, enguany la reivindicació ha continuat formant part de la trobada cultural: ‘Presos polítics, presos de llibertat d’expressió, censura d’exposicions i de llibres, multes, persecució de l’educació i de la llengua, amenaces als mitjans no afins… Benvinguts a la Turquia occidental!’, s’exclamava Vicent Penya, membre de la junta de l’AELC, durant la presentació de l’acte. I és que, junt amb la potència de la nostra literatura també al País Valencià, les intervencions han compartit igualment la denúncia del ‘continu assetjament’ i de la ‘persecució que les lletres catalanes pateixen per part de l’estat espanyol’. Gemma Pasqual, vice-presidenta de l’AELC pel País Valencià, va dedicar també unes paraules de solidaritat amb el raper Valtonyc, va denunciar la censura explícita i empresonadora, així com la que no es veu i actua per l’efecte de la por, i va constatar com ‘en els moments difícils pels quals hem passat al País Valencià, els nostres companys del nord no ens han deixat mai sols. Ara nosaltres tampoc no ho farem: som una pinya’. A la taula, junt amb la mostra dels llibres presentats, una petita pila de llacets grocs, que de seguida va quedar repartida a les solapes. I, havent sopat, a l’hora del micròfon i de la campaneta, efectivament, es va poder constatar la diversitat i la qualitat de la producció literària del 2017. En una mostra, tan sols, però ben representativa. I un tast de la que vindrà. Perquè hi va haver, atenció: un parell d’exclusives, quan Josep Guia i Maria Conca van mostrar la coberta de la biografia de Xavier Romeu que ben aviat veurà la llum (A frec del seu nom, El Jonc), o quan Josep Lluís Roig, després de presentar la novel·la juvenil La primera pedra (Perifèric), va llegir un tros de poema del seu proper llibre, La llum del curtcircuit (Bromera); alguns trios, amb Manuel Molins presentant-ne dues de teatre per a adults, Poder i santedat (3i4) i Les veus de la frontera (Pruna), i una de juvenil, L’univers (un viatge amb els superneutrins) (Bromera), o amb Raquel Ricart, Carme Manuel i Núria Cadenes compartint micròfon en representació de la desena d’autores que han ficcionat el pensador de Sueca a La improbable vida de Joan Fuster (3i4); hi va haver relats trepidants, amb Antoni Rubio llegint pràcticament sense respirar una de les històries del seu Black Friday (Sembra), contes cantats, amb Mari Carmen Sáez i Les gallinetes de dol i contes que arriaven des de les pàgines dels diaris, com ara el microrelat ‘Pel camí de Pinedo’, de Josepa Montagud; hi va haver història, amb els relats eròtics transformats en la novel·la que és Vestals de Roma (Pagès), d’Encarna Sant-Celoni, o amb el post-franquisme dels relats que fan novel·la a Lluna crua (3i4), d’Octavi Monsonís; hi va haver assaig, amb els treballs d’història de la sexualitat que ha escrit Albert Toldrà (‘perquè, com deia Joan Fuster, la humanitat sencera comença de cintura cap avall’, va recordar), Per la reixeta (PUV) i El plaer de la carn (Alfons el Magnànim) i amb el recull d’articles sociolingüístics de Ferran Suay, Parlants fets i drets (Voliana), que va presentar qui n’ha fet la compilació, Josep Vicent Sanxis; i hi va haver molta poesia, també, amb els sonets de Rubén Luzón, llegits des d’Alguna cosa (3i4), l’enginy i el cop de Pere Císcar, condensat en un poema dit de memòria, des d’Anit sempre (Buc), la calma de Mari Carme Arnau Orts des del seu En el decréixer de la pluja (Cossetània), la fe de Josep Ferrer Guzmán, la passió d’Hermini Pérez Edo a Descarnat a mossos (Neopàtria), o la solidesa de Josep Micó a Creuar l’instant. Una molt bona mostra de la collita del 17, efectivament. L’acte va comptar amb la col·laboració d’Acció Cultural del País Valencià, la Institució de les Lletres Catalanes, la Societat Coral El Micalet i la llibreria Fan Set.

Reivindicació i molta literatura a València

El ple de les Corts ha nomenat al tècnic d’investigació de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i membre de la comissió d’experts de finançament, Vicent Cucarella, com a síndic de Comptes. Alhora, ha renovat Marcela Miró i Antonio Mira-Perceval com a membres d’aquest organisme. La sessió plenària d’esta setmana ha començat amb l’elecció dels síndics de la Sindicatura de Comptes, mitjançant votació secreta en urna. Els tres noms han aconseguit 77 vots favorables, però també s’han comptabilitzat onze en blanc –Podem ja ha avançat que s’abstindrien perquè defensaven reformar primer la llei de la Sindicatura i després fer el nomenament. Vicent Cucarella és llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, és tècnic d’investigació de l’IVIE i professor associat de la Universitat de València. També és un dels membres de la Comissió d’Experts nomenats per les Corts Valencianes per a l’anàlisi del sistema de finançament autonòmic. Cucarella serà previsiblement el pròxim Síndic Major, en substitució de Rafael Vicente Queralt que es jubila, ja que hi ha acord entre els grups parlamentaris, tot i que correspon al president de la Generalitat el seu nomenament. Tant Marcela Miró com Antonio Mira-Perceval van ser nomenats síndics el 2004 per les Corts Valencianes –a proposta del PP i del PSPV, respectivament–, i renovats en els seus càrrecs el 2010, ja que estos mandats tenen una durada de sis anys. Miró, enginyera agrònoma i professora, va ser consellera de Cultura, Educació i Esports, així com de Benestar Social, a més de presidenta de les Corts Valencianes en la cinquena legislatura. Per la seua banda, Antonio Mira-Perceval, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, va ser subinspector en la Delegació del Ministeri d’Hisenda d’Alacant i diputat provincial.

Les Corts nomenen Vicent Cucarella Síndic de Comptes

Les verdures d’estiu L’estiu és una bona època per a gaudir dels productes de l’hort: les hortalisses. És el moment de collir les pastanagues, la mongeta tendra, els alls, la remolatxa o els raves. I també és el temps de dues grans famílies: les Solanàcies (albergínia, pebrots, tomàquets i patata) i les Cucurbitàcies (carabassa, carabassó i cogombre). La majoria d’hortalisses es consumeixen un cop cuites, excepte en els casos de les amanides o els gaspatxos, que es consumeixen crues. Els minerals no es transformen amb la cocció, però les vitamines no resisteixen les altes temperatures, per això és aconsellable menjar verdura cuinada i també amanides de verdura crua. En aquesta recepta hi ha verdures cuites i els tomàquets frescos, i això és una bona combinació que ens proporciona més vitamines. Els productes de l’hort tenen un contingut d’aigua molt elevat i, en canvi, no contenen pràcticament greixos ni hidrats de carboni ni proteïnes. Només hi ha una excepció: les patates, que són riques en hidrats de carboni i no estan incloses dins del grup de les verdures, sinó que es troben dins del grup dels farinacis. Per això les verdures tenen un valor calòric molt baix, i aquest és el motiu pel qual es recomana augmentar la ingesta d’hortalisses quan es tracta de perdre pes o de mantenir-lo. Es recomana de prendre’n entre dues i tres racions diàries i és fàcil d’aconseguir-ho perquè se’n pot menjar per dinar, per sopar, als acompanyaments i també hem de tenir en compte tota la verdura que es necessita per a fer sofregits i salses. Les vitamines de les verdures —Són una de les principals fonts d’obtenció de carotenoides, que l’organisme transformarà en vitamina A. —Contenen vitamina C, que, com que perd les propietats amb l’escalfor, no es pot aprofitar si la verdura és cuinada, però sí que es pot aprofitar si es menja crua en amanides. —Contenen àcid fòlic, que és una de les vitamines del grup B, present a les verdures de fulla verda i que intervé en la formació de components de la sang i en el sistema immunitari. Els minerals de les verdures —Gairebé no contenen sodi, el principal component de la sal. —Són molt riques en potassi, que ajuda a eliminar el sodi, i per això a les persones hipertenses els convé consumir molta verdura. —Tenen ferro que ens costa d’aprofitar. Per ajudar a absorbir-lo convé menjar una fruita àcida per postres. Els antioxidants de les verdures —Protegeixen l’organisme, reforcen el sistema immunitari i ajuden a prevenir l’aparició de malalties, com el càncer. —La pastanaga és molt rica en carotens, que es transformaran en vitamina A, que té poder antioxidant i protegeix la pell. —Les diverses varietats de pebrots, l’albergínia, el tomàquet i la remolatxa, gràcies als pigments de colors vius que les caracteritzen, ens aporten una gran quantitat d’antioxidants. —El tomàquet (com la síndria) té color vermell a causa d’un pigment, el licopè, que pertany a la família de la vitamina A amb acció antioxidant. El licopè és més efectiu si es cuina, per això és molt recomanable fer salses amb tomàquet natural. El licopè ajuda a prevenir i a tractar, sobretot, el càncer de pròstata. La mongeta tendra La mongetera és una planta originària de l’Amèrica del Sud, de la família de les lleguminoses. Si consumim la mongeta tendra, ens referim a la tavella verda que embolcalla les llavors tendres de la planta. Si deixem créixer la llavor i l’assequem, llavors tenim la mongeta seca. La mongeta tendra és una d’aquelles hortalisses que rep el nom de verdura pel color verd intens que té. Es pot trobar al mercat durant tot l’any, però el moment òptim de consum és entre l’abril i l’octubre. A l’hora de comprar-les hem de vigilar que tinguin un color verd viu sense decoloracions, una forma regular i, per saber si són fresques, es pot intentar doblegar-les: si la mongeta es doblega, no és fresca, si es trenca i apareix una gota d’aigua, sí que ho és. Es poden guardar pocs dies a la nevera, al calaix de la verdura. Una de les varietats més consumida és la mongeta perona, que és plana, ampla, amb llavors petites i de bona cocció. Deu el seu nom a Eva Perón. Al final de la dècada dels anys quaranta, es van fer una sèrie d’intercanvis comercials entre Espanya i l’Argentina. Van arribar excedents de diversos productes des d’aquell país, entre els quals hi havia aquesta mongeta plana que era més tendra que la d’aquí. La dona del president argentí era molt popular i la població espanyola, que l’admirava, va batejar la nova varietat amb el seu nom. També podem trobar una altra varietat, la mongeta bobi, que és més allargada i rodona, amb forma de tub. Si es cou al punt i queda una mica tibant, la mongeta bobi va molt bé per fer en amanida o saltada amb un sofregit o amb pernil. Recepta La base d’aquesta recepta és la verdura del temps. Com he comentat altres vegades, podeu afegir o treure algun ingredient. L’originalitat del plat rau en el fet de barrejar verdura cuita (la mongeta i la pastanaga, que normalment mengem calentes) i verdura crua. Per això en dic amanida, perquè du el tomàquet cru i es menja freda. Us recomano que prepareu les mongetes i les pastanagues amb temps, unes hores abans de l’àpat o el dia abans, per tal que pugui servir-se com a plat fred. Ingredients (per a 2 persones) 200g de mongeta tendra (de la varietat perona o de la bobi) 2 pastanagues 2 tomàquets madurs o 12 tomàquets cherry 1 llauneta petita de blat de moro oli d’oliva verge extra sal Maldon Preparació Renteu les mongetes i les pastanagues. Raspeu la pell de les pastanagues i talleu-les a rodanxes. Traieu la punta de la mongeta, allà on hi ha la tija, i talleu les mongetes per la meitat o de la mida que desitgeu. Podeu bullir la verdura en una olla amb poca aigua, la justa per a cobrir-la. Les afegiu quan l’aigua arrenqui el bull i hi tireu una culleradeta de sal. Les deixeu bullir deu minuts i punxeu la verdura per veure si està cuita. Com que és una amanida, és millor que no quedi massa feta, més aviat que sigui una mica tibant. Després les escorreu i les deixeu refredar. També podeu coure les verdures al vapor, en una olla que permeti fer la cocció dins el colador que separa la verdura de l’aigua i les saleu. Quan la verdura s’hagi refredat, hi poseu el tomàquet tallant-lo de la mida que us agradi. Obriu la llauna del blat de moro, l’escorreu i l’esbandiu. Barregeu-ho tot. Hi afegiu sal Maldon i oli al moment de servir-ho al plat Suggeriments Es pot afegir una ceba tallada crua o escaldada (si preferiu que no us repeteixi). Com que és una amanida, hi queden bé les olives, que poden ser farcides o negres d’Aragó. També podeu amanir-la amb una vinagreta amb oli, una mica de vinagre i una culleradeta de mostassa. És un primer plat molt lleuger i estaria bé combinar-lo amb un segon plat amb més consistència, com un tall de pollastre o de peix a la planxa o guisat. Comentaris És una recepta apta per a dietes vegetarianes i veganes. No conté gluten. Valoració nutricional Aquesta recepta és la d’un primer plat basat en verdures i, com que no hi ha ni pasta ni arròs, té pocs glúcids. També hi ha poques proteïnes (els cereals i els llegums en tenen molta més quantitat) i pocs greixos, perquè només s’hi afegeix l’oli d’amanir. Fixeu-vos que el que aporta més quilocalories, a part de la cullerada de postres d’oli que fa 5g, és el blat de moro, perquè és un cereal i conté hidrats de carboni. És un plat ric en fibra, vitamines i minerals. A més de servir-se fred, és ideal per als dies de calor perquè la digestió d’aquesta amanida no requereix esforç per a l’organisme i no eleva la temperatura corporal. És un plat molt lleuger, però que no ens deixarà amb gana perquè combina l’efecte saciant de la fibra amb els glúcids del blat de moro.

Receptes d’estiu: Amanida de mongeta tendra

La repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme a Catalunya té la forma i el propòsit d’allò que s’anomena lawfare, és a dir, ‘guerra judicial’, un concepte d’origen nord-americà que es refereix a l’ús de la llei com a arma política. Els últims atacs contra l’advocat Gonzalo Boye i les decisions arbitràries de la Junta Electoral espanyola han fet emergir de nou aquest concepte, sovint utilitzat per a descriure com els aparells de l’estat i la justícia imposen criteris polítics per sobre del dret per a reprimir l’independentisme. El lawfare és una forma de guerra desigual, perquè qui la promou és qui té el control de la llei, per més que això vulgui dir forçar-la, tergiversar-la o àdhuc incomplir-la. ‘Qui ha fet que avui ERC i JxCat no tinguin líders perquè estan escapçats? Mariano Rajoy i el PP’, es vantava la vice-presidenta espanyola, Soraya Sáez de Santamaría. Una operació d’estat amb un mateix propòsit: la inhabilitació de l’adversari polític, la persecució judicial de l’enemic, i la justificació –mitjançant les lleis– de la vulneració de drets fonamentals. ‘La llei estava per damunt de la convivència ciutadana’, va dir el cap del dispositiu policíac de l’1-O, Diego Pérez de los Cobos. Un cas evident de lawfare, de guerra judicial. L’origen d’aquest concepte és incert, tot i que n’hi ha referències als anys setanta als Estats Units. Però hom considera que el primer a teoritzar-lo fou el coronel de les forces aèries dels EUA Charles Dunlap Jr. amb l’assaig ‘Law and military iterentions: Preserving Humanitarian Values in 21st Conflicts‘ (pdf). Dunlap hi defineix lawfare, directament, així: ‘Ús de la llei com a arma de guerra.’ Més tard, ha estat la iniciativa The Lawfare Project, impulsada per l’advocada de drets humans i directora de cinema Brooke Goldstein, que n’ha ampliat la definició. I ha ajudat a popularitzar-lo, fent veure els diversos casos arreu del món en què un sistema legal o una legislació són utilitzats per justificar l’eliminació d’oponents polítics. ‘Es tracta de l’abús de la llei i dels nostres sistemes judicials per a minar els principis que pregonen: l’estat de dret, la presumpció d’innocència i el dret de llibertat d’expressió’, deia Goldstein en aquest discurs el 2010. Aquest vídeo de la iniciativa No Lawfare és revelador, si s’aplica a la situació de repressió política i judicial de l’estat espanyol: #Lawfare es utilizar el Poder Judicial y los medios de comunicación para perseguir a líderes populares. Aprendé un poco más sobre el #Lawfare mirando este video. pic.twitter.com/qEomiJaYiV — NoLawfare (@nolawfare) 29 de desembre de 2017 Defineix aquestes accions emmarcades en el lawfare: ‘Persecució política, destrucció de la imatge pública o inhabilitació d’un adversari polític; combinació d’accions que semblen legals amb una gran cobertura mediàtica que exerceix pressió sobre l’adversari i el seu entorn, formulant acusacions sense proves, de manera que perdi suport i que no disposi de capacitat de reacció.’ ‘S’ha acabat la broma’ L’instrument més clar i contundent de la repressió política a l’estat espanyol aquests últims anys ha estat el Tribunal Constitucional, amb un sistema de designació dels magistrats que respon a les majories polítiques que hi ha, i que en el cas de Catalunya ha tingut una funció de detonant del conflicte, amb la sentència del juliol del 2010 que escapçava un estatut d’autonomia aprovat pel parlament, retallat després per les corts espanyoles i aprovat finalment en referèndum pels catalans. Francisco Pérez de los Cobos I amb l’eclosió del procés independentista, la majoria absoluta del PP va permetre la reforma de la llei orgànica del TC, feta expressament per a combatre aquest procés i els seus dirigents, dotant el tribunal per primera vegada de capacitat sancionadora. ‘S’ha acabat la broma’, amenaçava el dirigent del PP català Xavier Garcia Albiol en la presentació de la reforma. Eren els anys de creixement de l’independentisme, amb fulls de ruta que tenien l’aval d’una majoria parlamentària, els anys immediatament posteriors a la sentència de l’estatut, durant els quals Francisco Pérez de los Cobos, ex-militant del PP, amb un passat vinculat a l’extrema dreta i reconegut anticatalanista, va presidir la institució. Pérez de los Cobos, germà del policia que deia que la llei estava per damunt de la convivència. La ingerència política en un tribunal que lidera l’acció repressiva contra l’independentisme s’ha fet evident els últims anys. Per exemple, amb les trucades del govern espanyol al president i als membres del tribunal per fer-los veure la importància d’admetre a tràmit la impugnació de la candidatura de Carles Puigdemont a ser investit president de la Generalitat. El tribunal va acabar ajornant la decisió sobre el recurs, però va accedir a complaure el govern espanyol imposant unes mesures cautelars impossibles d’assumir per Puigdemont per a poder-se sotmetre a la investidura. Ho va fer tenint en compte que ni el ponent, ni els lletrats, ni el Consell d’Estat espanyol no aconsellaven l’admissió a tràmit d’un recurs que a la pràctica implicava una impugnació preventiva d’una votació d’investidura d’un candidat que es va poder presentar a les eleccions perfectament. Una cosa mai no vista. Tot això va acompanyat d’una acció decisiva de pràcticament tota la maquinària mediàtica de l’estat espanyol, que construeix un discurs de caricaturització i demonització, d’elevació d’aquest adversari a la condició d’enemic públic número u, i que permet de fer penetrar entre l’audiència i la ciutadania la convicció que el càstig que rebi serà just, i que les consideracions de dubtosa legalitat o de manifesta il·legalitat són secundàries. Perquè l’objectiu polític, en aquest cas la preservació de la unitat d’Espanya, s’ho val. Ana Rosa Quintana forma part de l’engranatge de la maquinària mediàtica La violència és culpa dels agredits L’enemic no és només Puigdemont; és tot l’independentisme. Per això es va obrir una causa general, feta amb investigacions secretes i construïda amb atestats policíacs que falsegen deliberadament els fets, per a permetre que l’acció de la justícia sigui implacable amb els responsables d’uns fets que són convenientment presentats com a violents, ‘tumultuaris’. D’ací es desprèn l’acusació de sedició contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, de l’alçament ‘tumultuari’ i violent, al qual es refereix el codi penal espanyol. La manifestació del 20 de setembre davant el Departament d’Economia va ser multitudinària i pacífica, i els dirigents d’Òmnium i l’ANC van actuar perquè ho fos. Però, en canvi, seran jutjats per sedició, i és per aquesta acusació que fa més de cent dies que són en presó preventiva. El 20 de setembre hi va haver les concentracions de protesta; el dia 22 a migdia l’aleshores portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, ja parlava d’accions ‘tumultuàries’; i quan encara no havia acabat la conferència de premsa la fiscalia general de l’estat ja presentava una denúncia per sedició contra Sànchez i Cuixart. Més tard, la jutgessa Carmen Lamela, primer, i el jutge Pablo Llarena, després, assumien la tesi de la Guàrdia Civil, que era la mateixa que la del govern espanyol, que era la mateixa que la de la fiscalia, que era la mateixa que la seva. I que la del jutge Llarena. Un cas de lawfare en tota regla. I una cosa semblant va passar amb les acusacions de rebel·lió contra els membres del govern i els de la mesa del parlament, inclosa la presidenta. Que no hi havia la violència que requereix l’acusació del delicte de rebel·lió? La Guàrdia Civil, i la fiscalia, i la jutgessa Lamela, i el jutge Llarena, se la van inventar en sengles atestats i interlocutòries. I si les proves de violència dels manifestants eren escasses, s’acabava fent responsable de la violència de la policia espanyola durant el referèndum de l’1-O (una violència, aquesta sí, molt evident i clamorosa) als qui havien convocat el referèndum, és a dir, als qui n’havien estat víctimes. Tot plegat amb l’acompanyament mediàtic adequat. I social i polític. El PSOE, l’altre gran partit de l’estat, ha fet pinya amb el PP, Ciutadans i el rei d’Espanya. El 3 d’octubre, quan Felipe VI va comparèixer ordenant d’actuar contra l’independentisme, els socialistes van retirar la petició de reprovació de Sáenz de Santamaría per la violència de l’1-O. I només els mitjans estrangers es van estranyar del discurs de Felipe VI i van criticar-ne la duresa. Tots els poders de l’estat remaven alhora contra un enemic comú que calia destruir. Aquest és un dels principis de la definició de lawfare, el de guerra desigual, entre un combatent molt poderós, amo de la llei, i un altre que en rep les conseqüències. En aquest combat, se n’ha ressentit també la llibertat d’expressió i s’ha fet un ús impropi del concepte de delicte d’odi, que s’imputa a tots els qui han gosat criticat la violència de la policia i la Guàrdia Civil durant l’1-O. Acaba essent inútil de recórrer a cap dels mecanismes interns de què disposa el sistema judicial espanyol, perquè en totes les instàncies judicials hi ha un mateix punt de vista i una mateixa manera de procedir en aquest conflicte; que és la mateixa que dicta la majoria política a l’estat espanyol. Queda el recurs a la via judicial internacional. Perquè, políticament, tampoc la UE no ha servit, de moment, per a demanar empara davant la repressió.

Així desplega Espanya una estratègia clara de ‘lawfare’ contra Catalunya

A occident aquell era el dia de Nadal de 1991, avui fa just vint-i-cinc anys. A Rússia, on el nadal ortodox es celebra uns dies més tard, era en canvi un dia normal. De feina. Un dimecres qualsevol que tanmateix estava destinat a marcar per sempre la història del món. A les 7 i 32 de la vesprada, amb un fred inclement, un funcionari del Kremlin va pujar a despenjar la bandera soviètica amb la falç i el martell de la torre on onejava sempre, il·luminada per potents focus. La plaça roja estava pràcticament buida però pels altaveus va sonar amb força l’himne que generacions senceres de russos, georgians, kazaks, armenis, txetxens, estonians o iacuts havien cantat per enaltir la que havia nascut com la república dels treballadors: ‘Slavs’ya, Otechestvo nashe svobodnoye…’ Aquell ritualitzat i envellit ‘Glòria a tu! pàtria lliure’ va sonar aquella nit amb la solemnitat de sempre. Estranyament. Amb el pas dels anys Putin ha recuperat molts símbols soviètics, entre els quals l’himne, la música del qual segueix sonant, amb un altra lletra, ara com a himne de Rússia. La bandera de la Unió Soviètica, però, no tornaria a flotar mai més sobre Moscou, en aquella torre des d’on havia presidit setanta anys llargs de comunisme. En el seu lloc es va hissar immediatament la bandera tricolor russa, un emblema perseguit i criminalitzat només fins uns pocs mesos abans. I amb això la Unió Soviètica, el fenomenal imperi comunista que ocupava onze fusos horaris, de Vladivostok a Kaliningrad simplement es va esfumar de la història. Per als qui, com jo, feia anys que estudiàvem i viatjàvem a la URSS intentant seguir la seua complicada vida política era tan difícil de creure allò que estàvem vivint… L’última nit de la Unió Soviètica va començar mitja hora abans de la baixada de la bandera, a les set en punt. A aquella hora, des d’una sala petita del Kremlin que no era el seu despatx habitual, Mikhail Gorbatxov va fer una declaració televisada al seu país i al món. ‘Compatriotes, benvolguts camarades: després de la formació de la Comunitat d’Estats Independents ací s’acaba la meua feina com a president de la Unió Soviètica’. Gorbatxov vestia de negre i tenia a les mans els fulls amb el discurs que havia preparat. Al seu costat una tassa de te, que no va tocar fins que les càmeres no van desconnectar. Al seu davant un munt de periodistes que no acabaven de donar crèdit al que estaven sentint. Dos guàrdies de seguretat, record del que havia estat el fort grup de guardaespatlles de la secretaria general del PCUS, es recolzaven contra la paret, un d’ells amb les mans al davant i un altre amb les mans al darrere i la mirada perduda. Tot just si havien fet a un costat les dues cadires que normalment hi havia en aquella taula. Tot semblava improvisat, trist, pobre, gèlid. Ara tot just sabem, per un recent llibre de Svetlana Savranskaya i Thomas Blanton, que Gorbatxov va dubtar molt sobre quan i com havia d’anunciar el final de la Unió Soviètica. Va pensar en fer-ho dimarts 24 però finalment va decidir que el dia ideal era el 25 al vespre. Això li va donar vint-i-quatre hores de coll per a preparar el que més por feia al món: el traspàs dels codis nuclears soviètics al president de la nova Rússia, l’impetuós i poc previsible Boris Ieltsin. Dues hores abans del seu discurs va telefonar al president dels Estats Units George Bush. L’unia amb Bush una amistat profunda i real que es veu clarament reflectida en la transcripció de la conversa que presenten els dos autors de “The Last Superpower Summits: Gorbachev, Reagan, and Bush: Conversations that Ended the Cold War.” En aquella telefonada Gorbatxov explica a Bush que és a punt d’anunciar el final de la Unió Soviètica i que tot està sota control. I li prega que vigile ell també els líders de les noves repúbliques i sobretot els de Rússia, especialment en els afers nuclears. Li demana, però, que done suport al seu gran enemic Boris Ieltsin i que reconega la independència de les onze repúbliques que naixeran oficialment aquella nit. Els dos homes que junts havien canviat tant el món es van dedicar, segons es pot llegir en la transcripció de la conversa, paraules molt afectuoses i sinceres. Bush fins i tot convida Gorbatxov a anar als Estats Units, invitació que aquest rebutja: ‘jo no m’amagaré en la taiga, seguiré lluitant.’ El Kremlin era, i és, un complex mastodòntic. El recinte inclou dins la famosa muralla quatre grans palaus i quatre catedrals que encara aquella nit eren el centre de poder de la URSS. En aquell temps el poder polític de la república russa residia en l’anomenada Casa Blanca, un edifici més o menys modern vora el riu, on sobretot s’hi reunia el soviet rus. Va ser des d’allà que aquella nit Boris Ieltsin, el president de la Rússia soviètica que anava a ser el primer president de la Rússia independent, es va desplaçar fins al Kremlin travessant amb el seu cotxe oficial la llarga avinguda d’Arbat, tallada al tràfic pels guàrdies, com en les ocasions més solemnes. La fortalesa del riu Moscova seria, des d’aquella nit, el seu propi palau, desallotjat Gorbatxov, desallotjat al preu d’acabar amb la Unió Soviètica. Perquè aquesta va ser la clau del final de la URSS. Ieltsin va deixar caure la Unió Soviètica no perquè n’estigués en contra sinó per apartar al seu gran, i de fet únic, adversari polític. Dins la Unió Soviètica, constitucionalment, Gorbatxov, com a president de tots, estava per sobre d’Ieltsin, que només era el president de Rússia. Però si la URSS desapareixia ningú no estaria per damunt del president rus. La independència de Rússia i les onze altres repúbliques post soviètiques té aquest element de lluita personal en el centre de tot. Les tres repúbliques bàltiques ja havien marxat i la URSS havia reconegut a l’agost d’aquell mateix any la seua independència. Les altres onze es van trobar aquella nit que eren independents. Algunes d’elles, Armènia, Geòrgia, la mateixa Ucraïna, ho esperaven amb ganes des de feia molts anys. Però algunes altres, sobretot les repúbliques de l’Àsia Central es van trobar que eren independents sense ganes ni de ser-ho. Unes setmanes abans Rússia, Ucraïna i Belarús, el nucli fundador de la URSS havien acordat dissoldre la Unió Soviètica, sota la pressió del president rus. Per a Ieltsin era una jugada tàctica ja que comptava amb refer-la immediatament després. I efectivament onze d’aquelles repúbliques soviètiques, totes les de la URSS excepte Geòrgia i les tres bàltiques, van signar a les poques setmanes un acord per crear una Comunitat d’Estats Independents que estava destinada a reconstruir la Unió Soviètica però ara sense soviets. El projecte, tanmateix, va fracassar i Ieltsin es va convertir oficialment en l’enterrador del país en el qual ell mateix creia, aquell que anava del Pacífic a la Bàltica. Anys després Vladimir Putin va explicar en una curiosa entrevista parlant de Boris Ieltsin com de difícil li va resultat a aquest abandonar el Kremlin quan va arribar l’hora de deixar de ser president. Putin, que el va succeir en el càrrec, va explicar que fins i tot li havia demanat que el deixés seguir vivint dins aquells murs en un dels diversos palaus de la fortalesa. Era el cinc de gener del dos mil, dos dies abans del nadal ortodox i nou anys després d’aquell altre nadal que havia vist la desaparició de la URSS. I aquell Ieltsin imprevisible, borratxo, cridaner i mal educat que s’havia acostumat a viure com un tsar, pel que es veu no comprenia que el seu paper històric només havia estat el d’acabar amb la URSS. Gràcies a ell avui la que havia estat la segona gran potència de la humanitat només és un record, però els russos segueixen discutint sobre si el preu de l’ambició personal de Ieltsin no va ser massa car. Tant que s’han inventat una deliciosa expressió ‘blizhneye zarubezhye’ (l’estranger d’ací al costat) que amaga clarament l’enyor d’un món on no res es movia de Berlín a Pequín i en els cinc continents sense que Moscou o Washington hagueren pres una decisió al respecte.

L’última nit de la Unió Soviètica

La Fiscalia del Tribunal Suprem ha enviat al diputat del PDeCat al Congrés i alcalde de Tortosa, Ferran Bel, una citació perquè comparegui voluntàriament el pròxim dilluns a les dotze del migdia en relació al suport del seu consistori al referèndum de l’1-O. Bel és un dels 712 alcaldes catalans que el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va posar al punt de mira el passat dimecres, quan va ordenar als caps de les Fiscalies de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida que citessin com a investigats tots els batlles de les poblacions que han anunciat el seu suport al referèndum de l’1-O. Bel és diputat al Congrés, i contràriament al que ha passat amb els altres quatre alcaldes aforats al Parlament de Catalunya, la seva citació introdueix aquesta possibilitat de no acudir voluntàriament a la cita, una diferència que segons ha explicat el mateix Bel a l’ACN denota una irregularitat més dins del procediment. Per impulsar la causa contra ell, el Tribunal Suprem haurà d’enviar un suplicatori al ple del Congrés dels Diputats, que l’hauria d’avalar per majoria simple. El passat divendres Maza va ordenar a les fiscalies del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que citessin a declarar els alcaldes aforats. Bel ho és en condició de diputat al Congrés, fet que situa el seu cas al Tribunal Suprem, mentre que els alcaldes de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras; Mollerussa, Marc Solsona; La Seu d’Urgell, Albert Batalla, i Valls, Albert Batet, són diputats al Parlament de Catalunya. El mateix dimecres en què es va anunciar la imputació de 712 alcaldes catalans pel suport dels seus municipis a l’1-O Bel ja va avançar que els moviments de la Fiscalia ‘no ens faran canviar d’actitud’. Aleshores va qualificar de ‘kafkià’ que un Fiscal General de l’Estat que ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats ordeni que es cridi a declarar 712 alcaldes elegits democràticament. Dimarts o dimecres anunciarà la decisió L’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, ha explicat que aquest dimarts a Madrid avaluarà la citació voluntària amb els seus advocats i anunciarà la seva decisió aquest mateix dimarts o dimecres. ‘Entenc que com és una citació voluntària si no compareixo no poden enviar a la policia local a detenir-me’, ha assegurat. En aquest sentit, personalment, preferiria sotmetre’s al suplicatori al Congrés abans de l’1 d’octubre. ‘Voldria que es pogués debatre al Congrés i votar-ho i veure amb quines complicitats compta el PP per intentar processar el 75% dels alcaldes d’aquest país’, ha reconegut. Amb tot, Bel ha assegurat que la decisió la prendrà després de parlar amb els seus advocats i amb la direcció del PDeCAT. ‘Hem de veure políticament també què ens convé’, ha declarat. En tot cas, la citació voluntària en el seu cas assegura que demostra les ‘irregularitat’ del procés. ‘La meva condició d’aforat i la declaració voluntària hauria d’haver-se fet també per als diputats al Parlament i a aquests no se’ls hi ha ofert sinó que se’ls ha citat obligatòriament. Entenc que, si em citen voluntàriament, és perquè no ho poden fer obligatòriament sense passar pel suplicatori i volen estalviar-se’l’, ha detallat.

La Fiscalia del Tribunal Suprem cita l’alcalde de Tortosa perquè comparegui voluntàriament dilluns vinent

El mateix dia que ens deixava (esmaperduts, incrèduls, orfes) l’escriptora Isabel-Clara Simó, el mateix dia 13 de gener però vint anys abans, moria Enric Valor i Vives. Per recordar-lo, per celebrar-ne l’obra, i analitzar-la, i continuar-la escampant, diverses entitats cíviques i culturals han organitzat una jornada completa que se celebrarà a València el 18 de gener, dissabte. La figura d’Enric Valor (Castalla, Alcoià, 1911 – València, 2000), intel·lectual respectat i estimat, té vessants i meandres i colors, i per això l’homenatge és també divers: la jornada començarà al cementeri de València mateix, amb una ofrena floral, i, tot seguit, a les 12.30, hi haurà l’acte acadèmic. A l’aula magna de la Universitat de València. Presidit per la rectora, Mavi Mestre. I amb les intervencions de Joan Borja, director de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant; Vicent Brotons, professor de la mateixa universitat; Josep Daniel Climent, investigador de la figura d’Enric Valor; Josep Vicent Escartí, escriptor i director de l’Institut de Filologia Valenciana; Rosa Serrano, de Tàndem, i Núria Sendra, de Bullent, editores de la seva obra; i Enric Valor i Hernàndez, fill de l’escriptor. Després del dinar a l’OctubreCCC (s’ha organitzat transport amb autobús des d’Elx, Petrer, Castalla i Alcoi, i bé cal també un àpat col·lectiu), Numen Teatre oferirà l’espectacle (i jocs valorians) Un habitatge per a l’eternitat. L’homenatge és divers com diverses són també les entitats del Migjorn valencià que s’han unit per recordar Enric Valor ‘a la mateixa ciutat on va viure la major part de la seua vida i on realitzà tota la seua tasca literària, lingüística i cultura: València’: del Tempir a Acció Cultural del País Valencià, del Centre Cultural Castellut a la Cívica, la Coordinadora Alcoià i Comtat pel Valencià, l’Ateneu Cultural Republicà de Petrer, la Coordinadora per la Llengua de les Terres del Vinalopó, el Teix, Contarelles i Camins o les colles de dolçaines i tabals Estrela Roja i el Terròs. Una figura clau Enric Valor, l’homenot del barret, pot ser popularment conegut per les rondalles que amb tanta dedicació va aplegar i ordenar i literaturitzar i difondre, perquè no es perdessin, perquè fóssim tots conscients de la riquesa patrimonial que representen, perquè continuéssim tenint històries per a contar als infants: pensar la mare dels peixos o Joan-ratot o el mig pollastre o l’albarder de Cocentaina és, de fet, pensar Enric Valor. Tant, que, per a molts, les nostres rondalles, les rondalles valencianes són, en realitat, ‘les rondalles de Valor’. I qui diu les rondalles, diu els verbs: La flexió verbal va ordenar (i ordena) les conjugacions en les variants valencianes del català i continua exercint d’eina imprescindible per a estudiar o consultar. Enric Valor, juntament amb Manuel Sanchis Guarner i Carles Salvador, fou impulsor clau de la normativa de Pompeu Fabra al sud del país: d’entrada, al setmanari d’Alacant, satíric i republicà, El Tio Cuc, on va entrar de redactor l’any 1930; després col·laborant en la redacció del diccionari Alcover-Moll; i, sobretot, treballant en favor de la difusió de la normativització escrita del català en el temps de les negacions, les prohibicions i les persecucions que va implicar la dictadura franquista. Obres de Valor són, per exemple, Millorem el llenguatge (que continua en ús, a Tres i Quatre) i el Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano, del 1973, i que el 1977 ja es va poder publicar en català. La riquesa lingüística de l’escriptor de Castalla es va reflectir perfectament no tan sols a les rondalles que va compilar i que ens va reescriure (‘les rondalles de Valor’, sí, ja ho hem dit), sinó també a la seva obra narrativa: el cicle de Cassana, que inclou les novel·les Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó, en dóna fe. El va publicar a començament dels anys vuitanta i en aquell temps no es va considerar que estigués a la moda. Però ell mateix explicava el consell que li havia donat Joan Fuster: ‘No et preocupes tant ni de ser modern ni de fer coses estranyes. Sigues sincer amb tu mateix en narrar, i l’estètica o la tècnica que utilitzes serà actual, perquè tu ets un home d’ara.’ Al capdavall, tal com ha escrit el professor Vicent Salvador, la novel·lística valoriana és ‘un document social i moral de primer ordre, un homenatge a la geografia del país, una lliçó de llengua viva, l’aplicació del pensament il·lustrat més compromès, una contribució de pes a la memòria històrica dels valencians i una construcció ficcional sòlida que respon a la il·lusió tenaç, llargament mantinguda per un home que, de jovenet, ja somniava esdevenir novel·lista.’

Enric Valor a l’aula magna i pertot

És sabut des de fa anys que Brussel·les és un dels grans centres gihadistes d’Europa. Principalment el barri de Molenbeek ha esdevingut un autèntic bastió dels grups pròxims a al-Qaida i Estat Islàmic. És on es va amagar durant setmanes Salah Abdeslam, el fugitiu dels atemptats de París, capturat finalment divendres. Amb tot, la relació de Brussel·les amb el gihadisme ve de lluny. A la primeria dels anys 1960, finançada per l’Aràbia Saudita, es va obrir una gran mesquita al parc del Centenari, que ha estat el centre més important de difusió de la ideologia wahhabita a Europa. El wahhabisme (de l’àrab الوهابية, al-wahhābiyya) és un moviment fonamentalista que ha esdevingut el sistema sòcio-polític oficial en vigor a l’Aràbia Saudita. És un sistema religiós extremadament rigorista, per la creença del seu fundador que tot allò que l’islam va incorporar a partir de la tercera generació després del profeta era innovador i corrompia la fe. Per això el wahhabisme preconitza d’utilitzar tan sols l’Alcorà i els hadits (narracions dels fets de Mahoma segons testimonis contemporanis) com a font de la religió, i prescindir de qualsevol altra noció aportada per la tradició. També es caracteritza per la voluntat d’expansió i el fet és que ha estès considerablement la influència gràcies a la creació de centres d’estudis i de mesquites a tot el món, amb suport econòmic de la dinastia saudita. Tant al-Qaida com ara Estat Islàmic tenen la font ideològica en el wahhabisme, també anomenat ‘salafisme saudita’. Fa tres anys que WikiLeaks va revelar l’enorme preocupació del govern belga per les activitats d’aquesta mesquita. Bèlgica, de fet, va aconseguir que es rellevés el president de la fundació que la gestionava, Khalid Alabri, un funcionari saudita que les autoritats europees identificaven com un dels principals impulsors de les activitats wahhabites. Molenbeek, el barri vigilat permanentment Situat al costat de Brussel·les, hi ha Molenbeek (Sint-Jans-Molenbeek, en flamenc). És un dels dinou municipis que formen la capital federal i té uns vuitanta mil habitants, però amb una densitat que duplica la de la resta de la capital: uns tretze mil habitants per quilòmetre quadrat. La llista de veïns de Molenbeek que aquests darrers anys han estat relacionats amb activitats gihadistes és tan impressionant com aclaridora. S’ha confirmat que hi ha veïns d’aquesta població que han participat en l’assassinat del comandant Massud a l’Afganistan (9 de setembre de 2001), en els atemptats de Madrid del 2004, en l’atemptat al Museu Jueu de Brussel·les (maig del 2014), en l’assassinat d’un policia (gener del 2015), en l’atac al tren Thalys (agost del 2015) i en els atemptats de París del novembre passat. La policia belga també ha identificat dos-cents veïns d’aquest barri, pel cap baix, que s’han incorporat a la guerra a Síria, a les files d’Estat Islàmic. Oficialment a Molenbeek hi ha quatre mesquites, però se sap que hi ha una dotzena de centres més, no reconeguts per l’estat, i on s’explica la versió més dura i intransigent del wahhabisme. La relació entre les autoritats i la comunitat islàmica no ha estat sempre fàcil. Durant anys el batlle de la ciutat, el socialista Philippe Moureaux, va aconseguir una certa convivència, però segons els seus detractors fou en canvi de deixar camp lliure a les autoritats religioses i de fer els ulls grossos al creixement dels grups més extremistes. Com sempre, la qüestió econòmica és clau per a entendre què passa. Sense el nivell de pobresa i tensió social que s’hi viu, tampoc no es pot explicar l’impacte del moviment wahhabita. Molenbeek és molt a prop del centre de Brussel·les, però té una taxa de desocupació que supera el 60%. Els serveis socials són clarament desbordats i hi ha molts problemes de salut i d’educació. En alguns barris la població és tota d’origen magribí o paquistanès i les autoritats belgues tenen moltes dificultats per a controlar la situació. Hi ha carrers on hom diu que la policia no entra mai i per això aquest barri ha esdevingut un refugi privilegiat de gent que és cercada per la policia a tot Europa.

Anàlisi: per què Brussel·les és el centre del gihadisme europeu?

El galerista i antiquari Artur Ramon acaba de publicar el llibre Les obres mestres de l’art català (Rosa dels vents). De fet, el llibre s’havia de dir El museu imaginari de l’art català, ens explica en l’entrevista, perquè ha creat un museu imaginari a la manera de Malraux, disposant de totes les peces de la història de l’art català, fins i tot les desaparegudes i destruïdes. Aquest és el seu punt de partida: ‘El meu museu és petit i està fet d’una arquitectura moderna que s’adapta a les obres però alhora permet recordar l’espai. El meu és un museu contemporani i dinàmic , en metamorfosi constant. L’objectiu del projecte és la memòria i la conservació i també la materialitat de l’obra mateixa. La tria és condicionada per l’excel·lència de les obres. Les sales es distribueixen per associacions d’artistes o d’obres, la qual cosa permet una conversa en el temps o entre contemporanis. El museu és un lloc de trobada entre les obres i les persones.’ Amb aquest museu imaginari, Artur Ramon mostra la manera que té de veure el món de l’art i és crític amb molts aspectes i fets que s’han esdevingut, sobretot en l’època contemporània. Hi ha un lament o malestar latent en tot el llibre sobre el poc valor que la societat catalana i les seves institucions polítiques donen a l’art i al patrimoni: des de la dificultat per a adquirir patrimoni o evitar que marxi fins a la manca de decisió política per a recosir els artistes que queden en les costures cronològiques entre el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) i el MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona). I no s’està de fer una defensa compromesa de dos artistes que alguns sectors han posat en dubte: Subirachs i Barceló. —És estimulant vincular les Constel·lacions de Joan Miró amb el Tapís de la Creació de Girona. D’entrada, és una manera de rellegir nou segles d’art català, del segle XI al segle XX. És llaurar el camí de la tradició. —L’entrada havia de ser potent. I a partir d’aquí, les sales se succeeixen per mitjà d’uns diàlegs interns. Per exemple, relacionant el Mestre de Cabestany i el Manolo Hugué amb aquesta idea dels antimoderns i les pedres de Ceret, que tots dos feien servir. Tot i la distància de nou segles que els separa, tenen una manera d’interpretar la tradició per desconstruir-la i dir-ne una cosa nova. Per a mi tots aquests maridatges, que no em van ser fàcils de fer, es van convertir en un exercici molt estimulant i interessant. —I posar l’escultor Manolo Hugué al lloc que li correspon és important, també. Ja ho dieu al llibre, que allò que va escriure Josep Pla sobre Manolo Hugué, ple d’anècdotes, li va fer mal com a artista. —El 25 d’octubre inaugurarem a la galeria una exposició sobre en Manolo i destacarem la feina de Montserrat Blanch, que va treballar tant de temps sobre en Manolo i va fer l’edició de la Polígrafa. I també voldria fer alguns debats en relació amb en Manolo, un dels quals, aquesta relació amb Josep Pla que surt al llibre i que ha sobtat molta gent. Pla fa servir un material literari, però va en detriment d’entendre l’artista. Perquè a Pla el tema artístic li interessava molt poc i això va fer mal a Manolo. Potser, d’una manera tan clara, això no s’havia dit mai. —En aquest museu imaginari, el món medieval pesa molt. Se’n desprèn que des del vostre punt de vista és el període més important de la història de l’art català, encara no superat? —Des dels segles X i XI i fins al segle XV, vam excel·lir com a país, amb una identitat molt pròpia. El nostre romànic, en pintura mural, és el millor del món. Sens dubte. I després tenim tot el gòtic internacional, que és d’una gran potència. A Itàlia, fins que no va arribar la generació de Cimabue-Giotto-Massaggio, no havíem d’envejar res. —El gòtic català ja és prou ben valorat internacionalment? —El món medieval nostre no és conegut arreu del món. Entre altres coses, perquè les peces i els frescos no poden viatjar, no són exportables. No és igual que portar quadres del modernisme amunt i avall. És un art que has de venir a veure in situ. I per això has de canviar alguns paràmetres. Per exemple, quan vas pel món, t’adones que Barcelona és molt coneguda per moltes coses, però no precisament per la matèria artística. La gent coneix Gaudí i poca cosa més, i des de fa vint anys, que s’ha recuperat pels estrangers. Penseu que la gent visita el MNAC la segona vegada o la tercera que ve a Barcelona. A tu no se t’acudiria, en una primera visita a París, no visitar el Louvre, o anar per primera vegada a Londres i no visitar el British Museum. El MNAC no és prou conegut, li falta difusió, perquè nosaltres mateixos durant molts anys no ens l’hem cregut, perquè no s’ha fet un esforç polític tampoc. —Al llibre sou molt crític amb les institucions polítiques en relació amb l’art i, en general, la cultura. —La política cultural no ha estat mai sòlida, ha fluctuat a partir d’interessos electoralistes o partidistes. Quan es parla d’estructures d’estat, les primeres que s’haurien de considerar com a tals són les que atenyen la cultura, com el MNAC, per exemple, perquè és una estructura d’estat i, per tant, hauria de tenir una dotació econòmica d’estructura d’estat. —Feu una crítica dura sobre el fet que les institucions públiques no han optat per l’art ni el patrimoni català. I per això ens trobem peces rellevants que acaben al Louvre o a l’altra punta del món. —Constantment. Perquè primerament hi va haver unes lleis contràries al patrimoni, que això no és culpa nostra, però la desamortització va fer que moltes peces se n’anessin. Fins l’any 1929, no hi ha una llei de patrimoni restrictiva. Per exemple, una de les pintures més importants del gòtic català, Sant Jordi i la princesa, de Bernat Martorell, que era al Palau de la Generalitat i hauria de ser un emblema nostre, avui l’hem d’anar a veure Chicago. Si us ho mireu una mica fredament, és molt lamentable. I ja no diguem allò que va passar amb el claustre de Sant Miquel de Cuixà, que és a Nova York. És una història trista. I això passava abans i, en certa manera, també passa ara. —Ara, com? —Una altra de les coses que critico al llibre és tota una generació d’artistes que es troba en terra de ningú. Entre el final del MNAC i el principi del MACBA, hi ha una sèrie d’artistes que avui viuen peels esforços particulars de les seves famílies: Guinovart, Subirachs, Ràfols Casamada, Hernandez Pijuan, i alguns no tan coneguts com Cardona Torrandell o Joan Brotat, Josep Maria de Sucre… Artistes importantíssims. Artistes de memòria perduda, sense representació en cap institució ni museu. Això no pot anar així. —Com pot ser que després de vint-i-cinc anys no s’hagin recosit les vores de tots dos museus? —D’una banda, no hi ha hagut voluntat política. I de l’altra, que ja ho dic quan parlo de Tàpies, hi ha hagut una dictadura estètica molt clara durant molts anys, que encara perviu en alguns sectors. Allò que és modern, avantguardista, important, és tot el món de Tàpies, i els altres queden totalment eclipsats, com si no existissin. Som un país que genera un cert canibalisme. Es basa en una equació que no he entès mai: afirmar la gent negant els altres. Jo sempre ho dic: m’agrada Foix i m’agrada Espriu, m’agrada Pla i m’agrada Sagarra. I m’agrada Tàpies i m’agrada Subirachs. M’agrada el que m’agrada. Tenim tendència a etiquetar i a crear grups i guetos excloents. I això també passa en el món de l’art: si jo em dedico a estudiar en Manolo Hugué, ningú més ho pot fer. Què vol dir això? Com més siguem i més l’estudiem, millor podrem comprendre l’artista. Però hi ha una mena de regnes de taifes que no acabem de superar. El sistema universitari pateix molt d’això. —Com el veieu, el sistema universitari? —L’actual sistema universitari, on la història de l’art es troba en un moment molt dolent, pateix aquest blocatge. Perquè hi ha una generació que fa de tap a la següent i no deixa que hi hagi coses que s’expliquin de manera diferent, per exemple. I això no fa que se sumi, sinó que resta. I va en detriment de l’ensenyament, del coneixement, del compartir, de la cultura. Si a això, hi sumeu una generació jove poc encuriosida (amb moltes excepcions, gràcies a déu) i a la qual fa nosa tot allò que és passat… Però si no coneixem el passat, no podem interpretar el present ni ens podem projectar cap al futur. I després, s’ha de parlar dels sous que paguen a les universitats. Mireu, em van proposar de fer de professor associat d’una universitat, no diré quina. Jo en aquell moment col·laborava amb en Josep Cuní a ‘8 al dia’. Els diners que cobrava per una intervenció de deu minuts a la televisió eren els que em pagaven a la universitat per fer classes tot el mes. Això no pot ser. —El problema de la baixa estima, i el baix vincle en general, que la societat té per la cultura, l’enteneu com un problema d’estat? —És un problema de tots, de l’estructura que tenim, un problema educatiu. Des que es va fer la transició, aquest país ha tingut set o vuit plans educatius en funció del color polític de cada govern. No ha estat un tema de consens. L’educaió hauria de ser un tema de consens i no tocar-se. I s’ha subordinat la cultura a la política. I la política ha anat evolucionat d’una manera tendenciosa i partidista, i la cultura ha quedat com un comodí que fan servir com volen, per a interessos particulars. —I en aquest moment de procés cap a la independència, cap a la república catalana, com veieu que la cultura tingui un paper tan escarransit? —Aquest moment em recorda molt la Renaixença. És un moviment molt emotiu, molt emocional, i va en direcció contrària al moviment que fa un segle ho va canviar tot, el Noucentisme, que era un moviment molt racional i molt basat en el fet cultural. Avui, es confon cultura amb cultura popular, o cultura amb llengua. El primer que va canviar el paradigma va ser el govern Pujol i la Generalitat de l’època, confonent cultura amb llengua. Aquest va ser el principi de tot. Però no podem barrejar les coses. La cultura popular està molt bé, però Joanot Martorell no és els Castellers de Vilafranca. Totes dues coses són molt importants, però no s’han de barrejar. Després s’ha entrat en aquest deliri de la gastronomia com una forma hedonista de cultura. Sembla que els únics intel·lectuals que tenim siguin els cuiners. Jo no ho critico, però no ho confonguem. La gastronomia és una cultura de l’experiència, però no la confonguem amb l’alta cultura. Hi ha confusions enormes. I jo sóc molt escèptic, no tant pel procés des d’un punt de vista ideològic (cadascú que pensi com vulgui), sinó de la manera com la cultura es pot incardinar bé amb aquest ideal, a vegades penso que utòpic, en què a vegades es confon el desig amb la realitat. Penso que vivim dues realitats paral·leles. Però quin pes pot tenir la cultura en aquest somni de país propi? Tal com ho veig, penso que la cultura no s’entén com res prioritari ni és un motor. —Per on començaríeu la tasca d’incardinar la cultura en el moviment d’independència, per col·locar-la en la centralitat que ara no té? —Jo començaria per l’educació. En una república ideal hem de tenir una educació visual molt potent. Per tant, les criatures, des del principi del seu coneixement, han de tenir una formació molt forta en l’àmbit de la lectura, de l’escriptura i de l’aprendre a mirar. I a partir d’aquí, vas construint el pilar de tot plegat. I després, dotar els museus. I no voler crear museus nous quan els que tenim no els podem mantenir. Hi ha una sèrie de coses que són de sentit comú però que no s’apliquen. En plena crisi, s’han obert museus, gastant-se milions, mentre el MNAC tenia dificultats en el dia a dia. O com en el llibre denuncio al llibre, quan visites el Museu Episcopal de Vic, que vas passant per les sales gairebé a les fosques. I mentrestant, van fent museus de les cultures del món que no visita ningú… Que no em vinguin amb l’excusa que no hi ha diners. Hi són, però es fan servir malament. De manera que la cosa depèn de l’educació i de tenir una estratègia de saber cap on vas, una visió. La sensació és que no hi és. —Parlant d’una bona distribució dels diners, m’heu fet pensar en l’adquisició de patrimoni. —Ara és el millor moment per a adquirir patrimoni, perquè els preus s’han devaluat molt i l’administració podria ser capaç de comprar coses. Però perquè això passi, ha d’estar millor dotada. També és veritat que hi ha gent voluntarista que fa una feina extraordinària. Ho veiem amb el Museu de Lleida. I això que ha tingut la patacada de Sixena, que ha estat duríssima i injusta. Però és un museu que compra i teixeix complicitats. I tot i que gestiona la penúria, ho fa molt bé. El MNAC és un altre exemple de gestió molt bona. En moments molt difícils ha tingut la donació/dació de la col·lecció Gallardo d’art medieval, que és importantíssima. I ha anat comprant. D’acord que no han adquirit grans peces, però són peces que sumen. I s’ha fet una línia d’exposicions d’artistes oblidats, sense grans costos, però amb uns bons catàlegs raonats. Es va fent una bona tasca. No podem destrossar-ho tot, tampoc. —Expliqueu-vos. —Hi ha molta gent molt ben preparada i amb molt bona voluntat fent moltes coses. El més criticable és el suport que haurien de donar les institucions a aquestes persones perquè puguin fer més coses. —Ara que parlàveu de Sixena, com ho veieu? —Sixena és una qüestió política que ha revertit. És una metàfora del que passa amb el procés nostre. El procés no hauria de judicialitzar-se, s’hauria de resoldre políticament, però es judicialitza i s’espatlla tot. I amb Sixena passa igual: si una qüestió artística i patrimonial la polititzes, s’enreda tot. Un cop enredada, les peces cap aquí i cap allà… Per sort, hi ha sentit comú. Però ha estat molt trist, tot plegat. L’Albert Velasco, bon amic, conservador del Museu de Lleida i un medievalista boníssim, ha lluitat molt i ha tingut un desgast molt fort en l’àmbit personal, perquè l’han amenaçat i li han dit coses horribles per la xarxa. Però se’n sortirà. Les peces que s’han endut difícilment tornaran, però hem de potenciar aquest museu o implicar-hi la societat. Jo treballo per ajudar el Museu de Lleida per allò que necessiti, perquè quan passen coses d’aquestes, tan injustes, ens hem de mobilitzar. I no solament sortint al carrer, ens hem de mobilitzar fent accions que ajudin. —És clar, teniu moltscontactes internacionals i bons. —Fer saber què passa, ajudar a crear una plataforma per si surten peces, en aquest terreny, que es puguin adquirir. Entre tots, tornar a fer el Museu de Lleida gran. Perquè ens hem de sentir nostres tots els museus. Jo m’estimo tant el MNAC com el Museu de Lleida, el Cau Ferrat, la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, el Museu de Montserrat, el Museu Episcopal de Vic… —Són grans museus. —Grans museus. I tants pocs visitats que tenen… —Tornant al llibre, sobre els artistes més contemporanis que hi apareixen, destaca la defensa que feu de Subirachs i la crítica als prejudicis que han condicionat la mirada cap a la seva obra, i critiqueu ‘els modernets’ que el liquiden. —És un cas que he viscut molt de prop, perquè vam ser molt amics. El meu pare va ser marxant seu, el vaig conèixer molt i vaig viure molt de prop tota la seva evolució. També vaig viure molt de prop una qüestió que per delicadesa no he fet sortir al llibre, però de la qual algun dia se n’haurà de parlar, que és tot aquell aquelarre que li van muntar a la Sagrada Família, una sèrie d’intel·lectuals, entre cometes, que van anar a la caça de l’home, com no s’ha fet mai en aquest país a ningú, hagi fet el que hagi fet. Perquè si voleu que parlem d’obres artístiques a la via pública que són un drama, la llista és llarga. A més, l’han condemnat amb la crítica, amb l’oblit, amb la mofa i l’han volgut sepultar. Doncs ara que he tingut l’oportunitat de fer el meu museu imaginari, li he dedicat una sala i ho he aprofitat, d’una manera discreta i elegant, per dir què penso sobre aquest artista. Ell no va ajudar, es va equivocar d’estratègia i en la comunicació. Però la manera acarnissada com l’han tractat… Jo penso quehi ha gent que silencia aquest llibre per això, per exemple. —Aquest llibre està silenciat? —En alguns casos, sí. —Pel Subirachs? —I altres coses. —Quines altres coses? —Per exemple, la visió que tinc, molt crítica, de com s’ha gestionat el cas Barceló; algunes crítiques a qüestions polítiques… Aquests són els peatges de ser independent. I estic disposat a assumir-los. Per exemple, la poca difusió mediàtica que ha tingut fins ara el llibre. —Defenseu Barceló en un context poc favorable a l’artista. —Ll’han maltractat molt. Quan es diu que Barceló és un venut al mercat, jo explico al llibre que Barceló podria ser multimilionari fent places de toros. Va tancar la sèrie amb vint. Quin artista venent obres a quatre milions d’euros i amb cua, seria capaç de tancar la sèrie? Jo en conec ben pocs. Quan li diuen que és pompier, de què? Si és un artista que tot el dia treballa! Sabeu què passa, que les superioritats, aquí, es toleren molt malament. Qualsevol persona que se salta el cànon i té una veu pròpia i una manera de pintar pròpia, la maltracten. Fa vint anys que Barceló no fa res al MACBA. —Hi ha una absència en aquest vostre museu imaginari que sorprèn, no hi ha cap obra de Dalí. —És fet expressament. Per dos motius. Primer, perquè al llibre sobre el MNAC (MNAC, un itinerari, editorial Elba, 2015) ja havia comparat Dalí amb Aine Bru, amb una història molt bonica del gos, i vaig pensar que reproduir altra vegada aquest vincle seria autocitar-me. De manera que a Dalí l’he fet servir com a personatge mitjançant l’anècdota de la ploma del meu avi. Perquè també sóc dels qui pensa que Dalí era gairebé millor escriptor que pintor. Dels tres grans, és l’únic que no hi és amb una obra, però hi és com a figura. I també vaig pensar que no havia de posar-los tots, perquè al final és el meu gust. —Però el títol marca molt. —De fet, el llibre s’havia de dir El museu imaginari de l’art català. —Ara fa un any que vau deixar el carrer de la Palla. La galeria i antiquari Artur Ramon era un emblema d’aquell carrer i del Barri Gòtic. De l’octubre del 2017 estant que us esteu a baix de tot del carrer de Bailèn. Suposo que deixar el carrer de la Palla devia costar. —Nosaltres vam fer aquest canvi, no per gust sinó per necessitat. Percebíem que cada vegada quedàvem més aïllats. No hi havia antiquaris equiparables per la zona, l’accés era cada vegada més difícil i el turisme invasiu low cost ens feia fora del barri. Vam prendre la decisió de traslladar-nos. És clar, el meu avi hi havia arribat l’any 1942, amb la idea d’obrir un negoci al costat de més antiquaris i llibreters, però això avui és un món que ja no existeix. Vam fer un exercici de raó, no pas de sentiment. Perquè després de setanta-cinc anys arrelats allà, costava deixar-ho. Però ens hem traslladat cap a un barri en transformació, que segueix el pla Cerdà, donant força al passeig de Sant Joan. La ciutat es mou cap aquí. Hem arribat a colonitzar un lloc en creixement positiu i que té futur, i hem deixat un lloc en decreixement i que en el món de les antiguitats no té futur. Per una altra banda, tenim una part important de l’empresa internacionalitzada. Per tant, al final si som aquí o som allà importa relativament poc. —I d’ara endavant? —Estem en un moment de consolidació. El 25 d’octubre començarem la temporada amb una exposició de Frederic Amat en relació amb les nostres obres, a la planta baixa, i a dalt hi posarem les obres de Manolo Hugué. Dues apostes potents. I partir d’aquí, anar sumant i anar construint. —Fa la sensació que el nou Artur Ramon vol potenciar decididament el galerisme a Barcelona, en un moment de gran dificultat. —Sí, hem obert al públic la galeria de baix i generem activitats culturals. Hem tingut la directora de l’Acadèmia de Venècia, per exemple. Entenem la galeria com un espai dinàmic on passin coses, que ultrapassi l’interès comercial, que susciti debat intel·lectual. —El galerisme a Barcelona s’ha recuperat una mica aquests darrers temps? —No, gens. Però això no té a veure, per mi, amb el procés, tot i que vam arribar aquí en ple tsunami. Crec que té a veure amb un canvi generacional, del col·leccionisme. És una qüestió més profunda. No hi ha relleu. Hi ha una crisi d’identitat del col·leccionisme, que no s’acaba de resoldre. Els fills dels col·leccionistes són venedors, no pas compradors. No volen conservar el que tenen ni ampliar-ho. Només algú, en l’àmbit de l’art contemporani. No hi ha coneixement del passat, més aviat menyspreu, perquè no hi ha curiositat, no hi ha cultura visual… I la ciutat no suma quant a art. La gent no ve pensant en l’art. Si tingués un restaurant, segurament m’aniria més bé. —Barcelona ha perdut allò que tenia, doncs. —Paradoxalment, Barcelona, a partir del 1992, quan es col·loca en el món i és una ciutat cosmopolita, internacional, moderna, que atreu una mirada, gradualment es va tornant més provinciana i més tancada, més petita, que suscita menys interès en temes d’art. —En el vostre llibre hi ha una crítica dura a la gestió del turisme a la ciutat. —S’ha anat cap a un model d’un turisme low cost, sense potenciar unes altres coses. Si uneixes les companyies aèries de baix cost, el fenomen de la globalització i els AirBnB som en un punt insostenible. A més, la ciutat ha resultat molt afectada pels esdeveniments, no tant dels atemptats com del primer d’octubre. —Per la violència de la policia? —Home, les imatges de l’1-O fan un mal terrible. És una imatge tremenda, perquè el turisme sap que això passa a Barcelona i ho associa amb la inseguretat de Veneçuela. I això no és veritat. Això era totalment evitable. —Al vostre museu imaginari no parleu tan sols del contingut sinó també del continent, l’edifici. I a la sortida expliqueu que no ens trobarem una botiga de ‘souvenirs’ sinó una llibreria. —I en aquest museu imaginari no hi ha mòbils ni audioguies, perquè intentem que hi hagi una connexió entre les obres i les persones. —En un món on regnen les pantalles, sobta que estiguem tan poc educats per mirar. —El moment en què vivim l’expansió visual més gran de la història, és quan mirem menys, d’una manera més epidèrmica, amb menys profunditat. Perquè ens manquen les eines per a traspassar la primera imatge i conèixer el món cristal·litzat o que amaga tota obra d’art. I això es resol solament amb l’educació.

Artur Ramon: ‘Quan vas pel món t’adones que Barcelona és coneguda per moltes coses, però no precisament per la matèria artística’

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el lehendakari basc, Iñigo Urkullu, han afirmat avui després de la reunió que han mantingut que la llei no pot ser una cotilla que ofegui les aspiracions democràtiques dels pobles. Els dos presidents han compartit el diagnòstic davant la crisi institucional i han reflexionat sobre com avançar des de la realitat pròpia i diferenciada amb l’objectiu prioritari de l’autogovern de les dues nacions. Ambdós consideren que continua sense resoldre’s l’articulació de l’estat espanyol en relació amb les nacions que el conformen. També han constatat les dificultats d’avançar per l’estratègia de ‘quietud’ del govern espanyol davant les demandes de Catalunya i el País Basc. Així mateix, han defensat el dret de decidir de la ciutadania i han assegurat que l’estat espanyol no pot imposar un model territorial que han titllat d”insatisfactori’. Han dit que la legalitat no és immutable i que ha de servir per a resoldre problemes polítics i socials, i han criticat que els problemes territorials no es resolen amb l’apel·lació a una unitat constitucional imposada. Després de la reunió, Puigdemont i Urkullu han assistit a l’acte d’homenatge a les víctimes de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor, del qual es compleixen els trenta anys.

Puigdemont i Urkullu diuen que la llei no pot encotillar les aspiracions democràtiques dels pobles

El nombre d’aturats registrats al Principat ha baixat en 1.734 persones al febrer, la qual cosa representa una molt lleugera disminució d’un 0,44% respecte al mes de gener i situa el total d’aturats en 396.642. Per sectors, va pujar a l’agricultura (274) i va caure en serveis (1.982), la indústria (630) i la construcció (616). A les Illes Balears el nombre d’aturats registrats en les oficines del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE) s’ha situat en 58.125 al febrer, un 2,1% menys que el mateix mes de 2018, amb 1.256 aturats menys; i ha baixat un 3,4% respecte a gener, amb 2.091 aturats menys. Per sectors, la desocupació es va reduir en els serveis (7.581 persones), la indústria (2.304) i la construcció (4.647), però es va incrementar en l’agricultura (9.885) i entre el col·lectiu sense ocupació anterior (7.926). Al País Valencià, l’atur registrat en finalitzar el mes de febrer es va tancar amb 375.397 persones sense feina, la qual cosa suposa 1.897 aturats més, un 0,51% més que el mes de gener. En els últims dotze mesos, l’atur ha descendit en 17.397 persones, els que suposa una reducció del 4,43%.

L’atur baixa a les Illes Balears, es manté al Principat i puja lleugerament al País Valencià

Barcelona en Comú ha apujat un 40% el sou a la líder de la formació i batllessa de la capital catalana, Ada Colau. També ha augmentat el sou un 27% als regidors i un 13% als comissionats per compensar les despeses associades al càrrec. Segons ha avançat El País i han confirmat a l’ACN fonts de la formació, Colau rebrà un complement salarial de 900 euros al mes, mentre que el dels regidors serà de 600 euros i el dels comissionats de 300 euros. Es tracta d’un augment aprovat per la coordinadora de la formació aquest juliol. Les mateixes fonts de BComú remarquen que no s’ha modificat el Codi Ètic que limita els sous i que, per tant el topall salarial per als representants de la formació és de 2.291 euros, 91 euros més que en el darrer mandat per l’actualització de l’IPC dels darrers quatre anys. Des de BComú, recorden que la formació ha renunciat a les dietes associades al càrrec i que el complement salarial va destinat a despeses, per exemple, de dinar o cures. Es tracta d’unes tasques que, segons l’organització, els seus representants al govern municipal no poden atendre per les llargues jornades de feina.

BComú apuja el sou a Colau un 40% i un 27% als regidors per compensar les despeses associades al càrrec

El Palau de la Música es va omplir per a celebrar la distinció amb la Creu de Sant Jordi d’una cinquantena de persones i entitats, per la trajectòria uns, pel compromís i l’activisme social i cultural uns altres, i per la tasca determinant i excepcional que fan encara uns altres. Tots sumats confegien una mena de trama espessa, interessant i complexa, d’històries grans i més petites, però totes molt compromeses amb les seves comeses d’aportació a una petita comunitat, al país i al món. Entre la cinquantena de Creus de Sant Jordi lliurades ahir pel president de la Generalitat, Quim Torra, al Palau de la Música, l’Associació Catalana Pels Drets Civils, creada pels familiars dels presos polítics i exiliats, i la Fundació Proactiva Open Arms, reconeguda per la seva tasca immensa de salvament de refugiats a la deriva en embarcacions per la Mediterrània, van ser les entitats més aplaudides i ovacionades per un públic que s’aixecava dempeus. Dues entitats d’una gran força moral que defensen la vida, la dignitat, la llibertat de les persones. L’escenari del Palau es feia estrany, amb una gran taula presidencial, de dimensions desproporcionades, on es van asseure de cara al públic el president Torra al mig, a la dreta el president del parlament i a l’esquerra la consellera de Cultura. Després, a les bandes, una mica estrets, la cinquantena de guardonats. En una, les persones premiades; en l’altra, les entitats. Dos mossos engalanats també els feien els honors allà mateix. Eren els més guarnits, perquè l’acte no anava pas de vestimentes ni lluentons, tenia una sobrietat que reforçava la suma de cultura i compromís que s’acumulava dalt de l’escenari, de vessants tan diversos i complementaris. Perquè es van premiar historiadors, músics, mestres i pedagogs, filòlegs, cirurgians, activistes culturals i socials, fotògrafs, il·lustradors, escriptors i traductors, folkloristes, pessebristes, economistes, submarinistes, esportistes, advocats, músics, directors de museus… El públic semblava frisós, va aplaudir molt i va cridar ‘LLI-BER-TAT’ i ‘IN-DE-PEN-DÈN-CI-A’, però només dues vegades. Tampoc no s’hi veien banderes. Va sobtar l’excés de referències vinculades al cristianisme que hi van anar apareixent al llarg de les dues hores de cerimònia. Potser perquè es va triar el mite de Sant Jordi com a fil conductor, es va començar llegint un fragment de la conquesta de Mallorca de la Crònica de Jaume I i després es va triar sor Lucía Caram perquè fes el parlament en representació de tots els guardonats i va citar l’Evangeli. Els moments més emocionants van ser musicals: Borja Penalba i Mireia Vives cantant la ‘Cançó de fer camí’ de Maria Mercè Marçal; Borja Penalba, Mireia Vives i Meritxell Gené cantant ‘Tal com havíem somniat’ de Leonard Cohen; i Meritxell Gené musicant el poema ‘Ciutat llunyana’ de Màrius Torres. De fora del Principat només es va premiar la trajectòria de la cantant algueresa Franca Masu. Ni el País Valencià ni les Illes Balears no hi van ser representats. Però va ser el nom d’un artista valencià el que va retronar més fort en un moment fora de guió, quan el músic Borja Penalba va recordar que l’any 1982 el cantant Ovidi Montllor va refusar la Creu de Sant Jordi perquè estava disconforme amb les polítiques culturals d’aquell moment, que havien relegat la Cançó a l’ostracisme. Potser, va dir Penalba, ara sí que l’hauria acceptada. L’acte no va deixar de reflectir la situació d’anormalitat política que viu el país, un país encara en xoc, que no vol oblidar els fets del Primer d’Octubre, amb el reconeixement de Roger Español com a Creu de Sant Jordi, que va patir la violència policíaca i va perdre un ull per una bala de goma aquell dia; amb l’aparició del president Puigdemont encara a Alemanya adreçant-se a públic i guardonats; amb la dificultat de celebrar aquest acte durant l’aplicació del 155, fa poques setmanes encara, quan l’autoritarisme del govern espanyol feia i desfeia impune en les institucions més importants del país; amb l’elaboració de la primera llista de guardonats a Brussel·les… És tot això que es va reflectir en la vetllada. I malgrat tot i per sobre de tot, es va fer visible i es va reconèixer un grup de persones de talent, perseverants, compromeses, que fan que un país sigui i sigui millor.

Creus de Sant Jordi, petites i grans històries d’un país encara en xoc

La setmana passada, Antonio Estañ va anunciar que no es presentaria a la reelecció com a secretari general de Podem, càrrec que ocupa des del maig del 2017, i això ha obert el debat intern per a elegir-ne el relleu. La votació es farà en la tercera assemblea ciutadana, a la tardor, i el nom més ben situat és el de la síndica a les Corts, Naiara Davó. El vice-president Rubén Martínez Dalmau ha avalat la seva candidatura assegurant, en declaracions al Diari La Veu que seria ‘una magnífica secretària general que pot obtenir el consens majoritari del partit’. Dalmau defensa que la substituta d’Estañ sigui una dona perquè ‘cal feminitzar la política’ i ha recordat que era l’única persona que, ara per ara, s’hi havia mostrat disposada. Naiara Davó va convertir-se en la síndica de la formació a les Corts arran de la renúncia de Dalmau a l’acta de diputat per a dedicar-se a la tasca de vice-president i conseller. En aquell moment, la secretària general del partit a Alcoi va imposar-se en la votació del Consell Ciutadà Valencià a l’altra candidata a exercir de portaveu, Pilar Lima. Respecte a la possible concurrència de Pilar Lima a la secretaria general, a la qual ja es va presentar el 2017 i va perdre contra Estañ, Dalmau ha dit que ningú li havia confirmat que pensés presentar-s’hi.

Dalmau avala Naiara Davó com a relleu d’Estañ a la secretaria general d’Unides Podem

Una setantena de persones han constituït un ‘col·lectiu de suport a Joan Coma i a totes les represaliades per l’ofensiva judicial antidemocràtica’. L’objectiu del col·lectiu és articular una campanya de suport al regidor de Capgirem Vic, a qui l’Audiència espanyola investiga per un presumpte delicte d’incitació a la sedició. Segons Coma, la plataforma neix amb ganes de ser totalment oberta per a poder acollir tots els qui creguin que hi ha hagut una clara vulneració dels drets bàsics. Aquests dies vinents s’elaborarà un manifest que hom podràs subscriure de manera pública a internet. És pensat per a partits, col·lectius, però sobretot ciutadans a títol individual. Dissabte 16 d’abril es convocarà una manifestació de suport a Vic. La voluntat del col·lectiu és que la plataforma sigui transversal possible, perquè creuen probable que les mostres de suport s’hagin d’ampliar a regidors de més municipis les setmanes vinents. Per Coma és clar que l’investiguen per les idees i pel context del procés cap a la independència. El regidor de Capgirem Vic, que és el primer càrrec públic del país investigat per sedició, ja ha anat a recollir la imputació al jutjat i la previsió és que el citin a declarar d’aquí a un mes, probablement a Madrid.

Creen un grup de suport al regidor de Capgirem Vic investigat per sedició per l’Audiència espanyola

El cap de l’Autoritat Forense d’Egipte, Hisham Abdel Hamid, ha negat que l’anàlisi preliminar de les restes mortals de passatgers del vol MS804 d’Egyptair suggerisquen que es va registrar una explosió a bord de l’aeronau, i alhora ha fet una crida a no especular sobre els fets, ha informat l’agència de notícies oficial egípcia MENA. En un comunicat, Hamid ha dit que “tot el que s’ha publicat és completament fals” i que es tracta de “conclusions” a les quals no han arribat els investigadors forenses. Per esta raó, ha reclamat als mitjans que aborden amb cautela les informacions sobre el vol d’Egyptair per a no causar confusió en l’opinió pública amb la difusió de “rumors falsos”. Les declaracions del cap de l’Autoritat Forense egípcia arriben poc després que un responsable forense i fonts de la investigació asseguraren este dimarts a Reuters que l’anàlisi preliminar de les restes mortals trobades apunta que hi va haver una deflagració a bord. “La mida de les restes humanes apunta a una explosió, el fragment més gran que s’ha trobat té la mida del palmell d’una mà. Algunes de les restes van començar a arribar diumenge en 23 bosses”, ha explicat el responsable forense. Un altre responsable forense ha dit, tot i això, que només s’ha rebut de moment un xicotet nombre de restes i ha considerat que és massa prompte per a establir si hi va haver una explosió en ple vol. El vol MS804 d’Egyptair va desaparèixer dels radars la matinada del 19 de maig poc després d’entrar a l’espai aeri egipci quan realitzava la ruta entre París i el Caire amb 66 persones a bord. Les autoritats egípcies i franceses van confirmar que no hi ha supervivents i que l’avió es va estavellar al mar Mediterrani però no se sap què va provocar la caiguda de l’aeronau, que va estar precedida de diversos girs bruscos. Els investigadors francesos sostenen que l’avió va enviar una sèrie d’alertes que indicaven que s’havia detectat fum a bord, així com possibles errors d’ordinador just abans que l’avió desapareguera dels radars. Els senyals no indiquen què podria haver causat el foc i els experts en aviació sostenen que no es pot descartar ni un sabotatge ni una fallada tècnica. Els investigadors confien que les restes de l’aeronau, les maletes i la roba i les anàlisis químiques per a detectar les empremtes d’una explosió, segons persones que van participar en investigacions de casos amb explosions provocades.

El cap dels forenses egipcis nega que l’anàlisi preliminar de l’avió d’Egypitair apunte a una explosió a bord

Un vell pesquer de setanta-set metres d’eslora surt del port de Catània (Sicília). La mar, mansa, fa preveure un viatge tranquil fins als límits de les aigües territorials líbies. Allà, l’Aquarius, que és com s’anomena el vaixell de l’ONG SOS Mediterranée, fa guàrdia. Ja no cerca grans bancs de peixos, com feia a l’Atlàntic del nord, ara cerca les barquetes precàries dels immigrants que abandonen platges com la de Sabrata. El vaixell pot acollir cinc-centes persones. Els espigons resten enrere. L’Aquarius s’endinsa en la foscor de la nit, la proa esquinça una mar d’aspecte bituminós. L’esperen hores i hores de navegació. Tot d’un plegat, entre la negror, apareix una llanxa a tota velocitat. Un dels tripulants encén una bengala de color taronja i un altre branda una bandera. L’embarcació té un objectiu: alentir la marxa de l’antic pesquer. La llanxa és impossible d’esquivar, és molt més lleugera i potent. Maniobra amb destresa davant el vaixell. La llanxa de Defend Europe davant l’Aquarius. Després de destorbar una bona estona, hi intervé la marina italiana. Intercepta la llanxa i en deté els ocupants. L’embarcació, l’ha llogada Génération Identitaire, un grup d’extrema dreta francès, que ha impulsat la campanya ‘Defend Europe’, per boicotar aquest estiu els rescats d’immigrants a la Mediterrània. L’acció de Catània –desenvolupada al maig– era una prova de les intencions que tenia. Una amenaça més per a les ONG, que durant el rescat a la Mediterrània han de plantar cara als atacs de falses patrulles de guardacostes libis. Generalment, són caçarecompenses o milicians armats amb tota mena de fusells. A vegades, fins i tot els traficants que omplen les barquetes d’immigrants. Cal recordar que enguany més de 75.000 persones han arribat a Europa per les diverses rutes migratòries de la Mediterrània. Itàlia, amb 65.342 arribades, és la principal porta d’entrada. Segons dades de l’ACNUR –l’agència per als refugiats de l’ONU–, han mort o desaparegut 1.854 persones provant de travessar la mar. Una xifra molt més alta, segons les ONG. ‘Una gran missió de rescat’ Defend Europe es defineix així a la seva pàgina web: ‘Preparem una gran missió de rescat a la Mediterrània. És una missió per a rescatar Europa aturant la immigració il·legal. Volem aplegar una tripulació, equipar un vaixell i navegar per la Mediterrània per perseguir els traficants. Volem desemmascarar les denominades ONG humanitàries, perquè cooperen amb les xarxes criminals de tràfic de persones, que s’aprofiten de la misèria de la gent. Volem protegir les nostres fronteres de la immigració i enfrontar-nos als enemics d’Europa a la mar.’ El grup va obrir un micromecenatge anònim, segons que va revelar The Guardian, amb el propòsit de recaptar fons per fer operatiu el seu pla. Volien arribar a 50.000 lliures, una xifra que van aconseguir en poc temps. Es descrivien com un grup ‘identitari’, l’eufemisme que empara l’extrema dreta per a emblanquir la seva ideologia. I explicaven que volien identificar tots els vaixells de les ONG que treballen a la Mediterrània per a perseguir-los. No oferien més detalls sobre aquesta persecució, però asseguraven que s’inspiraven en les tàctiques directes de grups com ara Greenpeace. Després de la publicació de The Guardian, l’empresa de pagaments en línia Paypal va cancel·lar el compte de Defend Europe. Tanmateix, en un vídeo publicat a YouTube, el grup explica que havia pogut reenviar els fons als donants i que no s’havia perdut ‘ni un euro’. En el mateix vídeo anuncien que un donant els ha ofert un ‘vaixell patriòtic’ per poder complir les seves ‘missions’, que es poden finançar amb donacions a la seva pàgina web. Un grup minoritari, però ben connectat A la xarxa és fàcil de consultar material de Defend Europe i es fa palès que té una audiència limitada. Els vídeos de YouTube, per exemple, amb prou feines si tenen dues mil visualitzacions. La matriu del grup, Génération Identitaire, té uns 120.000 ‘m’agrades’ a Facebook i ha organitzat manifestacions, on s’han congregat unes 500 persones. El públic és reduït, certament, però preocupa aquesta facilitat d’establir vincles amb més grups d’extrema dreta d’Europa i d’Amèrica. Una de les cares més conegudes del grup austríac Identitäre Bewegung Österreich (IBO), Martin Sellner, apareix en els vídeos de Defend Europe. IBO també és un grup minoritari, però amb bones connexions amb els grups ultra –anomenats Alt Right– que van empènyer Donald Trump a la presidència. Després de la victòria electoral, Sellner va organitzar una festa multitudinària a Viena. Però els vincles no s’acaben aquí. Entre els detinguts de la llanxa a Catània hi havia Lauren Southern, una periodista canadenca d’extrema dreta. Té 278.000 seguidors a Twitter. Les ONG, un actor més de les xarxes criminals? Defend Europe assegura a la seva pàgina web que les ONG col·laboren amb els traficants i participen en el ‘negoci de la migració’. I afegeix: ‘Ara és el moment d’aturar aquests criminals.’ Però aquesta idea no pertany només a un grupuscle de la xarxa. A Itàlia ha començat a trencar barreres. El fiscal de Catània, Carmelo Zuccaro, ha assegurat ara i adés que les quantitats de diners que mouen algunes ONG són sospitoses. ‘Els perfils d’alguns membres de les ONG no és precisament filantròpic’, afegeix. Tanmateix, no ha presentat cap denúncia ni ha aportat cap prova. Organitzacions com ara Pro Activa Open Arms han denunciat aquesta intenció de criminalitzar les seves accions, sobretot per partits xenòfobs com la Lliga Nord de Matteo Salvini. De totes maneres, no és una idea seva i prou: el vice-president del parlament italià, Luigi Di Maio (Moviment 5 Estels), va escriure fa poc a Facebook: ‘Qui finança els taxis de la Mediterrània?’ I acusava les ONG de portar els immigrants d’una costa a una altra cobrant. El ministre de Justícia, Andrea Orlando (Partit Democràtic), va assegurar que les acusacions contra les ONG eren mentida i va demanar respecte: ‘Hem d’estar agraïts per la feina que fan les organitzacions de voluntaris a la Mediterrània.’ A més, va instar el fiscal de Catània a investigar abans d’assenyalar amb el dit. Fora d’Itàlia, la idea també guanya adeptes. El cap de Frontex, l’agència europea de vigilància de fronteres, Fabrice Leggeri, va assegurar al febrer en una entrevista de Die Welt: ‘Hem d’evitar de donar suport al negoci criminal de les xarxes de traficants a Líbia amb embarcacions europees que recullen immigrants.’ Leggeri també va demanar de repensar el model d’operacions de rescat, perquè la manca de coordinació amb les ONG fa ‘més difícil obtenir informació sobre les xarxes de traficants’.

Així s’organitza l’extrema dreta per boicotar els rescats d’immigrants a la Mediterrània

Tres persones amb samarretes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) han interromput un míting organitzat pel PP a Lleida i els serveis de seguretat del president del Govern espanyol les han desallotjat immediatament de la Llotja. Mariano Rajoy ha reprès la seva intervenció demanant a Pablo Iglesias que no li enviï “més manifestants”. “S’haurà de demanar al senyor Iglesias que demani als seus dirigents que no ens enviïn més manifestants”, ha afirmat Rajoy, recuperant el discurs, i ha fet broma afegint que, com a mínim, els enviï una mica més tard. Els assistents han respost recolzant Rajoy i corejant “president, president”. Poc després, alguns afiliats del PP l’han elogiat des dels seus seients i el cap de l’Executiu ha arribat a dir: “Llavors que vinguin els manifestants, que estic segur que els convenço”, ha proclamat. Una trentena de manifestants abans de començar l’acte Una hora abans del començament del míting, una trentena d’integrants de la PA] han protestat davant del Teatre La Llotja, retinguts per un cordó policial, al qual han retret l’actuació amb crits de “Llibertat d’expressió, policia no”. Els activistes han mostrat pancartes amb ‘Les 5 de la PAH’, cinc propostes que el PP no ha adherit al seu programa, i han corejat lemes com “Partit Popular, partit feixista”.

Tres activistes de la PAH irrompen en un míting del PP

La censura de l’obra Presos polítics, de l’artista Santiago Sierra a la fira Arco de Madrid ha acabat tenint l’efecte contrari: la difusió de l’obra i del cas a tot el món, amb notícies publicades als diaris més prestigiosos. Per exemple, al New York Times, que comença d’aquesta manera tan contundent: ‘Mitjançant la llei o la intimidació, Espanya ha esdevingut un país on el risc per a la llibertat d’expressió ha anat creixent aquests últims anys.’ A més, galeristes internacionals que enguany exposen a Arco han criticat la censura amb duresa. ‘És juràssic i medieval, solament ho hem vist en països àrabs on ho ordenava un xeic’, ha dit León Tovar, galerista colombià establert a Nova York, pocs minuts després d’haver rebut la visita dels reis espanyols al seu estand. ‘Si l’artista no pot fer la seva feina, que és la creativitat (reflexions i qüestionaments)… malament rai’, ha dit el galerista francès Lyle Ashton Harris. La galerista xilena Isabel Aninat, amb un estand curull d’obres que precisament parlen de la censura, ha dit que era ‘una ingenuïtat’ la decisió de la direcció d’Ifema. ‘Una obra d’art censurada immediatament adquireix valor’, ha afegit. Impacte a la premsa internacional El diari New York Times ha estat dels primers a parlar del cas de censura a Arco i ha qüestionat la llibertat d’expressió a Espanya. Esmenta el cas dels titellaires empresonats per enaltiment del terrorisme; el d’una jove processada sota l’acusació d’haver publicat amenaces a polítics a Twitter, ‘de la mateixa manera que músics i poetes’. Destaca que ‘la decisió arriba quan hi ha artistes que han tingut dificultats legals per obres que insulten l’establishment polític i monàrquic, o que s’ha considerat que exaltaven el terrorisme o més formes de violència’. I parla de la condemna a tres anys i mig de presó del cantant Valtònyc, de qui explica que recorrerà al Tribunal d’Estrasburg i que és un pres polític, ‘un concepte –diu el diari– que no és fàcilment desestimable en un país la història del qual inclou una dictadura feixista’. També diu que durant el govern de Mariano Rajoy ‘s’ha aprovat una llei molt criticada sobre la seguretat pública que pretenia controlar la proliferació de protestes durant la crisi financera’. El diari britànic The Guardian destaca que la batllessa de Madrid, Manuela Carmena, no ha anat a la inauguració d’Arco ‘per la polèmica sobre la llibertat d’expressió i la llibertat artística a Espanya’. Diu el diari que el motiu, la censura de l’obra de Sierra, inclou les fotografies de Junqueras i de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. I afegeix: ‘La polèmica arriba després de la sentència a tres anys i mig de presó d’un cantant de rap’ i de ‘l’ordre d’un jutge de segrestar les còpies del llibre Fariña, sobre el tràfic de drogues a Galícia, arran d’una denúncia presentada per un ex-batlle contra l’autor.’ A més, es fa ressò del report anual d’Amnistia Internacional, presentat avui a tot el món, en què es critica ‘que Espanya utilitzi la llei per minar la llibertat d’expressió’ i ‘la incriminació de gent que ha expressat opinions que no constitueixen una incitació al terrorisme i que entren dins les formes permeses per la legislació internacional en matèria de drets humans’. Més concretament, dels casos dels titellaires empresonats i el de Cassandra Vera, la jove que va ser processada per haver fet broma de l’assassinat de Carrero Blanco. Diu també, citant el report d’Amnistia Internacional: ‘Els drets de llibertat d’expressió i de reunió pacífica dels independentistes catalans van ser reprimits desproporcionadament i la policia espanyola va fer servir una força excessiva contra els manifestants pacífics que volien participar en el referèndum unilateral de l’octubre.’ I encara: ‘Amnistia va demanar recentment l’alliberament de Sànchez.’ La cadena britànica BBC comença dient: ‘Una fira d’art a Espanya ha retirat una obra d’art que inclou fotografies de polítics catalans empresonats.’ I recull les declaracions de Sierra dient: ‘La retirada malmet la reputació internacional de la fira d’art i de l’estat espanyol.’ La premsa francesa també se n’ha fet ressò. El diari Libération explica els fets i els detalls de l’exposició, i destaca que ha intentat parlar amb el director d’Arco però que no se n’ha sortit. També en parla el diari Le Figaro, que recorda: ‘A Espanya hi ha hagut fa poc debats sobre la llibertat d’expressió.’ La condemna d’eurodiputats La condemna a Valtònyc i la censura d’Arco ha fet reaccionar una trentena d’eurodiputats. En una pregunta parlamentària amb el títol ‘la llibertat d’expressió, sota amenaça a Espanya’, els diputats han informat per escrit l’executiu comunitari d’aquesta situació i algunes altres, com ara el segrest del llibre Fariña. En la pregunta també s’han referit a Pablo Hasel, que espera la sentència que el podria enviar a la presó després de ser jutjat per calúmnies contra el rei espanyol. Els eurodiputats han expressat dubtes sobre el compliment de la Convenció Europea de Drets Humans per part de l’estat espanyol. Els impulsors de la iniciativa han estat Josep-Maria Terricabras i Jordi Solé (ERC), que han comptat amb el suport d’Ernest Urtasun (ICV), Ramon Tremosa (PDECat) i trenta eurodiputats més dels Verds i de l’Esquerra Unitària. ‘La Comissió Europea considera que la llei espanyola de seguretat ciutadana i el codi penal espanyol s’adiuen plenament amb els articles 11 i 12 consagrats a la carta?’, han demanat a la institució. L’article 11 estableix que ‘tota persona té dret a la llibertat d’expressió’ i el 12 recull el ‘dret a la llibertat de reunió pacífica i a la llibertat d’associació en tots els nivells’. En l’escrit també han recordat que el Tribunal Europeu dels Drets Humans s’ha pronunciat contra l’article 490 del codi penal espanyol, que ofereix protecció a certes institucions contra el delicte públic i preveu penes per calúmnies o injúries al rei espanyol. Els diputats han denunciat que aquest article havia estat ‘la base legal per a resolucions recents’ i que, malgrat l’opinió d’Estrasburg, ‘no ha tingut cap canvi’.

Valtònyc i Arco: mitjans, galeristes i polítics de tot el món qüestionen la democràcia espanyola

La pluja no ha pogut aturar els milers de persones que han demanat formalment al parlament i el govern la publicació de la declaració d’independència al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Durant tot el matí, milers de persones s’han acostat als registres de la seu del Departament de la Vice-presidència i d’Economia i Hisenda i de les delegacions territorials de la Generalitat a Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa seguint les indicacions de l’ANC, que fa una setmana va registrar una petició electrònica al parlament i ara demanava als ciutadans que s’hi adherissin. Vegeu un recull fotogràfic del registre al Departament: Davant la seu del Departament d’Economia, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha reivindicat la declaració d’independència i ha dit que el primer pas perquè es fes efectiva era que es publiqués. ‘Hem de fer-la valdre, no podem amagar que el Parlament de Catalunya va declarar formalment la independència’, ha dit. A més, ha defensat la importància d’haver fet l’acció tot i el mal temps: ‘En els moviments de lluita no violenta, moltes petites accions són poderoses, com la de la gent que ha vingut avui malgrat tot, malgrat la pluja.’ Alguns dels actes polítics previstos en altres localitats s’han hagut d’anul·lar pel mal temps. A Girona s’ha hagut de suspendre una botifarrada popular i a Tarragona s’ha suspès totalment l’acte polític. L’acte polític d’avui a Tarragona queda del tot supés per climatologia. Les e-peticions es poden presentar igualment al registre de 9 a 14h. De dilluns a divendres també es poden presentar a qualsevol registre de la Generalitat — ANC Tarragona🎗 (@ANCTarragona) October 27, 2018 La llei recull que les administracions han de respondre abans de quaranta-cinc dies hàbils si admeten la petició i, una vegada admesa, han de donar-hi resposta abans de tres mesos des de la data de la presentació. Si el parlament i la Generalitat consideren que la petició té un fons raonat, han d’atendre-la i prendre les mesures pertinents per a aconseguir-ne la ‘plena efectivitat’. En cas que no s’admeti, l’ANC estudiarà si presenta un recurs. ‘De tota manera, la petició va lligada al requeriment general que vam fer al govern perquè passés de les paraules als fets’, va explicar a VilaWeb el vice-president de l’ANC, Pep Cruanyes. L’ANC referma l’opció per la unilateralitat L’acció de l’ANC s’emmarca en el nou rumb decidit el 6 d’octubre en un ple extraordinari del secretariat nacional en què l’entitat va refermar l’opció per la unilateralitat. En un comunicat, l’ANC defensa que ‘cal revalidar la declaració d’independència al parlament i publicar-la al DOGC, fer una proclamació solemne de la República catalana davant el món i demanar el reconeixement internacional de la independència de Catalunya, constituint-se en estat, abaixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i el parlament, publicar els decrets de desplegament de la llei de transitorietat jurídica, deixar en llibertat els presos i preses polítics i organitzar el retorn dels exiliats i exiliades’. A més, Cruanyes diu que els actors sobiranistes ‘han d’acordar una estratègia sobre els passos a fer i com tirar-los endavant’. Creu que ara no hi ha cap estratègia: ‘I som en una situació en què el govern i les diverses forces estan paralitzades.’ A la mateixa reunió, l’entitat va fixar el 21 de desembre com a data límit perquè la Generalitat concreti ‘una única i nítida estratègia de govern per a la implantació de la República catalana’ i que la coordini ‘amb tots els actors polítics i entitats compromesos amb la implantació efectiva de la República’. A banda, demanen que qualsevol membre del govern que no es vegi amb cor d’implantar la República faci un pas al costat i deixi pas a altres persones disposades a assumir ‘els riscos propis de la desobediència’.

Milers de ciutadans demanen formalment que la declaració d’independència es publiqui al DOGC

Aquest dissabte de Sant Jordi començava mandrós, assolellat, sense ni un núvol, amb molt de blau. Un Sant Jordi que costava desvetllar, perquè era dissabte i no calia matinar i no calia córrer ni comprar roses per a les companyes de la feina i res. De mica en mica les parades de llibres i de roses anaven florint al centre de la ciutat i també, com cada any, s’estenien als barris és clar. Però la mandra durava poc i cap a les 11.00 el mecanisme gairebé automàtic que posava en marxa la festa estava enllestit i la gent també estava vestida, neta i polida per baixar a passejar pel centre, amb les criatures, amb els cotxets, amb els amics, els companys, amb les parelles ben acabades d’estrenar, o amb les parelles de tota la vida. Primera parada, l’hotel Regina A les 10.00 l’Hotel Regina del carrer de Bergara ja anava ple. Ple de què? D’editors, periodistes, escriptors i, sobretot, de molts intrusos del món literari que tenien novetat i que també tenen un espai en la diada. Els primers escriptors que identifiquem dins de l’hotel Regina són Màrius Serra, amb el seu uniforme hawaià i en Carles Porta, un dels periodistes més arriscat, afinat i ben documentat del país, autor de dues novetats enguany: ‘L’amic del president’ (La Campana) i ‘Li deien pare’ (Pòrtic), una recerca escruixidora sobre un cas real de pederàstia. Cal recordar que Porta és autor d’un dels èxits recents del nou periodisme del país, ‘Tor, set cases i tres morts’ (La Campana). Però el primer amb el qual creuem les primeres impressions del matí és amb Pep Puig, premi Sant Jordi per ‘La vida sense Sara Amat’ (Proa). Per en Pep Puig aquest és el seu primer Sant Jordi i ell, un «outsider» rematat, no se’n pot estar de mostrar-se original en els plantejaments de la festa: ‘Tinc la sensació que no sóc autor. Si t’he de ser franc, mai m’havia sentit més allunyat de ser autor. Però trobo que això no hauria de ser. Però m’adono que és l’autor mediàtic qui sustenta la festa avui en dia.’ Li fem notar que aquest fenomen es produeix d’uns pocs anys cap aquí. Però ell ho veu així: ‘Avui qui sustenta la indústria editorial és l’autor mediàtic. L’autor literari queda amagat, com queda amagada la literatura. I potser ha de ser així’, conclou. Entre el bullici que atabala, just abans de recollir els autors per fer la foto de família, ensopeguem amb el conseller de Cultura, Sant Vila. Li preguntem què n’espera de la festa. La resposta, d’una obvietat aclaparadora: Que no només es comprin llibres, sinó que també es llegeixin, perquè la lectura és fonamental per un país amb cara i ulls. El conseller hauria d’haver parlat amb el poeta i músic Víctor Obiols, guanyador del premi Carles Riba de poesia. ‘Com va?’, li demanem. Ens assenyala una taula llarga de fusta amb un centre de flor seca i un escampall de llibres per sobre. Ens fa notar que no n’hi ha cap de poesia. I es deixa anar: ‘I això, per què? Que els tenen amagats? Certament no són un valor comptable (només cal veure la dotació dels premis de poesia en aquest país), però ja hi estem avesats. I tot i la poca difusió de la poesia, el premi Carles Riba encara és un premi que dóna visibilitat. Ho noto. Però és trist adonar-se del poc interès que suscita la poesia (amb excepcions que confirmen la regla, com Joan Margarit). Ara, sempre ha estat així. Això no és nou. I, tanmateix, la poesia se’ns fa necessària quan la coneixem i la busquem per viure. I caldria que entrés en el món de l’educació, com la música. És ben demostrat els beneficis que comporten aquestes arts en països on els donen una presència important a les escoles.’ Trobem en aquesta primera hora altres escriptors i editors, expectants, animats. Un d’ells, Joanjo Garcia, que ve de València, és el premi Ciutat d’Alzira de novel·la amb ‘El temps és mentida’ i aquest és el seu primer Sant Jordi. I com l’afronta? Diu: ‘M’ho prenc més com una experiència personal que professional. I de moment el que veig ho trobo sorprenent. I comenta que aquesta novel·la, que ell va escriure amb voluntat molt provocadora, no ha tingut la visibilitat que imaginava pel tipus de novel·la que és. I li preguntem com viu el fet de pertànyer a una nova generació de joves narradors, de la qual ell és un dels pocs exponents visibles al País Valencià. Comenta: ‘Després de vint anys de marginació, de moure’ns en espais marginals i sense visibilitat possible, els joves encara no hem tret el cap. També és veritat que encara hem de demostrar molt del que som.’ Joanjo Garcia no vol reivindicar-se com a generació i prefereix reivindicar-se pel que fa i pel que aquests escriptors fan. Uns escriptors joves que Garcia està convençut que seran molt exigents amb el que facin. Ara, per exigents la presència de dues dones escriptores de bandera, en revolució: Gemma Pascual i Esperança Camps, bandera de l’ètica política i el fer cívic. L’escriptora Empar Moliner signant. Empar Moliner, signant els exemplars de dos en dos Sortint de l’hotel Regina caminem de costat amb el Jordi Nopca (per molts anys!), periodista literari del diari Ara. Travessant la plaça Catalunya ens en passa una: un grup de nois s’han tirat per terra, de panxa enlaire i mouen els dits de les mans i les cames com si no es poguessin incorporar, indefensos. En Nopca, sempre ràpid i imaginatiu, diu que estan representant ‘La transformació’ de Kafka. Ho preguntem a un d’ells. Ens adonem que porta fulard. És d’un esplai i ens aclareix que fan un «flashmob». Li preguntem si representen ‘La transformació’ o ‘La metamorfosi’ (el debat és obert) de Kafka. Diu que no, que només fan d’escarabats. (!). Arribem a una parada on se suposa que signa Empar Moliner el seu llibre de relats ‘Tot això ho faig perquè tinc molta por’. No hi és. La cua és llarga. Tan aviat com arriba una munió de mòbils s’enlairen per fer-li una foto. Es posa a signar, tranquil·la però concentrada, constant, educada amb els lectors, sense estridències. Fa goig de veure que els lectors de l’Empar Moliner li tenen devoció, els hi espurnegen els ulls. S’hi acosten amb respecte. Li demanen amb timidesa si s’hi poden fer una foto. Li donen les gràcies. I molts d’aquests lectors devots porten els llibres a parells perquè els hi signi. Un periodista radiofònic s’hi acosta i li fa notar que el seu llibre és entre els favorits a ser dels més venuts aquest Sant Jordi. Ella, sense deixar de signar, li respon: ‘Això només ho diuen per després poder dir que el llibre i l’autora no han acomplert les expectatives.’ Continuem la passejada i anem a veure a un altre autor que sembla que tindrà el favor dels lectors, Sergi Pàmies i el seu ‘Confessions d’un culer defectuós’ (Empúries). No té una cua de les que criden l’atenció sinó que és un degoteig constant de lectors que amb aquest llibre descobriran el Pàmies literari, perquè a la majoria de lectors d’aquest volum els mou la passió culer i la sintonia que han establert amb l’autor a través de les seves aparicions mediàtiques, en ràdio i televisió. —Què farem avui? —Avui guanyarem bé. Jo crec que la lliga la guanyarem, però patint, és clar. A la mateixa parada però a l’altre extrem hi trobem Carles Capdevila. Durant aquella estona s’acaben els exemplars dels seus dos llibres a la parada: ‘Entendre el món’ i ‘Educar millor’, tots dos publicats per Arcàdia. Ens comenta: ‘Estic aprenent molt sobre les combinacions estranyíssimes de noms que existeixen i també sobre les noves famílies. Quan pregunto: ‘A qui el dedico, el llibre?’, es veuen forçats a explicar-me la vida. I m’adono que no es pot donar res per suposat.’ Mentre uns acaben d’enllestir les signatures, a un costat trobem esperant torn el cuiner Ferran Adrià, que acaba de publicar ‘T’ho explico a la cuina’ (Beascoa). Li recordem el Sant Jordi que va presentar ‘El menjar de la família’, un èxit absolut. Ens diu que aquest llibre va encara més enllà i assegura que la gran diferència entre aquell 2012 i avui és que fa quatre anys els nens no volien cuinar i avui sí. El programa ‘Masterchef‘ ha marcat una diferència brutal. L’«Off Sant Jordi» Al migdia, després de passejar-nos pel Sant Jordi de parades i d’autors que apareixen als mitjans, ens preguntem si un altre Sant Jordi és possible. Per descobrir-ho, ens endinsem pel barri de Sant Pere on la llibreria Calders i altres socis «santjordians» s’han atrevit a plantejar un «Off Sant Jordi» a l’Antic Teatre del carrer Verdaguer i Callís. Arribar-hi és trobar el paradís: un pati amb una figuera al mig, amb unes parades de llibres amb predomini de les editorials petites, amb un bar i un espai per a la literatura infantil i juvenil, amb tallers familiars… Oh! Potser sí que pot existir un altre Sant Jordi! Isabel Sucunza de la llibreria Calders defensa aquest format lliure d’aglomeracions, on té identificat el públic i pot oferir una selecció de llibres que són els que la llibreria recomana. L’«off Sant Jordi» de la llibreria Calders a l’Antic Teatre del barri de Sant Pere. Fent de llibreter hi trobem l’escriptor Víctor Garcia Tur, dissenyador gràfic, autor del darrer premi Marian Vayreda, ‘Els ocells’ (Empúries). Diu que signarà a la llibreria Laie del CCCB a la tarda, però que més tard uns personatges emmascarats signaran en nom seu a la llibreria Documenta. Que ell avui treballa per la Calders, que el món del disseny gràfic es troba en hores baixes. I entre la gent que saluda Isabel Sucunza hi trobem la traductora Anna Casassas. Viu a França però com que és la traductora de Claudio Magris al català, no s’ha volgut perdre ni el pregó ni les signatures de l’autor de Trieste. I ens explica que Magris és tan amable i amb tan de sentit de l’humor, que ha gaudit molt de poder parlar amb els lectors aquest Sant Jordi i que ella fins i tot n’ha vist un que portava tots els llibres de Magris traduïts perquè els hi signés. Dit això, li pregunten si la trobem a l’Antic Teatre com a refugi de les riuades de gent. Casassas ens explica que feia molts anys que no vivia un Sant Jordi a Barcelona, que hi ha molta gent i que hi ha molt de folklore, però que tot i així és bonic. I diu que a l’Antic Teatre s’hi pot respirar. Les perles del dinar del Grup 62 A l’hora de dinar ens dirigim a l’hotel Condes de Barcelona on ja és tradició que el Grup 62 convidi els seus autors i periodistes i personalitats polítiques i de l’àmbit social a fer un recés i menjar un pica-pica a peu dret. Allí ens trobem a l’escriptor Martí Domínguez, autor de ‘La sega’ (Proa). Està content perquè s’acaba d’anunciar que la seva novel·la ha guanyat el premi de la crítica catalana. Les primeres declaracions les recollim amb la periodista Valèria Gaillard del Punt Avui. Ens diu: ‘Home, aquest premi demostra que allò microlocal s’ha convertit en una història universal, on tothom s’hi pot sentir reflectit i interpel·lat.’ El llibre ha funcionat molt bé fins ara i ja es troba a la quarta edició. Aquest premi li donarà un altre impuls de visibilitat. I assegura: ‘Constato l’entusiasme espontani per la novel·la. I us explicaré una anècdota que m’ha passat avui que és brutal: els primers que han volgut que els signés el llibre s’han presentat tot dient-me que eren familiars d’Epifani, el que tiraren pel barranc lligat a un ase. Efectivament és un dels episodis que es narra en el llibre. Els nebots d’aquest bon home que la guàrdia civil va assassinar durant el franquisme viuen a Barcelona. I m’han preguntat si els fets que explica la novel·la són reals. Quan els he preguntat a qui volien que dediqués el llibre m’han dit: A la memòria d’Epifani Pitarch!’ ‘La vida sense Sara Amat’ al cinema Una altra perla que ens emportem del dinar al Condes de Barcelona és la confirmació per part de la productora Isona Passola de la voluntat de portar al cinema l’últim premi Sant Jordi, ‘La vida sense Sara Amat’ de Pep Puig. El contracte és signat i ara han de cercar el finançament. Ens diu Passola una mica prudent: ‘Serà pel·lícula si tot va bé. La somniem, que vol dir que hi treballem. Ja s’escriu el guió i s’ha encomanat l’entusiasme entre l’equip.’ I rebla l’escriptor: ‘La il·lusió ve donada perquè hem entès la novel·la tots plegats. La tradició de Truffaut és en l’essència del projecte. Un projecte de pioners.’ L’escriptor Pep Puig i la productora Isona Passola. Del dinar també en traiem la tertúlia futbolística i les teories i explicacions de Sergi Pàmies al voltant de l’entrebanc que ha patit del Barça aquestes últimes jornades futbolístiques. També perquè aquest vespre se celebra un any més ‘Lletres, al camp!‘. Un tancament amb ‘el jovent’ El llibreter Damià Gallardo ha tingut l’encert d’aplegar durant una hora a alguns dels joves que han tret novetat enguany. Així, s’han trobat a mitja tarda: Albert Forns, premi Llibres Anagrama per ‘Jambalaia‘; Víctor Garcia Tur, autor de ‘Ocells’, premi Marian Vayreda (que anomena la colla d’escriptors de nova fornada com ‘el jovent’); Joan Todó amb l’aplec de contes que titula ‘Lladres’; Miquel Adam amb ‘Torero d’hivern’, que també són contes; Anna Ballbona, finalista del premi Llibres Anagrama per ‘Joyce i les gallines’; Alicia Khopf, premi Documenta per ‘Germà de gel’; i Marina Espasa amb ‘El dia del cèrvol‘. Els hi hem demanat que ens expliquin alguna anècdota. N’hem recollit algunes: Joan Todó conta que una parella li ha comprat el llibre perquè es pensaven que era el fill del cosí de Lluís Maria Todó. Miquel Adam ha identificat una jove brasilera només per un «si» avellutat dit a prop de la parada i l’ha convençuda perquè es quedés la novel·la de Stefanie Kremser, ‘El dia que vaig aprendre a volar’. Marina Espasa ha hagut de fer un discurs de mitja hora a llibreters i periodistes de diferents països europeus. L’anècdota d’en Forns també és molt sucosa: ‘Coincideixo amb l’Antonio Baños a la parada de La Central. El trobo molt guapo i li dic. Ell em diu que li agrada molt la meva gavardina. Llavors l’Anna Ballbona, aixafa-guitarres, se’n fot dels nostres «piropos» mutus. “Som un exemple de noves masculinitats”, li dic jo. “Estem redefinint l’heteropatriarcat!”, rebla ell.’ I Anna Ballbona ha explicat que a primera hora de la diada ha viscut un bany de realitat sobre el que també és el Sant Jordi: a la FNAC li ha tocat signar entre el grup de rock alternatiu Vetustar Morla i el president de Catabria, Miguel Angel Revilla, a qui alguns li cridaven: ‘Eres mi héroe‘ i ‘Quedemos que seas el nuevo presidente de España!’ Uf. Al vespre ha plogut.

Crònica d’un Sant Jordi efervescent

L’amenaça de l’administració de Donald Trump de sancionar els països que comprin petroli a l’Iran ha fet disparar el preu del barril de Brent, de referència a Europa, fins als 74,70 dòlars. Es tracta del preu més alt des del 31 d’octubre, quan aleshores es van assolir els 74,84 euros. La tendència a l’alça és un fet des de fa setmanes i, per exemple només en el darrer mes ha pujat uns 8 euros. Les sancions per als països que mantinguin tractes comercials amb l’Iran, que actualment són vuit entre els quals l’Índia i la Xina, entrarien en vigor a principis de maig. D’aquesta manera, el president dels Estats Units respon a l’objectiu d’incrementar la pressió sobre l’economia del país persa fins a deixar-lo sense ingressos per la venda de cru. L’any passat, Trump va posar fi unilateralment al pacte nuclear que va signar l’administració Obama amb l’Iran. El secretari d’Estat dels Estats Units, Mike Pompeo, ha advertit als països que compren a l’Iran que el risc de seguir fent-ho ‘no mereixeria la pena’.

L’amenaça dels EUA de sancionar els països que comprin petroli a l’Iran dispara el preu del barril de Brent

Fabiola Meco, Antonio Estañ i Pilar Lima. ‘Més Morat’, ‘Una Marea Per Aprofundir el Canvi’ i ‘Obrint Podem’. Són les tres candidatures que es disputen la secretaria general que deixa vacant Antonio Montiel. A sobre la taula hi ha la consolidació d’aquest nou espai polític, la relació amb l’organització estatal i, sobretot, el paper de la formació morada a l’escaquer valencià: l’estabilitat de l’actual govern sorgit del Pacte del Botànic i les possibilitats de mantenir el PP allunyat de les institucions valencianes també en el cicle electoral vinent. D’aquí, per tant, que aquesta Assemblea prengui especial rellevància. El dia 14 debaten. Després, i fins al 20 de maig, 53.000 inscrits votaran per una de les tres candidatures. —Quina és la vostra professió? —Fabiola Meco: Sóc advocada i professora de dret civil de la Universitat de València. —Antonio Estañ: Investigador en filosofia política i professor becari. —Pilar Lima: Vaig estudiar treball social i sóc especialista en llengua de signes. —El darrer llibre que heu llegit? —F.M.: El dia de demà, la novel·la sobre el barri de Velluters, de Teresa Broseta. —A.E.: Encara no és tard, d’Andreu Escrivà, sobre el canvi climàtic. —P.L.: Lògicament, Ibex 35, de Rubén Juste. És dur. Se’t posen els pèls de punta. L’anterior és més bonic, però: l’autobiografia d’Angela Davis. —Ens podeu definir les característiques de la vostra candidatura? —F.M.: Hem fet una llista amb més dones que homes i amb gent de tot el territori, que hi han deixat la pell per construir aquest projecte del no-res, treballant en els cercles a prop dels problemes i les necessitats de la gent en cada barri i cada poble, que han alçat a pols campanyes complicadíssimes. Sumem persones amb experiència en les institucions i professionals acreditats amb coneixement dels temes que preocupen la ciutadania. És fonamental per a construir futur. —A.E.: És una candidatura fruit de tres espais amb sensibilitats diferents, però que vam entendre el mandat ‘d’unitat i humilitat’ de l’assemblea estatal per a arribar a acords. Tenim dos eixos fonamentals: renovació respecte de la direcció actual, que no ha estat capaç d’arrelar la nostra organització al territori valencià ni de convertir-se en el fiscal i la pressió del govern del Botànic; i autonomia per a generar una organització amb capacitat d’analitzar i intervenir amb audàcia en l’escenari polític valencià, tenint en compte que, fins ara, l’estratègia estatal no ens ha permès la suficient descentralització per a definir estratègies territorials que ens permeten de ser també protagonistes de la política valenciana. —P.L.: Som un equip de valencians i de valencianes amb un objectiu clar: la pluralitat de perfils, també incorporant els moviments socials i les bases. I volem una obertura de l’organització, que és una de les coses que ens diferencia dels altres espais: que Podem siga l’eina que utilitze qualsevol organització civil en la seua lluita pels drets humans. No volem una estructura endogàmica, un partit tancat i sectari com el PSOE o el PP. Volem ser permeables, flexibles i oberts. Fabiola Meco encapçala ‘Més morat’. —Penseu continuar donant suport a l’actual govern valencià? —F.M.: Aquest govern va ser possible gràcies a la signatura de l’Acord del Botànic, una iniciativa de la qual ens sentim orgullosos i que va traure el PP de les institucions. Aquest Acord ha fet polítiques que ja han canviat la vida de la gent gràcies a la nostra intervenció. En l’equador de la legislatura, exigim que acceleren i que complesquen i proposem més mesures perquè la gent veja canvis reals que han millorat la seua vida. El nostre paper no és donar suport a, és vigilar i exigir que els canvis avancen. —A.E.: La relació amb l’actual govern valencià serà la que decidim totes de manera conjunta després d’analitzar l’Acord del Botànic: per a què ha servit fins ara i quin és l’estat de compliment. Ens atrevim a avançar que la situació no es pot mantenir com fins ara, que no s’han elaborat mecanismes efectius d’avaluació de les polítiques recollides en l’Acord i, per tant, no exercim amb eficàcia aquell propòsit de vigilància i crítica que l’actual direcció deia que assumia. —P.L.: Nosaltres som un espai crític amb el Pacte del Botànic. Volem mantenir una actitud vigilant i de seguiment estricte del pacte. Pensem que es podria haver fet més, sí. Som oposició, no ho podem oblidar, i la nostra funció és de control i fiscalització, per tal que les demandes ciutadanes es traduesquen de manera real i efectiva. No tenim tarannà de ruptura, però. Tan sols volem exercir de manera contundent la funció que ens correspon. —Preveieu de presentar-vos en coalició amb Compromís a les eleccions vinents? —F.M.:Per què? Volem que la nostra organització siga morada i tinga el seu propi full de ruta, siga forta i capaç de decidir les seues aliances sense tuteles de Madrid. Necessitem que, a les eleccions del 2019, hi arribe un Podem enfortit i unit. En tot cas, a Podem, l’última decisió la té la gent, i aquesta candidatura defensa que es decidisca al 100% ací, en el territori valencià. —A.E.: Amb Compromís compartim certs horitzons, però Podem té la capacitat de superar alguns límits de Compromís: històrics, identitaris, territorials… També crec que Podem té un projecte social més ambiciós. Això no impedeix que no puguem aspirar a desenvolupar una confluència multiplicadora que ens permeta d’arribar a més gent. És a dir, no és el mateix confluir sota una fórmula semblant a Catalunya Sí Que Es Pot, amb candidats que les organitzacions no perceben com a propis, que concórrer amb un nou subjecte com va ser En Comú Podem. En qualsevol cas, hem d’analitzar amb quina fórmula som capaços d’arribar a més gent, si junts o per separat. Estañ lidera ‘Una Marea Per Aprofundir el Canvi’. —P.L.: La nostra idea per al 2019 és conformar un bloc del canvi, obert a tota organització política (EUPV, Compromís, PACMA, etc.), a moviments socials, sindicats, i a tota persona implicada en el procés de transformació social. La darrera decisió, però, la tindran els nostres inscrits i inscrites en una consulta ciutadana. —Tots parleu d’un espai propi dins de Podem per al País Valencià. Com s’articula? —F.M.: Podem forma part d’un projecte estatal que es diu Podemos, que és plurinacional, en el qual els valencians tenim molt de pes. Volem una organització forta, autònoma, amb recursos, capaç de decidir i construir el millor futur per a la gent en la Comunitat. Volem també articular ací els espais municipals i comarcals que ens permeten organitzar-nos millor per a créixer i ser eficaços. —A.E.: Podem té la capacitat de recollir una part de la confiança de la ciutadania que se senta frustrada amb els límits del govern del Botànic, té capacitat per a arribar a llocs i estrats socials on Compromís no arriba, i interessar una part de la gent que se sentirà decebuda amb el PSPV d’un Ximo Puig que pretén aparèixer com al defensor del ‘problema valencià’ del finançament però que, alhora, dóna suport al projecte més centralitzador del PSOE. Per construir eixe espai, considerem necessari que Podem passe a ser el protagonista del canvi valencià: que fiscalitze el treball del Consell, que propose polítiques més valentes i que siga el pont entre les institucions i la societat civil. —P.L.: Aquesta veu pròpia no serà possible si no és junt amb la gent i els moviments socials per tal que el protagonisme del futur bloc del canvi siga seu. S’ha de veure el treball que fem Podem en la Comunitat Valenciana. Un exemple: a la ciutat de València, les associacions veïnals no ens coneixen. Qüestionem el compromís que s’ha tingut fins ara i que ha comportat que siguem la cinquena força política. En la nostra història de dos anys, l’única visibilitat que ha rebut l’organització ha estat Antonio Montiel. S’han d’articular les àrees de treball, que recolliran el que ens traslladen els moviments de la ciutadania. I el treball que es faça en cada àrea tindrà repercussió directa en el grup parlamentari. —Com s’aconsegueix l’equilibri entre política institucional i de carrer? —F.M.: Diversos peus en el carrer i un peu molt sòlid en les institucions, per a garantir que les lluites del carrer es convertesquen en canvis reals. Podem ha de continuar avançant sobre els fonaments de la participació ciutadana amb consultes vinculants i la comunicació, ha de continuar enfortint el moviment popular sense perdre un bri de la seua idiosincràsia. Si Podem no és morat, si no és fidel a la seua essència, no és Podem. —A.E.: Crec que eixa dicotomia és falsa. Des de les institucions es poden fer polítiques que generen les condicions perquè la política de carrer tinga més facilitats per a créixer, consolidar-se i influir en l’aparell de l’estat. Per exemple, la participació no ha de ser un espai de gestió exclusiu, sinó que s’ha de desenvolupar en cada àmbit de govern, de manera que la ciutadania trobe un retorn amb la seua implicació en les tasques de gestió de la vida pública com, per exemple, en gestió dels béns comunitaris. Pilar Lima està al capdavant d”Obrint Podem’. —P.L.: No volem ser simples intermediaris entre institució i carrer, sinó que el carrer estiga allà, també. La idea és controlar el Consell i reivindicar ‘amb’ (i no ‘per a’) els moviments socials, tenir presència en la institució i molta més als carrers. Per a incidir en la vida de les persones des de la institució fa falta governar. El dia a dia de la ciutadania valenciana no ha canviat. Cal que la institució passe de les paraules als fets. —Hi ha qui parla de xoc generacional. Com s’equilibra la connexió entre gent jove i experiència? —F.M.: Sí, el sorgiment de Podem ha causat un cert xoc generacional en la política. Nosaltres defensem un pacte intergeneracional per a avançar, perquè si els joves no tenen feina no podrem pagar les pensions dels majors, però sense el suport dels majors no podrem fer els canvis polítics que necessitem. —A.E.: Més que un xoc generacional, segurament hi ha diferències de cultures polítiques no necessàriament vinculades amb l’edat. En el nostre espai hi ha gent de totes les edats però que estan acostumades a participar en un pla d’igualtat, a compartir decisions i a triar qui els representa per mecanismes democràtics. Però crec que nosaltres hem estat capaços de canalitzar la generació del 15-M, que ha començat a participar en política en els darrers anys, de la qual jo em sent part. —P.L.: Precisament, a Obrint Podem sí que es veu aquesta barreja de generacions, amb perfils d’edats i de territoris molt diversos. I treballarem amb un portaveu coral amb diferents generacions. —En cas de guanyar, com us plantegeu la relació amb la resta de candidatures? —F.M.: Si sóc elegida secretària general, no deixaré ningú enrere. En aquesta organització no sobra ningú, falten mans per a donar respostes a la gent. —A.E.: Necessitem tota la intel·ligència per a convertir Podem en l’organització protagonista del canvi valencià. Persones com Antonio Montiel o Pilar Lima són fonamentals en el futur de la nostra organització. Hem proposat una metodologia que, pense, garanteix la diversitat de la nostra organització: el Consell de Coordinació, l’òrgan que pren les decisions més urgents, haurà d’estar ratificat per 3/5 del Consell Ciutadà, per tal que siga un equip d’un consens majoritari en l’organització. A més, proposem un portaveu coral que permeta definir certs perfils que ens permeten arribar a diferents sensibilitats de la ciutadania. —P.L.: Personalment, sempre m’he denominat solitària política, mai no he estat en cap dels anomenats corrents. Crec que el futur Consell Ciutadà que isca d’aquesta assemblea serà un tots a una. Deixarem de banda els corrents i parlarem d’afluents que desemboquen en un riu que va al mar.

Podem al País Valencià: punt i a part o punt i seguit?

Els Mossos d’Esquadra han alertat d’un nou cas d’intent d’estafa a persones grans a Pineda de Mar arran de la crisi del coronavirus. Dos homes amb bata blanca volien entrar al pis d’una senyora amb el pretext de fer les proves de la malaltia de la COVID-19. La dona va advertir-los que n’informaria a la policia i van marxar sense entrar al pis. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Els Mossos insten a informar les persones grans que existeix l’estafa dels falsos sanitaris, que intenten accedir a domicilis vestits amb bata blanca, poden cobrar falsa assistència o aprofitar per robar i busquen gent gran com a víctimes. La policia recorda que cap sanitari no farà atenció a domicili sense previ avís. 🔴 Nou cas d'intent d'estafa de falsos metges a @pinedademar. Dos homes amb bata blanca volien entrar al pis d'una senyora per fer proves de #coronavirus.En advertir-los que n'informaria a la policia van marxar sense entrar-hi.✅Informa la gent gran d'aquests consells 👇 pic.twitter.com/6QG3V9OuPp — Mossos (@mossos) March 12, 2020 Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

Els Mossos alerten d’intents d’estafa a persones grans per part de falsos sanitaris arran del coronavirus

Les autoritats mexicanes informen que hi ha hagut 224 morts pel cap baix en un terratrèmol de 7,1 graus que ha sacsejat la zona més poblada del país. L’epicentre era a la ciutat d’Axochipan, a l’estat de Morelos. A la capital, la ciutat de Mèxic, és on hi ha hagut més morts, noranta-set, després de l’esfondrament d’uns quants edificis. El president mexicà, Enrique Peña Nieto, ha declarat l’estat d’emergència. En una entrevista a Televisa, ha anunciat que es desplegarien tres mil militars només a la ciutat de Mèxic per ajudar en el rescat i per evitar possibles saqueigs dels edificis abandonats. A la capital s’han esfondrat una trentena d’edificis i hi pot haver un gran nombre de persones atrapades. He convocado al Comité Nacional de Emergencias para evaluar la situación y coordinar acciones. El PlanMX ha sido activado. — Enrique Peña Nieto (@EPN) September 19, 2017 La Comissió Federal d’Electricitat ha anunciat que gairebé quatre milions de persones s’han quedat sense subministrament després del terratrèmol a la capital. Aquesta absència d’electricitat ha dut a un autèntic caos circulatori. Fa quinze dies hi hagué un altre terratrèmol, de 8,2 graus, que va sacsejar el sud del país. Més d’un centenar de persones van morir als estats d’Oaxaca, Chiapas i Tabasco. #Mexico #quake: Moment buildings collapse caught on camera (VIDEOS) https://t.co/7oGKeaTNiH pic.twitter.com/UyCpVJJ8lJ — RT (@RT_com) 19 de setembre de 2017 Drone footage shows destruction in Mexico City caused by the 7.1-magnitude earthquake; at least 42 people killed. https://t.co/DcnljWzUDf pic.twitter.com/JYQZYiLKYF — ABC News (@ABC) 19 de setembre de 2017 Mexico City streets left cracked after 7.1-magnitude earthquake struck and killed at least 44 people. https://t.co/DcnljWzUDf pic.twitter.com/mUK1bXzd3E — ABC News (@ABC) 19 de setembre de 2017 WATCH: Video shows a ceiling partially collapsing inside a Mexico City office during earthquake that hit the area. (via Ana Paula Hernandez) pic.twitter.com/5aZAzBXcjo — NBC News (@NBCNews) 19 de setembre de 2017

Més de dos-cents morts en un terratrèmol a Mèxic

El cap de la Creu Roja xinesa, Sun Shuopeng, ha encapçalat una delegació a la Llombardia per ajudar i donar material en la lluita contra el coronavirus 2019. Tanmateix, en una conferència de premsa, també ha ofert una lliçó sobre els sacrificis que cal fer per aturar l’expansió de la Covid-19. En aquest sentit, ha demanat allargar el confinament i endurir-lo, perquè a Wuhan, on es va decretar un tancament complet, es va tardar un mes a arribar al pic d’hospitalitzacions i infeccions. ‘No sé en què penseu’, afirma el metge. Les seves respostes, enregistrades en vídeo, s’han fet virals a Twitter. “I don’t know what you’re thinking.” The head of a visiting Chinese Red Cross delegation helping Italy respond to the coronavirus crisis says the country is not doing enough to contain the virus pic.twitter.com/AsvUVn0vhi — TIME (@TIME) March 20, 2020 Aquí us oferim la traducció al català. «Ara mateix estic descobrint molts dels problemes. Acabem d’arribar de la ciutat de Còrdova, però el que hem trobat aquí a Milà, el lloc més afectat per la Covid-19, és una confinament massa tou de la ciutat. El transport públic encara està funcionant, la gent encara es mou amunt i avall, i encara hi ha trobades en hotels. Veig a moltes persones que no porten màscara. No sé en què penseu. Ara mateix hem d’aturar el temps. Hem d’aturar totes les activitats econòmiques i totes les interaccions socials que tan ens agrada fer. Tothom s’hauria de quedar a casa seva confinada. I necesstiem que tothom estigui completament preparat per protegir vides. Les vides de la nostra gent són els més important. A Wuhan, fins un mes després de decretar-se el confinament, no vam arribar al pic d’hospitalitzats i malalats per la Covid-19.» Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut

‘No sé en què penseu’, la lliçó viral d’un metge xinès sobre el coronavirus

Enguany, se celebra el 125è aniversari de la fundació de l’Orfeó Valencià el Micalet, l’embrió de l’actual Societat Coral el Micalet. Per això, s’acaba d’inaugurar a València l’exposició ‘L’Orfeó Valencià el Micalet (1893-1905)‘, amb documentació i guió de Josep Guia. ‘L’objectiu de la mostra és documentar el començament del moviment orfeonístic a València, sense obviar-ne l’ascendència catalana, la composició obrera i la significació republicana’ explica Guia. Recorda que el moviment coral europeu del segle XIX va entrar a la península per Barcelona i, per això, tant els Cors de Clavé com l’Orfeó Barcelonès van ser dos models a seguir quan es va fundar l’Orfeó Valencià el Micalet. De fet, Guia explica que l’Orfeó Valencià el Micalet es va fundar arran d’un apoteòsic concert que el mateix any 1893 van fer a València un miler de membres dels Cors de Clavé: ‘Va tenir molt bona acollida entre la societat valenciana i per això ràpidament es va refundar una entitat que passava per hores baixes, l’Orfeó Valencià, i es van integrar en l’Associació Cors de Clavé. I l’any següent ja se n’anaven amb la resta de corals a fer concerts a Barcelona i Saragossa.’ Guia explica que les altres dues claus de la mostra són que la majoria de membres de l’orfeó eren de classe obrera i d’ideologia republicana, molt en la sintonia de la resta d’entitats corals que formaven part dels Cors de Clavé i els objectius del seu impulsor. Sobre el component republicà, explica que una de les peces que no fallava mai al repertori era la versió de ‘La Marsellesa’ que havia traduït al català Anselm Clavé. ‘Perquè a l’època de la primera restauració borbònica, l’himne de França era el referent del republicanisme arreu’, detalla. La mostra, la formen setze plafons que repassen la història de l’entitat de manera cronològica. Arrenca amb els precedents de l’Orfeó Valencià, fundat l’any 1862, ja seguint influències del Principat. Explica la gran rebuda que van fer als Cors de Clavé durant la visita a València i la creació de l’Orfeó Valencià el Micalet. Tot seguit, la mostra va avançant en el temps per explicar el desenvolupament i la consolidació de l’entitat, que va tenir socis tan il·lustres com Blasco Ibañez i el Mestre Giner, i va arribar a muntar una escola de música de reconegut prestigi: l’actual Institut Musical Giner. Aquesta exposició es fa amb motiu de la Setmana Cultural de l’Orfeó Valencià el Micalet, que inclou presentacions de llibres i col·loquis sobre llengua i història de la música. Un dels actes més destacats serà la vetllada literària de dissabte, en què es lliuraran els premis Miquelet. De fet, el d’Honor recaurà en la Federació dels Cors de Clavé, hereva i continuadora de l’obra del mestre Clavé. Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu a Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

Una exposició a la Societat Coral el Micalet indaga en els orígens del cant coral valencià

El president de la Generalitat Carles Puigdemont ha dit que ‘haurà d’haver-hi diàleg, tant sí com no, i comptar amb vigilància i actitud de pressió clara des d’Europa’ per trobar una solució al conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. En un míting a Amposta, ha assegurat que si la seva candidatura aconsegueix entrar al Parlament Europeu assumirà l’encàrrec de defensar el llegat de l’1-O en les institucions europees que, en la seva opinió, és la casa en la qual els catalans poden prosperar i créixer com a societat. ‘Catalunya serà europea o no serà’, ha subratllat referint-se als valors de pau, democràcia i llibertat de la UE. En paral·lel, també ha assegurat que Europa serà catalana o no serà perquè, cada vegada que s’ha posat a prova la societat catalana, ha demostrat un grau de maduresa que és una de les millors cares d’Europa, al seu judici. ‘Val la pena lluitar’ ‘En aquesta Europa ens reconeixem. Val la pena lluitar. A l’Europa que escolta volem sentir-nos còmodes’, ha exclamat Puigdemont, destacant que el seu objectiu és defensar els drets i llibertats dels catalans. Segons Puigdemont, des que ell i els altres candidats de JxCat Toni Comín i Clara Ponsatí són a l’exili, han aconseguit explicar les ‘mancances democràtiques de l’estat i les raons per la qual és necessari tenir un estat’. ‘No volem cap estat que sigui el campió en incompliment de directives europees, i ara estem en un estat que acumula un munt d’incompliments i no passa res’, ha lamentat. També ha argumentat la necessitat que JxCat sigui forta a la UE perquè ‘si en algun lloc de Catalunya no és necessari explicar-ho és a les Terres de l’Ebre’, destacant la importància que la directiva europea de l’aigua garanteixi els totals ecològics i eviti la regressió del Delta, entre altres qüestions.

Puigdemont: ‘Haurà d’haver-hi diàleg, tant sí com no, amb vigilància i pressió des d’Europa’

Jafet Pinedo és un repartidor de menjar a domicili d’Elx. Fa un mes, va tenir un incident amb la policia espanyola, que el va denunciar per insults per haver-s’hi dirigit en català. Pinedo també va denunciar els dos policies espanyols per abús d’autoritat, extralimitació, denúncia falsa i agressions verbals. Ahir s’havia de fer el judici, però es va ajornar per incompareixença dels acusats. Tanmateix, desenes de persones, entre les quals membres del col·lectiu el Tempir i del grup antimilitarista Tortuga, van concentrar-se a la Ciutat de la Justícia d’Elx en solidaritat amb ell. Ho explica tot plegat en una entrevista a VilaWeb. —Com van anar els fets? —Va ser la nit del 20 de juny. Treballe en un restaurant i feia un repartiment a domicili. Circulava per l’avinguda de la Llibertat d’Elx, on dos cotxes estaven ocupant el carril bici. A l’hora de sortir del carril per avançar-los, vaig fer-los el comentari, molt innocentment, ‘en bon lloc sou’. Sembla que un dels dos vehicles era un cotxe de policia, sense cap mena de retolació. Eren policies secretes. Vaig continuar la marxa i a cent metres vaig ser abordat per un vehicle també sense retolació. M’obligaren a aturar-me, van eixir molt nerviosos, mostrant plaques de la policia i directament em demanaren identificació i m’escorcollaren. En un primer moment tenia una mica de por. I resulta que per dirigir-me en valencià es creà una tensió. Com que anava amb la roba de la feina, no duia el DNI i és això que provava d’explicar-los. Els vaig facilitar el número, però aquestes persones, molt nervioses, no escoltaven. Van començar amb espentes i agressions verbals cap a la meua llengua. —Què us van dir? —Que deixara de parlar en la meua llengua i que parlara en espanyol. Que érem a Espanya. Jo vaig provar de fer-los entendre que utilitzar aquesta llengua no era un element de confrontació. Vista la situació vaig deixar de parlar en català i vaig optar per parlar en castellà, per si rebaixaven l’estat d’ansietat i nervis. Però no va ser així. —Us recriminen que parleu català? —Imagine que per a ells va ser suficient veure una persona amb trets físics una mica diferents, que tenen la seua carrera de prejudicis, i que els fes un comentari anant amb bicicleta. Acabe amb quatre denúncies. Una diu que jo estic interferint en una intervenció policíaca que no té res a veure amb mi. Imagine que és quan em vaig veure obligat a sortir del carril bici i vaig dir ‘en bon lloc sou’. Diuen que els insulte per parlar valencià. Si diuen que no entenen el nostre idioma, no hi ha motiu per a interpretar que el que dic són insults. Dues denúncies són de la policia local, que es va personar més tard. Em sancionen al·legant que no duia els llums reglamentaris a la bicicleta i per circular de manera negligent. Però les sancions les rep per part de la policia espanyola. —Com vau reaccionar? —Quan m’aturen i comencen l’escorcoll, encara no he relacionat els fets amb el comentari d’abans. Jo m’expresse en valencià perquè és la meua llengua. Comença una escalada. Duc una motxilla amb el menjar que l’agafen d’una estrebada i jo dic que s’estan extralimitant en les seues accions. Cada volta que dic alguna cosa es posen més nerviosos. I m’amenacen que m’empaperaran. —Us detenen? —En un moment dels fets els demane els números d’identificació i es posen més nerviosos encara i em diuen que me’ls donaran per escrit en una denúncia. És quan em traslladen a comissaria. Perquè diuen que em negue a la identificació, malgrat ser identificat al carrer, on comproven les meues dades. Així i tot, em traslladen. Els fets comencen a les deu i escaig de la nit i abandone la comissaria a dos quarts d’una, malgrat estar treballant. El meu company de feina el deixe penjat. —A banda d’interferir en una actuació policíaca, de què més us acusa la policia espanyola? —De negar-me a la identificació i a l’escorcoll, d’insults i de parlar valencià quan em demanen que parle castellà. —Com vau entomar aleshores els fets? —Una de les discriminacions que vaig patir va ser per la llengua, però en vaig patir més. Emocionalment, és una situació difícil d’encaixar. Els qui demostraven un estat d’ansietat eren ells, jo estava tranquil. No és la primera vegada que m’aturen i em demanen la identificació. Però no tenien cap motiu per a traslladar-me a comissaria. Alguna vegada també m’ho han fet, i no m’havien denunciat mai fins ara. —Ahir teníeu un judici. —Tenia un judici a partir d’una denúncia meua. Perquè els dies següents vaig denunciar els policies per denúncies falses, per actuació indeguda, extralimitació de funcions, abús de poder, fals testimoni i agressions verbals. —Com us ha anat? —Cap dels dos policies no s’ha personat i el judici s’ha ajornat fins al setembre. —Com us sentiu? —No és una situació còmoda. Fa dies que tinc una certa angoixa. Perquè no és cap situació que vages buscant. No he fet res de què haja d’avergonyir-me. M’arriba molt de suport de gent del meu voltant i del moviment social d’Elx. El problema és que l’agressió que vaig patir és una cosa que passa, que està estandarditzada. Jo ho he denunciat i ha tingut repercussió als mitjans. —Què és el que passa? —L’abús de poder, l’extralimitació dels cossos policíacs. Hi ha molts tipus de discriminacions, la lingüística n’és una. També la ideològica. El meu perfil els genera prejudicis, perquè el primer que rep per part d’ells és una càrrega d’odi important, de menyspreu.

Jafet Pinedo: ‘La policia espanyola diu que els insulte per parlar valencià’

L’entrevista al conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, s’allarga més que no teníem previst. La conversa és fluida i el temps corre ràpidament. Així i tot, no arribem a fer ni la meitat de preguntes del qüestionari, haurem de continuar un altre dia. El seu departament és un dels més transversals de la Generalitat i té al davant envits colossals. No sé si perquè comencem la conversa parlant de la seva afecció a la música heavy o perquè ell és sempre així, l’entrevista va cap al fons de les qüestions. La reflexió, el coneixement, mirar la realitat semblen les seves principals eines per a vèncer els impossibles. Sovint, amb les respostes, ens durà cap a la seva experiència personal, sense deixar ni un mil·límetre per la complaença ni l’obvietat. La presència de la Consellera Bassa, injustament empresonada, es fa tangible més enllà de la foto. —Diuen que sou molt fan de Metallica? —És la música que m’agrada i segons amb quin humor arribo a casa o em poso Pantera o em poso Metallica o Sepultura, amb tot allò que significa. La música heavy forma part de mi, m’encanta. Aquesta música, quan l’has escoltada, ja t’acompanya sempre. I quan estàs eufòric et poses ‘King of Metal’ i quan estàs dur et poses ‘Think & Destroy’ de Metallica, i ja no parlem del ‘Fucking Hostile’ de Pantera… Representa un altre estat d’ànim. De jovenet portava grenyes –l’estètica també marca una miqueta– i, és clar, quan baixava al Marroc els meus avis al·lucinaven amb la música que escoltava. —Us sentiu fill de la immersió lingüística? —Jo estic molt orgullós de ser fruit del sistema d’immersió lingüística d’aquest país. En el meu àmbit familiar no es parlava en català. A casa parlàvem una espècie de miscel·lània entre dàrija, que és el dialecte de l’àrab del Marroc, i el castellà. Després, també la meva generació va ser molt influïda pels dibuixos animats del Club Súper 3. Fa ben poc es va commemorar el trentè aniversari de la primera emissió de ‘Bola de Drac’. A l’institut públic Joan Boscà vaig tenir la sort de tenir de mestra de llengua catalana a segon de BUP Maria-Mercè Marçal. Això va ser un privilegi. En aquell moment tu no ets conscient de qui és la teva professora, després t’adones de quina figura tenies al davant. Vaig aprendre’n molt. —En teniu cap record concret de Maria-Mercè Marçal? —Era una professora severa, exigent, però treballava molt. Recordo que al principi em costaven molt els pronoms febles, no hi havia manera d’avançar, i va ser amb ella que de mica en mica vaig començar a fer-los servir a l’hora d’expressar-me en català. —Quan us vàreu fer independentista? Va ser a Avalot? —Vaig entrar a Esquerra quan va haver-hi la polèmica perquè Carod-Rovira, vice-president del govern, va anar a Perpinyà. Jo en aquell moment era una persona d’esquerres i que relacionava d’una forma llunyana el progrés social amb el progrés nacional. Veia que era la mateixa moneda amb diverses cares però no hi aprofundia més. Quan vaig veure aquella situació tan surrealista vaig decidir fer un pas endavant i fer-me militant. Durant molt temps vaig ser un militant molt passiu o un militant de base. En aquell moment tenia vint-i-quatre o anys i pensava: ‘Tot aquest merder és perquè un conflicte que s’han perdut vides s’intenta solucionar per la vida del diàleg.’ Després he sabut que en aquella època hi va entrar a militar molta gent. —Teniu germanes? Quan anàveu al Marroc creieu que el canvi cultural us afectava igual els nois que les noies? Era més difícil per a elles? —És clar que aquí o al Marroc, a França o a Espanya, les dones sempre ho tenen més difícil. —Teniu raó, ens és més complicat a tot arreu. Però… —A mi em carrega que em redueixin una part de la meva identitat. A mi què m’explica? M’expliquen els meus orígens, amb molta honra i orgull. Els meus pares van venir del Marroc per guanyar-se la vida fa molts anys. S’han guanyat la vida i han dut endavant una família. I tot això forma part de la meva identitat. Perquè la meva identitat no són únicament els orígens dels meus pares. No! La meva identitat també és haver nascut en una zona que és la gran desconeguda de Barcelona: els barris de muntanya. A Vallvidrera, no, sinó al darrere. Mai ningú no se’n recorda, d’aquests barris. De petit no hi arribava ni l’aigua. La meva identitat la forma tot això: els meus amics del barri, els de la universitat, el fet d’haver-me format com a sociòleg. —Aquesta setmana serà el Vuit de Març. Fa poc que heu presentat un informe en què dèieu que hi havia una escletxa salarial del 23% entre homes i dones? —Això que passa amb la bretxa salarial no és raonable. Ho hem de dir en veu alta i tornar-nos vermells. Aquest país té un marc normatiu que és regressiu, tant quan ha manat el PSOE com quan ha manat el PP. Que a l’últim consell de ministres van fer un petit canvi. Ja era hora!, però és que encara estem igual. No podem estar contents perquè fa tres anys que reduïm la bretxa. Si en tenim una del 23%, reduint-la un 0,4% trigarem cinquanta anys a resoldre-la. Com pot ser que el 51% de la nostra societat es trobi en situació de discriminació. Hi havia una dada a l’informe que explica molt bé quin model tenim. Els homes, durant tota la seva trajectòria professional, fins a cinquanta-cinc anys o la jubilació, van creixent laboralment. —I a les dones? —En canvi, les dones hi ha un moment de la seva vida professional que decreixen. La maternitat determina la carrera professional de la dona; la paternitat, no. I això ens ha de fer reflexionar. —Eines per a canviar-ho? —El registre salarial obligatori ens hi ha d’ajudar. Fer l’acompanyament a les empreses ens ha de permetre de canviar aquesta situació. Molta gent diu: jo compleixo. Però dic que la reflexió que has de fer no és si compleixes la normativa, sinó mirar les dades. Si ho fas t’adonaràs que la majoria d’homes cobren més a la teva empresa. Sigui per la jornada, sigui per la categoria, sigui per la raó que sigui. Si ets conscient d’això, veus que alguna cosa no quadra. I és en aquest sentit cap on hem d’avançar. Un dels aspectes dels quals estic més orgullós és –gràcies al nou pressupost–doblar els SIE , que hi ha en aquest país. I això t’ho mires amb una mirada agredolça. Augmentar els SIE, que són serveis per a l’atenció de dones que han sofert violència masclista, és agredolç perquè dius que no n’hi hauria d’haver. Però també ets conscient que n’hi ha i que és un gran avenç poder doblar-ne el nombre i assegurar-ne la capil·laritat a tot el territori, poder atendre el doble de dones que han pogut sofrir aquesta situació amb un model que funciona molt bé i no pas revictimitzar-les, gràcies a un model multidisciplinari. —Aquest registre com funciona? —Hi ha hagut una modificació legislativa que fa que les empreses amb més de cinquanta treballadors hagin de tenir un registre salarial amb totes les categories i tots els tipus de percepció disgregats per gènere. Quan les dades diuen que la bretxa és superior al 25%, la llei obliga l’empresa a justificar-ho d’alguna manera. Nosaltres som més ambiciosos perquè volem acompanyar les empreses a aquesta presa de consciència. Ara, si hi ha un incompliment normatiu que acaba originant escletxa, hem d’actuar, també ens anirà bé. —La societat en què vivim és racista? —Hi ha situacions de racisme en la nostra societat i ho hem de dir amb normalitat, perquè és la realitat. N’hi ha de moltes menes: microracismes, racismes més estructurals, institucional. Hem d’aconseguir que es visualitzi que la diversitat ens fa més forts com a comunitat i que no és l’antònim de la cohesió, sinó que el 2020 la diversitat és un requisit sine qua non per a la cohesió, a partir de la interacció, del coneixement i del reconeixement. —Com s’ha d’encarar? —La millor manera de treballar la por, aquell punt d’irracionalitat de por amb l’altre, és també a partir de l’empatia, posar-te a la pell de l’altre. Entendre la situació de l’altre no únicament amb racionalitat sinó amb empatia, amb el cor. Aquí tenim desafiaments molt importants. Hem passat de parlar d’infància en perill a infància perillosa, entorn dels adolescents migrants sols. Aquestes situacions no ens han de fer perdre de vista que en general Catalunya és un país on les capacitats d’inclusió social són molt fortes i són referencials en l’àmbit europeu. Les dades ho mostren. Hem fet bona feina, però hem de continuar-ne fent i no tapar-nos els ulls amb una bena en situacions que passen, que són reals. Hem viscut situacions racistes i és veritat que si vas a llogar un habitatge el teu nom i cognom fa que el llogater o la llogatera s’ho pensi. I això en una societat on hi ha moltes persones que han nascut aquí i que tenen noms i cognoms diversos s’ha de poder abordar, de la mateixa manera que ha de ser possible amb una persona que acaba d’arribar. Quan ho fem bé és quan sentir-te català no es contraposa a cap altre element de la teva identitat. Les identitats són complexes i múltiples. Aquest és un dels elements clau del nostre model d’inclusió. —Per què és millor parlar d’inclusió? —Jo faig servir més ‘inclusió’ que no pas ‘integració’, perquè la integració s’ha viscut d’una manera molt assimilacionista i les societats són diverses. Hem de ser capaços d’estar cohesionats amb els valors bàsics, que són el respecte a la igualtat home-dona i els elements dels valors democràtics. Com a país, hem d’aspirar a allò a què aspira qualsevol altre país: ser una comunitat cohesionada, conscient de la seva diversitat i que no deixa ningú enrere ni fora. —Hi ha molta gent que ha nascut aquí i no pot votar. —Qui ha viscut aquesta realitat en primera persona l’entén. Jo no vaig tenir la nacionalitat espanyola, havent nascut a Barcelona, fins a divuit anys. Sé què és tenir setze anys i tenir un permís de residència que diu ‘prohibit treballar’. He nascut aquí i això no té sentit. Aquí pertoca fer una reflexió: les vulnerabilitats que genera una llei com la d’estrangeria són terribles i això és important de dir-ho i de saber-ho. Mireu, jo vaig deixar una assignatura optativa quan estudiava perquè parlaven de quarta generació d’immigrants. —Ho podeu explicar? —Si parlem d’immigració de quarta generació, jo què sóc? Immigrant de segona generació? Però jo he fet un procés migratori? I els meus fills, un fill i una filla, què són? La meitat d’un immigrant de tercera generació perquè la meva companya es diu Montserrat? Si ho mirem d’aquesta perspectiva deuen ser-ne la meitat. Els meus fills tenen deu i vuit anys: com els ho expliques això? És veritat que en l’àmbit de les ciències socials es categoritza, però no som conscients que certs conceptes acaben creant una categoria que té un rerefons ideològic. Per això hem fet una feina i una campanya específica per al nomenament dels infants i adolescents i migrants sols, perquè s’havia convertit en una categoria, a partir d’una paraula. —I amb el dret de vot, com ho faríeu? —Això ve marcat per diverses lleis. O modifiquen la llei d’estrangeria o de nacionalitzacions o modifiquen el dret de vot i el donen. El dret de vot va vinculat a la nacionalitat o a la ciutadania? Jo defenso que una persona sense la nacionalitat del país en concret, amb un temps de residència determinat, ha de poder decidir-ne el futur polític perquè forma part de la comunitat més enllà de la nacionalitat. No és raonable que tinguem ciutadans de segona. —El vostre departament va eradicar la normalització de l’ús de la paraula ‘MENA’. Era complicat frenar això? —Quan vaig prendre possessió, la primera reunió institucional va ser sobre l’arribada de joves migrants tots sols. De seguida vaig percebre que era el repte més gran a què m’hauria d’encarar. Era complicat l’estigma del nom, però hi hem treballat amb els professionals, amb el Col·legi de Periodistes, amb el CAC i, amb respecte professional, s’ha pres consciència conjuntament que s’anava creant una categoria que homogeneïtzava. Els nois que arriben a aquest país són molt diversos, com ho són tots els nois d’aquest país i no els homogeneïtzem. Ara hem de treballar més des de l’òptica de l’emancipació. —Què us sembla que un batlle del PSC de Badalona s’expressés contra l’obertura d’un centre d’acollida a menors no acompanyats? —Aquesta pregunta la hi hauríeu de fer a ell. Crec que és un error. Aquí hi ha un llibre, que per cert recomanava Zapatero, que és No pensis en un elefant de Lakoff, que alguns s’haurien de llegir. Perquè en definitiva és tornar a fer teus els marcs mentals que t’han generat alguns. Jo vull pensar que alguns alcaldes i alcaldesses es penedeixen del que van fer rebutjant aquests centres. Són situacions complexes que s’han de gestionar. Posem-nos a la pell d’un noi que ha fet un procés migratori tot sol, que ha viscut el que ha viscut. Quan hi ha una baralla en un institut estigmatitzem tot l’institut? Oi que no? Quan hi ha una agressió sexual, que no té ni ètnia, ni cultura, ni classe, ni edat i va lligat a una mala manera d’entendre la masculinitat, estigmatitzem tot aquest sector. Doncs això hem fet amb aquests nois. Reflexionem-hi. Hi ha moltes maneres de fer les coses bé. Aquests dies a la Vall del Sió una colla de nois migrants van col·laborar a arranjar els desastres que havia fet el temporal Glòria. També hi ha molts nois que ara són educadors en centres, uns altres que treballen, hi ha molts casos. Hi ha una notícia, que és que hi ha gent que no vol un centre, però també hi ha molta altra gent que diu: què podem fer?, en què podem ajudar? —Heu fet canvis? —La resposta residencial l’anem atomitzant perquè pensem que amb vista a l’acció comunitària és millor la inclusió social. De la mateixa manera, ens vam adonar que feien falta unes figures que fessin de ròtula entre els centres de menors, els ajuntaments i tota l’oferta d’acció comunitària que hi ha al municipi, i per això hem creat una addenda al contracte programa dels ajuntaments per a poder contractar noranta-sis dinamitzadors que fessin aquest paper de ròtula. Amb la mateixa gestió i demanda dels ajuntaments vas afrontant el repte. Més enllà de les situacions aïllades, de mica en mica hem fet anar baixant aquesta percepció que es tenia a mitjan 2018. Hem fet molts passos endavant i n’hem de fer molts més, que els tenim clars. —S’ha de traçar un sistema que vagi més enllà de l’acolliment? —És clau l’estructura d’aquest departament, on tens la responsabilitat de DGAIA i també del SOC. L’administració se’n sortirà quan desapareguin els calaixos estancs. Crec que és bo, perquè hem anat creant polítiques d’ocupació específiques dirigides a aquest perfil de nois i situant molt el focus a partir de centres de primera oportunitat, a partir de feina amb empreses d’inserció laboral, que és una part d’aquest teixit laboral d’economia social que tenim al país. A vegades no som conscients de la potència que té i que és un tret diferencial d’aquest país. Anem en aquesta línia, amb les dificultats que he explicat abans. —Així i tot, els nois continuen estigmatitzats? —Un cop s’ha generat l’estigma, costa fer-lo desaparèixer. La por hi és. I què hem de fer? Doncs treballar-hi. Accions com la mentoria ajuden, perquè al final la convivència i la reconeixença és la millor manera d’avançar. Hi ha gent que diu que el problema està en la convivència. Jo dic que no: les solucions estan en la convivència. Quan es conviu, quan hi ha relacions, quan hi ha coneixença, quan hi ha reconeixement és quan ens en sortim. I hi ha la por quan obrim un centre que alguns utilitzen per fer créixer la seva, i això també ho hem d’explicar. A partir d’aquí, aliances i complicitat en tots els àmbits són el millor camí. Tenim un teixit social molt potent. També és cert que hi ha gestions que, com més allunyades del soroll, millor. Aquí el soroll no ens hi ajuda. —També heu començat una via de col·laboració Catalunya-Marroc. Alguna ONG us va criticar. —Va haver-hi alguna crítica, crec que injusta. Nosaltres ho veiem clar, que s’ha de treballar en origen. Algunes crítiques venien perquè el nom remet a l’acció que es va fer durant el tripartit i en aquell moment es va posar al centre el retorn voluntari. Aquí tot és molt clar: treballar en origen vol dir treballar les oportunitats, anar a l’arrel de les situacions, per veure de quina manera es pot resoldre millor. És que és una situació molt excepcional que un nen de dotze anys faci un procés migratori tot sol. És que volen forçar el retorn; no el podem forçar. Ara també ho diem, perquè hi ha coses que sobten. Si arriba un noi menor italià sol a Catalunya, si el noi ho vol, si la família d’origen ho vol i hi ha informes socials en l’origen i aquí que no hi ha un perill de desarrelament quan aquest noi torni a la seva família d’origen… Això que ningú no discuteix per a un noi italià, amb un noi del Marroc es discuteix? Però quina diferència hi ha? Això s’ha de poder fer. —L’origen de molts problemes és la llei d’estrangeria? —L’estat espanyol ha guanyat un relat. Les persones que arriben a aquest país irregularment estaran com a mínim tres anys en una vulnerabilitat absoluta i després hauran de fer un arrelament. Quina diferència hi ha entre un noi que arriba a aquest país a disset anys i tres mesos i un de divuit anys i tres mesos? Que el de divuit anys ja no entrarà en el sistema de protecció. Què has de fer per convertir un permís de residència en un permís de treball? Has de tenir una oferta laboral de jornada completa d’un any de durada… En aquest país, et diguis Lluís, Jordi, Manuel o Mohammed, Joana o Naima… quin jove d’aquesta edat té una oferta laboral de jornada completa d’un any de durada? —És un sistema cínic. —Molt cínic. Després ens preocupa l’economia submergida. Però si en termes marxistes amb aquesta llei genera un exèrcit de reserva per a aquesta economia submergida. Fan això. —Seria molt millor poder treballar des del primer dia. —El mes de novembre vaig anar a Baden-Wurtemberg, i em van explicar que havien fet una modificació de la llei que diu que a una persona que li han denegat el refugi. Després de nou mesos de viure allà, li poden donar un permís de treball extraordinari en cas d’una oferta. Això ho trobo bastant més honest que no pas el que es fa aquí. —Però per què es parla de tot menys d’això? —En certs àmbits es debat en profunditat, però sí que és cert que si Vox ha tingut una victòria és perquè ha marcat una part del terreny de joc del debat polític a l’estat espanyol, i això és un greu problema. Però també és responsabilitat de les forces polítiques espanyoles que han deixat que marqués aquest terreny de joc. Hi ha un altre element de complexitat: no és tan sols una qüestió de l’estat espanyol, sinó que la majoria de les polítiques migratòries europees no tenen sentit. —Si tinguéssim un estat seria diferent? —Hauria de ser-ho i ho serà. Però també haurem d’explicar que és una prioritat. Hi ha elements, com això que explicava d’Alemanya, que són raonables i s’han de poder fer. Aquests tres anys han estat l’aliment per a l’extrema dreta i per a les ideologies de l’odi; la desigualtat que crea el sistema amb la seva pròpia legislació. Tenim un deure ètic. El sistema genera vulnerabilitats i discriminacions. Això és un contrasentit i hem de treballar per superar-ho. Perquè després tinc una trobada amb la Unió de Pagesos, amb els quals treballem molt. Per exemple, hem col·laborat en la recollida de la fruita dolça a Ponent. Hi ha persones que poden treballar però els ho impedeix la seva situació administrativa. A mi l’estat m’ofereix de treballar amb quotes i contractació en origen. I jo em pregunto: quin sentit té això si hi ha persones que viuen just al costat d’aquests camps i no poden fer aquesta feina? Vam fer un projecte pilot per a migrants sols per a recollir fruita dolça, que va anar molt bé. —S’acaba el temps i encara no hem parlat del pressupost… —Estic content, però voldria estar-ho més, perquè em toca coordinar un departament que segurament és dels que més ha crescut. També ha crescut en necessitats i partia d’una situació molt baixa. Créixer d’un 18% és una diferència, però en necessitem més. —Amb els diners del dèficit fiscal sí que podríeu encarar nous envits. —Aquí hi ha també una resposta dels projectes polítics que defensa cadascú; defensem el que defensem, perquè som conscients que amb el sistema actual sempre estarem en aquesta situació. És molt important de fer un pas endavant, però tenim moltes necessitats. Aquest departament afronta reptes clau; el de l’envelliment n’és un de molt important. Jo defenso que la millora no vindrà pel fet de tenir més places o més cobertura, sinó per la capacitat de millorar en els serveis d’atenció a les persones. Si hi ha modificacions del dèficit, una part es destinarà a aquest element, que és un fet que preocupa. El repte de les polítiques d’ocupació, el de la renda garantida, que és clau, el de la lluita de la pobresa, el de com convertim els serveis socials en universals. Actualment no es visualitza com un servei universal, com ho és el sistema de salut o d’educació.

Chakir El Homrani: ‘Sentir-te català no s’ha de contraposar a cap altre element de la teva identitat’

El Front Republicà ha fet el seu acte final de campanya a l’Espai Jove les Basses, al districte de Nou Barris de Barcelona. Antonio Baños i Marta Sibina han presentat l’acte, en què ha intervingut Mireia Boya: ‘Sóc aquí perquè els partits independentistes estan mullant totes les paperetes de l’1 d’Octubre, sóc aquí perquè crec que el vot que alliberarà els presos no serà cap més que el de Front Republicà!’, ha dit. ‘Ens volen fer creure que es pot dialogar amb un estat autoritari? De debò creuen que ens enganyaran? Estic cansada d’ERC i de JxCat! Ja n’hi ha prou! Aquest govern no ha fotut res durant aquest any i mig, han renunciat al mandat i cal aixecar-nos i denunciar-ho!’ Roger Espanyol, que forma part de la llista, també ha intervingut en l’acte: ‘Front Republicà vol treure de la vitrina les dates del 20 de setembre, de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre, i posar-les al Congrés de Diputats en forma de falç ben afilada.’ Maria Besora, cap de llista per Girona, ha dit que toca anar a Madrid a ser ‘inconformistes, incòmodes i molt emprenyadors’. ‘Ja n’hi ha prou de xantatges i aguantar a canvi de res. Ara toca continuar avançant!’ Ferran Reyes, el cap de llista per Tarragona, ha dit que no hi ha cap altra manera de fer República que no sigui ‘defensant el territori’. ‘Volem una República però no una República qualsevol. Fer República és quan defensem lo riu, quan defensen els trens, quan ens aixequem contra les nuclears’. Joel Jové, cap de llista per Lleida, ha recordat que la repressió de l’estat fa anys que existeix: ‘Al Front Republicà tenim memòria de l’Operació Garzón i de tota la criminalització a l’independentisme d’esquerres’. Albano-Dante Fachin ha estat l’encarregat de tancar l’acte: ‘El vot útil és el vot rebel, que no té por i que no fa càlculs electorals. De debò que hem passat d’ocupar els carrers d’un país sencer del sud d’Europa i ara els partits ens estan dient que calculem els vots de no sé què? Prou! Votem el que ens digui el cor!’. ‘En quin moment ERC i JxCat van decidir que la desobeidència i la mobilització ja no era un camí? Volien una campanya tranquila i el Front Republicà no els hi hem permès. Hem guanyat al bloqueig mediàtic i hem dit la veritat, per això aquest 28-A, sorpresa!’ ha exclamat. El cap de llista per Barcelona ha dit que assumeixen riscs: ‘Ens perseguiran com han perseguit als que ens han precedit. Quan critico a ERC i a JxCat faig per la llibertat dels presos! Perquè mai ni ells ni nosaltres serem lliures si no tornem a ser 2,3 milions de persones al carrer.’ L’acte de final de campanya del Front Republicà ha tingut un gran èxit d’assistència, amb llargues cues a les afores, i ha acabat amb ‘Els segadors’. 👉Moltíssimes gràcies a tothom que ha assistit a l'acte FINAL de campanya del @Front_Republicà!!Aquest diumenge #FemFrontRepublicà, lluitarem fins que siguem una terra lliure!AQUEST 28A ENS TROBARAN DEMPEUS✊ pic.twitter.com/WXtZxRMflW — Front Republicà (@Front_Republica) April 26, 2019

Fachin i Boya fan una crida a la mobilització perquè el Front Republicà doni la campanada

Aquests darrers tres anys, la trobada de la premsa amb el president del Gremi d’Editors, Patrici Tixis, pels volts de Nadal per a fer balanç de l’any sembla un déjà vu, sembla el dia de la marmota. Tot i que el món digital i les xarxes socials van transformant els hàbits culturals dels consumidors i això afecta el sector del llibre, el Gremi d’Editors no varia el discurs: balanç positiu, ha crescut la facturació i, a falta de la campanya de Nadal, es calcula que serà d’un 2%, tant pel que fa al llibre en català com el llibre en espanyol. Això significa un increment petit però sostingut de la facturació aquests darrers sis anys. El Gremi d’Editors aplega editorials tant en català com en espanyol i les dades que s’han donat han estat sobre ambdós mercats. Enguany, Tixis ha volgut destacar i reforçar el paper de Catalunya en el lideratge editorial dins el conjunt espanyol. Tot i que Tixis treballa pel Grup Planeta i la seu d’aquest grup no ha tornat a Catalunya des que se’n va anar la tardor del 2017. Del retorn d’aquesta seu i d’altres no n’ha parlat pas, i ha dit a VilaWeb que les xifres no afectaven aquest fet, perquè els segells produïen a Catalunya. Dades Segons les dades donades pel gremi, Catalunya és capdavantera del sector editorial de l’estat espanyol perquè factura 1.200 milions d’euros dels 2.364 milions del conjunt de l’estat espanyol. Això és el 50,8% de les empreses editorials a Catalunya. I és de 490 milions d’euros la facturació dels llibres que es venen a Catalunya, tant en català com en espanyol. Concretament en català, la venda és de 237 milions d’euros (tant en llibre de text com en llibre general). I sense el llibre de text, la xifra baixa fins als 125-130 milions d’euros. Aquestes xifres de llibre en català inclouen les editorials de Catalunya, País Valencià i les Illes. La venda de llibres en català representa el 26% del total. Més dades de lideratge: el 98% d’editorials tenen la seu a Catalunya (370 segells) i el 80% de l’edició literària es genera a Catalunya (Madrid té editorials molt potents, sobretot, en llibre de text). També Catalunya encapçala la producció del llibre infantil i juvenil, amb el 65% de l’edició. I també els principals grups que treballen al mercat llatinoamericà ho fan des de Catalunya. Amb tot, encara queda recorregut per a arribar a la facturació de 3.000 milions d’euros a l’estat espanyol, xifra en què se situava el mercat editorial abans de la crisi econòmica. Patrici Tixis ha estat molt crític amb la paràlisi política del país. Va dir: ‘Ens preocupa molt aquesta paràlisi política. Fa tres anys, el govern espanyol, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona impulsaven plans de foment de la lectura i el llibre. Aleshores érem molt optimistes. Però en aquest temps, no hem avançat ni un mil·límetre. I aquesta inactivitat l’atribuïm a la inestabilitat política que vivim. I més enllà dels plans de foment, també reclamem una inversió en els pressupostos de cultura substancialment majors que no la que es fa. La Generalitat només inverteix el 0,6% del pressupost en cultura i nosaltres reclamem que la despesa pública en cultura arribi al 2%. A França la despesa és del 3%. El decalatge és portentós quan parlem de despesa pública per càpita. Mentre a l’estat espanyol es destinen 34 euros en cultura per persona i any, a França són 476 euros, i a Itàlia, 233 euros. Premi Atlàntida a Carme Riera i el Memorial Fernando Lara per a Comanegra Aquest vespre, el Gremi d’Editors lliura els seus premis anuals. L’escriptora Carme Riera recollirà el premi Atlàntida a la trajectòria, foment de la lectura i defensa de la propietat intel·lectual. L’editorial Comanegra rebrà el premi Memorial Fernando Lara a la iniciativa cultural. Preguntat Tixis si aquest premi era una manera també de donar suport a aquesta editorial, arran de la persecució que pateix de diferents sindicats de la Guàrdia Civil per l’àlbum il·lustrat On és l’Estela?, Patrici Tixis no ha estat tan contundent com s’esperava. D’entrada, ha dit que li donaven el premi pel projecte editorial i la seva projecció de futur. Després, insistint si el gremi condemnava la persecució contra aquest segell, ha aclarit: ‘Des del gremi no hem fet cap pronunciament sobre aquest fet, però hem defensat sempre la llibertat d’expressió i d’edició. És la manera d’entendre la nostra feina, no n’hi ha cap més.’ Tendències El president del gremi també ha apuntat algunes tendències que es detecten en el mercat editorial: els llibres més venuts s’allarguen més temps que abans, ara superen l’any i alguns arriben als dos anys. També ha destacat un fort creixement de la no-ficció. A Catalunya, sobretot, en llibres vinculats al procés i la independència de Catalunya. També ha destacat la fortalesa del llibre infantil i juvenil, en especial de l’àlbum il·lustrat, i també del còmic i el manga.

El Gremi d’Editors i el dia de la marmota

L’Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage acull aquesta setmana una reunió d’experts del programa de recerca interdisciplinari ‘Conservar les llengües minoritzades d’Europa’, organitzat per la institució nord-americana. En la reunió hi col·labora el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona. Dijous i divendres, els participants es podran conèixer i harmonitzar les metodologies per informar sobre la complexitat de les relacions que entrellacen diversos factors socials amb les tries lingüístiques individuals en la revitalització de llengües. Hi participaran Michael Mason, director de l’Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage; Leopold Robert, sots-director; Mary Linn, directora del programa; i els sis equips d’investigadors de diverses parts d’Europa que han obtingut els ajuts del projecte. S’han concedit a investigadors que treballen en les comunitats irlandesa, gallega, occitana, greko, soràbia i frisona. A partir del treball de recerca de l’Smithsonian Center i dels precedents de la reunió d’experts que es va fer a la UB el 2016, el novembre passat van oferir-se ajuts a equips formats per investigadors acadèmics i comunitaris que col·laboressin en la revitalització de llengües a Europa. Durant els divuit mesos vinents, proporcionaran estudis de cas sobre el procés de revitalització en les comunitats respectives. El principal interès d’aquests estudis de cas són les motivacions de les respostes als factors socials, culturals, polítics i econòmics. Durant els cinc anys de durada del projecte, l’Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage col·laborarà amb diversos organismes internacionals i amb els sis equips de recerca. Aquesta organització promou la comprensió i la sostenibilitat de l’herència cultural i la diversitat en comunitats dels Estats Units i de tot el món. Anualment, produeix materials de recerca i educatius i promou una política de patrimoni cultural en benefici de comunitats d’arreu del món.

L’Smithsonian Institution i la Universitat de Barcelona organitzen unes jornades sobre llengües minoritzades a Europa

L’Ajuntament de Sabadell considera que la interlocutòria sobre la peça 28 del ‘cas Mercuri’ que s’ha fet pública aquesta setmana evidencia que ‘diners públics es van destinar a una finalitat partidista’. En un comunicat, l’executiu local recorda que la magistrada assenyala que entre 2009 i 2012 va existir ‘un entramat delictiu’ pel qual l’empresa de serveis de neteja Smatsa, del grup Vendex, finançava irregularment actes electorals del PSC, principalment a Sabadell, però també al Vallès Occidental, a canvi d’adjudicacions de serveis municipals en diverses localitats de la comarca. Per l’alcalde de la capital vallesana, Maties Serracant, aquesta informació ‘ratifica la necessitat de revisar els contractes realitzats’ en aquella època. ‘Cal posar ordre i fiscalitzar les concessions per assegurar que prima el compliment del servei i no l’interès particular”, ha dit. Per la seva banda, el gerent d’Smatsa, Eugenio Díaz, s’ha mostrat disposat a col·laborar amb la justícia i aportar tota la informació que els sigui requerida. ‘L’equip de govern de l’Ajuntament de Sabadell lamenta que, a la vista de la interlocutòria, s’evidenciï que diners públics es destinessin a una finalitat partidista, la jutge constata la vinculació entre la concessió del servei de residus i neteja viària a l’empresa Smatsa i activitats de membres del govern de Manuel Bustos, així com actes de la campanya electoral del PSC, que governava en els moments dels fets’, indica l’executiu. En aquest sentit, considera que la informació ratifica la necessitat de revisar els contractes realitzats en el marc d’aquest entramat delictiu i es refereix directament al d’Smatsa. ‘Tenim l’empresa que alguns van voler, però tenim dubtes de si era la que podia oferir el millor servei a la ciutat. Amb la informació de què disposem, cada cop hi ha més indicis que es van alterar les normes de contractació per afavorir Vendex’, apunta el govern municipal que remarca que ‘la investigació ha posat de manifest que Smatsa va gastar molts diners a influir en l’adjudicació del contracte, no a netejar els carrers’. Smatsa diu que col·laborarà Eugenio Díaz, gerent d’Smatsa, ha assegurat que, encara que pugui semblar contradictori, s’ha tret un pes de sobre un cop ha sabut que el citarien a declarar a ell i a altres responsables de l’empresa. ‘Són sis anys des que va sortir el ‘cas Mercuri’ i es va decretar la peça separada, durant aquest temps tothom hi ha dit la seva, a partir de trossos del sumari trets tothom podia opinar menys nosaltres, que ens hem limitat a dir que pensàvem que ens trucarien, la pena és que no ens truquessin abans’, ha assenyalat. En aquest sentit, s’ha mostrat tranquil malgrat estar investigat, motiu pel qual ha dit que espera poder aportar totes les dades que la jutge li demani.

Sabadell vol ‘posar ordre i fiscalitzar’ la concessió a l’empresa de neteja Smatsa, implicada en el cas Mercuri

El govern d’Andorra ha decretat avui mesures excepcionals per a prevenir l’expansió de la Covid-19 al Principat. El cap de govern, Xavier Espot, i el ministre de Salut, Joan Martínez, han explicat que l’objectiu és controlar la cadena de transmissió i protegir la població més vulnerable i els professionals sanitaris. Espot ha avançat que els dies vinents s’hauran de prendre més mesures per a contenir el coronavirus i ha instat les persones que han viatjat o tenen previst viatjar a zones de risc a comunicar-ho a les autoritats sanitàries. El govern també ordena la suspensió d’actes lúdics, culturals o esportius amb una afluència superior a mil persones. Pel que fa als esdeveniments en els quals es prevegi una afluència inferior es farà una anàlisi cas a cas. En un comunicat, el govern ha explicat que el drecret crea un comitè tècnic interministerial que farà seguiment diari de les mesures preventives i n’avaluarà de noves, si s’escau, adaptant-les a l’evolució de la conjuntura actual. Espot ha informat que s’han comunicat i compartit aquestes decisions amb comuns, grups parlamentaris, i diferents institucions andorranes. Entre les mesures per a la població s’estipula que tant el confinament a domicili com l’aïllament hospitalari seran una obligatorietat quan així ho indiquin els professionals responsables de la prevenció i tractament dels casos de Covid-19. La durada del confinament a domicili o de l’aïllament hospitalari és la prevista en el procediment d’actuació. Es limiten les visites a les residències sociosanitàries i centres de dia sociosanitaris i se suspendran les activitats previstes. A les escoles, s’anul·len les sortides dels centres i s’insta els alumnes a romandre a casa si tenen símptomes relacionades amb la Covid-19. El govern també ordena la suspensió d’actes lúdics, culturals o esportius amb una afluència superior a mil persones. Pel que fa als esdeveniments en els quals es prevegi una afluència inferior es farà una anàlisi cas a cas El decret contempla que, amb l’objectiu de poder fer front a un increment important de les necessitats sanitàries assistencials, el Ministeri de Salut, així com les direccions dels centres sanitaris i sociosanitaris, poden determinar la mobilització de professionals sanitaris i de personal de suport que es trobin en període de vacances. També es suspenen els congressos, seminaris, simposis, jornades, cursos o altra activitat de formació de professionals sanitaris de caràcter presencial programats per desenvolupar-se a Andorra.

Andorra decreta mesures excepcionals per la Covid-19

Toni Comín (1971) ha estat votat diputat a les eleccions europees de diumenge. Però Comín, vice-president del Consell per la República, es va trobar abans-d’ahir que no podia recollir l’acta provisional d’eurodiputat, perquè funcionaris europeus li ho impediren. És la primera trava burocràtica de tot un seguit que es poden trobar Comín i Puigdemont abans d’esdevenir parlamentaris. VilaWeb va entrevistar telefònicament Comín minuts abans de l’incident a la cambra, i ja preveia que potser es trobarien obligats a recórrer a la justícia europea per aconseguir l’acta. No preveu cap més opció que no sigui aconseguir-ho. A l’entrevista, Comín parla de moltes més qüestions: de la lluita per l’hegemonia independentista, que no veu tancada, de l’elecció de batlle de Barcelona i de la desobediència civil, per exemple. —L’estat espanyol posarà totes les traves del món a la vostra elecció com a eurodiputats. Això acabarà als jutjats, al Tribunal de Luxemburg. Falten mesos per a saber com acabarà, serà més ràpid? —No, això hauria de ser més ràpid. És a dir, ens agradaria molt no arribar a Luxemburg, deixem-ho clar. Ara, si no es comporten, doncs els haurem de dur al professor. Com moltes vegades, quan un nen, un alumne, no fa bondat l’has de dur al professor. I aquí el professor es diu Luxemburg. Hi ha un Parlament Europeu que s’ha de constituir el 2 de juliol i entenem que és d’interès del Parlament Europeu tenir això resolt abans del 2 de juliol. Per tant, no descarto que això es resolgui de manera bastant imminent. Deixem-ho obert per prudència: pot ser que sigui qüestió de setmanes, no de mesos. —I ara imaginem la hipòtesi que no us en sortiu. No podeu ser eurodiputat. Què fareu? —He de dir la veritat, és que no la preveiem. No preveiem la hipòtesi de no ser eurodiputats. Pot quedar una mica fatxenda, però és la veritat, ho penso. I si al final els fets també em desmenteixen, ja en tornarem a parlar. Jo no he previst què faré si no entro d’eurodiputat. —Ara imaginem la hipòtesi contrària, que sí, que us en sortiu d’una manera o d’una altra, i sou eurodiputat. Quines feines hi faríeu? Quin és l’objectiu? —Primer hem de fer les feines que corresponen a un eurodiputat, que són participar en les comissions corresponents i defensar les nostres propostes polítiques en qualsevol àmbit, diguem. I les nostres propostes polítiques no es redueixen exclusivament a Catalunya i l’autodeterminació. Tenim moltes propostes en l’àmbit del canvi climàtic, de la regulació del sector financer i dels oligopolis elèctrics, o de la democratització de les institucions europees. Però, a més a més, un punt central del nostre problema és aconseguir el reconeixement del nostre dret d’autodeterminació, aconseguir el reconeixement del Primer d’Octubre. Per tant, una part molt important de l’acció política davant la resta d’eurodiputats, dels parlamentaris, serà tota aquesta tasca, si voleu dir-ho així, paradiplomàtica, per anar aconseguint suport i aliances que reconeguin el dret d’autodeterminació de Catalunya i que reconeguin el Primer d’Octubre. —I llibertat de moviments, suposo. Ja no patireu per les euroordres. —Exactament. Una de les millors condicions és la llibertat de moviments. Efectivament. —I, per tant, us podeu plantar a Perpinyà. —Sí, sí. Per què no? —Quina valoració en feu, dels resultats electorals de les europees? —A mi em sembla un resultat extraordinari en tots els sentits. Primer perquè l’independentisme finalment ha obtingut el 50%, que té aquest valor simbòlic, o pràcticament. El percentatge més alt d’ençà que va començar el procés. Dos: nosaltres hem rebut un milió de vots, que és una cosa extraordinària, perquè és un 28%, el percentatge més alt que hagi obtingut ningú en anys. I amb tots els òrgans en contra: la Junta Electoral mirant d’impedir la nostra candidatura i un suport mediàtic molt modest. El resum polític que faig d’aquest resultat és que l’independentisme no tan sols resisteix, sinó que avança i que a sobre els qui prediquem la unitat tenim premi. La gent ens ho avala. —Potser té premi la valentia, més que la unitat? —Són dues cares de la mateixa moneda. La clau de la nostra estratègia política en l’any d’exili ha estat el coratge. Hi estic totalment d’acord. Però és que aquest coratge acabava implicant la unitat. Jo vaig fer molts vídeos els primers mesos en què deia: ‘La nostra divisa a partir d’ara ha de ser unitat i coratge. Coratge i unitat.’ És com si els resultats de diumenge avalessin aquest enfocament. —Hi ha hagut molta gent que ha votat Puigdemont i Esquerra. Totes dues coses a la vegada. Com us ho expliqueu? —Jo diria, si em permeteu, que la gent vota persones. Més que mai. I al territori Esquerra hi tenia molt bons candidats, atractius per a un elector d’esquerres, independentment que fos independentista o no. I Puigdemont és un candidat que tampoc no expulsa l’elector d’esquerres. Hem estat força majoritària en una gran part de l’àrea metropolitana. Impressiona molt. Impressiona comparar llocs on Junts per Catalunya ha quedat segona i tercera força, i nosaltres hem quedat primers. —Amb aquests resultats a la mà les possibles friccions entre Junts per Catalunya i ERC poden millorar, o al contrari? —Vejam. Amb això intentaré ser molt ponderat. Si visualitzem que hi havia dues estratègies que no coincidien (una era eixamplar la base, i això demana temps; l’altra era unitat i coratge, i confrontació intel·ligent amb l’estat), jo entenc que tothom considera que la nit electoral li va confirmar que la seva estratègia és la bona. Esquerra es mira el resultat de les municipals i diu, amb raó: ‘Som primera força municipal a Catalunya, hem entrat com mai a l’àrea metropolitana, etc. Per tant, anem bé.’ I nosaltres, lògicament, direm: ‘Hem fet un gran resultat a les europees, la gent avala que això és una qüestió d’unitat i coratge i de valentia, i de confrontació amb l’estat.’ Per tant, si la nit del 26 de maig havia de servir per a desempatar en aquest torcebraç estratègic, em fa l’efecte que la nit, per ella mateixa, no el desempatarà. Ara, deixeu-me que hi posi un element positiu. El fet que hagi passat el cicle electoral, això sí que facilita que ara puguem assolir la unitat estratègica. El fet que hi hagués eleccions al davant impossibilitava que ens poséssim a tancar un full de ruta comú. Ara podem fer-ho. Hem d’estar a l’altura del moment. —Toni Comin encara manté aquella idea que amb el vot no n’hi ha prou i que hi haurà un punt que s’haurà de fer un trencament més radical, i amb risc personal, si es vol la independència? —No solament ho mantinc, sinó que m’he atribuït aquesta missió: repetiré el missatge tantes vegades com calgui perquè em sembla im-pres-cin-di-ble. El missatge és molt clar: això no és el Regne Unit, això és Espanya, Espanya ha triat un camí de repressió, un camí d’autoritarisme, d’una deriva autoritària. I, per tant, la independència de Catalunya no es fa de la llei a la llei, no la farem per via d’una negociació d’institucions i res més, no la farem votant. Per dir-ho d’alguna manera més clara, els ciutadans de Catalunya no poden fer la independència per delegació, com els escocesos. Jo voto i vostè negociï la independència als despatxos. A Catalunya, dissortadament, lamentablement, és injust, no va així. Cal una mobilització sostinguda, pacífica, no violenta, però cal tota una estratègia de mobilització. N’hi ha que parlen de desobediència civil. La gent, si volem arribar al final, haurà de fer sacrificis. I aquí la part una mica si voleu dramàtica, del missatge: sacrificis més grans que els que han fet fins ara. Jo n’estic convençut. M’agrada això? No. Però n’estic convençut. I m’he promès que tractaré els ciutadans com si fossin adults i com si fossin majors d’edat. I jo crec que això els ho he de dir. Hem de dir les veritats agradables i boniques i hem de dir les veritats desagradables: la gent s’hi haurà de jugar més coses. I no parlem de violència, que ningú no faci una interpretació equivocada d’això que dic. I crec que hi ha molta gent disposada a fer-ho, moltíssima. —Quin penseu que és el moment per a començar aquest moviment? —Cal haver adobat el terreny. Perquè, per molt que vingui una pluja, si no has adobat el terreny i no l’has sembrat no sortirà res. Ara ens hem de centrar a determinar què vol dir adobar el terreny, què vol dir preparar la gent i com s’apodera la gent per a posar-se a punt. I per desgràcia no ens en faltarà cap espoleta: o serà la sentència o serà un 50% de vot en unes eleccions. O serà un 155 sobrevingut quan fem no sé quina acció institucional. Perquè en algun moment el senyor Pedro Sánchez xocarà contra la realitat. —Quina realitat? —Que amb un envit com el de Catalunya només hi ha dos camins: o negocies com Escòcia o reprimeixes com Rajoy. No hi ha camí del mig, encara que ell ho faci veure. Hi haurà un dia que Sánchez toparà contra un grau de mobilització o contra una majoria electoral, contra alguna cosa, i això l’obligarà a triar: o bé reprimir i tornar a Rajoy, o bé negociar. —El PSOE té més la mida més presa als independentistes? —Cerca la tercera opció: que els catalans renunciem a l’autodeterminació. Però fa cent cinquanta anys, fa cent anys que no hi hem renunciat i no hi vam renunciar ni tan sols durant el franquisme. No hi renunciarem ara, al dret d’autodeterminació. —Quin seria el vostre govern ideal a Barcelona? —Jo faria tant com fos possible perquè hi hagués un alcalde independentista. —Per què ERC i comuns no s’atreveixen a dir el pacte és Maragall i Colau, aquests dos i prou, res de trios. —Perquè aquest pacte, dit així, no permetria que Ada Colau fos batllessa mig mandat i jo no sé si els comuns estan disposats a fer aquest pacte sense tenir l’alcaldia dos anys. Però per tenir l’alcaldia dos anys no n’hi ha prou que Maragall ho accepti (i això s’ha de veure), també necessitaries que un dia hi hagués una majoria que elegís Ada Colau. Vint-i-un regidors. Necessita, doncs, que Junts per Catalunya voti Colau alcaldessa ara, o d’aquí a dos anys. La pregunta s’ha de fer als comuns. Esteu disposats a anar amb Ernest Maragall sense repartir-vos l’alcaldia? Si la resposta és sí, no hi ha problema. Ja poden tancar el cartipàs demà. Si la resposta és ens repartim el mandat a meitats, necessiten Junts per Catalunya. I la primera que ha d’estar disposada a acceptar Junts per Catalunya és Ada Colau. I Junts per Catalunya ha de voler votar Ada Colau en algun moment del mandat. I tot això ara és molt lluny. —Què preveieu, doncs? —No m’atreveixo a fer cap previsió en el cas de Barcelona, sincerament. Jo sé què vull, que hi hagi un batlle independentista. Estaré molt content si l’Ernest és l’alcalde. Però no m’atreveixo a fer cap pronòstic perquè penseu que en aquest moment Podem i PSOE negocien moltes coses a tot Espanya. El PSOE pot fer molts regals a Podem, a Espanya, en canvi d’obligar que Ada Colau es deixi votar per Valls. Jo entenc que els comuns no tenen intenció que Valls els regali tres vots. Però la qüestió no és si Colau en té ganes, la qüestió és si el PSOE pot obligar Ada Colau a presentar-se a votació. Perquè si demà es presenta a votació la majoria al ple municipal, amb PSC i Valls, l’elegiran.

Toni Comín: ‘No preveig la hipòtesi de no ser eurodiputat’

Aquests últims dies, des de final de la setmana passada, s’ha escampat un rumor de possibles baixes d’última hora entre membres del govern i diputats de la majoria parlamentària en cas d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. Fins i tot han sonat noms de consellers, que s’han intensificat al començament d’aquesta setmana decisiva. Els noms de Santi Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó han corregut per fòrums, converses i xarxes socials, on s’ha propagat l’alarma d’una crisi de govern en un moment delicat. La brama deia que si es proclamava la república en el ple de dijous, aquests consellers i alguns diputats de Junts pel Sí –de tots dos partits majoritaris– dimitirien, perquè són partidaris d’una convocatòria d’eleccions avançades. VilaWeb ha pogut contrastar amb dues fonts del govern i alguns membres destacats de Junts pel Sí que en les reunions de govern i del grup parlamentari no s’ha expressat cap desacord amb la línia majoritària que segueix el govern de Puigdemont i la direcció del grup parlamentari. El rumor també havia arribat a més grups parlamentaris, especialment als socis en el camí cap a la independència, la CUP, que mostrava preocupació però prudència per aquesta informació. La possibilitat que persones com Santi Vila abandonin el govern arribats a la situació actual no es pot descartar del tot. Però el seu entorn immediat diu que aquesta mena de decisió és molt personal i que no s’ha expressat així en cap cas. Vila ha mostrat la seva incomoditat amb algunes de les decisions i de les accions impulsades des de l’independentisme. L’últim cop fou divendres passat quan es va promoure la retirada d’efectiu de les cinc primeres entitats bancàries de l’estat espanyol. La proposta d’unes eleccions avançades ha sortit de manera insistent d’alguns sectors mediàtics catalans que després han trobat un aliat de primer nivell en el xantatge del govern espanyol, que amenaça d’aplicar l’article 155 d’una manera furibunda. El xantatge va consistir, la setmana passada, a oferir la convocatòria d’eleccions com a única sortida a la presó, la repressió, la intervenció i la suspensió de l’autogovern. L’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez va impulsar la circulació d’aquesta informació que deia que alguns diputats i membres del govern es repensaven de continuar. Ahir es va fer una reunió del grup parlamentari de Junts pel Sí. Segons les fonts presents a la reunió consultades per VilaWeb, no hi va haver cap manifestació contrària a l’estratègia anunciada per la direcció del grup. Tampoc entre els membres del govern no s’ha expressat cap discordança sobre allò que proposen Puigdemont i Junqueras. Si més no, les fonts consultades asseguren que no s’ha expressat cap dissentiment de manera pública i en les reunions del govern.

L’amenaça del 155 no esquerda Junts pel Sí

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, ha protagonitzat un altre estirabot al senat després poc després de la intervenció de la vice-presidenta espanyola, Carmen Calvo, en què proposava un coordinador, no un mediador, per les reunions amb la Generalitat. ‘Caldrà suspendre la teràpia de l’ibuprofè‘, ha dit. En canvi, Calvo ha arribat a afirmar que es declarava culpable de dialogar. Borrell ha advertit ERC i el PDECat que, si continuen posant ‘condicions impossibles’ per a aprovar el pressupost espanyol, el diàleg es pot acabar. A la sessió de control al senat, ha dit que el govern espanyol no reconeixerà el dret d’autodeterminació ni farà gestions per a l’alliberament dels presos polítics. Aquesta ha estat la intervenció de Borrell. I aquesta la de Calvo, pocs minuts abans. Aquest matí, el secretari primer del PSC, Miquel Iceta, ha dit en una entrevista a TV3 que la Generalitat i el govern espanyol estan parlant de la possibilitat d’elegir una persona que ‘doni fe’ de les negociacions entre ambdós executius. ‘Si és útil, les modalitats pràcticament ni les discutiria. L’important és seure en una taula per parlar dels temes sent conscients que fins que no hi hagi una sentència no es pot aspirar a resoldre temes. Però deixem-ho tot preparat’, ha dit. Fa poques setmanes, Borrell va fer un símil mèdic referint-se a aquest fàrmac i va dir que la ‘política de l’ibuprofè’ havia tingut ‘poc èxit’ a Catalunya. Ara ha mantingut aquesta línia i ha afegit que alguns antiflamatoris ‘tenen efectes més lents dels previstos’. L’any passat, en un acte de SCC, Borrell va dir que calia ‘desinfectar’ Catalunya. Enganxada amb Cleries i Iñarritu Borrell s’ha encarat després amb el senador del PDECat Josep Lluís Cleries, que ha titllat de ‘propaganda’ la campanya de desinformació contra l’independentisme Espanya Global. ‘Que vostès em parlin de paradetes propagandístiques, quan amb els diners de tots els catalans han inundat les xarxes de vídeos de tota classe mentint descaradament sobre la realitat d’Espanya, té gràcia’. Cleries l’ha acusat d’intentar tapar amb propaganda els dèficits democràtics de l’estat espanyol i ha demanat que en comptes de fer campanyes, s’admeti la presència d’observadors internacionals en el judici contra l’1-O. ‘Qui respon amb violència i presó a les angoixes de llibertat i de democràcia no és un socialista, és un tirà. Per una vegada estic d’acord amb Pedro Sánchez‘, ha afegit irònicament sobre les declaracions del president espanyol contra el president de Veneçuela, Nicolás Maduro. A més de Cleries, també el senador de Bildu Jon Iñarritu ha demanat explicacions per la tasca d’Espanya Global i ha aconsellat a Exteriors que en lloc de fer ‘vídeos del No-Do’ i notícies falses, apliqui el diàleg amb Catalunya per a solucionar un problema que és polític. Borrell ha perdut els papers responent-li que no accepta lliçons de drets humans de Bildu perquè és l”antic braç polítics d’una organització terrorista’.

Borrell desautoritza Calvo i Iceta i amenaça de ‘suspendre l’ibuprofè’ a Catalunya

El FC Barcelona va derrotar ahir al Reial Madrid i es va classificar per a la final de la copa. El central Gerard Piqué va atendre els mitjans de comunicació després del partit. Arran de diverses preguntes sobre polèmiques arbitrals i el VAR, el jugador va respondre: ‘Si les càmeres d’Espanya dediquéssiu més temps al judici injust dels presos polítics en comptes de parlar tant del VAR, aniríem millor com a país.’ ⚠️ PIQUÉ: 🔊 "Si les càmeres d'Espanya dediquéssiu més temps al judici injust dels presos polítics en comptes de parlar tant del VAR, aniríem millor com a país"#ClubMijtanit pic.twitter.com/Oq8TUykjIY — Club de la Mitjanit (@ClubMitjanit) February 27, 2019 Aquest matí, el president Carles Puigdemont li ha agraït les seves declaracions. En un piulet, ha escrit: ‘Gràcies, Gerard Piqué. Pel compromís i pel coratge.’ Extraordinari. Gràcies @3gerardpique pel compromís i pel coratge. https://t.co/K3pDGguYpW — Carles Puigdemont (@KRLS) February 28, 2019

Piqué, a les televisions espanyoles: ‘Parleu més del judici als presos polítics i ens anirà millor com a país’

S’acaba d’inaugurar l’exposició ‘Pregon desig, Miquel Barceló a Josep Palau i Fabre’, a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac (el Maresme), amb motiu de l’Any Palau, en què es commemora el centenari del naixement del poeta. Des de la creació de la fundació, el 2003, Josep Palau i Fabre, poeta, assagista, gran especialista en l’obra de Picasso, somniava d’exposar en les sales temporals l’obra de Miquel Barceló, un dels artistes contemporanis que més admirava, juntament amb Perejaume. Aquest desig no es va complir en la vida del poeta, però ara, sota la modesta cobertura institucional de l’Any Palau –motor d’una quantitat considerable d’exposicions, actes acadèmics i llibres–, Barceló ha arribat per primera vegada a la Fundació Palau. El títol de l’exposició, ‘Pregon desig’, neix de l’últim vers del poema ‘L’aventura’ de Palau, que diu: ‘Resta el desig pregon’. L’exposició no té comissari. Ha nascut d’una primera tria de l’artista, complementada amb els suggeriments del comissari de l’Any Palau, Manel Guerrero, i de la directora de la Fundació, Maria Choya. El resultat, seixanta-vuit obres deixades per Barceló, de temàtica i èpoques diverses: obres del fons marí que tant estima l’artista; dibuixos d’animals marins que serveixen per als brodats que fa la seva mare; dibuixos a partir de l’acció dels tèrmits; retrats i autoretrats amb l’ús de lleixiu; escenes africanes; un conjunt d’obres eròtiques de la sèrie ‘Les 120 journées’… Un Barceló radical i un altre d’afable És una exposició per a un públic molt ampli, des dels incondicionals de Miquel Barceló fins a aquells que el vulguin conèixer, perquè hi trobaran des de les accions més radicals de l’artista, com ara deixar actuar els tèrmits en les seves obres i els retrats fantasmagòrics fets amb lleixiu, fins a les escenes lluminoses de la vida de la gent de Mali. Totes les obres han sortit de la seva col·lecció particular i del taller, i abasten del 1994 fins enguany, amb un quadern d’aquarel·les que s’endú de viatge i que és inacabat. Només hi ha una obra que prové de la col·lecció Palau: una aquarel·la preparatòria dels dibuixos de la Divina Comèdia, que l’any 2003 Miquel Barceló va dedicar i regalar a Josep Palau i Fabre. De fet, aquesta peça convida a continuar la visita a la col·lecció permanent de la Fundació Palau, on també es poden descobrir quatre gravats més de Barceló que Palau va comprar el 2003. Retrats fets amb lleixiu de Miquel Barceló. S’exposen a la Fundació Palau i Fabre fins el 9 de setembre. L’artista visual i el poeta es van conèixer per primera vegada el 1996 i es van tornar a veure el 2005, quan Palau i Fabre fou investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. En aquella ocasió, el poeta va viatjar a Mallorca i va aprofitar l’ocasió per visitar Barceló, acompanyat de l’escriptor Biel Mesquida. Miquel Barceló ha estat molt amatent amb l’Any Palau, perquè Guerrero i Choya s’hi van posar en contacte primer per demanar-li que fes el logotip de l’efemèride. I el va fer, i tant! A l’exposició es mostra el quadern on el va treballar. Segons Maria Choya, Barceló li va dir que el logotip era un retrat de Palau. La directora de la fundació diu que Palau i Fabre valorava sobretot la capacitat imaginativa de Barceló, la gran intuïció, la gran expressivitat i capacitat d’experimentació. També en valorava el fet que tingués semblances amb Picasso, car tots dos artistes han fet servir la ceràmica i el gravat com a tècniques de primer ordre. L’exposició comença amb un gran pop que presideix l’escala principal. Al costat, un petit escrit que Miquel Barceló va enviar arran de la celebració dels noranta anys de Palau al Palau de la Música Catalana, que diu: «De molts anys coneixíem l’amic de Picasso, el company de bauxes i l’apòstol… Quan va visitar-me a Mallorca, a Artà, Palau ja tenia més de 90 anys. Feia molt fred. Després de mirar molt les peces d’argila crua, algú va proposar un porro (canuto, spinelli) de maria. El Palau, tot fumant i amb tota naturalitat, va fer-nos saber que era la primera experiència amb aquesta droga. D’aquí passàrem a parlar d’Artaud, que també havia conegut bé… Uns anys després vaig llegir la seva poesia; admirable, nova, fresca i tota jove. (Miquel Barceló, 2005).» Escenes africanes de Miquel Barceló, a la Fundació Palau. Internacionalitzar la figura de Palau i Fabre Cal destacar també, que els darrers esdeveniments importants de l’Any Palau, que marcaran l’últim semestre de l’any i tancaran l’efemèride, serviran per a internacionalitzar el poeta. S’hi destaca la presència de Palau i part de la seva col·lecció d’obres de Picasso al Museu Picasso de París, dins l’exposició ‘Chefs-d’œuvre’, dedicada al sentit que té la noció d’obra mestra per a Pablo Picasso. S’inaugurarà el 4 de setembre i, aquell mateix dia, es farà una jornada dedicada a Palau al Centre d’Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona de París. I a Catalunya, es farà un simposi internacional ben aviat, el 3 de març, a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Fundació Palau, sobre els Poemes de l’Alquimista, el teatre de Palau i la relació entre Palau i Picasso. I l’exposició ‘Palau mira Picasso’ viatjarà a l’Esplai Blanquerna de Madrid a l’abril.

Miquel Barceló arriba a la Fundació Palau

L’escriptora de Nova York, Vivian Gornick, va pujar a l’escenari del festival Primera Persona, al CCCB, enmig de forts aplaudiments de fans que no se la van voler perdre i que en van esgotar l’aforament. Gornick és d’aquells fenòmens que s’esdevenen, l’obra del qual es publica quan el públic és sensible als valors que transmet la seva literatura, i fa eclosió i connecta. En el cas de Gornick, la seva obra memorialista feminista ha arribat en un moment de renaixement del feminisme en la nostra societat i com a fenomen globalitzat. Ahir, l’autora no va parar de signar llibres abans de l’acte, que conduïa la periodista Anna Guitart, amb una panxa prominent de mare futura, ben a punt de passar de comptes. Vivian Gornick vestia una roba de punt d’un color gris fosc, amb malles i botes, i no anava gaire maquillada. Feia una sensació de modernitat, d’una persona confortable (tot i que el seu caràcter punxegut és conegut), i el cabell clar la feia lluminosa i la rejovenia. Perquè, a punt de fer vuitanta-tres anys, va parlar amb força, determinació, contundència, amb unes respostes riques en vivències que fluïen com un riu. Això sí, sempre des de la memòria d’allò viscut. No hi va haver cap mirada sobre el present ni tampoc sobre el futur. Tanmateix, allò viscut i allò entès per Gornick arriben de tal manera al públic d’avui, que és aquest mirall que fa de vincle. En la sessió d’una hora de durada, Vivan Gornick, gràcies a les preguntes d’Anna Guitart, va parlar sobretot de com es va conformar com a escriptora, de feminisme, de la relació amb la mare i amb la ciutat. Vivian Gornick és una escriptora crescuda al Bronx, que als anys setanta fou articulista del setmanari contracultural Village Voice, en què escrivia sobre feminisme, i s’ha guanyat el prestigi des de la literatura de no- ficció i la crítica literària. El juny de l’any passat, L’Altra editorial va publicar en un sol volum els dos llibres memorialístics escrits amb trenta anys de diferència: Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, en una traducció de Josefina Caball. La primera obra, la va escriure el 1987 i la dedica als lligams familiars, construïda a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare mentre passegen per Nova York, ciutat que també té un paper important en tot el llibre. I el 2015 Gornick escriu una altra obra dedicada a l’amor i a la vida urbana, plena de reflexions sobre les relacions humanes, el feminisme, el fet de ser dona, soltera i sense fills, sobre l’amistat… Fer literatura i l’ofici d’escriure Divendres al vespre, al festival Primer Persona, Vivian Gornick va començar parlant de Vincles ferotges: ‘Aquesta obra va acabar el meu aprenentatge com a escriptora. Després d’haver escrit el llibre sentia que ho entenia tot, que entenia la meva mare i que m’entenia a mi mateixa. És el meu llibre preferit. Fa poc temps el vaig tornar a llegir (perquè en aquests trenta anys que han passat no ho havia fet) i em va encantar. Vaig pensar que era molt bo! Ara ja no escric igual, no ho faig tan bé. Era bona en aquella època.’ ‘De fet, jo no penso mai si escric bé o malament. Escric i prou. Vincles ferotges té una estructura molt estranya: jo volia parlar de la meva mare, de mi i d’una veïna, quan vivíem en un pis del Bronx quan jo era petita. Vaig escriure unes quaranta pàgines i em vaig bloquejar. No podia continuar, perquè tenia massa temes pendents amb la meva mare. Un dia ella em va trucar, esverada, dient-me que havia passat un fet greu a la cantonada de casa: em va dir que una nena passava en vermell un pas de vianants i que li havia advertit que s’havia d’esperar que es posés verd. La nena li havia respost que anava equivocada i que era just al revés, i la meva mare estava esgarrifada perquè em deia per telèfon que aquella criatura no arribaria als vuit anys. Em va agradar aquesta història i la vaig voler escriure. Però l’havia de contextualitzar. Aleshores, vaig pensar en les passejades que la meva mare i jo fèiem pels carrers de la ciutat, per anar estructurant tot allò que volia explicar. Perquè passejar per la ciutat, pel teatre de la ciutat, ens alleugeria a totes dues. I em vaig adonar que havia trobat un recurs que era una joia. I vaig reescriure tot allò que havia escrit abans.’ Vivian Gornick amb la periodista Anna Guitart al festival Primera Persona. Per a Gornick, escriure de persones que coneix amb molta profunditat, amb molta intimitat (sobre la mare o els seus dos ex-marits per exemple) no la limita. I va explicar què és fer literatura per ella: ‘Tot escriptor escriu sobre allò que coneix. Ara, quan feia classes d’escriptura de no-ficció a la universitat, sempre deia als estudiants dues coses imprescindibles. La primera: “els teus sentiments no són un tema”. La segona: “això que experimentes és la matèria primera. Tot plegat ho has d’utilitzar per explicar una altra cosa. La narrativa personal és extreure-li sentit a tot això per fer-ne literatura. Donar-li forma i que parli d’una cosa més gran, que et depassi.”‘ ‘Jo, quan escric, em sento lliure. Perquè no escric per venjar-me de ningú, per fer-me la víctima o l’heroïna. Utilitzo allò que m’ha passat per fer-ne metàfora, per fer-ne literatura. Per això em sento lliure per escriure de qualsevol persona. Ara, en aquest sentit, tinc una experiència terrible: n’hi ha que s’hi reconeixen en allò que escric i es pensen que els ridiculitzo. Això passa més que quan s’escriuen unes memòries. És curiós. Un amic escriptor un dia em va dir: “Jo escric com si tothom fos mort.” Qui es preocupa per no ofendre quan escriu, no és escriptor. La pulsió ha de ser prou forta per escriure allò que vols escriure.’ ‘Vaig començar a escriure fent periodisme, a les barricades del feminisme radical. En aquell temps, a tot arreu, hi veia sexisme. Això passa a tot periodista polèmic, és un clàssic. Però això et dóna un punt de vista, importantíssim, si vols ser escriptor. La creació d’un punt de vista per a un escriptor és fonamental. Per això aquella època al Village Voice va ser una gran formació.’ Diu Vivian Gornick que escriure és la cosa més difícil del món. Quan l’Anna Guitart li comenta que hi ha escriptors que diuen que els agrada escriure, ella esclata, divertida: ‘Mentida, no els crec!’ Mare i filla i feminisme ‘La mare volia que fos mestra. Es pensava que em casaria i que seria esposa i mare. Havia d’estudiar per tenir una feina en cas que l’espòs es posés malalt o es morís. Però jo vaig entrar a la universitat i em vaig llicenciar en filologia anglesa. La meva mare es va sentir molt decebuda. És clar, jo pertanyo a una de les darreres generacions de fills d’immigrants, que volien que els seus fills estudiessin, però que no tenien ni idea de què significava. Nosaltres vam ser els mestres dels nostres pares. El meu germà era un estudiant brillant. El pare es pensava que seria comercial, una feina bona, neta, fora de la fàbrica. I el meu germà va haver de reivindicar anar a la universitat. Així era la política de la classe treballadora.’ ‘Tot i això, als anys vuitanta vaig canviar la definició de classe. Ja no era la classe treballadora en front de la classe dirigent o capitalista, sinó que vaig començar a pensar en totes les minories com a una nova classe social. La dicotomia era entre els qui tenen i els qui no tenen. Una classe feta de minories: les dones, els negres, els homosexuals… I això implicava parlar dels fracassos de la democràcia, de la privació d’uns drets humans que calia analitzar. D’aquell moment ençà, no vaig tornar al concepte de lluita de classes clàssic.’ Gornick diu que està cansada de parlar de feminisme, però, com va dir Guitart, no es pot no parlar de feminisme amb ella. I va explicar com va prendre consciència del feminisme, quan hi va començar a militar i el perquè: ‘El 1971, un dels editors del Village Voice em va enviar a parlar amb les noies que representaven la nova onada d’alliberació femenina, les vaig conèixer i m’hi vaig convertir. Va ser un punt d’inflexió en la meva vida.’ ‘Va ser una resposta temperamental. De cop i volta ho veies tot (a la cultura, a la política, a tota la naturalesa de la psique humana) i deies “prou”. Ho copsaves a través de les privacions dels drets de les dones, que durant segles i segles eren tractades com a ciutadans de segona classe. Vàrem pensar que fèiem una revolució. Jo, aleshores, pensava que en dos anys tindríem una igualtat total entre homes i dones. Ai. El terme “assetjament” es va encunyar als anys setanta. Han passat cinquanta anys. No hem progressat prou. Tot i que hem fet molts progressos, ens resta tant per fer! I aleshores vam aprendre a mirar a llarg termini. Perquè les petites passes s’acumulen i no desapareixen. I el feminisme torna a sorgir una vegada i una altra i aquesta és la prova que romandrà.’ ‘Quan em vaig fer feminista ja era experta en altres identitats: sóc dona, filla d’immigrants, jueva i de classe treballadora. Amb tot, quan vaig créixer, vaig deixar enrere la pobresa sense que m’hagués produït cap trauma i tampoc vaig sentir-me discriminada per ser jueva. Però el fet de ser nena no va desaparèixer mai. No et pots escapar del gènere. Per això ser dona és la identitat més important per a mi. Als anys setanta sentíem que inventàvem tot això. Més tard vaig llegir obres filosòfiques de dones escrites cent anys abans que ja ho havien escrit. I ara les noies joves em llegeixen a mi, llegeixen aquestes coses que vaig escriure fa quaranta anys.’ ‘Vaig convèncer a la meva mare que el fet de ser dona era el més important. Potser perquè ella odiava ser mare i esposa. Perquè ella el que volia era treballar. Abans de casar-se era comptable, però quan es va casar va deixar de treballar, perquè, al meu pare, li feia vergonya que la seva dona treballés. Però ella volia treballar i al cap d’uns anys hi va tornar. I quan el meu pare ho va saber li deia que no podia fer-ho, que els fills la necessitaven i que aniria molt cansada… Jo era petita i ja li deia que treballés, que no calia que es dediqués tant a nosaltres. Va tornar a treballar durant vuit mesos, però el pare li va fer la vida impossible, fins que la mare va tornar a deixar la feina. Molts anys després li vaig fer memòria d’aquell moment i ella em va dir: “Ara hauria engegat a la merda al teu pare!” Ella sabia que jo ja no havia hagut de passar per allò.’ Amb tot, la mare de Vivian Gornick va voler inculcar a la seva filla que allò més important en la vida és l’amor. ‘I jo li vaig dir que s’equivocava’, respon Gornick. Per a Gornick, allò més important és ser intel·ligent. Les entrades es van esgotar per veure Vivian Gornick, al teatre del CCCB. ‘Qualsevol revolució social es fonamenta en la passió i en la insistència d’un grup petit de persones. Perquè socialment, la resistència al canvi és la força més forta. Què i quan es pot arribar a aguantar abans del canvi? En diuen la persistència dels oprimits. Per això dic que es necessita molta passió pel canvi. Tots els ismes han exigit aquesta passió.’ La ciutat, Nova York ‘Per als que vivíem al barri del Bronx o a Queens, Manhattan era un lloc llunyà, un paradís. Tots volíem escapar del Bronx, que era com créixer a Arkansas. La diferència és que jo podia agafar el metro i passejar per Manhattan i, tot i això, nosaltres dèiem que era el viatge més llarg del món. Ja em compreneu. Es necessita molt de temps per arribar-hi. Després vaig veure que quan finalment hi arribes has de treballar durament també per romandre-hi.’ ‘Si tothom que conec es morís, sento que encara m’estaria Nova York. És una font d’energia renovable. És un sentiment molt fort el que sento per aquesta ciutat, en especial per la multitud al carrer, anònima i teatral. No estàs mai sol en un carrer de Nova York. Per això, per davant de tot, em sento una caminadora de la ciutat. Penseu que les darreres estadístiques diuen que el 50% de la gent d’aquesta ciutat viu sola! És un símptoma dels nostres temps.’ Si voleu escoltar íntegra aquesta sessió protagonitzada per Vivian Gornick al Primera Persona, al llarg de la setmana vinent a la web del CCCB es podrà consultar en vídeo.

Vivian Gornick: ‘El feminisme torna a sorgir una vegada i una altra i aquesta és la prova que romandrà’

La ronda del disc ‘Som mar’ ha portat els Txarango a tocar per tot arreu: Palestina, el Japó, la Xina… però no han arribat fins a Cuba. Per això aquest vespre ho intentaran fer des del Sant Jordi Club de Barcelona amb el suport d’un dels músics més destacats de l’escena d’aquest país: Chucho Valdés. L’espectacle, que es fa en el marc del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, es diu ‘Som mar. De Barcelona a l’Havana’ i serà una fusió de ritmes caribenys i jazz. Però els Txarango i Chucho Valdés no actuaran sols sinó que comptaran amb el suport de la Barcelona Big Latin Band. L’espectacle, que ja fa molts dies que té les entrades esgotades, és una clausura de luxe de la ronda ‘Som mar’, que ha portat als Txarango a fer desenes de concerts. Després d’aquesta actuació, el grup del Ripollès s’agafa un període sabàtic i després començaran a preparar un nou disc, que ja serà el tercer de la formació. Més enllà del concert amb els Txarango, aquest cap de setmana ha estat complet per Chucho Valdés, que és el padrí del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Divendres va presentar el seu nou projecte a l’Auditori de Sant Cugat, on actua per primera vegada amb els seus fills: el bateria de jazz Jessie Valdés i Leyanis, pianista clàssica. Demà clourà el cap de setmana de tripleta amb un altre concert a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta vegada actuarà en solitari, només acompanyat del seu piano, i oferirà un recital de música clàssica, temes tradicionals cubans i grans èxits de jazz.

Txarango i Chucho Valdés, de Barcelona a l’Havana

El representant permanent del govern de la Generalitat a la Unió Europea, Amadeu Altafaj, ha volgut deixar clar al ple del Comitè de les Regions que ‘Catalunya serà allò que els catalans vulguin que sigui’. I ha afegit: ‘Cap tribunal ni cap govern espanyol no decidiran el futur polític del país’. Altafaj, que també és delegat del govern català, ha remarcat la diferència entre la ‘normalitat democràtica’ del referèndum d’Escòcia i les escenes de repressió policíaca viscudes a Catalunya durant el primer d’octubre, que van causar més de vuit-cents ferits. També ha recordat els moviments repressius que hi va haver abans del referèndum: la detenció de catorze alts càrrecs del govern, la intervenció dels comptes de la Generalitat, els atacs informàtics, el tancament de pàgines web o les irrupcions policíaques a mitjans de comunicació. Després de detallar els organismes internacionals que han condemnat les actituds del govern espanyol, Altafaj ha etzibat: ‘No parlem d’un estat tercer, es vulneren drets de 7,5 milions de ciutadans de la Unió Europea’. En resposta Ximo Puig, Altafaj ha coincidit que Espanya tenia un problema. Tanmateix, ha negat que aquest problema fos Catalunya i ha defensat que la situació de Catalunya era el símptoma de la manca de qualitat democràtica a l’estat espanyol.

Amadeu Altafaj al Comitè de les Regions: ‘Cap tribunal ni cap govern espanyol no decidiran el futur polític de Catalunya’

Club Editor ha anunciat que recupera els contes complets de Víctor Català (Caterina Albert). Al llarg del 2018 i 2019 sortiran en tres volums organitzats per èpoques, de la més recent a la més llunyana: els contes de postguerra (Jubileu, Vida mòlta), els de la Belle Époque (Contrallums, La Mare Balena) i els de començament de segle (Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius). Dins d’aquest conjunt, sortirà també una nova edició, per primera vegada completa, de les proses Mosaic. Impressions literàries sobre temes domèstics, a cura d’Irene Muñoz. I per inaugurar aquesta recuperació, la col·lecció ‘Club Editor Jove’ acull De foc i de sang, una antologia de nou contes, que recorre tota l’obra narrativa de Caterina Albert i que és una mena de pòrtic del que serà l’edició completa dels contes. Aquesta antologia és a cura de Lluïsa Julià. El volum, adreçat als joves i a tots els lectors, però amb la voluntat també que arribi als instituts, continua posant a l’abast l’obra de Caterina Albert, des d’una mirada nova, lluny de prejudicis d’èpoques anteriors, una comesa que Club Editor va començar amb la publicació, l’any 2015, de la novel·la Un film (3.000 metres), i que va ser una de les sorpreses d’aquell Sant Jordi. La curadora de De foc i de sang, Lluïsa Julià, ens parla del volum, de la tria i de la literatura de Víctor Català (Caterina Albert): «Hi ha una pregunta recorrent que hauríem de ser capaços de respondre: Per què ens són més conegudes les obres d’autors com Flannery O’Connor, Carson McCullers o, anant més a la literatura actual, Paul Auster o Alice Munro que noms de la narrativa catalana del segle XX? O, per què ens calen commemoracions per sentir a parlar dels autors i autores de la literatura catalana? La resposta hauria d’obrir un debat ampli entorn de com es construeix l’imaginari literari català per no anar més enllà. I toca de ple el terreny editorial: a la manca d’edicions atractives, útils i a l’abast de les noves generacions de lectors. Per això és tan bona notícia (gairebé val per un repicar de campanes!) que una editorial com Club Editor, amb Maria Bohigas al capdavant, s’espolsi els prejudicis i reprengui la idea, fa dècades abandonada, de fer edicions de butxaca dels nostres escriptors. Com és possible que una escriptora com Albert sols fos coneguda i reconeguda per Solitud? No fa ni un parell d’anys, la nova edició d’Un film (3.000 metres) va posar en solfa l’altra gran novel·la de Víctor Català. Ara amb l’antologia de relats De foc i de sang ens podem acostar, peus nus, a la seva narrativa. A De foc i de sang el lector hi trobarà una selecció de nou contes de tota l’obra narrativa de Víctor Català encapçalada pel monòleg central de La infanticida. S’hi fa un recorregut des del 1898 fins al 1951: mig segle de literatura de primer ordre. L’escriptora mostra la capacitat narrativa davant una realitat canviant. Hi respon, s’hi posiciona. De foc i de sang és, doncs, la primera antologia que dóna veu a tota l’obra i en permet observar l’evolució. Albert interroga, reflexiona, plasma. Afronta sense contemplacions la violència que presideix les relacions humanes, n’analitza els comportaments, les reaccions… I ho fa en les seves formes més universals. A aquest criteri obeeix la tria que he fet. Els relats contemplen des del desig inarticulat a la mort atzarosa o violenta, la crueltat, la violència de gènere, la bogeria davant la incapacitat d’afrontar la realitat i l’alienació, el ‘bullying’ entre nois, la venjança, la vellesa o la descripció de l’ésser asocial, antisistema que en diem en llenguatge actual. A De foc i de sang es troba una mostra de la gran narradora que és Víctor Català. Acostuma a mantenir-se impassible davant la realitat afrosa que deixa l’individu a la intempèrie. I aquí s’obre tot un camí cap a la reflexió. Si els temes són d’una rabiosa actualitat, parlar de la seva tècnica i de la riquesa del llenguatge (un bosc per perdre-s’hi!) és gairebé una obvietat. Com recordava Julio Cortázar en comparar el narrador amb un boxador astut, Víctor Català guanya el seu lector des de la primera ratlla i el tomba per ‘snockout’. (Prou conflictes li va suposar aquesta postura en vida!) La selecció de l’antologia també permet llegir altres tipus de formes narratives més extenses fins a la nouvelle, i observar altres tècniques, com la ironia. Sobre aquests i altres aspectes en parlo en el postfaci. De foc i de sang es completa amb un recull de textos teòrics de l’autora: pròlegs i fragments autobiogràfics del llibre Mosaic, i un fragment d’entrevista a Tomàs Garcés. Tots ells ajuden a conèixer l’univers personal i poderós de l’autora.»

Club Editor posarà a l’abast els contes complets de la Víctor Català

El PSOE ha endurit, i molt, el discurs sobre Catalunya. Des del mes d’octubre passat, quan va donar suport al PP en l’aplicació de l’article 155 per a intervenir l’autogovern català, la posició dels socialistes s’ha anat radicalitzant i les veus més espanyolistes i més aspres dels barons han anat guanyant cada vegada més pes i han contagiat a la direcció actual. No solament això, sinó que el seu dirigent, Pedro Sànchez, ha passat de pretendre ser la cara més oberta dels socialistes espanyols, presentant-se en la batalla amb Susana Díaz a les primàries com algú que entenia el fet nacional català, a arribar a dir que Quim Torra és el ‘Le Pen’ de la política espanyola. 1. Les desqualificacions contra Torra En un context marcat per la pressió de Ciutadans per a augmentar la repressió i la difamació contra els independentistes, el PSOE s’ha deixat arrossegar per aquesta allau i s’ha llançat a l’atac. El penúltim episodi d’aquest procés d’assimilació amb el discurs del partit d’Albert Rivera han estat els següents mots de Pedro Sánchez divendres: ‘Deien que a Espanya, a diferència d’alguns altres països europeus, la xenofòbia, el racisme, no havien recollit aquest malestar per la crisi i la recessió i que no s’havia materialitzat en una representació política al nostre país. Bé, doncs ja la tenim en la persona del senyor Torra. El senyor Torra no és més ni menys que el Le Pen de la política espanyola.’ El señor Torra no es ni más ni menos que el Le Pen de la política española. El @PSOE va a estar enfrente de sus postulados, defendiendo los derechos y libertades de todos los catalanes. pic.twitter.com/O6j8UEN5FJ — Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) May 18, 2018 Torra li va respondre a Twitter mateix dient-li: Apreciado Sr. Sánchez, estoy a su disposición cuando lo desee para hablar de los presos políticos en España – demócratas honorables-, de los exiliados por haber permitido votar a los ciudadanos y de la criminalización del derecho a la autodeterminación de los pueblos. Saludos. https://t.co/q8Mei3dOif — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) May 18, 2018 2. Que s’acati la constitució en la presa de possessió Sobre la presa de possessió de Quim Torra, Pedro Sánchez ha arribat a dir aquesta setmana que el PSOE presentaria una iniciativa legislativa per a regular com la fan els alts càrrecs. ‘Els polítics poden deixar les innovacions per a uns altres àmbits i moments, però en prendre possessió, allò que cal fer és acatar la constitució’, deia en una entrevista a Antena 3. ‘Que s’acati la constitució i que es respecti el cap d’estat i la monarquia parlamentària que tenim. Cal que defensem aquest bé jurídic suprem que tenim i que és la constitució.’ 3. Rebel·lió a la carta Però la proposta estrella de Pedro Sánchez aquesta setmana ha estat la de modificar el codi penal per a ‘actualitzar’ la tipificació del delicte de rebel·lió, pel qual són perseguits judicialment diversos dirigents independentistes però que requereix violència armada. El secretari general del PSOE va reconèixer implícitament que l’acusació de rebel·lió actual del jutge Pablo Llarena no era fonamentada quan va dir que calia adaptar el delicte, ‘absolutament vinculat a cops militars’, a ‘l’Espanya del segle XXI’ amb el propòsit de ‘defensar el bé jurídic que és la constitució de responsables públics que es valen de la seva institució i posició política per a violentar l’ordre constitucional’. Deia Sánchez: ‘És evident que el delicte de rebel·lió, tal com es tipifica l’any 1995 no correspon a la mena de rebel·lió que hem sofert durant aquests darrers mesos.’ Pedro Sánchez @sanchezcastejon ha leído mi #okpinión ➡️https://t.co/w20oe9iuwJ⬅️y lo he convencido: propondrá reformar el Código Penal para adaptar mejor el delito de rebelión al golpe de Estado catalán. ¿Lo apoyarán @marianorajoy y @Albert_Rivera? pic.twitter.com/bHudrLrJOf — Liberal Enfurruñada (@MuyLiberal) May 16, 2018 Encara va ser més escandalosa la declaració al respecte que en va fer el número dos, José Luis Ábalos, quan va dir que calia revisar el delicte de rebel·lió per a incloure-hi els ‘desafiaments pacífics’: 🔉L'esfondrament democràtic d'Ñ ja no té aturada: El Secr. Gral. del PSOE valencià demana la revisió del delicte de rebel·lió per a incloure els "desafiaments pacífics". Tal qual. Demà criminalitzaran els assassinats sense víctima, n'hi haurà prou si l'autor és català i respira. pic.twitter.com/nKkMSdyEgr — PrometeuCatalunya (@PrometeuCat) May 17, 2018 4. Sánchez, disposat a intervenir TV3 En la mateixa entrevista de TVE en què va parlar de la modificació del delicte de rebel·lió, el dirigent del PSOE va repetir que havien pactat amb el PP el mecanisme per a poder reactivar l’article 155 i tornar a intervenir l’autonomia de Catalunya quan ho considerin convenient. I Sánchez encara va anar més enllà; perquè, si el mes d’octubre proppassat el PSOE finalment va convèncer el PP de no incloure la intervenció de TV3 dins les mesures de l’aplicació de l’article 155, aquesta vegada hi deixa la porta oberta. ‘Hauríem de contemplar tots els escenaris’, va dir quan li ho van demanar. Sánchez ja va dir, després d’haver-se reunit amb Rajoy a la Moncloa aquesta setmana, que no dubtarien a tornar a aplicar l’article 155 si calgués. Ciutadans pressiona des del primer moment perquè ni tan sols se n’aixequi l’aplicació ara que el govern de Quim Torra es constitueix i tal com preveu el text aprovat al Senat espanyol el 27 d’octubre. Aquesta pressió comença a fer un cert efecte en el govern espanyol, que ja qüestiona el nomenament dels consellers del nou executiu català pel fet que n’hi hagi de restituïts en el càrrec però que són a la presó o a l’exili. Caldrà veure com es mou Sánchez, que aquests darrers mesos ja ha deixat clar que no es vol quedar sol i ha anat sempre alhora amb Rajoy per a intervenir l’autogovern català. 5. La pressió creixent dels barons i de la vella guàrdia Però a tots aquests factors, a aquestes declaracions d’intencions i posicions cada cop més escorades a la dreta que representa Ciutadans, cal sumar-hi un altre element, que són les declaracions apujades de to de vells dirigents socialistes i d’alguns dels seus barons. Aquests, per exemple, ja van deixar clar fa uns mesos que no compartien la posició de Sánchez respecte de la voluntat tant de PP com de Ciutadans d’aprofitar el 155 per a liquidar la immersió lingüística a les escoles catalanes imposant la casella per a poder escollir el castellà com a llengua vehicular. La proposta, il·legal, finalment no va tirar endavant. Però a la seu de Ferraz va ser la remor de fons, novament, de dirigents com el president de l’Aragó, Javier Lambán; el de Castella-la-Manxa, Emiliano García Page, i el d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, tots ells clamant perquè el castellà fos imposat com a llengua vehicular a Catalunya. Alguns altres ex-dirigents, com l’ex-ministre José Blanco, han protagonitzat algun estirabot a Twitter. Blanco va arribar a dir, amb un cert desdeny envers Ciutadans, que si s’hagués de tornar a aplicar el 155 a Catalunya Rajoy hauria de nomenar un govern de Ciutadans a la Generalitat amb Inés Arrimadas al capdavant. Si hubiera que volver a aplicar el 155, como exige @Albert_Rivera y dado que Ciudadanos ha sido la fuerza constitucionalista más votada, lo normal sería que @marianorajoy nombrara un gobierno de @CiudadanosCs con @InesArrimadas al frente.Jbl @PSOE — José Blanco (@pepeblancoEP) May 14, 2018 Tot això sense oblidar unes declaracions de l’ex-ministre Alfredo Pérez Rubalcaba del mes de gener en què va dir que l’estat espanyol haurà de pagar un cost pel fet de ‘treure’s Puigdemont del damunt’. ‘Ara discutim quin cost pagarem’, deia, bo i aconsellant al govern espanyol que fos hàbil perquè fos ‘el mínim’, en termes de desprestigi internacional.

El viratge del PSOE al fangar de Ciutadans amb Catalunya, en cinc exemples

Molts usuaris i personalitats properes als partits consideren que Twitter és una bombolla, un univers aliè al pols del carrer, del qual no es poden extrapolar resultats fiables. Aquesta metàfora, la de la bombolla, reapareix cada cert temps, quan els partits es veuen atacats per missatges a les xarxes, crítics amb els seus moviments polítics. ‘Twitter és una bombolla, no en feu cas.’ És aleshores quan activen la maquinària mediàtica i desacrediten aquesta xarxa social per desfer la pressió ambiental. Però què vota Twitter? Quins partits tenen més representació en aquesta xarxa social? Anem a pams. És veritat que Twitter no és representatiu de la realitat, com tampoc no ho són Facebook ni Instagram. Ho demostren diverses preguntes de la segona onada del Baròmetre d’Opinió Política del CEO. Per exemple, entre tots els usuaris de Twitter que s’informen de política, un 65% vol que Catalunya sigui independent, però en el conjunt de la societat, el suport es queda al 44%. I quan demana sobre la participació del 21-D, un 87% dels qui s’informen per Twitter va votar-hi, però la participació real es va quedar set punts per sota. ERC arrasa en la bombolla de Twitter De fet, si observem quins són els partits més votats a l’univers Twitter, comprovarem una vegada més que la xarxa no és representativa de la societat. Si el CEO calcula que un 27% dels catalans votaria ERC en unes pròximes eleccions, la xifra es dispara si se cenyeix a Twitter. El 36% dels usuaris d’aquesta xarxa votarien ERC. Qui ‘més bé’ viu a Twitter és la CUP. Tot i que obtindria un 5% dels vots en unes eleccions, a Twitter gairebé triplica la influència, arribant fins al 13% dels suports. Junts per Catalunya passa del 9% al 12% i els comuns del 9% a l’11%. Segons aquestes mateixes dades, els partits que més ‘pateixen’ la bombolla de Twitter són els unionistes. Per exemple, si el PSC rebria el 16% dels suports en unes eleccions, a Twitter només el votaria el 8% dels usuaris. Ciutadans, per la seva banda, cauria del 4% al 3%. Que la xarxa és més sobiranista que no pas unionista es fa palès en la pregunta que ens mostra quins partits tenen un electorat amb més presència a Twitter. Aquí guanya la CUP: un 53,7% dels seus votants fa servir aquesta xarxa. La segueixen JxCat (37,8%), ERC (37,6%) i els comuns (25,2%). Els unionistes cauen per sota el 20%: PSC (17,5%), Ciutadans (17,1%) i PP (11,1%). També trobem que els usuaris tenen el seu vot més decidit, hi ha menys indecisos i, a més, tenen més intenció de participar en les eleccions que no pas els que no formen part d’aquesta xarxa. Joves i més interessats en la política Els catalans que s’informen de política per mitjà de Twitter tenen un perfil peculiar dins el conjunt de la societat, però no hi tenen gaire pes, només són el 15,3%. Destaquen, en gran part, per l’edat i per l’interès en la política. Hi ha més joves que s’informen de política per Twitter que no pas gent d’edat més avançada. Concretament, un 27% dels joves entre divuit i vint-i-quatre anys, per un 4,6% dels més grans de seixanta-cinc anys. En conjunt, si menys d’un 20% de la població té menys de 34 anys, a Twitter són un terç dels usuaris. En canvi, els més grans fan servir els diaris com a font d’informació. A la vegada, un 81% dels usuaris estan molt o bastant interessats en la política. En canvi, en el conjunt de la societat, aquest interès només el manifesta un 54% de la població. Aquest percentatge explica, en bona part, que l’independentisme sigui tan alt en aquesta xarxa social. Un 68% dels independentistes té molt o bastant interès en la política, per sobre del 42% dels qui no volen un estat independent. Els votants de la CUP també estan sobrepresentats en aquestes dues variables i, per tant, amb més presència a Twitter. Més de la meitat dels votants de la CUP s’informa per aquesta xarxa, un 87% té molt o bastant interès en la política, i la formació duplica el seu percentatge de vot entre les franges d’edat més joves. Els votants d’ERC (69%) i JxCat (76%) també estan més interessats en la política que no pas el conjunt de la població i també tenen un percentatge més alt que no pas en el total de la societat.

Què vota la bombolla de Twitter?

Superada la fita del número 100, la revista Mètode continua la seua trajectòria amb un nou monogràfic dedicat al paper de la ciència en la recuperació de la memòria històrica; en concret, el de les anomenades ciències forenses. «La memòria dels ossos. La ciència al servei de la història» compta amb un component diacrònic que ajuda a comprendre aquesta aportació essencial per part de les disciplines forenses. Així, enceten el monogràfic els coordinadors del número Elisa García-Prósper i Manuel Polo-Cerdá, parlant-nos dels orígens de la València romana a través de l’estudi de l’antiga necròpoli del carrer Quart. Els segueix l’experta en osteologia i professora de la Universitat de Coïmbra Ana Luisa Santos, amb un article sobre les col·leccions osteològiques identificades; és a dir, conjunts d’ossos humans dels quals es coneix l’origen i procedència, i que per tant resulten útils per al desenvolupament de tècniques d’identificació a partir de restes òssies. Amb Nicholas Márquez Grant, de la Universitat de Cranfield, i el seu equip fem un salt fins als esforços que es duen a terme actualment per a recuperar i identificar les restes humanes de soldats caiguts en la Primera Guerra Mundial, mentre que els metges forenses Francisco Etxeberria i Fernando Serrulla analitzen el marc legal de les exhumacions de fosses de la Guerra Civil Espanyola, i ens porten un cas sorprenent de cervells recuperats d’una fossa de represaliats a Burgos. Per últim, Ángel Carracedo i Mercedes Aler Gay ens parlen dels avenços a l’hora de desxifrar l’ADN a partir d’unes restes humanes en diversos estats de conservació. L’artista valencià Alex Francés acompanya el monogràfic amb una sèrie de composicions que ens mostren la seua visió particular del pas del temps i la memòria mitjançant jocs de teixits, textures i objectes que apel·len els cinc sentits. Nous temes i noves veus Una de les novetats més destacades d’aquest nou número de Mètode és l’entrada en escena de noves signatures en l’apartat de seccions. És el cas de Xurxo Mariño, neurofisiòleg i professor de la Universidade da Coruña, que estrena «Matèria obscura» analitzant un cas històric per fer-nos reflexionar sobre la consciència del «jo». Per la seua banda, la professora de genètica Gemma Marfany estrena «Gens i gents», on aplicarà les seues grans habilitats comunicatives per parlar-nos de genètica i disseminació de la ciència. Enric Marco, membre del Departament d’Astronomia de la Universitat de València, ens presenta la seua «Astronomia de trinxera», per a parlar-nos de l’observació del cel amb els peus en la terra. Per últim, la investigadora FISABIO M. Alma Bracho ens obre la porta als «Monstres invisibles» parlant-nos del curiós cas de la prosopagnòsia, en una secció que tractarà sobre virus i pandèmies i altres fenòmens curiosos. D’altra banda i com sempre, la part de davant del monogràfic ve plena de continguts interessants, amb un article sobre les característiques del sistema de publicació d’accés obert, un reportatge sobre la fauna del curs baix del riu Muluia a Marroc, una peça de David Bueno sobre els secrets de l’epigenoma, i dues entrevistes: una a l’escriptora i divulgadora científica Dava Sobel, i l’altra al també escriptor i científic Robert Saposlky.

‘La memòria dels ossos’, nou número de Mètode

Circulen amb el nom en clau de ‘Guilleries’. Des del passat octubre, com a mínim tretze comunicats signats amb aquest nom han circulat massivament per les comissaries dels Mossos i per les xarxes. Són comunicats que reflecteixen el pensament i les opinions d’un nombre indeterminat de policies que han liderat la resposta pública al cop d’estat emparat en l’article 155 dins el cos de Mossos d’Esquadra. VilaWeb ha pogut llegir i analitzar la majoria d’aquests comunicats i ha comprovat que han arribat i s’han repartit profusament en unitats de tot el país, generalment per via telemàtica, però també per escrit. VilaWeb no està en disposició d’aclarir qui són els autors dels textos, però ha comprovat amb entrevistes a diversos membres del cos que els manifestos han circulat de manera important i que són ben coneguts. El primer comunicat al qual ha tingut accés VilaWeb és el número quatre, signat el 12 de novembre. En aquest comunicat es critica l’assetjament patit per Carme Forcadell i la mesa del Parlament de Catalunya, així com la reacció observada en alguns fòrums freqüentats per policies espanyols: ‘Això ha estat aprofitat per sectors vinculats a la policia espanyola per fer escarni amb comunicats lamentables, com el que es va poder veure al Twitter de Foro GuadiasCiviles: “A la Forcadell le hubiera venido mejor una fianza de 155 mil euros… para que no olvide ese artículo en su puñetera vida. Total son 5.000 euros más…” D’altra banda, el sindicat UFP (Unión Federal de Policías) mostra una fotografia amb tot el Govern de la Generalitat, marcant amb una creu vermella sobre la fotografia d’aquells que ja són a la presó. Volem deixar constància que aquestes actituds i manifestacions són totalment contràries al codi deontològic policial, que no són castigades ni investigades per part de l’Estat espanyol, i que no tenen aturador.’ Nou dies després, el 21 de novembre, es va fer públic el comunicat número cinc, especialment important, atès que fa referència a l’assetjament contra el cos de Mossos d’Esquadra i el seu major: ‘Els darrers dies el cos de Mossos d’Esquadra és sotmès a un implacable assetjament per part del Ministerio del Interior amb l’emparament de l’article 155 CE, d’aplicació inconstitucional i antidemocràtica. D’una banda, la destitució del major Trapero, que fou cessat de pla, sense cap expedient administratiu i per tant amb vulneració del seu dret fonamental a ser escoltat, i que ara de manera totalment arbitrària ha estat novament castigat, essent relegat a fer funcions administratives. Però allò que més preocupa és l’onada de citacions a agents del cos per anar a declarar a la Divisió d’Afers Interns (DAI) en relació amb la seva actuació en el referèndum de l’1-O, en el marc d’uns vídeos aportats per la GC. Esperem que els sindicats majoritaris denunciïn d’una vegada per totes aquesta persecució que pateix el nostre cos per part de tots els poders de l’estat i surtin d’aquest silenci còmplice quan no oberta col·laboració. Als companys i companyes que estiguin en aquest tràngol els volem fer saber que estem al seu costat. ELS MOSSOS D’ESQUADRA DEFENSAREM LES INSTITUCIONS CATALANES I VETLLAREM PER GARANTIR ELS DRETS I LLIBERTATS DELS NOSTRES CONCIUTADANS. TAMBÉ EXIGIM LA LLIBERTAT DELS NOSTRES PRESOS POLÍTICS.’ El comunicat número sis, amb data del 27 de novembre, conté una crítica al comissari Ferran López, nomenat al capdavant del cos en aplicació del 155: ‘La mort recent del Fiscal General de l’Estat ha comportat veure el nostre il·legítim cap del cos, el comissari Ferran López, assistint a la cerimònia on es rendia tribut a aquest personatge que ha estat l’estilet del govern del PP per a atacar judicialment el govern legítim de la Generalitat de Catalunya, el nostre parlament, representants de la societat civil i altres conciutadans. La seva presència a aquest acte la valorem com una vergonya i un deshonor per al nostre cos. Calia comissari López? O és el preu que s’ha de pagar per ocupar el càrrec de màxima autoritat del cos?’ I també una crítica a la investigació del paper dels Mossos el dia del referèndum: ‘D’altra banda, anem assistint a la miserable persecució en diferents fronts (sigui per expedients judicials o de la pròpia DAI) de companys que van fer servei l’1-O. Ara també s’ha estès a d’altres que en la seva condició de ciutadans decidiren, en aquella jornada, exercir el seu dret de vot, essent agredits impunement per efectius de la GC, i fins i tot assenyalant i desqualificant aquell comandament que en el seu període de vacances opta per ser al costat del president a l’exili.’ El comunicat número set, el primer del mes de desembre, denuncia les delacions i depuracions que diuen que tenen lloc dins els cos: ‘Pel que fa al nostre cos, un exemple n’és la intervenció i utilització, per motius ideològics, d’unitats tant sensibles com Informació o Afers Interns, en les quals els seus membres són instats a efectuar una depuració de la part del col·lectiu policial que s’ha mostrat fidel al poble i a les seves institucions.’ El número vuit arriba el 4 de desembre, després d’haver-se ratificat la presó per al conseller d’Interior, Joaquim Forn. Per aquest motiu hi expressen la solidaritat i denuncien el ministre Zoido i el PP. ‘Des d’aquestes línies volem recordar especialment el nostre conseller d’Interior Joaquim Forn, usurpat en les seves funcions de govern pel reprovat ministro Zoido, que forma part d’un partit amb més de 900 imputats per corrupció (ara investigats), que paga la seva seu amb “diner negre” i que té oberta una causa per la destrucció del disc dur de l’ordinador del seu tresorer, que probablement contenia multitud de proves incriminatòries de molts dels seus dirigents.’ El comunicat número nou és del 10 de desembre i, per primer vegada, sembla tenir la intenció d’anar més enllà del cos de policia i dirigir-se també a la ciutadania. Arriba després del comportament dels Mossos en casos com l’espoli de les obres d’art de Sixena i d’unes declaracions d’una regidora de la CUP a Barcelona. ‘Davant dels fets succeïts a Lleida i a Mataró, demanem a la ciutadania que entenguin que som un cos jeràrquic i que el nivell més alt està actualment segrestat per un ministre espanyol reprovat pel Congreso i uns col·laboradors que persegueixen obstinadament l’enfrontament entre la ciutadania catalana i la seva policia i la pèrdua de prestigi i crèdit social de la nostra Institució, que no podem oblidar és una estructura cabdal per a l’assoliment dels objectius polítics que anhelem. Creiem que ara, més que mai, cal defensar el cos de Mossos d’Esquadra. En aquest sentit, les irresponsables declaracions d’una regidora de Barcelona de les CUP que són d’actualitat per l’obertura d’actuacions judicials –consistents a qualificar d’”execució extrajudicial” l’abatiment d’un terrorista autor d’uns atemptats gravíssims– han de merèixer la repulsa del conjunt de la ciutadania catalana.’ El comunicat número onze arriba dies abans de les eleccions i crida els membres de la policia de Catalunya a acudir a les urnes. ‘El cos de Mossos d’Esquadra és una estructura d’Estat clau. En conseqüència, davant de persecucions, atacs, difamacions i falsedats, encoratgem els companys i companyes del cos a emprar el seu vot per rebutjar les opcions polítiques que ens volen com a policia de segona categoria, preservant així la dignitat de la nostra policia, votant una candidatura que defensi els interessos de la nostra institució policial, que no són altres que els de preservar els valors de la democràcia i la garantia dels drets i llibertats dels nostres conciutadans.’ El comunicat número dotze, també especialment rellevant, fa una anàlisi del resultat electoral. ‘Després dels resultats de les Il·legítimes eleccions del 21-D al Parlament de Catalunya, volem fer les següents consideracions: 1) S’ha demostrat que la majoria del poble català amb el seu vot ha ratificat els resultats del referèndum de l’1-O, ha condemnat l’aplicació de l’article 155 i ha instat a la restitució de les institucions catalanes, Il·legítimament usurpades pel govern de l’estat espanyol. 2) L’anomenat “bloc del 155” ha estat àmpliament derrotat per una majoria independentista, la qual ha augmentat en gairebé 100.000 vots respecte de les eleccions del 27-S del 2015, malgrat no haver disputat la contesa electoral en igualtat de condicions i trobar-se immersos en un context de ferotge repressió, amb candidats a la presó i a l’exili. 3) L’autoritat i legitimitat del nostre govern –que per a nosaltres mai ha deixat d’existir– han quedat reforçades. Esperem que ben aviat es pugui conformar un govern de restitució, conjurat per a implementar efectivament la República, i que puguin resultar investits tots els candidats que han estat elegits, rebent el suport d’aquells que considerem injusta l’acció repressora d’un estat, on els seus màxims òrgans judicials ‘confonen’ les manifestacions, reivindicacions i expressions democràtiques amb delictes de sedició, rebel·lió i d’incitació a l’odi. El cos de Mossos d’Esquadra, que està patint un assetjament constant, coneix la importància d’aquests resultats i exigeix la restitució del Major Trapero al capdavant de la direcció de la PGME, com a primer pas per a reparar els greuges infligits a la nostra institució policial.’ Finalment el comunicat número tretze, el darrer a què ha tingut accés VilaWeb, datat el dimecres 27, reacciona a la retirada dels efectius de la policia espanyola arribats per reprimir el primer d’octubre. ‘S’ha anunciat per a aquest cap de setmana la retirada total dels milers de policies que van ser desplaçats a Catalunya farà 100 dies amb la proclama bel·licista del “a por ellos”. Aquesta maniobra intervencionista, anomenada “operación Copernico”, no ha impedit el referèndum de l’1-O, ni ha frenat la proclamació de la República. A més, ha representat un cost al voltant de 80 milions d’euros. Amb el seu equipatge s’enduen un resultat de més de 10.00 persones pacífiques i desarmades ferides de diferent consideració a conseqüència d’unes càrregues desproporcionades i que anaven en contra de la mateixa resolució judicial que emparava l’actuació policial. Durant el temps d’estada il·legal en territori català, la policia espanyola ha protagonitzat diversos incidents, alguns per part d’alts comandaments: des d’amenaces amb arma de foc a una cafeteria de Sarrià-Sant Gervasi, a encarar-se amb els cambrers d’un bar del Born, agafant pel coll a un d’ells, després de dir: “en Barcelona yo soy la puta ley y el bar se cierra cuando lo digo yo”, fins a participar en furts a banderes ubicades en balcons privats i causar danys a canonades, a l’Alt Empordà. Fou tan “encomiable” l’actuació policial que el govern espanyol va condecorar el cap del dispositiu de l’1-O i Ciudadanos va arribar a demanar distingir tots els participants. Les forces policials d’ocupació s’emporten un nefast balanç i és d’esperar que cada agent faci una reflexió individual sobre si la seva participació en la repressió vers una ciutadania cívica i pacífica es correspon amb els valors de la policia d’una societat democràtica europea del segle XXI.’

‘Guilleries’: grups de mossos s’organitzen per a resistir al 155

El candidat de Cs a la presidència de la Generalitat, Toni Cantó, ha demanat als seus votants que no es confiïn diumenge i els ha cridat a mobilitzar-se a convèncer gent del seu entorn per a derrotar el Botànic. Respecte de les eleccions espanyoles, ha assegurat que l’elecció és entre ‘Sánchez, Torra, Otegi i companyia o Albert Rivera’. ‘Estem a punt d’aconseguir-ho!’, ha exclamat a l’acte de final de campanya de Ciutadans als jardins del Palau de la Música de València, acompanyat de la plana major de la direcció del partit. Ha destacat que ell podria fer ‘moltes coses’ com a president, però que necessita que Rivera governi l’estat espanyol per a poder millorar el finançament del País Valencià. També ha criticat la gestió del Botànic i ha promès una rebaixa dels imposts. ‘Van dir que reduirien les llistes d’espera, i han crescut. Hi ha 66.000 valencians esperant’, ha dit. També ha criticat el model educatiu i ha carregat contra el català a l’escola.

Cantó demana als seus votants que no es confiïn i fa una crida a derrotar el Botànic

El govern espanyol ha reclamat a la Generalitat que elabori un pla per a reduir la despesa sanitària i farmacèutica. En una carta que ha avançat La Vanguardia, el govern espanyol justifica la demanda en el fet que Catalunya no ha complert la taxa de referència establerta per la Comissió Delegada del Govern d’Afers Econòmics els anys 2017 i 2018, que se situava en el 2,1% i el 2,4%, respectivament. El document reclama als departament d’Economia i Salut que abans del 15 de setembre lliurin un informe que analitzi la situació i detalli mesures específiques per a reduir la despesa. Pel que fa a la despesa en productes sanitaris, el govern espanyol mostra un ‘especial interès’ en les exopròtesis –les que substitueixen un membre– i les endopròtesis –les que substitueixen una articulació–, a més d’altres productes amb un ‘cost alt’. La carta diu que, a banda del 2017 i 2018, Catalunya ja va superar les taxes de referència establertes l’any 2016 i que, per aquest motiu, cal aplicar ‘mesures i propostes de millora’ per a reduir la despesa en medicaments i productes sanitaris.

El govern espanyol reclama a la Generalitat de reduir la despesa sanitària i farmacèutica

El judici contra quatre piuladors per haver publicat missatges crítics amb la Guàrdia Civil coincidint amb l’assassinat de dos agents del cos ha quedat vist per a sentència. Els quatre encausats —de Mataró, Saragossa, Canàries i Olesa de Montserrat— han hagut d’anar fins a Terol per a fer el judici, ja que és aquí on van morir els agents del cos. Els piuladors han estat jutjats pels delictes d’odi, contra la integritat moral, contra les institucions de l’estat espanyol i d’injúries greus a un funcionari públic amb agreujant de discriminació. Fonts acostades a un dels encausats, l’olesenc Felip Segura, han explicat que les preguntes de l’acusació han barrejat l’independentisme amb el piulet i han buscat la condemna per delicte d’odi per l’apel·lació d”estova-àvies’ que va fer al seu piulet. Doncs que haguessin estudiat, en comptes d'allistar-se a un cos militar de perdonavides i estova-àvies.Em sap greu el tràngol de la família, però és el mateix tràngol de la família de qualsevol heroïnòman dels '80. Ells han triat el camí que volien. — Felip Segura 🎗🏴‍☠️ (@FelipSegura) December 14, 2017 En la seva declaració, Segura ha defensat la llibertat d’expressió i ha criticat l’actuació del cos de la Guàrdia Civil, però no les víctimes de l’assassinat. Dues de les acusades s’han acollit al dret de no declarar. Finalment, els acusats han refusat de fer servir el seu torn d’última paraula i el judici ha quedat vist per a sentència.

Vist per a sentència el judici a Terol contra quatre piuladors per haver criticat la Guàrdia Civil